Llibret Falla El Mercat Alzira 2008 by Falla El Mercat

—1—

Falles 2008 Alzira

—2—

President Des de les pàgines d’este llibret vull saludar a tots en general i donar les gràcies molt especialment als col·laboradors que m’han ajudat en esta singladura com la passada. Este es el meu tercer any com a president on el passat més de març visquérem sensacions impressionants amb el primer premi de la Falla gran, que no gaudíem des de feia 22 anys. Vull compartir la meua felicitat amb tots vosaltres i donarvos una vegada més les gràcies a tots, per fer que el passat any fóra un dels més importants de la meua vida. Recollir eixe primer premi a la plaça del Carbó i vore les llàgrimes i cares de satisfacció de tots vosaltres, serà una cosa que sempre ho tindre al cor i ningú mai me ho podrà fer oblidar. Bé, arriba la festa, molt promet, Alzira farà olor a pólvora, a bunyols,... se sentiran els trons dels coets per tot arreu, el so de la música al pas de les comissions pels carrers i com no els monuments donaran bellesa a la nostra ciutat. Enguany estem disposats i preparats per a repetir la festa. Hem tornat a treballar de valent perquè el nostre siga el millor monument d’Alzira i per tant dels millors de la Comunitat Valenciana. Però també per donar eixe xicotet pas que ens faltà l’any passat per aconseguir premis com la Millor Falla Infantil, el Ninot Indultat o el millor llibret. Sols un punt ens va separar de tanta alegria. D’altra banda, ja estem preparant la III edició dels Premis Literaris que tindran el seu colofó en abril i maig, una volta estiguen cremades les falles. Però seguint parlant de la festa, vull reiterar la meua petició pública als espectadors i veïns que tinguen comprensió i paciència de la que ja hem gaudit en anys passats. Als fallers dir-los que ho passen d’allò més bé i a les nostres Falleres Majors que aprofiten cada instant. Senyores i senyors: açò és ALZIRA EN FALLES. A tots, moltes gràcies i Bones Falles!!!!!! Llibret de la falla el Mercat

—3—

Falles 2008 Alzira

—4—

Fallera Major Quina fallera de més trellat han elegit els fallers, per representar enguany a la Falla del Mercat. Tens presència encisadora, perquè així tu sols ser, i tindràs al teu costat a molta gent que t’adora. No és per casualitat, perquè tu tot t’ho mereixes, però estava pronosticat que a la fi havies de ser Fallera Major del Mercat. ALFREDO CÁNDIDO Llibret de la falla el Mercat

—5—

Falles 2008 Alzira

Falla Gran 2007 Millor Falla d’Alzira Millor crítica Secció Especial Artista: Luis Herrero 2n premi Llibret a Alzira 50é premi Llibret a València

—8—

Explicació de la Falla ¿La nit més màgica de l’any no és la nit electoral? ¿... o és la festa del xampany? La nit més màgica de l’any és la nit de la cremà per a les festes falleres, però de totes maneres als xiquets que es porten mal i a les xiquetes que són hui les ames del corral, en fer esta explicació els anem a dur carbó, i en dir un abracadabra, a aquell que faça la cabra li direm que és un... (carbó)

Oli, tarquim, canyes verdes i com runa no hi ha poca, millor que tanques la boca o et menjaràs quatre... - ¿Vindran enguany els Reis Mags? - ¿Tu que has demanat David als Reis que venen d’Orient? - Jo he demanat esta nit una plaça amb un bon sou en mig de l’ajuntament. Els Reis digueren que sí i hui té una plaça de bous en festes d’Algemesí.

¿El carbó no és una plaça? ¿Hi ha més regals per a algú? ¿O és plaça de funcionari? És la plaça del “Carbó” la fi de l’itinerari, que segueix més d’un sabut que viu cobrant de l’erari i el salari no és menut. Si a Alzira tu vens a viure, segur que et pixes de riure, de vore els grans destrellats que preparen els Reis Mags i uns assessors il·lustrats. Que també hi ha molt de patge que està costant-nos un trage. Al riu que baixa pudent han de fer un parc aquàtic, pujant-se dalt d’un neumàtic i navegant entre el fem. Llibret de la falla el Mercat

Els reis li porten un càrrec, a qui ni fet per encàrrec no sap fer ni l’aeioú. Més d’una pilla o un pillo que no sap fer ni un bolillo, porta hui càrrec en ristre, sols per passar el rodillo i fer la “o” amb el canut. ¿Per què no faran ministre al meu gos que és més sabut? En fi ningú no és perfecte i tothom té algun defecte, però els que pixen més alt i estan en el punt de mira, són els Reis Mags que vindran per a dur a tota Alzira un bon grapat de regals, de nou d’ací quatre anys:

Promeses per a omplir boca, per al formigó més guanys, ¿La biblioteca quan toca? Més rajola i més asfalt. I a la vall de la Barraca On encara pasta l’haca. Vaja un ensurt! Quin esglai! Van a promoure un gran PAI. Ja ens dugueren l’any passat, eixa finca tan estranya al solar del cartonatge, que tapa el verd del paissatge de la serra i la Muntanya. ¿Què vostés que s’han cregut que els Reis ací no han vingut? Aquell que a Alzira no és bo i sempre va dividit, no té dret ni a alçar el dit, i es queda en l’oposició, no menjant-se ni el roscó. I els Reis li porten carbó, que per allà on passa embruta i serveix per a fer foc segons diu un fill... (d’Alzira) I aquell que és bo i entra al joc: la majoria absoluta i per si açò fora poc quatre nines de famosa, el madelman asessor, el Fort dels clics de plaimòbil, un collar per a la gossa, el joc de “busca el tresor”, un cotxe oficial, un mòbil, una jaqueta de pell,

l’exincastillos Tulell, jugar a advocats i metges, i saber que hui els reis mags ja no en són tres, que en són tretze, l’explicació s’ha acabat... I ha acabat de dirimir-se el Medievo a la Barraca, ja no en són tretze en son quinze sense camells però amb l’haca. Si voleu saber-ne més passeu a vore la FALLA on tot es veu i es detalla perquè ací no ens deixem res...

—9—

Lema: La nit més màgica de l’any Artísta: Palacio i Serra Versos: Antoni Lluís Martínez i Furió

I que es grate qui li pique d’amagat o al carreró, perquè amb la lliure expressió. Qui de mi hui despotrique és perquè és un amargat, un pobre malhumorat, o és més burro que tacó l’explicació s’ha acabat. Què VISCA ALZIRA FALLERA i LA FALLA DEL MERCAT!!! Que en Alzira és la primera de les Falles d’Especial !!

Falles 2008 Alzira

Lema: La nit més màgica de l’any Artísta: Palacio i Serra

ANDREA AGUT CEBOLLA

CARLA ALFONSO AMOROS

CRISTINA ANDRÉS SÁNCHEZ

CLAUDIA, AÑÓN I ALARCÓN

PAULA CÁNDIDO OLIVAS

Mª ÁNGELES CANET BUITRAGO

ENCARNA, CANET MATA

Mª CARMEN, CANO SAURINA

MERCEDES, CARDONA GONZÁLEZ

MILA, CASTELLÓ ESCRIVÁ

MAPI, CASTRO ESPAÑA

MARTA, CASTRO ESPAÑA

AMPARO, CEBOLLA CEBOLLA

ANDREA, COTS ROSELLO

LILIANA, CRESPO LLOPIS

MARTA, CUCARELLA PÉREZ

CELIA, ENGUIX GÓMEZ

CAROLINA, ESCANDELL CLAUSI

LAURA, ESCRIBÁ GÓMEZ

Mª JOSÉ, ESPAÑA CLIMENT

DIAMAR, ESPAÑA CUCARELLA

CAROLINA, FERRANDIS BELLVÍS

ROSA Mª, FERRER ZURRIAGA

NOELIA, FERRIS PINEÑO

ARIANA, FIARNI REQUENA

GEMMA, GARCÍA GIMENO

ELENA, GARCÍA ROMEU

ESTELA, GARRIDO VITÓN

SILVIA, GIMÉNEZ HERNANDIS

CRISTINA, GRESA CALVO

MARÍA, HERRERO PARRILLA

MARIA, LÓPEZ MARCH

ALBA, MARTÍNEZ GARCÍA

MIRIAM, MARTÍNEZ TORRES

ROSA, MARTÍNEZ TORRES

LORENA, MASCARELL FURIÓ

TAMARA, MONTALVÁ LLINARES

JANINA, PELLICER BIALCANET

PILAR, PERIS CHIRLEU

LAURA, PERIS PÉREZ

TERESA, PERIS SANTAPAU

LORETO, PETIT PÉREZ

Mª ANTONIA, PRESENCIA COLOM

ALBA, SIDES BELLA

OLGA, SOLER CAMARENA

MARÍA, TALENS ROS

LORENA, TOMÁS PIQUER

LAURA, VALLÉS BONO

LYDIA, VÁZQUEZ MONTALVÁ

ANNA, YAGO CANET

Amics i amigues… En nom de la Comissió Infantil espere i desitge que gaudiu d’unes molt bones falles del 2008. El nostre monument tracta sobre els drets dels xiquets i les xiquetes de tot el món. I la veritat és que convida a pensar. Vull donar-vos les gràcies per la confiança que dipositeu en mi, al recolzarme com el vostre president infantil. Ja que tots els que llegiu este llibret, sou fallers, simpatitzants o teniu alguna cosa que veure amb la FALLA DEL MERCAT. A més serà per a mi un any impressionant, ja que cau tot en casa, la FALLERETA MAJOR INFANTIL és la meua cosina Loreto; i la FALLERA MAJOR la meua germana Carmen Maria. Espere aprofitar-me del càrrec i poder tirar junt els meus amics més coets que mai i estar en primera fila a les mascletaes. Faré tot el possible junt a Loreto, Carmen Maria i Kiko el nostre president per a representar a la comissió com es mereix. Aprofite l’ocasió per a convidar-vos a tots, fallers, alzirenys i forasters a visitarnos estes festes, i omplir-vos de goig, orgull i germanor en la més veterana de les Falles Infantils d’Alzira, la FALLA DEL MERCAT.

Fallera Major infantil La comissió infantil d’esta la teua falleta t’admiren com una floreta que desprén un subtil i agradable perfum a gessamil. Et desitgen que disfrutes, d’este any ple de festa i esperen de tu un dia que els faces un relat que diga com ho has passat a la Falla del Mercat. Puix com a Fallera Major de la Falleta infantil, lluiràs com gran Regina junt a qui saps que t’estima i que, a més, és ta cosina. ALFREDO CÁNDIDO

Falla infantil 2007 2n premi Secciรณ Especial 2n premi Ninot Sec. Especial Artista: Vicent Pastor

Falla infantil 2008 SECCIÃ&#x201C; ESPECIAL LEMA: ELS DRETS DELS XIQUETS ARTISTA: VICENT PASTOR

VICTORIA, ANDRÉS JOFRE

DIANA, APARISI CASTILLO

JOSEP, ASÍN TALENS

PAULA, BALAGUER JOFRE

VALENTINA, BAVIERA CANET

JUAN, BOHIGUES PARDO

ALEXIA, CHORDÁ I ALBORCH

ÁUREA, CLIMENT MONTALVÁ

NATALIA, COMES LÓPEZ

CHRISTIAN, CREIX ANDRÉS

BERNAT, CUCARELLA PÉREZ

MARÍA, CRESPO LLOPIS

ESTEBAN, DEMATEISS PETERS

CARLOS, DOLZ CARDONA

JAIME, DOLZ CARDONA

RAQUEL, DOLZ CARDONA

CARLA, ENGUIX FOGUÉS

CARLOS, ENGUIX GÓMEZ

ANA, ESCUDER ORTEGA

ELISEO, ESCUDER ORTEGA

MARÍA, ESCUDER ORTEGA

SALVADOR, FERRANDIS BELLVÍS

ALEJANDRO, FERRER COLOMER

LARA, GARAY MOYA

HÉCTOR, GARRIDO VITÓN

RUBÉN, GÓMEZ PERIS

XIMO, GÓMEZ PERIS

BLANCA, HERNÁNDIZ BARBER

MARTA, HERNÁNDIZ BARBER

ÓSCAR, HERVÁS PETIT

TANIA, IÑIGO PIQUER

GEMMA, JORDÁN LÓPEZ

VICENT, JORDÁN LÓPEZ

FCO. JAVIER, JOSÉ PELLICER

JORGE, JOSÉ PELLICER

SERGIO, JOSÉ PELLICER

SELENA, LEAL CANET

MARTA, MARTÍNEZ MARCH

ANDREA, MORALES PALOP

CARLA, MOSCOSO JOSÉ

LARA, MOYA MARINER

ALEJANDRA, NÚÑEZ COLLADO

VÍCTOR, ORÓN CALDÉS

LYDIA, ORÓN GÓMEZ

LARA, PARDO ALONSO

SANDRA, PÉREZ LARA

TÁNIA, PÉREZ LARA

ADRIÁN, PORRAS LORJA

NOEMI, PORRAS LORJA

ALBA, REQUENA MONTALVÁ

ANDRÉS, RÓOS PASCUAL

FRANCISCO JOSÉ, RÍOS PASCUAL

BERNAT, RÍOS PETIT

CLAUDIA, ROVIRA YAGO

SERGIO, SALA PASCUAL

MARÍA, SANTÓN PONS

PAULA, SERRANO PELÁEZ

HÉCTOR, SIFRE PELLICER

AURORA, TETUÁN JOSÉ

MARÍA, TORREMOCHA COSTA

PAULA, TORRENT PELLICER

GUILLEM, TORRES GARGALLO

MARIA, TORRES GARGALLO

SERGIO, TUDELA PRESENCIA

MARTA, VALLÉS BONO

JORGE, VIDAL GARCÍA-ROJO

MARTA, VIDAL GARCÍA-ROJO

ALBA, VILA PUIG

JULIA, VILA PUIG

CELIA, ZANÓN CASTILLO

SAMUEL, ZANÓN CASTILLO

Lema: Drets i Xiquets Versos: Enric Xavier Ferrús i Fayos

Esta Falla que ací es veu, toca hui un tema important, els drets dels xiquets, que en tenen, i que s’han de respectar. Pareu l’orella, ateneu, per que ací anem a citar, el que tenim que agafar, com a norma general… La cosa és ben seriosa, sabem del que estem parlant, ningú ens taparà la boca, els xiquets son tots iguals!!! I Siguem negres o albins, o grocs, o blancs o morats, tots tenim uns drets divins, que els majors ens han donat.

I diu la primera llei, que mes que llei es principi, és que el xiquet gaudirà, de tot el que ací està escrit, sense manca i excepció, de raça, ni de color, sexe, idioma o religió. I que mai per cap raó se’ls ha de discriminar. Així doncs, els que ací es veuen, i de la ma del científic, la vida de nou ells prenen, emparats per el principi, dels drets que atorga aquest món als xiquets que a ell hui venen. I diuen aquestos drets, que tots els nostres xiquets, tindran protecció especial, per a viure amb llibertat, mental, física i moral. Per això, no es desitjat, que cap xiquet hui estiga, tancat a cap gàbia antiga, i que visca en llibertat.

Així que tenim-ho clar tots el xiquets d’aquest món, tenen que tindre un país, on viure i on ser feliç, i per poder-los cridar, tenen dret a tindre un nom i la seua identitat. Amb açò el que volem dir, és que sols per ser xiquet, tots els del món tenim dret, a ser part d’aquest planeta, i a no fer-los la desfeta, de deixar als mes menuts, sense ni casa ni terra, perquè el món amb tanta guerra, hui ja el tenim prou fotut.

I en aquest gran monument, s’engloben totes les causes, per fer aquest món mes digne, per a uns i per als altres, fent que a cap xiquet li falte, la dignitat per a viure.

Tots els xiquets que hi ha al món, tenen dret a sanitat, i a un bon metge que els atenga, i pel qual siguen curats.

Passeu, admireu la falla, un monument de trellat, el que han plantat els fallers, de la FALLA DEL MERCAT.

Tots tenen que estar ben sans, Des de el que hi ha dins la panxa, Fins el que a l’escola va. Salut mai els deu faltar.

No us deixarà indiferents, de segur que us fa pensar, i amb açò que hem il·lustrat, l’explicació s’ha acabat…

Casa, escola i sanitat, açò mai podrà faltar, i el dret mes fonamental: els xiquets han de jugar.

-FI-

Hi ha xiquets, que per raons, no poden fer moltes coses, Com pujar els escalons, O veure com són les roses. Tenen dret a que els ajuden, facilitant-los la feina, mitjans, condicions i l’eina, Per a poder viure be.

FLAMA D’OR I MURTA David Ríos Furió FLAMA D’OR José Andrés Gil Bernardo Llorca Martín Rafael Presencia Colom FLAMA D’ARGENT I MURTA Marta Castro España Miguel Costa Pelufo Noelia García García Aurora José Esteve Carolina Lillo Carrazón David Navarro Asensio Oreto Piera Requena Bernardo Tetuán Albelda FLAMA D’ARGENT José Castelló Alepuz Herminio Crespo Llopis Vicente Pérez Garrido

COET D’OR Carlos Dolz Cardona Noemí Porras Lorja Loreto Ríos Petit COET D’ARGENT Diana Aparisi Castillo Christian Creix Andrés Esteban Demateiss Peters Eliseo Escuder Ortega Alejandro Ferrer Colomer Héctor Garrido Vitón Óscar Hervás Petit Andrea Morales Palop Andrés Ríos Pascual Francisco Ríos Pascual Bernat Ríos Petit Samuel Zanón Castillo

Rubén Gómez tornà a crear la millor falla de 2ª B

— 41 —

Memòria de l’exercici i programa d’actes del

2008 DIVENDRES 23 DE FEBRER: Festa conjunta de Carnestoltes amb la Societat Musical d’Alzira DIMECRES 14 DE MARÇ: Lliurament a la nostra comissió del 50é premi al Concurs de Llibrets de la Generalitat Valenciana DISSABTE 28 D’ABRIL: Lliurament dels II Premis Literaris “Falla El Mercat” DIVENDRES 7 DE SETEMBRE: Nomenament de nostres Falleres Majors, Isabel i Maria. DISSABTE 6 D’OCTUBRE: MOROS A LA VILA A les 22 hores, Olla Moruna. DIUMENGE 7 D’OCTUBRE: A les 9 hores, Diana amb trabucs. A les 14 hores, Dinar A les 19’30 hores, Parada Mora pels carrers de la Vila (Filades, Boatos amb xiquets, Cavalls) i representació de l’entrega d’Alzira al rei en Jaume a les Muralles de la Plaça del Mercat. DIMECRES 31 D’OCTUBRE: Festa de Halloween DISSABTE 3 DE NOVEMBRE: Proclamació de les Falleres Majors d’Alzira 2008, Ana Mª Baldoví Ferrer i Carla Esparza Soler. DISSABTE 1 I DIUMENGE 2 DE DESEMBRE: Presentació i exhaltació de les Falleres Majors d’Alzira i imposició de bandes a nostres Falleres Majors, Carmen Mª i Loreto Ríos. DIMECRES 5 DE DESEMBRE: Lliurament de recompenses. Falles 2008 Alzira

— 43 —

DISSABTE 19 DE GENER: A les 20 hores, Presentació de la Fallera Major 2008, Carmen Mª Ríos Pellicer a la Sala Rex Cotonera. En acabant, presentació de les maquetes dels monuments. DIUMENGE 20 DE GENER: A les 12 hores, a la Sala Rex Cotonera. Presentació de la Fallera Major Infantil 2008, Loreto Ríos Petit. DIUMENGE 24 DE FEBRER: Concurs de paelles a l’Institut rei en Jaume. DISSABTE 1 DE MARÇ: A les 18 hores, missa pels fallers difunts. En acabant, tradicional Crida des del balcó de l’Ajuntament. Acte seguit, des del mateix lloc, es donaran a conéixer públicament els premis dels llibrets i millors ninots de cada secció i es farà saber quins són els Ninots Indultats de 2008. DISSABTE 8 DE MARÇ: A les 18 hores, Cavalcada Multicolor. DIJOUS 13 DE MARÇ: A les 14 hores, Mascletà a la Plaça del Regne. DIVENDRES 14 DE MARÇ: A les 14 hores, Mascletà a la Plaça del Regne. DISSABTE 15 DE MARÇ: A les 14 hores, Mascletà a la Plaça del Regne. DIUMENGE 16 DE MARÇ: A les 14 hores, Mascletà a la Plaça del Regne i en acabant, dinar al Casal. A les 22 hores, sopar de plantà al casal de la Falla. A les 24 hores, Plantà oficial de les falles grans i castell de focs d’artifici.

DILLUNS 17 DE MARÇ: A les 8 hores, Despertà. A les 11 hores, Visita a distintes comissions. A les 14 hores, Mascletà a la Plaça del Regne i en acabant, dinar al Casal. A les 18 hores, a la Plaça del Carbó, LLIURAMENT DE PREMIS. A les 22 hores, Sopar al casal i després, festa popular. DIMARTS 18 DE MARÇ: A les 8 hores, Despertà. A les 11 hores, Visita a distintes comissions. A les 14 hores, Mascletà a la Plaça del Regne i en acabant, dinar al Casal. A les 18 hores, OFRENA DE FLORS a la Mare de Déu del Lluch, patrona d’Alzira. A les 22 hores, Sopar al casal i després, festa popular. DIMECRES 19 DE MARÇ: A les 8 hores, Despertà. A les 11 hores, Visita a distintes comissions. A les 14 hores, Mascletà a la Plaça del Regne i en acabant, dinar al Casal. A les 18 hores, DESFILADA DEL PASDOBLE. A les 22 hores, CREMÀ DE LA FALLA INFANTIL. Després sopar al Casal. A l’hora indicada per J.L.F., CREMÀ DE LA FALLA GRAN. Després, arreplegada de tanques i altres menesters. NOTA: La Comissió de la Falla EL MERCAT es reserva el dret de qualsevol canvi en el present programa, atenent a les necessitats i circumstàncies especials que puguen sorgir sobre la marxa.

Falles 2008 Alzira

hipogest nueva falta...

toreurbe falta

PRESIDENT .................................................................. VICE-PRESIDENT 1r ECONÒMIC ..................................... VICE-PRESIDENT 2n ATÍPICS......................................... VICE-PRESIDENT 3r FESTES .......................................... VICE-PRESIDENT 4t MONUMENT ................................... VICE-PRESIDENT 5é CASAL........................................... SECRETARI .................................................................. VICE-SECRETÀRIA ........................................................ TRESORER ................................................................... VICE-TRESORER ........................................................... COMPTADOR ................................................................ DELEGAT DE LOTERIA .................................................... DELEGAT DE FESTES ..................................................... DELEGAT D’INFANTILS ................................................... DELEGADES SECCIÓ FEMENINA .....................................

DELEGAT DE CENSOS I RECOMPENSES........................... DELEGAT DE MARKETING I PUBLICITAT .......................... DELEGAT JURÍDIC ......................................................... DIRECTIU DE JUNTA LOCAL FALLERA (Vice-secretari) ...... DIRECTIU DE JUNTA LOCAL FALLERA (Del.Censos-Arxiu) . DIRECTIU DE JUNTA LOCAL FALLERA (Del.Pàgina Web) ... DELEGADA DE JUNTA LOCAL FALLERA............................. DELEGAT INFORMÀTIC I NOVES TEC. .............................. DELEGAT DE RELACIONS PÚBLIQUES.............................. DELEGAT D’ESPORTS .................................................... DELEGAT DE LLIBRET .................................................... VICE-DELEGADA DE LLIBRET .......................................... DELEGAT DE MONUMENT .............................................. ASESSORS DE PRESIDÈNCIA .........................................

DELEGAT D’INCIDÈNCIES ............................................... DELEGAT SECTOR LA VILA ............................................. DELEGAT DE PIROTÈCNIA .............................................. CASALERS ...................................................................

BIBLIOTECARI-ARxIVER ................................................

Francisco J. Cano Saurina José Costa Boquera Francisco Cano García Javier Orón Redal Fco. Javier José Esteve Alfredo Sifre Rubio Rafael Dolz Sifre Mª Carmen Cano Saurina Luis Agut Vidal Bernat Ríos Furió Bernardo Cucarella Fernández Fernando Gresa Villanueva Vicente Bohigues Estarlich Francisco Montalvà Ferrús Vicente Bohigues Estarlich Encarna Canet Mata Isabel Balaguer García Rafael Dolz Sifre Víctor Balaguer Armiñana Rafael Presencia Redal Rafael Dolz Sifre Juan Ortega Pelufo David Chordà i Argente Merche Cardona González Bernardo Cucarella Fernández Herminio Crespo Noheda Ximo Martínez Costa David Chordà i Argente Mª Carmen Cano Saurina Vicente Pérez Garrido Bernat Ríos Furió José Andrés Gil Herminio Crespo Noheda Juan Enguix Negueroles Bernardo Martínez Pérez Ángel Resa Galán Rafael Sala Esteve Alfredo Sifre Serra Rafael Presencia Colom Antonio Martínez Pascual Bernardo Llorca Martín Antonio García García Antonio Martínez Pascual Bernardo Marzal Ortells Rafael Vallés Álvarez José Manuel Creix Herreros

— 51 —

Directiva 2007/2008

Falles 2008 Alzira

— 52 —

Comissió Gran Andrea Agut Cebolla Ignacio Agut Cebolla Patricia Alcaide Zahonero Carla Alfonso Amorós Eva María Andrés Gil Cristina Andrés Sánchez Claudia Añón i Alarcón Jose Luis Asín Montagud Enrique Vte. Babiera Capúz Andrea Baeza Martínez Víctor Balaguer Jofre Elena Balaguer Solà Ferran Barberà Pla Sergio Belda Carbonell Vicente Bohigues Pardo Sara Bono Martínez Manu Bosch Arcos Marta Botella Esteve Pablo Burguera Durà Javier Calabuig Manuel Elena Calabuig Negueroles Cristina Calvo Caro Abigail Caldes Alventosa Begoña Campos-Suñer Ferran Paula Cándido Olivas Mª Ángeles Canet Buitrago Ana Canet Pérez Francisco Carbonell Pascual Pablo Carratalà Fontana Vicente Carsín Colomer José Castelló Alepuz Mila Castelló Escrivà Carlos Casterà Jiménez Mª Pilar Castro España Marta Castro España Mª Amparo Cebolla Cebolla Agustín Clari Llopis Arturo Comes Balaguer Arturo Comes Català Enrique Costa Boquera Miguel Costa Pelufo Adrián Cots Roselló Andrea Cots Roselló Herminio Crespo Llopis Liliana Crespo Llopis Marta Cucarella Pérez Héctor de Antón Alijas Rafa Dolz Cardona José Vicente Enguix Balaguer Celia Enguix Gómez Carolina Escandell Clausi Laura Escribà Gómez Mila Escrivà Blasco

Llibret de la falla el Mercat

Mª José España Climent Diamar España Cucarella Alberto Fernandez Cortell Carolina Ferrandis Bellvís Salvador Ferrandis Bellvís Rosa María Ferrer Zurriaga Noelia Ferris Pineño Ariana Fiarni Requena José Mª Frutos Pérez Nuria Galcerán Guim Alberto Gamero Hedrosa Noelia García García Gemma García Gimeno Andrés García Pascual Elena García Romeu Mª Carmen García-Rojo Andrés Carla Garrido Mercado Ruth Garrigues Pellicer Silvia Giménez Hernandis Vicente Giménez Hernandis Rubén Gómez Aranda Cristina Gresa Calvo Fernando José Gresa Calvo Ricardo Guix Melcior Bernardo Hernándiz Aranda David Herrero Parrilla María Herrero Parrilla Ana Isabel Hervás Llaser Aurora José Esteve Francisco José García Fany Lara Mocholí José Alberto Leal Canet Javier Leal Gómez Carolina Lillo Carrazón Asun Llopis Herrero David Llorca Ríos Guillermo Llorca Ríos Jorge Llorca Ríos María López March Vicente López Plasencia Mireia Martín Dolz Carla Martínez Amat Alba Martínez García Salvador Martínez García José Martínez Manresa Antonio Martínez Sánchez Juan Miguel Martínez Santandreu Bernardo Martínez Torres Miriam Martínez Torres Rosa Martínez Torres Bernardo Marzal Iñigo Lorena Mascarell Furió

Álvaro Masià López Juan Manuel Montalvà Llinares Tamara Montalvà Llinares Arantxa Montañana García Jeremías Morales Mira David Navarro Asensio Alejandro Orón Gómez Daniel Orón Gómez Adrián Orón Redal Patricia Ortiz Leal Ángela Palomares Vivar Germán Palop Gil-Mascarell Adrián Pardo Alonso Juan Antonio Pardo Sanandrés Patricia Parrizas Zarzo Jesús Peláez Riol Janina Pellicer Bialcanet Salvador Pellicer Sierra Jordi Perepérez Espí José Fernándo Pérez Bataller Fernando Pérez Bono Tomás Pérez Carbonell Manolo Peris Chirleu Pilar Peris Chirleu Laura Peris Pérez Teresa Peris Santapau Guillem Peris Sayol Loreto Petit Pérez Oreto Piera Requena Mª Antonia Presencia Colom Rosa María Puig Peris Marián Ríos Aranda David Ríos Furió Rafael Sala Esteve Óscar Salvador Pérez Alba Sides Bella Alfredo Sifre Rubio María Talens Ros Bernardo Tetuán Albelda Lorena Tomás Piquer Claudia Torremocha López Crispín Torres Palau Sergio Tudela Chordà Laura Vallés Bono Julio Vayà Villanueva Diego Vázquez Enguix Lydia Vázquez Montalvà Laura Vicente Martí Ramón Vidal Mira Rafael Vila Candel Juan Vila Cuenca Bernardo José Vila Roig Ana Yago Canet

— 53 —

Comissió Infantil PRESIDENT: David Ríos Pellicer FALLERA MAJOR: Loreto Ríos Petit DELEGAT J.L.F. Carlos Dolz Cardona Diana Aparisi Castillo Josep Asín Talens M. Valentina Baviera Canet Paula Balaguer Jofre Juan Bohigues Pardo Alexia Chordà i Alborch Áurea Climent Montalvà Ana Colomer Martín Natalia Comes López Christian Creix Andrés María Crespo Llopis Bernat Cucarella Pérez Esteban Demateiss Peters Jaime Dolz Cardona Raquel Dolz Cardona Carlos Enguix Gómez Álex Enguix Piera Miriam Enguix Piera Ana Escuder Ortega Eliseo Escuder Ortega María Escuder Ortega Salvador Ferrandis Bellvís Alejandro Ferrer Colomer Lara Garay Moya Héctor Garrido Vitón Rubén Gómez Peris Ximo Gómez Peris Blanca Hernándiz Barber Marta Hernándiz Barber

Óscar Hervàs Petit Gemma Jordán López Vicent Jordán López Fco. Javier José Pellicer Jorge José Pellicer Sergio José Pellicer Selena Leal Canet Ainhoa Martín Moreno Marta Martínez March Jorge Mont Andrés Andrea Morales Palop Carla Mª Moscoso José Lara Moya Mariner Alejandra Núñez Collado Joel Orón Caldés Víctor Orón Caldés Lydia Orón Gómez Marta Palau Botella Lara Pardo Alonso Sandra Pérez Lara Tania Pérez Lara Adrián Porras Lorja Noemí Porras Lorja Alba Requena Montalvà Andrés Ríos Pascual Francisco Ríos Pascual Bernat Ríos Petit Marta Rochina Verdejo Alba Rodilla Martínez

Patricia Romero López Claudia Rovira Yago Sergio Sala Pascual María Santón Pons Paula Serrano Peláez Héctor Sifre Pellicer Aurora Tetuán José Inmaculada Tomás Górriz María Torremocha Costa Paula Torrent Pellicer Guillem Torres Gargallo María Torres Gargallo Clara Tortosa Martínez Sergio Tudela Presencia Marta Vallés Bono Jorge Vidal García-Rojo Marta Vidal García-Rojo Alba María Vila Puig Julia Vila Puig Celia Zanón Castillo Samuel Zanón Castillo

Falles 2008 Alzira

— 54 —

Presentació d’Isabel

Llibret de la falla el Mercat

3 de febrer 2007

— 55 —

Presentació de María 4 de febrer 2007

Falles 2008 Alzira

Llibret de la falla el Mercat

9 març 2007

— 56 —

inaugura il·lumina

— 57 —

Premi50é

Falles 2008 Alzira

23 febrer 2007

— 58 —

10 març 2007

Llibret de la falla el Mercat

— 59 —

Falles 2008 Alzira

â&#x20AC;&#x201D; 60 â&#x20AC;&#x201D;

1r premi

Llibret de la falla el Mercat

— 61 —

Falles 2008 Alzira

— 62 —

Llibret de la falla el Mercat

— 63 —

La Cremà fotograma a fotograma

Falles 2008 Alzira

— 64 —

Llibret de la falla el Mercat

— 65 —

Falles 2008 Alzira

— 66 —

II Premis Literaris Infantils ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA EL MERCAT

El passat 28 d’Abril del 2007 a l’Auditori de la Casa de la Cultura d’Alzira, l’Associació Cultural Falla El Mercat va fer entrega dels guardons corresponents als II Premis Literaris Infantils. Els treballs eren textos escrits per xiquets i per a xiquets. A estos premis concorrien escolars de tota la Ribera en tres categories: alumnes de segon i tercer cicle de primària i una categoria per a alumnes d’educació especial. S’han presentat més de 90 treballs i els centres amb major índex de participació han sigut els col·legis alzirenys Lluís Vives, Ausiàs March i La Purisima. Els premiats han sigut els següents: A la categoria A (alumnes de 3r i 4t de Primària): 1r Premi: “Els Nostres Amics, els Gnomos” de Blanca Hernández Barber del “Maria Immaculada” de Carcaixent. 2n Premi: “La Música amb i amor i treball” de Noelia Martínez Albert del C. La Puríssima d’Alzira 3r Premi: “L’entrenament” de David Ríos Furió del La Puríssima d’Alzira Per a la categoria B, alumnes de 5é i 6é de Primària: 1r Premi: “Màgia Blanca” d’Alba Muñoz Garcia del CP Ausiàs March d’Alzira 2n Premi: “Les tres Bruixetes” de Raquel Dolz Cardona del La Puríssima d’Alzira 3r Premi: “Les aventures de la familia Harrison” de Lidia Orón Gómez del C.P. Luis Vives L’acte es va desenvolupar a l’Auditori de la Casa de la Cultura d’Alzira i va comptar amb l’actuació del Grup de Percussió de la Societat Musical d’Alzira. En finalitzar l’acte es va servir un vi d’honor en el pati de la Casa de la Cultura. Sent este el segon any de la realització d’estos Premis literaris, la Falla El Mercat se sent molt satisfeta per la gran participació d’alumnes i de col·legis. També va ser un èxit l’assistència de públic a l’acte d’entrega de premis.

Llibret de la falla el Mercat

Categoria A: 1r Premi Blanca Hernàndez Barber Un dia, Marcos es va despertar nerviós per anar d’excursió amb les seues amigues Clara i Lara. Quan per fi aplegaren al bosc, este estava preciós. Tenia un verd espectacular, el més bonic de tot el món. Uns animals espectaculars i feliços vivien allí. Les flors del bosc eren meravelloses i els fruits dels arbres exquisits. Marcos i les seues amigues es ficaren a explorar i a observar les meravelles del bosc (papallones, flors ...). Quan ja estaven a l’interior del bosc van observar una xicoteta aldea de gnoms. Van poder vore com treballaven en equip, com s’ajudaven uns als altres. Però un gnom els va descobrir i els va preguntar ; - Eh, vosaltres que feu ací? Clara, Lara i Marcos començaren a córrer per tot el bosc. Els gnoms els perseguien damunt de unes fulles màgiques, amb l’ajuda dels coloms i dels ànecs. Finalment els van rodejar. El gnom que els havia descobert es va arrimar i els va dir: - No tingueu por. No anem a fer-vos mal. El meu nom és Min i sóc l’encarregat ecològic de l’aldea. Qui sou vosaltres? Què feu ací? De quina espècie sou? Quin és el vostre nom? - El meu nom és Marcos i estes son les meues amigues, Clara i Lara. Hem vingut d’excursió al bosc i la nostra espècie és l’humana- va respondre Marcos. El gnom va parlar amb el seus companys i van decidir mostrar-los els secrets del bosc. La gran caiguda d’aigua transparent on començava el riu, els peixos de colors que vivien al riu, els arbres mil·lenaris, el llac...

— 67 —

Els nostres amics els Gnomos Marcos i les seues amigues van poder vore coses que cap humà havia vist mai. Van nadar al llac amb cérvols, conills, llops i un fum d’animals. Animals que vivien en pau i felicitat. També pujaren a un arbre i van poder observar una vista meravellosa del bosc. Finalment s’acomiadaren dels seus nous amics i se’n van anar a casa. Al matí següent es va produir una mala notícia: hi havia un incendi al bosc. Marcos va cridar als bombers, Lara als veterinaris i Clara va demanar ajuda als responsables ecològics del poble. Amb l’ajuda de tots, quan els bombers lluitaven contra el foc, Marcos, Lara i Clara entraven dins del bosc a buscar animals. Quan els trobaven els portaven als veterinaris. Els veterinaris els revisaren, els vacunaren i finalment els amollaven. Quan va finalitzar l’incendi, del bosc només quedava la caiguda d’aigua del riu i el llac. La resta estava coberta de cendres. La gent estava plorant per la situació que havia quedat el bosc. Marcos va tindré una idea : - I si tots plantàrem nous arbres? - Bona idea, contestà tota la gent del poble. Al dia següent, quan Lara i Clara estaven plantant un arbre a prop del llac, van vore amagats els gnoms. Els contaren què estaven fent i els gnoms decidiren ajudar-los plantant llavors. Al cap d’un temps el bosc va recuperar l’estat que tenia abans de l’incendi. Però amb l’ajuda de tota la gent i dels gnoms havien aconseguit que fóra cinc vegades més meravellós que abans. Tots els dies després de fer els deures Clara, Lara i Marcos anaven a regar les plantes i els arbres. De pas veien als seus nous amics els gnoms.

Falles 2008 Alzira

— 68 —

La música amb amor i treball Categoria A: 2n Premi Noelia Martínez Albert Hola, em diuen Irene i vaig a contarvos una cosa que ens va passar durant la meua infantesa. Mon pare tenia una tenda de música al poble, cosa que va fer que des de menuda sentira eixa passió per la música. En la tenda hi havia de tot: llibres, flautes, clarinets, oboés, violins, trompes... de tot. Un bon dia, vingué una remesa d´instruments nous a la tenda. Uns instruments preciosos i finíssims d’una qualitat insuperable. Entre ells, em cridà l’atenció una capseta molt menuda que contenia un flautí de plata i fusta, semblava tan humil al costat dels grans contrabaixos! Eixe mateix dia, vaig acompanyar a mon pare a la tenda, per ajudar-lo a guardar els instruments, ja que d’ací a no res, obriríem la tenda. Feia fred, malgrat que acabava de començar la tardor, i aquell dia nuvolós em va fer sentir esgotada i un poc endormiscada. Va ser un dia dur de treball a la petita tenda, però vaig disfrutar tant que vaig voler tornar el dia següent. Només arribar a casa, em vaig prendre un got de llet calenta i seguidament, vaig anar al saló a llegir un llibre assentada en el còmode silló... Era ja de matí i com l’altre dia, anava agafada de la mà de mon pare a la tenda. No sé per que, però tenia el pressentiment que eixe dia ocorreria alguna cosa extraordinària. A l’entrar, vaig adonar-me’n que no recordava haver tret els flautins a les prestatgeries i menys encara haver-los ficat al

Llibret de la falla el Mercat

costat dels contrabaixos però aquell dia estava tan cansada que ho faria sense voler. Quan vaig agranar la tendeta, la meua granera va tocar alguna cosa menuda per darrere d’un gran contrabaix, era un flautí que hauria d’haver-se caigut de la prestatgeria! Un poc desconcertada vaig agafar amb delicadesa aquella xicoteta meravella i la vaig obir, per comprovar que estava en perfecte estat. Vaig descobrir un fi gravat que no recordava haver vist al dia anterior; era un coret molt ben dibuixat que duia les inicials: C i F, aquella troballa em ficà un poc nerviosa i dels nervis, sense voler li vaig pegar amb la granera al gran contrabaix que s’alçava per damunt del meu cap. Més nerviosa encara vaig obrir el contrabaix, pel mateix motiu que abans i també vaig descobrir uns cors on deurien d’estar les ranuretes de la caixa de ressonància. Per darrere del màstil vaig llegir altra vegada: C i F. M’estava tornant boja? Ni tan sols jo ho sabia! Decidí descansar un poquet i esperar a vore si em passava este desconcert. Mentrestant, mon pare devia anar a comprar aigua i em deixa en la solitària tenda. Quan m’acostava a l’aparador sentia uns remors estranys, com xiulitets que es propagaven per

S’havia partit per complet i jo allí amb el cor en un puny sentint els laments febles del flautí... era massa per a mi. Em vaig alçar de terra sobresaltada, m’havia caigut del silló des d’on llegia el conte. Tot havia sigut un peculiar somni!!

— 69 —

aquella estança... Quina sorpresa va ser la meua quan vaig descobrir al flautí del coret assentat damunt del contrabaix, parlant com si res! Per a no molestar-los, em vaig amagar darrere de la taula a veure si descobria que parlaven. “T’estime” sentia dir al contrabaix “Jo també” Deia el flautí amb la melodiosa veu, de què anava açò? Així que vaig continuar callada en el meu amagatall. Sentia dir al flautí que el seu amor era impossible, més que res, per qüestió d’altura i el contrabaix li contestava que això no importava, que l’amor no tenia barreres. Què diran els clarinets, les trompes i les violes? Es lamentava el flautí; que diguen el que vulguen, nosaltres ens volem i és l’únic que importa ara. Clar! Els cors i les inicials corresponien a ells dos, Contrabaix i Flautí. Jo estava commoguda per aquelles paraules...Pobrets! Si podria fer alguna cosa per ells... Aquell diàleg emotiu va durar una llarga estona, fins que arribà clientela jove que venia a comprar unes llibretes de pentagrames i havia de atendre’ls. A l’hora de tancar la tenda i arreplegar tot el que no estava en el seu lloc em va saber greu separar als enamorats, però havia de fer-ho. Creient-me que podria jo tot sola amb el contrabaix, el vaig agafar per guardarlo en el magatzem quan de repent... ploff!! crashh!!

En aquell moment aparegué mon pare i li vaig preguntar “Papi, demà podré tornar a la tenda amb tu?” Si, va contestar ell amb una rialla... “Tinc una cosa que fer...” vaig pensar amb cara de misteri. Quan vaig entrar a la tenda, ràpidament, vaig agafar el flautí i el vaig posar al costat del contrabaix... …Per si de cas.

Falles 2008 Alzira

— 70 —

L’entrenament Categoria A: 3r Premi David Ríos Pellicer Albert era un xic amb 6 anys, però tot ho veia més menut per culpa de la seua estatura. Era baix i prim, el seu pel de color castany, amb ulls grans i negres, el clàssic xaval que les “marujes” per a quedar bé deien a sa mare… que cara de roí té!! Un dia, junt amb són pare, anà al camp de futbol de la seua ciutat, per vore un partit que jugava el seu cosí Vicent, era titular en els cadets i a mes era el capità de l’equip, feia amb el baló “birgueries”. Era la primera vegada que Albert anava a un partit de futbol. Es quedà sorprés quan arribà al camp. Mai no hi havia estat en un lloc tan gran, amb tanta gent, no sabia que fer, es quedava parat observant tot que hi havia al seu voltant, son pare tenia que estar contínuament esperant-lo. Prompte va començar el partit i tots cridaven, aplaudien i animaven. Albert també va començar a cridar i animar al seu cosí, estava emocionat, veient com Vicent va ficar un gol de fora del area i és va posar a plorar perquè li van donar un puntelló a Vicent, com si l’hagueren pegat a ell mateix. Va eixir del camp convençut que ell havia nascut per a jugar a futbol com Vicent. Son pare als pocs dies per no sentir-lo mes, el portà al camp d’entrenament, però… tots es van riure d’ell, fins al propi entrenador..era…tan menut..però eren tantes les ganes que tènia d’entrenar que el van deixar amb els pre/benjamins, però van passar dos o tres setmanes i l’entrenador no el treia ni tan sols un poquet en els partits. Per fi l’entrenador li va dir que jugaria el pròxim partit i Albert va estar tota

Llibret de la falla el Mercat

la setmana molt nerviós, el seu pare i el seu cosí Vicent li acompanyaren. Però va eixir tan poc que no tingué ocasió de tocar el baló. Vicent estava molt enfadat i volia parlat amb l’entrenador, pe`r el pare d’Albert li va convéncer que el millor que podien fer era estar al costat d’Albert, demostrar-li que tenia gent que el volia encara que no jugara al futbol. Estava finalitzat la temporada, Albert no hi havia jugat pràcticament en cap partit, però no hi havia faltat a cap entrene en tot l’any, disfrutava entrenant amb els companys que s’havien fet bons amics, no entenien perquè l’entrenador no li deixava jugar en els partits… i en els entrenes li passaven contínuament el baló, sempre estaven recolzant-ho…i van deixar de rieres, s’havien fet tan amics… Una vesprada, només començar l’entrene, va vore a son pare parlant amb un altre home major que mai no hi havia vist. Al final del entrene també va aparéixer el seu cosí, feia tres o Quatre dies que no el veia. I el cor va començar a donar-li colps, “perquè el Vicent era el millor jugador del mon, el que passava era que els periòdics, ràdios i teles no se n’havien adonat”. Sols acabar l’entrene Albert anà corrent per saber que passava, i son pare li va dir: “ este home és l’entrenador de benjamins, el pròxim entrenador teu i diu que compta a l’any que ve amb tu” Jo li vaig donar les gràcies a l’home major. Però ell em contesta: “ A mi no me dones les gràcies,…es fruit de la teua constància i esforç”. “I que a més tens una família que et vol amb “bogeria” i ha sabut estar al teu costat en tot moment per a què no et cansares d’entrenar”.

— 71 —

Categoria B: 1r Premi Alba Muñoz Garcia Açà era una vegada una xiqueta anomenada Maria. Els seus pares eren uns bruixots. Un dia se n’anaren a un poble xicotet per a buscar cabells de gegants, però no en trobaren cap. Per això, li van dir a Maria que al dia següent anara a demanar-li al gegant Pep uns grapats dels seus cabells, ja que Pep era un amic de sempre. Al dia següent se n’adonaren de que allí estava Ràbia, la seua pitjor enemiga. Mentre fugien, Maria es va caure i com veia que Ràbia anava darrere, es va amagar en un carro. Poc després va vore que el carro es menejava. Estaven duent-la al castell de Ràbia!!! Era un lloc molt oscur i aterridor pero ella ja s´havia acostumat a vore coses molt rares, pero de tot el que ja havia vist açó era el mes estrany. Va buscar i rebuscar algun lloc per aon escapar sense que Ràbia es adonara. Al ratet va fer un foraet al terra, i clar com era tan prima va eixir sense ningun problema. El primer que va fer va ser correr per a que no la veieren, i de seguida mirà on estava; en la muntanya on vivia Pep. Va començar a escalar i no volia parar fins que arribà al cim, que aixó ja era proa faena. A mig dia va parar en una planura per a dinar, i en acabar va continuar la seua escalada. Quan per fi arribà al cim, veié a Pep i li va dir: - Hola sóc Maria, mon pare em va dir que tu ens podries ajudar.

- Ah Maria. No sabia que venies. Ara has de dir-me en què et puc ajudarcontestà. - Mira, el cas es que necessitem un grapat dels teus cabells per a fer uns sortilegis- afirmà Maria. - D’acord – digué- però abans d’anarte’n em podries llevar esta punxa que tinc a la mà, per favor? Es que jo tinc els dits tan grans no puc fer-ho. - D’acord, però has de baixar un poc la mà perquè jo no puc arribar tant alt- li contestà Maria. Pep baixà la seua manassa i Maria li llevà la punxa. Quant Pep anà a agafar unes tisores per a tallar-se uns quanta cabells, cada pas pareixia un terratrèmol. Quan es tallà els cabells, els agafà en una mà i li digué a Maria que pujara en l’altra. Com ell sabia que la gent no estava acostumada a vore gegants, va decidir anar per les muntanyes ja que per a ell era com fer un passeig pel parc. Als vint minuts arribaren a la muntanya on vivia Maria. Com que Pep no volia acostar-se massa, la va deixar allí i li donà el pot on havia clavat els cabells i es va acomiadar. Quan arribà a casa veié que havien preparat una festa. Era el seu aniversari!!! Falles 2008 Alzira

— 72 —

Les tres bruixetes Categoria B: 2n premi Raquel Dolz Cardona Era’s una vegada, tres amigues que es deien Maria, Lucía i Ana, les quals es van fer bruixetes per casualitat en trobar un llibre que van llegir les tres al mateix temps. Per un descuit van pronunciar un encantament sense saber-ho, i... automàticament!!!!! Flooooop!!!!! Es van fer bruixetes. Perquè ningú sabera que eren bruixes, van crear una floristeria, on s’ajuntaven després del col·legi, per a ensenyar-se nous encisos de màgia. Cada una tenia una fada consellera: la de Maria es deia Campaneta; la de Lucía, Ari; i la d’Ana, Windi. I les tres les ajudaven en qualsevol cosa. Maria va dir una vesprada: - Per què no anem al bosc? - Per què hem d’anar al bosc?- va dir Ana. Lucía, que era la més sensata i quasi sempre tenia raó va dir: - Perquè no ens queden quasi flors, per això hem d’anar al bosc. - Val, anirem demà a la vesprada- va dir Maria. Al dia següent, de vesprada es van reunir a la floristeria, per a anar al bosc a arreplegar les flors que les faltaven, però les seues fades es van quedar a casa perquè tenien prohibida l’entrada al bosc. Després d’una caminada, van començar a seleccionar les flors i en eixe moment va aparéixer un cervatell molt espantat i els va dir que havia vist un bruixotet roí. Les tres amigues decidiren donar-li una lliçó al bruixotet, que estava en una cova amagat, però Lucía els va dir que no podien véncer-lo perquè no se sabien tots els encisos. Se’n van anar corrent a la floristeria a contar-li-ho a les seues fades, perquè els digueren quina solució podien prendre.

Llibret de la falla el Mercat

Les fades els van dir que havien de pronunciar un embruixament les tres al mateix temps, per a poder véncer el bruixotet. Lucía havia llegit pel seu compte un llibre d’encisos que li van deixar a la biblioteca. Se sabia quasi tots els encisos i entre ells estava el de véncer el bruixotet. Per això li’l va haver d’ensenyar a Maria i Ana. Cada dia de vesprada, durant una estona tractaven d’aprendre’s l’embruixament però mai els eixia bé. Després de molts dies de treball, Maria va dir: - Plom catastrof.!!!!!!!. - Molt bé, Maria, t’ha eixit l’embruixament de categoria. – li va dir Lucía molt contenta. - Com ho has fet, Maria?- va dir Ana, que per més que ho intentara mai li eixia. - L’he fet amb molt d’entusiasme i amb molts ànims d’aprendre-me’l, Maria. A la vesprada del dia següent, Ana va seguir els consells de Lucía i Maria, i després de dir-lo tres vegades, li va eixir. Maria i Lucía estaven sorpreses perquè l’embruixament li va eixir molt bé a Ana, i per això van quedar a l’endemà per véncer el bruixotet. Van quedar a la floristeria i van aparéixer les tres després del col·legi. Van anar apropant-se al bosc, on estava la cova, en la que vivia el bruixotet. Quan van entrar, van vore la cova molt fosca i Ana tenia por. De repent aparegué el bruixotet i les tres, molt ràpides, van traure la vareta i van dir al mateix temps: - Plom catastrof!!!!!! El bruixotet es va convertir en un conillet molt bonic i molt bo. Per fi, les tres bruixetes van salvar el bosc i tots els seus habitants van fer una gran festa en honor a les tres xicotetes bruixetes. Colorin, colorat, este conte s’ha acabat.

Categoria B: 3r Premi Lidia Orón Gómez Una vegada la senyora Harrison va dir : - Perquè no ens n’anem de viatge a la mar? Totes les platges estaven plenes i no hi havia cap lloc. Aleshores, el senyor Harrison va exclamar: - Totes les platges estan plenes. No hi ha cap lloc!. Ens n’haurem d’anar a la platja Nova Contança que hi ha menys personal. Aleshores la mare va exclamar: - Prop de la vora està ple de taurons!Això té igual estarem a la vora, va dir la senyora Harrison. Quan van arribar a la mar, Cristina, la filla major va dir: - Mireu hi ha un vaixell!. Aleshores el pare va dir: - Això es impossible, cap vaixell navega mai per aquestes aigües perquè hi ha massa roques puntiagudes. - Mireu, per allí hi ha un altre vaixell, va exclamar Peter, el més menut. El misteriós vaixell va tirar l’àncora i totes les persones que anaven al vaixell varen baixar i un d´ells amb una escopeta va disparar al cel, això va fer que totes les persones que estaven a la platja fugaren excepte Peter que com era molt xicotet no era conscient del perill que estava ocorrent. Quan els dos primers pirates varen arribar a la costa, varen vore a Peter i un d’ells va exclamar: Què fem amb aquest xiquet?

— 73 —

Les aventures de la família Harrison L’altre va contestar: - Portem-lo al vaixell, igual podem traure un bon pessic d’ell. Mentrestant, la família Harrison no se n’adonà de que els faltava un membre fins que Cristina va vore un carranc i per burlar-se del seu germà va dir: - Mira Peter, aquell carranc és igualet a … Es quedà en blanc en vore que el seu germà no estava i Cristina li va dir a sa mare: - Peter no està. La mare va mirar al seu voltant i al final es va ficar a plorar com una descosida. Aleshores Cristina el pare amb una cara d´estar a punt de ficarse com la mare vdir: - Ràpid, tornem a la platja. I tota la família es varen ficar a córrer cap a la platja molt ràpid, però quan arribaren, el vaixell ja havia recollit l’àncora i s’estava allunyant. La mare es va a ficar a plorar mes fort però el pare digué: - Encara no està tot perdut! Mireu allí, hi ha una llanxa a motor. Aleshores tots varen pujar a la llanxa per a perseguir el vaixell pirata. El pare va encendre el motor i eixiren disparats de la costa. El vaixell pirata anava prou ràpid però ells estaven apropant-se. Finalment es collocaren al costat del vaixell pirata però dos pirates els van vore i començaren a disparar-los. Van encertar a la llanxa, que es va desinflar, i la família hagué de tirar-se a l’aigua. Aleshores el pare digué: - Agafeu-vos al vaixell. I això varen fer tots, s’agafaren al vaixell i acon-

Falles 2008 Alzira

— 74 —

seguiren pujar. Tots varen anar amb molta delicadesa perquè no els sentiren i escoltaren que un d’aquells pirates li deia a l´altre: - Porta-li menjar al xiquet. L’altre pirata acceptà amb resignació i s’encaminà al lloc on tenien tancat al xiquet. La família va començar a seguir al pirata amb molt de sigil per què no els pillaren. Finalment varen aplegar a la cetlla on tenien pres a Peter: quan el pirata va obrir la cetla, el pare va anar per darrere i li va pegar un fort colp al cap i el deixà inconscient. Peter, en vore a tota la seua família es ficà molt content i la mare, sense pensar-s’ho dos vegades, anà corrent a abraçar-lo. El pare li preguntà a Peter molt content: - Saps quants hòmens són? - 8, contestà Peter, i van armats. Però el pare va notar una pistola a l’esquena Alçà les mans i es pegà la volta igual que tots els altres. Era el capità amb una pistola i uns altres dos homes armats amb un rifle. Cristina, per despistar-los, va fugir i el pare aprofità que estaven despis-

Llibret de la falla el Mercat

tats per a furta-li la pistola al capità. Amb molta rapidesa es carregà als altres dos homes i tirà a fugir tota la família i el capità va dir: - Agafeu-los!! Quedaven cinc pirates i un d’ells disparà al pare al braç. Així soltà l’arma i els pirates atraparen a la família. El capità aparegué i va dir: - Tireu-los als taurons. I així ho varen fer. Un dels pirates que quedaven agafà al pare per a que passara per la taula. I finalment quan ja estava a la vora, Peter es soltà del pirata que el subjectava i l’espentà a l´aigua. El pare aprofità i li pegà un bon colp a la cara al pirata que subjectava a la mare. Cristina també va poder assoltar-se gràcies a que li xafà el peu al pirata. El pare agafà l’escopeta i li disparà a l’últim pirata que quedava, el capità. El pare, apuntant amb l´escopeta al capità, li ordenà: - Condueix aquest vaixell fins a la costa i així ho va fer. El capità del vaixell pegà la volta cap a la costa. Quan finalment arribaren, entregaren al capità a la policia i se n’anaren a la platja a acabar el que havien vingut a fer.

— 75 —

Visita de l’Alcaldessa

Elena Bastidas i regidors/es •17-5-07

Falles 2008 Alzira

— 76 —

Sopar família Ríos 13/06/07

Llibret de la falla el Mercat

— 77 —

Festes de Sant Bernat

Falles 2008 Alzira

— 78 —

Nomenament

Llibret de la falla el Mercat

7 de setembre 2007

— 79 —

Falles 2008 Alzira

— 80 —

HALLOWEEN 31 d’octubre 2007

Llibret de la falla el Mercat

â&#x20AC;&#x201D; 81 â&#x20AC;&#x201D;

Sopar de Nadal

19 de desembre 2007

Falles 2008 Alzira

— 82 —

Poesies Textos presentats al II Concurs de Poesia Satírica

Al dia 20 de març Enric xavier Ferrús i Fayos A eixe dia al que tots odiem i tenim mania, voldria dedicar-li jo, aquesta humil poesia. La data és el 20 de març, mala data per a aquells que per debades sopar vendrien tots fins la pell. Puix si la fartera és bona, i damunt no costa un duro, de segur és que el crit sona: Cambrer, cafè, copa i puro! I eixe 20, dia penós, ens arrossega al treball, amb cara de gos bavós, i caminant molt espai. No siga’m tan egoistes i no ens portem gens a engany, que les enyorades falles tornaran el proper any. Així puix quan les cremem i al caliu del braserol, sols fa falta que pensem, farem altra si Deu vol.

Llibret de la falla el Mercat

— 83 —

Satíriques de la Falla Plaça de la Malva

Bufar en caldo gelat Antoni Lluís Martínez i Furió

És matèria molt comuna entre la gent benestant, a cavall de la fortuna viure gastant i triomfant. I si abans en realitat mai no havien menjat prou, ara si el món fóra un ou ja se l’hagueren xuplat. Al voltant d’aquesta jet d’espardenyes de careta, hi ha molt d’estira jaqueta, i altres que en lloc de jet-set tenen tan sols mala llet. Són els que compren de saldo roba que porte etiqueta, els que bufen sempre en caldo quan el caldo està gelat, els que estiren la hipoteca per a poder figurar i van vivint de fiat. Els del rei per la moneda i els que amb tall de no pagar sempre a tot li posen pega. Els que els rossega hui el cuc de ser uns vull i no puc.

Els que tenen per mesura com de grossa és la cartera, els de la pura burrera amb menys finor, ni cultura que un forrellat de porquera. Els que volen que sa filla, que en lloc de tindre cervell al cap té una mandonguilla, puge ara un altre nivell, casant-se amb algun pompós, nou ric amb cara de gos, flatulent i botijós, que mantinga a la xiqueta i de passada al papà. Els de en llengua valenciana que parlen en castellà, però són de la terreta, les flors i la barraqueta. Els de més terra en l’Havana que ni mig euro han gastat en convidar a ningú. Els que es toquen la badana i amb tal de fer el gandul, bufen en caldo gelat, sempre cagant per mig cul.

Falles 2008 Alzira

— 84 —

Un plany i un somni Pere Falcó

Alzira, ciutat de molts diners, de gent dinàmica i de bona ploma, que ja parla en llengua de forasters i renuncia al seu idioma.

Quin somni que he tingut, el valencià es perdia, però, despert, ja no estic abatut i sent una gran alegria.

Les xiques ja no diuen “et vull”, ara declaren “te quiero” a aquell que li posen l’ull encara que sàpien com fer-ho.

Sura la llengua valenciana en les famílies i per tot arreu, quina cosa més sana donem les gràcies a la Llei d’Ús i sobretot a Déu.

Començaren les persones “fines”, com a forma d’educació, peró crec que era més aïnes a manera de distinció. Les seguiren les de la classe mitjana, que amb gana i molta il·lusió als fills els parlen a la castellana per demostrar la seua posició. Fa poc pegaren el gran salt els empleats amb alguns durets que per imitar els de dalt s’ expressen com els senyorets. Abans, els nouvinguts s’integraven i prompte raonaven com els d’ací, d’esta manera parlaven i es posaven brusa i jupetí. Ara, subsaharians, magrebins i orientals parlen la llengua de ponent com els fins i els principals i augmentant el contingent.

Llibret de la falla el Mercat

Tots els xiquets parlen en el nostre idioma també aprenen castellà, però ja és un axioma que brolla el valencià. Dels catalans ens hem fet amics, també volem la resta d’Espanya amb tots ens fem alguna canya perquè són treballadors i bons xics. Cloenda Estic fet un embolic, ja no sé quina és la veritat, em pegaré un bon pessic per tornar a la realitat.

— 85 —

Loreto i Carmen María Pasdoble dedicat a les Falleres Majors de la Falla El Mercat d’Alzira 2008

Com a record de ser Falleres Majors es va encarregar un pasdoble a José Grau Benedito. Des d’este, el nostre llibret, volem agrair a Pepe el seu interés per fer-nos este pasdoble. Segur que de tots els records que tindrem d’enguany, un dels què més perdurarà serà esta magnífica peça. Gràcies

Falles 2008 Alzira

— 86 —

Pasdoble de la Falla Bernat Ríos Furió

Un dels ingredients importants de les nostres festes és la Música. Tots els actes tenen la seua música adequada. En la nostra vida tots tenim alguna melodia o cançó que ens acompanya. En Falles sempre hi ha algun tipus de música que ens acompanya en cada u dels diferents actes. Per este motiu i aprofitant enguany tan especial per a tots els membres de les famílies Ríos Pellicer i Ríos Petit, volem oferir a la nostra Falla el Mercat un pasdoble que porte el nom de la nostra Comissió i que al llarg dels anys ens acompanye a tots en els moments que la Falla forme part de la nostra vida. Volem agrair a Javi Marimón, autor del pasdoble, la seua predisposició immediata a fer realitat este somni.

FRANCISCO JAVIER MARIMÓN PELLICER Natural d’Alzira i fill d’en Juan Bautista Marimón, soci fundador de la Societat Musical d’Alzira en 1967. Començà els seus estudis musicals com alumne de la Societat Musical d´Alzira en 1969 amb en José Sanchis Chapa, passant després a l’escola d’educans amb Francisco Hernández Guirado en 1971, amb qui donà classes de solfeig i bombardí, tenint com a professor de trombó a en Rafael Tortajada i en Benjamín Esparza. Ingressà en la banda de la Societat en 1972 amb 10 anys i fou component fundador del primer grup de metalls de la societat. Va seguir els estudis de bombardí al Conservatori Superior de Música de València amb en Miguel de la Fuente i en Joaquín Vidal i després al conservatori de Salamanca, on acabà el grau professional. En 1986 va ser contractat com a trombonista en l’Orquestra Simfònica de Madrid, interpretant diverses òperes baix batutes tant prestigioses com García Navarro i Gómez Martínez. També realitzà una gravació amb l’Orquestra per al Ballet Nacional amb música de Paco de Lucía. Actualment col·labora amb distintes bandes de la nostra Comunitat, així com la banda de la Societat Musical d’Alzira. També és arreglista de música moderna. En el camp de la composició a estrenat amb èxit obres com El Sangreal, Fòbies, La caixa de música, Auswchitz i diversos pasdobles. Treballa la composició baix la tutela i correcció del mestre n’Àngel Crespo.

Llibret de la falla el Mercat

— 87 —

Falla el Mercat

Falles 2008 Alzira

— 88 —

A Joaquín Gómez Perelló Bernat Ríos Furió

Tots els que formem part d’una Falla, som persones a qui ens agrada relacionar-nos amb molta gent, compartir les diferents vivències personals amb les dels altres. Sempre he expressat que un dels motius més importants pels que sóc faller és la meua relació pràcticament setmanal amb la resta de membres de la Falla el Mercat. Es coneix molta gent que normalment no viu en el teu entorn diari de família, treball, etc. Un altre aspecte important de ser membre d’una Comissió Fallera és que t’interesses per diferents activitats que no formen part del teu quefer diari, del treball i preocupacions que formen part de la seua vida i que enriqueixen molt la teua visió de la vida. Estes situacions personals expressades anteriorment m’han ocorregut amb Joaquín Gómez i els seus fills Rubén i Luisa. A tots tres els he conegut per mitjà de la Falla. Amb ells, a banda de la gran amistat personal que ens uneix, m’ha fer introduir-me en el món dels artistes fallers. Gràcies a conéixer-los, el monument faller és un dels motius que més valore de la festa de les Falles. Joaquín era persona entranyable, sempre estava disposada a explicar-te tot el que, de vegades de manera infantil, li preguntava. Era un luxe anar al taller on realitzava les falles i vore’l treballar. Te’l trobaves amb el seu mono blanc tacat de pintura i el veies anar d’un lloc a un altre del taller repassant tots els detalls i sempre, encara que estiguérem prop de Falles i el treball apretara, et comentava amb molta paciència tots els detalls que estaven relacionats amb la falla d’eixe any. Una vegada al taller, era difícil no parar-se una estona a vore les diferents pintures i escultures que per allí tenia. Llibret de la falla el Mercat

A banda d’observar el seu treball d’artista faller, era molt gratificant vore els seus altres costats artístics. Sempre em recordaré de l’evolució des dels primers apunts fins a la seua realització del primer baixrelleu encarregat per la confraria de la Mare de Déu del Lluch. Joaquín Gómez Perelló va iniciar el seu aprenentatge artístic de la mà del pintor alzireny Julio Iñigo Blasco. Va estudiar a l’Acadèmia Municipal de Dibuix que dirigia Ricart Fluixà Gómez, al qual va substituir per malaltia. Va ser un pintor autodidacta i es va dedicar, entre d’altres activitats, a la construcció de monuments fallers. En els últims anys, abans de jubilar-se va ser professor en l’empresa Lladró. Ha realitzat set baix relleus al Reial Santuari de la Mare de Déu de Lluch, així com els dos àngels que custodien la Verge al seu camarí. El seu últim treball va ser un baix relleu dedicat a la Mare de Déu de Lluch i als beats màrtirs d’Alzira, que podem contemplar en una capella lateral de l’Església de Santa Caterina, al costat del Sant Sepulcre. Joaquín ha plantat Falles a València en la secció especial, per exemple la que va plantar en 1973 per a la Falla Exposició, baix el Lema “El gat” i que tenia un pressupost de 600.000 ptes. A Alzira ha plantat per a diferents comissions, destacant les que va plantar al costat del seu fill Rubén en diferents ocasions per a la nostra Falla. Des d’este article vull recordar la seua figura i el seu talent. Crec que hagué de ser més reconegut per part del seu poble.

David Chordà i Argente

Fa poques setmanes, el 21 de desembre es va commemorar el 75 aniversari de la signatura de les Normes de Castelló. Este fet va ser el punt d’arranc perquè el valencià es codificara, és a dir, que tinguera unes regles com ja tenia el castellà tres segles abans. Als anys 30 el valencià no s’escrivia amb unes regles com hi ha ara sinó que cadascú escrivia com li venia en gana. Les regles castellanes no són posades en dubte per cap espanyol -excepció feta de grans estudiosos- ja que no hi ha tants “filòlegs de carrer” com tenim entre els valencians. Com a exemple en la diferència d’actitud entre les dues llengües, cap andalús, asturià, murcià pretén que les normes canvien per adaptarles a la seua parla encara que cadascú utilitze unes paraules molt distintes entre sí per nomenar una mateixa cosa o pronuncie de manera diferent una mateixa paraula. A l’estudi que realitzem al present llibret, personalitats de la llengua ens expliquen quins foren els precedents d’esta norma, una anècdota molt interessant és que les denostades normes fabrianes també foren rebutjades en un principi per molts catalans perquè acostava aquelles normes a altres espais lingüístics (com el nostre) i no representava la seua parla. D’altra banda, ja en este 2008, es compleixen 25 anys de la creació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià amb què el govern autonòmic establia els passos per que el valencià fóra ensenyat a les escoles. Paral·lelament a la Llei es va fundar

— 89 —

2008 L’any del valencià Escola Valenciana, una Federació d’Associacions per la Llengua que defensa els drets més bàsics de la societat valenciana en l’ús del valencià. També enguany celebrem el 10é aniversari de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entitat equivalent a la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola (RAE), que ha creat des del consens les normes definitives a aplicar pels valencians. L’AVL ha creat en este temps, que es pot considerar rècord, la Gramàtica normativa, la qual tracta d’orientar sobre les formes més recomanables en els registres formals i en l’estàndard; el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià que recull 75.000 paraules amb informació relativa al seu gènere i nombre, especificant-ne la pronunciació en aquells casos en què l’ortografia no és transparent. També ha publicat la normativa ortogràfica del valencià on estableix els criteris ortogràfics oficialitzats; l’estàndard oral del valencià, l’objectiu del qual és fixar unes pautes ortoèpiques que servisquen d’orientació als usuaris de la llengua, els gentilicis valencians i últimament ha publicat un vocabulari sobre el futbol. Estos documents els podreu trobar a la web de l’Acadèmia www.avl.gva.es. Altra efemèride relacionada amb el Valencià és el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I que es va complir el 2 de gener. L’Acadèmia va decidir designar-lo com l’Escriptor de l’any i de donar a conéixer durant 2008 la seua obra i les principals fites culturals i institucionals del seu regnat.

Falles 2008 Alzira

— 92 —

Els precedents de les normes de Enric Valor Castelló Els nostres problemes, com els dels baleàrics, és clar, eren comuns amb els del principat de Catalunya. Tots posàvem en els mateixos clàssics tots vivíem la mateixa decadència; tots havíem de lluitar contra la castellanització que ens era imposada, contra la dialectalització excessiva contra la desfeta, en una paraula. Allà a Barcelona, la reacció fou més primerenca que enlloc, però també molt problemàtica. Els criteris ortogràfics anteriors a les normes propugnades per Fabra i recolzades per Prat de la Riba, foren solament la pronunciació, el costum i l’etimologia, els quals es demostraren insuficients i produïren una anarquia certa. Bofarull propugnava, per exemple, el plural en -as, que s’acostava a la “e” neutra àtona pronunciada a Barcelona, és a dir, la del català oriental; Milà i Fontanals, en canvi, defensava el plural en -es atenent-se als clàssics i a la fonètica del català occidental i valencià. Més avant, els criteris de Fabra, en la seua Gramàtica de la Lengua Catalana (1912), i de l’Institut d’Estudis Catalans, foren més nombrosos: etimologia, tradició gràfica, pronunciació general, claredat i harmonia amb les altres llengües de cultura. Açò era una altra cosa; el camp de discrepància quedava summament reduït. Conseqüència: el 1913 es proclamaren unes Normes unificadores i rigorosament científiques per al Principat, i el 1918 es publicà, si no recorde malament, la famosa “Gramàtica Catalana” de Pompeu Fabra ja escrita en català i d’acord amb la normativa fixada. El “Diccionari Etimològic” que recolzava també les Normes, es va publicar l’any 1917. No cal dir que, a Barcelona, hi hagué lluita, resistències enormes a la normativa establida pel IEC, per part dels qui estaven acostumats als anteriors crite-

Llibret de la falla el Mercat

ris confusionaris. Com a anècdota, direm que un influent diari de Barcelona publicava sovint la llista dels qui no havien acceptat les Normes unificadores de 1913, la qual cada vegada era més curta, puix que el director del periòdic rebia de tant en tant cartes d’escriptors, abans disconformes, que sol·licitaven que els donaren de baixa en la llista perquè acceptaven la normalització. L a fixació i redacció de les Normes de Castelló de la Plana

Els grups que treballaren en el País Valencià per a la dignificació i normalització de la llengua en la mateixa direcció i amb criteris i tècniques semblants al que s’havia fet a Catalunya, foren, de nord a sud, la Societat Castellonenca de Cultura on s’aplegava la millor intel·lectualitat de les terres de Castelló, amb Lluís w com un dels capdavanters, el qual rompé el foc amb el llibre “La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu”, publicat el 1930. Aquesta obra admirable ja indicava el camí recte a seguir, i llegit a Alacant féu allí també el seu paper d’orientació de l’opinió que emanava dels qui foren després membres actius de l’Agrupació Regionalista Alacantina. Compromesos en la mateixa tasca, hi havia els castellonencs estudiosos i preparats Salvador Guinot, Àngel Sànchez Gozalvo, el patrici Gaietà Huguet, el jocundíssim escriptor Josep Pascual Tirado, el Jurista Honori Garcia i molts altres que Fuster anomena quasi exhaustivament en el fullet que tots coneixem publicat el 1982 per l’Ajuntament de València. De València, intervingueren en la fixació difusió de les Normes filòlegs com Sanchis Guarner i Josep Giner i Marco, escriptors i investigadors com Adolf Pizcueta i els germans Martínez Ferrando, i el gramàtic Carles Salvador. D’Alacant, l’aportació fou menor per la desvinculació existent en aquells anys; tanmateix, l’historiador alacantí Figueras Pacheco

L ’expansió

Les Normes, com diu Fuster, foren en cert modo transaccionals i susceptibles de millorament, la qual cosa s’ha reflectit en la modesta o no tan modesta cultura escrita durant els seixanta i escaig de vigència d’aquelles en el País Valencià, la qual ha pogut abraçar ja pràcticament tots els camps, encara que no amb la profusió i la divulgació normals: poesia, narrativa, crítica, assaig, economia, ciències diverses, història, sociologia, filosofia, pedagogia, literatura infantil, manuals escolars... Quant a la difusió, citarem en primer lloc l’infatigable mestre i literat Carles Salvador. Ell degué tenir una gran part en la planificació i redacció definitiva de les Normes, i no cal dir en la seua expansió, encara que no m’ho deia així clarament - home modest, treballador i callat. Però ¿qui havia publicat el 1933 el “Vocabulari Ortogràfic Valencià” paral·lel al “Diccionari Ortogràfic” de 1917 de Barcelona? Ell escrigué i edità també el 1934 una “Ortografia Valenciana” i un interessant i ampli opuscle titulat “Qüestions de Llenguatge” el 1936. Quant al millorament de les Normes de Castelló, a part dels curts esforços que significaren les escasses i dèbils editorials i les publicacions periòdiques “El Camí”, “El País Valencià”, “Acció” i la “República de les Lletres” abans de la Guerra

Civil, hem de posar, també, en un lloc destacat Carles Salvador, que amb la publicació el 1951 del seu llibre “Lliçons de gramàtica valenciana amb exercicis pràctics” féu possible la iniciació i realització dels “Cursos de Llengua de Lo Rat Penat”, els quals vaig professar jo durant un any sota la seua direcció. Cal esmentar com els majors i més efectius treballs de difusió i consolidació de la nova normativa ortogràfica, la publicació de seixanta o setanta títols per Editorial Torre, tots en la postguerra; l’eixida a la llum de la “Gramàtica Valenciana” de Sanchis Guarner, llibre altament formatiu per als estudiosos, que també publicà Torre en l’any 1950; les col·leccions de l’Editorial “L’Estel” dirigida pel professor Sanchis; els llibres de l’Editorial “Lletres Valencianes” i de l’Editorial “Sicània”... i moltes altres publicacions diverses dels primers quinze o vint anys de la Dictadura. Totes les publicacions esmentades usaven i milloraven les Normes. Alhora es perfeccionava la morfologia de l’idioma, es depurava i s’enriquia el lèxic i s’afinava la sintaxi. Molts hi contribuírem amb més o menys encert i extensió, però les Normes de Castelló havien obert el camí del perfeccionament. Dels temps actuals, trobe que no cal parlarne massa, perquè tots coneixem la ingent tasca que s’ha dut a terme i s’hi duu des de la Universitat preparant centenars i centenars de professors. També des d’associacions com Acció Cultural i altres d’abast comarcal que s’estenen per gran part de la nostra terra. Els escriptors, avui nombrosos i en la seua majoria de gran qualitat, contribueixen eficaçment al general desvetlament de la cultura. I els premis literaris, que s’ofereixen des del quatre cantons del país Valencià. I els esforços editorials de tots coneguts... En resum: Les Normes de Castelló han creat una gran i saludable inèrcia de lectors i escriptors. L’idioma s’ha consolidat i es consolida més a més segons el seu ensenyament va ampliant-se, i així ha pogut i pot resistir els embats absurds, i inimaginables que sofreix, perquè una nodrida colla de bons valencians han petjat terra ferma en el seu treball renovador.

— 93 —

brindà la seua firma, i el fill de la Marina i més avant catedràtic destacat de dret de la universitat Central, Joan Beneyto, pels seus estudis i relacions valencianistes a València, també hi posà la seua veu i opinió en la confecció de les Normes. Fuster esmenta, també, els principals signants d’aquestes en el fullet citat: els Martínez Ferrando, Carles Salvador, Almela i Vives, mateu i Llopis, Sanchis Guarner, Soler i Godes, Adolf Pizcueta, Joan Beneyto, Thous Llorenç... i tants més que no cite per no caure en prolixitat, escriptors, polítics, gramàtics i totes les entitats culturals del País Valencià existents en aquella hora, inclosa la Secció de Filologia de la Universitat de València. Cal tenir en compte que antics dissidents de bona fe com el pare Fullana, fill de Muro, donaren exemple essent-ne els primers firmants...

Falles 2008 Alzira

— 94 —

La gestació de les normes Josep Daniel Climent

L’any 1930 fou especialment significatiu per l’elevat nombre d’iniciatives en favor del valencià, com ara l’aparició del llibre de Lluís Revest La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. La dimissió de Primo de Rivera suscità a València i a tot Espanya el naixement d’unes expectatives de canvi polític i cultural que possibilitaven un major ús de la llengua a tots els nivells. És en aquest context que el juliol de 1930 la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, publicà l’editorial «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», que considerem l’iniciador de l’etapa final del procés de codificació idiomàtica al País Valencià. El propòsit era, com afirma el manifest, «l’establiment d’unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», és a dir, que els escriptors valencians adoptaren unes solucions ortogràfiques consensuades. «Per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l’acord», proclamaven amb fermesa. La proposta de Taula va tenir una resposta immediata, i van ser diverses les publicacions i els autors que s’hi van adherir a la iniciativa com ara les revistes Acció Valenciana, Avant o el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, l’editorial L’Estel, els periòdics Las Provincias i Diario de Valencia, i els escriptors Teodor Llorente i Falcó, Francesc Caballero i Muñoz i Salvador Guinot, entre altres. Malgrat les respostes positives, les diverses posicions exposades de defensa de la normativa fabriana, per una part, i la indiferència amb què fou acollida la proposta per institucions com Lo Rat Penat, impulsaren els promotors a ajornar indefinidament la iniciativa. Segurament, l’ambient polític de 1931 — eleccions municipals, proclamació de la Segona República— aconsellava deixar madurar la idea per tal d’obtenir un major consens. Serà a les darreries de 1931 quan es reprén la iniciativa de Taula, ara de la mà de la Societat Castellonenca de Cultura, que publicà al seu butlletí una nova crida, anunciant l’elaboració d’unes «normes ortogràfiques provisionals ». El fet que aquesta nova i contundent crida es fes des de Castelló, i des d’una entitat tan prestigiosa culturalment, responia a un plantejament tàctic, elaborat conjuntament per Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, els entusiastes impulsors de la iniciativa, que consideraven que a la ciutat de València les postures divergents entre els sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés, i que la Castellonenca «sempre imposarà més respecte i juntarà més voluntats». Altrament, també s’ha d’assenyalar que el març de 1932 apareixia a València el setmanari El Camí que jugarà un paper importantíssim en tot el procés. L a gestació de l’acord

L’octubre de 1932 Gaetà Huguet proposà a la Castellonenca de Cultura la redacció unes normes ortogràfiques. L’encàrrec el rebré d’Adolf Pizcueta, amb la convivència d’altres escriptors agrupats al voltant d’El Camí. A partir d’aquell moment les reunions es van succeir amb rapidesa i amb bastant discreció, sense transcendir als àmbits escrits. El 15 d’octubre es reuní la Junta de la Castellonenca que decidí que Lluís Revest s’ocupara de la redacció de les normes. Per altra banda, Carles Salvador fou convidat a participar en la redacció, i a preparar un vocabulari ortogràfic ajustat a les futures normes. Poc després, el dissabte 12 de novembre, a la seu de la Castellonenca, tingué lloc la reunió on Revest presentà els seus resultats que foren aprovats sense més problemes, ja que, segons Huguet, la idea era buscar «l’adhesió de tots o de quaLlibret de la falla el Mercat

Els signants de les Normes

Entre les entitats culturals valencianes trobem les més representatives de l’època, fins a un total de 14, com ara la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana,

— 95 —

si tots els escriptors ». Tot i aquesta unanimitat, la decisió provocà certes reticències entre els autors castellonencs, que ja empraven les normes de l’Institut d’Estudis Catalans i veien com un pas enrere l’adopció de dues normatives per a la mateixa llengua. En tot cas, l’esperit de consens i la voluntat d’arribar a un acord s’imposaren per damunt de qualsevol altra consideració. Posteriorment, a principis de desembre, un reduït número de representants d’entitats culturals i publicacions valencianes es reunien per aprovar definitivament la normativa adoptada per la Castellonenca. La històrica reunió tingué lloc a Castelló el divendres 2 de desembre de 1932 a la Casa Matutano, del carrer Cavallers, i participaren Salvador Carreres, del Centre de Cultura Valenciana, Joaquim Reig, d’El Camí, Emili Gómez Nadal, de l’Agrupació Valencianista Republicana, Adolf Pizcueta, de L’Estel, i Gaetà Huguet, Lluís Revest, Salvador Guinot i Àngel Sánchez Gozalbo, de la Societat Castellonenca de Cultura. S’ha de dir, que les Normes aprovades a Castelló, si bé deixaven de banda l’espinós tema del nom de la llengua, suposaven l’acceptació de la normativa fabriana adaptada a la realitat valenciana. Una vegada aconseguit l’acord, es tractava de recollir el màxim d’adhesions d’entitats, publicacions i personalitats del món cultural valencià. Els fulls on s’estampaven les signatures s’encapçalaven amb el text «Acceptem les Bases ortogràfiques i el Vocabulari que integra este quadern», i la data simbòlica elegida fou la del 21 de desembre de 1932. Aquest text és el conservat actualment a la Biblioteca Valenciana, i fou elaborat per Lluís Revest. Ara bé, la redacció definitiva de les Normes, tal com es publicaren al Vocabulari Ortogràfic, fou obra de Lluís Revest i Carles Salvador, i no estigué enllestida fins a finals de febrer de 1933.

Lo Rat Penat o l’Agrupació Valencianista Republicana; entre les personalitats, cal indicar que la llista l’encapçalava Lluís Fullana, seguit per Lluís Revest, les dues persones més competents a nivell lingüístic de l’època. A més a més, cal destacar noms com els d’Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Teodor Llorente i Falcó, Manuel Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez, Emili Gómez Nadal, Salvador Carreres, Ignasi Villalonga, Francesc Martínez i Martínez, i una llarga llista fins a 61, els quals signaren a títol individual o com a representants d’alguna entitat o agrupació cultural i política. Finalment, només afegir que les Normes ortogràfiques de Castelló van aparéixer publicades en les més prestigioses publicacions valencianes del moment, i que des d’aquell moment van ser divulgades a través de nombrosos cursos de llengua arreu de les terres valencianes per persones com Carles Salvador, Enric Valor, Josep Giner o Francesc Ferrer Pastor, entre molts altres. Fins i tot, en ple franquisme, Lo Rat Penat fou l’entitat que més esforços esmerça en divulgar la normativa aprovada ara fa 75 anys a Castelló. *Autor del llibre «Les Normes de Castelló» (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2007) Falles 2008 Alzira

— 96 —

L’edat d’Argent Lluís Messeguer

Durant les primeres dècades del segle XX, Castelló de la Plana, emergent capital de província ubicada entre ciutats de gran pes històric, com Sagunt i Tortosa —fins a l’any 1960, la Diòcesi de Tortosa arribava fins a Almenara—, va viure en aquells anys unes transformacions urbanes significatives, decisives, entre la tradició i la modernitat; també el seu hinterland,és a dir, les ciutats costaneres més destacades en termes econòmics, socials i culturals, com Vinaròs, Benicarló, Vila-real, Borriana, Onda, Betxí o la Vall d’Uixó; mentre que començava a minvar el gruix demogràfic i el potencial econòmic dels centres històrics més importants de l’interior, com Morella al nord i Sogorb a l’oest. La comarca de la Plana, amb la substitució del cànem per la taronja i el paper creixent de la ceràmica i de l’exportació, esdevingué un pol d’atracció econòmica i també un eix important de la cultura valenciana. Ara bé, ¿quina era la implicació de la llengua i la literatura al si d’eixa situació? ¿Com entendre, en definitiva, la cultura castellonenca contemporània, sense els Jocs florals (a Castelló de la Plana, des del 1892, encara que no amb el lema Patria, fides, amor, sinó com a commemoració política de la defensa liberal de la ciutat en la primera guerra carlina, al juliol del 1837); sense Heraldo de Castellón (aparegut el 1935 i desaparegut el 1938) o el Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura (aparegut el 1920 i interromput per la guerra del 1936-39); sense les publicacions valencianistes, com Veu de la Plana (1916) o El crit de la Muntanya (1921? Tot això, a més, fins a l’aparició del cinema i de la ràdio: el cinema, precisament, a finals del XIX, i la ràdio, als anys vint del XX: a Castelló de la Plana, l’any 1933). D’altra banda, els estudis historiogràfics, filològics, i l’erudició local —bé que fora de les institucions educatives i culturals oficials— van expandir l’ús del valencià fins a crear la necessitat de formalitzar en termes moderns la vida de la llengua: d’aqueix caliu, i de les necessitats del món comunicatiu i educatiu, i també del progressiu diàleg amb la puixant vida cultural catalana, nasqué l’ambient de reivindicació d’un acord en favor de la sistematicitat i la coherència de la llengua escrita i formal: així, a Castelló de la Plana aparegué parcialment el Vocabulari del Maestrat (1922) de mossén Joaquim Garcia Girona; a Benassal (l’Alt Maestrat) escrigué Carles Salvador les seues obres dels anys vint i trenta; a la capital de la Plana es publicà La llengua valenciana (1930) de l’erudit Lluís Revest; i, no per casualitat, sinó per la relació entre la Societat Castellonenca de Cultura i els nuclis més importants de la capital valenciana, amb el concurs d’algunes forces vives del valencianisme, el diumenge 21 de desembre del 1932, a Castelló de la Plana es van materialitzar les Bases Ortogràfiques, és a dir, les anomenades Normes de Castelló. Van nàixer en un moment històric problemàtic: només uns dies després d’aquell diumenge, Carles Salvador, en la mateixa ciutat (a l’Instituto General y Técnico, a un centenar de metres de la casa del carrer de Cavallers, on tenia la seu la Societat Castellonenca de Cultura), era impedit de pronunciar una conferència en valencià, en un congrés de l’Asociación de Maestros de Levante. Però, sens dubte, l’any següent, el 1933, el Boletín de la Societat publicava les Normes, precedides d’unes interessants consideracions, degudes a la ploma de Lluís Revest; i es difonien a València, per part de la publicació El Camí i també per l’Ajuntament de la capital. Llibret de la falla el Mercat

Benassal, Sant Mateu, Vinaròs...

No cal dir que l’educació, el periodisme, la literatura i els estudis científics o erudits deixaven de ser un clos localista o provincià, i la unitat i la qualitat formal de la llengua n’eren una conseqüència rellevant, en el marc d’nova època pública: havien entrat, el territori i la llengua, definitivament al segle XX. I no solament a la ciutat de Castelló, sinó a tot el hinterland de les seues comarques, d’on provenien o on treballaven en aquells anys Joaquim Garcia Girona o Carles Salvador (Benassal), mossén Manuel Betí (sant Mateu), Francesc Almela Vives o Joan Manuel Borràs Jarque (Vinaròs), Josep Calzada o Manuel Peris Fuentes (Borriana), Vicent Tomàs i Martí (Artana)... Són aquells anys molt profitosos en la literatura en valencià, i precisament eixa és la màxima causa i la màxima conseqüència dels dos fils daurats que teixiren les Normes de Castelló: la unitat de la llengua i la unitat dels valencians; o dit altrament, una literatura popular valenciana i una literatura moderna i oberta al món. Tal és —a més, per cert, d’una capacitat insòlita per a la convivència de caràcters i estils— la marca de fàbrica dels literats castellonencs. No altrament es poden interpretar poemaris excel ·lents com Ioesa (1914) de Maximià Alloza, L’espill a trossos (1928) de Francesc Almela, Vermell en to major (1929) de Carles

— 97 —

Salvador, i Terra (1935) de Bernat Artola. O fruits narratius més o menys costumistes, com el primerenc Capolls mustigats (1900) de Salvador Guinot; Tombatossals (1930) o De la meua garbera (1935) de Josep Pascual Tirado, i Bolangera de dimonis (1931) d’Àngel Sànchez Gozalbo; o la millor peça valenciana de l’època, Ícar o la impotència (1929) d’Artur Perucho. O sarsueles i sainets d’èxit com Mos quedem (1907) dels germans Soler, Amor torna (1917) de Francesc Baidal, o l’excel·lent peça costumista La filla del rei Barbut (1939-1943) de Manuel Segarra i Matilde Salvador. La referència a aquesta compositora alhora terral i cosmopolita —traspassada fa unes setmanes— és un missatge històric d’una època, la de la literatura que volgué posar-se dempeus en la modernitat, capaç d’interpel·lar els usos i els costums lingüístics i literaris actuals. En efecte: si fa cent anys la llengua oral, en terres valencianes, era el valencià, i vingueren les Normes del 32 a construir la possibilitat de l’escriptura —educativa, literària, comunicativa— en termes de modernitat, ¿com no posar la llengua i la literatura en l’agenda del present trànsit de la societat de l’escriptura a la de l’audiovisual, la globalització i la vida multilingüe? ¿Què serà de la societat castellonenca o valenciana si no actua amb la literatura com hauria d’actuar amb l’ecologia, els drets col·lectius i la solidaritat internacional? Molts anys després, la memòria històrica d’aquells papers castellonencs, idealistes o crítics, són una incitació a l’aventura del progrés. I aquesta aventura pot resultar una mesura de definitiva si la societat sencera, amb la llengua i la literatura —és a dir, amb la part pròpia del llenguatge i de la literatura del món— és capaç de la llibertat i del futur. *Universitat Jaume I. Acadèmia Valenciana de la Llengua

Falles 2008 Alzira

— 98 —

La Societat Castellonenca de Cultura Es una entitat cultural fundada a Castelló de la Plana el 1920 per un grup d’erudits, escriptors i artistes castellonencs com Àngel Sánchez i Gozalbo, Manuel Betí, Joan Porcar, Lluís Revest i Corzo, Vicent Sos, Salvador Guinot, González Espressati i Casimir Melià. La seua finalitat era impulsar la investigació i la publicació de treballs històrics, lingüístics i literaris. Tot i que tant els membres com els llibres escrits són oberts a tot l’àmbit del País Valencià i a d’altres com Catalunya o les Balears, s’han especificat a la regió de Castelló. Fins a la guerra civil espanyola hi participaren els intel·lectuals més destacats del nord del País Valencià i esdevingué una de les entitats més sòlides i fecundes en el seu camp. El 1932 convocà l’Assemblea d’Escriptors Valencians que adoptà les normes gramaticals de l’Institut d’Estudis Catalans, conegudes com Normes de Castelló. Edità un Butlletí que és considerat com a una de les revistes erudites valencianes més importants i ha publicat més de 200 llibres i opuscles. Posteriorment hi col·laboraren Bernat Artola, Germà Colom, Arcadi Garcia, Honori Garcia, Carles Salvador i Josep Sánchez i Adell. Actualment forma part del Confederación Española de Centros de Estudios Locales (CECEL), centre vinculat al CSIC. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Sovint ha estat atacada pels sectors blavers que la consideren catalanista.

Llibret de la falla el Mercat

— 99 —

Lluís Revest i Corzo

València, 1892 - Castelló de la Plana, 1963 Va ser un historiador valencià. Junt amb Àngel Sánchez Gozalbo, Gaetà Huguet Breva, Joan Carbó Doménech i Salvador Guinot Vilar, va ser un dels fundadors de la Societat Castellonenca de Cultura. Tot i nàixer a València es va traslladar de ben menut a Castelló de la Plana. Va estudiar Filosofia i Lletres, branca d’Història, a la Universitat de València, on va ser deixeble de l’arxiver de la Catedral de València Roc Chabàs. En tornar a Castelló de la Plana va començar a interessar-se per la difusió llengua i cultura pròpies, començant a impartir classes de gramàtica valenciana al Casino dels Artesans. En fundar-se la Societat Castellonenca de Cultura va fer-se càrrec de l’estudi de les Cartes Pobles, degut al seu coneixement de les llengües clàssiques. Ben aviat, i fins a la seua mort, passaria a ocuparne la secretaria de la Societat. La seua tasca d’erudit va trobar difusió en diferents revistes científiques —sobretot al butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura— sense oblidar les tasques de divulgació en premsa. La seua obra més lloada és La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu (Castelló de la Plana, 1930), on demostra grans coneixements lingüístics i que va ser una contribució fonamental per a l’acord que desembocà en la signatura de les Normes de Castelló, en fer un estudi profund de les tesis de Pompeu Fabra i proposarne les adaptacions escaients per a la varietat valenciana de la llengua catalana. Este opuscle –d’unes setanta pàgines en octava–, a pesar del seu poc volum, té un contingut dens d’idees lingüístiques, sobre l’origen, la denominació, ortografia i

normalització del valencià. El tractat parla sobre l´unitat de la llengua i la conveniència d’acabar amb l’anarquia ortogràfica valenciana regnant en aquell temps, per mitjà de l’adopció de les normes catalanes. També conté una sèrie de reflexions saborosíssimes en matèria d’ortografia i normalització lingüística. Va ser bibliotecari de la Biblioteca Provincial de Castelló. L’any 1929 va ser nomenat arxiver municipal, i l’any 1944, en morir Salvador Guinot, va ser nomenat cronista de la ciutat.

Falles 2008 Alzira

— 100 —

Josep Pascual i Tirado Castelló de la Plana 1884 - 1937

Va estudiar batxillerat però va passar a ocupar-se del patrimoni agrícola de la seua família. Després d’unes primeres incursions literàries — hui perdudes — i de certs titubejos entre el castellà, llengua en la que va publicar alguna obra menor, i el valencià, a partir de l’any 1920 comença la publicació de les seues narracions breus al butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, tasca que ompliria tota una dècada de treball. Estes narracions van ser recollides en dos volums Tombatossals i De la meua garbera. Contalles de Castelló de la Plana. Tombatossals, la seua millor aportació, està considerada com l’obra valenciana narrativa més arredonida de les quatre dècades inicials del segle XX. Segons el mateix autor va ser a través dels clàssics valencians com va trobar la inspiració per a escriure-la: ...d’eixes lectures, d’eixe Tirant lo Blanc i de la crònica de Muntaner, legits i rellegits baix les garroferes del meu Mas Llibret de la falla el Mercat

de la Madalena, va començar a brollar en la pensa meua, romàntica i bullidora, lo meu fill estimadíssim — del qual estic molt pagat — , honor i glòria meua, el famós cavaller i símbol nostre, el gran Tombatossals. Incorporada al cabal col·lectiu de la cultura popular i tradicional, el seu caràcter mitològic la situa en un lloc molt especial dins el panorama de la literatura catalana, ja que, provant de justificar míticament el poble de Castelló de la Plana, es transcendeix a sí mateixa, carregada d’una capacitat simbòlica inesgotable. Així doncs, les aventures del gegant Tombatossals en la cort del rei Barbut i en la conquesta de les illes Columbretes esdevenen, alhora, mite, símbol, signe i miratge. La compositora Matilde Salvador va compondre l’any 1943 l’òpera La filla del rei Barbut, amb llibret de Manuel Segarra Ribés, basada en Tombatossals. Destaquen de les seues obres Fruita de Repom (1921), Tombatossals (1930) i De la meua Garbera (1935).

— 101 —

Salvador Guinot Vilar Castelló de la Plana 1866 - 1944

Va ser polític i escriptor valencià. Sovint va utilitzar el pseudònim de Joan de Vicenta. Va estudiar batxillerat a l’antic Institut del carrer Major, del qual posteriorment seria professor de llengua i literatura castellanes entre 1893 i 1939. Es traslladà a Madrid per a estudiar Filosofia i Lletres, on va ser deixeble de Marcelino Menéndez Pelayo, qui el va introduir en l’estudi dels clàssics de la literatura medieval i de l’antiguitat grega i llatina. Aquesta formació el va portar a l’estudi dels clàssics medievals valencians. A Madrid va escriure els seus primers relats breus: Els Reis se’n van i Guardant el melonar, d’ambient costumista. Es va casar amb Joaquima Vicent Fabregat i del seu matrimoni no va nàixer cap fill. L’any 1900 es va publicar a València la seua obra més important, Capolls mustigats, un recull de sis relats breus. Aquesta obra, a través de Josep Ribelles Comín, va ser reeditada l’any 1905 a Barcelona per l’Editorial l’Avenç amb el títol Escenes castellonenques. La seua obra literària es tanca amb la narració Anyor (1913). A par-

tir d’aquest moment va publicar només obres d’erudició sobre els clàssics valencians dels segles XV i XVI, reeditant el Parlament en casa de Berenguer Mercader i la Tragèdia de Caldesa, de Joan Roís de Corella així com el Vocabulari de Joan de Resa. Políticament, Guinot va ser d’ideologia conservadora i d’adscripció maurista, sent membre del Partit Conservador, del qual va exercir el càrrec de cap provincial. Va ser defensor de les doctrines socials del seu oncle, el jesuïta Antoni Vicent, amb el qual va fundar el Sindicat Catòlic de Castelló de la Plana. L’any 1907 va ser diputat a les Corts pel districte de Llucena i president de la Diputació de Castelló entre 1930 i 1931. També va ser alcalde de Castelló de la Plana els anys 1907 i 1924. Sent alcalde, va emprendre diverses iniciatives culturals, com la consolidació de la Banda Municipal o la creació d’una Biblioteca Municipal. Va fundar el «Círculo Artístico de Castellón» i l’any 1919, la Societat Castellonenca de Cultura. Va llegar en vida a la seua ciutat la seua biblioteca personal. De les seues obres destaquen Capolls mustigats (1900), reeditada l’any 1905 com Escenes castellonenques, El poeta Jaime Gazull. Estudio bio-bibliográfico y crítico, Fuentes literarias de la lengua valenciana i Lo renaiximent valencià.

Falles 2008 Alzira

— 102 —

Carles Salvador i Gimeno València 1897 - 1955

Fou un poeta i gramàtic valencià. Exercí de mestre a Benassal (Alt Maestrat). El 1919 publicà el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, Pro Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, sense massa èxit. Fou un dels principals promotors de la normalització ortogràfica al País Valencià. Fou nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana –nom que va tindre l’Actual Real Acadèmcia de Cultura Valenciana fins 1978-, on ingressà amb el discurs Qüestions de llenguatge (1935). Publicà, aleshores, diversos opuscles gramaticals que foren decisius per a la divulgació de la doctrina gramatical de Pompeu Fabra al País Valencià. També participà en la redacció de les Normes de Castelló i fou col· laborador habitual del setmanari valencianista Avant. Llibret de la falla el Mercat

En la seua producció poètica destaquen Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Fou també important la seua prosa, tant la narrativa -La Dragomana dels déus (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d’argila (1931)- com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937). Després de la guerra civil, la seua poesia esdevingué més tradicional i austera; publicà Nadal flor cordial (1943), El fang i l’esperit (1951). El 1951 fundà dins Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Literatura Valenciana i publicà una Gramàtica valenciana (1951). En la sesión del 7 de febrero de 1934 se decidió impartir un curso de ortografía valenciana por correspondencia y otro de morfología, los dos totalmente gratuitos, por medio del semanario El Camí, nacido en 1932 y dirigido por Joaquín Reig. Esta revista se convertiría en la más importante del valencianismo, tanto por el tiempo que se editó como por el número de suscriptores que tenía, unos tres mil aproximadamente. La corrección de ejercicios se hacía por medio del Departamento de Cultura del Centro de Actuación Valencianista, se inscribieron 19 personas en el de ortografía y 44 en el de morfología. L a experiencia organizativa

Intervino Carles Salvador en una antología de escritores valencianos clásicos del Renacimiento y contemporáneos, con el fin de publicar un libro de lectura para niños, y también preparó las bases de un concurso de lectura y escritura para esco-

L a coherencia vital

Carles Salvador era maestro nacional, y desde 1923 en que había afirmado que el idioma valenciano era el único adecuado para la enseñanza de los valencianoparlantes fue constante en aplicar esta afirmación, además de los cursos que había organizado a través del centro de actuación valencianista, también fue el artífice de un curso de lengua valenciana durante 1935-1936 que se impartió en el Centro de Cultura Valenciana, que fue el más claro precedente de los organizados por Lo Rat Penat a partir de 1949. Paralelamente a los cursos organizados por Lo Rat Penat en los que se exigía presencia física, se realizaron otros a distancia dirigidos especialmente a alumnos que residían fuera de la capital valenciana. Debido al auge adquirido se organizaron clases delegadas en Madrid y Barcelona. En 1951 se publicó por primera vez la Gramatica de Carles Salvador como medio de

poder seguir las clases a distancia, que se reeditaría en 1952 al solicitarlo muchas personas interesadas. Poco a poco estos cursos crecieron, y el número de alumnos matriculados aumentó, por ejemplo en el curso 1954-55 llegó a tener más de doscientos inscritos, cifra que se incrementó en años sucesivos. El profesorado que intervenía en ellos fue cada vez más numeroso, destacando Francesc Ferrer i Pastor, Martí Minyana, Pere Queralt, Mossen Luis Alcón Edo, Vicent Ferrís García, J. López Sancho, Josep Cervera Grifol y Sánchez Pastor. Ligados a estos cursos estaban las conferencias pronunciadas en los actos de apertura y clausura de los mismos, en las que participaban catedráticos, profesores y otros profesionales, y que posteriormente eran publicadas. Los temas tratados hacían referencia a aspectos culturales valencianos, y predominaban los de índole histórica y lingüística. Carles Salvador tenía todo el perfil para lograr el éxito de dichos cursos, tanto por su personalidad como por su formación. Tras estudiar Magisterio en la Escuela Normal de Valencia, fue maestro nacional con destino en distintas localidades valencianas hasta que, finalmente, obtuvo una plaza en Benimaclet. Articulista constante colaboró en diversos medios, entre los que destacan el Diario de Castellón , La Correspondencia de Valencia y Las Provincias.

— 103 —

lares. Todo eso viene reflejado en el acta del Consejo Directivo del 16 de diciembre de 1934 y en la del 13 de enero de 1935 respectivamente. En este sentido la labor la dicha sociedad, paralela a la de Lo Rat Penat en cuanto a la defensa de la lengua valenciana, lo llevó a presidir algunos consejos directivos, como refleja el acta de fecha 3 de febrero de 1935, hasta que presenta su dimisión. Con todos estos antecedentes, Carles Salvador fue adquiriendo experiencia organizativa que le permitieron afrontar dentro de Lo Rat Penat, la iniciativa de realizar cursos de valenciano en la sede oficial. En el año del comienzo de los mismos, impartió dos clases de presencia física, una dedicada a morfología y otra a gramática, en las que, además de él, actuaron como profesores, Josep Giner y Enric Valor, y posteriormente se incorporan Mossen Vicent Sorribes Gramatge e Ismael Roselló y Zurriaga.

Escritor prestigioso

Al volver a su ciudad natal Carles Salvador ya era un escritor importante en lengua valenciana. Había publicado poesía: Plàstic (1923), Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) y El bes als llavis (1934), en la que se observa su evolución desde el vanguardismo a la naturalidad renacentista recuperada. También había publicado diversos ensayos e incluso obra narrativa como Pecat d’amor Falles 2008 Alzira

— 104 —

(1915); La dragomana dels Deus (1920); L’artista de la Valltorta (1920); Barbaflorida, profesor (1930) y El Maniquí d’argila (1931). Con todo su mayor influencia se debe a su obra filológica: ya en 1930 había publicado Parlem bé. El reconocimiento pleno de su trabajo filológico se alcanza en los años cuarenta, en los que organiza los Cursos de Llengua i Lliteratura Valenciana , en Lo Rat Penat , como hemos dicho anteriormente, para los que preparó la Gramàtica de la Llengua Valenciana , en 1951. Este mismo año obtuvo el Premio Valencia de Literatura con su obra El fang i l’esperit. En el preámbulo de la gramática se decía textualmente: “està destinada principalment per a l’ús dels alumnes dels Cursos de Lo Rat Penat; no obstant és apta i profitosa per a tots aquells que tinguen desitjos de conéixer la nostra llengua, circumstància que s’ha tingut en compte utilisant, dins la deguda correcció, vocables lo més comprensius posible i pròpiament valencians, assequibles al poble.” Llibret de la falla el Mercat

La frase malinterpretada Carles Salvador ha sido objeto de polémica por una frase que no se puede entender fuera del contexto de su vida entera dedicada al cultivo y a la enseñanza de la lengua valenciana. La famosa frase consistió en que en el entusiasmo de una reunión de filólogos y lingüistas celebrada en Cataluña dijo textualmente: “Yo soy catalán”. Menos mal que después de la construcción del muro de Berlín, cuando llegó el presidente Kennedy a la capital alemana dijo textualmente: “Yo soy berlinés”. Queda claro que la identificación con un grupo en el plano solidario no quiere decir una adscripción identitaria, en consecuencia, no se puede reprochar nada a Carles Salvador por su famosa afirmación desde el punto de vista valencianista y, mucho menos, se pueden manipular sus palabras queriendo ver en esto una aceptación de las tesis fusterianas. Su vida y su obra son un mentís permanente a estas tesis.

— 105 —

Bernat Artola i Tomàs Castelló de la Plana 1904 - Madrid 1958

Va nàixer al carrer de Cavallers de Castelló de la Plana el 20 de desembre de 1904 –curiosament al carrer on signaria 28 anys després les Normes de Castelló i va morir a Madrid el 8 de maig de 1958. Se li van posar els noms de Bernat, Manel, Francesc i Vicent. Des d’infant va viure envoltat per un ambient d’amor a la cultura; son pare, a banda de les arts plàstiques conreava la música com aficionat. Aviat, Artola va destacar per la seua destresa en el dibuix que se li afermaria a partir de l’ingrés a l’«Instituto General y Técnico» de Castelló. A l’Institut va tindre l’oportunitat de gaudir de destacables professors, molt influents en l’ambient cultural del Castelló de les primeries del Segle XX, com ara Eduard Julià Martínez, Salvador Guinot Vilar i Lluís Revest i Corzo. La passió pel dibuix i la pintura va ser anterior a la seua carrera literària; l’any 1914 va fundar en companyia de Joan Baptista Porcar l’«Agrupació Ribalta», una associació de joves artistes. Estes activitats li van permetre establir lligams amb els més destacats representants de la cultura local, molts dels quals esdevindrien amb el pas del temps imprescindibles intel·lectuals de la important «generació» cultural castellonenca de preguerra, com ara Enric Soler i Godes, Vicent Sos Baynat o els ja esmentats Julià, Guinot i Revest. A les primeries dels anys 1920 es va traslladar a Barcelona per a iniciar els estudis d’arquitectura, espentat per la seua família. No obstant, no tardà a descobrir la seua vertadera vocació en les lletres, canviant d’estudis malgrat les preferències familiars. A Barcelona va començar a escriure els primers poemes, obtenint

l’any 1925 el seu primer èxit, en guanyar la Viola d’Or als Jocs Florals de València amb el seu poema L’Ermità, que el va projectar com una promesa de la poesia més enllà de la seua ciutat natal. L’any següent (1926) va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat amb les dotze Cançons d’Amor. L’any 1929 va publicar el que pot qualificar-se del seu primer recull de maduresa: Elegies, obra que va ser lloada per Miguel de Unamuno, amb qui Artola va mantenir una amistat epistolar, i Eduard Martínez Ferrando, i que va fer augmentar més encara l’estimació de la seua ciutat pel seu poeta. També va participar en les «Taules de Poesia», organitzades a València per la revista Taula de Lletres Valencianes els anys 1928 i 1929. Falles 2008 Alzira

— 106 —

En tornar de Barcelona i fins l’any 1936 en què va començar la seua activitat de professor (en realitat a Barcelona no havia aconseguit el títol de llicenciat, que obtindria l’any 1936 per la Universitat de Salamanca) Artola es va dedicar de ple a la creació, portant una vida de «bon vivant» lliure de preocupacions econòmiques. Són anys d’una gran activitat, amb viatges a Barcelona, València, Madrid i Salamanca, en què va produir una gran quantitat d’obra en català i en castellà i en que també es va dedicar al disseny industrial, menester que Artola es prenia més com afició que com ofici. L’any 1930 va dibuxar la portada i les caplletres de l’edició del Tombatossals de Josep Pascual Tirado feta per l’editorial Armengot, treball que va ser guardonat amb el premi anual de la «Cámara Oficial del Libro» de Madrid. El 1931 va publicar L’art novell, un estudi d’estètica on manifesta el seu pensament artístic. El 1935, publica una de les seues obres més importants, el poemari Terra, mentre conclou els estudis a Salamanca. L’any 1936 fa els cursets per convertir-se en professor encarregat de curs a Llibret de la falla el Mercat

l’Institut on treballava son pare. El 1937, malgrat no agradar-li massa les manifestacions de caràcter col·lectiu, gaudir d’un aferrissat esperit d’independència i no estar massa interessat per la política, va participar al Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes, celebrat a València, formant part de la delegació valenciana junt amb Carles Salvador, Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta i Ricard Blasco. En acabar la guerra va ser depurat i fins i tot va estar empresonat durant una nit, sent posat en llibertat per les gestions que ràpidament va fer el seu germà. Inicia aleshores un període marcat per les dificultats econòmiques, provocades en part pel no reconeixement pel nou govern del rang de professor guanyat mitjançant els cursets de 1936 i en part per la seua personalitat lliure i inconstant. A partir de 1940 es va implicar en la vida social de Castelló de la Plana, com assidu membre de diverses tertúlies i com a organitzador d’esdeveniments de caire festiu, com serà l’establiment de les Festes de la Magdalena que començaven a adquirir la fesomia i el caràcter actual. La seua obra pren dues vies divergents; per una part es va dedicar a la poesia de caire popular (per exemple llibrets de gaiates i de falles) i per altra a la producció més introspectiva. L’última quedarà pràcticament inèdita fins a la seua publicació a finals del Segle XX. Així mateix col·laborà amb diversos diaris i mantingué la seua activitat «jocfloralística». L’any 1943 col·laborà en l’estrena a Castelló de l’òpera La filla del rei Barbut, de Matilde Salvador. La compositora castellonenca musicaria també alguna de les seues poesies. L’any 1952 desencantat de l’ambient provincià que percebia a Castelló i amb la necessitat de trobar una ocupació estable, es va traslladar a Barcelona on esperava comptar amb el suport de Joan Iglesias, company de Salamanca i vicerector de la Universitat de Barcelona. Després d’uns

— 107 —

mesos es va traslladar a Madrid. El seu període madrileny es va caracteritzar per una creixent desconnexió del món literari valencià i per les dificultats econòmiques, en haver de guanyar-se la vida amb col· laboracions puntuals a revistes i a la ràdio i alguna aventura editorial. Va gaudir d’algunes ocupacions temporals gràcies al suport de Joan Iglesias i de José Camón Aznar, amb qui va desenvolupar una gran amistat. El 1955, amb 51 anys, es va casar amb Enriqueta Castellets Folch i l’any següent va nàixer el seu únic fill a València, on s’havia traslladat la seua muller per a l’ocasió. El 1956, un decret del govern que reconeixia els professors «cursillistas» li fa albirar la possibilitat d’obtenir una plaça de professor i atènyer una situació econòmica més estable. La desitjada plaça, però, no va arribar abans de la seua mort la vesprada del 8 de maig de 1958 a causa d’una afecció cardíaca. Les mostres d’homenatge al poeta es van succeir a la seua ciutat natal, on la Societat Castellonenca de Cultura li va dedicar un estudi al seu butlletí d’abril-juny de 1959. A València se li va retre homenatge pòstum a la Universitat i a Lo Rat Penat. En la seua poesia Artola tracta els temes eterns de l’amor, el paisatge, l’ésser humà, la solitud i el conflicte entre món exterior i món interior. La seua obra destaca pel seu riquíssim coneixement del lèxic de la Plana, que no dubta a incorporar a la seua producció més intimista; per la incorporació d’elements d’altres tradicions literàries, principalment de la castellana, però també de Rabindranath Tagore i Schopenhauer i pel seu sincretisme expressiu mitjançant el qual intenta maridar la poesia culta i la popular. Segons Joan Fuster[1] « [Bernat Artola] amb un domini precís del cabal idiomàtic treballa una poesia d’aspiració intel· lectual, i malda per assolir i reprendre el batec consirós que il luminà la d’Ausiàs

March. En els seus versos, però, venç l’esplendor expressiva, molt per damunt de la preocupació conceptual. L’obra d’Artola té una alta qualitat dins el marc de la poesia valenciana, i respon a un món sentimental complex, matisat i Obres

• 1828 Elegies • 1933 Santoral, en castellà • 1935 Terra • 1941 Festívoles • 1945 A l’ombra del Campanar • 1947 Poble • 1947 Llàntia viva • 1950 Tornaveu • 1950 Raons i paraules • 1950 El delme del temps • 1950 Miratges • 1951 Lledons • 1951-1952 Recès de solituds • 1952 Veus i cançons • 1953 Fulles del temps • 1954-1956 Collita • 1968 (data de l'edició) Olivera i Llorer

Falles 2008 Alzira

— 108 —

Manuel Sanchis Guarner València 1911 - 1981

Fou un filòleg, historiador i escriptor, autor d’una vasta obra que comprén estudis de lingüística, literatura, història, etnografia i cultura popular, centrats al País Valencià, però també a la resta de l’antiga Corona d’Aragó i la península Ibèrica. Fou també un dels principals col·laboradors a l’elaboració de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI). D’entre les seues obres cap destacarne La llengua dels valencians, publicat el 1933 i amb múltiples reedicions; la Gramàtica valenciana (1950), Els pobles valencians parlen els uns dels altres, “La Ciutat de València” (1979) o l’Aproximació a la història de la llengua catalana (1980). Va col·laborar en obres cabdals, com ara en el Diccionari català-valencià-balear o la Història del País Valencià. L’any 1974 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Era nebot del canonge i historiador Josep Sanchis Sivera. Fou doctor en Filosofia i Lletres i llicenciat en Dret. Durant la seua època d’estudiant fou membre d’Acció Cultural Valenciana. Treballà al Centro de Estudios Históricos amb els prestigiosos filòlegs espanyols Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás. Sanchis Guarner va ser un dels participants en l’elaboració de les Normes de Castelló. Defensava que el valencià és una modalitat dialectal d’una llengua comuna compartida amb diferents variants a Catalunya i Balears, però mai subordinada o inferior a elles. Idees que va exposar al llibre La llengua dels valencians, argumentant que ningú en el passat havia discutit la unitat de la llengua al País Valencià. Va participar en la Guerra Civil defensant la legalitat republicana. Per això va Llibret de la falla el Mercat

ser represaliat durant el franquisme, passant pel camp de concentració de presoners polítics de Salamanca fins a complir la seua condemna en un penal de Madrid (1939-1943). Estigué bandejat a Mallorca entre 1943 i 1959 (període en el qual es produeix la seua col·laboració amb Francesc de Borja Moll en l’elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear). El 1959 va tornar a València com a professor de francés en l’Institut Sant Vicent Ferrer fins que el 1960 va ser nomenat professor no numerari a la Universitat de València. En els primers anys seixanta va ingressar en l’Institut d’Estudis Catalans i va ser expulsat de la societat cultural Lo Rat Penat per la seua defensa de la unitat de la llengua. El 1966 va ingressar en la Real Acadèmia de la Història. Després de la mort de Franco fundà l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. El 1978 patí un atemptat amb bomba per part de sectors de la ultradreta després d’una manifestació conjunta d’AP, GAV i Fuerza Nueva, entre d’altres. L’any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, el qual no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. El jutge no condemnà ningú, la qual cosa anà apagant la seua salut fins que pel desembre de 1981 s’autrà per sempre el batec del seu cor. La seua mort causà un profund impacte dins del panorama valencià. Aquells que en vida volgueren assassinar el mestre, tampoc es contentaren després de mort puix que en el cementeri de cap i casal aparegueren pintades com “Fill de puta per fi has caigut” o “Judes Traïdor”. El seu llegat, però, continua ben viu en el panorama valencianista.

— 109 —

Enric Soler i Godes

Castelló de la Plana1903 - València 1993 Escriptor i pedagog que va començar la seua carrera periodística amb només 14 anys a Castelló de la Plana, al diari “La Provincia Nueva”. Va estudiar magisteri a l’Escola Normal de Tarragona, obtenint el títol l’any 1921. L’any 1923 va aprovar les oposicions a mestre i va començar el seu treball l’escola del districte de Chantada, Lugo. Va col·laborar amb diverses publicacions i diaris, entre les que cal destacar “El Mercantil Valenciano”, “Heraldo de Castellón” i “La Publicitat” de Barcelona, “Mirador”, “Destino”, “El Camí” i “Las Provincias”. Va ser un dels signants de les Normes de Castelló i president de la secció de literatura de Lo Rat Penat. En el seu treball pedagògic destaca la introducció dels mètodes de Célestin Freinet a les comarques del nord del País Valencià, especialment a Ortells i Sant Joan de Moró, on va exercir de mestre, publicant la revista Sembra, elaborada i impresa pels seus alumnes. Entre la seua producció literària es troben diversos llibres de poesies, com ara “El cel és blau”, “Bestioles”, “Cançons d’ahir i de demà”, etc. L’any 1990 es va editar la seua poesia completa i l’any 2001 l’antologia de textos Enric Soler i Godes: lescola i la cultura

lencians pintats per ells mateixos (1966), Notes d’un cronista (1970), Crònica del primer Congrés d’Història del País Valencià (1971) • Llegir i escriure (beceroles valencianes) (1974) • Carlos Sarthou Carreres, bibliografía castellonense (1974) • Las Fallas de Valencia (1847-1977) (1978) • Jaume I (1276-1876) Primer Centenari del seu traspàs (1981)

Poesia

I el cel és blau (1933), Bestioles: ni epigrames ni faules (1952) i Cançons d’ahir i de demà (1964) Prosa

Calendari Faller (1953), Valencians a Mèxic (1953), Bio-bibliografia de Francesc Almela i Vives (1960), Els primers periòdics valencians (1960), Els vaFalles 2008 Alzira

— 110 —

Joan Fuster i Ortells Sueca 1922 - 1992

Joan Fuster i Ortells nasqué a Sueca el 23 de novembre de 1922. Fuster va ser reconegut sobretot per la seua obra assagística, especialment Nosaltres els valencians (1962) o Qüestió de noms i Diccionari per a ociosos (1963). Va ser una figura clau en el nacionalisme valencià contemporani i en la definició dels Països Catalans. A partir de la dècada dels 60 del segle XX es convertí en un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa de la cultura catalana. Fill d’un llaurador, va estudiar dret a la Universitat de València, on es va llicenciar l’any 1947, i posteriorment es doctorà en filologia catalana l’any 1985. Entre 1946 i 1956 codirigí, juntament amb Josep Albi, la revista Verbo. Paral· lelament amb l’exercici de la seua feina d’advocat a la seua població natal inicià les seues col·laboracions amb la premsa, especialment al diari Levante-EMV i posteriorment a la revista Destino i el diari barceloní de La Vanguardia. Entre 1961 i 1966 col·laborà amb El Correo Catalán. L’11 de setembre de 1981 patí un atemptat a sa casa amb la col·locació d’una bomba que va causar grans danys a la biblioteca i l’arxiu personal. El 1983 fou nomenat professor d’història de la llengua a la Universitat de València, el 1984 doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona i el 1986 catedràtic de literatura a la Universitat de València. Morí el 21 de juny de 1992 a la seua població natal. A títol pòstum la Generalitat Valenciana li concedí la Distinció al Mèrit Cultural. El 13 de setembre de 1997 uns delinqüents comuns van profanar la tomba de Joan Fuster, entre d’altres, del cementeri de Sueca. A pesar de ser una Llibret de la falla el Mercat

actuació vandàlica, i sense reivindicació política darrere, els partits polítics i entitats culturals van responsabilitzar dels fets al clima blaverista fomentat des de diversos sectors institucionals del País Valencià. L ’obra

Tot i el seu inici al món de la premsa, els seus primers escrits publicats foren llibres de poesia, Sobre Narcís (1949), Ales o manso (1949), Terra a la boca (1953) o Escrit per al silenci (1954). Esta poesia té una línia existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric que vivia Fuster. Amb El descrèdit de la realitat (1955), editat per Francesc de Borja Moll, inicià una brillant carrera assagística, de vasta amplitud temàtica, en un estil incisiu i d’adjectivació precisa. Un moment en el qual va haver de vèncer diverses adversitats: la censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans, absència d’un ambient cultural propici i el silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià. Un altre aspecte de la seua obra fou el de l’erudició, la història i la crítica literàries, que alternà amb antologies. La seua dedicació als temes valencians culminà el 1962 amb la publicació de Nosaltres els valencians (guardonat amb el Premi Lletra d’Or l’any 1963), Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià. En estos llibres Fuster afirma que per redreçar la cultura autòctona del País Valencià cal estrènyer el vincles amb els altres territoris de parla catalana, creant una comunitat cultural o, fins i tot, política: els Països Catalans.

ral del País Valencià i entre els anys 1987 i 1991 president de l’Associació d’Escriptors en llengua catalana. El 1987 recollí la seua poesia en el llibre recopilatori Set llibres de versos. Fruit del treball de recerca dels darrers anys són els estudis aplegats a Llibres i problemes del Renaixement (1989). El 1994 s’editaren les obres Fuster inèdit i Fuster sabàtic.

— 111 —

Continuà dins d’esta temàtica a Raimon (1964), Combustible per a falles (1967) i Ara o mai (1981), entre d’altres. Una part dels seus nombrosos estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges, ha estat recollida en els volums I i III de les Obres completes, i el Diari 1952-1960 n’ocupa el volum segon. Cal destacar els estudis sobre autors com Sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla o Salvador Espriu, entre d’altres. Dins el camp de l’assaig, publicà Figures de temps, premi Yxart (1957), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965) o L’home, mesura de totes les coses (1967), sempre dins la tradició d’arrel moral de l’humanisme clàssic a l’alè dels moralistes i reformadors francesos (de Michel de Montaigne als enciclopedistes), crític, escèptic i amb un humor corrosiu. Dins els treballs d’història, de crítica i de divulgació literària publicà La poesia catalana (1956), Poetes, moriscos i capellans (1962), Heretgies, revoltes i sermons (1968) i Literatura catalana contemporània (1972), a més de tres extensos pròlegs a l’obra de Joan Salvat-Papasseit (1962), Salvador Espriu (1963) i Josep Pla (1966), aplegats a Contra el noucentisme (1978). Fuster és l’assagista valencià més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil, amb una força que depassà l’àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i civil de la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Illes Balears, la consciència unitària dels quals contribuí poderosament a crear. L’any 1975 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i rebé, l’any 1983, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i del Consell Valencià de Cultura, l’any 1978 fou un dels promotors i primer president d’Acció Cultu-

Centre de Cultura Joan Fuster

L’any 1995 la Generalitat Valenciana va signar amb l’ajuntament de Sueca un conveni per convertir la casa on va viure Fuster en un centre de cultura i d’estudi en memòria de l’escriptor. Es va comprar la casa de Sueca a l’hereu de Joan Fuster, Josep Palacios. Segons l’acord de compra, l’immoble hauria de ser la seu de la Biblioteca Valenciana i hauria d’acollir els 25.000 llibres de la col·lecció particular de l’escriptor, els seus documents, tant literaris com personals, i les seues obres artístiques, entre les quals hi ha quadres de Joan Miró, Antoni Tàpies, Josep Renau i escultures d’Andreu Alfaro. Amb aquest objectiu, l’ajuntament de Sueca va adquirir poc després la casa adjunta per a disposar de més espai. Però, l’any 1998, els marmessors de Joan Fuster van retirar a la Generalitat Valenciana la custòdia del llegat de l’escriptor per incompliment dels acords. El 1997 l’Ajuntament de Sueca i els marmessors de l’escriptor van declarar l’Any Fuster, que va constar de conjunt d’actes per a commemorar el 75è aniversari del naixement de l’escriptor i el cinquè de la seua mort. Falles 2008 Alzira

— 112 —

25 anys després de la llei d’ús i ensenyament el valencià és futur Diego Gómez President d’Escola Valenciana – Federació d’associacions per la Llengua. Fa vint-i-cinc anys, la ciutat d’Alacant va fer història, ja que va donar nom a una llei aprovada a la ciutat, la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Una llei aprovada amb el consens de tots els grups polítics del parlament valencià. Una llei que a hores d’ara cal analitzar-ne l’origen i les limitacions que té, però també, i molt especialment, l’aplicació, els fruits i la projecció de futur d’aquesta norma. És cert que la societat valenciana de fa un quart de segle no té les mateixes característiques, necessitats i aspiracions que a l’actualitat i també és cert que la LUEV s’ha desenvolupat afavorint la normalització de la nostra llengua en el camp educatiu, però resta clarament coixa en el camp d’ús social. La producció assagística sobre la qüestió nacional al País Valencià, va viure una edat daurada a la dècada dels 70 i 80. Una època intensa de debats, anàlisis i propostes que evolucionaren a mesura que la realitat política es revelava hostil. Les noves aportacions ideològiques són escasses i han perdut intensitat –si més no emotiva. Pensar el país s’ha convertit en un exercici restringit a l’àmbit acadèmic i científic, amb escassa projecció exterior. Segons Toni Moll (autor de La utopia necessària), la realitat política ha desmentit la possibilitat de portar a cap determinades propostes, invalidades per la història. I segons Adolf Beltràn (autor d’Un país possible) toca passar a analitzar les coses amb dades, deixar-se d’especular sobre fórmules miraculoses, centrar-se en el que hi ha i traure el màxim profit del país tal com és. Anem doncs a analitzar algunes dades. I ho farem a partir de dues vessants, que donen nom a la màxima llei en matèria lingüística i que el proper novembre complirà 25 anys, i que para Escola Valenciana –Federació d’Associacions per la Llengua són bàsiques per a la normalització del valencià: l’ensenyament i l’ús social. A

l’ensenyament:

Quan ja es compleixen més de 28 anys que els primers centres públics començaren l’ensenyament en valencià, malgrat tot els esforços, malgrat que hi ha prop de 1000 centres educatius i 150.0000 alumnes als programes d’ensenyament en valencià i d’immersió lingüística, l’abast del treball realitzat a favor de l’ensenyament en valencià ha estat poc significatiu, si analitzem que només el 24% de l’alumnat. comencen la seua escolarització en valencià, és a dir s’ensenyen a llegir i escriure en valencià. Al llarg d’aquestos anys sempre s’han fet anàlisis quantitatius del creixement de l’ensenyament en valencià, quants centres, quants alumnes, etc., però no anàlisis qualiLlibret de la falla el Mercat

— 113 —

tatius reals dels Programes Bilingües. És el moment propici perquè la comunitat educativa valenciana obriga un procés de debat i diàleg per tal de corregir les mancances i els desequilibris que ara presenta l’ensenyament en valencià i dissenyar el futur que volem per a l’escola pública, popular i valenciana. Així cal reconèixer que: • L’ensenyament en valencià continua augmentant, però amb una desacceleració, i amb desequilibris notables. Aquesta no es produeix perquè s’estiga a punt d’arribar al sostre de la seua implantació. • S’està creant la tendència a configurar una mena de doble xarxa educativa, ensenyament públic en valencià i concertat privat en castellà. (sols hi ha uns 40 centres concertats en tot el País que fan ensenyament en valencià, dels quals sols 3 es troben a la província d’Alacant) • La distribució territorial és molt irregular quan es tracta dels centres públics que ensenyen a llegir i escriure en valencià al seu alumnat: mentre a la província d’Alacant són el 42%, en la de Castelló són el 81,73% i en la de València el 68%. • Mentre que el percentatge de professorat amb competència lingüística supera el 80% a Infantil i Primària, no arriba al 68% en Secundària i descendeix vertiginosament al Batxillerat i a la Universitat on sols s’acosta al 30%. • La normativa d’admissió de l’alumnat no sols no contribueix a la continuïtat dels programes d’ensenyament en valencià entre un tram educatiu i el següent, sinó que l’entrebanca: l’adscripció entre centres de Primària i de Secundària, sovint no preveu que l’alumnat puga continuar en el programa bilingüe en què s’ha iniciat l’escolarització. • Amb l’arribada de població nouvinguda (ja prop del 15% del nostre alumnat és immigrant i escolaritzat en més del 85% en l’escola pública), cal fer un esforç per integrar i acollir aquests alumnat en valencià. Ús social

Intentant ser més breu, una primer aproximació al tema, ens projecta en una comunitat lingüística on el valencià no ha donat el pas de ser una llengua familiar i col·loquial a vehicular. La manca de projecció social i de prestigi, junt a la perduda de fidelitat ens ha de fer reflexionar. Les dades més actuals (2005) a l’àrea de Política Lingüística de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports (nosaltres, continuem reivindicant que la Política Lingüística hauria d’estar adscrita a la Presidència de la Generalitat i no en un departament perdut de la Conselleria d’Educació), ens diuen que el percentatge de població que entén perfectament el valencià és del 51,6%, que ho sap parlar el 37,5%, sap llegir perfectament el 29,6% i sap escriure sempre perfectament el 18,1. Les dades diuen que més del 90% de la població entre els 10 i 25 anys està alfabetitzada en la nostra llengua. Però també hem de comptar amb la darrera enquesta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre l’ús social del valencià, que planteja la perduda de més de 10 punts de fidelitat lingüística en els darrers 10 anys. Falles 2008 Alzira

— 114 —

La normalització del valencià sols s’ha projectat al món de l’ensenyament, no ha tingut continuïtat i complement en altres àmbits. La manca de referents, la imatge deplorable de la TVV (on sembla evident que el seus programes informatius no serien capaços de retransmetre en directe l’entrada del rei Jaume a la ciutat de València, ni cap dossier informatiu sobre la celebració del 75 aniversari de les Normes de Castelló). Parlant de televisions, cal ressenyar l’atac a la llibertat d’expressió i a la pluralitat informativa que suposa el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. I com no, les actuacions polítiques dolentes (presidents castellanoparlants, conselleres que tanquen els ulls a les evidències científiques sobre la unitat de la llengua). Tot això no ha ajudat en res. Hom reconeixerà les continues pressions polítiques que comporten un atac sistemàtic al món de la cultura i l’ensenyament, s’ha perdut l’interés per la llengua i fins i tot l’accepció folklòrica volen que impregne la nostra identitat. No s’ha avançat en la normalització del valencià, no hi ha requisit lingüístic en la funció pública (sols el 2% dels llocs de treball de l’administració pública es troben catalogats en valencià), es censuren paraules, es prohibeixen els autors de llengua comuna, es crea el conflicte de filologia catalana, es busca l’enfrontament amb els editors i amb la Universitat,.. tot en el context d’una comunitat/comoditat que volen que siga de primera, però on el que de veritat els interessa és la seua projecció i futur personal. Després de vint-i-cinc anys d’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, les nostres autoritats continuen incomplint-la i fins i tot alguns tenen ocurrències de vehicular en anglès matèries curriculars que menyspreen. Hi ha una manca quasi total de protecció i promoció de la nostra llengua. El valencià ha de convertir-se en la llengua usada amb naturalitat, en la llengua necessària, i en la llengua de prestigi social. En aquesta tasca el món de la festa, el món faller té molt a dir. Per això paga la pena lluitar. Hem de pensar i reconèixer que el valencià és futur. Cal aleshores des dels móns associatius, polítics, sindicals, no governamentals, i també institucionals: avançar, treballar, V

- Cohesió - Vocabulari - Val per a veïns i visitants

- Amics i amigues.

- Lectura

- Acaronar

- Legítim

- Ambient.v - Aigua

- Escola. - Estimem la nostra llengua

- Nou vinguts. - Nom per a la nostra llengua

social. - Canviem portaavions per biblioteques

- Infància. - Institut. - Intercanvi

- Ànim

- Integració

i bombes per diàleg.

sumar, fer propostes, implicar i crear confiança i adonar-se de la riquesa de significats de cadascuna de les lletres de la paraula VALENCIÀ. Des d’Escola Valenciana us convidem a fer efectiu i real aquest compromís per la nostra llengua i us convidem a la Trobada de la Ribera a Sollana el proper 20 d’abril i a la festa que farem el 23 de novembre a València per a celebrar el 25é aniversari de la LUEV.

Llibret de la falla el Mercat

— 115 —

Acadèmia Valenciana de la Llengua Va ser creada per la Llei valenciana 7/1998, de 16 de setembre, de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. És la institució de la Generalitat Valenciana, de caràcter públic, adscrita a la Presidència de la Generalitat, que té per funció determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià, així com vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló. L’AVL té seu a l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis, als afores de València, on també hi ha la Biblioteca Valenciana,.

sense perjuí que puga tindre altres seus territorials o celebrar sessions en qualsevol municipi de la Comunitat Valenciana. Les decisions de l’AVL hauran de ser assumides per totes les Institucions de la Generalitat, pels Poders Públics, per la resta d’Administracions Públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i empreses, de titularitat pública o que compten amb finançament públic. Seran competències de l’AV L :

• Determinar la normativa oficial del valencià en tots els seus aspectes • Fixar, a sol·licitud de la Generalitat,

Claustre de Sant Miquel dels Reis Falles 2008 Alzira

— 116 —

les formes lingüísticament correctes de la toponímia i l'onomàstica oficial de la Comunitat Valenciana, per a la seua aprovació oficial • Emetre i difondre informes o dictàmens i realitzar els estudis sobre la normativa i l'onomàstica oficial valenciana, ja siga a iniciativa pròpia o a requeriment de les Institucions Públiques de la Comunitat Valenciana • Vetlar per l'ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat • Informar sobre l'adequació a la normativa lingüística de la AVL dels textos produïts per les Institucions Públiques o que requerisquen l'aprovació oficial, així com de la producció audiovisual del País Valencià • Elaborar i elevar al Consell de la Generalitat i a les Corts Valencianes una Memòria Anual en la qual, a més d'exposar les seues activitats durant l'exercici, es recullen les observacions i consells pertinents per a l'ús normal del valencià en qualsevol de les seues manifestacions • Aquelles que, dins de l'àmbit de les seues competències, li encarreguen el President de la Generalitat, les Corts Valencianes o el Govern Valencià. L’AVL està formada per vint-i-un acadèmics que han de tindre la condició política de valencià i ser experts en valencià amb una acreditada competència científica i acadèmica o destacades personalitats de les lletres o de l’ensenyament en matèria lingüística o una producció reconeguda en el camp del valencià o la cultura valenciana.

Llibret de la falla el Mercat

Dels primers vint-i-un acadèmics, almenys dos terceres parts seran experts en valencià amb una acreditada competència científica i acadèmica, segons criteris d’avaluació objectiva, i la resta seran destacades personalitats de les lletres o de l’ensenyament amb una competència lingüística o una producció reconeguda en el camp del valencià. Als quinze anys de l’elecció per primera vegada dels membres de l’Acadèmia, l’AVL procedirà per cooptació dels vinti-un membres, a la renovació d’un terç dels acadèmics. Es determinaran els set acadèmics a substituir pel sistema d’insaculació. Als cinc anys de la renovació anterior es procedirà, de la mateixa manera, a la renovació d’un altre terç dels inicialment elegits o els seus substituts. El terç restant es renovarà cinc anys després de la segona renovació pel mateix procediment. Cada cinc anys, i pel mateix sistema, es procedirà a la renovació d’un terç dels acadèmics que hagen complit el període de quinze anys. Els òrgans de Govern de l’AVL són col· legiats (el Ple de l’AVL i la Junta de Govern) i unipersonals (la presidenta de l’AVL). Quant al valencià i a la seua naturalesa, l’AVL proclama que el valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia. Amb este circumloqui es reconeix la unitat de la llengua que parlen catalans, valencians i balears. Acords i resolucions més importants

Inicialment, per a partir d’una base fins que l’acadèmia acabara gramàtiques, diccionaris i d’altres normes, el referent normatiu oficial del valencià va ser aprovat en els acords plenaris del 25 de març i del

— 117 —

El President de la Generalitat amb els primers membres de l’Acadèmia

20 de maig del 2002. D’acord amb estos acords, el referent normatiu oficial del valencià era, a tots els efectes, el conjunt de criteris ortogràfics, gramaticals i lèxics usats en els texts i documents oficials de la Conselleria de la Generalitat Valenciana responsable de l’aplicació i desplegament de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià des de l’aprovació d’esta llei (1983) fins al 25 de març del 2002. És a dir, que indirectament es feia oficial la normativa establida per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), i, per tant, la de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Més tard, sobre el nom de la llengua, l’AVL va declarar el desembre de 2003 que la denominació de valencià és tradicional, històrica, legal, estatutària i, per tant, la més adequada al marc institucional. A més, esta denominació no és incompatible ni ha d’entrar en contradicció amb altres denominacions també tradicionals, històriques i legals, que rep la llengua pròpia dels valencians. El nom de la

llengua i la seua naturalesa no han de ser objecte de polèmiques inútils ni de cap classe d’instrumentalització cultural, social ni política, ja que això només contribuïx a fomentar la desunió entre els parlants, a dificultar la promoció del seu ús i a obstaculitzar la seua normalitat plena. La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris. Les iniciatives que adopten els poders públics per a difondre el valencià fora del nostre àmbit lingüístic tenen tot el reconeixement de l’AVL. En tot cas, estes han de garantir la difusió de la nostra peculiaritat idiomàtica i s’han d’ajustar a criteris conceptuals i onomàstics de caràcter integrador. A finals de 2004 i a principis de 2005 va esclatar una important polèmica mediàtica per la ingerència del govern valencià en un ple de desembre de 2004 en el que es volia aprovar un dictamen sobre el nom Falles 2008 Alzira

— 118 —

i l’entitat de la llengua, en la qual es ratificava amb més claredat la unitat de la llengua i es proposava la denominació valencià/català per a fora de les fronteres del País Valencià. Aquest dictamen, que tenia el suport de gran part dels acadèmics, però no tots, va ser retirat. Finalment, el 9 de febrer de 2005, l’acadèmia va refer el dictamen sense la proposta sobre el nom de la llengua, reiterant-se en la unitat de la llengua que comparteix amb Catalunya, les Illes Balears i d’altres territoris, tot i que la considera una llengua policèntrica, en la que l’AVL s’autoproclama com ens normatiu, al mateix nivell que d’altres de la mateixa llengua, com l’IEC o la Universitat de les Illes Balears. Aquest darrer dictamen s’aprovà per unanimitat. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, mitjançant la publicació el 2006 de la Gramàtica Normativa Valenciana i el Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià, va complir dos dels principals objectius fixats en la seua Llei de creació. Encara que manté la codificació normativa procedent de l’evolució de les Normes de Castelló i no ha acceptat cap de les variants ortogràfiques de les Normes del Puig, sí n’ha acceptat alguns dels usos gramaticals i lèxics més significatius, donant fins i tot preferència a alguns d’ells (com l’ús de este, eixe front a aquest, aqueix; dos tant per al masculí com per al femení; mentres front a mentre; o mitat front a meitat). Fins i tot s’han acceptat les formes bellea, pobrea, riquea, etc. (ja existents en la llengua clàssica, però no acceptades fins ara per la normativa oficial) junt a bellesa, pobresa, riquesa; o l’ús de la variació masculí-femeniní en el sufix -iste/-ista, així com una gran quantitat de vocabulari no acceptat en diccionaris normatius anteriors. Les esmentades “concesions” han mogut a alguns sectors culturals i del professorat, partidaris de la unitat de la llengua, a acusar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de “promoure la disgregació de la llengua”

La presidenta de l’AVL amb l’últim dels signants de les Normes que viu Llibret de la falla el Mercat

Ascensió Figueres i Gorriz (Nules, 1962), és una filòloga valenciana i presidenta de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. Llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de València. També ha desenvolupat tasques docents en diversos centres escolars i ha estat present en els cinc primers congressos d´Història i Filologia de la Plana (dos com a Presidenta, 1990 i 1992), i la resta com a vicepresidenta (1994, 1996 i 1998 ). Considera que el treball que està duent a terme l’Acadèmia Valenciana de la Llengua continua el camí encetat ara fa 75 anys? Sens dubte. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua es considera hereua d’aquell pas important per a la pervivència del valencià, i la nostra Llei de Creació ens mana que per als nostres treballs partim de la normativa consolidada a partir de les Normes de Castelló, a més de la tradició lexicogràfica, literària i la realitat lingüística genuïna valenciana. La nostra institució també està fent una tasca de projecció, promoció i recuperació del valencià. Per tant, com justificaria la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és una institució de la Generalitat amb una finalitat clara, com diu la mateixa Llei de Creació. Es tractava d’arribar a un consens en matèria lingüística, i res millor que partir d’aquell consens de l’any 32. Si haguera de subratllar alguna tasca concreta, quina en destacaria com a més fonamental de l’Acadèmia? En estos anys, l’AVL, ha dut a terme un ampli treball pensant en el conjunt de la societat valenciana, però, per la seua transcendència, la Gramàtica normativa valenciana i el Diccionari ortogràfic i de pro-

— 119 —

Entrevista a Ascensió Figueres nunciació del valencià són, fins ara, les dos obres més destacades. Què queda per fer en el terreny de la normalització del valencià? El nostre treball, com el de tots aquelles persones preocupades i interessades per la llengua, no s’acaba mai. Sempre hi ha coses a fer. En el cas de l’Acadèmia, encara som una institució molt jove, amb un llarg camí per recórrer, i en eixa tasca estem tots compromesos. Cal incidir en l’ús del valencià, perquè l’ensenyament està consolidat i garantit. Quin és el full de ruta de l’Acadèmia per als pròxims anys? Les seccions de l’Acadèmia realitzen una notable activitat, i la institució és cada vegada més coneguda. Però el principal treball que hi ha ara en marxa i que es troba en una fase prou avançada és el Diccionari normatiu valencià. Eixa serà una gran fita i una obra de gran transcendència per a tota la societat valenciana, i principalment per a tots els que estimen el valencià. Quin és el principal obstacle que impedix la plena equiparació entre el valencià i el castellà, les dos llengües oficials? Des de la Llei de l’Ús, el valencià està més present que mai en la societat. L’ensenyament en l’escola ha fet que hui els xiquets i les xiquetes parlen i escriguen en valencià, però el castellà encara és la llengua predominant. Els mitjans públics de comunicació i les diferents administracions tenen el deure de promoure l’ús social del valencià, perquè la nostra llengua siga més utilitzada.

Falles 2008 Alzira

— 120 —

Diuen que la llengua és un mitjà de comu- moderns ens han portat, i l’amor per la terra, nicació, però darrere d’esta primera afirmació per la pròpia cultura popular, per les tradicipoden haver-hi matisacions que fan que apa- ons, per allò que a un li és propi tampoc està reguen dos tendències clarament diferencia- en contradicció amb l’exercici de la ciutadania des. Primerament, ens trobem davant de per- europea o mundial. sones, molt pragmàtiques i utilitaristes, que, Es parla molt del conflicte lingüístic valensimplement veuen això, un instrument per a cià. Potser se n’ha parlat massa. I, a més, s’ha la interelació individual. I prou. Si es troba un volgut veure que el País Valencià era i és l’únic altre vehicle més útil s’abandona l’anterior i territori on cíclicament apareix eixa classe de ací no ha passat res. Si eixa és la postura pre- polèmica. En realitat no és així. Està demosdominant ocorre que es produïx un procés de trat, i una ullada al món ens ho demostra, que substitució lingüística més o menys llarg, però sempre que conviuen dos o més llengües sorque tard o d’hora porta a la desaparició de la gixen problemes. El que passa és que les mallengua que ara ja no es vol utilitzar. Enfront nifestacions de la problemàtica són diferents d’això hi ha un altre grup de persones que, tot en uns indrets i en uns altres. La singularitat i acceptant que la llengua del cas valencià ha estat és el principal mitjà per a en que a causa de moltes comunicar-se, és, a més distorsions, que provenen a més, una altra cosa. Sí, de focus molt diferents, alguna cosa més, com per tant des del punt de vista exemple un element, potde la qualitat, com des del ser el principal, de cohesió vessant quantitatiu, el coni representació d’un poble, flicte s’ha produït entre les d’un col·lectiu. I a més, un persones que afirmen pargran patrimoni cultural, linlar i defendre una mateixa güístic i històric, com des llengua, això sí, amb matidel punt de vista de la hissos; de vegades amb matòria i de l’art poden ser-ho molt profundes. Josep Lluís Doménech tisacions els monuments d’un poAixò ha portat, des de fa Zornoza ble. Per la meua part, tinc dècades, i fins i tot centúpresa la decisió ideològica ries, a que veus autoritzades de fa molt de temps. i representatives de la Acadèmia Valenciana des M’apunte al grup que deciència filològica o del pode la Llengua sitja considerar allò que der sociopolític s’hagen li dóna raó d’existir com plantejat repetidament una a individu i com a poble. via per a arribar a una uniM’adherisc a la tendència ficació a l’hora de concebre de considerar la llengua l’anomenat valencianisme, com a vehicle de transmisla qual cosa implica com a sió i ser al mateix temps un factor fonamental la consipatrimoni que hem de prederació i ús adequat i uniservar, defendre, dignififorme de la llengua pròpia car i fomentar. Hi ha coses dels valencians. que han d’estar per damunt Ben mirat, eixa preocude l’esperit més estricte de pació ve de molt de temps. la globalització econòmiCaldrà recordar que al volca i política que els temps tant dels monarques de

Per un consens lingüístic i social

Llibret de la falla el Mercat

ques que seguisquen la manera de expressarse el poble pla. El resultat és obvi, una certa dispersitat que fa reflexionar a la gent que caldria una única ortografia per a tothom, que fóra seguida de manera unànime i així s’orientaria el lector interessat. Algunes dels més activistes, com ara Constantí Llombart, fundador de Lo Rat Penat i autor de diverses obres, arriba a una clara conclusió que és recolzada per molts seguidors: Cal una acadèmia valenciana de la Llengua. Es fa palesa l’existència d’una

— 121 —

l’antiga Corona d’Aragó existia la Cancelleria Reial, institució creada en el segle XIV, que estava integrada per escribans, copistes i redactors que donaven forma escrita de manera uniformada, seguint criteris comuns, a tots els escrits oficials. Això va permetre un adequat enteniment lingüístic. I no és que haja ocorregut només amb la llengua que compartim els territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó. Amb un propòsit unificador (limpia, fija y da esplendor), si bé amb una intenció més perversa de convertir-se en l’única llengua de la Península, el monarca Felip V, de trist record per als valencians i per als habitants d’unes altres terres, crea en 1713 la RAE (Real Academia Española). L’interés per dotar d’uns criteris homogenis a la llengua culta farà que durant el primer terç del segle XX els diversos territoris que integren l’estat espanyol es preocupen per diverses accions tendents a fer desaparéixer el desgavell de les seues respectives llengües autòctones, perquè és l’única solució que tenen per a la seua normalització i la seua normativització. És el cas de Galícia, que crea l’acadèmia de la llengua gallega l’any 1906. També podem posar per exemple Euzkadi que fundara la seua acadèmia en 1918 (Euskalzaindia). Eixa preocupació apareixerà a Catalunya amb molta força, i per això es durà a terme El I Congrés de Llengua Catalana (1906) i la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), que aprovarà una ortografia que, a poc a poc, serà acceptada pels intel·lectuals de l’època. En terres valencianes, la preocupació per la naturalesa i el nom de la llengua ve de lluny. Consegüentment, els intel·lectuals es preocupen per escriure d’una manera acurada. El segle XIX, conegut com l’època de la Renaixença, a València es desperta un cert esperit de recuperació lingüística i per escriure bé. Alguns lletraferits intenten fer una llengua molt culta com a model a seguir. És el moment de denominar-la com a llemosí o llengua llemosina. Cal recordar, en esta línia, el treball de Teodor Llorente Olivares com a poeta. En uns altres casos s’intenten seguir formes lingüísti-

La llengua és un vehicle de transmissió i ser al mateix temps un patrimoni que hem de preservar, defendre, dignificar i fomentar anarquia ortogràfica i la necessitat de posar-se d’acord, sentiment que perdurarà al llarg del primer terç del segle XX i que serà manifestat per nombrosos escriptors i representants d’associacions, entitats i mitjans de difusió. Persones com Gaietà Huguet, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Almela i Vives, Lluís Revest, el pare Lluís Fullana, Adolf Pizcueta, Josep Pascual Tirado, Josep Sanchis Sivera, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Joaquim Reig, Teodor Llorente Falcó, Figueras Pacheco, Ignasi Villalonga, entre un llarg etcètera faran possible des de les seues trones de representació, i amb les seues accions personals, que s’arribara a un autèntic acord cívic que posara fi al desgavell ortogràfic. Era el 21 de desembre del 1932, i a la Ciutat de Castelló de la Plana. Amb eixa col·lectiva signatura col·lectiva naixien les Normes de Castelló, també dites del 32, amb una generalitzada acceptació immediata, i que es convertiria en el principal punt de referència ortogràfica per als valencians a partir d’eixe moment. El secret havia estat en el diàleg, en la recerca del consens i en la participació grupal altruista, però contemplant els criteris científics i la realitat del voltant. Pense que el mateix esperit conciliador i de consens es va manifestar per part dels polítics espanyols a l’hora de redactar la Constitució de 6 de desembre del 1978, i que va Falles 2008 Alzira

— 122 —

continuar impregnant el treball dels redactors de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 23 de novembre del 1983. Amb un bon resultat pel que fa al consens establert i al seu articulat, les seues mancances no estan en el seu contingut, que és vigent encara hui en dia, sinó en la manca d’accions més decisives per part de l’administració a l’hora d’aplicar-la. I no només de l’administració, sinó que afecta a tothom. L’acord aconseguit amb la promulgació de l’esmentat marc legal donarà els seus fruits de manera més efectiva i real quan existirà una major percepció que la seua existència és veritablement més útil cada dia en l’objectiu que tenia quan va ser concebuda: Augmentar de manera digna i en totes les esferes la presència del valencià com a llengua de prestigi, de primer orde. Els valencians, acusats freqüentment de meninfots, han donat proves al llarg de la seua història de tindre possibilitats de dur a terme accions col·lectives de gran importància i de transcendència vital. Caure en el tòpic de pensar que tenim tots els mals del món perquè ens ho mereixem no deixa de ser una fal·làcia. Perquè no ens hem merescut guerres injustes, ni que ens manipularen, ni que ens furtaren els nostres furs, ni tindre la televisió que tenim, ni moltes altres coses. Cal fer un esforç de comprensió i cal ser justos, perquè quan ens referim als valencians caldrà anar amb molta curar, ja que valencians els hi ha de moltes classes. Tots no som iguals des de qualsevol punt de vista. I som capaços de respondre positivament davant de conflictes històriques i de situacions no desitjades. Els exemples esmentats de l’acord del 32 i el de la promulgació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià són dos mostres del que estic intentar explicar. L’any 1998, en el mes de setembre per a ser més exactes, es creava l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Les reaccions davant d’eixe fet foren moltes i molt diverses. Es prompte encara per a saber el que pot donar de si una entitat com esta, que naix amb un objectiu clar de treballar per establir la normativa lin-

Llibret de la falla el Mercat

güística i per col·laborar en el foment de l’ús del valencià. El futur dirà quins són els resultats que s’obtenen. Porta sis anys de funcionament, molt poc de temps per a jutjar una institució. Però ja podem realitzar una consideració important, que en certa mida es relaciona amb l’esperit de les Normes del 32 i de la Llei d’Ús, que hem vist adés. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua naix com una tercera via després de molts anys de serioses discrepàncies lingüístics, que en moltes ocasions es relacionaven en ideologies o en pràctiques polítiques dispars. El problema era i és més que merament lingüístic, com ocorre en estos casos a nivell mundial. La decisió de crear una Acadèmia Valenciana de la Llengua naix a instàncies polítiques. Això que s’ha dit molt, i que és cert, resulta que no és diferent a la manera com s’han creat la major part d’acadèmies del món. La ciència i la política difícilment van per camins paral·lels. Si el naixement fou fruit d’un acord de les Corts Valencianes, sembla que el treball que els acadèmics estan intentant dur a terme va pel mateix camí, per la senda de treballar conjuntament buscant un consens contínuament, contemplant la ciència filològica, la tradició lexicogràfica valenciana i la realitat social que ens envolta. I sobretot, caldrà pensar, una vegada més, que les coses poden ser difícils, però no per això han de ser impossibles. Hem vist tres moments que podem definir com a importants en un treball consensuat en matèria de llengua. Els casos són semblants: en èpoques de conflicte i de postures enfrontades cal buscar allò que ens unix, i la pau difícil no és impossible. Però caldrà que siguem conscients que qualsevol acció individual i col· lectiva és igualment transcendent per a una millora de l’ús del valencià: a l’escola, a casa, a les botigues, al carrer, amb els amics, amb els companys de classe, en el treball, etc. I, ¿Per què no? A l’hora de fer una falla: activitats diverses, el llibret, els cartells de la falla, etc. són uns recursos extraordinaris per a consensuar un major ús de la llengua i per a ferho de manera adequada. Endavant.

Ferran Pastor i Belda Mestre de Primària

Cal començar pel notari Carles Ros, el qual dedicà, en ple segle XVIII, molts anys i diners de la seua butxaca a l’edició de textos de reivindicació del valencià. Alguns van quedar sense publicar com ara unes beceroles o primera cartilla escolar, però d’altres tingueren una difusió molt acceptable tenint en compte el context (monarquia absoluta, un país vençut i unes classes dominants predisposades de feia temps a la castellanització cultural, etc). Si a això afegim que només una minoria de la població sabia llegir i escriure entendrem millor el miracle que suposava que llibres amb el títol “Tratat de Adages y Refranys Valencians y Pràctica per a escriure ab perfecció la llengua valenciana” tingueren dues impressions el 1736. Encara se’n faria una altra el 1788. Altres textos editats per Carles Ros amb aquesta finalitat son “Breve explicación de las Cartillas Valencianas” (1750) i “Pràctica de Orthografia para los dos idiomas:valenciano y castellano”. Després de Carles Ros, Manel Joaquim Sanelo va escriure també unes beceroles en valencià (1806) perquè les editara la Real Sociedad Económica de Amigos del País, però no va tenir èxit. Per cert que aquesta institució, que encara existeix, podria editar ara aquest document inèdit que dorm dos segles en els seus arxius, atés que aquestes beceroles formen part de la història social de la nostra llengua. Pel que fa al segle XIX haurem de passar de València a Sueca per a recuperar el valencià escrit a les aules. És el cas de la “Miscelánea que Comprende Vocabulario valenciano-castellano dividido en grupos para facilitar la memoria de las pala-

— 123 —

El Valencià a les escoles bras en él contenidas. Apuntes para facilitar la enseñanza de la gramática en las escuelas de las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana”(1864) de Miquel Rosanes. Un vigatà, director de l’escola pública superior de Sueca el qual, empentat per la necessitat pedagògica d’un bon vocabulari escolar valencià- castellà per tal de millorar l’ensenyament del castellà en un medi tan monolingüe va aconseguir fer un lloc al valencià imprés a l’escola valenciana del XIX. Per cert, aquest vocabulari també és un bon document per a l’estudi del lèxic de la Ribera a mitjans del segle XIX. Precisament en aquells anys 60 del segle XIX es consolida el procés de recuperació cultural anomenat Renaixença i no tardaren a aparèixer llibrets de història per a les escoles. És el cas de “Elementos de historia de Valencia” de Francisco Dávila. Com a la resta de territoris on es parlava la nostra llengua, aviat es reivindicà a les publicacions i ambients renaixentistes l’ensenyament del valencià i en valencià a l’escola (Roc Chabàs, Faustí Barberà...). Els textos no es feren esperar. L’any 1918 un valencianista, mestre de primària i professor de les Escoles d’Artesans de València publica una “Gramàtica Valenciana (nocions elementals) per a escoles de primeres lletres”. Aquesta gramàtica va ser molt elogiada per Carles Salvador el qual iniciava en aquells anys la seua militància nacionalista. Amb Carles Salvador l’ensenyament de la llengua rep un impuls decisiu tant pel que fa a la seua defensa intel·lectual -en diversos articles a la premsa i confe-

Falles 2008 Alzira

— 124 —

rències- com en l’aspecte organitzatiu, amb la fundació de L’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. Una fita aconseguida per aquesta Associació fou l’edició d’un catecisme en valencià l’any 1922. D’aquests anys també cal consignar una “Historia del antic Regne de Valencia, (per a us en les escoles)” d’Emili Lluch Arnal (1926), d’una bona qualitat didàctica per a l’època. Durant la República, Carles Salvador publicarà un seguit de textos bàsics per a l’alfabetització dels valencians i valencianes en la nostra llengua: Ortografia Valenciana (1933 i 1937), Morfologia Valenciana (1934), Vocabulari Ortogràfic Valencià (1933) Qüestions de Llenguatge (1936). També a la República devem la impressió de la primera cartilla en valencià, obra de Lambert Castelló i Emili Beut; “Primer llibre per a infants” (1933), publicat pel Centre d’Actuació Valencianista. Emili Beut serà també un destacat activista cultural i publicista durant la postguerra. Pel que fa a la divulgació de la nostra història, és obligat assenyalar el llibret d’Antoni Igual Ubeda “Històries del País Valencià” (1937). La guerra, però, tallà en sec el procés de recuperació nacional valencià. Durant la represa de postguerra, Carles Salvador feu un recull de tot el que publicà durant els anys 30. Aquest recull és la Gramàtica Valenciana (primera edició en 1951) usat com a llibre de text en tots els cursos

Llibret de la falla el Mercat

de valencià, especialment a Lo Rat Penat, fins als anys 70. Durant els anys 50, els valencianistes continuaren publicant textos de geografia i història valencianes per a estudiants. És el cas del “Compendio de geografia del Reino de Valencia” (1955) de Vicent Badia Marín i el “Compendio de historia del antiguo Reino de Valencia” (1953), altra vegada d’Emili Lluch. Acabarem retornant a Sueca. Per primera vegada al País Valencià, Joan Fuster, l’any 1959, publica la primera antologia de lectures per a escolars (contes, poesies, rondalles...) amb autors de tota la geografia de la nostra llengua i amb dibuixos d’Andreu Alfaro. Aquest llibre enceta un temps d’optimisme que potser repassarem un altre dia.

— 125 —

Entrevista a Diego Gómez

President d’escola valenciana Què és Escola Valenciana i quin

és el seu

àmbit d’actuació?

Escola Valenciana és el nom, però aquesta organització té un cognom amb un profund significat: Federació d’Associacions per la Llengua. Dic això perquè es puga entendre els seus dos àmbits d’intervenció: l’ensenyament de la llengua i el seu ús social. Es tracta d’una entitat que va sorgir el 1983 amb la publicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i amb el propòsit de lluitar per la recuperació de la dignitat del valencià per mitjà de reivindicar-ne un ús més ampli i generalitzat al si de la societat valenciana, defensant els drets lingüístics més bàsics. Actualment, Escola Valenciana continua treballant en l’objectiu de garantir l’ensenyament del valencià i en valencià, i que la seua utilització augmente dia a dia en quantitat i, també, en qualitat. En

tots aquests anys, què s’ha avançat en

matèria de normalització lingüística?

És evident que en l’actualitat hi ha més gent alfabetitzada en valencià que mai. Segons les enquestes hi ha un percentatge important de gent que entén i parla en valencià. També és cert que a l’hora de llegir i escriure, els percentatges encara són relativament baixos, però hi ha un fet indiscutible: l’escola ha fet de motor de normalització de la nostra llengua. A hores d’ara, quan les dades de fidelitat lingüística i d’ús social de la nostra llengua tenen una pèrdua aproximada de deu punts, cal reivindicar dos

premisses importants. D’una banda, l’esforç continuat de l’escola ha de tenir reflex en polítiques d’ús i integració social proporcionals. D’altra banda, hem d’omplir els carrers de les nostres ciutats amb exercicis de normalitat lingüística. Aquesta normalitat lingüística ha de ser iniciativa de col·lectius culturals, d’associacions cíviques, de partits polítics, de sindicats, d’institucions públiques i privades, d’Ajuntaments, d’establiments comercials, etcètera. Què aportà la llei d’ús i ensenyament del valencià de 1983?

Al 2008 tindrem un altra celebració important que s’unirà al 800 aniversari del naixement del Rei Jaume I, la dels 25 anys d’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Una llei vàlida per a la normalització del valencià en la nostra societat de finals del segle XX, una llei que s’ha desenvolupat de forma positiva en l’àmbit educatiu, però que ha estat clarament insuficient en l’àmbit social. La Llei d’Ús ha estat un element bàsic de cohesió social i cultural, però en l’actualitat cal modificarla per adaptar-la a les exigències del nostre temps. La societat valenciana actual té noves necessitats i nous reptes, i la recuperació del valencià s’ha de plantejar en aquestes expectatives emergents o la seua presència en la societat del futur serà sols testimonial. Falles 2008 Alzira

— 126 —

Quin

paper

han

re L

presentat

els

centres

educatius

aquest

procés?

Són els primers impulsors de la normalització de l’idioma. Han estat també un dels seus pocs valedors. En molts casos ha estat com pujar un carro carregat costera amunt. I continuen arrossegant-lo. Per sort, cada dia hi ha més gent que espenta aquesta càrrega i se’n reparteix el pes. Per això em fa l’efecte que el procés de normalització valencià, després de 300 anys, ha assolit ja un bon fonament.

L a gent estima re L alment el valencià?

Joan Fuster, va dir que qui estima el País no fa qüestió de la llengua. Els valencians i valencianes hem de continuar redescobrint el nostre País, hem de continuar sentint-nos poble i assumir la nostra veu com a poble dins d’aquest món divers i plural. Hem de fer el pas de convertir el valencià d’una llengua familiar i casolana a una de vehicular, amb el seu valor multifuncional i el seu prestigi. Si disposara de pressupost, quina campanya social emprendria?

En quin punt del procés ens trobem ara?

Si continuem amb la imatge del carro carregat, en aquest moment el tenim pràcticament parat o es mou molt lentament. També és veritat que cada vegada més volem que s’involucre més gent, com els nouvinguts, com els castellanoparlants. Perquè el valencià no és sols una llengua, sinó un projecte de societat. I en aquest edifici que estem construint hi cabem tots i totes. Sols aconseguirem avançar si ho fem en una sola direcció. El valencià és cosa de tothom, també de les nostres autoritats, dels nostres representants polítics.

Llibret de la falla el Mercat

Escola Valenciana té moltes idees i il· lusió, però pocs diners, però hi ha uns quants projectes importants que amb pressupost i voluntat tindrien molta incidència en la normalització del valencià. En primer lloc, una campanya decidida de promoció escolar, de matriculació en valencià. També una altra de voluntariat en valencià per a facilitar l’aprenentatge i integrar a la població nouvinguda. I després, campanyes d’ús referides a l’oci, el temps lliure i els mitjans de comunicació. Tot acompanyat de mesures legislatives que reforçaren positivament l’ús del valencià als àmbits privats i públics i la seua exigència per a accedir a la funció pública.

— 127 —

No sé si riure o plorar Josep Lluís Ribes Ros

Creia que era un prejudici, però la realitat em confirma que és una opinió prou encertada: som un poble procliu als aniversaris, a les commemoracions, a la festa. A tall d’exemple, podem esmentar que l’any passat recordàrem la desfeta d’Almansa de 1707 i celebràrem el 75é aniversari de l’aprovació de les Normes de Castelló. Enguany evoquem els 800 anys de Jaume I amb tot d’actes. Caldrà recordar també que fa cinc anys de la Declaració d’Ares i deu de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El 2009 farà dos-cents anys del naixement de Josep Bernat i Baldoví, una persona i un personatge molt apreciat en el món faller, tant per la seua aportació al sainet com pels seus llibres de falla. Tot açò, ho torne a repetir, és una mostra d’aquest taranna entre fastuós, festiu, lúdic i cultural que sembla caracteritzar-nos. El 2008 commemorem, també, el 25 aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). No sé a vosaltres, però hi ha aniversaris, com aquest, que comencen a deixar-me cert regust desagradable. Pensem en les persones. Al xiquet acabat de nàixer li contem el temps per dies i per mesos, i els pares n’estem contentíssims dels nostres càlculs. Arriba un moment en què comencem a contar per anys (les talles de la roba ens assenyalen el moment), i continuem plens d’alegria. A partir d’una determinada edat, ho festegem amb els amics i, més endavant, en la intimitat. Més tard, ni l’afectat vol celebrar el seu natalici, ni vol que ningú li’l recorde. No sé en quina fase està la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, però ja té vint-i-cinc anys. Celebrarem el cinquanté aniversari de la LUEV? I el centenari? I el bicentenari? El poble valencià sent ara el mateix goig per aquesta llei que quan va ser publicada? Quin sentiment ens envairà en el futur? En la literatura judicial hi ha un gènere oblidat o desdenyat: el dels preàmbuls. La majoria de lectors de lleis acudeixen directament a l’articulat i salten àgilment al damunt de la part introductòria, que consideren inútil, i es perden, de fet, la part més humana, la més dialogant, la més raonada i raonable, la que justifica, o intenta justificar, la resta. Qui s’ha llegit el preàmbul de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià? Si hi aneu, trobareu veritats com a punys: la LUEV “tracta d’esmenar una injustícia històrica” que és “la situació diglòssica en què està immergida la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys”. La LUEV “tracta de superar la relació de desigualtat que hi ha entre les dues llengües oficials de la nostra comunitat autònoma” facilitant “l’extensió del coneixement del valencià a tota la nostra societat”. “La recuperació i extensió del seu ús, com un dels factors de retrobament de la nostra identitat de poble, ens pertoca també a tots els valencians, independentment de la llengua habitual de cadascú”. Malament li anaven les coses a la nostra llengua quan el 1983 li calia, per no defallir, d’una llei que funcionara a manera d’incubadora o de sala de cures intensives. Així i tot hi ha qui envejava, i enveja, les atencions que rep el malalt per tal de guarir-lo i reprova la “inversió sanitària”, tan necessària com justificada. Alguns voldrien que es morira i la falta de discreció els fa enunciar innumerables fal·làcies.

Falles 2008 Alzira

— 128 —

Protegir, regular, garantir… són verbs fonamentals en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. La força d’una llei es pot mesurar de diverses maneres. La més efectiva potser seria avaluar el seu “efecte paraigua” i contabilitzar les vegades que ha donat aixopluc a decisions d’àmbit administratiu o judicial. Seria interessant un estudi sobre la quantitat de disposicions legals que incorporen la LUEV en els seus fonaments legals, les sentències que en fan referència, els pronunciaments del Síndic de Greuges que la incorporen, etc. La lectura que se’n podria fer seria doble, agredolça: quina sort disposar d’una arma tan potent i quina dissort que l’hàgem d’usar tantes vegades. Vint-i-cinc anys són molts anys i les coses evolucionen a un ritme vertiginós. Recordeu per un moment com era l’estètica i la mecànica dels cotxes, com anàvem vestits, com eren aquells primers ordinadors, què valia el pa i la llet, quina era la música de moda… Han passat vint-i-cinc anys… i escolte com parlen molts dels nostres dirigents polítics, empresaris, actors…, llig anuncis publicitaris als periòdics, a les tanques dels carrers i carreteres, escolte els mitjans de comunicació produïts des de casa nostra, busque (i quasi no trobe) revistes i diaris en la meua llengua, mire els tiquets del que compre… Han passat vint-i-cinc anys i em pregunte quan quedarà esmenada la “injustícia històrica” de què parla la Llei, quan acabarà el sotmetiment de la nostra llengua, quan retrobarem, completament, la nostra identitat com a poble. Això potser ocorrerà quan tothom prenga consciència que la llengua, la cultura, les tradicions es perden si no hi ha una actitud favorable. ¿Hi ha més gran hipocresia que dir que s’estima una llengua que no es parla o sentir-se orgullós d’una cultura, d’una història, que, tanmateix es desconeix?

Llibret de la falla el Mercat

Al cap i a la fi, tot es redueix a una qüestió d’actituds i de conductes lingüístiques. Us contaré només un cas. Una amiga de Madrid (farà uns quinze anys), i un amic gallec (més recentement), em confessaven que no entenien l’actitud que teníem molts valencians de parlar-los en castellà sense ells haver-ho demanat. Tot al contrari, havien d’exigir contínuament que els parlàrem en valencià, que el volien escoltar i aprendre a usar-lo i que per aquesta via no se’ls facilitava la integració. Els vaig haver d’explicar que, a casa nostra, patíem d’una malaltia cultural terrible: la submissió lingüística, i que la ignorància era la seua principal aliada. Què li farem? Per a vergonya d’alguns companys de feina oriünds, tots dos, després de tres anys, parlaven habitualment la nostra llengua de manera fluïda i bastant correcta. En el seu moment van obtenir un títol que acreditava el seu coneixement del valencià. Això fou un reconeixement a la seua capacitat de fer un ús digne de la llengua i els va suposar l’esperó definitiu per a usar-la habitualment. Malament li anaven les coses a la nostra llengua el 1983 i malament li continuen anant quan encara li cal estar assistida per aquesta llei protectora. Celebrem, si voleu, els 25 anys de la LUEV. Acomplim amb un ritual solemne, fem festa a propòsit d’un succés faust, alegremnos-en i lloem la llei públicament. S’haurà de fer, puix que hi ha gent que la infama, la denigra, la blasma o que voldria que mai hagués existit. Celebrem, doncs, que tenim aquesta llei, però avergonyim-nos que encara ens siga necessària.

— 129 —

25 Anys de literatura en valencià per a xiquets i xiquetes Josep Antoni Fluixà

Hi ha una coincidència bastant generalitzada, entre els diferents crítics i estudiosos de la nostra literatura, en considerar l’any 1978 la data d’inici emblemàtica de l’actual literatura infantil i juvenil valenciana. És l’any en què Empar de Lanuza guanyà el premi Folch i Torres de narrativa infantil amb el llibre El savi rei boig i altres contes, publicat a Barcelona per l’editorial la Galera. Amb aquesta obra, sens dubte, es marcà un pas endavant cap a la modernització en la producció de textos escrits en valencià per a xiquets i xiquetes, perquè s’abandonava ja el to exclusivament rondallístic i popular dels pocs contes que es publicaven per a infants en l’etapa anterior. No obstant això, a pesar dels esforços d’alguns escriptors vinculats al món educatiu i del suport d’algunes editorials catalanes, la literatura infantil i juvenil valenciana no s’hauria desenvolupat amb la forçà amb què ho va fer amb posterioritat si l’any 1982 no s’haguera aprovat la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Aquesta llei introduí la llengua dels valencians en l’àmbit acadèmic i generà la necessitat de textos de lectura per a l’aprenentatge del valencià en totes les etapes educatives. En conseqüència, es produí una demanda i, a poc a poc –però amb una progressió ascendent espectacular–, es tractaren de cobrir les necessitats. En un principi, amb el suport de les institucions públiques amb la publicació de llibres per part, per exemple, de la Diputació de València, o amb la creació de la Biblioteca Infantil de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. Pos-

teriorment, amb la producció d’editorials com Gregal, Edicions del Bullent, Edicions Bromera, Tàndem Edicions, Marfil, Denes Editorial, etc., que iniciaren col·leccions de llibres per a xiquets i xiquetes de diferents edats. Des d’aleshores, la literatura infantil i juvenil valenciana ha crescut sorprenentment, tant en quantitat com en qualitat, amb una proporcionalitat superior, potser, a la dels altres gèneres o subgèneres literaris. Per això, podem dir, sense por a equivocar-nos, que la Llei d’ús i ensenyament del valencià marcà un abans i un després i, fins i tot, podem afirmar també amb contundència que, de fet, la literatura en valencià per a xiquets i xiquetes –i per a joves– naix a partir de l’aplicació d’aquesta norma fonamental en la història recent dels valencians. Per tant, ens trobem davant d’una literatura que creix paral·lelament a la llei esmentada i que compleix també anys amb ella: en concret, vint-i-cinc anys. I, per sort, és a més, a hores d’ara, una literatura amb una presència cada vegada major en el panorama de la literatura infantil i juvenil estatal, ja que alguns dels nostres millors escriptors –per la seua qualitat– han estat traduïts a la resta de les llengües peninsulars i publicats en importants editorials espanyoles.

Falles 2008 Alzira

— 130 —

En aquest sentit, vist amb la perspectiva del temps passat i dels èxits aconseguits, no podem deixar de sentir-nos satisfets. Comptem amb una bona nòmina d’autors i d’autores de prestigi com, per exemple, –a més d’Empar de Lanuza–, Carles Cano, Mercé Viana, Pascual Alapont, Vicent Pardo, Josep Gregori, Joan Pla, Josep Franco, M. Dolors Pellicer, Enric Lluch, Vicent Pascual, Fina Masgrau, M. Jesús Bolta, Pepa Guardiola, Llorenç Giménez, Joaquim Caturla, Carme Miquel, Jesús Cortés, Anna Miró, Teresa Broseta, Pep Castellano, Marc Granell i Francesc Gisbert, entre molts altres noms que resulten del tot impossible de relacionar ara i ací, sobretot perquè ens trobem davant un gènere molt dinàmic que, per contra –a pesar de la seua importància cultural i econòmica– no té encara l’atenció que es mereix per part de la crítica, ni tampoc per la universitat que hauria de promoure estudis amb profunditat sobre la producció global i també sobre els diferents escriptors o les obres més destacades. Es tracta, naturalment, del pas que resta encara pendent i que afecta a la normalització efectiva de la nostra literatura per a infants i joves. Perquè, de moment, hem demostrat que som capaços de produir bons textos, de tenir bons escriptors i de comptar amb unes editorials professionals i competitives capaces d’innovar i d’oferir cada vegada una producció més diversificada i rica. Però, per contra, ens falta, com hem dit, una valoració major d’aquest tipus de literatura i, per desgràcia, una acceptació social més generalitzada per part de la població: és a dir, ens falten lectors, però aquests difícilment es guanyaran si no hi ha un suport institucional i polític més decidit a favor de l’ús social de la llengua dels valencians. Amb tot, la literatura infantil i juvenil valenciana és una realitat sòlida que té, almenys, un present de vint-i-cinc anys per a celebrar i un futur, de moment si més no, esperançador.

Llibret de la falla el Mercat

un camí per a dignificar la llengua De vegades aconseguir el somni és la manera més realista d’aconseguir objectius. Potser siga aquest el cas de les Trobades, però, si s’haguera d’afinar en una definició sintètica, diríem que les Trobades són un camí. Les Trobades són el camí que hem hagut d’enllestir en aquest País per aconseguir la recuperació del bé cultural més preuat que pot tindre una societat: la seua llengua. Les Trobades s’han convertit en el moviment cívic més consolidat i potent, fora dels àmbits institucionals i oficialistes, que té la nostra societat. La confluència dels sectors implicats és el motiu que dóna força i empenta al projecte. Pares i mares, ensenyants i alumnes fan pinya davant un projecte engrescador i capaç d’il·lusionar. La Trobada no és només un dia d’encontre, és la culminació anual d’una tasca que comporta la feina comuna d’un poble de la comarca i de la xarxa de centres educatius que hi acudeixen. L’efecte multiplicador i el ressò que comporten les Trobades arriben a desbordar totes les previsions. En l’actualitat al voltant de 300.000 persones fan la peregrinació anual al santuari de la dignitat, allà on les reivindicacions d’un poble és manifesten de la manera més bonica i acollidora que es pot fer, en forma de festa. Fa 22 anys que els fidels de sempre, i els que s’hi afegeixen, recorren la comarques i descobreixen que, el temps ha consolidat i augmentat el somni. La flama de la Ribera té un potencial molt especial, i les Trobades de la nostra comarca són, a més a més, un referent per a tot el País Valencià. La Ribera va ser la comarca que inventà la festa i al seu voltant va nàixer després tot el moviment que hui s’integra en Escola Valenciana, Federació d’Associacions per la Llengua. El nostre moviment, malgrat ser ignorat per l’actual administració educativa valenciana, és un referent a tot l’àmbit de la nostra

— 131 —

Les Trobades d’Escoles,

llengua. Escola Valenciana té l’honor d’haver rebut els guardons de més prestigi que es poden aconseguir a l’àmbit de les terres de parla comuna. El prestigi d’Escola Valenciana i de les Trobades compten amb el suport incondicional de la majoria de les Universitats del País Valencià i de les que integren la xarxa Lluís Vives. El Compromís de les Trobades es concreta en moltes de campanyes i actuacions cíviques que promouen la dignificació de la nostra llengua, entre altres cal destacar: - Continuar exigint el requisit lingüístic tant per a l’ensenyament com per accedir a la funció pública. Caldrà desenvolupar el marc legal que permeta la seua concreció i que garantisca totalment els drets lingüístics dels valencians i valencianes. - Treballar perquè l’ensenyament en valencià siga referent del nostre sistema educatiu. - Avançar cap a una societat més solidària i tolerant, on el valencià siga llengua d’integració i de cohesió social i on la nostra cultura ens projecte en el coneixement de la resta de cultures. - Encetar campanyes de normalització en el món empresarial, en el comerç, en l’oci i el lleure, etc.. no poden quedar-se al marge del que suposa donar el pas per a convertir el valencià en una llengua vehicular i no sols familiar. - Oferir camps de col·laboració i actuació que faciliten les actituds positives envers la llengua i la cultura en les zones castellanoparlants, sense deixar de denunciar les interferències i activitats segregadores, promogudes per interessos personals que busquen el conflicte. - Incentivar i promocionar l’ús del valencià al cinema - Incentivar l’ús del valencià en mitjans de comunicació locals, mancomunals i comarcals, i sobretot garantir el seu ús a la RTVV. Falles 2008 Alzira

— 132 —

Que el valencià siga la llengua dels fills (a propòsit del xxv aniversari de la Luev)

J. Leonardo Giménez Tècnic lingüístic de l’Administració Local Al novembre de 1994 hi va haver en una taula redona sobre la situació de la nostra llengua després d’11 anys de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), organitzada per la falla de la Malva. Els intervinents foren Joaquín Calomarde, aleshores diputat del Partit Popular, Josep Gregori, gerent d’Edicions Bromera, Jesús Huguet, director general de Política Lingüística, en eixa època i el lingüista i catedràtic de la Universitat Jaume I, Vicent Pitarch. El moderador de la taula redona, que es va celebrar al Saló Daurat de la Gallera vaig ser jo mateix, com a responsable del servei de valencià de l’Ajuntament d’Alzira. Va ser un debat sense controvèrsies notables, perquè ningú va contradir contundentment ningú, i tant els que representaven opcions polítiques i/o institucionals, cas de Ximo Calomarde i Jesús Huguet, com Josep Gregori i Vicent Pitarch llançaren missatges d’esperança i optimisme, encara que amb moderació, respecte de la recuperació del valencià en àmbits formals com l’Administració, els mitjans de comunicació, etc. Si de cas els dos últims foren més crítics i reivindicatius cap a les institucions, però tots quatre establiren una certa complicitat i confiança de cara al futur. ¿I com estem ara, 15 anys després d’aquella data, en el 25 aniversari de la LUEV? ¿S’han complit eixes expectatives? Llibret de la falla el Mercat

Ara estem en l’època de la història que més es llig, més s’edita i més s’estudia en valencià i que, des de 1707, més presència té la nostra llengua en l’administració pública, però en canvi en els usos orals en públic, ha reculat respecte a fa 15 anys i, òbviament, respecte a l’època foral, encara que eixa etapa històrica no és el motiu d’estes línies. Però, sent una cosa positiva la superior competència lingüística de valencians i valencianes en comparació a altres èpoques, junt al paró en els usos públics (principalment en les institucions d’àmbit autonòmic, provincial i central), hi ha un clar retrocés en la transmissió generacional. A pesar de l’oficialitat en tots els nivells i haver-se demostrat sobradament que el valencià té la mateixa capacitat lèxica, expressiva i comunicativa que qualsevol altra llengua romànica, una quantitat gens desdenyable de pares valencianoparlants (els dos, o un dels dos) opta pel castellà com a idioma de comunicació familiar amb els fills, i en conseqüència eixos xiquets i xiquetes, eixos jóvens ja no tenen el valencià com a primera llengua. També és cert que hi ha molts casos de pares i/o mares de parla valenciana que, encara que parlen amb els fills en castellà, procuren que també siguen també valencianoparlants, de manera que estos practiquen un bilingüisme actiu i real, cosa que també contribuïx a la pervivèn-

dominant” amb els resultats que sabem. Però ara, després de 25 anys d’oficialitat de la llengua, també amb un passat i un present riquíssim en la literatura, eixa distinció ja no és tal, perquè l’abandó del valencià ja no és un símbol d’alt estatus social ni d’elitisme. On està ara la distinció? Pregunte. L’altre argument que s’ha gastat és el de la utilitat. “¿Per a què servix el valencià?”. Diuen els que qüestionen esta llengua. A banda que aprofita per al que aprofita qualsevol altra, amb les funcions de qualsevol altra, com pensar, reflexionar, aprendre conceptes, transmetre’ls, val per a comunicar-nos entre nosaltres, per a integrar els que no l’entenen, per a realitzar la nostra condició de valencians. Val per a tot allò que els valencians volem que valga. Com el castellà, com l’italià, com el neerlandés, com el suec, com el flamenc, com el portugués, com el finés, etc., etc. I naturalment que hem de saber, estudiar i comunicar-nos en castellà, en anglés i en el que toque. Fa anys, la totalitat dels nostres avantpassats parlaven als fills en valencià i als immigrants d’altres zones d’Espanya els integraven (en els pobles menuts encara es fa, amb tota classe d’immigrants). Estos parlaven en sa casa en castellà i en el carrer en valencià. Ara, en els pobles grans, als de fora no som capaços d’integrar-los lingüísticament, ens integren ells a nosaltres, en castellà, i molts fills ja no parlen la llengua dels pares (qualsevol excusa és bona). ¿És eixe el nostre futur com a valencians? La llengua, i el seu ús, no deu anar separada de la nostra cultura, de la nostra història. ¿Hem d’acceptar impassiblement per al nostre idioma allò de “forasters vindran que de casa el trauran”? Dos últimes coses, felicitacions a la comissió de la falla del Mercat per celebrar el XXV Aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, i gràcies per deixarme part del seu espai per a estes lletres.

— 133 —

cia del nostre idioma. Com també hi ha el cas, ben lloable, de jóvens que, havent sigut castellanoparlants de menuts, prenen consciència lingüística, com a valencians i valencianes que són, i parlen en la nostra llengua sense cap problema. Si eixe procés, esmentat, de substitució lingüística, propi dels pobles de més de 30.000 habitants (de les tres capitals no cal parlar), no es detura, d’ací a no moltes generacions la nostra llengua serà inexistent o residual en els àmbits familiars en estos pobles grans ¿És això lo que volem? ¿Hem de quedar-nos sense la primera senya d’identitat com a valencians que som? Tornant a la referència del principi, en el mencionat acte, Vicent Pitarch va dir que ell parlava la llengua dels seus fills, que el mèrit no estava en parlar la llengua dels pares, sinó fer que els fills parlen en valencià i, per tant, parlar en la llengua d’ells. Eixa és la via més segura i eficaç de continuïtat d’un idioma, que el parlen els fills ... i els fills dels fills. Altres mesures o plans són necessaris i pertinents, però com la transmissió generacional no hi ha res per a la pervivència d’una llengua. Sobre les raons “superestructurals” o “objectives” d’interrupció de les continuïtats lingüístiques, de pares a fills, hi ha molt estudiat i escrit, i també, en concret, del cas valencià; no és això objecte d’este escrit, però sí que vull finalitzar amb dos apunts sobre l’abandó de la nostra parla: la distinció i la utilitat. Ací, parlar en castellà s’ha entés, per un nombre gens menyspreable de valencians, com una forma de distinció, com una manera de demostrar un estatus social preeminent. Això, junt a una escassa identificació entre el fet de parlar valencià i ser valencians, ha sigut molt determinant en el progressiu abandó, i, clar, parafrasejant un filòsof jueu alemany, “la llengua dominant és la llengua de la classe

Falles 2008 Alzira

— 134 —

Entrevista a Josep Antoni Fluixà Director de la Fundació Bromera

Què és la Fundació Bromera per al Foment de la L ectura? Per a què es va crear?

És una entitat de caràcter cultural que no té cap ànim de lucre i que es va crear, a iniciativa d’Edicions Bromera, amb la finalitat principal de treballar per fomentar la lectura, especialment la literària i la formativa, entre tots els sectors de la població, encara que sempre hem actuat amb una dedicació especial cap a la població infantil i juvenil i el món de la cultura i l’ensenyament. D’alguna manera, la seua creació venia a culminar una trajectòria d’anys portada a cap per Edicions Bromera, ja que aquesta editorial, des d’un primer moment, havia mostrat el seu compromís per la cultura i per la recuperació de la identitat col·lectiva de la societat valenciana amb l’organització de nombrosos actes culturals, publicació de revistes de difusió literària i educativa, suport a entitats, col·lectius i iniciatives del món de l’ensenyament, etc. Per tant, la creació de la Fundació Bromera va confirmar i potenciar aquest compromís. Què ha fet fins ara la Fundació per la re L cuperació del valencià?

Aquesta és una pregunta senzilla de contestar i, alhora, complexa si l’abordem des de totes les perspectives possibles. En principi, tot el que fa la Fundació té com a finalitat la dignificació del valencià com a llengua social i de prestigi cultural entre els valencians, ja que un dels objectius Llibret de la falla el Mercat

prioritaris de la Fundació, segons consta als estatuts de l’entitat, és el de promoure i potenciar l’ús de la llengua pròpia dels valencians. En aquest sentit, el valencià és la llengua vehicular principal de totes les nostres activitats. Això, evidentment, no vol dir que no portem, en els cursos i en les jornades de formació de mediadors que organitzem, gent de fora del nostre país i que s’expresse en la seua llengua, ja que conéixer què es fa més enllà del nostre entorn resulta imprescindible per aplicar projectes bons i experimentats ja per a avançar també a ací. Però, per altra banda, som conscients que som una entitat encara molt recent i que el nostre treball s’ha de valorar amb modèstia. Per sort, no som els únics que treballem per la recuperació del valencià, ja que hi ha moltes altres entitats i associacions que, des de fa temps, estan avançat en la dignificació de la nostra llengua i, en aquest aspecte, a nosaltres, allò que realment ens ompli d’orgull i d’il·lusió és afegir-nos a l’esforç i a la dedicació de molts altres valencians i valencianes que consideren i creuen que amb la llengua que parlen i que ens identifica com a poble és possible fer cultura: és a dir, viure, conversar, escriure, reflexionar, investigar i fer ciència, literatura, història, etc. En qualsevol cas, des de la Fundació ens hem preocupat, de manera especial, de divulgar la tasca dels nostres escriptors i escriptores. Per això, entre les

Què troba a faltar

— 135 —

ció de 2008, portarà per lema “Llegir en valencià per conéixer-nos”. I a mitjà i llarg termini tenim molts més projectes. Idees no ens falten! I estem convençuts, radicalment convençuts -diria-, de la utilitat de la nostra tasca i això ens fa batallar dia a dia per buscar la manera de finançar i fer realitat totes les nostres idees. I ho aconseguirem! Els valencians necessitem conéixer els nostres escriptors, les nostres obres més significatives, la nostra cultura... i la Fundació vol propiciar, en aquest sentit, la creació d’un centre d’informació i de recursos capaç d’afavorirne la divulgació i el coneixement. la nostra comarca,

culturalment parlant?

nostres activitats més destacables podem ressenyar les dues campanyes de “Llegir en valencià” i la campanya “Llegir per créixer” -adreçada a la conscienciació de les famílies-, que han estat, sens dubte, un èxit sense precedents. Pot

avançar-nos

pla

treball

Fundació, a curt, mitjà i llarg termini?

Naturalment! Ala Fundació treballem sempre amb projectes i activitats que tenen un llarg procés de programació i d’elaboració. D’una banda, en l’àmbit de les activitats de formació de mediadors professorat, personal bibliotecari i famílies, bàsicament-, la nostra planificació és bastant regular i abraça un conjunt nombrós d’activitats distribuïdes per tota la nostra geografia: de Vinaròs a Alacant, passant per Castelló, Godella, València, Ondara i molts altres pobles de les distintes comarques valencianes. I -com no!amb una presència destacada a tota la Ribera, tant a l’Alta com a la Baixa. Però, a més, estem preparant ja la tercera campanya “Llegir en valencià”, que, en l’edi-

En primer lloc, voldria afirmar sense cap tipus de complaença que mai en la nostra història no hem estat tan saludablement vius com ara. La cultura dels valencians a tot el país i, en especial, a la nostra comarca, la Ribera, es troba en un període d’esplendor extraordinari. Els últims vint anys s’han convertit, sens dubte, en una època comparable amb el nostre segle d’Or. El dubte i el repte és saber si aprendrem del que ja ens va ocórrer al segle XV i tindrem o no continuïtat en un futur. Però, de moment, comptem, a la Ribera amb alguns dels millors escriptors valencians en actiu: Josep Lozano, Josep Franco, Manuel Baixauli, Vicent J. Escartí, Vicent Borràs, Josep Palàcios..., naturalment els cite de memòria i em deixe molts oblidats. També són de la nostra comarca o hi viuen alguns dels més destacats artistes plàstics com ara Boix, Armengol, Verdú, Solbes i un llarg etc. Musicalment tenim l’exemplar dinamisme de totes les bandes municipals i els conservatoris de música i les escoles, sense oblidar les programacions de concerts que es fan a tots els pobles. A aquestes programacions hem d’afegir, a més, la regular oferta teatral que es fa a pobles com Almussafes o Falles 2008 Alzira

— 136 —

96, o Germania. Sens dubte, el panorama és molt ric. Per això, potser, només trobe a faltar que es propicie, des de les institucions locals i comarcals, un major coneixement de l’oferta global a què podem tenir accés els habitants i usuaris de la comarca. I també, com no, que els polítics acudisquen més a aquest tipus d’actes. Però els polítics de totes les ideologies, perquè en conec també molts, d’esquerres o nacionalistes, que s’omplen molt la boca amb paraules de defensa de la nostra llengua i la nostra cultura i, després, no els veig mai en cap acte mínimament cultural. Com

entén

la Fundació la dinamitza L

ció cultural?

Alzira, entre altres, o la magnífica mostra de mim de Sueca, les sales d’exposicions d’Alzira, de Carlet, o de l’Alcúdia, l’acció a favor de la lectura de biblioteques com les de Carcaixent, Sueca, Alzira i Carlet, entre altres. A Cullera, per altra banda, es fan unes exemplars jornades educatives i també unes jornades d’història local i comarcal. En definitiva, la vida cultural de la Ribera és molt activa i intensa. Hi podem, al llarg de la setmana assistir a nombrosos actes programats: tertúlies literàries com les que se celebren a la Casa de Joan Fuster a Sueca, cicles de conferències com els que es programen habitualment a Alzira, sobretot, al voltant dels premis literaris més importants del nostre país, els Ciutat d’Alzira, etc. I això que no he citat encara l’existència d’editorials de prestigi com Bromera, o Edicions Llibret de la falla el Mercat

S’entén sempre d’una manera participativa. Tots els nostre actes, com també els projectes, els fem sempre amb la col·laboració d’altres entitats, institucions, col·lectius i associacions. Hem de sumar iniciatives i esforços. Treballar en equip i amb una visió de país, mai de grup. Hem d’eixamplar la nostra cultura i no convéncer només als convençuts. Tenen

prou

suport institucional les seues

iniciatives?

Mai no es té prou suport, però, alhora, és de justícia reconéixer que hem pogut fer moltes coses gràcies a l’ajuda rebuda per ajuntaments i altres institucions i entitats com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Direcció General del Llibre, el Consell Valencià de Cultura, Bancaixa, etc. Però no és prou, en absolut. És necessària una aposta més decidida i ambiciosa per la lectura: crear, per exemple, un Pla de Foment Lector Valencià.

— 137 —

Jaume I, el conqueridor 800 aniversari del seu naixement Jaume I (Montpeller, 1208- València, 1276/12131276). Anomenat el Conquistador. Rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller. Fill de Pere II d’Aragó i de María de Montpeller, va ser engendrat de forma casual, segons la llegenda, a causa de les males relacions dels seus progenitors. Com Pere II no volia vore la reina, un cavaller, amb enganys, fentli creure que en el llit estava una altra dama a qui cortejava el monarca, va aconseguir portar-lo al palau de Mirabais, introduir-lo en el llit i aconseguir que la reina quedara encinta. En este palau de Montpeller va nàixer el 2 de febrer de 1208 el primogènit. La reina va ordenar encendre dotze ciris amb els noms dels apòstols, manifestant que el que durara més donaria el nom del seu fill, la qual cosa va succeir amb Santiago Apòstol, sant Jaume. Va casar Jaume I el 6 de gener de 1221 a Ágreda amb la senyora Leonor, filla d’Alfons VIII de Castella i de Leonor d’Anglaterra als catorze anys. El matrimoni va ser anul·lat per l’Església per raons de parentiu quan el rei va complir 22 anys i tenia ja un fill (n’Alfons, mort en 1260), a petició de’n Jaume. El segon matrimoni de’n Jaume es va celebrar a Barcelona el 8 de setembre de 1235, comptant vint-i-sis anys, i sent la triada na Violant, filla d’Andreu II d’Hongria, i dona de caràcter fort, l’objec-

tiu de la qual va ser fer reis als seus fills Pere i Jaume, mitjançant la persecució a Alfonso i la intervenció en la política reial. Van tindre quatre fills i cinc filles: Pere III, el successor al tron; Jaume, que regnaria a Mallorca; Fernando, que va morir en vida del pare; i Sancho, ardiacà de Belchite, abat de Valladolid i arquebisbe de Toledo, morint en 1275 presoner dels moros granadins. Les filles van ser Violant, que va casar amb Alfons X de Castella; Constança, casada amb l’infant castellà en Manuel, fill de Ferran III; Maria, que va entrar en religió; Sancha, que va morir com a pelegrina a Terra Santa; Maria, que va ser religiosa, i Isabel, casada en 1262 amb Felip III de França. La reina Violant d’Hongria va morir a Osca, el 12 d’octubre de 1251. Tradicionalment s’ha considerat que Falles 2008 Alzira

— 138 —

va ser el desig de Violant d’aconseguir bones herències per als seus fills el motiu que va portar a convéncer Jaume I de la partició dels seus regnes, però a esta explicació simplista s’afig també la seua concepció patrimonial, que va convertir la Corona d’Aragó en una sèrie de peces que va manejar al seu capritx, i així va fer un primer repartiment (1241), segons el qual el primogènit Alfonso heretaria Aragó i Catalunya, l’herència peninsular de son pare, i Pere amb Violant, València, les illes Balears, el Rosselló i la Cerdanya. No obstant, en 1243 en un nou testament va llegar a Alfons Aragó; a Pedro, Catalunya i València, i les Balears, a Jaume. De nou va testar en 1248, incloent en el repartiment al nou fill, Fernando. Mort Alfonso (1260), va atorgar nou testament i va llegar (1262) a Pere, Aragó, Catalunya i València; a Jaume, les Balears, Rosselló, Cerdanya i Conflent. Després de la mort de Violant, el rei es va llançar a una carrera d’enamoriscaments, ja que, com van anotar els seus cronistes, era «hom de fembres», havent de citar-se a Aurembiaix d’Urgell o Teresa Gil de Vidaure, a qui es va prome-

Llibret de la falla el Mercat

tre en matrimoni, però el rei la va abandonar quan va emmalaltir de lepra, amb la intenció de casar-se de nou. Teresa va recórrer a Roma i el papa no va anul·lar el dit matrimoni, la qual cosa va moure la ira de Jaume I contra el seu confessor, el bisbe de Girona, acusant-lo de revelar el secret de confessió del seu matrimoni, i va manar tallar-li la llengua, segons els cronistes. D’este matrimoni va nàixer Jaume, senyor de Xèrica, i Pere, senyor d’Eyerbe. De les seues relacions amoroses amb Guillema de Cabrera va nàixer Fernán Sánchez, a qui va entregar la baronia de Castro. Amb Berenguela Fernández va tindre Pedro Fernández, senyor de la baronia d’Híjar, mentres que amb Berenguela Alfonso, filla de l’infant Alfonso de Molina, no va tindre descendència. Estos bastards reials foren l’origen d’algunes de les més importants cases nobiliàries d’Aragó i València. Jaume I va ser un rei de gran caràcter i una forta personalitat, com es veu en la seua pròpia Crònica i en les descripcions que ens han deixat altres autors, en particular Desclot. El rei apareix com un personatge de considerable estatura, de ca-

bell ros i, com conta Desclot, de presència cavalleresca, blanc de cutis i de pèl ros, belles dents i fines i llargues mans. Entre les seues qualitats morals sobreïxen dos: la seua generositat i la seua fidelitat a la paraula empenyorada. Religiositat i bel· licositat s’entremesclen en la seua personalitat, fruit de la seua criança i educació entre els templers, de manera que considera el seu esperit cristià al servici armat de la cristiandat, plasmat en la lluita contra l’Islam. En la seua vida i les seues empreses veiem també la fe, el providencialisme i la devoció mariana, com testimonien les nombroses mesquites transformades en temples cristians i consagrades a Maria. La seua valentia i orgull també formen part de la seua personalitat, visible en l’episodi de traure’s ell personalment la fletxa que li va travessar l’os del crani; l’orgull de la seua família, conservat fins a la seua vellesa; la seua sensibilitat, visible en l’episodi de l’oroneta que va niar en la seua tenda, les llàgrimes vessades en conquistar València i tants episodis, que no són incompatibles amb la crueltat, com tallar-li la llengua al bisbe de Girona. Va ser un gran creient i un gran pecador, a més de doner, ja que els seus últims enyores corresponen a les

— 139 —

vespres de la seua mort. Monarca longeu, va morir als 71 anys, després de seixanta-tres de regnat, que coincideix amb l’època de l’apogeu medieval. La infància de Jaume I va ser molt difícil perquè son pare va abandonar la reina Maria i també al mateix Jaume, embolicat en la voràgine de les guerres en el Midi francés, on Pere II va trobar la mort en la batalla de Muret (1213), quedant l’infant en mans del seu enemic Simón de Montfort, a la filla de la qual havia sigut promés. Eixe any va morir la reina Maria a Roma. Van ser anys difícils, perquè ja de xiquet Jaime va patir un atemptat en el bressol. El seu regnat es va iniciar amb una minoria sota la protecció especial del Papa Innocenci III, que va fer que en 1214 Simón de Montfort tornara al rei-xiquet i la permanència des de 1215 a Monzón (Osca), confiat a l’Orde del Temple, segons les disposicions de la reina Maria: un consell de regència integrat per aragonesos i catalans, presidit pel comte Sancho Raimúndez, fill de Ramón Berenguer IV i tio iaio de Jaime, gestionava els assumptes públics en estos primers anys. Una de les primeres dificultats que va haver d’afrontar el rei-xiquet, va ser l’amenaça del nou Papa Honori III, successor d’Inocenci, defensor de Simón de Monfort, de replicar als intents dels aragonesos de venjar la mort del rei Pere; situació aprofitada per l’abat de Montearagón Fernando, tio del rei, per a oposar-se al regent en Sancho i obligar a la reunió de la cúria real a Monzón en 1218, concloent la regència del comte per la pressió del ban contrari en què figuraven els nobles ara-

Falles 2008 Alzira

— 140 —

gonesos Jimeno Cornel, Pedro d’Ahones i Blasco de Maça, que després van participar activament en els enfrontaments de la noblesa i la monarquia. En 1219 va iniciar el seu camí un nou consell encapçalament per l’arquebisbe de Tarragona, període que es pot considerar finalitzat amb la boda de Jaume amb Leonor de Castella, filla d’Alfons VIII, quan a penes tenia 13 anys, en 1221. Eixe any es van celebrar Corts a Daroca, a les que van assistir per a prestar homenatge al rei el comte d’Urgell i el vescomte de Cabrera. La pugna noblesa-monarquia es va recruar durant els primers anys del monarca, alternant les estèrils lluites nobiliàries, la fallida financera heretada de son pare, els problemes derivats de la successió en el comtat d’Urgell i l’enfrontament amb els Montcada i els Cabrera, i la rebel·lió dels rics-hòmens aragonesos després de la mort de Pedro d’Ahones en 1226. L’habilitat de Jaume I li va permetre crear marges d’actuació relativament folgats, utilitzant per a això l’empresa reconqueridora contra l’Islam. Es tractava d’un procés molt més ampli, inscrit en el marc global de la política dels regnes cristians peninsulars. En efecte, a partir de 1212 i arran de la batalla de les “NaLlibret de la falla el Mercat

vas de Tolosa” es va produir l’afonament i la fragmentació del poder almohade a al-Andalus, que va propiciar en les dècades següents l’avanç de les fronteres dels regnes cristians cap al sud, i així, mentres Portugal arribava a l’Algarve en 1249, Ferran III de Castella conquistava Sevilla (1248) i Jaume I el castell i vila de Biar (1245), donant per finalitzada la conquista de les terres valencianes. Al per què d’estes campanyes, la historiografia ha donat molt variades explicacions, i si l’hispanista francés Pierre Guichard la veu com el resultat de la superioritat militar dels cristians, en el marc del xoc entre una societat cristiana feudalizada i una societat islàmica tributària, incapaç de generar un poder polític i militar fort, capaç de resistir una ofensiva exterior, altres autors insisteixen en la importància que la guerra, la conquista de noves terres, té per a la classe feudal dominant, els nobles, com a mitjà d’incrementar el seu patrimoni i rendes, la qual cosa en este cas es faria a costa dels andalusins, fragmentats políticament i dèbils militarment, en tant que per a R. I. Burns el més important seria l’esperit de croada que impregnaria els cristians, tesi hui poc compartida. No oblidem que des de 1228 el rei propiciava un programa per a reafirmar el seu poder, per a recuperar el prestigi i l’autoritat de la Corona, que son pare havia arruïnat, i per a això va proposar una empresa militar col·lectiva que beneficiara a tots, amb el rei com a motor i com a cap suprem d’este projecte. En les Corts de Tortosa de 1225 es va proclamar la necessitat emprendre la reconquista contra l’Islam, que es va iniciar amb el fracàs del setge sobre Peníscola, en no comptar amb la col·laboració dels cavallers aragonesos. Però no per això va desistir en el seu interés d’anar contra València i en 1226 va planejar una nova expedició, partint de Terol, que no va arribar a realitzar-se pel fracàs de la convocatòria, encara que el rei d’Aragó va obtindre

de Zayd Abu Zayd el pagament d’un quint de les seues rendes de València i Múrcia a canvi de la pau. El vell sistema de les pàries continuava tenint plena vigència. La violació de la pau pel seu vassall Pedro d’Ahones es va saldar amb la seua mort i una guerra civil a Aragó. La fidelitat i ajuda del noble Balasc d’Alagó va ser compensada per Jaume I en 1226 amb la concessió de tots els llocs i castells que poguera conquistar en territori musulmà valencià, fet que anys després tindria importants conseqüències. En 1227, la intervenció papal a través de l’arquebisbe de Tortosa va permetre firmar la concòrdia d’Alcalá, que procurava una pau entre el rei i els seus aliats, d’una banda, i les faccions dels barons d’un altre, la qual cosa va deixar la porta oberta a les grans empreses conquistadores de Jaume I. En el comtat d’Urgell el rei d’Aragó va restablir en el seu comtat a Aurembiaix d’Urgell, bastant una campanya per a apoderar-se dels seus territoris, que ella va traspassar Jaume I. Este, al seu torn, li’ls va tornar en feu.

— 141 —

Llavors es va produir la descomposició política del Sharq al-Andalus i en 1228 Ibn Hud es va proclamar emir dels musulmans a Múrcia, sent reconegut pels arraixos d’Alzira, Xàtiva i Dénia, territoris que va perdre Zayd Abu Zayd, el domini de la qual arribava fins al Xúquer. La sublevació de Zayyan d’Onda va portar a la guerra civil entre ambdós, ocupant Zayyan València i refugiant-se Zayd a Segorbe i demanant l’ajuda de Pedro Fernández d’Azagra, a canvi de la qual va entregar Begís (1229) i potser la conca de l’alt Túria. Zayt busca l’ajuda de Jaume I i el 20 d’abril de 1229 va firmar a Calatayud un acord pel qual es va declarar vassall del rei d’Aragó, li va oferir la quarta part de les rendes del territori perdut i la donació de Peníscola, Morella, Alpuente, Culla i Segorbe, a canvi d’ajuda militar i l’entrega dels castells d’Ademús i Castielfabib. Jaume I va ser el primer gran protagonista de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó, començant per la conquista de Mallorca, que Jaime promocionaria com una obra col·lectiva, que a tots beneficiaria. Davant de les agressions dels pirates mallorquins musulmans als mercaders de Barcelona, Tarragona i Tortosa estos van demanar ajuda al monarca, a qui en la reunió de Barcelona (desembre de 1128) van oferir les seues naus, mentres que els barons catalans van acordar participar en l’empresa a canvi del botí i terres. En una altra reunió a Lleida els barons aragonesos van acceptar les mateixes condicions, però van suggerir al rei que l’empresa es dirigira contra els musulmans de València. La conquista de Mallorca, encara que va participar un grup de cavallers aragonesos en virtut de les seues obligacions amb el sobirà, va ser una empresa catalana i catalans serien la majoria dels seus repobladors. Les Corts catalanes de 1228, reunides a Barcelona, van concedir al rei el subsi-

Falles 2008 Alzira

— 142 —

di corresponent a la recaptació de l’impost del bovatge. L’expedició estava integrada per 150 naus i va eixir des de Salou, Cambrils i Tarragona el 5 de setembre de 1229. Després d’un llarg assetjament de tres mesos, la ciutat de Palma es va rendir l’últim dia de l’any, i amb ella la resta de l’illa, que a penes va oferir resistència. El rei va tornar en 1231 a l’illa, quan moros no sotmesos es van oferir al rei, sotmetent Minoritat a la condició de tributària. L’illa d’Eivissa va ser conquistada en 1235 per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí i el seu germà Bernat de Santa Eugènia. Mallorca es va constituir com un territori més de la Corona davall el nom de «regnum Maioricarum et insulae adjacents», va obtindre una carta de franquícia en 1230 i la institució en 1249 del municipi de Mallorca va contribuir a la institucionalització del regne. La conquista va suposar acabar amb la pirateria islàmica a les Llibret de la falla el Mercat

Balears, que es constituïen en pont per al comerç entre Catalunya i el nord d’Àfrica. Els participants van rebre donacions en l’illa, en particular la noblesa, la qual cosa va enfortir el seu poder polític i social. La conquista de València, autèntica obsessió per a Jaume I, les energies de la qual va absorbir durant quinze anys, es va preparar minuciosament donada la seua transcendència, una vegada ocupada Mallorca i allunyat el perill musulmà del Mediterrani. A pesar dels inicials fracassos i de l’interés dels cavallers de frontera per beneficiar-se per a sí d’estes conquistes, Jaume I no es va inhibir de l’empresa quan Balasc d’Alagó es va apoderar de Morella en 1232 i va ser un perill per a l’enfortiment de la noblesa. En 1233 a Alcanyís es va planificar la campanya, desenrotllada en tres etapes: la primera dirigida a les terres de Castelló, amb la presa de Burriana en 1233 i altres enclavaments, com Peníscola; la segona comprén la zona cen-

— 143 —

tral amb la conquista de València (1238) i les terres planes fins al Xúquer, per a la qual cosa les Corts generals de Monzón de 1236 van concedir l’ajuda necessària i el Papa Gregori IX va donar a l’empresa el caràcter de croada. El Puig es va prendre a l’agost de 1237, fracassant una esquadra enviada pel rei de Tunis en auxili de València, firmant-se unes capitulacions el 28 de setembre i entrant el rei en la ciutat el 9 d’octubre; la tercera fase comprén des de 1243 a 1245 arribant-se als límits estipulats per a la conquista entre Aragó i Castella en el tractat d’Almizrra en 1244, firmat entre Jaume I i l’infant Alfonso per a delimitar les àrees de reconquista de les Corones de Castella i Aragó. Les terres al sud de la línia Biar-Bussot-Vila Joiosa van quedar reservades per a Castella, incorporant-se al regne de València per Jaume II després de la sentència arbitral de Torrellas (1304) i Elx (1305). Jaume I va obtindre un gran triomf sobre la noblesa, que considerava les terres conquistades a València com una prolongació dels seus senyorius, en convertir-lo en un regne propi (1239), formant una entitat politicojurídica pròpia unida dinàsticament a la Corona d’Aragó, fet que va provocar la irada reacció de la noblesa aragonesa, que veia retallades les seues possibilitats de fer de les terres valencianes una prolongació dels seus senyorius aragonesos. El regne va ser repoblat per catalans i aragonesos, encara que durant molt de temps la població musulmana va continuar sent majoritària. La falta de respecte pels cristians dels pactes i capitulacions firmats amb els mudèjars va portar a la sublevació d’al-Azraq en 1247. En la seua pugna amb la noblesa, Jaume I va trobar el suport de la doctrina jurídica romana revitalitzada per l’escola de Bolonya, que afirmava la supremacia del príncep, i per tal de contrarestar a la insubmisa noblesa, el rei va afavorir decididament als municipis i a la burgesia. La

renúncia a la política tradicional sobre el Midi va fer que l’atenció es desviara cap al Mediterrani. I també es van modificar les relacions amb els regnes hispànics. La falta de descendència del monarca navarrés Sancho VII a punt va estar de portar a la unió amb Aragó. Davant de les dificultats del rei de Navarra, a què feia la guerra Castella, desitjosa d’annexar-se part del regne navarrés, la solució que va trobar Sancho VII va ser establir en 1231 un pacte d’afillament mutu amb Jaume I, en virtut del qual Sancho es convertia en pare de Jaume, i en morir un d’ells, l’altre li succeiria en els seus territoris. El pacte era favorable a Jaume I, molt jove, donada la delicada salut i avançada edat de Sancho VII, i contenia diverses clàusules per la qual el rei d’Aragó havia de defendre Navarra enfront d’agressions exteriors. Però les campanyes de conquista a Mallorca i València van fer que Jaume I es desentenguera de Navarra, on al morir Sancho VII en 1234 va pujar al tron com el seu successor Teobald de Xampanya. Amb el regne de Castella, a més del tractat d’Almizrra (1244) que va delimitar Falles 2008 Alzira

— 144 —

les zones d’expansió cap al sud d’ambdós Corones, Jaime va ajudar el seu gendre Alfons X a pacificar la rebel·lió dels mudèjars murcians. Però l’interés de Jaume I per ajudar-lo va desencadenar l’oposició de la noblesa aragonesa a les Corts de Saragossa (1264), que es va negar a a cooperar, al·legant que no obtenia beneficis en tal empresa. A pesar de tals reticències, Jaume I va acudir en ajuda del rei de Castella, va sotmetre Múrcia en 1266 i va iniciar un procés de repoblació amb catalans i aragonesos, tornant després Múrcia a Alfonso el Savi. També el Conquistador va autoritzar els seus súbdits a lluitar amb el rei de Castella enfront de l’ofensiva del Marroc i Granada. Per a resoldre les seues diferències amb França, el 11 de maig de 1258 Jaume I va firmar amb Lluís IX (Sant Lluís), el tractat de Corbeil, en virtut del qual Lluís IX va renunciar als drets «teòrics», que des de temps de Carlemany pretenia tindre sobre el Rosselló, Conflent i Cerdanya, i als comtats catalans (Barcelona, Urgell,

Besalú, Empúries, Girona i Vic), i Jaume I als drets -més evidents- que li assistien sobre diversos llocs del Midi francés. Pressa de la nova amistat seria la infanLlibret de la falla el Mercat

ta Isabel, filla menor de Jaume I, que casaria amb Felipe, fill i hereu de Sant Lluís. Jaume I va cedir també a la reina de França, na Margarita, els seus drets als comtats de Provença i Folcalquier, la qual cosa tenia en el marquesat de Provença i el senyoriu de les ciutats d’Arles, Marsella i Avinyó, que van ser del comte Ramón Berenguer. El tractat va ser jutjat amb duresa pels historiadors, en particular els catalans, ja que posava fi a l’expansió i política ultrapirinenca de la Corona d’Aragó. Respecte a la política nord-africana de Jaume I el monarca es va aprofitar de l’interés comercial que des del segle XII havien demostrat els catalans. La política reial es va aprofitar de la seua presència en els regnes o sultanats del Marroc, Tlemcen i Tunis, dedicant els seus esforços a sotmetre’ls per diversos mitjans, utilitzant el procediment d’unir el comerç català al pagament d’un tribut pel sultà. Es van establir alfòndecs a Tunis i Bugia, en tant que les milícies cristianes actuaven al servici dels hafsidas. Pot dir-se que comença ara, en els últims anys de la vida del Conquistador, una etapa de fracassos, de decadència: Corbeil, Terra Santa, repartiments dels seus regnes i lluites internes, etc. En 1260 va morir l’infant Alfonso i en 1262 el rei es va vore obligat a fer un nou repartiment, donant a Pedro, Aragó, Catalunya i València, i a Jaume les Balears. L’esperit de croada de Jaume I li va portar a emprendre una expedició a Terra Santa, com resultat de l’ambaixada tàrtara que va rebre mentres estava a Toledo en el Nadal de 1268 per a assistir a la primera missa del seu fill l’infant Sancho, arquebisbe de la ciutat. Els tàrtars, enemics dels turcs, oferien unir la seua ajuda a la de l’emperador bizantí Miquel Paleòleg en l’expedició a Terra Santa que des de feia temps Jaume I projectava. El 4 de setembre de 1269 va salpar de Barcelona una flota de 30 naus gruixu-

— 145 —

des i algunes galeres, amb huit-cents hòmens triats, almogàvers, els mestres del Tremp i de l’Hospital, i els infants Fernán Sánchez i Pedro Hernández. L’empresa -que Soldevila suggeria que poguera anar dirigida contra l’illa de Sicília- va ser un fracàs total, perquè una tempestat va obligar a la flota a refugiar-se a AigüesMortes, prop de Montpeller, on va desembarcar el rei, que va tornar per terra a Catalunya, oblidant-se de l’empresa, la qual cosa va fer de manera definitiva en el concili de Lió de 1274. Les raons de l’abandó mai van estar clares i la majoria dels historiadors apel·len a l’edat del monarca, amb seixanta anys, i, sobretot, al desig d’estar junt amb Berenguela Alfonso, amb qui tenia amors. En 1274 va assistir al concili de Lió reunit per Gregorio X en el seu desig de ser coronat pel Papa, però este li va exigir a canvi la ratificació del feu i tribut que Pere II havia oferit donar a l’Església, per la qual cosa no va haver-hi acord. Els últims anys del regnat van aguditzar els conflictes politicosocials, assistint a la revolta de la noblesa catalana en 1259, encapçalada pel vescomte Ramón de Cardona i Fernando Sánchez de Castro (bastard de Jaume I), motivada per les diferències amb el comte d’Urgell, en tant que en els anys setanta assistim a una autèntica guerra civil, quan el rei es veu pressionat pels partidaris del primogènit, l’infant Pedro, i pels rebels encapçalaments pel bastard Fernández de Castro, aglutinador del front nobiliari que qualificaríem de nacionalista, encara que tots el que pretenien era imposar la seua autoritat a la Corona i alterar l’autoritarisme regi a favor seu, zelosa també de l’ascens social dels grups urbans i el seu suport a la monarquia. La lluita es va saldar amb la mort del germanastre Fernández de Castro per l’infant Pedro (1275), mentres que els seus partidaris esperarien l’hora de la venjança.

En 1275 es van sublevar els mudèjars valencians i Jaume I anà en persona a sufocar la revolta. El Conquistador va ser derrotat pels moros a Llutxent (juny de 1276), morint el mes de juliol d’eixe mateix any a Alzira. La seua herència es va repartir entre Pere III d’Aragó, València i comte de Barcelona, i Jaime, que va rebre Mallorca, i els comtats de Rosellón, Cerdanya i el senyoriu de Montpeller. Va ser en el regnat de Jaume I quan es va produir el naixement de la consciència territorial en la Corona d’Aragó, sobretot en els Estats fundacionals d’Aragó i el principat de Catalunya, amb l’actuació Falles 2008 Alzira

— 146 —

de dos forces: la normalització del Dret, que crearà una consciència territorial, i la conversió de les Corts, reflex d’una realitat estamentalizada, en una institució reivindicativa i cohesionadora de la consciència de la comunitat. En l’àmbit jurídic, els Furs d’Aragó superaven el dret consuetudinari per un marc més ampli de reminiscències romanistes. L’obra la va encarregar Jaume I al bisbe d’Osca, el jurista Vidal de Cañellas, promulgantse a les Corts d’Osca de 1247, substituint a tradicions jurídiques locals com el fur d’Haca. A Catalunya, la protecció de la monarquia va permetre el triomf dels Usatges de Barcelona i la seua difusió territorial per Catalunya a mitjan segle XIII. També Jaume I va atorgar a València una ordenació politicoadministrativa, el Costum (1240), de caràcter municipal, que van ser revisades en 1251. Els Foris et consuetudines Valentiae van ser confirmats pel rei en 1271 i se van anar estenent per tot el regne, a pesar de l’oposició de la noblesa aragonesa, desitjosa de mantindre la seua legislació, la qual cosa va generar una pugna foral no resolta fins a 1329 amb el triomf dels furs valencians.

Llibret de la falla el Mercat

Va ser durant el seu regnat quan va tindre lloc la consolidació de les Corts privatives de cada regne, que van actuar com a element essencial en la creació d’una consciència diferenciadora de cada territori. Des que en 1244 es va decidir que el Cinca fóra el límit entre Aragó i Catalunya, les Corts es van reunir per separat, en tant que a València la incipient institució començava el seu camí a partir de 1261, encara que la seua consolidació no tindrà lloc fins al segle XIV. Durant el regnat de Jaume I les ciutats interiors de la Corona van perdre impuls a favor de les riberenques, establint-se La Cort i la cancelleria -base de l’actual Arxiu de la Corona d’Aragó- a Barcelona. Encara que el seu regnat va estar ple de conflictes, no convé oblidar la part positiva de la seua obra, com va assenyalar Ferran Soldevila: les conquistes de Mallorca i València, el matrimoni del seu fill Pedro amb Constanza de Sicília, que donaria un impuls decisiu a l’expansió mediterrània; l’impuls donat al comerç i a la política africana, la redacció del Llibre del Consolat de mar, primer codi de costums marítims; la seua protecció als jueus; les reformes monetàries, amb la introduc-

— 147 —

ció del gros de Montpeller i la creació de monedes pròpies a València i Mallorca; la seua intervenció en el moviment jurídic, molt intens, amb figures com Raimundo de Penyafort o Vidal de Cañellas, amb l’impuls donat al Dret romà; l’impuls donat a les institucions generals, com les corts, i municipals; el progrés de les lletres catalanes, amb el rei com a protagonista en eixa gran obra que és el Llibre dels Feits, primera gran crònica catalana medieval, escrita o dictada pel rei, en estil autobiogràfic. Per als historiadors aragonesos el juí històric sobre Jaume I sol ser negatiu, en acusar-lo de tindre una concepció mesquina de la monarquia, ja que sense pensar en la unitat de la Corona, ja fonamentada, va separar Aragó i Catalunya, entregant la primera a Alfonso i la segona a Pedro, quedant València per al tercer fill, Jaume. Va complicar el problema amb el traçat de la frontera entre Aragó i Catalunya, després de l’adjudicació final de Lleida a Catalunya, i va posar la frontera en el llit del Cinca, i el resultat va ser l’enfrontament entre ambdós països, que portaven cent anys units. I la mateixa opinió els mereix les seues accions de conquista i la creació dels regnes de València i de Mallorca «que no corresponien a

les necessitats ni a l’esperit del moment» i que van fragmentar la unitat de la Corona, que de ser un espai unificat va passar, per obra de Jaume I, a quatre estats davall la sobirania d’un mateix rei i sense cap ideal comú. A. Sesma no va dubtar a qualificar-lo com «el rei més antiaragonés de la Història». Òbviament, per a mallorquins i valencians, la visió del monarca és radicalment oposada i és el gran rei, el tòtem històric, el mite, el punt de partida dels futurs regnes de Mallorca i de València, el creador dels seus senyals d’identitat fins als nostres dies: territori, furs, moneda, institucions, etc. El monarca va morir als 72 anys, després de haver pres els hàbits del Cister. Jaume va llegar al monestir, fundat pel seu iaio, 5 mil morabatines; el seu cinyell d’or, estimat en 30 mil sous jaquesos; la coberteria de plata, que pesava 800 marcs de plata; pedres i anells valorats en 50.000 sous jaquesos, i la seua capella personal sencera, que incloïa una rica creu amb camafeu, un retaule de la Mare de Déu i un altre que li havia regalat el seu sogre el rei de Castella; sis calzes de plata sobredaurada, i molts altres ornaments, sense citar els castells i viles, donats també per a obtindre el sufragi de la seua ànima. Falles 2008 Alzira

— 148 —

950 aniversari del naixement d’Ibn Jafaya És un dels poetes hispanoàrabs més importants del període almoràvid. Nascut a Alzira en 1058, va cultivarr un estil manierista amb què recreava ambients exquisits, com en les descripcions de jardins que li van valdre el malnom d’Al-Yannan (“el jardiner”). Va estar al servici del segon governador almoràvit de Saragossa, Ibn Tifilwit (1115-1117), el qual va tornar, com en un cant de cigne, a rodejar-se de literats i científics després del primer govern almoràvit saragossà (1110-1115), que es va preocupar més per les armes que per les lletres, va aconseguir ressuscitar en els salons de l’Aljafería una cort de poetes i filòsofs on van destacar el propi Ibn Hafaya i Ibn Bayyá, açò és, el gran filòsof andalusí Avempace, que va ser inclús anomenat gran visir. Després de la conquista cristiana de Saragossa per part d’Alfonso I el Batallador en 1118, Ibn Jafaya es va retirar a les seues finques llevantines, on va portar una vida allunyada de la política i dedicada a explotar les seues hortes i a compondre poesia. El seu estil va exercir tal influència en els poetes andalusins posteriors que va ser el model de tots ells fins al final del Regne de Granada.

Llibret de la falla el Mercat

La brisa y el alhelí A la brisa se entrega el alhelí en un confidencial susurro. La oscuridad intensifica su fragancia y se esparce en la noche para revelar su secreto. Al atardecer se va deslizando en busca de su amor allende las tinieblas, mas se recoge al amanecer como si asomase el alba a vigilarle.

Este llibret acabà d’imprimir-se als tallers de Matéu Impressors el 12 de febrer de 2008 Portada: Salvador Gorba / Nuria Pascual Edita: Associació Cultural Falla El Mercat (Alzira) Impressió: Matéu Impressors (Xàtiva) Coordinació: David Chordà i Argente Col·laboracions literàries: Alfredo Cándido, Antoni Lluís Martínez, Enric Xavier Ferrús, Pere Falcó, Blanca Hernández, Noelia Martínez, David Ríos jr., Alba Muñoz, Raquel Dolz, Lidia Orón, Bernat Ríos, Enric Valor, Josep Daniel Climent, Lluís Messeguer, Diego Gómez, Josep Lluís Doménech, Ferran Pastor, J. Leonardo Giménez, Josep Lluís Ribes i Josep Antoni Fluixà. Fotos: Víctor Balaguer, Niclas, Bialcanet, Arxiu Municipal d’Alzira, Acadèmia Valenciana de la Llengua i David Chordà Publicitat: Ana Canet, Bernardo Hernández, Bernardo Martínez, David Chordà, David Ríos, Fernando Gresa, Isabel Balaguer, José Andrés, Juan Enguix, Juan Ortega, Paco Cano, Pepe Costa i Víctor Balaguer.