«MAI PERDREM EL SOMRIURE» Breu monòleg, humorístic i crític de la situació actual. David Ferrer

MAI PERDREM EL SOMRIURE

David Ferrer Sánchez Professor de música i faller de l’A.C. Falla Xúquer

No m’agradaria començar aquest escrit amb paraules negatives i de confusió davant l’època que estem vivint actualment, perquè ja tenim prou escoltant les notícies per la televisió, les publicacions a les xarxes socials o, simplement, els comentaris que escoltem diàriament quan anem pel carrer.

Per aquest motiu, el que m’agradaria fer és parlar del passat fins ara, el present actual i el futur que espere que aplegue. Però amb una visió positiva i sempre amb un somriure que ens alegre un poc a totes i a tots, perquè ens fa falta.

Quan allà pel dia 12 de març de 2020 ens van dir que ens quedàvem sense falles, estic convençut que cap de nosaltres es pensava tot el que estava per vindre. Ens va saber mal, però així i tot, encara vam tenir humor per poder eixir als balcons i terrasses el dia 19 per celebrar el dia gran de les falles. Jo, personalment, em vaig vestir de faller, vaig agarrar el clarinet i vaig pujar a la terrassa de ma casa amb la meua dona i la meua filla a tocar el pasdoble Amparito Roca, no sense abans haver tastat un poc de la nostra beguda espirituosa preferida al món faller, la cassalleta Cerveró. VA La cosa anava allargant-se,prou més del que pensàvem, però, com he dit, vull treure la part positiva d’aquesta situació i alguns exemples durant el confinament van ser: tenir més temps per estar amb la família, poder jugar amb els fills i gaudir d’ells moltes més hores del que fem habitualment. També hem tingut temps per millorar el nostre nivell informàtic, conéixer aplicacions que desconeixíem fins ara -com el tema de les classes online o les reunions entre amics telemàticament. Jo recorde uns dels dies de Pasqua que estàvem en casa (això està clar) i ens vam connectar a una reunió un bon grup d’amics i amigues al voltant de les vuit de la vesprada per xarrar un momentet i la cosa es va allargar fins a les 4 de la matinada. VA ESTAR UN BON DIA I PLE DE SOMRIURES.

Un dels avantatges o part positiva del confinament va ser (encara que parega broma, no ho és) el tema dels calçotets. Mai hem tingut el calaix dels calçotets tan ple, entre pocs que gastàvem i que la llavadora sempre estava en marxa tot el dia, ja que no hi havia molt més a fer, el tema dels calçotets es va notar moltíssim; així com el dels calcetins, encara que en ser estiu, la veritat siga dita, no en gastem tant com calçotets. Mireu fins a quin punt vaig arribar a obsessionar-me amb el tema, que fins i tot vaig fer un xicotet monòleg sobre els calçotets, hehehe... Es va proposar un concurs de monòlegs a les xarxes socials organitzat per un establiment de Cullera i em van demanar que hi participara. La veritat és que el tema em va sorgir de seguida, així que me’l vaig preparar i un dia el vam gravar i enviar. La veritat és que VA ESTAR UN BON DIA I PLE DE SOMRIURES. El millor de tot vingué al cap d’uns dies quan em van notificar que havia guanyat el 3r premi, una cosa totalment inesperada, però que no puc negar que em va fer il·lusió.

Els dies continuaven fer-se llargs, perquè sóc professor d’institut de música i també impartisc classes de clarinet a les vesprades. Per tant, vaig estar sense fer treball presencial fins al final del curs escolar i us puc dir que es va fer molt llarg. Teníem molta més feina que normalment i no estava eixe contacte directe que tant es necessita en l’ensenyança. Però, tot i això, crec que l’experiència ens val per apreciar les coses que tenim i que de normal no fem ni cas. Recorde el primer claustre online que vam fer, la novetat de vore’ns per vídeo-conferència, els problemes tècnics d’uns i d’altres que no s’aclarien massa bé a connectar-se...

La tornada a la nova normalitat va ser prou especial: tots amb les mascaretes, sense poder mostrar els nostres somriures i amb els dubtes de com aniran les coses. Però almenys ja eixim al carrer, ens podem saludar, encara que sense una abraçada, ni un bes, ni tan sols una donada de mà, quina situació més estranya per a la humanitat! Amb la nova normalitat ja ens podíem ajuntar amb els nostres familiars i amics i fer uns quants somriures, encara que no amb més de deu persones al principi. Però a poc a poc la cosa va anar millorant i el grup es va poder ampliar. Recorde perfectament el primer dinar amb els amics i amigues que vam fer en una caseta, en la caseta dels meus amics, Enrique i Isabel, estàvem tots amb unes ganes impressionants de tornar a estar junts. Vam fer paella, per descomptat, per celebrar aquest retrobament i se’ns va fer de nit, xarrant, rient i recordant cadascú els moments que havien passat de confinament. La veritat siga dita és que VA ESTAR UN BON DIA I PLE DE SOMRIURES.

I ara què? Qui ens anava a dir a nosaltres que estaríem així quasi un any després? Pareix mentida, però les coses no han millorat molt i encara que tenim en compte les mesures de prevenció i seguretat, els contagis encara estan ací i el maleit virus continua present. Els casals s’obrin, es tanquen. Uns dies podíem anar l’aforament estipulat, després sols podíem anar 6. Està clar que les falles de moment no tornaran a ser el que eren abans, però l’esperança no s’ha de perdre mai i estic convençut que tornarem a dir això de... VA ESTAR UN GRAN DIA I PLE DE SOMRIURES.

Per acabar voldria acomiadar-me citant una frase que vaig llegir en un missatge i que em va encantar i, a més a més, li va perfecte al tema que hem escollit enguany per a aquest article, la frase diu:

“QUE CAP VIRUS ENS LLEVE EL SOMRIURE”.