La història Interminable. Realitat

realitat

LA HISTÃ’RIA INTERMINABLE de la A a la Z

EDITA: Associació Cultural Falla del Xúquer CIF: G-46.893.509

DIPÒSIT LEGAL: V-51-2010

TIRADA: 1000 exemplars

DIRECCIÓ I COORDINACIÓ: Milio Roda Lucas

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de la Regidoria de Promoció Lingüística de l’Excm. Ajuntament de Sueca.

El present llibret participa en el Premi de les Lletres Falleres.

DIFUSIÓ DEL LLIBRET EN VALENCIÀ: fallaxuquer.com

DISSENY I MAQUETACIÓ: Elies González Lavernia

IMPRESSIÓ: Dprint

CORRECCIÓ DE TEXTOS: Dúlia Serra Roselló Alba Alcanyís Celda

GESTIÓ PUBLICITARIA: Joan Roda Lucas Salvador Vivó Fayos Marcos Osca

AGRAÏMENTS: Col•Laboradors Literàris Empreses Col•LaboradoreS

L’associació Cultural falla Xúquer de Sueca no s’identifica necessàriament amb les opinions dels articles d’aquest llibret.

Cal descarregar-se un lector de codis QR i tindre instal·lada l’aplicació Spotify per a gaudir de tots els continguts d’aquest llibret. No està permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibret sense permís de l’editor.

REALITAT Salutació del President Salutació del President d’Honor Fallera Major Monument Comissió Cort d´Honor Programa d’actes

LA HISTÒRIA INTERMINABLE

FANTASIA Presentació Fallera Major Infantil Monument Infantil Comissió Infantil Cort d´Honor Infanil Certamen de Narrativa Infantil

LA HISTÒRIA INTERMINABLE

JAVIER MORALES PERALES PRESIDENT FALLA XÚQUER 2020

Estimats veïns i fallers, per primer any em dirigisc a vosaltres de cara al que seran les meues primeres falles com a president de la nostra benvolguda falla Xúquer, la falla dels indis, una falla de la qual forme part des de la meua infància i de la qual recorde que a poc a poc, sent una falla familiar i menuda, ha passat de ser una falla familiar a una falla d’amics, cresquen any rere any i formant la gran família “xuquereta”.

Han passat uns quants dies de la meua elecció, i sé que, després del viscut durant l’any, tindrem unes falles inoblidables i farem que l’any de Neus i Sandra, les nostres falleres majors, siga especial per a elles.

Tampoc puc oblidar-me del nostre veïnat, eixe que ens aguanta els divendres de reunions i les nits de ball al casal, sols donar-vos les gràcies perquè vosaltres també formeu part de la festa i de la nostra falla i dir-vos que teniu les portes del nostre casal obertes de bat a bat sempre que vulgueu vindre a fer-nos una visita.

I a vosaltres, els nostres fallers, majors i menuts, la nostra comissió, gaudiu, viviu la festa, demostrem al món faller la gran família que som, estem a les portes de les festes Josefines, i això ja es nota en l’ambient que es respira als nostres voltants.

Gràcies als que m’heu ajudat a complir aquest somni, en especial als membres de la meua junta, heu estat al meu costat tot l’any i junts hem anat de la mà per a arribar al mes de Març i que la nostra comissió puga gaudir de la festa.

I com no, al nostre president d’honor, el senyor Vicent Parrell. Has fet molt per aquesta falla. Des que ajudares a fundar-la fins a la data, un faller de 10, enguany et toca tindre el càrrec que et faltava i que et mereixies tindre des de ja feia uns quants anys.

Que passeu tots unes grans falles, que visquen les falles i VISCA LA FALLA XÚQUER!!!

VICENT PARRELL VIDAL PRESIDENT D’HONOR FALLA XÚQUER 2020 Estimats fallers i estimades falleres: És un honor per a mi ser nombrat per primer any, President d’Honor d’esta nostra comissió. Encara recorde aquell any 1976 quan una colla d’amics decidírem fundar aquesta gran falla. Des d’aquell moment la falla ha anat cresquent junt a tots nosaltres, encara que hem deixat a molts en el camí però, per a mi, sempre estan presents en els millors records.

Aquesta falla per a mi sempre serà aquella xicoteta comissió amb la qual començàrem.

Espere que pogam gaudir un any més d’unes falles meravelloses arropats pels nostres màxims representants.

Fallera Major 2020

Sandra Boix i Moncho Eres la rosa elegida d’eixe plomell meravellós, que cada any cria i florix en nostre jardí faller.

Què cal dir-li a una rosa quan més bellesa no li cap?

Que tens una cara que embruixa dins d’una figura esculpida amb cisell d’or i argent.

Que tens un cor que batega amb la força d’un coet.

Que eres la llum que il•lumina el gran paradís faller.

Veure’t de llauradora i lluint eixa corona, és veure’t complit el somni que sempre havies somiat.

Ara, gaudix i fes gaudir a la resta del plomell, que ells el donaran l’estima que una Reina mereix.

Josep de la Torre

Josep de la Torre

Explicaciรณ de la Falla:

Filiberto Pons

Artista Faller:

El nostre monument

la int

història terminable LA HISTÒRIA INTERMINABLE La història és la narració -Verídica, o inventadaDels esdeveniments passats que en els escrits es guarda.

Històries, n’hi han tantes com gent en el món habita.

Cadascú té la seua pròpia, que naix i mor en sa vida.

Els fets extraordinaris d’una col•lectivitat, són la història interminable de tota la humanitat.

Les victòries i fracassos quedaran per sempre signats.

I seran lliçó per a oblidar.

O lliçó per a seguir.

Dins de la fantasia, que el somni té present, la màgia torna en heroi a l’ésser innocent que somia crear un món al seu capritx.

I almenys en la memòria quedarà per sempre escrit, aquell somni i aquella història d’un pensament atrevit.

Però quan el llibre mor tot cau en l’oblit.

El llibreter agonitza.

La llibreria desapareix, i el paper queda absorbit per una pantalla i quatre fils, que es xuplen paper i tinta com si foren uns vampirs.

El record i la memòria moren quan l’ésser deixa d’existir!

Llàstima d’història oblidada, que es perdrà en el “No res”.

Però encara quedava un llibre envoltat de teranyines per a no acabar de morir.

Llibre de poders màgics, on el devorador d’un “No res” al món està amenaçant.

Ni és millor, ni és pitjor.

Ni és covard, ni és valent. És la realitat que ens pertoca viure en aquest temps.

2

A tota història real, fefaent i documentada, no li cap cap capritx, ni adoctrinar a la gent per a haver de trastocar-la.

Puix, tot niua en el record i en la memòria passada, com un conte de fantasia si la memòria no falla.

I quan la memòria falla, sempre quedarà el relat, i perduraran en el temps les vivències del passat, puix la història, com tot naix i endavant continua, sense arribar mai a la fi mentre el temps tinga vida.

Els poders màgics apareixen, quan una ment atrevida devorà aquell “No-res” amenaçant el món que vivia.

Aquella por imparable que el somni paralitzava, al perdre el que desitjava ha deixat de creure en ell.

Mal assumpte i mal remei quan el desànim arriba!

El “No-res”, d’un s’apodera, i per a salvar-se, cal valor.

Puix quan es lluita per creure.

Arriba la salvació!

Perquè, quan un no creu en ell, es torna confús i insegur, Però si el valor fa presència, de sobte, apareix l’essència per a fer un món normal.

I arribarà la reconquesta per a tornar a ser igual.

En una falta de valors dins d’un món material, la salvació només vindrà si de lluitar són capaços.

La història continua.

-Pot ser deterioradaPel caminar pervers d’una enveja exagerada.

Una educació dolenta deixa pas al “Se me’n fot”.

3

On res té importància i tot manca de valor.

Parlarem de nostra falla i lo que ens vol explicar.

I dins la història interminable ens acostarem a la real.

Mil històries inacabades de segur hem de contar!

Però, dins del conte i la màgia esgarraparem el present, per a embrutar-li la cara a la gent que s’ho mereix.

I aquells actors de “Pacotilla” que se n’ixen del guió, els canviarem de paper enviant-los al racó.

Després, cadascú la crítica la veurà a la seua manera.

Roïna, si els perjudica!

Bona, si els beneficia!

UNA HISTÒRIA PER A ESBORRAR Este versador antic.

-Bo, o roín, vostés diranLa història interminable la portarà al temps real.

Si els agrada. Pagat!

Si no els agrada. Disgustat!

BULLINYG En acte de valentia.

-Això es creu el covardS’ajunta una colla per a gaudir del maltractament.

Agarren la víctima dèbil, fàcil i indefensa, per a demostrar un “No res” i tapar la seua carència.

Zels o impotència?

Assetjament o amenaça?

Joc, ignorància o maldat? És la història interminable de la nostra societat!

Si és gros, perquè no és flac!

Si és burro, perquè no és llest!

Si és negre, perquè no és blanc!

Els demés miren i callen gaudint de la covardia, on l’agressió mai acaba,

4

On l’agressió continua al ser gravada en el mòbil i espargida pel vent, per a què es burle la gent alabant tan gran “matxada”.

Això hui diuen homenada!

Societat podrida i còmplice que la mirada capgira!

Cal solucionar el problema, puix la societat està farta d’aquest guió repetit, dins d’una història inacabada.

UNA TENDRA HISTÒRIA Que no s’acabe aquesta història d’argument senzill, on els actors principals d’aquesta comèdia divina, son el iaio i la iaia.

Fonamentals en el paper de la pel•lícula d’esta vida!

I fins, que el poc agrada, i el molt, diuen que enfada.

Els actors sempre estan a punt.

-En el paper sabutPer a lliurar la batalla.

Per necessitat o conveniència, o, les dues coses a la vegada, el cert és que la jubilació està plena d’al•licients.

Al•licients que els iaios gaudir no mai han pogut, per una vida dolenta de treball i patiments.

Però, què pertoca fer si la vida així ho demana?

En un luxe desmesurat capritxós i bufaner, volen allargar el braç més que s’allarga la mànega.

Això és bufar en suc gelat!

Així, la història es torna interminable i captiva, puix, a la gent obliga a fer allò que vol i no pot.

Però no arribar és mal, i passar-se’n és pitjor, quan s’agarren com un dret allò que és una devoció.

5

La voluntat està present, la volença i el bon cor.

Però, a l’amic i al cavall cansar-los mai no cal.

Cadascú la seua càrrega l’haurà d’aguantar i no enfonsar massa el carro que es pot quedar en el fang, ja que, lo precís és precís i l’abús, es diu “descaro”!

HISTÒRIA REPETIDA Molt vista està la pel•lícula d’eixa pica-baralla per guanyar-se la cadira i el poder que d’ella emana.

Pel•lícula de fantasia,

de mentides i de contes, en un final que mai arriba perquè les promeses moren abans d’arribar a la vorera.

Però, què tindrà la cadira que tots la volen agarrar?

Pot ser, faena lleugera bona jubilació i bon jornal.

Esta història interminable sembla no trobar fi mentre queden actors que s’obliden del paper per a omplir-se la butxaca i obrir compte en l’estranger.

Però vénen a salvar a la gent per a fer una vida millor. És la mentida interminable que escrita està en el guió.

En aquesta pel•lícula el secundari sempre al final mor.

Mentre l’actor principal quan acaba de rodar té a rebentar el perol.

LA HISTÒRIA A RALENTÍ Sembla una història interminable com el caminar del caragol, que per la nit camina per amagar-se del sol.

Tot, per aconseguir arribar a tindre un refugi segur, fugint del perill que tanca el masclisme indecent.

6

Les actrius són les dones, que cansades d’aguantar s’alçaren en peu de guerra

per aconseguir el just dret de poder ser tots igual.

Puix, naixen igual que tots.

Com tots, treballen i viuen fent la faena fosca que no es veu però que està.

L’home té la força que amaga la ment pervertida, i un vent de superioritat fals, mentider i bufaner.

La dona, té la intel•ligència a més a més de la paciència de fer un treball mal pagat.

Ja és hora de descobrir on està la veritat.

Ningú és mes que ningú, puix dins del mateix ventre els dos s’han criat i han nascut.

Ja n’hi ha prou de submissió!

Ja n’hi ha prou d’obediència!

Puix la càrrega repartida, pesa menys i no és dolenta.

Però, la paciència s’esgota quan el final mai arriba perquè les promeses es perden en el calaix de la mentida.

Quan un té el mos assegurat de qui passa fam no se’n recorda.

Cap faena desmereix, totes són importants, i en la mateixa tasca cal rebre el mateix guany.

Què importa si naix amb pansa o naix carregat de penjoll?

Els dos són fonamentals i tenen el mateix dret, puix a igual de treball el guany deu ser el mateix.

Administració de Loteria nº 2

Niño Jesús de Praga

C/ Valencia, 41 - 46410 - SUECA (Valencia) Tel.: 961 701 343 - 687 949 771 info@mercaloteria.com

JUGUE SENSE EIXIR DE CASA www.mercaloteria.com

PAPERERIA

ARTS

C/ València, 18

Sueca, València

LLIBRERIA

96 170 27 48

Pregunta en nuestras tiendas colaboradoras o infĂłrmate en el nĂşmero 96 149 46 84. www.maximobetro.com

C/ Sueca, 16 | 46420 EL PERELLÓ | 96 177 02 73 campingsanpascual.com

La Raconà,3-3 · 46410 SUECA (València) Tels. 96 171 00 30 - 629 389 204 - 616 60 42 44 web: castillos-hinchables.com e-mail:info@castillos-hinchables.com

RR Costuras Sari 600 390 450 / Rebeca 656 644 515 C/ Padilla, 6 - 1ª 1ª · València

PRESIDENT D’HONOR: President: Vice-president 1er: Vice-president 2º: Vice-president 3er: Vice-president 4ª: Vice President 5e: Secretaria: Vice-secretària: Comptadora: Vice-comptadora: Tresorer: Vice-tresorer: Delegades de loteries: Delegada de quotes: Delegada de quotes infantils: Delegat d’activitats diverses: Delegats infantils:

Delegats de J.L.F.: Delegats de teatre: Delegat d’activitats Culturals: Delegades de protocol:

Delegat de Ral·li: Delegats de cuina:

Delegats de Play-back: Delegats d’esports: Delgats de Barra:

Delegació de Jocs inf:

Vicente Parrell Vidal Javier Morales Perales Santi Reig Oltra David Ferrer Juan Vicent Martorell Lledó Rafa Balbastre Viel José Llorca Penella Anna Sanjuan Real Laura Esteve Lorente Mª José Martorell Vidal Maria Iborra Colechà Salvador Vivó Fayos Marcos Osca Lopez Amalia Ibañez Villagrasa Maria Llopis Raposo Maria Iborra Colechà Estefania Muñoz Mas Elies Gonzalez Lavernia Jose Cuenca Calatayud Monica Beltran Riera Estela Albert Coves Esther Abanades Ferrer Emilio Roda Lucas Blai Redondo Oltra Dulia Serra Roselló Roberto Romeu Campillo Josep Lluís Romeu Perales Dolores Martinez Carbonell Mª Trini Beltran Chirivella Jasmina Beltran Chirivella Laura Esteve Lorente Carla Capellino Micó Patricia Collado Marín Eric Romeu Andreu Faustino Vazquez Garcia Jose Enrique Fernandez Sanchez Manuel Rivas Fuentes Kike Chafer Cuevas Elsa Esteve Lorente Esther Serrano Palero Eva Serrano Palero Belen Rincon Pla Maria Iborra Colechà Jean Piere Brichet Tormos Rafa Carbonell Matoses Salvador Fulgencio Roselló Andres Esteve Lorente Salva Teruel Andres Miquel Meseguer Fanco Roser Melià Desena Estela Pedrós Lorente Emili Beltran Chirivella

COMISSIÓ

FALLA XÚQUER 2020

Albujar Grau, Iker Anton Simó, Salvador Baldoví Anton, Raul Baldoví Rocher, Juan Belert Estruch, Manuel Beltran Signes, Emilio Esteban Bermejo Falco, Jose Francisco Borja Andres, Vicent Borja Beltran, Alex Borja Beltran, Asis Burguera Martinez, Raul Burguera Martinez, David Burguera Martinez, Ivan Capellino Mico, Josep Caplliure Bru, Andres Carbonell Llopis, Juan Jose Carmona Martinez, David Chisvert Compañ, Juan Collauto, Jean Franco de la Torre Romero, Jose Egea Carlos, Pablo Escriva Carbonell, David Estruch Granados, Juan Falcó Muñoz, Oscar Ferri Claver, Carles Fortea Espert, Jose Pascual Franco Meseguer, Miguel Angel Furió Gilabert, Martí Fuster Seguí, Juan Carlos Gaona Roselló, Lluis Garcia Llopis, Angel Gayon Lopez, Sergio Gil Nadal, Adrian Gimenez Ibañez, Emilio Gomez Granell, Joan Gomez Llopis, Roger Granell Ventura, James Guillem Rodrigo, Kevin Gutierrez Fernandez, Julio Gutierrez Marco, Sergio

Hurtado Gonzalez, Angel Leonidas Iborra Ibor, Ruben Iborra Guillem, Fco Javier Jimenez Gil, David Lazaro Burriel, David Lianes Pascual, Manuel Lopez Lledó, Xavier Lopez Somovilla, Joan Martinez Sala, Javier Mas Català, Vicente Matoses Gomez, Ivan Matoses Grimal, Julian Meseguer Sanjuan, Juan Moreno Furió, Victor Muñoz Mas, Edgar Naranjo Lechon, Cristobal Nieves Hurtado, Xavier Oria Gayon, Jose Ramiro Pajuelo Moreno, Borja Palacios Signes, Luis Carlos Parrell Vidal, Vicente Piera Ribera, Carlos Puche Benedito, Aitor Rebull Tolosa, Eloy Reig Oltra, Borja Ribera Ruiz de Pascual, Marcos Roda Lucas, Juan Romeu Andreu, Ivan Salas Simó, Tomás Sanchez Rebull, Pablo Sanchez Alarcos Roldan, Raul Sanz Esteve, Llorenç Tomas Segui Biendicho, Josep Sendra Ibañez, Jose Enrique Soriano Escrivà, Francisco Talens Villalba, David Teruel Andres, Francisco Ventura Solves, Antonio Vicente Vilanova Capella, Francesc Vivó Fayos, Salvador

CORT D’HONOR

FALLA XÚQUER 2020

Abanades Ferrer, Esther Alarte Sanz, Susana Alberola Parrell, Nicole Albert Coves, Estela Albujar Grau, Nerea Alcañiz Celda, Alba Almodovar Marti, Andrea Alvarez Ciscar, Inmaculada Andreu Frutos, Marie Anton Simó, Mªjosé Anton Simó, Rocio Aparicio Lizaga, Anna Arce Gimeno, Marta Baldoví Anton, Vanessa Beltran Bartolomé, Nuria Beltran Chirivela, Mari Trini Beltran Chirivella, Jasmina Beltran Garcia, Maria Beltran Hervas, Ana Maria Beltran Riera, Monica Boix Moncho, Sandra Borras Juan, Victoria Brichet Anton, Andrea Bru Torrent, Sonin Canet Somovilla, Maria Cañada Llopis, Claudia Capellino Mico, Carla Caplliure Bru, Ana Adelina Carmona Albert, Nerea Celda Gomez, Andrea Chirivella Juan, Trinidad Climent Sales, Zayra Colechà Escorihuela, Thara Colechà Ferrando, Rebeca Collado Marin, Patricia Cuenca Abanades, Esther de la Torre Romero, Pilar Egea Franco, Laura Escrivà Beltran, Mªcarmen Escrivà Romero, Ainhoa Espallargas Pedraza, Sara Esteve Fernandex, Maria Alicia Esteve Lorente, Elsa Esteve Lorente, Laura Estruch Martí, Mireia

Fernandez Sanchez, Mª Angeles Ferrando Nicolas, Candela Ferrer Ferrando, Alejandra Font Andres, Sara Fontanet Boluda, Veronica Frutos Gonzalez, Jacqueline Furió Gilabert, Soni Furió Mas, Àngela Fuset Ramon, Carla Galiana Santamaria, Gemma Garcia Pellicer , Gema Garcia Ferrer, Sara Garcia Martinez, Aida Garcia Piera, Natalia Garcia Romeu,Assumpta Gil Parrel, Judith Gimenez Romero, Desireé Gomez Beltran, Jessica Gomez Carlos, Iris Gomez Fontalba, Eva Maria Gomez Sanchez, Mªjosé Gomis Baldovi, Sonia Hervas Flors, Alba Ibañez Villagrasa, Amalia Iborra Colechà, Maria Iborra Colechà, Sandra Leal Sarrió, Aida Lledó Espinosa, Maria Llopis Raposa, Vicenta Mª Llopis Raposo, Angeles Llopis Raposo, Maria Lorente Pastor, Estefania Lorenzo Gomez, Helena Lorenzo Gomez, Laura Lucas Blesa, Lola March Sciandra, Elisabeth Marco Martinez, Montserrat Martí Merino, Noelia Martinez Carbonell, Dolores Martinez Sanchez, Aroa Martorel Vidal, Mªjose Mas Frutos, Jacqueline Mas Frutos, Sonia Melià Desena, Roser Merchante Herrero, Mªcarmen

Meseguer Beltran ,Veronica Moll Martinez, Mªsales Moncho Ruiz, Elba Morales Perales, Carla Morcillo Romero, Veronica Muñoz Mas, Estefania Muñoz Sarrió, Zoe Narbona Badia, Pepa Nicolàs Torres, Marisa Oria Gayon, Vanessa Osca Monton, Lidia Pedralva Tamarit, Lorena Pedros Lorente, Estela Pedros Lorente, Marta Peiró Garcia, Noelia Perez Mylonas Rosa, Maria Piqueres Sanjuan, Alba Rincon Pla, Belen Roda Rodriguez, Yolanda Romero Perez, Encarnación Romero Peerez, Mªluisa Romeu Escrivà, Mar Romeu Perales, Eva Mª Ros Gil, Mª Del Mar Rosa Lozano, Silvia Roselló Perez, Gisela Sabater Martinez, Miriam Saez Sanz, Maria Sanjuan Piqueres, Carmina Sanjuan Real, Anna Segura Garijo, Demelsa Serra Estruch, Ana Isabel Serra Roseló, Obdulia Serrano Palero, Esther Serrano Palero, Eva Maria Talens Ros, Claudia Maria Tamarit Martí, Nuria Teruel Andres, Miriam Tolosa Romero, Cristina Torres Garcia, Maria Vendrell Fos, Itziar Vendrell Grau, Ana Vendrell Palomares, Carolina Viel Raposo, Mªsales Viñoles Ferri, Irene

programa d’actes DIUMENGE, 23 DE FEBRER 08:00 h.

09:30 h.

12:00 h.

14:30 h.

20:00 h.

Despertada.

Esmorzar.

Cercavila per la barriada.

Dinar.

Lliurament de Bunyols d’or i brillants amb fulles de llorer i Espigues d’or al Centre Municipal Bernat i Baldoví.

DISSABTE, 29 DE FEBRER 19:00 h.

Cavalcada del Ninot. En acabar, macro discomòbil a l’aparcament situat al carrer Ciutat de Pamplona.

DIUMENGE, 8 DE MARÇ. DIA INFANTIL 11:00 h.

18:00 h.

Unflables i jocs.

Playback infantil.

DIMECRES, 11 DE MARÇ 18:00 h.

Jocs infantils.

DIJOUS, 12 DE MARÇ 16:00 h.

18:00 h.

Plantà del monument.

Jocs infantils.

DIUMENGE, 1 DE MARÇ

DIVENDRES, 13 DE MARÇ

18:00 h.

18:00 h.

Cavalcada del Ninot Infantil.

DIVENDRES, 6 DE MARÇ 00:45 h.

Nit d’Albades.

DISSABTE, 7 DE MARÇ 14:00 h.

22:00 h.

Dinar de la Fallera Major.

Sopar i ball de difresses al casal.

Jocs infantils i concurs de dibuix del monument.

DISSABTE, 14 DE MARÇ 13:00 h.

18:00 h.

20:00 h.

00:00 h.

XV Torradeta Popular.

Cercavila per la barriada (amb brussó) Orquesta.

Ball i festa al casal.

falles 2020 DIUMENGE, 15 DE MARÇ

DIMECRES, 18 DE MARÇ

09:30 h.

11:00 h.

18:00 h.

22:30 h.

08:00 h.

09:30 h.

12:00 h.

14:30 h.

18:00 h.

DILLUNS, 16 DE MARÇ

Despertada pel barri.

Esmorzar al cau.

Cercavila per la barriada.

Dinar en el casal.

Visita de cortesia a la resta de falles de la ciutat.

22:00 h. Sopar en el casal.

00:00 h. Ball i festa al casal.

22:00 h.

00:00 h.

DIJOUS, 19 DE MARÇ

Despertada infantil.

Cavalcada infantil per la barriada.

Berenar de la Fallera Major Infantil.

Playbacks d’adults.

Sopar en el casal.

Ball i concurs de barrets.

DIMARTS, 17 DE MARÇ 08:00 h.

09:30 h.

12:00 h.

14:30 h.

18:00 h.

22:00 h.

00:00 h.

Despertada pel barri.

Esmorzar al cau.

Visita a l’Asil d’Ancians.

Dinar en el casal.

Cercavila per la barriada.

Sopar en el casal.

Ball i festa al casal.

08:00 h.

09:30 h.

11:00 h.

14:00 h.

14:30 h.

18:00 h.

22:00 h.

00:00 h.

Despertada pel barri.

Esmorzar al cau.

Ofrena a Fuster, Bernat i Baldoví i Mestre Serrano.

Mascletada al barri.

Dinar en el casal (¿endevineu què dinarem?).

Ofrena a la mare de déu de Sales. A continuació, cremarem la falleta infantil.

Sopar en el casal.

Amb permís dels bombers, cremarem la falla gran acomiadant-nos de les falles 2016 (Ai, perdó), 2020 amb un gran aplaudiment.

art floral, natural i artificialVila i honor de Corbera, 27 Tel. 96 170 11 29 Mòbil: 659 21 70 30 info@florsxuquer.com 46410 SUECA (València)

REALITAT

REA LITAT REALITAT

ADOPCIÓ «No són la carn i la sang, sinó el cor; la qual cosa ens fa pares i fills.»

Friedrich Schiller

ELS PROBLEMES DE L’ADOPCIÓ XELO LAPUEBLA I RAFA ALCAÑIZ - PARES ADOPTIUS Són les 12.30 hores.

Tots sabem que el procés d’adopció és llarg i que el temps d’espera, depenent del país d’origen, pot variar entre els cinc, sis o més anys.

Açò et pot fer pensar que durant aquest temps vas preparant-te mentalment, vas arreglant habitacions, vas pensant com t’organitzaràs en casa, en la feina ... Inclús somies amb el dia que tindràs aquesta criatura als teus braços, com el o la cuidaràs, quina educació li donaràs...

Doncs no, un dia qualsevol reps una telefonada d’algú que et diu que crida de part de la Conselleria de Benestar Social, mentre la secretaria intenta concretar una cita, el teu cervell està col•lapsat, sols has escoltat la paraula conselleria i ni pots parlar, ni pensar i quasi t’oblides de respirar.

Durant el temps d’espera t’estudies totes les passeres que vindran, imagines les emocions i les reaccions que pots tindre, però quan reps la “telefonada” —aquesta no és com la de les Falleres Majors—, tot es paralitza.

—Si?, escolta?, hem sent?

—Si, perdó ... Comences a reaccionar, a dir alguna paraula fluixa encara que amb pocatraça.

Al final de la conversa tinc una cosa clara. Hem quedat demà amb el tècnic de conselleria a les 12.45 hores. Segurament m’ha dit més dades o documents, però he sigut incapaç de centrar-me.

Penge el telèfon i intente recordar alguna cosa més, impossible, encara estic al•lucinant.

Ràpidament cride a la meua dona... Demà en Conselleria a les 12.30 hores. Ella s’emociona i comença a bombardejar-me amb preguntes lògiques que no li sé contestar, entre elles la de «la cita amb el tècnic és per donar-nos un xiquet en adopció?».

NEN ADOPTAT Venim de molt lluny, com el vent: els carrers i finestres estan plenes de missatges perduts.

Tantes portes tancades, tants rumbs esborrats.

Cada alborada s’encÊn alguna llum en les estades de la claredat, on jo sóc el teu pare i tu el meu fill.

Venim de molt lluny, com el vent

Joan Margarit

Clar, en aquell moment no recorde que la secretaria diguera res de l’assignació de cap xiquet, però l’entonació de la seua veu, l’alegria que emetia per l’auricular del telèfon... No podia ser altra cosa.

L’endemà a les 12.15 hores allí estàvem en conselleria, després d’haver-nos passat una nit sencera donant-li voltes al cap. Amb més nervis que un flam, veient a altres parelles que entraven i eixien demanant informació o portant documentació per tramitar una adopció. Els veiem amb l’experiència de qui ja a passat per ací, sabent el que els espera, els cursos de formació, les valoracions i l’espera inhumana. Però ara ja amb l’alegria d’haver superat tot això i veure que el procés ja ha acabat o que realment és el començament.

Ens crida la tècnica, ens du al seu despatx i després de les salutacions cordials ens conta la història d’una xiqueta i ens ensenya una foto d’ella. Recorde aquell moment com si fóra ara. Jo i la meua dona, junts agafats de la mà, davant la fotografia sense saber que dir i mirant als ulls de la que anava a ser la nostra filla. És difícil explicar les emocions d’aquell moment.

Després vindran altres moments importants com quan veus en persona per primera volta a la teua filla i la pots abraçar ... Però això serà altra història.

Dedicat a tots els que esperen Bastian, d’onze anys, només tenia un any i mig quan el vam adoptar a la Xina. Des del principi, els seus pares es van adonar que tot li costava més del normal. «Vam visitar neuròlegs, logopedes, centres d’estimulació primerenca, no sabíem què fer…», relata la seua mare. No va començar a parlar fins als sis anys. Tenia dificultats per fer amics, patia falta d’atenció, era molt insegur. I no hi havia manera de saber què li passava. Fins que, fa uns anys, la resposta va arribar a través de la Unitat del Xiquet Internacional de l’Hospital La Fe de València: el seu fill patia trastorn del vincle, un problema afectiu relacionat amb la seua estada a l’orfenat. «Era dels que tenien més mala fama», rememora la mare. Així i tot després de Bastian vingué l’adopció de Blanca, una xiqueta valenciana, quan tenia tres anys.

Un altre cas és el de Katia, una nena adoptada de l’Índia, va arribar a la seua nova casa amb divuit mesos i serioses alteracions afectives. «No sabia què eren ni els peluixos, ni les carícies, ni els contes, ni els afectes», recorda Keira, la seua mare, el nom de la qual s’ha canviat, com el dels xiquets i xiquetes que apareixen en aquest article, per preservar la seua identitat. «Era com un cadell salvatge; fins als dos anys el meu marit no va poder tocar-la».

A poc a poc va anar superant aquests comportaments, encara que els seus pares van advertir que li costava seguir el ritme de les classes.

A l’altre extrem tenim l’exemple d’una pacient també d’origen indi de tretze anys que s’escapava de casa per prostituir-se i comprar-se capritxos. En investigar la seua història van comprovar que durant l’estada a l’orfenat era la més gran i va assumir un paper protector respecte de la resta de nens. Allà ja s’escapolia de la institució, es prostituïa i amb els diners que obtenia comprava menjar per als companys. «Era l’heroïna del grup, i considerava aquest comportament com una conducta positiva» Aquestes tres xicotetes històries fan reflexionar —perquè ens ho diuen sovint— que adoptar fills és un gest molt lloat. Significa que pots oferir un futur —millor— a xiquets i xiquetes sense recursos, encara que tot vinga després d’una llarguíssima espera i complicacions burocràtiques. El que no sabem encara —i no sé per què— és el cas dels famosos, on les seues adopcions tenen esperes molt més curtes, així com l’agilitat dels tràmits burocràtics —tal vegada no siguem iguals que ells—.

Així com hem comentat que l’adopció avui en dia és un gest molt lloat, hem de dir que sempre no ha sigut així. Fins a finals del segle XX tot el referent a l’adopció estava envoltat d’un halo de tabú, misteri i secretisme.

L’adopció era considerada una opció de “segona classe” per a formar o ampliar una família, alguna cosa que podia causar pesar i fins i tot vergonya i que, per tant, es tractava d’ocultar degut també en part al fet que en la nostra societat prevalien dos grans tabús dels quals costava parlar: el de les dones que no podien tindre fills — encara que anaren en la majoria de casos els homes els que eren estèrils—, o el de les dones els fills de les quals eren entregats en adopció.

Encara que l’adopció a Espanya s’ha anat consolidant en paral•lel al boom de l’adopció internacional durant la dècada passada. Entre el 2004 i el 2007, Espanya va ser el segon país que més nens va rebre del món (19.084), només per darrere dels Estats Units, i això de veres que és per aplaudir. Però igual que aplaudim els bons fets, també cal donar la reprimenda —crítica fallera (des/cons)tructiva— quan les coses no es fan del tot bé.

Actualment les llistes d’espera són eternes, es calcula que hi ha 50.000 pares a Espanya esperant per adoptar a un menor. La majoria es quedaran sense poder tindre un fill adoptiu. No hi ha tants xiquets que siguen adoptables, ni a Espanya ni a l’estranger.

Sempre s’han criticat les enormes traves burocràtiques per a poder passar el filtre de pares perfectes de cara a una adopció. La majoria de les queixes anaven dirigides cap a les administracions públiques i la seua lentitud en la resolució de les adopcions. No obstant això, a banda de les traves burocràtiques, són altres els vertaders motius que porten a la desesperació a pares que es veuen immersos en aquest complex procés.

El plantejament popular creu que com és possible que siga tan summament complicat accedir a una adopció, si hi ha tants xiquets en el món desnodrits i amb problemes de salut. Perquè no són xiquets adoptables, molts menors tenen mares que, a pesar de llevar-los la custòdia o que es troben en països subdesenvolupats i amb manques nutritives òbvies, no volen separar-se dels seus fills i donar-los a uns desconeguts. En altres casos els xiquets en adopció tenen cardiopaties o esquizofrènia, depressió i bipolaritat heretats genèticament de pares que estan inhabilitats per educar a un fill. Per altra banda, hi ha molts països africans i asiàtics que no tenen desenvolupades institucions perquè es puga adoptar menors amb total legalitat o també pot ser que els pares en qüestió no compleixen amb tots els requisits legals?

A la fi, aconseguida l’adopció o no, l’únic important són els menors, els xiquets i xiquetes adoptats que, en molts casos, han viscut situacions molt dramàtiques que els marquen tota la vida i que, en créixer, es poden traduir en un malestar, por, ràbia, inseguretat o agressivitat que sovint de petits intenten reprimir. El problema essencial dels xiquets i xiquetes adoptats és l’abandonament que han patit i que els pot generar problemes de fons. Els pares han d’ajudar-los a treure aquesta ràbia, encara que siga contra ells. Aquest sentiment s’ha de metabolitzar i no és fàcil, més enllà de donar afecte i amor, els pares adoptius han de mostrar una forta capacitat d’empatia, tolerància, fortalesa i, sobretot, han de saber ajudar el menor a reconciliar-se amb el seu passat, per dolent que haja estat, ja que si no és així, el seu futur estarà hipotecat.

Nosaltres vam estar cinc anys esperant amb gran ansietat la primera adopció, però, finalment, vam poder tindre als nostres fills adoptius. I a la pregunta: Val la pena?

«Sempre. Encara que no ens els hagueren donat, sempre cal lluitar per això».

BULLYING «Quan la gent et danya una vegada i una altra, pensa sobre ells com a paper d’escatar. Poden arrapar-te o danyar-te, però al final, tu acabes poliment i ells acaben sent inútils.»

Chris Colfer

PER TRETZE RAONS

SARA ROSELLÓ COLLADO - GRADUADA EN TREBALL SOCIAL CASSET 1 CARA A: RUMORS I MENTIDES Un rumor basat en un bes va començar una reputació en la qual altres persones van creure i a la qual van reaccionar. A vegades, un rumor basat en un bes té un efecte bola de neu […] és només el començament.

(Asher, 2017:40) La creació i propagació d’un rumor, o de mentides infundades, a causa dels canvis tecnològics en què vivim fa que siguen constants els atacs a la nostra personalitat i intimitat. Els adolescents no escapen a això i comparteixen la seua vida permanentment en les xarxes socials. La intimitat queda cada vegada en un sector més xicotet de la vida de les persones perquè la vida en les xarxes consumeix i crea la necessitat d’un perfil que ha de mantindre’s en el temps, potser l’únic objectiu és aconseguir més seguidors a través de la construcció d’una imatge distorsionada de nosaltres. Si bé les xarxes acurten les distàncies, poden ser utilitzades de manera perversa per a assetjar als altres i burlar-se d’ells de manera impune.

CASSET 1 CARA B: LES AGRESSIONS SEXUALS El millor cul del primer curs, Virgínia. I ací està, en persona a la teua botiga! Si toques a una xica, encara que siga una broma, i ella t’aparta, deixa-la sola. No la toques en cap costat! Només deixa de fer-ho. El fet que la toques no fa més que fastiguejar-la.

(Asher, 2017: 62/68) El fet de crear una llista amb el millor cul, les millors mamelles, o qui és la més «zorra» de totes, o els jocs hui de moda en xarxes socials i que probablement has sentit parlar en més d’una ocasió en què has de contestar. Amb qui et casaries, besaries, follaries o mataries?, fan que allò que molts creuen que és tan

TÍTOL: RISPECT ARTISTA: XIULA ÀLBUM: DINTRÍSSIM ANY: 2018 “Vols riure’t de mi? Podem parlar-ho.

No em ve de gust? Has d’aguantar-ho.

Tu vols que jo passi per “l’aro”?

Jo dic stop! Tu dius ja paro!”

sols una broma, amb el pas del temps, pot tindre conseqüències desastroses per a les persones afectades.

Això fa que dits qualificatius es convertisquen en una metonímia, i que la persona afectada ja no siga Ana, Bea o Clara, si no «la culona, la tetona o la zorra». Per això, no podem passar per alt les situacions d’assetjament sexual que protagonitzen molts joves, tant directament com indirectament, que fan contribuir més a aquesta bola de neu en una situació de poder en què les joves se senten indefenses i no poden detindre la situació. ¿Podem pensar que tocar-li el cul és una broma? ¿Quins són els límits entre un joc i una desubicació? El desagrat que pot generar a més d’enutjar-la la fa dubtar sobre si es vist o no de manera provocativa, si realment se sent a gust o no amb el seu cos o li impedisca estar amb qualsevol xic o xica perquè la titllen de molt fàcil. Finalment, en aquesta cinta vull mostrar una espècie d’ensenyament en intentar demostrar que no podem predir l’efecte dels nostres actes, però que és necessari pensar abans d’actuar, fet que en l’àmbit adolescent no sempre és considerat.

CASSET 2 CARA A: LES AGRESSIONS FÍSIQUES Una punyada en l’estómac i una galtada en la cara. És un ganivet a l’esquena [en el meu funeral] ¿Van poder veure les cicatrius que van deixar? […] Perquè la majoria d’elles no es poden veure a simple vista.

(Asher, 2017: 62/68) Les baralles, les espentes, les punyades, les puntades o escopinyades, entre altres coses, són una de les formes més comunes d’assetjament, i també de les més perilloses. És cert que els xiquets juguen i a vegades poden fer mal. Rebre una puntada en un joc pot ser normal. Jugar a donar puntades a un company, no. Molts pensen o diuen que són coses de xiquets i no passa res. Sí, passa, i no!, no són sol jocs de xiquets. I poden passar coses molt greus, com suïcidis induïts directament per una situació d’assetjament.

A diferència dels altres tipus d’agressió, les conseqüències de la qual són sobretot psicològiques, l’assetjament físic si es fa repetit i constant pot portar a les víctimes a patir grans problemes de tipus psicològic. No obstant això, en existir violència física, es pot posar en perill la integritat de la víctima. Això es deu al fet que, en general, deixa marques visibles que es poden trobar a simple vista. Entre elles, poden incloure’s blaus, marques de mossegades, ferides, o talls.

Aquestes marques, visibles i invisibles van danyant a la persona i la converteixen en un ésser solitari, feble i obert a les agressions i burles dels altres.

CASSET 2 CARA B: LOS MIRONES Estic intentant acostar-me a tu, Tyler. Intente comprendre l’excitació de mirar per la finestra del dormitori d’una persona.

(Asher, 2017: 98) Et sents incòmoda, saps que t’observen, que t’estan mirant fixament i, que fins i tot alguns, a vegades arriben a tocar-se. Altres vegades fins i tot et graven, amb els seus telèfons mòbils, pensant que tu no els veus, i no és només que et graven a tu, és que, amés, la seua mirada telescòpica de cinc megapíxels va dirigida al teu cul, als teus pits o, si portes l’uniforme, fins i tot per baix de la falda. Són els anomenats assetjadors tafaners o observadors, o de l’intel·lectual vocable francés Voyeur.

Hui dia, el concepte d’intimitat i privacitat es volatilitza sota l’imperatiu actual de voler veure-ho tot, de mirar-ho tot sense vergonya, sense ocultar-se. Moltes vegades sense voler-ho, o fins i tot amb això, nosaltres mateixos ens prestem i passem a ser objectes d’aqueixes mirades en compartir, a milions d’ulls dels tafaners, les nostres publicacions en les xarxes socials De nou, el bullying, és el protagonista després dels ulls dels tafaners, dels assetjadors o voyeurs, moltes vegades silenciosos, que en molts casos ens coneixen per altres amistats, l’escola o simplement ser veïns del barri, i que des de l’anonimat ens espien des de les seues cases.

CASSET 3 CARA A: EL XANTATGE Resulta que només m’estaves preparant per a ser una integrant més del club de Persones que creuen que

Courtney Crimsen és una xica genial.

(Asher, 2017: 124) Hui dia les xarxes socials i Internet són un mitjà molt útil per a iniciar i mantindre relacions, conéixer gent o fer noves amistats, o almenys al principi és el que creiem. No obstant això, moltes vegades cal guardar les cauteles necessàries en cada cas, perquè a vegades poden no conéixer-se bé les intencions de l’altra persona. Hui dia són freqüents els casos de xiquets, adolescents, joves i fins i tot adults, que són víctimes de paranys, de falses acusacions que es veuen atrapats en un xantatge. En aquests xantatges se’ls pot demanar diners a canvi de no publicar fotografies o vídeos, alguns de caràcter sexual, o per mantindre un secret o confessió que la víctima no vol que siga revelada, també es realitzen molts xantatges emocionals i de control possessius per part de parelles o amistats.

CASSET 3 CARA B: LES MALES INTENCIONS Deixa que algú et lleve qualsevol sentit de privacitat o seguretat que encara tingues, després aconsegueix que algú utilitze aqueixa inseguretat que et va robar per a satisfer la seua pròpia curiositat retorçada.

(Asher, 2017: 186) Les males intencions dels altres o la falta de seguretat en un mateix, donen compte d’una fragilitat i baixa autoestima que fa a la víctima vulnerable als altres davant l’assetjament. Moltes vegades, són aqueixes males intencions retorçudes les que marquen una reputació, basada en rumors i difamacions, en torn de la pròpia persona. En retrospectiva, les víctimes se senten moltes vegades estúpides, com una espècie de joguet amb el qual alguns volen divertir-se i uns altres són incapaços de poder defensar-la. No obstant això, alguns vencen aqueixa por i intenten i busquen que se’ls conega tal com són i no com diuen que és.

CASSET 4 CARA A: DEMANANT AJUDA El meu món s’ensorrava. Necessitava d’aquelles notes. Necessitava qualsevol esperança que elles m’hagueren pogut donar. I tu? Et vas emportar aquella esperança. Vas decidir que jo no mereixia tindre-la.

(Asher, 2017: 211) La figura de l’adult es torna clau en la lluita contra el bullying. No obstant això, en moltes ocasions els mateixos responsables docents no actuen i es resguarden en què siga la pròpia institució la que s’encarregue d’aquests problemes. Encara que també apareixen docents que es preocupen, no sol haver-hi un abordatge directe i profund del tema, respecte a l’assetjament escolar. Els equips docents haurien de fixar límits davant tals comportaments, així com imposar sancions concordes a les violacions de les regles, perquè són els propis adults els qui haurien d’actuar com a models a seguir, però sense deixar de ser l’autoritat a càrrec.

CASSET 4 CARA B: SOLEDAT Fa molt temps que el col·legi no era un refugi per a mi.

(Asher, 2017: 245)

Algunes de les causes relacionades amb el bullying, són el rebuig entre iguals, la soledat, ser ignorat i la necessitat d’expressar-se ja que aquest rebuig i aïllament és el major estrés per a la víctima. A causa d’això i a l’acumulació de situacions doloroses, molts se senten malament dins del seu entorn i ignorats o no compresos pels seus familiars. És per això, que és important el suport dels sers estimats perquè la persona no caiga en la desesperació i aconseguisca eixir de l’assetjament en el qual viu dia a dia.

CASSET 5 CARA A: SALVAVIDES Amb tot el que estava succeint en la meua vida -succeint al meu cap-, volia parlar amb tu. Parlar de debò. Només una vegada.

(Asher, 2017: 264) El fet de sentir-se assetjat, rebutjat, o ignorat, fa que moltes vegades les víctimes no siguen capaces de veure que, malgrat tot el sofriment, o de pensar que el món sembla no existir, encara hi ha persones que ens fan sentir bé. El nostre dolor ens ofusca i fa que, com en el refranyer, l’arbre no deixe veure el bosc, no deixe que vegem més enllà, que vegem a aqueixes persones que són i poden ser nostre salvavides. És veritat que sempre hi ha moments i persones que no ens danyen ni ens abandonen. En una vida tan caòtica i plagada de colps directes i indirectes, com el que pateixen, també existeix gent amb bones intencions que, per contra, volen estar al nostre costat, ajudant-nos i donant-nos suport, i que per diferents motius com la timidesa, el respecte o per no saber com ajudar o actuar, ens fa generar molts dubtes, ens dóna idea que no han volgut estar amb nosaltres, que no ens han pogut salvar transmetent-nos la sensació d’abandó i deixadesa.

CASSET 5 CARA B: LA LLEI DEL SILENCI Qualsevol dels dos […] Podríem haver-la salvat […] Aquella xica tenia dues oportunitats i, tots dos la defraudem.

(Asher, 2017: 290) Si us pregunte a vosaltres que esteu llegint aquest article qui són els protagonistes d’una situació d’assetjament escolar, la majoria pensareu que són dues: la víctima i l’agressor. No sols les víctimes i els agressors es veuen afectats per la violència, en veritat intervé una tercera persona en aquest triangle del bullying; l’espectador., ja siga de manera passiva o activa.

Quan es produeix una situació d’assetjament escolar s’instaura una espècie de Llei del Silenci, que evita o tenen por de parlar o defensar a les víctimes. Aqueixa Llei no escrita, amaga por a les conseqüències, por a més colps, por al fet que l’espectador es convertisca en víctima. Els agressors s’aprofiten d’aqueix silenci per a poder continuar desenvolupant les conductes violentes i mantindre el bullying fent-lo cada vegada més violent. És per això que quan els espectadors mostren obertament la seua repulsa a l’assetjament, el denuncien i fan costat a la víctima, la seua actitud i intervenció pot mantindre o trencar l’assetjament.

CASSET 6 CARA A: SON COSES DE XIQUETS Es va transformar en una espècie de joc pervers, imaginant maneres de matar-me. I hi ha alguns bastant estranys i creatius.

Frases com «això són coses de xiquets i han de solucionar-ho ells, els adults no hem de ficar-nos, això ha existit sempre o passar per aquesta situació et fa més forta» són disbarats que banalitzen la violència. La tolerància de mànega ampla perquè seguisca la impunitat dels adults o responsables de centres escolars que continuen creient que un col·legi és una selva ingovernable on els xiquets han d’aprendre a sobreviure per si sols. Al cap i a la fi, si no hi ha adults exercint un control succeeixen aquest tipus de fets llastimosos davant els quals els nostres xiquets, adolescents i joves no tenen les eines suficients per a solucionar aquestes situacions. Aquesta falta de solucions genera la idea d’un moment de desesperació, un últim crit per trobar llum enmig de la foscor i també la sensació que hi ha una víctima que espera que un adult l’ajude.

Són els propis adults els qui han de previndre i intervindre perquè la violència i l’assetjament no siga el convidat normalitzat en la nostra societat, i a això hauria de sumar-se que el nostre sistema educatiu tal com està configurat no garanteix cap suport o salvació davant els casos més dramàtics d’assetjament i violència escolar.

La societat en general sembla no fer res sobre aquest tema als problemes que aquests tenen en relació al bullying.

CASSET 6 CARA B: L’ÚLTIM CRIT: EL SUICIDI Necessite que es detinga. La gent. La vida.

(Asher, 2017: 344) «Hola, sóc Hannah. Hannah Baker. Posa’t còmode, perquè estic a punt de contar-te la història de la meua vida.

Específicament, per què la meua vida va acabar» Així comença el relat en què la protagonista de la sèrie Per 13 raons deixa als seus companys de secundària després de suïcidar-se.

«Hola, el meu nom és Andrés i si estàs llegint això és perquè m’hauré suïcidat». Amb aqueixes paraules iniciava un jove de 16 anys la seua carta de comiat, difosa pel diari El Mundo, en la qual relata l’”infern” en què s’havia convertit la seua vida per culpa del bullying que patia en el seu institut a Madrid.

Ficció i realitat s’entremesclen en aquestes dues confessions, perquè el relat de Hanna Baker no és solament una ficció americana, massa sovint ens assalten notícies, com la d’Andrés, Carlos, Samantha o Lucía, que parlen d’adolescents que es lleven a vida pel fet que patien bullying. Aquests casos ni són els únics, ni són la primera vegada que passa, ni serà l’última, i és que segons l’últim estudi de l’OMS, el bullying constitueix la primera causa de suïcidi adolescent.

CASSET 7 CARA A: VAIG MATAR JO A HANNAH BAKER? I ho sent.

(Asher, 2017: 353) I ara, repassant mentalment la meua pròpia adolescència, em pregunte: Vaig matar jo a Hannah Baker? Ens assabentem en realitat del bullying? Volem assabentar-nos? O és millor pensar que és cosa de xiquets? Que l’assetjat també provoca? Clar que de vegades parla. I clar que de vegades insulta o intenta retornar-li-la als qui li fan la vida impossible.

Però ara em mire i pense les mans que no vaig tendir, els «m’agrades» que vaig esperar i mai arribaren, les vegades

que vaig callar davant insults que em propinaven a mi o cap a algun company o companya, els xiuxiuejos en els quals vaig participar, els complexos —propis i aliens— que vaig alimentar, la vegada que un company em va tocar el cul en el canvi de classe per a riure’s amb els seus amics i li vaig arriar una galtada, les setmanes i mesos que vaig aguantar que X. em diguera «puta» cada vegada que m’alçava del pupitre, l’ajuda que no vaig oferir o les abraçades que no he pogut donar...

Què dur tornar als 15 i als 16 o als 17 i recordar certes coses… No es tracta de flagel·lar-nos a hores d’ara —algú podria dir que «en bona hora mànegues verdes», sinó de veure que el bullying ens concerneix a tots i totes perquè ara mateix s’està fent bullying en algun lloc pròxim on tu estàs. Tal vegada, en el col·legi o l’institut del costat, el teu propi fill, filla o veí està fent o rebent bullying via internet. I ara ja no pots anar-te a cap part. Hi ha dos mons, el real i el de fantasia. I els adolescents no saben. I molts dels adults —almenys els que ocupen llocs en els quals es podria fer alguna cosa— ni saben ni volen saber. i perquè aquest horror no acabe sent una història interminable caldrà, com bé diu Clay, «Hem de millorar la forma en què tractem i cuidem als altres».

CULTURA «Només el que sap és lliure, i és més lliure el que més sap... Només la cultura dona llibertat... No proclameu la llibertat de volar, sinó doneu ales; no de pensar, sinó doneu pensament. La llibertat que cal donar al poble és la cultura.»

Miguel de Unamuno

LA HISTÒRIA INACABABLE DEL VALENCIÀ EMILI CHAQUÉS JIMÉNEZ - ACTOR I DOCENT D’ARTS ESCÉNIQUES

En desembre del 2019 un informe del Consell d’Europa sobre la protecció de l’Estat espanyol de les llengües regionals o minoritàries ens alertava de què el valencià es troba en una «situació preocupant», sobretot en el marc de l’Administració de l’Estat i del sistema judicial. Entre altres aspectes posava en relleu que la llei relativa a l’educació plurilingüe del 2018 «no és conforme» a la Carta europea perquè «impossibilita l’aplicació de models de programes d’immersió». Per aquesta raó, recomanava que l’ensenyament del valencià s’assegure en tots els nivells, a més del seu ús en l’economia i en els serveis sanitaris i socials.

Davant d’aquesta notícia moltes veus s’alçaren per a opinar i moltes d’elles en contra de la nostra llengua, però ja ens ho va advertir Vicent Andrés Estellés: «i patiràs i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, i et seguirà una polseguera». No en faltaren d’aquelles que deien que el valencià «no vale para nada», «que mejor aprender alemán o italiano», «que con tanto valenciano los niños ya no saben ni castellano», «más inglés y menos valenciano» i una lletania d’arguments carpetovetònics que solen fer els que tenen animadversió, pura i dura, a una llengua que volen esborrar del mapa perquè, segons el seu criteri de monolingües puerils i ignorants, no és útil.

Davant de tots aquestos atacs gratuïts en va arribar un d’una mare que és queixava d’un institut públic d’Educació Secundària on els escrits administratius d’informació als pares estaven redactats en valencià.

Després de llegir la seua queixa vaig tornar a recordar els versos d’Estellés i em vaig veure amb l’obligació de contestar perquè: «Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble».

Benvolguda, mare: M’adrece a vosté després de llegir la seua proposta on demanava que se li responguera en castellà o anglés després de rebre una carta en valencià de l’institut on hi assisteix el seu fill. Vosté afirma que aquestes «son las lenguas básicas y necesarias para entenderse en el mundo y no sólo en una comunidad de ‘España’ ya que es española y vive en España, aunque respeta este dialecto». Deixant de banda les faltes

TÍTOL: MALAGUENYA DE BARXETA ARTISTA: PEP GIMENO EL BOTIFARRA ÀLBUM: SI EM POSE A CANTAR CANÇONS ANY: 2006 “Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, allà on renaixen les cendres del meu País Valencià.”

d’ortografia del seu escrit, i que m’he permés la llibertat de corregir en aquest article, no m’he pogut estar de respondre-li.

En primer lloc, li he de citar el marc legal, concretament, el punt 3 de l’article tercer de la Constitució espanyola:

«La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección».

Després de fer referència a la Carta Magna cal fer ressò del nostre Estatut d’Autonomia, sobretot, als punts 4, 5 i 6 de l’article sisé:

4. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.

5. S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià.

6. La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’Administració i l’ensenyament.

Una vegada comprovat què diu la legislació al respecte podrà verificar que el centre educatiu s’ha cenyit al que marca la llei i allò de què vosté «respeta este dialecto», caldria agafar-ho amb pinces perquè, al meu entendre, no té massa clar els significats de «discriminar», «respectar» i «protegir».

En segon lloc, vosté no sols discrimina el valencià, llengua amb més de nou milions de parlants i que ocupa la huitanta-huitena posició de les més de 5.000 llengües que es parlen al món, sinó que també exclou tot aquell parlar que no siga l’anglés o el castellà com ara la llengua francesa que ha donat quinze premis Nobel de Literatura; l’alemanya, que n’ha donat dotze o la sueca, que n’ha donat set. Tot això, sense menystenir d’altres, amb menys parlants que el valencià, com el danés, el finés o l’hebreu que també foren usades per altres literats guardonats amb el prestigiós premi. Així mateix, no s’ha d’obviar l’occità, idioma que empraven també els trobadors de les nostres contrades entre els segles XI i XIII per compondre els seus textos i utilitzada per Frederic Mistral, guanyador del Nobel de Literatura el 1904.

En tercer lloc, vosté ignora que totes les llengües del món, tret de l’esperanto i les que va idear J.R.R. Tolkien, estan lligades a una cultura. És important que sàpiga que la manca d’informació no justifica la seua ofensa cap a la cultura valenciana. Ha de saber que aquesta és la llengua del fundador del Regne de València, Jaume I, al segle XIII. Entre els segles XII i XVIII aquesta també fou la llengua oficial de la Corona d’Aragó que arribà a abraçar un gran nombre de territoris com Aragó, Catalunya, Mallorca, València, Sicília, Sardenya, Nàpols, Atenes, Malta, Marsella, Montpeller, Múrcia o Còrsega, entre d’altres. També fou una de les llengües del Vaticà, al segle XV, juntament amb l’italià i el llatí, durant els tres i onze anys que ocuparen respectivament el tron de Sant Pere els papes xativins Calixt III i Alexandre VI. Encara diré més, fou la llengua d’ús d’un dels nostres valencians més universals: Sant Vicent Ferrer qui, segons la tradició, predicava en valencià i tothom el comprenia fóra quina fóra la part del planeta on sermonejava. Com vosté pot constatar, el valencià ha estat històricament una «lengua básica y necesaria para entenderse en el mundo».

Ni Felip V de Borbó al segle XVIII ni el Franquisme al XX aconseguiren relegar el valencià a l’ostracisme absolut atés que gràcies a la consciència històrica i nacional de treballadors i dignificadors de la nostra llengua i cultura com Constantí Llombart, Teodor Llorente, Carles Salvador, Joan Fuster, Carme Miquel, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira o Francesc de Paula Burguera s’ha aconseguit recuperar el nostre patrimoni lingüístic que té, a les Trobades d’Ensenyament en Valencià anuals, un clar exemple del que som els valencianoparlants en molts àmbits.

Com deia Valle-Inclán «ser devorado por un león todavía es algo honorable, pero recibir una coz del asno del vecino da una cierta vergüenza».

DESIG «Amor i desig són dues coses diferents; no tot el que s’estima es desitja, ni tot el que es desitja s’estima.»

Miguel de Cervantes

LA FÀBRICA DELS DESITJOS ROSER AHULLÓ LLIDÓ - ESTUDIANT DE MAGISTERI

Els desitjos humans són un misteri, i als xiquets els passa el mateix que als majors. Els que es deixen portar per ells no poden explicar-los, i els que no els han viscut no poden comprendre’ls. Hi ha homes que es juguen la vida per a pujar a una muntanya. Ningú, ni tan sols ells, poden explicar realment per què. Uns altres s’arruïnen per a conquistar el cor d’una persona que no vol saber res d’ells. Uns altres es destrueixen a si mateixos per no saber resistir als desitjos luxuriosos... o de la botella. Alguns perden quant tenen per a guanyar en un joc d’atzar, o ho sacrifiquen tot per un desig que mai podrà realitzar-se. Uns quants creuen que només seran feliços en algun lloc diferent, i recorren el món durant tota la seua vida. I uns pocs no descansen fins que aconsegueixen ser poderosos. En resum: hi ha tants desitjos diferents com persones diferents hi ha.

Trobar el desig, el més íntim i vertader, no exclou la impossibilitat d’habitar sempre en ell, perquè com a éssers que desitgem sorgiran, un darrere l’altre, nous desitjos i aquests són els que ens constitueixen i ens impel·leixen a actuar. Igual que en La Història Interminable, el seu protagonista no pot quedar-se en Fantasia, és a dir, habitant sempre en el desig, perquè això implicaria anar contra la seua naturalesa humana. Tota persona està en falta d’alguna cosa i davant la falta d’això sorgeix el desig. Quan desapareixen els desitjos és quan ja no resta res a desitjar i només ens queda la mort, és a dir el no-res, la inexistència.

Per això, fa un parell d’anys, Bill Griffin va llançar una aplicació anomenada Crowdwish. A Bill, un director de màrqueting i escriptor, entre altres coses, se li va ocórrer la idea que estaria bé disposar d’un espai en el qual la gent poguera compartir els seus desitjos. Per a això, en la seua app li demanava a la gent que els explicara quines eren les tres coses que més desitjaven en el món. Aquesta idea sorgia de que totes les persones del món desitgen alguna cosa, per minúscul que fora, perquè tots tenim esperances, somnis i aspiracions respecte al futur. Aquests desitjos que lliurement podies demanar podien ser de l’índole més diversa: fantasies impossibles com poder volar, passar una nit amb Ryan Gosling o Emma Watson, aconseguir l’últim model de Ferrari o fins i tot fins que regnara la pau a Síria.

LES NOTES GREUS Recerco l’alba dins la nit obscura i se’m fan perdedors tots els camins.

Recerco el cant de l’única font pura i totes les begudes són verins.

Voldria que el perfum de blanca rosa ofegués la luxúria d’aquell nard.

Voldria que el meu cor que ja no gosa, per l’amor no cregués que és massa tard.

Una vela, només, i una atzavara; un mar ben blau i una blavor de cel; una joia callada i ben avara, i l’aquietament de tot anhel.

I trobar-se, Senyor, que em fossis l’alba, i la vela i el mar i el cant d’amor; que em tornessis brillant l’ànima balba i ben clara la font d’aquest meu cor.

Rosa Leveroni

Però el més sorprenent de tot és que la majoria dels desitjos que van enviar eren bastant quotidians. Resulta que, al cap i a l’últim, si ens donaren a triar les tres coses que més desitgem, no som tan idealistes com caldria esperar. La majoria de les persones va triar somnis més o menys factibles que podrien realitzar-se sense massa problema. Com us comente, hi havia desitjos de tota mena, des d’un «tant de bo se’m llevara la ressaca», això seria segurament després d’un dia de casaleo en la falla, fins a un «tant de bo la meua sogra no fóra tan bruixa».

Sí, desitjos banals, però que ací estan com «tant de bo el cinema no fóra tan car», «tant de bo trobara un nóvio que no fóra un imbècil» o «tant de bo poguera passar de curs i poder optar a la beca». També hi ha desitjos més profunds com «tant de bo poguera acceptar-me com sóc», «tant de bo sabera què fer ara», «tant de bo poguera trobar la manera de portar una vida més senzilla», «tant de bo aconseguira tindre pau mental» o «tant de bo tinguera menys ansietat social».

La veritat és que alguns d’aquests desitjos ens fan veure que una de les coses que més cerca l’ésser humà és estar, en suma, a gust amb si mateix. Són coses pràctiques, del dia a dia, amb les quals tothom es pot identificar, no somnis inaccessibles o absurds per ser massa ambiciosos. Quan es parla dels desitjos de seguida ens ve a la ment que els desitjos són sempre difícils d’aconseguir, però segons el pensament del filòsof francés, Gilles Deleuze, la veritable difícultat és desitjar, perquè desitjar implica la construcció mateixa del desig: formular quina disposició es desitja, quin món es desitja, perquè siga el món que et convé, el món que augmenta la teua potència, el món en el qual el teu desig discórrega.

I és que el nostre inconscient és com una fàbrica i el desig és el que volem produir. Aquests desitjos podríem dir que no és només que es desitge un objecte, sinó que sempre es desitja un conjunt perquè quan desitgem este o aquell objecte, sempre és el desig d’un conjunt espacial, geogràfic, temporal, territorial i concret de tot el que envolta aqueix desig. Les persones produïm, fabriquem un conjunt, quan desitgem. Deleuze ho resumeix amb una frase: «c’est toujours avec des mondes que l’on fait l’amour», que vol dir que, «amb mons és amb el que sempre fem l’amor». Perquè és a través de les imatges el que desitgem dins d’una combinació de coses com el moment, el lloc, la companyia, la llum, la música, que fan del conjunt quelcom desitjable.

Per això, a tu, que m’estàs llegint, vull atrevir-me a demanar-te a desitjar tres desitjos i que els compartisques anònimament en el nostre enllaç de QR. Però és molt probable que t’hages preguntat més d’alguna vegada: Com he de demanar? Això és molt freqüent en tots els que desitgen alguna cosa, perquè és el fet de demanar, el primer pas per a poder atraure allò que desitgem.

EXILI «L’exili és part de mi. Quan visc a l’exili porte la meua terra amb mi. Quan visc a la meua terra, sent l’exili amb mi. L’ocupació és l’exili. L’absència de justícia és l’exili... Saber que el futur no serà millor que el present és l’exili... Això és l’exili» Mahmud Darwish

FOREM, SOM I SEREM EXILIATS

MILIO RODA LUCAS - EMPRESARI D’INDUMENTÀRIA VALENCIANA

«Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res... Si la lluna feia el ple, també el feu la nostra pena.» Amb un minúscul fil de veu, quasi invisible, el seu cos ja sense malenconia, llig les seues històries a qui la vulga escoltar i afirma a la seua convidada que va ser el millor. Que la seua vida no va ser fàcil quan, amb nou anys, va arribar a un país estrany amb només la roba posada i una manta sota el braç, però que va valdre la pena, encara que allò suposara un exili de si mateixa.

Des d’una vella butaca d’orelleres, madame Rosa, a punt de complir noranta anys, mou els seus xicotets peus com a pésols i li diu a la seua convidada que un dels seus desitjos es complirà quan ella isca. Amb la mirada perduda en la finestra, que dona a la torre de l’església de Saint-Bénigne, en Pontarlier, madame Rosa somriu alegrement pel simple fet de tindre a algú que escolte la seua història i que fa que els seus pelegrins exiliats, setanta anys després que ho fera ella, se’n vagen contents, igual que ella, a les seues cases d’acollida.

Clara li somriu. Asseguda enfront de la dona, i amb sols mig segle de vida, porta a totes parts la seua llibreta de dibuixos fallers i un parell de llapis que Martina, la seua germana menuda, li va regalant des de València a mesura que se li acabaven.

Hi havia una especial sintonia entre les dues, no sense cap motiu, mescla de la tendresa que sentia la jove per aquella anciana d’arrugues marcades i, d’altra banda, d’un sentiment solidari respecte a aquell exili obligat i compartit per ambdues que no entenia de nacionalitats ni edats. Cert és que per a Clara era fruit

TÍTOL: CORRANDES D’EXILI ARTISTA: SILVIA PÉREZ ÀLBUM: VESTIDA DE NIT ANY: 2017 “Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d’enyorança ans d’enyorança viuré.”

d’una elecció i que madame Rosa, no obstant això, no va poder triar una altra alternativa quan la seua família, com també el mig milió d’espanyols més, es van veure obligats en l’hivern de 1939 a travessar la frontera amb França fugint d’una Guerra Civil que agonitzava els seus últims dies de la seua malparada vida.

Molts van marxar amb només un bitllet d’anada, sense l’oportunitat de tornar a trepitjar la terra que els va veure nàixer; uns altres, com a madame Rosa, van tornar anys després de visita o de vacances i, fins i tot, molts van aconseguir quedar-se per sempre. En canvi per a Clara, com molts dels joves de la seua edat, anar-se’n i tornar suposa no anar-se’n del tot, no quedar-se del tot. Anar-se’n i tornar és un èxode fictici, un purgatori per al nòmada. Perquè abandonar un lloc per deixar-lo per sempre suposa, si més no, fer una mudança, acomiadar-te, si pots, dels que es queden i dotar d’una transcendència o necessitat el teu viatge cap a l’exili. I torna a «casa», clar que sí, però només de visita, només. No obstant això, aquest anar-se’n i no anar-se’n és com viure en els murs i despertar cada dia amb un peu del costat d’una habitació diferent que no és la teua, però que tampoc és del tot de l’altre.

Clara forma part d’aquella generació perduda o, més ben dit, d’aquella generació frustrada. Una frase que queda continguda entre una multitud de pensaments que els emigrants espanyols, joves i no tan joves, comparteixen a kilòmetres de les seues cases en terra estranya. En aquests últims anys, molts joves arrosseguen aquesta condemna fantasmal d’estar i no estar a un mateix temps. Havent eixit de les seues primeres llars per buscar millors condicions de vida i treball, i que continuen tornant a les seues cases, d’on se’n van anar per a cuidar, acompanyar i voler als que es van quedar, perquè molts d’ells, com en el cas de Clara, no haurien deixat les seues llars de tindre una ocupació i, ara, els seus relats no compondrien aquest retrat de la crisi profunda que encara patim i hem viscut.

Ja que per a qui sen va, no hi ha lloc més prohibit que aquell del qual surt, i tot perquè no corresponen a

aquell grup que anomenen exiliats dels quals marxen, sense saber si un dia tornaran. Aquests joves se’n van i es queden al mateix temps. De fet, tornen al seu poble cada pocs mesos, cada vegada que tenen vacances, inclosos molts per estar a la setmana de falles cada any, com ho fa Clara. Perquè a casa, als amics i al poble, és la suïssa, l’estrangera, i allí rodejada dels majestuosos Alps, és la valenciana. A la fi ella mateixa es reconeix i es pregunta en veu alta que «no acaba sent d’ací, però tampoc és part d’allà».

En canvi, la vida de madame Rosa és una més dels milers relats de les famílies que van fugir de la guerra i de la dictadura van ser, llavors, exiliats o refugiats igual que els 22,5 milions de persones que hui han hagut de travessar les fronteres per a salvar les seues vides. Guerres com la de Síria, Sudan del Sud o el radicalisme islàmic deixen a milions de persones desarrelades, igual que ho van ser en el seu moment els refugiats espanyols. Persones que, al cap i a la fi, només busquen salvar les seues vides, ser lliures o buscar un avenir millor, però que troben un major nombre de barreres de les que van tindre els nostres avantpassats davant aquesta falta de memòria que, segons molts, està afectant Europa.

Els nostres fills, germans o amics tal vegada no tenen un relat èpic a contar, ni una guerra a la seua esquena, ni tan sols una postguerra, ni fam, ni dictadors; no carreguen amb motius que els puguen convertir en màrtirs, víctimes o refugiats... Tots ells, només coneixen aquestes històries d’allò que han escoltat o els han contat, se’n van anar no per ideals ni per religió. Anar-se’n per una cosa tan prosaica per a la història com anar-se’n a la cerca d’un treball que els condemna a ser fantasmes de segona. I tornar, de tant en tant, a «casa» per una cosa tan invisible com les històries dels afectes, la família o estranyar la seua terra que els converteix en invisibles.

Ara que són els nostres fills, germans, amics els que se’n van o se n’han anat. On ens agradaria que estigueren?

Fora? O dins de les societats que els ha vist nàixer i créixer? Perquè a les nostres terres valencianes sempre hi ha hagut exiliats, emigrants i refugiats que ens han portat a poblar tots els racons del planeta i que han contribuït en forjar el nostre ADN que ens identifica allà on anem. A més, han fet enriquir a les societats en molts sentits tan cultural, econòmic i genètic al llarg d’una història plena d’exilis, a una història que sempre serà interminable.

FEMINISME «El feminisme és una protesta valerosa de tot un sexe contra la positiva disminució de la seua personalitat.»

Clara Campoamor

I LA CULPA NO ERA MEUA

ANDREA RIPOLL VELERT - T. S. EN PROMOCIÓ D’IGUALTAT DE GÈNERE «I la culpa no era meua, ni on estava, ni com vestia: el violador eres tu».

Aquesta és la tornada creada pel grup Las Tesis i les dones xilenes que ha despertat en algunes persones aplaudiments i solidaritat, mentre que en unes altres ha provocat crítiques. Però no cal ocultar que les xilenes han aconseguit que milers de dones en el món ens identificàrem amb el seu càntic.

Va ser el passat 25 de novembre de 2019, Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, quan mig centenar de dones eixia al carrer a realitzar una performance, i que poc temps després van ser al voltant de 50.000 les que van omplir la plaça de Santiago de Xile per a recórrer després desenes de ciutats: Santiago de Xile, París, Managua, Nova York, Mèxic, Bilbao, Barcelona o València, per assenyalar-ne algunes.

«Un violador al teu camí» compta ja amb milions de visualitzacions en YouTube. La novetat és l’extraordinària circulació planetària d’una lírica que condensa de manera pràctica el conjunt d’idees que actuen en el cor de la violació.

Els qui han viscut en algun moment de la nostra vida, perill o violència pel mer fet de ser dones, comprenen cada paraula de l’himne: i som moltes. El «tu» al qual es refereix és el violador, però també inclou a aquells que, enfront d’un cas d’assetjament sexual, es fan dels ulls grossos. Però hi ha més, molt més…

Aquest «tu», abraça homes i dones que, amb les seues crítiques, acullen i defensen l’estructura que per segles ha dominat el món, en la qual l’home ha posseït el poder a costa de la dona: «L’Estat opressor és un mascle violador» tal vegada siga la frase més radical de l’himne i per tant cal meditar-la a fons per aconseguir comprendre-la.

Aquest «tu», abraça també a qui justifica aquests actes de violència culpabilitzant la víctima, directament o indirectament en preguntar, per exemple: però a qui se li ocorre caminar de nit per ací?, o però per què

L’ENGANY Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.

(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)

Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu tancant els camins vívids a més crescuda veu.

Ells em motegen freda, i serena, i valenta.

I estic plena de pànic i de tristor calenta.

Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.

Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.

Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama, ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.

I jo no sé quin núvol equivocat i estrany posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.

Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.

De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»

No els diguí la por meua a la nit, a la mort.

Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...

No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida la vida.

Joan Margarit

es visten així?, com és que anava sola pel carrer? La resposta a totes aquestes preguntes la tens a la mateixa cançó i és: «I la culpa no era meua, ni on estava, ni com vestia».

Aquest «tu», abraça també homes i dones que alcen la veu horroritzats quan veuen monuments pintats, però callen dia a dia davant la normalització de la violació i la mort de més dones.

Aquest «tu», abraça als qui pretenen refutar aquest moviment afirmant que també hi ha homes assassinats, quan les dones no matem ni abusem d’ells: no ho entenen?

Aquest «tu», abraça als qui empra el terme feminazi, perquè mostren que encara no han comprés res. Però també, aquest «tu», ha d’abastar als qui podent almenys solidaritzar-se, no ho han fet.

Aquest «tu», ha de ser també l’alternativa, és a dir, que ha de vindre d’un canvi global, per a transformar-lo en un altre on dones i homes puguen viure i conviure en pluralitat i en diferència per a construir tots junts un món de llibertat col•lectiva i individual.

Avui en dia, són inqüestionables els avanços que hem generat en les últimes dècades donant major visibilitat del maltractament habitual, però també han sigut en els últims anys, quan les violacions col•lectives, s’han registrat a Espanya un total de 164 agressions sexuals múltiples des de 2016 fins a 2019, que han tornat a posar el focus social sobre altres violències sexistes que ens travessen a les dones dia a dia. Perquè la majoria de les agressions sexuals i les violacions es produeixen per part de l’entorn més pròxim.

La capacitat de mobilització de les organitzacions feministes no té sostre, no obstant això, és necessari no perdre de vista que, unida a la mobilització, ha d’arribar la proposta política. Una proposta que ha de focalitzar cap a on volem anar, però també saber llegir el moment actual, assenyalant, críticament, allò que queda per fer i també el que ens sembla erroni en el plantejament.

Mentre el feminisme continue guanyant autoritat i legitimitat podrem construir un relat que, no sols confronte, sinó que construïsca la història destructora del patriarcat. Hui es fa més necessari que el feminisme amb la seua veu —la seua denúncia— ens apel•le a continuar lluitant per erradicar la violència sexista de les nostres vides. De les de totes.

EL NÚVOL SOBRE VERA

CRISTINA BORRÁS JUAN - GRADUADA EN CRIMINOLOGIA Un preciós dia de primavera, una bonica i xicoteta muntanya anomenada Vera, contemplava des de la seu illa el bell oceà que s’estenia a sobre els seus peus.

A Vera li encantava parlar amb el seu amic el Sol i cantar amb les palmeres que poblaven l’illa, però el que més li agradava eren les històries que la seua amiga la gavina li contava sobre la gent d’altres llocs del món.

Un bon dia un núvol blanc, d’aquests que només es troben pintats en els quadres, va xocar amb Vera.

—Ups! Ho sent, ha estat sense voler. Estàs bé?

—Sí, tranquil, no és res.

—Per cert, em dic Abdó. I tu?

—Jo em dic Vera. Mai havia vist un núvol tan gran com tu.

Aquest va ser l’inici d’una conversa que va durar hores i hores. Abdó tornava cada dia per xarrar amb Vera, i així poc a poc es van enamorar l’un de l’altre.

Al cap d’uns mesos per a ella tot era perfecte, ell era l’amor de la seva vida i sentia que al seu costat res dolent podia passar. Però d’altra banda a ell no li agradava que passés tant de temps amb la seva amiga la gavina. De la nit al dia Abdó va començar a canviar de color, ja no era blanc, ara era gris, i tenia un aspecte que intimidava molt a Vera. I de sobte, va començar a ploure mentre ell no parava de cridar: —Ets ximple!

No serveixes per a res, l’únic que fas és xarrar amb la teua amigueta! No vull que parlis més amb ella! Fas cas a tots excepte a mi!

Vera estava molt espantada i per calmar-li va dir: —No t’enfadis, saps que t’estimo més que a res. Si no vols que passi tant de temps amb ella ho comprenc, demà li ho diré.

Els mesos passaven i ella es sentia malament per no poder parlar amb la seva millor amiga, però encara hi havia les palmeres amb les que li agradava cantar. Quan Abdó va saber que tenia noves amigues, va buscar a Vera per descarregar la seva ràbia contra ella.

Va començar a ploure com mai abans havia vist i aquesta pluja es va transformar en un gran riu que l’envoltava deixant grans solcs per la seva faldilla, el riu va començar a créixer i a desbordar de tal manera que va eliminar a totes les palmeres.

—Et vaig dir que no parlessis amb ningú! Ets una estúpida! ¡Veus el que em fas fer!

Vera estava desconsolada i no podia parar de plorar, es culpava per tot el que estava passant.

Passat un temps, començà a sentir-se molt sola. No tenia ganes de res, pensava que mai podria estar a l’altura de Abdó i que tot ho feia malament. Fins que un dia un rossinyol va veure que estava plorant i va començar a xarrar amb ella per animar-la, però l’alegria va durar poc perquè Abdó l’estava vigilant, i al veure que estaven tan a gust, una altra tromba d’aigua queia sobre Vera; aquesta era molt més intensa que l’anterior, de tal manera que l’oceà que l’envoltava va començar a pujar de nivell i a envestir amb força, fins destrossar les seves platges.

Finalment, una enorme onada la va engolir.

Estava atordida, no sabia que li estava passant ni per què. Estava sumida en la foscor de les aigües. Per a ella no hi havia consol, només podia plorar i preguntar-se què havia fet malament. Tot d’una i com si d’un somni es tractés escoltà una veu que cridava el seu nom. Era la seva amiga la gavina que la buscava sense descans. En aquell moment va pensar que devia fer alguna cosa, no podia quedar-se allí per sempre. Ell l’havia marcada fins a aconseguir a poc a poc afeblir-la, però encara quedava foc al seu interior, i com un volcà que acaba de nàixer va aconseguir créixer fins arribar a la superfície on la seva amiga l’esperava amb ànsies.

Les cicatrius que Abdó havia deixat, li van recordar que ella podia ser més forta que tot això, es recuperaria sempre per forta que fos la tempesta, i sabia que els seus amics estarien per recolzar-la.

GLOBALITZACIÓ «El que preocupa és que la globalització estiga produint països rics amb població pobra.»

Joseph Eugene Stiglitz

UNA GLOBALITZACIÓ SOLIDÀRIA CECILIO MANUEL FERNÁNDEZ - DIRECTOR COMERCIAL I MISSIONER

Era a meitat de la dècada dels 90 quan a la televisió començava a ressonar més sovint la paraula globalització, de manera que aquella paraula desconeguda pareixia ser la gran solució a molts dels problemes d’aquest món. En aquells moments passava molts estius de missioner amb l’orde salesiana de Don Bosco a Kara, al nord de Togo. En aquells anys, en què a penes existien mòbils, mantenia correspondència amb un dels missioners salesians que vivien allí quasi tot l’any, al qual tots els que el coneixíem li teníem molta estima. En una de les visites que va realitzar a València, recorde que ens ajuntàrem un bon grapat d’amics i missioners i en alguna d’aquelles converses en què preteníem canviar el món em va preguntar: Ceci, què penses de la globalització? Recorde que després de reflexionar, vaig arribar a la conclusió que per a mi, tal vegada per la gent que em rodejava, la globalització parlava de solidaritat, de compartir, de gaudir de les mateixes oportunitats, de que totes les persones pogueren viure dignament amb les necessitats bàsiques cobertes.

Ara, vint anys després, si mire al meu voltant, puc adonar-me’n que molt poc o res d’açò s’ha aconseguit.

Els pobres segueixen sent cada dia més pobres, i amb tant d’avanç tecnològic també tenen cada vegada menys oportunitats. Molts d’ells arrisquen la seua vida intentant córrer la mar de la mort en busca d’eixe món millor on molts no apleguen perquè s’han quedat pel camí.

La pobresa, la fam, la inseguretat política, la violència o la persecució religiosa són també manifestacions d’un món estructural injust que tanca a moltes persones la porta a l’esperança. Són moltes les diferències però no podem o millor encara, no hem d’oblidar, que el nostre valor com a persones és el mateix.

Una manera positiva per definir o contextualitzar la globalització ens hauria de convidar a contemplar una nova missió cap a la germandat universal, amb un mitjà més eficaç per a construir junts una societat millor que faça possible la més profunda unitat amb la mes rica pluralitat. El nostre món és un món on tots tenim cabuda. Respectar les diferències, siguen de raça, cultura, religió o de qualsevol diferència, no solament és important en un món cada vegada més interconnectat i globalitzat, sinó que també prepare els nostres xiquets i joves a ser solidaris. a valorar i aprendre d’altres, a ser tolerants i respectuosos, i a evitar

la presa de decisions basades en prejudicis i estereotips i on els adults tenim gran responsabilitat al respecte.

Tenim grans reptes i tasques per davant. El món, en nom d’un model errat i inhumà de desenvolupament, està en perill. No podem deixar de resignar-nos a acceptar que la globalització crea un increment de la pobresa com una fatalitat. Protegir la salut, l’ambient, la biodiversitat mitjançant un model de desenvolupament sostenible, ha de ser un imperatiu ètic i polític de primer ordre. Promoure i enfortir als nous moviments i actors socials que recorren el planeta en la lluita per la pau i un nou ordre social, la defensa de l’ambient, els drets de les dones, els pobles indígenes, els treballadors, contra el treball infantil, i molts altres, rescatant el valor i la dignitat promovent mecanismes que permeten una més justa redistribució de la riquesa social.

QUANTITAT DE MONS La quantitat de mons que amb els ulls obris, que tanques amb els braços.

La quantitat de mons que amb els ulls tanques, que amb els braços obris.

La quantitat de mons que amb el cos obris inunda les ciutats.

La quantitat de coses que amb el cos cremes fan de mi la foguera.

Miguel Hernández

HOMOSEXUALITAT «El que dol no és ser homosexual, sinó que ho tiren en cara com si fora una pesta.»

Chavela Vargas

BORINOT EL QUE NO BALLE MARÍA FERRÚS ROSELL - MESTRA D’HISTÒRIA

Un dels trets que caracteritza les comissions falleres és la defensa de la tradició i la crítica de la modernitat, la qual cosa s’ha traduït històricament en una crítica moral de costums mantinguda al llarg del temps. I una d’aquestes tradicions musicals és la coneguda cançó que més d’un ha escoltat centenars de vegades en falles. Sí, parlem d’eixa cançoneta amb una estrofa tan enganxosa que diu «Maricon el que no bote». En tot cas, aquest article sols és una crítica ambivalent ja que, de vegades, mostra una certa complaença o tolerància indirecta amb allò que es critica i que crida l’atenció. Un fenomen singular dins el món faller, concretament l’existència dels homosexuals en el seu si. La qüestió és que la presència d’homosexuals ha sigut sempre un fet al món de les falles, però, com en tants altres camps, escassament o nul•lament visible.

En el cas de les falles, la visibilitat més gran s’ha donat en els cercles artístics, especialment dins del món dels artistes fallers, tot i que de manera limitada. Pel que fa a les comissions, la visibilitat ha sigut molt difícil, ja que parlem d’un col•lectiu que normalment ha estat tancat en la part més fonda de l’armari, fonamentalment per la gran pressió i el control social.

Sabem que no és detonant per l’obertura de les comissions de cara a l’homosexualitat perquè es toque, cante o balle el «Maricón el que no bote» i, encara que per a molts aquesta lletra puga paréixer inofensiva, és de veres que també pot crear rebutja social als homosexuals, humiliació pública i enaltiment o apologia de l’homofòbia.

Fa un grapat d’anys que grups de fallers, músics, així com el col•lectiu Lambda, reclamen respecte i pedagogia per a retirar la lletra de «Maricon el que no bote», de la peça popular que es toca en festes i sobretot en falles. Aquesta organització fa anys que va tractar el tema i, fins i tot es va instaurar un premi amb la Junta Central Fallera de València per a la comissió que millor tractara i normalitzara les diferents orientacions sexuals existents. És ben cert que cada vegada es canta menys i que és millor adoptar una postura de pedagogia, d’aproximació i de participació en les comissions falleres, adoptant amb responsabilitat canvis en les lletres homòfobes, com pot ser el «borinot el que no balle, o que no bote».

TÍTOL: S’HA ACABAT ARTISTA: ELS PETS ÀLBUM: CALLA I BALLA! ANY: 1991

“La mare mai va creure que només fóssim amics Ella ens protegia de la llengua dels veïns.

Perquè si eres a casa em veia tan feliç, no ho entenia, però un fill és sempre un fill.”

I per què el canvi per «borinot el que no balle»? El borinot és un insecte gran i pesat, molt maldestre, que vola xocant amb arbres i agricultors. Per tant, sembla més apropiat per a definir aquella persona que durant unes festes no s’anima a ballar i a saltar al ritme de la xaranga de torn. Almenys això pensen els protagonistes de les festes, els qui entenen que la lletra «originalment inventada» ofén les persones homosexuals i ha de desaparéixer del repertori musical. I és que aquesta melodia del segle XIX que es tocava per Pasqua, pròpia de la música popular, no té un autor conegut i per tant drets d’autor.

Evidentment, hem fet només una reflexió, molt per damunt, d’una situació concreta, però que dins del món faller, tampoc queda molt clara. Excepcionalment algunes comissions falleres han declarat, internament, la seua prohibició perquè s’interpreten aquest tipus de cançons, però no sol ser la norma. Cal suposar, i esperem, que en les generacions més joves no hi haja tanta dificultat, en integrar i erradicar aquestes postures, encara que puguen paréixer inofensives, contra els homosexuals. En aquest sentit el conservadorisme i el tradicionalisme inherents al món faller contemporani fan que la normalització del fet homosexual en les falles necessite encara molt més temps i paciència.

Al meu entendre, ningú s’hauria de ficar amb la vida de les persones, ja que cal fomentar la pau i la concòrdia entre fallers i tota orientació sexual existent. Aquestes innocents cançons ajuden a normalitzar i legitimar la discriminació, especialment entre els menors. Aquest tipus de situacions influeixen més que les campanyes de conscienciació que es duen a terme per tal de donar suport al col•lectiu i disminuir l’assetjament que pateix.

Per a ells és fonamental que les famílies i educadors es plantegen el que significa realment aquesta manera de parlar. La veritat és que a mi, la cançó en qüestió mai m’ha agradat, sempre m’ha semblat de mal gust i m’he sentit incòmoda quan l’he escoltada. Però, Què opines tu? Creus que aquesta iniciativa de prohibir o modificar aquestes cançons en les falles és correcta, o creus que no és per a tant i és portar a l’extrem alguna cosa que en principi és inofensiva?

IGUALTAT «La primera igualtat és l’equitat.»

Víctor Hugo

SOBRE LA IGUALTAT

ANNA CARBONELL PIQUERES - AGENT D’IGUALTAT DE L’AJUNTAMENT DE SUECA

Si al món hi haguera igualtat, no n’estaríem parlant. Igualtat en tots els sentits, igualtat de tracte, igualtat de classes socials, igualtat de diversitats, de discapacitats, igualtat de gènere entre homes i dones. Igualtat en majúscules, vaja.

La vigent Constitució Espanyola de 1978 estableix en el seu article 1.1. com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Després en l’article 9.2. estableix que correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguen reals i efectives. I finalment l’article 14 (que segons m’explicaren quan estudiava oposicions és l’article més important de la nostra Carta Magna) afirma contundentment que totes les persones de l’Estat Espanyol som iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra circumstància personal o social.

Aquest article 14 és tan important perquè encapçala el capítol de drets i llibertats de totes les persones amb nacionalitat espanyola, i és un dels capítols de tota la part dogmàtica i més extensa de la Constitució.

Aquesta part està separada en dues seccions, una que parla de drets fonamentals i llibertats públiques, com poden ser el mateix dret a la vida, a la lliure expressió, a la seguretat, a la intimitat, a l’educació, etc.; i una altra que parla de drets i deures de la ciutadania, com són el treball, el matrimoni o la propietat privada. Imagineu-vos si és important i bàsic. La igualtat és la base en la qual se sustenta tota la legislació espanyola. Si hi ha desigualtat, hi ha discriminació. Així mateix, si hi ha privilegis per qualsevol raó social, estem incorrent en una il•legalitat.

I ací comencen les «incongruències». La Corona Espanyola és una d’elles. El capítol segon de la Constitució ho diu ben clar, que el baró prevaldrà sobre la dona en la successió reial (art. 57.1). Aquesta afirmació ha fet que fins i tot l’ONU ens haja recriminat aquesta il•legalitat i disparitat que propugna directament la nostra norma més important de l’Estat Espanyol, encara que jo crec que només el fet d’establir com a forma política de l’Estat la Monarquia Parlamentària (article 1.3.) ja és en si una incongruència. És ben clar que no necessitem una família reial, que amb una república elegida pel poble en tindríem prou de poder

TÍTOL: PERSONES IGUALS ARTISTA: GIBERT D’ARTZE / DAVID MELGAR ÀLBUM: SO DE LLUNA ANY: 2008 “Som nins o nenes, xiquetes, minyons... boixos o dones, som noies o al•lots...

Tan sols persones en un món igual on bones persones és el que ens cal.”

i de despesa.

Per altra banda estan les tan controvertides discriminacions o accions positives que s’utilitzen per a contrarestar desigualtats, sobretot entre homes i dones (encara que també es podrien ficar com a exemple altres normes o legislacions sobre persones discapacitades o altres col•lectius que estableixen avantatges socials per a poder equipar-los a la resta de la ciutadania). Pues bé, aquestes discriminacions positives cap a les dones, han sigut avalades pel Tribunal Constitucionali, afirmant la seua legalitat sempre que es complisquen uns requisits, i és que han de ser temporals, han d’estar justificades, i ser objectives i raonables, és a dir que han de tindre un objectiu concret, motivat i justificat, i límit de caducitat.

Són complicades d’entendre, però legalment se sustenten en l’obligació que com he dit en l’article 9.2. tenen els poders públics, de crear les condicions per a equilibrar les desigualtats socials. Una altra mesura polèmica és el sistema de quotes que descriu la llei d’igualtat estatalii, també avalada la seua legalitat pel Tribunal Constitucionaliii.

Parlant d’igualtat de gènere, és a dir, entre sexes, primer que res he de dir que les dones no som un col•lectiu, som la meitat del món, i això és el que fa més flagrant i incomprensible aquest tipus de desigualtat. La discriminació que les dones hem patit històricament, subjugades a les tasques reproductives i de cura de la llar, amb l’excusa de la nostra naturalesa desigual i inferior o de ser el sexe dèbil, no és altra que la conseqüència d’un sistema patriarcal que ha dominat el món durant segles i que ens ha tingut a la humanitat completament enganyada, a dones i a homes. M’explique. Tot sistema de dominació busca excuses per a justificar el seu comportament i estableix unes normes, diríem, socials, de tracte, uns rols i unes funcions basades en unes creences que no tenen perque ser veritat. Ha sigut la gran trampa, la gran mentida, la gran humiliació que hem patit les dones en la història per part dels hòmens amb poder polític i cívic, i amb connivència de l’Església també, que s’han valgut de la força física per regla general, de la violència i de la por, fins i tot creant normes i lleis que emparaven aquesta desigualtat i discriminació. Era l’engany perfecte, de manera molt subtil, que ens ha fet creure a cadascú i cadascuna quin era el nostre paper social. El de l’home com a baró sustentador, fort, valent, mascle i el de la dona submisa, ama de casa, criadora de xicalla, netejant i organitzant la vida dels altres. Un sistema “quasi” perfecte. Com deia el gran filòsof Rousseau: La dona ha sigut creada per a fer la vida més fàcil i plaent a l’home.

Tot açò ha tingut greus conseqüències que encara estem patint. Recordem que fins ben entrats els anys 70 una dona no podia ni tindre un compte bancari al seu nom o signar un contracte de treball sinó li signava un home, ja que legalment se’ns equiparava a una persona menor d’edat o discapacitada. Fins i tot una dona podia anar a presó per adulteri, un home no, perque això en ell era normal, la seua naturalesa. Aquesta desigualtat social i legal ha sigut el caldo de cultiu de la violència de gènere que alguns i algunes intenten fer creure que no existeix.

Que no hi ha homes que agredeixen, maltracten i fins i tot assassinen a dones per simple fet de ser-ho, i no perque siguen malalts mentals o perque elles els hagen provocat, no, simplement perque creuen que elles són inferiors o la seua possessió, com érem fa dècades.

Però això s’ha acabat. Com diuen a Xile: «Y la culpa no era mía, ni dónde estaba, ni cómo vestía. El violador eres tú». Desgraciadament, una de les altres conseqüències d’aquesta desigualtat social són les agressions sexuals que malauradament patim també contínuament. Estem en una societat malalta contra les dones, plena de prostitució i pornografia salvatge que ens tracta com a objectes, com a coses. Arreu del món som atacades, menyspreades, violentades i discriminades.

La tan controvertida Llei estatal contra la Violència de Gènere (Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere) que acaba de complir quinze anys, potser no és perfecta, però es va crear amb la intenció d’ajudar a les dones que no tenien escapatòria, ni mitjà econòmic o judicial per a fer-ho, que no podien fugir dels seus homes o parelles que les tenien tancades i dominades en un

infern continu. Com Ana Orantes, 40 anys maltractada, amb 11 fills, la qual el seu exhome va cremar viva quan es va atrevir a denunciar-lo públicament. Ella va ser el punt d’inflexió perquè la societat espanyola i tots els grups polítics per unanimitat aprovaren l’esmentada llei, i que per fi a l’Estat Espanyol “el que era personal fora polític” i no una cosa de “portes cap a dins”. Com totes les lleis caldrà anar adaptant-la a les noves necessitats socials, perquè la societat va canviant i el que abans era un cortejo com diria Plácido Domingo, ara no es veu així, ara és delicte, o com ha dit fa poc un dels jugadors de l’Arandina condemnats per violar en grup a una menor, que abans açò no haguera passat, que no anirien a la presó, sinó que estarien a casa, jugant a parxís. Doncs sí, les coses són ara diferents, per sort, però no es confongueu, abans era la mateixa agressió i el mateix abús, també es violava a les dones, però no es denunciava, perquè no hi havia suport legal, ni social, ni judicial, ni policial, perquè les dones ens sentíem culpables, perquè ens pensàvem que érem inferiors, o encara pitjor, perquè ho veiem “normal”, que nosaltres els provocàvem. Els homes són així, dirien alguns, per naturalesa, com si fórem animals irracionals.

Doncs no, ara la societat, les dones i també els homes, estem més conscienciats i ens rebel•lem contra tota mena d’abusos cap a les dones, perquè ja està bé, perquè no hi ha dret, perquè no és just, perquè som persones i totes i tots meresquem el mateix respecte, les mateixes oportunitats i la mateixa igualtat. Tota classe d’igualtat.

Per això he dit al principi que no hauríem de parlar d’igualtat, que hauria d’estar o haver estat sempre en la base de les societats com el fet més natural i normal, i no imposar-se cap sistema de dominació que ens fera desiguals de manera estructural, per pertànyer a un determinat sexe. Per desgràcia, no ha sigut així. La història de la humanitat està plena d’exemples de dominació per qualsevol motiu, la raça o la religió, per exemple, que ha sigut la base de quasi totes les guerres.

En qüestió d’homes i dones, ara ens toca “deconstruir” tot el que hem aprés, trencar les normes desiguals, els estereotips creats i canviar les mentalitats. Per això el feminisme (que és la búsqueda d’eixa igualtat, i no el contrari del masclisme, ni superioritat de dones sobre homes; tal com diu Nuria Varela en el seu llibre Feminismo para principiantes) és un impertinent. És complicat i ardu el camí, però és el més just que podem fer. La igualtat no és sols cosa de dones, és cosa de tota la ciutadania, per justícia, per dignitat, per llibertat.

--------STC, 76/1990, de 26 d’abril. (En Estudios Interdisciplinares sobre igualdad, Alvarez Conde y otros, 2009).

Ii La Disposició Adicional Primera de la Llei Orgànica, 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva entre dones i homes, estableix la presència o composició equilibrada en les llistes de manera que: “Als efectes d’aquesta llei, s’entendrà per composició equilibrada la presència de dones i homes de menera que, en el conjunt a què es referisca, les persones de cada sexe no superen el seixanta per cent ni siguen menys del quaranta per cent”.

Iii STC, 12/2008, de 29 de gener. (En Estudios Interdisciplinares sobre igualdad, Alvarez Conde y otros, 2009).

JOVENTUT «Una societat que aïlla els seus joves, talla les seues amarres: està condemnada a dessagnar-se.»

Kofi Annan

QUE LA JOVENTUT NO ACABE MAI

ANABEL CALDERÓN MARTORELL - INFORMADORA JUVENIL AL CENTRE D’INFORMACIÓ DE SUECA, GESTIÓ TOURIST INFO SUECA I MUSEU JOAN FUSTER Quan parlem de joventut ens venen moltes coses a la ment: adolescència, oci, estudis, primer treball, amistat, primers amors, habitatge, edats d’experimentar, emancipació, festa, edats difícils, època de decisions...

Quan parle de joventut em referisc joventut de la meua realitat. Joventuts hi ha moltes: si haguérem nascut en altre país, en altra ciutat, seríem diferents, ja que la joventut varia segons està la societat que l’envolta.

La joventut, segons ens diu la llei, és la vida que es comprén entre la infància i l’edat adulta. Cada autonomia té la seua pròpia llei, abans no existia una llei especifica de joventut fins que després de molts anys i reunint-se els professionals de joventut del País Valencià, va eixir en 2017, encara que molts no estaven d’acord amb el que el govern d’aquell moment va decidir. Fins aquell moment l’edat de joventut era de 12 a 25 anys, encara que per poder tindre beneficis amb el famós carnet jove que trau l’Ivaj abans era de 14 a 25 anys. Podria parlar del que diu la llei, tot i que han canviat algunes coses després d’aquell primer esborrany.

La sociologia lliga a aquesta etapa fets com l’emancipació del nucli familiar parental, l’entrada en la majoria d’edat (amb conseqüències com la responsabilitat penal plena o el dret a votar) i l’accés al món laboral o a una formació especialitzada.

Jo vaig estar com a professional en el món de la joventut en moltes reunions, molts debats per a dir què era ser jove i què no, quines inquietuds teníem els joves en aquell moment. I sobretot que l’edat de ser jove s’ha allargat, ja que gràcies a com avança el món, per la ciència, pel lloc on vivim, l’esperança de vida s’ha allargat, i avui en dia ser jove ja no és fins als 25, sinó fins als 30. Encara que molts ja amb 40 encara actuen com a joves com quan en tenien 20.

Vaig començar en el món de la joventut quan tenia 16 anys, vaig entrar en el món de les associacions i vaig

ELS JOVES Somreien a l’esperança els perfets, els intactes.

Ignoraven que la mort també fou creada per a ells.

Quan enramà l’enfiladissa dels jardins ses hores, en tot havien pensat: en l’amor fresc i tendre de les dones, el cel llunyà i els ocells del capvespre, l’afany de la nit, la llum taciturna del geni, els fills com un llevat dels anys, l’aigua que s’empeny sense rescloses, lliscant sobre pedres i molsa.

En tot havien pensat, menys en aquest trepig de la sang en els camps desolats que vanament omplia l’espetec de les armes; tot, menys aquest mirar al cel amb les ninetes buides. Això era nou per a ells.

Però compliren sense recel, com aquell qui paga comptes oblidats del pare, per l’honor del nom; allò que no era d’ells i que potser, volien rompre, sobtadament va dominar-los, com un llevant arravatat, molt més fort que l’enfiladissa dels jardins, que l’aigua i que les roses; potser perquè era estrany i gran, impalpable, i es nodria d’un august silenci, del camí de la sang també sense rescloses.

Joan Teixidor

entrar en dues ben diferents, una que era un grup de teatre i una altra que estava vinculada al món dels juniors.

Les dues associacions feien un bé social a la meua ciutat, Sueca. La primera era un grup de teatre solidari amb la finalitat d’actuar per arreplegar diners per a gent que ho necessitava; l’altra era un espai d’oci on muntàvem activitats per a xiquets que fins als 16 anys no es tenien en compte per esdevenir monitors, que volia dir donar un poc més de responsabilitat aquesta gent jove.

Jo amb 16 anys em sentia major, en una edat que depenia totalment dels meus pares. Estudiava i no tenia clar què volia ser, sols tenia ganes de quedar amb els meus amics i eixir de festa. Una edat en què començaves a tenir els primers amors o desamors... Una etapa amb moltes contradiccions, ja que, si estudiaves com era el meu cas, no volies continuar al mateix col•legi on havies estat molts anys i volies anar a l’institut. Aquesta etapa on encara els joves no tenen res clar i que molts estan motivats per alguna persona externa, siga família (pares, germans, cosins) o amics (d’escola o de carrer). Una època en què el cos t’està canviant, o tu et sents d’una manera i la resta de gent et veu diferent de com et sents.

Com sabem cada persona és un món, hi ha persones que es mouen més i altres que no, en aquest comentari em referisc per exemple a la meua joventut. Jo com a persona inquieta em vaig clavar en el món associatiu, i això va fer que em ficara en una entitat on ens platejàvem què era la joventut sense saber el que realment era.

Volíem defensar el pensament dels joves i sobretot els drets dels joves. Per això vaig entrar en el Consell de la Joventut de Sueca.

El Consell de la Joventut de Sueca és una entitat que representa el moviment associatiu juvenil de la ciutat, en aquell moment sobre l’any 2000 a Sueca hi havia moltes entitats que feien activitats per al món associatiu, la unió d’aquestes associacions són les que representaven a la joventut del poble i ens reuníem per veure què podíem fer per la nostra ciutat. Un món on trobem als joves és als clubs esportius i a les falles. Però aquests moviments mai sense saber tampoc el perquè han format part d’aquesta entitat local suecana que representava als joves de Sueca. Al Consell de la Joventut els joves tenien entre 14 i 30 anys i havien de defensar les polítiques de joventut de la ciutat.

En aquell moment quan pensàvem coses per a fer per als joves, començàrem a organitzar festivals de música locals perquè els joves a qui els agradava la música pogueren tocar per primera vegada cara el públic. Així va nàixer el festival que té més de 18 anys, el Sueca Sona. A més, alguns joves que teníem inquietuds en el món de l’art, escultura, pintura, fotografia... vam començar a organitzar exposicions col•lectives per mostrar el que els agradava fer sense que ningú ens poguera jutjar. Així formarem l’Espai Jove, que també ja duu en actiu més de 15 anys.

Encara que per la meua experiència els joves han canviat molt, quan jo començava a ser jove, sobretot en l’època de l’adolescència no existia la tecnologia que tenim avui en dia. No teníem accés a la informació com tenim actualment. En aquella època on les hormones estaven revoltades, on les xiques amb els seus canvis hormonals els baixava la regla, tenies ganes d’experimentar i volies imitar en algunes coses als teus referents més majors.

En aquell moment vaig anar a molts encontres de joves, que es deia el Triangle Jove, i a moltes jornades de formació, on he de dir que moltes paraules en aquell moment se’m quedaven molt grans i que avui ja els he trobat tot el sentit del món. Vaig tindre la sort o la desgràcia d’anar a una conferència de Jose Luis Sampedro, on em parlava de la globalització, de com ens afectaria als joves. En aquell moment tot en sonava estrany, fins i tot la paraula globalització que avui en dia tinc molt clar el seu significat i quan jo tenia 20 anys em costava tant entendre. Avui pense que vaig tindre sort de poder haver estat allí en aquell lloc i dir que les paraules d’aquell home desgraciadament en moltes coses han esdevingut realitat.

Per això el jove de fa 20 anys és molt diferent del jove d’ara. La tecnologia ha fet que els joves tinguem molta informació molt prompte. Avui en dia li costa anar-se’n de casa més que abans. Trobar una feina que li agrada, també si un jove es posa a estudiar fins que no acaba els seus estudis comença tard a tindre una estabilitat econòmica. Fa 50 anys tot era ben diferent, el concepte joventut mai podrà ser igual. Internet i les xarxes socials, han fet que els joves es relacionen d’una manera diferent, sobretot amb el mòbil, que ha fet que tinguem tota la informació a la nostra mà, que puguem parlar amb gent desconeguda amb molta facilitat. No sé si dir que tot açò fa a la joventut d’avui en dia més forta o més dèbil, ja que sempre el jove està influenciat pel seu entorn, la seua forma de ser, ja que totes les persones no som iguals.

Avui la joventut és més individual, en un món connectat per xarxes socials, on a través de les històries que publiques a les xarxes socials, sobretot la més utilitzada, que és Instagram, la teua vida, els més extravertits minut a minut. Quan preguntes als joves què volen ser, la majoria volen ser “influencers”, tindre molts “m’agrada”, ser “youtuber”... perquè pensen que pot ser una forma de guanyar diners fàcils, encara que fàcil no hi ha res.

En conclusió, ser jove no és fàcil, ja que, segons el teu context familiar, amics, estudis, treball... la joventut durarà per sempre o acabarà prompte. Si per exemple la vida que va com va, pot fer que una persona tinga responsabilitats més prompte, com per exemple tindre fills, pensarà abans que ja no és jove i ja és adulta. Encara que tot el món vol que la seua joventut no acabe mai. Ser un Peter Pan per sempre...

KARMA «Hi ha una llei mítica meravellosa de la naturalesa per la qual, les tres coses que anhelem més en la vida -felicitat, llibertat i pau- són sempre aconseguides en donar-les a algú més.»

Peyton Conway March

ON HI HA DHARMA NO HI HA KARMA JORGE VALLET GRANELL - MESTRE DE IOGA I POLICIA LOCAL

La paraula Karma ve de l‘idioma clàssic de l’Índia: el sànscrit, i vol dir que tota acció té una conseqüència, és a dir, que tota causa té el seu efecte.

A partir d’aquest significat, trobe que el concepte de Karma ens convida a viure més conscient, amb més presència, tenint en compte les nostres accions i les nostres paraules, ja que, si creguem amb esta llei universal, tot el que oferim ens vindrà de nou amb la mateixa vibració o intenció...a la nostra llengua tenim el: «Fes el bé i no mires a qui» el qual hi tindria molta ressemblança.

S’ha d’aclarir que el resultat de les nostres accions no es dóna quan nosaltres volem sinó més bé quan la vida ens ho torna. La concepció temporal per a este concepte de Karma és molt oberta i gens limitada, com pot ser el temps per a la nostra ment.

Cal esmentar també un significat de Karma semblant a l’anteriorment exposat però no igual, que és el de les càrregues o els pesos que porta el nostre subconscient ja des del moment del naixement. Segons la tradició hindú, el viatge de l’ànima són moltes reencarnacions i cadascuna és una oportunitat d’aprendre alguna cosa, com saber perdonar o aprendre a estimar de veritat i tot el comporta com la compassió i la tolerància cap a tots els sers.

Dit tot açò, en la meua opinió, tindre el concepte de Karma clar en el dia a dia ens convida a evitar conflictes i sobretot a no reaccionar de manera impulsiva, agressiva o de tal manera que no ens ressona al momentet de fer-la, per la qual cosa, la respiració conscient seria el punt d’inflexió definitiu per a viure la vida amb menys càrregues i on el benestar del dia a dia es convertisca en una cossa assolible...així com en valencià tenim el «conta fins a deu» per a mi referint-se clarament a: «respira i pensa el que vas a fer o el que vas a dir», perquè t’ho cregues o no, tota acció té un resultat i quan més actues des del teu centre, des d’eixe lloc on hi ha zero estrès i la connexió amb tu mateixa és més profunda... des d’eixe lloc les teues accions aniran més carregades de bondat, seguretat, compassió i sobretot podrà posar-te al lloc de l’altre i entendre el que li passa...per la qual cosa les teues accions tindran una conseqüència que no

KARMA Vull una casa edificar com el sentit de la meua vida.

Vull en pedra la meua ànima deixar erigida.

Vull tallar el meu ermitatge en mig d’un hort llatí, llatí horacià i grimori bizantí.

Vull la meua honesta varonia transmetre al fill i al net, renovar en la vara meua el respecte.

Ma casa, com una piràmide, ha de ser temple funerari.

El rumor que mou la meua clàmide és de Terciari.

Vull fer ma casa aldeana en una solana a l’orient, i meditar en la solana devotament.

Vull fer una casa estoica amb murs de pedra de Barbanza

genere negativitat a la teua vida, este tipus d’accions les anomenem Dharma.

Dharma és caminar per la senda del teu camí sense generar més càrrega, si no alienant les teues accions amb el teu cor.

Per trencar un poc la profunditat del que s’està comentant, dir-vos que la meua dona i jo hem tret un terme bastant graciós que és: «Karma Express» i l’anomenem quan fas alguna cosa amb malícia o per enfastidir i immediatament et pegues un colp o tens la conseqüència de manera quasi immediata...ens fa gràcia dir-li a l’altre: això ha segut el Karma exprés.

Per la nostra cultura i tradició no tenim massa consciència del concepte de Karma o de com les lleis del Karma estan presents dia a dia, però quan eixes d’Europa i vas a Àsia, països del sud-est asiàtic com Tailàndia, Camboia o Vietnam, la gent és molt més servicial i agradable sense conèixer que per estos llocs, ja que ells pensen que qualsevol acció d’amor o simplement de bondat cap a l’altre té un impacte en la seua vida i la dels seus familiars.

Per anar finalitzant, sols convidar-te a que cada dia sigues més conscient de com parles, de com actues i des de quin lloc et relaciones, és a dir, des del nerviosisme, la pressa i el mal rotllo o des del teu silenci i la teua pau interna...i no val pensar: és que és molt complicat, no, al revés, el vertaderament complicat és viure sempre fosc, sempre amb amargures, sempre jutjant als altres i pensant que la teua veritat és la correcta...això sí que és difícil poder viure a gust d’esta manera.

Ja saps, presta molta atenció a qui eres i com vius, ja que hi ha una llei invisible que ens afecta a tots i és diu Karma... i recorda: on hi ha Dharma no hi ha Karma!!!

LLIBERTAT «La llibertat no consisteix a fer el que ens agrada, sinó a tindre el dret a fer el que devem.»

Joan Pau II

SOM PERSONES LLIURES? ALBA ALCAÑIZ CELDA - PROFESSORA DE VALENCIÀ

La llibertat és, segons el diccionari, «l’estat o la condició de qui és lliure, de qui no és esclau o no està empresonat». La definició és bastant clara, però a la vegada és un concepte molt abstracte. Ser lliure implica moltes coses i, quan em vaig plantejar escriure sobre llibertat, em van venir a la ment un munt d’idees. Som realment lliures? Qui diu que ho som? Tenim dret a fer allò que realment volem, o ho fem perquè està així establert? Quan comencem a ser lliures? Ho decidim nosaltres, o ho decideixen per nosaltres? Fins a quin punt ens podem expressar lliurement?

Vist així, és difícil veure si realment som lliures. Em venen a la ment imatges, per exemple la del nostre naixement. Quan el nadó ix de la seua mare, se sentirà lliure? Però a la vegada, a què tindrà dret? Ja des de ben menuts ens imposen un sexe, una religió, fins i tot en alguns casos, se’ns pressuposa una orientació sexual. Però, qui diu que aquest nadó ha de ser necessàriament un xiquet o una xiqueta? Qui diu que ha de ser cristià, jueu, musulmà, ateu o agnòstic? Podrà expressar tot allò que desitja? Quan cresca, tindrà capacitat de decidir i és en aquell moment quan la societat el rebutjarà o el jutjarà per exercir el seu dret a ser lliure i triar qui vol ser.

Naixes, t’imposen. Comences a créixer. Els infants, els més innocents de tots els éssers humans, els més influenciables, els més susceptibles. La influència televisiva, el que s’escolta a casa i al carrer, tot allò que ens pretenen inculcar, això és llibertat? Inconscientment, o amb tota consciència, la societat ja comença a atrapar-nos. Ens diuen quina és la joguina que hem de demanar per Nadal, atribuint-nos uns rols determinats segons el nostre sexe, per exemple. A casa, ja comencen a introduir-nos determinades ideologies, comencen a despertar-nos determinades curiositats...sense adonar-nos, ja ens diuen qui hem de ser.

Quan entrem en l’adolescència, sentiments a flor de pell, pensaments contradictoris, descobriment de sensacions...confusió plena. No sabem què ens ocorre, què ens passa pel cap, no sabem què volem, ni què sentim. És en aquest moment quan comencem a parlar de “llibertat”. Recorde la introducció d’aquest concepte al meu vocabulari. Ja em considerava lliure per anar amb els meus amics a qualsevol lloc, per

TÍTOL: L’ESTACA ARTISTA: LLUÍS LLACH ÀLBUM: CONCÈNTRIC ANY: 1968

“Si tu l’estires fort per aquí, i jo l’estiro fort per allà segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.”

demanar als meus pares quelcom que m’agradara, per exigir als meus professors determinades coses. És la llibertat poder eixir fins a unes determinades hores, poder veure la televisió o xatejar el temps que em plaga?

En realitat ho podria ser, si pensem que hi ha molta gent que no té aquests privilegis. I quan pense que hi ha persones que no disposen d’aquestes mínimes llibertats, la situació em preocupa i em deprimeix a la vegada, perquè no tots som iguals, no tots som lliures. Però, fins a quin punt ho som?

En un món on no et deixen exercir el dret a decidir, on et critiquen per fer allò que et plau i on et rebutgen per dir les coses com les veus, no hi té cabuda la llibertat. Els nostres pares i també els nostres professors des de menuts ens ensenyen com podem ser lliures, com ho hem de fer per sobreviure en aquest món que és tot una trampa.

Per què és una trampa? Perquè allà on anem ens intentaran atrapar, intentaran que siguem com volen que siguem. El món està envoltat de gent precisament entrenada per enganyar aquells qui són més influenciables.

L’educació juga un paper fonamental en l’ensenyament de les nostres llibertats. Els éssers humans necessitem saber quins són els nostres deures i quins són els nostres drets abans de creure’ns lliures. I és en aquest punt on fallem. Perquè la majoria de persones desconeixen —i els més poderosos simplement ignoren— la Declaració Universal de Drets Humans que, malauradament, es vulnera en molts territoris.

No recorde ja les vegades que m’he enfadat perquè he vist alguna injustícia o m’he sentit presa del sistema.

Sempre m’he considerat una persona lliure, des que tinc ús de raó. Però fa uns anys que aquesta sensació s’ha esborrat per moments de la meua ment. S’ha esborrat perquè he observat que no tots som iguals, ja que, alguns tenen unes llibertats que, per desgràcia, hi ha persones que no tenen. És per aquest motiu que cal reflexionar, perquè mentre vosaltres agafeu el vostre cotxe i aneu allà on vos ve de gust, hi ha molts altres que no ho poden fer.

Aquest assaig només pretén fer reflexionar sobre la llibertat; no pretén que es posicioneu, sinó que penseu en aquells països on el nadó de què hem parlat prèviament no pot anar amb els seus amics quan li ve de gust; els països on l’educació no té cabuda per a tots; els països on la llibertat sexual és condemnada greument; tots els llocs on les dones són tractades com a inferiors; els llocs on eixir al carrer fa por perquè tens una mort assegurada i els llocs que porten per bandera l’esclavitud. Arribats a aquest punt i atenint-nos a la definició esmentada abans, som persones lliures? El que és ben clar, és que hem de fer el que siga possible perquè tots ho puguen ser. Però això és la història interminable.

MENTIDA «Més val ser vençut dient la veritat, que triomfar per la mentida.»

Mahatma Gandhi

ET PASSES LA VIDA MENTINT GIUSEPPE PINOCCHIO - MENTIDER COMPULSIU

No ens enganyem, ens passem la vida mentint i escoltant mentides, perquè la veritat, mentim com a borrecs! Alguns pensaran que aquesta afirmació és una exageració però la realitat és que la mentida, lluny de disminuir, augmenta cada dia, ho fa en proporcions semblants a com s’eleven els nivells d’infelicitat de moltes, moltíssimes persones.

En general associem la mentida amb actituds mesquines i l’experiència ens mostra que en això hi ha una bona quota de veracitat. La mentida no és només una qüestió moral; la mentida té aspectes que excedeixen de la moral i és allí on apareix el seu vertader poder transformador, o manipulador, com vulguem veure-ho. És llavors quan certes qüestions sobre la mentida adquireixen un altre sentit, per això ara jo et pregunte: Tu per què dius mentides? ¿Dius mentides per a construir veritats basades en mentides? o ho fas per a protegir-te? ¿Dius mentides per a caure bé, agradar i impressionar als que t’envolten? per a obtindre algun avantatge addicional? per a crear una bona imatge? Menteixes per inseguretat? per feblesa? perquè tens l’autoestima baixa? ¿Dius mentides per amor o afecte? per humanitat? per a amagar alguna cosa que has fet malament?... o simplement menteixes per a enganyar, manipular i aprofitar-te dels altres?

Segurament, un dels grans misteris de la vida és la facilitat que tenim per a mentir, simular o falsejar la realitat.

Resulta curiós que, encara que l’ésser humà està dissenyat per a dir la veritat, totes les investigacions demostren que mentim almenys una vegada al dia. Hi ha qui manté que és impossible viure sense mentir, que la mentida és una defensa necessària en un món difícil com l’actual, ple de dificultats i obstacles. Les mentides són responsables de gran part del nostre sofriment, però, malgrat aquesta evidència, la majoria de la gent no és conscient de fins a quin punt l’engany i la manipulació estan presents en les nostres vides, i continuem sorprenent-nos en observar amb quina facilitat la gent ens menteix dia a dia.

Sabem que menteixen els xiquets, els adolescents, els adults, els amics, els empresaris, els empleats, els companys de treball, la família i com no, la parella. Però també menteixen els actors, els escriptors, els científics, els religiosos i els polítics, i com no, també pot ser que mentisca aquest llibret faller. La mentida

TÍTOL: PODRIES ARTISTA: ROBA ESTESA ÀLBUM: DESCALCES ANY: 2016

“Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre...

Un altre país fora casa teva, i diries “sí” en una altra llengua.”

és un instrument increïblement eficaç i versàtil i presenta diverses arestes que no sempre són explorades. ¿Hi ha algú que no haja escoltat mentides al seu voltant? I el que és més eloqüent, ¿existeix alguna persona que no haja mentit en algun moment de la seua vida?

Ens sentim decebuts i enganyats quan descobrim que ens menteixen, però ¿què ocorre quan som nosaltres els qui mentim, quan tractem de justificar les nostres mentides com un bé o un mal necessari? Qui és el mentider i el mentit? ¿Mentim perquè ens menteixen, o ens menteixen perquè mentim?

Al meu humil semblar, crec que és molt menys important saber per què mentim o ens menteixen que les conseqüències que comporten les mentides com el mal i el dolor que ens provoca, l’engany que comporta i el sofriment que arrosseguen. I és que la mentida no sols no és dolenta pel que s’ha dit anteriorment, sinó que moltes vegades és desitjable i fins i tot necessària. Però per què? Perquè la mentida va ser i és el gran motor del canvi, res podria canviar o ser creat sense aquest poder transformador de la mentida. Mentir és inventar, imaginar, fingir, actuar; mentir és crear, i en aquest sentit el mentider és un ésser creatiu; mentir requereix un esforç, és molt més simple contar la veritat; mentir requereix, a més, molta imaginació.

Però alerta! No hem de confondre l’error amb la mentida. El primer és involuntari; la mentida, en canvi, implica intencionalitat. Això és el que fa pràcticament impossible provar que algú ha mentit; podem provar que no ha dit la veritat, però no que ha mentit; això és alguna cosa que només el mentider pot admetre, i fins i tot podria estar mentint en afirmar que ha mentit. Contràriament al que la majoria de la gent creu, l’oposat a la mentida no és la veritat, ni tampoc la realitat, sinó un altre paraula anomenada veracitat.

A la fi, la mentida pot existir encara que no existisca si més ni una sola veritat; la mentida no sols és anterior a la veritat, sinó que sobre ella es construeixen les veritats; i quan aconseguim oblidar-nos que la mentida va estar involucrada en el que ens han dit o contat, només ens quedarà la veritat; i aquesta veritat ens fa sentir segurs; saps per què?, perquè la veritat ens farà lliures, la veritat és l’única que ens dóna la tranquil•litat necessària perquè la nostra existència siga, almenys, mínimament suportable.

NEGACIÓ «Tots ens sentim inclinats a la negació quan la veritat ens resulta massa costosa, emocional, intel•lectual o econòmicament.»

Naomi Klein

LA PERSONA QUE NO SABIA DIR QUE NO LUCAS ALBERT CORTÉS - TÈCNIC EN ANIMACIÓ SOCIOCULTURAL

Maria no sabia dir «no». Sempre preparada per ajudar i resoldre els problemes de tots. Sempre, encara que li dolguera molt, i sempre, malgrat el cansament, estava per als altres. Les seues amistats i els seus companys li demanen xicotets favors i ella els fa encantada, encara que haja de deixar els seus propis assumptes per a més tard. Amb freqüència ix tard del treball perquè el seu cap li demana que es quede.

I a casa, amb la seua família, es repeteix la mateixa situació, els assumptes dels altres sempre són més importants que els seus. De fet, amb freqüència s’oblida de les seues pròpies coses. I encara que a vegades preferiria no fer alguns favors, pensa que no val la pena dir que no. —Total, no hi ha per a punt.

L’altra persona podria molestar-se si li dic que no, i a mi no em costa res fer-ho—, pensa ella.

I així, va passant el temps i a Maria cada vegada li costa més dedicar-se als seus propis assumptes, com una història interminable. Cada dia està més cansada, comença a estar una cosa irritable i sent que no té cap mena de control sobre la seua vida encara que no sap per què. I és que a Maria, en el fons, li fan por els conflictes, encara que ella probablement no ho sap. Francament, li produeix pànic pensar que l’altra persona podria enfadar-se si li diu que no. És més fàcil acontentar l’altre que gestionar un conflicte.

Perquè un dels majors errors de Maria potser és un dels seus millors dons. No pot dir que no, i això comporta que haja d’estar sempre constantment fent coses per a posar-se al dia. Maria entenia perfectament que hi havia vegades que havia de dir que no, però el cas és que no sabia posar-ho en pràctica. Per això, encara així sabent-ho, no solia dir que «no». Bé, això era així, fins fa ben poc.

Un dia el cos de Maria no va poder sostenir aquell camí. I a poc a poc s’anava carregant més i més. Estava molt cansada i els seus propis assumptes no funcionaven. Fins que un dia ja no va poder més i explotà.

Van aparéixer múltiples malalties que no responien a cap tractament mèdic. Maria no és que sofrira una malaltia visible amb bacteris, ni el metabolisme, ni virus... El que Maria patia era estrés, frustració i angoixa.

TÍTOL: DIGUEM NO ARTISTA: RAIMON ÀLBUM: SE’N VA ANAR I TRES CANÇONS DE RAIMON ANY: 1963

“No, jo dic no, diguem no.

Nosaltres no som d´eixe món.”

Però el pitjor de tot és que, malgrat estar sempre per als altres, ningú es va adonar. Tots pensaven que ella sempre podia, que era la més forta, que no necessitava a ningú. En aquesta soledat d’abraçades que mai arribaven, d’una calma no permesa, d’una demanda, petició o ajuda que mai cessava, de llàgrimes que ningú mai van veure, fins que ella va tocar fons. En aquest moment de soledat, de fons d’angoixa i impotència, va poder adonar-se que quan no hi ha altres braços, pot abraçar-se sola. Adonar-se que el temps no han de donar-li’l, ella ha de prendre’l. Que no serveix esperar que l’altre faça el que ella faria, perquè aquest un altre és simplement un altre. D’adonar-se que de vegades, dir «no» és necessari.

El sacrifici constant dol, fa emmalaltir. Quan ho dones tot, dones la vida per altres persones, i així i tot saps que ho has perdut, ho perdràs o que mai ho has tingut, és com un suïcidi en càmera lenta. És morir-se una mica cada dia. Sacrifici, dolor, malaltia, suïcidi, mort... Aquest no és el camí. No ha de ser-ho. I Maria sap que d’aquest camí només s’ix estimant-se. Amor propi, acceptació, amor per l’altre, vincles d’anada i tornada felicitat, vida. Aquest sí que era el camí de Maria, tindre el valor de dir no i no dir sí a tot.

I la veritat és que és esgotador. Ho confesse, perquè jo soc molt semblant o igual que Maria. Tal vegada soc una persona bondadosa per naturalesa, igual que potser tu també ho eres. Què li farem si ens agrada que la gent siga feliç? Sempre he sigut de les persones que ajuda i per què no confessar-ho, m’agrada ajudar, que em vulguen i voler als altres però en realitat no ho fem tots! Tal vegada no, i siguem Maria, jo i algun centenar més els estranys d’aquest món i, tal vegada, aquesta és la raó per la qual soc la persona que no pot dir «no».

Amb això et vull transmetre que tant tu com jo, si és que no saps dir que «no», realment tenim un problema gros perquè estem desvalorant el valor del nostre temps, el teu temps i el meu en dir que «SÍ» a tot fa que ens quede poc temps per a la persona més important: nosaltres mateixos. Amb açò, estem dient «sí» a nosaltres, i diem «no» als que «no», perquè el meu temps importa i el teu també.

Maria, igual que jo ara, ha passat de ser la persona que no sabia dir que «no» a la persona que sap dir que «Sí» i que «No». Hem descobert que encara que costa al principi en el futur ho agrairem moltíssim. Perquè no hi ha cap problema a fer favors als altres sempre que un trie lliurement fer-los. Però les persones com Maria i com jo abans no elegíem, ho féiem tot de manera automàtica, sense pensar si volíem fer-ho o no. I és ací on està el quid de la qüestió si decideixes triar per tu o ells ho van a fer per tu, en una història que, tal vegada, siga una història interminable.

OCI «Aquells que decidisquen utilitzar l’oci com un mitjà de desenvolupament mental, que estimen la bona música, els bons llibres, les bones fotos, les bones obres de teatre, la bona companyia o la bona conversa, què són?

Són les persones més felices del món.»

William Lyon Phepls

DE FESTA EN FESTA

PERE CATALÀ CRESPO - PROFESSOR DE FORMACIÓ PROFESSIONAL Dimarts, dimecres, dijous... Que s’acosta el cap de setmana, el weekend!. La setmana, a penes a la meitat, ja va doblegant cap a aquestos dies en què les monotonies, quotidianes i responsabilitats, qui les té, van quedant superades. I és que segons un últim estudi, el temps lliure i l’oci cada vegada ocupa més espai en les agendes dels joves valencians, concretament el doble de temps que fa quinze anys.

Hui és divendres i el cos ho sap, posturegen alguns. Tot en la ment i en l’esperit es disposa per al moment de la festa. Divendres i dissabte nit febrils, com deia la pel•lícula, plens de possibilitats. Hi ha, fins i tot, els qui no suporten l’espera i ja el dijous nit el converteixen en vetlada lúdica i estudiantil per excel•lència.

Odie el dilluns, estime el divendres!. Les xarxes socials s’omplin de post i memes de tant bé com te’ls estàs passant de festa, encara que a vegades t’ho estigues passant com una merda. I és que les eixides nocturnes dels joves es concentren fonamentalment en els caps de setmana, concretament a eixir a la nit, ja que diuen tindre certa sensació de fer una cosa diferent, fora de la rutina i que els aporta sensació de llibertat. Però en l’interval que dura la festa, és d’obligat compliment ser alegres, actius i sociables, com una bona propaganda publicitària cal saber vendre la teua imatge, la teua personalitat i fins i tot els teus tipus de relacions. Hem de ser la millor versió de nosaltres mateixos per a ser exhibida en la passarel•la de la contemplació recíproca i estar a l’altura del judici que ens espera. Però clar, aquesta fase interactiva i relacional, també precisa els seus tempos de recuperació. Sol ser normal que qui va eixir de marxa el dissabte a la nit, requerisca de pràcticament tot el matí del diumenge per a dormir i recuperar el seu malparat cos, així com les seues desconcertades neurones, per no anomenar que tal vegada portes una ressaca de por, així com la resta de dies de la setmana són per a recuperar-te i tornar a carregar al màxim les piles de nou per al pròxim cap de setmana.

I quan dic “serem”, com no, també m’incloc, Perquè, ¿qui no s’ha vist reflectit en aquestes paraules? Tots, o quasi tots, sempre hi ha una excepció que confirma la regla, s’han vist en aquesta situació.

Des dels adolescents, i una mica més majors, quasi tots semi uniformats en el mateix patró que recorren

OCI Ella dorm. L’hora que els homes ja s’han despertat, i poca llum entra encara a ferir-los.

Amb ben poc en tenim prou. Només el sentiment de dues coses: la terra gira, i les dones dormen.

Conciliats, fem via cap a la fi del món. No ens cal fer res per ajudar-lo.

Gabriel Ferrater

els carrers de la nit en colla, sorollosament i alegrement, anant al descampat o al polígon de torn, elles mortes de fred a l’hivern i carregades amb bosses de plàstic repletes de garrofó de tres euros per cap, per a enxampar la bufa abans d’anar al pub o discoteca de torn.

I no és per realitzar una reflexió crítica sobre aquesta mena d’oci discotequer o reggetoner, el mateix patró el podem aplicar a qualsevol festa de poble, festivals d’estiu, o aplecs alternatiu d’aquest folk valencià de poble tant de moda, on et muntes la teua tenda de campanya, enmig de la naturalesa, però acabes carregant dues maletes, les motxilles d’acampada ja no estan de moda, i el necesser i tota la beguda alcohòlica la qual ocupa més de la meitat de l’espai on dormir, si és que aconsegueixes dormir.

No és que jo estiga en contra de la festa i la diversió. No hi ha incompatibilitat, em sembla, que el compromís, la implicació i la responsabilitat, d’una banda, i el divertir-se en companyia, per l’altra. El problema està a determinar quin és el lloc, el moment i el pes específic que ha de tindre cadascuna d’aquestes circumstàncies.

Els joves d’èpoques i llocs no tan llunyans, a partir dels setze anys eren adults amb cos adolescent i eren peça insubstituïble en l’economia domèstica, és a dir, si volies alguna cosa t’ho treballaves o t’ho guanyaves. I no ho esmente, per descomptat, per voler reivindicar l’explotació laboral de l’adolescència, però cal assenyalar les diferències de maduresa i de perspectiva vital que al meu paréixer aprecie entre aquella joventut implicada del passat i de l’actual, que exigeix i reclama que ho vol tot ja fet i és el seu dret, i la veritat és que aquesta gran part de culpa d’immaduresa la tenim nosaltres, els pares i els adults.

Aquestos joves de díhuit anys, prompte de vint-i-dos, vint-i-cinc, de trenta i més. La seua vida, en no pocs casos, ve a ser una espècie de compàs d’espera. El fenomen és ampli i cada vegada és més freqüent trobar éssers amb cos adult i ànima infantil. Persones amb serioses dificultats per a comprometre’s a alguna cosa, exercir responsabilitats, o mantindre decisions pròpies de manera estable. Complex de Peter Pan, és la denominació d’un dels seus més coneguts patrons de conducta. Alguns, els més llestos, van encadenant tots els estudis possibles: assignatures pendents, beques, doctorats, idiomes, cursos... Uns altres pocs, combinen estudis amb xicotets treballs eventuals o, treballen ací i allà sense aconseguir una ocupació estable que els òbriga la porta d’una vida independent, i després estan, els Ninis, aquesta sobrenomenada generació, que cada vegada és major, els quals ni estudien ni treballen però tampoc fan ímpetu per canviar la seua situació.

Aquest assumpte del compromís el sé de bona mà perquè treballe com a professor de formació professional, i tots els anys trobe problemes perquè els meus alumnes de díhuit a vint-i-tants anys puguen completar amb èxit les pràctiques obligatòries en empreses. Fa uns pocs anys, aquestes mateixes empreses, venien a l’institut a triar alumnes amb una bona preparació acadèmica i on molts d’ells posteriorment formarien part de la plantilla.

Però hui dia, i per compromís, aquestes mateixes empreses es conformen simplement amb que actuen amb uns mínims de responsabilitat, que es presenten a treballar puntualment, que no abusen de l’absentisme i poc més.

També cal dir que ni són tots els que estan, ni estan tots els que són, perquè també es donen joves summament estudiosos i preocupats pel seu avenir, que ni de festa ixen quan hi ha exàmens. També n’hi ha compromesos amb el seu associacionisme, voluntariat o responsabilitats fora de l’àmbit laboral o estudiantil, que no disminueixen la seua participació per causa de altre tipus de oci. Però el majoritari és el que dic; que les altres responsabilitats s’abandonen mentre que la festa no.

En tots aquests casos particulars, i de totes maneres possibles, la festa i, entre elles les falles de molts municipis, continua tenint com a epicentre la ingesta de begudes alcohòliques. Encara que no sols d’alcohol viu el homo fallerapiens, perquè és veritat que les comissions realitzem moltes activitats culturals, associatives, esportives i lúdiques en les quals intentem recuperar i fomentar la nostra festa i les nostres tradicions, però això sí, encara

que tota la resta, sí que ho faça, és important que la cassalla mai falte.

A la fi, el nostre oci, o les nostres festes, podrien ser d’una altra forma, com podrien ser-ho les nostres relacions personals, la nostra economia, la pròpia societat en el seu conjunt i les nostres mateixes pròpies vides individuals. Però totes aquestes realitats les vivim seguint inèrcies i adaptant-nos a patrons predeterminats per la societat, perquè a la fi tot esser humà continua tenint l’ancestral necessitat de jugar, de trencar amb la rutina, de relaxar-nos, de socialitzar-nos, de sentir-nos i construir-nos com a comunitat i això els valencians ho sabem ben bé, perquè ho tenim dins dels nostres gens.

BUSQUEN UN OCI ALTERNATIU

ANABEL CALDERÓN MARTORELL - INFORMADORA JUVENIL AL CENTRE D’INFORMACIÓ DE SUECA, GESTIÓ TOURIST INFO SUECA I MUSEU JOAN FUSTER Quan busques la definició d’oci, són aquelles activitats de temps lliure que es dedica a activitats que no són ni treball ni tasques domèstiques, i que poden ser considerades com recreatives.

Feia anys no parlàvem d’aquesta paraula, encara que l’oci sempre ha estat en la societat. Fa un segle els casinos de les ciutats eren els llocs on la gent anava a passar eixe temps i jugàvem a cartes, escacs, pintàvem... Doncs si parlem d’activitats podria ser qualsevol, ja que l’oci és una forma de desconnexió de la teua rutina obligatòria.

Anem a parlar del món de les falles, el món faller és pur oci, ja que un, si és faller, és pràcticament perquè vol. Encara que sempre hi haurà alguna excepció: perquè la seua família és fallera de tota la vida o perquè a una persona l’apunten des de menut, o els seus amics també comparteixen aquest hobby, familiar, parella els agrada molt el món faller i acabes participant també.

El temps lliure és una part important per a les persones encara que molts no són coincidents i viuen estressats.

L’oci realment és el que es pot fer feliços, el que pot fer que la rutina no parega tant rutina, i també cal intentar que el temps nostre lliure siga fer alguna cosa perquè volem i no perquè estem obligats a fer-ho.

Per a mi escriure aquest text, és realment oci, ja que ningú m’obliga a fer-ho, això sí, jo m’he compromès en realitzar-ho. Encara que tot el món no s’agafa l’oci de la mateixa manera, ni responsabilitat, i ja que estic parlant del món faller pose l’exemple, en una falla hi ha molta gent apuntada, gent que té responsabilitat i càrrecs i gent que no té càrrecs, que va a la falla quan li dóna la gana, si vol, sense que ningú li tire res en cara. Bé, això és el que deuria de ser. Realment mai les coses són equilibrades, tant de bo. Per exemple, en el món de l’oci faller, ja que al final qui agarra responsabilitats ja pareix més una feina que un oci, encara qui li agrada estar en tot, realment busca el temps per fer totes eixes responsabilitats que realment li agraden.

L’oci és això, fer allò que t’agrada per a despenjar-te de les obligacions. Encara que el món de les falles,

que és pur oci, dóna també molta feina a molta gent, artistes fallers, músics, distribuïdors...

El món de l’esport també és oci, encara que hi ha gent que al final el seu oci passa a ser la seua professió i ja no és considerat així. Tenim les dos maneres de gaudir-lo, practicant un esport tu mateix, o ser seguidor d’ell, l’esport en el nostre país que arrastra molta gent és el futbol, encara que en totes les vessants de què parlem d’oci sempre hi ha una persona que guanya diners i s’aprofita. Acaben sent negocis molt grans i esta és la cara negativa de l’oci, quan ja no és positiu per a la persona i acaba éssent com una droga. Per exemple, hi ha riscos en el món de l’esport, ja que hi estan les apostes, i pot acabar sent un vici i a algú se li pot anar de les mans i ser un ludòpata. Però no anem a entrar en eixe tema i parlarem de tant positiu com és l’oci.

La música és oci, anar un concert d’un grup que t’agrada, fer coses que realment et donen plaer, que les gaudeixes i repeteixes eixa experiència. Els festivals de música, ara estan molt de moda aquest tipus de macro festivals que duren dies i porten als més famosos. També quan un comença en el món de la música comença com a oci, ja que al principi li dediques temps perquè estàs fent quelcom que t’agrada, que és una passió. Com eixos grups que comencen quan són adolescents, hi ha que va al centre de música a, per exemple, ensenyarse a tocar la guitarra, la percussió o també hi ha qui és autodidacta i s’agafa vídeos del youtube, i poc a poc va ensenyant-se a soles. Hui el internet ha fet que l’oci canvie molt, que tingam molta informació de tot tipus i molt ràpida.

Altra cosa que fem la gent per a disfrutar del nostre temps lliure és el món de la televisió, el cinema, el teatre. Ara tot ha canviat molt. Ja que abans teníem pocs canals per a veure. Quan jo era menuda, sols hi havia tres canals, les dos nacionals i TV3, i als anys 90 tot va canviar, quan començaren les televisions comercials, “Telecinco, Antena 3...” o l’autonòmica. Ara, dedicar temps a veure la televisió és d’altra manera. Ara aquest món s’ha disparat un muntó, em referisc per l’internet, que ha fet que es revolucione aquest món, el mòbil, el youtube ha fet que la gent utilitze aquesta ferramenta i es passe hores i hores sense que es done compte. Les plataformes de xarxes socials on la gent es pot tirar hores xateant o escodrinyant la vida als demés, ja que a molts també els agrada compartir què fan en tot moment. On les generacions que naixen hui en dia, on la tecnologia ha evolucionat i paguem per plataformes per a veure séries i pel•lícules en el moment que vulgues i ja no veges marcat a una graella televisiva, on per poder veure alguna cosa o tenies un VHS per poder gravar-t’ho, que mai ha sigut el meu cas, o tenies la sort que feien quelcom en eixe moment que t’agradava. També abans la gent vivia més al carrer, passàvem hores i hores xarrant o jugant els xiquets al carrer, però clar, també com vingué el món de la televisió, aparegué el món de les videoconsoles, on la gent també es passa hores i hores jugant. Ara interactuem més amb la gent a través de les pantalles de mòbil o monitors de televisió, que cara a cara com era en l’anterior segle XX. Es pot parlar de mil coses positives per a les persones com per exemple fer senderisme, escalar, eixir a la natura i gaudir tu mateix, viatjar pel món, ara a conèixer altres cultures i tot que no siga a través de la pantalla o que t’ho conte un conegut, encara que per a viatjar fa falta tindre estabilitat econòmica. Anar a un museu a passar un matí o una vesprada, siga en la teua ciutat o quan viatges. L’art sempre ha sigut una part important per a la cultura de l’ésser humà, en totes les cultures sempre l’art ha estat molt present.

En el temps lliure pots parlar de moltes vessants, ara parlem del tema culinari, gaudir de la gastronomia, anar a dinar amb els amics a algun bar o restaurant també quan viatges i estàs encantat amb eixa forma de cuinar tant diferent, tant si viatges dins del país espanyol, hi ha qui adora tant menjar que no li importa la quantitat de diners que es puga gastar.

Eixir de festa també és oci, encara que la nit té molts perills i entren els vicis, les drogues l’alcohol, el descontrol d’una persona que fa que el seu temps lliure no siga sa per a ell mateix. La gent ha de saber on estan els límits i que allò que és un moment per a gaudir no es transforme en una malson del qual coste eixir. Per això anem a parlar de l’oci alternatiu, s’utilitza més en la part juvenil, després de veure tot l’excés que hi ha hagut durant els

anys i és fer activitats de temps lliure d’una forma sana, sense alcohol i drogues. L’oci és saludable, o no?

En conclusió, vull acabar parlant d’oci alternatiu com a un dels espais més importants de socialització i creixement pels joves per a què treballen en grup. Amb aquest grup comparteixen molts espais d’aprenentatge i amistat com les estones d’oci, i especialment els d’oci nocturn. Encara que aquestes campanyes d’oci no són fàcils ja que els joves volen ser lliures. Per una banda, per tal de fomentar estils de vida i pautes de consum més saludables, com una alternativa preventiva de conductes de risc. I per altra banda, construint alternatives d’oci menys consumistes, més creatives i participatives. Aquests espais d’oci alternatiu, també han suposat ampliar els espais d’oci nocturn juvenil en alguns territoris on gairebé no hi havia espais de trobada i diversió per a joves. Com és en pobles més menuts on no tenen tants recursos com les grans ciutats. A més, es promou la participació dels i de les joves en l’organització i realització de les activitats d’oci nocturn; així com activitats culturals i esportives en espais educatius integradors i vincles de confiança entre els i les joves. Espere que poc a poc amb aquests programes la gent siga conscient que és important per a la nostra societat. L’oci, el nostre temps lliure, què hi volem fer, encara que sense donar-nos compte sempre estem influenciats pel nostre entorn, però cada persona és d’una manera i per això està la diversitat de les coses i hui en dia tenim un ventall molt gran on podem triar, al nostre abast, per fer allò que més ens motiva.

POLÍTICA «He arribat a la conclusió que la política és massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics.»

Charles de Gaulle

A MI NO M’INTERESSA LA POLÍTICA

BENJAMÍ MOMPÓ PERUGA -TÈNIC SUPERIOR EN GUIA, INFORMACIÓ I ASSISTÈNCIES TURÍSTIQUES A mi no m’interessa la política. De segur que més d’una vegada has escoltat aquesta frase dita per amics, familiars o coneguts, o fins i tot has sigut tu mateix qui l’ha reproduïda. La desafecció de la societat en general cap als polítics va en augment, malauradament, després dels recents episodis d’inestabilitat al nostre país, entre ells, les repeticions electorals que posen de manifest la incapacitat dels dirigents actuals en arribar a acords davant la incredulitat dels milions de ciutadans.

Des de la meua particular experiència, quan m’he trobat amb els molts i les moltes que m’han mostrat el seu desinterés polític, sempre he cregut necessari fer un esforç per intentar convéncer-los que eixa actitud no és la que s’ha d’adquirir enfront dels drets que tants anys costaren d’aconseguir.

I per què no s’ha de caure en la indiferència? Doncs perquè tot és política. Com no ens ha d’importar, si d’ella depén que es reduïsquen les llistes d’espera en la sanitat, que es construïsquen nous col•legis per eliminar els barracons, tindre dret a un habitatge amb un preu just, i molts més àmbits de la nostra vida quotidiana?

Així mateix, als qui ens apassiona la política i decidim fer el pas per a, de manera desinteressada, invertirli moltes hores de la nostra vida, també hem sigut objecte de la següent pregunta en algun moment de la nostra trajectòria: Què guanyes? Doncs ni més ni menys que la satisfacció personal que t’ompli per dins per poder contribuir a millorar la vida dels teus veïns i veïnes, que ja paga la pena. Eixa és la millor recompensa.

D’altra banda, cal recalcar el que «no» és política, com són tots eixos casos de corrupció que ens avergonyeixen a totes i a tots. Eixa és una imatge distorsionada d’una minoria amb l’únic interés personalista que tan sols fa que alimentar la banalització del «tots són iguals». I això no és cert; hi ha una immensa quantitat de gent honrada que li dedica el seu temps a la política, a canvi de res.

Vos anime a no caure en la resignació cada vegada que vegeu alguna cosa que no vos agrade, que vos

EL SISTEMA Els funcionaris, no funcionen.

Els polítics parlen, però no diuen.

Els votants voten, però no trien.

Els mitjans d’informació desinformen.

Els centres d’ensenyament, ensenyen a ignorar.

Els jutges, condemnen a les víctimes Els militars estan en guerra contra els seus compatriotes.

Els policies no combaten els crims, perquè estan ocupats a cometre’ls.

Les fallides bancàries se socialitzen, els guanys es privatitzen.

Són més lliures els diners que la gent.

La gent, està al servei de les coses.

Eduardo Galeano

indigne, perquè si això no és suficient per a impulsar-vos a ser-ne partícips i canviar les coses activament, «la no-política guanya».

Tot i això, en l’actualitat estem veient diversos sectors de la població que no baixen els braços i reivindiquen el que creuen just. Especialment, en el cas de la joventut a qui sempre se’ns diu que som el futur, però ben cert és que també som ja el present, i així ve demostrant-se cada setmana en els Divendres pel futur —Fridays for future, en anglés—, on s’exigeixen mesures de caràcter urgent per aturar el canvi climàtic.

Altres exemples són el de les persones jubilades, que porten més de cent setmanes reunint-se per a demanar al Govern de l’Estat unes pensions dignes; o el de les feministes que any rere any van guanyant-li la guerra a l’escletxa salarial i a la violència masclista.

En definitiva, enfront dels discursos d’odi i confrontació per part d’alguns partits polítics amb un missatge simple i buit de contingut, necessitem una bona dosi de política en majúscules, amb dirigents responsables i coherents amb les seues idees.

«Tot està per fer i tot és possible», perquè «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». «No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu»

QUIMERA «Sense democràcia, la llibertat és una quimera.»

Octavio Paz

QUIMERES HUMANES

ANDRÉS LAPUEBLA FERRI - PROFESSOR D’ENGINYERIA INDUSTRIAL A LA UPV Quimera, o Chimæra, en llatí, formava part de la panòplia de monstres de la mitologia grega. El seu pare era Tifó, fill de Gaia, la Terra, i era tan alt que podia tocar els estels. Tenia ales a l’esquena, dracs en lloc de dits i cames acabades en serps. La mare de Quimera era Equidna, molt guapa i ben dotada, encara que sols de cintura cap amunt perquè en lloc de cames tenia cos de serp. Segons alguns, l’aparença ofídica feia sospitar que ella i Tifó eren germans. Posats a tafanejar, també hi ha qui diu que sa mare era Medusa, —si, mari, la gorgona eixa, la que tenia el cap ple de serps i qui la mirava als ulls es convertia en pedra—, que alhora era la seua germana, doncs quan Perseu li va tallar el cap a Medusa va nàixer Equidna directament de la sang que va brollar.

Amb aquesta ascendència no ha d’estranyar-nos com va eixir Quimera. Segons la majoria de les fonts, tenia cos de cabra, cap de lleó i cua de serp heretada del pare i de la mare, que acabava en un cap de drac —pobreta, ja va ben aviada, però encara que et toque una filla així has de voler-la igual, veritat?—.

Damunt, va caure en mals vicis i anava d’ací cap allà devorant bestiar a ramats sencers i escopint foc per la boca —una joieta, vamos—.

Deixant a banda la tafaneria, el mite de Quimera dóna nom a una rara condició genètica anomenada quimerisme. En Biologia, una quimera és un organisme mixt, portador de cèl•lules de distints individus, i aleshores integra distints ADN. Hi ha al respecte un cas molt sonat que va passar als Estats Units —on, si no?—. Una parella feliçment casada de Washington, en adonar-se que el grup sanguini del seu fill no coincidia amb cap dels seus, es va sotmetre a proves de paternitat i maternitat, amb resultat positiu per a la mare però negatiu per al pare. Com era possible? L’explicació més simple, lògica i probable era que la mare havia mantingut relacions amb altre home. Fi de la història? No. La parella en qüestió va demanar un estudi genètic exhaustiu, i els resultats foren sorprenents: el fill tenia, en realitat, els gens del seu oncle.

Quan son pare fou concebut, en realitat hi havia dos zigots: el seu i el d’un germà però, al poc de temps de la fecundació, el zigot del pare va absorbir l’altre. Quan l’embaràs va arribar a termini, l’únic bebè nascut simultaniejava la seua informació genètica i la del seu germà nonat. El seu esperma i la seua saliva, aquesta última emprada per a realitzar les proves de paternitat, tenien gens distints. L’explicació més complicada, la més improbable. Ves i que t’esmolen, navalla d’Occam.

ASPECTE Viu dins de quatre parets matemàtiques alineades a metre. M’envolten apàtiques animetes que no saben res si més no d’aquesta febre blavosa que nodreix la meua quimera.

Utilitze una pell postissa que me la ratlle de gris.

Corb que sota l’ala guarda una flor de lis.

Em causa cert riure el meu pic fer i feréstec que jo mateixa em crec pura farsa i molèstia.

Alfonsina Storni

La història de la parella de Washington no ha de fer creure que el quimerisme és un mer i exòtic capritx de la Natura, sinó que pot tindre greus conseqüències. El cas de la polifacètica Taylor Muhl, advocada, cantant i model, és un exemple. El seu ventre i part del seu tors presenten coloracions diferenciades als dos costats de la línia sagital, un fet tan cridaner que, segons ella mateixa, la va pertorbar durant la seua joventut. A banda, es pot dir que, a grans trets, una part del seu organisme lluita constantment amb l’altra, de distinta condició genètica, i com a resultat pateix diverses complicacions relacionades amb el sistema immunitari. Taylor Muhl, una figura de cert ressò mediàtic, ha donat visibilitat a les quimeres humanes, com ella mateixa.

Ben vist, cap de nosaltres estem fora de sospita tindre aquesta condició. Tots tenim la quimera de ser una quimera, és a dir —aclarint l’anadiplosi— tenim mania, deliri, angúnia, sospita o fantasia. M’atrevisc a dir que, hui per hui, ens hem convertit en autèntiques quimeres tecnològiques a causa de la hiperconnectivitat de la que fem gala. Tenim la mania —quimera— de ser els primers en publicar en les xarxes socials fotos i vídeos de certs esdeveniments —la recent destrossa de temporal Glòria en Les Palmeres em ve al pèl com a exemple—.

Fantasiegem —tenim quimera— amb el vestuari, l’aspecte, les actituds i el reconeixement dels influencers. El deliri —quimera— de posseir likes i comentaris positius a qualsevol xorrada que publiquem ha superat la febre de l’or que Jack London va reflectir en la seua obra La Quimera de l’Or. Carreguem amb la vergonya d’haver sucumbit al plaer culpable del joc de seducció a l’amic o l’amiga, amb una afegida i cínica angúnia —quimera— de pensar en la possibilitat de ser descoberts algun dia. Afegiré que les frustracions pròpies poden cristal•litzar en malvolença —quimera— amb la subsegüent humiliació a través, i en virtut a, la paupèrrima defensa d’una pantalla.

Si contemplem el dispositiu mòbil que ja mai amollem de la mà, no resulta difícil pensar en ell com una nova extremitat. ¿Potser no estem integrant eixe objecte de plàstic, vidre i coltan com si fóra la cua acabada en cap de drac de Quimera? ¿Potser no està condicionant les nostres actituds fins a inundar-les de quimeres? Citant al filòsof David Hume en A Treatise of Human Nature: «la idea vertadera de la ment humana és considerar-la com un sistema de diferents percepcions o diferents existències, que s’enllacen per la relació de causa i efecte, i que mútuament es produeixen, destrueixen, influencien i modifiquen mútuament».

Ahí queda.

PS. Per sobtada intuïció se m’ocorre consultar la llista de malnoms suecans que recull Visent Molina Maset en el immortal Flors de Marche de 1930, on, en virtut d’estar llistats alfabèticament, trobe amb facilitat Quimeres. Una persona peculiar, sens dubte.

RELACIONS La causa de la majoria dels problemes de les relacions humanes està en la falta de reconeixement mutu.»

Doménico Cieri Estrada

BUSCANT A ALASKA

PATRICIA ALCOVER MARTÍNEZ - GRADUADA EN RELACIONS LABORALS I RECURSOS HUMANS Tombada sobre el llit, Alaska de setze anys, mou els dits del polze a velocitat de vertigen sobre el cristall de la pantalla del seu telèfon mòbil. Toni, el xic que li agrada, ha comentat la seua última història d’Instagram, una fotografia en què posa en banyador a la platja al costat de dues amigues més. Contesta com si el cristall de la pantalla fora un portal imaginari que la transportarà fins a l’habitació del xic. Com una imatge real, passible i manipulable, com si el món real estiguera allí representat i tocar-lo li permetera aconseguir un primer bes del seu estimat.

Les relacions de hui s’escriuen, es van escrivint dia a dia. Però en tota aquesta pràctica tecnològica plena de textos breus intel•ligibles i emoticones, hi ha coses que no es nomenen; hi ha coses de les quals no es parlen. Amb més o menys èxit sembla que la nostra vida social comença darrere d’una pantalla, perquè les relacions de hui estan fetes de carn i píxels, de somnis i expectatives allunyades i irreals. És darrere d’aquestes pantalles on aquestes fascinants relacions «que creem de realitat», en una època on el món connectat, ens sorgeix la pregunta de què suposa hui ser xiquet, adolescent, home o dona i el que implica sentir-se algú observat, controlat i on la vida en llibertat es veu amenaçada.

Des que el nostre món ve cada vegada més mediat per pantalles i les relacions reals i imaginàries conflueixen, bateguen amb força la imaginació i la soledat connectades. La majoria de dispositius connectats funcionen hui com a marcs quotidians de fantasia, marcs d’un món digital, de la comunicació i les relacions. De cossos que creuen que es toquen, oloren i es murmuren més enllà dels ulls i les empremtes dels dits, i del qual costa saber on acaba l’imaginari o on comença el real.

En els últims anys les xarxes socials s’erigeixen com el mitjà de comunicació més important en l’activitat humana, i han arribat a catalogar-se com un fenomen, sense antecedents en crear les possibilitats perquè les persones puguen relacionar-se en línia i establisquen un intercanvi dinàmic i comunicatiu, basat en amistat, interessos, activitats en comú, o estan interessats a explorar vincles amb altres persones. Considerada com una eina social que connecta persones amb els seus amics i altres persones que treballen, estudien i viuen prop d’ells.

TÍTOL: MÉS LIKES ARTISTA: OQUES GRASSES ÀLBUM: FANS DEL SOL ANY: 2019

“Me la sua que tinguis més “likes” i que et tiris fotos a llocs cars.”

El vertiginós desenvolupament de les xarxes socials ha sigut un gran impacte en el món de les relacions. La pantalla en xarxa no és només un dels més singulars artefactes d’aquesta època, sinó un dels més fascinants espais d’interacció de la veritat i la mentida, allí on la veracitat de les coses requereix un major esforç de contextualització i creació simbòlica col•lectiva, un pacte de confiança entre els qui es comuniquen per a creure, o no, allò que estan veient.

Relacionar-se per la xarxa implica habitar un marc de fantasia. El que veiem mai té plena garantia de respondre a una cosa real o inventada. Vivim a un univers carregat de noves possibilitats i condicionants, un món hipersensibilitzat mitjançant les pantalles, mediat i entretingut en la imatge, però mancat de confiança. No obstant això, des del seu inici les xarxes socials han buscat contrarestar els dubtes sobre la veracitat del món representat, justament emfatitzant la visibilització i sobreexposició de les persones connectades, als qui se’ls posa en dubte constantment la seua realitat. No importa que aquestes imatges siguen recreades o construïdes a propòsit, invertint la lògica de compartir el viscut per «compartir el que vull que creguen que he viscut». I és que l’important és que sàpiguen que existeixes, mantenir-se viu en la imatge com a manera d’existir i relacionar-se amb el món. Crida l’atenció com el sobreesforç de les xarxes s’ha orientat més a construir aparença de veritat des de l’excés de la imatge, però no ha anat encaminat a afavorir llaços de confiança.

Entretant, seguim habituats als ulls durs de les pantalles, a conviure amb les pantalles pròpies i alienes, mòbils que registren cada instant de la nostra vida; com un gran ull televisiu del «Gran Germà», un ull enfront d’un arrogant excés, que sembla omplir tots els nostres buits emocionals i socials de soledat.

Sí, la soledat és la clau d’aquestes relacions actuals. Es troba molt més sovint darrere d’una pantalla que mirant als ulls fixament mentre somrius. És la soledat qui determina l’aliança íntima entre la màquina i la persona o les persones. Milions de persones connectades, milions de persones soles, encara que puguen estar rodejades de gent.

Depenent de les nostres relacions, podem crear o destruir tot el que vulguem. Cada persona és un món i de tant en tant simplement necessitem relacionar-nos amb algú que ens escolte. Necessitem plorar, riure’ns junts i veure’ns reflectits l’un en l’altre. La majoria de les persones està d’acord a afirmar que les relacions afectives i amoroses són en la seua vida la seua principal font de felicitat: «L’ànsia de relació és el desig més poderós dels éssers humans, la força fonamental que aglutina a l’espècie». Som molt diferents, i al mateix temps som molt iguals. Tot el que som com a persones, el que fem i som capaces de ser, es deu a les relacions que tenim amb les persones al nostre voltant.

Entretant, Alaska camina sense ordre per l’habitació. Les llàgrimes brollen dels seus ulls i mira fixament la pantalla del seu mòbil. Toni, el xic que li agrada, acaba de preguntar-li si la seua amiga Mònica té nuvi, perquè li agradaria eixir amb ella. Li diu si ella pot fer-li el favor de parlar bé d’ell i dir-li a la seua amiga si li agradaria que eixiren junts.

Alaska torna a ajustar els ulls per a, de nou, mirar la pantalla. Observa el sostre sense saber què respondre; dubta de si allò forma part d’una broma o és una altra cosa. La pantalla fa olor d’odi i resignació. Només el temps i el destí saben que Alaska mai més tornarà a parlar amb Toni.

SOCIETAT «El que se’ls done als xiquets, els xiquets donaran a la societat.»

Karl A. Menninger

I QUÈ PUC FER SI JO, VAIG NÀIXER AL MEDITERRANI RAQUEL FRIGOLA PONS - GRADUADA EN SOCIOLOGIA

Jo he nascut al Mediterrani. He jugat a la teua platja. He botat les teues ones i he escrit sobre la teua arena les històries més belles i tristes, per a què pogueres esborrar-les i fer-les desaparèixer, sense deixar rastre per a permetre sanar-nos, però en els últims temps el meu mar s’ha reafirmat com a un sinònim de promesa, trànsit i incertesa, en un no lloc erigit com a pàtria del desarrelament i l’avenir. Les teues ribes hi són bastant pròximes com per a facilitar els intensos contactes entre elles amb un efecte transformador i d’interacció entre pobles diferents, però, –al mateix temps–, també estan el suficientment llunyanes com per a permetre el desenvolupament de societats diferents, i eixe mateix mar ha jugat un paper fonamental en el desenvolupament de la nostra societat.

Jo he nascut al Mediterrani, mar entre terres, definit com un buit retallat per les seues pròpies ribes; un ésser ple les travessies, reals i imaginàries com una imatge anhelada de mediterraneïtat que forma part de la nostra imaginació, que revela i detecta eixes xicotetes coses, aparentment secundàries que determinen enormement la nostra manera mediterrània de viure. Perquè és davant el teu anar i venir on els fills del mar creixen entre confidències, de rialles adolescents i somnis, on arriba l’amor i el desamor que tenyeix les teves aigües de blau i fa tornar la teva ànima fosca, perquè són tants els amors que arrossegues que a cada onada ressona tots seus noms en un mar d’eternitat.

Jo he nascut al Mediterrani, i és ací on hem parit els nostres fills, en un moment en què semblava que el mar havia diluït les fronteres. Fills i filles de salnitre, perfumats de brea i que miren a un mateix mar, com ho fan Vicent, Karissa, Lucca, Omar o Natan. Que comparteixen capvespres, deures, mentides i rialles de caramel. Que ja ho saben tot, perquè van nàixer savis a la teva riba. Que no saben res, perquè són tan ignorants com els seus pares i els pares dels seus pares. Fills del mar que abraçaríem fins a saberlos lliures, amb el seu somriure tatuat en les nostres pupil•les. Perquè no pot ser d’una altra manera perquè aquesta mar que revela que les fronteres no han fet més que cobrar noves formes com una porta entreoberta a una travessia real i imaginària. Un espai de promesa, incertesa i deriva, una frontera líquida travessada per rutes que la transformen i defineixen que ha portat a molts a somiar amb una nova vida a l’altre costat de l’horitzó.

TÍTOL: MEDITERRÀNIA ARTISTA: LA FÚMIGA ÀLBUM: MEDITERRÀNIA ANY: 2018 “Som força, fúria, sang, les sendes que hem xafat.

Protagonistes d’una història que no et contaran.”

Jo he nascut al Mediterrani, observat per infinits ulls que aprofiten la bellesa i que revelen l’essència i la identitat de la mar. Societats i cultures que han sorgit entre mar, terra i cel que ho busquen amb la mirada, agafen la seua olor i soroll, que viuen de la seua llum i ajuden a entendre com habitar el Mediterrani, on la línia on terra i aigua es troben de forma compartida i difusa. El nostre mar, el Mare Nostrum que deuria ser un element que unificarà les aportacions derivades de diferents èpoques, àmbits que hui dia tendeixen a separar Nord i Sud, Occident i Orient, com societats en aparent oposició. Perquè no podem ignorar que el Mediterrani és hui la major frontera del planeta i que l’hem creat a colp d’interessos i lleis, conflictes que amb prou faenes aconsegueixen ocultar les raons per les quals el Mediterrani es converteix, o, pitjor, hem transformat en un lloc d’espant, de indiferència davant la sort de l’Altre: la sort que li hem oferit en construir-li amb la nostra mirada, una mirada que li ofereix explotació, desigualtat, humiliació i mort.

Jo he nascut al Mediterrani, en el mar on tants pobles van abocar el seu plor etern, com a resposta a la seua supervivència, a la satisfacció de les seues necessitats, a la seua conflictivitat. D’Algesires a Istanbul, el Mediterrani no existiria sense aquestes relacions que comencen en totes les entitats humanes que s’entrellacen entre si salvant els obstacles geogràfics i culturals, on cada cultura aporta les seues experiències i models, de tal forma que la pertinença a aquest teixit comú fa que siguen transmesos, potenciats o discriminats i que no deurien ser consternades pels estats, ni per les fronteres físiques ni polítiques.

Jo he nascut al Mediterrani, on durant segles s’han desenvolupat milers d’escenaris, origen de nacions, regnes i imperis sorgits i desapareguts, on es mantenen vives les cultures més antigues. Un espai ple de mites, herois i heroïnes on cada època crea els seus moments de glòria o fracàs. Però el que és segur és que eixe mateix mar també és una àgora d’intercanvis i que l’aigua equival a fecunditat, i aquesta mar nostra ha sigut travessada en totes les direccions culturals de la història: del nord al sud; d’Orient a Occident; pels àrabs, jueus i cristians; pel paganisme i la religió.

Jo he nascut al Mediterrani i, quan vingui la parca, enterreu-me sense dol, entre la platja i el cel perquè, més enllà del paisatge, el clima i la mar salada, els mediterranis només podem compartir el que ens hem encomanat per terra i per aigua gràcies al veïnatge i a molts segles de contactes, amors i odis al cap i a la fi, de familiaritats i de parentius, des de molt abans que els avions convertiren a la gent de tot el món en veïns. I tot això deixa una sèrie de petjades que s’hereten i no s’esborren fàcilment en la nostra herència cultural mediterrània que és la que majorment ha assumit el món occidental en contra oposició a la idea de la llengua i la cultura del món anglosaxó.

Per tant hem de reivindicar la difícil diversitat mediterrània, que sí, difícil de gestionar, però amb la grandesa que comporta la complexitat i la diversitat perquè, al cap i a la fi, la complexitat fa als éssers humans més generosos, més oberts, més rics i més savis.

I què puc fer jo, si vaig nàixer al Mediterrani. I ells també. Perquè la nostra vida és la d’ells. I hem de saber mirar en els ulls de l’Altre, entendre’l i atendre’l, fer-se entendre i fer-se atendre. Entretant, continuarem fent Mediterrani en comptes de sols parlar d’ell, i ho farem mirant el Nostre Mar des del diàleg i cooperació que hem d’oferir tots amb el cor obert.

BONUS TRACK TÍTOL: MEDITERRÁNEO ARTISTA: JOAN MANUEL SERRAT ANY: 1971 / VERSIÓ 2017

TREBALL «Mitjançant el treball ha sigut com la dona ha pogut franquejar la distància que la separava de l’home. El treball és l’única cosa que pot garantirli una llibertat concreta.»

Simone de Beauvoir

CENT ANYS TREBALLANT 40 HORES CARLES NAVARRO VENDRELL - ENGINYER INDUSRIAL

L’abril de 1919, després de la vaga de l’empresa elèctrica La Canadenca, que es va allargar durant 44 dies, es va aprovar a Espanya la jornada laboral de 40 hores. Aquesta reducció de la jornada laboral a 40 hores setmanals s’havia anat estenent per tot el món des de la manifestació de l’1 de maig de 1886 convocada en diverses ciutats dels Estats Units.

Des que la industrialització de les societats modernes va imposar el treball assalariat com a forma majoritària de subsistència, la història social dels segles XIX i XX ha estat caracteritzada per una lluita permanent del moviment obrer per tal d’anar aconseguint millors condicions laborals que incloïen no sols uns salaris dignes, sinó també una jornada laboral més raonable. Així es van anar aconseguint els drets als descansos de cap de setmana, a vacances retribuïdes, a la limitació horària de la jornada, a certs permisos i llicències.

Un segle després, la societat ha canviat molt. Hui dia comptem amb eines que han fet més fàcil i ràpid el nostre treball, almenys sobre el paper: maquinària, telèfons, ordinadors… Al nostre país i en els del nostre entorn hem arribat a aconseguir el grau més gran d’allò que podríem dir «benestar laboral». Fins i tot va haver-hi una tendència generalitzada a la jornada laboral de 35 hores setmanals que alguns empleats públics i altres sectors han pogut gaudir. No obstant això, aquesta tendència es va invertir i la jornada laboral mai ha pogut reduir-se. És més, la idea de treballar sis o set hores diàries pel mateix sou encara genera rebuig en molts sectors, i no parlem solament dels empresarials.

Però de sobte, va arribar la crisi, es van congelar els sous i, una vegada més, el somni de la reducció horària i de la conciliació va passar a ser més una teoria que una pràctica. Això no va ser el pitjor, perquè hui dia quasi un 20 per cent de la població no té cap treball ni ingressos econòmics regulars, trobant-se en situació de pobresa material i de progressiva d’exclusió social. Al mig, una creixent massa de persones amb treballs eventuals, parcials o mal retribuïts que amb prou faenes els permeten subsistir. Això ha propiciat que la gent estiga disposada a treballar per un salari molt menor; a pactar amb els empresaris condicions potineres, més bé clarament fraudulentes; a tindre mini ocupacions de misèria; a llocs de

treball que es paguen com a beques o col•laboracions; a més d’haver exiliat a tota una generació perduda - i tal vegada la més preparada que hem tingut-.

Mentre en altres països europeus estan aplicant, o han aconseguit aplicar, la conciliació laboral, a Espanya, augmentem més les càrregues laborals. De fet, està comprovat que més hores de treball no signifiquen més creativitat i productivitat, a causa de l’estrés i del cansament. I és que resulta difícil parlar d’ocupacions com el comerç i l’atenció al públic, que finalitzen la seua jornada laboral abans de les 21.00 o les 22.00 hores, quan la resta d’Europa ja està en el llit. I com a exemple, un botó: és més car tindre a quatre persones treballant 30 hores cadascuna, que a tres treballant 40 hores.

Fer compatible una vida professional, privada i familiar que permeta desenvolupar tot el potencial en cadascuna d’aquestes facetes continua sent una assignatura pendent en un país que adora el presentisme. Deixar de treballar a una hora normal i poder desconnectar, la nul•la flexibilitat horària, l’assetjament psicològic maternal, la pressió laboral, la falta d’incentius en forma d’ajudes públiques i la baixa implantació de la jornada són algunes de les raons per les quals la conciliació de la vida laboral i familiar a Espanya és encara hui una utopia.

TÍTOL: AMICS TREBALLADORS ARTISTA: XEIC! ÀLBUM: SIRGA ANY: 2010 “Vells llauradors de bancalets estrets que de pedres feu parets, amics treballadors que els bancals costeruts avui estan perduts.”

UTOPIA «La utopia és el principi de tot progrés i el disseny d’un futur millor.»

Anatole France

NO VOLEM FALLA, VOLEM CASSALLA VICENT FUSTER BALDOVÍ - EMPRESARI I AMANT DE LES FALLES Sueca, 16 de març de 2022.

A mitjan matí, centenars de fallers de Sueca, abillats i engalanats per a l’ocasió, es reunien en la plaça de l’Ajuntament de Sueca a ritme de xaranga per a viure la que serà una de les cites més esperada de la festa: el lliurament de premis al monument faller. Els màxims representants de les setze comissions de Sueca, El Perelló i Mareny de Barraquetes, al costat dels membres de la Junta Local Fallera i les Falleres Majors i les seues corts d’honor, esperen impacients, trenta anys després, el veredicte del jurat.

Sí, aquesta terra banyada d’arròs i de grans artistes i literaris que va veure nàixer el primer llibret de falla, la primera falla redona el 1854 i el pasdoble del faller, fa més de trenta anys que no dóna premis als seus monuments. Les exemptes polèmiques i rivalitats van conduir a la que, tal vegada, siga la segona ciutat a plantar falles després del Cap i Casal a eliminar uns premis que han conduït a les comissions falleres a perdre, gradualment durant anys, tot interés pel monumentalisme.

Centenars de fallers a títol individual i d’artistes fallers, especialment interessats per l’escàs interés pel monument faller per part de moltes comissions, han rebatejat en les xarxes socials reclamant un major interés per la part essencial de la festa, amb l’universal «Volem Falla» que va aparéixer fa un parell d’anys en la capital. És per això que a la Ciutat de l’arròs li arriba l’hora de la veritat d’aquest esperat moviment «Volem Falla», que es va multiplicar durant els dies posteriors a la «cremà» de l’any 2021.

Fins l’any passat, moltes de les comissions de Sueca, gastaven el doble o el triple del seu pressupost en altres partides com el lloguer o la xaranga, que fins i tot arribaven a cobrar fins als 16.000€, o la despesa destinada a l’alcohol que fins i tot quintuplicava la destinada al monument faller. Cal reconéixer que ara mateix, les falles tenen despeses que no tenien abans, com les hipoteques o lloguers per a adquirir el casal o que també les falles de Sueca són obertes a tothom amb barra lliure per a fallers i que preval molt més la festa i la cassalla que el voler gastar-te una suma de diners que com diuen ells: «això és per a cremar, si fóra per mi en gastava menys».

Tot això és veritat. Però el moviment «Volem Falla» és el reflex d’uns comentaris que es repetien en alguns dels sectors de la festa. I que no és només un problema laboral dels artistes locals, que ja de per sí és greuíssim. És també quasi una qüestió moral perquè aquesta pèrdua objectiva del valor anomenat “falla” estava portant a la localitat a ser un punt i apart en aquesta elit fallera del G8 al qual pertany Sueca.

I la proposta va arribar amb una reflexió general d’aplicar la simple proposta de destinar al monument el mateix percentatge que a altres partides segons cada comissió el seu cens faller, és a dir, ser equitatiu, gastar el que es puga però fomentant any rere any no perdre l’essència de la falla, això sumat a un augment de la partida de la subvenció per part del consistori per a fomentar el monument.

No fa falta dir que aquest article és a dia de hui una utopia per al col•lectiu faller suecà, i que tal vegada en un futur, esperem no molt llunyà, replantegen fomentar el «Volem Falla» amb la introducció del anhelats premis que atorguen altres localitats. I és que a Sueca que reparteixen premis fallers per a tota activitat, pròpiament fallera o no, excepte al que és l’epicentre del naixement de la festa i per aquells que desconeixen que a Sueca també hi havia falles, cal recordar-los que a Sueca des del 2016 som BIC immaterial de les falles centenàries amb possiblement 166 anys d’història. Però ara dic jo: què estem fent les falles per millorar? I què fem nosaltres els fallers per a què ens entenguen aquells que no els agraden les falles?

Doncs no és tan complicat. Nosaltres, els del sentiment faller, creiem que som més que una colla que tira coets, crema coses e ingesta alcohol abusivament. Nosaltres som la falla, fem associacionisme, fem tradició, cultura i festes en un sense fi d’activitats i propostes al llarg de tot un any. Per tant no hem de deixar l’oportunitat de demostrar que a banda de voler cassalla, en totes les seues vessants, també volem fer falla.

TÍTOL: UTOPIA ARTISTA: ELS CATARRES ÀLBUM: POSTALS ANY: 2013 “N’hi ha que han nascut per la utopia ansiosos per fugir de l’engany, però les passions que mouen als homes faran que ens embrutem tots les mans”.

VIVENDA « La vivenda no és només un bé immobiliari, és també una forma de consolidació espiritual.»

Mario Benedetti

LA VIVENDA COM UN DRET HUMÀ

PILAR COLECHÀ BENEDITO - PROFESSORA DE TECNOLOGIA I MÀSTER EN CONSERVACIÓ DE PATRIMONI El lloc on vivim i on passem, de mitjana, el 70% del nostre temps, és per a nosaltres molt important, i per això destinem gran part de la nostra renda tant per a obtenir-lo en propietat com per a viure de lloguer. La ubicació d’aquest, la grandària o els acabats, ha sigut també històricament una manera d’intentar pujar en l’escala social, i de marcar una posició de cara als veïns. Però per damunt d’açò, l’habitatge és un dret humà. L’accés a un lloc on poder gaudir del teu temps lliure o conviure amb els teus éssers més propers en intimitat és fonamental des dels temps més antics.

Per tant, com és natural pensar, l’habitatge, o un lloc on resguardar-se, seria unes de les primeres coses de les quals s’ocuparia l’ésser humà, inclòs abans de saber dominar l’agricultura, i molt equivocats estem si pensem en aquelles persones com a faltes d’enginy, doncs ja s’ha demostrat que simplement es tractava de gent amb recursos primitius, això sí. D’aquest aspecte tractarà aquest text, de com ha anat evolucionant l’habitatge des del Neolític fins a l’actualitat, destacant curiositats més que fent un text acadèmic.

La primera mostra d’assentament la trobem datada fa 1.800 milions d’anys a Tanzània, encara en un moment que érem nòmades. En aquells temps no ens quedava altra que aprofitar coves o realitzar acampades amb tendes, com per exemple fetes amb ossos i pells de mamut com és el cas del Vall de Don en Rússia (20.000 aC.). Quant a les coves, més enllà del que hem pensat durant molt de temps, tenien sales, les més exteriors per a la vida diària i les més interiors per a descansar i distraure’s, per exemple, pintant. Disposaven de parets amb revestiments, igual que hi havia revestiments als pisos, mobles rudimentaris, llars per al foc i forats per tal de conservar els aliments.

Tradicionalment es parla de tres àrees de civilització, Mesopotàmia, sud-est asiàtic i Pròxim Orient, però ciutats trobades com «Monte Verde» a Xile, datada de 13.000 aC. fan tremolar aquesta hipòtesi. A Xile es van trobar dotze cases de planta quadrada, símbol d’evolució, ja que és més fàcil i estable construir amb planta circular, però més difícil d’ampliar posteriorment. Passem a parlar de Çatal Hoyuk, a Turquia, declarada Patrimoni de la Humanitat. En realitat es tracta de dotze ciutats una sobre l’anterior, des del

7.000 aC fins al 5.700 aC. A causa d’un incendi la ciutat al complet, de tàpia feta amb fang, es va coure i per això s’han conservat murs de fins a tres metres d’alçada. Es tracta d’una ciutat sense carrers, on es transitava per la teulada i s’accedia a la casa per una escala des del sostre que baixava a l’interior. Una manera molt intel•ligent de protegir-se d’atacs i de temporals meteorològics. Això sí, la ciutat disposava ja de places, i les cases de patis interiors amb les habitacions col•locades al voltant, decorades amb lluïts i pintures.

Jericó, en Palestina, del 9.000 aC, comptava a més, amb muralla, torre vigia i capella. Si comptem amb el fet que a Mesopotamia, a Nabucodonsor II, ja tindríem un urbanisme en damer, palaus, magatzems, tallers, ceràmica de colors, arcs i voltes massives, i calefacció subterrània, costa apreciar una evolució significativa en quant a l’habitatge parlem, fins a pràcticament l’arribada del formigó armat a finals del segle XIX i dominant el segle XX. Doncs fins i tot els romans van ja alçar edificis d’apartaments en unes construccions anomenades insulae.

I a Sueca? Doncs al nostre poble podem trobar encara algunes parets tímidament amagades de tàpia, és a dir, de fang, al centre urbà, tant en cases com en edificis de més altura, entremesclades amb rajoles o adobs.

Un exemple que queda molt a la vista és un edifici del carrer Sant Roc, vist des del carrer Sant Domènech. I si destaquem habitatges d’arquitectura tradicional, encara algunes cases amb entrada de carro, a una o dues mans, en carrers com el València, Sequial o Utxana.

El formigó, i l’acer, ens van deixar somiar amb els gratacels, amb les formes orgàniques, amb parets de vidre, terrasses planes i amb espais grans i diàfans. Per la seua rapidesa de construcció, i els seus resultats, el formigó va acabar amb el fang per complet, amb els forjats de biguetes i revoltons i amb l’escala de volta de maó propi de València, i va desplaçar la rajola com a material estructural a material de tancament. Però també es va convertir en el protagonista de ciutats grises i de projectes de baixa qualitat a preus desorbitats.

Actualment, per rehabilitació, consciència ambiental, o integració amb el paisatge a zones rurals o centres històrics, es parla molt de bioconstrucció o arquitectura tradicional, de tornar a la fusta, la pedra, el fang, la calç, etc. Materials que han demostrat durant segles que són resistents i aïllants, els materials que tornen a l’origen però, això sí, sense abandonar les facilitats i comoditats que ja hem adquirit gràcies a l’avanç de la tecnologia: Instal•lacions d’electricitat, d’aigua, de sanejament, electrodomèstics de tota classe, domòtica i una llista inacabable on de vegades sols ens falta un ingredient, especialment a les grans ciutats: un preu raonable.

LA VIVENDA SÍ PREOKUPA

CARLOS SEGURA GARCÍA - INGENYER TÈCNIC EN GESTIÓ DE L’EDIFICACIÓ «No llogues, compra» o «No compres, lloga». Aquesta recomanació va córrer com la pólvora una abans i l’altra després que esclatara la crisi de la rajola a Espanya i moltes famílies es veien incapaces de fer front a les quotes de les seues hipoteques allà per aquell llunyà 2008 i que hui dia encara pateixen moltes famílies amb tots els membres desocupats. És veritat que el lloguer ha aconseguit presentar-se com una forma de vida més atractiva, més moderna, més europea i que, en l’última dècada, el mercat ha crescut fins a superar el 24% del mercat immobiliari espanyol.

Però pas a pas, Espanya no és Europa i no és lloguer tot el que rellueix; fins i tot som un dels països d’Europa on menys població viu de lloguer. I més enllà de la moda o el canvi de mentalitat dels millennials, al qual al•ludeixen que ho han canviat tot, des del mercat immobiliari, i que tenen una altra manera de pensar, una altra filosofia i altres enraonies... D’acord, cal ser francs deixant fora els eufemismes: els millennials no compren habitatges perquè són pobres, perquè no tenen bons salaris. És obvi que en qualsevol economia, és igual el que facen les empreses: si els ciutadans no tenen bons sous, no podran comprarse un habitatge, punt i a part.

Ara bé, el primer motiu de la dificultat del lloguer a Espanya el trobem en el tradicional domini de l’habitatge en propietat i el segon és que allò que el lloguer era abans l’opció més barata va quedant desfasat, en la mesura en què, com constaten les estadístiques de Banc d’Espanya, els preus s’han incrementat més d’un 50% en els últims cinc anys. Això ha convertit el lloguer en un problema polític relativament recent a Espanya, que ha provocat l’augment dels desnonaments d’inquilins, les ocupacions i l’alt atur registrat en els últims anys.

Per descomptat, viure de lloguer té avantatges que no són menyspreables, com l’opció atorga major llibertat per a triar el lloc en el qual viure i com he mencionat anteriorment el fet de no dependre d’una hipoteca. Però també aquesta llibertat té en molts casos un alt preu, com ara fer front a condicions abusives per part dels seus amos, ja siga perquè els requereixen massa mesos de renda al davant, per

AQUESTA ÉS LA MEUA CASA No hi ha dubte. Aquesta és la meua casa ací succeïsc, ací m’enganye immensament.

Aquesta és la meua casa detinguda en el temps.

Arriba la tardor i em defensa, la primavera i em condemna.

Tinc milions d’hostes que riuen i mengen, copulen i dormen, juguen i pensen, milions d’hostes que s’avorreixen i tenen malsons i atacs de nervis.

No hi ha dubte. Aquesta és la meua casa.

Tots els gossos i campanars passen enfront d’ella.

Però a la meua casa l’assoten els raigs i un dia es partirà en dos.

I jo no sabré on aixoplugar-me perquè totes les portes donen fora del món.

Mario Benedetti

excés d’avals, perquè consideren que els seus habitatges estan “descuidats” o simplement per la mala relació amb l’amo de l’immoble.

Però ara bé, una vegada diagnosticat el problema de l’habitatge, com el solucionem? En els últims mesos, han sorgit algunes propostes polítiques com la limitació de preus per llei, alguna cosa que al meu entendre el que generaríem és que els propietaris acabarien pujant el lloguer en diner negre i cobrant-lo sota corda. A més, és imprescindible també el fet de poder donar més seguretat als propietaris. Ja que molts amos d’un habitatge tenen el temor que algú pot «okupársela» o que si el seu inquilí no paga no podrà tirar-ho.

El que crec és que cal construir més habitatges, ara pensaran que ho dic pel meu ofici, no és així per un simple motiu: he vist i viscut amb els meus propis ulls a tota una generació d’arquitectes tècnics desocupats treballant de qualsevol ofici menys dels seus estudis. Una prova d’això és el meu company d’internat i amic d’universitat i que coordina aquest llibret de falla —no val a mirar ara l’editorial per veure qui és—, que actualment regenta una botiga d’indumentària, a més de ser el que m’ha convençut per a col•laborar enguany per primera vegada. Però al que anava, una de les claus està precisament en la construcció de nou habitatge, Per què? Perquè si el preu dels lloguers puja i el de les compres també, l’única manera de rebaixar-los és ampliar l’oferta d’habitatge.

En conclusió, és que al dur karma de trobar habitatge de lloguer assequible li queden alguns anys o tal vegada siga com en aquest tema del llibret: Una història Interminable

WORLD WIDE WEB «El límit de les màquines no és la seua potència, sinó la nostra imaginació.»

Tim Berners-Lee

FALLES BINARIES JOSEP MUR TALENS -INFORMÀTIC faller

L’era digital fa anys que està instal•lada a les nostres vides i, no cal dir-ho, també a les falles, i ha vingut per a quedar-se. La veritat és que no ha sigut gens traumàtic, o almenys per una part. La seua arribada ha sigut imparable i sempre amb la seua cara amable per facilitar qualsevol activitat que abans resultava costosa i complicada.

Els primers passos van ser en l’àrea de l’administració. A poc a poc anàrem canviant el full i el bolígraf, o les màquines d’escriure, pels ordinadors. Això ens facilitava el treball als secretaris, tresorers o encarregats dels censos i recompenses per agilitzar el cens faller, la comptabilitat o la correspondència necessària.

En referència als monuments, els artistes fallers, a poc a poc començaren a abandonar la tradició d’esculpir amb fang i motles d’escaiola —per a construir ninots i figures de cartó sobre un esquelet de fusta— i passaren al poliuretà, o més conegut col•loquialment com a suro blanc, sobre el qual tallen directament les figures, sense necessitat de modelar-les abans. Però amb l’aparició de noves ferramentes tecnològiques, els mateixos artistes co¬mençaren a utilitzar programes d’ordinador que els donaven les mides per on havien de tallar. Més tard, l’aparició de les impressores en tres dimensions ha fet que aquestes màquines tallen directament les figures.

No ens oblidem de les mascletades i els castells de focs d’artifici, sobretot a Sueca, on any rere any han seguit apostant per un dels piromusicals més bonics que pots veure a les nostres terres, els quals ja fa molts anys que es disparen des d’un ordinador.

I si ens referim a una altra part important de la festa fallera, no ens podem oblidar de la música. El canvi ha sigut també molt fascinant i també en detriment de la música en directe. Ara, els USB i els ordinadors portàtils amb connexió wifi han substituït i facilitat molts actes fallers: balls al cau faller; també festes improvisades, que han deixat en molts llocs la música en directe de la banda per a les exaltacions; o que s’aposte cada vegada més, influït també pel pressupost, pel lloguer de discomòbils en lloc d’orquestres.

Tots aquests canvis o avanços en la festa fallera que hem comentat, per si no ho sabeu, encara estan molt lluny de la vertadera digitalització tal com la coneixem ara. Perquè des que internet ha format part de la nostra vida, i em referisc a tindre-la a l’abast de la mà en qualsevol moment, el món de la comunicació a dintre del món faller ha fet un boom bestial. Ara tot és resolt en correus electrònics, missatges per Whatsapp, o enviant als nostres telèfons mòbils música, fotos, imatges, textos, guions, esbossos i tot allò que se’ns ocorre o ens demanen.

Enviem àudios amb les nostres opinions, idees i suggeriments. Ens fem fotos o selfies i ho pengem al Facebook, Instagram o Twitter de la comissió, o al nostre mur personal, de manera que podem mantenir una reunió virtual o prendre decisions importants sense estar junts físicament.

Encara que fem molt d’ímpetu a mantenir les nostres tradicions, cosa que hem de conservar a ensenyar a les generacions que vindran, els més detractors d’aquest progrés tecnològic han de saber que aquests avanços han vingut per quedar-se, i com no, per facilitar la nostra tasca i fer més agradable la vida dels fallers. Per tant, hem d’aprofitar les moltes coses bones que ens aporta, i tractar de minimitzar les no tan bones, entre elles, queda clar que la que menys ens agrada a molts és veure una taula plena de fallers i falleres on estan tots mirant el mòbil, sense parlar entre ells, cadascun amb el cap en un lloc virtual diferent.

Però bé, aquest apèndix sobre l’ús abusiu de les xarxes socials i les relacions és una altra qüestió i del que estic segur és que aquest llibret ho retractarà de la millor manera.

LA XARXA MUNDIAL En veure la humanitat minvar i minvar, Satanàs està tirant una xarxa ansiosament; Intrigant, ideant una trama diabòlica Doble-V-Doble-V-Doble-V-Punt. . .

Disseny totalment innocent i impecable.

Alguns creuran que és totalment benigne.

Hauríem de ser més savis, però a vegades no ho som.

Doble-V-Doble-V-Doble-V-Punt. . .

Sense límits en coneixement i valor segur, Es pot guanyar molt quan les intencions són pures; No obstant això, en el seu web finalment estem atrapats.

Doble-V-Doble-V-Doble-V-Punt. . .

Desperta del teu somni i somnis virtuals, Totalment conscient dels esquemes del malvat, Fuig ara de la seua maldat com et van ensenyar Doble-V-Doble-V-Doble-V-Punt. . .

Rob Dilworth

XENOFÒBIA «L’odi a les races no forma part la naturalesa humana; més aviat és l’abandó de la naturalesa humana.»

Orson Welles

QUI SÓN EIXOS «XIMPLES»?

MARIVI BLESA VILLANUEVA -PROFESSORA D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNEA I POLÍTICA SOCIAL Una vegada al mes, em reunisc amb els meus amics i coneguts per a sopar i parlar dels temes que ens interessen. I de què parlem? Doncs parlem de temes del món en què vivim i de la direcció cap a la qual ens dirigim, encara que normalment sempre acabem conversant de temes relacionats amb el feminisme, el racisme, la xenofòbia i la comunitat LGBTQ. I per què aquests temes? Perquè igual que els meus amics, desitge que aquesta direcció en què va encaminada aquest nou món siga un poc més progressista, per a no tornar arrere, i per això, òbviament, estic disposada a invertir energia, i ho faig des del desig profund —o com dirien alguns, sent bastant ingènua— de voler arreglar els errors de la societat en la qual vivim. I, sobretot, des de les reaccions positives d’alguns dels «ximples» amb els quals sovint em tope en xarxes socials, trobades o conferències que realitze.

I, qui són aquests «ximples»? Doncs és la gent que no pensa com tu, com jo, com els meus amics o com els teus amics potser. Gent que pensa que la dona hauria de tindre fills i quedar-se en la cuina, que volen «mort als gitanos, als musulmans o als immigrants de l’est» o a qualsevol que no siga com ells, gent que se sent terroritzada pels immigrants, gent que creu que l’homosexualitat va contra la naturalesa i que pateixen una malaltia. És fàcil catalogar-los com a «ximples», ficar-los en un calaix, bloquejar-los en les xarxes i oblidar-nos d’ells, però la veritat és que ni és així, ni tampoc és fàcil perquè cadascú manté un discurs alimentat per les pròpies fonts d’informació. ¿I si tinguérem, tots, la paciència d’escoltar les ximpleries que l’altre, i m’incloc, està debatent? Almenys jo sí que la tinc, o ho intente.

Les feministes, més radicals que jo, em diuen que no deuria empatitzar amb els agressors o xenòfobs, els activistes contra el racisme em renyen per tindre racistes en la meua llista d’amics, els activistes LGBTQ també em renyen quan pare atenció als homòfons. En comptes d’entendre que som del mateix equip, i que cal canviar el resultat perquè anem perdent, moltes persones de «el meu bàndol» o «el nostre bàndol», dediquen més temps a centrar-se en mi i a criticar que a fer canviar l’equip.

TÍTOL: ELS TRES DE PEGO ARTISTA: LA GOSSA SORDA ÀLBUM: SAÓ ANY: 2008 “Si sobrevius passa’t per Pego i digues que no tornarem, que a les fosses de Mathaussen tres de Pego han fet la pell.”

No em malinterpreteu, no crec que hàgem de ser tolerants amb els intolerants, però crec que hauríem de condemnar el pecat, no la persona, com diu la Bíblia. Sí, encara que no sóc religiosa practicant he llegit la Bíblia i puc citar-la en qualsevol moment contra els cristians intolerants. I saps per què? Perquè a la gent cal parlar-li en els seus propis termes si vols que t’escolten, i damunt mostrar un interés actiu cap als seus problemes, que a la fi són els problemes de la societat.

Recorde que, en un d’aquestos últims sopars, el meu amic Carles, un enamorat de tota la temàtica sobre la Segona Guerra Mundial, ens va llegir una reflexió d’una de les supervivents d’un camp de concentració que cite a continuació: “Si volem que mai de la vida Auschwitz no es quede en un simple eslògan hem d’aprendre a entendre a l’altre, al qual és diferent a nosaltres. Hem de mostrar la nostra compassió, la nostra comprensió i la nostra empatia. Hem d’acceptar que hi ha gent diferent a nosaltres, gent que pensa de manera diferent a nosaltres” Marian Turski - Supervivent d’Auschwitz, amb la marca B-9408 tatuada Aquesta opinió de Marian Turski, ve donada perquè l’1 de novembre de 2005 l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar la resolució 60/7 que va institucionalitzar el 27 de gener com a Dia Internacional de Commemoració Anual en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

Aquestes commemoracions que es realitzen any rere any, ressalten valors cívics fonamentals com els Drets Humans, les llibertats, la tolerància, el respecte al diferent o el rebuig al racisme i a l’antisemitisme. Tots aquests valors formen part fonamental de l’ètica democràtica. Però, ara bé, no siguem «ximples» perquè la memòria de l’Holocaust no pot limitar-se només a rituals oficials de commemoració del passat. Cal reconéixer i honrar a les víctimes, per descomptat, però la memòria tindrà així mateix sentit en la mesura en què comporte un potencial crític. Com diu la pròpia resolució, l’Holocaust serà sempre un advertiment per a tothom dels perills de l’odi, el fanatisme, el racisme i els prejudicis.

En aquest sentit crec que s’ha de comprometre tant a la societat civil com a les institucions en la lluita contra el racisme i la xenofòbia, perquè l’agreujament ve degut a l’increment a Europa de forces polítiques xenòfobes i racistes d’extrema dreta, que van des de França fins a Grècia, passant per Gran Bretanya, Hongria, Alemanya o Espanya. Ocorre, a més, que a l’Europa de hui s’ha instal•lat en l’imaginari mediàtic una analogia entre la figura de l’immigrant com un musulmà radical. La islamofòbia exerceix així en el nou racisme el paper que antany exercien els jueus en l’antisemitisme.

L’antisemitisme continua sent un senyal d’identitat dels nacionalismes d’Europa i la xenofòbia és precisament el resultat d’aquesta fallida política. Aquesta voluntat d’estigmatitzar a l’islam afecta a Europa en el seu conjunt amb la creixent ona de discriminació i assetjament a les comunitats musulmanes o immigrants del continent que creix a tot arreu, alimentada per la por i la cerca de bocs expiatoris. Els horribles crims jihadistes a França, Espanya o Gran Bretanya no poden justificar la islamofòbia en cap cas.

La crisi dels refugiats de la qual som testimonis és la seua expressió més dramàtica. Europa considera als seus immigrants una amenaça i es nega, en molts països, a naturalitzar a «aquestos estrangers» que van nàixer en el seu sòl i es van educar a les seues escoles, perquè aquesta falta de visió i coratge fa que els països europeus siguen responsables de la matança que té lloc tots els dies al Mediterrani. Acollir a aquests pàries és un deure ètic i polític, en primer lloc perquè, més enllà de qualsevol índole humanitària, fugen de les guerres provocades per Occident. Són el producte de la desestabilització d’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, zones sumides en el caos per diverses guerres occidentals.

Tots aquest esdeveniments i decisions polítiques recorda a la Conferència d’Evian de 1938, quan les potències

occidentals van demostrar la seua falta de voluntat per a rebre als jueus que fugien de la sorgent Alemanya nazi.

Ningú els volia, i els arguments utilitzats per a justificar aquest rebuig eren estranyament similars a la retòrica actual dels nostres polítics: la crisi econòmica, la falta d’infraestructura, com ara centres de recepció, l’hostilitat de l’opinió pública... La història, encara que vista des d’un altre punt, pareix una història interminable, que es repeteix. Els monuments i celebracions commemoratives de l’Holocaust inaugurats en molts països europeus en els últims anys simplement demostren la hipocresia de les institucions europees. Volen recordar a les víctimes de genocidis passats i defensar els drets de l’home, però són completament indiferents a les víctimes del present.

Per això, tornant als meus sopars nocturns, crec que tots tenim una causa major que aconseguir. Per a arribar a algun lloc hem d’ajudar la major quantitat de gent a entendre el nostre objectiu. El missatge d’amor i empatia no ha de ser sols dins del nostre cercle d’amics, sinó que ha d’arribar als cors d’aquells «ximples» espantats de les dones, espantats dels gitanos, espantats per la immigració, espantats pel canvi, espantats de «els joves de hui» o espantats de la vida. Perquè si no intentem comprendre’ls i fer-los recapacitar de per què sí o per què no, tornaran a la seua bambolla de cristall, on amb els seus amics simpatitzants continuaran odiant, odiant i odiant en una història interminable.

YIN YANG «Els antics imaginaven el seu món en dues meitats: masculí i femení. Els seus déus i deesses van treballar per a mantenir un equilibri de poder. Yin i yang. Quan l’home i la dona estaven equilibrats, hi havia harmonia en el món. Quan estaven desequilibrats hi havia caos.»

Dan Brown

EQUILIBRI DE FORCES MARTÍ FURIÓ GILABERT - AGENT DE POLICIA

Parlar del yin yang és parlar del Tao —no el bar de baix de ma casa—, i fer-ho en un text breu és una feina molt complicada. Si ja ho és sense límit de fulles, o siga, en un llibre, amb el poc espai que em pertoca es fa molt més complicat. A més, que és un tema molt profund i per a erudits en la matèria i evidentment, jo no ho sóc. Però bé, anem a intentar-ho.

Primer direm que el taoisme és una filosofia basada en el Tao. El Tao és la llei natural de l’univers que regula l’energia còsmica, lloc on vivim nosaltres. Sí, dic açò perquè hi ha qui es pensa que hi han dues coses, la terra i apart, l’univers, i no, la terra forma part de l’univers i per tant es regix amb les mateixes regles, encara que en un principi no ho parega. A partir de constatar i estudiar com funciona eixa energia, amb els seus efectes i conseqüències, naix la filosofia taoista.

El taoisme sorgix en Xina fa una caterva d’anys, fruit d’una contínua evolució en el estudi del tao i constituïx una saviesa mil•lenària oriental. Ara sorgeix una pregunta: aleshores, tots els xinesos són taoistes?

Resposta: tots els espanyols són toreros? Tornem a l’assumpte. El taoisme es desenrotlla en Xina des de fa temps a través de l’estudi i pràctica de moltes disciplines i/o arts com l’escriptura, medicina xina, el «qi gong», «xi kung», «feng shui», meditació, arts marcials, agricultura, astrologia etc. Com anècdota diré que l’estil de kung-fu que practique és taoista.

El mateix principi o llei natural de l’energia de l’univers, de la terra i de la persona que contempla el taoisme és també compartit pel budisme, hinduisme i altres religions o filosofies asiàtiques, distingint-se entre elles en l’aspecte teològic però no en el de l’energia, que lògicament, és el mateix. Per als més escèptics en este tema diré que la ciència més avançada ja té aparells, els hospitals i universitats —Harvard entre elles—, que ratifiquen este aspecte i els dóna la raó, basada aquesta en fets empírics.

Tornant al yin yang, direm que és l’energia polaritzada en dos amb la qual es fonamenta el tao. Un no pot existir sense l’altre. No són contraris com molts creuen, són complementaris i interdependents. U conté la llavor de l’altre. El dibuix que simbolitza el yin yang tots el coneguem i no vaig a descriure-la ací per no

POEMA DE YIN I YANG El meu amor és senzill: ella veu una flor, i diu ”flor”; ella veu la lluna, i murmura: ”lluna”.

Sols de nit sota profundes estreles, caminant de mans prop del riu, jo dic: ”no hi ha justícia” i ella contesta: ”Lluna, lluna, estreles, estreles”.

No sé com respondre-li, no sóc tan jove ja com per a desitjar un món a la meua manera; tampoc sóc tan vell encara per a estimar el món així com està.

Faig una pausa...

perdre temps i espai, i si algú no ho sap, que ho mire en la wikipedia que ve un dibuix ben bonic.

Comprendre el Tao i el yin yang requerix de molt d’estudi i paciència. A més del yin yang, el taoisme es complementa en els cinc elements i en el «pakua» o huit trigrames que es convertixen en el «I xing», 64 hexagrams. Este últim paràgraf oblideu-lo perquè l’he posat perquè era precís ficar-ho, però anem a passar ja d’açò perquè és complicat de collons i sí que requerix un estudi, però d’estos de tancar-se en un monestir i no eixir ni a veure com va el València en la Champions, i qui estiga en açò interessat hi ha llibres molt bons on s’explica.

Però que la gent tinga clar que el taoisme és abans que tot, pragmàtic, és a dir, es calfa el cap però per a disfrutar la vida. No es calfen el cap en coses o espectres filosòfics que no tinguen una positivitat pràctica en la vida.

El Taoisme preconitza la unió de la ment, el cos i l’esperit. És un viatge al teu interior per a comprendre l’exterior.

No ens coneguem interiorment i això és una realitat. El taoisme convida a que et descobrisques a tu mateix i alcances la plenitud a través del teu interior en harmonia amb l’exterior.

La pràctica de l’estudi del yin yang et convida a viure en harmonia amb la naturalesa, el teu entorn i amb tu, a practicar el «Wu Wei» o la «no acció» —espai!, que açò no vol dir no fer res—, a disfrutar de la vida amb alegria i humor sense contradir les lleis del Tao, a comprendre que les teues accions tenen conseqüències, si no a la curta, a la llarga, a comprendre que el motor de la vida és la il•lusió i tindre optimisme sempre, a iniciar reptes i camins que ens facen créixer com a ser humans, a comprendre que a pesar dels èxits que obtingues o de les teues conquestes has de ser sempre humil.

El control de les emocions és una part molt important del taoista. Viure sentint les emocions però sense que et dominen i sense que actues baix la seua influència. Esta és una vessant molt important de la filosofia taoista.

Mantindre la serenitat i la calma són objectius del taoista. No pots intervindre en coses alienes a tu però sí que pots intervindre en com t’afectarà i com respondràs.

El Taoisme senyala com a venenós de la persona i de la societat la ignorància, l’enveja, l’agressivitat, la ira, els zels, l’avarícia, la supèrbia i la prepotència. Estos aspectes són pecats comuns a moltes filosofies i religions del món, i contempla com a valors de la persona la naturalitat, la senzillesa, el desig de conéixer i saber, la espontaneïtat, la paciència, la sobrietat i presenta com als tres tresors a la compassió, la frugalitat i la humilitat, i a l’igual que en els pecats, estos valors també són comuns a altres filosofies i religions, pensant personalment que en la filosofia estoica té molt en comú, i passa com en tot, que pots tindre trets naturals propis que una filosofia els contempla també i tu no ser conscient d’això. Segons Paulo Coelho, en un símil que ací va bé ara, hi han tres tipus d’alquimistes: -Els que volen ser i no ho són.

-Els que ho són sense saber que ho són.

- Els que són i són conscients que ho són.

L’estudi del yin yang porta a saber que la vida és un canvi continu i que no hi ha res que perdura. Tot canvia, i a partir d’ací, quant més conscient sigues d’això, menys patiràs l’apego que sempre és causa d’infelicitat. I hi ha canvis sobre els quals pots actuar en un moment donat i altres que no. Ací és on entra la saviesa de cada u per a distingir-los. L’oració de la serenitat, atribuïda a molts autors i entre ells a Santo Tomás d’Aquino, Marco Aurelio i altres, deia: «Senyor, dóna’m paciència per acceptar els canvis que no puga canviar, força per canviar tot allò que puga canviar i saviesa per a distingir entre ambdós».

L’equilibri de les forces yin i yang és una part molt important en el taoisme i els extrems no són bons, i a demés el fet de ficar-te en un extrem, provoca i promou l’altre extrem. L’element que millor simbolitza açò és l’aigua —recorda a Bruce Lee “Be watter my friend”—. Espai que molts malinterpreten l’adaptabilitat de l’aigua en resignació, falta de personalitat i no fer res i no és això, és tot el contrari. És fluir. És adaptar-te a les circumstàncies i als canvis, és ser com el riu que sempre avança amb humilitat sense estancar-se, és cedir i glopejar en el moment precís.

En relació al llibre de La història interminable, tema central d’este llibret de falla, diré que no recorde massa d’ell, ja que el vaig llegir fa molt de temps, sols recorde a grosso modo i sense massa detalls, les dos lliçons que vaig extraure de la seua lectura i que, curiosament, són dos aspectes taoistes. Un és que quan Bastian, o Blanca en aquest cas, perd la il•lusió i Fantasia quasi desapareix, ja que Bastian representa el yin i el yang, és a dir, al principi del llibre és una víctima del bulling que li feien en l’escola, és una persona insegura, i quan salva el regne de Fantasia i es torna poderós, és un dèspota i passa a ser botxí. Açò clarament és el Tao. Tots, som com una moneda: tenim dues cares i en qualsevol moment pots ser una o l’altra. El Tao és el yin yang.

A més, ¿no vegeu una similitud en el símbol del yin yang i el símbol d’Auryn —el símbol del regne de Fantasia— que són dues serps entrellaçades i una mossega la cua de l’altra? Curiós, no?

Crec recordar que Bastian o Blanca recobra la il•lusió, l’equilibri és quan Fantasia se salva.

Altra cosa, i açò és per a frikis de veres. Els que sou —som— seguidors de Jocs de Trons, ¿no vegeu una similitud o paral•lelisme en Bastian/Blanca i Danerys de la Tormenta —La que no es crema, Trencadora de Cadenes, Mare de Dragons, Khaleesi dels Dothraki i del gran mar de Brossa, Reina dels Àndals, els Rhoynar i els primers hòmens, Senyora dels set regnes i protectora del regne, princesa de Rocadragon i reina de Meereen—, ei colló, si té més títols esta xiqueta que la duquessa de Alba, no cregueu?

Si es fixeu, tant Bastian com Danerys, en l’origen de les obres són persones dèbils, víctimes de les circumstàncies i de les persones que els envolten, ambdós es fan poderosos i després de perdre la xaveta ho fan tot pols. Sí que és de veres que Bastian reacciona i Danerys no. A més els dos van cavalcant damunt de sers màgics voladors, Bastian a lloms d’un drac de la sort blanc pelut de 14 metres i Danerys a lloms del drac Drogon, que tira foc per la boca com el dimoni de Federico. Els dos simbolitzen les dues cares de la moneda o del tao.

Bé, per a finalitzar ja i en referència a La història interminable, el llibre està molt bé; en canvi, la peli pot ser no és tan bona. El yin i el yang.

ZOO «Àfrica només despertarà el seu destí quan deixe de ser el parc zoològic del món.»

Romain Gary

MANADES HUMANES DÚLIA SERRA ROSELLÓ - FORNERA

ZOO: ZOOLÒGIC: segons el Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: Lloc espaiós, normalment un jardí o un parc, on hi ha aplegats nombrosos animals salvatges o exòtics en captivitat, que s’exposen al públic.

M’encanten els documentals sobre animals que fan la 2. Ja sé que molta gent diu això quan en realitat el que vol dir és: “m’encanta adormir-me mirant els documentals sobre animals que fan en la 2”. Però en el meu cas és veritat, m’encanten els documentals de la 2. I m’agraden perquè, tot i que n’ignore el motiu, em fan reflexionar a posteriori sobre el comportament del ser humà.

Especialment interessant vaig trobar un capítol que tractava sobre els pingüins, eixos animalets que a quasi tot el món ens resulten graciosos. Doncs resulta que els pingüins tenen la mateixa parella tota la seua vida. Quan un mascle i una femella s’ajunten, només la mort d’un dels dos trenca la parella. I quan naix una cria, compartixen absolutament tot el seu temps i les seues energies en intentar mantindre-la amb vida i ben alimentada. Un dels dos l’acull dins d’una espècie de “coveta” que tenen en el baix ventre i manté la cria calenta i, mentrestant, l’altre progenitor nada i vola durant centenars de quilòmetres si fa falta per aconseguir menjar per a què la seua cria no es muira de fam. Quan per fi torna al lloc on deixà la seua família regurgita el menjar dins la boca famolenca de la cria i després, exhaust pel dur viatge, este progenitor acull en la seua “coveta” a la cria i aprofita per descansar i llavors, és l’altre progenitor l’encarregat de viatjar durant centenars de quilòmetres fins a trobar menjar. I així successivament el temps que faça falta fins que la cria siga independent.

Aquell capítol em va fer pensar, irremeiablement, en tan bonic com seria que la raça humana compartira tan equitativament la criança de la seua prole.

En una altra ocasió, el documental en qüestió tractava sobre el perill que suposaven els ossos respecte al ser humà, perquè havien començat a freqüentar els assentaments dels humans buscant menjar per a no morir d’inanició. I clar, un muntó d’ossos famolencs són, evidentment, un perill per a les persones.

AVISE GRAN ZOO DE L’HABANA S’avisa l’arribada de nous exemplars, a saber: El gran colom fòssil del juràssic, en el qual són visibles encara els seus dos dispositius llançabombes.

Hi ha una col•lecció de destrals atòmiques, màscares rituals de forma antiaerolítica i macanes de sílex radioactiu.

Finalment un avió (el tan buscat caça del pliocé) Que és una peça d’excepció.

Nicolás Guillén

En el documental parlaven algunes d’eixes persones que vivien en les cases per les quals rondaven els ossos i deien, sorpreses, que no s’explicaven eixe comportament dels ossos perquè sempre s’havien mantingut dins dels boscos evitant així qualsevol encontre amb l’ésser humà i les seues armes. I, vés per on, que de seguida em vingué al cap una possible explicació per a l’acostament dels ossos a les cases humanes. ¿Pot ser que els ossos busquen menjar en les escombreries dels humans perquè els humans han talat i desforestat els seus boscos, on es trobava la seua principal font d’aliment? ¿Pot ser que els ossos vagen a caçar per l’espai on viuen, com han fet tota la vida, i quan se n’adonen es troben, involuntàriament, dins de l’espai on viuen els humans perquè resulta que l’hàbitat de l’os va minvant i el del ser humà va creixent? Pot ser.

En una altra ocasió, el programa mostrava el recorregut que feia una manada d’elefants en busca d’aigua. I el que més em va colpir no va ser la duresa ni la durada d’eixe viatge, sinó la protecció que tota la manada brindava als animals més dèbils i més susceptibles de ser atacats pels lleons: les cries d’elefant. Els exemplars més grans rodejaven els més menudets quan veien un potencial perill. I els elefantets, instintivament, caminaven entremig de les potes dels elefants més grans sentint-se així, m’imagine, protegits i a salvi de qualsevol mal.

No cal dir que este comportament no té res a veure amb el comportament del ser humà quan es troba immers en una multitud i aprofita l’anonimat per a proferir insults abominables «per exemple, en els partits de futbol i en algunes manifestacions suposadament “pacífiques”», i aprofita l’anonimat per a llançar objectes i veure si pot ferir a algú i fer mal només per fer mal «per exemple, en els partits de futbol i en algunes manifestacions suposadament “pacífiques”».

I no cal dir, però ho dic, que quan parlem de manada, en l’imaginari col•lectiu dels humans, esta paraula no pot tindre un significat més horripilant. Algunes manades animals és veritat que cerquen i maten a la seua víctima, perquè d’això depén la seua pròpia supervivència «en els zoològics, per exemple, això no passa perquè els animals tenen l’aliment assegurat». Les manades humanes, però, cerquen, atosiguen, humilien i destrossen a la seua víctima només per diversió, per avorriment o per tindre alguna cosa que penjar en internet. Patètic. Les manades humanes, per cert, no tenen res d’humanes.

ZOO: ZOOLÒGIC: segons el Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: Lloc espaiós, normalment un jardí o un parc, on hi ha aplegats nombrosos animals salvatges o exòtics en captivitat, que s’exposen al públic.

Doncs això.

Plaça La Constitució n°3 Riola 605 09 82 66

C/ l’Alber, 3 | 96 170 02 68 46410 SUECA

Especialitat en arrossos Excelent peix fresc Ronda d’Espanya, 91 SUECA

96 170 00 52

Camí Vell de Cullera, 45 46410 SUECA (Valencia) granero@autobuses-sueca.es www.autobuses-sueca.es

Tel. 96 170 17 19 Fax 96 170 62 03 Móvil 616 95 75 74

Verónica Martorell Conrado Servei Interflora / Rams i centres de flors Arreglaments d’altars florsnatura@gmail.com Telèfon: 96 170 38 27 / 696 144 611

AVINGUDA SUECA, 30 46417 RIOLA 961 70 49 46

Capellino Tallers Telèfon: 96 170 44 32

Avinguda Vila i Honor de Corbera, 94 | 46410 Sueca (València)

C/Valencia, 32 46410 SUECA 686 98 97 42

Ribera Cash alimentación y bebidas

Avd. Ciutat d’Alacant, 5 | 46410 SUECA 610 118 495 | 963 210 770