DIVENDRES DE FALLA de Carla Sanchis

Divendres de Falla

Carla Sanchis Boquera

És divendres, són les set de la vesprada i el cau ja està obert. Pareix que hui alguna festa hi ha, perquè música i gent no paren de passar. Entre, i la meua amiga el primer que hem diu és “vols cassalla i quintet?”. Pareix ser que hui, el que hi ha, és un germatapes faller.

Darrere de la barra quatre fallers de diferents edats no paren ni un minut quiets. D’ací cap allà, un fa creïlles fregides, el segon, que és italià, prepara la tapa especialitat de la casa, mentre els altres cobren i serveixen apressadament. Hem fixe, i un home de certa edat - o experiència - sèu junt a la barra estratègicament, esquena pegada a la paret i braç sobre la barra demanant tapa, quinto i un xupitet.

Són les nou de la nit i un faller crida: ¡a muntar taula! De sobte, com si cadascú sap que ha de fer, els xics de darrere de la barra passen de fer tapes a fer ensalades, mentre dos fallers posen cavallets, taules i mantell per a tota la falla, i un tercer reparteix gots, papes Duso, cacauets, i tramussos per a tot el qui trau el seu sopar de pa i porta.

Són quasi les onze de la nit, la meitat de la gent sèu col·locant en semicercle pel cau el seu seient, mentre l’altra meitat al voltant de la barra acaben de fer-se el seu cremaet.

En eixe moment apareix el president, i junt al secretari sèu, per donar inici a la reunió. Un poc de silenci es demana, lectura i aprovació de l’acta anterior, noves dates, nous avisos i de nou, una altra festa, perquè no hi ha cosa que més li agrada al nostre president que gaudir com si fos la primera.

“S’alça la reunió!”, i a l’instant els fallers es divideixen en grups, uns per a jugar a parxís, altres a dominó i la majoria per al truc. Mentre uns es juguen l’esmorzar de demà cridant “truc”, “envit” o “has de contar vint”, la jovenalla a la barra el que demana és un poc més d’anís.

Pareix que la nit està arribant a la seua fi, i sense adonar-me encantada d’aquest ambient estic. A l’entresol hem fa pujar la meua amiga per posar a un paper nom i direcció, i amb una firma pareix de que de germanies fallera ja sóc.

En un tancar i obrir d’ulls

Mariluz Boquera Ferrer

Ho recorde amb nitidesa, eixia de la casa que m’ha vist créixer un 17 de març, i prompte em vaig adonar que no havia sentit esclatar un coet, ni un so, ni tan sols podia experimentar el seu olor emblemàtic. L’únic que no havia canviat era el color del sol. Aleshores vaig començar a caminar amb pressa envaïda per un inexplicable sentiment d’angoixa. A mesura que recorria el barri, m’adonava que no hi havia monuments, que la gent caminava impassible pels carrers, com si això no fora una mena de maledicció. Desesperada com estava, vaig parar una dona per preguntarli què havia passat i per quin motiu no hi havien falles. De sobte, vaig despertar sobresaltada al meu llit.

Aquest malson l’he tingut alguna vegada al llarg de la vida, donada la meua obsessió fallera, però s’ha fet realitat i ha passat. Ha passat per motius de pes, com ara és, una pandèmia. El casal tancat, el nostre barri buit i el silenci als dies de falles.

Per sort per als fallers més acèrrims, sempre ens queda la creativitat, qualitat innata de les persones i que, a més, impulsa el món faller (sinó no estaria ací intentant fer d’escriptora). Recorde, des de la distància, i encara que em pot estar llegint alguna autoritat, com eixien de casa per tirar les traques al carrer, com encenien castellets a la nit de la cremà, com apareixien monuments amb els ninots indultats a cada casa pròpia, també com inventaren despertades des de la distància a les cases d’aquells que siga quina siga la data, sempre duen trons damunt perquè mai saben quan els van a necessitar, així com d’altres que tocaven instruments als balcons per donar vida als dies més dolços de l’any, tancats a casa com estàvem.

Per això, les properes falles seran unes falles boniques, perquè volem que ho siguen, perquè necessitem que ho siguen. Tornarà a omplir-se l’entorn de color, llum, soroll i ritme amb l’olor característic de la pólvora. I sentirem que quan arribem a la plaça ens reben els coets que celebren a totes hores que estem en falles, i desviarem la ruta habitual per anar al casal. I tot açò es quedarà en un malson que tan sols haurà durat una nit, com en un tancar i obrir d’ulls.