CAU L’IMPERI
Maria Such Directora general de l'Institut Valencià de les Dones
Si caiem, ens tornem a alçar. Però, ho fem de la mateixa manera?
que portàvem abans? Hem tornat a la urgència de viure, i no a la importància de viure?
Si alguna cosa ens ha portat a plantejar-nos aquesta crisi sanitària, és si aconseguiria canviar l’estil de vida de la nostra societat. On la fugacitat, la immediatesa i l’obsolescència premiaven. Sempre volíem més, i ja. Però acostumats a aquest frenesí esquizofrènic, de sobte, parem.
Maleeixes «el bitxo», i penses amb la família. I t’estranyes en vore, ja de manera tan puntual, persones que s’abracen, que es besen per a saludar-se. Què lluny han quedat els bons costums. Però ara mires les persones de reüll i et molesta qui no porta la mascareta pel carrer, qui no respecta les restriccions que ens protegeixen. Desconsiderat penses! Tots hem fet sacrificis.
Parem en sec, ja no hi ha plans, ni quedades, ni viatges, hi ha por, soledat, aïllament, temps per a pensar, per a canviar hàbits més saludables, llegir, cuinar, treballar amb les mans, per a ser solidaris, per ser agraïts, atents amb qui estimem, per valorar a aquelles persones que ens cuiden... de repent, sospirem, i fem la mirada enrere i ens preguntem... estarem convertint-nos en millors persones? Haurem fet una cura d’humanitat?
Imatge: Arxiu global lliure
Si algun imperi ha caigut, és el que nosaltres mateixa ens havíem construït. Si d’alguna cosa ha servit aquesta pandèmia és per agafar perspectiva. Una perspectiva que sols et dona el temps. Et fas una promesa, i com si fora l’u de gener, un recull de bons propòsits. Et dius en veu alta que ja res serà com abans. I seguixes lentament portant-te per la nova normalitat. Tot va activant-se. Amb precaució reprens les quedades amb persones que t’importen, i a poc a poc van tornant els compromisos. Aplega la calor, i amb ella l’esperança en la vida. En exhaurir-la com de ràpid passa un estiu. Recordes amb contradicció, estarem recuperant el ritme 102
