La història Interminable. Fantasia by AC Falla del Xúquer

fantasia

LA HISTÃ&#x2019;RIA INTERMINABLE de la A a la Z

FANTASIA O REALITAT En aquest llibret on esdevé La Història Interminable, la fantasia pren el foc amb una fina flama purificadora. Ací tots saben que el foc és pur... i que la flama purga amb el renàixer d’un nou any, una nova vida, un nou món. Amb el pas del temps, molts somnis i desitjos es van quedant buits, i l’escalfor que exhala Fantasia es va fent progressivament més borrosa i intermitent fins a quasi desaparéixer. I és que Fantasia no és més que un tros dels somnis i esperances dels humans. Fantasia s’està apagant perquè els homes han començat a perdre les seues esperances i a oblidar els seus somnis. La pèrdua de la innocència en el nostre món adult ens conta que créixer no té per què implicar deixar de somiar. Així que mai deixes de somiar perquè a la fi, som cadascun de nosaltres, i només nosaltres, els responsables últims del nostre avenir.

Hauria de ser més important crear una fantasia que mostrar un món fantàstic.

Fallera Major Infantil 2020

Neus Esteve i Gómez Escampa capoll el vol que Març està esperant, que arribe la teua màgia per a omplir de color el cel. El vent bamboleja el perfum que deixes al teu voltant. Perfum de valenciania ple de gràcia i ple d’art. Si a més de ser capoll acabes d’esclatar en rosa, no n’hi ha capoll més formós ni xiqueta més elegant. Passeja amb orgull la corona que et vist i t’engalana. Puix eres de la nostra falla La Reina i sobirana!

Josep de la Torre

una bruixa molt curruixa Dúlia Serra Roselló

Explicació de la Falla:

Jose Cuenca Calatayud

Artista Faller:

El nostre monument infantil

Això era una vegada que en el meu poble hi havia una bruixa molt guapeta, una bruixa molt curruixa. Però no patiu per ella, perquè esta bruixa no feia mai bruixeries sinó que, amb paraules molt sàvies, ens contava moltes històries. “Els llibres donen alegria”, ens deia, “els llibres donen llibertat, els llibres sempre estan ahí quan sembla que el món t’ha fallat”. Bruixes, fades i bruixots viuen en l’imaginari de qualsevol xiquet i xiqueta que s’amaga dins l’armari al fer una malifeta. També hi ha en la nostra falleta una planta molt graciosa que quan està prenent el sol, sempre es menja alguna mosca i això és perquè esta planta fallera, amant de la pólvora, és també una planta, de les dites “carnívora”. Amb tot açò volem dir-vos, xiquetes i xiquets del món, que no heu de tindre por de mostres, ni de bruixes ni bruixots. I que s’acosteu als llibres amb curiositat i il•lusió, perquè els llibres vos faran viure mil magnífiques històries de fantasia o d’amor i viatjareu pel món sense menejar-se de casa, sense gastar-se ni un euro i sense cansar-se massa.

Falla Xúquer 2020

comissió infantil Carmona Albert, David Balbastre Gómis, Joan Beltran Llopis, Nico Bermejo Fortea, Evan Borja Morcillo, Asis Brichet Antón, Jordi Burguera de la Torre, David Burguera Gil, Ivan Chisvert Llopis, Angel Chisvert Llopis, Vicent Collantes Serrano, Jordan Cuenca Abanades, Josep de la Torre Fontanet, Adrià Esteve Gómez, Andres Salvador Estornell Albert, Eric Ferrando Nicolás, Arnau Ferrer Beltrán, Iker Ferrer Beltrán, Sergi Fornes Gorris, Bruce Fortea Baldoví, Eric Fortea Baldoví, Jose Pascual Fuset Martí, Yago Fuster Sanjuan, Carles García Romeu, Raül Gómez Bou, Sergi Gómez Mompó, Pau

González Capellino, Elies González Capellino, Marcel Herrera Chirivella, Alex Lianes Melia, Guillem Lorenzo Gómez Josep Mangraner Sellés, Oscar Martí Llorca, Vicent Martí Argente, Lluc Mora Teruel, Ares Muñoz Antón, Eloi Muñoz Sarrió, Iker Oliver Galiana, Alex Oria Esteve, Martí Oria Gayón, Axel Palacios Beltrán, Josep Rebull Tolosa, Sergi Roda Serrano, Marc Ros Lloret, Carlos Ruíz Serrano, Hugo Ruiz Serrano, Noah Sanz Esteve, Adrià Sarrió Pedralva, Víctor Serrano Galiana, Adrián Tormo Álvarez, Dylan

Neus Esteve Gómez

Fallera Major Infantil:

cort d’honor infantil Baldoví España, Clara Baldoví España, Paula Bartolomé Morales, Valeria Bermejo Fortea, Irune Burguera de la Torre, Carmen Burguera Morales, Maria Cañada Llopis, María Carbonel Esteve, Elsa Carbonell Fuset, Adriana Chafer Pedròs, Stel.la de la Torre Fontanet, Paula Esteve Gómez, Neus Estornell Albert, Clara Estruch Martí, Ana Ferrer Collauto, Ines Fuset Martí, Irene García Melero, Jana García Melero, Naira Gómez Bou, Laia Latorre Marco, Gema Latorre Marco, Olga Lianes Melià, Laia Martí Llopis, Marina Martínez Pastor, Vera Merino Giménez, Desirée

Moreno Furió, Martina Mirta Huertado Collauto, Ashley Muñoz Antón, Sarai Oria Esteve, Júlia Palacios Beltrán, Meritxell Pascual Celda, Daniela Picazo Uriarte, Edurne Rodriguez Llopis, Manuela Rodriguez Roda, Julia Ruíz Roda, Alejandra Salas Roig, Claudia Sánchez Ortiz, Julia Sendra Serra, Lluna Soriano Muñoz, Paula Tomas Egea, Blanca Torres Meseguer, Aïna Torres Meseguer, Marina Vendrell Beltran, Aitana Vendrell Torres, Martina Viñoles Cubero, Alba Vivas Franco, Lucía Vivó Collado, Olivia

19é Certamen de Narrativa Infantil MODALITAT “A“

MODALITAT “B“

MODALITAT “C“

Primer premi:

SERGI RUBIO CORTÉS

ADRIANA SANZ FARIÑA

MARTA VENDRELL PIERA

“La colla del reciclatge”

“La infància de Fada”

“El somni d’Alba”

Accèssits:

Carles Marco Ortí

Sofia Alberola Talavera

Valeria Forquet Piqueres

Aitana Cuenca Amarante

Nicolau Cuña Carlos

Aitana Marco Ortí

Laura Fos Pedrós

Paula Collantes Romaguera

Sara Elena Bañón

Lidia Ciurana Casanova

Daniela Campillo Benedito

Astrid Bonilla Comín

Carlota Beltrán Fuster

Raquel Omorogbe

Nerea Navarro Llopis

Carla Rus

Neus Granell Morales

Fabio Sorino Ortega

Pablo Cuenca Ferrando

Iker Ferrer Beltrán

Lluna Sendra Serra

Aleix Cifre Palomares.

Ainoha Martínez Ortí

Pau Viel Zázquez

Lola Crespo Fos

Enric Sales Tamarit

Aina Mas Navarro

Àfrica Lupo Rozalén

Miguel Rebull Coloma

Laia Gómez Bou

Premi Modalitat A

LA COLLA DEL RECICLATGE per SERGI RUBIO CORTÉS

Els xiquets de quart de primària estàvem molt emocionats perquè s’acostava l’excursió a la granja-escola. Aquest any l’escola havia triat una granja-escola diferent i teníem moltes ganes de conèixer-la. Els meus amics i jo havíem parlat que dormiríem en la mateixa habitació. Som una colla de cinc millors amics, encara que tota la classe ens volem molt i ens portem molt bé. Ens diuen Sergi, Carles, David, Iker i Alonso. Sempre estem junts, ja que som amics des de xicotets. L’última setmana no paràvem de parlar de l’excursió: els preparatius, la roba, la motxilla, el raspall de dents... La nit anterior no podíem ni dormir pensant en totes les coses divertides que faríem en l’excursió. Quan per fi va arribar el dia pujàrem a l’autobús molt contents, ens ficàrem a cantar i a xarrar i ens va passar el viatge molt ràpid. Sense donar-nos compte havíem arribat a un lloc molt bonic ple d’arbres, muntanyes, un riu... Només arribar, anàrem a la nostra habitació a desfer les maletes, ens presentaren totes les activitats que faríem i anàrem al menjador a dinar. En el menjador veiérem que els gots, coberts i plats eren de plàstic no reutilitzable, cosa que a mi i als meus amics no ens paregué bé perquè el plàstic és molt contaminant. Després de dinar arreplegàrem les taules entre tots i la nostra sorpresa va ser molt gran quan veiérem que en esta granja-escola no reciclaven: tiraven tot el fem al mateix contenidor! Començàrem a fer les activitats, que ens paregueren molt divertides, però vam poder veure que tots els voltants de la granja-escola estaven molt bruts i que el riu estava brut i contaminat. No ens pareixia bé el que havíem vist i ens passàrem mitja nit pensant solucions per a aquest problema. A l’endemà, en el desdejuni, parlàrem amb la resta de la classe i pensaven el mateix que nosaltres, així que decidírem entre tots anar a parlar amb el director de la granja-escola i exposar-li les coses que ens pareixien mal, ja que contaminaven el nostre planeta. El director ens va escoltar però va dir que no anava a canviar res de la granja-escola. Parlàrem també amb els monitors i pensaven com nosaltres però van dir que no podien fer-hi res perquè eren ordres del director i podien perdre la feina. Tornàrem de la granja-escola i ja en el nostre col•legi decidírem actuar perquè no podíem deixar les coses així. Parlàrem amb la resta de la nostra escola, amb altres escoles, escrivírem al periòdic, ho diguérem en la ràdio, a tot el món... L’ajuntament s’enterà gràcies a la premsa i enviaren un missatge a la granja-escola dient-los que si no paraven de contaminar el medi ambient, haurien de tancar-la. Totes les escoles de la zona enviaren cartes a la granja dient que si no paraven de contaminar no anirien més i anul•larien les reserves. Els monitors li digueren al director que no pensaven treballar més en una granja-escola contaminant. Amb tot el que estava passant, el director va decidir canviar la granja-escola i transformar-la en una granja-escola ecològica i no contaminant. La meua colla, jo i tota l’escola estàvem molt contents del que havíem aconseguit!

Premi Modalitat B

LA INFÀNCIA DE FADA per ADRIANA SANZ FARIÑA

Hi havia una vegada una història que mai s’acabava i una xiqueta molt desesperada, Fada, així s’anomenava la nostra protagonista. Era una xiqueta molt intel•ligent, bona persona i astuta. Ella, d’aspecte, era de pèl un poc rubiet i un poc morenet, també rutllet com la closca d’un caragol. Tenia uns ulls preciosos d’un color blau cel, uns llavis d’un coloret enrosit, un nasset de conillet, unes orelles ni xicotetes ni grans, les tenia mitjanetes i unes celles molt claretes. Fada tenia un cos d’adolescent, prou comú a la seua edat; clar, ella tenia quinze anys acabadets de fer. Normalment vestia amb pantalons vaquers apretats i esgarrats, amb samarretes apretades (solien ser de color negre, blanc o verd) de coll alt, un barret gris i unes botes “Converse” verdes o blanques. Fada era molt calmadeta, les poques vegades que es desesperava ho feia per bons motius. Solia ser una xiqueta que treia molt bones notes, quasi sempre nous i deus i algun huit. A ella li fascinava la musica clàssica. Sempre menjava fruita i verdura, per això molt poques vegades es quedava al menjador de l’escola, perquè el menú del col•legia solia incloure carn, dolços i molt pasta. La seua escola era com una esglèsia o inclús recordava a la catedral de Santiago de Compostela. Era enorme i un poc envellida. Tenia un pati que ningú abans havia pogut tindre: amb dos mini-camps de futbet on podien jugar xics i quiques de tots els cursos, fins i tot els d’infantil, encara que anaven amb cura amb ells perquè eren el més xicotets de l’escola. Les parets eren blanques amb moltíssims dibuixets de persones de diferents parts del món envoltant la Terra agarradets de les mans. Tenia també tres pisos amb deu aules cada pis, amb un sòl multicolor (cinc colors diferents i a quadres). Per fora donava un poc de por, però per dins fins i tot t’entraven ganes de no anar-te’n d’aquella escola tan meravellosa. Recordava a un món paral•lel on tots els que hi anaven s’ho passaven súper bé, fins i tot els adults. Un dia vingué a classe una xiqueta nova anomenada Rocío. Rocío era una xiqueta tot el contrari que Fada: era mala persona, treia males notes, per tant, era repetidora i un any més major que Fada i era molt més forta que ella. Rocío estava salvatge i sempre, sempre, sempre s’aprofitava de les persones més dèbils o de les persones a les quals ella tenia mania o enveja. Com que Fada era bona estudiant, dèbil, innocent i mai li deia res a ningun mestre, ni a la seua germana major ni als seus pares, Rocío va agarrar a Fada com la seua primera víctima en aquella escola, i allà que va anar aquella mala persona. El dia que Rocío començà a fer bullying era un dia tranquil i estaven entrant tots a classe. Rocío, el primer que va fer va ser anar a a la taula de Fada sense que ningú s’assabentara i li va posar un paperet que deia: “eres tonta”. Rocío, que per al que volia era llesta, ho va escriure amb majúscula, una lletra que normalment tots l’escrivim prou pareguda. Fada,

quan va baixar la cadira de la taula, ho veié i no li donà importància. L’únic que va fer va ser arrugar el paperet i tirar-lo al fem, seure al seu lloc i atendre a la mestra i les seues explicacions. Al cap d’un moment cridaren a la mestra per telèfon i la mestra deixà a Fada d’encarregada d’apuntar en la pissarra qui parlara. Rocío començà a tirar-li boles de paper i a Fada no li quedà altra que apuntar el nom de Rocío en la pissarra. Rocío començà a insultar a Fada davant de tots els companys, soltant moltes paraules malsonants i humiliants per la seua boca. Fada li demanà que parara, però Rocío anava a més. Fada li posà més creus, cosa que va enfadar encara més a Rocío que ja amenaçava amb pegar als més dèbils si no la recolzaven contra Fada. Algunes xiquetes, en contra de la seua voluntat, començaren a insultar també a Fada, cosa que la va fer sentir molt trista. Quan entrà la mestra va veure la pissarra i no li donà massa importància i va seguir donant classe. Dia rere dia es va repetir la història: Rocío imposava la seua llei contra les bones persones, especialment contra la pobra Fada, que encara que no volia donar-li importància a la situació, cada vegada estava més enfonsada. Un dia, Fada estava en classe desconcentrada per culpa de Rocío i de les xiquetes que la recolzaven. La mestra li va fer una pregunta en veu alta per a què Fada la contestara davants dels seus companys, però estava tan nerviosa que ni sabia què li havien preguntat. La mestra va insistir i esperava una resposta i Fada li va respondre el primer que li va passar pel cap. Rocío es va burlar en veu alta de la resposta de Fada i tots, mestra inclosa, es posaren a riure. Fada sempre li deia a sa mare que no tenia ganes d’anar a escola i s’inventava tot tipus d’excuses per a no anar-hi: mal de cap, de panxa, de peu...Joan, un company molt bona persona, molt valent i també fort, va veure tot el que passa i va parlar amb Fada i la va recolzar tot el que va poder. Cada vegada que Rocío li deia alguna cosa a Fada, Joan anava corrents a defendre-la. Com sempre, Rocío s’enfadava amb tot i els feia la vida impossible i llavors començà a fer-li bullying a Joan. Però com ell era valent i fort, li primera vegada que Rocío li digué alguna cosa ell de n’anà a dir-li-ho al director. Li contà tot el que Rocío havia fet a Fada i intentava fer-li a ell. El director de seguida va decidir que això s’havia d’acabar i parlà amb la mestra del problema, qui també estava decidida a parar-ho. El director va cridar a Rocío, va parlar amb ella i li va posar un part. La va fer anar a vàries sessions amb la psicòloga del centre, la qual la va convèncer de que si seguia així anava a quedar-se sense amics. Rocío va reflexionar i li demanà perdó a Fada més d’un milió de vegades, i quan Fada va poder perdonar-la, la perdonà i va decidir donar-li una oportunitat a la nova Rocío. Fins i tot, a la fi del curs, Rocío i ella es feren amigues inseparables i Fada li va donar consells per a què fóra bona persona. Joan també es va fer amic de Fada i Rocío i decidiren que a partir d’aquell moment els tres junts ajudarien a qualsevol xiquet o xiqueta als quals intentaren fer bullying.

Premi Modalitat C

EL SOMNI D’ALBA per MARTA VENDRELL PIERA

Ja era de dia. Alba s’alçà de bon matí. Alba, des de menuda, havia somiat ser metgessa i hui era el dia d’inscriure’s en la Facultat de Medicina. Es posà el seu vestit favorit, un roig que li arribava just per dalt dels genolls, les seues sabates de tacó negres i la seua bossa de mà a joc. Es maquillà lleugerament, Alba no era de pintar-se molt però volia causar bona impressió en el seu primer dia d’anada a la universitat. Portava setmanes pensant com seria este dia i repassà mentalment cadascuna de les coses que diria i faria en arribar a la universitat. El dia havia començat segons el previst. Ho tenia tot a punt, la nota necessària per a accedir a la facultat (havia aconseguit la nota més alta de la seua promoció), tota la documentació a punt, el suport de la seua família i, sobretot, una il•lusió que no cabia en el seu cos. Baixà al carrer corrents, estava molt nerviosa. En la port del carrer es trobà un veí que no parava de mirar-la malament. Ella es mirà en l’espill d’un cotxe que estava estacionat en el carrer però no va veure res estrany en la seua roba. No va fer cas i continuà fins arribar al seu cotxe. En pujar, encara li rondava pel cap aquell home que la mirava insistentment. Arrancà el cotxe i es dirigí a la universitat. De sobte es trobà amb un control policial. Alba estava tranquil•la perquè tenia tota la documentació en regla, pensà que seria un senzill tràmit i que podria continuar el seu camí: - Bon dia. Faça el favor de baixar del cotxe- Digué el policia. Alba s’estranyà perquè aquell policia ni tan sols li havia demanat el seu document d’identitat, però baixà del cotxe. El policia, ja amb mals modes, començà a increpar a Alba. Ella no entenia res. ¿Què estava passant? Finalment, entre tant de crit, va captar frases soltes que li feren entendre el que estava passant. No s’ho podia creure, aquell agent li acabava de dir que ella no tenia dret a conduir. De sobte, mentre un dels agents li cridava, l’altre agarrà el cotxe i se l’emportà lluny del seu abast. Però Alba no podia permetre’s perdre l’oportunitat de la seua vida d’estudiar medicina, el que tota la vida havia somiat. Va decidir que ja aclariria més endavant el tema del cotxe. Ràpidament, es dirigí cap a la parada de l’autobús més pròxima. Després d’esperar uns minuts per fi arribà. Pujà i quan anava a assentar-se, observà un cartellet que deia: “ús preferent dels seients per a homes”. Alba no entenia res i es va indignar molt. A més, tots els homes que pujaven a l’autobús la miraven i feien escoltets. Albà mirà al voltant i va veure com totes les dones vestien trages llargs i negres i cobrien el seu rostre. Li vingué a la ment la situació que havia viscut amb el seu veí, ¿seria eixa la causa del seu comportament?- pensà. ¿Però,

per què, si sempre havia vestit com volia, ara la miraven mal? Per fi l’autobús arribà a la parada de la universitat. Alba només es centrà en el seu somni, no volia pensar en res del que li havia passat. Volia arribar, quan abans, a la secretaria de la facultat i formalitzar la matrícula. La secretaria del centre estava en el tercer pis. Pujà ràpidament perquè amb tant d’imprevist, ja arribava amb el temps just. Es posà a la cua i esperà el seu torn. Mentre passava el temps se n’adonà que era l’única xica que estava allí. ¿No era massa casualitat que només estiguera ella?- pensà. La cua avançava lentament i per fi li arribà el torn. La situació es tornà més surrealista si cap. No la deixaven matricular-se. Alba preguntà si hi havia cap problema amb la documentació i li contestaren: - No...excepte un xicotet detall en el seu document d’identitat. - Com?- respongué ella estranyada. - En el seu document d’identitat, en l’apartat de “Sexe” posa “femení”. Això va ser la gota que va desbordar el got. - ¿Com que no em deixeu matricular-me si he fet mèrits de sobra per a poder fer-ho? ¿Com que és un problema ser xica? ¿Què està passant en este país? Pel seu cap rondaven mil preguntes a les quals no trobava resposta. Ràpidament agarrà el seu mòbil i es posà a buscar explicacions a totes les preguntes que li venien al cap. Però les respostes que trobava no li agradaven molt. Parlaven que al seu país, les dones no tenien dret a votar, a conduir, a acudir a espectacles sense els seus respectius marits, a estudiar...pràcticament no tenien dret a res, eren considerades éssers inferiors. Què havia passat en el seu país de la nit al matí? El “shock” fou tan gran que Alba fins i tot es marejà i pergué el coneixement. Quan es despertà estava en el seu dormitori, gitada en el llit. Mirà l’hora en el seu despertador, eren les huit del matí d’aquell dia. Alba se n’adonà que tot havia estat un malson. Agarrà el seu mòbil i comprovà que totes les injustícies que havia viscut eren reals en molts països. Per què passa açò en el món? Alba pensà en les pobres dones que sofrien tot el que havia somiat i es va prometre que lluitaria amb totes les seues forces contra estes injustícies. Alba acabà la carrera de Medicina i dedicà la seua vida a ajudar a les dones de països on la desigualtat entre homes i dones provoca injustícies.

LA HISTÒRIA INTERMINABLE Blanca, pateix una deficiència intelectual i acaba de complir onze anys. Orfe de pare, viu sola amb la seua mare des de fa un parell d’anys. Bárbara es una mare forta i valenta que com moltes altres famílies te moltes dificultats per arribar a final de mes. Enrere queda el record de haver salvat el món de Fantasia quan va descobrir, a una vella llibreria, el llibre de la Història Interminable. Un llibre de poders màgics que va fer que la mateix Blanca es convertira en un heroïna d’una història que hui, anys més tard, sembla no acabar-se mai, i on el devorador avanç del «nores» segueix amenaçat el món en el qual vivim el dia d’avui. Per a Blanca, el «no-res», aquell que es menja el món imparable, li ressona a la por, una por que paralitza i que a poc a poc va fent que desaparega tot el que ella somiava quan veu a la seua mare. Bé perquè amb els anys s’ha acomodat al que sembla que és suficient; bé perquè no s’ha atrevit a fer allò que tant desitjava; bé perquè simplement ha deixat de creure en ella mateixa. És a partir d’ací quan Blanca s’ha adonat que a l’igual que sa mare, tot el que sabien de sí mateixa ha anat desapareixent, convertint-les en dos persones confoses, insegures i quasi irreals. Ara, l’única manera de salvar-se és amb valor per endinsar-se i tornar a ser la protagonista; aquella que crega de nou en Fantasia i que puga creure en ella mateix. Per això, Blanca, vol que quan més lluitem, més imaginem, més creguem, més gran serà, perquè el «no-res» s’apodera poc a poc d’un món amb falta de fe, de valors; un món que de pur materialisme està desapareixent. I la salvació només vindrà perquè creiem en lo bell i sigam capaços de sentir-ho, de lluitar-ho…, i així, cada vegada, aquest món possible serà més i més gran i millor.

Tota història és una història interminable

TÍTOL: THE NEVERENDING STORY ARTISTA: LIMAHL ÁLBUM: TOO SHY-THE SINGLES... AND MORE ANY: 1984

“Aconsegueix les estreles, vola una fantasia. Somia un somni i el que veus, serà.”

La història s’inicia en la lletra

EMPERADOR INFANTIL

AINIA, LA GUERRERA AMAZÒNICA Ainia vivia al Campament Indi, situat després de la Muntanya dels Sants, rodejat pel riu Sucro i que rebia també el malnom «Allà en Katanga» i que estava a molts, moltíssims dies de camí de la Torre d’Ivori. Es tractava d’una prada que, realment, era tan ampla i tan gran i tan plana com el mar. Una herba, similar a l’arròs, creixia fins a l’altura d’un home i, quan el vent l’acariciava, les ones la recorrien com si fóra l’oceà i murmurava el mateix que l’aigua. El poble que allí vivia es deia «els indis de barri» o també «els pells negres». Tenien el pèl de color roig del foc i fins i tot els homes el portaven llarg i, sovint, en trenes, i la seua pell era d’un color xocolate que tirava una mica a castany, com el del cacau. La notícia de la malaltia de l’Emperador Infantil que amenaçava a tota Fantasia no havia arribat encara a aquelles terres. Feia ja molt de temps que cap viatger arribava als campaments dels pells negres. Les plantes d’arròs creixien més altes que mai, els dies eren clars i les nits estavellades. Tot semblava anar bé. Però un dia, a la nit, va aparéixer al campament una persona de color muntada sobre el seu grandiós cavall i portava un pal màgic que il•luminava el seu voltant. El genet, que era del poblat dels Mussa, els quals eren uns éssers amb aspecte aràbic del nostre món i vestien amb hàbits orientals i, segons les llegendes, estaven emparentats amb els deus curanderos. La llum il•luminada pel seu pal màgic, mostrava la seua pell morena que regalimava suor, semblava mortalment exhaust i el seu rostre barbut i de cabells rojos estava consumit i

adopció

demacrat. Al cap portava un estrany barret en forma de coixí on eixia per una obertura un punxó i, al coll, una cadena de la qual penjava un gran amulet. Era Califa, el Moro Mussa. Es va quedar de peus enmig de l’espai buit que envoltaven les tendes delcampament en cercles cada vegada més amples, allí on els ancians es reunien per al consell o on, en els dies de festa, es ballaven balls i es cantaven velles cançons. Va esperar i va mirar al seu voltant, però al seu voltant només s’estrenyien dones i homes molt vells i xiquets molt xicotets, que el miraven curiosos. Impacient, va colpejar el sòl amb els cascos. —Està Ainia amb vosaltres? —va preguntar el banyeta a un xiquet. —Sí, dimoni estranger, veig la Joia i sabem que t’envia l’Emperador Infantil. Però per què busques a Ainia? —És urgent. Està en joc la vida de l’Emperador Infantil. El xiquet acompanyà a Califa fins a una tenda espaiosa, tirat sobre una manta de pell. Ja era nit i, per una clivella de la cortina que feia de porta, penetrava la resplendor de les flames d’una foguera. Va ser llavors que la cortina va ser correguda a un costat i va entrar una xica d’uns dotze anys. Portava unes sinagües blanques fins als genolls i sabates de cuir verd de búfal. Tenia el tors casi nu, només li cobria el pit una xambra també de color blanc. El seu monyo, de color roig com el foc, estava pentinat amb dues trosses o rodetes en

espiral col•locats a cada costat del cap, ocultant part de les orelles i dues trenes llargues enrotllades al voltant de la part posterior del cap. En la pell negra del seu front i les seues galtes hi havia pintats, en color blanc, alguns adorns senzills. Els seus ulls foscos centellejaven colèrics mirant a l’intrús, però d’altra banda no s’apreciava en les seues faccions cap emoció. —Què vols de mi, estranger? —va preguntar—. Per què has vingut a la meua tenda? —Això vol dir que tu eres Ainia? —Sí, banyeta. —Pensava que series un home, un home adult, un caçador experimentat, i no una xiqueta amb el mateix nom? —Doncs no, Ainia sóc jo i ningú més. Califa el Moro Mussa es va deixar caure en el llit i va lamentar: —Una xiqueta! Una xica! Realment, les decisions de l’Emperador Infantil són difícils de comprendre. —M’han dit que té un encàrrec per a mi, en què consistix la missió? —va voler saber Ainia —Heu de trobar el remei per a l’Emperador Infantil —va respondre el vell guerrer mèdic— i salvar així a Fantasia. —L’Emperador està malalt? —va preguntar sorpresa Ainia. Califa va començar a contar el que li passava a l’Emperador Infantil i el que havien relatat els missatgers de tota Fantasia. Ainia va continuar fent preguntes i el banyeta les va contestar el millor que va poder. Ainia es va quedar asseguda amb el cap baix i en silenci. Comprenia que se li presentava una prova que era molt, moltíssim més important que la seua caça. Fins i tot, per els majors caçadors i els millors exploradors hauria sigut difícil de superar, però per a ella resultava una missió excessiva. —Què? —li va preguntar en veu baixa—. Vols fer-ho? Ainia va alçar el cap i el mirà de front. —Vull —va dir amb fermesa. Califa va assentir a poc a poc, i després es va llevar del coll la cadena amb l’amulet d’or i li la va posar a Ainia.

—Que l’Àuryn et done el gran poder —va dir solemnement—, però no l’utilitzes. Perquè tampoc l’Emperador Infantil utilitza mai el seu propi poder. Àuryn et protegirà i guiarà, però tu no hauràs d’intervindre, perquè la teua pròpia opinió no compta a partir d’ara. Per això has d’anar sense armes. Has de deixar que ocórrega el que haja d’ocórrer. —Quan he de partir? —Ara mateix —digué Califa—. Ningú sap quant durarà la teua Cerca. Acomiada’t dels teus pares i germans! —No en tinc —va replicar Ainia. —No tens pares? i qui et va criar? —Els meus pares moriren, vaig ser adoptada per tota la tribu. Criar una filla «Allà en Katanga», resultava molt dur per a les famílies ja que portaven una vida summament sòbria, severa i dura, i els seus fills, tant els xics com les xiques, eren educats en el valor, la noblesa i l’orgull. Havien d’aprendre des de molt xicotets a suportar la calor, el fred i les privacions i posar a prova la seua destresa. Això era necessari perquè els pells negres eren un poble recol•lector de cacau i un poble de caçadors. Tot el que necessitaven per a la vida ho fabricaven amb la planta del l’àrròs o ho treien dels bous púrpures que, en enormes ramats, recorrien les voreres del riu Sucro. Els pells negres volien i respectaven els bous púrpures i creien que únicament tenien dret a matar-los perquè només ells estaven disposats a ser matats per ells. I així va ser com els pares d’Ainia van morir en intentar caçar un bou púrpura, poc després de vindre al món, com a motiu de la celebració del seu naixement. Encara que no tinguera pare ni mare, Ainia, a causa de la dificultat de fer-se càrrec d’ella i de viure a una sola família, havia sigut adoptada i educada per tots els homes i dones de la tribu junts. Per això va ser anomenada Ainia, l’índia que en paraules del Gran Llenguatge significava la «Filla de tots». Ainia va baixar una mica el cap i després va eixir amb rapidesa. Fora, davant de la botiga, estava Àurea, la seua egua. Aura no era una egua com les que coneixem, Àurea era xicoteta com un poni salvatge, tenia les potes fortes i curtes i, no obstant això, a part de ser l’egua més ràpida i resistent a la redona, era una egua que parlava. —Àurea —li va murmurar donant-li palmades—, hem de marxar-nos. Hem d’anar-nos-en lluny, molt lluny, i ningú sap si tornarem. —Està bé, senyora —va respondre Àurea—, i a on anem?

—On tu vulgues, Àurea —va contestar—. A partir d’ara estem en la Gran Cerca. Amb aquestes paraules Ainia es va despedir de Califa, va eixir al galop i la foscor de la nit les va engolir. Al mateix temps que Ainia i Àurea corrien veloçment, succeïa en un altre lloc de Fantasia alguna cosa que ningú observava i de la qual ni Ainia ni Àurea, ni tampoc Califa, tenien la menor sospita. En un erm molt llunyà, les tenebres es concentraren formant

una figura vaga i enorme. La foscor va anar espessint-se fins que, fins i tot en aquella nit sense llum, l’erm va semblar un formidable cos fet de negror. Els seus contorns no eren encara precisos, però se sostenien sobre quatre urpes i els ulls del seu poderós cap pelut cremaven amb un foc verd. Va alçar el morro en l’aire i va ensumar. Així va estar llarg temps. Després, de sobte, va semblar haver trobat l’olor que buscava, perquè un profund grunyit de triomf va eixir de la seua gola. Començà a córrer amb salts grans i silenciosos aquella criatura de les ombresque travessava veloçment la nit sense estreles.

Acomiada’t dels teus pares i germans! —No en tinc —va replicar Ainia—. Els meus pares foren morts per un bou, poc després de vindre jo al món. —I qui et va criar? —Totes les dones i homes em van adoptar. Per això m’anomenaren Ainia, que vol dir, en paraules del Gran Llenguatge, la «Filla de Tots».

Continua en la lletra...

BLANCA BOSCH BAIXAULI

VERA LA CUCA FERA

BLANCA BOSCH BAIXAULI

bullying

Blanca va observar el seu reflex en l’espill de la seua habitació. Cara i dents llavades, ulleres perfectament netes, els cabells rossos ben pentinats i sense un sol embolic. Roba: un jersei rosa i pantalons vaquers. Calçat: sabatilles blanques d’esport. Es va alçar el jersei fins a l’altura del pit i va observar que les marques dels colps i arraps dels costats havien quasi desaparegut.

Al cap i a la fi, i, després de tot, ella estava allí i el seu pare no.

Bé. Ja estava oﬁcialment preparada.

—Res Mamà —va contestar amb dificultat passat un temps i quan va desistir d’obrir el pot per a fixar la mirada sobre els panets.

Va respirar profundament, agafà la motxilla, plena de llibres, se la va posar al muscle i va baixar les escales cap a la cuina. La seua mare estava esperant-la amb el desdejuni preparat. Des del saló va sentir el soroll de la liquadora, de l’aigua caient en l’aigüera i escoltà també el sospir de derrota de sa mare. Blanca comprenia que la seua mare estava trista. També ella havia plorat moltes nits, tant que, a vegades, havia de vomitar a causa dels sanglots… però allò que a poc a poc creia que aniria passant no ho feia. Una setmana abans, la seua mare i ella havien entrat en un territori nou, difícil i enganyós. «Sempre hem de ser sinceres l’una amb l’altra», Ii havia dit la seua mare. Sempre. Clar que, al mateix temps, la seua no era sempre sincera amb ella, perquè pensava que per la seua deficiència no l’entendria, i Blanca es preguntava «Per què no parlava la seua mare amb ella, per què no parlava de Papà, de coses importants, i no solament de l’imprescindible? »

Va entrar en la cuina, es va asseure en la seua cadira de sempre i va intentar obrir sense èxit el pot de mel que sempre se li resistia. —Blanca, filla, què fas? —deia una vegada i una altra al no rebre cap contestació.

El cel sap per què, Blanca va recordar el pastís de poma de la senyoreta Anna. El millor pastís de poma del món. La senyoreta Anna era la seua veïna, venia tres vegades per setmana, cosia, planxava i posava ordre a la casa. La majoria de les vegades cuinava o feia algun pastís. Era una persona robusta, que parlava i reia despreocupadament. La mare de Blanca agraïa moltíssim tot el que la senyora Anna feia amb ella i amb Blanca des que no estava el pare però, molt rares vegades aconseguia la senyoreta Anna que en el rostre preocupat d’ella apareguera fugaçment un somriure. Quan això ocorria, la casa es tornava una mica més lluminosa. Amb tot, mai podia resistir-se al pastís de poma de la senyoreta Anna. Només quan van estar totes dues assegudes a la taula de la cuina i Blanca bevia llet calenta i menjava panets que la seua

mare li untava acuradament amb abundant mantega i mel, es va adonar de tant pàl•lid i prim que estava el rostre de la seua mare. Tenia els ulls enrogits i el monyo per pentinar. —Mamà, he tornat a somiar amb Papà. —va soltar amb veu entristida. —És natural filla. Però hem d’acostumar-nos al fet que el pare ja no està amb nosaltres. Les dos hem de fer un esforç per a no deixar que, el fet de no estar Papà, ens servixca d’excusa per a no complir les nostres obligacions. No creus? —D’acord —va contestar tímidament. —Voldria tindre més temps perquè parlàrem —mentre s’asseia al costat de Blanca i recollia el correu que estava sobre la taula—. He rebut una trucada del professor de matemàtiques, diu que et dediques a pintar cavalls en classe… —No són cavalls, són unicorns —va interrompre. —Què? —Res —va contestar en un intent de no donar una explicació. —També diu que no entregues els teus deures puntualment — va prosseguir la mare, en un intent de no increpar-la per la seua conducta en el col•legi degut a la dificultat que mostrava la seua síndrome—. I em disgusta molt saber que ni tan sols t’has presentat per a les proves de l’equip de futbol… En quant a les classes d’equitació, dius que t’agraden molt els cavalls, però segons sembla tens una por terrible a muntar un de veres. Blanca va romandre en silenci, se li havia regirat l’estómac i va deixar de fingir més temps que es menjava els panets. —Bo filla, tu sabràs el que vols, o el que no vols fer, però procura tindre sempre els peus en el sòl, d’acord? —D’acord —va assentir. —Deixa de somiar desperta i comença a veure les coses com són de veritat. —Sí, Mamà... —Bé, crec que això és tot. Deuríem de parlar més sovint. —va dir alçant-se amb la intenció de marxar cap al treball—. Que passes un bon dia filla, i no tornes a arribar tard al cole. —Però ahir no vaig arribar tard! —va exclamar sorpresa. Fora feia un matí fred i gris de novembre, i plovia a bots i barrals. No havia agafat el paraigües de casa, així que no va tindre més remei que anar des de la plaça del Pintor Segrelles, on vivia, fins a la parada de metro de Jesús, evitant banyar-se el mínim possible. Quan va aplegar, a la boca de baixada de l’escales del

metro, Blanca es va posar pàl•lida. —Merda! Les xiquetes de la meua classe. —Ací està la poregosa de Blanca. Has portat l’esmorzar de casa per a nosaltres, no? —va amenaçar la xica més gran —eh… a on vas? —Per què… per què no em deixeu en pau!? —va contestar Blanca arrancant a córrer baix la pluja. Les súperestupendes, que era com les anomenava Blanca, eren tres assetjadores companyes de classe, que l’esperaven sempre davant del col•legi. Tots els dies l’assetjaven, propinantli espentes, gravant-la amb el mòbil per a riure’s d’ella o cantant-li cançonetes inventades per elles mateixes com: «Grossa! Grossota! No camina amb una pota! Si la pota s’afona, la Grossa s’acollona!». Fins i tot també li treien malnoms com “la quatre ulls”, “la contista” o “la grillada”. I era curiós perquè el malnom de que estava grillada li l’ havien posat perquè sempre imaginava històries, inventava noms i paraules que no existien, i coses així, perquè tenia una imaginació fantasiosa. —Anem, a per ella!, que no se’n vaja! —va cridar la xica que l’havia amenaçada alhora que eixien darrere d’ella perseguintla rumb a un carreró pròxim. —Poregosa! No t’escaparàs, cara de formatge! —Eres una gateta! Vine ací! —va cridar una altra de les xiques mentre agarrava amb força la motxilla fent que Blanca s’asseguera de colp. —On portes els diners? —deien mentre furgaven en les butxaques. —No en tinc —va cridar. —No tens pasta, creus que som ximples? —va tornar a increpar la xica més gran—. Doncs si no tens diners, prepara’t, perquè et tirarem al fem. Les tres xiques van prendre a Blanca de peus i mans i la van tirar dins del gran contenidor de fem. Blanca, espantada, i després d’un parell de minuts de romandre dins en silenci, per si les assetjadores per fi havien marxat, va eixir de l’escombraire amb molt d’esforç, ja que a penes tenia forces per a alçar la tapa. Després de netejar-se l’abric i els pantalons, per la brutícia del fem, va encaminar de nou el trajecte de tornada cap al carrer principal. Va arribar al principi del carreró però aquella decisió la va fer lamentar-se de nou; les tres súperestupendes l’esperaven recolzades al costat d’un dels fanals del carrer. —Qui t’ha donat permís per a eixir del poal del fem? —va tornar a dir la xica més gran.

—Torna a ficar-te dins una altra vegada! —va cridar la més xicoteta d’elles. —No, ja està bé, deixeu-me en pau. Llavors Blanca va començar a córrer en direcció contrària com mai abans ho havia fet. La pluja se li esvarava per la cara, ficant-se-li pel coll, les ulleres, mullades per complet, a penes les podia sostindre en la cara. El fred i la humitat li calaven l’abric, però Blanca no el notava. Sentia calor, i no era només de córrer.

s’alçava a l’altre extrem de l’habitació, es veia la resplendor d’un llum. En aquella zona il•luminada s’elevava de tant en tant un anell de fum i olor a perfum, que anava augmentant de grandària i s’esvaïa després més amunt, en la foscor. Era un aroma amb què perfectament et podries comunicar amb algú. Evidentment, allí hi havia algú i, en efecte, Blanca va sentir una veu femenina bastant brusca que, des de darrere de la paret de llibres, deia: —Fora d’ací, no m’agraden els xiquets!. —Em dic Blanca —va dir amb temor—. Blanca Bosch Baixauli.

Els quaderns, els llibres del col•legi i la caixa de llapis saltaven i ballaven desordenats en la seua cartera al ritme de les seues cames. Amb la carrera, li va donar una punxada en el costat, a causa del colp amb la tapa de l’escombraire però, malgrat el dolor, va continuar corrents fins que mirant les façanes del carrer va trobar una xicoteta botiga que mai abans havia vist. Amb la por encara en el cos, per si no havia aconseguit escapolir-se de les altres, va decidir entrar.

—Un nom bastant estrany —va grunyir la dona—, amb tres “bes”. Encara que, d’això, no en tens la culpa perquè no et vas batejar tu. Jo em dic Katia Keira Keilani.

Estava una mica pàl•lida i sense alé però, en contrast amb la pressa que acabava de donar-se, es va quedar a la porta oberta com clavada en el sòl.

—El què? —tornà a preguntar Blanca, que no entenia la contestació de la vella.

Davant d’ella tenia una habitació llarga i estreta que es perdia al fons en penombra. En les parets hi havia prestatges que arribaven fins al sostre, abarrotats de llibres de tota mena i grandària. En el sòl s’apilaven muntons de revistes i en algunes tauletes hi havia muntanyes de llibres més xicotets, enquadernats en cuir, els cantons del qual brillaven com l’or. Darrere d’una paret de llibres tan alta com un home, que

—Tres kas —va dir Blanca seriosament. —Mmm —va rondinar la dona major—. És veritat! Però ja t’ho he dit.

—Doncs que te’n vages d’ací, i no tornes més. Ja t’he dit que no m’agraden les xiquetes. Blanca no va fer cas al consell de la dona, i és que el que no sabia Blanca era que aquella dona major de pell negra i cabells blancs, anomenada Katia Keira Keilani, acabaria marcant, sense saber-ho, la resta de la seua vida imaginària i real.

Eren tres assetjadores companyes de classe que l’esperaven sempre davant del col•legi. Tots els dies l’assetjaven, propinant-li espentes, gravant-la amb el mòbil per a riure’s d’ella o cantant-li cançonetes inventades per elles mateixes.

Continua en la lletra...

EMPERADOR INFANTIL

OCULTA A L’ATIC

CALIFA EL MORO MUSSA

cultura

Cinc-cents personatges de tota Fantasia es reuniren al gran saló del tron de la Torre d’Ivori, que es trobava a l’interior del vertader recinte del palau, només unes plantes més a baix que el Pavelló de la Tarongina.

hi havia gegants de ventres engreixats i gambosins, però hi havia també serps amb cabellera, enroscades en la gran taula del centre del saló, bubotes voladors i fins i tot bruixes, vampirs i espectres en general.

El saló, ampli i redó, estava ple d’una confusió de veus apagades. Les quatre-centes noranta-nou persones més cultes del regne de Fantasia estaven allí reunides, murmurant o xiuxiuejant entre si, en grups xicotets i grans. Cadascun d’ells havia visitat a l’Emperador Infantil —uns feia temps, uns altres recentment— i cadascun havia intentat ajudar-lo amb la seua ciència. Però cap ho havia aconseguit, cap coneixia la seua malaltia ni les causes, cap sabia com curar-lo. I el número cinccents, el més famós de tots els metges de Fantasia, de qui es deia que no hi havia herba medicinal, encanteri ni secret de la Naturalesa que no coneguera, portava ja hores amb el malalt, i tots esperaven amb impaciència el resultat de la seua visita.

Pot semblar estrany que éssers de tan diverses cultures pogueren comprendre’s entre si. Però en Fantasia quasi tots els éssers, inclosos els animals, coneixien almenys dos idiomes: en primer lloc el propi, que només parlaven amb els de la seua espècie i no entenia cap profà, i en segon lloc, un general, anomenat valentasi clàssic o Gran Llenguatge, i és que tots els llenguatges de Fantasia estaven emparentats entre si.

Ara bé, una reunió així, amb tanta gent culta, no ha d’imaginarse, naturalment, com un congrés d’humans. Per descomptat, en Fantasia hi havia molts éssers que, en el seu aspecte exterior, eren més o menys semblants als homes, però hi havia també d’altres cultures que semblaven animals o criatures d’espècies totalment diferents. Fantasia era una Torre de Babel intercultural, i si variada era la multitud de missatgers que bullia fora, igualment de diversa era la concurrència del saló. Hi havia donyets amb barba blanca i gep, fades amb túniques lluentes d’un blau platejat i estreles centellejants en el cabell;

De sobte es va fer el silenci a la sala i tots els ulls es dirigiren cap a la gran porta batent que s’estava obrint. Va entrar Califa, el famós i llegendari mestre de l’art mèdic. Era el que, en èpoques més antigues, es deia un guerrer mèdic. Tenia figura humana i sempre anava muntat a lloms del seu cavall. No obstant això, Califa era un dels anomenats Moro Mussa. Havia vingut d’una regió molt remota, situada lluny, molt lluny, a l’est. Per això la seua pell morena tenia el color dels àrabs que coneixem nosaltres i només el seu pèl i la seua barba eren rojos i arrissats; el seu cos alt i prim, en canvi, el protegia amb jupetí, com el dels fallers. Portava un estrany barret amb forma de coixí per on sortia un punxó. En torn del seu coll penjava d’una cadena un gran amulet d’or, en el qual podien veure’s dues serps, una clara i una altra fosca, que es mossegaven mútuament la cua formant un oval.

Tot el món en Fantasia sabia el que significava aquell medalló: era el Signe que portava qui estava al servei de l’Emperador Infantil i podia actuar en el seu nom com si ell estiguera present. Volia dir que el seu portador tenia poders secrets, encara que ningú sabera exactament quins. El seu nom el coneixien tots: Àuryn. No obstant això, molts no s’atrevien a pronunciar aqueix nom i li deien «la Joia» o també «el Pentacle» o, simplement, «l’Esplendor». Califa va colpejar en el sòl amb la seua vara màgica unes quantes vegades, fins que l’agitació va cessar, i llavors va dir amb veu profunda: —Amics, no us sorprengueu massa: només portaré a Àuryn poc de temps. Sóc únicament el seu portador. Prompte entregaré l’Esplendor a algú més digne. Un silenci en el qual ningú respirava s’havia estés per la sala. —Només sabem que la destrucció de Fantasia ha vingut al mateix temps que aquesta malaltia. No sabem més. Ni tan sols si l’art mèdic pot salvar-lo —va dir Califa—. L’Emperador Infantil m’ha confessat que només un heroi pot salvar-lo, i serà a ell al qual confia el seu destí i el nostre, per aquest motiu jo li entregaré a Àuryn i l’enviaré a la Gran Cerca.

—I com es diu aquest heroi desconegut? —Es diu Ainia i viu al Campament dels Indis, darrere de la Muntanya dels Sants. Jo mateix partiré ara en la seua cerca per a encomanar-li la seua missió. En aquell moment en què pronunciava el nom del qual havia de ser el salvador de Fantasia, els quatre-cents noranta-nou metges van moure preocupats el cap a la recerca del tan anhelat heroi. L’esforç en intentar buscar una cura per a l’Emperador Infantil l’havia esgotat físicament i mentalment, ja que se suposava que ell, Califa, era l’ésser més culte de tota Fantasia. Al mateix temps que es sentia apenat, no obstant això, també se sentia orgullós que l’Emperador Infantil li haguera encomanat buscar a Ainia, encara que ningú poguera entendre com un sol heroi poguera salvar-lo. D’altra banda, Califa, el Moro Musa, mai va tornar al Pavelló de la Tarongina. Però tampoc va morir ni desaparegué. El seu destí havia de portar-lo per altres camins totalment insospitats i complir la missió que li havia encomanat l’Emperador Infantil. No obstant això, aquesta és una altra història i de segur que serà contada en una altra ocasió.

Pot semblar estrany que éssers de tan diverses cultures pogueren comprendre’s entre si. Però en Fantasia quasi tots els éssers, inclosos els animals, coneixien almenys dos idiomes.

Continua en la lletra...

AINIA, LA GUERRERA ÍNDIA

BLANCA BOSCH BAIXAULI

Test interminable nivell 1 ¿T’està agradant els capítols i les aventures de la Història Interminable? Doncs demostra-ho fent els diversos jocs que hem dividit en deu nivells diferents que hem preparat per a tu. Revela el teu coneixement i atreveix-te a jugar! Per a poder jugar necessites tindre instal•lat en un dispositiu mòbil o tableta un lector de codis QR, a més de disposar d’accés a Internet.

DESITGE, DESITGE, DESITGE Deurien de portar ja molt de temps viatjant; molts dies i moltes nits, amb pluja i patint la cremor del sol, entre tenebres i al clar de lluna. Els quatre gambosins voladors portaven la llitera de cristall, d’un negre brillant, on descansava l’Emperador Infantil. Anaven sempre avant, com ell els havia ordenat, sempre avant, a qualsevol part. Estava disposat a exposar-se a tot, perquè el Vell Home de Sac podia estar a tot arreu i en cap lloc a la vegada. No obstant això, l’elecció del camí que recorrien els quatre gambosins voladors no era totalment casual. Cada vegada amb major freqüència, el «no-res» que s’havia engolit ja comarques senceres, els deixava un sol sender, un pont, una cova o una porta, com a única escapatòria. I així havien pujat finalment al món de les estalactites de pedra de les Muntanyes de la Creu dels Tres Regnes, on el camí ascendia a poc a poc. Després, quasi d’una forma inesperada, les parets de roca es van separar de sobte per complet, deixant veure una àmplia plana blanca i brillant, tan extensa com un país i on, no obstant això, s’alçava enmig d’aquella superfície, una xicoteta muntanya d’aspecte peculiar. Aproximadament a la meitat de l’altura de la muntanya, hi havia un ou de la grandària d’una casa. El gran ou tenia una obertura circular que semblava una porta. I per aquella obertura aparegué un rostre que va mirar la llitera. Com si l’Emperador Infantil haguera sentit aquella mirada, va obrir els ulls i va mirar també. —Pareu! —va dir en veu baixa.

desig

Els poders invisibles es van detindre. L’Emperador Infantil es va incorporar. —És ell —va continuar—. L’últim tros del camí he de fer-lo sol. Espereu-me ací. L’Emperador Infantil va baixar de la llitera i es va posar a caminar per l’extensa plana de neu. A cada pas es trencava la crosta de gel i la neu dura com el cristall feria els seus peus delicats. Finalment va arribar a la muntanya i es va detindre davant els pics llisos. De l’obertura redona i fosca del gran ou sorgí una llarga escala i, quan va començar a pujar veié que es componia totalment de lletres que penjaven unes d’unes altres i cadascun dels seus escalons era una línia que anava llegint al mateix temps. Escrit en forma de rima, les lletres l’animaven a marxar o entraria en la bogeria. —Vell Home del Sac—va dir en alta veu—: si no vols que ens trobem no hagueres tingut necessitat d’enviar-me a l’abisme aquesta escala. I va continuar pujant. Ara estava molt alt i l’escala es balancejava en la tempesta de neu com una branca. L’Emperador Infantil es va aferrar a les gelades línies de lletres i va pujar l’últim tram de l’escala. Quan l’Emperador Infantil va haver pujat els últims escalons va veure davant sí l’ou i l’obertura redona en què acabava l’escala. Va entrar per ella. L’obertura es tancà immediatament darrere.

A poc a poc es va poder veure en les tenebres una resplendor roja i feble. Eixia d’un llibre obert que surava en l’aire en el centre de l’estada. Estava inclinat, de manera que l´Emperador Infantil podia veure la seua enquadernació. Tenia les tapes de color coure i, el mateix que en la Joia que l’Emperador Infantil portava al coll, també en el llibre es veien dues serps que es mossegaven mútuament la cua, formant un oval. I en aquell oval estava el títol: La Història Interminable. L’Emperador Infantil s’havia acostat i veié, a l’altre costat del llibre flotant, el rostre d’un home il•luminat des de baix per les obertes fulles. Tenia el nas llarg, el cabell llarg i negre i els seus ulls estaven tan afonats en coves fosques que no es podien veure. Portava una barret i tenia en la mà un sac màgic amb el qual escrivia el llibre. L’Emperador Infantil va llegir el que posava i era exactament el que en aquell moment estava ocorrent, és a dir: «L’Emperador Infantil va llegir el que posava…». —Escrius i guardes tot el que ocorre —va dir ell. —Tot el que escric ocorre—va ser la resposta sense haver obert la boca i anotat les seues paraules i les d’ell en el llibre. —Tu i jo —preguntà— i tota Fantasia… tot està guardat en eixe sac màgic? El vell va continuar escrivint i, al mateix temps, l´Emperador Infantil va escoltar la seua resposta. —Què es veu en un espill que es mira en un altre espill? ¿Ho saps tu, Senyor dels Desitjos, el dels Ulls Daurats? —Necessite un desig. Necessite la teua ajuda. —Ho sé —va respondre i va escriure el vell. —Així ha de ser sense dubte —va contestar—. Tu eres la memòria de Fantasia i saps tot el que ha succeït fins a aquest moment. ¿No pots fullejar el teu sac i veure el que succeirà? —No hi ha res, sols pàgines en blanc! —va ser la resposta—. Només puc mirar arrere i veure el que ha ocorregut. I ho sé perquè ho vaig llegir. I ho vaig escriure perquè va succeir. Aquest ou és la teua tomba i el teu taüt. Has entrat en la memòria de Fantasia. ¿Com vols ara eixir d’aquest lloc? —Tot ou —va respondre— és el començament i el desig d’una nova vida. —És veritat —va escriure i va dir el Vell—, però només quan exis-

tix el desig de trencar la seua corfa. —Tu i jo —va dir— no podem fer-ho ja. Però hi ha algú que pot. —¿Desitges crear un nou començament? —va escriure l’Home del Sac— això només pot fer-ho una criatura humana. —Ho sé —va contestar l’Emperador Infantil—, però aquella de qui parle i a la qual espere ha traspassat les fronteres fa temps. Ella llig aquest llibre en què escrius i s’assabenta de cada paraula que pronunciem. Per tant, està amb nosaltres. —És veritat —va sentir dir a la veu de l’Home del Sac mentre escrivia— també ella pertany a la Història Interminable, perquè és la seua pròpia història. —Desitge que me la contes —ordenà l’Emperador Infantil—. Eres la memòria de Fantasia, conta-la des del principi, paraula per paraula, com l’has escrita! La mà de l’Home del Sac va començar a tremolar. —Si faig això, hauré de traure del Sac tot altra vegada. I el que escriga succeirà de nou. —Així ha de ser! —va dir l’Emperador Infantil.—O és que tens una idea millor? —No. —Llavors fes el que desitge i t’he demanat! L’Home del Sac es va sotmetre a la voluntat de l’Emperador Infantil i mentre escrivia sonava al mateix temps la seua veu profunda: «Era mitjanit, i en els copes dels vellíssims i gegantescos arbres rugia un vent tempestuós. A la llum d’una foguera, hi havia tres personatges de classe i grandària molt diferents» Durant minuts, la veu profunda de l’Home del Sac va continuar narrant. «Blanca va observar el seu reflex en l’espill de la seua habitació. Cara i dents llavades, ulleres perfectament netes, els cabells rossos ben pentinats i sense un sol embolic» L’Home del Sac va continuar traient records i, al mateix temps, escrivint de nou com Blanca havia robat el llibre i com s’havia refugiat en l’àtic del col•legi i havia començat allí a llegir. I una altra vegada va començar de nou la cerca d’Ainia, quan va arribar fins a Vera la Cuca Fera i va trobar a Kur en la tela de la Quarantamaula al Barranc de l’infern. Com va ser curat pels donyets Plegallana i instruït per Arrancapins i va travessar les tres portes màgiques i va entrar en la imatge de Blanca i va parlar amb Ushuaia l’Encantada. I després van vindre la Ciutat dels Espectres i l’aprenent del dimoni, Butoni, i la salvació d’Ainia i el retorn a la Torre d’Ivori. I entretant va succeir també tot el que

Blanca havia viscut, els ciris encesos i la forma en què havia vist a l’Emperador Infantil i que ell havia esperat inútilment que ella arribara. I una vegada més ell es va posar en camí per a buscar a l’Home del Sac, una vegada més va pujar l’escala de lletres i va entrar en l’ou i una altra vegada es va desenvolupar, paraula per paraula, tota la conversa sostinguda pels dos, que acabava quan l’Home del Sac començava a traure altra vegada el llibre i tornava a escriure La Història Interminable. I llavors va començar tot una altra vegada des del principi — inalterat i inalterable— i una altra vegada va acabar tot en la trobada de l’Emperador Infantil amb l’Home del Sac, que una vegada més va començar a escriure i a contar la Història Inter-

minable de nou… Fins que un crit juvenil, provinent del més enllà, va cridar d’una forma tremenda i decidida. —Desitge, desitge, desitge… anar a Fantasia. Llum de la Lluna! Allà Vaig! La corfa del gran ou va ser trencada en trossos per una força tremenda, mentre se sentia el fosc retrunyir d’un tro. Va començar a bufar un vent tempestuós que arremolinava tot al seu voltant, llavors un segon vent tempestuós, més poderós encara, va agitar el llibre fins que tot va quedar en fosc i en silenci.

Aquest ou és la teua tomba i el teu taüt. Has entrat en la memòria de Fantasia. ¿Com vols ara eixir d’aquest lloc? —Tot ou —va respondre— és el començament i el desig d’una nova vida. —És veritat —va escriure i va dir l’Home del Sac—, però només quan existix el desig de trencar la seua corfa.

Continua en la lletra...

SOLEDAT

GÀRGOLA I EL DESERT DE GOAB

EMPERADOR INFANTIL Era mitjanit, i en les copes dels vellíssims i gegantescos arbres del Bosc de Les Blanques, rugia un vent tempestuós. A la llum d’una foguera, hi havia tres personatges de classe i grandària molt diferents. Un gegant que tenia quasi deu peus de llarg estava tirat sobre el ventre; pertanyia a l’espècie dels Arrancapins. Resultava molt sorprenent que aquell Arrancapins estiguera allí, tan lluny de casa, i tinguera darrere una espècie de bicicleta totalment feta de fusta, amb dues rodes que semblaven engranatges d’un molí. El segon personatge, assegut a la dreta de la foguera, era una Bubota, coberta amb llençol blanc, i en la cara, dos grans ulls negres i redons com a llunes. Semblava estar també de viatge, perquè a banda de poder volar a poca altura portava una muntura d’una gran ratapinyada penjada de cap per avall, embolicada en les seues ales com un paraigües tancat. Al tercer personatge, el del costat esquerre de la foguera, era molt xicotet i pertanyia a l’espècie dels donyets, era un tip molt fi, amb un trage de colors i un barret de copa roig al cap. Vivien en una part totalment diferent del regne de Fantasia, més lluny, molt més lluny encara que els Arrancapins. Per això era tant més estrany que la cavalcadura d’aquell donyet fóra precisament un caragol. De sobte, una resplendor suau va creuar en zig-zag la foguera com una esfera lluminosa, aproximadament de la grandària d’una pilota, que feia grans salts. Era un nyítol nocturn, i s’havia extraviat. Portava a la mà dreta una diminuta bandera blanca,

exili

que tremolava a la seua esquena. Es tractava, doncs, d’un missatger. —Hi ha trànsit aquesta nit —va dir el Arrancapins—. Ací arriba un altre. —Un nyítol! —va xiuxiuejar la bubota—. M’alegre, m’alegre! Donava la casualitat que tots portaven una bandereta, així doncs, eren igualment missatgers o parlamentaris, i això explicava, per descomptat, que es comportaren tan pacíficament. ¿No estarien de viatge per les mateixes raons? —Acoste’s per favor. També nosaltres som missatgers. I, amb un gest d’invitació, el donyet va assenyalar amb el barret el lloc lliure que quedava al costat de la foguera. —Moltes gràcies, però la veritat és que tinc molta pressa —va respondre el nyítol—, només volia preguntar-los com arribar a la Torre d’Ivori. Perdó, permeteu-me presentar-me: em dic Nyic-nyic —Encantat —respongué el donyet—. Jo em dic Güendo La bubota es va inclinar alçant el vol. —El meu nom és Cotó. — Jo sóc Valor. —va grinyolar l’Arrancapins— Llavors, ¿vols veure

a l’Emperador Infantil? —Exacte —va dir el nyítol—. Tinc un missatge molt important que transmetre-li. —Nosaltres també, així que és possible que fins i tot portem el mateix missatge—va opinar Güendo, el donyet. —La meua pàtria —va començar a dir Nyic-nyic, el nyítol— es troba prou lluny d’ací… Es diu Pobrepantà i ha ocorregut una cosa… una cosa incomprensible… És a dir, està ocorrent encara… És difícil descriure-ho… va començar per, és a dir… Tot va començar perquè hi ha un llac… o, millor dit, hi havia… perquè ja no està ja allí… Simplement ha desaparegut com moltes altres parts del meu regne. I el meu poble i tots els éssers que vivim allí hem hagut de fugir, hem hagut d’exiliar-nos a la recerca d’un altre lloc. —Tot es va buidar, era com si un es quedara cec en mirant-ho, no? —va dir el donyet. —Això és exactament! —va exclamar—. Però és que també us passa en el vostre regne…? —Al principi era molt xicotet, una cosa de res —va explicar el donyet—; és a dir, cada vegada faltava alguna cosa a la regió, però a poc a poc va començar també en altres llocs i s’eixamplava. Si algú, per distracció, posava el peu… o la mà… o el que haguera entrat allí, desapareixia també. Té una força d’atracció irresistible, que fa fins i tot que alguns s’hagen tirat dins intencionadament. Per això també el meu poble fuig cap a l’exili. —Huyhuy! —es va sentir dir al cap d’una estona a la veu planyívola de la bubota—. Allí d’on jo vinc ocorre exactament el mateix. I estic ací amb la mateixa missió de portar un missatge a l’Emperador Infantil per a demanar-li consell i ajuda. —A la meua muntanya passa el mateix que als vostres regnes. El que vull dir —va gemegar l’ Arrancapins— és que Fantasia sencera està en perill. —Llavors —va exclamar Nyic-nyic posant-se en peus d’un salt— , no hi ha un segon que perdre! El nyítol els va mirar un darrere l’altre, amb un esglai de mort, i s’allunyà ràpidament del lloc fent grans bots. —Bé —va dir Güendo el donyet—, serà millor que marxem, i veurem qui arriba abans a la Torre d’Ivori. L’Arrancapins va apagar la foguera colpejant-la simplement unes quantes vegades amb el palmell de la mà. I després no

es va sentir res més que el vent tempestuós, que rugia en les copes dels arbres del Bosc. Una setmana més tard, la bubota i el donyet es retrobaren en la Torre d’Ivori: el cor de Fantasia i la residència de l’Emperador Infantil. La Torre d’Ivori era tan gran com una ciutat. Des de lluny, el punt més alt arribava als núvols junt amb les seues torres, torrasses, cúpules, teulades, miradors, terrasses, arcs, escales i balustrades, que s’entrecreuaven i entrellaçaven. Tot era de l’ivori més blanc de Fantasia, i cada detall estava tan superbament tallat, que s’haguera pogut prendre per al més fi encaix. En tots aquells edificis vivia la cort: tresorers i serventes, sàvies i astròlegs, mags i bufons, missatgers, cuiners i acròbates, narradors d’històries, heralds, jardiners, guardians, sastres, sabaters i alquimistes. I dalt de tot, en la punta més alta de la majestuosa torre, vivia l’Emperador Infantil en un pavelló que tenia la forma d’un capoll de taronger. Algunes nits, quan la lluna plena brillava en el cel estavellat, les fulles d’ivori s’obrien convertint-se en una esplèndida flor en el centre de la qual estava l’Emperador Infantil. —He de veure de seguida a l’Emperador Infantil —va dir la bubota. —Mmm —contestà pensatiu el donyet—, jo vaig sol•licitar audiència ahir. —Audiència? —va preguntar—. No es pot veure de seguida? —Doncs no, cal esperar molt. Hi ha… com diria… una enorme afluència de missatgers, però el millor —va trinar el donyet— és que ho veja vosté per si mateix. El carrer principal, que ascendia per la Torre d’Ivori en una espiral cada vegada més estreta, estava plena d’una densa multitud d’estranys personatges. Quan Cotó els va veure es va quedar immòbil. —Huyhuy! —va dir la bubota—. Què passa ací? Què fan ací tots aquests? —Són missatgers —li va explicar el donyet en veu baixa—, missatgers de totes les regions de Fantasia que escapen dels seus llogarets, pobles i regnes cap a l’exili sense saber on refugiar-se. I tots porten el mateix missatge que nosaltres. He parlat ja amb molts d’ells. Pel que sembla, a tot arreu ha sorgit el mateix perill. La bubota va deixar escapar un llarg sospir. —I se sap què és i d’on ve? —va preguntar. —Crec que no. Ningú pot explicar-ho.

—I l’Emperador Infantil? —L’Emperador Infantil —va dir el donyet en veu baixa— està malalt, molt, molt malalt. Potser és aquesta la causa de la incomprensible desgràcia que s’ha abatut sobre Fantasia. Però fins ara, ningú ha pogut esbrinar per què està malalt i què es pot fer per a curar-lo. Ningú coneix el remei. —Això —va dir la bubota sordament— és, huyhuy!, una catàstrofe.

L’endemà passat arribà també nyic-nyic, el nyítol, que naturalment s’havia equivocat de direcció i havia donat una enorme volta. I finalment —altres tres dies més tard— va arribar Valor, l’Arrancapins. Va vindre a peu, piconant el sòl, perquè en un sobtat atac de por per no arribar a hora, havia trencat la seua pròpia bicicleta de fusta. I en l’exili, lluny de les seues cases i de la seua gent, els quatre desiguals missatgers es feren molt amics durant el llarg temps d’espera que els portaria a la Torre d’Ivori.

—Sí —respongué el donyet—, això és exactament el que és.

Són missatgers de totes les regions de Fantasia que escapen dels seus llogarets, pobles i regnes cap a l’exili sense saber on refugiar-se. I tots porten el mateix missatge que nosaltres: Que Fantasia està desapareixent.

Continua en la lletra...

BLANCA BOSCH BAIXAULI

CALIFA EL MORA MUSSA

FANTASIA ÉS NOM DE DONA Feia temps que Blanca caminava a través dels roserars que seguien les suaus corbes de la senda fins que va veure alguna cosa que la va deixar sorpresa, perquè durant tot el seu viatge per Fantasia mai havia vist res semblant: un indicador amb una mà de fusta retallada que assenyalava una direcció que deia: «A la Casa del Canvi». Blanca va seguir la direcció assenyalada sense afanyar-se. Respirava l’aroma de les innombrables roses i se sentia cada vegada més a gust, com si l’esperara una alegre sorpresa. Finalment va arribar a una avinguda recta d’arbres redons, dels quals penjaven pomes de galtes encarnades. I al final mateix de l’avinguda hi havia una casa més que graciosa feta tota de fusta. Mentre esperava a la porta, va sentir a l’interior una càlida i bella veu de dona que cantava. La veu exercia un atractiu irresistible sobre Blanca. Estava segura que qui cantava era una persona molt agradable. Va trucar a la porta i la veu va dir: —Entra! Entra, xica! Blanca va obrir la porta i va veure una habitació agradable, no molt gran, per les finestres de la qual entrava el sol. En el centre hi havia una taula redona, coberta amb tota classe de plats i cistells de fruites de molts colors que no coneixia. A la taula s’asseia una anciana, amb les seues galtes acolorides i redones, amb un amable somriure i una mirada que inspirava confiança. —Però asseu-te, xica! —va dir la dona assenyalant amb un gest d’invitació una cadira—. Has d’estar famolenca, de manera que

feminisme

primer de tot, menja! —Perdó —va respondre Blanca—, he arribat ací per pura casualitat. —De veritat? —va preguntar la dona somrient—. Bé, no importa. Malgrat això pots menjar, no? Entretant et contaré una xicoteta història. Blanca va agafar i va mossegar la fruita i va poder comprovar de seguida que mai havia menjat res tan bo. Després se’n va menjar una altra, i era encara millor. —Fa molt, moltíssim temps —va començar a dir la dona—, el nostre Emperador Infantil estava mortalment malalt perquè necessitava un nou nom i només podia donar-li’l una criatura humana. Però els éssers humans no venien ja a Fantasia, ningú sabia per què. I si ell haguera mort, hauria sigut també la fi de Fantasia. Un nit, va arribar un ésser humà… Era una xiqueta i li va donar a l’Emperador Infantil el nom de Fill de la Lluna. Ell es va posar bo una altra vegada i, en agraïment, li va prometre a la xica que, en el seu regne, tots els seus desitjos es farien realitat… fins que trobara la seua Vertadera Voluntat. La xiqueta va fer un llarg viatge, d’un desig a un altre, i tots es van complir. I cada desig complit la portava a un nou desig. No hi hagueren només desitjos bons, sinó també dolents, però l’Emperador Infantil no fa diferències. I quan, finalment, la Torre d’Ivori va resultar destruïda, no va fer res per a impedir-ho. No obstant això, en complir-se cada desig, la xiqueta perdia una part dels seus records del món d’on havia vingut. Això no li importava molt perquè, de totes maneres, no hi volia tornar. De manera

que va continuar desitjant i desitjant, però quasi havia gastat tots els seus records i sense records no es pot desitjar. A penes era ja un ésser humà i seguia sense conéixer la seua Vertadera Voluntat. Corria el perill d’esgotar també els seus últims records sense aconseguir el seu objectiu. I això hauria significat que mai podria tornar al seu món. Finalment, els seus passos la van portar a la Casa del Canvi, a fi que romanguera en ella el temps que fóra necessari fins a trobar la seua Vertadera Voluntat. Perquè la Casa del Canvi no es diu així només perquè es canvia a si mateixa, sinó perquè canvia també a qui habita en ella. I això era molt important per a la xiqueta, que fins llavors havia volgut ser sempre una altra persona, però no canviar. En aquest punt l’anciana es va detindre. Blanca sostenia una fruita mossegada a la mà i mirava a la dona amb la boca oberta. —Havia oblidat de dir-te com es deia la xiqueta que esperaven des de feia tant de temps a la Casa del Canvi. El seu vertader nom era Blanca Bosch Baixauli. —Jo em dic així—va respondre Blanca—. No obstant això, no porte cent anys en Fantasia. —Bé, en realitat t’esperem des de sempre, la meua àvia, la meua mare i jo, des de fa molt de temps —va dir l’anciana—. I, per cert, encara no t’he dit com em dic. Sóc Donya Frida. —I què fa sola en una casa com aquesta? —Faig canviar a la gent que habita en aquesta casa, perquè amb els seus actes puga canviar els dos mons. —Els dos mons? —va tornar a preguntar—, com? —El món de Fantasia i el món real dels humans. En el teu món encara hi ha molt d’odi, rancor, desigualtats i ànsies de poder per part dels homes. En aquesta casa no ha entrat mai un home. Abans que jo va estar la meua mare, abans d’ella, la meua àvia, i davant d’ella, la seua mare i així durant generacions... —Què vols dir amb això? —va interrompre Blanca. —Sempre hem desitjat veure en els dos mons que la dona tinga el reconeixement i els mateixos drets que tradicionalment han estat reservats per als homes. —I no és així? —va preguntar incrèdula. Després d’un xicotet silenci, ella va dir: —Em sembla que li agradaria que passàrem a l’habitació del costat. Probablement ha preparat alguna cosa per a tu. —Qui? —va preguntar Blanca mirant al seu voltant. —La Casa del Canvi —va explicar Donya Frida amb naturalitat. En realitat, havia ocorregut una cosa estranya. L’habitació s’havia transformat sense que Blanca s’adonara, i hi havia una porta que estava oberta. —Anem! De res serveix resistir-se quan ha projectat una sorpresa.

Va entrar per la porta a l’habitació del costat. Era gran com tres salons i, no obstant això, es tractava d’un menjador que a Blanca li paregué un gran museu ple de retrats, fotografies i frases de dones amb noms desconeguts per a ella. L’única cosa xocant era que tots els mobles que hi havia en ell, incloses la taula i les cadires, eren gegantescos. —Com és possible? —va preguntar—. Aquesta sala no estava abans ací? —Clar que no —va respondre—. Saps? La Casa del Canvi és molt animada. Blanca va contemplar la gegantesca sala. Li resultava difícil creure que aquella habitació estiguera dins de la casa. Per fora, la casa no semblava tan gran. —Són molt alts, no puc pujar fàcilment als mobles, Donya Frida. — Crec que amb això vol dir-te alguna cosa. —El què? —Tal vegada t’estiga ensenyant la dificultat que tu tens per a trobar el camí de tornada a casa i, d’altra banda, les dificultats i obstacles que pateixen moltes dones en el teu món real —va respondre l’anciana—. Per això en aquesta habitació sembles una xiqueta indefensa que busca aconseguir alguna cosa… El rostre de Donya Frida quedava ara en la foscor. Blanca ja no va poder escoltar res. Havia caigut en una dolça somnolència en la qual escoltava les paraules de l’anciana com una cantarella. Quan es va despertar al matí següent, se sentia millor i més contenta que mai. Va mirar al seu voltant i va veure que estava en una habitació xicoteta i molt agradable. Així van passar els dies i els dies es convertiren en setmanes. Donya Frida estava plena d’alegria i Blanca es confiava plenament a les seues cures maternes i a la seua tendresa. A les nits sostenien amb freqüència llargues converses. Ella li parlava de tot el que li havia ocorregut en Fantasia, del bosc de Popelín i Armagedon, de Xara i d’Ainia, al qual ella havia ferit greument i potser matat. —Ho vaig fer tot mal —va dir— i ho vaig entendre tot a l’inrevés. El Filla de la Lluna em va donar moltes coses però, amb elles, només vaig portar la desgràcia sobre mi i sobre Fantasia. Donya Frida la va mirar llarg temps. —No —va respondre—, això no ho crec. Vas seguir el camí dels desitjos i aquest camí mai és dret. Era el teu camí, i saps per què? Tu eres un dels que només poden tornar quan troben la font d’on brolla l’Aigua de la Vida. I aquest és el lloc més secret de tota Fantasia. —Saps on puc trobar l’Aigua de la Vida? —A les fronteres de Fantasia —va dir Donya Frida.

—Però si Fantasia no té fronteres! —va respondre. —Sí que les té, però no estan fora sinó dins. Allí on rep tot el seu poder l’Emperador Infantil i on ni el mateix pot arribar. Només hi ha un desig amb el qual pots arribar fins allí: l’últim. —Donya Frida… A canvi de cada desig que s’ha complit per mitjà d’Àuryn he oblidat alguna cosa. Ocorrerà així també ara? —Et vas adonar les altres vegades? El que has oblidat no pots saber-ho ja. —I quin he oblidat ara? —T’ho diré quan arribe el moment. Si no, no ho oblidaries. —Ha de ser així? He de perdre-ho tot? —Res es perd —va dir ella—. Tot es transforma. Però no et preocupes, durarà el que dure. Quan sorgisca el teu últim desig, el sabràs… i jo també. A partir d’aquell dia alguna cosa va començar realment a canviar, encara que la pròpia Blanca no se’n va adonar de res. La força transformadora de la Casa del Canvi feia els seus efectes. No obstant això, com tots els canvis vertaders, es va produir suaument i lentament per si mateix. Els dies passaven i en Blanca es despertava una enyorança d’una altra classe, un anhel com fins llavors no havia sentit mai i que es diferenciava per complet dels seus desitjos anteriors: l’enyorança de ser capaç d’estimar. Amb sorpresa i pesar se’n va adonar que no podia. No obstant això, el seu desig es feia cada vegada més fort. Una nit en què s’asseien juntes, va parlar d’això amb Donya Frida. Després d’haver-la escoltat li va dir: —Ara has trobat el teu últim desig. La teua Vertadera Voluntat és estimar. —Però per què no puc, Donya Frida? —Només podràs quan hages begut de l’Aigua de la Vida —va respondre ella—, i no podràs tornar al teu món sense portar-li a una altra persona aquesta aigua.

—Hi ha algú que haja begut també d’ella? —Bo —va contestar ella en veu baixa—, hi ha algunes criatures en Fantasia, però ningú sap qui són. I existix una promesa de la qual rares vegades parlem i que diu que, en un futur llunyà, arribarà el dia en què els éssers humans portaran també l’amor a Fantasia. Llavors els dos mons seran un només. —Donya Frida —va preguntar Blanca també en veu baixa—, em prometeres que, quan arribara el moment, em diries el que hauria d’oblidar per a trobar el meu últim desig. Ha arribat aqueix moment? L’anciana va assentir. —Havies d’oblidar la teua mare i el teu pare. Ara només et queda el teu nom. —Mare i pare? —va dir lentament. Però les paraules no li deien ja res. No podia acordar-se. —Què he de fer ara? —va preguntar. —Has de deixar-me —va respondre—. El teu temps ací ha acabat. —I on he d’anar? —El teu últim desig et guiarà. No el perdes! Blanca es va acostar a ella. Només llavors, quan va estar a prop, es va adonar en la foscor que el seu rostre havia envellit molt i es trobava més feble. —No et preocupes per mi! —va dir ella—. Seguix el teu camí! Tot està bé i és just que siga així. Va veure que Donya Frida seguia en el mateix lloc en silenci. Blanca es va quedar un temps davant ella, mirant-la. Després es va obrir de sobte una porta que portava fora. —Gràcies, gràcies per tot Donya Frida! Després va travessar la porta. Fora, era nit tancada, feia molt fred i regnava una gran calma.

Sempre hem desitjat veure en els dos mons que la dona tinga el reconeixement i els mateixos drets que tradicionalment han estat reservats per als homes.

Continua en la lletra...

LA VERTADERA VOLUNTAT

TREBALL EN EQUIP

GÀRGOLA I EL DESERT GLOBAL Ganes de plorar, això era el que en aquell moment sentia Blanca. No podia veure res, però el que l’envoltava no era ja la gelada foscor de l’àtic sinó una foscor vellutada i calenta en la qual se sentia freda i insegura. —Fill de la Lluna, on estic? —va preguntar—. és això el final? —Jo estic amb tu i tu estàs amb mi. I no —va respondre—, és només el principi. Fantasia naixerà de nou dels teus desitjos, que es faran realitat a través de mi. —Dels meus desitjos? —va repetir Blanca sorpresa—. Quants puc formular? —Tants com vulgues, així més ric i variat serà Fantasia. Mentre reflexionava va sentir de sobte a la mà un delicat pessigolleig. Va mirar amb més atenció. —És una llavor lluminosa que si desitges començarà a créixer! Blanca va retirar lentament la mà i el punt lluminós va quedar surant com una estrela. L’embrió va créixer molt de pressa, va tirar fulles i va desenvolupar capolls que s’obriren en flors meravelloses. Es van formar xicotets fruits que, quan van estar madurs, explotaren com a coets en miniatura, escampant al seu voltant una pluja multicolor d’espurnes de noves llavors. De les noves llavors van créixer una altra vegada plantes, però d’altres formes, on cadascuna d’elles resplendia i brillava amb un color diferent. Prompte, al voltant de Blanca i per tot arreu, es va omplir de plantes lluminoses que germinaven i creixien. —Has de donar-li un nom!

globalització

—Popelín, la Selva de la Nit —va dir. Sorpresa, es va mirar les mans. S’havia quedat sola en l’espai redó que havia format la resplendent espessor de les plantes. —Fill de la Lluna! —va cridar per tots costats—. Fill de la Lluna! Però no va rebre resposta. Ell, ja no estava allí! Es va asseure desconcertada, mentre intentava comprendre què podia haver induït al Fill de la Lluna a deixar-la sense una explicació ni una paraula de comiat, i va llançar una exclamació de sorpresa. Era l’Àuryn, el Signe de l’Emperador Infantil! El Fill de la Lluna li havia donat poder sobre tots els éssers i les coses de Fantasia. I mentre ella portara aqueix signe seria com si ell estiguera amb ella. Va mirar per un temps les dues serps, clara i fosca, que es mossegaven mútuament la cua formant un oval. Després va girar el medalló i amb gran sorpresa per part seua, va trobar en el revers una inscripció. Eren quatre paraules breus, escrites amb unes lletres peculiarment entrellaçades: Fes El que Vulgues. En aquella selva en què no hi havia estacions de l’any ni tampoc canvis del dia a la nit, l’experiència del temps era també molt diferent de la que Blanca havia tingut fins ara. Es va agafar d’una liana i va començar a hissar-se, mà sobre mà, sense utilitzar les cames, com havia vist fer als artistes de circ. Va grimpar dels arbres i, xopant-se d’aquella vista, es va dir que aqueix era el seu regne! Ho havia creat ella! Era la Reina de Popelín. Es va estirar i satisfeta es quedà profundament adormida en una gegantesca flor de resplendor rogenca. Quan va despertar, sentí que mai havia dormit tan bé com

aquella nit, i va sentir que una forta sacsejada recorria la gegantesca planta. Blanca va haver d’agarrar-se per a no caure de la flor, que continuava inclinant-se i estava ara horitzontal. La vista de Popelín que se li va oferir era espantosa. El sol havia eixit entretant i il•luminava una imatge de destrucció. De les enormes plantes nocturnes a penes quedava res. Molt més de pressa del que havien sorgit es desintegraven ara baix l’enlluernadora llum del sol, en pols i arena fina i acolorida. Fantasia era un món global, havia pogut viatjar, sense moure’s, d’un món selvàtic al mateix desert. L’espectacle que va veure era increïble: l’arena, amb moviment lent i fluctuant, estava a tot arreu. Anava d’ací cap enllà en estranys remolins i corrents, i s’amuntegava en pujols i dunes, però sempre d’un color determinat. L’arena de color blau s’acumulava per a formar un munt blau, la verda, un verd i la violeta, un violeta. Popelín s’havia esfumat, convertint-se en un desert, un desert de colors! —Això —va dir en veu alta Blanca— és Global, el Desert de Colors! Va grimpar una duna després d’una altra, va baixar per elles, l’una després de l’altra, i durant hores va lluitar així per avançar, sense veure més que un pujol després d’un altre. Només els colors canviaven contínuament mentre que el sol s’havia convertit en un remolí de foc en meitat del cel. Blanca es va girar i va veure en el llunyà horitzó del desert una aparició que, al principi, no va poder explicar-se. Alguna cosa es movia com un bòlid, a tota velocitat. Amb rapidesa increïble, va descriure un ampli cercle al voltant del lloc en què estava i després, de sobte, anà directament cap a ella. Va agafar a Àuryn del seu pit i va sentir com tot el valor que acabava de desitjar es precipitava en el seu cor. Sobre el cim de la duna de color roig blau hi havia un dimoni xicotet. Estava exactament davant del sol, de manera que el seu majestuós pèl brillant combinava a la perfecció amb dues banyes en flames. Però aquell monstre i també la resta de la seua pell, no era roig, com solen ser els dimonis, sinó d’un blau com el de l’arena en què es trobava. —Sóc Gàrgola —va dir el poderós animal—, Senyor del Desert de Colors i al qual anomenen també la Mort Multicolor. Els dos continuaven mirant-se i Blanca va notar el poder fatal que desprenien aquells ulls. Finalment, el dimoni va baixar la mirada. Amb moviments lents i majestuosos va descendir de la duna. Quan va trepitjar l’arena verda, el seu color va canviar també, de manera que pell i banyes van ser igualment verdes. L’animal es va quedar un segon davant Blanca, i després, sobtadament, Gàrgola es va tirar, baixant el cap davant la xica fins a tocar el sòl. —Sóc el teu servent i espere les teues ordres —va dir—. Crec

que tenim moltes coses a dir-nos. Puc revelar-te secrets que no coneixes. Vols dignar-te pujar a la meua esquena? Et portaré al meu palau, on trobaràs quant necessites. Blanca va pujar a l’esquena del dimoni. Es va agarrar amb totes dues mans a la cabellera, els flocs de la qual l’embolicaven com a llengües de foc. —Subjecta’t bé, senyora, perquè corre molt. Llavors el dimoni es va posar en moviment, al principi lent i després més de pressa. Sorpresa, Blanca veia com, en cada nou pujol, la pell i les banyes del dimoni canviaven de color, d’acord amb el color de la duna cada vegada més veloçment, fins que a Blanca va començar a anar-se-li la vista i va haver de tancar els ulls. El dimoni va llançar un crit de triomf que va fer tremolar el desert. —Hem arribat, senyora. Aquest és el meu palau… i la meua tomba. Entra i sigues benvinguda com a primera i única hoste de Gàrgola. Blanca va seguir a Gàrgola a través d’un arc fosc que portava a l’interior del palau a través d’un corredor fosc i per diverses escales que pujaven i baixaven, fins que arribaren a una gran porta de roca negra. —La meua hora està pròxima, senyora —va dir—, i no hi haurà temps per a parlar. No obstant això, no et preocupes i espera el dia. Entra ací, ho trobaràs tot disposat per a tu. Aquesta estança t’espera des de temps immemorial. Blanca va travessar la porta. Es trobà en una estança decorada de la forma més esplèndida. El sòl estava cobert amb catifes suaus, les primes columnes suportaven molts arcs coberts de mosaics daurats que reflectien la llum, i hi havia un ample divan de cobertors amb coixins de seda blava. En l’altra cantonada, el sòl de pedra estava excavat formant una gran piscina, en la qual fumejava un líquid de color daurat. La beguda sabia agra i salvatge, però apagava la set d’una forma meravellosa. Els aliments eren desconeguts per a Blanca, que va menjar fins a fartar-se. Després es va despullar —l’única cosa que no es llevà va ser el Signe— i es va banyar. Llavors va arribar a les seues oïdes un soroll que va fer que una esgarrifança li recorreguera l’esquena: un cruixit i un espetec, com si esclatara una gran roca de gel. — Gàrgola—va cridar en veu baixa—. Què ha passat? Quin soroll era aquest? El lleó no va respondre ni es va moure. No va saber què fer, va veure que els negres batents de pedra de la porta s’obrien a poc a poc. En la foscor de la nit començava a brillar i resplendir pertot arreu, milions de diminuts brots de plantes sorgien dels grans d’arena. Ja no hi havia desert! Popelín, la Selva de la Nit, havia començat una altra vegada a créixer! —Senyora! Has passat així tota la nit?

—Ai! —va balbotejar Blanca— pensava… pensava que estaves petrificat. —Ho estava —va respondre el dimoni—. Mor cada dia quan cau la nit, i cada matí desperte de nou. El meu regne és el desert i el desert és també la meua obra. Allà on vaja tot es convertix en desert al meu voltant. Es va dirigir lentament i solemnement al racó més fosc de la caverna. Quan Gàrgola va tornar, portava en la boca alguna cosa que posà davant els peus de Blanca amb una profunda inclinació de cap. Era una espasa. —Pots donar-li un nom? —va preguntar Gàrgola. —Samarkanda! —va dir Blanca En aquell mateix instant, l’espasa va eixir grinyolant de la seua funda i va volar literalment a les seues mans. Blanca va veure que la fulla era d’una llum resplendent que a penes podia mirar-se. —Aquesta espasa —va dir Gàrgola — estarà sempre ací per a tu. Perquè només pot tocar-la sense perill qui ha cavalcat sobre la meua esquena, ha menjat i begut del meu foc i s’ha banyat en ell com tu ho has fet. Res hi ha en Fantasia que puga resistir-la. No obstant, mai has de forçar-la. Només quan isca per si mateixa a les teues mans, com ara, hauràs d’utilitzarla… siga quina siga l’amenaça. Samarkanda guiarà la teua mà i farà, per si sola, la cosa que calga fer. No obstant això, si la desembeines per capritx portaràs una gran desgràcia sobre tu i sobre Fantasia. No ho oblides mai! —No ho oblidaré —va prometre Blanca.—Puc preguntar-te una cosa? —Sóc el teu servidor escolta —va ser la resposta del lleó. —És veritat que eres ací des de sempre? I el desert Global també? —Des de sempre —va assegurar Gàrgola—. I, també el desert. —Tot és molt estrany —va dir per a acabar—: se m’ocorre qualsevol desig i de seguida succeïx alguna cosa que concorda amb el desig i es complix. No és que m’ho imagine, saps? Tot és molt més grandiós i real del que podria imaginar. I, no obstant això, tot està ací quan ho desitge. —Això és perquè portes a Àuryn l’Esplendor —va dir el lleó. —El que no entenc és una altra cosa —va tractar d’explicar Blanca—. ¿Tot és ací només quan jo ho desitge? O estava ja abans d’alguna manera? —Les dues coses —va dir Gàrgola—, ¿no saps que Fantasia és el regne de les històries? Una història pot ser nova i, no obstant això, parlar de temps remots. El passat sorgix amb ella. —Vols dir que jo ho vaig crear? —Això només pot dir-t’ho l’Emperador Infantil. D’ell ho has rebut tot.

Molts dies i nits va ser Blanca hoste de Gàrgola i es van fer amics. Passaren moltes hores en el desert entregats a jocs salvatges. Un dia, després d’haver estat esvalotant, Blanca es va asseure una mica sense alé i va preguntar: —No podria quedar-me sempre amb tu? El lleó va sacsejar la cabellera. —No, senyora. —Per què no? —Ací només hi ha vida i mort, només Popelín i Global, però no hi ha històries. I tu has de viure la teua pròpia història. No has de quedar-te ací. —Però si no puc marxar-me! —va dir Blanca—. El desert és massa gran perquè ningú puga eixir d’ell. —Escolta, senyora —va dir en veu baixa Gàrgola—: hi ha en Fantasia un lloc que conduïx a totes parts i al qual pot arribarse des de totes parts. Aquell lloc es diu el Temple de les Mil Portes. Ningú l’ha vist mai per fora, perquè no té exterior. El seu interior està format per un laberint de portes. El que vulga conéixer-lo, ha d’atrevir-se a entrar. —És estrany que no es puga desitjar simplement el que es vol. D’on vénen realment els desitjos? I què és això, un desig? Gàrgola va mirar a la xica amb els ulls molt oberts, però no va respondre. —Què significa? —va preguntar—. «Fes el que vulgues». Això vol dir que puc fer el que em done la gana, no creus?

El rostre de Gàrgola va semblar de sobte terriblement seriós i els seus ulls començaren a traure foc. —No —va dir amb veu profunda—. Vol dir que has de fer la teua Vertadera Voluntat. I no hi ha res més difícil. —La meua Vertadera Voluntat? —repetí Blanca impressionada—. Què és això? —És el teu secret més profund, que no coneixes. —Com puc descobrir-lo llavors? —Seguint el camí dels desitjos, de l’un a l’altre, fins a arribar a l’últim. Aqueix camí et conduirà a la teua Vertadera Voluntat. En aquella època es va produir una altra vegada una transformació en Blanca. A tots els dons que havia rebut des de la seua trobada amb el Fill de la Lluna s’havia afegit ara el valor, mentre contemplava una altra vegada el creixement de Popelín. Va sentir de sobte que havia d’acomiadar-se de la magnificència de la Selva de la Nit. Una veu interior la cridava lluny d’allí. —Adéu Gàrgola, i gràcies per tot! —va dir Blanca en veu baixa—. Tornaré. Segur que tornaré. Va donar una última mirada a l’ardent riquesa de colors i després es va lliscar per l’obertura de la porta, que immediatament es va tancar després d’ella. Blanca no sabia que no compliria la seua promesa. Molt, només moltíssim temps després, vindria algú en el seu nom i la compliria per ella.

Fantasia era un món global, havia pogut viatjar, sense moure’s, d’un món selvàtic al mateix desert. L’espectacle que va veure era increïble.

Continua en la lletra...

DESITGE, DESITGE, DESITGE

HENOC L’HEROI

El senyor dels mosquis El Senyor dels Mosquis és una sèrie de dibuixos animats que pretén explicar el fenomen de la globalització i les seves conseqüències amb un llenguatge lúdic i educatiu adequat per als més menuts. A través dels personatges de la comunitat de les mosques, assistim al naixement d’un imperi econòmic que exemplifica bona part dels aspectes positius i negatius que el fenomen de la globalització té en el nostre món. Aquesta trilogia de dibuixos animats educatius en la qual l’ONG Mans Unides explica de forma lúdica les causes i conseqüències de la globalització consta de tres capítols complets:

La comunitat de les Mosques

Les dues terrines

El retorn de la Llei

Paratges de llibre nivell 7 ¿T’està agradant els capítols i les aventures de la Història Interminable? Doncs demostra-ho fent els diversos jocs que hem dividit en deu nivells diferents que hem preparat per a tu. Revela el teu coneixement i atreveix-te a jugar! Per a poder jugar necessites tindre instal•lat en un dispositiu mòbil o tableta un lector de codis QR, a més de disposar d’accés a Internet.

HENOC L’HEROI Hores i hores després de caminar sense rumb, Blanca va veure en un clar a un grup de persones acampades. En acostar-se es va adonar que es tractava de molts homes amb armes magnífiques asseguts al voltant d’unes estovalles blanques i, sobre elles, tota classe d’aliments i begudes. Blanca es va aproximar al grup, però abans va ocultar l’amulet de l’Emperador Infantil sota la seua camisa. Quan la veieren arribar, els homes es van posar en peus i la saludaren cortesament, inclinant-se en prendre-la per una princesa oriental o una cosa semblant. Un d’ells, de cabells rossos que li queien sobre els muscles, era especialment alt i anava vestit de forma especialment luxosa. —Sóc Henoc l’Heroi—va dir—ell és el Príncep Solimar, fill del rei de Lluna i ells són els meus amics Hilari, Horaci i Higini. Quin és el vostre nom, jove amiga? —No puc revelar el meu nom… encara —va respondre Blanca. —Un vot? —va preguntar el Príncep Solimar amb una mica d’ironia—. Tan jove i ja amb un vot? —Sens dubte veniu des de lluny —va voler saber Henoc l’Heroi. —Sí, de molt lluny —va contestar Blanca. —Siga com siga, sigues benvinguda a la nostra Taula Redona! —va exclamar Henoc l’Heroi—. ¿Ens concedireu l’honor d’asseure-vos amb nosaltres i compartir el nostre menjar, jove senyora?

homosexualitat

Per la conversa dels cinc cavallers va saber que molt a prop estava la gran i magnífica Armagedon, la Ciutat d’Argent, on havia de celebrar-se una espècie de torneig. Només als tres més valents i millors, se’ls concediria l’honor de prendre part en una espècie d’expedició llarga i arriscada, amb l’objectiu de trobar al que anomenaven «l’Alliberador». El seu nom no el sabia ningú, a ell devia el regne de Fantasia poder existir una altra vegada, ja que en un altre temps havia caigut sobre Fantasia una terrible catàstrofe que havia estat a punt d’aniquilar-la per complet. El citat «Alliberador» havia evitat la fi de la seua existència en l’últim moment, en arribar i donarli a l’Emperador Infantil el nom del Fill de la Lluna, pel qual hui el coneixien tots els éssers de Fantasia. No obstant això, des de llavors se sabia que vagava d’incògnit pel país, i la missió de l’expedició era trobar-lo i donar-li escorta perquè res li ocorreguera. Blanca callava, limitant-se a escoltar. Havia comprés de seguida que aquell «Alliberador» era ella mateixa. I quan es va pronunciar el nom d’Ainia, el cor li va fer salts en el pit i li va costar un esforç enorme no trair-se. Però estava decidida a mantindre la incògnita de moment. A Henoc l’Heroi no li interessava tant tot aquell assumpte de l’expedició de cerca, el seu objectiu era guanyar el cor del Príncep Solimar. Blanca es va adonar de seguida que Henoc l’Heroi estava enamorat del príncep fins als ossos. Sospirava de tant en tant, en moments en què no hi havia per què sospirar, i mirava sempre al seu adorat amb ulls tristos. El príncep feia

com si no s’adonara. Pel que sembla, en alguna ocasió havia fet intent de prendre partit per aquella relació amb el seu amic, però tenia por al fet que el seu pare, el rei, entrara en còlera per prendre com a marit a un home. —Vulgueu o no —va al•legar Henoc l’Heroi—, valc cent vegades més que aquest imaginari Alliberador del que parleu. —Com ho sabeu? —va preguntar Blanca. —Doncs —va dir Henoc l’Heroi, sense saber que era una dona—, si tinguera en els ossos la meitat de la medul•la que jo, no necessitaria qui el protegira i cuidara com a un nadó. Eixe Alliberador em sembla un individu bastant fluixet. —Com podeu dir una cosa així! —va exclamar Solimar escandalitzat—. Ha salvat Fantasia de la catàstrofe! —I encara que així fóra! —va contestar desdenyós Henoc l’Heroi—. Per fer això no va ser necessari fer res especialment heroic; sols li va haver de donar un nom. En acabar de menjar es posaren en camí i Blanca, en sentir aquelles paraules, va decidir donar-li un xicotet escarment en la primera ocasió que poguera. La multitud de visitants, que havia visitat la ciutat d’Armagedon semblava estar realment curulla, era tan multicolor i multiforme que faria falta un llibre sencer per a descriure la ciutat. Blanca va arribar per fi al centre de la ciutat, on se celebraven els tornejos, que estaven en tot el seu auge. No obstant això, no es va interessar tant al principi per l’espectacle que oferien els competidors. Volia trobar a Ainia que, sense dubte, deuria d’estar contemplant els jocs des d’algun lloc. En un ampli balcó havien col•locat dues altes butaques d’argent. En una d’elles s’asseia un home molt vell, al qual la barba i cabells d’argent també li queien en onades fins a la cintura. Al costat d’ell estava una xica, aproximadament de l’edat de Blanca. Portava un vestit blanc, de manera que podia veure’s que la seua pell era de color xocolate. Portava el pèl llarg i vermellós, recollit en una trena en el clatell i lligat amb unes tires de cuir. Per fi havia trobat a Ainia! Al torneig que en aquell moment es competia, quedaven sobre el terreny uns cent competidors, Blanca va veure com entrava en lliça Hilari, el fort, Horaci, el lleuger i Higini, el dur, fins que els tres quedaren completament sols sobre l’arena. De sobte va entrar un altre competidor, era Henoc, que es va entaular contra els seus tres amics en un combat en el qual saltaren espurnes. El combat havia durat a penes deu minuts quan els tres cavallers estaven ja desarmats i doblegaven el genoll davant Henoc l’Heroi. Quan tornà la calma, l’Ancià, de peus front al públic, preguntà en veu alta

—¿Hi ha algú que s’atrevisca encara a enfrontar-se amb Henoc l’Heroi? —Sí, jo! Era Blanca. Tots els rostres es tornaren cap a ella. La multitud li va obrir pas i Blanca va entrar en la plaça. Es van sentir exclamacions de sorpresa i de preocupació de veure com una jove desafiava al guanyador. —Jove amiga —va dir Henoc l’Heroi—, hem menjat i begut junts. Per què vols que et sufoque? Et pregue que reculles la teua paraula i te’n vages. —No —va respondre Blanca—, el que he dit ho mantinc. —No seria just per part meua mesurar-me amb tu en la lluita. Vegem primer quin dels dos pot disparar una fletxa a més altura. —D’acord! —va contestar Blanca. Els van portar a cadascun un arc i una fletxa. Henoc va estirar la corda i va disparar cap al cel, més alt del que els ulls podien seguir. Quasi al mateix temps, Blanca va tibar el seu arc i va disparar la seua fletxa darrere. I llavors es va veure que la fletxa de Blanca, de plomes roges, havia aconseguit travessar la de Henoc l’Heroi amb tanta violència que l’havia trencada per darrere. —Casualitat —murmurà—. Vegem qui és més destre amb l’espasa. Va demanar dues espases i dues baralles. Li les van portar. Va remenar acuradament les cartes. Va llançar una baralla a l’aire i quan les altres cartes van caure a terra, es va veure que Henoc l’Heroi havia travessat la carta de l’as de cors. Blanca va llançar a l’aire l’altra baralla i va fer xiular la seua espasa. No va caure a terra cap carta. Havia travessat les trenta-dues cartes de la baralla, exactament pel centre i a més, en el seu ordre. Henoc l’Heroi va mirar el que Blanca havia fet. No va dir res; només els seus llavis tremolaren lleugerament. —En força no m’avantatges xiqueta—va exclamar per fi una mica roncament. —Fins ara —va interrompre Blanca— heu determinat vós com mesurar les nostres forces. Esteu d’acord que siga jo qui propose ara? Henoc l’Heroi va assentir en silenci. —És una prova de valor —va continuar Blanca— propose que competim travessant nadant el Llac de les Llàgrimes. Guanyarà qui arribe abans a la vora. En tota la plaça va regnar un silenci sufocat i Henoc l’Heroi es

va posar alternativament roig i pàl•lid. —Això no és una prova de valor —va balbotejar—. Sabeu tan bé com jo que l’aigua del llac ho dissol tot. Això equivaldria a anar a una mort segura. —Jo no tinc por —va respondre Blanca tranquil•la—. He travessat el Desert de Colors i he menjat i begut del foc de la Mort Multicolor i m’he banyaten ell. No tinc por a aquestes aigües. Allò va ser massa per a Henoc l’Heroi. Irreflexivament, va desembeinar la seua gran espasa i va atacar a Blanca. En aquell mateix instant, l’espasa Samarkanda va saltar a la seua mà partint, peça per peça, la magnífica armadura de Henoc l’Heroi. Els trossos volaren per tot arreu, però ell no va patir cap arrap. Henoc l’Heroi va mirar amb els ulls molt oberts la inútil empunyadura que tenia a la mà. Després la va deixar caure i va baixar el cap. Crits d’entusiasme i admiració es van elevar de mils goles en la multitud d’espectadors. Blanca va buscar a Henoc l’Heroi amb la mirada, però ja no es veia per cap costat. Van agafar a Blanca, la van alçar a coll i la van passejar triomfalment fins a deixarla en el sòl enfront d’Ainia, mirant-se llarg temps en silenci. Finalment, Ainia va començar a parlar. —Qui salvà a Fantasia no necessita la nostra protecció —va continuar dient Ainia amb veu més alta—, perquè pot protegirse a si mateixa millor del que podríem fer-ho tots nosaltres junts. I no necessitem buscar-la ja, perquè ella ens ha trobat a nosaltres. No la vaig reconéixer de seguida perquè quan la vaig veure a la Porta de l’Espill Màgic de l’Oracle del Sud tenia un aspecte diferent… molt diferent del d’ara. Però no he oblidat

la mirada dels seus ulls. I és la mateixa que ara veig. No puc equivocar-me. Blanca va moure somrient el cap i va dir: —No t’equivoques, Ainia. Tu vas ser qui em portares fins a l’Emperador Infantil perquè poguera donar-li un nom nou. I et done les gràcies per això. —Ens has promés —va respondre Ainia— dir-nos també el teu nom, perquè excepte el Senyor dels Desitjos, el dels Ulls Daurats, ningú el sap encara. —Em dic Blanca Bosch Baixauli. Els espectadors no van poder contindre’s més temps. El seu goig va explotar en milers d’exclamacions. Ainia va tendir somrient la mà a Blanca, i Blanca li la va donar, i així —de la mà— van entrar les dues al palau. Les esperaven, l’Ancià de Plata, i Kur, el drac de tres caps de la sort. Tirada en el llit, tombada al costat d’Ainia, Blanca no podia deixar de pensar en ella. D’alguna manera li semblava que la seua victòria sobre Henoc l’Heroi i fins i tot la seua estada amb Gàrgola l’impressionaven menys que Ainia des que l’havia vista. Potser pensava que sols fora atracció, i que en la vida real no ho pensaria mai, però en Fantasia de sobte li va vindre a la ment que volia que Ainia l’estimara sense reserves. Va pensar molt de temps. Havia de fer alguna cosa perquè Ainia es fixara en ella, mentre s’imaginava, somiant desperta, l’admiració sorpresa que es donaria en ella. Passats uns minuts, Blanca es va quedar completament dormida.

Henoc l’Heroi estava enamorat del príncep fins als ossos. Sospirava de tant en tant, en moments en què no hi havia per què sospirar, i mirava sempre al seu adorat amb ulls tristos.

Continua en la lletra...

GÀRGOLA I EL DESERT DE GOAB

ILUKA LA MARE DELS PEIXOS

ILUKA I LA MARE DELS PEIXOS Imponent era aquell altiplà pel qual cavalcaven. El temps havia empitjorat de dia en dia i el sòl s’havia convertit en una mescla de fang per la pluja que queia des d’uns núvols foscos que volaven quasi a l’altura dels caps dels genets. Després va començar a nevar uns flocs grans i enganxosos, i finalment va nevar i va ploure alhora. L’única del grup a la qual ni la humitat ni el fred semblaven fer mossa era Ainia. Com quasi sempre des del començament del viatge, s’avançava volant sobre l’esquena de Kur, entre els esquinçalls de núvols i per damunt d’ells, per a reconéixer el terreny. Tots ells, inclòs el drac de la sort, creien que estaven buscant el camí que retornaria a Blanca al seu món. També Blanca ho creia. No sabia que, en realitat, havia accedit a la proposta d’Ainia únicament per amor i amistat, però que en el fons no ho desitjava. Era ja nit avançada i més que hora de buscar un lloc apropiat per a passar la nit. Al cap d’unes dues hores arribaren a la part més baixa de la vall i trobaren diverses cavernes en les parets que l’envoltaven. Van triar la més espaiosa i es van instal•lar en ella tan còmodament com els va ser possible, fins que Ainia es va girar cap a Blanca i li va preguntar:

igualtat

Llavors Blanca va contar com li havia robat el llibre a la senyora Katia i com s’havia refugiat amb ell en l’àtic del col•legi i com havia començat a llegir-lo allí. Ainia li va preguntar per altres records i Blanca va parlar dels temps en què el seu pare vivia encara, de la seua mare, de la seua casa, del seu col•legi i la seua ciutat… De tot el que recordava encara. Tots s’havien adormit ja, però a meitat de la nit Blanca es va despertar a causa d’un soroll estrany. No podia explicar-se què era. El foc s’havia apagat i els envoltava una foscor total. Llavors va sentir la mà d’Ainia en el muscle i la va sentir murmurar: —Què és això? —Tampoc jo ho sé —va murmurar. Es van arrossegar fins a l’entrada de la caverna, d’on venia el soroll, i escoltaren amb més atenció. Sonava com un sanglot o plor sufocat eixit d’innombrables goles. No obstant això, no tenia res d’humà ni tampoc cap semblança amb els crits de dolor dels animals. Era com un murmuri general que, a vegades, creixia fins a convertir-se en un sospir. Era el so més planyívol que Blanca havia escoltat mai.

—Com aplegares finalment fins ací? —Ho saps —va respondre—, tu em vas portar fins a l’Emperador Infantil. —Vull dir abans. En el teu món, ¿on estaves i com va passar tot?

Va traure de la butxaca la pedra lluminosa i la va alçar. La seua llum era suau com la d’un ciri i il•luminava feblement, però la resplendor va bastar per a mostrar a les dos amigues un

espectacle que va fer que, per l’horror, se’ls posara la carn de gallina. La vall sencera estava plena d’unes criatures deformes, algunes amb un braç més llarg que un altre, a alguns els faltava alguna extremitat o un dels seus ulls i, la gran majoria, tenia una pell que semblava leprosa i la portaven embolicada en parracs bruts i estripats que intentaven ocultar. En el moment en què la llum de Blanca els va il•luminar, van intentar amagar-se darrere de les grans pedres i penyals, Totes excepte una d’elles, que semblava molt més jove que les altres. —Ai la meua senyora, la meua senyora! —es va sentir com un murmuri consternat—. La nostra lletjor s’ha fet pública! Quins ulls són els que ens han vist i no ha fugit de nosaltres? Sigues qui sigues, sigues compassiva, tingues pietat, i fuig lluny de nosaltres! —Sóc Blanca Bosch Baixauli —va dir—. Qui sou vosaltres? —Som els Iluka —va ser el so que li va arribar de diverses parts alhora—. Els Iluka que venim de la mar! Les criatures més infelices de Fantasia, això és el que som! Vivim ocults entre les coves ocultes prop del mar sense que ens veja la llum de la Terra, per a ocultar el nostre aspecte al sol i a les altres criatures. Només en les nits més fosques ens atrevim a eixir a la superfície i aquestes cavernes on descansàveu són la nostra eixida. Blanca va callar, mirant esbalaïda a Ainia, que es va posar en peus igualment i es va situar al costat d’ella. —Llavors —va preguntar—¿ és el vostre poble el que va construir Armagedon, la ciutat més bella de Fantasia? —Així és, —va exclamar aquell ésser misteriós—, però aparta eixa llum de nosaltres i no ens mires. Tingues compassió! —¿També sou vosaltres els que heu fet que el Llac de les Llàgrimes ho dissolga tot i no es puga creuar nadant? Així és senyora —va gemegar la jove Iluka—, és tal com tu ho dius. No obstant això, és la nostra Mare i Deessa les que ens protegix de persones i éssers com vosaltres. —De qui parles? —va dir Ainia—. Nosaltres no som com les altres criatures… —De la Mare dels Peixos, la nostra protectora del llac de les Llàgrimes i l’únic ser que no ens ha rebutjat mai. —Vull ajudar-vos. —va dir Blanca. Blanca sentia llàstima per aquelles criatures oblidades i desesperades. Li resultava clar que es tractava de les persones i éssers expatriats dels quals havia parlat en la seua història

sobre l’origen de Armagedon: desvalguts, leprosos, mutilats i deformes que no eren ben rebuts per cap altra criatura o poble de Fantasia, però, com sempre, tampoc aquesta vegada estava segura de si havien existit abans o havien sorgit per la seua culpa en desitjar-los en la història que havia contat als Armagedoncians. En aquest últim cas, Blanca era, d’alguna manera, la responsable de tot aquell sofriment. No obstant això, fóra com fóra, estava decidida a remeiar aquella cosa horrible. —No, tu no eres igual que nosaltres, tu sola no pots —va ploriquejar la jove—, nosaltres som diferents als altres, ningú pot ajudar-nos. Blanca, sabia pel llibre de la Història Interminable, que l’Emperador Infantil, El Fill de la Lluna, no feia en el seu regne diferències entre dolents i bons ni entre el bell i el lleig. Per a ell, totes les criatures de Fantasia eren iguals i igualment importants i totes elles tenien els mateixos drets. —Sí que puc ajudar-vos, d’això estic segura —va exclamar Blanca—. Tinc a Àuryn i és la meua obligació. Es va fer de sobte el silenci. El plor de la jove va cessar per complet. —Ai, poderosa senyora —van exclamar els Iluka—, que portes a Àuryn i tens poder per a salvar-nos… Només et demanem una cosa: dóna’ns un altre aspecte! Volem que aquest món no ens rebutge i ens odie per ser diferents. —Ho faré, estigueu tranquils! —va dir Blanca—. A més, no sou diferents a la resta de pobles de Fantasia, des d’ara us promet que tindreu les mateixes oportunitats i igualtats que la resta de

criatures d’aquest món. Ara desitge que descanseu i dormiu i que, quan desperteu demà, eixiu del vostre embolcall de parracs i parracs i torneu a Armagedon. Sereu ben rebuts i podreu viure allí feliços i en pau per sempre! Des de demà no us direu els Iluka, sinó els Aleeza, els que sempre estan feliços! L’endemà, la promesa de Blanca es va complir a la perfecció, els Aleeza havien tornat milers d’anys després al lloc d’on mai devien haver-se’n anat. Per tota la vall arribaven les notícies que els Aleeza es divertien i feien divertir a la gent amb els seus espectacles. Resultava estrany que el desig de Blanca haguera fet que aquelles criatures, abans deformes i vestides de parracs vells, anaren ara vestides amb tota classe de draps a quadres, a ratlles, amb cercles o de pigues, però cada vestit semblava ser massa estret o massa ample, massa gran o massa xicotet i, per dir-ho així, que havia sigut cosit a l’atzar. Res feia joc amb res i pertot arreu de la seua vestimenta, tenien pegats de molts colors. Cap d’aquells éssers s’assemblava als altres éssers de Fantasia, els seus rostres eren de colors com els dels pallassos, tenien nassos redons i acolorits o nassots ridículs i boques exagerades que intentaven dissimular les seues imperfeccions. Alguns portaven barrets de copa de tots els colors, altres, capells punxeguts, uns només tenien tres trossos de color tomaca a la part alta del cap i uns altres lluïen calbes lluentes. A la fi i al cap, havien sigut ben rebuts en totes les valls i ciutats a les quals s’havien dirigit, i sempre sense deixar de cridar i riure. Blanca, en escoltar dies després aquelles notícies, arribades per diferents missatgers, es va alegrar moltíssim. Estava segura d’haver fet una bona obra.

Blanca sabia pel llibre de La Història Interminable, que l’Emperador Infantil, El Fill de la Lluna, no feia en el seu regne diferències entre dolents i bons ni entre el bell i el lleig. Per a ell, totes les criatures de Fantasia eren iguals i igualment importants i totes elles tenien els mateixos drets.

Continua en la lletra...

NEGANT LA REALITAT

HENOC L’HEROI

Sopes i lletres monstruoses nivell 8 ¿T’està agradant els capítols i les aventures de la Història Interminable? Doncs demostra-ho fent els diversos jocs que hem dividit en deu nivells diferents que hem preparat per a tu. Revela el teu coneixement i atreveix-te a jugar! Per a poder jugar necessites tindre instal•lat en un dispositiu mòbil o tableta un lector de codis QR, a més de disposar d’accés a Internet.

JOVENTUT ETERNA Just en el moment en què Ainia havia travessat la porta de la Ciutat dels Espectres i començat a vagar pels retorçats carrerons, va sentir de sobte dalt, en el cel, la veu de bronze del drac de la sort: — Ainia! Eres ací? Ainia! —Kur! —va exclamar Ainia—Ací estic, Kur! Ajuda’m! Estic ací! Kur es va disposar a aterrar, però el pati interior era estret, era quasi de nit i, en descendir, el drac va derrocar una de les punxegudes teulades. No va ser un dels seus elegants aterratges habituals sinó que va caure al pati donant fortament contra el sòl humit i brut, al costat d’Ainia i el cos mort del Butoni. Es va sacsejar, va esternudar com un gos que surt de l’aigua i va dir: —Per fi! On t’havies ficat? Sembla que he arribat a temps. Ainia no va dir res. Havia envoltat amb els seus braços el coll de Kur i soterrat la cara en la seua platejada cabellera. —Ràpid! —li va dir Kur—. Puja a la meua esquena! No hi ha temps que perdre. Cap dels dos, ni Kur ni Ainia, va dir res durant el temps que va durar aquell vol enmig d’una foscor total, sense saber si realment era de nit. Quan va començar el dia, un matí pàl•lid, els dos van veure al lluny, en l’horitzó, la Torre d’Ivori.

joventut

—Prompte haurem arribat. Llavors hauré de dir-li a l’Emperador Infantil que no hi ha salvació. De tot el que he hagut de fer, això serà el més difícil. —L’has vista alguna vegada, Ainia? —No, no l’he vist mai. —Jo sí. Fa ja molt temps. Jo era un jove atabalat que va intentar agafar la lluna del cel, quan finalment em vaig deixar caure desil•lusionat a la terra, vaig arribar molt prop de la Torre d’Ivori. El Pavelló de la Tarongina tenia aquella nit els seus pètals oberts i al mig estava assegut l’Emperador Infantil. —Quin aspecte té? —És com un xiquet. Però és molt més vell que els éssers més vells de Fantasia. Seria millor dir que té una joventut eterna. —Però ara està malalt de mort —va dir Ainia—, he de prepararlo amb prudència abans d’anunciar-li que no hi ha esperança. Qui és ell? És com nosaltres? —No —va dir Kur—, no és el que som nosaltres. No és una criatura de Fantasia. Tots existim perquè existix ell. Però ell és d’una altra espècie. Poc temps després sobrevolaven el límit exterior del Laberint, la planícia de platabandes de flors, tanques i

camins entrecreuats que envoltava, en un ampli cercle, a la Torre d’Ivori. Kur no va aterrar amb Ainia a la terrassa inferior destinada als missatgers que arribaven per via aèria. Va passar brunzint sobre els miradors, ponts i balustrades d’ivori, va trobar en l’últim segon el tram més alt del carrer principal, allí on aquest acabava davant el vertader recinte del palau, es va deixar caure, va patinar pel carrer costa amunt, va donar unes quantes voltes de campana i es va detindre per fi. Ainia, que s’havia aferrat amb els braços al coll de Kur, es posà en peus i va mirar cap a tots costats. Havia esperat alguna espècie de rebuda o, almenys, a un tropell de guardians del palau que li preguntaren qui era i què volia… però no es veia a ningú per cap part. — Kur—va dir—, a on he d’anar? Però el drac de la sort no li va respondre ja. Estava dormit, tirat com si estiguera mort. Ainia caminà per una escalinata blanca, ampla i brillant, que semblava arribar fins al cel. Va començar a pujar fins que per fi arribà dalt i veié una llarga galeria. Llavors va arribar a un pati ple de fonts i altres jocs d’aigua, però es trobà de sobte davant la porta que donava pas al pavelló. Va entrar i es va trobar cara a cara amb el Senyor dels Desitjos, el dels Ulls Daurats. Estava assegut, recolzat en molts coixins, sobre un divan blanc i redó, en el centre de la copa de la flor, i la mirava a ella. Ainia va poder adonar-se de tan malalt com estava per la pal•lidesa del seu rostre, que semblava quasi transparent. Els seus ulls ametlats tenien el color de l’or vell. No mostrava cap preocupació o inquietud. Somreia. Tenia l’aspecte d’una joventut eterna, d’un xiquet amb una indescriptible bellesa, d’uns onze anys com a màxim, però amb uns llargs cabells que, pentinats llisament, li queien per la cara i el coll. Per fi ell li va somriure i digué amb una veu que sonava tan suau i delicada com la d’un ocellet que cantara en un somni: —Has tornat de la Gran Cerca, Ainia. —Sí que... —va poder dir, baixant el cap. —Has complit la meua missió… Ainia no sabia si aquelles paraules eren una pregunta. No s’atrevia a alçar els ulls i llegir-ho en l’expressió d’ell. Lentament, va agafar la cadena amb l’amulet d’or i se la va llevar del coll. Estenent la mà, li la va oferir a l’Emperador Infantil, amb la vista sempre en el sòl. Ell es va inclinar, va recollir l’Àuryn i, mentre feia esvarar la cadena entre els seus blancs dits, va dir:

—Has complit bé la teua comesa. Estic molt content amb tu.

—Però si ho has portat!

estaves davant la Porta de l’Espill Màgic. Entrares en la seua imatge i la portares amb tu, i per això t’ha acompanyat, ella s’ha vist a si mateix amb els teus ulls. I també ara escolta cada paraula que pronunciem. I sap que parlem d’ella i que a ella l’esperem i confiem.

—A qui?

—Com pots saber tot això? —va preguntar al cap d’una estona.

—A la nostra Salvadora. Has complit la teua missió. T’agraïsc tot el que has fet i tot el que has patit.

L’Emperador Infantil va alçar l’Àuryn i, mentre li’l posava al coll, respongué:

—Senyor dels Desitjos, el dels Ulls Daurats —va quequejar, negant amb el cap— jo… realment no entenc el que vols dir.

—¿No has portat sempre a l’Esplendor? ¿No has sabut que, per mitjà d’ell, jo estava sempre amb tu?

—Ho entengues o no, ho has fet. I és el que importa, no?

—Llavors, ¿és veritat —va voler saber Ainia— el que digué el Butoni sobre les criatures aniquilades de Fantasia que es convertixen en mentides en el món dels éssers humans?

—No!

Ainia va callar. No se li ocorria una altra pregunta, mirava amb la boca oberta. —L’he vista —va continuar dient ell— i també ella m’ha mirat. —Quan ha sigut això? —va voler saber Ainia. —Ara mateix, quan has entrat. Tu l’has portada. Ainia va mirar involuntàriament al seu voltant. —On està llavors? No veig a ningú més que a tu i a mi. —Hi ha moltes coses que per a tu són invisibles —va respondre ell—. Ella no està encara en el nostre món. Però els nostres mons estan ja tan pròxims que hem pogut veure’ns. Prompte estarà amb nosaltres i em cridarà pel meu nou nom, que només ella pot donar-me. Llavors em posaré bé i, amb mi, Fantasia. —Llavors fa molt temps que coneixes el missatge que jo havia de portar-te. El que va revelar Vera la Cuca Fera en el Pantà de la Tristesa, la qual cosa em va donar a conéixer la veu misteriosa de l’Encantada en l’Oracle del Sud… Saps ja tot això? —Sí... —va dir ell—, ho sabia abans d’enviar-te a la Gran Cerca. Ainia va engolir saliva unes quantes vegades. —Llavors —va poder dir finalment—, per què m’enviares? Què esperaves? —No m’he divertit amb tu, Ainia —va dir—, i sé molt bé el que et dec. Tot el que vas haver de suportar era necessari. Et vaig enviar a la Gran Cerca… no pel missatge que havies de portarme, sinó perquè era l’únic medi de cridar l’atenció de la nostra salvadora. Perquè ella ha participat en tot el que tu has viscut i ha anat amb tu en el teu llarg viatge. He vist la seua figura quan

—La desgràcia que ha caigut sobre tots dos mons té un doble origen. Ara tot s’ha convertit en el seu contrari: el que obri els ulls, cega; el que pot crear una cosa nova es convertix en anihilació. La salvació està en les criatures humanes. Una, només una, ha de vindre i donar-me un nou nom. I vindrà. Comprens ara, Ainia—va preguntar Emperador Infantil—, per què vaig haver d’exigir tant de tu? Només mitjançant una llarga història plena d’aventures, prodigis i perills podies portar fins a mi a la nostra salvadora. I aqueixa història va ser la teua. —Per què només pots posar-te bé si reps un nou nom? —Només el seu vertader nom fa reals als éssers i totes les coses —va dir ell—. Un nom fals ho convertix tot en irreal. Això és el que fa la mentida. —Potser no sap el nom que ha de donar-te. Potser vol vindre i no sap com. —Sí que ho sap —va respondre ell—. No ha de fer res més — només cridar-me pel meu nou nom que només ella coneix. Això bastarà. —Em pregunte —va començar a dir Ainia una altra vegada— si és possible que encara no comprenga que es tracta d’ella i de ningú més. —Només em queda un recurs —va dir ell—, però no m’agrada utilitzar-lo. M’agradaria que no m’obligara a això. —Quin recurs? —va preguntar Ainia xiuxiuejant—. Qui hi ha en tota Fantasia que puga fer alguna cosa que tu no pots? —Només un —va respondre ell—, quan vol. El Vell Home del Sac.

—Llavors, el coneixes? —va voler esbrinar Ainia—Els ancians dels nostres campaments parlen d’ell als xiquets xicotets quan aquests són desobedients o dolents. Diuen que s’emporta els xiquets per escriure en el seu llibre tot el que es fa i el que no es fa, fins i tot el que es pensa i se sent, i que llavors el xiquet es queda allí escrit per sempre com una història bella o lletja. Vaig pensar que era només un conte de velles per a espantar els xiquets. —Si el veig, serà la primera vegada que ens trobem. A l’Home del Sac no se’l pot buscar. Només se’l troba. —Estàs molt malalt, Senyor dels Desitjos, el dels Ulls Daurats —va dir amb severitat— i sol no podràs anar molt lluny. Pel que veig, tots els teus servents i lleials t’han abandonat. Kur i jo t’acompanyarem fins on siga.

—Quin lloc és aquest? —No necessites saber-ho ara. Arribaràs allí en somni.

Amb aqueixes paraules de l’Emperador Infantil, va caure tot el cansament que havia sentit Ainia durant la Gran Cerca i sentí un gran desig de dormir. Els ulls se li tancaren i, asseguda, sense recolzar-se, es va lliscar cap a la foscor. Com molt lluny, Ainia va sentir que l’Emperador Infantil donava una ordre amb la seua veu suau i dolça, i després es va sentir com si l’alçaren acuradament i la transportaren per uns que semblaven esperar ordres. —Avant! Sempre avant… a qualsevol part!

—Gràcies Ainia —va contestar ell—, gràcies pel teu oferiment valent i sincer. Però no tinc intenció de portar-vos amb mi. Al Vell de la Muntanya Errant he de trobar-lo per mi mateixa. Kur no està ja on el deixares. Es troba ara en un lloc on les seues ferides es curen i les seues forces es renoven. I també tu, Ainia, estaràs prompte en aqueix lloc.

Ainia va poder adonar-se de tan malalt com estava per la pal•lidesa del seu rostre, que semblava quasi transparent. Els seus ulls ametlats tenien el color de l’or vell. No mostrava cap preocupació o inquietud. Somreia. Tenia l’aspecte d’una joventut eterna, d’un xiquet amb una indescriptible bellesa.

Continua en la lletra...

DESITGE, DESITGE, DESITGE

SOLEDAT

El dret de les xiquetes i els xiquets Totes les xiquetes i els xiquets del món tenen els mateixos drets. Un dret és allò que els altres han de respectar de nosaltres i nosaltres hem de respectar dels altres.

Descarrega l’arxiu

Personatges i el seu hàbitat nivell 6 ¿T’està agradant els capítols i les aventures de la Història Interminable? Doncs demostra-ho fent els diversos jocs que hem dividit en deu nivells diferents que hem preparat per a tu. Revela el teu coneixement i atreveix-te a jugar! Per a poder jugar necessites tindre instal•lat en un dispositiu mòbil o tableta un lector de codis QR, a més de disposar d’accés a Internet.

KÀTIA KEIRA KEILANI Kàtia! Mamà! Senyora Anna! Sóc jo mamà... sóc jo, Blanca! Encara cridant, es va trobar de sobte en l’àtic del col•legi des del qual una vegada, feia molt de temps, havia anat a Fantasia. No va reconéixer el lloc de seguida, la motxilla i la seua jaqueta ja no estaven allí, encara que al seu voltant continuaven estant els animals dissecats, l’esquelet, els quadres i el canelobre oxidat de set braços amb els ciris apagats. Quant de temps podia haver passat des que va començar el seu gran viatge per la Història Interminable? Setmanes? Mesos? Anys potser? No ho sabia; Blanca estava desorientada. Es va posar a buscar el llibre que havia robat i amb el qual començà tot. Estava totalment decidida a retornar-li’l a l’antipàtica senyora Kàtia, que segurament li faria pagar un lloguer, o el llibre sencer, o pitjor encara, podia haver-la denunciat per lladre. Blanca va buscar i rebuscar, va regirar les mantes i mirà per tots els racons, però no va servir de res, el llibre no estava allí. La Història Interminable havia desaparegut. Decidida, obrí la porta de l’àtic i baixà als corredors del col•legi, era nit tancada i el silenci era total. Va baixar l’escala fins a la gran porta d’entrada i va intentar obrir-la, però estava tancada. Es dirigí a la finestra més allunyada del corredor, que no tenia reixes, va escalar fins ella amb l’ajuda d’una cadira i una vegada asseguda sobre el repeu va sentir vertigen i por, però ho va dominar. Per a qui havia sigut la Reina de Popelín, no havia de tindre problemes… encara que no comptara ja amb aquelles fabuloses forces físiques d’abans. Amb prudència i calma va

karma

buscar un agafador en la paret i suport per a les seues mans i peus i va descendir per la paret fent un salt fins al sòl per a arribar al carrer. Ningú l’havia vista. En eixe moment Blanca va córrer cap a la seua casa. Volia veure a la seua mare. Quan per fi va arribar es quedà immòbil, mirant la porta d’entrada. Pensava que la seua mare no estaria allí, no obstant, degué sentir-la pujar les escales perquè fins i tot abans d’obrir la porta, la seua mare va eixir com un vendaval, corrent a la seua trobada. Va obrir els braços i Blanca es va precipitar en ells. —Blanca, fill —deia una vegada i una altra—, estava molt preocupada, on has estat? Què t’ha ocorregut? Només quan van estar assegudes a la taula de la cuina i bevia un gran glop d’aigua, es va adonar de tan pàl•lida i prima com estava sa mare. —Quant temps he estat fora? —Des d’ahir al matí, Blanca. Des que te n’anares al col•legi. Quan vaig veure que no tornares vaig cridar a la teua professora i vaig saber que no havies estat allí, vaig pensar que el karma em perseguia altra vegada. T’he buscat tot el dia i tota la nit, filla. Anit vaig avisar a la policia perquè em temia el pitjor, i aquest matí han estat regirant la casa i buscant-te per tots els llocs, fins i tot en el col•legi. Déu sant, Blanca, què t’ha passat? Quasi em torne boja de preocupació. On has estat?

En veure-la tan preocupada, Blanca va començar a contar el que li havia ocorregut. Ho va contar molt detalladament i va tardar hores. La seua mare l’escoltava com mai l’havia escoltada. Comprenia el que Blanca li contava. Al poc de temps la va interrompre una vegada, però només per a cridar a l’agent Wenceslao, el policia, i comunicar-li que la seua filla havia tornat i que estava perfectament. Va preparar el sopar per a les dues, i Blanca va continuar contant la seua història. Era ja de matinada quan Blanca va arribar en el seu relat fins a les Aigües de la Vida i va contar com havia volgut portar aigua a la seua mare i com se li havia vessat. La seua mare s’asseia immòbil, i llavors va veure alguna cosa que mai havia vist abans. Va veure llàgrimes en els ulls de sa mare. La seua mare, en silenci, la va atraure cap a d’ella i la va abraçar, va respirar profundament, va mirar a Blanca a la cara i començà a somriure. Era el somriure més feliç que Blanca li havia vist mai. —Des d’ara —va dir la mare amb una veu totalment canviada—, des d’ara tot serà diferent entre nosaltres, no creus? Ara el millor és que descanses. Al matí següent es van reunir totes dues en la cuina. —Saps una cosa? —va dir la seua mare de bon humor durant el desdejuni—. Crec que les dos tenim tots els motius del món per a celebrar. Un dia com hui només es viu una vegada en la vida… i molts no el viuen mai. Per això et propose que fem una cosa realment diferent. M’he demanat lliure al treball i tu crec que hui no deuries anar al col•legi. Els cridaré per a informarlos. Blanca va regirar pensativament el seu cacau del desdejuni. Després va dir en veu baixa: —Farem festa les dos. Què és el que més t’agradaria? Podríem fer alguna excursió, o anar al Bioparc… Al migdia ens menjarem el millor menjar que s’haja vist mai. A la vesprada podem anar de compres pel centre: el que vulgues. I a la nit… anem al cinema? Els ulls de Blanca brillaven. Després va dir indecisa: —Sí, per descomptat que m’encantaria, no obstant això, abans he de fer una altra cosa. He d’anar a veure a la senyora Kàtia i dir-li que li vaig robar el llibre i que l’he perdut. Blanca es va alçar i es va posar l’abric. La seua mare no va dir res, però en la seua mirada hi havia sorpresa i respecte. La xica mai s’havia portat abans així. —De seguida torne mare—va dir Blanca, ja en el vestíbul—. No et preocupes, no tardaré molt. Aquesta vegada no.

Quan va estar davant la llibreria de la senyora Kàtia, el valor l’abandonà una altra vegada. Va mirar a l’interior de la botiga pel cristall. Decidida, va obrir la porta. Darrere de la prestatgeria que limitava la fosca habitació per l’altre extrem es va sentir una tos. Blanca es va aproximar i després, una mica pàl•lida però seriosa i serena, va entrar on estava la senyora Kàtia, que estava asseguda una altra vegada en la seua butaca de cuir gastat, igual que en la seua primera trobada. Blanca va guardar silenci. Havia esperat que la senyora Kàtia la recriminara o una cosa semblant, però en lloc d’això, va agafar un llibre, va obrir les tapes i després va grunyir. —Bé, què passa? Què vols una altra vegada, xiqueta? —Jo… —va començar a dir Blanca— li he robat un llibre. Volia retornar-li’l, però no pot ser. L’he perdut o, millor dit… En qualsevol cas, ja no està a les meus mans. —Quin llibre? —va preguntar. —El llibre que estava llegint vosté quan vaig estar ací l’última vegada. Me’l vaig emportar. Vosté, senyora, va entrar a parlar per telèfon i el llibre es va quedar en la butaca, de manera que, simplement, me’l vaig emportar. —Vaja, vaja —va dir la senyora Kàtia gargamellejant—. No obstant això, no em falta cap llibre. Quin llibre podia ser? —Es titula La Història Interminable —va explicar Blanca—. Per fora és de color coure i té dues serps dibuixades, que es mosseguen la cua. Per dins està imprés en dos colors… i té unes lletres capitulars molt grans i boniques. —Què estrany! El karma del teu interior ha de voler gastar-te una broma —va dir la senyora Kátia—. Mai he tingut un llibre així. Per tant, no pots haver-me’l robat. Potser te’l trobares en una altra part. —Què va! —va assegurar Blanca—. Ha d’acordar-se vosté. És… —va titubejar—, és un llibre màgic. Jo mateixa vaig entrar en la Història Interminable en llegir-lo, però quan vaig eixir una altra vegada el llibre havia desaparegut. La senyora Kàtia va observar a Blanca per damunt de les seues ulleres. —No m’estaràs prenent el pèl, veritat? —No —va respondre Blanca quasi estupefacta—, per descomptat que no. Li estic dient la veritat. Vosté hauria de saber-ho!

La senyora Kàtia va reflexionar una mica i després va sacsejar el cap. —Has d’explicar-m’ho tot millor. Asseu-te, xica. Per favor, asseu-te!—Assenyalant la butaca que estava enfront de la seua—. Ara explica’m el que vol dir tot això. Però a poc a poc i amb ordre. Blanca va començar a contar; no ho va fer tan detalladament com a casa de la seua mare, però com la senyora Kàtia mostrava cada vegada més interés i volia saber més detalls, passaren més de dues hores abans que acabara. Qui sap per què però, de forma curiosa, no foren molestades per cap client durant tot aquell temps. Quan Blanca va acabar el seu relat, la senyora Kàtia semblava sumida en profunds pensaments. Finalment va gargamellejar, va mirar a Blanca una estona i després va dir: —Una cosa és segura: tu no m’has robat aquest llibre perquè no em pertany a mi ni et pertany a tu, sinó a algun altre. Si no m’equivoque, procedix de Fantasia mateixa. Qui sap, potser precisament en aquest moment algú el tindrà a les seues mans i l’estarà llegint. —Llavors, vosté em creu? —va preguntar Blanca. —Naturalment —va respondre la senyora Kàtia—. Qualsevol persona assenyada et creuria. Hi ha éssers humans que no poden anar a Fantasia, i els que poden igual es queden per sempre allí. I després hi ha alguns que van a Fantasia i tornen. Com tu. I que retornen la salut a tots dos mons. —Bo —va dir Blanca, posant-se una mica acolorida—, realment no vaig fer res. Si no haguera sigut per Ainia, la guerrera, ara estaria amb tota seguretat a la Ciutat dels Antics Emperadors. —Sí —va rondinar—, tu tens la sort de tindre amics en Fantasia. Això, bé ho sap Déu, no ho tenen tots. —Senyora Kàtia —va preguntar Blanca—, com sap vosté tot això?… Vull dir… va estar alguna vegada en Fantasia? —Naturalment —va dir la senyora Kàtia. —Però llavors ha de conéixer llibre! —va exclamar Blanca—. Haurà llegit La Història Interminable! —Tota història és una història interminable. —va respondre la senyora Kàtia—. Hi ha moltes portes per anar a Fantasia. Encara hi ha més llibres màgics. Molts no se n’adonen. Tot depén de qui agafa un d’aquests llibres.

—Llavors, La Història Interminable, és diferent per a cadascun? —Deixa que et diga alguna cosa una vella i experimentada viatgera de Fantasia! És un secret que ningú vol saber allí. Si penses en això, també tu comprendràs per què. No pots veure una altra vegada a l’Emperador Infantil, això és veritat… mentre siga el Fill de la Lluna. Però si pots donar-li un altre nom el tornaràs a veure. I cada vegada que ho aconseguisques serà de nou la primera i l’única vegada. —Gràcies, senyora Kàtia! —va dir Blanca. —Sóc jo qui ha de donar-te les gràcies —va respondre—. M’agradaria que de tant en tant et deixares caure per ací per intercanviar experiències. No hi ha tanta gent amb la qual es puga parlar d’estes coses. D’acord?

—Amb molt de gust —va dir Blanca abraçant-la—. Ara he d’anarme’n. La meua mare m’espera. Però tornaré prompte. La senyora Kàtia l’acompanyà fins a la porta. Quan va eixir, la seua mare l’esperava a l’altre costat del carrer. Blanca va córrer cap a d’ella, i el rostre de la seua mare mostrava un gran somriure. —Blanca Bosch Baixauli —cridà la senyora Kàtia—: sé que ensenyaràs a molts el camí de Fantasia perquè puguen portarnos a molts l’Aigua de la Vida. La senyora Kàtia no s’equivocava, encara que això és una altra història i segurament que serà contada en una altra ocasió.

Tota història és una història interminable. Hi ha moltes portes per anar a Fantasia. Encara hi ha més llibres màgics. Molts no se n’adonen. Tot depén de qui agafa un d’aqueixos llibres.

Continua en la lletra...

DESITGE, DESITGE, DESITGE

SOLEDAT

Lemon Els plàstics en la naturalesa mai tenen un bon final. Lemon, és un curtmetratge per a conscienciar sobre problema del plàstica la natura i que designa el principi de la causalitat universal que resulta de l’acció.

Lemon, el curtmetratge

La història final nivell 10 ¿T’està agradant els capítols i les aventures de la Història Interminable? Doncs demostra-ho fent els diversos jocs que hem dividit en deu nivells diferents que hem preparat per a tu. Revela el teu coneixement i atreveix-te a jugar! Per a poder jugar necessites tindre instal•lat en un dispositiu mòbil o tableta un lector de codis QR, a més de disposar d’accés a Internet.

LA VERTADERA VOLUNTAT Les hores i els dies passaven i passaven en aquella boja persecució a la recerca d’Ainia i Kur. Blanca, cada vegada més cansada de caminar, veia contínuament en la seua imaginació la Torre d’Ivori en flames i revivia l’instant en què Ainia li va posar l’espasa al pit i no es va atrevir a robar-li l’Àuryn. Aquell matí va arribar a una vall que estava ocupada per una ciutat dins del que semblava un cràter profund. Era la ciutat més absurda que Blanca havia vist mai, sense pla ni propòsit, les cases semblaven amuntegar-se com si foren daus. No hi havia carrers ni places, ni cap classe d’ordre reconegut i els diferents edificis eren absurds, tenien les portes en la teulada, escales en llocs on no es podia arribar i unes altres que haguera calgut recórrer cap a baix i que acabaven en el buit, balcons que penjaven verticals de les parets, finestres en lloc de portes i sòls en lloc de murs. Mentre avançava per la ciutat, Blanca va veure que els seus habitants eren homes, dones i xiquets. Pel seu aspecte, semblaven éssers humans corrents, però els seus vestits suggerien que tots ells s’havien tornat bojos. Al cap portaven pantalles de llums, poals d’arena, soperes, cistells, bosses o caixes de cartó i es tapaven el cos amb estovalles, catifes, grans trossos de paper de plata i fins i tot, amb barrils. Molts espentaven o tiraven de carrets plens d’escombraries imaginables. No obstant això, cap d’aquelles persones semblava saber molt bé a on anar. —Com es diu aquesta ciutat? —va preguntar Blanca a un d’ells.

llibertat

Aquell home desconegut va soltar el seu carro, es va redreçar, es va fregar el front una estona com si estiguera pensant intensament, i després se’n va anar, abandonant simplement el carro. Semblava haver-lo oblidat. Blanca va preguntar encara unes quantes vegades, però no va rebre resposta a cap de les seues preguntes. —És inútil preguntar-los —va sentir dir a una veu burlona—. No poden dir-te res. Blanca es va girar i va veure, sortint de la paret, a una Serp de Cabellera que parlava. L’animal portava rastes de les quals penjaven borles de color a les puntes. —Perdona, qui eres? —li va preguntar Blanca. —Serpis és el meu nom! —va respondre la Serp de Cabellera alçant-se—. I amb qui tinc el gust? —Em dic Blanca Bosch Baixauli. Com es diu aquesta ciutat? —En realitat no té nom —va explicar Serpis—, però li pots dir la Ciutat dels Antics Emperadors. —La Ciutat dels Antics Emperadors? —va repetir Blanca inquieta—. Per què? No hi ha ningú que semble un antic emperador. —Ah no? —va riure sufocadament—. No obstant això, tots

els éssers que veus foren en el seu temps emperadors de Fantasia… o, almenys, volgueren ser-ho. Vine i t’ensenyaré la ciutat! Blanca es va sobresaltar per les paraules de la serp, alhora que aquesta va botar i s’enrotllà en els seus muscles. Tots dos començaren a caminar, encara que en realitat, haguera preferit anar-se de la ciutat. Se sentia incòmoda i aquella sensació augmentava a cada pas. Va observar a la gent i es va adonar que tampoc parlaven entre si. No es preocupaven en absolut els uns dels altres; en realitat, ni tan sols semblaven adonar-se de la seua mútua presència. —Què els passa? Per què es comporten d’una forma tan estranya? —No tenen res d’estranys —va contestar Serpis—. Es podria dir que són els teus iguals o, millor dit, que ho foren en el seu temps. —Com han arribat fins ací? Què fan? —va preguntar Blanca. —Bé, en tots els temps hi ha hagut éssers humans que no han tornat al seu món —va explicar la serp—. Al principi no volien i ara…no poden ja. —Per què no poden ja? —va preguntar. —Han de desitjar-ho. Però ja no desitgen res. Han gastat el seu últim desig en alguna altra cosa. —El seu últim desig? —va preguntar Blanca amb els llavis pàl•lids—. Llavors, no es poden desitjar tantes coses com es vulga? —No és això! No és això! —va cridar excitadament—. Només pots desitjar coses mentre et recordes del teu món. Tots ells no van ser lliures, Fantasia els va atrapar, per això els que estan ací han esgotat tots els seus records. Qui no desitja la seua Vertadera Voluntat no pot posseir la llibertat. Per això no envellixen. Mira’ls! Podries creure que molts d’ells porten ací mil anys i fins i tot més? Però es queden com són. Ja no són lliures, per a ells no pot canviar res, perquè ells mateixos no poden ja canviar. —I tots aquests —va preguntar sense alé—¿ foren o volgueren ser en un altre temps emperadors de Fantasia? —Clar —va dir Serpis—. Tot aquell que no trobà el camí de tornada a la seua llibertat volgué ser tard o prompte Emperador. No tots ho van aconseguir, però tots ho van intentar. Per això hi ha ací dues classes de bojos amb el mateix resultat.

—Quines dues classes? Explica-m’ho! He de saber-ho, Serpis! —Calma! Calma! —va tornar a riure la Serp de Cabellera—. Uns van perdre els seus records a poc a poc i quan van perdre l’últim, l’Àuryn no va poder complir ja més desitjos. Llavors ells l’únic que feren va ser vindre fins ací. Els altres, en ser emperadors, van perdre de colp tots els seus records i llavors l’Àuryn tampoc va poder complir ja els seus desitjos perquè res desitjaven ja i com els altres, també ells estan ací i cap pot anar-se’n ja. —Això vol dir que tots van tindre alguna vegada l’Àuryn? —Per descomptat! —va respondre Serpis—. Però ho han oblidat fa temps. —Serpis… Tu saps qui sóc jo, veritat? —I com no? Qui no coneix el teu nom en Fantasia? —Si m’haguera convertit ahir en Emperadriu, estaria ara ací? —Hui o demà —va respondre el mico—, o dins d’una setmana, qui sap, de totes maneres, tard o prompte hagueres acabat ací. —Llavors Ainia m’ha salvat. —Això no ho sé —va reconéixer la Serp de Cabellera—Igual, hauries acabat ací també. —Per què? —Perquè necessites a Àuryn per a trobar el teu camí de retorn. I, sincerament, no crec que ho aconseguisques tan fàcilment. —Dis-me, Serpis, què puc fer? —Trobar el desig de la teua Vertadera Voluntat perquè et retorne la teua llibertat i així poder tornar al teu món. Blanca va callar una altra vegada llarg temps i després va preguntar: —Pots dir-me quants desitjos em queden encara? —No molts ja. Tres o quatre a tot estirar. I amb això difícilment podràs arreglar-te-les. Comences una mica tard i el camí de tornada no és fàcil. —Gràcies, Serpis! —va dir Blanca acomiadant-se. —Adéu, Blanca Bosch Baixauli!

I d’un salt el mico va desaparéixer per una de les absurdes cases. Blanca es va posar a caminar entre la confusió d’edificis sense sentit, i prompte es va adonar que el camí d’entrada havia sigut molt més fàcil que el d’eixida. Quan va eixir a la campanya no va deixar de caminar fins que la nit la va forçar a fer un alt. Va caure a terra esgotada baix d’un ginebre, i encara cansada, va començar a furgar la terra amb les mans. Quan el forat va ser prou profund, va ocultar l’espasa Samarkanda i la va cobrir de terra. —Samarkanda! —va dir en veu baixa—. Adéu per a sempre. Mai més ocorreran desgràcies perquè algú et desembaine contra una amiga. I ningú et trobarà ací… fins que s’oblide tot el que va ocórrer per la teua culpa i la meua.

Aquella nit va començar per a Blanca una vagabunderia llarga i solitària, volia buscar el camí de la llibertat al món dels éssers humans… però no sabia com ni per on. Havia de desitjar-ho, això ho sabia. Però per a això no tenia forces. Sabia també que li quedaven pocs desitjos. Però els desitjos no es poden provocar ni reprimir a plaer, sorgixen en nosaltres de profunditats més profundes amb intencions, siguen bones o dolentes, inadvertides. Minuts després es va sumir en un somni profund, i en aquell somni s’esborrà en ella el record que, en un altre temps, havia sigut capaç d’inventar històries.

Tots ells no són ja lliures. Fantasia els va atrapar, per això els que estan ací han esgotat tots els seus records. Qui no desitja la seua Vertadera Voluntat no pot posseir la llibertat. Per això no envellixen. Mira’ls! ¿Podries creure que molts d’ells porten ací mil anys i fins i tot més? Però es queden com són. Ja no són lliures, per a ells no pot canviar res, perquè ells mateixos no poden ja canviar.

Continua en la lletra...

DESITGE, DESITGE, DESITGE

SOLEDAT

MEITAT MONSTRE, MEITAT DIMONI Més d’una vegada en aquell llarg vol havien vist baix, en el paisatge, aquells llocs en què el «no-res» s’estenia i que no es podien mirar sense tindre la sensació d’haver-se quedat cec. No sabia lo gran que era Fantasia. Entretant, els núvols de tempesta s’havien acostat per tot arreu. Ainia va veure al seu voltant alguna cosa que semblava un embut de proporcions monstruoses, que s’arrossegava en cercles sobre el seu drac blanc, com un misto de fusta enmig d’un furiós remolí. —Són els quatre gegants dels vents que una altra vegada volen baralla —va explicar Kur—. Quasi sempre disputen entre si sobre quin és el més fort i ha de regnar sobre els altres. —Com es diuen? —va voler saber Ainia. —El del nord es diu Tramuntana, el de l’est Llevant, el del sud Migjorn i el de l’oest Ponent —va respondre Kur. Ainia es va redreçar. Va agafar amb la mà dreta l’amulet d’or del seu pit i va cridar, tan fort com va poder: —En nom de l’Emperador Infantil, calleu-vos i escolteu! Però no va haver-hi resposta, els vents lluitaven entre si. —Agarra’t bé! —cridà Kur quan una ràfega de vent el va tombar d’esquena. Però era ja massa tard. Ainia havia perdut el seu agafador i es precipitava en el buit. Va caure i va caure, i després no va saber res més.

mentira

Quan va recobrar el sentit estava sobre la blana arena. Va sentir el soroll de les ones i en alçar el cap va veure que havia sigut llançada a una platja, però allò no era el pitjor, havia perdut l’Àuryn. La mar estava en calma i res indicava que s’haguera desencadenat allí un combat entre els gegants dels vents. —Kur! —va cridar Ainia tan alt com va poder. Es va posar en peus d’un salt, corregué d’un costat a un altre i va cridar pertot arreu—: Kur! Kur! On estàs? No va haver-hi resposta. Només el murmuri regular i lent de les ones que banyaven l’arena. Potser Kur estava buscant la seu xicoteta senyora en algun lloc totalment diferent, molt lluny d’allí. Potser no vivia ja. Ainia no era ja una genet de drac ni una enviada de l’Emperador Infantil… Era només un xiqueta. I molt sola. Aproximadament al cap d’una hora, va arribar a un camí empedrat amb pedres sortints de formes irregulars quan va sentir en la llunyania un soroll estrany que s’acostava. Era com el sord redoblament d’un gran tambor, i barrejat amb ell se sentien sons aguts, com de xicotetes flautes i campanetes. Es va amagar darrere d’un arbust a la vora del camí i va esperar. «Són dements», va pensar Ainia, i un tremolor va recórrer la seua esquena. D’altra banda, va poder comprovar que la major part de la processó es componia de bubotes nocturnes, donyets i gegants. També hi havia fades i moltes bruixes, velles amb grans gepes i pèls en la barbeta però també joves, que semblaven belles i malvades. Havia arribat a un dels països de Fantasia poblats de criatures de les tenebres.

Llavors va veure Ainia el que miraven en una espècie d’èxtasi horrible: a l’altre costat del camp estava el no-res. Ainia veié que les figures espectrals del camp que hi havia davant ella començaven a estremir-se, retorçaven els seus membres, tenien la boca oberta, com si volgueren cridar o riure, encara que regnava un silenci de mort. I llavors —com si foren fulles seques arrossegades per un colp de vent— totes es van precipitar al mateix temps cap al no-res i van caure, es van desplomar o botaren dins d’ell. Ainia va veure amb espant que també el seu cos començava a moure’s, amb xicotetes sacsejades, cap al no-res. Un desig irresistible de precipitar-se igualment en ella se li va apoderar. Ainia va posar en joc tota la seua força de voluntat i va resistir. Molt lentament, va aconseguir tornar-se’n i obrir-se camí cap avant, pas a pas, com si lluitara contra una poderosa corrent invisible. Corregué, corregué tan de pressa com va poder sobre l’irregular empedrat, sense pensar a on la portaria aquell camí entre la boira. Només es va detindre quan davant d’ella sorgiren de la boira les gruixudes fulles de fusta de la porta de la ciutat on s’alçaven algunes torres tortes contra el cel gris. Ainia va entrar. Ainia vagava pels carrers d’una ciutat abandonada, enmig d’un silenci sepulcral. L’espectacle era aclaparador i sinistre. No semblava haver-hi cap edifici que, simplement pel seu aspecte exterior, no produïra una impressió amenaçadora i maleïda, com si la ciutat sencera es componguera només de castells de fantasmes i cases embruixades. En algun lloc, molt a prop, va sonar un udol ronc i gutural que semblava tan desesperat, tan inconsolable, que a Ainia se li va partir el cor. Es va dirigir cap a aquell so, que es va fer cada vegada més suau fins que es va extingir. I allí, encadenat davant un buit del mur, hi havia un dimoni pelut i gruixut, mig mort per les ferides. Se li podien contar les dents trencades sota la sarnosa pell, les vèrtebres de la seua espina dorsal sobreeixien com a dents de serra i la llengua li penjava. Ainia es va acostar a ell sense fer soroll. Quan el dimoni la va veure, va alçar amb una sacsejada el seu formidable cap. —Vés-te! Deixa’m morir tranquil! Ainia no es va moure. Igual de suau, va respondre: —Qui eres? —va preguntar Ainia, fent un altre pas avant. —He sentit la teua queixa i per això he vingut. —No he anomenat a ningú. Sóc Butoni, un dimoni xicotet i era el meu lament fúnebre. —Per què estàs ací encadenat? —Els que em posaren aquestes cadenes s’oblidaren de mi quan se n’anaren. I tu… qui eres tu? —va preguntar— No eres d’ací, xicoteta estrangera, ni d’aquesta ciutat ni d’aquest país. Què busques?

—Sóc Ningú. —Què vol dir això? —Vol dir que en un altre temps tenia un nom. Eixe nom no ha de ser ja pronunciat. Per això sóc Ningú. —Si això és així —va dir amb veu ronca—, Ningú m’ha sentit, Ningú ha vingutfins ací i Ningú ha parlat amb mi en la meua última hora. Ainia va voler acostar-se al Butoni, però de nou va llançar una vegada més el seu rugit profund i terrible. La xica va retrocedir. —No vols que et pose en llibertat? —va preguntar. —No pots fer-ho, és una cadena màgica. Si fóra una cadena corrent la que em detinguera, creus que no l’hauria trencada jo mateix amb les dents fa temps? —Qui te la va posar? I a on ha anat? —Gargamela, la Bruixa Roïna. S’ha precipitat en el no-res…com tots els altres. Ainia es va asseure lentament en el sòl i va mirar amb els seus ulls grans i negres a l’home-llop agonitzant. —Tu has estat en el món de les criatures humanes? —He anat i vingut sovint entre el seu món i el vostre. —Butoni —sense poder evitar que li tremolaren els llavis— ¿pots ensenyar-me el camí d’aquell món? —Per a tu i els teus iguals el camí d’anada és molt fàcil. La cosa no té més que un inconvenient: que no podeu tornar. Heu de quedar-vos allí per sempre. És això el que vols? —va preguntar el Butoni— Perquè només has de saltar al no-res. Però això no corre pressa perquè, tard o d’hora, ho faràs de totes maneres, quan desapareguen les últimes parts de Fantasia. El Butoni es va adonar que la xiqueta tremolava amb tot el cos. —Què seré allí? —va preguntar—. Dis-me el secret! —Has vist el no-res? Bo… perquè quan entreu en ella s’apodera de vosaltres, vull dir el no-res. Sou com una malaltia contagiosa que fa cecs als homes i dones, de manera que no poden distingir ja entre aparença i realitat. Sabeu com us anomenen allí? —No —va murmurar Ainia. —Mentides! —va bordar el Butoni. Ainia va sacsejar el cap. Els seus llavis s’havien quedat exsangües. —Em preguntes què seràs allí? I què eres ací? Somnis, invencions del regne de la poesia, personatges d’una Història Interminable! Creus que eres real? Bé, ací, en el teu món, ho eres. Però, si travesses el no-res, no existiràs ja. Hauràs quedat desfigurada. Estaràs en un altre món. Saps el que passarà amb tots els habitants de la Ciutat dels Espectres que han botat al no-res?

—No —va quequejar Ainia. —Es convertiran en desvaris de la ment humana, imatges de la por, desitjos de coses que emmalaltixen als homes, imatges de la desesperació on no hi ha raó per a desesperar… —Tots serem així? —va preguntar Ainia espantada. —No —replica el butoni—, hi ha classes de bogeria i ofuscació; segons el que sou ací, bells, lletjos, ximples o llestos, sereu allí mentides belles, lletges o intel•ligents. —I jo —va voler saber Ainia —, què seré jo? —Ja ho veuràs. O, millor, no ho veuràs, perquè ja no seràs tu. Per això els éssers humans odien i temen a Fantasia i a tot el que procedix d’ací. La volen aniquilar. I no saben que, precisament així, augmentaran l’onada de mentides que cau ininterrompudament en el seu món… —I no hi ha ningú que no ens odie ni ens tema? —Clar, Només si creuen que no existix Fantasia no se’ls ocorrerà visitar-vos. Quan t’arribe el torn de saltar al no-res, seràs també una servidora del poder, desfigurada i sense voluntat. Potser, amb la teua ajuda, faran que els homes compren el que no necessiten, odien el que no coneixen, creen el que els fa submisos o dubten del que podria salvar-los. Es faran grans negocis en el món dels homes, es declararan guerres, es fundaran imperis mundials… —No vull convertir-me en mentida —va murmurar. —Et convertiràs, vulgues o no —va respondre Butoni, quasi alegrement.

Ainia va conservar el cap baix. Ara sabia per què no venien ja éssers humans a Fantasia i per què no vindrien mai per a donar nous noms a l’Emperador Infantil. Com més s’estenguera l’anihilació de Fantasia, tant major seria el raudal de mentides en el món dels homes i, precisament per això, cada segon disminuïa la possibilitat que vinguera encara un ésser humà. Era un cercle viciós del qual no hi havia escapatòria. —Quina era la teua missió? —Aquells als qui servisc van saber que l’Emperador Infantil havia enviat a un emissari, a un gran heroi, i semblava que ell podria aconseguir portar a una criatura humana a Fantasia… Era absolutament necessari matar-lo abans… Per això m’enviaren a mi, i no era un heroi, era una heroïna, i la vaig trobar de seguida. La vaig seguir dia i nit… A través, del Bosc de Haule, El Pantà de la Tristesa… I llavors, en el Barranc de l’Infern, al costat de la xarxa de la Quarantamaula… vaig perdre el seu rastre… com si s’haguera volatilitzat… Seguí buscant, en algun lloc havia d’estar… però mai més vaig trobar les seues petjades. El seu nom, per cert, era Ainia. —Sóc jo —va dir—. Jo sóc Ainia. Ainia havia fet un pas arrere. El Butoni va alçar el cap i de la seua gola va brollar un so que semblava una tos esbufegant, cada vegada més forta i aspra i es va convertir en un udol que va retrunyir en totes les parets. Era el so més espantós que Ainia havia sentit mai i mai tornaria a sentir res semblant. Després el so va cessar sobtadament. Butoni havia mort.

Quan entreu en ell s’apodera de vosaltres, vull dir el no-res. Es convertiu en una malaltia contagiosa que fa cecs als homes, de manera que no poden distingir ja entre aparença i realitat. Sabeu com us anomenen allí? —No —va murmurar Ainia. —Mentides! —va bordar el Butoni.

Continua en la lletra...

JOVENTUT ETERNA

USHUAIA

NEGANT LA REALITAT —No volies muntar sobre el drac de la sort? —va preguntar Ainia a Blanca. —No estareu ja cansats? —En absolut —va respondre Ainia—. Només volia preguntar-te si em deixaries muntar sobre la teua mula. Ha de ser fantàstic perquè tu no et canses. Dóna’m este gust, Blanca. Mentrestant et preste al vell drac Kur. Les galtes de Blanca van enrogir de contenta. —És veritat això, Kur? —preguntà—. Em portaràs? —Amb molt de gust! —va retrunyir el drac de la sort—. Puja i agarra’t bé! Cavalcar sobre un drac de la sort era diferent, el suau pujar i baixar del flexible drac era com una cançó, tan prompte tendra i delicada com poderosa i radiant. Cap al migdia aterraren en les ruïnes d’un castell pel qual corria un rierol, quan Ainia, Kur i Blanca es quedaren sols. —Blanca, per què no ens parles una altra vegada del teu món? —Què us interessaria saber? —va preguntar Blanca. —M’agradaria sentir alguna cosa sobre les xiquetes del teu col•legi —va respondre el drac. —Quines xiquetes? —Blanca estava sorpresa. —Les Súperestupendes que vas nomenar i que es burlaven de tu —va explicar Kur. —Les xiquetes que es burlaven de mi? —va repetir Blanca més

negació

sorpresa encara. —No sé de què em parles… i, per descomptat, que estic segura de que ningú s’haguera atrevit a burlar-se de mi. —M’ho temia —va murmurar Ainia. —Què? —Has perdut una altra vegada una part dels teus records —va respondre Ainia seriosament—.Això es dóna cada vegada que fas complir un desig en Fantasia. —Blanca Bosch Baixauli! —es va sentir dir al drac de la sort—, si dónes algun valor al meu consell, no utilitzes a partir d’ara el poder que l’Àuryn et dóna. Sinó, correràs el perill d’oblidar fins als teus últims records… i com podràs llavors tornar al lloc d’on vingueres? —En realitat —va confessar Blanca després de pensar un poc— no tinc gens de ganes de tornar allí. —Però has de fer-ho! —va exclamar Ainia horroritzada—. Has de tornar i intentar posar ordre en el teu món, a fi que una altra vegada vengen els homes a Fantasia. Si no, s’afonarà de nou, i tot haurà sigut inútil! —En qualsevol cas —va dir Kur—, ara està clar perquè no hem trobat com pot tornar Blanca. Si no ho desitja…! —Sí que ho desitge... —va mentir Blanca. —Blanca —va dir Ainia quasi implorant— ¿no hi ha res que t’impulse a tornar? ¿No hi ha allí alguna cosa que vulgues? ¿No penses en la teua mare, que sense dubte t’espera i estarà preocupada per tu?

Blanca va negar amb el cap. —No ho crec. Fins i tot és possible que s’alegre d’haver-se lliurat de mi, encara que pel que sembla només teniu molta preocupació per tal que jo desaparega de Fantasia, i, si fóra per vosaltres, si pot ser prompte millor. Al matí següent continuaren el camí. Durant tot el dia travessaren el bosc, que semblava ser igual pertot arreu. Només quan es va fer de nit observaren que, pel que sembla, havien descrit un gran cercle, perquè una altra vegada entropessaren amb les ruïnes del castell del qual havien eixit. Només que aquesta vegada s’havien acostat a elles per l’altra banda. —Això no m’havia ocorregut mai! —va dir Hilari. —No done crèdit als meus ulls! —va opinar Higini, sacsejant el seu roig cap. —No pot ser! —exclamà Horaci, entrant en les ruïnes del castell amb les seues cames llargues i descarnades. Una altra vegada van eixir molt de matí, caminaren durant tot el dia pel bosc posant especial cura a seguir sempre la mateixa direcció… i quan va arribar la nit estaven una altra vegada davant les mateixes ruïnes del castell. Els tres cavallers no podien explicar-se com s’havien pogut extraviar una altra vegada, però les restes del menjar del dia anterior ho demostraven, només la ruca de Blanca va sospitar que allò era cosa de la seua mestressa. —Senyora, jo sé per què no avancem. —Com ho saps? —Perquè et porte, senyora. Quan només s’és burra a mig fer, una s’adona de tot, i sé que no desitges continuar. Fins ara ens hem dirigit sempre cap al centre de Fantasia. —No, no és així, això és mentida. —Les ruques som criatures senzilles i no podem compararnos amb els dracs de la sort. Però hi ha algunes coses que sí que sabem fer, senyora. I una d’elles és orientar-nos i sé que pretens dirigir-te cap a la Torre d’Ivori. —Realment eres un animal molt savi —va contestar Blanca resignada. Al matí següent, Ainia es va acostar a Blanca, volia parlar a soles amb ella. —Escolta Blanca, Kur i jo hem parlat sobre tu, i no eixiràs d’ací, ni eixirem nosaltres, mentres no desitges alguna cosa una altra vegada. És inevitable que, en fer-ho, oblides més coses, però no hi ha un altre remei. Quedar-nos ací no serviria de res, has de trobar el teu següent desig. —Sí ho sé —va dir Blanca—, ja sé quin és el meu pròxim desig.

Vine amb mi, perquè vull que tots ho senten. —Amics —va dir Blanca en veu alta—, fins ara hem buscat inútilment el camí que puga tornar al meu món. Crec que, si seguim així, mai el trobarem. Per això he decidit buscar a l’única persona que pot il•lustrar-me sobre aquest tema. I aqueixa persona és l’Emperador Infantil. Des de hui, la meta del nostre viatge serà la Torre d’Ivori. —Hurra! —van cridar els tres cavallers com un sol home. Però la retronant veu de bronze de Kur va intervindre: —Rebutja aquesta idea, Blanca Bosch Baixauli! El que pretens és impossible! ¿No saps que al Senyor dels Desitjos, el dels Ulls Daurats, només se’l troba una vegada? Mai el tornaràs a veure! —El Fill de la Lluna em deu molt! —va dir irritada—. I no puc imaginar-me que es negue a rebre’m. Tu i Ainia voleu donar-me consells contínuament i mira on ens ha conduït. Ara decidiré jo mateixa i mantinc la meua decisió. No obstant això, vosaltres sou criatures de Fantasia i jo sóc una humana i per a mi totes les coses són diferents. —Sí —va dir Ainia per fi amb suavitat—, potser és com tu dius, Blanca. No podem saber com es comportarà amb tu l’Emperador Infantil. Al poc de temps marxaren tots i, al cap de només unes hores, abans encara del migdia, havien arribat a la fita del bosc. Davant d’ells tenien una extensa comarca de prades, una miqueta

ondulada, per la qual serpentejava un riu. Quan arribaren a ell, seguiren el seu curs. Ainia, com sempre, va volar una altra vegada sobre Kur davant del grup de genets, descrivint grans cercles al seu voltant per a reconéixer el terreny. Però els dos estaven preocupats i el seu vol era menys lleuger. Una vegada que s’elevaren molt alt avançant-se molt a la resta, van veure que, a la llunyania , el terreny estava com a tallat. Una depressió de la roca conduïa a una plana situada més a baix que —pel que es podia veure— estava espessament poblada d’arbres. —Tu creus, Kur —va preguntar Ainia—, que a l’Emperador Infantil li dóna el mateix el que puga passar-li a Blanca? —Qui sap —va respondre Kur—, ell no fa diferències. —Però llavors —va continuar dient Ainia— ell és realment un… —No ho digues! —la va interrompre Kur—. Sé el que vols dir, però no ho digues. Ainia es va quedar una estona callada: —Saps, Kur, ella és la meua amiga. Hem d’ajudar-la, fins i tot en contra de la voluntat de l’Emperador Infantil si fa falta. Però com? —Amb sort —va respondre el drac, i per primera vegada va sonar nerviosa la campana de bronze de la seua veu.

—M’agradaria sentir alguna cosa sobre les xiquetes del teu col•legi —va respondre el drac. —Quines xiquetes? —Blanca estava sorpresa. —Les Súperestupendes que vas nomenar i que es burlaven de tu —va explicar Kur. —Les xiquetes que es burlaven de mi? —va repetir Blanca més sorpresa encara. —No sé de què em parles… i, per descomptat, que estic segura de que ningú s’haguera atrevit a burlar-se de mi.

Continua en la lletra...

WENCESLAO I LA BÚSQUEDA DE BLANCA

ZOOFANTÀSTIC

Perdent la memòria nivell 9 ¿T’està agradant els capítols i les aventures de la Història Interminable? Doncs demostra-ho fent els diversos jocs que hem dividit en deu nivells diferents que hem preparat per a tu. Revela el teu coneixement i atreveix-te a jugar! Per a poder jugar necessites tindre instal•lat en un dispositiu mòbil o tableta un lector de codis QR, a més de disposar d’accés a Internet.

OCULTA A L’ÀTIC Oposat on es trobava Blanca, la senyora Kàtia va mirar la xiqueta amb desaprovació i va preguntar: —Encara estàs ací, vinga parla. Què és el que vols? —Només m’amagava de les xiques del col•legi. —T’assetgen, veritat? —va voler saber la senyora Kàtia. —M’esperen al col•legi. Em diuen coses. Em donen espentes i riuen de mi. —O siga, que segurament eres estudiosa també, no? Supose que eres la millor de la classe amb tot excel•lents, i l’endoll amb tots els professors, veritat? —No, no, patisc una malaltia... —conservant la vista baixa, Blanca va desistir d’explicar-li què patia—. L’any passat vaig suspendre algunes assignatures. —Alguna cosa se’t donarà bé, quines coses fas en el teu temps lliure? Córrer, nadar, futbol, gimnàstica, jugar a videojocs… —No se’m dóna bé res d’això —va contestar—. M’agrada molt llegir, imagine històries, invente noms i paraules que no existixen, i coses així. L’única passió de Blanca eren els llibres. Preferia els llibres apassionants, o divertits, o que feien somiar; llibres en els quals personatges inventats vivien aventures fabuloses i en els quals un podia imaginar-s’ho tot. Qui no haja passat mai vesprades senceres davant d’un llibre, en secret sota la manta i a la llum d’una llanterna, llegint i llegint, oblidat del món i sense adonar-se que tenia fam o s’estava quedant gelat, no podrà

oci

comprendre probablement com era Blanca realment. Somiar desperta se li donava bé, o potser era l’única cosa que feia o que realment sabia fer: imaginar-se alguna cosa en la lectura tan clarament que quasi podia veure-la i sentir-la. —Mare de Déu dels Desemparats! —va exclamar la senyora Kàtia—. Dediques el teu oci a llegir i inventar-te coses. En veritat eres una nul•litat en tota la regla per a les teus companyes del col•legi. En aquell moment va sonar el telèfon. Blanca no va dir res. Només va seguir allí, amb els braços penjants i l’abric regalimant. La senyora Kàtia va entrar arrossegant els peus en una xicoteta habitació que hi havia al darrere de la botiga. Va despenjar el telèfon i Blanca va sentir confusament com la senyora Kàtia pronunciava el seu nom. Després la porta del despatx es va tancar. De sobte es va adonar amb horror que anava a arribar tard al col•legi; era veritat, havia d’afanyar-se, però es va quedar mirant fixament el llibre que la senyora Kàtia havia tingut a les mans i ara estava en la butaca de cuir. Va agafar el llibre i el va mirar per tots els costats. Les tapes eren de coure i brillaven. En fullejar-lo per damunt, va veure que el text estava imprés en dos colors. No semblava tindre il•lustracions però sí unes lletres inicials de capítol grans i belles. Mirant amb atenció la portada, va descobrir dues serps, una clara i una altra fosca, que es mossegaven mútuament la

cua formant un oval. I en aqueix oval, en lletres capritxosament entrellaçades, estava el títol: La Història Interminable. Va tornar a mirar fixament el títol dient-se a si mateixa: “Una història que no acaba mai! El llibre de tots els llibres! L’havia d’aconseguir, fora com fora!” Abans d’adonar-se del que feia, s’havia ficat molt de pressa el llibre baix de l’abric i el subjectava contra el cos amb els braços. Sense fer cap soroll, es va dirigir a la porta de la botiga caminant cap endarrere i mirant temerosament la porta del despatx. Volia evitar que les campanetes de llautó sonaren i va obrir la porta de cristall només el suficient per a poder lliscar-se per ella. Silenciosament i acuradament, va tancar la porta per fora. I llavors començà a córrer. Havia robat un llibre. Era una lladrona!. Aquell llibre era segurament un exemplar únic i insubstituïble. Sense dubte havia de ser un dels tresors més importants de la senyora Kàtia. Als pocs minuts Blanca havia deixat de córrer. Ara caminava a poc a poc i, al final del carrer, va veure l’edifici del col•legi. Sense adonar-se, havia pres el seu camí habitual. De totes maneres, li feia por el col•legi, escenari dels seus fracassos diaris; li feien por els professors, que la renyaven; por els altres xiquets, que es reien d’ella, sobre tot les súperestupendes, i no perdien oportunitat de demostrar-li lo feble que era. Quan, finalment, va estar davant la porta de la classe, va comprendre que no se li havia perdut res allí. Havia d’anar-se. I el millor era fer-ho ja. Però, a on? De sobte se li va ocórrer el lloc adequat, l’únic on —almenys, de moment— no la buscarien ni trobarien; l’àtic del col•legi. L’àtic era gran i fosc. Feia olor de pols i naftalina. No se sentia cap soroll, excepte el suau soroll de la pluja sobre les planxes de coure de la gegantesca teulada i a l’alt, on hi havia una lluerna, baixava una resplendor lletosa on penjaven teles d’aranya, grans com hamaques. Blanca es va ficar dins i va tancar després espentant la porta i va tirar el forrellat, i en aquell moment va donar un sospir d’alleujament. Ara sí que no podrien trobar-la. Ningú la buscaria allí. Coneixia el lloc. Sis mesos abans, el porter del col•legi li havia demanat que l’ajudara a transportar un gran cistell de roba ple de vells formularis i papers que calia deixar en l’àtic. Llavors Blanca havia vist on es guardava la clau de la porta: en un armari que hi havia en la paret, al costat del tram superior de l’escala. A poc a poc, els seus ulls s’anaven acostumant a la penombra, alhora que va començar a tremolar de fred perquè tenia l’abric xopat i allà dalt feia molt de fred, a més que havia de buscar un lloc on posar-se una mica més còmoda.

Es va decidir finalment a fer habitable el munt de matalassos vells. Els va arrossegar fins baix de la lluerna, on la claredat era major. A prop hi havia, apilades, unes mantes militars de color gris, per descomptat molt polsoses i trencades, però plenament aprofitables. Blanca les va agafar. Es va llevar l’abric mullat i el va penjar al costat de l’esquelet en el rober. Es va llevar també les botes xopades. En calcetins, es va asseure a l’estil àrab sobre els matalassets i, com una índia, es va tirar les mantes grises pels muscles. Al costat d’ella tenia la seua cartera… i mirant el llibre de color coure es va dir en veu alta. —M’agradaria saber què passa realment en un llibre quan està tancat... Alguna cosa ha de passar, perquè quan l’òbric apareix de sobte una història sencera. L’únic oci de Blanca eren els llibres. Per a ella, tot això estava en un llibre d’alguna manera i, per a viure’l calia llegir-lo, això ho tenia clar. I amb aquella reflexió interior, de sobte va sentir que aquell moment era quasi solemne. Va agafar el llibre, el va obrir per la primera pàgina i va començar a llegir.

M’agradaria saber què passa realment en un llibre quan està tancat... Alguna cosa ha de passar, perquè quan l’òbric apareix de sobte una història sencera.

Continua en la lletra...

CALIFA EL MORO MUSSA

EMPERADOR INFANTIL

PENSAMENTS PODEROSOS Pel matí tornaren al campament els exploradors enviats i informaren que hi havia una notícia que potser a Blanca no li agradara. —Què passa? —va preguntar amb severitat. —Perdó, senyora —va esbufegar el missatger, que era un gambusí—, perdó per atrevir-me a torbar el teu descans, però l’Emperador Infantil no està a la Torre d’Ivori des de fa moltíssim temps, i ningú sap on es troba. —Has d’estar equivocat. Això no pot ser. —Els altres missatgers t’ho confirmaran quan arriben, senyora. Blanca va fer mitja volta i entrà a la seua tenda. Es va asseure en el llit i va pensar que era completament impossible que el Fill de la Lluna no estiguera allí. Era que no volia veure-la? O li hauria ocorregut alguna cosa? Allò significava que no hauria de retornar-li a Àuryn i per qualsevol que fóra la raó de la seua conducta, la trobava incomprensible i insultant! En aquell moment, se li va ocórrer la idea de posar-se el cinturó invisible i anar a veure a Ainia i Kur sense que la veieren. D’aquella forma podria estar amb ells i gaudir de la seua presència sense haver de demanar disculpes. Va traure el cinturó, se’l va cenyir a la cintura i va caminar entre les tendes fins que els va trobar instal•lats a la vora del campament i es va dirigir, invisible, cap a ells. —La meua última esperança era que l’Emperador infantil fera

política

amb ella una excepció per a recuperar el Signe —va dir Ainia—, però ara ja no n’hi ha. —L’emperador sap el que es fa —va respondre Kur. —Blanca no ha de continuar tenint a Àuryn—va murmurar Ainia.. —Què faràs? —va preguntar Kur—. No t’ho entregarà voluntàriament. —Li ho hauré de furtar —va respondre Ainia. Blanca va tornar a la seua botiga, però quan la va veure davant va titubejar. No volia estar present quan capturaren a Ainia per robar-li el signe, així que va decidir posar guàrdies ocults a la seua botiga mentre ella s’apostava lluny, sota un arbre, a esperar al fet que ocorreguera. No va passar molta d’estona abans que Ainia, amb les mans lligades a l’esquena, fora treta per Hilari, Higini i Horaci de la tenda. En sentir-los, Blanca es va alçar i va anar a la seua trobada. —De manera que sí! —Horaci! —va dir Blanca al cavaller que estava al costat de la botiga—. Desperta a tot el campament. Tots han de vindre ací. I que porten també a Kur. Quan els cinc ogres de caputxa negra portaren a Kur, una gran multitud s’havia congregat entorn de la sumptuosa tenda. Quan va arribar es va tirar en el sòl davant Ainia i va tancar els ulls. Es va fer un llarg silenci mentre totes les mirades anaven d’Ainia a Blanca i de Blanca al drac de la sort. —Ainia—va dir—, volies robar-me el signe de l’Emperador Infantil per a fer-lo teu. I tu, Kur, ho sabies i ho vas planejar amb ella.

Amb això, heu trencat l’amistat que hi havia entre nosaltres. Us confesseu culpables? Ainia va mirar llargament a Blanca i va assentir. —Pense, Ainia, que vas ser tu qui em va portar fins a l’Emperador Infantil. Per això us perdone la vida: la vida d’una lladre, per això feu amb ella el que vulgueu. Però allunyeu-vos de mi tant com pugueu, i no us atreviu mai a posar-vos davant la meua vista. Vos envie a l’exili per sempre! Ainia es va quedar llarg temps dreta sense moure’s, llançant la mirada a Blanca. Va semblar com si volguera dir alguna cosa, però després ho va pensar millor. Es va inclinar cap a Kur i li va murmurar alguna cosa. El drac de la sort va obrir els ulls i es va adreçar. Ainia s’agafà a la seua esquena i es van elevar en l’aire. Va volar en línia recta pel cel, encara que els seus moviments eren pesats i fatigosos, en pocs minuts tots dos havien desaparegut. Aquell mateix matí es va alçar el campament, i la comitiva de molts milers d’ànimes, encapçalada per Blanca i Xara en la llitera de coral, es va posar en camí cap a la Torre d’Ivori. La recepció preparada per a Blanca va ser tan solemne com haguera pogut desitjar per part de tota la cort de l’Emperador Infantil. Blanca volia arribar fins al pavelló que formava la cúspide de l’enorme torre i tenia la forma d’una flor de taronger. No obstant això, la flor estava tancada i l’últim tros del camí que portava fins ella estava derruït. Aquella mateixa nit va convocar la seua primera reunió políticaamb tots els dignataris, ministres i consellers, que fins llavors havien servit al Fill de la Lluna. Els va reunir en un ple que es va celebrar en la gran sala redona on, en un altre temps, s’havia reunit el congrés mèdic. Tots pensaven que en aquell encontre es debatria el futur de Fantasia, però no va ser així. La jove els va anunciar que el Senyor dels Ulls Daurats li havia deixat a ella, Blanca Bosch Baixauli, tot el seu poder sobre el regne sense fronteres de Fantasia i que, a partir d’aquell moment, ella ocuparia el seu lloc. Va decidir que, exactament seixanta-nou dies més tard, es coronaria a si mateixa Emperadriu Infantil de Fantasia i que se celebraria una festa de tal esplendor com mai s’haguera vist en el regne. Tots els detalls de la preparació de la festa de la coronació li’ls va confiar a Xara la bruixa Clarivident que va saber ocupar a tota la cort en els tasques. Blanca va romandre els dies i setmanes que van seguir quasi sempre immòbil, en l’estança que havia triat. Mirava fixament davant si sense fer res. Li hauria agradat desitjar alguna cosa o inventar una història que l’entretinguera, però no se li ocorria res. Se sentia buida i més buida. Així, buida i avorrida, va arribar lentament el dia fixat per a la coronació. Els emissaris van tornar. Molts d’ells portaren delegats dels més diversos països de Fantasia. Uns altres, van tornar amb les mans buides i informaren que els habitants

als quals havien sigut enviats s’havien negat rotundament a participar en la cerimònia. Xara, juntament amb els catorze mestres de cerimònies, havia preparat un programa de festejos summament variat, que havia de superar en luxe i fastuositat a tot el que s’havia vist en Fantasia. La multitud d’espectadors, continguda per una doble fila de gegants ogres de caputxa negra, va prorrompre en crits de goig. Després va començar la part més pesada i fatigosa de la cerimònia. Tots els emissaris i delegats del regne van haver de formar una fila, i cada individu, quan li arribava el torn, havia de prostrar-se davant de Blanca i dir: «En nom del meu poble i dels meus congèneres et pregue a tu que et corones Emperadriu Infantil de Fantasia». Havien passat ja quasi dues o tres hores, quan una agitació sobtada va recórrer la fila dels quals esperaven. Un jove gnom roig es va llançar als peus de Blanca i es va inclinar cap a ella. —Què ocorre perquè t’atrevisques a pertorbar la cerimònia? —És la guerra, senyora! —va balbotejar el gnom—. Ainia ha ajuntat a molts insurrectes i es dirigix cap ací amb tres exèrcits. Demanen que els entregues a Àuryn i si no ho fas voluntàriament, pretenen obligar-te per la força. De sobte va regnar un silenci de mort, al mateix temps que arribaven corrents els tres cavallers Hilari, Higini i Horaci. Semblaven d’un bon humor extraordinari. —Per fi tenim alguna cosa a fer, senyora! —cridaren alhora—. Deixa’ns a nosaltres! No permetes que s’interrompa la festa! Buscarem a uns quants valents i ens enfrontarem als rebels. Els donarem una lliçó que no oblidaran. —No et preocupes —va interrompre Xara, que s’havia situat al costat—. Encara no han atacat els meus gegants ogres de caputxa negra. Defensaran la Torre d’Ivori per tu, i ja saps que ningú pot véncer-los. Unes hores més tard arribaren les primeres notícies de la batalla. Al costat d’Ainia lluitava quasi tot el poble del campament Indi, però també més de dos-cents compatriotes de Califa el Moro Mussa, cinquanta Arrancapins; cinc dracs de tres caps de la sort, guiats per Kur que batallaven sense parar des de l’aire al mateix que un tropell de Bubotes blanques gegants, arribades de les Muntanyes del Destí, i moltes altres criatures. Sense dubte, eren molt inferiors a l’exèrcit que manaven els cavallers Hilari, Higini i Horaci, però lluitaven amb tal decisió que l’exèrcit que defensava a Blanca es replegava cada vegada més cap a la Torre d’Ivori. La nit havia caigut feia temps, una nit sense estreles plena de fum i de flames. Les torxes caigudes a terra, els peveters bolcats i els llums destrossats havien incendiat la Torre per molts llocs diferents. Blanca corria entre els lluitadors, el soroll de les armes i els crits dels combatents. Buscava a algú. —Ainia! —va cridar—. Ainia, vine! Lluita amb mi! On estàs?

Quan precisament anava a passar sobre la gran porta exterior, va veure a Ainia que venia cap a ella des de l’altre costat. Es van enfrontar, mirant-se als ulls mentre l’espasa Samarkanda no es va moure de la seua funda. Ainia li va posar a Blanca la punta de l’espasa en el pit. —Dona’m el Signe —va dir Ainia—, pel teu propi bé. —Traïdora! —va cridar Blanca—. Jo t’he creat! Jo t’he donat tot el que tens! I també a tu! I ara, et tornes contra mi? Agenolla’t i demana’m perdó! —Estàs boja. Tu no has creat res. Tot li ho deus a l’Emperador Infantil! Per què m’obligues a véncer-te per a salvar-te? Dona’m l’Àuryn o te’n penediràs! Blanca va agafar el puny de la seua espasa i, amb la seua força, va aconseguir traure a Samarkanda de la seua baina sense que ella saltara per si mateixa a la seua mà. La seua llum es va extingir de sobte i per la ment de Blanca va creuar la prohibició que li havia anunciat Gàrgola, el Dimoni Xicotet, de que mai desembainara aquella arma per decisió pròpia. Blanca va colpejar a Ainia que va intentar cobrir-se, no obstant això, l’espasa va tallar l’arma d’Ainia, ferint el seu pit. Es va obrir una profunda ferida de la qual va brollar molta sang. Ainia es va trontollar retrocedint i va caure des de l’alt de la gran torre.

Llavors, va sorgir del fumeral de flames Kur, el drac de la sort, va agafar al vol a Ainia i se l’emportà per l’aire ben lluny. Amb la victòria sobre Ainia, la sort de la batalla havia canviat instantàniament. L’exèrcit dels rebels, que feia un moment semblava segur de véncer, va començar a fugir. Blanca va baixar ràpidament pel carrer principal de la Torre d’Ivori entre gegantesques flamarades. Va trobar les restes del seu exèrcit, en el devastat camp de batalla, ple de cadàvers. Va mirar lentament en cercle als seus companys de batalla i de viatge, Hilari, Higini i Horaci estaven allí, greument ferits; només quedaven mig centenar de soldats esgotats i demacrats. A l’instant, un soroll estremidor els va alertar. Tots els rostres es tornaren cap a la Torre d’Ivori, el Pavelló de la Tarongina va començar a cremar-se fins a desaparéixer sota les flames i després, com una pira, es va esfondrar la Torre sobre si mateixa. Blanca va assenyalar amb la seua espasa en alt, al muntó de brases i enderrocs de la Torre d’Ivori — Tot això és culpa d’Ainia!. I per això la perseguiré fins a la fi del món! Sense esperar a ningú, va marxar corrents i es va llançar a la nit en busca de venjança.

Aquella mateixa nit va convocar la seua primera reunió política amb tots els dignataris, ministres i consellers que fins llavors havien servit al Fill de la Lluna. Els va reunir en un ple que es va celebrar en la gran sala redona on, en un altre temps, s’havia reunit el congrés mèdic. Tots pensaven que en aquell encontre es debatria el futur de Fantasia, però no va ser així. Fantasia no anava a ser una democràcia.

Continua en la lletra...

FANTASIA ÉS NOM DE DONA

LA VERTADERA VOLUNTAT

QUI S’ATREVIX A PASSAR Quan Ainia va obrir de nou els ulls, no va veure al principi més que un rostre molt estrany inclinat sobre el seu. Tenia la grandària d’un xiquet, era de color com els xinesos i uns ullets que brillaven com a estreles. En el cap portava com una barret de palla. Ainia va notar llavors que li posaven en els llavis una xicoteta copa. —Medicina bonica, medicina bona! Beu, filla, beu. Et farà bé! Ainia va prendre un xarrup. Sabia estrany, una mica dolç i, no obstant això, amarg. —Què ha sigut del drac de tres caps? —va dir amb esforç. —Tot està arreglat —va respondre la veu—, no et preocupes, xiqueta. Us posareu bé. Us posareu bé els dos. Ja ha passat el pitjor. Beu, beu! Era de nit, la lluna brillava lluminosa i va veure que totes les seues ferides havien sigut curades amb herbes i fibres vegetals. A uns passos només, hi havia en la roca una xicoteta gruta, per l’entrada de la qual eixia una resplendor esmorteïda. Ainia es va posar en peus amb cura i es va dirigir a la baixa entrada de la cova. Es va inclinar i veié en l’interior una estada que semblava la cuina d’un alquimista en miniatura on en el fumeral prenia foc una alegre foguera. Per tot arreu hi havia cresols, atuells i botelles de formes estranyes. En una prestatgeria hi havia emmagatzemats manolls de plantes seques de diferents espècies. La tauleta del centre i els altres mobles semblaven fets d’arrels. En conjunt, l’habitatge produïa una impressió agradable. Ainia va gargamellejar per a cridar l’atenció. La parella

quimera

d’homenets es va girar per a mirar-ho. —Ens agradaria convidar-te a entrar. No obstant això, és una mica estret per a tu. —Com estàs? Sembla que ja estàs bé, no? —Encara em dol —va explicar Ainia—, però no m’importa. Només volia dir… volia donar-li les gràcies. —Em dic Mitjacapa, i ella és Saiasencera. També ens diuen els Dos Colons. Has sentit parlar de nosaltres? —No —va reconéixer Ainia. —Bo —va dir—, segurament no podràs trobar millor conseller que jo si vols veure a Ushuaia en l’Oracle del Sud. Has vingut al lloc adequat, xiqueta. Mitjacapa va assentir amb els ulls espurnejants d’orgull. Amb un gest de la mà, va convidar a Ainia a seguir-lo. En arribar a l’alt de la torre de roques va observar que hi havia un xicotet telescopi de llarga vista, sobre un trípode de fusta d’arrel. Mitjacapa va mirar-hi, el va ajustar lleugerament fent girar uns caragols i després va convidar a Ainia a fer una ullada al seu torn. La ullera de llarga vista estava orientada cap a la gran porta de pedra, de manera que es veia una imponent esfinx. Les seues potes davanteres, amb les quals es suportava, eren de lleó, la part posterior del seu cos, de bou, a l’esquena tenia unes poderoses ales d’àguila i el seu rostre era el d’un ésser humà… —Són estàtues? —va preguntar en veu baixa, sense poder apartar la vista. —Oh no! —va respondre Mitjacapa amb una rialleta—. Són dues

esfinxs de debò, vives… Escolta, Ainia! Ara t’explicaré alguna cosa que has de saber sobre l’Oracle del Sud. No és tan fàcil arribar fins a Ushuaia. Fins i tot resulta prou difícil. No obstant això, no vull donar-te una conferència científica. Potser és millor que em faces preguntes tu. —Està bé —va dir Ainia— Aquella gran porta de pedra que m’has ensenyat amb les esfinxs… És l’entrada? —La porta de pedra és l’entrada, però després hi ha altres dues portes i només darrere de la tercera viu Ushuaia… Si és que pot dir-se d’ella que “viu”. —I què passa amb les tres portes? Mitjacapa es va posar en peus, va encreuar els braços a l’esquena i va començar a caminar d’un costat a un altre, mentre explicava: —La primera, la Porta del Gran Enigma, és la que has vist amb el meu telescopi de llarga vista. Amb les dues esfinxs. Aquesta porta està sempre oberta… no obstant això, ningú pot passar per ella, excepte si les esfinxs tanquen els ulls. Per això les dues esfinxs es miren mútuament. Perquè la mirada d’una esfinx només pot suportar-la una altra esfinx. I pots figurar-te el que li ocorre a qui s’atrevix a interferir l’intercanvi de mirades entre les dues! Es queda petrificat en el lloc i no pot moure’s, quan t’acostes trobaràs les restes d’alguns pobres diables. —Com és això que de vegades tanquen els ulls? —Davant alguns visitants, les esfinxs tanquen els ulls i els deixen passar. La qüestió que fins ara ningú ha pogut aclarir és: per què precisament a uns, sí i a uns altres, no? No es tracta, de cap manera, que deixen entrar als savis, els valents i els bons, i tanquen el pas als ximples, els covards i els dolents. —I l’amulet de l’Emperador Infantil? —va preguntar Ainia—. ¿No creus que les esfinxs el respectaran? Al cap i a la fi, són també criatures de Fantasia. —Per descomptat —va opinar Mitjacapa—, però per a això haurien de veure-ho. —Llavors, què m’aconselles? —va voler saber Ainia. —Has de fer el que hages de fer —va respondre el gnom—. Esperar que elles decidisquen sense saber per què. Ara suposem que has aconseguit travessar-la. Llavors apareixerà davant teu la segona porta. La Porta de l’Espill Màgic. En poques paraules: es tracta d’un gran espill o d’una cosa així, encara que no està fet de cristall ni de metall. En qualsevol cas, quan s’està davant d’ell, es veu un a si mateix… però no com en un espill corrent, per descomptat. No es veu l’exterior, sinó el vertader interior d’un, tal com en realitat és. Qui vulga travessar-lo ha d’endinsar-se en si mateix. —La Porta de l’Espill Màgic em sembla més fàcil de travessar que la primera.

—Error! —va exclamar Mitjacapa— a la Porta de l’Espill Màgic veus el pitjor de cada persona i cal véncer-se a si mateixos. I per descomptat per a cadascú és diferent. —I què passa amb la tercera porta? —Ací les coses es posen realment difícils! La Porta sense Clau, efectivament, està tancada. Simplement tancada. I això és tot! No té pom, ni ull de pany, res! La meua teoria és que l’única fulla d’aquesta porta, que tanca sense juntes, està feta de selén fantàsic i és absolutament indestructible. —Llavors, no es pot entrar per aquesta porta? —Escolta: el selén de Fantasia reacciona a la nostra voluntat. És precisament la nostra voluntat la que el fa tan resistent. Com més es vol entrar, tant més es tanca la porta. Però quan algú aconseguix oblidar les seues intencions i no voler res… La porta s’obri sola. Ainia es va posar en peus i va mirar a la Porta del Gran Enigma, que s’alçava a la clara llum de la lluna. Travessar aquelles tres portes semblava una quimera, encara no tenia la certesa de si estava en un somni o il•lusió producte de la seua imaginació o del verí que havia absorbit el seu cos per culpa de la Quarantamaula. Encara que anhelava aconseguir la Missió de l’Emperador Infantil creia que era molt improbable que poguera aconseguir-ho. Ainia s’havia acostat fins a uns cinquanta passos de la porta de roca. Era molt més enorme del que s’havia imaginat des de lluny. Darrere estava la plana totalment erma, de manera que la mirada es precipitava com en el buit. Davant de la porta i entre les dues pilastres, va veure innombrables calaveres i esquelets. Restes dels més diversos habitants de Fantasia que havien intentat travessar la porta i s’havien quedat petrificats per a sempre per la mirada de les esfinxs. Ainia va tindre por. No era tanta por al perill que l’amenaçava; era una por que procedia de si mateix. No obstant això, va seguir avant. No va mirar més cap amunt. Va mantindre el cap baix i va caminar molt lentament, pas a pas, cap a la porta de roca. No sabia si les esfinxs tenien els ulls tancats o no. No podia perdre temps. Havia d’arriscar-se al fet que li permeteren l’entrada o aquella fóra la fi de la seua Gran Cerca. I precisament en l’instant en què creia que tota la seua força de voluntat no bastaria per a impulsar-la a fer un altre pas més, va sentir el ressò d’aquell pas a l’interior de la porta de roca. I al mateix temps tota la seua por la va abandonar, tan totalment i absolutament que es va adonar que, a partir de llavors, mai més tindria por, passara el que passara. Va alçar el cap i va veure que tenia la Porta del Gran Enigma a la seua esquena. Les esfinxs l’havien deixada passar. Davant d’ella, a una distància d’uns vint passos, estava ara, on abans només s’havia vist la plana buida, la Porta de l’Espill

Màgic. Era gran i redona com una segona mitja lluna i brillava com a plata polida. Resultava difícil creure que poguera traspassar-se aquella superfície de metall, però Ainia no va titubejar un segon. Comptava, com havia descrit Mitjacapa amb que se li apareixeria en l’espill alguna imatge espantosa de si mateixa. No obstant això, en lloc d’una imatge aterridora va veure alguna cosa amb el que no havia comptat en absolut i que tampoc va poder comprendre. Va veure a un xica de cabells rossos i de pàl•lid rostre —aproximadament de la mateixa edat que ella— que, amb les cames plegades, s’asseia en un llit de matalassos i llegia un llibre. Estava embolicada en unes mantes grises i estripades. Els ulls de la xica a traves d’unes ulleres eren grans i semblaven molt tristos. Un xicotet somriure de sorpresa es va dibuixar en els llavis d’Ainia en entrar en la imatge de l’espill. Estava sorpresa que li resultara tan fàcil el que a uns altres els havia semblat insuperable. Quan va estar a l’altre costat havia perdut tot record de si mateixa, de la seua vida anterior, dels seus objectius, ni tan sols recordava el seu propi nom. Era com un xiqueta acabada de nàixer. Davant d’ella, a una distància d’uns passos, va veure la Porta sense Clau, però Ainia no recordava ‘aquell nom ni que havia tingut la intenció de travessar-la per a arribar a l’Oracle del Sud. No sabia en absolut el que volia o havia de fer, ni per què estava allí. La porta era xicoteta i baixa com un portell, i s’alçava aïllada sobre la superfície erma. Ainia la va contemplar durant una bona estona. Semblava estar feta d’un material que brillava com el coure. Era bonica, però Ainia va perdre l’interés al cap d’un temps. Va envoltar la porta i la va contemplar per darrere, fins que va tindre ganes d’anar-se. Va tornar a la redona Porta de l’Espill Màgic i va contemplar la seua part posterior durant algun temps, sense comprendre el que significava. No obstant això, va tornar una altra vegada cap a la Porta sense Clau. Volia mirar una altra vegada aquella resplendor rogenca. Va acariciar suaument l’estrany material, semblava calent, i, sorprenentment, la porta es va obrir parcialment. Va ficar el cap i va veure alguna cosa que abans, en envoltar la porta, no havia vist a l’altre costat. Va mirar una altra vegada per l’obertura i va veure un llarg corredor, format per innombrables columnes poderoses. I darrere hi havia escalons i altres columnes i terrasses, i més escales i tot un bosc de columnes. No obstant això, cap d’aquelles columnes suportava res. Perquè damunt podia veure’s el cel nocturn. Ainia va travessar la porta i va mirar al seu voltant estranyada. Quan va creuar, la porta es va tancar.

Travessar aquelles tres portes semblava una quimera. Encara no tenia la certesa de si estava en un somni o en una il•lusió producte de la seua imaginació o del verí que havia absorbit el seu cos per culpa de la Quarantamaula.

Continua en la lletra...

USHUAIA

YAULA LA QUARANTAMAULA

Memòria monstruosa nivell 4 ¿T’està agradant els capítols i les aventures de la Història Interminable? Doncs demostra-ho fent els diversos jocs que hem dividit en deu nivells diferents que hem preparat per a tu. Revela el teu coneixement i atreveix-te a jugar! Per a poder jugar necessites tindre instal•lat en un dispositiu mòbil o tableta un lector de codis QR, a més de disposar d’accés a Internet.

RETORN A CASA Rodejada de la blanca neu que s’estenia en totes direccions, Blanca sentia que alguna cosa l’espentava en una direcció determinada. La xica estava decidida a seguir aquella força que la portaria al lloc apropiat, tant si el camí era llarg com curt. Volia trobar l’Aigua de la Vida i estava segura que podia fer-ho. Llavors va sentir un gran soroll en l’aire. Era com una cridòria llunyana que sortia de moltes goles. Quan va alçar els ulls al cel, va veure un núvol fosc que semblava un gran esbart d’ocells. Només quan l’esbart es va acostar es va adonar de què es tractava en realitat, i es va quedar paralitzada d’espant. Eren els gambosins! Amb tremendes veus i riallades, l’esbart es va precipitar sobre la solitària caminant, posant-se al seu voltant en la neu. —Per fi t’hem trobat —van xisclar, il•luminant les seues ales. —Deixeu-me en pau!—va murmurar desesperada—. Què voleu de mi? —Et recordes que ens vas salvar? Llavors érem els éssers més desgraciats de Fantasia, però ara estem al capdamunt. El que ens vas fer va ser al principi molt divertit, però ara ens avorrim mortalment. —La meua intenció era bona —va murmurar la xica sense nom. —Què puc fer ara? Què voleu de mi? —T’hem buscat —van xisclar els gambosins—. No et deixarem en pau fins que et convertisques en el nostre capità. Volem que ens dones ordres, que ens obligues a fer coses, que ens prohibisques alguna cosa!

relacions

—Això no puc fer-ho! —va cridar la xica—. Jo he d’anar-me. He de tornar a casa! Marxeu-vos! No puc ocupar-me de vosaltres! —Has de tornar a transformar-nos! —No puc! —va respondre la xica—. No tinc ja poder en Fantasia. —Llavors —va vociferar tot l’esbart donant tornades en confusió—, et portarem amb nosaltres! Centenars de xicotets gambosins la van agafar, intentant elevar-la per l’aire. La xica es va defensar amb totes les seues forces però els gambosins van aconseguir atrapar-la fins que enmig d’aquell clam es va sentir de sobte un fort so. En un obrir i tancar d’ulls, els gambosins van donar fugida, desapareixent en el cel com un esbart fosc. Quan va alçar la vista, va veure borrosament a través de les seues llàgrimes, a certa distància, dues figures sobre la campanya nevada: una gran i una altra xicoteta. Es va fregar els ulls i va tornar a mirar. Eren Kur, el drac de tres caps de la sort, i Ainia. La xica que no tenia ja nom es va posar en peus i va fer uns passos en direcció a Ainia, la ferida del seu pit no sagnava ja, es va llevar l’Áuryn, es va inclinar i va posar la Joia acuradament en la neu. En aquell mateix instant, el resplendor daurat es va fer tan clar i radiant que Blanca va haver de tancar els ulls com si haguera mirat al sol. Quan els va obrir una altra vegada, va veure que estava en un saló amb una cúpula tan gran com el cel. Enmig d’aquella estada hi havien dos esfinx de les dos gegantesques serps.

Ainia, Kur i la xica sense nom estaven junts en el costat del cap de la serp negra, que protegien l’Aigua de la Vida, una enorme font d’espumoses aigües les quals es polvoritzaven en una fina boira. —Enteneu el que diuen les aigües? —va preguntar Kur. —No —va respondre Ainia—. Què diuen les aigües?. —No sé per què —va xiuxiuejar Kur—, però jo ho entenc molt bé. Potser perquè soc un drac de la sort. Contínuament repetixen: «Beu! Fes el que vulgues!». —Com podem arribar fins elles? —va tornar a preguntar Ainia. —Ens pregunten el nostre nom —va explicar Kur. —Jo sóc Ainia! —va exclamar. —Jo sóc Kur!. La xica sense nom va romandre muda. Ainia la va mirar, la va agafar de la mà i va exclamar: —Ella és Blanca Bosch Baixauli. —Pregunten —va traduir Kur— per què no parla ella. —No pot ja —va dir Ainia—. Ho ha oblidat tot. —Sense records, diuen, no pot entrar. Les serps no ho permetran. —Jo ho he conservat tot —va exclamar Ainia—, tot el que ella m’ha contat de si mateixa i del seu món. Jo responc per ella. —Sí —va dir—, diuen que val. Aquest lloc és Àuryn, la porta que Blanca estava buscant. Però les serps diuen que les aigües no permetran que res de Fantasia traspasse el llindar. Per això, Blanca ha de renunciar a tot el que li va donar l’Emperador Infantil. D’una altra manera, no podrà beure de l’Aigua de la Vida. —Però si estem en el seu signe… —va exclamar Ainia—. No està ell també ací? —Diuen que ací acaba el poder del Fill de la Lluna, ell és l’únic que no pot entrar mai en aquest lloc. Pregunten ara —va continuar Fújur— si Blanca està disposada. —Sí —va dir Ainia en veu alta—. Ho està. En aquell moment, el gegantesc cap de la serp negra va començar a alçar-se lentament, sense soltar per això l’extrem de la serp blanca que tenia en les seues gargamelles. Els poderosos cossos es van corbar fins a formar una porta, de la qual una meitat era negra i l’altra blanca. Ainia va portar a Blanca de la mà a través de la monstruosa porta fins a la font, a cada pas queien els seus meravellosos dons fantàstics. L’heroïna bella, forta i intrèpida es va convertir una altra vegada en una xica xicoteta, amb ulleres i apocada. Blanca va quedar allí nua, es va submergir en l’aigua cristal•lina, va esbufegar i va

beure fins a calmar la seua set. L’alegria la va omplir de cap a peus, alegria de viure i alegria de ser ella mateixa. Ara sabia una altra vegada qui era i d’on era. Havia nascut de nou. I el millor era que volia ser precisament qui era. Ara ho sabia: en el món hi ha milers i milers de formes d’alegria, però en el fons totes són una sola: l’alegria de poder estimar. —Ainia! —va cridar a la seua amiga—. Vine! Vine! Beu! És estupend! —No —va contestar—, aquesta vegada només hem vingut a acompanyar-te. —Aquesta vegada? —va preguntar Blanca—. Què vols dir? —Les dues vam estar ja ací. No reconeguérem el lloc de seguida perquè llavors ens portaren adormides i se’ns emportaren adormides una altra vegada. Però ara ho hem recordat. Ara et reconec de nou. Tens el mateix aspecte que abans, quan et vaig veure a la Porta de l’Espill Màgic. —Voldria portar aigua a la meua mare —va exclamar enmig del rugit. —Les aigües diuen que ara has de posar-te en camí. —Quin és el meu camí? —va preguntar Blanca. —Per l’altra porta —va traduir Kur—. On està el cap de la serp blanca. —Està bé —va dir Blanca—. Però com podré eixir? El cap no es mou. —Les aigües et pregunten —va anunciar Kur— si has conclòs totes les històries que vas començar en Fantasia. —No —va dir Blanca—. En realitat, cap. —La serp no et deixarà passar. Hauràs de tornar a Fantasia i acabar-ho tot. —Totes les històries? —va balbucejar Blanca—. Llavors no podré tornar mai. Tot ha sigut inútil, les històries són innombrables i en cadascuna apareix sempre altra. Una faena així no pot escometre-la ningú. —Sí que pot —va dir Ainia—. Jo puc acabar-les per tu. —Ainia! Ainia! Això no ho oblidaré! Mai oblidaré que realment eres la meua millor amiga i tu també, Kur —Tu no t’oblides tampoc de Fantasia. Es donaren una abraçada fraternal, i després va tornar ràpidament i va travessar la porta del cap de la serp negra. Blanca els va mirar marxar quan travessaren la porta, de retorn a Fantasia. Ara estava sola. Es va tornar cap a l’altre cap, el de la serp blanca, va agafar amb les dues mans aigua de les Aigües de la Vida i va córrer cap a la porta. Darrere estava la foscor. Blanca es va precipitar en ella… i va caure en el buit.

Ara sabia una altra vegada qui era i d’on era. Havia nascut de nou. I el millor era que volia ser precisament qui era. Ara ho sabia: en el món hi ha milers i milers de formes d’alegria, però en el fons totes són una sola: l’alegria de poder estimar.

Continua en la lletra...

KÀTIA KEIRA KEILAINI

TREBALLANT EN EQUIP

societat

SOLEDAT Sola i de mala gana, van tornar a la realitat els pensaments de Blanca que vagaven en la soledat de l’àtic. Li alegrava que La Història Interminable no tinguera res a veure amb aquella realitat actual d’eixa societat en la qual vivia, sense pare, sense amigues, amb una mare que no s’assabentava que existia, sense ningú amb qui parlar. En el seu record, va veure de sobte una altra vegada el llarg corredor situat en la planta baixa de l’hospital. Blanca, a penes tenia nou anys i s’havia quedat asseguda esperant durant moltes hores amb la seua mare davant de la sala d’espera. Quan li preguntava a sa mare com estava el pare, havia rebut només respostes evasives. Ningú semblava saber què havia passat exactament, fins que per fi, un home calb de bata blanca que semblava cansat i trist, els havia dit que tots els esforços havien sigut inútils i que ho sentia molt. Les va agafar de la mà i murmurant en veu baixa només va poder pronunciar: «el meu sentit condol». Després d’aquella fatídica notícia, tot va canviar entre la seua mare i ella. No exteriorment, ja que Blanca tenia tot el que podia desitjar. Tenia un mòbil que a penes utilitzava, la roba que volia, diversos vestits de fallera, noranta-tres llibres, un conill nan blanc al qual anomenava Boris, una màquina de fotos xicoteta i tot l’imaginable. Però, en el fons, tot això no li importava res. Blanca recordava que la seua mare i el seu pare, abans, havien jugat moltes vegades de bona gana amb ella. A vegades, fins li havien contat o llegit històries fantàstiques. Però tot allò havia acabat, es trobava realment sola en una societat plena de tecnologia, que en lloc d’acostar-la, l’allunyava encara més de la realitat. Ja no podia parlar amb el seu pare i en el cas de la

seua mare, al voltant d’ella hi havia com una paret invisible que no sabia com travessar. A Blanca mai la renyava, però tampoc l’elogiava, a pesar que li costava cent vegades més aprendre totes les coses que a la resta dels seus companys. Tampoc li va dir res quan va fer pelles d’un examen i la suspengueren per quedar-se jugant al parc sola amb el seu gronxador favorit. Blanca tenia la sensació de no estar allí, sobretot quan a la nit s’asseia al costat de la seua mare davant de la televisió veient algun programa «telebasura». Llavors s’adonava que sa mare estava lluny, molt lluny amb el pensament, on ella no podia seguir-la. O algunes vegades, quan les dos tenien un llibre, Blanca s’adonava que la seua mare no llegia perquè, durant hores, contemplava la mateixa pàgina sense passar-la. Comprenia que la mare se sentira sola i trista. També ella havia plorat moltes nits, tant que, a vegades, vomitava a causa dels sanglots… però allò havia passat a poc a poc. I, després de tot, ella estava allí, encara que la seua mare a vegades no poguera veure-la. Blanca, tombada en els matalassos, aguantava el seu cap amb la mà i mirava al davant pensativament. —És molt estrany —va dir en veu alta— que cap ésser de Fantasia puga donar a l’Emperador Infantil un nou nom. Si es tractava només de trobar un nom, ella podia ajudar-los fàcilment. Això se li donava bé. Però per desgràcia no estava en Fantasia.

Temps després el rellotge de la torre va donar les cinc. Blanca es va sorprendre del de pressa que havia passat el temps. Va escoltar el soroll i els crits dels xiquets que, a baix, eixien de les aules i corrien pels corredors. Es va sentir en les escales l’estrèpit de molts peus. I finalment el silenci es va estendre per tot el col•legi. Aquell silenci va cobrir l’ànim de Blanca com un mantell pesat i sufocant que amenaçava asfixiar-lo. Va sentir por, des d’aquell moment estaria sola en el gran col•legi… Tota la vesprada, la nit següent…, qui sap quan de temps... Però tenia que acabar de llegir-ho ja que, a partir d’ara, la cosa anava de debò, a poc a poc aquell llibre començava a resultar-li sinistre. Amb un profund sospir, es va deixar caure una altra vegada en el seu llit de matalassos, es va embolicar en les mantes militars i va continuar llegint el llibre. Passaren els minuts i les hores fins que el rellotge de la torre del campanar va donar aquesta vegada les nou. Fora començava a enfosquir ràpidament i la claredat que entrava per la lluerna s’anava fent imperceptiblement més feble. Va buscar per tota l’estada i, en un racó, va trobar una caixa de mistos i un canelobre de quatre braços, en el qual quedaven encara intactes els quatre gruixuts ciris. Va encendre els ciris i abstreta va contemplar fixament les flames pensant si en l’hora que era la seua mare hauria notat que no havia tornat a casa. S’estaria preocupant? Potser eixiria a buscar-la. Potser hauria avisat ja a la policia. I, si era així, la buscarien en el col•legi? Potser fins i tot en l’àtic? Per a tranquil•litzar-se, Blanca va continuar llegint el llibre entre les mans mentre caminava d’un costat a un altre de l’àtic. Minuts després va tindre un sobresalt en comprendre el que acabava de llegir. Era ella! La descripció coincidia en tots els detalls. El llibre va començar a tremolar-li a les mans. Decididament, la cosa estava anant massa lluny! No era possible que en un llibre imprés poguera dir alguna cosa que només es referia a ella. Blanca va pensar que no podia ser més que una casualitat increïble, però no va anar així. Quan va arribar al lloc en què es parlava de l’Emperador Infantil, durant una fracció de segon va veure el rostre d’ell davant seua. I no sols amb la imaginació, sinó amb els seus propis ulls! No havia sigut una il•lusió, d’això estava totalment segura. Havia observat fins i tot detalls que no apareixien en la descripció, com per exemple, les seues celles, que es corbaven sobre els ulls de color d’or com dos prims arcs pintats amb tinta xinesa… Blanca comprenia ara que no sols Fantasia estava malalta, sinó també la societat en la qual vivia. Una cosa tenia a veure amb l’altra. En realitat, sempre ho havia sentit així, sense poder explicar-se per què. Mai havia volgut acceptar que la vida fóra tan grisa i indiferent, tan sense secrets ni meravelles com pretenien les persones que deien: la gent és així!, la vida és així! Però ara sabia també que havia d’anar a Fantasia per a sanar una altra vegada a tots dos mons. Li devia això a Ainia,

que estava disposada a qualsevol cosa només per a buscar-la. No podia ni volia defraudar-la. Havia de trobar el camí! Però no sabia com.

com podia aparéixer aqueix llibre dins de si mateix? El que allí es contava era la seua pròpia història! Estava en la Història Interminable.

A penes havia menjat res en tot el dia, així que va agafar l’entrepà i una botella d’aigua que tenia en la motxilla i va començar a menjar, alhora que amb els dits tremolosos va buscar el lloc en què havia interromput la lectura i va continuar llegint.

Blanca va sentir en aqueix moment que les llàgrimes esvaraven i corrien per la cara, i sense adonar-se va cridar de sobte: —Filla de la Lluna! Vaig!

Embolicada sota les mantes militars el cap de Blanca li donava voltes. No podia ser. Era exactament el mateix llibre que estava llegint! Ho va mirar una altra vegada. Sí, no hi havia dubte: el llibre que tenia a les mans era el llibre del qual es parlava. Però

En aqueix mateix moment, el rellotge de la torre va donar les dotze.

Però tot allò havia acabat, es trobava realment sola en una societat plena de tecnologia, que en lloc d’acostar-la, l’allunyava encara més de la realitat. Ja no podia parlar amb el seu pare i en el cas de la seua mare, al voltant d’ella hi havia com una paret invisible que no sabia com travessar.

Continua en la lletra...

DESITGE, DESITGE, DESITGE

MEITAT MONSTRE, MEITAT DIMONI

Trivial fantàstic nivell 5 ¿T’està agradant els capítols i les aventures de la Història Interminable? Doncs demostra-ho fent els diversos jocs que hem dividit en deu nivells diferents que hem preparat per a tu. Revela el teu coneixement i atreveix-te a jugar! Per a poder jugar necessites tindre instal•lat en un dispositiu mòbil o tableta un lector de codis QR, a més de disposar d’accés a Internet.

TREBALLANT EN EQUIP Tenia clar que havia de desitjar tornar a casa, i va succeir que un dia va arribar al Mar de Llevant. Blanca va caminar al llarg de l’escarpada costa durant unes hores i va arribar cap al migdia a una xicoteta ciutat marinera que es trobava en el Mar de Llevant, sobre alts pilots, una mica allunyada de la costa. Un llarg pont penjant que oscil•lava lliurement la unia amb un sortint de la costa rocosa. La ciutat no era molt gran i per això Blanca va arribar prompte al seu marge, al que semblava un port, on hi havia tres homes recolzats en la barana, que la miraven afablement i amistosament. Va entaular conversa amb ells i va saber que els tres homes eren de professió navegants de la boira i van convidar a Blanca a anar amb ells i ella acceptà molt agraïda. Blanca es va assabentar de tot el que es referia al Mar de Llevant, que ells anomenaven Thalassa, era un gegantesc oceà de vapor blanc que separava dues parts de Fantasia. La profunditat de Thalassa no l’havia esbrinada ningú encara, ni tampoc d’on procedia aquella monstruosa massa de boira que feia perdre, al cap de curt temps, tot sentit d’orientació. A boca de nit, la boira, com s’esperava, va començar a pujar, i cap a la mitjanit havia arribat a l’altura de la ciutat. Tots els vaixells que abans havien penjat en l’aire suraven ara en la blanca superfície. A la primera ullada, Blanca s’havia preguntat quin mitjà de propulsió podia fer moure’s aquella espècie de vaixell, que no tenia veles, ni rems, ni hèlice. La força que impulsava al vaixell era totalment diferent. En el centre de la coberta hi havia una plataforma redona, lleugerament elevada. Blanca l’havia observada ja al principi

treball

i l’havia presa per un pont de comandament o una cosa semblant. En realitat, durant tot el viatge hi havia en ella almenys dos navegants de la boira, encara que a vegades també tres, quatre o fins i tot més que ajuntaven braços i muscles i miraven en la direcció del rumb en una espècie de ball mentre cantaven una melodia simple, sempre repetida, molt bella i suau. Finalment, per curiositat, preguntà com podia moure’s el vaixell i es va sorprendre en descobrir que els homes movien el vaixell amb la seua imaginació, per això treballaven en equip, perquè era un treball pesat i esgotador que exigia una concentració gran i constant. Però era l’única manera de poder navegar pel Mar de Llevant. A poc a poc, durant la llarga travessia, es va convertir en un d’ells. Era una sensació peculiar i indescriptible d’oblit de si mateix i d’harmonia la que sentia quan, durant el ball, la seua pròpia imaginació es fonia amb la dels altres, i al mateix temps va desaparéixer de la seua memòria el record del món del qual havia vingut, i el camí del qual de retorn buscava. Hi havia homes, homes que tenien les seues pròpies imaginacions i opinions. No obstant això, en el més profund del seu cor hi havia encara un altre desig diferent del de no estar sola mai més. I aquell altre desig va començar a agitar-se suaument. Per fi van arribar a l’altra riba. El vaixell de la boira va atracar, Blanca va donar les gràcies i va baixar a terra, davant ella hi havia un camí de fang que pujava a l’alt d’una plana i on s’albirava una xicoteta casa.

Quan va arribar a la cabanya, la plana nevada s’estenia en totes direccions. —Bon dia. M’he extraviat. Busque la font de la qual brolla l’Aigua de la Vida. Pots ajudar-me? —Qui eres? —Blanca Bosch Baixauli. —Ah, saps encara el teu nom. —Sí. I qui eres tu? —Sóc Titiriter, l’esquilador a qui anomenen el Miner Cec. Però només sóc cec a la llum. Sota terra, en la meua mina, on reina una foscor total, puc veure. —Quina classe de mina és aquesta? —La Mina de les Imatges. —La Mina de les Imatges? —va repetir Blanca sorpresa—. Mai he sentit res semblant. Titiriter era un gnom gran i alt, però el seu rostre no tenia arrugues, només un bigot en punta. Tot en ell, el seu vestit, la seua cara, el seu pèl, semblava com desfet i en parracs. Només els seus ulls cecs eren foscos i, en les seues profunditats, brillava la resplendor d’una xicoteta flama. —Has somiat alguna vegada alguna cosa que, en despertar-te, no sabies què era? —Sí —va respondre Blanca—. Moltes vegades. —Ni una paraula, ni un soroll, entens? El que veuràs és el meu treball de molts anys. Qualsevol estrèpit podria destruir-lo. De manera que calla i camina silenciosament! L’esquilador va assentir pensatiu. Després es va alçar i li va fer un signe a Blanca per a què el seguira fins a un pou que conduïa verticalment a les entranyes de la terra. I llavors va veure les imatges, com si foren valuoses joies. Eren làmines finíssimes d’una espècie de pedra especular, transparent i acolorida, i de totes les grandàries i formes, rectangulars i redones, trencades i intactes, algunes grans com a vidrieres d’església, altres xicotetes com a miniatures. El que representaven aquelles imatges era un misteri. —Has reconegut alguna? —No —va contestar Blanca.— Per què? Quines imatges són aquestes? —Són els somnis oblidats del món dels éssers humans. Un somni no pot convertir-se en res una vegada que s’ha somiat. Però quan l’home que l’ha somiat no el guarda… a on pararà? Ve ací, amb nosaltres, a Fantasia, ací baix, a les entranyes de la nostra terra. Allí dormen els somnis oblidats en capes fines, finíssimes, l’un sobre l’altre. Fantasia sencera s’assenta sobre uns fonaments de somnis oblidats. —I també estan ací els meus? —va preguntar Blanca obrint

molt els ulls—. I dius que he de trobar-los? —Almenys un. Amb un basta —va respondre Titiriter. —Però per a què? —va voler saber Blanca. —Escolta, Blanca Bosch Baixauli —va dir—. No m’agrada parlar molt. Preferisc el silenci. Però per aquesta vegada t’ho diré. Tu busques l’Aigua de la Vida, no obstant això, tu ho has oblidat tot, excepte el teu nom. Només et pot ajudar un somni oblidat que tornes a trobar, una imatge que et porte fins a la font. Però per a això hauràs d’oblidar l’últim que et queda: hauràs d’oblidarte de tu mateix. I això requereix un treball dur i pacient. Guarda bé les meues paraules, perquè no tornaré a pronunciar-les. En els dies següents, Blanca va continuar buscant entre les imatges alguna que poguera reconéixer o que, almenys, li diguera una cosa especial… però va ser inútil. A les nits s’asseia en la cabanya amb l’esquilador i, com aquest callava, Blanca es va acostumar a callar també. Igualment va aprendre a poc a poc de la seua acurada manera de moure’s per a no fer cap soroll que poguera desfer les imatges. —Les he vistes ja totes —va dir Blanca una nit—. No hi ha cap per a mi. —Mala cosa —va respondre. —Què puc fer? —va preguntar Blanca—. Esperar que eixquen unes altres? —Jo, en el teu lloc —va murmurar—, entraria en la mina i cavaria sobre el terreny. —Però jo no tinc els teus ulls —va dir Blanca—. No puc veure en la foscor. —Hauràs de treballar en la foscor. Blanca va sentir esgarrifances. Encara tenia totes les forces i la màgia que Àuryn li havia donat, però en pensar que estaria profund, molt profund, en les entranyes de la terra, en una foscor total, la sang se li gelava. Va seguir a l’esquilador fins a la boca de la mina, i van descendir cada vegada més profund. Allà baix feia molta més calor que dalt i Blanca s’esforçava per no perdre en la foscor a l’esquilador, que avançava ràpidament davant d’ella. Era un camí tortuós a través d’innombrables galeries i corredors. En aquell primer dia i també en els següents, el miner la va instruir en silenci, portant-la de la mà, en l’art de separar entre si les capes fines i desprenent les imatges acuradament. A poc a poc va aprendre a orientar-se allà baix, en la foscor total. Reconeixia els corredors i galeries amb un nou sentit que no haguera sabut explicar. I un dia el Titiriter li va indicar sense paraules, que a partir de llavors treballaria sola en una galeria baixa, en la qual només es podia entrar arrossegant-se. Com no podia veure en aquella nit eterna de les entranyes de la terra, no podia triar res ni prendre cap decisió. Havia de confiar en la casualitat o el destí.

Dies després va descobrir una imatge que la va desconcertar. Es veia clarament una xiqueta que portava un vestit de fallera. En una mà sostenia un ram de flors i en el fons es podia observar moltes flors que penjaven formant una escultura floral. Mentre Blanca contemplava la imatge que tenia davant seua, es va despertar en ella una enyorança per aquella xiqueta a la qual no coneixia. Era un sentiment que venia de molt lluny i que quasi la va ofegar i hagué de lluitar per a respirar. Li dolia el cor, el qual li resultava insuficient per a una enyorança tan gran. Amb aquella imatge s’afonaren tots els records que encara tenia de si mateixa. I va oblidar finalment el que li quedava: el seu propi nom. Quan més tard va entrar a veure a Titiriter en la cabanya, Blanca va guardar silenci. Tampoc l’esquilador va dir res, però la va mirar llarg temps, i per primera vegada, en tot aquell temps, se li va dibuixar un breu somriure. —Hui no baixaré ja amb tu a la mina. —Em deixaràs?

—Buscaré l’Aigua de la Vida. —Has trobat la imatge que et guiarà? —Sí. —Me la vols ensenyar? Blanca va assentir una vegada més i els dos es van dirigir fins al lloc on estava la imatge. Finalment el miner va moure el cap afirmativament. —Emporta-te-la —va murmurar—. Perquè a Fantasia no et queda res més. Ja saps el que això vol dir. —Gràcies, Titiriter, per tot el que m’has ensenyat. —Has sigut bona i has treballat bé. Hores després el Titiriter se’n va tornar de nou al pou mentre Blanca, caminant pesadament sobre la neu, es va perdre al lluny en la blanca plana.

El que veuràs és el meu treball de molts anys. I llavors va veure les imatges, com si foren valuoses joies. Eren làmines finíssimes d’una espècie de pedra especular, transparent i acolorida, i de totes les grandàries i formes, rectangulars i redones, trencades i intactes, algunes grans com a vidrieres d’església, altres xicotetes com a miniatures. El que representaven aquelles imatges era un misteri.

Continua en la lletra...

KÀTIA KEIRA KEILAINI

TREBALLANT EN EQUIP

utopia

USHUAIA Un silenci profund va envoltar Ainia i a penes sentia el so dels seus propis peus descalços. Ja no sabia qui era ni com es deia, com havia arribat fins allí ni què buscava. El sòl estava cobert per tot arreu de mosaics, va caminar per ell, va pujar amples escales, arribà a àmplies terrasses, baixà una altra vegada escales i va recórrer, una altra vegada, una llarga avinguda de columnes de pedra fins que va percebre, al lluny, un so flotant. El so provenia d’una veu que cantava, molt bella i alta com la d’una xiqueta, però que sonava infinitament trist i fins i tot semblava de vegades sanglotar. A poc a poc, els cercles que la veu traçava entorn d’Ainia es feren més xicotets. —Qui eres? —va cridar. I, com un ressò, la veu va tornar: —Qui eres? Ainia va reflexionar. —Qui sóc? —va murmurar—. No podria dir-ho. —«Si vols parlar-me en secret, recita un poema complet. Allò que no escolte en vers ja et dic que no ho entendré». Ainia no estava molt acostumada a fer rimes ni versos, i li va semblar que la conversa anava a resultar una miqueta difícil si la veu només podia entendre rimes. —«Si recitar en vers és el que esperes, volguera saber qui eres». —«Sóc Ushuaia, l’encantada-. Què t’estimes més, el tresor o jo? Tot no pot ser». —Eres invisible? —va preguntar Ainia estranyada per la pregunta

de l’Encantada. No obstant això, al no rebre resposta, va recordar que havia de preguntar en vers. Ainia es va meravellar i va avançar cada vegada més pel bosc de columnes, seguint la veu. Al cap d’una estona tenia preparada una altra pregunta: —«Respon, Ushuaia: com salvaré el seu esperit? Com donaré un nom a l’Emperador dormit?». —«Qui donarà un nou nom a l’Emperador Infantil? Ni tu, ni jo, encara que et sorprenga, ni els elfos, ni altres mil. Ningú us deslliurarà del mal i ningú podrà sanar-vos. Som un conte trivial, personatges poc clars. Però, lluny d’aquesta terra, existix un món exterior, i allí, quasi sempre en guerra, habita un ser superior. Els fills d’Adan es diuen els habitants terrenals, i tots tenen des d’antic la facultat de nomenar, i al rei, ho testifique, sempre aconseguiren curar. Li van donar noms magnífics en altre temps, però hui dia s’han oblidat de qui és ell. Però aquell món és el seu món i allí no podem anar… Recordaràs, molt profund, el que acabe d’anomenar?». I això va ser l’últim que va sentir. Es va asseure al costat d’una columna, recolzà l’esquena en ella, va mirar al cel nocturn i va intentar comprendre el que havia sentit. El silenci la va envoltar com un mantell blanc i pesat, i Ainia es va adormir. En despertar, estava embolicada en el crepuscle matutí. Quan Ainia va mirar al seu voltant, va veure que el bosc de columnes, amb totes les seues escales i terrasses, havia desaparegut. Al seu voltant només estava aquella plana totalment pelada. Es va posar en peus i va mirar en totes direccions i va començar a

córrer en direcció contrària, tan de pressa com va poder. Només després d’una llarga fugida va descobrir al lluny, en l’horitzó, una diminuta elevació on potser es trobava la Porta del Gran Enigma. Es va dirigir cap allí, però va haver de caminar molt fins a acostar-se prou i descobrir que no hi havia cap porta. Només quan va haver caminat una altra vegada molt de temps va veure que, entre les roques, hi havia efectivament una clivella. Es va obrir camí entre els enderrocs i va grimpar buscant el lloc on havien d’estar els dos colons i el drac de la sort. Llavors veié que, darrere del parapet de roca de l’observatori de Mitjacapa, s’agitava una diminuta bandera. —Eh! Esteu ací? A penes va rebre contestació, Kur, el drac de tres caps de la sort, va vindre per l’aire, volant amb moviments sinuosos, elegants i pausats, de manera que semblava una ondulant flama blanca. Va aterrar davant la piràmide de pedra sobre la qual estava Ainia. —Ainia, amiga meua i senyora! Que bé que hages tornat per fi! Quasi havíem perdut l’esperança… És a dir, els Dos Colons, jo no! —Jo també m’alegre de veure’t —va respondre Ainia— però què ha passat aquesta nit? —Aquesta nit? —va exclamar Kur—. Creus que només ha sigut una nit? Et sorprendràs! —Què t’ha ocorregut? —va parlotejar immediatament Mitjacapa—. Has d’explicar-m’ho tot! Què passa amb les portes? Qui o què és Ushuaia? —Figureu-vos! —va exclamar—. La meua amiga i senyora creu que només ha estat fora una nit! —I no és així? —va preguntar Ainia. —Han sigut set dies i set nits! —va dir Kur. —Com és possible? He travessat les tres portes màgiques, he parlat amb Ushuaia i m’he adormit… però no és possible que haja dormit tant de temps. —El temps i l’espai —va dir Mitjacapa— han de ser ací dins un poc diferents. No obstant això, ningú ha estat mai amb l’Oracle tant de temps com tu. Què ha passat? Parla d’una vegada! —Primer m’agradaria saber què ha passat ací —va respondre Ainia. —Ja ho veus —va dir Mitjacapa—: tots els colors han desaparegut, tot es torna cada vegada més irreal i la Porta del Gran Enigma ja no està ací. Sembla com si també ací haguera començat l’anihilació. —I, no obstant això, estava ací —va dir Ainia en veu baixa—, perquè jo la vaig travessar, i també la Porta de l’Espill Màgic i, finalment, la Porta sense Clau.

Ainia va contar tot el que li havia ocorregut. Recordava sense esforç tots els detalls però, així i tot, ni tan sols ella sabia si tot allò viscut era una utopia o hi havia en veritat, realitat. Va repetir quasi paraula per paraula el que li havia revelat Ushuaia, Mitjacapa va guardar un silenci total. El seu rostre arrugat i diminut tenia una expressió de profunda tristesa i fins i tot per les galtes arrugades van córrer dues llagrimetes. —Tot inútil! —va clacar—. El treball de tota la meua vida, les meues investigacions, les meues observacions d’anys… Tot inútil! Precisament ara no servix ja per a res, tot aqueix món ocult és una efímera utopia perquè ja no li interessarà a ningú, perquè el tema de què tracta no existix ja. Mitjacapa, es va ficar corrents en la cova i es va sentir una xicoteta portada. Saiasencera va moure el cap sospirant i va murmurar: —No ho diu amb mala intenció. És bona persona però, per desgràcia, està completament grillat. Crec que el millor és que comence a empaquetar les nostres coses. No és molt el que ens podem emportar, però he de fer-ho ara. —Us marxareu d’ací? —va preguntar Ainia. —No podem fer una altra cosa. On l’anihilació s’estén no creix ja res. I, a la nostra edat, no hi ha raó per a quedar-se. Hem de veure què passa. En algun lloc podrem viure. I vosaltres? Què fareu? —Jo he de fer el que ha dit Ushuaia—va respondre Ainia—. He de tractar de trobar una criatura humana i portar-li-la a l’Emperador Infantil, perquè ell reba un nou nom. —I on trobaràs a eixa criatura humana? —va preguntar Saiasencera. —No ho sé —va dir Ainia—. Per descomptat, més enllà de les fronteres de Fantasia. —La trobarem —es va sentir dir a la veu de campana de Kur—. Jo et portaré. Ja veuràs: tindrem sort! —Bé —va rondinar Kur—, llavors, marxeu-vos! —Podríem portar-vos un tros de camí... —va proposar Ainia. —Només em faltava això! —va respondre Saiasencera—. Els homenets com cal es queden en terra. A més, no heu d’entretindre-vos amb nosaltres: teniu alguna cosa que fer que és més important per a tots. —Té raó —va opinar Kur—. Anem, Ainia! Ainia va pujar a l’esquena del drac de la sort. Al mateix temps que els Dos Colons es posaven en camí, Ainia, sobre l’esquena de Kur, solcava ja els aires lluny, molt lluny, pels cels de Fantasia.

Recordava sense esforç tots els detalls però, així i tot, ni tan sols ella sabia si tot allò viscut era una utopia o hi havia en veritat, realitat.

Continua en la lletra...

MEITAT MONSTRE, MEITAT DIMONI

QUI S’ATREVEIX A PASSAR?

VERA LA CUCA FERA Va vagar d’un costat a un altre durant una setmana, allunyantse cada vegada més, sense saber a on anava i sense trobar a ningú que poguera aconsellar-la. Cavalcava cap al migdia per un bosc espés i fosc format per arbres especialment gegantescos i nuosos. Era aquell Bosc de Haule i en ell hi havia ogres de l’escorça, individus i indivídues gegantescos i gegantesques que semblaven nuosos troncs d’arbre. Si es mantenien immòbils els podies prendre realment per arbres i passar per davant sense sospitar-hi res. Ainia acabava de descobrir un clar del bosc pel qual serpentejava un rierol, i havia descavalcat perquè Àurea beguera i pasturara, quan de sobte va sentir darrere de si violents cruixits i espetecs. Del bosc venien cap a ella tres ogres de l’escorça, la vista dels quals va fer que una esgarrifança li recorreguera l’esquena. Quan veieren l’amulet en el pit d’Ainia, es feren mútuament un gest d’assentiment i s’acostaren a poc a poc. —No t’espantes! —digué el que caminava sobre les mans—. El nostre aspecte no és precisament molt agradable, però en el Bosc de Haule ningú més que nosaltres pot avisar-te. —Avisar-me? —va preguntar Ainia—. De què? —Hem sentit parlar de tu, i ens han dit per què estàs en camí. No has de seguir avant perquè si no estaràs perduda. —Et passarà el mateix que a nosaltres —va sospirar el que estava partit en dos— Mira’ns! T’agradaria? —Què us ha passat? —va preguntar Ainia.

vivenda

—L’anihilació s’estén —es va queixar el primer—, augmenta cada dia més… si és que es pot dir que el no-res augmenta. Tots els altres fugiren a temps del Bosc de Haule, però nosaltres no volguérem deixar la nostra llar. —En quin lloc del bosc va començar tot? —va voler saber Ainia. —Et portarem fins on pugues veure-ho, però has de prometre que no t’acostaràs més. D’una altra forma, el no-res t’atrauria d’una manera irresistible. —Està bé —va dir Ainia—, us ho promet. Els tres pegaren la volta i es dirigiren a la fita del bosc. Ainia va agafar a Àurea de les regnes i els va seguir. Durant una estona s’obriren pas entre els arbres i després es detingueren davant un tronc particularment gruixut. —Puja tan alt com pugues —va dir l’ogre sense cames— i mira cap a orient. Llavors ho veuràs… o, millor dit, no ho veuràs. Ainia va pujar i quan finalment va estar asseguda en el més alt de la copa, va mirar cap a orient i ho va veure: Les copes dels altres arbres que estaven molt a prop eren verdes, però el fullatge dels arbres que hi havia darrere semblava haver perdut color, perquè era gris. I, una mica més lluny, es feia estranyament transparent, nebulós o, millor dit, cada vegada més irreal. I darrere no hi havia res, absolutament res. Ja havia vist prou, només ho veié va comprendre tot l’horror que s’estenia per Fantasia. Quan va arribar una altra vegada al peu del gegantesc arbre, els tres ogres havien desaparegut. Ainia va saltar sobre la seua egua i, a tota pressa, va prendre

la direcció oposada a aquella en què el «no-res» avançava lentament però inconteniblement. Ainia va cavalcar cap al nord, sempre cap al nord. Només li permetia a la seua egua les pauses més estrictament necessàries per a dormir i menjar. Va cavalcar dia i nit, amb la cremor del sol i sota la pluja, a través de tempestes i tempestats. No va veure res ni va consultar amb ningú més. Un matí va veure per fi el Pantà de la Tristesa. Vapors de boira suraven i d’ells sorgien bosquets d’arbres els troncs dels quals s’obrien per baix, de manera que semblaven grans crancs. Del fullatge marró penjaven per onsevulla arrels aèries, com a tentacles immòbils. Era quasi impossible saber on era ferm el sòl entre les tolles i on consistia només en una catifa de plantes aquàtiques. —Àurea —va dir Ainia—: què et passa? —No ho sé, senyora —va respondre l’animal—, crec que hauríem de tornar. A cada pas que donem, la tristesa del meu cor augmenta. Ja no tinc esperances, senyora. I em sent cansada, tan cansada… Crec que no puc més. —Però hem de seguir! —va exclamar Ainia—. Anem, Àurea! Li va tirar de les cordes, però Àurea es va quedar immòbil. S’havia afonat ja fins al ventre. I no feia res per lliurar-se. —Àurea! —va cridar Ainia—. No pots abandonar ara! Anem! Surt d’ací o t’afonaràs! —Deixa’m, senyora! —va respondre—. No puc suportar aquesta tristesa. Moriré. —Jo et sostindré, Àurea—li va dir a cau d’orella—, no deixaré que t’afones. —Vols fer alguna cosa per mi encara, senyora? —va preguntar l’animal. Ainia va assentir en silenci. —Ves-te’n, per favor. No m’agradaria que em veieres quan arribe l’últim moment. Ainia es va posar lentament en peus. El cap de la seua egua estava ara mig submergit en l’aigua negra. —Adéu, Ainia, senyora meua! —va dir Àurea—.…I gràcies! Ainia plorà en silenci. Va saludar una vegada més a Àurea amb el cap i després es va donar mitjana tornada i se’n va anar amb les llàgrimes als ulls. La boira es feia cada vegada més espessa i Ainia tenia la sensació de caminar en redó des de feia hores. D’una forma incomprensible, l’Àuryn li mostrava el vertader camí. Llavors es va trobar de sobte davant la falda d’una muntanya alta i bastant empinada. Havia trobat la Muntanya de Banyes!

Mentre estava encara pensant, va sentir de sobte que un lleuger sotrac recorria la muntanya, i després va sentir un tremend esbufegar i espetegar i una veu que semblava vindre de les entranyes més profundes: —Mira, vella, hi ha alguna cosa per ací sobre nosaltres. Ainia va veure davant seua una gegantesca caverna a la muntanya, en la qual l’aigua negra esguitava i xipollejava perquè alguna cosa es movia allí dins, pareixia com si fóra una vivenda on algú eixia lentament. Només quan va haver eixit del tot es va adonar que era un cap unit a un coll llarg i arrugat com el de un cocodril. Els seus ulls eren grans com a tolls negres. El seu musell regalimava fang i algues. Tota aquella Muntanya de Banyes era la vivenda d’un únic i monstruós animal, semblava una tortuga de pantà però no ho era: era Vera la Cuca Fera! —Què fas ací, xiqueta? —L’Emperador Infantil està malalt. Si no el salvem morirà —va respondre Ainia. Ho sabies? —Ens dóna el mateix, no és cert, vella? —va respondre Vera. —I amb ell s’afonarà Fantasia —va exclamar Ainia—. L’anihilació arriba ja a totes parts. Jo mateix l’he vista. —Morirem tots! —Mira —contestà Vera la Cuca Fera—: som velles, xiqueta, massa velles i hem viscut prou, sempre ací a la nostra casa. Per a qui sap tant com nosaltres res és important ja. Tot es repetix eternament: el dia i la nit, l’estiu i l’hivern…, el món està buit i no té sentit. El que apareix ha de desaparéixer i el que naix ha de morir. Tot passa, el bé i el mal, tot està buit. Res és veritat. Res és important.

Ainia no va saber què respondre. La mirada gegantesca, fosca i buida de la Cuca Fera paralitzava la seua ment. —Eres molt jove, xiqueta. Nosaltres som velles. Si fores tan vella com nosaltres sabries que en el món no hi ha res més que tristesa. Tots morirem, deixa’ns morir en pau, d’amagat amb la nostra casa a coll, com volem, com hem fet sempre. Vera la Cuca Fera va tancar els seus ulls grans com a tolls i va començar a recollir lentament el cap. —Espera! —va cridar Ainia—. De qui rep els noms? Qui pot donar-li un nom? On puc trobar algú que li done el nom? —Cap de nosaltres —va sentir dir a Vera—, cap ésser de Fantasia pot donar-li un nou nom a l’Emperador Infantil. —Llavors, qui? —va cridar Ainia fora de si—. Qui pot donar-li un nom que el salve i ens salve a tots? —Al cap i a la fi dóna el mateix —va respondre—, potser Ushuaia, que viu en l’Oracle del Sud. Potser ella ho sap. Què ens importa? —I com puc arribar fins a Ushuaia? —No pots arribar de cap manera, xiqueta. Ni en deu mil dies de viatge. La seua vivenda està molt lluny, en el sud. Moriries abans. Dient això, va tancar definitivament els seus ulls de mirada buida i va ficar una altra vegada el cap a la seua vella vivenda mil•lenària.

Tot es repetix eternament: el dia i la nit, l’estiu i l’hivern…, el món està buit i no té sentit. El que apareix ha de desaparéixer i el que naix ha de morir. Tot passa, el bé i el mal, tot està buit. Res és veritat. Res és important.

Continua en la lletra...

OCULTA A L’ÀTIC

YAULA LA QUARANTAMAULA

Històries emparentades nivell 2 ¿T’està agradant els capítols i les aventures de la Història Interminable? Doncs demostra-ho fent els diversos jocs que hem dividit en deu nivells diferents que hem preparat per a tu. Revela el teu coneixement i atreveix-te a jugar! Per a poder jugar necessites tindre instal•lat en un dispositiu mòbil o tableta un lector de codis QR, a més de disposar d’accés a Internet.

WENCESLAO I LA RECERCA DE BLANCA Wenceslao, el sergent de policia, va alçar la mà i va donar uns colpets enèrgics a la porta que conduïa a l’àtic del col•legi. Estava tancada quan havien arribat, però no amb clau. Un altre detall que donava mala espina. Això volia dir que algú havia passat el pestell per l’altra banda. —Policia! —cridà Wenceslao—. Hi ha algú ací? Res. No es va sentir la menor trepitjada, cruixit o murmuri. El sergent de policia va sospirar en adonar-se, al mateix temps que sentí un temor supersticiós a entrar. Un instint primari l’instà a pensar que alguna cosa estranya havia ocorregut allí. Sense pensar-s’ho dues vegades el sergent va començar a donar fortes puntades a la porta fins que el pestell va rebentar pels colps. —Sergent? —Wenceslao va alçar la vista cap a la seua companya. Wanda, la seua companya, metre seixanta d’alçada i només quaranta-cinc quilos de pes. Ell amb més de metre huitanta i quasi cent trenta quilos. Era una parella curiosa, ell sembla Baloo, i ella un delicada Bambi. Almenys en el que a l’aspecte físic es referix, perquè en quant a la personalitat, pocs sabien que l’indomable sergent de policia plorava sempre que veia una pel•lícula de Disney. Després d’assentir amb una breu i ombrívola inclinació del cap, els dos passen a l’interior. Només hi havia silenci, fins que uns minuts després es va sentir cridar al sergent.

world wide web

—Fotre—. Ací no està la xiqueta. —Em cague en internet i en les xarxes socials. A través de la claraboia del sostre entrava la llum pàl•lida del dia, però malgrat això, en l’àtic feia un fred penetrant, el mateix que el matí anterior en què Blanca va marxar de casa. Els dos agents es posaren de seguida a investigar i a buscar proves, i per les estranyes coses que veieren al seu voltant estaven segurs que la xiqueta havia estat allí, si no el dia anterior, estava segur que altres dies anteriors. A part dels animals dissecats, l’esquelet i els quadres polsosos de l’àtic, els agents trobaren un mapa del col•legi i un candeler oxidat de set braços amb els ciris consumits i apagats. Acostant-se al centre de l’estada, el sergent Wenceslao es va desfer del muntó de polsoses mantes militars escampades per terra. Amb la seua sorpresa, i la de la seua companya Wanda, va trobar unes sabatilles blanques d’esport, un abric color roig i la cartera del col•legi amb una de les corretges trencades; les peces encara estaven humides. En observar de prop la corretja, el sergent de seguida es va adonar que aquella corretja havia sigut trencada forçant-la i estirant-la fortament, com si li hagueren donat una estirada a propòsit. Guants en mà i amb cautela, el sergent va obrir la cartera. Esperava trobar qualsevol objecte típic d’una estudiant de primària: llibres, l’estoig o algunes llibretes per a escriure. Però no, allí no hi havia res. I el que tampoc sabia el sergent Wenceslao, en desconéixer-lo, és que el llibre amb el qual va

començar aquella història interminable tampoc estava allí. —Alguna idea, sergent? —va preguntar Wanda acostant-se cap al seu company. —Sabem amb certesa que la xiqueta ha estat ací. La roba encaixa amb la descripció de la mare, però no hi ha res més que ens puga indicar on va poder marxar i escapar, o si algú la va portar ací primer i després la va portar a un altre lloc. La nit anterior, el sergent Wenceslao havia rebut en la seua oficina la trucada d’una dona desesperada que denunciava la desaparició de la seua filla. La xiqueta, com tots els dies, havia marxat de bon matí al col•legi i no havia tornat a casa, ni a l’hora de dinar ni per al sopar. El sergent poc va poder fer en aquell moment, les lleis marcaven que fins al matí següent, passades vint-i-quatre hores de la seua desaparició, no es podia activar el protocol d’emergència. A les set del matí va arribar, juntament amb l’agent Wanda, al domicili de la plaça del Pintor Segrelles. Després d’interrogar a la mare, que estava acompanyada per una senyora major anomenada Anna, va explorar minuciosament tota l’habitació de Blanca. Trobaren el mòbil i l’ordinador portàtil de la jove, que suposadament s’havia deixat guardat en un dels caixons de l’escriptori, però res més, els dos agents no trobaren cap escletxa ni motiu pel qual no haguera aparegut el dia anterior. Només els quedava poder entrar i rastrejar tota la informació del mòbil i de l’ordinador. Bàrbara, la mare, seguia asseguda en el llit al costat de la senyora Anna; tenia el rostre pàl•lid i prim, els ulls enrogits i el pèl esvalotat i despentinat. No havia pogut dormir en tota la nit. La dona no entenia ni sabia per què la seua filla Blanca no havia aparegut la vesprada i la nit anterior, ni on hauria pogut anar sola, i ara, a aqueixes hores quan el sol començava a eixir del seu cau, temia que li haguera passat el pitjor. L’agent Wanda es va decidir per baixar al saló, va endollar l’ordinador portàtil al corrent i de seguida va descobrir que l’ordinador no estava protegit amb contrasenya. En entrar dins el que va trobar no la va sorprendre. La xiqueta, com moltes altres joves de la seua edat, tenia diversos missatges amenaçadors burlant-se d’ella; era una altra víctima més de Ciberbullyng i a saber quines coses més. Va buscar per internet les ultimes connexions i l’historial dels últims dies, no va trobar cap pàgina o contacte que poguera donar alguna pista més de la seua desaparició. Passat un temps tot va canviar, l’agent va trobar una pàgina que havia sigut visitada per la jove més de deu vegades en els últims tres dies i el domini dels quals era: «www.ellibroquecambiaratuvida. com». Va rebuscar per la web tota la informació possible, fins que per fi va trobar un comentari de feia dos dies que la

va alertar. Era bastant probable, per no dir segur, que fóra ella qui ho va escriure; havia utilitzat el Nick de BBB Fallera100%, i segurament no hi hauria moltes xiques amb aquella raresa de nom. En el comentari la jove deia que buscava un llibre que poguera canviar la seua vida i que quan se sentia assetjada per les seues companyes de classe, l’única cosa que desitjava era refugiar-se en la golfa del col•legi, i allí desaparéixer internantse en la lectura, en una fantasia imaginària, on la pau interior, l’alegria i el bon rotllo fóra sempre una història interminable.

Va buscar per internet les ultimes connexions i l’historial dels últims dies, no va trobar cap pàgina o contacte que poguera donar alguna pista més de la seua desaparició.

Continua en la lletra...

ILUKA LA MARE DELS PEIXOS

NEGANT LA REALITAT

XARA LA BRUIXA CLARIVIDENT Xara la Bruixa Clarivident està a quatre hores de camí, enmig del bosc del Romaní Violeta —va informar Blanca. —En aquest cas —va opinar Ainia—, seria millor canviar de direcció. No hi ha cap raó que ens obligue a trobar-nos amb ella. Bé és coneguda per odiar, maltractar i fins i tot matar els estrangers i éssers d’altres races que s’atrevixen a trepitjar la seua terra. Seria millor evitar eixa trobada, no creus? —No —va dir Blanca—. Vull anar i trobar-la. —Sabem l’efecte que té en tu l’Àuryn quan comences a desitjar coses, saps que amb aquest poder et perds a tu mateix i cada vegada recordes menys i arribarà el moment en què ja no recordaràs res —va pronunciar Ainia—. Quan jo ho portava era diferent. A mi em guiava, però no em llevava res. I per això volia proposar-te que em donares a Àuryn i confiares amb mi. Jo et buscaré el camí de tornada. Què et sembla? —Proposta rebutjada —va dir Blanca fredament—. Sóc jo, per si ho heu oblidat, qui va salvar a Fantasia; sóc jo a qui el Fill de la Lluna ha confiat el seu poder. I per alguna raó, et va llevar a tu el Signe i me’l va donar a mi! Dius que he canviat? Sí, benvolguda Ainia, en això pot ser que tingues raó! No sóc ja la babaua inofensiva i despistada que els altres veien en mi! Només estàs gelosa de mi, res més que zelosa. Encara no em coneixeu, però si seguiu així, us assegure que em coneixereu de debò! —Però la nostra missió és que pugues tornar al món dels humans. —No —va dir Blanca sobtadament—, he decidit no tornar. Em quedaré en Fantasia per a sempre. No em costa molt renunciar

xenofóbia

als meus records. I, pel que fa al futur de Fantasia, puc donar-li a l’Emperador Infantil altres mil noms. No necessite tornar al món dels humans! Quan arribaren al campament veieren que la caravana havia sigut atacada per una banda d’uns cinquanta tipus molt forts que portaven cuirasses i armadures negres. Eren els ogres de Caputxa Negra. Molts dels companys de viatge havien fugit i uns altres s’havien defensat valentament amb les poques armes que tenien, però aquells gegants havien aniquilat tota resistència com si fóra un joc de xiquets. Hilari, Horaci i Higini havien sigut derrotats, desarmats, carregats amb cadenes. Però abans de marxar-se, els caputxes negres van deixar un missatge escrit: «Aquest és el missatge de Xara, senyora del castell de l’Horror, a Blanca Bosch Baixauli. Ella exigix que Blanca se li rendisca sense condicions i jure servir-la com a fidel esclava amb tot el que és, posseïx i sap. Si no estiguera disposada a això i volguera, amb qualsevol ardit contrariar la voluntat de Xara, els seus tres amics moriran en el turment, amb una mort lenta i atroç. Decidix-te ràpidament, perquè el termini acabarà demà en eixir el sol i a partir d’ací mataré a tot aquell estranger que xafe les meues terres». —No em sotmetré de cap manera a la xenofòbia d’una tirana —va dir en veu alta—; hem d’elaborar de seguida un pla per a alliberar els nostres amics. —No serà fàcil —va opinar el gnom de les muntanyes—, a estos ogres de la Caputxa Negra no els podem dominar entre tots,

això s’ha vist ja. Fins i tot encara que Ainia i el drac de la sort lluiteu al nostre front, passarà massa temps fins que arribem. La vida dels tres cavallers està en mans de Xara i, quan veja que ataquem, els matarà. —Llavors no ha de notar res —va declarar Blanca—. Hem de sorprendre-la. —Com? —va preguntar un dels Tombatossals—. Som massa i molt grans alguns perquè no ens veja si ens acostem al castell. —Podem servir-nos precisament d’això per a enganyar-la — va reflexionar Blanca—. Heu de continuar tota la caravana, de manera que semble que fugim, com si haguérem renunciat a alliberar als tres presoners. Jo m’ocuparé d’ells, amb Ainia i Kur. —Els tres sols? —Naturalment, si Ainia i Kur volen. Veniu amb mi? —va dir Blanca tornant-se cap a ells—. O teniu potser una altra de les vostres propostes? —No —va dir Ainia suaument—, anem amb tu. La caravana es va posar de camí, mentre que Blanca, Ainia i Kur s’ocultaren en la mala herba, immòbils i silenciosos fins que va caure la nit i veieren a cinc dels gegantescos Caputxes Negres entrar en el campament abandonat per a després seguir la direcció en què la caravana havia desaparegut. —He rastrejat al voltant del castell —va xiuxiuejar— i només existix una única entrada. Però està massa ben guardada. Únicament a dalt del tot, en l’última torre, he pogut descobrir una claraboia en la qual no sembla haver-hi cap d’aquestos gegants encaputxats. Però si volem fins ella amb Kur ens veuran. —Intentaré arribar fins a la claraboia. Tu i Kur heu de distraure entretant els sentinel•les. Feu alguna cosa perquè creguen que atacarem la porta d’entrada. Heu d’atraure’ls a tots cap ací. Ainia va assentir i es va abraçar a ella. Oculta sota la capa de Blanca a l’estona va cridar: —Eh! ¿Sabeu qui és Blanca Bosch Baixauli, la Salvadora de Fantasia? He vingut, però no per a demanar misericòrdia a Xara sinó per a donar-vos una oportunitat de soltar als presoners voluntàriament. Els gegants encaputxats van semblar indecisos un moment. Però després es precipitaren cap a Ainia i també les ombres de les finestres es posaren en moviment, deixant els seus llocs per a veure què passava. Quan els primers havien arribat quasi fins a Ainia, la jove se’ls va escórrer com una mostela i, un moment després, va aparéixer, asseguda sobre Kur per enlairar-se sobre els seus caps. En aquell moment, Blanca va córrer amb la velocitat del llamp cap al castell i va començar a grimpar per la façana. Va grimpar cada vegada més alt fins que finalment va aconseguir arribar a la claraboia i es va lliscar per ella. Va obrir la porta, i, sense fer soroll, va començar a baixar

per una escala de caragol. Va continuar caminant sense soroll per altres escales i travessant portes i corredors. Els ogres podrien ser invencibles en la lluita, però com a sentinel•les no valien gran cosa. Afortunadament, tots ells havien eixit fora. Va arribar al pis més baix i llavors veié la masmorra amb Hilari, Horaci i Higini encadenats per grillons, sobre una fossa que semblava un pou. —Eh, amics, mireu qui ha vingut! Blanca va agusar la vista. La llum era escassa i vacil•lant, però després d’anar d’un costat a un altre va descobrir una llosa de pedra en el sòl, que sobreeixia una mica. La va alçar amb cura i allí, efectivament, estava la clau. Llavors pogué obrir i llevar del torn el gran forrellat. Lentament va començar a fer girar el torn, al mateix temps que pels escalons de pedra del soterrani, primer aïllats i després cada vegada més nombrosos, arribaven els sentinel•les. Llavors, Samarkanda botà de la seua funda ronyosa i es va col•locar a la seua mà. Com un llamp, la lluminosa fulla de l’espasa va arremetre contra els primers gegants blindats i, abans que la mateixa Blanca haguera comprés molt bé el que ocorria, els havia fet trossets. Segons després va aprofitar l’oportunitat per a tallar ràpidament les cadenes que subjectaven els tres cavallers amb la fulla de l’espasa. Eixiren del calabós i pujaren lentament l’escala fins que arribaren a la planta que estava al nivell del sòl. Allí, en una espècie de vestíbul d’entrada, els esperaven Ainia i Kur. Quan entraren en el gran saló encantat, la bruixota Xara es va alçar del seu tron de coral roig. Era bastant alta i molt bella. Vestia una llarga túnica de seda roja, els seus cabells eren grisos com la cendra del foc i molt, molt llargs. El seu rostre era pàl•lid com el marbre com també les seues mans llargues i primes. Blanca va romandre en silenci. I allò va semblar fer perdre la serenitat a Xara, que sobtadament va córrer als seus peus i es va prostrar davant ella. —Senyora i mestra —va dir amb veu profunda i vellutada i, d’una manera imprecisa, fosca—, ningú pot oposar-se a tu en Fantasia. Eres la més poderosa de tots els éssers i més perillosa que tots els dimonis. Si et plau venjar-te de mi perquè vaig ser prou nècia per a no comprendre la teua grandesa, pots esclafar-me amb el teu peu o permetre’m que em sotmeta a tu com a esclava obedient i prometa servir-te amb tot el que sóc, posseïsc i sé. —Alça’t, Xara! —va dir Blanca. Havia estat furiosa amb ella, perquè s’havia mostrat violenta i xenòfoba amb el poble i els éssers de Fantasia, però aquella confessió i penediment li va agradar i no tenia raó per a rebutjar la seua súplica. —M’obeiràs incondicionalment? —li va preguntar Blanca—, encara que et resulte difícil fer el que et mane… sense rèplica ni protesta?

—Ho faré, senyora i mestra —va respondre Xara— i ja veuràs com, amb els meus arts i el teu poder, podrem aconseguir-ho tot. —Està bé —va contestar Blanca—, llavors et prenc al meu servei. Deixaràs aquest castell i vindràs amb mi a la Torre d’Ivori, on tinc la intenció d’entrevistar-me amb el Fill de la Lluna. —T’obeiré, senyora i mestra. —Kur ens portarà. És prou fort per a volar amb tots. Pujaren a l’esquena de Kur, que immediatament es va enlairar. Mitja hora més tard veieren baix d’ells moltes fogueres, i el drac de tres caps de la sort va prendre terra. Entretant havien arribat més essers i criatures de Fantasia i molts havien portat tendes de campanya. El campament semblava una vertadera ciutat de tendes; sens dubte deurien de ser ja prop de mil. Quan arribaren a la tenda de Blanca, Ainia es va acostar a ella. —No m’agrada Xara —la va interrompre Ainia. —Per què no? —va preguntar Blanca—. Què tens en contra? —Ella és una bruixa i a més malvada, va massacrar a molts pobles—va respondre Ainia fredament—, però el fet d’estar esperant-nos al saló i de saber on estava el nostre campament significa que sabia per endavant que ella vindria ací. Tot és un pla seu, Blanca. La teua victòria és en realitat una derrota.

T’ha deixat guanyar intencionadament a fi de guanyar la teua confiança. —Prou! —cridà Blanca roja de còlera—. No t’he preguntat la teua opinió! Els teus eterns consells em posen malalta! Ara vols discutir fins i tot la meua victòria! Ainia va voler replicar alguna cosa, però Blanca la va fer callar: —Calla’t i deixa’m en pau! Si no us agrada el que faig i com sóc, marxeu-vos! Jo no us detindré! Marxeu-vos on vulguau! Estic farta de tu! La multitud que hi havia al voltant va contindre l’alé. Ainia es va quedar una estona dreta i en silenci. Fins aquell moment, Blanca no l’havia représ mai davant d’uns altres. Sentia la gola tan estreta que només amb esforç podia respirar. Esperà un moment, però com Blanca no es va tornar de nou cap a ella, Ainia va donar la volta lentament i se’n va anar. Kur la va seguir, mentre que Xara, la Bruixota Clarivident, somreia. No era un somriure agradable. Blanca, no obstant això, en aquell moment no sabia que acabava de perdre el record de que, en el seu món, havia sigut una xiqueta.

Havia estat furiosa amb ella perquè s’havia mostrat violenta i xenòfoba amb el poble i els éssers de Fantasia, però aquella confessió i penediment li va agradar i no tenia raó per a rebutjar la seua súplica.

Continua en la lletra...

GÀRGOLA I EL DESERT GLOBAL

FANTASIA ÉS NOM DE DONA

Y yin i yang

YAULA LA QUARANTAMAULA Yaula, la Quarantamaula gegant que tant havia sentit escoltar de xicoteta en el llogaret, estava a escassos metres d’ella. Era com un núvol negre pelut que canviava de forma sense parar, grans potes, molts ulls ardents i un gruixut cos cobert per una mala herba embullada de pèls negres es convertia en una gran mà de llargues arpes. Feia diversos dies que havia deixat el Pantà de la Tristesa i des de llavors, havia vagat per un desert de pedra fins que va arribar al Barranc de l’Infern, en el qual no hi havia cap ésser viu, excepte aquella criatura monstruosa que observava des de l’alt d’un penyal. De sobte va sentir un so que no s’assemblava a cap soroll que haguera sentit mai. Al mateix temps, va veure sobre les tenebres del Barranc de l’Infern, d’una vora a un altra, en els enganxosos fils d’aquella xarxa, com es retorçava un gran drac morat de tres caps de la sort, sacsejant la cua i les arpes i embullant-se cada vegada més desesperadament. Els dracs de tres caps de la sort són dels animals més estranys de Fantasia. No s’assemblen en res als dracs corrents, al contrari d’aquells, els dracs de la sort són criatures de l’aire i del bon temps, d’una alegria desenfrenada i malgrat la seua colossal grandària, són lleugers com un núvol d’estiu. Per això no necessiten ales per a volar. Naden per l’aire del cel el mateix que els peixos en l’aigua, i la seua veu és com el repicar d’una gran campaneta i qui escolta alguna vegada el seu cant, no l’oblida mai. Però el drac de tres caps de la sort que Ainia veia ara no es trobava en una situació en què tinguera ganes de cantar. El seu cos llarg i flexible penjava retorçat i pres en l’enorme tela

d’aranya. Les llargues barbes del musell de l’animal, la seua cabellera, els serrells de la seua cua i dels seus membres estaven embullats en les cordes enganxoses; a penes podia moure’s i sagnava per moltes ferides. La baralla entre aquells dos éssers formidables era espantosa, era una lluita entre el yin i el yang, la foscor i la llum. El drac de la sort es defensava escopint un foc blau que cremava innocentment a aquella criatura en forma de núvol. Ainia va eixir d’un salt del seu amagatall, va agafar la Joia que portava al pit i va cridar tan fort com va poder: —Prou! En nom de l’Emperador Infantil! No obstant això, enmig del rugir d’aquelles criatures que lluitaven, la seua veu es va perdre. Yaula la Quarantamaula es va adonar de sobte que alguna cosa se li acostava. Es va donar la volta amb la rapidesa d’un llampec i va mirar fixament a Ainia. —Un bípede! —va sentir dir—. Després de passar tanta fam, hui és un dia de sort per a Yaulal! Ainia va sostindre l’Esplendor davant l’únic ull del monstre i li va preguntar: —Coneixeu aquest signe? —Acosta’t, bípede. Yaula no veu molt bé. — Ainia va fer un altre pas cap al mostre—. Més a prop! —Sóc Ainia—va dir fent un altre pas avant—, i complisc una missió de l’Emperador Infantil. —Què vols? —va respondre colèrica després d’una pausa.

—Vull el drac de tres caps de la sort —va respondre Ainia—. Allibera’l! —Per a què el vols, xicoteta Ainia? —He d’anar a l’Oracle del Sud perquè només Ushuaia pot dirme qui és capaç de donar un nou nom a l’Emperador Infantil. Si no rep el nom morirà i amb ell, tota Fantasia, inclòs Yaula la Quarantamaula —T’equivoques, xiqueta Ainia. Res sabem de l’Oracle del Sud ni d’Ushuaia, però sabem que aquest drac no pot portar-te ja. I fins i tot encara que no estiguera ferit, el vostre viatge duraria tant que, mentrestant, l’Emperador Infantil moriria de la seua malaltia. A més —va continuar dient el rostre sense moure’s— el drac té ja en el cos el verí de la Quarantamaula. Com a molt, li queda una hora de vida. —¿Deixareu en llibertat al drac de la sort si us ho demane en nom de l’Emperador Infantil? —va preguntar de nou. —No —va respondre el rostre—, no tens cap dret a demanar-me això, encara que portes l’Áuryn. L’Emperador Infantil permet que tots siguem com som. Per això també Yaula s’inclina davant el seu signe. I tu saps molt bé qui és. —Llavors no hi ha esperança —va murmurar Ainia—; ni per a ell, ni per a mi, ni tampoc per a tu, Yaula. —Bé, tot en aquest món és oposat —va brunzir la veu—, igual que està el bé també està el mal, i si un augmenta l’altre disminuïx, com també està el principi i el final, com el yin i el yang, per això no pot existir un sense l’altre. Això que almenys i, si aquest és el final, la Quarantamaula haurà menjat bé, encara que pot ser que no siga el meu últim menjar. —Què vols dir? —És un secret de Yaula. Però també les criatures de l’abisme tenen els seus secrets. Yaula no ho ha revelat mai fins ara. I tu has de jurar que mai ho revelaràs. Perquè li perjudicaria a Yaula si se sabera. —Ho jure. Parla! L’enorme rostre blau acerat es va inclinar una mica cap avant i va brunzir d’una forma quasi inaudible: —Yaula coneix un mitjà que et portaria en un tres i no res fins a l’Oracle del Sud, però has de deixar que Yaula et mossegue —va continuar dient la veu— perquè el verí de Yaula mata en el termini d’una hora, però dóna també a qui el rep la facultat de traslladar-se al lloc de Fantasia que desitge. Ainia va retrocedir espantatada, lluitava amb si mateix. El que la Quarantamaula deia era veritat. Així doncs, no podia salvar al drac de la sort, així que es va girar i va dir: —Fes el que m’has proposat! Amb la rapidesa del llampec, el núvol blau acerat va caure sobre ella, envoltant-la per tot arreu. Ainia va sentir un furiós

dolor en el muscle esquerre i només va pensar: «A l’Oracle del Sud!». Després la vista se li va ennuvolar. Quan va tornar en si, per un horrible segon, va tindre la idea que Yaula la Quarantamaula l’havia enganyada i estava encara en el desert de pedra. Es va incorporar amb dificultat. I llavors va veure que, efectivament, estava en una muntanya deserta, però en una altra molt diferent. El paisatge estava embolicat en la llum d’un sol enlluernador, encegador. Mentre estava pensant encara on es trobava va escoltar de sobte una profunda veu de bronze: —Ainia! —i després una altra vegada—: Ainia! Es va girar i va veure vindre al drac blanc de la sort. Sagnava de les ferides i estava tan afeblit que només amb esforç va poder arrossegar-se fins a Ainia. No obstant això, picà alegrement un dels seus ulls de color robí: —No t’estranyes massa que estiga ací també. És veritat que estava paralitzat quan penjava de la tela d’aranya però vaig sentir tot el que et va dir la Quarantamaula. I llavors vaig pensar que també a mi m’havia mossegat i que podia utilitzar igualment el secret que t’havia confiat. I, amb això, m’has salvat la vida… I una altra vegada el drac de la sort va fer l’ullet, ara amb l’altre

ull. —T’he salvat la vida… —va repetir Ainia—Si ni tan sols sé com. —Ni jo —va contestar el drac—, però això és precisament el millor. A partir d’ara tot t’eixirà bé. Al cap i a la fi, sóc un drac de la sort. Ainia va somriure. —Dis-me per què has vingut ací… i no has anat a un altre lloc on potser podries curar-te millor. —Vaig pensar que necessitaries una cavalcadura en la teua Gran Recerca—va dir el drac—. I ja veuràs: és molt diferent arrossegar-se per ací sobre dues cames o galopar sobre una bona egua, que solcar els aires sobre l’esquena d’un drac de la sort. D’acord? —D’acord! —va respondre Ainia feblement. —Per cert —va afegir el drac—, em dic Kur i fa… Ainia no l’escoltava ja. S’havia desplomat i jeia immòbil, embolicada en les blanes corbes del cos pelut del drac. El verí de la Quarantamaula havia fet el seu efecte.

Tot en aquest món és oposat, igual que està el bé també està el mal, i si un augmenta, l’altre disminuïx, com també està el principi i el final, com el yin i el yang, per això no pot existir un sense l’altre.

Continua en la lletra...

QUI S’ATREVIX A PASSAR?

VERA LA CUCA FERA

Historietes de Blanca i Ainia nivell 3 ¿T’està agradant els capítols i les aventures de la Història Interminable? Doncs demostra-ho fent els diversos jocs que hem dividit en deu nivells diferents que hem preparat per a tu. Revela el teu coneixement i atreveix-te a jugar! Per a poder jugar necessites tindre instal•lat en un dispositiu mòbil o tableta un lector de codis QR, a més de disposar d’accés a Internet.

zoo

ZOOFANTÀSTIC Zíngars —va exclamar Ainia informant als companys que la seguien. —Vaja! —va exclamar Higini—. Quants són? —He contat set darrere de nosaltres —va respondre Ainia—, però no podran arribar ací fins demà al matí, si cavalquen tota la nit. —Van armats? —va voler saber Horaci. —No he pogut comprovar-ho —va dir Ainia—, però vénen més des d’altres direccions. He vist sis a l’Oest i nou a l’est, i altres dotze o tretze es dirigixen a la nostra trobada pel Sud. —Veurem què volen —va dir Hilari—. Trenta-cinc o trenta-sis, no són un perill per a nosaltres, i molt menys per a la nostra senyora Blanca i Ainia. Davant el temor, aquella nit Blanca va dormir amb l’empunyadura a la mà. Va somiar amb el rostre del Fill de la Lluna i en el somni, l’emperador Infantil li somreia encoratjadorament. En despertar-se, va veure fora, en la boira matutina que pujava del riu, set figures vagues. Dos d’elles anaven a peu i les altres muntaven cavalcadures diverses. Blanca va despertar en veu baixa als seus companys. Quan les figures que esperaven fora veieren a Blanca, els genets desmuntaren i després, les set criatures al mateix temps, clavaren en terra el genoll esquerre i inclinaren el cap.

—Bona vida, Blanca Bosch Baixauli, Salvadora de Fantasia! Els nouvinguts semblaven bastant estranys, semblava un zoo fantàstic de criatures. Els dos que no anaven a cavall era tan alts com un arbre, es tractava de gegants, eren el que en Fantasia anomenaven un Tombatossals: un ésser amb un gran cap que es desplaçava sobre unes cames molt llargues i primes. Els tombatossals són gegants forçuts que van errants i no tenen habitatge fix. Quasi sempre viatgen en grups i rares vegades es troba un solitari. El que s’agenollava davant Blanca, era un Bufanúvols, semblava més jove i de caràcter acolorit tal vegada per estar sempre bufant fortament. Altres dos personatges, que muntaven sobre mules xicotetes eren a penes majors que cabres, eren un gnom de les muntanyes i un dimoni xicotet de color rosat. El tercer personatge era més aviat un animal que una criatura, era el que es deia en Fantasia un Cavall de Foc, cavalls que cavalcaven rabents i encesos en flames per les serres i comarques. Un altre visitant, que sobrevolava els caps dels seus companys, era un Caro, un ésser avariciós amb cap humà i cos convertit en mussol que justament caçava cabres per alimentar-se. —Qui sou i què voleu? —va preguntar Hilari bruscament. Malgrat la cerimoniosa salutació, Hilari no semblava gens convençut d’aquell caràcter inofensiu dels visitants i era l’únic dels cavallers que no havia soltat el pom de la seua espasa. —Senyor, som prínceps de països molt diversos de Fantasia.

—va pronunciar el dimoniet—. Cadascun de nosaltres s’ha posat en camí per a saludar-te i demanar-te ajuda. La notícia de la teua presència ha volat de país en país, el vent i els núvols pronuncien el teu nom, les ones de la mar anuncien la teua fama amb el seu murmuri i cada riu canta el teu poder. Blanca va dirigir una mirada a Ainia, però aquesta mirava seriosament i severament al Tombatossals. Ni el somriure més lleu es dibuixava en els seus llavis. —Sabem —ara va ser el gnom de les muntanyes— que creares la Selva de Popelín i el Desert Global de colors. Sabem el que va ocórrer a la Ciutat d’argent de Amargedon. Sabem, senyor, que sols falta que digues una paraula perquè es faça el que tu desitges i vulgues. Per això et convidem a que vingues amb nosaltres i ens concedisques la gràcia de tindre una història pròpia. Perquè cap de nosaltres la té. Blanca va meditar i després va moure el cap. —El que voleu de mi no puc fer-ho ara. Més endavant us promet que us ajudaré a tots. Però abans he de veure a l’Emperador Infantil. Per tant, primer ajudeu-me a trobar la Torre d’Ivori! Aquells éssers no van semblar gens decebuts. Després de deliberar breument entre si, tots es mostraren molt satisfets amb la proposta de Blanca. I, poc temps després, la comitiva, que ara semblava una xicoteta caravana, s’havia posat en camí. Durant tot el dia continuaren trobant a altres nouvinguts. No sols apareixien pertot arreu els missatgers anunciats per Ainia el dia anterior, sinó molts més. Entre els nouvinguts s’havia muntat un gran zoo de criatures sense cap semblança amb els éssers humans. Hi havia, per exemple, Arrancapins, Passasopes, Bruixes bones i roïnes, banyetes, dimonis de tot tipus, grans i xicotets, bubotes, dons d’aigua i donyets de diferents aspectes. Eren ja al voltant d’un centenar. I tots havien arribat per a saludar a Blanca, la Salvadora de Fantasia, i demanar-li també que creara una història pròpia per a ells. Però els set primers els havien explicat als que havien arribat que abans es dirigirien a la Torre d’Ivori, i tots estaven disposats a acompanyar-la. Blanca, que cavalcava sobre la seua ruca, es veia constantment envoltada per aquell zoo inimaginable de Fantasia, on cadascun intentava cridar la seua atenció o, almenys, donar-li una ullada. Però ella cavalcava en silenci i amb rostre impenetrable. Se li havia despertat de nou un desig i, per primera vegada, era un desig que semblava inabordable i fins a ombrívol. A mitja vesprada, arribaren a la cascada. I en tancar la nit la comitiva havia deixat la planícia elevada, havia descendit

per una serpentejant sendera de muntanya i es trobava en un bosc de Llaures Porpres gegants quasi tan altes com els arbres. Però a Blanca la sensació d’aquell lloc li anunciava pròximes desgràcies. —Senyora —va dir el gnom de les muntanyes—, he sentit dir alguna cosa als nostres companys de viatge nouvinguts. Alguns d’ells coneixen aquesta comarca des de xicotets, i tots ells tremolen de por, senyora. —Per què? Quina comarca és aquesta? —Aquest bosc de Llaures Porpres, senyor, pertany a un castell encantat anomenat la Mà Clarivident. En ell viu la bruixa més poderosa i perversa de tota Fantasia. El seu nom és Xara.

Entre els nouvinguts s’havia muntat un gran zoo de criatures sense cap semblança amb els éssers humans. Hi havia, per exemple, Arrancapins, Passasopes, Bruixes bones i roïnes, banyetes, dimonis de tot tipus, grans i xicotets, bubotes, dons d’aigua i donyets de diferents aspectes.

Continua en la lletra...

WENCESLAO I LA RECERCA DE BLANCA

XARA LA BRUIXA CLARIVIDENT