Llibret Cervantes Major #Batallant

Vídeo promocional #Batallant

Versió digital

Llibret sostenible confeccionat amb paper reciclat SHIRO ECHO, fabricat a base de biomasa renovable no procedent de masa forestal, fibres reciclades i energia elèctrica de fonts renovables.

Paiporta, Falles 2020

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per la promoció de l’ús del valencià.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Edició i Redacció: Associació Cultural Falla Plaça de Cervantes

Il·lustracions: Elena Tarazona Portada i Coordinació: Delegació de Llibret Maquetació i impressió: ITRES Arts Gràfiques, S.L. Dipòsit Legal: V-732-2012

2

Pròleg

La vida en general ens planteja a les persones una sèrie de reptes i situacions que hem de superar amb les nostres capacitats i recursos.

Tots i totes hem hagut de #PlantarBatalla a alguna situació en els àmbits socials, festers o laborals. Els fallers no som aliens a estes circumstàncies i també plantem batalla dins i fora de la nostra comissió. Per eixa raó, el #LlibretCervantes20 es titula #Batallant i té l’objectiu de mostrar, a qui tinga el gust d’assaborir-lo i fullejar el seu contingut, les batalles que la @FallaCervantes presenta des del punt de vista intern, fins la batalla que els fallers i falleres, persones al cap i a la fi, trobem en àmbits més extensos com puga ser el nostre poble (#Paiporta), o altres entorns més complicats d’ubicar físicament com les xarxes socials i internet. És una realitat que persones i institucions batallen per aconseguir objectius i el nostre planeta amb l’ajuda de Nacions Unides ha establert una sèrie d’Objectius per a un Desenvolupament Sostenible (ODS), als quals ens sumem i anem a batallar de la forma que sabem: FENT LLIBRET i FENT FALLA

3

Els objectius d’igualtat de gènere (5), la reducció de les desigualtats (10), l’acció contra el canvi climàtic (13), o la lluita per la vida submarina (14) i vida terrestre (15) són alguns dels aspectes que treballarem en les pàgines que has de fullejar. La primera de les mesures ha sigut la utilització d’un paper reciclat, el SHIRO ECHO, està fabricat a base de biomasa renovable no procedent de masa forestal, fibres reciclades i energia elèctrica de fonts renovables. A més es parlarà de lluites socials com l’expressada pel col·lectiu LGTBI+, de les dones paiportines oblidades en la nostra història, o les malalties rares i com afrontar-les per a reduir desigualtats. També parlarem de l’horta, el medi ambient i el problema dels plàstics, que els fallers, amb xicotetes accions podem començar a solucionar. Tot això des d’una visió plenament fallera. També parlarem de la història la nostra comissió i de Paiporta, perquè hem de #Batallar perquè eixa història mai es perda. Les falles com a eix central de la festa mostra escenes crítiques de temes actuals, i... per què no podem ser sarcàstics i crítics i alhora llançar missatges a la societat perquè batalle per un món més just i igualitari? Cada comissió, en la mesura de les seues possibilitats, hauria d’explotar esta vessant, i el llibret és junt a la falla una bona ferramenta.

Per tant, vos convidem a que s’endinseu en el llibret i sigau capaços de #Batallar amb ell, amb l’objectiu de enriquir-vos. Per a l’equip de coordinació del llibret, organitzar-lo i presentar-lo sempre és una batalla molt satisfactòria. #Batallant #SomCervantes

4

Índex

Saluda del Capità General .................................................................. 6 Estendard de batalla: Fallera Major...................................................... 8 Batalles celebrades i guanyades.........................................................16 Pròximes lluites..................................................................................18 Quadre de comandaments................................................................ 26 Tropa ................................................................................................ 26 Plantant Batalla................................................................................. 32 Les batalles Online

Fem la guerra a les xarxes socials............................................. 35

Els “M’agrada” de les falles paiportines.................................... 37

Batalles falleres

La batalla pels palets.................................................................41

Dones presidentes, una batalla oberta...................................... 47

La batalla per la supervivència dels artistes fallers.................... 52

Míriam García Sandemetrio, una artista a Paiporta................... 58

Les batalles de Cervantes

Batalletes falleres..................................................................... 63

A vestir-se de fallers! (comença la batalla)................................ 68

Batalla musical.......................................................................... 71

5

Batalles paiportines

Paiporta batallant contra les adversitats de segle XIX............... 75

Paiportins en guerres............................................................... 78

La lluita per la recuperació de l’art sacre a Paiporta.................. 89

La batalla per la Florida............................................................ 96

La batalla amb els pobles veïns.............................................. 100

Batalla comercial: l’estat del comerç local...............................104

Batalles d’identitat

Batalles Valencianes ................................................................ 111

Batallem contra els tòpics valencians.......................................115

La batalla de la paella..............................................................120

Batalles socials

Dones paiportines que trenquen i han trencat barreres............ 125

La lluita silenciada del col·lectiu LGTBIQ+............................... 132

Guillem Montoro, regidor de Paiporta i home trans.................140

L’altruisme, una batalla per tots...............................................143

Donar la batalla....................................................................... 152

Viure batallant cada dia........................................................... 153

Batalles ben diferents: horta vs medi ambient..........................156

El plàstic, l’enemic del medi....................................................162

Batalla d’anuncis...............................................................................169

6

Javier Belda Ruá Capità General 2020

Benvolguda comissió, em dirigisc per primera vegada a vosaltres, una situació que no haguera imaginat mai per la meua forma de ser, però també vos he de dir que tampoc haguera imaginat mai viure esta experiència que em presenta la vida i de la forma que s’ha donat.

Ací estem, #Batallant, perquè el nostre lema enguany és #PlantantBatalla i això és el que hem de fer com a comissió. El seu significat no és renyir; el que vol dir és no donar l’esquena a tot el que passa al nostre voltant que no ens agrade o rebutgem, i per tant afrontar les coses que s’han de canviar. Vol dir compartir, treballar i aportar tots a la gran responsabilitat de portar endavant la comissió més nombrosa del poble de Paiporta i que el seu nom estiga sempre en el més alt.

Sempre pensant en que tots s’ho passem d’allò més bé i que formem part i convivim dins de la gran comissió que som.

La batalla es lliura en diversos fronts: cultura, tradició, societat, economia… perquè tot és capaç de moure-ho una falla. Hi ha molt poques associacions que puguen comparar-se a l’aportació que fan les comissions falleres, i per damunt de tot, redundar en el benefici que aportem al nostre poble.

Per a no perdre esta meravellosa festa hem d’estar tots a una, perquè la falla sempre estarà per damunt de tot i de tots. Treballeu per ella, però gaudiu-la, viviu-la i cuideu-la com sempre ha sigut i ho seguirà sent d’una forma o altra, independentment de qui estiga al capdavant. Si teniu alguna responsabilitat, planteu batalla a qui no vos deixe fer-la. I feu-ho sense por a equivocar-vos perquè en les errades també està l`evolució de la falla.

En poc de temps comença la nostra festa gran, la de tots els valencians i valencianes. El foc, la música, la pólvora, i els monuments ompliran els carrers i les places on tots els nostres sentits gaudiran de dies per a admirar, la que per a mi és, la millor festa del món.

Esteu tots i totes, qui compartiu i viviu en nosaltres durant tot l’any i els que haveu tingut el gust de llegir estes línies, convidats a la nostra falla per a conviure uns dies d’alegria i d’emoció. Tant les nostres meravelloses Falleres Majors, Irene i Carla com els vostres presidents Chimo i jo, vos rebrem per a gaudir d’unes inoblidables #falles2020.

Plantem batalla fallera!!

7

8

Carla Castellanos Montesa Estendard de batalla: Fallera Major 2020

Carla, des de que eres ben menudeta, i en un balcó molt privilegiat, has vist com el foc de la festa, cada any, a la falla ha contagiat.

Enguany tu seràs la protagonista, d’encendre la flama d’eixe ritual, però prompte t’ennuvolarà la vista, ja que el calor del foc no serà igual.

Eixos ulls cristal·lins, i eixa imponent bellesa, han deixat ben clar escrit, que Carla Castellanos Montesa, és la millor representant, sense dubte i justificat, de la falla del Mercat.

9

10

En el cim del Puig s’han lliurat moltes batalles. La fortificació ha passat de musulmans a cristians en diverses ocasions. La última vegada en 1237, quan les tropes de Jaume I conqueriren el fortí.

11

En època medieval els edificis de la Llotja i l’església Santos Juanes de València foren testimoni d’autèntiques barbàries. L’espai que queda entre els dos edificis era el lloc on ajusticiaven als criminals. Els condemnats morien en la forca.

12

En les Torres de Quart encara es poden veure les cicatrius de la Guerra de la Independència. En 1808 les tropes napoleòniques bombardejaren este monument que va servir als valencians de lloc de defensa i vigilància. Les torres són, originàriament, una de les principals entrades a la ciutat, es van alçar al segle XV i al llarg del temps han tingut usos molt diversos.

13

14

El 23 de maig de 1808 Ferran VII abdicava a favor de Napoleó.

En assabentar-se’n, un palleter que venia el seu producte en la Placeta de les Panses, (actual plaça de la Companyia) va pujar dalt d’una cadira i amb una canya, un tros de faixa i una estampa de la Mare de Déu li va declarar la guerra a l’invasor francés.

15

En la primavera de 1938 les tropes franquistes avançaven cap a València. El govern republicà va construir fortificacions en torn a la ciutat. La línea El Puig - Los Carasoles és un complex de trinxeres, búnquers i túnels que s’exten al llarg de 26 quilòmetres des del Puig fins a Ribarroja del Túria.

16

Batalles celebrades i guanyades Memòria d’activitats durant l’exercici

Les guerreres i guerrers d’una falla han d’estar tot l’any preparats per eixir al camp de batalla en qualsevol moment. El principi de l’exercici ha sigut molt actiu i estes són algunes de les batalletes gaudides:

ABRIL: Divendres 5, Elecció de President.

Diumenge 7, Apuntà.

MAIG: Divendres 3, Elecció de les Falleres Majors i President Infantil de 2020.

Dissabte 11, Festa d’Eurovisió.

Cap de setmana del 17,18 i 19, Festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats.

Dissabte 18, Gala del números “1” Falles 2019 en Xàtiva.

Dissabte 25, Final de la Copa del Rei.

JUNY: Dissabte 15, Jocs Infantils pel mati i per la vesprada el primer concurs de Paelles, SUMMER CERVANFEST.

JULIOL: Dissabte 13, Proclamació Falleres Majors de Paiporta.

AGOST: Del 9 al 16 participació en les Festes de Sant Roc.

SETEMBRE: Dissabte 14, Sopar d’homes a dones.

Dissabte 21, Presentació Falleres Majors de Paiporta.

Dissabte 28, Celebració del Mig Any faller.

OCTUBRE: Dissabte 5, Concurs de Play-backs de Junta Local Fallera.

Dimecres 9, Zumba per als majors i per als menuts i paelles.

Dissabte 12, Quinto i tapa, jocs de taula, bingo i festa.

Cap de setmana del 18, 19 i 20, Visita de la Imatge Peregrina de la Mare de Déu.

Dissabte 28, Proclamació de la Fallera Major.

Dijous 31, Hallowen Infantil.

17

NOVEMBRE: Dissabte 2, Proclamació Fallera Major Infantil.

Dissabte 16, Presentació de la Fallera Major.

Diumenge 17, Presentacions de la Fallera Major Infantil.

Dissabte 30, Sopar de Fallers d’Honor.

DESEMBRE: Dissabte 14, Concurs de Betlems.

Divendres 20, berenar Infantil i activitats nadalenques al casal i Sopar de Nadal.

GENER: Diumenge 5, Visita dels Reis d’Orient per als més menuts i Sopar del Roscó de Reis.

Diumenge 12, Dinar per als ‘Nostres Majors’.

Dissabte 25, Festa Remember.

18

Pròximes lluites Programa de Festejos

Dissabte 8 de febrer 10:00 Visita al taller dels nostres artistes 18:00 “Tardeo i tapeo” 19:00 Cant d’Albaes. La Ronda a les falles passarà per tres falles abans de sopar i per la resta després. En el nostre cas passarà abans de sopar.

Després del sopar, festa al casal Diumenge 9 de febrer 18:30 Concert faller organitzat per Junta Local Fallera de Paiporta a Benefici de l’Associació Espanyola contra el Càncer Divendres 14 de febrer 19:45 Inauguració de l’Exposició del Ninot al Museu Rajolar Dissabte 15 de febrer 21:00 Sopar de Gala de Junta Local Fallera als salons Mediterráneo (Albal) Dissabte 22 de febrer 18:15 Concentració al casal per acudir a la Crida, que serà a les 19:00 en l’explanada de l’ajuntament.

Nit del faller a càrrec de la nostra comissió: 20:00 Quinto i tapa 22:00 Sopar sobaquer al casal 23:30 Discomòbil a la plaça

Diumenge 23 de febrer 10:30 Dia del faller a càrrec de la nostra comissió en el carrer Antonio Machado. Unflables, jocs i dinar.

19

Dissabte 29 de febrer 16:30 Concentració en el casal per acudir a la Cavalcada del Ninot, que començarà a les 17:30 22:00 Sopar sobaquer al casal Diumenge 1 de Març

Paelles en la nostra falla i Presentació del #LlibretCervantes20 “Batallant” Dissabte 7 de Març 12:00 Anem a la Mascletà de València amb Xaranga 18:00 Berenar President Infantil

Per la nit, la nostra habitual festa pre-falles amb sopar i disco-carpa.

Diumenge 8 de Març

Dinar al casal i posteriorment entrega de recompenses Divendres 13 de Març

Al llarg del dia estarà en marxa el trasllat dels ninots i la #Plantà de la nostra falla.

18:15 Cant de l’estoreta organitzat per Junta Local Fallera 22:30 Passejà del Foc organitzada per Junta Local Fallera Dissabte 14 de Març

Seguirem amb els preparatius de la Plantà 18:00 Berenar Infantil a càrrec de la nostra Falla 21:30 Mascletà nocturna a càrrec de la nostra Falla 22:00 Sopar sobaquer

20

Diumenge 15 de Març

Al llarg del dia Plantà de les nostres falles. La Plantà Infantil començarà pel matí i s’allargarà la resta de la jornada 14:00 Mascletà a càrrec de la falla Mestre Serrano – Sant Francesc 18:00 Berenar Fallera Major Infantil i entrega de recompenses infantils 22:00 Sopar de la Plantà 00:00 Nit de l’Alba Dilluns 16 de Març 14:00 Mascletà a càrrec de la falla Sant Antoni 17:00 Concentració al casal per acudir a l’Entrega de Premis 18:30 Entrega de Premis front l’Auditori Municipal 21:30 Sopar Infantil 22:15 Sopar Major 23:00 Murga 23:30 Discomòbil Dimarts 17 de Març 11:30 Passacarer per a visitar les falles del nostre poble 14:00 Mascletà a càrrec de la falla Plaça l’Església 17:00 Passacarer per a visitar la resta de falles del nostre poble 21:30 Sopar Infantil 22:15 Sopar Major 23:00 Murga 23:30 Discomòbil

21

Dimecres 18 de Març 14:00 Mascletà a càrrec de la falla Jaume I 16:30 Concentració en el casal per acudir a l’Ofrena de flors a la Verge dels Desemparats que començarà a les 17:30 21:30 Sopar Infantil 22:15 Sopar Major 23:00 Murga 23:30 Orquestra “Syberia“ 23:30 Nit del Foc a càrrec de l’Ajuntament Dijous 19 de Març 11:00 Concentració al casal per acudir a la Missa de Sant Josep 12:00 Missa Major en honor a Sant Josep en l’església Sant Jordi i seguidament processó pels carrers del nostre poble 14:30 Mascletà a càrrec de la Falla Dr. Fleming – Verge dels Desemparats 18:00 Festa Infantil 21:30 o 22:00 segons el premi, Cremà de la Nostra falla infantil A partir de les 24:00 i segons el premi Cremà de la nostra falla gran

22

23

24

25

26

Quadre de Comandaments

Capità General Javier Belda Ruá

General 1er Jose Manuel Císcar Soriano

General 2on Raul Folgado Valero

General 3er Jose Domingo Delsaz Masià

General 4rt Alfonso Tarazona Motes

General 5é Rafa Salvador Martínez

Secretariat Maria Pilar Císcar Soriano Nieves Fernández Zomeño

Coronels/ela de Finances Jose Manuel Císcar Soriano Héctor Martínez Ferrandis Carolina Lozano Juan

Capitania de festejos

Esperanza Muñoz Paredes Natalia Cuba Pomares Joana Soler Sarrión Inma Tarazona Gil Ana Tarazona Serrador Alberto Betes Ribes Borja Salvador Pastor Marcos González Alonso

Comandancia

de comunicació

Héctor Moreno Ramón Verònica Martínez March Amparo Casado Motes Maica Palmero Martínez

Soldats d’honor Santi Planells Andreu

Brigada

d’instrucció infantil

Carmen Pastor Tarazona Raquel Paredes Varea Josep Santamans Sanz Andrea Costa Navarro Maria Planells Tarazona Carla Obregon Company Àngela Martínez Ferrandis

27

Sergenta artística Maite Fuertes Bercianos

Tinents de cavalcada

Elena Tarazona Tarazona Loli Tarazona Rubio Pili Moreno Pérez Xelo Puertes Torrent Emilio Aroca Sáez Marta Tarazona Amat Carolina Planells Tarazona

Oficials/les de Mari Carmen Olmos Garcia

Carrossa de combat Iban Herreria Rodriguez José Sánchez Migallón

Sergenta d’oci Mª Amparo Tarazona Balbastre Cap de caserna Jordi Tarazona Masià

Coronel/a de cuina Alfonso Tarazona Motes Maria Jesus Tarazona Babiera Sotsoficials d’intendència Nacho Costa Navarro Carles Moreno Tarazona Raul Mañez Gil

Brigada d’artificiers

Jordi Alcàntara Mateu Juan Antonio Chirivella Ruiz Álvaro Chirivella Ruiz Paco Moreno Pérez

Brigada de manteniment Juan Carlos Martínez Chisvert Miguel Barreales Feliz Rafa Bermell Jiménez

Alferes de banderes

Emilio Aroca Sáez Marcos González Alonso Susana Moreno Ramón Salvador Tarazona Martínez

Caps d’enginyers de llums Diego Navas Sáez Dani Valcárcel Hervás

Tinent General JLF Raul Zamora Jurado

Sotstinents JLF Carolina De Jaime Ferrer Alba Escoruela Valladares Jesús Cusi Garcia

28

TROPA I CONDECORACIONS OR I BRILLANTS AMB FULLES DE LLORER Amat Sánchez Mª Teresa Andreu Herrero Trinidad Andreu Huesa Miguel Ángel Arce Tamarit Adelina Chirivella Ruiz Juan Antonio Císcar Mari Conchin Company Pausa Ana María Fernández Mora Consuelo Ferrandis Eustaquio Vicente Ferrandis Martínez Raquel Ferrandis Silvestre Chelo Ferrando Embuena Dolores Ferrando Embuena Teresa Folgado Valero Inmaculada Folgado Valero Raúl Folgado Valero Salvador Fuertes Bercianos Mª Teresa Fuertes Bercianos Marino García Morales Eva Gómez Feliciano Mª José Jiménez Rubio Pere Josep Juan Tarazona Álvaro Mañez Gil Raúl Mari Andreu Cristina Mari Andreu Trini Masiá Tarazona Mª Antonia

Masiá Tarazona Mª Carmen Mateu Delhom Trini Mor Fernández Marian Moreno Pérez Francisco Moreno Pérez Mª Pilar Motes Renovell Jose Antonio Muñoz Casany Amparo Muñoz Casany Francisco Obregón Belenguer Jessica Obregón Belenguer Tomas Pascual Muñoz Inmaculada Pascual Muñoz Jose Luis Pastor Gandul Rafael Sabaté Penades Montserrat Salvador Martínez Rafa Serna Chisbert Maruja Tarazona Babiera Mª Amparo Tarazona Babiera Mª Jesús Tarazona Baviera Maruja Tarazona Juan Amparo Tarazona Martínez Joaquín Tarazona Martínez Vicenta Tarazona Montesinos Manuel Tarazona Motes Alfonso Jose Tarazona Rubio Loli Valero Salvador Conchin

OR AMB FULLES DE LLORER Alcántara Mateu Jordi Barreales Feliz Miguel Ángel Belda Rua Javier Casado Motes Amparo Chaler Alcántara Ana María Chirivella Ruiz Álvaro Chisbert Ibáñez Josefina Císcar Soriano Jose Manuel Císcar Soriano Mª Pilar Del Saz Masiá Jose Domingo Escoruela Peiro Rafael Fabiá Baviera Vicky Felipe López Beni Fernández Zomeño Dori

Fernández Zomeño Nieves Ferrandis Puchal Amparo Ferrandis Puchal Ángeles Gregori López Pilar Ibáñez Tarazona Josefa López López Jose Martínez Chisbert Juan Carlos Martínez March Verónica Martínez Taberner Francisco Moreno Ramón Héctor Moreno Ramón Susana Palmero Martínez Vicente Pascual Muñoz Vicent Pastor Tarazona Amparo

29

Pastor Tarazona Carmen Peris Guillem David Puertes Ruiz Esther Ramón March Vicenta Mª Roger Díaz Ana Roselló Aguilar Marina Ruiz Zamora Vanessa

Tarazona Balbastre Mª Amparo Tarazona Bas Mª Carmen Tarazona Motes Sari Tarazona Serrador Ana Valladares Trenado Puri Valls Pastor Encarna Zamora Jurado Raúl

OR Aroca Sáez Emilio Jose Arranz Garay Xabier Benlloch Ortiz Noelia Betes Ribes Eduardo Boluda Moya Juan Miguel Casado Fabra Victoria Castellanos Montesa Carla Castillo García Isabel Cotrina Santano Claudia Cusy García Jesús De Jaime Ferrer Carolina De La Fuente Cuenca Javier Delhom Villalba Maite Doguet Cristophe Fernández Vila Julio Ferrandis Puertes María García Palomares Andrea García Vázquez Salvador Gómez Maldonado Coral Gómez Medina Lydia Juana González Alonso Marcos Manuel López Panadero Mario Lozano Juan Carolina Luzzy Aguilar Isabel March Paredes Mª José Martí Lianes Juan Ramón Martin Serrano Agustín Martínez Arguisuelas Marta Martínez Ferrandis Héctor Martínez Ricart Paula Martínez Sánchez Sofía

Medina Campos Estela Mesado Yusá Cristina Inés Montané Muñoz Lourdes Montesa Muñoz Susi Moreno Tarazona Carles Muñoz Paredes Amparo Muñoz Paredes Esperanza Olmos García Mª Carmen Palmero Martínez Amparo Palmero Martínez Maica Pascual Paredes Marian Pérez Sánchez Yolanda Planells Andreu Santiago Reyes Marco Jorge Rodríguez Sánchez Ernesto Román Cavero Mireia Romeu Cervera Beatriz Ruiz Zamora Ángela Sánchez Migallón Martínez Jose Serrano Aparicio Ramón Soler Sarrión María Tarazona Arce Mª Adelina Tarazona Balbastre Cristina Tarazona Balbastre María Tarazona Gil Celia Tarazona Gil Inma Tarazona Juan Alfonso P. Tarazona Montesinos Jordi Tarazona Tarazona Elena Tarazona Tarazona Nacho Valenzuela Alcalá Antonio

30

ARGENT Aleixandre Pascual Jose Antonio Bermell Jiménez Rafa Betes Ribes Alberto Boluda Moya Pili Brull Puchal David Cascales Ortiz Alejandra Chisvert Tarazona Mª Carmen Costa Navarro Nacho Cuba Pomares Natalia Dura González Alejandro Folgado De La Herran Carla Gamón Escamilla Verónica García García Beatriz García Montolio Héctor Gómez Maldonado Daniel Leal Frasquet Cristina Marín Jaramillo Tamara Martin Olmos Julia Martínez Ferrandis Marina Martínez Martin-Albo Manuel COURE Ahullana Adalid Jonathan Alanzabes Moya Ana Alba Muñoz Miguel Ángel Aranda Martínez Vanesa Asensio De La Torre Irene Belmonte Toribio Hugo Cano Tarazona Paula Cañas Madrid Sara Casado Ruiz Iñaki Castelló Marí Maite Chica Martínez Andrea Coscollá Martínez Jordi Costa Navarro Andrea Dalmau Monreal María Escoruela Valladares Alba Felipe Montesa Sara Fuertes Ferrandis Francesc Galán Moreno Mara García Palomares Gloria García Serrano María Gómez Caraballo Nuria Gómez Marí Voro Guzmán Molero Javier Herrería Rodríguez Iban

Martínez Paredes Silverio Mocholí Paredes Cristina Moreno Castillo Sonia Nevado Fernández Víctor Pardo Sánchez Ángela Pérez Folgado Marta Peris Manzano David Planells Tarazona Carolina Quevedo Donet Celia Rodríguez Juárez Vanessa Salvador Pastor Borja Sánchez Martínez Ylenia Sánchez Masiá Carmen Soler Sarrión Joana Soriano Benlloch Mª Pilar Tarazona Amat Marta Tarazona Ferrandis Amparo Tarazona Martínez Salvador Tarazona Masiá Albert

Hidalgo Guillamón Francisco Hontecillas Muñoz Santi Huete Orts César Huete Orts Mario Lisarde Prats Mireia Lorente Castillo Mª Jose Martí Andreu Empar Martin Olmos Belén Martínez Biosca Isabel Martínez Ferrandis Ángela Martínez Ferrando Marta Martínez Romero Raquel Martínez Tarazona Francisco Medina Marín Paula Mendez Díaz Ivan Mendoza Muñoz Gregori Mocholí Sánchez Desamparados Molero Moreno Eusebio Montesa Puertes Balma Motes García Rebeca Muñoz Domingo Francisco Javier Navarro Parra Borja Navarro Tordera Leyre Navas Sáez Diego

31

Obregón Company Carla Ormeño Díaz Víctor Ortega Pérez Luisa Palacios Marí Andrea Pardo Barceló Ignacio Paredes Varea Raquel Peris Manzano Carla Planells Tarazona María Puchades Mompó Abel Puertes Torrent Xelo Quevedo Gordón Alberto Ramón Saneustaquio Jesús Rodríguez Guillen Isabel Ruiz Biedma Octavio

Salort Herrera Almudena Salvador Pastor Marc Sánchez Masiá Neus Santamans Sanz Josep Santos González Francisco Javier Soler Aroca Lorena Tarazona Amat Alfons Josep Tarazona Balbastre Clara Tarazona García Marta Tarazona López Ana Tarazona Masiá Jordi Verdejo Hortal Eva María Villar Ramos Myriam Villar Ramos Paula

TROPA SENSE CONDECORACIÓ Abella Giménez Ángela Agapito Rodríguez Juan Manuel Alberola Martínez Nela Alcañiz Tarazona Paula Aleixandre Tarazona Jose Antonio Boza Val María Brull Puchal Amparo Bueno Redondo Sofía Carrasco Oroz Juan Miguel Carratala Collados Andrea Cayalo Cernadas Rodrigo Chica Martínez Claudia Chicote González Mila Dalmau Monreal Ana Escrich Laorden Jorge Espert Fuertes Victoria Fernández Montesa Mariola Ferrandis Pérez Rocío Ferrer Tarazona Pilar Gallego Abad Irene García Figuerola Alex García Romero Noelia García Serrano Thais Gimeno Gutiérrez Carla Gómez Mari Andreu González Castro Ayelen Herrero Cuesta Paula Ibáñez Coloma Toni Ibor Lisarde Celia Juan Mor Álvaro Lerma Martínez Fernando Lisarde Prats Álvaro

Llácer Martínez Encarna Llopis Ramos Sandra López Chicote Cristina López López Cristóbal Lorca Gregori Lucia Lucas Díaz Naila Mari González Bárbara Marín Jiménez Arantxa Martínez Ballesteros Daniel Martínez Castillo Carlos Martínez Chisbert Juan Montesa Puertes Emili Montoro Soriano David Montoro Soriano Jose Moreno Luzzy Juan Luis Moreno Mañez Sergio Pacheco Marí Vicente Paños Plaza Nerea Pinazo Martínez Lucia Rodríguez Cortina Jordi Román Ruiz Pedro Ruiz Castillo Carlos Sanchis Monreal Lucia Santamans Sanz Teresa Sorroche Hernández Cristina Tarazona Blasco Aranzazu Tarazona Ferrandis Teresa Valcárcel Hervás Daniel Valle Blanch Manuel Villena Calero David Yago San Agustín Ramón Yago Tarazona Ramón

32

Explicació de la falla Enfrontar-se al dia a dia és una batalla que cal lluitar simplement amb l’objectiu d’arribar a la següent batalla, la que arribarà demà. La batalla potser porta seqüeles, traumes i altres conseqüències, però quan torne a eixir el sol el camp de batalla estarà esperant el començament de la nova lluita. Així és la vida i el seu joc. En un món dominat per problemes, intolerància, desesperança, corrupció i la falta de vergonya que mostren molts, algú ha d’eixir a combatre, a lluitar, a batallar per denunciar tot això davant l’opinió pública. Cal plantar batalla. I si el que fa falta és plantar, plantarem batalla plantant una falla.

REMAT I COS CENTRAL: Les Amazones, el poble de dones guerreres de la mitologia grega, són les protagonistes del cos central de la falla. Hipòlita, la reina amazona, apareix al llom d’una dragona. Al seu costat veiem a Antíope amb el seu corser. En el remat, dos guerrers masclistes creuen que pel mer fet de ser homes són lluitadors molt superiors a les amazones… i no saben el que els espera.

ESCENA 1 - ELS CAIGUTS EN LA BATALLA En esta escena veiem el cementeri dels caiguts en una batalla, la de les eleccions municipals de 2019, en la qual Maribel Albalat i Isabel Martín van eixir triomfadores. En les tombes es fa referència als sis candidats dels altres partits de la lliça.

ESCENA 2 - LA BATALLA PER L’AUDIÈNCIA Thor, déu del tro, enarbora el seu martell de batalla i rebenta una televisió convencional en una casa actual. Este déu simbolitza la nova oferta de canals en streaming (Netflix, Movistar, HBO…) que quasi monopolitza els hàbits de consum actuals de la ciutadania.

ESCENA 3 - ELS JOCS DE LA FAM Un runner, representant als hàbits d’alimentació saludables, fuig esglaiat d’un guerrer que representa el menjar ràpid i poc nutritiu. L’eterna lluita entre l’alimentació mesurada i la desmesura de l’alimentació ultra processada.

ESCENA 4 - LA GUERRA COMERCIAL Escena en la qual veiem al comerç online vs el comerç tradicional, que moltes vegades ha d’abaixar la persiana davant l’auge dels sistemes de compra i venda més sofisticats. Així mateix, es realitza una defensa del producte de proximitat, especialment amb denominació d’origen Comunitat Valenciana.

ESCENA 5 - MAKE LOVE, NOT WAR Perseo, representant al col·lectiu LGTBI, es defensa dels atacs que intenten minar els drets aconseguits al llarg de tants anys. Al seu al voltant, restes de l’endemà de la batalla emfatitzen la resistència contínua i la lluita des de fa anys.

ESCENA 6 - LA LLUITA PER LA IGUALTAT La igualtat laboral, el trencament del sostre de cristall i l’equiparació de sous són els temes que es volen representar a través de la figura de la deessa grega de la saviesa, Atenea, una lluitadora incansable per allò que és just.

33

Les batalles on-line

35

Fem la guerra a les xarxes socials Encarna Valls

Mare meua, açò és impossible de llegir.

Què llarg!

Hosti, 854 likes!

Jo més.

Cap cosa és bona o dolenta per se, depèn de l’ús que li donem. Llegir, tradicionalment es considerada una activitat enriquidora per a l’esperit humà, pot esdevenir perniciós per a la salut si llegim, per exemple, 3 llibres per setmana. Això farà que anem a treballar o a classe amb son i de mal humor i qualsevol altra tasca la farem sense la cura necessària, podem entropessar i caure per uns escalons, enganyar-nos a la parada del metro i un llarg etcètera de coses.

Les xarxes socials ens permeten estar informats al segon de qualsevol notícia a nivell mundial, contactar amb persones que fa molt de temps que no vegem, felicitar per l’aniversari a amics i coneguts, conèixer les activitats dels nostres amics que comparteixen amb fotos i comentaris, i en aquests casos també podem participar en un munt de coses. Però tal vegada mirem les xarxes amb pressa, en una estona breu i no amb la reflexió i atenció que requereixen algunes d’aquestes notícies. Sovint de la informació que no ve acompanyada de 3 o 4 fotos pensem “això serà veritat?” com si només una foto li donara veracitat a un text. No sempre “una imatge val més que mil paraules”. Una imatge necessita un context, un aclariment, sense ser farragosa, una explicació.

36

I quan trobem un llarg text? El primer pensament que tenim és “això quin rotllo!”, com si ja no sabérem llegir més de 4 línies, encara que tinguen foto. Ens estem perdent els matisos, l’explicació subtil, les coses que no es poden dir en 4 frases i 3 fotos, les que ens fan de veritat persones. La vida humana no és blanc o negre sinó una infinita gama de grisos.

D’altra banda també hi ha qui és capaç de fer veritables animalades per tal d’aconseguir més likes que cap altre dels seus col·legues de colla.

Regalar una caixa de bombons amb panderoles dins que s’escamparan per l’habitació, fer balconing, passar amb una moto per un carrer per a vianants provocant queixes de la gent i desafiant-la. Amb aquests o altres destarifos semblants, per suposat gravats en vídeo... què busquem? Són, per una banda, un esclat de llibertat i un desafiament a les normes de convivència, i per altra banda, actes sense transcendència, que busquen la rialla fàcil i fugissera. En el fons se busca el reconeixement social del grup amb el qual te sents identificat, i els fets gravats, sovint, poden considerar-se delictes.

Dit açò, en aquest llibret trobareu un fum de textos i fotografies. No es pot fer cap “like” i, per haver text, es suposa que hi ha molt de rotllo.

Tampoc no és cap xarxa social, però, qui sap, tal vegada alguna cosa siga interessant, si llegir és una activitat enriquidora. T’atreveixes a descobrirho?

37

Els “M’agrada” de les falles paiportines Héctor Moreno

Hui en dia, vivim en una societat on les xarxes socials estan molt presents. Primer vam començar amb les xarxes personals, però prompte les associacions culturals, entre elles les falles, van vore Facebook, Instagram o Twitter com una bona ferramenta per a mostrar al món sencer les seues activitats i per tant fer més gran la nostra festa.

Les falles paiportines no s’han quedat enrrere i es van unir a esta tendència. Hui en dia podem saber a través de les xarxes el que els representants o la comissió han fet durant els diferents actes que les falles paiportines desenvolupen al llarg de l’any. Totes les falles tenen Facebook des de fa temps però és Twitter, i últimament, Instagram el que més utilitzen els i les community managers fallers/es per a mostrar-se al món.

Des del punt de vista de twitter, tan sols 3 comissions paiportines tenen compte en esta xarxa social. La falla que més tweets i més anys porta en marxa és la falla Plaça Cervantes, ja que va obrir el compte en maig de 2011 amb el nick @falla_cervantes. A data de 12 de gener de 2020 té un total de 1591 seguidors. La seguix en seguidors i data de creació la Falla Mestre Serrano - Sant Francesc, que crea el compte @falla_mserrano en abril de 2012 i té un total de 680 seguidors. Per últim la falla de més recent creació, Jaume I, va obrir el seu compte @jaumeIpaiporta en febrer de 2017 i té 203 seguidors. Per contra la resta de comissions no han obert cap compte (que haguem pogut visitar) i per tant no estan esposades als “m’agrada” twitters.

La xarxa social que en l’actualitat està més de moda és Instagram. És possiblement l’app més utilitzada i amb més “m’agrada” a l’entorn cibernètic. Les sis comissions falleres de Paiporta i la Junta Local s’han sumat a esta moda i tenen obert un compte que utilitzen de forma habitual ja siga mitjançant la pujada de fotografies o amb les “stories” que duren 24 hores al perfil i que mostren l’activitat fallera tant de la comissió com d’aquells seguidors que citen el perfil oficial de cada falla.

38

La falla que més publicacions ha fet al seu perfil és l’Associació Cultural Falla Sant Antoni i adjacents, que al seu compte (@acfallassantantoni) té pujades 231 publicacions, seguida de la falla Jaume I de Paiporta (@fallajaumeIpaiporta) amb 140 publicacions. Per contra la comissió que menys publicacions té és la Falla Verge dels Desemparats - Doctor Fleming (@falladelpoble_) amb 50 publicacions, seguida de la falla Cervantes (@fallaplacacervantes) amb 54 publicacions. No obstant la Falla Verge dels Desemparats tenia abans un altre perfil que encara està actiu (@Vergedelsdesamparats), on hi havia unes 17 publicacions. El perfil de Junta Local Fallera de Paiporta (@jlf_paiporta) té 79 publicacions des de la seua creació (taula 1).

Taula 1: Dades d’Instagram de les comissions falleres de Paiporta Falla

Perfil

Publicacions

Seguidors

@fallamestreserranopaiporta

130

941

@fallaplacacervantes

57

581

@falladelpoble_

65

509

Sant Antoni i adjacents

@acfallassantantoni

241

552

Francesc Císcar – Plaça L’Església

@falla_esglesia

226

505

@fallajaumeIpaiporta

148

607

@jlf_paiporta

89

442

Mestre Serrano Sant Francesc Cervantes Verge dels Desamparats Doctor Fleming

Jaume I Junta Local Fallera

Dades consultades a 29 de gener de 2020

D’acord amb les dades de la taula 1, la falla Mestre Serrano amb més de 900 seguidors i la falla Jaume I amb 600, serien les comissions més seguides a Instagram, estant la resta de comissions per damunt de 500 seguidors i sent la JLF de Paiporta amb 442 seguidors la que menys en té.

Amb estes dades, podem dir que les falles paiportines són molt actives a les xarxes socials i tracten de buscar els “m’agrada” de la gent, i de segur que en un parell d’anys trobarem altres xarxes amb les quals les falles de Paiporta es donaran a conéixer al món senser, i més encara després de ser declarades com a Festa d’Interès Turístic Local de la Comunitat Valenciana ara fa aproximadament un any.

39

Batalles falleres

41

Les batalles pels palets Albert Tarazona

A mi els premis em donen igual. Jo si competisc és per a guanyar. El més important és participar. L’objectiu està clar, ser els millors i guanyar el premi. Y tu, de quin pensar eres?

En una falla, com en tota associació que competeix durant l’any en diferents concursos, es busca sempre donar el màxim i fer-ho el millor possible en totes les seccions, amb l’objectiu de fer sempre un bon paper en totes les competicions en les quals participa. Però mai s’ha d’oblidar que, com en tota associació sense ànim de lucre, el més important és disfrutar de cada competició i de realitzar cada activitat amb el nombre màxim d’integrants de la comissió, per així aconseguir que tota la comissió es senta part de l’èxit aconseguit.

Una vegada el treball està realitzat i presentat davant els corresponents jurats qualificadors, el dia 16 de Març, totes les comissions es reuneixen davant l’Auditori de Paiporta per a l’entrega de premis, a la qual hem anomenat ‘la batalla dels palets’.

Durant l’any faller hi ha molts premis pels que lluitar, per tant, cada delegació viu en cada determinat moment, el seu màxim rendiment per tal d’aconseguir l’objectiu. Però, quina és la visió dels respectius delegats de la batalla dels palets? Ens hem posat en contacte amb ells, per tal d’aconseguir de primera mà les seues impressions. Els palets pels quals anem a fer un recorregut són: concurs de betlem, campionat de truc, concurs de playbacks, Cavalcada del Ninot i premi al monument.

La primera delegació amb què ens posem en contacte, és la delegació de betlem, amb la qual ens entrevistem per conèixer la seua forma d’entendre el concurs de betlem. Des de la delegació ens relaten que en la falla ha anat canviant la importància que es dóna al concurs. Ens informen, que en la nostra comissió es poden distingir tres etapes respecte al concurs.

Durant els primers anys es va apostar perquè foren els xiquets de la comissió infantil qui confeccionaren el betlem. Bàsicament amb plastilina.

42

Era considerada una activitat infantil i el més important era que els xiquets formaren part de l’activitat i ho passaren bé. Com tot, amb el pas dels anys els xiquets no disfrutaven d’aquesta activitat, sinó tot el contrari, es veien amb una obligació que havien de complir, per tant, va ser un grup de gent qui de forma voluntària es va fer càrrec del betlem. L’objectiu va ser buscar un punt d’originalitat i de diferenciació respecte als betlems convencionals.

Destaquen entre ells, el betlem del ‘candy crush’ o el betlem de solidaritat amb el càncer per exemple. I finalment, a dia de hui, ens trobem en una etapa on si es podria afirmar que s’ha apostat per anar a guanyar el premi.

Com en tota competició, sempre hi ha discrepàncies, per això preguntem als delegats sobre les disputes referents a aquest premi, ja que anys enrere, la Falla Plaça l’Església i la Falla Doctor Fleming van mantenir una diferència d’opinions. La delegació, coneixedora d’aquest fet, li resta importància a l’assumpte: ‘l’únic problema va ser que a les bases no es feia cap menció sobre que el betlem havia de ser estàtic’. La falla del Poble va fer un betlem vivent i va guanyar, i això va provocar certa polèmica. Després ja es va especificar a les bases per evitar més problemes.

La nostra falla pot fer gala de que en més d’una ocasió ha sigut la guanyadora d’aquest premi. Per tant, ha sigut guanyadora de la batalla del palet del banderí al millor betlem dos anys consecutius.

Continuant amb l’anàlisi pels diferents premis, parem atenció al campionat de Truc. Aquest any s’ha aconseguit, una vegada més, el premi a la millor parella del truc, per tant, este guardó es sol quedar en la falla degut als grans jugadors que tenim. Però el més important en aquests casos és centrar-nos en les futures generacions, les quals hauran de mantenir aquest nivell ‘truquer’. Ens posem en contacte en una parella de ‘NextGen’, per a veure com viuen ells el campionat del truc. La parella escollida es la formada per Borja Salvador i Carles Moreno. Són, entre altres, els cridats a ser els successors dels grans jugadors que tenim actualment, ja que, fa dos anys van aconseguir posicionar-se entre els millors de la falla i classificar-se per al campionat de Truc entre les altres falles.

La primera qüestió que els plantegem és com viuen ells el campionat de Truc de la falla. Per a Borja, el campionat de la falla és com una tradició setmanal, en la qual va a sopar a la falla els dimarts i gaudeix d’una bona estona jugant amb els amics, com si fóra un esdeveniment faller més.

Mentre que per a Carles, el campionat és una experiència molt divertida y recomanable per a tots els fallers de la comissió, perquè és una manera d’ajuntar-se no només amb la teua colla, sinó amb gent de diferents edats i grups als quals els apassiona el Truc.

La següent qüestió que els plantegem és la seua intenció a l’hora de jugar, si es centren més en passar-ho be i disfrutar o van a guanyar per classificar-se per al campionat. En aquest punt els dos coincideixen en

43

que van a passar-ho be i divertir-se, però que també és veritat que sempre els agrada competir i guanyar, encara que d’una forma distesa i amena.

Un argument amb què els dos coincideixen és en l’especial il·lusió que els fa guanyar a alguns contrincants, per la dificultat que requereix i l’estatus que tenen en la falla. Acabar una partida amb victòria contra jugadors com els germans Folgado, Peris o Chon, i poder tornar amb els amics a fer gala d’allò, mai els ha estat de més.

Finalment els preguntem sobre la diferència entre el campionat de la falla i el campionat contra les altres falles. Una vegada més, els dos coincideixen que l’exigència en aquest campionat és major, ja que hi ha un banderí en joc i el nivell puja. El joc no té un component tant de broma i divertiment, sinó més competitiu. Malgrat això destaquen la gran experiència que va ser quan es van classificar l’any passat, ja que cada dilluns que jugaven sopaven en un casal faller diferent i coneixien gent nova que compartia la mateixa passió, tot en un ambient faller molt agradable.

Esta clar el gran nivell competitiu que la nostra falla ha mostrat els últims anys, però del que també podem estar segurs és dels grans joves jugadors que, esperem, mantindran el nivell els pròxims anys.

Altra de les delegacions que manté sempre un gran nivell en la disputa pel banderí, és la delegació de playbacks. Ens hem reunit amb tres joves representats com són Andrea Costa, Carla Obregón i Maria Planells perquè ens conten de primera mà com es viuen en la nostra falla els premis dels playbacks.

La primera de les qüestions que els plantegem és com viuen el dia dels playbacks. Maria assenyala que més que el dia, és la setmana, ja que els nervis comencen a créixer i després de tant d’esforç tenen ganes de veure els resultats. Andrea remarca el gran nerviosisme que es viu eixe dia, ‘les hores passen més ràpid que de normal, hi ha moltes coses que ultimar, xiquets i xiquetes que maquillar, de fet fins i tot se’ns oblida dinar’.

44

Carla coincideix amb Andrea que els nervis que es viuen eixe dia és l’aspecte que més remarcarien, a més afirma que és un dia molt llarg. A les 8 del mati ja estan en la falla i tots són víctimes del nervis, però el millor moment arriba quan acaba, una vegada el ball esta fet, l’eufòria els envaeix de dalt a baix, fins al punt d’afirmar que és una de les coses que més els motiva a seguir un altre any, junt a les cares de satisfacció dels xiquets i les xiquetes per haver-ho aconseguit.

Però ací el que volem saber és com es viu la batalla pels premis i sobretot la importància que té per a elles, per als xiquets i per a la falla guanyar el concurs de playbacks. Les tres coincideixen en que els últims anys l’aposta per guanyar els concurs ha anat augmentant, el nivell dels playbacks s’ha intentat elevar amb la intenció de lluitar pel banderí. A les tres els faria especial il·lusió aconseguir el premi, però a fi de comptes ‘el més important és que els xiquets disfruten i s’ho passen be’.

Per part dels xiquets, elles ens conten que cada any tenen més il·lusió per aconseguir el banderí, algun d’ells inclús ha arribat desmotivat a algun assaig, ja que veuen molt difícil guanyar el premi, i per a molts guanyar el banderí és el seu objectiu. Tot i això l’objectiu majoritari dels xiquets, igual que el d’elles, és gaudir i passar-ho be.

D’altra banda Carla remarca que per a la comissió aquest premi seria un orgull per a tots. Andrea i Maria diuen que baix el seu punt de vista, no es promociona suficient el concurs de playbacks des de la falla. Pensen que molta gent no sap del treball que hi ha darrere, ni saben de l’existència del mateix. Pensen que si la comissió s’implicara molt més, els resultats millorarien significativament.

Per als lectors que no esteu al dia del concurs de playbacks, heu de saber que la Falla Mestre Serrano és la dominadora en aquest aspecte, per tant els preguntem a Maria, Carla i Andrea sobre aquest fet. Maria ens diu que les seues victòries es deuen a la implicació i importància que li dóna la falla al concurs. ‘Per a les actuacions contracten coreògrafs i intèrprets que els ensenyen a gesticular en les actuacions. A més, per al decorat disposen d’una artista fallera per a que realitze una posada en escena espectacular, per a la vestimenta inverteixen molts diners’.

Tot això es deu a que van a competir a més, fora de Paiporta, aleshores la implicació és molt major. Carla assenyala que els playbacks que realitzen són espectaculars però que el fet de competir fora de Paiporta es torna en contra de les demés falles, ja que si obtenen un bon resultat en altres pobles, reben diners i això els permet millorar; cosa que augmenta la diferència de nivell respecte a les altres falles del poble i no es veu del tot just. Andrea coincideix en els arguments assenyalats per Carla respecte al desnivell mostrat per les diferent falles i a més afegeix que baix el seu punt de vista les despeses destinades al concurs de playbacks deurien d’estar regulades d’alguna manera per part de Junta Local per tal d’igualar la competició.

45

Malgrat aquest fet, fa tres anys, any que va coincidir amb la primera volta que les tres entraven en la delegació junt a altres fallers, es va realitzar una espectacular actuació que va quedar molt a prop d’aconseguir el banderí.

Les tres recorden com a la millor anècdota viscuda el moment d’acabar l’actuació, quan eixiren de la sala de l’auditori on estaven i tota la gent de la falla els va esperar per aplaudir-los i felicitar-los, fins i tot, participants i gent d’altres falles els van donar l’enhorabona pel treball que havien fet i el canvi que havien mostrat. Maria, Carla i Andrea ens indiquen que desitgen algun dia tindre l’èxit que s’aconsegueix en altres delegacions com en la de Cavalcada del Ninot.

Per tant, ens posem en contacte amb Elena Tarazona, delegada de la Cavalcada del Ninot, per analitzar la importància que es dóna des de la delegació a aquest premi. Per a Elena el premi no és la clau de l’èxit, sinó que la gent treballe i s’implique, ja que a ella el que més orgull li produeix es veure el treball en equip. En canvi, Elena pensa que en la falla se li dóna molta importància a aconseguir aquest banderí, per a molts quasi igual o més que el premi del monument. Elena indica que és un premi de tota la comissió, i que al fi i al cap, es valora l’esforç col·lectiu i el treball de mesos, més que la inversió econòmica que es pot fer en un monument o en altres premis.

Elena defensa que el gran èxit dels últims anys en aquest àmbit es deu a les ganes i il·lusió de la gent, tant de fallers, com de pares de fallers, els quals realitzen un paper realment important, així com la creativitat que hi ha en la falla. Un dels aspectes més destacables per a Elena és la implicació de moltes persones que ’tiren del carro’ i fan possible que tot vaja endavant.

Finalment, Elena afegeix que per a la delegació rebre un premi a la millor cavalcada és com una recompensa a tot l’esforç, però és molt més satisfactori veure passar la cavalcada i donar-te compte que tot el món s’ha implicat i que el treball realitzat ha donat els seus fruïts. A més Elena, afegeix que a nivell personal tot compensa, però que per a ella el millor i més emocionant és veure com idees que ella té al cap, la gent les transforme a la realitat i inclús millor del que ella havia arribat a imaginar-se.

No hi ha dubte que la Cavalcada del Ninot és un d’eixos premis que ens fa cridar com a bojos quan veiem als nostres representats alçar el banderí del primer premi. Com quan tota la comissió esclata en clams al rebre al Premi a la Millor Falla, un premi que per a molts no es només un banderí, sinó un orgull. Per obtindré una visió de com es viu des de dins obtindre aquest premi, ens posem en contacte amb la última persona que va gaudir d’aquest privilegi, la nostra fallera major de 2019 Ana Chaler, per a assabentar-nos de quina és per a ella la importància d’aquest premi.

Ana pensa que a dia de hui, per a molts fallers el banderí més cotitzat és el de la Cavalvada del Ninot, per a uns altres tindre una falla és simplement, tindre alguna cosa per a cremar mentre s’ho passen bé. Però Ana veu

46

aquest premi des d’una perspectiva molt diferent. Per a ella el monument és l’eix vertebrador de nostra grandíssima festa, com la tradició indica, sobre el qual s’ha de basar la resta de les activitats de la falla. Ana es remunta a la història del monument faller, assenyala que no cal oblidar que la nostra festa naix amb la cremà d’una estoreta, de cadires, de diferents coses velles que tenim per les cases i no anem a utilitzar, i que sobretot, cremem el que critiquem, per tal de començar amb bon peu amb l’arribada de la primavera.

Per a Ana, la importància de plantar, no recau en que la falla siga gran o xicoteta, que tinga major o menor pressupost, sinó en que l’acabat estiga ben definit i en sintonia amb la crítica. Pensa que aquests són els condicionats que finalment et poden conduir a alçar el banderí. En definitiva, per a ella té gran importància aquest premi, però no per anar cantant ‘Campions’ pels carrers del poble, no per ser més que una altra comissió, sinó per un sentiment i una tradició més profunda.

Tenint aquesta valoració tant fallera d’un premi, no arribem a imaginar el que es pot sentir al rebre el guardó més preciat. Ana va poder gaudir d’aquest privilegi junt a Raul, el seu fill Izan i Àngela. Ana amb ulls d’il·lusió ens conta que és ‘inimaginable, inexplicable, és una explosió de sentiments incomparables’. Ana destaca la felicitat que se sent en veure les cares d’alegria de la seua gent, la seua comissió, ja que es sent com la transmissora de múltiples afectes.

Per últim, li preguntem a Ana sobre la importància que pensa ella que se li dóna en la falla a aquest premi. Ana pensa que en els últims anys hi ha una clara tendència pel banderí de la Cavalcada del Ninot i que ella ho entén perfectament, perquè és el premi que més depèn de l’esforç i entrega de la comissió. No obstant, ja com a fallera, no com a fallera major, ella segueix quedant-se amb el premi del monument. Mirant-ho des de l’exterior milions de persones vénen de l’estranger per a contemplar les falles.

Pensa que els valencians estem acostumats, ho tenim assimilat; però si ho pensàrem amb sang freda, ‘tindre eixa quantitat d’obres d’art en el teu barri per uns dies a l’any és inigualable’. Definitivament, afegeix, que per a ella les falles són una clara i bellíssima expressió d’art.

Una volta finalitzat aquest repàs per les diferents competicions en les quals hi ha un banderí en joc, queda clar que som una falla competitiva, que ens agrada lluitar per tots els premis i sempre tindre un paper destacat en allò que participem. La imatge que mostren els nostres representats, i així ens ho han transmès, és d’educació, respecte i saber estar, tinguen l’edat que tinguen o siga el que siga al premi al qual s’opta. Però el que sobretot destaca entre tots ells, és l’esperit guanyador, l’autoexigència, la il·lusió, les ganes i l’emoció de poder guanyar un premi per la falla. Tots ells coincideixen en que no hi sentiment més satisfactori que el d’aportar el seu granet d’arena perquè el nom de la falla Plaça de Cervantes es mantinga sempre en el lloc més alt.

47

Dones presidentes, una batalla oberta Maria Ferrandis

Quan donem un cop d’ull a la festa de les Falles, i en especial a la nostra comissió fundada l’any 1974, sens dubte ens ve a la ment la figura de la dona. I per tant, ressona als nostres caps la paraula “fallera”. Però, què entenem per fallera? En altres paraules, en quin paper l’encasellem?

Quines funcions i tasques li adjudiquem? Han estat les mateixes fa 50 anys que hui en dia? O per contra, han canviat i/o evolucionat al llarg del temps? En definitiva, la dona ha hagut de “batallar” per tindre un paper important en la Falla? per ser escoltada? perquè les seues opinions es tingueren en compte?

Però bé, comencem pel principi.

Si ens remuntem als inicis de la nostra comissió, les dones ocupaven el paper de “dones col·laboradores”, és a dir, eren les dones dels fallers.

Concha Valero Salvador, Lola Ferrando Embuena i Amparo Tarazona Juan van ser algunes de les dones que van exercir aquest paper i ens han contat que elles eren un grup independent, és a dir, elles feien les seues pròpies festes que organitzava una d’elles com a presidenta.

Entre aquestes celebracions ens han contat de manera molt especial una que realitzaven una vegada a l’any, la duien a terme a l’Hotel Lido en el Vedat de Torrent, i era pagada per la falla com a agraïment per les diferents tasques que realitzaven. Les dones col·laboradores s’ocupaven de guisar per a tots els fallers, netejar, cosir els tratges per a les diferents cavalcades i també col·laborar en la carrossa.

Així mateix també els hem preguntat si en aquell moment podien donar la seua opinió en referència a decisions que es prenien en la comissió.

La seua resposta ha sigut que no, elles no podien opinar i molt menys decidir. Sols feien acte de presència en les diferents juntes al casal.

Quan el terme dones col·laboradores es va dissoldre i per tant, ja formaven part de la falla com ara ho coneguem, no fou fins l’exercici 1985-1986 quan a la directiva de la Falla Plaça Cervantes va aparèixer una dona com a Vicepresidenta.

48

A partir d’ací el paper de la dona ha anat donant un rumb molt diferent cada any. Us mostrem quines dones han ostentat eixe càrrec, a més Maria Jesús Tarazona Baviera i Amparo Tarazona Balbastre han arribat a ser vicepresidentes primeres.

ANYS

VICEPRESIDENTES

1986 a 1989 1986 a 1988 1989 i 1990 1990 a 1994 1993 i 1994 1995 i 1996 1997 a 2002

Maria Tarazona Pedros Mercedes Castelló Tarazona Jessica Obregón Belenguer Amparo Yago Tarazona Palmira Cortina Martínez Maria Teresa Renovell Juan Maruja Serna Chisbert

1995 a 2007 2010 a 2016 2012 i 2013 2018 i 2019

Maria Jesús Tarazona Baviera Amparo Tarazona Balbastre Verónica Martínez March Elena Tarazona Tarazona

De primera mà tenim informació de les tasques que van dur a cap, que de bon tros han sigut moltes.

Maruja Serna Chisbert va ser vicepresidenta durant 6 anys, ella s’encarregava de coordinar l’àrea de compres i gastronomia, és a dir, de tot allò que feia referència als dinars i sopars que es feien en la falla. No participava o prenia decisions respecte a altres aspectes de la falla.

Maria Jesús Tarazona Baviera ha ocupat el càrrec de vicepresidenta durant 13 anys seguits. Ella ens explica que es sentia una més en la directiva i que ajudava en tot el que podia: cavalcada del ninot, presentacions, loteria, etc. És a dir, que allà on la necessitaven allí estava.

Durant els primers anys ens conta que les directrius de la falla anaven més marcades pels homes de la directiva, i amb el pas del temps l’opinió de la dona, i per tant de Mª Jesús, era més valorada. També ens apunta que feien moltes més juntes i que tot es decidia i es parlava en grup. A més, també recorda que quan va ser vicepresidenta primera substituïa al president quan ell no hi podia assistir.

Amparo Tarazona Balbastre ha sigut vicepresidenta des del 2010 fins al 2016. Ella ens conta que les seues vicepresidències han estat vinculades, sobretot, a la coordinació de festejos, als actes preparats per als més menuts i la joventut de la nostra comissió i també s’ha encarregat de les presentacions. A més, també ens apunta que en els dos anys que va ser vicepresidenta primera havia d’estar en quasi tots els actes, a més de substituir al president quan no hi podia estar. Per tant, va haver de dur a terme algunes juntes generals. Per últim, ens especifica que ha tingut un paper molt rellevant quant a les decisions que es prenia en la falla, perquè la seua decisió sí que comptava.

49

Però, ara bé, per a quan una presidenta en la Falla Cervantes?

Fins ací hem vist que 11 dones de la nostra falla han sigut vicepresidentes, però, tindrem presidenta algun dia? Hem preguntat als nostres fallers i falleres, de diverses edats, què opinen en relació a tindre una presidenta en la falla. Hem trobat diferents opinions: La joventut de la nostra falla, els adults i les persones més majors, de manera general - tot haventhi excepcions - han coincidit en els seus pensaments en referència a la validesa de tindre una dona com a presidenta. Opinen que la dona està completament preparada i capacitada per a ocupar el càrrec en relació amb la gestió, en altres paraules, que una dona podria dur endavant el paper de presidenta a la perfecció, d’igual manera que un home. Tot i que la gran majoria, exceptuant als més joves, coincideix en el fet que visualment els xoca veure una dona com a presidenta i no a un home. Els més reticents són les persones més majors de la falla.

A dia de hui, com hem assenyalat, no hem tingut l’honor de tindre a la nostra comissió una presidenta, però la Falla Mestre Serrano - Sant Francesc de la nostra localitat n’ha tingut dos. D’una banda, a l’any 1998, quan era el 25 aniversari de la comissió,Vicenta Sanchis Pascual va exercir el càrrec, sent la primera dona de Paiporta en ocupar-lo. D’altra banda, més recentment, en l’exercici 2018-2019 Mayte Valdés Salmerón va encapçalar aquest càrrec. Com haurà viscut Mayte l’experiència? Li ho vam preguntar...

Com se’t va ocórrer ser presidenta? Era una idea madurada?

Sóc molt fallera, m’apassiona el monument, la indumentària i tot el que envolta la festa. En la meua comissió he fet la cavalcada al llarg d’11 o 12 anys, el betlem durant 5 anys, faig llibret, cus trages de fallera i m’involucre en qualsevol aspecte de la falla. Aquell any no hi havia ningú que es presentara per a ser president, a més havíem eixit d’un any prou crític, així que vaig pensar que podia aportar moltes coses a la meua falla, que podia treballar molt per ella i que podia aconseguir mantenirla en el lloc que sempre havia estat. Va ser per això pel que vaig decidir presentar-me. Era una decisió madurada, jo ja era 20 anys fallera i molt activa, per tant, ho vaig pensar durant uns mesos i em vaig llançar.

50

D’altra banda, Mayte ens conta que va ser molt ben rebuda i acceptada dins de la seua comissió. A més, ens explica que en la seua falla hi ha votació per a la tria del president/a i li va traure 80 vots de diferència a l’altre candidat. Per aquesta raó ens diu: ‘la meua sensació és que en la falla va ser molt ben reconegut. Crec que la falla volia que jo fóra presidenta’.

En referència a la resta de comissions ens explica que quan ha anat a altres presentacions, actes conjunts, etc., ha sentit molt de suport. De fet, actualment, guarda molta relació amb la resta de presidents.

T’has trobat entrebancs pel fet de ser dona?

He trobat a persones que han dit que com jo era dona volia tindre protagonisme, aspecte que després he demostrat que no ha sigut així. Altres persones han dit que no els agrada veure a dos dones desfilar juntes.

Mayte considera que el fet de ser presidenta no implica voler més protagonisme que la Fallera Major, ‘són dos llocs diferents’, ens afirma. Però tot i trobar algun que altre entrebanc d’este tipus Mayte ens diu que ha notat molt de suport, aspecte pel qual està molt contenta Creus que hi ha diferències entre homes i dones a l’hora de dirigir o presidir una falla?

No. Crec que hi ha diferències entre persones, però no vol dir que siga millor o pitjor, sinó que una persona pot dirigir una falla d’acord amb els seus valors i conviccions falleres i té igual que siga home o dona. Hi ha falles en les quals els importa més la festa que el monument i això no és causat per un home o una dona, sinó per com entenen la festa. Aleshores, per a mi el més important és que la comissió tinga la mateixa manera de veure la festa i que es lluite per a aconseguir-ho. Per a mi això és el fonamental.

Finalment, li vam preguntar a Mayte per què creia que encara hi ha tan poques presidentes de falla. Segons el seu punt de vista és un canvi cultural. Per aquesta raó, ens explica que ‘al principi és un poc xocant, però després les persones es van adaptant i finalment estarà normalitzat’.

Finalitza la seua opinió remarcant que no considera que hi haja un motiu concret.

51

Si eixim fora de Paiporta i aguaitem al cap i casal sí que trobem més casos de presidentes, encara que no arriba ni de lluny a ser una xifra significativa. D’acord amb un titular de ‘Las Provincias’ durant les falles passades 47 dones presidiren les seues comissions a la ciutat de València, sols un 12%. Un dels exemples és el de Gloria Martínez Amigó, que després de ser Fallera Major de València a l’any 2008 ha Fotografia: vivelasfallas.es exercit com a presidenta de la seua falla 5 anys consecutius. Quina serà la seua opinió en relació al càrrec de presidenta que continua ostentant? Li ho vam preguntar…

Per què vas decidir ser presidenta?

Perquè des de ben jove volia tindre responsabilitat en la meua comissió.

I després de ser Fallera Major de València vaig pensar que era el millor moment per a fer-ho. Primer vaig ser vicepresidenta uns anys fins arribar a ser presidenta.

Però nosaltres tenim curiositat de com va rebre la seua comissió eixa decisió.

Gloria ens conta que la notícia es va rebre amb molta alegria perquè en el moment de la proclamació tota la comissió va aplaudir la proposta, aspecte que la va enorgullir. A més que va ser un acte emotiu per ser proclamada per l’anterior president. Per a Gloria no hi ha diferències entre homes i dones a l’hora de presidir una falla, ‘depèn de la persona, no del sexe’, ens diu.

Gloria en total rotunditat ens explica que mai s’ha sentit menyspreada per ser dona en els anys que està ostentat aquest càrrec i que tampoc s’ha trobat cap entrebanc. Tot i que també ens apunta que considera que és un avantatge ser fallera des de que va nàixer i que per la qual cosa coneix a tota la comissió.

Per què creus que encara hi ha tan poques presidentes de falla?

Perquè és una responsabilitat molt gran i no es pot ser presidenta en qualsevol cas. Jo per exemple sempre he dit que seria abans de ser mare, que aprofitaria el temps lliure per donar a les falles tot el que a mi m’han donat.

Una vegada recollida tota esta informació, arribem a la conclusió que el paper de la dona en la nostra societat ha canviat també dins de l’àmbit faller. En la nostra comissió ha anat evolucionant d’una manera positiva i satisfactòria. La dona, dia a dia, ha anat ocupant un paper més rellevant i per tant, exercint les mateixes funcions que un home. I donant un pas més endavant en altres comissions fins a arribar a exercir el càrrec de presidenta, un pas que esperem també es done algun dia en la nostra falla.

52

La batalla per la supervivència dels artistes fallers Juan Antonio Chirivella

Fa uns mesos que no paren d’arribar notícies de la crisi que arrossega el sector dels artistes fallers, i encara que parega un problema prou actual esta és una realitat que ja ve d’anys enrrere.

L’any 1979, trobem una entrevista de Rafael Marí a Vicente Luna en la revista “Valencia Semanal” que titulava “DE LA FALLA NO ES POT VIURE”. Poca més informació trobem d’eixa època, tan sols parla de la gran proliferació de cadafals cada vegada més grans, a més de nous artistes que ja no són “els fills de...” sinó gent interessada per l’ofici.

L’aparició de nous materials com el suro i l’època de bonança econòmica de finals dels 90 i la primera part dels 2000 ens ha donat la sensació, a tots els que tenim relació amb l’àmbit faller, que el problema de supervivència dels artistes fallers s’hi havia resolt, però no és el cas, més concretament s’havia oblidat.

Si donem una ullada als últims anys, ja en 2010 trobem els primers símptomes d’alarma. L’Associació de Falles de Secció Especial feia un comunicat pel qual acordaven un cost màxim de les falles de la principal categoria entorn a 100.000 €, una altura màxima de 14 metres i 20 figures. Encara que des del sector dels artistes qualificaren esta decisió com una mesura de pressió cap a les institucions per a obtindre més subvencions, era un clar indicador de que alguna cosa estava canviant i que els grans pressupostos que en 2009 arribaren fins al milió d’euros eren part del passat, mentre que el futur no es presentava gens esperançador.

L’any 2012 trobem el tancament del taller d’un dels referents de la categoria d’or de les falles, Paco Lopez Albert. No varen ser pocs els que li van tirar a ell la culpa de la fallida del seu taller, però era una altra veu d’alarma que molts ignoraren i que deixava patent que el model d’artesà faller necessitava un gir o estava abocat al fracàs.

Un altre element negatiu que se sumava en contra dels artistes fou l’aplicació del nou IVA, en una pujada al 13%, que entrà en vigor en setembre de 2012. Al seu respecte trobem unes declaracions del mestre

53

Lluis Herrero en què deia: “estem treballant per molts menys diners i pagant més tributs. Si abans aconseguíem un jornal en un exercici bo, ara ni això, i no sé ni com estem aguantant tots. Un o altre rebentarà perquè açò no pot seguir així. Jo tinc obert el meu taller perquè és el meu ofici des de fa molts anys, però si m’eixira un altre treball, jo tancaria”.

La reducció dels pressupostos i el tancament de tallers continua durant els anys següents i la crisi del sector és cada vegada més patent. Així arribem fins l’any 2018, que pareix va suposar un punt d’inflexió, no tant en la crisi del sector, que continua en la seua espiral negativa i de tancaments d’obradors, sinó en la recerca de mesures per aturar la crisi i revertir la situació.

Ara fa tan sols dos anys, al 2018, que va sorgir el moviment “VOLEM FALLA”, amb el qual es vol reflexionar sobre la realitat actual que hi ha al voltant de la falla com a moviment artístic i cultural, a més d’incentivar i educar els col·lectius fallers amb l’objectiu de que realitzen bones pràctiques de cara a la salut de la falla i de l’artista, que al cap i a la fi és qui ens dóna l’essència de la festa, la falla. Remarcar que allò que identifica a les falles per damunt de qualsevol altra festa és el monument faller o la falla pròpiament dita. A este moviment anònim es van adherir ràpidament artistes, falles, i gent anònima, omplint les xarxes socials del hastag #volemfalla.

Fent una comparació de les dades, pareix que el moviment va donar un impuls a la inversió en monument, dels 5’3 milions de euros que es van invertir en 2018 en falles grans, passàrem als 5’78 milions en 2019, un 7’8% més que l’any anterior i una pujada gran però insuficient per a l’estabilitat i la rendibilitat del sector dels artistes fallers.

D’eixes dades podem extraure una escandalosa conclusió: un taller de falles disposa d’uns 3.171 euros al mes per a la realització de falles i viure, i la conclusió és prou senzilla, amb eixos diners és inviable mantindre a l’artista i tota la colla d’ajudants. Exactament, un altre estudi realitzat

54

pel Gremi Artesa va establir que les despeses fixes més el sou per al titular del taller eren de 2.600 €. Si férem cas dels 3.171 euros, només ens quedarien uns 600 o 700 euros al mes per a pagar als operaris, el procés tècnic, materials, transport, etc.

El debat sobre la supervivència de la professió d’artista faller se centra en la impossibilitat de fer quadrar els comptes. La relació entre el que paguen les comissions i el que es planta no està suficientment compensat com per a garantir un nivell de vida i una viabilitat professional.

Amb este panorama i després d’anys de reunions fallides en les quals es pretenien trobar solucions als problemes del sector, la Federació d’Artistes Fallers i Foguerers de la Comunitat Valenciana, convocà l’any passat a una reunió als encarregats de la confecció dels monuments de les principals seccions. L’objectiu: proposar solucions per a un sector cada volta més tocat. Després de múltiples propostes tant de caràcter intern com extern, i després de mostrar-se receptiva per a buscar solucions, la Interagrupació de Falles de València va arribar a la proposta de què una de les mesures per a poder pal·liar la crisi del sector era establir uns límits en la volumetria dels monuments, que sense ser la solució als problemes del sector, si ajudaria a resoldre part de la situació.

Ràpidament a esta mesura s’adheriren totes les falles de la Secció Especial menys una, exactament la Falla del Pilar de València. La comissió al·legà que el seu artista (Paco Torres) tenia molt avançat el seu projecte i encara que posteriorment comentaren que acceptarien la fórmula per a posteriors anys, certificaven que per a 2020 no anaven a poder complir amb eixe requeriment.

Com sempre fan els germanets xicotets, a esta mesura es sumaren a les poques setmanes les falles de Primera A i B, i ja en el mes d’octubre es posà el barem per a la resta de seccions, és el següent: · · · · · · · · · ·

Especial: 14 metres d’altura.

Primera A: 12 metres d’altura.

Primera B: 10 metres d’altura per 7 de diàmetre.

Segona A i Segona B: 8 metres d’altura per 7 de diàmetre.

Tercera A, Tercera B i Tercera C: 7’5 metres d’altura per 6’5 metres de diàmetre.

Quarta A, Quarta B i Quarta C: 7 metres d’altura per 6 metres de diàmetre.

Quinta A, Quinta B i Quinta C: 6’5 metres d’altura por 6 metres de diàmetre.

Sexta A, Sexta B i Sexta C: 6 metres d’altura per 5’5 metres de diàmetre.

Sèptima A, Sèptima B i Sèptima C: 5’5 metres d’alt per 5 metres de diàmetre.

Octava A, Octava B i Octava C: 4’5 metres d’alt per 4 metres de diàmetre.

55

Ara queda ja vore si en les pròximes falles, es duen a terme estos acords o si ocorrix com al 2010, on queda tot en intencions sense plasmar.

Quins han sigut els factors que ens han dut a esta situació?

Factor econòmic La crisi va reduir els ingressos de les comissions falleres tant de patrocinadors, fallers d’honor i altres aportacions extraordinàries i per tant, la partida destinada als monuments va sofrir una baixada. Al mateix temps, les falles han hagut d’anar adequant els seus casals a les noves normatives, el que ha implicat fer reformes i inclús en alguns casos canviar de local i comprar un de nou, pel qual cosa la partida destinada al monument també es veia ressentida.

Factor social Les falles han passat de fer tres o quatre actes fora de la setmana fallera a realitzar tot un ventall d’actes relacionats o no amb la festa fallera, a més de necessitar una major inversió en cavalcades del ninot, envetlats, beguda, menjar, etc. Tot açò ha suposat un fum de despeses que abans no existien o eren més reduïdes i per tant, també repercuteixen en la partida destinada al monument.

Factor polític L’elevada pressió fiscal ofega el sector. Les demandes del sector per un IVA reduït, reduccions de l’IBI, ajudes a la compra de tallers i una reforma integral de la Ciutat de l’Artista Faller són demandes fetes des del Gremi a la classe política que podrien ajudar a millorar la situació dels artistes fallers. Especialment important és la revitalització de la Ciutat Fallera on es podria donar a conèixer la festa durant tot l’any i ser una nova font d’ingressos per als tallers.

56

Factor Gremial El primer i principal problema és respectar els acords dels agremiats.

No és la primera vegada que s’arriben a acords en el gremi, i després l’ànima competitiva de cadascú fa que es plante el que es vol i per descomptat, per damunt del preu acordat. Valorar els museus fallers com a lloc d’expressió de la festa durant tot l’any, adaptant-se als nous temps i tecnologies per ser més atractius per als visitants seria una altra de les mesures que no tot el sector agremiat té al cap.

Per exemple, en l’àmbit del gremi i amb la finalitat de reconèixer l’ofici d’artista faller, es va crear una rama d’FP en la qual artistes fallers participen de forma molt activa. La possibilitat de controlar el nombre d’alumnes i per tant d’artistes, així com créixer sostingudament és vital per a garantir la continuïtat del sector.

També es pot plantejar obrir nous mercats com a font d’ingressos extra.

La construcció de falles i fogueres es redueix al territori de la Comunitat Valenciana, i la possibilitat de realitzar decorats, escenografies, venda de ninots... és una nova font d’ingressos a la que no es pot renunciar. Molts artesans ja s’han adonat d’este fet i de forma individual estan donant a conèixer, mitjançant les seues pàgines i xarxes socials, els seus productes de cara a explotar un nou mercat que pot ser un baló d’oxigen per al sector.

Realment, com voreu, la lluita per la supervivència del sector està oberta, i requereix la conscienciació de tots els actors i actrius que formen part de la festa, els fallers i falleres s’han d’adonar que la falla és l’element al voltant del que es desenvolupa tot, hem de saber valorar-la i potenciarla, encara que això supose renunciar a altres “privilegis”. Sense falles la festa no té cap sentit. Els artesans per altra banda han d’oferir el que es pot fer en el pressupost acordat i just, i per tant oblidar-se d’ofertes fora de mercat, que l’únic que creen és una competència deslleial, a més de desconfiança per part dels fallers a l’incomplir les promeses adquirides.

Per últim la classe política ha d’ajudar a un sector únic en el món, que és completament autòcton i que és per descomptat l’orgull de molta gent de la nostra terra.

En resum, que la situació és prou complicada, però els artistes estan disposats a plantar batalla, els fallers i falleres hauríem d’ajudar-los?

La resposta ha de ser sí, perquè això seria un benefici per a les festa.

No mirar-nos el melic i voler la falla més gran en menys diners i amb la màxima qualitat. En conclusió, els fallers i falleres hem de tindre una falla que s’adapte i ajuste al nostre pressupost, ni més ni menys.

Bibliografia: Hemeroteca: Levante-emv i Mediterráneo

57

#somcervantes #volemfalla

58

Míriam García Sandemetrio, una artista a Paiporta Verónica March

‘La principal batalla dels artistes és que les comissions vegen la falla com la prioritat de la festa’ Jo no ho sabia però al carrer Sant Josep de Paiporta trobem un taller faller. És l’espai on treballa Míriam Garcia Sandemetrio, és catarrogina però viu a Paiporta i és membre de la comissió Mestre Serrano - Sant Francesc. És molt jove, té 28 anys, però ja destaca com a artista infantil i ja ha hagut de dir que no a diferents comissions de falla per un excés de treball. Un futur prometedor que contrasta en molts casos en la batalla que molts artistes han de lliurar any rere any per trobar un lloc on plantar les seues creacions.

Míriam no ve de familia d’artistes com en molts casos sol passar en esta professió, però fou una de les primeres promocions del cicle formatiu d’Artista Faller/a, per la qual cosa el seu mèrit és encara major. Fou una valenta i en acabar els seus estudis ja es va llançar en solitari a treballar, i en eixe primer any tres comissions van gaudir ja de les seues propostes: una falla de València, altra d’Oliva i la falla del Charco de Catarroja, d’on en aquell moment Míriam era fallera. Ara ja han passat cinc anys.

Així que parlant d’artistes i de batalles no volíem deixar passar l’oportunitat de saber més coses de Míriam i del seu treball i la visitem al seu taller, on ens rep molt amablement i amb certa timidesa.

Com i per què vas decidir ser artista fallera?

Jo sempre he volgut fer Belles Arts o Magisteri, finalment em vaig decantar per Magisteri, i estant en l’últim any tragueren el mòdul d’Artista Faller/a. Vaig informar-me’n i m’agradaren les assignatures, estava prou relacionat amb Belles Arts i la construcció d’escenografies, cosa que jo també feia en la meua falla de Catarroja per als concursos de play-blacks. Vaig començar i em va agradar moltíssim i de seguida vaig saber que m’inclinaria per les falles infantils, ja que també té més

59

relació amb els meus estudis de Magisteri. Aquell any vaig preguntar en la meua comissió si volien que féra la falla infantil, em digueren que sí i ahí començà tot. Eixe mateix any, per mediació de companys de classe, també vaig fer una a València i altra a Oliva.

Però… del cicle ja s’ix tan preparada per fer una falla?

Què va! Eixe any fou un caos! En el mòdul t’ensenyen les coses bàsiques: empaperar, preparar coles, gotelé… aleshores tu vas fent i ells te van ajudant a fer-ho millor, però quan acabes és quan t’has de llançar a la piscina i seguir aprenent. Jo no sabia ni com ni per on començar així que vaig parlar amb les persones amb què havia fet les pràctiques, Guillermo Rojas i Enrique Gisbert, i ells m’ajudaren en tots els meus primers dubtes.

Míriam continua treballant amb aquelles tres primeres falles, però han anat sumant-se de noves. El segon any en va plantar quatre, i a l’altre sis, i a l’altre set, com enguany, una xifra que ja no “Este cicle ha vol ni pot sobrepassar. ‘No em pensava que el meu treball agradaría tant’, diu Míriam, democratitzat un ‘me criden de prou falles per saber la meua ofici que sols es disponibilitat, estic molt contenta’. Amb la passava de pares seua carrera tan curta Míriam ja compta amb a fills. un bon palmarés: el primer any obtingué Introduiria una assegons premis, i l’any següent arribaren els signatura de disprimers, ja que la falla Albacete-Marvá de seny en 3D o amb València guanyà el Premi d’Enginy i Gràcia i el Primer Premi de secció. L’any passat amb la altres ferramentes falla Barri Sant Francesc d’Oliva féu triplet de tecnològiques que premis amb el Primer Premi, el Premi d’Enginy pugueren fer-te la i Gràcia i el Millor Ninot Indultat.

feina més fàcil”.

60

Com has anat aconseguint eixos ‘nous clients’?

Els dos primers anys sí que anava a parlar amb les falles i portava un esbós, però a partir d’ahí ja ha sigut perquè han vist les meues falles, els ha agradat i han confiat en mi. Quan te donen un pressupost i cegament es fien del teu treball és una satisfacció, a mi m’agrada molt funcionar així, a més la gent no sap l’esforç que suposa pensar una idea de falla, desenvolupar-la, fer un esbós i que després et diguen que no.

Míriam treballa sola al seu taller, pero compta amb la gran ajuda dels seus familiars, de cara a falles també contracta a algun artista autònom que puga ajudar-la a finiquitar tot el treball. De tot el procés creatiu que comporta fer una falla el que més li agrada a Míriam és modelar i pintar, que seria com començar i rematar la falla. Els seus artistes referents són Ceballos i Sanabria i Sergio Amar, sobretot pel caràcter didàctic de les seues falles, una qüestió que ella vincula als seus estudis de Magisteri i que també voldria fomentar en les seues creacions, ‘una vegada plantada la falla es podría explicar als xiquets com si fóra una història, contant-los què passa en cada escena, jo ho intente fer amb els presidents i les falleres majors infantils que vénen a fer la visita al taller’.

Cap on t’agradaria anar?

Jo em veig sent artista fallera, vull viure d’açò. Me dóna l’opció de fer coses diferents cada any i m’agrada. Això sí, no em veig fent falles grans, m’agraden els ninots infantils i poder fer-li’s un fum de detalls. Ara la meua finalitat és seguir aprenent i evolucionant, i a llarg termini clar que m’agradaria plantar en secció especial, i guanyar! En un futur espere que passe, però… en un futur!.

Com és la batalla de l’artista cada any?

En la majoria de casos abans de cremar la falla ja saps si seguixes o no. Quan ja ho saps comeces a pensar les idees per a cada projecte, i dediques un mes o mes i mig a idear segons cada pressupost i a netejar el taller, molt important! Després em faig un planning per mesos, però la realitat és que després va passant el temps i el planning ja no te val

61

perquè et van sorgint noves coses i se te desquadra. Al principi et relaxes, però a partir d’agost i setembre ja m’he de posar tots els dies a tope, en Nadal ja penses que la plantà està ahí. El que intente fer és començar i acabar una falla i després altra, però de vegades se solapen, la veritat és que un punt a treballar-me és l’organització, és complicat. Ojalà un any l’1 de març ho tinguera tot acabat i puguera participar en la Cavalcada del Ninot per exemple!

“Després de falles hi ha uns mesos que no tens ingresos però sí gastos.

Fer ninotets per encàrrec m’ajuda, i si eixiren altres opcions com fer decorats o escenografies no les descataria”.

Com veus al sector?

La principal batalla dels artistes és que les comissions vegen la falla com la prioritat de la festa, s’hauria de fer alguna cosa al respecte, per exemple que del pressupost anual que tinga una falla, s’estipulara un tant per cent per als monuments gran i infantil, i que a més estiguera equilibrat, no que lluiten per la falla infantil i abandonen la gran. Hi ha pobles que ja estan començant a regular estes coses.

Què opines de la polèmica que va sorgir l’estiu passat sobre limitar a 14 metres l’altura d’una falla per garantir la sostenibilitat de l’ofici?

Quan aparegué el suro, al ser més barat, es començà a posar més i més, i crec que igual alguns artistes ara s’arrepentixen, perquè també s’havia de contar tota la inversió que suposava el pas del cartró al suro. Jo com ja comencí en el suro no ho note tant però també em costa calcular el preu de cada falla, i això és una batalla de cada artista, tindre un pressupost i saber ajustar-se a ell. No crec que posen unes mesures màximes, jo ho veig més a mode de reflexió, com dir: no cal plantar una falla de 50 metres per a gunyar, es pot guanyar amb una de 14. En el meu cas les falles infantils si que han de tindre unes mesures perquè si no en alguns casos superarien les mesures de la gran.

Míriam és jove i és dona per això no podíem deixar de preguntarli si ha patit algun entrebanc per qüestió de sexe, ja que les dones capdaventeres i la seua lluita també ocupen un lloc en este llibret.

Afortunadament no és el seu cas, ‘jo no he tingut cap problema pel fet de ser dona, de vegades quan arribe a una falla, si vaig amb la meua parella s’adrecen a ell pensant que és l’artista, després es disculpen i ja està’.

Va ser un plaer visitar a Míriam i el seu taller, allí ens va mostrar, a més, les seues primeres creacions i com ella diu el seu treball no para de créixer i evolucionar i per això li augurem un futur prometedor.

Gràcies Míriam!

Les batalles de Cervantes

63

Batalletes falleres Article col·lectiu

Amb el pas dels anys és típic sentir de la gent més jove l’expressió: “ja estan contant batalletes”. I és que açò s’associa a la gent major que conta coses que solen no interessar res de res al que està escoltant.

En sí, les batalletes són situacions viscudes al llarg d’una vida, on el protagonista expressa el que li va passar, com es va sentir o quina lliçó de vida va aprendre d’acord a un context i situació específica. La llàstima es que moltes vegades els més joves no escoltem eixes històries i per tant posteriorment no podem aprofitar eixa experiència de vida per a no cometre les mateixes errades. Sempre s’ha dit que l’home és l’únic animal que entropessa dos vegades en la mateixa pedra, i és de veres, però la qüestió és que com més majors som, més historietes tenim que contar i, clar, enguany la nostra falla ja complix 46 anys.

Quasi mig centenar d’anys on hem anat acumulant batalletes que s’han de perpetuar, perquè formen part de la nostra història. Eixes que les futures generacions podran llegir en este llibret i vore com se les gastaven els fallers d’abans a més de conèixer un poc més la nostra falla.

Les batalletes no han tingut que ser batalles estrictament en les que s’enfronten dos parts, sinó anècdotes, situacions i lluites simulades, clar que sí, és el que es coneix com “les batalletes dels majors”, i clar, com la nostra falla ja és prou majoreta anem a contar-ne unes quantes.

Possiblement les batalles més relacionades amb una comissió de falla siguen les que presenten un lligam clar amb aspectes de la festa: els monuments, la pirotècnia i la gastronomia. De totes elles en tenim, però hi ha una batalleta que els fallers de la nostra comissió tenim perduda, i ocorre tots els anys el dia de Sant Josep. Som una comissió molt nombrosa (481 fallers i falleres) i també molt festera, i pot ser esta última siga la causa principal de que el dia de Sant Josep no hi haja molta gent a la missa i al posterior passacarrer. De moment esta és una batalla perduda i no sabem ben cert si és per culpa del que va passar un dia de Sant Josep quan el pobre patró, després de la missa, va acabar en terra. Els fallers que portaven l’anda asseguren que ells no van fer res

64

(encara que havien dormit molt poc o quasi res). Es veu que la imatge del sant no es va fixar correctament a la peanya i clar, als pocs metres va tocar terra amb el disgust de la gent.

Altre tipus de batalletes que predominen en la nostra falla han sigut les pirotècniques. La més “heavy” és saber que Ana Chaler, quan era menuda, dormia en un llit on baix es guardava tota la mascletà i part dels coets que es gastaven en casa. Com que el pirotècnic venia de fora es quedava a dormir en sa casa i, clar, el magatzem de coets, bombetes, tronadors etc., és a dir tota la pólvora que es gastava en falles es repartia en diverses cases de fallers i falleres. S’imanigeu això hui en dia?

Seria impensable amb les mesures de seguretat que el tema pirotècnia ha de passar.

Seguint amb els coets, ja hem comentat en algun que altre llibret el fet que l’any 1982 i durant la cordà de la nit del dia 18 de març es va començar a cremar la falla (tòtem marcià), i quan s’adonaren el que estava passant es va parar i es va crear una cadena humana per a traure poalets d’aigua per a sufocar el foc. Inclús el sorbet que hi havia anà a parar a la falla en l’afany d’apagar-la. Al dia següent, i per als més curiosos, un cartell que deia “Ací no passa res” tapava el forat cremat.

D’una cordà també recorda Maite el “no llega, no llega, no llega” que li cantava Mari i la resta de convidats i convidades des del balcó en un tercer pis de la plaça a Jesús Alcántara. En una d’eixes va arribar el coet, que amb l’impuls va entrar al saló i es va ficar baix del moble, tornant a eixir al carrer i provocar l’esglai i les posteriors rialles de tots els que estaven al pis.

Si no ha passat mai res sempre ha estat perquè Sant Josep ens protegia, ja que han hagut dos moments molt perillosos amb el foc. Els dos han estat relacionats amb la pirotècnia i el bolcat d’una de les carcasses d’avis. El primer afectat fou Juan Chaler allà per l’any 1984, quan la carcassa li explotà en el pantaló. Ana, recorda com li diu sa mare que després de que ocorria, Don Salvador, i una volta aclarida la gravetat, va anar cara a Paquita (mare d’Ana Chaler) i li va dir: “ací te porte els collons”. Juan va tindre que anar a l’hospital i el que podia haver sigut una tragèdia, al final es va convertir en una batalleta més. I dic una més, perquè la història es tornà a repetir, però en este cas l’afectada fou Inma Folgado que en l’any 1998 i a Catarroja (saló Forsany) li va rebentar una carcassa a la falda de fallera, abans de pujar a l’exaltació. També va ser un esglai que no tingué cap altra conseqüència.

I és que els coets sempre s’han de tractar amb estima. Tant és així que els anys que el casal va estar vora barranc, en algun sopar algun que altre gamberro agafava una graella i la plenava de coets que després deixava baix la taula on li prenia foc. Més d’un i d’una han acabat damunt de la taula veient com baix d’ella estaven esclatant coets i coets.

I és que això d’esclatar ens agradava molt, tant que en un esmorzar

65

es recorda com volaren les sardines per la plaça. I és que estàvem en plenes falles i un faller li va dir al cuiner: tu vols vore com volen les sardines? Es veu que el cuiner li digué que sí i ja s’ho podeu imaginar... coet dins del perol i “a fer la mà tot”, les sardines anaren a parar per tota la plaça. En un tres i no res havien acabat en tot l’esmorzar, però penseu que se quedaren sense esmorzar? Doncs no, agafaren altre menjar i s’ho acabaren tot com si no haguera passat res.

I parlant de menjar, les dones recorden les batalles que es formaven a l’hora de dinar o sopar. Ens conten que abans ho feien tot al casal (a la xicoteta habitació on abans estava la secretaria), i clar, no s’expliquen com no li pegaren foc. Igual estaven fent el sopar d’eixa nit com que a meitat de fer-lo un grup tenia que anar a pastar la massa dels bunyols per als Fallers d’Honor. L’organització era clau, i ahi era un poc on venia la verdadera batalla. Menys mal que totes es coneixien i sabien el que tenien que fer, a més que sempre una portava la veu cantant.

Altres batalletes divertides ens han passat portant la falla a la plaça.

En el 20 aniversari es va anar a per la falla a Cullera i es va tornar de matinada. Quan vam arribar les peces no cabien per la porta de la planta baixa que ens havien deixat i per tant amb un martell vam tindre que fer un poc més de forat. Ana Chaler recorda amb molta angunia com anava darrere del camió i patia cada volta que la falla passava prop dels arbres o baix d’un pont. En eixe sentit fou èpica la vegada que van tindre que desunflar les rodes del remolc per a que passara per baix del pont en la carretera de Cullera a València. Una volta va passar, de nou i amb un compressor, va tocar unflar les rodes i continuar el camí.

66

I és que portant falles ens ha passat de tot, fins i tot fallers que es convertiren en “policies o guàrdies civils” (amb barret i jupetins reflectants) i dirigiren el tràfic tant a Paiporta com a València. Mític fou com Jesús el Capellà es va ficar a dirigir el tràfic en el carrer Sant Vicent de València (en ple centre) al pas de la Murga de la falla i en arribar un cotxe de la policia local de València dir, ‘ací ho tenen controlat’, i deixar en les seues mans la regulació del tràfic.

Durant eixos dies de plantà passaven moltes situacions que han quedat per al nostre record. Una d’elles ens la comenta Carmen Pastor, que recorda com anàvem a per arena per a la falla a la platja. Si, si, arena de platja, i no, no és que entràrem a la platja i agafarem arena, això és un delicte ecològic. El que es feia era anar a un carrer del Perellonet i de l’arena que havia caigut sobre l’asfalt amb pales i graneres omplir sacs per a fixar la falla a la plaça. Ella recorda amb més precisió l’any en què el camionet d’Alfonso es va quedar tirat quan tornaven de carregar arena i va tindre que vindre remolcat des del Saler fins a Paiporta amb un altre camió i una corda que unia els dos camions. Si ho pensem ara mateixa això és una bogeria i si pensem que a més anava carregat d’arena de platja, la cosa era més greu. Ara ja fa molt de temps que l’arena es compra i ja no anem al Perellonet a “netejar el carrer”, però era un dels dies més divertits de la falla. Héctor Moreno recorda que una d’eixes nits van fer una malifeta al tornar en el camionet. Era habitual que una volta carregat el camionet en els sacs d’arena, més d’un tornara damunt dels sacs d’arena fins a Paiporta. En una d’eixes tornades anava ell, Dani Montoro, Abdón Mesado i Toni Chisvert, creu recordar que eren ells quatre, i anaven tombats damunt dels sacs d’arena xarrant de les seues coses quan a un d’ells li entraren ganes de pixar. Tots li deien: ‘aguanta! aguanta!’, però les ganes eren tantes que al final va decidir pixar en un sac. La cosa es quedà ahi fins que quan arribarem a la falla i començaren a descarregar sacs, de repent un va dir!!! ‘qui ha sigut el “cabrito” que ha plenat un sac d’arena banyada? m’acabe de xopar....’ imagineu-vos les cares! Va ser una malifeta que acabà amb rialles però no per al que es va trobar en el sac banyat, que mai va saber què era eixe líquid!

I és que malifetes s’han fet unes quantes. Raúl Mañez recorda quan vam nugar a Maribel a una cadira amb cinta adhesiva i la vam plenar de xocolate, refregant-li un bunyol per la cara i plantant-li el banderí de millor ninot indultat, o quan Teresa, Piedad, Trini y Maruja se’n van anar a vore falles una nit i tornaven de València a les 7 del matí. Quan arribaren al poble els homes estaven tots preocupats i havien cridat a la policia i guàrdia civil que estaven buscant-les.

Elena també recorda com una nit de cavalcada tornant al casal a les 3 del matí ella, Esperanza i Carolina van vore que al casal encara hi havia gent i van decidir entrar a fer-se alguna cosa calenteta. La qüestió és

67

que hi havia gent jugant al parxís o les cartes i estaven passant-ho d’allò més divertit. Mira si s’ho estaven passant bé que de les rialles una persona es va pixar damunt.

A nivell de cavalcada, Pilar Gregori recorda com van plorar ella i Eva l’any 1995 quan el Bou d’Osborne que havien preparat no va poder eixir pel vent, i també com tallaven les papallones que decoraven la carrossa.

Per últim, Alberto Betes ens recorda una anècdota que va passar quan eren menuts entre ell i Borja Salvador. Estaven els dos jugant als escacs i es van ficar a discutir fins a quasi arribar a les mans. La qüestió és que no sols ells entraren a la discussió, sinó que les seues iaies també es ficaren pel mig. També recorda les batalles que es feien entre els bàndols de xiquets de la falla. La secció masculina infantil allà pels finals del 80 i principis dels 90 es dividien en dos equips: La Cúpula del Trueno i el Kukusklan (sense saber que significaven). La qüestió és que després de sopar, fins les 00:00 de la nit, tenien que buscar, apressar i “torturar” als components de l’altre grup. Durant la vesprada i pel matí cada grup anava al barranc i preparava trampes (forats amb aigua tapats amb fulles, cordes per a que entropessaren, etc.), una infinitat d’estratagemes per a fer-se amb el rival, ‘així passàvem les nits que estàvem en la falla, buscant-se uns als altres, això sí, menys el dia que quedàvem tots junts per a tirar-se eixides i petards des d’esta part del barranc a l’altra, on es trobaven els xiquets de la falla Dr. Fleming de la nostra edat’. Pel dia, com érem de la mateixa quinta quedàvem a un hora, i en eixe moment començava la guerra fallera, nosaltres baixàvem per l’escala del carrer Sant Jordi i els de Dr. Fleming per la de davant de l’ajuntament o per la que hi ha al final del carrer Echegaray.

Estes són algunes de les batalletes cervantines. Hi ha moltes més, però està clar que no havíem de contar-les totes en este article, ja que s’han d’escriure moltes més pàgines de la nostra d’història fallera.

68

A vestir-se de fallers! (comença la batalla) Julia Martín

Vosaltres, les que sou falleres i teniu mares valentes que vos pentinen i visten per als passacarrers. O vosaltres, les mares amb filles falleres que volen vestir-se a tot… No vos passa que cada vegada que hem de d’encetar el ritual ja sabeu que comença la batalla? que mares i filles acabarem discutint? Per no parlar de com ens queda el menjador de casa, com si hagués passat un exèrcit sencer! Cada vegada pensem, vinga va, hui tindré una miqueta més de paciència, hui no discutirem…

Oblideu-vos, és impossible, açò també forma part de l’encant de les falles.

Filla

Aiii! Mamà! Me fa mal!

Mare

Altra volta? Quin? L’últim?

Filla

Si!, No!, Ai no ho sé, me fan mal tots

Mare

Xiqueta, a la pròxima vas a la perruqueria

Filla

Sempre dius el mateix

Mare

Però aquesta volta és veritat com que sóc ta mare

Filla

Va acaba ja d’una vegada

Pensament de la mare: I això només acaba de començar. Primer dia de falles i primera discussió sobre el temeta. No sé si em compensa estalviarme els 20 euros de la perruqueria, perquè els perd amb 20 anys de vida amb tanta paciència. No puc més, i encara tinc sort que l’altra hui no es vol vestir. Perquè només d’imaginar-me com serà el dia de l’ofrena quan ens hàgem de vestir els quatre... Ací s’arma la marimorena. Que si em fan mal els ganxos, que si m’estrenyen les sabates, que si no he engreixat però el gipó s’ha encollit... Això sí, les veus en l’ofrena més rectes que les models de Victoria Secret en la passarel·la. Com els agrada lluir-se. Si saberen les 2 hores d’abans... No veurien eixos somriures com angelets caiguts del cel.

Mare

Si amor meu, de seguida

69

DIA DE L’OFRENA Mare Vos havia dit que a les dos i mitja tenieu que estar ací! Son les 3, i cal estar a les 5 en la falla per a recollir a Carla. Mare meua i sense maquillar encara. Que som quatre!

Filla 1 No et poses aixina que nosaltres ens maquillem en 10 minuts.

Que es vista mentre el pare Mare El teu pare m’ha d’ajudar a vestir-vos i no ho pot fer amb la faixa eixa que li talla la respiració Filla 2 Jo vull que em vista el pare Mare No vull saber res d’això, però la mantilla vos la pose jo Pare Qué anava primer?

Filla 2 Ai papà, mai te’n recordes. Primer m’has de donar els calcetins i les sabates. Després ja comencem amb el cancan, les sinagües, la falda, manteletes i gipó. Et vaig a fer un esquema per a tots els anys Pare Deixa’t d’esquemes i va que teniu a la vostra mare contenta Filla 1 Ale, ja estic maquillada. Qui em vist?

Mare Ja era hora, va que no arribem a vore a eixir a Carla Filla 1 Però si estem en res. Va, on estan les meues sabates?

Mare No sé què aneu a fer quan no estiga jo. Tinc tot lo teu ací col·locat ja Filla 1 Ai mare jo que sé!, cada any poses les coses en un lloc diferent per prioritzar l’espai…

Mare Ja hauries de tindre els calcetins i les sabates posades!

Pare Esta ja està, li poses la mantilla?

Mare Vaig, vaig, un moment que tinc que vestir a la primera Filla 2 Si me la poses ja jo me’n vaig cap a la falla Mare M’esteu maretjant entre tots. Va vine!

70

Filla 1 Mare Pare Filla 1 Mare Filla 2 Mare Pare Mare Pare Mare Pare

Algú m’ajuda?

Mare meua, si ja sabia jo que al final sempre amb presses. Que cansada em teniu tots!

Va que jo t’ajude. Com era l’esquema eixe que deia la teua germana?

No tens remei, va que jo te vaig diguent i tu m’ho fiques Va tira cap a la falla, ja tens tot? Ai! la banda!

Però que ja no portem banda mare! Ale, adéu!

Vinga va que ja acabe amb tu mentre el teu pare es vist. I jo com sempre l’última. Amb la mantilla cap amunt i cap a baix per vore qui me la posa abans d’eixir…

Ui!! Ja saps que jo faig el mateix amb la faixa…

Això et passa per voler posar-te-la en l’últim moment Home, quasi no puc ni respirar Va ajuda’m que al final arribe jo la primera a casa i vaig a ser l’única que no va a per les falleres. Quina vergonya!

Va que anem ràpid. La xiqueta que se’n vaja cap allà i que entretinga l’eixida

DESPRÉS DE L’OFRENA Primera en la dutxa!

Filla 1 Què injust! Sempre tu!

Filla 2 S’ha de ser ràpida Filla 1 A vore qui diu que és la primera en ajudar-me a replegar-ho tot Mare o fer el sopar!

Pare Jo t’ajude perquè estes dos… Ara han d’arreglar-se per a esta nit…

Mare Tardaran una hora i dóna gràcies que ja van maquilladles i sols s’han de posar el polar Estàvem molt guapos hui eh, formem una gran família. Estic Pare molt orgullós La veritat es que sí. Costa eixir de casa però sempre és Mare recompensa quan arribem a la Verge

71

Batalla musical Carla Obregón i Rebeca Motes

Com tots i totes sabem, la música que escolten els joves de hui en dia no és la mateixa que escoltaven el nostres pares, mares o iaios en la seua època de joventut. I Déu sap quin estil de música escoltaran els adolescents del futur!!!

Allò cert, és el canvi notable d’estils musicals que s’han produït des de fa 50 anys fins l’actualitat. Segons ens hem pogut informar, abans destacaven Nino Bravo, Raphael, Formula V i Camilo Sesto entre altres, amb les seues cançons de pop i balades romàntiques tan famoses.

Després, va arribar Julio Iglesias amb el seu pop llatí. I anys més tard, Miguel Bosé, David Bisbal o Malú aparegueren amb cançons que encara són escoltades hui en dia. En canvi, actualment no hi ha visió més enllà del reggeaton de Don Patricio, C. Tangana, Maluma... i del techno. I això es pot veure reflectit en què els actuals adolescents prefereixen mil vegades abans una disco-mòbil que una orquestra. A més a més, podem destacar al nostre poble dos dj’s reconeguts a nivell local com són dj Barreales i dj Ramiro que en diverses ocasions han punxat en festes de la falla i són admirats per la joventut.

En este punt, i parlant de batalles com estem, no podem deixar de comentar eixa situació que es genera sempre que hi ha festa a la nostra falla i posem música. Com sabeu, en estes festes ens juntem gent de diferents edats i diferents generacions i és ací on arriba el… xoc musical.

De tant en tant algu s’aproxima al dj o persona que estiga al càrrec de la música per demanar, per favor, que canvie d’estil, que si ‘açò no es pot ballar’, que si ‘prou de reggeaton’, que si ‘posa remember’, etc. De forma que, hem arribat fins a tal punt que moltes de les festes que celebrem al llarg de l’any, a la falla, estan dividides per edats i temàtiques. De segur que la joventut recorda la festa que vam celebrar el 9 d’octubre al nostre casal fa un parell d’anys, o la festa dels anys 80 i 90 que van gaudir els fallers i falleres que ja no es consideren tan joves, fins i tot, les dones i els homes més majors de la falla tenen la seua pròpia festa amb un sopar o dinar d’agraïment.

72

Com hem dit abans, els estils de música han canviat, i més notablement des de fa 15 anys fins ara. Encara que hi ha cançons de fa molts anys que continuen escoltant-se actualment en les festes de la falla i no anem a negar que la joventut disfruta escoltant-les i cantant-les tant o més que els majors. Sabeu de quines estem parlant, veritat? Doncs clar, el famós “Volare”, “Estoy llorando por ti”, “Bailar pegados” o “Flying free” per a xapar les nostres fantàstiques nits. Així com pasdobles que les xarangues continuen tocant, per exemple: “Tiraté de la moto”, “Paquito el Xocolatero”, “La manta al coll”, “Mi caballo”, etc.

D’altra banda, hi ha coses que sí han canviat, especialment a la nostra comissió. Des de fa dos anys la tradicional murga durant les nits de la setmana fallera ja no es gaudeix en la nostra falla. I és una llàstima que ja no la puguen disfrutar els més menuts ni les generacions futures.

S’enrecordeu què bé que ens ho passàvem cantant cançons i botant pel carrer mentre pegàvem la volta a la redona?

I com a curiositat... a què no sabíeu que la cançó que cantem “Som de la falla... de la falla del mercat...” no és realment l’himne de la falla?, sinó el de la joventut. L’himne original és altre, i fou escrit per Enrique Mateu (conegut com el tio Enrique).

També, hem pogut parlar en Javier Motes (més conegut com Javi “el Mussu”) qui forma part de ‘L’Atropello’, la banda que amenitza els passacarrers de la nostra comissió des de fa 7 anys. Ens ha declarat que fa 15-20 anys la música que tocaven no era la mateixa que la que sona hui en dia; per contra, hi ha pasdobles estàndards, és a dir, que no han canviat, com “El fallero”, “València” i el famós “Churrumbelerias”. A més a més, cada any van incorporant temes més actuals com les cançons que podem escoltar a Youtube. Què no recordeu quan ballàvem i cantàvem a la plaça cançons com “El taxi”, “Súbeme la radio”, “Despacito”...??

Sabem que aquesta batalla mai acabarà, però a saber que ens depararà el futur! Qui sap si en lloc d’haver disco-mòbils o orquestres per la nit es celebraran batalles de galls?, que són competicions entre dos rapers on lluiten per vore qui rima millor en un àmbit d’improvisació. O tal volta l’Himne de València es cante en una base de rap! A saber!

Però sense dubte, el que podem assegurar és que sense música no hi ha festa, no hi ha diversió als passacarrers, no hi ha tanta emoció a les exaltacions i no hi hauria ritme en les mascletaes... I és que per als fallers i falleres la música ho és... TOT!!

73

Orquestra 1999.

Disco-mòbil 2019.

Batalles paiportines

75

Paiporta batallant contra les adversitats de segle XIX Joaquín Martínez

Encara que sembla que Paiporta és un poble tranquil, on mai passa res, no és així, repassant els articles de la premsa antiga i consultant en les hemeroteques, vaig trobar diversos articles que ho demostren. El nostre poble ha patit incendis, guerres, pestes... però els paiportins hem sabut afrontar aquestes batalles. En aquest article explicaré cronològicament aquells esdeveniments més importants del segle XIX que he pogut localitzar: Dimecres 20 de juliol de 1838: (El Correo Nacional de Madrid).

“El dia 12 d’este mes a les 12.00 del matí es va pegar foc una barraca al poble de Paiporta i amb la fúria del vent es va propagar en termes que van quedar reduïdes a cendres 52 barraques més, quedant en la major misèria la major part dels seus infeliços habitants. Les autoritats locals donaren algunes provisions, que seguides pel govern superior polític eixugaran les llàgrimes”.

6 de juliol de 1847: (L’Heraldo de Madrid).

“El dia 30 del passat mes es va presentar sobre l’horta de València una forta tempesta que durant quatre hores va estar fixa, va caure un rellamp que ha destruït la torre de l’església del poble de Paiporta, situat a una hora de la capital. Els llauradors del mateix poble diuen haver vist passar molt prop d’ells un núvol de foc que anava cap a la mar. Afortunadament els cultius no han patit cap lesió ni cap mal”.

28 de maig de 1850: (Diari constitucional de Palma de Mallorca).

“El barranc de Paiporta s’ha presentat en estos últims dies amb tal acumulació d’aigües que el corrent ha arrossegat carros, moreres, garroferes i fins a algunes barraques de Picanya. Segons els llauradors d’estos pobles no hi ha record d’una vinguda tan considerable.”

76 20 d’agost de 1880: (El Liberal).

“Al nostre il·lustrat col·lega del Mercantil Valencià escriuen de Paiporta que el dissabte a la nit, a conseqüència dels coets que es disparaven en la cordà autoritzada pel governador de la província, van resultar set o huit ferits, alguns de bastant gravetat.”

Un punt important d’estes calamitats al llarg de segle XIX i que mereix un capítol a part és el de les malalties i epidèmies que van assolar la nostra comarca i el nostre poble. Segons el llibre de baptismes, defuncions, matrimonis i confirmacions de l’arxiu històric parroquial de Sant Jordi, podem vore la relació dels anys en què hi va haver un augment de les defuncions a causa de les epidèmies.

En 1812 una terrible epidèmia infantil va fer que faltaren un total de 84 persones, xifra molt superior a la d’altres anys. En els anys que hi ha constància d’epidèmies de còlera asiàtic també veiem un augment de defuncions. Per exemple en 1834 van morir 76 persones, en 1855 van morir 68, en 1865 la xifra va ser de 73, en 1879 de 98 i el pitjor any de tots fou el 1885, en què les defuncions van arribar a duplicar el nombre de naixements amb 142 morts. Una gran quantitat de morts tenint en compte el nombre d’habitants que aquells anys tenia Paiporta.

Exactament a l’any 1883 tenia 1949 habitants, per la qual cosa les defuncions van ser més del 7% de la població. El poble sencer com vorem a continuació va aclamar i resar als sants que tenien més devoció, este fervor va portar al fet que en 1887 el papa Lleó XIII declarara a Sant Roc patró de la població. Durant els anys esmentats en els diaris de l’època reflectien la preocupació per les malalties informant cada dia de les defuncions als pobles més afectats.

Dissabte 20 de juny de 1885 (El Ancora: diari catòlic de les Balears) Valencia 16 de juny de 1885 “A les quals ja hem indicat (es refereix a les diferents processons als pobles afectats per la pesta) hem d’afegir la que va tindre lloc l’últim divendres al poble de Paiporta, afligit també per la malaltia regnant.

Més de mil homes amb destrals i ciris encesos van recórrer el trajecte de la processó amb exemplar penediment, cantant les lletanies majors i resant el Rosari en les seues tres parts amb gran devoció; es van emportar en andes una imatge de la verge, la de Sant Roc i la venerada imatge del Santíssim Crist del Consol que en molts anys no havia eixit del temple.

Després de les nou de la nit entrà a l’església aquella processó de penitència, sent moltíssimes les llàgrimes que es van derramar en escoltar la fervorosa prèdica que els va dirigir D. Miguel Tarazona, digne vicari d’aquella població (...).”

77 26 de juliol de 1890: (La Dinastia, Barcelona) “A l’església de Paiporta (València) els lladres es van emportar els calzes, un copó, la veracreu i un reliquiari amb relíquies de Sant Jordi, i van deixar abandonat un fardell amb diversos ornaments sagrats.”

26 de maig de 1895: (La Iberia, Madrid) “L’aigua que despús-ahir va caure sobre València i els seus voltants ha tingut fatals conseqüències a Picanya, Paiporta, Picassent, Alcàsser, Albal i part del terme de Torrent, on va caure aigua acompanyada de pedra.

La pedra que va caure per espai de més d’un quart d’hora ha arrasat completament els camps deixant moltes famílies en la més espantosa misèria. A Picanya les pèrdues són de 125.000 ptes., a Paiporta i Albal són també considerables, el total de pèrdues es calcula en 1 milió de pessetes.”

16 de juny de 1895: (L’Herald de Madrid).

“La processó del Corpus al poble de Paiporta (València) ha tingut un desenllaç trist per als sants Abdó i Senent. En passar la processó pel barranc es van desprendre de les andes les imatges i van quedar destrossades entre les pedres”.

Estes són algunes de les adversitats que, al llarg del segle XIX, han tingut que patir els paiportins i paiportines, i de les quals han eixit victoriosos (al menys, els que sobrevisqueren). Estos són alguns dels exemples, però de segur que hi ha molts més amagats en les publicacions de l’època. El que està clar és que igual que en aquells moments fórem capaços de superarnos i superar les adversitats, ara també seguirem fent-ho.

Bibliografia El correo nacional de Madrid: 20-7-1838 El Heraldo de Madrid: 6-7-1847; 16-6-1895 Diario constitucional de Palma de Mallorca: 28-5-1850, El liberal: 20-8-1880.

El Ancora: diario católico de las Baleares: 20-6-1885.

La dinastia de Barcelona : 26-7-1890 La Iberia de Madrid: 26-5-1895

78

Paiportins en guerres Joaquín Martínez

Des de sempre l’home ha lluitat per allò que volia: els seus ideals, la defensa del territori, per interessos, etc., i això ha quedat demostrat a través de les múltiples guerres en què els nostres avantpassats també es van veure embolicats.

En este article vorem una relació d’uns 200 anys en què els paiportins d’antany van lluitar per les seues idees i que ara per falta d’un profund estudi permaneixen en l’oblit. Com he dit, vaig a repassar les diferents guerres que a través de 200 anys han assolat les nostres terres i en les quals els paiportins, per defensar-la, van estar implicats en múltiples batalles.

Guerra de successió (1701-1713) Esta guerra va ser un conflicte dinàstic que va durar des de 1701 fins a 1713 degut a la mort sense descendència del rei Carles II d’Espanya, últim representant de la casa d’Habsburg, instaurant-se la casa de Borbó al tro d’Espanya en la figura del Rei Felip V. D’una altra banda l’arxiduc Carles també pretendent al tron espanyol, va reclamar el dret a regnar com a successor de Carles II. El conflicte successori es va convertir en una guerra civil entre la corona de Castella i la corona d’Aragó, van acabar guanyant la guerra les tropes de Felip V, i això va significar la pèrdua definitiva dels històrics furs aragonesos i valencians, imposant-se el centralisme castellà.

Com he dit, la falta d’un profund estudi fa que no es sàpiga què passà a Paiporta i amb la seua gent, encara que és obvi que els afectaria. L’única referència que he trobat d’esta guerra és del 13 de novembre de 1707, on van ser arrestats tots els religiosos del convent de Sant Joaquim de la nostra població, acusats de predicar contra Felip V. Van ser detinguts i amb una escorta de soldats portats a Castella per ordre del jutge. Al mateix temps van ser detinguts 11 frares del convent de Sant Francesc de la capital, del convent de Socors i alguns de Sant Agustí de València, a més de tots els frares d’Alaquàs. Se suposa que al estar Paiporta tan a prop de la capital les tropes dels dos bàndols passarien pel nostre poble, com així va ocórrer en altres pobles propers i dels que sí hi ha constància.

79

Guerra de la independència (1808-1814) Este conflicte bèl·lic va tindre lloc entre Espanya i França dins del context de les guerres napoleòniques. En ell cal destacar la figura de Vicent Domenech “El Palleter”, paiportí de naixement i heroi popular que el 23 de maig de 1808 va declarar la guerra a Napoleó en nom del poble valencià. (“El Palleter” era un venedor de palletes de sofre, “palletes” per encendre el foc). A la placeta de les pances, actual Plaça de la Companyia i localitzada darrere de la Llotja, era el lloc de la ciutat on arribaven les postes, es distribuïa La Gaceta de Madrid i es llegien en veu alta les notícies arribades de la cort. Allà, després de molts rumors, es van conèixer les esperades novetats de la capital, i sobretot la de l’abdicació del rei Ferran VII a favor del nou poder francès.

El primer esclat popular es va produir en esta placeta quan el Palleter va enarborar la seua faixa roja, com si fóra una bandera, lligada a una canya i dos estampes: la del rei i la de la Verge dels Desemparats, al crit de: “jo un pobre palleter li declare la guerra a Napoleó, Visca Ferran VII i moren els traïdors!” (en esta actitud el podem vore en nombroses escultures i quadres, però també en l’escut de la nostra falla).

Després dels fets del 2 de maig de Madrid, l’alçament valencià del 23 de maig és el primer de la cadena que va posar en peu a tot el Regne i a tota Espanya. Els valencians van haver de resistir dos vegades els atacs de l’exèrcit francès, primer el 28 de juny de 1808, capitanejat pel Masriscal Moncey, i després en 1810 pel Mariscal Suchet. Este últim fou nomenat Duc de l’Albufera per Napoleó, i feu capitular la ciutat de València el 9 de gener de 1812, encara que un any després, al juny de 1813, la ciutat va ser alliberada de nou, donant lloc a la fi de la guerra de la Independència a València.

Tampoc sabem si els francesos van estar acampats a les nostres terres, si van saquejar la nostra església o van destruir els nostres arxius com en altres pobles del voltant. Picanya per exemple va ser assaltada i la imatge de plata de la Mare de Déu de Montserrat va ser furtada de l’església.

El que sí sabem és que hi va haver una partida de guerrillers, fills de Paiporta que van participar activament de la defensa de la ciutat. La crònica diu així: “Al moment que l’alcalde va rebre una ordre de la ciutat de València, ens va convocar a tots els veïns del lloc, i ens va dir que havíem d’allistar-nos guerrillers voluntaris. Ens allistem 33, que érem els que teníem escopeta, i d’estos es van triar a Antonio Macía per a cap primer i a Maties Ricard per a cap segon, a més d’altres dos caps.

La nostra primera operació va ser dividir la partida en dos, alternant en el servei de rondes, on agafàrem a tres individus entre desertors i lladres.

Els primers van ser conduïts als seus regiments i els segons a Sant Narcís.

Igualment descobrim tres sacs de tabac, que entreguem a la duana real.

Al poc, rebem l’ordre de presentar-nos en els voltants de la ciutat, resistintnos a d’això fins a l’arribada del general Suchet.

80 A les hores, els dos caps es van presentar al senyor comte de Castellar i li van preguntar el punt on destinar la seua força, contestant que a San Miquel dels Reis. Vam anar allí, on vam recollir un calaix de cartutxos i ens vam disposar a fer front a l’enemic. Una dificultat es presentava, dels 33 de la partida 24 eren pobres i demanaven racions per a poder eixir al camp, i com el nostre lloc no té propis, el nostre cap va haver d’afrontar 1400 rals de billó i poc després al no donar-nos subministraments, el segon cap va entregar 500.

La nostra partida es va presentar a l’enemic en el lloc denominat de la Petxina, va passar el riu pel pont de dos taules. Ens vam creuar diversos tirs amb els francesos, exactament des de les nou del matí fins a les dos i mitja de la vesprada, obligant-los a que es refugiaren en Campanar. Ens vam fer forts en aquell punt i tan sols vam patir una baixa, un tal Pelegrín que va rebre un tir en la cuixa.

L’endemà vam tindre un altre tiroteig amb l’enemic, però abandonem aquell punt perquè ens van dir que els francesos marxaven precipitadament a Quart. Vam trobar un home i li preguntàrem que a on es dirigia: “a unirme als francesos”, ens va dir, que donen millor a menjar que els de les partides, i clar, en vista d’això i d’una porció de falsedats que li pillarem, el vam conduir al general, on es va provar que era un espia. L’endemà vam tornar a Quart i traguérem d’unes cases dels francesos tres carros d’arròs, portant-los a València (per a subministrament de la tropa). Quan ens dirigirem una altra vegada a Quart, ens van dir que estaven els francesos.

Cap partida s’havia atrevit a entrar per ignorar el número de l’enemic, però nosaltres prenguérem la resolució de fer-ho, ja que sabíem que els francesos estaven fent moltes destrosses. En esta situació es va presentar un home preguntant pel cap. Li contestàrem que què era el que desitjava, i ens va dir que havent sabut les nostres intencions, volia unir-se a la partida. La seua pretensió va ser admesa. Tot seguit ens va reunir el cap i ens va dir que anàvem a entrar a Quart i que el que no fóra home podria retirar-se, només un va abandonar. Vam repartir municions, vam resar una salve a la Verge dels Desemparats, vam fer un acte de contrició i ens vam disposar a l’atac. El grup de sis homes vam entrar per tots els carrers del poble i no tardàrem a tindre el xoc. El combat va ser acarnissat, va durar des de les deu del matí fins a les tres de la vesprada, matàrem onze francesos i ferírem a molts més. Durant el combat, se’ns va unir un veí que va dir que volia venjar la mort del seu pare i que va tindre l’infortuni que una bala el matara poc després. Nosaltres, a més, vam tindre la desgràcia que anara ferit en una cama el nostre cap i que anara mort un individu. Al final capturàrem una pell d’oli, quatre gallines, un porc, un tambor i quatre fusells, entregant-ho a València després d’una feliç jornada”.

81

Arxiu Rafa Solaz

Les Guerres Carlistes.

Primera Guerra Carlista (1833-1840) Segona Guerra Carlista (1846-1849) Tercera Guerra Carlista (1872-1876) Les guerres carlistes van ser una sèrie de conteses civils que van tindre lloc a Espanya al llarg de segle XIX. Tot i que la principal raó de la lluita va ser la disputa pel tron, també van representar el xoc d’ideologies: 1) Els isabelins eren liberals i partidaris d’Isabel (futura reina Isabel II, filla i legítima hereua de Ferran VII). El seu naixement plantejà el problema successori, ja que els seus drets van ser qüestionats per la seua condició de dona. El rei Ferran VII va establir un dret successori pel qual podria accedir al tron una dona en cas de morir el monarca sense descendents homes.

2) Els carlistes eren favorables a l’absolutisme i defensors de les tradicions dirigides per Carles Maria Isidre de Borbó, germà de Ferran VII. Este va reivindicar la corona espanyola des de 1833 per considerar que la llei successòria monàrquica excloïa a les dones del tron. La negativa de l’Infant don Carles a acceptar com a reina a la seua neboda va desencadenar la primera la primera Guerra Carlista.

No obstant els paiportins apareixen reflectits a les cròniques en la tercera guerra Carlista (1872-1876). Destronada la reina Isabel II per l’anomenada revolució “gloriosa” en 1868, tingueren lloc els següents canvis polítics: el governs del Rei Amadeu I (1871 – 1873), la primera República (1873 – 1874) i el regnat d’Alfons XII (1874 – 1885). Totes estes estapes van fer que les partides del pretendent carlí (Carles VII) s’alçaren en armes per aconseguir el seu objectiu: la corona espanyola. El conflicte acabà al 1876 amb la definitiva derrota militar del Carlisme. Durant els primers anys del regnat d’Alfons XII, concretament el 28 de febrer de 1876, finalitzen les guerres, i el lideratge del pretendent don Carlos va establir les bases d’un Carlisme polític.

82

Gràcies a l’hemeroteca podem reconstruir per ordre cronològic com van ser aquells anys de la tercera guerra carlista a Paiporta, i la participació dels paiportins de l’època. És una llàstima que estes notícies no donen més informació que la d’alguns dels noms de les persones del poble, protagonistes d’aquells fets.

Insurrecció 1872: “En altres punts del districte de València s’iniciava també l’alçament carlista. A Alcúdia de Carlet el 24 d’abril i a Paiporta el 26 del mateix mes van aparèixer xicotets grups armats que es van dissoldre abans que les forces de l’exèrcit les albiraren.”

27 d’abril de 1872: (La Regeneració: diari catòlic monàrquic).

“Només dos partides hi ha ja a la província, la de Paiporta, en la ribera del Xúquer, perseguida per dos columnes de la guàrdia civil de Torrent i Carcaixent i la de Porta-Celi, esquerra del Túria, perseguida per tres columnes.”

28 d’abril de 1872: (L’Època: periòdic polític diari).

“Ja els periòdics de València parlen de la formació d’algunes partides en aquesta província, entre elles una que es dirigia a les muntanyes de Porta-Celi, on després hem vist que ha sigut derrotada. També es deia que l’alcalde de Paiporta al capdavant de 20 o 30 homes armats i en so de rebel·lia, havien eixit d’aquell poble dirigint-se a Picassent, amb intenció, sens dubte, de guanyar les asprors del marquesat de Llombai.”

30 de maig de 1872: (La Discussió: diari democràtic).

“S’han fet noves presons a València per causa de la insurrecció carlista.

Sembla que l’autoritat, que segueix la pista d’estos moviments, va descobrir el projecte d’armar una partida en els pròxims pobles de Benetússer, Paiporta, Albal i immediats, i el diumenge va detindre uns carros que es diu anaven amb armes. Detingueren als conductors i altres persones, entre les quals semblen figuren un capellà del primer d’aquells pobles i altres tres eclesiàstics. Sembla també que s’han trobat en fer estes detencions, armes, boines i papers importants sobre els plans dels carlistes.”

18 de setembre de 1873: (La Premsa: diari del matí).

“Segons notícies de bon origen, nits passades es va presentar al poble de Paiporta, una partida carlista i uns 250 homes armats que van exigir a l’alcalde que els proporcionarà al moment dos cavalleries per a bagatges, i així els van ser proporcionades, van abandonar el poble dirigint-se pel camí de Picanya cap a Torrent.”

12 d’abril de 1874: (La Discussió: diari democràtic).

“El dia nou al matí va eixir de València el Sr. Porta, dirigint-se al pròxim poble de Paiporta i registrada la casa d’un veí carlista que té quatre fills en la partida de Santes, van trobar els següents objectes: 14 parells d’espardenyes, 200 pistons per a carabina Minie, 14 cartutxos metàl·lics sistema Berdam, 5 id. per a fusell llis, 12 bales per a fusell de diversos

83 sistemes, alguna pólvora, un saquet amb dos bosses de perdigons, un cinturó amb brodats i la llegenda ¡Visca Jesús i María!, dos retrats de fotografia amb boina carlista, l’un representant a l’anomenada dona Blanca, una borla daurada per a boina, un parell de polaines encarnades i altres negres i tres escopetes de canó, amagades dos en el pessebre i l’altra davall d’una còmoda. L’amo de la casa va aconseguir escapar muntant en una egua de les robades per la facció i armat amb un retac.”

A l’abdicar Amadeu I de Savoia com a Rei d’Espanya en 1873, es va proclamar la I República i dins d’esta les diferents revoltes cantonals. Al juliol de 1873 el general Arsenio Martínez Campos era nomenat capità general de València i es feia càrrec de les operacions contra els revoltats que havien proclamat el cantó valencià. Entre el 22 de juliol i el 8 d’agost de 1873, s’aconseguia posar lloc a la ciutat de València i, després d’uns primers intents d’assalt i un breu bombardeig de la ciutat, va acabar amb el cantó.

Què té a veure Paiporta amb el cantó valencià? Comprovada la resistència dels revoltats valencians, les forces governamentals dirigides per Martínez Campos es van retirar als veïns pobles de Catarroja i Mislata on van establir els seus campaments i van esperar l’arribada de noves forces amb les columnes dels brigadiers Arrando, Salcedo, Villacampa i el general Escoda.

Després d’un frustrat intent d’ocupar ràpidament València el general Martínez Campos va vore que l’única manera de sotmetre la ciutat anava a ser bombardejant-la amb artilleria i el seu posterior assalt amb infanteria. Per això el 31 de juliol la columna del General emprenia des Catarroja la seua marxa cap a València amb l’intenció d’aproximar-se a la ciutat i muntar les seues bateries de lloc en diversos pobles de l’Horta (Mislata, Xirivella, Torrent i Catarroja). El 5 d’agost de 1873 el general Martinez Campos ordena tancar línia de bloqueig posant les tropes del brigadier Villacampa a la Creu de Mislata, les del brigadier Arrando a

84

Patraix, les del General Salcedo a la Creu Coberta, mentre que el propi general Martínez Campos es traslladava a Paiporta “per a acudir on fóra necessari”. El dia 7 d’agost Martínez Campos es trasllada a Sagunt i mentrestant els ànims dels revoltats a l’interior de la ciutat de València van deteriorant-se. Un dia després, el dia 8, els cantonals valencians abandonaven les seues posicions defensives dirigint-se a la zona de moll on van confiscar el vapor mercant “Matilde”, amb el qual centenars d’ells fugirien per a refugiar-se en Calp i Cartagena.

Tampoc sabem la participació que van tenir els paiportins en este alçament, però la seua gent si va ser testimoni en primera fila dels esdeveniments amb la visita d’un dels principals líders.

Guerra d’independència de Cuba (1895-1898) Guerra hispano-americana (1898) Les guerres a més d’un desgast humà també suposen un desgast econòmic. Així passà a Espanya quan en 1895 entrà en guerra per impedir la revolta i declaració d’independència de Cuba i Filipines. Va durar 3 anys (de 1895 a 1897) i per a Espanya va suposar un gran esforç desplaçar i sostenir a les llunyanes illes tot un exèrcit colonial de 200.000 joves, una gran part d’ells mal equipats i mal entrenats, perdent la vida no solament pels combats sinó per culpa de les epidèmies i la pèssima salubritat de l’illa.

El 15 de febrer de 1898 tot va empitjorar a l’esclatar el vaixell nordamericà “Maine” que va causar centenars de víctimes. A l’abril d’este any Espanya i els Estats Units es declaren la guerra i el 3 de juliol de 1898 la flota espanyola és destrossada pels vaixells nord-americans a l’eixir de la badia de Santiago de Cuba. El dia 10 de desembre després de la signatura de Pau de París, Espanya va perdre la guerra, perdent Cuba, Filipines i Puerto Rico; últims vestigis de l’imperi espanyol.

Com a curiositat al perdre Cuba i Filipines, València va passar a ser la tercera capital d’Espanya per població després de Madrid i Barcelona ja que fins a este moment la tercera ciutat espanyola en població era Santiago de Cuba. Però centrem-nos en els Paiportins que van lluitar en estes llunyanes terres de Cuba i com van ser repatriats. Encara hi haurà més però sols he pogut trobar a estos valents paiportins: · Ramón Tarazona Tarazona va desembarcar al port de Santander el 3 de gener de 1897 per motius de malaltia (al vapor Alfonso XII). · José Jimeno Ferrer va desembarcar en el port de Cadis en el vapor Santiago el 31 de gener de de 1897. · Francisco Juan Martínez va desembarcar al port de Cadis el 26 de febrer de 1898.

85

Altres Paiportins que no van aconseguir tornar amb vida van ser: · Antonio Pérez Martínez, soldat d’infanteria del cos Còrdova número 10, i que va morir el 10 d’octubre de 1897 per malaltia en Sagua de Tamano, província de Santiago de Cuba. · José Espino Berbel soldat de l’administració militar que va ser mort el 15 d’octubre de 1898 degut a una malaltia a l’Havana. · El 22 de febrer de 1899 al diari apareix la relació de baixes ocorregudes en l’exèrcit de Cuba, figurant els soldats valencians, i trobant-se entre la llista José Tarazona Montero de Paiporta.

L’hemeroteca també ens permet descobrir esdeveniments d’esta part de la nostra història: 3 de juliol de 1899: Las Provincias “El dimecres va morir en este poble el soldat repatriat José Martínez que va prestar servei a Guantánamo en el regiment d’infanteria del príncep. A l’enterrament, que es va verificar ahir, va assistir tot el veïnat. Van presidir el dol l’alcalde i el jutge municipal, també formà part del fúnebre festeig la música del centre musical R.J.P.”

Comencem el segle XX de la mateixa manera que vam acabar el XIX, amb guerres. El govern espanyol decidix exercir al Marroc una influència que tornara al país el prestigi perdut com a conseqüència del desastre del 98 amb la pèrdua de les últimes colònies.

Guerra del RIF (1909).

La guerra del RIF, també anomenada guerra de Melilla, va ser un enfrontament originat per la revolta de les tribus del RIF (una regió muntanyosa de nord del Marroc) contra les autoritats colonials espanyoles i l’imperi colonial francès entre juliol i desembre de 1909. El protectorat espanyol i francès es va iniciar el 1907.

El 1909 es va produir una agressió de les tribus rifenyes als treballadors espanyols de les mines de ferro del RIF propers a Melilla, que va donar lloc a la intervenció de l’exèrcit espanyol.

La guerra del Marroc va ser en general mal vista i va provocar importants conflictes entre la societat espanyola del moment. Era de domini públic la pobresa del RIF i molts no comprenien la continuïtat d’una guerra tan sagnant només per una qüestió de principis. El seu fet més destacat va ser el desastre del Barranc del Llop, batalla ocorreguda el 27 de juliol de 1909, on les tropes espanyoles van ser derrotades deixant 153 morts i més de 500 ferits.

Les protestes contra l’enviament de tropes des de la península a les posicions del Marroc, especialment els reservistes, decretat pel govern d’Antonio Maura, va desembocar a Barcelona i Catalunya en la setmana tràgica.

86

A nivell paiportí, veiem gràcies als diaris de l’època l’enviament de reservistes paiportins al Marroc: Eixida de reservistes de València.

10 de juliol de 1909: El Poble: diari republicà de València “…i es va donar una altra nota tristíssima que tots comentaven amb certa amargor, amb la compassió que inspira l’alegria i la felicitat bruscament interrompuda, quan encara no hi ha hagut temps d’assaborir-la. Els protagonistes s’ocultaven, fugint de la gent que omplia la plaça de l’estació.

Eren dos joves de Paiporta que havien contret matrimoni despús-ahir, dijous al matí, hores abans de rebre l’ordre d’incorporar-se i ahir ploraven els dos en un racó de l’estació, contemplant el seu idil·li trencat quan a penes havien començat a viure.

Va voler interrogar-los el reporter… per a què?, no seria, potser, un crim imperdonable, robar-los amb preguntes indiscretes el poc temps que els quedava d’estar junts? El marit es diu Domingo Serna de Paiporta.”

Fotografia: Agència Efe (Arxiu Vidal)

11 de juliol de 1909: El Poble: diari republicà de València “...a les cinc i mitja de la vesprada d’ahir van anar arribant a l’estació els primers reservistes acompanyats de les seues mares, de les seues esposes de les seues parelles i, que trist!, alguns dels seus fills.

A les sis i mitja era impossible poder moure’s en la plaça de l’estació i els seus voltants, tal era l’afluència de públic que havia acudit per a acomiadar als reservistes. En els nombrosos grups que van anar formantse, es feien múltiples comentaris relatius a la guerra amb el Marroc, la probable duració d’esta, el número dels reservistes que havien rebut ordre d’incorporar-se a files, etc.

Molts d’estos que han servit junts es reconeixien i hi havia entre ells franques estretes de mà, abraçades, preguntes, explicacions i tots els xicotets detalls propis d’estes coses...

87 Com és natural, les escenes més tristes es van desenvolupar entre els que ja casats abandonaven les seues esposes i fills, desgraciadament d’estos hi ha molts.”

La relació d’alguns reservistes que van anar i que residien a Paiporta és esta: · Blas Pastor que havia de casar-se la setmana que ve. · Mariano Navarro que també havia de casar-se la setmana que ve. · José Estupiña. · Pascual Paredes. · Àngel Chisbert, soldat del regiment d’Alba de Tormes número huit, deixa tres fills dos xiquetes i un xiquet de 5 anys, el major d’ells. La seua esposa Maria Cardona, queda embarassada i sense mitjans per guanyar-se la vida.

L’enviament d’estos reservistes va deixar a moltes famílies sense el suport de la feina del cap de la família, moltes dones es van quedar soles amb els seus fills. Açò també va passar a Paiporta, com hem vist els reservistes que se’n anaven a la guerra deixaven dones i diversos xiquets menuts o mares viudes que només tenien el suport dels seus fills, i gràcies a societats com l’Ateneu Mercantil de València, que va promoure una junta de socors per ajudar les famílies necessitades, van poder sobreviure. Recorrem una altra vegada a la font d’informació tan valuosa que ens aporta la premsa diària de l’època i veiem les famílies paiportines ajudades per esta institució: 25 d’agost de 1909: Las Provincias “Junta de socors de l’Ateneu Mercantil, donatius i subscripcions. Relació de les famílies de reservistes als qui la junta acorda concedir socors d’una pesseta diària.

María Gálvez Burgos, esposa de Julio Ribarrocha Peris del batalló caçadors Alfons XII. Paiporta.

Purificació Gil Peris, esposa de Domingo Serna López del batalló caçadors de Barcelona. Paiporta.

José Benlloch, padrastre de Baldomero Pascual Montesa. Batalló caçadors Alba de Tormes. Paiporta.

Estes famílies han percebut ja l’auxili pecuniari corresponent a la primera quinzena del present mes, havent-li sigut entregats 15 ptes. a cadascuna d’aquelles, el repartiment de les quals va tindre lloc a l’Ateneu el diumenge últim. El segon lliurament es verificarà el diumenge 5 de setembre no tan sols a les famílies relacionades, sinó també a les que hagen presentat, durant l’actual quinzena, les peticions degudament documentades.

88

7 de setembre de 1909: Las Provincias “Segona relació de famílies als qui la junta va acordar socórrer amb una pesseta diària des de l’1 d’agost de 1909.

Rafaela Ferrandis García, esposa d’Ángel Chisbert Vicent, caçadors d’Alba de Tormes. Paiporta.

4 de desembre de 1909: El poble: diari republicà de València S’ha concedit pensió provisional de 50 cèntims diaris a l’esposa del reservista Angel Chisbert Vicent de Paiporta.

Després d’haver vist batalles, guerres, diferents penúries i pesars passats pels paiportins, lamentablement l’home no escarmenta i encara ens quedaria parlar de més batalles, les que ompligueren de notícies i llàgrimes el segle XX, però això ho deixe per a una altra ocasió, ja que molts més paiportins i paiportines han patit les penúries de les batalles reals entre pobles, germans i invasors estrangers.

Bibliografia Sucesos fatales de esta ciudad y Reino de Valencia o puntual diario de lo sucedido en los años 1705,1706 y 1707 Tomo I Isidoro planes.

Fulla extraordinària de l’església parroquial de Paiporta any X, segona época, número 500, Valencia 13 agost 1933.

Ruta del General Cabrera “El tigre del Maestrazgo “. Ruta turística cultural por las tierras del Maestrazgo histórico. Generalitat Valenciana, Diputació de Castelló, Comarca dels Ports.

Museu del Carlisme, Gobierno de Navarra, Estella- Lizarra, Navarra.

La provincia de Valencia en la Guerra de Cuba (1895-1898) Enrique de Miguel Fernández, Rafael Izquierdo, Francisco J. Navarro.

Valencians en la Guerra del RIF (1909). Gerardo Muñoz, 2010.

La Regeneración: diari catolico-monàrquic. Madrid 27-4-1872.

La Época: periòdic polític diari. Madrid 28-4-1872.

La Discusión: diario democràtic. Madrid 30-5-1872,12-4-1874.

La prensa: Diario de la mañana. Polític, literari i de notícies. Madrid 18-9-1873 Las Provincias: diario de Valencia. Valéncia 22-2-1899, 3-6-1899,25-8-1909, 7-9-1909, 23-5-2008.

El Pueblo: diario republicà de Valéncia. Valéncia 10-7-1909, 11-7-1909, 4-12-1909.

89

La lluita per la recuperació de l’art sacre a Paiporta Joaquín Martínez

La Guerra Civil espanyola esdevinguda entre els anys 1936 i 1939 és sense dubte una de les etapes més violentes i tristes de la recent història d’Espanya. D’esta guerra s’ha escrit molt i continuarà fent-se, i en este article ens centrarem només en la irreparable pèrdua de l’art sacre espanyol, destacant les profanacions, espoliació i destrucció que van ser sotmeses les esglésies, convents i arxius espanyols i valencians.

La nostra església parroquial de Sant Jordi no va ser una excepció. Hi va haver una terrible pèrdua en les imatges que custodiava, com també en els objectes, robes, litúrgiques, orfebreria, altars, arxius etc., per desgràcia tot va ser pressa de les flames o robat.

Aquell juliol de 1936 van desaparèixer molts coses que als nostres avantpassats els havia costat segles crear, encara que l’edifici no va patir molts desperfectes, el seu interior sí. Va desaparèixer l’òrgan, les campanes de l’any 1768, el preciós retaule barroc de l’altar major obra de l’artista Joseph Marí de l’any 1780, a l’igual que la imatge de Sant Jordi, obra del gran imatger valencià José Esteve Bonet també de 1780.

També va desaparèixer una Puríssima de l’any 1768, del mateix imatger, altra Puríssima de l’any 1896 de l’escultor Ricardo Soria, un Sant Jordi processional de l’any 1890 i així una infinitat d’escultures, quadres i altars que coneixem de la seua existència gràcies a l’inventari realitzat per don Gonzalo Serrano Alventosa en 1942 i pel qual sabem on estaven col·locades les diferents imatges abans de la guerra.

Arribat el final de la guerra a l’abril de 1939 es va haver de reconstruir el que s’havia perdut. La primera acció fou netejar l’edifici i endreçar-lo per al culte, ja que durant els tres anys que va durar la guerra a l’edifici es va instal·lar un taller per a la confecció i reparació de ferramentes agrícoles i altres aparells per als animals de càrrega. També es va utilitzar com a garatge i dipòsit de gènere agrícola. Segons un testimoni presencial els camions entraven a l’església plens de dàtils procedents de l’hort de les palmes de Picanya i els dipositaven al seu interior.

90

Don Gonzalo Serrano, rector de l’època, el primer que va fer, va ser reconstruir la trona, també destruïda i realitzada per José Martínez. Es va col·locar una campana gran al campanar feta per subscripció popular i es va pintar la capella de la comunió. A més es va reposar la calaixera de la sagristia realitzada per Salvador Montesa l’any 1940, la taula de l’altar major realitzada per José Coma, i poc a poc es va anar reconstruint el perdut. També hi va haver de reposar les imatges desaparegudes i els altars. Esta tasca tan important es va fer a poc a poc a causa de les precàries condicions econòmiques del moment.

Després de la guerra En acabar la guerra com feien falta imatges, molts escultors van intentar guanyar diners ràpidament fent imatges de tipus industrial i sense criteris. Un exemple es constata en la localitat d’Olot (Girona), on es realitzaven imatges en sèrie sense cap valor. No obstant això, a València hi va haver una ràpida reacció per evitar esta situació i no es va permetre que les nostres esglésies s’ompliren d’este tipus d’imatges. Per això a finals de l’any 1939 i gràcies a l’arquebisbe Don Prudencio Meló Alcalde es va crear una junta diocesana d’art sacre per defensar els tallers de imatgers tradicionals valencians de talla en fusta. La junta d’art sacre va tenir com a principal objectiu, vetllar per la qualitat artística de les imatges i també perquè la reconstrucció del patrimoni cultural de les esglésies havia de ser el més digna possible.

Es va redactar una mena de protocol per marcar les directrius que calia complir quan se sol·licitava una nova imatge, i era esta junta l’encarregada de revisar tots els encàrrecs de les parròquies, la seua finalitat era la prohibició de que es realitzaren imatges que no foren tallades en fusta, al mateix temps que impedir que s’adquiriren imatges de la localitat d’Olot o confeccionades amb altres materials com cartró pedra, pasta de fusta, escaiola etc. Esta junta diocesana d’art sacre va estar en funcionament des de 1939 fins 1965. En este període de temps qualsevol rector o devot que volguera adquirir alguna imatge per al seu temple havia de presentar el projecte, els esbossos de l’artista, el valor econòmic i qui adquiria la imatge.

Gràcies a la feina feta per la junta d’art sacre es va obtenir un important fons documental que hui podem estudiar i que l’arxiu metropolità de l’arquebisbat de València l’any 2001 va editar en un CD. En este fons apareix el poble de Paiporta i podem analitzar en ell, les 14 imatges que apareixen de la parròquia de Sant Jordi Màrtir. A continuació, podem vore les diferents fitxes amb alguns dels esbossos de les imatges, els seus autors i característiques. Hi ha algunes que no apareixen com la imatge de Sant Roc i la de Sant Vicent Ferrer de la trona realitzades en 1939, abans de la creació de la junta d’art sacre, d’estes imatges desconeixem els seus autors a l’igual que d’altres imatges com la de Sant Blai, Sant Antoni de Pàdua o la de l’infant Jesús de Praga. Les diferents imatges aparegudes en les fitxes de la junta d’art sacre són les següents:

José Pérez Gregori

Salvador Tarazona Alós

Salvador Tarazona Alós

José Pérez Gregori

José Pérez Gregori

Pi de Suècia

Pi de Suècia

Pi de Suècia

Pi

Pi de Sòria

Assumpció de la Mare de Déu, 1940

Sagrat cor de Jesús, 1941

Santíssim Crist del consol, 1941

Sant Lluís Gonzaga, 1942

7.000

José Dies López

Pi de Suècia

Pi de Suècia José Dies López i Albar

Sant Isidre llaurador, 1953

Fusta

Fusta

Fusta

Inmaculada Concepció, 1957

Verge dels Desemparats, 1959

Santa Rita de Càssia, 1962

Verge del Rosari, 1954

4.500

Salvador Tarazona Alós

Fusta

Ramon Granell Pascual

Vicente Rodilla Zenón

Ramón Granell Pascual

6.000

20.000

12.000

3.000

1.600

Crist Jacent, 1948

Salvador Tarazona Alós

Fusta

Verge dels dolors, 1946

9.000

Pi Albar

4.500

1.500

2.500

5.900

800

12.000

Preu (ptes)

Inmaculada Concepció, 1942

Salvador Tarazona Alós

Antonio Panach Bauset

Pi de Suècia

Sant Jordi Màrtir, 1939

Sant Josep, 1942

Escultor

Material

Sant

21/11/1941 20/12/1941 24/06/1941 16/07/1941 04/06/1942 19/06/1942 30/06/1942 18/07/1942 02/11/1942 28/11/1942 22/03/1946 28/03/1946 14/02/1948 15/03/1948

Decorada amb or fi i policromada, amb àngel, xiquet i enraiada colrada, la corona és de metall daurat. Altura 2 m.

La creu descansarà sobre una base imitant la muntanya. Xapada de Noguera i polida la corona de llautó daurat. Altura 1,40 m.

Policromada. Altura 1,25 m.

Amb núvols, dos xiquets i tres Serafins daurats en or fi i policromada.

Altura 1,65 m.

Amb dos xiquets i tres Serafins sobre l’esfera i la seu enraiada, la decoració serà a base d’or fi, policromada i amb orles en relleu, l’azutcena de metall blanc i la corona amb bany de plata. Altura 2,30 m.

Imatge per vestir i decorada amb cap, peus i mans encarnades la peanya platejada amb les motllures coralades, els claus i espines de la corona de metall blanc. Altura 1,35 m.

Policromada . Altura 1,60 m.

Decorada. Altura 1 m.

Policromada. De tamany real

Imatge processional. Altura 1,50 m.

Decorada. Altura 1,50 m.

18/05/1962 22/05/1962

-----

-----

10/09/1954 02/10/1954

02/06/1954 02/06/1954

22/05/1940 02/08/1940

Imatge jacent per vestir i policromada, no hi ha observacions. Altura 1,60 m.

Decorada. Altura 1 m.

01/10/1939 22/04/1940

Data petició i aprovació

Grup escultòric amb les seues andes decorades amb pintures a l’oli i plata fina, fanals sobre braços de metall formant quatre grups de nou fanals elèctric. Altura 1,65 m.

Descripció

92

Fins ací la relació d’imatges descrites per les fitxes de la junta d’art sacre, on es demostra que poc a poc els paiportins i paiportines van anar recuperant i donant les imatges a l’església. Per exemple el Santíssim Crist del consol va ser encarregat pels joves del poble, Sant Lluís Gonzaga fou regalat per una família: “imatge de Sant Lluís Gonzaga donada a l’església parroquial de Paiporta en virtut de promesa per don Ramón Serrano Boix, Paiporta 21 de juny de 1942”. La imatge de Sant Josep va ser un regal dels consorts senyor José Llácer i donya Rosa Serrano en acció de gràcies 19 març 1943” i les dos imatges de la Immaculada Concepció foren adquirides per les filles de Maria de la parròquia i per la junta de clavariesses de les filles de Maria de Paiporta, respectivament.

La Verge dels Dolors fou regalada per una senyora piadosa, mentre que la imatge de la Verge dels Desemparats també fou donada per una família piadosa. Per últim, Sant Isidre llaurador fou regalada per la germandat de llauradors de Paiporta.

Com anècdota de les donacions, destacar que la comissió d’art sacre va posar objeccions a l’aprovació de la imatge de Sant Jordi fins que les parts excusables del cavall foren suprimides.

No obstant això, a la nostra parròquia van anar arribant noves imatges que no apareixen en estes fitxes, com la imatge xicoteta de la Mare de Déu del Rosari de l’any 1948 i pagada per la confraria. La imatge de Sant Joan Baptista en 1953, Sant Francesc d’Assis l’any 1954 adquirida en l’establiment Flandes a Madrid i que regala a la parròquia el senyor Francisco Carbonell Chisvert gran benefactor del poble i de la nostra església. En temps més recents la imatge processional de la Verge dels Desemparats en 1983 obra d’Octavio Miralles, el 2005 la imatge de Sant Jordi, processional pagada pels clavaris i realitzada per l’escultor Federico Esteve Defes. L’any 2008 imatge del Crist ressuscitat esculpit a mà en fusta de cedre vermell policromada a mida natural realitzada en els tallers d’artesania Almodí 16 S.L., regal a la parròquia per una família de la població. L’any 2017 Sant Joan Pau II realitzada per l’escultor Miquel Ballester i regal d’una família de Paiporta i l’última adquisició en 2019, una Verge del Pilar, adquirida a Madrid que també és un regal de una família de Paiporta i que va ser beneïda el passat 15 de desembre a la església de Sant Jordi Màrtir.

93

Retaules i altars de la parròquia de Sant Jordi.

Un altre punt important dins la batalla que els paiportins van haver de fer front, va ser la reconstrucció dels diferents retaules que adornaven les capelles de la parròquia.

Nom

Any

Descripció

Sant Josep

1945

Nínxol tancat per un vidre i taula tot això de marbre negre i blanc, cal destacar l’escut daurat de Paiporta a la part superior que conté una imatge tallada de Sant Josep

Cor de Jesús

1947

Altar i retaule en fusta obra de Francisco Hurtado Soto a la part inferior hi havia un quadre de la Verge del Carmen, a conseqüència de la deterioració pel corc este retaule va ser destruït i substituït el 1967 per un altar i retaule de marbre costejat per les clavariesses.

Presenta un nínxol tancat de vidre que conté la imatge. Va ser beneït el 29 d’octubre de 1967.

Verge dels Dolors

----

Nínxol tancat per un vidre que conté la imatge de la dolorosa

Immaculada

1948 -1952

Retaule de fusta realitzat per Francisco Hurtado Soto i costejat per les clavariesses d’eixe any, amb un cost de 19.000 ptes. Es va acabar l’any 1952 posant a la part inferior d’este el marbre i la taula d’Altar, es va beneir el dia 25 de maig de 1952.

Sant Roc

1958

Nínxol tancat amb vidre sobre retaule de fusta. Conté la imatge de Sant Roc, Mare de Déu d’Agost, Santa Rita i Sant Antoni de Pàdua.

Crist del Consol

---

Nínxol tancat per un vidre, a conseqüència de les humitats en 1975 es va arreglar la capella realitzant-la de marbre i posant a la part inferior el Crist jacent.

19801983

Projecte realitzat pel senyor Orts l’any 1980-1981. Es va començar el muntatge el 7 de gener de 1981 per J. Yago. S’acabà de muntar l’escaiola el 7 de març de 1981 per el senyor Orts. El 26 de març del mateix any s’acabà de muntar el marbre de la part baixa del retaule per Félix Borch i el 2 d’Abril J.Poveda acabà de pintar el retaule.

L’any 1983 es van col·locar les llums.

Altar major

94

Dels retaules que hi ha a la parròquia de Sant Jordi cal destacar el retaule de la capella de la comunió, poques coses es van salvar de la destrucció de la guerra però una part del retaule que podem veure en esta capella, es va salvar de la crema durant la guerra civil. Este retaule no pertanyia a la parròquia sinó a l’oratori particular que posseïa al carrer Eixarchs de València la família formada per la senyora Carmen Torrens Pérez - Pujol i el senyor Luis Donderis Tatay. Esta família posseïa terres i casa d’estiueig a Paiporta, (Hort de Petrel o de Donderis com es coneixia), situat darrere de l’església). La qüestió és que esta família va dipositar la confiança en un dels seus empleats de Paiporta perquè guardara una imatge de la seua propietat, amb la finalitat d’evitar la seua destrucció (esta imatge de la Puríssima va estar a la parròquia fins a 1957 i després va passar a la capella de l’escola de la Immaculada de les germanes de la caritat de Sant Vicent de Paul on es troba actualment sent restaurada al novembre de 2017). Esta imatge de la Immaculada va estar oculta durant els anys de la guerra en un sac de borumballa. A l’acabar la guerra, la seua propietària la senyora Carmen Torrens Pérez -Pujol va donar la imatge i el retaule abans nomenat a la parròquia de Sant Jordi dient “doncs si s’ha salvat a Paiporta que es quede a la seua església” i gràcies a esta donació tenim hui en dia esta magnífica obra en el nostre temple.

Fins ací la informació que tinc sobre les imatges i retaules de la parròquia, segur que es podran comptar més històries, anècdotes i aconseguir més dades de la història del nostre temple, algun dia podran traure a la llum i així poder valorar tot el que s’ha perdut al llarg dels anys i l’esforç dels nostres avantpassats en recuperar-ho.

Bibliografia Art sacre, imatges, església Parroquial dels Sants Reis Vila d’ Albalat dels Sorells. Juan Bautista Tormos Capilla, 2011.

Art Sacre: imatges Fons Històric - Artístic de l’Arquebisbat de València, Arquebisbat de València, 2001, (CD-ROM).

José Esteve Bonet Imatginer Valencià del segle XVIII. Antonio Igual Úbeda 1971.

Inventaris església parroquial de Sant Jordi Màrtir de Paiporta.

Esbós altar major de l’església de Sant Jordi Màrtir. 1980 Arxiu Històric parroquial de Sant Jordi Màrtir de Paiporta.

Fotografía Arxiu d’Enrique Mateu Ruiz.

Causa general 1388, Exp.4 Arxiu Històric Nacional 1940/1945.

Hemeroteca: Las Provincias (07-12-1896) i El Mercantil Valenciano: (22-04-1890)

95

Esbós altar major de l’església de Sant Jordi Màrtir

Estampes commemoratives

96

La batalla per la Florida Amparo Casado

Hui en dia el barri de La Florida està integrat totalment en el municipi de Paiporta. Però els anys 50 i 60 estigueren marcats per una sèrie d’esdeveniments sorgits per la segregació del barri de La Florida de Picanya i la seua posterior annexió a Paiporta.

El procés d’annexió del barri de La Florida a Paiporta va ser llarg i va suposar la principal preocupació de les corporacions paiportines d’aquella època. Cronològicament es va desenvolupar de la següent manera: Al 1953 veïns de La Florida sol.licitaren a l’Ajuntament de Picanya que s’iniciara l’expedient de separació del barri. Estos, junt als paiportins, estaven d’acord amb els fet d’unir-se, ja que este era un barri allunyat del nucli urbà de Picanya i físicament estava situat en la trama urbana de Paiporta. Esta distància d’aproximadament de 800 - 900 metres es veia agravada per les vies del tren i un pas a nivell, siguent la única comunicació del barri al núcli de Picanya una carretera de terra que dificultava el desplaçament per fer qualsevol gestió. Finalment, i per unanimitat, es va acordar estimar la isntància presentada pels veïns del barri de La Florida i en conseqüència l’annexió del barri a Paiporta.

Es van unir les xifres de població i s’autoritzà a l’alcaldía per seguir l’expedient fins aconseguir el que s’ havia sol.licitat.

Entre 1954 i 1956 es varen succeir diverses reunions, encontres i desencontres per la batalla per La Florida.

El 15 de setembre del 1958 s’aprovà un decret pel qual s’autoritzava la segregació del barri de La Florida del municipi de Picanya i la seua unió al municipi de Paiporta.

En gener del 1959 es dóna a conéixer en un ple que l’Ajuntament de Picanya interposa un recurs contra el que s’havia acordat al decret del 15 de setembre de l’any anterior.

97

En maig del 1960 es produeix una vista de l’anterior recurs, acordant que una comissió de Paiporta acudixca a esta i estiga present.

En octubre de 1961 es firma un document notarial sol·licitant que l’Ajuntament de Paiporta inste d’ofici la segregació del barri de La Florida de Picanya i la seua annexió a Paiporta. S’aprova iniciar tots els tràmits necessaris.

En gener de 1962 les actes notarials firmades i documents presentats per D. Antonio Masià Martinez, D. Antonio Benlloch Tarazona i D. Antonio Bonet Caballer, junt a l’informe de l’assessor jurídic municipal, contratat per l’Ajuntament de Paiporta, D. Roberto Monoder, es remiteixen al Governador Civil per si estima la inclusió de dits documents a l’ expedient del barri de la Florida.

El 5 d’abril la Diputació emet un informe favorable a l’expedient de La Florida.

El 24 de setembre el Governador Civil informa que la Direcció General d’Administració Local ha admés a tràmit l’expedient de la segregació de La Florida.

En octubre l’Ajuntament de Paiporta assumix les càrregues que puga tindre l’Ajuntament de Picanya referides al Barri de La Florida.

Durant l’ any 1963 l’Alcalde de Paiporta, Vicente Soriano Martínez, viatja a Madrid, on es fa sabedor de que l’expedient de La Florida encara està pendent d’avaluació.

En juliol es rep una notificació del Tribunal Suprem per la qual es declara caducat el recurs presentat per l’Ajuntament de Picanya.

El 30 de gener de 1964 l’alcalde fa saber la resolució a favor de la segregació del barri de La Florida i la seua annexió a Paiporta.

98

Finalment el 24 de maig del 1965 es va signar y publicar la sentència confirmant la validesa del decret pel qual s’aprova la segregació del barri de La Florida de Picanya i la seua unió a Paiporta.

Delimitació del barri de La Floria annexionat a Paiporta Una vegada annexionat el barri de La Florida a Paiporta, la nova línia o límit jurisdiccional entre el terme de Paiporta i Picanya començaria en la confluència del marge sud del ferrocarril de València a Vilanova de Castelló amb el marge dret del barranc de Picanya. També es van renombrar alguns carrers que degut a l’annexió de La Florida a Paiporta estaven duplicats.

Carrer de El Caudillo

Carrer 1º De Mayo

Carrer Florida

Carrer Balmes

Carrer Calvo Sotelo

Carrer Luis Vives

Prolongació de Lepanto

Carrer Marques del Túria

Carrer nº 3

Carrer Pio XII

Carrer nº 6

Carrer San Juan de Rivera

Carrer nº 9

Carrer Cardenal Benlloch

Carrer nº 11

Carrer San Joaquín

Mapa de Paiporta 1938 Font: Institut Cartogràfic Nacional

99

Nomenaments i reconeixements Com en tota batalla, una volta ha finalitzat, hi ha reconeixements als seus protagonistes, esta “batalla” per La Florida també va tindre els seus herois. D. Pablo Soler Lluch, arquitecte dels plànols adjuntats a l’expedient de l’annexió del barri de La Florida, va ser nomenat fill adoptiu de Paiporta. I Vicente Soriano Martínez, pel seu tesó i en mèrit als 10 anys d’alcaldia va rebre la distinció honorífica de fill predilecte i se li va concedir la Medalla d’Or de Paiporta.

Situacions peculiars viscudes en este període El més graciós de la batalla per unes hectàrees de terreny van ser les situacions viscudes pels habitants del nostre poble en aquells anys. El fet que el barri de la Florida passara a ser de Paiporta era una necessitat i una reivindicació lògica d’acord amb la proximitat dels serveis que prestava el nucli urbà de Paiporta al barri enfront de la llunyania del poble de Picanya. Molts residents de la Florida havien d’anar a peu a Picanya per a pagar la contribució o qualsevol taxa municipal, fent-se molt complicades les gestions amb l’administració o l’atenció sanitària, ja que per anar al metge havien de recórrer 1,5 km fins a Picanya. Una altra situació peculiar fou el traçat dels límits municipals. Hi havia gent que tenia construïda la meitat de la casa a Paiporta i l’altra a Picanya, o per exemple la meitat del corral era picanyer i l’altra meitat paiportí. Això implicava que s’havia de pagar a cada ajuntament el percentatge corresponent a la terra en cada terme.

No obstant això, el més cridaner sempre és el que ocorria en l’àmbit personal. Hi ha molta gent a Paiporta, que considerem que ha nascut al poble i realment té al seu DNI com a poble de naixement Picanya, o inclús germanes que han nascut en dos pobles diferents, vivint en la mateixa casa. L’explicació és que una va nàixer abans de 1965 i altra després de l’annexió. També solia ocórrer que més d’un i d’una són paiportins de naixement encara que vivien en terme picanyer, i és que eren empadronats en cases de familiars que estaven al terme municipal de Paiporta. El carrer de la Font, el dels dimoniets o algun proper al barri de la florida van servir com a casa d’acollida per a l’empadronament. L’únic objectiu: poder gaudir dels serveis del poble i ser reconeguts/des com a paiportins/es de naixement.

Esta batalla per La Florida, que va finalitzar en victòria per a qui demanava la seua anexió al poble de Paiporta, va ser celebrada en gran amb una mascletà i un volteig de campanes.

Bibliografia BOE nº 17, 20 de gener de 1964 Oliver Chirivella, Juan, (2004). Paiporta una ciutat, una església i la seua gent.

Oliver Chirivella, Juan (2011). Història de Paiporta crònica del segle XX

100

La batalla amb els pobles veïns Susana Moreno

Qui no ha escoltat alguna vegada al casal un –Ei! xicon, xicona… tu eres fill del poble?

Ser fill del poble significa que els teus pares, al menys un d’ells ha nascut al poble, i en conseqüència evidentment “tu” també has nascut al poble, és a dir que et podem anomenar paiportí o paiportina.

I és que quan un foraster entra a formar part d’esta gran família de la falla del Mercat, tot es posa a funcionar o millor dit, a més d’un cabet se li encén una llum i comença a carburar. Una cosa és certa, a la família fallera ens agrada saber d’on vénen els i les nostres integrants; de qui és parella, si els seus pares són del poble, si són forasters, ah clar, i si és del cap i casal. Podem dir que és precís que el nou o la nova integrant de la falla emplene la seua fitxa d’afiliació, ja que sense la “fitxa” corresponent no pot formar part d’un lloc on tot s’ha de saber…

La pregunta posterior a este fet és: ocorre alguna cosa curiosa si eres de Manises, Picassent, Catarroja, Alfafar, Albacete o València? La resposta és generalment que no, però ara bé, si eres de Picanya o de Torrent… la cosa canvia. Com dirien aquelles persones que estudien antropologia i sociologia, el ser del poble del costat o d’un que destaca... ahi la cosa ja canvia una miqueta.

Quan algun faller o fallera nou, ve del poble del costat no s’escapa de rebre alguna que altra broma, i la rivalitat aflora com si res. I és que alguns pobles veïns generen unes rivalitats des de fa molts anys. Això si, totes elles basades en la demostració de que uns i unes són millors que els altres, que tenen més virtuds o són més importants.

Nosaltres els Paiportins ho tenim clar i amb el “Palleter per bandera” lluitem per fer conèixer i saber de què estem fets, és a dir, promulguem la valenciana del nostre poble, però clar, això ho tenen tots, el que no tenen és l’ADN paiportí, eixe que ens fa diferents, un “MADE IN PAIPORTA” Anys enrere la rivalitat es podia mesurar en el barranc de Chiva, accident geogràfic que travessa la nostra localitat i que unix Paiporta i

101

Picanya gràcies al recorregut que el barranc va fent fins arribar al llac de l’Albufera en Catarroja. Quin poble era més valent? Qui tenia que demostrar que estava per damunt de l’altre? Fàcil resposta, als anys 6070 els joves d’un i l’altre poble es llançaven pedres per vore qui guanyava.

Diuen les males llengües que el límit municipal dels dos pobles variava molt sovint en funció dels que guanyaven un o altre dia. A més, no sols es llançaven pedres, sinó que deixaven nugats als contrincants als arbres, arribant a deixar-los nuets. A pedrades anaven uns i altres per fer-se amb més terreny i demostrar quin poble era millor, i això que a Paiporta ja teníem guanyat un poc més de terreny ja que com per tots és sabut i com també hem explicat en este llibret, el barri de la Florida pertanyia a Picanya fins que es va adherir a Paiporta.

Realment la rivalitat ha estat sempre molt unida al duet Paiporta-Picanya i a altres llocs on s’ha pogut reflectir ha sigut als terrenys de joc, ja fóra de futbol, de bàsquet o de handbol entre d’altres. Els enfrontaments entre els diferents equips eren intensos i sempre hi havia algun que altre “pique” entre els propis jugadors i jugadores o bé entre les aficions que per estar tan prop es movien en massa. Eren tan fortes eixes situacions, que inclús superaven les que es donaven quan dos equips de Paiporta s’enfrontaven. Ja saben que el nostre poble sempre ha presentat la dualitat inclús en alguns esports.

També, i no es sap ben bé perquè, a les famílies en “to” de broma (sobre tot si tenies un germà o germana més major) es solia dir més d’una vegada que: “amb un picanyer o un torrentí no!” No obstant això, el o la que ho patia pensava, doncs si és més bonico que un paiportí/na... alguna cosa haurem de fer.

I és que les prohibicions atrauen i sempre molava més anar en un grupet de xics de Picanya que en el teu grupet de classe, encara que després acabaves en el grupet de sempre, doncs creuar tots el divendres el pont que separa un i altre poble es feia pesat.

102

Fa uns anys el tràfec de colles es feia justetament a la vora de les vies del metro, on sobretot els grups de xics es trobaven per mesurar les seues forces. Això sí, tot s’ha de dir, segurament gràcies a eixe moviment de grups es va formar més d’una parella, per la qual cosa hui en dia trobem picanyers/es assentats a Paiporta, i a l’inrevés, paiportines i paiportins a Picanya. Sabent que açò és normal, podem dir que una volta la família d’acollida coneix als forasters, ja siga picanyers/es o paiportins/es, les rivalitats deixen d’existir, encara que sempre seràs el foraster de la família, o bé picanyer/era o paiportí/ina en funció del poble on al final residisques. Esta situació es repetix amb els torrentins i torrentines, sent molt menys apreciable en els nostres veïns i veïnes de Benetússer, ja que pot ser la distància (amb la zona de regadiu pel mig) ha fet que les rivalitats siguen sempre menors.

Malgrat la rivalitat històrica, com a pobles veïns hem aconseguit moltes coses junts. Un clar exemple és la celebració anual de la quarta i mitja marató que recorre els dos termes municipals, una gran fita perquè no diguen que som dos pobles rivals.

A nivell faller, el que passa al casal, sempre que un picanyer/a o un torrentí/na trau “pit” per demostrar que ve del poble veí i que són millor que nosaltres, sol dir que gràcies a la seua presència la nostra falla té més qualitat. En eixe moment a nosaltres ens ix l’ADN paiportí i diem que en la nostra falla acceptem a qualsevol “per fer una ajudeta”, és a dir, que som molt caritatius i amb l’objectiu de fer una bona obra l’acollim entre nosaltres perquè s’integre dins de la societat paiportina. Tot açò sempre va entre bromes, perquè del que es tracta en les falles és d’anar tots a una, sigues fill del poble o no.

103

La veritat és que a la nostra falla, la rivalitat entre membres fallers, per ser d’un poble o altre només queda en bromes. Al cap i a la fi, som una falla que sempre ha rebut molt bé als forasters. De fet els picanyers i torrentins que inunden la nostra falla estan molt a gust impregnant-se de l’ADN paiportí i per suposat de l’ADN cervantí.

Este ADN no és més que viure la festa sense batalles (ja que guerres ja en tenim prou dins del nostre poble i en la vida en general). Som especialistes en tindre dos o tres de tot: dos cementeris, dos bandes de música, dos equips de futbol, dos ames de casa, etc., i així podríem seguir nomenant associacions i col·lectius. A nivell faller, podem dir que les falles paiportines han obert batalla entre elles, i com qualsevol dels exemples abans escrits, és un tema per a estudiar, ja que de normal els paiportins i paiportines som d’aquells que presenten batalles internes i també externes. Un altre exemple són les batalles entre el poble (zona de regadiu) i el secà, i les disputes o mini-batalletes des d’un costat del barranc de Chiva a l’altre, però bé això no ens ocupa i donaria per a altre article.

En resum, sigues fill del poble o foraster, del poble veí o de Madrid o de l’estranger, de qualsevol raça o creença a la falla Cervantes sempre seràs benvingut. Com bé diu l’himne creat per Enrique Mateu els primers anys de la nostra comissió: Sóc de la falla Cervantes, la que té els braços oberts per a tots els bons fallers que ens vullguen visitar...

Així que ací estem els paiportins/es i cervantins/es per al que faça falta, deixant de costat les batalles per ser millor que el del poble del costat, en nosaltres trobaràs la teua casa i una família de tot cor.

104

Batalla comercial: l’estat del comerç local Héctor Moreno, Rafa Salvador

En el món que habitem, i gràcies a l’avanç de les noves tecnologies que han afavorit el trencament de les barreres comercials, hi ha una alta competència entre les grans empreses multinacionals que podem trobar a qualsevol país, i els xicotets i mitjans comerços que lluiten per sobreviure en la nostra societat. No estem parlant tan sols dels comerços de roba o electrodomèstics, estem parlant inclús de productes autòctons que estan sent “atacats” pels mateixos productes produïts a països amb un cost molt més barat. Per exemple, després que la Unió Europea firmara un nou tractat comercial amb Sudàfrica, moltes taronges acabaven en terra sense collir perquè no era rendible per als llauradors.

Esta situació ve donant-se des d’abans de 2009 (ja fa més de 10 anys), publicant-se titulars al Levante-EMV com: “La UE suprimix la barrera a les taronges del Marroc” (3/12/2009) o “La UE comprarà cítrics marroquins a mitat de preu que els espanyols” (12/01/2011). Estos fets han produït que el sector de la taronja (cultiu tradicional valencià) estiga en les hores més baixes i que a banda de la substitució de cítrics per caquis, molts llauradors hagen decidit tallar els arbres de soca i deixar sense cultiu els camps. Un altre exemple serien les impremtes online que oferixen productes molt més barats, però es perd la professionalitat del disseny per treballar amb plantilles ja prefabricades.

Esta és una situació dolenta per al comerç i els productors locals, però és cert que hi ha formes d’enfrontar esta nova situació. A Paiporta, el comerç local està reflectit principalment amb l’Associació de Comerç Local que es va crear a l’any 1984 com a estratègia de lluita i oposició a l’obertura d’un supermercat a Paiporta, tal i com ens comenten alguns dels seus associats. Recorden com una de les seues primeres accions va ser el tancament a la sala de plens de l’Ajuntament per a pressionar al consistori i que no donara la llicència d’obertura a este establiment.

L’únic objectiu era protegir el comerç local ja que la seua missió fonamental és enfortir-lo i potenciar-lo.

105

Si analitzem històricament el nostre poble, podríem dir que Paiporta ha sigut tradicionalment un poble agrícola que vivia dels productes que l’horta els oferia. Tant és així que als anuaris comercials de finals del segle XIX i principis del XX, es registren tan sols uns 12 tipus de comerços, sent els més destacables la fabrica d’aiguardent de Francisco Martínez i els rajolars de Francisco Maria Abad i Francisco Pastor Genovés, tot això a l’any 1883. No obstant, en aquells anys trobem una tenda de botes per al vi i altres líquids, carnisseries, una tenda de farina (suposem que un molí de blat), una ferreria, diversos forns, una sastreria i empreses del sector del tèxtil així com una sabateria i tendes d’ultramarins. A més hi havia al poble un metge i un veterinari, a més de cirurgians. En total, durant els anys 1883-1914, el nombre de comerços que podem trobar a les notícies de l’hemeroteca ha variat entre 23 i 55, sent l’any 1909 quan més comerços es registren. A banda dels comerços ja citats, trobem cafés o tavernes, molins d’oli, magatzems de taronja, estancs, perruqueries i cellers de vi.

Estes dades mostren que d’una població de 1949 habitants al 1883, la resta de persones o bé estaven assalariades als comerços i fàbriques que hem nomenat o treballaven del camp, sent esta segona la principal opció.

L’evolució industrial i comercial de Paiporta al llarg del segle XX es pot diferenciar en tres grans etapes: la primera es la esmentada abans en la que apareixen empreses històriques com Català o els diferents rajolars de Paiporta. Amb el desenvolupament industrial i el creixement poblacional degut a la immigració, Paiporta desenvolupa grans empreses agroalimentàries i empreses basades en el sector del moble, donant lloc a que els xicotets tallers de fusta es convertiren en empreses potents dins d’este sector. També cal destacar empreses com Vivers Dalmau, Cebollas Tara, Pegui, etc. que es desenvolupen als diferents polígons industrials que creixen cap a l’est del municipi.

106

Per últim, ens trobem al principi del segle XXI, on les regles del joc han canviat i hi ha un fum d’empreses que tanquen i altres que es readapten al nou estatus comercial, o canvien de municipi, com han fet la gran majoria de les grans empreses històriques de Paiporta. Més concretament en l’actualitat a Paiporta hi ha un total de 1489 empreses (dades de 2019) de les quals el 77% corresponen a servicis, el 15% a la construcció i el 8% a indústries (Institut Nacional d’Estadística, 2019).

Exactament, des de 2012, l’any que menys empreses es van registrar va ser al 2014 amb 1373, i el que més l’any 2016 amb 1503. Pel que fa al nombre de treballadors i treballadores, cal destacar que l’any 2019 les empreses estan formades per un 60,74% d’homes i un 39,26% de dones.

Pràcticament des de 2012 eixe percentatge no ha variat encara que a l’any 2015 el nombre de treballadores va arribar fins el 42,25%, mentre que enguany és l’any que menys treballadores hi ha contractades a les empreses paiportines del període estudiat.

Esta es la situació empresarial i comercial de Paiporta en l’actualitat, però quines són les percepcions de l’Associació de Comerç Local? Per a resoldre estos dubtes ens hem encarregat de fer-li una xicoteta entrevista a Ana Maria Araes i Elizabeth García, presidenta i vicepresidenta respectivament, que es resumix en els següents punts: Quin percentatge de comerços aglutineu?

Hi ha altres associacions a Paiporta?

Tots els comerços del poble no estan associats i habitualment s’associen aquells que tenen una visió innovadora i capacitat per a vore que les estratègies conjuntes donen més resultat que les individuals. Pel que fa a la pregunta d’altres associacions de comerç, a Paiporta sols estem nosaltres.

Quins avantatges té estar associat?

Una de les més importants és tindre representació en les decisions que, en matèria de comerç, es prenen en la població. A través del Consell de Comerç Local, qualsevol reivindicació o proposta d’un comerç associat es fa arribar directament a qui pot tindre potestat per a donar-li solució.

D’altra banda, la formació contínua (noves tecnologies, comerç online...) i la informació (ajudes al comerç, subvencions per a posar en marxa projectes digitals, ajudes als autònoms en la bonificació de quotes...) són claus perquè els comerços associats compten amb un recurs que els diferencia dels altres. Per altra banda també tenim les campanyes que es realitzen al llarg de l’any (per Nadal es van sortejar 10 targetes regal de 100€ entre els clients), fidelitzant a la clientela i generant una percepció positiva en el client i, sobretot, afermant els llaços entre el comerç i el comprador, a més de posicionar-se en un marc diferent a la resta de negocis.

107

Creieu que si estigueren tots els comerços podrieu oferir una cosa diferent al client? Fer més campanyes? Ser un lobby més potent enfront d’organismes públics? És important que els comerços s’associen, però també és important formar part d’organitzacions supramunicipals que sí que poden actuar com a “lobby” de pressió. En el nostre cas, som un dels membres més actius de la Plataforma pel Comerç Valencià, que ha sigut clau des de l’any 2012, ja que s’ha pressionat als governs autonòmics en les negociacions d’assumptes com la desregulació de les zones d’afluència turística, aconseguint finalment, que es rebaixara el nombre de festius d’obertura que tant de mal feia al comerç local de l’àrea metropolitana de València.

Hi ha algun tipus de comerç específic que predomine en l’associació?

Afortunadament, a Paiporta continua havent-hi un teixit ric i divers quant a comerç de proximitat i en l’associació es veu reflectida eixa diversitat.

Quina salut presenta el comerç local?

El comerç local té moltes amenaces, però també grans oportunitats.

Paiporta (com molts pobles de l’àrea metropolitana) té un node d’atracció molt potent que és la ciutat de València i una xarxa de comunicació que permet intercanvis fluids. Els centres comercials continuen sent un factor de fugida de demanda molt potent (per això, des de la Plataforma, ens hem oposat rotundament al projecte de IntuMediterrani de Paterna. A més, el volum del comerç online continua augmentant.

No obstant això, el comerç local té fortaleses molt potents: sostenibilitat, proximitat, facilitat d’accés a qualsevol persona (no fa falta tindre cotxe ni desplaçar-se...) i comptem amb un teixit de comerciants habituats a vore persones per damunt del negoci. De fet, no hi ha més que fer una ullada pels comerços i vore com s’atén i la qualitat de servei que s’ofereix.

Creieu que els paiportins/es coneixem el potencial comercial de Paiporta?

Probablement no, per això una de les estratègies que des de fa més de deu anys es posen en marxa, són les fires comercials que donen l’oportunitat de visualitzar al comerç local en un únic recinte.

Què ofereix el comerç local enfront de plataformes globalitzades o multinacionals?

El comerç, com qualsevol altra activitat empresarial o econòmica, va canviant amb el temps, i en realitat el comerç “a distància” existix des de fa molt, com les vendes per catàleg. En el nostre cas, cada vegada més comerços locals estan implementant plataformes de comerç online com a manera de diversificar les seues vendes.

108

El client ja és omnicanal; compra online, en el comerç local, en grans superfícies o en altres llocs, però l’estratègia fonamental continua sent potenciar allò que millor fem: el coneixement del producte o servei i la qualitat en l’atenció al client.

Quines campanyes s’organitzen des de l’associació per a donar a conèixer els comerços locals i posar-ho en valor?

Fonamentalment, són campanyes de fidelització que generen una percepció positiva en el client i enfortixen els llaços.

S’hauria d’acaronar més el comerç local? I de quina forma es deuria fer?

Des de fa uns anys, l’Ajuntament de Paiporta finança part de les campanyes i les jornades formatives de l’associació i realitza accions de foment i formació comercial pròpies. D’altra banda, la Conselleria té una partida d’ajudes que permet que puguem realitzar campanyes i accions formatives que, sense la seua ajuda, serien inviables. Les associacions sabem que aquests dos organismes treballen a favor del comerç local (no sols sobre el paper), potenciant el comerç local com a estratègia de vertebració i d’equilibri territorial.

Quines eines, ajudes o formació es necessita com a comerç local per a la seua potenciació?

La informació és fonamental: saber què està passant en el mercat, què nova legislació s’està aprovant, quines tendències hi ha en el mercat nacional i internacional. I, d’altra banda, la formació com a estratègia de diferenciació: la forma de no desaprofitar moltes oportunitats.

Què creieu que heu de millorar com a comerç local? I els consumidors?

Són moltes les estratègies que el comerç local pot implantar per a continuar millorant: la formació és fonamental però també l’associacionisme com a estratègia de creació de propostes comunes i accions que potencien la imatge i les vendes dels negocis locals. Pel que fa als clients, hem de valorar quina societat volem construir i com contribuïm a eixa construcció. De sobra sabem què hi ha darrere de grans multinacionals que aprofiten els avantatges de produir en països amb nul·les o escasses lleis mediambientals, laborals i socials, o les condicions en què treballen repartidors de menjar a domicili o com grans plataformes de venda online aprofiten els avantatges fiscals de tindre el seu domicili social en països amb tributacions més laxes (no hi ha més que preguntar-li a Google).

Cal ser conscients que un comerç local sol “donar menjar” a tota una família i que, moltes vegades, són negocis que han anat passant de generació en generació. Són més sostenibles (la seua petjada de carboni és ridícula comparada amb altres models comercials) i permeten a les

109

persones més vulnerables (ancians, persones amb diversitats funcionals, persones en situació d’escassetat de recursos...) tindre accés al comerç.

Estem veient com en les localitats més xicotetes (l’Espanya buidada) el tancament dels comerços deixa sense servei a població amb poques possibilitats de desplaçament i potència l’abandó de la població.

A més, el comerç local fa del poble un lloc on viure i no sols un lloc on dormir. Un carrer ple de comerços oberts genera més il·luminació, seguretat, persones desplaçant-se, trobant-se i parlant. Una ciutat o un poble sense comerços, seria bastant gris.

Com hem pogut vore al llarg de l’article i amb l’entrevista als responsables de l’Associació de Comerç Local, Paiporta és un poble viu comercialment que ha patit canvis des del punt de vista industrial i comercial amb el pas dels anys. El que si que tenim és un comerç viu i proper que hem de cuidar i aprofitar. Moltes vegades ens fem creus parlant del canvi climàtic i no veiem la quantitat de costos econòmics i mediambientals que provoca que ens servixca un producte una empresa des de Xina o des dels EEUU, per tant, sigam responsables i comencem a estimar i cuidar els productes i comerços més propers.

Fira comercial de Paiporta.

Bibliografia: Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, anys (1883, 1886, 1887, 1899, 1902, 1904 i 1909) Institut Nacional d’estadística (2019) www.ine.es Institut Valencià d’estadística (2019) www.pegv.gva.es Notícies al Levante-emv.es

Batalles d’identitat

111

Batalles Valencianes Maite Delhom

Molts dels territoris i fronteres que ara coneixem s’han definit pel resultat d’una o diverses batalles, i hui en dia en algunes localitats del nostre terrritori es continuen commemorant, encara que d’una forma més festiva.

Una de les batalles més importants que va conformar bona part del territori valencià varen ser les que enfrontaren als anomenats popularment ‘moros’ i als cristians i que encara es celebren a molts pobles de la Comunitat Valenciana. Sense dubte és una de les festes valencianes mes internacionals i, com ja hem dit, es celebren a moltes localitats al llarg de tot l’any, però és a la zona del sud de la província de València i nord d’Alacant on es concentren la majoria d’aquestos festejos, en termes històrics la coneguda com a frontera de Biar- Busot. Quan parlem de festes de Moros i Cristians és a Alcoi (entre el 22 i 24 d’abril) on es celebra la més famosa de totes les que es festejen al llarg de la comunitat, es celebren en honor de Sant Jordi i és considerada d'Interés Turístic Internacional, però difícilment serà del “club” de la UNESCO perquè commemora una batalla històrica i els bàndols contendents són cristians contra musulmans. La celebració de la victòria de la Batalla d’Alcoi (1276) va succeir immediatament després de la retirada dels musulmans: es van obrir les portes, es va netejar de despulles i artefactes el sòl que envoltava la vila, van repicar les campanes i es va commemorar la victòria a Sant Jordi Màrtir. Al llarg dels anys s’han anant introduint variacions i innovacions, les Entrades dels bàndols Moros i Cristians, l’aparició d’armes de focs i focs artificials o la introducció de les bandes de música a la festa, per exemple, fins a ser tal i com la coneguem en l’actualitat. Es tracta d’una de les festes mes importats de nostre territori.

A Paiporta es celebren des de l’any 2000 i formen part de la programació de les festes de Sant Roc. Però també hi ha batalles més originals en què podem divertir-nos i pasar-ho d’allò més be. Una d’aquestes batalles és coneguda també internacionalment, és la batalla de les tomates, La Tomatina de Bunyol,

112

que es celebra cada últim dimecres del mes d’agost. Tot es remunta a l'últim dimecres d'agost de l'any 1945, quan uns joves passaven un ratet a la plaça del poble per a presenciar la desfilada de gegants i cabuts i altres actes festius. Els xics van decidir fer-se un buit dins de la comitiva d'una desfilada amb músics. L'ímpetu dels joves va fer que caiguera un participant que, pres de l’ira, va començar a colpejar tot el que trobava al seu pas. Per un capritx del destí, allí hi havia un lloc de verdures que va ser pres per la multitud enfadada: la gent va començar a tirar-se tomates fins que les forces de l'ordre públic van posar fi a aquella batalla vegetal.

L'any següent els joves van repetir l'altercat de manera voluntària i van portar les tomates de la seua casa. Encara que la policia va dissoldre en successius anys la recent tradició, els xics, sense saber res, havien fet història. La Tomatina va ser prohibida a principis dels anys 50, cosa que no va dissuadir als seus participants que van arribar a ser, fins i tot, detinguts. Però el poble va parlar i la festa va tornar a permetre's, unint-se més participants i tornant-se cada vegada més frenètica. La festa va ser de nou cancel·lada fins a 1957, quan en senyal de protesta es va celebrar l'enterrament de la tomata: una manifestació en la qual els veïns van portar un taüt amb una gran tomata dins. La desfilada es va acompanyar amb una banda de música que interpretava marxes fúnebres i el seu èxit va ser total. Finalment es va permetre La Tomatina i es va instaurar la festa de manera oficial. A dia de hui és la festa més internacional de la Comunitat Valenciana i cada any s’acosta gent de múltiples països.

Altra batalla divertida i sense necessitat de tacar-se, és la Batalla de Flors, que té lloc a la ciutat de València l’últim diumenge del mes de juliol i forma part dels actes de la Gran Fira de València, es considera tot un espectacle i l’acte més emblemàtic de la Fira. Aquest acte va ser introduït en 1891 per iniciativa de Pasqual Frígola, baró de Cortes de Pallás, i va començar a celebrar-se en el passeig de l'Albereda imitant uns combats lúdics que se celebraven a Niça durant el Carnestoltes. No va tardar a convertir-se en el festeig més distingit i popular; i es va mantindre com un dels principals actes festius i socials de l'era daurada de l'antiga Fira, entre finals del segle XIX i el primer terç del segle XX. La Batalla de Flors comença amb un festeig encapçalat per la Policia Municipal. Li segueix la cavalcada valenciana, amb música de tabal i dolçaina, portadors de joies i parelles a cavall vestits a l'antiga; la desfilada de carrosses, les de les Falleres Majors de València i les seues Corts són de les més esperades, i per últim un lliurament de premis per a les millors carrosses. És en aquest moment quan comença la batalla de flors i es llancen els clavells groc i taronja que acaben cobrint tota l’Albereda.

A Comunitat Valenciana no podem entendre les festes sense la pólvora i, com no, també hi ha una batalla de coets, La Cordà de Paterna, que és la culminació de les Festes Majors, i se celebra la matinada següent a

113

l'últim diumenge d'agost. Es remunta al 1898 (no es sap amb exactitud la data), un grup d'amics es va reunir la nit de l'últim diumenge d'agost al voltant de la taula per a sopar al carrer i passar una bona nit. La vetlada va acabar amb una “batalla de coets”, que donà origen a una de les festes més famoses: La Cordà. Aquesta batalla consisteix en un grup de coets, del tipus femelletes (dividits en mares, que es divideixen en 8, i normals, que no es divideixen) carretons o també denominats coets borratxos, penjats en una corda nugada de punta a punta d'un carrer i de la qual van soltant-se i esclatant. Els tiradors, dirigits pel Coeter Major, cremen 55.000 coets (xifra que ha anat augmentant amb els anys) amb una intensitat de 2.000 coets per minut. Els tiradors professionals i els aficionats poden disparar coets en un espai habilitat. La Cordà pot arribar a una duració d'uns 25 minuts, depenent de la quantitat de coets, que ja passen dels 70.000. Es tracta d’una de les festes mes atracatives de la província de València, de fet ha sigut declarada Festa de Interés Turistic Nacional.

Seguint amb les batalles divertides i que revolucionen la vida d’un poble durant tot un dia no podem oblidar-nos de la batalla de la farina i els ous, o el que coneixem com Els Enfaritats d’Ibi. El 28 de desembre se celebra la festa dels Enfarinats, en la qual, a colp de petards i farina, els insurgents aconsegueixen rendir a la població baix el seu mandat. El nou alcalde dels “enfarinats” pren la vara de comandament fictici de mans de l'alcalde de la localitat. Després de la presa de possessió simbòlica del nou govern local d’Els Enfarinats, el nou ordre s'imposa a Ibi a colp d'escaramusses i batalles d'ous, farina i coets borratxos. Cap al migdia, l'absurd i les excentricitats d'aquest grup d'homes abillats s'estén per tot el centre urbà de la localitat on, per un sol dia, campen a pler, tendint emboscades i enfrontant-se a l'oposició en una batalla èpica que es repeteix tots els anys, i a la qual estan exposats no sols els milicians dels Enfarinats, sinó també els vianants que creuen els dominis dels colpistes.

Els ciutadans que s'atreveixen a travessar per la Plaça de l'Església i gosen incomplir les seues absurdes ordres, acaben arrebossats en farina i ou. El fi de la batalla ve precedit per l'anunciada derrota de l'oposició que es rendeix davant la superioritat dels Enfarinats, sense que calga lamentar baixes en cap dels dos bàndols.

Estes són les batalles festives més conegudes i populars, no obstant, la geografía valenciana està plena de lluites on les armes és canvien per altres elements més inofensius. Alguns exemples són les batalles amb aigua, coma la Banyà de Xixona o la Poalà de Sedaví. El confeti també és protagonista en la Batalla del Confeti de Vinaròs o en la festa de les alfàbegues de Bétera. Una de les més excèntriques per contra, és la batalla de les rates del Puig, on es llancen rates mortes i congelades, una festa prohibida des de 1996 però que s’ha continuat fent puntualment.

114

Animeu-vos a buscar altres batalles festives, ja que no totes han de ser cruentes ni han d’estar dins d’un context bèl·lic, els valencians hem demostrat que també batallant sabem disfrutar i passar-ho de categoria, per això les batalles valencianes són considerades divertides i festives i podem disfrutarles al llarg del nostre territori al menys una vegada a l’any.

Batalla de flors de València

Moros i Cristians d’Alcoi

Cordà de Paterna

115

Batallem contra els tòpics valencians Celia Quevedo i Borja Salvador

Alegres, oberts, festers (i un poc borratxos), amants de la pólvora, orgullosos de la nostra terra i enamorats de les nostres tradicions.

Sempre trobem temps per a fer una “torrà”, paella o esmorzaret i allà on anem sempre portem darrere una banda o una xaranga (i si fa falta inclús la dolçaina i el tabalet)... Tot estos tòpics s’utilitzen popularment per a definir-nos als valencians, però realment som aixina o són idees estereotipades sense fonament?

Cadascú té una visió determinada de com som els valencians i tradicionalment, tant a la Comunitat Valenciana com a la resta d’Espanya, s’han utilitzat certs tòpics per a definir-nos.

Dit açò, es planteja una batalla de tòpics que enfronta, per una banda, a aquells que realment ens defineixen, i per altra, aquells que tenen poc de fonament i no són del tot certs, o almenys a la majoria de nosaltres, no ens agradaria que ho foren.

Un dels tòpics més representatius dels valencians, sens dubte, és el de la paella. Molts diuen que se la mengem fins per a berenar, encara que potser que tinga part de veritat, l’autèntic valencià se la menja els diumenges a l’hora de dinar. El que sí que és deveres, és que defensem el plat principal de la nostra gastronomia a capa i espasa, i no podem suportar com es realitzen els famosos “arròs amb coses” per tota Espanya venent-lo com l’autèntica paella valenciana. No obstant, això ja és altra batalla de la que precisament també parlem en este llibret.

Programes com “Hombres Mujeres y Viceversa” o “Gandía Shore” entre altres, han deixat una imatge errònia del que som els valencians, i a la resta d’Espanya molts ens veuen com uns “ninis” obsessionats amb el seu cos i el sexe, i sense cap tipus d’objectiu en la vida més que viure de l’aire. Esta imatge és poc representativa del que realment som els valencians, ja que som gent en certs interessos culturals que no tenen res a veure amb els dels concursos de la “telebasura”.

116

Altre concepte que s’utilitza de forma generalitzada per a definir als valencians, és que som uns corruptes. És de veres que va haver un govern que va furtar tot el que varen voler i més, però no es pot generalitzar este defecte i vore als valencians com uns corruptes per definició. Els valencians de ‘a peu’ estem avergonyits d’esta situació i no ens sentim representats per este tipus de persones.

Un dels tòpics més escoltats cada vegada que parles amb algun foraster i que fa referència a les falles és el següent: “tant de treballar i tants diners gastats per a tan sols disfrutar cinc dies a l’any i després cremarho tot”. I encara que té la seua part certa l’altra és conseqüència del desconeixement, sí es treballa molt per a poder plantar falla, i s’han d’invertir molts diners, però esta és l’essència de la nostra festa, disfrutar els 365 dies a l’any perquè el foc torne a donar l’inici d’un nou cicle faller.

I en relació amb el foc, no és gens difícil escoltar això de que els valencians som uns piròmans. És cert que disfrutem de la pólvora com ningú i és que no hi ha cosa que ens agrade més que una bona “mascletà” o “despertà”, també és cert que encenem una traca a la primera de canvi, i que la “cremà” és un dels símbols més representatius de la nostra festa, però d’ahí a ser uns piròmans... hi ha un bon tros!!

Per últim, altre dels més típics és que els valencians som uns festers i uns borratxos. És evident que ens encanta celebrar cada esdeveniment com realment s’ho mereix i que a més el clima que tenim a la terreta incita a “comboiar-se”. És per això que qualsevol motiu ens serveix per a eixir al carrer amb els amics a celebrar i fer alguna que altra festeta, i sempre des de la moderació (això no lleva que hi haja algun que altre “borratxet”).

Com heu pogut observar, hi ha tòpics que realment poden expressar algunes característiques que representen els valencians, i altres que s’utilitzen d’una forma errònia i sense fonament. Idependentment del lloc d’Espanya o de la pròpia Comunitat Valenciana on et situes, s’utilitzen uns o altres.

117

Per saber un poc més d’este tema, hem entrevistat al periodista valencià Vicent Marco, autor dels llibres ‘De Categoria’ i ‘De molta Categoria’, on parla de les tradicions, la cultura, la gastronomia i les peculiaritats que tenim els valencians. També de tots aquells tòpics que fan referència al nostre caràcter i a la nostra forma de ser, i com a gran expert, Vicent ens ha respost unes preguntes sobre els tòpics valencians.

Quina imatge tens dels valencians? Com ens definiries?

Els valencians i valencianes som com la paella, cadascú la fa d’una manera, i depèn de la zona on visques. I com la paella, estem un poc maltractats des de fora, però des de dins ens pensem que tenim el millor plat del món. Menjar-se una paella és una festa, és comboi i és família i amics, i tot això som els valencians.

Quina imatge creus que tenen a la resta d’Espanya dels valencians?

A Catalunya com un “cosí menut”, a Madrid com uns “provincianos”, a Múrcia com uns creguts i en general com un poc “tetes”. En la part positiva tenim fama de guapets, i en la negativa de donar-li massa importància al cos i als músculs. Per cert, per als programes televisius som una mina de tronistes i frikis...

Quin tòpic creus que ens defineix en més detall?

Cap tòpic és real ni crec que puga definir a tots, tal volta el més encertat de tots per a gran part de la població és que som mediterranis. Entenent mediterranis com amants de l’aire lliure, de la llum, del comboi i enemics de la pluja i la foscor. I sense arribar a ser un tòpic hi ha una cosa que sí ens defineix: el “pensat i fet”. Som d’improvisar, de resoldre, d’organitzar ràpidament i comboiar-nos en un tres i no res.

Quins tòpics penses que s’utilitzen per a definir-nos però tenen poc de fonament o són erronis?

Tots els tòpics tenen part certa i gran part de generalització errònia. Tal volta el que més em molesta escoltar és el de “meninfots” perquè tot i la seua part certa, som molts valencians els que sí ens preocupem perquè les coses funcionen bé per ací.

118

Respecte a varies publicacions que has fet, has constatat que fora de la Comunitat Valenciana els tòpics són reals? O creus que és més una cosa que tenim acceptada els valencians que ens veiem com el centre de l’univers?

Els tòpics tenen sempre part de realitat, un madrileny de Carabanchel sempre és un poc més “xulet” que un extremeny de Trujillo. Respecte a nosaltres els valencians, és complicat no coincidir en que som festerets, som familiars, som alegres i amants de la música. Més enllà d’això podem buscar estadístiques que diran que som líders en operacions estètiques i en gimnasos, encara que jo no he xafat un en ma vida.

Creus que ens beneficien eixos tòpics en alguna cosa o per contra són perjudicials per a la visió general dels valencians?

Des de l’estranger tenen la noció de que a València es viu bé, hi ha molta festa i alcohol i es menja de categoria. Això ens beneficia de cara al turisme. Pel que fa a Espanya hi ha un gran desconeixement de tot el que no siga València capital, i el tòpic de la paella fa invisibles altres plats, les falles ho fan d’altres festes mentre que la sangria dels nostres licors tradicionals. Així que ens passa com quan es creuen els “guiris” que a Espanya som “Flamenco” i sevillanes. En el nostre cas, el turista nacional pensa en la Ciutat de les Ciències i la paella, però som molt més.

Què penses que hem de fer els valencians per a llevar-nos de damunt certs tòpics que considerem erronis?

No cabrejar-nos cada volta que veiem un arròs en coses, reivindicar altres plats, altres festes i altres territoris d’interior més desconeguts pel turista de platja. Convidar a la gent a casa nostra sense oferir hamburgueses i pizzes per tot arreu i tot escrit en anglès. Cal reivindicar la cuina valenciana i la llengua valenciana perquè la gent de fora puga vore que no som una província de Madrid sense identitat, uns meninfots de les seues arrels, i sí un poble amb passat gloriós i present orgullós.

En conclusió, i després de les opinions de Vicent Marco, com heu pogut veure, hi ha infinitat de tòpics que poden definir als valencians i el seu comportament, però com ja hem dit abans, no tots són al cent per cent certs, ni tampoc poden descriure’ns a tots i cadascun dels valencians.

Alguns d’ells s’utilitzen des de la ignorància i altres des de la més absoluta certesa, el que està clar és que els tòpics són només això, tòpics, i que per a saber realment com som els valencians, s’ha de vindre a la nostra terra i impregnar-se de la nostra idiosincràsia.

119

120

La batalla de la paella Alberto Betes i Nela Alberola

Quan parlem de la paella valenciana devem de saber quins foren els seus inicis allà cap al segle XVI. Degut a que València era una zona pobra en ramaderia, s’aprofitava tot allò que podia donar-los la criança d’animals de corral, com podien ser el conill i el pollastre. A més es feia servir la bajoqueta i el garrofó que també eren productes fàcils d’aconseguir. Tot integrat en una cassola especial de fons lleugerament convex, que més avant rebria el nom de ‘paella’.

Des d’aquell moment el plat valencià per excel·lència sempre ha sigut motiu de reunió en qualsevol esdeveniment. Qui no ha gaudit un diumenge d’una paella en família? Està clar que cada família és un món, però totes tenen una jerarquia a l’hora d’agafar la paleta de fusta que dóna el poder de fer-la al gust del cuiner, és ahí on comencen les discrepàncies culinàries, és a dir, les batalles!

Degut a això, tot bon valencià ha de saber reconéixer i diferenciar el que és una bona paella del que es tracta d’una simple imitació de fira. Tant és així que els deu ingredients de la recepta tradicional s’han de conéixer al peu de la lletra; pollastre, conill, bajoqueta (mongeta verda), garrofó, tomata, arròs, oli d’oliva, aigua, safrà i sal. Encara que els conflictes sempre estan servits quan apareix el tema de com elaborar l’autèntica paella valenciana, i són moltes i molt diferents les batalles que es lliuren a la cuina o al carrer.

La batalla per cuinar l’arròs És la batalla més habitual on s’enfronten dos bàndols; els seguidors de la paella fregida front als defensors de la paella bullida, només cal recordar les batalles que es disputen a Sueca des de l’any 1961 en el famós Concurs Internacional de Paella Valenciana on podem presenciar com els oficials paellers de la Ribera Baixa lluiten per guanyar als de l’Horta Sud. Les declaracions d’uns i altres a l’hora de defendre la seua postura són molt semblants. Ambdós equips argumenten que la seua tècnica aporta

121

més sabor a l’arròs. Com pot ser que quede una bona paella si l’arròs no té el sabor necessari abans d’afegir l’aigua?, es qüestionen els de la Ribera Baixa. Mentre que els de l’Horta Sud afirmen que el sabor està concentrat en l’aigua després dels trenta minuts (o més) de bullida.

La batalla entre la forqueta i la cullera Esta batalla pareix més simple del que realment suposa dins de qualsevol casa. Forqueta o cullera?, Cullera d’alumini o de fusta?, Forqueta xicoteta o forqueta gran? Senyores i senyors, ací està la batalla de cada diumenge.

Tradicionalment la cullera de fusta tenia un paper fonamental a l’hora de gaudir del nostre arròs, però amb els nous temps la corona ha passat a mans de l’alumini. Ja no parlem només del material sinó de la ferramenta de combat i es ací on apareix el xicotet problema a taula. Forqueta o cullera.

No es parla d’una batalla geogràfica, sinó que es tracta d’una lluita entre famílies, relacions i amistats. Realment no existeix un patró establert a l’hora d’aquesta elecció, encara queden molts anys d’investigació per a saber quins son els factors que influeixen en aquesta decisió.

La batalla dels ingredients Malgrat saber i conéixer quins són els autèntics deu ingredients de la famosa recepta, a l’hora de l’elaboració cada cuiner aporta la seua experiència culinària i innova. Està bé posar un poc menys de sal, o afegir romer per a potenciar el sabor, però afegir ingredients al lliure albir? Això ja si que no. Milers de valencians s’enfronten en les diferents comarques amb l’elecció de posar pimentó o no a la paella. I podem parlar de pimentó, com de pèsols, de xoriç o inclús de la paella mixta. És d’ací on naix el conegut terme de ‘arroz con cosas’ per denominar a les diferents variacions de la paella.

122

Imagineu si té opcions la recepta de la paella que s’ha creat un joc de taula al voltant d’açò, supose que ja conegueu La Fallera Calavera, i si no és així us la presentem. Es tracta d’una baralla de cartes on l’objectiu és fer una paella en condicions per a que la Fallera Calavera, que va morir durant una mascletà, torne a la tomba i descanse en pau. És una manera didàctica d’aprendre la recepta i a més de conèixer tradicions, festes i personatges de la cultura valenciana.

Tot i això cada poble i cada cuiner és un món i, i les disputes pels ingredients continuaran presents generació rere generació. Però independentment d’açò el més important és que la paella servisca d’excusa per seguir reunint a taula a la nostra gent.

123

Batalles socials

125

Dones paiportines que trenquen i han trencat barreres Ana Company i Amparo Pastor

Hui en dia pareix que parlar d’igualtat està de moda, cada dia ix una publicació que fa referència a la desigualtat que encara existeix pel que fa a la participació de les dones en el món empresarial, o a la desigualtat salarial entre homes i dones, també destaca la poca quantitat de dones que hi ha al capdavant de països o empreses. En este context on encara queda molt per fer, nosaltres hem fet l’esforç d’identificar dones que han trencat barreres, dones paiportines que han lluitat i continuen fent-ho per triomfar en un món que és majoritàriament masculí, i que pensem que han de visibilitzar-se per donar exemple a futures generacions. És així com hem identificat a algunes d’elles: Pilar Mateo. Científica reconeguda internacionalment i empresària. Propietària de l’empresa INESFLY CORPORATION, situada al nostre polígon industrial, i que es troba entre les 10 científiques més prestigioses d’Espanya i entre les 100 primeres a nivell mundial. La seua activitat principal s’ha centrat en crear diferents productes basats en una tecnologia de microencapsulació. A més a més cal comentar la seua vocació humanitària. (pilarmateo.com) Beatriz Fernàndez Aucejo (Paiporta, 1983). És diplomada en Magisteri Musical per la Universitat de València, llicenciada en Clarinet pel Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de Valencia, titulada professional en Piano pel Conservatori Professional de Música de Torrent, llicenciada en Direcció d’Orquestra de Vents per la Royal School of Music of London (LRSM) i llicenciada en Direcció

126

d’Orquestra pel Conservatori Superior de Música Manuel Masotti Little de Murcia. En 2011 soles el 30% d’integrants d’orquestres simfòniques a Espanya eren dones, i en 2017 les dones que arribaren a ser directores es conten en els dits de les mans. Segons Beatriz, ‘jo no vaig dubtar què volia ser, i si era una professió que soles podien fer els homes’.

Actualment és directora de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València.

Rosa Serrano Llàcer (Paiporta, 1945). Mestra, escriptora i editora. És coneguda en el món literari com a Blanca Cassany. En 1975 va ser fundadora i la primera directora de l’Escola Gavina de Picanya, i també s’ha dedicat a l’ofici d’editora en Tàndem Edicions. És una de les valencianes actuals amb una gran projecció social dins del món de la cultura. Ha sigut presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià en diverses ocasions i membre del Consell Valencià de Cultura entre 1998 i 2002. En 1999 va guanyar el Premi Isabel de Villena i en 2011, el XII Premi Vicent Ventura. Al 2019 ha rebut l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Hi ha una escola a Paiporta que porta el seu nom.

Gloria Mañas Jorge (Paiporta, 1957). Llibretera. Des de ben jove va participar en els moviments polítics, socials i culturals dels anys setanta que buscaven drets i llibertats democràtiques. En 1978, quan tenia 21 anys, va obrir, juntament amb una sòcia, Amàlia Alba, una llibreria papereria a Paiporta, La Moixeranga, referent comarcal en llibreries, ara ja fa quaranta anys que està oberta. Al llarg d’aquests anys, ha rebut diferents premis i distincions: Premi Bloc de Progrés Jaume I de Paiporta, Distinció de la Federació d’Associacions de Veïns de València, Distinció d’Escola Valenciana Guaix (2005), Premi a la Millor Contribució Cultural de la Fira del Llibre, Premi Cartellera Túria (2015). Ha sigut durant 30 anys la presidenta de la Fira del Llibre de València i durant 20 anys la presidenta del Gremi de Llibrers. Actualment forma part del Patronat de la Fundació l’Horta Sud, agent dinamitzador de la vida comarcal.

Carmen López Molina, natural de Paiporta.

Entrenadora Titulada i creadora del Club Esportiu multidisciplinar que porta el seu nom i que compta, de moment, amb una escola de motociclisme per a xiquets i xiquetes des dels 4 anys. Al 2015 va rebre de la mà de l’Associació d’Empresaris de l’Esport i Entitats Esportives el Segell d’Excel·lència Esportiva.

127

De la mateixa manera, també trobem a tres dones joves que ara mateix estan lluitant per fer el que més els agrada, ser futbolistes de professió, un fet que fins ara soles ha estat ben vist en els homes. Estes són: Andrea Palacios, natural de Paiporta, jove jugadora del Levante UD Femení de 21 anys i amb un acord que la vincula a l’entitat llevantinista fins juny de 2020.

Míriam Rubio, entrenadora de Querubí i Prebenjamí en Club de Fútbol E1 ValenciaPaiporta Jessica Hidalgo, centrecampista de 24 anys, natural de Paiporta, ha estat jugadora del CF SPORTING DE MAHON, durant dos temporades i actualment és jugadora del Discóbolo La Torre, equip de 1ª Nacional Femenina. Jéssica és estudiant de Magisteri, però sempre ha tingut clar el que volia fer.

Estes són les seues reflexions i la història en un món on predominen els homes: Explica’ns un poc com ha sigut la teua trajectòria: Quan vas començar?, quin va ser el motiu pel qual et vas enrolar en este esport?

Vaig començar als 8 anys en el poliesportiu de Paiporta fent tècnica de futbol (consistia a anar només a entrenar, no teníem partits) ja que ma mare no estava molt convençuda i no volia tindre l’obligació que requereix vincular-te a un club de futbol amb entrenaments i partits totes les setmanes.

Vaig començar a jugar perquè a l’hora del pati en el col·legi, jugava amb els meus cosins Andrés i Raúl. Ells estaven apuntats a un club de futbol i van ser els que van fer que m’enganxara a este esport.

Una vegada apuntada en les tècniques de futbol, al costat meu entrenaven els porters i el seu entrenador, que el coneixen amb el nom de Descalzo, es va fixar en mi i va decidir parlar amb ma mare. Descalzo li va comentar que era el director esportiu de la Unió Femenina Manises, un club de xiques de futbol 7 i futbol 11. Ja que a Paiporta no hi havia equip femení va proposar que em portaren allí a jugar. Al principi ma mare no estava molt convençuda perquè això comportava portar-me 3 o 4 dies a la setmana (que després resultaven ser més) a Manises, el meu germà tenia tan sols 3 anys i el meu pare estava treballant fora tot el dia. Al final va acceptar, perquè sabia que era el que em feia feliç.

128

En La Unió Femenina Manises vaig passar 8 temporades (les millors de la meua vida) on vaig conèixer moltes companyes, entrenadors/es, pares i mares, etc. Amb 15 anys em va convocar la Selecció Valenciana i vaig tindre la sort de poder disputar la fase representant a la Comunitat.

La temporada següent, estant encara vinculada a este club, va contactar amb el meu entrenador el València CF de Dones. A mi em feia un poc de por eixir del club i anar-me’n a un altre completament nou i començar de zero amb la gent. Els meus pares em van donar el suport necessari i em van dir que de seguida faria noves companyes, així que vaig acceptar l’oportunitat de formar part de la pedrera del València.

Al València vaig estar 3 temporades, de les quals la més important i la millor a nivell futbolístic i personal va ser la primera, vaig complir el somni de poder portar eixe escut, de sentir-me important, part d’eixe equip. Vaig tindre la sort que en els entrenaments de pretemporada, l’entrenador del primer equip comptara amb mi per als seus entrenaments. L’últim any del València va ser molt dur a nivell personal, vaig tindre una lesió de turmell, la qual cosa em va fer causar baixa durant 5 mesos (em vaig perdre quasi tota la temporada) i va ser el que va fer que, per les dos parts, prenguérem la decisió de anar-me’n.

Així que vaig recalar al Mislata, on tenien l’objectiu de pujar de la categoria d’Autonòmica a Nacional (actualment seguix en esta categoria). Va ser un any fantàstic, on vaig tindre un gran entrenador, Jesús Benedí, que va fer un gran equip i aconseguírem l’objectiu. Vaig jugar dos temporades més a Mislata, fins que per motius esportius i per no coincidir en diversos aspectes amb l’entrenador que va arribar, vaig decidir marxar. Com encara quedaven tres mesos de lliga, vaig entrar com a reforç en el Manisense, un equip al qual li dec molt, ja que gràcies a elles vaig tornar a ser jo, vaig confiar en mi i vaig poder donar-los el millor. El nostre objectiu era salvar la categoria d’Autonòmica i ho aconseguírem.

Quan vaig acabar la temporada, per motius d’estudi, vaig marxar a Menorca.

Allí em van acollir com a casa i vaig formar part durant dos temporades del Sporting de Maó. El primer any jugàrem en Nacional, però allí els recursos i les jugadores eren escassos i no aconseguírem mantindre la categoria. Així que el segon any vam jugar en Autonòmica i quedàrem en els llocs de dalt de la taula. Esta temporada he tingut la sort d’estar en Discòbol Femení, un equip humil i treballador que lluitem per mantindre’ns en la categoria de Nacional.

Ha sigut fàcil eixe camí? Has pensat alguna vegada tirar la tovallola?

Jo pense que, per a una dona, o millor dit, una xiqueta, no és fàcil iniciar un esport que és considerat d’homes. Fins a arribar ací, nosaltres hem passat per moltes coses, és clar que, si realment t’agrada, no fas cas al que et diguen terceres persones i seguixes el teu camí.

129

Quan eres xicoteta sí que et planteges tirar la tovallola, abandonar, però conforme vas creixent, hem de fer més esforços i deixar altres coses de costat (com, per exemple, eixir per les nits, ja que nosaltres solem jugar diumenge al matí). L’esport és sacrificat per a qualsevol persona, però si a això li sumes que les dones hem de barallar molt més per a poder arribar alt, és encara molt més dur, i sobretot no és just.

Parlem que practiqueu esport en àmbits masculins, heu detectat alguna vegada comportaments de menyspreu a la vostra tasca només per ser dones?

Quan som xiquets/es a vegades som cruels. Potser no ens adonem, però el simple fet que una xiqueta es fique a jugar en una pista de futbol amb xiquets pot desencadenar insults masclistes cap a ella. De fet, quan som adults, estos insults continuen apareixent, ja siga per a jugadores, àrbitres o entrenadores.

A part de portar 16 anys jugant a futbol, porte 5 temporades entrenant a xiquets xicotets. En estes temporades, he sentit en algun camp, i provinent d’una dona (que és el més lamentable), insults masclistes cap al meu ajudant i cap a mi.

Què creus que fa falta perquè no es produïsquen estos menyspreus? Creieu que la societat està canviant? Quins canvis serien necessaris en el món de l’esport?

El primer que crec que falta és que tant homes com dones ens vegem com persones, no cal separar per sexe, sinó mirar que tots som humans. A partir d’ací, hem de desenvolupar comportaments igualitaris cap a la resta de persones que tenim davant, siga l’àmbit que siga (esports, treball…). Si aconseguírem això, moltes dones no haurien de lluitar el doble que els homes per aconseguir el mateix lloc de treball o arribar a l’elit. No acomiadarien a les dones per quedar-se embarassades, o molts altres casos que es donen en l’actualitat.

En referència al canvi de la societat, crec que sí que està canviant, sobretot perquè al futbol femení se li està donant cada volta més rellevància, però la societat ha de canviar el seu pensament molt més, perquè si no, este canvi que tant desitgem les dones no arribarà mai (o almenys perquè nosaltres ho vegem amb els nostres ulls).

A nivell local, què creus que falta a Paiporta? S’hauria de promocionar i de quina forma algun aspecte?

A Paiporta, quan jo era molt xicoteta, hi havia equip femení, però es va desfer.

Ara està començant a moure’s una altra vegada, i tant el Paiporta CF com actualment l’E1 València-Paiporta han aconseguit traure equip. Encara hi ha escassetat de xiquetes en els dos equips o un baix nivell, però si el poble es bolcara en això, donant-li més visibilitat, amb treball i esforç aconseguirien elevar el nivell i el nombre de xiquetes.

130

Al final, i com diu Jessica, si ho desitges i ho tens clar, has d’anar endavant sense pensar en el que diguen. Pot ser ara la nostra societat estiga canviant i estes desigualtats siguen cada volta més xicotetes, però al llarg de la història de Paiporta, hem identificat també a dones que en el seu moment varen revolucionar al poble fent aquelles coses que soles no podien fer, o que fins a eixe moment sols havien fet els homes. Així trobem a: Carmen Alabau Carles. Paiportina nascuda a 1932. Dona emprenedora, lluitadora i valenta, avançada a la seua època, impulsora de molts canvis culturals i socials al nostre poble. Mare de 2 xics i 2 xiques compaginava la seua vida familiar amb el seu negoci que va obrir a 1962, i que per a que poguera estar al seu nom, va tindre que lluitar molt, inclús fou la primera dona de Paiporta que va conduir un camió, necessari per al seu negoci.

Va ser també la primera dona Regidora de l’Ajuntament de Paiporta i a més a més, la persona directament responsable de que Paiporta aconseguira el seu Centre de Salut. Per a negociar per ell, no va dubtar anar a Madrid, tal i com es cita en publicacions de Febrer de 1980.

Felisa Gandul Rodrigálvarez. Paiportina d’adopció, va ser una de les primeres dones en traure’s el carnet de conduir, encara que com ens conta la seua neta, mai va poder practicar ja que estava molt mal vist que una dona conduïra.

Maribel Boix.

Propietària del primer gabinet d’estètica de Paiporta, i que segons ens conten tenia que ficar un paravan en la porta perquè no es veiera el que feien dins. Al principi

131

estava al costat del Bar Sol, on sols anaven els homes, i quan eixien del gabinet les dones eixien dissimulant, ja que estava mal vist que una dona anarà a arreglar-se, depilar-se, etc.

El títol que varen aconseguir formant-se per a fer aquesta activitat com a esteticista el va concedir una empresa alemanya, perquè a Espanya no hi havia empreses encara d’este tipus.

Com hem vist, moltes dones del nostre poble, sense ser conscients que estaven començant una revolució, varen ser les pioneres en donar un pas endavant i eixir del camí que se suposava devien seguir. Traspassar l’àmbit domèstic era posar en dubte valors com la virtut, la moral, etc.

Contra tot el que s’esperava d’elles, decidiren introduir-se en un món reservat exclusivament als homes. Treballant dia a dia amb esforç i constància anaren poc a poc ocupant distints àmbits de la vida més enllà d’aquell que tenien establert per la societat, be a la ciència, l’esport, la indústria, l’educació etc…

Gràcies a la seua valentia hui en dia podem parlar amb paiportines que continuen en eixa lluita per la igualtat, però en certa manera, una lluita més amable, una lluita que comença a ser més valorada per la societat i que dóna pas a noves generacions on no deurien haver prejudicis de cap tipus.

No obstant, encara queda molt de camí per recórrer, i l’única manera d’arribar a la meta és des de l’educació en valors dels nostres joves.

La llavor comença a la llar i continua a l’escola. Però amb un ferm compromís de totes les parts implicades. El dia que deixe de ser notícia que una dona destaca en un àrea considerada territori exclusiu del sexe masculí, ho haurem aconseguit.

132

La lluita silenciada del col·lectiu LGTBIQ+ Verónica March

Arribe a la porta del Museu Faller de València i em trobe amb Alejandro Lagarda. Ell va estudiar Història de l’Art i és membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF). Alejandro fou un dels guies de la nova ruta que es va fer al Museu Faller de València, un recorregut des d’una perspectiva LGTBIQ+. Aprofitant les activitats de l’Ajuntament per a la Setmana de l’Orgull, el director dels museus de la festa, Gil-Manuel Hernández, va posar sobre la taula la proposta.

Este recorregut és el nostre punt de partida per saber com les falles han tractat i reflectit la realitat del col·lectiu, com s’ha lluitat, o no, i de quina manera per ocupar un lloc en la societat. Alejandro em fa una ruta personalitzada, la qual cosa li agraisc moltíssim, i comenta quin fou el primer problema per preparar la ruta: al museu no hi ha cap referència explícita del col·lectiu LGTBIQ+. Clar, això suposava jo, i aleshores què?, li vaig preguntar.

‘Esta mostra és una tria, són els ninots indultats que cada any guanyen i que reflectixen els gustos populars al llarg de la història, i això dels gays i les lesbianes no tenia cabuda. Si que es duien ninots a l’exposició que mostraven este tema, però no guanyaven. Així hem construït la història, a través de l’absència’, ens explica.

Des de les dècades 20 i 30 del segle passat han existit ninots i escenes que reflectien l’homosexualitat, però fins ben entrats els anys 90 tenien una intenció condemnatòria. ‘La burla cap a l’homosexualitat era el normal, ja que en aquell moment l’educació era eixa, l’homosexual era un desviat, un ridícul, un invertit’. D’esta temàtica trobem articles escrits per Gil-Manuel Hernández (ADEF), Vicent Borrego (Na Jordana) i el mateix Alejandro Lagarda. Tots coincideixen en eixe tractament burlesc i denigrant cap a l’homosexualitat. Els gays apareixeien com homes de segona categoria i les lesbianes estaven invisibilitzades, i en cas de representar-se escenes lèsbiques es feia per satisfer la mirada de l’home.

En realitat allò reflectia el pensament de la societat de l’època.

133

Alejandro i jo ens parem davant d’algunes escenes del museu que mereixen ser comentades.

La Cacauera, 1943. La cacauera venia tabac amagat entre els cacaus. Així veiem com una falla tracta l’estraperlo, una pràctica que estava fora de la llei.

En canvi l’homosexualitat, també fora de la llei, era de mal gust, censurada o retocada. Provocava una crítica reaccionària perquè mostrava models que no s’acoplaven a la societat vigent.

De fet encara dècades després, l’any 1973, la falla de Julian Puche ‘Porcades’ (Na Jordana) ens mostra una mirada bruta cap a les diferents pràctiques sexuals. Malgrat que no es supere el clixé, amb la relaxació de la censura hi apareixen este tipus d’escenes, per tant ja és un pas, tot i que siga per vincular-ho amb la perversió almenys es mostra que existix. La falla, tot i que fou qualificada d’immoral i pornogràfica, va causar molt d’interés i obtingué el premi d’Enginy i Gràcia.

En el nostre recorregut pel museu també ens parem davant d’una escena de Puche.

‘Naufraguen les tradicions’, 1975. En esta escena l’artista volia transmetre que front a una societat que avança les falles estan estancades i no van més enllà del tradicionalisme.

Seguixen votant escenes de iaios i nets, de l’ofrena, etc. Estem al mateix punt que als anys 30, - i això per què? – li pregunte a Alejandro, ‘la diversitat sexual és encara un tema llunyà o que s’ha de censurar’.

Parella d’indis, 1956. Alejandro també assenyala escenes que mostren el prototip d’home i de dona.

Ell carregat de masculinitat: musculs, força, etc., ella vinculada a la maternitat, l’exhuberància i la bellesa.

Així, quan es vol ridiculitzar a l’home simplement es feminitza.

134

Esta imatge de la masculinitat i la feminitat ha seguit així bàsicament fins els nostres dies. Així com la qüestió artística, els temes, els gustos… la societat fallera es retroalimenta i existix una espècie d’autocensura o discriminació interna. Encara que els fallers són diversos i molts no tinguen esta visió, pocs són els que volen marcar la diferència, ja que dins de les falles el que arriba com nou o diferent genera rebuig. D’esta situació ve la famosa frase… ‘tota la vida s’ha fet aixina’.

Més o menys en este context arriba la falla ‘Eroticrònica’, de l’artista Ramón Espinosa per a L’Antiga de Campanar a l’any 1989. El remat de la falla representava la temptació d’Eva i la poma però entre dos dones, mentre que el ninot que es va dur a l’exposició també eren dos dones a punt de besar-se. Esta falla ens mostrà altra mirada sobre l’homosexualitat.

Fotografies: llibre ‘Ramón Espinosa, artista faller’

D’acord amb Gustavo Clemente, periodista i autor de la biografia de l’artista, esta falla ‘és un cant a l’amor lliure tractat des del respecte i la bellesa, també vol defensar l’amor sense tabús, fou un dels primers en fer-ho. Diguem que era una manera de parlar molt avançada per al moment’. Esta falla va guanyar el primer premi de la Secció Especial.

Al marge d’estes poques excepcions Alejandro ens explica que els artistes infantils han avançat molt més en el tema de l’homosexualitat i la transexualitat, ‘hi ha molts que ja han eixit de l’armari, ja fan parelles de dos homes, dos dones… no guanyen però al menys estan presents en l’exposició del ninot’.

135

Si haguérem de fer una cronologia sobre com ha evolucionat en les falles el tractament del col·lectiu LGTBIQ+ podríem establir el següent quadre. ÈPOCA

TRACTAMENT

Dels anys 20 als 50

Burla, condemna, aberració

Anys 60 - 70

Certa tolerància a una desviació que comença a ser acceptada

Finals dels 70

S’enceta el moviment gay, però obté una resposta més reaccionària encara. La censura es relaxa. La mirada seguix sent despectiva

Principis segle XX

Aprovació en 2005 del matrimoni homosexual, hi ha certa visibilitat del col·lectiu, i en algunes excepcions, de normalització

A partir de 2015

Naix una línea apologètica sobre el col·lectiu, és a dir, es visibilitza per donar-li caràcter de normalitat, però no hi ha cap sàtira o discurs crític. Són escenes blanques

I a partir d’ara, com tractem al col·lectiu en les falles?

Després de tota esta conversa amb Alejandro veiem que el col·lectiu LGTBIQ+ en les falles ha passat de produir una crítica reaccionària a fer apología, ja em vist que este concepte significa defensar o enaltir alguna cosa. Així ho ha fet enguany per exemple la falla Cronista Vicent Beguer de Torrent, amb un cos central de dos falleres besant-se.

Moltes falles trien estes escenes per conviccions pròpies, perquè han sigut falles diferenciadores des dels seus orígens, altres ho fan dutes pel marketing, per una qüestió de moda, enaltir la dona i l’homosexual o el transexual és ara un fet aplaudit i premiat.

Però anem un pas més enllà. Si les falles són, de base, crítica i estes escenes es tracten de forma apologètica, és una incoherència? Com es podría tractar este tema introduint la sàtira o la ironia pròpia de les falles? Li ho plantege a Alejandro Lagarda. ‘Es delicat perquè pot ser vist com una qüestió d’homofòbia, el que fan ara es donar la visibilitat i prou: el transexual, la parella homosexual, la bandera multicolor… No és un tema tan superat com per a introduir la ironia, estem en el procés de transcició.

Encara hi ha reaccions violentes i això fa que també hi haja molta sensibilitat’.

Al 2015 la falla de Carlos Corredera ‘Altres formes de vida, altres formes de ser’ per a la comissió de Na Jordana és una de les poques que introduix la ironia combinada amb les diferents orientacions

136

sexuals. A més tracta realitats poc visibilitzades com el lesbianisme o la transexualitat. D’acord amb Largarda en l’article ‘Besades de color violeta’: ‘Corredera es burlava, amb el seu propi lema, de tots aquells que defensen que el matrimoni és únicament la unió entre heterosexuals, en deixar-se portar per un estúpid prejudici ideològic i/o religiós. En aquest cas, efectivament, veiem un home i una dona nus i units. Però tots dos són transexuals. I no deixa de ser una parella.

I no deixa de ser un matrimoni. I no deixa de ser amor.’ Així és com una falla tracta la diversitat sexual, fortes dosi de crítica i ironia sobre totes aquelles ments tancades que només accepten un model de família.

Els premis ARCOIRIS Al 2003 s’encenten els premis Arcoiris del col·lectiu Lamda, un premi a la millor escena sobre diversitat sexual. Volem saber més coses d’este guardó, per això m’acoste a la seu del col·lectiu i em trobe amb Julià Lahiguera, ell és vocal de cultura de l’associació i l’any passat jurat del premi Arcoiris. Em rep molt amablement i em conta com va nàixer esta iniciativa.

‘Salvant excepcions històricament les falles han tingut una tendència LGTBIfòbica, ja que solen ser sumises al poder i seguir la seua tendència. Al 2002 el col·lectiu Lambda llancem una campanya per unes falles més respectuoses però no tingué massa èxit, així que pensàrem fer alguna cosa més en clau positiva. Parlem en xarangues i portem als casals el lema ‘Borinot el que no vote’ (en lloc de maricó), i plantegem l’organització del premi. En JCF no ho reben massa be i bàsicament ens fan fora, però sorprenentment als dies ens criden per posar-ho en marxa, havíem d’acudir a una junta de presidents, posarho sobre la taula i que votaren. Ho férem, i tots votaren que si’.

Així és com naix este premi que s’entrega cada any en la Plaça de l’Ajuntament. Julià ens conta que els primers anys foren d’assentament, amb 3 o 4 falles participants, ‘ara hem arribat a un punt que tenim ja dos premis: el de falles grans i infantils; participen de totes les categories i quan criden falles de pobles amb molta llàstima els hem de dir que no perquè és un premi municipal’.

137

Les falles participants s’han d’inscriure en la seu del col·lectiu fins al 15 de març, allí s’organitzen als jurats i es fa la ruta. Julià, què tal l’experiència de ser jurat d’este premi? És gratificant, encara que en les falles les recepcions són molt variades.

En alguns casos els fallers no saben que s’han presentat al premi, ja que igual és cosa del president o el secretari, i aleshores ens reben fredament. En altres casos ens fan l’explicació de tota la falla, et donen el llibret, et conten que fan projectes transversals, etc.

Què valoreu de l’escena per tal de donar el premi?

Primer que l’escena estiga integrada en el context de la falla, que siga positiva, no sexista, que utilitze un llenguatge inclusiu… i també el bon valencià i la qüestió artística. Ens fixem en l’actitud de la falla, és a dir, que no siga sols una qüestió de marketing, sinó que forme part dels valors i principis de la falla.

En quin punt estem? Què s’ha de visibilitzar més?

El fet de tindre un president de JCF homosexual ens ha ajudat moltíssim, la falla d’Okuda és una de les més gays que he vist i hi ha comissions que també treballen molt be este tema des de fa temps, la Falla Trinitat Alboraia per exemple ja du el seu propi camió a la Festa de l’Orgull. Ara falta que totes estes referències en els monuments es vegen reflectides també en la comissió, vore més escenes es falles d’Especial com El Pilar i donar més visibilitat al col·lectiu lèsbic i transexual.

L’homosexualitat dins de les comissions falleres D’acord amb Gil-Manuel Hernández en el seu article ‘Les falles i l’homosexualitat’, dins de les comissions s’ha donat i es dóna un fenòmen molt particular que crida l’atenció: una gran presència d’homosexuals però molt poc visibles. ‘La visibilitat ha sigut molt difícil, ja que estem parlant d’un col·lectiu que normalment ha estat tancat al més fons de l’armari, fonamentalment per la gran pressió i control social que hi ha dins les comissions falleres’ En este sentit li preguntem a Julià Lahiguera… Julià, tu també fores faller, com visqueres l’homosexualitat dins de la teua falla?

Sí, jo també vaig passar per ahí, sobretot als 20 anys, quan vaig prendre conciència. Jo vaig ser dels primers que em vaig posar mocador al cap, i clar imagina… ‘como es maricón’, i fixa’t que ara els homes van quasi en més colors i llaços que les dones. Al final en les falles passa com en les confraries de Setmana Santa, hi havia, i hi ha, molta homosexualitat. És un lloc on et pots vestir i expressar de forma diferent, pots vincular la teua sensibilitat estètica i artística en àmbits com dissenyar disfresses, muntar decorats, ballar, fer teatre… A més eren persones prou respectades, però com socialment no estava ben vist hi havia un pacte de silenci. Ara a mi ja no em calen eixos espais, ja es viuen les coses d’altra manera.

138

Esta resposta coincidix molt amb la teoría de Gil-Manuel que diu que les falles han desenvolupat una espècie de subcultura folklórica-fallera amb gran presència d’homes homosexuals: ‘Hi ha dos icones que podrien d’alguna manera simbolitzar eixa subcultura fallera gai (…). Ens referim, d’una banda, a la Mare de Déu dels Desemparats, que sintetitza una veneració per un element femení ideal i superior, ornamentat de tota una iconografia de mantells, flors, corones, joies i brocats (…), i d’altra la figura de la Fallera Major, especialment la de València, (…) que mobilitza tota una sèrie de festivals, actes i sectors (perruqueria, orfebreria, indumentarisme) que destil·len un glamour cassolà molt volgut en eixos sectors gais fallers’.

Com veuen una lluita històricament inexistent, silenciada o reprimida.

Ara cada vedaga el col·lectiu LGTBIQ+ ocupa més llocs i és més visible, i també en les falles esperem que ho facen sense pors però sobretot sense complexos.

Bibliografia: Hernández, Gil-Manuel (2009). ‘Les falles i l’homosexualitat’. Article del ‘Bloc Faller’ http://blocfaller.blogspot.com/2009/08/les-falles-i-lhomosexualitat.html Julían Puche: legado de grandes fallas (https://ferlama.wordpress.com) Lagarda, Alejandro, ‘Besades de color violeta’ (article)

139

Escena falla Na Jordana 2015: ‘Altres formes de vida, altres de formes de ser’, Carles Corredera

140

Guillem Montoro, regidor de Paiporta i home trans Verónica March

‘Si vore a una parella homosexual de la mà encara sorprén o és motiu de conflicte, reflectir esta diversitat sexual en un món tan tradional com són les falles és un fet encara molt llunyà, falta molt per avançar’.

Guillem Montoro és regidor de l’Ajuntament de Paiporta. Fa uns anys va aparéixer en nombrosos mitjans de comunicació per ser el primer home transexual que ocupava un càrrec en la política espanyola, la qual cosa ens demostra que encara estem lluny de normalitzar la realitat transexual. Hem volgut quedar amb ell per parlar de com ha sigut el seu trànsit i sobretot de com veu la diversitat sexual en l’àmbit faller.

A Guillem li agraden les falles, no les ha viscut molt des de dins, ja que sols fou faller de menut i poc de temps, però és cert que vivia molt a prop del casal faller de Mestre Serrano i part de la seua família hi formava part, a més ha sigut membre de la Banda Primitiva de Paiporta i això li va permetre tocar en més d’un acte faller.

Com veus la diversitat de gènere en les escenes de les falles?

La invisibilitat és total i evident, les escenes sobre este tema són ínfimes, i quan apareix un ninot trans és en la majoria de casos per estigmatizarlo, una dona amb penis, per exemple, és motiu de mofa o d’un comentari negatiu. Moltes vegades ens sorprenem de vore parelles d’homes o dones en una falla quan és una cosa que forma part de la societat i per tant han d’estar presents, en el cinema, en la literatura i com no, en les falles. En els últims dos anys és cert que ho veiem amb més quotiniatitat però encara lluny de la normalització.

Guillem pensa que les falles encara han d’avançar moltíssim en este tema, sobretot perquè ‘són estructures molt tradicionals, de portes cap a fora el món faller es veu com conservador i masclista, pel concepte o la visió que encara es dóna de les dones’, ens diu.

141

El que està més asumit és l’homosexualitat masculina, no? els gays…

Clar, perquè és una representació de la realitat masclista. Quan penses en una persona homosexual penses en un home. La televisió ho ha representat així i per tant és més acceptable vore a dos homes de la mà que a dos dones, com també és més acceptable una parella de lesbianes que una dona transexual que està trencant els motles de la normativitat de gènere, de la seua bellesa o manera de vestir, i això és reflectix en les falles i en qualsevol àmbit. També és cert que en el cas de les lesbianes la seua relació íntima s’ha pugut amagar més fàcilment amb una relació d’amistat, i això també les ha fet més invisibles.

I què opines de la sobreexposició d’estos temes per una qüestió de marketing? És un arma de doble fulla, està superbé que es visibilitze però tampoc pots posar una figura i que siga un subjecte passiu, és a dir, no s’han de representar estes situacions perquè estiga de moda, o pel premi, o per fer-se la foto. Eixa falla ha de tindre un sentit, la diversitat no s’ha de treballar només amb els ninots, s’ha de treballar internament el en casal, parlant d’inclusió, de protecció… perquè finalment és això el que consciència.

Què tipus d’escena t’agradaria trobar en una falla per representar al col·lectiu LGTBI? Reflectir escenes amb les que puguérem empatitzar i que permeteren a la societat reflexionar sobre les trabes que ens toca viure, escenes que puguen canviar la concepció que tenen moltes persones sobre nosaltres.

Imagine una escena sobre els problemes que troba una parella de lesbianes per poder adoptar un menor, o jo que com a persona trans he d’estar dos anys en tractament hormonal per poder accedir a un canvi registral. La societat ens ho posa molt més difícil del que ja és i això s’ha de mostrar, perquè sinó es dóna una imatge molt frívola del col·lectiu.

142

Coneixes alguna persona transexual que haja viscut el seu procés de canvi dins d’una falla?

Sí, conec a un xic trans d’ací de Paiporta que ha sigut faller tota la vida i ha hagut de transcicionar també dins de la comissió. I això és molt revelador perquè implica canviar d’indumentària, desfilar i participar en els actes amb un rol distint, relacionar-te de manera diferent amb persones que tota la vida t’han tractat de la mateixa manera… Però pel que sé de la seua història la falla va ser un nucli molt acollidor, òbviament sempre te trobes amb gent que no, però això ja no és una qüestió de la falla sinó de l’educació de cada persona.

Més enllà dels ninots, què pot fer una falla per lluitar contra la LCGBIfòbia?

Crec que és super-important que els adults projecten en els més menuts què i com volen que siguen les falles. Les comissions són cercles de socialització i tenen un eix educatiu, si creem de les falles un espai acollidor i on poder expressar-se amb normalitat independentment de la identitat de gènere seria un punt important. També hem de fer una mirada crítica a les cançons i càntics que llancem, em referisc al famós ‘maricón el que no bote’, sobretot per no perpetuar un estigma sense saber ben be per què. I en la mateixa línia està el tema del llenguatge, hi ha expressions tan interioritzades que les diguem sense la intenció de fer mal, però hem de pensar abans quina connotació tenen i si li pot ferir a alguna persona.

La conversa amb Guillem ens donà per a molt, parlem de com de difícil pot ser per a una persona major entendre tota esta diversitat però també de com pot canviar la seua visió quan té a prop una persona trans i coneix tot el que ha de patir. A hores d’ara el major problema que pot tindre un homosexual és l’adopció de menors, però per a un transexual tot és molt més complicat, ‘fins fa un any a mi en el metge em cridaven pel nom del meu DNI tot i tindre este aspecte, o si vas a una entrevista de treball i dius que eres trans el més habitual és que ja no et tornen a cridar, que es pensé que lo nostre és una malaltia. Per poder canviarte el DNI has d’estar ja dos anys en tractament hormonal i una vegada ho sol·licites al registre pot tardar prou, durant eixos dos o tres anys reservar un vol o un hotel era tota una complicació, ja que el meu nom legal no corresponia amb la meua imatge’, ens relata Guillem.

En l’actualitat Guillem Montoro treballa en el servei ‘Orienta’ de la Generalitat Valenciana, on assessora a persones LGTBI i als seus familiars a passar per tots estos processos. Guillem és un exemple més de lluita. Li agraïm el seu temps amb nosaltres i esperem que les seues paraules ens facen reflexionar i ens ajude a millorar la imatge que projecta als demés la nostra festa.

143

L’altruisme, una batalla per tots José Manuel Císcar

Potser moltes voltes hem escoltat la paraula altruisme, però entenem realment quin és el seu significat? Una definició d’aquest terme seria “la preocupació pels altres que porta a comportar-se procurant el bé dels demés, i per tant, oposant-se a l’egoisme” L’altruisme “no cerca el mateix benefici i es basa en l’empatia: en veure les necesitats alienes, sorgeix un sentiment positiu que porta a intentar satisfer-les a canvi de no res” En la societat de la informació en què vivim, amb els mitjans tecnològics i les xarxes socials al nostre abast, ens adonem quasi a l’instant de qualsevol situació dramàtica que es produeix en qualsevol part del món.

Quantes voltes, per exemple, veient la televisió, hem vist imatges que ens han commocionat: fenòmens naturals que han arrasat tot el que s’han trobat, fam, conflictes bèl·lics... Estic segur que en algun moment ens han fet pensar... jo podria ajudar d’alguna forma?

De vegades, si es tracta de llocs allunyants on vivim, podem pensar que és aliè a nosaltres i que no ens afecta. Però eixe sentiment, podríem dir de distanciament, canvia radicalment si ens assabentem que ha succeït a prop nostre. És ahi quan segurament ens parem a valorar que vivim molt bé: està clar que en el dia a dia tenim els nostres maldecaps, però que en la majoria de casos són ximpleries al costat del que realment sofrix, més gent de la que ens pensem, al nostre voltant.

Ens hem parat a pensar alguna volta en les necessitats que existeixen a la nostra població? En dates assenyalades de l’any són freqüents, per exemple, les campanyes de recollida d’aliments. Però a Paiporta hi ha moltes més necessitats.

I entre els més de 25.000 habitants hi ha gent que dedica gran part del seu temps a ajudar als demés, a intentar donar resposta a eixes necessitats, a canvi únicament, de vore la felicitat en el rostre de l’altre.

Que millor, que mitjançant un llibret de falla, donar a conèixer l’acció d’associacions del nostre poble?, que en el seu dia a dia lliuren una autèntica batalla, precisament, per millorar la vida dels demés.

144

CREU ROJA ESPANYOLA Darrere de l’Ajuntament, al carrer José Iturbi, tenim una cita amb Fran, técnic de voluntariat, participació i joventut, i amb Blay, director técnic de l’assemblea comarcal de Creu Roja en l’horta sud.

Creu Roja Espanyola (CRE) és una institució humanitària de caràcter voluntari, reconeguda com única entitat auxiliadora del poder públic, amb més de 150 anys d’història.

L’assemblea comarcal va iniciar la seua activitat l’any 1970. Actualment consta d’uns 215 voluntaris i de 1898 socis, tenint la seua seu precisament a Paiporta. Els plans d’actuació, mitjançant projectes, són molt diversos, podent classificar-se genèricament en les següents àrees: Medi Ambient, Intervenció Social, Joventut, Ocupació i Salut.

Dels esmentats abans, ens afirmen que ‘el que té major demanda és el d’intervenció social, ja que es pot definir com un projecte transversal que està lligat amb les altres àrees’.

Per entendre-ho, ens expliquen el cas del repartiment d’aliments ‘ens marquem com a objectiu no únicament entregar aliments, sinó ensenyar com, amb eixos aliments es pot fer una dieta equilibrada i saludable. D’aquesta forma el que s’aconsegueix és previndre problemes de salut i per tant s’està treballant en paral·lel’ És en salut on es mostra un major interés per part de les administracions públiques perquè ‘invertint en prevenció d’accidents de tràfic, onades de calor o alimentació entre altres, s’aconseguirà reduir la despesa pública en salut’. Un altre tema de moda és el medi ambient ‘que desperta moltíssim interés entre els més joves’.

El desenvolupament dels projectes necessita evidentment d’unes fonts de financiació, ‘per poder actuar amb certa independència tindríem les aportacions dels socis, a les que s’afegeix l’IRPF, subvenció local a partir de necessitats que es detecten, donacions, festa de la bandereta, loteria de nadal, i una molt destacable com és el sorteig de l’or’.

Una pregunta que ens plantejem és si la seua acció és reconeguda dins la societat: ‘podem dir que dins de Paiporta sí som una associació coneguda, està arraigada més que en altres poblacions de la comarca.

A més treballem en coordinació amb altres entitats locals com són l’Ajuntament i Càritas per tal de establir línies conjuntes’.

Però, i les falles? Col·laborem amb Creu Roja? ‘En l’àmbit local, hi ha poca visibilitat de Creu Roja dins del món faller. En altres poblacions, per exemple, les comissions col·laboren amb taules recaptatòries el dia de la bandereta o amb la venda del sorteig de l’or. Les falles són associacions molt nombroses i per tant tenen més facilitat per captar a gent en aquest tipus d’accions’.

145

Per tant, i vist que es tracta d’una associació amb tants diversos àmbits d’actuació, seria molt interessant establir vincles de col·laboració amb les falles, així mateix ens animen a ‘conéixer els programes de voluntariat i si així ho considerem unir-nos a ells’. Les portes les tenim més que obertes.

146

ALDIS L’associació local de discapacitats ALDIS es va fundar a Paiporta l’any 1991, per tal d’atendre i donar resposta a les necessitats dels discapacitats físics, psíquics o sensorials del nostre municipi.

ALDIS treballa amb l’objectiu de crear un projecte globalitzador en el qual es duguen a terme activitats que permeten al discapacitat desenvolupar-se com a persona, amb les mateixes oportunitats que la resta de la societat.

Tal i com ens conta Yolanda Ortiz, tècnica d’ALDIS, ‘actualment l’associació atén les necessitats d’uns 43 discapacitats físics i psíquics en dos locals, un al carrer Sant Jordi, i l’altre més modern i adapatat al carrer Sant Ramón’.

Els àmbits d’actuació són molt diversos, si bé dins del seu programa d’actuació es poden distingir tres grans blocs: programa de convivència, oci i temps lliure; programa d’intevenció, prevenció i inserció (psicopedagogia i rehabilitació); i el programa FVI (foment a la vida independent). És precisament l’últim programa el més important ‘amb ell es treballa per aconseguir que el discapacitat puga desenvolupar amb la major indepèndencia possible els seus hàbits diaris. Hi ha casos en què els pares, per exemple, cada volta són més majors, o inclús estan malalts, i per tant és necessari reduir la dependència amb ells’.

El treball és molt intens amb els membres de l’associació: ‘pel matí es fa un treball de caràcter més educatiu, amb aquells xavals que no disposen de plaça en un centre, donant resposta a les seues necessitats.

Per la vesprada, es desenvolupen activitats d’oci així com l’atenció psicològica’.

Ara bé, es fan activitats que van més enllà dels centres. Yolanda ens destaca una: ‘el campament d’estiu sense cap dubte és una experiència molt gratificant. Durant una setmana es conviu les 24 hores amb ells, la qual cosa els serveix per créixer i desenvolupar-se. A més són molt agraïts i interioritzen molt el que els ensenyem’.

Desenvolupar aquests projectes necessita de fons: ‘les aportacions dels socis i els beneficis que aconseguim amb altres activitats no són suficients i per això les subvencions municipals i autonòmiques són molt necessàries. El dia a dia es fa molt difícil’.

La integració dins de la societat és fonamental i per això hi ha col·laboració amb altres col·lectius socials, per exemple amb el col·legi Rosa Serrano: ‘d’una banda ens van ajudar amb l’elaboració de la falla i a més ens deixen el seu gimnàs per poder fer ús d’ell i que els nostres xavals es senten en certa forma integrats’.

147

Parlant de les falles, la relació amb el món faller ‘sempre ha sigut molt bona. La cremà de la falla ALDIS és un acte assenyalat dins dels dies de falles. Participem a l’entrega de premis i a més Sergio López porta el banderí de Junta Local Fallera moltíssims anys. Tenim visibilitat dins del món faller’.

Si bé, en altres segments socials, ens remarquen que ‘el nom d’ALDIS és poc més que desconegut i que seria molt bo donar-nos a conéixer’.

ALDIS fa un treball molt necessari amb les persones discapacitades, a voltes poc reconegut, per això aprofitem este línies per a reivindicar un centre de dia, ja que la demanda és cada vegada major i no hi ha places.

148

CÀRITAS SANT JORDI A finals de la dècada dels 90, Don Jose Antonio, retor de la parròquia de la Immaculada, impulsa la creació de la secció de Cáritas parroquial per a l’acció caritativa i social de tot el poble de Paiporta.

Porten més de vint anys treballant de forma voluntària per tal de cobrir les demandes dels més necessitats. Per aixó una vesprada ens acostem perquè MªCarmen Rodríguez, la seua presidenta, ens mostre la tasca que fan.

No som conscients de que és molta la gent que ho passa mal. És fàcil comprovar-ho repassant les xifres d’atenció: ‘s’ha arribat a donar cobertura a més de 170 famílies del poble quan estaven unificades les 3 parròquies. Ara donem cobertura a unes 80 famílies pertanyents a Sant Jordi i a la Inmaculada. I per a poder fer-ho som un grup humà d’uns 25 voluntaris’.

Com funciona Càritas?

La nostra acció la podem dividir en 3 nivells. El primer nivell seria Càritas Acollida, on es fa una entrevista per conèixer la situació personal i familiar de l’usuari, i amb la documentació que s’aporta s’emplenen unes fitxes per identificar les necessitats. Aquestes entrevistes es repeteixen tres voltes a l’any per revisar i actualitzar la situació real de cada família.

Una vegada registrat es classifica en un dels 3 grups de treball en què els dividim, grups que únicament tenen com objectiu repartir l’atenció.

El segon nivell seria Càritas Assistencial, que correspon al repartiment d’aliments segons les necessitats marcades en el primer nivell. A cada família se li entreguen aliments cada 21 dies. La planificació tant d’entrevistes com d’aliments està perfectament marcada en una cartilla pròpia per a cada família. I el tercer nivell correspon a Càritas Rober. La roba que ens fa aplegar la gent la tenim perfectament classificada per poder repartir-la a qui ho necessita. S’aprofita tot i la que no s’utilitza s’envia a Koopera, que ja s’encarrega de reciclar-la o vendre-la en unes tendes de segona mà a preus irrisoris.

Hem conegut el funcionament habitual de Càritas, però durant l’any també es desenvolupen campanyes per atendre necessitats concretes: ‘dos voltes a l’any es fa repartiment de productes de neteja i higiene, i una vegada al mes repartim bolquers i productes d’higiene infantil.

Facilitem també gas butà així com material escolar i sabatilles a l’inici del curs. En Nadal afegim productes típics de les festes al repartirment normal. I com no, portem el patge real, on aconseguim que totes les xiquetes i xiquets puguen tindre un joguet la nit de reis, gràcies a tots els que s’apunten i aporten un joguet. Inclús tenim una bolsa de treball’.

149

És important en aquest punt, conèixer com s’aconsegueixen els aliments i els productes a repartir: ‘la Comunitat Europea fa 3 entregues anuals d’aliments. I una volta al mes acudim al banc d’aliments on ens faciliten el que en el moment tenen disponible. Per això resulten necessaris els donatius de particulars, entitats i confraries paiportines. També rebem alguna ajuda per part de l’Ajuntament i per últim també s’ha fet algun festival benèfic. Amb això es pot adquirir tot el que ens puga fer falta’.

Per tal de millorar l’atenció i donar una millor resposta a qui ho demanda ‘Càritas té contacte permanent amb els treballadors socials de l’ajuntament, així com amb els membres de Creu Roja. Treballem tots colze a colze. La nostra tasca és molt visible dins de la societat, som coneguts i reconeguts, i a més sempre que hem tingut alguna necessitat el poble ha respost de forma magnífica’.

Hem de dir que la nostra comissió ha col·laborat de diverses formes amb Càritas, difonent campanyes com la del patge real (moltes falleres i fallers participen tots els anys), o facilitant el menjar que no s’ha consumit en la falla. Això si ‘la relació amb el món faller en general es podria millorar. Són col·lectius molt nombrosos on es podria difondre encara més la nostra acció i per tant col·laborar de forma més estreta’.

Com és evident, la intenció de Càritas és progressar, millorar l’atenció que dóna i per això ‘seria genial poder disposar, per exemple, d’un pis d’acollida com en altres municipis tenen. També és necessari que la gent jove s’anime a col·laborar. Pensem que quan el banc d’aliments ens fa una entrega podem estar parlant d’uns 9000kg a descarregar i necessitem molta ajuda’.

Una última i interessant reflexió que ens llancen ‘no hem de prejutjar ni mirar mal a les famílies que acudixen. Qui ve a Càritas, en el 99% dels casos, és per verdadera necessitat’.

150

MANOS UNIDAS Manos Unidas és l’associació de l’església catòlica a Espanya per a l’ajuda, promoció i desenvolupament del tercer món. És al mateix temps una organització no governamental per al desenvolupament de voluntaris, catòlica i seglar.

Per a conèixer millor la tasca d’aquesta organització ens posem en contacte amb la secretària de la Junta Local de Paiporta, Pepita Blasco, precisament la iaia de la nostra Fallera Major Infantil Irene.

La missió fonamental de l’organització és ‘lluitar contra la fam, la deficient nutrició, la misèria, la malatia, el subdesenvolupament i la falta d’instrucció, així com treballar per a erradicar les causes estructurals que les produeixen’.

Manos Unidas porta molts anys treballant en la nostra població. En concret, cal situar-se al voltant de l’any 1985 quan ‘a iniciativa de Don Alejo, retor de la parròquia de Sant Ramón, i mitjançant la gestió de Dolores Masià Císcar, va nàixer la Junta Local de Manos Unidas per a la campanya contra la fam’.

Tal i com ens comenta Pepita ‘es vam ajuntar un grup de dones motivades per una finalitat humanitària, treballant en la recollida de fons per així poder ajudar a financiar projectes als països més castigats per la pobresa. Són moltes les persones que han anant passant per la Junta Local, així com moltes les col·laboradores que han prestat la seua ajuda de forma desinteressada’.

151

Eixe treball ha perdurat al llarg dels anys fins aplegar al dia de hui, on ‘un grup important de persones conscienciades en què la pobresa i la fam són contraries a la dignitat humana, i presidides per Trindad Grau, treballem amb la il·lusió i l’esperança d’aportar un xicotet granet d’arena per pal·liar aquesta situació’. És important mostrar les activitats que s’organitzen per tal de recaptar fons, ‘la veritat és que no escatimem ni temps ni esforç per tal d’aconseguir el nostre objectiu. Organitzem sopars, berenars, col·lectes parroquials, rifes, rastrell de llibres o concerts entre altres, destacant per la quantitat de gent que tots els anys participa, també destaquem el sopar de la fam que es fa tots els anys pel mes de febrer. Sense oblidar totes aquelles persones que de forma anònima amb la seua col·laboració i la seua aportació econòmica fan realitat el nostre projecte’.

Mitjançant aquestes línies aprofiten per animar a la gent ‘a participar de les activitats i col·laborar per tal de contribuir a millorar la qualitat de vida en aquells països que més ho necessiten. Sobretot gent jove que s’anime a participar per donar continuïitat al projecte’.

Com a curiositat, assenyalem que Irene, la nostra Fallera Major Infantil, participa en molts dels esdeveniments que organitza Manos Unidas manifestant així el compromís i l’esperit solidari dels més joves.

Amb aquest article hem presentat la tasca que realitzen algunes associacions del nostre poble. Hem deixat per mostrar la que fan altres.

Però el que queda clar és que més a prop del que pensem hi ha gent que patix, i que amb un xicotet gest, podem millorar la qualitat de vida de moltes persones.

Sols ens queda per pensar: done un pas endavant com han fet les persones que hem entrevistat? O me quede com estic? A la vista de tot l’exposat crec que deuríem i ens plenaria molt donar eixe pas.

152

Donar la batalla…

Pilar Gregori

Si ens parem a buscar en un diccionari o enciclopèdia el significat de la paraula ‘batalla’ o, millor encara, si entrem directament en Google ens trobem una infinitat d’accepcions. Si haguera de triar quina d’elles definiria la meua situació seria DONAR LA BATALLA, està diu: escometre (afrontar cara a cara) les dificultats d’un assumpte.

Des de fa 19 anys visc amb una malaltia autoinmune i sistémica que ha anat transformant el meu cos i en conseqüència la meua vida.

Si bé patisc la malaltia en les meues carns al meu voltant familiars i amics lluiten i batallen per mi, pel meu benestar, per la meua felicitat, per fer de la meua vida el més suportable possible, i ací és on entra el meu col·lectiu faller.

Què va aportar la falla a la meua situació? Els primers anys van ser una vàlvula per escapar-me, les limitacions eren moltes però sempre hi havia alguna cosa a fer, la meua tasca sempre ha sigut artística però les meues mans ja no podien treballar fora del meu lloc de confort pel fred, per la pols, per les meues ferides doloroses i així podria continuar enumerant totes i cadascuna de les meues tares.

En la falla sempre vaig trobar qui em tirara una mà, i em deien: ‘tu dirigeix, que jo ja talle, cus, pinte o pegue’. Vaig aprendre a delegar i d’esta forma a poc a poc m’acostumbrí a utilitzar només el meu cap i a no sentir-me malament per això.

Pel que fa a participar en actes fins ara el meu gran repte és vestir-me per a l’ofrena de flors i els passacarrers. L’exaltació és un altre acte en el qual em sent còmoda perquè m’ho posen molt fácil, la qual cosa agraïsc enormement. No em cansaré de dir que mentre em continuen donant suport i facilitats em vestiré de valenciana i eixiré a defilar, en l’ofrena o on es presente, fins que el meu cos aguante. El dia que deixe de fer-ho… aleshores si que caldrà preocupar-se.

153

Viure batallant cada dia Leire Navarro

Les malalties rares (ER) són aquelles que tenen una baixa prevalença en la població. Per ser considerada com a rara, cada malaltia específica només pot afectar un nombre limitat de persones. Concretament, quan afecta a menys de 5 de cada 10.000 habitants.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), hi ha prop de 7.000 malalties rares que afecten el 7% de la població mundial. En total, s’estima que a Espanya hi ha més de 3 milions de persones amb malalties poc freqüents. Entre les quals podríem destacar, per exemple: Síndrome de Prader Willi El síndrome de Prader Willi és una malaltia rara del desenvolupament embrionari. És una malaltia que afecta amb una freqüència d’1 per cada 25.000 nascuts vius. Clínicament es caracteritza per obesitat, hipotonia (to anormalment disminuït del múscul), retràs mental e hipogenitalisme (menor desenvolupament o activitat genital).

La púrpura de Schönlein-Henoch La púrpura de Schönlein-Henoch [PSH] és una malaltia caracteritzada per la inflamació dels capil·lars, és a dir, els xicotets vasos sanguinis.

Generalment afecta als capil·lars de la pell, l’intestí i els ronyons. La sang pot fugir dels vasos sanguinis inflamats de la pell, produint una erupció de color roig fosc o violaci que s’anomena púrpura. Pot passar el mateix en el intestí o en els ronyons, per això es pot eliminar sang en els excrements o en l’orina [hematúria].

Síndrome de Moebius És una malaltia neurològica congènita que es caracteritza pel desenvolupament incomplet de dos nervis cranials, la qual cosa afecta el sistema nerviós i origina paràlisi facial i falta de moviment en els ulls. Els malalts tenen dificultats de parla, encara que, excepte per les dificultats pròpies del síndrome, el desenvolupament intel·lectual no sol quedar afectat. A Espanya naixen cada any 3 o 4 xiquets amb aquest síndrome.

154

En l’actualitat estem més a l’abast de conèixer els diferents tipus de malalties rares, en aquest cas, parlarem més en profunditat de la de Von Hippel-Lindau ja que en Paiporta hi existeix el club d’Atletisme d’aquesta pròpia malaltia.

Com va nàixer el club?

Pel 2011-2012 dos amics aficionats a l’atletisme ens vam ajuntar per formar un club que ens permetera conéixer gent amb qui compartir les nostres mateixes aficions. Com no sabíem què nom posar-li al club i a més volíem tindre una acció que li donara un poc de sentit, s’enrecordàrem d’una amiga que té familiars que pateixen la malaltia de Von Hippel-Lindau. Esta malaltia (EVHL) provoca la formació de tumors en zones del cos que contenen un gran nombre de vasos sanguinis.

Segons els últims estudis mèdics, la incidència de la EVHL és d’1:32.000, és a dir, de cada 32.000 naixements un nadó naix amb aquesta condició.

Les manifestacions més habituals de la EVHL consisteixen en quists i tumors en retina, cervell, medul·la espinal, ronyó, pàncrees i oïda interna.

De quina manera intenteu ajudar a aquesta malaltia?

Al club som al voltant d’unes 100 persones que ens dediquem a fer esport amb solidaritat, amb l’únic objectiu de donar visibilitat a la malaltia. Ens preparem per fer les diferents carreres que tenen lloc en la geografia de la Comunitat Valenciana i fins tot hem recorregut la mitja marató a la ciutat de Madrid. A més, intentem recaptar diners per a col·laborar amb l’Aliança Espanyola de Famílies de Von Hippel-Lindau, que finança diferents projectes d’investigació per a trobar una cura o un tractament que retarde o minimitze les seqüeles e incapacitats d’aquesta malaltia.

Tenim diferents formes de recaptació: la cursa que es celebra a Paiporta, la quota del club, la venda de samarretes o polseres, etc.

Haveu aconseguit alguna cosa després de tots els anys lluitant com a associació?

Hem aconseguit que Ofersalud ens regalara un any de quota. Un dels principals problemes que pateixen els afectats per una malaltia rara és trobar metges especialitzats que coneguen la malaltia i el tractament o seguiment que s’ha de realitzar. I anar pel privat és car, ja que les assegurances mèdiques no cobreixen aquest tipus de malalties i no els accepten.

155

Què és Ofersalud...

Ofersalud és un club de salut. Una via d’accés a la sanitat privada.

Gràcies a la força del col·lectiu negocien amb els centres més prestigiosos tarifes justes molt inferiors a les que cobren per consulta privada. Els socis paguen una quota i es beneficien de les negociacions reduint la seua despesa en salut, i sense renunciar a anar als millors especialistes. Coneixen les necessitats de l’usuari i per això han creat un projecte innovador que troba el punt d’entesa entre la Sanitat Privada i els pacients, descontents amb les llistes d’espera de la Sanitat Pública, amb els preus de la Sanitat Privada, i que no volen o no poden accedir a les Assegurances de Salut. Web d’informació: https://ofersalud.es/ Per això l’acord amb Ofersalud és tan beneficiós per a ells, ja que aquest club de salut no els posa impediments d’entrada i els dóna accés a centres mèdics de referència (com Quirón, Casa La Salut o IMED entre altres) amb importants descomptes en cadascun dels serveis mèdics que ofereix i sense terminis d’espera ni necessitat d’autoritzacions.

En l’actualitat no existeix un tractament curatiu. La mesura que està aconseguint reduir dràsticament les discapacitats múltiples i morts prematures associades a aquesta malaltia és la prevenció secundària, que consisteix a incloure els afectats en un protocol de seguiment multidisciplinari. Així s’aconsegueix un diagnòstic primerenc dels tumors i la seua intervenció precoç i programada. És molt important en aquests malalts el seguiment a través de revisions mèdiques periòdiques per detectar l’evolució de la malaltia al llarg de la vida per intentar evitar possibles complicacions com cegueses, pèrdues d’òrgans, greus discapacitats i fins i tot la mort.

També m’explicaven que el club s’havia convertit en una família.

Acabaren dient-me que realment el club era més que un club.

Després de fer l’entrevista i buscar informació sobre les malalties rares he arribat a la conclusió que hui per hui és molt important que diferents associacions o federacions lluiten per donar visibilitat a malalties que hui en dia són per a molts de nosaltres totalment desconegudes.

156

Batalles ben diferents: horta vs medi ambient Héctor Moreno

A principis del segle XX l’horta que envoltava València i els seus pobles era descrita com un verger de fruites, llegums i hortalisses regades per les aigües cristal·lines del Túria. Esta imatge amb què visqueren els nostres avantpassats res té a vore amb l’actualitat. Aquella horta és pràcticament un record que sols podem trobar als poemes d’autors valencians romàntics que lloaven les virtuts de la seua pàtria. Un clar exemple el podríem trobar en el poema escrit per J.A. Cabestany i titulat “Horta valenciana”. En ell es reflectia la conversa entre Déu i un angelet molt inquiet que li preguntava si ja no existia el paradís. Davant de tal pregunta la resposta fou: ...va agafar amb la seua pròpia ma, l’ampla planícia d’un pla, d’incomparable verdor.

De l’aigua per les riberes, entre horts i arrossars, ho va brodar de “taronjals”, ho va esguitar de palmeres, [...] va posar com a pobladors, de cultivables i enramades, les papallones daurades, i els marrons rossinyols, i, en fi, per a acabar, [...] amb un marc digne d’ell, li va posar per fons el mar.

Mirant al suprem, va dir l’àngel satisfet: De manera senyor que has fet el paradís una altra vegada?

I Déu va contestar rapaç: Només el nom li he canviat, ara es diu València.

157

La lloança a l’horta valenciana i a la regió eren molt comunes en els textos i cançons valencianes dels segles XVIII i XIX, no obstant, no sols els autors valencians es van fixar en la importància de l’horta. Eixe paradís considerat per alguns com “l’horta d’Espanya”, també va ser reflectit per autors de gran renom com el gran Antonio Machado, qui va descriure l’horta de Rocafort durant la Guerra Civil Espanyola (1937): “Això és bonic, molt bonic. És com un paradís. Sobre l’horta flamegen tots els verds, tots els grocs, tots els rojos, l’aigua roja d’eixes venes solca graciosament i proveeix el cos d’esta terra. Quant ha hagut de llaurar l’home per a aconseguir això! Els valencians estan orgullosos de la seua terra que no han d’estripar, sinó acariciar-la amb la cura amb què es besa una xica”.

Encara que literàriament l’horta ha sigut la inspiració de molts autors, els reconeixements han estat en forma de protecció: al 1995, l’Agència Europea de Medi Ambient va publicar l’informe “El Medi Ambient a Europa” (Informe Dobris) amb una revisió posterior: “Dobris + 3”. Allí es van identificar 30 paisatges totalment diferenciats i d’interès a tot el territori europeu. L’horta va ser un d’ells, localitzant-la en tan sols sis xicotetes zones d’Itàlia, Grècia i Espanya. L’horta fou el paisatge més reduït en extensió de tots els reconeguts i va ser definit com el reflex d’una cultura mediterrània mil·lenària. Dos d’eixos sis enclavaments agraris històrics es localitzaren a Espanya, un a València i l’altre a Múrcia.

Un altre reconeixement, molt més recent, ha estat el nomenament al novembre del 2019 de l’Horta de València com a SIPAM (Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial), per part de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura).

Per tant, l’horta valenciana és un entorn i paisatge únic, però, què fem els valencians i valencianes per protegir-lo i posar-lo en valor?

La realitat és que la importància de l’horta per a la ciutat i els pobles de la comarca de l’Horta ha anat decaient amb el desenvolupament industrial.

Podem dir que els nostres avantpassats vivien de la terra, i per tant

158

l’estimaven i la cuidaven (ja que d’ella obtenien els recursos necessaris per a poder viure), però la realitat a l’any 2020 és ben distinta.

Des de finals dels anys 70 del passat segle, molta superfície que abans es dedicava a l’horta s’ha convertit en un entramat de carreteres asfaltades, canals de desguàs, nuclis de població, centres comercials i polígons industrials entre d’altres, que donen lloc al que es coneix com el segellament del sòl, és a dir, tapar la superfície abans dedicada a l’horta i invalidar el seu ús per a la producció d’aliments. Des del 1956 fins al 2012 el creixement del sòl artificial o segellat fou del 206% a l’àrea metropolitana de Valencia amb un ritme de segellat del sòl de 126 ha/any (Valera et al., 2019). És més, en eixos 56 anys es van eliminar unes 5.763 ha de sòl amb elevada capacitat per a l’ús agrícola.

Com pot ser açò? Quins són els principals factors que han donat lloc a l’abandonament de les terres i el seu segellament? Una possible causa ha sigut que el sentiment de pertinença a la terra que tenien els llauradors i llauradores ja s’ha perdut, sent un clar reflex de l’estat en què es troba el sector que més ha cuidat la terra, l’agricultura.

Front a esta situació, al 2018 el govern valencià va publicar la Llei 5/2018 del 6 de març sobre l’Horta de Valéncia. El seu objectiu era “preservar, recuperar i dinamitzar l’horta com a espai amb reconeguts valors agraris, ambientals, paisatgístics, arquitectònics, històrics, culturals i antropològics que són determinants per al progrés econòmic, la qualitat de vida de la ciutadania i la gestió sostenible de l’àrea metropolitana de Valéncia, promovent la rendibilitat i viabilitat econòmica de l’activitat agrària”.

L’àmbit d’aplicació d’esta llei comprenia la zona dels regadius històrics de les sèquies del Tribunal de les Aigües de Valéncia; la Reial Sèquia de Montcada; el canal del Túria; els Francs, Marjals i Extremals, i les hortes de les poblacions de Picanya, Paiporta, Torrent i Catarroja. Per tant, el nostre poble està inclòs en esta nova figura de protecció que vol salvar eixa horta que durant les últimes dècades s’ha vist amenaçada per l’especulació del sòl i pel desenvolupament d’activitats terciàries.

L’horta de Paiporta, una situació alarmant Som els paiportins i paiportines diferents a la resta d’habitants dels pobles del voltant o la ciutat de Valéncia? Hem tingut més cura amb l’horta que els nostres avantpassats? La trista realitat és que no.

El nostre poble té una superfície total de 391,59 ha, de les quals al 2018, tan sols el 36,25% es dedicà a l’agricultura (segons les dades de l’Observatori de l’Horta a la web de l’Ajuntament). Si ens fixem i comparem esta dada amb les dades del SIGA (Sistema d’Informació Geogràfica de dades agràries del Ministeri d’Agricultura), en els últims 20 anys s’han segellat unes 51,23 ha de superfície agrícola, més o menys el que correspon aproximadament a uns 72 camps de futbol.

159

Evolució del segellament del sòl a Paiporta

Fent un estudi del terme municipal des que hi ha cartografia oficial, es pot vore com fins al 1956, la superfície agrícola del terme era predominant front a un 5-7 % de superfície construïda o segellada. Eixa dada ens demostra el caràcter agrícola del municipi, que també queda reflectit en les notícies de premsa que destaquen aspectes agraris com la inauguració de la sèquia de Faitanar al 1849, l’aparició del poll roig als cítrics al 1905 o la vaga de llauradors al 1915. No obstant, la importància de la terra per al poble era tanta que al periòdic “Las Provincias” del 2 de setembre de 1912 es parlava amb preocupació de l’estat de l’horta Paiportina: “ens vam abstraure en l’examen dels horts de Patraix, Paiporta i Picanya, i vam vore, amb vertader dolor, que les fecundes entranyes d’aquelles hortes fèrtils només donaven mostres de mústics camps de dacsa, ressecs camps de taronja i molts altres camps, que mostraven la sequera de l’actual any agrícola en mostrar els restolls de la dacsa; la falta d’aigua no ha permès a aquells llauradors criar les collites d’estiu. Urgeix posar remei a estos desastres, que amb tanta freqüència es repeteixen; i si el Túria no porta cabal suficient per a atendre la zona regable, que s’afanyen les obres dels embassaments”.

Paiporta patix un gran canvi a nivell agrícola amb el desenvolupament del regadiu en els anys 20-40 del segle passat amb la construcció d’embassaments i pous (com es descriu a l’article “Aigua de reg i aigua potable a Paiporta” en el nostre llibret de 2018). L’agricultura es va desenvolupar i començà a ser més rendible, donant lloc al desenvolupament del municipi i la conseqüent introducció dels sector de servei i indústria.

Precisament l’aparició d’estos sectors al poble va provocar que a partir dels anys 70-90 l’agricultura anara perdent rellevància dins del municipi.

160

Al 1998 aproximadament el 45% de la superfície del terme es trobava ja construïda, arribant en els últims 5 anys fins al 60-69%. Actualment el nostre municipi té més àrea segellada artificialment que camps, on el sòl s’utilitza per a suportar la vegetació o cultius i absorbir l’aigua de la pluja.

L‘horta de Paiporta es concentra principalment a les partides del Pla de Sant Joaquim (60,57 ha), Cotelles (28,97 ha), El nové (17,47 ha) i el Racó (17,61 ha). Les partides de la Pasqualeta i L’Alqueria de la Mina presenten una superfície agrícola inferior a 17 ha. No obstant això, encara que la superfície agrícola al poble ha estat reduïda més d’un 60% entre els anys 1938 i l’actualitat, el pitjor és que ara mateixa més del 30% dels terrenys agrícoles es troben abandonats, donant lloc a un horta xicoteta i mal conservada. Estes dades, són un clar exemple de que els habitants de Paiporta han donat l’esquena al seu més valuós paisatge: l’horta.

L’horta vs medi ambient: l’impacte mediàtic Tot el món és conscient de la problemàtica dels plàstics al mar, de l‘escalfament global, de la desforestació de l’Amazones, o dels devastadors incendis entre d’altres. Tots ells són aspectes que apareixen de forma habitual als noticiaris de les televisions i a més es comenten en programes o podem llegir a la premsa sense cap problema.

La ciutadania és conscient de les mesures que hem de prendre per a reduir els problemes medi ambientals, començant per la llei de les tres erres: reduir, reciclar i reutilitzar. L’objectiu: millorar la situació ambiental del nostre planeta. A més, en els últims anys campanyes o accions com les desenvolupades per Greta Thunberg amb els “Friday for future” han despertat la llum d’alarma a molta gent que veu la necessitat de canviar hàbits o el planeta s’anirà degradant poc a poc. Estes situacions i la repercussió mediàtica han produït que la societat desconega la destrucció i abandonament de l’horta. En general, seríem capaços de traure el fem reciclat, però no seríem capaços d’anar a denunciar el segellament de l’horta (sent un aspecte molt més proper, tradicional i arrelat a la nostra cultura).

Un clar exemple és el que va ocórrer al setembre de 2019, quan l’ampliació de la V-21 al nord de la ciutat de València va provocar la destrucció de l’horta i l’enderrocament del Forn de la Barraca, una alqueria entre Alboraia i València. Un dels titulars del periòdic “Las Provincias” del 27 de setembre deia: “Molt d’activista però pocs llauradors”, i clar, reflexava que la destrucció de l’horta per l’ampliació de la V-21 era ja una cosa que ni els llauradors (aquells que viuen de la pròpia terra), estaven defenent. Este fet, com molts altres que es desenvolupen al nostre voltant, són els que fan que l’horta siga cada volta més un vestigi romàntic d’allò que va ser i pel que van lluitar els nostres avantpassats.

161

Estat actual de l’horta de Paiporta (desembre, 2019)

És el medi ambient més important que la cura de l’horta?, Som conscients d’esta destrucció? L’horta s’ha de posar en valor perquè és la base de l’alimentació, una alimentació amb productes de major qualitat i menys contaminants al ser de proximitat. Prompte, si no valorem més l’horta (al nivell del medi ambient per lo menys), eixes frases de l’estil: “que bona està esta tomata, esta si que és valenciana” o “quin gust té este meló, i quina dolçor”, passaran, malauradament, a ser un vestigi oral de les frases fetes de la nostra cultura. La conclusió: no hi haurà sòl suficient per a cultivar les fruites i hortalisses que tant han caracteritzat l’horta valenciana.

Bibliografia: Cartografía: IGN – Institut Geogràfic Nacional Hemeroteca: Las provincias, Levante-emv.

Observatori de l’horta: www.paiporta.es SIGA (Sistema de Informació Geogràfica de dades agràries): https://sig.mapama.gob.es Valera Lozano A.; Añó Vidal C.; Sánchez Díaz J. (2019). Urban growth (1956-2012) and soil sealing in the metropolitan area of Valencia (Eastern Spain) Spanish Journal of Soil Science Sunday, Vol 9 (2): 88-104 Valle Ortí, Vidal. 1996. Los poetas cantan a Valencia

162

El plàstic, l’enemic del medi Javier Belda

Només és necessari fer una ullada al nostre voltant, per a adonar-nos de la importància dels plàstics en la nostra vida. El plàstic es va inventar a finals del segle XIX, però no és fins a mitjan del segle XX quan es va començar a produir a gran escala. Gràcies a això, “solament” hem de lluitar amb 8.300 milions de tones d’aquest material.

Començarem per definir d’on vénen i que són: Si fem ús de la wikipèdia, es denomina plàstic al material constituït per una varietat de compostos orgànics, sintètics o semisintètics, que poden ser mal·leables i per tant modelats en objectes sòlids de diverses formes.

Precisament el seu nom deriva de la plasticitat, propietat dels materials que es refereix a la capacitat de deformar-se sense arribar a trencar-se.

Els més habituals són els sintetitzats a partir de petroquímics, ja que són de fàcil fabricació i costos baixos. I els usos molt variats i per a moltes aplicacions. Ho podem comprovar a la següent classificació segons tipus:

163

DENOMINACIÓ

USOS I EXEMPLES

Polietilé (PE)

Tuberies, recipients, bosses, cables

Polipropilé (PP)

Aliments i aplicacions mèdiques o farmacèutiques

Poliestiré (PS)

Carcasses de televisors, impressores, interiors de frigorífics, joguets, safates de carn de supermercats, etc.

Policlorur de vinil (PVC)

Rígids: envasos, finestres, canonades… en definitiva com a substitutiu del ferro Flexibles: cables, joguets, calçats, paviment

Tereftalato de polietilé (PET)

Botelles d’aigua mineral, refrescs carbonatats, cervesa

Poliuretà (PU)

Matalassos, coixins, seients, espumes protectores, aïllants tèrmics …

El que queda clar és que els plàstics, estan presents en molts àmbits de la nostra vida, amb la gran quantitat de deixalles que això suposa. Deixalles que la natura no pot assimilar de nou i que per tant, han provocat els nivells de contaminació actuals. Per fer-nos una idea, a l’any 2015, s’havien generat al voltant de 6.300 milions de tones de residus, de les que el 79% s’acumula en abocadors o al propi entorn natural.

RECICLAT INCINERAT LLANÇAT A ABOCADORS

164

Tot això té una terrible conseqüència: molts dels residus plàstics acabaran en els oceans per l’acció de fenòmens naturals com el vent o les tempestes, que els arrossegaran pels rius, o el que és més greu, per la pròpia acció humana. Un exemple clar, la nit de Sant Joan: La nit de Sant Joan acaba un any més entre tones de fem “... tan sols a Barcelona vint tones de fem han sigut recollides esta matinada …

En tota la geografia (València, Alacant, Màlaga i altres) el fem és un any més l’autèntic protagonista de la nit” www.nationalgeographic.es

Els residus plàstics envaeixen els oceans amb un efecte mortal per a millions d’animals marins a l’any. I no estem exagerant, ja que hi ha constància que afecta a prop de 700 espècies, algunes d’elles en perill d’extinció.

Per desgràcia, és habitual ja vore animals ofegats pels plàstics que unixenels packs de les llandes de beguda, cigonyes atrapades en bosses o dofins que moren en quedar la seua boca atrapada en plàstics.

Més greu encara és que inclús hi ha animals, com les anxoves, que ingerixen el plàstic pensant que és menjar, o ocells que alimenten els seus pollets amb estos residus. En definitiva, es tracta d’una falsa alimentació que implicarà desnutrició en estos animals.

I el que no s’hem parat a pensar, que nosaltres mateixa acabarem consumint microplàstics: estudis com el del Fons Mundial per a la natura (WWF) conclouen que cada setmana mengem microplàstics equivalents a una tarjeta bancària. Realment som conscients? Pense que no.

Dos dades més d’efectes palpables i que haurien de fer-nos reflexionar: 1. Cada volta són més habituals les conegudes ‘illes de plàstic’ als oceans. A l’oceà Pacífic trobem una que ocupa la superficie equivalent a Alemanya, França i Espanya juntes. Ni més ni menys que 80.000 tones de peces de plàstic que van en augment baix el nom de GPGP (Great Pacific Garbage Patch). Estudis realitzats conclouen que s’està conformant un seté continent format per deixallesplàstiques.

165

2. Els rius, que precisament arrosseguen els residus, tenen un nivell de concentració de plàstic cada volta més alt. I el més preocupant, la xifra més alta la trobem al continent asiàtic, on estan els països més poblats de tot el planeta.

Tot l’exposat hauria de despertar, si no ho ha fet ja, una preocupació considerable entre tots nosaltres i fer-nos adoptar una sèrie de mesures i iniciatives per a pal·liar els seus efectes.

Cada volta són més les campanyes de concienciació al respecte, com per exemple, la campanya ‘Planeta o plàstic’ de National Geographic (www. nationalgeographic.es/planeta-o-plastico). És molt recomanable visitar la web, on podem conscienciar-nos de que cada acte, per xicotet que siga, compta i ajuda a reduir l’expansió de la ‘basuralesa’ al nostre planeta.

Està al nostre abast separar els residus a casa i utilizar els diferents contenidors per a l’ús per al qual estan dissenyats (deixalles, orgànics, vidre, plàstic i paper) 1: Deixalles en general 2: Organics 3: Vidre

contenidor taronja

contenidor verd

4: Plastic i llandes 5: Paper

contenidor gris

contenidor groc

contenidor blau

6: Hospitalaris infecciosos

contenidor roig

166

I les falles, com a col·lectius molt importants dins la societat valenciana, no han d’estar al marge del problema i han de canviar els seu hàbits per evitar un consum desmesurat de plàstic.

La nostra comissió no ha estat aliena al problema i a les falles de 2019, per primera volta, es repartiren entre els fallers gots reutilitzables. Això va tindre un doble efecte: Per una banda, es va passar de comprar uns 6000 gots de plàstic d’un sol ús, a gastar únicament poc més d’un miler. A més, molts fallers l’han guardat i l’han portat per a festes d’aquest exercici. I d’altra banda, es va erradicar la imatge d’una plaça plena de plàstic en acabar el ball. Pràcticament no hi havia cap got per arreplegar.

Una iniciativa exitosa que a banda de l’efecte global, de segur haurà fet canviar hàbits a molts fallers en la seua vida privada.

Però a banda de nosaltres, els consumidors, també els fabricants i les administracions públiques tenen un paper important i han de prendre mesures al respecte. Mesures com el retorn d’envasos, potenciat a països com Holanda o Alemanya, o la directiva europea al voltant de les bosses de plàstic son alguns exemples que han tingut efectes positius.

Espanya no ha d’estar al marge d’aquestes mesures, i organitzacions ecologistes com Greenpeace cada volta exigeixen més al govern que pose l’accent en potenciar sistemes de retorn d’envasos, compliment exhaustiu de la directiva de bosses de plàstic i potenciar l’ús de materials amb menor impacte ambiental.

En aquest sentit, i en relació al món faller, cal destacar una iniciativa coneguda com ‘La Reciclà’: l’Ajuntament de València, la Generalitat, Junta Central Fallera i Ecovidre van crear aquesta campanya per a fomentar el reciclatge de vidre entre les comissions, mitjançant una mena de competició entre elles (www.larecicla.com). El resultat: més de 320 comissions inscrites i més de 100 tones de vidre reciclat. Estaria bé que la nostra administració local també desenvolupara alguna iniciativa similar entre les comissions falleres del nostre municipi.

La ciència tampoc està al marge i mitjançant diversos estudis vol aportar sol·lucions al problema. Inclús l’any 2016 es va descobrir una enzima capaç de degradar el plàstic.

167

Després de tot el que s’ha exposat, quina conclusió podem traure?

Evidentment, està en la consciència de cadascú les actuacions a realitzar.

Moltes voltes inclús poden anar renyides, per exemple, en aspectes com la comoditat (evitar utensilis d’un sol ús, botelles de plàstic etc …) sense importar l’impacte que pot tindre. Amb açò no vull canviar el món però si que ens parem a reflexionar i que tingam clar que qualsevol acció, per xicoteta que semble, pot tindre un gran efecte.

El món, en definitiva la casa en què vivim, és l’única que tenim, no hi ha possibilitat de ‘mudar-se’ i per tant, quan més bruta estiga més ho notarem a nivell de salut i de benestar, tant nosaltres com els nostres fills.

De segur que recordem pel·lícules de ciència-ficció on veiem una terra apocalíptica sense recursos naturals, amb tot destruït. Impossible? Tal volta molt més a prop del que podem pensar. Moltes persones, com Félix Rodriguez de la Fuente, ens han anat advertint de la ‘societat del fem’ en la que s’hem anat convertint.

Aquesta batalla, la del plàstic, és de cadascú de nosaltres i cal guanyar-la. El primer pas sense dubte ha de ser adonar-nos que no tot ens pertany, que la natura té data de caducitat i en funció de com actuem i de com la tractem tindrem una millor qualitat de vida.

I eixa sera l’herència que deixarem als nostres successors. Decidits a plantar batalla?

Gots reutilitzables, falles 2019

Batalla d’anuncis

La Associació Cultural Falla Plaça de Cervantes, agraïx la col·laboració desinteressada de tots els que han fet possible la realització dels nostres llibrets.

169

Vinils decoratius i personalitzats, ideals per a la decoraciĂł de la llar, habitacions infantils, negocis, stands de fira i altres estades.

Vinils i adhesius d’alta qualitat.

www.imprentaitres.com

170

171

SIERRA DE PADELMA, S. L. Exposición: Maestro Serrano, 7 Bajo dcha.

46200 PAIPORTA (Valencia)

NUEVAS INSTALACIONES Fábrica: Camí vell de l’azagador nº 39 Pol. Ind. de Massanassa 46470 MASSANASSA (Valencia)

Telf. 96 150 89 38 - Fax. 96 150 71 89 - Apdo. Correos 131 (Paiporta) pedidos@sierradepadelma.com www.sierradepadelma.com

172

ConstruCCión Completa

reformas integrales rehabilitaCiones y faChadas

mantenimiento integral limpiezas Comunidades

instalaCiones Cerrajería

serviCios 24 horas

Calle Tapissers 19. Polígono Industrial la Mina. Paiporta (Valencia) Contáctanos:

96.133.14.98 tevalcosl@gmail.com

Visítanos: www.tevalco.com info@tevalco.com

173

Plaça del Ajuntament, 21 - 2 planta València

174

MACRI 07 OBRAS Y ESTRUCTURAS, S.L.

Ctra. Benetúser nº 11 pta 1 46200 Paiporta (Valencia) Tel: 96 108 43 98 Pagina Web: www.macri07.net

Empresa especializada en la estructura, albañilería y acabados.

Experiencia larga en trabajos de Obra civil.

Mas de 10 años en el sector Trabajos para casas y chalets particulares.

175

176

Carrer Ausiàs March, 13 (Front a Correus) 46200 Paiporta

Elena

Artesanía Valenciana

ALQUILER I CONFECCIÓ D’INDUMENTÀRIA VALENCIANA www.indumentariavalencianaelena.es e-mail: info@ indumentariavalencianaelena.es Santa Ana, 14 - 46200 PAIPORTA (València) Telèfon: 96 397 31 67

177

C/ PRIMERO DE MAYO, 6. PAIPORTA. C/ PRIMER DE MAIG, 6. PAIPORTA. Tel. 96 397 20 40 - 682 633 498

INSTALACIONS BORPA LLANTERNERIA - GAS CALEFACCIÓ - TÈRMICA C/. Albufera, 6 B - Tel./Fax 96 195 00 66 - 46200 PAIPORTA (Valencia) www.instalacionesborpa.es mail: info@ instalacionesborpa.es garcia@instalacionesborpa.es

178

179

In fo rmaciĂł n y reservas Tel:

9 6 3 7 8 49 69

www.transitbus.es Fax: 96 358 71 70 ¡ presupuestos@transitbus.es

180

181

&

ESTILISTES

Lepanto, 8 46200 PAIPORTA Tel. 96 397 96 39

182

183

Visita la nostra Gastrotasca Menjars Parrilla Arrossos Celebracions Grups

Reserves 96 147 64 61 · 610 43 7 3 71 Carrer Gabriel Miró, 7 - Paiporta

C/SantRoc79BaixC.P.46460Silla,ValènciaT.961158278www.miguelangelandreu.com

184

pepa@perisvazquez.com vazquez@perisvazquez.com www.perisvazquez.com

185

DISSENY FLORAL DECORACIÓ

Antonio Machado, 3 - 46200 Paiporta València - 96 397 10 45 artefloral@pilartarazona.com www.pilartarazona.com

186

187

188

Vanesa Aranda Martínez 647591810 charcuteriaysalazones@gmail.com

PERRUQUERIA D’AUTOR Carrer Cardenal Benlloch, 34, 46200 Paiporta, València

961 09 87 52

189

GRUPO

Arrocería Alquería Beniparrell Ctra. Real de Madrid, 60 - Beniparrell, Valencia

961 21 06 11

Tapería Hernán Cortés Carrer de Hernán Cortés, 20, Valencia

963 10 69 98

Tapería Cortes Valencianas Av. de les Corts Valencianes, 26, Valencia

963 47 18 15

Arrocería Masía de las Estrellas Camino de Paiporta Santa Ana s/n, Catarroja

960 44 22 00

190

C/. Constituciรณn, 4 bajo izq.

46200 PAIPORTA (Valencia)

191

www.sucotex.com

192

193

cortines • mobles • paper pintat • llar • matalafs • tendalls

C/. Francisco Almela, 3 Telèfon 96 397 39 60 46200 PAIPORTA

194

ESPECIALIDAD EN carnes a la brasa, chuletas de cabrito a la brasa y conejo HAGA SU RESERVA AL

963 972 972

Y DISFRUTE DE LA MEJOR COCINA A LA BRASA Calle Juan de Austria, 2 46200 PAIPORTA (Valencia)

195

FRUITES I VERDURES SELECTES

C’AL MATALAFER SERVEIILAI DOMIC

FRUITES SERRADOR S.L.

Plaça de Cervantes, 7 – Telèfon 717 19 24 47 46200 PAIPORTA PICANYA i TORRENT

196

PATATAS

ROSELLÓ mercavalencia Pto. 17 Tel./Fax 96 367 10 67 mercovasa Pto. 43 - A Mòbil 629 11 54 82 Magatzem central:

C/. Sèquia de Faitanar, 18 Pol. Ind. La Pascualeta · 46200 PAIPORTA (València) Tel. 649 43 80 65 (Rafa)

197

198

199

Gabinet d'Estètica

DEPILACIÓ-DEPILACIÓ ELÈCTRICANETEJA DE CUTIS TRACTAMENTS FACIALS (arrugues, flaccicitat...)

MAQUILLATGE - MASSATGE - MANICURA PEDICURA - CRIOTERÀPIA - UNGLES DE PORCELLANA OBERT AL MIGDIA C./ Ramón i Cajal, 24b - 687 97 37 19 46200 PAIPORTA (VALÈNCIA)

T ENT LM MA A T FOR O T RE

PEIX, MARISC i CONGELATS

Pescateria “El Seba” MERCAT MUNICIPAL PAIPORTA CASETA Nº 1 SERVICI A DOMICILI (Comandes) Mòbil: 625 580 237 46200 PAIPORTA (València)

200

201

Metge Peset, 15 - Tel. 96 397 29 42 - 46200 PAIPORTA (Valencia) e-mail: paiportaenglish@gmail.com

202

VENDA I LLOGUER D’IMMOBLES Avinguda Jaume I, 3 baix 46192 Montserrat (València) T. 96 298 81 81

dekko keramica REVESTIMENTS PAVIMENTS CERÀMICS I GRES

203

204

Tel. 622 864 795

205

jogueteria · llibreria · papereria Primer de Maig, 23 - Tel. 96 397 23 89 46200 PAIPORTA

206

ACEITUNAS

BENLLOCH S.L. Martí l’Humà, 16 - baix Pol. Ind. Masía de l’Espí - R.S.I.: 21.20987/V QUART DE POBLET (València) Tel.: 96 152 02 41 - 666 35 60 90 aceitunasbenlloch@gmail.com

PIZZERÍA CAPRI PIZZAS PARA LLEVAR Y POR ENCARGO

LUNES CERRADO

HORNO A LEÑA TEL.: 96 397 30 46

DIAS LABORABLES DE 18:00 a 23:00 H. VÍSPERAS DE FESTIVOS Y FESTIVOS DE 18:00 a 24:00 H.

C/. San Antonio, 2 (Junto Plaza Xúquer) 46200 PAIPORTA (Valencia)

207

ALDIESPORT FÀBRICA TROFEUS ESPORTIUS

www.aldiesport.com

TROFEUS • PERGAMINS • BANDES FALLERES INSÍGNIES • ESTENDARDS Mestre Sanchis Almiñano, 8 baix - 46900 TORRENT (València) - Tel./Fax 96 155 65 11

XURRERIA TIU A D’ES

SS TERRA

En l’hivern terrassa coberta Esmorzars populars · Tapes variades Rostits per encàrrec Xocolates · Bunyols en falles Plaça Cervantes, 17 · 46200 PAIPORTA (València) Tel: 96 397 10 00 · Mòbil: 699 941 022

208

FORN I PASTISSERIA

HNOS. PÉREZ ROMEU

GRAN

PASTISSERIA

ASSORTIT EN

I BOIERIA

FORN C/. SAN RAMÓN, 6 TEL.: 96 397 39 65 46200 PAIPORTA (València)

SUCURSAL C/. TOMÁS DE VILLARROYA, 11 TEL.: 96 357 25 52 46017 VALÈNCIA

Administradora de Finques col. nº 26.446

C/. Bailén, 4 - 12ª · 46007 VALÈNCIA Tel. /Fax: 96 394 08 09

209

La teua immobiliària de confiança

96 397 30 30 C/. Regino Mas, 6 baix esq. - (Cantó Mestre Palau, 33) 46200 PAIPORTA (València) Mòbil: 629 755 199 e-mail: paiporta@nova-gestio.com www.nova-gestio.com

Pepe Mas i Paco Moreno Fusteria d’alumini i PVC Mallorquines, Cortines de cristal Mosquiteres, Tendalls, Sostres fixes i mòbils San Juan de Ribera, 16 baix · 46200 PAIPORTA (València) Tel. i Fax: 96 397 99 34 · Mòbil: 692 104 386 E-mail: comercialjomasfel@gmail.com

210

ESPECIALISTES: ALIMENTACIÓ VEGANA I TES MEL I DERIVATS - CARAMELS NATURALS HERBES, TISANES I ESPÈCIES - COSMÈTICA NATURAL - AROMATERÀPIA Obert: dilluns a dissabte, de 9 a 14 h.

Dimarts, dijous i divendres de 17 a 20 h.

Mercat municipal PAIPORTA - Plaça Cervantes 661 42 41 19 - Comandes i repartiments a domicili (GRATUÏT A PAIPORTA)

SERVEI MULTIMARCA DE REPARACIÓ MECÀNICA I ELÈCTRICA D’AUTOMÒBILS Esq

211

212

C/. Jaime I - 8 bajo Paiporta

frutas · verduras · frutas tropicales · frutos secos legumbres · conservas · pastas · vinos c/ san jorge 3 - paiporta 647 967 145 616 914 970

mercado municipal alfafar puestos 31 - 32 - 33 647 542 735 - 616 914 970

213

CONVENTO 17 ZAPATERร A, COMPLEMENTOS & ROPA

Convent, 26 - 46200 PAIPORTA Tel. 96 100 28 02 - Verรณnica Faya

convent17@hotmail.com - www.convento17.com

214

215

Carrer Beniparrell, 33 - Telèfon 96 126 61 78 ALBAL (Valencia)

216

Rep ar aci ó de mòbi ls i tablets

María Yago 659 941 637 / 960 690 075 ymovilpaiporta@gmail.com facebook.com/reparacionesymovil 46200 Paiporta, VLC, Plaça Cenia, 2 bajo izquierda

Automovils L’Horta Sud, S.L.

C/ Mestre Palau, 9 Baix 46200 PAIPORTA (València) Telèfon: 96 397 22 49 Fax: 96 397 80 36 opelhorta@raopel.com

217

218

C/. Colombicultura, 10 Tel.: 643 134 722 46200 PAIPORTA (València)

219

GUIA D’ANUNCIS ACADÈMIES I CENTRES EDUCATIUS The Paiporta English Centre__ 201 ADMINISTRACIÓ DE LOTERIES La Milionària________________ 182 ASSESORIES I ASSEGURANCES Peris Vázquez_______________ 184 Martínez Asesores___________ 180 Trisegur____________________ 178 Esperanza Serrano_________ 208 AUTOCARS Transit Bus_________________ 179 AUTOMOCIÓ Automovils Saiz___________ 205 Automovils l’Horta Sud_______ 216 Taller ERS__________________ 210

DISSENY INDUSTRIAL Miguel Andreu Design_______183 ENTITATS BANCÀRIES Caixa Popular_______________ 170 ESTUDIS ARQUITECTURA Diconval_________ Contraportada EVENTS I SERVEIS Maxi Cash__________________ 175 Sierra de Padelma___________ 171 Valenciana de Bebidas________ 175 FERRETERIES Casanova_________________197 FLORISTERIES Pilar Tarazona_______________ 185

BARS I RESTAURANTS Hispania___________________ 189 Xupla’t els dits_______________ 183 Richi______________________ 185 La Gruta___________________ 194 Vora Barranc________________ 191 Xurreria Paquito___________ 207 Convent 32________________213

FORNS I PASTISSERIES Jose Ordoñez_______________ 181 J. Muñoz___________________ 193 Rial_______________________ 195 Genovés_________________ 196 Sant Joan________________ 198 Sant Ramón_______________ 208 Sant Roc__________________215

CARNISSERIES I XARCUTERIES Pollos Planes _______________ 177 Marbal_____________________ 190 Vanesa Aranda______________ 188

FRUITES, VERDURES I ADOBATS Patatas Roselló____________ 196 Ca’l Matalafer______________195 Patatas Aguilar____________ 200 Aceitunas Benlloch_________ 206 Paquito___________________ 211 Mi Fruteria________________212 Molero____________________212

CLÍNIQUES I SALUT Centro Dental Paiporta_______ 186 Fisioterapia Sara Esquerdo ____ 214 DECORACIÓ DE LA LLAR MDA______________________ 193 Decoraciones Santamans_____197

220 FUNERARIES Alcantara Bort_____________217 GABINETS D’ESTÈTICA I PERRUQUERIES Ana & Eva__________________ 181 15 minutos para ti____________ 187 Susi Montesa_____________ 199 Imatge____________________218 Pedreño____________________ 188 Broncearte________ Llibret Infantil HERBOLARIS Herbolari de Vero__________ 210 INFORMÀTICA I TELEFONIA APP______________________214 Y MOVIL__________________216 IMPREMTES Formatos_________________ 203 Itres_____________________ 169 INDUMENTÀRIA I MERCERIA Artesania Valenciana Elena____ 176 MB indumentaria__________ 204 Paqui______________________ 187 Josep Corts_______ Llibret Infantil IMMOBILIÀRIES Nou Habitat______________ 202 Nova Paiporta_____________ 209 JOGUETERIES La Caseta de Nimsi_________ 205 LLANTERNERIES Instal-lacions BORPA_________ 177 MATERIALS DE CONSTRUCCIÓ Dekkokeramica____________ 202 MENJARS PREPARATS Pollastres Amparo i Salvador___ 192

MODA I COMPLEMENTS Cuadricula_______________ 204 Convento 17_______________213 Pitusos___________________ 203 ÒPTIQUES Vistalia__________________ 198 ORXATERIES Nadal____________________ 201 PINTURES Valsol_____________________215 PERFUMERIES Tuespai VIP________________176 Perfumarte_________________ 187 PESCATERIES “el Seba”_________________ 199 PIROTÈCNIES Del Mediterraneo____________ 173 PIZZERIES Al Foc____________________ 211 Capri____________________ 206 REFORMES I CONSTRUCCIÓ Macri______________________ 174 Tevalco____________________ 172 ROBA LABORAL Sucotex____________________ 191 TANCAMENTS METÀLICS Jomasfel_________________ 209 TROFEUS I EMMARCACIONS Aldiesport________________ 207