Joan Albert Farré

quia i al país, però és una fita que va desbordar les nostres previsions inicials. Participar en un concurs internacional i obtenir medalles i premis, ja és una gran satisfacció. Però, quan t’atorguen, amb l’Escol 2010, el premi guanyador en un concurs internacional celebrat a Itàlia, que és el segon país productor més important del món, és tan important que, en un primer moment no ets conscient del que acabes d’assolir, ni tampoc de la repercussió internacional que ha tingut aquest premi. També és un orgull que, gràcies a aquesta repercussió, molts països ja parlen d’Andorra com a país productor de vi, un fet que no s’havia produït mai i que ens posa en la línia d’un gran país.

Aconseguir aquest premi, entre mil vins de 25 països, marca un punt d’inflexió i d’exigència per al Celler Borda Sabaté? Sens dubte, és un fet històric per al celler, però també per Andorra i això marca un abans i un després, perquè el ressò obtingut pels vins d’Andorra ja comença a entendre’s més enllà d eles nostres fronteres, i això ens empeny cap a un futur molt més professionalitzat. Una fita com aquesta ens obliga a responsabilitzar-nos, encara més i, sobretot, a mantenir-nos en aquesta línia.

També han aconseguit una medalla d’or amb el Torb 2015, un vi negre, això haurà estat més sorprenent, no? El Torb ocupa una petita part de la producció, aproximadament un 30%, i la resta és blanc. Per tant, és un fet significatiu que, no només el producte principal hagi estat reconegut, sinó que el Torb hagi guanyat aquesta medalla d’or, això ratifica la qualitat del producte. Però, el que queda clar és que Andorra ha demostrat la seva capacitat per elaborar vins d’altíssima qualitat i això ens encoratja per a seguir treballant i per intentar assolir una denominació d’origen

FITXA Nom i Cognoms: Joan Albert Farré Santuré

Edat: 51 anys

protegida. Aquesta singularitat dels nostres vins, ens podria proporcionar unes garanties envers el comerç internacional.

Creu que amb el temps Andorra es podria convertir en una denominació d’origen de referència en l’àmbit mundial? El que és clar, és que Andorra produeix uns vins amb una qualitat molt alta i el fet d’haver guanyat un concurs internacional, així ho demostra. Però ara és el moment d’intensificar els esforços per promocionar uns vins que, compten amb el factor identitari important del terroir andorrà i, han de ser reconeguts en l’àmbit internacional. I això té sentit, no només a nivell de celler, sinó també pel que fa a la parròquia i al país. Això comporta un lligam amb el turisme i amb la promoció del país, i considero que podria ser un element dinamitzador del turisme, que ajudaria a diversificar la nostra oferta de serveis al visitant. Hem de tenir en compte que, l’enoturisme és un dels sectors que més turistes mou arreu del món i, ja que tenim vocació de país turístic, podria interessar molt per a la seva promoció. I no podem oblidar que el vi és un dels únics productes alimentaris que arriba a les taules amb una etiqueta que l’identifica amb el territori.

És moment que el govern faci un pas endavant i doni suport a aquest sector? Evidentment, s’ha encetat una nova etapa amb les relacions amb govern i, en aquesta ocasió Andorra ha pogut participar, com a país, en un concurs internacional. De fet, l’administració va enviar al director d’Agricultura, Josep Casals, que ens va acompanyar en aquest acte, i això ha permès al govern conèixer la potencialitat que té aquest sector. Espero que, a partir d’ara, no només Agricultura, sinó també Turisme, podran ajudar a posar les bases per al desenvolupament del sector.

Per elaborar un bon vi, què és més important la terra, el clima, els ceps o la professionalitat de l’enòleg? Fa falta tot, però sobretot passió, el vi es fa més a la terra i a la vinya que al celler, però és un cúmul de totes aquestes coses, sobretot, molta passió i mot treball al darrere. El vi requereix molts moments d’esforç del productor, des que s’inicia el procés a la planta, fins que tens una ampolla a la mà, hi ha moltes etapes que s’han d’anar superant en cada moment i, aconseguir que el producte final sigui referent, requereix que tots aquests processos estiguin harmonitzats i dirigits amb el màxim rigor i amb la màxima professionalitat. I, en aquest cas, hem tingut la sort que l’Alain ens ha ajudat molt i gràcies a ell podem recollir premis com els que hem guanyat.

Esports polvoritzant rècords NÀDIA TUDÓ

Aquesta temporada està sent excepcional per a la jove nedadora andorrana Nàdia Tudó, que no para de batre els seus propis rècords. En els Campionats Nacionals d’Alemanya d’aquest mes de novembre, a més de batre el rècord d’Andorra que ja havia aconseguit ella mateixa, va quedar en onzena posició de la classificació absoluta d’Alemanya. El proper repte, classificar-se per als Jocs Olímpics de Tòquio del 2020. Per Mari Carmen Grau

Quin va ser el teu primer contacte amb el medi aquàtic? Ufff.... era tan petita que soc incapaç de recordar-ho! Els nostres pares ens portaven a la piscina al meu germà i a mi quan encara érem uns bebès. La nostra mare va insistir molt en el fet que aprenguéssim a nedar de seguida i, quan ja en vam saber, ens va dir que ja podíem triar l’esport que més ens agradés. I, és clar, vaig triar la natació...

Quina és la teva especialitat? La braça, sens dubte. I també les proves d’estils.

A quina edat vas començar a competir? Era ben joveneta, però abans de decidir-me per la competició de natació, durant una època vaig fer natació sincronitzada.

Quin moment de la teva carrera ha estat més difícil per tu? A nivell físic, entre els moments més complicats recordo els entrenaments durant els tres anys que vaig viure als Estats Units; eren molt durs, m’havia de llevar cada dia de matinada, a dos quarts de cinc, perquè els entrenaments començaven a les 5. A més era una preparació extremadament dura i exigent. Acabava físicament destrossada... A nivell psicològic, els moments més difícils són abans de fer una competició important.

Aquest mes de novembre has fet un bon paper a Alemanya... Sí, durant els Campionats Nacionals d’Alemanya, vaig rebaixar la meva pròpia marca i vaig quedar en onzè lloc de la classificació absoluta d’aquest país.

No pares de batre rècords... on vols arribar? El principal objectiu d’aquesta temporada és aconseguir la mínima per classificar-me per als Jocs Olímpics de Tòquio del mes d’agost de 2020. Estic concentrant tots els meus esforços en assolir-la, ho he de fer en piscina de 50 metres. La temporada d’entrenaments en piscina olímpica comença a partir del març-abril. De moment estic nedant en piscina de 25 metres per aconseguir fer la marca que em donaria entrada als Jocs Olímpics.

Quina marca necessites? Exactament les marques són 1’ 09” en 100 metres braça i 2’ 29” en 200 metres braça. En això estic treballant cada dia...! Em faria molta il·lusió aconseguir-ho, classificar-me per uns jocs olímpics, és la meva gran ambició.

Quin és el teu palmarès? Aquest any 2019 he guanyat 3 medalles als jocs dels Petits Estats de Montenegro, dues de bronze i una d’or. Durant la meva carrera esportiva, he participat a 4 campionats del món, dos europeus i uns Jocs del Mediterrani. Amb el que portem de 2019 he batut 39 rècords d’Andorra que em deixen amb un total de 15 rècords.

Per què vas decidir marxar als Estats Units? Quan vaig arribar a l’últim any del Lycée em vaig plantejar què volia fer. Em feia por marxar a estudiar a fora perquè no sabia si podria seguir entrenant, havia treballat molt i em sabia greu perdre-ho tot. Llavors, el meu pare va parlar amb l’Enric Claret, un entrenador que havia tingut a Escaldes, que tenia contactes als Estats Units i em va animar a marxar a estudiar allà, on tenia la garantia d’entrenar amb l’equip universitari. Al principi em va semblar una bogeria, marxar tan lluny, però ho vaig parlar amb els meus pares i vaig decidir instal·lar-me allà. Vaig fer la carrera d’Administració d’Empreses i Màrqueting, compaginant-la amb els entrenaments. Quan vaig acabar els estudis, havia de prendre una decisió: o em quedava als Estats Units o m’acostava una mica més a Andorra. Allà havia conegut la meva parella, un nedador alemany que estudiava als Estats Units i ell em va animar a anar a Alemanya amb ell.

I et vas instal·lar allà. Sí, m’hi vaig instal·lar fa gairebé un any. Vivim a prop de Stuttgart, i ara estic estudiant alemany i entrenant molt, un mínim de quatre hores al dia.

Què és el que més trobes a faltar d’Andorra a Alemanya? D’entrada, la família; la trobo a faltar molt. També em sap greu no poder competir a Andorra, ja que des que vaig marxar als Estats Units no he pogut venir a fer les curses aquí.

Quin paper ha jugat la teva família en la teva carrera com a nedadora? Bàsic. M’han ajudat sempre i en tot moment. Els meus pares i tota la meva família m’han donat sempre tot el suport. Mai no m’he sentit pressionada per fer esport de competició, va ser una decisió meva que van acceptar sense cap problema. Recordo quan havia de marxar a competicions a les cinc del matí, la meva mare m’acompanyava amb el cotxe en pijama...! També a nivell econòmic, m’han donat suport cada vegada que ho he necessitat. Han cregut en mi incondicionalment. •

“El principal objectiu d’aquesta temporada és aconseguir la mínima per classificar-me per als Jocs Olímpics de Tòquio del mes d’agost de 2020”

La Nàdia Tudó Cubells neix a la Massana el 8 d’abril de 1997. Va a l’Escola Francesa d’Ordino i després al Lycée Comte de Foix. Marxa als Estats Units per estudiar un bàtxelor en Administració d’empreses i Màrqueting. Actualment està estudiant llengua alemanya a Stuttgart. Viu en parella i, a banda de nedar, li agraden molt els llibres i la música. Quan pot, es passa hores a la biblioteca o tocant el piano. ::: Dona Secret ::: núm. 58 ::: Gener 2020 ::: 19

Entrevista l’essència de l’avinguda Meritxell XUS LLUELLES

20 Fotos: McGrau

Va néixer en plena avinguda Meritxell, un espai que interioritza com a propi i que sempre ha format part de la seva vida. Ha fet un treball sobre la història de l’emblemàtica avinguda, que li ha permès d’aflorar sentiments personals i vivències adormides, a banda del valor testimonial que aquestes “Memòries de la construcció de l’avinguda Meritxell” tenen per a la capital. Per Mari Carmen Grau

En què ha consistit el treball de recerca sobre l’avinguda Meritxell? He fet un estudi històric de l’avinguda Meritxell que arrenca l’any 1930 i acaba el 1977, la vigília de la creació de la setena parròquia. El treball consta de diverses fases des del moment en què l’any 1930 FHASA decideix construir la carretera, una de les contrapartides per l’explotació de les aigües. L’avinguda Meritxell neix a la plaça Príncep Benlloch i va fins al carrer de la Unió. Constatarem que la infraestructura més important de l’avinguda és el pont de la Rotonda, que marca el límit de les dues bandes de la via.

Quins van ser els primers edificis? De la part baixa, on jo vaig néixer, va ser la casa dels meus pares, l’actual número 108, just al davant del Leclerc, abans Hiper Andorra. En aquell moment, la part baixa de l’avinguda eren els afores d’Andorra la Vella.

Quan es bateja com avinguda Meritxell? El nom es comença a utilitzar l’any 1951. Fins llavors tothom l’anomenava la carretera d’Escaldes, però el nom no es fa oficial fins a l’any 1960. L’avinguda té dues parts diferenciades: la part alta, que acaba al pont de la Rotonda, i la part

“L’avinguda Meritxell, a escala local, és el paradigma de l’evolució del país”

baixa que va fins al carrer de la Unió. Són dues parts que es desenvolupen a ritmes diferents, primer ho fa la part alta i posteriorment, la baixa. A partir dels anys 60 es van equilibrant. Al principi, es preferia la part alta per obrir negocis, mentre que la part baixa tenia un aire més de carretera, menys comercial. No oblidem que estem parlant de la carretera general de França, que ho va ser fins a l’any 2005. Abans el quilòmetre 0 era a la plaça Benlloch, i després aquesta denominació va passar a la rotonda de la carretera general, a l’avinguda Tarragona.

Aquest treball es va presentar durant la Fira d’Andorra la Vella, una exposició que va ser molt visitada. Esperava aquesta reacció? La veritat és que sí... perquè el tema és molt interessant; a escala local, és l’exemple de l’evolució del país. El que era una carretera on no hi havia edificacions a les bandes, es va anar convertint a poc a poc en un carrer comercial, primer amb comerços als baixos de les cases i quan hi va haver el boom, es van començar a fer galeries i centres comercials. És el paradigma del creixement del país. Aquesta avinguda és el resultat de la col·laboració entre els particulars i el sector públic. La suma dels dos sectors dona com a resultat la realitat d’avui en dia. Si en el seu moment el Consell General no hagués decidit invertir en la construcció de la caserna de bombers i l’edifici de l’STA, gairebé al límit amb Escaldes, aquella zona hauria tingut problemes per desenvolupar-se. Es va voler situar aquestes infraestructures entre les dues zones per facilitar-ne el progrés; la part alta de l’avinguda Meritxell creix sota la influència de la zona de la plaça Benlloch, com a continuació del centre històric. Pensa que als anys 30, Escaldes estava molt més desenvolupat que Andorra la Vella. Si un volia ambient, calia anar cap a Escaldes! Curiosament, era la localitat on hi havia els hotels i l’aigua termal, era el lloc més atractiu.

Quan es comencen a construir els centres comercials? El 1948 es van obrir els Establiments Pyrénées i el Roca Ribes, el 1955, l’any següent, la Granja Roca, el Banc Agrícol... entre molts altres establiments. Són inversions privades que fan de motor, marquen la direcció del creixement i impulsen l’economia del país. La part alta es converteix en el territori de les galeries comercials, les Galeries Meritxell van ser les primeres i se’n van fer moltes altres, les Galeries París, les Galeries Reig, les Galeries Principat o les de l’Hotel Montserrat. Pel que fa a la part baixa, en aquell moment està dominada per les estacions de servei i els càmpings, una zona més poc definida. Quan la part alta ja estava saturada de comerços, l’activitat es va anar desplaçant cap a la part baixa, sobretot en l’àmbit dels grans magatzems, ja hi havia Roca Ribes, es va construir el Prisunic, l’Hiper, el Feners i l’Escale.

Quant temps ha treballat en aquest estudi? Prop d’un any. Hi he dedicat moltíssimes hores, m’agrada complir amb els terminis i que el resultat sigui satisfactori.

La Xus Lluelles Larrosa neix a l’avinguda Meritxell d’Andorra la Vella el 5 de setembre de 1953. Va a l’escola de les monges de la Sagrada Família i després a l’INEM. Marxa a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Saragossa on coneix el Lluís García, que havia de convertir-se en el seu marit. Es casen i s’instal·len a Andorra, on el 1989 neix la seva filla Eva, que avui té 30 anys. Aquell mateix any presenta la seva tesi doctoral, que mereix una menció Cum Laude. Ha dedicat tota la seva vida a escriure sobre els aspectes socials i econòmics del segle XX i ha estat 17 anys professora d’Història Andorrana. Actualment és professora col·laboradora de la Universitat d’Andorra on imparteix l’assignatura Història econòmica de l’Andorra contemporània, sobre la qual ha fet un manual conjuntament amb la seva filla, que s’ha ocupat de la part del segle XXI. La lectura i els viatges són les seves principals aficions, al costat de l’equitació i l’esquí.

Què és el més sorprenent que ha descobert? La meva memòria comença a la dècada dels 50. Tinc molt interioritzat tot el que es relaciona amb l’avinguda. Mira, el treball coincideix amb la mort de la meva mare, que va fer que remogués calaixos i trobés molts papers. Per exemple, va caure a les meves mans un sobre adreçat als meus pares, on hi havia com a adreça “Casa Lluelles. Carretera d’Escaldes”. Ja era la dècada dels 60 i en cap moment hi figurava el nom de l’avinguda Meritxell...

Com veu el futur de l’avinguda Meritxell? Jo hi vaig néixer i li tinc un afecte especial... La part baixa és el meu barri, per això em va doler tant quan van enderrocar l’edifici de l’STA i el de Bombers, perquè formaven part del meu paisatge. Potser no tenien valor patrimonial, però sí un gran valor històric. Va ser la primera central automàtica de telèfons, tota una revolució! Responent a la teva pregunta, et diré que estic convençuda que l’avinguda seguirà adaptant-se als canvis de cada època, com ha fet sempre. Ara la novetat és la zona per a vianants, que ja es confon amb Escaldes. És una gran cosa que afavoreix el comerç i està en línia amb les grans ciutats europees. •