«EL GEGANT AMB PEUS DE FANG». Juanjo Medina «RESISTÈNCIA I RESILIÈNCIA».

EL GEGANT AMB PEUS DE FANG

Juanjo Medina Revista Cendra

La Festa de les Falles s’ha comportat com un ens abstracte que ha fagocitat, tant a València com a les diferents poblacions on se celebra, bona part de l’activitat festívola que en estes es fa acariciant amb els seus tentacles moltes de les activitats econòmiques que sostenen estes localitats, l’hostaleria, per exemple. La crisi —que mentre escric estes línies al mes d’octubre, i després de set mesos, encara no sembla tindre fi, malgrat els esforços de la majoria de la societat, la recerca de solucions per part dels qui deurien tindre més clar com aportar-les, i tot adobat amb declaracions a futur passades de frenada, o no, de la Consellera de Sanitat avisant que no tindrem festes multitudinàries mentrimentres no es trobe una vacuna— ha demostrat que tot eixe teixit socioeconòmic i humà no era prou fort com per a enfrontar una paralització, mai coneguda, de tota activitat.

La suspensió de les falles va suposar, a banda d’un impacte emocional en aquells i aquelles que fem d’elles una forma de viure, també un xoc que sembla començar a dissoldre’s en este autumne en què les comissions i els organismes oficials mamprenen de nou l’activitat, en totes les restriccions necessàries, per tal de no enfonsar més encara l’esperit faller i poder rescatar de la foscor una festa ferida i les agonitzants activitats que l’envolten. S’ha de fer front en cada moment a les notícies no sempre positives de l’evolució de la pandèmia i a les critiques d’aquells que han vist la possibilitat d’acabar amb les Falles aprofitant un virus què passava per ací.

Eixe monstre que abastava amb el seu alè, en forma d’impacte econòmic de centenars de milions d’euros, a tota la societat, ara trontolla. Quan semblava que es recuperava de la forta crisi, començada en 2008, que acabà amb comissions megalomaníaques i algunes que tractaren de seguir un ritme impossible de sostindre, i s’emportà per davant alguns obradors que havien fet fortíssimes inversions per adaptar-se a aquells temps i construir les falles més grans mai plantades, ara aquells que resistien sembla que no podran superar esta situació, si com a mínim en 2021 no es planten i s’incineren —sí, no parle del ritual de cremar, parle de llevar-nos-les del mig— les falles guardades en març passat. Contant inclús en les mesures com les de l’Ajuntament de València que ha subvencionat un alt percentatge dels costos dels cadafals de 2020, fins i tot amb ajudes especials per aquelles comissions que no pogueren desplantar —quin terme més dolorós— les falles ja tretes al carrer, a condició de reinvertir eixa ajuda en les reparacions, que caldran, de les falles per a plantar-les en 2021 i la realització de les de 2022. Encara que en alguns pocs casos grups de coneguts, amics i assistents a àgapes —em negue nomenar-los comissions de falla— han preferit perdre la subvenció, per a no invertir diners «en una falla ja pagada», demostrant-se com a ments que no arriben a imaginar la magnitud del problema ni les més que provables conseqüències per al pervindre de la Festa.

Com és evident, molts més sectors vinculats a la Festa també s’han vist colpejats: pirotècnia, indumentària, floristes, orfebres, impremtes... Ací no s’ha salvat ningú. Encara que alguns

han vist com des de les institucions s’han traslladat castells de foc o mascletaes a moments del calendari com el 9 d’octubre o iniciatives com la de la Interagrupació de Falles de València de sortejar vestits de fallera entres les comissions de la ciutat, esmortint en part la caiguda. Altres no han tingut tanta sort, i han entrat en el cercle viciós provocat per la incertesa econòmica produïda pels ERTOS, la pèrdua de treballs i el no saber quan tornarem a la normalitat. Combinació que facilita la reducció dels censos en les comissions, el primer eslavó de la cadena, i el que possiblement haja que reforçar primer, per evitar baixes massives —ja estan produint-se’n moltes— que farien caure la festa en un forat negre al qual podria quedar atrapada per a sempre.

Pot ser, eixe siga el primer pas que cal donar, salvar les comissions, alguns —i em fique el primer a la llista— no ens adonàrem en un primer moment que eixe era el punt més inestable de l’equació, per a poblacions que no compten, com València, amb l’espenta de les institucions, facilitar que l’espantada dels fallers i falleres siga la mínima possible, és la millor manera de contindre la caiguda de l’entramat festívol.

Recuperar certes activitats als casals, respectant totes les mesures sanitàries imaginables, com ja està fentse en alguns casos, deu ser la manera de no perdre aquells fallers de quota, als festers de setmana fallera —creume lector pacient que no vull ser negatiu—i atraure’ls a la causa, per a que el fang que sosté al gegant no es desfaça en un iot on esfonsar-se.

El treball que queda per davant en este exercici, i pot ser en els pròxims, és dels més importants que se’ns ha plantejat, i si de veritat ens volem continuar anomenant fallers, hem de fer tot allò que estiga a la nostra mà per a respondre al moment i salvar la festa per al futur.

Jo no pense fallar. I tu?

Imatge: Arxiu global lliure