’L
ES CL A FIT
80
de la
D I V CO
Edgar Talens Lozano Graduat en Història per la Universitat de València
D
el que hui vos parle ací, encara no està del tot patit. Va ocórrer no fa massa, sobrevingué per sorpresa. La gent major dotoreja «vols saber un succeït?» I amb romanç ens escudella la historieta, sense pressa, d’una desgràcia mundana que ens portà una llarga nit. Vingué a València a quedar-se pegant un bon esclafit. El tro d’avís ressonava quan sent encara febrer la gent fallera esperava la festa amb impaciència. Els casals no imaginaven que s’acostava el merder. Innocents els qui van creure una COVID amb clemència! Sense dir, «Ai, Senyor!», s’anul·laren els sopars, les falles no es van plantar i acabà el mes de març. Ningú s’explicava com després de les mascletades, l’Honorable President deixava solta a la gent. Com parar el desficaci sense acabar a galtades? La quietud era innegable i creixia el descontentament. «Com direm ara que no sense clavar la pota?» i a l’alcalde de València li van passar la pilota. La notícia caigué com un poal d’aigua gelada, i sopant al casal, a més d’un li va caure el mos de la boca en taula en conéixer l’empastrada. «Les falles no es plantarien», la notícia va somoure. Fou la secció d’especial qui arreplegà tot de pressa, va guardar els seus ninots i va pagar la despesa.
