CONTE: «L’ANY SENSE PRIMAVERA» Teresa Broseta. (El present text ha segut presentat als premi COMFET al millor relat infantil, de Lletres Falleres 2021

L’ANY SENSE PRIMAVERA

Teresa Broseta Escriptora

Diuen i conten les llegendes que, fa molts i molts anys, el poble Taüt de Cullera patia uns hiverns molt llargs, molt foscos i molt carregats de neu.

La festa gran del poble era el Festival de Gel que se celebrava en març i era tan especial que rebia milers de turistes d’arreu del món. El veïnat s’organitzava en colles a partir de febrer, i cada colla esculpia una escultura de gel que cada any era més i més espectacular. El 15 de març, entre esclats de pólvora i alegria, les plantaven totes al bell mig dels carrers i de les places, i ballaven al seu voltant fins que el primer raig de sol de la primavera començava a fondre-les. Quan totes les escultures de gel havien quedat convertides en bassals, la vida tornava a florir als carrers del poble i al cor dels seus habitants.

I diuen i conten també les llegendes que, un mal any, la neu començà a caure més prompte que mai. A primers d’octubre ja queia a cabassades a totes les hores del dia i de la nit, i, a mitjan novembre, hi havia pertot arreu unes muralles de neu tan altes que era impossible obrir portes o finestres. El menjar no era un problema, perquè totes les cases tenien un soterrani o un resbost farcits de queviures. L’avorriment tampoc ho era perquè la gent de Taüt de Cullera coneixia moltes maneres divertides de passar el temps: contaven contes, jugaven jocs de taula, representaven obres de teatre, tocaven instruments musicals, pintaven quadres... La veritat és que s’ho passaven d’allò més bé!

Quan arribà febrer, però, les muralles de neu no s’havien reduït ni un centímetre. Era impossible eixir al carrer i, per tant, també ho era organitzar les colles i començar a treballar les escultures de gel. Va ser aleshores quan la ràdio donà la notícia que els habitants de Taüt de Cullera no haurien volgut escoltar mai:

“Es comunica a tota la població que, enguany, la primavera no arribarà a cap país del món a causa de l’erupció del volcà Korona. Les autoritats no poden concretar quant de temps tardarà el sol en véncer la cendra i el fum i tornarà a il·luminar la Terra.”

Aleshores esclataren en totes les cases les queixes,els planys i les protestes. Tot el món estava fart de no poder eixir de casa: la xicalla volia tornar a escola, els grans volien anar al mercat, els esportistes volien tornar a practicar els seus esports... I, a més a més, havien d’acceptar que no hi hauria Festival de Gel!

La decepció i el disgust s’estengueren com una taca d’oli per Taüt de Cullera i duraren molts i molts dies. A poc a poc, però, anaren descobrint noves formes d’alegrar-se la vida. Qui tocava el piano, aprengué a tocar la guitarra. Qui sabia cuinar, s’estrenà amb el bricolatge. Qui gaudia pintant, començà a escriure una novel·la. Qui sabia cinc idiomes, començà a estudiar el que feia sis. I així, entretinguts amb unes coses i unes altres, passaren aquell any sense primavera, sense estiu i sense tardor. Un matí del febrer següent, quan ja els semblava que aquell hivern no havia d’acabar-se mai, els núvols obriren un badall i deixaren veure, només per uns instants, un ullal de cel blavós. Aquella miqueta de blau tingué un efecte extraordinari sobre els habitants de Taüt de Cullera, que recobraren tot d’una l’esperança que creien perduda.

Els núvols grisos anaven fent-se més blancs i més lleugers cada dia, i l’ullal de cel que deixaven veure era cada volta més gran i d’un blau més intens. El veïnat, carregat de paciència i d’entusiasme, començà a picar les muralles de neu des de dins de les cases, i no tardà a obrir forats pels quals podien abocar-se a respirar l’aire del carrer.

I diuen i conten que, quan arribà el 15 de març, aparegueren als ampits de totes les finestres del poble unes escultures de gel molt menudes, però molt gracioses, que cada família havia esculpit en la intimitat de la seua llar. No les pogueren plantar al bell mig dels carrers i de les places, no pogueren ballar al seu voltant ni compartir l’alegria amb la resta del poble, però les plantaren a les finestres i visqueren l’alegria del Festival de Gel sense eixir de casa. I uns dies després, quan els rajos d’un sol encara tímid començaren a fondre-les, els habitants de Taüt de Cullera comprengueren que cap hivern és etern, i que la primavera, per molt que es faça esperar, hi arriba sempre.