Mari Jesús Martínez

ENTREVISTA Mari Jesús

MARTÍNEZ vol risc. Quant a l'esport, sempre vaig fer. Abans del trasplantament feia atletisme, salt de perxa, però després del trasplan-

“Si dones òrgans pots salvar fins a vuit vides” tament en conèixer la meva parella, el Miguel Ángel, vaig començar amb el ci-

Té 34 anys, viu a Andorra i el pròxim 13 de setembre es clisme. Ara, ja fa sis anys que el practico. compliran nou anys des que va rebre el trasplantament de En què t'ajuda l'esport per a recuperar ronyó que li va donar una segona “oportunitat”. La seva lluita la “normalitat”? per la conscienciació per a la donació d'òrgans, es va fer més visible després de la seva participació en els Jocs Mundials dels L'esport per a mi ho és tot, és una vàlvula d’escapament per al dia a dia. És una gran ajuda a nivell psicològic, perquè trasplantats l’agost del 2019, on va aconseguir dues medalles. Ha em permet desconnectar i no pensar en viscut en primera persona l'afectació de la Covid-19, però res li va impedir participar en la Volta als Ports 2020. En l'actualitat, la rutina. A nivell físic em va bé, perquè els immunodepressors (medicaments) juguen una mica en la nostra contra. Van exerceix com a infermera, secretària de la junta d’ATIDA i bé per a evitar el rebuig de l'òrgan, però combina el seu treball diari amb l'esport. no ajuden la musculatura, ja que generen pèrdua i feblesa de massa muscular. Fotos: Metiss Andorra - Josep Suàrez Per això, l'exercici físic evita aquest efec-

Ets coneguda com “l'ambaixadora”, entre les persones que han rebut un trasplantament d'òrgan i que practica esports de competició. Ens pots explicar com va començar tot, quan et van fer el trasplantament i des de quan practiques esport?

Em van diagnosticar una malaltia renal terminal i em van informar que havia de rebre un trasplantament de ronyó. Des d'aquell moment, comencen els estudis amb la família per a determinar si hi havia algú que pogués ser donant, perquè si no havia d'entrar en llista d'espera i sotmetre'm a diàlisi. Existia la possibilitat de tenir un donant viu de ronyó i podia ser un integrant de la meva família. En el meu cas, la donant va ser la meva padrina, Olga Pérez, que va tenir la voluntat de donar-me el seu ronyó, ja que els meus pares no podien. Ella, altruistament i amb un gest d'amor impagable, va decidir donar-me el seu ronyó. El pròxim 13 de setembre es compliran nou anys d'aquell trasplantament. Va ser un procés segur, perquè els metges s'asseguren que el donant sigui sa i el sotmeten a diferents proves, per a descartar qualsete secundari de la immunodepressió. Físicament és la millor medicina. Entreno

una mitjana de 15 hores setmanals.

Hi ha suficient consciència en la població sobre la donació d'òrgans?

No gens. Crec que hi ha molta gent que no sap del que es parla quan ens referim a la donació d'òrgans.

Creus que la gent no és conscient per desconeixement o perquè no hi ha informació suficient?

És clar que no hi ha informació suficient. Des d'Andorra, ATIDA es troba en disposició de col·laborar braç a braç amb el Govern. Ara mateix, el govern no està duent a terme cap campanya sobre aquest tema. A més a més, no existia una llei, però des que vam crear l'associació de donants i trasplantats el 2018, hem estat lluitant fins a aconseguir que aprovessin la llei en el Consell General. Així i tot, encara no està reglamentada. Val a dir que, només tenen informació al respecte, aquells que tenen algun amic o familiar afectats, perquè ho viuen més de prop. En general, la població no sap de què parlem quan ens referim a donació d'un donant viu, i la donació tradicional.

Què pots comentar respecte a la legislació actual, per què no està reglamentada?

La llei andorrana és similar a l'espanyola. Tothom és donant tret que declari el

contrari. El metge acudirà a la família per a conèixer la voluntat de la persona en qüestió. Per això, és molt important tenir una xerrada prèvia amb la família i donar a conèixer la nostra voluntat. A Andorra, falten reglaments, protocols, etc., perquè un professional de la salut conegui com actuar en el cas que arribés un possible donant.

Què va suposar participar en els Jocs Mundials de trasplantats i guanyar dues medalles?

Va ser una experiència molt bonica. Amb la creació de l'associació ATIDA he anat coneixent alguns trasplantats, però el que mou el mundial és molt gran. El fet de ser allí, amb 3.000 trasplantats, remar tots en la mateixa direcció, fer visible la donació, defensar aquesta causa, i sobretot, agrair el suport de la família i amics, va resultar una experiència molt bufona. Tothom està en la mateixa situació, no conec cap trasplantant a Andorra que faci bici. Allí vaig tenir l'oportunitat d'estar amb moltes persones igual que jo. Això et motiva a programar-te reptes més ambiciosos i a no limitar-te. Ara tinc amics per tot el món. L'esperit i l'energia que es viu allí és molt emocionant. El fet de poder tenir una segona oportunitat val la pena, la donació no és una operació simple, sinó que et dona vida.

Has estat una de les persones que ha patit la Covid-19. Com a treballadora i afectada, ens podries comptar la teva experiència?

Va ser al principi de la pandèmia, vaig començar a tenir símptomes el 13 de març, quan el ministre de salut va donar la primera roda de premsa. Estava sorpresa i amb por per la meva situació de trasplantada. Si bé estava a casa i veia que els símptomes no avançaven, no ha estat gens fàcil. He pogut sortir bé, sense haver d'anar al metge, però no voldria tornar-lo a passar-lo perquè la incertesa és gran. Vaig tenir febre, tos i dificultat respiratòria. Em va afectar poc, però va durar molts dies. Ara estic bé, com si no ho hagués passat.

Recentment has participat en la Volta als Ports, amb un missatge per a promoure la donació d'òrgans. Ens podries explicar com ha funcionat aquesta acció i quina repercussió ha tingut?

Volia aprofitar aquest repte i portar el missatge perquè arribés a tothom. Aquest és un projecte que, des de l'associació pensem i tirem endavant. Al començament, anaven a participar molts trasplantats en aquesta marxa però, per la situació de la Covid-19 i el canvi de data, no va poder venir cap d’ells. Cadascun anava a portar un dorsal amb el missatge “Sóc aquí, gràcies a una donant d'òrgans”. Era un agraïment a tots els donants. No obstant això, tots els que participaven de la carrera portaven un dorsal que deia “Soc Donant”. La idea era que arribés aquest missatge. No existirien trasplantats, si no existissin donants. És un triangle entre els professionals de la salut, els donants i els trasplantats.

Quins objectius esportius et planteges per al futur?

Ara mateix estic entrenant molt per a la “Purito 2020”, que és el meu pròxim objectiu. És una carrera molt dura, que no sé si la podré acabar. Seran 5.000 metres de desnivell i onze hores de bici aproximadament. Els quilòmetres no són molts, però el desnivell és molt gran. Esperem que no plogui com a la Volta als Ports. És una carrera que es fa just el 13 de setembre, el dia coincideix amb el novè aniversari del meu trasplantament.

Finalment, quin missatge t'agradaria fer arribar a la societat?

Que s'informin sobre la donació, que parlin d'això, que sàpiguen realment en què consisteix, per a donar a conèixer la seva voluntat i informar la família. Evitem que no parlin del tema per por o desconeixement, perquè el dia de demà, si fos el cas, es facilita la feina a la família. Gràcies als donants existeix molta gent que està vivint, és una segona oportunitat. Els òrgans no van al cel i han de ser conscients d'això. Si ja no els podràs utilitzar, però els dones, podràs salvar fins a vuit vides. També vull recordar que, ATIDA està disposada a col·laborar amb les institucions i amb el govern perquè un dia podem ser un hospital proveïdor d'òrgans. No volem ser un hospital on es trasplanti, sinó un hospital proveïdor d'òrgans. També, vull recordar que ATIDA està disposada a col·laborar amb les institucions i amb el govern perquè un dia puguem ser un hospital proveïdor d'òrgans. No volem ser un hospital on es trasplanti, sinó un hospital proveïdor d'òrgans.•