Gallera 2018 by FALLA GALLERA

FALLES D´ALZIRA Festes d´Interés Turístic Nacional PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL DE LA HUMANITAT

EDITA

Associació Cultural Falla La Gallera-Hort dels Frares

COORDINACIÓ I DIRECCIÓ

Emili Sanchis i Esparza Ana Mª Masiá i Gisbert

PORTADA

Gara Martínez i Masiá

LEMA FALLA

“Un Llibret Conqueridor”

POESIES

Toni Lluís Noelia Carrió i España Célia Sanz i Barberà

ARXIU GRÀFIC

Françoise Moya i Llinares Gara Martínez i Masiá Emili Sanchis i Esparza

MAQUETACIÓ, ARXIU GRÀFIC, CODIS “QR”

José Andrés Ferrer i Úbeda

CORRECIÓ LINGÜÍSTICA

Servei Alzireny de Promoció i Ús del valencià (SERVAL) Ajuntament d´Alzira Toni Tormos i López

DIFUSIÓ DIGITAL

www.issuu.com www.fallagallerahortdelsfrares.com

EXPLICACIÓ DELS MONUMENTS FALLERS

Toni Lluís & Enric Xavi

COL·LABORADORS LITERARIS

Jaume Bohigues i Agustí Stefano Maria Cingolani Marina Costa i Llopis Carmel Ferragud i Domingo Ramon Ferrer i Navarro Lluís Fornés I Pérez Costa Antonio Furió i Diego Vicent García i Edo José Vicente García i Pons Alfredo Garés i Núñez Diego Gomez i García Jesús Huguet i Pascual Aureliano J. Lairón i Pla Francisco Martínez i Gay Miquel Navarro i Sorni Inmaculada Pellicer i Rubio Nieves Perpiñá i Marco Carmina Puchades i Carbonell Carles X. Recio i Alfaro Alfonso Rovira i Marín Emili Sanchis i Esparza Ignacio Sarrió i Montes Vicent F. Zuriaga i Senent

MAQUETACIÓ, DISSENY I IMPRESSIÓ

Grupo Gráfico Alzira, S.L.

DEPÒSIT LEGAL

V-69-2017

EDICIÓ

750 exemplars

#UnLlibretConqueridor

Sumari SECCIÓ GRAN Salutació President Exaltació a la Fallera Major Exaltació a la Cort d´Honor Els nostres galls Recompenses Junta Directiva Explicació falla gran i esbós SECCIÓ INFANTIL Salutació President Infantil Exaltació Fallera Major Infantil Exaltació a Cort d´Honor Infantil Galls infantils Recompenses Junta Directiva infantil i recompenses Explicació falla infantil Programa dáctes Premis falla 2017 Acomiadaments representants 2017 2017 en imatges Entrevistes als nostres representants 2018 Actes fallers 2017-2018 Acte Sector Centre Indumentària Valenciana Des de la Ribera del Xúquer a la Vall dÁlbaida La Gallera anirà sempre avant Galls per Saragossa Els Vites (l’or verd) Galls Muntanyers Galls Esportistes Galls on tour 35 aniversari Pantanada de Tous Els nostres a lÁlzira dels anys 40 Cultura gallera Col·laboracions literàries Himne de la falla i agraïments Publicitat #ElCantDelGall

Salutació del President Alfredo Suñer Benito

om a President de la Falla La Gallera–Hort dels Frares, tinc el privilegi d’obrir “El Cant del Gall”, veu del nostre galliner, enguany dedicat a la figura de Jaume I, sentint-me orgullós de poder dirigir-me a tota la nostra Comissió,

junt a la meua Fallera Major Darling i els nostres representats infantils Paula i Alex. Encara que el meu historial com a faller és molt antic, formant part uns quants anys en directives, exercint diferents càrrecs, enguany m´estrene en el càrrec com a President i encara que les tasques pareixen semblants, per a mi, és tot nou. Una experiència encisadora. Este projecte, està sent un repte personal, que no podría dur a terme, de no ser, per l’ajuda inestimable de tota la Comissió, i en especial pel suport i ajuda que rep de la meua nombrosa Directiva. Voldría fer una menció especial als nostres artistes, Rubén i Borja, que any darrere any, fan tot el possible per donar-nos eixa il·lusió, i fer-nos somiar amb grans monuments i lluitar per premis. També agrair a totes les empreses col·laboradores i als Fallers d´Honor, per l’esforç i la confiança depositada en nosaltres, ja que sense la seua ajuda, seria molt complicat dur a terme esta tasca. Finalment, desitjar a les Falleres Majors d’Alzira i a les seues Corts d’Honor, al President de Junta Local Fallera i a tota la seua Directiva, als meus companys de batalla i per sempre AMICS, els presidents de totes les Comissions i a tot el poble d’Alzira, que disfruten d’unes falles inoblidables i que la Falla la Gallera, té les portes obertes per a tots. VISCA LA FALLA LA GALLERA i VISCA ALZIRA FALLERA !!

Alfredo SuĂąer Benito

Gran President, treballador incansable, el primer en la festa i, per damunt de tot, amic dels amics. Este eres el tu Alfredo, donem fe. I estem segurs de que disfrutaràs d´un gran any faller en companyia de la nostra Fallera Major Darling i d’Àlex i Paula. Estem encatats en tots vosaltres. Et volem. Un abraç amic. Família Maiques García.

Més que cosins som com germans. Hem creixcut junts, jugant,plorant i sobretot, ens volem molt. Enguany representas com president, a una Falla amb molta solera. És un càrrec amb molta responsabilitrat, peró nosaltres que et coneguem molt bé sabem que estaràs a la altura. Serà un any molt bonic i emotiu, tan bonic com ho eres tú, per dins i per fora. Amic dels teus amics,bo,discret i a la vegada divertit amb gran cor, estimes a la teua familia (un pare amb majúscules) i podríem estar donan-te qualificatius i no cabríen en el llibret, jajajaja. Que tingues un felic any falleri els seguents de la teua vida també. T´estimem mogolló i sobre tot .. Que sigues molt felic Els Layunta

Que podem dir de tú? Milers i milers de coses però com no ho podem dir tot, anem a dir unes quantes. La nostra amistat va començar prop de la mar, per aixó veiem el principi però mai veurem el final. Un amic com tú es fàcil de voler, fácil d´apreciar,però imposible d´oblidar. Sabem de segur que representaràs a la teua comissió com cal, amb la teua elegància i simpatia. Et desitgem de tot cor que aquest any gaudisques com mai de la nostra festa fallera, de la nostra cultura, de les nostres tradicions i sobretot dels teus amics que sempre estaran a teu costat. Enhorabona president!! Els teus amics del Marenyet

Alfredo, encara sort que no vas parar fins que els nostres pares “pegaren la cabotà” i ens vares fer FMI i PRESIDENT INFANTIL de la nostra falla. Tu no ho sabies però nosaltres ja portavem temps donant-los la vara per ser i no hi havia manera... Aplegares tu i ací estem. No se’ns esborra el somriure de la cara! volem que sàpies que és per a nosaltres un plaer compartir amb tu aquest any. De president a president, sort tinc en compartir amb tú este any, sempre me tires una mà quan la necessite, sempre estás ahí gran company de viatge i a més podem dir ben fort junts AMUNT La Gallera sempre!! Per un any fantàstic junts: Paula i Àlex

Ha arribat el teu any i nosaltres amb ell. Volem desitjar-te que gaudixques al màxim… que aixó no ho dubtem i que sàpigues que nosaltres estarem ahí pel que necesites. Eixe presi que ens té enamorades de part de les teues germanes que t´adoren, segur que ho farás genial acompanyat per la guapísima fallera major.

Molt d’orgull que aquest gran president de la nostra comissió, tan esperat com volgut, siga el nostre AMIIIIIIIIIIIC. De segur que faràs que siga un gran any faller. Recorda que estem ací per a recolzar-te en el que vulgues. Disfruta-ho al màxim en companyia de la teua fallera major Darling i dels infantils Àlex i Paula, així com nosaltres també estarem disfrutant-ho. Abraçades i besos dels teus AMICS.

Alfredo, volem donar-te les gràcies per pensar en Paula per a ser la Fallereta Major del 2018. Estem molt contents de vore com està disfrutant del seu càrrec i el feliç que pareix en tot moment. Sabem que, amb tu, es troba d’allò més arropada i nosaltres també. Estàs sempre pendent de tots el detalls perquè tot isca fantàstic i saps que en nosaltres no tens, només, a uns pares i un germà de fallera si no que uns amics per sempre. Família Cebolla-Carrió.

Alfredo, ens ompli d’orgull i satisfacció veure que per fi, un de nosaltres és President d’alguna cosa. Qui tu saps, va estar a punt de ser President de la seua escala, però pels pèls no ho va aconseguir. I això que era vivenda unifamiliar. Pel que volem desitjar-te tota la sort del món i que disfrutes al màxim el teu mandat. Enhorabona. Juanjo, Ignacio i Salva.

Excéls,impèrial majestuos, ací va el nostre President Pels carrers de la capital De la Riviera… del Xúquer Fent valencianisme com toca, entre casalles i rialles, grans moments viurem Puix Alex és mini-President i moments compartirem... junts Xe! Collons! que acó no rima! Però amb el cor et desitgem un any inoblidable i sense límits. Carpe diem i Amunt Gallera!! Coco i Emili

Qui ens anava a dir que hui estariem dedicant unes paraules al que és nostre president, tio, germà i cunyat. Alfredo saps que t’estimem moltíssim i que anem a estar al teu costat des del primer segon, en cada acte en cada passacarrer, en cada despertà, alçaràs la vista i allí estarem els 4, conta amb nosaltres per a tot i com diu el nostre Himne “són tres dies de festa que no oblidarem esperant-los tot l´any, passacarrers i traques i una mascletà la Falla va destacant per tota la ciutat¨ i aixó és el que tens que fer, disfrutar i pasarte-ho bé i nosaltres amb tu.TE VOLEM Marta Jr, Carmela, Marta I Jose

Alfredo, al crit de ¡casal open! s’obri el teló, que disfrutes de la teua presidència.” Rafa i Aranxa

Estimat amic alfredo: ja fa alguns anys el destí i el futbol (els nostres fills) ens va unir, fins al punt, de crear el nostre i particular grup de whatsapp (caspa, xispa i llimonà), jajajaja..., (tu, Pedro i Jover). Una cosa clara hi ha, que apart de ser bon amic, eres millor persona i que una de les grans passiona que tens, si no , la mes gran son les falles. Aquest any és important per a tú pel càrrec que ostentes, president, (casi res diu el diari), un càrrec gens fàcil, però un càrrec que vas a desempenyar amb tota la dignitat i elegància que a tu et caracteritza. Esperant que passes molt bon any i que disfrutes de les falles, ací ens tens a nosaltres per a allò que fasa falta. Una abraçada molt forta . Caspa, Xispa i Llimonà.

De president a president… dir-te que els mansos tenim l´immensa fortuna de comptar amb el segón president manso consecutiu en l´història de la Falla la Gallera Hort dels Frares, estem ben segurs de que ho faràs tan be com el teu predecesor Javi i esperem no sigues l´últim… Cantera hi ha, i de segur la taca d´oli continuarà expandinse. Sigues tú mateix no canvies, gaudix de cada moment sommia despert que tot passa i els teus records tenen que ser inoblidables. Els mansos estarem al teu costat per ajudar-te, bufar-te, acompanyar-te…estarem per al què necessites, sempre al teu costat, mai caminaràs a soles i recorda els mansos heretaran... la cassalla!! Amunt mansos!! Amunt Alfredo!! Colla Mansos

Ens enorgullix que el nostre fill Alfredo, tinga l’honor de presidir una comissió tan dinàmica, jove i fallera, com ho és la Falla La Gallera. No cap major satisfacció. Estem segurs que desenrotllaràs la labor de President amb Responsabilidad i màxima dedicació. I no dubtes que tota la teua família et recolza i contempla amb gran admiració. Els teus pares Alfredo i Anamari

Més que un desig Darling Canet Beneyto a Darling

ense condicions ni reserves, sense raons ni preguntes, les estimes. Jo dic foc, tu dius pólvora i si es fusiona la resta ja sona. Als casals reunits, sopars i convits que hem d’estar preparats per veure els carrers abarrotats. Buscàvem una fallera que per fi hem trobat, en la capital de la Ribera, viu tal divinitat. Sentiment i motivació que es mostra en ta persona i tan fidel, que deus d’haver tingut com a model. Davant tan clares raons prenem estes conclusions que per eixe caràcter encantador en tots els drets et fem nostra Fallera Major! Cèlia Sanz Barberà

#UnLlibretConqueridor

Darling, el teu somriure als llavis delata l’alegria que no pots contenir. Una alegria que contagies a la resta de la gent que sincerament téstima. Ara que estàs on volies, relaxa’t, disfruta i presta molta atenció que no vull que et perdes ni un detall. Espere que ens guardes en el teu coret durant aquest recorregut, ja que no podrem viure en tu cada moment per la distància que hui ens separa. Tens alguna cosa en la mirada que et fa ser molt especial i quan vas vestida de fallera irradies felicitat! Fins ací, a Eivissa, ens arriba eixa felicitat. Aquest any és teu, viu-lo amb intensitat! No perdes mai el somriure que et fa única i especial. Et desitgem que cada dia siga una festa, i així, serà festa tot lány!!! T éstimem! Cristian, Tania i Martín

Darling, tots portem dins una insospitada força que emergeix quan la vida ens posa a prova. Nosaltres no som els teus pares, però estem ací per al que faça falta. Tot el que estiga a les nostres mans, és teu. No deixes escapar ni un sol segon d’aquest any, viu, somriu i somia. Gaudeix del teu any i de la teua falla! Et volem, Els teus sogres Tere i Vicente

Darling, ens sentim molt afortunats de poder acompanyar-te en este any tan especial per a tu. Tenim el privilegi de compartir moments únics amb tu i volem que sàpies que ens tens al teu costat per a tot el que necessites. Tens una màgia excepcional i vas a disfrutar d’un any ple de sorpreses i alegries. Junt a Alfredo, Àlex i Paula formeu un equip fantàstic, preparat per a viure un any que se vos quedarà gravat al cor per sempre. Família Cebolla-Carrió.

Ja saps que no som de paraules i què dir-te ja que no sàpigues! Has sigut sempre molt valenta, has superat molts obstacles al teu pas, i sacrificat moltes coses degut a les adversitats de la vida. Però ara per fi el teu somni es compleix. Ara és el teu moment i et toca disfrutar-ho amb intensitat. Aprofita al màxim cada dia, cada moment i cada instant de felicitat. Saps que tens a molta gent que t’acompanyarà tot aquest any però també tota la vida. Et volem molt. Cristian, Andrea i Cristianet

DARLING, ens coneixem de poquet temps però ja et sentim com a part nostra. Sempre que ens vestim de fallers o anem a algun acte estàs molt pendent de nosaltres i fas que ballem un muntó. Hem de viure moments inoblidables junts que ens quedaran gravats en els nostres cors per sempre. Som a vegades, semblem, tímits però per res d´aixó som elèctrics, som divertíts i hem congeniat des del minut un…somniarem i bategarem junts!! Els teus xiquets Paula i Àlex!

Darling, ens alegra moltíssim que s’haja complit el que tant volies. Desitgem que sigues molt feliç i ho disfrutes al máxim. Estarem al teu costat perquè tot isca de categoria. Felicitats guapa! Una abraçada. Paloma, Eva i Santi “Tant de bo que la vida no fos batalla i que et tregui a ballar quan balla” Gaudeix d’aquest ball que et brinda la vida, fes teu aquest any i deixa el llistó ben alt. Per a tot el que necessites ja saps que pots comptar amb nosaltres i demostra que no fa falta molt per portar el sentiment faller a la sang. Enhorabona Darling! Laura i David

Be vida, després de molt de temps sense poder gaudir-les, ha arribat el teu any, l’any en què compleixes un dels teus somnis, ser la Fallera Major de la teua comissió, o com tu dius, la “màxima representant”. He de confessar-te que dia a dia veig com els teus somnis van fent-se realitat i em sent molt afortunat d’estar al teu costat en cada un d’ells. GRÀCIES !!! Que sàpigues que pense estar en tu tot el temps que puga, des que despertes amb l’olor a pólvora del primer dia, fins més enllà de la cremà així que gaudeix, aprofita i exprimeix al màxim els teus dies com a Fallera Major, t’ho has guanyat! “T’estime, t’estimo, t’estim” “El teu Adri”

Entre lletres i apunts, dos somriures s’entrellaçaren. Una presentació, intercanvi de paraules, localitats llunyanes -però properes- i unes cervesses. Així va començar tot. I començaren per tant, aquells primers instants que encetaven una etapa -de les millors, o això diuenque ens portaria a ballar tristeses, tornar a náixer i créixer. Créixer generant un vincle que mai hem trencat. Per totes eixes vivències i sobretot per continuar complint somnis, perquè la vida és una classe a filologia i viure és fantàstic. Gaudeix de les Falles des d’una perspectiva que sempre has somiat i has aconseguit complir, com les coses que et proposes. T’estime. Cèlia

Hui va per tu! Estimadíssima Darling, estàs en el teu moment, en el moment en què tant somiaves, en el moment què et mereixes, i en el moment en què cal que disfrutes com tu saps. Et queda genial aquest lloc que ocupes, tens una llum fora de sí, i per tant anem a estar al teu costat per sempre, i més en aquests esdeveniments que tanta il·lusió i a la vegada tan feliç et fan. De tot cor et desitgem un regnat d’allò més divertit, princesa xicoteta de la casa! T’estimem mogolló Dar! Adrián, Nuria i Adrianet

Els teus tios et desitgen que aquest any siga el millor i el principi d`altres igual de feliços. Passa-ho molt bé i viu amb intensitat i per segona vegada el teu somni perquè t`ho mereixes. Disfruta aquest any com a la millor Fallera Major Darling! Els teus tios, Teresa i Jorge

Darling, de part dels teus cosins, disfruta moltíssim d`enguany com a Fallera Major perquè segur que quan te n’adones ja haurà acabat, així que viu-ho amb moltes ganes, que de sobra sabem que no et falten. Et desitgem un any meravellós com a Fallera Major que porta les falles al cor! Els teus cosins, Astrid i Jordi.

Si és bonic sommiar, millor encara es poder fer realitat els nostres somnis. Un somni que les dos ja vam complir de menudes i que hem tingut la sort de tornar a fer realitat, representant a la nostra benvolguda comissió. En aquest somni no pot faltar la il.lusió, l’emoció, la satisfacció, l’entusiame i l’alegría… Podria dir-te moltíssimes coses i hem quedaria curta per explicar, com les dos bé sabem, tot el que es sent i representa portar eixa banda. Doncs bé, sols puc dir-te que aprofites cada instant en el que et fiques les teues pintes, lluisques el teu trage de valenciana, portes el nostre brusó a ratlles…eixos instants que passen tant ràpids són els que després recordaràs amb més enyorança i emoció per sempre. Moments únics i irrepetibles carregats d’estima i felicitat. No podria estar més orgullosa de que ara fòres tú la que continuara escrivint les pàgines de la història de la nostra Falla. Recorda, la millor Falla del món. Estic convençuda que ens representaràs i ens faràs gaudir d’alló més bé. El meu somni no acaba, continua amb el teu…i com tenim costum de fer des de xicotetes ho viurem juntes. Ara si, AMIGA ha arribat el teu torn, 2018 serà el teu gran any! Visca la nostra Fallera Major!! T’estime. Mª José Úbeda i Cabanilles FM 2017 Falla La Gallera

En res arriben les millors festes del món. Esperem i desitgem que pugues gaudir d’elles al màxim. Nosaltres t’acompanyarem. Només queda que preparar-se, prendre’s una cassalla i a disfrutar. Visca la Falla La Gallera!! “Cervero”

“Darling, a penes et coneixíem però ens has sorprés molt, ja començarem a donar-nos conte al rodatge del Hallowen, que estavem davant d´una persona dinàmica, simpàtica, divertida, cultureta i sobre tot amb un gran cor… està sent un plaer compartir aquest any faller amb tu. Esperem que sempre tingues un bon record d´Àlex i nostre, sempre ens tindràs per al que vullgues, ja que aquesta aventura marca i per a bé. Endavant Darling!! Familía Sanchis Tauroni

Paraules a la meua Cort d’Honor La llum que il·lumina la nostra Gallera, l’alegria que ompli la nostra festa, la bona olor d’un dia de falles. Eixes sou vosaltres, la cort d’honor més especial. Amb ulls brillants vos veig desfilar. Tot són somriures, vivor i felicitat, fent que el meu pas per aquest any siga difícil d’oblidar. Sou el ritme de cada nota, el primer coet de cada despertà. Sou el cant del primer gall del dia i com no, la millor cort d’honor de tota Alzira. Veig en vosaltres el reflex del sentiment, sentiment que plasme amb gran estima i simpatia però més gran és la meua cara de felicitat per poder representar-vos a totes aquest any. Amb moltíssima estima de vostra Fallera Major 2018 Darling Canet Beneyto

Raquel Agraz i Fuentes

#UnLlibretConqueridor

Regina Alamanzón i González

Ana Alarcón i Segarra

Ana Aramburu i Pina

Laura Arbona i Hidalgo

Paula Bartolomé i Picot

Andrea Benedito i Álvarez

Inma Bernabeu i Llinares

Paloma Blasco i Prats

Maribel Bono i Mengual

Esther Camarasa i García

A. Irene Carrió i España

Arantxa Castilla i Serra

Andrea Clemente i García

Amparo Climent i Ortega

Patricia Collado i Pellicer

Anna Cantos i Prats

Marina Costa i Llopis

Laura Cuesta i Sanjuán

Paula Enguix i Pérez

Sara Esparza i Alamanzón

#ElCantDelGall

Carla Esparza i Soler

Paula Fenollar i Sala

Miriam Fernández i Aparisi

Beatriz Fernández i Hevilla

María Ferrán i Aramburu

Alejandra Frutos i Pérez

Teresa Fuster i García

María Fuster i López

Eva García i Antich

Isabel Garés i Sala

María Garés i Sala

Ana Gómez i Iborra

Maribel Iborra i Maseres

Adriana Jordán i Agraz

Cristina Julio i Martí

María Lairón i Peris

#UnLlibretConqueridor

Ana Lairón i Peris

Patricia López i Alarcón

Esther López i Rodríguez

Irina Lucas i Bernabeu

Clara Magraner i Casterá

Verónica Mancebo i Belmonte

María Martín i Almela

Rosa Martín i Almela

Patricia Martínez i Gregori

Gara Martínez i Masiá

Angela Mascarell i Fons

Teresa Mascarell i Roda

Ana M. Masiá i Gisbert

Carmela Molina i Puchades

Clara Montalvá i Sanjuán

María Montalvá i Sanjuán

#ElCantDelGall

Arantxa Montañana i García

Silvia Monteagudo i Moliner

Victoria Nájera i Pellicer

Paula Núñez i Duato

Sonia Palau i Suñer

Belén Pardo i Botella

Inma Pellicer i Alfonso

María Pellicer i Marín

Espe Pellicer i Pérez

Adela Pérez i Alós

Ana Pérez i Salort

Mª Angeles Picot i Marín

Eva Prats i Pons

Carla Prats i Prats

#UnLlibretConqueridor

Carmina Puchades i Carbonell

Cristina Roca i Gallardo

María Sánchez i Castilla

Rosi Sanjuán i Ases

Lucía Sanjuán i Pérez

Lola Schulz i Vidal

Sonia Serra i Pla

Sandra Soler i Giménez

Marta Suñer i Benito

Teresa Suñer i Pellicer

Laura Trescolí i Valls

Sara Valle i Esteve

Maria Zaragozá i Zayas

Mª Angeles Vidal i Esparza

Mª José Úbeda i Cabanilles

Amparo Vila i Romeu

Natalia Villanueva i Ugolini

Marta Yago i Alarcón

#ElCantDelGall

Els nostres Galls 24

Héctor Andrés i Julio

Pablo Andújar i Trabazos

Salva Bartolomé i Guimerá

José Benedito i Álvarez

Romu Bertomeu i Pérez

Santi Blasco i Vila

Emili Botella i Aparisi

Rafa Camarasa i Gregori

Rafa Camarasa i Parra

Andreu Carballo i Armengol

Pablo Carballo i Armengol

Manuel Carballo i García

Jorge Cebolla i Carrió

Juanjo Cebolla i Pardo

José Luis Chornet i López

Salva Collado i Mascarell

#UnLlibretConqueridor

Carlos Collado i Pellicer

Luis Costa i Llopis

Ede Cuenca i Peyró

José Díaz i Argente

Iván Díaz i Mena

Borja Elorza i Oviedo

Kiko Enguix i Balaguer

Álvaro Esparza i Alamanzón

Eugenio Esparza i Botella

Borja Esparza i Soler

Alfredo Fenollar i Bixquert

Alfredo Fenollar i Sala

Amadeo Ferrán i Cerdán

Miguel A. Ferre i Bañón

Sergio Ferre i Bañón

Juan Ferrer i Albelda

#ElCantDelGall

Roberto Ferrer i Colomer

José Andrés Ferrer i Úbeda

Quique Ferrer i Úbeda

Visa Fuster i Albentosa

Pablo Fuster i López

Edu Gallardo i Górriz

Javier Gallardo i Magraner

Edu Gallardo i Palau

Juan García i Corral

José Vte. García i Pons

Alfredo Garés i Núñez

Víctor Grande i Péris

Salva Gómez i Pastor

David Hevilla i Cucarella

Javier Jordá i Arbona

Miguel A. Jordá i Arbona

#UnLlibretConqueridor

Juan Fco. Jordán i Moreno

José L. Llinares i Clausi

Pepe Llinares i Pellicer

Javier Llinares i Pellicer

Jaime Lliso i Esparza

Enric López i Llorca

Bernardo Maiques i Alonso

Bernat Maiques i García

Christian Mancebo i Belmonte

José L. Martínez i Climent

Francisco Martínez i Gay

Adrián Martínez i Valle

Jorge Martínez i Valle

Javier Miró i Palau

Antonio Miró i Tudela

Juanjo Molina i Tormo

#ElCantDelGall

Borja Mompó i Alcarria

Sergio Montalvá i Orón

Héctor Moyá i Camarasa

Nacho Nájera i Pellicer

Toni Nájera i Pellicer

Óscar Núñez i Marín

Francisco Palacín i Pérez

Pau Palacín i Serra

Carlos Palau i Pérez

Sergio Palau i Pérez

Kike Palau i Suñer

Luis Pérez i Soler

Adrián Pérez i Vila

David Remigia i Pellicer

Alejandro Ruano i Selfa

Jesús Salvador i Gómez

#UnLlibretConqueridor

Emili Sanchis i Esparza

Alejandro Sarrió i Climent

Ignacio Sarrió i Climent

Ignacio Sarrió i Montés

Jean Christopher Schulz

Hugo Schulz i Vidal

Armando Serra i Pla

Francisco Serra i Plá

Alfredo Suñer i Pellicer

Jorge Trescolí i Valls

Felipe Tudela i Carbonell

Felipe Tudela i Pérez

Jorge Tudela i Pérez

Andrés Úbeda i Fernández Alejandro Villanueva i Ugolini

#ElCantDelGall

Junta Directiva

#UnLlibretConqueridor

Alfredo Suñer Benito Darling Canet Beneyto Ignacio Sarrió Montes Bernardo Maiques Alonso Salvador Gómez Pastor Juan José Cebolla Pardo Victor Grande Peris María Victoria Nájera Pellicer Carla Prats Prats Francisco Martínez Gay Santiago Blasco Vila Javi Miró Palau Eugenio Esparza Botella Antonio Nájera Pellicer F. Javier Fernández Ferrús Julio García Gimeno José Vicente García Pons Enrique O. Camarasa Daries Emili Sanchis Esparza Ana Mª Masiá Gisbert Adela Gallardo Górriz Oscar Núñez Martínez Rafael Camarasa Gregori Salvador Collado Mascarell José Andrés Ferrer Úbeda Borja Elorza Oviedo Quique Ferrer Úbeda Juan Francisco Jordán Moreno Romualdo Bertomeu Pérez Eva García Antich Rosa García Antich Juan José Molina Tormo Sergio Montalvá Orón Alfredo Garés Núñez Borja Mompó Alcarria Pepe Llinares Pellicer Pablo Pascual Safont Sergi Peris Clarí José Luis Llinares Clausi Mª José Úbeda Cabanilles Clara Magraner Casterá Françoise Moya Llinares Cristian Mancebo Belmonte Armando Serra Pla Francisco Serra Pla Marina Costa Llopis Felipe Tudela Carbonell Felipe Tudela Pérez Pablo Fuster López Kike Palau Suñer

President Fallera Major Vicepresident 1r Vicepresident 2n Vicepresident 3r Vicepresident 4t Vicepresident 5é Secretària Vicesecretària Tresorer Comptador Vicecomptador Delegats JLF Delegats Jurídics Delegats Monument Delegats Cultura Delegats Llibret Delegat Jurats Casalers Delegats Festejos Delegats Infantil Delegades Loteria Delegats Xaranga Delegats Pirotècnia Delg. Activ.Diverses Delegat Recompenses Delegades Sector Delegats Imatge Delegat So Protocol Delegada Pasdoble Delegats Esports Arxiver

Salvador Castell Ferrán Aranzazu Castilla Sierra Juan José Castillo Tormo Jorge Cebolla Carrió José Luís Chornet López Andrea Clemente García María Climent Castillo Amparo Climent Ortega Patricia Collado Pellicer Carlos Collado Pellicer Ernesto Colomer Rosell Sergio Colomet Rosell Arturo Comes Balaguer Luis Costa Llopis Edelmiro Cuenca Peiro Laura Cuesta Sanjuán Marta Cuesta Sanjuán Javier Diana Carbonell José Diaz Argente Ivan Diaz Mena Marta Donat Delgado Francisco Enguix Balaguer Carlos Enguix Gómez Paula Enguix Pérez Carla Escandell Presencia Guillem España Bruder Álvaro Esparza Alamanzón Sara Esparza Alamanzón Carla Esparza Soler Borja Esparza Soler Adrian Faus Marmol Juan Felip Piquer Alfredo Fenollar Bisquert Alfredo Fenollar Sala Paula Fenollar Sala Miriam Fernández Aparisi Beatriz Fernández Hevilla Maria Ferrán Aramburu Amadeo Ferrán Cerdan Carolina Ferrándis Bellvís Ernesto Ferrándis Celda Sergio Ferre Bañón Miguel Angel Ferre Bañón Miguel Angel Ferre Talens Juan Ferrer Albelda Desire Ferrer Argente

Carlos Ferrer Ballester Tomás Ferrer Ballester Alejandro Ferrer Colomer Roberto Ferrer Colomer Carlos Ferrús Micó Alejandra Frutos Pérez Maria Furió Escola Vicente Sdor Fuster Albentosa Teresa Fuster García Maria Fuster López Eduardo Gallardo Górriz Javier Gallardo Magraner Eduardo Gallardo Palau Carmela Gallardo Vázquez Sandra García Borràs Juan García Corral David García Fernández Candela García García Antonio García Langa Maria Garés Calatayud Isabel Garés Sala Maria Garés Sala Paula Gómez Iborra Ana Gómez Iborra Maria Mercedes Gomis Jorques Pablo Gonzálvez García Cristina Gordó López Andrea Guijarro García Maria Guijarro García Nuria Herrero Peinado David Hevilla Cucarella Maribel Iborra Maseres Miguel Angel Jordà Arbona Javier Jordà Arbona Marta Jordà Arbona Adriana Jordán Agraz Victor Jorques Granero Cristina Julio Martí Ana Lairón Peris María Lairón Peris Aureliano Lairón Pla Javier Llinares Pellicer Jaime Llisó Esparza Patricia Lopéz Alarcón Carla Lopéz Clar Carmen Lopéz Layunta

Vocals:

Raquel Agraz Fuentes Victoria Alamanzón González Regina Alamanzón González Ana Alarcón Segarra Alejandra Albentosa Masiá María Amparo Amat Colomer Héctor Andrés Julio Pablo Andújar Trabazos Carlos Añón Romeu Susana Aparisi Perea Ana Aramburu Pina Adrian Araujo Ataz Laura Arbona Hidalgo Rosa Arbona Piera Sonia Armengol Richart Cristina Asensi Montalvá Cecilia Ausina Carbonell Pablo Ausina Carbonell Amparo Bañón Martínez Salvador Bartolomé Guimerà Paula Bartolomé Picot Andrea Benedito Álvarez José Benedito Álvarez Inmaculada Bernabeu Llinares Pablo Bernabeu Moll Cristina Bernal Herrero Sandra Blasco Alfonso Paloma Blasco Prats Maribel Bono Mengual Borja Boronat Bartolomé Pau Boscá Fabra Emili Botella Aparisi Andrea Cabañero Cantavella Cristina Cabañero Cantavella Esther Camarasa García Rafa Camarasa Parra Catalina Camps Campos-Suñer José Enrique Camps Peris Jonathan Canet Donato Susana Canet Saixo Anna Cantos Prats Carla Cañes Camps Pablo Carballo Armengol Andreu Carballo Armengol Manuel Carballo García Amparo Irene Carrió España

#ElCantDelGall

Enric Lopéz Llorca Oscar Lopéz Lopéz Borja Lopéz Lopéz Lolin Lopéz Lopéz Esther Lopéz Rodríguez Jesus Lopéz Rodríguez Sergi Lorenzo Rosell Eloy Lucas Bernabeu Irina Lucas Bernabeu Nuria Magraner Peris José Vicente Magraner Peris Bernart Maiques García Antonio Mancebo Belmonte Veronica Mancebo Belmonte Miren Marco Curiel Maria Martín Almela Rosa Martín Almela Helena Martínez Artes José Luis Martínez Climent Lucrecia Martínez Gregori Patrica Martínez Gregori Alejandro Martínez López Gara Martínez Masiá Rocío Martínez Sierra Adrian Martínez Valle Jorge Martínez Valle Angela Mascarell Fons Teresa Mascarell Roca Blanca Mascarell Roda Ariadna Maseres Mañanes Juan Bautista Mateu García Pablo Mazo Miró Paula Mena Gallach Miquel Micó Alcazar Antonio Miró Tudela Marta Miró Tudela Carmen Molina Puchades Clara Montalvá Sanjuán Aranxa Montañana García Silvia Monteagudo Moliner Ainhoa Moreno Sario Héctor Moya Camarasa Rubén Murillo Blasco Jaime Ign, Nájera Pellicer Paula Núñez Duato 32

#UnLlibretConqueridor

Sonia Ortola Belda Marta Orts Llácer Francisco Palacín Pérez Pau Palacín Serra Esther Palau Oltra Sergio Palau Pérez Carlos Palau Pérez Sonia Palau Suñer Alba Palomares Martínez Elena Palop Martí Mª Belen Pardo Botella Inmaculada Pellicer Alfonso Cristina Pellicer Julio Maria Pellicer Marín Esperanza Pellicer Pérez Adela Pérez Alós Asunción Pérez Alarcón Marta Pérez Arenas Susana Pérez Cervera Ana Pérez Salort Luis Pérez Soler Adrian Pérez Vila Alejandro Peris Martínez Laura Peris Pérez Rosa Mª Peris Sancho Mª Angeles Picot Martín Daniela Peris Hurtado Adrian Porras Lorja Eva Prats Pons Carmen Puchades Carbonell David Remigia Pellicer Ricardo Roca Almela Cristina Roca Gallardo Elisa Rochina Verdejo Samuel Rodríguez Malena Romeu Tomàs Alejandro Ruano Selfa Carolina Ruiz Pérez Isabel Sala Cebolla Rosemy Sala Cebolla Enrique Salom Castillo Jesús Salvador Gómez Maria Sánchez Castilla Emma Gloria Sanchis Tauroni Rosa Sanjuán Ases

Salar Sanjuán Martínez Lucia Sanjuán Pérez Yolanda Sansaloni Familiar Ignacio Sarrió Climent Alejandro Sarrió Climent Jean Christofer Schulz Lola Schulz Vidal Hugo Schulz Vidal Juan Ignacio Selfa Peris Salvador Selfa Peris Enrique Sempere Lamelas Sonia Serra Pla Lisa Shreeve Correal Susana Sifre Garés Sandra Soler Giménez Marta Suñer Benito Teresa Suñer Pellicer Alfredo Suñer Pellicer Pascual Suñer Soler Sara Talens Peris Consuelo Elena Tauroni Masiá Ana Mª Tortosa Beamut Laura Trescolí Valls Jorge Trescolí Valls Ana Belen Tribaldos Bonillos Jorge Tudela Pérez Sara Tudela Soriano Andrés Úbeda Fernández Sonia Ugolini Roberta Ugolini Sara Valle Esteve Victor Valls Pérez Carla Valls Pérez Pura Vayá Vayá Angeles Vidal Esparza Melanie Vidal Gómez Rubén Vila Navarro Amparo Vila Romeu Alberto Villanueva Ahicart Natalia Villanueva Ugolini Alejandro Villanueva Ugolini Marta Yago Alarcón Marta Zaragoza Zayas

Recompenses atorgades per Junta Local Fallera d’Alzira FLAMA D´OR I MURTA AMB BRILLANTS A TITOL POSTUM

Luis Costa Estruch FLAMA D´OR

Vicente S. Fuster Albentosa Ana Mª Masiá Gisbert Alfredo Suñer Benito FLAMA D´ARGENT i MURTA

Rafael Camarasa Gregori José Luis Martínez Climent Ignacio Sarrió Montes FLAMA D´ARGENT

Victoria Alamanzón González José E. Camps Peris Pablo Carballo Armengol Sergio Colomer Rosell Luis Costa Llopis Laura Cuesta Sanjuán Alejandro Frutos Pérez Nuria Herrero Peinado Miguel Angel Jordá Arbona Ana Lairón Peris Adrian Martínez Valle Antonio Nájera Pellicer Hugo Schulz Vidal Jorge Trescolí Valls

#ElCantDelGall

Explicació de la Falla Lema: Barbaritats Artista: Rubén Gómez Aranda Versos: Toni Lluís & Enric Xavier

Portant-nos al cicle heroic des de l’antiga Cimmèria, assistim al temps hibòric d’un mon fantàstic, no històric, on hi hagué mascletà aèria. I centrant-nos en la falla, relat de bruixes i espases, veurem ací el que es detalla del remat fins a les bases.

Serem fallers en la lluna, si no li posem remei, amb tant d’article i de llei que algú s’ha tret del budell.

Assetjaven les ciutats, assaltaven les muralles, i feien barbaritats en beure’s quatre cassalles. És el present o el passat?

Fer despertà, res de res si no ve aprovat com cal, o ens caurà la llei en pes diu l’autoritat local.

La Falla de la Gallera té dalt un Conan barbàric, que lluitarà com s’espera fent un esforç molt titànic.

Era el passat ben llunyà i anaven tots a la grenya, res a veure amb el que fa la societat alzirenya.

Al costat van uns guerrers que estan molt ben equipats, per atacar els primers i guanyar tots els combats.

Hui estem tots civilitzats, o almenys en la teoria: I si fas barbaritats, de segur que el veïnat cridarà la policia o et portaran la jutjat:

La falla la fa com sempre En Rubén Gómez Aranda, que no és per tocar el tendre, no la fa per encomanda. Enguany el lema assignat, la referència il·lustrada, seran les BARBARITATS i molts quedaran com fava. 34

Puix ja entre els pobles antics, victoriosos o vençuts, guerrers, amics o enemics eren un tall de corfuts.

#UnLlibretConqueridor

-La Falla ben lluny d’ací, per nassos i per decret. -Casals tancats a la una. -La despertà per allí i sols els que tinguen carnet.

-Conan! Trau ja la destral! -Bote redell al dimoni! Per molt que som patrimoni ens tenen acoquinats sense fer barbaritats. Fa anys que no està permés ni fumar dins els locals, quan fa molts anys i algun mes, fins i tot als hospitals es fumava com si res. Això eren barbaritats, barbaritats sense mida i no fer la despertà com s’ha fet tota la vida. També era barbar i brut endeutar-se fins les celles i s’endeutava el sabut, per pagar-li les mamelles a la que el feia cornut.

#ElCantDelGall

Barbaritats creditícies també a l’administració, eixien a les notícies del ram de la construcció. I d’aquell barbar sistema rimant en aquest poema hui tenim la corrupció. I al barbàric precipici ens ha dut aquest seguici que ens abocà ací a una crisi, de la que eixim de puntetes però amb les arques ben netes. Açò si que té punyetes! Barbaritat és que hui no estiguen a la presó, alguns famosos que ací han robat fins el caixó. Tenim un gendre reial, hui cunyat. Quines castanyes! que fent i fent-se el pardal se n’ha anat de les Espanyes a Suïssa col·locat. Xe! Quina barbaritat! El poderós pica sola, ell segueix en llibertat i els pobres a la garjola. La crisi, barbar invent, és un terme constatat del que molt hem abusat. Ho explicarem al moment. Pensant tots que hui hi ha crisi i el que ara hi ha no és res, hi ha qui renega per vici, crisi hi hagué en altres temps allà en el temps d’hiperbòria

#UnLlibretConqueridor

on s’encenta aquesta història. Conan era un gran xicot, un barbar molt reputat, si es tirava un pet o un rot tombava algun barandat. I també feia algun “erro” però no desmesurat, com és la barbaritat de pintar el Pont de Ferro de color roig exaltat “i van” i no tornaran. El temps de Crom enyorat no és que fora el paradís, però al menys, la veritat, no hi havia “compromís”. Allí en lloc de bicicletes dolçaines i tabalets, hi havia castells, torretes catapultes i ariets. Eren més bèsties que un ruc, però anaven tots de cara, hui hi ha més d’un que s’amaga fins quan escriu al “feisbuc” perquè ací hi ha gent molt rara i a alguns els falta el trabuc. Els amos del canyaret, els nous bruixots del castell, al tron de ferro asseguts, siga a tort o siga a dret es creuen els més sabuts, camí de les eleccions. I canvien les direccions, fan carrers peatonals i marejant a mig món es pensen que estem pardals.

Que bonic és figurar i ser hui de la carà. Hi ha qui no sap ni on està, només es sap retratar i figurar que és de bades fent-ho a base de colzades. Tots són guerrers amb espasa quan es presenten al càrrec, però ací hi ha més d’un marrec que sempre duu la carassa. Als del “PeSÓ” els entrà el cuc de fer-se els amos del coto i ara van tots pel “feisbuc” perdent el cul per la foto. El Tron de Ferro que hi ha, si a qui mana li fa goig de segur que el pintarà com el pont, de color roig. És color corporatiu o a cas hem caigut del niu? Després de l’edat obscura, la foscor s’endugué un “xasco”, allà a Madrid se’n va una que ací va entrar amb els Blas&Co. Entretant els “ciutadan’s” que van del taronja al gris, ja estan fregant-se les mans per un trosset del pastís. Entre dracs i entre armadures, pel poder consistorial, hui les guerreres més dures porten bragues de camal.

Al facebook tots s’esgarrifen fent propaganda vulgar, quan les galtades es rifen hi ha qui no sap quant parar. I posant-li al tema agalles: Què està passant amb les falles? A les barbàriques falles, també hui es viuen baralles plenes d’èpica i de glòria que tenen lloc a la història i algú ara ens consta batalles. Al gran guerrer Jau-me, Xa-ma nou president que despunta, jo li faig hui la pregunta si tants delegats reclama: Hi hauran tres-cents a la Junta? Reunions a cabassades, assemblees, discussions... És precís fer reunions per decidir tres favades? Pujant a un aliacrà hi ha qui per un càrrec mata, i hi ha a qui sempre el delata l’afany que té en figurar. La germanor entre falles és la batalla dels orcos, en quan es fan dos cassalles tenen més corfa que els cocos.

Hi ha qui lluita per fer falla i monument de trellat, hi ha qui tot li sembla bo i enceta alguna batalla, per a fent-se el despistat crear la “quinta” secció. La lluita és acarnissada per a baixar de secció fent el sorteig, perd qui guanya malgrat tindre millor falla puix el pugen d’escaló. Volen baixar de secció per guanyar més fàcilment gastar-s’ho tot en cassalla i plantar un cagalló.

Sense més barbaritat l’explicació s’ha acabat. Aplaudiu si us ha agradat! Perquè l’hem fet en memòria d’un gran faller de la falla, un gall que donà batalla i a qui Déu tinga en la glòria, el nostre amic Lluís Costa gran persona i molt disposta, que queda per a la història de la llegenda fallera: VISCA SEMPRE LA GALLERA I VISCA ALZIRA FALLERA!

Açò a l’era Cimmeriana de segur que no passava i el més menut que es plantava era com la Na Jordána. Però la cosa està clara, de manera molt planera, per veure una bona falla heu de vindre a la Gallera. Conan el barbar i Sonja vos esperen a cavall, lluents com llavats a esponja veniu, no us perdeu detall, que ací ha fet un gran treball com sempre l’amic Rubén que és artista i que ho entén.

Parlant de donar el do, hi ha qui en xuplar tot el caldo ha fet la federació: I els altres que som? De saldo?

#ElCantDelGall

Salutació del President Infantil Àlex Sanchis Tauroni

inc l’orgull i el plaer de dirigir-me a vosaltres com a president infantil de la Falla La Gallera-Hort dels Frares per a l’exercici 2017-2018.

Quan ara farà cinc anys que forme part del nostre galliner, sempre he tingut molta il·lusió al meu cor, de poder arribar a ser el president infantil de La Gallera. Vore a Jorge, Álvaro i Carlos exercint el seu càrrec va ser molt emotiu i ara la il·lusió d’aquell meravellós somni s’ha fet realitat. Espere viure al costat de tots vosaltres este meravellós somni. Vullc bategar amb tots vosaltres fort!! En primer lloc, vullc donar les gràcies a aquells amics que m’animàreu a ser el presi, fonamentalment al meu predecessor Carlos, que tan bé ho va fer com a president l’any passat; especialment important és per a mi heretar este càrrec d’un amic. També, clar, vullc donar les gràcies als meus pares, per fer realitat el meu somni i a les meues germanes per estar sempre al meu costat. Sense vosaltres no seria possible. Serà un orgull portar del braç la meua fallera major i, sobretot, amiga Paula, cuidaré d’ella en cada acte, tractant que no li falte mai de res. Paula, per a nosaltres, la falla, a partir d’ara sempre tindrà un sentit especial, enguany ens ha unit i sempre serà especial per als dos. La veritat és que no podia haver triat millors companys de viatge, amb Alfredo, Darling i Paula, sóc molt afortunat a formar equip amb ells, són els tres magnífiques persones i excel·lents galls. Vullc donar també les gràcies a tots els que treballen sense descans des de la directiva o qualsevol delegació de la falla, perquè tots puguem gaudir en Falles del resultat d’eixe treball que no es veu i que tant de temps i esforç requerix als que ho dediquen. Monuments, llibret, teatre, pasdoble... Avant i gràcies, guanyem o no premis, per a nosaltres ja som campions!!. Intentaré representar dignament a tots els xiquets i xiquetes de la comissió, la qual és molt gran, tant en nombre com en qualitat i història i requerix un esforç en lo personal que no dubtaré en fer. Enguany, vull que els membres de la comissió infantil gaudisquen al màxim de cada acte que celebrem, escàling, cavalcada, crida, pasdobles, mascletaes... sempre vivint al màxim la festa amb harmonia i il·lusió. També, gràcies, és clar, a tota la comissió per confiar en mi. I com que sóc gall i valencianista dic ben fort: Amunt La Gallera!!

Ă&#x20AC;lex Sanchis Tauroni

Àlex esperem que visques molt intensament este any faller que és el teu i el de tota la teua família. Eres un bon xic, carinyós i bondadós, sigues com eres i la comissió estarà orgullosa de tu com ho estem nosaltres. Amunt Àlex. Iaios Augusto-Emma

Des que vares nàixer ens donares alegria. Els teus estudis, el teu valencianisme, la teua afició al futbol i al València CF, la teua comunió i sobretot el teu carinyo cap a nosaltres i ara la cirereta del pastís, ni més ni menys que President Infantil de la teua falla!!! Un orgull per a tots i la seguretat que exerciràs el càrrec de forma fenomenal. Gaudix. Et volem. Els teus iaios Glòria i Emilio

Enhorabona a la Gallera per haver elegit un gran president. Amant de les falles. Noble, ple de bondat i simpatia, amb ganes de donar-ho tot per la falla. A tu, molta sort en aquest any i gaudeix de cada moment al màxim, estigues tranquil que de segur ho faràs fenomenal. Una forta abraçada de la teua cosina i el teu padrí que et volem molt. “May the Force be with you” Angel y Lucia

Estimat ALEX, estic molt content amb el teu nomenament i que un altre amic meu puga ser per segon any consecutiu president infantil de la nostra falla. Tot pinta que serà un gran any per a tu, ja que t’acompanya una preciosa fallera infantil, la teua família i nosaltres estarem al teu costat, el nostre equip de futbol favorit porta una trajectòria impecable (no pot ser casualitat) i per damunt de tot es nota que eres feliç. Enhorabona! Miguel Remigia A la Falla La Gallera hi han molts bons fallers, però peça important per al futur de la nostra comissió és el nostre volgut corralet de gallets!!! Alex i Paula, enguany teniu l`honor de ser els representats de tots els xiquets i xiquetes que componen la nostra Falla. Gaudiu, gaudiu molt com mai ho havieu fet…perquè aquest any no l’oblidareu mai!! Transmitiu a tots els xiquets amb la vostra alegria i simpatia el més gran que tenim, la nostra festa!! Vos desitge un 2018 inoblidable, ple de moltes emocions i felicitat. Mª José Úbeda i Cabanilles

Àlex, el teu somriure ens demostra eixes ganes que tens de representar a tots els xiquets de la nostra comissió, ben bé sabem que eres un valencianista de cap a peus, i aquest any estàs demostrant ser també un gran president i un gran gall. Com tu dius, Amunt La Gallera i Amunt el meu presi infantil. Darling

La família Martínez Valle, et desitja que tingues un gran any faller, com al nostre màxim representat infantil. Molts besets i a gaudir!!

De mansos mansitos!!!, este xiquet val el seu pes en or!!! Alex es un gran president infantil, al que desitjem disfrute d’un meravellos exercici faller, en companyía de Paula, eixa fallereta major infantil que tant volem, una joia, fills els dos d’uns grans amics, i dels nostres volguts Darling i Alfredo. Gran representació la de la nostra falla!!! Amunt!!! Família Maiques-Garcia.

I al final es va complir Àlex!!! Vaja sorpresa per a tu i sobretot per al teu pare... Enguany seràs el President infantil de la Falla la Gallera. Passa-t’ho bomba, disfruta, juga, balla... Nosaltres estarem acompanyant-te en tots els actes. Moltes felicitats! Família Jordán Agraz

Àlex...amic, enguany et toca a tu!!! Balla, canta, plora d’alegria, gaudeix de cada acte i sobre tot disfruta-ho junt a la gran família que tens. Jo junt als meus pares,estarem acompanyant-te en cada moment. Visca el Presi Infantil de la Gallera 2018!!! P.D. Va, va, va Andiamo. Et volem. Carlos Sarrió i familia

Àlex , este es el teu any, gaudix-lo molt que passa molt de presa!! Aprofita tots els moments!! Visca el senyor president!! Familia Pellicer-Palacios

“ Àlex m´alegre que aquest any sigues el nostre president infantil, estic segur que mai oblidaràs aquest any, gaudix moltíssim de cada moment i porta el càrrec de presi de la Gallera sempre al teu cor” Epi i Espe

Àlex enguany és el teu. Espere que gaudisques molt la teua família i tu. Ma mare i jo estarem per recolzar-te en tot el que pugam. Àmunt La Gallera!! Álvaro Ferrandis

Com a valencianista i sobretot com a faller de la Gallera et desitge el millor per a estes festes que vénen. T’assegure que la festa, la música i l’olor de pólvora no faltaran. I tot sempre amb la millor companyia possible, amb la millor falla, amb La Gallera. JoseA.

Àlex,. Mon pare i jo volem que enguany siga inoblidable per a tu. Com nosaltres, eres gall, manso i valencianista, segur que disfrutem al màxim en la falla, i a Mestalla amb un València de Champions. Amunt La Gallera María i Javi Miró

Per la plaça ja venen tots contents els fallerets i falleretes, amb alegria i felicitat plens. Són els xiquets i xiquetes de la falla La Gallera, amb el seu president Alejandro i Paula la seua fallera. Alejandro, disfruta d’aquesta festa d’un poble tan faller, d’una falla com aquesta, amb il·lusió i plaer! Dóna gràcies a la gran família que tens. Als teus pares Consuelo i Emilio, a les teues germanes Emma i Anna. Confia sempre amb ells, t’ajudaran en tot allò que necessites. T’estime! Marisa

Álex, què dir-te… assaborix cada moment, serà un any meravellós. Gaudeix aquest any com ho has fet sempre, amb un gran somriure. Estarem amb tu i la teua família. Desitgem que siguen unes falles meravelloses. Visca el nostre president! Carmen i Rocio

Àlex ets un els millors amics Estimat Àlex d´Hugo, per tant, amic de la Estem segurs que enguany serà nostra família. lány més feliç de la teua vida Ens agrada vore-vos junts gauper representar a la teua comisdint de jugar sota léfecte déixa sió en aquest exercici en la Falla connexió especial que vos unix, la Gallera. que fa que la vostra amistat siga Viuràs moments inoblidables un camí de diversió, on els dos junt a Paula que mai no oblianeu creixent i ens regaleu cada daràs. Gaudix de lórgull de ser día el millor de cadascú. gall. Un abraç Desitjem que passes un any faLuis, Valery, Fran i Álvaro ller ple de sorpreses i que siga tan especial que ho recordes durant tota la vida. Alex no podries tindre un millor professor que ton Familia Medina Campos pare. Un gran mestre de cerimònies. Feliç regnat ! Rafa i Maria

Carolina Marco i la seua familia.

Àlex amic, enguany compartim càrrec cadascú en la seua Falla. Et desitje que sigues tan feliç com ho soc jo. Besos Jose Albado

Felicitats president! Aprofita i gaudeix molt aquest any faller, junt a Paula i la teua família. Passa-t’ho Et desitjem que passes molt bé i tracta d’acudir a tots els actes un feliç any 2017-18 que pugues, tot i que això supose perde president infantil dre’t algun partidet del nostre València. d'una gran Comissió fallera, Amunt Àlex Eugenio, Regina i família

Hola Àlex, aquest any et toca representar-nos com a President Infantil. Sabem que ho faràs de lo millor. Disfruta, riu, balla, gaudix de la festa, tira coets, viv-ho que açò es únic, 365 dies intensos, que recordaràs per sempre en la teua vida. Et desitgem la major de les felicitats, i recorda DIFRUTA DE CADA MINUT!!! Et volem PD: Si necessites un taxi crida’m!! Tio José, Ana i Gara

Àlex, et desitgem que aquest any que tens per davant siga un dels millors de la teua vida. Estem segurs que deixaràs una gran empremta en la teua falla. La família Terol i Nebra et vol moltíssim i esperem que l’amistat que va començar ja fa uns quants anys, vaja creixent any rere any. Família Terol i Nebra

“Àlex, este és el teu any, eres el nostre màxim representant Infantil, i sabem que amb les ganes de festa que tens i el valencià que eres vas a representar-nos meravellosament. Junt amb Paula formeu un gran equip i estarem recolzant-vos i ajudant-vos en tot, perquè tingueu un any inoblidable i disfruteu al màxim.” Amunt La Gallera!! Familia García- Suñer Àlex, encantats de tindre’t com a president infantil, anem a acompanyar-te aquest any per tal de contagiar-nos de la teua il·lusió i ganes de representar-nos, que ens consta que tens. Volem estar al costat dels teus pares, que tant ens han demostrat la qualitat de persones que són i ens han obert les portes de la vostra casa. Adela i Rícar

Alejandro desitje que gaudixques molt del teu any, que t’ho passes súper bé i que mai l’oblides. Un bes gegant!!. Quique Sifre

Àlex, quina alegria que enguany sigues tu el nostre President! La teua careta demostra que estàs immensament feliç de poder representar la teua falleta. Per això desitge que aquestes falles siguen úniques per a tu i que t’ho passes “súper”. Amunt eixe Presi! Enhorabona Àlex. Carla Prats Prats

Estimat Alejandro, amb tot el nostre cor desitgem que sigues enormement feliç durant el període de presidència de la teua estimada falla La Gallera. Ets simpàtic, afectuós, generós i tens un gran cor, per això seràs un gran representant de l’esperit de germanor que regna a la millor falla d’Alzira. Estem segurs que contagiaràs amb la teua alegria a tota la teua Comissió i viuràs amb ella moments inoblidables que romandran en el teu record per sempre. Alejandro, no t’oblides de la nostra Geperudeta, amb qui aconseguiràs tots els teus somnis i il·lusions, i t’ajudarà a deixar una bella empremta del teu pas per la presidència infantil de la Falla La Gallera-Hort dels Frares. Visquen les falles, Visca La Gallera i Visca Alejandro Sanchis i Tauroni! Et volem Nando, Erik, tio Nando i tia Glòria. PD. Ets un gran cosí Àlex, mai ens enfadem i ens encanta jugar a futbol amb tu! (Nando i Erik)

Àlex, volem desitjar-te tot un any faller ple d´emocions. Encara recordem quan els teus pares ens digueren que acompanyaries a Paula en este somni, no podia tindre un president més rebonic i simpàtic! Esperem que disfrutes molt i que siga un any molt especial en la teua vida. Recorda que ens tens sempre al teu costat i, tant tu com la teua família, podeu comptar amb nosaltres en tot moment. Família Cebolla-Carrió.

Àlex amiguet, portem molts anys junts. Les nostres famiílies son tant amics com tu i jo. Ara et toca a tú pasar-ho bé i gaudir. No enes separarem de tú ,som gallets i sempre ho serém. Gaudirem de cada acte, jugarem, riurem i batllarem i segur que enguany obtindrem el primer premi en llibret i monument, per aixó están treballant dur els nostres pares. Andiamo ÀLEX!! Família Camarasa-García

Alex, per fi ha arribat el teu moment, La teua gran il·lusió de ser president. Esperem que gaudisques de tot el que tens per davant, Junt a la teua família que sempre la tens al teu voltant. Amb el recolzament de la teua comissió, No deixes de viure cada instant amb una gran il·lusió. Deixat portar pel gran sentiment faller, Rialles, plors, balls, cants, Ofereix tot el que portes dins al món faller Familia Santamaria-Gisbert Àlex es un any molt especial per a tú. Et desitjem que gaudisques intensament segón a segón , que sigues molt felic junt a la meravellosa familía que tens i que és cumplixen tots els teus somnis. Familia Aoun Peris

Paula Cebolla i Carrió FALLERA MAJOR INFANTIL 2018

ONICA FALLERA des de que vas nàixer,

un gran sentiment d’alegria et va invadir quan la falla et donà el encàrrec de ser la seua Fallereta Major Infantil, i la flama del teu cor va encendre la metxa del teu gran desig. PRECIOSA XIQUETA, quan mire els teus ulls verds, la nit s’ompli de llumenetes de colors que il·luminen tots els carrers d’Alzira plens de música i monuments fallers. REINETA FALLERA, ara ocupes el lloc principal, dies farcits de vivències, privilegis i obligacions, dies inoblidables vivint la festa valenciana, sent el centre d’atenció de xiquets i majors. Un secret et vull contar de la festa Joséfina, la música, la traca, els passacarrers, seran elements importants en el transcurs d’eixe tan gran i especial somni per a tu, i ja mai en la teua vida els oblidaràs, ho sé de bona font, BENVOLGUDA NEBODA . Noelia Carrió i España

Paula, des de el dia de la presentació del teu germà ja començares a dir-nos que volies ser la Fallera Major de la Gallera, cosa que ens va sorprendre perquè encara eres molt xicoteta. I any darrere d’any insisties en la mateixa cançò “vull ser Fallera Major Infantil.....”. I aquest any tocava, es el teu any! Desitgem que disfrutes cada minut del teu somni, sabent que nosaltres estem sempre al teu voltant compartint, amb tu, tota aquesta experiència maravellosa. Besets: Jorge i els papis.

Paula estic molt content de que sigues Fallera Major amb mi, désta magnífica comissió. Ens coneixem des de fa molt de temps i la veritat és que sóc afortunat de ser president infantil i sobre tot de compartir este viatge amb tú. Tácompanyaré a tots els actes amb alegria i il·lusió, este somni és dels dos… bé, dels tres per què com saps, Anna estarà ací sempre amb nosaltres. Açò és una parella de tres. Anem a viure este somni amb intensitat aprofitat fins l´últim segon de l’exercici faller lóportunitat que ens brinda la vida. Avant Paula!! Amunt Gallera!! Àlex

Hem tingut sort que Àlex siga el teu president, sort per tu i per compartir este viatge amb la teua familia, estem molt contents de poder gaudir enguany amb vosaltres i sempre tindrem en el record moments irrepetibles i que al ser amics els vivim amb mes il.lusió si cap. Este viatge es va iniciar en un magnífic creuer manso i ara arribem a port, les Falles 2018. Andiamo Paula!! Fam. Sanchis-Tauroni

Paula, estem molt contents de saber que eres la FMI de la millor falla d’Alzira, “La Gallera”. Dir-te que disfrutes totalment del teu any, que t’ho passes d’allò més divertit junt a Àlex, que portes sempre eixa alegria i bellesa allà per on passes, que desprengues sentiment i germanor i, el més important, que siga un any que guardes al teu cor i no oblides mai. Els teus iaios i tios que et volen. Amparo, Salvador, Noelia i Armando.

Somni complit d’una bonica fallereta, seràs l’ànima de la nostra falleta i la princesa de la nostra Gallera. disfrutem del nostre any, les dos sabem que serà especial, juntes i agafades de la mà farem ballar tot el corral! Darling

Paula, sabem les ganes que tenies de ser Fallera Major i ja ho has aconseguit. Esperem que disfrutes molt de les falles i en estiu volem que ens comptes tot, quan estem en Cullera. Et desitgem un any ple de sorpreses i que sempre et quede un record molt especial d’este any. Els teus amics: Carla, Aitana, Clara, Javier i Martín.

Paula, guapa! Moltes felicitats per ser la nostra Fallera Major Infantil. Sabem la il·lusió que et feia, per la qual cosa estem segurs que disfrutaràs al màxim tot enguany, acompanyada de tots nosaltres i de tota la comissió. Enhorabona! Família Jordán-Agraz

Paulitaaaaa... ja ho pots dir ben alt.. eres la fallera Major Infantil i damunt amiga meua!!! Balla al so de la xaranga, canta fins quedar-te sense veu, gaudeix de cada acte. El teu amic Carlos i tota la familia estarem amb tu, acompanyan-te en cada moment. Visca la nostra Fallera Major Infantil 2018!!! Carlos Sarrió i família

Paula, espere que t’ho passes molt bé amb tots els teus amics, segur que nosaltres també ens ho passarem fenomenal amb tu i amb les teues gràcies. I ja saps a disfrutar al màxim. Visca La Gallera. María Miró

Paula, et desitgem un any ple d’alegria i diversió. Disfruta de cada moment, sempre amb un gran somriure. Tots sabem la il·lusió en que estàs vivint este somni que tant esperaves i estes falles 2018 s’ha fet realitat. De segur seran unes falles de les que guardaràs els millors records per a la resta de la teua vida. Et volem La iaia Adela, les ties Adela i Paula, El tio Miguel i els cosins Pablo, Miguel i Juan.

Hola Paula, Quan ta mare em va dir que anaves a ser la fallereta major de la teua falla em va vindre el record quan eres xicoteta i estava banyant-te. Jo solia dir-te: “Un dia seràs la fallereta major de la teua falla; si senyoreta!! La meua ‘pometa’ serà la fallereta major, recorde com simulaven el parlament al meu mode: “senyores i senyors, fallerets i falleretes, molt bona nit a tots. Estic molt contenta de representar a la falla ‘la Gallera’ com la vostra Fallera Major Infantil...” I tú, com eres tan vergonyoseta, em miraves i et reies. Mira per on, eixe somni s’ha convertit en realitat. Vas nàixer tan bonica, em recordaves a una sonrosada i blanca flor, tan delicada i bonica. I quan t’agafava al bracet m’omplies de pau i felicitat en uns moments en que em feia molta falta. M’has donat uns anys inoblidables al costat del teu germà Jorge ja que he sigut molt feliç dins de la vostra família. Paula, sempre estàs al meu cor i et desitge tota la felicitat del món l’any del teu regnat, un any que no oblidaràs mai. Amb tot l’afecte que et puc expressar amb paraules escrites, a ‘la meua perleta del Xúquer’ dir-te que t’estime molt. Tere Ponsa

Per a Paula, la fallereta més radiant de felicitat amb una alegria que contagies a la resta de la gent! Viu aquest any amb intensitat i que cada dia siga una festa! Molts besets de la teua família Torres-Carrió! Aquest any ens ha servit per a conéixer les ganes que tenies de ser Fallera Major Infantil de la nostra Gallera. Nosaltres estem encantats que siga així. I des d’ací aprofite per a desitjar-te un exercici meravellós i donar l’enhorabona als teus pares, i a Irene per haver sabut contagiar-te les ganetes de ser la Gallera Infantil més bonica d’aquest any 2018. Aquestes falles anem a passar-ho bomba! Un beset nostre. Adela i Rícar

Cosina Paula, et desitge que passes un any inoblidable, que disfrutes al màxim i que recordes esta experiència per sempre. P.D.: Quan siga major, em contaràs tot? Besets. Guillermo Serra Carrió

Paula, segur que este any serà meravellós i molt especial per a tu. Nosaltres estarem junts amb tu gaudint cada moment. Esperem que siga un any inoblidable. Desitgem que el disfrutes tu i la teua família. Carmen i Rocío

Hola Paula! Volem desitjar-te que aquesta etapa de la teua vida siga una aventura emocionant i divertida en què visques amb intensitat el que significa ser fallera major infantil de La Gallera. Sabem que et fa especial il·lusió, i que aquesta és compartida per la teua família i per descomptat, per nosaltres també. Cal ara gaudir el moment, riure i plorar quan toque, i ja quan tot passe recordarem amb alegria aquelles falles de l’any 2018. Molts besets Família Remigia Climent

Gràcies Paula, perquè no esperàvem que aquest any tindríem per a representar les nostres falleretes, una FM tan bonica, amb eixa cara tan dolça, eixos ulls que tant ens diuen.... I eixa serenitat que et caracteritza.... Nosaltres estarem pendents de tu des de l’ombra, volem vore’t disfrutar, perquè a partir d’ara, el que t’espera no ho podràs viure novament. Tindràs dies plens d’alegria, moltes emocions, els sentiments a flor de pell.... I en els últims díes, quan el cansament vullga tocar a la teua porta.... No et preocupes, estarem ací per a recolzar-te i per a dir-te que no deixes de disfrutar cap moment, perquè tots valdran la pena.... Visca la nostra Fallera Major Infantil!” La panda

PAULA, estàs molt guapa de fallera. Volem dir-te que aquest any esperem que siga molt especial per a tu. Totes juntes hem compartit ja moments inoblidables i saps que pots comptar amb nosaltres sempre. Veure’t així de feliç ens contagia i sabem que disfrutaràs de cada minut del teu any. A nosaltres, si et gires, ens trobaràs al teu voltant. Les teues amigues

A la meua Cort d’Honor Quan vaig comentar que volia ser Fallera Major Infantil de La Gallera em van dir que no podia ser qualsevol xiqueta, que hauria de complir unes qualitats. En primer lloc, ha de tindre categoria i saber estar. També, ha de ser responsable i puntual. Una altra cosa important, cal que domine l’art de donar discursos (quina por m’estava entrant pel cos!). Però de seguida, em digueren que necessitava suport familiar i un xiquet que estiguera al meu costat tot el temps, això ho tenia cent per cent ! A més a més, ha de conèixer la festa i els seus actes (açò ho complisc perfectament...) . Anava per bon camí, sóc una fallereta activa i implicada a la festa des que vaig nàixer! I sobretot, estarà envoltada d’un grup de xiquets sempre pendents d’ella: LA SEUA CORT D’HONOR Ara ja estic segura que puc ser Fallera Major perquè sé que, a tota hora, comptaré amb l’ajuda de tots els xiquets de la falla. Ells aniran darrere de l’estendard, lluint els seus trages i ballant amb la xaranga per acompanyar-me en tots els actes fallers. Se sentiran orgullosos dels nostres monuments i no podrem parar d’admirar-los. Vindran a les despertades i prendrem xocolate. El dia de l’ofrena, ens ficarem la mantellina i portarem flors a la Mare de Déu. I com no pot ser d’una altra manera, disfrutarem del pasdoble desfilant pels carrers, sense parar de ballar. TOTS VIUREM LA MÀGIA DE LES FALLES FINS QUE ES CREMEN ELS MONUMENTS I COMENCE DE NOU LA FESTA VALENCIANA! Visca la Falla La Gallera! Paula Cebolla i Carrió

#UnLlibretConqueridor

Concha Aguilar i Pellicer

Carmen Aguilar i Pellicer

Carmen Bertomeu i Canet

Rocío Bertomeu i Canet

Natalia Enguix i Pérez

Alexia Esparza i Soler

Estela Gallardo i Palau

Natalia García i Soler

Carmela García i Suñer

Marta García i Suñer

Paula Gómez i Iborra

Paula Maiques i García

Marta Miguel i Casterá

María Miró i Tudela

Ainhoa Moreno i Sarió

Elisa Pellicer i Palacios

#ElCantDelGall

Sol Pellicer i Palacios

Mireia Roca i Gallardo

Helena Romero i López

Carolina Salvador i Bernabeu

Paula Salvador i Bernabeu

Anna Sanchis i Tauroni

Sara Sancho i Sansaloni

Ada G. Sempere i Pérez

Paula Remigia i Climent

Valeria Suñer i Ugolini

Vicente Aguilar i Pellicer

Quique Camarasa i García

Galls infantils

#UnLlibretConqueridor

Eder Cuenca i Gómez

Octavio Cuenca i Gómez

Bruno Díaz i Mena

Amadeo Ferrán i Aramburu

Rodrigo Ferrer i Vila

Juan Ferrer i Vila

Pablo Jordán Agraz

Paco Palacín i Serra

Roberto Pellicer i Julio

Miguel Remigia i Climent

Carlos Sarrió i Climent

Guillermo Serra i Carrió

Gonzalo Serra i Mancebo

Nacho Serra i Mancebo

Paolo Suñer i Ugolini

Rodrigo Úbeda i Herrero

#ElCantDelGall

Junta Directiva Infantil Vocals:

Alejandro Sanchis Tauroni Paula Cebolla Carrió Quique Camarasa García Carlos Sarrió Climent

Carmen Aguilar Pellicer Vicent Aguilar Pellicer Concha Aguilar Pellicer Carla Aranda Giménez Carmen Bertomeu Canet Rocío Bertomeu Canet Laura Camps Alamanzón Enrique Camps Alamanzón Octavio Cuenca Gómez Ede Cuenca Gómez Bruno Diaz Mena Natalia Enguix Pérez Alexia Esparza Soler Amadeo Ferrán Aramburu Laura Ferrer Desantes Marta Ferrer Desantes Norbert Ferrer Tribaldos

President Infantil Fallera Major Infantil Secretari Delegat Junta Local Fallera

Tomàs Ferrer Tribaldos Rodrigo Ferrer Vila Juan Ferrer Vila Estela Gallardo Palau Daniela García García Natalia García Soler Marta García Suñer Carmela García Suñer Pablo Jordán Agraz Paula Maiques García Martín Mancebo Tortosa Marta Miquel Casterá María Miró Tudela Paco Palacín Serra Roberto Pellicer Julio Sol Pellicer Palacios Elisa Pellicer Palacios

Paula Remigia Climent Miguel Remigia Climent Mireia Roca Gallardo Helena Romero López Carlos Rosario Gomis Carolina Salvador Bernabeu Paula Salvador Bernabeu Anna Caterina Sanchis Tauroni Sara Sancho Sansaloni Ada Gemma Sempere Pérez Guillermo Serra Carrió Gonzalo Serra Mancebo Nacho Serra Mancebo Paolo Suñer Ugolini Valeria Suñer Ugolini Rodrigo Úbeda Herrero

Recompenses atorgades per Junta Local Fallera COET D´OR Carmen Bertomeu Canet Enrique Camarasa García Paula Cebolla Carrió Pablo Jordán Agraz Paula Maiques García Paula Salvador Bernabeu Ada Gema Sempere Pérez

#UnLlibretConqueridor

COET D´ARGENT Vicente Aguilar Pellicer Miguel Remigia Climent Paula Remigia Climent Alejandro Sanchis Tauroni Anna Sanchis Tauroni Guillermo Serra Carrió Gonzalo Serra Mancebo Rodrigo Úbeda Herrero

Explicació de la Falla Infantil Lema: Alícia al País de les Meravelles Artista: Borja Lorente Versos: Toni Lluís & Enric Xavier Benvinguts xiquets i grans, a veure aquest conte artístic, nascut hui d’expertes mans, les d’un artista magnífic que una falla ens ha muntat, amb un vell conte contat que és tot un gran disbarat. Ni ratolins, gats, ni abelles fan dels menuts la delícia millor que ho pot fer Alícia a un País de Meravelles. Un conte famós de sempre, divertit i esbojarrat, creat per Borja Lorente, un artista de trellat. Aquests són els personatges, per poder entrar fent boca, imagineu les imatges, del que al conte li pertoca. Lewis Carroll creà el conte entre jardins victorians. I fou Alícia de prompte qui eixint-se’n de la drecera caigué dins la conillera. I comença l’embalum:

Lewis Carroll, com signava, passem a un regne de llum ple de color i fantàstic. Conta la història sabuda d’una xica, que avorrida, caigué dins la conillera i la trama és coneguda, angoixant o divertida, tal com el públic s’espera. Puix un bon dia corrent, veu un conill blanc dient que aplega tard a algun lloc, fugint, com qui fuig del foc, el conill està estressat mentre marxa esperitat. A cas li faig la pregunta: El conill és un de Junta camí d’una reunió? Perquè estan fent-ne a muntó, per a dormir a un liró.

No procedeix la pregunta perquè no, no està a la Junta, si no a un cau, conillera, amb un rellotge a la mà, i corrent desesperat.

De l’Albió victoriana, grisa amb núvols i entre fum, per obra d’un matemàtic #ElCantDelGall

Si l’acacés una fera no hagués corregut mai tant. També segueix amb la història un barreter mig torrat que entre cabòria i cabòria està molt desbaratat. Així anem, anant i anant entre tassetes de te, pastetes, van berenant i Alícia molt s’entreté aprofitant l’ocasió, mentre s’adorm el Liró. Preludi molt literari per a majors i menuts, si és el teu “no-aniversari” sigues ací benvingut. Dies de “no-aniversaris” gats que es tornen invisibles, i altres fets extraordinaris entre estranys i imprevisibles, Lewis Carroll ens deixà per somiar i per somriure, amb un bon llibre a la mà que per a Alícia va escriure. Tenim un gat prou carota, i sembla que molt bé viu, desapareix quan li rota. i de tot el món es riu. Tot el temps s’està rient, amb dos ulls com a dos plats, no es un gat com tots els gats el gat que desapareix. “Humpty Dumpty” és com un ou, sobre un mur de rajoletes. Des d’allí dalt mai no es mou,

#UnLlibretConqueridor

fent versos i cançonetes, rimes, relats i cançons molt millor que alguns poetes que escriuen explicacions. I discuteix amb l’Alicia, només la xica s’arrima, de la mètrica i la rima versant que és una delícia. Entre tant bota la llebre: Estarà coent el pebre? La llebre és un personatge de Març, com es diu ací, que es troba en aquest paratge instal·lada en un molí. Sembla histriònica també i és que en tota la contalla del que veuràs a la falla ningú de tots està bé. Per això cal que t’animes pel plaer de la lectura i aquesta obra la llisques per mantenir la cordura. Precursora de l’absurd i del gènere fantàstic, Carroll fou un crític pur del seu present que era un fàstic. Però seguim amb la història i deixem ara a un costat, l’empremta d’un temps passat, el de la reina Victòria, al rerefons criticat a l’altra part de l’espill, o al mateix cau de conill que Alícia ací ha travessat.

Seguim amb el seu viatge coneixent més personatges... L’eruga blava és menuda damunt d’un esclata-sang. Sembla que siga cabuda i es passa el dia fumant unes llavors de la ruda asseguda al fong gegant. Des d’ací amb certa malícia li va aconsellar a Alícia, que mengés del fong gegant mentre ella se’n va cantant. I en patir el seu engany veu augmentat el tamany. El colofó a aquesta història és la reina governant que al cap té una safanòria i sempre està escridassant. -Qui ha pintat les roses de vermell? -Que li tallen! Que li tallen el cap! Aquesta és la frase que ressona emplenant el seu cervell sense remei, i així com tot el món ja sap, crida amb un crit que ens aborrona la reina titular de la corona que no té trellat ni forrellat. Perquè és la reina de cors una dona amb mala bava, que es pensa com els reis que tot ho sap. I repeteix sense més per allà passa: Talleu-los! Talleu a tots el cap!

#UnLlibretConqueridor

Té a tota la gent atemorida, sempre va amb els seus soldats, les cartes del joc que hi tenen vida i sempre amb llaces van armats. La reina també està molt boja i juga al croquet amb pardals, amb uns eriçons fent de pilota, que en no més poder d’allí se’n van. I a tots aquests que prenen vida l’amic Borja Lorente els ha pres mida. Si voleu gaudir-ne bé i com cal, vingueu a veure el que es detalla, seguint per l’Hort dels Frares la vorera cap a una plaça principal, i ací tindreu la vostra falla, orgull d’Alzira i la Ribera, orgull faller sensacional, cridem ben fort, cridem ben alt VISCA LA FALLA LA GALLERA! i VISCA també ALZIRA FALLERA! I amics, el conte s’ha acabat!

Diumenge, 28 Gener A les 10:30 h concentració en La Gallera per anar a arreplegar primer a la FM 2018 Paula i després a la FM 2017 Carmen, a continuació acudirem a la Sala Rex Natura, on començarà a les 12:00 h lácte de presentació de nostra Fallera Major Infantil, xiqueta Paula Cebolla i Carrió. En acabar dinarem a la mateixa sala. Divendres, 16 Febrer A les 20:30 h al Saló Daurat, de La Gallera, presentació del Llibret “El Cant del Gall” corresponent a este exercici. Divendres, 23 Febrer A la Casa de la Cultura dÁlzira, inaguració de léxposició del ninot. Dissabte, 24 Febrer Sobre les 18:00 h eixirem de La Gallera per anar a arreplegar a nostra Fallera Major, Darling Canet i Beneyto. A les 20:00h presentació en la Sala Rex Natura. Després sopar i ball amb lÓrquestra “Oxido”. Enguany també contarem amb servei de bus, ja se vos informarà dels horaris. Dissabte, 3 març A les 18:00 h missa en memòria dels fallers difunts. En acabar, desfilada fins l’Ajuntament, on des del balcó es farà el lliurament dels premis als millors llibres de les comissions falleres (format gran i format menut) i dels dos ninots indultats de les FALLES 2018 (gran i infantil). A continuació, des del mateix balcó, la tradicional CRIDA a càrrec de les Falleres Majors d’Alzira 2018. En acabar sopar al cassal i ball amb discomòbil. Diumenge, 4 març Paelles, Putxero, Fideuà, … al nostre Cassal. Dissabte. 10 març A migdia “Cassoles dárròs al forn” a la Gallera i a les 18:00 h Cavalcada Multicolor. A la nit festa al Cassal.

Diumenge,11 Març Paelles, Putxero, Fideuà, … al nostre Cassal. Dijous, 15 Març Sopar al Cassal i en acabar anirem al Taller de Rubén per a traure el nostre monument. Divendres, 16 Març A les 08:00 h concentració per a la plantà. A les 9:30 h els pares dels nostres representants infantils Àlex i Paula, ens convidaran a una torrada en la Terrassa de La Gallera. Dissabte, 17 Març A les 08:00 h primera Despertà, anirem a arreplegar a les nostres Falleres Majors, en acabar almorzar a La Gallera. A les 11:00 h a visitar monuments de les falles amigues fins la mascletà i després “escaling” i a dinar. A la vesprada nostra particular ofrena a la Mare de Déu de la Murta, i anirem a arreplegar els premis a la Plaça del Carbó, a l’Ajuntament. Per la nit sopar i festa.

Programa d’Actes 2018

Dissabte, 20 Gener A les 18:00 h berenar a La Gallera per a preparar les parelletes per a la Presentació Infantil.

Diumenge, 18 Març A les 8:00 h Despertà, anirem a arreplegar a les nostres Falleres Majors, en acabar almorzar a La Gallera. A les 11:00 h segon dia de visita a les falles veïnes. Durant el camí assajarem el pasdoble. Després de la mascletà a dinar. A les 19:00 h eixida des de La Gallera per a assistir a l´Ofrena de flors a la Mare de Déu del Lluch. Per la nit sopar i ball amb orquestra a l’entrada de La Gallera i discomòbil al Saló Daurat. Dilluns, 19 març A les 8:00 h Despertà, anirem a arreplegar a les nostres Falleres Majors, en acabar almorzar a La Gallera. A les 11:00 h passacarrer amb les falles del Sector Centre. Després de la mascletà “escaling” i dinar de Sant Josép. A les 18:00 h Pasdoble a on les últimes files, com sempre, seran les que ens portaran la victòria. A les 21:30 h Cremà del monument infantil. A les 22:00 h sopar i quan ens ho comuniquen Cremà del monument gran.

#ElCantDelGall

Premis 2017 Falla Infantil 2n premi, Secciรณ Segona Millor Ninot de Secciรณ Segona

#UnLlibretConqueridor

Falla Gran 5ĂŠ premi, SecciĂł Segona 2n premi Pasdoble 2n premi de llibret gran i premi millor portada

#ElCantDelGall

2n premi Pasdoble 2n premi de llibret gran i premi millor portada

CoreĂ˛grafa pasdoble Marina Costa Autora millor portada llibret Gara MartĂnez

Els nostres representants replegant els diferents guardons concedits per Junta Local Fallera de les falles 2017

Campions Truc concurs de falles: Epi i Juan falles 2018

Gràcies

Javier Miró Palau President 2016-2017

i fa dos anys em dirigia a tots vosaltres a través d’este llibret expressant paraules d’agraïment, orgull i responsabilitat, en estos moments i després de l’experiència viscuda només puc dir, gràcies, gràcies i mil gràcies.

En primer lloc, a les dues falleres majors amb què he tingut la sort de compartir estos

dos magnífics anys, tant Inma com Maria José han representat a la perfecció a la nostra comissió,

#UnLlibretConqueridor

malgastant elegància i simpatia en tot acte a què hem assistit. Gràcies a Salva i Jose Andrés, que han estat en tot moment al meu costat pendents que no ens faltara res. Gràcies als representants infantils, Teresa, Álvaro, Carmen i Carlitos i a les seues famílies, entre tots hem format un gran equip, podem estar orgullosos i satisfets. Gràcies a la junta directiva pel seu suport i esforç desinteressat sense ells res hauria sigut possible. Finalment, mil gràcies a Sara, Antonio, Marta i Maria, quina sort la meua de tindre-vos!

#ElCantDelGall

A la que és i serà sempre la meua Falla, LA GALLERA

Mª José Úbeda i Cabanilles

FM 2017 Falla La Gallera

empre diuen que el millor està per arribar, i no en falta cap raó. Cada cosa ens aplega en el seu just moment.

Com tota història, tot té un principi i un final. El meu “era una volta a La Gallera” es remonta pràcticament a tota una vida en ella. Sóc fallera des de naixement, i a més de La Gallera, puix porte imprés el gall al meu cor. Tinc mil i un records i experiències viscudes, i com ja vaig dir al meu nomenament, “si tanque els ulls se´m fa present la il.lusió d’una xiqueta, 15 anys enrere. Però, si obric els ulls, la xiqueta que vaig ser i la dona que sóc hui es fan eternes sobre els murs d’aquest casal faller”. Doncs bé, la xiqueta de la que parle sempre recordarà el seu gran 2002 i la dona de hui aquest inoblidable 2017. Diferència en el temps però amb un mateix desig i una mateixa il.lusió. Quan pense en falles em venen al cap un munt de sentiments. I què són les Falles sinó un sentiment. Aquesta nova aventura començà amb una inesperada telefonada un divendres de reunió. Tants anys esperant i desitjant-ho i així va ser l’elecció del meu gran any. Amb un SÍ entre llàgrimes d’emoció i amb un castell enmig de la Plaça Major, rodejada de la complicitat de les meues amigues i la meua familia.

#UnLlibretConqueridor

Eixe dia donaria pas a un bon grapat de moments màgics, com és el dia del meu Nomenament, dia especial en aquest any, on vaig despertar-me amb el so de la xaranga i les meues amigues a ma casa. Arribà després la imposició de bandes, moment molt esperat per a tota Fallera Major per l’emoció de rebre la meua banda que m’acreditava com a FM 2017 de la meua benvolguda comissió. Continuaren els actes, i ma casa es va convertir en un atutèntic vestuari d’indumentaria fallera per tots els llocs. Nit del Sector, Recompenses, Aniversaris, Presentacions… I noves amistats s’anaven creuant pel meu camí faller, compartint aquesta espectacular experiència. Tots els caps de setmana, i quan dic tots, són tots, fins acabar les falles van estar dedicats a la nostra festa i en representar com calia a la meua Gallera. Com no recordar el dia de la meua Presentació, com diu la cançó de Raphael que tant hem cantat aquest any “Mi gran noche”, i així va ser. Un autèntic espectacle de música i color al Gran Teatre de la nostra ciutat, totes les sorpreses d’aquell dia, la companyia i el calor de tots els fallers i falleres, familiars i amics van fer que aquella nit quede sempre gravada al meu record. A més, aquest any ha sigut signfificatiu al món faller, la nostra festa per fi ha sigut declarada Patrimoni Cultural Inmaterial per la UNESCO. Un merescut reconeixement a aquesta festa tan gran i que tant estimem. Amb l’arribada de Març van aplegar les mascletades, recorde la mascletada a l’Ajuntament de València junt a Javi, Carmen i Carlos. I amb elles i junt a ells arribaren també els nostres esperats 3 dies de falles que marcaven un any senyalat a la meua vida. Malauradament, i amb molt poc de temps de diferència, dos persones importants ens van dir adéu. Una mon tio Manolo, que en mig de la seua enfermetat sempre hem va donar suport per a cumplir aquest dessig, senya com era ell de gratitud i valentia. I una altra, Luis Costa, faller de cap a peus que ens deixà el dia de la seua benvolguda

#ElCantDelGall

plantà, amb l’unic dessig que la festa continuara i no es perguera la màgia de les falles. Des d’aquestes línies, gràcies a tots dos per ser exemple de vida i donar-nos una bona lliçó, gràcies per des d’allà dalt traure el sol amb tanta força i fer-lo brillar com feia falles que no lluia, estic segura que les vau difrutar junt a tots nosaltres. Tres dies intensos ple d’emocions, balls, rises, també llàgrimes, fan que tot el treball d’un any tinga la seua recompensa en finalitzar l’exercici. Fins Tintin i tota la seua colla d’aventures van estar presents en aquestes falles, pot ser no obtinguerem ningún premi significatiu però vos assegure que vore la meua falla des de la finestra de ma casa abans d’anerme’n a dormir cada nit no va tindre preu, fins i tot la mateixa Beyoncé va estar present al nostre pasdoble, vore tantíssims fallers ballant al mateix temps al so de la nostra xaranga, va ser simplemente espectacular. També, vuic fer menció a eixe llibret d’ensomni, milers de gràcies a eixa magnífica comissió del llibret per fer-lo realitat. Però les falles encara no havien acabat per a mi…vaig tindre la sort de poder viure la experiència de viatjar a Zaragossa amb l’organització de Fallers pel món i una bona colla de galls, on tornàrem a gaudir de tres dies més de falles!! Emocionant ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats pels carrers de la ciutat i l’entrada a la Basílica de Nostra Senyora del Pilar. Vos assegure que he viscut un dels anys més espectaculars de la meua vida, i he tingut l’honor de compartir-lo amb Javi, Carlos i Carmen. Gràcies a tots tres per tot. Hem format un gran equip i espere també que aquest 2017 quede per sempre gravat al vostre record.

#UnLlibretConqueridor

I des d’ací vullc aprofitar per agraïr molt especialment a la meua familia i els meus amics el haver-me fet sentir única, pel seu suport incondicional en tot i per a tot. El meu any com a vostra Fallera Major finalitza, i altres nous representants començen a viure aquesta mateixa aventura. Noves il·lusions, nous somnis…Alfredo, Darling, Àlex i Paula vos desitge que visqueu un gran 2018 i que es sentiu molt orgullosos de representar aquesta grandíssima comissió, puix és un luxe porder fer-ho. Per últim, i no menys important, agraïr de tot cor i més sincer, a tots el fallers i falleres que formeu part de la Falla la Gallera, a cada un de vosaltres personalment, per fer tan especial aquesta comissió, a la gran Directiva que la formeu, pel vostre gran treball i saber fer, és d’admirar la vostra dedicació, i com es supereu cada any. A la meua taula fallera, al grup Cervero´s, a la colla dels Mansos, a tots i totes vuic dir-vos que no puc estar més agraïda a vosaltres. La Gallera per a mi és familia, és festa, és alegria, és amistat, és entusiasme, és música, és el nostre casal, és la nostra brusa a ratlles i el nostre mocador amb el nostre gall, eixe gall que sempre portem al cor. Jo simplement volia representar-vos de la millor manera possible, deixant en el lloc que es correspon a la que és i serà la meua falla, La Gallera. Visquen les falles d’Alzira!! I visca per sempre La Falla La Gallera!

#ElCantDelGall

Un any per sempre José Andrés Ferrer Úbeda

isfrutar, gaudir, emocionar-se, satisfer-se… No hi ha paraules suficients que descriguen i resumisquen la sensació de ser fallera major. El desig d’una quan l’anomenen. La il·lusió en veure’s amb la nova banda. La confiança de desfilar en passacarrers. La seguretat a acudir a actes oficials. L’ànim de despertar-se cada matí amb el so de la xaranga (encara que no siguen falles una ho sent totes les nits). La fantasia de veure l’evolució del monument. La felicitat el dia de la seua presentació. Els nervis als premis. L’emoció a l’ofrena. La motivació al pasdoble. Les llàgrimes a la cremà. I, sobretot, l’orgull de simbolitzar la millor comissió d’Alzira. El somni ja està complit, però la festa renaix i el cicle ha de continuar. Elegància i distinció no t’han faltat. Humor, passió i alegria ens has transmés. Has viscut esta festa amb molta ànima, disfrutant de manera sincera la nostra més autèntica tradició. I després de tants anys has complit el teu somni, el teu moment. La teua mirada de felicitat reflectix el que sempre has desitjat. Escales, música, balls, passacarrers, xaranga, pólvora, noves amistats falleres… Moments únics i divertits que sempre han estat presents. De la mateixa manera que recordem el 2002 quan ja vas ser fallera major infantil, el 2017 també quedarà marcat per a tu, per a la teua família i per a tota La Gallera. L’alegria ha sigut màxima i la satisfacció plena. Per l’any passat i per totes les falles que queden per disfrutar.... VISCA LA FALLA LA GALLERA!!!

#UnLlibretConqueridor

Al meu cunyat, al meu amic,

Al meu President José Vicente García Pons

CUNYAT, AMIC I DELEGAT DE MONUMENT

areix que va ser ahir quan fa 10 anys els teus amics i tú amb tota la tropa de nanos estàveu recolzats en la tanca de la falla infantil veient la cremà un 19 de març i em deies “cunyat, els meus amics i jo volem apuntar-nos a una falla i no sabem què fer” i la meua contestació va ser “Alfredo, a la Gallera amb els ulls tancats, si vos apunteu, ja no vos n’anireu ni amb flit”, i mira fins on heu arribat, presidents, vicepresidents i casalers. Enguany et toca a tu representar-nos i estic segur que ho vas fer de luxe, com ho fas fins ara en cada acte al qual has acudit amb la nostra fallera major Darling. Són moltes les anècdotes que hem viscut junts durant estos 10 anys i, inclús, la meua neboda, la teua filla, ha sigut FMI, moltes presentacions, tancant sempre la Natura hahahaha, crides que acabàvem vestits de fallers quan tots ja s’havien canviat per a sopar, cavalcades fent l’indi i jugant a la diana, per no parlar dels dies i les nits de la setmana fallera que podríem escriure un llibre. Alfredo, disfruta d’este gran càrrec i compta amb mi per al que necessites. Et vull i anem a per les Falles 2018. VISCA LA GALLERA I VISCA EL SEU PRESIDENT. #ElCantDelGall

Gall xicotet però gall!!! Carlos Sarrió Climent President infantil 2016-2017

Il·lusió, emoció, alegria… molta alegria. Eixos són el sentiments que definixen este any faller 2016-2017 per a mi. Un somni fet realitat gràcies als meus pares i als meus germans. Recorde el dia que ma mare va pegar la cabotà i va dir “sí”. No m’ho podia creure… per fi seria el president infantil de la meua volguda falla La Gallera. L’any començà i tot va anar arribant: anar a fer-me els trages, sessions de fotos, el nomenament en la nostra elegant escala, la imposició de bandes, la presentació en el Gran Teatre i un sense fi d’actes dels quals he gaudit al màxim amb tota la comissió. I clar, ballar!!! Que és una de les coses que més m’agrada fer. Gall xicotet però gall és i serà la meua frase. Sóc xicotet però sé apreciar i agrair cada moment d’este any. Al costat de la meua fallereta Carmen hem passat bons moments molt divertits i he estat acompanyant-la en tot moment. Sé que la bona amistat que tenim durarà per sempre. Amb la fallera major Ma. José i el presi Javi he sentit com si fóra la meua segona mare i el meu segon pare,

ja que en tot moment han cuidat de mi i el sentiment que tinc és que formen part de la meua família. Estic molt agraït amb els meus amics, en especial Pablo, Quique, Alejandro i Miguel, que estigueren al meu costat tots els dies, des que començava la festa fins que acabava. També amb els Mansos, amb els amics dels meus pares i amb tota la comissió perquè he sentit de veritat el suport per part de tots. Ara ja passem pàgina i done la benvinguda al meu amic Àlex i a la meua amiga Paula, així com a Darling i Alfredo, ja que una vegada finalitzades les Falles 2017 comencen les Falles 2018 i espere que gaudisquen tant com jo ho he fet. Sabeu que sóc gall xicotet però gall… i així em teniu a mi i a la meua família per al que necessiteu. Visca la Gallera i visca Alzira fallera!

Un somni Carmen Bertomeu Canet Fallera Major infantil 2016-2017

Un somni, sí, un somni ha sigut per a mi enguany. Ser fallera major infantil de la falla la gallera ha sigut un dels més meravellosos somnis de la meua vida. Hi han vesprades que em pose a pensar en els moments tan genials i meravellosos que he passat i... em sorprenc. Em sorprenc de la cara d’alegria que teníem tots en el nomenament. El nostre principi... Quina emoció quan ma mare, sense jo saber-ho, va pujar a l’escenari i em va dir unes paraules meravelloses. Vaig plorar, plore de nervis, d’alegria, d’emoció... Començava a viure l’experiència tan bonica que ha sigut ser FMI. Gràcies, mamá. Quins nervis!, proves de trage, elecció de manteletes... moments que van ser molt emocionants i que van acabar en el “Voreliu”. Un dia que disfrutem tots moltíssim i que vaig ensenyar els meus trages molt gustosament. Quan en el Gran Teatre d’Alzira ens van cridar: “Senyoreta Carmen Bertomeu i Canet,

acompanyada de Carlos Sarrió i Climent. Quina emoció! Em van posar la banda i... ja era Fallera Major Infantil!!. Després vingué la presentació. Era tot preciós! Però... Quan vaig arribar al Gran Teatre vaig començar a sentir uns sorolls molt estranys i a més molt forts. Quan ho vaig veure, no m’ho podia creure! Moltíssimes motos estaven fent-me el corredor d’entrada al Gran Teatre. Només vos puc dir que el cor em va fer una bolcada. Gràcies, gràcies i gràcies. Va ser espectacular! Arribant ja la data de Falles comencem a tindre diferents esdeveniments. La Cavalcada... Quines disfresses més boniques portàvem! Eren originals i diferents. Quan vàrem ballar i gaudir, Carlos, que bé que ens ho vàrem passar! Va ser genial. I... van arribar les Falles. Tres dies intensos i meravellosos. Vaig disfrutar moltíssim de tots els moments: l’entrega de premis, els passacarrers, els balls, l’ofrena i sobretot de la gent. De la gran i magnífica comissió que va estar al meu costat en tot moment. Donant-me ànims i ajudant-me en tot el possible a portar la meua grata representació de ser la Fallera Major Infantil de la falla La Gallera. He compartit este somni amb la companyia de Mª José, Javi i Carlos. Ha sigut una experiència inoblidable. Per a mi ha sigut un gran honor representar-vos com a Fallera Major Infantil. Desitge a Paula i a Àlex que, junt amb Darling i Alfredo, disfruten tant com jo en el seu any tan bonic que els espera. Este no és el final del meu somni, és el gran principi de moltíssims anys que estaré junt amb la gran comissió de la magnífica Falla La Gallera. Visca la falla La Gallera!!

Entrevista a Darling Carla Prats Prats

Com no podria ser d’una altra forma, la meua amiga Darling havia de ser Fallera Major i quina sort tindre-la aquest any representant a la nostra comissió en les falles 2018. La nostra comissió li va donar la benvinguda l’any 2011, al següent ens va abandonar per qüestions de treball però des de l’any 2016 ha tornat a la falla que li va robar el cor, eixe cor que sabia que algun dia arribaria aquest moment. Per circumstàncies de la vida no ha pogut sempre gaudir com ella haguera volgut de les falles, és per això que podria considerar-se que no ve de família fallera per tradició, però vos assegure que Darling és fallera de soca-rel, una fallera de cap a peus, viu la tradició i la nostra festa, és bona valenciana i porta ben endins aquest sentiment de fallera. Com que ella sempre ha sigut la més fallera de la família, l’any 2000 va ser Fallera Major Infantil de la falla de la seua barriada de tota la vida i Les Cantereries. Eixa mateixa barriada que ens ha vist créixer juntes. Som amigues de tota la vida, d’eixes amigues que amb una mirada ens entenem a la perfecció! Tant la conec que no diuen que en la desgràcia i en la pena, els bons amics es coneixen? Doncs, així és ... Us diré que odia els ganxos però ja dia Shakespeare que “els amics que tingues i que ja has posat a prova, lliga’ls a la teua ànima amb ganxos d’acer.” Doncs bé, els amics són imprescindibles per a gaudir junts d’emocions intenses i irrepetibles i també per compartir angoixes, pors... Podria contar una anècdota darrere d’una altra...però em quede amb aquesta conversa telefònica: Carla, què fas? On anem esta nit? A la Rex! A la Rex? A la rex anàrem ahir de sopar de graduació! A la Rex Darling, a la Rex! Altra vegadeta a la Rex? A què ? La resposta a què és a sopar!!! I és que qui té un amic té un tresor! Darling és com un diamant, molt valuosa i amb facetes de tots els colors. Treballadora i lluitadora des que va nàixer, però, per descomptat, ha sigut sempre guanyadora i aquest any es fa realitat el seu desig tan anhelat. En primer lloc, enhorabona amiga perquè t’ho mereixes! M’agradaria que ens contares perquè aquells que no et coneixen massa sàpiguen una mica sobre tu. Qui eres i com et defineixes? – Sóc filòloga, em considere una apassionada de les lletres, així com també de les falles. M’encanta escriure i llegir, i és per això que crec que tinc eixe sentiment faller que tota bona fallera te dins, estime molt la nostra llengua, i aquesta festa va ben lligada a ella. En quant al caràcter, done la aparènça de ser prou vergonyosa, encara que els que me coneixen ben bé, saben que sóc prou pallaseta i que m’encanta la burla. La veritat que prou pallaseta has sigut des de sempre, no cal que ho jures! Sempre has sigut la primera en inventar-te mil històries per tal d’aconseguir el que volies, des de sortejos fins a carreres. Dis-nos, quin és el menjar preferit de la nostra Fallera Major 2018? – Ja saps que m’agrada menjar... i amb els anys m’agrada quasi tot, però la veritat que no podria viure sense la nostra paella, això sí, amb faves i carxofa és la meua preferida! Bé, i no parlem del que t’agraden els dolços... que després de cada menjada et quedes més contenta si te n’has menjat un. No? No hi ha alegria amb la panxa buida! 80

#UnLlibretConqueridor

– Clar que sí, com que em coneixes ben bé saps que després de cada menjar sempre m’agrada tindre alguna cosa de dolcet, no puc negar a ningú que sóc molt “golosa”. Doncs eres més de dolç que de salat! Ha quedat clar! Darling, Un llibre? – El petit príncep, de Antoine de Saint-Exupéry, un llibre que recomanaré sempre tant per a adults com per a menuts. Per descomptat, és un llibre que transmet grans valors i diu grans veritats. Una pel·lícula? – Oficial y caballero No podia faltar, el teu Richard! Amb quin color t’identifiques? – El roig Un olor? – L’olor després de tirar una traca Una cançó? – When I look at you Algun cantant preferit? – Mmm, esta te la saps molt bé! Doncs, qui ha de ser? El nostre David Bisbal! Duguem més de 15 anys anant juntes de concert en concert, fent hores i hores per estar en primera fila i jo clar fent les millor fotos, mentre tu no perds detall. Clar que sí! necessitem una fotògrafa per tal d’immortalitzar el moment i bé... no parlem de les pintetes que duguem després d’hores i hores fent la cola per tal de veure al nostre Bisbal... Conta’ns, no podries viure sense les falles, però tampoc sense...? Mmmm... Carla, deixa’m pensar un poc... no podria viure sense moltes coses, però supose que no podria viure sense els meus tres nebots Adrianet, Cristian i Martín, ells ho són tot per a mi. M’ho imaginava!La veritat que són un encant de xiquets. Com te conec, sé que t’agrada molt la indumentària valenciana, però què penses que és el que més t’agrada? Sí Carla, sempre m’ha agradat molt. La meua iaia era modista, confeccionava trages de fallera i jo sempre he tingut curiositat per aquesta vestimenta. Admire molt a la gent que es dedica a fer aquestes confeccions, ja que és una feina costosa i al mateix temps delicada, pense que és un treball molt bonic, a més de tradició. A més, veure que l’esforç que fan està recompensat amb els somriures de moltes falleres quan llueixen el tratges és tot un orgull. Aixó sí, pense que una bona fallera ha de tenir un trage de farolet a l’armari; Jo ja feia temps que no en tenia, però aquest any no he deixat escapar l’ocasió. Ara ja toca ficar-se series i que ens parles del que sents en ser la Fallera Major de la nostra comissió Sent una alegria que no em cap dins de mi, molta il·lusió, perquè sempre he tingut eixa espineta però mai havia trobat el moment. Quant m’ho van proposar, la veritat que em vaig quedar sen#ElCantDelGall

se paraules, però dins meua botava imaginant-me per un moment que podia ser-ho, que eixe desig tan amagat podia fer-se realitat. Representar a la meua comissió és un orgull per a mi, i a més seguir el pas de les amigues, encara ho és més. Vaja que sí! Nosaltres estem molt contents que hages aconseguit el que tan amagat desitjaves i sigues feliç! Per cert, d’on ve la teua tradició fallera i qui et va introduir al món de les falles? No ho recorde ben bé, però com ja he dit abans la meua iaia era modista, ella ha confeccionat indumentària valenciana tota la vida, i supose que va ser ella la que va voler que els seus néts anaren vestits amb les seues confeccions, ella em va fer el primer trage de valenciana i supose que gràcies a ella i per ella, estic hui on estic. De menuts ens van apuntar a la falla del carrer, la falla Les Cantereries, d’on vaig ser fallera major infantil l’any 2000, de tots els meus germans, sempre he sigut la més fallera, recorde que m’encantava passar-me les hores al casal bebent coca-cola i amb una caixa de coets a la butxaca i una metxa a la mà. Així que sols puc donar-li les gràcies a la meua iaia, que sé que allà on estiga estarà contenta i orgullosa de vore’m aquest any, sent jo la vostra Fallera Major. La teua iaia Teresa! Quina dona més treballadora! Encara recorde el taller de costura ple de fils i teles que tenia muntat al comedor de la vostra casa, ho recorde com si fora ahir! Allà on estiga

#UnLlibretConqueridor

estarà ben pagada de veure a la seua neta radiant de felicitat, complint el que volia. Però, i com vas decidir que volies ser Fallera Major? Carla, això no es decideix, això es porta dins, a més crec que amb el nostre grupet d’amigues és difícil escapar, després de tu, va ser Clara, l’any passat Majo, això fa un poc d’enveja, això sí, enveja sana, i si ho portes dins com ho portava jo, quan t’ho proposen no pots negar-te. Com ja he dit abans vaig ser FM Infantil i tenia clar que ho tornaria a ser. Sí, claríssim! Seràs....! Va eh que si no t’ho proposem Santi i jo un cap de setmana d’agost, així pensat i fet, no hauries dit ni mu... mentirosa! Ahhh i què sentires quan ja sabies que series tu la nostra Fallera Major? Amb la teua poca memòria sé que tu no ho recordaràs, però jo sí, recorde que vaig parlar amb tu per telèfon, tot el meu cos va sentir un calfred, una sensació estranya però molt bonica, el meu cervell va començar a anar molt apressa, no meu acabava de creure, era jo? Enserio? I tu respongueres: que sí pesà!(entre rises) Doncs, tot això vaig sentir, ganes, il·lusió, respecte, alegria... en fi, un muntó de coses es van passar pel meu cap, però sí, anava a ser jo la vostra FM! No d’enrecordar... i tant que m’enrecorde! M’en donares pa salar! ....que si ara ja hauries de ser tu ... que no valia dir que no, que si era de veres... Darling, fes-nos saber, quin és l’acte faller que més t’emociona? A que et refereixes Carla? A acte com a tal? O te puc dir el moment més bonic per a mi fins ara en aquest any? Sí, Darling, com vullgues, explica-n’s Anem a veure, sempre m’ha encantat el pasdoble, encara que tu i jo ja sabem que ballar no és el meu fort... jajaja. Però la veritat que de tots els actes que duc aquest anys, que en són ben pocs encara, em vaig emocionar molt el dia del meu nomenament, va ser un dia ple de sorpreses i bones paraules per a mi, a més tenia al meu costat a les persones més importants, els meus germans i la família de Adri. Mai oblidaré eixe dia. Lo del ball ho sabem! Però recorda, en Zumba hi havia de pijors... (Aluminios!). Darling, què canviaries de les falles? Canviar, no canviaria res, les falles són les falles i sóc de les persones que ens agrada mantindre les tradicions, així que aquesta tradició tan

bonica ha de mantindre’s tal i com està, que per això ens agrada tant! Clar que sí! Què esperes d’aquest any? Què espere? Espere que siga un any únic, un any màgic, que vullc que no passe de pressa, perquè vullc disfrutar-ho, i espere que tots ho passem d’allò més bé i que junts disfrutem d’aquest any, per alguns un any més, per a mi el millor any! I tant que sí! Esta-te ben desperta i no et perdes detall, perquè el temps passa volant i minut que passa minut que no torna. Desitge que ho gaudisques al màxim! Què és per a tu la falla La Gallera? Per a mi, és la millor falla de tota Alzira, som una gran família on vivim moments únics. A més jo em vaig apuntar a aquesta comissió un any després de ser tu FM, eixe any vaig veure com disfrutaveu de la festa en aquesta comissió i em vaig enamorar. La nostra amiga Clara i jo vam voler viure de prop allò que algunes de nosaltres ja estàveu vivint, i ací estem, un bon grapat d’amigues disfrutant de la festa que més ens agrada amb la millor companyia que es pot tindre. Doncs, no podríeu haver elegit millor falla! Som grans! Algun missatge per aquestes falles 2018? M’agradaria que tots els fallers continuem treballant per la nostra comissió, perquè gràcies a tots els fallers es mantenen les falles i som nosaltres els que les fem grans any rere any. Desitge que faça bon temps i que regne el bon ambient com tots els anys, així que sols puc dir, i ara sí a bombo i platerets, que disfrutem tots d’aquestes falles. Així serà! Seran unes falles màgiques i tots estarem al teu costat perquè així siga. Gràcies per l’entrevista! Ha estat un plaer poder donar a conéixer la senyoreta senzilla que eres i el que vals. Jo, com amiga desitge de tot cor... Que sigues autèntica. Que balles sense descans. I que no et quede res per fer. Que la vida són dos dies! Felicitats amiga!

#ElCantDelGall

n any té infinitat de somriures, milers de somriures diferents, diferents mirades per a cada ocasió i ocasions diverses per a cada persona. Cada persona té un desig, un desig gran o menut, menut o gran mesurat per l’interés de cada u. L’interés al cap i a la fi està a aconseguir-ho. Afortunada em sent de complir amb gran il·lusió el meu desig tan somiat, somiat i molt imaginat però sempre amagat i refugiat. Nerviosa i entusiasmada em sent des de dins, per fora engalanada i brillant. Són els meus ulls el reflex de tan anhelat moment i agraïda em sent pel vostre recolzament. Són paraules d’una fallera qualsevol en anys passats poc disfrutada, en anys vinents lluitadora i aquest any de tota La Gallera la més pagada. Vostra Fallera Major Darling

#UnLlibretConqueridor

Darling, t’estimem Sandra, Desi, María, Andrea, Laura, Carla, Sara, Majo i Clara

Volem…

Que tots els matins hi hagen despertades Que totes les nit siguen nits del foc Que els dies t’acompanyen amb música Que de ballar no pares Que els vestits siguen vestits plens de flors Que et divertisques moltíssim Que disfrutes amb el cor Que tots els teus desitjos es cumplisquen Que les teues amigues t’acompanyarem en tot Que no oblides aquest any Que siguen ja FALLES! Les teues amigues

#ElCantDelGall

Entrevista a Paula i Àlex Emili Sanchis i Juanjo Cebolla

Des de feia ja uns quants anys, hi havia una escena que es repetia quan arribava el mes de març i els carrers d’Alzira s’omplien de fallers, xarangues, mascletades, despertades, música, i uns monuments plens de gràcia i color, Era el moment en què li deia a Irene: “Hem d’apuntar-nos a una falla”... Però arribava l’any següent, i es repetia la història. Va ser el comboi de tindre una colla que anava omplint-se de fallers, el que ens va decidir a fer el pas d’apuntar-nos a La Gallera. Eixe any Jorge era molt xicotet i Paula ja estava en camí....s’havia assabentat que quan nasquera, seria fallereta d’aquesta falla. Hem disfrutat de la festa molt de prop, primer acompanyant a la meua cunyada Noe en el seu regnat, després Jorge no va parar fins que va ser president infantil. Paula va veure moltes coses que, pareix, li varen agradar perquè des d‘eixe any el seu cor només desitjava ser la fallera major infantil d’aquesta comissió. No podeu imaginar la cara que ens va posar quan li diguérem, per fi, que aquest any viuria el seu somni... Però per tindre la parella, camins paral·lels anaven forjant-se. Un bon dia el mestre de cerimònies Enric Camarasa apuntà, ara fa cinc anys, als Sanchis-i-Tauroni i als Remigia-i-Climent alhora, la taula dels anomenats mansos creixia a La Gallera. Encara recordem com de xicotets eren, la xicoteta Anna fent malifetes amb Pauli i Rocio, Àlex ja amb el seu grup inseparable, i Emma gaudint de les discomòbils, tot convidava a la diversió sense límits. Carlos ens va obrir el camí, va ser el primer del grup en ser president i ho va fer de meravella acompanyant Carmen, ha sigut un bon mestre per a Àlex, que tenia una gran il·lusió. En la calor de l’estiu Coco va comunicar a l’Alfredo que anàvem avant i ahí començà el viatge. Àlex passà a ser el company en aquesta irrepetible aventura de Paula. Va costar un poc perquè allò bo es fa esperar. Eixe xic simpàtic, carinyós, sempre amb ganes de festa, amb un somriure en la cara, amb el baló de futbol com amic inseparable i sempre al costat del seu equip, el nostre València Club de Futbol -i es que no es perd cap partit a Mestalla-. El millor d’aquesta història és que Àlex i Paula ja eren amics abans d’embarcar-se en aquest viatge... i és que un viatge inoblidable, un fabulós creuer, va unir per sempre a les famílies. Quin gust dóna vore’ls posar junts...Ja tenen el seu posat favorit, agafant-se de la cintura i dels muscles i rient-se. Paula i Àlex, Àlex i Paula el temps passa volant, aprofiteu cada dia. Junts heu de ballar, cantar, desfilar, representar a la vostra falla per tot arreu i sé de segur que ho fareu de forma excelsa. I quan tot passe, sempre tornareu a recordar eixos moments il·luminant-se les vostres cares amb la llum de la nostra festa, les falles. Andiamo!! #UnLlibretConqueridor

En primer lloc i abans d’endinsar-nos en l’entrevista, enhorabona als dos; Paula i Àlex: Gràcies!!

Àlex: Marisa, la millor mestra del món sempre atenta, sempre ensenyant-me, sempre cuidant-me.

-Recordeu com vos vareu coneixer? Paula: Els primers records que tinc són de vore’l a la falla.

-Un cantant o grup musical Paula: Justin Bieber. No puc parar de sentir la seua nova cançó.

Àlex: En la falla -Què opineu dels vostres germans? Paula: Em baralle molt amb ell però sempre estic buscant-lo. Àlex: Per a mi són els millors, Emma una somiadora meravellosa sempre fent-me abraçades i protegint-me .. i Anita, la meua fidel escudera, sempre al meu costat.. no podria viure sense elles. -Un somni com a fallera major infantil i com a president? Paula: Disfrutar d’aquest any amb la meua comissió i que tot isca bé. Àlex: Que tots gaudisquen, sempre amb alegria, així anirem sempre avant. -Un color Paula: Blau. Àlex: Roig -Mestre favorit? Paula: Carla, la vaig tindre l’any passat i feia les classes molt divertides. #UnLlibretConqueridor

Àlex: Ozuna i Raphael. -Blusó o indumentària valenciana ? Paula: Segons el moment. Per anar més còmoda em pose el blusó però hi ha actes que és necessari anar de fallera: presentacions, crida, ofrena de flors... Estem molt afavorides amb els trages de valenciana. Àlex: Blusó per al dia a dia, trage valencià per a actes especials.

-Des de quan sou fallers? Sempre en la mateixa falla? Paula: Des que vaig nàixer, els meus pares m’apuntaren a La Gallera i fins hui... Mai he canviat de falla, ni ho pense. Àlex: des de fa cinc anys, sempre de La Gallera, sempre gall. -La vostra família són fallers? quins consells vos donen? Paula: Els meus pares i el meu germà són fallers. Tots ens vestim amb la indumentària valenciana. Sempre em diuen que sóc molt afortunada per representar esta falla i que aprofite tots els moments que viuré. Àlex: Sí, tots són fallers, m’aconsellen que faller s’és els 365 dies de l’any, no només en falles. -A qui voleu donar les gràcies per ser President i fallera major infantil? Paula: Als meus pares, per dir-li a Alfredo el vist-i-plau. Àlex: Als meus pares i a tota la comissió per permetre’m representar-los. -Quin acte espereu amb major il·lusió? Paula: Jo tinc ganes que arribe la presentació. Sempre hi ha moltes sorpreses i ens acompanyen molts amics. Àlex: la presentació sense dubtes... després sempre espere amb il·lusió cada escaling. -Menjar favorit? Paula: Pizza de barbacoa. M’encanta. Àlex: arròs a la cubana. - Un lloc per estiuejar: Paula: Cullera. M’agrada anar a la platja i jugar amb la meua colla. Àlex: Cullera, sóc feliç amb els meus amics de la urba. -Un equip de futbol? Paula: El València. Amunt! Àlex: El millor...el València C.F.

-No podries viure sense…? Paula: Les falles. Àlex: El futbol, la família i les falles. -Una data inoblidable Paula: El dia 23 de setembre de 2017. El meu nomenament. Àlex: El 29 de Maig de 2016, quan vaig prendre la Comunió i ho vaig celebrar en Mestalla. -Un desig dels dos per a aquestes falles? Paula: Desitge que tots esteu orgullosos de la vostra representant. Àlex: Que tots puguen disfrutar de la festa en harmonia, sense accidents. -Un missatge per a la comissió infantil? Paula: Espere que tots disfruteu d’estes falles tant com jo i m’agradaria que estiguéreu al meu costat per poder compartir amb vosaltres tota la màgia de les festes. Àlex: Gaudir, ballar, jugar i fer el possible perquè el faller que comence enguany puga sentir-se com si estiguera tota la vida amb nosaltres.

Per al nostre Àlex Família Sanchis i Tauroni

Àlex, que podem dir-te que no sàpigues ja… ací estem, la mamà, el papà, Emma, Annitín i el teu Ponxo, per acompanyar-te en esta aventura fantàstica que viuràs en la Falla enguany. Comença l’espectacle i tenim entrades per pujar a totes les atraccions, anem a per totes!! Cap alt als passacarrers!! Bots fins al cel als escàlings!! Alçarem banderins en la Crida!! A per Paula anirem!! Pasdobles ballarem!! Ofrenarem flors a la Mare de Déu!! Tirarem masclets a la despertà, Disfresses úniques tindrem i el llibret guanyarem! Quantes coses que farem! Molt bé saps com t’estimem amb locura i és que vingueres al món amb la força d’un xiquet desitjat amb tot el cor i l´ànima pels teus pares. El teu naixement fou tan extraordinàriament meravellós com després has demostrat ser tu. Un xic generós, carinyós, sensible, noble, un àngel encarnat en persona. Sense tu no seria el mateix, omplis els nostres cors dia a dia. Enguany tens l’honor de representar la teua comissió que és la nostra i has de ferho amb distinció, orgull, dignitat i saber estar, esperem que sigues conscient del que representes i que a més gaudisques d’un any inoblidable i màgic. Sigues generós amb la teua comissió i representa-la com saps, que quan acabe l’exercici faller tots estiguen orgullosos de tu, com estem nosaltres. Amb el teu somriure segur que conquereixes els cors dels galls. La vida et dóna esta oportunitat, no la desaprofites, segur que hi ha moments d’esgotament però nosaltres estarem ahí al teu costat per donar-te forces i espentar-te endavant, sempre endavant. No ho dubtes, bategarem amb tu com el que som, una família, una família que et vol per damunt de tot!! Amunt Àlex. 90

#UnLlibretConqueridor

Entrevista a Alfredo Darling Canet Beneyto

Hui tinc el plaer d’entrevistar al president d’aquesta gran comissió, i a més la satisfacció d’entrevistar al meu president. La veritat és que ens hem anat coneguent al llarg d’aquest any, acte rere acte hem anat coneguent-nos el un a l’altre, i amb poc de temps hem sabut congeniar a la perfecció. Vos puc assegurar que és una gran persona, faller com el que més i que està ficant tot el que està a la seua mà per a que tots pugam gaudir d’unes falles inoblidables. Alfredo es dedica a la venda i comercialització d’envasos i embalatges, i a més és un aficionat a l’esport i com no, li encanta gaudir de la família i dels amics. Crec que no és de tradició fallera, i en això ens pareixem, però com molt be diuen alguns, les bones costums s’agafen amb el temps, i que millor que agafar el tren quan passa per davant teu, i això és el que va fer Alfredo, quan a l’edat de 16 anys amb un colla d’amics es va endinsar al món de les falles, del qual encara no ha escapat. Pel que he pogut escoltar va començar a formar part d’aquesta la nostra comissió l’any 2008, ha exercit diversos càrrecs a l’igual que els seus fills, és clar que està fent tradició fallera. Que més puc dir... pel que a mi respecta, no puc tindre queixa, i a més he de dir-vos que és una persona que demostra tenir una gran paciència, sempre té bons consells i bones paraules en moment de nervis o fins i tot quan he perdut les entrades per al dia de la imposició de bandes al Gran Teatre, sempre serà una anècdota per recordar. Encara que ens queden moltes nits per gaudir junts, als actes que ja hem acudit ho hem passat d’allò més bé, sempre amb la millor companyia, i això sí, com ell diu, du la clau de la sala a la butxaca i per això sempre tanquem! Ara sí, endavant Alfredo, ara et toca a tu, volem saber qui és el nostre president i que sent per aquesta la nostra festa, la festa que identifica a tots els valencians, però també, per la nostra benvolguda comissió. #ElCantDelGall

Conta’ns, qui és Alfredo Suñer i a que et dediques professionalment? Alfredo Suñer i Benito, va nàixer a Alzira fa 49 anys. Fill d’Alfredo i Ana que recentment acaben de celebrar les seues Bodes d’Or. Tinc dos fills, Alfredo de 16 anys i Teresa de 14, que són membres d’esta Comissió. I tres germanes Ana, Marta i Irene. Sóc el gerent de Cyra Packaging, S.L., empresa familiar que es va fundar fa ja quasi 25 anys i que es dedica a la venda i comercialització d’envasos i embalatges. Quins són els teus hobbys? La major part del meu temps lliure el dedique a fer esport en el gimnàs i a disfrutar d’una de les meues passions que és la bicicleta de muntanya. Sempre que puc m’escape d’excursió amb eixe gran grup d’amics fallers que són els “Galleros Montañeros” També, m’encanta escoltar música i disfrutar de la família i dels amics. Des de quan eres faller? Conta’ns un poc quina és la teua trajectòria fallera i qui et va endinsar en aquest món. El meu primer contacte amb les Falles va ser als 16 anys. Junt amb gran part dels meus amics de la Penya “La Gorra” vam decidir apuntar-nos a Plaça Major. Vaig estar uns anys de faller en eixa comissió, però anys després ens vam donar de baixa. No va ser fins a 25 anys més tard, quan amb un altre gran grup d’amics, després de vore desfilar a tots eixos xiquets tan xicotets i tan ordenats, passarem a formar part d’esta gran família de la Falla La Gallera-Hort dels Frares. I ací seguim al peu del canó!! Com vas decidir ser president? I perquè? Vaig decidir ser president després de ser molts anys vicepresident i conéixer des de dins el bon funcionament de la Falla. També per l’afecte de la gent que m’ho suggeria i finalment vaig acceptar pel “condidor” del meu cunyat José, que no va parar d’apretar-me i que, finalment, ho va aconseguir. I ací estic, disfrutant d’aquest càrrec com el que més, i donant tot el que puc, per a que tots els fallers disfrutem d’un any inoblidable. Quina opinió tens de la teua directiva? Es porta be? La meua directiva és nombrosa, potser massa, però et puc assegurar que és la millor di92

#UnLlibretConqueridor

rectiva que un president pot tindre, perquè en aquest gran equip regna l’esperit faller i l’amistat; i et puc assegurar que treballem colze a colze per a dur a bon port tot allò que fem, i el que és més, que ho fem per fer més gran encara si cap la nostra comissió. Quines coses t’aporta a tu la falla la Gallera? M’ompli totalment! He fet grans amics, i els meus fills estan encantats de pertànyer al Cercle Alzireny. Representar a una de les Falles mes nombroses i envejades d’Alzira, m’ompli d’orgull i satisfacció, i a més com ja he dit abans, tinc la millor directiva que un president pot tindre. I parlant dels teus fills, sabem que fa tan sols dos anys que la teua filla Teresa va ser FMI d’aquesta la nostra comissió, què opinen ells que aquest any sigues tu el nostre president? Sí, la meua filla Teresa va ser FMI en l’exercici 2016 junt a Inma, Alvaro i Javi, va ser un gran any per a tots. Ara, els dos estan molt il·lusionats i sé que estan orgullosos de que son pare siga el president de la nostra falla. Sabem que eres un home molt ocupat, com es compagina aquest càrrec amb la teua vida professional/personal? Uff, ací has pegat fort! La veritat que és complicat però, com he dit abans, amb eixe magnífic grup de persones que formen la directiva, tot és molt més fàcil, i la veritat que si ho fas amb gust, tot ix rodat. Com és la teua relació amb els altres representants de la comissió per a aquest any? Amb Paula i Àlex i amb mi? Molt bona!! A Adri i a tu no vos coneixia i he d’admetre que m’haveu sorprès gratament. Sou una parella magnífica. Molt simpàtica i senzilla amb la qual estic encantat. Amb la família dels meus amics Juanjo i Irene, puix que et vaig a dir, un honor que la seua preciosa filla siga la Fallera Major Infantil de la nostra comissió aquest any. I per últim, amb Àlex, el meu compi, valencianista fins a la medul·la, amb uns pares excepcionals, companys de taula, amics i magnífiques persones, ahhh i “Mansos”! Que més es pot demanar? La veritat que estic encantat amb els tres, i ja sé de primera mà que aquest any anem a passar-ho d’allò més bé tots. Quines coses esperes que t’aporte enguany com a president de La Gallera? Molta experiència en el món de les Falles, conéixer a tots els presidents de les altres comissions i fer bons amics. Disfrutar les falles des d’una altra perspectiva i sentir-les més a prop. Dis-me, quin és l’acte que més t’emociona i per què? L’acte més emocionant per a mi és el Pasdoble, sens dubte. Veure els teus amics esforçar-se en els assajos i fent tot el possible per guanyar el primer premi, no té preu. Aquest és un acte que a tots els galls ens agrada molt i a més aquest any ho podré viure des d’una altra perspectiva, veure-vos a tots col·locats des de l’última fila, serà una imatge inoblidable per a mi. I amb quina d’aquestes dos paraules et quedes: monument o festa? L’una sense l’altra no seria possible. Per últim, et demane un desig i unes xicotetes paraules per a les falles 2018. Desitge que estes falles siguen inoblidables per a tota la comissió i en especial per als nostres representants, i que tots junts disfrutem d’un any ple de sorpreses, alegria i diversió. Ha estat per a mi un plaer entrevistar-te Alfredo. Moltes gràcies i desitge com tu que aquest any siga inoblidable per a nosaltres. #ElCantDelGall

Actes Fallers Exercici 2017

Presentació 2017

#UnLlibretConqueridor

PRESENTACIÓ. Emocions… Sentiments… Sorpreses… Nervis… Una festa màgica al millor lloc. Al Gran Teatre. I evidentment, de l’ESPECTACULAR posada en escena de “Mi Gran Noche”, de Raphael. LALALALA-LALA - LALÁ- LALALA- LALALAAALA.

#ElCantDelGall

Paelles

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

PAELLES. Uns dies abans de falles anem fent el calfament, ens juntem al casal, cada grup cuina allò que més li agrada, unflables per als més menuts, musiqueta per als més marxosos, un repasset al pasdoble i el dia s’allarga fins a la nit... Ja vénen falles!

Paelles 100

#UnLlibretConqueridor

CAVALCADA. L’intrèpid periodista Tintín es veu en una nova aventura per les falles d’Alzira, que suposadament el portarà a la cavalcada multicolor. Amb l’ajuda del capità Haddock, els detectius Hernández i Fernández i del seu inseparable gos Milú viatjaran per a descobrir el secret que amaga l’ardu recorregut d’este episodi. L’OBJECTIU: NO PERDRE’S I ARRIBAR AL SOPAR.

Cavalcada #ElCantDelGall

101

LA PLANTÀ: Passejant pels carrers d’Alzira se n’adonen d’un racó, al costat d’una plaça molt gran, on un grup de jóvens s’esforcen per encaixar les peces de fusta i cartó que esdevindrà en un monument ple de ninots.

LA DESPERTÀ: El professor Tornasol que descansava plàcidament a l’hotel que es troba al centre de la ciutat s’ha endut un esglai i s’ha despertat de sobte per un soroll atronador acompanyat de sons musicals. Es tractava dels coets que els fallers i les falleres fan esclatar al ser llançats al sòl dels carrers.

ENTREGA DE PREMIS. Tintín s’ha imbuït de l’ambient de la ciutat i ha decidit prendre nota dels actes que falten de la festa per tal de publicar un reportatge sobre la mateixa en Le Soir, un dels diaris de major tirada del seu país. Ara descobrix que un jurat premia els millors monuments i ninots que s’alcen en les places i carrers de la ciutat.

#ElCantDelGall

103

L’OFRENA. A l’endemà, junt amb Haddock i Bianca Castafiore, Tintín contempla la vistosa desfilada dels fallers que acompanyen les falleres que porten en les seues mans rams de flors que oferixen a la Mare de Déu del Lluch.

Ofrena

PASDOBLE: Després de desdejunar (xocolate amb bunyols) i d’esmorzar (entrepà d’esgarraet) i de passar el matí admirant els monuments, donen compte d’una bona cassoleta d’arròs al forn. Per la vesprada disfruten de la desfilada del Pasdoble on cadascuna de les comissions ballen i actuen al ritme que marca la banda.

Passacarrers

Dinars

Els nostres fallers i falleres els agrada més la festa que menjar, però cal agarrar forces. Menjars i sopars se convertixen en una festa contínua...

110

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

111

CREMA: El rellotge assenyala l’hora. És el moment en què tot l’esforç d’un any es convertirà en cendres. Les falles són un art efímer i això ho comptarà convenientment en Le Soir. S’ha compromés amb la gent que tan bé l’ha atés en Alzira a tornar a les seues festes l’any vinent.

112

#UnLlibretConqueridor

Esmorzar estiu ESMORZAR a XERACO: a l’estiu els fallers estan repartits per les platges, xalets, però sempre trobem un dia per a ajuntar-nos i celebrar l’esmorzar d’estiu, que quasi sempre els més valents acaben en dinar.

#ElCantDelGall

113

Festa FLOWER-POWER A la vora del Mediterrani. A l’arena de Cullera. Amb la brillantor de la lluna. PAU, AMOR I FELICITAT PER A TOTS. Al ritme de música electrònica de Dj Manchev es presentà la festa amb més FLOW de tot l’estiu.

Flower-Power

114

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

115

Ral·li

RAL·LI Reeditant la cançó de les Falles 2017 “Maletero tubo de escape” i amb el desafiament de salvar vides o de posar-se ben moreno i lligar... ens vam transformar per un dia en GALLO-SOCORRISTES!!! Per això, ens preparem des de setembre: derbi futbolístic (fadrins contra casats), torneig de pàdel, esmorzar, paella, xaranga, discomòbil, festa i molta molta cassalla!!!

Terra Mítica

Excursió a TERRA MÍTICA. Lloc on s’ajunten els fills del déu Ra, el poder diví de Zeus i l’autoritat del Cèsar. Sense cap resistència enfront dels més menuts galls. Sorgia així l’origen d’un Nou Imperi, La Gallera.

Actes Fallers Exercici 2018

Nomenament NOMENAMENT. Ara sĂ, oficialment anem a bones. Ja tenim les noves Falleres Majors!!!!!

Mig any

MIG ANY. Si en 2012 els maies van dir que s’acabava el món, al març de 2018 per fi els galls compliran la profecia.

El dissabte, 7 d’octubre, coincidint amb la celebració del mig any de la nostra comissió i com ja va seguent habitual, va tindre lloc el torneig de pàdel femení a les pistes de Tulell. Participàrem quatre parelles i ens ho passàrem d’allò més bé! Les campiones d’aquest any foren Eva Prats i Rosa García. Enhorabona! Us animem perquè cada any siga possible realitzar aquest torneig perquè es bonic juntar l’esport amb el nostre “bon rotllo” que ens caracteritza i, a més, passar un dia divertit amb emorçar inclòs. Gràcies xiques (Adela, Eva, M José, Rosa, Darling, Amparo i Ester) per la vostra participació! Carla Prats.

VORE-LI-HO. Artesania, orfebreria, tradiciรณ, color, llum, brillantor, distinciรณ, bellesa, finor.

Vore-li-ho

HALLOWEEN. Els havia observat. Havia contemplat el seu avanç lent des de la finestra. Però van desaparéixer entre els carrers. Vaig alçar els peus del sòl i em vaig cobrir amb la manta fins al coll. Ara no els podia vore, però sabia que seguien en el mateix lloc. EREN ELS GALLS MÉS TERRORÍFICS QUE MAI HAVIA VIST. Fantasmes, bruixes, vampirs, psicòpates... Poltergeist es va fer realitat.

Halloween

126

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

127

Sector Centre Salva Gómez Pastor i Ignacio Sarrió Montés DELEGATS DEL SECTOR DE LA GALLERA

l passat 25 de Novembre celebrem l’acte principal del sector centre, el gran sopar en què participem les 5 comissions: Sant Joan, Plaça Major, Cami Nou, Colmenar i la Gallera.

Sabeu que la presidència és rotativa, i enguany, la Falla Colmenar-Reis Catolics, va fer els honors, va encapçalar les activitats, i va complir amb escreix, com en ells ve sent habitual, amb tots els compromisos. Va actuar com a president Juan José Gimenez i com a presentador, Luis Mengual. Els dos transpiren falla, ja els coneixeu. Els delegats, vos consta, estem convençuts de que és un acte emotiu que s’ha de promocionar i engrandir, perquè si important és el grup que es forma en una falla, penseu en la idea que 5 comissions treballen juntes. Una de les parts fonamentals d’este acte és l’entrega de recompenses, i enguany, en la nostra falla, han sigut mereixedors d’este honor, les persones següents: Darling Canet Beneyto (Insígnia dárgent), Paula Cebolla Carrió (Insígnia dárgent) i Àlex Sanchís Tauroni (Insígnia dárgent) Vull que sigueu conscients que el creixement del sector centre és responsabilitat de tots, i que valoreu la importància que 5 comissions falleres treballen juntes amb un fi comú, el d’engrandir, més si és possible, esta festa única i LA NOSTRA. Estic segur de què el nou acte d’enguany, la cercavila del sector, on tots els delegats i tots els que van voler unir-se a l’esdeveniment, han anat arreplegant, u per u, a tots els màxims representants de les comissions, es consolidarà en el futur i serà disfrutat, any rere any, com ho ha sigut este. Estic segur que la xifra de participants, cada any, doblegarà l’anterior. Acabats tots els actes els 270 assistents ens reunim en la Sala Cotonera, on ens trobem el que ja ve sent inevitable, una bon recepció amb el seu picoteig, i les begudes que marca el conveni”. A partir d’ací, l’incombustible; Luis Mengual, va brodar la seua participació, vam fer entrega de les recompenses, sopem, vam fer els sortejos i ballem com si no haguera un demà. Quan tot va acabar, ens en vam anar a casa amb el convenciment que el que havíem fet estava bé, que engrandix este món nostre tan particular, i que vàlua la pena el treball i la preocupació, perquè tanta gent junta estiguera satisfeta. SEGUIM, SUMEM, AVANCEM.

128

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

129

Trage de fallera o trage de valenciana? Carmina Puchades

INDUMENTARISTA FILLES DE CARMEN ESTEVE, ALGEMESÍ

l voltant de l’evolució de la nostra terreta, parlarem sobre el trage que ens representa, que vestim: Un trage de fallera o de valenciana?

L’inici de la indumentària tradicional data del segle XVIII, València estava en el seu esplendor, era un punt importantíssim en la ruta de la seda, pel clima, els cucs de seda es criaven de meravella i fins en les cases particulars tenien algun telar xicotet en què es teixien sedes però d’un sol color, la indústria sedera valenciana era la millor d’Europa, tota una potència. Els trages de l’època, segons els gravats i les investigacions, tenien dibuixos asimètrics i xicotets, eren de seda o de cotó; les figures de l’època eren molt cenyides. Quant a les dones, la part de dalt era molt ajustada i envarada, la falda tenia molt de vol, mentre les dones de la reialesa es posaven mirinyacs, la resta de dones les imitaven i aconseguien tot eixe vol posant-se moltes enagües emmidonades, la falda que fins al segle XVIII fregava terra, s’acurta, és la primera vegada que es veien els peus, i es portava un sol monyo arreplegat darrere, en la seua respectiva peineta. La coteta o el justacòs s’ajustava en cordons. La roba interior, la camisa, era molt gran, arribava fins a mitja cama i era de tela basta perquè durara molt de temps; estava rematada per encaixos en el coll i la mànega; eixos encaixos són les que eixien pels cossos envarats, també eixien en les mànegues. Els cossets (corpinyos) eren molt ajustats i no tenien forma en el pit, de manera que el cos estava totalment xafat i el pit se n’eixia per dalt, la col·locació del mocador era per a tapar l’escot de la dona, era impensable eixir al carrer sense mocador, tant com eixir hui de casa en sostenidors… Normalment no feia joc en el davantal. La figura de l’home també és estreta, és cenyida, tant la jupa com el pantaló són molt ajustats, el trage de mudar és el de torrentí i el de dia a dia era els saragüells; com a curiositat cal dir que a penes s’han trobat negrilles ni en pintures ni en documentació, constava d’un calçó de llenç claret. #UnLlibretConqueridor

A mitjans del segle XIX canvia el pentinat, ara ja són tres monyos, en la seua peineta i les pintes als costats, les mànegues són de farol, les teles són més riques, Joseph Marie Jacquard a principi de segle inventà el telar mecànic, que permet gràcies a unes targetes perforades teixir complexos dibuixos que fan les meravelloses teles conegudes com a espoli, teles també anomenades casulla, perquè estes sedes s’utilitzaven per a fer les casulles dels retors. En el segle XX apareix la figura de la regina dels Jocs Florals, que és la primera que porta un trage tradicional representant la dona valenciana fent una mescla del tradicional i de la moda de l’època que desemboca en allò que hui diem trage de fallera o del segle XIX o l’oficial”. En 1929 Pepita Samper va vestir de valenciana com a reina de bellesa i va contribuir a impulsar el paper de la dona valenciana en les Falles; a partir d’este punt les dones tenen més i més protagonisme en la festa, i van vestint mesclant la roba tradicional i la moda de l’època: Hem arribat al segle XXI, quan vestim de tot, o inclús ens disfressem: En l’actualitat, nosaltres les falleres, quan vestim del segle XVIII intentem emular la roba de l’època, els justacossos envarats, la gran majoria portem les puntilles cosides al justacossos, el vol de la falda és gràcies a un cancan i ens tanquem el justacossos en gafets i no en cordons, quan vestim del XIX portem una mànega la meitat de gran del que caldria, i una cinta rodejant el mocador, però som falleres… Què vos pareix? Què preferiu, el segle XVII o el XIX, ens agraden els dos, no veig en contra de vestir de fallera en una falla, per descomptat que m’encanta un trage com cal i voria horrible un trage de fallera en un grup folklòric, però què hi ha de mal en portar un cancan i el pic muntat? Intentem respectar la tradició i allò tradicional dins de la comoditat.

Des de la Ribera del Xúquer a la Vall d´Albaida

a les festes de Moros i Cristians d’Ontinyent 2017 Ignacio Sarrió

ixí va ser com el dissabte 29 de juliol, un xicotet grup de “Gallers” ens vam desplaçar a Ontinyent.

Era un dia molt important per als moros i cristians de la ciutat, “La Publicació de Festes”, acte que dóna la trabucada inicial a la festa de Moros i Cristians. Centenars de persones es reunixen a la Plaça Major d’Ontinyent per assistir a l’esdeveniment que obri la recta final cap a les festes, i, a més, es presenta el cartell anunciador. Férem el desplaçament des d’Alzira amb autobús. En un principi comptàvem amb cinquanta fallers. Però les coses són com són i finalment vam ser-ne una quinzena. En eixe sentit vaig quedar un poc despagat, de vegades no ens adonem de l’esforç que fan els altres per organitzar estos combois fallers. Però participar sempre paga molt la pena. Si hagueren sabut què bé que ens ho vam passar, hagués vingut tota la Falla La Gallera. Com anava explicant, l’autobús ens va deixar a la Plaça de la Concepció. Ens vam posar els mocadors commemoratius, confeccionats expressament per a l’ocasió, i vam accedir al carrer Major. Aquest carrer conduïx directament al centre històric de la vila. Pràcticament al final de la via es troba el casal dels que són ja amics, per agermanament, de tots els fallers de la Gallera. La seu es troba al Cercle Industrial Agrícola, un imponent edifici amb molta història. Començàrem el nostre camí, recorrent el quilòmetre d’aquest carrer per arribar al casal. A mitat del camí, se’ns va acostar un motorista que portava una moto d’època, crec recordar que era una Ossa. Vaig reconèixer-lo de seguida, era Rafa Bataller oncle meu, va acompanyar-nos uns metres fins arribar al Cercle. La seua façana lluïa dues grans banderes, una la les festes d’Ontinyent, i l’altra la dels Bucaners. En entrar va començar l’esdeveniment. Ens vam trobar com a casa nostra. Els Pirates i els Galls ja érem una colla d’amics. 132

#UnLlibretConqueridor

Com a bons pirates que són, els Bucaners ràpidament van fer córrer el “rom, rom, rom... la botella de rom”. I als 5 minuts ja estàvem en la primera desfilada. Des del casal vam tornar a la Plaça de la Concepció, allà s’ajuntaren la totalitat de comparses. I totes juntes es dirigiren al castell (que és l’ajuntament). Desfilar amb bucaners resulta molt divertit, baix la bandera pirata portada pel meu amic Jaime García, fan la seua pròpia ronda, eixint-se del recorregut oficial, per poder fer tast a diverses tavernes de... ja ho sabeu! “rom, rom, rom... la botella de rom”. Passats uns trenta minuts, arribàrem a la Plaça Major. Als peus del castell de festes, l’alcalde va rebre la junta de la Societat de Festers, juntament amb els primers trons de les vint-i-quatre comparses. Després de la recepció, es va produir el traspàs de poders en què els les capitanies passaven dels Contrabandistes als Fontanos al bàndol cristià; i dels Abencerrajes cap als Kàbiles, al bàndol moro. Els ambaixadors i abanderats (Natxo Gironés i David Penadés, de Bucaners, en el cas del bàndol cristià), van rebre els poders dels seus predecessors, Mariners i Taifes. Per acabar l’acte, es va presentar el cartell anunciador, i va tindre lloc el simbòlic i tradicional lliurament de la clau de la ciutat al president de Festers per part de l’alcalde, concloent amb el popular crit de «Dames i cavallers, ja estem en festes».

#ElCantDelGall

133

Era el moment de tocar la “Marxa Mora Chimo”, els seus compassos marcaven el moment de tornar al casal. Però, per sorpresa, tot seguit, van portar-nos al Museu Fester, ubicat molt a prop de la Casa de la Vila, en la Plaça de Baix. Normalment, a estes hores, el museu roman tancat per a tots, però no per als per als intrèpids bucaners. Ens van explicar tota la història de les festes, comparses, vestits, boato, llibrets, tradicions, cartells i fotografies... en definitiva, un impressionant i apassionant volteig per la història d’aquesta espectacular festa de les nostres terres. Ens vam assabentar que la Festa de Moros i Cristians d’Ontinyent va nàixer el 1860. Al 1960, amb motiu de la celebració del Centenari de les Festes, la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia, va decidir instaurar la figura de la Reina de Festes que, acompanyada de deu Dames d’Honor, participarien en les festes d’Ontinyent fins a l’any 1991, moment en què es va considerar que la representació femenina en la festa ja estava completament acceptada amb la participació de les dones amb tot el dret a les vint-i-quatre comparses d’Ontinyent. He de remarcar aquests moments com a molt emotius per a mi. Per una part, motiu d’orgull, ja que ma mare va ser Reina de la Festa l’any 1962, i van mostrar-me el llibre d’aquell any. Per altra part, un record realment molt trist, perquè a l’exposició hi ha l’últim vestit de la senyoreta Lídia Revert, que va morir d’una malaltia sent molt jove, i va ser l’última reina abans de la desaparició d’esta figura en les festes.

134

#UnLlibretConqueridor

Després de la lliçó d’història, era l’hora de recuperar forces, per la qual cosa tornàrem a la seu on ens convidaren a sopar al costat d’altres comparses. Com no podia ser d’una altra manera, mentre sopàvem, una banda de música no parava de tocar. Transcorreguts uns vint minuts, ens van ensenyar a escoltar, per poder interpretar la música de Moros i Cristians i omplir-la de sentiment. En acabar el sopar... podeu endevinar-ho? “rom, rom, rom... la botella de rom”. Acte seguit va començar la desfilada de la Publicació. Ens dirigirem en cercavila al carrer de l’alcalde Paco Montes, buscàrem el carrer del Dos de Maig, rotonda dels Moros i Cristians, per finalitzar a la Plaça de la Concepció. Un cap d’esquadra ens va donar instruccions i va capitanejar la nostra desfilada. Ens sentírem molt ben acompanyats per la meua benvolguda cosina, bucanera de soca, Marta Bataller Montés, el seu home Jaime, ja citat prèviament, i els amics bucaners Natxo i Lauria, també matrimoni. Durant la desfilada vam perdre el pas, no sé quantes vegades, però els Bucaners, no es van cansar de corregir-nos i animar-nos. Els carrers estaven plens de gent, i aplaudiments. Una sensacional experiència que de segur repetirem. Després de finalitzar la desfilada, ja sabeu, “rom, rom, rom... la botella de rom”. I a l’autobús, on, com no tot pot ser perfecte, tinguérem un mogudet viatge de tornada a Alzira. Gràcies Bucaners! Avant Bucaners! Avant La Gallera! Vos esperem el dia de la Crida a Alzira.

#ElCantDelGall

135

Bucaners

Marta Bataller Montés Bucaners Ontinyent

ólvora, música, sentiment, festa ... nexe d’unió entre les nostres estimades festes.

Com ja sabreu durant aquest any la FALLA La Gallera d’Alzira i la meua comparsa, BUCANERS d’Ontinyent ens unírem en un acte de germanor, festa i alegria. Tot això va sorgir durant l’estiu del 2016, una nit d’estiu a la platja de Gandia. Ignacio, el meu estimat cosí, amant de les festes d’Ontinyent i de totes les festes ... ens va proposar al meu marit i a mi el unir les Falles i les festes de Moros i Cristians, dues de les seues passions. Per descomptat acceptàrem la seua proposta, quadràrem agendes i ens hi vam posar. Ontinyent es troba a 382 m d’altitud, en una vall envoltada de muntanyes, a la província de València. Aquest territori físicament ben delimitat conforma la comarca de la Vall d’Albaida, de què nostra ciutat és la seua capital. Ontinyent inicia les seues Festes de Moros i Cristians cada any al tercer diumenge del mes d’agost, amb una missa a les portes de l’ermita de Santa Anna, que és el preàmbul religiós a l’esclafit de la representació de la contesa. Les festes de Moros i Cristians són paraula major, són el major fenomen social, econòmic i cultural que afecta la nostra població, ja que l’activitat que es genera al seu voltant és un món que es viu intensament des de les comparses durant tot l’any fins a cada vibrant agost. La ciutat, rememora des de 1860 la conquesta cristiana de la vila, realitzada per Jaume I al segle XIII, i les batalles contra les tropes musulmanes. Les nostres festes, declarades d’Interés Turístic Nacional es realitzen en honor al Santíssim Crist de l’Agonia, patró de la nostra ciutat i símbol religiós de gran devoció. Cada mes d’agost, el nostre “morenet” com en diem popularment, és traslladat des de l’ermita de Santa Anna a la parròquia de Sant Carles, dins del poble, en un acte dels més significatius i segurament més genuí de les festes: “la Baixà del Crist “. L’Entrada, és l’acte central de les festes i es dividix en dues parts, a les 17:30 de la vesprada desfilem les tropes cristianes, compostes per dotze comparses entre les que ens trobem els

Bucaners, i a la nit, a les 22:30 donem pas a les dotze comparses mores. L’Entrada és un esclat de fastuositat, color, alegria i calor humà. Un gran exercici d’imaginació i fantasia en la qual es fa un desplegament de boatos exòtics i luxosos, la constant sensació de vibrar mirant i escoltant, sentint, la imatge i el so de la Festa, necessàriament lligada a la riquesa rítmica i harmònica de l’espectacular música festera. Música de marxes mores i cristianes que ens fan viure intensament l’acte de l’Entrada, compartida per molts milers de persones; espectadors, festers, músics, coreografies ... A les nostres festes de Moros i Cristians bolquem tota la nostra il·lusió, en omplir de color, ritme i espectacle el pas de les comparses que, particularment en l’Entrada posen gran èmfasi en la inventiva feta art, disseny, representació teatral de carrer, dansa, exhibició, ambientació evocadora de la història ... però destinada sobretot a compartir l’alegria festera d’aquest agost culminant. Pels nostres carrers avancen a compàs de timbals i xirimites (dolçaines) les comparses cristianes i mores engalanades amb les nostres vestimentes de gran color i bellesa, participant més de dotze mil persones entre festers, bandes de música i grups de coreografia. Les festes tenen molts altres al·licients, des de la divertida nit de l’Alardo, la frescor matinal de les Dianes, a la peculiaritat del contraban, alternant la intensitat harmònica de la solemne processó amb les nits plenes de l’ambient de les revetles, sense oblidar la pólvora feta espectacle pirotècnic ... i la pólvora ressonant des dels trabucs, amb un gran protagonisme en diversos actes de les Festes, especialment el Dia de les Ambaixades, últim dia que es dedica a escenificar la història a través de les ambaixades Mora i Cristiana, a peu del gran castell, símbol de la nostra ciutat. Aquesta original representació teatral escrita per Joaquim Cervino Ferrero en 1860, acaba, com cada any, amb la derrota de les tropes Mores, i amb els Cristians onejant la seua bandera a la part més alta de la fortalesa. Vos demane a tots que vingueu a gaudir de les Festes d’Ontinyent i vos deixeu seduir pels esplendorosos sons de les marxes mores i cristianes, pel fragor en la gran batalla d’arcabussos del Dia de les Ambaixades, i l’olor de la pólvora de festa, gaudint de la perfecta i màgica combinació de colors.

#ElCantDelGall

La Gallera anirà sempre avant Marina Costa Llopis DELEGADA DEL PASDOBLE DES DE 2013

uan em van proposar escriure aquest article, milers d’idees se m’acudien, no sabia molt bé com començar i vaig pensar: “què em passa a mi pel cap quan pense en La Gallera?”.

Podria omplir fulls sencers, però crec que estareu d’acord amb mi en què la nostra comissió és energia i vitalitat. La Gallera és entusiasme i alegria; és la força de tots i les ganes de la joventut. Gallera és “scaling” després de la mascletà, és Mediterráneo, és la falla dels monuments únics, del Please don’t go en tots els dinars i sopars pujats a les cadires, i la que té el millor casal del món. La Gallera és música, és tindre ganes de ballar en tot moment. Però sens dubte, la Gallera és pasdoble. La Gallera és, per això, la comissió de la iniciativa: segons m’han contat –ja que per eixes dates, jo encara no havia nascut-, fa més de vint anys, l’acte del pasdoble consistia en la desfilada de les comissions, fins que les seues respectives bandes de música arribaven a la tribuna de les Falleres Majors d’Alzira. Poc a poc, això anà evolucionant i algunes comissions començaven a ballar els pasdobles que les bandes interpretaven –ja sabeu, Amparito Roca, Caridad Guardiola...- fins que un any, La Gallera va ser la primera comissió en entrar a la Plaça Major ballant una coreografia, i no sols això, sinó que la cançó triada no va ser un pasdoble tradicional, sinó “Mueve tu cucu” de Missiego. No tardaren en fer-se comentaris, però els que més es repetien eren del tipus: “Quina poca vergonya...”, “Què t’ha paregut? Ballar això davant de la Fallera Major...”. Però poc li va importar això als nostres fallers: era una bona idea, i s’havia de continuar fent! Els primers anys no van ser fàcils: de segur que algú recorda aquell president intentant coordinar la comissió amb un xiulet per tal d’animar a tots a ballar. Però com en moltes altres coses, fórem els primers, i la resta de comissions ens va seguir, fins el punt que, a dia de hui, el pasdoble no és un acte de desfilada, és un concurs en què les 35 comissions d’Alzira s’involucren. En la falla, jo sempre era la xiqueta que es posava a primera fila per poder aprendre els passos, fins que un dia, ja més major, el president d’eixe any, Quique Palau, li va preguntar a mon pare si m’agradaria ser la delegada del Pasdoble. Com no m’havia d’agradar? I és que ja han passat 5 anys des d’eixe dia, i amb ells, 5 pasdobles inoblidables: Balada Boa de Gustavo Lima per ser el primer, amb els nervis que allò comportava i amb l’ajuda de la meua

138

#UnLlibretConqueridor

amiga Carla Esparza; Cómo le gusta a tu cuerpo de Carlos Vives i Michel Teló (més coneguda com “Oh le le, oh la la”), per la bogeria de tota la comissió al casal per eixe primer premi tan sols unes hores després d’haver eixit a desfilar; Live Your Life de Mika, el pasdoble dels brusons en què eixiren a ballar més galls que mai; Para no verte más, de La Mosca Tse-Tse, que recorde amb especial afecte, perquè la pluja abundant d’eixa vesprada no ens va parar, proclamant-nos com a campions un més després (més val tard que mai); i finalment, Single Ladies de Beyoncé: mai oblidaré el suport de tota la comissió ni les ganes de tirar endavant malgrat els moments tan difícils pels que passàvem la meua família i jo eixos dies. A més, si vos sóc sincera, sempre havia imaginat a tota la falla recreant una coreografia tan mítica com aquesta, però ni en els meus millors somnis hauria cregut el rebombori que tots junts causàrem, doncs a dia de hui, el famós vídeo del pasdoble acumula 170.684 visites, sense deixar ningú indiferent. En definitiva i sens dubte, ser la delegada del Pasdoble m’ha fet aprendre moltes coses, però personalment, em quede amb les inesgotables ganes de passar-ho en gran, per part de tots, sense importar quin premi rebem (que sempre és benvingut); però sobretot, em quede amb què, gràcies a aquells galls que un dia pensaren diferent i eixiren a moure el cucu, hui cap comissió de les 35 d’Alzira es vol quedar enrere, totes preparen les seues coreografies amb il·lusió, consolidant així un acte únic al món de les falles i particular de les nostres: el Pasdoble. Tot perquè, com havia de ser, la Gallera fou la primera en destacar per tota la ciutat. Jo espere poder aportar el meu granet d’arena en forma de ball molts anys més a La Gallera. De moment, ja pense amb il·lusió en el pasdoble 2018: eixos primers passos, com sonarà la cançó interpretada per la xaranga, com d’impressionant serà veure girar les faldes de les falleres des dels balcons, i per descomptat, la curiositat d’aquells galls que ben prompte s’acosten a preguntar: “Marina, ja tens el pasdoble?”. A tots ells, des d’ací vos done la resposta: clar que sí, el pasdoble 2018 ja està ací. A mon pare, el més faller. #ElCantDelGall

139

Fallers pel món Entrevista al seu president José E. Amores i Núñez realitzada per Imma Pellicer i Alonso (Entrevista realitzada el 7/6/2017)

osé E. Amores i Núñez, natural d’Alzira, casat i resident en la veïna població de Carcaixent i faller de tota la vida, fou president de la seua comissió Falla Plaça de les Dies, a més de president de la Junta Local Fallera de Carcaixent durant els anys 2013 i 2014. Un apassionat de la nostra festa, com demostra la seua implicació en el món faller, des de fa 5 anys està al capdavant de l’Associació Cultural Fallers pel Món com a president, donant a conéixer la festa Josefina fora de la nostra comunitat. La nostra comissió ha pogut acompanyar i gaudir d’esta aventura amb ells en els últims 2 anys, tant a Còrdova en el 2016 com a Saragossa en el 2017 i és per això que ens sentim encuriosits per saber un poc més d’esta formació, com i amb quina finalitat va sorgir. Ell amb gust i molt amablement accedix a l’entrevista. Amores, com i quan sorgix la idea de portar la nostra festa fora de València per donar-la a conéixer i amb quina finalitat o propòsit? La idea sorgí fa 5 anys sent jo president de la Junta Local Fallera de Carcaixent i FM Na Cristina Giménez, el pare de la qual era d’Àvila. El dia de la seua presentació la xiqueta ens demanà anar a Àvila a fer una espècie de “demanà”. Així ho férem i allà anàrem un autobús amb la gent de Junta, familiars, l’FM i la seua cort amb la xaranga de Junta. Es va fer un acte molt bonic a l’ajuntament de la ciutat i ens vestírem de fallers passejant i desfilant per Àvila amb molt bon acolliment de la seua gent. I en el sopar del dissabte el pare de la FM ens diu que tan sols li faltava que portàrem una falla i la cremàrem a Àvila i com solem dir els valencians “amb dos collons” allà que ens posàrem en marxa de seguida. El que passà és que el que en principi anaven a ser dos autobusos i 3 o 4 remolcs, acabà

140

#UnLlibretConqueridor

convertint-se en 3 tràilers amb tot el material i 650-700 persones. Donà la casualitat, per desgràcia, que a tan sols un mes de Falles, el pare de Cristina va faltar i és per això que la gent del poble es bolcà tant amb la xiqueta, ja que sabien la il·lusió que li feia a son pare i va quedar “de categoria”, molt, molt bé. Allí mateix, després de la “Cremà” en un acte davant l’alcaldessa de Carcaixent i l’alcalde d’Àvila, jo, com a president de la JLF, vaig nomenar a les pròximes FFMM del poble per al següent exercici, i clar, em vaig sentir un poc en deute amb les noves falleres, així que els vaig proposar de fer alguna cosa pareguda però en una altra ciutat i per descomptat que volien. És així com va començar tot fins a hui. És vosté el president de l’Associació des dels seus inicis. Qui conforma la seua Junta Directiva?El sistema d’elecció és similar al de qualsevol falla o junta?

del preu final del viatge la quota que han pagat. En un principi es creà a soles per a la gent de Carcaixent o estava oberta la participació per a qualsevol valencià? És de veres que el primer any en sorgir pel motiu que hem comentat sí que tots els assistents van ser de Carcaixent, però ja el segon any un 20 % de la gent que acudí a Granada era de diverses localitats. I hui en dia el 80% o més dels fallers són d’altres municipis. Després d’Àvila, quins destins més heu visitat des de la formació de Fallers pel Món i quina valoració feu de cadascun dels llocs visitats? El primer any fou Àvila, després Granada, Toledo, Còrdova i este any Saragossa. Al segon any com a president de JLF decidisc deixar eixe càrrec i formar l’associació, ja que veia dificultós compaginar ambdues coses i perquè aquell any ens adonàrem que la gent de fora de València no coneix per a res les falles, creuen que és plantar uns “ninots”, cremar-los i ja està. Aleshores, amb una vintena de persones de la junta, gent de la meua confiança que em seguiren i que estaven molts anys dins del món faller, formàrem l’Associació. L’organització és la mateixa que en una comissió fallera, amb president, vicepresidents, secretari i més. El sistema d’elecció és també cada 2 anys, en què es vota el nou president i la nostra junta sempre oscil·la entre 50 i 60 persones, que, a més a més, som amics. Com es financia l’Associació? Rebeu algun tipus d’ajuda o subvenció d’algun organisme, bé siga l’Ajuntament, la Junta Local, la Diputació, la Junta Central? Res, ni un gallet. Els 60 que formem Fallers pel Món paguem una quota de 10 euros al mes (els xiquets no paguen), i d’ahí es paga el lloguer del local, la presentació i més actes, i tot el que necessitem per als viatges de cada any, ve d’ahí, i també del que paguen els fallers que vénen als viatges i del que podem traure o enganyar als patrocinadors. Això sí, als de l’associació se’ls descompta

El que tenim clar des de l’associació és que quan més menuda és la ciutat menys problemes ens posen, l’Ajuntament és més “d’anar per casa” amb menys tècnics i menys polítics que posen pegues. A Granada tinguérem prou problemes encara que res comparat amb este any . A Àvila, Toledo i Còrdova tot va anar com una bassa d’oli, tot perfecte, bo, sempre sorgixen cosetes que són inevitables però va quedar molt bé. Però, este any a Saragossa, en principi tot anava bé, estaven encantats amb tot, però el que passà és que en les festes de la Verge del Pilar, caigué una de les carpes que es muntaren i li pegà a una dona que no va morir però va estar molt, molt mal i no queda bé, de fet, el regidor i l’enginyer que firmaren els permisos de les carpes no és que estigueren imputats, sinó que han estat condemnats, així que a partir d’ahí, s’extremaren moltíssim les mesures de seguretat i començaren a posar-nos un grapat de pegues i en eixe moment ja estava tot firmat amb ells i ja s’havien reservat hotels i donat diners a compte. Encara més, el mateix divendres abans d’arribar la gent estiguérem gestionant amb l’Ajuntament assumptes que pensàvem que ja estaven clars i fins a l’últim moment pensàvem que este any no plantàvem falla, de la barbaritat de #ElCantDelGall

141

mesures de seguretat i d’inconvenients que ens exigiren. Però bé, malgrat eixos inconvenients, la valoració és molt bona i en tots els llocs ha sigut prou positiva, crec que la gent ho passà molt bé. El segon any teniu ja sol·licituds per part d’alguna ciutat? El segon any ens criden interessats des de l’Ajuntament de Logronyo. El lloc allí ja estava triat, però els hotels no accediren al preu que nosaltres necessitàvem i és per això que ja Logronyo es desestimà. El que solem fer és primer vore quines ciutats de les que ens demanen anar tenen la quantitat d’hotels i hostalatge per a acollir a tota la gent que es desplaçarà en eixes dates i al preu que ens convé, i una vegada triat començarem les negociacions pertinents en el dit consistori municipal. És per això que el segon any anàrem a Granada, on també va ser un èxit d’assistència, ja que vingueren unes 1.000 persones amb l’organització i uns altres 1.000 valencians que anaren pel seu compte. En el cas que tingueu més d’una proposta per a portar la festa, quins són els criteris que decidixen quina serà la ciutat elegida finalment? Doncs, per exemple, este any teníem 4 ciutats que volien que anàrem, i el que fem és anar a les dites ciutats, buscar una possible ubicació cèntrica on poder plantar la falla i muntar la festa, al mateix temps s’analitza la capacitat hotelera de la ciutat i si és possible s’adquirixen les habitacions al preu que nosaltres necessitem, ja que com tu saps tenim un pressupost molt ajustat i un euro de mil persones és molta pasta que tenim per a una altra cosa. Si tot açò quadra i, a més a més, si el clima de la zona per a eixes dates és factible, ja es va a l’ajuntament a fer-los la primera visita. Que quede clar que a ningun consistori se li demana ajuda econòmica. Tan sols se’ls demana allò que des de València no podem dur com, 142

#UnLlibretConqueridor

per exemple, tanques, policia, bombers, arena, grua per a muntar el monument, també la carpa, taules, cadires, i poc més. Este any a Saragossa ens digueren que no tenien possibilitat de portar les cadires, així que l’Ajuntament de Carcaixent ens les facilità. Se’ls diu que açò té una gran repercussió econòmica per a la ciutat, ja que tot i que nosaltres intentem que tot el que puguem portar des d’ací preferim que s’ho guanyen els valencians, com les flors, els autobusos, el menjar i alguna cosa més, si que és de veres que els que anem deixem diners allí, de fet, tots els anys s’encarrega a una empresa de València un estudi sobre l’impacte econòmic que suposa la visita de FPM a cada població i és una “pasta” important. Teniu alguna proposta ja per a l’any que ve o ja està decidit el pròxim destí? Ara per ara encara no està decidit. Hem començat este cap de setmana a valorar coses, però el que tenim clar és que per les dates de Pasqua d’este any que cauen molt prop de Sant Josep entenem que ha de ser pel sud d’Espanya. Tenim 3 ciutats d’Andalusia que visitarem i valorarem la millor opció. Com es comença a organitzar un viatge i que és el que implica? Bfff, per a començar et diré que si tornàrem un dilluns de Saragossa, el dimarts de la setmana següent ja tinguérem la primera reunió. En

simbòlics i característics de la nostra festa. A què es deu? Tens raó, en l’únic lloc on poguerem fer “despertà” va ser a Àvila, i va quedar molt bonic, on més de 400 fallers tiraven petards i masclets pel centre històric i per les muralles. Però és que el concepte de pólvora no s’entén massa fora de València i posen moltíssimes pegues. De fet, el castell de nit i la mascletà es pot fer però sempre amb moltes mesures i demanant molts permisos. Este any ens deixaven fer una despertà el diumenge, però a les 11.30 del matí perquè a Saragossa no concebien que molestaren el poble en el seu dia de descans, així que desestimàrem eixa possibilitat perquè perdia així tot el seu sentit.

ella, el primer que es fa és valorar com ha quedat l’experiència i quines errades hem tingut per tal de no tornar a caure en el mateix i es veu la forma d’esmenar-les. Poc de temps després, ja estem visitant les diferents poblacions per anar valorant quines possibilitats tenen. El que implica és fer molts viatges en caps de setmana, moltes cridades per telèfon, molts correus, molt enganyar i camelar els patrocinadors i més per a traure tot el que puguem més barat o gratis. Molta faena per part de tots els de l’associació que ja una setmana abans han de dur els materials amb els tràilers i anar muntant, i ací he de dir que encara que jo siga el cap visible, tinc molta gent “curranta” al meu voltant i que sense ells res d’açò seria possible, perquè esta moguda implica molts mal de caps i faena. És de veres que a tots ens agrada molt la festa i que a més som amics i així i tot és més fàcil, però suposa quasi tot un any tancant tractes i així i tot, sempre sorgixen imprevistos. Em crida l’atenció que en estos darrers anys que he pogut viatjar amb vosaltres no heu fet ninguna “despertà”, un dels actes més

Este any que ve serà per a vosté encara més especial que mai, ja que la representant per al pròxim any és la seua filla,¿no? Per descomptat, el cas és que este any ja estava un poc cansat però per mediació de la meua dona i les ganes de la meua filla ho proposaren i em va fer molta il·lusió. Tinc clar que no pel fet de ser la meua filla la FM farem res especial i diferent als altres anys, però evidentment l’orgull de portar-la al meu costat i l’emoció com a pare estarà present i sé que junt amb els representants infantils, que per cert la FMI és d’Alzira, ho passarem molt bé, com sempre. Sentiu que és reconeguda la vostra tasca i tot el vostre esforç? I tant, pense que si en un principi anàrem tan sols de Carcaixent i este any han acudit a la cita un poc més de 60 comissions falleres de diferents poblacions i sempre amb un ambient de germanor i sense problemes, i, a més, amb tanta assistència tant en companyia de l’associació com pel seu compte, és perquè alguna cosa sí que estarem fent bé. Alguna proposta de fora d’Espanya? Mira, tenim propostes de França, Andorra, Suïssa, Itàlia. És més, estiguérem negociant amb Ryan Air per a noliejar 10 avions per a anar #ElCantDelGall

143

a Venècia, però el tema dels tràilers amb tot el material que després necessitàvem ferris per a entrar en la ciutat encaria el viatge molt. També s’ha considerat la possibilitat de visitar Mallorca i que el mateix barco siga el mitjà de transport i l’hotel, però no és tot tan fàcil, encara que tampoc impossible, el temps dirà. Bo, i per a finalitzar, la pregunta d’or. ¿Em podries avançar, ara que no ens sent ningú, el pròxim destí de FPM? Li promet que no eixirà fins que es publique este llibret? Hahahaha… No em poses en cap compromís, per favor. Com t’he dit, encara no hi ha res tancat ara per ara.

Tan sols et diré que estarà entre estes tres ciutats: Sevilla, Màlaga o Almeria, i ja més no puc dir-te. Tots els anys anunciem el lloc i el dia de la presentació, que este any serà a finals de setembre o començaments d’octubre, però estem pensant no dir-ho fins més endavant, perquè no se’ns desborden les reserves que fa la gent per privat i per tindre-ho tot més controlat. Doncs moltíssimes gràcies, Amores, per accedir a esta entrevista tan gustosament i donar-nos a conéixer la tasca i finalitat d’esta associació que vosté presidix.

Ens espera Andalusia 2018. Però quina serà la ciutat elegida? Jo vos assegure que un any més acudiré a la cita… … després de l’estiu comence a sentir rumors que el destí elegit no és ninguna de les ciutats andaluses que Amores em va suggerir, si no més prompte de Castella i Lleó. Per tal de confirmar-ho abans que aquesta entrevista isca a la llum, em pose de nou en contacte amb Amores i m’ho confirma. Després d’estudiar diverses ofertes, troben una molt bona opció en aquesta ciutat per totes les condicions que els ofereix. Jo ja coneixia el lloc decidit, però el president de Fallers pel Món em convida formalment a l’acte de presentació de les representants del pròxim exercici, per tal de no desvelar-me per ell mateix la incògnita. L’11 d’octubre de 2017 al Gran Teatre d’Alzira serà finalment on tothom coneixerà que serà SALAMANCA la ciutat elegida per a les Falles 2018. Una ciutat que oferix el que es necessita, una ciutat menuda però amb gran capacitat hotelera, pel seu interés turístic, a més d’una ciutat viva gràcies a la seua universitat tan famosa que este mateix any celebra els huit segles d’existència, la més antiga d’Espanya. A més, hi haurà diverses novetats respecte a altres anys, com una xicoteta Crida des de l’Ajuntament a la plaça Major de Salamanca abans de l’Ofrena. Així doncs, ara sí que sí, descobert el misteri, i des de la meua xicoteta experiència amb ells, vos anime a tots a viatjar, gaudir i gojar amb Fallers pel Món els dies 7, 8 i 9 d’abril del 2018.

Salamanca ens espera!!!! 144

#UnLlibretConqueridor

FALLERS PEL MÓN Què fan 3.000 valencians a Saragossa? Vestir-se de saragüell, exportar la cassalla, desfilar amb xaranga, ofrenar a la “Pilarica” i sobretot participar en la GERMANOR FALLERA.

Els Vitets (l’or verd) Paco Martínez

PROVEÏDOR OFICIAL DE VITETS PER A LA FALLA LA GALLERA I LA RESTA D’AMISTATS

ls vitets, i principalment els valencians, a més de menjar-los a les amanides, tenen una gran quantitat d’utilitats, fins fa poc desconegudes, que fan que es coneguen com l’or verd.

En primer lloc, com ja tractàrem al llibret del 2013 i que cal recordar, els vitets es poden considerar hui en dia una de les armes biològiques més destructives que es poden trobar al món. Estudis duts a terme pel doctor en biologia Kools Cowen, a la prestigiosa Universitat de Fort Picadilly a Mataxuses, revelen que els efectes dels vitets són múltiples i devastadors. La introducció al si de les tropes enemigues d’aquestes hortalisses amb forma de míssils revirats, poden causar desastre tal, que riu-te tu dels Tomahawk terra-aire.

En l’estudi s’arriba a la conclusió de què les propietats d’índole militar són principalment tres: - Produix un efecte paralitzant instantani, és a dir, li pegues un mos i de sobte boca i gola es queden engarrotades, els ulls comencen a dilatar-se i enrogir-se, a més el cos s’encorba com si t’hagueren carregat una motxilla plena de pedres. Açò permet iniciar una invasió terrestre senzilla i neta, sense massa resistència. - Inutilitza els sistemes bàsics de comunicació. L’enemic sols és capaç de dir “filldep..”, expressió que dóna nom a una de les varietats mes mortíferes i que és autòctona de la comarca de La Ribera. De vegades, s’ha donat el cas de persones que han sigut capaces de poder afegir: - “són teus Paco?” - Per últim, el mes roín dels efectes. Així com els dos anteriors desapareixen relativament prompte, este continua en el temps, fins i tot molt després d’acabada la guerra: es tracta del doble efecte esgotador. Es produix una irritació tal al florí del cul que impossibilita l’individu asseure’s durant hores i hores, provocant un esgotament físic que el deixa per a l´arrastre, a més d’esgotar-se també totes les reserves d’aigua freda de la contornà, i no precisament perquè es la beguen. En resum, amb un exèrcit esgotat, paralitzat, sense possibilitats de comunicar-se, i sense aigua, bombardejar abans d’una invasió s’ha quedat més antic que el telèfon fix de marcador en rodeta. Però tot no es roín, els vitets tenen també la seua utilitat al món de la medicina. Se sap que a l’hospital Florí Rouge de París, la doctora Coulette Coent ha estat fent proves amb vitets com alternativa al Botox. Et refreguen un parell de vitets pels llavis, i si vas a Cullera tens un matalasset de platja on poden prendre el sol la dona, els dos fills i fins i tot la sogra, mentre prens el bany tan a gust fent el mort. Tan es així, que al món dels cotxes s’està estudiant la possibilitat d’utilitzar-los per a substituir els airbag. 146

#UnLlibretConqueridor

Però això no és tot, el dentista italià Picantoni Arrabiare fa temps que utilitza els vitets com anestèsia local a les extraccions de dents amb gran èxit. No seria gens d’estranyar que dins de quatre o cinc anys, nou de cada deu dentistes gastaren vitets a les consultes (el que fa deu és valencià i fidel a la cassalla). A més a més, i continuant al món de la medicina, de tots és conegut: - Que són bons per al cor, utilitzant-los com a desfibril·lador posant un vitet per cada forat del nas i una untadeta d’oli al melic, el malalt s’alça en un bot i va de València a Madrid per davant de l’AVE. - No et pega mai mal el menjar, més que res perquè ja res fa gust i ja no sopes, ideal per a l’operació biquini. - Contenen substàncies anticancerígenes; són com Atila, per on passa ja no creix més la brossa. Ja ho dia el savi Komprat Hemoal: “Si se sabera el nombre exacte de vitets a prendre per dia, no existirien ni hospitals ni cementeris”. Per acabar, l’última de les utilitats no s’ha estudiat a cap universitat, ni s’ha provat per cap científic, ha sigut a La Falla La Gallera on s’ha descobert que els vitets contribueixen a crear harmonia, germanor i comboi als sopars dels divendres. Tots al voltant de la taula i al mig el pot de vitets. - De quina data són? - Collita d’agost. - Mare de Déu!, els pitjors! - Vinga va! A veure, qui és el valent? Per fi, un de tots s’anima i agafa un vitet, mentre els altres van seguint amb la mirada la trajectòria parabòlica que es dibuixa des del pot fins la boca i com d’un mos va cap a dins. Passen un parell de segons amb silenci i tots els ulls clavats a la seua cara quan per fi diu: “- Per a menjar-los com si foren pipeees”, tremolant-li la veu en eixa ‘e’ allargada de la paraula pipes, seguit d’un canvi a blanc i després a roig de la cara, al temps que, amb un baixar suau, una llagrimeta va creuant-li la galta. Però mira per on, en compte de fugir, un darrere d´altre van agafant un per a tastar-lo fins que el pot es queda buit, perquè el millor que tenen els vitets es això, que fan rogle. #ElCantDelGall

147

Galls esportistes

Gallers Muntanyers Imma Bernabeu Llinares MUNTANYERA NÚMERO 1 (amb permís del Xerpa)

Som fallers !!! Molt fallers ... Gallers !!! Molt gallers, i... ens encanta la muntanya. Som gallers i muntanyers tots i totes !!!! Fa uns anys, la nostra estimada falla va crear un grup (sempre obert a tot tipus d’edats) per eixir de passeig per la muntanya i en aquestes caminades vam gaudir dels paisatges de la natura. Practicar i inculcar a xiquets, jóvens i no tan jóvens l’esport no hauria de faltar en les nostres vides. Per això ens agrada tant eixir amb els xiquets, amb els jóvens i amb els no tan jóvens. Tenim dos pulmons a la nostra ciutat, que estan en un moment magnífic de vegetació i afluència de gent. Dóna gust veure la quantitat d’ambient que hi ha cada cap de setmana a la Murta i la Casella. Pujar qualsevol cim i fins i tot quedar-te passejant pel monestir és molt gratificant. La naturalesa ens dóna molt i els ciutadans i les ciutadanes hem de respectar-la i cuidar-la. Són valors que els gallers muntanyers tenim i ensenyem als nostres menuts. NATURA ÉS VIDA ..... Disfrutem-la.

GALLS ON TOUR. Els nostres fallers, viatgen per tot arreu i sempre porten el mocadoret darrere.

150

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

151

20 Octubre 1982

El dia que el Xúquer va fer honor al seu nom, “Devastador” Juan Jordán

ixe any, el mes d’octubre no havia sigut diferent d’altres anteriors, quan la tardor era una estació de l’any com havia de ser, pluja, tormentes i sol, com havia sigut sempre. Eixe octubre, no havia sigut especialmente plujós en la Ribera, però per desgràcia si ho va ser en les zones on el “Devastador” pren el seu espèrit. Estagué plovent, durant molts dies, per zones on el Xúquer transcorreix, arreplegant més i més aigua si hi cabia, dels diferents afluents que també contribuïren a eixa força devastadora. Tenia 14 anys, un xiquet, però recorde eixe dia com si fora ahir. Pel matí anarem a classe i per la vesprada, davant la inminència del que anava a ocòrrer, no hi va haver. Dins de la meua ignorància, tenia una sensació dins de mi, entre excitació per viure allò que tantes vegades ens havia contat la meua iaia Caridad, que havia passat mil i una riuades en Alzira, mig metre d’aigua i al dia següent a netejar, i per que em produïa la sensació de que eixa vegada no anava a ser com en les històries que tantes vegades m’havia contat la meua iaia. Durant el matí, s’escoltaven notícies confuses en la ràdio, sobre alguna cosa que no entenia massa bé a la meua edat, “el pantà de Tous està a punt de desbordar-se”, per la vesprada es sentien notícies de que havia començat a eixir-se’n, però tot el que s’escoltava era molt confús. A mitja vesprada, sense obeir a ma mare, al meu germà major i a mi se’ns va ocòrrer anar caminant fins el pont de ferro, per vore si el que s’escoltava per ahí era cert, i realment ho era, el riu Xúquer pareixia altre, molt crescut, amenaçant i amb vistes de que anava a ser encara pitjor. El riu portava aigua de paret a paret a es-

152

#UnLlibretConqueridor

cassos dos metres de desbordar-se per la zona del quarter de la Guàrdia Civil. Vam seguir caminant pels carrers de la Vila, esperant a vore si l’aigua decidia fer acte de presència pels carrers. Més o menys a les sis i mitja de la vesprada, l’aigua començà a baixar com si fora un rierol, pel carrer Santa Teresa, cap al cine Colón. Nosaltres decidirem que era hora d’anar a casa per contar les notícies a la família. A partir de les huit de la vesprada no crec que hi haguera cap carrer en tota Alzira que no estiguera ocupat per l’aigua del Xúquer. La nit d’eixe dia va ser una altra història, com ja se’n havia anat la llum, les notícies sols es podien escoltar mitjançant els transistors a piles. No recorde quina hora era quan donaren la notícia de que el pantà s’havia trencat, a partir d’ahí tot va ser ràpid. El que començà veient com l’aigua pujava poc a poc, acabà amb l’angoixa de vore que l’aigua pujava un escaló cada quart d’hora. Fins la matinada l’aigua no va parar de pujar quedant-se en ma casa a un centímetre d’entrar al primer pis. Els dos dies següents estiguerem tancats a casa, ja que l’aigua no començà a baixar fins el tercer dia. Eixos dos dies foren extranys, aguaitats al balcó veient el paisatge molt paregut a Venècia, encara que canviant les gòndoles per tot el que arrosegava l’aigua que passava per baix del balcó. En quant poguérem eixir de casa, ho férem, això si, amb aigua pel pit, però haviem d’eixir per saber la sort que havien tingut familiars i coneguts. En eixe moment vam entendre la magnitut del que havia passat. El que els nostres ulls veien per allà on passàvem era el que el Xúquer havia deixat: “devastació”, destrucció i desolació per tot arreu, un paisatge dantesc. Hi havien en cotxes destruïts, mobles, electrodomèstics, roba, records, les il·lusions i l’esforç de milers de famílies cobertes per l’aigua i el fang, destruint el futur d’una comarca sencera. Recorde l’olor a humitat, una humitat tan forta que gelava l’esperit. Incomptables danys en l’agricultura, indústria, vivendes i una comarca sencera sense llum, aigua i sense menjar. Els dies i mesos posteriors, ja sabeu el que va ocòrrer, la demostració de que els valencians som un poble fort i lluitador que mai dóna un pas enrere, que treballant molt, feren que la Ribera tornara a ser la terra que havia sigut abans de que el Xúquer, ajudat d’unes quantes males decisions tècniques i alguns erros humans, volguera arrabassar-nos.

#ElCantDelGall

153

Visita i entrevista al taller del nostre artista falla gran

Rubén Gómez Emili Sanchis

Vaig nàixer a Alzira l’any 1966, estic vinculat a les Falles tota la vida, el meu pare ja era artiste faller, el primer monument el vaig realitzar amb 16 anys. Vaig fer la falla de La Gallera des de 1992 fins a 1997 i des de 2004 fins ara. Premis en esta comissió, 8 primers els altres han sigut segons i tercers menys 2 anys, que no estiguérem en el pòdium. En primer lloc, i abans d’endinsar-nos en l’entrevista, vulc donar-te l’enhorabona, crec que estàs fent un bon treball enguany, que segur que ens dóna èxit en les Falles de 2018. -Recordes com va ser el primer contacte amb la Falla La Gallera? El primer contacte va ser l’any que la fundaren, però estava acabant d’estudiar i havia de fer el servei militar en l’any 1987 i no vaig poder fer el monument. -Quina fou la primera falla que plantares per a La Gallera? El primer monument que vaig fer per a La Gallera va ser l’any 1992. -Quina opinió tens de la comissió? Molt bona, després de tants anys és com si fóra un més de la comissió. -Un somni com a artiste faller? Que es reconega el meu treball. -Què és el que més t’agrada i menys de la teua professió? El que més m’agrada és tindre la llibertat de poder realitzar els meus projectes, i el que menys que en esta professió no es valora suficient el gran treball que hi ha darrere de cada monument. -Consideres que és una professió reconeguda econòmicament? No en absolut, i la prova és que artistes de renom i consagrats en la professió han hagut de deixarla per motius econòmics. -Com ha evolucionat el monument faller els últims anys? En tecnologia i materials utilitzats. -Quanta gent treballa en el monument faller? Depén de la quantitat de treball que faça l’artiste, partint que l’artiste sàpiga fer de tot. -A l’hora d’idear el monument de l’exercici, què tens en compte ? Durant tot l’any anterior faig el monument de l’any següent i que m’il·lusione. Després, evidentment, tinc en compte el pressupost. 154

#UnLlibretConqueridor

-Què sents quan es crema la falla? Satisfacció d’haver realitzat el meu treball fins al final. -Vocació, família artista... què et va decidir per esta professió? Les dues coses, amb el meu pare ja anava a la ciutat fallera de València de ben menut, i pense que sense vocació és impossible estar en el món de les Falles. -Què creus que es pot millorar en el món de les Falles i en especial en la part dels monuments? Crec que va millorant, en especial, en la part dels monuments es deuria valorar més l’obra inèdita. -Què opines que cada vegada més la falla aposte fort per tindre un bon monument? Tenim fama de falla festera i poc implicada en el monument, personalment, crec que no és cert però tu què opines? Jo tampoc crec que siga cert, de fet, esta comissió sempre ha apostat per un monument inèdit i original, amb el risc que això implica. El que resulta fàcil és plantar un monument que ja s’haja construït i anar a allò segur, en canvi La Gallera sempre arrisca per l’originalitat del monument. -Tens algun artiste de referència a qui admires la seua tasca? Sí, Joaquín Gómez Perelló, el meu pare, un dels artistes més complets que he conegut. -Disseny clàssic o modern? Igual, els dos tenen cabuda. -Un desig i un missatge per a la comissió de la Falla La Gallera- Hort dels Frares per a les Falles 2018. Que siga un bon any per a la comissió i per la meua part aconseguir el primer premi.

#ElCantDelGall

155

Visita i entrevista altaller del nostre artista falla infantil

Borja Lorente Emili Sanchis

Borja Lorente Castillo té 23 anys, faller de la Falla Sants Patrons d’Alzira, artista faller de vocació i primer artiste faller alzireny que es va traure el títol de Grau Superior d’Artista Faller i Escenografia, està en actiu des de l’any 2014, ha aconseguit diferents premis a la seua ciutat, i altres localitats com Xàtiva. En la nostra comissió planta des de l’any 2015 ininterrompudament i aconseguix deu segons premis de la secció segona i un millor ninot de secció l’any passat. En primer lloc, i abans d’adentrar-nos en l’entrevista, vull donar-te l’enhorabona, crec que estàs fent un bon treball enguany, que segur que ens dóna èxit en les Falles de 2018. -Recordes com va ser el primer contacte amb la Falla La Gallera? Clar, em va telefonar José per comentar-me si estaria interessat a fer-la i no m’ho vaig pensar ni un sol moment, em va dir que li preparara uns dibuixos o alguna coseta per a presentar, i no sé si va ser pels dibuixos o perquè sóc un enredrador, però automàticament després de vore els dibuixos i parlar una estona al taller, signarem el contracte donant-nos la mà. -Quina fou la primera falla que plantares per a La Gallera? La primera falla que vaig plantar va ser “Grup d’exploració, missió la Murta”, la recorde amb molta estima perquè va ser la meua primera falla a la secció segona, i encara que ens quedàrem a les portes del primer premi, el comentari general de la majoria va ser prou satisfactori. -Quina opinió tens de la comissió? Doncs bé, encara que m’imposava un poc al principi perquè des de fora em feia la impressió que éreu una falla com molt seriosa, per dir-ho d’alguna manera, però em vaig equivocar, clarament, ja que he de dir que sou tot el contrari! -Un somni com a artiste faller? Estabilitat -Que és el que més i el que menys t’agrada de la teua professió? El que més m’agrada i el que no va prou agafat de la mà. El que més és que el món de la falla et permet fer el que vullgues, jugar amb mil formes, mil colors, mil maneres de treballar, i el que menys m’agrada

156

#UnLlibretConqueridor

és el fet de no poder fer-ho per la por de no agradar, l’art és molt subjectiu i les falles que es resumixen per desgràcia en el premi em fa moltes vegades a no fer el que realment voldria per no ser “comercial”. -Consideres que és una professió reconeguda econòmicament? No, un gran no amb majúscules. És una faena econòmicament prou inviable i més als inicis, amb molts problemes tant legals com en molts dels aspectes de condicionament dels llocs de treball, si a tot açò li sumes que els pressupostos en la majoria de casos són prou baixos per al “curro” que ens peguem, doncs la resposta és prou òbvia. Però bé, és com el peix que es mossega la cua, si els artistes no ens fem valdre i no ensenyem a les comissions el que realment costa de fer la nostra feina, és normal que siga així, però esperem que a poc a poc la cosa vaja a més. -Com ha evolucionat el monument faller els últims anys? Des del punt de vista tecnològic, ha evolucionat barbaritats, fressadores, robots, escàners, quant a materials sí que el que ocupa el major volum del treball dels artistes en l’actualitat és el suro. -Quanta gent treballa en el monument faller? Dins del monument treballen escultors, dissenyadors, preparadors, pintors, decoradors, encara que molts artistes fan de tot hi han altres que s’especialitzen sols amb alguns dels anteriors apartats. -A l’hora d’idear el monument de l’exercici què tens en compte? Primordialment, amb el pressupost una vegada el tens clar, doncs buscar una temàtica infantil, didàctica, parlar amb la comissió i vore què els sembla, i pegar moltes voltes al voltant del tema. Encara que he de dir que fins a última hora sempre hi ha coses noves que ixen i que no havies tingut en compte al principi. -Què sents quan es crema la falla? Tranquil·litat, i no sé si serà pel fum o què, però sembla que el meu cap una vegada sent l’olor de cremat es posa en marxa i comença a pensar en tot el que pot passar a l’any següent.

#ElCantDelGall

157

-Vocació, família artista... què et va decidir per esta professió? La paraula seria somni, vull dir, no tinc antecedents familiars i no sé si és vocacional del tot, ja que des que sóc menut i tinc memòria sempre he tingut clar el que volia fer. -Què creus que es pot millorar en el món de les Falles i en especial en la part dels monuments? Conscienciar-se del que costa fer una falla i mantindre un taller i implicar-se clarament amb l’artista. -Què opines que cada vegada més la falla aposte fort per tindre un bon monument? Tenim fama de falla festera i poc implicada en el monument, personalment crec que no és cert però tu què opines? Les Falles són festa, aleshores, clarament la part festera és la que més pes té, no sols a la vostra falla, sinó la de la majoria, per la part que em toca considere que cada vegada sou més monumentalistes i per la part econòmica i satisfacció personal que a mi m’afecta em sembla meravellós, i espere que cada vegada vaja a més... -Tens algun artista de referència de qui admires la seua tasca? Infinitat d’artistes clarament marcaren una etapa prou gran de la meua infantesa: Bernat Estela i els germans Parra. Però en l’actualitat som molt friki-fans de la mestria de Julio Monterrubio, l’originalitat i el color de Sergio Amar i el didactisme i l’atreviment de Joan S. Blanch. -Disseny clàssic o modern? Per què elegir si tots dos estan bé? Moltes gràcies Borja per la teua amabilitat.

158

#UnLlibretConqueridor

Al meu gran amic Luis José Vicente García

mic, fa 1 any que ens vas deixar i, inclús, no em crec que no estigues amb nosaltres. Estos mesos sense tu han sigut molt durs per a tots els que et coneixíem i, en especial, per a tota la teua comissió “LA GALLERA HORT DELS FRARES”. Tu vas ser la persona que m’inculcava l’amor pels monuments i el que em va ensenyar a valorar-los. Trobe molt a faltar els dissabtes que passava a per tu, anàvem d’esmorzar amb els artistes i visitàvem els tallers, les vesprades veient esbossos i pensant idees per a estos. El dia de la Plantà era el teu dia i des de l’any passat que ens vas deixar sempre serà el nostre dia, amic, a partir d’ara tots els dies 17 de març en la plaça de l’Ajuntament els premis que tant disfrutaves veient, amb algun emprenyament quan no guanyàvem, aniran dedicats a tu. Recentment, t’ha sigut atorgada la Flama D’Or i Murta que van arreplegar els teus fills i que sé que ací on estigues, l’estaràs lluint amb molt d’orgull. Amic, sempre estaràs en el meu cor, i com tu sempre em deies, “avant Tato, anem a per tots el banderins rojos”. Et vull i t’estranye molt, amic.

#ElCantDelGall

159

Luis Alfredo Garés

a nit del 15 de març de 2017, alhora que els ninots xafaven el carrer,

ens deixaves per a sempre, una notícia no per esperada menys trista i dolorosa, la notícia es va estendre pel matí, a mida que els fallers s’anaven acostant a la falla coneixien la mala nova. En una cosa coincidim els que més et coneixíem, te n’anares el dia que més t’agradava, en el moment més desitjat, quan la falla, la teua falla, ocupava la plaça per a admiració de propis i estranys. La teua trajectòria fallera ha sigut llarga i profitosa, vas començar en la comissió El Mercat a l’any 1972 i anecdòticament allà vam coincidir per primera vegada al món faller a l’any següent, jo era el novell i tu tot un veterà de segon any. Jo vaig deixar El Mercat, tu vas seguir allí fins que Chelo et va portar a la Plaça del Forn, “on va la corda ...” I fa quasi trenta anys vam tornar a coincidir a La Gallera, fins ara, uns anys d’absoluta camaraderia fallera, en els quals amb el teu impuls i les mans de Rubén vam trencar motles en els monuments fallers d’Alzira. Anys d’alegries, complicitat, algun disgust i moltes anècdotes, sorgides sobretot en les moltes plantades, lliuraments de premis i cremades compartides. La teua felicitat quan la falla per fi eixia del taller i s’alçava en el seu lloc orgullosa, tant com tu pel resultat esperat; el nerviosisme dels lliuraments de premis, de les que a vegades no eixiem com volíem però sempre amb el millor ànim; o l’època en què jo tenia accés a conéixer els premis abans del seu lliurament, que mantenia en secret però tu podies concebre les millors esperances quan en arribar a La Gallera et besava; o la preparació de la cremà, tu en l’encesa de la

160

#UnLlibretConqueridor

falla i jo al castell previ, castell que alguna vegada vas vore des del Bar Alzira, desconfiat. En este temps a la falla també hem compartit el creixement dels nostres fills, de xicotets a jugar a la “oficina”, i hui faller i falleres de cor. Per la teua simpatia, companyonia, esperit de col·laboració i passió per les falles has sigut un exemple per a tota la comissió. Però les teues virtuts falleres no són res davant la teua persona, la teua amistat ha sigut un gran regal per a tots, que som molts, els que l’hem disfrutat. Quan la malaltia va començar a fer efecte en tu, eres tu el que ens animaves als altres, et preocupaves més de nosaltres que de tu mateix, per això era una verdadera alegria tindre´t amb nosaltres a la plantà i a la cremà guiant-nos amb el teu consell i la teua experiència. Recorde la teua cara de felicitat i sobretot d’emoció quan et vaig portar el llibret de l’any passat, acabat d’eixir de la impremta, casualment el dia del teu sant. Quan ens deixares no hi van haver crespons negres ni suspensió d’actes, perquè tu així ho volgueres, la teua preocupació pel que fa a la comissió era no “fastidiar” la festa, fins a l’últim moment vas estar pensant en els altres, a l’acomiadar-te vas donar instruccions concretes, fins i tot als teus fills, Marina dirigint el “Pasdoble” o Luis documentant els actes i cremant la falla, els dos superant la tristesa i en la teua memòria. Et vam acomiadar com et mereixies, el teu últim viatge un dia de falles no podia ser des d’un altre lloc que des de la falla, amb la comissió recolzant a la teua família i amics, amb la música de la xaranga donant pas a la Societat Musical d’Alzira, va quedar clar que érem molts els que et volíem. I l’últim homenatge, el de les Falles d’Alzira concedin-te la “Flama d’Or i Murta amb Brillants”. He cremat moltes falles, la majoria amb tu, i espere cremar-ne moltes més, però cap em serà tan emotiva com la de l’any passat amb una part de les teus cendres al seu interior, com ho havies demanat en una prova més del teua amor i vinculació per les falles en general i La Gallera en particular. D’una cosa estic segur i és de que este any hi hauran falles al cel. #ElCantDelGall

161

Alzira, anys 40 Cristina Julio

a vida en Alzira als anys quaranta, encara girava al voltant del riu Xúquer, hi havien arrossars a la vorera de la marjal, es plantava molt de blat, i en l’estiu, els xiquets es refrescaven al riu. Al principi dels anys quaranta la vida era molt dura, la FAM de la postguerra encara lletja ombra, i no era gens fàcil portar menjar a casa. L´economia d`Alzira era bàsicament el camp i la taronja i les úniques industries que hi havien aleshores eren la PAPENSA, CARTONAJES SUÑER Hnos S.R.C i tots aquells tallers i comerços que els servien com ara Salvador. Gómez Pérez, “recambios de automoviles, especializados en Chevrolet y Ford”, el Taller de “recauchutados Cerdán”, “Guarnicioneria y tapizeria” Bernardo Vila, etc.. Fou llavors quan a Alzira comença el desenvolupament comercial, perquè són molts el comerços que van apareixent en els carrers principals. Per exemple Miró “con su inmenso surtido de tejidos de todas clases”, “Tejidos y novedades Pedro García”, la “Corseteria Bernardeta Masiá” o las “Colmenas de Juan Vidal”.

Els hòmens treballaven molt dur, la majoria al camp, on anaven amb carro i bicicleta, perquè estaven apareixent els primers vehicles i motos. Com el iaio del nostre faller Alfredo Garés, que va tindre el primer vehicle d’Alzira.

162

#UnLlibretConqueridor

Algunes dones treballaven en els magatzems a l´època de la taronja, o brodant i cosien a casa, la roba es llavaba als llavadors perquè moltes cases no tenien safaretjos. Ganes de divertir-se hi havien moltes, i moltes costums, els dijous, els xics fadrins, anaven a ballar, entre les colles dámics sárreplegava 1 pesseta la qual pagaven als amos de la casa. I ballaven per la vesprada. He de dir que he escoltat moltes anècdotes déixos dies, als meus pares i tios. El pare de Paco Martínez, també recordava moments divertits. Era un dia dèsplai per als jóvens. També hi havien dos placetes de bous, al carrer del Pintor Andreu i a la placeta 1 de Maig. Els nóvios “formals” anaven els diumenges a passejar a la placeta amb una mesureta de xufa, cacau i tramussos. Els centres d’oci: la Sala Giner, el Casablanca i el Cervantes a la placeta, on s’organitzaven espectacles. Fins i tot va arribar a vindre Antonio Machín al Gran Teatre. I la “gente más pudiente” anava al “Círculo Alcireño”. Si…. la vida era molt difícil, però si alguna cosa hem de destacar dels alzirenys d’aquella època és lésforç i les ganes de fer FALLA. A Làny 1946 es plantaren a Alzira set falles grans i 8 falles infantils. Les falles Infantils: al carrer de la Pastora, al carrer Costa, al carrer de La Unió, al carrer Camilo Dolz, al carrer de Santa Anna, al carrer dels Reis Catòlics, al carrer Bailén i a l’avinguda Josep Pau, el carrer de la Muntanya.

#ElCantDelGall

163

Les falles grans: a la plaça de Sant Joan, al carrer del Doctor Ferrán, a la plaça del Mercat, a la placeta de Colón, al carrer Sant Roc i al carrer del General Mola, l’actual de les Piletes. Cal destacar els premis d`aquelles falles:

Vullc dedicar este article a tots els iaios i iaes, que amb molt esforç van alçar Alzira, després dún enfrontament entre germans dún mateix poble. I fent ressenya d’un fragment del president de la Junta Local Fallera dÁlzira de lány 1946, Rafael Pelufo Estrugo: “Alcira y solamente Alcira, con sus esfuerzos colectivos, es quien ha erigido las fallas este año y verdaderamente Alcira es quien nos ha alentado y por ella, por quien hemos trabajado. A ella, saluda emocionada y agradecida la Junta Local Fallera”

164

#UnLlibretConqueridor

Sumari Poesia Luis Costa. Presentació llibret. II Concurs pintura. Teatre. Gallera, el teatre dels somnis. Alex Gadea, 1er guardó el Cant del Gall. L’obra de teatre: La Conquesta del Gall. I Gala de la Cultura de la JLF d´Alzira. Taller de Xuxes.

166

#UnLlibretConqueridor

RECORDANT A LUÍS Toni Lluís & Enric Xavier A Chelo i als seus fills Marina i Luís, des del cor de dos versadors, que entràrem ací de la mà d’un gran home, discret, honest, faller de falla i treballador a qui mai no oblidarem.

Llàgrimes de març en la plantà. La primera nit quan tu marxares Unírem els braços i les mans I el remat de la falla junts l’alçàrem. Sempre amunt Gallera triomfal!

Cada any quan la plantem allí estaràs, Omplint-nos de records, sempre amb trellat, Somiant amb banderins i premis grans Tornant entre l’escut de l’estendard Amb flames sobre un vell gall coronat.

En cada primavera, cada març, Serà el setze per sempre amb la plantà Ta absència, amor de falla que recull Remors de la memòria d’un faller, Un home de sa dona enamorat, Claror d’eixos dos fills que en són l’orgull, Honor d’un gran faller de veritat.

Fins sempre, amic.

#ElCantDelGall

167

Presentació Llibret Gallera 2017

(Saló Daurat, Cercle Alzireny)

Emili Sanchis

DELEGAT DE CULTURA LA GALLERA

l deu de febrer de dos mil dèsset, tingué lloc en el marc incomparable del Saló Daurat del Cercle Alzireny l’acte de presentació del nostre llibret, que d’ara endavant passarà a anomenar-se “El cant del gall”, i és que volem que forme part de tots nosaltres sempre. Era la primera vegada en la història que la Falla La Gallera - Hort dels Frares realitzava un acte de presentació del llibret, i amb eixos nervis propis d’un pare primerenc, tingué lloc el bateig del nostre xiquet, un xiquet més grosset de l’habitual i amb una brillantor especial, un llibret d’ensomni.

El significat d’este acte és important per als membres de la delegació de Cultura de La Gallera, era un risc i una incògnita, ja que quan decidírem apostar per donar un impuls a l’àrea cultural de la Falla, desconeixíem si tindria recolzament de la resta de la comissió o no. I realment estem molt contents de vore que el recolzament és actiu i sincer. Eixe és el nostre premi i el que ens donà l’energia per a continuar dia a dia per millorar el nostre llibret. Sabem que la falla és festa i és el que agrada majoritàriament a tots, però la falla també es Cultura i hem de fer-la palesa en el dia a dia.

El ritus de la presentació començà el dia anterior, quan un equip format per activistes del llibret, després d’estar tota la vesprada fent embolcalls per als llibrets de forma esgotadora, repartírem els primers exemplars visitant els seus domicilis als representants de l’exercici del curs i de l’anterior. Tota una experiència, incloent l’anècdota de quedar tancats en l’ascensor d’Eugenio (no podia ser un altre). Allà on anàvem érem rebuts amb el líquid element favorit dels valencians, la cassalla, i l’esglai i els nervis ens va passar de colp. Cares de sorpresa i alegria dels fallers a qui se’ls entregà el llibret, que ens va donar forces per a la presentació del dia següent. Encara tinguérem temps, vora les onze de la nit, d’anar amb el nostre Gall-Spielberg, Paco Serra, a ultimar detalls tècnics i visionar el magnífic vídeo que va fer per a l’acte. Decidírem vestir-nos amb el trage tradicional valencià per tan assenyalada cita, fins i tot la reticent Adela, finalment va rendir-se a les peticions del grup i es va vestir com la resta… costà però ho aconseguirem. L´ acte comptà amb la presència d’autoritats, premsa, i representants fallers, però sobretot va comptar amb la massiva presència de galls –gallers i galleres- que ompliren el Saló Daurat com mai. Saló Daurat engalanat per l’ocasió. Va ser un somni fet realitat. Col·laboradors literaris, fallers, familiars... tots bolcats amb el llibret de forma desinteressada, un llibret cent per cent galler, des de la cresta a la cua. I com no, patrocinadors, sense ells no seria possible esta aventura. Vaig tindre l’honor de presentar l’esdeveniment, donant pas a les interessants reflexions de Gara Martínez -qui dies després guanyaria el primer premi per la portada de forma aclaparadora-, Alfredo Garés -mestre entre els mestres i gall recuperat per a la causa de la Cultura-, Adela Gallardo -qui va donar forma al somni-, Ana Masia –l’ànima del llibret-, i Toni Tormos –corrector, amic i gall de la plaça Major. A més a més, el nostre president, Javi Miró, va cloure l’acte, ell va ser qui va apostar per reforçar el llibret i va donar tota la confiança a l’equip que el va tirar endavant. Aquest acte de presentació, a més de donar a conèixer el seu contingut, molt relacionat, com no, amb la pròpia Gallera i el Cercle Alzireny, es va convertir en allò que preteníem, una festa de la cultura, una festa de La Gallera que va finalitzar amb un excels vi d’honor. Esperem i desitgem que cada any es repetisca l’experiència viscuda, i que cada vegada siguen més els galls que es pugen al tren de la Cultura. Fem llibret!! Fem falla!!

II Concurs infantil pintura “Alícia al país de les meravelles” Emili Sanchis “Sempre s’arriba a algun lloc si es camina prou” - Gat de Cheshire -.

mb esta frase del gat enigmàtic de l’obra de Carroll, vull obrir l’article relatiu al II Concurs Infantil de pintura de la Gallera. Motivar els xiquets a participar en actes culturals, és donar passes endavant en la seua formació com a persones. Eixa formació farà que en un futur siguen sense dubte millors persones, respectuoses, educades i amb principis. Hem de ser conscients que l’escola és una part fonamental en l’educació però més important si cal és la tasca que podem fer en casa i en els àmbits més quotidians com és la falla, que com associació cultural que és, pot i ha de ser un exemple per a ells. Des de la Delegació de Cultura de La Gallera lluitarem perquè estos actes culturals siguen fets habituals en la vida de la comissió. Enguany la comissió infantil té la immensa fortuna que la falla infantil tinga com a lema “Alícia al país de les meravelles”, l’obra literària que conta les aventures d’Alícia i el seu viatge, un món imaginari de l’escriptor anglès Lewis Carrol, un avançat al seu temps, que navega per un món actual que detalla, molt bé, mals que afecten a la nostra societat, com el temps, l’ansietat, els horaris, tiranies com la de la reina de cors, les presses en el dia a dia, etc. Este món on els adults viuen nugats a obligacions i on el que volem despertar des d’ací en els nostres xiquets, és l’esperit d’Alícia, lliure i aventurera. El passat dia 7 d’octubre se celebrà amb la presència de l’artista faller Francisco de Borja Lorente i Castillo, una animada tertúlia, preàmbul del II Concurs Infantil de Pintura de La Gallera, que enguany va superar de forma notable la participació de l’any passat, tant en nombre de participants com en qualitat de les obres. Com de costum, l’esdeveniment consistix en pintar un esbós de la falla infantil (preparat com sempre amb il·lusió per Adela). L’acte va estar acompanyat d’un fabulós berenar infantil, preparat per les pròpies mares dels fallers participants on estaven al capdavant Irene i Coco, mares dels representats infantils de l’exercici. Com va dir el Dodo personatge d’Alícia, “tots hem guanyat i tots hem de guanyar un premi”. I com no podia ser d’una altra forma, tots els xiquets guanyaren 170

#UnLlibretConqueridor

i obtingueren una camiseta del “cant del gall” amb l’esbós de la falla infantil. Cal dir que, a més, enguany no sols participaren membres de la comissió infantil sinó també jóvens i adults que se sumaren a la festa. El premi va ser gaudir d’un gran berenar. Si l’any passat homenatjarem Glòria Fuertes pel 100 aniversari del seu naixement, enguany volem homenatjar al dibuixant valencià Josep Sanchis Grau (de qui vaig tindre la immensa fortuna de ser el seu nebot). Enguany es compleixen 20 anys que guanyà el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona, per la seua producció global i la seua influència en generacions posteriors de dibuixants. Creador de fantasia infinita com Alícia, amb arrels en la Ribera, valencià de soca, sempre estarà present en els cors dels xiquets que en la postguerra no tenien ni tele ni videojocs, i on la fantasia substituïa moltes altres mancances. Allà on estigues, este record per a tu.

Exposició Casa Cultura d’Alzira imatge cedida per Falla La Malva.

Josep Sanchis, premi saló del còmic de Barcelona 1998. #ElCantDelGall

171

Gallera, el teatre dels somnis Emili Sanchis

DELEGAT DE CULTURA

orria una vesprada calorosa del mes de juny, quan a l’eixida d’una reunió de Cultura en l’antiga seu de Junta Local, vaig tocar la porta del casalet i junt amb el meu company de lluita Nacho, ens en vam anar a prendre

una cerveseta a la nostra cafeteria Gijón particular, el Bar València. Entre cassalles li vaig plantejar a Nacho que pensava que 24 anys sense participar al teatre d’adults en valencià eren molts anys, i més encara després de vore l’excelsa cartera d’artistes que tenim en el galliner. La veritat, esperava una resposta com “calla boig“ però no... tot el contrari, inclús pensàrem que si cap persona més s’apuntava eixiríem els dos a soles sense pegues. La setmana següent, després d’informar Alfredo, vaig apuntar La Gallera al teatre. Decidírem apuntar-nos de forma arriscada al concurs, sabent que hi podríem o no participar. Prompte creàrem un grup en què no dubtaren a apuntar-se de forma voluntària i altres foren apuntats. Aleshores, entraren Darling, Clara i Inma en escena i donanen forma a l’obra mestra que després es va interpretar al Gran Teatre el 8 de desembre. Des del Cant del gall, volem dedicar enguany un espai important al teatre, al teatre galler i també retre homenatge a un artista valencià, alzireny, un referent en el món del teatre que triomfa pels escenaris d’Espanya, passejant el nom del teatre i del seu poble allà on va, Àlex Gadea, a més de donar-li un toc personal i ressaltar la seua faceta personal i familiar volem que servisca d’exemple a tots els nostres jóvens i menuts per incentivar-los que, tant de forma amateur o professional, el teatre forme part de les seues vides de forma activa. L’any vinent tornarem amb una nova obra de teatre d’adults i participarem de nou en el teatre infantil que ja coneix esta comissió, ja que va guanyar no fa molt de temps el concurs. Esperem tindre la mateixa acollida, tant en actors com en assistència i suport de la resta de la comissió.

174

#UnLlibretConqueridor

El primer guardó “Cant del Gall” per a Àlex Gadea

a gent major, els adults -és un dir- de la nostra Comissió va participar per primera vegada el passat 8 de desembre en el Gran Teatre de la nostra ciutat en el Concurs de Teatre en valencià que organitza la Junta Local Fallera. Ho feren amb la representació de l’obra La Conquesta del Gall, que fa al·lusió al nostre llibret i al seu tema central: el rei Jaume I. A Alzira existix una gran afició al teatre. De fet, un dels seus fills més il·lustres va ser el notable dramaturg Francesc Palanca i Roca (Alzira, 1834-València, 1897), autor que es va fer famós per les seues peces teatrals i que va ser autor, entre altres, de les conegudes obres Tres roses en un pomell, Toni manera i Joan de la son, Un casament en Picaya, La millor raó: el trabuc i La gata moixa. A Alzira va existir al segle XIX al nucli de la vila un teatre: el Teatre Casino o Moreral (a l’actual carrer Santos) i, posteriorment, el de la Lira, el de la Llotja i ja, en el raval de Sant Agustí, el Serrano, el Gran Teatre, on hui en dia s’hi representen per part de nombroses companyies i reputades actrius i reputats actors obres interessants, i el Cervantes que es localitzà a l’aleshores plaça d’Emilio Castelar, l’actual plaça Major. Per a la història del teatre alzireny resten els noms, entre altres, d’actors i actrius com ara Francesc Chordà, “Calça”, fundador i director de la compayia teatral “La Muntanya”, dels recordats, per més recents, Vicent Aledón, Arturo Masià, Enric Pellicer i Joan Marco que van tindre els seus grups teatrals, vinculats en la majoria dels casos amb comissions falleres com ara les d’Anna Sanchis, Doctor Ferran i Albuixarres, o la nostra paisana Elisa Ramírez Sáez (Alzira, 1943), habitual en la programació de telesèries i que va aconseguir el seu esplendor en la dècada dels sixanta del segle passat en interpretar importants papers en obres com La Celestina i El hombre que se quiso matar. Per a la història del nostre teatre hi ha que citar també a José Antonio Martínez (Hellín, 1956), creador l’any 1982 del grup “La Tarumba”, Premi Micalet de les Arts Escèniques l’any 2001 i guanyador de premis com actor i director i, com no, a Carles Alberola (Alzira, 1964), Premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana a la millor direcció (2001) que ha produït, actuat i dirigit programes d’humor i és un treballador incansable. Ara mateix el nostre actor més conegut és, sens dubte, Àlex Gadea (Alzira, 1983) que, amb el temps s’ha convertit en un dels actors valencians més rellevants i populars en participar en sèries de televisió tan seguides per l’audiència com El Comisario, Hospital Central, L’Alqueria Blanca i Puente Viejo. La nostra Comissió que este any ha participat per primera vegada amb notable èxit al Concurs de Teatre en valencià de la Junta Local Fallera, valora als qui se dediquen a l’actuació bé davant del públic, bé davant les càmeres i vol reconéixer el seu mèrit. És, per tot això, que hem cregut oportú que el I Guardó Cant del Gall, creat per la nostra Comissió este mateix any i destinat a premiar la trajectòria de les persones que amb el seu quefer i dedicació, contribuïxen a elevar el nivell cultural d’Alzira i la seua gent i a divulgar el nom de la nostra ciutat, siga per a l’actor alzireny Àlex Gadea García-Rojo. #ElCantDelGall

175

Àlex Gadea BIOGRAFIA És graduat a l’Escuela de Arte Dramático de Cristina Rota de Madrid després d’haver passat per l’Escola de l’Actor de València i de descobrir la seua vocació estudiant la secundaria a l’IES José María Parra d’Alzira de la ma de Francesc Campos. Ha participat en nombrosos muntatges teatrals com “Hasta que Oscurezca”, de Kim Warsen, “Beauty”, de Pedro Berdayes, “Nostalgia del Mar” o “Desde Arriba”, de Paloma Montoro i altres produccions de major envergadura com “Los Justos”, de Albert Camus, de la qual la ciutat d’Alzira va acollir l’estrena nacional al Gran Teatre. Ara mateix es troba inmers en la gira nacional de “Cyrano de Bergerac”, que està tenint una meravellosa acollida de crítica i públic. És un rostre conegut de la xicoteta pantalla. Començs fent participacions en sèries com “El Comisario” o “Hospital Central”, pero li arriba el primer personatge protagonista en una producció en la seua yerra, la coneguda “L’Alqueria Blanca”; allí es dóna a conéixer al públic valencià i la seua interpretació de Diego Sanchis li va otorgar el premi “García Berlanga actor revelació 2010”. A partir d’ací comença una trajectòria ascendent ja que un any després l’actor de la Ribera fa el salt a la ficció nacional. En 2011 es confirma la seua incorporació a “El Secreto de Puente Viejo” interpretant a Tristán Castro, personatge protagonista. Aquesta sèrie el llança a la popularitat ja que es converteix en una ficció que continua reunint milio i mig d’espectadors cada vesprada set anys després de la seua estrena. La ficció de Boomerang s’ha venut a infinitat de països i s’ha convertit en un fenomen televisiu a Itàlia o Xile. Després de tres anys i 666 capítols Àlex abandona aquest projecte per assumir nous reptes en la seua carrera professional. Després han vingut sèries com “Ciega a Citas”, nominada als Premis Emmy internacionals 2015. Tambe “Seis Hermanas”, per a TVE, de Bambú Producciones, i ara mateix es troba finalitzant la primera temporada de “Tiempos de Guerra”. Una extraordinària producció d’Atresmedia i Bambú que se centra en la batalla del Rif coneguda com la Guerra de Marroc; allí interpreta a Andrés Pereda, un capità de l’exèrcit espanyol. El mon del cinema és un dels reptes futurs que el nostre veí té pendents. Ha protagonitzat diversos curtmetratges, destacant ”Cocote, historia de un perro”, de Pacheco Iborra, basat en el conte de Guy de Maupassant i que va recollir diversos premis com el prestigiós “Premio del público” del Festival West Nordic de Noruega o “Valentina”, de Moisés Romera y Marisa Crespo, un curtmetratge que ha acumulat més de quaranta guardons d’àmbit nacional i internacional. Altres títols serien “Turno de noche”, de Víctor Palacios, “El Carnicero”, de Tonet Ferrer, o “On Fire”, de Alberto Evangelio, protagonitzat amb la cantant Soraya Arnelas. 176

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

177

Entrevista als pares d’Àlex Gadea Emili Sanchis - Aure Lairón

Després de prendre un café amb els pares d’Àlex Gadea García-Rojo, en la seua residència familiar, on hem sigut meravellosament atesos, resta de forma més clara el tipus de família que tenim davant i d’on ve i per què és com és el nostre actor. Resulten admirables tant l’amabilitat com la humanitat que desprenen. Es tracta de gent molt familiar i afable, de gent senzilla i agradable que estimen el seu poble i als seus amics. Ens vam sentir veritablement com en la nostra casa.

En primer lloc i abans d’endinsar-nos en l’entrevista, volem donar-vos l’enhorabona als dos, per l’èxit del vostre fill i, també, les gràcies per rebre’ns en el vostre domicili; Emilia i Bernat: Un plaer i gràcies a vosaltres. Bé, la trajectòria d’Àlex pensem que és prou coneguda però nosaltres voldríem endinsar-nos en la faceta més personal i familiar del vostre fill. Conteu-nos com era Àlex de menut. Era un xiquet introvertit i alhora inquiet, un xiquet molt humà, li agradava molt apropar-se a les persones majors i malaltes, també molt involucrat amb els animals. La imatge que més ens ve al cap és que sempre anava amb un baló baix del braç. Sempre insistia a apuntar-se a la UD Alzira i al final, a força d’insistir, ho aconseguí. Tingué com a entrenadors a Pepe López, a Adrián, a Toño Álvaro, entre d’altres. Un època inoblidable, en què si bé no destacava sobre manera sempre estava ahí. Ell era dels més baixets (després va pegar l’estirà) i jugava en la part defensiva de l’equip. Tots coneguem que Àlex és seguidor incondicional del nostre València CF. Qui li va inculcar el valencianisme? De xicotet Àlex era del Real Madrid, però sorprenentment, va ser quan se’n va anar a la capital d’Espanya a estudiar quan es va despertar el seu sentiment valencianista. Allí s’adonà que el seu equip era i és, com a bon valencià, el València. El defén on va. De fet, Àlex, sempre que ve al seu poble li agrada passejar pels voltants d’Alzira i olorar els tarongers, inclús fa fotografies per a recordar-se en Madrid d’ells. És un amant de la seua terra, dels seus costums i de les seues tradicions. 178

#UnLlibretConqueridor

Tenim entés que va pertànyer a la Germandat de Cavallers del Sant Sepulcre i a una de les comissions deganes de la nostra ciutat: la Falla del Doctor Ferran, no? En efecte. Així fou mentre visque ací. Participava de la vida del poble i encara conserva i es relaciona amb els seus amics de sempre. Quan es vau adonar que Àlex seria actor? Ell es va decidir a ser actor quan estudiava a l’institut Josep Maria Parra. Eixe va ser el seu punt de partida, nosaltres volguérem llevar-li-ho del cap, però la veritat es que no insistírem massa perquè volíem que fóra feliç i decidírem recolzar-lo. Pensàrem que la vida són quatre dies i que ha de disfrutar-los. Noteu la distància entre Àlex i vosaltres? Al principi va ser un poc dur, però Àlex és una persona que ens fa partícips de tots el seus projectes, de les seues inquietuds, i ens crida una o dos vegades al dia, és per això que el sentim sempre prop de nosaltres. De fet, fa poc estiguérem veient amb ell un pis en Madrid que volía comprar... ens demana sempre opinió per a tot.

“ens fa partícips de tots el seus projectes”

Ha canviat el vostre fill amb la popularitat? Per a res, més prompte al contrari. Es tracta d’una persona perfeccionista, autocrítica, que sempre està evolucionant des de la crítica. De fet, ell sempre està llegint i aprenent. De fet, com ell diu, així la ment s’exercita. A qui se sembla dels membres de la seua família? Sens dubte al seu iaio Benito. És sorprenent el paregut en la forma de ser del seu iaio matern. A banda del futbol, del teatre i del cinema té més aficions que es puguen contar? Sí. La lectura i la música. El seu ídol és George Harrison dels Beatles.

Dels seus projectes passats i presents quin vos agrada més? La veritat és que ens agraden tots i creem que ho fa bé en tots els papers. Recordem els seus personatges en la inoblidable Alqueria Blanca de Canal 9 o en Puente Viejo d’Antena-3 i, també, en Los justos i en la més recent representació de l’obra Cyrano de Berguerac. És magnífica amb la participació d’actors de prestigi. Ha sigut un plaer per a nosaltres i esperem que continue l’èxit d’Àlex, un èxit del qual ens enorgullim com a alzirenys i que com hem pogut comprovar té una base sòlida en la formació i l’educació que li han donat els seus pares. Enhorabona! Moltes gràcies. #ElCantDelGall

179

Entrevista a Àlex Gadea Emili Sanchis

En Primer lloc, gràcies per dedicar-nos el teu temps, sabem que ets un home ocupat i per això estem especialment agraïts. Com segueixes des de la distància la vida del teu poble? Mantens contacte amb els amics i família? Sempre estic al corrent de què passa a Alzira, a través de la meua família o dels meus amics. Avui dia amb les xarxes socials és molt fàcil. A més, si no estic fent gira de teatre, rar és el mes que no visite el poble. Què va ser lo que t’enamorà de la teua professió? El teatre és aventura, fantasia, capacitat de joc, riure’s d’un mateix, crítica social, sàtira ... que el públic visca i senta de veritat una història que no és real .. i això és una meravella. Era un xiquet fantasiós i inventor, em podia creure les meues pròpies mentides, i en el teatre vaig trobar una via on canalitzar eixa forma de ser, i a més em guanye la vida amb això. Com començares en el món del teatre? L’IES Jose Maria Parra té molta culpa d’això .. cursant la secundària vaig tindre la sort de tenir matèries com audiovisuals o teatre. Jo tenia 16 anys i va ser un descobriment, vaig sentir una connexió... es va despertar alguna “Era un xiquet fantacosa que amb els anys ha derivat en una vocació i en una forma de siós i inventor, em povida. dia creure les meues Com es porta ser valencianista en Madrid? pròpies mentides, i en Es porta amb orgull, és una cosa identitària, sentimental. A el teatre vaig trobar una més sent que amb el pas dels anys a Madrid, i dins meu professió, via on canalitzar eixa ser valencià i valencianista va adherit a la meua persona, “Gadea, forma de ser, i a més l’actor valencià” “és molt valencianista” .. això ha sorgit així, de em guanye la vida amb manera natural a ulls dels altres i jo ho sent com una cosa pròpia .. això.” AMUNT SEMPRE !! 180

#UnLlibretConqueridor

Et sents reconegut al teu poble? Em sent reconegut, i alguna cosa més important, sent l’afecte. Estar al meu poble i sentir això dels meus veïns i veïnes és una sensació molt bonica. Sens dubte Alzira és generosa amb mi. Quina ha sigut la teua trajectòria? Una trajectòria de formació, de sacrifici, de molta voluntat i d’aprofitar cada oportunitat que ha anat sorgint. Un projecte m’ha anat portant a l’altre. Tracte sempre de ser millor. Tinc gen competitiu i no sóc conformista. Com veus el futur de la teua professió? El present de la meua professió sempre ha estat precari, no d’ara, si sents als còmics de fa cinquanta o huitanta anys et dirien el mateix. És obvi que avui dia s’ha guanyat en condicions, infraestructura i en oportunitats. Hi ha més produccions hui que fa tan sols cinc anys, i moltes més que fa quinze. Però la realitat és que només el 10% dels i les intèrprets d’aquest país viuen de la seua professió d’una manera digna. És un percentatge molt baix. Això parla de la implicació cultural d’aquest país i de la implicació dels seus governants per fer de la cultura un pilar social. En altres països com França o Alemanya la cultura és intocable, entre el partit que entre hi ha un pacte de respecte i de preservar una política cultural com a bé social del i per al poble, es fomenta des de les ajudes i en l’educació a les escoles. Ací com la cultura mai l’han vista com un negoci rendible no ha interessat, i això ens fa mal a tots i totes. D’allò que has fet fins ara, de què et sents més satisfet? Em sent satisfet de quasi tots els treballs que he fet, no perquè crega que tots han estat bons, sinó perquè m’han ajudat a ser més sòlid. Si ara estic fent alguna cosa del que em sento bastant content és per tot el que he fet abans. Ara veig treballs meus de quan tenia 25 anys i no m’agraden, però és el camí, als quaranta em passarà el mateix amb el que estic fent ara, crec, hahaha.

#ElCantDelGall

181

Què es el que més i menys t’agrada de la teua professió? El que més m’agrada és el que passa quan sents “acció”, o quan es fa el silenci al pati de butaques perquè comença la funció. Això i els procés d’assaig són el que més m’agraden del meu ofici. El que menys és tot el que té a vore amb l’embolcall i que és aliè a un mateix. Quins consells donaries al jóvens que volen ser actors? No m’agrada donar-los obertament, però l’únic que els diria és que es formen, que estudien, i que aprenguen anglès. Cinema o teatre? Ambdós. El privilegi és poder compaginar-los. “L’Alqueria Blanca” et va donar a conèixer. Els valenciana es pegaven al televisor cada diumenge. Llàstima tot el que va ocórrer amb “Canal Nou”. És important la posada en marxa de la nova radiotelevisió valenciana “À punt”? La televisió crec que és fonamental com a eina per preservar la llengua, donar difusió a la nostra cultura, i estar informats de la nostra actualitat. La reobertura és positiva i necessària. Tot el teixit industrial del sector audiovisual valencià la necessita, són molts llocs de treball.

182

#UnLlibretConqueridor

Com alzireny, què opines de la segona potència mundial en Falles? Pertanys a alguna comissió o has sigut faller en el passat? La cultura fallera és una tradició molt vinculada a Alzira. Són les festes més representatives de la ciutat juntament amb la Setmana Santa. Vaig ser faller fins als tretze anys de Doctor Ferran i recorde que m’ho passava d’allò més bé. Ara les visc amb més distància però entenc el sentiment que desperta a la ciutat. Què et sembla que les falles cada vegada més potencien la seua part cultural? Què creus que poden fer les falles per la cultura? Les festes i la cultura han d’anar a l’una. En moltes ciutats com Saragossa al Pilar o la Setmana Gran de Bilbao, hi ha programació cultural en teatres, auditoris etc ... Hi ha públic per a tot i es tracta que siga una setmana de festes per a tots els ciutadans siguen fallers o no. Crec que les falles tenen moltes possibilitats culturals més enllà de la festa, que també és important. En quin projecte te trobes en estos moments? Acabe de gravar la primera temporada de Temps de Guerra, i estic amb la gira nacional de teatre de Cyrano de Bergérac. Del 15 de març vam estrenar al Teatre Reina Victòria de Madrid. Quin és el paper que més te agrada exercir i quin el que desitjaries fer? Pense que el millor paper sempre està per arribar. En un futur m’agradaria interpretar a Blasco Ibáñez. Va tindre una vida fascinant. Un referent Javier Bardem. Un hobby. Llibres, vinils, pel·lícules, i tertúlies. Un desig Salut Gràcies Àlex en nom de la Falla La Gallera per haver-nos atés.

#ElCantDelGall

183

L’obra de Teatre: La Conquesta del Gall Imma, Carla i Darling

AUTORES OBRA TEATRE LA CONQUESTA DEL GALL

l passat dia 8 de desembre la nostra comissió debutà per primera vegada en el concurs de Teatre per Adults en valencià que cada any organitza la Junta Local Fallera dÁlzira, després d´haver participat al concurs de Teatre Infantil lány 2011 amb lóbra inèdita “A toc de campana”. Aquest any la comissió Gallera-Hort dels Frares ha representat “LA CONQUESTA DEL GALL” també obra inédita, amb gran satisfacció del públic assistent. Tot i ser la primera vegada que hem concursat, per a nosaltres, ha sigut tot un èxit i estem molt satisfetes del nostre treball. És grat vore com lésforç de varios mesos ha sigut recompensat amb dos nominacions: Millor obra inèdita, i Millor actor secundari Salva Gómez, però sobretot i per descomptat per la brillant actuació del tots els nostres actors. ¡Sóu uns artistes! ¡Estaguéreu impecables cada ú dins del seu paper! Enhorabona a tots: JUANJO, EUGENIO, ANGELES, SALVA, JEAN CHRISTOPHE, EMILI, IGNACIO, AMPARO, SANDRA, ALFREDO G., ALFREDO S., PAULA I ALEX!!!! I com no, inestimable lájuda de PACO, CHRISTIAN, SALVA, PATRICIA, CRISTINA, JUAN I QUIQUE treballant per darrere per a que no fallara res.

184

#UnLlibretConqueridor

Gràcies per compartir el vostre temps en aquest projecte en el que tanta il.lusió ficarem. Sense vosaltres res dáçò havera sigut possible. ¡Ha estat tot un plaer! Durant tant sóls dos mesos dássajos hem treballat de valent per que aquesta il.lusió es fera realitat. El temps compartit ha fet que ens coneguerem més a prop i descobrirem grans persones amb qualitats magnifiques, grans actors. Per a nosaltres, els asatjos ha sigut una experiència molt divertida, el “bon rotllo” i el riure no ha faltat, que és el més important. Tot i que fins el dia de la representació no aconseguirem escenificar tota lóbra al complet i amb les imàtges i el só corresponent, hem de dir que, finalment, tot va eixir a la perfecció. Per tant, una vegada més, hem demostrat i hem pogut comprovar que en tot allò en que símplica la Falla La Gallera no deixa a ningú indiferent, demostrant el que valem i el gran potencial humà que tenim. Nosaltres tres, sentim que hem eixit guanyadors en aquesta experiència, ja que tenim clar, que no sempre la victòria és guanyar premi. Ens quedem en que el públic quedà molt satisfet i ho passà dállò més bé gaudint de lóbra i així ens ho heu fet saber. ¡Això és el més gratificant! És per eixe motiu, que volem des dácí agrair també a tota la gent que acudireu i omplireu el teatre recolzant-nos i donant-nos suport. A tots vosaltres: Gràcies, gràcies i gràcies Senyores i Senyors es baixa el teló però.....atents perque léspectacle continua...

TEATRE. “L’ànima quan somia és teatre, actors i auditori”. Joseph Addison “El teatre és poesia que ix del llibre per a fer-se humana”. Federico García Lorca “El teatre no es fa per a cantar les coses, sinó per a canviar-les”. Vittorio Gassman

#ElCantDelGall

185

I Gala de la cultura de la JLF d´Alzira Emili Sanchis

DELEGAT DE CULTURA

n “ El Cant del Gall” no podiem passar per alt la celebració de la I Gala de la Cultura organitzada per la Junta Local Fallera dÁlzira, en primer lloc i principal per que parlem de cultura i després per la participació tant en lórganització en la mateixa, com per la presència de nominats i premiats representants de la Gallera. El passat 13 de desembre, és va celebrar al Gran Teatre dÁlzira la I Gala de la Cultura, organitzada per la Junta Local, on vaig tindre la sort de participar, i on és lliuraren els premis “Pont de Ferro” als guanyadors de teatre, tant dádults com infantils, postals nadalenques, premi al millor cartell de falles, solidaritat fallera, i reconeixements a persones i associacions que han informat o divulgat al voltant de les falles dÁlzira. Pel que respecta a la nostra comissió, en el Teatre, obtinguerem dos nominacions; la primera délles a la millor obra inèdita i la segona a millor actor secundari (Salva Gómez), però ens quedarem a les portes dóbtíndre premi, al guanyar el millor premi a l’obra inèdita la falla Pere Morell i Eduardo Marcilla de El Parc el millor secundari. En quant al millor cartell de falles 2018 JLF, este sí va ser per a la nostra fallera Gara Martínez Masiá, amb una magnifica portada amb el títol “Com diu el palmito; Acompanya´m a les falles dÁlzira” que unit amb el 1r premi en Portada llibret Gran dÁlzira 2017, sense dubte tanca un gran any en lo personal. També tinguérem la fortuna de que un gall, Aurelià Lairón Pla obtinguera el reconeixement per la seua trajectòria cultural al món de les falles. Premi merescut per la seua excelsa i coneguda trajectòria, i que ens alegra especialment per formar part activa déste llibret.

186

#UnLlibretConqueridor

Per últim i malgrat que no siguen membres de la nostra comissió, anem a intentar-ho, volem assenyalar que també obtingueren premi per láctivitat cultural en les Falles J. Manuel Rubio Albentosa i M. Ángel Martínez Tortosa quí a més enguany cumplixen 30 anys fent el llibret de la Malva. Dos AMICS per damunt de tot, que han fet molt per la cultura i els llibrets en Alzira i la resta de la Comunitat Valenciana. Des dácí volem felicitar-los, i com el millor que han llaurat almenys sota la meua humil opinió, és una gran amistad, vulc dedicar-los una poesia feta per la meua filla Emma ara fa uns anys, quan formava part de la comisió de la falla Plaça La Malva i que va guanyar el Primer Premi en la secció 5-6 Primaria. Una poesia que parla dámistat, senzilla però amb significat. Espere que continueu 30 anys mes fent llibret però sobre tot sent amics, per que be sabeu que no és fàcil treballar en equip, en harmonía, i vosaltres sou un gran equip.

Marta, la millor amiga del món Marta, la meua millor amiga és molt coneguda perquè té un gran cor. Tan gran com el món.

Però alguna vegada em fa una mala passada Així i tot segueix sent la meu millor amiga.

Amb molta serietat ella fa la felicitat.

Imatge cedida per Falla La Malva

Primer Premi Premi Malva Alzira de Poesia Infantil. Alumnes de 5é i 6é de Primària Emma Sanchis Tauroni, Col·legi Alborxí

#ElCantDelGall

187

Taller de Xuxes Emili Sanchis

l 23 de desembre la Delegació d´Infantils i Cultura és va unir per celebrar una activitat conjunta dirigida als xiquets de la falla i amics d´altres falles, amb la intenció de rebre el nadal amb

germanor fallera.

Al taller participaren vora 60 xiquets… i no tan xiquets que després dápropar-se a la figura del monarca Jaume I, sobre la qual gira lány cultural de La Gallera, en una breu xarrada impartida per Juanjo Cebolla (Jaume I), começaren a fabricar les seues pròpies xuxes. Els xiquets estigueren atents a les instruccions de Raquel Agraz i Consuelo Tauroni que foren les encarregades de subministrar tot el necessari per a dur endavant el taller i al mateix temps explicar als xiquets com fer les seues pròpies xuxes nadalenques. Per una vesprada els xiquets deixàren a un costat màquines, balons i altres jocs, i sorprenentment amb una pau i harmonía, impròpies de les seues edats estigueren dos hores entretinguts. Lácte va finalitzar amb el lliurament dels tres primers premis, decisió que va ser molt difícil per lálta qualitat, amb les figures presentades. Finalment els premis foren els següents: 1r Darling Canet 2n i 3r “ex-aequo” Ignaci Sarrió i Emili Sanchis

188

#UnLlibretConqueridor

192

#UnLlibretConqueridor

Salutació Alcalde d’Alzira Diego Gómez

nguany dediqueu el vostre llibret a Jaume I, personatge cabdal amb el qual emprenguérem la nostra història com a poble amb llengua, institucions i lleis pròpies i amb el qual iniciàrem un gran període d’expansió cultural, política, social i econòmica. El rei En Jaume va tindre Alzira com una de les seues viles reials i va passar moltes temporades a la nostra ciutat des de la seua entrada a l’Aljazzira musulmana el 31 de desembre de 1242 fins a la seua mort. Les Falles, en certa manera, compartiu amb el Conqueridor ser una de les senyes de la identitat d’Alzira i dels valencians, com a poble amb una cultura, un patrimoni, una llengua i unes raons amb capacitat de contagiar la resta de ciutadans i ciutadanes. La vostra comissió també la podem considerar “històrica”, per comptar ja amb un gran recorregut en la història de les falles alzirenyes, contribuint cada any en gran mesura a fer gran la festa josefina i pel seu lligam amb una institució tan considerada per la societat alzirenya com és el Cercle Alzireny. Enguany serà el segon any on les Falles tenen la consideració de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. És una responsabilitat vostra i de tota la població alzirenya que sigam capaços de mantindre este títol portant la il·lusió a les nostres places i carrers i hem de treballar perquè, quan es parle de les Falles, es parle amb satisfacció i orgull. Per últim, vull expressar la meua més sincera enhorabona a les Falleres Majors d’enguany, Darling Canet i Paula Cebolla, i als presidents, Alfredo Suñer i Alejandro Sanchis. També a les falleres i fallers que conformeu la comissió, gaudiu d’este any que vos desitge que siga inoblidable. #ElCantDelGall

193

Salutació President JLF Alzira Jaume Bohigues Agustí

stimats fallers i amics de la falla Gallera-Hort dels Frares;

D’entre totes aquelles coses que suposava m’aportarien una gran satisfacció al ser escollit com a President de Junta Local Fallera, mai hagués imaginat que escriure al vostre “llibret” em produiria tanta emoció; doncs les paraules dites se les emporta el vent, però allò que s’escriu queda per sempre; per tal motiu, les meues primeres paraules escrites són per tal d’agrair aquesta deferència amb mi, i per tant, amb totes les falles d’Alzira. Iniciem novament un exercici faller i estic segur que el llibre que ara teniu a les vostres mans, amb el que hi han volgut recordar el Rei Jaume I en l’any en què es commemora el 775 aniversari de la seua entrada a la nostra ciutat, és una mostra més que aquesta comissió creix al vessant cultural; l’any passat aconseguireu el 2n premi de Llibret en format gran i la millor portada de llibret d’Alzira i el present exercici heu apostat pel teatre faller en valencià, en participar en el XXIV Concurs de Teatre què organitza JLF, mostrant així, que sou una nombrosa comissió la qual, a més de fer festa, també aposteu per la cultura. Les falles són alguna cosa més que festa, les falles són vehicle d’expressió de la nostra identitat i els fallers, sens dubte, cada vegada més ajudem a construir la cultura valenciana Per aquest motiu, des de Junta Local Fallera també hem apostat per la cultura i estem disposats a realitzar i fomentar totes aquelles activitats que pensem, poden fer de les falles alguna cosa més que allò tradicional, doncs treballant tots junts, aconseguirem que les Falles d’Alzira siguen admirades a tota la comunitat, perquè superem sempre les barreres de l’insuperable. Per últim, vull felicitar als màxims representants de la comissió, al President Alfredo Suñer, al President Infantil Alex, i especialment a Darling i a Paula, les Falleres Majors, desitjant-vos als quatre que gaudiu amb intensitat les Falles de 2018 al costat de les vostres famílies. Amics i fallers de la Gallera-Hort dels Frares, vos desitge que passeu unes magnífiques festes junt amb totes les falles d’Alzira i de nou agrair-vos la vostra confiança.

194

#UnLlibretConqueridor

Al voltant de Jaume I Índex: Ramon Ferrer Navarro, Jaume I, rei dels valencians.

Antoni Furió Diego, Al voltant de Jaume I. Unes reflexions. Jesús Huguet Pascual, Jaume I i els càtars.

Stefano Maria Cingolani, Jaume I. Un home predestinat. Vicent García Edo, Jaume I “El Legislador”.

Miguel Navarro Sorní, L’església valenciana en els temps de Jaume I.

Carmel Ferragud Domingo, Jaume I i el paper de la medicina en el regne de València. Miquel Gómez Sahuquillo, Castells, muralles i punts de defensa en la Ribera del Xúquer des dels temps andalusins fins al rei Jaume I. Nieves Perpiñá Marco, La música profana en l’època de Jaume I el Conqueridor. Vicent Garés Timor, Jaume I, l’artífex del primigeni discurs social sobre la violència del regne de València medieval. Vicent F. Zuriaga Senent, Jaume I en la iconografia mercedària: la troballa de la Mare de Déu del Puig. Lluís Fornés i Pérez-Costa, La primera falla i la llengua del rei Jaume I. Carles X. Recio Alfaro, L´últim orgasme de Jaume I.

Aureliano J. Lairón Pla, Personatges i espais alzirenys vinculats a Jaume I en els dibuixos i les aquarel·les de Vicente Sanz Castellanos. Alfonso Rovira Marín, Peregrinar cap a la història. Alzira commemorà el 1976 el VIIé centenari de la mort de Jaume I. Rubén Pastor Bautista, El carrer a nom de Jaume I a Alzira.

#ElCantDelGall

195

Jaume I. Rei dels Valencians Ramon Ferrer Navarro PRESIDENT DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

a vinculació de la figura de Jaume I a la ciutat d’Alzira s’inicia l’any 1243, quan el monarca incorpora la vila musulmana d’Alyazirat a la civilització cristianooccidental, i el lligam es consolida per haver sigut, segons la tradició, el lloc on el rei visqué els últims moments de la seua vida. Esta vinculació s’estén també a la meua ciutat natal, Vila-real, per haver sigut fundada per l’insigne monarca de què parlarem. L’actualització de la biografia del rei per antonomasia dels valencians que vaig fer en el seu dia va dedicada als amics de la Gallera. “Este rei, en Jaume d’Aragó, va ser l’home més bell del món; era un pam més alt que els altres i molt ben format, i perfecte en tots els seus membres; tenia el rostre ruboritzat i fresc, el nas llarg i recte, i la boca gran i ben dibuixada, i dents grans, boniques i blanques que pareixien perles, i bonics cabells rossos semblants al fil d’or, i amples esquenes, i cos llarg i prim, i braços fornits i ben contornejats, i belles mans i llargs dits, i cuixes grosses, i les cames llargues, rectes i grosses d’acord amb la seua mesura i els peus llargs i ben formats i calçats elegantment. I va ser molt atrevit i valerós amb les armes, i fort i valent, i generós a donar, i agradable a totes les gents, i molt misericordiós; i va posar tot el seu cor i tota la seua voluntat a guerrejar contra els sarraïns”. Este és el retrat que ens oferix el cronista Bernat Desclot sobre el nostre personatge, del qual podem dir que va ser excepcional en tot si tenim en compte l’època en què va viure. No és poc haver protagonitzat un regnat de seixanta-tres anys, la conquista i creació dels regnes de Mallorca i València, la transformació de les seues terres en una monarquia feudal en compte d’estats senyorials; ni tampoc ho són els enormes errors dels diversos testaments que trenquen el patrimoni reial i que donen lloc a un interminable nombre de problemes entre Aragó i Catalunya per qüestions de fronteres. NAIXEMENT I PRIMERS ANYS

Montpeller. Catedral.

196

#UnLlibretConqueridor

Iacobus dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentiae, et comes Barchinone et Urgelli et dominus Montipesulani naix el dos de febrer del 1208 en un palauet de Montpeller, on s’havia refugiat sa mare, Maria de Montpeller, mentre son pare, Pere II, era absent. Des d’un principi, tant la concepció com el seu naixement es veuran rodejats d’una sèrie de llegendes a causa de les males relacions que mantenien els progenitors. El mateix Jaume I compta en la seua Crònica “Nostre pare el rei Pere no volia veure la nostra mare la reina”. Hagué de ser un cavaller el que, amb enganys, atraguera el rei a una cita amb la seua dona amb el pretext que es tractava d’una trobada amb una altra dama que era cortejada per Pere II. La Crònica descriu així la trobada. “I aquella nit en què ambdós van estar en Miraval va voler el nostre Senyor que fórem engendrat”, insistint més avant: “És cert que el nostre naixement va tindre lloc per virtut de Déu, puix nostre pare i nostra mare no es volien”.

També el nom que li van posar, Jaume, té una aura de misteri. Sa mare va encendre dotze ciris iguals amb el nom de cadascun dels apòstols i, com que l’última a consumir-se va ser la de Santiago, així el van anomenar. El rei no va reconéixer el seu fill com a legítim, i l’any 1209 Pere II cita com a hereus de la corona els seus germans Alfons de Provença i Ferran, abat de Montearagó. L’existència de Jaume és ignorada per complet. La mort de Pere II a Muret, al setembre del 1213, precedida per la de Maria de Montepeller a l’abril, deixa el tron de la Corona d’Aragó en mans d’un xiquet de poc més de cinc anys, en unes circumstàncies de total crebant econòmic i social. D’ací que el llarg regnat de Jaume I (1213-1267) es veja, en part, condicionat per la política desastrosa de son pare. Des d’un principi, Jaume I és un ostatge de Simó de Montfort, a qui havia sigut confiat per Pere II; és igualment un ostatge de la seua aristocràcia amb qui matindrà una pugna constant, i també ho és de Roma, ja que necessita ser reconegut com a rei; una Roma en què política i criteris haurien de pesar notablement, sempre disposada a afavorir la monarquia francesa. Roma es fa càrrec del xiquet rei. L’any 1214 el papa Innocenci III aconseguix que Simó de Montfort entregue el seu ostatge al llegat pontifici, que el portarà a Montsó i en confiarà la custòdia i l’educació als templaris. Al seu torn, el mateix llegat dirigix personalment els territoris de la Corona d’Aragó, compromet tant els nobles com les jerarquies eclesiàstiques en la defensa de l’orde interior i del sobirà, i aconseguix que tots ells presten jurament de fidelitat a Jaume I, la qual cosa impedirà una guerra civil pel tron. S’establix un govern de regència; el comte Sancho de Roselló, tio del rei, serà el procurador general, al costat del qual s’anomenen dos governadors, un per a Aragó i un altre per a Catalunya. Este període acaba quan el 1218 Jaume, tot just amb deu anys, inicia el seu govern personal en la més absoluta soledat, rodejat únicament d’una xicoteta i incipient cort. VIDA FAMILIAR I AMOROSA Alguns dels consellers del rei van concertar el seu matrimoni amb la castellana Leonor, germana de la mare de Ferran III de Castella-Lleó. “Vam tindre per dona la reina Elionor, per consell dels nostres hòmens.” La boda va tindre lloc a Agreda el 1221, comptava el rei amb dotze anys. L’any 1227 el monarca planteja demanda de divorci al·legant nul·litat per parentiu pròxim. En eixos moments ja havia nascut el seu fill Alfons. El matrimoni es dissol el 1229, si bé s’havia reconegut l’infant Alfons com a únic hereu. El 1235 es concerta una nova boda entre Jaume I i Violant d’Hongria. En les capitulacions matrimonials el rei Jaume destinava “a la prole que nasca del nostre matrimoni... el Regne de les Mallorques amb les illes de Menorca i Eivissa i el que guanyem en el Regne de València i altres parts”. L’enllaç matrimonial se celebra a Barcelona el 8 de setembre del 1235 quan el rei tenia vint-i-sis anys. Del matrimoni van nàixer quatre fills i cinc filles: els barons Pere, futur rei d’Aragó; Jaume, que hereta el Regne de Mallorca; Ferran, mort en vida de son pare; Sancho, arquebisbe de Toledo. Quant a les filles, Violant, esposa d’Alfons X el Savi; Constança, que es va casar amb Manuel, fill de Ferran III el Sant; Maria, i Isabel, dona de Felip III de França. Violant d’Hongria

#ElCantDelGall

197

L’esposa de Jaume I moria el 12 d’octubre del 1251. Comença ara una etapa d’enamoraments per part del monarca, entre els quals destaca la seua relació amb Teresa Gil de Vidaure, a qui va donar promesa de matrimoni. Malalta de lepra, va ser abandonada pel rei, que pretenia tornar-se a casar. Teresa va recórrer a Roma, i l’Església no va consentir l’anul·lació del matrimoni. Jaume I va donar les culpes d’esta negativa al seu confessor, el bisbe de Girona, acusant-lo d’haver revelat el secret de confessió pel qual afirmava la legalitat del seu matrimoni amb Teresa. I en castic, segons Zurita, el rei va ordenar que tallaren la llengua al prelat. Del dit matrimoni van nàixer dos fills: Jaume, senyor de Xèrica, i Pere, senyor d’Ayerbe, ambdós reconeguts i legitimats per son pare. El rei també tingué relacions amoroses amb Guillerma de Cabrera, amb la qual tingué un fill, Fernán Sànxez, a qui el rei va concedir la baronia d’Híjar; i amb Berenguela Alfonso, filla de l’infant Alfonso de Molina, de qui no va tindre descendència. Tots estos enamoraments, així com els descendents corresponents, ocasionaren trastorns greus a la vida familiar del monarca i provocaren lluites constants entre els germanastres. Així, el futur Pere I de València va ofegar el seu germanastre Pere Sànxez en aigües del riu Cinca; el mateix rei, en la seua Crònica, ens diu “quan ho vam saber, ens alegrarem molt”. LES CONQUISTES Com a mitjà per a eradicar les contínues conteses nobiliàries que ensanguinaven els seus territoris, Jaume I decidix promoure una empresa comuna en contra dels musulmans. A l’abril del 1225 el rei decidix “prendre la creu per a combatre les bàrbares nacions”. La primera empresa bèl·lica es dirigix contra Peníscola. Després de tres mesos d’assetjament al castell, es veu obligat a retirar-se sense haver aconseguit absolutament res. La segona expedició l’organitza el rei amb la intenció d’atacar València des de les terres terolenques. Convocada la tropa, no acudix ningú en la data prevista ni en les dos setmanes següents, fins al punt que “Vam haver de menjar-nos els queviures que havíem emmagatzemat per a entrar en terres de moros”. A pesar d’estos fracassos, el rei persistix en la seua idea que l’única manera d’escapar de la guerra de bandosidats que s’estén pels territoris de la seua Corona és dur a terme la conquista de les terres en poder dels musulmans. La via més lògica per a aconseguir este objectiu era atacar València des de l’interior, Terol, i ampliar posteriorment els dominis cristians amb la conquista de Mallorca. Ja que per al primer objectiu es necessitava l’ajuda d’una noblesa que encara no li manifestava un suport ferm, el monarca decidix començar per la conquista de Mallorca, per a la qual cosa sí que comptava amb l’ajuda d’una burgesia que li proporcionarà hòmens, vaixells i diners. L’any 1229 el monarca obtenia del papa Gregori IX les indulgències habituals en qualsevol croada. Amb una flota d’uns 150 barcos i uns 16.000 hòmens, es dirigix cap a Mallorca per a emprendre la seua conquista, i ho aconseguix definitivament el 1232. Ocupat en els assumptes de Mallorca, Jaume I no pot prestar atenció als successos que es desencadenen en el regne Seu de Mallorca. musulmà de València, on esclata una guerra civil entre Ceyt Abuceyt i Zayyan, contesa que debilita extraordinàriament les defenses d’este territori i que els súbdits de Jaume I aprofiten per a iniciar la conquista. Tal succeïx amb les poblaciones d’Ares i Mo198

#UnLlibretConqueridor

rella, que s’obtenen cap al 1232. Constret per l’actuació dels seus propis vassalls, Jaume I prepara precipitadament el pla de conquista del regne valencià. Este pla es dividix en tres etapes: La primera (1233-1236): el rei conquista Borriana; des d’ací la guerra es desplaça al nord castellonenc i s’obté gran part del territori, des del qual es domina del Sénia al Millars. La segona: (1236-1239): en les Corts de Monsó el rei aconseguix que es declare com a croada la conquista de la ciutat de València. Les tropes s’instal·len al Puig des d’on es traslladen per a assetjar la capital de la taifa valenciana. Després d’uns mesos de resistència, la ciutat es rendix i el rei musulmà, Zayyan, firma un tractat amb Jaume I, per mitjà del qual obté el territori valencià situat al nord del riu Xúquer. La tercera: (1239-1245): esta etapa transcorre amb la conquista de diverses localitats, com Alzira (1243), Dénia i Xàtiva (1245), i finalitza eixe mateix any després de l’obtenció de Biar, que posa fi a l’expansió per la zona que tenien assignada els monarques de la Corona d’Aragó, segons els tractats firmats amb els Restes de la muralla musulmana de València. reis castellans per al repartiment de les terres musulmanes. A pesar dels tractats fimats amb Castella, la conquista de les terres valencianes va comportar una sèrie de problemes relacionats amb els límits precisos de la frontera entre ambdós països; problemes que se solucionarien amb la firma d’un nou tractat, el d’Almizra, que s’establix l’any 1244. La frontera entre estos regnes, el de València i el de Castella, es fixava “entre els termes d’Almizra i Bugarra, quedant per a València, Biar, Castalla, Xixona i Aigües, fins al mar; Alacant i Villena pertanyeran a Castella”. CROADA A TERRA SANTA Jaume I no sols portà a terme la seua lluita contra l’islam peninsular, també va estar imbuït de l’esperit de croada; açò és, anar a combatre als Sants Llocs a fi de rescatar-los de mans musulmanes, esperit que es plasmarà plenament el 1269 quan ja havia realitzat la gran epopeia de les conquistes hispanes. En efecte, trobant-se a Toledo l’any 1268 amb motiu de la primera cantada de missa del seu fill Sancho, arquebisbe de la dita ciutat, hi van arribar els delegats d’una ambaixada tàrtara que li van oferir unir la seua ajuda a la de l’ambaixador de Constantinoble per a dur a terme una croada a Terra Santa. Amb este objectiu, va partir el 1269 del port de Barcelona amb una flota composta per trenta naus i algunes galeres, encapçalant un exèrcit format per uns tres-cents cavallers, amb els mestres del Temple i de l’Hospital, diversos prelats, uns huit-cents peons, així com molts almogàvers i ballesters. En este exèrcit anaven igualment els infants Fernando Sánchez i Pedro Hernández. Poc després d’eixir de Barcelona, una forta tempestat va obligar la flota a tornar al port, i arribà a Aigüesmortes des d’on el monarca es va encaminar cap a Catalunya per via terrestre, amb la consegüent paralització de l’empresa. Diferents autors assenyalen com a causa principal d’este abandó el desig que tenia Jaume I per aquells temps de romandre al costat de Berenguela Alfonso. Fóra com fóra, la veritat és que l’empresa va fracassar per complet, i es va donar per oblidada definitivament quan, amb ocasió del Concili de Lió, celebrat l’any 1274, el monarca va comprovar la indiferència total que despertava entre els eclesiàstics esta croada. #ElCantDelGall

199

POLÍTICA EXTERIOR Entre els molts assumptes d’Estat que es van produir de cap a cap d’un regnat tan dilatat, caldria fer-nos-en ressò i destacar-ne tres: l’afillament amb Sancho VII de Navarra; el tractat de Corbeyl dut a terme amb Lluís IX de França, i finalment, l’ajuda prestada al seu gendre Alfons X en la conquista i pacificació del Regne de Múrcia. El rei navarrés Sancho VII, ja vell i sense descendència directa, es trobava en dificultats davant de les exigències del monarca castellà, que li feia la guerra amb la intenció d’annexar-se part del territori de Navarra. Per a concloure estos problemes, Sancho VII establix, el 1231, un pacte d’afillament mutu amb Jaume I. Per mitjà d’este pacte, Sancho VII es convertix en pare de Jaume I, i si un d’ells moria, l’altre el succeiria en els seus territoris. El pacte era favorable a l’aragonés, aleshores molt jove, ja que el navarrés era vell i estava delicat de salut. Tot feia preveure que Jaume heretaria el regne de Navarra en breu. El pacte inccorporava també una sèrie de clàusules que incloIïen l’obligació de l’aragonés de defendre el territori navarrés contra els atacs que s’hi produïren. Jaume I, absort en les conquistes de Mallorca i València, va desatendre completament les obligacions contretes amb Sancho VII; per això, a la mort del navarrés l’any 1234, quan Jaume I va voler accedir a la successió de Navarra, el successor que va ser reconegut fóu Teobald de Xampanya. Es perdia així la possibilitat de fusionar Navarra i la Corona d’Aragó en la persona de Jaume I. El segon assumpte d’Estat important en què participa Jaume I és el denominat Tractat de Corbeil, firmat l’any 1258 amb Lluís IX de França. La Corona d’Aragó havia posseït diversos territoris al Midi francés. Per la seua banda, els monarques francs eren els teòrics sobirans dels comtats catalans que els havien pertangut des de l’època de l’emperador Carlemany. Per mitjà d’este tractat, cada monarca renunciava als seus drets sobre les terres dominades per l’altre, de tal manera que Jaume I cedia els drets sobre el Midí al monarca franc, mentre que Lluís IX feia el mateix en els comtats catalans. Segons este tractat, la Corona d’Aragó cessava en la seua expansió ultrapirinenca, que quedava reduïda al sud d’este sistema muntanyós. Pel que fa a l’ajuda prestada a Alfons X de Castella en la conquista i pacificació del Regne de Múrcia, els fets transcorren de la manera següent: el 1263 es produïx la petició d’Alfons X de Castella al seu sogre, Jaume I, perquè l’ajude a sufocar la sublevació musulmana que s’havia produït en terres murcianes. L’interés de l’aragonés per ajudar-lo es convertirà en el detonant d’una revolta general de la noblesa que es nega a cooperar, esgrimint per a això el pretext que no obtindrien beneficis personals per dur a terme tal empresa. Jaume I s’enfronta a l’aristocràcia aragonesa assenyalant que l’ajuda als castellans s’ha de donar per tres raons: “la primera cosa per Déu; la segona, per salvar Espanya; la tercera, perquè vosaltres i Nos tinguem tan bona fama i gran nom que per Nos i vosaltres siga salvada Espanya”. A pesar de les reticències dels senyors feudals, El rei amb eclesiàstics i juristes. Jaume I entra en terres del Regne de Múrcia, aconseguix la seua rendició l’any 1266 i, després de repoblar-les amb gents dels territoris aragonesos, les entrega al seu gendre. Esta ajuda no sols no li reporta beneficis, sinó que el portarà a l’enfrontament amb la noblesa aragonesa, a la qual el monarca haurà de cedir privilegis, que, tot i això, no aconseguixen pacificar els territoris de la Corona d’Aragó. Així ho demostra el desafiament personal del noble Ferriç de Lizana, secundat per Fernando Sánchez de Castro, bastard favorit de Jaume I. 200

#UnLlibretConqueridor

POLÍTICA INTERIOR Al llarg d’un regnat tan dilatat com el de Jaume I és lògic que succeïsquen assumptes diversos relacionats amb la política interior. En esta col·laboració ens ocuparem d’aquells que conduïxen a la creació i el desenrotllament dels regnes de Mallorca i de València. El 1230, acabada la conquista de la ciutat de Mallorca, Jaume s’anomena a si mateix rex Maioricorum. Per compte d’annexar les illes a Catalunya, el monarca decidix crear un nou regne amb una estructura administrativa i una ordenació jurídica pròpies. En la seua qualitat de rei, Jaume I atorga als habitants de l’illa de Mallorca la Carta de franquesa el mateix any 1230. Es tracta d’un privilegi destinat a fixar l’estatut jurídic dels seus habitants, en què la monarquia assumix un protagonisme absolut en l’ordenament del nou regne. És un document reformista per tal com suprimix importants exaccions senyorials sobre la producció, la propietat i el tràfic de mercaderies; igualment es pot considerar liberal en matèria de justícia, si bé és cert que, a pesar de la gratuïtat de la seua Administració, aquella continuava sent inaccessible per als sectors més desfavorits de la societat. Quan encara no s’havia completat l’ocupació de l’illa, una comissió acorda les normes per les quals es regirà la distribució dels béns obtinguts. Es tractava de repartir entre els conquistadors i els repobladors les 346.000 hectàrees amb què comptava l’illa, especialment les 114.000 hectàrees cultivades, així com les 3.492 cases i edificis de la ciutat. La plasmació pràctica de tot això apareix en el denominat Llibre del Repartiment. Per necessitats de política interna, Jaume I confia el govern de les illes a l’infant Pere de Portugal, que l’exercirà entre els anys 1254-1256, i li l’entregarà posteriorment a l’infant Jaume, que l’ostenta entre els anys 1256-1276. Amb este esquema, el monarca es reservava l’alta direcció dels assumptes de les illes, com ara l’ordenament legal, judicial i econòmic, mentre que els infants es limitaven a exercir una missió gestora. Entre els mesos d’abril i maig del 1239 Jaume I reunix a València els prelats, nobles i representants de les ciutats. En esta reunió s’establix el següent: “cridem i volem que s’anomene regne de València el que comprén des del riu d’Ulldecona fins al terme de Biar, i des del mar fins a Albentosa i Manzanera i Santa Cruz i fins a la frontera del terme de Requena que dividix el terme cap a Castella.” La separació del Regne de València de la resta dels territoris de la Corona d’’Aragó el monarca la fa efectiva amb la promulgació d’una sèrie de mesures que individualitzen i remarquen la singularitat del nou territori, i que el mateix rei assenyala dient: “Un costum, una moneda de lig, un march, una lliura, una arrova, un quintar, e un pes e una mesura, en tot lo regne e en la ciutat de València, sia per tot temps”. A fi de complir el que acabava d’enunciar com a factor diferencial del Regne de València, l’any 1240 el rei atorga una carta de poblament, el Costum, que tindrà vigència fins al 1251 i que conté, junt amb una massa de privilegis locals de contingut concret, preceptes de dret marítim i un conjunt de disposicions relatives al dret de família. A partir del 1251, el Costum es transforma en els Furs a través de diverses refoses i addicions. Les diferències de fons del Regne de València respecte dels altres territoris de la Corona foren: d’una banda, la forma d’elecció autònoma, només amb decisió real, personal o delegada, sobre la proposta del municipi; d’una altra, la constitució dels seus òrgans de govern per membres de la classe burgesa, en què s’exclouen la noblesa i el clergat. La figura fonamental serà el batlle general, que es convertix en l’home de la monarquia que coordina el regne. Les Corts exercixen les funcions de rebre i prestar jurament al rei, alhora que, compartixen amb el monarca la potestat legislativa, la reparació de greuges presentats i la concessió de servicis. #ElCantDelGall

201

L’any 1247 el rei ordena encunyar una moneda per al nou regne. Es tracta del real de València, moneda de tern que conté dos terceres parts de coure i una de plata. FINAL D’UN REGNAT Després del parèntesi de les conquistes de Mallorca i València, en les quals no s’acaben del tot les friccions amb els senyors feudals, els altres territoris del regnat es veuen esguitats per un rosari de conflictes amb la noblesa que, en certs moments, arriben a una autèntica guerra civil. Entre els capitostos dels rebels apareixen ara els fills bastards i legitimats que Jaume I ha convertit en hòmens rics i ben dotats de propietats. La primera causa essencial de la contínua agitació aristocràtica té molt a veure amb el final de l’expansió territorial a costa dels musulmans, el consegüent repartiment de terres i l’augment de privilegis que la conquista havia comportat. Ara bé, la monarquia, fins a eixos moments dèbil i pobra, comença a guanyar poder i capacitat de maniobra gràcies al suport que li brinda la naixent burgesia, ja que el monarca no depén tant dels seus barons. La noblesa percep que va perdent influència davant del monarca i intenta consolidar les seues posicions per mitjà de la revolta armada. Jaume I, desbordat pels esdeveniments, anirà descarregant la responsabilitat de la repressió de les revoltes nobiliàries en el seu fill Pere, però al mateix temps el desautoritza una vegada i altra en els moments més delicats amb una gran irresponsabilitat. La impotència del rei per fer-se amb el control de la noblesa es posa de manifest en una carta escrita pel monarca que diu: “no hi ha cap príncep en el món que tan poques molèsties cause als seus hòmens com Nos als nostres; ans bé, per fer-los bé i pels grans beneficis que els concedim, els perdem”. La situació d’inseguretat i de guerra és especialment greu l’any 1260 a l’Aragó, quan mor el primogènit del rei, Alfons, i les principals viles aragoneses constituïxen una germandat per a defendre’s dels “abundants danys, robatoris i homicidis i de la destrucció de tota la terra”. El rei ha de fer front no sols als problemes que li ocasiona la noblesa, sinó també a les sublevacions provocades pels mudèjars valencians, que s’alcen en armes per primera vegada el 1246. Per a acabar amb esta primera sublevació dels musulmans valencians, el monarca en decreta l’expulsió l’any 1247. Lluny de contindre el malestar social, l’expulsió fa acréixer el vigor de la sublevació i la seua duració al llarg d’uns quants anys, en què destaca el cabdill Alazraq ajudat per tropes granadiJaume I abdica en el seu fill Pere, nes, els genets, que duen a terme diverses incursions en territori castellà quadro d’Ignasi Pinazo, 1887. i valencià. En una d’estes incursions mor l’arquebisbe de Toledo, Sanxo, fill de Jaume I. Després d’uns anys de tranquil·litat es produïx novament una segona sublevació mudèjar, esta vegada amb més intensitat que en el cas anterior. Per a combatre-la, Jaume I es trasllada a Xàtiva al febrer del 1276. La situació és tan complicada que el monarca ha de recórrer una vegada més al seu fill Pere. Quan l’infant Pere arriba al Regne de València, es troba un panorama desolador: el rei, son pare, a punt de morir, i tot el territori sublevat. Jaume I mor el 27 de juny del 1276 a Alzira (a València, segons la Crònica), camí de València, a l’edat de 68 anys. El seu cos va ser traslladat a la catedral de València on va ser soterrat en principi, si bé posteriorment serà sepultat en el monestir de Santa Maria de Poblet. 202

#UnLlibretConqueridor

LA QÜESTIÓ SUCCESSÒRIA Un dels problemes greus a què es va enfrontar Jaume I i que no va resoldre de la manera més adequada va ser el referit a la qüestió successòria. En el primer testament que va dictar al maig del 1232 deixava com a hereu de tots els territoris el seu fill únic, Alfons, fruit del matrimoni amb la primera esposa, Leonor. A partir del segon matrimoni, comencen els seus problemes: Violant, la segona esposa, amb una influència altament pertorbadora sobre el rei, l’obliga a concedir posicions brillants als seus fills, i el monarca hi cedirà sistemàticament en perjuí de l’infant Alfons. L’any 1240 naix el futur Pere I de València, el primogènit de la reina Violant, i el rei redacta un nou testament: Alfons heretarà Catalunya, la Ribagorça, el Pallars, la vall d’Aran i Urgell; el seu germanastre Pere, els comtats pirinencs del Roselló, la Cerdanya, el Conflent i el Vallespir, així com el regne de València i el senyoriu de Montpeller. El 1243 naix l’infant Jaume, i novament es reproduïx el consegüent repartiment: Jaume I convoca Corts a Daroca, on proposa el seu fill Alfons com a successor al Regne d’Aragó, que feia frontera per primera vegada amb el riu Segre. A continuació, reunix Corts a Barcelona, en què es jura com a hereu de Catalunya l’infant Pere, fill major de Violant. Al xiquet acabat de nàixer se li assignava el Regne de València, el de Mallorca i els comtats pirinencs. Els territoris de la Corona d’Aragó es mutilaven en tres lots. Els catalans van protestar perquè s’havia situat la frontera en el riu Segre al·legant que les terres compreses entre el Cinca i el Segre eren catalanes, açò és, el comtat de Ribagorça i la ciutat de Lleida. Per la seua banda, els aragonesos afirmaven ser els amos d’estos territoris, ja que havien sigut conquistats pels seus reis. Els lleidatans es van negar a reconéixer l’infant Pere com a senyor fins que l’infant Alfons no els rellevara de complir el jurament que li havien prestat, açò és, integrar-se en el bloc de Catalunya. Els anys 1247, 1251 i 1253 es duen a terme nous repartiments fins arribar al definitiu del 1262. En esta data ja havia mort l’infant Alfons, així com el seu germanastre Ferran; per tant, només quedaven vius els fills tinguts amb Violant, Pere i Jaume. El primer heretava Aragó, Catalunya i València, i el seu germà, Jaume, el regne de Mallorca, el senyoriu de Montpeller i els comtats del Roselló, Colliure, el Conflent, el Vallespir i la Cerdanya. La successió es tanca amb una divisió dels territoris dominats per Jaume I entre els seus fills, Pere i Jaume, però sobretot amb un incessant rosari de problemes entre Catalunya i Aragó per les fronteres que se’ls imposen.

Ramon Ferrer Navarro (Vila-real, 1946) és medievalista i doctor en història i fins la seua jubilació professor de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València. És membre del Consell Superior Geogràfic i president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des de 2011 fins l’actualitat. És autor de diferents monografies sobre fonts documetnals, comerç medieval valencià, repoblació, institucions, minories, toponímia i mentalitats. Entre els seus llibres destaquem L’exportació valenciana en el segle XIV (1977) i Conquista i Repoblació del Regne de València (1999) i, amb altres autors, El Llibre del Repartiment del Regne de València (1980) i Documents i dades per a un estudi toponímic de la Regió Valenciana (1981) #ElCantDelGall

203

Al voltant de Jaume I. Unes reflexions Antoni Furió

CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA MEDIEVAL DE LA FACULTAT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

’any 2006, coincidint amb el VIIIé centenari del naixement de Jaume I, l’editorial Bromera em va editar el llibre El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda. L’obra tenia un caràcter eminentment divulgatiu, dirigida a un públic ampli, però també tenia la voluntat de traçar un retrat crític d’un monarca molt vinculat a Alzira, on va passar els últims dies de la seua vida. Jaume I és, sens dubte, el gran rei dels valencians, ja que amb ell, amb la conquesta catalano-aragonesa del segle XIII i la immediata creació del regne de València, comença la nostra història col·lectiva, la història del poble Escut del Regne de valencià. Amb ell, el regne de València s’incorpora a Europa i a la civilització València de l’Aureum Opus d’Alzira cristianooccidental, a costa, això sí, de la destrucció de l’anterior societat islàmica. No sols per això, sinó per altres raons que diré més endavant, la figura del monarca no deixa de ser molt controvertida. La Gallera, a través de l’amic Aurelià Lairón, arxiver municipal d’Alzira, em demana una col·laboració per a aquesta publicació, la qual cosa faig gustós i ho faig prenent com a referències algunes de les coses que vaig dir i es van dir en diferents mitjans de comunicació fa exactament onze anys, al voltant de l’aparició del meu llibre citat.

En l’edició valenciana del diari El País, el periodista Paco Gisbert es fia ressò d’algunes de les manifestacions que vaig fer llavors, com ara que la imatge que tenim de Jaume I ha anat canviant amb el temps i amb les preocupacions històriques de cada moment. Així, mentre que la Segon República el presentava l’any 1938, quan es complien els set-cents anys de la con¬questa de València, com un monarca progressista i precursor de les llibertats democràti¬ques, les autoritats franquistes l’homenatjaven un any després, ja guanyada la guerra, com un repre¬sentant dels valors cristians, que expulsà els Miniatura de l’Aureum Opus de musulmans de València, de la mateixa manera que Franco l’alliberà dels rojos l’Arxiu Municipal d’Alzira on s’hi set segles més tard. Tampoc no va ser eixa espècie de heroi de còmic que ell representa a Jaume I. mateix s’encarregà de perpetuar en el Llibre dels fets, la seua autobiografia. És cert que va ser un dels grans reis del segle XIII, però va ser alguna cosa més, un personatge que no era ni blanc ni negre, sinó gris, amb molts matisos. Al llibre que em va publicar l’editorial alzirenya Bromera, amb una clara intenció pedagògica però sense descuidar el rigor històric, vaig traçar un retrat crític d’un monarca al qual se li 204

#UnLlibretConqueridor

han dedicat gran quantitat de llibres. Però, curiosament, la majoria d’aquestes obres estan conta¬des des del punt de vista cristià, el que ofereixen els documents de l’època i l’autobiografia del propi rei. D’ací que siga important conèixer també la visió dels altres, la veu dels vençuts, a partir de fonts àrabs poc utilitzades o tingudes en compte fins ara i que ens ajuden a aprofun¬dir més i millor en la vida del rei. És el que ha fet no fa massa el professor Muhammad Ben Ma’Mar, en publicar la Crònica àrab de la conquesta de Mallorca de l’alzireny Ibn Amira Al-Mahzumi. Aquest text, publicat l’any 2008 per la Presidència de les Illes Balears, ens ofereix el millor retrat del període musulmà de Mallorca entre 1203 i 1230, i molt especialment de l’agressió cristiana contra l’illa, des dels preparatius de la guerra als enfrontaments armats i el setge de Madina Mayurqa, passant per la presa de la ciutat a sang i foc i la consideració que els mereixia Jaume I als seguidors de Mahoma. La figura del monarca exigeix, ho he dit en diferents ocasions, una visió crítica que s’atenga a les fonts i que sàpiga interpretar-les a la llum de les nostres preocupacions actuals. Ara mateix, al nostre territori –a les terres que va conquerir Jaume I– hi ha una important presència musulmana, i eixa població de musulmans valencians no pot conformar-se amb la imatge que s’ha donat del rei en relació amb els seus avantpassats.

Ibn Amira, de V. Sanz Castellanos

Jaume I ha estat molt estimat per valencians i mallorquins, que el consideren el fundador dels seus respectius regnes, però molt criticat per catalans i aragonesos que li han recriminat haver renunciat a les terres occitanes per un costat i haver tancat l’eixida a la mar d’Aragó per un altre. Jaume I resulta un personatge fascinant i controvertit, a mitjan camí entre la llegenda i la història. El seu mite, a més, s’ha alimentat també per una sèrie de factors. Per una banda, per la seua extraordinària longevitat (va governar durant sis dècades en uns temps en què l’esperança de vida a penes si superava els 30 anys) i, per altra, pel seu aspecte físic, recordem que la seua alçària era molt superior a la dels seus contemporanis, a banda de ser ros i amb una dentadura blanca com les perles. Naturalment, el mite cal humanitzar-lo. Per això, cal presentar el rei com un home molt religiós, però al mateix temps realista i pràctic. És per això que cal destacar que en conquerir les terres valencianes no va exterminar els musulmans que hi residien. I, indubtablement, no ho féu perquè ja se sap que la terra no val res sense braços que la treballen, i a la València dels primers anys després de la conquesta arribaren molt pocs colons cristians, de manera que els llauradors musulmans continuaven sent necessaris. Jaume I va ser un gran personatge històric, però també un monarca pràcticament analfabet –la Crònica no la va escriure directament, sinó que la dictava–, cosa que era molt habitual a l’època. Els reis no estaven per a llegir i escriure, per a això ja tenien lectors i escrivans. Els reis estaven per a governar i fer la guerra. Jaume I també va ser un mo#ElCantDelGall

205

narca molt femeller –tingué moltes dones, legítimes i concubines, i molts fills amb moltes d’elles–, cosa que li comportà alguns problemes amb l’Església. Hem de tenir en compte, però, que estem parlant d’una altra època, caracteritzada també per uns altres valors. La mirada de l’historiador sobre la figura del monarca ha canviat necessàriament al darrer mig segle. Ferran Soldevila, per exemple, en la biografia que va escriure del rei no s’interessava pels sarraïns. En canvi, hui, és una qüestió indefugible. Fa mig segle no es tenia en compte la gent que poblava aquells territoris quan arribaren els cristians, com tampoc no es tenia en compte el paper de les dones. En cinquanta anys han canviat els valors i això modifica la nostra mirada i, naturalment, la nostra comprensió d’aquell període històric. I és que la història es reescriu constantment. Pel que fa als documents que vaig utilitzar per a escriure el llibre i construir el meu retrat de Jaume I, destacaria els textos musulmans, recollits en antologies literàries, però que els histo¬riadors no havien fet servir encara. Ara bé, la font fonamental per a la figura i l’època de Jaume I és, sens dubte, el Llibre dels Fets, la crònica que el mateix monarca va escriure –o millor dit, va dictar– del seu regnat. Es tracta d’un text intencionat, amb el qual el rei vol condicionar la visió que es tindrà d’ell i del seu regnat en el futur. Jaume I aprofita el relat per a justificar-se, per a presentar-se de manera atractiva al lector. Òbviament, hem de llegir la crònica amb moltes reserves, amb moltes precaucions, per no deixar-nos endur per la visió que ens vol inculcar l’autor. Però al mateix temps hem de saber llegir-la i no pensar que només conté falsedats, ja que en el llibre es conta la pròpia mort del monarca, cosa que no podria haver fet de ser ell l’autor. Ja he dit abans que Jaume I és el gran rei dels valencians i mallorquins, el qui millor encarna els respectius mites fundacionals. I és que el monarca conqueridor, a més de crear els dos regnes, va ser també el qui els dotà de lleis i institucions pròpies (els Furs, en el cas valencià), i també d’una moneda pròpia, el real de València. En canvi, a Catalunya i Aragó, Jaume I no sols no té aquest caràcter de mite fundacional, perquè hi ha altres monarques i comtes anteriors, sinó que el seu llegat és molt discutit, sobretot el fet de no haver annexionat directament les terres valencianes i mallorquines a Aragó i Catalunya i haver dividit els seus regnes a la seua mort, repartint-los entre els seus fills. Per una part, Aragó es quedava sense eixida al mar i, per altra, Catalunya es quedava sense el somni occità, d’un estat a cavall dels Pirineus, i amb un estat “dèbil”, pel seu caràcter confederal, en un moment en què els països veïns, com Castella i França, es constituïen en estats unitaris. Naturalment, el regnat de Jaume I està ple de clarobscurs. No tot són llums, però tampoc no tot són ombres. I, sobretot, no hem de jutjar el passat amb els valors i els interessos de hui. Jaume I va ser un rei pragmàtic, que preferí enfrontar-se als musulmans, abans que als francesos (per Occitània) i als castellans (per Múrcia), i la seua obra té aspectes d’una gran modernitat, sobretot pel que fa a l’administració de l’estat. Va centralitzar algunes de les funcions del poder públic, va començar els reL’antiga Corona d’Aragó. gistres de la Cancelleria Reial, base del futur Arxiu de la Corona 206

#UnLlibretConqueridor

d’Aragó, va dotar els seus regnes d’una legislació més avançada, de base romanista, enfront de l’antic dret feudal, va afavorir el comerç i les ciutats... Però en altres aspectes va ser un monarca conservador, que no distingia encara entre el que era seu propi i el que era públic, de l’Estat, i per això va fragmentar els seus regnes, dividint-los entre els seus fills, i es veia ell mateix com un heroi d’un altre temps. Quatre anys abans de la seua mort, el 1272, acudí al concili de Lió, on es presentà com a campió de la cristiandat i proposà al papa organitzar una nova croada, cosa que ell mateix havia intentat ja, sense èxit, el 1269.

El rei conqueridor, llibre del professor Antoni Furió

En canvi, hagué de vindre precipitadament al regne de València el 1275, on els musulmans s’havien revoltat una vegada més, ara en una insurrecció general que amenaçava amb destruir tota la seua obra. El monarca establí el seu quarter general a Xàtiva, des d’on tractà de controlar la revolta, i després, quan arribà el seu fill, l’infant Pere, li cedí el comandament de les operacions militars, mentre que ell es retirava a Alzira i es feia càrrec de la logística i la intendència. És ací on el trobà la mort, el juliol de 1276. Tractant d’assegurar el que havia estat la gran gesta de la seua vida: la conquesta del territori valencià.

Antoni Furió Diego (Sueca, 1958) és doctor en Història, catedràtic d’Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València i director de la revista L’Espill. Ha sigut director de l’Institut d’Història de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions, de la secció de publicacions de la Universitat de València i de l’Associació d’Editorials Universitàries Espanyoles. Coordina el Secretariat Permanent de l’Assemblea d’Història de la Ribera. És autor de nombrosos treballs d’investigació i, entre altres, dels llibres Camperols al País Valencià (1982) i El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda (2007). Va dirigir la Historia de Valencia publicada l’any 1999 pel diari Levante-EMV. #ElCantDelGall

207

Jaume i els Càtars Jesús Huguet

LLICENCIAT EN DRET I FILOLOGIA I ESCRIPTOR, SECRETARI DEL CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA

a Corona d’Aragó va ser un dels pocs llocs on els seguidors de les doctrines càtares van gaudir d’un mínim de tranquil·litat1. Si ja el rei Pere el Catòlic va ser un fidel company dels senyors occitans en la defensa dels territoris i persones de més enllà dels Pirineus (defensa que el portaria a la Batalla de Muret i a la mort), les terres catalanes, aragoneses i valencianes esdevindrien l’espai on refugiar-se front la terrible inquisició patrocinada per l’església catòlica i per la cort francesa dels Capets amb Simó de Montfort al capdavant. L’espai ocupat pels emigrants occitans abastaria totes les terres catalanes, una part considerable d’Aragó (singularment la zona fronterera amb Catalunya i el Regne de Valencia) i el nord i centre valencià. Jaume I, seguint l’exemple del seu pare, va mantenir una actitud generosa amb els perseguits. Evidentment la política de la confederació catalano-aragonesa no va ser la mateixa després de Muret: de l’intent expansionista Pirineus amunt es passà a la política expansiva vers el sud i la Mediterrània; però les simpaties per aquells que havien lluitat amb el seu pare no les oblidà mai el rei conqueridor. Amb la conquesta de les Illes Balears i, sobre tot, del territori valencià, que conformarà el Regne de València, seran molts els occitans que emigraran cap el sud buscant una contrada on establir-se de forma pacífica. Alguns dels prohoms que acompanyaran el rei Jaume en la seua conquesta valenciana seran occitans i càtars. Hug Saissac de Fenollet per exemple, a qui el Conqueridor li lliurarà diversos indrets valencians pel seu ajut Bust de Simó de Montfort. durant la conquesta valenciana. Un net del qual, Hug de Fenollet, ocuparà el bisbat de València i introduirà una festivitat ben poc “càtara”: la Festa del Corpus. Robert de Castellrosselló o Ramon de Termes en seran uns altres. Potser fou Guillem de Sant Melió el càtar més conegut d’entre els senyors vinguts de més enllà dels Pirineus. Casat amb la filla del batlle de València, Berenguer Dalmau, es convertí en un dels prohoms valencians amb més poder i riquesa. El seu nom batejarà moltes de les finques, urbanes però especialment rurals, del cap i casal. Encara a principis del segle XIX, al Mapa de la Huerta y Contribucion Particular de 1 El catedràtic de la universitat de Castelló, Víctor Mínguez (Universitat Jaume I) assenyala que eixe comportament de la Corona aragonesa vers els càtars és un dels trets distintius en la conformació del territori, en contra de l’actitud violenta i inquisitorials de la resta dels estats europeus de l’època.

208

#UnLlibretConqueridor

la Ciudad de Valencia 2 trobem diverses partides rurals que tenen com referència el nom d’aquell antic propietari. D’entre la munió de nous veïns no tots, evidentment, seran personatges de relleu aristocràtic o militar; en un intent de delimitar la nova arribada, podríem dividir en tres períodes l’espai temporal de la migració occitana vers les nostres comarques. 1240-1280, 13001340 i 1373-14253. Serà en el primer període, el que suposa la conquesta i assentament jaumí del territori valencià, quan acudirà el major nombre Ciutat fortificada de Carcassona. d’emigrants occitans. En algunes comarques, cas de la Vall d’Albaida, significaran el 10% del total de repobladors; en altres oscil·larà entre el 8% (Sogorb-Alt Palància) i el 5 i 2% (Xàtiva, la Ribera, els Ports de Morella, l’Alt i Baix Maestrat o l’Horta de València). En el segon continuarà destacant-se la Vall d’Albaida amb un 5% i l’Horta de València. I al tercer període crida l’atenció com els nouvinguts van baixant vers el sud valencià. Elx-el Baix Vinalopó, la Maria Alta o la Costera xativina rebran entre el 4 i el 2% dels pobladors que hi accedeixen. ¿Quina és la raó de l’àmplia presència occitana a les noves terres conquerides pel rei Jaume?. Evidentment, el tracte que la Corona aragonesa oferirà als nouvinguts. La jerarquia catòlica de la Corona era tan intransigent com qualsevol altre jerarquia4 vers els membres de les sectes cristianes considerades herètiques, però el tarannà tant del rei com del seu confessor i assessor, Ramon de Penyafort, propicià una estatus ben diferent del d’altres terres europees. No se’ls permetia l’exercici públic de les cerimònies càtares (el consolamentum especialment) però tampoc se’ls perseguia per l’exercici dels seus treballs i tradicions. Així la confecció de cistelles o esteres de vímet o la ramaderia, oficis tradicionals dels occitans nouvinguts, continuaren essent el seu mitjà laboral i de suport. Per exemple, els darrers càtars en territori valencià ( Guillem Belibasta, Guillemeta de Sant Mateu, Pere Mauri, Raimonda Martí,........) vivien del seu esforç pasturant ovelles o bastint recipients de joncs. Belibasta, oriünd de Vilaroja de Termenés en l’Aude5, està considerat com el darrer membre jeràr-

2 Eixe Mapa va ser objecte d’especial recerca per part de les tropes napoleòniques ja que mitjançant la seua informació podien conèixer els grans contribuents rurals valencians. O almenys els districtes contributius de l’Horta valenciana. 3 Tot seguint la proposta del professor Enric Guinot en el llibre “Els fundadors del Regne de València”. 4 La Inquisició aragonesa era ben diferent de la castellana, per això quan segles després s’extén la jurisdicció de la castellana pel territori de la nostra Corona la rigorositat i persecució adquireix unes proporcions molt superiors a l’època de la jurisdicció autóctona. 5 Actualment pertany a la regió francesa de Llanguedo-Rousillon.

#ElCantDelGall

209

quic del catarisme6. Residia entre Morella i Sant Mateu7, anant d’una a l’altra població per tal de cohesionar els grups càtars d’estes i altres poblacions veïnes. El bisbe francés de Pamies, Jacques Fournier, que serà entronitzat com Papa amb el nom de Benet XII, maquinà la destrucció i assassinat de Belibasta, per a la qual acció es serví d’un suposat càtar, Arnau Sicre, que vivia també a Morella i que amb enganys i afalagaments procurà que Belibasta l’acompanyara al sud de França on serà pres per les forces del bisbe essent ajusticiat en la foguera al Castell de Vilaroja de Termenés, el seu poble natal. La petjada càtara i occitana als territoris de l’antiga Corona però no va desaparèixer de colp a repent. Encara són viCorona d’Aragó i vassalls d’Occitània. ves moltes paraules de l’occità en el nostre idioma. Multitud de cognoms tenen origen en aquella zona nord pirenaica esdevenint habituals al nostre territori (per exemple els Monferrer, Montoliu, Montflorit,........). Els topònims occitans a terres valencianes són centenars. Esteles funeràries amb la creu símbol de l’occitanisme en són igualment desenes. Fins i tot trobem noms càtars als carrers valencians: a Sant Mateu apreciarem el Passeig del càtar Belibasta, i a Morella veurem la Plaça dels Tarascons8 . L’actitud dels nostres dirigents vers els herètics occitans es perllongarà més enllà de la pròpia vigència càtara. Més d’un segle després de l’execució de Guillem Belibasta a la foguera i en conseqüència del final oficial del catarisme, el rei Alfons el Magnànim entaulà negociacions amb el líder de la secta bogomil (els bogomils eren una mena de versió càtara de l’est europeu, a l’actual Albània i part de Bulgària) Stefan Vukcic, per tal d’aconseguir el seu suport en una probable expedició més enllà de l’Adriàtic9. Les negociacions no arribarien a bon port, ja que en 1453 es produeix la Caiguda de Constantinoble i la desfeta de les religions cristianes de la zona10 , oblidant el Magnànim les seues vel.leitats de refer l’imperi catalano-aragonés com segles abans havien copsat els almogàvers. Si el catarisme, com secta religiosa, esdevé un referent de les creences cristianes de l’Edat Mitja és sens dubte per la transcendència que adquirí en els territoris occitans que avui conformen el sud de França. La societat, des de part considerable de l’aristocràcia al poble pla, assumí aquella creença com element indestriable de la pròpia identitat: catarisme i occitania anaven lligats. Ani6 Caldria esmentar que els càtars no tenien jerarquies com els catòlics però si persones, el cas de Belibasta per exemple, que tenien la capacitat de donar el “consolamentum”, una espècie d’extremaunció que permetia l’absolució final. 7 Fugit del sud francés, Belibasta es refugiarà primer en Catalunya prenent el nom de Pierre Penchenier, per tal que la persecució perdés el seu rastre. 8 El nom de “tarascons” era habitualment atorgat als occitans ja que bona part dels emigrats procedien d’eixe lloc. 9 Els bogomils a més de fidels d’una forma religiosa tenien un poder polític i social remarcable que els feia ser part transcendent de la cosa pública. 10 La força del mahometanisme s’introduïrà veloçment per les actuals Bulgària, Albària, Romania, etc……

210

#UnLlibretConqueridor

ran lligats per sempre. Probablement serà eixa l’època en la que este territori adquirirà una major dimensió social i cultural. La literatura o l’art occità seran referent en tot el món europeu. Les costums i modes s’estendran per tot arreu. La poesia i narracions serviran d’exemple i model 11. Les formes de vida, i per tant també la religió, adquiriran la condició de fet cabdal. Però en el cas de Jaume I, també en el del seu pare Pere el Catòlic, la bona predisposició vers els perseguits per Simó de Montfort, l’església catòlica i els Capets francesos (inici del centralisme gàl. La creu dels càtars amb els dotze símbols del l’horòscop occidental. lic) no serà tant conseqüència d’una assumpció religiosa com del compromís polític i de concepte territorial de la Corona. Pere el Catòlic volia un estat transpirineu, Jaume I no va poder seguir la drecera de son pare, ja que els tractats i la nova situació li ho impedia, però sí va tenir un mirament per aquells que en altres circumstàncies haurien segut súbdits seus com si efectivament, amb totes les consideracions que calia, foren companys d’un projecte ambiciós.

11 Només cal recordar els primitius poetes valencians, entre ells el pare d’Ausias March, o catalans tan deutors de la poesía occitana o, en castellà, al propi Alfonso X les “cantigas” del qual semblen transportades de l’0ccità.

Jesús Huguet Pascual (Onda, 1944) és llicenciat en dret i filologia i escriptor, editor i sociolingüista. Ha sigut Director de Política Lingüística de la Comunitat Valenciana i cap del Servici de Publicacions de la Generalitat Valenciana. És, des de 2002 i fins l’actualitat, secretari executiu del Consell Valencià de Cultura. Ha publicat diversos poemaris, assajos i estudis històrics i ha col·laborat en revistes com Serra d’Or, Oriflama, Gorg i la Revista de l’Alguer. És autor de Les darreres generacions del 70 (1972), La processó de Kirk o no te n’isques de la fila (premi Ausiàs March 1973) i de Esmicolant Calendari (2001). És membre del Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia de la Generalitat Valenciana. #ElCantDelGall

211

Jaume I.

Un home predestinat. Realisme i pragmatisme. Stefano Maria Cingolani DOCTOR EN FILOLOGIA ROMÀNICA

i haguéssim de parlar del rei Jaume I utilitzant conceptes força semblant a com es descriu ell mateix al Llibre dels fets, diríem que hi era predestinat, que ho duia a la sang. Havia nascut i havia viscut els anys de la infantesa i de la joventut com un peó damunt l’escaquer de la política internacional –Occitània, França, Roma, Castella. Si, al contrari, volem ser una mica més historiadors d’avui dia, podem creure que va tenir molt de temps, entre escassa activitat i dificultats a voltes extremes, per reflexionar i per entendre: qui era el seu pare, Pere I el Catòlic, quin llegat li havia deixat, qui volia ser, com ho havia de fer, i com s’havia de moure en el complex panorama internacional que l’envoltava. M’atreviria a dir que al llarg de bona part de la seva vida, la seva aspiració va ser la de ser savi. Però no a la manera cultural –més plena d’aspiracions i somnis que no pas de realitat- del seu gendre, el rei de Castella i Lleó Alfons X el Savi; sinó, d’una manera més pragmàtica i realista, política en el fons. Podríem dir que ho va aconseguir, fins a cert punt, fins a un moment en què es va creure els conceptes que utilitzà per descriure’s, fins que es va creure que tot li era permès, perquè era quelcom més que senzillament un home polític i un rei.

En una Europa cristiana en expansió, els interessos d’una Corona podien col·lidir amb els d’una altra veïna. Les armes per resoldre els conflictes, o per no causar-los, eren bàsicament els casaments i els tractats, abans de la hostilitat oberta i de la guerra. Així mateix, les aliances matrimonials eren gairebé més efectives Retrat de l’època medieval de Jaume I per incorporar territoris –com Provença, amb de Ramon Berenguer III, l’Aragó amb Ramon Berenguer IV o Montpellier amb Pere I- que no per garantir la pau. A més, els matrimonis es podien desfer, així com els tractats de pau es podien no observar, no sempre o no completament, si no convenia. La relació amb els seus pares és terreny de psicòlegs. Però, a nivell d’historiadors, hem de reconèixer que escassos records personals n’havia de tenir, més aviat fundats sobre allò que li podien haver explicat. Tot i així, el seu comportament en va ser influenciat. Menys per la figura de la mare, de la qual va ser separat als tres anys, just quan es comencen a tenir els primers records,

212

#UnLlibretConqueridor

que viu en la memòria com a santa dona, que comparteix nom amb la Verge, que en aquella època veia multiplicar-se les esglésies i els monestirs que li eren intitulats. No va ser obstacle, però, que utilitzés les dones de la seva vida, talment ho havia estat la seva mare, com a armes polítiques, abans que com a persones. Alliberar-se del seu pare podia ser més fàcil, ja que havia mort quan ell tenia cinc anys i mig. Així mateix la figura imponent d’aquest rei físicament poderós, cavalleresc i carismàtic –que podria haver vist tant sols un cop, quan en 1211 el va entregar a Simó de Montfort, el cabdill de la Croada contra els albigesos, i el va abandonar a Carcassona- li va costar esborrar-la. Ell, crescut entre els ferrenys Templers, no entenia el món cortesà, de la cavalleria i de la lírica trobadoresca, en què s’havia mogut el seu pare. Va haver-ne de gestionar la difícil heretat i esborrar-ne tot el que va poder el record, fins al punt d’atribuir-li els seus propis de defectes. Va amagar els projectes d’expansió sobre València i Mallorca i els va fer seus; va voler reequilibrar les relacions amb la Corona de Castella i amb el papat, espolsant-se un cert paper de dependència; va haver de gestionar la complexa, i en perspectiva perillosa, proximitat amb la potent Corona francesa; va voler amagar la seva més que accentuada predisposició a ser un femeller, acusant-ne el seu pare, i que aquest vici havia causat la derrota de Muret. Els matrimonis va ser una primera forma d’encarrilar aquestes relacions amb les potències veïnes, sobretot els primers deu anys de regnat, aproximadament, quan el jove rei havia de consolidar la seva posició a les seves pròpies terres i guanyar-se l’autoritat com a rei damunt els súbdits, especialment els nobles i alguns familiars. Així podem interpretar el seu precoç casament amb la infant Elionor de Castella, filla d’Alfons VIII de Castella, el triomfador de Las Navas de Tolosa, Llenç de 1864 de Francisco de Paula Van Halen juntament amb el seu pare. L’enllaç, celebrat en que representa la Batalla de las Navas de Tolosa. 1221 i desfet en 1229, havia de garantir que la Corona de Castella i Lleó, feia poc reunides en la persona de Ferran III, no volgués estendre el seu poder en terres de la Corona d’Aragó, talment havia passat a la mort d’Alfons I el Bataller l’any 1134. De fet, en aquest moment el jove rei havia de témer més els seus súbdits, que l’arribaren a empresonar a Saragossa, que no la monarquia veïna, ocupada en afermar el nou rei, que unificava, ara per sempre més, les dues corones de Castella i de Lleó, i en treure el primer profit de la victòria de Las Navas del Tolosa, el 16 de juliol de 1212, que havia seriosament compromès el poder dels Almohades, i que al llarg d’aquesta dècada de 1220 es dissoldria, permetent les conquestes dels dos monarques, Ferran III i Jaume I, sobre terres dels andalusins. Al jove Jaume, aparentment, no interessaven massa ni la noia, la infanta Elionor, ni la relació amb la Corona de Castella, que es podia moure seguint els tractats de Tudillén i Cazola, firmats el segle precedent, i es buscà un segon matrimoni més llunyà, que li obria les portes a l’Europa

#ElCantDelGall

213

Oriental i a l’Imperi Llatí de Constantinoble. La jove Violant, filla d’Andreu II Árpád d’Hongria i neboda dels emperadors de Constantinoble, a part del dot –com sempre difícil i lent de cobrar- i d’un pare (un sogre, pel rei Jaume), llunyà que poc podia interferir en els seus assumptes, no tenia en el fons, un cert haló d’exotisme com la Margarida d’Antioquia –de la qual era parenta- amb qui havia intentat casar-se Pere I? Tornaré sobre Violant. D’altra banda, no sols a Jaume I li podia agradar poc el paper de gendre, sinó que els matrimonis de les filles, que el transformaven en sogre, i li permetien desenrotllar un eventual paper paternal (father-in-law es diu en anglès, definició que li hagués agradat més), oferien més possibilitats. D’aquesta manera, els vincles amb Castella van ser reestablerts, i reforçats –tot i que no mancaren complicacions- gràcies als matrimonis entre la seva filla Violant i l’infant Alfons, futur Alfons X, i de Constança amb l’infant Manuel, avi de don Juan Manuel que es casarà amb una altra Constança, besnéta de Jaume. I una altra filla, Isabel, es casarà amb el futur Felip III rei de França. On de debò estava, si no el cor, almenys el plaer del rei era en les amants. Ell, verdader femeller, en va tenir moltes, en general nobles dones; tot i així, no va desdenyar escapades puntuals amb dones de més baixa condició. Se’n coneix almenys una: Genèsia, una dona d’Alzira, mare de Ferran, abat de Montaragó, fruit d’un fugaç encontre sexual entre els dies 21 i 24 de febrer de 1261. Realisme i pragmatisme, atenta valoració dels eventuals guanys i pèrdues, diplomàcia i l’eventual toc de violència, són els principis que van dirigir la política exterior del rei, sense escoltar els idealismes de la literatura, ni la d’aleshores ni la d’avui. Només pensant així, per exemple, podem enfocar correctament les seves relacions amb França i el problema d’Occitània. Molt l’havien cridat els trobadors a intervenir-hi, a no abandonar-los, i sovint aquest pressuposat abandonament li ha estat retret, des de la Renaixença ençà. El rei Jaume havia de saber què havia passat amb Occitània des de que Ramon Berenguer I comprés Carcassona; la quantitat de temps i recursos que el seus avantpassats hi havien esmerçat per tal d’aconseguir quotes de dominis eminents precaris; que el gran somni del seu pare, amb l’aconseguiment d’aquella que s’anomena la Gran Corona d’Aragó, quan va obtenir el jurament de fidelitat de tota la noblesa occitana, va ser com un castell de cartes caigut amb la mort del monarca a Muret, i que tampoc hagués aguantat gaire temps, atesa la fragmentació del poder a les terres del Sud de França on ningú, ni els comtes de Tolosa, havia aconseguit construir un estat feudal amb certa coherència i solidesa. A més, un cop fracassada la croada i entrat en joc el rei de França, ja no es tractava de lluitar conOccitània. tra un petit exèrcit croat, o imposar la voluntat damunt nobles rebecs a reconèixer-la. Jaume no volia distreure recursos econòmics i humans, dels quals no abundava, per malgastar-los en interminables petites lluites feudals (ja tenia els seus nobles, a casa, per controlar), talment havien fet els seus avantpassat, enfrontant-se, al capdavall, a un enemic massa poderós, com era el rei de França Lluís IX. Finalment, i això, potser, és la raó més important, això que busca214

#UnLlibretConqueridor

va el rei era estendre el seus dominis amb plena sobirania, mentre a Occitània sempre tindria el rei de França damunt seu. Els dominis musulmans a la Península, en plena dissolució, eren camp prou atractiu i molt més factibles d’obtenir. Realisme i pragmatisme, que és allò mateix que el va dur a pactar amb Lluís IX el tractat de Corbeil, pel qual, de vegades, és acusat d’haver consumit la renúncia a Occitània, de fet uns pocs i precaris drets feudals sobre terres properes al Rosselló (no oblidem que Provença, que de dret pertanyia a l’Imperi Romano-germànic, ja no formava part de la Corona, i des de 1246 estava a mans del germà del rei de Alfons X el Savi, rei de Castella. França, aquell Carles d’Anjou que esdevindria el gran enemic del seu fill Pere), obtenint, a canvi, la renúncia per part del monarca capet als seus drets sobre Catalunya (la porció fins al Llobregat) que li venien de Carlemany. Si considerem que no feia gaire Felip II August havia recuperat el control directe de gairebé tot el Nord i Nord-Ouest de França traient-lo de les mans del rei d’Anglaterra, no era massa descabdellat pensar que, potser algun dia, pogués reivindicar els drets sobirans damunt la Catalunya Vella. Millor evitar el perill. I el rei, malgrat tot, i malgrat el sobrenom de Conqueridor, no amava les empreses arriscades i incertes. Especialment en edat madura. Les relacions amb Castella van ser més complexes, més continuades, amb encerts i no, en les quals la seva figura de monarca potent i més gran d’edat va jugar un paper important, tot i que no sempre sensat i proficu. Es van veure molt influenciades, pel bé i pel mal, per les relacions familiars i per la confluència d’objectius, en primer lloc l’expansió damunt al-Andalus. L’expansionisme castellà va obligar el rei Jaume a contramaniobres per bloquejar l’infant Alfons, el qual, malgrat els pactes existents, intentava fer-se amb Xàtiva, en 1243, i més tard a muntar una gran coalició en contra d’Alfons, ja rei, per bloquejar la seva temptativa d’envair Navarra, en 1255-56. Així mateix, Jaume no era amant d’empreses militars llargues, costoses i d’èxit incert, així que el gran desplegament va servir senzillament per aturar Castella i obligar-la a pactes. Nous motius de tensió van sorgir en conseqüència del matrimoni de l’infant Pere amb Constança Hohenstaufen, hereva del regne de Sicília, ja que Alfons veia aquesta aproximació del rei d’Aragó al cabdill dels gibelins italians com un obstacle per a la seva cursa, costosa i infructuosa, cap a la corona imperial. Tot i així, auqets sentir-se com a pare, i rei magnànim i generós, el va dur a voler acceptar la requesta d’ajuda per part d’Alfons X al moment de la revolta mudèjar de 1265, i a voler ‘reconquerir’ Múrcia pel seu gendre. Aquest gest de magnànima arrogància, i que no havia d’aportar cap benefici a la Corona, no va agradar als seus nobles súbdits, i va engendrar greus tensions de llargues conseqüèncis. Així mateix, l’autoritat de Jaume com a més ancià dels reis de la Península, a més de sogre del rei de Castella, va aconseguir que les tensions amb el regne veí no es fessin dramàtiques. La precarietat en el tron del successor d’Alfons X, el seu fill Sanç IV, portarà a un cert control dels afers #ElCantDelGall

215

de la Corona de Castella per part del fill de Jaume, el rei Pere II, i en guerra oberta, al llarg dels regnats dels fills d’aquest, els reis Alfons II i Jaume II. Hi ha unes qüestions complexes de contestar, i, almenys una, possiblement absurda: perquè no va erigir Catalunya en regne, després d’haver-se alliberat de la sobirania eminent del rei de França? I perquè va dividir els seus regnes entre els seus dos fills que li van sobreviure, causant tensions i guerres entre les dues monarquies? La primera qüestió, diria que és un fals problema, en el sentit que, al meu entendre, mai Jaume I no se’l plantejà. Ja era rei d’Aragó, i, a l’alçada de 1258, havia afegit a la seva nòmina els títols de rei de Mallorca i de València. De què li hagués servit un altre títol reial? No li anava a afegir més prestigi. També si hi hagués pensant, ni que fos per un moment, hi havia una sèrie de motius, que el podien dissuadir de l’intent, que exposaré en un ordre que no necessàriament respon a la seva importància. L’eventual títol reial seria una nova creació, mentre el de comte de Barcelona, com van mostrar Bernat Desclot i els mateixos barcelonins el 1284, era un títol antic i tradicional al qual no volien renunciar. En segon lloc, pel que conec l’únic regne de nova titulació creat a l’Occident cristià al llarg dels segles XII i XIII havia estat el de Portugal. Bàsicament format per noves conquestes, havia rebut la sanció papal de la seva existència. Jaume I, que ja era súbdit del papa pel regne d’Aragó, i es negava a pagar el tribut corresponent, hagué hagut de posar-se a mans del papa per tal de sancionar la nova formació, i no tenia intenció de fer-lo. Finalment, Catalunya, de la qual també formaven part els comtats de Rosselló i Cerdanya, era un concepte encara principalment geogràfic que veia la seva plasmació política en les Corts. Així mateix, al seu interior hi avia una notable fragmentació jurisdiccional, amb senyorius que devien fidelitat al monarca però que, especialment en els casos dels comtats de Pallars i d’Empúries, no n’eren súbdits, ja que la seva autoritat remuntava als temps carolingis talment el del comte de Barcelona. Tampoc quan Pere III formalitzà la unitat política i conceptual de Catalunya en el Principat, a mitjà segle XIV, no va canviar el seu títol. En quant a la divisió de l’heretat –de l’arbitrarietat dels quals el rei era ben conscient, com mostra la crida a la concòrdia entre els fills al llit de mort-, jo diria que hi conflueixen almenys dos factors. El rei, talment havia fet el seu pare amb ell, es diria que no considerava amb massa bons ulls el seu fill primogènit, l’infant Alfons, fill de la infanta Elionor de Castella, així que poc després del casament amb Violant d’Hongria, esdevingut el 8 de setembre de 1235, bé per afalagar la nova reina, i la seva noble sang, bé per limitar el paper de l’infant Alfons, va declarar que repartiria els seus dominis. I, a mesura que naixien els nous fills, s’anaven fent i desfent els repartiments de Stefano Maria Cingolani en una recent visita a l’Arxiu Municipal les terres de la Corona. Així mateix, a la mort de l’infant d’Alzira. Alfons, l’any 1260, bé podia haver tornat enrere i mantenir 216

#UnLlibretConqueridor

com a hereu universal, en línia amb la pràctica habitual a l’època, el sol infant Pere, atribuint a l’altre fill, l’infant Jaume, uns dominis a l’interior de la Corona prou dignes i pels quals fos feudatari del seu germà gran. És això que farà Jaume II, amb la creació del comtat de Prades i l’atribució del recuperat comtat d’Empúries als seus fills els infants Pere i Ramon Berenguer. I és d’aquesta manera que ho entendrà el nou rei Pere, fet que durà a un llarg plet amb el seu germà i a la guerra. Però, diria que en aquest moment el sentiment del rei Jaume de possessió de la Corona com un bé personal, va prevaldre sobre la teoria jurídica –i molt li anaren en contra l’infant Pere i el seu conseller jurídic Ramon de Penyafort. Va mantenir el nucli històric, Aragó i Catalunya pel primogènit Pere, al qual va afegir la nova conquesta del regne de València, i va formar un nou regne, sense cap coherència territorial, atribuint al secundogènit, l’heretat materna de Montpellier (fet aquest prou comú), la nova conquesta de Mallorca, retallant de Catalunya els comtats de Cerdanya i Rosselló. Pere III el Gran.

Stefano Maria Cingolani (Roma, 1956) és doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma i historiador de la época medieval. S’ha vinculat a Catalunya on ha exercit com a docent a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Col·labora amb la Universitat Oberta de Catalunya. Està especialitzat en literatura catalana i en historiografia catalana dels segles X al XIV. És autor, entre altres, de Joan Roís de Corella. La importància de dir-se honest (premi Joan Fuster d’assaig, 1997), d’una edició crítica de Lo somni de Bernat Metge i de La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques (2006), de Pere el Gran. Vida, actes i paraula (2010) i de Jaume I. Història i mite (2007). #ElCantDelGall

217

Jaume I «el Legislador» Vicent Garcia Edo PROFESSOR TITULAR D’HISTÒRIA DEL DRET DE LA UNIVERSITAT JAUME I DE CASTELLÓ

ot i que al llarg dels segles ha anat consolidant-se la figura del rei Jaume I amb l’apel·latiu de «Conqueridor», per haver guanyat als musulmans els regnes de Mallorca i València que va incorporar a la Corona d’Aragó, no és menys cert que, conforme passa el temps i millorem el coneixement del seu temps i el seu regnat gràcies a la documentació que ha arribat als nostres dies, podem qualificar-lo amb més encert com a un notable «Legislador» ja que, tot i no ser jurista, gràcies al seu interès va poder portar endavant una renovació completa en alguns casos i molt destacable en altres, del dret dels diferents territoris que componien la Corona d’Aragó. Jaume I d’Aragó (1208-1276) va accedir al tron al cinc anys d’edat i, com és natural donades les circumstàncies, encara tardaria uns quants anys en ostentar realment el poder i la dignitat reial, temps durant el qual va comptar amb un consell d’assessors format per set notables persones, nomenades pel papa Innocenci III per tal de protegir la persona i els interessos del jove rei. Aquests van constituir un veritable consell de regència que va portar endavant totes les iniciatives de govern necessàries per poder seguir mantenint viva la institució monàrquica, per a la qual cosa no van dubtar a reforçar les institucions jurídiques vinculades directament amb la corona, d’acord amb els nous models procedents d’Itàlia, dins d’aquell corrent de pensament jurídic anomenat «ius commune» que començava a estar de moda a la Península Ibèrica a començaments del segle XIII.

Jaume I amb clergues i juristes.

218

#UnLlibretConqueridor

Almenys des de l’any 1218 els mateixos consellers reials van donar un major protagonisme a l’escrivania reial, formada per un nombre indeterminat d’escrivans, notaris i assessors legals, al front de la qual van col·locar Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona, notable jurista que havia estudiat a les escoles superiors de la mateixa catedral barcelonina, i que també era un bon coneixedor de les esmentades iniciatives italianes de renovació jurídica, amb les quals es va promoure a Bolònia al segle XII la recuperació de l’antic dret romà i la posterior adequació a la societat europea del segle XIII. L’accés del bisbe a la seua nova tasca, amb la denominació de «canceller» va donar com a resultat que a partir d’aquell moment l’antiga escrivania es

coneguera amb el nom de Cancelleria Reial i es convertira en peça fonamental per al tractament de tots els problemes de caràcter legal que se li presentaven al rei i la consegüent expedició dels documents mitjançant els quals es donava resposta a qualsevol demanda. Des de meitat segle XIII conservem prácticament intacte l’arxiu de la cancelleria reial aragonesa, constituïnt un dels tresors més valuosos per a la recuperació de la història i el dret dels territoris que la componien fins al segle XVIII. Malgrat la seua importància, la Cancelleria Reial continua sent una gran desconeguda, ja que el treball dels juristes era sempre anònim i només es deixava constància dels resultats, a través de sentències judicials i altres tipus de documents d’aplicació del dret, plasmats en els llibres de registre de documents conservats, però no ocorre el mateix amb els processos seguits pels juristes que treballaven per al rei, ja que d’eixos estudis previs de cada cas no ens ha arribat testimonis escrits, si és que en algun moment es van arribar a redactar. Els juristes de la Cancelleria Reial van saber donar un gran impuls a la institució i, per tant, a la pròpia monarquia aragonesa i no van tardar a plantejar-se la conveniència d’iniciar el procés de redacció de lleis generals dels diferents territoris de la corona, les primeres per a Mallorca en 1230, a continuació les de València de 1238 i, finalment, les d’Aragó de 1247. El cas de Catalunya és diferent, tot i que l’activitat de Jaume I al territori català no va ser menys important. Veurem tot seguit aquests processos d’una manera sintètica, seguint l’orde d’entrada a formar part de la Corona d’Aragó i, com que en origen aquesta es va formar amb la unió d’Aragó i el Comtat de Barcelona, iniciarem el nostre breu recorregut per Aragó, a continuació la Casa Comtal de Barcelona, després Mallorca i finalitzarem amb el regne de València. EL DRET DEL REGNE D’ARAGÓ En el moment en què el rei Jaume I va accedir al tron, el dret del regne d’Aragó estava compost per un mosaïc de drets de caràcter local o comarcal, entre els que destacava singularment el dret de Jaca, format en el pas del segle XI al XII i exportat a altres localitats aragoneses durant tot el segle XII, en especial a la pròpia Zaragoza, Borja i Tarazona. Altres ciutats destacables com Calatayud, Daroca o Teruel tenien drets locals propis com també en gaudien molts altres indrets. Els darrers mesos de 1246, en un rar moment de pau dins del seu regnat, Jaume I va ordenar la realització d’uns treballs preparatoris previs i, tot seguit, va convocar les corts aragoneses a la ciutat de Huesca, per tal d’acabar de discutir i promulgar un text legislatiu extens per a tot el regne d’Aragó, tal com uns anys abans havia fet a València. El resultat va ser un text legislatiu format per un conjunt d’uns 350 articles, distribuïts en huit llibres o parts, d’acord amb un Dret foral del Regne d’Aragó. criteri que sembla establert pels juristes de la Cancelleria Reial, i fet a partir de fonts legislatives diverses, majoritàriament de procedència aragonesa (especialment el Fur Extens llatí de Jaca) però també alguna de navarresa, així com diversos textos legislatius de la Cancelleria Reial, algun d’ells anterior a l’època de Jaume I, i també s’hi van afegir alguns articles de nova confecció. El text es va redactar en llatí, tal com també ho estaven totes les fonts documentals em-

#ElCantDelGall

219

prades en aquella ocasió, i a partir d’eixa versió aprovada el dia 7 de gener de 1247 es va mantenir oficialment durant tot el regnat de Jaume I, època en la què es van fer molt poques modificacions dins l’articulat, però en canvi sí que es van fer uns quants afegits entre eixa data i la mort del rei, ocorreguda l’any 1276. Jaume I no va quedar conforme amb el resultat del text, basat en la seua major part en el vell dret aragonès vigent, ja que ell volia incorporar les noves maneres de la corrent de pensament jurídic, o «ius commune», procedent d’Itàlia abans citada, que era més rica i, certament, atorgava al rei una major llibertat de moviments; però els aragonesos s’hi van negar des del primer moment i, tot i els esforços del rei per convéncer-los per aplicar noves maneres de governar-se i, tot i les iniciatives del rei per tractar d’implantar un text paral·lel als dels nous furs aprovats per les corts aragoneses, aquests van ser els únics que es van mantenir com a dret general del regne a partir d’aquell 1247, i només coneixeríen les ampliacions que es van efectuar en alguns casos pel mateix Jaume I i, a la mort d’aquest, pels seus successors a través de les diferents corts aragoneses que es van anar celebrant periòdicament. A banda dels furs locals, el dret aragonés també s’hi va enriquir amb el dret de concessió reial, és a dir, els privilegis que es concedien per iniciativa pròpia o a petició de part, dels quals les ciutats i viles aragoneses, així com la noblesa i moltes altres institucions en van ser beneficiàries en nombroses ocasions, com ha quedat reflectit a través dels pergamins conservats en arxius ben diversos i, especialment, a través de la secció de Cancelleria Reial, a l’Arxiu de la Corona d’Aragón abans citat, on es conserva el text original de la pràctica totalitat d’aquests tipus de documents, atorgats no tan sols a Aragó sinó també a la resta de regnes i territori de la corona aragonesa. EL DRET DE LA CASA COMTAL DE BARCELONA No trobarem durant el llarg regnat de Jaume I un text legislatiu extens aplicable al conjunt de les terres catalanes, perquè no hi havia una completa unitat política del territori, tot i que la major part dels comtats i territoris formaven part de la casa comtal de Barcelona. Com a institucions comunes, i potser no sempre, podríem citar les «Constitucions de Pau i Treua» i els «Usatges de Barcelona» redactats fins al regnat de Jaume I, les primeres atorgades amb un carácter més general, per tal de posar pau als diferents comtats que formaven la casa comtal, i en quant als usatges barcelonins, tot i que tan sols havien de tenir validesa al territori del qual reben el nom, també s’aplicaven per tot Catalunya per la mera via de l’ús, donada la seua utilitat. Tant en un cas com en l’altre, al llarg del seu regnat Jaume I es va preocupar de fomentar la promulgació Recopilació de lleis medievals. de noves constitucions de pau i treua a través de diferents assemblees de Corts de Catalunya convocades amb eixa finalitat, així com va ordenar l’ampliació dels «Usatges» amb un important nombre de nous articles, tasca que sembla que va realizar el jurista Pere Albert, assessor del rei durant molts anys. Ara bé, constitucions i usatges tractaven només temes molt puntuals, raó per la qual les diferents ciutats i viles catalanes comptaven amb drets locals propis en forma de cartes de poblament i furs breus o «Costums», els més significatius dels quals són els de Barcelona, (primera meitat del s. XIII) tot i que és pràcticament desconegut pels historiadors, Lleida (1229) i Tortosa (c.1260). A aquesta darrera ciutat es va confeccionar en 1272-73 un text municipal extens, anomenat «Costums 220

#UnLlibretConqueridor

de Tortosa» i que va tenir vigència durant molts segles, en gran part inspirat en els Furs de València de 1238. El dret territorial català començaria a prendre força a partir dels darrers anys del segle XIII, després de la mort de Jaume I, i sobretot creixeria notablement a partir del XIV i rebria el nom de «Constitucions de Catalunya». EL DRET DEL REGNE DE MALLORCA El dia 1 de març de 1230, dos mesos després de la conquesta de la ciutat i el port de Mallorca als musulmans, Jaume I va atorgar la «Carta de Franqueses», que és un text legislatiu molt important, per l’extensió i el contingut del seu articulat i constitueix l’origen del dret d’un territori prou característic, ja que a diferència de la resta d’estats peninsulars de la corona aragonesa, a Mallorca mai no hi van haver unes corts per estaments, sinó un anomenat «Gran e General Consell de Mallorca» on la pròpia capital del regne tenia representació suficient per poder fer i desfer, si volia, sense tenir en compte l’opinió de la resta de representants de l’illa. El dret mallorquí es va desenvolupar durant tot el regnat de Jaume I per la via dels privilegis i aquest rei mai no es plantejaria, com a València i Aragó, la promulgació d’un text legislatiu extens, potser perquè Mallorca estava molt lligada Dret Foral de Mallorca. a interessos catalans i, com que en aquell temps tampoc no hi existia a Catalunya un dret extens, potser un dret diferent per a Mallorca a banda del procedent dels privilegis reials no tenia sentit. Així doncs, tant a Mallorca, com a Menorca, com a Eivissa, el dret de cada illa es va anar recopilant per separat en forma de llibres de privilegis, el més destacable dels quals és el relati a l’illa de Mallorca, pel volum de documents rebuts tant de Jaume I com dels seus successors, en molts casos adreçats a la ciutat i en altres a tota la illa. EL DRET DEL REGNE DE VALÈNCIA La conquesta del regne musulmà de València pel rei Jaume I va suposar la introducció d’un nou dret per als cristians que s’hi van instal·lar, però com que no hi havia un dret valencià previ i propi del territori, als primer pobladors se’ls hi va incloure com a dret supletori a les seues cartes de poblament, be el dret de Zaragoza be el dret de Lleida. A partir de 1238 les conses canviarien, ja que el rei Jaume I va promulgar la «Costum de València», que no és altra cosa més que la primera versió o redacció del que més endavant s’anomenarien «Furs de València» i, amb aquesta important iniciativa, el regne cristià de València començaria a estructurar-se d’una manera plena.

Primera fulla del Llibre dels Furs de València.

Usatges de Barcelona.

Però aquest nou dret per al regne de València no podia improvisar-se d’un dia per a un altre, ni tampoc podia sorgir de la pura imitació d’altres models usats en els diferents regnes de la corona aragonesa, entre altres raons perquè allí només existien drets locals o comarcals, com ha estat dit i #ElCantDelGall

221

servien a unes necessitats i uns interessos diferents. D’altra banda, calia donar pas a la iniciativa de la Cancelleria Reial i als juristes que la formaven, els quals no voldrien deixar passar l’ocasió de demostrar els seus coneixements amb la redacció d’aquests «Furs de València», en especial prenent com a referent els principis del «ius commune» de la tradició italiana també abans citada, per tal de redactar una obra nova i totalment diferent a qualsevol altra realitzada fins a aquell moment. Així és com va nàixer el dret valencià, un dret científic basat en gran part en els principis del dret comú de procedència romanojustinianea que, al segle XIII, estaven de moda entre els juristes, en especial entre tots aquells que procedents de bona part d’Europa havien anat a estudiar dret a la universitat de Bolònia, alguns dels quals en tornar als seus països d’origen, van ocupar llocs importants al servei de les cancelleries reials i del més importants tribunals de justícia. Va ser el cas del jurista Pere Albert, canonge de la catedral de Barcelona, i prèviament estudiant a la citada universitat, a qui ja trobem documentat l’any 1238 en companyia del rei Jaume I, de qui va ser assessor legal i a qui es pot atribuir, sota les ordres del canceller reial i bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, la redacció dels esmentats «Costums de València» promulgats a finals d’octubre o principis de novembre de dit any 1238, poques setmanes després de la conquesta de la ciutat de Valencià, i de la intitulació de Jaume I a la documentació com a «rex Valencie». L’esquema dels «Costums de València» es va composar principalment a partir de l’índex del «Còdex» de Justinià, i també procedeixen de textos de dret romà més de la meitat dels 1.500 articles o furs que formaven en 1238 el text legislatiu valencià, ordenats per temes en 146 capítols diferents, per millor facilitar l’accés dels juristes a la informació. Tot i aquesta clara dependència romana, el primer dret valencià també va beure d’altres fonts documentals: les lleis visigòtiques, el dret municipal de Lleida, alguns textos de dret feudal, dret marítim i dret notarial i, com és natural, per singularitzar-lo, els juristes de la Cancelleria Reial van redactar entre dos i tres centenars d’articles fets a posta amb motiu de la constitució del nou regne: es tracta bàsicament d’una bona part dels que figuren als deu primers capítols del text i també molts dels que figuren als vint darrers capítols del mateix. Tal varietat de fonts documentals demostra la preocupació dels autors de l’obra per fer un text nou, diferent, de laboratori, la qual cosa va significar que des del moment mateix de la seua promulgació la «Costum de València» es convertira en el text legislatiu extens més complet, perfecte i avançat de tots els regnes europeus de la seua època. Aquests primers furs es van publicar en una assemblea o parlament celebrada a València de la que no coneixem la data exacta, tot i que per vies indirectes s’ha de situar els darrers dies d’octubre o a principis de novembre de 1238. Tot i que només es podia aplicar en aquell moment a la ciutat de València, la voluntat del rei manifestada al pròleg de l’obra declarava la seua intenció d’estendre-la al conjunt del territori valencià, cosa que va anar ocorrent quan es produïen noves repoblacions de cristians. L’any 1261 el text llatí d’aquest text es va traduir al valencià i també es van millorar els continguts d’alguns dels seus articles, però no sembla que se n’afegiren de nous, i el rei els va confirmar i jurar, ara amb la denominació de «Furs de València», tot i que en aquells moments el dret del regne de València ja tenia més de dos dècades d’existència. Encara l’any 1271 el rei promulgaria uns cinquanta furs nous, els darrers del seu regnat, de manera que a la seua mort el nombre total de furs era de 1558. Llibre sobre Blasco de Alagón de l’autor d’este article.

222

#UnLlibretConqueridor

De forma paral·lela Jaume I va atorgar un gran nombre de privilegis, en

especial a la ciutat de València, i cap al final del seu regnat el seu nombre era molt important, no tan sols per la quantitat sinó també pel contingut de les concessions efectuades, raó per la qual des del mateix segle XIII aquests privilegis singulars es van reunir en forma de llibre, per facilitar el seu coneixement i ús, i es van anar atorgar també com a dret propi a totes les ciutats i viles que formaven part del patrimoni reial, convertit per tant dit «Llibre de Privilegis de la Ciutat i Regne de València» en el segon pilar sobre el que se sustentava el dret valencià atorgat per Jaume I i confirmat i augmentat pels seus successors fins al segle XVII. Amb totes aquestes iniciatives i accions que acabem de citar de manera molt ràpida i sintètica, i moltes altres que hem hagut de deixar per a un altre moment, podem dir que el rei Jaume I va portar endavant al llarg del seu regnat una veritable tasca renovadora del dret dels territoris que componien la Corona d’Aragó, la qual cosa va tenir una gran importància per marcar la seua presència i singularitat en el conjunt de les monarquies hispàniques de l’època i, sens dubte, per afavorir l’expansió que va poder aconseguir durant els segles immediatament posteriors. BIBLIOGRAFÍA COLÓN, G. / GARCÍA, A. (1970). Furs de València. Vol. I. Barcelona (capítol introductori d’Arcadi Garcia Sanz) COLÓN, G. / GARCÍA, V. (2002). Furs de València. Vol. IX. Barcelona GARCÍA EDO, V. (1996) «La redacción y promulgación de la ‘Costum’ de Valencia». Anuario de estudios medievales, nº 26. Barcelona, pp. 713-729 GARCÍA EDO, V. (2008). La obra legistativa de Jaime I de Aragón. Universitat Jaume I. Castelló GARCIA SANZ, A (1996) «El jurista Pere Albert i la seva obra”. Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, nº 14, pp. 7-38 LLIBRE DELS FETS. Manuscrit nº 1 de la Biblioteca Universitària de Barcelona TRENCHS ODENA, J. (1979). «La cancilleria de Jaime I: cancilleres y escribanos». Paleographica Diplomatica et Arcivistica. Studi in onore di Giulio Battelli. Roma, pp. 97-128

Vicent García Edo (Castelló de la Plana, 1955) és doctor en Història del Dret per la Universitat de València i professor titular d’Història del Dret de la Universitat Jaume I de Castelló. És especialista en dret foral dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Ha participat en infinitat de vongresos, simposis i jornades al voltant de temes de la seua especialitat i prublicat en revistes de prestigi. És autor, entre altres, dels treballs Jaume I (2007), La obra legislativa de Jaime I de Aragón (2008) i Furs de València (1238-18707) (2012). La seua línia d’investigació es centra en l’anàlisi de l’obra legislativa del fundador del Regne de Valènca en el seu conjunt i, especialment, pel que fa als municipis valencians. #ElCantDelGall

223

L’església valenciana en els temps de Jaume I Miguel Navarro Sorní CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA DE LA FACULTAT DE TEOLOGIA DE VALÈNCIA

esprés de la conquista de la ciutat de València per Jaume I, el 28 de setembre de 1238, una de les primeres preocupacions del monarca va ser refermar l’estructura eclesial en el seu nou regne. Per a això el més urgent era la creació d’una diòcesi en el territori, amb una xarxa parroquial, presidida per una catedral, perquè açò infondria cohesió i fortalesa d’esperit als nous pobladors cristians i contribuiria al seu arrelament, ja que l’Església era una institució que afavoria l’estructuració de la societat civil, al reforçar la identitat dels nous pobladors enfront del conjunt musulmà. No obstant això, el restabliment de l’antiga diòcesi de València plantejava un greu problema: a quina seu metropolitana adjudicar la restaurada diòcesi?, perquè encara que des de la seua creació en el segle IV havia sigut sufragània de Tarragona, a partir de l’any 610 fins a la invasió musulmana ho havia sigut de Toledo, i Jaume I no estava disposat a tolerar que una altra diòcesi dels seus regnes pertanguera a un metrópoli castellana, com era el cas d’Albarrasí, perquè seria font de continus conflictes. Per això, abans de la conquista de la ciutat, anticipant-se a qualsevol reclamació de l’arquebisbe de Toledo, el rei va declarar en les corts de Monzón (1236) que la futura diòcesi de València s’incorporaria a la província eclesiàstica de Tarragona. No entrarem en la narració de les peripècies i enfrontaments que en els dies successius a la conquista de València es van donar entre el bisbe d’Albarrasí, don Jimeno, representant de l’arquebisbe de Toledo, i l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Albalat, per la possessió de la nova diòcesi i la instauració de parròquies en la capital. Baste dir que la polèmica va fer que el prelat de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, presentara davant del papa Gregori IX una querella contra el seu col·lega de Tarragona per lesionar els seus drets metropolitans sobre València, iniciant-se així el famós pleit sobre la possessió de la diòcesi, conegut com Ordinatio Ecclesiae Valentinae, que es va estendre al pontificat del següent papa, Innocenci IV, qui en 1246 va fer saber a les parts litigants que la causa quedava en suspens fins que la Santa Seu donara el seu veredicte, i mentrestant disposava que les coses quedaren com estaven (és a dir, amb la seu Valentina inclosa en Tarragona). L’any següent va morir l’arquebisbe Jiménez Catedral de Tarragona. de Rada, i Toledo no va tornar a reclamar els seus drets sobre

224

#UnLlibretConqueridor

València, per la qual cosa esta va quedar emmarcada de facto en l’arxidiòcesi tarragonina. Així, encara que no van arribar a veure-ho, a la fi Jaume I i Pere d’Albalat van véncer sobre Toledo amb la seua implacable política de fets consumats dirigits a no permetre de cap manera que el metropolita de Toledo es possessionara de la restaurada diòcesi valentina, i, a la seua ombra, Castella poguera immiscir-se perillosament en els assumptes del nou regne de València. Un altre problema que va afectar l’Església de València en els temps de Jaume I va ser el de la seua dotació econòmica, perquè encara que en les corts generals de Monzón, el rei havia promés que dotaria a la catedral i la resta de parròquies de la nova diòcesi d’una base material adequada, no va complir totalment la seua promesa. La primera dotació d’entitat, feta el 18 d’octubre de 1238, es va limitar a traspassar a l’Església valenciana els antics espais sagrats islàmics –cementeris i mesquites–, així com les seues propietats annexes, per a finançar les parròquies. Però la dotació era insuficient, ja que la diòcesi, a més de patrimoni immoble, necessitava amb urgència rendes amb què sustentar els clergues i mantindre el culte. El rei va demorar una vegada i una altra la seua concessió; així encara que va imposar la recaptació del delme eclesiàstic per a finançar a la nova diòcesi, de 1238 a 1241 no va entregar el seu import a l’Església sinó que ho va ingressar en les seues arques, com a compensació pels gastos de la conquista; i quan va permetre que l’Església cobrara les dècimes es va reservar els dos terços de les mateixes, per considerar-se patró fundador de l’Església de València, amb drets sobre la mateixa. Tant el bisbe Ferrer de Pallarés com el papa van protestar per açò, i finalment es va arribar a l’acord que el monarca es reservara només un terç de les dècimes. I el mateix cal dir pel que fa a l’assignació de béns immobles: quan el monarca ho va fer, va ser d’acord amb els seus interessos, perquè, excepte casos molt puntuals, com la donació de Puçol al bisbe i al capítol catedralici (en 1243), la diòcesi no va ser sustentada amb senyorius. Açò responia a un pla deliberat: evitar que el nou regne es convertira en una terra de senyors feudals, de manera que l’Església va ser pràcticament exclosa de l’adjudicació de senyorius. Esta política va fer que la situació econòmica de la naixent Església valenciana fora molt precària al llarg dels seus primers anys. Però, a pesar de tot, la diòcesi podia estar contenta, perquè des de mitjans del XIII els delmes i primícies eren recaptats amb regularitat en tot el seu territori i els percebia en les seues dos terceres parts. Pel que fa a l’estructura institucional de l’església en el regne de València, la primera cosa que cal destacar és la gran extensió territorial de la diòcesi, si bé la major part dels seus habitants no eren cristians, sinó musulmans. Per a intentar organitzar-la més eficaçment Jaume I va proposar a la Santa Seu la creació d’un bisbat a Xàtiva, però la seua proposta no va tindre èxit i es va limitar a crear en esta ciutat (la segona del regne) un ardiaconat o arxidiaconat, junt amb el de València, que era major, i als que prompte s’unirien els de Sagunt i Alzira. D’esta manera, els ardiaques (canonges de la catedral de València) gaudien d’una certa autonomia jurisdiccional en els seus territoris, agilitzant així l’administració de la justícia o Porta romànica del Palau de la Catedral de València. l’execució de les decisions sinodals, etc. La diòcesi estava regida pel bisbe, amb seu en la catedral de València, assistit pel capítol de canonges, entre els que destacaven els esmentats ardiaques i els pabordes o administradors de les finances del capítol. Al capítol catedralici corresponia triar el bisbe i controlar, en certa manera, les accions d’este, servint-li de consell i de contrapés. Però en la #ElCantDelGall

225

designació dels dos primers bisbes de València el capítol no va intervindre, perquè fra Berenguer de Castellbisbal va ser nomenat per l’arquebisbe de Tarragona, donada la situació excepcional de que la diòcesi encara no tenia capítol, i a més, urgia una ràpida elecció per a evitar que s’entremetara en la mateixa l’arquebisbe de Toledo. Com és sabut, el de Castellbisbal no va arribar a ser consagrat bisbe, perquè l’inici del pleit entre Toledo i Tarragona per la titularitat de la nova seu va fer que el papa anul.lara l’elecció. El segon bisbe, Ferrer de Pallarés (1240-1243), va ser triat també de manera extraordinari, perquè a causa de la disputa entre Toledo i Tarragona, el papa Gregori IX va determinar que triaren el bisbe els tres jutges per ell designats per a dirimir el litigi. El tercer bisbe, Arnaldo de Peralta (1243-1248), ja és triat regularment pel capítol. En canvi, amb el quart, Andreu d’Albalat (1248-1276), se seguix un procediment especial però no inusual, perquè els canonges deleguen els seus drets d’elecció a tres compromissoris –dos canonges de València i l’arquebisbe de Tarragona–, que hauran d’anomenar al futur bisbe de València d’entre nou noms continguts en una llista que els entreguen els canonges. Què dir dels bisbes que van regir la diòcesi de València en els temps de Jaume I? En primer lloc, observem que tots ells són de procedència nobiliària, en concret de la xicoteta noblesa, la qual cosa els lligava més al monarca. Tres són catalans, i un aragonés, Arnaldo de Peralta, però clergue de la diòcesi de Lleida. Dos són dominics (Berenguer de Castellbisbal i Andreu d’Albalat), una orde privilegiada pel Conquistador com a impulsora de la renovació eclesial i de l’acció pastoral, i dos pertanyien a l’alt clero secular, en concret eren canonges (Ferrer de Pallarés prepòsit de Tarragona i Arnaldo de Peralta, ardiaca de Lleida), càrrecs que sens dubte aconseguirien o gaudirien amb el favor del rei. Així doncs, d’una manera o un altra, tots són hòmens importants vinculats amb el rei, que és qui afavorix la seua elecció. Als sacerdots els estava encomanada la cura animarum o atenció pastoral dels cristians en les distintes parròquies, bé urbanes o bé rurals, sorgides ja en els primers dies de la conquista. L’Ordinatio menciona només la creació de dos parròquies en la ciutat de València després de la seua conquista: la de Sant Bartomeu i la de Sant Miquel, però sabem que van ser en total deu, com testifica el Llibre del Repartiment: Sant Martí, Sant Andreu, Sant Tomàs, Sant Esteve, el Salvador, Sant Llorenç, Sant Nicolau i Santa Caterina. D’acord amb la voluntat del rei conquistador, a cada un dels rectors al front de les parròquies se li assignaria una casa i un hort, a més d’assegurar-los les primícies que els correspongueren. De fet, l’economia de les primeres parròquies valencianes va ser bona, perquè Antic escut medieval de la cristianitzada abans de la mort de Jaume I totes les parròquies de la capital (a excepció ciutat de València. d’una) havien derrocat la mesquita per a substituir-la per un temple considerable “en un estil cristià”. Sovint els rectors de parròquies importants anomenaven un altre sacerdot com a vicari, la qual cosa els permetia alliberar-se de les tasques pastorals i dedicar-se a altres menesters. Amb e bisbe Arnaldo de Peralta (1243-1248) les parròquies de la diòcesi van arribar a ser quasi seixanta. I en el pontificat següent, del dominic Andreu d’Albalat (1248-1276), estes van arribar a prop de sétanta. L’extensió de la xarxa parroquial va exercir un paper de gran rellevància en la vertebració del regne, i va contribuir, sobretot, a l’arrelament dels nous pobladors en les zones conquistades. En la vida religiosa de la nova diòcesi de València van jugar un paper important les ordes religiosos, que van arribar a les nostres terres al pas de la conquista. Els convents i monestirs 226

#UnLlibretConqueridor

creixien sense parar, fins al punt que en la ciutat de València van arribar a ocupar un terç de la seua superfície. Robert I. Burns els considera com a “símbols de la victòria croada”, perquè cristianitzaven la ciutat: dominics, franciscans, mercedaris, trinitaris, cistercencs, cartoixans, agustins, antonians, frares del sac i una varietat grandíssima de monges es van escampar per les terres conquistades. A grans línies pot dir-se que la seua contribució a la socialització i culturització del nou regne va ser immensa, sobretot per part de dominics i franciscans, les ordes favorites del rei Jaume, de les que procedien els seus clergues de confiança. Però també cartoixans i cistercencs, que des dels seus monestirs van influir molt en el cultiu de les terres, així com en l’expansió de la ramaderia, i per descomptat en l’exercici de la caritat. D’altra banda, no hem d’oblidar la gran importància que van exercir en este període les ordes militars, que van intervindre en la conquista del regne com a creuats: els hospitalaris, els templers i els de Calatrava, que eren l’autèntica mà dreta del rei. Després de la conquista i durant tot el regnat de Jaume I (quan el territori valencià es trobava en una situació de “semi-croada” permanent), la seua habilitat Església de Sant Joan de l’Hospicom a colonitzadors, la seua experiència com a dirigents, els seus recursos militars tal de València. Transició del romài les seues riqueses els van convertir en indispensables per al monarca, qui els va nic al gòtic. cedir extensos terrenys. BIBLIOGRAFÍA Robert Ignatius BURNS, S. J., El Reino de Valencia en el siglo XIII (Iglesia y sociedad), 2 vols., València 1982. Vicente CÁRCEL ORTÍ, Historia de la Iglesia en Valencia, vol. I, València 1986. Vicente CASTELL MAIQUES, Proceso sobre la ordenación de la Iglesia Valentina. 1238-1246, 2 vols., València 1996. Luis Pablo MARTÍNEZ, “Después de la conquista: consolidación de la Iglesia en tierras valencianas”, en La Iglesia Valentina en su historia, La Luz de las Imágenes. Catedral de Valencia 4 de febrero al 30 de junio de 1999, València 1999, 45-67. José SANCHIS SIVERA, La diócesis valentina. Estudios históricos, València 1920.

Miguel Navarro Sorní (Xirivella, 1954) és doctor en Història Eclesiàstica per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i llicenciat en Teologia per la Facultat de Teologia de València. Ha sigut acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. És catedràtic d’Història de l’Església en la Facultat de Teologia de València, director del Servici de Publicacions de la mateixa i de la revista Anales Valentinos, president de l’Acadèmia d’Història Eclesiàstica de València i soci corresponent de la societat italiana Roma nel Rinascimento. Va dirigir el Col·legi Major Universitari Sant Joan de Ribera entre 1988 i 1995 i va ser Premi Ausiàs March dels Amics de la RACV. Le seues investigacions i publicacions se centren en la família dels Borja, en la història eclesiàstica valenciana dels segles XV i XVI i en la figura de l’arquebisbe i Patriarca Joan de Ribera. #ElCantDelGall

227

La primera Falla i la llengua del Rei Jaume I Lluís Fornés i Pérez-Costa

LLICENCIAT EN FILOSOFIA I CIÈNCIES DE L’EDUCACIÓ I DIRECTOR DE PARAULA D’OC

Jaume I, al taller, abans de dur-lo al Parterre, 1890.

l símbol més important de la unitat lingüística que tenim és La Cançon de Santa Fe, un poema del segle XI que narra el martiri de santa Fe d’Agen. Els especialistes encara no han aconseguit dilucidar si està escrit en català, com voldrien els catalans, en Ribagorçà, com voldrien els aragonesos, o en occità. Prova evident que està escrit en la llengua global, en la llengua de tots, aquella que històricament ha rebut diversos noms: llengua llimosina, d’Oc, provençal, etc. De pirineus avall a la nostra llengua se la va denominar llimosina atribuint-li una procedència de la regió de Llemotges, la més septentrional on es parla. La idea és que allà es va produir la major quantitat dels trobadors que la cultivaren i li van donar un gran prestigi. Pero, això és difícil d’acceptar perque en el segle XI, i el XII, XIII, etc on l’església catòlica era la que marcava tots els camps de la vida humana, pensar que el nom de la llengua deriva de la cultura laica és bastant absurd. En canvi, és més lògic entendre que en el món cristià, que, més tard aniria imponent Jaume I amb les conquestes que feia, la que el presidia era la llengua, que, al nostre modest entendre, havia naixcut literàriament a la religiosa ciutat de Limós, defenent la Santa Fe. Al poema trobem una paraula que, per als valencians fallers no pot passar desapercebuda: falla. Al final, on es narra el càstic dels infidels, trobem ardent aquell llinatge de pecadors, com el foc fa falla:

228

#UnLlibretConqueridor

Arss Deus cell llin con fogs fa falla; Ja non veidrez neies la curalla. E sis sun mort, vos nunqua’n calla, Q’eu noc’o prez una medalla; De llor cantar jam pren nualla”. Com hem dit, el nom primerament era ‘llengua limosina’(amb i), i més tard ‘llemosina’. El terme ‘llengua d’Oc’ ja és usat, més tard, per tot l’àmbit lingüístic, de Garait, al nord de Llemotges, a Guardamar, al sud d’Alacant. A Catalunya encara no tenen clar si el poema és català, occità... Vegeu l’autocita següent: “Per als catalans, la Cançó segons la GEC és un “poema anònim en occità (-1060) […]. Hom discuteix si és originari de la regió de Narbona o del Conflent, concretament de Sant Miquel de Cuixà. Aquesta darrera hipòtesi sembla probable per les contínues al.lusions del text a les contrades catalanes, per la devoció a la santa que hi existia i perquè, quan s’escriví la Cançó, hom projectava de dedicar-li una església al monestir de Cuixà. En tal cas, aquest seria el text literari català, o pre-català, més antic conegut” . La mateixa GEC ens posa de nou davant del problema de si el català i l’occità són una mateixa llengua o dos diferents, en afirmar, al principi: “poema anònim en occità…”. I al final: “aquest La llèngua occitana. seria el text literari català […] més antic conegut”. Es a dir que si s’arribara a descobrir el lloc d’origen de la Cançó i fóra una comarca catalana, el text diríem que és català, i si es descobrira que és d’una comarca occitana diríem que és pre-català. Es això? Realment és difícil d’entendre l’explicació de la GEC”. FORNÉS, L. (1995:66-67) Que la llengua d’Oc és la que va apendre Jaume I de sa mare, Maria de Montpelhièr, és un fet incontestable; llengua que, en el cautiveri que li va donar Simó de Montfort, podem pensar lògicament que seguia practicant amb el seu cosí germà provençal: “Pero tenia D. Jaime un camarada de cautiverio, de su edad próximamente. Su primo hermano Ramón Berenguer, hijo de Alfonso II, conde de Provenza, y por consiguiente nieto del rey D. Alfonso el Casto de Aragón, había sido confiado también , por el legado Pedro de Benavente, á la defensa y guardia del maestre de los Templarios. Huérfano había quedado, á los tres años, Ramón Berenguer, señor del condado de Provenza, bajo la tutela de su tío, el rey Don Pedro de Aragón”. TOURTOULON, Ch. (1874:120) I un altre fet, igualment incontestable, és que el Llibre dels Feits usa profusament la partícula afirmativa que li dóna nom a la nostra llengua comuna. Heus ací alguns exemples: “E dixem nós: -E sabets-ne àls? -Oc, que tres vegades han vençut los crestians als sarraïns” Cap. 64 -“Senyor, mester seria que aquests corsos qui són morts que els soterràs hom. E dixem nós: Oc bé. Quan volets que els soterrem?” Cap. 68

#ElCantDelGall

229

“E enans que haguessen derrocat la una, dix lo prebost de Tarragona: -Senyor, volets que fassam bon joc? -Oc, dixem nós. Cap. 72 “E sots ben segurs que fer-se pusca? -Oc –dixeren ells- , ab la voluntat de Déu, e ab que vós nos fassats guardar. Cap. 73 Aquella històrica llengua d’Oc hui, des del punt de vista científic, la denominem diasistema occitano-romà en el qual trobem diverses modalitats lingüístiques, o llengües occitàniques; les principals són: al sud dels pirineus, el valencià, el mallorquí i el català; i al nord, el llenguadocià, el gascó el llemosí, l’auvernyat i el provençal. De la producció literària d’aquelles modalitats lingüístiques, destaquen, al nord pirinenc, l’extraordinària civilització trobadoresca, i al sud, l’esplèndid Segle d’Or Valencià, període àulic en el qual els nostres genis literaris li van donar a la llengua el nom de “la nació on só nat”, com va dir Joanot Martorell. Com la van nomenar? Lògicament: Llengua Valenciana. Per això, el nom històric, actualment l’hem de dur i dir amb orgull, per respecte als nostres clàssics. Oblideu denominacions, consignes i etc que anteriorment vos hagen pogut donar els artífex de l’Alienació Elitista. FORNÉS, Ll. (2017) BIBLIOGRAFÍA Crònica o Libre dels Feits de Jaume I. Ed. 62 i “la Caixa”, 1994 GEC Tom 13, p. 167. FORNÉS, Lluís (1995) La Valéncia occitana Ed. Ajuntament de Valéncia. -(2017) L’Alienació Elitista Paraula d’Oc, segona època, núm 15, TOURTOULON, Charles (1874) Don Jaime I, el Conquistador,rey de Aragón, conde de Barcelona, senyor de Montpelhièr, según las crónicas y documentos inéditos. Segona edició. Impremta José Doménech, Valencia.

Lluís Fornés i Pérez-Costa (Pedreguer, 1945) és llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació i doctor en Filologia pel seu estudi El Pensament Panoccitanista (1904-2004). Ha sigut professor de Llengua Occitana a la Universitat Paul Valéry de Montpellier. És poeta, músic i investigador i director de Paraula d’Oc. Com a cantant és conegut com Lluís el Sifoner. L’any 1975 va guanyar el III Festival de la Cançó de Xàtiva. És autor de Dotze acoconades dotzelines (2001), de La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà (2012), de El Riurau, cants d’exili interior (2014) i de L’Alienació Elitista (2017). De la seua discografía destaquem Tinc un mànec de tres pams i mig (1976), Llavors d’esperança (1980) i Calla dimoni! (1982). 230

#UnLlibretConqueridor

Jaume I en la iconografia mercedària: la troballa de la mare de déu del puig Vicent Francesc Zuriaga Senent PROFESSOR DE LA UCV “SANT VICENT MÀRTIR”

Fig.1 Mare de Déu del Puig. Monestir de Santa María del Puig. València.

l nom de Mare de Déu del Puig (Fig.1) el rep la talla de tipus bizantí que es conserva a l’església del Monestir erigit en el Puig, donada als mercedaris després de la conquesta de València. La relació de l’ordre de la Mercè amb la conquesta de València queda documentada al Llibre del Repartiment, en donacions de 14 de juliol i 16 de setembre de 1238. El fet de ser trobada durant la conquesta va suposar per a la Mare de Déu del Puig ser nomenada Patrona del Regne de València, si bé la seua devoció va quedar desplaçada per una altra advocació a la pròpia ciutat de València: la Mare de Déu dels Desemparats. Atenent a la tradició, cal situar la troballa de la imatge per part de sant Pere Nolasc i el rei Jaume I al segle XIII, durant la batalla del Puig en 1237. Si bé la llegenda mercedària establerta per F. Boïl la situa en períodes remots, en les albors del cristianisme. Boïl1 ens diu que va ser tallada per àn1 Boïl, FRANCESC, (1631): “Nostra Senyora del Puig”, Cambra angelical de Maria Santíssima, Patrona Angelical de la insigne ciutat i Regne de València. Monestir real de l’Ordre de redemptors de la Nostra Senyora de la Mercè. Fundació dels reis d’Aragó. València.

#ElCantDelGall

231

gels, de la pedra de sepulcre de la Verge, d’ací el seu nom de Nostra Senyora dels Àngels del Puig; va pertànyer segons la llegenda als monjos Basilis que la van trobar al 622. Després de la invasió musulmana l’enterrarien en una campana on seria trobada per Sant Pere Nolasc i Jaume I durant el Batalla del Puig després d’uns fets miraculosos amb l’alineació de set estrelles. Fets que amb la troballa i la conquesta de la ciutat van motivar que fóra coronada com a patrona de la ciutat i Regne de València. En el cas de la Mare de Déu del Puig els relats de la tradició mercedària, que assentarien la imatge devocional, apareixen en el primer escrit referit al monestir, l’obra de Felip de Guimerà2 “Breu història de l’orde de la Mercè”, té la seua continuació en els relats de la “Història general de l’Ordre de la Mercè”, obra d’Alonso Remon3, però fonamentalment en les narracions de Boïl, confirmades per Tirso4. Aquests autors, a més, faran referència a una butlla de Benet XIII5, datada a Marsella en 1407, que refereix l’origen de la imatge, llaurada del sepulcre de la Mare de Déu a Getsemaní, pels àngels. El mateix Boïl descriu la imatge: “Hi ha la santa imatge llaurada en marbre o en pedra com alabastre que amb ser blanquíssim en el seu cor, va poder la incúria de tants segles reduir-li a color marró ... té poc més que un pam de gruix i dóna amb això vastíssima cavitat perquè la meravella de l’artífex sobirà treballés en ell una cadira o tron amb suport, en el qual està assentada la Mare de Déu, i per extrems, al remat, del seient a la part superior dels muscles, que acaba com braços de la cadira allà junts llaurats, dos bellíssims àngels, un a cada costat, de mig cos, amb les seues ales esteses i distintament tretes. Estan amb les mans juntes, com adorant i mirant afectuosament Maria i el Fill, a qui assisteixen asseguda, ja que, en aquesta cadira, amb molta autoritat i bellesa està la Mare de Déu Santíssima, que proporcionalment és poc menys del natural. Té al seu costat dret al Fill, afirmat de puntelletes sobre el duplicitat del genoll dret de la mare i els bracets agafats dels muscles d’ella, com tractant, amb gràcia increïble, d’arribar amb els seus llavis a la cara de Maria. Però la mare, afectuosa en el seu semblant, amb una honesta permissió, rep agradablement al Fill tan prop de si, que les dues cares semblen que formen una i amb la mà esquerra sosté el colze del bracet dret del fill. Estan mare i fill tot el que pateix el relleu de més d’un gruix, vestides a l’ús de Palestina i la manera que l’escultura va donar al vestit del xiquet, com un Natzarè, és la mateixa que els sants i tradicions ens ensenyen que portava d’aquella edat. La forma dels vestits de la mare són vestits 2 GUIMERÀ, F. (1591): Breu Història de Nostra Senyora de la Mercè, València. 3 REMON, A. (1618): Història General de l’orde de la Mercè. Tom I, Madrid. 4 TIRSO DE MOLINA (1638): La Verge del Puig. València 5 TIRSO DE MOLINA (1639): Història general de l’orde de Nostra Senyora de les Mercès. Madrid. (Ed. De Penedo Rey, 1975. Volum I (1218-1567); Volum 2 (1567-1639) Madrid.), P.83.

232

#UnLlibretConqueridor

de Judea, semblant al mateix amb què la pinten Sant Lluc i Sant Joan Evangelista i Sant Silas, però està matisat de colors que semblen finíssim esmalt, pel que tenen de tern i brunyit. És a dir, el mantell i tot el exterior de la roba, blau fosc, que comença des del front, més amunt de les celles, que no es deixa veure el tocat del cap, el que descobreix dels folres i enagos, és encarnat. En el xiquet, a l’inrevés, la túnica superior és blava i la capeta o mantell, que comença al muscle esquerre i la dobla baix del bracet dret és escatat. Baix dels peus hi ha un coixí esculpit, que fa terme i definició a l’aquesta pedra i per ser tota d’una peça, és de tant pes, que huit hòmens poden portar-la amb esforç. “ La imatge segueix el tipus bizantí6 de la Salus Populi, de gran tradició a València al segle XIII, on llegendes de tot tipus les associen aquesta iconogràfica a fets miraculosos o aparicions baix campana. Exemples similars de la mateixa època els tenim en formes bizantines: “La Mare de Déu de Montolivet”, “la Mare de Déu de Gràcia” de l’Església de Sant Agustí de València. En imatges aparegudes baix campana, “la Mare de Déu de la Salut” de Xirivella, “la Mare de Déu del Do” a Alfafar, “la Mare de Déu del Patrocini” de Foios, etc. I en la pròpia tradició mercedària “la Mare de Déu d’Arguines”. Continua el text de Tirso, transcrit del llibre de Boïl comentant que, en aquell temps, al monestir, Joan Sarinyena estava copiant la imatge, quadre perdut a dia d’hui, encara que pogués estar relacionat amb el quadre de la “Mare de Déu” del Puig de la Catedral de València (Fig.2). Es tracta aquest últim d’un llenç anònim pintat a l’oli i enganxat sobre taula, que presideix la capella del Puig. Des del punt de vista de la historiografia resulta curiós que el mateix rei En Jaume no relata la troballa en el “Llibre dels Feyts” mentre que sí que narra, amb tot detall, els successos de la conquesta el nom que rebia el Puig a la dominació àrab. Així en el capítol 206, de l’obra, relata el Rei: “E Nos estant a Osca anam per la nostra terra en vers Saranyena e haguent-nos pensat que prenesem lo castell que els sarraïns apellaven Enesa, e que els crestians deïen lo Puig de Cebolla, e ara ha lo nom de Puig de Santa Maria. E quan l’haguessem pres pensam a qual ric hom hi podiem lleixar… e en qui nos fiavem deviem comanar aital lloc com aquell era, com l’haguesem pres: e per aço quant don Bernat Guillem D’ Entença era nostre oncle de part de la nostra mare, e que el bé que ell havia per nos volguem lo mes comanar a ell que a un Fig.2. Mare de Déu del Puig de la Catedral altre home”. de València. S.XVII

6 GAZULLA, FAUSTINO. D. (1927): El Puig de Santa Maria, València.

#ElCantDelGall

233

Continua la història del Llibre dels Fets que en arribar al Puig, els moros havien derruït el castell, el rei deixa el destacament a càrrec de Guillem d’Entença destacament que serà atacat pels moros de València tenint lloc la batalla del Puig, que segons narra el propi rei vencen els cristians al crit de Santa Maria: “E tant los Saraims s’escridaven e cobraben la palça altra vegada e els crestians tirant-se a la costa del castell cridaven vergonya cavallers e tots a una veu: Sancta Maria, Sancta Maria”. El primer cronista no mercedari que relata amb detall els successos de la batalla del Puig, les troballes de la “Mare de Déu del Puig” i l’aparició de Sant Jordi, serà Pere Antoni Beuter7 en 1551, als capítols trenta-u i trenta-dos del seu segon llibre, “Crònica de València”, narra els successos de la batalla del Puig, la troballa de la imatge i l’aparició de Sant Jordi. Aparició que recorda en molt a l’aparició de Sant Jaume Apòstol a la Batalla de Clavijo. Els primers goigs del segle XVI ja mostren la saga del Puig amb l’aparició de Sant Jordi i la troballa per part del rei de la imatge sota la campana. En el cas de Sant Jordi sens dubte la tradició es remunta al segle XIV ja que la Batalla del Puig amb la seua imatge, acompanyant al rei Jaume, tal com apareix representada en retaules de començaments del segle XV com el Retaule del Centenar de la Ploma (Fig.3) i en el Retaule de Xèrica. (Fig. 3) La Batalla del Puig. Taula de l’àtic del retaule de Sant Jordi o del Centenar de la Ploma. Londres, Victoria & Albert Museum. S.XV

La primera imatge pintada de la Mare de Déu del Puig es conserva en les parets de l’Almodí de València, (Fig.4) data del segle XVI i representa les imatges de sant Pere Nolasc, Jaume I i la Mare de Déu del Puig sobre la qual apareix la campana. La iconografia postridentina mostrarà a les representacions de la troballa de la imatge, associades al rei Jaume I, a Sant Pere Nolasc o a tots dos. En el cas de sant Pere Nolasc, apareix en sèries pictòriques, si bé es troba el tema en algun quadre anònim, com el que es troba a Granada, a l’Església dels sants Just i Pastor. Quatre són els pintors dels que s’han conservat representacions de la troballa de la Mare de Déu del Puig, Zurbaran, Espinosa, Basilio Santa Cruz, i Vergara. El quadre de Zurbaran, (Fig.5) que en l’actualitat es troba als EUA, al Museu de Cincinnatti, formava part de l’encàrrec fet al pintor després de la canonització, per a la sèrie de la Mercè Calçada de Fig.4. La Mare de Déu del Puig. S.XVI. l’Almodí de València Sevilla (1629-1634), encarregada a Zurbaran per Fra Juan d’Herrera, per al claustre dels Bojes. 7 BEUTER, P.A. (1551): Crònica general, València, (Ed, Fascimil, València 1995), Cap. XXXII .

234

#UnLlibretConqueridor

El quadre interpreta en llenç els textos de Beuter i Guimerà. En el text de Beuter no s’anomena Sant Pere Nolasc però si la troballa de la campana per part del rei Jaume I, mentre que el text de Guimerà relata l’aparició en el cel de set estrelles i la presència de Sant Pere Nolasc al costat del rei sobre el pujol actual del monestir. Tots dos relats ens indiquen que, davant el l’aparició de set estels sobre el turó, el rei ordenà excavar, trobant-se una campana baix la qual es trobava oculta la Mare de Déu del Puig. Zurbaran ens mostra el moment de la invenció de la imatge, amb les figures del rei Jaume I, Guillem d’Entença i dos mercedaris, un d’ells se suposa Sant Pere Nolasc. Fig.5. Francisco de Zurbaran. Troballa de la Mare de Déu del Puig. 1630. Cincinnati, Art Museum.

El llenç d’Espinosa, (Fig.6) és més complex, datat en 1660, va poder comptar com a font d’inspiració amb els textos de Beuter i Guimerà, però a més amb el text de Boïl8. La complexitat ve donada per la visió mística de Crist que expressa Espinosa per tractar el tema. És Crist9 qui mostra amb la mà dreta, de la qual surten set estels, la troballa de la campana amb la imatge de la Mare de Déu, mentre que amb l’esquerra assenyala a la part superior de la visió d’una ciutat. En aquesta ciutat es pot veure la visió de la Jerusalem Celeste, o la profecia de la conquesta de València. Ja que és el perfil de València el qual apareix representat a la part superior. Les dues visions ens són relatades per Tirso10. Fig. 6. J.J. d’ Espinosa. Profecia de la conquesta de València i troballa de la Mare de Déu del Puig .1660.

El quadre Sant Pere Nolasc profetitza la conquesta de València, de Pablo Pontons (fig. 7) representant al Rei i a sant Pere

8 Boïl FRANCESC, (1631): Nostra Senyora del Puig, Cambra angelical de Maria Santíssima. Patrona Angelical de la insigne ciutat i Regne de València. Monestir Reial de l’ordre de redemptors de Nostra Senyora de la Mercè. Fundació dels reis d’Aragó. València. 9 El Crist del quadre d’Espinosa formalment és tributari del Crist de Ribalta de la Visió de sant Vicent en el col·legi del Patriarca a València, que també prendrà Espinosa per al quadre de la sèrie. Sant Pere Nolasc intercedeix per uns frares malalts. 10 La Profecia de la Conquesta de València (TIRSO DE MOLINA (1639): p.56) Visió de la Jerusalem celest (Ibidem p.62, Tirso cita un text de Boïl).

#ElCantDelGall

235

Nolasc amb la imatge de València en un extrem. Dins dels gravats que Jusepe Martínez (fig. 8) va realitzar per il·lustrar el Memorial de canonització de sant Pere Nolasc, l’estampa XVIII, concretava el text de la següent manera:

Fig. 7. Pablo Pontons. Sant Pere Nolasc profetitza la conquesta de València. S XVII

Estampa XVIII.

Lema: Stellae vocatae sunt et dixerunt adsumus et luxerunt cum iucunditate. Baruch. 3 Epigrama o Suscriptio: Septem de coelo stellas descendere et terram saepius penetrare videns prope castellum del Puch terram ipsam fodere iuvet repertaque sub aerea campana Sacra Virginis imagini regus stipendiis monasterium ibimet edificat. (Mag. Vargas. Iib. p°. Chronica cap. 22. Et ep. de Jaca.2) Descripció de l’escena: Set estrelles cauen del cel sobre una gruta on està una Verge i una campana en terra. El sant amb un company ho veu i amb ferramentes cavarà la terra. Fruit d’aquest treball ha estat la troballa a l’Arxiu Iconogràfic del Puig d’una còpia del gravat de la sèrie de Cornelio Cobrador. El text traduït de les planxes de Cobrador concreta l’epigrama de la següent manera: “Vió baxar del cielo siete estrellas y hundirse diferentes veces en la tierra junto al castillo del Puch, hizo la cabar y hallando debaxo una campana una ymagen de Jusepe Martínez i Cornelio Cobrador. nsa. Sra. Edificó en el mismo lugar un Monasterio. Mag. Fig.8. Troballa de la mare de Déu del Puig. S.XVII. Vargas Libbro Primero Chronica cap. 22” El gravat va tenir la seua repercussió a Amèrica. A la Mercè de Cuzco, Perú, es conserva 236

#UnLlibretConqueridor

un quadre, del pintor Basilio Santa Cruz d’inicis del XVIII (fig. 9) que reprodueix el tema de la troballa de la imatge sota la campana i seguint amb fidelitat el gravat de la sèrie de Jusepe Martínez, del que sense dubte és tributari. Ens mosFig. 9. Basilio Santa Cruz. Troballa de la mare de Déu del Puig. tra trobant la imatge únicaClaustre de la Mercè de Cuzco (Perú). S. XVIII ment a Sant Pere Nolasc. D’aquest quadre resulta interessant la cartel·la en la qual narra la història de la mare de Déu del Puig seguint la narració del text de Boïl: “Dos leguas de/ Balencia se lebanta un e/minente collado cuya fama/la antigüedad celebra libre de tempestades y oy la cristiandad adora/ como la casa angelical de Mª SSª e este citio todos los sabados bajaban ciete estrellas indices soberanos de prodigios misteriosos san Pedro Nolasco deboto cortesano/ del cielo el idioma profetico de / los luseros mandó cabar el monte y debajo / de una grande campana descubrio una ima/gen de María con el niño en los brasos que fue he/cha por las manos Angelicas de la piedra del/ sepulcro donde estubo reclinada / aquella cabesa que coronandose de estrellas / oi es deboto Santuario de Nuestro conbento del Puche durando hasta hoy el mi/lagro de la campana pues a su sonido las nubes negras huyen sin que caiga el rayo q/ ofenda ni relámpago que atemorise.”

De mitjan el segle XVIII, és la reforma del cambril de la Mare de Déu de l’Església del Puig, que s’articula baix una cúpula sobre petxines, les pintures del cambril les executarà a la fresca José Vergara (fig. 10). Els frescs de la cúpula narren en imatges la història de la Mare de Déu del #ElCantDelGall

237

Puig. Seguint els textos de Beuter, i Boïl11, dues escenes mostren com els monjos basilians oculten la imatge després de la conquesta musulmana, mentre que en el costat oposat representa la troballa de la imatge per part de sant Pere Nolasc i el rei Jaume I. Els frescos de les petxines mostren la imatge esculpida pels àngels, com davant seu resen sant Pere i sant Pau, i com és trasllada pels àngels i venerada per basili- Fig. 10. Vergara. Troballa de la Mare de Déu del Puig. S.XVIII. Monestir del Puig, València. ans i mercedaris.

11 “Tirso de Molina, afirma que els frares eren Benets o Basilis; el bisbe Bernardino Gómez Miedes en la seua obra Historia del muy alto e invencible rey don Jaime de Aragón, primero deste nombre, llamado «el Conquistador (1584) així els com mercedaris Fray Pedro de Salazar, bisbe de Còrdova, i Fra Ansem Dempere, en els seus escrits sobre la troballa de la mare de Deu, afirmen que els monjos que amagaren la imatge de la Mare de Deu eren Benets”

Vicent F. Zuriaga Senent (Massamagrell, 1963) és doctor en Geografia i Història de l’Art per la UV, professor de la UCV. Comença la seua tasca de investigador dirigit per Manuel Ardit estudiant Sala del crim de Reial Audiència de València. Línies d’investigació que fins al moment he desenvolupat s’han concretat en llibres, capítols de llibres i articles en l’àmbit de la iconografia i iconologia religiosa, l’art en l’ordre de la Mercè,la instrumentació de l’art com didàctica, devoció, propaganda i publicitat. La literatura emblemàtica, la iconografia colonial llatinoamericana, el patrimoni artístic valencià, estudis de gènere i identitat. Conservador del Museu d’Art Contemporani de Vilafamés, és membre del Grup “APES. Imatge i cultura” de la UV i membre del CEHA i de la Societat Espanyola d’Emblemàtica. 238

#UnLlibretConqueridor

Jaume I i el paper de la medicina en el regne de València Carmel Ferragud DOCTOR EN GEOGRAFIA I HISTÒRIA I PROFESSOR DEL DEPARTAMENT D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA DE LA FACULTAT DE MEDICINA DE VALÈNCIA

l tema de la ciència en general, i de la medicina en particular, no solen estar entre els més destacats quan s’estudia el regnat de Jaume I el Conqueridor. Més bé al contrari; un repàs a la bibliografia així ho evidencia. Poc se n’ha escrit, i tanmateix convindria no menystenir la qüestió, atès que en aquell període es van produir canvis fonamentals que capgirarien la concepció de la medicina, la seua pràctica i el valor del seu practicant. Certament, entre el Conqueridor i el seu nét, Jaume II el Just, entre els regnats dels quals a penes hi ha 15 anys, s’obre un abisme ben visible en els interessos i coneixements de cadascun, que s’explica precisament per les profundes transformacions intel·lectuals de l’Occident europeu. La formació del Conqueridor, fonamentada en l’etapa viscuda amb els cavallers templers de Montsó, estava molt allunyada de la del rei Just, molt més basta i variada, i tanmateix, les dècades viscudes pel primer són transcendentals per entendre els interessos del segon, on la medicina, i molt concretament la cirurgia, passaren a ocupar un lloc preferent, junt amb altres matèries del coneixement amb gran prestigi com ara l’alquímia o l’astrologia i la filosofia natural, que era la manera en què en aquell temps es referien al que nosaltres coneixem com “ciència”. No de bades, el contacte iniciat en la primera croada a Terra Santa i culminat en les conquestes jaumines de Mallorca i València, significaren l’entrada d’un cabal d’informació desconegut fins aleshores en terres occidentals, gràcies a les traduccions al llatí de textos àrabs. Era l’Islam la civilització que havia preservat en les seues biblioteques el ric cabal d’informació procedent del món clàssic, completament fora de l’òrbita cristiana occidental. Amb ells arribaven els textos de Galè i també dels grans tractadistes islàmics com Avicenna, Albucasis o Johannitius, i molts altres que configurarien el substrat galenista sobre el que es configuraria tota la medicina medieval, i encara Retrat romàntic del metge i filòsof Avicenna. fins el segle XVIII. Jaume I no estigué interessat precisament pel llegat cultural islàmic. Ell era un home de cultura més aviat religiosa. Els seus interessos en el món magribí es limitaren a la necessitat de consolidar el seu poder i estimular el comerç. Si alguna cosa va marcar notablement la trajectòria vital de Jaume I, no de bades el seu sobrenom, aquesta fou la guerra. El nostre rei visqué de ple el temps de les croades, i en algun moment fins i tot la seua empresa de conquesta sobre l’Islam també fou catalogada com a tal. Aquells esdeveniments, els esdevinguts a les terres llunyanes del Pròxim Orient, però també al solar valencià, tingueren una repercussió transcendent en el terreny #ElCantDelGall

239

de la medicina. Una bona mostra en seria la influència sobre un il·lustre valencià com ho fou Arnau de Vilanova. Durant la vida del Conqueridor es va desenvolupar una institució que anava a capgirar el futur de la producció i adquisició de coneixement erudit i acadèmic: la universitat. Per diversos punts de l’Occident europeu proliferaren les fundacions universitàries i dins d’aquestes un dels estudis destacats, junt amb el dret, la teologia i les arts, estigué la medicina. La influència que anava a exercir la universitat sobre la societat ja s’anava a fer molt palesa en les acaballes del segle XIII, i seria incessant tot al llarg de la baixa Edat Mitjana. Jaume I coneixia bé els profits d’aquesta institució ja que ell tenia dins els seus territoris, a Montpeller, una de les facultats que marcaria el futur d’aquesta disciplina científica en tot el continent. El seu nét, Jaume el Just, fundaria en 1300 a Lleida la primera universitat pròpiament de la Corona d’Aragó, ja perdut el territori montpellerí. La medicina que es coneixia i es practicava en la infantesa i la joventut del rei Jaume era bastant diferent de la que conegué al final dels seus dies. Però en les tres dècades següents a la seua mort, la transformació encara seria més radical. S’iniciava així el llarg camí envers una professionalització, on la medicina col·locaria els seus fonaments ben prompte, abans que qualsevol altra discipliEl metge i teòleg valencià na científica. Si existí en temps medievals una ocupació que s’assemblà al que Arnau de Vilanova. després la sociologia ha considerat com a professió, aquesta fou, sens dubte, la del metge. El que resulta indubtable és que, fóra quin fóra el tipus de practicant de la medicina, amb menors coneixements en general que els que podrien assolir a inicis del segle XIV, els monarques i els seus súbdits els apreciaven i no en podien prescindir en la seua vida quotidiana. El rei comptà amb els serveis de metges i cirurgians que atengueren a la seua família, i que foren estimats i ben recompensats. La seua participació en assumptes públics serà evident, producte dels seus coneixements, de la seua perícia i de la confiança absoluta dipositada en ells. Ara bé, els metges que actuaren en les tres primeres dècades de vida del regne de València no tenien formació universitària, encara no comptaven amb l’arsenal metodològic preparat per la generació d’Arnau de Vilanova, a cavall entre els segles XIII i XIV. El terme “mestre” o magister, que els solia precedir el nom, s’aplicava amb normalitat a totes aquelles persones que tenien una formació especial que els destacava de la resta. Igualment, mai s’esmentaven els estudis d’arts i medicina juntament, com era preceptiu en el cas del qui s’havia format a la universitat, i el més comú era que es parlara de metge o de físic indistintament. Podem afirmar que Jaume I no degué comptar amb metges formats a un Estudi General sinó, en tot cas, a la fi de la seua vida, quan estava dotant ja als físics universitaris dels privilegis i recursos que li sol·licitaven. Aquesta nova medicina i el seu practicant començaren a fer fortuna en la dècada de 1270-79 arreu d’Europa, i el regne de València en pot donar testimoni. Mentre arribà aquest temps, però, ens trobarem al llarg del XIII amb un grup de practicants de la medicina que llegirien pocs textos que podien tenir al seu abast, i això els que pogueren llegir el llatí. Cal dir, que una part d’ells eren clergues i per tant podien saber de lletra. La majoria, però, tindrien una formació empírica, merament pràctica. Ara bé, no hi hagué fins la fi del segle XIII i els inicis del XIV un corpus doctrinal canònic ampli i comú a tots els practicants de la medicina com el que subministraren les facultats de medicina. Per aquell temps el protagonisme en la pràctica mèdica estava en mans dels barbers, principals artífexs de les activitats de caire sanitari desenvolupades en el nou regne, encara que els 240

#UnLlibretConqueridor

primers els tenim documentats a la ciutat de València en 1280. D’ells s’ha dit que es constituïren en l’autèntic paraigua sanitari de la societat medieval. Es trobaven presents a tot arreu, ja fóra al món urbà o al rural. De fet, l’ofici dels barbers fou el que demostrà més aviat un dinamisme extraordinari, traduït en la seua organització i la seua presència en el consell municipal de la ciutat de València. Ells exercien tasques de cirurgia menor, tractant malalties externes, arrencant queixals, efectuant sutures o cures diverses, a la vegada que rapaven barbes i tallaven cabells. Jaume I vetlà, en definitiva, perquè el nou regne de València comptara amb un contingent suficient de practicants de la medicina que pogueren garantir la salut dels colons nouvinguts. Físics –metges amb forts coneixements teòrics que tracGravat que reproduix una apotecaria medieval. taven les malalties internes–, cirurgians, b -5,264 mm arbers, apotecaris –fabricants de medicaments i de moltes altres coses– i també menescals –que atenien els equins malalts– s’hi instal·laren paulatinament. Primer fou necessari que el rei els atorgara beneficis en forma de terres i cases, propietats que estava prohibit vendre per tal que els seus amos no tingueren la temptació d’abandonar aquelles terres massa prompte, fet, tot s’ha de dir, bastant habitual. Després, l’atracció d’una frontera que prometia ser una terra de promissió on poder enriquir-se, va fer la resta. Els rumors que arribaven cap al nord devien ser un poderós imant per a molts que desitjaven millorar la seua situació. Així, el nombre de practicants de la medicina no cessava de créixer, com també la resta d’artesans, mercaders i homes de lletra. Talment ocorregué a Alzira, on hi residia des de 1271 Joan Jacme, un important cirurgià reial. Segurament fou aquest el que va atendre el rei Jaume en la seua última malaltia a Alzira, en 1276. Tot aquell col·lectiu que anava arrelant se sumava als que no havien marxat. Un nombre indeterminat de seguidors de l’Islam que es quedaren al nou regne, també practicaven la medicina. No eren aquells grans savis que havien escrit magnífiques obres, ja que aquestes elits van marxar, sinó individus més humils, que cada vegada es submergiren més en pràctiques mèdiques més empíriques i sense fonamentar en coneixement lletrat. I junt a ells, un reduït però molt dinàmic grup de jueus, amb els quals va comptar el rei per la seua exquisida formació en diverses matèries i també pel coneixement de la llengua àrab, van ser molt coneguts per la pràctica de la medicina. Les comunitats humanes medievals, grans i menudes, de les ciutats i de les viles rurals, necessitaven de tot aquest contingent mèdic. El bé comú ja era una cosa que anava sonant per boca dels membres dels ordes mendicants, i més que ho faria al llarg del segle següent, com ara amb el franciscà Francesc Eiximenis. Amb tot, no ens podem deixar enganyar per les fonts escrites. De practicants de la medicina n’hi hagué molts més que no els ressenyats. Un grup important de persones tenien capacitats #ElCantDelGall

241

de guarir gràcies a l’empirisme transmés oralment. Curanderos, persones de qualsevol ofici que tenien alguns coneixements de medicina, fetillers, eixarmistes i endevins d’ambdós sexes i, possiblement, de totes tres religions convergents al regne de València, exercien sobre una bona part del contingent de nouvinguts. I junt a ells els barbers, el grup que, tot practicant la medicina galenista, seria el que cobriria un espectre més ampli de població i que més prompte s’organitzaria enfront de les pressions que exerciran sobre ells els físics elitistes.

Metge i pacient a l’època medieval.

El paper que tingueren la ciència i les aplicacions tecnològiques –encara que ací m’he limitat a la qüestió de la medicina–, en la configuració del regne de València foren claus. En un segle de creació intel·lectual i de transformacions esplèndid, les terres valencianes no quedaren al marge. Al contrari, els personatges que protagonitzaren juntament amb el rei el seu bastiment aprofitaren tots aquells recursos i no cessaren en la cura i l’aplicació de l’utillatge escolàstic que s’havia establit a l’Occident europeu i havia commocionat els pensadors d’aquell temps. Però això, mostraria la seua eclosió en les dècades posteriors a la mort del rei Conqueridor.

Carmel Ferragud Domingo (Algemesí, 1969) és doctor en Geografia i Història per la Universitat de València i professor del Departament d’Història de la Ciència de la Facultat de Medicina de la UV. Ha sigut becari del CSIC i membre del grup de recerca “La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani” i del Grup Alacant d’Estudis Avançats d’Història de la Medicina. És autor, entre altres, de Medicina i promoció social a la Baixa Edat Mitjana (Corona d’Aragó, 1350-1410) (2005) i de Medicina per a un nou regne: el paper de la medicina i els seus practicants en la construcció del regne de valència (segle XIII) (2009) amb el qual va obtindre el Premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta del Xúquer. 242

#UnLlibretConqueridor

La música profana en l’època de Jaume I el Conqueridor Mª Nieves Perpiñá Marco

PROFESSORA D’HISTÒRIA DE LA MÚSICA

mb el títol: «La música profana en l’època de Jaume I el Conqueridor» ens endinsarem en un període històric, al voltant del segle XIII, aparentment fosc i trist, però en l’aspecte musical, ple d’esdeveniments tan importants que duran a terme l’aparició de poesies, melodies i instruments del quals ara poden gaudir. Per a poder recordar-ho no voldria que vosté passara pàgina. Desprès d’una infantesa prou sofrida, allunyat dels vincles familiars, tornarà a Catalunya el rei Jaume I. Havia estat reclòs a Carcassona i gràcies a les gestions i interessos polítics catalanoaragonesos del papa Innocenci III, l’hereu de la Corona començarà la lluita per les nostres terres. El pare, Pere el Catòlic havia mort (1213) i aquesta estava totalment desprotegida. Jaume I fou educat pels cavallers templers i en trobar-se en minoria d’edat, no va poder governar definitivament fins al voltant de 1225 després de lluitar contra nombroses revoltes nobiliàries. A partir d’ací començarà les conquestes territorial, (Mallorca i València), perquè, d’amoroses ja en portava unes quantes (Elionor de Castella, Aurembiaix d’Urgell...) i ara el 1234 es trobava casat amb Violant d’Hongria. Però Jaume I tenia un altre objectiu, conquerir les terres d’Occitània, el sud de l’actual Estat francés. No ho va aconseguir i hagué de renunciar als seus drets, no així a la ciutat de Montpeller. Ja estem situats en l’època, l’edat mitjana, en el temps, segle XIII, i en els territoris, el sud francés i nord de Catalunya, on el nostre rei va coneixerà el desenvolupament d’una cultura musical anomenada trobadoresca, perquè, precisament ací, va tindre lloc l’època daurada de la música profana medieval. Abans de continuar, cal matissar algun que altre concepte. Qui eren els joglars, els trobadors, els trovers? Què feien a les nostres terres? Quina música interpretaven?... Perquè, precisament d’ells parlarem. El trobador és l’autor de una poesia lírica cortesana, a més a més, Joglars, músics de rabell i llaüt. de la música que interpretava. Són poetes i músics al mateix temps i van #ElCantDelGall

243

crear obres durant els segles XII i XIII entre les corts europees occidentals, especialment a França, així com en l’antiga Corona d’Aragó. Al servei de l’ideal de l’amor cortés, l’amor i el desamor era el tema principal i la necessitat d’expressar-lo musicalment va fer que el moviment sorgira ràpidament. Era un home culte, dominava la versificació i era un professional de la literatura i de la música. Per este motiu els primers trobadors coneguts són reis, grans senyors feudals, prínceps de l’època com: el duc Guillem IX d’Aquitània, el rei Ricard Cor de Lleó... Les primeres cançons les escrivien en llengua romanç del sud de França, la llengua d’Oc. No obstant això, els poetes del nord de França, ho feien en un francés primitiu o llengua d’oil. És per això, que amb el pas del temps, es va establir la diferència: als del sud que van iniciar el moviment, se’ls dirà, trobadors (llengua d’Oc) i als del nord, trovers (llengua d’oil) Els trobadors desapareixerien al final del segle XIII després de la guerra amb els francesos i els trovers1 van perdurar en el temps connectant amb la cançó polifònica del segle XIV. En canvi, el joglar era l’intermediari entre el trobador i el destinatari de les cançons i poemes. Era qui interpretava fidelment les poesies dels trobadors. No componia, tan sols, sinó que, amb un instrument musical, acompanyava la poesia que recitava. Eren d’estament baix, però si es dedicaven professionalment a aquesta activitat, s’anomenaven “joglars lírics”, per diferenciar-los dels “joglars èpics” que cantaven cantars de gesta. Per tant, el fenomen trobadoresc naix i es desenvolupa dins el sistema social i polític de l’edat mitjana, el feudalisme que entre els regnes peninsulars només es va fer realitat a l’altra banda dels Pirineus, en Occitània, i a Catalunya, ja que les corts i senyors feudals van ser molt hospitalaris i van rebre als trobadors que buscaven refugi (per exemple, evitant la Croada Albigense o Càtara 1209-1244) o alguna compensació econòmica que havien perdut. Tornem a Jaume I i ara sí que analitzarem la música trobadoresca a la cort. Músics medievals amb instruments de corda.

“Pocos períodos ofrece la Historia tan interesantes y fecundos como el largo reinado de Don Jaime, conquistador de las Baleares (1230), de Valencia (1238) y de Murcia (1266) que ni un ángulo dejó dentro de los naturales límites de su reino que disputase a sus hijos el

sarraceno.”2 Tenim poques notícies fiables i constatables de si va ser o no trobador el rei Jaume I com ho fou el seu cosí Don Ramon Berenguer de Provença. Però podem pressuposar que sí, ja que era amant de la llengua vulgar que va aplicar als seus documents, era gran cronista i per tant deuria conéixer la poesia brillant, indispensable per a tot noble. Per una altra banda, sa mare era reina de Montpellier i per tant, la llengua materna, d’Oc i tot el bagatge cultural no eren desconeguts per al 1 La presència de trovers a Espanya està per estudiar, no obstant, com autors de poemes musicals a les corts espanyoles es limita a les corts dels reis de Navarra. 2 Milá y Fontanals, M. De los trovadores en España: estudio de lengua y poesía provenzal. Barcelona Librería de Joaquin Verdaguer 1861. Pàg. 157

244

#UnLlibretConqueridor

monarca. A més, ho comprovem en algunes cançons i poesies trobadoresques, sobretot aquelles que conten situacions compromeses. És el cas del trobador provençal, Bernat de Rovenhac3 , poc benèvol, que ataca al monarca perquè no va acudir a venjar la mort del seu pare, Jacme, car vol trop jazer4. La majoria de poesies històriques de l’època recorden al monarca amb moltes queixes perquè els trobadors que vivien en la Galia meridional hagueren volgut que el rei afavorira la resistència al domini de reis i senyors.

Caplletra d’un manuscrit medieval on

De manera més afectiva es dirigix al nostre monarca el trobador es representen músics de l’època. Peire Cardinal:5 Al noble rey aragonés Franc e vale sert e cortés Al bon rey sénher d’Aragó Noble de pretz e de razó Vertuós èt il·luminat Ban de faissó, bel de beutat6 Conta el biògraf Miquel de la Tor, que portava sempre un joglar que cantava els sirventés7 que componia per a honrar el rei Jaume I i els seus barons. I al final, a la mort del rei Jaume I (27 de juliol de 1276), no podien faltar les poesies líriques del trobador Mateo de Quercy. “E els plors, e’ls crits e els plants coménzareu molt grans per tota la ciutat; que no hi remás nul hom rich ne maMúsics a la façana de l’hospital medieval de ynades ne caballer ne ciutadà, dones e donzelles, que tuyt Xàtiva. anaven darrera la senyera e l’escut seu,e X cavalls a qui hom avia tolta la coa, e tuyt plorant e braydant. E aquest dol durà en la ciutat IV dies, e puig tots aquells qui éren honrats acompanyaren el cors, e en cascun castell, villa o lloch don venien, axi com davans lo solien reebre ab grans baylls e grans alegres, axi-ll rebeeren ab grans plors e crits e plats: si que ab aytal dolor com oytz lo cors fo aportat a l’orda de 3 Aquest trobador escriu diverses poesies sobre Jaume I i el seu fill Pere que seran motiu de conflicte per establir la datació. Veieu el primer capítol del llibre que publica l’Abadia de Montserrat en 1996 Cronistes, joglars i poetes. Pàg. 13-23 4 Soldevila, F. Pere El Gran, Primera part: L’Infant. Vol. III Institut d’Estudis Catalans, Memòries de la Secció històrico-arqueològica, XVI. Pàg. 308 5 Pere Cardinal comptava amb la confiança del rei. No sabem amb certesa perquè, però expliquen que dormia de vegades en la seva mateixa càmera. 6 Milá y Fontanals, M. De los trovadores en España: estudio de lengua y poesía provenzal. Barcelona Librería de Joaquín Verdaguer 1861. Pàg. 186 7 Sirventés (serventesio): Estrofa formada per quatre versos d’art major, dels quals rimen el primer amb el tercer i el segon amb el quart, generalment en consonant.

#ElCantDelGall

245

Poblet”8 Trobador abans i després del rei Jaume I han hagut molts. Però és hora que ens centrem en algun d’ells del que conservem tant la poesia com la música i en aquells que sabem amb certesa van estar al voltant del rei. • Aimeric de Peguilhan (... 1190-1221). Va viure a Catalunya i després va viatjar a Castella. Es conserven cinquanta cançons, però només6 amb música. • Raimon de Miraval (... 1191-1229?). Va viure i va morir a Lleida. Conservem vint cançons amb música, d’un total de quaranta-vuit. • Aimeric de Belenoi (... 1216-1242). Conservem molt poc, però apareix a Catalunya en 1242 i compon un planh9 dedicat a la mort de Nuñó Sánchez, comte del Rosselló i una cançó a Jaume I, Meravilh me cum pot hom apelhar. • Arnaldo el Català. Va viure en temps de Ramon Berenguer V de Provença. Conservem algunes poesies, especialment una escrita amb Aimerico de Belenoi, on honra la reina Elionor de Castella. • Peire Cardenal, anomenat anteriorment, del que es conserven tres poemes amb música, dels noranta-sis que ens han aplegat. • Guillem de Mur i Olivier el templer, dels que conservem un sirventés de cadascú en què estimulen el rei Jaume I a participar en l’última croada. • Guiraud Riquier (...1254-1292) Coneix el rei Jaume I en 1265 i sabem que composa una cançó per al seu fill i hereu, l’infant Don Pedro. Al voltant de 1270 apareix datada una cançó de lloança als cavallers i dames catalans, afortunadament la conservem amb música, Pos astres non més donatz. Després es traslladaria a la cort toledana d’Alfons X el Savi.

Partitures musicals medievals.

• Cerverí de Girona10 (...1259-1285?) Va treballar a les corts del vescomte • Ramon Folc de Cardona (“turbulento señor catalán continuamente enemistado con la corona”)11 i dels reis Jaume I i Pere II. Exercia la funció de joglar. Conservem 119 composicions, uns Proverbis, quartetes...i un ampli ressò de fets històrics al voltant de Jaume I, amés a més del lament, Tant suy marritz que no’n puesc alegrar, que va escriure a la mort del conqueridor: Tant suy marritz que no’n puesc alegrar per re qu’auja ni veja sotz le tro, per chant d’aucels ni per lays ni per so 8 Ibíd. Pàg. 191 9 Lamento fúnebre, varietat de sirventés aquesta dirigit a un gran senyor difunt. La finalitat és plorar-lo lamentar la seva pèrdua, exaltar el seu llinatge, enumerar els seus béns, les seves virtuts... per acabar en oracions per la salvació de la seva ànima. 10 Anomenat també, Guillem de Cervera. Considerat l’últim trobador clàssic. Va treballar també al Servei de Pere III el Gran (1276-1285), fill de Jaume I. 11 Alvar, Carlos, Textos trovadorescos sobre España y Portugal. Ed. Planeta. Madrid 1978

246

#UnLlibretConqueridor

(per lo solelh) ni per temps belh e clar; ans tota gens privada’m par estranha e tots mos gaugs maiers mi par corrotz, quar falhitz mes lo melher reys de totz. En l’an mile, qui ben los sap contar, que Jhesus Chritz pres encarnacio dos cents e mays setanta sys que so, le reys Jacmes el sete kalendas d’agost fini, donç preñguem que s’afranha Jhesus a lui el gart del prevon potz on Dieu enclau les anges malvatz totz.12 Malgrat tot el que hem escrit, la musicòloga catalana Mª del Carmen Gómez Muntané quan es refereix a la música de l’edat mitjana a Catalunya afirma que, del nombre de trobadors catalans que hi va haver al llarg dels segles XII i XIII, només es conserva la música dels poemes de dos d’ells: Berenguer de Palou (1150-1185) i de Ponç d’Ortafà (c. 1240)13 i quatre composicions musicals anònimes recopilades en un llibre d’actes notarials de 1250 aproximadament.14 Hi ha un refrany valencià que diu, “Entre poc i massa, hi ha una tassa” i és per això que hem de concloure l’article. L’hem deixat en un moment apassionant per la música trobadoresca, però no volem estendre’s més perquè esperem un altra ocasió per a continuar-lo. 12 “Música en la Corte de Jaime I (1209-1276)” (Ministerio de Educación y Ciencia 1976; Musicat amb una melodia de Berenguer de Palou) 13 Gómez Muntané, Mª del Carmen, La música medieval en España. Edició Reichenberger. Pág. 163 14 Arxiu Parroquial de San Joan de les Abadesses (Girona)

Nieves Perpiñá Marco Nieves Perpiñá Marco (Carcaixent, 1959) és llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació en l’especialitat de Pedagogia per la Universitat de València, màster en Estètica i Creativitat Musical i professora d’Història de la Música i de la Cultura Audiovisual al Conservatori Professional Mestre Vert de la seua localitat natal. És membre de la Sociedad Española de Estudios Nietzcheanos. És autora del llibre Julián Ribera Tarragó (1858-1934). Revisión y actualización de su teoría musicológica. La música en las Cántigas del rey Alfonso X el Sabio (2008). Ara mateix treballa la seua tesi doctoral centrada en aspectes historicomusicals relacionats amb l’eximi arabista de Carcaixent ja citat i mossén Higinio Anglés. #ElCantDelGall

247

L’últim orgasme de Jaume I Carles X. Recio Alfaro ADVOCAT, HISTORIADOR I ESCRIPTOR. DOCTOR EN DRET, EXPRESIDENT DE L’INSTITUT D’ESTUDIS VALENCIANS.

aume I va morir a Alzira el 27 de juliol de 1276. Hi ha un ampulós quadre d’Ignaci Pinazo, pintat cap a 1880 gràcies a una beca de la Diputació de Valéncia, que glossa este moment, baix l’ampulós enunciat “Últims moments del rei En Jaume el conquistador en l’acte de lliurament de la seua espasa al seu fill En Pere”. Va guanyar la segona medalla de l’Exposició Nacional de Belles Arts i és propietat del Museu del “Prado” de Madrid, ab una còpia un poquet més menuda conservada a la Diputació que durant alguns temps va estar a la seu de la Presidència. És un quadre historiciste típic del segle XIX, molt pròxim a l’apoteòsica visió d’ “El Palleter” que va confeccionar Sorolla per aquelles calendes. Pese a tot, hi ha un detall al quadre de Pinazo que cal considerar íntimament: és tracta d’una panoràmica essencialment masculina, sense cap dona que aporte una pluralitat sexual. És com una exacerbació final del Jaume I “mascle” i “masclista”, qui està atorgant l’espasa, símbol fàl.lic, al seu fill Pere I de Valéncia i III d’Aragó, metàfora d’un traspàs de la seua masculinitat absoluta. L’escena és típica del segle XIX, quan les dones estaven supeditades als hòmens en la generalitat dels aspectes de la vida civil. A hores d’ara m’agradaria imaginar un final molt més lúdic per a Jaume I, i manco solemne. Potser una gran nit d’amor que desemboque en una crisi cardiaca, magnífic colofó per a un monarca que no es cansava mai de viure el sexe plenament.

Alzira es la gran ciutat de l’extasi final de Jaume I, i no per morir en ella, sino per viure en ella la seua última gran historia d’amor. Cal reivindicar esta conquista amorosa que posa fermall d’or a la seua trajectòria romàntica. Sibila de Sarga és la gran dama poc recordada, pero de singular importància Dibuix al·legòric de l’autor d’este text. en la vida del rei. Una dona excepcional, molt jove, que havia estat relacionada ab un dels seus fills bastards. Sibila era amant de Jaume Sarroca, bisbe d’Osca i fill natural del rei. Quan Jaume I va vore la xicona que portava al costat el seu porprat xiquet, li va exigir que li la deixara per ad ell, sense deixar al seu fill la més remota de possibilitat de negar-se. Jaume en tenia més de 60 anys, i ella apenes en tindria 20. Una història natural que es repet a tots els àmbits de les geografies humanes: l’home vell que veu i sent el seu renàixer vital davant la frescor d’una dama jove.

248

#UnLlibretConqueridor

El Regne de Valéncia va ser fundat pel rei musulmà Mubarak I el 10 de febrer de l’any 1009. A pesar de la gran campanya publicitària que atorga esta distinció al monarca aragonés, Jaume I no és el fundador del Regne de Valéncia. Jaume és el seu re-fundador baix l’hegemonia cristiana. Podem dir-li “conquistador” pero es una incorrecció enorme considerar-lo “fundador”. En este sentit Pere Antoni Beuter va ser molt clar en la seua “Història” publicada l’any 1538. Quan parla de l’etapa musulmana afirma: “Aquest fon lo principi del Regne de Valéncia, i del títol de Realme; lo que fins a llavors no havia tengut des de la seua fundació primera, ab tantes fortunes com havia passat en temps dels grecs; i de cartaginesos, i romans i godos fins aquell temps”. Jaume I, per tant, va ser conquistador polític i conquistador femení; pero no va inventar res de nou ni en la constitució d’un Regne de Valéncia independent – Regne que ho era abans de la seua presència – com en la generalitat de les relacions humanes, i especialment de les relacions entre hòmens i dones. Jaume era terriblement mascliste. Les dones de la seua vida están al servici dels seus interessos i no mostra cap misercòrdia cap a cap d’elles. Es cria sense mare, no té unes remembrances que valoren l’aportació femenina a la seua existència. La seua primera boda és un paripé polític; no amava a la seua adulta i poc agraciada dona, la infanta Leonor de Castella, més be sentix odi per ella. La reina Violant és un atre mite romàntic engrandit pels apologistes decimonònics, pero tampoc no la volia especialment. La boda de la princessa hungaresa és una nova farsa política. Es casa per conveniència estratègica Portada del llibre Les dones de Jaume I, de clara. Vol reforçar els lligams que l’unixen a l’Occident cristià per a ser-li sim- M. Carme Roca. pàtic al Papa de Roma, el qual constantment podia esgrimir el temut poder de l’excomunió. Tant Esteve d’Hungria com Jaume d’Aragó troben en este matrimoni una llegitimació supletòria del seu poder. Després els historiadors han pintat una cara amable. La parella funcionà bé perque Na Violant complix les expectatives que se li exigixen: parir fills com una conilla per garantir la continuïtat dinàstica i mirar cap a un atre costat quan el seu marit li fica les banyes ab la resta de personal femení. Es sol parlar de la seua gran capacitat política, pero no hi ha documents que demostren gran cosa. Ab la tercera esposa, Na Teresa Gil de Vidaure, va ser tan cabró com ab les dos anteriors. Si a la primera la va repudiar i a la segona la va explotar com si fora una vedella, tot alcançant el número de nou fills i filles, a la tercera la va enganyar ab un matrimoni secret -legal per a l’Església Catòlica en aquells temps- el qual es va negar després a reconéixer com a autèntic. Entremig hi hagueren moltes dones, entre les quals destaca Aurembiaux d’Urgell, i Barenguela Alfonso, ab qui curiosament es cartejava en castellà segons els documents existents, entre els quals destaca la concrecció del seu concubinat. Sí, Jaume I va fer servir el castellà en alguns paperots. Era tan promiscu en qüestions idiomàtiques com amatòries. La llengua que usava depenia de qui devia llegir el document, i segurament Jaume I devia ser àgraf, perque no es conserva cap manuscrit seu, ni tan sols uns autògraf que ens poguera demostrar que havia adeprés una micoteta de lletra. El seu analfabetisme no ha

#ElCantDelGall

249

de ser aparellat a la ignorància. Era molt sabut i molt astut. Si havia d’escriure una missiva a la seua amant castellana, el seu escrivà feia servir el castellà. En els Furs del Regne de Valéncia consagra com a idioma oficial el “romanç”, nom que venia de la memòria de l’antiga Roma. Per supost, les denominacions particularistes encara no havien aparegut. La “Crònica” es la seua obra principal, i tria per a escriure-la la llengua llatina. No té vicis nacionalistes, sino tot el contrari. Preferix que la seua autobiografia estiga en llatí per a que puga ser llegida sense problemes en totes les corts d’Europa. Aspira a convertir-se en una llegenda internacional. Jaume I i Violant d’Hongria, il·lustració de No serà fins molts més anys després quan un monge falaguer prepare una Juan Ruíz en l’Auca sobre el rei, escrita per Joan Vilamala versió en la llengua romanç, que en poc de temps passaria a anomenar-se en tots els àmbits “llengua valenciana” i a ser considerada la pròpia i privativa del Regne, “per damunt de la llengua catalana i de l’aragonesa”, com va sentenciar l’erudit Matheu i Sanç en els seus tractats. Preocupat especialment per donar llustre a la seua categoria militar, el llibre encarregat per Jaume I parla poc de temes amorosos. Tots estos afers han segut descoberts en estudis posteriors que han permés dibuixar un caràcter definidament antifeministe i misògin. De no ser per la vocació mitificadora que tenim ab respecte ad ell, el tindriem per una personalitat molt poc recomanable en qüestions d’igualtat humana. Sols el comediògraf català Serafí Pitarra va gosar escriure sobre este Jaume I una comèdia bròfega a finals del segle XIX que ha estat sistemàticament oblidada, especialment d’ençà que el monarca es convertí en símbol polític de l’unificació dels països de la Corona Valenciano-aragonesa, i tot deixant d’un costat que precisament al seu testament va disgregar els regnes que hi havia reunit. Pero el respecte cap ad ell és extrem. Recordem que hi hagué una ocasió en que unes diputades feministes intentaren embrutar la memòria del Jurat Francesc de Vinatea, salvador del Regne de Valéncia davant Alfons el Benigne, pel fet d’haver mort la seua dona en trobar-la en flagrant adulteri. Contra Vinatea es van atrevir; però contra Jaume I no s’atrevix mai ningú. Les dones tenien una clara funció de produir plaer als hòmens, i de pas assegurar la reproducció de l’espècie i la continuïtat de les propietats familiars. No res més. Ocorre, pese a tot, que l’edat pot atovar els sentiments de les persones, i volem imaginar un romanç entre Jaume I i Sibila de Sarga molt més harmoniós. Imaginem l’Alzira del juliol de 1276. El canvi climàtic no existix encara. És un més de calor, pero al mateix temps d’esclat de colors i de flors. Es tracta d’una illa enmig del riu Xúquer que proporciona una relativa seguretat respecte a la resta dels territoris. Els habitants dels camps que envolten la vila són musulmans, oficialment enemics. Encara que molt d’ells també serien mossàrabs o cristians vells, perque la calcigada de Sant Bernat i les seues germanes era massa profunda a tota la comarca. Si el rei estava present a Alzira podem imaginar la ciutat com un ver destacament militar, ab tots els guerrers que acompanyaven al monarca fent forta pinya al seu voltant. Els amors de Sibila i Jaume no podien estar molt amagats. Tota la Cort Portada de Historia Sexual n’era conscient de que la joveneta alegrava els dies i les nits de Sa Majestat. Obdel Reino de Valencia, obra servaven eixos amors enfollits tant els guerrers com els religiosos. Els aceptaven de l’autor d’este article.

250

#UnLlibretConqueridor

hipòcritament i fins i tot potser que els envejaren. El rei estava molt envellit, pero no li faltarien ganes de fruir dels últims moments de contacte íntim ab una meravellosa dama que encarnava tot allò que ja no tenia: el futur. Entre les moltes mentires que hem inventat al voltant de Jaume I està el seu rutilant casc ab forma de drac, que si hi va existir alguna vegada hauria estat real baix el regnat d’Alfons el Magnànim. Pero queda tan expressiu, i sobre tot tan simbòlic, damunt la testa de Jaume I, que podriem fantasejar en com podria ser usat com a joguet de parella. Ella li ho lleva del cap, ella s’ho posa damunt per tal de fer riure a l’ancià, mentres i mostra les mamelles. Contra el que se predica en la nostra societat moderna, repressora del sexe, el desig humà no s’apaga ab els anys. Els poders fàctics procuren afeblir-lo, perque representa un esperit libertari que sempre convé ofegat. Pero realment les persones majors, si han mantengut una trajectòria carnal sana, perserveren en els seus anhels i en les seues fantasies. Un home com Jaume I, que al llit havia tot el que li havia donat la gana i ab qui li havia donat la gana, no pogué tindré una relació platònica ab Sibila de Sarga al final dels seus dies. Hi havia ebullició perfecta, sense dubte. El caràcter jaumí era així de potent. Al meu llibre “Història Sexual del Regne de Valéncia”, que és el que ha motiva que el meu company i amic Aurelià Lairón em convidara a redactar est escrit, explique molt més detalladament la peripècia sèxica de Jaume I i dels seus sucessors. Resulta paradoxal que els seus sucessors foren tan distints: Pere I el Gran, excesivament fidel a la seua muller; Alfons I un homosexual combatiu que demorà tot el que va poder el seu compromís de boda ab la princesa d’Anglaterra; Jaume II un homòfob convençut que va ser premiat per la Providència ab un primogènit també homosexual, que va renunciar a la corona i a la seua boda de conveniència en una sorprenent carta del 3 de abril de 1318 a on afirmava que les dones ni li interessaven ni li anaven a interessar en cap moment de la seua vida. El punt final d’esta història devia haver segut que Sibila de Sarga es quedara embarassada de Jaume I i que haguera parit en Alzira. Inmediatament Jaume I li haguera concedit al bastard el senyoriu de la Ciutat, i Alzira ja no haguera segut vila reial del Regne de València. Pero est últim paràgraf és pura història ficció i mai no va ocórrer. ¿O si que va nàixer aquell xiquet i la resta d’hereus de Jaume I es van confabular per esborrar la seua existència? Si així ho hagueren fet, hagueren esborrat també l’últim orgasme de Jaume I. Carles X. Recio Alfaro (Elda, 1965) és llicenciat en Dret per la Universitat de València i doctor per la Universitat Cardenal Herrera-CEU de Montcada. És autor de llibres de poesia, novel·la, història i assaig. Ha exercit la docència durant alguns anys en la Universitat Politècnica de València i ha presidit durant huit anys l’Institut d’Estudis Valencians. És cap de la unitat d’Actuació Bibliogràfica de la Diputació de València. Ha donat a la llum, entre altres, els llibres València. Història d’una nacionalitat (1993), Carta a Catalunya d’un nacionalista valencià (2004), El nacionalismo valenciano: Josep Maria Bayarri (2006), Història de la Pàtria Valenciana (2007) i Historia Sexual del Reino de Valencia (2016). #ElCantDelGall

251

Castells, muralles i punts de defensa

En la Ribera del Xúquer des dels temps Andalusins fins al Rei Jaume I Miquel Gómez Sahuquillo

DOCTOR EN GEOGRAFIA I HISTÒRIA I ARQUEÒLEG

’interès per la castellologia ha augmentat progressivament al llarg dels últims anys. En poc de temps, han anat apareixent publicacions referents tant a les fortificacions militars medievals com modernes, i també hi ha hagut un major nombre d’intervencions arqueològiques en aquestes fortificacions. No obstant això, hi ha hagut una mancança pel que fa a estudis en conjunt d’aquestes fortaleses i la relació d’unes respecte a altres. A la vegada també amb una medina pròxima, com Alzira en el cas de la Ribera o la propera medina de Xàtiva durant el període andalusí i després, durant el cristià. Quan JauCastell de la Vall dels Alcalans me I va arribar a aquestes terres, es va trobar amb una xarxa castellològica militar en un territori que podríem dir que era com una mena de terra de castells i torres. Resulta de vital importància pel que fa a l’estudi de la castellologia, analitzar també el model espacial de poblament i la seua evolució tant en els períodes andalusins com en els posteriors cristians. Per una altra banda, és important veure la relació de les alqueries amb la fortificació dintre d’una jurisdicció castral i a la vegada amb la medina més propera, que en el cas de la Ribera estaria representada per Alzira i pel que fa a algunes terres del sud de la comarca, per Xàtiva a la qual pertanyien fortificacions com Sumacàrcer, Tous o el Castellet de Castelló. Per una altra banda a Alzira pertanyien a la vegada les fortificacions que trobem a la Valldigna, els Castellets de Tavernes o el d’Alfandech de Benifairó. Naturalment, no s’ha d’oblidar les dues grans fortificacions de Cullera i Corbera. La història de la Ribera es compta pel seu riu i de vegades, també per les riuades periòdiques d’aquell que dóna la vida a la comarca. El Xúquer, veritablement és el senyor de la Ribera i de les terres fèrtils que conreaven els habitants de les diverses alqueries escampades i disseminades pels diferents districtes jurisdiccionals. No hem d’oblidar les vies de comunicació importants que creuen la comarca, sobretot la “Via Augusta” romana, utilitzada pels musulmans posteriorment, que va de nord a sud, des de València Torre de la muralla d’Alzira a Xàtiva, passant per Alzira. Per últim, cal tenir en compte l’orografia del ter-

252

#UnLlibretConqueridor

ritori, amb grans muntanyes i serralades a l’interior i una fèrtil plana a la costa. És a la zona muntanyosa on trobem fortificacions en altura que dominen l’entorn i les vies de comunicació. A la plana, ens apareixen nombroses torres d’alqueria, que hui en dia estan desaparegudes la majoria d’elles però, que sabem de la seua existència per la documentació medieval cristiana. Apareixen documentades aquestes alqueries a les donacions del Llibre del Repartiment del rei Jaume I o a la documentació de la Cancelleria Reial o bé, per exemple tenim notícies també per posar un exemple a l’arxiu de la catedral de València. La toponímia, ens ajuda al mateix tems, a saber de Castell de la Vila i Honor de Corbera la ubicació de les antigues alqueries i algunes de les torres desaparegudes. Hui en dia, encara queden moltes partides que fan referència pel que fa al seu nom, a l’existència d’alguna alqueria i inclús d’una torre1. La documentació foral ens segueix donant pistes sobre altres torres convertides posteriorment en cases palau dels senyors del lloc o petits castells, com és el cas de Carlet, Alcudia, Alfarb, Antella, Sollana, etc. Arribats a aquest punt, caldria parlar de les grans fortificacions i la seua relació amb les medines tant d’Alzira com de Xàtiva. La gran medina de la Ribera és Alzira i al seu voltant hi ha una sèrie de fortificacions que ajuden a la defensa i protecció del territori. El sistema defensiu relacionat directament amb la seua arquitectura militar fou clau per al manteniment de l’Estat andalusí, bé siga el califat, els períodes de taifes o durant el control almoràvit i almohade. Els musulmans varen construir edificacions militars en llocs estratègics vora vies de comunicació, rius i camins i en llocs elevats on poder exercir el control sobre el territori. De planta irregular, els murs de les fortaleses es varen construir adaptant-se a l’orografia del terreny, variant en dimensions segons la seua Estança del Castell de Corbera tipologia. Castells i torres formaven part per tant d’una forta xarxa militar motivada per la necessitat de conservar el territori i naturalment de la protecció de l’Estat. Al mateix temps, les fortaleses eren caps de districte relacionades amb l’administració estatal. La fortificació tenia per tant no solament una funció militar sinó també econòmica. Els castells eren centres militars a la vegada que polítics i també eren centres econòmics, administratius i socials. La construcció de fortificacions com els que trobem a la Ribera del Xúquer en època islàmica ve motivada tant com castells de poblament que estructuren un territori com de dotar a l’Estat d’unes fortificacions amb una missió defensiva. Almenys en un moment determinat, el sistema defensiu de la medina d’Alzira estava relacionada amb els grans castells de Corbera, Cullera, Alfandech, Els Castellets i la medina de Xàtiva en la Ribera, amb els castells de Penyaroja o 1 Com a exemple podem veure en un plànol cadastral actual, el nom d’una partida prop de Benimuslem però que pertany al terme de Carcaixent, vora riu Xúquer on està la partida del Toro i del Raconet. Allí està la partida de la Torreta. Fa referència a una torre medieval coneguda com “Torre Murada” o “Racó de la Torreta”, on hi havia una alqueria almenys fins a 1628. Està situada en el Camí de la Torreta o de Cassiano.

#ElCantDelGall

253

Sumacàrcer, Tous, Sallent o el Castellet de Castelló, conegut com a tercer castell de Xàtiva. També a la Ribera però, relacionat amb València i amb la defensa del Magre i l’entrada cap a l’interior de la nostra comarca, estaria el gran castell dels Alcalans. No entrarem ací en la qüestió de si els castells o almenys alguns d’ells, nasqueren com a llocs de refugi en altura per a la població en cas de perill o que si varen nàixer com a únicament lloc on guardar el bestiar2. Sense descartar aquestes hipòtesis, cal assenyalar que el plantegem en aquest treball és la relació militar de defensa d’un territori entre unes fortificacions i Muralles d’Alzira altres i totes elles amb la medina a la qual estan vinculats. L’estudi i anàlisi des del punt de vista arqueològic i arquitectònic de les estructures de les distintes fortificacions de la Ribera, ens poden ajudar a esbrinar el període aproximat en què aquestes foren edificades. Els materials però, sobretot la manera de construir o fabricar les estructures solen variar segons una etapa històrica i si no és així, de segur que hi ha alguna diferència per menuda que siga. L’estudi d’aquestes fortificacions riberenques ens demostra que almenys, en algunes d’elles com Cullera o Corbera, tenim ja documentades estructures des del període califal fins a l’almohade.

Torre del Castell de Cullera

Una de les característiques d’aquests grans edificis militars, són els murs barbacans o de falsa braga. Aquests antemurals rodejaven la fortalesa i tenien per missió ajudar a la defensa i protecció de la fortificació. L’ingrés en colze o doble colze és una de les característiques defensives que trobem bastant ben representades als castells que tenim a la Ribera. Aquest tipus d’entrades els vegem les grans fortaleses com Cullera, Alcalans, Sumacàrcer i també a Alfandech i els Castellets. També ho podem veure clarament a la medina d’Alzira. De totes aquestes fortificacions, la més desenvolupada pel que fa a aquesta entrada en doble colze és la de Corbera. Durant l’època almohade, la fortalesa va ser objecte d’unes obres de millora de l’accés de la porta principal, el que va comportar una major sofisticació en l’ingrés a l’interior d’aquesta. A Alzira, l’entrada en doble colze la trobem a les portes d’entrada, tant al nord com al sud. Al mateix temps, la trama urbana interior crea una sèrie d’obstacles que eviten accedir directament tant a l’alcassaba com a la medina.

Totes les grans fortificacions que trobem a la nostra comarca compten amb un albacar i n’hi ha que en tenen dos o inclús tres. L’albacar de la medina d’Alzira separa la zona militar de la civil o siga, de la fortalesa i de la medina. Respecte a la funció de l’albacar hi ha 2 Sobre aquesta qüestió, hi ha plantejada una discussió de si realment la tipologia que presenten els castells i sobretot la funció de l’albacar és, tal com diu l’escola francesa representada per Bazzana o Guchard, llocs de refugi temporal en cas de perill o com defensen M. Espalza i C. Gozalbes Cravioto, de què únicament són llocs per a guardar el bestiar boví. Per la seua part, Luis de Mora y Figueroa en referir-se a l’albacar diu que és: un recinto amurallado con la misión de resguardar, ganados, población del entorno y tropas en tránsito o no fiables en ocasiones contiguo a una fortificación de mayor entidad y con accesos a ella y a sus aproches. Amb el temps, segueix dient l’autor que l’albacar …deviene en poblamiento amurallado, sobretot durant el període cristià.

254

#UnLlibretConqueridor

hagut una discussió entre els distints historiadors de si era únicament un lloc per al ramat, sobretot boví, o també com a lloc de refugi temporal en cas de necessitat. El que està clar és que a Cullera tenim un primer albacar relacionat amb la celòquia i un segon albacar, molt més gran, on al seu interior hi havia una xicoteta medina, protegida aquesta per muralles i torres. Dos albacars tenen els castells de Sumacàrcer i Alcalans. Dos també el castell de la Reina Mora o Alfandech i un el de Corbera o el dels Castellets de Tavernes, un altre el de Tous i el de Turis. En totes aquestes fortificacions, la zona principal i més important Merlets de la muralla del castell de Corbera és la celòquia o Salūqiya. És la part més elevada de la fortificació i no té per què ser una torre. Serà la topografia i orografia de la muntanya la que determinarà la fisonomia de la fortificació i la disposició dels diferents nivells o recintes, sent la part més elevada i millor defensable on quedarà situada la celòquia. Allí és el lloc on estan les estances o edificacions principals. Les construccions andalusines, a diferència de les feudals, es caracteritzen per una horitzontalitat quant a la seua fisonomia i la disposició dels recintes amb les seues estructures i per tant ho veiem així en la pròpia celòquia i les estances que la componen. De les muralles i torres, cal dir que en el món hispanomusulmà, les ciutats com Alzira i les fortificacions militars, basaven la seua defensa amb la construcció de muralles flanquejades per torres. El millor exemple el tenim a la medina d’Alzira. A aquest sistema defensiu podríem afegir torres exemptes o albarranes que quedaven unides a la muralla per un mur d’enllaç. Pot ser el millor exemple de tots que tenim a la comarca siga la torre albarrana de Corbera i la seua “coratxa”, nomenada així per estar relacionada amb un punt d’aigua. Tot açò ens demostra com aquests recintes emmurallats van presentant una evolució pel que fa a la seua construcció des del punt de vista morfològic i històric. Així veiem unes primeres torres edificades com a reforços de la muralla al segle X i ja, posteriorment amb el pas del temps, altres torres que passarien a tindre una funció de baluard. Altres característiques de l’evolució defensiva d’aquestes fortificacions i les seues muralles són la tipologia dels murs, per exemple aquells disposats en forma de cremallera com el Corbera. Al món musulmà tenim torres triangular o circulars com les de les muralles d’Alzira. Rectangulars i triangulars les veiem a Cullera, com la torre del Cap d’Altar o la del Respatller. Cullera tenia també torres rodones com la que es troba folrada per una altra torre hexagonal situada al segon albacar. Rodones son dues torres de l’entrada del castell de Tous. La tipologia d’aquestes edificacions militars s’ha de veure des del punt de vista constructiu, formal i funcional. Podrem veure així el caràcter particular de les mateixes i això ens aproximarà a un moment històric, per exemple els períodes almoràvit i almohade. En els dos casos s’utilitza sistemàticament el tapial per a la construcció dels murs. Ara bé, trobem una diferència i és que les obres almohades solen ser més heterogènies i els arquetips són constants en les seues construccions. Igual ocorre en les obres dutes a terme com per exemple a Corbera durant els primers moments de la recent conquesta cristiana. Tot i ser construccions quasi idèntiques, hi ha sempre alguna cosa que les fa diferents. A tot això cal afegir l’aprofitament d’estructures anteriors per a bastir-ne de noves, com en Cullera. Sumacàrcer o Corbera. Així per exemple tenim en Cullera estructures dels segles IX i X que varen ser aprofitades per a construir nous murs posteriors.

#ElCantDelGall

255

Una preocupació constant en qualsevol fortificació militar és la d’assegurar-se el subministrament d’aigua. Els aljubs serien en una edificació militar com una construcció d’arquitectura unitària. Els aljubs que es conserven als castells de la Ribera i la Valldigna són de planta rectangular en la seua majoria i tenen la coberta en volta de canó, sent aljubs tots ells d’una sola nau. El que diferència uns d’altres és la grandària. Alguns d’ells els trobem excavats en la mateixa roca com el dels Castellets de Tavernes o el del Castellet de Castelló i també un en Alfandech. A Cullera en trobem al pati d’armes. Un altre similar apareix també al pati d’armes del castell de Corbera. De similars característiques hi ha als Alcalans, Sumacàrcer o Turís. L’estudi de totes aquestes fortificacions en conjunt ens demostra les relacions d’aquestes amb les seues respectives medines, Alzira per un costat i Xàtiva per l’altre. Si no en tots els períodes històrics, almenys en un moment determinat, la cronologia dels edificis ens ajuden a comprovar una intervenció estatal en les fortaleses i sobretot pel que fa a la seua finalitat defensiva i de protecció d’un territori. Tot això va reforçat amb la construcció de nombroses torres d’alqueria i relacionat amb el model espacial de poblament primer andalusí i després cristià. L’aproximació cronològica d’aquestes fortificacions ens la dóna per exemple, l’estudi de les dimensions dels caixons d’encofrat, el sistema constructiu generalitzat pels almoràvits i perfeccionat pels almohades i utilitzat pels cristians amb una ínfima diferència però, que n’hi ha. Podem seguir la recerca cronològica analitzant i comparant la tipologia de les agulles dels caixons d’encofrat, si són rectangulars, quadrades o circulars. Podem observar la posició d’una agulla respecte a una altra i la seua separació de més o menys 50 cm. Tot açò i altres anàlisis murals ens pot portar a etapes cronològiques on trobem dos grans períodes constructius: - La vinguda dels musulmans als Sarq al Andalus fins a la meitat del segle XII, sobretot majoritàriament des del segle XI. -

Del segle XI fins a la conquesta cristiana.

Del primer període trobem torres massisses, rectangulars i cilíndriques a Alzira, Tous i Cullera, mentre del segon període tenim torres octogonals com en Cullera i torres amb càmeres interiors o torres albarranes com la de Corbera. D’aquesta manera traiem unes conclusions com és una evident relació en un període històric andalusí i per descomptat durant el moment cristià immediatament a la conquesta del rei Jaume I, entre unes fortificacions i altres on l’Estat va estar present, encara que en un primer moment en origen fos distint. Observem també fàbriques califals, del període de taifes i almoràvits però, sobretot reformes almohades en Cullera, Corbera o Alzira. Pel que fa a les torres d’alqueria hem observat que moltes d’elles han desaparegut i altres es varen convertir en cases senyorials que acabarien denominant-se castells3. La quantitat de torres documentades en les alqueri-

Restes del Castell de Sumacàrcer

256

#UnLlibretConqueridor

3 És a la documentació foral on trobem bastant informació de les torres desaparegudes o castells menuts que abans o millor dit, el seu origen havia sigut una torre d’alqueria. Per un altre costat, vegem com la toponímia que dóna nom a algunes partides dels termes municipals ens ajuden a identificar la

es riberenques desmunta la teoria de què únicament foren bastides com a suport d’una gran ciutat. Tindrien també altres funcions, com és l’econòmica on podria ser obra estatal, a la vegada que de protecció de la mateixa alqueria. Serien també utilitzades com a magatzem dels productes del camp de la comunitat que resideix en l’alqueria. Formarien part del sistema productiu de la comunitat i per què no, podria haver-hi darrere un interès econòmic estatal. Altres torres com la de Sant Miquel de Corbera o la de Montserrat, foren erigides únicament com a suport d’una fortificació principal. La de Sant Miquel de Corbera, feia de pont visual entre la medina d’Alzira i la fortalesa, ja que aquesta tenia una mancança visual pel ponent. La ubicació de la muntanya de Carles li impedia la visibilitat directa amb Alzira. Amb l’arribada del rei Jaume I, així com en els anys posteriors, algunes d’aquestes fortificacions sofriren reformes, adequant les antigues obres andalusines a les noves concepcions cristianes. D’aquesta manera vegem com ja només conquerir la ciutat d’Alzira, el monarca proposa que hi farien una portella qui eixiria a la Calçada per on entrasen en la vila, e per ço que Torre de Muça de Benifaió ells no poguessen dir que dan los bengués de part dels crestians (331).4 El rei decideix també fer un mur per a separar la alcassaba de la vila: …e nos que hi fariem un mur, per ço que els crestians no entrasen als sarrains ni els sarrains als crestians… (331)5. El rei Jaume I entrega en 1265 a Bertran de Vilanova el Castell de Sumacàrcer i les seus alqueries i li atorga la facultat per a poder construir una torre, embornals i reparar la celòquia en el mes de febrer. Al març el monarca fa un dèbit a favor d’Eixeimen Pérez de Arenós per les obres del Castell que va ser entregat a Bertrán de Vilanova6. A Corbera, sent ja rei Pere III, en 1280, el monarca pretén fundar una vila reial a Corbera. El 1281 el rei ordena que la població quedés instal·lada a l’interior de l’albacar del Castell. Per aquest motiu ordena a Pere Lope Çorito que entregue 670 sous reials a Pons de Mataró i Andreu d’Albalat per les obres que s’estaven fent al Castell7. La història de les fortificacions de la Ribera és la història de la societat andalusina i la crisubicació exacta d’una alqueria i la seua torre. D’alqueries amb torres desaparegudes sabem d’aquelles documentades com la de Fortaleny, Trullàs, Albalat, Alberic, Alborgi (Alzira), Alcaicia, Alcàntera, Alcudia, (Alcudia (Benicull), Cotes (Algemesí), Aytona (entre Riola i Polinyà), Campanar, Càrcer, Carlet, Catadau (existeix voltat de cases), Cotes (Vall de Càrcer), Ènova, Guadassuar, Llombai (envoltada de cases), Molinet (Algemesi), Raphal Cadí (El Romaní), Sueca, Suylana (Sollana), Torreflorida, Torre Formosa, Torrica (nom d’una o dues torres situades a l’actual terme de Poblallarga). Castell cristià de Pobla llarga. La Torreta o Torre Murada (Carcaixent). Torres conservades: Alèdua, Alfarb, Antella, Benifaió, Espioca (pertany a la comarca de l’Horta), Montroi, Muça (Benifaió), Racef (Almussafes). Sant Joan d’Ènova (cristiana). Torres conservades parcialment: Catadau, Castellet de Montserrat, Llaurí (que encara conserva part de la torre envoltada de cases), Manuel (paret del moro), Massalavés (restes de la mateixa i sobre ella una altra cristiana), Riola (que està situada a la capçalera de l’església i entre cases), Sant Miquel de Corbera, Trullàs. Font: GÓMEZ SAHUQUILLO, M.: Castellologia Islámica de la Ribera del Xúquer, Tesi Doctoral, 2017 (Inédi.). 4 JAUME I: Crònica i LLibre dels Feits. A cura de Ferran Soldevila, Barcelona, Edicions 62, 1982 (2000), pp. 290-291. 5 Ibidem, pag. 290. 6 A.C.A.: Reg. Can. 14, fol. 80vº. 7 A.C.A. Reg. Can. 52, fol. 38v.

#ElCantDelGall

257

tiana medieval i moderna. És per tant de la Ribera del Xúquer. Després de molts anys d’oblit, ara pareix que hi ha un moviment de conscienciació i respecte i on els estudis de castellologia van prenent força cada vegada més. Només caldria dir que un poble que no protegeix el seu patrimoni és un poble sense història i un poble sense història no és poble. BIBLIOGRAFÍA ANCIEN ALMANSA, M.: “Poblamiento y fortificación en el sur de al-Andalus. La formación de un país de husun”. III Congressos de Arqueología Medieval de España, Tomo 1, Oviedo, 1989 BAZZANA, B. : «Albacar»: la fonction refuge dans le cháteau hispano-musulman de la región valencianne», en Fiaran 1: Chateau et peuplements en Europa accidéntale du Xe au XVIIIe siécle, Auch, 1980, pp. 192197: ÍDEM, «Premiers éléments d’une carte archéologique du Sharq Al-Andalus», Archéologie Médiévale, X,1980, 324-325: ÍDEM, «La défense des communautés rurales dans l’Espagne musulmanes, Perspectives aéríennes. Les paysages et leur histoire, París, 1983 BAZZANA, GUICHARD, POISSON : Habitats fortifiés et organisation de l’espace en Méditerranée Médiévale, Lyon, 1983. ESPALZA, M.: Funciones Ganaderas de los albacares en las fortalezas musulmanas. Sharq al-Andalus, Estudios Árabes, nº1, Alicante, anales de la Universidad de Alciante, 1984, FURIÓ A.: Història del País Valencià, València, ed. Alfons el Magnànim, 1995 FURIÓ, A. y APARICI, J., EDS.: Castells, torres i fortificacions en la Ribera del Xúquer. VIII Assemblea d’Història de la Ribera. Cullera, Universitat de València, 2002 GARCIA V.: Llibre del Repartiment del Rei Jaume I. València, 1970. GÓMEZ SAHUQUILLO, M. et alii: En l´Oblit. Sant Miquel de Corbera: Torre Musulmana i Centre Espiritual. Corbera, Ed. Sericor i Festes Sant Miquel de Corbera, 1998. GÓMEZ SAHUQUILLO, M.: IÑIGO LUÍS, M.: Castell de Corbera Història o Flora. Corbera, Ajuntament de Corbera, Diputació de València, F. Sant Miquel, 2011 GÓMEZ SAHUQUILLO, M. Castellologia Islámica de la Ribera del Xúquer, Tesi Doctoral, 2017 (Inédi.). GOZALBES CRAVIOTO, C.: «El “albacar” en las fortificaciones de Ceuta», Jábega, Málaga, 29, 1980 JAUME I: Crònica o Llibre dels Feits. A cura de Ferran Soldevila. Barcelona, Edicions 62, 1982 LÓPEZ ELUM P.: Los Castillos valencianos en la Edad Media, Vol. I-II, Valencia, Biblioteca Valenciana, 2002. MORA FIGUEROA, L.: Glosario de Arquitectura Defensiva Medieval. Cadiz, Universidad de Cadiz, 1995 PAVÓN MALDONADO B.: Tratado de Arquitectura Hispanomusulmana II Ciudades y Fortalezas, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1999

Miquel Gómez Sahuquillo (Corbera, 1963) és doctor en Geografia i Història per la Facultat d’Humanitats de la UNED de Madrid i arqueòleg per la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València. És especialista en castellologia i arqueología medieval i moderna. Ha dirigit i codirigit excavacions en les localitats valencianes d’Alberic, Alzira, Anna, Corbera, Cullera, Ondara, Sueca i Xiva. Ha participat en seminaris i jornades al voltant de temes de la seua especialitat, és autor de diversos llibres, ha elaborat i planificat guies didàctiques i és autor de rutes culturals per a la Mancomunitat de la Ribera Baixa del Xúquer i ha exercit la docència com a professor del Curs d’Especialització d’Agent Educador Cultural i Naturalístic.

258

#UnLlibretConqueridor

Jaume I,

L’artífex del primigeni discurs social sobre la violència del regne de València medieval Vicent M. Garés Timor

LLICENCIAT EN HISTÒRIA I MÀSTER D’ESPECIALITZACIÓ EN HISTÒRIA MODERNA

n les darreres dècades hem assistit a una proliferació de locucions que contenen el vocable «violència». No debades, aquest terme s’utilitza assíduament arreu dels àmbits de comunicació; començant pels mass media i acabant per la parla quotidiana. Així doncs, a ningú se li escaparà que des de fa uns decennis ençà expressions com ara «violència cibernètica», «violència de gènere», «violència infantil» o «violència psicològica»—per citar-ne només unes poques—han esdevingut habituals i han arrelat en el nostre vocabulari. No, no es tracta d’una circumstància fortuïta, sinó que ben al contrari obeeix a un profund procés de sensibilització social envers les formes de violència més emergents i destacades. Això no obstant, hi ha un pas previ que ha permés la viabilitat d’aquesta realitat en vies de construcció: ens referim a l’apertura d’espais aptes per a la reflexió i la discussió. En eixa direcció, val dir que aquesta tasca ha recaigut essencialment sobre organitzacions supranacionals (UE) i internacionals (l’ONU, l’OMS...), plataformes civils o institucions estatals; a recer de les quals científics, pensadors i analistes (antropòlegs, etòlegs, historiadors, psicòlegs, sociòlegs...) han entaulat un acrescut nombre de debats, tot siga dit de pas, no sempre exempts de serioses dificultats i controvèrsies. Així les coses, deixant les divergències de banda, la immensa majoria de la comunitat científica convergeix a l’hora d’afirmar que les relacions humanes han estat sovint conflictives, competitives i violentes. Certament, seria d’allò més estrany si fos al contrari. A més, de tot plegat els experts han extret un axioma que sembla inqüestionable: les diferents societats—històriques o hodiernes—han gestionat la violència elaborant discursos propis en pro d’una major o menor permissivitat de determinades accions. Així ho arreplega també, a tall d’exemple, l’OMS en el seu Informe mundial sobre la violencia y la salud: “La violencia es un fenómeno sumamente difuso y complejo cuya definición no puede tener exactitud científica, ya que es una cuestión de apreciación. La noción de lo que son comportamientos aceptables e inaceptables, o de lo que constituye un daño, está influida por la cultura y sometida a una continua revisión a medida que los valores y las normas sociales evolucionan.” Tal vegada ara, després de llegir aquesta última cita, s’entenga millor la transcendència del que dèiem adés. En efecte, la recent irrupció de terminologia relacionada amb la violència no és sinó la vessant més palmària del procés d’assoliment de l’enèsima mutació del nostre discurs social sobre la violència; un dels reptes en què estem més enfangats col·lectivament ara mateix. Tot açò ho porte breument a col·lació ara que em dispose a realitzar una concisa incursió a aquest aspecte concret de la nostra societat en l’època de Jaume I.

#ElCantDelGall

259

Tot i que vegades els valencians llancem potser la pedra massa lluny i afirmem que som els hereus d’una agresolada ascendència de civilitzacions i cultures, el ben cert és que l’imaginari comunitari situa el nostre naixement identitari—en tant que poble valencià—en l’any 1238, moment en què el rei Conqueridor decidí atorgar personalitat jurídica pròpia a les terres situades al sud del riu Sénia, bona part de les quals encara li restaven per conquerir. Siguem però seriosos. Treballs recents han demostrat que l’idea d’identitat col·lectiva valenciana no cristal·litzà almenys fins a mitjans del segle XIV. Llavors, una cosa porta a l’altra: si en la primera meitat del segle XIII s’assentà una entitat politicoeconòmica valenciana, també s’hi degué de fixar un discurs social sobre la violència propi. En efecte, així va ocórrer. Bastarà que acudim als Furs del Regne de València (FRV) per albirar més que siga a grans trets l’interés del monarca a l’hora de legislar sobre certes manifestacions violentes. En eixe sentit, algunes rúbriques com ara «de malfeytors y de guerrejar», «de guiatge y de treves», «de batalles», «de injúries», «de crims», «de adulteris e d’aquells qui se’n menaran fembres vèrgens per força» o «de força o de violèntia que sia feita a alcú», entre d’altres, recullen disposicions relacionades amb la conflictivitat, el germen de les quals radica en l’acció normativa i codificadora del rei Jaume I. Malauradament no ens podem detindre a explicar fil per randa el contingut de cadascuna de les esmentades rúbriques de la llei foral valenciana. Nogensmenys, açò no lleva perquè ens endinsem breument més que siga en alguna d’elles per tal d’adonar-se’n que ens referim a un món molt igual i molt diferent i estrany alhora, però sobretot molt més violent.

Escena de la presa de València per Jaime I. Pintura mural, que se localitza a Alcañiz

En eixe sentit, a tall d’exemple, per més sorprenent i salvatge que ens puga semblar, la major part dels codis jurídics europeus medievals—també els furs valencians—servaven la faida o guerra privada: una inveterada usança emanada del primitiu dret de naturalesa germànica, consistent en la possibilitat que tenien els particulars de recórrer a l’ús de la força l’hora de reparar un greuge o ofensa que li havia causat una altra persona o grup d’individus; defugint així els tribunals de justícia. Precisament aquesta cruenta realitat del moment és la que tractà de reglamentar Jaume I en la rúbrica «de malfeytors y de guerrejar», permetent que els cavallers, ciutadans i hòmens honrats pogueren usar de la justícia de les mans a condició que acompliren els preceptes legals de desafiament. “Fem fur nou que si alcun cavaller desafiarà altre cavaller o honrat hom de ciutat o de vila del regne de València, que no faça mester de ses mans, que dintre X dies no li faça mal, pus l’aurà desafiat. E si ho hahia dins X dies que sia traÿdor. E si·l matarà acordadament ne·l pendrà menys de desafiament que sia traÿdor. E aquell qui desafiarà que desafiu ab tres testimonis que no sien de la part d’aquell qui desafia, enaxí que si és cavaller ab cavallers o si és ciutadà o hom de vila, ab ciutadans o ab hòmens de vila. E aquests testimonis no sien vassalls ni parents ne estadants en llurs alberchs qui mengen pa d’aquells qui desafiaran.” De la mateixa manera, la normativa també preveia que el vassall no podia desafiar al seu senyor o al rei o que dementre els combatents guerrejaren entre si, no podien atacar els membres

260

#UnLlibretConqueridor

dels sectors més vulnerables de la societat com ara llauradors, sarraïns, clergues, orfes, vídues, mercaders o traginers, ni tampoc els seus béns. “[...] que·ls cavallers qui guerrejaran entre si, pus seran desafiats, no façen mal los uns ne·ls altres als lauradors ni als sarrahins, ni als béns d’aquells qui guerrejaran, mas ells entre ells, passats los X dies, segons lo fur, que·s pusquen fer mal en les persones e aquells aytambé qui seran ab ells en los desafiaments. [...] E volem e manam que null hom no faça mal a clergues ne a órdens ne a vídues ne a òrfens ni a nulla altra persona si no eren en la guerra, ne a mercaders ne a viandants”. Això no obstant, Jaume I també es va preocupar per introduir en aquesta vessant legislativa mecanismes d’empara, el garant dels quals era el propi monarca. No debades, bastava una voluntat explícita d’acollir-se a dret d’una de les parts implicades en el vessament de sang perquè el rei hi intervingués si no cessaven immediatament les hostilitats de les faccions enfrontades. “[...] que ningun rich hom ne cavaller ne null altre hom no pusque guerrejar ab altre pus l’altre li vulla fer dret, e si ho fahia que nós e nostre lochtenent ajudem e defenem aquell qui·l dret perferrà. [...] que si alcú se clamarà d’altre del mal que li haja feit e l’altre li volrrà dret, que si aquell qui·s clamarà li farà mal sobre perferta de dret, sia-li tengut primerament d’esmenar lo mal que li haurà fet, ans que l’altre li faça dret ne li respona a la demanda que li fahia”. Per a concloure, cal assenyalar que tot i que els Furs del Regne de València passaven per ser en la Baixa Edat Mitjana un dels corpus legislatius més moderns i avançats d’Europa, atés que recollia i recuperava trets del dret romà, en el tocant a la faida continuà servant essencialment, tot i que amb limitacions, l’inveterat costum germànic. Eixe fou el nostre punt de partida. Quina altra opció quedava? No hi havia a tota Europa cap estat que no guardés aquesta atàvica pràctica. De fet hauríem d’esperar fins a mitjans del Quatre-cents i més palesament a partir del primer terç del segle XVI perquè la major part dels territoris del Vell Continent experimentaren un cúmul de transformacions que precipitaren definitivament el gradual canvi vers una justícia pública; ocasionant així una progressiva reducció de la tolerància institucional cap a les guerres privades.

Vicent Garés Timor (Alzira, 1986) és llicenciat en Història per la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València. Ha exercit la docència en els graus d’Història i d’Història de l’Art en la Facultat de Geograria i Història. És màster universitari d’especialització en Història Moderna. Ha publicat els seus treballs de recerca, entre altres, en les revistes Tiempos Modernos, Studium i Estudis. És autor de Aproximació a la vida, heretatge i descendència de don Manuel de Vilanova i Serra i coautor, amb Xavier Úbeda, de l’edició del text titulat Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els successos de Polinyà (1545). Actualment treballa la seua tesi doctoral sobre la violència social a la Ribera del Xúquer durant el Cinc-cents.

#ElCantDelGall

261

Personatges i espais alzirenys vinculats a Jaume I

En els dibuixos i les aquarel·les de vicente sanz castellanos Aureliano J. Lairón Pla DOCTOR EN GEOGRAFIA I HISTÒRIA, ARXIVER MUNICIPAL I CRONISTA OFICIAL DE LA CIUTAT D’ALZIRA

olts alzirenys encara el recordaran, perquè formà part del paisatge urbà de la nostra ciutat, en el seu devenir pels nostres carrers, en els seus passejos per la plaça i l’avinguda i per la seua presència en events de caire cultural. Va ser un bon pintor, un magnífic dibuixant i aquarel·lista i també un bon escriptor -molt bon poeta- que es va vincular amb la capital de la Ribera del Xúquer, el seu lloc de residència durant més de cinquanta anys, perquè va desenrotllar la seua faena, que era tot un art, en la mítica empresa Cartonatges Suñer. Vicente Sanz Castellanos va nàixer a la ciutat de València el 5 d’abril de 1910 i cursà estudis en el llavors Institut General i Tècnic de la capital, l’actual IES Lluís Vives. La seua vocació artística, que despertà en la infantesa, es va anar consolidant a mesura que anà creixent i, sobretot, en la seua joventut. Va aprendre les diferents tècniques pictòriques, especialment l’oli i l’aquarel·la a través dels seus estudis a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles del cap i casal. Entre els anys trenta i quaranta del segle passat col·laborà com a il·lustrador i escriptor en diferents publicacions de la capital, particularment en els rotatius Las Provinicas i Diario de Valencia i en les revistes Semana Gráfica, Pensat i fet i Acció. L’any 1940 va establir la seua residència a Alzira i començà a treballar per a l’empresa dels germans Suñer Sanchis, com ja s’ha dit, concretament en el gabinet artístic que dirigiría entre 1940 i 1977.

Ahmet, Sant Bernat, de V. Sanz Castellanos

262

#UnLlibretConqueridor

L’empresari Luis Suñer li va encarregar la recreació (ho feia quan la faena afluixava) dels espais monumentals alzirenys. Labor que va realitzar en 83 aigüades (la majoria de les quals es poden contemplar ara mateix a l’Arxiu Municipal) que conformaren la Galería Histórico-Artística de Cartonatges Suñer. D’especial valor, tanmateix

Al-Yazirat Xúcar, l’illa del Xúquer, de Vicente Sanz Castellanos.

per a nosaltres, és la col·lecció dels retrats dels Alzirenys Il·lustres que es poden contemplar també a les depèndencies del principal centre documental històric de la ciutat, açò és el nostre ric Arxiu Municipal. Sanz Castellanos era un declarat admirador de l’obra de Joaquim Sorolla. Com que el llibret de la falla La Gallera-Hort dels frares d’este any està dedicat en bona part a la figura de Jaume I, el rei per antonomasia dels valencians, he cregut convenient vincular el monarca fundador del Regne de València amb Vicente Sanz Castellanos. I ho faig precissament a través dels seus treballs, que conservem a l’Arxiu Municipal, que tenen com a referència eixos espais i eixos retrats als quals he fet menció. És de sobra conegut que el monarca nascut a Montpellier l’any 1208 va prendre la vila musulmana d’Al-yazirat (l’actual Alzira) i la va incorporar a la civilització cristianooccidental el 30 de desembre de 1242, que la dotà de molts privilegis i honors, que l’estimà molt i que va ser ací on pràcticament va morir, tal i com assenyala l’historiador català Pere Tomich en una de les seues obres. Quins són els personatges i els espais retratats i pintats per Vicente Sanz Castellanos que ens poden aproximar a la vida i a l’època de Jaume I? Heus ací una xicoteta mostra. Pel que fa a personatges podem citar a Aben Amira, a Ahmet Ben Almançor, a Çaida, a Çoraida i a Jaume d’Olit. Aben Amira va ser un notable historiador, poeta i jurista que va nàixer a Al-yazirat l’any 1186 i va morir a Tunísia l’any 1256. Els seus primers treballs literaris van ser poesies de temàtica

#ElCantDelGall

263

paisatgista i floral inspirades en els jardins de València i en els paratges alzirenys. En conquerir la vila Jaume I sembla que va emigrar fins al Marroc on anys després exerciria com a secretari d’estat del califa almohade. Posteriorment va ser cadí en diferents ciutats nord-africanes. Va ser autor d’una Història dels Almohades i d’una Història de Mallorca que ha vist la llum fa uns anys. Va ser contemporani de Jaume I i, probablement, es veieren les cares. Ahmet Ben Almaçor, fill d’un reietó carletí va nàixer a Pintarrafes segons assenyala la tradició l’any 1135 i va ser martiritzat a Alzira l’any 1180. Va conéixer la religió cristiana en arrimar-se al monestir de Poblet i poc després va demanar la seua admissió en l’Orde Cistercenc i es va convertir al cristianisme. Quan arribà a Carlet intentà convertir a la seua nova religió als seus germans. Ho aconseguí amb Çaida i Çoraida però no amb el seu germà Almaçor que, enfurit, va ordenar la seua persecució. Els tres germans van ser alcançats en Alzira, que es va convertir en l’escenari del seu martiri. Va ser reconegut sant per l’església i és el patró d’Alzira.

Muralles de la Vila, de Sanz Castellanos.

Çaida, va ser una de les germanes de Ahmet (sant Bernat) i com la seua germana Çoraida va ser batejada, segons compta la tradició, a Guadassuar, convertint-se en Maria i Gràcia, respectivament. Poc després, en ser perseguides per haver-se convertit al cristianisme, van ser detingudes a les immediacions d’Al-yazirat on van patir el martiri al mes d’agost de 1180.

La tradició vincula a Jaume I amb sant Bernat i les seues germanes perquè arran la conquista d’Al-yazirat el monarca vullgué conéixer el lloc exacte on estaven soterrats els màrtirs, per tal de retre’ls culte, i assenyala la història que el rei va manar construir en eixe espai un sepulcre on conservar les seues relíquies. De eixe fet donen noticia, entre altres, els historiadors regnícoles Pere Antoni Beuter, Martí Viciana, Gaspar Escolano, Alonso del Castillo Solorzano i Jaume Bleda entre altres. Jaume d’Olit, va exercir com a sequier de la Séquia Reial d’Alzira, obra manada construir pel rei. El càrrec li’l va atorgar vitalíciament el rei Pere III en el qual van confirmar també els seus successors Joan I i Martí I. Per tal de què Alzira poguera exercir la facultat de nomenar sequier concedida a Olit per Jaume I, este renuncià a favor del justicia i jurats de la vila i de la seua Universitat el seu càrrec amb tots els seus drets i va rebre com a indemnització la quantitat de 1.200 sous. Pel que fa als espais vinculats al regnat de Jaume I a la nostra ciutat o que ens recorden pasatges en la mateixa de la seua vida cal assenyalar, entre altres, la Casa de l’Olivera, lloc conegut també com el “Palau d’en Jaume” que es localitzava al carrer Santa Maria, vivenda a la capital de la Ribera del rei i on, segons diu l’arxiver municipal i historiador local Vicente Pelufo Corts, residí el monarca en les seues visites a Alzira i on va rebre els últims sagraments i va d’haver d’abdicar

264

#UnLlibretConqueridor

“canviant la porpra reial per l’humil hàbit de sant Bernat, i en ella finalment va ser proclamat i jurat rei el seu fill en Pere III d’Aragó i I de València”. Un altre espai de la ciutat vinculat a l’època del monarca és el Cinturó Emmurallat de l’antiga vila que, malgrat les desafortunades actuacions restauradores que s’han dut a terme en la seua fàbrica en determinats moments (l´última en 1975) són testimoniatge cert de la presència del rei. Ho són per existir en el moment de la seua entrada a la vila i perquè a elles fa referència Jaume I en les capitulacions prèvies a la presa d’Alyazirat. Un altre dels espais, vinculats a la tradició del rei és la Creu Coberta, en l’antic camí d’Alzira a València, circumvalada ara mateix per l’autovia que unix la capital de la Ribera amb Algemesí. És lloc assenyalat per la tradició en relació amb el monarca perquè no són pocs els que asseguren que eixe punt va ser el lloc exacte on va poder vore per última vegada la llum el monarca quan molt malalt seria traslladat des de la vila a València. El monument és en realitat una de les tantes creus alçades pels nostres avantpassats com a testimoniatge d’una fe. Associar-ho al decés del monarca és una llegenda. El temple de Santa Maria, del qual a penes subsistixen restes que pregonen la seua existència, va ser quasi amb tota probabilitat el lloc on s’alçava la primitiva mesquita de l’alcassaba de la qual tracten diversos autors. Va haver de ser la primera església oberta al culte cristià després de l’entrada del rei en la població. D’acord amb el costum el monarca la va dedicar a la Mare de Déu en el misteri de l’Assumpció. Apa- Ruïnes de l’esglèsia de Santa Maria reix citada al Llibre del Repartiment: “Gratia de Cesaraugusta: domos contiguas domibus Marie de Fericia, et ecclesie Sancte Marie. VI idus madii”. En ella, segons la seua propia Crònica, va disposar el Conqueridor que es depositaren les seues restes cas de produir-se la seua defunció a la vila. L’església de Santa Caterina, al cor de l’antiga vila,ja apareix citada també al Llibre del Repartiment: “R. de Rochafolio: quaddam casale molendinorum quod est ante murum Alizsire, in quo sunt IIII rote, videlicet subtus turre sub qua transit caminum et unum furnum in villa de Aliazira, prope plateam Sancte Catherine, cum domibus eidem furno pertinentibus ad medietatem lucri, francham. Retento laudimio, domino et gatiga. III idus aprilis”. Tradicionalment s’accepta que el primitiu temple es va bastir damunt el solar de la mesquita major, amb planta basilical i estructura gòtica, tot i que no fa encara massa anys al costat de l’absis van aparéixer restes arqueològiques d’una absidiola, la qual cosa dona categoria a l’edifici pel que fa a les seues característiques, anti-

#ElCantDelGall

265

Bandera de la ciutat d’Alzira

güitat, etc. Es tracta, sens dubre, d’una església de reconquista. El temple de Sant Agustí. Desgraciadament a penes queden restes de l’antiga església conventual que fundada juntament amb el cenobi a l’antic raval de l’Alquenència l’any 1270 es va mantindre en peus fins a 1936. Testimonis de l’antic convent són les nervadures d’algunes de les capelles laterals gòtiques que requeien al carrer Pérez Galdós que vaig contribuir a que es conserven i que es localitzen al museu municipal. La Pileta del martiri dels Sants Patrons, en l’antiga partida de Sompronat (l’actual de Sant Bernat), a l’horta, al costat de les instal·lacions d’Iberdrola, en els voltants del santuari alçat fa uns anys en el lloc que ocupà fins el seu abandonament en el segle XVIII el convent dels trinitaris, rememora la presència jaumina en la tradició que referixen diversos historiadors, particularment Honorat Gilbau de Castro, que diu que va ser el propi rei qui després de la troballa dels cossos dels màrtirs “va manar traure els ossos i edificar una ermita”. El retaule de Sant Silvestre de la Casa Consistorial que es localitza a l’antiga sala capitular de l’Ajuntament, obra de l’artista valencià Vicent Requena, recorda el devocionari de la vila en l’època en què va ser realitzat: l’any 1597. La taula, magnífica, que el presidix representa a sant Silvestre, la vigilia de la festivitat del qual va ser presa la población pel rei. Altres espais que ens recorden al rei en Alzira són el carrer que du el seu nom, els monuments que s’alçaren en la seua memòria (a la plaça de Sant Judes i a la plaça de la Constitució), el centre educatiu de secundària que du el seu nom, la Séquia Reial del Xúquer amb l’aigüa de la qual se rega bona part del nostre terme i, como no, l’Arxiu Municipal que conserva cinc documents

266

#UnLlibretConqueridor

signats pel rei. El primer correspon a l’any 1246 i es tracta d’una disposició, donada a Xàtiva el 18 de juliol, a través del qual el Conqueridor intentava solucionar el conflicte que s’havia originat entre els cristians i els musulmans de la vila després de l’ocupació d’uns béns que no els pertanyien i establint normes de possessió, tributació i convivència. El segon, de l’any 1263, establia la millora del salari del justícia d’Alzira. El tercer, de l’any 1266, datat a la capital del regne, és una disposició a través de la qual el monarca declarava l’exempció de tributar a tots els habitants de la vila, posseïdors d’armes i cavall que es comprometeren a formar part d’expedicions militars en les quals la vila fóra part interessada. El quart, de l’any 1270, datat a la mateixa vila el 13 de novembre és una llicència al veí Andreu de Uliolia i als seus possibilitant la construcció d’unes cameres sobre els tres arcs existents dins de la porta de ferro del pont major, i el cinqué, de l’any 1271, donat a València el 28 d’abril, és una confirmació de propietat als habitants de la vila dels béns que gaudien, amb títol o sense, i animant a que els conservaren sense litigi “in pace et quiete”, açò és: pau i quietut. Cal citar per últim que a l’Arxiu Municipal es custodia el Llibre de Privilegis de la vila, el conegut i mal anomenat Aureum Opus Privilegiorum regni Valentie, de finals del segle XIV, que vincula a la ciutat amb el rei. D’una banda en donar compte de la data de la conquista, en segon lloc pels documents que aporta del monarca i, finalment, per la magnífica miniatura que reproduïx en la qual es representa al rei, com a profeta David, encara que amb desproporcionat cap i mans, tocant una arpa de deu cordes, sens dubte una de les representacions més interessants i antigues del monarca, una il·lustració que mostra a Jaume I amb barba rogenca, sedent sobre una catifa. De tots eixos espais i junt als retrats de Ahmet Ben Almançor, Çaida, Çoraida i Jaume d’Olit, hem elegit per a il·lustrar este article les reproduccions de les aquarel·les de Vicente Sanz Castellanos que recreen, en una idealització, l’Alzira medieval, el cinturó emmurallat i una recreació del conjunt de la desapareguda església de Santa Maria.

Aureliano J. Lairón Pla (Alzira, 1959) és doctor en Geografia i Història per la Universitat de València, arxiver municipal i cronista oficial de la ciutat d’Alzira. Ha exercit la docència com a professor del Grau de Magisteri de la UCV. És autor de molts articles i treballs d’investigació publicats en diferents revistes i, entre altres, dels llibres Alzira. Crónica del siglo XX (2002-2008, en set volums) Alzira. Ayer y hoy (2003-2005, en tres volums) i de Riberencs. Hòmens i dones del País del Xúquer (2011-2015, en dos volums) i coautor, entre altres, de Escola i Municipi. L’ensenyament a Alzira (1700-1812) (1994), Alzira. L’illa del Xúquer (2005), i de Alzira. Avingudes, places i carrers (2015 i 2017, dos volums). És membre del Secretariat Permanent de l’Assemblea d’Història de la Ribera i col·laborador de l’AVL. #ElCantDelGall

267

Peregrinar cap a la història.

Alzira commemorà el 1976 el VIIé centenari de la mort de Jaume I. Alfons Rovira Marín

PERIODISTA

’any 1976 Alzira celebrà el VIIé centenari de la mort de Jaume I i, amb tal motiu, organitzà un peregrinatge per a visitar la tomba del Conqueridor, que es localitza a la Basílica del Reial Monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet, en Tarragona. Un viatge en què van prendre part nombrosos alzirenys als que es va unir la Banda de la Societat Musical d’Alzira, dirigida aleshores pel seu mestre Francisco Hernández Guirado, que va aconseguir el major dels èxits, resultant ser un vertader homenatge a la bona memòria d’aquell rei invicte, creador de la nostra personalitat. Eixa visita es realitzava com a pòrtic de les festes que s’anaven a celebrar a la capital de la Ribera del Xúquer, commemoratives del VIIé centenari de la mort de rei d’Aragó. A les quatre i mitja de la matinada d’aquell diumenge, vam partir des de la Plaça del Regne de la nostra ciutat cap a Poblet. El quart autobús que integrava l’expedició, va arribar a les portes del cenobi prop de les deu del matí, sent rebuts pels peregrins dels altres tres autocars. Es va assistir a l’hora d’escoltar el cant de matines pels monjos, que s’iniciava a les cinc de la matinada. Dos-cents vint alzirenys (entre els quals recorde a qui amb el temps seria un bon amic, arxiver i cronista de la ciutat, Aurelià Lairón), van partir al peregrinatge a l’Espluga de Francolí, organitzada per Ràdio Alzira, emissora de la cadena SER, que amb tal fi havia programat la comissió del VIIé centenari. L’ambaixada la presidí Octavio Dàries Vergara, tinent d’alcalde de l’Ajuntament d’Alzira, que ostentava la representació de l’alcalde, llavors el metge Camilo Dolz Enguix; a l’expedició també hi figurava Francisco Albiol Bañón, arxipreste d’Alzira. Tots junts travessant la porteria vella, vam penetrar en el monestir; un pati descobert i la porta daurada travessant la gran plaça, que els monjos anomenen la Plaça Major, al fons de la qual es troba l’artística façana de l’església abacial amb la seua portalada barroca. Vam traspassar la porta de la basílica per assistir a la missa conventual concelebrada, que va presidir el Pare Abat, Maur Esteva, amb els monjos de l’abadia. En finalitzar l’Eucaristia, els peregrins ens vam traslladar al locutori on la nostra Banda de Música, composta per 110 músics, va oferir un magnífic concert, que va ser tot un regal per a als oïts. Quina meravella escoltar aquelles harmonioses notes! I poder disfrutar durant més d’una hora amb el major dels silencis i atenció extrema, el selecte programa que Vista general del conjunt monàstic de havia seleccionat per a aquella ocasió el mestre saguntí HernánSanta Maria de Poblet dez Guirado, com van ser “Canzona per a sonare”, de Gabrielo,

268

#UnLlibretConqueridor

“Concert per a violoncel” de Vivaldi (actuà com a solista Maria Luisa Parrilla), i “Boris Godonov” de Mussorgky. Amb l’Himne Regional valencià, finalitzà aquell gran concert que va presentar el secretari de la comissió organitzadora, l’estimat professor alzireny Bernat Montagud. La banda va fer retronar les grosses parets conventuals donant la sensació de que ens trobàvem en el millor dels paradisos. El lloc on estàvem els peregrins alzirenys, era el locutori del monestir que, per la seua amplitud i elevat sostre, era el punt més adequat per a la celebració del concert matinal, per la qual cosa el mestre va rebre les felicitacions de tots els assistents i de la comunitat monàstica. A continuació, en companyia dels monjos, dirigits pel guia pertanyent al Patrimoni Artístic Nacional, vam realitzar la protocol·lària visita turística, començant per l’església abacial, contemplant primerament dos monuments funeraris situats a un costat i a l’altre del creuer; els sepulcres reals que contenen les restes del rei Jaume I el Conqueridor; Pere II el Cerimoniós o Claustre del monestir “el del punyalet” i les seues tres dones; Ferran d’Antequera; Alfons II, el Cast; Joan I i les seues dos dones i els pares de Ferran el Catòlic, Joan II i Juana Enríquez. Al mateix temps vam poder contemplar i admirar el retaule d’alabastre, realitzat entre 1527 i 1529 per l’artista valencià Damià Forment, juntament amb la taula constituïda per una gran pedra sostinguda per pilastres romàniques, que constituïx el valuós altar major situat dalt, en el presbiteri. Els peregrins alzirenys, sempre som ben rebuts en el monestir pobletà pel motiu, per tots conegut, que Sant Bernat, príncep àrab, fill de Carlet i màrtir d’Alzira, es va convertir al cristianisme en aquell cenobi mediat el segle XII. Vam tindre ocasió aquell matí de diumenge de recórrer totes les dependències monacals així com les diverses sales i el claustre major al qual s’accedix per una bella portalada romànica, antiga entrada al convent. Allí convergixen totes les dependències monacals, on se situen en la part alta de les parets gran quantitat de tombes de nobles que van tindre el privilegi de ser sepultats en este lloc sagrat. Vam passar a la magnífica biblioteca composta de dos sales; una amb quatre pilastres centrals molt espaiosa, i l’altra, a què s’accedix des del fons de la primera. Al fons es troben les prestatgeries donant sensació de goig vore tants llibres i multitud de documents meticulosament ordenats. Al migdia es va donar per acabada la visita al monestir acomiadant-nos dels monjos que ens van manifestar que encara que no coneixien la nostra ciutat, l’estimaven molt per ser la terra del màrtir Sant Bernat, monjo de Poblet, que per Déu i la religió, juntament amb les seues germanes de sang, Maria i Gràcia, donaren la vida terrena, glorificant al monestir, a més, que el rei i nét del seu fundador, Jaume d’Aragó, les despulles del qual, abans de morir a Alzira, va renunciar a la corona en favor del seu fill Pere, es va fer monjo del Císter i va rebre el sagrat viàtic i sense dubte va exhalar el darrer sospir a la nostra ciutat. Eixa va ser la visita, senzilla i molt profitosa, que vam efectuar al monestir de Poblet fa quaranta-dos anys. Com a pòrtic de l’homenatge que Alzira va tributar al seu gloriós monarca en dates posteriors tingueren lloc dues conferències. La primera la va pronunciar el dilluns 27 de desembre, en els salons del Cercle Alzireny, replet de públic, Ignacio Carrau Leonarte, president de la Diputació Provincial de València. Va dissertar sobre “Jaume I i el Regne de València”. En la presidència oficial, junt amb el conferenciant estaven el doctor Camilo Dolz, alcalde d’Alzira i diputat provincial i Carlos Ramon, president de la popular Gallera.

#ElCantDelGall

269

Feta la presentació per l’alcalde, el conferenciant va desenrotllar la història, vida i “miracles” de Jaume I, el seu llegat de personalitat al Regne de València i la seua inclinació preferent cap a Alzira a la que va declarar “La perla plus fina de la sua corona”. Poc després, tancant el cicle de conferències programades, dins dels actes commemoratius del VIIé centenari de la mort de Jaume I, en el Saló Àrab del Cercle Alzireny, va dissertar el llorejat poeta i escriptor, Eduardo Soler i Estruch. En la presidència figuraven l’alcalde, Panteó reial de Poblet. Jaume I acompanyat del president del Cercle Alzireny i de Vicente Sanz Castellans, que va fer la presentació de l’escriptor de Castelló de la Ribera amb paraules plenes de gràcia i intenció en què lloava al mateix temps al conferenciant que, com sempre, no va defraudar els seus nombrosos admiradors. “Infància, joventut i dones en la vida del rei Conquistador” va ser el tema sobre el qual tractà la seua documentada conferència. Cites històriques, van crear i apassionar dins d’un clima favorable el record del monarca. A l’última part de la seua dissertació el conferenciant va retratar amb mestria la galania de Jaume I. Final dels actes del VIIé Centenari El 29 de desembre va tindre lloc en la parròquia de Santa Caterina un concert extraordinari a càrrec de la Banda de la Societat Musical d’Alzira. Poc abans, en el Saló de Sessions de la Casa Consistorial, el tinent d’alcalde i regidor de Cultura, el doctor David Cuesta, va presidir la reunió del jurat qualificador que va fallar el concurs artístic i literari convocat per als escolars de la localitat, al qual es van presentar centenars de treballs al voltant la vida de Jaume I. Formaren el jurat el sacerdot Francisco Albiol, l’estudiós Rafael Sifre, l’advocat Rafael Presència, el literat Vicente Sanz Castellans i l’historiador Bernat Montagud. Trasllat de la Senyera. Els actes del 30 de desembre van començar al migdia amb el trasllat de la Senyera des dels locals de la Junta Local Fallera a l’Ajuntament, sota la presidència d’Emilio Esparza, acompanyat de Maria Jesús Sanchis Albentosa i Carmen Maria Campos Suñer, fallera major i fallera major infantil, respectivament, de la ciutat amb les seues Corts d’Honor, sent hissada l’ensenya pel balcó de la Casa Consistorial, rebuda pel regidor síndic, Enrique Montalvà Boquera, qui la va entregar a l’alcalde Camilo Dolz. Per la vesprada va haver una recepció d’autoritats provincials i invitats en l’Ajuntament. Estava la Corporació Municipal en ple; reines de les festes i dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de València, Aguebela Palop Melchor, i la resta d’autoritats i jerarquies, rebent, a més, al president de la Diputació, Ignacio Carrau, així com a l’alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo. Els peregrins alzirenys a Poblet el 19 de desembre 1976.

270

#UnLlibretConqueridor

Els actes es van iniciar amb l’entrega de premis als guan-

yadors del concurs artistico-literari per a escolars d’EGB. Després féu ús de la paraula l’alcalde d’Alzira, Camilo Dolz i a continuació, l’alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, que va procedir a descobrir una placa commemorativa en el Saló de Sessions de la Casa de la Ciutat amb la inscripció: “Al compliment dels 733 anys de l’entrada a la Vila d’En Jaume I el Conqueridor i tancant-se a l’ensems l’any de la commemoració del seté centenari de la seua mort, la ciutat fidel i fidelíssima li ofrena este homenatge de recordança. Alzira 30 de desembre de 1976”. Processó cívica. Després de l’acte protocolari en l’Ajuntament, s’inicià la processó cívica, copresidida per la Senyera i l’espasa del Rei Jaume, cedida per l’Ajuntament de València per a estos actes. La comitiva es va dirigir a l’església de Santa Caterina, on va ser oficiada missa en llengua valenciana per l’arxipreste Francisco Albiol, a la qual va assistir el bisbe dimissionari de Ciudad Real, Juan Hervàs, estant la part musical a càrrec de la Coral Polifònica d’Onda (Castelló) que va interpretar la “Missa del Llaurador”. Finalitzada la cerimònia religiosa, la processó cívica es va dirigir per l’Avinguda Sants Patrons, a la Plaça de la Generalitat Valenciana on va ser descoberta la placa retoladora pel president de la Diputació Provincial. A la nit, en el Club de Tenis, vora un centenar de persones es van reunir en un sopar de cloenda dels actes, pronunciant al final unes paraules l’alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, esguitat d’anècdotes amb al·lusions a la figura del rei Conquistador. Dissertació que va causar gran impacte, sent molt comentada per la concurrència. El divendres 31 de desembre en l’altar de Sant Silvestre del Saló de Sessions de l’Ajuntament, l’arxipreste Francisco Albiol, va oficiar una missa amb l’assistència de les autoritats i funcionaris municipals. Va ser el colofó dels actes en honor del monarca que incorporà a la civilització cristianooccidental la vila d’Alzira.

Alfonso Rovira Marín (Caravaca de la Cruz, 1931) és periodista en el sentit més ample de la paraula. Va dirigir l’emissora Ràdio Alzira de la cadena SER entre 1984 i 1990. Ha exercit la corresponsalia gràfica a la ciutat del diari Levante i del vespertí Jornada, i, entre 1981 i 1984, de Las Provincias. És autor, entre altres, dels llibres Crónicas de un Pueblo (19952013, en set volums), de Memoria gráfica del siglo XX (I) (2001) i coautor de El puente de San Bernardo. Iconografía y tradición (1984 i 1985, en dos volums) i de Voces de la Pasión. Semana Santa de Alzira (2007). Cronista de l’actualitat, ha col·laborat en les últimes dècades amb la quasi totalitat dels mitjans d’informació locals i comarcals.

#ElCantDelGall

271

El Carrer a Nom de Jaume I a Alzira Rubén Pastor Bautista INVESTIGADOR I ESCRIPTOR

n el nomenclàtor de vies públiques de la nostra ciutat hi ha un vial dedicat al monarca Jaume I de la mateixa manera que ocorre en moltes localitats valencianes. En el cas d’Alzira es tracta d’un senzill carrer ubicat en el barri de Sant Joan. El mateix presenta una llargària de 113 metres, amb inici en el carrer de les Piletes i fi en el de San Francesc. Este carrer és bessó d’altres dos que l’acompanyen en paral·lel i que servixen de travessies d’enllaç entre el carrer de les Piletes i el de Sant Francesc; són els carrers de Cervantes, del Rei en Jaume i del Progrés i que popularment foren coneguts com el carrer de Baix, el carrer del Mig i el carrer de Mitja Galta respectivament. La denominació oficial dels tres vials germans fou aprovada per l’Ajuntament el 25 d’octubre de 1877 sent alcalde de la ciutat Francesc Just Martí. D’esta manera el nostre poble volgué reconéixer –amb la retolació d’una via pública– la figura del monarca; tot açò pel fet que el mateix concedí a la vila infinitat de privilegis entre els que destacà la propietat de la Séquia Reial, la concessió com a blasó o escut d’armes del seu propi, la creació l’any 1249 del seu terme general amb la facultat de mer i mixt imperi amb jurisdicció en causes civils i criminals sobre quaranta-dos municipis, la concessió per a implantar una organització municipal –Consell, Jurats i Justícia–, el títol de Coronada i Fidelíssima Vila Reial la qual cosa comportà tindre vot en les Corts del Regne no fent donació de la mateixa a cap dels seus cavallers sinò que la conservà estretament vinculada a la Corona. Jaume I sentí gran estima per Alzira i fixà ací la seua residència, celebrant inclús Corts Generals l’any 1273. El monarca Monolit erigit en record de la mort del rei a morí en la Casa Reial de la vila l’any 1276. Alzira, obra de Carmelo Vicent

272

#UnLlibretConqueridor

Ja en la Segona República Espanyola –i com a con-

seqüència de l’evident vincle del nom del carrer amb la monarquia– el 13 de juny de 1936 l’Ajuntament canvià la denominació del vial pel de Calle del 6 de Octubre, en referència a la Revolució d’Octubre de 1934 –també anomenada Revolució del Sis d’Octubre– que fou una vaga general revolucionària que es produí entre els dies 5 i 19 d’octubre de 1934 durant el bienni radical-cediste de la Segona República Espanyola. Els principals focus de rebel·lió es produïren a Catalunya i a Astúries, regió en què tingueren lloc els successos més greus. Una vegada finalitzada la Guerra Civil Espanyola –per acord de l’Ajuntament del 5 de juny de 1939– el carrer tornà a retolar-se amb el seu nom originari.

Monolit erigit en record de la mort del rei a Alzira, obra de Carmelo Vicent

Derivat del desig del consistori en què Jaume I tinguera en la ciutat un vial de més consideració d’acord amb la seua importància, l’1 d’agost de 1963 –davall l’alcaldia de Bernardo Andrés Bono– l’Ajuntament aprovà que l’avinguda en projecte sobre el segon tram del braç mort del Xúquer i que discorre des del mercat fins el malecó per darrere de la caserna de la Guàrdia Civil s’anomenara Gran Vía de Jaime I el Conquistador. L’1 d’abril de 1966 –abans d’arribar als tres anys de l’acord establit– l’Ajuntament acordà que esta avinguda canviara el seu nom pel de Gran Vía de Germanías. Nou mesos després –el 26 de gener 1967– s’aprovaria la denominació actual d’avinguda de Lluís Suñer.

Rubén Pastor Bautista (Alzira, 1971) és funcionari d’Administració Local i un estudiós de la toponímia urbana i rural de la seua localitat natal. És coautor d’una Guia Urbana d’Alzira, creador de la col·lecció Els carrers alzirenys que publica des de l’any 2014 el diari digital Elseisdoble, ha col·laborat amb articles sobre toponímia en revistes i publicacions de diferents col·lectius i associacions culturals alzirenyes i és autor, juntament amb l’arxiver municipal i cronista de la capital de la Ribera del Xúquer, de la col·lecció, en tres volums, de l’obra Alzira. Avingudes, places i carrers, de la qual han vist la llum dos volums publicats per l’Ajuntament de la ciutat els anys 2015 i 2017.

#ElCantDelGall

273

La Falla la Gallera

en els actes commemoratius del 775 aniversari de la conquesta d’Alzira per Jaume I

l dissabte 30 de desembre de 2017 Alzira commemorà el 775 aniversari de la seua conquista pel rei Jaume I d’Aragó.

La data, especialment significativa per a la història del nostre poble, suposà la incorporació de la vila musulmana d’Alyazirat al Regne de València i, per tant, a la civilització cristianooccidental. La “vespra del benaventurat sant Silvestre” de 1242, tal i com assenyala l’Aureum Opus Privilegiorum Regni Valentie, còdex de finals del segle XIV, en realitat el Llibre de Privilegis d’Alzira, que es conserva al nostre ric Arxiu Municipal, els caps del govern musulmà de la vila entregaven Al-yazirat a Jaume I el Conqueridor. L’acció de la conquista de les nostres terres s’inicià en la primavera de 1242, coincidint amb la fugida del senyor musulmà d’Alzira a Múrcia. Tal i com assenyala el medievalista Pedro López Elum en un dels seus llibres: “El rey llegó hacia abril de 1242 y, a partir de entonces se iniciaron los contactos con las gentes de aquella villa para acordar las capitulaciones. Se ultimaron a finales de diciembre cuando, tras señalar distintas fechas, se fijó su entrega el 30 de diciembre de 1242 o finales, según otros autores, de 1243”. A l’Edat Mitjana, segons el sistema de calendació que tenia com a base el naixement de Crist, el 24 de desembre era l’últim dia de l’any, mentres que el 25 de desembre es convertia en el primer del següent. Així, segons eixe còmput, el 30 de desembre pertanyia a l’any 1243, mentres que per a altres sistemes encara era 1242. Malgrat que l’investigador Roc Chabàs Llorens va aclarir eixe extrem ja fa molts anys, encara són molts els autors que sitúen erròniament la conquista d’Alzira el 1243. Aclarit el tema es conclou en què la data va ser el 30 de desembre de 1242. La Crònica de Ramon Muntaner assenyala la consideració que d’Alyazirat tenien llavors tant el conqueridor com els seus en considerar-la “una de les més fortes viles del món i bona i honrada”.

Els Presidents i les Falleres Majors de la Comissió davant del quadre d’Ignasi Pinazo al MUMA.

274

#UnLlibretConqueridor

El pacte i les disposicions que van fer possible la submissió d’Alyazirat i la seua incorporació al Regne de València foren fruit de l’extraordinària diplomàcia del monarca. Jaume I s’obligà a respectar les propietats dels musulmans, els seus usos, lleis i religió; els musulmans per la seua banda a ser fidels i lleials amb el seu nou senyor. El compromís no es va complir ja que alguns anys després el mateix monarca es

va vore obligat a reprendre els seus pels abusos que havien comés amb la població musulmana tal i com resta enregistrat en el més antic dels documents que es custodien al nostre arxiu, un pergamí de la Cancelleria Reial datat pocs anys després de la conquista. Cada 30 de desembre les alzirenyes i els alzirenys recordem i evoquem aquella gesta com una data important que forma part dels annals històrics. Eixe dia fa anys Ofrena d’una corona de llorer per part de la Comissió al monument al tenia lloc una cerimònia religiosa: monarca localitzat a la plaça de la Constitució. missa, sermó i actuació de la capella de música en honor de sant Silvestre Papa, considerat patró menor de la vila, en el retaule a ell dedicat, obra de 1597, de Vicent Requena, que presidix el Saló de Sessions de la Casa Consistorial. Les autoritats vestien les seus millors gales i rememoraven el fet que segles abans havia tingut lloc. Ara es rendix homenatge a la senyera local –la bandera carmesí amb l’escut de la ciutat sense timbrar – amb una processó cívica, i s’aprofita, a través d’un Ple Extraordinàri, per a guardonar a les persones i institucions que a judici de la Corporació Municipal es mereixen el reconeixement de les seues conveïnes i conveïns pel seu compromís amb la ciutat. Les falleres i els fallers de la Gallera-Hort dels frares ens vam fer presents en la celebració del dia per antonomasia dels alzirenys. I ho ferem el 30 de desembre pel matí desplaçant-nos en primer lloc fins al Museu Municipal, espai que acull la mostra Memòria de la modernitat, col·lecció patrimonial de la Diputació de València, per tal de contemplar l’obra En Jaume el Conqueridor, moribund, entregant l’espasa al’infant en Pere que ve s’haguera pogut titular Els darrers dies de Jaume I a Alzira, realitzada l’any 1881 pel gran artista valencià Ignasi Pinazo Camarlench (València, 1849-Godella, 1916), un quadro en el qual l’observació matèrica i analítica de les vestidures i dels elements accesoris són fruit -com ens diu la professora Ester Alba- “d’una anàlisi conscienciosa, mentre fons i rostre es deixen esbossats; tan sols una xicoteta mostra de l’extens conjunt d’olis i dibuixos preparatoris -rostres dels personatges més destacats del quadro, grups de soldats, la cota de malla i els esperons- que testimonien l’evolució de la composició des del començament del disseny fins al resultat final. Però, encara més: mostren essencialment la rellevància que Pinazo va atorgar a les dues figures principals, pare i fill, monarques ambdós fonamentals en la conformació inicial del Regne de València, units per l’acte, d’alt significat, de l’entrega de l’espasa, símbol de les conquistes efectuades”. Davant d’eixe esplèndid oli es vam fer di-

Els Presidents i les Falleres Majors de la Comissió davant monument al monarca.

#ElCantDelGall

275

verses fotografíes. Poc després continuarem cap a la plaça de la Constitució i allí vam depositar una corona de llorer en el monument que a la plaça de la Constitució, davant de l’església de Santa Caterina, ens recorda els últims moments del monarca a la nostra vila, concretament el dia 27 de juliol de 1276 quan, acompanyat pels seus fills i per nobles i membres de l’església, va rebre el viàtic, l’hàbit de l’orde del Císter i va renunciar a la corona. Eixe monument, en bronze, és obra de l’escultor valencià Octavio Vicent Cortina (València, 1913-València, 1999). Allí vam rebre una xicoteta explicació rememorant l’efemèride a càrreg del cronista oficial de la ciutat.

Les falleres i fallers de la Comissió el 30 de desembre al

Si València recorda el 9 d’Octubre, Alzira migdia junt al monument a Jaume I. fa el mateix cada 30 de Desembre. I els gallers vam estar allí tal i com es pot apreciar en les imatges que s’adjunten.

Membres de la Comissió amb la Senyera de la ciutat davant el monument d’Octavio Vicent.

276

#UnLlibretConqueridor

La falla la Gallera Hort dels Frares i molt en especial des de la comissió del llibret, volem agrair la col.laboració de totes aquelles persones que de forma desinteressada han treballat per este llibret, publicitat, textes, disseny, portada, creativitat, fotografia, arxiu, etc, són moltes hores de treball que no es veu, però que ara queda patent al present llibret. Molt en especial volem donar les gràcies als col·laboradors literàris en la part de Jaume I, persones de reconegut prestigi i que hem tingut l’immensa fortuna de tindre’ls entre nosaltres, és un honor sense precedents comptar amb ells. Agrair a tot l´equip que conforma la comissió del llibret i molt especialment a Aureliano Lairón, quí ha ficat el seu coneixement i compromís personal al servei del Cant del Gall. Els que composem esta comissió volem tindre un especial agraiment a Maria José Úbeda i José Vicente Úbeda per les paraules d’afecte i admiració al llibret d’ensomni que ens dedicàren al seu acte d’acomiadament. Eixes paraules són emotives i gratificants per a nosaltres, teballarem colze a colze amb ells i que estiguen contents amb el tracte i dedicació d´este equip del llibret ens ompli més que qualsevol premi. Com sempre i per últm gràcies a President i junta directiva per haver-nos confiat un any més esta magnífica ferramenta cultural espill de la comissió que és el nostre Cant del Gall. Fem llibret! Fem falla! Emili Sanchis

#ElCantDelGall

277

278

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

279

Metge OdontĂ˛leg

Bones Festes Falleres

280

#UnLlibretConqueridor

Alfredo SuĂąer

#ElCantDelGall

281

282

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

283

Connecta con tu Futuro

Y prepárate a nivel profesional o personal con nuestros cursos personalizados. Viaja solo, acompañado o en familia mientras estudias un idioma. Trabaja en el extranjero aprendiendo la lengua del país, o simplemente mejora tus oportunidades de negocios.

IDIOMAS

VIAJES

a+idiomas

A C A D E M I A

284

#UnLlibretConqueridor

NEGOCIOS

TRABAJO Calle Virgen de Lujuán 1, 2do Entresuelo Alzira, Valencia.

CP 46600

WWW.APLUSIDIOMAS.COM

T: +34 645 48 97 97 info@aplusidiomas.com

#ElCantDelGall

285

IMPRESSIÃ&#x201C;

DISSENY

286

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

287

288

#UnLlibretConqueridor

Avda. Joanot Martorell, 18 46600 Alzira TelĂŠfono: 962 417 049

#ElCantDelGall

289

- C/ Pare Castells, 75, (Alzira) - C/ Polinya, 5 (Algemesi)

www.autoescuelaraul.es

290

#UnLlibretConqueridor

INSTALÂ·LACIONS CONTROL I APLICACIONS

I.C.A.

#ElCantDelGall

291

292

#UnLlibretConqueridor

Hort dels Frares, 4 • Tel. 96 001 01 44 • lolabotonaalzira@gmail.com

#ElCantDelGall

293

www.comercialpack.com

Comercial Pack, S.L.

Plaza del reino, 2, 2º, 4ª 46600 - Alzira (Valencia) Tel.: 96 240 11 01 - Fax.: 96 240 11 16 www.comercialpack.com

294

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

295

296

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

297

298

#UnLlibretConqueridor

SALVADOR COLLADO MASCARELL ABOGADO

Avda. Santos Patronos, 31-1ยบ-B - 46600 ALZIRA (Valencia) Tel. 96 241 47 11 - Fax 96 241 41 60

#ElCantDelGall

299

TEL 687 409 547

300

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

301

302

#UnLlibretConqueridor

NICORE CONSTRUCCIONS I REFORMES MANTENIMIENTO DE FINCAS TREBALLS VERTICALS ALBAÃ&#x2018;ILERIA EN GENERAL

TEL:610 000 315 - NICO

#ElCantDelGall

303

304

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

305

306

#UnLlibretConqueridor

Carrer Major Santa Caterina, 5 46600 Alzira, València Teléfono: 962 41 11 65

Virgen del Lluch, 41 Tel. 634 745 116 46600 ALZIRA (Valencia) #ElCantDelGall

307

VALENCIA BAR Diana Judet

C/ Saludador, 3 â&#x20AC;¢ ALZIRA

308

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

309

local climatizado, acogedor, y con la cervecita más fresquita de alzira

Av. Luis Suñer, 15 46600 ALZIRA

310

#UnLlibretConqueridor

Reparación Integral del Automóvil Chapa y Pintura Avd. Carcaixent, 40 - Polígono Q - 46600 ALZIRA auto.telechapa@hotmail.com - Tel. 962455102 - 659 268 977

#ElCantDelGall

311

porter.alzira@gmail.com

312

#UnLlibretConqueridor

OPOSICIONES SEGURIDAD PRIVADA CENTRO DE ENTRENAMIENTO

BAR-RESTAURANTE

Avda. Luis SuÃ±er, 17 - ALZIRA Tel. 96 2415384 Bar Restaurante Fina

#ElCantDelGall

313

314

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

315

A B O G A D O S

Asesoramiento jurídico en Temas Mercantiles Concursales Civiles y Penales

C/ Faustino Blasco, 21 · 1º · 46600 ALZIRA (Valencia) Tel. 96 241 58 62 · Fax 96 240 51 81 ubeda@ubedaabogados.es

316

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

317

MECÁNICA DEL AUTOMÓVIL SERVICIO DE CHAPA Y PINTURA EXPOSICIÓN Y VENTA

318

#UnLlibretConqueridor

MUNTANYETA DEL SALVADOR Mirador natural de la Ribera del Xúquer. Senyal d’identitat dels alzirenys. Paisatge pintoresc, lloc emblemàtic. Santuari de la Mare de Déu del Lluch, patrona de la ciutat. Monument a Blasco Ibáñez, autor d’Entre naranjos. Gaudix del lloc. Disfruta-ho i respecta-ho.

#ElCantDelGall

319

Pérez Galdós, 27

320

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

322

#UnLlibretConqueridor

Gestión integral de todo tipo de residuos Limpieza de fosas sépticas y desatascos Extracción de todo tipo de lodos Compra y venta de chatarra Destrucción de documentos confidenciales Consultoría ambiental

#ElCantDelGall

323

324

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

325

326

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

327

328

#UnLlibretConqueridor

A veces nos intentan sorprender con grandes palabras...

...pero son los pequeños detalles los más cercanos. Desde Alfredo Fenollar SA, Felices Fallas

*INSTRUCCIONES: USAR EL AUMENTO DEL MÓVIL PARA LEER EL TEXTO

#ElCantDelGall

329

www.calinalzira.com

material escolar y suministros de oficina

330

#UnLlibretConqueridor

• Instalaciones domóticas y de eficiencia energética • Servicios integrales de mantenimiento industrial • Instalaciones y mantenimiento de Media Tensión y Baja Tensión • Alumbrado público • Instalaciones de protección de incendios y antiintrusión

Av. de los Deportes, nº 1 - Tel. 96 240 20 65 - 607 68 27 13 informacion@electricidadgallardo.com 46600 ALZIRA (Valencia)

#ElCantDelGall

331

332

#UnLlibretConqueridor

#ElCantDelGall

333

334

#UnLlibretConqueridor

Asesoría Fiscal, Laboral y Contable

C/. Mayor San Agustín, 33 B 46600 ALZIRA (Valencia) Tel. 96 240 10 72 - Fax 96 240 05 73 info@alzilex.com

#ElCantDelGall

335

Himne de la Falla de la Gallera

336

La Gallera és la falla més gran, la millor de tot Alzira. I en la festa fiquem tot el cor entusiasme i alegria.

I passar bona festa és allò més important des de plantar la falla fins a la “cremà”. Són tres dies de festa que no oblidarem esperant-los tot l’any!

Poc a poc i amb la força de tots tirarem la falla amunt. I amb les ganes de la joventut, La Gallera anirà sempre avant!

Passacarrers i traques, i una “mascletà”, la falla va destacant per tota la ciutat.

#UnLlibretConqueridor

La Gallera és la falla millor La Gallera és la falla més gran La Gallera sempre estarà...

#ElCantDelGall

337