«HISTÒRIA D’UN AMOR (IM)POSSIBLE?» COM LA GENT HA REACCIONAT «REFUGIANT-SE» EN LA NATURA EN LLOC DE FER ACTIVITATS MÉS COSMOPOLITES I SI EN SÓN CONSCIENTS DEL QUE SUPOSA FER ÚS DE LA NATURA I NO CUIDAR-LA. Luis Ángel Santos

HISTÒRIA D’UN AMOR (IM)POSSIBLE?

COM LA GENT HA REACCIONAT «REFUGIANT-SE» EN LA NATURA EN COMPTE DE FER ACTIVITATS MÉS COSMOPOLITES I SI SÓN CONSCIENTS DEL QUE SUPOSA FER ÚS DE LA NATURA I NO CUIDAR-LA.

Luís Ángel Santos Monitor i guia de Natura

No hi havia xarxes socials. El llatí i el grec eren emprats com a eines comunicatives per la població. Les construccions eren fiables, únicament queien fruit dels atacs per conquerir territoris i no per una mala praxis a la construcció (llàstima que Calatrava no puga sentir-se identificat amb aquell període, així pot ser que alguns dels seus edificis emblemàtics no es caurien a trossos). Impressionats acudien els espectadors al grandiós Colisseu situat a la fantàstica Roma. Era l’època on se succeïen els combats amb gladiadors, on es gaudia de les sagnants venationes1, o es victorejaven als participants de les espectaculars carreres de quadrigues, però on no existien, ni se’ls esperava, el trailrunning, l’escalada o el canyoning- que bé que queda l’anglés per anomenar les carreres de muntanya o el descens de barrancs. En fi, corria l’any 476 quan Odoacre va derrocar l’últim emperador, Ròmul Augústul. Fi de l’imperi Romà d’Occident. Avui corre l’any 2020. Estem immersos en la cultura del postureig: les xarxes socials trauen fum a les mans de la majoria de la població mundial. El Colisseu romà segueix en peu. Està clar que ha caigut en part com el famós trencadís del Palau Reina Sofia, solament amb la diferència que un porta la fredolina de 2000 anys construït i l’altre gairebé 20. Sobren les paraules. Les carreres de quadrigues diguem-ne que s’han modernitzat i compten amb més cavalls que abans i han adoptat forma de vehicle de Fórmula 1. A més a més, els esports de muntanya són els més random per fer-se una foto en busca de likes que reforcen l’autoestima d’aquell/a que publica la instantània.

Situant-nos a 29 d’octubre de l’esmentat 2020, data en què són escrites aquestes línies, és de relleu esmentar que ja fa quasi un any que conviu amb nosaltres l’arxiconeguda Covid-19, una pandèmia mundial que assota els nostres dies, a l’igual que els visigots i els huns ho van fer amb l’Imperi Romà, interferint bruscament i temeràriament en les nostres vides, fent partir abans d’hora milers de persones, que tot just dotze mesos abans mai no havien escoltat parlar de la susdita malaltia. Al cap i a la fi, és una pandèmia reconeguda com a exigent, una pandèmia, valga la redundància, que trontolla el mode de vida de tota persona, tant d’aquells que hem tingut la sort de no contraure la malaltia com d’altres que han guanyat la batalla a la malaltia. Convivim amb un fals estil de vida que els governs ens han fet creure com un ideal, mentre ells es delecten entre els diners. I, com a mostra, un botó: sous estratosfèrics i pagues vitalícies acompanyades d’un estil de vida basat en un fals estat de benestar que malauradament dista molt de fer-nos sentir mínimament “bé” i ens fa estar més a prop del ‘be’ de les ovelles com un ramat incapaç de valer-se amb autonomia. Tristament sembla que gran part de la població ha assumit i es resigna acceptant que la vida es tracta de treballar per a pagar, perquè sí; perquè s’ha imposat així a les nostres vides, de forma estressant, el pagament sistemàtic de pràcticament tot allò que engloba el nostre ‘amic’-Estat de Benestar. Els diners són el motor de les nostres vides i, en conseqüència, caurem en la desgràcia de veure’ns abocats a treballar en demesia per obtindre crèdits suficients que ens permeten gaudir d’aquest estimat premi, partint de la premissa en la qual l’estrès i l’esgotament ens deixen sumar forces per, almenys, posar-se l’equipament esportiu i eixir al carrer.

Ves per on, i malgrat la situació generalitzada de descontent, agreujada els darrers temps per motius més que evidents, l’és-

ser humà sempre ha fet gala d’una força interna, treta en els pitjors moments, tal vegada per les seues ganes de viure front les adversitats i que l’ha dut a conquerir territoris que creia inexpugnables o almenys bastant complicats d’assolir. Sí, amics i amigues, com els visigots i els huns. Malgrat aquests paral·lelismes, no crec que les generacions X, Z, Millenial, o qualsevol de les coetànies a l’època més recent fins el present, tinguem aquella ferotge capacitat de lluita i conquesta que ells sí que posseïen. Però almenys em val per acostar d’una forma simbòlica la creixent, i de forma sobtada, conquesta de les muntanyes al 2020. I no, no em referisc a noves fites aconseguides pels puntals de l’alpinisme espanyol, com l’Edurne Pasaban o el Juanito Oiarzábal. Em referisc a les fites aconseguides per la població com tu, com jo, com qualsevol veí, població d’a peu, gent comú que et creues al supermercat o al metro quan vas a estudiar o al treball. Per descomptat, faig referència a unes fites molt més senzilles que coronar els 14 vuit mils2 existents o conquerir territoris romans. Parle d’unes fites a l’abast de la mà que es trobaven recloses en qualsevol racó de la nostra ment tancades amb pany i forrellat. Aquestes no són altres que calçar-se les esportives per llançar-se a conèixer les nostres muntanyes, eixes grans masses de roca desconegudes que, malgrat tot, hem tingut sempre a la vista tants anys però no hem sigut capaços de veure.

Per una banda, les consideràvem territori inexpugnable. Les pensàvem cosa d’uns quants bojos que les gaudien com a mode de vida, inclús de forma temerària en certs aspectes, perquè les creences populars ens venen la immensitat de la muntanya com un territori hostil on qualsevol errada ens pot acostar a visitar la parca. No van mal encaminades aquestes creences, però la muntanya és molt més que aquestes afirmacions enfundades en notícies macabres que augmenten la por de fer un ús responsable i plaent de les mateixes. Per altra banda, encara que no menys important, existeix la falsa concepció de quant cara pot resultar la pràctica d’activitats en ella, ja que als darrers temps les marques esportives han anat especialitzant-se fins matisos inconcebibles per la gran majoria.

Al mateix temps, com he dit, la muntanya és més que això, molt més que un àmbit quasi prohibitiu. La muntanya és una casa per a tots, una mena d’amor (im)possible, platònic, que pot fer-se realitat si l’adaptem a les nostres expectatives. Tanmateix han de ser unes expectatives assequibles per tal de no caure en l’odi a la mateixa, ja sabem que de l’amor a l’odi hi ha sols un pas. No ens cal portar als peus l’última tecnologia amb esportives quasi extraterrestres. No és necessari lluir a les nostres pells els logotips de les marques més punteres en esports de muntanya. Creieu-me que amb molts menys diners es pot gaudir igualment. És de caixó entendre que no és de vital importància per a qualsevol de nosaltres coronar el K2, l’Annapurna o el sostre del món, l’immens Everest.

A tall de recapitulació, hem d’aprofitar aquesta tendència a l’alça que ha dut la pandèmia i que no és altra que trobar a la muntanya, un recés de pau, tal vegada de postureig per a les xarxes socials, una forma de gaudir, un lloc per (des)connectar amb un passeig assequible a qualsevol dels senders locals, petits recorreguts o els més aventurers llançant-se als grans recorreguts, que conformen la geografia espanyola; la lectura del teu llibre favorit amb el so de la natura de fons, respirant herba davant la contaminació existent a les poblacions o ciutats; practicant el despreniment dels luxes als hotels/ressorts, canviant per tendes de campanya/cabanyes, on trobar no solament 3, 4 o 5 estrelles sinó milers sobre u mateix a les nits de cel ras. I, com no, descobreix nous esports, envoltat de paisatges únics. Sents l’adrenalina corrent dintre teu mentre penses que alguna cosa pot eixir mal... Però amics i amigues, permeteu-me un consell amb tot plegat: una vegada que heu començat a estimar la muntanya com jo l’estimo des que tinc ús de coneixement, cuideu-la i, alhora, respecteu-la com de segur feu a casa vostra. Si així ho feu, ella us ho agrairà.

Com va dir Franz Schrader, ‘Quan la muntanya ens ha robat el cor, tot prové d’ella i tot ens du cap a ella’. Ni més ni menys.

1. Combat que es realitzava entre un gladiador i una fera.

2. Els vuit mils són els cims per damunt dels 8000 metres d’altitud que existeixen al planeta Terra i que sols un grup selecte d’alpinistes entre els quals es troben Edurne Pasaban i Juan Oiarzábal han aconseguit coronar.