INVOLUCIÓ - EVOLUCIÓ - REVOLUCIÓ
Este llibret forma part al XLVI Concurs de Llibrets Fallers organitzat per la Junta Local de Falles de Torrent.
Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.
El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023
Edita
Falla Avinguda i adjacents - Torrent
Coordinació
M. A. Gascón, Raquel Puchades i Ana Royo
Disseny de l’edició i il·lustracions
Kraft&Soul design (Raquel Puchades)
Fotografia
Falla Avinguda i adjacents, Javi Gascón, Parc Central i José Espolín
Col·laboradors
Falla Avinguda i adjacents, Tomàs Roselló, Kike Romero, Isabel Olmos, José María Sancho, Miguel Prim, Alejandro Martínez, Ferrán Martínez, M.A. Gascón, Javier Yago, Gema Ramírez, Álvaro Fenoll i Sara
Garrigues
Assessoria lingüística
Cecilia Piles
Impressió La Imprenta CG
Paper
Portada. X-per 320 g
Interior. Offset blanc 120 g
Tipografies utilitzades
Raleway / Dymo / Minecraftia
Dipòsit legal V-1041/2011
La comissió no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.
Tot el contingut que apareix en aquesta publicació és una obra la propietat intel·lectual de la qual pertany als seus autors i està protegida pels drets de © Copyright i propietat intel·lectual.
Els tres mots que formen la columna vertebral del nostre llibret de 2023 tenen la mateixa arrel etimològica, el verb llatí “volvere” (Girar, desviar-se, pegar voltes). Només la introducció del prefix corresponent modifica el significat, la intencionalitat i tota la implicació que puguem trobar-ne darrere de cada paraula.
El Diccionari Normatiu de l’AVL defineix involució, en la seua primera accepció, com a detenció i retrocés d’una evolució biològica, política, cultural o econòmica. És a dir, sense la possibilitat d’una evolució no existiria el concepte d’involució. Són termes, per tant, que es troben íntimament relacionats. En quant a la explicació del mot evolució, el mateix diccionari, en la seua cinquena accepció, la que pensem s’adapta més a allò que volem replegar al nostre llibret, diu: Procés de canvi pel qual es passa d’un estat de coses a un altre d’una forma gradual. Per tant, encara que involució vindria del llatí “involutio”, suma del prefix “in” (cap a l’interior) i “volvere”, amb el significat etimològic d’acció de fer girar una cosa cap al seu propi interior, li atorguem, hui en dia, l’etiqueta d’antònim d’evolució. Això sí, sense oblidar eixe matís d’introspecció al que tornarem més avant.
La configuració de la paraula revolució, sense deixar d’estar lligada a les dos anteriors per l’etimologia, seria, si em permeteu l’al·literació, més revolucionària. Fins i tot podríem dir-ne que més retòrica, més conceptual. Al conegut verb “volvere” s’afig el prefix “re”(cap arrere) que donaria a llum un concepte contradictori amb el significat del mot, doncs “pegar voltes cap arrere” no es correspon massa amb allò que entenem com a revolució. Ara, si llancem una mirada, com comentàvem abans, més conceptual, poètica si voleu, la construcció llatina “revolutio” podria vindre a dir “deixar de pegar voltes” i esta idea sí casa amb la definició que recull l’esmentat Diccionari Normatiu de l’AVL com a “canvi total o radical”, en el sentit disruptiu del terme.
Però deixem de pegar voltes i aterrem. Tot este circumloqui al voltant de la involució, l’evolució i la revolució apareix al pròleg del nostre llibret, perquè, com no podia ser d’una altra manera, la falla porta per lema “Evolució” i al llibret que li dona explicació i fonament, hem volgut jugar amb l’arrel i els prefixos de la paraula.
Així, parlem d’involució. Del patrimoni perdut a Torrent. De la melangia pel passat i de com, si ens deixem retindre per ella, podem deixar de viure tot allò que existeix més enllà de la seua mirada introspectiva. Ja que, com hem comentat fa uns moments, involucionar també és tornar repetidament al punt de partida, no creuar el barranc, pegar voltes indefinidament dins de la nostra zona de confort.
(IN)VOLUCIÓ, (E)VOLUCIÓ, (RE)VOLUCIÓ per M.A. GascónEns ocupem, per descomptat, de l’evolució, especialment de com Torrent ha passat de poble a ser ciutat, sense deixar de ser poble perquè, com indica l’etimologia comentada, evolucionar no és trencar arrels, sinó un procés gradual.
Rematem amb la revolució i ho fem amb la participació de vora 500 persones mitjançant un formulari distribuït per internet del que podem extraure sucoses deduccions. Un formulari que planteja diverses qüestions al voltant del present i del futur de la festa fallera junt a altres continguts gens habituals als llibrets actuals.
Si vos adoneu, a les pàgines del llibret hi ha espai per a tots. Per als fallers de tota la vida que potser es veuen atrets per la introspecció, els que busquen una transició tranquil·la i aquells als que els agradaria pegar-li foc a tot. Fins i tot per als antifallers, eixos éssers mítics que traslladen la seua residència als palaus d’hivern quan s’aproxima el 19 de març. I, naturalment, tot l’espai per als fallers i falleres de l’Avinguda, destinataris i protagonistes del llibret en cadascuna de les seues fulles i, enguany, QRs. No li pegueu voltes involutives, mireu com evolucionen les pàgines del llibret. Llegiu-lo. Això sí seria una autèntica revolució.
Set dècades de destrucció de patrimoni
arquitectònic a Torrent (1950-2022)
Evolució o involució, that’s the question!
Un patrimoni (quasi) en l’UCI
Converses a l'Hort de Trénor
Apunt demogràfic de Torrent
Falles i manierisme
RE-VOLUCIÓ
El futur de les falles. Formulari participatiu
Ni Pepe Gotera i Otilio, nyaps a domicili, ni els
nous Leonardo da Vinci
Revolució, una comissió fallera del futur
Pots estranyar fer llibret sent murcià?
La conservació del patrimoni arquitectònic de Torrent des de mitjans del segle XX és un dels temes més controvertits de la nostra ciutat. El desenrotllisme i l’especulació a partir d’aquell moment va produir un creixement desordenat del nucli urbà de la població i va impregnar en el pensament col·lectiu un fals significat de la paraula progrés. Açò és degut al fet que tant la substitució edilícia de les construccions amb valor arquitectònic1 per blocs d’habitatges de diverses altures, com la destrucció de les terres que envoltaven a l’àrea urbana del municipi, es va pensar que era un signe d’evolució. Malauradament, a un territori on el turisme és un dels nostres principals motors econòmics, d’aquesta manera vam perdre un potencial important amb la destrucció de la imatge històrica de Torrent que havíem adquirit durant segles.
Aquest procés d’aniquilació no és exclusiu del franquisme, ja que fins fa pocs mesos, la mancança d’un catàleg de béns i espais protegits del municipi aprovat 2 , que arreplegara suficientment aquest llegat historicoartístic, ha permés una pèrdua irreversible d’una part considerable del nostre patrimoni cultural també durant la democràcia actual. Malauradament, quan es va iniciar la transformació i destrucció d’aquest patrimoni arquitectònic a principi de la dècada del 1950, l’únic edifici del municipi que es trobava protegit era la Torre andalusina. Durant aquest procés Torrent ha perdut el seu caràcter de població amb encant que va tindre, per la destrucció sistemàtica d’espais i elements de referència de gran vàlua.
1 Dins d’aquest concepte s’inclouen tant les construccions tradicionals com edificis d’altres estils, tots dos tipus amb un manifest valor cultural.
2 La disposició transitòria Tercera de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià indicava que tots els Ajuntaments de la Comunitat Valenciana havien de comptar amb un Catàleg de Béns i Espais Protegits, almenys, aprovat provisionalment a l’any de l’entrada en vigor d’aquesta norma. L’Ajuntament de Torrent no va aprovar ni adaptar a les disposicions d’aquesta llei aquest document fins al passat mes d’octubre del 2022.
01. Torrent al voltant dels anys cinquanta del segle XX, en la qual predominaven els edificis de poques altures. PECOURT GARCÍA, Juan, 1987, p. 86.
02. Fotografia aèria de Torrent dels anys quaranta del segle XX. Biblioteca Valenciana “Nicolau Primitu”. (Sol·licitada per primera vegada la seua digitalització en alta resolució per la meua part el 2010).
És per això que a través d’alguns exemples veurem la gran desaparició que ha sofrit el patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat, fent un recorregut pels edificis més representatius que varen ser construïts fins als anys trenta del segle XX i que s’han perdut o que han sofrit una intervenció irreversible, que li ha fet perdre els seus valors culturals. Cal tindre en compte que ha sigut aquesta destrucció, que qualsevol element arquitectònic de la població amb vàlua que poguera veure compromesa la seua integritat, resulta necessari reclamar la seua preservació.
Dintre dels exemples més representatius d’aquest patrimoni desaparegut o que s’han intervingut d’una manera poc adequada al llarg dels últims setanta anys, trobem ordenats cronològicament els següents exemples, respecte del moment en què es van dur a terme aquestes actuacions. El primer cas el de l’Hotel “La Fonda”, inaugurat en 1914, el qual va adquirir gran prestigi a l’època i que s’ubicava al carrer del Migdia, a la pujada del Vedat per la prolongació de l’actual carrer Pare Méndez, però que va ser enderrocat en gener de 1950. Un altre element perdut va ser el “Sanatorio del Padre Jofré” de 1926, que es trobava al Vedat i que va ser destruït cap a 1950. Aquest últim, pel seu estil i dimensions, recordava als grans pavellons de l’Exposició Regional Valenciana de 1909 dissenyats per l’arquitecte Vicente Rodríguez (1875-1933).
Com hem comentat, el desenrotllisme dels anys seixanta i setanta del segle XX, va ser definitiu perquè es consolidara la tendència de desaparició d’aquest patrimoni, ja que va comportar la construcció dels primers grans edificis a Torrent, especialment per a habitatges, que van substituir aquestes valuoses construccions. Aquest va ser el cas de la “Caja Rural y Sindicato Agrícola”, precursora de la Caixa d’Estalvis, que s’emplaçava al cantó de la plaça Bisbe Benlloch i el carrer Ramón y Cajal, edifici de principis del segle XX, enderrocat el 1960 per a construir una nova seu de la mateixa caixa. El 1966 es va enderrocar gran part d’una illa de cases per a construir un nou mercat i un any més tard es va destruir l’antiga seu del “Circulo Católico Obrero” a la plaça de Colom 12, construïda en 1905, on es troba actualment la seu de RETOSA.
05.
Rural y Sindicato Agrícola” de Torrent, precursora de la Caixa d’Estalvis de Torrent. La Semana Gráfica: Revista semanal ilustrada, Valencia, 1929, nº 137, p. 4.
06. Antiga seu del “Circulo Católico Obrero”. RODRIGUEZ MOLINA, María José; SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 2010, p. 388.
Per últim, durant aquesta dècada, es va enderrocar el 1970 el darrer porxi de la Torre de 1908, on es va instal·lar el Mercat i el jutjat de primera instància. Així com el “Casino del Rosco” de 1907, que s’ubicava a la plaça Major 31 al costat de la Casa de la Cultura, i que va ser la seu del “Banco de Vizcaya”.
07. Enderrocament el 1970 del darrer porxi que envoltava la Torre andalusina de Torrent. IBORRA LERMA, José Manuel, 1982, p. 143.
08. Antic Casino del Rosco que va ser també seu del “Banco de Vizcaya”. Biblioteca Valenciana “Nicolau Primitiu”.
Ja en la dècada següent, el 1972, es va enderrocar l’antic Convent de les Trinitàries que s’ubicava sobre una casa del segle XVIII, a la plaça Mestre Giner 20, per a edificar sobre el seu solar l’actual Col·legi San José y Santa Ana. Al final d’aquesta dècada, també va desaparéixer el molí d’origen medieval, que s’ubicava al final del carrer José Iturbi.
El 1980 es va destruir el “Grupo Escolar”, construït el 1932, on s’ubica actualment el Col·legi Lope de Vega, i en eixe mateix any també es va perdre l’edifici que va albergar la Casa quarter de la Guàrdia Civil, que havia sigut edificat el 1889 per la benestant família torretina dels Torán Fabiá, al carrer del Músic Marià Puig Yago 16-18-20. En eixe mateix moment també es van enderrocar, a causa de l’especulació, altres destacats edificis d’aquest carrer, alguns d’ells protegits, com la casa que va ser del General Colomer, que va desaparéixer després de ser declarada interessadament en ruïna.
Ja al principi dels anys noranta, ens trobem amb la reedificació per parts, del rellevant edifici del segle XVIII del carrer Ramón y Cajal 4-6-8, enfront de l’actual Ajuntament.
Amb la redacció del Pla General, aprovat entre 1990 i 1991, s’obria una nova oportunitat a la preservació del patrimoni que es conservava fins eixe moment. Però malgrat que aquest instrument incloïa una “Relación de edificios y elementos catalogados”, que solament arreplegava trenta-quatre edificis privats, dels quals hui en dia no tots s’han conservat. El fet de no haver tingut un catàleg adaptat a la llei del Patrimoni Cultural Valencià del 1998 que arreplegara de manera exhaustiva tots els edificis amb valors culturals de Torrent, va determinar també, amb actuacions especulatives, la desaparició d’importants exemples a l’última dècada del segle XX i a la primera del XXI. Aquest fet va fer possible l’enderrocament, el 1992, de les cases del Racó, on s’ubicava l’antiga farmàcia Ferrandis, eixamplant així l’entrada al carrer de Fra Lluís Amigó cap al Convent o la Casa que va albergar l’estudi del fotògraf Rafael Ferriol a la Placeta de l’Era 11.
També en aquests anys es va produir l’enderrocament de l’interior de dos dels grans cines de la ciutat encara que es van preservar les seues característiques façanes d’estil tardoeclètic classicista. Aquest va ser el cas de l’antic Cinema Montecarlo del 1947, al número 21 de l’Avinguda, obra de l’arquitecte Carlos Soria (1913-1978), per a ubicar oficines i un auditori, i del Cinema Liceo, construït per la família Moreno entre 1952 i 1959 al número 50 de la mateixa via, i que va ser destruït gran part del seu interior el 1984. I també a l’Avinguda, cap al 1994, es va produir la desaparició de l’Ateneu “Los Veteranos”, un edifici dels anys trenta a la cantonada del carrer Montgó, que és un dels edificis mítics que existiren durant una part important del segle XX al principal passeig de la població, com també ho van ser els desapareguts edificis que van albergar “El Marisquero” o “El Almendro”.
D’altra banda, el cas més flagrant de la destrucció d’un element patrimonial en democràcia va ser la inexplicable desaparició, l’agost del 1992, de la casa nobiliària que va ser del Comte Casal originària del segle XVII i que es trobava a la plaça Colom 19, al costat de la Torre, que malgrat estar protegida, va ser declarada en ruïna i enderrocada aleshores. Aquest va ser el mateix tràgic final que van tindre, el novembre del 2010, la resta de construccions amb les quals formava un conjunt i que s’ubicaven al voltant del carrer de Sant Antoni Abat. Aquestes eren originàries de la primera meitat del segle XV, pels seus murs de tàpia valenciana, i definien l’únic i últim exemple d’atzucac (carreró sense eixida) del centre històric de la població3 .
18. Antiga casa que va ser del Comte Casal. Biblioteca Valenciana “Nicolau Primitiu”.
La desaparició d’aquest darrer conjunt, és un exemple més de com en aquestes set dècades també ha sigut maltractada per l’especulació, una important part de l’arquitectura tradicional valenciana construïda al centre urbà del municipi des d’època medieval. Aquesta és testimoni de la manera de viure, costums i manera de fer ja desapareguda dels nostres avantpassats pel que forma part del nostre patrimoni. Aquestes construccions es caracteritzen per estar edificades amb sistemes constructius com murs de tàpia o maçoneria i calç, pilars de rajola i bigues de fusta, forjat de biguetes de fusta i revoltons de rajola, coberta d’estructura de fusta, entabacat
de rajola, morter i teula corba i portes i finestres de fusta. En general, a partir del segle XIX es van incorporar balcons, en alguns casos, amb la part inferior decorada amb taulells ceràmics decorats i barana de serralleria, més o menys elaborada, en funció de l’estil del moment. No obstant això, el fet que en molts casos aquestes cases no incloguen ornaments rellevants, de vegades, les han fet passar desapercebudes per als tècnics d’urbanisme dels ajuntaments, malgrat la seua importància. A més, en la majoria de casos les construccions de nova planta que les han substituït, per la seua arquitectura, no han adaptat de forma adequada a la imatge del centre històric.
Dintre d’aquest darrer grup trobem nombroses cases enderrocades tant durant el franquisme com en democràcia que havien definit la imatge urbana de Torrent fins aleshores. Aquesta formava part de les importants vies urbanes de Torrent com la Plaça Major i carrers com Ramón y Cajal,
de molts dels seus edificis en aquest període.
En el cas de les construccions desaparegudes al voltant de la primera dècada del segle XXI, una mostra d’aquestes cases perdudes en aquest període és la de la Plaça Major 35, enderrocada cap a l’any 1999; la del carrer Bellido 12 que contenia un retaule ceràmic devocional, desapareguda cap al 2006; “Ca la Llàsera” al carrer Pare Méndez 16, que va acollir una carboneria4 i que va ser construïda cap al 1830 i enderrocada a principis del 2007; la del carrer de Marco 3, desapareguda en setembre del 2007; la de la plaça Mestre Giner 9 la façana principal de la qual va ser reformada en les primeres dècades del segle XX amb trets modernistes i ceràmica vidriada i que va ser tràgicament enderrocada el 2008; la del carrer Sant Antoni de Pàdua 11, destruïda el maig del 2009 o la del carrer Toledo 16, que al seu interior encara conservava la seua configuració original i que va ser destruïda el juliol de 2009.
25. Enderrocament de la casa del carrer de Sant Antoni de Pàdua 11. Fotografia Tomàs Roselló.
26. Enderrocament de la casa del carrer Toledo 16. Fotografia Tomàs Roselló.
En la dècada següent trobem la desaparició, també fruit de l’especulació, de construccions històriques com l’edifici de planta baixa i dos altures del carrer Santa Anna 37, enderrocat el 2012; l’antiga fàbrica de xocolate de Gregorio Rius al carrer Ramon y Cajal 14, que va albergar el primer molí de cacau a vapor5 del municipi, enderrocada cap a març del 2013; l’antic barri dels treballadors del tramvia del carrer de Plà, a la Cotxera, format
4 Un pòster resum de l’estudi previ per a la seua restauració, realitzat per María Isabel Vizcaíno Gutiérrez i Tomàs Roselló Jaunzaràs, va ser reconegut per l’Association fot Preservation Technology International dels Estats Units d’Amèrica, una important associació per al foment de la conservació del patrimoni d’aquell país, amb la I Martin Weaver Student Scholarship for 2007.
5 IBORRA LERMA, 1982, p. 114.
per desset habitatges de planta baixa edificats entre 1906 i 1907, que formaven un conjunt i que van ser majoritàriament enderrocats el maig del 2013; la del carrer Massanassa 6, destruïda en juny del 2013; la de la Plaça Sant Roc 2, destruïda cap a juliol del 2013; la del carrer de Ros 10, perduda en setembre del 2013; la interessant casa del carrer Mare de Déu de l’Olivar 22, amb taulells ceràmics decorats d’entre 1770 i 1790 i l’antic “Forn Nou” a la plaça de les Fonts 12, aquestes dos perdudes en octubre del 2014.
Per últim, cal recordar la desaparició de la casa del carrer Santa Rita 2 que contenia un retaule ceràmic dels anys quaranta dedicat a aquesta santa, que dona nom al carrer i que va ser enderrocada el març del 2022.
En aquest temps, una altra pèrdua rellevant va ser la desaparició, entre 2005 i 2006, de la pràctica totalitat de l’edifici primitiu de l‘“Asilo Santa Elena” al carrer Pare Méndez 118, per a la construcció d’un aparcament, edifici dissenyat el 1927 pel reconegut arquitecte valencià Javier Goerlich (1886-1972) i inaugurat el 1933. Aquest enderrocament es va completar a una segona fase, el juny del 2021, a excepció de la seua antiga capella que, per ser arquitectura religiosa anterior al 1940, es troba protegida genèricament per la Llei del Patrimoni Cultural Valencià6 .
Malauradament, aquesta no va ser l’única obra del destacat arquitecte Goerlich en desaparéixer a Torrent, ja que un altre cas va ser el del xalet que va projectar el 1926 per al comerciant de la Ciutat de València Salvador Gamborino al carrer Pinedo 9 del Vedat. Aquest va ser un interessant exemple d’arquitectura de segona residència que encara que havia patit una radical transformació del seu entorn i una desafortunada intervenció als anys setanta que l’havia modificat parcialment, conservava una part de la seua fisonomia original. Finalment, va ser enderrocat en algun moment entre
6 La Disposició Addicional Quinta de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià reconeix legalment com a béns immobles de rellevància local l’arquitectura religiosa.
juny del 2020 i març del 2021, per part dels seus propietaris i sense la preceptiva autorització municipal.
En la primera dècada del segle XXI, El Vedat tampoc va quedar exempt de la pèrdua de patrimoni arquitectònic, com és el cas que he pogut documentar de la reedificació i desafortunada intervenció, cap a 2003, de diferents xalets d’estil racionalista, projectats per l’arquitecte José Cort Botí, en 1934, com és el cas del xalet que va ser del decorador Jorró al carrer de la Font de Sant Lluís 18 i d’aques altre al camí del Romeral 3 que també va patir una desafortunada reforma.
Finalment, en l’Alter de Dalt va desaparéixer el conegut com a Xalet del francés, construït el 1929 pel prestigiós naturòpata, José Castro Blanco i la seua dona Blandina Romero Pato. Aquests, procedents de Barcelona, van triar aquesta zona de Torrent, per ser un lloc en aquell moment amb importants valors paisatgístics, per a establir una colònia vegetariana eutrofològica. Les darreres dècades, aquesta interessant construcció va ser contínuament víctima d’actes vandàlics i espolis, fons que va ser finalment enderrocada entre el 2012 i el 2013.
En definitiva, un llegat arquitectònic perdut per sempre que hem arreplegat en aquest article i que esperem que servisca de reflexió perquè en el futur no es continuen enderrocant més edificis del nostre patrimoni historicoartístic. Cal recordar que la seua conservació depén de la divulgació de la seua importància a la societat i de la posada en vàlua del d’aquest, per part de les administracions i particulars. Aquest fet determinarà la consolidació de Torrent, com una ciutat amb elements d’interés patrimonial amb alguna cosa a oferir al visitant i per a enriquir culturalment a tots els torrentins. Perquè el patrimoni no s’ha de perdre, sinó preservar, restaurar i difondre.
AZULAY TAPIERO, Marilda. La fortuna de los ideales racionalistas en España, 1914-1936: El caso concreto de José Cort Botí (18951961). Tomo III. Tesis doctoral. Valencia: Universidad Politécnica de Valencia, 2003.
Biblioteca Valenciana “Nicolau Primitiu”
IBORRA LERMA, José Manuel. Història bàsica de Torrent. Torrent: Fundación Instituto Pro-Desarrollo de Torrent, 1982.
Institut Geogràfic Valencià
Instituto Geográfico Nacional
La Semana Gráfica: Revista semanal ilustrada, Valencia, 1929, nº 137.
Paisajes Españoles.
PECOURT GARCÍA, Juan. PGOU Torrent: Una ciudad cívica, un territorio en equilibrio. Torrent: Ajuntament de Torrent, 1987.
ROCA FERNÁNDEZ, Lourdes. Memoria Arqueológica. Actuación arqueológica, plz. Colón-c/San Antonio Abad. 4 MERCAT, 2015. Inèdit.
RODRIGUEZ MOLINA, María José; SANCHIS ALFONSO, José Ramón. Un segle de fotografia i fotògrafs a Torrent: 1839-1939. Torrent: Ajuntament de Torrent, 2010.
SANCHIS ALFONSO, José Ramón. Torrent i la seua premsa entre dos segles (1890-1910). Torrent: Ajuntament de Torrent, 1997.
SANCHIS ALFONSO, José Ramón. Torrent imatge gràfica: La gent i la ciutat (1860-1960). Torrent: Ajuntament de Torrent, 1998.
Seu electrònica del Catastre
Soc un presoner de la nostàlgia. Ho soc fins i tot de moments i/o escenes que mai he viscut.
Soc un ferm defensor de que qualsevol temps passat va ser millor.
Passege pels carrers de Torrent i m’imagine jugant als peus de la Torre amb una pilota, en els millors casos de goma dura, emulant a Kempes o Solsona als anys 80.
No puc evitar caminar pel carrer Hospital i trobar a faltar la fita de pedra de la que mai vaig saber la seua utilitat però que tan familiar i quotidiana era per a mi.
Tot i el meu reconegut i cacarejat anticlericarisme em sorprenc una i altra vegada tocant els pilars en forma d’espiral que flanquegen la porta de l’església de l’Assumpció, L’Arciprestal. Entre ells ens escorríem els xiquets en un exercici de contorsionisme que hui no entendria ni el major geni de la ciència ficció, observant el buit i comparant els cossos que hem desenvolupat... per dir-ho d’alguna manera.
Encara pense que quan passe per la Cristaleria Vidal, hui una cafeteria, podré veure’m reflectit en els seus vidres, convex o còncau? Tant fa! Eixos en els que segons quin veies et feien més prim o més gros.
Soc fan absolut dels meus Sants Llocs: El Mercadet del Vedat (el Mercata), la Pista de la Tortuga, antiga pista de karts (alguna vegada va circular algun?) hui reconvertida en Centre Mediambiental. Cada vegada menys mont, cada vegada menys Vedat , però tenim un espai que pretén salvar el que entre uns i altres hem trencat.
Em produeix una tristor absoluta arribar fins el que abans era l’Hotel Lido, pioner establiment en la província i enveja de molts municipis, per observar RES. Si. Imagine que aquell que es va casar allí i el seu casament no a tindre èxit tal vegada no pensa el mateix.
La Punchona, barrejats ,mistela y cassalla, quan la cassalla era "cosa d’homes".
La Bodega del Cordobés, Ca Cacli o el més recentment desaparegut Ca Joaquín, l’Últim Mohicà dels ultramarins locals.
Tejidos Mora, Cortinajes Torrent, Boutique Yu-Yu, la de forats econòmics que vaig provocar als meus pares abusant la seua generositat i amb permís de Ximo que em permetia comprar i pagar amb un "Ja passarà mon pare"... Per cert, era jo l’únic enamorat de la seua dependenta?
Quants quioscos podem nomenar com autèntics punts de trobada per a la xicalla: El Cisne, Baratijas Ana Mari, El Blanquillo, La Foieta o el per a mi inigualable El Almendro, "Ca Quili", altre dels meus preferits, La Casa de los Gatos... Només podies comprar el tebeo si el felí no es posava sobre ell. En eixe cas, prioritat absoluta per al gat. I tu sense tebeo.
Algú recorda productes estrela dels llocs dels que parle? Palotes, Puromoros, xicle Cheiw... No "chinco" jjj. L’empalagós i edulcorat Bang Bang, els cigarros de xocolate (hui seria impensable vendre això als xiquets).
Anem al cinema. El Parroquial amb les seues precàries instal·lacions, no sé com mai hi hagué una desgràcia. I la seua censura d’anar per casa. Les estrelles negres que tapaven mugrons i entre les cames (açò últim no ho entenc molt bé, si ja es veia tot negre) del Montecarlo.
Les cues del Liceo o Avenida per poder veure l’últim èxit que ja venia de rebot des de València o l’arribada del modern i efímer Torrent de Cine.
Si anomene els forns, perquè eren forns amb tot el significat de la paraula, amb els seus aparadors coberts de baf, el seu “L’última?” Sempre era l’última encara que fores l’últim... Coses del patriarcat. Quants han desaparegut? Millor i més fàcil. Quants resisteixen la moda del "Forn- Cafeteria i de tot”? o el que tenen ja no és del dia.
Passem a les festes tradicionals, quasi sempre (sense el quasi) protagonitzades per Sants i Mares de Déu. De nou m’atrapen sentiments creuats.
Jo, tan poc d’església, i “tan TANT de bar” i trobe a faltar els Rosaris d’Octubre... Que sí. Que encara es celebren. Però resar un rosari pels carrers del poble en pantaló curt no és el mateix. Ens han llevat fins i tot el fred!
El mes de Maig, mes de Maria. Comprovarà el lector (si és que algú llig açò) que tot i anar d’ateu recalcitrant no pare de recordar certes coses. Tots els xiquets i les xiquetes, per separat, com estava manat, volíem un ciri amb el color corresponent per tal de desfilar cada diumenge del mes amb els nostres pantalons blancs. Amb la roba de mudar.
I al fil d’açò. Què ha passat amb la tradició d’estrenar en Tots Sants, Nadal i Pasqua?
Ai, la Pasqua i els pasqüers i les pasqüeres. Menjar la mona en el Vedat era quasi obligat. Hui, trobar un tros de mont semi apartat on fer-ho és impossible. Ja no parlem de terreny verge per explorar. L’improbable lector podrà notar que li tinc estima especial al Mont Vedat. Soc nadiu i autòcton del mateix. Soc el Pancho de Verano Azul que es queda a Nerja quan acaba l’estiu però en versió torrentina.
La Pasqua s’organitzava en Sant Blai, mira, altre sant! Les anades i tornades de xiquets i xiquetes perseguint els primers a les segones és una de les formes més primitives i animals d’establir contacte que conec i alhora la que més carinyo em desperta. Riu-te tu de la berrea.
Desenes de xiquets martiritzant a les xiquetes amb les seues pilotes de goma i el millor (o pitjor) elles satisfetes amb això. Sé que açò despertarà alguna animadversió entre alguna fèmina i pregue a Déu (el que he de dir) que no arribe açò a mans de la Sra. Irene...
Zones d’oci? Perdona, però no. Nosaltres anàvem al pub, no anares a dir bar i et confongueren amb un carca. Impossible no recordar Las Cavas del Champán, Sede. ESTUDIO, La Rata, Rayas o Deparment.
I els nostres terrors preferits? L’home del Sac, el llop, la bruixa, el Papus... Sí , en ma casa inventaren aquest que venia del nom d’una revista satírica dels anys de la transició.
Podria citar mil històries de iaio Cebolleta, em negue a explicar qui era eixe home i sempre en quedaria alguna. D’altres no tindrien importància per a segons quines persones i algú afegiria en base a la seua experiència personal... Però és que aquest article és meu. I em dona nostàlgia el que jo vull. I punt.
I ací arribe al quid de la qüestió.
L’evolució és un fet constatat sobretot en molts aspectes de la vida.
No érem tan feliços abans; segurament ni érem millors fa quaranta anys. El que ens fa veure-ho així són els records de persones que amb la seua presència ens van fer la vida molt fàcil.
No era millor circular pel carrer amb cudols de l’Ermita, a risc de que la roda de la Vespino es quedara travada. I et pegares una tonya que ni Sant Blai ni tot l’oli del món et lliurara del mal.
No era millor disposar d’una sola estació de, aleshores, Trenet hui Metro, perquè ens feia por passar pel tram que hui ocupa el metro de l’Avinguda, perquè estava fosc de collons i un gos et lladrava.
Els estius a Torrent City eren avorrits sense festes, encara que eixires a la fresca a xarrar amb el veïnat.
No era millor estar sense hospital. Ui, no. Que això no ho tenim.
Se’ns van anar els records i la joventut a canvi d’evolucionar o progressar, tot i que de vegades creiem que hem anat cap arrere.
Evolució sí, gràcies.
Siguem realistes i demanem allò impossible: un hospital comarcal, el soterrament de les vies, menys paro, major protecció per al Vedat...
Revolució sempre una pendent.
Des d’un punt de vista etimològic, és tan important el paper que el patrimoni juga en la història de Torrent que fins i tot porta part d’un dels seus elements més destacats (si no el que més) -la Torre- en el seu propi nom. Qualsevol persona observadora de seguida veuria la unió tan profunda, antiga i especial que subjau entre l’origen i la identitat de la ciutat, però sovint caminem pels seus carrers de manera atrafegada, amb pressa, despreocupadament, i no ens adonem que en el mateix entramat urbà, en les cases que ens envolten, en l’horta de regadiu i secà del terme i en les nostres festes i rituals s’amaga una història digna de fer valdre. Digníssima. O, almenys, i després de dècades d’abandonament, desenrotllisme, ignorància, manca d’estima per les coses pròpies o, fins i tot, de respecte, una història que es meresca eixir de l’UCI on sobreviu amb respiració assistida.
Horta i modernitat, termes contradictoris?
Quede amb Adrià Besó, director de l’Àrea de Patrimoni Cultural en la Universitat de València, torrentí i doctor en Història de l’Art en una cafeteria mitjanament tranquil·la, un matí d’un dilluns sorprenentment pacífic per al que Torrent ens té acostumats. Parlem de la ciutat, del seu llegat, del que encara mantenim i del que hem perdut i ja mai recuperarem. Del Torrent poble i del Torrent dels 100.000 habitants, amb les seues contradiccions, barreges, lluites, transformacions i veus diferenciades. Però, essencialment, parlem de patrimoni, del que és i no és, del que vam rebre i del que deixarem a les generacions futures. “Patrimoni no són totes les restes del passat sinó una selecció, no sols des del punt de vista acadèmic sinó també des del sentit popular, de tot el que té una certa rellevància. En Torrent s’ha perdut molt de patrimoni material, molt. Des dels anys 60 cap ací, ha sigut un desastre. En l’època del desenrotllisme tot el que és antic s’associava a anar en contra del progrés i esta mentalitat va fer molt de mal. Era com un renunciar al passat en benefici d’una modernitat mal entesa. Passat i present són conciliables, però des d’una relació harmònica, no excloent, com es pretenia plantejar en eixe moment’.
En una mena de tornado que va afectar no sols Torrent sinó molts municipis de l’Horta, les finques van començar a créixer de la nit al dia com bolets i les antigues cases, masos i entramats urbans desapareixien per a deixar-los pas. Sense la queixa de quasi ningú, ni ciutadans ni polítics. ‘Torrent va perdre eixa essència que tenia’, opina Besó, ‘i va uniformitzar els pobles acabant amb eixa imatge de poble de l’Horta que
era el que l’identificava. Torrent podria haver crescut amb un criteri que no fora finques com més altes millors que era el que propugnava el desenrotllisme. En aquell moment l’arquitectura popular no tenia cap valor ni en l’àmbit acadèmic ni per la gent, però a partir dels anys 80, quan sí que ja comença a tindre un reconeixement, és quan Torrent fa un Pla General vigent que, si el comparem amb altres, té un catàleg de béns protegits molt, molt reduït, per a les possibilitats que tenia el municipi. Això ha fet que el 2000-2010, el desenrotllisme d’aquesta època arrasara amb una part del poc que quedava sense que es poguera fer res’. O es volguera, afegisc jo. Qui sap.
Sort que tenim la Torre
‘La Torre és sense dubte el monument clau de Torrent per nombroses qüestions: és el més antic, del segle XII, i és l’origen de Torrent. El poble de Torrent naix al voltant d’una alqueria islàmica junt a la Torre que després s’integra al Regne de València arran la conquesta cristiana i que Jaume I havia donat a l’ordre de l’Hospital’. I sense la Torre... Quin Torrent existiria? ‘La Torre és el monument que justifica l’origen, però, en si mateix, el poble té un patrimoni més divers perquè en estos moments el concepte de patrimoni ja no és el de monument històric-artístic únic i irrepetible sinó que abasta, fins i tot, manifestacions immaterials i és açò el que major riquesa aporta al municipi’. Sosté que la restauració de la Torre o més bé la ‘desrestauració’ d’allò que es va fer el 1974 no sols ha estat ben feta sinó que ‘ha permés plantejar un treball en sentit modern, s’han llevat totes les actuacions negatives i ha permés conèixer millor el monument, amb una data prou aproximada d’origen clarament islàmic’.
Li plantege a Besó una contradicció que jo, torrentina de primera generació, em costa entendre: com integrem, d’una banda, una ciutat de vegades impersonal que frega els 90.000 habitants amb uns costums, tradicions i rituals propis d’un altre temps. I com esta gent que manté eixos rituals, cerimònies i devocions no han volgut o sabut defensar també amb la mateixa intensitat el patrimoni físic que desapareixia. Falta consciència o d’autoestima? Perquè un llegat sí i un altre no? ‘Jo pense que la imatge del poble ha canviat, pel que fa a l’àmbit físic, però les tradicions, la mentalitat i les persones són les mateixes. I just això el que li queda a Torrent de la seua essència. Ja que ha perdut una mica la identitat pel que fa a la matèria, les festes i les tradicions és el que li queda del seu passat, de la seua essència’. Però, insistisc, perdre patrimoni físic també és el resultat de no donar valor a allò que tens. Potser és falta d’autoestima?
‘Sí, jo crec que ens ha faltat autoestima. Després del franquisme, el patrimoni no estava massa valorat des del punt de vista social i els governants d’aquell moment van actuar sense voler posar-se en embolics. Quan es va exposar el catàleg del PGOU de l’any 1989-90 a l’edifici Montecarlo, la primera proposta tenia tres vegades més béns
protegits dels que finalment es van protegir. Hi hagué prou revolt. Moltes persones veien com sa casa estava al catàleg i es pensaven que era com si fora la Catedral de València. No era això. Però sí que faltà conscienciació social i molta pedagogia i valentia política’. Tanta, que el 2022 enderroquen un edifici de l’arquitecte Goerlich al bell mig de la ciutat (l’antic asil Santa Elena) sense conseqüències ni represàlies.
De les masies i les casetes de secà: la memòria de l’Horta Donat que a la casa sembla que les parets ja li han caigut, fem el que el refrany diu que no hem de fer: començar la construcció per la teulada, per allò més prop del cel, el patrimoni immaterial de Torrent, aquella riquesa invisible que, en molts casos, no es pot tocar amb les mans. Un dels trets identitaris del poble que ara ja és ciutat és, sense dubte, l’horta. ‘L’horta reflecteix el sentit i el caràcter de l’habitant de Torrent. És una horta marginal, no regada directament pel Túria, i ací sempre s’ha tingut l’habilitat de traure del no-res un profit per a poder viure. Per exemple, parle dels granerers i de moltes altres artesanies. L’horta és un patrimoni que ací hem tingut molt en perill amb eixe pla d’urbanització del Safranar que va sorgir als anys 2000 i que pràcticament liquidava tota l’horta’. Mentre parla Besó recorde tots els titulars dels grans diaris informant del projecte per a destruir tot eixe espai i com hui en dia milers de persones gaudeixen d’ell passejant a peu, en bici o treballant els seus horts. Les gràcies? Al moviment veïnal i la Plataforma per l’Horta, recordem tots dos. I parlem també del patrimoni hidràulic que encara manté Torrent i totes les infraestructures d’origen medieval que mantenien l’horta històricament com el Pantà i els Arquets.
Però, pel camí, s’ha perdut més. ‘Hem perdut els corrals de ramal i les casetes de secà. També els masos, llevat del Mas de Baviera –o de Don Pedro–, del Ràfol, amb la desaparició més important del Mas del Jutge que s’enderrocà el 1940 per a vendre la fusta però també el Mas de Barcos o el dels Gils. En totes les transformacions que es van fer als anys 80 per a passar de seca a regadiu i plantar tarongers s’ha perdut moltíssim. Les casetes de seca eren construccions on anaven els llauradors a quedarse uns dies quan collien i en aquell moment este tipus d’arquitectura popular no tenia cap valor i no s’inclogué cap element al catàleg del pla general. No és reprotxable, però és així’.
Però a dins del poble, que ens queda? Poble de xocolaters, de granerers, i de gent del camp… La gran riquesa immaterial de Torrent durant dècades, la cosa per la qual se li coneixia, a dures penes es visibilitza en l’actualitat en un parell d’estàtues en l’Avinguda i l’Auditori i les poques restes del patrimoni agrari que s’ha pogut conservar. ‘El catàleg que s’ha aprovat ara arriba clarament tard. Pots protegir els pocs edificis que t’han quedat, no perquè siguen significatius, sinó perquè és el que t’ha quedat. Les restes del naufragi. Protegeix elements puntuals, però la imatge urbana, la trama, s’ha perdut’.
Ens posem creatius i li suggerisc a Adrià Besó que imagine que, per un dia, és guia turístic: què faria valdre del que ens queda? ‘On es pot vore un conjunt interessant és al voltant de la plaça Major i de la plaça de l’Església, perquè conserven encara elements importants com tot el llenç de façanes on està la Casa de la Cultura, l’Alhambra, els Caçadors, Ca Lluiset, on està la loteria, el cantó d’Avelina… Tot això s’ha respectat prou a diferència d’altres zones de la ciutat’. A partir d’ací, Besó és molt crític amb les actuacions urbanístiques dutes a terme sobre la trama urbana. ‘El PGOU de 1990 va tindre molt poca sensibilitat sobre la trama urbana històrica on es llegien moltes coses com a producte del moment en què s’urbanitza eixa zona. Per exemple, l’alineació de la plaça de l’Església. El carrer que va de la plaça Major (aleshores un raval fora de la ciutat i per on anava la muralla) fins a l’Església s’obri el 1606 per tal d’integrar els dos centres que hi havia en eixe moment. Si et fixes, és un carrer propi de l’urbanisme barroc, amb la imatge de fons del campanar, ja que aquest tipus d’urbanisme aprofita la perspectiva per a ressaltar elements principals, en este cas l’església. No és casual que vaja al campanar. Per això, la caseta que hi havia a l’inici de la plaça de l’Església i el colze que feia a l’entrada el carrer de la Mota, que es van enderrocar en els anys noranta eren claus per a entendre tot açò. Poc més tard, la llei de Patrimoni Cultural Valencià de 1998 venia a prohibir qualsevol operació de regularització de alineacions en la trama urbana de qualsevol nucli històric’. Este temple, que Besó considera emblemàtic, conserva encara la seua capella de la Comunió de finals del s.XVII i l’obra moble més antiga de Torrent, la Mare de Déu del Pòpul, del s. XIV. Tot això, afegeix, malgrat la desafortunada restauració feta després de la guerra civil i on es va perdre la seua important decoració barroca. ‘No ens podem oblidar, dins de les coses a visibilitzar, de la Creu de Pere Mora, un element molt interessant, renaixentista, del segle XVI que es Bé d’Interés Cultural com a creu del terme’.
El dibuix dels carrers, les perspectives, on donaven i com eren d’amplis, quina voluntat política i social tenien també formava part del Torrent d’abans. ‘A la plaça de les Fonts’, explica, ‘hem trobat elements del segle XII en algunes excavacions, després d’enderrocar dos cases. Era una plaça típica de morfologia islàmica, amb carrers estrets i si mires a la plaça Major des de la mateixa plaça de les Fonts veus un carreró que trenca absolutament la perspectiva, ja que has de fer diversos canvis de direcció per poder continuar la que l’urbanisme islàmic buscava sempre la intimitat. I també l’atzucac o carrer sense eixida que amb l’enderrocament de les cases de la plaça s’ha perdut. Tot això ha desaparegut. És molt més difícil llegir ara la història en la trama urbana de Torrent per totes les modificacions en les alineacions que s’han produït’.
Parlar del patrimoni en el centre urbà de Torrent obliga a fer-ho també del fossat que envolta la Torre, un fossat que es va descobrir durant els treballs d’urbanització de l’entorn i que, després d’una certa polèmica, però, sobretot del canvi de govern, va tornar a dormir en la foscor del sota terra. ‘En este cas s’ajunten molts dels aspectes que hem parlat, sobretot el que fa referència a la pedagogia. Apareix el fossat en un moment determinat i es deixa destapat. La gent comença a dir que ‘que és un niu de porqueria’. Com els papers i permisos de la Conselleria per a restaurar-lo tarden a arribar, es queda destapat prou temps. Si en eixe moment no tens un gest de voluntat per a reunir al veïnat i explicar per què era important el fossat i és perquè sense ell
no s’entén la pròpia Torre no aconseguiràs res. Era un element didàctic rellevant. És l’única Torre que es conserva del cercle defensiu de València que haguera pogut mostrar el seu fossat. Es podria haver tingut una plaça a dos nivells. Els informes de la Conselleria, a més a més, eren partidaris de mantindre el fossat, però, tot i això, el nou govern del PP, va decidir tapar’. I eixa decisió és per sempre o es pot tornar a deixar al descobert? ‘És totalment reversible. Les actuacions de patrimoni que tenim hui en dia han de ser reversibles perquè els criteris, fins i tot des del punt de vista tècnic, poden ser canviables. Així que sí, es podria destapar el fossat en un futur sense cap problema, quan hi haja una situació de consens a nivell ciutadà i polític’.
El cordó umbilical amb el Vedat
En gran manera, Torrent no s’entén sense el Vedat. Ni en el passat ni ara, on milers d’habitants l’han triat com a zona de residència permanent, no sols d’estiu. Allà trobem petjades patrimonials d’allò més interessants. ‘Tenim la Torreta, que formava part de la xarxa de telègrafs òptics Madrid-València que es construeix a finals del segle XVIII’ i encara que tingué una restauració qüestionable per part dels propietaris, és un element important perquè el que és la Torreta es conserva. Més endavant, cap allà el 1850 el telègraf òptic, que emetia senyals semblants a les de Morse, desapareix per a donar pas al telègraf elèctric’.
Tornem al Vedat i tots dos coincidim en el fet que és un dels espais més emblemàtics de Torrent. ‘Com a zona d’estiueig naix com altres espais situats en el límit dels primers peus de mont que voregen l’horta de València, a Godella o la Canyada de Paterna. A finals del s. XIX hi ha una certa percepció a València que s’està perdent el contacte amb el camp i sorgeix una nova mirada buscant l’aire pur i la tranquil·litat. També eixe acostament cap a les zones perifèriques contribuïx a l’expansió de les línies del trenet. El Vedat no es desenvolupa tant com la Canyada perquè el tren no arriba fins allà dalt, com si passa amb la Canyada que té estació i també en Godella. Ací calia pujar en tartanes des de l’estació’. No obstant això, el rastre d’aquells primers anys ha quedat palés en alguns dels seus xalets més emblemàtics que encara ara es conserven. ‘El catàleg que hem tingut vigent fins ara no protegia cap xalet del Vedat. Ahí hem perdudes obres molt interessants, encara que hem pogut vore com altres no sols s’han mantingut sinó que s’han restaurat també. Durant molts anys recordem que eixa arquitectura no estava molt valorada i això explica algunes desaparicions destacades’.
El canvi socioeconòmic experimentat durant les passades dècades ha fet que, a tot arreu, s’hagen perdut vells oficis, que sols perduren ara en la nostra memòria intangible. Velluters, corretgers, cadirers, assaonadors són alguns noms que ara es mantenen ja solament en el llistat de carrers d’alguns pobles i ciutats com ara València. A Torrent, a més de la gent del camp, teníem oficis coneguts i molt reconeguts, com ara el xocolater o el granerer, i ambdós tenen escultures a la localitat. Caldria fer més per a reivindicar estos oficis que han dut el nom Torrent per tot arreu? ‘Crec que seria important dedicar un espai museístic per a explicar tot el que envoltava a estes tasques. Donat que es feien en tallers xicotets a les seues cases o eren oficis ambulants com el granerer no van generar un patrimoni industrial en si mateix, però si tenien una maquinària que es podia haver utilitzat per a detallar tot el procés de com es feien les
coses. Per exemple, recorde les màquines d’una fàbrica de xocolata que les van oferir al Museu Comarcal de l’Horta Sud, però no disposaven de lloc per a guardar-les. Al final crec que les van dur a la Brigada d’Obres de l’Ajuntament perquè, sinó, anava a la ferralla. Algun museu sí que trobe a faltar. Cal destacar que Torrent i la Vila Joiosa van ser els punts de referència d’este dolç producte durant moltes dècades’, es lamenta Besó.
Ens posem a contar museus. Torrent té 90.000 habitants i, com hem vist, un divers llegat patrimonial. Quants museus tenim? Propis, quatre. ‘Està el Museu de la Setmana Santa una commemoració que està declarada Bé d’Interés Turístic Autonòmic; l’Hort de Trénor que és col·lecció museogràfica permanent i la Parròquia de l’Assumpció, que també es col·lecció museogràfica d’art sacre’. Amés, cal destacar el Museu de la Torre que replega, en una mostra repartida per les diferents altures, la història del monument i del poble des dels seus orígens. El Museu Comarcal de l’Horta Sud, ubicat en una meravellosa casa del carrer Verge de l’Olivar pertany a un consorci participat majoritàriament per la Mancomunitat de l’Horta Sud.
La pregunta que ha de seguir a este escanejat profund de la realitat patrimonial de la capital de l’Horta Sud és més que obvia: què es pot fer, en cas que es puga fer, per a conéixer, estimar i protegir més les nostres herències col·lectives materials i immaterials, la nostra herència històrica? ‘Hem vist a la situació actual a la qual hem arribat i perquè, que és per la manca de conscienciació social i de pedagogia. Crec que és indispensable que els qui saben facen molta difusió en l’àmbit local, bàsicament. Moltes vegades el patrimoni es planteja de cara al turista, però qui realment ha de conèixer-lo és el ciutadà perquè si alguna cosa s’ha revalorat és perquè el ciutadà l’ha estimat’. Com ha passat, per exemple, amb els plafons ceràmics de carrer de Torrent, que conserva un dels conjunts més importants de la C. Valenciana.
El café s’ha acabat i la conversa continuarà ara caminant pels carrers de la ciutat, on farem les fotografies per a l’article i observarem de primera mà tot el que Besó ha explicat. Cap a la Torre, pel carrer Sant Cristòfol, pense en els centenars de xiquets i xiquetes que podrien estimar més el seu poble si el conegueren millor, amb llibres, rutes i exercicis, però també en tota la gent que -nascuda ací o vinguda d’altres llocsse sorprendria de la varietat i riquesa del patrimoni de Torrent. La tecnologia ajuda i els codis QR han omplit les ciutats europees d’explicacions sobre fets, històries, costums i valors que ajuden a entendre’ns hui en dia. Qui i com som en l’actualitat els hereus d’aquells que fa centenars d’anys vivien tranquil·lament en una alqueria islàmica, enmig de l’horta i als peus d’una gran, majestuosa i imponent Torre.
Un dels reptes del món faller, possiblement de qualsevol col·lectiu, encara que de les comissions falleres sempre s’ha destacat, és l’obertura al seu entorn, no només humà, sinó social, econòmic i cultural. Com que este anhel forma part del pensament de la nostra comissió fallera, volíem encetar dins del nostre llibret un espai per a conéixer eixes altres veus i perspectives al voltant de la realitat que ens envolta. Triem com a lloc per a estes converses, l’Hort de Trénor, un espai emblemàtic, pel que suposa com a terreny guanyat a l’ús públic i també, en este cas, per la temàtica elegida: Torrent, poble i ciutat.
Del primer conversador d’este espai podríem dir que és un híbrid, perquè Boro Císcar és historiador i investigador local. També faller. Realment és una persona inclassificable pel ventall d’àmbits en què s’enclava.
Per a iniciar la nostra conversa, entrem en la zona enjardinada del parc, per la porta que es troba al costat de la caserna de la Policia Local. Part d’esta caserna ocupa la casa on la família Trénor passava els seus moments d’esplai. Com hem comentat abans, no és una tria debades. L’últim propietari de l’Hort, Eulogio Gómez-Trénor Fos, va ser el mateix membre de l’aristocràtica família, que va cedir en 1957 terrenys per a la construcció del barri “Virgen de la Paloma”, habitatges lliurats després a damnificats de la “Riuà” d’aquell any. Cal dir que la denominació del barri és en honor a l’esposa de Gómez-Trénor, Paloma Aguilar Castro.
En este entorn, encetem la nostra conversa al voltant de com ha evolucionat Torrent de poble a ciutat i si conviuen, o no, les seues dos ànimes.
Per a Boro Císcar el primer esdeveniment històric que modifica la fisonomia i cultura agrícola i comercial de Torrent com a poble és l’aparició de les conegudes com a colònies estiuenques de finals del segle XIX i principi del XX on, majoritàriament professionals liberals i persones benestant del Cap i Casal, fonamentalment, construeixen i adquireixen habitatges al “Pantà”, el Vedat, i fins i tot al carrer València.
De fet, enguany que es compleix el centenari de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, l’alcalde de València en 1923, Juan Artal, que va ser qui va donar a l’arquebisbe Reig la corona en nom de la ciutat, tenia un xalet al Vedat que encara es conserva.
Este moviment no és de gran influència ni en l’àmbit demogràfic ni urbanístic. En tot cas, sí que fa exactament un segle, comencen a plantejar-se modificacions importants encara que no s’acaben de desenvolupar pel canvi de règim de la dictadura de Primo de Rivera a la Segona República i, principalment, per l’esclat de la guerra civil. Molts d’ells són descartats, com seria el cas d’un eix de connexió amb la zona d’Alcàsser i Picassent. Si més no, altres són recuperats amb el temps. És el cas del projecte de l’Avinguda que acaba per convertir-se, anys després, en l’autèntic eix vertebrador de la ciutat. Altres projectes menys importants però necessaris com les escoles o la potabilització de les fonts, sí es fan realitat.
Com a punt autènticament definitiu en la transformació de Torrent com a ciutat podem determinar, com en tantes altres poblacions al voltant de les grans ciutats espanyoles, el fenomen de l’emigració dels anys 60, encara que com un espècie de vespra de la festa, Císcar apunta també el naixement de diferents barris com a resposta als damnificats de la “Riuà del 57”. A banda de l’esmentat a les primeres línies del barri de “Virgen de la Paloma”, en trobem 3 projectes més. Dos els desenvolupa la Caixa d’Estalvis de Torrent. El primer, el de Sant Gregori, que arreplega una antiga idea de l’Ajuntament que va quedar descartada a finals dels anys 40. El segon el de la Sagrada Família. Estos dos conjunts d’edificacions són lliurats als propietaris entre 1963 i 1968. Anteriorment, entre 1955 i 1957, el promogut per la parròquia de l’Assumpció de Nostra Senyora, responent a al crida per la implicació social dels catòlics per part l’arquebisbe Marcelino Olaechea, que es troba pràcticament inalterat en l’actualitat. Eixos edificis estan al Camí Reial, a l’altura del de la Sagrada Família. Com indica Boro Císcar, estes serien les primeres transformacions urbanístiques, que deixen pas a l’època del gran moviment migratori des de diferents regions espanyoles cap a Torrent.
En este punt de la conversa, Císcar fa incidència en una circumstància que considera imprescindible per a entendre com Torrent va creixent de manera exponencial en població i es va convertir en ciutat, sense deixar a banda la seua idiosincràsia com a poble. A finals dels anys 60 se recuperen les falles prohibides des de 1958. A les comissions falleres que es tornen a constituir, s’incorporen també els nouvinguts d’altres terres de l’estat. No només és una manera d’adscriure’s a la societat torrentina, també, mitjançant la incorporació a la festa, de conéixer altres tradicions més ancestrals i naturalment, de caire religiós. Fins i tot, la llengua i les tradicions valencianes.
Si parlem de migracions ens traslladem sense remei a l’actualitat on, especialment al segle XXI, Torrent s’ha convertit també en terra d’acollida i destí de migrants de tot el món, encara que en este cas, la incorporació al teixit festiu i tradicional està resultant més complicada, si més no, anecdòtica. En esta circumstància, potser, trobem un símptoma de Torrent com a gran ciutat on conviuen diferents cultures, la pròpia i la dels seus veïns vinguts de diferents indrets.
Així, de la mateixa manera que amb el desenvolupament poblacional del segle XX naix, junt als esmentats, el barri conegut com a Poble Nou, ara, des de principi del segle XX, assistim al naixement d’un Nou Poble Nou edificat als antics camps del Safranar i que per les seues pròpies circumstàncies de cert aïllament per l’autovia, amb la progressiva dotació de servicis públics i comercials, pot esdevindre un nucli urbà amb vida pròpia. Això sense oblidar tota l’expansió urbanística fins a les faldes del Vedat. Un altre signe de Torrent com gran ciutat. En eixe sentit, Boro comparteix una dita moderna que diu, amb tot el sarcasme i comprensió que li cal, que de la Font de les Granotes cap a la Torre, és Torrent i de la Font cap amunt, és “Torrente”. Siga com siga, no deixa de ser una dita on s’arreplega eixa voluntat de continuar sent poble, tot i dur camí de ser gran ciutat.
En tot cas, esta expansió poblacional i urbanística que situa a Torrent com una ciutat per damunt dels 85.000 habitants i que podria, de la mateixa manera, desvertebrar-la com a municipi, se contraresta pel manteniment de moltes tradicions que la situen encara com a poble. Moltes d’elles, això sí, van perdent la seua arrel religiosa per a ser substituïda pel caire festiu, encara que, especialment les nombroses clavaries, la Setmana Santa, el Rosari de l’Aurora, fins i tot la primerament pagana “Entrà de la Flor” conserven l’arrel de cultura cristiana. Costums que sorprenen al visitant que pot passar d’observar el skyline torrentí entrant per l’autovia i, uns carrers més enllà, topetar-se amb alguna processó o trasllat d’imatge amb femelles i esclats.
Si parlem del tema festiu, la conversió del Parc Central com a zona d’esplai i com a àmbit de celebració de les diferents festes, desplaça el nucli de les tradicions també cap a les zones de nova creació evitant al mateix temps que estes zones acaben convertint-se en una ciutat dormitori sense més atractiu ni ànima. D’alguna manera actua com a fil que teix les dos grans realitats que estem tractant durant esta conversa, la del Torrent poble i la del Torrent ciutat. En tot cas, per a l’historiador i investigador torrentí, per a conservar les tradicions més costumistes juga un paper neuràlgic, que el centre històric es mantinga amb vida. En eixe sentit caldria que administracions i agents socials treballaren conjuntament per a fomentar la seua habitabilitat i atracció comercial i cultural, afavorit també este procés perquè tampoc queda massa terme municipal urbanitzable.
En definitiva, per a Boro Císcar com a clau per a mantindre l’arrel de poble dins de la gran ciutat, juga un paper fonamental el manteniment de les tradicions, encara que es dessacralitzen de manera progressiva, sempre que mantinguen la seua essència per a que no es convertisquen en festes que podrien celebrar-se en qualsevol ciutat del món, sense el seu fet diferencial. També en descobrir tot el terme municipal no urbanístic amb sorpreses històriques i naturals.
Acabem la primera conversa a l’Hort de Trénor, a poqueta nit. A un costat l’ombra de l’antiga Torre, a l’altre, l’ombra més allargada dels grans edificis blancs del Parc Central. Dos símbols d’allò que és hui en dia Torrent, un poble que es fa ciutat.
Per a posar en context la conversa amb Boro Ciscar, especialment al punt de l’evolució demogràfica i com afecta al concepte de Torrent com a poble i com a ciutat introduirem de manera breu i, sense més pretensió que la comentada, unes dades descriptives.
Si atenem al llibre de referència publicat per José Manuel Iborra Lerma en 1982 per auspici de la Caixa Rural de Torrent “Historia básica de Torrent”, l’evolució de la població del nostre municipi respon a un esquema vegetatiu progressiu natural fins a mitjan segle XX. Així, al 1609, la primera anotació de batejats que apareix al llibres parroquials de Nostra Senyora de l’Assumpció seguint les indicacions del bisbat de la diòcesi de València, podríem xifrar la població en 1.680 habitants. Poc més d’un segle després, el padró de 1735 recull 3.284, mentre que acabant el segle XVIII, en 1796, segons les dades del botànic Cavanilles, la població de Torrent estaria al voltant de 4.800 veïns. Des de la perspectiva actual no ens semblen massa, encara que com el propi Cavanilles comenta a la seua publicació “Observaciones sobre la Historia Natural, Geográfica, Agricultura, Población y Frutos del Reino de Valencia”, el nostre municipi era “la mayor población del reyno después de las ciudades y villas principales.” Per tant, Torrent ja era un municipi amb una població, relativament, important.
Un segle després, al cens de 1900, observem com Torrent ha tornat a doblar la seua població, com va passar des del XVII al XVIII, arribant fins als 8.561 habitants. Esta població es torna a doblar en el cens de 1950, on els veïns censats a Torrent són 15.974. És a partir del següent cens de 1960, com comentem durant la conversa amb Boro Ciscar, que l’evolució demogràfica de Torrent s’accelera de forma quasi exponencial. Així en 1960 hi ha 24.042 habitants, al 1970, 39.724 mentre que en 1980 ja s’han superat els 50.000 habitants, de fet el cens de 1981 determina que la població de Torrent és de 51.762 persones. És a dir, en poc de dues dècades, la població del nostre municipi ha crescut un 115,30 %.
Als dos següents censos s’observa una moderació del creixement, encara que a l’últim ja arreplega certa acceleració. En 1991, la població de dret és de 56.564 habitants i al 2001 de 65.417. Serà al cens de 2011 quan se torna a apreciar un creixement més important que arriba als 80.829 veïns.
A partir de 2011 fins a l’any 2017, si atenem al padró municipal, es produeix un estancament del moviment poblacional durant el que, fins i tot, s’arriba a perdre
habitants, encara que de manera poc significativa. De fet, no es va arribar a baixar en cap moment dels 80.000. L’any 2018 torna a marcar un punt d’inflexió en el que es passa de 81.245 veïns fins als 85.142 de l’últim padró municipal de 2022. Esta xifra de l’últim padró situa a Torrent com la cinquena ciutat amb més població de la Comunitat Valenciana amb vora 1.600 habitants més que Torrevella i només per darrere de València Ciutat, Alacant, Elx i Castelló de la Plana. És a dir, aquella situació de municipi relativament prou poblat que assenyalava Cavanilles s’ha aguditzat gràcies als moviments migratoris de diferent procedència1
Els quatre moments essencials dels últims 60 anys determinats en la conformació de Torrent com a ciutat estan emmarcats per les situacions socioeconòmiques de cada època. Sense entrar al detall, perquè no és el cas, l’increment poblacional a partir dels anys 60 del segle XX, es produeix degut al gran moviment migratori des del camp a les ciutats que caracteritza especialment eixa dècada en tota Espanya. L’augment que comença als últims anys del segle XX, dins de les migracions globals des dels països menys desenvolupats i amb problemes d’estabilitat política cap al continent europeu. L’estancament de població al voltant dels 80.000 que s’observa entre 2011 i 2018 és un clar reflex de la greu crisi econòmica del 2008, que comença a tindre efectes en Espanya realment al 2011 i on, especialment la població migrant, va cercar altres destins. El nou increment dels últims anys caldrà ser analitzat d’ací un temps, però podríem apuntar dos fenòmens, el primer relacionat amb les migracions internacionals, especialment de països sud-americans per la seua situació política i econòmica. No debades les colònies veneçolana i colombiana s’han convertit en les més nombroses, per damunt, fins i tot, de la marroquina, que ho era des de principi de segle. El segon fenomen que podem apuntar és el trasllat de població fonamentalment de la capital valenciana cercant habitatge més assequible.
Hi ha una dada que reflecteix molt gràficament com ha afectat el moviment poblacional a la fisonomia urbana de Torrent i és el percentatge habitatges construït sobre el total del municipi per dècades. Així, comprovem que els 10 anys on més edificis actuals s’han construït són els que van de 1970 a 1979, el 24,88 % del total. Seguits molt de prop pels anys entre el 2000 i el 2009, el 24,11 %.
Percentatge d'habitatge construit a Torrent per dècades
En quant a la conformació de la població de Torrent per lloc de naixement, al 2021, el 31,79 % ho han fet fora de la Comunitat Valenciana. El 17.35 % a la resta d’Espanya, en disminució durant els últims anys, i el 14.44 % a l’estranger, en augment, com hem comentat. D’estos últims 5.784 han nascut a Amèrica, 3631 a la resta d’Europa, 2.136 a l’Àfrica, 755 a Àsia i 11 a Oceania. D’eixa manera, la colònia més nombrosa és la de Veneçuela amb 1.332 persones, seguida pels marroquins, 1.290 i els colombians amb 1.267. La importància de la migració en esta evolució queda encara més palesa si observem que, llevat de l’any 2019, el moviment vegetatiu, és a dir, la diferència entre naixements i morts, és negativa2 .
2 Estes informacions i els gràfics que les acompanyen les hem reelaborat de les que es poden trobar a la pàgina web https://www.foro-ciudad.com/valencia/ torrent/habitantes.html amb tot un seguit d’informació d’interès socioeconòmica al voltant de la nostra població.
En definitiva, el moviment poblacional, les seues causes, motivacions i conseqüències són fonamentals per a entendre l’evolució de Torrent com a ciutat, així com mostren el repte com a municipi de la integració dels veïns en un projecte conjunt com a poble.
Veïns de Torrent amb procedència extrangera per països. Any 2021
Al diccionari de la RAE el concepte de manierisme té dues accepcions. Segons la primera, és tracta “d’un estil artístic i literari del Renaixement Tardà, caracteritzat pel seu refinament i artificiositat ”; segons la segona és “tota tendència al rebuscament expressiu”.
Respecte a la primera accepció, el manierisme sorgí a Roma a la segona meitat de segle XVI i va ser un període durant el qual coincidiren a la Ciutat Eterna un conjunt de joves artistes que eren contractats per un nombre reduït de nobles i eclesiàstics.
Durant el Renaixement, pintors i escultors ja havien superat la consideració de simples artesans que hi havia durant l’Edat Mitjana i gaudien d’un prestigi que impulsava als adinerats comitents a contractar-los per posseir una obra seua. La forma que tenien aquells artistes d’atreure compradors i mantindre el seu renom era executar peces que cridaren l’atenció de la gent, amb independència del seu contingut. Començà així, una obsessió per aconseguir el favor de l’audiència a través d’estar generant una sorpresa contínua.
Per als manieristes, la complexitat era considerada una forma de bellesa, i sostenien que el virtuosisme, l’ostentació i l’artificiositat eren els pilars fonamentals de totes les arts. Amb aquests principis, s’imposà la idea de que quan més difícil, millor, i se sentia admiració per tots aquells artistes que creaven obres complicades, tant a nivell estètic i tècnic com de contingut. Ja no s’havien de limitar a imitar la naturalesa, sinó que s’estava obligat a millora-la. Les obres manieristes estaven dotades d’un dinamisme i un moviment extrem que generava vertigen als seus espectadors. Semblava que un huracà agitava dramàticament les bigarrades escenes representades, que estaven plenes de figures desproporcionades amb postures estranyes i retorçades.
Es trencà amb la concepció clàssica de la unitat de l’obra d’art com a forma de perfecció i equilibri, començant a donar importància a les diferents parts que la conformaven. Això provocà una abundància d’ornamentació que deixava en segon terme el tema principal i que acabà propiciant l’exhibicionisme, l’ostentació i l’exageració,
aconseguint que la quantitat d’objectes que podien aparèixer representats a un quadre arribara a abrumar. Al mateix temps, els colors que els pintors utilitzaven, eren del tot irreals per aconseguir efectes dramàtics en les escenes o, simplement, cridar l’atenció dels espectadors.
Pel que fa a la segona accepció del concepte, la RAE diu que és “tota tendència al rebuscament expressiu”. El manierisme dinamità segle i mig de recerca de l’equilibri i puresa clàssica que coneixem com el Renaixement. L’estil, a la seua etapa final, rebentà per totes seues les vores i acabà desbordant-se com una violenta riuada. Aquell col·lapse artístic va ser tan sonat que des de llavors, es qualificà com “manierisme” al trencament dels cànons establerts de qualsevol tendència artística apareguda al llarg de la història. Donant per suposat que, per regla general, aquest trencament sempre es manifestava de manera espectacular i apoteòsica.
Si ens retrotraiem cap a temps passats, descobrim que la perfecció i serenitat del classicisme grec es transformà en dinamisme i expressivitat amb la irrupció de l’hel·lenisme. Segles després, les elegants línies de l’arquitectura gòtica acabaren desbordades per un bigarrat aparell decoratiu en la seua etapa final, denominada flamígera, abans de donar pas de nou a la serenitat clàssica del Renaixement. Aquest estil, a l’igual que el seu predecessor gòtic, anà recarregant-se decorativament cada volta més, fins morir i convertir-se en el Barroc, una tendència que practicava allò que es coneix com horror vacui (por al buit), que era una manera de concebre l’art que assolí quotes properes al paroxisme decoratiu durant el rococó, per tornar de nou a la puresa del classicisme durant la Il·lustració. Totes aquestes explosions decoratives prèvies a la fi d’un estil, han estat nomenades també com “manierisme”.
L’horror vacui va directament lligat a la “manierització” de l’art. Atenent al diccionari de la RAE, està definit com “aquella locució llatina que s'empra, al camp de l'art, per referir-se a la tendència a omplir tots els espais d'elements decoratius”. Es tracta d’una sensació de saturació visual, però també d’una necessitat psicològica de que tot estiga ocupat per algun motiu decoratiu. I la pot experimentar tant el creador de l’obra, com l’espectador.
El efecte més immediat de l’horror vacui és la incapacitat del cervell humà d’assimilar automàticament l’allau d’informació que li arriba de sobte quan es troba davant d’una obra d’art sobresaturada. L’espectador no pot entendre en la seua totalitat que és “això” que està mirant i, per tant, durant els primers segons només distingeix un conjunt de formes més o menys inconnexes, algunes de les quals ha reconegut immediatament, altres les veu desdibuixades i moltes d’elles ni tan sols percep que estan allà.
Degut a l’herència genètica i l’instint de supervivència ancestral que encara es manté a la ment humana, aquesta situació és un tràngol angoixant per al cervell, que necessita conéixer i classificar immediatament allò que té davant per si de cas representa un perill, però per altra banda, no pot fer-ho amb la rapidesa que li ho demana la naturalesa a causa de la gran quantitat de dades que ha de processar. Passats aquells primers moments estressants, si l’espectador fa l’exercici de continuar observant aquella “cosa”, poc a poc, els volums aniran perfilant-se i detallant-se un darrere l’altre i el seu cervell reconeixerà una a una totes les parts que la conformen.
I és en aquest punt on toca començar a parlar dels monuments fallers. Però no de qualsevol d’ells, sinó de l’aristocràcia cadafalera: els de la Secció Especial del Cap i Casal. Les falles són la manifestació contemporània més vistosa i coneguda d’allò que al llarg dels segles s’ha anomenat com “art efímer”. Representen un tipus d’art on es practica amb orgàsmic plaer l’horror vacui. I això és, bàsicament, gràcies a la introducció de noves tecnologies i a la facilitat per a treballar nous materials com el poliestirè expandit. Actualment, els artistes fallers poden executar de manera més senzilla i econòmica i amb un risc molt menor, monuments fallers de major dimensió que les antigues i pesades estructures de fusta i cartó pedra del segle XX.
Salvant les distàncies, una persona sentirà la mateixa sensació d’horror vacui tant al moment d’accedir a la Capella Sixtina del Vaticà, obra mestra del manierisme, com quan entra a la Plaça del Pilar i es troba de sobte amb la superestructura fallera que planta la comissió cada any. Tant en un cas com en l’altre, el seu cervell tardarà un temps en poder digerir tota aquella manifestació exacerbada de detalls que li ha entrat pels ulls en una sola dècima de segon.
Estem pràcticament acabant el primer terç del segle XXI i els monuments fallers de la Secció Especial s’han convertit en una espècie de monstres gegantins d’aparença pneumàtica que, a cop de talonari, plenen fins la saturació els espais urbans destinats a la seua exhibició. És el que els seus detractors denominen falles “Lladró” o estil “Disney”, però que també compten amb molts defensors, admirats pel gran treball dels artistes i l’espectacularitat aconseguida.
Però l’horror vacui faller té una vesant més hedonista que la que practicaven els artistes manieristes i barrocs. La diferència entre les falles i les grans obres d’art del passat és bàsicament intel·lectual. A València s’estaria davant d’un recarregament més proper al rococó, que dona un protagonisme absolut a l’aparell decoratiu i el tamany, front a un contingut més diluït, quan no benigne, o directament connivent amb certs cercles socials i polítics.
Tothom és conscient de que no és una situació molt projectable a llarg termini que només la Secció Especial de la ciutat de València creme cada any un parell de milions d’euros en uns monuments de tamany extraordinari que, a més, estan confeccionats amb materials altament contaminants. Si a això li sumem que part d’ells repeteixen conceptes i estètica de manera reiterativa any rere any, es pot arribar a pensar en un perill de mort d’èxit o de pur avorriment de visitants i veïnat.
En termes generals, les grans falles flirtegen molt tímidament amb els canvis per por a perdre el favor de públic i jurats. Un
monument d’Especial està molt més prop d’un espectacle de Las Vegas que de la Capella Sixtina. Els seus creadors fugen de la innovació i es limiten a ampliar volums i construir estructures cada volta més grans i més saturades decorativament. Solen aparéixer novetats plàstiques, però sense que siguen massa radicals.
Això si, cada volta els monuments estan més plens de ninots, i els volums són més rotunds i exagerats. Per tant, estaríem davant d’un manierisme faller entés com el cant de cigne previ a la mort de l’estil imperant i la seua transformació en altre totalment diferent? Si el recurs dels artistes fallers és carregar més i més de tot tipus de figuretes cada un dels racons dels monuments, llavors s’estaria davant un manierisme de manual.
Però l’esperança d’un canvi es troba als mateixos carrers. Es pot escoltar en els comentaris de la gent davant les falles més innovadores i experimentals, considerantles com un colp d’aire fresc després d’haver visitat desenes de monuments massa similars uns d’altres. També en aquelles persones que es detenen amb interés front a monuments que s’atreveixen a tocar temes socials incòmodes o candents. I sobre tot, es troba als somriures que provoquen aquelles falles humils però amb un contingut extremadament divertit o, perquè no, commovedor fins a arribar a tocar la fibra sensible.
El canvi també està en l’estudi i l’aplicació de nous materials per confeccionar les falles. És més que sabut que els artistes fallers en la majoria de casos estan lligats de peus i mans als limitats marges econòmics amb els que treballen, a la voluntat de les comissions i també als gustos estètics que potencien i perpetuen les decisions dels jurats oficials any rere any. Aquestes circumstàncies fan difícil el tema de l’I+D al món faller. Però des de fa uns anys, grups de científics estan treballant en la investigació de nous materials més sostenibles que, potser, porten a la Festa a una nova era molt més respectuosa amb el medi ambient.
En tot cas, una cosa primordial és l’acceptació de la diversitat i el respecte a les diferents postures al si de la Festa. A data de hui conviuen les comissions participatives i populars amb les més ortodoxes; també les conservadores amb les més progressistes. Respecte als monuments, se’n planten de cars i de senzills, i també de tradicionals i d’alternatius. En definitiva, si aquests temps són testimoni del manierisme de l’estètica del monuments fallers, benvinguts siguen els canvis. Esperem a veure què ens depara el futur.
Entre els tòpics més grans que pateixen les falles es troba aquell que diu que és una festa tancada. Gens oberta a la participació de qui no està censat en alguna de les múltiples comissions d’arreu del territori valencià. Dic tòpic, que no realitat, precisament per esta raó, ja que amb tantes i diverses comissions falleres, podrem trobar-ne de tota classe i condició. Com en qualsevol àmbit, tota generalització és injusta. Més encara amb tanta casuística. En tot cas, en un llibret dedicat a l’evolució, i, encara més, a l’apartat on raonem al voltant de la revolució, no hem trobat millor manera que obrir un formulari a l’infinit espai d’Internet per a que qualsevol persona de qualsevol racó del món, de manera lliure, puga compartir la seua opinió. Finalment, han participat 479 persones. Això, sí, la majoria d’elles, fallers dels que paguen quota, el 71,8 % del total. Un 7,2 % són dels que necessiten carinyo, perquè s’autodenominen com a fallers no censats. Esta espècie de fallers no ho és perquè voldria ser-ho però alguna raó li ho impedeix. En la majoria de casos es tracta de fallers que han deixat de ser-ho i estan en procés de crear-ne una nova comissió, en la que, esta vegada sí, estiguen a gust. Alguns d’ells encara no ho saben, però això és així. Entre la resta de participants s’ha comptat un 18,3 % de persones que passen de les falles i, fins i tot, un 2,7 % d’antifallers, d’eixos que si atenem als tòpics, són dels que se’n van a esquiar. Una volta marcat el ramat, passem a analitzar les seues respostes i participació.
Davant la pregunta “Què faries amb la festa fallera?”, només un 1,1 % l’eliminaria, és a dir, que més de la meitat dels antifallers realment no voldrien que la festa desapareguera. Possiblement siguen els que poden pegar a fugir, siga a esquiar o a
qualsevol altre destí, i que clar, si les falles desaparegueren, no tindrien dies festius per a poder viatjar. Els cinc que han contestat que l’eliminarien han de ser, per tant, els que la pateixen en viu i en directe. En tot cas, els que poden pegar a fugir, la reduirien. Estos en són un 2,1 % cosa que fa entendre que algú més que no siga antifaller, estaria d’acord. Les opcions majoritàries d’esta qüestió serien la d’adaptar la festa (33,2 %) i la d’engrandir-la (63,8 %) Això ens mostra, sense cap dubte, que bona part de la població entén que cal fer algun canvi per a tindre una festa més sostenible, encara que la gran majoria dels participants del formulari és partidària de més festa. Tot per l’aire!
Un dels fets definitoris de les celebracions falleres és l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, l’acte amb més participació, més emoció i més plors col·lectius, així que no podíem deixar de preguntar per ella. Ací trobem poca revolució. Només el 5,7 % la suprimiria. Amb els antifallers només no m’ixen els números, així que algun faller entreverat ha d’haver assenyalat esta opció. Un percentatge encara més baix (4,7 %) la canviaria de data, possiblement siga dels que han respost en l’anterior pregunta que vol més festa i l’Ofrena li suposa un entrebanc de tot ordre. La gran majoria, un 72,4 %, es mostra contenta amb com s’estructura l’acte en l’actualitat, encara que un percentatge sucós (17,2 %) en voldria més dies per a poder ofrenar, seran dels que canten amb la boca ben oberta i la mà al pit, la primera frase de la lletra oficial de l’Himne Valencià.
Sense defugir de cap polèmica, la següent pregunta versa al voltant dels materials de la falla. Falla, que no monument. Per cert, eixa sí que seria una autèntica revolució, que els fallers deixaren d’enganyar-se amb el lèxic de la pròpia festa. Però bé, ací les contestacions també van de grans majories. Un 0,8 % dels participants, és a dir, només els antifallers més recalcitrants i coents, no en plantarien falla. Primer, segurament, per la raó esmentada de veure eliminada la festa i, per tant, no tindre possibilitat de viatjar en eixes dates. Segon, perquè ausades que el seu coret li ho impedeix. Al remat la falla és tan nostra... Això sí, el 58,5 % les plantaria elaborades amb materials més sostenibles, mentre que
un 12,2 % envaïts per l’agenda 2030 i la nostàlgia, tornaria als materials anteriors al suro blanc com el cartró i els ninots vestits amb roba de rebuig. En tot cas, un 28,4 % gens menyspreable apostaria per continuar amb els materials actuals, potser conscients de la qüestió econòmica, resulten més barats, o, potser, també pendents de la qüestió estètica, ja que el suro blanc permet un modelatge més artístic. Siga com siga, continuarà sent una qüestió pendent durant els pròxims anys, si el fum negre de la cremà no ho impedeix.
Per a la següent pregunta del formulari tornem a convocar als que demanaven més festa, i als que no, per a qüestionar-los al voltant de les revetlles, eixe acte faller que amenaça amb fer-li ombra a tot, menys a l’Ofrena, que la Mareta està per damunt de tot i la “portem sempre en lo cor”. Ací l’opinió la trobem més dividida en tres grans opcions. La quarta és la dels outsiders o rebordonits culturetes que les prohibirien (2 %) La resta de persones aporta un raonament diferent. Un 27,4 % reduiria el seu horari. Queda clar que entre ells trobem als antifallers, als que no són fallers i a molts d’eixos fallers que treballen en empreses d’antifallers i mentre el gerent pega a fugir a esquiar, els treballadors no compten ni amb reducció horària. Un altre 26,3 % pensa que caldria portar-les fora de l’espai urbà. Bàsicament algun antifaller que no vol ser assenyalat, culturetes amb idees pròpies i eixe grapat de fallers que se retira prompte, siga perquè treballa a l’empresa de l’antifaller o perquè no és massa de ballar, i pateix la revetlla de la comissió fallera veïna baix de sa casa. Per últim, l’opció guanyadora, demostrant la tendència a l’homologació de les falles amb la resta de falles del món, voldria potenciarles (44,3 %) Tot per l’aire, segona part.
Seguint l’itinerari del formulari, arribem a un punt calent, què fer amb la Fallera Major. És de veres que tampoc s’entreveu massa voluntat de revolució en este aspecte de la festa, la gran majoria deixaria tot com està (61 %), però altres dues opinions són prou destacables. Un 22,4 % l’elegiria democràticament, pareix que encara hi ha un percentatge sorprenent de fallers assemblearis; mentre que un 12,7 % nomenaria a una Fallera Major diversa, no obligatòriament dona, és a dir, partidaris de l’agenda de la sopa de lletres, diversitat de sexes, gèneres i sigles amb que la societat moderna es nodreix. Però partidaris de l’autèntica revolució
que suposaria la supressió de la màxima representació de la falla, poble o ciutat, només en trobem un 4 % que segurament seran, de nou, els antifallers recalcitrants i algun faller anarquista pacifista que es creu modern.
Clar que, si preguntem per la Fallera Major, en una societat tan políticament correcta com la nostra, no podem oblidar-nos de la Cort d’Honor. En este sentit, les opinions també són més diverses, encara que pràcticament la meitat dels participants deixaria les coses com estan. (48,8 %) Un 28,2 % li donaria més protagonisme. Ací no podem oblidar que hi ha més dones que han segut de la Cort d’Honor que Falleres Majors, més els seus familiars, amics i coneguts; i clar, estarien a favor de tindre més protagonisme, i si poguera ser, més encara que la pròpia Fallera Major. La tercera opció, amb el 15,2 %, la voldria més diversa, quasi els mateixos que també volen una Fallera Major més diversa. Pura coherència. I un 7,8 % suprimiria la Cort d’Honor, és a dir, als antifallers i fallers anarquistes que volien eliminar la figura de la Fallera Major, se suma alguna dona amb el trauma infantil de no haver segut Fallera Major i que pensa que si no va poder ser-ho, no paga la pena ser de la Cort. O tot, o no res.
Abundant en allò políticament correcte, no podem oblidar-nos tampoc de la Cort d’Honor Infantil. En esta ocasió, augmenten els que pensen que no és necessària (9,5 %). Fins i tot hi ha un sorprenent 19,4 % que veuria amb bons ulls que se reduira la seua agenda. També els favorables a la diversitat aposten per una Cort d’Honor Infantil mixta (16,5 %). En tot cas, l’opció majoritària, seria la de deixar-la com està (54,6 %). No toquem res, no siga el cas...
Ara sí que sí, arribem a la pregunta polèmica per excel·lència. La qüestió de la banda de fallera ha fet botar el foc de la foguera, mai millor dit, en més d’un casal, en més d’una junta, assemblea i tertúlia improvisada en acabar l’esmorzar. En tot cas més d’un de cada dos participants en el formulari opta per la moderació i desitjaria que la banda fora voluntària, mentre que un 12,8 % la canviaria per la caramba, un distintiu més discret. Això sí, les postures més radicals també compten amb adeptes. Un 3,6 % la prohibiria. Un 26,6 % obligaria a dur-la. Este percentatge tan alt de nostàlgics de l’antic règim del distintiu faller no hauria de sorprendre’ns. No debades, les falles són una festa que en bona part roman viva gràcies als tradicionalistes i, encara un 26,6 % pensa que la tradició, és a dir, allò de tota-la-vida, respon a la seua vida i no a les anteriors. I com elles i ells sempre han vist les bandes, se pensen que s’inventaren, fins i tot, abans que els ninots. També és de veres que, dins d’este percentatge trobem a qui pensa que la banda és un distintiu de valencianisme, o espanyolisme, segons els colors, per les banderes que duen impreses. Així que respecte màxim, no volguera encetar més melons.
Per a rebaixar la tensió, una pregunta al voltant del llibret, que si bé respon a altre dels grans tòpics fallers “El llibret és l’únic que roman després de la cremà”, realment esdevé un OVNI (Objecte Valencià No Identificat) per a molts fallers que, possiblement desconeixen que dins del llibret encara es publiquen fotografies on es poden trobar mentre es diverteixen en les revetlles de les que parlàvem abans, i de les que no s’enrecorden per motius més espirituosos que espirituals. Les respostes proposades, en tot cas, fugien de tota visió catastrofista que solem tindre el reduït grup de “llibretistes” i culturetes amb ínfules baldovinianes. Així, un 8,4 % apostaria per un llibret totalment visual en el futur. Un altre 15,2 % el faria només digital, sens dubte, de nou influïts per la visió ecològica de la vida. Un 23,2 % de nostàlgics de l’olor a tinta, paper setinat i esbossos impresos, el mantindria en paper només. Mentre que, novament, una gran majoria apostaria per pegar una passa avant i simultaniejar el suport en paper amb el digital, és a dir, com s’està fent a l’actualitat en bona part dels llibrets que s’editen cada exercici faller.
En la recta final del formulari apareix un altre dels fets diferencials de la festa fallera, la pólvora. Només un esquifit 1,5 % prohibiria directament els actes on la pólvora és la protagonista, sempre per baix de la Fallera Major, encara que hi ha més partidaris de fer canvis, entre ells el 7,8 % de participants que pensa que cal reduir-los i un estimable 17,7 % que creu que estaria millor si es traslladaren a un espai no urbà. En este percentatge, trobem persones de tota condició, des d’aquells als qui els molesten els esclats, fins els que per malaltia o trastorns psíquics no els suporten. També a culturetes coents, que volen veure falles despreocupats dels esclafits i els talls de carrer que els impedisquen accedir a qualsevol demarcació perduda al mapa per a visitar cadafals sense ninots i estrambòtics autoqualificats d’experimentals.
Això sí, un 73 % encara en vol més pólvora als masclets, i potenciaria els actes d’este tipus. Tota una declaració d’intencions.
De la qüestió dels premis i dels jurats, la veritat és que sí que hem defugit, encara que no del tot, perquè a la penúltima pregunta hem qüestionat als participants al voltant dels premis a les falles infantils, això sí, sense donar la possibilitat de deixar-ho com està a l’actualitat, cosa que només ens ha fet saber un artista faller que, com no podia ser d’una altra manera, vol romandre en l’anonimat. Així que la primera conclusió és que tots els participants menys ú pensen que cal fer canvis i, majoritàriament, pensen que el canvi que cal és que les falles infantils siguen qualificades per un jurat mixte de persones majors d’edat i xiquets. Les altres opcions són minoritàries, especialment l’1,3 % que no en plantaria falles infantils o el 5,2 % que no en donaria premis. Per últim, l’opció que voldria un jurat només de xiquets, es queda amb el 14,2 % de partidaris. D’estos segur que cap d’ells és artista faller dels que se juga els dinerets cada vegada que planta una falla. Bo, cada vegada que el jurat falla.
La darrera pregunta és de premi i de manifesta complaença amb la resposta: “Veus futur a la cultura dins de la festa de les falles?” Un aclaparador 92,8 %, al pur estil dels congressos del Partit Comunista de Bulgària, afirma que sense cultura no hi ha falles. Més sinceres semblen les respostes del 2,8 % que diu que la cultura a les falles només cap a les setmanes culturals, la del 3 % que la toler, mentre no moleste a
la festa i, encara més autèntica, els 7 valents que pensen que la cultura a les escoles. La cultura de la sinceritat.
A banda de la contestació a les preguntes amb proposta de resposta, com a remat del formulari disposàrem la següent qüestió “Per últim, si et sents creatiu, Ens contes alguna idea per a les falles del futur d’eixes que mai has volgut compartir al casal?” 93 persones de les que participaren al formulari ens han volgut deixar alguna opinió, idea o proposta. Totes i cadascuna d’elles dignes de ser estudiades. Totes i cadascuna d’elles donarien per a un article d’este llibret. En tot cas, la voluntat és molta però el pressupost escàs, de manera que en farem cinc cèntims de resum. Han escrit autèntics panegírics a favor de la falla (que no monument). Opinions a favor de més protagonisme als xiquets, als joves, a les dones, als veïns, a les persones no humanes... També demanant més germanor fallera, com quan en les oracions de la nit als campaments, algun xiquet sempre deia “Per la pau”. Naturalment, hi ha qui demana la implementació de l’agenda 2030 als festejos fallers. Com no, n’apareixen crítiques a altres comissions, a Junta Local, a Junta Central, a la Federació de Falles i, especialment a altres fallers. També somniadors demanant més cultura. Encara més somniadors demanant que els polítics deixen de controlar les falles. I encara algú més somniador que els anteriors, demanant falles amb més enginy i gràcia i més crítiques. Algun insult. (No als anteriors, sinó en general). Dietistes demanant l’eliminació de les xurreries. Algun altre que encara no s’ha assabentat que la “despertà” està en perill d’extinció, exigint la seua eliminació. Encara que la més sincera de totes la compartirem per a acabar estes línies: “No em sent creatiu.” Clar i net. Pensat i fet. Com dir-ho tot, sense dir res. Resposta que, per altra banda, si ho pensem bé, resumeix perfectament l’essència de les falles. Perquè al remat de tot plegat, la falla és cendra.
Al formulari que encapçala l'apartat revolucionari del llibret, més d'un 75 % de persones que hi participaren es mostren partidàries d'obrir el llibret de falles al contingut digital. Així qué, com a resposta a esta demanda, el nostre llibret apareix en format digital mitjançant el següent codi QR. I no només això, sinó també compta amb contingut addicional, especialment inclusiu, amb textos enregistrats amb veu per a fer-los accessibles. Així que, passen full digital cap al web que li dona suport.
És molt normal quan estàs en una tertúlia d'amics usar el terme "això és molt faller" per a definir una cosa coenta, mal feta, fins i tot hortera en alguns casos.
Per contra en l'àmbit propi faller també existeix aquest orgull de "és que això està fet per fallers" però precisament per a donar-li una marca de qualitat com si el "Fet per fallers" fora la nostra "ISO 9000" particular.
I segurament que totes dues formes siguen correctes en part, però en una societat polaritzada, les falles portem immerses en la polarització dècades, és difícil fer entendre que potser els uns i els altres no tenen la raó absoluta. I permeteu-me que en la meua posició de bestiola rara em permet el luxe de dir-los a uns i a uns altres que els dos tenen raó i al mateix temps cap la té.
Si entres en un Casal faller allà pel mes de novembre et podràs trobar amb un formiguer d'activitat, almenys abans de pandèmia, i si és en un casal de Torrent, la meua població, igual veus un assaig de Teatre, que veus com preparen el pessebre, o un altre grup prepara el decorat per a la presentació de les Falleres Majors. I això són només algunes de les activitats que podríem trobar ja que en ser moltes més.
I segur que al comandament de tot aquesta creativitat es troben els fallers i falleres manetes que inspirats en Pinterest o en Google s'han posat a la feina amb les piles carregades d'il·lusió i una bona dosi de cartró, brides i purpurina.
No vos negaré que en algunes ocasions el resultat supera a les expectatives i en aquest moment ens creiem capaços del que ens demanen o el que faça falta en qualsevol dels fronts que tenim els fallers, que són molts, fins i tot massa.
Amb aquesta manera d'actuar van nàixer les primeres falles, aquelles d'iniciativa popular, en les quals els manetes del barri construïen el cadafal que era decorat amb
alguns ninots crítics. El concurs de falles va fer que es donara a llum una nova professió: la d'artista faller, professionalitzant la construcció de l'element que ens dona nom. Però l'activitat fallera en el seu conjunt va continuar desenvolupant-se en els casals i aquells amb inquietuds artístiques van trobar en els casals l'espai ideal on desenvolupar-les.
Però la veritat és que de vegades confonem quantitat amb qualitat i a vegades pequem d'excés i ens fa creure que la quantitat és bona. Soc dels que pensa que una persona només no pot saber d'art, d'interpretació, de literatura, de coreografia, de confecció, d'història, de... per molt que siga faller i per molt que li afegim el cognom faller a la disciplina que vulguem. No. Ho sent, però aquest nivell de "cunyat" és molt d'èlit. La competició fallera ha arribat a tal punt de saturació que les comissions participen en tot tipus de certàmens pel simple fet d’estar i no contents en això, ho fan a gran nivell, sense especialitzar-se: totes competeixen en (quasi) tot, convertit al faller en una mena de prohome del Renaixement, capaç de dominar totes les disciplines artístiques. O almenys, intentar-ho.
Per això, crec que igual que es va professionalitzar en el seu moment la construcció de les falles, si volem fer el salt a l'excel·lència hem de començar a prevaler la qualitat a la quantitat en la nostra activitat sense renunciar per descomptat a la sociabilització que suposa l'activitat en els nostres casals.
No fa molt en una taula redona realitzada per a ser publicada en un llibret vaig exposar que després de la pandèmia havíem tingut l'ocasió per a reflexionar sobre les falles que volíem i no ho havíem fet. La meua conclusió va ser que teníem l'ocasió de tornar a pensar-les, ja que hi havia un excés d'activitats, un excés d'agenda que ens feia no arribar a res i cada vegada tenir menys participació i que potser la solució era tornar a aquestes falles essencials, aquestes falles de la nostra infància però dotantles de la qualitat a l'essència.
Potser ens adonem que hem embolicat de tanta ornamentació alló realment essencial que l’hem oblidat.
La revolució a les falles vindria de la mà de tres valors essencials:
Creure
Contar
Fer
Des d’eixos tres eixos es podria emprendre la nova era de les falles. Tal volta es pense en innovacions profundes, però moltes voltes, quan es tracta d’avançar és millor retornar a les coses que es feien bé i que eren clau per a l’èxit, encara que la societat ha engolit les pràctiques socials que feien de la convivència i el respecte, qüestions innegociables per a caminar quan de gestionar col·lectius es tractava.
Creure en el que es fa, en les estructures i sobre tot creure que sempre es pot millorar qualsevol cosa.
Per tant, una cosa tan fàcil com entendre que les falles formen part d’este món i que tot es resol de la mateixa forma que qualsevol problema ens faria creure que les falles no són tan complicades com alguns pretenen fer veure.
Aleshores, cal creure en la idea de que les falles a cada localitat estiguen més prop del moviment associatiu i compartir problemes, fins i tot generar sinèrgies . I també, els sectors productius fallers deurien passar a formar part del teixit patronal empresarial, per a caminar a la mateixa velocitat que la resta i aixina tindre més accés a formació, relacions institucionals i qualsevol moviment que supose creixement i millores. Però tot això, que sembla simple, si no creus no ho fas.
Creure i fer creure, en els principis morals, on es valora a les persones que deixen més temps en favor de la resta, més quan allò es fa d’una manera desinteressada , que en els dies que vivim s’entoixa una miqueta difícil. Creure més enllà de la legalitat, en la moralitat, oblidant-se del tsunami de “dretitis” el qual per ell mateix ignora les responsabilitats, fent dels ciutadans, en este cas fallers, autèntics aprenents avantatjats de contorsionistes, capaços de regirar i regirar lesa converses fins a eixir guanyadors en la batalla dels cors buits i sense ànima, perquè esta societat està plena de triomfadors sense ànima i saber com es fa per a estar alegre i orgullós per alguna cosa. Confiança és creure, en aquell que va per davant, en aquell que és visible que se’n alegra a soles si tu te’n alegres.
I per a que creure arribe a ser un dogma de fe, el bon creient ho és perquè lliurement se li deixa elegir, aixina que tornar a les antigues dinàmiques d’elecció romanes i gregues, el famós, “primus inter pares”, primer d’entre els iguals, encara que semble increïble, s’elegia com a líder a aquell que millor pareixia a la majoria, sense presentar candidatura. Provem?
I, per suposat, Creure , en allò que es conta, en el projecte, en la capacitat de la festa de les falles i sobre tot , creure en un relat ferm capaç de deixar marca als cors més gelats, capaç de fer saber a les institucions que a València tenim un transatlàntic amb motor de Fòrmula 1 , a qui la història li va posar el nom de …Falles de Sant Josep. Creurem per a contar , creurem per a plantar.
Cal contar, en un moment tan difícil per a les falles en els plànols econòmic i social, què es fa i com es fa, i sobretot el que costa treballar amb un col·lectiu humà com és el faller, contagiat per les malalties que afecten a la nostra societat, cal contar el que ens va costar refer-nos després d’una pandèmia i que vam ser els primers i vam tornar perquè ho vam somniar i van voler fer-ho realitat. Ningú ens ho va demanar i fàcil no va ser, però va ser.
Contar un relat fort i valent, sense ambages, sense por, contar el que hem de fer, el que hem de canviar, contar al món sencer com es planten les falles.
Contar amb confiança de saber que el teu missatge arribe fins on arribe agradarà o convencerà, i en la mesura del que siga possible no limitar als mitjans de comunicació fallers a soles, allò que contes. Cal fer que les falles siguen més generalistes per a arribar a tots els llocs. Caldrà treballar de valent, caldrà patir, però, pagarà la pena.
I el que cal contar en veu alta i ferma és que les falles necessiten un estament institucional, que faça de paraigües institucional, de botó roig i guia, perquè la festa més important i que més vertebra de la Comunitat, no pot ser una festa qualsevol, perquè és patrimoni i perquè és un pulmó econòmic.
El que contem i com ho contem marcarà el nostre destí.
Fer, perquè l’acció avalua la manera d’implantar les idees i la qualitat dels nostres actes.
Fer, per a fer pedagogia, perquè cap cosa ensenya més que fer, perquè els fets demostren allò on les paraules no poden arribar.
Fer, perquè fent, es conquereix la modernitat, mitjançant una transició harmònica amb el passat, unir allò que està fet amb el que queda per fer, és fer un camí cap a l’eternitat, és fer el joc al futur, és demostrar que el que calia ja està fet.
Fer, sense oblidar el valor de cooperació i convivència, de respecte i comunitat, fer amb l’únic objectiu de construir un Nosaltres.
Fer difusió d’allò que fan les falles, del temps que entreguen els fallers fent falla i explicar més enllà del casal el que regalen les falles a esta comunitat. Fer relat és fer memòria i fer memòria és fer llegat.
Perquè les falles son el fet i l’acció de ments bondadoses i altruistes, que fan mentre escolten, que senten mentre fan i que fan del diàleg la seua millor virtut , en contraposició a les malalties socials del segle XXI:
Esquizofrènia dialèctica
Parlar sense esperar resposta
Recerca de la felicitat banal i momentània
Malalties que acaben degenerant en infelicitat, i esta ho desmonta tot i dificulta els fets, perquè els fets són els resultats de convèncer i d’escoltar.
Es fa falla quan eres part d’esta societat i assumeixes els compromisos que esta té, la sostenibilitat, l’ecologia, etc. també són falla, i es fa falla amb valors.
I hem de fer un fet que la cooperació derrote a la competència.
Fer és el tot, el secret i el fi en ell mateix.
Fer és innovació i fer és el futur, fer és FALLA amb majúscules.
(A Tofolet y Ximo. Gràcies per ser amics i mestres en este art que és fer realitat els somnis en un llibret) Preguntar a un murcià si sent melancolia de no participar en l’elaboració d’un llibret faller pot ser tan estrany com preguntar a un/a faller@ si troba a faltar anar a per caramels a les processons o a menjar una morcillica en el Bando de la Huerta.
Però per a mi, un murcià emigrat a València i adoptat per un grup d’amics i amigues addictes a les falles, pensar en una aventura plaenta que suposa editar un llibret és com estar en la pista de ball i que Chimo Bayo punxe “La Tia Enriqueta”; és una “píndola màgica” que mescla la perfecció, les alegries viscudes i la tristor de no poder tornar a fer-ho.
Juntament amb els meus tutors vaig aprendre que un llibret és més que un llibre de festes amb la foto de la regina, la salutació del president, el programa d’actes i els anuncis dels patrocinadors. Un llibret és una font de cultura a tots els nivells. En les seues pàgines trobes tradició, curiositats, escriptura, poesia, educació, llibertat d’expressió, passió pel disseny gràfic i la fotografia i sobretot molt de respecte per la festa i la gran família que és la falla. Al cap i a la fi, el que jo creia que era un llibret resulta que són les coses que es posen per compromís i perquè calen els dinerets per imprimir. Fixat tu, com d’enganyat estava!
Per a nosaltres (els meus amics i amigues i per a mi) fer llibrets era tot un repte artístic en sí mateix. Li dedicàvem un gran esforç i una part de les nostres vides anaven en eixa tasca cada vegada que es repartien al casal o es presentaven als diferents concursos. I ací està la paraula màgica, CONCURS. La paraula que pronuncies i t’aborrona, t’accelera el cor o fa que “te pises damunt”. Perquè de la mateixa manera que el sucre fa la vida més dolça, els concursos són la pebrera que activa els paladars dels equips llibreters. Pot resultar una picor gloriosa o que “et creme el cul”. Quan succeeix la primera, descobreixes el que significa la germanor, però quan succeeix la
segona cosa, al teu alfabet faller es sumen expressions com “borinot”, “fill de puta” o “cap de suro” que els teus companys i companyes d’equip dediquen amb tot el seu amor al respectable jurat del concurs.
Altra cosa important de la que es parla poc és la importància que tenen les pàgines dedicades a la Fallera Major, la Fallera Major Infantil i als presidents major i infantil. Com a dissenyador llibreter aprens ràpidament a caminar per damunt del fil de la navalla, perquè no oblidem que estes pàgines són el seu xicotet gran aparador obert al món faller i de la mateixa manera que el millor dels equilibristes, has d’aconseguir que els protagonistes estiguen contents i es senten identificats amb el que has creat sense que es perda el disseny genera o l’estètica global de llibret.
Però, COMPTE! En este moment hauràs d’esquivar a dues noves paraules falleres del meu diccionari llibreter personal: al pare o mare caldós/a i els seus retocs i propostes coentes. Què seria d’eixes seccions llibreteres sense el meravellós món de la coentor? Que si li falta color, que si no es veu el vestit, que si millor de perfil, que si un poc de brilli brilli... Arribats a este moment busques un psicòleg i et demanes un bon cremaet.
Bromes i anècdotes a banda, formar part d’un equip llibreter és de les millors experiències que he pogut viure en tota la meua carrera professional i personal. El llibret et fa descobrir altra cara de la festa fallera, t’ajuda a entendre la cultura que hi ha darrere i sobretot et fa connectar amb les persones i sentir que creixes juntament amb elles i firmes part d’un tot.
Ja fa tretze anys que vaig deixar València pels camins de la vida, però no passa ni un sol dia de la meua vida en què detalls com un petard, un coet, l’olor a pólvora, la música d’una dolçaina i un tabalet o la simple olor d’un llibre nou no em recorden els 5 anys de la meua vida en què vaig jugar a ser faller adoptiu d’una falla torrentina que sempre portaré al cor.
Ausades quin marejol provocaríem al vol, si fem una involució. A un mil·lennial despistat, l’Internet li l’hem llevat, ara està en desconnexió.
Ha pensat en la protesta, muntant una bona festa al Tik-Tok i a l’Instagram, però amb la xarxa caiguda no pot seguir la moguda ni penjar el seu reclam.
Com el mòbil no funciona encara que l’acarona com un julivert empeltat, li entra de sobte un pantaix, una agonia li naix, fins deixar-ho atabalat.
Ausades que el baticor serà encara prou major, sense que arribe a ser greu, si l’enviem, per sorpresa, a formar-lo en la saviesa de visitar un museu.
Sense Internet funcionant, Google no està contestant consultes ni conjectures. Així no sap el que veu, ni fer-se una idea breu, dels quadres i les pintures.
Entre estàtues i pitxers i l’art dels picapedrers, al pobre l’han marejat. Una amargor imponent que deixa en un impotent a Stendhal al seu costat.
Quina llàstima de pena sentir com una condemna el viure desconnectat, atrapat per la tenalla de la llum de la pantalla que el sentit té empresonat.
Tant de mòbil relluent al major i adolescent ens ha menjat la cordura. Sense al núvol tindre accés és que no sabem de res, ni de l’art, ni la cultura. A veure si alcem el cap per a no unflar-nos el pap i la vista de solsida. Més enllà d’aplicacions, smartphones i connexions, ens està esperant la vida.
Als que ensenyen als jurats i els fan capacitació, segons els seus resultats, fan autèntics desbarats, és tot una involució.
I parlant de regressió comprovem d’estos sabuts quina és la puntuació si els enviem de gairó a passats ben coneguts.
Al temps de la Prehistòria ha viatjat el primer mestre, sembrant allí la discòrdia. Afirma ple de disfòria, que l’art és massa… rupestre.
Trobem a un dels cagandanes prou molest i escarotat, diu amb raons molt ufanes que a les estàtues romanes les falten dos mans d’escat.
El que ha caigut pel Romànic, demostrant poca cultura, ha entrat en un profund pànic, puix afirma, tot volcànic, que s’ha bufat la pintura.
En el Gòtic, per ventura, la jurat més analítica que al remat li veu fissura, diu que arriba a molta altura però va fatal de crítica.
Al Barroc, el més faller entre les arts visuals, li ha tocat com a viatger el jurat amb més voler a les experimentals.
I en el temps dels modernistes, dins del viatge temporal, per tot arreu veu arestes el més clàssic dels “artistes” dels membres del tribunal.
Si estos són els formadors per a qui vol ser jurat, com seran els eixidors quan van de valoradors dels ninots que s’han plantat.
A canvi d’estos sabuts, destemplats i desvalguts, moniatos de torrador, ens hem dut al present, sense tindre mirament, un faller de l’antigor.
El pobre, desubicat, va per tota la ciutat deixant-se en això els budells, puix va cridant a tota hora, demanant alguna estora, replegant els “trastos” vells.
Més desubicat encara, veient la seua gatzara com es queda en dejú. Ara els fallers paguen quota i a tocar-se la carlota. Treballen pocs o ningú.
Tenint plantada la falla, passa a ser una morralla, un precís afegitó. Ja que plantar cadafal és l’excusa principal per a tindre diversió.
Nostre faller del passat es queda tot espasmat, més trist que mirant esqueles, quan comprova que el festeig és un total bombardeig de xurros i de revetles.
Encara pitjor ho passa, quasi es torna carabassa, en la nit de la “cremà”. Com la Fallera Major, tota la nit vinga el plor, en comprovar “l’empastrà”
Només encendre la flama, la falla és un holograma d’allò que havia plantat. Entre un núvol de negror i un ventijol de pudor, amb un bufit, s’ha esfumat.
Tenint més ferro que fusta, quan el suro blanc combusta no és estranya l’abranor. Però ha contagiat la festa, com si fora una tempesta, de gossera i coentor.
A veure si fem consciència de recuperar l’essència de ser el rovell, la falla. Si d’esta festa ancestral no és el centre el cadafal, roman tot en borumballa.
En el temps avantpassat tot estava organitzat per varietats de la fruita, o les diferents verdures, segons de quines cultures, parlem en esta disputa.
Les pomes van en les peres i se les mengen senceres. (També la pera a la poma). Però aguanta, que ara, espera, que una poma vol ser pera per damunt del cromosoma.
Ara l’albergina és fina i la figa una tonyina més dura que és un canyot. La tomata sap a nap però el nap ni vol ni sap. Així tenim l’avalot.
Alguns melons de tot l’any diuen que tenen l’afany de passar-se a ser d’Alger. Els d’Alger donen la nota, volen la pell de granota perquè voler és poder.
Ara el suc és multi-fruita i la roba tota eixuta, oberts armari i finestra. Si la fruita s’aventura, ni parlar de la verdura: Tots a menjar-ne menestra.
Puix segons ens bufe el vent, un forat, o el diferent.
Els senyors ecologistes, amants d’allò natural, es posen molt alarmistes, per no dir que pessimistes, quan no s'envola el pardal.
Tenen prou preocupació per este esdeveniment, puix el pardal a l'acció no ha passat de la intenció, per molt que li pose esment.
El menjar se l'han canviat, aportant-li vitamines, però al pobre desgraciat el problema no han pal·liat ni receptant-li aspirines.
Menja una nova esquellola que han creat de color blau, i en principi sí que vola, però en quant el bec redola, cap a terra en picat cau.
I és que al nostre paixarell, encara que l'apuntales, des de que s'ha fet més vell no té força en el fusell per a menejar les ales.
Se’ns ha fet una baldraga quan se posa a alçar el vol. En tots els intents naufraga, les seues ales no embraga, convertint tot en un dol.
No alça ni un pam de terra si torna a fer un intent. No té el cos ganes de guerra perquè el motor sempre li erra quan les ales van batent.
No troba motivació per a mirar cap al cel, puix la seua disfunció no veu mai la solució ni posant-li tot el fel.
Per això els naturalistes no saben què poden fer, ni tan sol els optimistes que no tenen ja més pistes per a complir el deler.
I és que quan l'au s’envelleix la força se'n va esfumant. Pels anys el bec es marceix. Com l'aleteig no floreix les ganes se'n van volant.
(Per molta revolució que posem d’afegitó.)
Estimats fallers i falleres de la meua volguda Avinguda, Com ja he dit en alguna ocasió, si m’hagueren dit fa una anys que estaria escrivint-vos des d’aquestes fulles del nostre llibret haguera pensat que estaven bojos. Però què seria de la vida sense estes bogeries. I que jo hui estiga dirigint-me a vosaltres ací es gràcies a la confiança i al suport de tots els que formeu la falla Avinguda.
Sempre he pensat que qualsevol persona que col·labora en un llibret de la manera que siga és un autèntic privilegiat ja que, sense saber-ho, passarà a deixar empremta en la història de la nostra comissió per la resta dels temps, ja que si una cosa perdura en el temps de la nostra festa són els llibrets fallers. I per a mi és un honor i un plaer poder formar part de la història escrita d’aquest 2023.
Quan una president agafa les rendes d’una comissió com esta, mai s’espera tots els moments màgics que la festa li regala, però tampoc algunes situacions difícils de capejar. No és un secret que des del mes de novembre per a aquesta família es va tintar de dol el seu exercici amb una de les pitjors notícies que ens podrien haver arribat. Aquesta família es feia un poquet més xicoteta per la pèrdua del nostre faller i amic. Vicent Royo. Pèrdua que ens va travessar ben fort i que segurament de la que mai podrem recuperar-nos.
Des d’aquestes línies i en nom de tota la comissió vull enviar un bes fort i oferir a la seua família tot el suport i carinyo que es mereixen. Aquest 2023 portarà per sempre el record de Vicent. Un bes al cel.
Venim d’uns anys en que la festa i tot el que la envolta ha patit danys dels que poc a poc estem recuperant-nos, i tot això gràcies al col·lectiu faller que mai es va rendir i mai va deixar de treballar per les falles. Exemple d’això som tots els que formem part de la falla de l’Avinguda. Comissió formada per fallers i falleres que tenen molt clar els fonament de la festa.
Capitanejar una falla com aquesta ha sigut tasca fàcil, ja que soc del pensament de que a un capità el fa bo el seu exèrcit. I jo, falleres i fallers, m’atrevisc a dir que tinc el millor exèrcit que la falla de l‘Avinguda ha vist en la seua història mai, un exèrcit que puja les escales de dos en dos, un exèrcit que sap que tan important és anar a la guerra amb la mateixa quantitat de munició que de confiança. Un exèrcit amb el que perdria partits en el minut 90 només per ser amb vosaltres i amb la garantia del treball ben fet. Un exèrcit que fa fàcil allò que sembla difícil No tinc paraules per agrair i per a explicar l’orgull q sent de ser la capitana d’aquest meravellós exèrcit. Estic i estaré sempre en deute amb vosaltres. Des d’estes línies vos dic GRÀCIES!
A mi ja només em queda demanar-vos que junts continuem treballant i gaudint de la nostra falla i entre tots poder fer que el 2023 siga un any molt especial per a tots i més en concret per als nostres representants Laura, Lucía i Javi. I que el 19 de març la nostra avinguda ens veja junts i feliços al voltant de les flames dels nostres monuments.
Una abraçada plena d’agraïment de vostra presidenta.
Benvolguts fallers i amics de l’Avinguda, Ja fa olor a pólvora, ja es senten els trons de bac i els masclets, ja tenim el casal ple de paperets i purpurina, ja s’acosten els camions amb els monuments, ja es sent la primavera valenciana… I és que, fallers... ja estan ací les falles de 2023!
Estem aplegant al colofó del que ha sigut un any meravellós per a Carmen, Lucía, Javi i per a mi, en el que el nostre somni de representar a l’Avinguda pels carrers de Torrent s’ha fet realitat. Hem tingut l’orgull de portar el nom de la nostra falla a cada cantó de la ciutat, i de lluir al pit el nostre escut allà on anàvem. I ara, quan tot allò ha passat, ens queda el millor: gaudir al Pensat i Fet junt a la nostra família fallera de la setmana gran del millor mes de l’any.
Són 55 els anys que té la nostra comissió, i més d’un centenar la història de les falles documentades a Torrent. Dona vertigen pensar que formem part d’una festa tan important i històrica, que les falles no són només una festa de xaranga, dinars i berbenes. Les falles són cultura, són història, són Patrimoni, i és responsabilitat de tots els fallers donar a conèixer al món sencer les nostres arrels i les nostres tradicions, que som una festa més que centenària i que volem perdurar durant molts centenaris més.
Com a representant enguany de la falla suposa una gran orgull i luxe formar part d’eixa història, i em plena de goig, alegria i emoció saber que apareixerà la meua foto en els quadres d’honor que pengen en les parets del Pensat i Fet, i que estes paraules perduraran per sempre a l’hemeroteca dels nostres llibrets. Espere haver estat a l’altura que açò mereix.
I res de tot açò seria possible sense cadascú de vosaltres, cadascun dels membres de la comissió, des del més xicotet al més gran, aportant el vostre granet d’arena per a que la màquina de les falles es pose en marxa i per a que cada 15 de març puguem plantar els nostres monuments a l’Avinguda, i per a que cada 19 de març puguem cremar-los amb la satisfacció plena d’haver tancat altre cicle, i que quasi sense respirar, comença un nou amb el fum encara eixint de la falla. Gràcies per fer-ho possible amb el vostre esforç i gràcies per tot el carinyo i suport que ens doneu als representants des del mateix moment del nomenament.
Ara ja sí, toca rematar el treball i disfrutar de la nostra SETMANA GRAN, de la Festa, el Soroll, la Música i el Color de les FALLES. Anem a per elles tots junts, com la Gran Família Fallera que som.... ja que nosaltres SOM L’AVINGUDA!
Als vostres peus, la Fallera Major de 2023.
Aigua del Mediterrani espill de somnis i vida company de la nostra cultura i valors, blau on resideix el més íntim de una fallera enaltida baix el mant de la seua falla, mant d’alegries, somriures i plors.
Terra, conqueridora del tresor del temps i el seu ordre, del Safranar al Mas i de l'Horteta al Vedat son quatre punts estratègics vigilats per la Torre tots ells custodiant-te a tu, i el teu regnat.
Aire, element poderós i indomable, que al teu costat es converteix en brisa, rendint-se a les teues bondats d’una manera amable i modelant-te a tu fallera d’una bellesa que ens encisa.
Fusió acolorida de bells tons componen el foc sent part presencial i simbòlica de la nostra festa, element que ens acaricia l'ànima fent aflorar els records gravats en la història d’una regina i la seua conquesta.
Laura, com aquell vell artista que modela el fang lliscant les mans per treure el més bonic al seu tresor, així has modelat la teua vida fallera amb les falles per sang i a l’Avinguda has brodat el teu regnat amb fil d’or.
Robert Gómez
Hola, tia,
Sí, soc jo, el teu sobri. El mateix que cuidaves i consenties fa 10 anys en casa, però més major. Ara soc jo qui es dirigeix a tu, a la FALLERA MAJOR DE L’AVINGUDA.
Sona important, eh? Qui anava a dir-ho, la xiqueta que tenia por dels petardos, ara és la màxima representant de la nostra comissió. Un títol per al que, estic segur, tens allò necessari per a defendre.
No tinc paraules suficients per a poder agrair tot el que has fet per mi des que era un mocós, però intentaré traure unes quantes per tal d’estar a l’altura.
Ja sé que no soc el més expressiu, ni carinyós, i tampoc una persona que mostra els seus sentiments, però sent l’obligació d’agrair com t’has portat amb mi tots aquests anys, sent la millor madrina que un fillol puga tindre.
Ara has de demostrar a tot el món d’allò que eres capaç, que tens la capacitat més que de sobra per a ser una representant a l’altura de la nostra comissió, de la nostra AVINGUDA.
Som molts a qui ens produeix una alegria increïble veure't en el més alt de la nostra falla, veure com ix de tu un somriure d’orella a orella quan d’actes fallers on et toca ser la representant es tracta. Però no sols als que hui estem ací amb tu, tens una estrela que et guia des de dalt desitjant-te un any meravellós que mai oblidaràs.
No em queda molt més per dir, només que gaudisques del teu any, perquè te’l mereixes.
Et vull molt, tia.
Javier Yago
Judith Aixa i Puchades
Cosimo Albano
Carlos Alejandro i Marsilla
Nuria Almenar i Fernández
Patricia Almenar i Fernández
Vicente Almerich i Beso
Mª José Almerich i Llópez
Mª Rosa Almerich i Llópez
Silvia Almerich i Llopez
Gabriel Aracil i Baviera
Mila Aracil i García
Lourdes Aragonés i Andreu
Adriana Baixauli i Hernández
Reyes Baixauli i Hernández
Elena Balaguer i Peris
Eva María Balaguer i Peris
José Ballestar i Carrión
Mercedes Baviera i Santos
Irene Bresó i Peiró
Alberto Capel i Royo
Álvaro Capel i Royo
Fernando Carratalá i Benedito
Ángel Cayetano
Carrión i Mondéjar
María Pilar Carrión i Mondéjar
Inmaculada Carrión i Piles
Teresa Castillo i Silla
Elisabeth Cazorla i Domínguez
Ana Mª Cerdán i Caballero
Simón Cerdán i Caballero
Susana Cervera i Carques
Ximo Chuliá i Puig
Violeta Chuliá i Ramirez
Emilio Chuliá i Soler
Natalia Company i Vilata
Inés Company i Andreu
Isidro Company i Llacer
José Company i Llacer
Josep Company i Vilata
Marga Córcoles i Pérez
Mila Córcoles i Forés
Ismael De Gracia i Tendero
María Espeleta i Cabrelles
Emilia Esteve i Canet
María Femenía i Palacios
Marta Femenía i Sancho
Nuria Femenía i Sancho
Álvaro Fenoll i Bresó
Carlos Fenoll i Gisbert
Claudia Fenoll i Ramos
Daniela Fenoll i Ramos
Felipe Fernández i Aparicio
Pedro Fernández i Olivares
Pablo Fernández i Visier
Francisco Flor i Cuenca
Celia Gaitán i Vivas
Mª Carmen García i Moreno
Rafael Garrigues i Ibáñez
Ana Garrigues i Royo
Sara Garrigues i Royo
Carmen Garrigues i Sanchis
Miguel Ángel Gascón i Rocha
Javier Gascón i Rocha
Juan Carlos Giménez i Arasteny
Miguel Ángel Giménez i Arasteny
Mara Giménez i Cerrato
Juan Antonio Giménez i Moreno
Paula Giménez i Vilanova
Tomás Gómez i Sánchez
Jorge González i Aracil
María González i Molina
Dorita Hernández i Herráiz
Joaquín Hernández i Marín
Josefina Herrada i López
Aitana Hoyo i Santarremigia
Empar Hoyo i Santarremigia
Neus Hoyo i Santarremigia
Isabel Izquierdo i Fernández
Antonio Landete i Rubio
Daniel López i Isasi
Raquel López i Tabla
Mª José Lozoya i Herrada
Lorena Mares i Puig
Flavia Mares i Puig
José Maroto i Yago
Vanessa Maroto i Esteve
Olaya Maroto i González
Lourdes Martínez i Esteve
Carlos Mercado i Almerich
Inmaculada Miquel i Carretero
Beatriz Mondragón i Andreu
Pau Montoro i Baviera
Raquel Moñino i Ojeda
Ana Isabel Ocaña i Barrios
Alba Olmos i Mora
Leyre Olmos i Mora
Elena Ortega i Marco
Alicia Pallardó i Benavent
José Miguel Peris i Gil
Cecilia Piles i Andreu
Carlos Piles i Andreu
Juan Carlos Piles i Tordera
Sandra Piña i Comes
Carolina Pons i Fernández
Raquel Puchades i Villarreal
Rebeca Puig i Cervera
Sofía Puig i Cervera
Sonsoles Puig i Cervera
Amparo Puig i Medina
Joan Quesada i Royo
Gemma Ramírez i Córcoles
José Vicente Ramírez i Pinilla
Enrique Romero i Martí
Daniel Romero i Sánchez
Adrián Romero i Vaquero
Ana Beatriz Royo i García
Mª Carmen Royo i García
José Royo i Martí
Valeria Royo i Miquel
Raquel Royo i Navarro
Vicente Royo i Navarro
Javier Ruiz i Comes
Andrea Salvador i Pedros
Loli Sánchez i García
Nerea Sancho i Huerta
Amparo Santarremigia i Madrigal
Gemma Senchermés i Castillo
Jaume Silla i Merchán
Ana Silla i Vilanova
Paula Simó i Penadés
Amparo Valor i Anchel
Cristina Vázquez i Paya
Consuelo Vázquez i Paya
Vicente Veguer i Muñoz
Guillermo Veguer i Peris
Vicente Veguer i Peris
Joan Veguer i Valor
Rosa María Vicente i Doménech
Amparo Vilanova i Moreno
José Vilanova i Puig
Trinidad Vilata i Ortí
Toni Villaplana i Navarro
Mª Dolores Visier i Robles
Elena Vivas i Herrero
Javier Yago i Córcoles
Jesús Andreu i Besó
Elena Peris i Fabiá
Mari Peris i Fabiá
Josefina Arasteny i Pampló
Ana Domínguez i Vilanova
Francisco Gil i Segura
Gemma Puchades i Villarreal
Enrique Ocaña i López
Josefina Moreno i Miquel
Enrique Sirvent i Cantarero
Pepe Ballestar i Torres
Raimon Ros i Cervera
Anna Andreu i Peris
Chelo Carretero i Íñiguez
Mª Dolores Banavent i Martínez
Nicolás Magán i Oliva
Vicente Muñoz i Mora
Fernando Serón i Montero
Sempre vaig tindre clar que un dia així arribaria, supose que com tot el món; al cap i a la fi, la vida són etapes, cicles.
La veritat és que, quan arriba, assumim que la vida per a la persona que se'n va serà millor, que no pateix, que no sent dolor, que no tem a la mort. Però el que mai assumim és que eixe dolor, eixa por, apareix en els qui ens quedem.
Des que tinc ús de raó et recorde amb un somriure, amb una alegria desbordant que contagiava als qui al teu voltant estaven. Et recorde amb una il·lusió increïble per viure, per aprendre. Et recorde amb la tremenda satisfacció de cuidar, protegir i voler a una familia repleta d'amor i bondat. Et recorde com el que sempre vas ser, i sempre seràs, l'etern somiador; fill, pare, germà, tio, cosí i amic.
Si tirem la vista enrere, recordarem com de la carnisseria del teu pare “El tio Vicent”, va nàixer el que hui ve a ser la família que formem, la de l’Avinguda; i si ens remuntem a quan encara eres un xiquet, qui ho va viure al teu costat sap de què parle, recordarem infinitat d'anècdotes entre les parets d'un casal, que hui dia és llar per els qui amb tu hem viscut i crescut.
La vida és curta o llarga, depenent de com es visca, i encara que la teua ha sigut curta en temps, està plena de llargs records i moments que reflecteixen la vida que transmeties a tots els que en el teu camí es van creuar.
A Mestalla et vas il·lusionar, de la música et vas enamorar, de l'esport vas fer la teua passió, del teu treball una aventura, de la teua falla una vida, i de la teua família un exemple. Sempre has sigut això, exemple d'admiració. Ajuda, entrega, amabilitat, família, protecció, amistat, senzillesa, i així, fins a cobrir tot el gegantesc llegat que hui deixes ací, a la teua ciutat, al teu poble, en el teu Torrent.
En arribar allà dalt on les estreles s'alineen per a marcar el nostre camí, hauràs trobat pau, que sens dubte transmetràs als qui ací ens hem quedat. Així i tot, què injust! Perquè no ens mereixíem que te’n anares tan prompte, amb tot el que queda encara per fer; amb totes les maratons que quedaven per córrer, i que hui corren per tu els qui més et volen; amb tots els esmorzars amb Coca-cola; les capeges de la segona setmana de març i així, un llarg etcètera, que ara hem de celebrar els altres per tu, tenint-te sempre al nostre record.
I així serà, tio, en el nostre record continuaràs sent eixe exemple de persona valenta, que sempre va voler amb el cor ple d'amor i sinceritat. Encara que ara sigues un ésser de llum, sempre seràs el nostre etern record.
Va per tu, Royito.
Ninot indultat infantil de les Falles 2022
Premi a l’ús del valencià en les llegendes de falles
Primer premi a la millor Crítica de la Cavalcada del Ninot
Primer premi a la millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot
Primer premi al quaranté primer concurs a la millor Carrossa elaborada per la comissió
Primer premi de laboriositat infantil
Primer premi d’activitat fallera
Premi Enginy i Gràcia al monument major Secció especial
Premi Enginy i Gràcia al monument infantil Secció especial
Primer premi Categoria A al concurs de declamació a la Verge organitzat per la falla Camí Reial
Primer premi Categoria adulta al concurs de declamació a la Verge organitzat per la falla Camí Reial
Segon premi Categoria B al concurs de declamació a la Verge organitzat per la falla Camí Reial
Segon premi al Quarantè cinquè concurs de llibrets fallers
Tercer premi monument infantil Secció especial
Tercer Premi Crítica local
Tercer premi del 42é concurs de teatre major modalitat obra curta
Tercer premi del 42é concurs de teatre major modalitat obra llarga
Seté premi de la Cavalcada del Ninot infantil
Cinquanté nové premi al concurs de llibret de falla de la Generalitat Valenciana
Divendres 10 de febrer
Sopar Homenatge a la Fallera Major de Torrent 2022, Anna Mora i Miquel, i la seua Cort d’Honor
Dissabte 18 de febrer
Dinar Homenatge a la Fallera Major Infantil de Torrent 2022, Lorena González i Andreu, i la seua Cort d’Honor
Diumenge 19 de febrer
Cant de l'estoreta organitzat per la Falla Plaça Sant Roc
Dissabte 25 de febrer
Macrodespertà en l’Avinguda al Vedat
Crida des de la Torre. La Fallera Major de Torrent, Anna Mora Miquel, donarà la benvinguda a les Falles del 2023
Diumenge 26 de febrer
Cavalcada del Ninot infantil
Exposició del Ninot a la Sala polivalent de l’Antic Nou Mercat (Inauguració 1 de març)
Divendres 3 de març
Entrega de recompenses de Fulles de llorer i brillants al Saló d’actes del Ajuntament de Torrent
Dissabte 4 de març
Cavalcada del Ninot major
Diumenge 5 de març
Festa infantil amb inflables i dinar al casal
Acte de presentació de la revista oficial de falles “El Granerer”, intercanvi de fotografies entre les Falleres Majors de Torrent i les Falleres Majors de les diferents comissions al Saló d’Actes de l’Ajuntament de Torrent
Dilluns 6 de març
Presentació del Llibret de la falla 2023 “Involució. Evolució. Revolució.” al casal de l’Avinguda.
Dimecres 8 de març
Entrega de premis del Concurs d’Aparadors fallers al casal de l’Avinguda
Dijous 9 de març
Trivial faller de l’Avinguda al casal
Divendres 10 de març
Tardeo al casal
Dissabte 11 de març
Sopar oferit per la Fallera Major Laura Córcoles i Pérez als fallers de la comissió major al casal
Diumenge 12 de març
Berenar oferit per la Fallera Major Infantil Lucia Ramírez i Córcoles i el President Infantil Javi Fenoll i Bresó als fallers infantils de la comissió i entrega de recompenses al casal
Dimecres 15 de març
Plantà dels monuments
Sopar de plantà i entrega de recompenses al casal
Dijous 16 de març
Despertà
Primera mascletà de l’Ajuntament
Acte del Trasllat de la Mare de Déu organitzat per la falla Barri Cotxera
Divendres 17 de març
Despertà
Passacarrer
Acte d’ entrega de premis de Junta Local Fallera
Segona mascletà de l’Ajuntament
Acte d’Ofrena a la Mare de Déu
Dissabte 18 de març
Despertà
Mascletà manual de la Falla Avinguda al passeig de l’Avinguda al Vedat
Tercera mascletà de l’Ajuntament
Acte d’homenatge a Sant Josep i Nit del foc. Danses en honor a Sant Josep a la Plaça Unió Musical
Diumenge 19 de març
Despertà
Passacarrer per tal d'assistir a la Missa de Sant Josep
Missa en honor a Sant Josep i Operació Quilo a l’església de Sant Josep
Globotà infantil
Quarta mascletà de l’Ajuntament
Cremà infantil
Cremà major
Arreplegà: dissabtes 25 de febrer i 4 de març pels comerços de l’Avinguda. Des del dilluns 27 de febrer fins al 9 de març pel veïnat.
Menjars i sopars tots el dies al casal del 15 al 19 de març. S’enviarà la informació per tal d’apuntar-se per reservar.
Nits de ball al casal 11, 16 ,17 i 18 de març.
Nota: En el moment del tancament d’aquesta edició no podem confirmar tots els horaris. En el moment els tenim disponibles seran comunicats a tots els fallers.
Una cosa és la batalla com un joc o esportiva, altra és la trista contalla de la guerra, que és canalla, i, per a tots, negativa. És hora de que al planeta deixem d’armar el cacau d’estar fent-nos la punyeta, aparcant la malifeta i deixar pas a la pau.
Així que l’emperador que remata nostra falla, ha d’estar per la labor de ser pacificador i no entrar en la batalla.
Ser defensor, ben valent, de les antigues cançons que canten al sentiment, i amb bona atenció i esment, conserven les tradicions.
Volem mantindre el somriure que a l’odi sempre li guanye, tota alegria per viure i, que el poeta en escriure el nostre llibret, s’afanye.
Com l’emperador, del tot, és lliure per a triar, també així cada ninot que a la falla, com parot, al març anem a plantar. Així que, a continuació, passem a fer el relat, rondalla i explicació, d’alguns ninots, de gairó, usant esta llibertat.
Un ratolí de científic, treballant amb eficiència, mentre testava un dentífric va decidir molt pacífic, que se deixava la ciència.
Perquè tot eren pessics i punxades de xeringa que li feien rebolics. Eren autèntics castics posant-li el cos com mandinga.
No és per no col·laborar a curar les malalties, és que tot és foradar, com un formatge cheddar, les seues anatomies.
A l'amic del seu costat li posaren una orella, i en altre experimentat, la veu li havien mudat i belava com l'ovella. Alguns tenien bigots, com els homes més peluts fins i to en els seus cabots, i semblaven xicots d'eixos que són tan celluts.
Ja salvat d’este quefer en una vida tan dura, com és ratolí feiner, col·labora rialler, en treballs de dentadura.
Com ja saps de forma clara, puix tens un cervell diví, des de Morella a Alfafara, tots Pérez, li diuen ara, al científic ratolí.
A la falla, una iaia, que és bruixa encantadora, ix fent caldos a tota hora per a fer encantaments. Donen força als de la tribu atordint a l’atacant, que s’acaba atabalant entre beuratges pudents.
És a dir, si un enemic, aplega fent la punyeta, per darrere del melic tot se li’n va de vareta. Aprofitant la marmita i la llenya fent foguera, la iaia també és cuinera en un estil molt sucós. Sense estrela Michelin però en saber cimentat, prepara el seu millor plat, el calent arròs caldós.
Per si algun enemistat no li fa mal la poció, amb este arròs ben calfat el remata d’un sacsó.
Per si és poc amb tot açò, cou també coses més fines, uns remeis i medicines per a curar malalties. Encara que el seu producte digne d’obtindre medalla per al gust de la xicalla, són ses dolces llepolies.
Amb els perols d’esta bruixa els mals de panxa se’t cura però amb el sucre t’arruixa de càries, la dentadura.
A banda dels aixarops, llepolies i beuratges que t’augmenten els voltatges o fan del rival, cudol; de la iaia tens carinyo, carícies, cosquerelles i fa les millors paelles. A veure qui no la vol!
Al voltant de sa cassola s’acaben els embolics, en passar tot per la gola no hi ha guerres ni enemics.
Tots els pares a buidar les butxaques amb premura, dels llibres que han de comprar per a cada assignatura.
Dur tant de llibre a l’esquena no sembla bona mesura, però per a major pena segueix fallant la lectura.
Som els amos dels aparells controlem els ordinadors, però els llibres sonen a vells per a res, encisadors.
Les consoles de videojocs no ens amaguen cap secret, però queden penjant els mocs per a entendre què és un sonet.
D’influencers i famosos coneguem tot fil per randa, els seus bullits amorosos o quan se’n van de parranda.
Encara que els personatges eixits del mon literari, com si parlen de formatges som xiquets de parvulari:
“Com era del Tirant lo Blanc son amor per Carmesina? Les Veles e Vents d’Ausiàs Marc no és allò de la Marina?”
Al remat de tot açò, vaig a dir la veritat, em podràs fer cas, o no, és la teua llibertat.
Als reis macs guitarra demava donant tabarra per a tocar mil cançons, d’eixes que la gent famosa la creme d’allò més cremosa, les canta fent borbollons.
Per ser com els de la tele, una artista del lerele, tindre fam de cantant, per açò és que ella s’afanya, més que per tindre manya, amb este instrument tocant.
Així que més per la fama d’eixir en algun programa que per amor al solfeig, a la xica li abellia sens dubte ella ho volia, de les cordes el palpeig.
La vespra s’imaginava com la llum l’allumenava en el Palau de les Arts, tota vestida de gala com l’ocasió li assenyala per molt que fora dimarts.
Entre acords quedà dormida com si estiguera arrupida amb guitarra de llençol i així ella va despertar-se igualeta que en gitar-se amb el primer raig de sol.
Va buscar caixa allargada Només tindre-la trobada la va desembolicar, llarga era com una faixa però dins d’aquella caixa cap guitarra va trobar.
Tot el seu somni per terra va omplir en plors una gerra on va nàixer un gesmil. Com una broma pesada dins la caixa destapada es va trobar un… pernil!
Als pares de la criatura no els pujà la calentura pels canvis executats i per la bona servida agraïts tota la vida estan a ses majestats.
Puix sols amb una jugada tingueren assegurada la pau a la seua llar, i amb un pernil se trobaren, que ben a gust el tastaren, fins l’os el varen llepar.
M.A. GascónEn primer lloc, vull dir- vos que estic molt contenta de poder dirigir-me a vosaltres como a Fallera Major Infantil de l’Avinguda, falla que m'ha vist nàixer i créixer. La veritat és que encara que ho havia imaginat moltes vegades mai pensava que em faria tanta il·lusió.
Enguany és un any molt especial, perquè mai podria haver imaginat tindre uns companys de viatge millors , Carmen, la tia Laura i Javi. Estic segura de que anem a gaudir de cada instant, de cada moment, i que aquest 2023 quedarà sempre al nostre cor.
M’agradaria compartir cada instant amb vosaltres. Vull que tots els xiquets i xiquetes de la falla sigau participis del meu somni, i així tots junts i en germanor gaudim de la nostra festa.
Només em resta desitjar-vos unes bones falles.
Visca L’ Avinguda, i visquen les Falles!
La infància és un ventall d´amor i diversió que a la falla ompli de màgia i alegria, una ofrena del teu cor a la comissió fusionats amb la teua dolça essència, Lucia.
La llum impol·luta del sol de primavera llisca el teu rostre ple de felicitat, aquest any a l'Avinguda eres la primera eres llum, fantasia i el més fort de l'esclat.
Majestuós el firmament i inesgotable lluix ple d'estreles i una lluna preciosa, doncs eres tu eixa estrela de llum indomable qui il·lumina a la falla d’una forma meravellosa.
Al poble es sol dir i és veritat i bé ho sap la nostra gent major i estimada, que Torrent amb falles, xocolate i graneres s'ha criat i baix eixa història eres la fallereta més preuada.
Obri les teues mans i agafa la festa fallera, tanca els ulls i somia amb el més bonic imaginat, i en lo profund d’esta bella quimera florirà tot allò tal i com ho havies somiat.
Estimada germaneta, Dedicar-te aquestes paraules que per a mi no són unes simples paraules, és una de les coses que més il·lusió em fan i més si són per a tu. Recorde com si fora ahir la meua alegria quan em van dir que anava a tindre una germaneta, de quan et vaig agafar per primera vegada o quan jugàvem a papà i mamà… En fi, quan compartíem la nostra infantesa juntes.
Han passat els anys i hem crescut una junt a l‘altra. Sé que per a tu soc exemple a seguir, que et fixes en mi moltes vegades i poses en pràctica molts dels meus consells. Però el que no saps, o tal vegada si, és que gràcies a tu soc qui soc. M’ha donat moltes coses, però sobre tot l’amor més sincer que tinc.
Tant els pares com jo, des de ben xicoteta et vam inculcar la falla com a estil de vida. Fa uns anys, al 2017, jo vaig ser la Fallera Major infantil de la falla i tu la meua acompanyant en eixe somni. Cada vegada que em vestien els papis i les ties Marga i Laura et brillaven els ulls i mai et faltava dir-me la frase que sempre portaré al meu cor: “Què guapa estàs, teta!” Jo sabia que encara que tu em digueres que preferies quedar-te al sofà veient la tele, el teu somni també era el que va ser el meu, representar a l’Avinguda com a Fallera Major Infantil.
I així va ser. El 27 de maig de 2022 vas ser nomenada per Carmen, la teua gran presi, que com va dir el dia de la teua elecció, a ella li van fer un carnet com a ídola teua i ella te’l va voler fer a tu de Fallera Major infantil de la comissió, juntament amb Javi, el teu presi i company de regnat, que tot i que de vegades vos voleu mata, sempre acabeu rient i passant-ho bé. I com oblidar-nos de la nostra Fallera Major, Laura, la tia Laura per a nosaltres que, junt a Marga, són “les ties caldoses”, però que sempre estan per ajudar-nos en el que faça falta, per a posar-nos el llaç, un rodete o portar-nos a algun lloc… Mai hem escoltat de les seues boques un “no” per resposta. Laura és el millor referent que et podia tocar, ja que amb sols una mirada vos enteneu, ja que mà a mà sou una.
Com ja saps tota la teua família és fallera de cap a peus i tots estem molt feliços de veure’t com la nostra regina. Saps que ara, més que mai, estem tots amb tu, sobretot la iaia Mila i el tio Tino, que des del cel estan molt orgullosos de vosaltres dos, i estic segura de que gràcies a ells tot eixirà millor encara.
Aquest somni s’ha fet realitat gràcies a dues persones, mamà i papà. Què dir-vos que no sapigueu? Mamà, la falla per a tu des de ben xicoteta ho ha sigut tot i per això tant per a Lucía com per a mi, també ho és.. Gràcies al teu Sí, la menuda de la família està complint el que sempre ha desitjat. El papà i tu sou els nostres pilars, els que ens espenteu a seguir, a mai rendir-nos i sols podem donar-vos les gràcies i mil gràcies per sempre escoltar-nos i lluitar per nosaltres. Papà, l’home de la nostra vida, a tu les falles sempre t’han agradat, encara que no sé si diries el mateix quan has de matinejar per a pentinarla o quan a l’hora de la becadeta has de vestir-la de fallera... Però encara que et coste, sempre fas el que siga per tal de fer-nos feliços.
Lucía, disfruta d’aquest any que serà únic en la teua vida, perquè eixe és el nostre objectiu, que el 2023 et quede gravat a foc al cor. Mai oblides que nosaltres farem possible tot allò que tu desitges. És el teu any, teta, eres i sempre seràs la nostra regina.
Amb tot el meu amor per a tu, Lucía.
Una abraçada gran!
Fallers i amics de la Falla Avinguda,
Com sabeu, enguany tinc la sort de ser el President Infantil d’aquesta falla que m’ha vist nàixer. Des de ben xicotet he viscut la festa de les falles al nostre casal i amb els meus amics de l’Avinguda. Fa uns anys, les vaig viure més a prop, quan el meu germà va ser el president Infantil. Jo l’acompanyava a tot, i, encara que era molt xicotet, tenia clar que jo també volia….i sabia que algun any seria el meu torn.
Per fi ha arribat el meu moment. No vaig a desaprofitar el temps, i pense anar a tot. És un any diferent, i a més de viure les falles al casal, enguany, he tingut l’oportunitat de viure-les amb els i les representants de les altres comissions de Torrent. És una experiència que mai oblidaré, he aprés moltes coses noves i he fet nous amics i amigues.
A més d’això, he tingut la sort de coincidir amb Lucía, Laura i Carmen. Pense que hem fet un gran equip, i espere que junts representem a l’Avinguda com es mereix.
A partir d’ara, ja ve el temps de disfrutar la festa amb els de casa, al nostre casal, i per això, vos convide a que participeu de totes les activitats que s’organitzen, i a tots els actes de la setmana fallera. Espere que junts passem unes bones falles i gaudim de la nostra festa!
Vos espere!
Fallers i falleres de l’Avinguda, Enguany m’han donat l’oportunitat d’escriure unes paraules en el Llibret de la nostra falla.
No fa molts any vaig escriure com a president infantil, el 2018, l’any del 50 aniversari. Ara és el meu germà Javi qui té la sort de viure un any que mai oblidarà. Ell ja va disfrutar el meu any, perquè m’acompanyava a tots els actes, i preguntava tots els caps de setmana: “Hui tenim alguna festa?” Encara que era molt xicotet…ho va passar molt bé.
Ell sabia que algun dia seria ell el President Infantil de la falla, com el seu germà. Fa uns anys que ja està fent quinieles, i alguns dels seus amics, ja han sigut presidents, així que no parava de preguntar… Quan diran el meu nom? Encara que era conscient que això és sorpresa.
El dia de la reunió jo estava nerviós. Sabia que et faria molta il·lusió, i tenia ganes de veure la teua careta quan sentires el teu nom. Allí estaves, tranquil. En primera fila, gravant… A vore qui era l’afortunat, sense pensar que anaves a ser tu. I sí, va dir el teu nom!
Ja ha arribat el teu any. Ara sí, eres el President Infantil de la Falla de l’Avinguda! Estic segur que ho vas a gaudir molt. De fet, ja estàs fent-ho, junt amb Lucía, Laura i Carmen…i els V1 i v2, com tu dius.
Aprofita cada moment, cada acte, cada festa... perquè passa i no torna. Fes nous amics i amigues, alguns ho seran a per a sempre…t’ho dic, jo, perquè ho he viscut. I disfruta també amb els teus amics de la falla.
Espere que siga un any inoblidable per a tu, i que te recorden com un gran president infantil. Jo estaré al teu costat per a tot el que necessites.
A per les falles de 2023!
FenollEstimada família fallera, M’emociona escriure estes paraules per a tots i totes vosaltres, enguany des d’una posició diferent.
L'any passat em vau donar l'oportunitat de representar a la nostra comissió i estic molt agraïda per eixe regal que em vau fer. Al costat de cadascun de vosaltres he aprés el quin és el vertader sentiment de la festa fallera, festa per la qual tots i totes treballem i on la nostra comissió és diferent. Diferent perquè treballa unida, perquè aposta per la cultura, pel monument i per tot allò que engrandeix la nostra festa i ens ajuda a fer-la millor, si cap.
Durant aquest any vaig guanyar una germana major, Ana Ballestar, que m'ha portat de la mà sempre; un gran amic, Nico, i una magnífica capitana, Ana Royo, que ha dut aquesta aventura a bon port. A més m'han fet conèixer a moltes persones de la nostra falla i de falles amigues a les quals ara tinc un afecte especial, ja formeu part de mi per sempre.
Javi, Lucía, Carmen i Laura són els que tenen l'honor de representar a L’Avinguda enguany i fer-la present allí on estiguen, continueu treballant al costat d'ells i demostrant que som una gran família que lluita per traure l'essència d’este boig món que són les falles.
Ara la meua labor és una altra: tinc la responsabilitat de representar-vos des de la Cort d'Honor de Lorena, la nostra Fallera Major Infantil de Torrent. Desitge fer-ho com us mereixeu, com abans altres xiquetes i dones de la nostra comissió heu fet, sou un espill on fixar-me.
No podeu imaginar l'orgull que sent quan nomenen a la nostra falla en cadascun dels concursos o actes en el que estic present com a component de la Cort, es un moment molt especial, d'agraïment, perquè puc gaudir de com de bé fem les coses, de l’amor que posem a cada acte, a cada paraula, del que significa per a nosaltres pertànyer a la Falla Avinguda i si em permeteu especialment quan es fan presents els nostres xiquets i xiquetes de la falla, que som el present i futur de la festa.
Espere que quan acabe l'any pugueu estar molt orgullosos i orgulloses d'eixa xiqueta que fa pocs anys un dia va entrar per la porta del Pensat i Fet i es va enamorar de la nostra falla.
Visca L’Avinguda, visca Torrent i visquen les Falles.
ClaudiaFallera Major Infantil Eixint 2022
Cort d'Honor FMIT 2023
Mariola Alabajos i Martínez
Quim Alejandro i Puchades
Romeo Álvarez i Almerich
Daniela Amorín i Balaguer
Carles Andreu i Mares
Laia Andreu i Mares
Alba Aroca i Vivas
David Blanco i Maroto
Cristina Capel i Royo
Luis Caro i Aracil
Natalia Caro i Aracil
Claudia Carratalá i Moñino
Sofia Carratalá i Moñino
Amparo Carrión i Palop
Carla Castelló i Balaguer
Marcos Chuliá i Ramírez
Víctor Córcoles i Mateu
Isabel Fernández i Espeleta
Mireia Fernández i Espeleta
Lucas Flor i Aragonés
Lola Folgado i Sahuquillo
Aitana Garcés i Cervera
Candela Gascón i López
Marc Gil i Femenía
Blanca Giménez i Vilanova
Tomás Gómez i Montoro
Luna González i Mondragón
Nora González i Mondragón
Paula López i López
Laura López i Pons
Nico Magán i Miquel
Sara Magán i Miquel
Gael Mares i Meliá
Noa Mares i Meliá
Pablo Mares i Meliá
Adriana Montoro i Baviera
Nerea Navarro i Malavia
Eva Navarro i Vázquez
Paula Navarro i Vázquez
Lola Piles i Sánchez
Neus Ros i Piles
Martina Royo i Miquel
Natalia Sánchez i Martínez
Cristina Sancho i Espeleta
Carla Serrano i Vicente
Martina Alexandra Serrano i Vicente
Carla Silla i Vilanova
Natalia Silla i Yago
Gonzalo Veguer i Izquierdo
Guillermo Veguer i Izquierdo
Rodrigo Veguer i Izquierdo
Carles Veguer i Valor
Julia Vilanova i Córcoles
Mario Vilanova i Córcoles
CLÍNICA DENTAL ESPECIALIZADA
RENOVAMOS INSTALACIONES Y EQUIPOS
• Estética dental y Perioral • Ortodoncia
• Odontopediatría • Odontología general • Periodoncia
• Implantología • Blanqueamiento dental
Y AHORA TAMBIÉN MEDICINA ESTÉTICA FACIAL. Llámanos y te informaremos
- Infiltración de Ácido Hialurónico
- Plasma rico en plaquetas
- Mesoterapia facial con Dermapen
- Atenuación de arrugas de expresión
- Rejuvenecimiento facial
PLAZA AMÉRICA,5 BAJO. 46900 TORRENT (VALÈNCIA)
T.: 96 108 49 66 - www.bavieradental.com
Emisiones de CO 2 del Tonale Hybrid (ponderadas, combinadas) (g/km): 130-142. Consumo de combustible (ponderado, mixto) (l/100km): 5,70-6,23. Procedimiento WLT Reglamento UE 2018/1832) adoptado para el cálculo. Valores de consumo de combustible y emisiones de CO 2 medidos por el fabricante durante las actividades de pruebas previas a la aprobación, de acuerdo con el procedimiento WLTP (Reglamento UE 2018/1832), y podrían variar antes de la homologación final.
Desdejunis, esmorzars i berenars
Obrim de Dilluns a Diumenge
Plaça Corts Valencianes, 12B
Torrent
Virgen de Montserrart, 43
Tel. 96 159 08 04
46210 PICANYA (València)
La comissió de la Falla Avinguda de Torrent Vol expressar el seu agraïment a les persones i entitats, per la seua col·laboració en bé de les Falles, i en particular de la Falla Avinguda, perquè amb l’ajuda de tots s’ha fet possible la publicació d’este Llibret 2023.
@Fallavinguda
#llibretavinguda2023
Escaneja aquest codi amb el teu mòbil i gaudeix del nostre llibret en format digital
