HISTÒRIA D’UN AMOR (IM)POSSIBLE? COM LA GENT HA REACCIONAT «REFUGIANT-SE» EN LA NATURA EN COMPTE DE FER ACTIVITATS MÉS COSMOPOLITES I SI SÓN CONSCIENTS DEL QUE SUPOSA FER ÚS DE LA NATURA I NO CUIDAR-LA. Luís Ángel Santos Monitor i guia de Natura No hi havia xarxes socials. El llatí i el grec eren emprats com a eines comunicatives per la població. Les construccions eren fiables, únicament queien fruit dels atacs per conquerir territoris i no per una mala praxis a la construcció (llàstima que Calatrava no puga sentir-se identificat amb aquell període, així pot ser que alguns dels seus edificis emblemàtics no es caurien a trossos). Impressionats acudien els espectadors al grandiós Colisseu situat a la fantàstica Roma. Era l’època on se succeïen els combats amb gladiadors, on es gaudia de les sagnants venationes1, o es victorejaven als participants de les espectaculars carreres de quadrigues, però on no existien, ni se’ls esperava, el trailrunning, l’escalada o el canyoning- que bé que queda l’anglés per anomenar les carreres de muntanya o el descens de barrancs. En fi, corria l’any 476 quan Odoacre va derrocar l’últim emperador, Ròmul Augústul. Fi de l’imperi Romà d’Occident.
Avui corre l’any 2020. Estem immersos en la cultura del postureig: les xarxes socials trauen fum a les mans de la majoria de la població mundial. El Colisseu romà segueix en peu. Està clar que ha caigut en part com el famós trencadís del Palau Reina Sofia, solament amb la diferència que un porta la fredolina de 2000 anys construït i l’altre gairebé 20. Sobren les paraules. Les carreres de quadrigues diguem-ne que s’han modernitzat i compten amb més cavalls que abans i han adoptat forma de vehicle de Fórmula 1. A més a més, els esports de muntanya són els més random per fer-se una foto en busca de likes que reforcen l’autoestima d’aquell/a que publica la instantània. Situant-nos a 29 d’octubre de l’esmentat 2020, data en què són escrites aquestes línies, és de relleu esmentar que ja fa quasi un any que conviu amb nosaltres l’arxiconeguda Covid-19, una pandèmia 98
mundial que assota els nostres dies, a l’igual que els visigots i els huns ho van fer amb l’Imperi Romà, interferint bruscament i temeràriament en les nostres vides, fent partir abans d’hora milers de persones, que tot just dotze mesos abans mai no havien escoltat parlar de la susdita malaltia. Al cap i a la fi, és una pandèmia reconeguda com a exigent, una pandèmia, valga la redundància, que trontolla el mode de vida de tota persona, tant d’aquells que hem tingut la sort de no contraure la malaltia com d’altres que han guanyat la batalla a la malaltia. Convivim amb un fals estil de vida que els governs ens han fet creure com un ideal, mentre ells es delecten entre els diners. I, com a mostra, un botó: sous estratosfèrics i pagues vitalícies acompanyades d’un estil de vida basat en un fals estat de benestar que malauradament dista molt de fer-nos sentir mínimament “bé” i ens fa estar més a prop del ‘be’ de les ovelles com un ramat incapaç de valer-se amb autonomia. Tristament sembla que gran part de la població ha assumit i es resigna acceptant que la vida es tracta de treballar per a pagar, perquè sí; perquè s’ha imposat així a les nostres vides, de forma estressant, el pagament sistemàtic de pràcticament tot allò que engloba el nostre ‘amic’-Estat de Benestar. Els diners són el motor de les nostres vides i, en conseqüència, caurem en la desgràcia de veure’ns abocats a treballar en demesia per obtindre crèdits suficients que ens permeten gaudir d’aquest estimat premi, partint de la premissa en la qual l’estrès i l’esgotament ens deixen sumar forces per, almenys, posar-se l’equipament esportiu i eixir al carrer. Ves per on, i malgrat la situació generalitzada de descontent, agreujada els darrers temps per motius més que evidents, l’és-
