Àlex Morales

RESISTÈNCIA I RESILIÈNCIA

Àlex Morales Escriu a vegades i, sobretot, quan li ho manen

L’humanisme ha estat, sense dubte, el major canvi de paradigma i de consciència social de la història recent de la humanitat. Són evidents les grans aportacions dels filòsofs grecs, romans, àrabs, judeus i cristians que, alhora, han anat configurant la nostra història dins del món. Amb l’arribada de l’humanisme es trencà amb la visió que sols Déu havia de ser la preocupació i que, per tant, el nostre pas per la vida havia de ser un simple reforç a eixa divinitat creadora del bé i del mal. Per tant, amb l’arribada de l’humanisme canviem la percepció i comencem a estimar-nos.

Potser les altres grans revolucions morals hagen vingut amb la Revolució Industrial i les teories liberals, demòcrates i marxistes, que malgrat que han anat evolucionant cap a molts altres aspectes, tingueren el seu naixement al s.XIX i, al s.XX, els seus grans enfrontaments: el model socialista front el model capitalista. Potser d’ahí podem extraure totes les ideologies polítiques de hui en dia, moltes d’elles barrejades entre sí i pensades en la conservació del de sempre o la destrucció del de sempre. Va ser en la dècada dels 20 quan es podruïren quatre fets constatables: l’arribada del feixisme com a ideologia política, la caiguda del sistema econòmic amb el crack del 29, la I Guerra Mundial i una pandèmia que sacsejà la vella Europa causant millons de morts i arrossegant misèria i fam. Després vingueren temps convulsos amb el cop d’estat feixista a la legal i democràtica República Espanyola desembocant en una Guerra Civil i posteriorment en una dictadura feixista i nacionalcatòlica i en una II Guerra Mundial que va empobrir encara més la moralitat d’eixa Europa que mai havia pogut renàixer de les cendres de la I Guerra Mundial. El nacionalisme i el feixisme s’imposaven i el socialisme soviètic innundava Àsia i part d’Europa i les Amèriques fent també de les seues: alguns encara estan entre nosaltres i sinó que li ho diguen a Cuba o l’extrema dreta a Europa.

Les grans fites, els grans canvis, sempre han estat produïts per colps forts, per convulsions que han fet esclatar el sistema i capgirat tots els elements per transformar-los i adaptar-los a la

realitat existent. L’any 2008, la caiguda dels Lemans Brothers va produir un esclafit en el sistema financer, rebentant la bombolla immobiliària i generant un contingut de deute públic i privat que encara estem pagant. Amb la crisi vingueren les pèrdues de llocs de treball, i posteriorment les conseqüents retallades públiques amb l’austericidi com a norma. Les institucions europees entengueren, anys més tard, que s’havia d’injectar un important fluix de diners com sí que havien fets els EUA d’Obama per a reprendre l’activitat econòmica i deixar enrere la recessió. També amb esta crisi es reformà l’administració pública i es va reestructurar - amb perjudicis i beneficis cap a la ciutadania - la banca i l’empresa privada.

Des del mes de març, i amb l’arribada de la pandèmia global del COVID19 el món s’ha vist sacsejat com mai. És la fita del segle, probablement la més important que ens podria passar des de la crisi econòmica del 2008. Els governs i les organitzacions han hagut d’anar adaptant lleis, mesures i qüestions amb el pas dels dies... qualsevol errada en el present pot estar justificada, ja que mai ens hem vist en una cruïlla com l’actual. La pandèmia ha fet tremolar el sistema capitalista deixant en evidència que els que menys tenen sempre són els més perjudicats.

I, gràcies a esta pandèmia, és probable que també canvien algunes coses, especialment dintre de les administracions i entitats col·lectives, però el que més em preocupa és el canvi de percepció social. Tothom ens fem les preguntes: Què passarà després de tot açò? Quan podrem tornar a fondre’ns en abraços? A parlar al costat de l’altre sense mantindre distàncies i amb la por al contagi? Quan podrem, en definitiva, tornar a ser nosaltres? És complicat saber-ho. Crec que si alguna cosa hem aprés és que els predictors són falsos i que, de moltes prediccions que diuen, alguna han d’encertar... No podem conformar-nos amb el que ens diguen els experts perquè ni tan sols els experts ho saben tot. Hem confirmat que la debilitat humana existeix i que d’alguna forma està latent al nostre dia a dia.

LES FALLES DESPRÉS DEL COVID-19

No ho sabem. La frase que repetim constantment és eixa: “no ho sabem”. Perquè cadia dia és una improvisació més i és normal; som nous en pandèmies. Les Falles resistiran perquè han estat capaces d’adaptar-se durant molts anys i ho podran fer perquè tenen una maquinària impressionant capaç de moure moltes persones, entitats i teixits econòmics. Ara: res tornarà a ser igual. Tardarem anys a poder juntar-nos en massa i fer el que féiem. Tal vegada siga un bon moment perquè les administracions generen espais grans, amplis; perquè isquem dels casals xicotets i ampliem la mirada i, per a això, cal mobilitzar recursos públics i privats en gran quantitats.

També haurem de repensar i, no sols des de l’administració pública - alguna cosa s’ha fet - per ajudar als nostres sectors, els de les perruqueries, la indumentària, la pirotècnica, les floristeries, les empreses de distribució alimentària...

En fi, tots i totes tenim al cap eixe somni repetitiu, el de poder tornar a fer la paella al cau, amb cinc persones al teu voltant volent corregir-te d’arròs amb quatre grapats de sal i amb eixa olor impregnable al nas d’anís sec, cervesa, sofregit i una que no se me’n va mai per molt que passe el temps: harmonia, sí, harmonia, perquè les Falles, si d’alguna cosa estic segur, és que mai deixaran de tindre això: Harmonia. Resistirem.