ENTREVISTA
Mari Jesús
MARTÍNEZ
“Si dones òrgans pots salvar fins a vuit vides” Té 34 anys, viu a Andorra i el pròxim 13 de setembre es compliran nou anys des que va rebre el trasplantament de ronyó que li va donar una segona “oportunitat”. La seva lluita per la conscienciació per a la donació d'òrgans, es va fer més visible després de la seva participació en els Jocs Mundials dels trasplantats l’agost del 2019, on va aconseguir dues medalles. Ha viscut en primera persona l'afectació de la Covid-19, però res li va impedir participar en la Volta als Ports 2020. En l'actualitat, exerceix com a infermera, secretària de la junta d’ATIDA i combina el seu treball diari amb l'esport. Fotos: Metiss Andorra - Josep Suàrez
vol risc. Quant a l'esport, sempre vaig fer. Abans del trasplantament feia atletisme, salt de perxa, però després del trasplantament en conèixer la meva parella, el Miguel Ángel, vaig començar amb el ciclisme. Ara, ja fa sis anys que el practico. En què t'ajuda l'esport per a recuperar la “normalitat”? L'esport per a mi ho és tot, és una vàlvula d’escapament per al dia a dia. És una gran ajuda a nivell psicològic, perquè em permet desconnectar i no pensar en la rutina. A nivell físic em va bé, perquè els immunodepressors (medicaments) juguen una mica en la nostra contra. Van bé per a evitar el rebuig de l'òrgan, però no ajuden la musculatura, ja que generen pèrdua i feblesa de massa muscular. Per això, l'exercici físic evita aquest efecte secundari de la immunodepressió. Físicament és la millor medicina. Entreno una mitjana de 15 hores setmanals. Hi ha suficient consciència en la població sobre la donació d'òrgans? No gens. Crec que hi ha molta gent que no sap del que es parla quan ens referim a la donació d'òrgans.
Ets coneguda com “l'ambaixadora”, entre les persones que han rebut un trasplantament d'òrgan i que practica esports de competició. Ens pots explicar com va començar tot, quan et van fer el trasplantament i des de quan practiques esport? Em van diagnosticar una malaltia renal terminal i em van informar que havia de rebre un trasplantament de ronyó. Des d'aquell moment, comencen els estudis amb la família per a determinar si hi havia algú que pogués ser donant, perquè si no havia d'entrar en llista d'espera i
20
::: Dona Secret ::: núm. 66 ::: Setembre 2020 :::
sotmetre'm a diàlisi. Existia la possibilitat de tenir un donant viu de ronyó i podia ser un integrant de la meva família. En el meu cas, la donant va ser la meva padrina, Olga Pérez, que va tenir la voluntat de donar-me el seu ronyó, ja que els meus pares no podien. Ella, altruistament i amb un gest d'amor impagable, va decidir donar-me el seu ronyó. El pròxim 13 de setembre es compliran nou anys d'aquell trasplantament. Va ser un procés segur, perquè els metges s'asseguren que el donant sigui sa i el sotmeten a diferents proves, per a descartar qualse-
Creus que la gent no és conscient per desconeixement o perquè no hi ha informació suficient? És clar que no hi ha informació suficient. Des d'Andorra, ATIDA es troba en disposició de col·laborar braç a braç amb el Govern. Ara mateix, el govern no està duent a terme cap campanya sobre aquest tema. A més a més, no existia una llei, però des que vam crear l'associació de donants i trasplantats el 2018, hem estat lluitant fins a aconseguir que aprovessin la llei en el Consell General. Així i tot, encara no està reglamentada. Val a dir que, només tenen informació al respecte, aquells que tenen algun amic o familiar afectats, perquè ho viuen més de prop. En general, la població no sap de què parlem quan ens referim a donació d'un donant viu, i la donació tradicional. Què pots comentar respecte a la legislació actual, per què no està reglamentada? La llei andorrana és similar a l'espanyola. Tothom és donant tret que declari el
