Llibret Falla El Mercat Alzira 2012

Alzira

fallaelmercat.com

a

EXPERIENCIA EN TRANSPORTE INTERNACIONAL 100 CAMIONES FRIGORÍFICOS EN NUESTRAS INSTALACIONES DISPONEMOS DE APARCAMIENTO, SURTIDOR DE GASOLEO A, RESTAURANT, LAVADERO DE COCHES Y CAMIONES, ALMACÉN CON 5 MUELLES DE CARGA

Parc Industrial Ciutat de Carlet C/Tramuntana, 11 Telefono : 96 253 82 22 – Fax .: 96 299 36 48 trafico@nbtransportes.com http://www.nbtransportes.com 46240 - CARLET (Valencia)

índex

2 Saluda President 4 Poema Fallera Major 6 Falla 2011 7 Esbós falla 2012 8 Explicació de la falla 14 La comissió 16 Cort d’honor 20 Saluda President infantil 22 Poema Fallera Major Infantil 24 Falla infantil 2011 26 Explicació de la falla infantil 29 Esbós falla infantil 2012 30 Cort d’honor infantil

36 Comissió infantil 38 Exercici 2010-11 56 Exercici 2011-12 59 O camiño de Santiago 63 Moros i Cristians de la Vila 66 Recompenses 73 Mercante 74 Concurs targetes de Nadal 76 Programa d’actes Falles 2012 79 VI Premis literaris infantils 88 Qui és qui a la Vila 116 Galeria comercial

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià 1

ALFREDO SIFRE I SERRA Saluda President ESTIMATS MERCATERS,

Estem a punt de viure les Falles més importants de la nostra història. Després de l’incident patit l’any passat, amb la cremà anticipada de la Falla, però amb la gran alegria de tornar a guanyar el primer premi, enguany tenim dos grans il·lusions.

Anem a poder vore la magna obra que els artistes Luis Palacio i Jose Serra estaven preparant per a que moltes persones visiten el nostre barri. No va a ser gens fàcil aconseguir el primer premi perquè les altres dos comissions també estan treballant dur per obtindre’l.

A més a més, tornem a tindre serioses opcions de repetir el primer premi en la falla infantil. El Mestre Julio Monterrubio va acceptar l’oferta de renovació que li férem, tot i que no va ser l’única que va rebre d’Alzira. Seria meravellós per a mi poder tornar a repetir el doblet obtingut fa 27 anys, quan mon pare fou president de la nostra comissió.

Estic especialment content de que seguim consolidant els Premis Literaris, que enguany arriben a la setena edició, el concurs de música de cambra, el de postals de Nadal i que haja tornat el grup de teatre. En desembre ens oferiren una gran representació. No obtinguérem cap premi però estiguérem nominats en diverses modalitats. Els infantils segueixen amb el seu treball incansable, al que els anime a continuar.

I ara els convide a endinsar-se en el món faller a través del nostre llibret, on enguany podran respondre la pregunta que ens fem quan passegem pels carrers. Qui va ser Costa, on està el nostre casal, Santos o Faustino Blasco? Guadisquen de la lectura i de les Falles 2012.

2

3

CARMEN MARÍA RÍOS I PELLICER Fallera Major

Allà on has viscut hui eres proclamada, vius la festa amb intensitat i quan parles eres sincera.

La teua mare tota la nit plorant dolces llàgrimes d’alegria, ella amb tu esta confiant... sabies que mai et fallaria I junt a Carla, Javier i Alfredo, el teu president desfiles orgullosa per segona vegada.

4

5

FALLA 2011

Artistes: Manolo García i Víctor Balaguer Lema: Resorgirem com l’Au Fènix

6

FALLA GRAN 2012 Lema: Una nit en l’òpera Artistes: Palacio i Serra

7

Explicació de la falla Poeta: Vicente Sanmartín Hola alzirenys i alzirenyes, cau de operaris i operetes, on viuen velles glorietes i polítics conta-novel·letes.

La senyora gran segueix cantant i ens hipnotitza amb la seua veu, mentrestant ens furten la cartera i els alabem com si foren un Déu.

Benvinguts a la capital de les riberes, on t’enganyen amb promeses.

I polítics canten amb falsetes Per a encantar-nos com a ovelles

Com en l’opera tot és una història, tot és fals, són un circ i cantineles.

I mentre l’auditori segueix mut, esperant a que acaven ja les perles.

Si els germans Marx ressuscitaren i veieren els acudits que ens gasten, tornarien a la tomba en ser millor que els que ells contaven.

Açò és tot caxondeo i embolics, on t’enganyen com caragols.

Al final en compte de politics, clavaran a l’ajuntament actors.

Promeses que es queden en actuacions, inauguracions que es queden en un cant, mentrestant culpem de tot a la crisi i els aplaudim mentre segueixen actuant.

8

Mentre ens retallen fins el monyo I ens encanten amb cants de sirena, nosaltres seguim aplaudint-los mentres la cosa es fa més morena.

Benvingut a un circ de majories on la falsedat la protagonista és.

Encara que ja no ens creguem res, sempre hi ha per a una actuació més.

Passen i voran el que ací apreta, el que esta nit els hem preparat.

Tenim un sac de peces d’opereta que han transformat nostra ciutat.

Don Giovanni pareix pujar les escales de les muralles i en compte de lligar amb Carmen nomes fa que xafar caguerades.

Carmen està esperant el seu amor, amb la seua veu l’acarícia, com esperem tots els alzirenys l’òpera de la ciutat de la justícia.

I si d’òperes estem parlant, no cal recordar l’auditori.

Segur que per a fer la punyeta el canvien i fiquen un paritori.

Si estos cantaren a Alzira, ho farien a la font del “Reyno”, perquè no tenim auditori ni idea de començar a fer-lo.

El piano toca en mig del carrer perquè a l’auditori no pot ser.

El bo és que si hi ha una altra riuada de zodíac podrà fer.

L’ajuntament cantava emocionat, dient que els musics podrien tocar en un lloc adequat a nostra qualitat en un futur que mai va a aplegar.

És la tuna dels estudiants de dret, esperant els jutjats en l’Alborxí.

Abans es moriran al Sahara de fred a que començaran una paret per fi.

Ja tenim l’òpera de nostra Alzira: la Universitat Catòlica de València.

Està abandonada on planten la fira i quasi sense alumnes ni docència.

Quan projectaren els jutjats estos tunos prenien biberons.

Ara que han aplegat a jubilats la beguda va en goters i porrons.

És per això que van pels carrers els tunos buscant a qui fer serenata.

Acabaran al Casino dels Carreters fent-se litre i mig de cubata.

Madame Butterfly és de la Ribera perquè sempre està sent enganyada.

A l’igual que ella va ser torejada, els alzirenys dormirem a la carretera.

9

La Ribera ja no té ajuda municipal.

La crisi ens està fent la punyeta.

Ens estan tocant el pardal amb tanta punyetera retalladeta.

Mentre els politics mengen mariscada, els alzirenys mengem sols pa i mona.

Només fan que tocar-nos la butxaca com li va pasar a la senyora papallona.

Diuen que Alzira té bons músics, però no tenen on fer espectacles.

Al final tocaran als concerts pujats als muscles dels altres.

Ja no saben on tocar els artistes, el recinte firal mai s’acaba Vindrà Justin Bieber per a inaugurar-lo amb gallato, boina i caent-li la baba.

Actuaran al Pont de Ferro perquè no hi ha més llocs.

Així de fons tindran el Xúquer... les canyes, mundícia i enderrocs.

Podrien actuar al Gran Teatre i qui no capia que se’n vaja al Garibaldi.

O si volen que puguen entrar tots haurem d’anar al parking de l’Aldi.

10

11

estas fall as tu punto de encuentro es

y pide por esa boca…

12

CERVECERÍA - RESTAURANTE • MAYOR SANTA CATALINA 2 - ALZIRA • TEL. 96 245 52 46

13

President: Alfredo Sifre Serra Fallera Major: Carmen Maria Ríos Pellicer Vice-President Econòmic: David Ríos Furió Vice-President Festejos: Enrique Baviera Capuz Vice-PresidentAct.diverses:FranciscoJ.JoséEsteve Vice-PresidentMonuments:FranciscoCanoSaurina Vice-PresidentRecursosatípics:BernardoMartínez Pérez i Juan Blay Soriano Secretari: Bernat Ríos Furió Vice-Sectrs: Mª Àngels Canet Buitrago i Fany Lara Mocholí Tresorer: Ramón Vidal Mira

Vocals: Andrea Agut Cebolla Luis Agut Vidal Joaquín Alberola Gonzàlez Raul Alfonso Boils Teresa Amores Núñez Eva María Andrés Gil José Andrés Gil Clàudia Añón i Alarcón Raúl Armengol Jordán Isabel Balaguer García Paula Balaguer Jofre Víctor Balaguer Jofre Sergio Belda Carbonell Desamparados Bellver Goig Manu Bosch Arcos Javier Calabuig Manuel Jorge Calabuig Suñer Sergio 14 Calabuig Suñer Mª Cristina Calvo Caro

Vice-Tresorer: Bernardo Tetuán Albelda Comptador: José Luis Asín Montagud Delegat de Loteria: Fernando Gresa Villanueva Delegació Festes: Carlos Àngel Duce Chenoll, Fernando Pérez Bono, José Francisco Montalvà Felices, Vicente Garcia Vidal, Bernardo Tetuán Albelda i José Luis Fernández Barbero Delegació Infantils: Mª Àngels Canet Buitrago, Rosa Mª Puig Pérez i Bernat Ríos Furió Delegació Joventut: David Llorca Ríos, Vicente Pérez Garrido i Herminio Crespo Llopis

Begoña Campos-Suler Ferran Ignacio Campos-Suñer Ferran Carla Campos-Suñer Plà Vanesa Cano España Francisco Carbonell Pascual Pablo Carratalà Fontana Eduardo Casesnoves Alcolea Mª Pilar Castillo Torres Mª Amparo Cebolla Cebolla Agustín Clari Llopis Arturo Comes Balaguer Andrea Cots Roselló José Manuel Creix Herreros Sonsoles Crespo Zazo Bernardo Cucarella Fernández Bernat Cucarella Pérez Marta Cucarella Pérez Celia Enguix Gómez Laura Escribà Gomez María España Bravo

Antonio Fayos Soriano Tino Ferrandis Ruiz Rosa Mª Ferrer Zurriaga Alberto Gamero Hedrosa Noelia García García Andrés García Pascual Mª del Carmen García-Rojo Andrés Bernat Garés Ferrer Gemma García Gimeno Ruth Garrigues Pellicer Silvia Giménez Hernandis Vicente Giménez Hernandis Cristina Gresa Calvo Fernando Gresa Calvo Jose Guillén Arnalte Blanca Hernándiz Barber Ana Isabel Hervás Llácer Andreu Ibáñez Benito Aurora José Esteve

Delegació Monument: Guillermo Daries Oliver, BernardoHernándizAranda,CarlosCasteràGiménez, Vicente Pérez Garrido i Herminio Crespo Llopis Delegat Màrqueting i Publicitat: Víctor Balaguer Armiñana Delegat de Junta Local: Juan Ortega Pelufo DelegadaMitjansdeComunicació:MªCarmenCano Saurina Delegada Jurídic: Teresa Castillo Busto Delegat Esports: David Llorca Ríos Delegat Llibret/Web/Moros i Cristians de la Vila: David Chordà i Argente

María José Esteve Francisco José Garcia Javier Leal Gómez Bernardo Lliso Ferrer María López March Víctor López-Pintor Molero Emi Máñez García Carla Martínez Amat Gracia Martínez Arocas Ximo Martínez Costa Miriam Martínez Torres Rosa Mª Martínez Torres Alvaro Masià López Paula Méndez Sanchis Vanessa Méndez Sanchis Enrique Rubén Montalvá Díaz Francisco Montalvà Ferrús David Navarro Asensio Sergio Ochoa Tortajada Germán Palop Gil-Mascarell

Delegats Pirotècnia: Juan Vila Cuenca i Vicente Bohigues Estarlich Delegat Cultura: Bernat Ríos Furió Delegat Teatre: Mª Àngels Canet Buitrago Delegat Relacions Públiques: Francisco Cano Garcia, Juan Eduardo Santón Moreno i Pepe Costa Boquera Delegat Casal: Alfredo Sifre Rubio Casalers: Juan Vila Cuenca, Salvador Lacruz Garcia i Miguel Angel Simón Laudes

Juan A. Pardo Sanandrés Jesús Peláez Riol Janina Pellicer Bialcanet Lorena Pellicer Magraner Paula Pellicer Magraner Tomás Pérez Carbonell Pilar Peris Chirleu Mª Loreto Petit Pérez Mª Carmen Pons Iborra Rafael Presencia Redal Ángel Resa Galàn Andrés Ríos Pascual David Ríos Pellicer Esteban Roca Gómez Elena Salvador Cebrián Oscar Salvador Pérez Jordi Sanchis Soler María Santón Pons Pablo Santón Pons Mari Carmen Saurina Pla

Alba Sides Bella Mª Teresa Sierra Sansaloni Bernardo Soriano Hurtado María Talens Ros Lorena Tomás Piquer Claudia Torremocha López José Luis Torrent Martínez Guillem Torres Gargallo Crispín Torres Palau Isabel Tudela Pla Nicola Ugolini Julio Vayà Villanueva Diego Vázquez Enguix Laura Vicente Martí Jorge Vidal García-Rojo Marta Vidal García-Rojo Bernardo J. Vila Roig Celia Zanón Castillo 15

Andrea Agut Cebolla

Isabel Balaguer García

Paula Balaguer Jofre

Mª Ángeles Canet Buitrago

Vanessa Cano España

Mª Carmen Cano Saurina

Teresa Castillo Bustos

Amparo Cebolla Cebolla

Andrea Cots Roselló

16 Sonsoles Crespo Zazo

Marta Cucarella Pérez

Celia Enguix Gómez

Rosa Mª Ferrer Zurriaga

Susana Garrigues Moltó

Silvia Giménez Hernandis

Cristina Gresa Calvo

Blanca Hernándiz Barber

María López March

Emi Máñez García

Miriam Martínez Torres

Rosa Martínez Torres

Paula Méndez Sanchis

Vanesa Méndez Sanchis

17 Lorena Pellicer Magraner

18

Pilar Peris Chirleu

Rosa María Puig Pérez

María Santón Pons

Alba Sides Bella

María Talens Ros

Lorena Tomás Piquer

Marta Vidal García-Rojo

Celia Zanón Castillo

Claudia Torremocha

19

President Inf

Javier José Pelli Un any més tinc l’oportunitat de dirigir-me a tots vosaltres com a president infantil de la falla i les primeres paraules del meu saluda vullc dirigir-les als menuts de la comissió infantil. Amb tots vosaltres espere gaudir, de nou, d’unes meravelloses falles.

El nostre monument infantil duu per lema: “Cançó de bressol” i torna a ser obra de l’artista Julio Monterrubio. A ell, i a tot el seu equip, vullc donar-los les gràcies per continuar, un any mes, amb tots nosaltres, després de l’alegria que suposà obtindre el primer premi infantil.

Un lloc principal ocupen les nostres Falleres Major i Infantil, Carmen María i Carla. Junt a les vostres respectives famílies i corts d’honor, vos desitge el mes esplèndid dels regnats, que gaudiu cada segon del vostre privilegiat protagonisme en estes festes sabent que en tot moment conteu amb el suport i l’estima de tots els que formem esta gran comissió, encapçalada pel nostre president, Alfredo Sifre, a qui vullc expressar el meu reconeixement per la seua llavor i també la meua estima personal.

Fallers i amics de la falla El Mercat, amb il·lusions renovades, espere gaudir amb tots vosaltres les falles del 2012.

20

fantil

icer

21

Carla Daries B 2012 FALLERA MAJOR INFANTIL falles Carla, xiqueta que vens a les gala. t’en que ors fl per una catifa de pit al tes Xiqueta que por la teua banda de fallera major, brodada amb fil d’or i color. enya Regina que portes nostra ens . cia gàn amb alegria i ele Nineta preciosa, de pell blanca i fina, cabells rossos i sedosos llavis rojos i ulls com el cel. i tranquil·la, Carla, la teua mirada és dolça tiva, i la teua infantil figura ens cap ina. cam a lzir d’A s quan pels carrer Carla, eres de ta casa l’alegria lodia. i de la falla, com una nova me Carla Daries Bellver, foc i flama d’esta falla que hui El Mercat t’aclama, com a Regina i Sobirana.

22

Bellver

23

Primer premi secció especial Premi enginy i gràcia

falla Infantil 2011 Vint-i-sis anys després, la nostra falla infantil tornà a ser la millor de tots els monuments menuts d’Alzira. Per aconseguirho apostàrem fort i comptàrem amb un dels grans artistes fallers, el mestre Julio Monterrubio, que tornava a plantar a Alzira després de 14 anys. El dia anterior de guanyar a la capital riberenca va obtindre el triomf a València.

El jurat quedà encisat amb la recreació del món grec, que tingué un dur contrincant en el seu deixeble, Bernat Estela.

24

25

Falla infant NIT DE REIS Desperta xiqueta, desperta ja, que dels joguets ja pots disfrutar.

BEBÉ ALONSO Adorm-te Fernando, adorm-te ja, perquè el més ràpid… demà tu seràs.

BEBÉ DIABLILLO Adorm-te xiquet, adorm-te ja, si beus “garrafa”, el cap et doldrà.

BEBÉ EGOISTA Adorm-te xiquet, adorm-te ja, que en tant de Jo, Jo, Jo ... ens avorriràs.

BEBÉ GOLOSO Adorm-te xiqueta, adorm-te ja, que de menjar dolços t’empatxaràs.

BEBÉ NADAL Adorm-te Nadal, adorm-te ja, que entre raquetes i pilotes, sempre estàs liat.

BEBÉ PRODIGIO Adorm-te xiquet, adorm-te ja, que moltes vacunes cal inventar.

BEBÉ KINDER Adorm-te xiquet, adorm-te ja, que una sorpresa vas a donar.

BEBETHOVEN Adorm-te Bebethoven, adorm-te ja, que de musiqueta... per hui, ja val.

26

ntil 27

28

ESBÒS FALLA INFANTL

Falla infantil 2012

Lema: Cançó de bressol Artista: Julio Monterrubio COQUETA Adorm-te coqueta, adorm-te ja, o l’espill el trencaràs.

PAQUITO D’ASÍS Adorm-te Paquito, adorm-te ja, que eres xiquet i ja eres un sant.

ELVIRETA Adorm-te Elvireta, adorm-te ja, que amb els joguets tu somniaràs.

PAREGUTS MOLT RAONABLES Adorm-te xiquet, adorm-te ja, que de ser com ton pare... vas arreglat.

PART AMB VENTOSA Adorm-te xiqueta, adorm-te ja, que el desembossador..., t’ha de salvar.

INTENDÈNCIA Adorm-te xiquet, adorm-te ja, que la llet MAI et faltarà.

NIT DE REIS Dormiu xiquets, dormiu ja, que els Reis Mags no arribaran.

FALLERETA Adorm-te fallereta, adorm-te ja que l’ofrena prompte arribarà.

TOLOMEO-SIMEÓN Adorm-te Tolomeo, adorm-te ja, que el rècord d’alçària tu aconseguiràs.

LA PRIMERA DUTXA Comporta’t xiquet, comporta’t ja que l’infermera et netejarà.

BEBÉ MOZART Adorm-te xiquet, adorm-te ja, que per la música boig acabaràs.

29

Marc Alfonso José

Raúl Armengol Cano

Josep Asín Talens

Martí Asín Talens

Valentina Baviera Canet

Manuela Bosch García

Laura Calabuig Crespo

Sonsoles Calabuig Crespo

Emi Calabuig Máñez

30 Raúl Calabuig Máñez

Claudia Cardiel Clari

Julio Cardiel Clari

Christian Creix Andrés

Amaya Damant Tomás

Aitana Daries Bellver

Carlos Enguix Gómez

Ana Escuder Ortega

Eliseo Escuder Ortega

María Escuder Ortega

Ruth Guillem Amores

Sandra Guillem Amores

Marta Hernándiz Barber

Fanny Hervàs Petit

Óscar Hervàs Petit31

Valentina Blay Méndez

Jorge José Pellicer

Sergio José Pellicer

Selena Leal Canet

Marta Martínez March

Pablo Montalvá España

Manu Montalvá Sierra

Alejandra Núñez Collado

Sandra Pérez Lara

Tania Pérez Lara

Francisco Montalvá Sierra

32 Lara Pardo Alonso

Alba Requena Montalvà

Bernat Ríos Petit

Loreto Ríos Petit

Claudia Rovira Yago

Carmen Santón Pons

Paula Serrano Peláez

Héctor Sifre Pellicer

Martín Sifre Pellicer

Pablo Sifre Pellicer

Aurora Tetuán José

Bernat Tetuán José

33 Patricia Torrent Pellicer

Productos Limpieza en general – Hostelería Lavandería Industria Alimentaria – Sistemas de dosificación

Llanterners s/n. Pol. Industrial Benimuslem 46611 Benimuslem Tel: 96 070 37 06 Móviles: Manolo 673 894 244 Leandro 673 894 044

Paula Torrent Pellicer

Maria Torres Gargallo

Alba Maria Vila Puig

Júlia Vila Puig

Tania Iñigo Piquer Un any més, la nostra comissió té l’orgull de que una de les seues falleres forme part de la Cort d’Honor de la Fallera Major d’Alzira. Si en estos últims anys foren Raquel Dolz, Laura Roca i Àurea Climent, enguany Tania Iñigo Piquer acompanya durant tot el regnat faller a Maria Sanchis Fuster, la Fallera Major Infantil d’Alzira.

35

COMISSIÓ INFANTIL President: Francisco Javier José Pellicer Fallera Major: Carla Daries Bellver Delegat Junta Local: Héctor Sifre Pellicer

Vocals:

Marc Alfonso José Raúl Armengol Cano Josep Asín Talens Martí Asín Talens Valentina Baviera Canet Valentina Blay Méndez Manuela Bosch García Laura Calabuig Crespo 36

SonsolesCalabuigCrespo Emi Calabuig Máñez Raúl Calabuig Máñez Claudia Cardiel Clari Julio Cardiel Clari Alba Castany Rodríguez Christian Creix Andrés Ángela Daries Bellver Belén Mª Duato Badía

Mar Duce Castillo Sara Duce Castillo Carlos Enguix Gómez Ana Escuder Ortega Eliseo Escuder Ortega María Escuder Ortega Ana Fayos España Antonio Fayos España Paula Fayos España

Mar García Pérez Ruth Guillén Amores Sandra Guillén Amores Marta Hernándiz Barber Fany Hervàs Petit Óscar Hervàs Petit Tania Iñigo Piquer Jorge José Pellicer Sergio José Pellicer

Selena Leal Canet Aitana López Bou Marta Martínez March Pablo Montalvá España Francisco Montalvà Sierra Manuel Montalvà Sierra Alejandra Núñez Collado Candela Palop Garrigues Lara Pardo Alonso

Sandra Pérez Lara Tania Pérez Lara Bernat Ríos Petit Loreto Ríos Petit Claudia Rovira Yago Carmen Santón Pons Paula Serrano Peláez Martín Sifre Pellicer Pablo Sifre Pellicer

Blanca Soriano Castillo Mireia Soriano Castillo Aurora Tetuán José Bernat Tetuán José Patricia Torrent Pellicer Paula Torrent Pellicer María Torres Gargallo Alba Mª Vila Puig Júlia Vila Puig 37

PRESENTACIÓ DE CARMEN MARIA 15 de gener de 2011 Carmen Mª va viure la seua segona presentació on Marga Martínez va ser la seua mantenidora. La regidora de joventut i infància, Carolina Lillo, va tancar l’acte.

El grup infantil de teatre va rememorar l’obra amb què participaren mesos abans en el concurs de teatre de Junta Local Fallera.

38

PRESENTACIÓ DE LORETO 27 de febrer de 2011 Loreto també rememorà, com la seua cosina, el regnat mercater que va viure en 2008. La mateixa Carmen Mª va fer de mantenidora i com a colofó es va trobar amb l’actuació d’Ainhoa Sánchez, la jove alzirenya que va quedar finalista en el concurs My Camp Rock 2 de Disney Channel.

Dos dels Tenors de la Ribera tancaren l’acte cantant en directe l’himne regional.

39

C

40

CAVALCADA

41

PRIMER PREMI A LA FALLA INFANTIL 26 anys han hagut de passar perquè la nostra falla festejara un primer premi a la falla infantil. Teníem al més gran dels artistes fallers alzirenys, Julio Monterrubio, i ho aconseguírem. Tot i que després de falles es feren intents per fitxarlo en altra comissió, el Mestre va acceptar la nostra proposta de renovació.

L’acte de lliurament de premis va ser molt emotiu ja que es va retre homenatge a les quatre comissions que havien patit la cremà dels seus monuments i reberen un banderí especial.

42

OFRENA

43

44

45

Gran surtido en: Bodas, bautizos y comuniones regalo - menaje - bisutería - drogería, etc...

46

C/ Piletes, 69 (antes casa Chordá) 46600 ALZIRA (Valencia)

2N CONCURS DE MÚSICA DE CAMBRA 19 i 20 de febrer de 2011 Bernat Ríos I continuem amb l’aventura.....

Els dies 20 i 21 de febrer del 2011 es va realitzar el II Concurs de Cambra d’Alzira.

Els resultats de l’1 edició i l’expectativa creada per a esta segona es van veure recompensades per la important inscripció al concurs.

Seguim amb la intenció de facilitar als grups de Cambra existents la possibilitat de donar-se a conéixer.

Des d’ este llibret volem agrair l’ajuda de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Alzira i en especial a la Societat Musical d´Alzira.

SEHNSUCHT

És van entregar els premos següents: - 1 Premi: “ Trio Sehnsucht “ de Barcelona - 2 Prem: “ Wonderwind Quintet” de València WONDER WIND

DA CAPO

NORAI

47

PRESENTACIÓ DEL LLIBRET 24 de febrer de 2011

El dia després de l’homenatge pel seu 80 aniversari, Alfonso Rovira ens va delectar amb els seus coneixements sobre Alzira explicant els canvis patits en el temps a la nostra ciutat. Al llibret, que es quedà a tres punts del primer premi, es va comparar amb fotografies antigues i actuals com era i com és Alzira.

El dissenyador del llibret, Salva Gorba, va aconseguir un altre primer premi de portada, el tercer màxim guardó en quatre anys.

48

LA CRIDA 5 de març de 2011 La desgràcia va unir les comissions, especialment la nostra amb la d’Ana Sanchis. L’amistat entre els dos presidents, Alfredo Sifre i Juan Alias, estretava encara més els llaços.

Ambdues acceptaren la proposta de l’afamat DJ Tony Aguilar d’organitzar una macrofesta després de la Crida per a recaptar fons. Junt al locutor de Los 40, va punxar el nostre DJ Garchy.

Tot va ser tot un èxit!!

50

GERMANOR AMB LA PLAÇA MAJOR 10 de març de 2011

La competitivitat per aconseguir cada any tindre la millor falla d’Alzira no està renyida amb l’amistat entre els components de les comissions contrincants. Així ho van demostrar els fallers de la plaça Major, que vingueren a sopar al casal.

51

mobles alfoso = 09

PAELLA A LA FALLA 13 de marรง de 2011

53

54

LA PLANTÀ 13 al 16 de març de 2011

Els dies previs a les falles foren de gran espectació ja que hi havia curiositat sobre l’experiment que anàvem a dur a terme. Però la creació d’esta singular falla portà molt de treball previ d’estudi. La nit de la plantà comptàrem amb la visita del mític Fernando Esteso.

55

VISITA JULIO MONTERRUBIO I ALBERTO CASTILLO 30 de març de 2011

56

El mes faller el tancàrem amb un homenatge a les persones que feren possible el somni: el mestre Julio Monterrubio, que ens permetia tornar a guanyar en la falla infantil 26 anys després i Alberto Castillo qui, amb el seu suport econòmic, va ser possible l’innovador monument que va crear el nostre faller, Víctor Balaguer i l’artista Manolo García.

VISITA DE TERTULIANS DEL PROGRAMA D’ALzIRA RÀDIO, CASAL FALLER 27 d’abril de 2011 Cada dimarts, a les 20’15 h., el president de Junta Local, Vicent Muñoz, diversos vicepresidents, directius i l’expresident, Juanjo Dolz, parlen sobre la seua passió al programa Casal Faller, d’Alzira Ràdio.

David Ríos va ser tertulià la passada temporada radiofònica.

60 ANIVERSARI DE PEPE COSTA nostre faller, Pepe Costa, va voler celebrar el seu 60 aniversari 1 de juny de 2011 amb laElseua altra família, la del Mercat.

Fanny es va estrenar com a secretària

57

Romeria a la Murta Com tots els anys, el primer diumenge de juny, fallers de la nostra comissió participaren a la tradicional romeria, on fem partíceps als nostres menuts d’esta tradició alzirenya.

58

O CAMIÑO DE SANTIAGO Àngels Canet Buitrago Era una vesprada d’abril, una més com tantes altres, o almenys això em va semblar.

Va ser aquest dia, i sense poder evitar-ho, quan va començar el camí. I, contràriament, al que la majoria de gent pensa, el camí no es busca, doncs el veritable camí sorgeix sense més i, a poc a poc, s’apodera de la persona, fins que arriba a abraçar-la tan fort que difícilment un pot allunyar-se’n.

Aquella vesprada d’abril, jo passava per allí, i vaig tindre la sort de trobar MI CAMINO, que a poc a poc ha anat construint-se, sense més, i encara hui continua en construcció.

La construcció d’un camí passa per diferents moments, vull compartir amb vosaltres una setmana de MI CAMINO, setmana plena d’experiències inoblidables, intransferibles i úniques, que marquen un abans i un després, són experiències difícils d’explicar, quasi impossible de plasmar sobre un paper i que només podreu entendre si un dia el camí decideix abraçar-vos de la mateixa manera que a mi em va abraçar aquella vesprada d’abril.

No puc començar a relatar aquesta part important de MI CAMINO, sense dir-vos abans, que per sort, en aquesta construcció, van participar tres persones molt importants en la meua vida, el meu marit, la meua gran amiga Fany i el meu benvolgut Bernat. Als tres els vull amb bogeria, i sense la seua companyia, segur que MI CAMINO no hagués estat el que va ser.

Per fi, la nit va caure aquell diumenge d’agost sobre els carrers de la meua ciutat. Havia arribat el dia i diverses sensacions, no desconegudes del tot per a mi, m’envaïen, eren els nervis propis de partida, començàvem per fi el camí.

En arribar a Santiago el primer que vam fer va ser dirigir-nos al bressol del polp, Melide, doncs no podíem iniciar el nostre camí sense abans degustar un bon polp, acompanyat això sí, d’un bon vinet blanc de la zona.

Encara no havíem arribat al nostre destí de partida, però les panxes ja les teníem plenes,

per tant ja podíem començar bé el pelegrinatge. Així que el nostre taxista ens va portar fins a Sarria, una xicoteta localitat, on encunyàrem per primera vegada les nostres credencials de pelegrins al seu Convent de la Mercè.

Des d’allí, i ja a peu, vam fer els nostres primers quilòmetres per dirigir-nos a Barbadelo, un xicotet poble amb un encant infinit, on passaríem la primera nit.

Barbadelo es troba envoltat d’unes vistes espectaculars, amb una infinitat de prats verds que es perden als ulls del pelegrí. El lloc no pot ser descrit amb paraules, cal estar per poder sentir les sensacions que et provoca el camí, MI CAMINO. La nit va caure per primera vegada per a nosaltres, i al cel la lluna quasi plena il•luminava els verds prats que envoltaven Casa de Carmen. I, encara que la major part del temps es trobava inundada per un silenci sepulcral, a la llunyania es podien sentir els lladrucs dels gossos noctàmbuls, nit de silenci, acompanyada per xicotetes cuques de llum que viuen al cel, i amb una única guia, la llum del Sol, reflectida sobre la meua lluna quasi plena.

Nit perfecta, impossible d’oblidar, que es consolida i es reforça cada vegada amb més força.

Passada la primera nit, arribà l’alba d’un nou dia, dia en el que va començar de veritat per a mi, MI CAMINO. 59

Ens havíem de dirigir cap a Portomarín, i el trajecte que ens separava fins a l’arribada d’aquesta localitat es trobava carregat d’una gran bellesa paisatgística, tota ella inundada per una frondosa vegetació de faigs, roures i castanyers. Aconselle encaridament que si podeu i teniu possibilitat no vos ho perdeu.

Va ser en aquest moment del camí, i que acabava de començar, quan ja pensí en el pròxim que faria. Estic segura que tornaré....

L’arribada a Portomarín va ser meravellosa, ja que als seus peus cau el Miño, atorgant a la ciutat una bellesa singular i única.

Portomarín és una ciutat gran, amb molt moviment i alhora amb gran encant, probablement una de les ciutats més belles que voríem al llarg del camí, encara hui recorde els seus

Quina preciositat de lloc, no deixeu d’anar, té alguna cosa especial ...... A Bolboreta. Lloc regentat per Montse i Amador, dues persones encantadores, que per cert preparen una caimada única !

Altra vegada la nit, amb ella la foscor, amb ella el silenci i de nou, amb una única espectadora, la lluna. Aquesta lluna que ni un moment se separa de MI CAMINO. Una nit més il•lumina prats i boscos. Nit estrellada, amb lluna plena, acariciada per un vent fred, que porta xicotetes bombolles de cotó, per a cobrir i protegir la meva lluna del fred de la nit.

De dia altra vegada, tornarem a enfundar-nos les botes de muntanya. La meta: Arzúa, una ciutat gran, però no per això dei-

carrers amb la bellesa dels seus pòrtics.

I de nou arribà la nit, i immenses esplanades de grans arbres enfront del Miño, eren inundades per una soledat infinita, només pertorbada per la presència de la lluna plena que constantment il•luminava MI CAMINO. Aquest és MI CAMINO, difícil de seguir, ja que de vegades es desvia, no és únic, que fàcil sembla, però que difícil és alhora.

Tanquí els ulls per descansar. La següent etapa anava a ser dura i llarga (32 km), havíem d’arribar a Vilar de Remonde, on ens esperaven boniques papallones arribades del camp.

A Bolboreta.

El camí eixe dia va discórrer entre altiplans d’immensa qualitat paisatgística, que es va fer més patent, encara, en els últims cinc quilòmetres del dia.

xa de tindre l’encant propi de les ciutats gallegues.

Este dia ens trobàvem animats. Era el nostre tercer dia de camí, havíem descansat bé i a tan sols huit quilòmetres tornaríem a ensopegar amb el bressol del polp, Melide.

Però a dos quilòmetres de Melide, en mig dels boscos es troba Furelos, xicotet poble medieval, amb un encant particular. Puc destacar el seu pontet i la xicoteta Parròquia de Sant Joan, molt molt xicoteta però amb un halo propi que l’envolta. Què bonic!

Per fi, Melide, als nostres peus, de nou el nostre paladar assaboreix aquest deliciós cefalòpode.

A Melide està la Parròquia de Sant Pere i, igual que a la Parròquia de Tirso a Palas de Rei, els oficis religiosos que allí se celebren

60

són propis, quan bell ha de ser celebrar-hi qualsevol sagrament, doncs no vos podeu imaginar la bellesa d’aquestes xicotetes parròquies.

La meta, Arzúa, encara llunyana, es va fer interminable, la calor que ens acompanyà durant tot el dia va ser espantosa i en el nostre horitzó només podíem albirar elevacions. He de dir que segurament aquesta va ser una de les etapes més pesades del nostre camí.

Arzúa és una ciutat gran, amb gran ambient, la nostra arribada va tindre lloc ben entrada la vesprada, així que vam poder percebre, de primera mà, el bullici de la gent que pels seus carrers circulava.

Aquesta nit la lluna descansà, encara que jo la vaig tindre molt present, l’anhelí, m’havia acostumat a la seua presència, quan brillava en la nit i quan desitjava brillar en el dia.

De nou, un dia més ens abraçà, el camí aviat se’ns acabaria, però no havíem de pensar en això, encara ens quedaven dos dies per davant, carregats d’emocions per viure. L’etapa de hui no era excessivament llarga, havíem d’arribar a Pedrouzo. Pedrouzo, res en especial Havia arribat el dissabte, i sense cap dubte, eixe dia va ser el més dur de MI CAMINO. El camí per a mi era dens, molt dens, era la primera vegada que caminàvem en la nit, havíem decidit anar a la missa del pelegrí i abans de les 12 havíem d’arribar a Santiago, meta de tot pelegrí.

Coronàrem O Monte do Gozo, la qual cosa ens indicava que Santiago estava pròxim.

Què dur, què llarg, què dens... Era el camí per a mi. Finalment ho aconseguírem. Als nostres peus... immensa i imponent... la Catedral de Santiago!!.

Passejar Santiago, ja siga de dia o de nit, és una de les millors coses que vos pot passar, no deixeu de fer-ho si un dia la visiteu, vos trobareu una ciutat plena de embruixament.

Tot i que era el meu últim dia de pelegrinatge, vaig intentar romandre aliena a tot això, podia gaudir plenament de MI CAMINO, de nou amb l’única mirada de la meua lluna, que hui ja era plena.

MI CAMINO, impertorbable ell: Alenada d’aire fresc que m’envaeix.

Alenada d’aire fresc que m’acaricia.

Alenada d’aire fresc que em crida.

Alenada d’aire fresc que em fa feliç.

Gràcies CAMINO! Podré tornar a recórrer-te amb l’única companyia de la meua lluna?

Gràcies CAMINO! Ara sé el que de veritat vull, sé el que de debò desitje i mentre puc gaudisc de tu.

Gràcies CAMINO per haver-te trobat.

M’has trobat tu a mi?

Després de tot això arribe a una conclusió: “L’autèntic camí és aquell que cadascú es va construint per dins. Aquest pot fer que te trobes a tu mateix i transformar per sempre tota la teua vida” Jo he tingut la sort de trobar MI CAMINO, la sort de que m’abrace, per això encara hui continua en construcció.

Lector, tant de bo, et passe el mateix que a mi i un dia tu pugues trobar TU CAMINO. 61

62

MOROS I CRISTIANS DE LA VILA 1 d’octubre de 2011 Enguany la nostra filà ha estrenat moltes coses: en primer lloc l’estendard, que representa -amb tocs àrabs- les dos dones i el “pato”. També el trage oficial, amb el qual vam desfilar orgullosos pels carrers del centre històric de la nostra ciutat. Fins i tot, fórem portada de Festalzira. A més, hem estrenat xilabes de color verd, distintiu de la nostra comissió, per no oblidar mai els orígens.

Una altra de les alegries ha sigut el retorn de David Ríos i la il·lusió és que es vaja incorporant més gent de la falla.

En el dinar de germanor, l’associació va homenatjar a Juan Ortega, com un dels fundadors del bàndol cristià.

Mentrestant, hem començat l’exercici incrementant els components.

A Bernat Martínez, David Ríos, David Chordà, Tomás Castany pare i fill i Toni Carvillo s’han unit Miguel Tudela, que ja va eixir amb nosaltres anys enrere i Luis Alcázar. Esperem que Luis Agut es repense la decisió que va prendre mesos enrere.

63

MIG ANY FALLER 9 d’octubre de 2011 Per a fer gana, el mig any començàrem celebrant-ho amb una caminata per la Casella fins arribar al restaurant on gaudírem d’un bon dinar. Lorena tenia molta gana i se li unflà la panxa fins a límits insospitats!! Li sentaria bé per la cara que posa.

VISITA AL BIOPARC 12 d’octubre de 2011 Aprofitàrem els dies festius per a fer una visita al Bioparc de València on els nanos gaudiren dels animals.

64

HALLOWEEN (Nit de Tots Sants) 31 d’octubre de 2011 Els menuts de la falla tragueren totes les seues arts de persuasió per convéncer-nos de que els havíem de donar bona cosa de caramels i llepolies.

MERCATERS ESPORTISTES Durant uns mesos s’ha disputat el II campionat de pàdel organitzat per la falla, que vatindre el seu colofó amb la final el 5 de febrer, després del tancament d’este llibret. A més, en la mitja marató veiérem com el matrimoni Guillén-Amores recorrien els 21’097 km. i acabaven amb este somriure.

A més, David Ríos i Guillem Torres continuen al València CF.

65

66

RECOMPENSES

La falla El Mercat ha estat una de les grans protagonistes de l’acte de lliurament de recompenses que organitzà la Junta Local Fallera el 26 de novembre.

El nostre veterà faller, Francisco Carbonell, ha sigut el primer que ha rebut en vida la màxima distinció de les falles alzirenyes, la Flama d’Or i Murta amb brillants. El senyor Paco és membre fundador de la nostra comissió.

Altra veterana, encara que jove, Mari Carmen Cano, va rebre la insígnia d’or de JLF a títol honorífic, guardó que sols poden rebre l’alcalde/ ssa d’Alzira, el President de JLF i Falleres Majors d’Alzira o altra persona que reba el vot favorable de la majoria absoluta de l’Assemblea General.

En el cas de Mari Carmen, l’aprovació fou unànim. Els seus mèrits, la dedicació absoluta al món de les Falles. A Alzira Ràdio informa de falles des de la fundació de l’emissora en 1995 i ha prestat ajuda a tota aquella comissió que li ho ha demanat tant per a presentacions de diversitats d’actes com gravacions de pleitesies per a les presentacions.

Per últim, David Chordà va rebre la insígnia d’or de la JLF en ser directiu més de cinc anys, concretament manté des de fa huit la web www. falles-alzira.com.

RECOMPENSES MAJORS

RECOMPENSES INFANTILS

OR I MURTA AMB BRILLANTS - Francisco Carbonell Pascual

OR - Lara Pardo Alonso - Carlos Enguix Gómez

OR - Bernardo Víctor Balaguer Armiñana - Vicente Bohigues Estarlich - María Amparo Cebolla Cebolla - Isabel Balaguer García ARGENT I MURTA - Vicente Giménez Hernándiz - Fernando Pérez Bono - David Llorca Ríos - Carmen Mª Ríos Pellicer

ARGENT - Valentina Baviera Canet - Paula Torrent Pellicer - Julia Vila Puig - Josep Asín Talens - Claudia Rovira Yago - Aurora Tetuán José - Alexia Chordà Alborch - Alma Maria Vila Puig

ARGENT - Silvia Giménez Hernándiz - Juan Vila Cuenca - Fernando José Gresa Calvo - Enrique Vte. Baviera Capuz 67

TEATRE INFANTIL 14 de novembre de 2011 Els menuts segueixen fent les delícies amb les seues representacions teatrals i durant dos mesos treballen durament per oferir la seua especial representació en el concurs.

Enguany han interpretat “Pesolet i l’estrela dels desitjos” de Juan Ramón Barat.

68

ADULTS 4 de desembre de 2011 Després d’un any de descans, el grup adult de teatre reprenia el treball i el 4 de desembre representaren al Gran Teatre “La barraqueta del nano”. El vestuari era espectacular.

El quadre d’actores el formaven Bernat Ríos, Àngels Canet, Bernat Martínez, Carmen Mª Ríos, Carlos Duce, Rosa Mª Puig i Juan Vila.

69

Visita del patge reial 16-12-2011

SOPAR DE NADAL 21 de desembre de 2011

70

71

BONO Y CASTILLO ASOCIADOS BONO Y CASTILLO ASOCIADOS, S.L.P. María Teresa Castillo Busto María Jesús Bono Samblancat ABOGADOS

ASESORAMIENTO JURÍDICO ESPECIALIZADO DE LA EMPRESA, FISCAL, LABORAL, CONTABLE ASESORAMIENTO JURÍDICO ESPECIALIZADO EN URBANISMO (MASTER EN URBANISMO POR LA U.P.V.), CIVIL, MERCANTIL Y ADMINISTRATIVO

LUNES A VIERNES DE 9.30 A 13.30 Y DE 16.00 A 19.00 HORAS PREVIA PETICIÓN DE CITA

Tel.: 96 245 51 26 – Fax: 96 245 53 96 Calle Mayor Santa Catalina nº 16 Bajo C bc_administracion@telefonica.net 46600 Alzira (Valencia)

73

CONCURS DE TARGE de 2 a 6 anys

1r premi Mireia Soriano, 5 anys

3r premi Paula Torrent, 5 anys

2n premi Paula Serrano, 6 anys

Sergio José 5 anys Valentina Baviera 6 anys

74

Emi Calabuig 5 anys

Jorge José 5 anys

Júlia Vila 5 anys

Mar Duce 4 anys

Mar García 5 anys

Sara Duce 2 anys

ETES DE NADAL 2n premi Angela Daries, 7 anys

1r premi Carla Daries, 11 anys

Blanca Soriano 8 anys

3r premi Sonsoles Calabuig, 9 anys

de 7 a 12 anys

Alba Vila 9 anys

Héctor Sifre 5 anys

Aurora Tetuán 7 anys

Javier José 11 anys

Sandra Pérez 8 anys

Tania Pérez 8 anys 75

MEMÒRIA DE L’EXERCICI AC 31 de març: Homenatge a l’artista Julio Monterrubio i al mecenes de la falla gran, Alberto Castillo.

6 d’abril: Reelecció del president, Alfredo Sifre.

5 de juny: Romeria a la Murta.

30 de setembre al 2 doctubre: Moros i Cristians de la Vila.

12 d’octubre: Visita al Bioparc.

31 d’octubre: Festa Halloween.

12 de novembre: II torneig de pàdel.

20 de novembre: Actuació del grup infantil de teatre al concurs de JLF. 26 de novembre: Lliurament de recompenses als fallers del Mercat Francisco Carbonell, Mari Carmen Cano i David Chordà.

4 de desembre: Actuació del grup adult de teatre al concurs de JLF. 16 de desembre: Visita del patge reial per a recollir les cartes per als Reis Mags i sopar de nadal infantil.

21 de desembre: Sopar de Nadal.

DIUMENGE 12 DE FEBRER Presentació de nostra Fallera Major Infantil, Carla Daries Bellver, a la sala Rex Natura.

DISSABTE 18 DE FEBRER Presentació de nostra Fallera Major, Carmen Mª Ríos Pellicer, i sopar de Gala a la sala Rex.

76

DISSABTE 3 DE MARÇ 18 h. Missa a la parròquia de la Verge del Lluch.

20 h. La Crida.

DISSABTE 10 DE MARÇ A les 18 h. Cavalcada Multicolor des del parc Pere Crespí.

DIVENDRES 16 DE MARÇ A les 14 h. Mascletà a la Plaça del Regne i en acabant, dinar al Casal.

A les 22 h. sopar de plantà al casal.

A les 24 h. Plantà oficial de les falles grans.

DISSABTE 17 DE MARÇ A les 8 h. Despertà.

A les 11 h. Visita a distintes comissions.

A les 14 h. Mascletà a la Plaça del Regne i en acabant, dinar al Casal A les 18 h. a la Plaça del Carbó, LLIURAMENT DE PREMIS. A les 22 h. Sopar al casal i després, festa popular.

CTUAL I PROGRAMA D’ACTES DIUMENGE 18 DE MARÇ A les 8 h. Despertà.

A les 11 h. Visita a distintes comissions.

A les 14 h. Mascletà a la Plaça del Regne i en acabant, dinar al Casal A les 18 h. OFRENA DE FLORS a la Mare de Déu del Lluch, patrona d’Alzira, des del carrer Gabriela Mistral.

A les 22 h. Sopar al casal i després, festa popular.

DILLUNS 19 DE MARÇ A les 8 h. Despertà.

A les 11 h. Visita a comissions.

A les 14 h. Mascletà a la Plaça del Regne i en acabant, dinar al Casal.

A les 17 h. DESFILADA DEL PASDOBLE des de la plaça de Sant Judes.

A les 22 h. CREMÀ DE LA FALLA INFANTIL. Després sopar al Casal.

A l’hora indicada per J.L.F., CREMÀ DE LA FALLA GRAN. Després, arreplegada de tanques i altres menesters.

NOTA: La Comissió de la Falla EL MERCAT es reserva el dret de qualsevol canvi en el present programa, atenent a les necessitats i circumstàncies especials que puguen sorgir sobre la marxa.

77

78

Categoria A: Alumnat de cinqué curs d’Educació Primària 1r premi. Teresa Correas Andújar (Col·legi la Purísima) L’HOME DELS CONTES

Hi havia una vegada, al poble d’Alzira, un ancià que tothom el coneixia com l’Home de la Por. Li deien així perquè contava històries terrorífiques. Diuen, que la primera vegada que va contar una història de por, el xiquet que la va escoltar va somniar amb la mateixa història.

Tres xiquetes roïnes van decidir anar a escoltar una de les famoses històries de por. Quan van arribar, l’ancià va començar a contar la història d’esta manera: “Un dia plujós, tenebrós i amb molta boira, dues xiquetes anomenades Sara i Clara, volien anar al bosc per a collir els fruits secs. Per precaució, Clara, en ser la major, va anar davant de Sara.

Clara va parar en sec, va vore una ombra blanca amb piquetes negres com ulls. Va pensar què podria ser això, i definitivament, va caure en la conclusió que… era un fantasma!!

Les dos xiquetes eixiren corrent cap a sa casa. Li ho digueren als seus pares però les xiquetes van tindre un malson. Per suposat, que el malson tractava del fantasma.

Des d’eixe dia, mai més tornaren a anar al bosc”.

L’ancià va finalitzar. Les tres xiquetes li van avisar de que això de contar històries de por estava molt mal, però que molt mal.

L’ancià, demanant disculpes, va decidir contar històries més alegres i divertides.

La seua primera història alegre i divertida, li la va contar al primer xiquet que va tindre eixe malson horrorós. I començà així: “Hi havia una vegada, dalt d’una muntanya, tres xiquetes que decidiren solucionar un problema dels animals que vivien allà. Volien que

no contaminaren i ni tiraren papers perquè els animals es podien fer molt de mal.

Van ficar cartells per totes les faroles de la ciutat on posava: “Preguem que no tiren papers a la muntanya, perquè així podrem salvar a molts animals que estan en perill d’extinció. Per culpa de la contaminació poden desaparéixer. Per favor, respecteu la naturalesa i els animals que allà hi viuen. Moltes gràcies per la col·laboració”.

Tots els habitants de la ciutat sentiren molta pena pels animals en perill d’extinció i a més a més, que ho estigueren per culpa de la contaminació. És per això que, des d’ara endavant, respectarien molt més la natura i els animals.

El xiquet esta vegada va somniar amb els animals en perill d’extinció, i que gràcies als seus amics i ell, eixos animals que abans estaven en perill ara ja no ho estaven.

Les tres xiquetes avisaren a l’ancià. La ciutat els estava molt agraïda, pel que havien fet.

L’Home de la Por ara s’anomenava l’Home de les Rises.

Des d’ara, tots els xiquets i xiquetes de la ciutat volien sentir totes les històries de l’home de les rises. Eixe home de tanta por i antipàtic, ja no existia a Alzira, ni mai existirà. Així que tot el poble va viure molt, molt, molt feliç, gràcies a les tres xiquetes.

79

Categoria A: Alumnat de cinqué curs d’Educació Primària 2n premi. Marta Martí Blay (Col·legi Ausiàs March) LES AVENTURES DE MINA Un dia assolellat, una xiqueta anomenada Mina, anava al col·legi a recollir a la seua millor amiga. Esta es deia Llúcia.

Llúcia era molt llesta, en canvi Mina no tenia res de llesta, sempre estava somniant. Era una somniatruites. No vos cregueu que una somniatruites és que somnia amb truites, no, res d’això. Una somniatruites és una persona que està somniant nit i dia amb coses impossibles. En fi, com sabeu, si són xiquetes, aniran al col·le, això té lògica. Bé, pugen a l’autobús, i ah!, el col·legi es diu Font Roja.

Era un dia normal i corrent, vaig arribar a classe i la mestra, que es diu Maria, ens estava explicant el tema de valencià. De sobte es va sentir pels altaveus del col·legi: Maria, Maria, acudeix a secretaria!!

La mestra va dir: - xiquets, xiquetes ara vinc, esteu en silenci!

Mina va traure l’estoig per fer el deure.

De repent, tots van començar a parlar com si fóra un mercat: tu què creus? I això que la mestra va dir silenci...

En fi, de repent, algú va tocar la cama de Mina. El cas és que no hi havia ningú al seu costat. Mina va pegar un crit que quasi trencà els vidres de la finestra.

- Mina què et passa?, van preguntar tots.

- Doncs que un fantasma m’ha tocat la cama, contestà Mina.

I tots li van dir: - Mina eres una somniadora!!

Quan tornà a casa, cridà a Llúcia per telèfon i li va contar que estava enfadada amb els companys perquè s’havien burlat d’ella. Però Llúcia si la va creure perquè era la seua amiga. Mina li va donar les gràcies. Ja 80

se sentia millor gràcies a la seua amiga i va decidir anar a dormir.

Ja en el llit va començar a somniar: “Ella li contava al coixí tot el que li havia passat i el coixí li contestava que no s’havia de preocupar, que havia sigut ell, que era un fantasma però que no havia de tindre por.

Li va contar que li dien Quisper i que era un fantasma bo.

Mina li va preguntar: - Des de quan els coixins parlen?

El coixí li va respondre: - Des de hui sóc producte de la teua imaginació, ja voràs com ens fem bons amics.

Mina i Quisper van estar jugant una bona estona, fins que va ser l’hora de sopar.

Sa mare la va cridar per anar a sopar, ella li va dir que ja anava i a Quisper li va demanar que no se’n anara.

Quisper li va contestar: - Me n’he d’anar, però, si t’he caigut en gràcia vindré a visitar-te una altra vegada i recorda no contarli-ho a ningú.

Mina contestà: - Quisper t’ho promet.

Mina va anar a sopar, i a dormir, i pel matí va tornar a l’escola.

Pablo, Oscar, Quique i Sergi (uns amics de l’escola) li varen dir, “quin conte vas a contar hui?

Mina els contesta: - I... quina bovada aneu a dir vosaltres?

- Nosaltres no som com tu. Eres una somniatruites.

- I vosaltres uns malcriats i burlons.

Adéu, no tinc ganes de parlar amb vosaltres.

Mina se n’anà orgullosa d’ella mateixa.

Mai més va deixar que es burlaren. I pensà: MAI DEIXARÈ DE SER UNA SOMNIATRUITES.

Categoria A: Alumnat de cinqué curs d’Educació Primària 3r premi. Sonia Moya Carbonell (Col·legi Ausiàs March) QUÈ LI PASSA A LAIA? Fa molts anys vivia al meu poble una xiqueta que li deien Laia. Tenia 5 anys, el cabell llarg i era molt alta i prima. Els ulls de color blau i un gran somriure. Li agradava molt jugar amb els seus dos germans: Vicent i Xavi; i amb els seus tres cosins que vivien al mateix carrer.

Quan acabà l’estiu i començaren les pluges de la tardor, va ser l’aniversari de Laia.

El 26 de setembre va fer una festa molt bonica amb els seus amics i companys de l’escola. Li regalaren moltes coses: una pilota, una nineta, una faldeta,...

Als pocs dies, Laia començà a trobar-se malalta. Li feia mal el cap. Tenia unes decimetes de febre.

-Ja t’has refredat Laia, li deia sa mare.

-Tens raó mare, serà això. Demà em trobaré millor i aniré a l’escola.

A l’endemà, Laia no anà a l’escola i sa mare la portà al metge. Ell li va receptar unes medicines i que prenguera llet calenta i suc de taronja amb mel.

Al cap d’una setmana Laia estava més malalta que abans i tornaren a anar al metge. Este li va encomanar unes analítiques.

Quan tingué els resultats els va dir que Laia necessitava un tractament i que passaria temps a l’hospital, però que no es preocuparen que tot anava a eixir bé.

Després de dos mesos, Laia va tornar a casa molt contenta per deixar les medicines i sobretot per haver-se posat bona i poder

jugar amb les seues coses. El problema era que alguna cosa havia canviat. Ella ja no sentia, ni tampoc podria parlar mai més com ho feia abans. Tot açò suposaria un gran esforç per a Laia, que hauria d’aprendre a parlar amb signes i llegir els llavis. Però ara res no tenia importància en comparació amb el que havia passat abans, quan estava malalta.

Laia sabia que era molt bonic tindre somnis i il·lusions i que no havia d’estar trista.

81

Categoria B: Alumnat de sisé curs d’Educació Primària 1r premi. Loreto Ríos Petit (Col·legi La Purísima) LA GRANOTA I LA SARGANTANA Hi havia una vegada una granota i una sargantana que eren amigues i passaven hores i hores parlant. La sargantana era conscient que la seua amiga, la granota, no podia córrer tan ràpidament com ella ni allunyar-se massa de la seua tolla.

La granota sabia que la seua amiga tenia una forma de vida molt distinta de la seua. Era molt accelerada i li agradava prendre el sol.

Un dia el company de la sargantana li va qüestionar l’amistat amb la granota.

- Com és posible que passes tantes hores parlant amb eixa granota lletja i pesada que no es mou de la seua tolla, en compte de relaxar-te al sol?

La sargantana va respondre que la granota era la seua millor amiga i encara que menjaven insectes semblants, esta sempre se’ls oferia, i la granota no podia allunyar-se de la tolla.

- Per què continues sent amiga d’una granota que quan bota a l’aigua és incapàç d’escoltar-te i quasi ni et reconeix?

La sargantana sabia de la necessitat de la granota de tornar a l’aigua i dels seus problemes de visió.

Van ser moltes les respostes que va donar i que la van fer dubtar i qüestionar la seua amistat amb la granota.

Finalment, la sargantana va decidir posar a prova la seua amistat amb la granota allunyant-se un temps per a esperar que la granota la buscara.

Va passar el temps i la notícia va arribar. La granota estava morint-se perquè cada dia feia un gran esforç per buscar a la sargantana i després tornar a la tolla.

82

La sargantana va decidir anar a vore la granota sense preguntar al seu company què opinava.

En el camí altres animals pròxims a la tolla li van contar les peripècies de la granota per saber què li havia passat a la seua amiga. La van informar com s’exposava cada dia per a anar on ella es trobava, passant prop del niu dels pardals.

Li van fer saber com va sobreviure sense aigua tot un dia i així successivament altres fets. Va arribar la sargantana fins a la tolla, on la granota jeia pàl·lida. En vore acostar-se a la granota la va saludar i va mostrar en la seua cara un profunda alegria. La sargantana avergonyida per haver confiat la seua amistat en altres oïdes que no eren els seus, havia perdut moltes hores de xarrades animades.

Al final va entendre que la granota, sent tan diferent, tan limitada, era la seua gran amiga, a qui respectava i volia no tant per l’espècie a què pertanyia sinó perquè li va oferir la seua amistat.

La sargantana va desprendre que el temps i la distància no limiten les amistats. Tampoc les races o els impediments personals.

Són els nostres dubtes i temors els que ens afecten.

I així va ser com la granota i la sargantana sempre van ser amigues i anaven ajuntant gent per a fer les seues xarrades divertides tots junts. La granota i la sargantana no van tornar a discutir més.

Categoria B: Alumnat de sisé curs d’Educació Primària 2n premi. Júlia Giménez Solano (Col·legi Ausiàs March) L’ACCIDENT D’ÀNGELA Àngela tenia dotze anys. Era una xiqueta molt, molt llesta. No tenia cap problema. Eren les vacances de Nadal. I com que havia tret molt bones notes, son pare, sa mare i ella se’n van anar de vacances als Pirineus. Estaven passant per un bosc. Feia un poc de por, perquè la nit anterior va tronar i alguns dels arbres estaven a punt de tombar-se.

Quan passaven davall de dos grans arbres, el vent va pegar un gran bufit i van caure sobre el cotxe. Un va caure damunt dels seus pares i l’altre darrere d’ella. El sostre del cotxe va quedar desfet. Va passar per allí una furgoneta en la qual anava un senyor molt amable que va avisar la policia i una ambulància. Quan va arribar el senyor, Àngela estava un poc conscient del que passava i li va preguntar: - Què ha passat?, va dir amb els ulls mig oberts.

- Els teus pares i tu heu tingut un accident, li contestà un tant preocupat per la xiqueta.

Quan ella va sentir la paraula “accident” es tornà a dormir. Quan va arribar l’ambulància només es van emportar Àngela perquè pels seus pares ja no es podia fer res. Quan estava a l’hospital es va despertar i va entrar la metgessa.

- Te trobes millor?, va preguntar amb molta seguretat.

- Em trobe millor de què?, respongué molt esglaiada i estranyada.

- Àngela, bonica, has tingut un accident molt greu, contestà la doctora.

- Quin accident?

- Dos arbres han caigut al teu cotxe, un davant de tu i l’altre darrere. La branca del de darrere se t’ha clavat a la columna vertebral i t’impedeix la mobilitat de les cames.

- Tornaré a caminar alguna vegada?

- En principi no, però hi ha la possibilitat d’una operació que resulta molt cara, però

que et curaria i tornaries a caminar sense cap problema, va respondre.

- I els meus pares?, preguntà la xiqueta a punt de plorar.

- No hem pogut fer res per ells.

Durant cinc segons no es va sentir res, només es van vore dos llàgrimes, però després esclatà a plorar. Els serveis socials la van portar al Tribunal de Menors per vore qui es quedava la custòdia. El titular de Menors va dir que es quedaria amb sa tia (la germana de sa mare). Sa tia vivia a Castelló i Àngela a Alacant. Vivien molt lluny per això ni es coneixien. A més, la mare i la tia d’Àngela no havien tingut mai una relació molt fraternal, perquè eren de distintes mares. Sa tia es deia Míriam i tenia trenta-un anys. Era llicenciada en dret però no trobava feina. Vivia en un pis arrendat no molt bo. Quan la van cridar per a dir-li que es quedaria amb Àngela es va quedar un poc estranyada i es preguntà si era veritat que tenia una neboda. Es va preparar bé, sobretot perquè la xiqueta 83

anava en cadira de rodes. Quan Àngela va anar a sa casa no va dir res perquè estava molt disgustada. Sa tia la va matricular en un bon col·legi, el millor de la zona. El primer dia d’escola per a Àngela no va ser de l’altre món. Ningú li va parlar. Al cap d’unes quantes setmanes, quan arribaren els exàmens, va suspendre totes les assignatures. Un mes després, el mestre Leonardo va cridar sa tia: - Bona vesprada.

- Bona vesprada, l’he feta vindre per dir-li que tenim un problema molt seriós amb Àngela, va contestar amb seriositat.

- Què ha passat?, va preguntar preocupada.

- El rendiment escolar de la seua neboda és mínim.

- Però, com és això?, va dir molt estranyada.

- Jo crec que és pel seu problema de no poder caminar. Jo sé que els seus companys s’estan clavant amb ella i cada vegada que ho fan, es disgusta i cada vegada més i més.

- M’està dient que el problema és que no puga caminar?, va dir dubtant.

- Sí, amb tota seguretat.

- Això és ridícul, digué menyspreant-ho.

Míriam sabia que això era veritat perquè sempre estava molt disgustada i mai feia els deures. Només es dedicava totes les vesprades a mirar-se en l’espill de la seua habitació. Per saber si de veritat tenia raó el seu mestre, Míriam va vore el diari d’Àngela i va llegir esta frase: “em sent una desgraciada amb esta cadira de rodes”.

Míriam s’adonà que havia de fer alguna cosa. Ella va recordar que Àngela li va dir que hi havia una operació que la podria curar i que tornaria a caminar, que tornaria a ser feliç.

Aleshores va llegir en internet que hi havia un hospital privat on podrien fer-li eixa operació, però el mal és que costava 10.000 euros i que era a Pamplona. Però eixe mateix dia va decidir que era hora d’estalviar per a pagar-li-ho i li ho va dir a Àngela: - Àngela, bonica, vullc dir-te una cosa, va dir molt misteriosa la tia.

- Què?

- A tu t’agradaria tornar a caminar?

- Sí! Per què?, preguntà molt contenta.

84

- Perquè he pensat que podria fer un gran esforç econòmic i pagar-te l’operació per tornar a caminar. D’acord?, va dir entusiasmada.

- Sí, sí, sí!!!, contestà alegrement la neboda.

- Però tu també hauràs d’estalviar.

- Sí, sí, gràcies tia!!. Me’n vaig corrent a fer els deures, contestà molt, molt illusionada.

Míriam va aconseguir un bon treball i, fins i tot, treballava els caps de setmana de cambrera. Al cap d’un any va reunir diners suficients per a l’operació i també per canviar de casa i tornar a començar una nova vida. Per fi va arribar el dia d’anar-se’n a Pamplona.

- Ho tens tot preparat?, preguntà Míriam.

- Sí, tia!

Quan se n’anaren, de camí, passaren pel col·legi i la tia li digué mig rient: - Digues adéu.

- Eixe col·legi no es mereix res, ni un adéu!, digué enfadada.

Van arribar a Pamplona i la van operar. Àngela es quedà perfectament de l’operació.

Míriam va comprar una casa on viure i va trobar un treball d’advocada. Àngela feia els seus exercicis per a caminar, va anar a escola, treia molt bones notes i va fer amics i amigues. Allí, sa tia i ella van tornar a ser felices: Àngela caminant i Míriam amb treball.

Categoria B: Alumnat de sisé curs d’Educació Primària 3r premi. Patricia López i Alarcón (Col·legi La Purísima) ANEM D’AVENTURA El nostre conte comença amb una xiqueta que ja no és tan xiqueta. Ara té 20 anys i li diuen Cris. Quan la jove estava al seu dormitori va agafar l’àlbum de quan era menuda. Això li va recordar quan tenia les seues aventures amb les amigues. Ella era la “Indiana Jones” però en xica.

Una de les aventures va acabar amb un bon colp al cap i uns punts de sutura dels que encara tenia la marca. A ella li encantaven les aventures, però de menuda no podia eixir de l’habitació i allí les feia. De sobte, va sonar el telèfon.

- Diga’m, va dir Cris.

- Hola, sóc Lola.

- Hola Lola, estava pensant en tu. Volia dirte que me’n vaig a Egipte a viure aventures.

- Oh, això, això... És fantàstic!

- De veres t’ho sembla?

- Síííííííííííííí!!!!

- Bé, d’acord. Quan arribe ja et cride.

- D’acord, adéu.

- Adéu.

Lola estava alegre per ella però trista per si Cris ja no volia tornar mai més a la seua ciutat. Aleshores, Lola va pensar en protagonitzar una aventura totes juntes. Li va pegar voltes a la idea i es va decidir a la fi a telefonar la seua amiga Cris i contar-li la idea.

- Hola, sóc Lola, està Cris?

- Ah! Lola. Hola, com estàs?, va dir la mare de Cris.

- Bé gràcies, i vosté?

- Molt bé, ara li dic a Cris que es pose.

- Gràcies.

- Hola Lola, què et passa?

- Que he estat donant-li voltes a allò d’Egipte i he pensat... I si anem totes a viure una aventura? Què et sembla?

- Em sembla fantàstic! Totes... què bé, però... fa dos anys que Noelia se’n va anar a viure als Estats Units!!

- Ja, però per això no patisques que ja m’encarregue jo de tot, va dir Lola.

- D’acord, bo, adéu. Jo compraré els bitllets.

- Val, adéu.

Lola es va emocionar i va telefonar a Noelia, que acceptà encantada. Una setmana més tard van anar a l’aeroport a arreplegar Noelia.

Després se n’anaren a Egipte. Una vegada allí, van pensar que eren majors i estaven en Egipte, de manera que havien de viure aventures.

- Què fem, va dir Lola.

- Podíem anar al Zoco, va contestar Noelia.

- No crec que siga una bona idea. Hem vingut a viure aventures així que per què no anem a buscar la tomba d’un Faraó?

- Però,... això és perillós. Jo he vist a les pel·lícules que posen moltes trampes, digué Noelia.

- Ja, però des de ben xicotetes hem volgut viure aventures i ara tenim eixa possibilitat.

- Per mi, d’acord.

- Noelia va suspirar i digué: Està bé, anem.

Van començar la seua aventura anant a una piràmide xicoteta que van trobar pel desert molt a prop d’una gran piràmide. En tres dies ningú va saber res d’elles i per fi, varen eixir d’allí i estaven d’allò més contentes perquè sí que havien trobat la tomba d’un Faraó i havien pogut superar tots els obstacles.

Les coses que varen poder agafar, que eren coses més bé menudes, decidiren donar-les al museu d’art. A elles les varen donar una recompensa i després varen tornar a sa casa.

Feia només una setmana que havien tornat d’Egipte però Cris s’avorria a sa casa. Com que l’altra aventura els va anar bé, va pensar en fer-ne una de nova. Va telefonar les seues amigues, Lola i Noelia, i les va contar la idea que havia tingut. Volia anar a les platges del Carib, allí en temps passats va haver-hi pirates i de segur que encara quedava algun tresor amagat a les seues platges. Així que van agafar un avió i se’n van anar a Santo Domingo. Van disfrutar de la platja i van tindre una setmana de descans, però Cris no va parar de pegar-li voltes a allò que podien fer per a viure una nova aventura. Finalment, un matí, a l’hora del 85

desdejuni, es va sentar amb Lola i Noelia i els va contar el següent: - Fa molts anys un home que era milionari va anar a la platja que anomenen “Maleïda” i ja mai més va tornar. I jo he pensat..., va dir Cris.

- No, no i mil voltes nooooo, digué Lola.

- Per què no?

- Perquè allí es va morir eixe home i a mi em fa por... I si ja no tornem i morim nosaltres també?, digué Lola.

- Bé, jo pense anar. Apuntà Cris.

- Doncs si una va, anem totes, va dir Noelia.

- És veritat... però més li val haver mort amb diners damunt, je, je, je.

Com varen decidir que sí que anaven, es prepararen una gran motxilla per si tardaven alguns dies en tornar, com així va ser. Van estar cinc dies perdudes a la platja maleïda, una platja verge amb molta vegetació i amb molts

mosquits. Al sisé dia, quan ja ho daven per perdut, van trobar l’esquelet d’un home que va resultar ser el milionari perquè al seu costat tenia un sac ple de monedes d’or, de joies i de diners.

Ho varen carregar tot però com a les tres els havien ensenyat que les coses bones hi ha que compartir-les, van decidir donar la meitat de tot el botí a una ONG que ajuda als més necessitats d’aquell país.

Satisfetes amb la seua aventura, amb el seu botí i sobretot amb la donació, van tornar a sa casa a continuar preparant altres aventures, perquè a les tres els havia encantat tot el que havien passat. Lola, Cris i Noelia contaren les aventures a les seues germanes menudes que van decidir que quan elles foren més majors, també anirien d’aventures.

Categoria C: Alumnat d’Educació Especial 1r premi.

Vicente Daràs, Vicente Giménez i Eric Vàzquez (Col·legi Carmen Picó) ELS AMICS Un dissabte del mes de Juliol, un grup d’amics de la mateixa escola, es reuniren a Sueca per a passar el dia junts. Mota, Mikel, Juanjo, Vicente, José, Eric i Guillermo decidiren jugar un partit de futbet. També va acudir Leo, que des de feia un temps vivia a Barcelona. Tots s’alegraren molt de tornar a vore’l.

Com feia molta calor, quan acabaren el partit se’n van tots a la piscina municipal per a gaudir d’un bon bany. Després, dinaren tots junts al bar de la piscina. Se ho pasaren “súper bé”, contant acudits i recordant històries divertides de l’escola.

“Un bon amic és aquell que et coneix tal i com eres, comprén on has estat, t’acompanya en els teus èxits i en els teus fracassos, celebra les teues alegries, comparteix el teu dolor i mai et jutja per les teues errades.”

86

Categoria C: Alumnat d’Educació Especial 2n premi. Oreto Sánchez i Mario Boscà (Col·legi Carmen Picó) PATRI I DAVID EN UN MÓN MOLT FELIÇ Hi havia una vegada una xiqueta que li deien Patri. Tenia 20 anys i vivia a Oliva. Ella era alteta, grosseta, amb el pèl ros i els ulls blaus. Patri treballava en un restaurant de cuinera, on es passava tot el dia. Estava enamorada d’un xic que li deien David. Era alt, guapo, ulls verds, moreno, prim i amb llavis molt carnosos. David anava a la taronja. Cada dia es connectaven a l’ordinador per a contar-se el que havien fet i també aprofitaven per a dir-se les paraules més boniques que existien per a ells. A poc a poc anaven coneixent-se més.

Un bon dia, Patri pugué escapar-se del treball, aconseguiren quedar en persona i vore’s d’una vegada per totes. Quedaren al parc de darrere de casa de David, a on solien anar les persones enamorades per passar tota la vesprada. Es va fer de nit ben prompte i decidiren anar a sopar i després de festa.

Després de molt de parlar, veieren que tenien una il·lusió en comú: anar a vore el mar. Però estava tan lluny d’on ells vivien...

El 14 de Febrer, el dia dels enamorats, David li va fer un regal a Patri: un viatge en tren amb destinació València, per poder vore la platja; il·lusió que tenien en comú. Pa-

tri estava súper emocionada amb el viatge i prompte van fer la maleta. Passaren 15 dies a les platges de València, gaudint cada dia com si fóra l’últim. Veieren per primera vegada la mar i es quedaren bocabadats, ja que mai havien vist tanta aigua junta. Després de 15 dies a València decidiren tornar a Perol on es compraren una casa per a viure.

Passats tres anys, decidiren tindre un fill al qual li digueren Ruben i li feren un reportatge fotogràfic. Tots tres anaren a visitar el Palau de les Arts i les Ciències i l’Oceanogràfic. Quan Ruben va complir els 8 anys, era l’hora de fer la comunió i els seus pares li proposaren una aventura: tornar a la platja de València. Tingueren dies magnífics. Ruben es quedava amb cada cosa que veia, per a després contar-li-ho a tots els amics. En tornar a Perol, Ruben els va contar la seua experiència a les platges de València als seus amics, i amb tot això va ensenyar les fotografies que s’havia fet amb moltíssima il·lusió.

Tots els xiquets i les xiquetes demanaren a l’escola fer una excursió a les platges valencianes. Fou una excursió d’allò més divertida, sobretot quan escoltaren parlar el valencià.

Categoria C: Alumnat d’Educació Especial 3r premi. Mª Ángeles Sales i Paloma Cogollos (Col·legi Carmen Picó) LA XIQUETA A CASA Hi havia una vegada un xiquet que li deien Francisco, i una xiqueta que li deien Verónica. A esta no li agradava barallar-se. Era una bona xiqueta, molt amable, afectuosa, guapa i bona persona.

Francisco era guapo, amable, simpàtic. Li agradava fer les feines de casa. Als xiquets els agradava jugar al parc. Sempre jugaven

a pilota. Un dia no tenien pilota i van jugar a “Pollito Inglés”. Es van divertir moltíssim.

Després d’un temps jugant, es van fer molt amics, van anar al cine, a la bolera, a la disco, xatejaven pel tuenti... I es van fer nòvios.

Francisco li va demanar que es casara amb ell i volia tindre un fill, Raül.

87

A I U Q S É QUI 88

LA VILA

Més d’una volta, quan hem mirat els rètols amb el nom dels carrers o hem indicat alguna direcció ens haurem preguntat, qui era Faustino Blasco i Costa (on està el nostre casal) i Santos?

Enguany hem volgut resoldre estos enigmes gràcies a l’enorme treball que ha fet qui fóra faller d’esta comissió, Jordi Chordà, junt als enormes coneixements dels dos cronistes de la ciutat: l’oficial, Aurelià Lairón i l’oficiós, Alfonso Rovira.

89

Costa Té el començament al carrer de l’Empar i finalitza a l’Avinguda dels Sants Patrons, sent paral·lela a Major Santa Caterina i en un tram de Calderón de la Barca, després de travessar Faustino Blasco.

Sabem que Pere Costa era un mercader de la Vila al segle XVII. Va arribar a exercir l’ofici de Clavari d’Alzira entre 1661 i 1662. Altre Costa, Nicolau va exercir l’ofici de síndic i notari de la Vila en 1699. * El Manual de Consells de l’època ens va oferir notícies de l’existència d’este carrer: “Lliurança d’un document a Miguel Abril i Espanya pel qual conste que el carrer de Costa d’esta població ja es denominava tal l’any 1790”.

Santos La vila d’Alzira era cap del partit electoral que constituïen 16 pobles.

Els “col·legis” electorals estaven a l’ermita de nostra Senyora del Sufragi i les esglésies de Sant Agustí i Sant Joan. A les Corts Espanyoles, el representat d’este districte era José Emilio de los Santos.

A ell se li dedicà el carrer que anava a construir-se en aquell moment a la placeta del Real de la Vila ja que va influir perquè la vila d’Alzira obtinguera el títol de Ciutat.

Fou el 8 d’agost de 1876, quan Alfons XII li va concedir este títol, en consideració a la importància que per l’augment de la població i desenvolupament de la seua indústria i el seu comerç.

El 14 d’agost es va es va reunir la Corporació Municipal encapçalada per Francisco Just Martí i va decidir celebrar esta proclamació amb la població sis dies més tard, el diumenge 20, a la plaça de la Constitució. Per a commemorar el fet, esta plaça passà a dir-se d’Alfonso XII. La banda de música va oferir diverses serenates i passacarrers i es demanà als veïns que il·luminaren les façanes el cap de setmana i posaren penjolls als balcons.

90

Carrer del Mesó És el gran desconegut del nostre barri. Es tracta del carreronet estret i que uneix Major Santa Caterina i el carrer Costa, junt als tancats cines Colón i el nostre casal.

Els impulsors de la falla El Mercat volien plantar un monument en 1941 i començaren a pensar el lloc idoni per a plantar la falleta. Uns deien que el millor emplaçament està a la porta de l’Hostal de Palomares (hui en dia, Mobles Alfonso). Altres pensen que és molt més millor plantar-la a la Placeta del carreró del Mesó. Cadascú vol que es plante prop de sa casa. No s’avingueren a raons i plantaren dos falles.

Falla que es plantà a este carrer en 1941

Doctor Ros No hem trobat informació escrita sobre quan es posà nom a este carrer que parteix de la plaça de la Constitució, connecta amb Empar i acaba a Major Santa Caterina.

Se sap que es dedicà a un familiar d’Ignacio Ros Plano, propietari de la Rellotgeria Magraner. Hi hagué dos persones dedicades a la medicina en la seua família.

El seu avi, Ángel Ros Mascarell, el qual va exercir com a dentista, però sempre a València. Es pensa que es dedicaria al seu besavi, José Ros Pastor qui va ser comadró i metge de medicina general a la nostra ciutat.

91

Dr. Faustino Blasco (1883-1927) Comença a la Plaça del Regne i finalitza a Major Santa Caterina, sent paral.lela al carrer Santos i a l’avinguda dels Sants Patrons.

La más meridional de las calles de la antigua Villa junto con la de Santa Teresa.

Faustino Blasco Damià va nàixer a Alzira el 18 de desembre de 1883. Va estudiar Medicina i va ser condeixeble de l’insigne doctor Peset Alexandre.

Va obtindre la llicenciatura el 1910, sent posteriorment becari de l’Institut Rubio de Madrid. Quan la vacuna antituberculosa de Ferrand, se li van encarregar a Blasco les històries clíniques dels vacunats. Durant dos mesos, del 15 d’octubre al 4 de desembre de 1923 va ser alcalde d’Alzira. Va morir en accident de caça l’11 de febrer de 1927. Salvador Andrés Pascual, investigador alzireny, ofereix amb profusió de detalls el seu perfil biogràfic: Faustino Blasco Damià, fill del mestre Joan Baptista Blasco Costa i la modista, Rosa Damià Ferrús, nasqué a Alzira el 18 de desembre de 1883. De xiquet sa mare i sa tia l’anomenaven “Honorio”. Es quedà sense pare desde molt menut i sa mare Rosa, arramassa amb el seu treball els mitjans necessaris per a viure i donar-li els estudis al seu fill que acabà el batxiller en l’any 1902.

Tot seguit estudià Medicina amb un amic, Alfred España, i fou condeixeble de Joan Peset Alexandre. Durant la carrera obtingué molt bones notes i es conta que cert dia, un catedràtic exigent -segons sembla, Gil i Morte, el va tindre examinant tot un matí. A l’hora de dinar digué que per la vesprada seguiria, i quan acabà per la vesprada, la sala plena d’estudiants li feu una ovació, unint-se el mateix catedràtic a l’aplaudiment.

En 1910 va rebre la Llicenciatura en Medicina, obtenint per oposició el Premi extraordinari, fent-li el lliurament del Diploma en l’obertura del curs 1910-11. Fou becari de l’Institut Rubio de Madrid. Faustino Blasco s’establí de metge a Alzira, i en 1915 contragué matrimoni amb Francisca Ferrer Torres, filla d’un mestre d’aixa -fuster de carros-, a qui de mot solien anomenar “el Ronquillo”. En 1918 tingueren un fill a qui posaren de nom Joan Baptista, com s’anomenava el pare de Faustino.

Com en 1885 el doctor Jaume Ferran va aplicar la vacuna anticolèrica a Alzira, en haver-se oferit tot el poble, en 1919 vullgué que fóra Alzira la primera en inagurar publicament la vacuna antialfa atòxica de Ferran -vacuna anti tuberculosa-. Amb eixe motiu els metges 92

Marco i Magraner d’Alzira encarregaren a Faustino Blasco alguns treballs. El 12 de juliol de 1919 pronuncià una conferència sobre la tuberculosi en l’Ateneu Mercantil d’Alzira anunciant de bestreta que el dia 23 d’eixe mes seria oberta la campanya de vacunació.

De mes a mes Faustino Blasco fou l’encarregat de fer les Històries Clíniques dels vacunants. Un dels primers en vacunar fou el seu fill Joan Baptista.

Molts metges de gran fama en Espanya aconsellaven Faustino Blasco perquè fóra catedràtic, però ell sempre donava per resposta que no es trobava prou preparat. Faustino seguia exercint de metge a Alzira, no aceptant mai prebendes per influències o afinitats.

Era aficionat al futbol i fou president de l’Alcira Foot-ball Club del 10 al 27 d’octubre de 1924 (17 dies en una temporada on el club va tindre cinc presidents). També li agradava la caça que practicava a estones.

No tenia casa propia. Quan es va casar se posà a viure al carrer de Sant Roc, front a l’Ajuntament, en una casa que fou assolada per a fer l’actual plaça del Carbó. Després passaren a viure al carrer de la Llotja (actual de Faustino Blasco), que fou on més temps exercí la medicina.

Una riuada molt intensa que hi hagué en 1923, va assolar un magatzem de taronja que hi havia a la Plaça Major. Quatre amics d’este tramoiaren fer un cine en el lloc assolat. Blasco, mig en broma, mig seriosament, disenyà uns plànols. L’arquitecte els comprovà i no tingué inconvenient en portar-los a la pràctica.

D’eixos plànols i de la bona voluntat de l’arquitecte va eixir el Teatre Cervantes.

El 10 de febrer de 1927, Blasco anà amb quatre amics a la Casella a caçar. A la vesprada Pepe Zozaya i sa muller vullgueren posar-los un carruatge per a tornar a Alzira. Pepe i Vicenta eren els “caseros” de la Casella, molt amic de Faustino. Els caçadors no vullgueren, perquè dessitjaven tornar per la muntanya de l’ombria a fi de caçar una estona més a la becada. Prop de l’hort de Moll, va ocorrer l’accident que li costaria la vida a Faustino Blasco.

Ferit de gravetat, el dugueren a l’hort de Moll, on el metge de Carcaixent Antoni Benlloch -que es trobava allí-, el va atendre i amb

el seu auto el portà a casa del “Ronquillo”, sogre de Faustino, a Alzira. Tot el poble es va commocionar en assabentar-se del succés.

Per la nit el veiren els metges i catedràtics de la Facultat. El tir fou a la cara i perdia els ulls.

Un perdigó que entrà pel conducte òptic, es clavà al cervell. A les 9 de la vesprada del divendres dia 11 de febrer de 1927 va morir.

El dissabte li feren l’autòpsia a l’Hospital d’Alzira. Per la vesprada li feren el sepeli des de l’Hospital. El fèretre era portat al muscle de metges i amics. L’acomiadament del dol durà dues hores llargues.

Mesos després, els amics -portant-la al muscle per les muntanyes-, posaren una creu de pedra en el lloc on fou l’accident, muntanya amunt per l’hort de Moll.

El 5 de setembre de 1931, es prengué, per unanimitat, l’acord de retolar amb el seu nom l’antic carrer de la Llotja, on va viure i exercir la medicina durant un temps més prolongat.

Este fou l’últim Honor que el poble va fer a l’home que va renunciar a una càtedra acadèmica per a exercir una càtedra de vida a Alzira i per Alzira. * * Andrés Pascual, S., 50 alzirencs il.lustres, opus cit., pp. 39-42.

93

Plaça del Mercat És el nexe de connexió entre el carrer de Faustino Blasco i la Plaça del Regne.

Es desconeix quan va començar a funcionar el mercat del detall, al Prado. En 1859, sent alcalde Juan Redal, el Consistori va proposar expropiar terrenys anexes a la Plaça de referència, propietat de Francisco Ignacio Monserrat i la casa de José María Laviña. Estos se situaven en el que hui en dia és el carrer de l’Empar i la casa de Laviña, entre Santos i Faustino Blasco. Al cantó, junt a la Fonda “El Mercat” hi havia una noria i el seu corresponent safareig per emmagatzemar l’aigüa que d’ella es treia.

Les obres de remodelació es basaren en el projecte de l’arquitecte municipal José Camaña Laguna, que va arribar a la xifra de 30.744,07 pessetes, el 21 d’octubre de 1880.

L’esquelet que vàrem conèixer (en l’actualitat els pilars s’han utilitzat per als jardins junt al Gran Teatre i el bar als peus del Reial Santuari de la Verge del Lluch) va ser acabat el 31 de desembre de 1882. En la construcció intervingué l’arquitecte Antonio Martorell.

En 1884 va ser construït a la Plaça del Mercat un pavelló destinat a la venda de peix. Des

94

d’aquell any, acabada Alzira de ser nomenada ciutat gràcies al diputat Emilio de los Santos, posseïa un mercat cobert, digne de la seua importància, composat per quatre galeries formades per elegants columnes de ferro amb combinació de fusta i zinc, les quals, oferien un agradable conjunt que resultava còmode per al públic i els venedors. Al costat del mercat llindaven nombroses casetes independents, cobertes i amb els seus tancaments metàl·lics, en les que es realitzava la venda de carns i salaons.

Faltava només una dependència separada per la pescateria i este servei fou el que completà el mercat. Un pavelló octogonal amb un pressupost de 6.377,64 pessetes.

Tenen completa informació sobre la creació i existència d’este mercat així com de tots els que ha tingut la Vila alzirenya al llibret que esta falla edità en 2010.

Empar Se li donà el nom en honor a la Verge dels Desemparats. S’anomenà dels Desemparats i ara de l’Empar. Arranca des de la plaça de la Capella de la Sant i finalitza al carrer del Doctor Ros.

Sang Déu el seu nom a la existència a la zona de la capella de la Sang, un espai religiós, als voltants de la Juderia, pròxim a l’antiga sinagoga, que va ser seu de la Confraria de la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist.

Esta confraria era la que organitzava bona part de les activitats relacionades amb la memòria de la Passió, Mort i Resurrecció de Crist a la vila d’Alzira.

Des de la Capella de la Sang partia cada any (fins 1778 que va començar a fer-ho des de la plaça de Santa Maria) la Processó General del Sant Enterrament del Divendres Sant. Els components de la Confraria de la Sang processonaven el dijous sant amb torxes (any 1539) i en la “processó dels dissiplinants” el “divendres sant” (any 1542).

La Capella de la Sang i la seua Confraria, va haver de tindre com a titular una imatge de Crist, com l’Ecce Homo. És per això que la confraria alzirenya va posar allí fa uns anys el seu dosser.

95

Plaça de Sant Bernat Ibn Ahmet Al-Mansur era el nom vertader de Sant Bernat d’Alzira o Sant Bernat Màrtir després de la seua conversió al cristianisme i la seua mort. Va nàixer a Carlet el 1135 i fou mort a Alzira el 1181. Va ser un príncep i diplomàtic andalusí, posteriorment convertit en religiós de l’ordre del Císter. És un sant màrtir de l’Església Catòlica, venerat també al Monestir de Santa Maria de Poblet, a Tarragona.

Sant Bernat era fill d’Almansor, emir de la taifa de Carlet. Era el segon de quatre germans: Almansor, l’hereu, Zaida (Maria) i Zoraida (Gràcia). Va nàixer a l’alqueria de Pintarrafés, a la vall d’Alcalá del Magre, a Carlet, pertanyent a la jurisdicció d’Alzira, amb el nom de Ahmet. Va ser educat al costat del seu germà a la Cort del rei taifa de València. Quan el Naib de Múrcia, Ibn Mardanix, al llinatge del qual pertanyien, va assumir el tron de València i va entrar a formar part de la cort.

En 1156 va ser enviat com ambaixador a la Cort del rei d’Aragó, que llavors es trobava a Barcelona. El rei Ramon Berenguer IV tenia en el seu poder a un grup de presoners de guerra dels que València sol·licitava el seu alliberament. Ahmet va fracassar en les negociacions diplomàtiques i va iniciar el camí de tornada a València, detenint-se en les proximitats del Monestir de Santa Maria de Poblet. Atret pel mateix, va sol·licitar allotjament als monjos i després de dos dies al recinte va acomiadar el seu criat i va ingressar en l’ordre del Císter, sent batejat amb el nom de Bernat.

El 1181 va tornar a València amb la intenció d’evangelitzar la seua família. El seu germà Almansor, que havia succeït al seu pare, es va oposar a la predicació i va manar perseguir, sense poder evitar que el seguiren les seues dues germanes, Zaida i Zoraida, que van ser batejades amb els noms de Maria i Gràcia.

Van ser arrestats als ravals d’Alzira, on s’havien amagat, i se’ls va donar mort el dia 21 d’agost d’eixe any.

96

Després de la seua mort, els cossos de Bernardo, Maria i Gràcia van ser sepultats a Alzira pels mossàrabs. En 1242, les hosts de Jaume I d’Aragó van trobar les seues restes, després de la conquesta de la ciutat, i es va manar construir una ermita en el lloc del martiri i un temple a Alzira en la seua memòria, que va ser assignat als trinitaris.

En 1262, Pere Ferran va donar vint sous reals per a l’obra de l’església de Sant Bernat. Al segle XV una taula gòtica a la catedral de València va representar el martiri dels tres germans.

La segona troballa de les relíquies es va produir en 1599. En 1603, per intercessió de Felip III, les relíquies dels sants van ser traslladades al Monestir de Santa Maria de Poblet, però el litigi que va produir este fet, va fer que foren repartides també entre la localitat de Carlet i el Reial Col·legi del Corpus Christi de València per petició del llavors arquebisbe Joan de Ribera. La ciutat d’Alzira els va proclamar patrons en 1643.

La iconografia religiosa mostra a Sant Bernat d’Alzira i les germanes amb un clau travessant el front, representant la forma del seu martiri duta a terme amb claus dels que s’utilitzaven per amarrar les barques a la vora del riu Xúquer. El sant té un altar, amb les seues relíquies, a l’Església arxiprestal de Santa Caterina d’Alzira.

L’arxidiòcesi de València celebra la festivitat de Sant Bernat d’Alzira el 23 de juliol per edicte de Benet XIII. No obstant això, l’ordre cistercenc celebra la seua festa litúrgica l’1 de juny des de 1871. Finalment, per privilegi de la Santa Seu, el Monestir de Santa Maria de Poblet celebra una solemne litúrgia en honor del sant i les seues germanes cada 2 de setembre. El sant també és titular de la parròquia de la pedania de Poble Nou o Poble Nou a la ciutat de València.

San Juan de Ribera Sant Joan de Ribera era d’extracció o posició social noble. Son pare, Per Afán de Ribera, era duc d’Alcalà, marquès de Tarifa i posteriorment al naixement de Joan, virrei de Catalunya i de Nàpols. Es va quedar orfe de mare sent molt menut i amb això va créixer sense l’amor matern.

Va estudiar a la prestigiosa en l’època Universitat de Salamanca, amb teòlegs com ara Melchor Cano i Domingo de Soto. Als pocs anys de ser sacerdot i comptava només amb 30 anys d’edat, en 1562, amb el Papa Pius IV, va ser nomenat bisbe de Badajoz. Allà es va dedicar amb tota la seua ànima a adoctrinar als catòlics i anar en contra del nou moviment dels protestants.

Més tard, va ser nomenat arquebisbe de València i patriarca d’Antioquia (1568), per tal que poguera afrontar els greus problemes plantejats pels moriscs valencians. El Rei el va nomenar virrei de València i així va arribar a ser al mateix temps cap religiós i cap civil.

Segons la creença general, després de trenta anys de frustrats intents, va utilitzar la seua posició i influències per ser un dels principals impulsors i el més ferm advocat davant el rei de l’expulsió de més de 100.000 moriscos -un quart de la població del Regne de València- en 1609.

Una tesi doctoral del sacerdot Miguel Ángel Bondia reexamina la figura de l’arquebisbe després d’examinar més de 300 cartes que el Patriarca va escriure sobre l’evangelització dels moriscos, adreçades als reis Felip II i Felip III, que actualment es conserven a la Britsh Library de Londres. La conclusió que reforça l’estudi d’esta documentació diu que “l’expulsió dels moriscos la va decidir el rei Felip III, per motius polítics (per por que els musulmans envaïren València recolzant-se en els moriscs) i no religiosos, i que en ella no va intervindre Sant Joan de Ribera. Tot i que en un principi defensava davant el Rei que calia expulsar-los en creure

impossible la seua integració, després va defensar la conversió mitjançant la catequització dels moriscos fins a l’últim moment, fet que la història ha relegat a l’oblit.

Va escriure nombroses obres. Des 1569 a 1610 va fer 2715 visites pastorals a les parròquies i els resultats d’estes visites els va deixar en 91 volums amb 91,000 pàgines. Celebrà set Sínodes o reunions amb tots els rectors. També va fundar el Reial Col·legi Seminari del Corpus Christi, conegut entre els valencians amb el nom del Patriarca. Va tindre com a comesa principal la formació de sacerdots segons l’esperit i les disposicions del Concili de Trento, tal i com recull el mateix fundador en les constitucions i es va convertir així en un exemple i paradigma de la Contrarreforma a València. El clima religiós de la Contrarreforma i la personalitat i el mecenatge artístic del fundador, el va convertir en una de les figures més influents d’este període, quan va arribar a ocupar els càrrecs d’arquebisbe de València, patriarca d’Antioquia, virrei, capità general, president de l’Audiència i canceller de la Universitat. Sant Pius V l’havia cridat, feia quaranta anys, lumen totius Hispaniae (llumenera de tot Espanya).

97

Chulbi Arranca al carrer de la Sang i finalitza a Salvador Enguix, travessant San Juan de Ribera.

Estret i curt, hi ha dos persones a qui es podria haver dedicat el carrer. Al segle XVII hi havia una hisendada família alzirenya de què va destacar entre els seus membres Vicente Chulvi que va ser un insigne notari. Este va arribar a ocupar càrrecs rellevants en la vida local. Racional i síndic de la vila, va exercir el seu ofici de forma “honrada i favorable als interessos de la població”.

“El Pare Isidoro Vallebrera, sacerdot, ministre del Convent y Monestir de Sant Bernat mártir de la present vila de Alzira y demes religiosos del dit Convent (…) confessem haver agut y rebut de la present Vila, de Vicent Chulbi, notari, … la figura y reliquia del glorios Sant Bernat martir, que en lo dias de huy … han confessat haver hagut y rebut del dit Convent per a portar en la processo y col.locar en son puesto … ”. * També va destacar un tal Floriano Chulvi, ciutadà alzireny, que va exercir l’ofici de Síndic de la vila el 1770. ** No es pot assegurar a qui se li dedica ja que la primera vegada que apareix el nom del carrer és el 1790 al padró de Riquesa. *** * Ll. dels A. dels J. e C., 1667, f. 94 v. – 95 r., sign.

03/147. ** Libro de Actas Municipales, 1700, f. 203 r., sign.

11301/ I-1. *** Padrón de Riqueza, 1790, título de la viuda Tomás Martí, f. 509 r., sign. 220/I-34.

98

Salvador Enguix

Va ser un veterinari i una persona molt religiosa, president de la Coferència de Sant Vicent de Paül de la nostra ciutat, formà part de la Junta d’Obres del Santuari de la Mare de Déu del Lluch i va sofrir martiri per part dels enemics de la religió en el transcurs de la Guerra Civil espanyola. Està declarat beat i compatix amb altres beats el retaule dedicat a la Mare de Déu del Lluch i als màrtirs d’Alzira del temple de Santa Caterina.

99

Plaça de la Constitució Dessemboquen a ella les vies Major Santa Caterina, Dr. Ros, Salvador Enguix, Sant Roc, Ensenyança i Sarcos.

Antigament era considerada la Plaça Major de la ciutat.

La que des de 1980 es denomina Plaça de la Constitució és la més gran de les places de l’antiga Vila. Està al costat de la plaça de Cassassús.

Al llarg de la història ha rebut multitud de noms, encara s’ha caracteritzat plenament per un: Plaça de Santa Caterina, per estar allí l’església del mateix nom.

Es considerava la plaça Major perquè estava al centre de la Vila i segurament ja al segle XIII es fundaria a costa dels jurats de la Vila el temple parroquial de Santa Caterina, Verge i Màrtir. L’església donaria nom a la plaça, lloc que ja se cita en el Llibre del Repartiment.

La Plaça va concentrar tota sèrie d’activitats, des del mercat setmanal dels dimecres fins a ser el lloc de sorteig anual de mossos i el punt preferit pel pregoner. S’hi celebraven les curses de bous que amb tanta intensitat es van realitzar en els segles XVII i XVIII. Una plaça principal com esta ha estat constantment exposada als avatars de la política. Primer va ser la Plaça Major o Plaça de Santa Caterina, després ajuntà els dos noms 100

(Plaça Major de Santa Catalina). El 1814 se li denomina Plaça Reial, Plaça “dels Porxos”, després de la Constitució i seguidament de Ferran VII, Isabel II i del Real. Va tornar a dir-se de la Constitució (com en altres vegades), després en la Restauració del Règim, se l’anomena d’Alfons XII (en agraiment per la concessionària del títol de Ciutat en 1876 a la que fins aleshores era Vila), després de la República, de la Guerra Civil, dels Màrtirs (entre 1939 i 1979) i des de 1980, Plaça de la Constitució.

101

Plaça del Carbó

Mur

Este carrer recorda com per esta zona estava el llenç de muralla que va ser destruïda en els anys 60, quan començaren a construir-se els edificis de l’avinguda Luis Suñer.

102

Plaça del Sufragi Les places del Sufragi i del Carbó eren dos placetes separades per una estreta obertura entre l’asil d’ancians i les pròpies places. La plaça del Sufragi estava abraçada d’edificis monumentals, entre ells la referida església, que fou alçada pels nostres avantpassats i a causa de l’abandonament es va anar arruïnant, fins a arribar a l’extrem que va ser aprofitada per emmagatzemar estris municipals, entre d’altres, ja que també va servir de dipòsit de les caixes de fusta que després de transportar paquets de “70” i “potets” de tabac en els anys 40, després de ser buidats per l’Administració Tabacalera, situada al carrer d’Amparo, al costat de la casa Abadia.

Allà pel 1967, la “Picola” es va encarregar d’acabar amb l’amenaça de ruïna, enderrocant-la definitivament. On hui s’assenta l’edifici Sant Josep, en el costat paral·lel a la delegació d’Hisenda, queden restes del passatge que al costat de la muralla discorria des el mercat al detall fins la caserna de la guàrdia civil. Era la línia on acabava la part posterior de l’església del Sufragi.

Este temple es va construir el 1753. A Alzira tots els convents tenien cementeri propi, per enterrar als religiosos que morien, en capelles o ermites conventuals. L’església de Santa Catalina no depenia de cap convent i sempre ha estat destinada a parròquia.

Els cristians alzirenys volien tindre allí el seu cementeri, que va rebre el nom de “fossar de Santa Caterina”. Com que no tenia església, els Jurats de la Vila, manaren edificar la nova ermita en 1753, posant-li per nom el de la nostra Senyora del Sufragi, ja que era destinat per pregar en sufragi de les ànimes dels allí enterrats. En este cementeri del Sufragi va ser enterrada na Blanquina March, mare de l’humanista Lluís Vives.

Passat el temps, a causa de les exigències de salut pública, el cementeri va ser traslladat a l’exterior de la població, a la partida de Tulell on s’enterraven els morts fins quasi la fi del segle XIX, temps en què va ser construït el del Pla de Corbera.

L’ermita del Sufragi va quedar sota esta advocació, on es van guardar durant un temps els Passos de la Setmana Santa, així com estris religiosos. El maig de 1936, en ser incendiada l’església de Santa Caterina, van entrar a la nit a esta i amb un banc de fusta van dipositar la imatge de bronze de Sant Bernat, la qual estava molt calenta a causa al foc i la traslladaren a l’església del Sufragi en primera instància. Més tard al domicili de Ramon Flor, qui va procedir al seu transport a casa del seu amic José María Llopico, a Onda, on va ser salvada.

De la paret de l’església del Sufragi eixia un ferro que servia per instal·lar un pes per a la palla que s’administrava als animals, ja que en aquella placeta s’instal·lava el mercat d’animals.

L’element central que actualment existeix a la plaça recorda les restes d’aquella ermita.

103

Albornoz Té el començament a l’avinguda de Luis Suñer, segueix en recte fins Sant Roc i es bifurca cap a la plaça del Carbó.

Este carrer es deia del Forn de les Reixes per l’obrador de pa que allí existia.

En 1790 apareix per primera volta este nom del carrer, al Padró de Riquesa, Títol de Matías Presència, f. 25 r., sign. 220/I-34: “Una altra casa a la Plaça de Albornoz, límit, cases dels hereus de Tomas Morales...”

Segons l’historiador i jutge Francisco Redal Suñer el carrer i plaça es titulava d’esta manera perquè hi va viure don Cristóbal Albornoz i en esta plaçoleta va residir, almenys de 1745 a 1750 la seva vídua.

Unes notes que obren a l’Arxiu Municipal d’Alzira es refereixen a un altre alzireny del mateix cognom, i qui sap si de la mateixa família, que es deia don Esteban Albornoz. Este va ser doctor en Filosofia, Teologia i Dret Canònic a la Universitat de València. Es va doctorar en ambdós Drets i es va ordenar sacerdot. Mitjançant oposicions va aconseguir el títol de Canonge Penitenciari de la Santa Església Catedral i posteriorment va ser triat pel Cabildo Metropolità Valentino, Vicar Capitular. Se sap que va ser un extraordinari orador.

“50 ALZIRENCS IL.LUSTRES” de SALVADOR ANDRES I PASCUAL.

Saludador Personatge que estava facultat per “saludar, guarir o curar per certa gràcia o virtut màgica tota mena de dolències”. Allò que hui diriem un “curander”. Com que en eixe carrer en vivia un, el carrer va prendre el nom de l’anònim “Saludador”. Segles enrere a esta figura se li tenia un gran respecte. De fet, en un acta del Consell de la Vila -l’Ajuntament- datada en 24 d’abril de 1509 se’l nomena formalment i se li assigna un sou: “Los magnífics Jurats de la vila d’Algezira, attés e considerat que l’honorable Miguel Taléns, laurador de la present vila, és donat de nostre senyor Déu Jesucrist d’una gràcia particular, que és de Saludador. Considerant que ab dita gràcia aquell serveix a la comunitat i poble (...) per lo qual se li deu general agraïment e alguna satisfacció”. Als seus succesors s’adjudicà un salari de sis lliures reials de València.

104

Salineries

Déu el seu nom al depòsit de la sal on s’arreplegava la que consumia la Vila, procedent de les Salines de Manuel, que es localitzà en l’Edat Moderna al susdit carrer.

En ell es troba l’Arxiu municipal i l’entrada posterior del Muma.

Graner

Carrer de la vila on estava el depòsit de grans.

Pou

Plaça que pren el seu nom pel pou que allí existia.

105

Carnissers Té el començament al carrer en Bernat d’Entença i finalitza a la plaça del Pou, discorrent paral·lel a notari Bonet i Major Santa Teresa.

Es tracta d’un dels carrers més antics de la població i que déu el seu nom a les parades de carn que se situaven allí, des d’on s’expedia carn per als carnissers.

“L’abastament (avituallament) de la carn es practicava per contracta tenint en pública subhasta, i el proveïdor es subjectava a condicions de qualitat, quantitat, oportunitat i preu, i rebia de la Vila, en concepte de préstec, quantitat determinada per al seu millor desenvolupament i la llicència de pastura per als seus ramats ... “ * Ja en 1506 es té constància del nom.

“Primer, dins la Vila, unes cases que afrontin ab cases de Berenguer Nicholau, ab cases d’ella MATEIX, ab mur de la Vila i ab carrer publich dels carnicers ...”. ** “Item, dins de vila, unes cases en el carrer de Carnicers eo Placeta dels Juheus, que affronten ab casa de la vídua Na Borrasà, ab corral de Christofol Martí, ab ort del discret Melchior Salcedo, ab carrer de la Edra ...”. *** Des de llavors fins l’actualitat ha conservat el seu nom. * Parra Ballester, J. M ª, Els Pergamins ..., op. Cit., P. 48. ** Padró de Riquesa, 1573, títol de Na Catherina Puig, f. 251 r., sign. 220/I-12. *** Padró de Riquesa, 1573, títol de Joan Benedito, f. 372 v., sign. 220/I-12.

106

Bernat Guillem d’Entença, senyor de Fraga (1215-1238)

Era oncle del rei Jaume I, que el nomenà senyor de Fraga junt al seu germà ja que el terme i el seu castell permetia controlar ciutats com Lleida i Tortosa.

A més, era un senyoriu que donava substanciosos ingressos per a la Corona.

Va compartir govern amb el Consell local però, al mateix temps, compartir les rendes de Fraga amb altres senyors. Quan el rei Jaume I, amb poc més de vint anys, va emprendre la conquesta de Mallorca (1228), va aconseguir concentrar familiars i parents al seu costat. En la presa de Mallorca i en la reconquesta de València va destacar Bernat Guillem.

Iniciada la conquesta de Borriana en 1234, Bernat Guillem va gaudir de la confiança del rei en cedir-li el control de la tropa que havia de conquerir esta localitat. No obstant això, va ser ferit en el setge al gener de 1235, i va morir al campament del Puig de Santa Maria, en la batalla de Enesa. La mort del capità la tropa, com sel coneixia, va obligar al rei Jaume a personar al campament avançat i prometre als cavallers que no es mouria del seu costat fins a conquistar definitivament València.

El rei va fer abundants referències a son tio en la seua Crònica, on ressaltà la seua brillant participació en la campanya militar cap a la conquesta de València.

107

Plaça de Casassús La plaça de Casasús era coneguda popularment com plaça de les Gallines ja que allí es venien aus i conills en el mercat setmanal que ocupava diverses zones de la Vila.

Agafa el nom actual de José Joaquín Casasús i Navía de Osorio (Alzira, 17331822). Fou un literat i acadèmic de belles arts espanyol. Fill de José Javier Casasús Judici de Echarte (Alzira, 1705 - València, 1742), cavaller de l’Ordre de Montesa, i de Margarida de Navier-Osorio i Roig, filla del marqués de Santa Creu de Marcenado, originària de Siracusa, en les Dues Sicílies.

Va estudiar al Col·legi de Sant Pau de València, regit pels pares jesuïtes. Va estudiar llatí, francès i filosofia i va ser des de jove un destacat literat, amb una vasta produció. En 1749 va escriure la seua obra més important, “El viatge del Parnàs i descobriments novament fets en aquesta muntanya i les seues colònies”, molt elogiada per la crítica del seu temps.

Va ser nomenat cavaller Maestrant de la ciutat de València i acadèmic honorari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. En 1774 va ingressar a la Reial Societat d’Amics del País. Va ser vocal de la JuntaCongrés durant la Guerra de la Independència Espanyola en 1808 i va perdre la vista en la defensa de la seua ciutat contra les tropes del general Suchet.

Era cunyat del comte de Ruiz de Castella, Manuel Urríes i Cavero, president de l’Audiència de Quito, qui estava casat amb la seua germana Purificació. Urríes havia estat enviat el 1779 a Perú com corregidor. José Joaquín Casasús va contraure matrimoni amb Josefa Antonia Cebrián i Soto. Va morir al palau de Casasús, la seua residència familiar, a Alzira, el 1821.

108

Al mig de la plaça es troba l’estàtua d’Ibn Tumlús.

Abu-l-Hayyay ibn Tumlus, Abén Tomlús o Abem Tomlús (Alzira, 1164-1223) va ser un metge, filòsof i escriptor hispanoàrab de la Taifa de València. Va nàixer en el si d’una adinerada família i va estudiar Literatura i Religió a Granada amb Abu-l-Kasimben Guidah, que donava classes de lectures alcoràniques seguint els mètodes de Ben al-Rachid. Perfeccionà més

tard els seus estudis amb el Cadí de València fins doctorar-se en Humanitats.

Com a metge i filòsof va suposar la cimera del pensament almohade i el cim de l’aristotelisme medieval, sent el principal deixeble d’Averroes, a qui va succeir com a metge de cambra del cinqué califa almohade Al-Nasir. Es va distingir com higienista, farmacòleg i clínic i va ser un gran defensor de les causes socials.

Els seus estudis van abastar quasi tots els camps de la seua època, destacant en gramàtica, poesia, literatura, disciplina lògica i estudi de lectures alcoràniques. Va ser conegut en l’Edat Mitjana europea amb el nom de Alhagiag bin Thalmus.

Fins a nosaltres ha arribat la seua obra “Introducció a l’art de la lògica”, que presenta una síntesi dels huit llibres de l’Organon àrab, adaptació d’Aristòtil. Esta es custodia a la biblioteca del Monestir de l’Escorial a Madrid.

Ensenyament Té el curiositat que comença i finalitza a dos plaçes: la de Casasús i la de la Constitució.

Era el carrer on va estar l’Escola de pàrvuls de la Vila i potser també el mateix edifici va servir per a l’ensenyament dels oficis.

Els llibres d’actes municipals parlen sobre la presència d’estes escoles.

“Igualmente va ser aprovat el pagament de l’últim quadrimestre del clergat, i les quaranta i una lliures de lloguer de la Casa Ensenyament de xiquetes...”. (1794) “En vista de les contínues discòrdies que ocorren entre les dues mestres d’Ensenyament: Va ser resolt es represente al Senyor Intendent la seua translació a la Casa antiga per posar amb separació”.

“En vista d’un memorial presentat per Rosa Lacasa, una de les mestres d’ensenyament de xiquets d’esta Vila, Quex dels reciprocitat de la germana Gràcia, també mestra i els seus fills i suplicant la separació en dues cases, i assabentat l’Ajuntament dels escàndols que causen les seues contínues discòrdies ...” (1804) “Declaració d’Utilitat pública de les obres plantejades a la Casa de l’Ensenyament”. (1805)

Plaça del Forn

La plaça del Forn déu el seu nom a l’existència del forn de Paco Tudela, el qual es trobava on hui està el casal de la falla. Al nº 16 de la plaça va nàixer en 1932 l’artista Juan Ripollés, qui posteriorment es traslladà amb la seua família a Castelló, on viu.

109

Doctor Sociats (1858-1906) Té el començament a Major Santa Caterina i finalitza a la plaça del Pou, travessant la plaça del Forn. Abans que este, es deia carrer de l’Auxili.

Francisco Sociats Arracaut va nàixer a Alzira l’any 1858. Era fill d’Hermenegild Sociats Corts i d’Antònia Arricaut. Va destacar junt el doctor Jaume Ferran i Cua en l’Aplicació de la vacuna anticolèrica a la nostra ciutat. A finals del segle XIX va estudiar la carrera de Medicina a la Facultat de València i acabats els seus estudis va obtindre el títol de Llicenciat en Medicina i Cirurgia. Va tornar al seu poble natal i es va establir en l’exercici de la seua professió treballant amb molt d’encert en la medicina general.

S’incorporà al cos de la Beneficiència Municipal per exercir la seua comesa a l’Hospital Municipal de Santa Llúcia. Aplicant els seus propis mètodes, va tornar la salut a grannombre dels malalts als quals assistia, tant en medicina general, com pel que fa a alguna altra especialitat i en les ocasions que se li van presentar, va actuar com a cirurgià, obtenint molts èxits. Durant el còlera de l’any 1885, la seua presència en l’auxili dels malalts afectats va ser molt eficaç, tant per l’atenció tan extraordinària que va prestar-s’hi, com la certera intervenció que va tindre en l’aplicació de la vacuna anticolèrica del Doctor Ferran.

El doctor Sociats va ser una dels primers socis fundadors de la Gallera, tal i com consta a l’escriptura del notari d’Alzira Manuel Burgos Gil, datada 30 de març del 1885. L’any 1890 va fundar i presidir a Alzira la Societat Ateneu Científic-Artístic-Literari.

El 19 octubre 1901 renuncià davant l’Ajuntament com a membre del Cos Municipal de Sanitat que exercia, a més, dels càrrecs d’inspector d’este i director del Laboratori Bacteriològic. A finals del 1902 acudien a la seua consulta vinguts de diversos punts de la regió ja que tractava la hidrofòbia amb gran èxit.

El 4 de gener de 1903 es va traslladar amb una comissió de republicans a Castelló de la Plana junt a José Garrido, José i Luis Moscardó i l’il·lustre Joaquín Sorolla, que casualment es trobava a la ciutat. A l’estació del ferrocarril saludaren l’ex-president de la República, Nicolás Salmerón, i Alejandro Lerroux, Blasco Ibañez i Rodrigo Soriano.

Va morir el 16 novembre 1906 després d’una operació quirúrgica que se li va practicar a conseqüència d’una determinada malaltia greu que va patir.

A principis de març de 1911 el doctor Tomás Garrigues seguia vacunant contra la ràbia al laboratori bacteriològic que dirigia des de la seua fundació i que portava el nom del desaparegut doctor.

“50 ALZIRENCS IL.LUSTRES” de SALVADOR ANDRES I PASCUAL.

110

Santa Caterina Qualsevol ciutat o poble té un carrer Major que travessa la localitat o el seu casc històric. Alzira pot dir que en té tres. Un el de Major Santa Maria, que arranca des de la Guàrdia Civil, on abans estava l’església en honor a esta santa. Altre el de Sant Agustí, que també començava al convent de Sant Agustí, on hui trobem el restaurant de la Mafia. El tercer és el de Major Santa Caterina. Esta santa té tres carrers a Alzira. Un amb este nom que va des de Travessera Saludador a Sant Roc, altre anomenat Barri Santa Caterina, a la zona de Germanies i el principal de la Vila, Major Santa Caterina. Este carrer era molt més estret i amb successius enderrocaments de cases va eixamplar-se com ara el coneixem.

Els carrers i l’església honoren a Catalina d’Alexandria, màrtir cristiana del segle IV. La seva festa se celebra el 25 de novembre, (mateixa data en l’Església Ortodoxa). El seu culte va tenir gran difusió per tot Europa a partir del segle VI. Està inclosa en el grup dels Sants auxiliadors i és invocada contra la mort sobtada.

Catalina va néixer cap el 290 en el si d’una noble família d’Alexandria a Egipte. Dotada d’una gran intel · ligència va destacar, molt aviat, pels seus extensos estudis que la van situar al mateix nivell que els més grans poetes i filòsofs de l’època. Una nit se li va aparèixer Crist i va decidir, en aquest moment, consagrar la seva vida, considerant-se, des de llavors, la seva promesa. El tema del matrimoni místic és comú a l’Est Mediterrani i en l’espiritualitat catòlica.

L’Emperador Maximiano va anar a Alexandria per presidir una gran festa pagana. Ca-

talina va aprofitar aquesta ocasió per intentar la conversió de l’Emperador al cristianisme, el que va despertar el seu còlera. Per posar-la a prova li va imposar un debat filosòfic amb cinquanta savis als quals tractaria de convertir. Catalina ho va aconseguir, el que va provocar la ira de l’Emperador, que va fer executar als savis, no sense proposar-abans a Catalina que es casés amb un d’ells, al que ella es va negar rotundament. L’Emperador va ordenar, llavors, que torturessin a Catalina utilitzant una màquina que tenia unes rodes guarnides amb punxes. Miraculosament les rodes es van trencar en tocar el cos de Catalina. Obstinat, Maximiano va ordenar la seva execució i va ser decapitada.

La seva tomba es troba al peu de la Muntanya Sinaí, al monestir que porta el seu nom donant motiu a peregrinacions de tot el món, especialment apreciada pels pelegrins de Terra Santa. La llegenda narra que els monjos del monestir construït als peus de la Muntanya Sinaí van descobrir en una gruta de la muntanya el cos intacte d’una jove a la que van reconèixer com a Catalina d’Alexandria el cos hauria estat dipositat allà pels àngels.

Durant les Croades la llegenda de Catalina es va difondre per tot l’Occident donant motiu a una gran devoció que va inspirar, fins i tot, als artistes que representen la Santa amb una aurèola tricolor: blanca, simbolitzant la seva virginitat; verd per la seva saviesa i vermella per seu martiri. La roda que es va utilitzar per al seu suplici està, gairebé sempre, representada darrere d’ella. És la patrona dels barbers, carreters, corders, drapaires, escolars i estudiants, filadores, moliners, notaris, nodrisses, oradors, filòsofs, lampistes, terrissaires, predicadors, esmoladors, sastres, teòlegs, torners i de les solteres, dia de les Catalinadas.

111

Campanar

Llaurí

112

Carrer per el que s’arriba des de la plaça de Casassús fins el campanar gòtic de Santa Caterina (s. XIII). En els anys 90 es va enderrocar l’edifici antic però es va construir un de nou, en paraules d’un dels responsables, per a mantidre este carrer. Llàstima perquè de no haver-se alçat, haguera quedat una plaça del Carbó espectacular i que deixara d’estar oculta l’eixida posterior de l’església de Santa Caterina.

Les restes més antigues corresponen a l’època romana. Hi ha notícies que a la partida de Safarejot van aparèixer fa ja molts anys ceràmiques i altres materials que van ser destruïts en fer una plantació de tarongers. Altres restes semblants s’han recollit a la zona de Sansofí.

L’origen de la població és d’època islàmica. Primitivament va rebre els noms de Llauria, Laurin i Aurín. Després de la conquesta de Jaume I, les terres que actualment abasta el terme de Llaurí van ser incloses sota la jurisdicció de la Vila i Honor de Corbera. El 4 novembre 1437 Alfons el Magnànim v segregar els districtes de tres alqueries morisques, Llaurí, Benihomer i Beniboquer i les va vendre a Jaume de Romaní. En 1535 es va erigir en rectoria de moriscos. Després de l’expulsió dels moriscs, el rei va donar les terres a Luis de Vic, qui les va repoblar amb noves gents, va rebre el títol de baró de Llaurí i la seva família va entroncar més tard amb les baronies de Vallvert, Càrcer, Terrateig, Beniomer, Almiserà i Alcalalí.

Quan l’expulsió dels moriscos (1609) van quedar completament abandonats diversos caserius identificats en l’actual terme de Llaurí. Després de la repoblació amb cristians vells, Llaurí va aconseguir la xifra de 18 cases en 1646 (menys de 100 persones). Segle i mig més tard (1794) havia ascendit, segons Cavanilles, 83 cases i 400 habitants. Al segle XIX va duplicar el nombre d’habitants (963 el 1897 i 959 el 1900). En l’actualitat té 1.306 habitants.

Llorenç Borràs Segons Salvador Andrés Pascual, Llorenç Borrás va ser un fill d’Alzira de qui no se té constància segura de la seua data de naixença. Començà la seua carrera eclesiàstica en la primera mitat del segle XVII. A la fi dels seus estudis fou nomenat mestre en Arts i doctor catedràtic de Teologia de la Universitat de València. Va publicar diverses obres però solament tenim notícia de tres: Oración Evangélica la Original Pureza de María Santísima (1662), Sermón Panegírico a la Santidad de María (1664) i Sermón a la traslación de la imagen de la Virgen de los Desamparados a su nueva capilla (1667), totes tres de marcada influència mariana. Llorenç Borrás va morir l’any 1682.

José Dolz José Dolz Martí de Veses va ser un reconegut republicà alzireny que va ser alcalde de la ciutat, ex correligionari del president de la II República Espanyola don Emilio Castelar i tio de l’exalcalde Camilo Dolz Enguix. L’1 d’abril de 1933 l’Ajuntament d’Alzira donà el seu nom al tram del carrer de la Salineria comprés entre l’aleshores carrer Miguel Maura (Sant Roc) i les cases assenyalades amb els números 8 i 10.

113

Sant Roc Sant Roc (Montpeller, Regne de Mallorca, 1348 o ca.

1295 - Voghera, Itàlia, 16 d’agost de 1376-79 o 1317) va ser un pelegrí occità que va anar a Roma i va tindre cura de malalts de pesta. És venerat com a sant per l’Església catòlica.

Va nàixer, segons la tradició, a Montpeller (Occitània, aleshores part del Regne de Mallorca) cap a 1295, segons alguns, o més probablement cap al 1350, i va ser un pelegrí que es va desplaçar a Roma.

Va recórrer Itàlia, es va dedicar a curar tots els infectats de la pesta i va morir en loor a santedat (1327). La seua vida l’hem de datar, amb tota seguretat, a partir de la meitat del segle XIV i la seua mort, probablement a Voghera (no Angera com s’havia cregut), malgrat que també existeix la hipòtesi de Montpeller.

La seua devoció es va estendre molt ràpidament a partir del segle XV. La seva festivitat, segons el santoral catòlic, és el 16 d’agost.

Des de Venècia es va estendre el culte cap al món germànic i als Països Baixos. En 1477, en ocasió d’una altra epidèmia de pesta, es va fundar a Venècia una confraria que sota el seu patronatge es va dedicar a allotjar els malalts de pesta, i que va ser coneguda com a Confraternità o Scuole di San Rocco. Esta va fomentar la devoció al sant construint capelles i centres d’acollida per tota Itàlia. Hui és el sant que compta amb més capelles i esglésies dedicades arreu del món. A Altea tambe hi rep un gran culte. A Arenys de Mar, des de finals del segle XVI (1586-1590), el 16 d’agost, se celebra un vot de vila en honor a Sant Roc, com a mostra d’agraïment per haver deslliurat la vila de la pesta. Per commemorar-ho ixen les colles de macips i captadors, acompanyades de música de flabiol i del tamborí, i ruixen tota la població amb almorratxes d’aigua perfumada i guarnides amb alfàbrega.

Una de les esglésies més conegudes dedicades a este sant és la SaintRoch de París, molt a prop del museu del Louvre, feta edificar per Lluís XIV el 1563. Tot Europa i Amèrica Llatina estan sembrades de temples que li són dedicats.

A Alzira la festa a Sant Roc és centenària i se celebra a la nostra vila. Enguany, el seu clavari és el nostre faller Juan Vila.

114

Gaspar Dies Autor de la portalada del temple de Santa Caterina tal i com la coneixem en l’actualitat. Li fou adjudicada la seua construcció en maig de 1692 per 950 lliures reals de València. En el punt seté de la memòria detalla “que el mestre faça la dita obra tinga obligació, que en el nínxol de dalt que tindrà de fons tres Pams, fer una imatge de Santa Caterina Màrtir ab una peanya, que tot tinga de alsada nou pams i esta ha de ser de pedra de la pedrera de Buixcarró de Barxeta”.

115

Santa Llúcia Llúcia de Siracusa (283?-304?), coneguda com a Santa Llúcia, va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa per les Esglésies catòlica i ortodoxa. La seua festivitat se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l’any segons el primer calendari julià, i és la santa patrona dels cecs i els mals de la vista. És una de les set dones, apart de la Mare de Déu, que es commemora pel nom a la missa canònica. L’únic que se’n sap amb certesa és que va ser una màrtir de Siracusa durant les persecucions de l’emperador Dioclecià el 304 d.C. La seua veneració es va escampar fins a Roma, i al segle VI l’Església la va canonitzar.

Segons la creença popular, el pare de Llúcia hauria mort quan ella era una xiqueta. Llúcia havia decidit consagrar la vida a Déu i fer un vot de virginitat però sa mare, Eutíquia, la va prometre amb un home pagà. Per convéncer sa mare de què l’alliberara del compromís, Llúcia la va portar a resar a la tomba de Santa Àgata per demanar-li que curara la disenteria que Eutíquia feia quatre anys que patia. La malaltia es va curar i la seua mare va accedir a cancel·lar el prometatge i repartir el dot entre els pobres.

Però el seu pretendent la va denunciar com a cristiana a un tribunal romà, i va ser sotmesa a un juí en el que s’intentà que abandonara la fe cristiana i adorara als déus pagans. Davant la negativa de Llúcia a venerar l’emperador Dioclecià com a Déu, va ser sotmesa a diverses tortures incloent-hi l’extracció dels ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient) fins que finalment va ser decapitada.

Com passa amb tots els màrtirs, Santa Llúcia és representada amb una palma i l’objecte del seu martiri, una espasa. A més a més, se sol representar mostrant els dos ulls que li van arrancar en una safata de plata. Com a patrona dels cecs i guaridora dels mals de vista, els seus atributs habituals també inclouen un llibre o un llum d’oli.

En este carrer se situà el convent de Santa Llúcia, que fou reconstruït per ordre reial en l’any 1536 per a la comunitat de Monges Caputxines. Fou un dels millor dotats de la Ciutat en comptar amb la decidida protecció de Margarida d’Àustria. Fou així mateix el més castigat per les devastadores avingudes del riu Xúquer, donada a seua proximitat al mateix (la Vila estava rodejada per aigua en el 95% del seu perímetre) i la seua ubicació en un dels enclaus més baixos de la topografia urbana: el de l’actual carrer Major Santa Maria o del Crist, com la coneixen els nostres majors. El seu valuós retaule major, d’escola flamenca, així com diverses taules sieneses i la reixeria del Cor, es perderen després de l’exclaustració de 1835.

116

En una de les dependències annexes al convent estigué instal·lat l’anomenat Hospital Vell i en el mateix, el segon manicomi d’Espanya, fundat com el de València per frai Gilabert Joré, gràcies a la munificiència de l’ardiacà Pere Esplugues, generosament ampliats i dotats en 1642 pel patrici Bernat Joan Guerau. L’històric convent, de tan gran raigambre alzirenya fou totalment destruït en el curs de la Guerra Civil en 1936. Actualment sols subsisteix part de la façana amb la porta d’accés a l’església, surmontada per l’escut de la Ciutat, en pedra llaurada.

L’hospital antic i la seua església estava composat d’una planta baixa amb corral i un primer pis sobre la mateixa, al que es pujava per una escalereta interior i un desllunat contigu, al qual s’entrava per una portalada, dins del desllunat del qual hi ha cinc departaments o habitacions composades cadascuna de planta baixa i naia. Baix hi ha un vestíbul que dóna accés a una escala que condueix a un primer pis o desvà, que s’extén per damunt de la casa contigua i d’un magatzem a la planta baixa. L’església estava composada per una nau, sense claustres.

L’Hospital de Santa Llúcia era una de les fundacions més antigues del Regne de València, ja que 92 anys després de la creació pel pare Jofré del primer hospital-manicomi del món, el de “Folls i Innocents” de València. Un patrici anomenat Pere Esplugues, senyor de la Pobla del seu cognom (hui Pobla Llarga) i ardiacà d’Alzira, que vivia en 1502, va pensar que a la Vila del seu ardiacanat podria establir-se a l’igual que a la ciutat de València un hospital on recollir malalts i prestar-los els auxilis necessaris per calmar o curar malalties. Del seu pecuni particular va fer la fundació i va crear el seu hospital per a tota classe de malalts. En el testament deia que El capellà de Sant Jaume (capellania que es va establir a l’església de santa Caterina) i els seus successors tindran l’usufructe de l’hospital que el testador posseeix a la Vila d’Algezira”.

El 13 de febrer de 1642, l’alzireny Bernat Joan Guerau va fer un llegat amb què es va incrementar el capital de la fundació i es va constituir definitivament i amb caràcter públic l’hospital de Santa Llúcia. “Tenia sis llits ben complits on sien recullits i alimentats els pobres malalts d’aquella Vila d’Algezira”. Foren elegits administradors perpetus els Jurats de la Vila i acabada la fàbrica de l’immoble amb totes les seues dependències i església.

Amb la protecció del municipi i la simpatia dels alzirenys de tots els temps que miraren amb bons ulls el seu hospital, instituint al seu favor llegats i prebendes, a la par que per l’augment de necessitats a causa de l’increment de la població alzirenya, a finals del passat segle es va considerar ampliar les instal·lacions i realitzar el trasllat de l’establiment a un altre local amb més espai i millor condicionat. Es va dur a terme en 1885 amb la venda de l’immoble ocupat des d’antic a diferents persones i l’adquisició de l’exconvent de l’Encarnació que previ convenient condicionament quedà inaugurat en el seu nou local el primer dia de l’any 1886, servit per les Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paül.

117

Plaรงa Major, 41 46600

Tfn./fax: 96 241 85 59 C/ Xúquer, 18 - Alzira

WATKINS CENTROS EXAMINADORES Clases de repaso Inglés con profesor nativo Traducciones

¡¡Haga sus exámenes oficiales en nuestros centros!!

C/ Gandia, 6 – Tel. 96 201 50 88 C/ Faustino Blasco, 27 – Tel. 96 201 41 83 Próxima apertura en C/ Pare Castells, 49 DESDE SÓLO 45 € AL MES

LA GALLERA Pizzes per endur · Forn de llenya · Restaurant a la carta

Esmorzars i desdejunis populars

Restaurant

C/ Escoles Pies, 1 · Reserves: 96.011.30.09 / 687.40.95.47

Plaça Major junt a l’estanc

AsesorĂ­a de empresas y de fincas

Doctor Faustino Blasco, 30 96 241 02 87 Fax 96 240 47 12 - ALZIRA

C/ Prior Morera, 20 Tel. 96 241 90 99 46600 Alzira

C/ Borrull, 17 Tel. 96 373 33 54 46008 Valencia

20 anys al vostre servei Viu els partits de futbol en el millor ambient 96 201 39 20 - 637 76 31 61 Pare Castells, 14 - Alzira

DEPARTAMENTO EMPRESAS C/ JULIAN RIBERA Nº 5 1º 46740 – CARCAIXENT TELÉFONO 96 201 76 52 FAX 96 201 76 53 www.xuquertelecom.es TIENDA PARTICULARES C/JULIAN RIBERA 8 46740 – CARCAIXENT TELÉFONO 96 243 50 77 FAX 96 243 50 76

MARMI

= 2011 TESME

youtube.com/fallaelmercat www.facebook.com/fallaelmercat tuenti.fallaelmercat.com picasaweb.google.com/fallaelmercatalzira correu: comissio@fallaelmercat.com C/ Costa, 8 46600 Alzira (València)

Este llibret acabà d’imprimir-se als tallers de

Matéu Impressors el 13 de febrer de 2012 Portada i disseny: Salvador Gorba Edita: Associació Cultural Falla El Mercat (Alzira) Impressió: Matéu Impressors (Xàtiva) Coordinació: David Chordà i Argente Col·laboracions literàries: Àngels Canet, Jordi i David Chordà, Aurelià Lairón, Julio Monterrubio, Bernat Ríos, Alfonso Rovira i Vicente Sanmartín.

Fotos: Víctor Balaguer, Niclas, Digital Flash, Paco José, Kiko Cano, David i Jordi Chordà, Bernat, David i Carmen Mª Ríos.

Bibliografia: Alzira al Cor (Eduard Soleriestruch), 50 alzirencs il·lustres (Salvador Andrés Pascual) i Wikipedia.

Publicitat: Isabel Balaguer, Quique Baviera, Kiko, Mª Carmen i Paco Cano, David Chordà, Pepe Costa, Guillermo Daries, Emi Máñez, Juan Ortega, Ángel Resa i Alfredo Sifre pare i fill.

Dipòsit Legal: V-199-2012