Volum 1: "Fills de Qulyayra" - Llibret Falla Taüt 2023

Edició

Associació Cultural Falla Taüt, Cullera - 2023

Direcció i coordinació

Nacho Romero Ferrer

Equip de Redacció

Òscar Agud , Josep Bou, Ramon Marí, Josep Lluis Aparici i Kike Gandia

Revisió lingüística

Àngels Falcó i Josep Bou

Portada

Raquel Escrivá Fernández

Col·laboracions literàries

Joan Castelló, Immaculada Cerdà, Israel Falcó, Kike Gandia Álvarez, Carlos Garcés Fuentelsaz, Joan R. Gimeno, Manuel Lanusse, Antonio Manuel Hernández, Alexander Morales i Salvador Vercher

Poemes

Alfons Navarret, Berna Blanch, Teresa Broseta, Mari Carme Arnau Orts, Mari Carmen Sáez Lorente, Ramon Marí, Vicent Penya, Juan Gabriel Figueres, Òscar Agud i Pau Rodríguez

Il·lustracions interiors

Edgar Frígola, Víctor Piris, Dennis Ferrer i Ignacio Sapiña

Fotografia

Fernando Navarro

Gestió Publicitària

Maria José Cruañes i Miguel Grau

Disseny i Maquetació

Yogur de Fresa

Col·labora

Generalitat Valenciana

Dipòsit legal

V208 – 2014

Difusió il·limitada en valencià

A plataforma Issuu: www.issuu.com/fallatautcullera

A facefook: www.facebook.com/TautCulturalCullera

A instagram: @ac_fallataut

Edició de 300 exemplars

L’Associació Cultural Falla Taüt de Cullera, no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la Promoció i l’Ús del Valencià.

El present llibret s’ha presentat al XXVII Concurs de Llibret de Falles, organitzat per la Junta Local Fallera amb la col·laboració de l’Ajuntament de Cullera.

L’A.C. Falla Taüt és membre orgullós de la Federació de les Lletres Falleres.

Editorial

L’herència musulmana que des del califat ha arribat als nostres dies vertebra un llibret que ens transporta a la Cullera de l’època islàmica.

La comissió falla Taüt deu el seu nom a la plaça, amb forma de taüt, on planta el seu monument.

La plaça s’assenta sobre l’antic cementeri musulmà del segle VIII de la antiga Qulyayra, el nom de taüt és d’origen àrab i enguany el nostre monument està dedicat a l’origen islàmic de la vila.

Nacho Romero

Fills de Qulyayra són quatre llibres que en formen un sol i que li donen una estructura més clara i amb una major presència de cadascuna de les diferents parts: comissió infantil, comissió adulta, monuments i part literària i plàstica.

Aquest llibret de 2023, volem que siga un homenatge al nostre patrimoni, a les arrels de la nostra plaça, a l’origen del nostre nom i a l’inici d’una festa. Casualitat?… Ho dubte!!!

Editorial

L’herència musulmana que des del califat ha arribat als nostres dies vertebra un llibret que ens transporta a la Cullera de l’època islàmica. La comissió falla Taüt deu el seu nom a la plaça, amb forma de taüt, on planta el seu monument.

Nacho Romero

Poemari

Crear un monument dedicat a les nostres arrels, és conéixer el nostre origen. Creem poesia, transmitint el què ens conta la història i fer brollar un munt de sentiments.

Algaravia

Teresa Broseta

Despoblats

Alfons Navarret

Cremant

Berna Blanch

Amb ulls de poeta andalusí

Vicent Penya

Ulls de poeta Alba Fluixà (homenatge al poeta Ibn Khafaja d’Alzira)

La contesa de les llengües Pau Rodríguez (creat amb Intel·ligència Artificial)

Yusuf Ibn Tasufin Óscar Agud

L’avionet Ramon Marí

Les paraules de l’orient M. Carmen Sáez

Califats de La Ribera Maria Carme Arnau i Orts

Herències aprofitades i desaprofitades Juan G. Figueres

Comença la processó. El passeig Ramon

Il·lustracions

Per a dissenyar cal analitzar en profunditat el context i cal entendre bé la singularitat de cada cas. El disseny consisteix a pensar abans de fer. Ibán Ramón – Dissenyador (Llibre El Mocador 2022)

Una mirada, amb molta història i llegendes per a contar...

Víctor Piris

Penyeta del moro

Edgar Fribo

Sultà conquistador

Dennis Ferrer

Torres morisques i muntanyes de Corbera / Cullera

Biblioteca Digital Hispànica

Portades

Raquel Escrivà

Herència i actualitat islàmica

Per escriure al voltant de l’origen del nostre patrimoni, de la nostra plaça, del nostre nom i de la nostra música, entre altres, cal analitzar en profunditat la història i entendre-la bé.

Cullera: un topònim d’origen preàrab

Manuel Lanusse

L’espai urbà a l’època àrab

Kike Gandía

El llegat andalusí a Cullera

Kike Gandía

La Penyeta del Moro: 160é aniversari d’una balisa icònica

Joan R. Gimeno

L’organització territorial del districte de Cullera en vespres de la conquesta jaumina del segle XIII

Salvador Vercher Lletí

La toponímia de les partides de Cullera, on les terres i la història s’uneixen

Àngels Falcó

Noms que ens parlen de la terra i de l’aigua Immaculada Cerdà

L’herència àrab present a les falles

Joan Castelló

Les mil i una...

Josep Bou Dalmau

La música que corre per la nostra sang

Carlos Garcés

Venim d´un silenci antic i molt llarg

Israel Falcó i Pedrós

Herència àrab a l’alimentació actual

Antonio Manuel Hernández

Breus apunts d’història dels escacs

José A. Garzón

Convivència democràtica i consciència privada

Alexandre Morales

Crear un monument dedicat a les nostres arrels, és conéixer el nostre origen. Creem poesia, transmitint el què ens conta la història i fer brollar un munt de sentiments.

Algaravia

Teresa Broseta

Despoblats

Alfons Navarret

Cremant

Berna Blanch

Amb ulls de poeta andalusí

Vicent Penya

Ulls de poeta

Alba Fluixà (homenatge al poeta Ibn Khafaja d’Alzira)

La contesa de les llengües

Pau Rodríguez (creat amb Intel·ligència Artificial)

Yusuf Ibn Tasufin Óscar Agud

L’avionet

Ramon Marí

Les paraules de l’orient

M. Carmen Sáez

Califats de La Ribera

Maria Carme Arnau i Orts

Herències aprofitades i desaprofitades

Juan G. Figueres

Comença la processó. El passeig

Ramon Marí (Premi Cullerot)

Algaravia

Hi ha gent que, quan mira al sud, ho fa amb el nas arrufat, barrejant en la mirada por i superioritat.

Potser girarà la truita si pensen, per començar, que sense els àrabs hauríem de passar sense dinar. Sense llimes, albergínies, moixama, dacsa, safrà, carxofes i safanòries, llimes, tramussos i... Espant!

Sense fideus per a fer-nos una bona fideuà sense arròs, sense taronges... com pot viure un valencià?

I per postres, res de sucre. Ni arnadí, ni massapà! Ni bacores, ni albercocs, ni síndries... Toca’t el nas!

Si t’abelleix un passeig per tal d’enganyar la fam, no podràs córrer l’andola per séquies ni per marjals, ni escapar-te a l’albufera, ni amagar-te a l’atzucac.

Si amb la gana t’ha entrat son, no busques un matalàs, ni fer una becadeta arraulit en el sofà.

Teresa Broseta Escriptora

I ai de tu si t’entren ganes d’anar a la babalà armant gatzara pel barri amb el tambor o el tabal, o potser amb la guitarra, que com que no bufaran ni el dolç xaloc ni el garbí et quedaràs congelat: jupa, jupetí, gipó i saragüells han volat! No els busques al safareig, que tampoc el trobaràs! No podràs fer el gandul, no podràs xafardejar... I, molt més terrible encara, ser del Taüt s’ha acabat!

Despoblats

Temps nus de terra erma, qui recorda la pedra rodar?

Els moments que la séquia feia créixer mormols d’amagades ribes on el somni bastia petits paradisos quotidians.

Els cossos que els treballaren, on han pogut descansar?

Lluny són les distàncies d’unes hores arrelades en l’angoixa d’haver perdut aquest paisatge de cada dia.

Car l’aigua envaeix la set de la terra i hi pinta amb verds, existeix una set més fonda que du a mirar les claus corrogudes i les nits d’estels esquius.

Cada moment és la desfeta amb els maons carregats a l’ànima.

Alfons Navarret

Qui pot sobreviure al dolor de perdre l’embriagament de jardins i poemes?

A penes hi resta el plor. Un colp lluny, prendre el sabor de la distancia i preguntar-se si l’enyorança podrà curar a poc a poc

Cremant

Xafem les seues passes la mateixa terra on llaurar l’esforç regada per les sèquies sorolloses, la mateixa mar, càlida i oberta, les mateixes serres, els mateixos arbres.

I els ulls al cel, les pupil·les plenes de daurada blavor transparent. Terra amable, cor alegre, fe renovada en la llum i en la pau, en el foc que calfa i unix, cremant la por, cremant la pena,

I així, a la flama la mirada, que el fum del plany és l’alegria, camí fet de camins.

Fem més ampla i més fonda l’empremta, encenem la foguera que eternitza la fugacitat.

No hi ha ells ni nosaltres som any rere any, himne que canta la vida en festa germana.

Berna Blanch Escriptor

He capturat rius de llum del rostre bell del migdia. Els he guiat per les cambres de la casa dels meus pares. Tota la casa esclatava de tanta llum i alegria.

Mare: he baixat al camí de la vora de la mar, he estat vorejant la vora de la vora de la mar, i m’he convertit en illa, tota envoltada de mar.

Més enllà d’aquesta plaça, un carrer de melangia. Del minaret pengen testos tenyits de la llum del dia. Cal recórrer avingudes per saber què més podria.

Amb ulls de poeta andalusí

Vicent Penya Escriptor

Ulls de poeta

A Ibn Khafaja d’Alzira (1058-1139)

Gent d’al Andalus, quin goig el vostre! Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres. L’evitern paradís és a ca vostra. Ibn Khafaja-Josep Piera

Caminares per aquesta mateixa terra que ara recórrec i la mirares també amb ulls de poeta.

Cantares amb plaer la bellesa, així com la devastació que el riu ens va oferint, sempre aleatòriament.

Parlares de la felicitat festiva i de l’amor i del vi i de com pot ser de dolça la vida en aquest racó feliç del món.

Tampoc et callares la tristesa ni el dolor dels comiats o l’horror de la tirania. Amb veu de poeta, vas escriure el teu camí i marcares uns passos que encara estem seguint.

Alba Fluixà Pelufo Poeta i artista plàstica

La contesa de les llengües

Pau i au. Text generat mitjançant Intel·ligència Artificial, inclòs el títol.

input humà: Paraules àrabs que s’han transmés de boca en boca. És com si tinguérem moltes llengües.

output ia: – Siga com siga, està bé que les persones tinguen moltes llengües —va dir aleshores algú.

—No, no està bé, perquè les llengües s’arrosseguen durant moltes generacions —va replicar un altre—. Aleshores, que les persones tinguen moltes llengües és una cosa dolenta... input humà ...perquè és com si mai no se n’anaren d’enlloc.

output ia—No, no està bé que les llengües s’arrosseguen durant moltes generacions perquè no s’arranquen mai de les arrels.

—No, no està bé que les llengües no s’arranquen mai de les arrels perquè es tornen com un arbre que no creix.

—Siga com siga, està bé que les llengües es tornen com un arbre que no creix perquè així es tornen immortals.

—No, no està bé que les llengües es tornin immortals perquè s’amaguen en la foscor de les profunditats de les terres.

— No, no està bé que les llengües s’amaguin en la foscor de les profunditats de les terres perquè és com si les llengües es quedaren cegues.

—Siga com siga, està bé que les llengües es queden cegues perquè així les llengües es transformen en pedra.

—No, no està bé que les llengües es transformen en pedra perquè aleshores les llengües esdevenen inanimades.

—No, no està bé que les llengües esdevinguen inanimades perquè això és com si les llengües es moriren.

— No, no està bé que les llengües es muiren perquè les llengües s’alcen com les persones que mai no han parlat.

—No, no està bé que les llengües s’alcen com les persones que mai no han parlat perquè és com si les llengües es tornaren bèsties.

—Siga com siga, està bé que les llengües es tornen com bèsties perquè així les llengües tornen a començar.

— No, no està bé que les llengües tornen a començar perquè és com si les llengües es quedaren sense arrels.

—Siga com siga, està bé que les llengües es queden sense arrels perquè així les llengües poden tornar a arrelar.

input humà (amb la intenció de tenir un final per a l’escrit ja que l’IA continua aquest tirallonga de manera inacabable): — NO, NO, NO I NO.... això és com tornar a la casella de sortida. Ha d’haver-hi alguna cosa més!

Pau Rodríguez

ouput ia 1: Si les llengües tornen a arrelar, siga com siga, les llengües no estaran més enllà de les arrels. Això és una contradicció perquè no hi ha cap camí a les arrels quan les llengües són en les arrels.

ouput ia 2: És la llengua ingerida que segueix escrivint-se en les panxes del strigăt, la declaració gramatical que segueix sorgint en les teranyines, la bellesa sense retrets que es manté sota els mocadors, la foscor que es fa llarga en les dones del poble, la vaga que ho prendrà tot, després les empreses, la religió, les escoles, les universitats, els carrers, les places, les botigues i les cases.

ouput ia 3: El crit de la receptora es va sobreposar al de tots els altres que parlaven prosseguint el debat, si debat se’n podia dir

Pau i au (Madrid, 1978) se sap anècdota i anecdotari dels espais fronterers del gènere poètic. Ha publicat Les claus de casa (Edicions 96, 2013) Recital privat de poesia per a una família anglesa possiblement inexistent (coedició d’autor i d’Edicions 96, 2020), Cassette –XLII Premi Senyoriu d’Ausiàs March (Edicions–3 i 4, 2022) i la plaqueta Balada del viatger que anar i ho va mirar tot i, ara que en torna, res no hi veu (irònicament sense tornada) –6é premi Carles Hac Mor per a plaquettes d’escriptura subversiva (Editotial Fonoll, 2022)

“L’autor va generar aquest text en part amb GPT-3, el model de generació de llenguatge a gran escala d’OpenAI. En generar l’esborrany del llenguatge, l’autor ha revisat, editar i revisar el llenguatge al seu gust i assumeix la responsabilitat final del contingut d’aquesta publicació”.

Yusuf Ibn Tasufin

Al desert va nàixer i criar lluitador, just, senzill i piadós es convertí en capità admirat i emperador.

Dels almoràvits el seu emir des de Ganha fins Gibraltar va regnar per demanda de les taifes va embarcar i la península volgué reconquerir .

Meitat de península conquerida amenaçat a Alfons VI tingué convertir-se a l’Islam o lluitar li digué batalla campal obtingué de per vida.

Oh, taifa valenciana que pel foc ja destruïda de majoria morisca plagada i pels cristians reconquerida.

Yusuf València volgué reconquerir Rodrigo Díaz de Vivar no ho va permetre, al crepuscle, amb destresa i maquinació el Cid a Yusuf va guanyar l’emir del full de l’espasa es va lliurar per ser gran genet i posseir veloç cavall.

Al galop i sense aturar Yusuf fins Cullera va arribar ciutat morisca que ho va defensar doncs bé sabia que més que un castell era un palau.

Així ens ho conten al «cantar» la gran lluita de Yusuf contra Díaz de Vivar.

Óscar Agud

L’avionet

Aquesta poesia està dedicada a Antonio Sancasto, “Toni, el coeter», inspirador d’ella i pare en sentiment i fet del genial AVIONET.

Ja feia temps que no el véiem, ningú sabia res d’ell, quan de sobte el descobrírem, tots el trobàvem de menys.

Llarg temps tinguérem d’espera, somiant les seues accions, que en gust i millor manera despertava les emocions.

Les condicions no eren bones, l’ambient no era ideal, hi havia més penes que glòries, però ell va estar genial.

La plaça estava abarrotada, gent per tots els cantons, per acomiadar d’una vegada, un monument molt capciós.

Fins la pluja aparegué, notant-se en força i mesura, mullant a tots els presents, per dalt i baix la cintura.

Però ell no troba obstacle, guanya a l’adversitat, i per donar espectacle, sorgix decidit i arriscat.

En primer lloc s’allunya, per tornar conqueridor, portant eixe foc profà, que és vital i sanador.

Ramon Marí Bohigues

I així és com “l’avionet”, de nou encengué les flames, d’un foc que miraculosament, renaix de dintre les cendres.

D’una festa, un sentiment, un anhel, un estàndard, d’un poble que viu i sent, alegria, goig i art.

I que cada mes de març, renaix en força i bravura, per mostrar al món sencer, els costums, hàbits i cultura.

Més autòctona que mai, més genuïna i sencera, més bufanera i esplai, més amigable i sincera.

Així som els valencians i eixa és la nostra passió, la manera d’expressar, arrels, vida i tradició.

Tradició que en porta sempre, a recuperar vells costums, com “l’avionet” per encendre, festes de foc i borums.

I ací el tornem a citar, que no tarde tant com ara, que no és grat esperar, “l’avionet” i la flama.

Les paraules de l’orient

Ens emmirallem en el foc, en ell renaixem, i som, aquells que vàrem ser: la pell una mica embrunida, uns ulls embadalits en la fulla de l’atzavara.

Aquesta llengua que canta paraules belles, com una albada al pit. L’emmelat arnadí dels mots.

L’alfàbega i el quitrà a la vora de les sendes de l’atzar. L’espetec de l’atzur en la mirada. El perfum del gessamí al vespre. La carícia del garbí sobre l’herba. La galvana dels ocells en la coïssor dels estius.

Genets que rebenten la nit a la recerca dels somnis. Tot d’alimares en flama, com un espinguet que s’esventa per esbandir tenebres.

M. Carmen Sáez Lorente Escriptora i animadora cultural

Califats de La Ribera

Cada pedra ha de preservar el nom del poble. Els buits que arrosseguen les nits amb el gemec de la incertesa.

Mai no sabrem si entre el traçat dels carrers s’amaga un crit de mantenir despert el seu llegat, o bé el pacte acordat amb Zayyan ibn Mandanix de continuar conreant els camps i les marjals. Si el castell de Cullera és modificat, o si la torre de la Reina Mora no és estimada, si és intranscendent.

El temps tot ho canvia, fa i desfà: les fortificacions, els trams de les muralles, el dibuix dels carrers, les almàsseres, la indústria de gerreries o de la seda.

Però el seu domini, els califats de la Ribera, les seues guerres plenes de vida i de desig i del dolor de saber que no resistirien a l’expulsió. Éssers humans, amb una lluita permanent i amb tota la grandesa, i tota la desolació de posseir i oblidar la cova de Dragut, la terra i els vaixells. La cullera de fusta tornejada, l’aljub, l’encant de cada senda, i cinc segles al ventre d’uns pobles amb llengua encesa.

Cada herència indiferent a la mort i al temps s’ha de preservar d’aquells núvols que es desfan en pluja lenta.

Maria Carme Arnau i Orts

Herències aprofitades i desaprofitades

Els musulmans van deixar a Cullera un castell, el qual l’has de visitar, per a poder arribar trobaràs més d’un cartell.

També hi ha un barreig del Pou que no és tan conegut, ara volen fer-lo nou perquè aquest isca de l’ou i estiga concorregut.

Volen que siga turístic i amb molta difusió, donant-li un toc ben artístic d’un barri característic, fa falta promoció.

No s’han pogut implantar els moros i cristians, un any es van celebrar... Tot allò va fracassar, amb això no hi hagué mans.

Ara sols tenim fil·lades el 9 d’Octubre només les quals estan ocupades per cares prou conegudes… I a tot el poble han sorprés.

Regidors i regidores entre ells Susi o Sambori es van posar les disfresses, també es van pintar les cares, I es va alçar el rebombori.

Juan G. Figueres AC Falla El Canet

Arinyó va reclamar… Perquè sols els que governen? Que hagueren pogut cridar als que a l’oposició seuen i hagueren participat.

Haguera sigut màgnific que a banda de les falles, celebrarem aquest mític fet de caràcter històric, gaudiriem de mes festes!

A veure si aprofitem en el futur les herències, perquè prou babaus serem si els costums no els agafem, mostrarem certes carències…

PD: Per no poder conquerir Jaume I, el castell, vestits no podem lluir, i el tribut no és pot rendir perquè no es va fer amb ell.

Comença la processó. El passeig1

Comença la processó. Al passeig era esperada per fer la inauguració, desitjada i demanada. Les obres que començaren en setembre del vint-i-u es posposaren i allargaren, cosa que no agradà ningú. I per fi arribà el dia, a octubre del vint-i-dos; xerinola i cridòria, i la pluja banyà a tots. Havia de vindre Aquil·les i va ajornar la visita per culpa del mal oratge, que pronosticava el dia. Obrien i tancaven rases, i les obrien altra volta puix no havien tancat l’aixeta i l’aigua brollava revolta. El més perillós va ser la canonada del gas: van desallotjar el carrer, per precaució a explotar. Han descobert la muralla que està en estat de ruïna i prudents per la xicalla, l’han posada en una vitrina. En un calvari zigzaguejat han disposat tots els arbres, pocs s’alineen al costat i dues més una fan quatre. La il·luminació està a un costat i en una ratlla a terra en l’altre plena de gotes d’humitat, que li donen un aire abstracte. En els bancs no hi ha acord. Difereixen els uns dels altres:

Ramon Marí Bohigues Falla Taüt

hi ha sense i amb suport i de fusta, pedra o marbre. Prop de l’hort de l’olivera hi ha una columna rovellada. Ningú sap de sa presència o a què estarà destinada. Al final està l’hort d’oliveres on va anar a orar el senyor pretenent que no el creuaren per fer tan gran coentor.

1- Per a llegir aquesta poesia es recomana que es faça al ritme de la cançó “Processó” del disc Quan el mal ve d’Almansa del grup Al Tall publicat en 1979.

Aquest poema ha estat presentat al concurs Cullerot de la JLF de Cullera

Il·lustracions

Per a dissenyar cal analitzar en profunditat el context i cal entendre bé la singularitat de cada cas. El disseny consisteix a pensar abans de fer.

Ibán Ramón – Dissenyador

(Llibre El Mocador 2022)

Una mirada, amb molta història i llegendes per a contar...

Víctor Piris

Penyeta del moro

Edgar Fribo

Sultà conquistador

Dennis Ferrer

Torres morisques i muntanyes de Corbera / Cullera

Biblioteca Digital Hispànica

Una mirada, amb molta història i llegendes per a contar...

Penyeta del moro

Edgar Fribo

Conta la llegenda que el jove musulmà Magud, embarcat cap al desterrament forçós després de la conquesta de Jaume I, es va trastornar en veure entre les ones la presència del seu amor Bibiana, de religió cristiana. Es va llançar a la mar i el seu cos aparegué en aquesta penya que sobreïx de la mar. Per aquest motiu s’ anomenà Penyeta del Moro.

Aquesta és alguna de les empremtes que al llarg del nostre territori trobem i passen desapercebudes al nostre dia a dia.

Sultà conquistador

Dennis Ferrer Ruiz

Comunicador Audiovisual i Dissenyador gràfic

A Cullera com un joc d’escacs, el Cid campejador, va tindre acorralat, al sultà conquistador.

Torres morisques i muntanyes de Corbera / Cullera

Data de publicació entre 1863 i 1900.

Dibuix sobre paper engrunat.

Llapis de grafit i realços de clarió.

Referència bibliogràfica: Barcia. Catàleg col·lecció dibuixos BN.1906.

“Biblioteca Digital Hispànica”.

Explicació portades

Raquel Escrivà

Baix l‘atenta mirada d’una muntanya banyada per un blau mar i vigilada per unes revoltes i un albacar hi ha un poble que viu amb ella: Qulyayra.

Encara que parlem d’altra època podem comprovar com aquell poble no és molt diferent a l’actual, amb paraules, costums i elements identificatius que ens acompanyen fins als nostres dies.

Si ens centrem en l’actualitat i parlem de les falles, com a monument en si, solen retratar escenes quotidianes tant del present com del passat, on ja ens acompanyaven termes que defineixen el nostre món faller com taüt i taronja.

A més hem heretat altres paraules tan identificatives de la nostra identitat valenciana i fallera, com son les arracades, imprescindibles en la indumentària femenina o els saragüells i espardenyes per a la masculina.

Pel que fa a les costums, la manera de reunir-se varies persones i passar el temps front a un joc de taula ja estava present en aquella Qulyayra. Una prova d’això són els escacs, joc d’estratègia per excel·lència que ens ha arribat fins a l’actualitat.

Expressions, conjunts arquitectònics i tradicions són elements que ens fan recordar la nostra identitat com a poble i ens demostren que el que som hui té molt a veure amb el nostre passat.

Herència i actualitat islàmica

Per escriure al voltant de l’origen del nostre patrimoni, de la nostra plaça, del nostre nom i de la nostra música, entre altres, cal analitzar en profunditat la història i entendre-la bé.

Cullera: un topònim d’origen preàrab

Manuel Lanusse

L’espai urbà a l’època àrab

Kike Gandía

El llegat andalusí a Cullera Kike Gandía

La Penyeta del Moro: 160é aniversari d’una balisa icònica

Joan R. Gimeno

L’organització territorial del districte de Cullera en vespres de la conquesta jaumina del segle XIII

Salvador Vercher Lletí

La toponímia de les partides de Cullera, on les terres i la història s’uneixen Àngels Falcó

Noms que ens parlen de la terra i de l’aigua Immaculada Cerdà

L’herència àrab present a les falles Joan Castelló

Les mil i una... Josep Bou Dalmau

La música que corre per la nostra sang

Carlos Garcés

Venim d´un silenci antic i molt llarg Israel Falcó i Pedrós

Herència àrab a l’alimentació actual Antonio Manuel Hernández

Breus apunts d’història dels escacs

José A. Garzón

Convivència democràtica i consciència privada Alexandre Morales

Cullera: un topònim d’origen preàrab

Per a introduir el tema que ens ocupa, difícilment seria possible trobar unes altres paraules millors que aquestes, que fan de pòrtic a la Introducció a l’estudi de la toponímia catalana (1965), obra primigènia del conegut lingüista Joan Coromines:

«L’estudi dels noms de lloc és una de les coses que més han desvetllat la curiositat dels erudits i àdhuc la del poble en general. És natural que sigui així. Aquests noms s’apliquen a l’heretat de què som propietaris, o a la muntanya que enclou el nostre horitzó, o al riu d’on traiem l’aigua per regar, o al poble o la ciutat que ens ha vist néixer i que estimem per damunt de totes les altres, o a la comarca, el país o l’estat on està emmarcada la nostra vida col·lectiva. Com fóra possible que l’home, que des de que té ús de raó, es pregunta el perquè de totes les coses que veu i que sent, no cerqués el d’aquests noms que tots tenim contínuament als llavis?»

Certament, el cas del topònim Cullera no n’és una excepció, en absolut. Més aïna, tot el contrari. Fins al punt que a la Geografia del Reino de Valencia (1918-1920), dirigida per Francesc Carreras Candi, llegim: «Desde Escolano a P. Fita y el canónigo Chabás, son muchos los autores que se han enfrascado en discusiones toponímicas sobre el origen etimológico de la palabra Cullera, haciéndola derivar de Celeret, Colirat, Colira o Collaria, Cuylera, Gula, Colla-eria, etc., con muy variadas acepciones».

No és d’estranyar, sent Cullera una de les viles més antigues i principals del Regne de València, tinguda a més per l’hereva de l’antiga Sucro, que els representants més reeixits de la tradició cronística dels segles XVI i XVII digueren ja la seua a propòsit de l’origen del topònim, per bé que, com ens va previndre don Roc Chabàs (1884-1912), «unos más, otros menos, son Establos de Augías, que es preciso limpiar».

No li faltava raó a l’il·lustre canonge denier. Efectivament, aquells venerables cronistes regnícoles –l’obra dels quals, en tot cas, ha de ser contextualitzada en el seu temps– per donar resposta a l’etimologia de Cullera improvisaren uns plantejaments més voluntaristes que científics, que van des de les explicacions més o menys estrambòtiques a la pura invenció.

El cas més paradigmàtic, a banda de pintoresc, és, sens dubte, el de Pere Antoni Beuter. Proposà o, millor dit, inventà per a Cullera –vegeu-ho a la Segunda parte de la Crónica general de España y especialmente de Aragón, Cathaluña y Valencia (1551)– dues etimologies, a veure quina més fantàstica.

No ens hauria de sorprendre, això. Com deia Joan Fuster, amb l’habitual precisió en el diagnòstic: «Beuter solia deixar-se endur per la imaginació: unes vegades, per la dels autors precedents, i d’altres, ai!, per la pròpia. Li mancava el sentit crític en la tria de les fonts. El seu mateix èmfasi “humanístic” l’induïa a preferir les solucions més adornades, a fi d’extraure’n, més que no pas qualsevol engruna de

Manuel Lanusse Alcover Cronista oficial de Cullera

certitud o de conjectura, un discret dibuix mitològic». Discret, potser, en alguns casos, sí; però en altres agosarat en extrem, ens permetem ara afegir nosaltres. Vegem-ho.

Primerament, hi volgué trobar una associació amb la topografia: «... y parece –diu Beuter– que en lengua valenciana se designa ‘Cullera’, casi ‘cuchara’, porque haze (sic) el río Xúcar entrando en la mar que está corva una manera de figura de cuchara».

(Entre parèntesis: d’igual o pareguda factura a la ideació de Beuter, malgrat els no pocs segles transcorreguts, és aquesta altra formulació de don Nicolau Primitiu: «Simat, perquè és a una sima, és a dir, al peu d’una elevada muntanya (El Toro); Cullera (antiga ‘Culera’), perquè és al cul o fons d’una atra [muntanya], etcètera». Per a ponderar el valor d’aquesta etimologia, hom pot recórrer novament a Joan Fuster: «... el bon senyor Primitiu, tan primitiu...!», dit això sense desmeréixer en res el compromís cívic de tan il·lustre bibliòfil i patrici valencianista).

Però, sobretot, Beuter és recordat com l’inventor per a Cullera de l’etimologia mítica Collis-Era. Una invenció forassenyada a la qual, això no obstant, se li ha de reconèixer l’èxit d’una remarcable –i, altrament, inexplicable– pervivència al llarg de no pocs segles.

Així, a tall d’exemple, en el conegut com a Informe Fabián y Fuero (1791), document coetani de les més populars Observaciones de l’abat Cavanilles, es diu de Cullera:

«En tiempo de los romanos, en lo alto del monte y sitio del Castillo, se fundó un templo dedicado a la diosa Juno y pudo ser que entonces se le mudase a Sucro el nombre y tomase el de ese templo, como lo hicieron otras muchas poblaciones de esta costa. Y dice Beuter que a Cullera o Collera la llamaron así los romanos como si digeran (sic) “Collas Aerias”, o collado de la diosa Era, que es lo mismo que decir collado de la diosa Juno, porque los griegos, de quien lo tomaron los romanos, a Juno la llamaron Era».

I, encara!, d’aquesta versió se’n fa ressò, entrat el segle XX, el decret pontifici que el 23 d’octubre de 1918 va declarar solemnement la Mare de Déu del Castell patrona canònica principal de Cullera, el text del qual, literalment, arreplega la versió que «a prop certament de la ciutat actual, on en altres temps hi hagué l’antiga ‘Collis aerea’ dels grecs, que els romans anomenaren ‘Sucro’, es va establir un castell, que encara hui existeix, i en el mateix lloc on, segons la constant tradició

admesa pels més vells, els primers cristians consagraren a Déu una ermita o oratori, en honor de l’Anunciació de Santa Maria Verge».

A les darreries del segle XIX, en qualsevol cas, la renovació historiogràfica era ja un fet consumat i alhora s’obria pas la moderna ciència filològica, i amb tot això plegat l’etimologia de Cullera imaginada per Beuter era ja unànimement contestada amb duresa, en primer lloc des de les pàgines de la revista El Archivo –«Estudios etimológicos: Carcagente y Cullera» (1893)–fundada pel mateix Roc Chabàs:

«Hemos de indicar, pues, lo aventuradas que son las afirmaciones de Béuter, Escolano y los blasones heráldicos de esta misma villa, que suponen tener el nombre de Collis-Aeria o Collado de Juno. Ni hay restos ni noticias de tal collado, ni la etimología puede venir de ahí, ni en época alguna se llamó Cullera de tal manera».

En plena sintonia pel que fa a la coincidència en el rebuig a Beuter, però construint una proposta etimològica pròpia –no menys culta, però diferent, al capdavall, a la més docta de Chabàs, per a qui el significat del topònim procediria del llatí *gula fluminis, ‘gola del riu’, d’on Gularia i Cularia– es manifestà Piles a la Historia de Cullera (1893):

«Hallamos muy racional la etimología expuesta, o también la de Montes elevados, en equivalencia de Collaeria (contracción de Colla-aeria). Cualquiera de las dos, tomadas del terreno sobre que está edificada Cullera, es más aceptable que la derivada de Collado de Juno».

En el pròleg a l’obra cabdal de Piles, fet que sovint passa desapercebut, el filòleg cullerenc Josep Alemany i Bolufer, aleshores catedràtic de Grec a Granada, aporta un testimoni d’autoritat que li permet argumentar en favor de la tesi sostinguda per Piles:

«Respecto de la etimología del nombre actual de nuestra población, debe fundarse, sin motivo alguno de duda, como lo hace el autor, en la situación que ocupó, en la cumbre o al pie del monte. De esta opinión es también Don F. J. Simonet, decano de la Facultad de Filosofía y Letras en la Universidad de Granada, quien hace derivar el nombre de Cullera de Cullicularia, diminutivo de Collis Collado, con el subfijo aria, que significa abundancia».

De fet, aquesta nota o remarca d’abundor, que s’uneix a la consideració del nom de la nostra població com un orònim, concorda perfectament amb la realitat. De sud a nord, a partir del Pic dels Francesos a 233 metres, la silueta de la muntanya de Cullera es perfila seguint la traça irregular i progressivament decreixent en alçària d’una agregació o un contínuum de turons (cast. ‘colinas’), el relleu prominent dels quals accentuen els anomenats popularment ‘colls’, tres depressions en la carena de la serralada, a 170, 170 i 130 metres. I, endemés, perviuen altres «muntanyetes», envoltades d’arrossars: la dels Sants de la Pedra o de Sant Salvador, la de Ribera, la de Cama i la de la Font Nova.

Pareix que just en aquest sentit, diu Menéndez Pidal a Orígenes del español: estado lingüístico de la Península Ibérica hasta el siglo XI (1926) que Cullera procedeix del llatí *collum (‘puig’, ‘tossal’), «como se ve en otros nombres toponímicos, Collera en Oviedo, Colleira en Lugo»; tesi que, en un treball publicat en l’aleshores incipient Revista Valenciana de Filología –“De toponímia aràbigo-valentina” (1951)–, Manuel Sanchis Guarner trobà bastant més plausible, tot i que amb matisos, que no la plantejada per Chabàs:

«Molt més convincent és l’etimologia donada pel nostre venerat mestre Menéndez Pidal que deriva Cullera de *collum, igual que el topònim asturià Collera i el gallec Colleira. Nogensmenys, la configuració topogràfica de Cullera, muntanya isolada enmig d’una àmplia marjal vora mar, fa més avinent l’ètim *collem de què procedeixen el provençal ‘col’, l’italià ‘colle’, el castellà ‘colina’, el francés ‘colline’, i d’on Manuel de Montoliu deriva el català ‘coll’ com a terme topogràfic».

Enfront dels partidaris de les etimologies basades en el llatí –o, més extensivament, preàrabs–, a partir sobretot de la dècada dels quaranta i cinquanta del passat segle XX anaren guanyant força les tesis patrocinades, entre altres, per Sanchis Guarner –qui accepta l’etimologia proposada per Miguel Asín Palacios per a Culla (Castelló) i relaciona aquesta amb Cullera–, Alcover-Moll i l’esmentat Joan Coromines, autors que deriven el topònim Cullera del mot àrab *qulla (‘cim’) i el seu diminutiu *qulayla, respectivament.

Significativament, però, el principal obstacle amb què ensopeguen aquestes tesis és que han quedat invalidades des de les pròpies files de l’arabística, per part dels més competents filòlegs especialistes en la disciplina. Entre els quals, i molt destacadament, Carme Barceló Torres, catedràtica d’Estudis Àrabs i Islàmics, i, en aquesta condició, autora de nombrosos i rigorosos treballs sobre l’onomàstica i la toponímia andalusines, centrats particularment en l’àmbit valencià. Entre 2001 i 2002 va ser membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i a hores d’ara és professora honorària del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.

Atenent amb generositat la sol·licitud de qui subscriu aquestes línies, Carme Barceló ha tingut l’amabilitat d’exposar-nos minuciosament, com veurem tot seguit, les raons per les quals no resulten admissibles les tesis dels qui propugnen una etimologia àrab per a Cullera. Són seues aquestes paraules:

«Malgrat l’afirmació de Coromines, el llibret d’Asín no cita Cullera sinó Culla que l’arabista derivà de *qulla (erròniament perquè els àrabs medievals l’anomenen *Kulya). Alcover-Moll, igual que Coromines, van ignorar les fonts aràbigues i van proposar un híbrid àrab+llatí impossible: *qulla+-aria».

En realitat, l’autoria d’aquesta proposta híbrida cal atribuir-la a Sanchis Guarner: Francesc de Borja Moll la va fer seua i la va incloure dins la veu «Cullera» del monumental Diccionari Català-Valencià-Balear, que tingué en la persona de Sanchis Guarner, entre el 1943 i el 1959, el més conspicu col·laborador i valedor. Si més no, així sembla desprendre’s d’aquest fragment que retallem del seu article adés citat:

«Aquesta etimologia *qulla+aria –escriu Sanchis Guarner–, l’ha admesa En Francesc de B. Moll, amb el qual treballe, per a la redacció de l’article corresponent del Diccionari Català-Valencià-Balear, article que, per cert, començà ja abans a ser divulgat, per haver estat aquest mot inclòs en un dels prospectes anunciadors de la represa de l’obra susdita».

Per una altra banda, Barceló apunta: «Coromines, per demostrar la hipòtesi basada en el diminutiu àrab *qulayla que hauria donat *cullera en romànic, i per tal d’explicar com es va produir la palatalització i dissimilació en àrab (la proposta es basa en un nom àrab comú i a la llengua ni >l< ni >l·l< palatalitzen), necessità moltes i rebuscades raons i deixar de banda les formes gràfiques de les cròniques àrabs que recullen el topònim amb una grafia que mostra que estem davant un nom que no és àrab».

Paral·lelament, fa aquesta observació: «A més d’al-Idrîsî, la grafia *Qulyayra és donada per Ibn Gâlib i al-Zuhrî, geògrafs tots tres de la primera meitat del segle XII. La forma gràfica *Qulyayra és ja present a l’obra geogràfica d’al-‘Udrî (10031085); l’autor, nascut a Almeria, va estudiar i viure a València als inicis del segle XI, i diu que Qulyayra és el nom d’una divisió de la província de València».

En canvi: «Pel que fa a *qulayla, la nostra Cullera res té a veure amb el diminutiu proposat per Coromines: la contradiuen les formes gràfiques dels documents àrabs, llatins i romànics medievals, i per damunt d’això, una raó elemental: les de-

nominacions toponímiques àrabs han de dur article quan no formen part d’un sintagma nominal (Alzira, Alberic, Albufera, Almansa, Albacete, etc.) i en cap cas el mostren les formes antigues del nostre topònim». Tot això justifica a bastament el perquè de l’afirmació contundent que a Toponímia aràbica del País Valencià: alqueries i castells (1983), obra primordial de Carme Barceló, es fa amb referència a l’etimologia de Cullera: «el topònim és anterior al domini islàmic i d’etimologia distinta de l’àrab».

No és cap casualitat, doncs, que en 1984 Francesc Giner es referira a Barceló amb els qualificatius de «una autèntica y joven arabista, mejor preparada que Asín Palacios». D’aquesta manera, Giner es desmarcava ja obertament de l’anterior etapa d’adhesió a la tesi de Sanchis Guarner, amb algun retret punxegut i no gens dissimulat: «... el filólogo Manuel Sanchis Guarner, quien por cierto no sabía árabe...». La postura final de Giner Perepérez quedà fixada a la guia Cullera (1991), en els termes següents:

«De la época final de la romanidad y dentro de las grandes crisis poblacionales y del establishment, hay que situar la desaparición física y nominal del poblado de Sucro. Como en el parejo caso de sustitución de Sagunto, renacida como ‘Murus Vetus’, hay que presentar la tesis de don Ramón Menéndez, en su obra Orígenes del español, de la aparición de nuestra actual toponimia mayor en la baja romanidad (...). Se produce con la ocupación por los musulmanes de la Península Ibérica, y al igual que pasó con ‘Murus Vetus’, que asimiló el árabe dando ‘Murbaitar’, se da la aparición en la historia de ‘Cullaira’».

Tornant a Carme Barceló, continua explicant-se així: «Quant a Cullera, l’origen és dels primers que poblaren el lloc. La discussió és si foren els romans o els ibers. Tan si l’ètim (val a dir la forma originària del mot) és ibèric com si és llatí, els àrabs només feren que adaptar-lo a la seua fonètica, i el mateix feren després els pobladors cristians. I això és el que volia dir al meu llibre quan vaig escriure que el topònim és anterior al domini islàmic (anterior al segle VIII) i d’etimologia distinta de l’àrab, perquè en cap cas és un mot aràbic».

I, precisant encara més l’argumentació, Barceló hi afegeix: «Personalment considere que el nom de lloc, que els geògrafs i historiadors àrabs van escriure *Qlyyra* (sense vocals), és un nom que no pertany a aquesta llengua, a la qual, per a denominacions toponímiques, li cal un mot determinat per l’ar-

ticle (al- / a) o un sintagma nominal. Totes les seues característiques fonètiques i morfològiques remeten a un mot llatí que pense, com altres investigadors, que en podria tenir l’origen a la paraula formada pel mot *collis (cast. ‘colina’) i el sufix concertat d’abundor, del llatí clàssic, {-aria}, que al llatí vulgar (a partir del segle II o III) es va transformar en {-aira}; val a dir, *collaira*, ‘espai amb moltes colines’. L’àrab, que no té vocal <o> ni consonant <c>, va adaptar el nom com a *qulyayra, perquè abans del segle VIII el llatí de la zona ja havia evolucionat cap a la palatalització de L en contacte amb <i> (p. ex. Culla, en àrab *kulya*)».

I conclou Barceló amb una reflexió interessant: «És important tenir en compte que un lloc no habitat també té un nom que l’identifica, posem per cas ‘la marjal’; si s’hi construeix una urbanització, el més normal és que es conega com ‘les cases de la marjal’, o simplement, per economia del llenguatge, ‘la marjal’, que serà usat com qualsevol altre nom de lloc poblat. En el cas de Cullera, el nom llatí el rebia un ampli espai (de la Punta de l’Illa a la Ràpita) que es defineix per l’abundor de ‘colines’. Es tracta, a més a més, d’un orònim que defineix la costa valenciana, perquè és l’única muntanya litoral entre la serra d’Orpesa i la punta de Sant Antoni de Xàbia. És impossible deixar de banda les formes populars d’anomenar un espai. Així que, tot i que no hi ha deixalles de poblament entre els segles VII i VIII, quan arribaren els àrabs, l’espai anomenat *Collaira* era conegut dels pobladors al voltant de 10, 15 o 20 kilòmetres a la rodona, i, a més a més, dels navegants i mariners. Això és per a mi garantia que els habitants d’aquell entorn, i fins i tot d’altres regions, van transmetre el nom de lloc als nouvinguts, que de segur es van instal·lar al castell».

Amb un criteri semblant al de Carme Barceló i amb la mateixa rotunditat, es va pronunciar el també professor universitari i prestigiós arabista Federico Corriente, tristament desaparegut en 2020, a qui fa uns anys –tot just al poc temps de ser elegit membre de la Reial Acadèmia Espanyola, on ocupà la cadira ‘K’ (majúscula)– vàrem demanar així mateix el seu parer respecte de l’etimologia de Cullera. La seua resposta va ser aquesta:

«Con respecto al topónimo Cullera, yo no le veo ningún aspecto de origen árabe, y no sólo por el claro sufijo /+árya/, sino porque D. Ramón [Menéndez Pidal] reconoció certeramente el latín *collis, ‘collado, elevación suave del suelo’, y el sufi-

jo expresa vagamente no sólo el oficio y la acción, sino vagas relaciones semánticas con la palabra sufijada, p.e., ‘pradera’ de ‘prado’; pero es cierto que esa palabra fue aceptada por el árabe andalusí como *qúll y, al parecer, ha perdurado en el sustantivo ‘alcor’, y topónimos que lo contienen, etc. En el caso de Cullera, la falta del articulo árabe, indica un nombre romanoandalusí, o sea, de la lengua romance hablada en la Península, al lado del árabe andalusí, a la cual algunos llamaron mozárabe de un modo poco científico, más bien nacionalista».

En última instància, resulta molt simptomàtic constatar la coincidència de criteri pel que fa a l’etimologia no aràbiga de Cullera entre els més reputats filòlegs, com acabem de veure, però també entre aquests i el bo i millor dels historiadors actuals. En aquest sentit, el medievalista Antoni Furió, en parlar dels castells com els elements nuclears de l’organització del territori en la societat andalusina, afirma:

«Però la recerca arqueològica, la practicada per A. Bazzana i P. Guichard d’una banda, i per R. Azuar d’altra, ha permès retrocedir la seua cronologia als segles IX i X, en connexió amb la crisi del final del període emiral. Fins i tot fóra possible recular encara més en el temps, si atenem a la toponímia dels castells, que en la seua majoria semblen d’origen preàrab (Corbera, Cullera, Xàtiva, Ontinyent, Crevillent, Agullent, Boicarent, Gallinera...), mentre que les poblacions del pla, les alqueries, porten un nom generalment islàmic. És el que ha fet Sonia Gutiérrez, en remuntar el seu origen a la “reocupació de les altures” –la reocupació d’antics enclavaments prehistòrics d’altura, abandonats amb la romanització– que es produeix a partir del segle V, amb el desordre provocat per les invasions germàniques, i que s’incrementà amb la conquesta musulmana del segle VIII».

Comptat i debatut, segons les veus expertes més autoritzades, l’origen del topònim major ‘Cullera’ no seria àrab, sinó anterior a la conquesta musulmana, mentre que d’aspecte indubtablement islàmic són, en canvi, els noms de lloc pretèrits amb què eren conegudes no poques alqueries enclavades en el terme del castell de Cullera. Podrien citar-se, com a exemples, Alboraia, Alborg, Alcorcox, Beniuaquil, Fragalós... O la mateixa Sueca: «Conténtese Sueca con el sello árabe que lleva estampado en la frente», havia sentenciat, no debades, el nostre Piles.

Nota bibliogràfica

→ ASÍN PALACIOS, Miguel: Contribución a la toponimia árabe en España, Instituto Arias Montano, ed., Patronato Menéndez y Pelayo, Madrid, 1940.

→ BARCELÓ TORRES, Carme: Toponímia aràbica del País Valencià: alqueries i castells, Diputació de València, València, 1983.

→ —, Noms aràbics de lloc, vol. III, Bromera, Alzira, 2010.

→ CHABÀS, Roc: «Estudios etimológicos: Carcagente y Cullera», El Archivo, VII, 1893.

→ COROMINES, Joan: «Introducció a l’estudi de la toponímia catalana», dins Estudis de toponímia catalana, vol. I, Barcino, Barcelona, 1965.

→ —, Onomasticon Cataloniae, vol. III, Barcino, Curial, Barcelona, 1995.

→ FURIÓ, Antoni: «Organització del territori i canvi social al País Valencià després de la conquesta cristiana», dins Territori i societat a l’Edat Mitjana: història, arqueologia, documentació, Universitat de Lleida, Lleida, 1997.

→ FUSTER, Joan: «Nota preliminar» a Pere Antoni BEUTER: Primera part de la història de València (1538), edició facsímil, Artes Gráficas Soler, S.A., València, 1971.

→ GINER PEREPÉREZ, Francesc: «Sicania, Sucro, Cullaira, Cullera», XXIV Setmana Esportiva: De l’11 al 18 d’agost de 1984, Comissió de Festes de l’Ajuntament de Cullera, Cullera, 1984.

→ —, Cullera, Editorial Everest, Madrid, 1991.

→ GÓMEZ SERRANO, Nicolau Primitiu: «Lengua valenciana. Recogiendo fichas», Las Provincias, 8 de febrer de 1935.

→ LANUSSE ALCOVER, Manuel: Patronatge canònic i coronació canònica de la Mare de Déu del Castell de Cullera: Crònica documental, periodística i gràfica, edició de l’autor amb la col·laboració de l’Ajuntament de Cullera, Cullera, 2019.

→ LANUSSE ALCOVER, Manuel, APARICI GAYON, Josep: “Una radiografia inèdita de la Cullera de finals del Set-cents: L’Informe Fabián y Fuero”, Festes Majors de Cullera (Del 23 d’abril a l’1 de maig 2022), Ajuntament de Cullera, Cullera, 2022.

→ LANUSSE ALCOVER, Manuel, CRIADO RIPOLL, Francesca: “L’origen del topònim: Cullera, per què Cullera?”, Falles a Cullera 2019: Els orígens, Junta Local Fallera de Cullera, Cullera, 2019.

→ MENÉNDEZ PIDAL, Ramón: Orígenes del español: estado lingüístico de la Península Ibérica hasta el siglo XI, Centro de Estudios Históricos (Madrid), Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Madrid: Hernando y Cía., 1926.

→ PILES, Andrés: Historia de Cullera, Imprenta Ricardo Benedito, Sueca, 1893.

→ SANCHIS GUARNER, Manuel: “De toponímia aràbigo-valentina”, Revista Valenciana de Filología, I, 4 (1951).

L’espai urbà a l’època àrab

L’Arqueologia ha demostrat que, en incomptables ocasions, les ciutats actuals han sigut construïdes sobre altres ciutats preexistents; d’aquesta forma, l’ocupació del mateix espai per altres cultures i en altres èpoques ha sigut una constant en l’evolució dels espais urbans, sobretot, des del naixement de les primeres estructures de població considerades ciutats allà pel IV mil·leni aC a Mesopotàmia. En eixe sentit, Cullera no és una excepció. Des de finals de l’època ibèrica, on els assentaments en altura baixen al pla —coincidint amb un període d’estabilitat política i militar— fins a l’actualitat, l’ocupació de l’espai urbà per les diferents cultures establides a Cullera ha sigut el mateix. De fet, i per tots és sabut, l’actual ciutat s’assenta sobre les restes arqueològiques de les èpoques pretèrites. Als ibers seguiren els romans, i als romans seguiren els visigods, i a aquests els àrabs i així tot un seguit fins a configurar la Cullera actual. Aquesta ocupació de l’espai queda prou definida a l’època àrab. Potser perquè ha sigut més ben estudiada, o bé perquè romanen més restes —mobles i inmobles—, o perquè vuits cents anys d’ocupació deixen una empremta molt forta, l’espai urbà ocupat per la cultura àrab es pot delimitar amb prou precisió en la ciutat actual.

Des del Mercat fins a la plaça d’Andrés Piles es desenvolupà la medina islàmica de Qulayra (Cullera en àrab) coincidint amb les defenses erigides a finals del segle XI i principis del segle XII en el segon albacar del Castell. Aleshores, podem situar —a grans trets— l’antiga ciutat islàmica en l’actual barri de Santa Anna o del Mar, i és precisament el carrer del Mar el límit de la ciutat al transcórrer la muralla que l’envoltava per davall d’aquest

Aquest espai urba —ja constituït amb tota seguretat al segle XII— l’envoltava, com hem dit abans, una muralla de tàpia que el protegia. L’abundancia d’aigua subterrània, juntament amb la proximitat a les defenses del Castell, la distribució del poblament en vessant, però no massa lluny del ríu i a prop del fèrtils camps de la Bega, oferien un lloc idoni per a viure.

L’estructura i distribució de l’espai ocupat per la ciutat islàmica no és totalment conegut, ja que falten intervencions arqueològiques en aquest per acabar d’estudiar-ho. No obstant, podem aportar dades suficients com per a fer-nos una idea. La muralla localitzada en les excavacions arqueològiques per davall del carrer del Mar, tancaria aquest espai des del carrer Santa Anna encreuament amb el carrer del Mar, on existiría — segons tots els índicis— una torre-porta que donava accés a la ciutat. I des d’ací la muralla seguiria fins al carrer de l’Aigua, on hi havia una altra torre, en aquest cas semicircular, anomenada la Torre de l’Aigua. Dins de les muralles s’escampava el caseriu, que ocuparia una superfície de quasi tres hectàries i que tindria com a epicentre l’espai que hui ocupa l’ermita de Santa Anna. Aquesta podria haver sigut edificada sobre una antiga mesquita islàmica preexis-

Kike Gandía Álvarez Arqueòleg i Director dels Museus de Cullera

Recreació de l’actual plaça de la Taüt a l’època islàmica. Làmina d’Ignacio Sapiña

tent, a tenor de les coincidències i similituds que hi ha respecte al cas de Simat de la Valldigna, on la mesquita de la Xara esdevingué ermita de Santa Anna. Fora muralles, al sud i est es desenvoluparia una àmplia zona de conreu agrícola de gran riquesa, i a l’oest el cementeri o necròpoli tal com estebleixen els preceptes corànics, just davant de la torre-porta de ponent, accés a la medina emmurallada. D’aquesta manera, es pot afirmar que la Falla de la Taüt planta sobre les restes arqueològiques de l’antiga necròpoli islàmica, fora muralles, i que a esquenes de la falla s’erigia majestuosa la muralla àrab, amb la seua torre-porta de ponent, que cap amunt cercava la Torre de la Reina Mora i cap a llevant la Torre de l’Aigua. Si ens fixem en l’extraordinària làmina dibuixada per Ignacio Sapiña, es veu reflectida aquesta disposició urbana. Per tant, podem concloure que la relació de l’AC Falla La Taüt amb el mon àrab eś total i, a més, física, ja que els espais on desenvolupa la seua activitat la comissió són llocs històrics que formen part de la cultura àrab i per tant perviuen en la societat actual d’una forma o altra. Benvingut siga aquest reconeixement que fa La Taüt a una cultura que ens ha deixat tan gran llegat con es podrà esbrinar en els fulls d’aquest llibret.

El llegat andalusí a Cullera

Després de la arribada a la península ibèrica dels àrabs vinguts de Damasc al 711, començà un lent però progressiu procés d’ocupació dels nous conqueridors. Hispània es convertí en al-Àndalus i sols els regnes cristians del nord resistiren aquesta lenta però inexorable invasió.

L’últim regne andalusí —el Regne de Granada— cau en mans cristianes l’any 1492 i els musulmans que queden a la península Ibèrica encara són milers. Després de quasi 800 anys governant al-Àndalus ara, sota el poder cristià, hauran de sobreviure a la seua fe i als seus costums.

En certa mesura, al-Àndalus va ser el fruit de les influències recíproques de les tres religions establides a la península Ibèrica: jueva, musulmana i cristiana. Gràcies als nombrosos coneixements rebuts dels àrabs orientals, al-Andalus va ser, en el seu temps, el major focus cultural d’Europa: els savis hispanomusulmans difongueren la filosofia grega, la medicina oriental, ensenyaren la numeració índia amb el sistema decimal, obriren nous rumbs amb els coneixements de les matemàtiques i la implantació de la brúixola als sistemes de navegació, concebiren nous sistemes pel reg, fabricaren paper per als llibres de ciència, traçaren mapes del món conegut, i així un llarg etcètera.

L’empenta d’al-Àndalus està encara present en molts costums espanyols, en l’arquitectura, en la gastronomia, als topònims de moltes ciutats i pobles, i per descomptat als cognoms de molts de nosaltres. També, com no, ens han quedat algunes restes materials que fan referència a eixe passat esplendorós mai suficientment valorat i, moltes vegades, menyspreat o oblidat i que constitueixen una mena de testimoni viu d’eixa simbiosi cultural que va ser al-Àndalus i que romangué entre nosaltes quasi huit segles.

Com hem dit abans, huit cents anys de presència als nostres territoris donen per a molt; les petjades d’aquests pobladors de les terres valencianes —anomenades per ells com Sharq al-Àndalus, es a dir, l’Orient d’Andalús— es poden seguir per tot arreu. La cultura material —que és allò que han deixat les cultures que ens han precedit— es l’exemple més tangible del que estem dient: castells, muralles, jaciments arqueològics,

Kike Gandía Álvarez Arqueòleg i Director dels Museus de Cullera

objectes de la vida quotidiana o de luxe, armes, teixits... conformen tot un llegat material que hui és possible gaudir en els nostres paisatges o museus.

Cullera, amb una potent herència del món àrab, no és aliena a aquest fenomen. Fins al punt que l’actual nom de la ciutat s’esdevé del topònim àrab Qulayra —que en àrab vol dir “muntanya alta”— i que el solar de l’actual ciutat està, en part, edificat sobre les runes de l’antiga medina islàmica medieval. No sols això: el màxim exponent del llegat andalusí a Cullera és el seu complex defensiu, és a dir, el Castell i els seus dos cinturons defensius o albacars.

El Castell de Cullera és una fortalesa d’origen islàmic construïda entre els segles IX i X per l’estat califal cordobés a fi de controlar la frontera natural del Xúquer, defensar el trànsit de mercaderies i persones pel riu —navegable fins a Al-gezira (hui Alzira), per protegir tota la població rural camperola que a la vora de les dos riberes del riu conreava les fèrtils terres al·luvials, a més de ser punt de control i vigia de l’activitat comercial i portuària al port natural de la badia de Qulayra

Un complex castral com aquest necessitava el suport de més defenses que, en forma de torres i muralles, configuraven uns espais emmurallats defensius anomenats albacars que, de forma concèntrica, rodejaven la fortalesa o nucli principal del conjunt i oferien protecció a la població, tant de la medina com de les alqueries disseminades pels dos marges del riu. L’albacar és un terme d’origen àrab (albaqqára) que significa segons la RAE recinte murat en la part exterior d’una fortalesa, amb l’entrada en la plaça i eixida al camp, i en el qual es guardava el ramat. Bé, doncs el Castell de Cullera en tenia dos: l’albacar primer o vell, construït al segle XI i que se situaria a l’espai que hui ocupa el Santuari de la Mare de Déu del Castell i l’esplanada davant d’aquest; i l’albacar segon o nou, bastit al segle XII i que hui roman sense construccions.

Al segon albacar o albacar nou, cal fer menció d’un element defensiu singular tant per la seua importància arquitectònica com per la seua morfologia tan característica: la Torre Octogonal. Es tracta, com bé diu el seu nom, d’una torre de planta poligonal en forma d’octògon de vora 16 metres d’alçada. És un bell exemple de l’arquitectura militar d’època almohade i un dels pocs exemples d’aquest tipus que trobem a Espanya, junt amb la famosa Torre del Oro de Sevilla o la torre octogonal del Castell de Calatayud. Aquesta torre està bastida sobre una torre anterior de forma semicircular, que encara es pot esbrinar a la part interior de la torre poligonal, i seria —amb molta probabilitat— l’últim element defensiu construït en època islàmica a Cullera.

Fora dels albacars, i a la part baixa del vessant sudest de la muntanya, s’estenia cap al riu la medina o ciutat de Qulayra. En opinió de l’antic cronista oficial, el Sr. Francesc Giner i Perepérez, no degué ser una ciutat massa populosa ni massa gran. El que sí que hem pogut saber —gràcies a l’arqueologia— és que s’estenia entre les actual places de la Taüt i d’Andrés Piles, i que tenia com a límit nord les defenses del segon albacar i com a límit sud el carrer del Mar per on tancava la població una muralla que connectava amb el segon albacar a l’oest pel carrer Santa Anna fins a la torre de la Reina Mora, i per l’est pel carrer de l’Aigua fins a la Torre Miranda o la Torre de Sant Antoni. Precísament a aquest darrer carrer existia fins fa ben poc una torre fosilitzada entre les cases, la Torre de l’Aigua, que amb tota probabilitat era una de les portes d’entrada a la medina. Dins de les muralles s’escampava el caseriu, que ocuparia una superfície de quasi tres hectàries i que tindria com a epicentre l’espai que hui ocupa l’ermita de Santa Anna. Aquesta podria haver sigut edificada sobre una antiga mesquita islàmica preexistent, a tenor de les coincidències i similituds que hi ha respecte al cas de Simat de la Valdigna, on la mesquita de la Xara esdevingué

ermita de Santa Anna. Fora muralles, al sud i est es desenvoluparia una àmplia zona de conreu agrícola de gran riquesa, i a l’oest el cementeri o necròpoli tal com estebleixen els preceptes corànics, just davant de la torre-porta de ponent, accés a la medina emmurallada.

De molts d’aquests aspectes urbans tenim evidències arqueològiques. Per exemple, al carrer del Mar s’han trobat diversos trams de la muralla islàmica que cercava la medina així com la fase d’enrunament d’aquesta per abandó després de la conquesta cristiana. A la plaça de la Taüt i els carrers adjacents (com Sant Jaume, Pou o Santa Anna) s’han trobat les tombes dels musulmans cullerencs que visqueren i moriren entre els segles XI i XII, tota una necròpoli —o ciutat dels morts, que és el que vol dir aquesta paraula— extramurs com manaven els preceptes del Corà. L’arqueologia, una vegada més, corrobora el que ja se sabia: el ritu musulmà d’enterrament es simple i desproveït de qualsevol element, ja que segons el Corà tots els musulmans són iguals davant Déu. Cap tomba excavada a la necròpoli de la medina Qulayra portava aixovar o cap element distintiu de la persona, de la seua condició social, sexe o edat.

No obstant, l’arqueologia ha sigut capaç de recuperar elements materials d’aquesta civilitazació que ocupà el nostre territori durant vuit cents anys. Al Museu d’Història i Arqueologia de Cullera —ubicat al castell— podem trobar una bona mostra del que estem dient. Exposades al públic hi ha diferents peces d’època andalusina que ens parlen de com vivien i com treballaven els musulmans cullerencs a l’Edat Mitjana. Per exemple, destaca la ceràmica tan singular i clarament identificable d’aquest període, profusament decorada, fins i tot amb frases del Corà. Es tracta d’invocacions a Al·là que es repeteixen en forma de motiu decoratiu. També

són destacables els utensilis per a l’escriptura com el càlam i el tinter. Els musulmans li otorgaven una importància especial a l’escriptura, de fet creien que era un do de Déu i quasi tenia un aspecte sagrat. De fet els escribans —no tothom sabia escriure— eren molt valorats i tenien molt de prestigi. Quant als escriptors —majoritariament geògrafs, historiadors i poetes—, eren autènticament venerats per la població.

Altres elements singulars que exposem al museu recuperats per l’arqueologia són les espàtules i utensilis de medicina, una ciència molt desenvolupada pels musulmans i que té com a figura clau el metge Albucasis i el seu tractat de medicina. Les pipes de fumar haixís formen part també de la col·lecció i ens informen dels costums dels musulmans en els moments d’oci, on juntar-se per compartir una pipa d’aigua o de haixís era el moment de relax tan desitjat en el dia o amb motiu d’una festa o celebració. Altres objectes quotidians ens parlen d’altres costums i aficions dels musulmans cullerencs, com els fragments d’una flauta o d’un xiulet zoomorf, mostra patent del gust per les arts, en especial de la música.

Però, no sols tenien els musulmans cullerencs gustos refinats i selectes, també els agradava el joc com demostren els daus d’os o les fitxes, també en os, que mostrem al museu i que s’utiltzaven per jugar als daus i a les dames. I parlant del joc, a la Sala d’Armes del Castell tenim —concretament a l’intradós de la finestra mudèjar— un grafit que reprodueix un tauler del joc de l’alquerc, que és el precedent de l’esmentat i més conegut joc de dames. El nom de l’alquerc prové de l’àrab al-qirkat i té tres varietats. De tres, de nou i de dotze. Tal vegada les dos primeres varietats van nàixer en l’antic Egipte, i es preservaren taulers gravats en pedres en diversos temples del Mediterrani en una situació semblant a la del nostre castell. L’alquerc de dotze, més modern, apareix a Europa al segle XIII i es va fusionar en el segle XV amb el tauler d’escacs. Així, va donar lloc a les dames. Tots aquests jocs de tauler estan arreplegats en El llibre del Jocs d’Alfons X el Savi. Com es pot esbrinar de la lectura d’aquest article, l’herència de la cultura àrab, i mes definitoriament l’andalusí, és més que evident a les nostres terres, pobles i ciutats, i Cullera no n’és una excepció. Moltes vegades, quan observe el barri del Pou des del castell, puc imaginar com seria la medina andalusí de Qulayra, amb el seu entramat de carrers estrets i atzucats entorn a la mesquita, bullint d’activitat, els camperols de les alqueries veïnes entrant per les portes de la muralla per vendre els seus productes acabats de collir, les dones anant a per aigua al pou comunitari, els xiquets jugant pels carrers, les botigues d’artesania venent cuirs, orfebreria o ceràmica, i tot el conjunt envoltat per una alta murada que ajudava al castell a protegir i defendre el lloc.

La Penyeta del Moro: 160é aniversari d’una balisa icònica

Cullera és una ciutat de llegendes en què es conten les icones que la identifiquen com a part de la seua història. Un referent indiscutible és el castell, però, sense dubte, existeixen molts altres, com la Cova del pirata Dragut o la Penyeta del Moro, que, juntament amb el far del cap cullerà, constitueix una icona del front marítim valencià. A més és un emblema de la capital turística de la Ribera Baixa, fins al punt de donar nom propi a una veterana associació fotogràfica local dedicada a recuperar la memòria gràfica de la ciutat.

Entre la fabulació i la cartografia

Com a icona, la Penyeta ha estimulat la imaginació de publicistes i escriptors locals. Un exemple és Lamberto Olivert Espinós, fill major del reconegut poeta Lamberto Olivert Arlandis, autor d’un bell conte publicat en el número de 26 d’abril de 1924 de la revista “Sucrona”. En aquest conte narra la desgraciada història del jove musulmà “Magud”, qui, havent embarcat cap al desterrament forçós després de la conquesta de Jaume I i trastornat en creure vore entre les ones la fantasmagòrica presència de la seua estimada Bibiana, de religió cristiana, es llançà a la mar bracejant fins a recalar el seu cos, ja exànime, en la penya emergent de les aigües de la badia cullerense. És per això que passaria a ser coneguda amb l’apel·latiu ‘el Moro’.

Cert és, en qualsevol cas, que amb aquest mateix nom, el ‘Moro’, apareix per primera vegada representada gràficament la roca en el conegut pla de la rada de Cullera del Marqués de la Romana, de 1764. Però, a partir d’ací, se suscitaven dues preguntes que molt sovint s’han fet veïns i visitants de Cullera, pescadors i aficionats a la pesca esportiva i que fins hui estaven sense resposta: Per què i quan va adquirir la roca la seua actual fisonomia? Quan es va alçar sobre ella la columna de ferro que la corona?

Joan R. Gimeno Martín

Context i realitat històrica

Gràcies als descobriments realitzats per l’investigador cullerà Juan Ripoll i el cronista oficial de la ciutat, Manuel Lanusse, ara ja és possible donar a aquests interrogants una resposta convincent i rigorosa, una explicació ajustada a la realitat històrica objectiva i així posar punt i final a especulacions i a hipòtesis rocambolesques.

“En el context de la instauració del modern Estat liberal, que va situar en el primer pla de l’acció governamental l’impuls i desenvolupament de les obres públiques, amb un protagonisme excel·lent del recentment creat cos d’enginyers”, expliquen Lanusse i Ripoll, “es van aprovar, primer, el Pla General per a l’enllumenat marítim de les costes i ports d’Espanya i illes adjacents, en 1847, que preveia la construcció a Cullera d’un far de tercer ordre, i en 1858, el Pla General per al abalisament de les costes i ports d’Espanya i illes adjacents”.

Segons els citats investigadors, “aquest últim pla, inspirat per l’exemple de les nacions europees més avançades i dels Estats Units, com reconeix explícitament la seua memòria justificativa, va definir l’abalisament i enllumenat de les costes com un ram importantíssim del servei públic, i es va marcar com a propòsit fonamental facilitar tota classe de comoditats al comerç i quantes seguretats siguen possibles a la navegació”.

Entre altres concretes mesures pensades per a aconseguir aquest objectiu i, en particular a la província marítima de València, el pla va disposar: “Cullera. Convé balisar amb una torreta de ferro el banc de pedra anomenat del Moro, perquè siga perceptible almenys a una milla de distància”. Es va considerar idònia a tal fi la balisa de fosa model “L”, segons el dibuix i les dimensions establides en l’annex del propi pla, que, com s’observa, coincideixen amb la silueta de la Penyeta del Moro, tal qual la coneixem hui. “Queda explicat el motiu que va portar a instal·lar la balisa, la peculiar forma de columna de ferro i que aquesta haja sigut sempre una balisa cega”, remarca Ripoll.

“Es dona la circumstància afegida que la balisa fixa a instal·lar en el Moro de Cullera és l’única del referit model “L” que el pla va preveure col·locar en la costa mediterrània espanyola, la qual cosa, per descomptat, suposa un plus de singularitat”, apunta Lanusse.

Fa 160 anys

Però, quan, exactament, va quedar fixada la balisa sobre l’escull del Moro? Segons el cronista de Cullera, la balisa s’hauria instal·lat a principis de 1861 i Lanusse ho demostra i justifica amb aquest breu, publicat el 9 de gener 1861 en El Clam Públic, periòdic polític, literari i industrial: “Ja era temps. Sembla que prompte han de col·locar-se les boies i balises en els punts de les costes de Cullera, Murviedro, i el Grau, València, perquè el divendres va fondejar ja en ell el vaixell “Mariaun”, un dels noliejats per compte del Govern per a la conducció al dipòsit establert en aquella capital, i que, carregat de les boies i balises i altres adherents, efectuava el seu desembarcament”.

El mateix dia també es va fer ressò de la notícia el diari madrileny L’Espanya amb to d’alleujament: “Ja era hora que el pla d’abalisament de les costes marítimes d’Espanya es portara a efecte, atesa la necessitat d’evitar el perill als navegants”.

Dades inèdites sobre el far

Fins al moment es coneixia que el 6 de maig de 1858 el cos d’enginyers va deixar muntat l’aparell catadiòptric del far del cap de Cullera, amb focus lluminós elevat 27,90 metres sobre el nivell del mar i productor de llum fixa de color natural, capaç d’il·luminar un arc d’horitzó de 288é, visible des de la mar entre els rumbs N. 17° O fins al S 40° E, que són les demores del Grau de València i cap de Sant Antoni.

Ara Lanusse aporta noves dades com que el 23 d’octubre de 1855 es van aprovar el projecte i el pressupost de 104.032 rals de bilió per a la construcció de la torre-edifici i l’aljub del far i va ser adjudicada l’obra per 100.911 rals de bilió a en Luis Yzam-

bert com a millor postor en la subhasta celebrada el 14 de desembre d’aquell any, qui, no obstant això, va subrogar el contracte en favor de Luis Alberto Reig, del comerç de València. Les obres van concloure a finals de 1857, i el retard en la recepció de l’aparell va ser el motiu que el far no s’il·luminara fins a l’1 d’agost de 1858. El passat 28 de juliol de 2020, Levante-EMV informava que el Govern ha cedit el far al municipi de Cullera per a convertir-lo en un recurs turístic.

L’organització territorial del districte de Cullera en vespres de la conquesta jaumina del segle XIII

L’organització del territori ha estat un tema clau de la historiografia ja que fixa de manera escaient una de les dues coordinades en les quals es mou l’home en l’esdevenir històric: el temps i l’espai. Un espai, per altra banda, delimitat pels poders de l’època que sempre és jerarquitzat. La llarga presència en el nostre país de gents que professaren la religió islàmica, des del segle VIII fins al segle XVII (1609) —en aquest darrer moment de manera amagada ja es practicava un criptoislamisme— convida a conèixer alguna cosa més d’aquells que ens precediren en aquestes terres, que eren les seues.

La presència islàmica a Cullera es mou fonamentalment entre els primers anys del segle VIII i meitat del segle XIII, moment en què Jaume I aconseguirà Cullera i expulsarà els musulmans del seu terme. Per estudiar l’esmentat període, que és molt dilatat, cal assenyalar que no hi ha fonts documentals escrites de l’època i l’estudi d’aquella societat i de l’organització territorial que comporta ha estat possible gràcies a allò que la societat feudal invasora enregistrà en els seus escrits sobre la societat musulmana vençuda. Arribats a aquest punt és imprescindible esmentar que els valencians estem en deute amb Pierre Guichard i André Bazzana, historiador i antropòleg el primer i, arqueòleg el segon, tots dos francesos, ja que gràcies als seus estudis coneixem com era la societat en aquella època obscura.

El territori valencià actual s’estructurava en dues grans regions, la mamlaka Balansiya, i la de Múrcia. La regió de València es dividia en tres grans àrees jurisdiccionals —la de València, la de Xàtiva i la de Dénia—, distribuïdes al seu torn en unitats administratives comarcals (a’mallal, plural d’ama). Entre els districtes de València hi figuren entre molts d’altres Morvedre, Serra, Llíria, Bunyol, Cullera i Alzira. Ja centrats a Cullera cal dir que la presència del castell fa que el territori que hi ha al seu voltant es constituesca com a districte del mateix. El castell duu aparellat un sistema organitzatiu que sol tindre tres elements: el reducte fortificat, on sol destacar una torre anomenada celòquia; el recinte fortificat ampli, anomenat albacar (en el cas de Cullera hi ha dos recintes), que és un espai on en època de perill es resguarda la població de tot el districte juntament amb els seus béns i animals; i el tercer element és un nucli de població. En vesprés de la conquesta cristiana Cullera era una madina, és a dir, una ciutat més aviat menuda, però que havia vist nàixer dos savis que adquiriren el suficient prestigi com per ésser biografiats en el Tàkmila escrit per Ibn Al-Abbar (1199-1260), un llibre que recull les vides d’una sèrie de savis d’Al-Andalus gràcies al qual podem fer-nos una idea de la jerarquia urbana de les ciutats més importants del Sharq al-Andalus, o l’orient de la península Ibèrica (València té 530 biografiats, Xàtiva 243, Dénia 206, Alzira i Oriola 59, Bairén 5).

D’altra banda, tenim les diverses poblacions escampades pel terme de Cullera. La unitat més elemental era l’alqueria, integrada en el territori d’un castell o vila

Salvador Vercher Lletí

fortificada (hisn). Eren les alqueries unes agrupacions d’unes quantes cases, sorgides al voltant d’un punt de captació d’aigua i en les quals vivien una sèrie de camperols amb lligams agnaticis. Cal assenyalar que en els primers anys del segle XIII hi havia 18 alqueries en el districte de Cullera, la qual cosa no coincideix amb l’actual terme ja que la part nordoccidental d’aquest fou segregada, el 1240, de la primigènia senyoria de Cullera encara en el temps de la conquesta per conformar una altra senyoria, aquesta en mans dels Germans Hospitalers, que potenciaren un nucli, Sueca. L’esdevenir del temps, amb les seues catàstrofes, unes naturals i altres causades per l’acció humana (inundacions, epidèmies i pestes, guerres, fams...) produïren un procés de selecció natural gràcies al qual al remat han sobreviscut dos d’aquelles alqueries: Sueca i Favara. Les altres es despoblaren en la baixa edat mitjana i el record que algun dia foren nuclis habitats s’esvaí en el temps i sols es rastrejable a través de la toponímia de certes partides rurals del terme. Les alqueries que pertanyien al districte eren les següents: Alboraia (la torreta), Alborg (la torre), l’Alcúdia (el tossal), Aiello, Beniuaquil (els fills de Wakil), Candien, Cient-selles, Colaibin (els de Kulayb), Cullerola (diminutiu de Cullera), Favara (d’al-Hawwara, tribu berber), Fragalós (Fargalús era un predicador de la mesquita de València), Junçana, la Punta, Lombós, Ribalmarg (la vora del camp), Sueca (el mercadet), Totlo i Vilella. Com veiem, aquells casos que se sap el significat del nom àrab del topònim designen majoritàriament noms propis i descriptors dels llocs.

Per últim, comptem amb un tercer i un quart elements dignes d’ésser esmentats pel que fa a l’organització territorial del castell de Cullera. Es tracta dels rafals i els reals. Entre els primers comptem amb almenys tres topònims en el nostre districte: el rafal d’al-Corcoix, el rafal de Musa i, finalment, el rafal de Saragossí. El significat d’ambdós termes ha estat objecte de polèmica entre els estudiosos fa uns anys. Sembla que el rafal vindria a equivaldre a un establiment ramader. Si ens adonem en tots tres casos veiem que el topònim duu aparellat el nom de l’antic propietari dels corrals.

Pel que fa al darrer terme esmentat, el “real” o “raal”, sembla que amb aquest es designava una propietat o finca aristocràtica de valor infinitament superior al dels simples rafals. En terme de Cullera localitzem un “real”, si bé sabem que existia gràcies a un notal de 1383. Probablement el topònim amb què es retratava

una realitat geogràfica d’epoca islàmica de la qual ja s’havia perdut l’antropònim que devia anar associat a aquell, i encara va persistir si més no fins a finals del segle XIV, per perdre’s després per sempre més.

En resum, la presència humana en el terme o districte del castell de Cullera estava concentrada en diverses alqueries escampades en una vintena de nuclis. Tenien la capitalitat a Cullera, un lloc que gaudia de la protecció del castell, en el qual refugiar-se. Potser hi hagueren més topònims àrabs que no s’han recollit en fonts documentals cristianes d’època posterior, però gràcies al que tenim podem fer-nos una idea general de la jerarquització de l’espai en l’antic territori depenent del castell de Cullera.

Bibliografia

→ BARCELÓ TORRES, Carme: Toponímia aràbiga del País Valencià. Alqueries i castells. Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva, 1983.

→ CORTÉS, Josepa-FURIÓ, Antoni-PONS, Vicent: “Les alqueries de la Ribera al segle XIII. De la societat islàmica a la feudal”, CATALÀ, Joan-FURIÓ, Antoni (eds.): Vil·les, alqueries i cases de camp. Poblament dispers, noves poblacions i urbanitzacions a la Ribera del Xúquer. València, Publicacions de la Universitat de València, 2021, pp. 167-264.

→ FURIÓ, Antoni: “Organització del territori i canvi social al Pís Valencià després de la conquesta cristiana”, BOLÓS, Jordi-BUSQUETA, Joan Josep (eds.): Territori i societat a l’edat Mitjana: història, arqueologia, documentació. Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 1997, pp. 131-166.

→ GUICHARD, Pierre: Al-Andalus frente a la conquista cristiana. Los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII), Madrid-València, Biblioteca Nueva-Universitat de València, 2001.

→ VERCHER LLETÍ, Salvador: “L’hàbitat dispers a la Ribera Baixa del Xúquer: heretats, terratinents i llauradors. (Segles XIII-XV)”, CATALÀ, Joan-FURIÓ, Antoni (eds.): Vil·les, alqueries op. cit., pp. 281-310.

La toponímia de les partides de Cullera, on les terres i la història s’uneixen

Posar-li nom a les coses, als llocs, a les nostres mascotes o a les persones no és una tasca fàcil perquè les ha d’identificar per a tota la seua vida. Si parlem d’un lloc, aquesta tasca identificativa passarà de generació en generació i perdurarà molts anys, fins i tot, segles. Així que paga la pena posar un nom ben significatiu.

Aquest és el cas dels noms dels llocs, dels topònims. La seua importància és cabdal perquè representarà aquest lloc durant molt de temps. Els topònims depenen de la història, de la tradició i de l’esdevenir del temps. Així hi ha noms que es perden perquè es deixen d’utilitzar; uns altres canvien en ser pronunciats de diferents maneres a com van ser adjudicats en el primer moment... La llengua sempre està canviant, sempre. No només de generació en generació, sinó en una mateixa persona també.

Així, per l’any 1997, juntament amb la filòloga Maria Borràs Pastor, vam elaborar un treball de recerca sobre el nom de les partides de Cullera i vam presentar l’esmentat treball en les III Jornades d’Estudis de Cullera1. Durant la recerca per a l’estudi dels noms de les partides ens centràrem sobretot en les agrícoles. Vam fer un escrupolosa recerca i vam descobrir noms ben curiosos gràcies a l’ajut de llauradors i de persones que freqüentaven els camps amb assiduïtat mitjançant enquestes orals. Així mateix vam consultar l’Arxiu Històric Municipal per tal de documentar-nos amb textos i plànols. El que més interessava, la finalitat de l’estudi era saber com s’anomenaven aquestes partides i per quin motiu rebien el seu nom.

El primer que ens van interessar van ser els lligams entre la història i les nostres terres perquè els noms d’elles depén dels moments històrics que s’han viscut ací. Ja des de l’època prehistòrica fou una terra preuada per la seua riquesa en terres fèrtils regades pel riu Xúquer. Amb la romanització, el comerç augmentà el seu valor. Però va ser en l’època àrab quan s’implantaria l’agricultura i tots els elements necessaris per al seu conreu com séquies, canals, sénies... I tot açò quedà impregnat en la toponímia de les nostres partides.

No parlarem de totes les partides però a grans trets observem que algunes tenien noms ja des de ben antic i el nom d’algunes d’elles deriva de termes àrabs. Aquest substrat àrab abraçaria quasi un 25% de la toponímia de Cullera. És el cas de partides com Xafarines (significa «illes» i aquestes es formaven després de les vingudes d’aigua que deixaven trossos de terra pel mig), Favara (partida que limita amb aquesta població veïna de Cullera i de la qual rep el nom), Alboraia (partida de

Àngels Falcó

1. Borràs, Maria i Falcó Àngels “Toponímia de les partides de Cullera” dins III Jornades d’estudis de Cullera. Ed. 7 i mig, Col·lecció “Collita” (317-378)

les més antigues del poble, zona rica i pròspera de la qual rep el nom en significar «jardí reial»), Alqueries (aquesta partida rep el seu nom d’antigues alqueries musulmanes assentades al marge dret del riu com ho constata el cronista Francesc Giner), Ràfol (partida menuda que remet al significat de «masia» i fa referència a un xicotet territori musulmà) i, semblant a aquesta, Rafal (la qual rep el nom dels habitatges musulmans: rahl), Seniades o Senieta (les quals reben el nom d’una sénia que serviria per al reg de la zona, avui en dia desaparegudes). Com es pot observar, sempre hi ha una relació estreta i directa amb el terme àrab i la seua evolució dins la llengua fins als nostres dies. Altres exemples del substrat àrab en la toponímia de les partides del poble són Peirat («peira» és la matèria mineral que constitueix les roques i aquesta terra és molt dura de treballar, per això es compara amb la duresa de les pedres), Cebollar (ens remunta a camp de cebes, no obstant això, no n’hi ha ni hi ha hagut cap. Però en àrab vol dir «cementeri» i ens pot remetre a algun antic cementeri àrab de la zona), Mahomes (ens recorda el nom del profeta àrab; aquesta partida va acollir els musulmans en època de la repoblació cristiana. També va ser coneguda aquesta zona com Els camps de Mahoma), Racó d’Alfassols (partida on es cultivava alfals per al forratge).

No obstant això, és del català (i del seu substrat llatí) d’on provenen més de la meitat dels noms de les partides. És el cas de Marenyet (regió de costa baixa, sovint inundada per les aigües de la mar), Brosquil (zona de bosc; fins ben entrat el segle XX era una zona de pastura) , Estany (antiga boca del riu Xúquer, escorriment del riu), Partideta (regió e terra designada com a tal amb l’afegit d’un sufix diminutiu)... entre d’altres.

A causa de la castellanització de les nostres terres des de finals del segle XV, la toponímia del territori també es veié influenciada. Així al voltant d’un 5% d’aquests noms són d’origen castellà com Collao (zona de pas, camí entre muntanyes) o Lloma (zona de les més pantanoses del terreny, tal vegada l’última duna del Mareny de Sant Llorenç)

I, ja en menor mesura, destaca el 2% preromà (Bega: zona rica i fèrtil propera al marge del riu amb horts i zones de collites) i 2% cèltic (Brenca: partida menuda que sembla una branca de terreny on es conrea arròs) i un 4% d’origen desconegut com Tol·lo (tal vegada faça referència a algun toll d’aigua ja que abans era un antic braç del riu) i Arxipèl (és una partida de transició entre l’Estany i les terres més fermes; podria formar una mena d’illes de terra o arxipèlag, d’ací el seu nom).

El terme de Cullera és gran com així ho demostren la gran quantitat de partides de terreny que la configuren. En aquest escrit només hem anomenat algunes d’elles. Cada partida té un topònim que ha passat de generació en generació fins als nostres dies. Pobladors rere pobladors han dotat aquest terreny de noms singulars i únics que de vegades signifiquen el mateix però des de diferents llengües. El riu i les muntanyes de la nostra població han esdevingut un element clau per a aquesta toponímia així com l’orografia del terreny. Són terres fèrtils, arenoses, pantanoses, riques, boscoses, amb joncs... i d’ací la seua relació amb el nom que els cullerots i les cullerotes li han posat. Cullera esdevé un enclavament únic i la rica toponímia de les seues partides així ens ho demostren. La història, les persones i la terra són tot una.

Noms que ens parlen de la terra i de l’aigua

Visc al carrer d’Albalat, l’antic camí que duia del centre del poble d’Algemesí al poble d’Albalat de la Ribera. És bonic veure que el fet és el mateix, una via de connexió, un camí convertit en carrer però que compleix la mateixa funció: ser al-balat, el camí, com deien els àrabs.

La toponímia dels nostres pobles està farcida d’arabismes. Sobta si la comparem amb els territoris de més al nord on els hagiotopònims (noms de lloc dedicats a sants i santes) és la tònica habitual. L’explicació és tan senzilla com valorar els anys de presència musulmana en el nostre territori. Així, tenim en les localitats veïnes, a més d’ Albalat (el camí), Sueca (el mercadet), Alzira (l’illa), l’Alcúdia (el turó), Guadassuar (el riu), Fortaleny (brollador d’aigua), Alginet (els jardins) el mateix significat que Real, Alcàntera (el pont) o tots els relacionats amb tribus com Benifaió, Benicull, Beneixida, Benimuslem que conviuran amb altres d’origen llatí com Sollana (Propietat de Solius), Llombai (la lloma) o tranplantats pels repobladors com el Mareny o el Brosquil.

Tenim pocs arabistes i encara hi ha molts topònims amb ètims que desconeixem. Cal estudiar millor quina llengua parlaven i el pes de llengües minoritzades per la pressió de l’àrab com ara l’amazigh que parlaven les tribus berbers. No hem d’oblidar que Tariq, el conqueridor de l’Al-Andalus, era amazic.

Els substantius comuns provinents de l’àrab formen part, òbviament, de la cultura lligada especialment a la terra, al món rural i l’explotació de l’aigua. Un món que desapareix i amb ell els noms que el definien. Recorden vostés el significat de les paraules alcavor, jàssena, sarró, setrill, safareig, xarop, rafal, cafís o almud?

Les fan servir encara?

Per descomptat que en mantenim! Sobretot les relacionades amb l’alimentació: carxofa, albergina, albercoc, bresquilla, arròs i també amb la casa: aixeta, arrop, gerra, aixovar, arracada, rajola... Els membres d’una falla tenen molt present el gipó i la jupa i els d’aquesta falla en concret la caixa que dona nom a la comissió: taüt. Però els àrabs no eren només bons llauradors, ens deixaren neologismes de la seua època, terminologia de la química: alcohol, de la matemàtica: àlgebra, guarisme, xifra, del comerç: aranzel, magatzem; de l’administració: alcalde, duana i també de la guerra: ràtzia o almirall.

El riu que ens banya, el Xúquer, d’etimologia antiga amb formes llatines i àrabs superposades, fou cantat també en veu àrab. El poeta d’Alzira Ibn Khafaja el veia així:

«Déu meu, com és de bell el riu en aquest llit, més delitós per beure que uns llavis de donzella. Sembla una polsera, amb flors a les vores talment la Via Làctia. És cristal·lí com un fil d’argent sobre una túnica verda. Pestanyes en un ull blau, el brancatge que el voreja entre carícies de brisa. L’or del crepuscle rellisca damunt l’aigua platejada. Quantes vegades, Déu meu, a la vora d’aquest riu he convidat a un vi clar els meus estimats companys.»

Al remat el que importa és que el nostre riu torne a ser cristal·lí i que hi haja un poeta que li cante amb la veu del poble.

L’herència àrab present a les falles

Durant els huit-cents anys que van romandre a Espanya, els àrabs van deixar una petjada indeleble que encara hui és molt visible en la cultura, la llengua, les ciències, l’arquitectura, l’agricultura, l’artesania i la gastronomia.

El seu llegat ha contribuït notablement al desenvolupament científic i cultural. Ells van realitzar importants aportacions a les matemàtiques (entre elles els números àrabs, a més d’aconseguir avanços en aritmètica, geometria, àlgebra i trigonometria). Van impulsar també la medicina (amb coneixements sobre malalties i l’anatomia de l’ull, van utilitzar drogues com a anestèsics i van emprar tècniques per a detindre hemorràgies, amb grans mestres com Averroes i Avicena).

Així mateix, van desenvolupar tant la física (amb aportacions com l’astrolabi, la brúixola, la carta nàutica i els primers estudis sobre l’òptica) com la química (amb estudis sobre l’alcohol, l’àcid sulfúric, l’amoníac o el mercuri, l’aplicació de la tècnica de la destil·lació, l’art de tenyir, l’adobat del cuir i el tremp de l’acer); van modernitzar l’agricultura (amb la introducció de nous cultius -arròs i cotói productes -el meló d’Alger i l’albergínia- i noves tècniques de regadiu) i van impulsar la gastronomia (amb la utilització d’espècies i l’elaboració de dolços a base d’ametla i mel).

Igualment van realitzar importants aportacions en el camp de l’astronomia (van construir observatoris i van inventar el pèndol i el rellotge de sol), la botànica (van posar nom i característiques a totes les plantes conegudes fins a aquell moment), van introduir el joc dels escacs i van impulsar l’artesania, especialment la ceràmica i la forja.

La madrassa, centre d’ensenyament creat en el segle XI, va ser l’embrió de les universitats europees, i principal focus del saber de l’època. A més, són moltes les paraules d’origen àrab que utilitzem en l’actualitat com a alambí, alcohol, bagassa, oli, albercoc, garrafa, safareig, safrà, aljub, xarop, taronja, séquia, caravana, geneta, música, guitarra, matalaf o taifa.

La seua empenta roman també en l’arquitectura (amb castells, alqueries i palaus com l’Alhambra de Granada, la Mesquita de Còrdova, l’Alfajería de Saragossa, la Giralda de Sevilla i L’Alcazaba de Màlaga) i també en la terrisseria i la ceràmica (amb tècniques que encara es conserven com la tècnica de l’esgrafiat, el vidriat i els reflexos metàl·lics i daurats).

La cultura àrab a València

Després de la conquesta musulmana de la península Ibèrica l’any 711, la ciutat de València, coneguda llavors com Balansiya, es va convertir, al començament del segle XI, en una de les principals capitals d’Al-Andalus, junt amb Granada, Còrdova i Sevilla, i en un important centre de cultura.

Joan Castelló Lli Periodista

Membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF)

Els àrabs van perfeccionar el sistema de séquies per al reg de l’horta, van desenvolupar l’activitat artesanal i van deixar la seua empremta en la toponímia de molts pobles de la Comunitat Valenciana, com els que tenen arrel Ben-/ Beni- (Benidorm, Benicàssim, Benicolet, Benetússer, Beniarjó, Benigànim, Beniparrell, Benicalap, Benifaió…) o Al- (Alcúdia, Alacant, Almudaina, Albal, Aldaia, Alcàsser, Alboraia, Alberic, Almussafes...).

La pràctica totalitat de les construccions àrabs han desaparegut a València (com la primera muralla de la ciutat), encara que sobre elles s’han alçat nous edificis com la catedral, l’Almodí o els banys de l’Almirall. També trobem reminiscències àrabs en el barri medieval de la localitat de Bocairent, a la comarca de La Vall d’Albaida.

Fascinació oriental en les falles Sorgides en la segona meitat del segle XIX, les falles no han pogut sostraure’s a la fascinació pel món oriental i a la influència que ha tingut la cultura àrab en la manera de ser dels valencians.

La primera referència a qüestions relacionades amb els àrabs són els conflictes entre Espanya i el Marroc per la revolta del Rif en 1893 que apareix reflectida en deu de les setze falles plantades en 1894 que criticaven l’actuació del general Martínez Campos, com ’Caragols moros’ (Gràcia-Llanterna) i ‘El quixot d’Àfrica’ (Corretgeria).

Ja en el segle XX, la guerra entre aquests dos països quedava reflectida en ‘La festa àrab de 1903’ (Jordana-Guillem de Castro, 1903) i ‘El Marroc’ (Na Jordana, 1908). Fins i tot en la segona meitat del segle XX apareixen referències amb tints xenòfobs com “Encara queden moros”, de José Carrero Pont (Barraca-Travessia de la mar, 1950).

La crisi del petroli de 1973 va posar en el focus informatiu als països àrabs per la reducció de la producció del petroli i amb el consegüent encariment del preu. Les primeres al·lusions a aquest problema van ser “Els moros també guanyen”, de Miguel García García (Cristóbal Sorní-Mestre Martín, 1974); “El Petroli”, dels germans Sánchez Cervera (Glòria-Felicitat-El Tremolar, 1974) i “El cuc del petroli”, de Juan José Ridaura Llovet (Progrés-Teatre de la Marina, 1975).

Aquesta temàtica va arribar també a la secció Especial amb ‘Els amos del petroli’, de José Pascual Ibáñez ‘Pepet’ (Bailén-Xàtiva ‘La Ferroviària’, 1980). La rematada d’aquesta falla representava un xeic àrab (el Jomeini, en referència al llavors president de l’Iran, l’aiatol·là Jomeini), que feia passar per la pedra a una esvelta dona amb els pits a l’aire (que representava a Europa). El cos central era el bust d’un àrab fumant amb un narguil.

L’aparició de ninots satírics amb la imatge de Jomeini en diverses falles de València va fer que es reberen amenaces anònimes de grups iranians, i fins i tot va haver-hi protestes formals de l’ambaixada d’aquest país. Algunes comissions, com Na Jordana, van cobrir amb una caputxa negra el cap del Jomeini del seu monument (que apareixia en uns cavallets al costat d’altres polítics internacionals del moment). Altres falles, com La Ferroviària, van fer cas omís a les amenaces i van mantindre la falla sense cap censura.

El Jomeini de José Pascual Ibáñez ‘Pepet’ va ser reproduït en dues ocasions a Cullera: la primera en “La crisi del turisme”, de Pastor i Almiñana (Sant Antoni, 1981), però a penes va poder ser contemplat pel públic, ja que la pluja el va derrocar i va destrossar en la nit del 16 al 17 de març durant la plantà. La segona vegada va ser en “El pes del poder”, de José Simó Marí ‘Blasco’ (El Port, 1986).

Al marge de la crítica política, l’artista Miguel Santaeulalia Núñez va ser un dels primers artistes a recuperar per a les falles el patrimoni festiu dels àrabs amb “Moros i Cristians” (Espartero-Ramón y Cajal, 1985), amb una recreació de la festa del mateix nom, tan popular i arrelada en poblacions de la Comunitat Valenciana com Alcoi i Ontinyent.

Dos anys després, el mestre Santaeulalia aconseguia el ninot indultat amb ‘València, mora i cristiana”: el guerrer cristià que admirava la bellesa i sensualitat d’una odalisca, un grup escultòric que formava part de la falla “València, per davant i per darrere” (Na Jordana, 1987).

La representació icònica d’un àrab va aconseguir el seu zenit deu anys després, també de la mà de Miguel Santaulalia amb “De la festa, la vespra” (Na Jordana, 1997). En aquesta ocasió, un moro (Tarek) i un cristià (Tomeu) brindaven per la popularitat i grandesa de les festes tradicionals. La composició volia demostrar que les festes constitueixen una bona oportunitat per a retrobar-nos tots, si no units, almenys reunits pel plaer de passar-lo bé.

Altres referències de falles amb la paraula “moro” en el lema són: ‘Moros i cristians’, de Francisco Roca Chorques (Plaça del Doctor Collado, 1992), ‘Moros i cristians’, de Ramón Espinosa (Marqués de Montortal-José Esteve, 1998), ‘Coses de moros’, de José Palacios i Luis Serra (Cuba-Literat Azorín, 2001), i ‘Abans moros que cristians’, de Luis Herrero (Ceramista Ros, 2004).

‘Els amos del petroli’, de José Pascual Ibáñez ‘Pepet’ (Bailèn-Xàtiva ‘La Ferroviària’, 1980).

Arxiu Joan Castelló Lli

Arxiu Joan Castelló Lli

El món oriental ha fascinat també de manera extraordinària a alguns artistes de falles infantils, perquè són molt nombroses les referències a la vida de luxe en la qual vivien els sultans, la vida de princeses àrabs atrapades en gàbies d’or, les dones que vivien en l’harem i les odalisques que realitzaven sensuals balls per al rajà. I tot això presentat en un ambient amb profusió de daurats, minarets, arcs de ferradura, gelosies i cúpules daurades.

Dos exemples d’artistes emblemàtics especialitzats en aquesta mena de falles són Hermógenes Arocas amb ‘Enyorances’ (Plaça del Pilar, 1985) i ‘Romàntica invitació’ (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 1987), i Juan Canet Bonora amb ‘València mora i cristiana’ (Espartero-Gran via Ramón y Cajal, any 1986).

Cullera i el món àrab

El món oriental en general, i l’àrab en particular, han sigut també font d’inspiració per als artistes que han plantat falles a Cullera. I Taüt és la comissió en la qual més han proliferat aquestes icones.

Una primera falla d’aquestes característiques és ‘L’or negre’ (1981), de Fernando Roda Martorell, en la qual un emir amb un luxós turbant es feia ric amb la venda de petroli que s’extreia dels seus pous.

En ‘El geni’, de Roberto Andrés Palop (1988), la figura d’un personatge màgic oriental emergia d’una luxosa làmpada (en aquest cas un encenser daurat), però no amb bones intencions, ja que tenia trets demoníacs i mostrava les males accions de les quals són capaces els homes.

Un tercer exemple en aquesta mateixa demarcació és ‘Les mil i una’, de Juanjo Armengol Almiñana (1992), en la qual un vell sultà contempla entristit com ha anat perdent vigor en les relacions amb les dones del seu harem.

En ‘Històries de Cullera’ (1997), Juan Carlos Donet va situar a un moro fumant en un narguil per a representar episodis quotidians de la vida, no tots positius, que es repeteixen amb el pas dels anys.

En altres demarcacions de Cullera, una falla destacada va ser ‘Les batalles’, de José Lafarga (Plaça d’Espanya, 1991), amb un guerrer almogàver brandant la simitarra sota la vigilant mirada del rei Jaume I que tractava d’evitar els excessos que es comenten cada dia en els àmbits polític i social.

‘De la festa, la vespra”, de Miguel Santaeulalia Núñez (Na Jordana, 1997).

‘L’or negre’, de Fernando Roda Martorell (Taüt, 1981).

Arxiu Joan Castelló Lli

Un aire més festiu tenien els personatges representats en ‘D’abans i d’ara’, de José Lafarga (Sant Antoni, 1998), ‘Som moros o cristians’, de Joan Pedrós Beltrán (Raval de Sant Agustí, 2005) i ‘O moros o cristians?’, de Juan Carlos Donet (Passeig-Mercat, 2010).

Altres figures de la narrativa oriental o prototips àrabs apareixen en les falles ‘Contes’, dels germans Cortell (Sant Antoni, 1985), ‘L’avarícia’, de José Simó Marí ‘Blasco’ (País Valencià, 1991), ‘Nous temps’, de José Lafarga (La Bega, 1991) i “El geni del mal”, de Pere Baenas (El Canet, 1993).

Les falles infantils també han sigut escenari per a representar moments màgics del món oriental, amb artistes com José Simó ‘Blasco’, Enrique Tur Artés, Erik Martínez Moncho, Hermógenes Arocas i Bernardo Estela, que han trobat en l’exotisme àrab una important font d’inspiració.

La primera referència és de la falla de Sant Antoni de 1979, amb ‘La llàntia d’Aladí’, de Juan B. Lli Garrigós, un lema que repetiria en 1986 José Simó Marí ‘Blas-

‘Les mil i una’, de Juanjo Armengol Almiñana (Taüt, 1992).

Arxiu Joan Castelló Lli

‘O moros o cristians?’, de Juan Carlos Donet (Passeig-Mercat, 2010).

Arxiu Joan Castelló Lli

‘Aladí’, de José Simó Marí ‘Blasco’ (Taüt, 1999).

Arxiu Joan Castelló Lli

co’ en la falla de Raval de Sant Agustí. En tots dos casos, amb el geni que concedeix favors com a protagonista, en un entorn de minarets, opulència i princeses orientals. Altres dos exemples els trobem en ‘Enyorances’, d’Hermógnes Arocas (Passeig-Mercat, 1987), amb un jove geni moro que portava volant una parella de valencians a terres orientals, i ‘Les mil i una nit’, de José Simó Marí ‘Blasco’ (Raval, 1988), amb una escena principal en la qual recreava una ciutat oriental envoltada de minarets.

La falla Taüt tampoc ha pogut sostraure’s a la fascinació oriental causada pels contes de ‘Les mil i una nits’. En 1999, José Simó ‘Blasco’ realitzava una nova reinterpretació d’aquest mite en ‘Aladí’, amb un geni que sobreeixia sobre una ciutat amb sis minarets i les seues cúpules daurades.

En la secció Especial infantil tenim dos exemples de falles d’exotisme àrab, totes dues plantades en la demarcació de Sant Antoni: ‘Caravana a Pèrsia’, d’Enrique Tur Artés (2005) i ‘Les mil i una’, d’Erik Martínez Moncho (2017), totes dues

amb una exhibició de sultans, princeses, eunucs, faquirs i altres personatges propis de la literatura oriental.

Una nova versió del geni del llum meravellós que va realitzar José Simó en 1999 en Taüt la va realitzar Jonathan Lli Tolosa en 2008, que no sols va meréixer el primer premi de la secció Primer sinó també el Millor Ninot de la seua secció.

Per a finalitzar, citarem quatre nintos indultats que són la millor expressió d’un món oriental idealitzat: ‘L’emir’, de Juan Antonio Llopis Sisternes (Raval, 1986); ‘Les mil i una nits valencianes’, de Daniel López (Passeig-Mercat, 1988); ‘El Renaixement’, d’Enrique Tur Artés (Sant Antoni, 2004) i ‘Contes orientals’, d’Enrique Tur Artés (Sant Antoni, 2005).

Les mil i una’, d’Erik Martínez Moncho (Sant Antoni, 2017). Foto Joan Castelló Lli

Ninot Indultat Infantil

2005: Contes orientals’, d’Enrique Tur Artés (Sant Antoni).

Arxiu Joan Castelló Lli

Les mil i una...

Hui, com cada dia, s’ha alçat matí i caminant de forma erràtica, com si d’un bucle quotidià es tractés, apareix al castell. És un dia diferent, 17 de març, l’aire sembla més fresc, la primavera s’aproxima i la flaire que desprèn ja fa dies que s’hi percep. La mirada està fixa a l’horitzó i els primers rajos de sol dibuixen ombres que juguen entre les pedres. Potser és el mateix horitzó que Yúsuf ibn Tašufín, emir almoràvit de la taifa de València va veure quan, fugint de Rodrigo Díaz, el Cid, es refugià a Qulyayra. Des d’aquesta talaia, defensa del sud de la taifa, esperaria l’arribada del seu captor.

Continua camí cap al mercat recordant que l’estada musulmana, a la península Ibèrica, suposa huit segles d’història que donen per a molt... cultura arquitectura, costums... Des de la seua arribada pel sud de la península Ibèrica, allà pel 711 dC, i fins l’expulsió d’aquests per part dels Reis Catòlics, al 1492, la seua herència, cabdal i prolífica, perdura fins els nostres dies.

El passeig diari el porta, com cada dia, a la plaça que hui s’hi veu diferent. El nom popular d’aquesta respon a la forma de la mateixa; però, Taüt, és un terme d’origen àrab que s’usava per a denominar tot tipus de caixes, no sols les mortuòries.

El monument, amb un lema al·lusiu: Fills de Qulyayra, ja s’hi troba complet. És hora de visitar-lo, d’observar la falla amb total tranquil·litat, abans que la remor diària i rutinària de gent ocupe el carrer amb música, festa, color i, fins i tot, alcohol que, mira per on, també prové de l’àrab andalusí ‘al-kuhúl’. És poc elegant relacionar una festa amb la beguda, però tampoc ho és amagar-ho quan cert aroma anisat envaeix carrers i places. Tothom coneix com el delerós efluvi provoca reaccions a la raó.

Absort i entusiasmat continua escoltant les paraules i pensaments que s’aboquen imparables sobre el seu enteniment. Arguments no li’n falten si pensem en la relació que estableix, com una espècie de simbiosi, entre les paraules que sorgeixen al voltant i el seu innegable origen. La petjada està molt present i no parlem, a priori, d’allò més recurrent i conegut, tot i que no menys important, com són els topònims que per tot arreu presenten una clara reminiscència àrab, pràctiques agràries com el sistema de regadiu, l’àlgebra, la flora, les fruites, construccions, tradicions, àpats i tantes altres coses més...

Fins la lletra de l’himne, que ara taral·leja, no s’escapa de les influències àrabs. Maximilià Thous ho va tindre clar en escriure aquests fragments on es constata la seua presència:

Josep Bou Dalmau

Aquest article ha participat en el XIIé concurs d’articles de llibret Falles 2023 organitzat per la JLFC sota el patrocini del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera

Per a tu la Vega envia la riquesa que atresora, i es la veu de l’aigua càntic d’alegria acordat al ritme de guitarra mora... Paladins de l’Art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, Sultana, tons jardins estenen un tapis de murta i de roses fines. Brinden fruites daurades els paradisos de les Riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres.

La veu de l’aigua... No cal parlar de la importància que té per als musulmans el líquid element als jardins dels seus palaus. El so d’aquest element sempre hi està present, la bellesa la trobem de portes endins mentre que fora els murs d’adob o morter no fan endevinar la fascinació que desperta l’interior, amb una decoració i ornamentació acurada i minuciosa. No teniu més que visitar el palau dels Comtes de Cervelló, l’Alhambra o el Generalife. A la plaça, hui, la bellesa la custòdia el monument, fins que les flames el devoren per complet.

Guitarra mora... Sultana... pengen les arracades baix les arcades de les palmeres... segueix Thous, i és que la palmera, que ompli el paisatge mediterrani, arribà a la península a l’Edat Mitjana provinent d’Aràbia i el terme arracada prové de l’àrab hispànic arraqqát... no cal dir-ne més.

La seua mirada escodrinyadora es deté per un instant en els detalls minuciosos de les diferents escenes, els ninots i la crítica. Repara en l’escut de la falla on aprecia els diversos elements que el formen. Observa la paella, amfitriona de la cultura culinària d’aquestes terres, amb un ingredient present als nostres conreus, l’arròs. Tot i ser de procedència asiàtica, va ser importat primerament pels perses i posteriorment els àrabs s’encarreguen d’introduir-lo a la península. El mateix ocorre amb la pólvora, tan important per a la festa. Són els musulmans els que la difonen cap al segle XII pels seus territoris i per extensió a tot Europa. I què dir de la taronja, el fruit arriba fins a nosaltres pel sud des d’orient a través de la ruta de la seda i les campanyes militars en defensa del cristianisme, les croades.

El pensament continua inquiet amb l’herència que els àrabs ens han deixat i estirant del fil, mai millor dit, arribem a la propagació de la tècnica per treballar la seda. Originària de Xina i Japó, després de la conquesta de Pèrsia pels musulmans la portaren al nord d’Àfrica i des d’allí al territori d’al-Àndalus. Després de la Reconquesta dels territoris per part dels regnes cristians, les tècniques de treball de la seda es quedaren com a llegat passant des dels nobles al clergat i la burgesia medieval. Coneixedors som de com es treballa la seda a les nostres terres, màxim exponent de la indumentària valenciana, de la mateixa forma que el cotó, paraula que deriva de l’àrab al-qutun. El conreu d’aquesta planta ja es constata a l’antiga Pèrsia i Babilònia així com a l’antic Egipte, és al segle XII quan els àrabs introdueixen la planta a Europa.

De l’àrab sarawil, deriva el nom que atribuïm a una peça de la indumentària masculina, els saragüells i de jubba arriba fins els nostres dies la paraula jupa i des d’ací jupetí i gipó.

El tro d’un coet el fa entendre que és hora de marxar, el dia és llarg i encara ens ha de deparar moltes coses més. Valorar el pes històric i la importància cultural que l’herència musulmana ens ha deixat és incalculable, de la mateixa manera que ho és la dels ibers, romans i tantes altres civilitzacions.

Ara, sols confia en què l’herència que deixarem als nostres descendents siga tan perdurable com la d’aquells que un dia es fixaren en aquell cim costaner, de l’àrab qul·la, amb el qual designaren l’assentament, Qulyayra. Segur que ens donaria, com a Yúsuf ibn Tašufín o el Cid, per a una i mil històries més.

La música que corre per la nostra sang

S’imaginen què serà del nostre territori, la nostra cultura i la nostra música dins de 781 anys? Això és, estem parlant de l’any 2803. Sí, ho han sentit bé, 2803. I ara es preguntaran, per què pense jo en aquell any? Molt fàcil. La cultura àrab va estar en el que ara considerem el nostre territori ni més ni menys que 781 anys des que van entrar a la Península fins que van ser expulsats l’any 1492. 781 anys!

D’aquesta manera, sembla absurd pensar la influència que tenim a la nostra cultura sense comptar amb la cultura àrab. Recordeu, 781 anys! Des dels noms de pobles i ciutats, noms de persones, arbres fruiters, sistemes de regadiu, la sang que corre per les nostres venes… i per descomptat, la música.

Un poble en origen nòmada com el poble àrab va vindre a la Península amb els seus cants, danses, ritmes, instruments… i això va venir per quedar-s’hi, sobretot si parlem de territoris com el sud de la Comunitat Valenciana i Andalusia. Ací la Història (amb majúscula) juga novament el seu paper vital en un art com és la Música (per descomptat, també en majúscula). Influències perses, bizantines i d’altres pobles arriben a Espanya d’una manera aclaparadora, i com veurem més endavant, van venir per a quedar-s’hi.

No em posaré en vocables i teories específiques musicals perquè crec que no és la fi d’aquest text, però si m’agradaria demostrar-los les clares influències àrabs en la nostra música, així com convidar-los a escoltar certes obres musicals en què reconeixeran aquestes característiques.

Veuran que les melodies d’origen àrab tenen alguns girs que als occidentals “ens costa cantar”. I tots aquests cants estan lligats a l’harmonia. Però no a l’harmonia a què estem més acostumats a escoltar en Mozart (tot i que us anime a escoltar la sonata per a piano núm. 11, on en el seu tercer moviment ens trobarem la cèlebre Marxa Turca; o també l’obertura de l’òpera “El Rapto del Serrallo” on l’harmonia i els instruments de percussió juguen un paper predominant), potser per la menor influència àrab a Centre-Europa. Però si ens endinsem al segle XIX i XX, amb la recerca romàntica i ganes d’explorar noves cultures, ací ja els grans compositors descobreixen el gran potencial que té la influència àrab. Ací hi ha dues obres simfòniques que també els anime a escoltar: la primera d’elles, “Sheherezade”, de Rimsky-Korsakov, que basada en Els contes de les mil i una nits fa una obra apoteòsica basada en ritmes, harmonia i cants d’origen àrab. I una altra obra que de segur els cridarà moltíssim l’atenció és: la suite “Alladin” de Carl Nielsen, on cada moviment els traslladarà a l’Aràbia més recòndita (els sorprendrà sobretot la representació musical que fa d’un soc, on fa “cantar” diferents seccions de l’orquestra en diferents modes, ritmes i velocitats).

Carlos Garcés Fuentelsaz Director Artístic i Musical de la S.M.I. Santa Cecília de Cullera

The Road Provides / Shutterstock.com

Però, tot i això, tornant al que més a prop “ens toca”, davant l’anàlisi harmònica de qualsevol pasdoble, ens trobarem el que s’anomena “cadència andalusa”, que no és altra cosa que el que escoltem al principi dels pasdobles “Tercio de Quites” o “Rafael Mauricio” del nostre enyorat Rafael Talens. No creuen que aquests pasdobles serien molt diferents si no hi hagués hagut una influència àrab al nostre país durant 781 anys? Ací la història juga novament un paper evident: on més van perdurar els àrabs va ser a Andalusia, per això el nom de la cadència.

El ritme a la nostra música va totalment lligat a l’harmonia. És evident, fins i tot en el nom, que el ritme de pasdoble prové de la marxa. I el ritme va unit indivisiblement a instruments de percussió, la majoria d’origen àrab: plats, pandereta, bombo, cròtals… clar exemple de tot això ho podem veure ara a les Marxes Mores i Cristianes que sobretot a la zona d’Alacant omplin de festa els seus carrers.

Des que el 1882 el compositor alcoià Juan Cantó escrigués “Mahomet”, considerada hui en dia com la primera obra per a les Festes de Moros i Cristians, són molts els autors, sobretot d’aquesta província alacantina, els que componen música per a aquests esdeveniments. Fins i tot això va més enllà, ja que el 1905 el gran José Serrano (que tots vostés coneixen ja que és l’autor, entre moltes altres obres meravelloses, de l’himne regional més bonic mai escrit) escriu la sarsuela “Moros y Cristianos” on inclou una marxa mora. I què dir de la marxa “Ximo”, una autèntica meravella que uneix milers de persones tocant alhora mitjançant un sentiment. Un sentiment que ens fa pertànyer a una agrupació tan meravellosa com ho és la Societat Musical Santa Cecília de Cullera. Un sentiment que ens fa pertànyer a la comissió de la Falla Taüt. Unió, sentiment i música, pilars d’allò que és nostre. Bones Falles 2023!

Venim d´un silenci antic i

molt llarg

Avui toca parlar del nostre instrument: LA DOLÇAINA. La dolçaina és un instrument que comparteix antecedents històrics amb l’oboè, el qual és remunta a la més llunyana antiguitat. Però, tal i com podeu imaginar, una reconstrucció fiable de la historia del nostre estimat instrument o de l’evolució dels seus antecedents històrics, per exemple, són tasques molt difícils de dur a terme ja que, com tots sabreu, la dolçaina sempre ha sigut i continuarà sent part de la cultura oral de la nostra terra.

Aquest ha sigut el motiu pel qual la història de la dolçaina no ha estat mai de banda a la prestatgeria d’una biblioteca, d’una botiga o de qualsevol altre lloc. No ha estat mai abandonada, simplement, perquè no ha estat mai escrita i per aquest motiu es genera una gran incertesa al voltant de la seua història. Ara bé, si no ho deixem més de costat i les pròximes generacions continuen en la nostra tasca de realçament de l’instrument, potser que els nostres descendents coneguen millor l’existència d’un instrument tan nostre, tan valencià com és la dolçaina.

La paraula dolçaina

Que els valencians estimem el to estrident de la dolçaina és un fet ben evident i demostrat al llarg de la història i en l’actualitat qualsevol festa que se celebra al nostre país va acompanyada del peculiar so d’aquest instrument. La dolçaina té, suposadament, un origen jueu i fou introduïda al País Valencià pels àrabs, però el nom dolçaina deriva del francés antic “doussaine”, que era un instrument musical de vent diferent al que nosaltres coneixem.

El dolçainer

Abans un dolçainer era, a més de la persona que tocava la dolçaina, un fenomen sociològic que cal tenir en compte sempre que parlem de l’etnologia al País Valencià, quan fem referència directa a la música.

Podríem definir la figura del dolçainer com a una persona nerviosa, que parla lleugerament amb pressa i que és lliure, franc i alegre, que es creu tan important com el primer violí d’una orquestra i que, en moltes ocasions, va ser abans tabaleter. El dolçainer porta darrere una part solta del seu cos, que no es pot despendre d’ell i, per aquest motiu, té dos caps, un que pensa i altre que pensa poc; dues boques, una que bufa i l’altra que calla; quatre mans, els dits de dos d’elles treballen fins a l’infinit i les altres dos s’agiten incansables; i quatre cames que es mouen quasi sempre per parelles. El cap, la boca, les mans i les cames són del jove que toca el tabalet i que són com el cos i l´ombra, inseparables.

La primera festa en la qual el dolçainer brilla cada any sol ser la vespra de sant Josep, les falles. El dolçainer allí toca pasdobles, cercaviles, fandangos i tota

Israel Falcó i Pedrós Dolçainer de Cullera

classe de tocates que quan comencen commouen, agiten i posen en moviment, però que després d’algunes hores fan fugir d’ell (com el dolçainer d’Alba, que li pagaren perquè tocara i perquè deixara de tocar, segons diu la dita).

Cal afegir, per tant, que el dolçainer és per a nosaltres una necessitat a les festes, és l’encarregat d’anunciar que la festa ja està ací.

El dolçainer al nostre poble

Una de les principals dificultats que trobem en voler escarbar la història dels nostres dolçainers percussors, en concret a Cullera, és la falta de documentació escrita, cosa que vol dir que tot el que podem aportar és el que trobem als arxius que, com ja he dit, són gaire pocs, cronistes de l’època així com tot allò que la gent més major ens pot contar. Cal contar també que al voltant de la dolçaina sobretot al segle XIX i XX hi ha poques o cap gana de difondre aquest instrument i menys a ensenyar el seu aprenentatge. Penseu que per als dolçainers de finals del segle XIX i primera meitat del segle XX, era en moltes ocasions el seu mitjà de vida i per tant, estaven poc interessats en fomentar el seu aprenentatge, ja que això comportava molta més competència.

Perquè ens fem una idea de la dificultat que suposava l’ensenyament de la dolçaina, trobem la història completament verídica de Camilo Ronzano, el dolçainer de Sorita, que de ben jove va anar a Monroyo (Terol) perquè un conegut dolçainer l’ensenyara a fer sonar aquest instrument, però el dolçainer del seu poble pagà al mestre de Camilo perquè no ho fera.

Quan volem escriure alguna cosa sobre els antics dolçainers al nostre poble, una de les dificultats més gran que ens trobem és la falta de documentació, aquelles fonts sobretot escrites, on poder documentar-nos de quin va ser el paper del dolçainer al nostre poble. El que sí crec que puc dir és que el nostre poble no ha tingut una llarga tradició de dolçainers i, possiblement, pot ser per la llarga tradició bandística que tenim a Cullera, amb bandes de més de 100 anys, que feia poc necessari el paper del dolçainer, ja que per a la part musical de la festa ja n’eren prou per a encarregar-se, diguem que per a substituir al dolçainer.

El poc que he pogut trobar de la dolçaina a Cullera, és que a principis del segle XX els dolçainers eren llogats. A l’arxiu municipal trobem antics llibres de festes on s’anuncia la contractació del dolçainer, en concret de la població castellonenca de Tales i, és a partir dels anys 30 quant trobem la figura del dolçainer de Cullera, en concret, Villaroya.

Aquest dolçainer és l’únic de qui he sentit parlar al nostre poble. No sé si deixà partitures del repertori que solia tocar. Personalment, no n’he vist cap. Les he anat fent segons les cantava la gent que deia haver-lo escoltat, però com passa en la música popular, que majoritàriament és de transmissió oral, cadascú canta una cosa diferent per referir-se al mateix.

No sé fins quin any Villarroya toca la dolçaina a Cullera, jo mai l’he conegut tocant i els meus pares poc. Això em fa pensar que Cullera no tingué dolçainer durant gran part del segle XX, perdent-se així una part de la nostra història, de la nostra cultura i, com no, de la nostra identitat com a poble.

Tornen els dolçainers al poble

Quan comença Cullera a convertir-se en un poble de dolçainers altra vegada?

Tot comença el 1992 en crear-se la falla El Raconet, aquesta falla em portà tres coses per damunt de totes les altres, una companya de viatge, unes amistats que m’han acompanyat gran part de la meua vida i un instrument, la dolçaina. D’aquestes tres coses, com s’hauran adonat, avui sols toca parlar de la part de la dolçaina, les altres dues coses les deixarem per al llibret de l’any que ve.

L’any 1993 quan la falla forma un grup de danses pensàrem en tot menys en una part de les més importants, els músics, però prompte ens adonàrem que eren necessaris, més que res perquè en la primera actuació que férem, en concret a Gandia, una parella de dolçaina i tabal ens cobraren 20.000 pessetes, de la qual cosa encara estem tremolant. Solució? Fabricar-los. No va ser gens fàcil, jo em vaig oferir a intentar tocar la dolçaina, ja que era l’únic que tenia algun coneixement musical,

altres a tocar el tabal dels quals no vull dir noms però pareix ser que dins de les seues moltes virtuts no estava la de tindre un ritme mitjanament normal. En fi, sense més comentaris però podrien haver deixat al poble de Cullera sense dolçainers altres 50 anys.

Sort? Casualitat? Destí? No ho sé, però Cullera tornà a tindre un dolçainer després de molts anys, o almenys a intentar-ho.

Però com en moltes coses el més important no és aplegar, sinó mantindre’s, i ací tinguérem la sort que gent, que en aquell moment ocupava càrrecs de certa rellevància, va tindre la valentia de creure que Cullera havia de tornar a recuperar unes tradicions perdudes en el temps, seria injust no concedir-los la importància que es mereixen en la recuperació i normalització dels nostres instruments i balls tradicionals, gent com Ximo Bosch, Juan Canales, Pau Manuel, Domingo García i, segurament me’n deixe algú, van ficar el seu granet de sorra.

Un poc amb l´ajuda de tots dona el seu fruit, que avui en dia és l´escola de tabal, dolçaina i danses, un fet tan important que a banda de fer que els dolçainers tornen a Cullera, aquesta vegada tots del poble, ha fet que les nostres Festes Majors pugen lluir com mai abans ho havien fet, avui a les festes majors ja ningú s’estranya de sentir les nostres melodies al carrer en les despertades, ningú pregunta el dia de la baixà d’on són els dolçainers, tabaleters, balladors i balladores que acompanyen a la nostra Moreneta en aquest dia tan gran, tot el món sap que som de Cullera i eixe és el vertader èxit, que la nostra cultura torna a tindre un paper central en les nostres celebracions, que les nostres melodies ja són fàcilment reconegudes per la gent, que la gent torna a dir: aquest és el dolçainer, aquest altre el tabaleter, eixa xica, la balladora, el que vull expressar és que hem aconseguit, finalment, normalitzar allò que mai havia d’haver passat, haver de tornar a normalitzar els nostres instruments. Ara la gent de Cullera ja sap que el seu poble torna a tindre gent que cuidarà que Cullera no torne a quedar-se sense una gran part de la seua identitat com a poble.

Herència àrab a l’alimentació actual

És realment impossible parlar de la cuina espanyola o de dieta mediterrània sense destacar la importància de la gastronomia d’al-Àndalus. La cultura musulmana va romandre a la península ibèrica durant quasi 8 segles (711-1492), per la qual cosa va influir i molt en la nostra cultura, provocant la seua introducció en la gastronomia espanyola a l’actualitat.

Recentment, he pogut viatjar al Marroc i comprovar de primera mà que molts dels aliments i productes que utilitzen diàriament tant per a cuinar com per a conservar, no varien quasi respecte als nostres, per tant ambdues cultures podrien englobar-se en la dieta mediterrània, fruit de la convivència d’espanyols i àrabs durant tants segles.

Durant aquest període d’ocupació musulmana, principalment a Andalusia, al tractar-se de zones costeres de pesca on consumien molt de peix, tant cru, com fregit o salat es desenvoluparen moltes tècniques de conservació, com foren l’escabetx i les salaons. Un bon exemple d’aquestes tècniques són els musclos en escabetx, el bacallà salat o , el peix en solucions en vinagre, principalment anxoves o sardines que són consumides moltes vegades com aperitiu en una llesca de pa.

Aquesta cultura es va estendre també en l’ús dels cereals i els vegetals, ja que disposaven d’un gran territori de cultiu per explotar, i fins i tot, en allò que considerem molt típic espanyol però que en realitat pertany a la cultura àrab: les olives (paraula que prové de l’àrab “azzaytúna”). Aquest producte que considerem tant necessari en l’aperitiu i per acompanyar qualsevol refresc, té el seu segell i puc donar fe de l’abundància de les olives en quasi totes les menjades.

Aquest territori andalús era tan bo que els musulmans aprofitaren per cultivar altres aliments com són l’arròs, la carxofa, l’espinac, l’albergínia, la canya de sucre... per la qual cosa la gastronomia d’aquella època va guanyar en varietat, inclús en alimentació més saludable, augmentant el consum de verdura, i més avant el de fruita, quan decidiren també exportar-ne d’altres regions àrabs, tant fruites cítriques (taronja i llima) com seques (figues, dàtils, albercoc, prunes i panses).

Els musulmans eren una cultura molt golosa, donat que disposaven d’un gran comerç de dolç i d’edulcorants, que prompte van introduir a la península mitjançant el sucre, la canya de sucre i la mel, i així varen sorgir noves receptes i formes de conservació d’aliments com és la melmelada.

Una de les postres més apreciades per a la cuina musulmana i al mateix temps per a l’espanyola és l’arròs amb llet, que també conté llima i canella (productes autòctons àrabs), i que formen part del 70% dels postres espanyols d’origen àrab. A més, la gran majoria de receptes inclouen com a ingredient principal l’ametla.

Antonio Manuel Hernández Grau Graduat en Nutrició Humana i Dietètica i en Tecnologia dels Aliments

La major part dels dolços fets amb sucre són tots originaris d’aquella època. I, no podem no esmentar els dolços més típics del Nadal i que no poden faltar en cap taula espanyola: els torrons i massapans, també amb origen propi àrab.

No podem parlar de cuina àrab sense oblidar la revolució en la gastronomia que varen produir les espècies. Aquestes no sols milloraren la dieta dels habitants de la península, sinó que aportaren gust, color i sabor al menjar, motiu pel qual la gent ja no sols menjava per necessitat, sinó també per plaer. Exemples d’espècies més conegudes actualment són: la canella, l’anís, el safrà, sèsam, gingebre, nou moscada i cúrcuma entre moltes més.

A l’actualitat, no utilitzem gaire aquestes espècies en els nostres plats tradicionals, mentre que en la gastronomia àrab, com la cuina marroquí, s’utilitzen en abundància.

Com a dada interessant i curiosa, hem de saber que l’ordre dels plats servits en les menjades també fou introduït pels àrabs, considerant que abans de la conquesta musulmana en els banquets reials (com podem apreciar en les pel·lícules) tot els àpats se servien al mig de la taula. Va ser un músic de Bagdad conegut com “Ziryab,” qui va establir un ordre a l’hora de servir totes les viandes: primer les sopes i cereals, després la carn i el peix, i finalment els dolços i les fruites.

En definitiva, han estat nombroses les aportacions dels àrabs a la nostra gastronomia. Aquests ens van introduir noves tècniques en l’agricultura, nous productes i diferents receptes mesclant ingredients de les quals encara perduren en el nostre dia a dia.

Què diferent seria la nostra gastronomia si els àrabs no hagueren passat per la península!! Començant per un desdejuni sense melmelada ni suc de taronja, un dinar i sopar sense ordre en els plats, amanides com a únic ingredient, plats en poc de color, i amb poc d’aroma i pobres de sabor. Tanmateix no disposaríem de postres sense fruits secs i sense sucre... i què dir d’uns Nadals sense els clàssics torrons. Sens dubte, la gastronomia mediterrània no haguera sigut la mateixa sense el pas dels àrabs per Espanya.

Breus apunts d’història dels escacs

Molt succintament, la Història dels Escacs pot dividir-se en dos grans períodes: l’edat antiga i el naixement i posterior pràctica dels escacs moderns.

Hi ha una creixent discussió en les darreres dècades al voltant de l’antic bressol dels escacs, tradicionalment adscrit a l’Índia, atribució qüestionada per estudis recents fonamentats en troballes arqueològiques, atorgant-li aquest important paper a Pèrsia.

Els àrabs van introduir els escacs a Europa a través d’Espanya, que tindrà segles després, com veurem, un paper preeminent.

La pràctica del joc-ciència viurà un primer període daurat als segles IX i X, on floreixen grans jugadors àrabs i tractadistes del shatranj, nom àrab del joc, com al-Adli o as-Suli.

El concepte d’obertura era molt diferent del nostre. Als escacs àrab les partides comencen amb uns esquemes memoritzats, en què cada bàndol desenvolupava les seues peces en una sola seqüència, procedint l’oponent de la mateixa manera. Aquest plantejament inicial era anomenat tabiya, i al costat del nom de l’autor, suggerents títols: L’espasa, El torrent, El fortificat, etc. Val a dir que tant l’alfil com la dama tenien un moviment molt diferent de l’actual. L’alfil saltava dues caselles en diagonal, dominant només la casella de destí i podent travessar una casella ocupada per una altra peça, pròpia o aliena. El firzan, després anomenat alferza per Alfons X el Savi, era una peça masculina que només movia un moviment en diagonal. L’única promoció possible del peó era en firzan.

El joc àrab era molt lent en comparació amb l’actual, i quasi no s’han conservat partides. No obstant això, la rematada o desenllaç de moltes d’elles va propiciar el cultiu del problema o mansuba, veritables creacions del joc dels escacs, que han arribat fins a nosaltres a través de diversos manuscrits. Els jugadors es classificaven en diverses categories, la màxima estava reservada per als aliyat, únicament 2 o 3 en cada generació.

En suma, tardarien diversos segles a tornar a assolir l’alta consideració, el domini del joc i els seus secrets, i la força pràctica dels grans jugadors àrabs.

José A. Garzón Autor i investigador d’Història dels Escacs

Respecte al naixement dels escacs moderns, hui s’ha assolit el necessari consens entre els historiadors pel fet que el document en què es dóna carta de naturalesa als escacs moderns és el poema Scachs d’amor (València, c. 1475), obra de tres insignes poetes valencians Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles i Francí de Castellví. Al poema es descriu per primera vegada el moviment modern de la dama o reina, s’estableix el primer reglament d’escacs moderns i es transcriu la primera partida disputada íntegrament amb les noves regles.

En resum, una genial i innovadora generació d’escaquistes valencians, va posar fi a l’etapa aràbic-medieval, set segles de pràctica a Europa quasi sense canvis normatius, revolució que ha arribat vigent al segle XXI, disputant-se cada dia milions de partides tributàries d’aquest gran llegat valencià.

Convivència democràtica i consciència privada

Els musulmans visqueren a terres valencianes fins ben consolidat el Regne de València. Durant més de 4 segles construïren canalitzacions per a ús agrícola i deixaren una empremta cultural i lingüística ben palesa fins l’actualitat. Sols cal observar la gran part dels noms dels pobles i ciutats del País Valencià per adonar-se’n que són d’origen islàmic. Segles posteriors de dominació cristiana van fer que molts musulmans es van vore obligats a abandonar estes terres per marxar a altres on hi havia predomini islàmic i altres es van convertir al catolicisme quedant-se a la que havia sigut sa casa durant molt de temps. És evident el llegat dels musulmans al nostre territori i recordar-lo i preservar-lo també forma part de les nostres tradicions.

Les religions estan estrictament vinculades amb les tradicions i amb la identitat dels pobles. La influència de l’Església Catòlica és evident en la nostra societat actual, societat que per sort cada dia és més secular, independent de certs dogmes religiosos i conscient de la realitat científica que l’envolta. I és que les religions són i formen part de la nostra cultura, però també tenen una connotació negativa ja que s’apoderen de la raó convertint-la exclusivament en fe, abonant un terreny perillós ja que si les nostres vides sols estan basades en preceptes religiosos potser no siguem conscients de què la realitat és diversa, plural i que atén a altres criteris que no els establits per una institució anacrònica o per motius de simple fe. La Constitució Espanyola del 1978 promulgà que Espanya és un estat aconfessional, que no laic, i probablement este és un dels criteris que ens hauríem de plantejar proposar en una propera reforma constitucional. L’aconfessionalitat és la base de la garantia de la igualtat entre ciutadans, però sense l’acompanyament dels principis laics es queda òrfena part de la salut democràtica del país. Este fet ha afavorit que hui en dia siguem un dels països més tolerants del món, no sols cap al col·lectiu LGTBI o persones migrants sinó també cap a aquelles cultures que venen de fora del nostre territori. És evident que encara queden moltes escletxes xenòfobes que cal anar combatent des dels centres educatius, administracions i societat civil, però que l’aconfessionalitat institucional ha estat la garantia de l’avanç en matèria d’integració, és una qüestió indubtable.

Tal i com explicava en anteriors paràgrafs, la barreja entre religió i convivència és gairebé complicat. La religió forma part de la consciència privada de cadascú, on també cal clavar la ideologia al mateix sac, ja que formen part de la més absoluta de les privacitats. Ara bé, ha d’existir un principi de convivència i per a això és necessari que es vetle per la llibertat i la igualtat. Cap religió ha de tindre més importància que altra, ja que totes, o la gran majoria de les religions monoteistes han tingut la seua influència en les nostres societats. El cas de la religió musulmana és molt semblant al de la religió catòlica.

Alexandre Morales

Cal respectar, des d’un principi, totes les religions, ara bé si les religions van en contra de la dignitat, dels principis democràtics o de qualsevol llei que estiga sota l’empara de la Constitució, hi ha un enfrontament amb la convivència democràtica i per tant, és la justícia la que ha de determinar si un fet està fora de la llei i cap justificació religiosa podrà sevir com antídot per eixir-se’n airós. Posaré l’exemple de la violència masclista que dia rere dia hem de lamentar en este país. Hi ha països de vinculació religiosa musulmana que accepten que la dona no tinga els mateixos drets que l’home o que la dona s’hi veja submisa davant un masclista pel simple fet que hi ha una religió que així ho determina. Estes qüestions no podem permetre-les i no entren dins del respecte a la diversitat. És ben fàcil: Consciència privada sí, sempre i quan no vaja en detriment dels drets i llibertats de la ciutadania.