Llibret Falla Passeig–Mercat 2023

Desemmascara elsteusrecords

Crèdits

Edita: A. C. i E. Falla Passeig Dr. Alemany-Mercat i Adjacents de Cullera

Equip de treball: Alexandra Bonet, Mireia Castelló, Christian Cuenca, Clara Fort i Alan Martínez

Correcció de textos: Mireia Castelló

Portada: Paco Sanchis i Mireia Castelló Membre de la Falla Passeig – Mercat

Disseny: Alexandra Bonet, Mireia Castelló i Clara Fort

Maquetació: Alexandra Bonet

Publicitats: Mireia Castelló, Christian Cuenca i Clara Fort

Impressió: Copisteria Soriano

Dipòsit Legal: V–185–2012

Tirada: 290 exemplars

Col·laboradors literaris: Carlos Castelló, David Chacón, Javier Cerveró, Luis Colomer, Guillem Escorihuela, Carolina Ferre, Juan G. Figueres, Benjamín Font, Rafa Formentín, Ximo Gimeno, Ramón Marí, Erik Martínez, M. Ángel Martínez, Guillermo Negre, Antoni Picazo, Carles Prats, Nacho Romero, Toni Sancasto, Quique Sapiña, Paco Selfa, Rafa Soler, Julio Tormo

Aportacions fotogràfiques: Eva Alfons, A.C.E. Falla Passeig–Mercat, A.C. La Penyeta, Alexandra Bonet, col·laboradors literaris, Christian Cuenca, Inmaculada Cárcel, Enrique Castella, Yaiza Font, Clara Fort, Teresa Jiménez, Sergi Lafarga, Antonio Llopis, Francisco LLopis, Luís Formentín, Fernando Navarro, Maite Olivert, Maite Quiles, Josep Agustín Pedro, María Pedro, Jorge Pérez, Erlantz Ramirez

Il·lustracions: José Lafarga i Ángela López

Agraïments: Lara Bernabeu, Tere Cañas, Mari Carmen Cebolla, Isabel Crespo, Rafa Formentín, Luís Formentín in memoriam, Leandro Fort, Ángel López, Loterias y apuestas La Moreneta, Carol Martínez, Lorena Martínez, Josep Agustín Pedro, Anna Piris, Gerardo Piris

L’A.C i E. Falla Passeig, no s’identifica, necessàriament, amb els articles i opinions dels seus col·laboradors literaris.

La Falla Passeig-Mercat vol agrair l’esforç de tots els col·laboradors amb els seus articles i arxius, i a les cases publicitàries que han fet possible l’elaboració d’aquest llibret.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023.

El present llibret ha participat en el xxvii concurs de llibrets organitzat per la Junta Local Fallera de Cullera amb la Col·laboració del M. I. Ajuntament de Cullera.

Falla Passeig Mercat, Cullera

@FPasseigCullera

@fallapasseig

Si vols veure el llibret en línia, escaneja el codi QR. Difusió il·limitada en valencià.

Editorial

Records i il·lusions són dos conceptes oposats però a la vegada propers. Totes les persones tenim, en algun moment de la nostra vida molts records i algunes que altres il·lusions, això ens fa moure’ns i caminar endavant però, de vegades, també arrere. La ment humana és un tira i afluixa constant que va des d’un punt a l’altre però arriba un moment que, amb el pas del temps, les il·lusions, complides o no, acaben formant part dels records.

La ment humana no pot albergar, de moment, tot el que recorda, per això, anem oblidant records i moments. Per sort, tenim alguns mecanismes que ens ajuden a no oblidar-los com poden ser les fotografies, pintures, diaris personals, llibres, etc. Quan volem ensenyar un moment, no recurrim a les fotografies? Quan volem llegir un passatge d’alguna història, no ho fem a un llibre?

Aquest any hem volgut ajudar a tots vostés a recordar. Per això, el nostre llibret va dedicat als records i les il·lusions. Records i il·lusions de falles, de poble, de persones, de moments, de tú. Hem decidit com a color principal, el roig, ja que és el color que a aquesta falla ens identifica com a col•lectiu. Hem volgut fer nostres els records i les illusions de totes aquelles persones que han ajudat a confeccionar aquest llibret, i per tant, no podia ser altre color que el roig. També hem utilitzat formes geomètriques però sobre tot la forma triangular, ja que ens pot recordar a un rellotge d’arena. La part superior, en la que va caent l’arena (records que van passant), com la inferior la que s’emmagatzema (il·lusions que van arribant). A més d’utilitzar fletxes que són uns grans indicadors de les direccions per les quals hem d’anar.

Tot l’equip espera que pugueu gaudir de la lectura d’aquest llibret igual com ho hem fet nosaltres confeccionant-lo per a vostés.

Equip de treball.

Lema

Són molts els records que acumulem al llarg de la nostra vida, des de ben menuts ja estem emmagatzemant imatges, paraules, cançons, fets, etc. No sempre tots els nostres records són bons, o de moments feliços, tenim records de tot tipus, uns que ens agradaria oblidar, d’altres que quan pensem amb ells ens trauen un somriure i per això mateix, volem desemmascarar tots els records, llevar-nos la màscara, perquè pugues crear noves il·lusions a partir d’ells.

La màscara de vegades no ens deixa veure més enllà, i ens quedem acumulant records, que encara que això no és negatiu, hem de donar pas a noves idees i metes. Poder mirar arrere per a seguir avant, fer una evolució dels nostres records perquè tinguen el seu lloc també les il·lusions.

T’animes a desemmascarar els teus per crear noves il•lusions?

Portada

Són moltes les màscares en les que es troba la memòria. Quan recordem coses de la infància tot ens sembla de major tamany que ho tornem a veure d’adults. Als mals records els solem posar una màscara gruixuda i ben topada. Les fotografies són sense dubte la manera de confirmar records al qual més persones recorren per recordar: àlbums, galeries del mòbil… És per esta raó que la portada és una fotografia sense pràcticament cap trucatge.

Ben bé una foto de les que s’ha reunit per realitzar aquest llibret seria digna de ser la portada. Tot i això hem volgut reflectir la idea que dins del llibret podran veure moltes més recreant amb fotos caiguent sobre una màscara i més fotos, sense donar protagonisme a una sola d’elles.

La tècnica de la portada ha sigut la fotografia per coherència a la importància que tenen aquest al llibret. Per a enfortir la idea de la màscara se li ha afegit una traçada.

Idea original: Mireia Castelló

Fotografía: Paco Sanchís

Muntatge: Cabàs de Gats

Protocol

Saluda del President

Un any més tinc el plaer de dirigir-me a tots vosaltres com a President. Tal com ja vaig dir l’exercici passat, complir somnis no és fàcil però si treballem de valent i amb molta il·lusió els podem aconseguir.

Aquest any l’hem començat amb moltes ganes, hem intentat fer moltes activitats que aproparen la nostra comissió a la gent. Volem veure el nostre cau faller ple. Hem apostat fort perquè la nostra comissió estiga en el punt més alt de les Falles i per això, hem fet possible la reunió de moltes comissions i juntes locals amb les Paelles de la Ribera, una activitat que esperem any rere any es faça més nombrosa; i en uns anys recordar-ho amb molta il·lusió. Hem tornat a fer el concurs de Xarangues, hem fet una activitat amb diversos artistes fallers que va ser tot un èxit i com no, com és costum en la nostra comissió, hem apostat pel teatre i per un nou musical Jekyll and Hyde. També hem volgut apostar pels nostres monuments, després d’uns anys de pandèmia crec que és el moment d’il·lusionar-nos i apostar per ells.

Voldria donar la benvinguda als nostres màxims representants infantils Ariadne i Jorge per decidir acompanyar-me en aquesta aventura. Gaudirem de cada moment i de cada celebració. Va a ser un any que mai oblidareu i estic molt content de poder estar al vostre costat. També voldria aprofitar per acomiadar-me de Lluís i Nayara, que ens hem acompanyat durant dos anys. Ha sigut un plaer gaudir-los amb vosaltres.

Espere que tots junts puguem gaudir de la nostre Festa, de les Falles. Són unes festes que donen peu a poder recordar moments molt especials, a persones, dates assenyalades, etc., també són festes que donen pas a la il·lusió de veure el nou monument plantat al carrer, de veure els carrers de gom a gom de gent, del color que desprenem amb la nostra indumentària i els nostres castells de focs, no hi ha festa com la nostra i això és memorable.

Som més que una comissió, som una família i estic molt content de poder representar-vos i, per això, voldria donar les gràcies a tota eixa gent que m’ajuda a fer-ho possible: fallers i falleres, fallers d’honor, dones col·laboradores, etc., sense vosaltres no ho podria aconseguir, gràcies de tot cor. Som i serem la Falla Passeig – Mercat.

José Llopis i Lafarga President

Saluda de la Fallera Major Infantil

Hola fallerets i falleretes:

Soc Ariadne, i vull dir-vos que estic molt orgullosa de poder-vos representar com a Fallera Major Infantil de la Falla Passeig-Mercat. Per a mi era un somni que, des de fa uns mesos, està convertint-se en realitat poquet a poquet.

Este any és molt especial per a mi, i encara ho és més perquè el podré compartir amb el meu amic Jorge, ens coneixem des de xicotets i estic súper contenta de que siga el meu President Infantil.

Les setmanes que ens esperen estaran plenes de moments inoblidables, i vull que tots i totes formeu part d’ells, perquè es convertiran en records que guardaré per a tota la meua vida.

Les falles ja estan molt a prop, i estic molt emocionada de pensar tot el que anem a fer en estos dies, segur que ho passarem de categoria! Espere que participeu en totes les festes i activitats que la Falla ha preparat, ningú podrà descansar de tota la festa i la diversió que ens espera!

A gaudir, xiquets i xiquetes, que les falles del 2023 ja estan ací!

Visca la Falla Passeig-Mercat!

Ariadne Llopis i Ruano

Fallera Major Infantil

Saluda del President Infantil

Hola fallerets i falleretes de la Falla Passeig.

Em dic Jorge i vaig a ser el vostre President Infantil aquest exercici faller. Aquest serà el meu primer any com a falleret d’aquesta comissió i res em feia pensar que anava a ser un any tan especial.

És per a mi un honor representar a aquesta comissió i em fa molta il·lusió viure aquesta aventura amb la meua amiga i fallera major infantil Ariadne.

No vos conec massa, ni vosaltres a mi tampoc, per això espere que ens acompanyeu en tots els actes que tenim per davant i puguem conéixer-nos millor i gaudir a tope d’aquestes falles.

Espere, amb el vostre recolzament ser un bon faller i millor President Infantil, i per suposat, fer nous amics i amigues a la falla i tots junts viure aquesta experiència amb tota la il·lusió i alegria que tenim els xiquets.

Visca la Falla Passeig!

Jorge Lafarga i Muñoz President Infantil

Recompenses 2023

Infantils

Atorgades per Junta Central Fallera de València i Junta Local Fallera de Cullera, als fallerets i falleretes:

Distintiu i cullereta d’argent:

Adrià Bonet i Sapiña

Mateo Chacón i Lizcano

Alba Estruch i Martínez

Emma Faus i Castillo

Idara Llopis i Ruano

Eider Martínez i Martínez

Alexandra Mayor i Bernabeu

María Montaner i Rovira

Mario Negre i Vellisca

Alba Palomares i Formentín

Victor Zambrano i Diaz

Distintiu i cullereta d’or:

Alejandra Colomer i Vicente

Paula Garrigós i Aragó

Paula Gomis i García

Daniella Iznardo i Llorca

Ariadne Llopis i Ruano

Adrià Nuño i García

Anna Palomares i Formentín

Carla Piris i Muñoz

Pablo Serra i Carles

Atorgades per Junta Central fallera de València, a les següents falleres i fallers:

Distintiu i Bunyol d’argent:

Adrián Aragó i Llopis

Alexandra Bonet i Ferrer

Francesc Catalá i Grau

María Catalán i Jover

Ana Cebolla i Vercher

Elena Figueres i Sancho

Arantxa Irure i Ortiz

Clara Elisa Llopis i Colubi

Claudia Marí i Martínez

María Mortes i García

Daniel Navarro i Trull

Maite Olivert i Nicolas

Erlantz Ramirez i Irure

Sandra Rico i Sapiña

Andrea Rodrigo i Oliver

Nerea Sancho i Bermejo

Lilit Sardaryan

Alba Sierra i Domenech

Nadine Trull i Marí

Laura Vicente i Alonso

Pau Zaragozá i Marí

Distintiu i Bunyol d’or:

Clara Armengot i Beltrán

José Fernando Artés i Hernández

Nicole Bayona i Lau

Minerva Boronat i Genovés

Alejandro Ferrer i Maroto

Juan Fco. Giner i Gay

Laura Pilar Lizcano i Porca

Laura Llopis i Donet

Ángela Lopez i Sapiña

Salvador Pellicer i Falcó

Ana Piris i Marín

José Piris i Martínez

Mireia Selfa i Cerveró

Raquel Soldado i Femenía

Antonio Tirado i Boronat

José Trenzano i Arocas

Joan Vidal i Bolufer

Distintiu i Bunyol d’or

amb fulles de llorer:

Miguel Chastró i Tur

Mª Carmen García i Sanjuán

Antonio Llopis i Albiach

Patricia Plaza i Crespo

María Sapiña i Tur

Atorgades per Junta Local fallera de Cullera, a les següents falleres i fallers:

Distintiu i Cullera d’argent:

Mireya Bohigues i Soriano

Elena Cabanilles i Vercher

Javier Carles i llopis

María Catalan i Jover

Marta Chastró i Olivert

Júlia Fernández i Lechiguero

Judith Martínez i Gomez

Carlos Martínez i Marí

María Mortes i García

Guillermo Negre i Alcover

Gerardo Piris i Sala

Sandra Rico i Sapiña

Carles Todos Santos i Sospedra

Noelia Vellisca i Coca

Distintiu i Cullera d’or:

Sergio Cerveró i Ripoll

Victoria Domenech i Gimeno

Carlos Ferrer i Arranz

Mei Irure i Ortíz

Inmaculada Maroto i Beltrán

Amparo Sala i Miñana

Janine Sala i Reig

Distintiu i Cullera d’or amb fulles de llorer:

Miguel Chastró i Tur

Mª Carmen García i Sanjuán

Antonio Llopis i Albiach

Patricia Plaza i Crespo

María Sapiña i Tur

Majors

Distintiu Falla Passeig-mercat d’or amb fulles de llorer i brillants:

Rosa Mª Sapiña i Rico

Salvador Sapiña i Vallés

Distintiu, Bunyol i Cullera d’or i brillants amb fulles de llorer:

Reyes Cerveró i Palomares

Fabiola Gomis i Bayona

María Montaner i Giménez

Elena Hernández i Fuertes

Inés Ferrer i Vidal

Junta Directiva

PRESIDENT: Jose Llopis i Lafarga

Secretària: Lorena Porca i Castelló

Vicesecretari: David Chacón i Piris

VICEPRESIDENT 1r: Antonio Llopis i Albiach

VICEPRESIDENTA 2n: Minerva Boronat i Genovés

VICEPRESIDENT 3r: Rafael Formentín i Vallés

VICEPRESIDENT 4t: Josep Manel Fernández i Roig

VICEPRESIDENT 5é: Jorge Pérez i Rafael

VICEPRESIDENTA 6é: Anna Piris i Marín

VICEPRESIDENT 1r:

Delegació de J.L.F. de Cullera:

Josep Agustín Pedro i Fenollar

Delegació de cens i recompenses:

Josep Agustín Pedro i Fenollar

Delegació de coets i cremà:

Juan Emilio Castelló i Carreres

Delegació de Protocol:

Marta Alandete i García

Xelo Genovés i Crespo

Maria Pedro i Ortolá

Esther Sapiña i Tur

Bibliotecari i arxiver:

Josep Agustín Pedro i Fenollar

Delegació de monument:

David Chacón i Piris

Benjamín Font Sapiña

Alan Martínez i Tirado

Delegació plantà:

Carla Boronat i Genovès

Mar fernández i Lechiguero

Yaiza Font i Sapiña

Angela Lopez i Sapiña

Paula Piris i Cabanilles

Marc Rabasa i Nicola

Esther Sapiña i Tur

Sara Olivert i Frigola

Delegació dones col·laboradores:

Clara Armengot i Beltrán

Nadina Trull i Marí

VICEPRESIDENTA 2a:

Tresorera:

Clara Armengot i Beltrán

Vicetresorera:

Inma Carcel i Puig

Comptadores:

Victoria Lechiguero i Aragó

Maite Olivert i Nicolás

Vicecomptadora:

Rosa Sapiña i Rico

Publicitats:

Kevin Montáñez i Serra.

Gerardo Piris i Cabanilles

Delegació loteries i rifes:

Clara Armengot i Beltrán

Nadina Trull i Marí

Maite Olivert i Nicolás

Delegació Fallers d’honor:

Manuel Almenar i Ferri

Kevin Montáñez i Serra

Delegació de gestió lloguer casal:

Nicole Bayona i Lau

VICEPRESIDENT 3r:

Delegació de cultura:

Alexandra Bonet i Ferrer

Delegació d’activitats culturals:

Amparo Gimeno i Chornet

Julio Martí i Zahonero

Esteban Navarro i Molina

Delegació de teatre:

Juanfran Saez i Núñez

Delegació de sainet:

Esteban Navarro i Molina

Delegació d’escenografia:

Lluís Gimeno i Bonet

Delegació del llibret:

Alexandra Bonet i Ferrer

Mireia Castelló i Fitó

Christian Cuenca i Serrano

Clara Fort i Rico

Alan Martínez i Tirado

Delegació de promoció valencià:

Alexandra Bonet i Ferrer

Laura Llopis i Donet

Delegació d’igualtat:

Isabel Muñoz i Colom

Delegació de Vademècum faller:

Maria Pedro i Ortolá

VICEPRESIDENT 4t:

Delegació de cuina:

Juan Antonio Boronat i Colom

Pepe Trenzano i Arocas

Pere Todosantos i Martínez

Francisco Vicente i Arenas

Delegació de casal:

Christian Cuenca i Serrano

Delegació de tendals:

Gabriel Azcarate i Granero

Adrián Bayona i García

Delegació de llum i so:

Jose Miguel Garrigós i Castelló

Delegació d’execució casal:

Paula Piris i Cabanilles

Francisco Vicente i Arenas

VICEPRESIDENT 5é:

Delegació de festes:

Irene Ferrer i Pellicer

Laura Llopis i Donet

Claudia Marí i Martínez

Isabel Muñoz i Colom

Juan Sánchez de Cabo

Óscar Selfa i Cerveró

Delegació d’esports:

Inma Cárcel i Puig

Christian Castilla i Sanz

Sergio Cerveró i Ripoll

Marc Rabasa i Nicola

Óscar Selfa i Cerveró

Jaume Todosantos i Sospedra

Delegació de truc:

Manuel García i Zarzuela

Pepe Trenzano i Arocas

Delegació de secció infantil:

Óscar Selfa i Cerveró

VICEPRESIDENTA 6a:

Delegació de cort d’ honor:

Marian Aragó i Diego

Reyes Cerveró i Palomares

Yaiza Font i Sapiña

Xelo Genovés i Crespo

Esther Sapiña i Tur

Activitats diverses:

Maria del Mar Bermejo i Cruañes

Arantxa Irure i Ortiz

Amparo Sala i Miñana

Juan Sánchez de Cabo

Delegació de roba:

Amparo Sala i Miñana

Noelia Garberí i Iborra

Delegació de XXSS i cartelleria:

Inma Cárcel i Puig

Juan Sánchez de Cabo

Delegació de disfresses:

Lara Mª Bernabeu i Gay

Inma Cárcel i Puig

Maria Catalá i Jover

Ana Cebolla i Rico

Megan Ferrer i Boronat

Mei Irure i Ortiz

Sandra Rico i Sapiña

Comissió infantil

Monument Infantil 2023

Artista: La comissió

Explicació del monument

En aquest infantil monument, apareixen dinosaures i fallers. Quina paradoxa es veu: un animal cruel i la dolçor d’un xiquet.

I els xiquets què sabem fer? Doncs jugar i fer el bé. És això el que estan fent, gaudint d’un nou amiguet. Dinosaures a tot arreu, cadascú ben diferent. Uns volen alt seguint el vent i altres naden a un safareig.

Tots volen ser fallers, i així ho estan aprenent. La indumentària, què fem? Amb flors la cosirem. Tots ajuden als altres, què bo és ser diferent. La inclusió l’estem veient entre fauna i fallers.

La diversitat animal fa que ningú siga igual. Respectem a l’ésser humà, ja que és únic i especial. Si tu vols formar part, d’aquesta falla plantà, busca amics humans o animals, troba alegria i felicitat. La falla ens fa somiar, voldríem tots guanyar, el premi ben donat és que tu no pergues mai. Mira’t a l’espill, i ací veuràs el més gran, eres tu, que com a ésser humà tots t’hem de respectar.

Dinosaures, ni un igual. Mira que bé que estan. Uns amb el coll gran, altres amb ales per a volar, uns amb força bestial, altres naden per la mar.

Tots s’ajuden per complementar, el que un no fa, altre dinosaure ho farà. I així anem tirant...

Avant sempre avant!! Diu un amic cridant. La natura ens ho ha ensenyat, cuida i et cuidaran, estima i t’estimaran, respecta i et respectaran. Juràssic Falla vol mostrar una vida natural, on la diferència ens fa grans, per créixer endavant.

Juràssic Falla

Quina barbaritat! Es diu diversitat. Valora la igualtat, tothom és important.

Dinosaures al mercat! Tots vestits i ben mudats. A l’ofrena van a anar. Porten flors dels peus al cap!

Els xiquets que bé que ho fan. Ells si saben com jugar. Mai fan mal a un animal, harmonia natural.

La diferència és vital. Tots fem falta per igual. Uns per terra, aire o mar. Sempre junts com a germans.

La inclusió de moda està. Ho veus en la societat: negre, blanc, grosset o flac, benefici tots tindran.

Dinosaures al casal! Quina falla hem plantat? Hui els haurem d’explicar què són falles, superguai!

La natura hem de cuidar Contempleu-la és genial. Segueix l’ordre natural des que naix fins al final. Dinosaures i faller? Si tu no ho pots hui fer, demana-li ajuda a ell. Entre tots més creixerem.

Laia Aragó i Sapiña

Daniel Bayona i Morales

Gabriela Bernabeu i Dagyte

Carles Bonet i Sapiña

Adrià Bonet i Sapiña

Lys Bosch i Lli

Valeria Bustillos i Jover

Gerard Bustillos i Jover

Carla Camallonga i García

Yaiza IUliana Caminero i Chirita

Amaia Cano i Vendrell

Vega del Carmen Cerveró i Martínez

Mateo Chacón i Lizcano

Alejandra Colomer i Vicente

Àngels Conde i Castelló

Júlia Conde i Castelló

Cayetano Contreras i Bayona

Indira Costa i Pérez

Claudia Costa i Pérez

Emma Criado i Reig

Paula Cuenca i Avizunaite

Pepe Delgado i Vargas

Laia Domingo i Cerveró

Dan Duffy i Gabaldón

Mateo Duffy i Gabaldón

Aitana Durbà i Valiente

Thiago Enguix i Pérez

Lucía Escribano i Díaz

Alba Estruch i Martínez

Emma Faus i Castillo

Yerai Ferrando i García

Àngela Font i Adroguer

Mireia Font i Adroguer

Maria García i Díaz

Victor García i Díaz

Izan García i Díaz

Iziar García i Garberí

Luca García i Irure

Leire García i Irure

Paula Garrigós i Aragó

Elaia Gimeno i Gómez

Alba Girbés i Chofre

Paula Gomis i García

Paula Gomis i Pons

Carla González i Ibáñez

Didac Grau i Chamorro

Matias Grau i Moncho

Martín Grau i Moncho

Marina Hernández i García

Amaia Herreros i Alandete

Álvaro Herreros i Alandete

Emma Irure i Parisi

Daniella Iznardo i Llorca

Emma Olivia Jokinen i Salort

Alma Daniela Jokinen i Salort

Jorge Lafarga i Muñóz

Ariadne Llopis i Ruano

Idara Llopis i Ruano

Amaia López i Estellés

Nayra López i Serrano

Arnau Marí i Martínez

Laia Marí i Martínez

Irene Marrama i Carles

Carmen Martí i Iborra

Alba Martí i Tirado

Candela Martí i Tirado

Iraia Martínez i Martínez

Eider Martínez i Martínez

Mar Martínez i Sanjuan

Diego Mascarell i Sánchez

Membres de la comissió infantil

Héctor Mascarell i Sánchez

Alexandra Mayor i Bernabeu

Laia Montaner i Rovira

María Montaner i Rovira

Marina Nacher i Martínez

Ángel Nadal i Soriano

Julia Negre i Vellisca

Mario Negre i Vellisca

Adrià Nuño i García

Gerard Nuño i García

Guillem Oliver i Montaner

Jimena Oliver i Montaner

Marc Osa i Castelló

Carla Palero i Fuertes

Anna Palomares i Formentín

Alba Palomares i Formentín

Elena Pedrós i Bellido

Lola Pedrós i Romero

Zoe Pérez i Almiñana

Inés Picazo i García

Sofia Picazo i García

Pablo Pinto i Castelló

Nayma Piqueres i Ferrando

Carla Piris i Artero

Carla Piris i Muñoz

Pepe Piris i Muñoz

Jaume Pons i Ruiz

Elena Prats i Conde

Paula Ripoll i Rafael

Marc Roca i Palau

Lydia Romero i Galiano

Adán Salguero i Sapiña

Yago Salguero i Sapiña

Olaya Sánchez i Baldoví

Mateo Sancho i Company

Pablo Serra i Carles

Natalia Talens i Álvarez

Vicente Talens i Álvarez

Manuel Tornero i Font

Miguel Torreblanca i Juan

Martina Vallet i Pons

María Vidal i Rubio

Mia Vidal i Rubio

Martina Viguer i Yepes

Victor Zambrano i Díaz

Manuel Zambrano i Díaz

Ariadne

Jorge

Il·lusions fetes realitat

Paula Ripoll i Rafael

Mar Martínez i Sanjuan

Nouvinguts

Álvaro Herreros i Alandete

Martín Grau i Moncho

Lola i Pablo Alandete i García

Programació de festes infantils

Dilluns 13

Dimarts 14

Dimecres 15

Dijous 16

Divendres 17

17.30h Berenar.

18.00h Activitats amb monitors.

17.30h Berenar.

18.00h Pintacares, globoflèxia i trencà de perols.

17.30h Entrega de premis de la setmana fallera. Berenar.

19.00h Concurs de dibuix.

18.00h Plantà dels monuments. Tradicional “xocolatà”.

19.00h Nit d’Albades.

11.30h Cercavila i visita a les falles.

14.30h Mascletà.

20.00h Entrega de premis.

11.30h Cercavila i visita a les falles.

Dissabte 18

Diumenge 19

Dilluns 20:

14.30h Mascletà.

18.30h Ofrena de flors.

12.30h Solemne missa.

14.30h Mascletà.

19.00h Berenar a càrrec de la Fallera Major infantil i el President Infantil.

20.00h Cremà monument infantil.

Ja tenim molta il·lusió per començar les falles 2023 - 2024.

*La programació d’activitats pot variar. Qualsevol modificació s’anunciarà al tauler del cau i a les xarxes. Tant els concursos com els jocs de la falla, s’anunciaran amb antelació.

Premis infantils falles 2022

Premis d’esports

1r Classificat al campionat de futbol sala categoria infantil

3r Classificat al campionat de trencaclosques categoria infantil

3r Premi Falles Infantils, Secció Especial

Quins records tenim?

Escriu o apega fotografies amb totes les il·lusions de les falles 2023.

Comissió gran

Lema:

Emmascarats

Artista: Pere Baenas

La falla gran d’aquest any vol a tots emmascarar, però no el deixes enganyar i comença a desemmascarar. Com els agrada predicar, i després res mos fan. Anem arrere i no avant, de segur que estem progressant?

En les escenes i els remats que en la falla hem plantat, vos mostrem l’actualitat amb els temes més importants. Costa dir sinceritat, però hui descobriràs que amb humor tu podràs, gaudir d’aquest carnaval.

Les misèries de la societat, volem això criticar. Ja està bé de suportar, hipocresies i falsedats. Una màscara dus ficà, per a ser feliç al teu costat. Quina gràcia m’has donat, de disfressa t’has mudat.

Amb aquesta societat, de ningú et pots fiar. Quina és la realitat? El que somies o el que fas. Ja està bé d’emmascarar, busca sempre ser legal. No t’enganyes és fatal, la veritat es sabrà al final.

Personatges que s’amaguen amb males intencions. I els governs, què demanen?, si ells son la corrupció. Ara els jutges, ja no fallen... a l’atur que estan tots. Els rics sempre guanyen i els demés som perdedors.

A Venècia ens en anem, Carnaval pel carrer. No t’amagues que et vec... Eres ric o ets pobret? Si nosaltres no canviem, no cuidem el medi ambient. Reciclem no sé per a què, si viatgem contaminem.

Unes grans arquitectures a Venècia descobrim. Una mescla de cultures. Falsedats que convivim. I els polítics què mesures ens proposem per a hui. Que els votem a estes altures i després seguim patint.

Emmascarts

En la ciutat de Venècia es celebra el carnaval, que porten fins a Cullera com a festa universal.

En la plaça de San Marc S’acumulen les disfresses Fetes amb passió, gran art I unes enormes destreses.

Convertit en campanar el Campanile convida al món a participar perquè el carnaval és vida.

Són convidats d’excepció El Sol i la Lluna amb eterna oposició com amants sense fortuna.

Els joves amb atenció observen com la noblesa juga a la seducció amb ossada insensatesa.

Cullera emmascarada: “turisme de festival”. Joventut oblidada, no hi ha oci a l’hivern!

Menjar emmascarat

A Venècia ha arribat una moda engreixadora que s’ha desemmascarat com una dieta invasora.

El pallasso somrient i un veloç repartidor porten un menjar dolent als xiquets de tot el món.

Pizzes amb greix saturat i hamburgueses especials provoquen obesitat i conseqüències fatals.

Una biennal d’arròs s’ha inventat l’Ajuntament. Més quilets per a fer-me gros!, saludable res de res.

Política emmascarada

La venedora de màscares vol convéncer amb raons al que no té idees clares en època d’eleccions.

Diu que té bon material i propostes diferents pel programa electoral de caràcters divergents.

La primera de la llista és de color roig potent la rosa més surrealista d’un govern inconsistent.

La blava és com la gavina de caràcter popular que buscant la dreta fina el centre va abandonar. La verda és la novetat que presenta un paregut amb actitud del temps passat que havia desaparegut.

La morada és una opció de sistema incomplet i ens ensenya que amb passió podem comprar fins un xalet.

La taronja és molt barata i ara està més rebaixada, per l’actuació insensata en una elecció passada.

L’indecís no té gens clar per falta d’ideologia quina màscara votar perquè cap el seduïa.

Al nostre Christian Cuenca tots hauríem de votar, com a comissió fallera un primer ens donarà.

Sentiment emmascarat

A Venècia han retornat on s’entregaren el cor, cinquanta anys casats i les bodes ja són d’or.

En aquell primer viatge els unia la passió, ara parlen de l’oratge i es prenen la tensió.

Han deixat els fills a casa i els nets que estan mantenint amb una pensió escassa pel govern que estem tenint.

Que romàntica és Venècia que bonic el carnaval, però hi ha tanta afluència que hi ha embussos al canal.

Cita prèvia demanem per a casar-nos al Mareny. Ja no va ningú al Castell. Tot civil! On anirem?

Emmascarat clima

Si el clima segueix canviant, Venècia s’inundarà, i eixa góndola amb encant en arca es transformarà.

Les costes son arrasades, els boscos moren cremats, les aigües contaminades i animals aniquilats.

Disfressat d’hipocresia l’aristòcrata té en ment augmentar l’economia i passar del medi ambient.

Sols pensa en fer-se més ric i tindre més grans fortunes

a força de destruir un planeta ple de runes.

I encara ens vol enganyar dient que té la intenció de deixar un món ideal a futures generacions.

Mentrestant la joventut busca un món en condicions perquè el clima està fotut i l’aigua ja arriba als co...

Més arena al Marenyet? Mal oratge que està fent. Bufa l’aire, vola el vent,... doncs les classes suspenem.

Violència de gènere emmascarada

Hi ha gent que sempre mostra la màscara somrient quan realment es demostra que és un malvat indecent.

Hem de desemmascarar al violent maltractador que es solia amagar amb disfressa de senyor.

Ell diu que no callarà i ella que no callarà més, la justícia actuarà per una raó de pes.

El dimoni causa por a famílies desolades a qui ha trencat el cor amb conductes depravades.

Tot tipus de violència, tothom l’ha de denunciar. Belfie ens mostra la dolència, que ningú et faça callar.

Aquesta escena participa al iv de crítica local falles 2023, organitzat per la JLFC

Espanya emmascarada

Les dos espanyes es casen pel bé d’esta nació amb actituds que traspassen anys d’odi i destrucció.

Darrere de la carassa des de temps massa ancestrals la política fracassa per un odi radical.

La solució més humil per a una Espanya desfeta és una boda civil de l’esquerra i de la dreta.

Una epidèmia ha infectat un trosset de la nació, la “indepestècia” ha arribat buscant la separació.

Venècia sempre ha patit l’amenaça de la pesta que les rates han expandit d’una manera funesta.

Les rates més pestilents en temes de corrupció són les que ara contemplem entre els murs de la presó.

La targeta del banquer, els EREs d’Andalusia, els sobres del tresorer i un president que s’enriquia.

El Medusa va creixent amb DJs de tot arreu. Qui maneja tants diners? No serà l’Ajuntament...

Membres de la comissió

Marta Alandete i García

Manuel Almenar i Ferri

Rebeca Almiñana i Fuertes

Cristina Aragó i Bernabeu

Mariam Aragó i Diego

Adrián Aragó i Llopis

Vicente Aragó i Llopis

Jordi Arellano i Gomar

Maria Pilar Arlandis i Martínez

Encarna Arlandis i Naya

Clara Armengot i Beltrán

Eva Artero i Oros

Jose M. Artés i Garcia

Jose Fdo. Artés i Hernández

Marta Artés i Hernández

Gabriel Azcarate i Granero

Adrián Bayona i Garcia

Nicole Bayona i Lau

Carolina Bayona i Lau

Arantxa Beltrán i López

Sara Beltrán i Salvador

Mª del Mar Bermejo i Cruañes

Nuria Bernabé i Llopis

Lara Mª Bernabeu i Gay

Alba Bodí i Font

Rocío Bodí i Marín

Mireya Bohigues i Soriano

Ángela Bohigues i Soriano

Vicent Bonet i Costa

Alexandra Bonet i Ferrer

Juan Antonio Boronat i Colom

Carla Boronat i Genovés

Minerva Boronat i Genovés

Elena Cabanilles i Vercher

Gillermo Carbonell i Vera

Inmaculada Cárcel i Puig

Javier Carles i LLopis

Silvia Carrascosa i Cerveró

Marta Carrique i Femenia

Laura Castelló i Arlandis

Jose Castelló i Carreres

Juan E. Castelló i Carreres

Mireia Castelló i Fitó

Joan Castelló i Gomis

Neus Castelló i Gomis

Christian Castilla i Sanz

Edgar Castillo i Codina

Francesc Catalá i Grau

Maria Catalán i Jover

Ana Cebolla i Vercher

Javier Cerveró i Martínez

Alex Cerveró i Martínez

Reyes Cerveró i Palomares

Sergio Cerveró i Ripoll

David Chacón i Piris

Marta Chastró i Olivert

Miguel Chastró i Tur

Juan Fco. Colom i Velarde

Claudia Colomer i Vicente

Inmacula Costa i Falcó

Anais Crespo i Montaner

Nadia Creus i Ruano

Sergio Criado i Reig

Marta Cruañes i Ferrer

Amada Cruañes i Olivert

Christian Cuenca i Serrano

Jonathan Cuenca i Serrano

Pablo del Moral i Roca

Francisco del Olmo i Bohigues

Denise del Olmo i Bonies

Carla del Olmo i Climent

Raquel del Olmo i Costa

Victoria Domenech i Gimeno

Aitana Durbà i Valiente

Vicente Escrivá i Grau

Nayara Escrivá i Jiménez

Ruben Dario Estornell i Huguet

Beatriz Fabré i Martí

Lucia Falcó i Reig

Francesc Falcó i Reig

Lurdes Falcó i Yago

Hector Fernández i Ortolá

Mar Fernández i Lechiguero

Júlia Fernández i Lechiguero

Jose M. Fernández i Roig

Carlos Ferrer i Arranz

Megan Ferrer i Boronat

Alejandro Ferrer i Maroto

Roberto Ferrer i Meliá

Irene Ferrer i Pellicer

Inés Ferrer i Vidal

Yulán Mª Ferrer i Zahonero

Elena Figueres i Sancho

Benjamín Font i Climent

Benjamín Font i Sapiña

Yaiza Font i Sapiña

Rafael Formentín i Vallés

Clara Fort i Rico

Inmaculada Fuster i Montagud

Raquel Gabaldón i Torres

Noelia Garberí i Ivorra

Mª Carmen García i Cebolla

Neus García i Gomis

Noelia García i Ivorra

Maika García i Jordá

Marta García i Jordá

Mª Carmen García i Sanjuan

Manuel García i Zarzuela

Nerea Garrigós i Aragó

José Miguel Garrigós i Castelló

Cristina Gay i Navarro

Chelo Genovés i Crespo

Luís Gimeno i Bonet

Amparo Gimeno i Chornet

Juan Fco. Giner i Gay

Fabiola Gomis i Bayona

Pilar Gomis i Vidal

Xavier González i Ibáñez

Xavier Grau i Lodeiro

Eduard Grau i Sala

Rosa Hernández i Catalá

Elena Hernández i Fuertes

Inés Hoyo i Llopis

Pablo Hoyo i Llopis

Maria Hoyo i Nogués

Amparo Ibáñez i Cutanda

Arantxa Irure i Ortíz

Mei Irure i Ortíz

David Iznardo i Fernández

Mª Teresa Jiménez i Sapiña

Mª Vicenta Juan i Bayona

Amparo Juan i Grau

Victoria Lechiguero i Aragó

Laura Pilar Lizcano i Porca

Antonio Llopis i Albiach

Clara Elisa Llopis i Colubi

Laura Llopis i Donet

Álvaro Llopis i Donet

Jose Manuel Llopis i Lafarga

Óscar Llorca i Falcó

Patricia Llorca i Falcó

Manuel Lomas i Calatayud

Ángel López i Esteban

Ana López i Sapiña

Ángela López i Sapiña

Gemma Maíques i Puchades

Gerard Manuel i Sanjuan

Abigail Marí i García

Claudia Marí i Martínez

Franc Marí i Pascual

Inmaculada Marí i Rico

Antonio Mariscal i Martín

Inmaculada Maroto i Beltrán

Julio Martí i Zahonero

Lorena Martínez i Cañas

Sara Martínez i Gil

Judith Martínez i Gómez

Carlos Martínez i Marí

Carolina Martínez i Nogués

Clara Martínez i Piris

Santi Martínez i Santiago

Alan Martínez i Tirado

María Martínez i Zarzo

Arturo Mascarell i Sánchez

Cristina Mª Mayor i Vallet

Iván Miralles i Lahoz

Maria Montaner i Giménez

Kevin Montañez i Serra

Valeria Monzón i Renart

Galia Morales i Márquez

Maria Mortes i García

Andreu Munoz i Cerveró

Isabel Muñoz i Colom

Marta Muñoz i Garrigós

Vanessa Muñoz i Peiró

Óscar Muñoz i Roca

Xavier Nacher i Ferrandis

Pepita Nacher i Sanjuan

Vicent Navarrete i Gimenez

Victor Navarrete i Serra

Esteban Navarro i Molina

Daniel Navarro i Trull

Guillermo Negre i Alcover

Victor Nicola i Marcos

Sara Olivert i Frígola

Maite Olivert i Nicolás

Fabiola Ortolá i Bolinches

Àngela Palacios i Sevillano

Esther Palau i Grau

Mar Palomares i Formentín

Estefania Pastor i Año

Helena Pastor i Catalá

Josep A. Pedro i Fenollar

Maria Pedro i Ortolá

Laura Pedro i Ortolá

Hector Pedrós i Bellido

Salvador Pellicer i Falcó

Salvador Pellicer i Sala

José Perez i Bisbal

Inmaculada Pérez i Jaimes

Laura Pérez i Naya

Jorge Pérez i Rafael

Lucía Pinto i Castelló

Arantxa Piqueres i García

Gerardo Piris i Cabanilles

Paula Piris i Cabanilles

Ana Piris i Marín

José Piris i Martínez

Gerardo Piris i Sala

Patricia Plaza i Crespo

Lorena Porca i Castelló

Lucía Puchades i Serer

Marc Rabasa i Nicola

Erlantz Ramírez i Irure

Antoni Enric Renart i Iznardo

Rubén Renart i Palau

José Rico i Sapiña

Sandra Rico i Sapiña

Dario Roca i Juan

Andrea Rodrigo i Oliver

Juan Fco. Sáez i Nuñez

Amparo Sala i Miñana

Concepción Sala i Miñana

Janine Sala i Reig

Juan Sánchez de Cabo

Nerea Sancho i Bermejo

Melissa Sanjuan i Montagud

David Sapiña i Aragó

Nerea Sapiña i Bonias

Mónica Sapiña i Crespo

Enrique Sapiña i Escolà

Mª Pilar Sapiña i Martín

Mar Sapiña i Porca

Rosa Sapiña i Rico

Carlos Sapiña i Rico

Maria Sapiña i Roca

Maria Sapiña i Tur

Esther Sapiña i Tur

Salvador Sapiña i Vallés

Lilit Sardaryan

Óscar Selfa i Cerveró

Mireia Selfa i Cerveró

Marta Serra i Carles

Alba Sierra i Domenech

Raquel Soldado i Femenia

Sonnica Sospedra i Sapiña

Antonio Tirado i Boronat

Pere Todos Santos i Martínez

Jaume Todos Santos i Sospedra

Carles Todos Santos i Sospedra

Mª José Torremocha i Chulio

Lorenzo Torres i Carbonell

Cristobal Torres i Fos

José Trenzano i Arocas

Nadina Trull i Marí

Noelia Vellisca i Coca

Laura Vicente i Alonso

Francisco Vicente i Arenas

Joan Vidal i Bolufer

Nacho Yepes i Sánchez

Marc Zaragozá i Marí

Pau Zaragozá i Marí

Dones

Les falles es mouen per molts motius però un dels més fonamentals és la gent que col·labora, que ajuda a fer créixer una comissió, a donar-li nom. Algú recorda alguna festa, teatre, berenar que no estigueren les dones col·laboradores? En aquesta falla, almenys, el grup de les col·laboradores és imprescindible.

Donen tot el suport de forma desinteressada i amb gran entusiasme. Es caracteritzen per ser un grup de dones amb moltes ganes de treballar i veure la seua falla triomfar. Com sempre, les dones s’encarreguen d’organitzar diverses activitats i menjars, recordeu amb quina il·lusió esperem tots el dia del seu arròs al forn? A tots se’ns fa la boca aigua només de pensar-ho.

La comissió, i en especial, el grup de treball del llibret, volem agrair-los la seua tasca i que any rere any es superen a elles mateixes. Gràcies per tot.

Sense vosaltres la falla Passeig no seria el mateix. Us esperem amb molta il·lusió

Col·laboradores

Ana Piris

Alicia Mari

Clara Armengot

Jessica Piris

Nadina Trull

Amparo Muñoz

Ana Isabel Salvador

Carmen Cebolla

Ines Serrano

Isabel Crespo

Lorena Ruano

Mayte Quiles

Lucia Ferrer

M.ª Carmen Jorda

M.ª Carmen Llaneza

Mati Martinez

Nitza Sánchez

Paqui Navalón

Pepita Nacher

Presen Reig

Susi Garcia

Tere Cañas

Premis falles 2022

Premis de monument

4t Premi Falles Grans, Secció Especial

Premis d’esports

1r Classificat al campionat de Pàdel

1r Classificat al campionat de Tenis taula

1r Classificat al campionat de Futbol sala sènior

2n Classificat al campionat de Pic i maneta

2n Classificat al campionat de Parxís

3r Classificat al campionat de Bàsquet

Premis de cultura

1r premi a la Millor obra de teatre

Premi a la Millor ambientació escènica

Premi a la Millor direcció

Premi al Millor actor principal

Premi al Millor actor de repartiment

Premi a la Millor actriu de repartiment

66é premi als llibrets de la GV

5é premi a la promoció al valencià

Premi de monument

4t Premi Falles Grans, Secció Especial

Premis d’esports

1r Classificat al campionat de Pàdel

1r Classificat al campionat de Futbol sala sènior

1r Classificat al campionat de Tenis taula

2n Classificat al campionat de Pic i maneta

3r Classificat al campionat de Bàsquet

2n Classificat al campionat de Parxís

Premi Millor actor principal

Premi Millor ambientació escènica

Premi Millor direcció

Premi Millor obra de teatre

Premis de cultura

Premi Millor actor de repartiment

66é premi als llibrets de la GV

Premi Millor actriu de repartiment

5é premi a la promoció al valencià

Quina il·lusió, els premis 2023 ja estan ací!

amb quina il·lusió esperem les falles 2023!

Activitats

Mostra Sainet

Fitxa artística

Direcció: Esteban Navarro

Tècnic de so: Juan Sánchez de Cabo

Senyora Magdalena: Claudia Marí

Rosa: Irene Ferrer

Mandadero: Toni Mariscal

Soledad: Lorena Porca

Rafel: Esteban Navarro

Ens trobem a Castelló, a principi del segle xx, dins una família amb possibles i molt religiosa.

Mort el pare, la mare decideix enviar al seu fill al seminari; vol que consagre la seua vida a Déu. Però el jove Rafel té uns altres desitjos. Ell vol ser torero. Què passarà? Acabarà fent-se torero o sagristà?

organitza:

patrocina:

Visca el duc el nostre amo!

José

grup de teatre:

falla passeig - mercat

Dimecres, 1 de febrer a les 20:30h CASA DE LA CULTURA DE CULLERA

Grup artístic:

Rafa Formentín

Laura Llopis

Toni Mariscal

Sara Martinez

Esteban Navarro

Lorena Porca

Juanfran Saez

Direcció:

Juanfran Saez

Ajudant de Direcció:

Alexandra Bonet

Llum i So:

Lilit Sardaryan

Escenografia:

Lluis Gimeno

Regidoria:

Amparo Gimeno

Inma Marí

Luis Alonso De Santos

Visca el duc el nostre amo!

Una obra de José Luis Alonso De Santos

Les desventures d’una companyia de còmics ens dona peu a endinsar-nos en la decadència de l’Espanya Imperial dels darrers Àustria. Els personatges intenten sobreviure en un entorn hostil, envoltats de gana, guerra, pesta i mort. Presideix un llenguatge còmic heretat de l’entremés, i, malgrat les moltes calamitats i conflictes, regna un ambient de festa i alegria als farsants. Hi ha un contrast entre l’obra que assagen per representar davant del seu duc, plena d’heroïcitats i grandeses, i la realitat del moment, impregnada del barroc de l’Espanya de llavors.

Fitxa artística

Carcoma

Nicanor

Torta

Gallec

Juliana Ximple

Coixa

Esteban Navarro

Toni Mariscal

Lorena Porca

JuanFran Sáez

Sara Martínez

Rafa Formentín

Laura Llopis

Fitxa tècnica

DIRECCIÓ

Ajudant direc.

Escenografia

Llum i so Regidoria

JuanFran Sáez

Alexandra Bonet

Lluís Gimeno

Julio Martí

Lilit Sandaryan

Amparo Gimeno

Inma Marí

Programació de festes

14.00h Dinar a tant per cap.

Divendres 3

20.00h Gala cultura de JLF.

22.00h Sopar fit.

Tradicional partit de panxuts vs tendres

Dissabte 4

14.00h Dinar pastissà al cau faller.

19.00h Tren faller per la barriada.

23.00h Disc mòbil al cau faller.

14.00h Dinar a tant per cap.

Diumenge 5

Dilluns 6

Dimarts 7

19.00h Premis Ninot Indultat 2023.

22.00h Sopar i joc el llop.

14.00h Dinar a tant per cap.

22.00h Concurs de pizzes.

22.30h Torneig de parxís.

14.00h Dinar a tant per cap.

22.00h Concurs de postres.

22.30h Torneig de parxís.

14.00h Dinar a tant per cap.

Dimecres 8

Dijous 9

Divendres 10

22.30h Festa del dia de la Dona.

14.00h Dinar a tant per cap.

22.00h Sopar sols elles i sols ells.

14.00h Dinar a càrrec de la falla.

22.00h Sopar i festa sorpresa.

14.00h Dinar a tant per cap.

Dissabte 11

Diumenge 12

22.00h Sopar i festa Hollywood.

14.00h Dinar a càrrec de la falla.

22.00h Sopar a càrrec de la falla.

22.30h Torneig de futbolí.

Recordeu aquestes cites: març el cau faller és el nostre nucli social i familiar.

14.00h Dinar a càrrec de la falla.

Dilluns 13

22.00h Sopar a càrrec de la falla.

23.00h Ralli.

14.00h Dinar a càrrec de la falla.

Dimarts 14

22.00h Sopar a càrrec de la falla.

23.00h Jocs tradicionals.

14.00h Dinar a càrrec de la falla.

Dimecres 15

Dijous 16

MARÇ

Divendres 17

22.00h Sopar a càrrec de la falla.

23.00h Joc Furor.

14.00h Dinar.

15.30h Entrega de premis de la setmana fallera.

19.00h Nit d’Albades.

22.00h Sopar a càrrec de la falla. Nit de la plantà.

08.00h Despertà per la barriada.

11.30h Cercavila i visita a les falles.

14.30h Mascletà.

20.00h Entrega de premis.

23.30h Disc mòbil al cau faller i ball al mercat.

08.00h Despertà per la barriada.

Dissabte 18

Diumenge 19

11.30h Cercavila i visita a les falles.

14.30h Mascletà.

18.30h Ofrena de flors.

23.30h Disc mòbil al cau faller i ball al mercat.

08.00h Despertà per la barriada.

12.30h Solemne missa.

14.30h Mascletà.

Cremà dels nostres monuments.

Dilluns 20:

Ja tenim molta il·lusió per començar les falles 2023 - 2024.

*La programació d’activitats pot variar. Qualsevol modificació s’anunciarà al tauler i a les xarxes. Tant els concursos com els jocs de la falla, s’anunciaran amb antelació.

Col·laboracions literàries

Records i il·lusions

El record es descriu com una imatge o conjunt d’imatges de fets o situacions passades que queden en la ment. Per tant, els records, segons en la ment de qui perdure queden guardats d’una forma o altra. Quants de vosaltres recordeu el mateix fet però si el narreu és una història totalment diferent? És per això que els records solen ser tan personals i tan importants per a les vivències de les persones.

Per contra, una de les accepcions d’il·lusió és esperança, esperança amb o sense fonament real, d’aconseguir alguna cosa. Qui no ha tingut mai l’esperança de ser sempre feliç, de no patir, inclús de que ens toque la Grossa de Nadal? Sense esperança no tindríem una raó de ser, una manera de moure’ns i d’actuar.

Aquesta dualitat és la que ha donat format al nostre llibret, hem volgut jugar amb els records i les il·lusions de tots els col·laboradors i esperem que amb les de vostés també.

PARADOXES

Rafa Formentín i Vallés

I per fi ens han llevat la màscara d’ací davant.

Uns dos anys ens ha durat la COVID, la infermetat. Ara ja es viu més normal, hem pogut desemmascarar...

Uns “el rostre més humà”. I tots junts com a germans!!

Hui ja toca avaluar. Segur que haurem millorat.

Què dius? Hem empitjorat!

La màscara segueix posà. Xarrem molt i després poc fem.

El clima l’empitjorem, la sostenibilitat volem, i no sabem si sobreviurem.

Dels diners no cal parlar. Si ets valent, ves a comprar. Cada volta els preus més alts. i el salari sempre igual.

Què bonic es predicar el record emmascarat.

Que mai fa bé, si no fa mal. Ves espai, que està gravat.

Els mòbils ens allunyen dels que estan prop i al costat.

Fem paella i esmorzar, les millors xarxes socials.

I aquest any hi ha eleccions. Desemmascarem il·lusions. Qui guanyarà? Votacions!!! El Raval o altres comissions?

Que el carrer l’han acabat!! No el parem d’utilitzar... fires, danses, festivals. Doncs el Passeig, primer enguany.

I en Cullera ens han donat un GPS per a anar. Rotondes, carrer tallat! I el cotxe a fer la mà.

Hi ha que dir de l’enllumenat que a fosques no està el veïnat. Colors per a commemorar la factura que ens cobraran.

I el carpe diem tots volem. Al passat ja no tornem. Quin futur vos desitgem? Doncs vivim bé el present.

Aquest poema participa al Premi Cullerot organitzat per la JLFC

Capítol 1

De les flames renaixerem

El foc és un dels elements principals i dels més importants en les falles. Foc és la paraula que podria identificar perfectament aquesta festa. No hi hauria falles sense flames, i això és el que el fa protagonista.

El foc és hipnòtic, qui no s’ha quedat mirant-lo sense poder apartar la vista de les flames? La sensació de calma que sentim quan l’observem és meravellosa i incomparable. Aquest moment, pot representar els records, hipnòtics, si ens quedem massa temps mirant-los ens pot envair la melancolia, o pel contrari, recordar tot allò que ens fa mirar endavant.

Sempre s’ha dit que el foc és purificador, cremar per a tornar a començar. I això és el que representa perfectament les il·lusions. El que ens fa tirar endavant, poder aconseguir tot allò que ens imaginem o sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos.

El foc pot ser destructor i perillós, representant els nostres temors, com el retronar d’una mascletà, però és meravellós en forma de castell de focs.

Quan veiem el monument cremar ens dona una barreja de sensacions, la tristor és una d’elles, perquè saps que l’exercici faller s’acaba, tot el que has viscut i has compartit, el que has treballat per eixe any, i les emocions que aquests dies estan a flor de pell tenen el seu final, però a la vegada també t’embriaga una altra contrària, una sensació il·lusionant, perquè sabem que altre nou comença, i que la nostra festa no acaba. Per als fallers i les falleres, el foc sempre serà el nostre aliat, perquè som conscients que sempre torna i sense ell no viuríem les falles.

Il·lusions i records

Paco Selfa Canet

Caporal de bombers i exfaller de la falla Passeig–Mercat.

Quan em van proposar escriure un article per al llibret de la Falla Passeig, sobretot el que comporta la relació de la professió de bomber amb la de ser faller, vaig acceptar amb il·lusió, ja que es tracta de dos conceptes que tinc molt arrelats i que formen i formaran part al llarg de tota la meua vida.

Bé, mirant un poc arrere, és clar que el món faller ha evolucionat, com tot, tant en els materials que componen el monument, passant de la fusta i el cartó, a la fusta i el poliestiré, o suro, com es coneix col·loquialment. Aquest compost, per la mateixa naturalesa té uns avantatges i uns inconvenients, els avantatges són que pesa menys i es maneja millor, altra i crec la més avantatjosa, és que es modela directe sobre el mateix, i no cal fer el ninot o la figura en fang, per a després haver de traure sobre aquest fang, el motle amb escaiola, el qual era molt dificultós i laboriós, sobretot, quan es tractava de figures grans, d’uns 7 o 8 m, per exemple. Tampoc feia falta esperar que s’assecara com el cartó, amb el que s’omplia el motle d’escaiola, pressionant bé totes les ranures perquè a l’assecar-se agafés la forma del ninot i que en temps d’hivern i plujosos tardava prou a eixugar-se. Aleshores, dit açò, un dels majors inconvenients que li veig a les falles amb poliestiré és l’emissió més gran de partícules contaminants a l’atmosfera, així com la virulència que agafa quan es crema i es tracta d’un monument gran i a prop de façanes i habitatges. També és d’anomenar la rapidesa que es crema i fa que la cremà siga menys atractiva des del punt de vista del sentiment faller, ja que desapareixen ràpidament les figures i remats.

Al mateix temps per a controlar i que no se’n vagen les flames a les façanes, fanals, cartells, etc., es fa necessari molta més quantitat d’aigua amb la suficient pressió, cosa que hui en dia no és cap problema per al servei de Bombers.

Per tant, en quan a la prevenció i seguretat en la cremà, també ha augmentat aquesta amb la incorporació de tendals de nous materials ignífugs i de resistència al foc elevada, també amb cortines d’aigua polvoritzada en alguns monuments de major pressupost com és el cas de la ciutat de València.

Doncs alguna cosa tindria “El Foc”, quan pels anys 1987, i ja sent faller, em vaig decidir a preparar les Oposicions per a entrar a treballar de bomber, eixa professió que ja m’atreia per l’activitat física, la disposició a ajudar a les persones en perill, i la germanor entre el gremi, entre altres coses més. El primer any que em vaig apuntar de faller ens va tocar a tots els membres de la comissió fer un poc d’artistes fallers ajudant i col·laborant en la reconstrucció de la falla, ja que el magatzem dels artistes fallers va patir un incendi, i ho dic en plural, perquè eren dos germans, coneguts com “Els germans Colomines”, a causa d’aquest incendi la nostra falla, o el que hi havia fet fins eixe moment, va quedar totalment reduït a cendres. És d’imaginar la desesperació i frustració que es va entrar als artistes i al mateix temps a tota la comissió, però res més lluny de quedar-se lamentant el que havia passat, ens reunirem artistes i fallers per a començar a reconstruir tot el que havia destruït el foc, en aquest cas, abans d’hora. Jo

recorde amb molta IL·LUSIÓ totes aquelles nits que anàvem a treballar cadascun dels fallers al taller on estava reconstruint-se la falla, cadascú en el que sabia i podia, fusters, llumeners, obrers, etc., tots aportaven el seu “gra d’arena”, i jo que tenia coneixements d’artista faller, vaig anar molt a gust a omplir motles de cartó, ja que havia treballat de molt jove als tallers del meu barri, dels artistes Fernando Roda, José Blasco, i José Climent, tots artistes molt reconeguts a Cullera i Sueca. Aleshores des d’eixe primer moment ja em vaig adonar del sentiment, unió, germanor, i companyonia que regnava en la comissió de la falla Passeig, la qual seria i es la meua comissió i la de la meua família per a tota la vida.

Tots aquests esdeveniments i molts més van marcar eixos anys, i no sé com ni perquè, al poc temps em vaig presentar a les oposicions de bomber i vaig aprovar la plaça, amb tota la il·lusió que em feia i em fa a dia de hui eixir a totes i cadascuna de les emergències que som requerits, rescats de persones en accidents de trànsit, de muntanya, o atrapades en ascensors, obertura de vivendes, exhauriments d’aigua, tot tipus d’incendis, i per suposat, la prevenció a les falles en la nit de la cremà, que sense els bombers, hui en dia, seria impossible fer-la.

Ja des de dins d’aquestes dues feines, la de bomber i la de faller, he pogut gaudir i col·laborar ajudant i aportant idees sobretot en la cremà de la falla, on entre tota la delegació d’“Especialistes en cremà”, formen un complet grup de gent que a dia de hui aconsegueixen que la cremà de la Falla

Passeig siga una de les més organitzades, vistoses i boniques, en quan a efectivitat i el cremar-se controladament de “dalt a baix”, per a que dure un poc més i puguen gaudir públic i fallers de la cremà de la seua falla.

En este sentit he de dir que quan arribava l´hora de la cremà i estàvem de festa tots i jo me’n havia d’anar a treballar a la prevenció de la cremà, tenia sentiments creuats, ja que a cap faller li agrada deixar-se la festa, però no he deixat cap any d´assistir a la cremà, de bomber, ja que era voluntari, però em tirava més anar a veure cremar i controlar moltes falles de la contornada de la Ribera Baixa. També crec que és molt bonic i emotiu vindre, com ho he fet diversos anys vindre a Cullera i a la teua falla a fer

la cremà, perquè ja des del punt de vista distint al de faller, te n’adones d’altres circumstàncies i perills que comporta aquesta professió. En el pas del temps anava adonant-me que havia encertat en l’elecció de la professió i cada vegada gaudia més anant a treballar i ensenyant-me.

Anècdotes, records i situacions bones i menys bones hem viscut moltíssimes i em venen a la memòria moltes que recorde amb especial enyorança, com la primera intervenció que va ser un incendi d’un vehicle, un turisme marca Mini, en el municipi de Burjassot, així com el segon que va ser anecdòtic perquè es tractava de recuperar una part del cos, el peu, d’una persona morta en un accident de trànsit, i que va quedar atrapada baix de la ferralla del cotxe. Així tenim interminables serveis que sempre hem intentat resoldre de la manera més professional possible, donant la millor atenció a la persona ferida i o atrapada, ja que com a servei públic que som, ens devem al ciutadà, i estem per a prestar l’ajuda necessària.

També recorde el primer servei que vam tindre, recentment anomenat Caporal, després d’aprovar l’oposició de promoció interna i signar la plaça. Va ser un accident frontal de trànsit, on estaven atrapats els dos conductors, doncs un dels quals el coneixia ja que era de Cullera, el vam rescatar greu, però viu i conscient, amb diverses ferides i traumatismes, trencaments,etc., doncs la millor de les notícies va ser que al poc temps ens vam assabentar que anava evolucionant bé i malgrat quedar-se amb

seqüeles, a dia de hui està perfectament de salut. Eixos són els tipus de serveis que ens donen força i ànims per seguir treballant, reciclant-nos i millorant en la nostra feina. En altres ocasions també ens ha tocat anar a fer serveis prou desagradables, i dantescos que per la naturalesa no convé relatar. També hi ha hagut de diversa índole com, obrir vivendes de persones amb les facultats psíquiques alterades (síndrome de Diògenes), i tindre la vivenda de gom a gom de bosses de fem, deixalles, trastos vells, etc. En alguns casos s’ha incendiat. Altre rescat en un accident greu de trànsit on el conductor estava atrapat, amb el quadre de comandament damunt d’ell, el recorde per l’anècdota final que ens van donar, i és que, en l’actuació vam treballar com de costum, és a dir, i resumint, al arribar fem un reconeixement del lloc, ens apropem, i veiem que el conductor està atrapat, i conscient, per tant intente parlar amb ell, però no contestava, seguim amb la intervenció immobilitzant-lo, per previndre danys més greus dels que ja tenia, i seguíem fent-li preguntes per veure el grau de consciència i descartar possibles atacs, ictus, etc., mentrestant preparem tot el necessari per separar-lo de la ferralla. Però seguia mirant sense contestar, aleshores i després de treure´l el traslladem a l´ambulància per dur-lo a l’hospital. A les poques setmanes, i preguntar a un company de Corbera si sabia alguna cosa de l’accidentat o si el coneixia, ja que havia ocorregut en la recta d’Alzira a Corbera, una eixida de via i col·lisió contra un mur. Doncs ens va dir: sí, s’ha recuperat bé i està en planta ja recuperat, esperant l’alta, i al dir-li que no parlava, ens

va dir que era sordmut! Cosa que ens va fer morir-nos de riure.

És obvi que al llarg dels anys aquesta professió ens dona molta experiència en serveis de tota classe, i al mateix temps ens vaja omplint una motxilla que conservarem i romandrà en la memòria de cada bomber. Perquè com en totes les professions, però en aquesta més si cal, mai saps prou i no pares d’aprendre amb els nous materials, nous vehicles (elèctrics, de carrosseries amb materials més resistents, nous equips de protecció individual EPI’S).

Amb tot, cal ressaltar la unió que hi hagut des de sempre amb els dos col·lectius, bombers i Falles, ja que a banda de la cremà, han participat junts en altres esdeveniments com en el cas d’un any que va fer un fort temporal de pluges i acompanyat de forts vents que, en eixos anys les falles encara eren de cartó, i fusta, i després d’estar banyant-se durant moltes hores, molts ninots, i remats més grans i plantats amb prou risc, amenaçaven caure a la via pública amb el conseqüent risc per a les persones i fallers. Hi ha que dir que, comparades amb les falles de hui en dia, les actuals aguanten molt més l’aigua i al pesar menys també suporten un poc millor el vent, encara que les ratxes fortes també han causat destrosses en els monuments de hui en dia. Doncs en eixe any referit del temporal d’aigua i vent , van tindre que acudir els bombers amb el vehicle d’Altura, que es gasta per a rescatar persones en els pisos elevats, així com per a tirar aigua a les indústries i vivendes de plantes elevades per l’exterior, conduint

l’aigua per l’autoescala que disposa el vehicle. En eixa ocasió van haver de tallar varies parts de la falla, de la del Passeig i d’alguna altra, que s’havien despenjat pel pes acumulat de l´aigua i pel fort vent.

Amb aquests vehicles grua i autoescala, que hui en dia arriben fins a una altura de 40 metres, disposen d’una cistella o cabina on van dos bombers per a treballar més a prop de l’escenari en perill.

Dit tot això, he volgut ressaltar, la bona i necessària relació, entre els dos organismes, i jo que tinc la sort de pertànyer als dos, he viscut i gaudit, i a dia de hui continue fentho, de les tasques sempre aportant i col·laborant en tot el que està a les nostres mans.

*Fotografia de l’arxiu personal de l’autor.

El per què d’una passió

Toni Sancasto Pérez

Pirotècnic.

Tot comença com un joc en la meua infància, per a després ser la meua devoció i professió.

És una professió delicada i un poc dura en la vida familiar. Tindre una família que comprenga les teues absències i més en dies assenyalats, i el perill d’esta professió des de que ixes de casa i puga aguantar eixa pressió. Jo he tingut sort en la meua família i comprenen que no és només una professió per a mi si no una devoció.

Tot comença en la meua infància, les falles són el punt de trobada, on era l’única opció de tirar coets en tot l’any, per a xiquets i xiquetes. Recorde que només hi havia un article pirotècnic, la piula verda, emprat per tots, ja que no hi havia d’altres.

Alçar-te enjorn per a seguir els fallers en la despertà, on gaudíem veient tirar masclets.

Tot comença a canviar en la meua adolescència, seguir i veure treballar als pirotècnics que venien al poble, fins pujar a la muntanya a arreplegar els residus pirotècnics fallits al castell de focs, ací va començar la meua devoció a la pólvora.

En dèsset anys comence a treballar en una pirotècnia, sempre en les falles pel mig.

Aprenentatge, treball, respecte i una gran il·lusió per ser professional. Des d’eixe moment la meua meta era gaudir de la meua professió.

El que té de bo fer el que t’agrada és: viatjar, conéixer gent, cultures, diferents tipus de festes i sobre tot gaudir de la teua professió.

Podria escriure un llibre de tan bo com m’ha donat este treball, sobretot viatges i històries.

He conegut moltes altres festes, ciutats, pobles i gent, però en mirar arrere, sempre està el punt de partida, les falles del meu poble.

Les falles són i seran el centre de tota esta història, ja que foren el punt de partida. En el món faller he trobat, amistat, afecte, respecte i sobretot poder realitzar la meua passió.

Disparant en falles a València.

D’elles trac el millor, moltes presentacions, on estàs en contacte en els fallers i falleres, passejant molts dies pel poble i sentir la proximitat de la gent. En els anys que porte en este món, són moltes presentacions i canvis en elles.

Quan vaig començar, eren actes molt solemnes i seriosos, hui són més una festa. Destacar els moments en que esta professió m’ha donat moments feliços són molts i variats, on en un sol article mai podré enunciar. Han sigut tants, que simplement es resumeixen en una forma de ser i viure.

La meua vida ha rodat en només una direcció, devoció, treball i molt de respecte al material que treballem, la pólvora. Molts diran, que sempre treballem quan altres estan de festa, però no importa, perquè fas el que més t’agrada.

Dies dolents també existeixen, però és la nostra manera de viure i existir.

Estaré sempre agraït per l’afecte i respecte que he rebut per part de les comissions falleres de Cullera, el meu començament en esta professió i sense dubte, la meua passió.

Amb coeters de la falla Passeig.

*Fotografies de l’arxiu personal de l’autor.

Capítol 2

Les nostres lletres

Són molts els esdeveniments que ocorren durant un exercici faller i els llibrets són els encarregats de deixar plasmats tots eixos moments que la comissió realitza i aconsegueix els quals són imprescindibles per al record.

Els llibrets fallers tenen la funció d’emmagatzemar tots els records que es puguen viure com a comissió, són els nostres diaris, quan volem consultar qualsevol cosa, tirem mà d’ells. Però a banda, també tenen una altra funció i és la de crear cultura valenciana. Tots els que ens hem enfrontat a aquesta gran tasca, sabem que no és fàcil.

A més a més de guardar tot allò que creiem indispensable per al record, busquem innovar amb idees i creativitat. És el que ens fa il·lusionar-nos, és un repte, crear per a millorar.

També, com tot, ha evolucionat, cada vegada les comissions aposten més pels llibrets i s’ha convertit en una il·lusió més per als que treballem dia a dia creant continguts i fent recerca de totes les temàtiques que es puguen imaginar, les que envolten la festa, i les que no, perquè no sols es parla de falles, es relacionen molts temes, tan actuals com del passat i de gran diversitat.

Són les nostres lletres, les que perduren en el temps, els nostres records entre pàgines, la cultura com a base i les il·lusions que trauen el cap per a no oblidar-nos que hem de seguir creant i lluitant per la nostra festa, i la nostra llengua.

Il·lusions, records i llibrets

Juan G. Figueres Hernández

Sense il·lusions, no hi ha llibret que valga. M’explique. Quan comença l’exercici faller, tot està ben fresquet, tot el món vol aportar idees, entrar en la directiva per tal d’agafar un càrrec, etc., encara que una vegada passa l’estiu, el 80% dels que pensen açò els passa la il·lusió. Però per a fer un llibret, no val ni l’estiu ni cap altra cosa. Si no hi ha il·lusió, la cosa no eixirà bé.

Recorde quan vaig començar en solitari, cap al 2008, que la primera il·lusió que tenia era que la Falla El Canet tinguera el seu llibret com a referència, és a dir, com a la seua imatge perquè en aquell moment no era una comissió que destacara per alguna cosa en particular, ja que és cert que ha plantat falles molt bones però amb una trajectòria bastant irregular. Crec que és una il·lusió que s’ha complit, encara que és cert que més prompte del que en un principi em pensava, perquè la meua idea era que tinguera un creixement més moderat. Està demostrat que les coses que tenen un creixement més accelerat després tendeixen a decréixer més ràpidament, pel fet que el més difícil no és arribar, és mantenir-se, aleshores el meu propòsit va ser que el llibret es mantinguera i que aquesta pujada tan ràpida no es convertirà en una baixada fulgurant per a passar prompte a la posteritat. No obstant això, els inicis van ser durs i va costar convéncer que havíem de fer un llibret que servira per a alguna cosa més que obtindre ingressos de les publicitats.

I aquesta és la paraula clau, mantenir-se. Poder mantindre el nivell d’un llibret és clau per continuar tenint il·lusió perquè

veus que estàs millorant, innovant i evolucionant. També és clau el suport de la comissió. Si no hi ha suport, no existeixen els miracles, i així sí que es perd la il·lusió. Jo, en aquest sentit, he tingut sort, tant el suport a casa com amb el grup de persones que desinteressadament ha estat al meu costat quan se’ls ha necessitat, ara bé, com ocorre en tots els inicis, va ser difícil. Com he dit abans, vaig començar en 2008 per a fer el llibret i fins a l’actualitat, sols he parat en 2016 per esgotament, any que em va servir per a recarregar les piles per a recuperar, ja que ahí sí que és cert, que la vaig perdre una mica.

Coordinador del llibret de l’AC Falla El Canet.

Portada del llibret infantil del Canet 2021.

És cert que un factor clau i que ha ajudat a mantindre la il·lusió és el premi. Tots sabem, i seria una errada no reconéixer-ho, que un bon premi et fa il·lusió, i no tindre premi que volem la minva. Tots volem el reconeixement, però el no aconseguir-ho ha de ser un estímul per a l’any següent, per tractar de millorar. S’han donat molts casos de comissions que han volgut fer un bon llibret i s’han decebut a la primera per no haver arribat a les expectatives que tenien. Però tinc molts bons records d’èxits assolits, sobretot en anys una mica durs.

Vull fer un incís en un aspecte que va molt lligat a la il·lusió, el qual ja he anomenat anteriorment, la innovació. El fet de voler fer coses noves, és a dir, provar grandàries, papers, plantejaments de llibrets... Particularment, m’ha ajudat a mantindre la il·lusió, ja que no pots esperar a veure com ha quedat el teu llibret amb tots aquests canvis que has volgut implantar. Unes vegades estàs més content, unes altres no... però crec que aquest cuquet és clau per a mantenir-te tants anys.

Actualment, i per a finalitzar el text, la il·lusió està intacta a l’hora de mantindre millorar el nivell del llibret, per tal que el nom d’El Canet estiga on ha aconseguit estar amb el treball, la constància i la humilitat que sempre hem intentat demostrar, almenys són els valors que, com a coordinador, he volgut que el llibret mostrara, mesclat amb la millora de tots els aspectes. Aleshores, la meua il·lusió, ara per ara, que el llibret d’El Canet perdure a aquest nivell el màxim temps possible, independentment qui esti-

ga al capdavant perquè la vida són cicles, i aquests comencen, però també acaben.

*Fotografies de l’arxiu personal de l’autor.

Portada del llibret del Canet 2021.

Les nostres lletres

Un grapat de records i il·lusions convertits en realitats

Miguel Ángel Martínez Tortosa

Coordinador del llibret de l’AC Falla Plaça Malva i adjacents.

Tot projecte, tot repte requereix unes il·lusions i molta empenta en els inicis i això és el que va passar en el naixement del llibre de la Malva.

Anem per parts, la nostra comissió va nàixer en l’exercici 1983-84 i comptava amb 11 falleres i 29 fallers. Els quatre primers anys, possiblement els més difícils, no férem llibret. El president d’aquella època va ser Salvador Goig, i aquells van ser temps de consolidació.

A partir del cinqué any va esdevindre la revolució llibretera en la nostra comissió. Vam d’esperar encara un any, ja que en l’exercici 87-88 no van haver falles a Alzira degut a la riuada de sant Carles del 4 de novembre de 1987.

Però l’exercici 88-89 va ser l’inici del fenomen de la nostra comissió. Crearem l’Associació Cultural i Festiva Falla Plaça Malva, pionera a Alzira i començarem a fer activitats culturals.

El llibret va ser una de les primeres i anàrem a parar a unes d’eixes persones enteses en la matèria, una d’eixes persones que en la seua falla no li feien cas i que potser va veure en nosaltres l’entusiasme per fer un llibret, aquell home va ser Salvador Andrés i Pascual, persona que fins a la seua mort establirem uns llaços d’amistat magnífics.

Aquell primer llibret de la Malva, el recorde perfectament, va obtindre un tercer premi al concurs de la Junta Local Fallera d’Alzira. Estàvem en un núvol, una falleta tan menuda,

i gràcies al llibret havia aconseguit capbussar-se dins dels premis de les falles d’Alzira.

L’any següent tornarem a la càrrega però vam obtindre un quart premi, fet que no ens va desil·lusionar. A partir d’aquell llibret vam prendre la determinació d’analitzar cada resultat, avaluar que és el que féiem bé i el que no i la veritat siga dita no ens ha anat gens malament.

En l’exercici 1990/91 ja vam aconseguir per primera vegada el primer premi en el Concurs de Llibrets de la Junta Local Fallera d’Alzira, era format menut i també primer

Tercer premi al concurs de la JLF d’Alzira.

premi de portada en el Concurs de Lo Rat Penat de València.

A partir d’eixe any, vint-i-cinc primers premis en Alzira dels quals catorze foren consecutius, dos segons premis, quatre tercers i un quart, eixa és l’empremta llibretera de la Malva a Alzira en trenta-tres participacions.

En l’exercici 1992/93 vam participar per primera vegada, ja que era la primera edició que la Generalitat Valenciana convocava els Premis a l’Ús del Valencià en els Llibrets de Falla. Era un llibre espectacular, però quan ens adonarem de la convocatòria el llibret estava imprés i sense corregir en el valencià normatiu. Així i tot, aquella primera participació ens donaren un sisé premi.

L’exercici següent, 1993/94 va ser ja la primera vegada que vam obtindre el primer premi a València, aquell fet ens va obrir moltes portes, moltes il·lusions i ja no pararem d’aconseguir èxits, any rere d’any.

En el concurs de llibrets que organitza la JLF d’Alzira són 25 primers premis de 33 participacions, 2 segons, 4 tercers i 2 quarts, eixa és l’empremta de la Malva a Alzira.

Els números diuen que canten per si soles, en el concurs de la Generalitat són 9 primers premis de 29 participacions, 9 segons i 3 tercers.

Sisé premi a la primera edició de GV.

Primer premi de la GV.

Les nostres lletres

Però no seria agraït si no fera menció a unes persones claus en tota esta tasca, primer, com ja he mencionat, Salvador Andrés, després, una persona essencial en la direcció de la publicació va ser el poeta i escriptor Josep Ballester, després es va afegir Josep Antoni Fluixà i en els últims anys, la seua filla Alba Fluixà. Vull destacar també la tasca de maquetació que ha fet més de quinze anys consecutius el gran professional Santi Sancho.

A aquest historial de la comissió cal afegir l’organització de 30 Setmanes Culturals, cursos de valencià al casal de la falla, la publicació de llibres dedicats a la història d’Alzira, 24 edicions del concurs de Narrativa Infantil i Juvenil, xiv del de poesia satírica, xiv del de poesia infantil i iii del de Corals. També des de fa 16 anys s’edita una guia didàctica per a treballar les falles des de les escoles i que es reparteix a tot l’alumnat d’Alzira. En 2007 Premi Pensat i Fet. Premi Bernat i Baldoví de Llibret.

En 2007 Guardó Murta Associació Cultural Illa del Xúquer 2007.

En 2016 Premi Santa Ana de Sagunt al contingut didàctic i cultural infantil.

En 2017 i 2021 Primer premi a l’ús del valencià en els monuments fallers d’Alzira.

La Malva sempre ha pensat que pel camí de la cultura, la llengua i les tradicions es dignificava la festa i ara, el reconeixement de la Unesco va demostrar que aquell pensament que pareixia una quimera era del tot encertat.

Per tant, acabaré dient que la Malva no és tan sols llibret, ha sigut un model de cultura, integrada en la festa fallera.

*Fotografies de l’arxiu personal de l’autor.

Nacho Romero Ferrer

A.C. Falla Taüt Cullera.

L’encertada temàtica del llibret de l’A.C.E. Falla Passeig Mercat 2023 és, sense dubtes, el principal motor per a CREAR un llibret de falla; il·lusions i records.

Tindre un full en blanc, on poder reflectir tota la història i el present del què ocorre, el que ha ocorregut, omplir les planes d’allò que s’estudiarà el dia de demà, no sols és il·lusionant, és un repte creatiu més important del que molta gent pot creure, i hui en dia està a l’abast de qualsevol comissió fallera, tan sols fa falta tindre il·lusió i recordar.

Hui en dia, les millors plomes del nostre territori busquen el llibret de falla per expressar el pensament actual, contant allò que és notícia, articles d’investigació i allò que ha ocorregut durant eixe any a la societat actual i a la nostra comissió. I no sols això, perquè crear un llibret és tota una representació artística on, al voltant de la temàtica del monument, tenen cabuda totes les arts plàstiques i literàries.

Aquest fet, cada dia té més pes, gràcies a la creació de premis que valoren la qualitat d’un llibret de falla en totes les seues vessants. Com a exemple els Premis de la Generalitat on es valora la coherència, la presència i la qualitat en general del llibret. Els premis de les Lletres Falleres, són altre exemple, on al llarg dels seus 12 premis es valora la qualitat tan plàstica, literària i de coherència de cada llibre amb premis dedicats a poesia satírica, poesia lírica, microrelats, articles de falla, part infantil, il·lustracions…, entre altres.

Enguany, l’A.C Falla Taüt, gràcies a la seua llavor al llarg dels últims anys en el món de la cultura valenciana, passarà a ser jutge de qualitat de llibrets de falla. La Taüt forma part, des d’enguany, de la Federació de les Lletres Falleres i és el clar exemple de que amb il·lusió i perseverança es pot aconseguir allò que et proposes. Amb els premis de la Federació el que busquem és incentivar i promocionar la qualitat del contingut dels llibrets de falla, per tal que cada dia siguen referència de la Cultura valenciana i eix vertebrador de la festa fallera.

Qui ens dediquem, per vocació, a crear llibrets ens adonem que estem innovant, amb totes les ferramentes i totes les persones col·laboradores del present, sobre un material que hui en dia està al capdavant del disseny literari i estem creant un record per a la posteritat.

El llibret de hui en dia és una creació literària de primera magnitud que dona l’espai perquè la nostra llengua córrega lliure a través del temps. Un espai que dona més

Sense il·lusions i records no es pot crear un llibret de falla

vida si cap a la il·lusió, a l’ingeni i a la crítica, fonament de la nostra festa fallera.

*Fotografia de l’arxiu personal de la falla Taüt.

I és que un llibret, som planes buides que passen sense esperar, cal omplir-les sense dubtes, narrar la veritat.

Cada any, cada exercici, ocorren coses fascinants, si guanyes o perds algun esport si el monument és el propici, si l´obra de teatre ha guanyat, o si un faller més a la falla s´ha apuntat, tot això en bona lletra al llibret ben explicat.

Perquè, quan algun any ha passat, i en un esmorzar es vol recordar, un fet en concret i no se sap quan va passar, tots fan les seues apostes, caviles fetes a pams, doncs si tal artista ,feu el monument tal any això passà dos anys després que jo ho tinc molt clar. Però si és una falla com cal, tirarà mà a la prestatgeria, i al llibret d´eixe any trobaràs la veritat.

“Il·lusionant és crear cada any, allò que quedarà al record per a la història de la nostra festa, de la nostra ciutat i de la nostra comissió. Il·lusionant és crear un llibret de falla.”

Nacho Romero Ferrer

Les nostres lletres

Sainet: Mon pare.

Ramón Marí Bohigues

Autor del sainet Mon pare

ARGUMENT:

La present història ens conta la vida d’una família normal en un poble normal, ens fa saber actes i fets succeïts en l’entorn de la seu familiar per antonomàsia, que no és altra que la casa que habiten.

Per allí veurem desfilar als components de la unitat familiar en els seus quefers quotidians, les seues inquietuds, les seues paranoies i totes les vivències que es veuran trastocades amb l’arribada d’una persona aliena a l’entorn familiar. L’arribada d’aquest element aliè, desencadenarà una sèrie d’esdeveniments que trencaran la rutina que envolta les seves vides d’una manera tan traumàtica que mai ja tornarà a ser el que era fins ara.

Els convidem a que ens acompanyen a submergir-se meticulosament , per conéixer-los millor, dins de les vides dels nostres protagonistes, veuran com són, com pensen, com actuen i tot ho faran mitjançant un punt de vista còmic, jovial i alegre, perquè per dramàtica ja està la vida reial.

PERSONATGES:

LAIA - Xiqueta entorn als 16 anys, molt viva i espavilada.

TERESA - Cinquanta i pico llargs anys, mare i suport emocional de la casa.

ERNEST - Rondant els seixanta anys cap i cabota de la família.

MAITE - Filla major del matrimoni, trenta i pocs anys, bona i conformada.

PAU - Trenta i pico anys, nuvi de Maite, intel·ligent però peculiar xic.

TONI - Al voltant dels seixanta anys, home ferm, fet a si mateix.

HUGO – Xicot jove amic de Laia i un poc eixelebrat.

ESCENOGRAFIA:

Saló d’una casa rica, decorada en bon gust i ben abillada, es tracta d’un primer pis i per eixe motiu té al fons una balconada gran, i a la part dreta, tres entrades que simulen la cuina, l’accés als dormitoris i l’entrada des del carrer mitjançant una escala, a la part esquerra està situat un vàter i un armari de paret prou gran.

En mig hi ha una taula gran de menjador, sis cadires i una còmoda al darrere, a l’altre costat es troba un sofà amb dues butaques, una llampera de peu i una televisió i altres electrodomèstics.

Si voleu seguir llegint aquest sainet, escanegeu aquest QR.

Sainet presentat al concurs de Lletres Falleres que opta al Premi Bernat i Baldoví de JLF de Sueca.

Capítol 3

Al ritme de la festa

Una melodia, una cançó, un tabal i una dolçaina, una nit d’albades, una xaranga pel carrer, la banda de música acompanyant l’ofrena, una orquestra a la matinada... La nostra festa no seria igual, de fet no seria festa, ni cultura, ni serien falles sense res de tot això.

Ningú de nosaltres ens podem imaginar la nostra vida, el nostre dia a dia, les nostres festes sense la música. Només ella té el poder d’intervindre sobre les nostres emocions. Ens acompanya sempre, en els moments bons i en els menys bons, en cada celebració, des de la primera despertà fins la cremà, i en tot el que ens puguem imaginar. Una cançó ens pot fer recordar qualsevol moment, o una melodia pot expressar tot allò que només en paraules no és suficient. És difícil d’explicar com ens travessa tots els sentits.

La música és tan important com un monument plantat al carrer, com una mascletà, com tot el que ens envolta els dies de falles, no som conscients, però sense ella la nostra festa no lluiria, estaríem incomplets. És unió, com cantar tots junts, és tradició, com una dolçaina i un tabal, és festa, com una xaranga, és sentiment, és Falla.

Som poble de músics, de pasdobles, d’himne, de música tradicional, i d’il·lusions perquè sempre farem que la música no deixe de sonar.

Guillem Escorihuela Carbonell

Professor del Departament de Didàctica de l’Expressió Musical, Plàstica i Corporal. Facultat de Magisteri. Universitat de València.

Que la música és un component indissociable de la festa és un fet més que demostrat i observat al llarg de la història de la humanitat. Antropòlegs, etnògrafs i musicòlegs han estudiat i estudien la relació que música i festes han tingut i continuen tenint, i el significat que les persones li donem a aquest fet. Un toc de tabal, un avís de trompeta, el so llunyà d’una banda... sons que ens transporten a moments d’alegria, gresca, celebració, família i tradicions.

Des de la infància el desenvolupament musical de l’infant requereix d’una estimulació intencionada i constant, tal com diu el pedagog musical Edgar Willems (1890-1978).

En aquesta empresa entra de ple l’educació musical, però no tal com socialment la concebem en el nostre entorn. No només estic parlant de classes de solfeig, teoria musical o l’ensenyament generalista de la música que es rep a l’escola primària i secundària. L’educació musical comprén tot el que envolta els processos d’ensenyament i aprenentatge dins l’àmbit de la música, i sí, dins d’aquest és clar que tenen un pes significatiu el sistema educatiu, els programes educatius, els mètodes d’ensenyament, les institucions, els responsables, mestres i pedagogs... No obstant, l’educació musical també té molt a veure amb la música que escoltem. L’audició activa és un dels pilars sobre els quals reposen, des de principis del segle xx, diferents metodologies, també anomenades «mètodes musicals actius» i que han potenciat la investigació sobre l’ensenyament musical centrada en un caràcter pràctic, actiu, creador i dinàmic. La música que hem escoltat des

de ben xicotetes i xicotets i que associem amb la festa de les Falles, es converteix en una peça clau de l’educació musical auditiva. ¿Qui no és capaç de seguir la tonada de pasdobles tan coneguts com Amparito Roca (Teixidor, 1925) només amb escoltar l’íncipit d’aquest?

Més enllà de la música de banda –normalment interpretada per xarangues– i la música tradicional de la dolçaina i el tabal, el fet musical faller impregna la festa en cadascun dels seus actes que es realitzen al llarg de l’any, tant interns com externs. Així doncs, es produeix un binomi cognitiu d’associament musico-faller. El musicòleg i compositor argentí Rodolfo Barbacci (19111972) tracta la memòria musical i les diferents maneres amb les quals es presenta en l’ésser humà. Sens dubte, som capaços de reconéixer les melodies i els ritmes de la música fallera, a través de la memòria auditiva i la rítmica, ja que les hem sentides des de sempre, però una de les memòries que més arrelen en el nostre cor és la memòria emocional.

Les Falles són festa, però també són emocions, l’emoció que genera un patrimoni cultural col·lectiu, l’emoció d’una comissió en veure alçar any rere any l’apreciat monument, l’emoció d’un poble que viu per la flama i la pólvora, la indumentària, la gastronomia, la història de vida de tantes famílies. Les emocions que suscita la música poden millorar el reconeixement dels fragments musicals. La memòria funciona millor amb músiques estimulants que amb músiques menys estimulants, i la música fallera ens

El record col·lectiu musical dins el món faller, més enllà de la música de banda i la tradicional

estimula l’ànima i el comboi col·lectiu. Resulta curiós observar que els fragments musicals són més fàcils de reconéixer si la música és estimulant per a la persona que l’escolta, en aquest cas els qui gaudim de la festa de les Falles. No obstant, científicament es disposa de pocs estudis que demostren la influència de l’edat a la memòria emocional de la música, per això podem dir que l’emoció que desperta els records festius no entén d’edat. Des dels infants fins als nostres majors, es senten afectats pel poder il·lusionant que desperta la música a la festa: les melodies, ritmes i harmonies que ens recorden el nostre passat com a poble, les persones que crearen les nostres comissions i que ja no estan amb nosaltres, els moments viscuts a flor de pell a peu de casal, la música que sonava en aquell episodi tan destacat en la vida de la falla.

La relació que té la música amb el sentiment que pot produir sobre l’ésser humà ha estat un estudi constant al llarg de la història. Primer l’ethos dels modes grecs i la seua vinculació amb gregorians, més tard al Barroc quan sorgeix la teoria dels afectes. Des dels antics grecs és coneguda la importància que ha tingut la música sobre les persones, i com afecta les nostres emocions. Amb tot, si la música és l’art d’expressar els sentiments a través dels sons, no és d’estranyar que la que escoltem en Falles potencie les emocions de qui l’escolta, per això es converteix en una extraordinària eina que permet anar més enllà de les paraules per expressar la complexitat de les emocions. Si realitzarem un estudi científic amb un qüestionari per mesurar la grada-

ció d’emocions i sentiments que sent un faller o fallera en entregar les seues flors a la Mare de Déu de segur que obtindríem un resultat més elevat amb els/les qui entren a la plaça amb música que els/les qui entren sense.

Però, de quin tipus de música parlem? Ja hem avançat alguna cosa quan hem parlat de música tradicional i música de banda, i és que les Falles s’han nodrit des de fa molt de temps de la música de les bandes dels pobles que han acompanyat les comissions en els seus actes de carrer, omplint d’alegria els carrers dels pobles amb animats pasdobles de caràcter valencià. L’ús de temàtica basada en melodies típiques valencianes ha sigut una constant en els compositors les peces dels quals s’han fet un nom dins de la música fallera com El Fallero (Serrano, 1929), Lo cant del valencià (Sosa, 1914), Valencianeta (Martí, ?), La flor del taronger (Asins Arbó, 1973), L’entrà de la murta (Giner, 1903), Valencia (Padilla, 1924), etc. No obstant això, altres pasdobles de caire més fester han anat omplint un espectre gran que varia depenent la zona d’àmbit faller. Així doncs, els diferents pobles i ciutats han anat fent seus títols com Xàbia, Festa en Benidorm, Paquito el Xocolatero, Tomàs Ferrús, Morenito de Valencia, Ragón Fález, Tio Ramón, Caridad Guardiola, L’Entrà, Pérez Barceló, Alfara de Algimia, José Luis Valero, i tants altres.

Com diuen els investigadors Carabal i Escorihuela (2021) no hi ha cap dubte que el territori valencià està vertebrat per les més de 500 Societats Musicals que són manifestació de la tradició i l’afició per la música

Aquest article el pot llegir escoltant el pasdoble Amparito Roca.

Al ritme de la festa

dels nostres pobles. L’estructura social de les bandes de música valencianes implica una gran part de la població, que forma part d’alguna manera del procés creatiu i de transferència dels llenguatges musicals, com a transmissió cultural i de continguts històrics. L’ampli teixit social que es genera unit a la música és inabastable, atés que el seu llegat és part de la cultura i el patrimoni local i estan vinculades a les indústries creatives i culturals, perquè són centres de transmissió de coneixements. Si aquest potencial el lliguem al d’una festa que ha estat declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO just per suposar un conjunt de tradicions i expressions que actuen com a nexe d’unió intergeneracional, entre d’altres, trobem que música i falles conformen un binomi que es retroalimenta. Així, aquestes pràctiques i costums culturals que han estat heretades dels nostres avantpassats seran, alhora, transmeses als nostres descendents si es realitza un bon treball de protecció i difusió.

Més recentment, la música de banda ha estat interpretada a les festes per les anomenades xarangues, que són grups xicotets d’entre 10 i 20 músics, el nombre del qual és variable, i que a més d’interpretar els típics pasdobles ometent algunes de les veus per les quals estan instrumentats per falta d’instruments, també versionen cançons del cançoner popular o peces pop/rock, prenent especial consideració pel món de la festa aquelles més recents o que han sigut èxits. En aquest sentit, es valoren les xarangues que estan més al dia en aquestes versions i les que toquen mi-

llors arranjaments, sorgint un nou nínxol de mercat arranjadors i compositors.

No podem deixar de banda la música tradicional valenciana que ha tingut una revaloració exponencial en els últims anys i que pren com a màxims exponents la dolçaina i el tabal. Melodies populars, cançoner valencià popular i un treball avalat per l’etnomusicologia han fet d’aquests instruments els portadors d’un passat popular del poble valencià que es veu reflectit en les comissions que decideixen valdre’s d’aquests per acompanyar-los als seus actes. La música de les danses tradicionals es creua en aquest cas amb la cercavila com a element representatiu d’acte faller, amb la finalitat de fer saber a la localitat que han arribat les festes o que es va a celebrar algun acte del calendari josefí.

Tota aquesta música ens recorre el cos de records i emocions, no importa de quina font emissora procedisca el so, sinó, realment el que ens indica i ens fa sentir. No és fàcil saber identificar i compartir totes les emocions, i sobretot a partir de les viscudes durant el període d’emergència sanitària com els viscuts amb la Covid-19 i, sense dubte, la música ens ajuda a elaborar les vivències i enfortir-nos. Les emocions ens permeten expressar el nostre estat d’ànim: com ens sentim i reaccionem davant les situacions i donar-les a conéixer als altres. Per tant, és la via per excel·lència per donar-se a conéixer i, alhora, conéixer als altres. El sentiment de poble té a veure amb les nostres tradicions i les emocions que ens desperten. Sense les emocions les re-

Si voleu seguir escoltat els nostres pasdoble, escanegeu aquest QR.

lacions socials serien molt més difícils, fins i tot incoherents, ja que la nostra vida social es basa en el que sentim. Per això unes Falles sense música serien unes Falles sense emocions, gaudim dels sons que ens fan sentir i recordar allò que estimem.

Al ritme de la festa

Records de l’inici i perspectiva de futur de l’escola

Carles Prats Vallés

El meu amic Jose em va preguntar si els faria el favor d’escriure un article per a la seua comissió on parlara un poc dels inicis de l’escola municipal de dolçaina, tabalet i danses (a partir d’ara només diré escola i així no es fa tan llarg) i de quin futur es preveu per aquesta. Cal dir que, fins el que jo sé, ja que en els seus inicis estava d’alumne encara, l’escola rebia subvenció de dos regidories diferents: en un primer lloc, la Regidoria de Falles s’encarregava de la primera part i l’escola oferia diverses actuacions al voltant de les falles i, a més a més, era una manera d’apropar els instruments i balls tradicionals als membres de les comissions falleres; aquestes junt als actes que es fan al voltant de les falles són una altra part de la nostra cultura i tradició; i després era la Regidoria de Festes qui s’encarregava de cobrir les despeses dels professors per a que l’escola poguera eixir a les festes del nostre poble omplint els carrers de música i tradicions.

És clar que la Regidoria que portava les falles, prèvia votació dels qui estaven en aquella reunió van decidir que la subvenció que es donava per a pagar les despeses dels professors fóra anul·lada i repartida entre les comissions i a partir d’aquell moment es va fer càrrec la regidoria de Cultura. Hi havia que unificar a aquestes dos regidories i coordinar un poc les actuacions a fer i açò va ser possible amb un document en el que posava la subvenció rebuda en concepte de les actuacions que faria l’escola al poble. Però encara s’havia de millorar aquesta unió de l’escola i l’ajuntament i, va ser ací, quan un grup d’amics, no més de

set o huit persones, vam decidir constituir una associació per poder gestionar l’escola més formalment. Ací és on es va registrar a l’Associació de dolçainers i tabaleters de Cullera que és qui hui en dia continua gestionant l’escola.

L’escola ha patit altibaixos, moments amb molta gent i altres amb molt poca gent, de fet, hi hagueren dos anys que ens quedàrem sense l’escola de danses i va ser llavors des d’eixe moment que l’escola no ha parat de créixer i de les tres branques que té l’escola, una per cada instrument més la de danses, sens dubte és aquesta última la que no para de créixer i donar-nos més alegries. Ara mateix està formada per varis grups d’edat, des de les més menudetes (a partir de 3 anys) a jovenetes ja quasi adolescents i el grup d’adultes; només ens queda el reguiny de no poder arribar a tindre més xicons o hòmens però és un repte que tenim i que de segur aconseguirem (aprofite aquestes línies per animar a qualsevol home, tinga l’edat que tinga, a que prove a anar a alguna classe).

Enllaçant amb el que he dit abans, el futur de l’escola està més que assegurat. Hui en dia, tots els pobles tenen als seus actes programats algunes actuacions on participen la dolçaina i el tabalet i alguna festa major on trauen els balls al carrer i el nostre poble, podem dir que té una més que suficient programació cultural i festiva on actuem, a banda de les possibles col·laboracions que també fa l’escola per a Associacions i organismes del nostre poble. I no podem oblidar que hi ha molta gent de l’escola que

Mestre de tabalet de l’escola municipal i component de la Colla Dolçabal de Cullera.

Al ritme de la festa

Si voleu escoltar la colla dolçabal, escanegeu aquest QR.

participem en actes d’altres pobles i ciutats com la darrera actuació a la Plaça de La Reina de València juntament amb la banda del Centre Històric de València, actuacions que ens fan créixer més com a escola i com a persones que estimem la nostra Cultura les nostres Arrels i la nostra Identitat.

I bé, fins ací la meua perspectiva i opinió d’una persona que ha vist créixer l’escola i que no deixarà d’estimar-la.

L’essència i ànima de les falles

Luis Colomer Llorens

Estudiant i intèrpret de l’oboé i membre de la xaranga Desbandà.

Música i falles sempre han estat, estan i estaran lligades inevitablement. Les falles sense la música no es podrien concebre. L’ambient faller és increïble. El millor. La gent és al carrer. Es tornen a veure les cares els fallers i sempre amb un somriure d’orella a orella perquè “ja estem en falles”. I, només la gent que ha viscut de ben a prop sap quin és realment el significat d’aquesta afirmació.

No obstant, la música en falles és com la neu en una gran serralada. De per sí soles és magnífic. Les falles, com les grans muntanyes creen una atmosfera que només pot suggerir felicitat i vitalitat. Però, la neu en les muntanyes és com la música a les falles. És allò que produeix el clímax. El que el fa realment diferent i passa de ser una experiència genial a una experiència única i irrepetible. És el detonant que fa que el sentiment de felicitat passe a ser d’èxtasi i que evoque a pensar que no hi ha res més millor que viure aquell moment just que s’està presenciant. Ens fa sentir còmodes, feliços i afortunats, com a casa.

I, on s’està millor que en casa? Eixa és la clau de la persistència de les falles. Cadascuna és com una família, ja que proporcionen una llar. Les xarangues són com el nadó que acaba d’aplegar nou a una casa perquè és el motiu pel qual es manté viva la flama de la llar i les ganes de seguir cap endavant. Un cau faller és genial, amb un ambient extraordinari. Però, quan la xaranga està reunida amb les falleres i els fallers es crea una atmosfera de bogeria que t’impedeix pensar en tot allò que ens pertorba en el dia a dia.

Les xarangues a les falles sempre han sigut l’ànima de la festa però han canviat molt al llarg de la història. Fa molts anys, els músics estaven obligats a anar a tots els actes amb la vestimenta de músic. Ara, en canvi, es manté eixa tradició només en l’ofrena i en actes importants com la recollida de premis. A més, els músics interpretaven les cançons populars que tota la vida s’han anat cantant i que s’han transmés de boca a boca durant diverses generacions. Hui en dia, les xarangues estan interpretant arranjaments de cançons noves que circulen al voltant de tot el món unes setmanes després que hagen sigut composades.

Considere que les falles i les xarangues no van a tindre mai un final. És més, si el COVID-19, no ha pogut amb elles aplaçant totes les celebracions dos anys, és molt complicat que cap fenomen puga fer-les desaparéixer. Fins i tot, quan no hi havia cap tipus d’il·lusió, el fet de què els músics tocaren els instruments als balcons ja ens feien recordar com de feliços érem i ens donaven forces per seguir cap endavant. El motiu pel qual és quasi impossible que les falles desapareguen és perquè tenen una identitat. Els valencians i les valencianes considerem que és una festa nostra que ha tingut la grandessa d’expandir-se a tot el món però que ha sabut mantenir la seua essència i això és perquè estan portades a terme per gent que sap com funciona perquè s’han criat amb aquesta tradició i forma part de la seua identitat. Per tant, si hi ha gent que les considera com a part de la seua vida, mentre aquestes persones perduren, les falles es mantindran vives.

Tant de bo passen els anys de la mateixa manera que han anat passant i que la festa seguisca evolucionant però que es seguisca mantenint l’essència. La passió, la tradició i l’amor mitjançant el millor canal de transmissió dins de la millor festa del món. La música en les falles!

Al ritme de la festa

Capítol 4

Art efímer?

No hi ha res que ens identifique més en esta festa que un monument plantat al carrer. És només nostre i per a molts, part de la nostra identitat, ser faller o fallera no sols és una setmana a l’any, per als que ens agrada i ho sentim com una família, són tots els dies de l’any.

El protagonista per excel·lència és ell, el monument, si no hi hagueren monuments plantats als carrers, la nostra festa no existiria i tampoc tindria cap sentit. És el nostre art, tan propi, tan inigualable. A vegades no som conscients, però som Patrimoni, i el que fem és únic al món.

Si mirem arrere, els monuments han evolucionat exponencialment, i ara tenim grans obres d’art repartides en tots els carrers, feina de tot un any a punt per a cremar, però això només ho entenem nosaltres.

Un any, això és el que esperem totes les falleres i els fallers per veure els ninots als nostres barris, l’emoció d’una plantà i la tristor d’una cremà, però ambdues sempre amb la il·lusió. La il·lusió de la plantà per veure tot el monument acabat i gaudir-lo al carrer, i la il·lusió de la cremà perquè sabem que sols falten 361 dies per tornar a plantar, però això també només ho entenem nosaltres.

El monument és crítica, és sàtira, és cultura, és art, és una paleta de colors que engalana de punta a punta tot un poble valencià. El monument és germanor, és família, és hores al cau faller, és compartir, és record i és il·lusió. El monument és tot el que ens envolta, perquè no hi ha res tan nostre com les falles.

Records i anècdotes d’un faller

Benjamín Font Sapiña

Faller de l’A.C.E. Falla Passeig–Mercat.

Quants records i anècdotes pot tindre un faller que fa 34 anys que viu les Falles a la seua comissió? I és que mire cap enrere i em venen infinites imatges de falles plantades al nostre emplaçament des dels anys 90, quan sols tenia 4 anyets… Començant pels germans Colomina, passant per José Lafarga, Guti, Pere Baenas o Pedro Santaeulalia com a artistes més destacats... Que grans falles ens han fet gaudir aquests grans artesans fallers!

El meu primer record important és de l’any 1998, quan vaig ser President Infantil. Al carrer, una falla dels Germans Colomina on un drac assegut amb un fantasma al costat eren els protagonistes. Una falla molt redoneta, amb moltes escenes per baix, com era propi de l’època... Com els agradava omplir el carrer als Colomina! Recorde que tinguérem possibilitats de guanyar, però Charli, a la Taüt, amb una monumental falla de 3 caps, es va fer amb el guardó, quedant nosaltres en segona posició.

Amb millor record tinc present la falla “del cine” de Lafarga, una de les anomenades “millors” falles de la història de Cullera, per la seua monumentalitat, pel seu risc, i pel seu enginy, ja que va fer coincidir l’antiga mitjanera de pedres del Passeig amb la falla, i un cotxe roig totalment en l’aire, en la part central de la falla. Per la part dreta de la falla apareixia un brutal muntatge amb els personatges de pel·lícules de Hollywood, com King Kong, Rocky, Tiburón o Jurassic Park… No puc oblidar la costosa i llarga plantà d’aquesta falla, que a banda del patiment amb el risc que tenia, es va allargar

fins a quasi hora d’aparéixer el jurat… Però aquell any sí que ens vam alçar amb el Primer Premi.

El meu millor record com a faller, va ser l’any 2005, l’any del doblet. Dues falles brutals ens van fer molt feliços en aquell exercici. La falla infantil, obra de l’artista Cullerenc Artur Benavent, “Un Passeig per Venècia”, era una falleta preciosa, que des que la vam veure, no tinguérem cap dubte que el premi era per a nosaltres. La falla gran, obra de Guti, on dos grangers molt bonics damunt d’un pont ens feren gaudir molt aquell any

Falla Passeig–Mercat, 1998. 2n premi. Gerrmans colomina

(un pont que, per cert, vam haver de dur a rastres tota la comissió des d’un magatzem situat a prop del cementeri, amb l’ajuda d’uns carros de fusta i rodes). Recorde molt, en el dinar del dia 17, començaren els rumors que hi havia un doblet. Nosaltres teníem molt clar la infantil, però la gran estava més renyida. Finalment els rumors van ser certs, i vam aconseguir l’anhelat DOBLET que tants bons records ens va donar…

Ja més recentment, en l’any 2012 vaig començar com a delegat de monument, al costat del meu pare, i em vaig involucrar més si cap en el món de les falles. Aquell any, l’artista Pere Baenas ens va tornar la il·lusió a la comissió, amb una falla molt “moderna” per al que estàvem acostumats

en Cullera, amb molt de colorit i un acabat espectacular. Finalment, i per a mi injustament, ens van donar el segon premi. Un segon premi que repetiríem en nombroses ocasions: amb Pere Baenas l’any 2013 i 2016, i l’any 2017 amb Pedro Santaeulalia, que va debutar plantant als pobles, després de ser l’artista faller amb més primers premis obtinguts a València amb Nou Campanar, i les seues cafrades de falla, i després amb Convent Jerusalem.

De l’últim any, les falles de la pandèmia, que hauríem d’haver plantat en 2020 i finalment poguérem plantar enguany, em quede que després que l’artista infantil ens deixara “tirats”, literalment, el grupet de delegats de monument i plantà, amb ajuda d’alguns fallers, la vam poder plantar. Nosaltres, sí, NOSALTRES, simplement guiant-nos per unes fotos del taller quan la falla encara estava en suro…

Aquesta és la meua aventura fins al moment al món de les falles, de la meua falla, i espere seguir contant moltes més anècdotes els anys vinents, i segur que amb noves alegries per a celebrar.

*Fotografies de Cendra digital.

Art efímer?

Falla Passeig–Mercat, 2001. 1r premi. Lafarga

José Lafarga i Palomares

Artista faller.

Abans un ho feia tot

El treball en il·lusió, vocació des del naixement

Erik Martínez Moncho

Artista faller.

Des de menut ja sabia que seria la meua professió, sempre jugant a muntar falles, ja fóra amb joguets o amb plastilina. De tota la vida sempre he tingut vocació per les falles.

Recorde que en 3 anys, quan veia la meua falla ja m’agradava, de fet, no era conscient que en Cullera hi havia més falles, jo només coneixia la falla Sant Antoni, després vaig poder veure que hi havia més, que no sols existia la meua. El que més m’agradava era quedar-me a veure com la plantaven, per a mi la nit de la plantà era la que més m’impressionava, sempre em volia quedar fins a última hora per veure-la acabar de plantar. En 5 anys el meu veí que és ebenista i també de la Falla Sant Antoni feia a casa treballs amb suro, maquetes de les tauletes, maquetes d’alguna falla, i estava molt vinculat a la falla, i jo per les vesprades anava allí i en trossets de suro ja anava tallant i fent algunes figures xicotetes. Més avant, en 9 anys, en el taller d’Enrique Tur, on feia falletes infantils, ja vaig poder viure en primera persona el que era fer una falla. I amb el temps, ja vaig començar pel meu compte a fer falles infantils, creant el meu propi taller, amb els meus treballadors i amb les meues creacions.

La passió que he sentit des de sempre per esta feina i pel món faller, a dia de hui continua i amb molta il·lusió. Esta professió sempre s’ha d’exercir amb il·lusió i passió. Un artista sense il·lusió mai podrà obtenir un resultat positiu.

Per una banda, l’evolució en la feina de l’artista sempre és progressiva, i començar a

fer-te un nom en aquesta professió és sinònim de treball i constància. Va arribant poc a poc, la gent va fixant-se en el que fas i el reconeixement arriba gràcies a l’esforç. Per a mi el canvi a plantar falles grans va ser una evolució personal, és un cicle que va desenvolupant-se, esperava més de mi, sempre m’ha agradat i tenia la il·lusió de poder treballar en eixes magnituds i dedicar-me exclusivament a fer falles grans, la primera comissió en proposar-m’ho va ser la Falla Plaça Alboraia de Cullera, i a partir d’ací han vingut moltes més.

Tota aquesta constància fa que pugues emocionar-te al recordar quan vaig aconseguir un primer premi en secció especial en falles grans de Cullera, l’any 2018, va ser i és un somni complit, i més si és per a la teua comissió que feia divuit anys que no aconseguia aquest guardó.

Falla Sant Antoni de la Mar 2018, 1r premi. Erik Martínez Moncho

Com en tot, sempre no és tot tan perfecte, no puc dir que haja tingut un mal moment en la meua professió fins ara, però sempre està la preocupació de que tot isca bé, després del treball de tot un any.

Per l’altra banda, encara que la feina continua sent artesanal, l’evolució en els materials també ha arribat als tallers dels artistes. Abans s’utilitzava el cartó que pesava més i ara és suro que ens dona la possibilitat de fer falles amb més volum i més obertura, ja que és un material que pesa menys. A més, ara hi ha maquinària que t’ajuda a fresar suro i muntar peces, també, les maquetes es feien manual i ara amb el desenvolupament de les noves tecnologies i el 3D tot ha evolucionat.

Com artista tinc somnis propis i personals i espere seguir complint-los, però la il·lusió general que envolta esta professió és la de valorar la feina de l’artista, i reconéixer tot el treball que hi ha darrere és primordial per al món faller, la festa gira perquè hi ha falles plantades al carrer, i som els artistes els encarregats de que aquesta festa tan nostra i que ningú més té, continue i no s’acabe mai.

*Fotografies personals de l’autor.

Maqueta de la falla Tocats i afonats

Art efímer?

Capítol 5

Fil i compàs

València terra de llum, so i color que es reflexa intensament en la nostra indumentària. Malgrat que no sempre ha sigut així, després d’uns anys de foscor rigurosa, la nostra essència de caràcter alegre ha reviscolat gràcies a la cultura popular.

La recuperació de cançons i balls tradicionals ha incitat l’interés en peces de roba quasi extinguides, en maneres de confeccionar oblidades, i inclús, en formes de teixir pròpies d’altres segles.

La indumentària valenciana és un tresor que amaga una riquesa variada i de valor incalculable: espolins, sedes, brocats o indianes, adreços, jupetins, les blanques camises dels homes, els mocadors de pit de les dones, els colors vius de fruites daurades, les arracades que penjen baix les arcades… un tresor que cal cuidar per mantindre les nostres tradicions i cultura.

Carlos Castelló Vercher

Ballador de danses valencianes.

La meua iaia sempre conta que a la família hi ha hagut històricament grans balladors. L’última va ser la seua germana, a qui encara recorda ballant amb un cosí a una dansà del poble. La tradició, però, es va trencar a la família i quan jo vaig decidir ballar, ja s’havia perdut pràcticament el gust per les danses. Quan la meua iaia li contava a la seua germana que jo ballava les danses, ella, ja pràcticament sense poder caminar ni parlar i en els darrers anys de la seua vida, feia un somriure.

Sempre m’he preguntat què movia aquell somriure. Sovint s’associa el somriure a la felicitat, però un motor molt potent d’este sentiment és moltes vegades l’orgull. I les danses d’això en tenen molt i m’atreviria a dir que es dona de manera dual, és a dir, hi ha un vessant col·lectiu i un individual.

Quan un ballador ix a ballar pensa, o ha de pensar, en allò que suposa fer un ball o una passada d’una determinada manera, perquè no són productes nostres. Són un llegat rebut a través de moltes persones que l’han mantingut, exercit i transmés durant anys. Per tant, la manera d’un ballador respon a esta tradició. Malgrat això, tots tenim el nostre orgull personal i volem destacar sobre la resta. En definitiva, donem un toc individual i innat a fi de diferenciar-nos.

D’altra banda, este orgull individual que es dona en l’estil té el seu reflex en la quantitat. És un fet constant en el folklore el desig de nous balls, noves passades i fugir de la monotonia. I això té el seu reflex en la roba. Un amic sempre em deia “quan comences, no

pots parar”. I és cert, primer ve la camisa i els saragüells, després el jupetí, en acabant el calçó, la jupa, el mocador, la còfia... I quan ho tens tot, ara ho vols d’un altre color, amb les solapes diferents, la flor diferent... És evident que els nostres avantpassats no tenien un armari tan copiós com el de molts balladors actuals. Tenien la roba de faena, de la qual ens ha arribat ben poc pel poc valor que tenia i la de mudar, la de diumenge, la que anava de generació en generació i que s’usava en contextos fora del camp. L’etiqueta “de faena” és tan perillosa com la de “huertana”, perquè possiblement cap peça de les que es porten amb eixa etiqueta siga veritablement fidel. Cabria entendre esta roba com al conjunt de peces fetes amb llenç, apedaçades, castigades... I mai se’ls hauria ocorregut als antics anar així a cap cosa que no fora el camp o netejar la casa. De la mateixa manera que a ningú se li ocorre anar de sopar amb la roba de la fàbrica o de l’horta.

La indumentària que ens ha arribat és realment la que tenia una vàlua monetària i sentimental important. Monetària perquè en principi eren de seda o llana i després de cotó estampat o sedalina. I sentimental perquè han sigut heretades de mares a filles i a netes. Abans no es llançava res al fem. El poble pla i ras no seguia les modes d’una manera tan directa com les classes privilegiades, però adaptava el que tenia a la moda imperant. Per exemple, si calia posar un volant, l’afegien; si calia dur la falda per damunt de les aletes, se la posaven així o si calia posar més o menys sinagües, vestien segons el gust actual. Tot això es feia a

Les danses: una tradició entre el passat i el present, una il·lusió col·lectiva i individual

Fil i compàs

fi d’imitar la moda del moment, sempre des d’una convicció individual que vol sentir-se part del moment en que viu, tot i que no oblidaven la seua consciència de classe.

Arriba un moment, però, que les peces més riques del poble s’usen per a una identificació col·lectiva. Arriba el moment dels regionalismes i els nacionalismes, i tot això té el seu reflex en la roba. Ara les festes, les danses i els esdeveniments locals es visten amb robes especials, rituals, fora de la moda del moment i que sovint pateixen barreges de modes entre pentinats, faldes i complements.

Vol dir això que només tenen vàlua ara els teixits rics espolinats? En absolut, la gent continuava conservant tota la seua herència i potser trobava el moment de poder lluir estes peces antigues, que potser eren més senzilles. Així les danses en són un exemple molt estés. Les faldes llises de filadís o seda eren adornades amb randes, volants o puntilles amb la finalitat de fer lluir més la

falda. Tot això arredonit amb un mocador de Manila, que encara hui tenen una estima ressenyable entre els nostres majors.

Encara hui, quan una dona es posa el mocador de Manila heretat pensa en sa mare que li’l va donar, en la seua iaia... Segurament, per a ella va ser una despesa important; no obstant això, tenia la ferma convicció que seria aprofitat per les seues descendents i que el cuidarien i valorarien com també cuidarien i valorarien les passades que els va ensenyar per ballar les danses, els balls, les joies, els coneixements i, en definitiva, una cultura compartida. Una cultura que naix en el passat, però que arriba fins als nostres dies gràcies a persones que van saber valorar la importància d’allò que van viure, allò que els van transmetre i allò que han transmés. Són persones individuals i desconegudes, com la meua tia, com el pare de o com la mare de, que estan orgullosos que la seua il·lusió vital continua viva hui en dia.

Si voleu veure el Ball de Torrent, escanegeu aquest QR.

Jota Valenciana (1913), Gabriel Puig Roda, Museu de Belles Arts de Castelló. Oli sobre llenç, 65 x 100 cm.

Compàs marcat

Quique Sapiña Escolá

Interessat en la cultura Valenciana i les nostres tradicions.

Recorde exactament quina era la meua intenció en aquells temps, estem parlant de fa uns 20 anys, quan pensava que només volia aprendre uns balls típics de la zona i les danses típiques de Cullera, eixa va ser la meua primera incursió en el folklore valencià, vaig contactar amb amics que pertanyien a l’escola municipal de Tabal, Dolçaina i Danses de Cullera i vaig entrar a formar part del grup, allí va anar creixent el meu interés pel tradicional, els balls, les danses, la indumentària, i a poc a poc em vaig anar impregnant de l’ambient i la cultura tradicional valenciana.

Aquells temps van ser anys de conéixer gent i relacionar-me amb aquells que, dins d’aquet món, eren més afins a mi i alguns d’ells, més endavant han arribat a ser amics i grans amics. No podria fer una relació exacta amb els quals he compartit moments molt especials però si que volguera fer un nomenament especial als qui m’han ajudat i molt amb la indumentària, especialment amb la masculina que fins ara era la gran oblidada.

Els grans són Vicent Pardo de “Cadenetailluentos”, gran amic que actualment ens vist a Mariam i a mi i m’ha ensenyat a vestir-me correctament des de l’ordre de col·locació de les peces al fet que com posar-me-les, posant-me l’accent en que el cap sempre, sempre cal portar-lo cobert ja siga amb mocador, còfia o barret (que és l’única cosa que et llevaràs quan entres en un temple).

La peça estrela o més ben dit de fons d’armari és el saragüells, sempre t’ho pots collocar encara que a dalt portes una jupa. Els calçons curts és una altra de les peces polivalents i com no el jupetí que en la part superior és el que vesteix. Ací si que podem trobar gran varietat de models, estampats, colors…, és la peça que més alegra a l’home.

Pilar Higón que també ha contribuït en gran part en la meua indumentària, Luís Ignacio Romeu artesà orfebre de “L’Alcorç” que ha sigut l’artífex de tots els accessoris que portem tant Mariam com jo, peces que són cò-

pies exactes a les originals igual que la roba, és tot còpia de peces originals de finals del segle xviii i principis del xix

Respecte a les danses i balls, gran part del que he aprés ha sigut a l’Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses de Cullera, encara que també continue anant al Bolero de L’Alcúdia amb Vera Boix perquè em permet fer amistats, aprendre nous balls i el que més m’agrada, eixir pels pobles a ballar les seues danses com fem habitualment les de Cullera, Algemesí, Guadassuar, Alginet, l’Alcúdia, Carcaixent, Benifaió, Albalat i alguns més. Això m’ha permés conéixer a moltíssima gent que en l’actualitat s’han convertit en amics i amigues amb els quals compartisc una gran passió. També he estat, encara que en l’actualitat ja no vaja per falta de temps, amb el grup Balladors de Tabernes amb Susana Gómez, grans amics també els de Tabernes i amb els quals he compartit també molt bons moments.

En l’actualitat sols assatge amb el grup d’“El Bolero” perquè és l’únic horari compatible amb la meua altra gran activitat que és la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera però la meua intenció és tornar a acoblar-me al grup de l’Escola Municipal de Cullera.

*Fotografies de l’arxiu personal de l’autor.

Capítol 6

Els records dels nostres

La idea d’aquest llibret va partir principalment d’aquest apartat, un homenatge a tots aquells que han format part de la història de la nostra comissió i que a dia de hui continuen treballant i ho fan sense perdre la il·lusió. D’altres ja no hi són i per això, es mereixen aquest reconeixement, que nosaltres els hem dedicat en forma de llibret.

Són molts els fallers i les falleres que han passat al llarg de la nostra història, els quals han fet créixer aquesta comissió i l’han dut, amb el seu treball i la seua il·lusió on estem a dia de hui, una comissió que rema en un sol sentit i que mira endavant per complir els seus somnis.

Una falla es construeix amb il·lusió, amb idees i amb moltes ganes de treballar per a dur a terme aquest projecte. Cada generació va avançant en aquest plantejament, sempre mirant cap al futur, però sense deixar de recordar d’on venim, qui ho va fer possible i com hem arribat fins ací.

Els records i les experiències viscudes pels més majors formen part de la història d’aquesta comissió, mirar enrere amb ells és un pou de saviesa, ells són els qui millor ens poden aconsellar perquè són la veu de l’experiència. Només ens queda agrair tot el que han fet i no deixar mai que el seu llegat quede en va.

Entrevista als nostres

Ángel, Lara, Leandro, Isabel i Mari Carmen

Gent important i imprescindible de la falla Passeig–Mercat.

Què vos agrada recordar de quan començareu a ser fallers?

ÁNGEL: Jo vaig a començar el primer… Jo soc faller perquè em va enganyar el meu amic Vicente “El Garrit”, jo vaig vindre a un món totalment desconegut, ja havia sigut faller en l’any 1980, quan va ser Isabel Crespo Fallera Major, però no vaig vindre a res, i jo vaig entrar en un món completament desconegut, però per dies i temps

“es va convertir en una família per a mi. Hui en dia fa 30 anys llargs que soc faller… i continue a gust”

Encara que també he de dir que de los “viejos” soc l’únic que queda i és per la meua neta, perquè jo amb la joventut he estat molts anys de delegat d’infantils i em porte bé amb els joves, els mitjans i els majors, però quan m’ajunte amb ells estic fora de joc, per l’edat, però seguisc a gust de faller.

ISABEL: Jo vaig començar a ser fallera l’any 1979-80, m’agrada recordar el que era la festa que jo l’havia viscut des de fora, però des de dins no, eixe primer any em va pillar joveneta, 16 anys, abans no s’eixia com ara que s’ix més prompte. Era una festa que el divendres anàvem a les reunions que es feien en el Bar Espanyol, i d’ací anàvem a Sant Antoni, aprofitàvem ja que anàvem a la falla,

“mamà ens n’anem en els fallers!!!” I anaves en fallers més majors i no passava res. Estàvem desitjant que arribara el divendres per a la reunió i acabar en Sant Antoni. Viure la festa de la falla des de dins!”

Sabeu perquè estaven desitjant que arribara el divendres de reunió? Isabel ens ho conta.

LEANDRO: Jo comencí a vestir-me eixe any, l’any d’Isabel Crespo, que va ser l’any de la carrossa, i vaig ser faller l’any d’abans perquè em va apuntar Zahonero, i jo que no, que no, però ell em va fer vindre encara que eixe any no vaig quasi ser i al següent ja amb tot, i què recorde? Era diferent d’ara, no hi havia tanta gent, eren poquets i anàvem a l’altre casal i ens féiem un quintet, una cassalleta, i no hi havia cap problema d’anar d’un casal a altre, després la cosa va anar embrutant-se, allò va canviar, i per això quan vaig ser president em vaig crear tants problemes, però que no estic penedit, en els tiquets, perquè era un tirar beguda, tot el carrer ple de gots plens… I vaig perdre amics.

LARA: Això no són amics…

LEANDRO: Que al cap i a la fi, després no em penedisc del que vaig fer. Vam arribar a un extrem, és que la gent no era el que començarem, una cerveseta, una cassalleta… A fer la visita…

LARA: No, es palanquejaven a la barra… barra lliure a la carta.

LEANDRO: Quan començarem no pagàvem tant per a ser faller, i va arribar un moment que una garrafa de 16 litres i encara no havien començat falles ja no quedava, era diferent, ha canviat molt.

MARI CARMEN: Era molt abusiu…

LEANDRO: I al final, el mateix que està passant-li a Angelito em va passar a mi… L’últim any que vaig ser actiu vaig anar a dos divendres, el primer encara jugarem al truc en els “xiquillos”, el segon ja no érem prou ni per a jugar al truc, i dels meus ja no quedava cap… perquè estava Toni i Angelito, però ells no jugaven al truc, que és el que em picava a mi, que la meua il·lusió era vindre el divendres, fer-me dues cerveses i fer dues partides al truc… Però el dia 19 em vaig donar de baixa.

MARI CARMEN: Jo la meua situació és diferent de la d’ells, perquè jo fallera he sigut des dels 5 anys, però el meu home el van apuntar els cosins l’any 1983 perquè ell pensava que s’havia de vendre loteria i no volia ser faller, i jo com a forastera, vaig trobar un acolliment tremend, va ser una espècie de catapulta poder conéixer gent de Cullera, perquè jo venia de fora i em va ajudar molt, em trobí molt acollida, molt recolzada, i per a mi va ser una experiència totalment positiva, i va ser començar en una altra

Els records dels nostres

etapa, i estic molt agraïda a la falla per això, perquè em va oferir l’oportunitat de conéixer altres persones i assentar-me jo en Cullera perquè jo no estava molt a gust ací al principi, i ara estic molt bé la veritat.

“Em vaig trobar super acollida des del principi i m’he sentit sempre molt a gust, i a poc a poc va calant, la falla sempre és la falla, dona un sentiment molt gran.”

LARA: Jo soc fallera des que vaig nàixer, ni mon pare, ni ma mare, ni cap de la meua família era fallera… però ma mare tenia molta il·lusió i volia que la xiqueta fora fallera… Què passa? Que em vaig ensenyar molt prompte a caminar, encara no tenia un any i jo ja portava el vestit de fallera posat i tacons. Jo vaig nàixer en l’any 1975, tinc una foto en una banda del 1976, gener, i jo soc de febrer, encara no havia fet l’any i jo anava vestida en el monyo sencer, pegat en cervesa, perquè ma mare em posava per a pegar-me els cabells cervesa, sabates de tacó i cap a dalt de l’escenari! L’únic mal és que portava la banda de la Taüt, la meua primera banda va ser de la falla de la Taüt, i després no sé quin rotllo va passar, que si no arribava al llibret, i ma mare que volia apuntar-me al Passeig, i va coincidir en el pare de “mamàCris” i va dir: “Porta a la xiqueta! Tu vols vestir-la? Vine que la setmana que ve és la presentació de la Taüt! Jo la puge i tot!” I tinc fotos del pare de “mamàCris” donant-me el típic ramellet i la banda. I l’any següent ma mare em va apuntar al Passeig, i fins ara, i les noves generacions.

I jo el que recorde de xicoteta és que m’encantaven les cercaviles, m’encantava tirar coets, i la “mirinda”, i el Passeig tenia “mirinda”, era tot un desespere i tots els xiquets anaven a buscar la “mirinda”, perquè no hi havia altra cosa.

També vaig a dir una cosa a favor del que ha dit Leandro sobre els tiquets. Ell no té la culpa, ell proposa, és com ara,

“la directiva proposa, es donen idees i en directiva es vota, i es va votar que es posaven els tiquets, la culpa no és d’ell, és de tota la comissió.”

LEANDRO: Cada any es votava en l’ordre del dia la votació si es volia o no es volia, i la gent votava que sí.

LARA: I jo et dic una cosa,el tema dels tiquets jo sempre votava que si, estava súper d’acord i damunt ens ho passarem super bomba, perquè la Taüt, dels més criticats com sempre la Taüt a per nosaltres pel tiquet, i van fer un mega tiquet, una pancarta que el dia dels premis la teníem en el casal, aparegué un tiquet plastificat en l’escut del Passeig i tot. Al final han anat a caure ahí, pel que siga nosaltres fórem visionaris, véiem els problemes abans d’hora i nosaltres sempre fem la novetat, i som els criticats, sempre anem per davant, i després ells acaben fent igual o pitjor, no sols la Taüt, tots en general. Les novetats són difícils de portar, a la gent no li agraden les novetats, per tant són criticades. Calla, mira, observa, igual pots aprendre alguna cosa, però la gent moltes vegades prefereix criticar.

Quins són els teus millors records com a president, faller, fallera major?

LEANDRO: Els millors records? En aquells dies hi havia gent molt cèlebre en la falla, si parlem d’aquells anys… Estava Antoniet i el Zaho, Guardiola, i era gent que on estigueres amb ells tot era una festa. I clar, nosaltres érem unes criatures, ells ja eren uns homes, jo quan comencí no sé si tindria 23 o 24 anys, era dels que “armaven folló”, també feia feina, perquè s’ha de reconéixer, que també feia feina, però més que res el meu era divertir-me i fer parlar a Sapiña, sobretot això, (entre riures) al senyor Vicent Sapiña. I després era la meua dona, les meues filles,

“I per a mi una cosa molt important era veure en moltes famílies tres generacions que estaven en la falla i estaven tots junts: uelos, pares i els nets, tres generacions juntes de moltes famílies que era així, i això per a mi era el que més valor tenia”.

LARA: Jo com a Fallera Major, el meu any era complicat, el meu any no hi havia pressupost, no hi havia diners, l’últim any de Benjamín, el del Tamborilero,

Vols escoltar l’experiència personal de Lara com a Fallera Major, i descobrir qui dormia dins la falla i on acabaven cada divendres al tornar de Pallisa???

Els records dels nostres

ISABEL: L’any de fallera major ho vius d’una altra manera, jo recorde arribar a casa un 31 d’agost i em donaren la sorpresa. Havia estat allí Lluís Pellicer i Vicent Sapiña i portava un any sols en la falla, i va ser una sorpresa que no m’esperava! Eixe any va ser espectacular, ho vaig viure molt bonic! Va ser un any de molta il·lusió perquè volien pujar la falla, que tinguera un millor premi que l’any d’abans, i així va ser que guanyarem un primer premi en la falla de la Carrossa. I tota eixa il·lusió dels fallers de tornar a guanyar un primer. Aquell dia dels premis s’acabava el món, tots botant allí dins l’ajuntament!

“Va ser tot un any de moltíssima emoció i molt de treball en equip per les ganes de tots de tornar a viure eixe moment i pujar la falla.”

Alguna anècdota que contar i compartir?

ÁNGEL: Jo com he dit abans he estat 21 anys de delegat d’infantils, amb els xicotets hi ha un fum, tan bones com roïns, anècdotes amb els xiquets. “Sugus” els he donat… a ells, i a vosaltres! A les majors també… Sempre recordes als més revoltosos, que teníem 4 o 5… que eren del que no hi ha! Moments d’eixos hi ha molts, sobretot dels xiquets!

LEANDRO:

Alguns recordareu l’anècdota de Montaner i Leandro en una obra de teatre en els peus en remull… Però, sabeu el per què d’aquella rialleta? O per què al Tello se li va fer tan curt el seu paper? Ací vos la revelem…

LARA: En els musicals també hi ha mil històries! Jo de l’últim el que més recorde és: malalta, operada, prenyada i vestida d’armari! Mare meua… Però m’ho vaig passar molt bé…

“T’ho passes súper bé! A més som com una família, ens tractem molt bé”

Isabel Crespo, desembre de 2022.

Els records dels nostres

Recorde que m’ajudaven a baixar i pujar les escales, em controlaven quan entrava i eixia per llevar-me el caixó que portava de l’armari per la panxa de la menuda, i tenia una persona per a mi a soles. Hi ha molts moments molt bons! La frase era: Quines ganes tinc d’acabar! A l’any que ve no isc! Però a la setmana següent d’actuar deies: a l’any que ve, què fem?

LARA i MARI CARMEN:

Lara i Mari Carmen ens expliquen com anaven abans les falleres vestides fins la despertà amb el vestit de fallera de cap a peus! Si no, que li ho pregunten a Sara Martínez l’any de Patri Suay Fallera Major…. I Leandro ens desvela com Gostí ens arreglava les cadires trencades després dels bailoteos de la nit!

LEANDRO:

Voleu saber què li va passar a Ivan en un dinar en el cisne? És que el nostre Ivan no està mai quetet…

ISABEL:

També hi ha records un poc amargs... Recordeu quan es va cremar la falla? Isabel ens relata com va ser aquell any...

Quines tradicions recordeu de la falla?

LEANDRO: Hi ha una tradició de tota la vida, el “paseillo”. Però, “lo poco gusta y lo mucho cansa…” perquè el “paseillo” toca el dia de l’ofrena, i a última hora ja hi havia “paseillo” fins per a anar a orinar.

ÁNGEL: El “paseillo” sempre es va treure el dia de l’ofrena, perquè fan el “paseillo” també el dia de l’església? No toca.

MARI CARMEN: Eixa moda l’han posat després… Abans no es feia.

LARA: A mi de tradicions que a dia d’avui no es fan, a mi m’agradava molt la setmana de falles eixir a penjar banderoles, la penjà de les banderoles. I també, inventarem la crida, la crida la feia un home vestit de dona, amb perruca i tot! Recorde a l’home de Cris, Eduardo, a Mariano també, vestit sencer amb sinagües, sabates de tacó, monyos, maquillats, arracades…tot! La féiem en el balcó del Rullo, o en un entaulat un parell d’anys.

MARI CARMEN: Ivan era el traductor dels sordmuts, te’l pots imaginar…. Ivan ho traduïa a la seua manera, imaginat els gestos d’Ivan com poden ser!

LEANDRO: I els homes a pegar cartells, anàvem a Sant Antoni a pegar cartells, del futbol, la presentació, la proclamació… Era l’excusa per a anar a pegar cartells a Pallisa, Descaro, Chelsea…

LARA: En la plantà, anàvem a casa Pepita la de la llum, la uela de Carol, era típic traure-li el tresillo sencer al carrer, i passàvem allí tota la nit tapats en mantes, li deixàvem el menjador buit, sofà, butaques… Amb molt de glamour véiem la falla plantar!

ISABEL:

Recordeu la venda de les tortaes? Molts no la coneixereu... Isabel ens la conta!

Quin record tens que t’agradaria tornar a viure?

MARI CARMEN: L’any del mantó de manila i l’any del doblet. Però l’any del mantó de manila és molt anecdòtic perquè la van fer els fallers, i donaven bunyols als fallers

LARA: No puc triar-ne un! Tornaria a veure tots els records! Dels teatres, la tómbola… Tots!

Què és el que et faria més il·lusió en la falla?

ÁNGEL: L’any del doblet en el 2005… Tornar a viure aquest any… A la falla li fa falta, de joventut que vinga cap ací, perquè tots els majors que ja no estan, ja no els portes… M’agradaria molt perquè jugaria al truc.

LARA: Que no vaja a menys, que tot vaja sempre a més, i que el cos m’aguante 30 anys més i la gent continue bé.

MARI CARMEN: Abans hi havia més cohesió, ha canviat molt l’ambient, Lluís Pellicer es pot portar 20 anys de mi i anàvem tots junts! En les proclamacions ens podíem portar 15 o 20 anys dels majors… Però érem poca gent.

Els records dels nostres

ISABEL: El que em faria més il·lusió... És que siga la meua filla fallera major... Sabeu que viu molt la falla, i sempre ha tingut una il·lusió molt gran. Ja vingueren a ferles falleres majors, però en aquells dies i ja després per circumstàncies no ha pogut ser. I la meua il·lusió seria eixa, perquè a ella li agrada molt la falla, i ella vol viure en Cullera perquè ens deia: “Jo tinc ací la família, els amics i la MEUA FALLA”. Ella quan vivia en Alacant venia tots els caps de setmana, assajava el teatre per videocridà “Skype”! Ella ja se n’anava a treballar en la maleta feta en el maleter del cotxe i així a l’acabar de la feina, venia cap ací! Es que esta xiqueta viu la falla, li agrada... Per això esta seria la meua il·lusió...

Quines il·lusions vau tindre al començar com a fallers?

LEANDRO: Jo no estava obsessionat en tindre un primer premi, m’ haguera agradat, però

“la meua il·lusió era veure tres generacions en la falla que podien conviure i que tot anava bé.”

ISABEL:

Com a dona col·laboradora ens relata la seua il·lusió, una il·lusió tan bonica com seguir sentint-se dins de la família de falla, perquè això és el sentiment més bonic que poden tindre

Mari Carmen, Lara, Ángel i Leandro, desembre de 2022.

Desemmascarem les anècdotes dels nostres fallers i falleres

Falles 2013! Enguany farà 10 anys que vaig ser Fallera Major de la millor falla del món.

Carol Martínez.

Il·lustració: Ángela López

Recorde l’any del doblet en els premis, quan anaven a dir el primer premi de la falla infantil i vaig pactar amb uns amics de la Falla Raval que era per a ells, però la millor falla gran seria el Passeig! I quan ens donaren el primer en la infantil vaig saber que teníem el doblet!

Al donar-nos el premi de la falla gran vaig eixir corrent entre tota la gent de la falla de la Taüt fins arribar baix les escales del mercat per pujar al balcó, un policia no em volia deixar passar, llògicament! I no sé com, però vaig pujar disparada a donar-li una abraçada a la meua Maika, i hi ha fotografies que ho corroboren. I encara se’m posa la pell de gallina quan recorde a tota la falla amb un munt de banderins cantant i ballant sense parar: eteee eteee eteee... tenim mal doblet!

Mei Irure

Concurs de parxís de la falla…. Quin concurs!!! El casal ple de gom a gom, tots

vinga el crit, emocionats, eufòrics, “picats” per passar a la segona tanda, tot, per jugar al parxís!

Clara Fort

Una de les anècdotes que més m’ha marcat, va ser quan l’any de l’aniversari, tornàrem al cau faller tots plorant pel guardó que ens van donar al mercat. El més bonic d’aquella experiència, va ser que demostràrem que som vertaderament una família. Férem pinya i ens vam animar entre tots i totes, especialment als més menudets i menudetes de la falla. Ací em vaig adonar de que mai en la vida podria experimentar un sentiment com aquest en cap altra falla, perquè aquesta, és la meua llar.

Isabel Muñoz

Recorde quan els músics venien amb nosaltres a dinar els 3 dies de Falles i es posaven a tocar després del dinar, feien molt bona festa. A més, hui totalment impensable, anàvem fallers i músics dalt de la caixa d’un camió a dinar i tornàvem igual…. Era molt divertit!

Francesc Falcó

Galia Morales

Angelillo el dia de la presentació intentant controlar a tota la xicalla dalt de l’escenari amb sugus i llepolies! I als no tan menuts també….

Clara Fort

La meua primera ofrena i elpaseillo,pell de gallina durant hores. Oléee!

Paseillo, any 2013

Dels 1000 records que guarde de la meua història a la falla, com bé féreu vosaltres, destacaria sense cap dubte 3 moments ÚNICS:

1. L’emotiu que fou per a mi veure com la falla es recordava del meu avi, un dels fundadors, mostrant-li respecte en l’ofrena de 2015 amb una llaçada negra vestidapertotselsfallersenmomentstandurscom ho foren per a nosaltres, a dos dies d’haver faltat.

2. La SORPRESA que em va donar Gerardo, en aquell moment president, al nomenar-me com a Fallera Major de la falla Passeig mentre jo em centrava en pintar-me les ungles després de sopar al casal.

3. La meua treta de casa com a Fallera Major el dia de la meua presentació, iniciant-se amb els músics pujant a casa i tocant-me una estona, passant per una cercavila immensa de la meua cort d’honor i acabant-se amb un castell de focs impressionant al Dr. Alemany.

Anècdota de RIURE… jo amb els ulls embenats jugant a trencar perols, tots rient-se del maldestre que estava sent i mon pare fer-los callar a tots amb la JA mítica frase de: YAIZA, SOC TON PARE, escol-

ta’m a mi.

Tots plantant en mig del passeig quan ens va donar a tots per fer que la gent et preguntara: ‘Qui’ per a contestar-li ‘ La figa ta mare’… després d’unes hores de broma, ja ningú de ningú queia en la broma… excepteeee.. Yaiza, que al final tant queia en el joc que fins i tot un treballador de Pere Baenas li va contestar: La figa ta mare!!!

Tots rient-se.

Yaiza Font

Treta de Yaiza

Recorde molt el primer premi de l’any 2001, amb aquell “fallón” del cinema de Lafarga, com es bellugava el cotxe roig quan feia aire, i recorde que patirem molt aquella plantà, però vaig poder celebrar el meu primer premi amb ús de raó, ja que el del 1990 ja havia nascut, però tenia un anyet i mig.

El doblet no cal comentar-ho, ja que l’anomenaran tots.

Però un gran record, és el primer any del futbol sala, el gol d’Hector faltant 5 segons…. Va ser BRUTAL!!!!

Primera foto com a falleres del Passeig Mercat, la iniciativa de Nadine i Arantxa, i jo dient que no, que no, que m’heu amargat la nit, la resta vinga riure, i ara molt feliç de formar part d’ esta gran comissió.

Va ser el 6 de setembre de 2016.

Maite Olivert

Records de la família fallera: des de xicoteta anar a la falla i sentir-me part d’ una gran família, diumenges de dinar en el casal, tots junts, majors i menuts, on els nostres cuiners ens preparaven les paelles, el Monago de sobte cantant Passeeeeeeiiiiiig... Després et fas major, i ja baixes a dinar a la falla el diumenge amb un poc de “mal de cos” però baixes pel comboi i comentar la festa del dia d’abans, acabar de dinar i fer la parxisà.

Falla Cinema, 1r premi, 2001

Benja Font

Grup de les xurris, al 2016. Quan van decidir ser part de la comissió

Clara Fort

Veure les caretes de les Falleres Majors quan pugen les escales de l’escenari el dia de la Presentació

Parlar de la falla és parlar de tantíssims records… Un que m’agrada recordar amb molta estima és la història de perquè vaig ser Fallera Major Infantil… Gràcies a Vicent, el nostre Vicent, comentant als meus pares en una presentació que m’havia assentat en la cadira de la Fallera Major, si no sabien ja que jo volia ser… Fins el dia de la meua presentació com a Fallera Major, una nit tan màgica, on l’Ascur em va tindre molt ben enganyada junt a la meua germana per fer-me una gran sorpresa! Quina entrada a la Santy!! Recordeu?? Fent el nostre paseillo, i en el mateix hall de la sala la xaranga es va posar a tocar, com si no hi haguera un demà, tots vinga botar amb la xaranga, ballant junt a Nerea, ma mare, quina festa!! Quin moment! Clara Fort

Falles 2005. 17 de març, jardins del mercat. El nostre últim doblet. Jo tenia 8 anys, i encara recorde l’emoció d’escoltar els primers premis, dits creuats, ulls tancats i ens va tocar a nosaltres. A la mà una bossa plena de confeti, i a l’eixida recorde una fallera de la plaça de les boles, companya de classe en aquell moment, plorant del disgust agafà de l’esquena de sa mare... Es va creuar l’alegria, la felicitat i una miqueta de burla. Inoblidable.

Doblet, any 2005

Patricia Plaza

Raquel Del Olmo

Dia de la Presentació de Clara amb l’Ascur

El meu record, com el de molta gent d’aquesta comissió, quan aquell 17 de març fórem premiats com al millor monument de les falles a Cullera, tan d’infantil com de gran! Perquè de sobres sabem que som la millor comissió.

Per molts anys que han passat, sempre a l’entrega de premis la meua cosina Patri i jo solem estar ben prop per si es repeteix, recordem quan pujarem al balcó del mercat per a sacsar els banderins!

Sempre pensant, tant de bo tornarem a viure el nostre primer any de cadets, els nostres primers dinars al Cisne! Quin bon inici tinguérem, tant de bo i prompte ho puguem tornar a repetir.

Mon tio i mon pare tancant i encenent la llum al ritme de la música en cada disc-mòbil, com gaudiren d’aquell any!

I sí, això és el que m’agradaria tornar a repetir, i que la comissió que encara no ho ha pogut viure, puga sentir el que aquelles falles poguérem viure tots els allí presents.

Mai oblidaré el moment en el qual Jose, com a president, ens va posar la medalla de la falla en companyia de la meua volguda Nadina, mai vaig imaginar que poguera passar-me ni que em sentira tan especial.

Maria Sapiña

Clara Armengot

cuinant els espaguetis.

Les espaguetitaes al tornar de Pallisa

Imma Carcel

A veure .... el 69% de les hores de la meua vida les he passat en aquesta comissió. Bufff... no hi ha prou paper per enumerar, és que no tinc tant de temps, ni tampoc sabria quin triar, són molts anys i cadascun té el seu (si teniu un cap de setmana, vos conte). Recorde els anys de la mirinda (que mai hi havia de cocacola, havia de ser de llima o taronja... i rapidet). Els cacaus de la mona i les carabasses. L’any que els majorots volien cremar la falla el dia dels premis perquè teniem el premi 11. Enumerar totes les meues aventures en el meu Ivan o en el meu Marc o la meua Laura, les mamarratxes, (per dir alguns noms perquè en tots tinc records) no acabaria mai. Exemples: la compra de peix en la taüt, les dormides al casal, els desdejunis en el Sao, les rumanes, la bomba en la taüt, per no mencionar dins del casal, tallar el trànsit de la diagonal, tócame la otra vez doctor sal, el csi, passa paraula, les barbies, els robatoris dels mòbils, els testaments els dies dels premis en el mercat... en tinc més, una vida sencera, com ja he comentat, no hi ha prou fulls, i no entre en tema teatre o any de Fallera Major, perquè ja podem plegar.

Lara Bernabeu

Poder ser l’afortunada de sacsar un dels banderins

del doblet i veure des de dalt del balcó com la ma-

rea passeigera venia corrent per poder pujar i celebrar-ho tots junts.

Maria Pedro

Al balcó del mercat, any 2005

Els records dels nostres

Entrevista als nostres

Tere Cañas, in memoriam de Vicent Martínez

Gent important i imprescindible de la falla Passeig–Mercat.

Què li hauria agradat a Vicent tornar a recordar de quan va començar a ser faller?

Quan la nostra filla va ser Fallera Major i quan la nostra neta va començar a formar part d’aquesta comissió.

Com creus que es va sentir formant part de la nostra comissió?

Molt orgullós.

Quines tradicions recordava de la falla?

Hi ha tantes... Quan penjàvem banderoles per tota la barriada, quan anàvem casa per casa repartint pastissos, quan anàvem casa per casa buscant fallers d’honor, etc.

Alguna anècdota que Vicent solia contar?

Hi ha moltes a contar... L’any que ens van donar el premi 11 ens vam disgustar molt, però després vam agafar bunyols i els vam anar repartint pels pubs.

Què li hauria fet més il·lusió?

Que tinguérem la unió que teníem fa anys i treballàrem tots per la falla.

Quines il·lusions tingué al començar com a faller?

Doncs li va costar vindre a la falla Passeig perquè era faller de la Bega, però una vegada dins d’aquesta comissió, tenia molta il·lusió de treballar per la falla i estar sempre al peu del canó.

Capítol 7

Recolectors d’informació

A vegades, les Falles

Carolina Ferre Amat

Periodista.

Les falles m’han agradat a ratxes. Quan les vaig descobrir, un poc abans de complir 20 anys em van semblar un horror. Ignorància, es diu. Jo, que només coneixia els Moros i Cristians com a gran festa, no volia eixir de la nit de l’ olla, les entrades i la diana. Poc a poc, any rere any, vivint a València mentre estudiava i treballava a Canal 9 vaig endinsar-me en el món de les Falles. Vaig retransmetre algunes nits de les cremaes i en vaig visitar moltíssimes coneixent així amb més profunditat la tradició i sobretot la seua gent. Falleres i fallers que viuen tan intensament la seua festa que acaben t’ acaben contagiant eixa passió. Em quede amb això, amb les persones que fan possible la festa, amb els passejos admirant els monuments , les mascletades, amb les berbenes i amb la nit de la cremà.

Algun any he volgut fugir de la ciutat buscant un poc de calma i tranquil·litat però sempre torne. Res és comparable a esmorzar bunyols de vent , pegar una volteta al solet mentre veus art al carrer i després escoltar una bona mascletada…. Y lo que surja…

Poques voltes he gaudit tant a la tele com en aquell piset/plató de la plaça de l’Ajuntament de València retransmetent en directe les mascletades per la televisió valenciana, À punt. Van ser només 10 dies… després es va parar el món per la pandèmia que ho marcaria tot. Però això ja ho volem oblidar…

Disfruteu cullerots i cullerotes. Enguany faré un passeig per la vostra Falla.

Bones Falles 2023!

Julio Tormo Ases

Presentador televisiu i periodista.

La meua vida no l’entendria sense el periodisme perquè pràcticament ha ocupat gran part d’ella. En els molts anys que ja tinc ha estat present ho està i espere que ho continue estant.

He gaudit moltíssim perquè ha sigut la meua passió, més ben dit una de les meues passions al costat de les falles i les festes, totes dues des de molt xicotet , pràcticament han anat creixent paral·lelament en la meua vida.

Recorde amb afecte i nostàlgia quan era alumne del meu benvolgudíssim col·legi d’El Pilar dels Marianistes, sempre tan avançats en el seu temps que hi havia una emissora que es deia ”l’emissora pilarista“.Tots els dimecres a la vesprada s’emetia a través de totes les aules un programa de mitja hora. Des dels 14 anys ja col·laborava en aquells temps de ràdio tant locutant com redactant. També, a la meua època pilarista s’editava una revista: Brots, i mai faltava la meua col·laboració, una revista en la qual va arribar a realitzar la portada en una de les seues edicions, un alumne, després famós, Javier Errando “Mariscal”.

Eixos serien els meus inicis on em vaig anar formant i cercant l’actualitat, la notícia, el comentari.

Quan vaig deixar el meu benvolgut col·legi del Pilar l’any 1969 vaig entrar en la Universitat Politècnica de València acabada de fundar per a estudiar arquitectura. L’arquitectura i el periodisme així mateix han anat intrínsecament units en la meua vida.

En aquells anys 70 el règim del Politècnic era molt dur, ara pràcticament ja ningú ho recordarà, estava dividit el pla d’estudis en semestre, havies d’aprovar totes les assignatures i si suspenies una, havies de repetir i no es guardava ni les assignatures aprovades. Dur, duríssim. Estava preparant un examen de matemàtiques i vaig llegir en els periòdics que anaven a demolir un edifici modernista al carrer de les Barques, l’antic Banc Hispà Americà. Em vaig enfadar molt i vaig escriure un article defensant el valor artístic i arquitectònic de l’obra, denunciant la febre d’enderrocaments que s’estaven produint a la ciutat de València. Vaig deixar a un costat l’examen i amb el text vaig anar al periòdic Las Provincias, llavors situada en l’Albereda dirigit per María Consuelo Reina a la qual no tenia el plaer de conéixer. Li vaig lliurar el xicotet article que va llegir, la seva resposta va ser molt ràpida, va cridar al fotògraf Pepe Penalba indicant-li que l’endemà anara amb mi per a fotografiar els edificis que segons jo, estaven en perill. Així vaig començar la meua primera sèrie periodística: “Adéu València adéu” que es publicava en les pàgines de gravat al buit amb gran profusió de fotografies. Va tenir ressò i èxit. Després d’aquesta sèrie vaig continuar amb altres edificis escrivint una altra sèrie d’articles que es titulaven: “conservar València”. Crec que va fer efecte aquesta campanya pel patrimoni arquitectònic quan estaven en risc molts dels edificis que afortunadament ara s’han salvat la majoria modernistes o eclèctics. Ací vaig aconseguir el meu primer premi de periodisme a nivell nacional que em va concedir l’Institut d’Estudis Locals amb motiu de l’any

El periodisme, una passió, una vida

internacional del patrimoni arquitectònic. Això em va animar a seguir amb la labor, escrivint en Las Provincias amb assiduïtat d’aquest i altres temes. Sempre recordaré a María Consuelo Reina amb un gran afecte. Una dona molt exigent, dura, amb les idees molt clares, però molt molt intel·ligent i sobretot defensora de tot el valencià. Sense voler-ho vaig aconseguir una certa notorietat pública, coincidint amb el final de la dictadura em vaig integrar en el PSP, el partit de Tierno Galván. Vaig deixar aparcada la carrera d’arquitectura. En aquells dies vaig fundar juntament amb altres amics la Falla King Kong, vam ser els fallers revolucionaris en aquells moments tan difícils tan crítics però tan apassionants de la transició.

L’any 1982 acabada de fundar l’emissora de ràdio Antena 3 que era una excisió de la SER, el seu director i ara gran amic meu Eduardo Alcalde em va cridar perquè anara a col·laborar en la jove ràdio. Jo feliç, a més em va donar una tasca que semblava quasi incompatible , encarregar-me de la informació fallera. Vaig al·legar que això era quasi un impossible perquè estava sancionat per Junta Central Fallera a causa de la falla King Kong, era com un dimoni dins del món de les falles. A Eduardo això no li importava. Així vaig començar la meua dedicació a la informació fallera. Recorde les primeres falles al balcó de l’ajuntament el 1983, més que lletres quan no hi havia pràcticament cap mitjà informatiu en la Mascletà. Des de llavors i gràcies a Déu no he fallat cap any, haja sigut amb Antena 3 de Ràdio després quan va estar un temps a la SER, a la COPE, a València TV, a Canal 9 i ara a

Recolectors d’informació

8 mediterrània televisió. Puc presumir amb molt d’orgull que soc el veterà dels informadors fallers. He conegut gràcies a aquesta tasca i a aquesta responsabilitat molts alcaldes, moltes falleres majors de València i sobretot he sigut testimoni de l’evolució de la festa fallera que la veritat en alguns casos ha canviat poc, però, això és el més destacat, es manté el mateix fervor i amor per la pólvora que quan jo vaig començar per l’any 1983, Eduardo Alcalde va continuar apostant per mi i vaig tenir també la responsabilitat de conduir durant 3 anys el programa “Viva la gent” al costat d’un gran periodista, Jesús Hermida, que per a mi ha sigut un altre gran mestre. Un home intel·ligent, imaginatiu, audaç, un dels millors periodistes que ha tingut aquest país, a més d’educat i exquisit, era també molt exigent. En aquest temps he aprés d’aquests grans mestres: Consuelo Reina, Eduardo Alcalde, Jesús Hermida, el que és el treball, l’obligació i la responsabilitat. De jove era bastant anàrquic, anava una mica a la meua bola però gràcies a les seues exigències em vaig anar educant. Vaig estar en Antena 3 ràdio fins a 1988. D’aquella època tinc moltíssims records, potser un d’ells, la retransmissió de la missa que va celebrar en l’Albereda de València la seua santedat Sant Joan Pau II amb la major ordenació sacerdotal que s’ha viscut a Espanya, entre els ordenats Don Enrique Benavent, nou arquebisbe de València, com també acudir a molts pobles a retransmetre i a divulgar les seues festes populars.

En juny de 1988 vaig rebre una trucada de la meua bona amiga Inés Ballester propo-

sant-me que l’acompanyara en el programa d’estiu que anava a realitzar el centre territorial de València Aitana. No ho vaig dubtar ni un instant fins i tot renunciant al meu treball perquè la direcció de Madrid no em va concedir l’excedència. No m’importava, volia treballar en televisió. Va ser una experiència meravellosa, un Magazine d’estiu amb entrevistes amb bon humor, amb actuacions recorrent diversos llocs de la Comunitat Valenciana. Vaig continuar després en el centre territorial amb programa setmanal i de nou l’estiu següent una altra vegada pels nostres benvolguts pobles, les seues festes i els seus llocs d’estiueig apassionant.

El meu bon amic i gran professional Enrique Ginés em va cridar per a col·laborar en Radio Popular, ell era el cap de programes. Ací vaig tenir la sort de conéixer a gent meravellosa com don Manuel Jordán, una enciclopèdia errant, donya Aurora la reina de les plantes. Continuava en la ràdio fins que per casualitat assistint a una inauguració, un altre amic, Miguel Igueravide em va comentar que anava a començar la seua marxa una televisió local València TEVE. Em va proposar que m’anara allí a treballar. Tampoc ho vaig dubtar ni un instant. Era novembre de 1995 i vaig tenir l’honor que el meu programa a l’hora de Julio Tormo fora la que inaugurara la marxa d’aquesta TV que en pocs mesos es va fer molt popular, des del primer instant vaig apostar per les festes i per les falles quasi cap mitjà dedicava atenció a les nostres populars festes. Continuant al balcó de l’ajuntament i començava a retransmetre l’ofrena de flors sencera

del principi al final amb la morbositat afegida que en les últimes hores perdia la veu i any rere any els benvolguts espectadors i oïdors estaven pendents si em quedava al final veu. No importava al cansament, no importaven les hores, no importava res, era testimoni de les emocions i dels sentiments de milers i milers de fallers i de falleres. Un afortunat. Altres festes que li vam donar la major difusió van ser el Corpus, la batalla de flors per les festes de la Verge o dels barris eixint també a altres poblacions. En el programa 500 vaig organitzar un tele marató, recaptant set milions de pessetes que es van destinar a adquirir el Mare-mòbil per a la imatge de la Verge dels Desemparats, que va beneir el llavors Arquebisbe de València don Agustin Garcia Gascó. Vaig tenir l’honor de donar al botó que posava en marxa València TEVE, també vaig tenir la trista missió de tancar aquesta cadena amb la retransmissió de la cremà del 2006. Als pocs dies la freqüència d’una nova cadena televisiva, la sisena, ocuparia l’espai de les ones de València TeVe. En aquest temps de transició em van cridar des de Canal Nou perquè anara a col·laborar i de manera molt especial em fera càrrec de les festes i tradicions. Una bogeria. La idea em va encantar, em va absorbir, em va apassionar i vaig començar a recórrer pobles i festes, de nou, testimoni dels sentiments dels valencians perquè els valencians i les valencianes portem la festa en el nostre ADN, forma part de les nostres vides i de la nostra personalitat. He gaudit molt, dies d’estar fent reportatges en 5 i 6 pobles, no importava ni el cansament ni les hores, res, al costat dels magnífics professionals càmeres, que m’han acompanyat

en aquest temps. Soc un afortunat per ser testimoni d’aquestes vivències al llarg de la nostra Comunitat Valenciana.

Amb el tancament de Canal Nou al novembre de 2013, el meu programa Cor de Festa arribava a la seua final. Estava trist, desmoralitzat, quan vaig rebre la trucada del llavors arquebisbe de València don Carlos Osorio, ara arquebisbe cardenal de Madrid, que em va animar, convidant-me a anar a treballar a televisió popular actualment 8 Mediterrani TV, per a fer el mateix que sempre he fet i per a fer el que continue fent ara, les festes de la CV, les tradicions, les falles. De nou de poble en poble i de festa en festa. Entre elles vaig ser testimoni del fervor de Cullera per a rebre a la seua Moreneta en el dissabte de Pasqua quan baixa des del seu santuari. Gaudir de la bellesa del matí únic de l’Aurora una de les meues festes preferides, de les moltes que es celebren a la nostra terra. Com aquesta, moltíssimes més festes, moros i cristians i les falles. He sigut i soc un afortunat perquè al costat de les festes he tingut l’oportunitat de conéixer a molta gent i alguns per a mi ja són grans amics i formen part de la meua vida, així és com he anat desenvolupant la meua vida professional del periodisme i no tinc la llicenciatura de periodisme, he sigut un periodista que s’ha autoformat. He tingut l’oportunitat de poder treballar en el periodisme tant escrit en el diari Las Provincias com en la ràdio en Antena 3, en la SER, en la COPE o en la televisió, RTVE, València TEVE, Canal Nou, i 8 Mediterraneo TV. Soc una persona molt feliç per haver pogut treballar en el que més m’agrada.

Recolectors d’informació

Durant aquest temps també he tingut l’oportunitat de transmetre els meus coneixements i formar a nous periodistes i de manera molt especial a nous i noves productores i productors que tenen un paper fonamental en l’elaboració dels programes. M’arribaven com a becaris amb la il·lusió de ser uns bons professionals. A ells els he dedicat totes les meues hores i tot el meu afecte per a formar-los, en alguna ocasió com m’havien educat a mi, amb sang suor i llàgrimes. Sí, sí perquè la disciplina, la responsabilitat, el sacrifici, el no mirar el rellotge és també molt important en aquesta benvolguda professió.

Gràcies a una d’aquestes festes a les quals he tingut l’oportunitat d’acudir, a la Baixà de la vostra venerada mare de Déu del Castell, vaig conéixer a una persona a la qual tinc una gran estima, és Gerardo Piris. Gràcies a ell he conegut la vostra falla i he assistit convidat a algunes de les vostres activitats. Això m’ha fet molt feliç, és el millor, la millor recompensa que he pogut trobar en aquesta llarga marxa, fer amics, conéixer gent, ser notari de tants sentiments i vivències. He tingut la fortuna de dedicar-me a la part més amable de la vida, lluny de la política o dels successos que han de ser un altre cantar. Per això, quan Gerardo em va demanar, un article per al vostre llibret, no ho vaig dubtar ni un minut, sempre em tindreu a la vostra disposició per al que necessiteu. Us desitge unes bones falles i que mai s’apague la vostra passió fallera, el sentiment faller. Quan vaig de mantenidor a un acte d’algun poble, els meus discursos varien poc, sempre dic i insistisc que la força

de la festa és el sentiment, igual que la saba recorre un arbre o la sang recorre el nostre cos. La força és el sentiment, això ens motiva per a ser generosos, per a treballar amb il·lusió i sobretot per a ser més persones. No perdeu mai ni la il·lusió ni el sentiment. Aquesta és la vostra força benvolguts fallers i falleres de la falla del Passeig Dr. Alemany-Mercat. Bones falles 2023!

Ha mort el periodisme en l’era de les xarxes socials?

Ximo Gimeno Martí

Periodista i hosteler de Cullera.

Té sentit el periodisme en l’època d’Internet i les xarxes socials? Quin és el paper del periodista en la societat actual? És un negoci viable un mitjà de comunicació tradicional en l’era que vivim?

Estes i altres preguntes similars venen plantejant-se tots els sectors relacionants amb el periodisme des de que internet va fer la seua aparició, canviant per sempre el panorama dels mitjans de comunicació. Investigadors, periodistes, professors, estudiants i empresaris han vist canvis tan grans en la professió, que, resulta difícil de reconéixer pareguts entre el que era a 1990 i el que és hui en dia.

Els canvis que ha portat internet han deixat obsolets els mitjans no digitals i la televisió tradicional i han disminuït notablement el poder d’influència dels grans grups de comunicació sobre unes audiències cada vegada més fragmentades i que consumeixen productes cada vegada més especialitzats i dirigits a un sector més concret. El clevill digital deixa, a més, uns consumidors de premsa escrita i televisió tradicional cada vegada més envellits, el que ens fa suposar que en uns anys llegir un diari serà una cosa tan extranya com comunicar-se per codi Morse.

A tots estos canvis han sabut adaptar-se molts periodistes i empreses i a la vegada han sorgit altre tipus de comunicadors que tenen audiències enormes i fidels en internet. Sabem que molts “influencers” i “Youtubers” tenen grans ingressos opinant sobre mil qüestions. Sabem que els grans grups empresarials inverteixen cada vegada més

diners en mantindre vigents els seus mitjans de comunicació amb la versió en línia de diaris i cadenes televisives. Però encara està per veure si és viable econòmicament un mitjà de comunciació en línia que dedique a la investigació, a la creativitat i als salaris dels seus professionals, els diners necessaris per informar de veritat i no ser un simple altaveu d’opinions poc fonamentades o la repetició del que ja han publicat altres fa 2 minuts.

Precisament són la precarietat del mercat laboral i la impossibilitat de supervivència de moltes empreses, les que han llançat fora de la professió a milers de periodistes en les últimes dos décades, entre ells a qui açò escriu. El panorama és tan inestable que, quan algú jove em diu que vol estudiar qualsevol cosa relacionada amb la comunicació, li recomane d’immediat que es dedique a ser pastisser, fuster, advocat, auxiliar administratiu, sexador de pollastres o qualsevol altra professió amb un futur més esperançador.

Afortunadament no em fan cas i segueixen endavant amb la il·lusió de convertir-se en periodistes, presentadors, procuctors, guionistes, realitzadors o operadors d’àudio o video. Ho fan amb la mateixa gana de crear, innovar i obrir-se camí que ho feiem els qui érem joves fa 25 anys. En aquells moments els mitjans locals, principalment ràdios i televisions municipals eren el nou camp a explorar. Hui ho són les xarxes socials, les app’s i altres formats digitals als quals esperem que algun dia es puguen guanyar la vida informant amb veracitat i imparcialitat.

Capítol 8

El futur il·lusionant

Tots i totes tenim records de la nostra infantesa, i molts d’ells són a l’escola o a la falla. L’educació també forma part, de manera indirecta, del nostre món faller, és el nostre futur, els més menuts són els que agafaran el nostre testimoni per a transformar-lo i millorar-lo, respectant-lo.

Dedicar un apartat a l’educació ha estat fonamental per poder donar-li sentit a un tot. Una de les parts més importants d’una comissió és la xicalla, que viuen la nostra festa des de ben menudets, molts d’ells des que van nàixer. Són els que a nosaltres ens substituiran el dia de demà, són el nostre futur immediat i gràcies a ells, açò continuarà.

Nosaltres, els més majors, som els encarregats que els més menuts puguen aprendre de nosaltres el que és estimar aquesta festa, respectar-la, i fer-la més gran si cap. Tots ells tindran la responsabilitat en un futur de mantindre les tradicions, la cultura i la festa, però ara ens toca assumir a nosaltres la responsabilitat de cuidar als nostres xiquets i xiquetes, perquè sempre podran recordar que tenen una llar on es troba una família fallera i on acudim tots en la il·lusió de trobar-nos com a casa.

David Chacón Piris

Mestre i subsecretari de la Falla Passeig–Mercat.

Els records i les il·lusions són dos elements molt importants a l’educació, ja que ens permeten reflexionar sobre el nostre passat i també ens donen l’oportunitat de somiar i visualitzar un futur millor.

Els records ens ajuden a entendre i valorar el que hem viscut fins ara, i ens permeten aprendre dels nostres errors i encerts. A través d’ells podem recordar moments especials i persones que han estat importants per a nosaltres.

D’altra banda, les il·lusions ens donen l’oportunitat d’imaginar i de visualitzar un futur millor. Ens permeten somiar i treballar cap a metes i objectius que ens facin feliços i satisfets. A més, les il·lusions ens donen energia i motivació per seguir endavant i superar obstacles i desafiaments.

Els records de la meva etapa a l’escola estan plens de moments especials i de persones que han estat importants per a mi. Una és Sor Gloria, la meva professora de 2n de primària. Tot i que ha passat molt de temps des de llavors, encara recorde amb afecte la seva bondat i la seva capacitat per treure el millor dels seus estudiants. La seva dedicació i la seva humilitat eren evidents a cada classe, i sempre va estar disposada a ajudar i a donar suport als seus alumnes de qualsevol manera necessària. Gràcies a ella vaig aprendre a gaudir de la lectura i a desenvolupar la meva creativitat i la meva capacitat de pensament crític. Però el més important és que Sor Gloria sempre va creure en mi i els meus companys, i ens va animar a perseguir les nostres il·lusions i

metes. La seva influència ha estat duradora i segueixo recordant amb gratitud la seva dedicació i suport al llarg de la meva vida escolar.

Els estudis ens mostren la importància dels mestres en el rendiment acadèmic dels estudiants. Per exemple, segons l’estudi “The Influence of Teachers on Student Achievement” (La influència dels mestres en el rendiment acadèmic dels estudiants) de John Hattie, els mestres poden augmentar o disminuir el nivell d’assoliment dels estudiants en un 50% . A més, la relació entre mestres i estudiants és fonamental, ja que una relació positiva i càlida pot tenir un impacte molt positiu en el rendiment acadèmic i el benestar general dels estudiants. Això reforça la importància de professors com Sor Gloria, que sempre va saber inspirar i motivar els seus estudiants i que va creure en nosaltres i en les nostres il·lusions i metes.

Després dels meus anys d’estudiant a l’escola, vaig decidir seguir els passos dels meus mestres i dedicar-me a la docència. Així que avui dia tinc l’honor de treballar com a mestre a la mateixa escola on vaig estudiar, i puc dir que és una experiència molt gratificant i significativa per a mi. No només tinc l’oportunitat de compartir els meus coneixements i la meva passió per l’aprenentatge amb els meus estudiants, sinó que també tinc l’oportunitat d’aplicar tot allò que vaig aprendre dels meus mestres a l’escola.

Des de la meva etapa com a estudiant a l’escola, he vist com la educació ha anat evolu-

El poder transformador de l’educació: records i il·lusions com a eina de reflexió

El futur il·lusionant

Aquest article ha participat en el XXIé concurs d’articles de llibret Falles 2023 organitzat per la JLFC sota el patrocini del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera

cionant a poc a poc. Tot i que els canvis no han estat radicals, sí que he notat que el col·legi s’ha tornat cada vegada més vinculat al món real i enfocat a la feina competencial. Això vol dir que, en lloc de simplement transmetre coneixements teòrics, ara es busca que els estudiants adquireixin habilitats pràctiques i sàpiguen aplicar el que han aprés a situacions del món real. Això és una cosa que, com a mestre, intente promoure a les meves classes, ja que crec que és fonamental perquè els estudiants puguen tenir èxit en el futur i enfrontar amb èxit els reptes i oportunitats que se’ls presentin. Tot i que el col·legi sempre ha estat un lloc d’aprenentatge i formació, crec que avui dia és més important que mai que els estudiants adquireixin competències per poder barrejar coneixements, destreses i actituds per resoldre problemes complexos.

Amb la vista posada en el futur, per mi, hi ha alguns aspectes que són imprescindibles per garantir millores en educació. En primer lloc, és fonamental comptar amb professors compromesos i dedicats, que estiguin disposats a dedicar temps i esforç a formar-se i a oferir suport i orientació als seus estudiants. En segon lloc, és important utilitzar metodologies innovadores i adaptades a les necessitats de cada estudiant, per garantir que tothom pugui aprendre de manera efectiva i significativa. En tercer lloc, és fonamental promoure un ambient d’aprenentatge segur i respectuós, on els estudiants se sentin còmodes i puguen aprendre sense por. Finalment, cal fomentar una formació integral i equilibrada, que incloga no sols coneixements teòrics, sinó també habilitats

pràctiques i valors. Això vol dir que és important fomentar la participació en activitats extracurriculars, esportives, artístiques, entre d’altres, que permetin el desenvolupament de diferents àrees de l’ésser humà. Aquests són, per a mi, els pilars imprescindibles per a un futur cada cop millor en educació. Si aconseguim garantir aquests aspectes, podrem formar els nostres estudiants de manera més efectiva i preparar-los per enfrontar amb èxit els reptes i oportunitats que se’ls presentin en el futur.

Com a mestre, tinc l’esperança de poder ser aquell professor que encengui la il·lusió per aprendre en els meus alumnes i que un dia ells em recordin com algú que els va ajudar a ser millors persones. Sé que no serà fàcil, i que hi haurà dies bons i dies dolents, però crec que la dedicació, l’esforç i l’amor per la meva feina són claus per poder fer una diferència positiva a la vida dels meus estudiants. Vull ser aquest mestre que creu en ells i en les seves il·lusions, que els encoratgi a perseguir els seus objectius i que els recolce en els seus esforços per superar obstacles i desafiaments. I, sobretot, vull ser aquest mestre que els ajudi a descobrir el seu veritable potencial i a desenvolupar-se com a persones íntegres i compromeses amb el món que els envolta. Aquest és el meu objectiu i la meva esperança com a professional de l’educació, i espere contribuir d’alguna manera a la formació dels meus estudiants i al futur de l’educació en general.

Antoni Picazo Jover

Catedràtic d’educació secundaria.

Este és el meu curs quaranta com a professor. Dona un poc de vertigen dir-ho. I encara més, pensar-ho. Tot i que no soc massa de mirar cap arrere i fer balanços. Preferisc ocupar el cap, i les energies, en seguir exercint la meua professió de la manera més digna possible. Posant els cinc sentits en superar els reptes que aquesta et planteja cada dia. Farà unes setmanes, però, em vaig topar amb una notícia que em remogué els sentiments. I els records. Guillem, el que fou el meu Director a l’institut de Xixona el curs 84/85, havia faltat. El curs anterior a eixe, jo ja m’havia estrenat com a mestre a l’institut de Pego i, aquell mateix estiu, m’havia tret les primeres oposicions de Valencià que es feien a Secundària.

Confesse que jo no era un d’aquells mestres que es consideren vocacionals. Però havia estudiat Filologia i semblava que l’eixida natural, i quasi l’única possible, era la docència. De sobte, vaig passar de ser un alumne “intenset” a trobar-me a l’altra banda de la trinxera. Sense ser-ne massa conscient. Recorde, per exemple, com el primer dia que vaig arribar a l’institut de Pego, amb la motxilla al muscle, el conserge em va pegar un bon “puro” perquè anava a entrar per la porta reservada als professors. L’home n’estava tan convençut que no vaig gosar contradir-lo.

Les emocions d’aquell dia no pararen ahí. Vaig experimentar també el que se sent la primera vegada que et plantes en una classe amb vora quaranta adolescents. Amb quaranta bombes emocionals al teu davant. Vaig eixir del tràngol com bonament

vaig poder, tirant mà –veges per on- de la meua experiència com a alumne. Per res del món havien de tindre la més mínima sospita que estava, per dins de mi, amb l’ai al cor. Si no, estava perdut. Des d’aquell dia, vaig comprendre també que, per crear sinèrgies positives a l’aula, cap professor s’hauria d’oblidar d’aquell adolescent que fou. Per a entendre i connectar millor amb eixe material humà altament sensible amb qui comparteix el seu dia a dia.

Als inicis d’aquell primer curs a Pego, vaig anar de fracàs en fracàs. Una cosa era el que jo planificava a casa i, altra, el que eixia a l’aula. Però també vaig aprendre algunes d’eixes lliçons que mai s’obliden. Com, per exemple, que la millor manera d’aprendre és ensenyant. O que l’aprenentatge és multidireccional i, al capdavall, acabes aprenent de tot. En especial, dels propis companys, i també dels mateixos alumnes. Respecte als errors, calia acceptar-los amb humilitat i relativitzar-los. Sense acomplexar-te’n massa. Ben al contrari, sobreposant-t’hi amb una mica d’audàcia.

Una qualitat, la de l’audàcia, que vaig tindre l’oportunitat de posar en pràctica en les classes dels divendres per la vesprada, les quals es convertien per a mi en un autèntic suplici. No tardí massa en adonar-me que, per a aquella colla de pegolines i pegolins esbojarrats que ja tenien un peu –o dos- en el cap de setmana, les classes convencionals no servien. I fent de la necessitat virtut, no vaig tindre altre remei que començar a experimentar. Amb les cançons un punt psicodèliques del Pau Riba o els contes més

L’aventura de l’educació

atrevits del Quim Monzó, fent lectures dramatitzades o recitant poemes amb acompanyament musical. I poquet a poquet –oh, miracle!-, les coses començaren a funcionar. Fins al punt que, en les classes de la resta de la setmana, els alumnes volien que férem el mateix que en les del divendres. Arran d’aquella experiència tan alliçonadora, vaig intentar incorporar l’atreviment al meu ADN com a docent. Perquè vaig comprendre que, si bé et pots emportar alguna nyespla que altra, sempre en seran moltes més les satisfaccions.

El curs següent em van destinar a Xixona. I allí, vaig tindre l’enorme sort de trobar-me amb un Claustre meravellós, al capdavant del qual, com vos he dit, es trobava Guillem, el seu Director. Una persona tremendament humana, a més d’un gran professional, que ja havia sigut professor a la Universitat de València, i que va estar molt pendent de mi durant tot el curs. Pendent d’aquell jovenet, de vint i pocs anys, un tant agosarat, i encara força inexpert, que durant aquell curs inoblidable va rebre un fum de lliçons. Professionals i de vida. La més essencial de totes, la de començar a percebre com d’important és la professió de mestre. I amb quin sentit de la responsabilitat te l’has d’agafar. Recorde com Guillem, enmig d’algun dels seus consells, solia dirme, mig en broma, “Toni, no faràs carrera!”. No sé si he acabat fent-ne o no. Això poc importa. Però sí que estic convençut que, gràcies als Guillems que m´he trobat pel camí, he anat descobrint els secrets i la màgia d’esta beneïda professió.

Després de dos anys al Rei en Jaume d’Alzira, on vaig continuar acumulant experiències, va vindre el meu destí al Benlliure de València. Un dels instituts històrics, i més emblemàtics, del cap i casal. Amb fama de progre. De fet, s’hi respirava llibertat pels quatre costats. Cosa que, acabats d’eixir de la llarga nit de la dictadura, el feia força atractiu i engrescador. Amb un Claustre reivindicatiu i inconformista. Integrat per professors amb una personalitat molt potent, bregats en mil batalles. D’una gran competència professional i d’una gran vàlua personal. De seguida, com se sol dir, em vaig sentir com peix en l’aigua. I em vaig convertir en una esponja que intentava empapar-se i aprendre de tot. No cap el menor dubte que el Benlliure ha sigut, en eixe sentit, l’institut que més m’ha marcat. Que més empremta ha deixat en mi, en fer-me comprendre que, al cor de l’educació, ha d’estar sempre la necessitat d’inocular en els nostres alumnes el desig de saber i el de fer-los pensar. De despertar en ells una conciència crítica i reflexiva. Una manera diferent de mirar el món. Es pot dir que el Benlliure em va modelar com a professor i, després de dèsset anys inoblidables, d’allí vaig eixir amarat d’allò que se’n diu la passió socràtica d’ensenyar.

Jo m’hauria quedat de per vida al Benlliure. Però, per motius familiars, vaig haver de tornar-me’n a Cullera. Al mateix institut on havia estudiat el Batxiller. A força de ser sincer, he de reconéixer que encara em costa parlar d’aquesta etapa, plena de moltes llums. Però també d’ombres. De les llums, destacaria un munt d’experiències inobli-

El futur il·lusionant

dables amb els alumnes. I l’enorme privilegi que, per a un cullerot de soca-rel com jo, significa haver acompanyat a un grapat de generacions d’adolescents del seu poble en una de les etapes més transcendentals de la seua formació acadèmica i de la construcció de la seua personalitat. Si, a més, els he pogut ensenyar alguna coseta de profit durant eixos anys, i sobretot haver-los transmés alguns dels valors que ens serveixen per caminar amb un poquet més de dignitat per la vida, millor que millor.

L’altra llum és la fortuna d’haver compartit tot aquest temps amb Sandro, company i amic estimat, i còmplice de mil i una batalles. Amb qui vam mamprendre, durant un bon grapat d’anys, tot un seguit de projectes que representaven una aposta decidida per la creativitat i l’educació en valors. Que, a més, traspassaven les quatre parets de l’institut i tenien el valor afegit de convertir-lo en motor de cultura i solidaritat. Ha sigut, sens dubte, una de les experiències més xules i engrescadores, des del punt de vista educatiu i humà, de la meua vida com a mestre. De les ombres, sols dir que fa temps que van anar directes a la paperera de reciclatge. I allí continuen. Almenys, de moment. Va ser una decisió dolorosa i gens fàcil la d’anar-me’n. Però com bé em va dir un dia una mestra d’un Col·legi del meu poble, molt respectada per mi, era el millor que havia pogut fer. Perquè el valor més important de qualsevol persona és el de la seua dignitat. Sense dignitat, no som res. I eixa va ser l’última ensenyança que vaig intentar transmetre als meus estimats alumnes de Cullera.

Però la vida et tanca una porta i te n’obri vàries. Vaig tindre la sort de poder anar, tot seguit, a l’IES Joan Fuster de Sueca. Un institut magnífic, que em va acollir amb els braços oberts en un moment molt complicat de la meua vida. Un institut del qual només puc dir coses bones, i on continue, a dia d’avui, gaudint d’eixa aventura tan captivadora i estimulant que és l’educació. I tot i que aquell jovenet inexpert del principi s’ha convertit en un professor una mica “vintage”, no ha deixat de creure en el poder transformador de l’educació. I cada dia, quan agafa la moto per travessar eixe carrer una mica llarg que unix Cullera i Sueca, torna a sentir la mateixa adrenalina d’aquell primer dia en què arribà a l’institut de Pego, amb la seua motxilla al muscle.

Educació 2.0: Nous Records, noves il·lusions

Guillermo Negre Alcover

Mestre i membre de la Falla Passeig–Mercat.

Els records de la infància sovint poden tenir un gran impacte a les nostres vides i en la manera com prenem decisions importants. En el cas de triar una carrera, és comú que els records de la nostra experiència a l’escola juguin un paper important. Per a molts, el record més prominent de l’escola és el d’un professor que els va inspirar i els va motivar a ser millors. Aquest va ser el cas per a mi, quan em vaig trobar a l’escola i em vaig adonar que volia seguir els passos d’aquells professors que havien marcat una gran diferència a la meua vida. A partir d’aquell moment, vaig saber que volia ser professor i dedicar la meva vida a ajudar els altres a tenir la mateixa experièn cia d’aprenentatge positiva que jo vaig tindre de la mateixa manera que evitaria repetir aquelles experiències que em van fer desitjar estar a qualsevol altre lloc abans que allà assegut durant hores i hores…

Al llarg d’aquest text, faré servir els meus records del col·legi i com em van motivar a ser professor per argumentar com aquests mateixos records han influït en el meu enfocament de l’ensenyament i en com tracte els meus estudiants.

Hi ha diverses raons pels quals m’avorria a l’escola. Una raó possible és que el contingut de l’ensenyament no estava alineat amb els meus interessos d’aquell moment. Una altra raó és que el ritme de l’ensenyament de vegades podia ser massa lent o massa ràpid depenent de quin era el contingut i la meva facilitat per poder-lo assumir, cosa que podia portar-me a l’avorriment tant en unes ocasions com en altres. Podria

ser també que no tingués l’oportunitat de participar activament en el procés d’aprenentatge i simplement em sentia passiu i desconnectat.

Hi ha qui argumenta que el sistema educatiu tradicional no respon adequadament a les necessitats de la societat moderna. En lloc de preparar els estudiants per al món laboral i les demandes de la vida adulta, molts sistemes educatius continuen ensenyant continguts obsolets i enfocant-se a la memorització i la reproducció d’informació. Això pot deixar els estudiants desprevinguts i sense les habilitats necessàries per tenir èxit en un món canviant i competitiu. A més, el sistema educatiu tradicional pot ser excessivament rígid i estructurat, cosa que pot limitar la creativitat i la curiositat dels estudiants.

L’educació tradicional es basa en el coneixement de fets i la repetició d’informació. Els estudiants són avaluats mitjançant exàmens i qualificacions, i s’espera que memoritzen i reprodueixquen la informació apresa. Aquest enfocament ha estat utilitzat durant segles i segueix sent comú a moltes escoles arreu del món.

Les noves pedagogies són enfocaments educatius competencials que busquen trencar el model tradicional d’ensenyament i aprenentatge. Algunes de les noves pedagogies inclouen aprenentatge basat en projectes, aprenentatge col·laboratiu, aprenentatge basat en problemes i educació personalitzada. Aquestes pedagogies s’enfoquen a fomentar el pensament crí-

tic i la resolució de problemes, i donar als estudiants l’oportunitat d’aprendre per si mateixos i de manera autònoma. També se centren a adaptar-se a les necessitats i habilitats individuals dels estudiants.

D’altra banda, l’educació per competències se centra en l’aprenentatge pràctic i l’aplicació del que s’ha après a situacions de la vida real. Els estudiants són avaluats en funció de la capacitat per resoldre problemes, treballar en equip i demostrar habilitats pràctiques. Aquest enfocament es basa en la idea que és més important saber com fer alguna cosa que simplement conéixer la teoria. D’altra banda, se sustenta en les investigacions que durant els darrers anys ha aportat la neurodidàctica.

La neurodidàctica és una branca de la neurociència que se centra en com aprén el cervell i com podem utilitzar aquesta informació per millorar l’ensenyament i l’aprenentatge. Alguns estudis de neurodidàctica han demostrat que el cervell és més propens a retenir i utilitzar la informació quan es presenta de manera significativa i rellevant.

En línia amb això, alguns estudis suggereixen que l’educació per competències pot ser més efectiva que l’educació tradicional en termes de retenció a llarg termini i aplicació de la informació. Per exemple, un estudi realitzat el 2018 va trobar que els estudiants que van rebre una educació basada en competències van tindre més retenció i comprensió a llarg termini de la matèria en comparació amb aquells que van rebre una educació tradicional.

Un altre estudi realitzat el 2012 també va trobar que l’educació per competències pot ser més efectiva per fomentar l’aprenentatge autònom i la resolució de problemes. Els estudiants que van rebre una educació basada en competències van mostrar un nivell més alt de confiança i habilitats per resoldre problemes per si mateixos en comparació amb aquells que van rebre una educació tradicional.

Hi ha arguments a favor i en contra dels dos enfocaments. El que és clar és que hi ha diverses raons per les quals cal que l’escola canvie d’enfocament per adaptar-se al futur. Una és que el món en què vivim està canviant ràpidament i les habilitats que es necessiten per tindre èxit a la vida adulta estan evolucionant. Per tant, és important que l’escola s’adapte i s’enfoque a ensenyar habilitats com el pensament crític i la resolució de problemes en lloc de simplement a la memorització d’informació. Per tant, és important que l’escola adopte els enfocaments més flexibles i adaptatius que permitisquen als estudiants explorar i descobrir per si mateixos. A més, la tecnologia està canviant ràpidament i l’escola necessita adaptar-se per aprofitar les noves eines i recursos disponibles (con podrem observar unes línies més cap a baix) a més de la urgència que suposa adaptar les proves avaluatives que plantegem als nostres estudiants.

Per adaptar les proves d’avaluació de manera que no es centren en la memorització, es poden utilitzar diferents estratègies. Una és enfocar l’avaluació en el desenvolupament d’habilitats com el pensament crític

i la resolució de problemes en lloc de simplement en la memorització d’informació. Això es pot aconseguir a través de problemes que requereixin als estudiants aplicar allò que han aprés en situacions reals. I és que estarem d’acord que no és el mateix aprovar que aprendre.

La diferència entre aprovar i aprendre és que aprovar es refereix a complir els requisits mínims establerts per un curs o un examen, mentre que aprendre es refereix a l’adquisició de coneixements i habilitats que van més enllà del que s’exigeix en un curs o examen. Aprovar pot implicar simplement memoritzar i reproduir informació, mentre que aprendre implica comprendre i aplicar aquesta informació de manera crítica i creativa. Aprovar pot ser un objectiu a curt termini, mentre que aprendre és un procés continu que pot durar tota la vida.

En resum, he intentat plasmar en negre sobre blanc el motiu principal que em va impulsar a dedicar-me a la docència i és la ferma creença que el sistema educatiu ha de patir un canvi profund per adaptar-se al que ve… i prova d’això és que aquest article al complet ha estat escrit per un motor d’intel·ligència artificial en escassos 5 minuts. Estarem d’acord aleshores, que si això ho pot fer una màquina, quina feina tradicional de les que ens demanaven a l’escola no podrà fer?

Rafa Soler Beltrán

Director del col·legi La Milagrosa de Cullera.

En educació, com en qualsevol àmbit de la vida, resulta determinant tenir un projecte, un saber cap on es vol caminar, un per què. En educació això s’anomena Projecte Educatiu.

Com que és condició sine qua non en aquest article personalitzar des d’una mirada retrospectiva, em permetran que així ho faça.

Iniciar-se en el món de la docència al si d’una institució que té ben definit el seu Projecte Educatiu, compartir-lo i créixer-hi, és una sort, una sort beneïda.

És en aquest créixer, on un ha de tenir una mirada àmplia i crítica que s’instal·le al present i es projecte cap al futur. Per tant, una mirada inquieta, creativa, àvida de saber, saber per emprendre, saber per servir millor.

Si es tria el camí de la renovació, de la innovació, és bo conéixer que aquest camí és dur i complex, però gratificant i ple. L’actitud, la de l’etern estudiant, sempre en formació permanent, sempre amb ganes d’aprendre i emprendre. La formació, doncs, ha de ser una constant a la vida de totes les persones. La paraula ensenyar, no la utilitze, més aviat queda diluïda per aquesta altra, “acompanyar”.

I és en aquest créixer, en aquest aprendre, quan, probablement, et pugues trobar davant la tessitura que hages de fer un pas més, potser estàs cridat a assumir el rol de líder, del lideratge del projecte en què has

crescut i que necessita nous impulsos que n’afavorisquen la reorientació. I és ací, en aquesta assumpció, on la responsabilitat pot arribar a asfixiar-te. Prompte advertiràs que hi ha un bon camí per exercir-la, el de l’exemplaritat i la convicció. Si s’opta per aquest camí, finalment es respira i les sinergies flueixen.

Perquè un projecte no creix si el lideratge és personalitzat. S’arriba a un bon lideratge si aquest està integrat al si d’un equip, un gran equip. Això de gran no per la mida, sinó per la potència, per la vàlua. L’equip és el motor del projecte, el motor del canvi que guia, espenta i acompanya. Ací, el líder, deixa liderar el seu equip i s’encarrega de cuidar-lo, de consentir-lo, d’abonar un terreny fèrtil perquè l’exercici de la docència es puga desenvolupar amb èxit. És complex, ja que perquè finalment arribe a la seua raó de ser, l’educació de l’alumnat, aquest projecte ha de ser plenament compartit pel conjunt de professionals de la institució, és amb la implicació de tothom quan un projecte avança. En el cas que ens ocupa, es pot arribar a evidenciar allò que encerta del rumb escollit.

Hi ha un moment estel·lar que tot lideratge ha de buscar i trobar, i aquest moment passa quan s’adverteix que noves estrelles emergeixen en el firmament docent, docents que, com tu, creuen en el projecte, hi creixen, creixen i no paren de créixer. És el moment en que comproves que el projecte es retroalimenta i sempre troba la raó de ser, es sent útil, vàlid, necessari. És el moment en que perceps que, a poc a poc, dei-

La importància del projecte educatiu. Una fugaç mirada retrospectiva des de l’òptica directiva

xes de ser avantguarda. Aquest és un moment estel·lar. Veure com els professionals de la teua institució es mouen com a coets pel firmament, produeix una sensació meravellosa, estel·lar. El sentit de pertinença es desenvolupa i el sentiment d’orgull, enforteix.

Però si hi ha alguna cosa que transcendeix tot allò que s’ha relatat ací, que supera amb escreix qualsevol recompensa material i/o social merescuda i esperada, això no és altra cosa que tenir el privilegi de poder créixer amb els que comencen a créixer. Em referisc, és clar, a qui proporciona el veritable sentit a tot l’ací exposat, a l’eix sobre el qual pivota la nostra professió, el nostre alumnat. I és que poder gaudir cada dia d’eixe somriure que porta dibuixat el nostre alumnat, d’eixa llum als seus ulls i d’eixa abraçada que et regala, et fa creure que tu ets part essencial d’eixe somriure i d’eixa manifestació pura i neta que es transfereix a aquesta abraçada. Assolir això és màgia, és docència a la seua màxima manifestació.

Com a tancament d’aquest fugaç relat retrospectiu, torne al començament, a la insistència en la importància del projecte. El projecte no és la meta, el projecte és l’horitzó, l’horitzó és el camí. Sapiem mirar cara a cara el que passa a aquest món, posem-nos un passet per davant, és ací des d’on les noves generacions poden començar a construir un món millor.

El futur il·lusionant

Capítol 9

Cullera en el temps

No podíem acabar aquest llibret i no parlar de Cullera. Tota aquella gent que és de Cullera, ja siga per naixement o adopció, l’estima com ningú més estima el seu poble. La gent del poble no sabem ni podem viure massa temps lluny d’ella: ens tira la mar, la muntanya, el nostre castell, els nostres carrers i, sobre tot, les persones. Som un poble d’acollida, de solidaritat, d’amor.

Una de les persones que estimava el seu poble com ningú era, Luís Formentín. Va ser un gran estudiós del seu poble i deixa un gran llegat d’informació, estudis i fotografies que han ajudat i ajudaran, estem segurs, a molta gent a conéixer la història i tots els racons de Cullera.

Per això la delegació del llibret junt amb el seu fill, i el nostre vicepresident, Rafael Formentín, li volem dedicar aquest xicotet reconeixement aportant alguns dels seus estudis i fotografies que ens han deixat de Cullera.

*Fotografies antigues aportes per Luís Formentín, cedides per l’associació cultural La penyeta *Fotografies actuals Enrique Castella.

Cullera fa 100 anys…

Rafa Formentín Vallés

Vicepresident Falla Passeig-Mercat.

“Records i il·lusions” és el tema escollit per aquest llibret, doncs anem a fer memòria del nostre poble i donem a conéixer molts records de la nostra localitat. Viatgem cap a 1900…

Cullera tenia 11.940 habitants, el 38,6% de la població de la Ribera Baixa, el 0,75% de la població de València, el 0,́006 % de la població d’Espanya. Cullera estava dividida en 6 seccions, no figurava: el Far, el Mareny, Estany ni Brosquil. Hi havia 2 694 cases, d’elles 109 buides. La vida mitjana entre homes i dones era de 50 anys. Hi havia una alta mortalitat infantil, menors de 4 anys un 23,8 %. La mort de la població es devia generalment a malalties pulmonars (26 %), Tuberculosi (9,0 %), Meningitis (4,5 %). El 30 % de la població té menys de 15 anys. Els homes es casaven als 28,7 anys i les dones als 24,7 anys. Hi havia un gran nombre d’analfabets, un 83,3 % (Espanya 63,78 %).

Els oficis més destacats en els diferents sectors eren: sector primari el 75,3 % de la població; propietaris de finques, llauradors, jornalers, mariners, ramaders. Sector secundari l’11,3 % de la població activa: alimentació, sabaters, ferrers, fusters, carreters, drassanes, obrers, pintors, artesans. Sector terciari el 13,́3 % de la població activa: comerç, transport, forces d’ordre públic religiosos, servei domèstic, escrivents, funcionaris d’administració pública, mestres, sanitaris, barbers.

No existia cap banc. Cullera tenia dues administracions de loteria, una al c/ Sèquia 25 i una altra a Plaça La Verge, 12.

En hostaleria.... hi havia dues cases d’hostes, tres mesons, una orxateria, dotze tavernes, quatre cerveseries, quatre cafés, vuit vendes de vi licors i un estanc.

La terra de Cullera estava repartida entre 1930 propietaris. El camp destinat a cultiu d’arròs va anar augmentant com a conseqüència d’introduir “guano” Nitrat de Xile, en l’abonament d’arròs, en detriment de l’abonament procedent dels immensos ramats, que pasturaven a Cullera. Les collites d’arròs marcaven com seria l’any econòmic.

El pressupost municipal dels primers anys de 1900 va ser el següent: any 1901, 246 183,49 Ptes.; any 1902, 254 497,56 Ptes., Any 1903, 214 682,63 Ptes., Any 1904, 238 750,48 Ptes.

El pagament mitjà del lloguer d’un habitatge era de 6 a 10 Ptes. Es treballava de 8 a 10 hores diàries.

El carnet d’identitat s’anomenava “Document de Vigilància Pública.”

Treballant l’arròs

Jornalers del camp

llits de coure, que omplien amb brases i el ficaven als llits. Entre els pagesos era molt habitual, dormir amb els animals, per compartir la calor. A l’entrada de Cullera, davant el Convent i a la Plaça de Llenya, hi havia grans munts de llenya per vendre.

En aquests anys s’alliberaven els costums d’horari de tancament de les tavernes, que es venia fent a les nou del vespre. Es podia obrir fins a les onze.

A Cullera, hi va haver gran afició de bous al carrer, es feia una plaça quadrada al C/ Riu, davant de la façana de la Casa Ensenyança.

La inauguració del Mercat es va fer el 24 d’abril de 1900. Aquest any, la fira, va comptar amb focus elèctrics i noves casetes.

Si parlem de roba i calçat... hi havia costum de portar les sabates netes. Tenir cavall o carruatge, era un senyal de distinció. Barret, era senyal de riquesa, mentre que el pobre, portava gorra. La moda dels vestits femenins procedia de Madrid i París. La meraquesta vertigia de colors apagats. Els homes portaven, calçotets llargs.

Les cases s’escalfaven amb llenya. Els més pobres en fems i palla, tot i que feia pudor. Moltes cases tenien al costat de l’estufa llits. Els qui s’ho podien permetre, tenien calent

Si parlem de menjar... Es valorava la carn. El peix era popular. Es menyspreava la verdura. Els rics estaven grossos, els pobres eren prims, però forts. Les classes “distingides”, per distingir-se encara més, afegia la dieta establerta, elements per al que s’anomenava sobrealimentació. Provenia d’una barreja d’idees científiques que s’adjuntaven al desig d’engreixar. Així una família adinerada, per aquestes obsessions es prenien en els àpats, “píndoles de ferro” “xarop de glicerofosfats” i “extracte de carn” entre altres prescripcions. No hi havia preocupació per la composició de la dieta. El putxero, era cosa dels dies festius. La paella de les celebracions. L’arròs amb algun acompanyant, variant segons els dies, era el menjar habitual. Quan es matava un porc aquest moltes vegades era de diverses famílies, s’aprofitava per fer repartiment i posar-ne part en oli. A Cullera, hi havia port. Molts marins mercants, per pagar-se un sobresou, portaven als vaixells, peixos a la sal o secs. D’ells sobresortia el consum d’abat, que no era tan car com en l’actualitat i era menjar popular. Aliments cars en l’actualitat com l’angula i gamba petita de mar, no es consumien com a menjar, sinó que es donava de menjar als porcs.

Les classes populars bevien molt de vi. El vi de bota no era de bona qualitat. La bota

Cullera en el temps

era un element comú. A Cullera es bevia a més absenta i cassalla. Després de les menjades, era freqüent prendre les dones anís i els homes brandy. A molts nens perquè tinguessin ganes de menjar, se’ls donava vi dolç.

En moltes llars, se solia fer sabó, destil·lacions d’aiguardent, vinagre, conserves de carn i verdures. A les bigues, es penjaven melons, figues seques. Era freqüent fer en moltes cases dolces. La vida, s’acoblava al ritme de la llum solar. Les nits eren molt llargues. El cost d’un 1 Kw/ h. de llum era el salari d’un jornaler.

Les cases rurals tenien dos espais diferenciats, un primer principal, per a l’ amo, i la planta baixa per a habitatge de casolans, apers i corral. A Cullera, hi havia moltes cases, amb animals de corral i altres amb animals de tir, a més de vaques. Això al costat de la falta de claveguerams, produïa una certa olor molesta. Les cases no solien tenir gaires mobles, els armaris brillaven per la seva absència. Els menys pudents guardaven les seves robes en cistelles de vímet, altres en arcons, que al seu torn servien de seient. El llit no era gaire generalitzat, així els pobres, dormien sobre xergons de palla o llana. Tenir un llit, era un luxe per exhibir, de manera que els rics solien rebre les visites al llit.

L’aparença de les persones era diferent també. Fins ben entrat el segle  xx, s’imposa la pal·lidesa femenina. Crema i pols, per donar blanc de llet per distingir-se de les pageses. El bronzejat en classes elevades estava

mal vist, era signe que no s’ha de treballar a la intempèrie. Moltes famílies amb possibilitats, tenien el pèl ros. Els treballadors eren bruns. Ensenyar les cames femenines fins als genolls, estava mal vist. La gent pobra vestia de fosc. Moltes dones, no es treien des de mitjana edat el color negre dels seus vestits pel dol.

En aquells temps es fumava el tabac negre. El ros, se’l coneixia com a tabac turc. El tabac es venia en uns paquets amb embolcall de paper i a part el paper de fumar, per embolicar. L’encenedor popular era la pedra amb la metxa. Posteriorment va aparéixer el mussol de benzina. El fumador de pipa era considerat com el de més edat. Els purs eren propis de classes més acomodades, els purs del terreny eren propis de persones grans de baix nivell econòmic. Cullera cultivava tabac a primers de segle, es feien purs i picades.

El tren va suposar la possibilitat de les primeres migracions. El tren viatjava a la nit amb seguretat. Estava pensat per a elements col·lectius. El transport per tren era un 50 %, més barat que la diligència. A Cullera, va suposar la via estreta una gran millora de comunicació i econòmica per a la venda dels productes del camp, que era la primera font de riquesa local. El tren era molt lent i poc puntual.

A primers de segle, no existeix la paraula Seguretat Social. Una malaltia greu, suposava la ruïna per a una família modesta, sobretot, si afectava les persones en actiu. El gruix de les infeccions, la constituïa les

malalties contagioses. L’hospital, era més aviat un internat per a malalts terminals i pobres. La medicina a l’hospital era pràcticament inexistent. Moltes de les malalties contagioses de Cullera, es devia a la falta d’higiene. El sabó va ser durant primers de segle, un article de luxe. El rentar-se un cop a la setmana en diumenge, era de ser molt, molt net. Les ungles, no se solien tallar. La cura de les dents era inexistent. Gent amb mal alè era normal.

La gent no solia banyar-se, ni tan sols a les platges, es creia que banyar-se era dolent per a la salut. Es considerava que l’aigua calenta, en dilatar els porus, facilitava el pas dels agents patògens. Era molt estrany veure a Cullera, aigua corrent. Les dones anaven al riu o al safareig públic, determinats dies. A la platja de Cullera, sobre la sorra, hi havia davant dels caminassos, nombroses barques sobre la sorra. A l’interior de la ciutat s’escoltava “xiquet no vages a la platja que hi han sarambuls” Els homes i les dones, es banyaven separadament, d’ací el de Caminàs de Dones i Caminàs dels Homes. Els xiquets i les xiquetes es separaven als 12 anys. Pel carrer no es podia circular ni mullat ni a mig vestir.

Fa justament 100 anys, el sucre costava 1,85 Ptes./ Kg. , un sac de 100kg. d’arròs 30 Ptes., un sac de 100 kg. de farina 75 Ptes. Les taronges de Sang 4 ́50 Ptes., l’arrova, les Mandarines 3 Ptes. l’ arrova. A gener de 1922, després d’estar tancada, es va tornar a obrir l’Escolaica. Començà a utilitzar-se un nou escut de Cullera. El 23 d’abril de 1922 es realitza el primer encontre en fira entre Sueca FC i Cullera FC. L’11 d’abril de 1922 venen els primers religiosos al Castell, el desembre de 1922 s’inaugura el camp de futbol. L’any 1923 s’inicien les obres del clavegueram municipal. El 30 de novembre de 1923 es trenca el pont de barques..., i molts més records que podríem estar redactant de la vida de fa 100 anys a Cullera.

La paraula recordar ve del llatí “recordari”, format per re (de nou) i cordis (cor). Podríem dir que recordar és “tornar a passar pel cor”, és molt més que tindre a algú sols present a la memòria. És per això, que aquest escrit s’ha pogut redactar gràcies als estudis del meu pare sobre Cullera. Per tant, he escrit aquest article per a tots vostés tenint present al meu pare Luis Formentín, que va ser president d’honor d’aquesta comissió fallera.

Dona i fills al camp

Cullera en el temps

Casa consistorial. O Ca la Vila data de l’any 1781, durant el regnat de Carles III.Es troba a la plaça d’Espanya en ple centre històric de la vil·la. Es tracta d’un edifici d’una planta, amb tres balconades i tres finestrals rectangulars.

Far. Edifici de planta circular, en el centre de la qual s’eleva la torre de fàbrica de cadirat, secció troncocònica i de setze metres d’altura. El seu llum es va encendre per primera vegada l’1 d’agost de 1858. El seu pla focal s’eleva 27,90 m., sobre la mar.

Mercat municipal. Situat en ple centre, el seu conjunt està integrat per quatre pavellons aïllats per una planta en creu grega, amb els seus dos vials i jardins interiors. Un clar exemple d’arquitectura eclecticista valenciana.

Passeig Dr. Alemany. Situat en ple centre, des de fa segles vertebra la ciutat. A la falda de la muntanya dona pas al riu. La muralla per protegir a la població, va ser construïda ací.

Topònims cullerencs

Rafa Formentín Vallés

Vicepresident Falla Passeig-Mercat.

El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix la paraula topònim com un nom propi de lloc. Etimològicament, tops- procedeix del grec i significa ‘lloc’ i -ònim significa ‘nom’. Cullera ha tingut i té diferents llocs propis que es caracteritzen pel seu nom. En aquest article es vol recordar alguns d’ells amb una breu explicació del lloc.

Abadia, Casa. L’antiga Casa Abadia Parroquial, era un edifici de propietat de l’Ajuntament. Aquesta va ser enderrocada el 1935, després de molts anys en ruïna. En el seu lloc el titular de la parròquia vivia al Carrer Nou,1. Es va cedir a l’Hospital el 1884. Tenia un gran artesanat de fusta i gran arc ogival va ser donada com a permuta per una solar propietat de la Parròquia, per instal·lar en antic Hospital de la Caritat. Va ser derivada el 1900.

Albereda, la. El Passeig. A República Doctor Garcés. En un principi és una esplanada, després d’un fossat defensiu, davant de la muralla, en el tram comprés entre la Porta del Mar i l’Antiga Caserna de Cavalleria. Aquest estava desalineat, deixant un espai concret. Amb l’enderroc de la Caserna el 1905, l’espai engrandí fins a l’antic escorxador, s’havien construït les primeres cases alineades davant la muralla i es va deixar dos espais a banda i banda de la Sèquia de la Vila, eren per passejar, d’ací apareix el nou nom de Passeig.

Ança L ́, del Campanar. Es trobava situada al lateral esquerre del Campanar de la Parròquia dels Sants Joans. Es va posar el

1908, a la part exterior del mateix, constava d’una llarga cadena, unida a la campana i una argolla dins d’un calaix metàl·lic, tancat amb clau al seu exterior. La seva missió era poder fer tocs a foc i avisar la població en cas de necessitat. La clau es trobava a l’Ajuntament als guàrdies municipals. La Plaça de l’Església, era el punt de reunió de voluntaris, que haurien d’acudir proveïts d’objectes per apagar el foc.

As·sut de Cullera. A través de set esquerdes, riu a Sueca, les partides d’Ello, Viella i Pla. Per la dreta passa el riu per Fortaleny. Després passa per terreny de Corbera i de Sueca, i entra a Cullera. El 1838, va ser destrossat pels Carlistes de Cabrera. El 1864, va patir molts danys. El seu origen és romà. Sembla que, en aquest lloc, hi va haver un aqüeducte romà.

Bassa de Sant Llorens. La seva superfície és de 6.610 Hgs i dos quarts. Es van delimitar els terrenys el 22 de març de 1880, per vendre’ls a particulars. Anteriorment estava arrendada per a pesca i pastures. El 1883 pertany a Propis, és zona de trànsit de bestiar lanar. És una petita vall, situada a Llevant de la muntanya, forma d’amfiteatre cara al mar, on hi ha la Llacuna de Sant Llorenç. Ací es van fer les primeres tirades, el novembre de 1850, amb el terreny acotat a la caça. El 1883, es colonitza la Bassapara. El benefici era per a l’Hospital.

Bellotera, La. Amb aquest nom, es coneix un camp, situat davant de la zona urbanitzada de Carrer de la Bellotera. Efectivament es tracta d’un arbre d’antiguitat del qual superaria els 100 anys, quan es va cremar

intencionadament l’ estiu de 1999. Estava en un camp sense cultivar, fotut respecte al Carrer València, propietat antiga del Marqués de Jura Reial, que limitava a l’antiga via del tren i era l’inici del Camí dels Molins, (ara tallat per la nova estació del tren.) Era un lloc de trobada de treballadors amb cavallerisses.

Berenadoret, El. És un punt situat a la part alta del Camp de Moto-cros de les Zorras Possiblement hi va haver una caseta feta pels pastors de pedra, a forma de cobert amb una taula quadrada i uns pals a tall d’ombra, on a més de bona vista a la Bassa, s’utilitzava per berenar en dies campestres. Es va utilitzar en èpoques del moto-cros. A prop es va construir el Camp de Tir El Cigne.

Cafetins, Els. Era un conjunt de tres tavernes, situades en un edifici cantonada davant l’Ajuntament, en un edifici sortint i desalineat, molt antic, amb fortes reixes en alt portes a Sang i La Plaça on es reunia la gent per cobrar i anar al camp. En tirar-se, el 1922, es va agreujar la Plaça. Era punt de llegir bàndols.

Casa de la Vila Ajuntament de Cullera, Casa Consistorial, Casa del Poble, És d’estil neoclàssic. Arquitecte: Vicent Gascó de 1781. L’ escala interior és de 1851. Construïda per Agustín Sorrentino. El 1859, part de l’edifici està en ruïnes. El 1861, s’ acorda fer una gran reforma. Es compra una arca de cabals 1896. El 1902, és seu del Jutjat i de Correus i Telègrafs. Al segon pis hi havia l’arxiu. El primer armari tancat data de 1630.

Casalicis, Els. Les Casetes del Calvari. Segle xiv. Estaven a Sequers des del 1791 al 1798 en què s’acaben. Després es van recol·locar prop de la Torre de Santa Anna i en època de l’administrador Bernardo Ferrando, es van recol·locar a les revoltes del Castell. L’abril de 1917, Mossén Bernardo Ferrando, va manar canviar els 14 casalicis de lloc. El 1931, les revoltes, són remenades amb portland i els cassolis se solidifiquen.

Comú, El. Comú de Sant Antoni. Circular, situat a la baixada de l’ Ermita de Sant Antoni. A finals de 1880, hi va haver un intent fallit de construir un pou d’aigua, a la pujada de l ́Ermita de Sant Antoni, per abastir el barri de Sant Antoni. Aquest pou que ja no s’ utilitzava el 1930, va ser tapat per la Societat d’Aigües Potables i Regs i utilitzat com a fossa per a aigües residuals. El 1933, es construeix una font i un vàter, aprofitant l’arribada d’un ramal d’Aigües de Civera. Es construeix dos urinaris, de forma rodona, que tenien la particularitat que, per mitjà d’una cisterna, tirant una cadeneta, sortia aigua. Representava una cosa moderna, encara no coneguda a les cases.

Convent, El. El Convent, és una construcció de l’època de Carles III. Quan es construeix es fa en un punt de pas a l’entrada de la Vila, en extramurs. A la seua porta, va tindre un calvari que acabava a uns 50m. de la Porta de València. En la seva part posterior un hort i cementiri, envoltat de tanca alta. A la seva part esquerra hi va haver un claustre. El Convent, va ser permutat el 1502-1871, per l’ antiga Caserna de Cavalleria.

Cullera en el temps

Daurat, el. Amb aquest nom es coneix una zona pertanyent al Brosquil de Cullera, situada al final de l’antic Camí de les Vaques en primera línia de platja. Era una zona de pastura comunal i final de vesprada. A finals dels anys 50 una sèrie de famílies alemanyes, van construir cases davant la platja, quan aquesta era sorrenca amb duna gran. Hi ha un carrer “del Daurat” que condueix fins a les motes, i comunica amb diversos camins interiors de Brosquil.

Dosser, El. Dossel, El. Amb aquest nom, es coneix una zona actualment en fase d’ urbanització, situada entre el Far i la partida del Mareny de Sant Llorenç. Antigament coneguda com a Dosser, (regal a segona causa). Està separada del puig per la Sèquia de Sant Llorenç i la Carretera al Mareny. Destaca el cultiu de cítrics.

Escullera La. Es va demanar al Ministeri d’Obres Públiques el 20/03/1935. Es va anunciar el 1936. Es va sumar el 17/01/1952. L’Estat va pagar el 75% i l’Ajuntament el 25% i la pedra. Va costar: 10.000.000 Ptes. Inicialment es fa com a protecció de refugi de barques. Entre 1981 – 1986, es van allargar els dos dics. La dreta mesura 680 m. i l’ esquerra 180 m. Hi ha una separació entre espigons de 85 metres.

Estany, L’. El 1858, s’arraconen «pesquers» i per això no es va poder vendre. El 1976, passa a ser propietat municipal i no de l’Estat, de qui era, en desaparèixer els Furs. Les seves aigües són escorrentia de les marjals d’arròs de la Ribera Baixa, marge dret del Xúquer, conegut com a Riu de Corbera. La fondària

màxima és de 7,5 m. Nombre de pedania de Cullera.

Estufador, L’. És un punt de la costa brava del Far. Situat a l’ anomenat Rompeolas És una gran esquerda, estreta i fonda, que quan les onades entren, eleven el seu nivell i part de la seva aigua, surt amb pressió per la part superior de les roques.

Forana, La.- És el nom que rep una muntanya, de petites dimensions caracteritzada per tenir-hi L ́Ermita dels Sants de la Pedra. Abans de la Desamortització, va pertànyer al Clero de Santos Juanes de València. A prop d’ella es trobava una mallada de Propis i pastures comunals. En aquesta zona es criava blat. Les cases es van assolar el 1877, per un incendi. Actualment es va instal·lar una atracció aquàtica. L’octubre de 1870, s’hi va instal·lar un campament per allotjar malalts de febre groga.

Fort, El. Alçada: 212 m. Fou utilitzat per soldats francesos, des de 1812, fins a 1814. Al mateix se li accedeix a través d’una senda, que parteix del Castell. Del mateix surt una senda en direcció Nord, que havia de conduir a un lloc de vigilància, situat a 350 m. més endavant, actualment sobre les lletres, on hi havia d’haver un punt de guairia antic. Una altra senda que al seu torn es bifurca, condueix al Barranc de l ́Àliga, on hi hauria baixada i una altra a Santa Marta, on hi hauria un altre punt de guagia i subministrament d’aigua. Són dues construccions fetes amb tapial, per a fuselleria i poca artilleria, fetes sobre possibles construccions anteriors en l’època de guerres carlistes i Guerra del Francès.

Illa del Pensaments. Va ser connectada el 1881. L’espigó és de 1892. Fou doblada la connexió el 1914. Abans va estar separada 90 m. d’amplada i 3 m. de profunditat. Va servir de refugi. Amb el nom de Portum Sucrone, es coneix la part interior d’aquesta illa, que en el seu temps va ser port. Les seves dimensions són 218 m., de llarg per 36m., d’ample.

Quiosc, el. Era un quiosc, situat davant del Mercat al mig del Passeig del Dr. Alemany on abans hi va haver un safareig. Era només de begudes. En un principi era de l’Ajuntament que el va llogar. Es va muntar el desembre de 1911. Era provisional. S’enderroca amb motiu d’urbanitzar el Passeig (1951-1957). Abans tenia tres calçades, la del mig en alt, era per a vianants. Als seus costats es muntaven uns arcs en estructura de fusta que es cobrien de cedre i se’ls col·locava fanals de colors.

Passarel·la, La. Després del Pont de Barques, que es destrueix el 1923, es veu en la necessitat de fer un pas, però només per a les persones i animals de tir, sense carro. Hi va haver problemes pel seu pas el 1925. Es cobrava 5 Cts. Hi va haver durant dos anys una forta competència pel pas per barca efectuat per les Dames Pobres, que cobraven el mateix però que s’aprofitaven de la caritat i el poc apreci popular pel seu pagament, ja que pocs pagaven. El 1937, es perd en una riuada, en deixar-lo sense protecció ni interès per salvar-lo.

Passeig del Doctor Alemany. Aquest passeig, compta amb dues etapes, una primera caracteritzada per un carrer extramurs anomenat C/ Albereda, travessat per la Sèquia de la Vila, estant la mateixa destapada i donant origen a la sortida de la Porta de la Mar, a un safareig, i estant encara limitat el carrer abans d’arribar al riu, amb l’ antic edifici de la Caserna de Cavalleria. És quan es tira la caserna i s’obren porticons a la muralla, quan canvia el seu aspecte ja que es tapa la sèquia, es tira l’escorxador que estava al final de la mateixa. Es planten arbres i es fa el que avui es coneix com El Passeig. En el mateix, hi ha un bust del Dr. José Alemany Bolufer.

Pedregar, El. Amb aquest nom, es va conèixer, la unió de l’Illa dels Pensaments amb la muntanya. Hi va haver gran quantitat de pedres i terres, que semblava un mar de pedres. Posteriorment va anar tapant-se i quedant aquestes només en el punt que ara es diu el Rompeolas.

Tallat, El. Es designa en aquest nom el tall fet al Castell, en la seva part exterior al costat esquerre de la Torre Celoquia, sobre la muntanya, amb caràcter defensiu del Castell. Es va fer en dues fases una primitiva corresponent a la construcció del propi castell per obtenir pedra, i una altra durant la Guerra del Francès, per massissar-lo.

Cullera en el temps

Il·lusió de treballar per les Falles

Javier Cerveró Palomares

Tinent d’Alcalde delegat de Falles.

El primer dels meus records com a regidor de Falles, el qual tinc l’honor d’exercir des de novembre del 2015, és quan l’alcalde em va designar com a regidor d’un dels collectius més grans del nostre poble, les falles.

Les falles actualment són considerades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i no és qualsevol cosa. És un premi al treball de tots els fallers i falleres de la nostra comunitat.

En l’àmbit municipal s’ha treballat sempre braç a braç amb la Junta Local Fallera de Cullera per a seguir fent més gran la nostra festa, amb la implantació de la Crida i amb totes les activitats lúdiques, esportives i culturals que fan les nostres comissions.

Vull destacar també la germanor que existeix entre totes les falles del nostre poble, siguen comissions més grans o menudes, més antigues o noves. Totes i cadascuna de les nostres falles són per a mi igual d’importants.

La implicació amb el col·lectiu faller és tant, que fins i tot l’alcalde i jo com a regidor, ens vestim de fallers per a tots els actes més rellevants organitzats conjuntament per l’ajuntament i la Junta Local Fallera.

Per a mi sempre és i serà una de les vivències més valuoses de la meua vida personal i com no de la política. Serà sempre un record inesborrable inclús quan ja no tinga l’honor de ser el vostre regidor.

Sou i vos considere part de la meua família. La meua il·lusió és que el món faller estiga

igual d’unit com està ara i que tots aquells càrrecs polítics que estiguen al capdavant del poble, especialment el regidor o regidora de Falles, treballen de valent perquè el col·lectiu faller de Cullera sempre estiga unit i siga admirat per la resta dels ciutadans i ciutadanes.

Per últim, vull agrair a la Falla Passeig per deixar-me escriure unes paraules.

Desitge que sigueu feliços i que gaudiu de la millor festa del món.

Visquen les Falles de Cullera!

Crèdits de les fotografies

Pàgines 10 – 11, 28 – 29, 198 - 199: Foto de Miguel Almiñana cedida per l’A.C. La Penyeta.

Pàgines 30 - 33, 35, 42 – 43, 84 – 85, 92 – 93, 98, 126: Fotos de l’A.C.E. Falla Passeig–Mercat.

Pàgines 36 - 37: Fotos de Francisco LLopis i Sergi Lafarga.

Pàgines 38 – 39 i 52 – 53: Fotos d’Eva Alfons.

Pàgines, 44 i 71 - 75: Fotos de la Junta Local Fallera de Cullera.

Pàgines, 45 i 71: Fotos d’Antonio Llopis.

Pàgines 46 - 49: Fotos de l’A.C.E. Falla Passeig–Mercat, Alexandra Bonet, Maite Quiles, Teresa Jiménez, Francisco LLopis i Sergi Lafarga.

Pàgines 54 - 61: Fotos de Pere Baenas.

Pàgines 68 - 69: Fotos personals de les dones col·laboradores.

Pàgines 76 - 83: Fotos de l’A.C.E. Falla Passeig–Mercat, Alexandra Bonet, Inma Carcel i Erlantz Ramirez .

Pàgina 88: Fotos d’Alexandra Bonet.

Pàgina 89: Fotos de Fernando Navarro.

Pàgines 94 – 95 i 106: Foto de Christian Cuenca i Clara Fort.

Pàgina 116: Foto de Josep Agustín Pedro.

Pàgina 134: Foto de María Pedro.

Pàgina 146 i 149: Fotos d’Alexandra Bonet.

Pàgina 151 – 156: Fotos de l’A.C.E. Falla Passeig–Mercat, Yaiza Font, Maite Olivert, Clara Fort i Imma Carcel.

Pàgina 157: Fotos personals de la família de Vicent Martínez.

Pàgina 159: Fotos personals de Carolina Ferre.

Guia publicitària