El Petit Príncep no entén el món actual

el petit príncep no entén el món actu al

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de la Regidoria de Promoció Lingüística de l’Excm. Ajuntament de Sueca.

El present llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Edita: A.c. Falla del Xúquer G-46.893.509

DIFUSIÓ DEL LLIBRET EN VALENCIÀ:

fallaxuquer.com ISSU

Cal descarregar-se l’APP Ivoox per a gaudir de tots els continguts d’aquest llibret com afavorir l’accessibilitat de persones amb diversitat funcional, així com la utilització d’auriculars per a gaudir d’una millor experiència.

No està permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibret sense permís de l’editor.

L’associació Cultural Falla del Xúquer no s’identifica necessàriament amb les opinions i continguts dels articles d’aquest llibret.

Depòsit Legal: V-51-2010

Tirada: 500 Exemplars

Direcció i Coordinació: Milio Roda Lucas

Disseny i Maquetació: Elies González Lavernia

Correcció de Textos: Dúlia Serra Roselló Alba Alcanyís Celda

Gestió Publicitària: Eli March Sciandra

Salvador Vivó Fayos

Impressió: Dprint

Patrocina: Excm. Ajuntament De Sueca

Agraïments: Col·laboradors Literaris

Empreses Col·laboradores

PRESIDENT DE LA FALLA DEL XÚQUER 2023

Javier Morales Perales

Estimat veïnat i comissió; un any més, us escric unes línies per a dirigir-me a vosaltres. Per fi arriba el moment de gaudir de la nostra festa més gran, el moment més esperat pels fallers, les falles i ara si, amb total normalitat després de la maleïda pandèmia.

Fallers i falleres, majors i menuts, tenim ben de prop el final d’un any de treball perquè cadascú de nosaltres gaudim del mes de març en tota la seua esplendor, viviu la festa al màxim i demostrem a la resta del món la gran família fallera que som.

No puc oblidar-me del nostre veïnat, al que sols puc donar-vos les gràcies per tots aquests anys, perquè vosaltres també formeu part d’aquesta festa i de la nostra falla i dir-vos que teniu les portes del nostre casal obertes com ha sigut i serà sempre, un casal que esgota els seus últims dies de festa, ja que d’ací a poc temps gaudirem de la nova casa per a aquesta gran comissió.

I les nostres Falleres Majors, Irune i Vero, sentiu cada moment perquè és únic, gaudiu de la festa, il·lusioneu-vos en les cercaviles i balle amb la xaranga, sentiu la màgia de la festa al casal, és el vostre any.

Poc més puc dir, que seguir amb molt d’ànim i il·lusió, que passeu tots unes grans falles, i gràcies de tot cor per seguir ahí, per donar suport a la nostra falla i la nostra festa.

Visquen les falles i visca la Falla Xúquer.

D’HONOR DE LA FALLA DEL XÚQUER

Vicent Parrell Vidal PRESIDENT

Estimats fallers i estimades falleres:

És un honor per a mi seguir sent el President d’Honor d’esta nostra comissió. Encara recorde aquell any 1976 quan una colla d’amics decidírem fundar aquesta gran falla. Des d’aquell moment la falla ha anat cresquent junt a tots nosaltres, i ara, a punt de complir les bodes d’or, estic orgullós del pas endavant que ha donat tota la comissió per adquirir un nou i il·lusionant cau faller justament al mateix carrer on va nàixer la nostra falla, Aquesta falla encara que cada dia es faja més gran per a mi sempre serà aquella xicoteta comissió amb la qual començàrem i encara que hem deixat a molts en el camí, per a mi, sempre estan presents en els millors records.

Espere que pogam gaudir un any més d’unes falles meravelloses arropats pels nostres màxims representants.

Verónica Morcillo Romero

FALLERA MAJOR 2023 FALLA DEL XÚQUER

!Esclateu roses a la vida per a triar la millor que la falla busca reina!

Jardiner, tu mira i calla que complicada és la comanda, puix cal vestir de grandesa a Sant Josep i a la falla.

¿Què em donaràs que li semble en la nit a una estela?

¿Què em donaràs que olga a tradició i sentiment?

Dóna’m si pots eixa rosa que parida en jardí faller siga la més formosa de les roses del roser.

La falla li posarà la corona que tota valenciana somia per a nomenar-la la reina de tot nostre món faller.

Josep de la Torre

Irune Bermejo Fortea

FALLERA MAJOR INFANTIL 2023 FALLA DEL XÚQUER

Entre trons, fum i foc les dolçaines i els tabals el carrer ple de xiquets que esperen a sa reineta.

I apareix un capollet ple de bellesa i tendror, de gràcia i de simpatia vestida d’or i de foc.

Tota tu eres l’essència d’un sentiment que mai mor, i en el cor portes l’arrel de la tradició fallera per a orgull de nostra terra i enveja per al món.

Josep de la Torre

el petit príncep no entén com està el món actual

per Josep de la Torre

EXPLICACIÓ DEL QUE CONSTA LA FALLA HA VALGUT LA PENA VIATJAR?

«El petit Príncep no entén com està el mon actual» Si de cas algú ho entén?

Farem una fantasia d’un somni que s’apropa a descobrir un mon real. Cal començar a somiar!

Un xicotet príncep d’una galàxia estranya en busca d’aventura vola per l’univers, potser, per curiositat, o per voler descobrir la forma estranya de vida que té l’ésser humà.

Viatjar al desconegut, pot portar-te plaer o pot portar-te disgust. Però és bonic saber el que hi ha per descobrir per aprendre i saber a valorar o menysprear el bo i roín que tenim.

Així farem comparança per a triar el millor, i no caure en l’error de tindre’s que enganyar. Agarrarem el consell del petit príncep atrevit, i si cal, demanarem perdó i els errors assumirem.

Equivocar-se és d’humans i de savis, rectificar, puix el bé es veu amb el cor i els ulls veuen el vertader. Però el cec mai no veu res!

El príncep ens va a ensenyar dins de la vida el sentit, l’amor, la soledat, el ser humil i l’amistat. !Coses que semblen oblidades en una dolenta societat!

2

La soledat buscada pot ser ens porte pau. La soledat obligada porta tristesa i dolor.

L’amor és volença pura, i quan el amor és per interés, és tan dèbil com el fum i en no res desapareix. No cal jugar en l’amor quan l’amor és sincer, però hui, l’amor es bamboleja al ritme que marquen els diners.

La humilitat i la modèstia cal deixar-les oblidades, puix ningú és més que ningú ni ningú és menys que els altres. !Ser senzill i discret és tindre l’ànima neta!

Amistat és compartir l’afecte pels demés, però l’afecte i l’amistat solen ser volanders puix quan el paller té gra tots s’arrimen al paller, i quan de veres els necessites. Tants tenies, cap en tens!

Estes són algunes coses. -I moltes que hem callatque com a lliçó ha deixat el príncep en el seu viatge. De la seua experiència i de la lliçó rebuda

no acabaríem mai. Però ara cal parlar de falla!

El Príncep arriba a la terra i veu nostre món plorant, puix no li queda defensa per a poder parar el mal. Què fa l’humà per a posar remei?

Però el Príncep baixà a la falla per vindre’ns a visitar i quedà meravellat de l’art i de la gràcia que tenim els valencians.

3

!Compartirem l’amistat i pegarem volta a la falla!

En la falla trobarem. Un món ferit de mort. Un planeta agonitzant. Una estança destruïda. Una vida que es perd. Una naturalesa podrida. Catàstrofes desmesurades, dins d’un clima canviant. !El món moribund plora per estar nugat de mans!

És tanta la impotència, que s’abandona a la sort del quefer de l’ésser humà.

Però l’humà per enveja i un egoisme desmesurat, deixa passar el temps puix poc l’importa la ruïna mentre ix beneficiat.

!Així camina cap a l’abisme sense forces per a lluitar!

Si els nostres avanpassats tornaren a alçar el cap, moririen de nou espantats per vore el mon com el deixaren

i vore’l ara com està.

En una primera escena un metge i una infermera amb la xeringa en les mans esperen poder curar la maleïda pandèmia que afecta als humans.

!Però el virus està tan agust que ja no se’n vol anar!

!Ja tenim el covid damunt és un dels premis que hem de pagar!

És la trista conseqüència de la contaminació global. Però també em fa pensar. -Vist l’egoisme pel guanySi és pandèmia provocada o és pandèmia natural.

4 Jugant a ser malpensat i veient el gran negoci de la gent que està al voltant, alguns podrien pensar. ¿El virus serà real, o el virus serà inventat? Sempre de les desgràcies, n’hi han alguns desalmats que sense cap mirament s’emporten el capital.

!L’egoisme és tan gran que res ens pot estranyar!

Cert és que de les desgràcies sempre hi ha qui sol pescar per a emportar-se el peix més gros cap a un paradís fiscal.

!El Petit Príncep no entén com està el món actual!

Seguim mirant nostra falla i en una segona escena uns xiquets amb uns cartells diuen no a fer la guerra.

Millor que torne la pau!

Que trista és la ment humana que el poder el torna boig. Voldria en un sol glop engolir-se tot el món per a què tot fora d’ell.

!El món no és de ningú, tots tenim un tros en ell!

L’ànsia pel poder soterra al conformisme puix sempre es vol més del que de veres ens pertany.

¿Com serà la ment que gasta un arma per a matar?

¿Quina consciència tindrà aquell que mata a un humà?

!És la lluita pel poder de dos bans i dos pensars!

¿Què deu la gent innocent?

¿Si de cas alguns dels dos té en poder la veritat?

¿Si de cas algun dels dos té en poder allò que és just?

5

¿Perquè humiliar als demés si tots nus hem nascut?

!L’armament no res val allà on reina la pau!

Les guerres sols sembren morts fam, misèria i enderrocs, on els innocents paguen l’avarícia del poderós.

Però aquell que crea el problema no mai dona la cara sempre sol amagar-se en casa o en la rereguarda.

!Això es el guardó d’un covard orfe de sentiments i homenia!

!El Petit Príncep no entén com està el món actual!

Seguim rodant la falla per a vore una escena que ens ompli de tristor i ens fa caure la llàgrima.

O ens volen vendre la burra cosa que ens fa dubtar.

-Puix allò que està a la vista, mai no es pot amagarO són els interessos creats per la consciència pervertida on res importa i tot ens val. !Cert és que la climatologia està boja de remat!

Un consum descabellat i un viure sense pensar que la natura és eterna i nosaltres estem de pas.

Un pingüí i un ós polar ens donen un toc d’atenció perquè el seu hàbitat està més negre que un tió. L’aigua contaminada. El menjar ple de verí. ¿On viurà l’ós polar? ¿On viurà el pingüí Sense res per a menjar ni cap lloc pe a habitar sols li queda un remei. La mort i el soterrar!

6 Cotxes i més cotxes cremant sense consideració. Fàbriques i abocaments cristalls, fem i cartó. Eixos i altres ingredients estan acabant amb el món. És tanta la porqueria que estem llançant al vent que fins la flama es gela i el gel es fa calent.

Augmenta el nivell dels oceans. Distorsionen el clima. Les catàstrofes reinen.

Es perd la fauna marina. La forestació mor. Agonitza la naturalesa. El bocs es crema. La destrucció agarra vida. Quan ens arribe el desgel si no posem prompte remei el planeta serà un enderroc ple de runa i ple de fem. I nosaltres on estarem?

En un racó de la falla el símbol d’amor i pau. !Que bé sonen a l’oït si existira en realitat! Però sols els queda el nom perquè els dos estan ferits. La pau és efímera i sols dura el que vol aquella ment trastocada que niua en el cap d’un boig que es creu tindre el poder de fer el que li ve en gana, sols per voler ser allò que mai no serà.

L’amor és volander puix aterra i alça el vol quan s’ha xuplat tot l’ou i sol li queda la corfa. Però dins del ventall extens que l’amor acapara hi de fals i vertader hi ha amor passatger i amor que mai s’acaba.

7

En la falla dos iaios orgullosos volen mostrar aquell amor que un dia Cupido els va portar. Fou un amor platònic carregat de veritat ple d’entrebancs i bacs que s’han sabut perdonar.

Quan un estira l’altre afluixa puix cal saber aguantar perquè ningú està lliure de caure en el pecat. Clar que ha portat patiment i aguantar impertinències maltracte i humiliació perquè en aquell temps el masclisme estava present per una educació dolenta, on la dona era l’esclava i l’home era el rei. Per fi s’ha posat remei!

Al terme mig està la virtud i hui l’amor se n’ha passat puix estan jugant amb ell com la veta i el gat. Hui el vull, demà no.

Prompte canvien vell per nou, i de tanta confusió qui patix sempre és el cor que cau en la depressió i poc a poc tanca la porta, i quan arriba el vertader ha de pegar la volta i buscar altre paller per a poder-se ajocar, i a la fi com no troba res per a sempre l’amor es perd.

No cal jugar en l’amor puix és el tresor que tanca una vida plena de pau i una felicitat immensa. El petit Príncep no entén com està el mon actual.

Si de cas algú ho entén?

MONUMENT INFANTIL

Somnis d’infantesa

per Dúlia Serra Roselló

Quasi sempre quan som infants, ens pregunten els adults, que què volem ser de majors. Cada xiqueta i xiquet respon en aqueix moment el que li passa pel cap, perquè als infants el futur no els importa ni un badall. I el millor de la infantesa és precisament això: que cada moment és únic i com a tal el vivim, que l’important de la vida són els jocs i els amics.

En la falleta d’enguany veurem a una xiqueta amb pensaments en el cap i somnis que ja li han passat. La veiem que està envoltada de naturalesa viva: dofins, papallones i flors apareixen acompanyant-la baix l’atenta mirada d’un alegre i bonic sol. Esta xiqueta ha crescut i ha descobert que la vida li n’ha dut de tots colors: somnis que ni tan sols somiava i alguna que altra decepció, que l’han feta ser més forta i aprendre alguna lliçó.

Ara ja està preparada per a viure amb alegria tot allò amb el que es trobe quan es desperte cada dia. Començarà per les falles, que ja estan ací altra volta: menjarà bunyols i xocolate, admirarà els monuments i se sentirà agraïda de formar part d’este enrenou de pólvora, balls i passejos que en temps de falles són, el nostre pa de cada dia.

Comissió

President:d’honor President:

Vice-president:

Vice-president:

Vice-president:

Vice-president:

Vice-president:

Vice-president: Secretaria:

Vice-secretària: Delegada de Censos i recompenses:

Comptadora:

Vice-comptadora: Tresorer:

Vice-tresorer:

Delegades de protocol:

Vicente Parrell Vidal

Javier Morales Perales

David Ferrer Juan

Vicent Martorell Lledó

Rafa Balbastre Viel

José Llorca Penella

Alex Borja Beltran

Borja Pajuelo Moreno

Anna Sanjuan Real

Judith Gil Parell

Anna Sanjuan Real

Maria Iborra Colechà

Mª José Martorell Vidal

Salvador Vivó Fayos

Marcos Osca Lopez

Dolores Martinez Carbonell

Mª Trini Beltran Chirivella

Jasmina Beltran Chirivella

Laura Esteve Lorente

Carla Capellino Micó

Patricia Collado Marín

Delegats de cuina:

Delegades de loteries:

Delegada de quotes:

Delegades de quotes infantils:

Delegats de J.L.F.:

Delegat d’activitats diverses:

Kike Chafer

Andrés Esteve Lorente

Amalia Ibañez Villagrasa

Maria Llopis Raposo

Thara Colechà Escrihuela

Amalia Ibañez Villagrasa

Maria Llopis Raposo

Emilio Roda Lucas

Blai Redondo Oltra

Elies Gonzalez Lavernia

Delegats d’infantils i Jocs infantils: Delegats de teatre: Delegat d’activitats Culturals:

Delegada de xarxes socials: Delegat de Ral·li: Delegats de Play-back: Delegat de truc: Delegada de barra nits de ball: Delegada de concursos Truites, tortilles, etc….: Delegades d’esports i Jocs de taula:

Delgats de Barra i cuina divendres:

Estela Pedrós Lorente

Eva Serrano Palero

Emili Beltran Chirivella

Roser Melià Desena

Esther Serrano Palero

Dulia Serra Roselló

Josep Lluís Romeu Perales

Carla Capellino Micó

Eric Romeu Andreu

Elsa Esteve Lorente

Esther Serrano Palero

José Cuenca

David Carmona

Santi Reig Oltra

Belen Rincón

Belen Rincón

Sandra Iborra

Ainhoa Escrivà

Andres Esteve Lorente

Salva Teruel Andres

Vicent Borja Andrés

Jean Piere Brichet Tormos

Rafa Carbonell Matoses

Miquel Meseguer Fanco

Colla dels Pedro’s

Casaler:

José Cuenca

Abanades Ferrer, Esther

Alarte Sanz, Susana

Alberola Parrell, Nicole

Albert Coves, Estela

Alcañiz Celda, Alba

Almodovar Marti, Andrea

Amoros Calderon, Ana

Andreu Frutos, Marie

Anton Simó, Maria José

Anton Simó, Rocio

Anton Simó, Salvador

Aparicio Lizaga, Anna

Arce Gimeno, Marta

Balbastre Viel, Rafael

Baldoví Anton, Raul

Baldoví Anton, Vanesa

Baldoví Espanya, Paula

Baldoví Rocher, Juan

Belert Estruch, Manuel

Beltran Bartolomé, Neus

Beltran Bartolomé, Nuria

Beltran Chirivella, Emili Nicolás

Beltran Chirivella, Jasmina

Beltran Chirivella, Mari Trini

Beltran Hervas, Ana Maria

Beltran Garcia, Maria

Beltran Riera, Monica

Beltran Signes, Emilio Esteban

Benedito Company, Venus

Bermejo Falcó, Jose Francisco

Boix Moncho, Sandra

Borja Andres, Vicent

Borja Beltran, Alex

Borja Beltran, Asis

Brichet Anton, Andrea

Brichet Anton, Jordi

Brichet Tormos, Juan Jorge

Bru Torrent, Asunción

Burguera Martinez, David

Burguera Martinez, Ivan

Calatayud Marti, Xavi

Cañada Llopis, Maria

Capellino Micó, Carla

Capellino Micó, Josep

Caplliure Bru, Ana Adelina

Caplliure Bru, Andres

Carbonell Llopis, Juan Jose

Carbonell Matoses, Rafael

Carmona Albert, Nerea

Carmoma Albert, David

Carmona Martinez, David

Chafer Cuevas, Jose Enrique

Chirivella Juan, Trinidad

Chisvert Compañ, Juan

Climent Sales, Zayra

Colecha Escrihuela, Thara

Colecha Ferrando, Rebeca

Collado Marin, Patricia

Colomer Escriva, Lucia

Cuenca Abanades, Esther

Cuenca Abanades, Josep

Cuenca Calatayud, Francisco Jose

Diaz Villagrasa, Tamara Elena

De La Torre Romero, Jose De La Torre Romero, Pilar

Egea Carlos, Pablo

Egea Franco, Laura

Escriva Beltran, Maria Del Carmen

Escriva Carbonell, David

Escriva Romero, Ainhoa

Escriva Romero, Asier

Esteve Fernandez, Maria Alicia

Esteve Lorente, Andres

Esteve Lorente, Elsa

Esteve Lorente, Laura

Estornell Martinez, Maria

Estruch Granados, Juan

Estruch Martí, Anna

Estruch Marti, Mireia

Falcó Muñoz, Oscar

Fernandez Sanchez, Angeles

Fernandez Sanchez, Jose Enrique

Ferrando Fos, Joel Ferrando Nicolas, Arnau

Ferrando Nicolas, Candela

Ferrer Garcia, Isabel Mº

Ferrer Ferrando, Alejandra

Ferrer Juan, David

Font Andres, Sara

Fontanet Boluda, Veronica

Fortea Espert, Jose Pascual

Fortea Cuenca, Irene

Franco Meseguer, Miguel Angel

Fresno Moreno, Silke

Frutos Gonzalez, Jacqueline

Fulgencio Roselló, Salvador

Furió Gilabert, Martí

Furió Gilabert, Soni

Furió Mas, Angela

Fuset Martí, Irene

Fuster Seguí, Juan Carlos

Galiana Santamaria, Gemma

Gaona Roselló, Lluis

Garcia Ferrer, Sara

Garcia Ferrer, Olga

Garcia Martinez, Aida

Garcia Pellicer, Gema

Garcia Romeu, Assumpta

Garcia Romeu, Raul

Gayon Lopez, Sergio

Gil Parrell, Judith

Gimenez Ibañez, Emilio

Gimenez Romero, Desiree

Gomez Beltran, Jessica

Gomez Bou, Laia

Gomez Carlos, Iris

Gomez Granell, Joan

Gomez Fontalba, Eva Maria

Gomez Llopis, Roger

Gomez Sanchez, Mªjose

Gomis Baldoví, Sonia

Gonzalez Lavernia, Elies

Granell Ventura, James

Guarinos Marin, Abel

Guillem Rodrigo, Kevin

Gutierrez Fernandez, Julian

Gutierrez Marco, Sergio

Hervas Flors, Alba

Hurtado Gonzalez, Angel Leonidas

Ibañez Villagrasa, Amalia

Iborra Colecha, Maria

Iborra Colecha, Sandra

Iborra Guillem, Fco. Javier

Jimenez Gil, David

Lazaro Budiel, David

Leon Lunares, Alba

Lianes Pascual, Manuel

Lledó Espinosa, Maria

Llopis Raposo , Maria Angeles

Llopis Raposo, Maria

Llopis Raposo , Vicenta Maria

Llorca Penella, Jose

Lopez Lledó, Xavier

Lopez Somovilla, Joan

Lorente Pastor, Estefania

Lorenzo Gomez, Helena

Lorenzo Gomez, Josep

Lorenzo Gomez, Laura

Lucas Blesa, Lola

Mañez Mercader, Marta

Maravilla Ferrus, Arianne

March Sciandra, Elizabeth

Marco Martinez, Montserrat

Marti Llopis, Marina

Martí Merino , Noelia

Martinez Carbonell, Dolores

Martinez Cuenca, Ferran

Martinez Lopez, Marco Antonio

Martinez Sala, Fco. Javier

Marinez Sanchez, Aroa

Martorell Lledó, Vicente

Martorell Vidal, Mªjose

Mas Catala, Vicente

Mas Frutos, Jacqueline

Mas Frutos, Sonia

Masó Olmo, Aitana

Matoses Alberola, Laura

Matoses Gomez, Ivan

Matoses Grimal, Julian

Melia Desena, Roser

Merchante Herrero, Mªcarmen

Merino Garijo, Paula

Meseguer Beltran, Veronica

Meseguer Meseguer, Elodia

Meseguer Sanjuan, Juan

Moliner Lopez, Raul

Moll Martinez, Maria Sales

Moncho Biendicho, Paqui

Moncho Ruiz, Elba

Montenegro Silveira, Florencia

Soledad

Morales Perales, Carla

Morales Perales, Javier

Morcillo Romero, Veronica

Moreno Furió, Martina

Moreno Furió, Victor

Moreno Valera, Zamira

Muñoz Mas, Edgar

Muñoz Mas, Estefania

Muñoz $Arrió, Zoe

Naranjo Lechon, Cristobal

Nieves Hurtado, Xavier

Nicolas Torres, Marisa

Nogues, Ferran

Olmo Masó, Aitana

Oria Gayon, Jose Ramiro

Oria Gayon, Vanessa

Orti Villagrasa, Vanesa

Osca Lopez, Marcos

Osca Monton , Lidia

Pajuelo Moreno, Borja

Palacios Signes, Luis Carlos

Parrell Vidal, Vicente

Pastor Arguijo, Montiel

Pastor Quiralte, Vincens

Pedralva Tamarit, Lorena

Pedros Lorente, Estela

Pedros Lorente, Marta

Perez Garcia, Hermelando

Piera Ribera, Carlos

Piqueres Sanjuan, Alba

Puche Benedito, Aitor

Redondo Oltra, Blai

Reig Oltra, Borja

Reig Oltra, Santiago

Ribera Ruiz De Pascual, Marcos

Rincon Pla, Belen

Rivas Fuentes, Manuel

Roda Lucas, Emilio

Roda Lucas, Juan

Roda Rodriguez, Yolanda

Romero Perez, Encarnación

Romero Perez, Mªluisa

Romeu Andreu, Eric

Romeu Andreu, Ivan

Romeu Campillo, Roberto

Romeu Escriva, Mar

Romeu Perales, Eva Maria

Romeu Perales, Josep Lluis

Ros Dominguez, Miguel Angel

Ros Gil , Mª Del Mar

Rosa Sor Lozano, Silvia

Rosello Barber, Jose Francisco

Sabater Martinez, Miriam

Saez Sanz, Maria

Salas Simó, Tomas

Sanchez Rebull, Pablo

Sanjuan Piqueres, Carmina

Sanjuan Real, Ana

Sanz Esteve, Adria

Sanz Esteve, Llorenç Tomas

Sarmiento Zumaquero, Paula

Sarrion Pedralva, Victor

Segura Garuo, Demelsa

Sendra Ibañez, Jose Enrique

Sendra Serra, Lluna

Serra Estruch, Ana

Serra Roselló, Obdulia

Serrano Ortí, Thais

Serrano Palero, Ester

Serrano Palero, Eva Maria

Talens Ros, Claudia Maria

Talens Villalba, David

Tamarit Martí, Nuria

Teruel Andres, Francisco

Teruel Andres, Miriam

Teruel Andres, Salvador

Tomas Lorente, Salvador Daniel

Tolosa Romero, Cristina

Torres Garcia, Maria

Torres Messeguer, Marina

Vazquez Garcia, Faustino

Vendrell Pedros, Itziar

Vendrell Grau, Ana

Vendrell Palomares, Carolina

Ventura Moll, Sergi

Ventura Solves, Antonio Vicente

Viel Raposo, Maria Sales

Vilanova Capella, Francesc

Viñoles Cubero, Alba Qian

Viñoles Ferri, Irene

Vivó Fayos, Salvador

Comissió infantil

Alcañiz Canet, Julia

Baldoví España, Clara

Bartolomé Morales, Valeria

Beltran Llopis, Nico

Bermejo Fortea, Irune

Bermejo Fortea, Evan

Borja Morcillo, Asis

Burguera De La Torre, David

Burguera De La Torre, Carmen

Burguera Morales, Maria

Cano Pellicer, Neus

Carbonell Esteve, Elsa

Chafer Pedros, Stel·la

Chisvert Llopis, Vicent

Chisvert Llopis, Angel

Cid Garrido, Desiree

Collantes Serrano, Jordan

Collantes Serrano, Mario

Corbera Correas, Carla

De La Torre Fontanet, Paula

De La Torre Fontanet, Adrià

Esteve Gomez Andreu, Salvador

Esteve Gomez, Neus

Ferrer Beltran, Iker

Ferrer Beltran, Sergi

Fortea Baldoví, Jose Pascual

Fortea Baldoví, Eric

Fuset Sanjuan, Carles

Gomez Mompó, Pau

Gomis Aparicio, Joan

Gomis Aparicio, Mireia

Gonzalez Capellino, Elies

Gonzalez Capellino, Marcel

Guillem Polo, Dario

Iborra Fernandez, Nerea

Iborra Fernandez, Sheila

Lahosa Savalls, Marta

Latorre Marco, Gema

Latorre Marco, Olga

Lianes Melià, Laia

Lianes Melià, Guillem

Martí Llorca, Vicent

Martinez Malonda, Júlia

Martinez Pastor, Vera

Martinez Pedros, Mar

Mastell Redondo, Adriana

Matoses Savalls, Olinka

Merino Gimenez, Desiree

Meseguer March, Juan

Moliner Orti, Hector

Mora Teruel, Ares

Muñoz Anton, Sarai

Muñoz Anton, Eloi

Oliver Galiana, Alex

Oria Esteve, Julia

Oria Esteve, Marti

Oria Gayon, Axel

Osca Ibañez, Colau

Palacios Beltran, Josep

Palacios Beltran, Mertixell

Palacios Cuenca, Andrea

Rebull Tolosa, Sergi

Rodriguez Llopis, Manuela

Rodriguez Llopis, Antonio

Rodriguez Roda, Julia

Ruiz Serrano, Hugo

Ruiz Serrano, Noah

Sala Roig, Claudia

Serrano Galiana, Adrian

Soriano Muñoz, Paula

Soriano Muñoz, Andrea

Tibuleac Alvarez, Dafne

Tomas Egea, Blanca

Torrent Cañas, Darly

Vivó Collado, Olivia

Vivó Collado, Carlota

programa d’actes

4 de febrer

13:00 Dinar de la Fallera Major.

11 de febrer

13é Campionar de truc.

12 de febrer

10:00 Ral·li Humorístic

14:30 Dinar al casal.

18 de febrer

12:30 Paelles de la Falla Xúquer, després concert de la xaranga i discomòbil

19 de febrer

12:00 Crida pel matí

20:00 Acte del 50 aniversari de la J.L.F.

25 de febrer

12:00 Concurs de Paelles de la J.L.F

26 de febrer

08:00 Despertada.

09:30 Esmorzar.

12:00 Repartida de llibrets i cercavila per la barriada.

14:30 Dinar.

19:00 Lliurament de Bunyols d’or i brillants amb fulles de llorer i Espigues d’or al Centre Municipal Bernat i Baldoví.

4 de març

19:00 Cavalcada del ninot.

5 de març

18:00 Cavalcada del ninot infantil.

10 de març

00:15 Torn d’albades.

11 de març

13:00 Torradeta Popular.

18:00 Discomòbil.

20:00 Ball amb l’Orquesta Venom.

12 de març. Dia del xiquet

09:30 Despertada infantil.

11:00 Cavalcada infantil per la barriada.

18:00 Berenar de la Fallera Major Infantil.

13 de març

21:00 Sopar al casal i concurs de truites.

15 de març

21:00 Sopar al casal i concurs de pizzes.

16 de març

12:00 Lliurament premis ús del valencià.

21:00 Sopar al casal.

22:00 Playbacks.

00:00 Ball de disfresses i festa al casal.

17 de març

08:00 Despertada pel barri.

09:30 Esmorzar al cau.

12:00 Visita a l’Asil d’Ancians.

14:30 Dinar en el casal.

18:00 Cercavila per la barriada.

22:00 Sopar en el casal.

00:00 Ball i festa al casal.

18 de març

08:00 Despertada pel barri.

09:30 Esmorzar al cau.

12:00 Cercavila per la barriada.

14:30 Dinar en el casal.

18:00 Visita de cortesia a la resta de falles de la ciutat.

22:00 Sopar en el casal.

00:00 Ball i festa al casal.

19 de març

08:00 Despertada pel barri.

09:30 Esmorzar al cau.

11:00 Ofrena a Fuster, Bernat i Baldoví i Mestre Serrano.

14:00 Mascletada al barri.

14:30 Dinar en el casal.

18:00 Ofrena a la Mare de Déu de Sales. A continuació, cremarem la falleta infantil.

22:00 Sopar en el casal.

00:00 Amb permís dels bombers, cremarem la falla gran acomiadant-nos de les falles 2023 amb un gran aplaudiment.

el petit príncep no entén el món actual

Pròleg del llibret

Inclosa en la dedicatòria original del Petit Príncep, aquesta frase il·lustra com l’home s’oblida de manera gradual del que significava ser xiquet, un tram de la vida en el qual la bondat i la il·lusió estan més presents. Amb aquesta arrancada, la Falla Xúquer marca el territori en el qual es mourà aquest llibret: recordar eixa xiqueta o xiquet interior que tots duem dins.

«Tots els majors han sigut primer xiquets, però pocs ho recorden».

El petit princep no entén el món actual

Capítol I

NI XAMPANY, NI XAMPIN

Entre les pintes i els mocadors de la xicalla sempre ronda més d’una cassalla, a més de cerveses i algun que altre cubata que als menors ja ni immuta ni espanta.

Ai fallers que mal esteu acostumant a les noves generacions al botellot a que sense alcohol no hi ha festa ni en dies festius ni en la vespra.

I després és queixareu afirmant que el vostre fill no beu, doncs eviteu brindar als festins ni amb xampany, ni amb Xampín.

Capítol II

PINTA’M UN BORREGUET

Un Petit Príncep d’un asteroide llunyà en busca d’aventura vola per l’univers, que per curiositat a la Terra aplegà per descobrir l’estranya vida de l’ésser humà.

Viatjar al desconegut, pot portar-te plaer o tal vegada un bon disgust. Doncs en la vida tot te un disfrut encara que hi ha llocs on no eres ben rebut

Així que escriurem el consell del Petit Príncep en un full que lo essencial de la vida és invisible als ulls

Capítol III

EN LÍNEA RECTA NO ARRIBAREM MOLT LLUNY

Es diu que les falles som pensat i fet correcta expressió però poc saber fer per que la majoria opta pel pensar però molts pocs pel treballar.

De la relació del veïnat amb la falla ja no es igual que en temps passats ara és tot pensar en fer festa i als veïns tenim abandonats, a excepció de provocar més d’un maldecap dels masclets, xaranga o la música del ball serà que abans eren de altra pasta o es que la gent d’ara ja no és igual?

Doncs siga el que siga, amics fallers les coses podrien fer-se be ser més respectuosos amb veïnat i en la gent i deixar de cantar grosseries com la de que ens la mame el president per no parlar de la cançoneta del “maricón” el que no bote i deixar de burlar-se de qui no trote.

Per que les falles som més que fer festa, som cultura, indumentària i tradició som art, pólvora, foc i fum però en línia recta no arribarem molt lluny

Capítol IV EL PLANETA ON JO SOLC RIURE

Al planeta on jo solc riure cada març

A.C. FALLA DEL XÚQUER I ADJ. - SUECA

no importa d’on vens o com sols vestir, sols has de portar el somriure i, com no, voler-lo compartir.

Es el planeta de les falles del tot arreu, on vaig trobar mestres, confidents, savis, que saben descriure’m a la perfecció en veure el món unir-se per amor.

Son els malalts de falles fàcils de reconèixer, Al gener, juliol o fins i tot, nadal, que per a un malalt de falles sempre hi ha un assumpte faller que organitzar.

Capítol V PER UNES FALLES INSOSTENIBLES

Encara que a casa recicles i separes el vidre del plàstic si les falles no s’impliquen mai es repararà el desastre. Tampoc tenim la necessitat de posar la música a tota veu que s’escolte sols al casal i no per tota arreu.

Altre tema igual de important son els monuments i el material que els últims anys provoca un frondós i immens fumeral.

Els fallers tenim un deure en al natura igual que tota la gent del món perquè no siga la nostra terra un lloc cada vegada pitjor.

De la nostra mà depén unes falles sostenibles encara que parega missió impossible sols cal posar-se a ser més previsibles perquè a dia de hui son prou insostenibles.

Capítol VI

NO ÉS PAÍS PER A VELLS

Son gent valenta i lluitadora que visqué temps complicats de dictadures i crueltats i que ara és mereixedora de pau i tranquil·litat.

Però la societat de hui ha canviat els antics costums i vicis

i donar millor servicis per a un major vitalici i l’oferta s’ha diversificat però la butxaca s’han de rascar després d’una vida dedicat al treball per aquesta gent major cuidar.

En canvi els delinqüents i tots aquells que estan pres disfruten de millor hostalatge a costa dels nostres vells. Ja ho diu la pel·lícula, protagonitzada per Bardem sens dubte aquesta Espanya no és país per a vells.

Capítol VII L’EGO

Vivim en l’època dels likes i dels comentaris breus que ens omplin l’ego però amb vendes als peus que et fan anar cego.

L’ego, l’ànsia de poder, la necessitat de reconeixement sols amb l’afany de posseir ens fem ridículs cara a la gent per tal de subsistir.

No reaccionar a l’ego dels altres és una manera eficaç de superar el nostre ego humà. Però també està la possibilitat de caure en aquest pecat.

Així que cal reflexionar sobre que fer i pensar perquè l’ego no descansa mai i no deixar-nos guanyar per l’ànsia de acaparar.

Capítol VIII

I TU, VOLS O ESTIMES LES FALLES?

Estimar i voler són antònims. Estimar és entregar, donar-se, brindar. Voler és desitjar, és exigir. I no demanar res es saber estimar

Per que es de veres que hem passat

moltes falles a fer-se grans i ja nos on com antes molt més familiars però això no lleven que es puguen involucrar i entre tots ajudar a fer una falla més gran.

Que és imprescindible que el faller tinga drets i com no, exigir el que no es faça be que no tot es cassalla per beures que els fallers també tenim deures.

I ara em pregunte jo. Tu vols o estimes les falles?

Per que hi ha pocs fallers d’estima i d’entrega i molts més de voler i demanar que no arrepleguen taula ni el seu plat del dinar.

Capítol IX

DRET

A NO PERDONAR

Quina paraula més bonica es la del perdó que moltes vegades se’ns oblida i la donem sense raó. Per que hi ha que perdonar siga quina siga l’afrenta si en realitat seu mereix per estar en pau amb u mateix.

Però aquells que no ho mereixen no deuríem de perdonar si el sentiment no es de veritat sols cal apartar-la de la nostra vida i seguir com si res haguera passat.

Perquè hi ha coses imperdonables com les violacions o el maltracte a infants polítics corruptes o assassinats a freda sang i encara que ens pese al nostre benestar tenim dret a no perdonar.

Capítol X

EL NOU TSAR DE RÚSSIA ÉS UN FILL DE PUTIN

Oh, Tsar de totes les Russies!, emperador absolut i monarca totalitari Rasputín de mig pèl, rufià, sanguinari, fals, que enalteixes les teues ambicions sols per que et passa pels collons.

Que inoportuna la teua vida, que inoportuna el teu fatxa, des del dia en què vas nàixer

fins al que vas prendre Ucraïna.

Ben brutes tens les mans, ocultes amb vestits de governant bombardejant les ciutats firmant papers de sang.

Que serà de les famílies I dels xiquets de la guerra? dels joves que moren per honrar la teua bandera.

Tant de bo Déu et reprenga després que, en mans certes, caigues i pagues els teus deutes: mans que no seran aquestes, perquè jo, posat a no tindre, no tinc més que les meues lletres.

Al teu compte cauen els morts, gos vassall d’Anubis, i en el teu compte jo proclame, Vladimir, al mapamundi, que si aqueix cognom teu el va donar el teu pare a un inútil, la teua mare serà una santa, però tu un fill de Putin.

Capítol XI VANITAT DE VANITATS

Quincallers de la paraula, quincallaires de la informació, succedanis d’erudits, que surten en la televisió que es menegen per la pasta anant de plató a plató amb farsa de mentides per atrapar als espectadors.

Però també estan els altres sortits en democràcia a les eleccions que també sols busquen protagonisme per guanyar-se un quants vots. Està la Montero i la seua vanitat de vanitats amb un pressupost desorbitat com la de les seus vassalles assessores excusant-se de mans masculines opressores.

Com lo del llenguatge inclusiu dels individus no binaris utilitzant un pronom neutre per sentir-se identitaris

I no, no es una reforma lingüística sols és una altra manera de fer política de populista i narcisista reivindicació que de cap manera evita la exclusió.

Capítol XII

L’HORMONA DE LA FELICITAT

El Petit Príncep no entén el món actual referint-se a la segona guerra mundial i ara començant el dos mil vint-i-tres en plena guerra d’Ucraïna jo l’entenc menys.

No entenc res. No entenc les guerres. No entenc a la humanitat i les seues lluites pel poder

Per posseir, per tindre cada vegada més, sense límits, sense raó, sense sentit. Les persones no entenem per què la història es torna a repetir.

No és banal tot el que estem comentant, és molt real i també ens fa reflexionar serà que l’hormona de la felicitat només l’adquirim si fem el mal.

Capítol XIII THE GAS AND THE FURIOUS

Al tornar de vacances hem tornat a revisar la pujada a les factures de la llum i el gas amb la nova recepta de la Teresa Ribera de que si capem el mercat, serà la repera. Doncs eixe mercat que vol capar serà com el del meu poble: dos dones i un pato mercat que de tant discutir el pato acaba marejat.

La crisi energètic ha esclatat i els preus de nou s’han disparat les elèctriques s’excusen per la guerra i el govern als ciutadans de terra que si l’aire en estiu a vint-i-set que si la calefacció en hivern a dinou doncs millor serà calentar-se en un bon pet per a que ens deixen de tocar l’ou.

Que les elèctriques no tenen empatia social però si la suficient empatia política

nombrar un exministre com assessor crucial per a fer-se la empresa encara més rica. Per que ens poden confinar a casa ens poden tancar negocis però no regular la llum i el gas perquè es massa complicat.

Pues el ciutadà ja està fins als ous de tant de ‘peliculón’ i de tant ‘the gas and the furious’ que fins Andorra ha fugit el Rubius.

Capítol XIV

L’EGOCENTRISME DE LA SOCIETAT, DE LA JOVENTUD I LES FALLES

Els joves d’aquesta nova societat cada vegada son més individuals es fan més capitalistes i consumistes amb moltes carències personals. I de la falla ja ni parlem del seu funcionament pocs joves el muscle arrimen per que se passen la festa bevent.

Al igual que el planeta del fanaler el seu fanal es el seu centre d’atenció els joves fem i desfem com la feina del matalafer.

Encara que com en tot lloc sempre hi ha alguna excepció i de prompte trobem algun jove que per la falla es tot dedicació.

Capítol XV

LA MÒBIL-ITZACIÓ EN PIJAMA

En l’era dels bons sentiments la gent critica de tot i per res però ho fa sense massa escama amb el mòbil, al sofà i el pijama.

Les mobilitzacions ja no son com abans sortint al carrer, cridant llibertat, ara volen ser lliures des de el sofà mentres el sopar el prepara la mamà.

I pareix que a l’esquerra com els sindicats li moleste que la gent es manifeste perquè amb tot el que hem passat

com no s’ha fet cap vaga general?

Per què les xarxes socials son bones alhora de comunicar a la gent però alhora de alçar el puny en mà sols volen activisme de sofà.

Capítol XVI ADULTOCRÀCIA I ADOLESCÈNCIA

Els adults s’han cregut amb un complex de superioritat pretenen arreglar el nucli familiar i tot s’ha tornat fatal no han sabut analitzar.

I amb aqueixa prepotència s’han volgut superar i aquest món es transforma sols tenint humilitat.

Aqueixos complexos nocius a les famílies tenen afonades i transmetent-los als seus fills amb les zitzànies incloses.

Aqueixos dons ja no serveixen senyors els cal bandejar buscar nous camins que els joves volen avançar.

Capítol XVII DES-INFLUENCERS

Tant es l’absorció de les xarxes socials que els xiquets/es ja no juguen al carrer ho fan amb un mòbil a la mà amb el somni de guanyar diners.

En este món de tanta virtualitat per a bé o mal de la humanitat els influencers son més vistos que qualsevol programa d’un canal.

Son experts de qualsevol matèria et donen lliçons fins de moral i sols son una imatge de mentida que telèfon en mà es guanyen la vida.

Que si et venen mils de seguidors

que les vendes del teu negoci pujaran però alhora de la veritat ha quedat ben demostrat que quan toca rascar-se la butxaca ningú els fa ni cas.

Ací la mentida és més gran cada dia i la bombolla del nou narcisisme creix, deixeu de voler ser influencers i de una vegada penqueu.

Capítol XVIII JOVENTUT SENSE ARRELS

Ara vivim a un ritme accelerat, amb el turbo premut al màxim, on deixem les humanes necessitats davant la pantalla i un teclat.

Però abans tots hem segut joves i això a molts adults se’ls oblida per que lluitar contra el adultcentrisme es molt complicat i fatiga.

Ningú naix ensenyat, però el jove aprén a la força. per que la rutina està plena d’embuts que ens endinsen en un món desconegut.

Doncs siguem revolucionaris, continuem demanant l’espai que mereixem. Volem viure en un món millor i que conten amb les nostres decisions

Capítol XIX TITULITIS, EL VIRUS DE LA IMAGINACIÓ

Per que l’educació no es compra per que l’educació no es ven i deuria ser el més important per a qualsevol polític del govern.

La manca d’imaginació i la crisi de talent fa que els joves no tinguen al·licient vivim en la febre dels títols utilitaris i d’aconseguir una plaça de funcionari. I la generació més preparada la meitat es troba en l’atur no troba feina ni de debades sense poder independitzar-se dels pares.

La majoria dels adults, de manera equívoca, relacionen «El Petit Príncep» com una obra per a xiquets, quan en realitat són ells els qui més haurien d’aprendre d’ella (i d’ells).

El Petit Príncep

El musical – Manu Guix & cia.

‘Titulitis’ per ací, ‘titulitis’ per allà que si no la feina no trobaràs i alhora de trobar-la et demanen la vida laboral un Burguer i un Mercadona sent enginyer industrial.

Capítol XX

INCOMPRÈS, IMPOTENT, TRIST, MALHUMORAT, POC VALORAT…

En la vida tot són cicles i el món de les falles absorbeix molt encara que sempre hi algun espavilat que no alça brot ni sent delegat.

Malgrat ser una festa multitudinària, els que treballen per la festa se senten de vegades sols. I acaben el any faller ben fet pols.

Per que treballar sense mans és molt complicat per arribar al llistó que ens volen marcar quan participem en qualsevol activitat ja siguen playbacks, teatre, i del llibret ni parlar.

Però malgrat tota la soledat, la incomprensió i la poca valoració sempre hi haurà fallers que tiraran de la comissió per que no es perda la festa i la seua tradició.

Capítol XXI

AMISTATS 2.0.

Les xarxes s’han convertit en l’únic mitjà de comunicació hem desplaçat les trucades com les postals i les cartes. I ara no queda altre remei que tindre un bon internet.

Ara les amistats son virtuals on no sols basta tindre Followers també volem que ens donen likes per sentir-nos un poc més guais i presumir de seguidors es un gran erro en aquestes amistats de 2.0.

Però el pitjor d’aquesta digitalització és que hi ha que protegir als menors dels riscos i dels ficticis rumors de falsos comptes i seguidors

que després venen els laments i com no, les desil·lusions.

Capítol XXII HOMO INQUETUS

Vivim en temps frenètics i turbulents de no estar fent res profitós som un cul de mal seient inquiets, absurdes i ociosos que aprofitem el temps perdut no fent res en absolut.

Homo inquietus ens anomenen per que anem d’ací cap allà som tots uns inconformistes que no sabem ni on estar estar ocupats deu ser un accident o un tret inseparable del nostre ésser.

A Espanya des de la pandèmia l’ansietat ha augmentat aquestes patologies no son teòriques son un fet ben real però a pocs polítics els importa i molt menys a la sanitat.

Com diu El petit Príncep en la seua fugida la felicitat no és el destí, és l’actitud a la vida així que observa, aprecia i reflexiona lo que la vida a tots ens dona perquè sols conta per a ser feliç gaudir una estona d’un bon amic.

Capítol XXIII

TEMPUS FUGIT

Del temps s’ha parlat bona cosa tant el vers com en prosa de gent saviesa i enginyosa. Per que del temps sempre s’ha dit com be diuen els erudits que si no et dones pressa Tempus Fugit.

El temps passa impassible i la història es sol repetir però ara hi ha que dir que la situació és insostenible i el futur solament és possible si no ens prenem cap respir.

El temps és tema recurrent

profund i enrevessat que demana un tractament de vegades elaborat i prou exigent així que no més cal dir-li a la gent gaudeix i viu el moment.

Capítol XXIV

HEM DE VEURE’NS MÉS

Hem de veure’ns més i deixar enrere tantes xarxes quedar per a fer-nos més cafés i estirar un poc més les cames.

Les noves tecnologies ens te absorbit amb tant de mòbil o series de Netflix que esta be un poc de televisió però que no siga tanta obsessió.

Per que el valor està en les petites coses que podem regalar als nostres ser estimats un somriure, abraçada o un t’estime encara que siguen pocs detalls.

I si fórem conscients d’aqueix temps perdut? canviaríem el nostre comportament absurd? Doncs no t’ho penses més per que hem de veure’ns més.

Capítol XXV

TOTS PASSEM MOMENTS COMPLICATS; TANMATEIX, HEM DE SEGUIR EL NOSTRE COR

Si alguna cosa he aprés de tota aquesta història, és que de vegades no importa qui som, si no de com veiem les coses al nostre cor

Per que tots passem moments complicats i per alguns la vida sempre ha estat molt fàcil, inclòs aquells que els pares els van donar de tot poden aplegar al moment de tocar fons.

Per que no importa el que els demés opinen ni tampoc els diners que puguem tindre, sinó el que tenim al nostre interior que a la fi és lo més valuós.

Capítol XXVI

MAI ESTEM SOLS EN LA NOSTRA SOLEDAT

Vivim en un món híper connectat on la gent cada vegada és troba més sola

és la gran epidèmia de la soledat amb sensació de futur que no consola.

El coronavirus va obrir la veda amb les mesures d’aïllament perquè el que més anhelava la gent era estar en altres precisament.

Però passada la pandèmia la soledat no ha desaparegut inclús en els joves s’ha fet més profund aquesta sí és la temuda epidèmia.

I no hi ha millor cosa que una bona companyia triada doncs resulta agradable encara que siga allunyada.

Així que valora la vida la família i els amics i no tingues mai por de dir: eh... que jo estaré ací.

Capítol XXVII HI HÀ QUE CONSERVAR L’ÀNIMA DE XIQUET/A

Els adults solem queixar-nos, estar insatisfets, tindre amargor, guardar ressentiment, somriure poc i estressar-nos molt, per qualsevol joc.

Ens fixem molt en les aparences i molt poc a conéixer als altres ens valorem molt poc en que som per anar sempre en peus de plom.

Conservar la teua ànima de xiquet no significa no madurar, senyors adults, els meus peus poden estar en terra i continuar somrient i saltant.

Continue il·lusionant-me amb un llibret una carta o un dibuix en la paret. Continuar creient que hi ha ànimes nobles en cada racó en tots els pobles

I ací acaba l’explicació d’un pilot i de El Petit Príncep que amb genuïna inspiració esperem que vos agrade el llibret.

“Els grans ensenyaments del Petit Príncep ens transporten a un món ple d’essència lligada amb saviesa. Imatges i situacions que exemplifiquen les nostres dificultats i la forma ridícula que a vegades tenim de comportarnos. Perquè la vida en essència no és tan complicada com quan ens sembla un món. Som nosaltres, sens dubte, els qui la compliquem.”

llibret de falla

Antoine de Saint-Exupéry

No és desconegut que El Petit Príncep, d’Antoine De Saint-Exupéry, celebra enguany huitanta anys impactant els seus lectors, per la candidesa i dolça innocència amb què, aparentment, el protagonista aprén sobre els personatges que troba en el seu viatge.

No obstant això, el vertader educador és justament aquest personatge; un xiquet de figura fràgil, però que realment porta una força, convicció i intel·ligència que permet que ens ensenye valors humans fonamentals per a la ciutadania. Ensenya el rol protagonista que té la infància i la capacitat que xiquets i xiquetes tenen per a opinar i qüestionar el món adult en pro de corregir decisions amb egoistes fonaments. Fins i tot, el fet de poder secundarse en aquesta icona de la literatura, a través d’un llibret de falla que pretén reflexionar des d’aquesta essència fonamental de la vida social, sobre la importància d’anar fent una revisió de la manera en què estem i fins on volem arribar, com bé es titula aquest llibret: “El Petit Príncep no entén el món actual”.

Però abans d’endinsar-se en aquesta reviscolant literatura crítica humanista, em permetran que no miren aquest llibret com una rajola de papers de literatura educativa, més aviat el que volem és que els parle del que realment conec. De l’experiència de vida i llibrets fallers que sostenen el que escric, la qual cosa dic, la qual cosa pense. I de com unes idees ens fan portar a unes altres, de la mateixa manera que a qualsevol lector o lectora amb un llibret faller a prop aquest li obri portes que, d’una altra manera, romandrien tancades molt de temps, o tal vegada per sempre. I és que el llibret de falla s’ha convertit com a mecanisme, com a arma, d’educació i d’aprenentatge de vida.

Els grans ensenyaments del Petit Príncep ens transporten a un món ple d’essència lligada amb saviesa. Imatges i situacions que exemplifiquen les nostres dificultats i la forma ridícula que a vegades tenim de comportar-nos els adults. Ens mostra un món paral·lel a la nostra realitat, que té a veure amb la vertadera essència de tots nosaltres, en una reflexió profunda cap a la condició de la naturalesa humana. Els seus ensenyaments ens faran qüestionar com estem vivint, perquè prenguem consciència de com podem aprendre a ser millors persones. Perquè la vida en essència no és tan complicada com quan ens sembla un món. Som nosaltres, sens dubte, els qui la compliquem.

No compliquen la vida.

Bones falles i bona lectura.

El valor educatiu d’un

«Les persones grans mai comprenen res per si soles i és molt avorrit per als xiquets haver de donar-los una vegada i una altra explicacions»

Capítol

primer

És irònic com apareix invertit el rol dels xiquets i els adults: són aquests últims als qui cal explicar el món, ja no poden veure l’essencial.

Ni xampany, ni xampín

Joan Carles Rodríguez Tamarit – Psicòleg Infantil

Entre falleretes vestides de valenciana, pintes, bandes, xiquets amb saragüells i mocadors de mil colors, hi ha un element comú que acompanya molts actes de les comissions falleres, al mateix espai, o uns metres més enllà, el grapat de mares i pares, siguen fallers o no, omplin el temps amb paradetes de taula o junt a la barra o la taula repletes de cerveses, cassalles o cubates. Al dintre de la casa, o a dalt de l’escenari, els quatre representants de la comissió brinden amb xampany, o amb xampín, en el cas dels infantils. Aquesta imatge és un exercici habitual per a moltes falleres i fallers amb fills que, cada cop amb més freqüència, afronten una pregunta amb pes ètic: ¿és correcte beure alcohol si els meus fills estan davant?, i és que en aquest cas, el binomi de l’alcohol i els menors és el convidat més polèmic durant les falles.

Com ve ocorrent des de fa un grapat d’anys, els departaments de Salut municipals i la UPCCA adverteixen en estes dates que l’alcohol i les falles continua sent un binomi. Amb l’arribada de les falles augmenta l’oferta festiva que, en certa mesura, podríem contemplar-la com el clímax de la participació popular i la festivitat on sovint, moltes persones interpreten aquestes dates festives com una crida al consum d’alcohol i altres drogues, doncs amb més o menys raó, a voltes, les incloem dins del paraigua d’una suposada cultura etílica.

El que no podem negar és que la societat beu i els fallers, com les falleres, també, i molt. L’alcohol esdevé un hàbit relacional molt important i fins i tot enquistat a la nostra cultura, entre altres qüestions, a la baixa percepció de risc i a la banalització que gira en torn del consum d’aquesta droga legalitzada. El consum d’alcohol segueix sent la substància que provoca més tractaments per addicció al País valencià. Tanmateix, la concepció de la beguda en l’entorn familiar no és la mateixa ara que fa quaranta anys i tenen conseqüències que van més enllà de les que fan referència a la salut física i psíquica amb caràcter individual, com problemes del sistema digestiu i el circulatori o el risc d’addicció, sinó que transcendeixen a la salut col·lectiva o pública quan es combinen amb la realització d’activitats incompatibles amb el consum, com ara la conducció de vehicles privats o públics.

“Els experts coincideixen a -no demonitzar- la beguda però sí a replantejar-ne el consum per part dels adults en esdeveniments amb menors. Els principals informes del sector apunten que el consum d’alcohol a casa influeix en el concepte futur de diversió per als joves.”

El consum recreatiu d’alcohol i altres drogues té un important valor simbòlic per al col·lectiu jove, doncs esdevé un element relacional important influent en la construcció de la identitat, a vegades construïda en relació al mateix consum. Tanmateix el consum d’alcohol és percebut pels propis joves com un element inhibidor amb un sentit perfectament funcional al seu imaginari i lligat al concepte de transgressió dels límits, del control, d’allò prohibit. És aquí on recau el repte educatiu, en treballar aquest suposat poder explicatiu que posseeix l’alcohol com a element relacional i vivencial.

Es de veres que als últims anys, els adults s’han fet més conscients del seu rol educatiu en hàbits de salut, ja siga per moralitat o per llei. Si fa un parell d’anys la Comissió Mixta Congrés-Senat per a l’Estudi de les Drogues aprovava endurir les sancions als pares negligents que permeten el consum d’alcohol als menors, les conversacions espontànies als grups de WhatsApp de pares o mares abans d’algun tardeo faller o acte també s’han convertit en un clàssic. «Aneu a portar als vostres fills? Si la festa es després de dinar què fem amb els nanos? contractem monitors per a què els vigilen?» També s’ha de remarcar que moltes vegades si s’organitza un acte per a la comissió infantil, hauríem de plantejar-nos per què portem substàncies que els adults associen a una festa per a ells, com és l’alcohol.

Quan realitzem actes de celebració infantils, o ja siguen conjunts de les dues comissions, als caus fallers es indudable confirmar la normalització de l’alcohol, i és la por principal dels experts, de si és correcte o no a assenyalar el poder modelador de l’exemple, que és una de les eines més potents d’educació. És per això que com a psicòleg infantil pose més èmfasi en el fet que el gran debat, per mi «no hauria de ser si es mostra l’alcohol o no davant dels menors, sinó com eduquen sobre ell» i en aquest apartat les comissions falleres deurien ser una part important d’aquesta educació.

Amagar el consum normalitzat de l’alcohol als espais d’oci com son les Falles «pot significar perdre una oportunitat d’educar-los en el consum responsable» per altra banda també cal recordar que en l’entorn social ja hi ha “moltes oportunitats per parlar i educar sobre l’alcohol sense necessitat d’instaurar o afavorir el seu consum a les mateixes festes”. Al mateix temps, caldria especificar que “no és qüestió de crear llocs bombolla com els espais sense fum o les zones de fumadors” sinó d’afavorir que es creen hàbits saludables dins l’àmbit educatiu no formal, fora de les aules escolars i com he remarcat les Falles son un part fonamental en eixa educació no formal o informal.

L’actual legislació sobre la tipologia dels caus festers estableix que els casals tipus B, que aglutina el 90% dels casals fallers, tenen prohibida la venta de begudes alcohòliques, no el consum, al seu interior. Ara bé, reconeguem que això es utòpic i que al dintre del casal ja siga per mitjà de tiquets, donacions o la voluntat, es realitza una venda, ja siga als fallers i falleres associats o familiars, amics o públic en general. Amb el compliment de la legalitat, sempre està el dit de: feta la llei, feta la trampa, però cal reconèixer que des de fa un grapat d’anys es te un major control sobre l’ús o l’adquisició d’alcohol als menors per part de les comissions en retretes, cercaviles, concursos o cavalcades falleres. A la fi, posar una barra o no en un acte on hi haja menors tal vegada compleix la llei, però no aporta solucions per a reduir o no el consum d’alcohol entre els joves. El que podem es establir mesures lògiques per no promoure el consum d’alcohol, eliminant les ofertes o promocions que en faciliten l’accés sobretot al públic més jove (el típic descompte per comprar més tiquets, regalar carnets per al consum pel pagament de la quota, etc.) o capgirar les activitats tipus, concurs de paelles, cavalcades del ninot o visites de cortesia, on el principal objectiu dels joves és el consum d’alcohol i vetllar pel compliment de la normativa de no vendre’n a menors, ni permetre els botellots, així com portar a terme les mesures punitives que estableix la llei.

Si s’organitza un acte per a la comissió infantil, hauríem de plantejar-nos per què portem substàncies que els adults associen a una festa per a ells, com és l’alcohol.

També caldria posar-se en la pell de les persones que decideixen no consumir alcohol. Quina oferta tenen? És atractiva? ¿Estan dotades les nostres falles de productes no alcohòlics mínimament atractius i a preus assequibles? com còctels sense alcohol, batuts de fruites, etc. Hi ha que promoure que les begudes sense alcohol siguen més econòmiques que les alcohòliques i estimular el consum oferint-les més barates. Cal formar als participant en les barres, així com els locals en dispensació responsable i comptar amb dispositius destinats a la reducció de riscos i la sensibilització sobre el consum de substàncies als entorns de festa que incorporen la perspectiva de gènere i la prevenció de conductes sexistes i promoure, amb activitats i campanyes, que la millor festa és aquella que comença i acaba bé.

“Vaig viure molt amb persones majors i les he conegudes molt de prop; però això no ha millorat massa la meua opinió sobre elles.”

L’elefant dins de la boa

Reflexions d’un ninot de falla

Què representa el dibuix, un barret o una boa? La resposta ingènua serà que el dibuix representa una boa perquè això és el que intenta representar l’aviador i no el barret que veuen les “persones majors”. Ara bé, fins a quin punt la voluntat de l’artista o autor faller ha de ser imposada a l’espectador? En general no estem disposats a admetre, encara que siga una posició molt discutible, que les nostres valoracions estètiques estiguen subjectes a criteris externs a la nostra pròpia sensibilitat. Nosaltres com a espectadors no solem assumir submisament la interpretació de l’autor com l’única vàlida, analitzem i sentim l’obra d’art des de la nostra perspectiva, que considerem almenys tan certa com la del mateix creador.

No obstant això, hem d’intentar comprendre que a una perspectiva estètica més objectiva no li falta tampoc arguments. L’artista i l’autor faller en crear la seua obra desitgen transmetre un missatge. Si creen des d’una mentalitat objectivista, el fet que el públic interprete l’obra d’una manera diferent de com ells pretenen no podrà deixar de generar-los sentiments de frustració. Imagina un director de cinema que fa una pel·lícula pretesament de terror i que al públic li produeix riure. D’ací la frustració del dibuixant del barret-boa davant les persones serioses.

Personalment, considere que l’obra d’art, com tot objecte que percebem, està encadenada a una contínua interpretació dels subjectes. El fet de plantar un monument per plantar és una equivocació. La falla ha de partir de la idea que el públic receptor no és un element passiu, sinó també creador. Desgraciadament, les coses no es perceben generalment així i d’això tracta aquest primer capítol. Les persones majors estan llastrades en les seues interpretacions, els seus ulls i oïdes estan tancats a tot el que no siga el dictat per l’ordre social. El bé i el mal, el convenient i l’inconvenient, el bell i el lleig, són categories imposades per una educació que encega la nostra mirada a tot el que no siga anodí i banal. Encén la televisió cinc minuts i sabràs a què em referisc. Veiem barrets quan hauríem de veure boes devoradores d’elefants, perquè la nostra mirada està ensinistrada per a veure el quotidià enfront de l’extraordinari. Per això crec que la pregunta que llancem en aquest primer capítol del llibret és, quantes coses deixem de veure i de sentir perquè hem permés que deseduquen els nostres ulls i el nostre cor?

«Pinta’m un corder!»

Capítol

segon

Enmig de la soledat extrema irromp un jovenet, que en demanar el dibuix del seu corder, tàcitament proposa les bases de tota comunicació humana afectiva. De manera implícita està dient: et rescate d’enmig de la soledat i la indiferència, eres algú per a mi. Eres el meu altre jo!

Pinta’m un borreguet

El que vos vaig a contar és completament cert. Va passar fa sis anys, quan em vaig perdre en una capital estrangera. I no vos estic prenent el pèl. Jo, primer en assabentar-me dels avanços de la tecnologia mòbil, prestigiós creador de continguts divulgatius en totes les xarxes socials, beta tester d’Apps, em vaig perdre!

Tot començà quan vaig decidir obrir un canal de vídeos sobre excursions a l’estranger. Pensat-i-fet, al dia següent estic en una ciutat desprès d’un grapat d’hores de vol.

No sé perquè, en tocar terra tinc l’estranya sensació de ser un pilot que ha fet un aterratge d’emergència enmig del Sàhara.

Agafe la motxilla i baixe de l’avió. Mentre busque l’eixida de l’aeroport, encenc el mòbil. Res de cobertura. Pense que són coses del roaming i no li done més importància. Però quan surt de l’edifici al carrer estic igual. Mal rotllo.

Reinicie el mòbil mentre camine amunt i avall pels carrers. Passa mitja hora. Camine. Apague i re connecte dades. Passa una hora. Reinicie. Cap novetat.

Que on està el problema? Estic en una ciutat de l’estranger i he caminat una bona estona sense rumb, pendent del mòbil, sense connectar-se a la xarxa local. No puc consultar el mapa per a vore on estic, ni trobar l’hotel perquè tant el nom com l’adreça les tinc en l’App de viatges... a l’igual que els bitllets de l’avió, així que no podria ni tornar a casa.

En definitiva... estic perdut!

Andrés Lapuebla Ferri – Professor de la U. Politècnica de València

La reflexió

“Fa temps vaig conèixer a un aviador en un desert, i també una rabosa, però fa molt que no els veig. La resta de la gent semblen tots adults de tan ocupats que estan. Sols et demane que em dibuixes un “borreguet” per a jugar amb ell. O tu no jugues mai?”

III

Conscient de l’embolic en el que m’he clavat, m’entra una espècie de torba que m’obliga a seure’s me en un banc que sembla haver aparegut de sobte per a l’ocasió. Al cap d’uns instants, m’asserene prou per a adonar-me que estic en un parc pel qual passa prou gent. Aliens a la meua desesperació, cadascú va a la seua. Quan s’està vivint moments dur, resulta terrible pensar que l’univers, indolent, continua la seua marxa. De sobte, em trau dels meus pensaments una veueta que diu:

— Per favor... pinta’m un “borreguet”!

Faig un salt, no sé si per lo sobtat de la situació o per escoltar la meua parla en l‘estranger. Amb el cor a mil, veig que al meu costat seu un homenet que em mira fixament. Hui per hui encara no sé si era un home xicotet o un xiquet major, com es sol dir; deixant a banda la seua aparença, els ulls del nouvingut expressaven curiositat, però també transmetien saviesa.

— Què...?

— Pinta’m un “borreguet”, va...

Pense que potser estiga tan perdut com jo. Encerte a preguntar:

— Però... tu què fas ací?

I ell repeteix, amb una suavitat que no fa sinó emfatitzar la tremenda importància de la seua petició:

— Per favor... pinta’m un “borreguet”...

Quan el misteri és massa impressionant, desobeir resulta impossible. Agafe el mòbil (sense cobertura) i accedisc a una App de dibuix que em vaig descarregar convençut de que gràcies a ella seria Alfred Claros o Conrado Meseguer.

El desconegut obre els ulls com a plats.

— Això què és?

— Que què és? — vaja pregunta —. És un mòbil!

— Un... què?

— Un mòbil! Que no n’havies vist mai o què?

— No. Per a què serveix?

— Estàs tu bo de sal! Que vens, d’altre planeta?

Es queda mirant-me fixament, mentre alça la ma dreta apuntant amb el dit índex a un lloc concret. Diu un proverbi que quan el savi assenyala el cel, el neci mira el dit. I així ho faig. Encara em penedisc de no haver mirat on assenyalava.

I va ser així com vaig conèixer al Petit Príncep

El

Petit Príncep s’apropa

a mi i em diu amb veu baixeta: És ben simple... no es veu bé si no és amb el cor. Allò que és essencial també és invisible als ulls.

De sobte, recorde que estic en una situació no massa favorable. Ansiós per trobar cobertura, em pose en peu i comence a caminar amunt i avall. Alce el mòbil per damunt del meu cap. Altre reinici. Sense sort.

— Per a què et serveix el mòbil? — en eixe moment no ho sabia, però el Petit Príncep no renunciava mai a una pregunta desprès d’haver-la formulat.

— Què per a què...? Per a tot! Per exemple, per a parlar amb gent, com la família o els amics, per enviar-los missatges... inclús per a jugar!

El Petit Príncep em mira de nou fixament durant una bona estona. Finalment, sentència:

— Per a tot això no et fa falta un mòbil.

Per segona vegada, el Petit Príncep ha captat tota la meua atenció. De fet, eixa frase m’ha fet sentir molt incòmode, com quan de menut em poaven fent alguna malifeta.

— De fet, també necessite el mòbil per a... ehem... treballar.

— I en què treballes?

— Soc creador de continguts, sobre tot de vídeos. Desprès, els “penje”... dic... els puge... no... diguem que l’expose en una xarxa que es diu TikToK... un lloc on gent de tot el món pot accedir i vore’l. Si a algú li agrada el vídeo, em dona un like, que és com... com si et regalaren una flor, entens?

El Petit Príncep assenteix seriosament, com si estigués en classe.

— I quantes d’eixes flors tens?

— Una vegada a un vídeo meu li donaren dues-centes mil tres-centes quaranta-set flors — dic amb orgull.

— Jo també tenia una flor. Una rosa. Era molt bonica, però també molt delicada. Jo la cuidava, l’abrigava del vent i la regava tots els dies. També era molt presumida, i de vegades molt orgullosa. Fins i tot tenia quatre espines que li servien per a defendre’s dels tigres, però a mi també em van punxar més d’una vegada — sembla posar-se trist —. Me’n vaig tindre que anar perquè no sabia com estimar-la.

El Petit Príncep sospira. Té els ulls humits.

— Eixa rosa no mereixia de les teues atencions. No es pot perdre el temps d’eixa manera.

— No entens res de res! — el Petit Príncep sembla esclatar de pura ràbia —. Era la meua rosa! Jo la vaig domesticar i ella tenia tanta necessitat de mi com jo d’ella! Jo soc responsable d’ella! És el temps que he passat amb ella el que la

fa tan especial! Perquè una flor no és una muntanya, saps? Una flor és efímera! I ara dis-me... què tenen d’especial les teues dues-centes mil flors?

Els plors del Petit Príncep han donat pas a sanglots, però segueix parlant:

— Una vegada vaig conèixer a un home de negocis que tenia com a única preocupació contar les estreles. Deia que així les posseïa i les dipositava en el banc. Jo posseïa una única rosa, però li era útil perquè la cuidava. El que és útil és bonic, i l’home de negocis no era útil per a les estreles.

Jo continue callat, però el Petit Príncep mai renuncia a una pregunta una vegada formulada:

— Què tenen d’especial les teues dues-centes mil flors?

— Res, la veritat. Són flors boniques, però també estan buides — les paraules em surten de manera automàtica i sincera.

— Però els qui te les regalen seran amics teus, no? Els amics es fan regals...

— En realitat no, perquè no els conec.

— O siga, que fas vídeos per a tot el món. Hi ha a qui li agraden i et regala flors, però no els coneixes de res. Què rar!

— No tant... és el treball que he triat.

— Els majors sou tan estranys!

— Jo no soc cap major! Encara soc ben jove!

— Potser, però et comportes igual que altres adults que he conegut en el meu viatge. El rei de l’asteroide 325, el vanitós del 326, el bevedor del 327, l’home de negocis del 328... Com ells, sols t’interessa dedicar-te al treball que has triat, i que és poc atractiu perquè no es útil.

En la vida m’han dit que el meu treball és inútil, però el meu cap està pendent d’altra part de la conversa.

—Tens amics en... asteroides?

El Petit Príncep va dubtar un moment abans de respondre.

— Soc amic de la meua rosa... crec. Dels altres, jo volia fer-me’n, però ells estaven massa ocupats per a fer noves amistats. Em recordes a ells. Tots els adults d’aquest planeta em recordeu a ells. Tu, per exemple, estàs sempre pendent del mòbil.

— És que el necessite per a... parlar amb gent! — replique, enfadat.

El Petit Príncep em parla amb certa llàstima en la veu:

—Però si ja estàs parlant amb mi!

Veig que té altra vegada els ulls brillants i em dona llàstima. Decidisc rebaixar el to de la conversa. Al cap i a la fi, ell sembla tan perdut com jo.

— He vingut a aquest planeta per a fer amics. Fa temps vaig conèixer a un aviador en un desert, i també una rabosa, però fa molt que no els veig. La resta de la gent semblen tots adults de tan ocupats que estan. Sols et demane que em dibuixes un “borreguet” per a jugar amb ell. O tu no jugues mai?

— Ja t’he dit que jugue!

— Amb el mòbil? Això no és jugar. És entretindre’t.

— I on està la diferència?

— Quan jugues, inventes, manipules, trenques, refàs, t’esforces, et rendeixes, descobreixes i creixes. En definitiva, fas que el temps siga útil. I si jugues en companyia, encara millor, perquè crees lligams. Entretindre’t és omplir el temps en coses sense trellat per a no treballar, no crear, no pensar, no fer lligams...

Les últimes paraules del Petit Príncep m’han omplert d’abatiment.

— Com tu has dit abans, estic massa ocupat per a jugar. Potser tingues raó i m’he fet major per a jugar.

El Petit Príncep nega rotundament.

— T’has fet major perquè has deixat de jugar. Et dediques al teu treball i ja no fas lligams amb altres. Estàs pendent de gent que està pegada a una pantalla, com tu. Creus que són amics teus perquè et regalen flors, però en realitat no ho són perquè no saps com es diuen, o el seu aspecte, a què els agrada jugar. Has desatès a qui tens al costat. Mira.

I assenyala a la gent que passa prop de nosaltres. Em fixe en que tots, absolutament TOTS, porten un mòbil a la ma. Uns pocs estan sols, parlant pels seus mòbils en el seu idioma incomprensible, mentre que la majoria van en parelles o en grups. I tots tenen un tret en comú: tots miren la pantalla sense prestar atenció a qui tenen al costat.

Potser en altre moment he sigut jo el qui caminava amb el mòbil en la ma, sense reparar en un banc on un jove contrariat parlava amb un xiquet d’allò més peculiar. I mentrestant el món seguia girant sense preocupar-nos pels

demès, sense fer lligams, sense jugar. I aquest pensament em va omplir d’angoixa.

— Estic sol en un món ple de gent que està sola — de repent, em sent mol trist.

El Petit Príncep seu al meu costat i em posa la mà en el muscle.

— Em tens a mi.

VIII

No puc evitar somriure. El Petit Príncep m’imita. L’expressió de la seua cara, junt al contacte de la seua mà, resulten reconfortants.

— Em vas a dibuixar un “borreguet”? — pregunta —. Si ho fas, et diré un secret!

Torne a buscar l’aplicació de dibuix i em pose a la feina. Al cap d’una estona, li ensenye el resultat.

— És massa major! Jo vull que dure molts anys per a poder jugar amb ell.

I refaig el dibuix i li’l ensenye de nou. El Petit Príncep el mira atentament i em diu amb indulgència:

— No és un borrego... és un carner! Els “borreguets” no tenen banyes!

La veritat és que aquesta feina em costarà més del que em pensava. Faig un grapat més d’intents i, en cadascun d’ells, el veredicte arriba ràpid i sencer: massa malalt, massa gran (sa casa és xicoteta), massa nerviós... Resulta frustrant, perquè vull complaure al meu amic. Finalment, tinc una idea.

— Mira!

— I què és això?

— Una caixeta! Si et fixes bé, dins està el “borreguet”. També t’he posat herba per a que menge, aigua i inclús un morrió, no siga cosa que se li ocórrega menjar-se la rosa...

El Petit Príncep obri els ulls com a plats.

— Gràcies! Moltes gràcies!

— I quin és el secret que volies dir-me?

El Petit Príncep s’apropa a mi i em diu amb veu baixeta:

— És ben simple... no es veu bé si no és amb el cor. Allò que és essencial també és invisible als ulls.

De repent, una vibració del mòbil crida la meua atenció. Baixe els ulls cap a la pantalla. Han aparegut dues ratlles en la icona de la cobertura! Per fi tinc senyal!

I quan torne a alçar el cap, el Petit Príncep ja no està. Com tampoc el dibuix de la caixeta.

(ací està el retrat que, més tard, vaig aconseguir fer d’ell)

En memòria de Antoine de Saint-Exupéry en el dia de Sant Antoni

Gràcies a Milio i a la Falla Xúquer per concedir-me aquesta ocasió per a xarrar amb el Petit Príncep i fer-me memòria del que és verdaderament important.

Mai el temps és perdut... (Manolo García)

“Quan el misteri és massa impresionant, és impossible desobeir.”

El corder i la caixa

Reflexions d’un ninot de falla

El desert. Un home sol. Un avió avariat. Una veu que diu: Per favor… dibuixa’m un corder! Això és el primer que ens compta el nostre amic aviador sobre el nostre xicotet príncep. Així és com ell s’instal·la en la nostra realitat mental. Un xiquet demanant un dibuix és un xiquet demanant idees. Moviment i fantasia. L’aviador ens compta: Quan el misteri és massa impressionant, no és possible desobeir. Així que se sotmet a la petició del xiquet. Dibuixa un corder, però al xiquet no li agrada perquè sembla malalt. Dibuixa un altre que tampoc és del seu grat perquè sembla un carner. Dibuixa un més i ho rebutja per vell. Irritat, l’aviador, un adult que alguna vegada va ser un xiquet d’extraordinària imaginació, li dibuixa una caixa i li diu: El corder que vols està endins. Aquest fet representa la imaginació. El Petit Príncep no vol veure un corder dibuixat tal qual, sinó tindre l’oportunitat d’imaginar-lo dins de la caixa.

Una de les coses més valuoses que ensenya aquest passatge de la caixa i el corder és que cadascun de nosaltres, durant tot el temps, no fa una altra cosa que veure en tots els objectes del món una projecció del seu món interior. Un no cessa de confondre’s amb el món exterior on cadascun veu el vol veure. O un privilegi que ens uneix: el món és el que nosaltres volem que siga. Cada qui mira el seu propi quadre. Cada qui interpreta la realitat i serpenteja en ella com li dona la gana, de com aqueixa falta de visió ens determina a l’hora d’actuar i decidir i ens fa caure en el compte de l’amputació creativa i imaginativa que tenim. Sembla que el procés de créixer i madurar siga incompatible amb la possibilitat d’usar òptiques diverses. Ens tornem cada vegada més iguals i menys enginyosos, com a corders que només segueixen al seu guia i al qual s’ix dels cànons de ‘normalitat’ se li titlla de diferent.

La creativitat pot resoldre quasi qualsevol problema: l’originalitat derrota al costum, l’acte creatiu ho supera tot. I dic jo, com a ninot de falla, que les Falles també tenen eixe poder de utilitzar òtiques diverses. Una falla per concepte és un element nou, nascut per a ser devorat per les flames i desaparéixer i donar pas a un altre element nou cada any. És per això que no trobe sentit que les falles ens ancorem al passat, hem de deixar-lo enrere i emprendre nous camins, sempre. Perquè hui la cultura ens parla d’una pluralitat quasi infinita, d’independència i identitat que no deurien tindre por a donar passos d’avanç, d’experimentar la diversitat que oferix el món de les falles. I si Les falles començaren a reprendre el seu vincle amb la societat actual? La seua capacitat de renovació permanent. Serà necessari que cada comissió mire junts cap al mateix quadre i en una mateixa direcció. Peque les nostres falles, com les nostres vides, no seran infinites. I més val que protegim allò que ens fa únics, que ens diferencia de les generacions anteriors i venidores, i que ens permeta deixar un llegat en forma de tresor per a les generacions del futur.

«Caminant en línia recta no pot un arribar molt lluny»

Capítol

tercer

Una frase per a fer esment a la importància d’equivocar-se, prendre camins inesperats i assumir riscos. Ens suggereix que cal adaptarse al mitjà i que viure conforme a les creences d’un mateix no significa ser inflexible amb ningú. Mantindre’s en el mateix camí sempre no ens ajudarà a avançar, sinó que alinearà les nostres capacitats i no ens permetrà créixer.

En línia recta no arribarem molt lluny

Incertesa. Els canvis se succeeixen a molta velocitat, a banda de la pandèmia viscuda, la guerra ucraïnesa, la revolució de la robòtica o l’impacte de la intel·ligència artificial, l’ús massiu de la gestió de dades, la inflació, l’increment dels combustibles i productes bàsics...tot per no entrar en els canvis polítics i sociològics en una Europa atemorida. Una frase per a fer esment a la importància d’equivocar-se, com bé diu el Petit Príncep, és que «caminant en línia recta no pot un arribar molt lluny». Prendre camins inesperats i assumir riscos en el camí de la vida ens suggereix que cal adaptar-se al mitjà i que viure conforme a les creences d’un mateix no significa ser inflexible amb ningú. Mantenir-se en el mateix camí sempre no ens ajudarà a avançar, sinó que alinearà les nostres capacitats i no ens permetrà créixer com a persones.

Encara que les Falles, com a festa, van arribar a moltes poblacions el segle XIX, no serà fins ben entrat els anys huitanta quan la festa es consolida de forma regular amb models semblants als que hui tenim. Com també qualsevol festivitat, les Falles, per tant, són una celebració d’un sentiment de comunitat com una consecució d’aquesta necessitat humana. Però aquesta necessitat humana pot sorgir o desaparéixer depenent del context sociològic i cultural de la seua època. Si molts dels festejos taurins un dia van ser part de la forma de gaudir de l’oci, o la pilota valenciana l’esport més practicat pels valencians, hui els primers han desaparegut de moltes poblacions valencianes i la segona ha sigut substituïda pel futbol o altres esports.Però si parlem de festes patronals, a excepció de petites poblacions que encara guarden l’essència, en moltes ciutats mitjanes o grans la repercussió en la seua població és completament nul·la, (que ho diguen als suecans). Sols cal observar qui agafa o intenta agafar vacances per a la setmana fallera i qui elegeix no treballar durant les festes patronals. I tal vegada és pel simple fet de no ser precisament una manifestació que s’acoble amb la idiosincràsia dels nostres conciutadans.

Arribats a aquest punt, i molt més després de la irrupció de la Covid-19, caldria fer una menció a la resiliència mostrada per les falles, la seua capacitat d’adaptar-se als canvis per sobreviure i continuar sent la manifestació simbòlica de l’esperit d’un poble. Seguint el fil conductor del llibret i com bé diu aquest article, «en línia recta no arribarem molt lluny». Més que una crítica, volem ser una porta oberta a la reflexió sense cap intenció d’abordar de forma sistemàtica tots els problemes que actualment comporta cadascuna de les comissions falleres i molt menys d’aquesta festa centenària en una societat molt diferent de què la va veure nàixer.

Marivi Blesa Villanueva – Professora d’història i política social

La reflexió

“Després de la pandèmia viscuda, caldria fer una menció a la resiliència mostrada per les falles, la seua capacitat d’adaptar-se als canvis per sobreviure i continuar sent la manifestació simbòlica de l’esperit d’un poble”.

La primera qüestió a reflexionar, seria la de la relació barri-falla. En el moment en què aquestes es crearen existia un sentiment profund de pertinença al barri i hui en dia molts fallers són d’una comissió o altra més per una qüestió de relacions emocionals que no físiques. Ser d’una falla ve més bé determinat pel fet de tindre amics, per tradició familiar o de parella o, tal vegada, per una altra qüestió. En molts casos s’ha passat d’aquest sentit de ser una associació veïnal amb una finalitat festiva per a tot el barri a olímpicament deixar el barri de costat, amb querelles, denúncies i males relacions que dificulten una bona praxi entre falla-veïnat-administració. La comunicació és, tal vegada, la culpable d’estar cada vegada més allunyats del barri i hem perdut eixa essència que era la falla, un punt de trobada social dels veïns d’un barri i els fallers hem de reconéixer que no hem sabut entendre la festa més enllà de les quatre parets del nostre cau faller. Amb la privacitat dels caus fallers i la poca obertura al barri o població, hui és comú per aquells no fallers aprofitar les festes per a viatjar lluny de casa, del soroll, dels carrers tallats, etc., i prova d’això és la pèrdua d’influència i capacitat d’atracció de les falles, ja no sols pels visitants, sinó pel mateix veïnat.

En segon lloc, tindríem la relació monument-falla que, a excepció de poblacions competitives com les del G8 fallers, ha passat a ser purament anecdòtica. En moltes comissions cremen per cremar i pocs els importaria certa grandària o competitivitat, com si per ells plantaren una foguera amb quatre cadires velles, fer quatre crítiques i cremar-ho tot mentre tinguen més festa, menjar i alcohol. La falla és una festa cara, per tant, caldria trobar un finançament just i necessari per a totes les partides equitativament dins de les possibilitats de cada comissió.

Amb la qüestió de la llengua, la cosa s’està fent millor. Els monuments són retolats amb un valencià sense errades, encara que pocs s’aturen a seguir els textos dels cartells que queden com una relíquia dels temps de l’auca amb aquesta combinació d’imatges i literatura. En canvi, els llibrets s’han convertit en vertaderes joies literàries que cada any fa arribar un públic molt divers, articles, literatura, poesia molt diversa...encara que cal dir, també, que molts sols miren el llibret per les fotos i la programació d’actes. Com a contrapunt d’aquesta competitivitat llibretera cal mencionar també que hui en dia la relació monument, lema-crítica, moltes vegades està molt lluny de la capacitat crítica espontània dels seus inicis i d’anys posteriors i, encara que s’ha de lloar la llavor dels delegats del llibret, moltes vegades costa relacionar l’essència del monument amb el llibret. Independentment de l’esbós, s’inventa un lema, i sols finalment, es veu com acordar-lo amb el llibret i les crítiques. Hui en dia hi ha tanta competència entre llibrets com dificultat de finançar-los cada any i, fins i tot, arribarà un punt en què la falla llogarà experts literaris o editorials per a fer el seu llibret (perdó, açò últim ja passa).Tot això ocorre amb una falla que mira dissimuladament els que fan el llibret com a friquis i que sols se’n recorden d’ells quan guanyen premis (el premi metàl·lic, no el reconeixement).

Pel que fa als integrants de les comissions, hui en dia encara no hi ha cap contrarietat immediata. Encara que a les nostres poblacions la presència d’immigrants és major any rere any, pocs s’atreveixen a ser part del món faller, segurament per la situació econòmica o perquè el sentiment per la cultura valenciana els pareix estrany i llunyà. Però també és una realitat que amb el temps, si no ho són ja, seran una part important de la societat i que s’integraran a la vida fallera. Com he nomenat, ací entra la situació econòmica amb: són les Falles una festa cara? Tot dependrà des del punt de vista de cada persona, i si parlem de les representants com les Falleres Majors i Infantils, jo pense que sí. El cost d’un regnat limita molt les famílies i la capacitat de triar una candidata cada any. També és cert que la gent més jove accedeix molt més tard a la vida laboral, però encara continua fluint molt per les Falles, tot i que no deixen de ser una minoria dins de les responsabilitats i càrrecs rellevants en la comissió. Si abans les Falles

Arribarà el moment en què hi haurà indistintament Faller o Fallera Major?, o tal vegada una fallera amb indumentària masculina o a la inversa?

eren un motiu per a viure la festa, ara tenen moltes més possibilitats d’oci. Pel que fa a les xarxes socials han entrat amb molta força en les Falles, fent-les molt més visibles i accessibles però, a la vegada que reforcen un sentit de comunitat en línia, també han perdut eixa necessitat d’anar a un casal, com hem comentat abans, a compartir els esdeveniments del barri.

Ja per acabar, caldria fer una reflexió sobre la visió de gènere de la falla, tan de moda hui en dia. Igual que moltes falles estan presidides per dones, arribarà el moment què hi haurà indistintament Faller o Fallera Major?, o una fallera amb indumentària masculina o a la inversa? Encara que hi ha algun precedent anecdòtic, encara és un tema que molta gent del món faller opta per ignorar, però arribarà el dia, i no serà molt lluny, en què s’obrirà el debat.

Les Falles, com qualsevol organisme, són fruit de cicles. Aquestes van nàixer a una societat que hui ja no existeix. En el seu temps van ser un eix vertebrador de la convivència dels barris, de casals de portes obertes i veïns al carrer, però hui en dia s’enfronta a un món diferent, on molts dels rituals han perdut sentit i on tot és més complex. Per tant, des de la meua humil opinió, hem arribat a un punt en què si dirigim la nostra vida, el nostre sentiment faller i la nostra falla «en línia recta no arribarem molt lluny». Haurà de canviar per a ser aquest mirall d’una societat canviant i és, per tant, que en les vostres mans, falleres i fallers, està el futur de les Falles.

“El petit príncep, que em feia moltes preguntes, mai semblava sentir les meues.”

El petit príncep

Reflexions d’un ninot de falla

El Petit Príncep representa la infància perduda dels adults en general, una infància que tots hem tingut alguna vegada, però que ningú sap amb certesa on està, i, el que és més trist de tot, molt menys sabem com portar-la de retorn. És per això que en la vida és molt necessari saber escoltar, com un xiquet que atén estupefacte a aqueixes històries o aprenentatges que ens donaven els nostres avis o pares, perquè escoltar és un acte que pot ajudar a entendre, a conéixer els altres i la seua situació. I hui dia, es podria dir que aquest fet, el d’escoltar, és un acte que cada vegada utilitzem menys.

Nosaltres, que som Falla, escoltem els nostres fallers?, els nostres joves i xiquets?, els nostres veïns o la societat actual tan canviant? El fet de provar la mateixa solució, perquè és el que s’ha fet sempre, una vegada i una altra, no fa més que produir un estancament i arribar sempre al mateix problema: necessitem nous fallers, augmentar les quotes, reduir les despeses de barra, ampliar el casal o buscar-ne un nou... És que els joves només volen festa i poc compromís, molt de dret i pocs deures, i així una infinitat de problemes que any rere any continuen presents ací.

Les solucions a totes aqueixes preguntes han de ser respostes per nosaltres mateixos. Si volem trobar solucions hem de començar per escoltar-nos i a tots els que emboliquen l’àmbit faller. És tan fàcil que per a saber on anem, és bo saber d’on venim. Les arrels de la nostra família fallera són importants per al nostre benestar. Ser acollits, respectats, escoltats i estimats pels nostres no és solament una cosa a la qual tenim dret, sinó que ens fa realment feliços. Una falla amb un entorn agradable, sempre serà una falla gran. Passar el temps en la falla, adquirir alguna responsabilitat, no buscar els nostres interessos, sinó els del conjunt de tots, compartir meravellosos moments, estar pendents d’ajudar i servir als altres de manera generosa és una cosa que hauria d’imperar en qualsevol lloc. Perquè aquells que senten la falla seua, quan algú d’aqueixa família adoptiva se’n va, tot es troba a faltar i es pateix enormement el buit i la pèrdua. Per això pense que la paraula clau ací és «reconéixer amb agraïment el rebut».

Perquè en la vida, igual que en la falla, qui oblida el seu passat, no pot comprendre el seu present. Qui oblida d’on ve, perd les arrels que li sostenen quan bufen els vents de la tempestat. Qui oblida d’on ve, mai podrà tornar. Qui mira el passat sense agraïment, no podrà veure esperança en el futur. Qui oblida les seues arrels, és com un manoll sacsat pel vent de l’actual, la qual cosa està de moda. Qui oblida les seues arrels no pot alimentar-se dels errors i encerts dels qui el van precedir.

Per a això, no hi ha millor manera que enfortir-nos amb els records, amb tots aqueixos records de xiquets, els quals véiem amb grans ulls de manera diferent. I no oblidem mai d’escoltar i donar les gràcies sempre pel que vam tindre, com també pel que no vam poder aconseguir.

«És molt trist oblidar a un amic. No tots han tingut un amic»

Capítol

Amb aquesta frase, el narrador dóna a entendre la sort que representa per a l’ésser humà poder fer un amic i mantindre’l present en la memòria. L’amistat es perfila com el sentit de les relacions humanes.

El planeta on jo solc riure

Al planeta on jo solc riure cada març no importa d’on vens o com sols vestir, sols has de portar el somriure i voler-lo compartir.

Esta és la història del motiu de la felicitat del meu iaio; d’un lloc on es tracen línies de pólvora que uneixen persones; del dia on començà un bonic tot, dels simpàtics símptomes d’aquells malalts de les falles del tot arreu i d’uns amics que en un autobús vaig fer; també és la història de dos somriures que es donaven llum, a pesar de que un vestia vellut obscur i l’altre seda acolorida... que què tenen en comú tantes històries? L’amistat que et regalen les falles.

El iaio. Eixe ser meravellós amb tot el temps del món i molta vida que contar. En les estonetes de recordar, el seu rostre s’ompli de felicitat parlant de les mil i una històries que a la Falla Xúquer van crear: una reunió de divendres que acabava molt tard celebrant, una nit d’orquestra amb excursió final a València; nits poc dormides però ben viscudes, anècdotes de veïnat... totes amb el cognom falles, eixe que tanta felicitat li ha portat. I tanta com deu ser, perquè tot i el passar del temps, mai se li esborra el bonic sentiment que li desperta parlar de la gent que feia falla amb ell.

Ell ens ha transmès que les falles creixen del treball i l’estima que cada persona donem des de la nostra manera de ser i fer. Així que em vaig buscar el meu lloc per a ser i fer falles. Eixe lloc era un espai meravellós on la meua “jo” xiqueta solia jugar uns pocs dies a l’any, un casal, uns carrers, una banda amb la que ballar. Amb els anys, el joc es va convertir en una forma de viure. La pólvora m’abraçava, unint-me amb aquella gent, que van deixar de ser companys de falla per a ser la meua gent, les primeres en tocar el meu cor foren les “Albaricoques”, amb les que vaig créixer i em van ensenyar que la amistat naix de compartir sentiments sincers i de deixar diferències absurdes a un costat, juntes ens endinsàrem en l’aventura de ser falleres grans i vam descobrir un món dins i fora del nostre casal.

El casal... el meu o no importa quin, això és igual. Tan replet de gent, tots cridant, el soroll de la felicitat; uns a la barra, parlant, abraçats, celebrant; altres a la taula, rient, menjant, celebrant; altres a la porta, respirant, compartint sol, celebrant; altres prop de la paella, cuinant, opinant, celebrant... estar al casal és avançar entre la multitud i trobar-te una mirada, un somriure, una abraçada; un “encaixonet” de mans, altra abraçada, un nou somriure, una carícia, un “com estàs?”, un “demà vens a la despertà?”. Eixa gent, de diferents famílies, colors, edats i condicions

Alicia Falcó Aguado - Fallera Major de Sueca 2020-2022 i neta d’un faller fundador.

La reflexió

“Els malalts de falles eren fàcils de reconèixer, podia ser gener, juliol o fins i tot, nadal, que per a un malalt de falles sempre hi ha un assumpte faller que organitzar, el seu caràcter és festiu, alegre i són de natural valents i lluitadors. El malalt de falles té per símptoma principal el “sí” i el somriure fàcils, pots proposar-li qualsevol idea, per boja que semble, que si és per engrandir o unir les falles et dirà: avant”.

son casa, sí casa. Allí dona igual com vas vestida... tan còmoda com per dins de casa, pots anar igual que tots o diferent, disfressar-te o posar-te el teu millor vestit, eres lliure i eixa llibertat es estimada per la resta. Un bonic planeta per a riure cada març... el millor, sens dubte.

I què passava amb la gent d’altres planetes, d’altres casals? ¿També es preocuparien per veure com està eixint la paella als de la taula del costat? Era maig de 2019 i una telefonada em convertia en l’ambaixadora de les falles de la meua ciutat, començava un bonic “tot”. Ho vaig fer, vaig viatjar i vaig conèixer què passava en les falles de fora del casal, inclús les de fora de la ciutat. Els meus primers llaços de pólvora foren amb la meua metxa de sis puntes, la meua cort, elles no foren amigues, ni companyes, sinó un autèntic motor, les nostres 7 xiquetes, la nostra junta local, foren els primers amics que les falles del tot arreu em van regalar. Quan creia que ho tenia tot al meu abast, començaren a aplegar a la meua vida malalts de falles, que m’ensenyaren que les falles eren molt més grans del que havia imaginat, em mostraren noves formes d’estimar-les, m’aproparen als seus cors de foc i just en eixe moment que vaig veure la valentia de milers de nans que alçaven gegants al tomb vaig sentir que junts fèiem falles, havia trobat altre lloc on fer i ser, un lloc sense límits, noms ni coordenades, un lloc fet de pur sentiment: el món faller.

Era el planeta de les falles del tot arreu, on vaig trobar mestres, confidents, savis, uns homes que mira si havien conegut terres que sabien descriure’m a la perfecció el que es sentia en veure el món unir-se per amor a una festa; i un home que quan menys vista tenia, més força li eixia del cor. Vaig pujar en un autobús, en un intent de trasllat de la nostra festa a altra part del món, tot un encertat desbarat que em feia cantar entre desbaratats i ballar fins esgotar forces, uns bojos als qui hui veig pel carrer i em donen una abraçada, són amics de falles... Era un planeta d’alegres esglésies, carrers i places, recorde un dia de guerra de confeti de colors... Estava en una plaça, una plaça oberta i repleta, repleta de gent i soroll, soroll de festa. I veia moltes persones, vestides amb diferents vestits regionals, unes amb mantellina de novia alacantina, altres falleres també, tots somrient, un ambient que respirava celebració per cada racó. I allí, una xica i un xic em cridaren l’atenció, vestien vellut negre (era prop d’agost), però lluïen somriure, sembla que quan vistes de felicitat no hi ha fred ni calor, ells eren de lluny però donava igual, els nostres somriures havien connectat i el nostre vincle no havia fet més que començar.

Els malalts de falles eren fàcils de reconèixer, podia ser gener, juliol o fins i tot, nadal, que per a un malalt de falles sempre hi ha un assumpte faller que organitzar, el seu caràcter és festiu, alegre i són de natural valents i lluitadors. El malalt de falles té per símptoma principal el “sí” i el somriure fàcils, pots proposar-li qualsevol idea, per boja que semble, que si és per engrandir o unir les falles et dirà “avant”. El malalt de falles o la malalta de falles és aquella persona que pots haver vist una vegada o mil però que et mira amb complicitat, t’obri les portes del seu casal i et diu “ací estic, amic”. Sí, amic, perquè l’adversitat uneix, però la passió també, i les falles són eixe constant vaivé entre moments de lluita i celebració a parts iguals, un camí que sols es pot recórrer si s’uneixen les mans de totes i tots.

Perquè això és el planeta on jo solc riure cada març i, com no, cada mes de l’any, un planeta on tots son benvinguts, on tots som iguals i on és fàcil trobar amistat, amics que venen i van, que estan uns instants o venen per quedarse, però amics que quan ho necessites et donen la mà i quan tens un moment bonic venen des de lluny, amb el seu vestit de vellut negre per fer brillar més, si cap, el teu somriure. Així de màgic és tindre el do de ser faller de cor.

És immesurable l’energia que un somriure sincer desprèn, és tal la màgia que es crea quan dues persones o més compartixen un sentiment, que el resultat dels seus retrobaments pot desencadenar un huracà de felicitat. I és que, ja ho contava el iaio des de la seua butaca de cada vesprada, “hui he parlat amb el meu amic i m’ha donat records

Al planeta on jo solc riure cada març no importa d’on vens o com sols vestir, sols has de portar el somriure i voler-lo compartir.

per a tots”, perquè els records són allò que es creen quan alguna cosa bona ha nascut i les amistats que naixen de la pólvora, són aquelles que sobreviuen al foc i son eternes com el fum, perquè naixen d’un sentiment pur i creixen entre somriures de colors i el calor del vellut.

Diuen que els amics de veritat es poden comptar amb els dits d’una mà, per sort, al món de les falles hi ha molta gent disposada a donar-te la seua mà, aleshores els amics passen a comptar-se amb la suma dels dits de moltes mans, me n’alegra haver agafat totes eixes mans, que ens uneixen i ens fan grans i deixar de contar dits i mans, jo els amics els compte amb abraçades, somriures i actes de tot cor, es compten molt millor. És així com, al planeta on jo solc riure cada març, tots els dies brilla el sol, a pesar de les dificultats, les ombres i les decepcions, l’alegria i la unió sempre vencen, sempre hi ha motius de celebració.

“Però nosaltres, que sabem comprendre la vida, ens burlem tranquil·lament dels números.”

El planeta B612

Un dels llocs més famosos que mai han existit és el planeta del Petit Príncep identificat per l’Aviador com l’asteroide B612, una dada que està dirigida a les persones majors, els qui entenen les coses a partir de les xifres. Amb l’esment al número de l’asteroide l’Aviador considera que compleix amb demostrar la veritat de la seua existència.

Seguint amb els números; en aquest capítol el Petit Príncep ens llança una reflexiva frase que diu: «Però nosaltres, que comprenem la vida, ens burlem dels números.» «Als majors els agraden les xifres. Quan se’ls parla d’un nou amic, mai pregunten sobre l’essencial d’aquest. Mai se’ls ocorre preguntar: Quin to té la seua veu? Quins jocs prefereix? Li agrada col·leccionar papallones? Però en canvi pregunten: Quina edat té? Quants germans? Quant pesa? Quant guanya el seu pare?» Solament amb aquests detalls creuen conéixer-lo»

Aquesta reflexió ens permet observar que moltes vegades, per a tindre en compte alguna opinió, els adults fem preguntes amb el que costa, ens limitem a reduir-ho tot a un número. Quan ve d’algú amb bona aparença, és a dir en la nostra societat es dona importància als diners, a la imatge personal, mes no moltes vegades a la raó. Això em fa reflexionar una mica més respecte a com veuen els altres una falla, o altres falles, i el seu també «Amor per les xifres», amb preguntes com quins premis has guanyat? Quants ninots indultats tens? Quants fallers i falleres sou en la comissió? Quant pagues de quota? Quant gastes en el llibret? Quin pressupost teniu? Quants diners dediques al monument, a la festa, a l’alcohol?

Els fallers i falleres també fem referència a l’exacte i tangible que es valoren en el món dels adults, oblidant el sentimental, l’essencial, la qual cosa és invisible als ulls, això que els xiquets poden veure amb major facilitat per la seua senzillesa i dolçor. Moltes vegades escoltem «Volguera créixer i ser un adult» «Com m’agradaria tornar a ser un xiquet», aquestes són frases que hui dia és molt comú sentir dir als xiquets i als adults, perquè no s’adonen que en realitat no són tan diferents, només que l’adult ha oblidat ser xiquet i el xiquet no sap realment el que significa créixer. Nosaltres, les falleres i els fallers, a mesura que hem anat creixent, juntament amb la nostra comissió també hem perdut aqueixa essencialitat i qualitat en què va nàixer la nostra falla, hem anat caient en el reductivisme i el materialisme de les xifres i de com ens veuen els altres. Per això abans que aquest ninot de falla s’encenga en flames et dic, per si ja ho has oblidat, que una vegada tu també vas ser un xiquet.

Reflexions d’un ninot de falla

El meu asteroide

El musical – Manu Guix & cia.

«Xiquets, compte amb els baobabs!»

Capítol

cinqué

És irònic com apareix invertit el rol dels xiquets i els adults: són aquests últims als qui cal explicar el món, ja no poden veure l’essencial.

Per unes falles insostenibles

Aquesta frase del llibre ens crida l’atenció sobre un perill del qual el petit príncep ens alerta: deixar créixer un baobab. En aquest capítol, el petit príncep li conta al narrador la seua rutina per a mantindre el seu planeta en ordre. Un treball molt important i que no es pot posposar és la neteja de baobabs. Segons el petit príncep, es tracta de tindre la disciplina de fer-ho sempre perquè no netejar-los resulta en una catàstrofe, ja que si no solucionem els problemes o xicotets vicis acabarem destruint el planeta.

Un dels principals reptes que se li plantegen a les Falles en el futur més immediat i que en els últims anys ha cobrat actualitat, fruit de les transformacions experimentades per la festa, és la sostenibilitat de les Falles, un debat que respon a una preocupació que s’estén de manera transversal entre tots els ciutadans, siguen fallers o no. La sostenibilitat ambiental de les Falles és un tema que demana un tractament responsable i rigorós, i on s’inclouen els possibles efectes contaminants en l’atmosfera causats amb la cremà, però també la necessitat d’abordar el tractament dels residus, la racionalització del consum energètic o la contaminació acústica generada per la festa. En canvi, la sostenibilitat social de les Falles, és encara més necessària arran de les polèmiques derivades de l’ocupació del carrer i dels espais públics per part de la festa, que forçosament ha de tindre en compte les noves formes de socialització i el canvi en les relacions amb el veïnat.

Des de fa un grapat d’anys anys, l’interés de les comissions i la preocupació pels temes ambientals han anat creixent, també s’ha de dir que no d’una manera exponencial i com desitjaríem, però almenys els temes sobre la problemàtica ambiental que ens afecta, es tracten tant per les institucions com per les mateixes juntes locals.

El problema ambiental, com molts sabreu, són el resultat de les activitats humanes: la contaminació de les aigües, del sòl o de l’atmosfera, la creixent producció de residus, el sobreús del territori, la pèrdua de biodiversitat, l’ús poc eficient dels recursos naturals, la reducció de la qualitat de vida dels ciutadans, etcètera, són, en poques paraules, el resultat de l’actual societat de consum. Una societat basada en un ús ràpid, poc eficient i balafiador dels recursos, i que produeix una ingent quantitat de residus de tot tipus que freqüentment tornen al medi natural de manera descontrolada i incrementant els efectes nocius.

«Xiquets, compte amb els baobabs!»

Raquel Frigola Pons – Graduada en Sociologia

La reflexió

Un dels principals reptes que es planteja a les Falles en el futur més immediat i que en els últims anys està en auge, fruit de les transformacions experimentades per la festa, és la sostenibilitat de les Falles, un debat que respon a una preocupació que s’estén de manera transversal entre tots els ciutadans, siguen fallers o no.

La festa de les Falles, com a element de l’actual societat de consum, no és aliena al sistema,al contrari, s’hi integra i el reforça. La societat de consum no és sostenible, perquè no fa un ús dels recursos pensant en el futur, no té una previsió que també seran necessaris per a les properes generacions. Per tant, s’ha d’actuar en tots el camps de la societat que estan produint-los, des dels sistemes productius fins als de consum, i integrats en aquests també està la festa de les Falles i totes les activitats que s’hi desenvolupen. Per tant, el primer pas per a tractar de tenir unes Falles més sostenibles i, paral·lelament, també una societat més sostenible, és conéixer el moment en el qual estem, conéixer quins impactes ambientals produeix la festa, quines dimensions tenen, com afecten aquests impactes i, a partir d’ací, establir què podem fer per a canviar aquesta situació, però no limitant-se a la setmana fallera, que és el moment que atrau l’atenció, sinó considerant tota l’activitat que es desenvolupa al llarg de l’any.

Aquesta auditoria ambiental de les Falles hauria de ser fomentada i patrocinada per les institucions públiques i hauria d’implicar les comissions falleres, les empreses que tenen interessos en el desenvolupament de la festa amb una especial menció al Gremi d’Artistes Fallers, que, com a constructors dels monuments, tenen una responsabilitat en l’elecció dels materials que es cremaran i, per tant, produiran una determinada contaminació atmosfèrica. A partir d’ací, s’hauria d’enllestir una sèrie d’objectius ambientals per a la festa per a poder fer-la més sostenible: reduint els residus, les emissions i la contaminació acústica, baixar el consum amb un estalvi energètic i una major conscienciació dels fallers, falleres i ciutadans.

L’actuació directa seria el següent pas en aquest procés. Establir actuacions concretes, tendents a aconseguir una determinada meta i un determinat objectiu ambiental, seria la culminació del procés i el correcte desenvolupament faria que tot el procés tinguera èxit o fóra un fracàs. Dins d’una sèrie d’ actuacions directes que es podrien dur a terme per reduir la contaminació com per exemple, fomentar l’estalvi energètic utilitzant sistemes de baix consum i establint condicions, horaris i dates per a l’encesa de les il·luminacions. Reduir les emissions emprant materials per als monuments que siguen menys contaminants, com optar per retornar a les velles tradicions de la fusta, les teles i el cartró pedra o si es tria seguir utilitzant el suro blanc, procurar que fos d’una manera responsable, amb contenidors de reciclatge als tallers artesans, amb una bona cremà ben preparada per pirotècnics especialitzats i utilitzant suro blanc reciclat. Altra alternativa de material poc contaminant per a fer la falla serien els plàstics ecològics similar al suro blanc, amb l’avantatge que són naturals, 100% biodegradables, que poden provindre de la dacsa del segó d’arròs, del midó de la creïlla o de la pell de les taronges.

Altra actuació directa per a augmentar la sostenibilitat de les Falles seria reduir residus amb el repartiment o partides a subvencionar per a gots reutilitzables per a evitar el plàstic d’un sol ús, a més d’incrementar la separació i reciclatge amb la instal·lació de contenidors portàtils per al reciclatge a dintre dels casals, obligant a separar els residus a les festes i barres falleres, reduir la contaminació acústica limitant els decibels de les revetles i prohibint l’ús d’alguns artefactes pirotècnics de manera incontrolada i fora de les hores permeses. Reduir el consum d’aigua seria una altra proposta per a fer més sostenible la nostra festa, fomentant els sistemes de baix consum als casals o la instal·lació de mecanismes de reciclatge de l’aigua per a ús d’aigües residuals dels inodors.

També utilitzar una flota de vehicles elèctrics per part de les diferents juntes, tant la Central, com les Locals, afavorir l’ús de paper reciclat i ecològic en els llibrets i altres publicacions de falles fomentant la presència de la informació i temes relacionats amb el medi ambient en els llibrets o en els monuments fallers creant un premi al foment de la

Les Falles, com a element de l’actual societat de consum, no són sostenibles perquè no fan un ús dels recursos pensant en el futur, no tenen una previsió que també serà necessària per a les properes generacions.

protecció del medi ambient, utilitzant així a les falles com un mitjà per a l’educació ambiental dels fallers i la gent en general.

Però en les Falles no tot és «dolent» ambientalment, tenim un potencial enorme per a transmetre idees, per a informar, per a conscienciar i per a fer reflexionar. La potenciació d’aquesta vessant de la festa també hauria de ser promoguda per les institucions implicades que servisquen d’impuls i referència, però sobretot ha de vindre dels fallers i falleres. Com diu el Petit Príncep «Les llavors són invisibles; Dormen en el secret de la terra, fins que un bon dia una d’elles té la fantasia de despertar-se» Aquesta disciplina mostrada pel petit príncep ens ha d’ensenyar la importància del pensament preventiu i d’atallar els problemes a temps, abans que siguen massa grans. Així que vosaltres, falleres i fallers, ¿vos heu plantejat alguna vegada ser una Falla sostenible? Doncs en les vostres mans està el futur perquè tota pedra fa paret, i moltes pedres construiran el camí d’unes Falles més sostenibles que deuen de passar de ser una utopia, a ser una necessitat.

“Les llavors són invisibles; dormen en el secret de la terra, fins que un bon dia una d’elles té la fantasia de despertar-se.”

El perill dels baobabs

Reflexions d’un ninot de falla

En el planeta del Petit Príncep hi havia, com en tots els planetes, herbes bones i herbes dolentes. Per consegüent, de bones llavors eixien bones herbes i de les llavors dolentes, herbes dolentes. Però les llavors són invisibles; dormen en el secret de la terra, fins que un bon dia una d’elles té la fantasia de despertar-se. Aleshores s’allarga estenent cap al sol, primer tímidament, un encantador ramillet inofensiu. Si es tracta d’un ramillet de rave o de roser, li pot deixar que cresca com vulga. Però si es tracta d’una mala herba, cal arrancar-la immediatament, tal com un ha sabut reconéixer-la. En el planeta del Petit Príncep hi havia llavors terribles… com les llavors del baobab. El sòl del planeta està infestat d’elles. Si un baobab no s’arranca a temps, no hi ha manera de desembarassar-se d’ell més tard; cobreix tot el planeta i el perfora amb les seues arrels. I si el planeta és massa xicotet i els baobabs són nombrosos, ho fan esclatar.

Durant molt de temps em vaig preguntar quin era el perill dels baobabs. Encara hui no estic segur de quin és aquest perill del qual ens intentava avisar. Potser ara que m’he convertit en un ninot de falla sense indultar, malgrat aquesta contrarietat, he intentat esbrinar-ho mirant si en el meu planeta han crescut males herbes que al principi són indistingibles dels rosers, però si les deixes créixer, les seues arrels fan que el planeta explote en mil trossos.

He de confessar que per poc que ho vaig pensar em vaig adonar que inadvertidament he deixat créixer algun baobab en el meu planeta. Em vaig adonar a temps i, encara que ja havia crescut bastant, amb afany i molta faena vaig aconseguir quasi desfer-me d’ell… però em tem que les seues arrels estan enterrades profundament en la terra i hagen fet un mal irreparable al meu planeta. Així estic ara, atabalat pels baobabs que vaig deixar créixer i que només amb molta fatiga vaig aconseguir talar no fa tant de temps. Vaig ser un peresós durant massa anys, però crec que ara he aprés la lliçó, estic atent als brots que naixen en el meu cor, els mire amb molta cura i mai oblide revisar-los dues o tres vegades al dia. Algunes vegades les males herbes són boniques i penses que no importen… greu error. En créixer lentament i inexorablement, els baobabs no tenen cor. Sabies que estan buits per dins i acaben per trencar la teua vida?

Jo no vaig ser molt llest mai, ni molt atent, ja t’he dit que he sigut massa peresós durant el temps que passe en el taller. Però, ara de veritat, et dic que mai oblides de desfer-te de les llavors dels baobabs només les reconegues. Si no ho fas, un dia t’alçaràs del llit i escoltaràs un cruixit; serà el teu cor esclatant per les arrels dels baobabs.

Per favor amic, tingues molta cura… és només qüestió de disciplina i no m’agradaria que un dia un baobab trenque el teu cor.

Cançó dels Baobabs

El musical – Manu Guix & cia.

«Quan un està molt trist són agradables les postes de sol»

Capítol

sisé

A vegades per a la tristesa no hi ha més consol que la contemplació de la bellesa i, en particular, la bellesa de les postes de sol, que transmeten pau i quietud i ens recorden que l’endemà tornarà a eixir el sol.

No és país per a vells

Tenen més de 60 anys i són el nou grup de delinqüents que està omplint les presons del Japó i d’Espanya en menor mesura. El que està ocorrent amb els nostres majors bé podria respondre’s parafrasejant el títol de la cinta dels germans Coen, No és país per a vells. Són arrestats, principalment, per robar en botigues i per reincidir fins a sis vegades en el mateix delicte. El seu objectiu és, precisament, aqueix: acabar a la presó. Estar en un lloc que els proporcione sostre, menjar, llum i aigua... A canvi de la seua llibertat. Aquest és el camí pel qual han optat molts ancians al país nipó, amb la condició de no passar els seus últims anys de vida sols i sense recursos econòmics. Alguna cosa que ha ocasionat una ona de delictes sense precedents. Una de les causes d’això és que les pensions per jubilació que reben els majors de 65 anys resulta insuficient. I en el cas de tractar-se d’una parella, si un dels dos mor, el muntant descendeix dràsticament i si es tenen en compte totes les despeses que un ancià pot tindre a l’any, aqueix ingrés és insuficient.

Igual que parlem del Japó succeeix també a Espanya amb una de les poblacions més envellides del planeta, el cens del qual mostra un augment de les persones majors, moltes de les quals estan soles. Un dels majors temors de fer-nos majors, és el de quedar-nos sols. La soledat pot afectar la qualitat de vida i la salut de les persones majors. En moltes ocasions la soledat no és una decisió pròpia, sinó alguna cosa que la vida ens imposa. Per això és molt important conéixer diferents solucions a la soledat de les persones majors.

Quasi tres de cada deu ancians de més de 65 anys viuen sense cap companyia, segons dades del Ministeri de l’Interior. Si tot segueix igual, en el 2060, un 40% de la nostra població tindrà més de 65 anys. L’envelliment de la població que pateix Espanya no sols es nota en les estadístiques, en els últims tretze anys, les presons espanyoles també han sigut testimoni del vertiginós augment de l’edat mitjana de la població reclusa. Només en el que portem de segle XXI, els centres penitenciaris del nostre país han passat d’acollir un 4% de reus amb més de 60 anys a ni més ni menys que el 13%. Les xifres són sorprenents i ens porten a preguntar-nos com podem evitar aquest aïllament social que pateixen els ancians. Aquest aïllament pot ser causat per molts motius, com la pèrdua d’un ser estimat o el patir problemes de salut. Aquests problemes s’incrementen si es tracta d’una persona major de baixos recursos econòmics o si es produeix un allunyament dels familiars.

Un altre modus operandi que s’està repetint diverses vegades és l’abandó dels nostres majors en centres sanitaris.

Lucas Albert Cortés – Tècnic Superior en Animació Sociocultural i turística

La reflexió

“Un dels majors temors de fernos majors, és el fet de quedarnos sols. La soledat pot afectar la qualitat de vida i la salut de les persones majors. En moltes ocasions la soledat no és una decisió pròpia, sinó alguna cosa que la vida ens imposa.

Per això és molt important conéixer diferents solucions a la soledat de les persones majors.”

Un dia apareixen per l’hospital amb l’ancià per alguna patologia aguda que ha patit, des d’un ictus a una insuficiència cardíaca. Durant el procés de curació, el personal del centre s’adona que els familiars no venen a visitar-lo, o que ho fan molt poc. La confirmació de les sospites que ha sigut abandonat es produeix quan dies o setmanes després li donen l’alta mèdica i administrativa al pacient i ningú ve a recollir-lo. Alguns al·leguen que la casa en la qual viuen és xicoteta. Uns altres, que tenen molta faena i gens de temps. I alguns ni tan sols es molesten a posar una excusa: directament no responen a les cridades.

Si alguna cosa és clara és que el risc d’aïllament social és molt alt en el cas de les persones majors. Trobar una residència d’ancians que oferisca diferents serveis i compte amb l’opció de centre de dia, és una alternativa que està molt poc a l’abast de les persones majors que estan soles i amb poc ingressos.

I ara llance una pregunta. Ix molt car ser ancià a Espanya? ¿Són massa alts els preus dels geriàtrics? ¿Val la pena internar-lo en una residència o tindre una cuidadora a domicili?

La vellesa és l’etapa en la qual la persona ha de ser tractada amb més dignitat i respecte. De les 5.387 residències d’ancians que hi ha a Espanya, amb un total de 384.251 places disponibles, tenim 281.332 places residencials privades contra 102.919 places públiques. És a dir, el 73,2% de places són privades mentre que hi ha un 26,8% de places públiques. La crisi pandèmica viscuda ha tret a la llum com viuen els nostres majors. S’ha posat en evidència alguna cosa que podíem saber que existia, però miràvem en una altra direcció. Les residències, un eufemisme del que abans era un asil, són uns espais on van les persones majors que tenen un component de final de la vida, la mort… i no es vol mirar com si la mort no formara part de la vida. La crisi ens ha obligat a girar el cap i adonar-nos que, al nostre país, i en uns altres, hi ha un munt de persones que viuen soles i no sabem en quines condicions.

Els familiars de persones majors residents en geriàtrics critiquen les tarifes, sobretot arrel d’alguns intents de pujar els preus després de la pandèmia i reclamen una regulació de preus, en un debat similar al dels lloguers de pisos per a evitar abusos. Si tenim en compte que aquesta despesa pot arribar a triplicar el preu d’un lloguer, es necessita una regulació estricta segons el grau de dependència del resident per a així evitar abusos, hauria de ser tractat amb més consideració pels polítics, com també augmentar considerablement el nombre de places públiques. El que ha quedat evidenciat és que hem de fer una aturada, pensar que fins ací hem arribat. Revisar fil per randa i fer una reflexió en tot el país sobre tots els temes que concerneixen a la dignitat dels nostres majors.

En aquests dies en què corren per internet infinitats de vídeos i notícies, es deia que era molt millor que et ficaren en la presó que en una residència. I és que en el fons el nivell de tracte i de llibertats pot ser superior en una presó que en una residència i és que mantindre a un pres en la presó és molt més car que el que costa internar als nostres majors. L’estat abona 71 euros al dia, uns 2.160 euros al mes, per cada intern en manutenció, seguretat, medicaments, etc.; dels quasi 70.000 reclusos, a penes 12.000 fan un treball remunerat a la presó que cobra més de 400 euros al mes gràcies a aquestes labors. Els interns dels centres penitenciaris espanyols poden continuar mantenint el seu nivell d’ingressos si són beneficiaris de pensions de jubilació, incapacitat permanent, invalidesa, viduïtat o orfandat.

En canvi, si valorem la qüestió del cost dels jubilats cal tindre en compte, en primer lloc, que a Espanya tenim una

En aquests dies en què corren per internet infinitats de vídeos i notícies, es deia que era molt millor que et ficaren en la presó que en una residència.

població de 9,3 milions de persones amb una edat superior als 65 anys i que en els nostres pensionistes gastem el 11,8% del PIB, uns nivells per davall de la mitjana de la UE situada en 13,7%. La pensió mitjana de jubilació procedent del Règim General se situa en 1.254.7 euros al mes, mentre que, en el Règim d’Autònoms, descendeix a 835,4 euros i la pensió mitjana de viduïtat a 779,1 euros al mes.

L’alarmisme que envolta aquest canvi demogràfic cap a l’envelliment de la població, ens fa pensar que viurem en una societat pobra sense capacitat innovadora i asfixiada per un sistema de pensions afeblit. La soledat de molts ancians és un problema social de primera magnitud, perquè la soledat comporta desesperança! A Occident hem aparcat als ancians i hem de fer seriosa autocrítica sobre aquest tema, perquè la soledat és molt dura. Sabem que quan la tensió, l’aclaparament, la por, la tristesa, la inquietud o la incertesa s’expressen i es comparteixen, el grau de malestar descendeix. Estar aïllat amb l’única companyia dels nostres pensaments, no obstant això, pot portar a entrar en un bucle sense fi que porte als ancians a empitjorar el seu estat d’ànim, incrementant la tristesa i l’aclaparament.

Com a remat d’aquest article us escric la frase amb què comença aquest capítol sis del Petit príncep: «Ah, petit príncep, com he anat comprenent lentament la teua vida melancòlica!» Amb aquesta frase L’Aviador comença a comprendre altres aspectes de la personalitat del Petit príncep, entre ells, la seua soledat, aïllament, la seua melancolia i el seu gust per veure postes de sol, sobretot quan se sent trist. I és que a vegades per a la tristesa no hi ha consol més que en la contemplació de la bellesa i, en particular, la bellesa de les postes de sol, que transmeten pau i quietud i ens recorden que l’endemà tornarà a eixir el sol.

“Ah, petit príncep, com he anat comprenent lentament la teua vida melancòlica!”

Les 43 postes de sol

Nit de la cremà. Dues persones veuen vídeos en els seus mòbils, sense auriculars. Una altra parla per una vídeo cridada, també a oïda neta. En poques paraules, sents que ja saps el que depara el futur. Ja saps que l’home d’enfront intenta evitar que el seu net arranque un dels dits del ninot que te a prop. Que la jove del costat se li entén menys: va discutint amb algú, té la veu entretallada, mentre escolta un àudio en altaveu. No li importa que la mires, potser no sap que bé podria escoltar la nota de veu en privat, que també funciona amb el telèfon pegat a l’orella. De repent apareixen diversos patinets amb altaveus i música de Reggaetón, que s’entremesclen amb la sirena dels bombers que estan a punt d’aplegar. Es trenca un silenci durant un segon. El silenci és sempre el que es trenca; la bullícia, mai.

Han sigut quatre postes de sol d’explosió vital, de felicitat prolongada, de jocunditat constant. Quatre postes de sol de rebombori, de xarangues matutines i d’altaveus noctàmbuls, de bombetes i de masclets. Quatre postes de sol de sàtira convertida en literatura, de caricatura elevada a monument, de crítica social que dispara a totes bandes. Quatre postes de sol de batalla lingüística, de puresa costumista, d’apropiació simbòlica. Quatre postes de sol de concupiscència i disbauxa descontrolada, de diners dilapidats i amb la fastuositat i la magnificència com a aspiracions elementals. Excés d’excés. I tot vertebrat a través del foc, que està a punt de socarrar-me, com a element original i element destructor; aquest ninot és inici i final. Això són les Falles. Però aqueixos paisatges sonors no són sols en falles si no que es tan omnipresent, que de vegades pareixen desapercebuts. Necessitem el silenci per a regenerar el nostre cervell: estimula la creació de neurones, facilita l’aprenentatge, millora la memòria, impulsa la creativitat. No obstant això, quan per algun motiu diví, en un bufe de tranquil·litat, el silenci aconsegueix trobar lloc entre la ciutat i el seu vertigen, entre la nostra casa i la nostra pressa, nosaltres el trenquem. Sempre, trencar, trencar. Ací està Spotify, YouTube, la sèrie de Netflix o HBO, la ràdio, algun programa dolent de televisió… el que siga que ens distraga, la qual cosa siga que ens atordisca. «Estem plens de soroll perquè no suportem el silenci», Però per què no suportem el silenci? Tal vegada és per l’enrenou, les xarxes socials, la sobre informació, la gratificació instantània, la intolerància a la frustració, l’ansietat, l’individualisme, la soledat, el desassossec. Per la tecnologia com a propulsora de la seda-fòbia, de la por al silenci. Però això no és nou. En la quarantena es va posar de moda, le malheur des hommes de Blaise Pascal i el seu malestar i incapacitat d’estar «en silenci tot sol en una habitació». A vegades, maquillem el soroll amb música i el diem festa; però moltes altres amaga la por de posar-li un alt a la sobre estimulació. Li tenim pànic al buit, a la quietud, a l’interval.

El soroll és abstraure’s, no estar mai completament sol; és companyia, una presència incòmoda però que és tan constant que t’amanyaga, abraça, penja. Correm per més notificacions, més compres, més publicacions, més seguidors, més likes. Més, més, sempre més de tot. Però la pretensió del tot es construeix sobre abismes. Quan Cynthia Rimsky va escriure sobre la ciutat ucraïnesa d’Odessa, hui bombardejada per la guerra, va tardar diversos dies a comprendre l’origen del silenci: el capitalisme porta en sí la bullícia de la circulació que satura l’oïda per a doblegar el consumidor, i es va preguntar Què es mira al caminar? I potser respon amb la que seria una recepta mèdica possible, un tractament barat: caminar mirant als altres, saludant la gent, observant les flors, els frisos, els edificis, amb els pensaments com en un espill. Queda per veure si trenquem també l’espill —però de la pantalla del mòbil— i si suportem aqueixa imatge i aconseguim mirar-nos de front i sense màscares els pensaments.

Reflexions d’un ninot de falla

«Les flors són febles. Són ingènues. Es defensen com poden. Es creuen terribles amb les seues espines… Les espines no serveixen per a res; són pura maldat de les flors.»

Capítol

setè

Fins que enfrontem moments de canvi no sabem veritablement quin tan fort som. Hi ha algunes actituds dels éssers humans egocèntriques que simplement busquen el seu benefici i danyar-nos als altres o al món. Entre tots hem d’aprendre a reconéixer aquestes actituds i lluitar contra elles.

L’ego

“No reaccionar a l’ego dels altres és una de les maneres més eficaces de superar el propi ego, i també de dissoldre el ego col·lectiu humà. Però només pots estar en un estat de no reacció si eres capaç de reconéixer que la conducta d’algú ve de l’ego, que és una expressió de la disfunció col·lectiva humana.”

ECKHART TOLLE

Caminaven per un camí del bosquet del monestir, franquejats per alts arbres que els regalaven una ombra fresqueta, el mestre i Vicent, el jove deixeble de 12 anys, mentre xarraven com sovint feien després de la sesta i abans de l’entrenament de la vesprada. Vicent és un xiquet de ment oberta i inquieta que va sempre escortada por una mirada atenta, i més si qui parla és el seu mestre.

— Aleshores Vicent -preguntava el mestre- què busquem? Per a què entrenem? Per a què lluitem?

— Mestre, entrenem el Kungfu perquè busquem trobar la veritat per aconseguir el conéixer-nos, contestava Vicent.

— Per a què?

— Per a créixer com a ser humans, realitzar-nos i viure una vida plena.

— I, aleshores, on centrarem el nostre esforç?

— Doncs a lluitar contra els nostres pitjors enemics.

— I quins són els nostres pitjors enemics Vicent?

Martí Furió Gilabert – Policia Local

La reflexió

“L’ego ens fa quedar-nos embarrats quan assolim un èxit en la matèria que siga i ens fa creure que som els millors. En eixos moments es deté la nostra projecció, el nostre creixement, ja que pensem que ho hem aconseguit i per ser qui som ja ho tenim fet, i no ens esforcem ja, ni ens plantegem res, ja que l’ego ens fa creure que som els millors per ser nosaltres, obviant les regles naturals de la vida i ens engrilleta a l’estancament”.

— Són les pròpies emocions desmesurades que ens fan perdre la raó, com la por, la ira, el fàstic i altres dimonis interns que tenim.

— Entre aqueixos altres dimonis interns, podria estar el ego, Vicent?

—Sí, mestre, sempre t’ho he sentit dir però no sé el ego massa bé què es. Perquè sé que és una part meua però no sé com identificar-la.

El mestre esbossava un lleu somriure i amb calma li deia al seu atent alumne: sí Vicent, és difícil saber què es l’Ego i més difícil és encara saber quan ens guia ell en la vida, per això és el pitjor enemic de tots. L’ego sempre està ahí, amagat com un tigre darrere de la malesa disposat a assaltar a la seua víctima, sempre preparat, a punt de fer-se en tu només baixes la guàrdia i silenciós com una ombra, per això És el pitjor de tu, perquè apareix i mana sense adonar-te’n d’això. L’ego residix en la inconsciència de diversos patrons mentals adquirits per a dotar-nos d’una identitat i fer-nos aparentar baix d’un prisma positiu davant dels demés. L’ego apareix de vàries formes i ens maneja conforme vol fent-nos creure que únicament ell som nosaltres.

— Però mestre, nosaltres no som nosaltres quan pensem?

— Sí Vicent, però nosaltres som molt més que el nostre ego. El ego és només una part de la nostra ment, però en absolut som nosaltres en la nostra totalitat. Nosaltres som sers espirituals amb essència i amb una energia de molt de valor que hem de descobrir i potenciar a través de la consciència plena en el present i en lo que ens envolta. L’ego penetra a través dels pensaments portant-nos al passat o al futur. Està sempre disposat a fer al seu antull mentre el corrent incessant de pensaments colpegen la nostra ment.

L’ego fa que cridem l’atenció dels demés parlant dels nostres problemes, malalties o misèries en fòrums o moments que no li corresponen. Fa que faces coses de manera inconscient per a cridar l’atenció de les persones pròximes o fa que quan algú ens conta un problema o malaltia fem vore que els nostres problemes o malalties són pitjors. L’ego és eixa part de nosaltres que en una discussió vol imposar el seu criteri i per lo tant no escolta el que li diu l’altre i més encara, com referma el seu afany de mostrar que té raó, no es para a dubtar i pensar de manera neutra en el motiu de discussió. L’ego és el responsable de que ens sentim atacats quan algú pense o opine diferent. L’ego ens impedix analitzar les coses en discussions i fer autocrítica, i sense autocrítica no és possible l’aprenentatge i el creixement personal.

L’ego ens fa quedar-nos embarrats quan assolim un èxit en la matèria que siga i ens fa creure que som els millors. En eixos moments es deté la nostra projecció, el nostre creixement, ja que pensem que ho hem aconseguit i per ser qui som ja ho tenim fet, i no ens esforcem ja, ni ens plantegem res, ja que l’ego ens fa creure que som els millors per ser nosaltres, obviant les regles naturals de la vida i ens engrilleta a l’estancament.

L’Ego ens fa rebolcar-nos en el fang de la ignorància i la vanitat en el moment que fallem i atribuïm l’error a causes externes a nosaltres, en quan l’error sempre vindrà per vàries causes o factors, però no podem obviar quan es deu a una mala decisió nostra. L’ego, en un afany de mantindre una imatge davant dels demés, ens fa ser covards al no demanar perdó a les altres persones quan ens hem enganyat i els hem provocat dolor o fet un mal. Ens fa

S’ha de reflexionar sobre el que pensem o fem i estar atents perquè l’ego no descansa, i encara que ens dóna una identitat per a trobar un lloc al món, no hem de deixar que ens governe i mane

pensar que estem per dalt dels demés. Ademés, a algunes persones, per ser guapos, rics, membres d’una família rica o influent i altres causes similars, els fa creure que són superiors als demés. I també, quan algú es riu de tu o manifesta algo en contra teua o la teua manera de pensar, l’ego fa que et sentes atacat i et provocarà la ira.

— I aleshores mestre, prestant atenció als pensaments i analitzant-los, puc identificar-lo?

— Sí Vicent, és una primera manera de treballar per a identificar-lo, a través de l’anàlisi dels nostres propis pensaments. Aprenem a identificar els pensaments i aprenem a vore la intenció que hi ha darrere del pensament en si, i a discernir que darrere de molts dels nostres pensaments està la mà de l’ego. I recorda Vicent lo que diguem de la meditació. ¿Recordes què provoca la meditació en nosaltres?

— Sí mestre, eleva i potencia la nostra consciència.

— Correcte Vicent. L’ego residix en la inconsciència. Navega en patrons mentals. La consciència i l’ego no poden coexistir. Quan més estigues atent al present, quan més consciència tingues en el present, més es desactiven aqueixos patrons mentals dels que parlem.

S’ha de reflexionar contínuament sobre el que pensem o fem i estar atents perquè l’ego no descansa mai, i encara que ens dóna una identitat per a trobar un lloc en el món, no hem de deixar que ens governe i mane.

“Si algú estima una flor de la qual només existeix més que un exemplar entre els milions i milions d’estreles, és bastant perquè siga feliç quan mira a les estreles.”

L’aviador

Reflexions d’un ninot de falla

L’aviador representa la mentalitat de l’adult interessat més en el «com» que en el «per què». Mentre repara l’avió es pregunta com solucionar el problema, però no si hi ha altres problemes més importants. Mentre que la ment infantil camina dispersa indagant en mil i un misteris, l’adult focalitza la seua energia mental en un objectiu concret que li aparta dels seus pensaments propis. Per això els xiquets es distrauen i avorreixen amb facilitat, les seues inquietuds és un procés necessari de maduresa; no obstant, no hem d’oblidar que aquesta ordenació és «a posteriori» i, en certa manera, artificial, si caiem en aquest oblit correm el risc de convertir la ment infantil en persones en «fongs».

Per això, aquesta reflexió de ninot de falla també és una crítica al treball alienador. Per descomptat que són necessaris moments on la nostra ment es trobe concentrada en un propòsit, com el dels fallers de tindre un bon artista faller i guanyar el màxim de premis de monuments, cavalcades, playbacks, teatre, etc. però mai hem d’oblidar que un premi és una labor mediata, és a dir, que només cobra valor en si mateixa durant un curt lapse de temps i per tant hauríem de valorar altres fins més valuosos i amb major sentit, com el de participació de fallers de diverses edats, el compromís, l’adjudicació o involucrar gent nova en tasques o delegacions, o el que més o menys diríem que és fer falla. Perquè la Falla no la fa els premis ni el reconeixement, si no les falleres i fallers.

No obstant això, aqueix mateix treball alienador també és summament satisfactori per a altres persones ja que els permet evitar pensar en la vacuïtat de les seues pròpies existències; les tasques repetitives o que requereixen concentració continuada ens allunyen de nosaltres mateixos i ens submergeixen en l’activitat fins a quasi fernos oblidar el nostre jo. Amb tot l’anterior no vull donar a entendre que la labor de l’aviador —com el dels fallers o falleres—siga inútil o manque de sentit; en aquest cas el Pilot si no es concentra en la seua labor morirà enmig del desert, i en molts altres aspectes de les falles es deixarien de fer exaltacions, decorats, cavalcades i una infinitat de coses més.

Totes les persones adultes hem experimentat aqueixa necessitat social de concentrar la nostra atenció en una xarrada, en un treball, en els estudis, en una idea, o en un llibret, etc. Aqueixa concentració és socialment necessària no sols a nivell material sinó a un nivell més profund ja que ens permet eixir de nosaltres mateixos i comunicar-nos amb el món superant l’egocentrisme infantil. Jo mateix soc ací plantat, en una xicoteta falla de barri de l’extra-radie, il·luminat per dos focus i tancat amb tanques altes per a evitar que em decapiten o em tallen un dit, i pense en el món que s’oculta després d’aquesta tanca: poder vore l’ofrena, el so del riu Xúquer que queda a escassos metres d’ací… Dotzenes de pensaments m’assalten abans de la cremà, els aparte amb major o menor fortuna, si no ho fera, si no concentrara la meua atenció i sentim que la nostra labor té un sentit, una utilitat, només si la nostra imatge i la nostra crítica es converteix en un pont cap al món i els altres homes val la pena el sacrifici. Si no és així, si la Falla es transformen en simples ninots amb la excusa de cremar, arribarà un moment en el qual deixarem arrere l’essència satírica, critica i reflexiva per la qual va nàixer aquesta festa.

«Jo era massa jove per a saber estimar-la»

Capítol

vuité

El següent capítol ens parla d’una flor, una flor especial que ell estima amb les seues virtuts i defectes, però en realitat no és una flor al que es refereix sinó a les persones que són especials per a cadascun. Aqueixes persones amb les quals un crea llaços i una dependència mútua que fan que un no puga estar sense aqueixa persona i viceversa, sense importar com siguen aquestes.

I tu? Vols o estimes les falles?

Encara que per a molts voler i estimar pot significar el mateix i que tots dos sentiments són meravellosos, per a molts altres com jo, voler i estimar, sens dubte, són molt diferents. I quina és la diferència? Aquesta ens l’ensenya El Petit Príncep amb aqueixa saviesa emocional que tenen els seus diàlegs i sempre partint de la idea que tots —o quasi tots— tenim un propòsit ferm i intangible en la nostra vida: estimar a algú o alguna cosa amb totes les nostres forces.

En el personal i en les nostres relacions tots desitgem estimar i ser estimats perquè sabem que això ens encamina a la felicitat. I no ens equivoquem quan pensem que la inclinació és indispensable per a recórrer el nostre món. No obstant això, per diverses raons, acabem confonent voler amb estimar i viceversa. A conseqüència d’aquesta confusió omplim la nostra motxilla emocional de falsos «et vull» i de «t’estime» buits. En la nostra relació amb la festa de les Falles ens ocorre el mateix. Qui no ha escoltat o ha llegit escrits d’infinitat de falleres i fallers, que han manifestat el seu amor per la seua falla o per la festa de les Falles? Perquè aquest sentiment de voler o estimar la falla no és igual, i aquest llibret de falla dedicat a El Petit Príncep ens brinda un poderós ensenyament sobre com aportar una mica de llum sobre aquesta poderosa realitat emocional que ens afecta a quasi tots en un moment o un altre de la nostra vida.

«—T’estime —li va dir el Petit Príncep.

—Jo també et vull —va respondre la rosa.

—Però no és el mateix —va respondre ell, i després va continuar— Voler és prendre possessió d’alguna cosa, d’algú. És buscar en els altres això que ompli les expectatives personals d’afecte, de companyia. Voler és fer nostre el que no ens pertany, és ensenyorir-nos o desitjar alguna cosa per a completar-nos, perquè en algun punt ens reconeixem mancats».

Aquest diàleg ens mostra el procés de maduració que viu El Petit Príncep i també l’èxit del seu viatge, que l’ha ajudat veritablement a estimar millor. El Petit Príncep ens fa prendre consciència que existeix una diferència entre voler i saber estimar. Algunes vegades necessitem madurar per a entendre que estimar no és només una qüestió de

Anna Ribes Escuder – Graduada en Filosofia

La reflexió

En la festa fallera ens ocorre el mateix: qui no ha escoltat o llegit escrits d’infinitat de falleres i fallers que han manifestat el seu amor per la seua falla o per les Falles? Perquè el sentiment de voler o estimar la falla no és igual, i aquest llibret dedicat a El Petit Príncep ens brinda un poderós ensenyament sobre com aportar una mica de llum sobre aquesta poderosa realitat emocional que ens afecta a quasi tots en un moment o un altre de la nostra vida.

sentiments, sinó una decisió compromesa. I de la mateixa manera que podem estimar les persones, també podem voler o estimar les Falles. Estimar implica compromís, acceptació, solidaritat i cura mútua. Amor i compromís han de caminar de la mà i en el nostre món de les Falles, encara més. Puc sentir i notar en gran part de la gent que m’envolta la meua passió per les Falles, i com han anat passant a poc a poc d’estimar les Falles, a voler-les. Hi ha gent que passa d’una comissió a una altra per diferents motius: per la parella, amics, familiars, etc. Però hi ha altra gent que per diversos motius simplement ho fan per aconseguir o desitjar alguna cosa per a completar-se, com en aquesta falla m’ho passe millor, hi ha més festa a la nit, tenen més gent jove, tenen barra o consumició lliure, es paga menys quota…

I jo us dic que no cal voler, perquè voler és esperar, és apegar-se a les coses o a les persones des de les nostres necessitats. Llavors, quan no tenim reciprocitat hi ha sofriment. Quan el «bé» volgut no ens correspon, ens sentim frustrats i decebuts. Si vull a algú o alguna cosa, tinc expectatives, espere alguna cosa. Si l’altra persona no em dona el que espere, patisc. Si jo espere alguna cosa que em donen les Falles i no es compleix, patisc o em decep. Com a exemple personal, puc dir que m’he presentat quatre vegades a Fallera Major de la meua localitat, i en cap d’elles vaig eixir triada, ni tan sols quan, en alguna d’aqueixes ocasions, solament vam ser presentades dues candidates. Això no m’ha impedit continuar estimant les Falles. Moltes de les meues companyes volien ser o han sigut falleres majors, i és una frase que escoltem cada final d’exercici en moltes comissions. Jo, en canvi, no volia ser Fallera Major, jo estimava per ser-ho, encara que només vaig tindre l’oportunitat de ser-ho en la meua comissió, i no representar la meua ciutat, no va suposar més que continuar estimant millor la festa. El problema és que hi ha una major probabilitat que les altres persones tinguen altres motivacions o es prenguen altres decisions que no ens agraden o ens entristeixen, perquè tots som molt diferents i cada persona pren les seues decisions.

Estimar és desitjar el millor per a l’altre, encara que tinga motivacions molt diferents. Estimar és permetre que sigues feliç, tot i que el teu camí siga diferent del meu. És un sentiment desinteressat que naix en un donar-se, és donar-se per complet des del cor. Per això, l’amor mai serà causa de sofriment.

Quan una persona diu que ha patit per amor, en realitat ha patit per voler, no per estimar. Es pateix per inclinacions. Si realment s’estima, no es pot patir, perquè res s’ha esperat de l’altre. Quan estimem ens entreguem sense demanar res a canvi, pel simple i pur plaer de donar. Però és cert també que aquest lliurament, aquest donar-se, desinteressat, només es dona en el coneixement.

Segur que has escoltat això que «València és la terra de les flors, de la llum i de l’amor», i clar que com a valenciana estime la meua ciutat, la meua llegua i la meua cultura. Només podem estimar el que coneixem, perquè estimar implica tirar-se al buit, confiar la vida i l’ànima. I l’ànima no s’indemnitza. I conéixer-se és justament saber de tu, de les teues alegries, de la teua pau, però també dels teus enutjos, de les teues lluites, del teu error. Perquè l’amor transcendeix l’enuig,la lluita, l’error i no és només per a moments d’alegria.

Estimar a algú o alguna cosa és la confiança plena que passe el que passe estaràs bé, alegre, contenta, no perquè em degues res, no amb possessió egoista, sinó d’estar. És saber que no et canvia el temps, ni les tempestats, ni els meus mesos de març. Estimar és donar un lloc en el teu cor perquè et quedes com a parella, pare, mare, germà, filla, amiga o faller saber que on estàs o amb qui estigues hi ha un lloc per a tu.

Si vols una flor, l’arranques per a tindre-la amb tu, però si «l’estimes», la regues cada dia i la cuides. Així que rega tot el món que embolica les teues Falles i veuràs com acabes estimant-les.

Donar amor no esgota l’amor, per contra, l’augmenta. La manera de retornar tant d’amor, és obrir el cor i deixar-se estimar, i de veritat vos dic que canvieu el «jo vull les Falles» pel «jo estime les Falles», llavors us adonareu que qualsevol decisió que es prenga, qualsevol canvi, error, o que hi haja més o menys problemes en la teua comissió, no canviarà la teua percepció de continuar estimant la falla.

Una altra preciosa explicació relacionada amb la diferència de la qual parlem és aquella que els ensenyaments budistes ens ofereixen i que parla també d’una flor com la d’El Petit Príncep. En elles s’afirma sàviament que, si vols una flor,l’arranques per a tindre-la amb tu, però si «l’estimes», la regues cada dia i la cuides. Així que rega tot aquest món que embolica les teues Falles i voràs com acabes estimant-les.

En definitiva, com diu El Petit Príncep, «Jo era massa jove per a saber estimar-la». Ara sé que quan estimem algú o alguna cosa ho acceptem com és, romanem al seu costat i busquem deixar pòsits de felicitat i d’aquesta a cada moment. Perquè els sentiments per a ser purs i intensos han de vindre de molt endins. Per això, és essencial fer un exercici de treball interior i qüestionar-nos si ho estem fent bé, si estem gestionant bé les nostres inclinacions i els nostres sentiments o, per contra, estem confonent-nos pel desig de voler alguna cosa, quan en veritat hauríem d’estimar-la.

“No es deu mai escoltar les flors. Només s’ha de mirar-les i olorar-les. La meua perfumava el meu planeta, però jo no era capaç d’alegrar-me d’això.”

La flor

Reflexions d’un ninot de falla

«Malgrat la bona voluntat del seu amor, havia arribat a dubtar d’ella. Havia pres de debò paraules sense importància i se sentia desgraciat.» Aquesta frase d’El Petit Príncep aborda un dels temes que més han preocupat l’ésser humà des del principi dels temps: l’amor. Parla d’una flor especial vanitosa, mentidera i orgullosa que ell estima amb les seues virtuts i defectes, però l’amor del Petit Príncep cap a la flor s’ompli de dubtes. Aquest mateix amor s’ha utilitzat com a excusa per a cometre barbaritats injustificades, atroces i que poc tenen a veure amb ell, és potser el sentiment humà per naturalesa. Igual que la mort, l’amor ens iguala a tots, als rics i als pobres. En temps de qüestionament de l’anomenat amor romàntic, sota el paraigua del qual s’han acollit actituds, si més no, perilloses —recordem com a exemple amorós la història de Romeu i Julieta, va durar tres dies i va causar el doble de morts—, el nostre comportament a l’hora d’enamorar-nos i desenamorar-nos també ha canviat. Si aconseguírem una màquina del temps que portara als nostres dies a una parella d’embadalits de l’edat mitjana o, sense anar-nos-en tan lluny, dels anys cinquanta del passat segle, probablement no sabrien què fer per a mostrar el seu interés sentimental per l’altre. Ara no hi ha cartes manuscrites perfumades i fogoses, ni trobadors d’amor sota la finestra —llevat que sigues aficionat a l’estudiantina—, peticions de mà altisonants al pare de la núvia ni altres tradicions amoroses que van perviure durant segles. No obstant això, la tecnologia ens ha donat una poderosa eina per al festeig modern: les xarxes socials, un nou aparador dels sentiments en la líquida societat moderna. Tanmateix, no és felicitat tot el que rellueix i la sobreexposició digital també té conseqüències —i riscos— per a les relacions de parella.

Aquells que han nascut amb les noves tecnologies i les xarxes integrades en la seua personalitat són els qui més exposats estan a les complicacions digitals en les relacions humanes, ja que les xarxes amplien les zones d’observació i vigilància de l’altre. Els joves toleren o minimitzen molts dels actes de control a través de les xarxes, a més que els practiquen amb escàs sentit autocrític. Aquesta tecnologia afectiva tendeix a alliberar la cerca de la parella i ampliar l’espectre de parelles potencials, facilitant l’aparellament amb els altres. A més, tendeix a la pervivència de mecanismes de control, que incrementa les sospites, la vigilància i el fet de no trobar criteris per a distingir quan el sentit de propietat i la gelosia constitueixen una amenaça a la llibertat i l’autonomia, més que un signe d’amor.

A la fi, segons un estudi, les parelles que millor funcionen són les que prescindeixen al màxim de qualsevol agent extern que necessite reforçar allò que han construït afectivament. No obstant això, sovint aqueixa manera de mostrar-se o contar la seua vida a través de les xarxes és simplement una cuirassa, unes espines amb les quals intenten protegir-se. Potser es tracta de persones fràgils, delicades, que no volen mostrar als altres la seua fragilitat per temor al fet que els facen mal. Per això projecten una imatge diferent de com són de veritat, tal com li passava a la flor en el Petit Príncep o l’home Carmesí que era seriós i important per saber resoldre sumes imponents. Però… si no s’estima, es pot ser feliç? Les coses importants són les coses quotidianes, de carn i ossos, de paraula a paraula o quan de sobte deixen de ser quotidianes per a convertir-se en un moment únic i especial: una posta de sol, una alba, una estrela en el cel o que et regalen una flor.

«He sigut ximple. Et demane perdó. Procura ser feliç»

Capítol

novè

Qui estima és capaç de reconéixer els seus errors i demanar perdó. El seu amor li permet també desitjar el bé de l’altre, fins i tot enmig del comiat. Moltes vegades no sabem demanar perdó o dir quant volem a algú i l’important que pots ser aqueixa persona per a nosaltres i més tard ens lamentem d’haver-nos donat compte d’això tan tard.

Dret a no perdonar

En el capítol que ens ocupa de «El principito» veiem que, davant la imminent partida del príncep xicotet, la flor decidix demanar-li perdó per una actitud desconsiderada que havia tingut amb ell. El seu amic li acceptà el perdó i pogueren dir-se adéu en pau, carinyo i en l’amor que s’havien dispensat fins a eixe moment.

I és que n’hi ha moltes classes de demanar i d’atorgar el perdó, però, en general, el perdó és un concepte que va lligat, ja siga conscientment o inconscientment, a la religió.

Encara que no siguem catòlics practicants, vivim en una societat que celebra la major part dels moments més importants de la vida mitjançant la religió: celebrem el naixement, la comunió, les bodes i l’últim acte important de la nostra vida, la mort. Tot passa pel sedàs religiós. Fins i tot podem veure persones que tots coneguem com atees manifestades que continuen celebrant els seus actes importants per l’església. Una església que ens inculca que sempre hem de perdonar, siga quina siga l’afrenta.

No és, però, el terreny eclesiàstic l’únic que abona el camp del perdó. Les noves filosofies vitals que defenen que hem de viure amb més contacte amb la naturalesa, hem de menjar aliments que no provinguin d’animals sacrificats i hem de relacionar-nos basant-nos únicament en l’amor, també són partidàries del perdó. El perdó que estes ensenyances defenen és un perdó que repercutix inevitablement en el nostre benestar. Hem de perdonar als altres perquè aixina ens sentirem millor amb nosaltres mateixa.

Jo, però, tot i que no estic totalment en contra de cap concepció de les anteriors, sóc més de gastar l’expressió “estar en pau amb u mateix”, que és com una altra variant del perdó. És molt important tindre calma en les nostres vides (i si esteu imaginant-se que viure en calma és estar en una hamaca prenent el sol, no va per ahí la cosa) per afrontar tot el que la vida ens depara, parar una miqueta, escoltar-nos (què difícil és parar i escoltar-nos en este món amb tant de moviment i tant de soroll) i tirar pel camí que nosaltres mateixa ens marquem i si volem perdonar a una persona, la perdonem i si el sentiment que tenim no és el del perdó, no la perdonem, l’apartem de les nostres vides (siga temporalment siga per a sempre) i segurament només amb aquest gest, ja ens trobarem una miqueta millor.

Una altra cosa és, però, el perdó en termes generals. ¿Hem de perdonar, per exemple, als polítics que ens enganyen,

Dúlia Serra Roselló - Fornera

La

“No perdonar implica faena, no perdonar implica que hi ha una situació que s’ha de resoldre, unes paraules que s’han de dir, unes decisions que s’han de prendre; tal volta per això és més còmode el perdó”.

ens manipulen i ens abandonen a la nostra sort? Rotundament no, no els hem de perdonar perquè d’ells depèn el nostre benestar com a societat i si ells no fan la seua faena, l’haurem de fer nosaltres i cadascú ja té prou amb la seua.

¿Hem de perdonar als mitjans de comunicació que només ens mostren la cara dolenta i vil de les persones, que omplin els seus programes d’interlocutors maleducats que exercixen la violència verbal, que parlen a crits, que no respecten el torn de paraula ni escolten i que donen informacions falses? No, no els hem de perdonar perquè estan fent de nosaltres una societat crispada, amb individus violents no només en els seus actes sinó també en les seues paraules.

¿Hem de perdonar a aqueixos progenitors que no invertixen ni temps ni esforços en l’educació dels seus fills, que els deixen fer el que els done la gana, que els educa en la no educació, en la no disciplina, en la no empatia ni en el respecte? No, no els hem de perdonar, perquè eixes adorables criatures creixeran i seran part activa de la societat i es convertiran en adults assilvestrats i sense cap respecte pel seu pròjim o per l’entorn que els envolta. I quan dic que no hem de perdonar no vull dir que anem per la vida amargats i amb una actitud de ressentiment envers tot allò que ens envolta. No, res d’això. Vull dir que si tot ho deixem passar arribarem al punt on estem ara, un punt que qualsevol persona amb objectivitat i un poc de seny qualificaria com el punt més deshumanitzat en la història de la humanitat.

No perdonar implica faena, no perdonar implica que hi ha una situació que s’ha de resoldre, unes paraules que s’han de dir, unes decisions que s’han de prendre; tal volta per això és més còmode el perdó. Això també és molt cristià: no faces el pecat, però si el fas, penedix-te, confessa’t i estàs perdonat. És molt fàcil perdonar quan el dany ens pilla lluny i no ens afecta personalment. Però quan ens llastimen persones de la nostra confiança, bé mitjançant unes paraules injustes, o justes però que no esperàvem, bé mitjançant unes accions, o bé per tot el contrari, per la falta d’acció; quan ens llastimen persones que volem, és evident que el dolor és més intens i més profund, però també és més fàcil perdonar-les perquè n’hi ha una gran base d’amor que, pot ser sofrisca alguna sacsejada, però no desmoronara l’edifici.

Una altra qüestió és si ens referim al perdó respecte a nosaltres mateixos. Açò em resulta a mi més difícil d’assimilar. Procure anar per la vida sense ferir a ningú, per l’educació que m’han donat els meus pares i també, vull creure, per naturalesa. Però de vegades clave la pata, parle sense filtre (tant de moda ara, açò del filtre) i acabe ferint a algú. Si me n’adone, intente arreglar les coses quan més prompte millor. Si no me n’adone i la persona en qüestió no em diu res, ho sent però aixina es queda, miracles a Lourdes. I, temps després del percanç, jo continue tenint un xicotet remordiment que de vegades em crida a la porta de la consciència, culpa, crec que se’n diu. Un altre terme també molt cristià. És per això que aconselle, per si a algú li servix este consell, que intentem perdonar-nos sempre a nosaltres mateixa perquè no ens queda altra que aguantar-nos fins a l’últim alé. I, respecte als altres, perdonem només allò i a qui realment la nostra ànima vol perdonar i vol tornar a confiar. Però si no és aqueix el cas i el que sentim continua sent rancor i animadversió cap a aqueixa persona, llavors diguem-li adéu i fins ací hem arribat.

¿Hem de perdonar

ens

manipulen i ens abandonen a la nostra sort? Rotundament no els hem de perdonar perquè d’ells depèn el nostre

benestar com a societat.

als polítics que

enganyen,

“Cal que suporte dues o tres erugues si vull conéixer a les papallones”

Els volcans

El Petit Príncep escurà acuradament els seus volcans en activitat, dels quals posseïa dos, que li eren molt útils per a calfar el desdejuni tots els matins. Tenia, a més, un volcà extingit. Escurà també el volcà extingit, doncs, com ell deia, mai se sap el que pot ocórrer. Si els volcans estan ben nets, cremen les seues erupcions, lenta i regularment. Les erupcions volcàniques són com el foc de les nostres xemeneies. És evident que en la nostra Terra no hi ha possibilitat de escurar els volcans; els homes som massa xicotets. Per això ens donen tants disgustos.

I tant que ens dona disgustos, el 19 de setembre de 2021 el volcà de Cumbre Vieja explotava a l’illa de La Palma on la destrucció de la lava i la cendra van obligar les seues gents a reinventar-se. Durant 85 dies es va canviar la vida, terroritzar als seus habitants i commocionar el món. Un any després, encara queden ferides sense tancar: famílies sense llar, centres turístics inactius pels gasos i la producció de plàtans sota mínims. És com si no haguera existit res, com si ens hagueren esborrat, l’erupció ha dibuixat un mapa nou a l’illa i molts dels afectats han hagut d’adaptar-se a ell. Ha sigut un any de duel, d’angoixa i desolació, hi ha veïns que no saben quan tornaran a la seua casa per l’emanació letal dels gasos i molts altres que la van perdre sota la lava. També és un any complicat per a l’agricultura, el volcà es va emportar per davant 370,07 hectàrees de cultius, la majoria d’elles plataners els treballadors de la qual ara encara segueixen en ERTO. Molts altres veïns han decidit anar-se’n a la península, provar sort i començar una nova vida, mentre que uns altres no van tindre més remei que canviar d’oficis i, com diuen ells: Com tot en aquesta illa, el volcà et lleva i el volcà et dona.

Un any més tard, els palmers tornen a demanar més rapidesa en les ajudes econòmiques per a començar una nova vida, quan dies després de l’esclat del volcà, els Reis d’Espanya i el president del Govern, Pedro Sánchez, van parlar amb els palmers en una visita oficial, els van demanar que no s’oblidaren d’ells, que les ajudes foren reals, que no s’empantanaren amb la burocràcia. Els van prometre que així seria i això encara no s’ha complit del tot. Cert és que ja no fan falta dues hores per a cobrir un trajecte que solia requerir 20 minuts; que s’han entregat un centenar d’habitatges, que estan en marxa altres promocions, a més d’un altre centenar de cases prefabricades. L’Estat assegura haver entregat uns cinc-cents milions d’euros en ajuda. L’angoixa persisteix, no obstant això, quasi tres centenars de persones segueixen sense llar; Port Naos, un dels principals focus turístics, segueix evacuada a causa de la presència de gasos; i com era d’esperar, la producció de plàtan s’ha desplomat i ha fet que el seu preu ratlle el prohibitiu en plena conjuntura inflacionària. Les hores i els dies sempre van semblar transcórrer amb major lentitud a la Palma que en la resta d’un planeta cada vegada més accelerat i és, precisament, la tasca que tenen davant sí els palmers: que torne a haver-hi temps de viure. Com bé diu El Petit Príncep, mai se sap que pot ocórrer, però almenys desitgen que els volcans no els done tants disgustos.

Reflexions d’un ninot de falla

«Ignorava que per als reis el món està molt simplificat. Tots els homes són súbdits.»

Capítol

desé

L’autoritat d’una persona és legítima quan està basada en el sentit comú i en la sensatesa. Qui coordina, ordena o governa fora de la raó s’exposa al caos i causa greu mal als altres.

El nou Tsar de Rússia és un fill de Put...In

Pere Català Crespo – Professor de Formació

Espere que ningú s’escandalitze pel títol d’aquest article, perquè ningú pot discutir-me que Vladimir Putin és fill de Vladímir Putin, oficial de l’armada soviètica, i net de Spiridon Putin, que va ser ni més ni menys que cuiner de Lenin i Stalin. Aquest últim, reconegut universalment com l’assassí més gran de la història i que, «casualment», va aniquilar per inanició milions de ciutadans de l’antiga Unió Soviètica, i molt particularment en l’actual Ucraïna, bloquejant qualsevol possibilitat d’acostar aliments a les poblacions aïllades, fet que va arribar a fomentar el canibalisme entre els ciutadans. Potser només és una altra casualitat que l’actual Putin estiga procurant deixar les poblacions ucraïneses sense aliments, sense aigua i sense calefacció. En una sorprenent declaració, el mandatari rus es va comparar a si mateix amb el Tsar Pere I el Gran, i va equiparar les campanyes militars del despietat conqueridor amb l’actual invasió a Ucraïna.

Anem que, d’entrada, ningú dubtarà a hores d’ara que Vladímir Putin és net de Putin i un fill de Putin. Però el paral·lelisme entre Stalin i Putin no és menor: tots dos han realitzat un exercici autoritari del poder, el maquiavel·lisme, el control dels serveis secrets i la seua concepció imperial de Rússia, és més, Putin pretén fusionar la Rússia Imperial dels Tsars amb la Rússia Soviètica, això sí, amb ell exercint el poder absolut i aniquilant qualsevol dissident recorrent a les porgues que ell mateix practicava al capdavant de l’antic KGB. En fi, l’exercici despòtic del comandament, l’eliminació dels adversaris, el control dels serveis secrets i de l’exèrcit i la censura als mitjans de comunicació són característiques que tots dos comparteixen. Però també la desconfiança, el maquiavel·lisme i la fredor que combinen amb un instint excepcional per a mantenir-se en el poder.

Va aconseguir la presidència el 2000 i la va revalidar en 2004, i com que no podia presentar-se en el 2008, va preparar una presidència titella assegurant-se la prefectura del govern per a retornar a la presidència de la Federació en 2012 i repetir en 2018. En totes les eleccions va obtindre una àmplia majoria i en totes se’l va acusar de manipular-les. l davant l’obstacle de la limitació de mandats presidencials que altra casualitat que va ser eliminat en 2020 amb una esmena a la Constitució. Un controvertit referèndum va donar suport a la iniciativa amb un 78% dels vots. La prova que el fill de Putin no tenia dubtes sobre el resultat d’aqueixa consulta popular és que, dies abans de la seua celebració, la Constitució ja es venia a les prestatgeries revisada; és a dir, amb les esmenes ja incorporades. Per tant, no haurà d’apartar-se del poder en 2024 —com s’establia fins a aquell moment— i podria perpetuar-se en el poder fins a 2036, fins i tot va canviar l’himne nacional tornant de facto a l’himne de l’antiga Unió Soviètica.

La reflexió

“Putin practica l’aporofòbia. I aqueixa és una de les raons per les quals envaeix Ucraïna: té por i aversió a un país veí que és pobre —també ho és Bielorússia, però encara està sota la seua bota— i, en conseqüència, rebutja Ucraïna quan els seus ciutadans decideixen ser lliures, demòcrates i iguals. No li interessa a Putin que Ucraïna cresca i es desenvolupe. Putin vol tindre veïns pobres sobre els quals puga manar.”

El fill de Putin va nàixer el 1952 a Leningrad, —hui Sant Petersburg—, en el si d’una família humil, la qual cosa no li va impedir estudiar dret i graduar-se amb honors en 1975, va ser immediatament reclutat pel KGB, organisme sinistre en el qual també va fer una brillant carrera. Fou seleccionat per a ampliar estudis en l’Acadèmia d’Espionatge, estudis que va acabar en 1985. I faig aquestes anotacions per a significar que el sinistre mandatari no és precisament ximple, encara que en un estudi profund la seua personalitat eixiria bastant malparada —són molts els especialistes que el qualifiquen de sociópata—, i això pot explicar el seu comportament. Si fem un ràpid recorregut per la seua trajectòria política, veurem que tots els seus moviments sempre han sigut provocats per la seua ànsia de poder però, al meu entendre, no per a restablir l’antiga URSS, sinó més aviat per a constituir-se en el Tsar del segle XXI, amb el poder militar de l’antiga Unió Soviètica. S’estima el seu capital en més de 200.000 milions d’euros, encara que el seu sou anual a penes supera els 104.000 dòlars. És el seu secret millor guardat. De ser això cert seria el segon home més ric del món. Una vegada més, els líders dels països comunistes son milionaris i el poble en la misèria. Ara entenc una frase de Ghandi, que diu així: «Si hi ha un idiota en el poder, és perquè els qui el van triar, estan ben representats».

Doncs bé, aquest sociòpata que va rebre el Premi Confuci de la Pau en 2011 i, fins i tot va arribar a ser candidat al Nobel de La Paz, —mare meua, en què pensaven?— , és qui va decidir iniciar una «Operació Especial Militar» a Ucraïna. Aquesta operació que en tota terra de cigrons anomenaríem simplement invasió, com en el seu moment va fer amb la península de Crimea, encara que en aquesta ocasió l’operació no ha resultat ser un passeig militar, davant l’heroica resistència del poble ucraïnés i el valent lideratge del president Zelenski. Encara que des del mateix matí de la invasió el món sencer va tindre molt clar que ni les oracions, les manifestacions pacifistes ni la diplomàcia de precisió que reclamen les nostres ministres podemites podrien parar la bèstia. Senzillament, Putin ignora la sobirania de les nacions europees.

I ara què? El sàtrapa té atemorit a tothom occidental amb la seua amenaça d’utilitzar armament nuclear, —alguns serveis d’intel·ligència parlen de la possibilitat de recórrer a la guerra biològica i química després d’haver utilitzat ja les bombes termobàriques—. I ara continua envaint i destrossant les ciutats d’Ucraïna sense respectar els Tractats Internacionals de Guerra, —quan estic escrivint aquestes línies la televisió fa públic el bombardeig d’un hospital matern infantil en Mariúpol, ciutat en la qual el nombre de civils assassinats superen el miler—s’atreveix a dir que —el pitjor està per arribar—. Són més de dos milions i mig els ucraïnesos que han abandonat el país i mai sabrem el nombre de morts que s’estan enterrant en fosses comunes.

Mentrestant, la solidaritat de Polònia, amb un govern titllat d’ultradretà és encomiable. Jo no seria capaç de pegarli un tir, però confesse que no em molestaria que algú ho fera i, en tot cas, que quan acabe el conflicte no puga eixir dels seus dominis i, si ho fera, es procedira a la seua detenció per a ser jutjat per genocidi i crims de guerra pel Tribunal Penal Internacional. Al mateix temps, a Rússia imposa repressió total: censura absoluta, i milers de detinguts per manifestar-se pacíficament. Qui no ha vist la detenció de l’anciana de noranta anys portadora de dues xicotetes pancartes? A més, s’ha fet viral un periodista i activista contrari al règim de Vladímir Putin a Rússia. Ha telefonat al fill de Dimitri Peskov, portaveu del Kremlin, fent-se passar per un oficial de l’exèrcit rus. En aqueixa telefonada li han fet creure que estava sent cridat per a anar a lluitar en la guerra d’Ucraïna després del reclutament a files que va fer el president rus per a portar al capdavant a 300.000 reservistes. I a que no sabeu què va contestar el fil de P...eskov?, va respondre categòric: «Com és natural, no seré allí, deu vosté entendre que, sent jo un Peskov, no és correcte que siga allí. En tot cas resoldré això a un altre nivell diplomàtic».

Ara entenc una frase de Ghandi que diu així: «Si hi ha un idiota en el poder, és perquè els qui el van triar, estan ben representats»

La meua intenció d’aquest article —irònic o no— no és una altra que dir-li que tota la verborrea nacionalista desplegada des del Kremlin de Moscou per a justificar la invasió d’Ucraïna no pot amagar la ignomínia que arrossegarà Rússia d’ara en avant. Quan no tens una altra cosa a oferir al teu poble que una guerra, estàs posant el cronòmetre en marxa. Però, com li deia, el dolent ve després, després de la batalla, quan no val amb tirar unes quantes estàtues, sinó que cal digerir un passat que provoca arcades. Aqueix passat, fill de Putin, s’està gestant hui a Ucraïna, però serà el futur de Rússia. Hi haurà un moment en què hauran d’aprendre a viure amb el record, com els alemanys ho fan amb el dels horrors produïts entre 1939 i 1945. Ja veu vosté, fill de Putin, es tracta de sis anys. Això és el que va durar un règim que venia a liquidar la porqueria de la democràcia i el liberalisme, el líder del qual creia complir la missió històrica d’assegurar el seu poble més enllà de les seues fronteres. Hi haurà un moment en què la memòria del desastre produït hui formarà part inseparable de la identitat russa i hauran d’aprendre a viure amb aquest record.

I, a més, com és un mesquí, i més enllà dels seus somnis imperials, Putin practica l’aporofòbia. I aquesta és una de les raons per les quals envaeix Ucraïna: té por i aversió a un país veí que és pobre —també ho és Bielorússia, però encara està sota la seua bota— i, en conseqüència, rebutja Ucraïna quan els seus ciutadans decideixen ser lliures, demòcrates i iguals. No li interessa a Putin que Ucraïna cresca i es desenvolupe. Putin vol tindre veïns pobres sobre els quals puga manar. Els ideòlegs de Putin entenen que el conflicte d’Ucraïna és un altre capítol del conflicte entre la potència de la Mar, la talassocràcia anglosaxona, i la potència de la Terra, la fortalesa tel·lúrica eurasiàtica, ressuscitant al geopolític Halford John Mackinder i la seua teoria del cor continental: «Qui governe l’Europa de l’Est, dominarà el Heartland; qui governe el Heartland, dominarà l’Illa-Mundial; qui governe l’Illa-Mundial, controlarà el món». I Putin així ho creu.

En conclusió, que a la fi, per als crítics de sofà i mòbil sols es queden tres personatges: Zelenski, un pallasso que està resultant ser un gran president; el fill de Putin que ara sí que he de reconéixer que és un grandíssim fill de Putin, i Pedrito Sánchez que va ser elegit president i va resultar un mal albardà i que, per cert, ara tira la culpa de la pujada de l’IPC, el preu de la llum, del gas, dels combustibles, de la manca de productes del camp, l’escassetat del gel i el subsegüent encariment de la cistella de la compra al fill de Putin. Així que, com bé diu El Petit Príncep —aquest sí que seria un bon tsar—: «Només cal demanar a cadascú, la qual cosa cadascú pot donar. L’autoritat es recolza primer de tot en la raó. Si ordenes al teu poble que es tire a la mar, el poble farà la revolució. Espere que el mateix poble rus, com nosaltres també, iniciem eixa mateixa revolució.

“No es deu mai escoltar les flors. Només s’ha de mirar-les i olorar-les. La meua perfumava el meu planeta, però jo no era capaç d’alegrar-me d’això.”

El planeta 325: El Rei

Reflexions d’un ninot de falla

La trobada entre el rei i el petit príncep deixa al descobert com el costum ens fa veure les coses sobre la base d’una socialització concreta. La forma en la qual el rei dictamina les seues ordres, indica que es basa en la lògica i en la raó per a demanar el que demana. El poder que exerceix el monarca, encara que siga com el de la història, no està basat en la força, és a dir, no és un poder coercitiu, sinó un poder consensuat. Un exemple és el del pagament d’impostos. Un ciutadà, ¿paga els seus impostos perquè els creu justos per al sosteniment de l’estat del benestar o per por de la presó? És més clar veure-ho en societats igualitàries.

Un líder sempre està exposat a un segon que vulga el seu lloc. És per això que és menys perillós tindre un grup de persones amb un cert poder controlat. El petit príncep en dir-li al rei l’ordre que podria donar-li, passa de ser un individu amb poder dependent com havia postulat el rei en nomenar-lo ministre de justícia, a poder ser un potencial rival capaç d’exercir el poder legítim basat en aquest cas en la lògica i la raó. El tarannà raonable del monarca passa a ser ara autoritari com ens diu el text i, per tant, deixa clar qui pot donar ordres o insinuar-les amb total llibertat d’acció i qui no. La qual cosa és paradoxal, perquè l’obediència suposa almenys dues persones: qui mana i qui acata el mandat. Però què passa si un dia ens adonem que el fonament d’aquest poder podria ser absurd? Què passa si un dia simplement decidim donar-li l’esquena a la lògica del rei?

Aplicat a la vida quotidiana, a vegades ens trobem en la posició del rei, i ser raonable en ordenar alguna cosa millorarà enormement els nostres resultats. Amb el mateix principi que si estiguérem subjectes a una ordre, prendre la distància necessària per a determinar si és raonable tindrà un impacte positiu en la nostra acció per a complir aquesta sol·licitud. Com el rei no aconsegueix que el petit príncep es quede en el seu planeta per a servir-li com a súbdit, el nomena ambaixador seu quan el petit príncep se’n va. Representa l’absurda necessitat de poder dels homes, com la de Carles III, que en pocs dies de regnat ja ha deixat veure com les gasta amb les seues eixides de to, com si fora un xiquet amb una rabieta. La vida del nou rei ha estat marcada per les polèmiques i els escàndols. I no lleus, sinó escàndols racials, financers, protocol·laris i fins a sexuals.

Durant la cerimònia de proclamació els mitjans van captar el seu malestar amb dos dels seus assistentes, el seu enfadat en veure que l’estilogràfica perdia tinta i s’havia tacat la mà o que l’havia posada malament en el document. L’acomiadament a quasi un centenar de treballadors de la seua residència oficial només ser proclamat rei, les converses que mantenia amb l’actual regna consort quan era el seu amant: i li deia “Vull ser el teu tampó”. El racisme cap a Meghan quan li diu que el seu fill que no seria benvingut, les comissions extraoficials per a les seues organitzacions benèfiques, com la de la família Bin Laden i del primer ministre de Qatar o que és un ferm defensor de l’homeopatia, la qual cosa li ha valgut el qualificatiu de “anticientífic”.

70 anys en el tron han fet que el rostre d’Isabel II siga omnipresent al Regne Unit i amb l’arribada de Carles III moltes coses canviaran ara per als anglosaxons començant per l’himne nacional, ‘God Save the Queen’, que canviarà a ‘God Save the King’, la qual cosa ningú podrà canviar i ningú oblidarà serà el nom de sèries mítiques com ‘The Queen’ de Netflix o de cançons com ‘God Save The Queen’ dels Sex Pistols o ‘Her Majesty’, de The Beatles.

El Rei

El musical – Manu Guix & cia.

«Per als vanitosos tots els altres homes són admiradors»

Capítol

onzé

Les persones vanitoses no veuen als altres com els seus iguals. Es jutgen superiors i només són capaços de veure en els altres la seua utilitat, en aquest cas, la de reforçar el seu amor propi.

Vanitat de vanitats

Quincallers de la paraula, quincallaires de la informació, succedanis d’erudits, pegots del discurs fet de retalls… tertulians. Arrere han quedat els intel·lectuals clàssics, el testimoniatge dels quals estava avalat per la seua autoritat en l’assumpte, és hui un llinatge consumit. Recorde aquells temps en els quals el periodista José Luis Balbín cridava a intel·lectuals i experts en funció de l’assumpte que anaren a analitzar en aqueixa àgora televisiva anomenada La clave, considerat el primer programa espanyol de debat i que va ser emés per TVE de 1976 a 1985. Hui dia qualsevol rostre opina de qualsevol cosa: l’IPC, la inflación, una resolució del Suprem, la Franja de Gaza o els centenaris de Joan Fuster o Marcel Marceau. Seguint els rastres etimològics, observem que l’adjectiu «tertulià» es va originar a Espanya en temps de Felip IV (1621-40). En aquells dies la moda era llegir i comentar les obres del prolífic Quinto Septimio Florente Tertuliano, teòleg i un dels primers pares de l’Església al costat d’Orígenes, les exposicions o els discursos dels quals són comparables als de Cicerón.

Els tertulians postmoderns de hui en dia no necessiten haver llegit a Tertuliano per a parlar d’ell. Tenen la seua pròpia opinió sobre aquest tema. Per alguna cosa són gramoles de l’ocurrència. Ja no es demanda —ni s’ofereix— un judici reposat, equidistant, contrastat dels fets. Hi ha improvisació. Perquè en una tertúlia ni tan sols hi ha fets: se sostrau al públic la informació requerida sobre la qual s’organitza el debat, i el que succeeix és que s’opina sobre opinions, traçant un circuit auto referencial buit. Hi ha gent, com no, que denomina a aquestes gents que de tot saben i de tot parlen «todòlegs». Són de sobres coneguts. Es dediquen a la cridòria i a l’escàndol. A tractar d’imposar els seus dogmes. Són la guàrdia pretoriana de la seua pròpia supèrbia, perquè no tenen consciència dels límits, ni coneixen la prudència, ni s’acullen al dubte raonable. Alguns poden guanyar des dels 1.400 euros per programa —com Kiko Hernández, Kiko Matamoros, Belén Esteban o María Patiño. A la fi, a més polèmica, majors honoraris.

L’intel·lectual clàssic, el testimoniatge del qual estava avalat per la seua autoritat en l’assumpte, és un llinatge consumit. ¿On queden figures de la talla d’Umberto Eco, George Steiner o Roland Barthes? Per què no es convida a les tertúlies a intel·lectuals com Agamben, Julia Kristeva, Harold Pink, Naomi Klein, Fukuyama, Amelia Valcárcel o Javier Gomá? Ells posen en dubte, interpel·len, sacsegen consciències, al mateix temps que mostren perspectives de la realitat que se’ns escapaven.

María Ferrús Rossell – Mestra d’història

La reflexió

“El vanitós mostra fins a quin punt arriba el desig de ser reconegut socialment, una inclinació natural de l’home en tant animal gregari, degenera en supèrbia i soledat quan exigim un reconeixement o admiració superficial del qual no som dignes. Des de molt xicotets ens sentim feliços amb l’atenció que en altres persones desperten els nostres assoliments, això fa el xiquet i les persones acrítiques molt manipulables davant les lloances.”

També han arribat altres tertulians, els experts, que són el que els gestors a la política. Especialistes pràctics. Útils. També els ideòlegs, una mescla entre intel·lectuals i experts. Llavors va irrompre el que el filòsof Guy Debord va titllar fa dècades com a «espectacle» i ens trobem amb el fet que l’opinió de Greta Thunberg, una marioneta en mans del lobby climàtic, té més pes que la de l’antropòleg Bruno Latour, filòsof, sociòleg i antropòleg francés que ha dedicat la seua vida a aprofundir sobre el canvi climàtic o, en clau política, que la Ministra de la Igualtat volent implementar un llenguatge inclusiu que no intenta resoldre un problema lingüístic, sinó de reconeixement polític. No és que hi haja una paraula que ha deixat d’evocar el que havia d’evocar o de definir amb exactitud una realitat, sinó que de sobte ens hem adonat que potser no estàvem tots els gèneres inclosos en ella. No importen tant la morfologia, la pragmàtica o els usos i regles de llenguatge, sinó si la reforma lingüística ha de ser capaç d’evocar la pugna política que es desitja visibilitzar.

Però per a parlar de la neollengua contemporània cal parlar de poder i per a això cal començar amb George Orwell, l’escriptor i periodista britànic que va lluitar durant tota la seua vida contra la manipulació del llenguatge. En el seu cèlebre assaig La política i la llengua anglesa (1946) critica especialment la neollengua política. En la política contemporània tot és política, des del que desdejunem fins al que ens excita en el llit. I la política sempre ha sigut una qüestió de poder. No obstant això, la concepció del poder que està darrere d’aquesta politització no és la clàssica, la maquiavèl·lica; és una concepció «foucaultiana» i vanitosa. És a dir, tot és política i tot està travessat per pugnes de poder sovint invisibles. Òbviament, segons aquesta lògica, el llenguatge és també sempre polític. L’activisme en defensa de la «higiene verbal» o de la reivindicació d’un llenguatge inclusiu no té només una motivació reparadora, sinó que busca també assenyalar una causa política, — el problematitzar un concepte molt usat en els estudis culturals— les coses que hem assumit com a neutrals o alienes a la política. La nova «higiene verbal» està motivada políticament i assumeix que el llenguatge no sols és un mitjà per a les idees, sinó un formador d’idees, que sempre i inevitablement és polític, i que la veritat que diu algú pot ser relativa al poder que té.

Irene Montero, va afirmar en la televisió pública que sempre estaria “del costat d’un llenguatge que faça sentir a totes les persones que són importants, i que existeix un compromís amb «todas, todos y todes” en valencià la traducció seria totes, tots, i, esta no la tinc clara, si es totas, totis, totos o totus, això per favor que m’ho aclarisca algú—. Total, que utilitza un pronom neutre per a reivindicar l’existència dels individus no binaris, que no s’identifiquen amb el gènere masculí ni femení. Ací, el concepte «todes» importa més com a reivindicació política que com a reforma lingüística. Segueix la lògica que «el que no es nomena no existeix», la solució no és crear un gènere neutre, sinó que les dones —o, per exemple, els individus no binaris— «s’apropien dels genèrics en lloc de sentir-se excloses. Com diu la lingüista Elena Álvarez Mellado, «el pronom todes o elles és una manera de denominar-se a si mateix, el problema està en la implantació, hi ha una aspiració d’universalitat en la reivindicació dels pronoms neutres que xoca amb la necessitat lingüística o de la majoria dels parlants i «no és ni el llenguatge dels buròcrates, ni té a veure amb les polítiques de la identitat», assenyala. I aclareix que és un símptoma del fet que, per molt que ens agradaria que fora al contrari, és més fàcil canviar el llenguatge que canviar les idees.

Al llarg de la història hi ha canvis necessaris que formen part de la renovació natural de les llengües, que són vives i dinàmiques. No obstant això, hui en dia els canvis responen més a necessitats polítiques que lingüístiques, i no són més que intents benintencionats però ingenus de canviar la realitat amb eines deficients. Al final, tants xerraires de la televisió rosa, polítics, influencers, comunicadors de debat… acaben utilitzant el llenguatge d’atenció vanitosa i que requereix rapidesa, soroll, cridòria. Són sempre els mateixos, en diferents mitjans de comunicació, fins i tot en diferents cadenes; el que confirma que les tertúlies, com les sèries, els programes del cor i els concursos, estan

L’opinió de Greta Thunberg, una marioneta en mans del lobby climàtic, té més pes que la de l’antropòleg Bruno

Latour, filòsof, sociòleg i antropòleg francés que ha dedicat la seua vida a aprofundir sobre el canvi climàtic

en les antípodes de conformar una oferta plural. D’un tertulià ha d’esperar-se capacitat de síntesi, informació de primera mà, àmplia cultura i bagatge vital, respecte a la veritat i capacitat de comunicació, trets que no concorren en quasi cap dels quals exerceixen com a tals.

Per tant, com a conclusió, els requisits per a ser un bon tertulià vanitós son: agressivitat, dialèctica, ús de l’eslògan en comptes d’idees, tossuderia, sarcasme, nul·la capacitat d’escolta i, per tant, de rèplica… com en tot grup que es pree, responen a diferents tipus humans: el bravucón, el graciós, el seriós, el frívol, el grandiloqüent, el populista, el faltó…. El Petit Príncep ja ho resumia en una frase: «Per als vanitosos tots els altres homes són admiradors». El vanitós mostra el desig de ser reconegut socialment , una inclinació natural de l’home en tant animal gregari, degenera en supèrbia i soledat quan exigim un reconeixement o admiració superficial del qual no som dignes. Des de molt xicotets ens sentim feliços amb l’atenció que en altres persones desperta els nostres assoliments, això fa al xiquet i a les persones acrítiques molt manipulables davant les lloances. A la fi, el carisma i la vanitat cega.

“Si algú estima una flor de la qual només existeix més que un exemplar entre els milions i milions d’estreles, és bastant perquè siga feliç quan mira a les estreles.”

El planeta 326: El vanitós

Reflexions d’un ninot de falla

En el llibre Ecleciastés, atribuït al savi Rei Salomó, les reflexions abocades respecte a la vanitat, un dels considerats set pecats capitals, es llig: «vanitat de vanitats», tot és vanitat, quin profit té l’home de tot el seu treball amb què s’afanya davall del sol? Generació va, i generació ve; més la terra sempre roman. Ix el sol, i es posa el sol, i s’afanya a tornar al lloc d’on s’alça.”

Aqueix interminable cicle vital de nàixer, créixer, ser ple, decrepitar-se i morir; cicle que es compleix en cadascun dels éssers que habiten l’univers, des dels mil·lenaris planetes, fins a les xicotetes flors i fins i tot els ninots de falla com jo amb una etapa de vida de la qual és de menys d’una setmana. Però hi ha un espai de l’activitat humana en el qual no sols es compleix aquest cicle, em referisc a la vida política, bressol de les vanitats i que segons Max Weber, el polític ha de lluitar contra la vanitat, aqueix enemic trivial i massa humà que els porta a preocupar-se de la imatge, de l’aplaudiment fàcil i no de les conseqüències dels seus actes i que s’auto col·loca enlaire el concepte dels seus propis mèrits davant un excessiu afany de cerca d’admiració i reconeixement.

Salomó, famós per la seua saviesa, segurament va advertir aquesta circumstància, sent ell mateix Rei, amb tot el que implicava posseir el poder en les seues tres manifestacions clàssiques —executar, legislar i jutjar—, apel·la al significat d’aqueix vocable que comporta un significat de buidesa, futilitat i transitorietat, que en realitat, és tot allò que envolta al poder polític; tal vegada per això Salomó en les seues paraules evoca el que mai s’ha d’oblidar en l’exercici del poder polític, que tal com el cicle de la vida la política és transitòria, hi ha inici, clímax i final; no importa que la legitimitat del teu mandat te l’hagen atorgada vint milions de vots o el dit del gran elector.

En aquesta guerra de vanitats i incompetència dels nostres polítics, podríem afegir la supèrbia, incapaces d’assumir els seus defectes i poc inclinats a les crítiques i incapaços de veure més enllà dels seus interessos. Però es deixen portar per interessos polítics, personals, econòmics, oblidant el general i el bé comú, i del que els ciutadans hem d’arrimar el muscle, però ells són incapaços de fer autocrítica, ni de posar-se d’acord per a formar un govern, d’asseure’s a parlar per a ultimar acords, que es posen línies roges, —com si foren fúcsia— s’alcen murs, s’ataquen o facen coalicions amb la ultradreta o l’extrema esquerra per a tindre una porció de poder, però no per a defensar els drets dels ciutadans i ciutadanes. Obliden les seues promeses amb la mateixa facilitat que les canvien, perquè ja ho va dir Groucho Marx: «Aquests són els meus principis, si no els agraden en tinc uns altres…»

Així, que com relata El Petit Príncep, el gran ensenyament de la vida aplicada als nostres polítics és que «Els vanitosos no senten sinó les lloances» Així que tal vegada en lloc de gastar-se 1,2 milions d’euros a reemplaçar els telèfons mòbils dels diputats, millor haguera segut comprar-los audiòfons per escoltar millor al poble, encara que sols siga per a què ells s’escolten aplaudiments i afalacs.

El Vanitós

El musical – Manu Guix & cia.

«No hi ha cap mena de dubte que les persones majors són molt estranyes»

Capítol

dotzé

El bebedor beu per a oblidar que té vergonya de beure i simbolitza la falta de força de voluntat i superació humana. El cercle tancat en el qual es troba aquest personatge és una finestra a com un problema ens pot portar a un atzucac si no posem suficient obstinació a superar-ho.

L’hormona de la felicitat

Sé que tinc el llibre El Principito per algun lloc, però és tan estret que no el trobe. Volia rellegir-lo, així que l’he comprat en versió e-book per menys d’un euro. No valia la pena. I he de dir que l’he disfrutat com mai. Potser ara l’he entés millor que l’última vegada que el vaig llegir. No recorde que abans m’haguera fet reflexionar i comprendre’l tant com ara. Serà l’edat i l’experiència de la vida. De xicoteta vaig veure la pel·lícula (la versió de 1974) en aquell saló d’actes de la planta baixa del col·legi de les Salesianes “Mª Auxiliadora” de Sueca, on feien cine els diumenges al matí. Això seria a finals dels anys setanta o principis dels anys huitanta del segle passat, quan jo tindria 12 o 13 anys.

Per a entendre el llibre hem de parlar primer de l’autor, l’escriptor francés Antoine de Saint-Exupéry. Ens sorprén que El Petit Príncep fora escrit i publicat a principis dels anys 40 del segle XX, en plena segona guerra mundial. L’autor era aviador i aquesta circumstància de la guerra el va marcar molt. Segons la Wikipedia “El Principito” es va convertir en un dels millors llibres de França i el llibre més llegit i traduït, ni més ni menys que a més de dos-cents cinquanta idiomes i dialectes, i un dels primers llibres del món en ser transcrit en símbols fonètics en llengua anglesa. El llibre també s’ha convertit en un dels més venuts de tots els temps, més de cent quaranta milions d’exemplars en tot el món. Quin és el seu secret? Intentarem desvetllar-ho amb aquest article d’opinió personal.

El Principito és una novel·la curta, que es llig amb facilitat, considerada un llibre infantil per la manera en què està escrita, però mai més lluny de la realitat. És com diu el resum del meu e-book “una crítica al món adult on es tracten temes tan profunds com el sentit de la vida, la soledat, l’amistat, l’amor i la pèrdua”. El capítol del qual em toca parlar en aquest article, el XII: El bevedor (o el borratxo) parla de les addiccions, una de les baixeses humanes, i es planteja el per què d’aquest fet sense sentit. El Petit Príncep li pregunta al bevedor perquè beu i aquest li contesta que beu per oblidar que té vergonya de beure. I així, el “principito” se’n va pensant que: “no hi ha cap mena de dubte que les persones majors són molt estranyes”.

El nostre personatge deixa el seu xicotet planeta i en cadascun dels planetes que visita durant el seu viatge troba persones diferents, com el faroler, el comptador o l’avar, el rei, o el bevedor que hem explicat. I quan arriba a la terra és quan se n’adona que en aquest planeta hi ha milions de persones així. Diu el capítol XVI: “La Terra no és un planeta qualsevol. Hi ha més de cent reis (sense oblidar els reis negres), nou-cents mil homes (en aquell moment) de negocis, set milions de borratxos i tres-cents milions de persones vanitoses...” El príncep que és molt ingenu no

Anna Carbonell Piqueres – Agent d’Igualtat Municipal

La reflexió

“I ara acabant de deixar 2022 i en plena guerra d’Ucraïna, jo tampoc l’entenc el món. No entenc res. No entenc les guerres. No entenc a la humanitat i les seues lluites pel poder, per posseir, per tindre cada vegada més, sense límits, sense raó, sense sentit. Les persones no entenem per què la història torna a repetir-se i tornem a caure en les mateixes pedres.”

entén moltes coses ni els motius del comportament humà i una vegada en el planeta Terra troba a l’aviador (l’autor del llibre que ha sofrit una avaria en mig del desert) al qual li fa un muntó de preguntes.

No és la meua intenció estendre’m molt ni explicar tot el llibre, però és inevitable comprendre’l en el seu conjunt i encara que no em correspon, he de dir que, al meu entendre, el capítol més important diríem és el XXI quan El Petit Príncep troba una rabosa (en la pel·lícula de 1974 és el “zorro”, l’actor Gene Wilder), que li diu que no pot jugar amb ell perquè primer l’ha de domesticar i el príncep que no coneix el sentit de moltes paraules i fa un muntó de preguntes que repeteix fins que li les contesten, li demana a la rabosa el seu significat i aquest li diu que domesticar vol dir “crear vincles” i així tindran necessitat l’u de l’altre. I arriba a demanar-li per favor que el domestique. I li diu açò que sorprenentment està tant d’actualitat quasi cent anys després: “Sols es coneixen bé les coses que es domestiquen. Les persones ja no tenen temps de conéixer res. Ho compren tot en les botigues. I com no hi ha tendes on venguen amics, les persones ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m!” I quan es diuen adéu li diu la frase més famosa del llibre que ha rodat el món sencer: “Heus ací el meu secret, que no pot ser més simple: sols amb el cor es pot veure bé; l’essencial és invisible als ulls”.

Com podem veure, El Principito és un llibre abstracte, ple de simbolismes que de vegades costen d’entendre. És un poc surrealista, com un somni, complicat i a la vegada amb molt de sentit que ens fa reflexionar. Sens dubte és un llibre meravellós. Al principi, ens conta l’autor (de manera gràfica també) que quan era xicotet va dibuixar una serp que s’havia menjat un elefant i tot el món li deia que era un barret, perquè només veien el de fora. En aquesta reflexió ja ens fa veure com la ment humana ens enganya i com la ment d’un infant pot ser diferent de la dels adults.

El Petit Príncep no entén el món actual (referint-se a la segona guerra mundial). I ara acabant de deixar 2022 i en plena guerra d’Ucraïna jo tampoc l’entenc el món. No entenc res. No entenc les guerres. No entenc a la humanitat i les seues lluites pel poder, per posseir, per tindre cada vegada més, sense límits, sense raó, sense sentit. Les persones no entenem per què la història torna a repetir-se i tornem a caure en les mateixes pedres.

En el llibre El libro que tu cerebro no quiere leer de David del Rosario, un neurocientífic que intenta comprendre la ment i el comportament humà amb experiments científics, ens parla d’una manera amena i lúdica arribant a conclusions molt interessants. Diu coses com aquestes: “Els éssers humans no som egoistes o individualistes per naturalesa, sinó tot el contrari, som pacients, cooperatius i empàtics (…) El que passa és que vivim i ens eduquen en una societat occidental basada en l’individualisme i la competència, la qual cosa s’oposa a la nostra pròpia natura (…) ¿Com no anem a sentir-nos perduts i incompresos si hem construït un món que s’oposa a la naturalesa humana i a la vida mateixa? (…) El món que vegem és sols una interpretació de com funciona la vida, així la ment i l’organisme humà transformen el món que vegem (…) A major confiança en els nostres conciutadans, major PIB -Preu Interior Brut- té un país. Açò no és una ximpleria, és un fet científicament provat. En Austràlia, Finlàndia, Aràbia Saudí o Suïssa és on major confiança hi ha entre habitants (entre un 50-65%). En Espanya estem sobre el 20%. I en països com Filipines o Colòmbia la confiança a penes arriba al 5% amb la conseqüent menor renda per càpita. Finalment, en els llocs on existeix un conflicte armat la confiança és pràcticament nul·la (...) I açò que pareix que no estiga relacionat, està comprovat que a major confiança, el cos segrega més oxitocina, l’hormona de la felicitat”.

És un llibre abstracte, ple de simbolismes que de vegades costen d’entendre. És un poc surrealista, com un somni, complicat i a la vegada amb molt de sentit que ens fa reflexionar.

Podeu veure i escoltar a David del Rosario en aquest enllaç. És molt interessant:

https://www.youtube.com/watch?v=nJMwKB5JAuU&feature=emb_logo

No és banal tot el que estem comentant, és molt real i també ens fa reflexionar. Si el Petit Príncep s’haguera escrit dècades més tard també podria haver-se fet aquestes reflexions, o se li podria haver contestat a totes les seues preguntes d’una manera més científica. Per què? Perquè les persones som vanitoses, egoistes, individualistes. ¿Per què ens refugiem en l’alcohol i en les drogues per sentir-nos bé? No entenem el món. ¿Per què hi ha tantes malalties físiques i mentals, tants maltractaments, tanta violència i tanta maldat?

David del Rosario segueix explicant que “les xarxes neuronals que controlen la confiança són les mateixes xarxes neuronals que controlen la por. Significa que la por i la confiança són dues cares de la mateixa moneda i que no podem sentir por i confiança al mateix temps (…) La desconfiança porta a la inconsciència i no ser conscients ens porta a oblidar que formem part del procés intel·ligent i autodirigit de la vida (…) De la inconsciència de pertinença a la vida naix el sentiment de soledat que acaba tard o prompte donant lloc a alguna mena de por, en la qual es fonamenta la desconfiança i la deshonestedat. I els efectes de la deshonestedat estan clars: ens roba energia, fomenta el mal humor i desgasta l’organisme silenciosament (….) Per altra part, el cervell no distingeix entre realitat i ficció, per a les nostres neurones no hi ha diferència entre pensar i fer alguna cosa; així dóna igual el que ocorre realment, l’important és el que nosaltres pensem que ocorre (…) A dia de hui no s’ha trobat cap experiment científic que evidencie que la preocupació, el sofriment o l’esforç siga la base de l’èxit. Més aviat tot el contrari. La vida ens proporciona tot allò que necessitem per ser feliços, sols hem de confiar en ella”. Com acaba dient l’autor: “Portem molts anys tractant d’anar contra natura, la qual cosa és esgotador, i ha arribat el moment de deixar d’intentar el que és impossible”. Hem de tornar a confiar, a ser honestos i integrar-nos conscientment en el procés intel·ligent de la vida per reconéixer la no linealitat de l’Univers. Hem de prendre consciència, en definitiva, de qui som. Confiem, siguem honestos i la vida farà la resta. Les persones naixem amb un cervell ple de capacitats extraordinàries per al llenguatge, l’honestedat, el raonament, la confiança o l’empatia. Sols necessitem un estímul que encenga la metxa per poder desenvolupar-les”...

“— Per què beus?

— Bec per a oblidar.

— Per a oblidar el què?

— Per a oblidar que tinc vergonya.

— Vergonya de què?

— Vergonya de beure.”

El planeta 327: El Bevedor

Reflexions d’un ninot de falla

«No en volem cap, que no estiga borratxo, no em volem cap, que no estiga bufat, volem, volem, volem, que estiguen tots borratxos, volem, volem, volem que estiguen tots bufats». Digueu-me ninot —que ho sóc, la veritat— però és la cinquena vegada que ha passat una comissió per ací, a la visita de cortesia fallera de la vesprada-nit del 18 de març, amb la mateixa entonada —o millor dit desentonada— I sí, segurament més d’un ha llegit aquestos versos de la cançó d’Al Tall cantant la melodia i a la ment li ha vingut el pensament de Falles, festa i alcohol.

Doncs el que no sé és si els de les mateixes falles que fan el recorregut de l’anomenada visita de cortesia —que de visita té poc i de cortesia, gens, a no ser que bufar-se siga catalogat com a cortés— s’hagen parat a pensar que aquest insofrible i llarguíssim recorregut ja fa molts anys que s’ha convertit en un mega cercavila d’adolescents i joves —i no tant joves— amb l’únic objectiu de bufar-se. I tot i això que molts dels fallers i fallers per ací —on estic plantat— ni tan sols passen per no fer una revolta i així encarar la pròxima falla. A veure, —que no de beure, que és diferent però es pronuncia igual—que els fallers i falleres surten amb ganes de passar-ho bé i en el recorregut caiga algun que altre licoret té un passe, però que es converteixca en un corre-bars i corre-cases —amb provisions alcohòliques amb més varietat que una tenda xinesa— ja ens va bé, sobretot perquè a la novena falla —que és on estic plantat— molts no son capaços de distingir una carxofa d’un card carxofer. I és que, no vull ser un ninot pesat, però tenim la sensació que, en aquestes dates, la barra lliure i després tornar a casa a quatre potes sembla ser una cosa d’allò més natural i amplament promoguda.

En fi, que ja tenim ací les festes, com diuen els de l’Univers Faller tradicionals de veritat, les més tradicionals del món mundial, on tot s’hi val: les Falles. A partir d’ara, tot i que de vegades el personal vaja vestit de valencià o valenciana i passege formalment un ram de flors, a l’endemà, o amb la brusa corresponent, amb el mocador i el masclet, es transforma en bevedor empedreït, que tal vegada ho faça com el del nostre escrit, ja que aquest últim beu per a oblidar que està avergonyit … vergonya de beure. Paradoxal no? Doncs jo, com a Petit Príncep no ho entenc, m’entristeix eixa actitud.! ¿Ara ens dediquem a incentivar el consum d’alcohol etílic? Per molt valenciana que siga la cassalla o la beguda! A vegades és simple tancar-nos en una rutina que fins i tot hem creat, sense fer el pas arrere necessari per a adonar-nos, estarem atrapats per sempre, sens dubte, siga l’arquetip de faller que semblen voler vendre a la resta que no ho és. Ja sabeu, si a la cavalcada del ninot o a la visita de cortesia veieu una mena de barra lliure continuada entre carrossa i carrossa o entre falla i falla, amb xiquets i xiquetes pel mig, amb els ulls fora de les òrbites i uns corets per pupil·les, no us sorprengueu, deu ser normal. ¿I jo que sóc un ninot, a punt d’estar cremat, que aquesta mena de normalitat no l’entenc del tot?

«Les estreles són meues, ja que ningú, abans que jo, ha pensat a posseir-les»

Capítol

tretzé

Al següent planeta ens trobem amb l’empresari, el personatge que diu ser amo de les estreles i on veiem una bella analogia amb els diners. El Petit Príncep assenyala que és inútil posseir alguna cosa si no ens aporta res i si no aportem valor al que posseïm.

The gas and the furious

En tornar de vacances, són molts els espanyols que han començat a revisar les seues factures, sorpresos per uns alts preus que no quadren amb una temporada, l’estival, en la qual, en general, solem passar menys temps a casa. La seua sorpresa ha arribat en comprovar que el rebut de la llum compta amb un nou concepte: l’anomenat topall de gas. Es tracta d’una compensació ideada pel Govern amb la finalitat de limitar l’impacte de la pujada de la llum, però que recau entre els consumidors. Es va vendre com una «excepció ibèrica» que vindria a salvar-nos de l’escalada de preus. No obstant això, en aquests moments suposa ja més del 40% de la factura de moltes llars espanyoles, que paguen pràcticament el mateix per aquest concepte que pel consum d’electricitat.

En les xarxes socials, és fàcil trobar nombrosos exemples i queixes sobre aquest tema com el d’una consumidora que en la seua factura s’ha trobat amb un rebut de la llum de 172,16 euros. Espantada per aquest alt cost en un mes en què habitualment no pagava tant, i en el qual es trobava de vacances fora de casa, va començar a bussejar en els diferents epígrafs fins que es va adonar que hi havia un nou concepte pel qual havia pagat ni més ni menys que 73,16 euros, pràcticament el mateix que pel seu consum real que era de 79,93 euros. La resta, corresponia a una altra mena d’impostos i costos fixos. Siga com siga, en el seu cas, aquest concepte suposa un 42,8% de la seua factura. Igual que aquesta usuària, són molts altres que temen, per tant, a quant ascendirà el seu rebut quan comence l’hivern i les hores de llum comencen a reduir-se, obligant els ciutadans a tirar més d’electricitat.

Aquest límit al preu del gas és el pla estrela el Govern per a frenar el descontrol dels preus de la llum fins a juny de 2023. L’objectiu dels governs d’Espanya i Portugal amb aquesta mesura és aprofitar l’aïllament elèctric que tenen amb Europa per a intervindre el mercat majorista de l’electricitat. El descontrol del mercat d’aquesta matèria primera a nivell mundial, que ha augmentat amb la invasió d’Ucraïna, és el principal responsable de la inestabilitat insofrible que viu el mercat elèctric des d’abril de 2021. I aquesta ha sigut la nova solució dels tècnics de l’Estat per a frenar aquesta sagnia. Aquestes centrals són les últimes que entren en el mercat majorista de l’electricitat i marquen el preu de la resta de les tecnologies que produeixen electricitat. Per tant, la recepta de l’equip que lidera Teresa Ribera ha sigut fàcil davant un problema complex: «si capem el gas, capem el mercat». Aquesta intervenció es realitza amb un preu màxim de venda a l’electricitat de les centrals que usen gas o carbó en la seua producció. El Govern canvia les regles del mercat per a limitar els costos de les centrals que produeixen electricitat cremant gas, que són els

Carles Navarro Vendrell – Enginyer industrial

La

“En tornar de vacances, són molts els espanyols que han començat a revisar les seues factures, sorpresos per uns alts preus que no quadren amb una temporada, l’estival, en la qual, en general, solem passar menys temps a casa.”

responsables dels alts preus de llum que portem pagant un any.

Malgrat l’impacte que aquest mecanisme tindrà en la butxaca dels espanyols, el Govern a penes s’ha esforçat a explicar què és i a qui repercutirà el topall de gas. No obstant això, és important entendre-ho per a preveure el que ens espera. El sistema de preus del mercat majorista és marginalitat, és a dir, consisteix en el fet que el preu de l’últim kWh necessari per a produir l’energia decideix el preu del 100% d’aquesta. Així, quan cal recórrer a una tecnologia d’alt cost, com el gas, aqueix impacte es trasllada a tota l’energia negociada per a aqueixa hora. Per a evitar una escalada sense control del rebut, l’Executiu de Pedro Sánchez va decidir imposar un topall al preu de gas que s’utilitza per a la generació elèctrica, aprovant una compensació a les productores per la diferència entre el màxim impost per l’Executiu i el que haurien de cobrar realment. El problema és que aqueixa compensació la paga la butxaca dels ciutadans i és impossible saber per endavant a quant ascendirà cada mes, ja que és variable. El que sabem és que la llum puja i les elèctriques guanyen el mateix.

La crisi energètica ha escalat a nivells inimaginables fa poques dates. Els preus en els mercats majoristes tant per al gas com per a l’electricitat han escalat al seu màxim històric, polvoritzant totes les marques prèvies. La situació és tan crítica que ni les mesures dutes a terme pel Govern, com el topall al gas establit per l’excepció ibèrica, són capaces de detindre l’escalada. La sensació que Rússia puga deixar sense gas a Europa aquest hivern està passant factura de forma molt acusada a mercats tan allunyats com l’espanyol.

Espanya afronta el major cost de la història de llum i gas per a 2023 malgrat les mesures del Govern a pesar que la crisi energètica ja s’estén per més d’un any, la situació no ha sigut tan crítica en cap moment com ara. Les mesures del Govern com el topall al gas no aconsegueixen detindre l’escalada de preus.

No fa falta ser economista per a saber que una empresa té per objectiu principal maximitzar el seu benefici, sempre sota un context donat i tenint en compte les regles de joc del capitalisme i a la competència. Així doncs, en una parenceria d’innocència, la ministra de Transició ecològica, Teresa Ribera, va afirmar que les empreses que controlen el negoci de la llum no tenen empatia social. Vol això dir que, segons ella, si tingueren empatia social els preus de la llum no estarien tan alts?

No creiem que siga qüestió d’empatia. Més aviat, es tracta de ser capaç de regular el lliure mercat d’una manera responsable. Perquè el lliure mercat no pot ni deu regular-se a través d’empatia sinó des de la responsabilitat. És a dir, a través d’un exercici que garantisca una competitivitat que, no per justa, siga menys lliure. Una empresa fixarà els preus dels seus productes i serveis en funció dels seus costos i del preu que puguen oferir altres empreses. D’aquesta manera s’arriba a un preu de mercat, el qual, no podrà ser alterat per voluntat pròpia d’una o unes quantes empreses. El mercat de l’energia, concretament el de la generació de l’energia elèctrica, no funciona així. A causa de la inexistència d’un exercici de competitivitat justa i responsable, fruit de la deixadesa per part de l’Estat en les últimes dècades, actualment es troba en mans d’un oligopoli controlat per tres peixos grossos: Endesa, Iberdrola i Naturgy. Ells controlen la majoria de centrals hidroelèctriques, nuclears i de gas a Espanya amb el que és molt probable que existisquen acords entre ells per a maximitzar els seus beneficis. I sí! ells fixen els preus al seu antull.

Últimament, s’està posant en dubte a la hidroelèctrica. I no és per a menys. És una tecnologia que pot produir energia a molt baix cost, ja que, en general les inversions que es van realitzar en el seu moment ja estan amortitzades i utilitzen un recurs natural gratuït, l’aigua. Té l’avantatge, a més, que es pot emmagatzemar pel que poden jugar amb el buidatge dels embassaments per a augmentar o disminuir la producció. S’estima que el cost de

Aquesta compensació la paga la butxaca dels ciutadans i és impossible saber per endavant a quant ascendirà cada mes, ja que és variable.

El que sabem és que la llum puja i les elèctriques guanyen el mateix.

producció del MWh, tenint en compte tots els seus costos associats, ronda els 5€. I el sorprenent és que últimament estan oferint a més de 100€/MWh. I per quin motiu la hidroelèctrica oferta a aqueix preu? Molt fàcil, perquè els senyors de l’aigua també són els amos de les centrals de combustibles fòssils, com el gas, i saben el que costa produir electricitat amb aquest combustible. En conseqüència, per a poder vendre tota la producció que desitgen amb hidroelèctrica, únicament han d’oferir una miqueta per davall del preu que poden oferir les centrals de gas. Com a unes certes hores del dia la demanda és baixa, aquesta tecnologia serà la que fixe el preu de mercat per a aquestes hores concretes. En una situació de competència real entre hidroelèctriques, el preu que oferirien seria el preu de cost (recordem uns 5€/MWh) més un cert marge de benefici. Però la realitat és totalment diferent, ja que, els preus de mercat fixats per la hidroelèctrica superen, últimament, els 100€/MWh. Perquè amic, pensa malament i encertaràs. Aquestes empreses s’estan aprofitant d’un mercat suposadament lliure i, a més, m’atreviria a dir que estan infringint la llei per acordar preus entre elles.

El govern va decidir, fa uns anys, modificar les regles de joc a les renovables perquè la seua rendibilitat fora raonable, entorn al 7%. En canvi, a causa del mal disseny del mercat elèctric, la rendibilitat de tecnologies com la nuclear o la hidroelèctrica pot superar àmpliament el 1.000%. I ningú fa res, per què serà? Deixadesa? portes giratòries? Tal vegada per que aquestes companyies ofereixen alts càrrecs executius als polítics?

Ens poden confinar a casa, poden tancar negocis, posar tot tipus de restriccions que afecten els nostres drets bàsics… però, pel que sembla, no poden regular un mercat totalment corrupte i injust. Un mercat que és crucial, ja que sense energia no existiríem i ja seria hora d’aplicar mesures que acaben amb els privilegis de les grans empreses que es reparteixen el pastís de l’energia elèctrica.

“Jo tinc una flor a la qual regue tots els dies; posseïsc tres volcans als quals desholline totes les setmanes, perquè també m’ocupe del que està extingit; mai se sap el que pot ocórrer. És útil, doncs, per als meus volcans i per a la meua flor que jo els posseïsca. Però tu, tu no eres útil per a les estreles”

El planeta 328: L’home de negocis

Reflexions d’un ninot de falla

Quan som xiquets els diners poden semblar-nos un altre objecte entre els objectes, alguna cosa que els majors donen a canvi d’unes certes coses però que, d’altra banda, no es veu d’on sorgeix ni per què els adults ho tenen. Per això se sorprenen quan els majors renyen als xiquets per no apagar la llum, deixar-se la televisió encesa o consumir massa tecnologia. Potser per això, perquè als xiquets els sembla tan estrany saber d’on ixen els diners i que entre els planetes que visita el Petit Príncep trobem a l’home de negocis que pensa que és ric i diu ser amo de les estreles. També perquè és encara més incomprensible que els diners en si, que no és més que un mitjà, porte al desig de possessió, a l’acumulació per l’acumulació, per això ens ensenya que és inútil posseir alguna cosa si no ens aporta res i si no aportem valor al que posseïm, que els adults es passen la vida esclavitzats per la idea d’una possessió ridícula i no són capaces de reconéixer el valor de la vida que estan malgastant.

En realitat, sí que es posseeix alguna cosa que pot ser pràctica, que t’aporta alguna cosa i al que tu també aportes alguna cosa. És una relació recíproca. Posseeixes un cotxe al qual cuides i mantens i ell a canvi et porta a totes parts… o posseeixes un perfum que tu portes amb tu a totes parts i que et proporciona una agradable aroma. Com diu El Petit Príncep «Hi ha coses que no es poden posseir, que són lliures, que no tenen amo: les estreles, la mar… les persones.», que no són de ningú, que són lliures. És curiós que l’home de negocis es creguera una persona seriosa quan en realitat estava perdent el temps en coses sense importància.

Doncs ací ve la qüestió, perquè en aquest país es veu que hi ha bastants homes de negocis que no ens aporten res, que com l’home de negocis estan asseguts davant una taula però que en lloc d’estar comptant estreles han d’estar comptant bitllets de cinc-cents euros. Hi ha uns pocs que no han malgastat les oportunitats, ni han conegut aqueixa esclavitud i com bé diu El Petit Príncep, quan posseïen alguna cosa —tal vegada un càrrec— molts ni han aportat res i tampoc ho fan ara, parle de les portes giratòries de la política. Des dels inicis de la privatització del sector elèctric, centenars d’alts càrrecs públics han acabat en els consells d’administració de les poques empreses que controlen la generació, la distribució i la comercialització de l’energia. I dic jo, ¿com és possible que el sector energètic obtinga tantes prebendes del Govern de qualsevol color polític? ¿Somien els polítics amb les elèctriques?

Tal vegada és a l’inrevés, que les elèctriques es veuen un «poquet» obligades a contractar polítics doncs el resultat de l’experiment, l’esperable: una política energètica a mida dels interessos de l’oligopoli que domina el mercat elèctric.

I tot és degut a que en els últims anys tres expresidents del Govern, més de vint ministres i una cinquantena de secretaris d’Estat, van passar de dissenyar i impulsar les normes que regeixen el mercat elèctric a cobrar sous milionaris d’aquests. Aquesta pràctica va més enllà d’un conflicte ètic, ja que planteja un problema de separació entre l’activitat pública i activitat privada i més quan alguns nomenaments, amb escassa experiència i coneixement empresarial, semblen més com una forma de pagament pels serveis prestats de quan formaven part de l’Administració. No és d’estranyar que El Petit Príncep quede perplex, i vullga fugir ja que com ell diu: No hi ha cap mena de dubte que les persones majors són molt estranyes.

Resultat

El musical – Manu Guix & cia.

«És l’únic que no em sembla ridícul. Potser perquè s’ocupa d’una altra cosa i no de si mateix»

Capítol

catorzè

Entre totes les persones que va conéixer el petit príncep pels planetes que va visitar, va destacar el fanaler, perquè era l’únic que no mostraba ser egocèntric, mirant cap a si mateix. Era l’únic que tenia un servei, que era capaç de cuidar una cosa diferent a ell mateix. Què tal nosaltres? Sabem cuidar dels altres o només atenem les nostres pròpies necessitats?

L’egocentrisme de la societat, de la joventud o les falles

“L’ego no és realment qui eres. L’ego és la teua autoimatge; és el personatge que representes. La teua màscara social prospera amb l’aprovació. L’ego vol control i se sosté exercint el poder, perquè viu capturat per la por.”

Deepak Chopra

Quan pense en l’egocentrisme, en alguna cosa que cada vegada la societat ens fem més individuals, en el jo ho veig tan lluny a la història del capítol de “El Petit Príncep” d’eixe fanaler que no parava treballar tot el dia i no tenia temps ni de pensar en ell mateix. Clar a escala general la nostra societat no és així tot el contrari, en general som molt individualista a escala general, encara que imagine que sempre hi ha excepcions, com no… si no mare en quin món vivim.

Intentaré centrar-me en la societat valenciana i la fallera, de com són en general i els més joves. A una falla trobem de tot, el faller o fallera que dona totes les seues hores per a la seua falla tinga l’edat que tinga, perquè ho viu de prop, la falla és com la seua família, que participa en tot, va a totes les reunions, participa en totes les activitats que es fan en el món faller sense demanar res, com eixe fanaler, però clar també trobem al faller que pensa que jo pague la meua quota i tinc dret a tot a opinar encara que no faig res per la falla, sols pagar.

Annabel Calderón Martorell – Gestora Museu Joan Fuster i Oficina de Turisme de Sueca

La reflexió

“Per sort en una comissió fallera trobem a eixe faller que és com el fanaler que ho dona tot per al seu planeta i no té temps per a pensar en ell mateix eixe faller que preparar els playbacks, el ral·li, concurs de paelles, el monument faller, el nomenament, la proclamació, la presentació…”

I pensar que tens tots els drets de món sense haver-te preocupat perquè tot estiga enllestit per a la festa, que en cau estiga en les condicions que fan falta, la presentació, tots els actes que es van fent durant l’any, eixe faller que sí que és egocèntric que sols sap fer que criticar i tinc dret a menjar tot el que vulga i sobretot a beure i tindre eixa barra lliure.

En els joves en la falla també fa molt si té molts amics en la falla o estan perquè els seus pares són fallers. Encara que pocs joves participen activen en el funcionament de la falla, encara que sempre hi ha algú que ho dona tot per la seua comissió, però la resta pensen més en la festa de passar-se bé i que ens ho donen tot fet que en pensar en què es pot ajudar per a tot funciona com cal.

En el cas dels joves és nota més aquesta actitud però clar ja et dic que en l’àmbit faller o trobem en totes les edats. Però per sort en una comissió fallera trobem a eixe faller que és com el fanaler que ho dona tot per al seu planeta i no té temps per a pensar en ell mateix eixe faller que preparar els playbacks, el ral·li, concurs de paelles, el monument faller, el nomenament, la proclamació, la presentació, la compra perquè falte mai res en les reunions de la falla, que no falten mai les flors quan fan falta, sense eixes persones no existirien la falles com les coneguem.

Si pensem en la societat general, els joves d’avui ja són una generació de les noves tecnologies, ja que han nascut ja conegut les noves tecnologies i les xarxes socials, la majoria d’ells el que volen en guanyar els diners fàcils i clar està molt de moda ser influenciador, però clar tots no arriben a tindre tants seguidors que pots viures de les xarxes socials. Encara que la veritat que l’oportunitat la tenen per a provar de fer-se famós, ja que tot el món es pot gravar des del seu propi mòbil i llançar-ho en qualsevol xarxa social perquè el puguen veure. Però clar no vol dir que tot el món et vaja a veure o el teu vídeo es faça viral. Si ens fixen en els perfils per a veure més selfies que fotos boniques de paisatges, aquí diu molt de com és la nostra societat molt individualista.

Tal com va llegir una vegada: “Egocentrisme i selfie són una parella que comporta molts riscos. La persona egocèntrica, siga de forma transitòria perquè està construint la seua personalitat o siga perquè és el seu tret característic, vol ser el centre d’atenció, es valora excessivament i necessita l’atenció i l’aprovació dels altres per tirar endavant.” Ser el centre d’atenció és allò que estan acostumats els joves d’aquesta societat, ja que els han donat de tota la família, pensat en la societat que ens rodeja a escala general, està clar que sempre hi ha qui no arriba a finals de mes.

També hi ha altra cosa ben clara i és que les xarxes socials atrapen a tots els joves i no tan joves, quan menys te dones comptes et tires hores mirant el que n’ensenyen encara que clar moltes vegades eixos perfils són històries falses que un mostra una cara no és realment la seua realitat, eixe postureig que estem tan acostumats a veure. Aleshores aquí està el problema que tot el món no sap gestionar-ho bé d’una forma sana, però ací està el joc de la responsabilitat de cadascú.

També està la contradictòria de qui vol que respecten la seua intimitat i no vol que el publiquen en cap xarxa social això també fa que els perfils siguem més individualistes, que no posen als seus fills i clar quan de sobte eixe xiquet que no és ell qui ha decidit no aparéixer en les xarxes socials o en la web del seu col·legi i l’han d’apartar i no ix en cap foto de grup. Està clar que un xiquet no pot decidir si aparéixer o no i no controlen, ni es plantegen que és pública alguna cosa en alguna xarxa social la repercussió que pot arribar a tindre i això també pot passar en l’àmbit faller que ells igual poden tindre algun xiquet que perquè els mateixos pares no volen que isca en internet el xiquet ja no fa moltes activitats que fan els seus amiguets.

La societat en la qual vivim sí que som molt diferents d’eixe fanaler que sols es preocupa que encendre i apagar la llum, que no té més pensament ni per a pensar en ell mateix.

Si tornem al capítol del de “El Petit Príncep” la societat en la qual vivim sí que som molt diferents d’eixe fanaler que sols es preocupa que encendre i apagar la llum, que no té més pensament ni per a pensar en ell mateix. Igual sí que fa falta més persones que pensen més en els altres que en ells mateixos, però moltes vegades som el reflex de l’educació que ens donen, les que visualitzem a la televisió o a internet. No per més o menys m’agraden eres més feliç, encara que jo personalment m’agraden les xarxes socials, m’entrenen i si pengen alguna cosa no per buscar més o menys visualitzacions o per dir que vida més bonica tinc, ni mireu que guapa soc o no soc.

A dia de avui encara no entenc realment com funcionen els algoritmes de les visualitzacions. Realment a mi internet en fa distraure’ns d’eixa vida laboral que de vegades duguem molts a escala laboral, que es passen els dies i pareixen moltes vegades com el dia de la marmota que penses, ja està sonant el despertador altra vegada, ja són falles altra vegada… com eixe fanaler que no té temps per a mirar-se a ell mateix.

“Aquest home, potser, és absurd. No obstant això, és menys absurd que el rei, el vanitós, l’home de negocis i el bevedor. El seu treball, almenys, té sentit. Quan encén el seu fanal, és igual que fera nàixer una estrela més o una flor, i quan l’apaga fa dormir a la flor o a l’estrela . És una ocupació molt bonica”

El planeta 329: El Fanaler

Reflexions d’un ninot de falla

Poques vegades veiem l’èxit d’unes poques persones de la falla —sols si aconsegueixen un dels premis grossos, sobretot econòmics— però mai veiem el treball i l’esforç que hi ha darrere. A l’igual que el fanaler creuen que la seua feina de vegades no te sentit i que el càrrec els ocasiona més cansanci que satisfacció. Per que pocs saben que cada 20 de març se fan la mateixa promesa de: enguany m’ho deixe, enguany vaig a retirar-me del càrrec de delegada o delegat de llibret.

La veritat és que el seu cap està farcits de paraules, versos, imatges que durant mesos revoltaran a les seues nits fins que al febrer cobren vida en el paper. Fins eixe moment els delegats de llibrets viuen atemorits. La primera es aconseguir una temàtica atractiva i mai tractada, cosa que cada any es complica. Lluny han quedat els antics llibrets que sols arreplegaven l’explicació dels monuments i els càrrecs, ara són una joia literària i la temàtica ha de ser agradable per escriure i poc queda per explorar. Una vegada escollida la temàtica cal aconseguir el major nombre de col·laboradors —i queda clar que ací hi ha falla que aconsegueix escriptor i autors de reconegut prestigi— però altres com la falla en la que estic plantat els seus col·laboradors son fallers o amics que simplement els agrada escriure i que vas rebent el material a comptagotes i que alguns es fan de pregar o mai arriben. L’explicació del monument és l’ànima de la festa, però per desgracia normalment, els fallers passen de llarg esta part quan el tenen a les seues mans i són pocs els que Iligen eixes fulles.

Després be la maquetació —almenys tenim la sort de tindre un faller que sap de disseny i ens estalviem uns quants euros— i ací es quan hi ha que lligar-ho tot be per trobar l’estil del llibret, la tipografia, els detalls de cada pàgina, les fotografies, frases, dibuixos, correccions i el disseny de la portada, la seua targeta de presentació. Amb el temps quan quede oblidat en la prestatgeria d’algun faller —si es que aplega— el veurà i recordarà eixe any que identificarà només veure la portada. Una vegada maquetat, és qüestió d’impremta que el llibre quede perfectament i es fa la seua presentació o repartida del llibret, i la publicació dels premis. Ací es quan la gent aplaudirà, el rebrà el fullejarà cinc minuts i ahí es quedarà potser oblidat en la barra del casal. Pocs donaran les gràcies, pocs diran que els agrada, pocs el Ilegiran, però en el seu cor el delegat/da de llibret sap que amb el temps, esta publicació serà trobada en el calaix per algun faller i recordarà eixe any.

I es que al igual que fanaler d’El Petit Príncep, aquest seria menyspreat pels altres, pel rei —com el president que no pregunten com va i si es necessita ajuda— pel vanitós —els que sols miren les fotos per dir-se que guapo/a surt—; per l’home de negocis —representat pel tresorer que vols més ingressos en publicitat i que el llibret siga cada any més barat— i pel bevedor —els que sols es preocupen de que hi haja cassalla en la barra i festa al cau—Així que quan mires a algú no et fixes en el que ha aconseguit o no, fixa’t en tot el treball i el temps que li ha costat arribar fins on està.

El musical – Manu Guix & cia.

El Fanaler

«Els volcans extingits poden despertar-se»

Capítol

En el següent planeta, coneixem al geògraf, que ens diu que la vida depén dels exploradors ja que són ells qui viatgen i relaten el que veuen, però en canvi ell passa tot el temps tancat en el seu gabinet, elaborant mapes, però mai deixa el seu escriptori per a explorar. Per això, és una mica trist parlar de coses que no es coneixen, sobretot quan aquesta deficiència obeeix a una prohibició subjectiva. ¿Com parlar de la mar si mai se l’ha sentida de prop?

La mòbil-ització en pijama

Inma García Benavent – Educadora Social

Amb el mòbil i pijama en el sofà de casa no s’arregla res. Sembla que vivim en una era en la qual les manifestacions de bons sentiments, el gust per l’eufemisme i l’activisme de sofà són protagonistes. Fa la sensació que un sentimentalisme embafador ho impregna tot, per a esfumar-se en el següent clic.

En aquest país —a excepció del 8M— sembla que als sindicats i a l’esquerra en general els moleste que la gent es manifeste —i mira que la gent sap que soc d’esquerres—, però en aquest cas les raons que no ho hagen fet sembla que no estiguen justificades o avalades per la situació actual. Diàriament, llegim o escoltem notícies sobre problemes per la falta de llibertat d’expressió, sistemes de salut precaris, la desigualtat o la inseguretat, l’accés a l’habitatge, l’atur juvenil, la pujada dels carburants, de la llum, l’aigua, la inflació o la pujada de l’IPC en la cistella de la compra... Increïble, però cert que seguim encara asseguts al sofà.

Aquest activisme de sofà, activisme de butaca o activisme de saló —slacktivism, literalment activisme fluix o gandul en anglés— és una manera de realitzar activisme en línia, sense abandonar les activitats habituals, en general interactuant en les xarxes socials. Però els defensors de l’activisme de butaca afirmen que és una nova manera de contribuir a la conscienciació de temes i problemàtiques a les quals, en altres èpoques, s’accedia per mitjans més tradicionals com sortir al carrer —pacíficament— i manifestar-se. No obstant això, la majoria es presenten com a espectadors indolents. Com relata la visita d’El Petit Príncep al planeta del geògraf: personatge savi, intel·ligent i estudiós. Aquest passa tot el temps tancat en el seu gabinet, elaborant mapes, però mai deixa el seu escriptori per a explorar. Doncs nosaltres fem igual, creiem que podem fer o tindre raó en tot quan ni tan sols enlairem les mans del mòbil, ni ens alcem del sofà, igual que quan El Petit Príncep l’interroga sobre la geografia sobre el seu propi planeta, i descobreix que, paradoxalment, no sap res d’aquest. La falta d’acte exigència individual, afavorit per un entorn

La

“Amb el mòbil i pijama en el sofà de casa no s’arregla res. Sembla que vivim en una era en la qual les manifestacions de bons sentiments, el gust per l’eufemisme i l’activisme de sofà són protagonistes. Fa la sensació que un sentimentalisme embafador ho impregna tot, per a esfumar-se en el següent clic.”

virtual, efímer i impersonal, adorm el ressort de la nostra capacitat real de canvi. Tant en l’àmbit polític com en l’econòmic o el social, l’activisme-denúncia ja no és suficient. El canvi no el provoquen els activistes de sofà i la seua verborrea compromesa; els vertaders banderers del canvi són els protagonistes pragmàtics. No és la voluntat que succeïsca, sinó la suma dels nostres actes el que fa possible la transformació social.

És innegable que cada dia, l’accés a l’ús d’internet és més ampli i generalitzat, això ha constituït una de les grans diferències de la societat i de les generacions de joves actuals i de futur. A vegades, l’ús additiu al telèfon mòbil ha imposat la vinculació virtual de milers i milions de persones a segments i grups d’interés de les així anomenades xarxes socials. L’estudi d’aquest nou i potent fenomen social no ha escapat a la mirada i la reflexió crítica del sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman, qui va encunyar l’expressió «activisme de sofà» per a mostrar el seu escepticisme respecte del nivell de compromís dels assidus usuaris i de l’eficàcia social dels qui saturen amb efervescència de missatges el trànsit de les xarxes socials; el seu frenètic activisme ocorre des de la comoditat del sofà on descansen.

Precisament, aquest contrasentit és el que es vol fer evident, perquè suposa un endormiscament de les consciències en tornar-los addictes passius a l’entreteniment barat, aquest que no suposa ni el mínim esforç de llegir un llibre. Una versió moderna d’opi del poble. La vida social i comunitària exigeix el tracte, el diàleg i la trobada real, les xarxes socials no. Qualsevol persona pot afegir i esborrar amics, fins a un cert punt és controlable l’admissió de persones amb les quals de manera virtual s’entra en relació; però, com s’ha invertit l’ordre antropològic de la dinàmica societària, ocorre que la persona addicta s’aïlla de les relacions reals i s’entrega a les virtuals que no li exigeixen el cultiu i desenvolupament de les habilitats socials, afonant-la en un miratge de suposades «amistats» que es poden comptar per milers i que, en alguna forma, mitiguen la seua soledat real. Precisament, una de tantes paradoxes de les xarxes socials és que no propicien el diàleg com a característica fonamental de l’ésser humà. En elles, els usuaris saben que poden evadir o evitar les controvèrsies, i la vida en societat real no consisteix a crear comunitats dels qui pensen de manera igual, sinó estar oberts a l’escolta del diferent, del que també es pot aprendre. Amb freqüència, les xarxes socials no amplien horitzons sinó tot el contrari, redueixen els seus usuaris al còmode espai del sofà, des d’on es troben molt actius i reivindiquen drets humans o el seu malestar polític i social mitjançant missatges, vídeos o «mems» asseguts en el sofà i amb el pijama. Però no n’hi ha prou amb voler, cal saber. Superar l’activisme de sofà exigeix educar en drets humans per a passar a l’acció.

No es pot parlar de drets humans sense educació. L’educació ha de ser inclusiva, equitativa i de qualitat, i s’han de promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tots, ja que és un dret humà universal i un bé comú que capacita les persones per a aconseguir i defensar la resta dels seus drets. Segons la UNESCO, si totes les persones adultes del món conclogueren la seua educació secundària, es podria reduir en més del 50% el nombre de població en situació de pobresa. Tampoc podem oblidar que la primera infància (des dels 0 fins els 6-8 anys) és l’etapa del desenvolupament humà més important. Una etapa que marcarà per sempre el desenvolupament de les persones. Una etapa en la qual les bases marcaran el dia de demà. Una etapa especialment sensible i que és la gran oblidada, la gran invisible, per al sistema públic educatiu. El que per a moltes persones es considera el “tresor social”. En aquesta reivindicació, s’entén que la primera infància no és només una etapa educativa, és un dret que es continua desatenent. I parlem de l’etapa més rellevant en el desenvolupament de l’ésser humà, on hi ha elements del cervell que, si no es desenvolupen en aquesta franja d’edat, no ho fan en la resta de la vida. És l’etapa més important en la formació d’un xiquet o d’una xiqueta.

És curiós com la joventut s’identifica hui dia amb youtubers i influencers, però no existeixen els influencers de la mobilització social.

Les xarxes socials i la tecnologia són bones a l’hora d’unir la gent que comparteix una reclamació, encara que existeix el risc que «es polaritzen i que no ajuden un moviment a bastir ponts». A més, aquestes mobilitzacions modernes manquen de lideratge i tenen més dificultats per a aconseguir un canvi real. Un exemple d’això és la plataforma Change.org que, si bé canalitza l’enuig o preocupació sobre un tema social, els documents digitals que se signen no són vinculants, només serveixen per a demostrar suport o rebuig en les xarxes, tal com ho fan els moviments #MeToo, #YoTeCreo o els #FridayforFuture. Han sigut moviments que es van iniciar en Internet i que han tingut un gran impacte en el món virtual, però sense que hi haja una continuïtat d’aqueixes mateixes accions en el món físic. És a dir, es limiten a protestar en les seues xarxes socials i ja. Amb tot això, és curiós com la joventut s’identifica hui dia amb youtubers i influencers, però no existeixen els influencers de la mobilització social. «Són protestes antijeràrquiques en les quals hi ha un distanciament de les estructures de poder».

Educar en drets permet el desenvolupament integral de les persones i l’enfortiment d’una convivència basada en els valors democràtics. És una oportunitat per a desenvolupar un pensament crític que permeta exigir als poders públics el compliment les seues obligacions. A més, aqueix coneixement, facilita el fet de posar-se en el lloc de l’altre per a saber respectar la diversitat des del principi d’interdependència humana. Educar en drets també és proporcionar habilitats de comunicació interpersonal i de solució no violenta de conflictes.

El país s’enfonsa davant els nostres ulls i només li donem un «m’entristeix o un retuit» que, per a qui no ho sàpiga, significa «totalment d’acord amb tu, ok». Semblara una tasca bastant gratificadora per a no sentir culpa. El Petit Príncep, de seguida es va adonar que: La meua flor és efímera, i no té més que quatre espines per a defensar-se contra el món. I l’he deixada totalment sola a la meua casa! Sona absurd, però és cert que hem deixat les coses importants a reivindicar a casa. Per tot això és, sens dubte, una bona oportunitat per a abandonar el sofà.

“La meua flor és efímera, i no té més de quatre espines per defensar-se contra el món. I l’he deixada totalment sola a la meua casa!”

El planeta 330: El Geògraf

Reflexions d’un ninot de falla

Les noves tecnologies han marcat la nostra vida donant a cada invent la seua prioritat i marcant un abans i després a l’existència de la societat. Enrere queden les màquines d’escriure, els telèfons fixes, el teletext i han donat pas a internet i a telèfons mòbils d’última generació amb unes complexíssimes programacions que ens ajuden a transmetre sentiments i informacions a la velocitat de la llum. Però no és or tot el que relluïx, hi ha molta notícia o comunicació falsa, que anomenem «fake» i «hater» i per tant la veritat sempre ha de comprovar-se: sobretot, perquè la mentida sap camuflar-se molt bé amb la vestidura de la veritat i enganyar-nos per complet. Com bé comenta el geògraf al El Petit Príncep: « Un explorador que mentira seria una catàstrofe per als llibres de geografia». Es per això que sempre demana proves del que diuen els exploradors, alguna cosa que ens recorda que mai hem de fiar-nos del que diuen les xarxes sense tindre cap prova sobre aquest tema. Ni la intuïció, ni la confiança en aqueixes notícies són suficients. La veritat sempre ha de ser comprovada.

Però no tots estan dispostos a adaptar-se als canvis que ens fixen l’avanç de la nostra societat, hi ha milers de persones que pateixen la tecnofòbia, —com jo, un ninot de falla que odia que em facen fotos mentres m’abracen els fallers, sempre surt amb cara de panou— una perquè els produeix fàstic o aversió a tot allò que haja de veure amb les noves tecnologies.

Us imagineu un faller amb aquesta fòbia? Desgraciadament seria complicat que s’assabentés de les reunions, cites, activitats i programació de la festa fallera. La dependència de les falles és tal que seria quasi impossible que aquest faller s’adonés d’aquestes dates. Aquest és un clar exemple, la societat marca quines ferramentes s’han d’utilitzar per tal d’informar. Grups de WhatsApp, convocatòries d’assemblea electròniques, esdeveniments a Facebook, notícies a la pàgina web i a més el repertori fotogràfic de les falles penjat a Google. Hui un tecnòfob ho tindria difícil a dintre d’una comissió. La nostra existència i organització està tan summament lligada a l’evolució tecnològica que sense adonar-nos faríem fora a tot aquell que no utilitzés la comunicació digital. Les Falles depenen d’una evolució tecnològica que no sols arriba a la comunicació, també als monuments i ninots fallers com jo —per si no ho sabeu he segut creat amb tecnologia 3D amb un ordinador, per això reflexione i critique amb el meu cervell electrònic.

¿S’ha perdut l’essència de comunicar i transmetre? Un tecnòfob respondria que sí rotundament, que les noves tecnologies han donat pas a una gèlida conversa on els sentiments sols es resumeixen en xicotets dibuixos anomenats emoticones. En canvi, la gran part de la societat pensarà que a l’igual que el geògraf, un tecnòfob podrà ser molt savi però molt poc pràctic i considera que gràcies a aquest canvi tecnològic qualsevol persona té accés directe a la informació, els esdeveniments i com no, a comunicar-se amb qui considere oportú malgrat estiga a 2000 km de distància. A la fi, les noves tecnologies han vingut per a quedar-se i són molt útils en el dia a dia però també deuríem de reflexionar sobre la quantitat de temps que perdem en coses absurdes amb estes noves tecnologies i que no serveixen per a res.

El geògraf

El musical – Manu Guix & cia.

«La Terra no és un planeta qualsevol!»

Capítol

setzè

Les persones majors creuen que són molt importants, emfatitza els deliris de grandesa que tenen els adults. Aqueixa opinió tan alta de si mateixos contrasta fortament amb la manera en què els adults són caracteritzats al llarg de la novel·la. Les persones adultes són incrèdules i, a més, es jutgen massa importants com per a ser xicotetes enfront de la creació i la naturalesa.

Adultocràcia i adolescència

“Quant tu hi has anat jo hi he anat i tornat dues voltes!”

Som moltes les generacions que hem escoltat aquesta expressió per part dels nostres ancestres. I, presumiblement, si no en som conscients, repetirem el patró amb els nostres descendents. I això per què?

No sé si ho fa l’edat o que hem construït culturalment allò de què “els pares són els pares i, com que la veterania és un grau, han de saber, sí o sí, més que els fills ‘en tot’ ”. Ho anomenem ara adultocràcia i no deixa de ser una discriminació estereotipada i plena de prejudicis cap als joves i els adolescents.

Recorde que quan tenia setze anys, i començava a descobrir-me i a construir les meues pròpies idees i a expressarles, els meus pares se’n reien o en parlaven irònicament amb un bri, inconscient, de menyspreu. Si el meu punt de vista diferia als d’ells, replicaven amb: “I tu què en sabràs?” com a recurs constant contra l’adolescent que volia posicionar-se en una opinió. No puc negar que en aquell moment mostrava una ràbia continguda perquè em feia sentir ridícul i, evidentment, indefens. Dubtava si el millor era callar i no expressar l’opinió que tenia en escoltar, junt amb ells, una notícia del moment, atés que sabia que si obria la boca, la discussió, i no el debat, estava garantit. I, evidentment, feia com molts adolescents estereotipats: tancar-me a l’habitació, passar d’ells i “anar al meu rotllo”. Tot i això, dins de mi, tenia impotència. “Per què no podem debatre?”, “per què ha d’haver una única i exclusiva veritat?”, “per què han de tindre els pares sempre l’última paraula?”.

Emili Chaqués Jiménez – Actor de L’últim Toc Teatre

La reflexió

“Escoltar és la clau, perquè si escoltem més, evitarem conflictes, malentesos i, sobretot, maldecaps. Moltes vegades confonem el terme “educar” i “inculcar” amb “imposar”. És clar que els pares es passen gairebé quinze anys inculcant valors i educant de la millor manera els hereus, però quan els pensaments xoquen s’esdevé el conflicte i tornem al recurs de “Per què ho dic jo i punt!”

Anys més tard, ho he atribuït al fet que és possible que molts progenitors no porten bé el fet que els fills es facen grans. Passar d’una personeta dòcil, amorosa i que, literalment, se t’enganxa a la cama a un “projecte d’adult” deu ser difícil. Sobretot a l’etapa indefugible de “quan jo dic ‘sí’ tu dius ‘no’ i viceversa”. Assimilar que els descendents tenen idees pròpies, malgrat que estiguen als antípodes dels ancestres és, en molts casos, un dol. I això per què?

Tots coneixem el cas paradigmàtic de famílies conservadores amb prole progressista i tot el que comporta per motius religiosos, d’orientació sexual i pensament polític. I, ací, tornaríem a una altra expressió recurrent: “Què he fet jo per tindre un fill així?”.

Tot i això, el que em preocupa és que l’adult, per fer de ser adult, no vulga comprendre l’adolescent per tot allò que s’ha construït i fossilitzat socialment al llarg dels anys. I ací, la manca d’empatia i el punt d’orgull, són un factor clau. No sols en l’adult, sinó també en el jovent, que moltes vegades té l’arrabassament d’arrogància i prepotència que, per una qüestió hormonal i de maduresa, no pot controlar sempre i ho hem d’assumir. I, en aquest cas, la veterania ha d’estar al servei del jovent per ajudar-lo a créixer i madurar amb paciència. I açò com ho fem?

Escoltar és la clau, perquè si escoltem més, evitarem conflictes, malentesos i, sobretot, maldecaps. Moltes vegades confonem el terme “educar” i “inculcar” amb “imposar”. És clar que els pares es passen gairebé quinze anys inculcant valors i educant de la millor manera els hereus, però quan els pensaments xoquen s’esdevé el conflicte i tornem al recurs de “Per què ho dic jo i punt!” ja que es vol imposar una manera de ser i fer.

L’adolescent necessita que se’l tracte com a adult i no com a infant. Com tot ser humà, indistintament de l’edat que tinga, els jovençans tenen encerts i errades vitals que formen part del seu aprenentatge i cal que els acompanyem i no jutgem en excés quan cometen equivocacions. Si magnifiquem l’errada amb un “ja t’ho havia dit” o amb un “si m’hagueres fet cas”, reforçarem que no tornen a confiar en els majors quan tinguen un problema. Amb açò no defense que cal convertir-se en “l’amic del teu fill”, per a res. Però és un pas a fer per tal de construir un pont de confiança entre ambdues parts, perquè la confiança, en qualsevol relació humana, és essencial.

Hi ha moltes eines per a reforçar aquests lligam i una, per a mi, interessant, és deixar els prejudicis de banda i deixar que una persona amb menys anys que nosaltres ens ensenye també. Per què no tractem d’aprendre dels adolescents? De veritat que un jove no pot il·lustrar a un adult? Sabem que estan ficats en noves tecnologies amb un control de les mateixes estratosfèric. L’habilitat que tenen per a editar una publicació a les xarxes amb una velocitat de vertigen és diferencial. Aquest exemple paradigmàtic i generacional és només un dels milers per a mostrar que un adolescent pot ajudar a un adult a disminuir la distància entre generacions aportant-se l’un a l’altre d’una manera recíproca. En altres paraules: arribar al punt d’una simbiosi familiar.

Al meu parer, si apliquem aquest criteri en els vincles afectius, aprendrem que comunicar-se és bàsic per a tindre una relació fluïda. Per descomptat, no evitarem sempre alguna que altra discussió puntual perquè la vida i les relacions humanes no sempre són l’Arcàdia feliç, però exterioritzar el que sentim i pensem i practicar l’empatia constant, ajuden molt més que tancar-se en banda i voler deixar que el silenci i la indiferència solucionen els problemes.

Açò cal aplicar-ho no sols a la convivència entre pares i fills, sinó també als centres educatius on l’enfrontament entre adults i joves és més que evident. Un món inclusiu no sols és que el que enriqueix la convivència de races, religions i orientacions diverses. També és el que possibilita que no hi haja edatisme o discriminació per edat al seu entorn. Constantment, es repeteix el “mantra” als instituts de Secundària allò de què “fa 20 anys els alumnes eren

No pel fet de ser adults hem de creure que tenim el monopoli de la veritat i, al cap i la fi, saber escoltar és una

manera oportuna de saber estimar

millors”. Ho vaig escoltar quan anava a l’institut i ho escolte ara al centre on faig classe d’Arts Escèniques des de fa set anys. Però, no. No ho veig així. Rotundament, no és així. I a tall de mostra posaré com a exemple la pel·lícula “Rebelión en las aules” del 1967. Si teniu el goig de veure-la, hi trobareu adolescents rebels, fatxendes, impertinents, mal educats, sobrats i arrogants. Els mateixos que, si sou docents o educadors, trobareu a les vostres aules. Els mateixos que jo també tenia als pupitres del costat quan hi estudiava. El personatge interpretat per Sidney Poiter decideix canviar el mètode i pren com a full de ruta “escoltar” i si voleu saber com acaba el llargmetratge només l’heu de veure. No us vull vendre una poció per a fer créixer el cabell en una fira, però el missatge que ens ofereix el film és clar: “Si alguna cosa no t’agrada, prova a canviar-la”.

Comptat i debatut, no pel fet de ser adults hem de creure que tenim el monopoli de la veritat i, al cap i la fi, saber escoltar és una manera oportuna de saber estimar.

“Els homes ocupen molt poc lloc sobre la Terra ”

El planeta terra

Reflexions d’un ninot de falla

La Terra no és un planeta qualsevol! Es compten en ell cent onze reis set mil geògrafs, nou-cents mil homes de negocis, set milions i mig de borratxos, tres-cents onze milions de vanitosos, és a dir, al voltant de dos mil milions de persones majors. Per a donar-los una idea de les dimensions de la Terra jo els diria que abans de la invenció de l’electricitat calia mantindre sobre el conjunt dels sis continents un vertader exèrcit de quatre-cents seixanta-dos mil cinc-cents onze faroners. Un planeta multiplicat d’homes seriosos, de negocis, bevedors, vanitosos, dèspotes i narcisistes. La Terra on les persones majors es creuen que són molt importants, com un baobab, amb aqueixos deliris de grandesa que tenen els adults.

Ja ho diu Víctor Lapuente en el seu llibre Decàleg del bon ciutadà. Com ser millors persones en un món narcisista: «L’egocentrisme narcisista propi de la nostra època és el resultat d’un doble programa ideològic, el de la nova dreta i la nova esquerra i com a conseqüència, ens hem entregat tots a un individualisme rampant, destructiu amb la comunitat i amb nosaltres mateixos». Però siguem sincers: el narcisisme polític no és sinó un aspecte més d’una societat cada vegada més narcisista. No hi ha dubte que aquesta epidèmia contribueix en gran manera a l’èxit preocupant i amenaçador dels populismes. L’acceptació social de personalitats polítiques obertament narcisistes com Silvio Berlusconi, Vladimir Putin, Donald Trump, Boris Johnson o Irene Montero, per citar només alguns, no s’entén sinó és en el context d’una societat amb acusats trets narcisistes.

El narcís polític no sols creu que és especial, sinó únic, triat i cridat a deixar empremta en la història. La seua obsessió per la visibilitat, el reconeixement i l’adulació li porten a pràctiques polítiques efímera sense complexos ni mesura. El narcís farà qualsevol cosa per allargar l’encant, fins a perdre la noció de la realitat. Així, la petjada —i la seua notorietat— es converteix en l’objectiu. El camí i les seues conseqüències és quasi irrellevant. Quan la política es declina en primera persona del singular —Jo— i no en la primera del plural —Nosaltres—, el que triomfa és l’anti política. És la diferència entre el centelleig i la llum. La llum, guia, el centelleig, enlluerna.

Però el vertader reflex d’aqueix narcisisme no està només en la política o en la cerca del triomf individual, hui tenim un evident termòmetre de fins a on arriba l’amor o l’atracció per un mateix: els selfies del mòbil i les xarxes socials. I mira per on, Espanya, país desenvolupat però humil en quasi tot, continua sent la potencia número u en selfies amb una mitjana de 738 autoretrats per any, per davant d’Itàlia (718), Alemanya (588), França (562), o el Regne Unit (468). Olé!, Per fi som una gran potència europea! No ens voldrem molt com a nació, però a egocèntrics no ens guanya ningú.

«Quan es vol ser enginyós ocorre que es menteix un poc»

Capítol

diseté

L’enginy requereix de la imaginació. En un relat de ficció la realitat s’altera en algun grau per a produir una història enginyosa i creïble. Però no es tracta de mentida, sinó de comunicar veritats més profundes a través d’imatges literàries i símbols.

Des-influencers

Prop de la cafeteria més cuqui de la Plaça la Reina. Demana un brunch. O un bol de xocolate amb xurros. La foto. Un reflex en el cristall de les Ray-ban. Un selfie amb l’espuma del café amb llet. Filtre i desenfocament sobre el brunch

Etiqueta #brunching. Etiqueta #breakfastlover. Situa el bar i etiqueta les ulleres, el bol i a alguna celebrity random

Una frase motivadora, que de segur ajuda: «Persegueix els teus somnis, ells ja saben el camí». Refresca i dona la benvinguda a l’allau de nous followers... Fas una story. Refresca una altra vegada. Malament se t’hauria de donar la cosa perquè les marques no comencen a cridar-te, a regalar-te roba, a convidar-te a les festes més exclusives, a suplicar-te un nou post, un altre desdejuni. A tractar-te com el que eres: una new influencer. Una més, o millor, una altra més.

Més de vint milions de persones treballen com influencers a tot el món. La professió del segle XXI, deien. Youtubers, influencers i viceversa. Un negoci que pot moure uns 1.000 milions d’euros i que va arribar per a reinventar el mercat de la publicitat. Al cap i a la fi, era tan senzill com acumular seguidors i escriure un missatge en Twitter o pujar una foto a Instagram elogiant les bondats d’un producte perquè les vendes es dispararen.

Per a mal d’alguns i bé de la humanitat, els influencers són hui més vistos que qualsevol canal de televisió, ells són els revolucionaris dels nostres temps, els titllen com a grans mestres setciències, mostren a la humanitat que de res valen els monopolis de les cadenes televisives i de la informació, que de res val el discurs de ressentiment social, que de res val l’statu quo de les societats, que de res val el discurs de classes i odis, quan es tracta d’ells: joves de tots els racons i a vegades amb totes les mancances econòmiques, que amb un telèfon a la mà pretenen guanyarse la vida. Hui, en els pobles i les ciutats, els xiquets i les xiquetes ja no juguen a la pilota o a la corda, ho fan amb un mòbil a la mà i somien a ser Maria Pombo, Paula Gonu, Lovely Pepa, Sara Escudero, el Rubius o Ibai Llanos.

Molts dels nostres pares o avis, per exemple, no entenen la velocitat del món de hui. No entenen per què una persona que es passa el dia davant d’una càmera dient ximpleries guanya més que un metge, un advocat o un

Anna Valero Català – Llicenciada en comunicació audiovisual

La reflexió

“Més de vint milions de persones treballen com influencers a tot el món. La professió del segle XXI, deien. Youtubers, influencers i viceversa, un negoci que pot moure uns mil milions d’euros i que va arribar per a reinventar el mercat de la publicitat.”

enginyer i com una persona pot dir que això siga una ocupació: treballar hui des de la seua casa i demà des de qualsevol part del món. No entenen per què hui els diners es guanyen publicant-se fotos o vídeos. Una de les grans dificultats que hui hem de combatre, té a veure amb la distància intergeneracional que s’ha creat amb el temps. Tal vegada alguns tenim referents de familiars que comprenen amb més encert el que hui passa en el món, però en la seua gran majoria, els empresaris, líders i persones de major edat, jutgen fortament el fet que una persona aconseguisca construir riquesa i empresa amb un telèfon mòbil i una càmera.

Un parell de setmanes arrere, un dels grans empresaris del país, va increpar i va qüestionar els creadors de contingut, afirmant que no construeixen criteri i que no són exemple per a les generacions joves. En molt de les seues paraules té raó, no existeix un influenciador o creador de contingut en les xarxes socials que siga un líder, que tinga la capacitat de convocar, d’educar i de cridar l’atenció amb més efectivitat. Mentre que ser influencers té a veure amb el nombre de seguidors, els líders del pensament tenen a veure amb l›experiència i el coneixement. Els influencers estan bé, però realment no són necessaris. No són molt millor que la gent normal que avala la teua marca i moltes vegades no tindran cap impacte a llarg termini. En molts casos estan sobrevalorats i no assenyalen cap diferència en molts negocis, ja que la majoria de vegades no representa el client adquisitiu per a la teua marca; les persones es fien d’ells en la mateixa proporció que es fien de qualsevol en Internet.

Aquest engany de vendes mitjançant influencers va tindre molta notorietat fa poc en un cas d’una jove estatunidenca que, amb 2,6 milions de seguidors en Instagram, no va aconseguir vendre ni 36 samarretes —a preu assequible— i va posar en evidència l’enorme bombolla sobre la qual s’ha alçat el mercat de la publicitat en les xarxes socials. La jove anunciava en un post el següent: «Hola, em trenca el cor haver d’escriure aquest post. Pensava que seria fàcil, m›estàveu donant tan bon feedback que vaig pensar que a la gent li agradava i ho compraria. Ningú va mantenir la seua paraula, així que l’empresa no podrà atendre les comandes de la gent que sí va fer alguna compra i això em trenca el cor». El més sorprenent d’aquesta confessió va ser que va tindre 38.788 likes, aproximadament 35.770 likes més que el post de les samarretes. Entre una xifra i l’altra hi ha una gegantesca bombolla unflada sobre la indústria del postureo. El seu cas és molt simptomàtic del frau sobre el qual han crescut alguns influencers. La major part d’aquesta comunitat és falsa i la seua audiència és de molt baixa qualitat. Més de la meitat dels seguidors són bots —usuaris falsos automatitzats— i algú degué advertir-li que un bot no compra samarretes». El truc és senzill —i barat—. Internet està replet de pàgines web que permeten comprar seguidors en qualsevol xarxa social per a engreixar la teua influència. Per menys de 10 euros pots aconseguir 10.000 nous followers. Per 75 euros, 100.000. Tindre 10.000 likes en la teua última foto costa uns 18 euros i guanyar 500 meravellosos comentaris, menys de 50 euros.

La tragicomèdia d’aquesta xica és només un exemple extrem d’una realitat que ja és impossible dissimular amb filtres de colors. L’any passat, H2H va presentar un estudi per a analitzar l’estat del sector a Espanya i les conclusions són demolidores. Tal com va ocórrer amb el cas d’aquesta americana, la meitat de les campanyes realitzades amb influencers l’any passat a Espanya van ser un rotund fracàs i els clients admeten estar saturats. No obstant això, el negoci continua unflant-se a colp de likes. En 2022 les marques del nostre país van invertir 62 milions d’euros en campanyes amb influencers, un 15% més que en 2021. Quasi la meitat d’aqueixa inversió no va tindre cap retorn i les marques van malgastar més de 20 milions d’euros en accions publicitàries i, malgrat això, la bombolla no deixa de créixer.

L’engany de vendes mitjançant influencers va tindre notorietat fa poc en un cas d’una jove estatunidenca amb 2,6 milions de seguidors en Instagram que no va aconseguir vendre ni 36 samarretes

En els últims temps hem vist com un hotel de Dublín vetava l’accés a tots els influencers després que una youtuber demanara cinc nits gratis a canvi de publicitat. El polèmic Borja Escalona, conegut pels seus vídeos en els quals es cola en llocs privats i tasta productes o menjar gratis sense previ acord, volia passar una factura de 2000€ per promocionar un pastisset. O el del Fyre Festival, un esdeveniment musical promocionat per estreles de les xarxes socials que va resultar ser una estafa. O aquell tuit que deia que volia menjar gratis en DiverXo i després recomanar el restaurant de tres estreles Michelin de Dabiz Muñoz entre els seus 2.000 seguidors. També va ser un fiasco l’organització a Eivissa dels International Influencers Awards, uns premis pensats per a reconéixer la tasca dels més influents de les xarxes socials, —amb totes les despeses pagades durant tres dies— i aconseguir una recaptació de fons per a l’associació IbizaPreservation per a lluitar per un turisme més responsable i del qual només es van recaptar dos centenars seixanta euros.

Espanya és un país en el qual el màrqueting té molt poca obligació de demostrar l’eficàcia real del seu treball. La major part de les agències van a allò que brilla i no al que funciona i està de moda utilitzar tecnologies i eines que destaquen, encara que no siguen eficaces. Ningú es pregunta quants usuaris reals té un influencer o quant de retorn té una campanya en Instagram respecte a una campanya en la televisió o una pàgina en premsa. Segons un estudi d’una multinacional francesa Havas, el 77% de les marques que existeixen actualment podrien desaparéixer aquesta mateixa vesprada i a cap consumidor li importaria gens ni mica. La gent està saturada de publicitat i comença a patir també el que tècnicament es diu Branded influencer fatigue (BIF), o, cosa que és el mateix, estem fins els collons dels feliços influencers.

Els influencers es van fer famosos de sobte perquè se’ls donava credibilitat i arrossegaven una comunitat molt gran que interessava a les marques. Però això va passar de ser una moda a una professió. Tothom vol ser ara youtuber, tiktoker o influencer i a la fi el model s’està desgastant. Són massa materialistes i distorsionen la vida real, alguns ja s’han convertit en vertaders famosos, promocionen marques que no concorden amb el seu estil de vida o els seus valors, i quan això ocorre, es perd la credibilitat i l’audiència desconnecta. Quan el públic sap que el personatge es mou per diners, la publicitat deixa de funcionar. Ara diuen que el futur passa ara pels microinfluencers, una volta de rosca més, perfils amb menys seguidors, però amb major grau de fidelitat. Influencers de nínxol que arriben a un públic més reduït, però resulten més creïbles, humanitzen la marca i generen més confiança. La seua publicitat és més natural i menys invasiva, però no tot el que rellueix és or, ja que els microinfluencers sí que són una bombolla. Són un recurs ineficient tenint en compte les taxes que cobren i el retorn que tenen. Ja ho deia El Petit Príncep: «Quan es vol ser enginyós, succeeix que és menteix un poc». Ací la mentida és més gran cada dia i la bombolla del nou narcisisme continua creixent, encara que les regles del mercat han canviat.

“Em pregunte si les estreles estan enceses a fi que cadascun puga trobar la seua algun dia”

La serp

En aquest capítol del Petit Príncep, el desert representa la nostra soledat, o aqueixos moments en els quals ens sentim més vulnerables i usa una metàfora amb la imatge de la serp per a advertir-nos del perill que suposen algunes temptacions i aqueixes persones que poden ser aparentment insignificants però molt nocives i que segurament trobem en algun moment de la nostra vida en el nostre camí. La vida no sempre és alegre i feliç. Moltes vegades ens sentim sols, tristos, angoixats, perduts, o simplement tenim por. Aqueix és el moment en el qual som més vulnerables a les temptacions i al mal que poden fer-nos algunes persones malicioses. Sovint són persones que aparentment no són perilloses, però que amaguen un verí mortal.

La desinformació -les conegudes faules i fake news- i la informació errònia que es propaguen en Internet provoca que quasi la meitat d’adolescents de tot el món senten depressió, tristesa, estrés, preocupació o ansietat. La pandèmia no sols ha deixat al descobert les bretxes digitals de connectivitat o d’ús, des de les relacions familiars fins a la salut, l’aprenentatge i la confiança en si mateixos i en la seua capacitat de lideratge ha fet evidents els riscos als quals s’exposen els adolescents sense competències digitals. L’alfabetització digital és fonamental per a participar de manera crítica i segura en els espais en línia, el bombardeig constant de desinformació i informació errònia porta als adolescents i joves a qüestionar-se els coneixements apresos.

I és que la falta de propòsit pot ser la principal lluita per als joves, perquè és el que alimenta altres vicis o temptacions. En els anys de la joventut pot ser difícil per als joves conéixer el seu propòsit, saber com utilitzar millor el seu temps. L’entusiasme sovint supera les oportunitats i la capacitat i es veuen enfrontats a molta pressió, assetjaments, enemistats, així com aconseguir eixir de festa i fer tot el que es fa allí: beure alcohol, consumir drogues, el tindre relacions o fins i tot sexe prematur. Aqueixa ociositat també pot prendre moltes formes, però hui s’exhibeix més sovint en l’entreteniment digital: interminables hores de mòbil en les xarxes socials, televisió, o videojocs. I és que la gran vergonya dels joves és que diuen massa i escolten molt poc; actuen massa i observen molt poc.

Per això, la nostàlgia, la soledat, la vergonya ens commou i ens fa mirar al cel a la recerca de respostes. Com diu el Petit Príncep, tots busquem alguna cosa que ens pertany o que necessitem en la volta celeste i es pregunta «Si les estreles estan enceses a fi que cadascun puga trobar la seua algun dia».

Reflexions d’un ninot de falla

«Els homes, els he vistos fa ja anys i mai se sap on trobar-los»

Capítol

divuité

Moltes vegades he intentat tirar arrels, però sempre m’ho han impedit les ales.

Joventut sense arrels

En la societat actual vivim a un ritme accelerat, amb el turbo premut al màxim, on sembla que tot és efímer i que l’únic que importa és ser productiu deixant de banda les necessitats més humanes i vitals que tenim com a persones.

No és fàcil adaptar-se a eixa velocitat vital, especialment en la primera etapa de la teua vida, en la joventut. Moment de canvis i d’incertesa que et fan dependre de molts factors. Però també és un moment de construcció, d’apuntalar els fonaments del teu projecte de vida.

Com he dit, els temps canvien i les generacions més joves ens adaptem de la forma que millor sabem i podem, com a tots els qui abans han sigut joves. Una de les lluites que més costa combatre és la de l’adultocentrisme i és que abans d’opinar sobre qüestions que persones d’edat més avançada no entenen respecte a la joventut actual caldria que es llevaren eixes ulleres amb visió adultocentrista.

A vegades hem hagut d’escoltar com s’ha qualificat “d’esperit aventurer” al fet d’haver de marxar a l’estranger a la recerca de feina perquè no hi havia oportunitats de prosperar a casa nostra. No cal comentar que aquesta ha sigut una percepció errònia, i m’atreviria a dir que malintencionada per a tapar la indecisió política en determinats aspectes.

En l’imaginari col·lectiu es creu -per sort, cada vegada menys- que abans de complir la trentena ja has d’estar casat i amb descendents. Res més lluny de la realitat, tota la velocitat que ha guanyat el nostre dia a dia, l’ha perdut el nostre ritme vital. Ara, estem massa pendents de sobreviure per a poder planificar el nostre futur. Primer, afiancem el nostre present.

Però també hi ha qui, amb la voluntat de tirar arrels, s’adona que de vegades les circumstàncies de la vida t’obliguen

Benjamí Mompó Peruga – Guia Turístic

La reflexió

“És normal que el Petit Príncep no entenga aquest món. Molts tampoc l’entenem. Però som conscients que si no plantem les llavors, mai no es podran collir els seus fruits. Es tracta d’altruisme humanitari. Intentar deixar un món millor del que hem tingut nosaltres per a les properes generacions. ”

a variar el rumb previst. Com diu el Petit Príncep, “caminant en línia recta u no pot arribar molt lluny”. Així que si venen corbes, ens nugarem ben fort el cinturó. Ningú va dir que fora fàcil i ja sabíem que el camí més curt no era el més ràpid.

No obstant això, front a qualsevol situació inesperada s’ha de mantenir una mentalitat positiva. I és que la determinació humana és fonamental per a aconseguir els objectius i les metes que ens satisfacen. No es tracta del fet que podem amb tot, no és tan senzill. Però sempre podem trobar alternatives amb la il·lusió i l’optimisme sempre intactes.

Les nostres ales han de ser el respecte i la tolerància cap a la diversitat i a la pluralitat d’una ciutadania que evoluciona. Aquesta és l’única manera en què podem construir una societat més justa i més igualitària en què totes i tots tenim cabuda.

Ningú naix ensenyat, però s’aprén a la força. La nostra rutina està plena de reptes que ens endinsen en un món desconegut, on els sentiments broten i cal gestionar-los. Estem fent front a una pandèmia silenciosa com ho és la de la salut mental. És la conseqüència de no haver superat tabús amb anterioritat i que ens està tocant trencar-los a la joventut actual. És una tasca que se’ns ha de reconéixer.

Així mateix, és un èxit que cada vegada més, la gent expresse i opine com se sent. I més encara quan no fa molt hem viscut situacions extremes, de les quals vam eixir cooperant de manera col·lectiva. Per això, contra l’individualisme ens necessitem els uns als altres per a ser nosaltres mateixos i cobrir les nostres necessitats més humanes de viure en comunitat.

Retornant un poc a l’inici, la joventut és una etapa d’aprenentatges en què defineixes el camí de la vida. Actualment, existeix una inestabilitat agreujada per la precarietat que patim les persones joves i que ens impedeix avançar en el nostre projecte vital. Són les conseqüències de viure entre dues crisis davant les quals som el col·lectiu més vulnerable. Una motxilla pesada amb què s’ha de carregar permanentment i on va nàixer aquella falsa promesa que deia que, si ens esforçàvem i estudiàvem, aconseguiríem tindre un treball i una estabilitat. Malauradament, amb això no és suficient.

Ens reinventem i ens adaptem, però la realitat és que no podem més que ficar pedaços als problemes. Necessitem una implicació absoluta per part de governs i institucions, que es marquen com a prioritat acabar amb l’emergència jove. No podem esperar durant més temps que no arriben solucions per a acabar la precarietat laboral, la impossibilitat de pagar un lloguer o comprar un pis, ni tan sols podem permetre’ns cuidar la nostra salut mental mitjançant un psicòleg.

I una vegada més, arribem a la conclusió que som una generació que està completament invisibilitzada i que a l’hora de la veritat no se sol comptar amb la nostra opinió ni amb les nostres demandes. Tal vegada és perquè tradicionalment mai s’ha fet l’esforç d’entendre’ns. Podem parafrasejar el Petit Príncep amb allò que “amb els adults també s’està sol”.

Doncs siguem revolucionaris, continuem demanant l’espai que mereixem. Volem viure en un món millor i tindre capacitat de decidir sobre aquelles coses que ja ens afecten, però que sobretot ens afectaran durant més temps a nosaltres que a altres generacions.

Les persones joves tenim la força i les ganes de continuar superant les adversitats per a poder aconseguir els nostres objectius, amb l’entusiasme necessari.

Hem de fer una mirada enrere i contemplar tot el camí recorregut, totes les fites aconseguides per agafar impuls. Tot i que el més important és ser conscients que, per a no desviar-nos del trajecte, hem de continuar reforçant aspectes com els valors de la societat. Sabem que costa molt aconseguir drets i llibertats, però costa molt poc perdre’ls.

Vivim temps d’incertesa, però malgrat tot mantenim l’esperança. Els millors exemples de tirar arrels els trobem en llocs com Ucraïna, on hi ha persones que no volen abandonar el seu lloc de residència, on han viscut tota la seua vida i on tenen els seus records, tot i que la guerra aguaita les seues portes.

Aquesta injustícia ha truncat els projectes de vida de moltes persones, especialment les més humils. Novament, paguen les conseqüències els que menys responsabilitats tenen al respecte, gent innocent, fins i tot amb el preu de la seua vida. Tristament, aquest món està farcit d’injustícies.

És normal que el Petit Príncep no entenga aquest món. Molts tampoc l’entenem. Però som conscients que si no plantem les llavors, mai no es podran collir els seus fruits. Es tracta d’altruisme humanitari. Cal intentar deixar un món millor del que hem tingut nosaltres per a les properes generacions.

Com deia José Antonio Labordeta (1935-2010) en una de les seues cançons més icòniques “Himno a la Libertad”: “También será posible, que esa hermosa mañana, ni tú, ni yo, ni el otro, la lleguemos a ver; Pero habrá que forzarla para que pueda ser.”

Eixe és l’esperit en què hem de continuar treballant, convençuts que no hi ha més opcions que les d’actuar de bona fe, saber apreciar i donar-los valor a les coses que realment importen. En cas contrari, si potenciem una societat egoista haurem perdut.

Les persones joves tenim la força i les ganes de continuar superant les adversitats per a poder aconseguir els nostres objectius, amb l’entusiasme necessari. Ajudeu-nos perquè així siga. Hem de dur endavant el nostre projecte de vida i que, amb la llavor cultivada durant tant de temps, ens permeta tirar les nostres arrels d’una vegada per totes.

“El vent els porta [els homes]. No tenen arrels. Els molesta molt no tindre-les”.

Una rosa en el desert

Reflexions d’un ninot de falla

La COVID-19 va assotar amb tota la seua força una economia i una societat que estaven immerses en el procés de recuperació de la crisi de 2008. El brusc temporal que va portar amb si la crisi sanitària i la guerra d’Ucraïna ha portat a prendre mesures per a pal·liar les conseqüències que s’estendran fins a principis de 2023, segons el govern, deixant un paisatge que bé podria descriure’s com a desèrtic o caòtic, com el que es va trobar El Petit Príncep en arribar a la Terra. No obstant això, després de la tempesta –malgrat que encara no haja arribat la calma–, la pregunta es repeteix una vegada i una altra fins que naix un necessari moment de reflexió: Trobarem aqueixa rosa en el desert, com un brot verd que ens torne a donar l’estabilitat d’abans?

L’actual crisi ha revelat un sistema fràgil i altament dependent d’indústries i mercats estrangers i globals. El primer a enviar un missatge va ser Calviño, que va anunciar que «Fan falta missatges clars, contundents, cap als inversors que diguen: Si aposteu per desestabilitzar a Espanya, perdeu». El segon, que es va llançar en un context que s’antulla extremadament complex, amb la inflació imparable i amb un hivern en el qual les nuvolades negres col·lapsen l’horitzó econòmic.

Però hi ha una bona notícia: tenim l’oportunitat de recompondre’ns en una versió millorada de nosaltres mateixos. En aquest context, són cada vegada més les empreses que aposten per construir un futur més sòlid i compromés tirant arrels en terra local, en les nostres terres desèrtiques i buidada a un viatge al rude sector agroalimentari tradicional, manteniment del benestar humà i mediambiental del nostre país. Una reivindicació de la terra que valora els grans beneficis socials, econòmics i ambientals de la producció local en un context d’especial vulnerabilitat.

A més de la sobirania alimentària, apostar per les formes acurades i lentes de tractar el camp permet construir un sistema més resilient i amb ocupacions de qualitat. Perquè, des de l’horta fins a les fruiteries de barri, el consum local genera tres vegades més riquesa en la comunitat que les grans cadenes. D’aquesta manera, s’impulsa la creació d’un ecosistema intern de generació de riquesa –tant directa com indirecta– més independent. A més, els cànons ecològics i de proximitat de les produccions tradicionals s’integren amb el medi ambient, respectant l’equilibri dels ecosistemes i evitant les tones d’emissions que suposa portar aliments des de l’altra part del món. Rebrotar en clau de sostenibilitat, com una rosa del desert, serà un vector fonamental de recuperació i creixement en els pròxims anys, ja que aqueixa rosa en el desert significarà que la nostra llar tindrà abundància, fortuna, riquesa i prosperitat.

«I els homes no tenen imaginació. Repeteixen el que se’ls diu»

Capítol

dinové

Els éssers humans, particularment quan es fan adults, abandonen els jocs de la imaginació, i amb freqüència solen ser poc crítics enfront de les coses. Prefereixen adequar-se a obtindre títols i a les opinions de la majoria i repeteixen i repeteixen les seues consignes.

Titulitis, el virus de la imaginació

La imaginació és una de les més apressants manques que arrossega aquest món. Tal vegada això explique l’apilament de paper higiènic que milers de persones van fer durant el confinament del primer estat d’alarma: era un producte molt més fàcil de trobar en les prestatgeries dels supermercats que la tan necessària imaginació. Miguel de Unamuno parlava a les darreries del segle XIX de la «ideo fòbia» com un dels mals crònics que explicaven la crisi d’Espanya, és a dir, els espanyols tenien poques idees i imaginació, a sovint una només, i la idolatraven i la convertien en el centre de la seua vida, en la base sobre la qual reposaven les seues certeses i la seua apetibilitat. No és estrany aleshores que tingueren por a quedar-se sense paper higiènic, donat que podrien desestabilitzar el seu plàcid sistema de pensament. l resultat és que després d’acumular unes quantes de les generacions millor formades de la història, segons no paraven de repetir-nos, hui ens trobem amb la sorpresa que aquests joves tan preparats i amb tanta «titulitis» tenen una gran manca d’imaginació i de feina.

Crec que el sistema educatiu no hauria de convertir-se en una sort de projecte d’enginyeria social per a subministrar mà d’obra adaptada a les exigències del mercat i ho comprovem perquè a dia de hui els coneixements se substitueixen per competències, la intel·ligència intel·lectiva per l’emocional i les ciències i humanitats per l’utilitarisme ja que és la comesa que està ocupant una major presència en el sistema educatiu. Aprendre competències sense saber per què i per a què es fa, limitant-nos a formar en la simple execució de tasques, ens porta a conformar-nos amb una visió merament utilitarista de l’educació que impedeix avançar en la construcció de coneixement i de la imaginació, i es ahí on jo em pregunte: quines competències seran necessàries per a desenvolupar-los de cara al futur? Sembla com si hui tot fora qüestió d’aprendre fent, sense reflexionar sobre per què i per a què es fa alguna cosa. I la veritat és que l’actual i boja exigència de preparar a l’estudiant per al mercat laboral, suposa declarar la fallida de l’ensenyament: només servirà per a crear subjectes absolutament servils.

El col·legi o l’institut no poden ser una fàbrica de treballadors, però tampoc ho pot ser la universitat, cada

Antoni Beltrán Vendrell – Caixer temporal al Mercadona

La reflexió

“Després d’acumular unes quantes de les generacions millor formades de la història, segons no paraven de repetirnos, hui ens trobem amb la sorpresa de aquest joves tan preparats i amb tanta «titulitis» tenen una gran manca d’imaginació com de feina.”

vegada més curulla d’aquelles competències i habilitats destinades en exclusiva a satisfer un sistema productiu depredador i excloent. L’ensenyament ha de ser un potenciador de les pròpies capacitats, no un element limitador de possibilitats. És profundament cridaner que com més s’intenta expulsar de l’educació a les arts, la filosofia, la música, les humanitats i, en general, potenciar la imaginació, més les necessitem. Una educació sense humanitats i imaginació només prepara per a servir, perquè «Quan es manca d’imaginació, morir és cosa de res; quan es té, morir és cosa seriosa»

Aquest és principalment un dels motiu pels quals durant els últims anys ha esclatat una crisi de talent: els empresaris no troben el personal que desitgen i, quan ho fan, la veritat és que no aconsegueixen mantindre’l per molt de temps. La meitat dels empresaris espanyols no estan satisfets amb el sistema educatiu i només un 5,7% d’ells considera que aquest compleix amb les seues expectatives. Tots coincideixen que són necessàries una major formació pràctica i competències professionals i és que la «titulitis» és una malaltia que afligeix a Espanya i dona molt poca versatilitat a ocupar altres tipus de treballs i ens impedeix moure’ns amb facilitat. Jo conec persones de 50 anys o més que tenen una titulació universitària en, per exemple, magisteri, i estan dirigint un equip de treball en una empresa. O una titulada en Filosofia que, en saber idiomes, s’encarrega de les relacions internacionals d’una altra empresa. Això abans ocorria: una titulació universitària et donava més opcions que la de dedicar-te, ras i curt, al camp obert a la teua especialitat.

Porte donant voltes al tema educatiu moltíssim temps; i cada vegada tinc més clar que una part important del problema és el de la «industrialització» i «estandardització» del procés: cursos, grups d’edat, currículums uniformes, fites temporals, avaluacions pretesament «equànimes» i «representatives» del nivell d’aprenentatge… etc. És a dir, el problema és que l’educació s’assembla més a una línia de muntatge de la Ford que a la tasca artesanal i orientada a la persona —cadascuna d’elles única i amb capacitats i interessos diferents— que hauria de ser si atenem simplement les necessitats de cadascun; el problema és que l’educació industrialitzada és en si mateix un negoci on el client principal del qual no és l’educand, sinó l’educador i d’aquelles empreses que fan negocis d’ella amb una creixent presència en l’educació de fons d’inversió, bancs i empreses de molt diversa procedència, i per tant sembla utòpic canviar el paradigma; el problema és doncs el mateix concepte d’ensenyament reglat i de certificació de «capacitacions restringides», tipus soldador, mecànic, tècnic de laboratori, arquitecte, advocat, etc. La resta de l’educació hauria d’estar orientada a les persones, buscant fomentar els seus interessos, i a través d’ells intentar crear un trajecte educatiu el més transversal possible…. Sí, ja se que sembla utòpic, però tenim ja de sobres les eines necessàries i la capacitat organitzativa per a fer-ho… Només fa falta imaginació.

Ara en lloc de la imaginació vivim en la febre dels títols i més títols, la d’aconseguir una plaça de funcionari a base de clavar el colzes i empollar temari. No es pot ser intel·ligent si no es té un títol. Els títols et donen dignitat i ser funcionari encara més. Amb això, l’única cosa que aconsegueixen és enganyar-se a si mateixos i devaluar els títols universitaris. Però ho fan perquè estem en un món de «titulitis» universitària per a poder aconseguir una ocupació. A això se’n diu inflació de títols. I el seu resultat és que, en molts llocs, es necessita un títol universitari per a ser caixer del Mercadona i dic d’aquest empresa valenciana d’alimentació perquè fa uns mesos, una dona que previsiblement és catalogada com a molt intel·ligent em va dir precisament el meu primer dia de feina que jo era massa intel·ligent per a estar de caixer; tal vegada tenia raó, en acabar la temporada estival vaig tornar a ingressar en l’empresa més important del país, la de l’atur. Ara recorde a l’institut: quan treia males notes en llatí, ja que no m’agradaven en el seu temps, el meu pare m’amenaçava perquè clavara més els colzes o que acabaria sent el caixer més llest de Mercadona i no arribaria ni a ser ni un mileurista. No sospità llavors que, quinze anys després, amb doble grau

Traieu-vos títols i sereu la generació millor preparada de la història, deien. El que no sabíem és que també seríem la primera generació que acabaria vivint pitjor que els seus pares.

universitari de sociologia i treball social, un màster en planificació de menors i molts cursos de sociología, cobrar eixos mil euros com a caixer seria quasi un motiu d’etern agraïment en el millor dels casos.

A la fi, la joventut de hui seguim «sense casa, sense faena, sense pensions» i sense esperança de tindre, perquè al final resulta que trencar amb el bipartidisme desemboca necessàriament a refundar-lo per blocs i que «arribar al govern no era arribar al poder». I perquè, després d’una dècada d’allò i amb aproximadament un 40% d’atur juvenil, en les tertúlies de la tele i en el Congrés, en les tribunes dels periòdics i en les columnes, ja ningú parla de l’atur juvenil, ja ningú se sorprén perquè cobrem, si arriba, mil euros, i ja ningú s’enrojola perquè ens vegem condemnats a viure a casa dels pares més enllà dels 30. Del que sí parlen, del que parlen molt, és d’assenyalar al altre de feixistes i de comunistes, encara que pel carrer es veuen cada dia més negocis tancats i milers de xavals estrangers sense futur formant part de bandes de carrer i dolentes saquejant comerços i donant pallisses. Després resulta que era que Espanya comença a anar una mica pitjor, o igual és que mai va anar bé.

No, no estic boig envejant, moltes vegades, la vida que tenien els nostres pares a la nostra edat. Amb trenta complits els meus estaven a punt de tindre al seu segon fill, una hipoteca quasi pagada i un segon cotxe que la meua mare es comprà amb els diners que estalvià en deixar de fumar. Els dos havien millorat les condicions de vida dels seus pares, i dels meus avis, i pensaven, clar, que jo i la meua germana faríem el propi, perquè de qué si no anava el progres? I que la cosa fora a millor passava, clar, per tindre fills universitaris, perquè en les manifestacions del Primer de Maig sentien moltes vegades allò de «el fill de l’obrer, a la universitat». Però els fills dels obrers de la meua generació que vam anar a la universitat, que per a ser justos vam ser molts en comparació́ amb els fills dels obrers de la generació́ dels nostres pares, comencem a tindre el convenciment que la universitat no era un passaport per a res sinó quasi una fi en sí mateix i que el mercat no tindria necessàriament un lloc reservat per a nosaltres quan acabàrem una carrera, un màster i apreníem un parell d’idiomes.

Al cap i a la fi, era el que els nostres pares, els nostres professors i polítics ens havíem donat a entendre: que ens traguérem títols i que seríem «la generació́ millor preparada de la història», el que no sabíem és que també seríem la primera que, en dècades, acabaria vivint pitjor que els seus pares. Les esperances de tota una generació́ —els boomers—, dipositades en què els seus fills milloraren les condicions de vida que ells els havien pogut brindar, es veia fetes fallida: i que ni tan sols anava a ser fàcil intentar igualar-les.

“En la meua terra tenia una flor: parlava sempre la primera…”

ECO: [ECO]

Estem en any d’eleccions i, per tant, prompte començarà la campanya electoral. Els polítics es deslliguen. Entren en pànic i els pobles i ciutats es comencen a omplir d’obres i projectes —molts absurds— d’última hora, una vegada i una altra com un ressò repetitiu cada quatre anys: la inauguració d’una font ací, la remodelació d’un carrer allà, obres i més obres, com si no hagueren tingut quatre anys per a començar-ho tot en els últims sis mesos. I és que en temps d’«ereccions» els polítics es calfen molt, uns poden perdre el control, uns altres acaricien l’orgasme i tots anhelen aqueixa libido de satisfer-se mútuament en coalició o solitàriament.

En la política tot és poc creïble i repetitiu com un ressò reverberant creador de promeses on es fan diagnòstics de Kama Sutra a la carta, que difereixen segons el color polític del cristall amb què es mira. Tots recordem el famós «puc prometre i promet», «promet que si governe, promet que seré implacable contra…, promet que pujaré o baixaré tal impost, promet que les pensions pujaran, promet…» tot el que se’ls ocórrega. Perquè com diu el refranyer espanyol que poques vegades erra: «Prometer, prometer hasta meter y una vez metido olvidar lo prometido» A això es dediquen els polítics, així que conciutadans —perdó per l’expressió—, però segur que hi haurà més d’un que quatre anys després continuarà tenint l’anus com a bugadera del Japó. I quan algun dels «que la fiquen» —perdó, prometedors— aconsegueix el poder, es trauen una altra de les grans frases de Groucho Marx, «Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres».

Quan es fan els comptes bàsics, tot és més que dubtós. Si li preguntes a un polític, i tot això que promet amb quins diners es pagarà? Com és possible això si, a més, diu que abaixarà impostos? Aquestes i moltes altres preguntes se’ls poden fer, i sempre contestaran el mateix. Si estalviem d’això o d’una altra cosa, si suprimim despeses supèrflues, si lluitem contra l’evasió fiscal, etc., però ningú diu mai que es baixaran el sous. Sempre ho diuen en campanya electoral, però ningú ho fa. Tot una gran mentida, una farsa que es repeteix com un ressò cada quatre anys.

El trist és que després de tots aquests anys, tot és igual; promeses incomplides. En fi, en això de la política, Groucho Marx i Pinotxo són les icones i, com diu El Petit Príncep: «Els homes no tenen imaginació, només repeteixen el que se’ls diu». Però continuarem votant, triant a qui millor ens «la clave» i mantenint aquest sistema basat en les mentides, les falses promeses, l’engany consentit, i sempre amb l’esperança que aquesta vegada serà l’última.

Reflexions d’un ninot de falla

«Amb els homes també s’està sol»

Capítol

vintè

Les seues expectatives de trobar amics entre els homes que habiten la Terra s’han vist inquietades per la visió general del planeta, un planeta “sec, punxegut i salat”, en el qual el primer que troba és el desert.

Incomprés, impotent, trist, malhumorat, poc valorat…

La nostra festa, les Falles, és la setmana de festa de la ciutat de València i vora uns noranta municipis més — concentrats la gran majoria en la província de València—, durant la qual es planten i es cremen els cadafals fallers. Una festa que ompli de llum, de soroll amb les despertades i les mascletades; de música amb les bandes i les xarangues, de sàtira i de color amb les falles. Milers de falleres i fallers s’engalanen amb la indumentària tradicional valenciana amb la qual mostren la riquesa de la sederia, de l’orfebreria i de l’artesania valenciana i es pentinen amb els monyos tan característics per realitzar un dels actes més rellevants: l’ofrena.

Però, malgrat que els dies grans de les falles els podem resumir en la setmana que culmina en la nit del 19 de març, les falles són tot l’any. Allò del pensat i fet que tant ha caracteritzat a la nostra festa i que en moltes ocasions els fallers i les falleres recorrem a aquesta locució, durant tot l’exercici faller es treballa de valent. Generalment, poques setmanes després de la “cremà”, s’inicia el nou camí faller: finalitzat el president o la presidenta en el càrrec, és l’hora d’elegir al nou o a la nova que encapçalarà a la comissió. Aquest o aquesta s’encarreguen de buscar a falleres i fallers per conformar el que serà el motor de la comissió durant l’any faller: la junta directiva. Des d’aquest grup de fallers i falleres que treballen per a totes i tots –aguantant comentaris, la majoria de vegades amb molt mala bava per part d’altres membres que no fan res– es busca a l’artista o artistes fallers, d’on comprar les flors necessàries, a l’orquestra d’actuar –malgrat que cada vegada més són discomòbils les que amenitzen les nits–, els torns de les colles, qui s’encarrega del protocol, qui confeccionarà el llibret... entre altres moltes coses.

Les Falles en l’actualitat són una festivitat de masses: gent de tot el món les visita, també visitants nacionals s’arrimen per descobrir aquest Patrimoni Cultural de la Humanitat. Després de la pandèmia de la COVID-19, el cens faller s’ha recuperat i, és més, ha augmentat considerablement: molta gent ha decidit fer el pas d’unir-se a una comissió fallera. També xiquets i xiquetes que, per les amistats en els col·legis, s’arrimen a les falles des de ben menuts i, de vegades, arrosseguen als pares i les mares a aquest món festiu.

Josep Osca López – Vicepresident de Cultura de l’AC Falla El Portal

La reflexió

“Quan una comissió entra en el cercle dels premis —playbacks, llibret, teatre, cavalcada, entre altres...— cada any vol un poc més. I no és una cosa premeditada, o aprovada en reunió, simplement que volem pegar un pas més endavant.”

Entres al cau faller i sempre te’l trobes de gom a gom, gent gaudint del bon temps —típic dia solejat que de seguida diguem “fa dia de falles”—, de conversa amb una cerveseta a la mà, preparant el dinar... però tot açò canvia quan envies un WhatsApp pel grup de la falla i dius «escolteu, s’ha de fer decorat dels playbacks», «hi ha reunió del llibret per buscar publicitats», «s’ha de netejar el cau i les cadires per al nomenament» i qualsevol missatge que es traduïsca en fer feina al cau a canvi de... de res. Treballar per a la falla és una feina altruista.

I és que en la majoria d’ocasions, aquells fallers i falleres que han treballat de valent ara tenen altres prioritats que els fan allunyar-se de la primera línia fallera: la vida són cicles i el món de les falles absorbeix molt. Treballar fora de la ciutat o moltes hores, la criança dels fills i, després, quan són més majors, les activitats extraescolars; dedicar-li hores a altres hobbies. I, sobretot, la tranquil·litat, factor clau per a allunyar-se durant una temporada del bullici faller.

Malgrat ser una festa multitudinària, en moltes ocasions, aquells fallers i falleres que treballen en pro de la festa i dintre d’una comissió, se senten sols. I no és per a menys, ja que, inclús, els amics i amigues no fan costat. Treballar sense mans és molt complicat per arribar al llistó que volen marcar-se aquestes persones en qualsevol activitat: els playbacks, el ral·li, el teatre, la cavalcada... Sembla que no hi haja tanta feina, però a mesura que els dies i els mesos van passant i la data assenyalada en roig al calendari s’arrima, els nervis es disparen. El temor a no aplegar amb tot a punt augmenta i la primera mesura és retallar les hores de son. Fins que ja penses que està tot perdut i apareixen a tirar-te una maneta. A última hora i quan l’aigua va pel coll. I de seguida et diuen «veus com no era per a tant!». Ara mare!

Les persones que solen encarregar-se de qualsevol cosa i més quan es participa en un concurs, volen que tot vaja rodat i perfecte, perquè són exigents en la seua feina —i més si fa mesos que estàs preparant-ho—, res de pensat i fet. Però, quan al final veus que tot ha pogut ser i, a més, com ho esperaves, pots respirar tranquil i recuperar les hores de son invertides. Perquè participar en un concurs té unes exigències, ja que s’atorguen premis. Sí, tots diguem que no ho fem pel guardó, però en realitat si ens premien, millor que millor. I és ací on entra l’autoexigència que ens fa pensar en si estarem o no a l’altura i si rebrem un premi més alt o més baix. El no complir expectatives també és un tema recurrent en el món faller.

Quan una comissió entra en el cercle dels premis —playbacks, llibret, teatre, cavalcada, entre altres...— cada any vol un poc més. I no és una cosa premeditada, o aprovada en reunió, simplement que volem pegar un pas més endavant. Perquè rebre un premi és reconèixer que la feina està ben feta, i en rebre’l, tornes a respirar tranquil. Però, cal recordar, que tot açò entra dintre de l’exigència personal i les expectatives que es puguen crear els mateixos fallers i falleres.

¿Hem de participar en els diferents concursos —independentment de quina modalitat?— Sí. Però no cal que ens calfem el cap si no aconseguim el resultat que esperàvem, ja que els guardons els entrega un jurat determinat. I el resultat de la seua valoració és la disposició dels premis. És el fallo d’un jurat determinat en un any determinat.

Mai es donarà el mateix resultat altra vegada. Cal, passat un temps, revisar el que s’ha fet per detectar possibles errors i tenir-los en compte per a pròxims anys. Però sempre cal intentar gaudir del procés, independentment de si comptem amb gent que ens ajuden o no, si acomplim les expectatives o no. En el moment es passa mal, però amb distància, ho recordes i penses “no va ser per a tant”; que en realitat sí ho va ser, però li lleves ferro a l’assumpte. I també es diu “enguany és l’últim”, i mai arriba eixe últim any. Fins que arriba.

Et sents incomprès, impotent, trist, malhumorat, poc valorat... però quan tot s’acaba i ha eixit de la millor forma i

Malgrat tota la soledat, la incomprensió, la poca valoració i el malhumor, hi ha fallers i falleres que vetllen perquè certes activitats tinguin continuïtat dintre de la comissió i no es perda la seua tradició.

com volies, saps que tornaries a estar al peu del canó per passar pel mateix. Perquè, al cap i a la fi, ho fas per la teua comissió i perquè t’agrada fer-ho. I encara que et diuen “però no veus que sempre estàs tu sol fent tota la feina!?” —per dir-ho bonic, clar—, tu a l’any següent, igual, l’aigua fins al coll. T’agrada i ho fas per gust, fins que es torna incompatible: feina, oci, formar una família, assumptes familiars. I es pot tindre la sort que algun altre faller o fallera agafa la batuta, o simplement, s’acaba perquè ningú vol eixa responsabilitat. Aleshores es perd el costum i, quan vols tornar-te a enganxar, la gent ja ha fet la seua marxa i encara és més complicat.

Per això, malgrat tota la soledat, la incomprensió, la poca valoració i el malhumorat, hi ha fallers i falleres que vetllen perquè certes activitats tinguin continuïtat dintre de la comissió i no es perda la seua tradició.

“Em creia ric amb una flor única i resulta que no tinc més que una rosa ordinària”

Un jardí de roses

Reflexions d’un ninot de falla

Els discursos dels nostres polítics estan plens d’una xerrameca esperançadora que sembla avançar en direcció contrària a la realitat que vivim. A més, cada dia es fa més insuportable la utilització pels polítics de frases sense sentit, òbvies, ocioses i buides de contingut, que atempten contra la sensatesa i seny dels ciutadans i demostren l’erm ideològic dels qui les pronuncien.

Aquesta xerrameca pròpia dels polítics li succeeix en un cas similar al Petit Príncep, quan arriba a la fi d’un camí al costat d’un jardí ple de roses que eren iguals a la flor del seu planeta que ell tant apreciava. És allí on descobreix que la flor que va deixar en el seu planeta no era una flor única, sinó una més de les tantes roses que existeixen — mira quina paradoxa, igual que els polítics— Això ho entristeix molt i es lamenta d’haver fet més cas a les paraules, vestides d’orgull i vanitat, de la flor que als seus actes.

Un recent exemple de xerrameca política contraproduent és l’Estratègia de Política Exterior Feminista que el Govern va publicar a so de bombo i platerets. Trenta-tres pàgines de xerrameca sense cap acció concreta: ni sancions per a països que vulneren sistemàticament els drets fonamentals de les dones —gran cas que ha de ser insignificant amb l’ocorregut en el mundial de futbol de Qatar—, que són drets humans; ni mesures pràctiques perquè el talent de les espanyoles diplomàtiques es comence a aprofitar plenament. Una cosa semblant va ocórrer amb l’esborrany de Decret sobre el currículum d’Ensenyament Primari en el qual el Govern planteja un enfocament soci-emocional amb perspectiva de gènere en l’ensenyament de matemàtiques. I ja, per no anar-me’n de la llengua que la tinc «cartronitzada» deixarem de banda el finançament efectiu per habitant que torna a deixar a la Comunitat Valenciana en el més baix del país. De moment, en tots els casos, tot és xerrameca.

Evidentment que les xerrameques consisteixen a parlar sense dir res. Però aquesta idea ha de precisar-se en el sentit que no sols s’empren pels qui no volen dir res, sinó per aquells que no tenen res a dir. En aquest cas es tracta de l’espectre polític de la «cosa de no res» en el qual s’instal·len, tan còmodes, els polítics quan es veuen acorralats per circumstàncies adverses i desfavorables. I és que, per a convéncer, el polític ha de servir-se de la paraula; però, més en aquest any d’eleccions, els ciutadans a l’hora de dipositar el seu vot en l’urna, necessita posar en pràctica les seues idees. Al final als polítics se’ls jutja més pel que fan que pel que diuen i això, en la saviesa popular, ho reflecteix aquest «obres són amors i no bones raons».

Igual que El petit príncep, ens deixem portar per la xarrameca i el populisme que provocaven en la nostra ment i cor les paraules com l’amor que processava per la seua flor, i no ens adonem que en realitat cal quedar-se amb els actes, i no amb les paraules.

La meva rosa

El musical – Manu Guix & cia.

«Va ser el temps que vas passar amb la teua rosa el que la va fer tan important»

Capítol

vint-i-uné

Les relacions i els afectes es cultiven amb el temps, i és tot aqueix temps que els dediquem el que les fa valuoses per a nosaltres. Reflexiona sobre la importància de dedicar temps a les coses que volem, i sobre la responsabilitat de ser constants en les nostres relacions, siguen d’amistat o d’amor.

Amistats 2.0

Milio Roda Lucas – Indumentarista

Les xarxes socials s’han convertit en el canal de comunicació global, el que utilitzem habitualment per a comunicarnos amb els altres. Han desplaçat les trucades de telèfon i es posicionen en el primer lloc de les comunicacions interpersonals entre les nostres amistats. Ara, per a tindre un simple amic, n’hi ha prou amb tindre els teus «Followers», que és un terme emprat en les xarxes socials per a descriure una persona que està seguint el compte d’una altra.

En canvi, en El Petit Príncep hi ha episodis sensacionals com el d’aquest capítol, on la rabosa, després de sondejar el xic, es queda mirant-lo una llarga estona i li diu: «Si vols un amic, domestica’m!». La primera vegada que ho vaig llegir vaig sentir aqueixa emoció que sobrevé quan s’experimenta el poder d’una revelació. Aqueixa «domesticació» és la clau fonamental en la qual la rabosa i El Petit Príncep es van ajuntar. En l’obra, la paraula «domesticar» és la traducció del francés apprivoiser, que té un sentit més específic que el valencià i significa familiaritzar-se l’un amb l’altre, és un «crear llaços», convertir l’altre en un ésser únic en el món. «Només es coneixen les coses que es domestiquen» es pot llegir també en aquest capítol, però aqueixa profunda comprensió requereix temps, paciència, cura. És sobretot un recorregut de tacte i de paciència: aprendre a acostar-se pausadament a l’altre. Res té a veure amb el que presenciem en aquests agitats temps d’amistats 2.0 o simplement, com els anomenen alguns, amics virtuals.

Fent un repàs, aquest tipus d’amistats van sorgir fa pocs anys, quan va començar a utilitzar-se més Internet i es va provocar un increment considerable de l’ús de les xarxes socials. Cada vegada és més normal que sorgisquen amistats a través d’elles, en algunes ocasions podem arribar fins i tot a conéixer-les, però altres vegades mai s’arriba a conéixer l’altra persona. Fa algun temps, els amics només es podien veure en persona, per la qual cosa si vivien lluny no podien tindre a penes contacte. No obstant això, sí que és veritat que les relacions d’amistat d’abans eren més duradores.

La reflexió

“Domesticar», és la traducció del francés apprivoiser, que té un sentit més específic que el valencià i significa familiaritzar-se l’un amb l’altre, és un «crear llaços», convertir a l’altre en un ésser únic en el món.”

Encara que cada vegada aconsegueixen normalitzar-se una mica més, els vincles virtuals no arriben a assolir un estatus de realitat del qual sí que gaudeixen aquelles que es construeixen entorn de la proximitat física. Per això, a poc a poc, ens estem acostumant a viure en dos mons contraposats però interrelacionats, perquè les ruptures de barreres espacials aproximen la realitat física a l’aparença de la realitat.

L’amistat, per exemple, només s’iniciava entre dues persones que, a conseqüència d’un primer contacte casual per motius de treball, estudi o de simple diversió, establien un corrent de simpatia i atracció mútua que solia desembocar en un major o menor grau de relació personal afectiva. Però aquestes amistats no corrien molts dels riscos que tenim si forgem una nova amistat virtual.

En l’actualitat, és habitual que els millennials establisquen llaços a través de les xarxes socials: no tothom té la sort de conéixer gent amb els mateixos interessos i a través d’internet és possible expressar-se d’una manera honesta i sentir-se menys aïllat de la resta del món. Molts consideren que poden sorgir conductes de risc quan comencen a obrir un espai de confiança i d’intimitat virtualment, ja que és possible que la persona amb la qual t’estigues comunicant no tinga les mateixes intencions que tu. Per això, un dels principals riscos que correm en aquesta mena d’amistats, és que no podem veure el nostre suposat amic virtual, per la qual cosa no podem saber si en realitat és qui diu ser, o ens està mentint.

Molta gent es crea falses identitats per a enganyar altres persones mitjançant les xarxes socials, es fan passar per vertaders amics quan en realitat l’últim que volen és una amistat. Hui, moltes de les relacions entre parelles, s’inicien des del seu primer contacte a través d’Instagram, Facebook, TikTok o WhatsApp. Unes fotos més o menys recents, unes frases de talla i apega i una simple sensació d’empatia són suficients per a iniciar una amistat virtual que pot culminar en una trobada física que, o bé podria desembocar en un coneixement mutu de la personalitat, gustos i aficions de cadascú, o en una ràpida intimideu sexe/afectiva, que comporta els riscos propis de qui fa lliurament del seu jo a algú desconegut en la vida real. És ací quan el problema sorgeix en abusar d’aqueixa virtualitat l’aparença esdevé en falsedat i «l’amic» es converteix en un enemic capaç de destruir l’honra, la dignitat o el prestigi d’una persona.

Per això és necessari protegir els menors d’aquestes amistats, i no dic que siga allunyar-los d’elles, sinó més aviat informar-los dels riscos que poden córrer. És ben sabut que molts adolescents s’enganxen a allò que tenen més a mà i és més fàcil. El més modern d’ara és tindre milers d›amics virtuals en les xarxes socials i estar esperant tot el dia, amb aquell tic nerviós de mirar el telèfon, al fet que a algú se li ocórrega donar un like, enviar un missatge, pujar un post o una història. Usen les xarxes socials i altres aplicacions socials com a plataforma tècnica per a socialitzarse, mesurant la seua popularitat contestant a tot el que els arriba per la xarxa. Les frases que més circulen són: Quants milers de seguidors tens?, soc el primer a respondre, contesta immediatament, fes captura dels teus contactes... Per a molts adolescents que estan aïllats en la vida real és la seua única finestra a l’exterior per a tindre noves relacions personals. Solament els queda l’oportunitat de trobar molts amics virtuals amb qui comunicar-se a través del ciberespai.

Amb tot l’exposat, considere que no és dolent tindre amistats virtuals; el món digital té també aspectes molt positius sempre que siguem conscients dels riscos que correm, i aprenguem a conéixer bé la persona que es troba darrere

“Si vens, per exemple, a les quatre de la vesprada, començaré a ser feliç des de les tres”

de la pantalla. Un d’ells és l’enorme possibilitat que ofereixen els retrobaments entre bons amics que es troben distanciats o durant la pandèmia que hem viscut, on van tindre un gran protagonisme les relacions digitals a través de plataformes o videoconferències, i facilitaven trobades personals, conferències, tertúlies o reunions professionals que permetien parlar, dialogar o debatre a milers de quilòmetres de distància entre persones conegudes o desconegudes. Personalitzar aquestes oportunitats de contactes digitals és la màgia que ofereix aquest món nou de la digitalització.

I, no obstant això, jo em pregunte, aquesta amistat virtual és suficient per als autèntics amics? Per això els donaré com a exemple dues experiències que em van contar de diversos companys i que, de segur que a algú de vosaltres us ha passat.

La primera és que, en un grup de WhatsApp d’amigues de la universitat, una d’elles va informar la resta que acabava de morir la mare d’una de les integrants. En un instant el grup es va omplir de missatges amb cors i paraules de suport de l’estil «Ànim. Una abraçada» o «Les meues condolences». D’una banda, aquella resposta ràpida et fa pensar en la immediatesa amb què acudíem a atendre amics o coneguts en un moment tan dur. Era una manera de dir-li que estàvem amb ella. Això és, al cap i a la fi, l’amistat: estar al costat de l’amic a les bones i a les males, com diuen.

Però al cap de pocs minuts, després d’aquell bulliment, el grup va quedar en silenci durant hores. Aleshores em vaig preguntar si seria suficient per a aquesta amiga que plorava la pèrdua de la seua mare el fet d’haver rebut unes línies de text i res més. No fa falta tindre molta empatia per a posar-se en el lloc de l’altre en un cas així. Com et sentiries el teu si en la mort d’un familiar els teus amics despatxaren la pèrdua amb un simple missatge curt de WhatsApp? No seria millor que després d’aqueix text, fer una anomenada a aqueixa persona i parlar amb ella, sentir la seua veu, deixar que manifeste els seus sentiments, compartir amb ella la situació? Hi ha assumptes que no poden liquidar-se amb aquesta primera paraula només, i l’amistat és un d’ells.

És lògic que utilitzem els grups de xarxes socials si et demanen comunicar amb un simple sí o un no, si assistiràs al recital de tuba del nebot de set anys i que aquesta conversa siga suficient amb un WhatsApp. Però la majoria de les nostres relacions interpersonals tenen molts més aspectes. L’amistat és un diamant amb múltiples facetes i cal cuidar-lo íntegrament. El fet d’establir llaços a través de la xarxa no ens impedeix relacionar-nos amb les persones amb les quals ens trobem en el nostre dia a dia. Aquest tipus de vincles amb amics per internet contribueixen al nostre benestar i, a vegades, les xarxes socials provoquen una sensació d’asèpsia que ens porta a frivolitzar les relacions que generem a través d’aquests mitjans. Tots ens hem vist immersos en cercles de validació en els quals secundem o donem la raó a coneguts a través d’internet sense conéixer a fons la situació en la qual es troben. Per exemple, quan penges una foto teua i reps vint comentaris dient-te com de bonic estàs, o quan fas costat a una de les parts en una ruptura sentimental sense que ningú et diga que això no està bé. A més, el fet de donar un m’agrada, compartir alguna cosa en el mur d’algú o fer algun comentari ocasional, a vegades ens genera la falsa sensació que som amics d’aquestes persones o que sabem de la seua vida, però en realitat no és així.

Més enllà d’un missatge ràpid, les qüestions importants convé tractar-les amb una conversa. Ser amics és

En l’actualitat, és habitual que els millennials establisquen llaços a través de les xarxes socials: no tothom té la sort de conéixer a gent amb els mateixos interessos

interessar-se per les coses dels altres i fer que els altres perceben la teua disposició. «Ací em tens per al que necessites», diem. I el que necessita l’amic és poder parlar. Els anys passen volant i la vida a tots se’ns complica. El treball, la família, un canvi de ciutat… poden fer que ens resulte més difícil establir contacte amb els amics i és cert que en aquest aspecte WhatsApp o altres aplicacions ens permeten mantenir la comunicació. Si no, arribarà el dia en què Siri, Alexa —o qualsevol ajudant de veu— respondrà automàticament un missatge de condol o una contestació a qualsevol cosa que se’ns pregunte. La màquina ens haurà substituït. Per això cal fer el següent pas per al qual cap màquina estarà mai preparada.

El Petit Príncep ja ens ho deia fa huitanta anys: «No era més que una rabosa semblant a cent mil uns altres. Però jo ho vaig fer el meu amic i ara és únic en el món». Els bons amics són capaços de trobar la particularitat o la singularitat d’una persona entre mil. No importa quant se semble a la resta del món. Una persona volguda, un bon amic, és sempre un ésser únic. Per això, les relacions que cultivem són especials, i seguisc amb una altra frase de l’obra que pronuncia aqueixa sàvia rabosa i que diu «Va ser el temps que vas passar amb la teua rosa el que la va fer tan important». Perquè les relacions guanyen importància pel temps que dediquem a elles, perquè és el temps el que les construeix. El temps és l’únic bé que no torna de cap manera. Quan entreguem el nostre temps, ens entreguem a nosaltres mateixos.

Seguint amb les relacions, un altre tema tabú que ens fa vergonya comunicar és:«He conegut a algú per internet, però encara no la conec en persona», i és ací quan ens inunden les preguntes. Heu intercanviat fotos, profundes confidències, teclejos intempestius a les dues de la matinada i pluges d’emoticones de tots els colors. Llavors, per què no heu quedat mai?

Abans de demonitzar el mitjà de les relacions d’amistats 2.0 no són una espècie nova: són la «digievolució» dels amics o amigues eterns d’e-mail i del Messenger. Encara que es poden pescar en la vida ‘real’, el contingent més gran d’eterns amics cibernètics prové, actualment, de pàgines de contactes, xats i altres reductes de persones que busquen no se sap quina cosa, amb no se sap quina persona, per a no se sap molt bé què.

Aquests inicis de relacions en línia solen començar a molta alta intensitat «teclejadora i emoticonera». Dues setmanes en manera 24/7 i unes quantes diòptries després, tenim a una ànima bessona que ja se sap tots els nostres traumes de la infància, les perreríes dels nostres exnuvis i exnúvies i, si ens ha donat per l’eròtic-festiu, fins a la marca de la nostra roba interior o la mesura del nostre poder genital.

Fins ací, cap problema. Dues persones es troben en la xarxa, dues persones connecten, dues persones que s’intercanvien els números de telèfon, dues persones que estan la mar d’entretingudes prement la tecla i la preocupació més gran que puga existir en aqueixos moments es redueix bàsicament a quedar-se sense bateria enmig d’alguna conversa especialment intensa. Amb el temps, el més habitual és que aqueixa intensitat es diluïsca una mica, cada WhatsApp torna a la seua normalitat i l’amistat es manté o es va tornant distant amb el temps i ací no ha passat res.

“No era més que una rabosa semblant a cent mil altres. Però jo la vaig fer la meua amiga i ara és única en el món”

Però, què ocorre quan aquest intercanvi de missatges constant es converteix en l’únic estímul existencial d’una o de totes dues persones? Quan no rebre un bon dia, o una bona nit deslliga l’ansietat, la paüra o els dubtes? Quan es comencen a colar els <<et vull, em muir de ganes d’estar amb tu, besar-te, cardar-te…>>, i, no obstant això, per raons misterioses, mai poden quedar?

Si estem en aquest punt, detinguem-nos un moment ací.

La teua idea: he conegut a una persona, tenim una connexió increïble, parlem tot el dia, m’estic començant a enganxar. De paraules ja heu tingut una bona estona i les meres converses ja no produeixen la xutada dels inicis. És hora de passar als fets.

La realitat: tens una relació fantasma amb un desconegut o desconeguda creada a base tan sols de paraules per una xarxa social o un servei de missatgeria instantània. Em posa excuses. Em diu que necessita temps. Em conta que abans de voler conéixer a algú, prefereix parlar pel WhatsApp.

Un dels consells més freqüents que donen els experts a les persones que es troben iniciant amistats virtuals amb vista a alguna cosa més, és que no es facen grans expectatives fins que coneguen en carn i os a qui tenen a l’altre costat de la pantalla. Per què ens diuen això? Perquè tendim a adjudicar a les converses de WhatsApp una major intimitat i implicació de la qual realment tenen. La comunicació instantània té un punt addictiu: és un estímul instantani que satisfà ràpidament una necessitat, raó per la qual existeix una vertadera síndrome d’abstinència quan la missatgeria baixa de freqüència o desapareix, obligant-nos a retrobar-nos amb un buit previ que abans només picava i ara, fa mal.

Quan l’altra persona no vol materialitzar-se, pot ser per moltes raons. Hi ha gent que té problemes de depressió, fòbia social, etcètera… que, no obstant això, maten la seua soledat amb aquesta mena de relacions virtuals. Hi ha gent que té parella i cerca tan sols una fantasia amorosa sense riscos amb la qual escapar de les seues rutines o de les seues insatisfaccions vitals. Hi ha gent que no vol parella, o no li interesses com a parella, però s’enganxa a l’atenció que li dispenses i al fet de tindre a algú sempre ací.

Els motius són diversos, però cap d’ells és el teu problema o pot ser solucionat per tu. Si aquesta persona realment té interés a anar pel mateix camí que nosaltres, tindrà el seu espai per a reflexionar si no li compensa superar les seues limitacions o pors per a conéixer-nos. Amb tot, si l’amistat és forta, les expectatives es mantenen fora de perill quan es materialitzen enfront d’un café. Si el que intenten fer en quedar físicament és el mateix que fan a través d’internet, com per exemple tindre una xarrada, explicar-se les seues coses o fer-se companyia, hi ha molt poques probabilitats que resulte decebedora. Però si es tracta d’un assumpte sentimental, la cosa canvia. L’atracció que podem sentir per una persona a través de les xarxes socials ha de veure’s recolzada per un munt de factors que només podem conéixer quan tenim a l’altra persona davant: el seu físic, com fa olor, la seua veu, la proximitat física, etc.

Per això, perquè l’amistat real o virtual es consolide només existeix una regla d’or, que és confiar i respectar la persona amb la qual entaules una relació. Cal protegir-se dels qui pretenen envair la teua intimitat física o intel·lectual sense haver donat un senyal de confiança i respecte a la teua llibertat. Podem tindre moltes connexions

Un altre tema tabú que ens fa vergonya comunicar és «He conegut algú per internet, però encara no la conec en persona» i és ací quan comencen a inundar les preguntes.

al nostre voltant, però si no són significatives, si no es basen en la intimitat emocional i la confiança, si no són recíproques, llavors no ens serviran de res. Les amistats vertaderes són aquelles que sorgeixen quan coneixes la persona al cent per cent, i això només ho pot fer el contacte amb ella. Per això, pense que els amics reals no sols són aquells que et trobes de manera física, sinó aquells que estan sempre al teu costat, ja siga mitjançant un mitjà electrònic com en persona, i que sàpies que mai et fallaran.

Com diu El Petit Príncep: «Heus ací el meu secret, que no pot ser més simple: només amb el cor es pot veure bé; l’essencial és invisible als ulls.» Tal vegada és la cita més famosa de tota l’obra i això no és casual, perquè resumeix la mirada sobre el que veritablement importa en la vida que és establir vincles profunds i significatius, en lloc de viure d’una manera superficial com ocorre amb les xarxes socials. A més, aquesta frase expressa la saviesa que ha adquirit El Petit Príncep sobre la seua relació amb la rosa: gràcies a la rabosa, el xic aconsegueix comprendre que, encara que la seua flor puga semblar una més en un camp de roses, és única perquè a ella li ha dedicat el seu temps i, llavors, ha aconseguit domesticar-la. Perquè les coses importants són les que no es poden veure, són les que se senten; com l’amor, la bondat, la generositat i l’amistat.

“Heus ací el meu secret , que no pot ser més simple: només amb el cor es pot veure bé; l’essencial és invisible als ulls”

La Rabosa

Reflexions d’un ninot de falla

Amb freqüència, escoltem la paraula amic o amiga, i multitud de frases sobre ells i elles. Tanmateix, la major part d’ aquestes referències, no li donen el valor que té l’amistat, la profunditat de sentiments que comporta. En els últims anys sembla que les relacions d’amistat són utilitzades com a objectes, que s’utilitzen i quan no ens serveixen les tirem, les apartem. Amistats fetes per interès, i que després evidentment, aquests llaços afectius es desfan, no perduren en el temps.

Això mateix passa amb l’encontre de la rabosa i el Petit Príncep, que se sent frustrat perquè tot el referent de la seva vida era la seva flor que havia deixat al seu planeta i que tot el que vivia ho relacionava amb ella. I llavors, en veure tantíssimes flors en una praderia, cents de milers semblants a ella, va pensar que la seva flor deixava de ser per a ell única al món. En aquesta trobada el Petit Príncep li diu que jugue amb ell. La rabosa, que era molt llesta, rebutja la seva invitació perquè s’adona que el Petit Príncep vol utilitzar-la per superar la seva tristesa. I llavors la rabosa li diu: no pots jugar amb mi, no estic domesticada. Doncs bé, el Petit Príncep li pregunta: Què és domesticar? I la rabosa diu que és una cosa massa oblidada que significa crear llaços, crear vincles, domesticar és fer-lo amic.

Doncs aquest vincle representa la necessitat de tenir-se l’un a l’altre «Si tu em domestiques, llavors tindrem la necessitat l’un de l’altre, tu seràs únic per a mi, únic al món i jo ho seré per a tu». Això és el que forja la veritable amistat, la lleialtat cap a l’altra persona. Aquesta no es pot comprar, com es compren les coses a les botigues, sinó que cal guanyar-se-la, treballar-la amb paciència a poc a poc i amb temps, cuidant-la. Ets responsable d’aquesta amistat perquè no coneix distàncies, frustracions, competència, ni limitacions. En un món on tot això està a l’ordre del dia, hem de saber identificar i reconèixer els veritables valors com l’empatia, veure i ser més sensibles cap a les necessitats dels altres, la solidaritat, les emocions, interessos i desitjos que no porten a tenir la capacitat de relacionar-nos adequadament amb els altres i poder enfortir vincles o llaços afectius forts, duraders i veritables amb els quals poder sobreviure en un món cada vegada més deshumanitzat, en el qual existeixen també persones cruels, egoistes, que es beneficien de les necessitats de les persones més desfavorides.

I en ocasions, aquesta evolució comporta que cadascú segueixca el seu camí, el seu ritme, el seu procés i els seus propis valors, posant fi a una etapa d’amistat maragda mentre va durar. Una etapa en què aprenem una mica més de les relacions humanes i de nosaltres mateixos. Uns moments que, sens dubte, ens van ajudar a ser qui som avui dia. Perquè cada període de la nostra vida i cada persona que hi ha, ens deixarà empremta i acabarà formant part de nosaltres.

«Ningú està mai content on està»

Capítol

vint-i-dosé

Amb freqüència, l’ésser humà no valora la seua pròpia sort. Som inconformistes. Solem desitjar el que està fora del nostre abast, fins i tot si tenim molt, fins i tot si la nostra sort és bona.

Homo Inquietus

Un tren ràpid il·luminat, rugint com el tro, va fer tremolar la caseta del guardavia.

—Tenen molta pressa —va dir el petit príncep—. Què busquen?

—Ni tan sols el conductor de la locomotora ho sap —va dir el guardavia.

—Ja torna? —va preguntar el petit príncep.

—No són els mateixos —va contestar el guardavia—. És un canvi.

—No se sentien contents on estaven?

—Mai se sent un content on està —va respondre el guardavia.

Ja és quasi un tòpic dir que vivim temps frenètics i turbulents, on ningú sembla ser capaç de detenir-se per a aprofitar-nos del valor de no estar fent res profitós. Hui dia, la jornada laboral envaeix fins i tot el nostre temps d’oci i la llibertat personal. Però potser hem perdut la capacitat per a gaudir de les nostres vides no fent res en absolut?

Amb freqüència, l’ésser humà no valora la seua pròpia sort. Som inconformistes. Solem desitjar el que està fora del nostre abast, fins i tot si tenim molt, fins i tot si la nostra sort és bona. La dedicació del temps a la pura contemplació, considerat per Aristòtil el pilar del progrés humà i del benestar personal, sembla haver-se esfumat per complet. Hui, el filòsof hel·lé s’estiraria els pèls: la jornada laboral ens acompanya més enllà del temps que estableixen els nostres contractes de treball. A Espanya, aquest fenomen impacta en la vida del 54% dels treballadors del país. Potser hem perdut la capacitat per a gaudir fent res? Continuem sent capaços de detenir-nos, fins i tot quan ens trobem en temps d’oci?

Josep Talens Martínez – Personal Trainer for Desfici

“Amb freqüència, l’ésser humà no valora la seua pròpia sort. Som inconformistes. Solem desitjar el que està fora del nostre abast, fins i tot si tenim molt, fins i tot si la nostra sort és bona.”

Dues postures es continuen enfrontant des del mateix dia en què els primers Homo sapiens sapiens van començar a tindre consciència d’ells mateixos. El deure, modelat mitjançant el treball, determina la nostra condició humana o, per contra, és l’oci vinculat a la llibertat qui anima la nostra naturalesa? És a dir, estar ocupats o ociosos és un accident o un tret inseparable del nostre ésser?

El pensament, en efecte, sembla haver sorgit del cultiu de la quietud, com totes les revolucions i canvis tècnics, científics i polítics. En la seua majoria, els filòsofs grecs van ser adinerats contempladors de la realitat i podien permetre una dedicació a altres tasques —com l’estudi— que no foren les labors imprescindibles per a la supervivència. Per això, la nostra paraula «oci» està directament emparentada amb «escola»: contemplar, pensar, estudiar i aturar-se són considerats des de l’inici de les nostres civilitzacions com un capritx o un motiu de sospita: siga per vagància o per risc de subversió.

El pensament sembla haver sorgit del cultiu de la quietud, com totes les revolucions i canvis tècnics i polítics.

Sols cal observar com les principals revolucions polítiques occidentals —com la Revolució Francesa, la Guerra d’Independència dels Estats Units o la Revolució Russa— sorgeixen després de la discussió i associació d’intel·lectuals i burgesos que esperonen les masses esgotades per la necessitat. D’alguna manera, els teòrics marxistes continuen la tradició clàssica de rebutjar el treball repetitiu i alienador. En el seu cas, en comptes de repudiar-ho, van prometre una transformació distesa fins a l’arribada d’una sort de paradís socialista; per a altres pensadors, com Alexandr Herzen o León Tolstoi, aquest no tenia cap aparença d’arribar a produir-se. Per a ells, de fet, l’equilibri entre el treball i l’oci era la solució, cridant a una millora activa de les condicions laborals de llauradors i obrers. Per això mateix desconfiaven dels qui no dedicaven part de la seua vida a les tasques rudes, com era habitual en el cas de científics, escriptors, funcionaris o predicadors de l’erudició.

Aquesta última postura, en realitat, és la mateixa que s’ha desenvolupat després del final de les dues guerres mundials: una millora gradual en les condicions laborals i salarials que permeta un temps suficient per a l’oci. No obstant això, també aquesta distensió té crítiques: segons el sociòleg australià Rob Lynch, «la gent utilitza l’oci només per a gastar». Les paraules de Lynch han causat, des de llavors, una allau d’adhesions a la seua preocupació. Segons molts experts, amb el pas dels anys la situació ha empitjorat: més enllà dels dilemes laborals, també estem «treballant» quan ens submergim en xarxes socials. Segons l’estudi elaborat per *IAB *Spain en 2022, l’aplicació de missatgeria WhatsApp es «va emportar» 123 minuts de la nostra vida diària, xifra respecte a la qual es col·locarien molt a prop Twitch, YouTube i TikTok. En el nostre temps d’oci, per tant, continuem consumint; i no sols de manera presencial, sinó també a distància perquè, a més de per a la nostra empresa, treballem hui també per a les xarxes socials?

Opinió similar manté un dels principals filòsofs del nostre segle, l’alemany Markus Gabriel, qui sosté que «consumim com a bojos» i que «tornarem a un ritme més lent», ja que «no podrem més» amb la vida accelerada que suportem. Incideix també en això Byung-Chul Han. En La desaparició dels rituals, el pensador coreà afirma que la conversió de la producció en un valor absolut està desritualizant acceleradament la societat, cosa que significa que, segons perdem els moments de calma, descans i oci contemplatiu ens alienem més de nosaltres mateixos. Ja ho afirmava

El Petit Príncep: «Si vens, per exemple, a les quatre de la vesprada, començaré a ser feliç des de les tres. Com més

A Espanya, l’ansietat ha augmentat en un 36%, mentre que la depressió —a conseqüència de l’estrés crònic i disparada pel període pandèmic— va augmentar en un 28%.

avance l’hora, més feliç em sentiré. A les quatre em sentiré agitat i inquiet; descobriré el preu de la felicitat! Però si vens a qualsevol hora, mai sabré a quina hora preparar el meu cor… Els ritus són necessaris».

A Espanya, des de la pandèmia, l’ansietat ha augmentat en un 36% segons The Lancet, mentre que la depressió —a conseqüència de l’estrés crònic i disparada pel període pandèmic— va augmentar en un 28%. Aquests fenòmens no són només teòrics: s’han convertit en un dels principals focus de patologies als quals s’enfronten sanitaris i psicòlegs. Aquesta postura, no obstant això, no és l’única. Des de la publicació en 1938 de l’assaig de Johan Huizinga, Homo Ludens, són nombrosos els estudis que incideixen en què una part transcendental de la naturalesa humana consisteix a «jugar»: dur a terme activitats disteses que ens relacionen entre nosaltres i ens preparen davant desafiaments. No sols resulta comuna entre els xiquets, ja ho deia El Petit Príncep: «Només els xiquets saben el que busquen». També les persones adultes juguem, encara que no ens n’adonem. Segons aquesta mirada o enfocament, gran part de les activitats que vertebren el treball se sostenen en aquesta necessitat, la qual cosa podria explicar la dissonància entre l’excés de treball i la seua absència i per què no sabem estar quiets —encara que ho necessitem—.

Una cosa més clara que nosaltres semblaven tindre els estoics —sí, són aquells quan sentim que algú es pren les coses amb filosofia— aferrats al cultiu de la serenitat, la no-acumulació de béns innecessaris i la racionalització de les emocions i dels successos que suportem dia a dia, la seua visió sobre la necessitat de calma és més que contundent. Per als pensadors d’aquesta escola, una de les claus per a ser feliç consisteix a mantenir l’equilibri de l’esperit, la qual cosa inclou la nostra ment; Com deia el Petit Príncep: la felicitat no és el destí, és l’actitud per la qual es viatja per la vida. Observar, apreciar, reflexionar... hi ha molt més del que crees dins i fora de tu per a ser feliç, només necessites valorar-ho i gaudir-ho.

“Només els xiquets saben el que busquen”

El guardavia

«Només els xiquets saben el que busquen». La importància d’aquesta frase, radica en l’essència d’aquest llibret: la pèrdua de valors en els adults i la massificació de totes les persones en màquines. En esmentar que «únicament els xiquets saben el que busquen», pense com el sentit de la vida, la cerca de la vertadera felicitat, només és buscada, i sobretot vista, pels xiquets. Per xiquets no sols em referisc als xiquets xicotets, sinó fins i tot als adults que, encara que van créixer i es van acoblar al món modern, mai van deixar de ser xiquets i de veure el vertader sentit de la vida dins dels seus cors. És interessant poder veure que, encara que es diu que els xiquets viuen en un món totalment diferent, que no entenen la realitat, i que quan cresquen sabran el que busquen, realment, en última instància, són ells els que mantenen la puresa, la il·lusió, la idea de viure en un món diferent i saben el que busquen perquè miren el món amb ulls desinteressats, sense ulls de diners, cobdícia, guerra, mort... Per tant, aconsegueixen trobar l’essència de tot veient a través dels seus cors.

És trist arribar a entendre que els adults, a causa de la massificació que hem patit - de la qual també hem format part-, hem arribat a perdre els valors que algun dia vam tindre. Moltes vegades no sabem molt bé cap on anem. Ens deixem portar sense més ni més d’un costat a un altre. La majoria hem deixat de somiar i de veure el món amb el cor per a finalment convertir-nos en màquines. «No estan contents en cap lloc», com diu el guardavia que, com el faroner simbolitza la monotonia, amb l’única fi de produir, de seguir ordres, abaixar el cap i caminar en la mateixa direcció que els altres. Per culpa d’aquesta monotonia no es pensa què volem ni on anem, de manera que la rutina ho absorbeix tot. I és cert. No som capaços de valorar el que tenim. Una vegada que ens acostumem a això, demanem un canvi, sense adonar-nos que en realitat el nostre lloc era allí, al costat d’allò a què sense saber per què, deixem de valorar. «No és més feliç el que més té, sinó el que menys necessita». Hauríem de recordar això sempre. Sembla que ho oblidem amb massa freqüència. No es tracta de conformar-se amb el que es té sense aspirar a més. Podem aspirar a més, però aprofitant i sent feliços amb el que tenim, no creus?

Així que no t’adormes… el viatge és curt, pot ser que malgastem els millors moments de la nostra vida. Pot ser que no sapiem que estem vivint un trajecte amb caducitat i no valorem bé cada moment que passa per a no tornar. Si t’adorms, no podràs contemplar la bellesa de les estreles que ho van il·luminar. Hem de ser com a xiquets: només ells són capaços d’entendre i valorar les coses importants de la vida. És per això que cada dia procura ser el xiquet que un dia vas ser, preocupat pel benestar dels altres, procura ser un xiquet adult que sap allò essencial de la vida.

Reflexions d’un ninot de falla

«Amb això s’economitza molt de temps»

Capítol

vint-i-tresè

En el món de hui, ple de mercaderies i tecnologies, l’ésser humà busca qualsevol cosa que li permeta estalviar temps, però aqueix temps no l’usa per a si mateix, sinó que continua sent esclau de la producció en nom de la utilitat.

Tempus fugit

«Tempus fugit», «el temps fuig». És una frase presa d’un vers de Virgili que diu més exactament “Set fugit interea fugit irreparabile tempus», «però fuig mentrestant, fuig irreparablement el temps».

Molt prompte degueren començar els homes a intentar mesurar el temps, tal vegada amb la falsa il·lusió d’atraparlo. Precisament per això ens atrapa, perquè obri un pou d’interrogants fascinants i ens ofereix un indici del que s’ha convertit en un misteri cada vegada més profund per als humans: la naturalesa del temps. El temps vola, les coses succeeixen tard o d’hora, els rellotges el mesuren, i tots som molt conscients del seu pas. Temps com el que tardaràs a llegir este article, més o menys cinc minuts.

La vida en occident és molt estressant. El treball, les faenes de casa, el ritme de vida en general deixa poc temps per a gaudir. I no sols això, sinó que la càrrega mental de tot el que cal fer, la llista de les tasques pendents, també és una forta llosa. Gastar diners a reduir aquestes tasques és tot un alleujament i la veritat és que cada vegada gastem més diners a estalviar temps, la satisfacció que produeix és un bon impulsor. Tots volem algun capritx, i que ens donen diners per a gastar-los en béns materials sona atractiu. No obstant això, segons una investigació, la satisfacció és major quan la despesa és dedicada a estalviar temps.

Un exemple molt clar és com les vendes per Internet creixen de manera exponencial i estan fins i tot pressionant fortament al comerç de tota la vida. L’estalvi de temps que suposa comprar en línia fa que fins i tot en el cas dels negocis de proximitat, aquest ja no siga el principal motiu. L’important és que estalvia temps als seus usuaris, que no han de desplaçar-se per a comprar. Algunes despeses per a estalviar temps estan plenament assumides per la societat des de fa dècades, no són una cosa recent ni molt menys. Per exemple, a Espanya és molt comú contractar a algú per a netejar la casa.

Patricia Alcover Martínez – Graduada en Dret i RRHH

La reflexió

El temps s’ha convertit en una obsessió. L’escriptor britànic Herbert Spencer sostenia que el temps és «el que els homes sempre tracten de matar, però acaba per matar-los». De fet, quan ens obstinem a controlar el pas del temps és aquest qui ens controla a nosaltres.

La hiperactivitat que s’expandeix en el nostre dia a dia ens manté completament ocupats, però també ens perjudica greument, obligant-nos a malbaratar el poc temps que tenim. I no sols això: tal com afirmaven els estoics, fer coses no necessàriament significa que aquestes siguen útils. El temps s’ha convertit en una obsessió. L’escriptor britànic Herbert Spencer sostenia que el temps és «El que els homes sempre tracten de matar, però acaba per matar-los». De fet, quan ens obstinem a controlar el pas del temps és aquest qui ens controla a nosaltres. Estúpid intent.

Fa pocs dies em trobava en classe d’Història del Dret amb alguns dels meus alumnes de primer. Estremeix pensar el poc que els enganxa la lectura i la història a les noves generacions. Marcades per dos estigmes moderns, només desitgen la immediatesa i la utilitat. Creuen que el coneixement arriba com el jiu-jitsu de Neo en Matrix, i no comprenen que no hi ha tal clavilla, i que sol ser el resultat d’anys d’esforç. De fet, la mateixa paraula esforç els és incomprensible. Massa objectes intel·ligents els han portat a ignorar i a no apreciar la dificultat d’una cosa. No coneixen un diccionari, ni saben usar-lo. Molt menys una enciclopèdia. Tot és immediat i està a l’abast dels seus entrenats polzes. No els interessa el concepte de desenvolupament. Si no ho tenen a l’instant, els avorreix. D’altra banda, si en el seu estret esquema d’enteniment del món quelcom no dona diners —una vegada més, immediatament—, tampoc ho veuen útil. La història i la literatura, en fi, estan molt fora de la seua òrbita vital. Joves que no sols reconeixen no llegir absolutament res, sinó que, a més, se senten orgullosos d’això. Futurs adults que pensen que llegir, que gaudir i entendre un llibre no serveix per a res perquè no els generarà beneficis econòmics. Qualsevol cosa que no siga un WhatsApp rebut d’algú que ha escrit sense el menor cuidat ni concert, és massa complicat per a ells. No poden apreciar alguna cosa que són incapaços d’entendre, i no podran mai entendre-ho si no exerciten la seua capacitat lectora i adquireixen vocabulari i sensibilitat, cosa impossible, perquè per a això necessiten llegir més i, llavors, el cercle de la ignorància i la desídia queda tancat.

En la meu classe els demane als meus alumnes que lligen en veu l’origen del dret valencià o fragments del Decret de Nova Planta i l’abolició dels Furs de València que estudiem, i escoltant-los, m’estremisc. La seua manca de vocabulari, de fluïdesa, són escruixidores. Oblidem-nos, per tant, d’esperar qualsevol matís en la interpretació o la veu. Són com un robot, incapaç d’expressar-se i que constantment es deté perquè li falten d’entrades en el seu limitat vocabulari intern. Si es troben amb una paraula escrita en castellà o valencià antic —dels molts exemples que se m’ocorren—, es queden embossats, com si no pogueren pronunciar-la, i quan s’està estudiant els drets en l’Edat Mitjana, la quantitat de paraules així és aclaparadora. Fins que, a la fi —veient les suors d’aquell a qui he castigat per fer-li llegir unes poques línies, i la cara d’avorriment i desinterés de tots els altres—, enfastidit, tom jo la lectura i intente interpretar el que s’està llegint, en un clar intent d’enganxar-los, de captar la seua atenció, al final observe amb desesperació que, en acabar jo, el seu interés i comprensió sobre el que han sentit van de bracet i s’acosten al zero.

Als del següent curs no se’ls dona molt millor. Mai he vist tanta gent rondant els vint anys que hagen llegit tan poc i siguen tan incapaços d’entendre un text. Si els pose un treball sobre alguna pel·lícula d’advocats que han de vore i analitzar, de l’única cosa que són capaces és d’obrir internet i copiar paraula per paraula el que troben. En el fons em fa pena, perquè no són capaces d’escriure’ls per ells mateixos. Només fan l’única cosa que saben fer: tirar de la immediatesa d’internet, sense adonar-se que les fallades o barrabassades que puga dir qui haja escrit l’article que copien, les transmeten lletra per lletra sense adonar-se d’elles. Comparar les fonts és una cosa que, clarament, se’ls escapa. Hi ha honrades excepcions, sí, però molt escasses i que no deixen de ser bornis en un país de cecs. Continuen sent joves molt endarrerits respecte a on havien d’estar.

L’oblit et matarà en la seua vida, com el teu oblit matarà aqueixa persona. El temps no sols cura les nostres ferides... també

s’emporta el millor de les nostres vides.

«Sou joves» —els dic en alguna de les meues classes—. Ara mateix us considereu indestructibles. Tot ho teniu per davant, i molt poc per darrere. Ni tan sols penseu que una cosa dolenta puga passar-vos. Però les coses succeeixen, i ningú pot frenar l’avanç del temps. Vivim en una època de coachs, de psicòlegs, de frases d’autoajuda. Missatges positius i frases esperançadores, que sovint, només generen més frustració davant aqueixa irreversibilitat. Sempre es parla de la consecució de les metes, de les vocacions. Mai et diuen què fer si no aconsegueixes allò per què s’ha lluitat, passant per molts esforços i un temps que mai es recuperarà. En el millor dels casos, davant això, et parlen de l’experiència guanyada, etc. Veiem pel·lícules amb finals feliços, perquè a ningú li agrada veure la realitat. Aqueixa realitat en la qual no pots aconseguir que qui no t’estima s’enamore de tu, no importa el que faces. Aqueixa realitat en la qual l’esforç no és recompensat; en la qual sovint dones el millor de tu per a no rebre res a canvi en el millor dels casos, i indiferència en el pitjor. Aqueixa realitat en la qual les coses que es perden mai es recuperen. Però aquesta és la realitat en la qual vivim. I tot aqueix reguitzell de frases fetes i d’ajudes barates, aqueixa legió de venedors de píndoles com en El Petit Príncep, després no pateix les conseqüències si es falla. La vida està plena d’oportunitats que es perden i de trens que no tornen a passar, fins que, progressivament, cada vegada van arribant menys. Prompte es canvia de jove promesa, fins finalment acabar convertint-te en, simplement, un professional d’alguna cosa. No importen les vegades que ho hàgeu sentit, ni quant us semble impossible: prompte us adonareu que en un parpelleig deixareu de ser tan joves.

No sé si vaig aconseguir que els meus alumnes decidiren començar a llegir, mes no ho crec. Però també tinc la sensació que no se’ls oblidarà fàcilment aquell matí. O almenys, això m’agradaria pensar. Amb sort, algun en el futur entendrà que llegir ens fa lliures. I no tenim molt temps per a ser-ho.

El meu pare, qui ja és molt ancià, una vegada em va dir una frase que em va impactar profundament: Envellir és anar quedant-se sense testimonis. Som les nostres experiències, la qual cosa hem viscut. I les nostres experiències són les persones que ho han vist o amb qui les hem compartides. Quan ningú recorda el teu nom, quan ningú sap qui eres, no eres ningú. Aqueixos amics amb els quals vam fer tal o tal altra cosa. Aqueix viatge, aquella festa. Aqueixes persones a les quals estimem i els qui ens van estimar, quan deixen d’estar, quan obliden, s’emporten part de la nostra identitat, de la nostra existència. És igual quan vas voler a algú. Quant et va correspondre. L’oblit et matarà en la seua vida, com el teu oblit matarà a aqueixa persona. El temps no sols cura les nostres ferides... també s’emporta el millor de les nostres vides.

Per això jo ara et pregunte el següent: si hui fora l’últim dia de la teua vida, què voldries estar fent ara? Estimats lectors, facen l’intent de registrar les seues activitats diàries —ja siga en una llista material o mental— a boca de nit durant almenys una setmana i procedisquen a concloure honestament si allò que més temps els porta quotidianament està o no millorant les vostres vides. De ser possible, pregunten-se també si voldrien fer el que solen fer fins a l’últim dia de les seues vides.

Només em queda dir per concloure que el temps vola... viu el moment!

“Si tinguera cinquanta-tres minuts per a gastar, caminaria molt suaument cap a una font”

El comerciant de píndoles

Fes-te ric, fes-te venefums per només → 19,90€

UN MANUAL D’ESTAFA, UNA ESTAFA DE MANUAL

Trafficker digital, comercial de píndoles que lleven la set, mestre iogui, instructor en creixement personal, polític corrupte, agent d’inbound màrqueting, expert en storytelling, ironman, networking gurú, day trader, doctor en bio dieta vegana, catedràtic en l’Eneagrama de la personalitat, terapeuta Gestalt, serial entrepreneur, constelator familiar o xaman de la Ayahuasca... És probable que en més d’una ocasió hages albirat algun d’aquests exemplars. Fins i tot pot ser que li hages prestat la teua atenció o els teus diners. No és fàcil reconéixer a¡el bon venefums: sap camuflar-se, selecciona bé les seues preses i constantment muta en noves espècies.

Aquest Manual no t’ajudarà a identificar totes les espècies d’engalipadors ni et posarà a resguard de les seues pràctiques. Molt millor. Et convertiràs en un d’ells.

És ràpida. És fàcil. El seu èxit està garantit. Et sona? Segur que sí.

En aquests dies vivim temps térbols en els quals sembla difícil trobar honestedat per cap part. Banquers, polítics i personatges públics, influencers, persones desconegudes de tota mena són acusats d’enganys, mentides o actes immorals. És molt fàcil mentir per internet i semblar alguna cosa que no eres. Els venefums, com el comerciant de píndoles, saben això, i també saben com fer-te caure en les seues arpes. Si alguna cosa els caracteritza és que saben molt de receptes màgiques, però tenen poca experiència real.

Si, com anteriorment he descrit, algú et diu que el seu mètode és ràpid, fàcil i garantit, comença a sospitar. La realitat del món empresarial, del món digital i del món emprenedor és que les coses no són mai fàcils, ni ràpides ni estan garantides. Si ho foren, tots seríem rics, tots estaríem bé amb les autoajudes i tots copiaríem aqueixa fórmula i ningú hauria de buscar-les. L’èxit costa, guanyar diners costa i estar bé personalment també costa. Primer, perquè cal aprendre. Segon, perquè cal posar-ho en pràctica. I tercer, perquè cal demostrar el que es val.

Reflexions d’un ninot de falla

«El que veig ací només és l’escorça. El més important és invisible»

Capítol

vint-i-quatrè

Encara que una experiència o una persona ens puga semblar àrida i difícil, la convicció que amaga una font d’aigua viva en el seu interior anima la nostra esperança i fa de l’experiència o de la persona una cosa bella. Tota persona és bella, perquè amaga una font de vida en alguna part.

Hem de veure’ns més

Juan Roda Lucas – Administratiu

Ens passem la vida buscant la felicitat completa, esperant que arribe a nosaltres d’una forma aparatosa, i pensem que és un impossible aconseguir-la, passant per alt aqueixos xicotets moments dels quals tots gaudim, i que a penes els traiem partit per ser quotidians i insignificants, deixant-los escapar sense donar-los importància.

I és que com be diu El Petit Príncep: «El que veig ací només és l’escorça. El més important és invisible». Doncs benvolguts amics, per si no ho sabíeu et recalque que la felicitat està feta de xicotetes coses, de xicotets moments.

Una cridada, un missatge, una visita d’un amic, un gest amable d’algú a qui ens trobem, un moment d’oració i descans quan estem ja rendits i cansats de tant treballar, un paisatge, una bona música, un passeig relaxat, una estona de xarrada amb els amics… En fi, són molts els moments que arriben cada dia a nosaltres, i dels quals, no solem gaudir, perquè els veiem tan corrents i senzills que ens semblen tan normals, que no apreciem la seua importància.

La vida està feta de xicotetes coses, i la felicitat només la trobarem si sabem apreciar-les i valorar-les. Solem donarli molt valor a les coses que ens han costat molt cares i solem descurar una cosa tan gratuïta com la salut, els amics, la nostra vida interior, la naturalesa, la família… sense adonar-nos que tot és regal de la vida —o de Déu per aquells que siguen creients—, i que per tant hem d’agrair i sobretot gaudir.

Procurem trobar en aqueixos xicotets regals de cada dia la felicitat, perquè és valorant les xicotetes coses on podem trobar i aconseguir l’autèntica felicitat. No esperem grans esdeveniments quan vulguem abraçar l’alegria completa, perquè se’ns anirà de les mans el millor de la nostra vida, el senzill, que és on està la vertadera felicitat.

Moltes vegades diem que ens falta més temps per a ser feliç, però sabies que el temps que passaràs amb la

La reflexió

La vida està feta de xicotetes coses, i la felicitat només la trobarem si sabem apreciar-les i valorar-les. Solem donar-li molt valor a les coses que ens han costat molt cares i solem descurar una cosa tan gratuïta com la salut, els amics, la nostra vida interior, la naturalesa o la família.

gent que t’importa, es pot calcular?. Doncs sí, l’any 2018 una marca de licors espanyola va llançar una campanya nadalenca on per mitjà d’una eina informàtica permetia esbrinar-ho, basant-se en la freqüència amb la qual ens veiem actualment i dades extretes de l’Institut Nacional d’Estadística.

Els éssers humans no estem programats per a pensar quant temps de vida ens queda. Per això continuem ajornant les coses, pensant que el temps és infinit. Encara que fa referència a la manera de vida actual en aquesta part del món en el qual el mòbil o les xarxes socials semblen haver substituït al contacte personal per a comunicar-nos amb els nostres sers estimats, la campanya, que és en realitat quasi un experiment sociològic, tira de la tecnologia per a mostrar aquesta situació.

Però, i si fórem conscients d’aqueix temps? Canviaríem el nostre comportament i prioritats? Convertiríem en realitat el propòsit de «Hem de veure’ns més»? En aquest vídeo es mostraven entrevistes realitzades a persones reals i la seua reacció en assabentar-se de quant temps passaran junts, segons aquest càlcul i de veres que és sorprenent.

Per si no ho sabies, aquestes persones, com moltes d’aquelles que t’envolten, afirmen que el més important en la seua vida son les persones amb les quals han creat un vincule al llarg dels anys, però la distribució del seu temps no ho demostra així. Açò es deu al mode en què funciona el nostre cervell, ja que estem programats per a evitar pensar en el temps que ens queda per viure, així tenim la sensació de que sempre tindrem l’oportunitat de fer les coses que ens facen feliços, encara que moltes vegades el temps se’ns escapa.

Menjar, dormir, llavar la roba o veure la tele són activitats que fem sense pensar diàriament, però quant temps li dediquem a cadascuna d’elles? En què emprem més temps de la nostra vida? Estem realment traient-li el màxim profit al nostre pas per aquest món? Segons l’Institut Nacional d’Estadística cada any consumim més contingut audiovisual que mai, i el contacte amb la gent que ens importa s’està traslladant únicament a la utilització de les xarxes socials i, com a conseqüència passem menys temps amb les persones que estimem i més temps mirant pantalles. En els pròxims quaranta anys, segons les estadístiques, passarem:

Dormir: 25 anys.

Menjar: 3,66 anys.

Excusat: 92 dies.

Bany: 1,5 anys.

Netejar: 1,1 anys.

Treballar: 10,3 anys.

Cuinar: 2,5 anys.

Besar: 14 dies.

Sexe: 48 dies.

Jugant amb el mòbil: 442 dies.

Els éssers humans no estem programats per a pensar quant temps de vida ens queda. Per això continuem ajornant les coses, pensant que el temps és infinit.

Veient sèries: 520 dies.

Davant de la televisió: 6 anys.

Navegant per Internet: 8 anys.

Mirant pantalles: 10 anys.

Però bé, quant temps passaràs amb els teus sers estimats? Doncs poc, molt poc, a penes uns dies, setmanes o mesos en els millors dels casos. Si ens posem a reflexionar la veritat es que és una vertadera misèria.

Tots sabem que els vincles personals són el més important que tenim. Malgrat això, cada vegada passem menys temps amb la gent que volem. Això es deu a una varietat de motius, com un estil de vida frenètic o una tecnologia que ens permet estar en contacte permanent —i aparent— amb el nostre cercle social i familiar. Ja ho deia El Petit Príncep en aquest capítol: «És bo haver tingut un amic, fins i tot si morírem». Amb aquestes paraules ens fa veure la importància de familiars i amics ja que no importen els infortunis de la vida si tenim un amic. Encara sabent que les coses no eixiran com desitgem, fins i tot si hem de morir, haver tingut un amic és un regal de la vida.

Però tot no queda ahí, la mateixa empresa en un intent de revaloritzar la seua marca ha continuant llançant campanyes emotives durant els últims anys. D’aquestes campanyes nadalenques surten «Hem de veure’ns més» i «Hem de veure’ns millor» on va plasmant l’aprés i viscut durant el període marcat per la pandèmia, mantenint la seua ja tradicional invitació a gaudir dels moments i estar realment presents en el temps que es comparteix amb familiars, amics, companys i sers estimats. Històries que rendeixen homenatge a les amistats de veritat.

El valor d’eixes xicotetes coses ve de les històries compartides sobretot en l’època dels nadals on la família i els amics es reuneixen al voltant de la taula o d’unes estovalles, als records, el moment viscut i per viure. A les decisions vitals, a les emocions i les relacions que es basen en la sinceritat, que no canvien per molt de temps que passe. D’aquesta manera, la veritat i lo essencial i invisible als ulls és transmetre l’important de buscar i trobar moments per a compartir amb els sers estimats i compartir xicotetes veritats amb qui més ens vol i millor ens coneix.

I és que el nostre temps és limitat i les possibilitats de compartir-lo amb els qui volem, també. Així que gaudeix de la vida, de les falles i de totes aquelles persones que et rodegen i que estimes, perquè el que embelleix al desert és que amaga un pou en qualsevol part...

“El que embelleix al desert és que amaga un pou en qualsevol part...”

El desert

Reflexions d’un ninot de falla

El desert és un dels escenaris principals del Petit Príncep, però el que podria semblar un lloc avorrit o aclaparador, en l’obra ens convida a veure’l com un lloc bell, sempre que es veja amb la filosofia adequada. Espanya es convertirà en un desert. És el distòpic escenari al qual ens aproximem amb passes de gegant de continuar per l’actual senda de degradació aqüífera dels nostres territoris. L’increment de temperatures a conseqüència del canvi climàtic, les sequeres extremes, els incendis forestals, la contaminació, la sobreexplotació dels recursos hídrics, l’abús de l’agricultura de regadiu intensiu, els sòls pobres amb tendència a l’erosió o un turisme massiu i voraç concentrat en les zones costaneres formen la tempesta (sense aigua) perfecta que explica les raons de per què la Península Ibèrica del futur podria ser l’entorn idoni per a rodar qualsevol seqüela del petit príncep en la Terra.

Entre les mesures posades en marxa per a revertir l’assecat ultraràpid del país, el Govern d’Espanya va aprovar l’Estratègia Nacional de Lluita contra la Desertificació (*ENLD) que inclouen un pla de restauració de terrenys afectats per la desertificació, la creació d’una xarxa de projectes pilot i demostratius de lluita contra la desertificació, la posada en marxa d’un inventari nacional de sòls, l’aplicació de bones pràctiques de gestió sostenible de la terra i dels recursos hídrics, la creació d’un Consell i un Comité Nacional de Lluita contra la Desertificació o l’elaboració d’una Llei de conservació i ús sostenible dels sòls. En definitiva moltes propostes governamentals que seran benvingudes, encara que de la seua redacció es desprén una certa aroma administrativa-burocràtica i una manca de concreció gens tranquil·litzadores que cauran en lletra banyada —si s’aconsegueix a banyar per falta d’aigua— Mentre aqueixos comités es reuneixen, les preguntes sorgeixen. Cap a quins altres referents podem mirar?

La veritat és que la imaginació està aconseguint sorprenents resultats en altres punts del planeta on aquest problema és encara més apressant que a Espanya. A Burkina Faso, la salvatge erosió del sòl i la degradació de la terra va assolar el país en els 80 i va estar a punt d’emportar-se tota l’economia per davant. Si es va aconseguir evitar el desastre no va ser gràcies a una estratègia d’un ministeri, sinó a un agricultor, Yacouba Sawadogo, a qui cal atribuir-li el llançament d’aquell salvavides en fer evolucionar una pràctica agrícola tradicional, el Zai, que ajuda els cultius a sobreviure en condicions de sequera extrema. Hui la tècnica desenvolupada per Sawadogo, conegut com l’home que va frenar la desertificació, s’ha estés a gran part d’Àfrica amb excel·lents resultats.

Com en quasi tots els camps, la tecnologia també pot aportar solucions al problema de desertificació. En l’actual Espanya, cada vegada més africana climàticament parlant, també es necessita multiplicar recursos per a evitar un àrid futur. I en aqueix mix de voluntats cap absolutament tot: polítiques, lleis, col·laboracions públic-privades, innovació i tecnologia, esforços individuals i molta imaginació.

Vaig aprendre

El musical – Manu Guix & cia.

«Els ulls són cecs. És necessari buscar amb el cor»

Capítol

vint-i-cinquè

Aquesta frase ens convida a posar més confiança en el nostre cor, és a dir, en la nostra capacitat d’escolta cap a l’altre, que en el que els ulls capten. Aquests sempre són enganyosos perquè només ens revelen el nostre propi punt de vista.

Tots passem moments complicats; tanmateix, hem de seguir el nostre cor

Alba Alcanyís Celda – Professora

Hola, us diria el meu nom, però no crec que a cap de vosaltres us interesse. Si alguna cosa he aprés de tota aquesta història, és que de vegades no importa qui som, com veiem les coses ni tampoc els diners que puguem tindre, sinó el que tenim al nostre interior. La meua vida sempre ha estat molt fàcil, m’ho han donat tot i això em va portar a tocar fons.

Vaig nàixer al si d’una família adinerada, amb renom i poderosa. Jo pensava que tenia tot el que calia i ben poc em preocupaven els altres, però amb el temps t’adones que no és així. He viscut nombroses aventures, he viatjat per nombrosos països: França, Romania, Portugal, Finlàndia, Mèxic... Tots els meus viatges m’han ajudat a esdevenir la persona que soc ara, després d’haver estat molt de temps sola davant d’aquest món hostil. Per què? Potser era per la meua actitud supèrbia, hipòcrita i egoista? Potser pel meu afany de tindre tot el que volia quan ho desitjava?

Vaja, de nou he començat a parlar de mi sense explicar-vos qui era la meua família, d’ells he aprés també a ser qui soc ara. La meua mare era una dona molt bonica, fixeu-vos si ho era que només s’interessava pel seu aspecte i no dedicava temps a estar en família. No es quedava enrere el meu pare, el qual es preocupava més pel seu negoci i les seues nocturnes “reunions” amb importants “empresaris”, no sé si m’enteneu... A la meua mare la podia convéncer, però a mi, després de trobar-lo d’amagades entrant a un motel dels afores de la ciutat, ja no podia enganyar-me.

Tal com podeu veure, he crescut sense cap referent familiar, ja que mai he pogut gaudir de temps en família, més aviat al contrari: he crescut amb totes les coses materials que he desitjat. El modus operandi dels meus pares quan s’adonaven que em descuidaven era el d’acontentar-me amb l’últim joc de moda, l’última peça de roba o el telèfon mòbil més modern del mercat. Després “ací no ha passat res” i cadascú seguia amb la seua vida. Els diners no ho són tot, sabeu? De què ens serveix tenir-los si no estimem, no tenim empatia amb els altres i estem sols?

A l’escola vaig ser una xiqueta més o menys formal i la meua vida transcorria amb normalitat, encara que he de reconéixer que era una xiqueta creguda, classista, consentida i a qui poc li importaven els altres. Tenia amics i

La reflexió

Si alguna cosa he aprés de tota aquesta història, és que de vegades no importa qui som, com veiem les coses ni tampoc els diners que puguem tindre, sinó el que tenim al nostre interior.

amigues – o això pensava-, obtenia bones qualificacions, era educada amb el professorat... però tot es va tòrcer quan vaig acabar l’ESO i vaig començar l’institut. Ja sabeu que l’adolescència és una època realment complicada. Sembla que tot ho tenim en contra i tan sols és vàlida la nostra veritat. Ací és quan jo vaig començar el meu cicle autodestructiu en molts sentits.

La meua autodestrucció va començar amb l’anada de la meua millor amiga als Estats Units. Em vaig quedar sola i veia que tots tenien una vida plena, però jo no sentia que en el meu cas fora així, encara que fingia que sí. Veia que tots eren feliços i jo no, però em negava a acceptar-ho. A poc a poc vaig canviar i el primer que vaig fer fou intentar tindre una nova vida. Però aquesta vida em va fer caure en un pou del qual mai hauria pogut eixir sense ajuda. Pel que fa als meus estudis, vaig començar a respondre malament al professorat, ja no em preocupaven les qualificacions en absolut ni tampoc tindre amics, l’apatia s’apoderava de mi. Estava totalment perduda i les meues notes passaren d’excel·lents a insuficients. Com que els meus pares només pensaven en ells mateixos i es preocupaven solament pel seu ego, no feien gaire cas i és per això que vaig abandonar totalment el meu camí. Era com un tren descarrilat.

Què feia en el meu temps lliure? Abans tocava el piano i feia atletisme, però això va quedar totalment enrere. Vaig començar a eixir cada dia amb gent que havia conegut gràcies a les xarxes socials. Eren persones que desitjaven convertir-se en influencers i mirar per dalt del muscle la gent a través de la pantalla. En realitat, tots tenien els mateixos problemes que jo i buscaven el refugi com sabien. Com dirien actualment, “xiquets de papà i mamà que sempre tenen tot el que desitgen”. Gràcies a aquests “amics” vaig començar a flirtejar amb les drogues i a entrar en una espiral que em va deixar en el pitjor dels meus moments. Els meus pares no se n’adonaven, ja que, tal com he esmentat abans, el seu sistema consistia a acontentar-me amb diners i precisament era el que jo necessitava en aquells complicats moments.

La nit que vaig descobrir les “reunions nocturnes” que tenia el meu pare, pense que fou la nit que vaig tocar fons. Però com totes les coses, quan toquem fons no podem descendir més i només podem morir, o ressorgir. Per sort, vaig escollir el segon camí gràcies a una persona.

“Hola”, em va dir. Només vaig alçar el cap, amb els balbucejos d’una persona èbria i afectada pel consum de substàncies estupefaents la vaig reconéixer. Era la meua millor amiga. Feia deu anys que havia marxat als Estats Units per sempre, però havia tornat. Estava ací i era real. Em va alçar del terra i em va acompanyar a casa. Després de tot això, em va escriure un missatge en què em citava la vesprada següent a la seua nova casa.

Tan sols unes hores després vaig despertar. No sabia si el que havia viscut era real o un somni. Amb la ressaca de la nit anterior i la dutxa recuperadora, vaig menjar alguna cosa i sense dir res vaig assistir a la cita. Marina, així es deia ella, em va oferir la seua ajuda, la qual vaig acceptar encantada després d’haver estat durant tant de temps amb gent hipòcrita i superficial que no veia més enllà de la butxaca i que no es preocupava per cap benestar que no fora el seu.

Tot i que em va costar d’acceptar, vaig reconéixer la meua addicció i el meu sentiment de soledat contínua. La meua amiga em va animar a continuar els meus estudis i em va ajudar a recuperar-me. Recorde quan va citar aquella frase del Petit Príncep en dir-li que veia que tot el món era feliç excepte jo: “Els ulls són cecs. És necessari buscar amb el cor”. Això va canviar totalment la meua visió de la vida. On jo veia una família desestructurada i buida, sense cap mena d’amor paternofilial, vaig començar a veure una persona amb ganes de canviar i esdevenir algú millor. Em vaig veure com una persona amb futur i vaig buscar una solució als meus problemes.

“Els sentiments ens mostren coses que els ulls no veuen i és que ja ho deia El Petit Príncep:

“els ulls són cecs. És necessari buscar amb el cor”

Jo, de menuda, sempre havia volgut dedicar-me al periodisme i és per això que vaig decidir dedicar tot el meu temps a lluitar pel meu somni en lloc de tancar-me en la gàbia autodestructiva que jo sola havia creat. Gràcies a Marina, la meua salvadora, vaig veure una llum que em va donar forces per a ser millor persona i, a més, vaig forjar una relació amb els meus pares que mai havia pogut tindre. Per què ho vaig aconseguir? Perquè els vaig demanar que buscaren al seu cor i veieren a quin punt havíem arribat. No sé com, però simplement va ocórrer i la nostra relació actualment és més forta que mai. Ells s’han pogut perdonar tots els errors comesos i jo també ho he fet. Després d’uns mesos de tractament i d’haver représ els meus estudis, vaig decidir alliberar-me i perseguir el que el meu cor em demanava: una vida plena. I ho vaig obtenir.

En l’actualitat, em dedique a allò que sempre havia desitjat, he recuperat la vida que sempre havia volgut i no només això: els meus pares han donat part del seu capital als més necessitats, perquè també s’han adonat que els diners no ho donen tot. Només si busquem dins del nostre cor serem capaços de ser feliços. Els sentiments ens mostren coses que els ulls no veuen i és que ja ho deia El Petit Príncep: “els ulls són cecs. És necessari buscar amb el cor”. La meua família i jo ho hem aconseguit, en part gràcies a Marina: hem aprés a escoltar-nos, a entendre’ns i a estimarnos i això és el que tots hauríem de valorar.

“En la teua terra els homes cultiven cinc mil roses en un mateix jardí ... I no troben el que busquen...”

El pou

La Seguretat Social és un pou sense fons de cotització i recaptació, i en estos temps té uns números rojos de més de 27.000 milions d’euros. La disminució constant d’ingressos per cotitzacions socials a causa de la falta d’ocupació, el ingrés mínim vital, prestacions per desocupació i les pensions de jubilació, viduïtat, orfandat, incapacitat, entre altres, ha generat pou sense fons, que són compensats amb reiterats usos del fons de reserva per a pagar les pensions. Ni els advertiments d’organismes nacionals com el Banc d’Espanya ni internacionals com l’FMI han evitat que el Govern oferisca continus símptomes de tindre els peus de fang, traient d’aquest pou ja sec una mesura l’impacte previst de la qual en els comptes públics serà de 40.000 milions de dèficit per a l’any 2040.

Si bé, aquesta pèrdua de més de 27.000 milions és en realitat major, per dues causes. En primer lloc perquè el sistema rep les cotitzacions que realitza l’Estat per tots els perceptors d’una prestació per desocupació o un subsidi de majors de 55 anys. Així, els ingressos de l’Estat per aquestes cotitzacions compten a l’efecte de pagament de pensions, però en realitat ixen del propi sistema públic. D’aquesta manera, comptant només amb els ingressos per cotitzacions dels treballadors ocupats, sense tindre en compte les cotitzacions dels aturats, el minvament recaptatori ascendiria a 33.214 milions d’euros.

I una segona circumstància que elevaria encara més aquesta xifra de pèrdua d’ingressos és que, encara que la Seguretat Social estiga recuperant amb els mesos més afiliacions des de la crisi del 2008 i la posterior crisi sanitària de la pandèmia de la Covid19, el baix nivell dels nous salaris i l’escàs augment dels existents, fa que aquesta recuperació no s’haja traslladat per complet a la millora recaptatòria. Així a la fi de 2022 els ingressos encara seran molt inferiors al màxim aconseguit abans de la crisi del 2008, situant-se la despesa en pensions entorn del 11,8% del producte interior brut (PIB).

En definitiva, si sumem els 9.7 milions de pensionistes, quasi un milió més de persones que als inicis de la pandèmia, els 3,5 milions de funcionaris o empleats públics que cobren de l’administració més els quasi 1,8 milions de persones que es beneficien d’alguna protecció per desocupació estaríem davant 15 milions de nòmines o ajudes públiques que recauen sobre l’esquena dels 17 milions de salaris privats, és a dir la meitat del país treballa per a pagar el salari de l’altra meitat, un pou sense fons molt difícil de suportar en el temps.

Reflexions d’un ninot de falla

«Tu i només tu tindràs estreles que saben riure!»

Capítol

vint-i-sisè

Entre dos amics sempre es construeixen complicitats, i això ens ho recorda el petit príncep, que es prepara per a acomiadar-se del seu amic en la Terra i tornar al seu planeta. En nom de la seua amistat, les estreles es converteixen per a l’aviador del conte en un motiu per a somriure, recordant al seu amic el petit príncep.

Mai estem sols en la nostra soledat

Gaudir de la nostra soledat no és el mateix que sentir-nos sols: mentre la primera és una opció triada amb consciència, la soledat no desitjada provoca importants problemes en el benestar físic i emocional. En aquest context, la crisi del coronavirus n’ha augmentat la sensació, però el problema està lluny de ser nou.

Vivim en un món híperconnectat on la població se sent cada vegada més sola. És una de les grans paradoxes del nostre segle: en un temps en el qual sembla impossible no rebre un missatge al llarg del dia, estem immersos en el que ja es coneix com la gran epidèmia de la soledat.

En els últims anys, la crisi del coronavirus i la vida en pandèmia han obert la veda perquè les societats se senten encara més soles degut, en part, a les mesures d’aïllament i la limitació de moviments, que han reduït els nostres llaços afectius i potenciat –o iniciat, en nombrosos casos– aqueixa sensació de profunda soledat. Així, un estudi realitzat en el primer aniversari de l’esclat de la pandèmia ja assenyalava que els espanyols s’estaven plantejant canvis en les seues vides, efecte directe de la seua sensació de soledat. No hi havia lloc per al dubte: el que més anhelava la gent, precisament, era estar amb gent. El ránking d’allò més desitjat incloïa abraçar als nostres, viatjar i tornar a aqueixos bars on no cap una agulla. Les estadístiques una vegada remesa l’última ona, ho resumien a la perfecció: més de la meitat de la població espanyola major de 50 anys s’havia sentit sola.

Però això no és res nou. Encara que la situació extrema causada pel coronavirus ha augmentat aquestes emocions, diferents estudis han anat demostrant al llarg dels anys que la població se sent cada vegada més sola. Per exemple, una anàlisi realitzada setmanes abans de l’arribada de la pandèmia ja advertia que el 63% dels espanyols reconeixia haver-se sentit sol en algun moment. I destacava també que, malgrat tot, els qui se sentien més sols no eren les persones de més edat, sinó els més joves. Els ‘milennialls’ i la ‘Generació Z’ nascuts en els 80 i els primers 90 i en els 90 i els primers 2000 (respectivament), són els grups d’edat «més deprimits», a causa del context socioeconòmic en el qual viuen. Unes xifres gens encoratjadores entre els adolescents i joves. ¿Ens trobem davant la vertadera i gran pandèmia del segle XXI? Què és el que està succeint? Per què ens sentim sols?

Adrià Gil Burguera – Estudiant de Psicologia

“Els ‘milennialls’ i la ‘Generació Z’ nascuts en els 80 i els primers 90 i en els 90 i els primers 2000 (respectivament), són els grups d’edat «més deprimits», a causa del context socioeconòmic en el qual viuen. Unes xifres gens encoratjadores entre els adolescents i joves.”

Cal marcar una diferència: sentir-se sol no és el mateix que estar sol. Si bé el nombre de persones que viuen soles ha crescut exponencialment al llarg del segle XXI, això no ha d’unir-se a la sensació de soledat en una relació de causa-efecte. Sentir-se SOL és una cosa diferent –podem sentir-nos sols fins i tot estant envoltats de gent– i que afona les seues arrels en una cosa més complexa. Això fa reflexionar sobre la trobada entre la serp i El Petit Príncep en què el xiquet afirma:

«S›està una mica sol en el desert... —També s’està sol on els homes —va dir la serp»

Quan ens sentim sols és perquè no estem rebent el grau de connexió humana que necessitem. Això pot arribar a provocar canvis fisiològics en el nostre cervell, com va demostrar un estudi neurocientífic de la Universitat de Cambridge en comprovar que l’activitat del mesencèfal canviava quan es privava a les persones de contacte social durant unes hores. «La interacció social no sols és una cosa divertida o reconfortant. És una cosa que necessitem per a funcionar». Per això, els sentiments de soledat no sols impacten en la salut mental, sinó que provoquen efectes negatius en altres àrees de la salut, com la cardíaca. Sentir-se acompanyat ajuda a reduir l’estrés i augmenta l’esperança de vida.

Vistos els fets, escapar a aqueixa sensació de soledat sembla, a primera vista, una decisió intel·ligent; en definitiva, la cosa que s’hauria de fer. Durant la ressaca de la crisi de 2008, la felicitat es va posar de moda i es va convertir en el reclam per a vendre tot tipus de productes. Poc després, aqueixa bambolla d’impostada alegria acabaria punxant perquè el reclam del feliç deixaria de tindre significat. No obstant això, la intenció de vendre l’antídot als problemes del món –i a la soledat– mai es va extingir: es van canviar les paraules i els embolcalls, però es van continuar venent pegats potencials, com ha ocorregut amb el boom del mindfulness.

D’aquesta manera, les xarxes socials, la frustració laboral després del col·lapse de la promesa de la meritocràcia i el context global –des de la recessió causada per dues crisis històriques als problemes mediambientals– no li ho posen gens fàcil. La soledat i aqueixa sensació de depressió col·lectiva, no es poden entendre si no es para atenció al món que ens envolta.

Des de 2021, el sentiment de soledat s’ha duplicat en les consultes psicològiques de la Unió Europea. Un mal que, davant la proliferació d’estils de vida com el sud-coreà ‘Honjok’ o la creació d’institucions com el Ministeri de la Soledat, al Japó, han disparat les alarmes en el vell continent. Acabarem algun dia amb ella?

Els éssers humans necessitem viure en societat, necessitem un estret vincle amb els nostres iguals per la nostra naturalesa social. Les relacions, que comencen amb els pares i germans i acaben amb les amistats, la parella i els fills, tenen un factor determinant en les nostres vides. Segons un estudi publicat en el Journal of Personality and Social Psychology, més del 65% dels participants van afirmar recordar moments de major felicitat en els compartits amb amics que amb familiars, parella o fills.

El resultat té a veure amb la vivència compartida, la percepció de la llibertat individual manifestada en el grup. En altres paraules: la companyia triada, que ens resulta agradable, allunyada de tota preocupació, augmenta l’activitat cerebral, ens ajuda a alliberar endorfines i ens serveix per a intercanviar idees, sentiments i percepcions. Ben triada, la companyia aplana el camí cap a la felicitat.

La proliferació d’estils de vida com el sud-coreà

‘Honjok’ o la creació d’institucions com el Ministeri de la Soledat, al Japó, han disparat les alarmes en el vell continent.

També trobem les conseqüències de la soledat no triada que són greus i van en augment, especialment en un marc social on les noves tecnologies afavoreixen formes d’entreteniment digitals que conviden a l’aïllament. També els mètodes de relació personal que no necessiten d’un espai físic en el qual tractar. Persones que perden als seus sers estimats, que sucumbeixen a la fallida, que no troben a ningú afí… si la capacitat de vincle interpersonal fa fallida, la soledat s’imposa, destrossant la psique humana i aflorant les malalties físiques.

En aquest sentit, la soledat no desitjada s’ha convertit en una epidèmia que s’expandeix dia rere dia. Principalment en aquest moment tan difícil que travessa la humanitat, la soledat exemplificada en el desert sense aigua on aterra El Petit Príncep fa que valorem els oasis que tenim en les nostres vides: la família, els amics i les persones que volem. Hem de valorar-los i fer-los veure l’important que són en les nostres vides. Un t’estime, un et vull, una mirada, és prou per a fer-los veure quant important són per a nosaltres en una vida efímera.

“I quan t’hages consolat (sempre es troba consol) estaràs content d’haver-me conegut”

Llàgrimes d’un comiat

Reflexions d’un ninot de falla

Morir no sempre és fàcil i menys en els nostres temps, afrontar en qualsevol circumstància la mort d’un familiar és sempre un procés complicat. Quan es mor fora de casa i en una instal·lació hospitalària enmig de màquines, tubs, i sota mesures d’aïllament perquè es té una malaltia altament contagiosa, resulta encara més dolorós i més a gratcient que en aqueixos últims moments on la calor, el suport i l’adéu de les seues famílies els reconforta en el final de les seues vides.

No fa falta recordar que la pandèmia de la Covid-19 s’ha emportat massa vides, una tragèdia humana inimaginable on la meitat dels morts a Europa han estat en residències, però que com be diu El Petit Príncep també ens recorda per a què servix la vida: l’alegria més simple, la d’estar amb els altres tan prop com sol mirar les estreles i somriure.

Com en tota tragèdia hi ha protagonistes oblidats, un d’ells son els sanitaris, molts d’ells acomiadats una vegada superades les successives onades i els altres aquelles persones que moriren i foren enterrades en la kenòpsia i en la soledat on tan sols un grapat de familiars que ni tan sols es podien abraçar. És per això que no he deixat de pensar en eixes llàgrimes de comiat. Durant aquesta tràgica pandèmia hi han hagut milers de pacients que han mort sols en un ambient fred, envoltats de màquines, sense companyia i sense poder-se acomiadar de familiars ni amics. Algú, amb sort, haurà pogut estar amb una sanitària enfundada en una vestimenta protectora que li sostindria la mà amb la seua enguantada, a més que també va haver-hi moltes víctimes que van ser enterrades soles, sense familiars que no van poder viatjar, per estar confinats o estar ingressats a l’hospital…

Això és exactament el que ha succeït al nostre país. Tanmateix, sembla que per a molta gent la pandèmia no anava amb ells. I el pitjor d’aquesta tragèdia viscuda recentment, saps què ha segut? que a molts la pandèmia no els ha ensenyat res de eres. Una de les desgràcies d’aquesta pandèmia és que manca de dimensió tràgica, l’apatia enfront de la pandèmia ha fet que la gent es buscara sempre el seu benefici propi que el de comunitat. Per a molts no hi haurà cap relat de grandesa o d’heroisme que puga ser consolador per a contar als seus futurs fills o néts. Què els diran? «Va ser terrible, vaig haver de quedar-me tot el dia a casa, anar a totes parts amb màscara. I no vaig poder eixir de festa!»

Doncs això, mentres molts encara tenen llàgrimes d’un comiat que no va poder ser i miren com a record somrients les estreles, altres simplement segueixen sense valorar i aprendre tot el que hem viscut.

Comiat

El musical – Manu Guix & cia.

«Cap persona major comprendrà mai que això siga veritablement important»

Capítol

vint-i-setè

En aquest últim capítol es mostra el desenllaç psicològic que va patir el pilot, qui finalment acaba pensant com el Petit Príncep. Aquest fet expressa que és perfectament possible rescatar dins de cadascun de nosaltres l’ànima de xiquet que alguna vegada va habitar el nostre cos, la nostra escorça.

Hi ha que conservar l’ànima de xiquet/a

Moltes vegades es diu que «els xiquets són cruels», que «els xiquets són egoistes o avariciosos» i fins i tot en alguns casos afirmem que alguns adults tenen «ànima de xiquet», i en la vida pràctica algunes vegades sol ser veritat. Però això només ocorre quan, de manera col·lectiva, els xiquets són incitats per algú més, o quan la falta d’atenció, amor i educació per part dels pares els impulsa a cometre actes irresponsables, de poca consciència, o de caràcter irrespectuós.

No obstant això, en general, i quan els xiquets reben la cura que mereixen, ells són completament capaços de créixer saludables i madurar en persones de bé, reeixides i plenes de qualitats i dons. La responsabilitat de portarlos per aqueix camí és principalment dels pares o dels qui estiguen a càrrec d’ells, així com de les institucions educatives ja siguen formals o no formals, en menor grau.

Perquè un xiquet o xiqueta sap riure de manera natural, davant situacions simples, gracioses o plaents. Un xiquet gaudeix de xicotetes coses com córrer, jugar, cantar, veure als seus amics, llegir un conte, menjar un dolç, rebre un regal, trobar alguna cosa semblança a un joguet, engronsar-se, banyar-se en la mar, veure el sol, olorar les flors, acariciar una mascota, etcètera.

Perquè un xiquet o xiqueta aprén ràpid, perquè està àvid de tot el que l’envolta i ansiós per saber. No creu que ho sap tot ni es preocupa pel seu propi ego. Un xiquet no fa preguntes complicades, sinó que de manera natural vol saber-ho tot i, amb innocència, fa les preguntes més bàsiques de l’existència. Tot ho creu, i no necessita explicacions complexes per a quedar satisfet.

Perquè un xiquet o xiqueta, quan és danyat, perdona ràpidament. I oblida. No perd el temps en ressentiment, sinó que deixa de plorar fàcilment i torna als seus jocs en unes hores. Un xiquet s’adapta fàcilment al canvi, per més extrem que aquest siga; s’adapta a les circumstàncies amb poques queixes i té la capacitat de ser feliç en elles.

Sara Roselló Collado – Treballadora Social en el àmbit del menor i la família

La reflexió

L’ànima d’un xiquet o xiqueta té com a missió ensenyarnos als adults el fet que no hi ha diferències de color, raça, sexe, nivell socioeconòmic, ni discapacitat; ens ensenya a gaudir les xicotetes coses de la vida com jugar amb un full de paper, riure i sorprendre’ns per una cosa inesperada tots aquells adults amb ànima de xiquet, els quals la van perdre i els quals encara són a temps de trobar-la.

Perquè un xiquet o xiqueta riu molt més del que plora i gaudeix més del que es queixa. Un xiquet té una màgia en la veu, una lluentor en la mirada, i la seua aparença es renova cada dia. Un xiquet busca de manera incansable, i es meravella amb cada descobriment. Vol sempre experimentar i la seua curiositat està tan viva com la seua energia. El xiquet es cansa només quan el seu cos físic s’esgota, però el seu esperit mai. S’alça molt primerenc i busca la diversió, no s’apaga fàcilment.

En canvi els adults solem queixar-nos, estar insatisfets, tindre amargor, guardar ressentiment, somriure poc i estressar-nos molt, jugar poc i treballar massa, sentir-nos esgotats, deixar de sorprendre’ns, abandonar els intents i desanimar-nos amb facilitat davant les noves circumstàncies.

Ja ho diu la Bíblia per aquells que siguen creients, quan Jesús va afirmar que hem de tornar-nos com a xiquets per a entrar en el Regne dels Cels o en aquest exemple del mateix Petit Príncep: «Només els xiquets saben el que busquen. Perden temps en una nina de drap, i ella es torna molt important».

Amb el pas dels anys m’he adonat que no tot era com pensava, els adults no són feliços, només tracten d’aparentarho». I em pregunte per què els adults s’obstinen a voler que perde’s la il·lusió i la ingenuïtat. Potser els molesta veure’t somriure, jugar, creure, confiar i veure’t il·lusionar-te.

Sí, senyors adults, sabem que la vida no és fàcil, ni de color verd. Sí, sabem que malgrat la nostra il·lusió, els nostres somnis i les nostres ganes; no serà fàcil i encara més trist difícil d’assumir «la vida no serà justa» Canviar el nostre cor a un senzill, disposat a estimar, fàcil per a perdonar, àvid d’aprendre i no superb, propens a gaudir de tot el que tenim, agraït amb el que té, en poques paraules: llest per a ser feliç i buscar la felicitat d’uns altres.

Ens fixem molt en les aparences del que tenim i molt poc en el que som. Aventurar-se a conéixer a algú en profunditat és la manera de trobar la seua vertadera essència, la seua bellesa més real. Fem una valoració externa, ens quedem en el prejudici i no donem l’oportunitat de saber res de l’altra persona sense que aquest coneixement ja estiga condicionat. Només podem arribar a l’amor si generem la possibilitat de conéixer i comprendre als altres.

L’ànima d’un xiquet o xiqueta té com a missió ensenyar-nos als adults que no hi ha diferències de color, raça, sexe, nivell socioeconòmic, ni discapacitat; ens ensenya a gaudir les xicotetes coses de la vida com jugar amb un full de paper, riure i sorprendre’s per una cosa inesperada tots aquells adults amb ànima de xiquet, als quals la van perdre i als quals encara són a temps de trobar-la.

Cap persona major comprendrà mai que això siga veritablement important. Ens crida a rescatar dins de cadascun de nosaltres l’ànima de xiquet que alguna vegada va habitar el nostre cos, així que aprenguem d’ells, de les xiquetes i els xiquets i no permetem que perden la seua essència per falta d’atenció, amor, educació o disciplina de part de nosaltres els adults responsables d’ells. Però senyors adults, encara que créixer significa adonar-se de tot això per què tracten d’erradicar qualsevol brot d’infantesa? Em vaig cansar d’escoltar «això és una utopia» «no pots viure en un món de color «verd» «no ho intentes, així és la vida» «creix, no pots ser així»… i així fins a l’infinit i més enllà.

Conservar la teua ànima de xiquet no significa no madurar, senyors adults, els meus peus poden estar en la terra i continuar somrient i saltant quan veig una estrela fugaç, continuar il·lusionant-me amb una nota, una carta, un dibuix… Continuar creient que hi ha ànimes nobles pel món, a pesar que una i mil persones et defrauden amb el seu

És perfectament possible rescatar dins de cadascun de nosaltres l’ànima de xiquet que alguna vegada va habitar al nostre cos, la nostra escorça.

egoisme, les seues mentides i encara pitjor la seua hipocresia, continuar mantenint un racó del cor per a aqueixos altres amb una mirada transparent.

I avui, mentrestant escric aquestes paraules, a les portes del Nadal, on potser que el consumisme ens envaeix a tots i a totes, em quede amb el més preat, amb la família, les amistats, les cases i els carrer adornades de llums, la música, els riures. Uffff... em quede i m’emocione amb les abraçades, amb els missatges que arriben i t’arriben… i m’alçaré buscant baix de l’arbre aqueixos regals que el pare Noel o els Reixos Mags m’han deixat... com si fora de nou una xiqueta xicoteta. Buscaré el millor de tots, el «temps» per a compartir.

Així que senyors adults, trenquen aqueixos murs que alcem en fer-nos majors i deixem entrar o eixir la nostra ànima de xiquets. No alceu les defenses després, deixa que el teu xiquet isca a jugar de tant en tant en qualsevol època de l’any!

En aquest últim capítol d’aquest llibret de falla es mostra el desenllaç, el que és invisible als ulls, que finalment acabem pensant com el Petit Príncep, ensenyant-nos que és perfectament possible rescatar dins de cadascun de nosaltres l’ànima de xiquet que alguna vegada va habitar al nostre cos, la nostra escorça.

És important connectar amb aqueixa part oculta en el profund del nostre cor per a recordar la senzillesa, humilitat, amistat, honradesa, alegria, curiositat, sorpresa, els desitjos d’aprendre, entre altres. Així que alimentem positivament la nostra ànima com l’ànima dels xiquets i xiquetes amb els quals convivim diàriament i així rescatar al nostre xiquet o xiqueta interior, prenent plena consciència que està dins de nosaltres, esperant ser acceptat i estimat.

I per concloure sols recordar-vos que si alguna vegada un xiquet arriba fins vostés, si aquest xiquet riu i té cabells d’or i mai respon a les seues preguntes, endevinaran de seguida qui és. Siguen amables amb ell! I comuniqueu-me ràpidament que El Petit Príncep ha tornat.

“Si un xiquet arriba fins vostés, si aquest xiquet riu i té cabells d’or i mai respon a les seues preguntes, endevinaran de seguida qui és. Siguen amables amb ell! I comuniquen-me ràpidament que ha tornat. No em deixen tan trist!”

Les estreles

Reflexions d’un ninot de falla

«Sigues humil perquè estàs fet de terra. Sigues noble perquè estàs fet d’estreles ». És comú sentir que els éssers humans estem fets de pols d’estreles. Encara que aquesta afirmació sembla treta d’algun poema, o d’alguna cançó, constitueix un fet comprovat en forma estricta per la ciència que diu que el 97% del nostre cos està constituït per pols d’estreles. I és amb estreles on El Petit Príncep s’acomiada del pilot a l’igual que jo de vosaltres dient:

Tu miraràs a la nit les estreles; però jo no puc mostrar-te on està la meua perquè és molt xicoteta. Però és millor així. La meua estrela serà per a tu una estrela qualsevol. Per tant, t’agradarà contemplar totes les estreles; totes elles seran les teues amigues. A més, et faré un regal.

I va tornar a riure

Ah!, noiet, com m’agrada sentir el teu riure!

Justament el meu riure serà el regal.

Serà igual que l’aigua.

Què vols dir?

Les gents tenen estreles diferents, no són les mateixes per a tots. Per a alguns, els que viatgen, les estreles són les seues guies. Per a uns altres, no són una altra cosa que xicotetes llumenetes. Per a uns altres, els savis en astronomia, comporten problemes. Per al meu home de negocis, eren or. Però cap d’aqueixes estreles parla. Tu, no obstant això, tindràs estreles diferents, com ningú les ha tingudes.

Què em vols dir?

Quan a la nit mires el cel, estaré en una d’aqueixes estreles; i com jo riuré et semblarà que totes les estreles riuen per a tu. Tu tindràs estreles que saben riure!

I va tornar a riure.

I quan et sentes consolat —sempre es troba un consol— sentiràs alegria d’haver-me conegut. Tu seràs sempre el meu amic i tindràs ganes de riure amb mi. I, a vegades, obriràs la teua finestra per aqueix plaer... I els teus amics se sorprendran de veure’t riure mirant al cel. Llavors tu els diràs: «Sí, les estreles sempre em fan riure»; i ells et creuran boig. T’hauré fet una mala passada.

I va riure una vegada més.

Serà com si en comptes d’estreles, t’haguera donat un munt de cascavells que saben riure. I en la nit de la cremà, quan el foc estiga consumint les meues últimes restes de vida, només et demanaré que mires el cel i amb el so imaginari dels cascavells mai deixes de riure.

Serem petits prínceps

El musical – Manu Guix & cia.

Agraïment

L’Associació Cultural Falla del Xúquer de Sueca, vol agrair a totes aquelles persones i empreses col·laboradores que han treballat incansablement i econòmicament per a traure i fer possible aquest llibret de falla. A totes i cadascuna d’elles, moltes gràcies per deixar-nos tonar a tindre ànima de xiquet per a fer la nostra existència, almenys, mínimament alegre i suportable.

La pèrdua de la innocència en el nostre món adult ens conta que créixer no té per què implicar deixar de somiar. Així que Tu, que has acabat de llegir-nos, per favor no deixes mai de veure les estreles i somriure perquè a la fi, som cadascun de nosaltres, i només nosaltres, els responsables últims del nostre avenir.

Bona lectura i bones falles.