L’ANY SENSE PRIMAVERA Teresa Broseta Escriptora
Diuen i conten les llegendes que, fa molts i molts anys, el poble Taüt de Cullera patia uns hiverns molt llargs, molt foscos i molt carregats de neu. La festa gran del poble era el Festival de Gel que se celebrava en març i era tan especial que rebia milers de turistes d’arreu del món. El veïnat s’organitzava en colles a partir de febrer, i cada colla esculpia una escultura de gel que cada any era més i més espectacular. El 15 de març, entre esclats de pólvora i alegria, les plantaven totes al bell mig dels carrers i de les places, i ballaven al seu voltant fins que el primer raig de sol de la primavera començava a fondre-les. Quan totes les escultures de gel havien quedat convertides en bassals, la vida tornava a florir als carrers del poble i al cor dels seus habitants. I diuen i conten també les llegendes que, un mal any, la neu començà a caure més prompte que mai. A primers d’octubre ja queia a cabassades a totes les hores del dia i de la nit, i, a mitjan novembre, hi havia pertot arreu unes muralles de neu tan altes que era impossible obrir portes o finestres. El menjar no era un problema, perquè totes les cases tenien un soterrani o un resbost farcits de queviures. L’avorriment tampoc ho era perquè la gent de Taüt de Cullera coneixia moltes maneres divertides de passar el temps: contaven contes, jugaven jocs de taula, representaven obres de teatre, tocaven instruments musicals, pintaven quadres... La veritat és que s’ho passaven d’allò més bé!
Imatge arxiu global lliure 134
