AFRODITA: La Deessa de la Bellesa - Llibret Avinguda 2021

LA DEESSA DE LA BELLESA

ODITA Falla Avinguda i Adjacents Torrent falles 2021

AQUEST LLIBRET HA PARTICIPAT EN LA CONVOCATÒRIA DELS PREMIS DE LA GENERALITAT VALENCIANA PER A LA PROMOCIÓ DE L’ÚS DEL VALENCIÀ

AQUEST LLIBRET PARTICIPA EN EL CONCURS DE LA JLF DE TORRENT

FALLA AVINGUDA

Recorda estar sempre com tu eres, no com volen que sigues.

a deessa de la bellesa

pròleg A tots aquells que vau creure i vau fer perquè ens mantinguérem en peu.

A tots aquells que per desgràcia ja no esteu entre nosaltres, aquest retorn també és vostre.

josé ju io Faller de Micaela i amic de l’Avinguda.

“Feliç any nou!”. D’aquesta manera he despertat als meus fills des que tenien ús de raó cada 20 de març, perquè de sempre m’he regit pels successius exercicis fallers més que per les festes nadalenques.

Mai he vist el dia 20 de març com un dia trist, sinó com l’inici d’un nou i il·lusionant any faller... Bé, mai fins fa un any i mig que, com si de la pel·lícula de ciència-ficció més surrealista que poguera existir es tractara, i acaronant ja la culminació de tot un exercici de treball i projectes, el món es parava davant els meus ulls. Aquells primers dies de notícies contraposades les unes amb les altres, comentaris de tota mena, llàgrimes de desesperació i impotència, buscava resposta entre els plàstics que ocultaven com delicada pell els trossos de color que havien d’estar fent-se majestuosos damunt del negre asfalt el cel blau de la meua València.

Els que irònicament vam tindre “sort”, els vam veure desaparéixer a poc a poc en camions de frustració cap a un panteó improvisat en lloc de la seua incineració programada, i dic vam tindre sort, perquè en altres casos no va ser així. Van ser cruelment sacrificades de manera clandestina a l’abric de la fosca matinada, o de manera més canalla, víctima del més menyspreable vandalisme.

7

“Feliç any nou” - José Julio

Més tard van arribar els aplaudiments als balcons, amb la puntualitat d’una mascletà a la plaça, trencaven el silenci dels carrers deserts per la restricció de moviment. La ignorància ens portava a pensar que això passaria prompte, que en uns mesos tot tornaria a la normalitat, sense adonarnos que cada vegada quedaven més lluny les “no falles” del 2020.

Com l’olor dels bunyols recentment fets, o el fum del tro de bac en una despertà, la implacable bestiola es movia a pler per la ciutat sense donar treva, invisible als nostres ulls revelant-se en esgarrifoses xifres diàries a les notícies, cosa que ens feia entrar en un bucle de pors i ràbia continguda.

Després d’una treva estiuenca i amb el coneixement de que les dates promeses es dissipaven a les portes d’una cruenta tardor, arribava el pitjor hivern viscut en dècades en aquest país. Els mesos i els anys s’entremesclaven en un embull d’incertesa i desafiaments sense donar treva a tot anhel de mantindre la flama encesa, les comissions intentaven donar suport a tots els professionals vinculats a la festa, donant-los un fil d’esperança on agafar-se en la seua precària situació de supervivència.

Un dia un company de treball aliè al funcionament intern de la festa, em va preguntar: “vosaltres, els fallers, continueu pagant sense tindre falles?” Em quede mirant i com que intuïa que no m’anava a comprendre, vaig somriure, i va insistir: “vosaltres el que sou és ximples”. Llavors li vaig dir: “jo no soc un llogat de la meua falla, soc amo d’ella, i si com a amo en aquests moments de penúria m’ha de costar diners a canvi de res, ho assumisc gustosament perquè sé que amb això mantinc viva una festa que no sols és barra i menjar com molts com tu penseu. La meua falla és cultura, la meua falla és família, la meua falla és futur”.

Mentrestant, s’acostava inexorablement març i amb ell la notícia de que seguíem de la mateixa manera que l’any anterior, de nou sense falles.

8

“Feliç any nou” - José Julio

Tot començava a amuntegar-se als nostres caps, com seguien amuntegats aquells fragments embolicats en els seus plàstics polsosos pel pas del temps en la seua oblidada captivitat.

Perdut el referent del meu “feliç any nou” confonia prioritats entremesclant dates d’un i altre exercici, els contractes, els llibrets, les temptatives de xicotets intents de donar sentit a alguna cosa que durant any i mig no teníem, agafant-nos amb força a unes diminutes dosis d’esperança que començaven a arribar injectant-nos la solució fins al que ara només podíem haver combatut amb sacrifici i dolor amagats després d’unes màscares.

I va arribar finalment el dia, aquell que tots esperàvem, com un fènix apareixia davant els nostres ulls l’1 de setembre. Amb la cautela de qui ja ha patit molt, per fi creiem en aquella llum al final del túnel, tornem a sentir moure’s els engranatges del rellotge que ens encamina al que vam perdre sense ningú voler-ho.

Si una cosa positiva podem traure de tot aquest infern viscut és que hem demostrat com d’important que és aquesta festa en la nostra comunitat. No permetem que ens tornen a tirar enrere.

Prompte tornaré a desitjar un “Feliç any nou”, prompte tornaré a respirar.

SOM CULTURA, SOM FALLA

9

De la bellea com heregia en un escenari tribal polarisat

albert sesé

Aprenent de ciutadà i poeta Torre i Bunyol d’Or en Fulles de Llorer i Brillants

Una mascareta quirúrgica ens ha igualat, ens ha fet més silents al carrer, pero més furiosos en les rets socials. De sobte, el món que coneixem s’ha vist tambalejat per un enemic invisible, cruel i letalment asimètric, que s’ha emportat ya, solament en Espanya, més d’un centenar de mils de vides. El virus SARS-CoV-2 ha supost una oportunitat per a tancar files i trobar-nos per a la lluita conjunta sense banderes. No obstant, la politisació que s’ha fet del fenomen no permet ser massa optimiste.

Els negacionistes, en general, i del virus, en particular, desconfien de la veritat i perceben que una amenaça constant sobrevola la humanitat. No creuen lo que diu el poder pero després tampoc saben separar l’autoritat científica o intelectual, les evidències, del poder. I en eixe relativisme, provablement induït, cada individu acaba sent la mesura de totes les coses, és dir, l’opinió s’erigix com a valor de lo que és la veritat. Aixina i tot, el negacionisme té una etiologia dual, la de la mentira afiançada en l’irracionalitat i la paranoia, pero també la de l’exili de les contradiccions de la veritat que es generen a partir de la sobreinformació, com una conseqüència d’esta. En això, no faig una exoneració de responsabilitat, sino un intent de comprensió de la realitat.

Tot això porta a la negació irracional de lo més evident.

11

De la bellea com heregia en un escenari tribal polarisat- Albert Sesé

El bombardeig constant de notícies és la forma actual de censura més paradòxica que existix, i en certa forma, és lo que ha fet que internet estiga tenint conseqüències molt alluntades de les previstes en el seu naiximent. Els subjectes no podem processar tanta informació, i junt en la cultura de l’immediatea en que vivim, necessitem que algú nos digerixca, nos reglote l’informació per a poder fer-se una idea de lo que va ocorrent: és la construcción del “relat”. Els mijos de comunicació juguen un paper fonamental en esta tasca, i generalment són més poderosos per lo que callen que per lo que difonen. Podríem dir que els mijos callen lo que els periodistes ignoren, lo que se’ls impedix contar, així com certs tabús, i certs secrets; generalment solament es conten aquells que poden fer mal a “l’enemic”. I cal recordar que el diable està en els detalls, de modo que els “relats” vénen a ser un còctel de miges veritats i propaganda, de parauleria rimbombant i buida, que perseguixen la llealtat a una certa estructura simbòlica uniformisant i sense ambigüitats.

Res hi ha d’inocent en estes pràctiques informatives, i llunt de caure en el paraigües de les teories conspiracionistes, els algoritmes de presentació d’informació (també en fins marquetinians) de les principals plataformes són un dels secrets millor guardats. La presentació de l’informació, pràcticament individualisada, tracta de mantindre’ns pegats a la pantalla, generant-nos una necessitat que, sense control, pot convertir-se, si no ho és ya, lliteralment, en una droga. No en va, algunes fonts oficials sifren que el 80% de les persones utilisen els seus smartphones a lo manco 2 hores al dia, un 51.5% entre 2 i 5 hores, i un 28.1% més de 5 hores. De forma més específica, l’adicció als jocs per internet com a patologia, ya ha segut inclosa en el DSM-5 (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders-5), i les seues sifres aumenten de forma molt preocupant, sobretot entre els chiquets i els jóvens En un escenari de polarisació política creixent, van guanyant pes les postures concretes i monolítiques, mentres es popularisa un insult que tracta de convertir en tabú als qui es neguen a enquadrar-se en una posició

12

De la bellea com heregia en un escenari tribal polarisat- Albert Sesé

partidista i tancada. Es parla de “equidistància” (és dir, ambigüitat), que sugerix que qui ha eixit d’entre nosatres s’ha rebelat i ya no se li deu permetre l’entrada. Aixina, el progressiste tem ser considerat machiste, fasciste o raciste per atres progressistes, i té molt conte de no expressar opinions que puguen carrejar-li eixes etiquetes. En l’atre costat, el conservador, s’esforça per no semblar davant atres conservadors un progre, un mal patriota, o un boniste.

No sol ser la mentira lo que se censura, sino les veritats incómodes. Pero a voltes, fins i tot la mentira s’inocula, disfrassada, i torna perillosa si ademés es convertix en tabú, perque d’eixe modo ningú (de la tribu) s’atrevirà a posar-la en dubte. De forma recent, es dia per part d’un alt càrrec del govern que una persona estrangera havia entrat en una identitat “diferent” a la seua, pero no falsa… De nou, el joc en les paraules, i l’intent de manipulació del llenguage, per a conseguir aminorar lo que és clar i evident, pero transgressor dels valors suposts de la tribu de referència.

La persona que s’atrevix, puix, a eixir del seu sistema simbòlic, qui s’aventura a anar més allà, qui viu en la frontera (equidistant) respecte a lo establit pel seu grup, pot vore com es precipita sobre ella una terrible càrrega de sospita i com la convertix en tabú, és dir, en innomenable, en un herege. La por a la indeterminació es manifesta en el regne asèptic de les idees abstractes. Per això, a lo llarc de l’història, la heregia ha segut considerada pijor enemiga que l’infidelitat. Recorden que Calvino va cremar en la foguera a Miguel Servet en la retòrica de l’estigma: “si no estàs en nosatres, eres diabòlic”. No sembla, a la vista dels fets, que aquelles organisacions inquisitorials hagen desaparegut; més be al contrari, és possible que s’hagen encarnat en la seua pijor cara, i arborant el castic de la mort social. A vore quí és capaç de dir que no és feministe, o que odia la bandera espanyola… en el seu propi grup.

Este jou inquisidor, vigilant perenne en les rets socials, que podríem identificar i etiquetar com la correcció política, crea una espiral del silenci, en la que el pensament dissident, herètic, calla, i deixa que els “convençuts” imponguen les seues idees, de manera que el pensament

13

De la bellea com heregia en un escenari tribal polarisat- Albert Sesé

dissident acaba per desaparéixer. Qui intuïx que la seua opinió impopular molestarà a la seua comunitat, callarà moltes voltes per prudència, o per por, davant lo que Soto Ivars ha denominat “poscensura”, un sistema orgànic de premis i castics a pur de insults i likes que millons d’usuaris utilisen en les rets.

La poscensura eixercix un castic sever a pur de repartir etiquetes infamants, el sentit de les quals i interpretació varien segons el segment ideològic, l’ortodòxia en la que nos trobem. La poscensura i l’espiral del silenci van generant que els punts de vista dissonants cedixquen davant la pressió del grup i acaben per desaparéixer. Es cava, puix, una profunda trinchera ideològica, i els grups es tribalisen. D’eixe modo, l’espai intermig entre ells, la disputa teòrica i civilisada, i per això, la possibilitat del consens, fins i tot són censurades, castigades, o quant menys, disfrassades d’una “tolerància” rància i insincera. Pero qué curiós resulta l’apelació constant al diàlec, com a valor democràtic, pero de facto, solament com un procediment impostat, com una pose buida d’expectatives, perque en realitat no interessa aguaitar en el llindar.

Les promeses dels populismes de qualsevol signe són la clarificació i la seguritat; de modo que els estats d’excepció es convertixen en camp abonat per a crear tormentes d’ideologia que adoctrinen la massa en un sistema de creències sense clavills ni possibilitat de qüestionaments. També resulta curiós comprovar com en alguns casos recents, una disensió política interna acaba en expedient d’expulsió, o directament, en expulsió (de l’herege). La heregia és molt contagiosa i resulta un arma de destrucció del status quo. Este fet és ben conegut a lo llarc de l’història de la humanitat.

Lo perillós del nou escenari, del posestructuralisme social, en la promulgació d’una política identitària de l’enemic comú, junt en la doctrina sobre les microagressions, és que s’ha desenrollat una cultura de l’acusació pública en la qual els subjectes identifiquen chicotetes ofenses i procedixen a la denúncia pública, tant del fet com dels agressors. Açò em recorda a la gent que,

14

De la bellea com heregia en un escenari tribal polarisat- Albert Sesé

15

durant el confinament, s’apostava en els balcons de les seues cases a la caça dels transgressors de la norma, o en un eixemple més cinèfil, a aquelles criatures de la película “Invasion of the Body Snatchers”, que senyalaven en el carrer en el seu braç estés als sers humans “no convertits”, acompanyant-se d’un crit peculiar, per avisar a la tribu.

A voltes estes deteccions i denúncies poden tindre sentit, pero en unes atres no, i en les que no opera la presunció d’inocència. En el marc de les rets socials, internet es convertix aixina en un camp de batalla en trincheres profundes i eixèrcits de trolls, haters, narcissistes, i simplement, persones que busquen autoafirmarse per l’emoció i sentir-se “tribu” portant a terme eixa tasca inquisitorial. No deixa de ser amplificador i altaveu de la necetat humana i d’un profunt esquema de prejuïns, alimentats per l’emoció.

En eixe marc, qualsevol ofensa genèrica abocada sobre qualsevol grup identitari és percebuda com un atac frontal per part de totes aquelles persones que se senten identificades i interpelades. No deixa de ser este mecanisme un procediment propi dels totalitarisme: “Si m’insulten a mi, vos insulten a tots”. El narcissisme de caràcter tribal que es genera, d’identificació i defensa tancada de la tribu, reporta en els individus un clamor, un reconeiximent social, que encara que virtual i evanescent, permet aminorar la seua ansietat vital. Per això, les rets poden convertir-se en objecte de cult per a persones resentides o angustiades. La massa tribal virtual, en les seues defenses o atacs, segons l’objecte publicat, genera una experiència d’enervació que crea identificació en la “causa”, pero també proporciona un efecte ansiolític, benzodiacepínic (Espanya és un dels màxims consumidors en el món), que a lo manco, solament per un moment efímer, provoca una tormenta d’endorfines en els participants. En eixe algoritme residix el poder addictiu de les rets i provablement els fonaments dels engranages de la que s’ha definit com a ingenieria social (tribal i identitària). ¿I quin paper juga la ciència en este escenari de tribus, tabús, i nou narcissisme? Puix ni tan sols la

De la bellea com heregia en un escenari tribal polarisat- Albert Sesé

ciència pot lliurar-se de vore’s afectada per arguments polítics i no merament científics. Les evidències deuen ser refutades pero no censurar-se ideològicament, i menys vore’s someses al juí sumaríssim del narcissisme tribal de les rets. La creació de la Intellectual Dark Web (IDW) per part de Claire Lehman (psicòloga), és un síntoma clar de l’ambient de caça de bruixes en el que estan movent-se els investigadors anglosaxons en àmbits que rocen qualsevol de les interseccions de la polarisació política imperant, com el model de feminisme o l’ideologia de gènero. Eixe “santuari” pretén que els seus membres compartixquen dos importants qualitats: 1) Disposició a estar en desacort entre ells, fins i tot de forma feroç, pero civilisadament, sense tabús (tot és susceptible d’estudi científic), i moltes voltes a contravindre l’ortodòxia de la seua “tribu”, a ser hereges funcionals; i 2) mantindre l’integritat intelectual, de manera que no domine lo políticament correcte, el pes insoportable dels prejuïns.

Segons esta proposta, en la IDW tots els seus membres estan disposts a expressar lo que els demés pensen, pero no s’atrevixen a dir públicament. De nou, es tracta de trencar tabús específics lligats a les tribus, de modo que els arguments es valoren pel seu pes o la seua validea científica, i no per la llista d’enemics que podrien utilisar-los en contra seua. No obstant, les rets estan repletes de teories absurdes, sense fonament, que alimenten el relativisme, i els juïns immediats, moltes voltes, solament sobre un titular més o menys rimbombant, guiats per supost per la seua tribu, que és qui marca la seua resposta.

Tampoc el concepte de bellea és alié a este escenari de polarisació tribal, tabú i heregia. Em permet la llicència d’expressar que l’art en general pot considerarse com la vacuna per a evitar la transgressió real del tabú, de modo que sublimant tal transgressió en un pla figurat, mantingam a ralla la provabilitat d’una ruptura real. No obstant, el posestructuralisme, en la polarisació i el procés de tribalisació, fan que la valoració de l’art, i per això, de la llibertat d’expressió, depenguen del seu orige, de la seua ubicació, de l’ortodòxia de la que haja sorgit, i del tabú que

16

De la bellea com heregia en un escenari tribal polarisat- Albert Sesé

17

puga tractar de trencar. Eixemples clars hem contemplat respecte a algunes cançons de rap, en greus injúries al cap de l’estat i incitació a la violència, o per eixemple, en l’acció terrorista yihadista sobre els periodistes de Charlie Hebdo, quan la publicació es va atrevir a reproduir en portada una image de Mahoma, tabú per als musulmans. O per eixemple, en la polèmica sobre l’icon de la marca Conguitos, i la seua suposta microagressió a les persones negres i a les tribus indígenes.

Convé destacar també, respecte a la negació irracional de fets evidents, com a efecte provable de la sobreinformació, del concepte de l’art “deconstruït”, i d’un narcissisme exacerbat, el cas de Salvatore Garau, un artiste italià que ha conseguit vendre una estàtua “invisible” (Io Sono) per 15.000 €. L’artiste diu ampararse en l’art conceptual, en el qual el concepte té prioritat sobre l’objecte, deixant l’estètica a un costat. Per supost, el comprador ha rebut un certificat de garantia, sagellat i firmat per l’autor. Este devaneig, per cridar-ho d’algun modo, no és únic, ya que algunes ciutats com Nova York “exhibiran” una atra estàtua “invisible” de Garau, la seua “Afrodita plora”.

Sincerament, i sense pretensions herètiques, em sembla una broma pesada, o simplement humor fi. Em resistixc a pensar que estes “obres d’art” hagen trencat el tabú que supon pensar que hi haja persones que no puguen ser tan estúpides.

Al meu entendre, potser cal practicar la heregia front a les ortodòxies, del signe que siguen, rebelar-se des del pensament crític, contra la correcció política i la poscensura virtual, trencar les espirals de silenci, i “deconstruir” les trincheres, pero sense pretensió antisistema, sino tot lo contrari. El futur és incert, perque en el passat ya hem vist a qué conduïx la tribalisació identitària.

Si realment pretenem generar un canvi devem enfortir les institucions que nos permeten eixercir la llibertat, una llibertat que possibilite la busca d’amplis consensos en les qüestions fonamentals, en les aspiracions universals de ser felices, de crear ciutadania. Ahí provablement residix

De la bellea com heregia en un escenari tribal polarisat- Albert Sesé

lo bell, en eixa llegítima aspiració immaterial, alluntada de construccions ideològiques, que descarte la guerra tribal, i que tanque files contra amenaces reals no impostades ni sobrevalorades, com el treball mai prou reconegut que el colectiu de professionals sanitaris del nostre país (i del restant del món) porta fent en contra del coronavirus.

Que servixca este humil ensaig d’homenage a totes eixes persones, i per supost, a totes les víctimes i a les seues famílies. En eixe acte d’amor i de servici devem vore la bellea que pot evitar que alguns tabús específics conduïxquen a cavar trincheres cada volta més profundes i a socavar l’esperit crític i qualsevol intent de discussió de les ortodòxies monolítiques de qualsevol signe. En això nos va la vida i la dels que vindran.

18

19

Màscares, mascaretes i carassetes

kike romero Faller. Aprenent de tot, mestre de res. Llicenciat de segones a l’escola de la vida. Observador incansable.

Somniador i il.lús. Natural com els desastres. Així soc jo.

Es van posposar les falles, altra vegada. Ens van demanar comprensió, altra vegada. Ens van demanar coneixement i solidaritat. I ho vam complir.

Què més ha de fer l’univers faller per ser considerat apte, òptim, segur, lliure?

La mascareta ens serveix de mur de contenció front al virus, protegeix i preserva del dany que pot produir la indesitjable Covid-19.

Les màscares amaguen gestos, marques, ganyotes... els ulls són l’espill de l’ànima però sense una boca que els acompanye poden ser una trampa.

I és ací on vull arribar: a la trampa on hem caigut els fallers i les falleres i, juntament amb nosaltres, tots els membres dels diferents sectors que viuen de, per i per a la festa, els més castigats, amb diferència, entre molts altres.

Darreres de la màscara que molts dels nostres polítics porten posada des de fa molt més que dos anys, amaguen la seua mancança d’empatia, compromís, coneixements i CONEIXEMENT. Que baixen per una vegada de la seua poltrona, que es lleven la carasseta, que miren els ulls de la gent, sense colps baixos.

Somriguen, ploren i mostren els seus sentiments, agafen el bou per les banyes... o millor dit el ninot per la base.

Després de desfogar-me i reivindicar des d’aquest humil article, tornem a l’assumpte.

21

Màscares, mascaretes i carassetes- Kike Romero

Què bé ens ha vingut a alguns la mascareta, eh?

Dissimula la mar de bé els nostres defectes. El meu nas no sembla tan aguilenc, aquells llavis fins poden ser imaginats com carnosos i suggeridors, les dents ja no precisen de molts diners per ser sanejades, o si, però això pot esperar.

La bellesa és un concepte tan volàtil com eteri, tan efímer com particular.

Segons del lloc del mapa on visques la bellesa tindrà un cànon diferent. En uns, el color blanc quasi blau de la pell serà considerat un signe excels de bellesa. En altres la tonalitat daurada de la dermis donarà valor afegit a la teua carta de presentació.

Ser guapo/a hui dia és sinònim d’èxit (encara que ens revente). Cert és que ha de recolzar-se en una actitud i aptitud, però el que és evident és que ser guapo ajuda.

Els que no tenim en el físic la nostra major virtut podem amagar-nos darrere d’una mascareta o podem tirarli bemolls i suplir amb ingeni les carències que Déu ens va atorgar. On estava Déu quan jo vaig nàixer? Possiblement confeccionant mascaretes.

La pell de Corder és altra de les màscares més comunes que acostumem veure. Alguns són/som experts en l’art de la doble cara. Poden fer-te creure que darrere d’una careta angelical s’amaga un dimoni. Em quede amb els dimonis coneguts, els que van de cara i a qui se’ls veu vindre.

La cara dura, eixa que depèn de qui i depèn de com pot ser una manera de viure.

La cara amarga, la que té dos costats; una amable, simpàtica, amb la que tots volem ballar, i l’altra, la que sempre ballarà sola.

La “más cara”, la que ens acostuma a posar al nostre lloc als pobres d’esperit i als poc agraciats també econòmicament.

Vivim en un ball de màscares, cadascú porta la seua, però tots ballem en una dansa contínua. Lleveu-vos la carasseta, però no oblideu la mascareta, que estem en pandèmia.

22

Màscares, mascaretes i carassetes- Kike Romero

En intentar fer lligam entre dos assumptes i intentant donar sentit a tot açò, si és que en té, vos assegure que darrere d’una màscara podem amagar els defectes, aquells que són tots superables. La mala gestió també s’amaga darrere de lleis, articles, proposicions i cants de sirena. Per favor, mostren com són, demanen consell, escolten assessorament, mostren la seua part més comprensible, confien en nosaltres de la mateixa manera que nosaltres ho vam fer amb anterioritat. Lleven-se la carasseta, de segur que no són tan lletjos. No ens facen creure que són horribles.

23

Màscara protectora

miquel ángel gascón Faller. Economista. Màster en Assessoria Fiscal i Contable. Diplomat en Ciències religioses. Poeta amb diversos premis en certàmens generalistes, fallers i als concursos de llibrets.

El 6 de març de 2020 presentàvem el nostre llibret. A partir del lema de la falla “Mascarada torrentina” reflexionàvem en les seues fulles al voltant de la bellesa.

Només uns dies després, les falles quedaren suspeses per la situació de pandèmia i poc de temps més tard la màscara deixà de ser un artifici carnestolenc per a convertir-se en un factor determinant de les nostres vides. La màscara ja no era un objecte festiu, tampoc una impostura per a ocultar la vertadera personalitat, ni una tanca defensiva per a les nostres pors, febleses i imperfeccions. Ara passava a formar part del nostre físic. En tot cas no hi era conscient del tota aquesta situació fins que a l’octubre vaig canviar de centre de treball.

A les primeries de la tardor començava a un nou destí amb nous companys. Companys als qui no coneixia abans, de manera que els seus trets facials s’amagaven darrere de la màscara de la mateixa manera que els meus s’ocultaven per a elles i ells. Al principi tampoc era una qüestió rellevant però, a mesura que entrellaçàvem les nostres relacions, ens hi mancaven, entre d’altres, els somriures. La màscara preceptiva per a previndre els contagis actuava com una doble mascarada d’ocultació, un entrebanc relacional, una frontera per als sentiments.

Tant és així que, en un moment determinat, necessitàrem raonar al voltant d’eixa qüestió i decidirem llevar-nos-les un instant per a conéixer-nos en la nostra totalitat. Va ser un instant presidit fins i tot pel rubor, pròxim a sentir-nos despullats davant un desconegut. Però calia passar per eixa sensació estranya per saber amb qui estàvem compartint espai. Darrere de la mascareta ho podíem percebre però no completament. Des d’eixe moment va resultar més fàcil compartir converses i determinades intimitats.

Amb la pandèmia més controlada i el preceptiu permís de les autoritats sanitàries, tots esperem podem plantar “Mascarada torrentina” este pròxim mes de setembre. Durant esta espera d’any i mig les circumstàncies han canviat tan profundament que les màscares, caretes i disfresses dels ninots no ens parlaran només d’eixa bellesa oculta que es convertia en fil conductor del llibret presentat

25

Màscara protectora - Miquel Angel Gascón

en març de 2020, sinó també de tot allò que cadascú que observe les escenes de la falla haja viscut durant este temps de coronavirus. I açò no deixa de ser una conseqüència més d’allò que comentava en les fulles de dit llibret, que la bellesa no només és subjectiva sinó que respon a tot un bagatge personal, el concepte subjectiu es veu emmotlat per totes les experiències que arrelen a l’interior de la persona.

Plantar la falla pensada per a març de 2020 al setembre de 2021 ens permetrà observar una fotografia fixa d’una realitat, la nostra personal i la col·lectiva, i contrastarla amb cóm ha evolucionat. Una evolució d’una intensitat i fondària impensables. No és simplement que les màscares venecianes del remat i els ninots escampats al seus peus ens recorden indefugiblement allò que estem vivint encara, totes les transformacions, pèrdues que hem patit, renúncies que hem hagut de fer lligades a la mascareta; sinó també cóm era eixa realitat que mai tornarà, cóm era el temps quan ens preparàvem per a viure la culminació de la nostra festa. Aquell temps en que, amb un contrast absolut, quan els carrers haurien d’estar bullint de celebracions romanien confinats en un solitud indescriptible. Aquesta serà, sense dubte, una de les imatges que ens brollarà quan mirem la falla.

En març de 2020, a banda de que les falles no s’arribaren a plantar, els carrers es buidaren de gent quan es decretà el confinament de la població. Els dies en què els carrers de Torrent haurien de ser rius de festa, cultura, música, indumentària i tradició apareixien assedegats i solitaris. La sensació encara era més escruixidòrament dolenta, com un clevill al bell mig del cor. Caminar per l’Avinguda només amb la determinació d’anar a comprar no impedia mirar cap a l’encreuament on es planta la falla des d’una esperança tan efímera com inesperada. No hi havia més que l’encreuament, els pins i el semàfor. També l’anunci que la brigada d’obres amaga a les flames per a que no es creme. No era una mirada de nostàlgia per les falles passades, cap a la memòria recent. Era una mirada de pena mai abans viscuda. És la mateixa pena que a més d’un faller i fallera li impossibilitava passar per la porta del casal

26

Màscara protectora - Miquel Angel Gascón

27

per a que no li recordara d’una forma fefaent la suspensió de la festa. Veure la porta del casal tancada era un símbol i una certesa. El símbol d’unes falles interrompudes en el seu moment principal, la certesa d’una situació inèdita. Por, recança, angoixa i, per damunt de tot, molta tristor.

Les mascarades pensades per a març de 2020 continuen vigents al setembre de 2021. La política local es mou més o menys al mateix tauler de joc. La situació ambiental continua essent aquella que manté amb un fil de vida l’Albufera. Esposar la nostra vida a les xarxes ha esdevingut en una nova costum. Les diferents festes torrentines han sobreviscut encara que no s’hagen pogut celebrar. Però la nostra visió de totes estes realitats no és la mateixa. Que aquesta experiència del coronavirus no ens eixirà debades és una convicció que tots tenim d’una manera o altra, encara que només siga pel que s’ha batejat com a fatiga pandèmica. Ens manquen encara espais de convivència on compartir les converses acovilades durant este temps, on exorcitzar eixa tristesa que comentava adés acressolada entre els murs del confinament. Ens manquen els somriures que brollen darrere de les màscares. Ens manca tot allò i més encara, però principalment enyorem les abraçades. Eixe instant de fusió de sentiments que esdevé símbol i certesa en el moment de la cremà.

En aquest sentit, plantar falla i obrir les portes del casal de bat a bat serà d’una bellesa gens emmascarada, una bellesa arrelada, això sí, pròpia de les tradicions que naixen del poble i de la gent senzilla i humil. Com la bellesa d’una abraçada quan naix d’eixe sentiment que es diu falla.

28

29

Llibret del dia Miquel Ángel Gascón

ÉS 15 DE FEBRER Un més per a la “plantà” però un març més sense falla. És una altra mala mà del virus que ens la jugà deixant-nos fets borumballa.

Sense falla, no hi ha llibret per a llevar-nos la pena i això que, amb tant de canyaret, bombo, trons i tabalet, ix a dia per escena.

Estant com està Torrent, perdut el seu calendari de festa i divertiment, he tingut el pensament de fer un llibret diari.

(El llibret serà privat, però el vers serà versat.)

HAN VOTAT A CATALUNYA Han votat a Catalunya, botant-se el confinament, tot per voler fer a Illa Molt Honorable President.

Mentre votes, no hi ha virus amb què poder-te contagiar.

La democràcia és la vacuna amb l’eficàcia més gran.

El capritx dels polítics, el seu cicle electoral, està per damunt de pandèmies, el bé comú o necessitat.

El problema que han tingut és que el vot és molt dispers i no queda massa clar qui es farà amb el govern.

El ministre Salvador no ha encisat a prou votants però salva l’expedient i se mostra ben pagat.

No debades tota la vida ha viscut del pressupost i la resta de les coses a ell li importen un rot.

Així que si fan suma es fa més gros el cabàs i, si resten, de nou convoquen tota la gent a votar.

30

Cal mantindre el cadirot, siga al govern criticant o fer com que se treballa des del Palau governant.

FENT MEMÒRIA D’UN ALTRE 23F Quaranta anys fa del colp de Tejero, que vaig viure com si fóra una aventura.

Els tancs pels carrers.

Sense escola, i no calia l’excusa de la calentura.

Ara que tinc més trellat, no massa, tot s’ha de dir, però ausades no sóc un xiquet, l’aventura em pareix un esperpent en tota regla que, per sort, no feu guaret.

En tot cas, la democràcia, no està lliure del perill de corruptes i intolerants.

Cal eixir en sa defensa en cada espai i moment.

Exercir de ciutadans.

Cadascú en la postura que li done més plaer o tinga més devoció.

No hi ha de bones o roïnes. És l’autèntica diversitat, i llibertat d’expressió.

(Al que açò no li faça gràcia no creu massa en la democràcia.)

AL VOLTANT DE L’ECOLOGIA I LES FALLES Una falla contamina però no un contenidor que, si a cremar-lo s’anima una colla antifeixista, això és pau i bonicor.

Ser faller és coentor, mes trencar escaparats reventant-los amb cudols, és llibertat d’expressió a aplaudir emocionats.

Una llàgrima en l’Ofrena malbarata el medi ambient, però fumar brossa i herba fomenta un núvol que alegra a tota al bona gent.

Tindre un casal baix de casa ataca la convivència, no com un raper que canta cagant-se en la teua estampa que és una grata experiència.

Tallar el carrer un dia per a fer festa fallera és pitjor que una solsida, no com tindre una “manifa” siga estiu o primavera.

Per això, falles suspeses, hem de tancar el casal, anem a tirar tots pedres protestant per les condemnes del raper que rima mal.

(Puix muntant este sarau viurem en concòrdia i pau.)

31

UN DIVENDRES SENSE CASAL Per fi ha arribat el divendres.

Me’n vaig al “Pensat i fet”.

Entrepà de sepionet o carn de cavall i alls tendres. (És Quaresma i pot ser gula però els fallers tenim bula) Arribe. Portes tancades.

Caguendènia la pandèmia. És pitjor que una epidèmia de pallola i pigotades.

(Està deixant-ho tancat tot en pany i forrellat.)

Ens està llevant el suc, la vida dins del casal, inclús el vell ritual de la partida de truc.

(O la de fer el bandarra aguantant en peu la barra.)

De tota la festa grossa que ara tenim confinada, pagaria milionada per tornar a fer carrossa.

(Els fallers amunt i avall, tots i totes fent treball.) És la nostra vitamina, colze a colze faenejant, per molt que acabes nadant, ben banyat en purpurina.

(Consumim del material A tones, un quintal.)

Usem tanta que, a l’estiu, quan vas a Marina d’Or,

32

en llevar-te el banyador encara et veus en el piu.

(En el piu o l’albergina sobreviu la purpurina.)

Ara canvieu el casal pel de vostra comissió, la costum o tradició que resulta més viral... (...I adaptada la contalla la tens a la teua falla.)

ALS POLÍTICS MALFAENERS Més de dos anys s’ha passat allò dels jutges caducat esperant renovació.

Si en pagar contribució et passes un sol minut, és correcte, estàs caput.

Per a tu la part estreta, als polítics, la pagueta, esta és la llei de l’embut.

Recàrrecs en un moment, interessos i embargament que a ningú fa gens de gràcia.

Però ells amb tranquil·litat amb el fre de mà posat pel bé de la democràcia.

I aguantem als caradures puix és pitjor, al remat, suportar les dictadures.

TOT EL DIA TELETREBALLANT

EL DIA DE LA “NO CRIDA”

El virus marca la senda omplint-nos tota l’agenda d’una distància social, ara teletreballem i amb les amistats quedem de manera virtual.

La nostra Torre està trista... Què tindrà la Torre?

Un sospir per cada finestra que la recorre que ha perdut el somriure, que ha perdut la lluentor.

La Torre està esblanquida en la seua solitud, està muda des del fonament en els temps perdut i en la plaça sense ànima es marceix una flor.

Tot es veu per Internet fins i tot, com naix l’agret anunciant la primavera.

Mira si ha canviat la vida que serà “online” la crida de la “no-festa” fallera.

Puix per molt gran que és l’afany és tan sols un dolç engany per als amants de les falles.

El qui viu per dins la festa, ho dic de manera honesta, no es conforma amb menudalles.

Internet és bona ciència, bon instrument la pantalla, però s’ha perdut l’essència fins que no es plante la falla.

Si el poeta Rubén Dario es despertara i, en llegir estos versos, l’estupor no el matara, ausades que la versada veuria atrevida.

Però enguany la Torres s’ha perdut tota l’essència, el rovell de la vida, el sentit de l’existència.

No ha pogut ni amollar un “visca” durant la Crida.

La nostre Torre està trista, com trist està el poble però en quan se puga, de festa, en farem del doble.

33

UN PRINCEP DE JOHOR COM UN NINOT

AL COSTAT DE JOHOR, ARÀBIA SAUDITA

Un gran príncep de Johor, d’eixos repujats en or, han muntat bona contalla: Compra les accions de Lim per dur el Valencia al cim i es fa president de falla.

Les infantes de visita tornen d’Aràbia Saudita contentes i entusiasmades.

Han vist al Borbó patriarca i, de regal del monarca, les dos venen vacunades.

Tot això ho diu i afirma.

Ben plantat tot açò signa, en sa història d’Instagram, veges a veure la font, si és més un colp en la front o collita de mal brossam.

Les infantes s’ha unit a un llistat rebordonit ben farcit de descarats, gent punyent, carabassera, que no han volgut fer l’espera per a ser immunitzats.

Però mira si és de veres i agafa bones graneres per a llevar la brutícia, canviant-nos al president, com tota la bona gent que és del Valencia, acarícia.

Gent de totes les tendències religions i procedències en la mateixa consueta.

No importa quina és la vara si eres de tindre la cara ben forrada de baqueta.

Somniar és ara debades per molt que siguen monades mes Caram! Quin revulsiu!

Li compre o no les accions, ens ha donat emocions, tota València ara es riu.

(I eixa falla és benvinguda si la planta en l’Avingua.)

EN LA NIT DE LA PLANTÀ Ens hem quedat ben plantats sense festa i sense falla ni olorar la borumballa.

Açò és per a estar cremats amb este virus canalla.

Que siga esta nit de l’any i els fallers estem confinats, és una llàstima, un plany, per molt que siga l’afany de molts dels nostres veïnats.

34

Tot siga per la salut, per a que no ens contagiem.

Ara tot està fotut però de tots és sabut: Quan es puga, plantarem.

Els teus ulls, Mare de Déu, són ullal de protecció, mirada que ha fet conreu als que han suportat la creu d’esta gran desolació.

HUI QUE ERA EL DIA DE L’OFRENA

Ulls posats en l’esperit de tota súplica i prec, al costat de cada llit, de cada cor que ha patit, de tot plor i tot gemec.

La pandèmia que ens domina ha impedit, Mare, ta ofrena.

Ni un ramell, ni una englantina, però el virus no confina el voler que per tu ens plena.

No podem dur-te les flors de les falles de Torrent, el pomell dels nostres cors, nostres anhels i tendrors, nostre arrelat sentiment.

Però cap faller s’oblida de la teua advocació, en nostra ànima teixida des del bressol de la vida, amb íntima devoció.

Tots sabem, Verge estimada, que no estem per tu oblidats.

Protegits baix ta mirada cada oració és escoltada, Mare dels Desamparats. És constant ta companyia durant tota esta epidèmia, el teu conhort cada dia al que ha adolit malaltia per esta asprosa pandèmia.

35

Dels que estan en la incertesa, dels que han perdut el treball, els que han caigut en la pobresa, necessitats d’enteresa; els que sempre estan davall.

Així, sempre acompanyats per mirada que acarona, ens hem sentit escoltats, assistits i custodiats baix ton mant, Mare i Patrona.

No podem dur-te les flors de les falles de Torrent, el pomell dels nostres cors, nostres anhels i tendrors, nostre arrelat sentiment.

Per això accepta l’ofrena d’estos agraïments versats: Gràcies per no ser aliena al patiment i la pena, Mare dels Desamparats.

EN LA NIT DE LA CREMÀ Esta nit no renaix la vida, el foc no ballarà en els carrers, la cendra no serà esculpida ni la flama encendrà cap vers.

La festa romandrà en anhel, ajornada la tradició, el sentiment de soca-rel, la fondària de la emoció.

El silenci es fa amb l’Avinguda, és un esgarrif colpidor dins de la tristesa embeguda sense ànima amb tanta foscor.

Encara que un bri d’esperança, com l’antic crit de la xicalla, brolla amb forta perseverança: Ací es planta el cor d’una falla... ... es planta l’eterna llavor d’una tradició humil i honesta, conreada al caliu del cor per donar el fruit de la festa.

Esta nit no renaix la vida, el foc no ballarà en els carrers, encara que serà reeixida amb l’alè de tots els fallers.

36

‘mascarada’ Juane Cortell falla gran 2021

38

‘què és la bellesa?’

Reyes Pe falla infantil 2021

40

El casal, principi i final.

ferran martínez

Faller sense pèls a la llengua ni al teclat de l’ordinador.

Crític de si mateix i de tot allò que l’envolta. El seu cor és de foc i, de vegades, de cendra.

Tot ho dona per les falles, per les falles ho dóna tot.

Faller de Cronista.

43

La meua psicòloga em va deixar clar en una de les sessions de teràpia que una de les qualitats de la meua ment era que actuava de manera analítica. He de reconèixer que de vegades no se tracta d’una qualitat “positiva”, al menys quan et planteges diversos escenaris amb els seus corresponents fils argumentals i diferents opcions de les mateixes. De vegades l’activitat mental d’una persona analítica arriba a ser esgotadora.

Aquest temps de pandèmia ens ha donat temps, i en el meu cas temps per analitzar, més encara, aquest boig entramat que són les falles, vistes com entramat social.

Salvador Císcar, un dels millors investigadors de les nostres tradicions que ha donat Torrent va escriure en 2012 al Llibret de la Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve una reflexió de la qual m’agrada destacar la següent idea: “Una de les primeres coses que hauríem de fer tots és veure més allà de la nostra comissió.

Si Plató haguera conegut les falles, de segur que hauria substituït la caverna per un casal. Els fallers a penes veiem les ombres del que fa el nostre veí i en el món de les falles, ho puc dir per pròpia experiència, és increïble la quantitat de magnífics projectes i iniciatives que el recel i un mal entés esperit de la competitivitat ens impedix descobrir.”

A aquest concepte de “faller” estic convençut de que ara mateix li estàs posant més d’una cara, moltíssimes, diria jo, de fallers que no veuen més enllà de les quatre parets del seu casal, siga el concepte que siga del que

El casal, principi i final - Ferran Martínez

parlem, fins el punt de no només no conèixer el que es realitza en la demarcació veïna, sinó també que l’única manera correcta i vertadera de fer és la que es realitza en la pròpia demarcació, per no parlar d’aquells que afirmen orgullosos que no formarien mai part d’altra comissió que no fora la pròpia.

Al llarg d’aquesta pandèmia he compartit moltes hores de conversa amb Miguel Prim, actual vicepresident de la Interagrupació de Falles de València, un dels meus referents fallers des de fa anys i per sort per a mi un gran amic que des de fa molt de temps alimenta la meua necessitat contínua d’aprendre d’aquest complex món de les falles.

En una de les múltiples entrevistes que li han fet al llarg d’aquests mesos va expressar altre concepte per definir la manera d’entendre ser Faller, cosa que, tot i haverla escoltat en diferents ocasions en privat en les nostres tertúlies, era la primera vegada que li ho escoltava dir en públic en una entrevista de televisió.

Ser faller propietari o ser faller usuari són altres conceptes, però entendre la manera de viure com formar part d’un col·lectiu o que en la societat actual la “militància” en una comissió fallera comporta assumir un d’aquests diferents papers.

Crec que amb un símil immobiliari pot ser fàcil entendre la diferència entre aquests rols: El propietari de l’immoble té l’obligació d’invertir en el bon estat del mateix i de reparar els danys estructurals, mentre l’usuari paga per l’ús del mateix. És cert que si parlem de manera normativa, tots els associats d’una entitat cultural sense ànim de lucre, com són les comissions falleres, som “propietaris” de la mateixa i arribat el moment tots gaudim com “usuaris” de la part més festiva.

Però crec que no és cap secret que en la societat actual, i imagine que per contagi de la mateixa, hui dia les comissions falleres es composen més de ”fallers usuaris” amb el concepte de rebre pel que paguen que de “fallers propietaris” pendents del correcte manteniment del patrimoni heretat.

44

El casal, principi i final - Ferran Martínez

45

I a aquests dos conceptes de dos grans de les falles m’agradaria fer la meua humil aportació a mode de “ferranada”, i no és altra que diferenciar entre aquells per als quals el casal és on acaba tot i aquells per als que és on comença.

Era un divendres de pandèmia, una vegada finalitzada la primera onada i la nova normalitat es colava en les nostres vides poc a poc, en una conversa de terrassa de bar amb un altre faller en la qual jo reivindicava la importància de recuperar l’activitat al casal sempre des de la responsabilitat i la seguretat sanitària, davant el qual el meu company de tertúlia em va indicar que no ho trobava necessari, ja que ningú vivia d’obrir el casal. Aquesta afirmació se’m va quedar gravada, ja que el meu concepte de falla és precisament el contrari als qui pensen que al casal naix tota l’activitat.

Tal vegada per a molts la finalitat siga anar al casal a fer-se un cafè amb els amics, preparar el decorat de la presentació, fer les comparses de la cavalcada o gaudir de la festa temàtica del moment, però per a mi és el principi que permet contractar una millor falla per al proper any, pensar un bon apropòsit per exaltar a les Falleres Majors i mantindre viva la il·lusió o crear un nou acte.

Aquesta escola de convivència que és els casal faller és la que permet que contractem falla, generem il·lusió per a que els fallers i les falleres vullguen continuar sentint-se orgullosos de representar el seu barri, treballant per la cultura popular, la llengua i tot allò que ens identifica com a poble i, sobre tot, ens fan diferents a la resta de celebracions.

Jo sóc dels que afirmen amb orgull que arribat el moment podria ser d’altra comissió, dels que admiren als veïns de demarcació quan fan una cosa interessant, dels que diuen “què puc aportar a la fallar” en comptes de “què em dona la falla per les quites que pague” i dels que necessita el casal perquè tot començe i tots poguem gaudir del final perquè tot puga tornar a començar.

José Maroto Yago President 2021

A tota la gran família fallera que formem la falla de l´Avinguda, vaja per davant la meua abraçada a aquells que heu patit d´una o altra manera les conseqüències d´aquesta terrible pandèmia, de manera especial a aquells que han hagut de lamentar la perduda d’un familiar.

En segon lloc vull aprofitar per a donar vos les gràcies a tots els fallers i falleres, ja que, en els moments difícils com els que ens ha tocat viure és on realment es mostren el recolzament i el sentiment “Faller” de cadascú.

El cens faller de la nostra ciutat s´ha vist reduït en els últims mesos en un 10 %. En canvi, a la nostra comissió el cens continua pràcticament en les mateixes famílies que en marc de 2020. Gràcies per continuar ací, gràcies pel vostre suport a una festa “Patrimoni de la Humanitat”, gràcies .

La nit de l’11 de març de 2020 ens va convocar l’alcalde de la nostra ciutat a tots els presidents per comunicar nos que davant la situació de la Covid-19 que s’estava estenent per tot el país, s’havia decretat, per part de les autoritats competents LA SUSPENSIÓ DE LA SETMANA FALLERA. Nosaltres teníem contracte amb la grua, la plataforma elevadora i precisament a l’endemà venia el camió a descarregar la falla per poder plantar.

46

El primer pensament que em va vindre al cap és que era un assumpte circumstancial i que en un breu període de temps tornaríem a plantar, possiblement al mes d’abril. De fet, es contemplaven tres possibles escenaris, el curt termini (un o dos mesos), el mig termini (sis mesos) i un molt improbable llarg (dotze mesos).

Al mes de juny començàrem a preparar la “nova normalitat” mitjançant la desinfecció del nostre casal, la compra de hidrogels, llibre de control d’accessos, etc.

Vam tornar a carregar les neveres i preparar la barra per a poder retornar als nostres soparets al casal i de nou el fort increment en el nombre de casos de la Covid-19 van comportar un enduriment de les mesures i un nou confinament.

Afortunadament el repartiment de la loteria de Nadal i de Reis, així com el posterior pagament dels premis ens va permetre que ens retrobarem al nostre casal.

Sentiment de tristor el de poder reobrir les portes al mes d’octubre, després de la corresponent desinfecció a càrrec de una empresa especialitzada, i contemplar la soledat del nostre casal, però aixina i tot va ser tota una satisfacció poder veure-vos a tots encara que fora uns breus instants per a arreplegar la nostra loteria, saber de vosaltres i de les vostres famílies, donar-nos tots ànims, confiança i esperança per una prompta celebració de la nostra setmana gran.

Desgraciadament, els pitjors escenaris que vàrem contemplar a l’inici es van veure superats. A dia de hui, moment en el que estic escrivint aquest saluda, juny de 2021, desprès de quinze mesos, sembla que podrem plantar els nostres monuments i celebrar la nostra setmana gran durant la primera setmana de setembre, tot i que, a dia

47

de hui, continuem sense poder sopar al nostre casal (m´agradaria poder entendre aquesta prohibició).

Hem tancat l’exercici 2021 i donem inici a l’exercici 2022. Durant la primera setmana de setembre tancarem definitivament el 2021 mitjançant la celebració de una gran setmana fallera en la que posarem el focus de manera molt important en els

fallers i falleres. Però la festa continua i és necessari que el 2022 tinga el major contingut i la major normalitat possible.

Per això, hem procedit a la elecció d’un nou president, que haurà de nomenar la nova junta, el nou pressupost, els nous representants... Vull aprofitar per a felicitar, donar la meua enhorabona i el meu suport i ajuda en aquesta tasca que ella coneix perfectament a ANA ROYO. Als meus companys de viatge NICO MAGÁN MIQUEL, BLANCA GIMÉNEZ VILANOVA i SARA GARRIGUES ROYO vull dir-vos que la famosa frase “Unes falles inoblidables” en el vostre cas es complirà al 100 %, difícilment, per molts anys que passen podrem oblidar les falles 2020-2021 No puc acabar sense dedicar unes paraules d’agraïment a tots aquells fallers i falleres que, des de les distintes poblacions de la Comunitat Valenciana i del nostre cap i casal, han format part de la mesa de seguiment que mitjançant el seu treball i dedicació han sigut la veu de tots per tal d´aconseguir tindre les falles al setembre, amb la qual cosa la nostra festa és un referent pel que fa a organització i protocol sanitari per a una possible celebració. Gràcies a tots.

48

Ha arribat març a València i sempre que arriba març tots sentim un glop en el cor.

Sara Garrigues Royo Fallera Major 2021

La nit que vam sentir la paraula que ningú volia sentir el cor de tots els fallers es va paralitzar, va deixar de bategar al ritme d’una mascletà, i va començar a buscar la manera de suportar tot el que havia de vindre.

Eixa nit es disputava al casal el segon trivial faller sobre la meua volguda Avinguda, que amb tanta il·lusió havia preparat un grupet de la comissió; però abans ens asseuríem a veure per la televisió com, sense esperar-ho, s’apagava la flama de les falles i deixava a València com mai ningú s’haguera imaginat: un Març sense pólvora, sense monuments, sense flors, llums, indumentària, música... sense falles.

L’any faller que tots havíem estat esperant havia finalitzat sense cremar monuments i plorar al peus de les flames; sense el brindis d’acomiadament, el faixí de color roig, el quadre a la paret, i els noms de nous representants en les ments de tota la comissió. L’any havia acabat sense previ avís... o potser, no.

49

Des del moment en que el món es va parar, van començar a arribar incomptables missatges de consol que donaven ànims per tal de reconfortar el que per dins d’una fallera estava començant a trencar-se. Però el que realment va re-encendre la flama que portem al cor, va ser el plantejament de treballar per unes falles en una altra data del calendari, res a veure amb la primavera que Vicent Andrés Estellés descriu com “Ha arribat març a València, i sempre que arriba març, tots sentim com un glop en el cor”. Eixe plantejament va començar amb un xicotet vídeo musical presentat per un grup de la comissió que va convidar a tots els de l’Avinguda a llançar missatges d’alegria. Les xarxes socials semblaven la locomotora d’un tren de vapor que s’havia posat en marxa per tal d’anunciar a Torrent que nosaltres ja pensàvem en unes falles al cantó de la farmàcia, en el encreuament del forn, emmig de la nostra Avinguda.

Un any en blanc, pàgines per escriure, sentiments encara per sentir, gent a la que trobar a faltar i mil moments per viure. Tot havia de tornar a començar i, de sobte, ens trobem amb l’oportunitat de viure una celebració d’aniversari de les falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat que obria les expectatives d’un nou exercici faller; pareixia que els indumentaristes posaven en marxa les seues màquines de cosir per tal de posar a punt tot un dia ple de primavera a València, com la que descrivia Estellés.

Però no va ser així; la situació sanitària que travessàvem no va donar treva i vam haver de parar i esperar, una vegada més.

Van passar mesos durs per als fallers; en els àmbits econòmic, cultural, tradicional, sentimental, social i festiu ens moríem. Gent de les nostres comissions ens deia adéu, i tampoc veiem un llumener al fons del túnel que ens diguera que Març havia de vindre carregat de emocions. No hi havia pólvora, ni mascletades, ni flors, però sí ho notàvem als nostres sentits, perquè falles sempre són, encara que no ens vestim.

El que hauria d’haver sigut el dia de la Crida, les Cavalcades, el Cant de l’estoreta, el berenar del infantils,

50

el sopar de la fallera major, l’exposició del ninot, la presentació de llibrets, el ja tan esperat trivial..., tot arribava però no començava; Març tornava a vindre en silenci. No va ser fàcil, en especial per a la meua família, que sentíem una de les pèrdues més doloroses de totes, s’havia apagat la llum d’un pilar fonamental, i que no em veuria portar flors a la Mare de Déus o Sant Josep, el seu preferit.

Una nova idea sorgia de entre els caps pensants de la nostra família avingudera “Un sopar de plantà típic, de llonganisses i faves, però per Zoom”. Tots amb els brusons i polars, sopant “junts”, revivint el primer dia de tota una setmana fallera. L’Avinguda va fer saber a Torrent que estàvem en falles, i vam compartir per tots els nostres mitjans de comunicació els records que des de fa 53 anys la nostra comissió en tenia: nits de festa al casal, trasllats, ofrenes, Falleres Majors de Torrent, despertades, etc.

Nosaltres estàvem en falles i així volíem transmetre-ho a tota la ciutat.

18 de Març al Museu de la Seda. Posar-se la banda al pit de nou, la pinta al monyo, les sabates de tacó, tornar a compartir amb els meus companys de viatge tot un dia ple de emocions, de sentiments i d’aigua, perquè no són falles si no plou. 19 de Març, i vam poder anar a veure a la Mare de Déu i a Sant Josep, per partida doble. Vam poder portar els rams que tant desitjàvem i milers de kg d’aliments que tant necessaris, per desgràcia, estaven sent.

Tot anava vent en popa, amb l’índex de contagis per baix de l’esperat, la situació sanitària avançant cap a una millora que, ací en València, ens regalaria una setmana fallera al segon semestre de l’any.

Dos mesos després així ha sigut. Tenim falles, en altre mes, en altra època, en altra situació, però hem tornat.

Hem canviat el nostre eslògan per anunciar que estem ací i que, encara que mai ens hem anat, anem a fer soroll al mes de Setembre perquè València sencera sàpiga que tenim falles, cultura i tradició, i per damunt de tot, que estem vius i ressorgim de les cendres que un 10 de Març de 2020 van acabar amb nosaltres.

51

“Tenim ganes de celebrar el que queda de les Falles, però no oblidem a la gent que ja no podrá gaudir-les” Entrevista a

Blanca Giménez Vilanova i Nico Magán Miquel

Representants infantils 2021.

Laura Sena 52

Periodista delegada de l’edició de l’Horta de Levante-EMV

La pandèmia ha trastocat les nostres vides de forma radical i ens ha furtat moltes de les activitats que ens donaven la felicitat, a més de provocar altres efectes.

Els més notables o fàcils d’identificar són els que s’hi han produït al món de les persones adultes. La crisi econòmica associada a la sanitària o la manca de mobilitat han eclipsat, moltes vegades, la realitat de la gent més menuda de la societat, la infantesa, a la qual la Covid-19 ha arravatat un temps en una etapa clau del seu cicle vital, en matèria educativa, relacional, esportiva i també festiva.

Aquest article és un encàrrec de la comissió Avinguda de Torrent sobre com han viscut la fallera major infantil, Blanca Giménez Vilanova, i el president infantil, Nico Magán Miquel, un temps en el qual havien d’haver sigut els protagonistes. Però segurament els seus sentiments, les seues emocions i les seues vivències podrien equipararse als de molts altres infants, amb situacions semblants o diferents. La veu de xiquetes i xiquetes ha de fer-se escoltar en els treballs i documents escrits que queden del primer any de la pandèmia, perquè la seua visió constitueix un testimoni imprescindible per a entendre la ferida que la crisi sanitària deixarà en la nostra societat.

L’entrevista amb Blanca i Nico la vàrem fer el dia 1 de maig de 2021, quan encara estava en Torrent el debat sobre si hi hauria o no Falles 2021. Aquell dia celebràvem Sant Josep obrer i falleres i fallers de diverses comissions havien tret de l’armari la indumentària valenciana per a acudir a la missa que va tindre lloc en la parròquia del mateix nom. Després de diverses hores amb unes peces de roba que feia més d’un any que no utilitzaven, buscàrem un lloc en l’Avinguda al Vedat de Torrent per a parlar amb calma i reflexionar.

Blanca Giménez Vilanova té 11 anys i estudiava cinqué d’Educació Primària al col·legi concertat la Puríssima de Torrent en el curs 2020-2021. La mateixa edat té Nico Magán Miquel, que feia sisé d’Educació Primària en el centre concertat Monte-Sión en el curs que ja ha culminat. Per tal d’iniciar la conversa, haguérem de remuntar-nos quasi dos anys i ells hagueren de fer un esforç de memòria important

53

(les vivències de la crisi sanitària són tan fortes que han desdibuixat part dels records anteriors) perquè recordaren el dia que varen ser triats per al càrrec.

Blanca explica que a la comissió Avinguda no hi ha una convocatòria com a tal ni una votació entre candidatures sinó que la Junta Directiva selecciona a una xiqueta per a ser la fallera major infantil. “Per a mi va ser una bomba perquè portava des de xicoteta volent ser la fallera major infantil. Vaig nàixer i ja m’apuntaren a la falla. La meua germana Paula havia sigut en l’any 2017 i arribava cada dia amb el somriure a la cara”, reconeix.

Per la seua banda, Nico recordar estar jugant amb els seus amics en el casal quan li varen comunicar la decisió de la Junta Directiva de l’Avinguda. “La veritat és que m’ho esperava perquè altres xiquets de la meua mateixa edat que pertanyen a altres comissions havien estat triats. Tanmateix, vaig posar-me molt content. Recorde que em cridaren i em varen llegir la decisió”, diu. El xiquet tenia il·lusió per representar a la infantesa de la comissió perquè ell també és faller pràcticament des del seu naixement. “Volia saber el que se sentia”, confessa.

Els dos tenen records bonics i divertits tant de la seua presentació fallera com d’anar a les presentacions d’altres companyes i companys. I varen viure de forma divertida tot allò que va significar triar el monument infantil i treballar la seua temàtica. “No va ser com altres anys o en altres comissions. La nostra falla de 2020 es basava en valors i es va organitzar una activitat en la qual férem maquetes i teníem teles per a triar”, diu Blanca mentre Nico afegeix que s’havia muntat una desfilada de moda una mica particular per als dies de Falles 2020, “en la qual cadascú anava de portar posat el que volguera”, però que es va haver de suspendre, com la resta d’activitats.

El moment més difícil i dolorós que recorden va ser la jornada en la qual les autoritats varen anunciar que les Falles 2020 quedaven suspeses. Era el 10 de març i en casal de l’Avinguda estava de gom a gom, com és habitual en les nits prèvies a la gran setmana. “Just eixe dia era l’aniversari de mon pare i estàvem tots al casal. Estàvem

54

sopant, però també hi havia preocupació pel que podia passar”, rememora Nico. “A mi em va caure el món damunt.

Per a un any que podia gaudir al màxim la festa com a protagonista i quan sols quedaven cinc dies de celebracions grans, la suspensió em va donar molta tristesa. Però vaig pensar que hi havia esperança de fer les Falles més endavant”, confessa Blanca. “Em vaig posar a plorar. No ho vaig poder evitar. Era molt trist que en el meu any passara això”, afegeix Nico. Els dos tenen la sensació que tota la gent que hi havia en el casal en eixe moment es va quedar mirant-los i “en shock”. “No sabíem com reaccionar en la falla”, coincideixen.

A la suspensió de la festa va seguir el decret d’estat d’alarma i el confinament. Blanca i Nico, com molts altres xiquets i xiquetes del món de la festa, vivien les primeres Falles de la seua vida sense poder eixir de casa. Les famílies organitzaren un grup de WhatsApp perquè els i les representants infantils de les comissions es relacionaren.

“Estàvem a casa, féiem ninots i difoníem les fotografies pel grup. Plantàvem i cremàvem xicotets monuments. Va ser molt divertit”, narra Blanca.

Les falleres majors infantils de les diferents comissions que varen sumar-se al grup de WhatsApp tenien videoconferències cada dia. “Ara mantenim una amistat molt bonica que ve d’aquells dies. Encara que teníem moments divertits perquè fèiem vídeos on ens maquillàvem i disfressàvem, realment estàvem molt tristes, però, al cap i a la fi, havíem d’aguantar”, lamenta Blanca.

Nico no va participar en les primeres setmanes en aquella experiència telemàtica, però té un record inesborrable de la setmana fallera. “El dia de Sant Josep, al balcó de ma casa encara estava el cartell que deia que jo era el president infantil de l’Avinguda. De sobte, vàrem sentir un soroll i anàrem al balcó on vàrem veure que tot el veïnat estava cridant: ‘visca el president infantil’. També tiraven petards des de les seues cases”, explica, amb mirada nostàlgica.

Com a xiquetes i xiquets que són, buscaven combatre la quarantena amb diversió, semblant al que

55

també va fer la població adulta, d’altra manera.

“Organitzàvem reptes com estampar-te un plat de farina en la cara”, diu Blanca entre risses. I en la primera fase de desescalada, Nico recorda que, una vegada es varen obrir els bars, unes quantes famílies de la falla feren una excursió i dinaren en un restaurant. “Ho hem repetit més d’una vegada”, comenta.

“En el confinament, hi hagué un moment en què ja no volia escoltar més notícies de contagis i morts. Amb el pas del temps, he pogut seguir les notícies”, diu Nico mentre Blanca indica que, quan veia la tele, no volia escoltar més coses de la pandèmia. “Però arriba un moment que has de fer-ho perquè la Covid ha arribat a gent propera”, lamenta.

La tornada a l’escola Van anar passant els mesos, i al confinament va seguir la desescalada i la nova normalitat, l’obligatorietat de la mascareta i la tornada a l’escola al setembre. “El que més m’agrada de l’escola és el pati i els companys i companyes de classe. La meua assignatura favorita és plàstica perquè et permet alliberar les emocions i és molt creativa encara que no a tot el món li va bé. M’encanta dibuixar mandales.

A classe, quan acabem els deures, comence a dibuixar mandales, per exemple, en la llibreta d’anglés”, reflexiona Blanca, qui també afig que li agradaria ser mestra d’educació infantil. Ella considera que li costa concentrar-se a l’hora d’estudiar i li resulten una mica difícils les matemàtiques.

“Entenc el concepte però no sé explicar-lo”, diu. Preguntada per si, com que és tan creativa, li agradaria ser artista fallera, fa una reflexió interessant: “És molt difícil perquè has de fer una cosa que li agrade a la falla però, si no t’agrada a tu, no pots sentir-te bé”.

Nico és també un bon estudiant però no té, fins ara, una assignatura favorita ni tampoc ha decidit què vol ser de major o quina professió li agradaria tindre. L’avantatge que veu, no obstant això, és que “no hi ha res” que se li done

56

malament a classe i trau bones notes en general. Li agraden la informàtica i les noves tecnologies, unes matèries que encara no estudia a l’escola.

El curs que han finalitzat ha estat també marcat per la crisi sanitària. L’alumnat valencià ha estat un exemple de responsabilitat i la prova és la xicoteta quantitat de contagis i brots relacionats amb el món escolar, en comparació amb la xifra de xiquetes, xiquets i joves que cursen Educació Infantil, Primària i Secundària a les escoles.

Als rígids protocols implantats als centres educatius i la tasca del professorat, se suma l’actitud responsable de l’alumnat.

“Ha estat un curs molt estrany i s’ha passat ràpidament. Quan vaig arribar al setembre, sols volia abraçar a companyes i companys i no era possible. Estava acostumada a estar al pati amb gent d’altres cursos i ara sols podia fer-ho amb persones de la meua classe”, analitza Blanca. “L’arribada a l’escola la vaig trobar molt rara. Ningú s’abraçava i tots portàvem mascareta. La major part de normes les hem complit encara que al menjador sí que estàvem junts. En general, hem seguit les normes però hi ha hagut moments en que no hem pogut evitar trencar les ordres per parlar amb gent d’altres classes”, revela Nico.

La pandèmia no sols han modificat els seus ritmes de vida i tallat les seues relacions habituals, no sempre substituïbles per la fórmula telemàtica, també les seues aficions. Després de l’anomenada tercera onada, va vindre una altra desescalada, Blanca ha canviat hàbits com els d’eixir amb amigues i amics pel de veure sèries de televisió i pel·lícules, “especialment comèdies perquè la vida ja és trista”. “De vegades, posem ‘compartir pantalla’ i quedem amigues i amics per a veure la mateixa pel·lícula, cadascú des de sa casa, menjant roses”, explica. També li passa a Nico. Si be forma part de l’escola de futbol del Torrent CF i rep classes d’anglés, reconeix que el confinament inicial i el semiconfinament dels mesos d’hivern han despertat en ell l’afició de jugar a videojocs amb amics.

57

Les Falles 2021 Si la suspensió en 2020 va ser un colp per als dos representants infantils de l’Avinguda de Torrent, el que mai imaginaven és que passaria un any i arribaria març de 2021 també sense celebració de Falles però entenien la gravetat de la situació. “Eixírem al carrer a fer una pintada en terra per a recordar que ací plantàvem el monument i dir a altres falleres i fallers que havien de tindre esperança”, diuen.

La primera vegada que tornaren a posar-se la indumentària, reconeixen que es varen il·lusionar molt. “No oblidaré en la vida el dia que ma mare va traure el vestit d’on estava guardat”, manifesta Blanca mentre Nico indica que, en el seu cas, tota la indumentària està penjada en un perxer en la seua habitació. “Quan em vaig posar la roba, em sentia molt incòmode per tant de temps sense portar-lo”, confessa.

El dia abans de Sant Josep 2021 anaren al Museu de la Seda a donar suport a la campanya en favor de la indumentària i, com que plovia molt, hagueren de passar pel Mercat Central a comprar unes sabatilles per a Nico, donat que portava les espardenyes xopades per la pluja. “El museu estava reservat per a nosaltres. Recorreguérem les sales i una xica ens va explicar d’on venia la tradició”, recorda Blanca.

Per tal de vestir-se, va ser necessari arreglar algunes peces de la seua indumentària. “No em venia res, no em podia moure, semblava un pingüí. Haguérem d’anar a la modista a arreglar-ho tot. En total, hem hagut d’arreglar-lo dues voltes. I jo almenys vaig estrenar la roba principal el dia de la meua presentació i l’he portada en les altres. Però un amic meu, la presentació del qual va ser l’última, sols s’ha posat el vestit una vegada i ha hagut de fer-li arranjaments”, explica Nico. En el cas de Blanca, el cos que portava el dia 1 de maig de 2021, no va poder estrenar-lo en les Falles 2020 i va haver d’arreglar-lo dues vegades abans de lluir-lo per primera volta.

Si pensen en unes Falles convencionals, com les que creien que viurien fa més d’un any, Nico aposta per les despertades. “M’encanta tirar petards i, de fet, en la

58

falla em diuen piròman. Món pare és pirotècnic”, riu. “Arriba a la falla tirant petards i se’n va tirant petards”, replica Blanca. Ella prefereix la ‘plantà’ i la ‘cremà’, l’ofrena i actes com el trasllat de la Verge, encara que tampoc renuncia a la ‘despertà’ i la ‘globotà’. I fora de la setmana fallera, els dos coincideixen en remarcar l’acte de la cavalcada infantil.

Preguntats per les celebracions per a 2021, els dos reconeixien la dificultat de contestar de forma clara.

“Espere que la situació millore i així poder celebrar quatre dies almenys encara que el més important és la salut de les persones. És una situació crítica perquè vols que se celebren i alhora tens por”, diu Blanca, mentre Nico apostava per una celebració “al setembre o a l’octubre” per a poder celebrar més actes “perquè la vacuna estarà més estesa”. Per a la resta de representants infantils, pensen que la situació és també difícil. “Estem esperant per celebrar el que queda, però no oblidem a tota la gent que ha mort”, conclou Blanca.

59

62

Representants 2021

63

64 Representants 2021

65

Ana Royo

Una fallera més.

Fallers... que no és el mateix que festers Reial Acadèmia Espanyola Faller, ra 1. Adj. Pertanyent o relatiu a les falles 2. M . i f. Persona que per ofici construeix les falles que han de cremar-se en les festes de San Josep a València 3. M. i f. Persona que forma part en les falles de València Aquesta definició, segons el meu entendre, es queda curta i lluny de la realitat. Amb tota probabilitat les opinions sobre què és ser faller o fallera són moltes i molt diverses i sumades al poc coneixement real d’aquest assumpte, és el que genera la neciesa de la definició oficial.

Aquest és un any que passarà a la història, un any en blanc, que es diu més ràpid del que costarà recuperarse. Un any que ha donat per a molt, per a parlar molt des del coneixement i també des del desconeixement. Un any que “gràcies” a la situació, si per a alguna cosa ha servit, per ser positiva, és per a posar en valor molts aspectes d’aquesta festa que, fins hui, no havíem valorat com mereixien.

I si parlem de posar en valor, hui més que mai hem de posar en valor la figura del faller, agraden o no les meues paraules, tinc clar que és la peça clau de tot

66

aquest engranatge. Durant tot aquest temps, per a la major part, els eterns oblidats. Molt hem parlat, defensat i hem demanat ajuda per a tots els sectors afectats que, per descomptat són molt importants i essencials per a la celebració de la nostra festa, però i el faller?, no oblidem que només ell és el que manté econòmicament a tots els sectors afectats. Sense fallers és impossible que hi haja contractacions d’aquests sectors, sense fallers és impossible posar en marxa tota la maquinària perquè tot torne a funcionar, sense fallers no podem vestir tots els nostres carrers de la vistositat que genera la nostra festa i que és un atractiu per a turistes i persones locals que volen conéixer més sobre ella… En definitiva, el faller és essencial.

I donada aquesta essencialitat, en aquest llibret, llibret que passarà a la història per la complexitat d’aquest, per la seua ubicació en el calendari fora de la seua data habitual, però sobretot perquè deixarà escrit per sempre la que segurament és la pitjor època que la nostra festa ha viscut des que la coneixem. És per tot això que, ara més que mai en aquest llibret ha de quedar reflectit, encara que siga xicotet, però no per això menys important, el nostre particular homenatge a la figura del faller i especialment a tots els fallers que composen la falla Avinguda de Torrent.

Som l’Avinguda! expressió que vam fer nostra fa ja alguns anys i amb la qual tots ens identifiquem. Per la meua part seria molt agosarat parlar d’altres fallers, però quan es tracta de parlar dels meus, de la meua família fallera, puc dir que crec que parle amb coneixement de causa.

Com diu el titular d’aquest text, “Fallers… que no és el mateix que festers”, així és com veig i identifique jo als fallers de l’Avinguda. Persones compromeses, implicades, amb ganes de fer falla, amb el convenciment que, per a gaudir com a festers, en primer lloc hem de treballar com a fallers, amb tot el que això implica. Per a mi el principal valor de l’Avinguda és la seua gent: els que van estar i dels quals vaig aprendre tant; els que estan, del primer a l’últim del cens, que en aquests 14 mesos vos heu mantingut al peu del canó i que només, i ho dic ben alt, només gràcies a vosaltres la persiana del Pensat i fet es manté oberta, els

67

que cada dia m’ensenyen una cosa nova i a més tinc la sort de poder compartir amb tots ells moments i vivències especials, que només es poden viure si tens la sort de formar part del dia a dia d’aquesta festa. I dels que vindran, perquè m’il·lusiona pensar que en ells la continuïtat està assegurada.

Continuem així, mantinguem els fonaments tan sòlids que tenim i que generació rere generació tant d’esforç ha costat. Tots junts serem capaços de continuar construint un present i un futur, el qual, ens faça sentir orgullosos del que som i per què ens diem fallers. Siguem capaços de transmetre el significat real de la paraula faller, a… que com deia a l’inici, la definició oficial queda molt lluny del sentiment real d’aquest.

Fallers de L’Avinguda, com va dir Miguel Prim (2021) “[…] Aquí empiezan las primeras fallas del resto de nuestra vida.”

“No sois clientes, sois propietarios, no sois inquilinos, sois los dueños. Y pensar en lo más importante, sois los herederos del trabajo y las ilusiones de muchos que ya no están.” (Lamelas Tortajada. L.M 2020) Amb molt d’afecte, Una fallera més.

68

Fallers de l’Avinguda...

Ara més que mai!

Judith Aixa Puchades / Carlos Alejandro Marsilla / Quim Alejandro Puchades / Nuria Almenar Fernández / Patricia Almenar Fernández / Vicente Almerich Besó / Mª José Almerich Llópez / Mª Rosa Almerich Llópez / Silvia Almerich Llópez / Romeo Álvarez Almerich / Daniela Amorín Balaguer / Carles Andreu Mares / Laia Andreu Mares / Gabriel Aracil Baviera / Ana Aracil García / Mila Aracil García / Lourdes Aragonés Andreu / Alba Aroca Vivas / Adriana Baixauli Hernández / Reyes Baixauli Hernández / Elena Balaguer Peris / Eva María Balaguer Peris / Ana Ballestar Carrión / José Ballestar Carrión / Mercedes Baviera Santos / Irene Bresó Peiró / Vicent Burguera Fernández / Josep Burguera Maroto / Sento Burguera Maroto / Alberto Capel Royo / Álvaro Capel Royo / Cristina Capel Royo / Luis Caro Aracil / Natalia Caro Aracil / Fernando Carratalá Benedito / Sofía Carratalá Moñino / Claudia Carratalá Moñino / Ángel Cayetano Carrión Mondéjar / Amparo Carrión Palop / Carla Castelló Balaguer / Teresa Castillo Silla / Elisabeth Cazorla Domínguez / Ana Mª Cerdán Caballero / Simón Cerdán Caballero / Susana Cervera Carques / Ximo Chuliá Puig / Marcos Chuliá Ramírez / Violeta Chuliá Ramírez / Emilio Chuliá Soler / Inés Company Andreu / Isidro Company Llácer/ José Company Llácer/ Josep Company Vilata / Natalia Company Vilata / Mila Córcoles Fores / Víctor Córcoles Mateu / Laura Córcoles Pérez / Marga Córcoles Pérez / Ismael De Gracia Tendero / Emilia Esteve Canet / María Femenía Palacios / Marta Femenía Sancho / Nuria Femenía Sancho / Álvaro Fenoll Bresó / Javier Fenoll

69

Bresó / Juan Carlos Fenoll Gisbert / Claudia Fenoll Ramos / Daniela Fenoll Ramos / Felipe Fernández Aparicio / Mireia Fernández Espeleta / Isabel Fernández Espeleta / Pedro Fernández Olivares / Pablo Fernández Visier / Lucas Flor Aragonés / Francisco Flor Cuenca / Aitana Garcés Cervera / Mª Carmen García Moreno / Rafael Garrigues Ibáñez / Ana Garrigues Royo / Sara Garrigues Royo / José Vicente Garrigues Sánchís / Candela Gascón López / Claudia Gascón López / Javier Gascón Rocha / Miguel Ángel Gascón Rocha / Marc Gil Femenía / Francisco Javier Giménez Arasteny / Juan Carlos Giménez Arasteny / Miguel Ángel Giménez Arasteny / Mara Giménez Cerrato / Javier Giménez Cervera/ Rubén Giménez Cervera/ Juan Antonio Giménez Moreno / Blanca Giménez Vilanova / Paula Giménez Vilanova / Tomás Gómez Montoro / Tomás Gómez Sánchez / Jorge González Aracil / Luna González Mondragón / Nora González Mondragón / Joaquín Hernández Herráiz / Dorita Hernández Herráiz / Josefina Herrada López / Aitana Hoyo Santarremigia / Empar Hoyo Santarremigia / Neus Hoyo Santarremigia / Isabel Izquierdo Fernández / Daniel López Isasi / Laura López Pons /Mª José Lozoya Herrada / Nico Magán Miquel / Sara Magán Miquel / Noa Mares Meliá / Pablo Mares Meliá / Flavia Mares Puig / Lorena Mares Puig / Noelia Maroto Esteve / Vanessa Maroto Esteve / José Maroto Yago / Lourdes Martínez Esteve / Carlos Mercado Almerich / Inmaculada Miquel Carretero / Ahinara Miquel Macarro / Beatriz Mondragón Andreu / Adriana Montoro Baviera / Pau Montoro Baviera / Raquel Moñino Ojeda / Paula Navarro Vázquez / Eva Navarro Vázquez / Ana Isabel Ocaña Barrios / Alba Olmos Mora / Leyre Olmos Mora / Juan Pagán Ortí / Alicia Pallardó Benavent / José Miguel Peris Gil / Carlos Piles Andreu / Cecilia Piles Andreu / Lola Piles Sánchez / Carlos Piles Tordera / Raquel Puchades Villarreal / Rebeca Puig Cervera / Sofía Puig Cervera / Sonsoles Puig Cervera / Amparo Puig Medina / Joan

70

Quesada Royo / Pablo Quílez Moreno / Lucía Raga Soler / Gemma Ramírez Corcoles / Lucía Ramírez Corcoles / José Vicente Ramírez Pinilla / Enrique Romero Martí / Daniel Romero Sánchez / Adrián Romero Vaquero / Neus Ros Piles / Ana Royo García / MªCarmen Royo García / José Royo Martí / Martina Royo Miquel / Valeria Royo Miquel / Raquel Royo Navarro / Vicente Royo Navarro / Javier Ruíz Comes / Andrea Salvador Pedrós / Loli Sánchez García / Nerea Sancho Huerta / Amparo Santarremigia Madrigal / Gema Senchermes Castillo / Carla Serrano Vicente / Martina Alexandra Serrano Vicente / Kike Silla Aguiló / Laura Silla Aguiló / Jaume Silla Merchan / Ana Silla Vilanova / Carla Silla Vilanova / Paula Simó Penadés / Carmen Sirvent Garrigues / Puri Soler Moruno / Amparo Valor Ánchel / Consuelo Vázquez Payá / Cristina Vázquez Payá / Gonzalo Veguer Izquierdo / Guillermo Veguer Izquierdo / Rodrigo Veguer Izquierdo / Vicente Veguer Muñoz / Guillermo Veguer Peris / Vicente Veguer Peris / Carles Veguer Valor / Joan Veguer Valor / Mia Vicente Doménech / Julia Vilanova Córcoles / Mario Vilanova Córcoles / Amparo Vilanova Moreno / José Vilanova Puig / Trini Vilata Ortí / Toni Villaplana Navarro / MªDolores Visier Robles / Elena Vivas Herrero / Ariadna Vives Capel / Javier Yago Córcoles

Abonats Ana Domínguez Vilanova / Chelo Carretero Íñiguez / Concepción Planells Alandí / Elena Peris Fabiá / Enrique Ocaña López / Francisco Gil Segura / Gemma Puchades Villarreal / Javier Capel Planells / Jesús Andreu Besó / Josefina Arsateny Pampló / Josefina Moreno Miquel / Mª Dolores Benavent Martínez / Mari Peris Fabiá / Nicolás Magán Oliva / Vicente Muñoz Mora / Virginia Almenar Silla

71

O S M Families Falla Avinguda 2021

L’ :) A V I

N

G

U D

:) A

Què bonic i senzill és caminar al vostre costat.

Gràcies per estar sempre ací.

Gràcies, fallers de l’Avinguda.

78

Records 2020_2021

79

80

Records 2020_2021

81

82

Records 2020_2021

83

84

Records 2020_2021

85

86

Records 2020_2021

87

88

Records 2020_2021

89

90

Records 2020_2021

91

92

Records 2020_2021

93

94

Records 2020_2021

95

96

Records 2020_2021

97

98

Records 2020_2021

99

programació dimarts 31d’agost

Plantà falla major “Mascarada torrentina” de Juane Cortell setembre dimecres 01de Plantà falla infantil “Què és la bellesa? de Reyes Pe Dinar al casal Imposició de bandes a les Falleres Majors de 2021, Sara Garrigues Royo i Blanca Giménez Vilanova. Entrega de recompenses.

Sopar de plantà Nit de l’alba setembre dijous 02de Despertà Dinar al casal Passacarrer Acte del Trasllat de la Mare de Déu organitzat per la Falla Barri Cotxera Sopar al casal amb Karaoke faller setembre divendres 03de Despertà Dinar al casal Tardeo a l’Avinguda Sopar al casal

04

de setembre dissabte

Despertà Mascletà manual Dinar Acte d’Ofrena a la Mare de Déu Sopar al casal (pendent de confirmar segons horari de finalització de l’Ofrena) Nit del Foc

100

05

de setembre diumenge

Despertà Passacarrer Missa en honor a Sant Josep i Operació Quilo Globotà infantil Dinar al casal Berenar infantil Passarel·la de moda a la falla infantil Cremà de la falla infantil Sopar al casal Cremà de la falla gran

Notes: PRESENTACIÓ LLIBRET 2021: pendent de confirmació de data i horari.

MASCLETADES AJUNTAMENT: pendent de confirmació de dies i horaris.

Els horaris de la programació s’han de confirmar al tancament d’aquesta edició.

Aquesta programació pot patir modificacions segons evolucione la situació de la COVID-19.

la guia Torrent Avinguda 101

la guia Torrent

clínica

Carrer Baviera,

clínica

Carrer Baviera,

la guia Torrent NUNCA SABES DÓNDE TE LLEVARÁ LA AVENTURA.

PERO SABES CUÁNDO VA A EMPEZAR. Consumo mixto: 4,4 - 6,9 (l/100km).Emisiones de CO 2 : de 148 a 203 (g/km), según procedimiento de ensayo WLTP conforme a lo dispuesto en el Reglamento EU 2017/1151 (emisiones CO 2 de 126 a 173 g/km según procedimiento de ensayo NEDC correlado establecido en los Reglamentos EU 2017/1152-1153219). Jeep® es una marca registrada de FCA US LLC.

AUTOMÓVILES NEMESIO, S.A.

Ctra. Torrente/Picanya km 1,5 - Tel. 96 159 50 40 - Torrente

FALLA AVINGUDA CONCEPTE, DISSENY I REALITZACIÓ DE LA FALLA GRAN: JUANE CORTELL CONCEPTE, DISSENY I REALITZACIÓ DE LA FALLA INFANTIL: REYES PE

LLIBRET DE LA FALLA COORDINACIÓ: ANA ROYO, REYES PE I RICARDO RUÍZ DISSENY EDITORIAL I DIRECCIÓ ARTÍSTICA: RICARDO RUÍZ + REYES PE ALTRESTUDI. COM TRADUCCIÓ LINGÜÍSTICA: CECILIA PILES I SARA GARRIGUES ADEQUACIÓ I REVISIÓ LINGÜÍSTICA: CECILIA PILES PORTADA: REYES PE + RICARDO RUÍZ

LA FALLA AVINGUDA NO ES FA RESPONSABLE DE LES IDEES I OPINIONS EXPRESSADES PELS SEUS COL·LABORADORS EN ELS ARTICLES.

COL·LABORADORS: ALBERT SESÉ, KIKE ROMERO, MIQUEL ÁNGEL GASCÓN, FERRAN MARTÍNEZ, JOSÉ JULIO I LAURA SENA FOTOGRAFIA: FALLA AVINGUDA I ADJACENTS, VIFALLAS, ESTUDIOS AVIÑÓ, FOTO RICARDO RUÍZ

© D’ESTA EDICIÓ: ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA AVINGUDA FILA MORA TUAREGS © DELS TEXTOS I DE LES SEUES TRADUCCIONS: ELS AUTORS. © DE LES FOTOGRAFIES: ELS AUTORS. IMPRESSIÓ: LA IMPRENTA CG DIPÒSIT LEGAL: V-1041/2011 LA FALLA AVINGUDA VOL EXPRESAR EL SEU AGRAÏMENT A LES PERSONES I ENTITATS, PER LA SEUA COL·LABORACIÓ EN BÉ DE LES FALLES, I EN PARTICULAR DE LA FALLA AVINGUDA, PERQUÈ AMB L’AJUDA DE TOTS S’HA FET POSSIBLE LA PUBLICACIÓ D’ESTE LLIBRET 2021.

Llibret Falla Avinguda i Adjacents 2021 la deessa de la bellesa

complement Venus 2020

estiu 2021

AFRO