esbós i explicació falla 2009 Blanc o negre, Michael?

A una jove xica li entra la indecisió, Com al carrer de la vida, on surt per cada cantó.

L’arpa intenta tocar, i pareix més harmoniós. El dimoni vol canviar, serà ara bondadós?

L’àngel vol deixar de ser el bo en la decisió, amb pistola és rebel, serà amb mala intenció?

Perquè les coses roïnes, no sempre ho són del tot. Ni et fies de les bones, que et peguen de rebot.

Porta la incertesa gran responsabilitat. Elegeix amb saviesa... Blanc o negre, que has triat?

falla gran 2009 Blanc o negre,

Michael?

Artistes Josep Alm iñana i Carles Orts

Explicació blaibellver

La indecisió. En qualsevol moment de la vida ens pot sortir per un cantó. De jove, sempre cal decidir moltes coses: l’estudi, la feina, l’amor... El subconscient es decanta per una part i no saps si aquesta serà la idònia. Però cal tindre en compte que la part bona no sempre és tant bona com es pinta, així com la roïna, no sempre ho és. A la falla, a aquesta jove li es presenta un núvol d’indecisions, i té al dimoniet, amb un arpa, convertint-se en àngel —les coses males no ho són sempre roïnes del tot—, i a un àngel amb pistola – les coses bones no sempre són el millor—.

Es presenten diverses indecisions al voltant del cadafal com ara la indecisió del faller: festa o monument, que faig amb els diners? Una altra seria la d’un jurat de falles el dia 16 de març o la del nostre president de la Junta Local Fallera, que es pregunta: I ara que em carregue?

Altres poden ser el primer dubte d’una jove parella, com si foren Adam i Eva: Aleshores que fem, comprem o lloguem l’habitatge? La indecisió del moment, quan hom tropesa amb la crisi: i ara que faig?Una altra indecisió és saber si tornarà el quadre del Sant Sopar a Xàtiva o com els pares d’un xiquet del nostre barri es pregunten: I ara on l’envie jo a estudiar?

El faller es planteja: què faig jo amb «les peles»? Un monument d’enveja o una festa «que et cagues»? Està tirada per terra la imatge dels fallers. Una vergonya de falla i molta festa pels carrers.

Manca l’esperit faller a la nostra gran ciutat. Ja ho diuen pel carrer: la fira és prioritat.

PRIMERA INDECISIÓ el faller: festa o monument?

Una divendres d’abril la comissió fallera es va reunir al seu casal faller, un local que havien adquirit recentment. Com que calia adaptar-se a la nova normativa castellana (com l’elaborat el conseller Serafin Castellano), i dels huitanta metres que havia adquirit, entre reformes, portes d’emergència i panells d’insonorització s’havien quedat en quaranta metres, és a dir, la meitat. Els prop de cent fallers que allí es concentraven en assemblea general no hi cabien. Imagineuvos com estava de ple, que a l’hora de votar ningú alçava el braç perquè podria provocar algun que altre desmai en aquella «lleonera».

El tresorer feia números amb la calculadora solar de la tenda dels xinos i mentre el jove president feia una cara de gran preocupació.

El número cinc de la calculadora s’enganxava, evidentment era dels xinos, fet que al tresorer li feia perdre la paciència. Finalment agafà el mòbil per a recomptar el pressupost anual de la falla. El president agafava el micròfon i obria la reunió amb l’únic punt de l’ordre del dia: el pressupost de l’associació fallera. Donava la paraula al tresorer per a què llegira la proposta de pressupost. Amb una veu ronca començava cantant les partides:

 Partida d’ingressos, loteries 6.000 €, quotes 30.000 €, publicitat llibre 5.000 €, publicitat estàtica 3.000 €, recollida barri 2.000 €, extres fira 3.000 € i la rifa que no vol ningú 3.000 €. Açò fa un total de 52.000 € segons la calculadora del mòbil, de 85.372,22 € segons la calculadora dels xinos, i de cap, quasi nou milions de pessetes. El tresorer prossegueix,  Partida de despeses, lletres hipoteca local faller 4.800 €, lletres del préstec de la insonorització del local 6.000 €, lletres del préstec del 25 aniversari que encara està pendent 3.600 €, Dèficit de l’any anterior 7.000 €, Contribució urbana, llum, aigua, llicència d’obertura, llicència d’obres, IVA i despreses de Notaria 4.000 €, assegurança del local 500 €, assegurança de responsabilitat civil 600 €, adquicisió de mobiliari del nou local 2000 €, banda de música 6.500 €, lloguer del Teatre per a la presentació i altres 2.000€, llibre de falles 5.000 €, flors, joieria i bandes de fallera 2.000 €, carrossa i material cavalcada 2.000 €. Açò fa un total de 46000 €. En total, esperem tindre un benefici de 6.000 €, o siga un milionet de pessetes.

Des d’un racó del casalet, mai millor dit, un faller, un poc alterat, preguntava,  I per al monument faller què? 

Al tresorer li va pujar un gran acalorament. Després de dues setmanes fent números li s’havien olidat els monuments i tot el que l’envolta. Començà a repassar tot el llistat, però aquesta partida no eixia per cap lloc.

Entre un gran rebombori, la veu d’un altre faller destacava per damunt de tots  I per a festa, el whisky, la paelleta, el cubata, la discomòbil que? Jo m’esborre. Açò està que s’afona! , alterant-se cada vegada més.

El president, amb un mal de cap dels que fan història va deduir que el dubte entre festa o monument no era qüestió de dos aspectes, ara en són tres: festa, monument o local? .

La seua entrenadora l’abandonà l’any passat. però els dos a l’hora tot s’ho han carregat. «Mentre siga regidora, tindrem falla municipal» Calles la boca senyora, que està tot molt mal!

Boxejador de classe és el president faller, poc li queda carregar-se d’allò que altres van fer.

Quina de cops ha rebut el nostre gran president, d’un «lado oscuro» fotut i d’un dur ajuntament.

SEGONA INDECISIÓ javi balboa: i ara que em carregue?

Tarat tan, tarat tan. Tarat tan, tarat tan... Amb la música de Rocky presentem al boxejador faller amb més títols a la seua jaqueta. A Javi Balboa no li es resisteix res, res de res. Tot contrari que li es posa per davant, el fa pols. Podem dir que s’ho carregat tot, ja no li que da res per carregar-se.

Tots els seus anys que ha passat al Centre de Tecnificació de La Ferroviària ha aprés totes les tècniques per a quedar-se sense rival, és l’autèntica estrella, l’autèntic crack. S’ha ro dejat de moltíssima gent que l’ha assessorat i l’ha portat a ser el rei del boxa faller. Ha comptat amb professionals que l’ham ajudat a ser un número un i carregar-s’ho tot.

Ja no queda cap estrella de les que fa déu anys aparegueren per a donar-li prestigi al Campionat Faller. La supremacia de Javi Bal boa ha estat indiscutible. On està Jonny Seccions, que durant molts anys ha estat com el millor dels rings? I que em dius de Pepito Ala droc, dotze vegades campió del Campionat Cultural. O qui no se’n recorda de Valentino Premi in Metalico, un lluitador italià que per art de màgia desaparegué del primer escaló mundial gràcies a la qualitat de Javi Balboa. Altres que deixaren la competició foren El Te atre de Vallecas o Joseph Futbol Salaman.

Els seus inicis foren extraordinaris, però el seu punt culminant fou quan contactà amb la reconeguda i prestigiosa entrenadora in ternacional Miss Rose Esteban, del també reconegut i prestigiós gimnàs, XURRI GIM TONIC. La seua amistat va proporcionar que encara es fera més fort, i després de perdre durant dos anys el títol local en mans de Fa lleti Municipal, aquest any va poder en ell i se’l carregà. A l’igual que de l’important cam pionat Albereda’s Cup on li costà anys carregar-se a Carpa Montecarlo i l’any passat ja ho aconseguí.

Li queden poc competidors. Als insignes So carrats i socarradets li queda poca vida al rin. Pot ser siguen els únics que queden de l’èpo ca on el campionat estava plagat d’estrelles. Ara tant sols queda en complir el Campionat de Festeigs amb els boxejadors de «tota la vida» i poc més.

També hem de dir que no ha sigut un camí de roses. Difícil li ho han posat, sobretot, els del gimnàs BLACK OSCURATION GIM LEMMON al campionat del Falleration Congress Guay, on hi hagué prou tensió, però, per molt que ho inten taren, aparegué el nostre indiscutible campió.

Si tots aquestos anys no ha tingut cap dubte en carregar-se tot aquell que li es posava da vant, ara si li ha entrat el dubte, ja no li queden rivals. Es quedarà així? .

Ser jurat de les falles, duu responsabilitat, a veure si la «cagues» fent una barbaritat.

Cal estar molt preparat i entendre del tema. No ser un espavilat que no tinga idea. A la «tassa» es reuní el jurat de les falles, amb «apretó» decidí: tu enguany no guanyes!

Sense dubte, les seccions, encara ho lien més, i cal tindre grans visions per entendre el revès.

TERCERA INDECISIÓ jurat de falles: a qui li donem el premi?*

Xàtiva, diumenge16 de març de 2008. Al voltant de l’una de la vesprada els jurats de les falles grans es disposaven a contemplar i jutjar per segona vegada el nostre monument. Si era la segona volta que anaven a veure’l, era perquè tenien dubtes en la decisió de concedir els premis (evidentment estic pensant entre el primer i el segon premi, però podria ser entre el segon i el tercer).

Els tres personatges del dia li pegaren la volta a la falla detenint-se en diversos llocs per a contemplar el que havien de jutjar. De sobte, un dels tres, el més baixet i major, començava a moure’s d’una manera estranya. No podia estar-se quiet ni un segon. Ens vam preocupar un poc perquè el moviment no cedia i damunt els donava una certa pressa als restants.

Ens vam entretindre mirant dues xiques que passaven i quan ens vam donar compte teníem al nostre costat als membres del jurat.

Amb rapidesa, el més baixet i major, ens digué, Sou fallers d’aquesta falla? .

Nosaltres li ho afirmarem amb un sí, amb tensió, ajudats pel moviment cap a baix del cap.

 Ens deixeu anar al servei del vostre casal?  va dir un dels tres molt educadament mentre els altres dos seguien contemplant el lleó.

Una altra vegada li contestarem afirmativament i Paco els acompanyà fins la porta del casal. Amés havien descobert el misteri d’aquell estrany ball: un component del jurat, el més baixet i major, estava pixant-se. Una vegada al casal, tots tres, entraren dins del servei. Si les dones van de dos en dos, el jurat va de tres en tres. Com aquell que no vol, estiguérem prop del servei per si sentien alguna cosa. Em referisc a algun comentari sobre la valoració dels monuments fallers i no d’algun familiar soroll.

La veritat és que només escoltaven paraules soltes o comentaris de com havia anat el dia o de la fam que tenien. Quan escoltarem el soroll de la porta ens endinsarem dins del casal discretament. Una vegada van eixir del casal nosaltres també ho feren. Ells agafaren el cotxe conduit per un membre de la Junta Local Fallera i pot ser es desprengueren del dubte i d’alguna cosa més.

Nosaltres continuem tenint el dubte. D’acord amb els resultats, fets públics unes hores més tard, tenim diverses qüestions:

No quedaria paper al porta-rotllos? Per cert, tenim porta-rotllos? Estava net l’inodor o feia massa olor a lleixiu? No cabien bé els tres dins de l’habitacle? No hi havia sabó, per rentar-se les mans? O tal vegada, el casal de l’altra falla, estava més net? Cridarem al Friker Jiménez a veure si ens fa un programa especial de Cuarto Milenio i ens resol el misteri. .

L’Olímpic com un cocodril, no se’n farta de guanyar, es menjà a tots els equips que es ficaren per davant.

I ací vegem al pobre egipci que ja sap el que li espera. Per a ell és tot una súplica, enfrontar-se a l’animal en barqueta.

La situació ja ha canviat i l’Olímpic juga en tercera, el talonari no s’ha acabat, fins que no arribe a primera.

I és veritat que ara és un equip fet a talonari, i a ningú gens estranya, que guanyara ben fàcil.

Així ha sigut aquesta història, la que l’Olímpic va oferir no perdem la memòria i lo difícil del darrer partit.

És alt, bragat i portentós. Aquest egipci espectacular representa la tercera divisió, dient-li que toca espavilar. Esta jove parella té la primera qüestió. Com si fos Adam i Eva, piset, casa o mansió? La crisi ens afecta, els bancs no ens fan cas, el treball que perilla, i on dormim, al ras? El lloguer està prou clar, però sempre es peca. Ens decidim a comprar... qui ens dona l’hipoteca?

QUARTA INDECISIÓ Adam i Eva: “Crompem” o lloguem?

El paradís. Adam i Eva. L’arbre. La serp. Ja sabem tots que no hi havia ningú més per allí, no perquè fera fred o calor sinó perquè era l’inici de la creació i només estaven ells dos. I em pregunte, si van tindre tres fills, Cain, Abel i el desconegut Set, i Cain es va carregar a Abel, encara que ara no ve al cas, només quedaven dos descendents. On estaven les dones per a procrear?

Anem al que toca, comencem des del principi. El paradís. Adam i Eva. L’arbre. La serp. Eva pren la decisió de la seua vida i la de tots, no et fot? Una suculenta serp li ofereix un objecte, i a Eva li entra el seu primer dubte com no va poder elegir el nuvi, aquest és el seu primer dubte. No sap que fer, si agafar-ho o no. Volia consultar-li-ho a Adam, però en aquell moment s’hi trobava al bar jugant una partida fent un solitari.

A Eva el dubte li podia i només feia que pegar-li voltes mentre la serp es reia amb un to mordaç. En aquell moment va passar l’autobús que duia un anunci prou suculent «Probablemente Dios no exista, deja de preocuparte, disfruta la vida».

Per a be o per a mal Eva va decidir agafar aquell present. Era una rajola de mig peu, i de sobte una imposant veu li parlava. Eva estava atemorida i escoltava atentament:

Sóc jo, el que t’ha parit, per cert, on està el teu marit? deia el totpoderós. sé, però tu que tot ho saps segur sabràs on està? 

Pots estar segura que no està en cap dona i tampoc en cap home, ja ja ja!  li parlava des de dalt.

Així ja estic més tranquil·la, deia Eva.

El totpoderós, amb aspecte seriós, li deia Eva, l’has cagat, l’has cagat! No havies d’haver agafat aquella rajola, ara tot el món voldrà tindre una igual, i cada vegada més, i més! Serà una lluita per veure qui en té més, i d’aquesta muntonada de rajoles es passarà a tenir un habitatge, cases i més cases, edificis, torres i no es podrà assumir el seu cost i s’hauran de fer hipoteques, creant-se els bancs amb el negoci perfecte i vindrà la crisi, la maleïda crisi i hasta aquí puedo leer. Eva, sincerament, no podies haver agafat una poma? 

Aquella veu, a banda de tirar per terra la hipòtesi de l’autobús, tirava per terra la sensació d’haver trobat un «xollo».

De sobte aparegué Adam, i Eva acudí a l’encontre contant-li tot el que li havia ocorregut. Adam li va demanar explicacions: Però perquè l’has agafat? 

I Eva li contestà, Si m’haguera oferit una poma no li haguera fet cas, però és que era una rajola, Adam, una rajola!  D’aquesta manera sortí un dels grans dubtes de les joves parelles a l’actualitat: Comprem o lloguem? .

La crisi que apareix i ho fa molt de pressa. Impossible que pareix, i qualsevol entropessa. El cotxe, les vacances... Amb tot anem carregats. Més la casa o les compres, Déu ens pille confessats!

No ens ixen els comptes per molta suma que fem. Hem de cobrir molts deutes i amb la nòmina no podem.

CINQUENA INDECISIÓ un ciutadà anònim:

Existeix o no la crisi?

Hola sóc jo, m’han dit que no diga el nom, sóc un personatge anònim. Estic ací per contarvos que he entropessat amb la crisi. Jo creia que no em trobaria, però he girat el cantó de la Baixada de l’Estació junt Vicent Boix i me l’he trobada allí, com aquell que no vol. És per a contar-ho, la mala pècora, allí en terra com si res, sense avisar, desaccelerant, així m’agrada!

Em pense que és l’única cosa que quan t’atropella i t’envesteix no anava accelerant, anava desaccelerant, sinó que li ho diguen al govern.

Després d’aquesta puntualització us conte el meu cas. La meua situació davant la crisi és com una comissió fallera a l’actualitat, que al capítol d’ingressos acabes de seguida amb l’únic ingrés és la butxaca del faller i al meu cas és la nòmina. Per altre costat al capítol de despeses et pots tirar mitja hora nomenant-lo.

El meu darrer any havia estat fabulós. Fa poc més d’un any havia trobat la feina de la meua vida, al costat de casa dels meus pares —on torne a viure una altra vegada, ja us contaré—, no havia d’agafar el cotxe, un sou extraordinari, horari de huit a tres com els funcionaris, pagues extres i repartiment de beneficis, telèfon mòbil, cotxe d’empresa, bossa de despeses... Us ho jure, un treball de categoria.

Amés, un dissabte de febrer trobava l’amor de la meua vida, una xica guapíssima, bon tipus, intel·ligent, amb una feina estable, atenta... vaja del que no es troba per ahí. un contracte indefinit, hem vaig decidir comprar-me el cotxe de la meua vida, el cotxe que sempre que passava per davant de l’exposició de la Mercedes Ven i ayudame em parava i començava a somiar. Un cotxe que ho tenia tot.

Com què les coses anaven bé i amb aquestes edats diuen que «te se’n passa l’arròs» la meua xica i jo, decidirem veure un habitatge on poder viure. Pensant en un futur volguérem adquirir un adossat d’eixos del camí de la bola. El més complet: Aire condicionat, calefacció central, cinc dormitoris, quatre banys, cuina, espaiós menjador i saló, cotxera per a quatre vehicles... Fotre parec una immobiliària!

El banc ens aprovà una hipoteca per a trenta cinc anys i amés ens va fer el detall de regalarnos una targeta RISA i una MASSACARD, de les quals anaven tirant per tots els establiments. Ni cal dir els mobles, la televisió de quaranta dues polzades, el mòbil de no sé quina generació, i altres coses que ara no vull recordar-me.

Ah! Se m’oblidava, el viatge a Punta Pala, o era Cana, no me’n recorde. Les vacances dels dos que ens constaren un ull de la cara.

I ara ja veus, he entropessat amb la crisi. Quina mal hora vaig girar la cantonada i vaig caure per terra!

I ara ja veus. És que d’aquesta no isc. Ara vivint amb els meus pares, he canviat de treball, ara treballe fora de casa, el cotxe l’he hagut de vendre, no tinc ni un duro i damunt, la meua núvia m’ha deixat. .

No hi ha any que passe el problema escolar. Es pregunta la mare: on l’envie a estudiar?

Un col•legi ha faltat al barri de nord-oest. Cap regidor que ha estat, ha solucionat el lleig. La solució que donen és el col•legi anglès. Prop del barri el posen... La qüestió són els diners!

Per als xiquets del barri, sempre falta alguna plaça, enviant-los a un col•legi que està lluny de casa.

Volem escola i bus!

Els pares van manifestar. Llavant-se les mans el Rus: al conseller heu d’anar!

SISENA INDECISIÓ uns pares del barri: i ara on envie a estudiar al meu fill?

Hola, no sóc el d’abans, però el conec, és el meu fill major. Jo vaig contar-vos un altre cas que res té a veure a la crisi. Visc al barri Nordoest, el de la falla, des de més de trenta anys, i us conte el que em passa amb l’Educació. No és res personal però després de tantes vegades he pensat que, en algun moment, va ser una persecució personal. El tema és què de huit fills que tinc, si si, huit, ningú ha estudiat al col·legi més prop que hi ha, és a dir, el Claret. I una altra cosa et dic, cadascú a un col·legi distint.

L’home de l’Ajuntament, el de l’escolarització, un tal Lluís Matí Cos, ja em coneixia. De fet van agafar una gran amistat i de tant en tant quedem per esmorzar. Cada any i mig quedaven per a solucionar els papers d’un dels meus fills, i açò no es feia en un parell d’hores, no, no, eren dies i dies intentant que els meus fills anaren al col·legi més pròxim.

Amb el primer, el que heu contractat per a què parle de la crisi. És bo, ara li ha pegat per fer això que s’estila ara, els monòlegs, ha guanyat el concurs de la Junta Local Fallera. Al que anàvem, no va poder estudiar al Claret perquè encara era privat i com comprendràs, no tenia ni un duro per usar-lo en educació. Va estudiar a la Bola.

Dos anys més tard, quan em tocava inscriure al segon, el col·legi Claret ja era concertat, i vaig posar com a primera opció aquest. No vam tindre sort i el xiquet va haver d’anar al Gosálbez Vera. Em tocava fer quatre viatges al dia per acompanyar-lo i replegar-lo. Està lluny eh! Amb el tercer, més o menys el mateix. Ja vaig posar com a segona opció el Gosálbez Vera, així tenia a dos en el mateix. Doncs no, aquell any van llevar aquesta preferència, i com què el Claret estava ple i el Gosálbez Vera també, em van assignar el Martínez Bellver. Era tota una ruta acompanyar els xiquets a escola.

Per quin anem? Ah sí, el quart, el meu Carles. En aquest no us dic el que em va passar. Un per l’altre ens vam oblidar de fer la preinscripció i no vam poder elegir el Claret. I ens van assignar el col·legi d’Atilio Bruschetti, quasi res. Ara la volta si que era extraordinària.

Amb Miquel, el cinqué, ja vaig passar de tot. Com que aquella temporada treballava a Novetlè, el vaig inscriure allí, i així, el tenia més a la mà.

I ara us conte el tema del sisé. Amb aquest tenia la sensació de què me l’agarrarien al Claret. Ja no podria tindre més mala sort. Però com no hi ha cinc sense sis, res, al col·legi del Taquígraf Martí. I amb el setè, el mateix cas, però al col· legi de les Dominiques, que encara que costa molt entrar, aquell any van fer una ampliació i ens tocà a nosaltres.

I ja, amb la xiqueta, vaig dir, amb aquesta tindrem sort. No, no, no, a la Beni.

Però la més grossa ha sigut amb la meua neta. Vaig pensar, si açò ve de família, segur que no li toca el Claret. Com que estic jubilat, em vaig comprar un Aixam d’eixos per a poder-la dur i no caminar tant. I ara resulta que l’han agafat en el Claret. Què faig amb l’Aixam? .

Després de l’exposició, el quadre s’emportaren. Ara tenim la qüestió: el deixaran on l’agafaren?

Amb les butxaques plenes les monges se’n anaren, amb joies i quadres a Canals arribaren.

RECULL D’INDECISIONS museu d’indecisions de la ciutat

Esperem que no pase amb el llenç del Sant Sopar, i després d’exposar-se torne a la ciutat papal.

El nostre primer dubte fou a la cova negra: de quin color la pinte, aquest forat de pedra?

Vegem com la cremaria, trobem el primer Borbó: amb molta gasolina o petards a discreció? Eixí de Santa Clara... crec que no va a tornar. Un hotel serà ara per desig municipal.

El que parlen a Madrid és la llengua del turisme. Així ho han decidit, amb el pla de modernisme.

Té una incertesa nostre Rus cada matí. Davant l’armari pensa: I que em pose avui?

SETENA INDECISIÓ el quadre del Sant Sopar, tornarà a Xàtiva?

De sobte la tranquil·litat del carrer Montcada quedava trencada pel soroll de les sirenes dels vehicles de la Policia. Havien donat l’avís del presumpte robatori d’un quadre de valuós qualitat artística i econòmica. El fet s’havia produït al Convent de les Clarisses, al mateix centre de Xàtiva.

Els membres de les forces de seguretat de l’Estat acordonaven la zona, a l’altura de la plaça de la Trinitat ja no s’hi podia passar ni tampoc pel carrer del Portal del Lleó, la qual cosa, provocava unes cues de trànsit impressionants. Amés, l’Albereda quedava tallada en el tram de Selgas. Acudia la Policia Local, Tamagotxi inclòs. S’afegia el cos de la Policia Nacional així com els de la Guàrdia Civil i els de la Policia Autonòmica. Los Hombres de Paco i el cantant del Canto del Loco eren avisats. Rex, el gos policia, acudia directament des d’Àustria i l’exèrcit espanyol, amb la legió al capdavant, hi estava en alerta.

La investigació era tant summament important, que es va cridar al CSI, tant de Miami com el de New York amés del de Las Vegas. Horatio, tot posat ell, baixava de l’helicòpter a la plaça de la Trinitat i es dirigia cap a la porta principal del convent, on s’havia produït el robatori. Vam estar conversant amb ell i ens va confessar perquè parlava amb les persones amb el cabet giradet. Diu, que al començar açò de les investigacions, li van enviar unes fotos del cas d’un crim i no estaven rotades. Com que no sabia com girar-les, va haver de girar el cap per veure-ho a la pantalla de l’ordinador, i així va agafar el vici que posa dels nervis a tota l’audiència. presenciaren el lloc on havia estat el quadre, agafant tota mena de proves que pogueren rebel·lar alguna pista. Es barallaven distintes hipòtesis, com sempre, l’oficial i la bona. Segons aquestes primeres hipòtesis, les responsables del robatori havien sigut les monges que habitaven el Convent ja que encara tenien una còpia de la clau, quedant quasi descartada ja que per la seua edat, no podrien haver-se’l endut pel seu pes i grandària.

Altra hipòtesi, era que algun membre de l’Ajuntament haguera cridat a la Brigada Municipal per poder passar i recollir-lo i posteriorment guardar-lo a les dependències municipals per a fer-li xantatge al propietari del Convent: tu et quedes amb el quadre i nosaltres el Convent. Pareixia una hipòtesi suficientment raonable però no estava basada en proves. No tenien cap rodament del camió de la Brigada.

Seguint amb les hipòtesis, la tercera en qüestió era que Roger Cerdà, portaveu del grup socialista de l’Ajuntament, se l’enduguera a casa per escanejar-lo i poder-lo penjar a la pàgina web que van muntar per la venda o no del Convent, allà per l’any passat. Acudiren a sa casa però van comprovar que no tenia un digitalitzador tan gran.

Un vianant, es va votar la línea de seguretat, i tots van pensar que havia de veure amb el cas. Li preguntaren què havia de veure i respongué, — Xè, a mi deixeu-me que jo vaig al Prop. Què busqueu, el quadre aquell del Sant Sopar? No sabeu que està a València a una exposició? No llegiu la premsa borinots? Això aneu, agafeu-lo i torneulo que si no és així segur que ja no torna! .

sense cap dubte la falla nostra