«EL PORTUM SUCRONE I LA CAIGUDA DE L'IMPERI ROMÀ A CULLERA». Kike Gandia

EL PORTUM SUCRONE I LA CAIGUDA DE L’IMPERI ROMÀ A CULLERA

KIKE GANDIA Arqueòleg Municipal i Director dels Museus de Cullera

A finals del segle V de la nostra era, es produí un fet històric que ha marcat per sempre les vides i cultures de gran part de la civilització occidental: la caiguda de l’Imperi Romà. Tant és així que, a partir d’aquest fet tan profund, s’encunyà una frase o dita popular per expressar l’enderrocament del que consideràvem inamobible: “Torres més altes han caigut”.

Si repassem una mica la història antiga, la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident es concretà l’any 476, coincidint amb l’ocupació dels bàrbars de la península italiana, amb l’enderrocament de l’emperador Ròmul a mans del general bàrbar Odoacro. Però aquest fet sols era la crònica d’una mort anunciada, ja que des de finals del segle III el totpoderós Imperi Romà donava signes de cansament, de feblesa i d’esgotament. Amb l’enderrocament de l’últim emperador del, ja dividit, Imperi Romà s’escenificava la darrera representació de la caiguda de l’imperi més gran conegut en la Història. Com podràs comprovar, estimat lector, en menys de 200 anys es perderen el que s’havia construït en quasi 1000 anys d’història. No va ser un procés lent, tot el contrari, els esdeveniments se succeïren de forma vertiginosa des que a finals del segle III Roma entra en el període anomenat Crisi del Baix Imperi.

L’Imperi Romà va aconseguir la seua major extensió geogràfica durant el regnat de l’emperador Trajà (98-117), qui va governar un estat pròsper que s’estenia des de Mesopotàmia fins a les costes de l’Atlàntic. L’imperi comptava llavors amb un exèrcit nombrós i disciplinat, així com una extensa administració pública basada en les pròsperes ciutats que controlaven de forma eficaç les finances públiques. Entre la classe privilegiada culta, l’estat gaudia de legitimitat ideològica com l’única civilització acceptable i mantenia la unitat cultural basada en l’estés coneixement de la literatura i la retòrica gregues i romanes.

L’imperi va patir crisis i contratemps greus durant el segle III, entre ells el sorgiment de l’Imperi Sassànida, que va infligir tres derrotes aclaparadores als exèrcits romans i es va mantindre com una amenaça latent durant segles. Altres desastres van incloure diverses guerres civils, invasions bàrbares i una gran mortaldat durant la pesta de Ciprià (des de 250 d’ara en avant). Roma va abandonar la província de Dàcia —al nord del Danubi— (271), i, per un curt període de temps, l’imperi es va dividir en tres: un Imperi Gal a occident (260274), l’Imperi de Palmira en l’est (260-273), i un estat residual entorn a Roma. Van créixer així mateix les amenaces bàrbares a la frontera del Rin i del Danubi, causades per agrupacions bàrbares més grans que havien millorat les seues condicions de vida.

FIGURA 1. Geneserico saqueja Roma en el 455.d.C.

D’ací en avant, es manifesten les profundes escletxes socials, les invasions bàrbares (de godes i perses sobre tot), la divisió de l’imperi en dos (Imperi Romà d’Occident i d’Orient) amb l’existència de dos emperadors constantment enfrontats; la crueltat, l’extorsió i la corrupció s’implantaren en el sistema polític romà; l’aparició del cristianisme i la declaració del mateix com a religió oficial; l’abús financer i la degradació de l’exèrcit com a maquinària de cohesió territorial foren, entre altres, els causants del declivi i posterior caiguda de l’imperi. I la seua caiguda i desaparició, va ser la caiguda de la civilització occidental que va somatitzar aquest fet fins a tal punt que l’historiador Glen Bowersock escriví: «Del segle XVIII d’ara en avant, hem estat obsessionats amb la caiguda: se l’ha presa com un arquetip per a cada declivi percebut, i, per tant, com un símbol de les nostres pròpies pors». Efectivament, Bowersock definí el profund sentiment de pèrdua i cohesió territorial d’un immens espai que anava més enllà de les fronteres del continent europeu i que unificava multituds de gents de diverses cultures i països, però amb uns nexes d’unió comú. Són eixos nexes d’unió comú els que desaparegueren amb la caiguda i desaparició de l’Imperi Romà i que deixaren eixe sentiment de pèrdua i de buit que manifesta l’historiador anglés. De fet, hui en dia, aquest fet de gran magnitud i conseqüències ha servit per definir processos geopolítics, circumstàncies territorials, fins i tot crisis nacionals o governamentals, quedant fixe aquest fet transcendental en l’ideari social. Per això, quan volem definir una situació de crisi i gran pèrdua d’allò que semblava inimaginable recorrem a l’estereotip de la caiguda de l’Imperi Romà.

Així, la caiguda i desaparició de l’Imperi Romà és considerada per alguns historiadors com “el major enigma de tots”, i ha sigut un dels eixos del discurs històric clàssic des de sant Agustí d’Hipona. La ruïna de la “Roma eterna” ha perdurat com el paradigma per excel·lència de l’esgotament i mort de les civilitzacions, una caducitat mundana interpretada com el precedent i anunci de la fi del món o, almenys, de la civilització occidental. Els segles XX i XXI han vist multiplicar-se l’interés per aquest problema històric, degut probablement al fet que la civilització contemporània té molts trets comuns amb la de l’Antiguitat Tardana, i al fet que la cultura occidental està en un període de transició, com la Roma dels segles III i IV.

FIGURA 2. Recreació del port romà

I com no, aquest període de crisi i desaparició queda palés en els testimonis arqueològics de forma contundent a partir del segle III, accentuant-se de forma vertiginosa cap el segle IV i V. L’Arqueologia, que és la ciència que s’ocupa de l’estudi de les restes materials d’èpoques i cultures antigues, és capaç de detectar en les troballes arqueològiques els canvis socials, culturals, polítics, comercials i econòmics que es donen en cada període de temps cronològic. Ajuda, en eixe sentit, a comprendre millor els fets històrics però des d’una vessant més propera a l’ésser humà.

Hispània viurà durant el segle III d.C. un desenvolupament històric lligat al de l’imperi. Hispània es trobava a principis del segle III dividida en quatre províncies: Gallaecia, Tarraconensis, Lusitania i Baetica, segons la divisió realitzada per Caracalla en 216 d.C.; a més es trobava situada en l’extrem de l’imperi, sense fronteres amb el món “barbar”i amb forces militars escasses. La seua economia es basava en activitats d’explotació minera i producció artesanal, així com en la producció agrària, en la qual destaca el vi, l’oli i el garum (saladura de peix molt apreciada en el món romà). El comerç també tindrà un paper destacat. Per a això Hispània comptava amb una infraestructura portuària, especialment apta per a les operacions d’intercanvi en el comerç a llarga distància, amb ports marítims i fluvials que conformaran una xarxa important d’intercanvi i comunicació.

I és ací on Cullera (Portus Sucro) juga un paper destacat en tota la xarxa de relacions comercials marítimes i l’entramat d’infraestructures portuàries. Efectivament, malgrat que les restes conservades a terra d’aquesta època han sigut molt escasses, les intervencions arqueològiques subaquàtiques a la badia -sota el Projecte d’Arqueologia Subaquàtica Portum Sucrone de l’Ajuntament de Cullera- ens han oferit dades i troballes que ens permeten parlar d’una destacada activitat portuària lligada a un comerç marítim per tot el Mediterrani. Així, les principals matèries primeres procedents de tot l’imperi recalaven al Port de Sucro, com ara vi de Forli, oli de la Bètica, o plom i ferro de Carthago Nova. Cullera, doncs, jugava un paper fonamental com a centre receptor i emissor, alhora que redistribuïdor de mercaderies que arribaven per mar i terra. Tenim constància que aquestes mercaderies eren descarregades i carregades al Port de Sucro i enviades a distints punts i ports de la Mediterrània per a la seua venda i comerç, tan al període republicà com a l’època alt imperial.

Aquest panorama comença a canviar a partir de la tercera centúria de la nostra era quan, amb l’inici del declivi de l’estructura geopolítica imperial, totes aquestes activitats es veuran afectades per un augment del consum interior i una disminució de les exportacions, tenint en compte que a nivell imperial es vivia una forta inflació, a causa de la devaluació de la moneda. A la seua vegada, l’estat inicia un acusat intervencionisme, així com un major control sobre les ciutats, amb la finalitat d’aconseguir un augment d’impostos. Com a exemple, podem afirmar que intervé els recursos aqüífers i miners, així com el transport d’oli cap a Roma, fet que va beneficiar el poder imperial amb grans guanys, però que repercutí en un monopoli de les mercaderies que havien donat riquesa als diferents territoris que el configuraven. En eixe sentit, el Portus Sucro com a part destacada d’aquest engranatge comercial i portuari, es va veure afectat per aquesta política baix imperial de l’estat. De nou, l’Arqueologia aporta les dades necessàries per poder constatar eixa crisi econòmica i comercial que afectarà els territoris més allunyats de Roma. D’aquesta manera, les troballes arqueològiques subaquàtiques al Port de Sucro a partir de la segona meitat i, sobre tot, a finals del segle III són molt escasses i es veuen reduïdes a testimonis aïllats, fins i tot descontextualitzats que, sense dubte, conculquen amb l’idea d’una disminució del comerç i dels intercanvis comercials sota el Baix Imperi. Sense dubte, es detecta un buit arqueològic relacionat amb la pèrdua de pes específic en les relacions comercials amb la resta de territoris de l’imperi i amb la metròpoli, que marca un final per al Port de Sucro.

Cal esperar dos-cents anys després per detectar, de nou, un reviscolament de les activitats comercials marítimes i de l’aparició de Cullera en el mapa geogràfic de les relacions comercials de la Antiguitat Tardana. Efectivament, als segles V i VI d.C trobem a l’illot de Punta de l’Illa -al Cap de Cullera- una establiment monàstic fundat pel bisbe Justinià que posà de manifest, mitjançant les excavacions arqueològiques i practicades a finals dels anys 50 del segle XX, intercanvis comercials amb el Mediterrani Oriental i nord d’Àfrica. Objectes litúrgics, contenidors d’ungüents, àmfores, monedes, etc. ens parlem d’una inusitada activitat comercial amb llocs com Tunísia, l’Egeu, Cilícia, Síria i, fonamentalment, Palestina.

Doncs, evidenciem -gràcies als estudis arqueològics- un desplaçament de l’àrea comercial i portuària des del fondejar de l’època tardorepublicana i imperial fins la rada i illot de Punta de l’Illa a l’antiguitat tardana. Proba més que Cullera, va saber refer-se de la crisi i caiguda de l’Imperi Romà, canviant els seus punts d’interés geogràfic des del Mediterrani Occidental i Central fins a les colònies del nord d’Àfrica i el Mediterrani Oriental.

Un centenar d’anys després, amb la invasió musulmana, arribaria l’abandó i la fi de tota aquesta estructura comercial i marítima, doncs els Omeies tenien altres interessos que quedaven lluny de la mar. Tot aquest entramat de xarxes comercials, contactes culturals, estructures portuàries i establiments distribuïdors de mercaderies i productes, cauria en l’oblit fins que, ja al segle XXI, el projecte d’investigació arqueològica subaquàtica Portum Sucrone de l’Ajuntament de Cullera recupera la memòria d’aquest període, crucial sense dubte per a la història de Cullera, tornant-li el paper destacat que va tindre com a port principal del Mediterrani en l’antiguitat, abans inclús que el Marqués de la Romana concebera el frustrat port per a Cullera. Just és d’apreciar el caràcter del poble de Cullera i els seus habitants que sempre -conscients de ser hereus d’una història èpica- han sabut en tots els moments de crisi i de catàstrofe, alçar-se i tirar endavant sense oblidar eixe fantàstic passat que ens explica el que som.

FIGURA 3. Localització d'un cep d'ancara romana a l'ancoratge del port Sucro