EL GEGANT AMB PEUS DE FANG Juanjo Medina Revista Cendra
La Festa de les Falles s’ha comportat com un ens abstracte que ha fagocitat, tant a València com a les diferents poblacions on se celebra, bona part de l’activitat festívola que en estes es fa acariciant amb els seus tentacles moltes de les activitats econòmiques que sostenen estes localitats, l’hostaleria, per exemple. La crisi —que mentre escric estes línies al mes d’octubre, i després de set mesos, encara no sembla tindre fi, malgrat els esforços de la majoria de la societat, la recerca de solucions per part dels qui deurien tindre més clar com aportar-les, i tot adobat amb declaracions a futur passades de frenada, o no, de la Consellera de Sanitat avisant que no tindrem festes multitudinàries mentrimentres no es trobe una vacuna— ha demostrat que tot eixe teixit socioeconòmic i humà no era prou fort com per a enfrontar una paralització, mai coneguda, de tota activitat. La suspensió de les falles va suposar, a banda d’un impacte emocional en aquells i aquelles que fem d’elles una forma de viure, també un xoc que sembla començar a dissoldre’s en
este autumne en què les comissions i els organismes oficials mamprenen de nou l’activitat, en totes les restriccions necessàries, per tal de no enfonsar més encara l’esperit faller i poder rescatar de la foscor una festa ferida i les agonitzants activitats que l’envolten. S’ha de fer front en cada moment a les notícies no sempre positives de l’evolució de la pandèmia i a les critiques d’aquells que han vist la possibilitat d’acabar amb les Falles aprofitant un virus què passava per ací. Eixe monstre que abastava amb el seu alè, en forma d’impacte econòmic de centenars de milions d’euros, a tota la societat, ara trontolla. Quan semblava que es recuperava de la forta crisi, començada en 2008, que acabà amb comissions megalomaníaques i algunes que tractaren de seguir un ritme impossible de sostindre, i s’emportà per davant alguns obradors que havien fet fortíssimes inversions per adaptar-se a aquells temps i construir les falles més grans mai plantades, ara aquells que resistien sembla que no podran superar esta situació, si com a mínim en 2021 no es planten i s’incineren —sí, 72
no parle del ritual de cremar, parle de llevar-nos-les del mig— les falles guardades en març passat. Contant inclús en les mesures com les de l’Ajuntament de València que ha subvencionat un alt percentatge dels costos dels cadafals de 2020, fins i tot amb ajudes especials per aquelles comissions que no pogueren desplantar —quin terme més dolorós— les falles ja tretes al carrer, a condició de reinvertir eixa ajuda en les reparacions, que caldran, de les falles per a plantar-les en 2021 i la realització de les de 2022. Encara que en alguns pocs casos grups de coneguts, amics i assistents a àgapes —em negue nomenar-los comissions de falla— han preferit perdre la subvenció, per a no invertir diners «en una falla ja pagada», demostrant-se com a ments que no arriben a imaginar la magnitud del problema ni les més que provables conseqüències per al pervindre de la Festa. Com és evident, molts més sectors vinculats a la Festa també s’han vist colpejats: pirotècnia, indumentària, floristes, orfebres, impremtes... Ací no s’ha salvat ningú. Encara que alguns
