DOCENT EN TEMPS DE PANDÈMIA
Salva Andrés Martín Faller i professor de valencià Per a qui no ho sàpiga, o no ho vulga saber, l’educació sempre ha estat la base de qualsevol imperi. És una evidència que han interioritzat, des de temps immemorials, totes aquelles persones que han ostentat un càrrec de govern en un imperi, o més recentment, en una nació. Per donar credibilitat a açò que us estic relatant, sols cal veure que passa al nostre país cada vegada que es produeix un canvi de govern: una reforma de la Llei Educativa. LGE, Loece, LODE, Logse, Lopeg, LOCE, LOE i Lomce. No, no m’he tornat boig, ni us estic proposant cap embarbussament propi d’alguna llengua escandinava, sinó que he enumerat totes les lleis educatives que han estat vigents al nostre país des de l’arribada de la democràcia, a les quals haurem de sumar, molt possiblement, la proposada pel nou govern: la Lomloe. Nova Llei, nous canvis, i així successivament. El fer i desfer de cada dia. Sembla paradoxal que siguen aquestes persones, la majoria de les quals mai ha posat els peus en una aula, les responsables d’establir el què i el com s’han d’educar als nostres nens i joves. Mentre, als centres educatius, els docents, els vertaders artífexs de l’educació, lluitem per fer front a tot aquest seguici de canvis que ens proposen els polítics de torn, per tal d’oferir la millor educació possible al nostre alumnat. Una lluita que s’ha vist agreujada a causa de la pandèmia mundial que està afectant la nostra societat: la Covid-19. 108
Sempre recordaré el curs 2019-2020 amb un regust agredolç, d’una banda per ser el meu primer curs com a docent, i haver-me estrenat a l’institut que m’ha vist créixer, l’IES Blasco Ibáñez de Cullera; i d’altra, pel confinament que vam haver de patir durant els últims tres mesos. Encara recorde el primer dia de classe després de l’anunci de la suspensió de les Falles 2019, la tristesa es palpava en cada racó de l’institut, però sobretot, com de dur se’m va fer el fet d’haver d’explicar a tot l’alumnat, amb tota la ràbia d’un reconegut faller, el per què d’aquesta decisió i el que possiblement estava per arribar. I va arribar. En qüestió de dos dies ens trobàvem a casa de “vacances falleres”. Un temps rècord en el qual tot el professorat ens haguérem d’adaptar a les noves circumstàncies: establiment de vies de contacte amb les famílies, cerca de plataformes de treball en línia, preparació de material... Tot açò amb la inestimable aportació dels nostres governants, que cada vegada ens demanaven actuar d’una manera diferent, sobretot pel que fa a la manera d’avaluar. I així, amb l’educació a distància, vam haver d’acabar un curs ple de dubtes i entrebancs. Les classes en línia eren el dia a dia per als docents, classes que de cap de les maneres suplien la qualitat de les sessions presencials, però que ens servien per a mantindre eixe lligam educatiu amb l’alumnat.
