EL PORTUM SUCRONE I LA CAIGUDA DE L’IMPERI ROMÀ A CULLERA KIKE GANDIA Arqueòleg Municipal i Director dels Museus de Cullera
A finals del segle V de la nostra era, es produí un fet històric que ha marcat per sempre les vides i cultures de gran part de la civilització occidental: la caiguda de l’Imperi Romà. Tant és així que, a partir d’aquest fet tan profund, s’encunyà una frase o dita popular per expressar l’enderrocament del que consideràvem inamobible: “Torres més altes han caigut”. Si repassem una mica la història antiga, la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident es concretà l’any 476, coincidint amb l’ocupació dels bàrbars de la península italiana, amb l’enderrocament de l’emperador Ròmul a mans del general bàrbar Odoacro. Però aquest fet sols era la crònica d’una mort anunciada, ja que des de finals del segle III el totpoderós Imperi Romà donava signes de cansament, de feblesa i d’esgotament. Amb l’enderrocament de l’últim emperador del, ja dividit, Imperi Romà s’escenificava la darrera representació de la caiguda de l’imperi més gran conegut en la Història. 115
Com podràs comprovar, estimat lector, en menys de 200 anys es perderen el que s’havia construït en quasi 1000 anys d’història. No va ser un procés lent, tot el contrari, els esdeveniments se succeïren de forma vertiginosa des que a finals del segle III Roma entra en el període anomenat Crisi del Baix Imperi. L’Imperi Romà va aconseguir la seua major extensió geogràfica durant el regnat de l’emperador Trajà (98-117), qui va governar un estat pròsper que s’estenia des de Mesopotàmia fins a les costes de l’Atlàntic. L’imperi comptava llavors amb un exèrcit nombrós i disciplinat, així com una extensa administració pública basada en les pròsperes ciutats que controlaven de forma eficaç les finances públiques. Entre la classe privilegiada culta, l’estat gaudia de legitimitat ideològica com l’única civilització acceptable i mantenia la unitat cultural basada en l’estés coneixement de la literatura i la retòrica gregues i romanes. L’imperi va patir crisis i contratemps greus durant el segle III, entre ells el sorgiment de l’Imperi Sassànida, que va infligir tres derrotes aclaparadores als exèrcits romans i es va mantindre com una amenaça latent durant segles. Altres desastres van incloure diverses guerres civils, invasions bàrbares i una gran mortaldat durant la pesta de Ciprià (des de 250 d’ara en avant). Roma va abandonar la província de Dàcia —al nord del Danubi— (271), i, per un curt període de temps, l’imperi es va dividir en tres: un Imperi Gal a occident (260274), l’Imperi de Palmira en l’est (260-273), i un estat residual entorn a Roma. Van créixer així mateix les amenaces bàrbares a la frontera del Rin i del Danubi, causades per agrupacions bàrbares més grans que havien millorat les seues condicions de vida.
