«DOCENT EN TEMPS DE PANDÈMIA» Salva Andrés

DOCENT EN TEMPS DE PANDÈMIA

Salva Andrés Martín Faller i professor de valencià

Per a qui no ho sàpiga, o no ho vulga saber, l’educació sempre ha estat la base de qualsevol imperi. És una evidència que han interioritzat, des de temps immemorials, totes aquelles persones que han ostentat un càrrec de govern en un imperi, o més recentment, en una nació. Per donar credibilitat a açò que us estic relatant, sols cal veure que passa al nostre país cada vegada que es produeix un canvi de govern: una reforma de la Llei Educativa. LGE, Loece, LODE, Logse, Lopeg, LOCE, LOE i Lomce. No, no m’he tornat boig, ni us estic proposant cap embarbussament propi d’alguna llengua escandinava, sinó que he enumerat totes les lleis educatives que han estat vigents al nostre país des de l’arribada de la democràcia, a les quals haurem de sumar, molt possiblement, la proposada pel nou govern: la Lomloe. Nova Llei, nous canvis, i així successivament. El fer i desfer de cada dia. Sembla paradoxal que siguen aquestes persones, la majoria de les quals mai ha posat els peus en una aula, les responsables d’establir el què i el com s’han d’educar als nostres nens i joves. Mentre, als centres educatius, els docents, els vertaders artífexs de l’educació, lluitem per fer front a tot aquest seguici de canvis que ens proposen els polítics de torn, per tal d’oferir la millor educació possible al nostre alumnat. Una lluita que s’ha vist agreujada a causa de la pandèmia mundial que està afectant la nostra societat: la Covid-19. Sempre recordaré el curs 2019-2020 amb un regust agredolç, d’una banda per ser el meu primer curs com a docent, i haver-me estrenat a l’institut que m’ha vist créixer, l’IES Blasco Ibáñez de Cullera; i d’altra, pel confinament que vam haver de patir durant els últims tres mesos. Encara recorde el primer dia de classe després de l’anunci de la suspensió de les Falles 2019, la tristesa es palpava en cada racó de l’institut, però sobretot, com de dur se’m va fer el fet d’haver d’explicar a tot l’alumnat, amb tota la ràbia d’un reconegut faller, el per què d’aquesta decisió i el que possiblement estava per arribar. I va arribar. En qüestió de dos dies ens trobàvem a casa de “vacances falleres”. Un temps rècord en el qual tot el professorat ens haguérem d’adaptar a les noves circumstàncies: establiment de vies de contacte amb les famílies, cerca de plataformes de treball en línia, preparació de material... Tot açò amb la inestimable aportació dels nostres governants, que cada vegada ens demanaven actuar d’una manera diferent, sobretot pel que fa a la manera d’avaluar. I així, amb l’educació a distància, vam haver d’acabar un curs ple de dubtes i entrebancs. Les classes en línia eren el dia a dia per als docents, classes que de cap de les maneres suplien la qualitat de les sessions presencials, però que ens servien per a mantindre eixe lligam educatiu amb l’alumnat.

El curs 2020-2021 m’ha ofert un nou destí, i al mateix temps un nou repte per partida doble: ser professor de valencià en una comarca castellanoparlant, en concret a l’IES Oleana de Requena; i el retorn a les classes presencials, marcades per les mesures per fer front a la pandèmia. La separació d’1’5 m entre l’alumnat, l’ús obligatòri de la mascareta, la creació de carrils de circulació, la ventilació constant de l’aula, les reunions virtuals, el control d’aforament.... Tot són mesures que en major o menor part dificulten la nostra tasca diària, però amb les quals hem de lluitar contra aquest maleït virus. No podeu imaginar com resulta de difícil fer classe mentre has d’estar pendent que ningú s’abaixe la mascareta, alçar la veu perquè tots et puguen escoltar bé, o impedir el simple fet que es passen un bolígraf. Tot i això, la poca experiència que tinc em fa pensar que resulta més enriquidora una sessió d’aquesta manera que les classes en línia. Els centres educatius són espais segurs als quals l’alumnat necessita assistir, no sols per la seua educació acadèmica sinó també pel seu desenvolupament emocional.

Com heu pogut comprovar, pràcticament he fet més classes durant la pandèmia que abans d’aquesta. Sols ens queda acoblar-nos als nous temps i esperar que acabe aquest malson, malauradament els docents sempre haurem de tindre incorporada aquesta qualitat camaleònica, donat que l’imperi de l’educació ha sofert i sofrirà caigudes més dolentes que la crisi de la Covid-19, com per exemple els innombrables retalls en educació pública o els nombrosos canvis de lleis abans esmentats, als quals ens hem hagut d’adaptar. Tanmateix, del que sí que estic segur és que, com tot, ens tornarem a alçar, perquè els docents també sabem que l’educació, la base de la nostra societat, està en les nostres mans.

Imatge: Arxiu global lliure