EL COR DEL CENTRO - LLIBRET FALLA CENTRO DÉNIA 2022

el cor del Centro

N

IA

LLA

O DÉ

FA

R

N CE T

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià 2021. El present llibret ha participat en la convocatòria dels Premis de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Dénia per a la promoció de la cultura popular als llibrets de falles 2021. Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres 2021. Edita: Associació Cultural i Festiva Falla Districte Centro-Dénia. Idea Original: Falla Centro. Coordinació: Manolo Catalán. Disseny i Maquetació: Manolo Catalán i El Búho Disseny Impressió: Dprint Dénia. Fotografies: Peke Fotògrafs, Raül Martín, Manolo Catalán. Portada: Blanca Fernández. Il·lustracions: Fran Llull, Blanca Fernández Poesia: Juan Céspedes. Coordinació Publicitats: Jaume Bertomeu, Andoni Blanquer. Col·labora: Oficina de Promoció del València de l’Ajuntament de Dénia. Col·laboracions: Fernando Reig, Marina Marsal, Víctor Sales, Rosa Seser, Josep A. Ahuir, Javier Calvo, Toni Reig, Miquel Crespo, Maite Reig, Aina Grimalt, Arturo Ruiz. Dipòsit Legal: A-160-2012. No està permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibret, ni el seu tractament informàtic, ni la transmissió per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o altre mitjà, sense permís previ de l’Associació Cultural Festiva Falla Districte Centro. La Falla Centro no es responsabilitza del contingut dels articles publicats.

I arribarà el dia, que eixiràs a la Glorieta.

T’adonaràs que tothom et mirarà amb els ulls vidriosos, absorts, pensant les vegades que somniaven en tornar a estar junts.

NOSALTRES SOM LA FALLA CENTRO

DAVID JAÉN I GARCÍA I PABLO RAMIS I FORNÉS PRESIDENTS FALLA CENTRO

Benvolguts falleres i fallers de Dénia. Ens dirigim a tots vosaltres amb una pesadesa molt gran al cor. Són temps tristos, de passar-ho malament i de trobar a faltar tot allò que ens feia ser el que érem; únics al món, enamorats dels nostres costums i tradicions, en definitiva, enamorats de les falles. Qui s’hauria imaginat que ens quedaríem sense falles, ja no un any sinó dos?

Com a presidents de la Falla Centro volem expressar el nostre suport a totes aquestes persones que han perdut a un familiar, amic o que han hagut de tancar el seu negoci per aquesta pandèmia que ha arrasat per tot arreu. Sense vosaltres no hi ha festa i desitgem la plena recuperació al més prompte possible.

Tanmateix, creiem molt important la participació en les falles de tota la gent, siga o no fallera, i és per això que esperem que la represa de la festa siga un motiu de celebració, de què tot açò haja acabat. De què podem fer tots els actes que féiem abans, que podem gaudir d’una banda de música al carrer, d’una mascletà i d’una cremà en condicions per a donar pas a un nou any faller.

Fem un crit a la paciència, a la presa de decisions de forma conjunta i responsable, per a proporcionar a la nostra festa la importància que es mereix. Des dels Quatre Cantons, una plaça buida i apagada que de segur tornarà a il·luminar-se.

llibret centro 21

3

Els crits s’ensordiren, els coets callaren, les places, de colors, en gris es pintaren.

Març fou desapercebut, l’alegria se n’anà.

I del rostre dels menuts la tristesa s’encarnà.

La festa que abanderes en un fons negre estava, però el teu bell somriure el camí il·luminava.

El cadafal tornarà, per tu la festa lloarem, i allò que no es celebrà amb il·lusió ho viurem.

Quan la calor done pas respiraràs primavera, l’aire durà el compàs, la gràcia i la bellesa.

Enjogassada i fallera el foc corre pels teus dintre, trau, amb força, la vivesa i ix a gaudir del encontre.

La infantesa de la falla en el teu semblant brolla.

Ets la innocència pura, una nina feta joia.

Paga la pena esperar per tindre’t dins la vida, aquest poeta et desitja del Centro la seua estima.

4

el cor del centro

AMELIA CARAVACA I DIMECH FALLERA MAJOR INFANTIL FALLA CENTRO

Enyorança al temps passat, la gràcia d’aquell temps on tu, fallera, hauries d’haver regnat.

La vida ens fica a prova i aquesta és una més que hem de superar amb tu al capdavant.

Viva imatge d’alegria, la incertesa ens acompanya en una contrarellotge que no per cap segon.

Has d’eixir, valenta, encoratjada, i superar els obstacles per tornar a ser, ser tu mateixa la regina del nostre quefer.

Perquè el teu somriure no s’apague brollarà la llum des del Montgó il·luminant tota Dénia i el teu regne, els Quatre Cantons.

I si no es dibuixa al teu semblant, inundaré de color cada racó de la ciutat de sàtira i alegria,d’innocència i estima que desperta en tothom la figura d’un ninot.

LAURA CHARDÍ I CERVERA FALLERA MAJOR FALLA CENTRO

I si plores per la nit, perquè res és com l’ahir, faré que el cel, fosc com l’infern, és plene de soroll amb la pólvora de la passió.

Passe el que passe, siga com siga, tindràs les teues falles i brillaràs, com l’estel més gran del Centro i de l’eternitat.

llibret centro 21

5

MARTINA GIMENO I ESTÉVEZ I SAFIR MALONDA I COSTA FALLERES MAJORS DE DÉNIA

6

el cor del centro

MARIA OTS I MUT

CORT D’HONOR FALLERA MAJOR INFANTIL DE DÉNIA

llibret centro 21

7

PRESIDENT DAVID JAÉN GARCÍA FALLERA MAJOR LAURA CHARDÍ CERVERA OSCAR AHUIR RIBES VICTORIA ALMENAR ZAMORA AITANA ARMELL AULET ESTEBAN ARNAU IBÁÑEZ RAFAEL BALAGUER MARSAL JAVIER BALAGUER MARTÍ ALBA BALAGUER ROMANS MAR BALLESTEROS SERRA J. VTE. BARONA DE RAMÓN RAMÓN BERTÓ MARTÍ NICOLÁS BERTÓ MAURANDI JAIME BERTOMEU CATALÁN MARINA BERTOMEU RODRÍGUEZ ANDONI BLANQUER VALLÉS RITA BRINES BEATRIZ BURGUERA MAYTE CABRERA BELDA LUCIA CARRIÓ FERRER MARTA CARRIÓ FONT PABLO CARRIÓ GARCÍA MARTA CARRIÓ GUILLEM PAULA CARRIÓ PALOMO SARA CASARRUBIOS BUSTOS JUAN CATALÁN MORENO MANUEL CATALÁN MORENO TERESA CERDÁ PORTOLES RAQUEL CHELET ASPERILLA J. MARÍA CHORNET ADSUAR ESTEBAN CHORNET BAIDES JORGE CHORNET BAIDES ADELA CHORNET FORNÉS MIREYA CONTRERAS SÁNCHEZ MÓNICA DIMECH TORTOSA BLANCA FERNÁNDEZ GLEZ-ALBO ANTONIO FERNÁNDEZ LUNA MARTA FERNÁNDEZ PERELLÓ ALBA FERRER BISQUERT LAURA Gª DE LA REINA SALORT ANTONIO GADEA ROMANY ALBA GARCÍA LORENTE ARANTXA GIL SANTAFELICITAS JUDITH GIL SANTAFELICITAS PAULA GIMÉNEZ GINER MARÍA GIMÉNEZ PÉREZ SHEILA GOVEA PÀLU MARC GRIMALT RIBES AINA GRIMALT TIMONER LLUIS GRIMALT TIMONER DAVID GUERRI ALMIÑANA JOSE MARÍA GUERRI QUINTANILLA SOFÍA HERNÁNDEZ VIZUETE TERESA JARDÓN CHORNET Mª ÁNGELES JENSEN CABRERIZO IVÁN JORRILLO ROMERO RAQUEL JORRILLO ROMERO ANA LEONIS LORENTE ERIC LETELLIER GRABRIEL CARLOS A. LINERO DE JESUS PAULA LLEDÓ GIL

8

el cor del centro

MIGUEL LLORCA BOLTA ELENA LLORCA Gª DE LA REINA MIGUEL LLORCA Gª DE LA REINA ALFONSO LLORCA PEDRAZA SARA LLORCA PEDRAZA ANTONIO LLORCA TORRES FRANCISCO J. LLULL GÓMEZ VICENTE LLULL GÓMEZ MARÍA LÓPEZ MAYTE MADRID GUIJARRO MARTA MALDONADO GASQUET ALEX MARCO ESTEVE JOAN MARCO ESTEVE MAR MARÍ MORA SABELA MARRADES DOMENECH JOSÉ MARTÍ ROIG PAULA MARTÍNEZ MARSAL JAVIER MARTÍNEZ MEDINA MIGUEL Á. MARTÍNEZ MESSABI MAR MIRALLES HIGUERAS CARLA MOLINA CAMPOS MIGUEL MONTANER BIOSCA ALEX MORALES INÉS MURILLO GÓMEZ MARÍA MUT MAQUILLA ESTHER OCHOA BUHIGES SILVIA OLIVARES SÁNCHEZ MARÍA OLIVER MAS BERNAT ORTEGA MADRID FELI ORTIZ MONTES JUAN OTS LLACER ALÍCIA PERELLÓ MAS J. RAFAEL PÉREZ BELENGUER ROCIÓ PÉREZ GIRÁLDEZ LLUNA PÉREZ PÉREZ MIGUEL ÁNGEL PIERA PARREÑO ALEJANDRO PLÁ CATALÁ MARINA POLO VILLENA ELENA PORTILLO FONTANET MARÍA PUERTA TORRES DAVID RAMIS PÉREZ FERNANDO REIG MASCARELL CUQUI RIBES FORNÉS, NICOLÁS RODRÍGUEZ SENTÍ HUGO ROIG BUIGUES ALINA ROLFS JULIETA ROLFS BEATRIZ ROMANY SEVILLA TICO ROMANY TERENCIO JOSEP ROSELLÓ GARCÍA MAR SALA BALLESTER ICIAR SALA UTRILLA ANDREA SALDAÑA HERNÁNDEZ LUCÍA SÁNCHEZ CHORNET ROBERTO SÁNCHEZ MONTERO OSCAR SÁNCHEZ ORDÓÑEZ RAUL SANCHIS MORERA ANDRÉS SARRATE COSTA

MARÍA SELLES CASCALES ALÍCIA SENTÍ CALABUIG LUIS SENTÍ PÉREZ MASSU SENTÍ RIBES KIKO SENTÍ TIMONER LUIS SENTÍ TIMONER JAVIER SERER GUTIÉRREZ FCO. JAVIER SERRA MARSAL CARLA SERRA MONTOYA MARC SERRA ROMERO FRANCISCO SERRA RONDA JUAN CARLOS SIGNES GÓMEZ MARÍA SIGNES SENTÍ FRANCISCO SILVESTRE CALBO AIDA SIMÓ MARÍ ROQUE SIMÓ MARÍ ALEJANDRO TABERNERO SANMIGUEL

MARTA TABERNERO SANMIGUEL LUCÍA TENT CANTÓ TONI TENT CANTÓ JOAN TORMO SOLER CARLOS TUR PERETÓ LAURA TUR PERETÓ LARA VALVERDE SALVADOR ÁLVARO VERDÚ PALÚ LLANOS YGARZA PÉREZ

PRESIDENT INFANTIL PABLO RAMIS FORNÉS FALLERA MAJOR INFANTIL AMÉLIA CARAVACA DIMECH

MARC AHUIR PASTOR EUGENIA ALBERT ESTRELA AMPARO ANDRÉS PASTOR ELISA ASPAS CASTAÑÓN GALA ASPAS CASTAÑÓN ELISA BERTOMEU MÁS JIMENA BOTELLA POVEDA SERGI BOU PEIRÓ ELENA CALABUIG DOMENECH RAFAEL CALABUIG DOMENECH HÉCTOR CARAVACA DIMECH ALEJANDRO CATALÁN PULIDO MANUEL CATALÁN PULIDO ADRIANA CHELET VICEDO TOMÁS CHINER BOULAH JOSÉ MARÍA CHORNET FORNÉS MARACDA COSTA GUTIÉRREZ ARISH CUADROS PALÚ EIDEN CUADROS PALÚ MARÍA FERRER BISQUERT DANIEL GARCÍA GÓMEZ IRENE GARCÍA SANTILLO GLORIA GIL LÓPEZ ROGRIGO GIL LÓPEZ NICOLAU GILABERT PEDRAZA AROA GONZÁLEZ MARRERO LEÍDA JARAMILLO MAZA AINARA LINERO OLTRA NAIARA LINERO OLTRA

ALBERT LLORCA COSTA PAU LLORCA COSTA SARA LLORCA COSTA HELENA MARTÍNEZ ÁLVAREZ MARC MARTÍNEZ BRINES CLARA MEZQUIDA FEMENÍA FRANCESC MIRALLES BERTÓ TANI MOFORT BLOTNY CARMEN MONTESINOS RIBERA TERESA MONTESINOS RIBERA MARTINA MORENO SEGARRA CARLOS NOGUERA CARDONA ALEX OCHOA MARRADES MARÍA OTS MUT CARLA PALOMO REIG ELENA PALOMO REIG Mª BEGOÑA PERLES GIMÉNEZ ÁLVARO PÉREZ MUÑIZ MARÍA PONS ALBEROLA GONZALO PONS ARBEROLA CARLOS RAMIS GONZÁLEZ DANIEL RAMIS GONZÁLEZ PEPE REIG SALA MARIA REIG SALA MARTA RESCALVO DIMECH ALEJANDRA RODRIGUEZ SENTÍ SOFÍA ROELOFS ASPAS PEPE ROMANY ELVIRA TICO ROMANY ELVIRA

ÁLVARO SÁNCHEZ BOSCA JORGE SÁNCHEZ FORNÉS MARINA ADARA SANCHIS FLORES VERA SANCHIS ORTÍZ BLANCA SANJUAN PÉREZ AINOA SENDRA WLAZLINSKI MARÍA SERRA MARSAL ELENA SIGNES SENTÍ MIGUE SILVESTRE SIMÓ CLARA SOLER MIGUEL ALEJANDRA TABERNERO LÓPEZ LUCÍA TABERNERO LÓPEZ LUCA TORRES CARBILA ALBA TUR MARCILLA CARLA VIZCARRO CABRERA

llibret centro 21

9

LES MÉS DURES ENCARNA ADAM FERRER SEFA ALBI CASELLES ISABEL BABALONI MENA MARILIN BERTÓ MARTÍ MAITE CABRERA BELDA SÍLVIA CASTAÑÓN JAIME CATHERINE CELMA Mª AMPARO CHINER MARSAL GLORIA DEDENT GARCIA AURORA ELVIRA AGUILAR XARO ESTEVE PERALES MARIA CLARA FEMENIA AVELLÀ ANNA GALÀN CHINER ROSANA GARCIA PONS PEPA Gª DE LA REINA RODADO MARINA GLEZ. HERMOSO DE MENDOZA MARIA JOSÉ GUILLEM PASTOR BRIGITTE HOUDER DI LUCCIO ROSA IVARS JORRO DIANA IVARS RIBES ROSETA IVARS RIBES CLAUDIA LORENTE RIBES CISCA LORENTE SALA MARIA JOSÉ MAURANDI GUILLEM MARIA MUT MEZQUIDA PEPA ORTOLÀ SERRA FINA PALÚ CRESPO MARIA ÀNGELS PARREÑO GARCIA ÀNGELS PÉREZ ARBONA ISA PÉREZ CONEJERO MAITE PÉREZ CONEJERO LAURA PERUCHA GASEN ÀNGELA RIBES ALBI TERE RIBES ALBI CUQUI RIBES FORNÉS PEPA RIBES FORNÉS ISA RIBES PEDRO MARIA RIERA SEGUÍ MAIDO RODRÍGUEZ MARTÍNEZ MARIA SEGARRA GUILLEM GLORIA SENTÍ RIBES MASSU SENTÍ RIBES PATRÍCIA SENTÍ RIBES AMANDA SIGNES PERETÓ MARIAN TAMARIT MENGUAL TERE TERRADES CABRERA MARIA TERESA TIMONER VILLÓ NÚRIA VENGUT MARCO BEATRIZ YANGUAS SANTOS

llibret centro 21

11

Mª Calle Acinas i Martín Encarna Adam i Ferrer Mª Teresa Adsuar i Gómez Mª Enriqueta Agulles i Monllor Sefa Albi i Caselles Pilar Álvarez i Jiménez Silvia Antequera i Llobell Isabel Babaloni i Mena Isabel Bañó i Martí Mª Tere Belda i Vila Marilín Bertó i Martí Mª José Blázquez i Gómez Maite Bueno i Delgado Maite Cabrera i Belda Rosa Cabrera i Pajarón Lali Calabuig i París Mª Vicenta Caselles i Diego Silvia Castañón i Jaime Puri Català i Aguilar

Joaqui Català i Garrido Maite Català i Pons Josefa Catalan i Mahiques Mª Amparo Catalan i Mahiques Catherin Celma Adela Chelet i Ordínez Mª Amparo Chiner i Marsal Pepita Costa i Garcia Conxin Crespillo i Enguix Glória Dedent i Garcia Paquita Devesa i Cardona Isabel Domènech i Mestre Aurora Elvira i Aguilar Paquita Escrivà i Ferrer Aurélia Escura i Álvarez Xaro Esteve i Perales Mª José Far i Carpi Antonia Far i Redondo Mª Clara Femenia i Avellà

Carmen Fernández i Gómez Juana Ferrer i Almiñana Josefa Font i Iglesias Luisa Font i Iglesias Rosa Mª Fontanet i Mento Marisa Fornés i Devis Maribel Fornés i Mas Angelita Fornés i Noguera Toniquín Fornés i Noguera Anna Galàn i Chiner Pepa Garcia de la Reina i Rodado Enriqueta Garcia i Pons Rosana Garcia i Pons Maite Garcia-Teran i Dolz Isabel Giráldez i Hiraldo Mercedes Giràldez i Hiraldo Carol Girard Raquel Gisbert i Sapena Marina GLEZ. i Hermoso de Mendoza

Pilar González i Velázquez Mª José Guillem i Pastor Isabel Guillem i Puig Maite Gutiérrez i Serra Brigitte Houder i di Luccio Lola Ibáñez i Gilabert Rosa Ivars i Jorro Diana Ivars i Ribes Roseta Ivars i Ribes Lola Jiménez i Signes Isabel Lacruz i Santacreu Manolita Llacer i Pons Violeta Llanos i Grech Berna Llopis i Roselló Amelia Llorca i Marco Mª José López i Abellàn Vanessa López i Carrió Toñi López i Martínez Claudia Lorente i Ribes

Enguany les circumstàncies manen. I nosaltres hem volgut aprofitar-les per a fer un CENS GLOBAL de LES MÉS DURES. Això és, de totes les dones que han format part del nostre col.lectiu al llarg de la seua trajectòria i, per extensió, portadores de la MEDALLA D’OR DE LA FALLA CENTRO.

15 ANYS RELLUINT De bestreta demanen disculpes si alguna de les dades no són correctes i sobretot, si alguna ha quedat fora del cens, us emplacem a posar-se en contacte amb nosaltres per poder actualitzar el registre. A totes, gràcies.

Fins que ho celebrem, SALUT! Cisca Lorente i Sala Maite Madrid i Guijarro Isabel Marí i Àlvarez Juani Marí i Àlvarez Maria Marsal i Senén Marina Marsal i Senén Rosita Martí i Fornés Maribel Martínez i Matos Mari Martínez i Primo Mª José Maurandi i Guillén Rosa Moncho i Conejero Jose Tere Monllor i Vengut Carmen Montaner i Montaner Tina Moreno i Espí Marisa Moreno i Llopis Natalia Morera i Salort Annita Morera i Torres Clara Morera Torres María Mut i Mezquida

Pepita Ortolà i Serra Fina Palú i Crespo Ambro Paños i Escobar Mª Ángels Parreño i Garcia Lolita Pastor i Signes Anna Pastor i Torres Pepita Pedraza i Roselló Aurora Pedro i Sastre Patrícia Peretó i Martín Mª Ángels Pérez i Arbona Alicia Pérez i Bertomeu Isabel Pérez i Conejero Maite Pérez i Conejero Juani Pérez i Gilabert Cristina Pérez i Morera Victòria Pérez i Pedrós Laura Perucha i Gasen Carmen Picó i Fernàndez Maruja Pino i Puchol

Yolanda Pulido i Santacreu Mª Teresa Reig i Marí Ángela Ribes i Albi Tere Ribes i Albi Cuqui Ribes i Fornés Pepa Ribes i Fornés Isa Ribes i Pedro María Riera i Seguí Maido Rodríguez i Martínez Luisa Roselló i Martí Inma Rueda i Bisquert Mariana Ruiz i Páez Antonia San Miguel i Fàbregas Conxín Sanchis i Pons Toniquín Sastre i Salort María Segarra i Guillem Tere Senén i Soriano Glória Sentí i Ribes Massu Sentí i Ribes

Patricia Sentí i Ribes María Sentí i Timoner Pepa Sepúlveda i Barrera Consuelo Serra i Timoner Rita Serra i Timoner Mª Luz Serrano i Sepúlveda Amanda Signes i Peretó Marina Signes i Peretó Pilar Sintes i Camps Anna Such i Serra Marian Tamarit i Mengual Tere Terrades i Cabrera Mª Tere Timoner i Villó Amélia Tortosa i Caudeli Nuria Vengut i Marco María Vicedo i Rodríguez Mª Rosa Vives i Pons Beatriz Yanguas i Santos

LES MÉS DURES 1976-2021 MEDALLA D’OR COL·LECTIVA FALLA CENTRO Va passar un 18 de març de 2006, en el transcurs de la reunió per a l’elecció de les noves medalles. Tomàs Chiner, va ser la persona encarregada de dur la proposta a terme. Una vegada realitzada la votació, s’aprovava concedir la medalla d’or col·lectiva a LES MÉS DURES. Ara tocava guardar el secret fins el moment en què el president de l’exercici Manolo Catalán, resolguera l’enigma.

La veritat és que va ser rebuda amb molta alegria per part de totes les assistents i ja passades les falles i trets els càrrecs

Va ser un acte molt emotiu on ens vam reunir passat, present i, hui ja podem dir que futur, perquè moltes de les falleres que ens van acompanyar eixa nit, ara pertanyen a LES MÉS DURES. La relació del grup amb la falla sempre ha estat de cordialitat i entrega mútua.

Hem col·laborat amb tota classe de quefers sempre que se’ns ha sol·licitat i hem intentat aportar el màxim dins de les nostres possibilitats. Mai no hem tingut més pretensions, com posa de manifest el diploma que se’ns va lliurar: en reconeixement de la seua aportació desinteressada i inestimable a la nostra falla.

nous, LES MÉS DURES ens tornàvem a posar en marxa per celebrar com calia tan grat esdeveniment.

I ja ho crec que ho vam celebrar! Vam organitzar un sopar-homenatge en Salons El Poblet, on no va faltar detall. Ens van acompanyar un bon grapat de fallers i falleres vestits amb les seves millors gales i en el transcurs del sopar es va celebrar l’acte d’entrega de la medalla d’or, amb un diploma acreditatiu a cadascuna de les components del grup.

Enguany, LA MEDALLA D’OR DE LES MÉS DURES, compleix 15 anys i la nostra trajectòria com a col·lectiu 46, una xifra molt respectable que ens conhorta com a grup, ens prestigia i ens renova les il·lusions.

Malgrat les circumstàncies. Però com les circumstàncies sempre són circumstancials, en retornar TOT als Quatre Cantons, les MÉS DURES, curulles de joventut nouvinguda, ride again. Cavalcarem de nou.

Perquè LES MÉS DURES som un grup de dones que ens agrada la festa i la falla.

Perquè el nostre cor té l’edat d’allò que estima. Perquè per estimar, estimem la nostra falla, la FALLA CENTRO. Per tot això i més, commemorem enguany el nostre guardó més estimat, la MEDALLA D’OR.

llibret centro 21

13

LLUNA MARIO PÉREZ

Volguera poder despertar-me en la nit I buscar en la foscor la teua respiració Donar-te un suau bes en la galta I desitjar-te uns feliços somnis La llum de la lluna omplirà d’estreles El teu xicotet i bonic refugi Reflectint sobre el teu espill Mil somriures a quin més bella Les teues xicotetes ballarines descansaran en la cadira esperant ser agafades i Enfundar-se els teus delicats peus Per a fer salts com una fada Mentre els teus ninots t’observaren Sorpresos de tanta majestuositat Amb ganes de començar a aplaudir com a públic entusiasta i imparcial I el company d’abraçades mentre dorms Cobrarà vida per a agafar-te de la seua mà Aquest gat al qual tantes nits has parlat Ballarà amb tu marcant-te el pas.

El temps donarà el compàs Al ritme del millor vals vienès, Solcant el cel estrellat Guiant-te pel camí marcat De sobte, un soroll et despertarà I de colp tot haurà tornat a la normalitat Sembla que un nou dia començarà I amb la Falla Centro ires a gaudir.

14

el cor del centro

I de sobte hem d’omplir unes línies Amb l’explicació de la falla que tenim guardada Ninots, remats i contraremants tancats baix clau Fins a una altra ordre de les autoritats competents.

PER NATURALEA PERE BAENAS

Els podríem parlar de “Per Naturalea” una altra vegada I dir-los que prompte la traurem al carrer No creguen que nosaltres no tenim il·lusió Som els primer que volem botar-li foc En una nau fosca i sense companyia coneguda Estan les figures esperant un raig de llum que els colpege en la cara com un boxador gustós d’encaixar un colp de sobte Pensaran que ens agrada estar tancades I sense perill del foc abrasador dels fallers Res més lluny de la realitat aqueixa afirmació Ja que per al foc hem sigut creades amb amor.

Estan boges estàs figures, s’han salvat del foc Pensaran els agnòstics del món del fallerio No s’equivoque senyor, les flames volen sentir primer Gaudir de l’ofrena que fem a la primavera.

Perquè per al foc m’han construït Per a poder tornar a nàixer amb manyaga i cura De les mans artesanes que modelen figures Repletes pels quatre costats d’amor i vida.

Volen veure les llàgrimes d’una fallera major Entre les flames mentre el foc la consumeix I murmurar-li a cau d’orella unes paraules sentides Que es queden marcades en el seu cor.

I podria dir-los una altra vegada que “Per Naturalea” Però vull sentir-me com un 20 de març Alleujat i seré d’haver complit l’encàrrec I perdurar en el record de les gents del Centro.

llibret centro 21

15

IN MEMORIAM FERNANDO REIG / FALLER DEL CENTRO Molts han sigut els familiars, amics i coneguts que durant aquest maleït any ens han deixat i dels quals no ens hem pogut acomiadar com mereixen.

Des d’aquestes línies pretenem retre homenatge a Javier Reig Roselló, un FALLER amb majúscules.

Per a aquells que no el vau conéixer, no el busqueu en fotos, perquè vos serà difícil trobar-ho, però vos contaré la seua llarga trajectòria fallera.

Com ja vaig escriure en un altre article, Javier va entrar en la Falla Centro en l’any 1954 al costat del seu germà Pepe i al seu cosí Fernando, tres futurs Presidents de la falla. Però els seus vincles amb la festa fallera es remunten a la generació anterior.

En 1946, l’alcalde de Dénia Sr. Antonio Muñoz, acompanyat pel seu regidor Pepe Reig Ferrer (pare de Javier) van assistir a València a les festes josefines i la comissió “Alcoi-Sueca-Dénia” de València nomena com a faller d’honor de la comissió al M.I. Ajuntament de Dénia.

D’ací va nàixer el germen de crear a l’any següent “La Penya del Tio Pep” amb la qual compartim emplaçament i fundadors.

Per diversos motius, la festa va patir una parada en la dècada dels 60, i quan en l’exercici 1967/1968 va tornar a arrancar, Javier, ja adult, es va apuntar a eixa primera comissió, sent l’abanderat d’aquesta. Era habitual en els primers anys, veure-ho obrir les desfilades de la Falla Centro amb el recentment estrenat estendard.

16

el cor del centro

Javier prompte va destacar per ser un metòdic recopilador d’informació, fotografies, llibrets, pergamins, i tota classe de marxandatge de la falla. En el casal encara podem trobar la foto amb la primera esquadra cristiana que va existir a Dénia, representada pels fallers del Centro en unes carrosses i que va ser el germen anys després de la Filà Deniers.

També podem trobar la volta del telegrama enviat a la Casa de Sa Majestat per la felicitació de les noces de la Princesa Cristina i Iñaki Urdangarín. Molts altres records que va guardar amb zel romanen esperant el seu moment.

Tants anys en la falla també li van fer acumular centenars d’històries que encara recordem: els comptaré només algunes de quan va ser President. El dia 16 de març, en la plantà, calia anar de manera urgent a Xàtiva al taller de Manolo Blanco a carregar peces en el camió (en aquells temps no estaven les comoditats de grua i góndola i les falles eren de cartó pedra, per la qual cosa pesaven prou).

Veient que els fallers que tenien permís de conduir estaven en altres menesters en el Bar Escarlata, sense pensar-s’ho dues vegades va enviar en 2 taxis als membres dels peluts (joves de 16 o 17 anys), els quals van gaudir de un viatge d’anada i tornada a Xàtiva gratis. A grans mals, grans remeis.

En aquella època, els premis de falles s’entregaven el dia 18 de març al migdia. La Falla Centro estava vivint la seua època daurada, 6 primers premis

en 7 anys. Sens dubte, érem el rival a batre. La resta de falles, per a justificarse deien que compràvem als jurats.

Javier, en to sorneguer, es va passejar per Dénia en el cercaviles amb un maletí del qual eixien bitllets falsos de 5.000 pessetes.

Evidentment en pujar per les escales de l’ajuntament amb la plaça de gom a gom, la gent no distingia si els bitllets eren falsos o no, provocant un gran murmuri en la plaça. Desgraciadament, en el repartiment de premis no vam ser agraciats amb el primer, però Javier va baixar amb la banderí i amb el maletí dient: “algú ha pagat més”. Casualment aquell any va guanyar una falla que havia caigut la nit anterior, plena de bonys i raspades. Tindria raó?

La falla, a poc a poc es va anar fent cada vegada més gran. Va deixar de ser el grup d’amics que van tornar a prendre la flama l’any 1966 per a convertir-se en alguna cosa més. Javier sempre va ser defensor de les essències; noves maneres de gestionar van arribar i a la fi dels 90, la falla s’assemblava poc al que 30 anys abans havien creat.

Els fallers d’aquell grup d’amics, van anar apartant-se i deixant pas a altres maneres d’entendre la festa, no sempre convergents. Però com no podia ser d’una altra manera, s’assomava a les plantaes en la glorieta, i per descomptat mantenia el vincle amb la falla a través de les seues netes.

De tant en tant, vèiem com fallers que tenen una trajectòria efímera en aquest món, reben reconeixements i agraïments d’una manera un tant fàcil.

Oblidem ràpidament a les persones que van impulsar la festa en els moments durs i gràcies als quals gaudim hui d’ella. Javier formava part d’aqueix grup, li feia vergonya fins a desfilar en l’ofrena, preferia gaudir de la festa en els Quatre Cantons i potser això es penalitza en aquesta ciutat perquè no se’l reconega la seua llarga i dilatada trajectòria fallera i la seua contribució a la memòria de la nostra comissió.

Per als quals sí que el vau conéixer, sabeu que Javier ho donava tot per la falla, a vegades passant de 0 a 100 en pocs segons, amb alguna que altra cabassà que era millor que no t’enxampara a prop, però després de la tempestat, sempre arriba la calma.

Seues són frases que perduren en el vocabulari faller com el “que mane un” en descarregar una góndola i altres que quedaran en el record.

Els que el recordeu sabeu que aquest serà el primer llibret que col·leccionarà en la seua nova vida, on de ben segur ja s’ha reunit amb Lluís “el Quirro” i Antonio Femenía i ja estaran recordantse anècdotes de la Falla Centro.

Fins sempre, descansa en pau.

ARTURO RUÍZ PERIODISTA

ELS TRES CONTINENTS 1.

Tan a prop de terra tots són gegants i poden esclafar-me. Camine entre desenes de cames i paraigües, encara que ja va deixar de ploure i el sol ho va pintar tot de taronja.

Em sent perduda entre la multitud i la música que inunda la Glorieta, no deguí separarme de la meua mare, és l’única gegant amable. Però llavors veig Jordi, un xiquet major que jo, em porta corrent de la mà fins a l’adrogueria plena de gom a gom de carns, salaons, peixos, vins i pans, com si estigueren junts tots els fruits de les mars i continents de la terra. Vicent, l’amo, li ompli a Jordi una bossa, me la va encarregar el meu pare per a la falla, després em regalarà un gelat, li’n demanaré un altre per a tu.

2. És un març dolent, plou a bots i barrals i els carrers estan desolats. Moltes botigues ja no obriran més, les canviaran per sucursals amb taulells freds com l’acer. Córrec al treball.

3.

No es pot confiar en la meua néta, amb això que són falles em va dir, entre un moment al bar i m’ha deixat ací encallada en la meua cadira de rodes d’anciana desvalguda entre la multitud. A aquesta altura només veig cames. Per fi algú espenta la meua cadira, on t’havies ficat? Vaig estar 60 anys buscant fruits de la terra i la mar per tot el món.

Jordi? Sí. Però eres una aparició, no em mires, sóc vella. El vell sóc jo, tu encara eres la xiqueta que temia als gegants, porte tot aquest temps recordant-te, que és una manera de buscar-te sense trobar-te. Per mi vas tornar a Dénia? I per a muntar una adrogueria.

Ja no hi ha adrogueries, ara tot són caixers. Jo n’obriré una, en l’antic local de Vicent.

Tindràs gelat? Clar.

llibret centro 21

19

ESCRITS LITERARIS

LA GLORIETA DEL PAÍS VALENCIÀ: EL MEU PUNT DE TROBADA

llibret centro 21

21

AINA GRIMALT FILÒLOGA

Qui no sap on està la Glorieta de Dénia? Qui no ha jugat en la font de la Glorieta durant la seua infància? Qui no ha dit mai allò de: «Ei, ens veiem a les huit a la Glorieta i ens fem una abans d’anar a sopar?» La Glorieta sempre ha sigut un dels llocs emblemàtics i de referència de Dénia, però també un dels punts de trobada més comuns entre els joves... i no tan joves. Però jo començaré des del principi, ja que per a mi, la Glorieta ha estat sempre present a la meua vida, des de fa quasi 24 anys.

La veritat que per a mi, personalment, la Glorieta ha sigut el meu punt de trobada des de ben menudeta. No sé si ho sabeu, però, a la Glorieta abans estava la coneguda Merceria Fornés, des de l’any 1948, ara situada al carrer Quevedo, i era dels meus besavis materns, Paco Fornés i Tonica Noguera. Quan jo vaig nàixer, la tenda, com l’anomenem nosaltres, ja era de la meua tia àvia, Toniquín Fornés, i allí era on em reunia amb els meus cosins.

Era el lloc de reunió de la meua família materna. Després de l’escola allà que anàvem tots els cosins, a la tenda a berenar qualsevol cosa de l’Agulló, i a jugar a la Glorieta i a la font. Bo, i de vegades també ens fèiem unes papetes i olivetes del bar Benjamín. Recorde 22

el cor del centro

aquelles vesprades amb molta nostàlgia, però sobretot amb molta felicitat.

Uns anys després, quan ja era més majoreta, la Glorieta era on començava a trobar-me amb les meues amigues, quan començàvem a eixir per les esprades a donar una volteta, a comprar llepolies, i a fer-nos fotos, ja que, poc més podíem fer amb tretze anys. Solíem quedar a les cinc de la vesprada, ben prompte, ja que a les huit havíem de tornar cap a casa. Recorde que des de que arribava la primera, puntualment, fins que arribava l’última, podíem estar una hora en la Glorieta esperant, xarrant i rient. I per descomptat, era on ens compràvem les conegudes revistes Súper Pop o la Bravo, i algun que altre capritx, ja que el famós quiosc encara seguia en peu.

A més, com bé sabeu, els fallers i les falleres de la falla Centro considerem la Glorieta com a nostra, i clar, el mes de març, des de ben xicotets, l’hem passat allí tirant coets, fent globotades, fent les nostres particulars falletes amb qualsevol paper i cartró, divertint-nos amb els concurs paelles, i reunintnos per gaudir de la nostra festa. La Glorieta fins i tot ens ha servit per a pegar alguna que altra becadeta en els

bancs, o directament sobre la gespa, a les quatre del matí la nit de la plantà del 16 de març. I és que... què seria dels fallers i falleres del Centro sense la nostra benvolguda Glorieta i tot allò que la rodeja? Des dels bars Carrió i Mi Villa nº1, amb els seus cafenets i torrades per esmorzar, passant per la desapareguda Agulló i les seues pastes per a berenar, fins les copes i els colpets a l’Orenes. A més, quan ix un dia assolellat, és el lloc perfecte per passar-te allí hores i hores de xarreta entre cerveses, cacauets i papes, saludant a tot el que passa per allí, ja que és un dels punts més concorreguts de la ciutat. Quina alegria fa veure cares conegudes passar per allí, i quanta falta ens fa tornar a eixe ritme de vida.

I és que, la Glorieta i el seu voltant no sols estan plens de gent jove durant l’època de falles. Qualsevol divendres de vesprada o dissabte a migdia, si t’apropes als Quatre Cantons a buscar una tauleta on seure i fer-te’n una, ho tindràs difícil, doncs, sols els més ràpids aconsegueixen una taula on asseure amb el grup sencer d’amics i amigues.

Tots ens reunim allí, ja siga a Mi Villa nº1 o al Carrió, per tal de fer-nos una cervesa i animar-nos un poquet abans d’anar a sopar o a dinar. I de vegades no cal ni tindre pla per a després.

Simplement quedar per a fer-se’n una ja és més que suficient per a passar una bona estona amb el grup i posar-nos al dia. Reunir-se allí a les dotze del migdia un dia d’hivern, amb vint graus, i dir allò de «Fa dia de falles», ja és un clàssic entre tots nosaltres.

Però bé, com que és un dels punts cèntrics de la ciutat, la Glorieta forma part de la majoria de deniers i denieres, però també dels turistes. Tot el món sap on està. Com ben bé diu el nostre himne: «Allà on naix el carrer Campos».

I és que, conec a molta gent que no es de Dénia i que, d’alguna manera

o d’altra, m’ha arribat a esmentar la Glorieta, ja siga recordant el nom, o simplement explicant-me on està o com és. És la plaça per on passem tots i totes, on quedem per a anar a dinar o a sopar amb amics o familiars, on juguen els xiquets i xiquetes a la font, on s’asseuen els més majors a xarrar i a gaudir del sol del migdia, on es concentren les xarangues de qualsevol festa, acomiadament, aniversari, etc., i molts altres esdeveniments.

Doncs bé, la situació que estem vivint, per desgràcia, ha aconseguit que la Glorieta i el seu entorn s’hagen anat buidant poc a poc. Aquest any ja és el segon any que veurem la Glorieta al mes de març buida, sense el nostre monument, i sense tots els fallers i falleres donant-li vida i color, i també sense els deniers, denieres, forasters i forasteres, que s’apropen al cor de la ciutat a gaudir de la festa, a veure el monument, i escoltar les grans mascletades. Però estic segura que tot això tornarà. I tornarà amb molta més força, ganes i il·lusió que mai.

Tornarem a veure la Glorieta més plena que mai. Tornarem a gaudir del bon temps asseguts als bars dels Quatre Cantons fent-nos una cervesa mentre veiem i comentem la plantà del nostre monument. Tornarem a celebrar el nostre concurs de paelles i les globotades. Tornarem a ballar i cantar al voltant de la Glorieta amb la xaranga, direcció a l’Ajuntament per a rebre els premis.

Tornarem a veure els Quatre Cantons de gom a gom a les dos del migdia un 19 de març esperant la mascletà. Perquè sí, tot açò passarà, i la Glorieta, i tots els racons de la nostra ciutat tornaran a estar més vius que mai i tornarem a gaudir de la nostra festa, i de la vida.

llibret centro 21

23

DÉNIA. EMPORI COMERCIAL DES DE L’ANTIGUITAT

JOSEP A. AHUIR ARQUEÒLEG

En aquest breu article anem a veure com Dénia, per la seua posició estratègica ha jugat un paper important en el comerç mediterrani, esdevenint en un autèntic empori comercial des de l’antiguitat més remota fins a l’actualitat.

Nosaltres ens centrarem en el període més antic, és a dir, entre el segle VII a.n.e i el segle XV, quan acaba l’edat mitjana.

La Mediterrània, el Mare Nostrum, lloc on Ulisses va navegar en el seu viatge cap a Ítaca, ha estat al llarg dels últims mil·lennis lloc de guerres, d’imperis que naixen, es desenvolupen i decauen, però també de comerç, d’intercanvi de tradicions... Alguns dels productes protagonistes del comerç van ser el blat, l’olivera i la vinya, la triada mediterrània, hui tan apreciada com a “dieta mediterrània” són els cultius més antics de la nostra civilització.

Aquests cultius van fer que aquells pobladors de l’orient, passaren de la societat caçadora– recol·lectora dels temps del Paleolític Superior (fa uns trenta-tres mil anys) a la societat sedentària neolítica (fa uns onze mil anys), assentant les bases de l’actual civilització basada en el conreu, el pasturatge i el comerç.

En aquest moment serien productes per a l’elit, quan a finals de la prehistòria comença a estratificar-se la població i comencen a aparéixer els poblats fortificats que els defenien.

El primer producte del qual parlarem serà el vi. A la Península Ibèrica el consum d’aquesta beguda i tot el que comporta ens arriba a través de la mar i del comerç fenici, primer a l’illa d’Eivissa i una mica més tard al jaciment de l’Alt de Benimaquia a Dénia (finals del segle VII a.n.e), l’autèntic bressol del vi a la península Ibèrica.

En aquest xicotet poblat habitat majoritàriament per població indígena, però relacionada amb els fenicis d’Eivissa, s’han trobat tres cups, una àrea de premsatge, restes d’àmfores per a

Els jaciments arqueològics situats a la nostra comarca, són testimonis d’aquells primers intercanvis comercials i de l’arribada de productes, tradicions i persones que els van portar.

El Port de Dénia. Col·lecció Dénia en el Record. Arxiu Municipal de Dénia.

Art rupestre a la Cova de la Catxupa a Dénia. Període Neolític. Tríptic informatiu jaciment.MUNICIPAL DÉNIA)

llibret centro 21

25

l’envasament del vi de tipologia fenícia, magatzems, habitatges organitzades en carrers estrets i allargats i defensats per una sòlida muralla amb huit torres. En les excavacions dels anys noranta es van trobar associades als cups de premsatge més de deu mil llavors de raïm cultivat (Vitis Vinifera), la qual cosa indica que ja des d’antic a la zona de la Marina Alta comptem amb una important tradició vitícola.

Amb l’estudi de Benimaquia i d’alguns poblats de la comarca, als anys noranta es va proposar la teoria que de la unió d’indígenes i fenicis al llarg dels segles es va anar formant la cultura ibèrica amb jaciments tan importants com el Coll de Pous al Montgó, hereu de l’Alt de Benimaquia o la Illeta dels Banyets al Campello, on trobem cups per fer el vi del segle V a.n.e. Aquest vi era exportat en àmfores i begut al llarg i ample de la mediterrània... de casa nostra al món (conegut).

Amb el desenvolupament de la cultura ibèrica a les nostres terres van començar els contactes amb altres pobles de la mediterrània protohistòrica; Parlem dels grecs i dels etruscos. Dels primers ens queda la referència a una mítica ciutat o

establiment com seria Hemeroskopeion, que ha fet córrer rius de tinta entre els especialistes. Les últimes investigacions ens parlen d’una empresa o factoria per a la pesca de la tonyina, de caràcter mixta entre els indígenes ibers que viurien al Montgó o el castell i els grecs foceus de Massàlia.

Aquesta empresa conjunta no ens ha deixat quasi restes materials, sols alguns fragments de ceràmica àtica que podem veure al Museu Arqueològic de Dénia, i un tresor de monedes de la Magna Grècia, aparegudes al segle XIX al Coll de Pous i del qual sols tenim localitzada una moneda, que està dipositada al British Museum de Londres.

L’arribada dels romans a la península Ibèrica després de véncer als cartaginesos a la Segon Guerra Púnica (218 a.n.e.) van portar fins a les nostres costes les ceràmiques de vernís negre conegudes popularment com a campanianes, eren un tipus de ceràmica envernissada que formava la vaixella dels romans que van vindre a conquerir la nostra terra i que es van quedar per molts segles.

Un altre element que va vindre per

Alt de Benimaquia. Reconstrucció del Poblat i Cups de Vi. Dibuix. F. Chiner i Quique Dies.

26

el cor del centro

Jaciment Iber de l’Alt de Benimaquia.

Foto. Josep Ahuir.

quedar-se va ser el vi del golf de Nàpols i ‘‘oli d’Apúlia durant el segle I a.n.e que va servir per a donar a beure tant a les tropes lleials a Sertori com a les elits iberes com podem veure al registre material que ens apareix a jaciments com la Penya de l’Àguila al Montgó.

Amb el final de la romanització i la pau d’August, els romans van estabilitzar tota la zona coneguda com a Hispania, i Dianivm i el seu port van l’un punt molt important de comerç al llarg de l’Imperi Romà.

Tot el territori de Dianivm, les actuals comarques de la Marina Alta i la Safor, entre d’altres produïen, per a l’abastiment de la ciutat i per al comerç, ingents quantitats d’oli, vi i saladures que s’envasaven en àmfores cuites a forns com els del jaciment de l’Almadrava, als Poblets.

A canvi de tots aquests productes al port de Dianivm arribaven tota sèrie de produccions ceràmiques que venien de llocs tan allunyats com la Gàl·lia, Tunísia, Italia o Grècia.

Deixem passar els segles i arribem fins a l’època andalusina.

La relació entre la Mediterrània i la història de Dénia, arriba al seu punt culminant a l’època andalusina, amb alguns fets que en aquest escrit exposarem breument. En primer lloc ens

Tresor grec del Montgó.

Dibuix publicat per Roc Chabás.

referirem a la fundació de les drassanes califals per part d’Abderrahman III a l’any 953, on es posa de manifest la importància de Daniya com a lloc estratègic per al feina poc constituït Califat de Còrdova.

Amb la fi del califat per la guerra civil o fitna andalusina, Muŷāhid que era un important personatge de l‘exèrcit califal.

Aconsegueix l’any mil deu amb alguna dificultat el control de la flota califal que estava als ports de Tortosa, Dénia i Almeria i erigir-se en emir d’un dels nous xicotets regnes que es van fundar a partir del mil dotze amb la guerra civil i posterior dissolució del califat de Còrdova.

El 1015 va conquerir les illes Balears i en 1016 va comandar les seues naus en direcció a Sardenya, la qual, arribarà a conquerir, però a finals del 1016, la seua flota serà derrotada per una unió de pisans, genovesos i germànics, i retorna a Dàniya, on resideix la seua cort, després de ser humiliat. Aquesta derrota marcarà la resta de la vida de l’emir, ja que el seu fill major, Alí, va ser fet presoner i educat en la fe cristiana a la cort de l’emperador Enric II, durant deu anys, fins que van pagar el seu rescat.

El 1045, després d’una llarga vida, morirà a Daniya Muŷāhid al-’Āmirī, un dels prínceps d’aquests regnes taifa més

llibret centro 21

27

Jaciment Romà de l’Almadrava. Els Poblets.

Foto. Josep Ahuir.

importants del segle XI. El seu fill i segon rei del Regne de Daniya va ser Alī Ibn Muŷāhid Iqbāl al-Dawla, 1045 -1076. Alí va ser el primogènit de Muŷāhid, fill de mare cristiana, va ser fet presoner a la batalla de Sardenya, i no tornà a veure la seua família fins molts anys després. Finalment el 1035 va poder tornar a veure el seu pare, aquest el va nomenar successor, però com havia sigut educat en el cristianisme va haver de tornar a educar-se en la fe musulmana.

El 1045, va heretar el regne de Dàniya, el qual va convertir en una xicoteta Florència, on els filòsofs i poetes eren molt cuidats en la cort. El seu regnat es va basar en el comerç amb els regnes andalusins de la mediterrània, com Egipte, país on arribava el blat de

Ceràmica campaniana.

MAC Barcelona.

Dàniya i que en agraïment per aquest bé tan necessari com era el blat, li va enviar diversos vaixells carregats amb tresors, entre ells la col·lecció de canelobres i peces de bronze oriental que es pot visitar al Museu Arqueològic de Dénia i al MARQ en Alacant. Aquest és un fet puntual, però es té constància del comerç entre Egipte i Daniya.

Per entendre millor com era la Daniya andalusina veurem el poema del geògraf del segle XII Al-Idrisi. Aquest autor visità Dénia i ens va deixar una de les millors descripcions de la seua època: «…Dènia és una bonica vil·la marítima, amb un raval ben poblat. Està cenyida per fortes muralles i aquestes muralles del costat d’orient han sigut perllongades fins al mar, amb molt art i intel·ligència. La vila està protegida per un castell fort. Està la vila envoltada de camps conreats de vinyers i plantacions de figueres. Molts vaixells acudeixen allí i hi ha també arsenals on es construeixen. D’allí parteixen navilis que van a les regions més llunyanes, i d’allí ix també l’esquadra en temps de guerra.

Al migdia d’aquesta vila hi ha una muntanya redona, des del cim de la qual es veuen les muntanyes d’Eivissa Extensió màxima del Regne Taifa de Dénia.

Dibuix Carles Juan.

28

el cor del centro

sobre el mar. Aquesta muntanya es diu Mont Caon (Montgó)”. És en aquests moments, segles XI –XII quan arriben a Dénia viatgers i artesans que porten productes molt preats, com porcellanes orientals, perfums o sedes.

D’aquests productes el més conegut és la ceràmica, sobretot en un primer moment les importacions califals i en un segon moment amb l’arribada dels artesans de Còrdova fugint de la fitna i refugiant-se a Daniya, les produccions locals.

Tot aquest món comercial el coneixem per l’arqueologia, en aquest cas, amb les excavacions del raval de Daniya, conegut com el Fortí, han aparegut nombrosos fragments ceràmics que demostren que la ciutat andalusina de Daniya importava productes de Tunísia i Algèria.

Entre 1050 i 1055 estan documentades algunes cartes entre el rei de Dénia, Ali i el senyor de Tunísia que ens parlen d’intercanvis comercials a una banda i l’altra de la Mediterrània. Jaciments com la Qalat Bani Hammad o els Baccini andalusins trobats a pisa serien bons paral·lels que ens serveixen per a estudiar aquestes rutes comercials d’ara fa mil anys.

Amb la conquesta cristiana del segle XIII, tot canvia i arriben fins a les nostres costes vaixells carregats amb diverses vaixelles ceràmiques que ens permeten reconstruir la taula per exemple del comte de Dénia, Alfons el Vell, cap a la meitat del segle XIV. Troballes subaquàtiques i les excavacions arqueològiques urbanes són la nostra major font d’informació per conéixer aquestes primeres ceràmiques catalanes que arriben a les nostres terres.

Al Museu Arqueològic de Dénia i al Museu de la Mar, podem veure algunes de les més importants com són les procedents del “Derelicte català”.

Per a acabar el nostre recorregut pels productes arribats a les nostres costes al llarg dels segles, parlarem de la ceràmica de Paterna – Manises a la Dénia medieval cristiana, aquestes produccions var ser la vaixella on els deniers que vivien a la vila vella del segle XIV i XV van celebrar els seus àpats. Decorades amb un blau característic i amb diversos motius heràldics i geomètrics les trobem a les nombroses excavacions arqueològiques urbanes i subaquàtiques que el Servei d’Arqueologia Municipal ha realitzat al llarg dels últims trenta-huit anys i que ens han permés conéixer com ha sigut l’evolució urbana de la nostra ciutat i seu hinterland al llarg dels segles.

Canelobre de Daniya dipositat al MARQ, Alacant. Foto Web Marq.

Plat ceràmic de tipologia califal amb cordó de l’eternitat i dos peixos.

Museu Arqueològic de Dénia. Foto publicada per Marina Plaza.

llibret centro 21

29

DÉNIA EN UN REPORTATGE DE “LA MAÑANA” FA CENT ANYS

JAVIER CALVO DOCTOR EN HISTÒRIA

La infausta pandèmia que ens afecta actualment ens ha fet girar la vista al passat i recordar la viscuda un segle arrere, en 1918, coneguda com “la grip espanyola” (en la nostra zona com La Panerola) que va provocar una terrible mortalitat.

Com es recuperà la nostra ciutat després d’aquesta? Comptem amb la inestimable ajuda d’un reportatge realitzat en 1919 pel periòdic madrileny LA MAÑANA, així com altres guies comercials d’aquest període.

Primer fem una passejada per la Dénia de principis de segle.

La situació econòmica semblava estable. La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial afavoreix

a economies exportadores com la nostra, i fins i tot permet la introducció de nous cultius, com la taronja. Però també hi ha nuvolats en l’horitzó, perquè la febre exportadora provoca una gran inflació, desproveïments i problemes socials; per això al període 1918-21 se’l coneix com a “trienni bolxevic” La ciutat compta en 1920 amb 12.612 habitants de fet i de 13.160 de dret. És una població jove, perquè el percentatge de menors de 16 anys és un 30%, el d’adults un 66%, i per damunt dels 65 anys ens trobem només un 7%.

Criden l’atenció algunes dades del padró de 1910, com per exemple

vista de l’encreuament de la C/Camp amb la Diana, en el qual destaca l’abundant mainada, en el lloc on es planta la falla Centro. Al fons el mercat.

Artistes que van triomfar en els escenaris dianenses fa ara un segle segons la seua publicitat en el setmanari Eco Artístic.

llibret centro 21

31

piràmide d’edat de les defuncions de 1919

l’elevat nombre de servents que apareixen en els carrers Cavallers, Diana, Major, Loreto, Pedro Esteve i plaça Constitució on és lògic perquè eren els carrers principals; però també en altres de no tant prestigi, com al carrer Bon Aire, on es trobarien els habitatges del servei dels carreres Cop, Cavallers, Sant Josep, Pedro Esteve...

32

com més ens allunyem del centre urbà, en aquests mateixos carrers apareixen llauradors, jornalers, obrers...

Observem una diferenciació en les edats del matrimoni; com menor és la classe social abans es casen i hi ha menor diferència d’edat entre els cònjuges; això s’evidenciarà especialment entre els matrimonis més joves del camp i els de major edat del casc.

Hi ha carrers en les quals domina un ofici quasi amb exclusivitat, com seria el cas dels mariners en els carrers Melilla i S. Vicent de la Mar; els jornalers en del C/ Olivera; nombrosíssims comerciants en la C/ S. Josep. En el barri de la Mar els carrers Puente, Escollera i Fontanella posseïen un nivell de forasters superior a la resta, i fins i tot un major nombre de gent no analfabeta, amb una mica més de varietat en els oficis: comerciants, pilots, capitans de vaixell, servents…

Una altra curiositat és que als carrers principals abunden els oficis terciaris i hi ha un major nombre de gent no nascuda a Dénia; a més una certa distribució de qualitat: en els primers números, més pròxims a la plaça del Mercat i de la Constitució, trobem la gent amb millors condicions econòmiques (metges, advocats, rendistes, mestres, enginyers);

L’esperança de vida dels dianenses en 1919 ha retrocedit, perquè si en 1910 era de 45 anys, ara està en els 37 anys, mostra de la crisi econòmica que encara assota la comarca. Si observem la piràmide d’edat de defuncions de 1919, observem l’alta mortalitat infantil i una sobre mortalitat de les dones en l’edat fèrtil. Els homes mantenen una major mortalitat al llarg de tota la

el cor del centro

seua vida laboral. Les causes principals de defunció són la malnutrició i les malalties pulmonars.

La ciutat es descrita pel cronista de la província d’Alacant, Francisco Figueras Pacheco1: “Denia es una hermosa y alegre ciudad, que produce en el ánimo del visitante la impresión de una pequeña, pero animadísima, capital de provincia. El esmerado trato social de sus habitantes, entre quienes es fácil hallar personas de gran cultura y distinción; las comodidades de sus hoteles; el bullicio de sus calles; el tráfico de su puerto; la belleza de su cielo y de su mar; la suavidad de su clima; la espléndida campiña que la rodea... todo, en fin, contribuye a hacer amena y agradable la estancia en esta población. (…)

La circunstancia de ser Denia el puerto donde se embarca, para Inglaterra y Alemania, la pasa elaborada en casi todos los pueblos de su partido y en muchos de los de Pego y Callosa, es causa del movimiento y concurrencia que se observa en ella, especialmente en las temporadas de la exportación. Denia, en esta época, presenta cierto matiz de cosmopolitismo, siendo frecuente oír, al propio tiempo que el castellano y el valenciano, que es el dialecto de la localidad, lenguas extrañas, y muy

principalmente la inglesa, por ser muchos los comerciantes de Inglaterra que cuidan por sí mismo de sus negocios en la población que nos ocupa. (…)

Además de esta industria agrícola, que es la fuente principal de la riqueza de Denia, hay en la ciudad tres buenas fábricas de juguetes de madera; otras tantas de juguetes de metal; una de aserrar madera para envases; una de gas para alumbrado; una de losetas hidráulicas; una de jabón; una de hielo; una de gaseosas; catorce sierras, y cinco máquinas de puntas. El comercio, auxiliado por un buen número de agentes, especuladores, comisionistas, consignatarios, etc., cuenta con multitud de almacenes y establecimientos de todas clases, en armonía con la importancia de la población”.

Es realitzava una emigració de tipus “oroneta” (temporal) al nord d’Àfrica, especialment a la llavors colònia francesa d’Alger. Es viu el despertar de la nova indústria del joguet, aprofitant les sinergies de l’exportació “pansera” (serradores per a caixes ara transformades per al joguet, llits comercials a països europeus) i altres infraestructures de la ciutat, com els hotels i diversions per als viatjants que ara aposten pel turisme.

Publicitat del sanatori dianense insertada al madrileny diari La Esfera de 7/VIII/1926 1

Geografía General del Reino de Valencia. Tomo de la Provincia de Alicante. Barcelona, 1914. Pàgs. 811-822. llibret centro 21

33

L’alternativa turística gaudia d’una base important: la creació de la Sociedad de Amigos del Clima ja en 1908, en la qual va destacar el metge i alcalde en el període finisecular Augusto Gómez Porta. I és que la ciutat estava ben proveïda d’hotels i albergs. Vegem els que es publicitaven en la premsa: Hotel Fornos (Marqués de Campo), Hotel Comercio (Marqués de Campo), Fonda Contri (Marqués de Campo 13), Caseta Blanca (plaça del Mercat), Pedro Gilabert (Marqués de Campo 2), Posada Ferrando (Colón 8), Rosario Cabrera (Colón 25), Francisco Pastor (Diana 36), Posada del Sol (Colón)… Les cases d’hostes de Vicente Devesa, Pedro Gilabert i Esteban Morató... Els cafès de Joaquín Boise, Francisco Cabrera, Salvador Carrió, Francisco Marcos, Miguel Morell, Francisco Pastor, Antonio Reig, Antonio M. Agulló, entre altres.

Amb el fi d’atraure a possibles visitants la Guía industrial y artística de Levante 2, ens descriu així: “Son los alicantinos muy aficionados a las fiestas y diversiones y de carácter alegres, lo mismo que les ocurre a la generalidad de los pueblos del Mediodía; les gusta la música, el baile y los ejercidos que exigen ligereza en los movimientos.

En sus fiestas populares bailan la jota, muy saltada, al son de guitarras y castañuelas que llaman allí postizas.

Son por naturaleza laboriosos, y resisten la rudeza del trabajo fácilmente. Están dotados de un carácter franco, complaciente y agradable, siendo su trato dulce y aparentemente tranquilo. El traje del pueblo es el valenciano: para el hombre, alpargatas, zaragüelles, manta y sombrero de anchas alas, y la mujer falda de gran vuelo, y al cuerpo 2

34

1930, pàg. 104. el cor del centro

pañuelo de punta. El idioma es el valenciano, con pocas variaciones.”

A 1925 la ciutat contà inclús amb un pioner sanatori naturista (vegetarià) en Espanya, situat en la partida de Beniatlà, fundat pel doctor Enrique Jaramillo, propietat de José Sancho Masanet.

Amb els teatres podem imaginar la importància de l’entreteniment a Dénia. Dos artistes de renom: el tenor Antonio Cortis i la hui oblidada Teresita Pastor. Augmenten els edificis d’espectacles: el Teatre Principal, el Café Espectacle Magallanes (que canviava constantment de nom, com el de Petit Kursaal i altres variants), el Palau del Sol (o Teatre Circ), el Café del Segle… sense comptar amb nombrosos locals dedicats a entreteniments no aptes per a tots els públics. Espais que movien artistes, visitants, fondes i que generaven una riquesa de la qual la nostra ciutat és deutora hui dia.

La millor radiografia que posseïm de la realitat de Dénia fa un segle i que a manera de facsímil acompanya a aquesta introducció, és el reportatge realitzat pel rotatiu madrileny La Mañana. Es tracta realment d’un publireportatge de la ciutat, amb el qual l’ajuntament busca reivindicarse després del cessament de la corporació anterior (de 1917) i pressionar a l’administració central per a acabar les obres del port. Apareixen en la crònica les indústries jogueteres de la ciutat i la seua importància (els 60 obrers de les fàbriques de joguets Diego Ivars Cabrera, els més de 250 de la d’Emilio Oliver, els 150 de la de Jesús García, els 150 de la Universal de Barceló, Portolés i Calabuig, els més de 400 dels magatzems Riera…),

Encara que en franca decadència, el món rural continua tenint la seua importància per a la vida econòmica de la ciutat, ací reflectides en obres del pintor d’origen austro-hongarés Segismundo de Nagy, realitzades a Dénia, per a la seua exposició de l’estiu de 1918 a Madrid, del qual tenim notícia gràcies al periòdic santanderí La Talaya de 17/VI/1918.

així com la importància de l’electricitat com a font d’energia de l’avenir gràcies a la Societat Hidroelèctrica de l’Algar.

També esmenta una altra aspiració de la ciutat: la Colònia Agrícola del Montgó, la fi del qual era pal·liar la greu situació econòmica de la classe jornalera, creant multitud de xicotets propietaris per a evitar la conflictivitat social i l’emigració. El projecte havia nascut temps arrere, gràcies als escrits de l’advocat Agustín Ramos Morand i el projecte l’enginyer alcoià Luis Beneyto Serrano, sent alcalde Juan Oliver Morand.

Inicialment està lligat al liberalisme de Luis Silvela i Manuel García Prieto, amb fins i tot d’acostament al republicanisme, anticlericalisme i socialisme. A més de ser un diari d’informació general, ho serà polític i fins a doctrinal, on es donen cita un grup d’intel·lectuals de l’esquerra liberal, democràtica i regeneracionista.

En 1910 passa a subtitular-se “diari independent”.

Després de 1917 modifica el seu format, augmenta les seues pàgines a setze i es converteix en un magazín il·lustrat amb una coberta amb una gran il·lustració i profusió de fotogravats d’actualitat.

El periòdic LA MAÑANA es publica entre els anys 1909 i 1920 a Madrid.

Estem en l’etapa del caciquisme, en la qual els notables que conformaven els partits polítics busquen tindre un periòdic afí a manera d’òrgan d’opinió.

llibret centro 21

35

36

el cor del centro

llibret centro 21

37

38

el cor del centro

llibret centro 21

39

40

el cor del centro

llibret centro 21

41

42

el cor del centro

llibret centro 21

43

44

el cor del centro

llibret centro 21

45

46

el cor del centro

llibret centro 21

47

QUEVEDO I EL “CARRER DE LES XIQUES”

TONI REIG PERIODISTA I ESCRIPTOR

A Francisco de Quevedo molts el consideren el gran poeta del Segle d’Or espanyol, per damunt dels seus contemporanis, i declarats enemics, Lope de Vega i Góngora. Quevedo era un provocador desvergonyit, molest i escandalós, mal parlat i mal mirat, incorregible... Que un carrer de Dénia dedicat a la seua figura siga conegut durant dècades com “Carrer les Xiques” és un homenatge imprevist que segurament hauria fet les delícies del “catedràtic del vici”, com el definia un dels seus detractors. Aquell “Carrer Les Xiques” de Dénia era exactament com Quevedo: desvergonyit, molest, escandalós, mal mirat, mal parlat i incorregible.

Començarem aquesta memòria del carrer Quevedo amb uns dels molts desllenguats versos de l’insigne literat madrileny que podria ser un bon homenatge a les xiques que durant més de 50 anys, tres segles després, li van usurpar la fama local:

No te quejes, ¡oh Nise!, de tu estado, aunque te llamen puta a boca llena que puta ha sido mucha gente buena y millones de putas han reinado.

El carrer Quevedo el trobem nomenat en alguns documents de finals del segle XIX i ja el veiem grafiat en un plànol de la ciutat del 1901. Ocupa l’últim racó de l’antiga closa, l’espai sense urbanitzar que hi havia al sud de la ciutat entre la zona poblada interior i la muralla.

Abatuts els murs defensius, la ciutat s’eixampla lentament per aquella terra de ningú.

Abans de ser batejat oficialment, el

carreró que començava a obrir-se i tindre cases habitades es coneixia com el carrer de la Màquina de Riera, perquè al cantó hi havia una serradora amb maquinària industrial avançada.

Sembla que ja en etapes incipients aquell espai era un pol d’atracció per a les conductes d’alt risc i les trobades furtives. Per la fira del 1884 un grup de joves vagarejava per aquell indret jugant amb una pistola que acabaven de comprar. Un tir accidental va causar la mort d’un d’ells.

No és possible, ara per ara, marcar amb exactitud el moment històric en què els bordells prenen possessió del carrer Quevedo. Hi ha constància de conductes escandaloses i cases d’alcavoteria a Dénia aquells anys sense que els papers oficials –generalment sancions, advertències o queixesdonen cap raó del domicili de l’activitat oficialment censurable. És ben cert, i causa certa sorpresa, que sent Dénia una ciutat amb un actiu port, el barri mariner no

L’HOSTAL “CASITA BLANCA”, EN LA CANTONADA DELS CARRERS DIANA I QUEVEDO. FOTO gUILLEM (ARXIU MUNICIPAL DÉNIA)

llibret centro 21

49

acull cap assentament notable de cases de prostitució, com era habitual en les ciutats portuàries. A Dénia les multes se les emportaven les cambreres dels cafès -cantants que proliferen a partir del 1890 i que tenien els punts calents –tal qual– en els cabarets L’Anxova (Magallanes), La Bombilla (Marqués de Campo) i la Cerveceria Dianense (Diana). És evident, però, que ja en els primers anys del segle XX hi havia cases establides que oferien els serveis de les xiques tot l’any i no de manera puntual.

Una ordenança municipal aprovada el 1905 dona les pautes de conducta dels locals i de les seues inquilines, que inclouen revisions higièniques i policials, i una molt limitada llibertat de moviment per a les dones residents. Són set articles que val la pena recordar: La publicació de la normativa fa pensar

Art. 80.- La autoridad local podrá prohibir la instalación de casas de este nombre (prostitución) en determinadas calles de la ciudad.

Art. 81.- Las pupilas de las casas de prostitución no podrán permanecer sentadas en las puertas ni en los balcones de sus casas, y las aberturas de las mismas deberán tener tiradas sus persianas.

Art. 82.- Sus dueñas estarán obligadas a permitir la entrada de los agentes dela autoridad a cualquier hora del día o de la noche, y reclamarán su auxilio cuando lo necesiten.

Art. 83.- No podrán atraer a los

50

el cor del centro

que, en vetar-se la instal·lació “en determinades calles”, els prostíbuls tolerats, legalitzats i controlats tendien a concentrar-se en una zona concreta i discreta, que s’ajusta perfectament a les característiques del carrer Quevedo.

10 anys després trobarem multes dirigides a diverses propietàries de “cases de tolerància”, com també eren eufemísticament conegudes en el llenguatge burocràtic, que tenen ja l’adreça en aquell carrer.

Botar-se la normativa podia eixir car. El mes de juny del 1921 dues cambreres eren multades simplement per passejar pel carrer Marqués de Campo a les 18 hores, fora de l’horari que tenien permés per a eixir de les cases o els cabarets on treballaven.

Hi ha sancions igualment per baralles entre elles, exhibir-se públicament, promoure escàndol en via pública o per desobediència a l’autoritat.

transeúntes desde sus habitaciones, por medio de palabras o de otro medio cualquiera.

Art. 84.- No saldrán a la calle durante las horas en las que les esté prohibido, y cuando lo hagan, se presentarán en traje que no produzca escándalo y llame la atención.

Art. 85.- Las dueñas no permitirán entren en sus casas jóvenes menores de 18 años.

Art. 86.- El servicio de cartillas, inspección, higiene i vigilancia se regirá por las disposiciones que la Superioridad dicte, y estará a cargo de la autoridad que corresponda.

FITXA REGISTRE SANITARI DE DONES DEDICADES A LA PROSTITUCIÓ. aRXIU MUNICIPAL DE DÉNIA.

Siga com siga, en els anys 20 del segle XX, el carrer Quevedo ja el tenim amb la fama ben guanyada i amb una activitat quasi exclusiva, que només compartirà amb la rutina d’alguns tallers i fabriquetes, i el discret paper d’un grapat de veïns aïllats que viuen pacíficament i aguanten sense massa queixes escenes i aldarulls freqüents, i que, a més, són involuntàriament coneixedors de secrets, costums i aficions de no pocs veïns d’altres barris i carrers. A penes consta en l’Ajuntament una petició moderada subscrita conjuntament pel veïnatge, que demana a les autoritats que les cases de prostitució tanquen a les 24 h per a poder descansar: “ocurre con muchísima frecuencia que a las 2 ó 3 de la mañana se mueven muchos

escándalos”.

Res comparable a la croada dels veïns, per exemple, del cabaret L’Anxova, que passen per registre, en multitud d’ocasions i en diverses èpoques, nombroses queixes, denúncies i inflamades protestes que tindran un èxit sense precedents el 1922, amb una ordre de tancament general de tots els cafés-cantants i la prohibició del servici de cambreres.

Al contrari, les “cases de xiques” no van ser tancades en aquesta onada de protestes i moralisme col·lectiu, ni en altres que vindran després. En el registre municipal de dones dedicades a la prostitució (1926-1928) que es conserva a l’Arxiu Municipal, consten entre el llibret centro 21

51

carrer Diana i l’actual Germans Ferchen un total de 12 cases amb pupil·les que ofereixen sexe a canvi de diners o, com era comú dir en el parlar popular, “dones que fan favors”. La majoria tenen nom reconegut i fama estesa entre la població: La Concha, Trinidad, “La Perola”, “La Madrileña”, “Amparito Cansalà”, L’Amparo , La Isidra, La Pili, Casa Caridad, La Madalena, Casa Flora i La Julia. El 1934, en un llistat de negocis oberts en la ciutat, hi ha set del carrer Quevedo identificats com a prostíbuls: els marcats amb els números 3, 7, 13, 15, 30, 34 i 40.

L’oferta, àmplia -i sembla que també diversa i atractiva-, és il·lustrativa i dona pistes sobre l’estés i freqüent ús del sexe de pagament en la ciutat, un negoci que se sostenia no només amb les aportacions dels ciutadans natius (jornalers amb diners extra a la butxaca, senyorets desocupats i capritxosos, golfos habituals, marits inaguantables, pares de família feliçment casats, quadrilletes d’amics comboiats...), ingressos de proximitat que segurament imprimien estabilitat i seguretat. També cal considerar com a alt valor de rendibilitat la concurrència de la població masculina dels pobles i les comarques veïnes. Diu Vicent Balaguer (“Dénia a la postguerra. Vivències i documents”, 2003) que no era estrany veure arribar autobusos i camions de procedència forana en dies festius i vespres de dates assenyalades.

En acabar la guerra, semblava que un règim dictatorial basat en un catolicisme a ultrança no permetria reductes de vici i immoralitat tan palmaris.

Erro. Efectivament, s’alçaven veus d’indignació, però en aquest cas es va imposar inicialment la tolerància, que 52

el cor del centro

precisament no era la característica dels vencedors, amb una pràctica que tampoc casava bé amb la seua ideologia. El “Carrer les Xiques” continuava viu i actiu, amb revisions higiènics setmanals de les dones que passaven pels prostíbuls per part d’un dels metges titulars, Juan Devesa, i inspeccions rutinàries dels guàrdies municipals.

En aquests anys de postguerra, res no havia canviat en l’evolució del negoci. Totes les cases les regien dones, que eren responsables de les xiques que acollien i explotaven, i l’oferta es mantenia amb locals que es concentraven principalment en la cruïlla del carrer Quevedo i Germans Ferchen.

Les més populars eren La Estrella, la de La Catalana, El Barco, la veterana La Perola, el Bayón, o la de la Tia Lluïsa, entre d’altres. El 1948 no hi havia cap impediment perquè dues de les cases s’anunciaren en el llibret-programa de la Junta Central Fallera de Dénia, això sí, com a establiments de “vinos y licores”.

L’any 1954 les molèsties i els escàndols s’han multiplicat. Han tancat per ordre governativa tots els prostíbuls de Gandia, i moltes de les dones que exercien enllà es traslladen a Dénia. La situació es fa difícilment suportable i, ara si, 71 veïns del barri demanen a l’Ajuntament que clausure les cases. La reacció municipal serà augmentar la vigilància i els controls.

Es planteja fins i tot la idea reconcentrar tots els locals en el barri de Les Roques, més apartat del centre. No serà fins al 1956 quan un decret signat per Franco decideix l’abolició de “mancebías y centros de tolerància” i a Dénia, com a tot l’Estat, es tanquen els prostíbuls.

Sorgiran alternatives dissimulades i mig amagades, però fugint dels centres urbans.

Les xiques se’n van del “Carrer les Xiques”, però es queda el seu nom.

Tardarà anys a desfer-se la seua fama.

La vida quotidiana es redueix al mínim.

El soroll el posa ara exclusivament l’activitat laboral de les fàbriques de joguets de Doménech, Sendra i Vicens, i la fusteria de Cucala. El silenci s’apodera de les nits i els caps de setmana, tan animats abans. Els veïns van acostumant-se a una tranquil·litat que els era aliena fins aquell moment.

El carrer Quevedo tardarà també a incorporar-se als nous models de desenvolupament urbà. La tenda de joguets Jomaypa serà pionera en obrir en els anys 70 un primer tram a l’atractiu del passeig per un carrer mig oblidat.

Després vindran algunes tendes i tallers.

La construcció d’edificis amb baixos comercials, ja en els anys 80, integra el carrer definitivament en l’àrea comercial que el circumda: aporta nou i nombrós veïnatge, afavoreix l’obertura de comerços i locals d’hostaleria i facilita el tràfec quotidià del centre de la ciutat. El carrer ha perdut fama i personalitat -més que fora la cara obscura i innombrable de la ciutat- i ha guanyat la normalitat que tants anys se li ha negat.

Quevedo estarà apesarat i emprenyat.

Se sentirà traït.

fàbrica de sendra al carrer quevedo. foto Guillem (arxiu municipal dénia)

llibret centro 21

53

LA GLORIETA

VÍCTOR SALES TÈCNIC ARXIU MUNICIPAL DÉNIA

Si ens parem a pensar en llocs emblemàtics de Dénia, sense dubte ens vindran al cap construccions o espais històrics que han marcat l’esdevindre de l’evolució de la nostra ciutat: el Castell, el port, l’estació del tren… Però existeixen altres localitzacions que han format part, i formen, de la importància en el desenvolupament tant urbanístic com social de la ciutat de Dénia. Entre aquests llocs es troba l’actual Glorieta del País Valencià, punt neuràlgic des de l’inici del progrés modern de la ciutat fins als nostres dies.

I com totes les construccions o espais, la Glorieta ha anat canviant, tant en el seu aspecte, utilitat i com no, de nom. El primer nom documentat que s’ha trobat és el de la Plaza del Mercado segons el padró d’habitants de 1881, passantse a dir en 1930 la Plaza de Vicente Blasco Ibáñez. En acabar-se la Guerra Civil i amb l’arribada del franquisme es va canviar el nom per Plaza Cristo Rey, encara que popularment era també coneguda per la plaça dels pianos, fins a 1979 que amb la democràcia, i havent desaparegut el mercat d’aquest recinte, se li va posar per nom Glorieta del País Valencià.

Però ens centrarem en l’origen de la Glorieta i per a això haurem de remuntar-nos a principis del segle XIX. Diversos esdeveniments del segle XIX, com el naixement de la revolució burgesa, els grans canvis tecnològics

o el comerç de la pansa, van produir un canvi social però també un desenvolupament urbà que canviaria l’estructura de la ciutat de Dénia. Amb la necessitat de l’ampliació de la ciutat es realitzen obres com l’enderrocament de les muralles i l’eixample cap a l’est de la ciutat, el que va permetre l’expansió del barri antic i la connexió amb el Raval de la Mar i el port. Per a això es realitza un plànol geomètric en 1867, per part del mestre d’obres Patricio Ferrándiz, que va possibilitar l’eixample de la ciutat i en el qual apareix, per primera vegada, la creació de la plaça que seria l’actual Glorieta del País Valencià. Una de les reformes introduïdes és la de la prolongació del carrer Pare Pere fins a la mar, una de les necessitats era la connexió de la ciutat i el port, i en el desenvolupament d’aquesta prolongació es parla d’una espaiosa plaça que va ser segurament la base del projecte final de la Glorieta.

En 1873 es realitzen dos projectes de la Glorieta sent el segon, amb una modificació eixamplant la plaça 4 metres al nord i al sud, el que seria definitiu amb la finalitat d’instal·lar allí el mercat.

I si la glorieta es va caracteritzar durant molts anys, quasi 80, va ser per albergar en el seu espai el Mercat Municipal.

Inaugurat cap a 1876, el mercat estava situat anteriorment en l’actual plaça de

Foto panoràmica de la Glorieta, anys 60. Arxiu Municipal Dénia.

llibret centro 21

55

Vista de la Plaza del Mercado des del carrer Marqués de Campo, aprox.

1915. Arxiu Municipal Dénia..

la Constitució, la construcció consistia en dos cossos situats als costats de la plaça, deixant pel centre la prolongació del carrer Pare Pere que unia amb el carrer Marqués de Campo. Els dos cossos es dividien en quatre pavellons sustentats per unes columnes de ferro que suportaven les cobertes, per la qual cosa es tractava d’un mercat obert.

Un dels pavellons estava destinat a la pescateria, es venien peixos i mariscos i atenien la Lola, Tereseta “la Guapa”, anomenada així per la seua bellesa, Concha, les germanes Roseta i Pepica…

Al costat d’aquest pavelló estava el dedicat a la carnisseria, que estava dividit en casetes individuals: la d’Andreuet, la de Mahiques, la d’Iborra, la de Cabot, la dels Nois, la de Mateu… Cal destacar que en aquells moments no existien les condicions d’higiene que tenim hui en dia, i el peix i la carn es venien embolicats en periòdics vells.

Al costat d’aquestes parades es trobava la d’Antonio Ronda, dedicada a la venda d’embotits i conserves i enfront d’aquesta se situava una paradeta xicoteta que regentava un senyor molt ben vestit i amb uns enormes bigots rojos que es dedicava a la venda d’espècies i al que es podia escoltar, 56

el cor del centro

«¡Azafrán bueno, azafrán bueno!», i els xiquets deien que el safrà que venia el feia dels pèls del seu bigot, pel color d’aquest.

En els pavellons de davant es trobaven les parades dedicades a ultramarins, com la de Doll, la de Varela o una altra que posava en el seu rètol, «El sol sale para todos». Les botigues dedicades a la venda de pa i dolços, la de Virrei, la de Joaquín Pons, la de la tia Moca, que va estar fins a 1940… Els establiments de salat i conserves com les de Gasparet, la del Repicat i la de l’Esperança. Les de venda de verdures i fruites com la de la Tia Olivetes estaven situades en aquest pavelló, però també hi havia per la plaça prop de les de pescateria i des del carrer Ramón Franco, actualment el carrer de Vicent Andrés Estellés, fins al carrer Cop. Una parada bastant important a causa de la seua amplitud però també pels aliments que venia, era la de Bernabeu: fruits secs, cacaues, dàtils, plàtans, llepolies…

Que feien la delícia dels més xicotets, i a l’estiu disposava de diverses geladores per a la venda de gelats.

A més dels llocs fixos que formaven el mercat també podríem trobar uns altres que s’apostaven pel carrer que l’envoltava. Gent asseguda en cadires com la Tia Tona i la Tia Micaya amb

les seues cistelles d’ous de diferents qualitats, unes altres amb munts de figues paleres, pelades o sense pelar, i aquells que venien alls o conills. A aquestes parades ambulants els hem d’afegir el mercat ambulant dels dilluns, que amb els seus venedors de teles, sabates, ceràmica i herbes medicinals omplien el carrer de taules i mantes on posaven la mercaderia per a la seua venda.

A banda de les parades del mercat i les ambulants que l’envoltaven, en els edificis que conformaven la plaça també hi havia altres comerços que formen part de la història de la Glorieta. Alguns fins i tot formen part de la història actual, com la barberia del Blanc i Casa Benjamín, encara que haja canviat de propietari, o fins fa molt poc temps com la pastisseria Agulló. Entre la resta d’establiments que oferien els seus serveis podíem trobar la merceria de Salvador Salort El Roget, la casa de salaons de la Tia Francisqueta, a la cantonada de davant estava l’acreditada sastreria de Juanet el sastre i a dalt d’aquesta botiga es trobava la Notaria.

Als Quatre Cantons podíem trobar la camiseria de la Catalana i al costat la sabateria El Segle, que anteriorment havia sigut un casino. A la cantonada oposada va estar el Bar Ivarito, dedicat al torero de la Xara i que al mateix temps feia també de seu de la penya de l’admirat torero. Durant anys se servien unes banderilles de carn en el seu honor, el que hui seria un pincho moruno.

Ja cap al carrer Cop trobàvem la ja esmentada pastisseria Agulló i al costat la també pastisseria de Morales, en aquestes dues botigues es podia gaudir dels seus famosos pastissos: les llibertats espumoses, els braços de gitano, les mamelles de monja, els genaros… Una botiga que també va passar a ser tota una institució va ser

la de Micalet de la Melva, salaons, conserves, però també coets, joguets i llibres que van continuar venent-se fins que el mercat canviara d’ubicació.

La casa de salaons de la Germana de Gaspar, la taverna del Tío Galeno o l’establiment de teixits, mantes i roba interior de Villa també cobrien les necessitats dels compradors.

Tampoc podem oblidar el quiosc que regentava Salvador Llorens, amb la seua característica forma octogonal, sent el primer dels diversos que es van anar col·locant posteriorment quan ja era la plaça amb jardí i que no fa tants anys que els van llevar.

Però amb la necessitat de descongestionar aquesta zona per a la circulació, les deficients instal·lacions i la reduïda grandària del mercat, ja en 1924 es volia traslladar a un altre lloc. En 1932 la corporació republicana decideix situar-lo al carrer Magallanes i després de la presentació de diversos projectes s’aprova el projecte definitiu en 1935, però la interrupció de la Guerra Civil va deixar el trasllat del mercat paralitzat 20 anys, fins que es va inaugurar el 31 de maig de 1955, amb Antonio Muñoz Cardona com alcalde, en l’espai on es troba actualment.

Amb el trasllat de l’antic mercat a les noves instal·lacions l’ajuntament va començar a donar forma al projecte que es convertiria en l’actual Glorieta.

Primer amb el decret per a realitzar les obres d’enderrocament, desenrunament i neteja de l’espai, i posteriorment amb l’adjudicació de les obres de construcció de la plaça.

Una vegada derrocat l’antic mercat i havent-se quedat la plaça «totalmente expedita hasta dejar en absoluto enrasada la misma (…) y con el aspecto decoroso en que deba llibret centro 21

57

quedar la plaza» que es demanava com a treballs a realitzar en el plec de condicions de les obres en 1955, es va posar en marxa la redacció del projecte del jardí que es desitjava construir en l’antiga plaça del mercat. El projecte va ser realitzat per l’arquitecte municipal José Cortés Miralles aprovant-se en la sessió del Ple celebrada el 25 d’abril de 1956 i traient-se a subhasta pública per a l’execució de la construcció per una quantitat de 213.117,17 pessetes a la baixa. Es van presentar dues proposicions i es va adjudicar la contractació a Fernando Sendra Moll de Pego per un import de 195.575 pessetes.

En la memòria del projecte s’establien les instal·lacions que es podien realitzar en la plaça, «la más apropiada es la de un jardín con poco arbolado, con objeto de no impedir el soleamiento de invierno, y sirva de recreo a los habitantes de la Ciudad especialmente los niños. Se ha procurado establecer un paseo

Detall del plànol de la Glorieta, març de 1956. Arxiu Municipal Dénia.

58

el cor del centro

en sentido longitudinal con solo un macizo de flores en el centro con objeto de que cuando se entre en la Ciudad por la calle de Pedro Esteve se pueda dominar el mar a través de las Avenidas Marqués de Campo y del Generalísimo.» Amb això veiem que en els anys 50 l’entrada pel carrer Pare Pere i la Glorieta cap a la mar i el port continuava sent de vital importància per a l’entorn urbanístic de Dénia.

A més de les característiques arquitectòniques de l’espai també es va tindre en compte la part de la jardineria, «como la parte de la jardinería es muy reducida, conviene que las plantas y arbustos que se elijan sean abundantes en flores, por eso se indican en el plano, los geranios, bougainvillas, rosales trepadores y otros trepadores de abundante flor.»

L’obra va acabar el 27 de juny de 1957 retardant-se uns dies a causa de les inclemències del temps i de la falta de mà d’obra especialitzada, segons la

Acte d’inauguració de la Glorieta, 30 de març de 1958.

Arxiu Municipal Dénia.

petició del contractista a l’ajuntament perquè li atorgaren una pròrroga del termini de terminació. Finalment va ser inaugurada el 30 de març de 1958 enmig d’una gran afluència de públic, beneïda amb una gran creu i sota un arc de fusta.

Des de llavors s’han anat produint diverses modificacions a la Glorieta: la col·locació de fanals, el canvi en l’ornamentació o la instal·lació en 1977 d’una font lluminosa, però sempre mantenint l’essència d’un projecte de quasi 65 anys.

Com en totes les poblacions sempre hi ha un lloc típic de reunió, un lloc on la gent es reuneix per a parlar, per a quedar, un punt de trobada. A Dénia sempre ho ha sigut l’espai entre els Quatre Cantons i la Glorieta.

Antigament el freqüentaven ciutadans que quedaven per a fumar-se un cigarret, per a tancar tractes,i fins i tot era un lloc freqüentat per xarraires que oferien els seus elixirs i productes de bellesa, encara que en l’actualitat també ens podem trobar algun que altre que sense voler vendre’ns res es fan notar.

Hui en dia continuem tenint aquest punt de trobada, el lloc on quedàvem per a anar a passejar pel carrer Marqués de Campo quan érem xiquets, el punt de l’inici de les festes majors, l’espai per a anar a veure la plantà de la Falla Centro o gaudir de la mascletà els dies de falles.

I encara que haja desaparegut el xiuxiueig dels compradors i la cridadissa dels venedors, sempre ens quedarà el murmuri de la font, cantar dels ocells i la increïble vista de l’inici del carrer Marqués de Campo i la mar al fons.

*La confecció d’aquest article s’ha basat en: el llibre «Dénia a la postguerra: Vivències i documents» de Vicent Balaguer, el llibre «La ciutat de Dénia.

Evolució i permanència del fet urbà» de Josep Ivars, l’article «El Viejo Mercado de Dénia y su entorno» de Manuel Fco. Rueda, el llibre «La Mirada de l’Arxiu» de Rosa Seser i documentació de l’Arxiu Municipal de Dénia.

llibret centro 21

59

EL CARRER DIANA. UN ESPAI HISTÒRIC DE PROTECCIÓ, OCI I COMERÇ

ROSA SESER ARXIU MUNICIPAL DÉNIA

El carrer Diana és un del més llargs i rectes de la ciutat, una fisonomia que deu al seu origen, perquè aquesta via deniera segueix el traçat de l‘antiga muralla que envoltava la població.

El nou carrer sorgit de la desaparició del mur, entre els anys 1872 i 1873, comença en l’espai que ocupava la també enderrocada Porta de la Mar (al principi del carrer de la Mar) i segueix en recte el llenç de la muralla fins arribar al torrelló de la Glorieta (a l’altura de l’encreuament de Diana amb el carrer Colón) on la muralla girava per a tancar la població. Un espai urbà que a través del temps, com veurem, oferirà diversos usos: la defensa, el joc de pilota i l’activitat comercial.

Un espai per a la defensa. El conjunt de les muralles i el castell, com a màxim punt fort, eren les defenses que tenien els deniers des d’època musulmana per a fer front als possibles atacs de tropes i, des del segle XVI, als assalts dels pirates procedents sobre tot de l’Alger. Les reparacions de les muralles era per tant un tema decisiu pel qual el “Consell de la General Contribució” recaptava diners per tot el marquesat.

La documentació de l’Arxiu Municipal i les memòries del denier Marc Antoni Palau, ens conten que l’any 1637,

davant la presa de Calp pel pirates argelins amb el terrible segrest de tota la població, els deniers, amb por de ser capturats, es van posar a la faena de reparar les muralles. En especial el mur del tram que afectava a l’actual carrer Diana, que tancava la ciutat cap a la mar, i del qual deien que era: “tan baxo y flaco que justamente se podria temer por él, otra desdicha como la de Calpe...”

Un espai per a l’oci. Amb l’arribada d’uns temps més tranquils, els deniers s’atreviren a construir un joc de pilota adossat a la part exterior de la muralla, el qual es va inaugurar l’any 1779.

El nou joc de pilota, l’activitat més important d’oci esportiu fins el triomf del futbol, estava situat en l’actual carrer Diana -des de l’encreuament amb Marqués de Campo i fins l’encreuament del carrer Diana amb el carrer Colón.

FOTO carrer diana 1917. arxiu municipal dénia FOTO PLANO BERLINGUERO PEU: 1789. Plànol de Dénia. A. Berlinguero.

llibret centro 21

61

Aquest trinquet fou gestionat pel clero denier, com era habitual en molts llocs, i romandrà en aquest indret un centenar d’anys, fins la destrucció de les muralles, com hem dit entre els anys 1872 i 1873.

L’afició era tanta que els deniers no es quedaren sense jugar a la pilota molt de temps i, de manera immediata, s’inicià la construcció del trinquet Vista Alegre que afortunadament encara es conserva.

Un espai per als negocis. En tombar les muralles naix el carrer Diana que s’urbanitzà, poc a poc, des de la mateixa dècada dels setanta del segle XIX. Ben prompte serà un espai dedicat al comerç i els negocis, activitats econòmiques que continuen fins l’actualitat amb una especial presència de tendes de roba i calcer, òptiques, alguna immobiliària, un banc i els negocis hostalers. Com en altres espais

de Dénia, el carrer Diana acull una bona quantitat de bars i cafeteries, activitats lligades a la principal indústria de la població: el Turisme. Uns negocis que han anat guanyant camí a les activitats més tradicionals. L’ocupació hostalera del carrer Diana es va reforçar amb la “peatonalització” del primer tram d’aquesta important via urbana. Els vianants han guanyat nous espais sense vehicles i sobre tot els bars i cafeteries poden oferir una terrasseta provisional als clients, amb els para-sols, les taules i les cadires. Tot s’ha de portar endavant, sense abusar. Cal destacar que, en aquest moments de parèntesi i pèrdues econòmiques, per la pandèmia de la COVID-19, aquestes terrasses a la via pública ofereixen un espai a l’aire lliure que ha esdevingut imprescindible per a mantindre l’activitat dels hostalers.

FOTO PRINCIPI CARRER DIANA

62

el cor del centro

Fa vint anys, des de l’Arxiu Municipal i amb la col·laboració de Vicent Balaguer, van publicar el llibre: “La mirada de l’Arxiu” que recull la història dels negocis i activitats de diversos carrers de Dénia, entre ells els del carrer Diana. L’any 2000 ja quedava clar que, des dels anys setanta del segle XX, la vida moderna passava frenètica amb canvis constants que afectaven molt els negocis. Van constatar que d’aquelles tendes i tallers “de tota la vida” ja en quedaven pocs al carrer Diana l’any 2000. Ara a l’any 2021, donem una nova “Mirada” al carrer Diana, per verificar la pervivència d’alguns negocis i, al mateix temps, el continu recanvi.

Així, des del principi del carrer Diana, amb el Montgó com a fons, farem un repàs d’alguns negocis tradicionals i actuals que podem trobar en aquest eix comercial denier.

El trasllat, l’any 2004, de la Farmàcia Brines al Parc Chabàs, suposà el canvi d’activitat del negoci més antic del carrer (amb uns 125 anys), un espai ara ocupat per la tenda de roba “Lanuza”.

Sabem que l’any 1881 ja estava oberta la Farmàcia d’Eduardo Millá Agustín, un jove farmacèutic que vivia dalt del negoci i que ben prompte participà en la vida política deniera. L’inquiet Millá fou regidor i també alcalde, estigué molt vinculat a les obres del port i fou apoderat del poderós Gabriel Moreno.

El farmacèutic Millá, amb diversos interessos econòmics, formà part del “Sindicato Agrario” i fins i tot l’any 1906 fundà el periòdic “El Agrario”. Eduardo Millá degué ser tot un personatge, cabut i amb fort caràcter, formava part de l’oligarquia conservadora deniera.

Era conegut pel poble amb el malnom de “Pastilleta” i en plena República, com insistia en les proclames a favor

del rei, l’amenaçaren amb una pintada: “Moriràs Pastilleta”. Pel que sabem res va passar i Millá morí al llit l’any 1938.

Des dels anys trenta continuà amb la farmàcia Luís Devesa Giménez, fins a l’any 1988 que passà a José Brines Blasco.

Just enfront de l’antiga farmàcia (hui “Lanuza”), trobem una activitat també centenària: la Banca, amb quasi una perfecta continuïtat. En aquest edifici es va constituir a finals del segle XIX la banca fundada per Juan Merle Carbonell que, en morir, passaria a ser Juan Merle Sucesores S.A. Aquesta banca, popularment coneguda com Banca Merle, va estar vinculada a l’auge del negoci panser i del comerç marítim.

En disminuir les activitats i davant uns nous temps, la banca deniera acabarà absorbida pel Banc de Bilbao el 23 de febrer de 1945. El nou banc començarà a operar a Dénia en aquests mateixos locals del carrer Diana, també s’integraren bona part dels treballadors com el director Francisco Martí Miralles i l’apoderat José Gómez.

El Banc de Bilbao va estar en aquest emplaçament fins l’any 1976 quan s’inauguraren les noves instal·lacions de Marqués de Campo.

En aquests locals del Banc de Bilbao al carrer Diana, s’obrí en 1978 la tenda d’electrodomèstics i gas de Miguel Such, que donà servei fins al finals dels anys noranta del segle XX. A continuació i fins a l’actualitat, aquest espai és de nou per a la Banca amb la instal·lació del Deutsche Bank. Un banc alemany en uns temps on la globalitat ho marca tot.

També ha resistit el temps un negoci amb solera: la tenda de roba llibret centro 21

63

FOTO TENDA AMADEO

“Amadeo”. Segons ens conta el propietari Juan Llull, la primera tenda de la família va obrir l’any 1945, al cantó del carrer Diana amb Magallanes, era la “Casa de los Paraguas” i venia teixits. Després el 1955 van obrir la tenda “Amadeo” que coneguem -Diana 7- dedicada als tèxtils, sobre tot cortines. L’any 1968 es feu una gran reforma; el tèxtil passà al soterrani i dalt comença la venda de roba de confecció d’home i de dona. En els anys huitanta, els emprenedors germans Llull, Juan i Amadeo, obrin diverses tendes dedicades a la roba de dona, sempre en locals del carrer Diana: “Chica”, “Jovens” i “Festa”. En total arriben a tindre cinc tendes obertes al carrer Diana. Des de l’any 2000 la tenda “Amadeo” amb tres plantes s’especialitza en roba de home.

Els canvis en general podem dir que marquen la tendència del carrer 64

el cor del centro

Diana un espai dinàmic que s’adapta al temps. Des del principi del carrer a mà dreta podem senyalar negocis desapareguts, que van marcar una època, com la Ferreteria-Drogueria “Casa Ismael”; al costat, la tenda de roba infantil “La Cigüeña”; al costat, la “Hojalatería de José Cholbi”, un negoci de sempre. Un poc més avall, on hui està la Inmobiliaria Conzeta, estava la “Papelería Ribes”, des dels anys quaranta fins el 1994. Un espai on junt als quaderns i els llapis es segellaven les “quinieles” i la loteria.

Més avall, el carrer Diana acollia tres negocis d’hostaleria modestos vinculats amb els viatgers i els transports en autobusos i en ferrocarril. Des dels anys seixanta, al número 23 del carrer Diana, estava el “Bar El Gatero. Comidas y Habitaciones” que funcionava com a taverna i també com a fonda, en ser el lloc de la parada de l’autobús que anava

a França. Des de l’any 1955 els deniers emigraven a Europa: França, Alemanya i Suïssa, eren les destinacions. Antonio Pedrós, el Gatero, oferia els seus serveis hostalers i Luís Pastor, conegut com “Lluís El Ràfol” de la Pedrera, conduïa l’autobús amb destinació a París; el lloc on creixien les esperances d’estalvi i millora per a moltes parelles joves i també per a les quadrilles que cada anys acudien a la verema francesa.

En l’edifici cantoner amb el carrer Quevedo (actual local d’odontologia “Vivanta”), més prop del carrer de la Via i del ferrocarril, estava “La Casita Blanca. Comidas y Camas”, era una fonda amb preus populars amb una clientela de viatjants, venedors de pansa i gent del comerç en general. L’any 1929 ja estava obert el negoci en mans de Maria Vilanova i els seus dos fills, dels qual es quedà al front Vicente Devesa fins el tancament del negoci l’any 1974.

L’edifici original de dues plantes fou substituït per l’actual de quatre altures.

Al costat de “La Casita Blanca” (en l’actual sabateria “The Factory Shoes”) estava el “Bar Oficina” que va iniciar l’activitat l’any 1968. Estava en un punt estratègic entre la fonda i el local de l’ordinari que portava per ferrocarril els paquets entre Dénia i Gandia. També era el lloc on tenia la seua parada l’autobús “Venturo” que feia el trajecte entre Xàbia i Dénia, amb parada a la Xara i Jesús Pobre. “La Raspa” era el nom com era conegut l’autobús del Xavier Bonaventura Berenguer -Venturo- que feia quatre viatges diaris entre els dues poblacions.

Cap al final del carrer Diana, ja en els afores del nucli urbà, es situaven els negocis que requerien major superfície.

Encara està en peu l’edifici de la “Serrería Doménech” propietat del destacat magnat denier Juan Bautista Doménech, empresa que l’any 1933 passarà a mans de José Gualde Ramis i després acabà com a taller de la Citroën i de motonàutica. També és aquest l’espai dels grans magatzems i el dipòsits com el dedicats als adobs de la “Sociedad Anònima CROS”.

També cap al final del carrer Diana: el camp, on estava la magnífica “Finca de la família Chabás”, amb jardins i casa, un conjunt patrimonial inexplicablement destruït. Aquest espai, hui completament urbà, tan sols conserva el record en el nom: Parc Chabás.

Llibres consultats: Merle Suay, Nicolás “El Mut de Morand.

La crueldad de su destino” Dénia, 2019.

Reig, Antoni i Crespo, Miquel “Dénia: el Rovell de la Pilota”, Club de Pilota Dénia, 2016.

Seser Pérez, Rosa “La mirada de l’arxiu.

Dénia 1970-2000. Ajuntament de Dénia.

2002 llibret centro 21

65

CENTRE COMERCIAL OBERT

MAITE REIG EMPRESÀRIA

El comerç a Dénia, sempre ha representat una marca identificativa de la seua fisonomia. Des de comerços ben antics, dels que nomenaven els nostres avis, com el de “Micalet de la Melva” fins a altres de hui, hi ha passat molts anys, i moltes coses. En els ulls del temps, podria escriure alguns breus apunts del que vaig viure la meua infantesa pels carrers del meu barri.

Els principals comerços es trobaven en els carrers Cop, Loreto, Diana, Pare Pere, Carrer Campos i la Mar. Són molts moments viscuts en alguns d’ells, instants feliços, que m’arriben a la memòria.

Si haguera de dir com era la botiga que més m’agradava anar de xicoteta amb la meua mare, aquesta seria possiblement: Casa Bañó. Aquesta drogueria -perfumeria, situada al carrer Cop, tenia unes olors entremesclades a causa de tots els articles tan contraposats que venien. Els perfums de lavanda, gesmiler, mesclats amb l’amoníac, lleixiu i sabons, dotaven d’una personalitat pròpia a la drogueria.

La botiga estava repleta sempre de gent. La venda era a granel, amb els seus mesuradors característics, uns “botellins” de plàstic amb un tap marró per a les colònies a granel. Hi havia altres flascons grans de cristall amb tap de suro per als productes forts. Jo seia en el sòl, esperant i observant la bullícia de les dones en les seues compres. El millor era quan ens anàvem i l’amo de la botiga ens polvoritzava una colònia en el comiat.

Un altre local al qual m’encantava anar era la Pastisseria Morales, xicoteta pastisseria també al carrer Cop. Allí em comprava uns boníssims pastissos de moca, i unes llengües de bescuit que ja mai més les he pogudes trobar en cap lloc.

Al carrer Diana, hi havia una botiga menudeta, amb soterrani que es deia Yolanda. Tenia uns vestits preciosos.

Recorde d’un blanc de seda amb un faixí brodat de colors rojos i blaus, que em comprà la meua mare i com anava presumint amb ell.

Potser la Ferreteria Ismael, a la cantonada del carrer Diana amb el carrer la Mar, era dels comerços que més em sorprenien. Tot estava exposat amb vertadera tècnica de “merchandising” de l’època. L’ordre que tenien totes les peces de major a menor era excel·lent: poals, paelles, coladors, ganivets, calder. Tot estava col·locat de més a menys, amb una mil·limètrica i estudiada posició.

Una vegada em va enviar la meua mare a Casa Pérez al carrer la Mar, a comprar cigrons i llentilles a granel. Mai havia anat sola. Tenia uns grans sacs oberts amb llegums. En el moble de darrere els pots, paquets, productes bàsics d’una adrogueria .El taulell a la dreta, i damunt la bàscula d’alumini típica de la marca Regia de l’època.

El pa el compràvem al carrer Olivera en el Forn de Sapena. La meua mare també portava bescuits i coques llibret centro 21

67

Farmacia carlos have “comerma” FOTO j. guillem. arxiu muncicipal dénia

d’ametla a enfornar. M’agradava anar allí, pels amables i afectuosos que eren sempre.

En el mateix carrer Olivera, es trobava també Casa Simó, parada obligatòria abans d’anar al col·legi, a comprar-me magnèsia i regalíssia. Hi havia més productes d’alimentació, però a mi sols m’interessava això.

La Farmàcia Comerma, al carrer la Mar, era per a mi, com la meua segona casa.

“Maruja Comerma” era menudeta, simpàtica i alegre. Existia una olor particular en aquella farmàcia i mai he sabut concretament a què. Darrere del taulell estava la seua casa. En el saló recorde un piano i alguns gats, que no em feien molta gràcia. L’amo de la farmàcia, Carlos Hawes, imposava. Era alt, seriós i quan estava, no em quedava molta estona.

Les sabates i sabatilles de pasqua, eren 68

el cor del centro

Sabateria el siglo en els quatre cantons FOTO dénia antiga

obligatori comprar-les en la sabateria El Siglo, comerç capdavanter dels Quatre Cantons. Les seues propietàries, totes germanes, posseïen una paciència infinita. Quasi diríem de Sant Job. Hui no trobaríem aquesta paciència ni buscant amb lupa. Les sabates, exposades en els seus dos aparadors a l’entrada del local, a l’esquerra de dona i la dreta d’home. Les sabatilles s’exposaven en els aparadors xicotets, que donaven uns al carrer Diana i un altre al carrer Campos. Dins del local, piles de models de sabates en el sòl, i uns espills xicotets per a mirar-te les sabates. Quan demanaves un model, t’asseies i tardaven bastants minuts a eixir. Això si, eixien amb una torre de sabates immensa, el que tu li havies demanat, i amb altres models similars… per si de cas...

Hi havia una botiga, al carrer Campos,

que em fascinava, pel “glamour” que transmetia, el Bazar la Loteria. Allí era tot com un comerç de capital.

Ordenades les caixes de sabates amb una netedat inesgotable, espills dins, aparadors amb perfums,... crec que mai em comprà res, però em meravellava veure-la. I els propietaris, sempre, molt elegants i atents.

No podem oblidar el Quiosc de llepolies als Quatre Cantons. Ací hem deixat mitja vida, amb “conguitos”, papes, pipes, xiclets, roses, magnèsia, regalíssia... La Sra. Filo encantadora i meravellosa la seua paciència amb tots els xiquets que rondàvem per allí.

A nadal, era primordial anar a comprar amb ma mare la cassalla a granel, a Casa Benjamin, en la Glorieta, per a fer els pastissets de moniato.

Un bar i bodega, testimoni de tants esdeveniments al nostre barri.

Però en el meu record, el primer negoci familiar en què em vaig veure involucrada, amb onze anys, a l’estiu, va ser el Supermercat Corinto, situat entre el carrer Diana i Còlon. Un supermercat pioner a Dénia per la gran varietat, tot ben distribuït i especialitzat en productes internacionals. El seu nom comercial era un homenatge al nostre producte agrícola tant de temps cultivat a Dénia, les panses. El meu pare em va dir que tenia que posar-me en la secció de verdures i fruites totes les vacances.

I allí vaig estar el primer estiu laboral de la meua vida pesant tomaques i creïlles, sense anar a la platja. La veritat que m’agradà molt l’experiència, em divertia. Tres o quatre anys després passe de les tomaques, als articles de platja, esport, “souvenirs”, encenedors, motos i càmping-gas al carrer Campos.

Era Casa Reig, antiga botiga dels meus avis, on venien recanvis d’automòbils i distribuïdor oficial de la marca Ford.

Va ser reconvertida amb els nous temps, veient el que les circumstàncies imposaven modes i tendències, com per exemple, els primers Levi’s Strauss autènticament americans i les botes John Smith de color beix. Era una botiga quadrada, amb sòl de terratzo groc amb aigües en blanc. Un taulell al fons, i una màquina Hugin blava.

Només tenia un aparador xicotet al Carrer. Un dels records més bonics, és quan molta gent recorda, que la seua primera bicicleta BH o Vespino se’l van comprar a la tenda. La gent arribava cada divendres i pagava les quotes, sense papers ni avals.

Al costat nostre, en el carrer Campos, es trobava Calzados Chaparrita. Dins de la botiga tenien un micròfon, cosa curiosa l’època, que cridava molt l’atenció a tots els clients i veïns.

casa reig. foto dénia antiga

llibret centro 21

69

Davant la Papereria Esquerdo amb la seua ròtol de lletres angleses daurades en la façana, allotjava un negoci amb vertadera classe, amb un interior tot de fusta. Venien unes calcomanies precioses i articles escolars i d’oficina.

Els primer atles Aguilar el vaig comprar enlloc. Eren dues germanes, una atenia i una altra cobrava.

I molts més com… Teixits Villa, La Cigüeña, Pintures Sánchez, Papereria Ribes, Amadeo, Ortega, Agulló, Casa de las Medias, Pastisseria Sánchez, Ferreteria el Roget, Merceria Fornés i el nostre Mercat tan assortit sempre de productes frescos i de qualitat. I podria nomenar molts més, tots “de lo bueno lo mejor”, que envaïen els nostres carrers més cèntrics.

D’aquell centre comercial obert antic, en els que sempre existia un taulell entre comprador i venedor, fins hui, que tots són un autoservei, a on ens acompanya la música mentrestant elegim els productes, dels aparadors, en forma de finestra a cristalls complets des de la vorera, del paper llapis per sumar els articles, al conter digital complet, i

pagar amb mòbil. També les botigues al nostre barri han canviat. Les franquícies han guanyat terreny a les tendes tradicionals. Una línia reconeguda, marques internacionals, que atrauen comparadors d’altres llocs.

El comerç segueix en una transformació total. Creix la compra en línia. Però no tot al món vol comprar-se unes sabates assegut enfront de l’ordinador i que el transportista envia un missatge per a entregar un paquet. Molta gent desitja ser atès tradicionalment, com sempre, per persones agradables, socialitzar, elegir, veure el producte in situ, provar-se’l, deixar-se aconsellar, escollir pagar amb targeta o metàl·lic, i després asseure’s en la cafeteria del costat, i gaudir el moment amb una bona cervesa i unes papes. A part d’una raó molt important i ecològica: la sostenibilitat. Comprar al teu poble produeix menys contaminació, i desenvolupa l’economia local.

El poder que té el comerç de proximitat, molts polítics no arriben a entendreho del tot. Secundar aquesta “tela d’aranya”, donar suport al teixit viu

FAÇANA supermercat corinto, al carrer Diana foto dénia antiga

70

el cor del centro

interior bazar la loteria. foto dénia antiga.

del nostre comerç, el que il·lumina els carrers, alegra les relacions interpersonals, crea ocupació, i riquesa a la comunitat i això deu ser un dels objectius de tots nosaltres. Això és el que feien els nostres avantpassats.

Imitar-los un poc no és mal consell, no els va funcionar tan mal, no?

Anem a comprar, a consumir al nostre barri, al nostre poble. Que els carrers estiguen plens de vida i alegria. No deuen estar buits. Aquests carrers convertits en zona de vianants, no

són sols per passejar, són també per a comprar i després gaudir d’un cafè en bona companyia.

Abans era temps de comerços, de gent amable, quasi sempre basat en la confiança, en la serietat del que comprava i el que venia. Hui són, comerços del Segle XXI, en tot el bo que ens ofereixen, ací al costat nostre, al nostre carrer, al nostre barri.

Centre comercial obert ahir, hui, i sempre.

Carrer Campos que ens mires amb ulls de cent mil·lennis.

Els febles raigs de l’hivern il·luminen els teus dies melancòlics, i el verd de les fulles de l’estiu tempera la calor que ens inunda.

Tants passejos atorgats....

En les tranquil·les vesprades tardorenques, en matinades silencioses, en nits de festes i de roses.

Carrer Campos de somnis i de llàgrimes.... ens has vist créixer, somiar i enamorar-nos, ens has lluitar en els treballs, trencar les regles de l’infaust.

“Poesies d’ahir i hui” de Maite Reig Marí llibret centro 21

71

LA FALLA CENTRO I ELS SEUS BARS

MIQUEL CRESPO "FORNA” ESCRIPTOR

Eixirem de Casa Forna –la meua antiga casa i ara Bar Colom– i ens enfilarem pel carrer Pare Pere, passant per la placeta Rodona fins a arribar a la Glorieta. Me’n vinc al centro per a fer memòria i recordar –i rescatar, si voleu-, els bars que alguna vegada han sigut testimoni de la vostra falla i punt de trobada, descans i burrera dels vostres fallers.

Una vegada a la Glorieta mirem cap a la dreta i recordem que em ve al cap que en aquesta mateixa cantonada es trobava La Antigua Yeclana, propietat de Ramón Pastor Montaner, una taverna que s’anunciava així: “Vinos y licores finos. Bodega”. Després en el mateix lloc es construïren els “Apartamentos Pastor” i a principis del 60, de la mà de Clemente Grimalt Femenía, passà a ser “Casa Clemente”.

El seu reclam era: “Bocadillos, pollos asados y Embotellados de todas las marcas”. Uns anys després José Perles explotà el negoci amb el nom de “El Trópico”, la seua especialitat segons un anunci era “Comidas y Camas. Vinos, Licores, Aperitivos y Pollos Asados”. Al final acabà sent “La Casa de l’Arròs”.

Enfront, en la finca de l’altra cantonada, al semisoterrani, estava “La Cova”, taverna típica regentada per Rafael Blanco, d’estil castellà barrejat amb andalús, molt de moda en aquells anys. S’anunciava així: “Gran patio semi tropical. Exquisita sangria”. Local

ambientat per a poder atraure el turisme estranger. Acabà la seua trajectòria amb el nom de “Bar Típic”. Tornem a la Glorieta, i seguint per la dreta topem amb el Bar Pedro, un baret sense pena ni glòria ubicat al costat de la Clínica de Vicente Hernández.

Deixarem la falla a l’esquerra, i en l’encreuament amb el carrer Diana, girem la vista cap a la dreta i ens ve a la memòria “El Danubio”, inaugurat per Ceferino López Castillo, poc després traspassat a la família FemeniaMás, Vicent, Teresa, i els fills Vicent i Josep. L’especialitat de la casa eren les clòtxines i les coquetes fetes a casa.

Just al costat havia estat el “Bar Pepe” de José Gilabert, deien que era un especialista a tirar la cervesa de barril i en alguns llibrets de festes s’anunciava així: “La mejor cerveza. Las mejores tapas. El mejor Carnot. Vino y Habas”.

En el mateix carrer Diana, tot just enfront, “La Oficina”, bar de tapes i vermuts, molt concorregut per gent jove. El seu eslògan era “Bar sin problemas. Si su mujer pregunta por usted diga que está en La Oficina”, eren especialistes amb llagostins a la planxa i creïlles amb allioli. A l’altra banda del carrer i vora la via, es trobava “Casa El Gatero“, de Juan Pedro. Era una taverna-fonda que disposava de 8 llits i menjador. En la façana del local hi havia un rètol: “Vinos y Licores. Camas y Comidas”. llibret centro 21

73

FAÇANA DEL BAR NEUTRO. FOTO FAMILIA RIBES FORNÉS ANY 1961.

Continuem ara carrer Campo avall. El primer bar a mà dreta és “La Marimba” de Rafael Alcayna, amb la seua porta giratòria del més pur estil dels hotels de pel·lícula. Anunciava “los más variados aperitivos”. Pels anys 50 passà a mans de Diego Mena Llorca, que reforma el local i passa a ser “El Monterrey”, convertint-lo en un gran saló dedicat a bodes, comunions i banquets en general. La seua especialitat, com a bon olivero, eren els figatells. El 1963 és l’any que es fa càrrec Jaime Vives Masó, que li posà per nom “San Remo”, li donà un toc més modern i causà un gran impacte per la seua decoració.

S’anunciava així: “Gran surtido en platos combinados”.

Arribem a l’històric Casino Neutro, que a principis dels anys 40 passà a nomenar-se Bar España i en el 1953 entrà a fer-se càrrec José Ribes Chesa, que li torna el nom primitiu, el clàssic Neutro. Bressol de la festa de les Falles a Dénia, en els llibrets fallers s’anunciava així: “No pida un café, pida un Gaggia”, en honor a la marca de la cafetera, “Variados y selectos 74

el cor del centro

platos combinados. Ricas tapas y frescos mariscos. Salones para bodas, comuniones y banquetes”. El 1964 fa una reforma completa i el rebateja amb un nom més modern: “Snack Bar Neutro”. L’especialitat era la famosa Vitolina. Després d’assaborir aquest plat amb una bona cervesa te’n podies anar al cel.

Més endavant trobarem el “Tic-Tac”, de Pedro García Carrió, una espècie de quiosc-bar on podies comprar el periòdic i prendre un cafè o cervesa.

Continuem i arribem a l’encreuament amb el carrer Carlos Senti, peguem una ullada cap a la dreta i ataüllem el “Don Pepe” de José Carrilo Maguilla, era un bar de tapes, espai fet a posta per al turisme estranger, s’anunciava: “Don Pepe Cerveceria Pub. Irish Coffee”.

Aquí fem un gir de 360 graus, miren cap a la Glorieta i veiem el meravellós monument faller en tota la seus esplendor. Passem a la vorera i ens troben amb “Mesón Julio” de Felipe Sánchez Luengo, especialitat: “Paellas y Mariscos”, canvià de nom, Mesón

El Quijote i de gerents, ara són el propietaris del San Remo, Jaime Vives Masó i Clemente Grimalt Femenía, “Menús diarios. Comida a la carta.

Marisco y especialidad en paellas”.

Anem cap a la falla i parem al Bar Pedro, de Pedro Pardo, conegut popularment com La Porquereta, S’anunciava d’aquesta manera: “Gran surtido en aperitivos, licores, refrescos y selecto café express a la crema con la cafetera OYARZUM. Leche merengada, blanco y negro, riquisima leche fria.”.

A principi dels 60, Angel Frau reformà la històrica Porquereta arribant a ser un dels bars més moderns de la ciutat, el lema era: “Desayunos, bocadillos, meriendas y suculentos aperitivos”.

Per a acabar amb aquest local cal dir que per aquí passaren el “Café Bar La Tardor”, el “Nº 11” i finalment el “Mesón Sureño”.

Al costat, el “Bar Valencia” de Pascual Bordes Escortell -el del Bar Marinos’anunciava: “La cerveza mejor tirada con variadísimas tapas y mariscos. Café

con la cafetera “Olimpica”. Aquest local també va ser la seu de la famosa cafeteria “La Naviera” i últimament el Bar Restaurant “Amazing”.

Arribem als Quatre Cantons, i mirem carrer Diana cap amunt. En la cantonada amb Magallanes trobem el bar més ampli i lluminós de la ciutat, el “Topipe”, regentat per José Benavente, amb la barra americana més repleta de tapes de tota la ciutat. Era meravellós veure com la seua esposa, Pura Faus, passava per la planxa els corets de carxofa. També tenien un gran èxit les banderilles de carn i verdura, sense deixar a banda el marisc fresc. Ell mateix es feia la propaganda i deia: “Su Majestad Topipe. Calidad”.

En el carrer Diana, al costat del Bar Paco, on últimament era la tenda de discos d’Antonio Marsal, es trobava la cerveseria Bar Torres d’Agustin Enguix, i s’anunciava així: “Para buena cerveza Bar Torres. Selectos licores. Mariscos variados. Gran variedad de tapas”.

Inaguració i benedecció al Bar Topipe a Decembre de 1961. foto familia benavente faus

llibret centro 21

75

Ara ens detindrem davant del bar amb el bàrman més elegant i correcte de tot el gremi, Francisco Llopis, més conegut com a Paco el del Bar. Era tota una institució amb el servei i tracte amb la gent, i a més tenia una esplèndida cuina, una variadíssima selecció d’aperitius, el millor marisc, i uns calamars a la planxa fets a l’instant. Aleshores ... Que volies més? S’anunciava: “Bar Paco, licores de las marcas más famosas. No deje de visitarlo a la hora del vermut.

Servicio de Taxi”. El 1968 Juan Ribes Chesa “Oreja” es feia càrrec del bar i li canviava el nom pel de “Quatre Cantons”. Avui continua sent bar amb el nom de Carrió, i segurament serà el bar més faller del districte. Al seu costat, la cafeteria “Mi Villa”, als peus de la falla i com una escena més d’ella,

i el Bar Restaurant “Escarlata” que obrí Toni Ivars “Cacauera” i poc de temps després passa a Antonio Romá.

Ja hem acabat el recorregut per la falla i tornem cap a casa, però abans pararem per Casa El Moro o Casa Benjamin, el bar o taverna més antiga de la ciutat. Ens farem un parrell de carnots i un platet de grava. Eren famosos els entrepans amb tonyina i olives farcides, sense oblidar-nos dels “mejillons de llauna”, els “berberetxos”, les talladetes de pernil i el formatge manxec. En diferents llibres de festes s’anunciava així: “Benjamin. Gran surtido en licores embotellados. Carnot marca L’Am. Coñac el Abuelo, siempre bueno” i recomanava: “Para el resfriado coñac El Abuelo”.

FAÇANA BAR DANUBIO AL CARRER DIANA, FOTO família femenía más 1979.

76

el cor del centro

FALLERS DEL CENTRO AL BAR NEUTRO. FALLES 1958. (FOTO LLIBRE 50 ANIVERSARI FALLA CENTRO)

PUBLICITATS d’estrabliments d’hosteleria APAREGUDES en LLIBRETS DE LA FALLA CENTRO

llibret centro 21

77

LA HISTÒRIA D’UNA FAMÍLIA D’EMPRENEDORS

MARINA MARSAL LLICENCIADA EN GEOGRAFIA HISTÒRIA

Tota història té un principi i aquesta, com no pot ser d’una altra forma, comença lligada a la important expansió econòmica que Dénia va conèixer durant la segona meitat del segle XIX gràcies, principalment, a l’exportació de la pansa.

Com a conseqüència directa d’aquesta esplendor econòmica, aquesta ciutat va patir un important creixement demogràfic, que va estar sustentat, en part, per l’afluència d’immigrants procedents d’altres indrets, atrets per la bona situació econòmica que hi havia a la ciutat.

Així va ser com va arribar a Dénia el primer dels Marsal del qual donarem compte hui, Ramón Marsal Martí, un pròsper comerciant natural d’Igualada que, en un primer moment, es va dedicar al comerç d’aquest producte.

Ramón molt prompte va quedar seduït pels encants de la nostra ciutat i va decidir d’establir-s’hi definitivament.

De seguida el trobem participant activament en la societat de l’època, sent membre, ja en 1869, de la “Sociedad Anónima Teatro Deniense”, societat que va participar en la gestió i construcció del Teatre Principal.

En conseqüència, Ramón serà, sense saber-ho, el fundador d’aquesta saga d’emprenedors que anirem coneixent al llarg de diverses dècades durant les quals desenvoluparan la seua activitat, principalment, als carrers del nostre districte, cosa no casual, en tractar-se del centre neuràlgic per antonomàsia del comerç a la nostra ciutat.

De la següent generació, la dels fills de Ramón, hem de destacar, pel seu caràcter emprenedor, José Marsal Caballero.

José va nàixer a Dénia el 1882 i, sempre, el trobem residint al començament del carrer La Mar, a l’edifici que anys després serà el seu Estudi Fotogràfic. José, com a bon emprenedor que era, abans inclús que aquesta paraula tinguera rellevància, va desenvolupar diferents activitats al llarg de la seua vida i va saber després desviar-les cap als seus hereus.

Carrer Diana. Any 1912. Foto: Arxiu Municipal de Dénia

Foto Ramón Marsal Martí. Llibre de Javi Calvo “Más dianenses del s.XIX y principios del XX”

llibret centro 21

79

foto familia marsal. any 1956

quotidiana, destacant les seues postals amb imatges costumistes.

No obstant això, com ja he assenyalat anteriorment, personalment pense que la vertadera importància de José va ser la de saber repartir entre els seus fills les seues iniciatives comercials, fet que ens ha permès tindre un ampli repertori d’activitats regentades per la seua descendència.

José va tindre sis fills entre xics i xiques i tots van rebre part del seu llegat.

Va obrir un basar on es venien tota mena d’utensilis de cuina, perfumeria i joguets. A més, va obtenir la distribució de productes de la marca Philips, principalment ràdios. I, inclús, va ser corredor de segurs.

José també tenia inclinacions culturals, sent empresari teatral d’algunes projeccions del Teatre Principal i, a més, fundador de la EAJ 45 Ràdio Dénia, de la qual va obtenir la concessió en 1933 i que va regentar fins a la seua confiscació en la Guerra Civil. La programació d’aquesta se centrava en música i representacions de ràdio-teatre, així com concursos i alguna, esporàdica, informació local.

Però, si per alguna de les seues activitats ha sigut reconegut al llarg del temps, és per la de fotògraf, activitat que va desenvolupar des de 1897, gràcies a la qual ha quedat per a la posteritat una important col·lecció d’imatges que donen testimoni de l’evolució de Dénia i de la seua vida 80

el cor del centro

José Marsal Mahiques (nascut el 1911) va ser el major, i ell, junt amb el seu germà Ramón, va continuar al capdavant de l’estudi fotogràfic ubicat al carrer La Mar. Negoci entranyable on es feien fotos d’estudi que es retocaven, il·luminaven i acolorien a mà.

Reconegudes a tota la comarca eren les fotos que ací feien per als mostraris dels productes de les empreses locals (joguets, articles de pell i vímet). Amb el pas del temps, el seu fill Enrique passarà a encarregar-se del negoci que, anys més tard traslladarà al carrer Marqués de Campo nº24, on l’ampliarà amb botiga de “souvenirs” i regals.

Maria Marsal Mahiques (nascuda el 1913), és coneguda per ser la primera locutora de Ràdio Dénia. Però, a més, ella, a instàncies de son pare, que de tant en tant l’acompanyava a València per a reposar material, va obrir una botiga de roba al carrer Cop, Confecciones el Bebé, que amb els anys va deixar de pertànyer a la família.

Antonio Marsal Mahiques (nascut el 1915), abans i després de la seua xicoteta experiència americana a l’Argentina, va ser l’encarregat d’heretar la distribució d’electrodomèstics, tingué botiga primer al carrer Loreto, per a

més tard passar-la al carrer Marqués de Campo i al Carrer Diana nº18, on posteriorment el seu fill Antonio va regentar la famosa tenda Discos Marsal, pionera en el lloguer de pel·lícules de vídeo, tant BETA com VHS. Anecdòticament, cal dir que, fins i tot, va haver-hi una Cafeteria Marsal, i és que Antonio hi va canviar els electrodomèstics per l’hostaleria al seu local del carrer Marqués de Campo, però aquest negoci no va perdurar en el temps.

Amparo Marsal Mahiques (nascuda el 1919), va obrir, ja casada amb Tomás Chiner Domingo, una sabateria a l’actual Plaça de l’Ajuntament, a la planta baixa de la seu propi habitatge.

Malauradament, Calzados Amparo Marsal, per circumstàncies de la vida, o millor dit, de la mort, no va tenir recorregut amb el temps. Nota curiosa que, a més, justifica el caràcter hegemònic de José, son pare, és que, per a poder obrir aquest establiment, José va canviar una ràdio a la família Gómez de Calzados “Chaparrita” per uns quants parells de sabates.

familiar, el fotogràfic, amb el seu germà major José, però amb el temps va obrir, pel seu compte, una tenda al carrer Marqués del Campo nº40, on va ampliar i diversificar el seu segment comercial amb la venda de calcer i complements d’home i dona, a més d’articles de regal i fotogràfics. Aquest és un dels pocs negocis familiars que encara hi perduren. De Ramón, va passar als seus fills, Marina i Paco, per a ser hui en dia, els seus nets Ramón i Carlos, els encarregats de dur-lo endavant; parlem, naturalment, de Zapatos Ramón Marsal.

La saga acaba amb Juan Marsal Mahiques (nascut el 1926), el germà menut, però tal volta el més comerciant de tots. Ell es va quedar amb el negoci del basar que en un primer moment estava ubicat al començament del carrer Diana. Encara recorde la xicoteta tenda plena de prestatgeries farcides de tota

Ramón Marsal Mahiques (nascut el 1922) en un primer moment va continuar amb el principal negoci

FAÇANA DE La sabateria ramón marsal al carrer marqués de campo

llibret centro 21

3

Diferents negocis de la família Marsal a finals del S. XX.

82

mena de productes amb una sinuosa escala que duia a un magatzem, més ple encara. D’aquest primer indret, Juan va passar a ubicar les seues tendes a uns altres punts de la ciutat que li permeteren tenir unes instal·lacions més modernes i amples on els diferents productes que venia estigueren millor organitzats. Així trobem les famoses tendes: Perfumeria Marsal al carrer Marqués de Campo nº56 i carrer Diana nº19, així com Seleccions Marsal també al carrer Marqués de Campo, però aquesta al nº28. La seua filla Marina, ha sigut durant anys l’encarregada de continuar amb el negoci familiar de son pare i, hui en dia, encara trobem a la seua neta, una altra Marina, com a nova emprenedora, ara d’una òptica ubicada en un local de “sa uelo” (el seu avi), Opticalia, carrer Diana nº19.

hui continua sumant generacions, però sí que he intentat ressenyar els noms de tots aquells que més han estat lligats comercialment al nostre districte amb la intenció d’haver servit perquè la història no esborre mai el seu record.

Segur que no estan tots els que han format part d’aquesta gran família de comerciants emprenedors que encara

Un fora de sèrie dels quals ja no en queden.

el cor del centro

Però, sent filla de qui soc, no vull oblidar-me d’un altre Marsal, per a mi el més important de tots, Rafael. Ell és, com Enrique, fill de José, el fotògraf i, encara que ben prompte va decidir dedicar-se a l’ensenyament, la sang comerciant que bull a les seues venes l’ha fet participar en diferents negocis al llarg de la seua vida; així, ha sigut ajudant de fotògraf a hores soltes, corredor de segurs, copropietari en la tenda d’electrodomèstics del seu oncle, regent d’un càmping i empresari d’hostaleria.

COL·LABORACIONS PUBLICITÀRIES LLIBRET FALLA CENTRO

Les col·laboracions publicitàries en aquest llibret han sigut totalment gratuïtes. La Falla Centro ha decidit mostrar que darrere de cada empresa, hi ha persones valentes, lluitadores i en aquests moments tan complicats, només podem mostrar el nostre respecte i agraïment per tots els anys que han col·laborat amb la Falla Centro.

84

el cor del centro

Avenida Marquesado (esquina C/ Carlos Senti)

llibret centro 21

85

86

el cor del centro

Av de Les Cort Valencianes, 2d 03700 DÉNIA (Alicante)

llibret centro 21

87

88

el cor del centro

llibret centro 21

89

90

el cor del centro

llibret centro 21

91

92

el cor del centro

llibret centro 21

93

94

el cor del centro

llibret centro 21

95

Ptd. Madrigueres Sud, 39 03700 DÉNIA (Alicante) T. 965 785 479 www.sanchezmarti.com

96

el cor del centro

Camí del Llavador 13 (Esquina con Miguel Hernández) 03700 DÉNIA Tel. 865 515 598

Avda. del País Valencià 1 03580 ALFAZ DEL PI Tel. 965 509 008

www.dprint.es · www.globaldprint.es · atencionalcliente@dprint.es · @dprintimpresion

N

IA

LLA

O DÉ

FA

R

N CE T