Josep Antoni Fluixà L’ESCLAFIT DE LA COVID

80 ES de la FITCLA L’ COVID Edgar Talens Lozano Graduat en Història per la Universitat de València

Del que hui vos parle ací, encara no està del tot patit. Va ocórrer no fa massa, sobrevingué per sorpresa.

La gent major dotoreja «vols saber un succeït?»

I amb romanç ens escudella la historieta, sense pressa, d’una desgràcia mundana que ens portà una llarga nit.

Vingué a València a quedar-se pegant un bon esclafit.

El tro d’avís ressonava quan sent encara febrer la gent fallera esperava la festa amb impaciència. Els casals no imaginaven que s’acostava el merder. Innocents els qui van creure una COVID amb clemència! Sense dir, «Ai, Senyor!», s’anul·laren els sopars, les falles no es van plantar i acabà el mes de març.

Ningú s’explicava com després de les mascletades, l’Honorable President deixava solta a la gent. Com parar el desficaci sense acabar a galtades? La quietud era innegable i creixia el descontentament. «Com direm ara que no sense clavar la pota?» i a l’alcalde de València li van passar la pilota.

La notícia caigué com un poal d’aigua gelada, i sopant al casal, a més d’un li va caure el mos de la boca en taula en conéixer l’empastrada. «Les falles no es plantarien», la notícia va somoure. Fou la secció d’especial qui arreplegà tot de pressa, va guardar els seus ninots i va pagar la despesa.

Vam fer de casa un casal, això qui s’ho imaginava? I ara sospires, incrèdul, recordant nits a la carpa. Havent-nos pagat la quota, ens tocaren prou la fava. Ai! Quines nits a la falla, amb brusa, gotet i parca! S’arreplegaven les taules llevant qualsevol obstacle, es muntava la discomòbil, començava l’espectacle.

La televisió despatxava els temes d’actualitat, desficiós revisaves les teues xarxes socials. La gent també s’avorria, com una serp en un forat, i féiem telefonades per a alçar-nos les morals. Vam aprendre a valorar les reunions del divendres d’aquelles nits al casal on no quedaven ni les cendres.

S’aplaudia als balcons tots els dies a les huit. La cita era quotidiana i ves a saber per on cada dia que passava, fart de rascar-te el melic, escoltaves a la tele el gran Fernando Simón, i neguitós remugaves alçant-li el dit del mig: «Acabeu amb la COVID, que vos tirarem confits!»

Les Falles eren passades i el miracle no aplegava, València encara esperava que no estiguera tot dit, i que cadascú triara, a quin bon sant s’emparava. Sant Vicent no alçava el dit: «Ai redeu, quin esclafit!» D’aquelles males notícies es va fer un bon rosari, totes venien seguides regalant-nos un calvari.

Va ser ja passat un temps que l’assumpte millorava, i la festa, van pensar, que era temps de revifar-la. La vacuna va portar allò que més s’esperava i es va traure alguna falla i es veié oportú plantar-la. Fou València en agost la primera a plantejar-ho, la calor feu que més d’un suara sols de pensar-ho.

Uns canviaren els bunyols per l’orxata i els fartons, València plantà les falles al so de la germanor, altres no es van vestir seguint el consell de l’OMS. I Alzira les plantà a octubre amb fruites i mocador. Alguns presidents pensaren que tampoc era necessari alterar d’aquella forma els dies del calendari.

Altres inflaren el pit en qüestió de concurrència: «En el pòdium està Alzira, segona potència mundial!» Ja que les Falles d’octubre gaudiren de bona audiència, es vantaven de plantar-les després del Cap i Casal. Orgullosos explicaven que així ho havien triat per a no fer competència a València ciutat.

La veritat fou notòria amb la rosa i el clavell, i es pensà prompte a anar a comprar moltes cistelles, perquè a la Santa Patrona li feren menut el mantell, i el tapís de la Morena no tenia prou roselles. L’ofrena es va fer amb fervor, per a molts fou deslluïda, i ben cert és que aquell octubre no quedà massa florida.

La pandèmia ens acompanya (ho diem a contracor). La fera encara no amaina i volent-les celebrar, les Falles encara esperen tindre ara major sort i els casals, carrers i places poder tornar a ocupar. Qui diria que en dos anys d’este virus maleït, escriuríem per portada: «L’esclafit de la Covid!».

«LA CURA PER A TOT ÉS SEMPRE AIGUA SALADA: LA SUOR, LES LLÀGRIMES O EL MAR»