«CAU L'IMPERI» maria such

CAU L’IMPERI

Maria Such Directora general de l'Institut Valencià de les Dones

Si caiem, ens tornem a alçar. Però, ho fem de la mateixa manera?

Si alguna cosa ens ha portat a plantejar-nos aquesta crisi sanitària, és si aconseguiria canviar l’estil de vida de la nostra societat. On la fugacitat, la immediatesa i l’obsolescència premiaven. Sempre volíem més, i ja. Però acostumats a aquest frenesí esquizofrènic, de sobte, parem.

Parem en sec, ja no hi ha plans, ni quedades, ni viatges, hi ha por, soledat, aïllament, temps per a pensar, per a canviar hàbits més saludables, llegir, cuinar, treballar amb les mans, per a ser solidaris, per ser agraïts, atents amb qui estimem, per valorar a aquelles persones que ens cuiden... de repent, sospirem, i fem la mirada enrere i ens preguntem... estarem convertint-nos en millors persones? Haurem fet una cura d’humanitat?

Si algun imperi ha caigut, és el que nosaltres mateixa ens havíem construït. Si d’alguna cosa ha servit aquesta pandèmia és per agafar perspectiva. Una perspectiva que sols et dona el temps.

Et fas una promesa, i com si fora l’u de gener, un recull de bons propòsits. Et dius en veu alta que ja res serà com abans. I seguixes lentament portant-te per la nova normalitat. Tot va activant-se. Amb precaució reprens les quedades amb persones que t’importen, i a poc a poc van tornant els compromisos. Aplega la calor, i amb ella l’esperança en la vida. En exhaurir-la com de ràpid passa un estiu. Recordes amb contradicció, estarem recuperant el ritme que portàvem abans? Hem tornat a la urgència de viure, i no a la importància de viure?

Maleeixes «el bitxo», i penses amb la família. I t’estranyes en vore, ja de manera tan puntual, persones que s’abracen, que es besen per a saludar-se. Què lluny han quedat els bons costums. Però ara mires les persones de reüll i et molesta qui no porta la mascareta pel carrer, qui no respecta les restriccions que ens protegeixen. Desconsiderat penses! Tots hem fet sacrificis.

Imatge: Arxiu global lliure

Tal vegada, si l’imperi no ha caigut, sí ho ha fet el seu imperialisme. Perquè sense poder abraçar més, ens hem hagut de conformar amb el que teníem. I mira tu per on, hem pogut fer-ho, i inclús, durant tot aquest temps hem tingut moments de franquesa on hem pogut sentir-nos afortunats pel que tenim.

Tal vegada, aquest gir inesperat, ens ha canviat les prioritats?

Ara podem apreciar moltes coses que abans donàvem per descomptat?

De segur que sí.

Podríem dir que hi ha hagut dos canvis substancials amb tot açò de la pandèmia. Primerament, nosaltres mateixos. Hem canviat a marxes forçades hàbits i rutines que abans féiem despreocupadament, substituint la llibertat del desig per la responsabilitat de la llibertat.

Segonament, la metamorfosi no sols ha sigut intrínseca, sinó que també hi ha hagut un exercici col·lectiu que ha reforçat les qüestions del bé comú, on s’ha aconseguit parar per un moment la cultura de l’esforç individual, per la de l’esforç comunitari, és a dir, d’allò de tots i totes, d’allò públic. Assenyalaré una sèrie de qüestions que, després d’aquest temps que hem viscut, podem afirmar han adquirit un major protagonisme en el nucli dels nostres pensaments entrant a formar part de les nostres prioritats irrenunciables.

Ara sabem que les cures, el sector més feminitzat de la societat, és un àmbit indispensable per a la vida, i injustament no sempre ben reconegut i ben remunerat. O que la conciliació ha sigut extremadament difícil, i que la corresponsabilitat ha de vindre donada per les dues parts. També sabem que la universalització de la sanitat i l’educació, són garants de la salut i el nostre benestar, i que no és una opció renunciar a ells, sinó més bé, seguir apostant per ells. I defendre’ls. Són qui ens ha salvat!

Que l’economia és primordial, però que el liberalisme salvatge en què la competitivitat ens subsumia, no ens anava a traure de cap crisi, sinó més bé el contrari.

Que les polítiques keynesianes, en les que l’Estat intervé per recolzar sectors econòmics sencers són necessàries per al sosteniment de l’ocupació i que l’austericidi, que s’aplicà a la primera crisi, no és una opció ja que sols haguera incrementat la depressió econòmica dels Estats i de la seua ciutadania. Que les ajudes a la dependència i aquelles prestacions socials destinades a acabar amb la soledat o la pobresa de les persones, dignifiquen un poc més el nostre pas per la vida i dels que tenim al voltant.

Sabem també que quan les coses es compliquen, ningú estem per a bromes, i menys per a espectacles, i que per això, el 2020 ens ha donat una única treua al fer fora a Trump. Ningú nega que Trump no fora un personatge, i per a una estona fins i tot l’extravagància pot ser temptativament atractiva, però que portada a l’insult, als «matxirulismes», i a la divisió constant entre les persones és insuportable.

Han passat tantes coses en aquests mesos que ens han paregut eterns, però pareix que a poc a poc, anem veient la llum. La ciència ens ha descobert vacunes (unes quantes), que esperem desitjosos comencen a subministrar-se a les persones més vulnerables, com són els i les nostres majors. No volem que ningú més es quede enrere.

Però, haurem de fer un altre exercici compartit més. Pensar com volem ser i estar en aquest nou imperi, per a previndre’ns dels imperialistes que podem aplegar a ser.