Gorg Revista Bibliogràfica. Número 2. Juliol-Agost 1969

EDITORIAL EL NOSTRE NOM

JULIO-AGOSTO DE 1969 Director y editor: Juan J. Senent Anaya Domicilio: Colón, 58 (bajo) - Tel. 22 00 01 Precio del ejemplar: 10 pts.

Periodicidad: mensual Depósito legal: V. 2.233-1969 Impreso por Imp. Fermar, San José de la Montana, 8 Valencia-8 (1969) Fotograbados: Vilaseca

S U M A Rl 0 Pàg.

Editorial

1

L'Església Valentina i l'ús de la llengua vernacla, Vicent de Miquel i Diego

2

La dona forta, Maria Beneyto.

7

L'altre geperut i alguns contes més, J. E. Martínez Ferrando

15

Els fonaments del País Valencià modern, Sebastià García Martínez

22

Tirant lo Blanc, Joanot Martorell

32

El

conflicte àrab - israelita, J. P. Sartre, M. Rodinson, R. Misrahi i altres

38

Millorem el llenguatge, Enric Valor

43

Noticiari

47

Portada: Pobles valencians: Llucena.

Per bé que GORG és paraula abundant en la toponímia de València, Catalunya i Balears, convenim que es tracta d'un terme que ha vist reduït el seu ús general, si no és a les comarques on el significat segueix vigent afavorit per la vitalitat dels noms de lloc.

Segons el Diccionari General i el CatalàValencià-Balear, gorg significa clot fondo on l'aigua d'un riu o d'un torrent fa lent el seu curs, siga formant remolí, siga encalmant-se. Cita el segon dels esmentats diccionaris, com a topònims que servesquen d'exemple, "El Gorg Negre", existent al Rosselló (Catalunya francesa) i "El Gorg Blau", bellíssim estanyol situat entre les muntanyes de Sóller i Lluc (illa de Mallorca) i popularitzat per la propaganda turística. Dins el País Valencià, tampoc no manquen els gorgs, com ara un altre "Gorg Blau", prop del Pou Clar d'Ontinyent, o els del riu Algar, en les immediacions de Callosa d'En Sarrià, quan s'obre pas abrupte entre les espadades muntanyes de l'Almèdia i de Bèrnia.

Gorg, així, és, com a títol de la nostra revista, designació evocadora dels indrets plaents de la nostra variada geografia, i tot un símbol: en la nostra vida moderna i apressada, un descans segur i amagat, on es reclou, com l'aigua en els gorgs, un seguit de belles mostres de l'art literari nostrat o el tast saborós d'unes altres cultures... tot a l'abast del nostre deler de coneixement i bellesa.

OBRES EN PRE-PUBLICACIÓ Entre els nostres objectius, considerem com a molt important la publicació d'obres literàries o culturals a un preu assequible a totes les capes socials.

Per a aconseguir-ho, cal conèixer per endavant el nombre de persones interessades en l'adquisició dels llibres, a fi de fer-ne uns tiratges grans i d'acord a l'interés que desperte en el mercat cada obra en particular. Aquest coneixement han de proporcionar-lo els subscriptors que ho desitgen, formulant-nos les peticions de tals obres abans de ser publicades: servei i atenció que serà correspost amb la concessió d'un descompte extraordinari del 25 %. (Naturalment, la publicació no seria possible si no resultava al preu assequible previst.)

L'Església Valentina i l'ús de la llengua

Vernacla

Vicent de Miquel i Diego

Editorial l'Estel, València 1965. Amb censura eclesiàstica. 154 pàgs. Preu: 70 pessetes.

Ens trobem al davant d'un llibre sòlid, lúcid i important. El seu autor, llicenciat en Dret el 1962, col·laborador apreciat de revistes prestigioses com "Serra d'Or", de Barcelona, "Cuademos para el Dialogo", de Madrid, i en algunes de joventut com "Al Vent", de Castelló, havia escrit bastant abans de donar-nos el seu primer assaig —"L'Església Valentina i l'ús de la Llengua Vernacla".

Cristià d'una completa formació, cristià d'esperit modern naturalment, profundament coneixedor dels grans i complexíssims corrents de renovació que mouen l'Església en el món sencer, i, per altra banda, jurista i sociòleg apassionat, hi trau riquíssimes conseqüències, referides al nostre País en el cas dels seus problemes lingüístics i religiosos, a partir de les seues investigacions i estudis i de la doctrina que emana de la III Sessió del Concili Vaticà II i de la publicació a Espanya de la "Instrucció per a aplicar degudament la Constitució Sobre Sagrada Litúrgia".

L'esment d'aquest llibre en moments com els actuals (1) és oportuníssim, i nosaltres ens creem obligats envers els nostres lectors a iniciar-los en aquests aspectes de la vida col·lectiva i posar-los en camí d'aconseguir-ne una informació com més completa millor; i aquest camí és oferir-los la visió clara i documentada, profunda, el llibre que comentem, fruit ben pensat i sentit, del valencià Vicent de Miquel i Diego.

Tot seguit, doncs, donem tot el substanciós pròleg de l'obra, degut a la ploma i la prudència del canonge de la Seu Valentina, Doctor Josep Espasa, escrit que supera sens dubte qualsevol comentari de conjunt que nosaltres poguéssem adduir. Després, reproduïm un fragment de l'obra mateixa, com a la millor iniciació més amunt indicada.

Un altre interessant capítol serà donat en el nostre número de setembre.

(1) Vegeu en el número anterior, la noticia sobre presentació a la Jerarquia del text definitiu en llengua vernacla, per a la celebració de la Santa Missa en les diòcesis del Pals Valencià.

PRÒLEG Un llibre sobre l'Església escrit per un laic catòlic, jove i universitari, ofereix sempre l'interés de mostrar el punt de vista laical sobre l'actuació històrica de l'Església.

I encara que en aquest llibre que m'han pregat de presentar es tracte només de la posició de l'Església de cara a la llengua valenciana,

no per això perd el seu valor informatiu.

Cal no considerar aquesta anàlisi de l'Església valenciana com un simple conjunt d'enyorances més o menys sentimentals, valorant l'element propi i local siga com siga i inclús a contramarxa. Es tracta d'un assaig seriós sobre fets de la nostra història eclesiàstica i lingüística. La realitat dels fets no es pot discutir, però els fets poden ser interpretats.

L'autor pensa que la clerecia valenciana ha fet traïció a la llengua vernacla. L'acusació em sembla massa forta. És tot un

ambient, llarg en el temps, el que va trair la llengua autòctona, tot un ambient de renúncies i concessions el que ha fet que el poble valencià no se sentis "un poble", que intentàs parlar en castellà perquè el considerava "la llengua culta". I els clergues valencians han nascut, s'han format i han viscut en aquell ambient. Això explica que haja arribat a trobar-ho com la cosa més natural.

Però de totes maneres, podríem preguntar-nos si el clergat valencià havia fet bé 0 mal en acomodar-se i acceptar una situació ambiental, sense plantejar-se el problema de les necessitats pastorals al servei de la paraula i la predicació, i hauria convingut mantenir la catequesi i la instrucció religiosa en vernacle. Ací l'autor acusa els clergues, 1 diu que l'ús del castellà ha estat una de les causes de la deficient formació religiosa del nostre poble. Potser sí. En tot cas, és cosa que deu fer-nos pensar, encara que ens dolga.

L'estudi sobre la importància psicològica i pedagògica de l'ús de la llengua vernacla en l'ensenyança, és notable per la seua claredat i riquesa d'idees i per l'amplitud d'erudició. És impossible negar res del que l'autor diu. 1 també aquest capítol hauria de fer-nos meditar.

Però el més important d'aquest llibre és la seua finalitat, allò que demana: l'ús del valencià en la litúrgia de la Santa Missa. Dos tipus de raons fonamenten aquesta petició: unes raons de dret i unes altres de fet.

Les raons de dret es poden concretar en una pregunta: lEl poble valencià, com a minoria lingüística, té dret o no a veure's incorporat a la litúrgia en la llengua pròpia?

Sembla que la qüestió de dret està ben clara i que pot basar-se en les decisions conciliars, sobretot quan manen que es facen traduccions dels textos litúrgics a les llengües vernacles (conficiantur). Però els qui han de

jutjar sobre la necessitat i utilitat de les dites traduccions són els bisbes "territorials". En aquest aspecte l'autor no fa res niés que presentar unes dades per a una més acabada informació sobre el problema.

Les raons de fet són les basades en l'estadística: quantitat de creients que parlen habitualment en valencià en la nostra diòcesi. L'elevada suma dels valenciano-parlants mereix la franca i serena atenció, plena de simpatia, que en tantes ocasions ha demostrat el nostre Arquebisbe. L'autor fa una afectuosa descripció d'aquesta actitud del nostre prelat. : La part millor del llibre —/ en té altres també molt bones— és l'anàlisi que fa de

les dificultats que es poden presentar per a l'ús del vernacle en la litúrgia. Com he dit abans, són raons i obstacles que naixen de l'ambient i no pròpiament del ministeri. Però els clergues no podem abstenir-nos. iQuè hi hem de fer? Això que fa aquest autor: exposar i obeir. Primerament, exposar amb senzillesa i submissió. La Jerarquia agraeix aquestes exposicions dels seus fidels laics; n'és una prova la censura eclesiàstica que duu aquest llibre. I després, obeir. Perquè l'obediència és el signe de confiança que els fidels tenen en el seu Bisbe, "el qual ha estat posat per l'Esperit Sant per a governar l'Església de Déu".

JOSEP ESPASA

SIGNES,

pvre.

LLENGÜES PARLADES A LES DIÒCESIS VALENCIANES (Capítol I de l'obra)

Quan vaig escriure per primera vegada aquest treball, el juny de 1964, el vaig titular L'Església Valentina i l'ús de la llengua pròpia. Però he hagut de modificar-lo introduint-hi les novetats trascendents, fruits de la III Sessió del Concili Vaticà II i de la publicació a Espanya de la Instrucció per a aplicar degudament la Constitució sobre Sagrada Litúrgia. I així mateix, he canviat el confús títol primitiu del meu treball, pel més escaient de L'església Valentina i l'ús de la llengua vernacla.

Trobe que, per a evitar confusionismes, la millor cosa que puc fer és aclarir què entenc per "Església Valentina". Potser algú vindria a recordar-nos, quan parlem d'Església Valentina, l'establiment de l'Església cristiana al que avui anomenem "País Valencià", al segle i. Evidentment aquella Església tingué a càrrec la incorporació dels habitants d'aquestes terres al Cristianisme. Però també és cert que ni els actuals valencians tenim molt a veure amb els contemporanis de Sant Vicent Màrtir ni es pot dir que l'actual Església Valentina siga la continuació d'aquella.

M'explicaré. Aquells habitants del País

Valencià a l'època romana pertanyien a una cultura i a una civilització molt distinta a la nostra, i cal considerar que en la història, és la cultura i la civilització dins la qual s'inclou un grup humà, allò que el caracteritza i personifica. I si és més que dubtós que els actuals valencians siguem descendents dels valencians de l'era romana, el que sí podem afirmar ben cert és que espiritualment no som els seus hereus. En aquest aspecte tenim tant a veure amb ells com amb els tàrtars, per exemple.

L'actual poble valencià es contitueix com a tal al segle x m , amb la Reconquesta.

Durant la invasió musulmana la majoria dels descendents dels valentino-romans i els visigots que ací estaven establerts abraçaren la religió de Mahoma. I els pocs mossàrabs que hi restaren van emigrar, els uns a Castella l'any 1102 amb dona Ximena, la viuda del Cid, i els altres a la Vall de l'Ebre l'any 1126 amb el rei aragonès Alfons el Bataller, fins al punt que les Cròniques de la Reconquesta catalano-aragonesa no parlen en absolut de l'existència de cristians al Reialme moro valencià. Després, la història

ens diu que aquells valencians mahometans sotmesos, seguiren aferrats obstinadament a la religió islàmica, i que en foren escasses les conversions. Els musulmans subsistiren dins del Regne cristià de València fins a la primeria del segle xvu, que foren expulsats col·lectivament del nostre país.

Si no som nosaltres hereus del moros valencians d'abans de la Reconquesta, menys ho és encara l'organització i estructura de l'actual Església Valentina. Aquesta es pot dir que naix amb la Reconquesta, puix que l'altra no existia. La religió cristiana és retornada al nostre país pels catalans i aragonesos, que, a més a més, el repoblen, esta-

l'aragonés, com demostrarem després, en veure com la devoció a la patrona del Regne, aleshores la Mare de Déu del Puig, es manifesta en llengua valenciana (o catalana, tant s'hi val) i no en castellà-aragonés.

A més d'això, ja des del segle x m , totes les figures religioses dels nostre país —Sant Pere Pasqual, Arnau de Vilanova, Bonifaci Ferrer, Sant Vicent Ferrer o Antoni Canals— s'expressen en la mateixa llengua que els catalans.

També he canviat el títol, L'Església valentina i l'ús de la llengua pròpia, per l'actual, perquè "llengües pròpies" de l'Església ho són totes. L'Església, almenys de

blínt-se els primers preferentment a la zona on es parla l'actual "valencià", i els aragonesos a l'interior, en l'anomenada popularment part "xurra". Però això no vol dir que ho fessen exclusivament així, puix els dos pobles, els catalans i els aragonesos, es barrejaren sovint, sobretot a la ciutat de València. No hi ha dubte, però, que en la zona oriental el factor català va predominar sobre

Pentecostes ençà, parla en totes les llengües i cl seu sentit missioner l'obliga a emprar la llengua dels fidels. Ara bé, en els territoris de les diòcesis que formen la Província Eclesiàstica Valentina actual viuen dos grups humans de llengua diferent. No és aquest el cas d'altres diòcesis, o com la d'Albacete —on tothom, llevat dels habitants de la vila El Pinós, que pel seu treball viuen i s'este-

f

nen pel terme de Yecla, parla castellà—, o com la de Mallorca —on tothom parla català, que ells anomenen "mallorquí"—.

Parlem de les tres diòcesis del País Valencià, la de Sogorb-Castelló, la de València i la d'Oriola-Alacant, on la majoria dels fidels són de parla valenciana, però hi ha poblacions —les de l'anomenada part "xurra"— de parla castellana. I així mateix, dins de les ciutats de València, Alacant, Port de Sagunt, i d'altres —que estan en l'àrea lingüística catalana—, on el castellà és parlat per molta gent.

Així doncs, la "llengua pròpia" de l'Església a les diòcesis valencianes, tant ho és el castellà com el valencià. El primer és usat normalment per l'Església, però no sols en els territoris de l'àrea lingüística castellana, ni per a dirigir-se als castellanoparlants de l'àrea lingüística valenciana, sinó, també, i això és lamentable, per a comunicar-se amb els valenciano-parlants. I com que no és aquest el mitjà d'expressió més escaient, s'hi crea un problema d'inadequació de mitjans: és el problema de l'ús de la llengua vernacla dels valencians a l'Església.

He escrit aquest treball en defensa de l'ús de la llengua valenciana per l'Església, fonamentant-me en raons provinents de la més ortodoxa doctrina cristiana, des de la

Bíblia fins als cànons del Concili actual. I en raons de tipus sociològic, psicològic i històric.

Els valencians tenim el dret a demanar a l'Església que ens parle en la nostra llengua -—el mateix dret que els castellans, els anglesos, els flamencs, els escocesos i que tothom—, i ho demanem. Però en ares de la més estricta justícia cristiana, reconeixem i defensem (encara que no necessite defensa) el dret dels fidels de parla castellana de les nostres diòcesis que l'Església els parle en la seua llengua.

Crec que una de les tares dels homes del nostre poble és el desconeixement de les "raons dels altres". Així, vivim tancats dins una closca, desconeixem el pensament dels altres, ens hem impermeabilitzat i caminem segons la nostra idea preconcebuda. La ignorància de les raons dels que no formen el nostre cercle ens porta sovint a no reconèixer els drets del altres, i això és tant com violar-los.

Aquesta obra no té per finalitat res més que fer públiques les raons que té un grup humà —el valencià— per a demanar, o millor dit, exigir (puix que demanem basantnos en drets) a l'Església que no ens excloga de la volta maternal. I si tenim raó, que els nostres drets no siguen sols proclamats teòricament, sinó que tinguen una aplicació efectiva.

PENSAMENT

El principi de la competència individual és el fonament econòmic de la cultura moderna. L'individu aïllat ha de lluitar amb d'altres individus del mateix grup, tot procurant de superar-los i, sovint, de bandejar-los.

Karen Horney

"La personalitat neuròtica del nostre temps"

LA DONA FORTA Maria Beneyto Editorial Senent, València 1967. 132 pàgs. Preu: 75 pessetes.

La personalitat de Maria Beneyto com a poetessa i narradora, ha estat reiteradament estudiada per la crítica, que sempre li fou justament favorable.

Amb motiu de la publicació d'"EI río viene crecido", premi "València" de novella 1959, l'editora (Diputació Provincial) donava una nota síntesi de la vida i obra literària de l'escriptora, d'on extractem les dades següents:

Maria Beneyto va nàixer a València, per bé que passà tota la seua infantesa a Madrid, on es traslladà de ben petita amb la seua família. Començà a sentir inquietuds literàries quan encara anava a col·legi, i d'aquella època pervenen els seus primers contes, que avui ni recorda, puix que mai no els va prendre seriosament. És d'observar, doncs, que, malgrat ser més coneguda com a poetessa, Maria Beneyto va començar escrivint prosa. El seu primer llibre de poemes, publicat el 1947, és considerat per l'autora com una obra d'adolescència que no hauria d'haver publicat, ja que la seua vertadera personalitat no es manifesta fins el 1952 amb "Altra veu" i, sobretot, amb "Eva en el tiempo". Rere una intensa labor poètica, el nom de Maria Beneyto es va

destacar sobtadament en el camp de la novel·lística espanyola, en aconseguir el premi "Revista Ateneo de novela", el 1955, amb "La Invasión".

Tot seguit, la nota ens dóna la relació de. les seues obres, que eren, fins 1960, vuit de poesia (en la nostra llengua només dues: "Altra veu" i "Ratlles a l'aire"), i tres de prosa, totes en llengua castellana: "La invasión" i "El río viene crecido", ja citades, i "La promesa", recull de contes. També ens fa balanç dels premis obtinguts fins el 1960: "Revista Ateneo" (1952), "València de poesia" (1953), "Ciudad de Barcelona de. poesia catalana" (1956) e "Internacional de poesia Calvina Terzaroli" (1956). A part, diversos accèssits en certàmens importants.

El poeta, professor i crític Miquel Dolç, ens deia sobre aquesta autora en un complet estudi publicat a "La Vanguardia Espanola" el 13 de juliol del 67:

Existeixen, sens dubte, relacions secretes, i a vegades evidents, entre la poesia i la l'rosa d'un mateix escriptor, per més que

aquest sàpia, com de mitjans distints concebuts des dels mes independents, vida. Conviden a

cap altre, que es tracta d'expressió, de vehicles seus orígens com a fori àdhuc oposades, de aquesta reflexió raons

pregones del fenomen o, com en aquest cas concret, l'aparició ocasional, a curta distància, d'aquells llibres de Maria Beneyto: el conjunt de la seua "Poesia" editat (Barcelona, Plaza y Janés) el 1965, la seua compilació de narracions que, sota el títol de "La gent que viu al món", ha sortit (València, L'Estel) el 1966, i la seua darrera _ ,- millor— novel·la, LA DONA FORTA, guanyadora del premi "Joan Senent" (València, Editorial Senent), 1967. Ens trobem al davant de tres realitats que completen la ficció d'aquest món en què vivim; o bé de tres intents, dotat cadascun de la seua pròpia força, per a comprendre'l. És debades cercar en "La gent que viu al món" desbordada elocució, espessor d'imatges, luxe ornamental de mots. Sens dubte, a través de la seua mateixa experiència poètica, Maria Beneyto ha construït una prosa continguda, capaç d'assegurar un plaer que sols aquesta pot donar. Per la seua banda, LA DONA FORTA s'alça com un homenatge a la realitat vigorosa i ingrata que la circueix: poques vegades el complex món femení dels nostres dies deu haver trobat com en aquest cas una veu tan lleial al davant de la debilitat, el sacrifici, la crueltat o l'estupidesa. Cadascun dels seus personatges, perfectament delimitats, sap que la vida és així: bella i terrible. Per això cal viure-la amb intrèpida il·lusió.

Després d'aquests comentaris, no ens cal sinó oferir al lector un fragment escollit de LA DONA FORTA, a fi que jutge pel seu propi gust: Del capítol I de la 3,a part

Quic no va poder ser arrogant per molt de temps. Creia de bona fe poder renunciar a tot el que es quedava allà, amb sa mare.

Volia clausurar les etapes tristes de la seua infantesa i adolescència. Començar una nova vida. Però.,.

8

No tenia queixa, en realitat, de la seua nova vida. El pare havia estat comprensiu.

Més del que Quic esperava. Donava... tot cl que podia donar de si. El pare semblava a Quic un home curt de gambals i, sens dubte, molt menys bala perduda de quant

Carme creia. Un infeliç, en el fons. Ho comprovava per la facilitat que trobà en convéncer-lo que la carrera d'enginyer era una autèntica correguda d'obstacles. Que els suspensos obeïen a la mania que el professorat li havia pres, a ell, i mil excuses més per a justificar que no estudiava. Perquè, francament, l'enfastijava estudiar. 1 com dir-li-ho? Al cap i a la fi era d'una altra generació, tenia punts d'albir diferents i s'escandalitzaria si Quic li deia la seua veritat: Que ell entenia la vida com una urgència inajornable que li impedia perdre el temps a les aules o cremant-se les celles en les nits mentre per totes bandes hi hagués possibilitats, aventures, veus fosques que el reclamassen.

No sabia Quic què havia estat son pare en els temps que deixà a sa mare i els assignà als dos més de la meitat de la seua fortuna. No ho sabia, i li era difícil iniaginar-se'l fora de l'aspecte en què l'havia conegut de xiquet. Perquè aquell home que conservava objectes i retrats d'una dona que havia mort, li era estrany. I, certament, no el reconeixia com l'atroç calavera que Carme tantes vegades havia descrit. El decepcionava.

—És un vell babau. Un sentimental. I està acabat... —es va dir als tres dies de conviure-hi a l'hotel.

De totes maneres, el veure'l i calibrar-lo amb aqueixa claredat no volia dir que no li tingués estimació. Siga com fos, li la tenia.

Hauria desitjat tenir també alguna raó per la qual admirar-lo —com secretament admirava a sa mare—, però la veritat és que així era tot ben fàcil i còmode per a ell.

No podia demanar més. Sols que...

Fèlix havia volgut intervenir en la seua vida nocturna. Anava al teatre i Quic hi havia d'acompanyar-lo amb una desgana i un avorriment que el pare no pareixia notar.

Quic observava cada vegada amb major estranyesa aquells costums de bon burgès, i li costava treball imaginar-lo d'una altra

manera... En deixar cl teatre, Fèlix tornava corrents a l'hotel a ficar-se al llit, sense parar-se a contemplar tan solament la bulliciosa vida dels carrers cèntrics en la seua hora més interessant, per la qual cosa Quic es va veure forçat a posar pretexts per a lliurar-se d'acompanyar-lo. Quic estava decepcionat, sí, perquè no era això el que esperava del pare. Ni tan sols cotxe tenia, i l'esplèndid Buick de la mare li llevava la son quan se'n recordava. Sabia que ella a penes el gastava, i se l'imaginava, sense ell, criant rovell dins el garatge.

Així començà la cosa. l i feia pena del pobre cotxe forçat a la inactivitat, i va anar a veure'l una vesprada, amb una amiga, intentant enlluernar-la. L'amiga era una franceseta molt major que ell —casada amb un home que li portava molts d'anys— i que eixia amb Quic tot i deixant-se estimar, sense comprometre's massa. Ell tenia de tant en tant una certa debilitat per les estrangeres boniques de veure majors de trenta anys. Ja tenia al seu haver una escandinava i una americana, que dit siga de passada, no l'havien inquietat tant com aquella filla de la dolça França, amb el seu diabòlic joc de prometre's i negar-se alternativament.

Van anar a veure el cotxe —descapotable i pintat pel seu capritx de roig, quan la mare el preferia negre—, i a Gaby, la seua amiga, li va agradar. Amb el seu mig francès, Quic li explicà que estaven reparant-lo i que dins uns dies podrien eixir amb ell, per carretera, fins a un alberg molt pintoresc que a ella li calia —ineludiblement— conèixer. La dona va accedir entusiasmada.

I ací fou on Quic havia claudicat. L'encarregat del garatge tenia orde de no deixarli tocar el cotxe, i no quedava més recurs que humiliar-se a la mare, cosa que l'exasperava pel fet en si i per la possible negativa d'ella...

Aquell matí s'havia despertat de mal humor barrinant sobre el mode de fer la petició de la manera més convincent pos-

sible. Temia l'agudesa de sa mare si li anava amb mentides, i preferí, per una vegada, dir la veritat.

Cridà per telèfon des de l'hotel, gitat encara. De sa casa, no contestaven. Marcà llavors un altre número.

—Fèmina Club? Escolte'm: pose'm amb donya Carme d'Arocarena.

La mare va dir que sí. Era extraordinari. És clar, que li havia calgut mentir-li un poquet, molt poquet. Posar a la veritat uns petits adornaments.

—És una escriptora francesa. Sí, d'edat.

Un lloro... Em fastidia els meus plans de hui, però el Cònsul me la recomana amb tant d'interés... Ens acompanyarà el seu marit, sí. Cridaràs tu al garatge? Bé. Gràcies, mamà. Sí, sí... D'acord. Demà et veuré.

Es sorprenia una mica de la blanesa insòlita de Carme, encara que no hi pensà molt de temps. Estava satisfet de la seua habilitat, i al mateix temps es reconeixia una total falta de dignitat, després d'haver portat tan per la tràgica la seua separació de la mare, quan allò d'Àurea... Àurea. Li pareixia que tot estava molt remot —desitjava, volia que ho estigués— malgrat fer mesos només —molt pocs— que allò s'havia acabat. Àurea... Encara duia la seua marca.

Encara estava tacat per ella, i no podia deixar de recordar-la, a pesar d'haver reprès els seus flirts més o menys intensos amb estrangeres de la millor classe turística. Però Àurea —en això confiava Quic— passaria prompte a l'oblit.

Que la taca de la móra amb una altra de verda es lleva...

De seguida cridà a Gaby. Gaby estava començant a interessar-lo molt. Al seu costat, aquella femella elemental d'Àurea quedava en un segon pla molt esfumat. I allunyar Àurea equivalia a la vivificant sensació d'eixir del tarquim. Almenys, Gaby era una altra cosa. Refinada, exquisita, una 10

dona que presumia d'intel·lectual i tot.

Tenia una conversa interessant (en el poc que podia comprendre-la). Uns ulls grisos.

Usava perfums cars...

Gaby anava senzillament vestida a la seua vora, amb uns pantalons negres i un jersei groc. El jersei ni tenia mànegues, i Gaby lluïa l'únic que a Quic no li agradava de la seua persona: uns braços esquelètics.

Però això era l'elegant, sens dubte. Com, sense aquells braços, s'hauria pogut Gaby mostrar tan fina de línies dins dels seus pantalons estrets i el seu folgat jersei?

Li ho perdonava. Quic li ho perdonava tot, inclús el complex d'inferioritat que li creava amb la seua escassa necessitat d'abric, a ell que, a pesar de la primavera tot just declarada, encara duia la seua gruixuda jaqueta d'hivern.

—I si et posasses açò?

Al·ludia al jaquetot a quadres grocs i negres que ella havia deixat vora el sac de viatge, al seu costat, en el seient.

—Hala, posa-te'l. Així vas a gelar-te.

Però Gaby no volia. No tenia fred. El dia era esplèndid per a ella. En vista de la qual cosa, Quic hagué de desprendre's de la seua confortable jaqueta i dedicar-se a esternudar de tant en tant. I allò no era obstacle per a Gaby, que demanava taronjades fredes sempre que podien parar en algun punt.

El cotxe donava un rendiment magnífic en plena carretera. Era una sageta veloç quan creuava entre el dos rastres d'arbres, cada vegada més poblats de fulles diminutes, segons s'anaven allunyant. Gaby gaudia que era cosa de no dir. Les puntes del mocador que duia al cap se li alçaven per causa del vent que movia la velocitat, i sovint se li'n venien a la cara. Gaby feia llavors petits crits i deia paraules en francès de les que no entenia Quic... Estava contenta.

—Ara —cridà ell a través de l'embriaguesa de l'aire i el goig pur d'anar a pres-

sa— s'han acabat les taronjades. Hem de fer d'una tirada tot el que ens queda, si vols que arribem al parador a hora de dinar.

Gaby va estar deliciosa amb el seu gest de nena resignada. Durant grans trets, la dugué refermada en ©1 seu muscle. A l'última etapa, tanmateix, tornà a palesar vivor i agitació. A crits i a rialles, li va dir que tenia fam. Els badalls, dissimulats en un principi, acabaren essent francament subratllats i celebrats com un nou motiu de festa... Sí, aquell era per a Quic un dia simpàtic. Interessant. I encara quedaven les coses millors.

El parador era un petit oasi enmig de l'adustesa del paisatge. Ho comprovaren al primer colp d'ull, puix el jardinet que el rodejava era una pura flor multicolor i bellíssima, des dels massissos als arbres, que eren fruitals i estaven coberts de lleus pètals rosats i blancs.

—Voilà, le printemps...! —va dir Gaby.

I féu una salutació cerimoniosa al jardí.

Quic l'observava amb joia. Semblava una xiqueta en dia de festa. Era encantadora.

Van encarregar un menú estrafolari intencionadament. L'aparició de cadascun dels plats era una riallada de Gaby. Estava resultant a Quic allò un dia meravellós.

Mesclant en cada plat bocins de fruita amb trossos de cóc i gelat, demanaren xampany. El cambrer estava quasi tan divertit com ells, i molt obsequiós. Olorava una bona propina, cosa no menyspreable en un dia que havien arribat al parador molt pocs cotxes.

Amb el dinar, a Quic li augmentà l'eufòria. I a Gaby. Tant, que va proposar d'anar "a passejar per les praderies i ajaure's en l'herba blana", cosa que palesava el seu total desconeixement del paisatge.

Passejaren, efectivament, pels prats inexistents. I si no s'ajaçaren en la blana herba, sí que, almenys, pogueren seure al

peu d'un arbre dels voltants, ja quasi frondós.

El mal és que Quic no s'hi trobava còmode. El picaven les formigues. La seua bonica jaqueta, estesa damunt l'aspra terra, es posava feta una llàstima. I pensava en com d'estupendament podrien estar asseguts en sengles butaques extensibles allí en la terrassa o en el jardí del parador, Li ho

digué, a ella. I la dona el va mirar obrint molt els seus ulls menuts. De sobte, es va posar a rebolicar-li el cabell tot rient-se.

Melosament, li va dir: —Ximplot! És que no comprens que jo voldria que ens allunyassem del parador?

Volia que estiguéssem ací, sols, tu i jo...

El treball de Quic es va fer més fàcil.

Pogué així guanyar ràpidament en intimitat amb la seua companyona. Que seguia essent deliciosa, dòcil, meravellosa... Tant, que Quic es cregué obligat a refugiar en lloc més segur les seues efusions amoroses. Entre bes i abraçada, li ho va dir.

—Gaby, escolta... Anem-nos-en d'ací.

Al parador. Allí estarem tranquils. Demanaré una habitació.

11

No comprenia, en absolut, la reacció aïrada de Gaby. La manera que havia tingut de posar-se dreta, refusant-lo alhora.

Les parauletes franceses que li deia.

—Però beneita, si no passa res! Diré que som matrimoni... Escolta...!

Ella s'allunyava cap el parador amb tot el gest d'una reina ofesa. Va aplegar a ella.

—Gaby. Digues-me què és aqueixa ximpleria. No t'entenc. Què passa ara? No havies dit tu mateixa que volies que estiguéssem junts? Jo creia...

—Creies malament. Em prens per una qualsevol. Jo no vaig a cap habitació si no és amb el meu marit. Et creia un xicot discret, comprensiu... Quina vergonya! Els espanyols sou un fàstic. No hauria pensat mai que anasses a tractar-me amb aqueixa desconsideració.

Al que es veu, estava seriosament ofesa.

Però Quic ho estava encara més. Es considerava enganyat, burlat. Estava furiós.

—No tants fums, xiqueta! Ets tu qui em pren el pèl, i damunt em véns amb històries.

L'agafava del braç i la sacsejava.

—Ací, a Espanya, les que són com tu tenen un nom. Molt gràfic, per cert...

Li va dir tal nom. I Gaby féu una cosa que ell mai no hauria imaginat. Li va escopir la cara. I aprofità el seu estupor per a desprendre's de la seua mà i fer una correguda que no parà fins la porta mateixa del parador.

Tot fou ràpid, com un llamp. Quic es fixà, des de lluny, que havien arribat nous cotxes al parador. Els va contar. N'eren quatre exactament. Estrangers. Turistes. Un d'ells, de color taronja, duia matrícula de París. Gaby també l'havia vist, i vers ell es dirigí. Quic va intentar acostar-se a la dona per dir-li unes paraules de disculpa quan ella, girant-li l'esquena, es va acostar fins a l'home del cotxe, que ja maniobrava per a anar-se'n.

—Pardon, monsieur...

Gesticulava al·ludint-lo. Es veu que es12

tava contant-ü horrors d'ell, perquè l'home el va mirar despectivament de cap a peus, digué alguna cosa entre dents i obri la portella per a Gaby, al seu costat.

Quic no es va immutar. Pagà el compte ràpidament i posà en marxa el seu cotxe també. Volia seguir-los, aclarir la situació una vegada a la ciutat i pegar-li dues galtades si calia a "l'oportú" salvador de Gaby.

La ira el feia córrer. El jaquetot de Gaby, i el seu sac de viatge, els tenia al seu costat.

Ella no havia tingut temps d'agafar-los en anar-se'n, amb un desconegut qualsevol, fugint d'ell. Ni que fos un monstre...

Els va veure, per fi, carretera avant.

I pensà que potser allò fos per a Gaby una nova aventura. "Monsieur" no era gaire jove, però estava de bon maneig. Amb seguretat seria amb ella "més considerat" que no ell. Tindria l'experiència de les seues paisanes, si és que totes eren, com Gaby, tan púdiques i exquisides. Tindria aqueix íant al seu favor.

Durant una bona estona, va estar seguint-los de prop. Ells acceleraven en notar que se'ls en venia al damunt. Els feia passar grans neguits, i ell se n'adonava i gaudia amb allò. Es venjava, així, a la seua manera. I, de sobte... pam! Una rebentada.

Una cosa amb què no comptava.

No va voler-se'n desesperar. Ho prengué amb paciència. Canvià la roda, tremolant-li el pols, i procurà calmar-se. Després de tot, què? El món no s'acabava en Gaby, com tampoc no s'havia acabat en Àurea.

Mentre maniobrava amb el gat, es recordà del seu pare. No sabia per què. De les conversacions que tenia amb ell... Hi havia moltes de coses seues que estranyaven a Fèlix. Per exemple, que no tingués amics.

-^Per què, fill?

Ell li explicava que els xicots de la seua edat li semblaven tots idiotes, frívols, superficials... sers, en fi, sense cap contingut.

Exposava la seua tesi de ser l'edat vertadera de les persones la seua edat mental i no

l'altra. Ell, en aquest aspecte, no era jove.

En d'altres, sí. Una cosa era l'edat mental, i un altra "l'edat vital", menys important i "vertadera" sense dubte, però més imperativa.

—Comprens?

El pare no hi entenia gran cosa a primeries. Però, a la fi, lligava les seues conclusions.

—Vols dir que la teua edat mental t'allunya dels joves i la teua edat vital, dels vells, no? En resum, que ets un inadaptat, com dieu vosaltres... De totes maneres, no m'agrada tal allunyament dels xicots de la teua edat. Ho busques tot en la dona. I és massa que demanes a la dona allò que, en tants aspectes, et falta. És, sobretot, perillós.

Perquè aqueixa dona que puga ser el que inconscientment vols tu, no és gens ni mica fàcil de trobar. Tu busques en ella els teus amics, els teus germans, la teua mare. I vols que siga una perfecta promesa, una perfecta amant a més a més... No, fill. Cap dona no et donarà mai tant. Les dones són sers limitats. Inclús les dones superiors, com la teua mare. Sers plens de fronteres en totes direccions, que viuen les zones petites que es creen instintivament per necessitat d'empresonament. I les més dissortades són aquelles que tenen llibertat absoluta, perquè no en saben què fer. Les que no tenen prejudicis... aparents. Comprèn tot açò que dic la teua edat mental? Crec que sí, veritat. És un avís, Quic. Et repetesc que m'agradaria més...

Amics... Son pare li deia que tingués amics. I per què, en veritat, no en tenia?

Per què els defugia? Per què?

Va deixar la roda ben posada. Guardà el gat i es netejà les mans amb un drap brut de greix, que després va tornar al seu lloc. Engegà de bell nou el cotxe.

Seguia recordant-se de son pare i ho trobà un poc estrany. Pensà en una possible comunicació telepàtica. O era que s'hi refugiava, fugint també aquesta vegada. S'a-

donava que, en el seu interior, vivien, com bestioles de vida independent, certs instints.

Els defensius estaven sempre en primera línia, amb la seua labor de camoullage per a les preocupacions, la seua desviació cap a l'oblit... Es recordava, per això, del seu pare. I, al bo i millor, no del seu pare exactament. No d'aquell pobre home un poc decepcionant que es gitava enjorn i donava bons consells, sinó més aviat de certa cosa que personificava en ell. Un símbol potser, que materialitzava en aquell home de la seua mateixa sang. En les seues paraules.

En aquelles, sobretot, inquietants, que el martellejaven fins quasi esborrar del seu cap Gaby i la seua ridícula aventura amb ella.

—És estrany que no tingués amics. Per què?

Ara era ell mateix qui arribava a preguntar-s'ho, amb angoixa, amb urgència.

—Per què?

La resposta que hi trobava era un buit enorme. Una casa molt gran i... buida.

Una casa amb moltes finestres, per on guaitaven des de fora cares conegudes —remotes algunes— que tornaven de l'oblit.

Carme estava en una i el mirava, li parlava.

—Vindràs a veure'm demà?

La veu era estranya per a Quic. Estranya i dolça, com el bel d'una ovella cridant un recental.

En una altra hi havia Àurea. I, rere ella, un indeterminable rastre de dones.

Després, Gaby. Intermitent, Gaby. Que en realitat es diluïa. No era gran cosa ja. Un grapadet de vergonya. Un escamoteig. Una burla.

Va guaitar per la finestra de l'enorme casa, i es posà a parlar tranquil·lament, reposadament, amb son pare.

—Vaig a procurar tenir amics. Estudiaré. Seré un home, ja ho veuràs. Vull fer alguna cosa gran...

I era cert que en aquell moment ho desitjava. Amb totes les seues forces.

13

El jaquetot de Gaby tenia quadres grocs i negres.

—Vaig a deixar-me estar "de nècies aventures", com diria ma mare. Tindré amics. No sé per què, ni tan sols en tenia en el col·legi. Per què serà? Però ara, pare, ja tinc un amic. Tu. Aquesta nit anirem al teatre.

Volia arribar prompte. Augmentà la velocitat.

De sobte, allà en Ja llunyania va distingir una taca color taronja... S'obJidà llavors dels seus bons propòsits d'esmena.

Va accelerar. Passava per un poble sense perdre de vista la fugissera taca taronja, sempre davant. Travessà carrers mal pavimentats, clots, sortejà carros i gent sorpresa d'aquella seua velocitat de vertigen.

A l'eixida del poble hi havia parat un llarg cotxe de línia. Omplia gran part de l'ample del carrer. Calculà. Tenia espai suficient per a passar, però...

Una xiqueta creuà corrent per davant del cotxe de línia. Quic se la va veure damunt i volgué frenar, intentà desviar-se...

Maniobrà ple de pànic. No sabia què fer.

No sabia...

La gent que hi havia en el cotxe de

14

línia es va unir tota en un crit heterogeni.

Les dones es senyaven esfereïdes.

—Mare de Déu, quina desgràcia!

—Déu del cel! Però si ha pegat la volta de campana...!

Els homes les apartaven a una vora i no els permetien baixar, però així i tot, algunes d'elles s'esmunyiren per veure de prop el cotxe bolcat en la cuneta.

—Fora les dones! —escridassava el conductor de l'autobús pegant manotades.

Era un homenot que semblava un ós dempeus. Caminava feixugament, a pesar de la seua pressa.

—A poc a poc. Vostè i vostè, vinguen ací. Vosaltres, aneu a la part de darrere.

De pressa. Anem? Amunt...!

Tragueren amb tota rapidesa el ferit.

El dugueren a una espècie de taverna o cantina que hi havia allí mateix, i el metge, que per sort vivia prop, va procedir a fer-li un reconeixement.

—Vejam! Porten-lo ací, cap a la llum.

A espai, a espai. Amb molt de compte.

En estroncar-li la sang, es va veure que no estava massa desfigurat. Però el metge posà mala cara tot seguit.

—No té salvació.

L alfre geperut i alguns contes més J. Ernest Marfínez Ferrando Editorial l'Estel, València 1963. 176 pàgs. Preu: 80 pessetes.

La personalitat de J. E. Martínez Ferrando, escriptor ben conegut segurament de molts dels nostres lectors, es va projectar principalment en el camp de les ciències històriques amb una dedicació de tota una vida; però no deixà per això de ser un gran prosista, si no per l'extensió de la seua obra, sí per l'alta qualitat que li sabé donar.

El crític i professor Miquel Dolç, estudia en una visió de conjunt la narrativa de Martínez Ferrando, dins el pròleg de L'ALTRE GEPERUT I ALGUNS CONTES MÉS: estudi que considerem la millor nota bibliogràfica que podríem retre sobre autor i obra. Diu el professor Dolç:

PRÒLEG D'un famós endocrinòleg espanyol solien murmurar, alguns maliciosos, que els escriptors el consideraven un gran metge i els metges un gran escriptor. Jo m'abstinc de jocs de paraules d'aquesta mena, que reflecteixen tan cruament el caràcter d'un poble com el nostre, tan propens a la brometa i, d'aquí, a la rebentada. Em serveixen, però, ara per a explicar-me d'una manera més

lúcida i més breu. D'Ernest Martínez Ferrando, d'aquest fortis uir sapiensque, com el definirien les làpides romanes, no es podrà fer mai un "calembour" anàleg, nascut en la seva doble qualitat d'historiador i d'home de lletres. Si el jutgem com un escriptor profund, viu i exemplar, no podrem establir cap distinció en aquest pensament crític: és un bon historiador i un bon prosista.

Ara: sé que el mateix Martínez Ferrando 15

ha dit alguna vegada que es creia, ell mateix, un escriptor vocacional entrat en el camp de la història. Exacte mentre no donem al mot "entrat" el sentit erroni d' "intrús" o d' "adventici". La història s'ha trobat així amb un guany inestimable. És gràcies a aquesta feliç penetració que els llibres històrics d'Ernest Martínez Ferrando enclouen, dins llur valor tècnic o documental, aquella puresa i precisió de la prosa artística que formen per als profans una veritable delícia.

La victòria, però, de la bellesa estilística sobre l'aparent fredor del rigor científic, només pot ésser aconseguida amb un domini absolut sobre el valor de la paraula, sobre els secrets de l'expressió, sobre el sentit del poder poètic. I aquest és el cas, no m'ho discutirà ningú, d'Ernest Martínez Ferrando.

Fóra difícil, en efecte, de trobar en la galeria dels nostres millors prosadors una altra figura que recordés amb la mateixa significança de trets la condició literària de Martínez Ferrando, un dels narradors més sòlids, més deliberadament equilibrats, més incisius, de les nostres lletres. No al·ludeixo només a les característiques del seu estil o a l'originalitat en la seva concepció de les experiències ateses, sinó, simplement, a la perseverança que manifesta en la combinació uniforme dels elements narratius fins a aconseguir la unificació tònica dels diversos estats, vivències i espais de cadascuna de les seves narracions. Aquesta unificació té sempre un punt de convergència que ens fa evocar, d'una manera quasi involuntària, els moments més tendres i més humans d'un Leopardi o d'un Alcover: el punt de la melangia.

Sí, la melangiosa experiència i visió del món és allò que fa precisament, per la seva intensitat d'enyorança, més poètica l'obra literària, començada a Barcelona uns cinquanta anys enrera, de Martínez Ferrando.

El seu art, com precisà un crític, es realitza a través de la seva poesia; i la seva poesia, més aviat evasiva, suggeridora i torturada, 16

es realitza mitjançant els contes. No podríem excloure, evidentment, d'aquesta apreciació la seva projecció novel·lística, formada per dues obres, El farsant i l'enamorada, publicada el 1925, i Una dona s'atura en el camí, una novel·la que ell avui, sense cap raó, rebutja. És, però, en els contes principalment on el nostre escriptor ha assolit aquella dimensió que el singularitza dins el món de les nostres lletres.

Ja als vint-i-cinc anys, Ernest Martínez Ferrando va obrir la seva trajectòria amb Les llunyanies suggestives, un recull de petits poemes en prosa de títol prou eloqüent per a definir des del començ els elements específics de la seva tasca futura: la llunyedança, el record, el buit, el misteri. Aquell primer llibre fou seguit rí'Històries i fantasies, avui introbable, jutjat com un dels llibres de narracions més valuosos que hagin estat escrits mai en català; vingueren, després, Primavera inquieta, un recull meravellós; El petit Rovira, Tres històries cruels / ara, en el ple de la maduresa, L'altre geperut i alguns contes més. Una anàlisi, ni que fos sumària, d'aquesta metòdica i densa producció ens portaria massa lluny. No pot ésser aquesta la meva intenció. Cal, però, assenyalar almenys, davant les noves promocions valenciones que van trobant, finalment, llur veritable i únic camí, aquell mèrit que, al meu entendre, fa de Martínez Ferrando un prosador fora de l'abast normal: la ingènita frescor de la seva prosa, que les modes volubles no podran emmusteir.

En són una prova externa les seves reedicions, sovint modificades per l'autor amb tanta cura; el mateix recull d'avui és, en algun aspecte, un exemple d'aquesta responsabilitat. Aquella frescor, feta de força lírica, gairebé indefinible, es manté intacta fins en aquelles narracions que, com les contingudes dins Històries i fantasies, s'escapoleixen aparentment de la impressió directa o bé en aquelles que, dins Les llunyanies suggestives o dins L'altre geperut, presenten figures i

actituds que el mateix escriptor considera remotes, jonedisses i espectrals dins la València d'avui, envaïda, més que mai, pel forasterisme. Ara, la frescor neix immediatament del contacte alat i exquisit amb el món que ha envoltat l'escriptor. iQuin món? Un món integrat essencialment per la infantesa.

Vet aquí el prodigi o, si voleu, el miracle.

Ernest Martínez Ferrando ha tingut el luxe —/ la delicadesa— de no deixar-se oblidada pels camins polsosos de la vida, l'atmosfera emotiva d'aquesta edat, sempre victoriosa al capdavall, com a summa de l'aventura humana. Ha creat, de fet, un mite de la infantesa: aquest mite ja el fa, en ell mateix, perdurable.

La presència de l'infant no manca gairebé mai en els seus contes —i no pas com un element decoratiu—, sinó com a impuls i arrel de la creació. Se'ns apareix fins en aquells moments més insospitats, com en tancar-se la petita tragèdia d'El farsant i l'enamorada, quan el petit aixeca les dues mans —dues roses tendres— seguint el vol de les orenetes, mentre a l'horitzó la ratlla de la mar és una mica més blava que el cel.

La infantesa, de vegades ja l'adolescència, dibuixen el fons i concreten alhora el nucli d'aquesta successió d'emocions dòcils i gracioses o aspres i cruels que, amb llurs interferències i col·lisions, caracteritzen la uiridis aetas —com l'anomenaven els romans— o aquells "estats anímics d'un nen contemplatiu", segons la definició que el mateix escriptor donava als contes de Primavera inquieta. Notem-ho bé: d'un nen contemplatiu. Aquesta limitació és d'una importància evident. Sense ella els seus llibres, malgrat els dots narratius poc comuns de Martínez Ferrando, se'ns convertirien en una juxtaposició d'escenes incoherents, gairebé angoixoses, almenys inexplicables.

I és que les inquietuds, il·lusions i meravelles reflectides en les pàgines de Martínez Ferrando no són les de l'infant corrent que

irromp en la vida com un terbolí, que corre, xiscla, s'embranca en els arbres i apedrega els gossos; són les d'un esperit concentrat, silenciós, despert a l'encís de la natura: el petit protagonista, sens dubte autobiogràfic, esdevé, en suma, un ésser quasi irreal, un ésser inactual. El nostre escriptor el vol situar exactament a les darreries del segle passat. Amb tot, fóra fàcil de seguir el seu rastre dins qualsevol temps i dins qualsevol espai, tant si es tracta, en Primavera inquieta, dels dos amics de "Primaveres tèrboles" que assaboreixen la primera cigarreta clandestina com del xiquet que, en el present recull, espera amb deler la compra dels torrons de Nadal en companyia del seu pare. Martínez Ferrando ha furgat dins els plecs de la sensibilitat infantívola com un fetiller de rares confidències i de rars pressentiments. I ens revela les seves descobertes amb la més noble vigoria d'agudesa, de discreció i de suggerència.

De suggerència, en primer lloc. Més que per la seva tècnica de la descripció, penetrant, succinta i evocadora en tots els seus contes, Martínez Ferrando ens sobta i admira pel seu art refinat de la suggerència. Hi ha en la seva pulcritud estilística un fons misteriós, o si voleu màgic, de reserva que toca els límits de la indecisió: un to mantingut inflexiblement a través de les zones més distants. L'aculeus, la punta de la seva narració consisteix sovint en una paraula a penes indicada, en una insinuació quasi imperceptible, en el gest d'un personatge, en un tret irònic. No ens sentim ja atrets per l'argument: el desenllaç consisteix de vegades en el retorn a la perspectiva inicial, en un viatge introspectiu o retrospectiu. L'autor no intenta ni graduar les seves observacions en la gamma minuciosament desenrotllada d'un tema: l'essencial és aquí la vida del record, la puixança de l'evocació, la disciplina damunt la fantasia. I l'art, de fet, assoleix la seva integritat quan sap lliurar-se 17

del tot al seu propi encís i quan sap tancar-se alhora dins les partions d'una sàvia reserva. Ernest Martínez Ferrando ha sabut ensenyorir-se sempre d'aquest doble ideal:

per això l'honorem com un mestre de la nostra prosa moderna.

MIQVEL DOLÇ

Com que el nostre espai ens ho permet, donem a continuació com a fragment representatiu de l'obra, el conte sencer AQUELLS TORRONS DE NADAL. És un conte suau, amb un punt de tragèdia, amerat de fina ironia no exempta d'amarguesa davant certs petits delers on l'home a vegades mostra el seu immens i amagat egoisme. Llegiu-lo:

AQUELLS TORRONS DE NADAL Enric allargà el braç des del llit, per buscar sobre la pròxima tauleta la capsa dels llumins, n'encengué un i l'atansà a l'esfera del despertador. En efecte, eren les vuit; no s'havia equivocat en comptar les hores que tot just acabaven de sonar al rellotge de la casa veïna. Tan tard, i tan poca llum com entrava pel balcó de la sala! Li estranyava aquella foscor; potser plovia.

L'home s'alçà del llit amb un bot; entrà al lavabo, es rentà la cara, es pentinà i començà a vestir-se de pressa.

Mentre es vestia, i sense tenir en compte la baixa temperatura, s'acostà al balcó i esguardà fora, a través dels vidres després de passar !a mà sobre el tel que els cobria. La modesta botiga de sabateria de l'Enric, amb el seu reduït piset damunt, estava situada en una espaiosa plaça dels suburbis, oberta encara a l'Horta immediata, mig esborrada aquest matí entre boires. En canvi, el verd dels solars contigus era viu i tendre. Queia una pluja fina, insistent, silenciosa. El núvol espès que cobria el cel de la ciutat havia fet creure al nostre botiguer que era més d'hora. En aquell moment un tren de la línia de Llíria venia rabent, xiulant enrogallat a través de la boira i dels camps d'alfals. L'Enric baixà tot cuitós a obrir la botiga. Mancaven molt pocs dies per a Nadal.

Des de la porta de la tenda es distingia millor la silueta d'una gran fàbrica que, amb totes les seues nombroses finestres il·luminades, es destacava incertament a través de la pluja, al fons d'un ample carrer, encara sense urbanitzar, a l'altra banda de la plaça. Enric es recolzà sobre la paret, creuà els braços, i durant una estona, sempre indiferent al fred, mantingué un esguard consirós, pensívol, fix en l'enorme edifici. Tenia el botiguer l'expressió fatigada; no havia dormit gens: fàcilment se li endevinava que havia passat una mala nit.

18

Quan novament se n'entrà a la botiga, hi veié al bell mig de l'interior un xiquet que encara no tindria set anys, el seu fill, que a mig vestir semblava estar esperant-lo. Amb la veu il·lusionada va dir: —Pare, dins de tres dies Nadal; espere que em portaràs a comprar els torrons.

—Però, criatura, <,que no tens fred? —exclamà el botiguer i tot seguit agafà el nen als braços, el portà al dormitori i el tornà a ficar al llit—. óNo veus que et podries posar malalt?

Si et poses malalt ni jo ni la mare te'ls deixarem tastar.

El petit obrí uns grans ulls entre els llençois; seguidament va tancar-los amb el millor desig de manifestar-se obedient i no posar-se malalt.

La sabateria de l'Enric ocupava un local estret i baix de sostre; una forta sentor d'humitat arribava dels interiors, on es distingia la llum adormida d'un corralet de suburbi. Les parets de la tenda desapareixien darrere d'unes prestatgeries pintades de verd clar. Totes les existències de la humil botiga estaven a la vista: unes capses blanques de cartró, etiquetades, que en alguns llocs deixaven al descobert algun fragment del mur.

Amb una certa expressió de disgust o de desgana, l'Enric anà traient la mica de pols que pogués haver-hi en els parells de sabates col·locats a l'aparador; després els tornava a posar en la més vistosa forma. A seguit donà corda a un ninot de cartró —un pallasso tocant els platerets— que hi havia situat al centre, per cridar l'atenció dels transeünts sobre els articles exposats: sabates de cavaller, de senyora, de nen, petites sabates per a criatures que comencen a caminar, i en darrer terme unes altes botes de muntar a cavall destinades a militars; no era gens fàcil que en una barriada popular i apartada com era aquella es vengués calçat d'aquesta mena, i només figuraven a l'aparador amb una finalitat purament ornamental. Com el matí se-

guia fosc, Enric encengué el llum de la botiga, però es repensà i tornà a apagar-lo. En passar la vista pel calendari, en tragué un full i deixà al descobert el de la data del dia: desembre, 22, dimarts. Sense apartar la vista del full, es digué entre dents: "Dins de tres dies, Nadal.

Comprarem torrons." Però en les seues apagades paraules hi havia un deix d'amargor.

Fetes totes aquestes coses, les mateixes de cada matí, el nostre home romangué un moment immòbil al centre de la botiga, i a seguit es deixà caure sobre la cadira més immediata, sempre sense abandonar el seu gest abatut.

Confiat que ningú no el veia, donà un fort cop de peu a una capsa buida que hi havia a terra, com per esbravar el mal humor que el corcava.

No es podia estar quiet, però. El desfici el féu aixecar-se de la cadira, i donar voltes i més voltes pel reduït espai de la botiga. Novament tornà a eixir a la porta del carrer, i novament fixà l'esguard en l'edifici de la fàbrica. De tant en tant es passava la mà pel cap, com per allisar-se els cabells. Sens dubte era la fàbrica la que obsessionava el seu pensament. tQuina mena de neguit era, doncs, el d'aquest modest sabater? Era senzillament el mateix neguit que experimenta tot botiguer de barriada que, com ell, encara no ha arribat a crear-se una parròquia. Fins i tot una parròquia que només compra articles econòmics, que regateja fins el cèntim i que mai no paga al comptat, o ben rarament. De gent miseriosa no es pot esperar altra cosa sinó misèria. I vet ací que l'Enric havia promès a Rafel, el cobrador de la fàbrica —aquella gran fàbrica de calçat, de nombroses finestres il·luminades— que avui li abonaria la factura de mil i tantes pessetes que feia temps devia. Ja tres vegades s'havia presentat Rafel a cobrar, í sempre li havia posat excuses. Aquest matí encara li podria presentar una altra excusa, i ben bona, la proximitat de Nadal. Nadal és una paraula màgica que entendreix tothom. El cobrador, però, malgrat que era un bon home i que mai no deixava d'acceptar-li un gotet de vi, avui a la quarta vegada, sens dubte es negaria a tornar passades les festes. Era massa esperar. De més a més, la fàbrica feia el seu balanç a la fi de l'any. No hi havia altre remei, doncs, que pagar. Rafel avui seria puntual. L'esperava d'un moment a l'altre...

Just! Ja el veia venir. <<,No era el cobrador de la fàbrica aquell homenet que sota un ample paraigües, botant els clots i aiguamolls dels solars, s'aproximava en direcció a la botiga? Sí, sí; era ell, Rafel; no n'hi havia dubte. L'Enric es

palpà per sobre de l'americana el lloc on portava per dintre la butxaca amb la cartera i en aquesta la quantitat ja preparada per a pagar.

—Prou que sabia jo que no deixaria de vindré huí —es digué entre llavis—. ^Quin remei queda?—. I llançà un sospir.

Molta fou, però, la seua sorpresa en aixecar els ulls i observar que l'homenet del paraigües havia desaparegut.

—Potser haurà entrat a la taverna a fer-se una copeta— pensà.

Esperà el nostre botiguer; esperà una estona més. Però el suposat cobrador no tornava a comparèixer als seus ulls.

Quin surt va tenir quan en aquest instant una mà se li posava sobre l'esquena. Tot seguit va sentir una veu femenina. Era Aurora, la seua muller, que venia del mercat.

—-<vEs pot saber què mires amb tanta atenció?— li preguntà la dona.

-—Sí que te n'has anat prompte a comprar. iPer què tan matinera? Encara devia ser fosc quan eixires de casa...

—Pense fer una bona neteja de la botiga I del pis; s'acosta Nadal. Cal tindré la casa neta.

—Un lleig Nadal ens espera enguany, Aurora —manifestà Enric, mirant tristament la seua muller—•. He de pagar aquella factura que tu ja saps, i al calaix només queden quatre o cinc bitllets. No-res. Ens haurem de limitar a comprar una mica de torró per al xiquet i prou. Rafel, el cobrador de la fàbrica, no deixarà de vindré.

L'estic esperant. Asseguraria haver-lo vist que ja venia. No sé on s'ha ficat.

—Déu proveirà! —digué la dona—. No et calfes el cap.

I seguidament entrà en la botiga, carregada amb el seu cistell.

Un sobtat raig de sol es projectà ara sobre els vidres de l'aparador, omplint de llums irisades l'interior de la modesta sabateria. Al cap de poc tornà a eixir el nen; portava una pilota.

—Pare —digué—, me'n vaig a jugar a ca'l Blaiet—. Quan ja era al carrer, obrí novament la porta i cridà: —Quines ganes tinc de menjar torrons—. I escapà a córrer.

L'inesperat raig de sol semblà esvair una mica el negre pessimisme del sabater. Per altra banda, no havia tornat a veure la figura del cobrador. Potser no era ell l'homenet del paraigües. Qui sap si no es presentaria fins passades les festes... Seguidament es posà a adobar un parell de sabates que tenia preparat damunt del taulell.

Aquest dia transcorregué més animat per a

19

la petita sabateria que els anteriors. Indubtablement, la imminència del Nadal augmentava la venda, si bé no tant com caldria perquè el negoci anàs com cal. Se'n despatxaren tres o quatre parells per a nens, un altre per a un senyor que semblava foraster. Cap al tard es presentaren tres dones de l'Horta, carregades de paquets, preguntant si tenien a la botiga sabates de luxe, per tal com havien d'assistir a una boda. Enric posà els cinc sentits a servir-les bé i procurar que se n'anassen contentes. Remenà per ei per lla les capses dels prestatges; pujat a un tamburet, n'abastà unes quantes d'un racó apartat. iE\s semblaven bé sabates de tafilet? i,l les de pell d'oscària? Estes eren l'última moda. Com que les tres dones no acabaven de decidir-se, tot mirant-se i remirant-se el calçat que el nostre home els anava ensenyant, finalment l'Enric s'enfilà fent equilibris sobre el taulell, i d'un prestatge elevat va traure una pila de capses que contenien sabates de xarol.

Només obrir-ne una, les tres dones exclamaren al mateix temps: —Això volíem!

Començaren tot seguit a provar-se'n parells; fou una feina llarga i pacient, durant la qual el botiguer es va veure obligat a pujar i baixar al taulell repetides vegades. Les unes perquè eren massa llargues; les altres perquè eren massa curtes; aquestes perquè tenien com una taca que feia lleig... Finalment, gràcies a Déu, cada una de les tres compradores va trobar el seu parell, després d'assegurar-se que feien una adquisició còmoda, de bon material i de bell efecte. L'ajustament del preu també fou una mica complicat, però s'arribà a un acord, per tal com en vigílies de Nadal la gent acostuma a captenir-se amb més cordialitat que en els altres períodes de i'any.

—Que passe unes bones festes— digueren les tres dones a l'Enric, mentre eixien de la botiga més carregades de paquets que quan entraren.

—Que tinguen una boda ben feliç!— contestà el botiguer.

Aquestes dones deixaren a les mans del nostre home uns quants bitllets petits. El bon sabater se'ls mirà amb un gest d'ironia, i un a un els va anar deixant caure al fons del calaix. Tornades les capses de sabates a les prestatgeries, després del complicat enrenou de la venda, va traure d'un altre calaix del costat un quadern envaït de xifres, i amb el cap entre les mans s'abandonà a un minuciós repàs de comptes.

20

Rafel, oi cobrador, no comparegué en iot si dia.

Serien vora de les deu de la nit, quan el matrimoni, havent sopat i ja amb el fül al llit, va observar quelcom d'anormal que s'esdevenía ai carrer. Enric i Aurora es van mirar estranyats, S'hi sentien xiulets d'alarma. Gent que corria.

Converses amb les veus alterades. i,Què podria passar? Baixaren iot seguit a la botiga. Una lleu resplendor tremolosa il·luminava els vidres de l'aparador i penetrava a l'interior del local. Eixiren precipitadament al carrer. Allà al fons dels solars una inquieta i elevada flamerada semblava llepar perversament la negror de la nit.

•—Aurora! —cridà l'Enric—. És la fàbrica, la fàbrica que es cala foc!

—Déu meu! —exclamà la dona.

Una gran gentada corria en direcció a l'edifici, el qual cada vegada apareixia més dominat per les flames. Les campanes de la parròquia començaren de sonar amb un repic peremptori i sinistre. També per ei per lla, seguien sentintse xiulets anguniats, crits d'esglai, veus que aconsellaven. Malgrat la fredor de la nit •—de tant en tant tombaven borrallons de neu—, balcons i finestres anaven omplint-se de veïns que dialogaven a distància. Al cap de poc les siluetes negres, bellugadisses, de la nombrosa gernació reunida, destacaven sobre la resplendor de l'incendi; sobretot eren els caps els que millor es dibuixaven, apareixent i desapareixent en un moviment constant. Ja la serp vermella i groga s'havia convertit en una gegantina i paorosa columna de foc que devorava de pressa l'edifici: la seua claror vivíssima il·luminava els solars i les cases properes, arrancant dels vidres reflexos sangonosos. Per l'aire voleiaven partícules inflamades.

—Tanquem la botiga —digué el sabater a la dona—. Podríem preguntar quina ha estat la causa del foc.

Tancaren la botiga a cuita corrents, i aviat el matrimoni es va confondre amb la negra gentada. En espera de l'arribada dels bombers, la desorientació era general. La policia es veia impotent per a contenir les iniciatives temeràries. Quan, per fi, van aparèixer els bombers, foren rebuts amb una gran xiuladissa de protesta pel seu retard. "Per ací, per ací", cridaven moltes veus d'una banda. "Per ací, per ací", udolaven altres de més llunyanes. Es deia que dins l'edifici hi havia persones sorpreses pel foc I que no en podien eixir. Prompte es van veure raigs d'aigua que ratllaven el resplendor de la gran foguera, com si fossen de negra tinta.

L'ensorrament d'un fragment de la façana de l'edifici produí un pànic general en cl públic.

La casualitat féu que l'Enric i la seua muller es trobassen al lloc on els bombers lliuraven una víctima a la Creu Roja. i,Un mort? i,Un ferit? i,Qui era?

— É S el caixer de la fàbrica—, digué algú, i la notícia s'escampà com una onada sobre la negror humana.

El nostre botiguer, molt emocionat, continuà cercant notícies amb gran deler. S'assabentà que el íoc s'havia iniciat en els locals que eren a davall l'administració; tota la part de les oficines havia estat consumida per l'incendi. No pogué averiguar res més per tal corn una forta empenta del públic els obligà a ell i a la seua dona a recular, amb greu perill de caure.

—Anem-nos-en, anem-nos-en d'ací; demà ja sabrem què ha passat— digué el botiguer, empenyent la muller en direcció a la botiga—.

Ací estem en perill.

Un cop assoliren sortir de l'atapeïda i bellugadissa gernació, respiraren aüviats. Enric caminava pensívol; la mort del caixer de la fàbrica i la destrucció total de les oficines de l'administració anaven despertant en ell de mica en mica, una esperança inconfessable, una esperança que en aquells tràgics moments no gosava descobrir ni tan sols a la seua pròpia muller. Pensava que en el munt de cendres possiblement hauria desaparegut tot vestigi, tot rastre de la factura de mil i tantes pessetes.

Caüa, però, esperar; tenir notícies del pobre Rafel; tanmateix aquest, de moment, ja no es presentaria a la botiga...

—Oh, mira, Enric!— exclamà de prompte Aurora.

En aquell moment tota la façana, o quasibé tota, de la fàbrica s'ensorrava enmig d'una espantosa cridòria i d'un pànic general. La gent

fugia en totes direccions. De lluny, l'efecte era veritablement impressionant. Quina catàstrofe!

Alguns acusaven els bombers per la seua inexplicable triga a acudir a sofocar l'incendi.

D'altres criticaven l'excés de fusta amb què havia estat construït l'edifici; més que edifici aquell enorme casalot es podia considerar com una gran barraca. "Segurament estava assegurat" —observà amb sorna una veu atiplada—.

"I les víctimes —perquè es deia que hi havia diverses víctimes—, ^també estaven assegurades?"—, comentà una altra veu amb encara més accentuada ironia.

A l'endemà, les primeres llums del dia sorprengueren els bombers tot cercant per ei per lla efectes per salvar entre el gran munt de cendres i runes. Ben poca cosa. Una pluja menuda i freda, feia més depriment el trist espectacle.

Arribada la nit de Nadal, l'Enric, acompanyat de la seua dona i del seu fill, ixqué de casa per comprar provisions i dolços per a les festes, tot seguint el costum tradicional. Anaven molt il·lusionats. El botiguer estava disposat a comprar moltes coses. Passarien un Nadal molt millor que els dels anys anteriors: un parell de pollastres, dues botelles de xampany, una de bon conyac, una altra de licor, pernil, raïms, torrons.

La compra dels torrons plantejà un problema: el xiquet el preferia dur, d'Alacant; la mare tenia passió pel de Xixona; el pare, pel de crema, d'Ontinyent.

—Prou! —exclamà finalment l'Enric— en comprarem d'Alacant, de Xixona i d'Ontinyent—.

I féu una alegre rialla, com de pare de família ben satisfet.

Era una nit serena, quasi tèbia. Eis carrers de València es veien molt animats; pertot arreu s'hi sentien rialles i cançons.

El volum conté els següents contes: L'altre geperut La paret blanca Un homenet que vingué de Bejís El cor d'Eulàlia Miquel no tenia esmena Aquells torrons de Nadal De com el diable va aparèixer en el barranc de Carraixet

21

Els fonaments del País Valencià modern Sebastià García Martínez

Col·lecció Garbí-6, València 1968. 181 pàgs. Preu: 125 pessetes.

L'autor, ara de 27 anys, professor ajudant de la càtedra d'Història d'Espanya de la Universitat de València, és nat a Villena i, per tant, de llengua materna castellana. Tanmateix, llicenciat en Lletres a dita Universitat i vinculat al nostre jovent i al nostre ambient intel·lectual, ha volgut que aquest seu primer llibre de cara al gran públic, veja la llum en llengua de València. S'encarregà de la traducció de l'original, l'escriptor valencià Enric Valor.

L'abast ploma del assagista i pròleg que

de l'obra i la vàlua de l'autor són estudiats per l'autoritzada professor d'Història Moderna de la nostra Universitat, eximi incansable investigador, don Joan Regla, i en el substanciós reproduïm.

PRÒLEG Voldria que les meves primeres paraules de presentació d'aquest llibre de Sebastià García Martínez servissin per a cridar l'atenció sobre el seu excepcional interès. Interès, no solament pel que es refereix a un període gairebé desconegut de la història del País Valencià, que l'autor descriu segons el re22

sultat de les seves recerques documentals en els arxius de València i de la Corono d'Aragó, de Barcelona. En efecte, els estudis de García Martínez sobre els precedents de la Il·lustració —terna de la seva tesi doctoral— l'han portat a un replantejament general dels problemes del segle XVU en el

món hispànic. Això explica que en aquest llibre hi hagi, a la vegada, un estudi monogràfic dels darrers temps de la València foral i una aportació decisiva al revisionisme historiogràfic del nostre temps sobre el complicat període de la "decadència" espanyola.

Els darrers deu anys han estat prou importants en la renovació a què acabo d'aüudir: el regnat del darrer Habsburg, Carles II, (1665-1700), tradicionalment considerat com el símbol de la decadència espanyola, es comença a veure sota unes noves perspectives. Efectivament, avui ja està prou clar que, en el darrer quart del segle XVII, Carles II presideix una lenta recuperació del país, que començà a posarse de relleu a la Corona d'Aragó, per a manifestar-se també, a les darreries de la centúria, a la de Castella. A la recuperació econòmica —a partir del 1680 reapareix l'or, ara procedent del Brasil— a l'Occident d'Europa, segueix l'intent de posar en marxa, amb el "neoforalisme". un aggiornamento de l'estructura constitucional de la monarquia hispànica dels Habsburg, capaç de rejovenir el seu funcionament. 1, d'una manera paral·lela, apareixen, llavors, els fonaments de la ciència moderna: la renovació que representa un Newton, per exemple, va tenir entre nosaltres protagonistes i resultats prou apreciables. En tot aquest procés de renovació, el pes específic de València és prou important: recordem que, durant els anys més negres de la decadència —entre 1640 i 1680, aproximadament—, hi ha un contrast ben marcat entre l'amplitud de les oscil·lacions de la conjuntura castellana, sotmesa als alts i baixos produïts per les contínues inflacions i deflacions de la moneda de bilió, i la recessió "regular", de mòdul occidental, de València, malgrat les greus repercussions de l'expulsió dels moriscos, a partir del 1609.

També és decisiva la col·laboració dels intel·lectuals valencians en la renovació his-

toriogràfica dels estudis referents als darrers anys del segle XVII. Esmento especialment els noms dels Drs. Vicent Peset i J. M.a López Pinero, els treballs dels quals són coneguts de tots els estudiosos de la cultura i de la ciència espanyoles. Avui cal incorporar ja a la llista el nom de Sebastià García Martínez. Estic ben segur que el nom de García Martínez sonarà molt en la historiografia espanyola a partir d'aquest primer llibre, per a convertir-se —quan publiqui la seva tesi— en l'especialista més qualificat del període comprés entre el Barroc i la Il·lustració.

Una simple lectura de l'índex de capítols d'aquest llibre posa de relleu fins a quin punt l'autor té les idees clares dins d'una concepció metodològica que sense cap mena d'exageració qualifico de modèlica, en un estudi de caràcter "regional". Com a base, les trajectòries de la ciutat i del camp, els seus problemes respectius; després, el marc institucional i l'esforç exterior —en aquest cas, la contribució de València a les guerres contra l'imperialisme de Lluís XIV—; /', finalment, les manifestacions culturals —la Universitat i les inquietuds " preil·lustrades".

D'aquesta manera, García Martínez sintetitza la "història integral" del regne de València a les darreries del període foral, ço és, entre els començaments de la recuperació, amb Carles II, i els esdeveniments de la guerra de Successió, que invertirien bruscament el camí optimista, a través del qual caminava tota la Corona d'Aragó, després d'haver reaccionat, amb clara voluntat de futur, contra el desastre de 1648-1659 (pau de Westfàlia i derrota a la guerra dels Trenta Anys; pau dels Pirineus i mutilació de Catalunya).

Al fer l'estudi de la ciutat de València, García Martínez posa de relleu la trajectòria clara de la recuperació econòmica, a partir de 1675. Les seves recerques li han permès documentar la introducció de noves manufactures tèxtils, amb la protecció vigilant de 23

l'Ajuntament, que obri els ulls a les noves tècniques de l'Occident d'Europa. Tot això repercuteix notablement sobre la vida dels gremis. També examina l'expansió del comerç, malgrat la insuficiència del port —del vell "pont de fusta", que continua fent el seu servei—: la ciutat gastaria molts diners tractant de construir-hi una fàbrica de pedra.

L'anàlisi dels problemes del camp li permet distingir dues etapes clares: la primera, coincidint amb ta recessió, caracteritzada per un bandolerisme endèmic i actiu; i la segona, a partir de 1680, la de clara recuperació. En el transcurs de la primera es manifesten, sobretot a les comarques meridionals del regne, les conseqüències d'una repoblació —després de l'expulsió dels moriscos— feta segons les exigències senyorials. La segona, en canvi, és ja la fase de les reivindicacions agràries, de la "Segona Germania", quan la recuperació econòmica general comença a fer possible que els pagesos s'enfrontin amb els senyors demanant una milloria en les condicions de la seva situació en l'economia rural. En ambdós aspectes, les planes de García Martínez ofereixen una panoràmica completa de la trajectòria del camp valencià entre l'expulsió dels moriscos i la guerra de Successió: dues convulsions, val a dir-ho, a través de les quals es reforça el règim senyorial.

Unes breus pinzellades sobre les estructures polítiques permeten a García Martínez destacar la maduresa de les institucions del regne, així com també l'exacerbació de la sensibilitat foral a les acaballes del Siscents: sembla una mena de cant del cigne, previ al colp decisiu immediat a la batalla d'Almansa de 1707, guanyada pels botiflers del duc de Berwick contra els maulets de l'Arxiduc Carles d'Àustria. L'austracisme del País Valencià a la guerra de Successió —en el fons hi ha la "promoció social" de la pagesia, que defensen els maulels mentre que els botiflers s'identifiquen amb els interessos dels senyors— enllaça amb l'esforç 24

del regne, contribuint a la defensa de la Mediterrània i del Principat de Catalunya contra els atacs de les naus i dels exèrcits de Lluís XIV. García Martínez constata de quina manera València participa, a les darreries del Sis-cents, de l'enemistat de la Corona d'Aragó contra el Rei Sol, ço que lògicament influiria sobre l'actitud general del País Valencià en la gairebé immediata contesa successòria.

Els darrers capítols permeten a l'autor una anàlisi precisa dels contrasts entre la "ciència oficial", aferrada a la Universitat com a resultat final de la trajectòria del Barroc, i les noves preocupacions vinculades a l'ambient "pre/Hustrat" a què abans ens hem referit (tertúlies, Acadèmies). En aquestes inquietuds es van desenrotllant les arrels autòctones del moviment reformista dels "novators", els qual protagonitzen la renovació de la cultura espanyola amb els començaments de la ciència moderna.

Aquest llibre de Sebastià García Martínez és una peça importantíssima en la renovació actual de la historiografia espanyola referent a la segona meitat del segle XVII, i s'insereix plenament dins la problemàtica de la recuperació econòmica, del neoforalisme polític i del pensament preil·lustrat a la perifèria peninsular. Al fer-ne la presentació i l'elogi mitjançant aquestes ratlles, proclamo ben alt que García Martínez és un dels valors més sòlids de les noves promocions universitàries. El seu nom —ja ho he dit abans— sonarà amb freqüència entre els estudiosos del nostre passat, i els seus escrits —n'estic ben segur—• tindran sempre Vinterès de descobrir noves troballes, de sintetitzar magistralment un estat de qüestions o bé de suggerir nous punts de vista o de plantejar noves hipòtesis de treball. La seva entrada en el camp de la historiografia és per la porta gran, amb aquest primer llibre que és, al mateix temps, una obra magistral.

JOAN

REGLA

L'assaig consta dels següents capítols: 1.

2.

3.

4.

5.

6.

LA CIUTAT: RECUPERACIÓ ECONÒMICA. EL CAMP: DEL BANDOLERISME A LES REIVINDICACIONS AGRÀRIES. LES INSTITUCIONS FORALS POC ABANS DE LA SEUA ABOLICIÓ.

VALÈNCIA I LES GUERRES CONTRA LLUlS XIV. LA UNIVERSITAT. L'ÀMBIT I LA CIÈNCIA PRE-IL.LUSTRATS.

Conforme ens diu en la contraportada la mateixa editora, l'expulsió dels moriscos (1609) és una fita capital dins la història del País Valencià.

Fins a tal extrem, que hom podria prendre-la com a divisòria radical en la vida col·lectiva dels valencians. "Els fonaments del País Valencià modern" parteix d'aquest fet. És l'estudi de l'arrancada "total" del país, després de la desfeia provocada per l'expulsió. Aquesta arrancada posarà les bases del País Valencià als temps moderns i farà possible l'expansió del Set-cents.

Ara, com un article fet amb un estil clar i directe, objectiu i ben documentat, sobre un tema quasi desconegut per la majoria dels valencians actuals, donem tot seguit un fragment del capítol 2 sobre

EL BANDOLEJRISME EN EL CAMP VALENCIÀ Les causes Durant els dos primers terços del segle XVII, la situació de l'àmbit rural del Regne de València havia estat presidida, molt directament, per les conseqüències de l'expulsió dels moriscos i la catàstrofe subsegüent. Importants àrees del camp valencià quedaren despoblades pel band'ejament dels cristians nous i van ser lentament cobertes per contingents de cristians vells, assentats pels senyors. És sabut que les condicions contingudes a les cartes de poblament variaren segons zones, però foren especialment dures a les terres del Sud del Regne. El mecanisme de la repoblació va estar plagat de dificultats, la part més penosa de les quals carregava sobre els vassalls. El cas de Muro, estudiat per Momblanch, ós molt gràfic: repetició de males collites, terratrèmols, plaga de llagosta, la pesta de 1647 i altres calamitats, malgrat Ics quals els camperols havien de seguir pagant les elevades imposicions dominicals com si es tractàs d'anyades bones.

Sembla evident que els efectes immediats devien ser l'eclosió d'un bandolerisme po-

tent, l'abast del qual i els seus caràcters som lluny d'amidar encara, però que en tot cas degué trobar, en aquesta època, els anys més propicis per al seu desenvolupament, i en els llocs de senyoriu —sobretot en aquells on la reacció senyoria! havia estat més intensa— les zones fonamentals d'irradiació.

L'armament general de la frontera marítima del Regne per a repel·lir les agressions dels pirates barbarescs, vindria a ser —des del Cinc-cents— un altre dels factors catalitzadors del clima de violència en què es desenvolupava la vida d'uns pagesos pobres, carregats de tributs i imposicions, desesperats, als quals sols faltava fer un pas per a convertir-se en bandits. Les darreres dècades de la centúria canviaran certament el panorama. La crisi de creixença del camp valencià, enquadrada en la recuperació de la perifèria peninsular, reduirà —per bé que sense aconseguir la seua total liquidació— el bandolerisme en el Regne i possibilitarà el plantejament —impensable en els severs anys anteriors, de mera lluita per la supervivència— d'una sèrie de reivindicacions jurídiques, organitzades i pacífiques, el fracàs de les quals menarà a la jacquerie de 1663, coneguda —amb més o menys fonament— amb el nom de Segona Germania, localitzada als llocs de senyoriu de la Governació de Xàtiva.

Un tema inexplorat La historiografia contemporània s'ha interessat vivament pel fenomen del bandolerisme com a fet sociològic: Fexnand Braudel n'ha destacat la transcendència en els països de la conca del Mediterrani durant els segles XVI i XVII, i Joan Regla ha analitzat la trajectòria del bandolerisme català del Barroc, partint d'una sòlida basc documental i assenyalant agudament les seues implicacions geogràfiques, econòmiques, socials, polítiques i ideològiques.

Dissortadament, el bandolerisme valencià durant l'època dels Àustries és un tema 26

pràcticament inexplorat, sobre el qual a penes poden trobar-se algunes referències mínimes i inconnexes. La desconeixença de la seua evolució anterior no fa sinó augmentar la dificultat de situar l'estat de la qüestió en les dècades finals de la centúria, precisament aquelles que semblen assenyalar el seu ocàs. Per això, aquesta al·lusió al bandolerisme ha de reduir-se, forçosament, a traçar les línies generals del seu funcionament, a partir de la documentació manejada, que afecta només a aquests anys.

Mitjans de repressió Abans de tot, cal exposar la seua localització geogràfica i el sistema de repressió virreinal. Tot i que aquesta plaga afectava quasi tot el Regne, n'existien certes zones de més gran densitat: la Marina i les muntanyes meridionals, on les exaccions senyorials eren dràstiques, segons les cartes de repoblament; la Ribera de Xúquer; l'Horta de València i l'especial contribució de la ciutat (la zona del cisat, sotmesa a un règim específic que provocava sovintejades tensions entre els llauradors i els habitants de la ciutat). La repressió es basava en l'existència d'uns mitjans materials de persecució i captura, i encloïa tant un procediment legal —el sistema processal— com mitjans no jurídics —ajusts, embarcaments i utilització de la dita potestat econòmica— que sovint resultaven els més eficaços. La repressió del bandolerisme, com a problema primordial d'ordre públic, era organitzada personalment pel virrei, el qual comptava teòricament, per a dur-la a terme, amb tots els oficials de justícia del regne; en la pràctica, quasi únicament amb la seua guàrdia personal: els trenta cavalls de la companyia dels blaus, de guarnició a València. Els justícies locals, arribat el moment, havien de tocar a sometent les campanes del seu lloc i organitzar la gent per eixir en batallons en persecució de bandits. Aquesta era una de les càrregues ordinàries a què estaven sub-

jectes els vassalls dels llocs en senyoria i els plebeus dels llocs de reialenc. Hi quedaven sense contribuir els exempts: eclesiàstics i persones que gaudissen de privilegi militar (nobiliari). És òbvia la falta d'entusiasme amb què es duia a terme una persecució d'aquesta mena —en les rares ocasions en què, efectivament, es realitzava— i els mínims resultats obtinguts. Si es tractava de zones de dens bandolerisme, era completament inútil, degut a les estretes connexions

no necessitaven, fins que la persecució amainava i podien regressar amb la més gran impunitat. La col·laboració de corregidors castellans i justícies aragonesos dels llocs fronterers era, doncs, indispensable per a estroncar el bandolerisme des d'un angle estratègic. Però aquesta col·laboració, que es va donar en alguns casos, en va faltar en la majoria, especialment a la frontera aragonesa, convertida —per la ineficàcia dels justícies, les seues connivències amb els

Serres meridionals, baluard del bandolerisme

entre possibles perseguidors i perseguits.

Quan eixien batallons contra bandits forasters —ço és, que actuaven fora dels seus punts d'origen—, la .persecució es limitava a foragitar-los temporalment, perquè repugnava als perseguidors allunyar-se massa de ses cases.

En realitat, només l'exigua cavalleria del virrei estava en condicions de dur a terme una persecució sistemàtica limitada, amb tot, a les fronteres del Regne. Llavors, els bandits s'endinsaven a Castella —per Villena—, a Catalunya —per Tortosa— i, sobretot, a Aragó —per Terol— i romanien en els límits, on venien els cavalls robats que

bandits i la tensió entre ambdós Regnes (enfrontats per qüestions de límits i la pretesa eixida d'Aragó al Mediterrani per Vinaròs)— en un "colador" literal dels delinqüents valencians.

La ineficàcia dels ministres locals de justícia feia necessària la formalització de comissions especials per a investigar delictes i perseguir bandits per tot el Regne. Eren lliurades a favor de persones molt diverses: des de simples agutzils fins oïdors civils i criminals de l'Audiència, passant per assessors de les distintes governacions, procuradors dels senyorius, baties i altres oficials administratius i doctors en Dret. En ocasions 27

tenien una missió concreta •—contra una determinada colla-—. però més sovint la comissió s'atorgava, segons la fórmula arxirepetida, perquè per lo present Regne van divagant molts delinqüents, perpetrant molts homicidis i altres delictes, inquietant i perturbant la pau i iranquililat pública dels veïns i habitadors d'aquell ab poc temor i respecte de la justícia. El comissionat, acompanyat de notaris, agutzils i ministres de justícia, degudament armats, havia de rebre informació no sols contra els bandits, sinó contra els receptadors i els oficials locals culpables d'omissió o tebior; perseguir els malfactors per les ciutats, viles i llocs del Regne, baldament fossen de senyoiïu; i finalment, capturar-los. Tots els virreis d'aquesta època despatxaren comissions anàlogues, l'abundància de les quals fa parella amb la seua inutilitat. La bona voluntat dels comissionats decreixia per la insuficiència de mitjans econòmics —les dietes es pagaven tard i malament, quan es pagaven—, es debilitava pels riscs inherents a :1a seua comesa, meitat jurídica, meitat policíaca; i xocava fatalment —sobretot a la Marina— amb un mur de silenci, interessos creats i relacions estretes de la població amb els roders.

Els procediments Però eren tal vegada les deficiències del sistema processal les que presentaven majors dificultats per al crédito de la justícia, segons com l'entenien els virreis, reclutats sistemàticament entre els arrogants títols de la noblesa castellana. El procediment criminal era rígidament determinat pels furs, l'exacte compliment dels quals —aguditzat en una època d'indubtable encuny neoforalista— exigia una específica Junta de Contrafurs, composta per electes dels tres estaments del Regne (eclesiàstic, militar i reial), que no vacil·lava a declarar com a tals les infraccions virreinals i conseqüentment a fer una representació immediata al virrei mateix donant-li 28

deu dies per a Ja seua reparació, passats els quals no podríem excusar enviar embajada a Su Majeslad. La tensió entre els virreis i els estaments per aquestes qüestions, no afavorí Indubtablement la repressió. La falta de mitjans materials obligà algun virrei a cercar la col·laboració del Regne: el comte de Cifuentes demanà el 1685, als estaments, que nomenassen electes per a l'extinció de bandits, i el Regne ho acceptà sota condició que no es violarien, els furs.

Comès un delicte, els procuradors fiscals del rei posaven davant l'Audiència una suplicació de denúncia i acusació criminal; proveïda la seua execució, els agutzils intentaven la presó del delinqüent o —el que era més comú—• iniciaven el procés d'absència, els tràmits del qual eren llargs i enutjosos. Es procedia, primerament, a les citacions conforme a fur: una primera a ratlles —anomenada així perquè era fixada a la porta del domicili de Yout-land o d'alguna casa pròxima al lloc del delicte— per tal que el criminal es presentàs en l'Audiència a al·legar en la seua defensa durant dotze dies; i tot seguit, una altra de trenta dies. passats els quals, es desenrotllava a l'Audiència el procés pròpiament dit. Si era capturat llavors, el procés d'absència es convertia en procés de presència, que es desenrotllava així mateix amb totes les garanties contingudes en la legislació foral quant a la defensa, declaracions de testimonis, actuació del fiscal i sentència a càrrec de l'oïdor criminal de l'Audiència davant del qual s'hagués evocat la causa. Sota cap concepte no podia el virrei —ni cap altre ofici reial— alterar el sistema o procedir al càstig fins dictada sentència. Aquests tràmits facilitaven evidentment les fugues dels delinqüents habituals. Quant als bandits, encara que normalment tenien algunes condemnes sobre els seus caps, els afavoria també la lentitud del sistema. Si eren detinguts fora del Regne, el traslladament a València no podia dictar-se fins que fos conclosa la causa

i, aleshores i tot, amb certes formalitats: el virrei signava cartas requisitorias dirigides als corregidors o justícies dels llocs fronterers —expressant els delictes comesos, procés i sentència— i expedia comissió a agutzils valencians per tal que a la ratlla del Regne es fessen càrrec del pres i el conduïssen a les presons de les Torres dels Serrans.

La interferència de jurisdiccions —eclesiàstica i secular— causava així mateix no pocs problemes. En primer lloc, pel crescut nombre de persones subjectes a l'eclesiàstica —rectors, ordenats de menors, frares, llecs (sobretot membres dels ordes mendicants, l'extracció social dels quals era idèntica a la dels bandits)—• que encara que fossen capturats amb armes en fornia i tratge de bandoler, eren requerits pel seu tribunal, indubtablement més benèvol que l'Audiència.

Però també per la impunitat que convents i esglésies brindaven als perseguits de la justícia. Si els representants d'aquesta violaven l'assegurança sagrada, intervenia el jutge ordinari eclesiàstic, mitjançant l'oportuna contenció i complicava extraordinàriament l'assumpte. Quan incidien en la mateixa direcció la pressió eclesiàstica i la dels estaments, es podia aconseguir, àdhuc, la deposició del virrei. El matí del 12 de setembre de 1680 aparegué penjat de les reixes de les Torres dels Serrans el cadàver de Pere Antoni Ribera, àlias el Frare, subdiaca de l'orde de Sant Agustí i bandit famós, jutjat i executat en una nit amb menyspreu absolut de la jurisdicció eclesiàstica i de la legislació foral. La Junta de Contrafurs declarà per tal l'execució, i l'arquebisbe fra Tomàs de Rocaberti excomunicà els ministres de la Governació que hi havien intervingut i llançà un entredit sobre la ciutat. El resultat immediat en fou la substitució del virrei, don Pedró Manuel Colón de Portugal, duc de Veragua; però l'arquebisbe no alçà les penes canòniques fins que el marqués de Viliatorcas, portantveus de General Governador de València,

que havia condemnat Ribera, pagà una forta multa i se someté a una vergonyosa i pública penitència corporal.

Un darrer mitjà jurídic quedava als virreis per a reprimir el bandolerisme: posar a preu els caps dels roders mitjançant la crida corresponent. Aquestes eren de dos tipus: les publicades després d'un delicte aparatós del qual no se sabia res, o —més sovint— les dirigides contra una colla determinada. Les clàusules no hi solien variar: narraven breument els delictes comesos; oferien una elevada recompensa en metàl·lic —en ocasions de la butxaca mateixa del virrei— per a qui donàs indicis o capturàs vius o morts els pregonats; incloïa cert nombre d'homes fora de treball, o sia, l'indult de bandits processats, amb el fi que els seus parents se n'ocupassen; i afegien que aquests premis podia guanyar-los qualsevol persona, encara que fos ministre de justícia —-per estimular-los— o membre de la colla, excepte el caporal. Malgrat tot, les crides no solien ser massa eficaces, i, quant ho eren, incrementaven el clima de violència amb les venjances encadenades, que produïen nous delictes.

L'escassetat de mitjans econòmics, el reduït nombre dels blaus, la ineficàcia de la persecució legal i la limitació de la jurisdicció eclesiàstica, obligaven sovint els virreis a utilitzar procediments no jurídics: suaus —pactar amb els bandits— i dràstics —-servir-se de Veconòmica. Tots dos sistemes requerien l'aprovació del Consell d'Aragó— es manifestaren, en ocasions, com els únics viables, però trobaren la ferma oposició dels estaments. Al principi de cada virreinat, el titular solia demanar la facultat de remetre delictes de bandos y escopetas —que li era concedida amb certes limitacions— i renovava les pragmàtiques contra la possessió d'armes sense resultats pràctics. La transacció entre virrei i bandolers rara vegada es feia directament. N'existeix algun exemple: tal la comissió donada pel duc de Veragua 29

el 1680 a Josep Cases i la seua colla d'onze bandits, com si fossen oficials de justícia, per a perseguir la de mossèn Senent —eclesiàstic i un dels més perillosos malfactors de l'Horta de València— el qui Cases obligà a fugir per a ocupar el seu lloc, emparat en el guiatge i provocant una enèrgica protesta dels estaments, que arribà al rei. Però habitualment, l'ajust el feien intermediaris, tot i actuant, en nom dels bandits, membres de l'alta noblesa valenciana (en qui els malfactors confiaven teòricament pel seu prestigi, però en realitat per les sovintejades connivències entre ells). L'ajust consistia en el compromís de transformar-se en companyia de soldats —el capità de les quals seria el mateix cap dels bandits— i anar a servir el rei on se'ls designàs, sempre fora de la Península, per un determinat nombre d'anys, que quasi mai no es complia del tot. Momentàniament, el Regne quedava lliure de bandits; però al cap de cert temps hi tornaven —desertors, fugits o simplement acabat el termini— a seguir les seues activitats anteriors. \Jeconòmica era la facultat d'actuar contra delinqüents sense procés, per via extrajudicial. Es resolia, quasi sempre, en l'embarcament de bandolers, receptadors, col·laboracionistes —als quals hauria estat difícil provar els seus delictes, o per a abreujar el càstig— cap als presidis del Regne —Peníscola—, insulars —Maó—, nord-africans —el Penyó, Orà— o italians —Portolongo—, presidi de Toscana. Aquest sistema, per a ser eficaç, hauria requerit una atenta vigilància per part de les autoritats d'aquestes fortaleses. De fet, les fugues hi van ser constants, i s'hi féu famosa l'habilitat dels bandits valencians per a fugir-se'n, sobretot dels presidis africans i, en ocasions, del mateix vaixell que els menava al seu destí, i tornar una altra vegada al teatre de les seues operacions. La tornada d'un fugitiu anava seguida de la corresponent venjança contra el ministre de 30

justícia que l'havia capturat o condemnat, la cual cosa augmentava la tebiesa d'aquests.

La utilització de Yeconòmica era així mateix esguardada amb recel pels estaments, i la seua pràctica molt restringida pel Consell d'Aragó, a fi de prevenir les protestes i ambaixades de la Junta de Contrafurs.

Reversió de la violència Evidentment, les arrels pregones del bandolerisme no eren —com creia algun virrei— el pernicioso injluxo que domina en este suelo y que ha producido siempre la inestinguible semilla de los fugitivos de la justicia, sinó la pobresa dels camperols i la situació creada en el medi rural subsegüentment a la repoblació. En alguns casos, la violència revertia contra els senyors mateixos, no en els elevats —que vivien a ciutat o a la cort i alguns dels quals estaven relacionats amb els facinerosos— sinó amb els de segon rengle: una crida de 1683 oferia 200 lliures i un home indultat a qui informàs sobre l'assassinat de don Tomàs Aracii, senyor de la Pobla Tornesa i de la Serra d'En Garceran, el cos del qual havia aparegut cosit per dinou punyalades. El 1685, una esquadra de bandolers assaltà les baronies de Xest i Montixelvo i en robà el ramat del senyor, don Lluís de Mercader i Calatayud, el qual intentaren de matar sense aconseguir-ho.

Ocàs del bandolerisme La recuperació de finals del Sis-cents marcarà l'ocàs del bandolerisme valencià.

Potser el fet més significatiu que assenyala aquesta evolució siga la substitució, en la dècada dels vuitanta, de les bandositats de la Marina —esbarts compactes de malfactors units per relacions familiars i de paisanatge i per l'odi col·lectiu a una altra parcialitat local o comarcal— per les petites colles inconnexes, que seguiren actuant fins a la darreria de segle, encara que amb declivi creixent i amb un vessant molt interessant

de terrorisme ciutadà. A la Marina, havien estat famoses les parcialitats dels Cruanyes, Xolvis, lzquierdos, Ponzodes i Guardioles, que en el darrer terç de la centúria es reduïren a dos esbarts principals i oposats: els de Cruanyes i Berenguer. El 1680 es firmà un ajust, per mediació del major terratinent del Regne, el duc de Gandia, que disposava l'embarcament per a Milà d'ambdues bandositats. Joan Berenguer obtingué guiatge i patent de capità i embarcà amb 125 dels seus homes, però Cruanyes només tragué del Regne 59 dels 112 bandolers de la seua parcialitat que havien entrat en l'ajust. Una crida del virrei, comte d'Aguilar, el 19 de març de 1681, ordenava que els bandits que volguessen anar a Orà —atacat pels moros— podien enviar persona, en un termini de tres dies, a fi que l'Audiència els assenyalés el temps que havien de servir pels seus delictes. El 1685, nous ajusts convingueren l'eixida de les colles dels germans Palacios —composta per 34 bandits— i dels Gil —estimada en 59. Molts dels embarcats tornaren al Regne abans d'acabar el servei; d'altres moriren o quedaren a Milà o a Orà; però les conseqüències reals foren la desarticulació de les bandositats.

Al gener de 1692, el virrei, marqués de Castel Rodrigo, escrivia a Madrid indicant que els fora de la llei han quedado impropiamente con el nombre de Bandidos, no porque sean desterrados, de que en otras paries se denominan, ni porque entre ellos aya las parcialidades que en otros tiempos havia, favorecidos de mal aconsejados hodios y disenciones, sinó por ser en paríe semejantes en algunos delitós a estos que en las eras presentes andan huyendo y perseguidos de la justícia, para lo qual se juntan y aquadrillan cometiendo para mantenerse diferentes insidiós y latrocinios...

Oy, Sehor, no ay quadrilla formal de Bandidos por la misericòrdia de Dios. Tanmateix, el bandolerisme no havia desaparegut per complet, puix les condicions que el

motivaven sols havien millorat d'un mode relatiu. Robatoris, assassinats, sacrilegis, atemptats contra ministres de la justícia —alguns de la categoria d'oïdors de l'Audiència—, fugues espectaculars de les Torres dels Serrans, assalts a l'estafeta de Madrid, incendis en la capital, continuaren component la crònica negra de la vida valenciana del Sis-cents, que en ocasions resulta difícil

Turment d'un bandoler

distingir de la delinqüència comuna. El reforç d'una companyia de cavalls procedent de Catalunya, que actuà en el Regne els anys noranta, significà un colp dur per a les petites colles subsistents, que en cap cas no ultrapassaven la dotzena de facinerosos.

El març de 1698 isqueren de València els cavalls catalans que havien estat agregats als blaus, puix que la seua presència ja no era necessària. La franca expansió del XVIII reduirà el bandolerisme a límits més estrets encara, per bé que la pervivència del ferreny règim dominical —i, sobretot, la reacció senyorial subsegüent a la victòria felipista en la Guerra de Successió— impedirà la seua completa extinció.

31

Fragments trets de l'edició d'"Els Nostres Clàssics", Barcino, Barcelona, 1927 (1).

La lectura de la novel·la TIRANT LO BLANC, malgrat donar-nos entenedor que, en la nostra cultura del segle XV, tenien encara vigència elements gòtics purament medievals (descripcions de torneigs i batalles amb un cert regust dur i bàrbar), també palesa clarament els progressos d'una sensibilitat en transició cap a formes més delicades de mentalitat i vida (cortesania graciosa, diàlegs humaníssims). No debades alenava persistentment per mil contactes i influències, sobre aquestes terres embalconades sobre la Mediterrània, una espiritualitat renaixentista que ens venia de les exquisides corts italianes, on la vida i l'art en totes les seues formes tenien una eclosió brillant i renovadora, en franca marxa cap a una esplendorosa i fecunda modernitat.

Així, doncs, com ja anunciàrem en el primer número del nostre Butlletí, donarem tot seguit dos fragments de la famosa novel·la, on el lector pot assaborir aquell contrast —millor dit, aquella coincidència— entre les formes de vida que passaven i els novells sentiments i el nous modes, que, com un poderós ferment, anaven transformant lluminosament aquesta terra nostra (altrament, això sí, mai no del tot immersa, com tantes altres, en la duresa i grisor d'uns costums rígids i ferrenys).

La batalla en el bosc (Fragment)

E així fon fet. Com los dos foren presents, l'u de l'altre, lo senyor de les Vilesermes féu principi a tal parlar: —Si tu, Tirant, vols haver pau, amor e bona voluntat ab mi, e volràs que perdone a la tua joventut, ho faré ab condició tal que em dones lo fermall d'aquella ínclita senyora dona Agnès de Berrí, ensems ab la coltellina que tens en la mà e la tarja de paper, perquè ho puga mostrar a les dames d'honor.

Car tu sabs bé que no est digne ne

mereixedor de posseir cosa alguna que sia d'una tan alta e virtuosa senyora com aquella, per quant lo teu estat, llinatge e condició no és suficient per a descalçar-li lo tapí esquerre. Ni est per egualar-te ab mi, sinó que io, per la mia benignitat, he volgut consentir d'igualar-te amb mi e de voler-me combatre ab tu.

—Cavaller —dix Tirant—, no ignore la tua gentilesa, qui est, què vals ni què pots fer. Emperò no som ara en

(1) L'obra completa consta de 5 volums en rústica, paper i impressió excel·lents, 1350 pàgs. Preu total: 570 ptes. Vegeu comentaris í notícies respocte d'aquesta obra en el nostre Butlletí de |uny.

32

temps ni lloc que hajam a venir a mèrits dels llinatges. Mas io só Tirant lo Blanc; ab l'espasa en la mà, rei, duc, comte ne marqués refusar no em pot. Açò notori és a les gents. Emperò, en tu prestament poria hom trobar tots los set pecats mortals. E pensa que ab paraules vils e deshonestes me penses espantar e donar càrrec a mi e a ma condició. Dic-te que de tan llibert cavaller com tu est no me'n tinc per injuriat ni em tendria per lloat si negun bé em deies, car sentència és comuna que tant val a l'hom ésser lloat de mals hòmens com ésser lloat de males coses.

Vingam a la batalla e façam lo per què hi som, e no estigam més en supèrflues paraules de poc valer, car sol un cabell de mi fos caigut en terra no el te voldria haver dat ni consentiria menys que e! prenguesses.

—Puix concordar no us voleu —dix !o jutge—, voleu vida o mort?— Dix lo senyor de Vilesermes: —Bé em dol la mort d'aquest jove superbo. Vingam a la batalla e cascú torne a son lloc.— Lo jutge pujà alt en un cadafal que s'havia fet de rames e dix cridant: —Sus, cavallers! cascú faça com a valent e bon cavaller.

L'u anà devers l'altre com a hòmens rabiosos. Dels primers colps que es tiraren, lo cavaller francès portava la coltellina alt damunt lo cap, e Tirant la portava damunt los pits. Com foren prop l'u de l'altre, lo cavaller francès tirà un gran colp a Tirant per mig del cap, e aquell rebaté-lo-hi e contrapassà, e de revés donà-li un colp sobre l'orella, e tant com ne pres tant li'n féu caure sobre lo muscle; quasi lo cervell li paria.

L'altre donà a Tirant en mig de la cuixa, que un gran païm badava la coltellada.

Tornà-li tan prest a dar altra en lo braç esquerre que fins a l'os li aplegà. E

tantes armes feia cascú que era cosa d'espant. E estaven-se tan prop, que a cascun colp que es tiraven se traïen sang; que era una gran pietat qui els veia les cruels nafres que l'un e l'altre tenien, que totes les camises eren tornades vermelles de la molta sang que perdien. jTristes les mares que parits los havien! E Jerusalem deia molt sovint al jutge si volia que els fes lleixar la batalla; e lo cruel jutge responia: —Lleixau-los venir a la desitjada fi de sos cruels dies.— lo crec bé que en aquell cas, cascú d'ells estimava més la pau que no la guerra. Emperò així com aquells qui eren valentíssims cavallers e de gran animo, contínuament se combatien sens haver-se pietat alguna. A la fi, veent-se Tirant prop de la mort per la molta sang que perdia, acostà's tant com pogué envers l'altre e tirà-li de punta e donà-li en la mamella esquerra en dret del cor.

E l'altre donà-li gran coltellada sobre lo cap, que la vista li féu perdre dels ulls, e caigué en terra primer que l'altre. E si lo francès se fos pogut sostenir com Tirant caigué, ell l'haguera pogut bé matar si hagués volgut. Emperò ell no tingué tanta virtut que no caigués d'encontinent mort en terra.

Com lo jutge veu estar los dos cavallers tan pacífics, davallà del cadafal e acostà's a ells e dix-los: —Per la mia fe vosaltres haveu fet com a bons cavallers dignes de molta honor: no és negú qui us puga dar càrrec.— E va'ls senyar dues vegades a cascú, e pres dos trossos de bastons e féu-ne creus, e posà-les sobre los cossos e dix: —Encara veig que Tirant té un poc los ulls oberts, e si no és mort, ell n'està molt prop. Ara, Jerusalem, io us requir que atureu ací per guardar aquests cossos e io iré a la cort per manifestar-ho 33

al Rei e als jutges del camp—. Com, per dret, així es devia fer.

E trobà lo Rei que eixia de missa e en presència de tots li dix les següents paraules: —Senyor, certa cosa és que dos cavallers valentíssims de nom e d'armes, hui de matí eren en la cort de la majestat vostra e ara estan en tal punt que de mort no poden ésser estalvis.— —Qui són los cavallers? —dix io Rei. —Senyor —dix Clarós de Clarença—, l'u és lo senyor de les Vilesermes e l'altre és Tirant lo Blanc.

—Molt me desplau —dix lo Rei—, de semblant nova. Bo serà que ans de

dinar anem allà e vejam si els podem ajudar en res.

—Per ma fe —dix Clarós—, l'u és passat d'esta vida, e io pens que l'altre també li volrà fer companyia: tan mal nafrats estan.— Com los parents e amics dels cavallers saberen tal nova, prengueren armes e a peu e a cavall cuitam lo més que poguem, e nostre senyor Déu féunos gràcia que arribam primers que los altres. E trobam a Tirant tot ple de sang, que no era home qui el conegués si bé tenia un poc los ulls oberts.

Com los altres veren llur senyor mort, cuitaren a gran pressa envers lo nostre cavaller per voler-li toldre la vida, e nosaltres lo defensam molt bé. Nosal34

tres nos fem dos parts, e posam lo cos en mig les espatlles, unes envers les altres, perquè eren molt més que nosaltres: emperò a cascuna part que venien trobaven gent qui els tenia cara. Ab tot açò tiraren una fletxa ab moltes d'altres, e donaren al pobre de Tirant qui jaïa en terra.

A poc instant aplegà lo gran Conestable armat tot en blanc, ab molta gent que portava, e departí'ns los uns dels altres. E après, molt prest, fon aquí lo Rei ab los jutges del camp, e com veren los cavallers, l'u mort, l'altre que paria que estigués en passament, manaren que no els llevassen d'allí fins lo consell fos tengut.

Estant lo Rei en lo consell e oínt la relació feta per Clarós de Clarença e per Jerusalem, reis d'armes, aplegà la Reina ab tots los estats ab totes les dones e donzelles. E com veren estar així tan mal adobats los dos cavallers, de gran dolor e compassió llançaren dels ulls vives llàgremes dolent-se de la mort de dos tan singulars cavallers.

Com la bella Agnès véu estar cascú en tant trist comport, girà's devers la Reina e los estats e dix: —Senyors, veu's ací les honors e grans dolors!— E girà's als parents de Tirant e dixlos: —Cavallers, los qui amau a Tirant, ie tan poc esforç mostrau devers vostre amic e parent, que així el deixau passar d'esta vida per culpa de vosaltres? Així morrà, que jau en la terra freda e tot se dessagna. Si mija hora està, no li restarà sang al cos.

—Senyora, què voleu que façam?

—dix un cavaller—. Lo Rei ha manat, sots pena de mort, no sia negú qui los gos tocar ni llevar-los d'allí.

—Ai mesquina! —dix la bella Agnès—. Nostre Senyor no vo! la mort del

pecador, e volrà-la lo Rei? Feu-li portar un llit en què estiga la sua persona e posem-lo allí fins a tant que lo Rei haja tingut son consell, car lo vent li entra per les nafres e fa-li molt gran dan.— De continent los parents trameteren per un llit e per una tenda. E en aquest espai que ells anaven, Tirant bascava molt per les nafres qui es refredaven e la molta sang que perdia. E com la bella Agnès véu així congoixar a Tirant, dix: —Per ma consciència, io no dec ésser inculpada de pare ni de mare, de germans ni de parents ni del senyor Rei ni de la senyora Reina, puix ho faç a santa intenció.— E despullà's les robes que vestia, qui eren de vellut blanc forrades de marts gebelins, e féu-les posar en terra, e féu posar a Tirant sobre la roba e pregà a moltes de les seues donzelles se despullassen les robes e les posassen sobre Tirant. Com Tirant sentí la calor de la roba trobà gran remei e obrí los ulls més que ans no havia fet. E la bella Agnès assigués prop d'ell e pres lo seu cap e posà'l sobre les sues faldes e dix: —Ai trista de mi, Tirant! i I tan mal fermall fon aquell que io us doní! Mal dia, mala hora e mal signe fon aquell quan io el fiu fer e pitjor com lo us doní.

Prec-vos, cavallers, tots los qui amau

gentilesa, que em porteu ací, prop de mi, lo cos del senyor de les Vilesermes, car puix no l'he volgut amar en vida, vull-li fer honor en la mort.— E prestament lo-hi portaren, e féu-li posar lo cap sobre les sues faldes a la part sinestra, e dix: —Veu's ací amor e dolor. Aquest senyor de les Vilesermes que ací jau tenia de son patrimoni trenta-set castells, e en aquells ciutats e viles, forts llocs circuïts de moltes torres e de bell mur; e tenia una ciutat entre les altres, que es nomena Ermes, e un fortíssim castell qui es nomena Viles, e per ço era intitulat Io senyor de les Vilesermes: home de gran riquesa, e molt valentíssim cavaller, que valia tant com negun altre cavaller pogués valer; e confiant del seu esforçat animo, podeu veure lo pobre cavaller en què és vengut: que set anys ha volgut perdre per amar-me, e a la fi aquest és lo premi que n'ha hagut. E ha fetes de singulars cavalleries per amor mia, desitjant haver-me en sa senyoria per lícit matrimoni, ço que jamés haguera aconseguit per io ésser de major autoritat de llinatge e de béns de fortuna ni jamés volguí adherir en cosa que fos en plaer e contentació sua; e ara lo pobre cavaller és mort per zels e per sa gran desaventura.—

Com Tirant veié la Infanta Carmesina

Com tot açò fon fet, l'Emperador se partí del cadafal per tornar al palau, e per força tenien a passar per una bella posada que havien feta abillar on Tirant ab tots los seus posassen. Dix l'Emperador: —Capità, puix ací som, retraeu-vos en aquesta vostra posada per alguns dies per lo treball de la mar que sofert haveu. Feu-me tant de plaer que atureu, e lleixau-me anar.

—jCom, senyor, un tal defalt presumeix vostra altesa de mi que io us deixàs! Que repòs meu és acompanyar la majestat vostra, e fins als inferns vos acompanyaria: quant més fins al palau.

E l'Emperador se pres a riure del que Tirant li havia dit. E més li dix Tirant: —Senyor, faça'm gràcia la majestat vostra, que com siam en lo palau de dar-me llicència que puga anar a fer 35

reverència a la senyora Emperadriu e a sa cara filla la senyora Infanta—. Dix l'Emperador que era molt content.

Com foren en la gran sala del palau l'Emperador, lo pres per la mà e posà'l dins la cambra on era l'Emperadriu; e trobaren-la en la següent forma. La cambra era molt escura, sens que no hi havia llum ni claredat neguna; e l'Emperador dix: —Senyora, veus ací lo nostre Capità major, qui ve per fer-vos reverència.— Ella respòs quasi ab veu esmortida: —Bé sia ell vengut.—

Dix Tirant: —Senyora, per fe hauré a creure aquella que parla sia la senyora Emperadriu.

—Capità major —dix l'Emperador—, quisvulla que tinga la capitania de l'Imperi grec té potestat d'obrir les finestres e de mirar-les totes en la cara e llevarlos dol que porten per marit, pare, fill o germà. E així vull io que useu vós de vostre ofici.— Manà Tirant li portassen una antorxa encesa, e prestament fon fet. Com la 36

llum fon en la cambra, lo Capità véu un papalló tot negre. Acostà-s'hi e obrí'l, e véu una senyora vestida tota de drap gros ab un gran vel negre al cap que tota la cobria fins als peus. Tirant li llevà lo vel del cap, e restà ab la cara descoberta; e vista la cara, ficà lo genoll en terra e besà-li lo peu sobre la roba e après la mà. Ella tenia en la mà uns paternostres d'or esmaltats; besà'ls e féu-los besar al Capità. Après véu un llit ab cortines negres. E la Infanta estava gitada damunt aquell llit ab brial de setí negre, vestida e coberta ab una roba de vellut de la mateixa color. Als peus, damunt lo llit, seien una dona e una donzella. La donzella era filla del Duc de Macedònia, e la dona havia nom la Viuda reposada, la qual havia criada a la infanta de llet. Al cap de la cambra véu estar cent setanta dones e donzelles que totes estaven ab l'Emperadriu e ab la infanta Carmesina.

Tirant s'acostà al llit, féu gran reverència a la Infanta e besà-li la mà. Après anà a obrir les finestres. E paregué a totes les dames que fossen eixides de gran captivitat per ço com havia molts dies que eren posades en tenebres per la mort del fill de l'Emperador. Dix Tirant: —Senyor, ab venia e perdó parlant, io diré a vostra altesa e a la senyora Emperadriu, que present és, la mia intenció, lo veig que lo poble d'aquesta insigne ciutat està molt trist e adolorit per dues raons. La primera és per la pèrdua que l'altesa vostra ha feta d'aquell animós cavaller, lo Príncep fill vostre; e la majestat vostra no se'n deu agreujar puix és mort en lo servei de Déu e per mantenir la santa fe catòlica.

La segona causa perquè estan trists sí és per la gran morisma que es veen molt prop, tement perdre los béns e la

vida, e, lo menys mal, ésser catius en poder d'infels. Per què la necessitat requir que l'altesa vostra e de la senyora Emperadriu facen la cara alegra a tots los qui us veuran, per aconsolar-los de la dolor en què posats són perquè

prenguen animo en virilment batallar contra los enemics.

—Lo Capità dóna bon consell —díx l'Emperador—. E io vull e man que de continent així hòmens com dones tots lleixen lo dol.—

De com Tirant s'enamorà

Dient l'Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d'altra part contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que cristal·lines parien. L'Emperador pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora d'aquella cambra. E lo Capità pres del braç a l'Emperadriu e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada e tota a l'entorn hestoriada de les següents amors: de Floris e de Blanxes flors, de Tisbe e de Piramus, d'Eneas e de Dido, de Tristany, d'Isolda, de la Reina Ginebra e de Llancelot, e de molts altres que totes llurs amors de molt sobtil e artificial pintura eren divisades.

E Tirant díx a Ricard: —No creguera jamés que en aquesta terra hagués tantes coses admirables com veig.— E deia-ho més per la gran bellea de la Infanta. Emperò aquell no ho entès.

Tirant pres llicència de tots e anàse'n a la posada, entrà-se'n en una cambra e posà lo cap sobre un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vengueren a dir si es volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell estava ferit d'aquella passió que a molts engana. Diafebus que véu que Tirant no eixia, entrà en la cambra e dix-li: —Capità, senyor, prec-vos per amor mia que em dígau lo vostre mal quin és,

car si per mi vos porà ésser donat algun remei, ho faré ab molt bona voluntat.

—Cosí meu —dix Tirant—, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo; e io no tinc altre mal sinó de l'aire de la mar, qui m'ha tot comprès.

—O Capità, e de mi vos voleu cobrir?

Digau-m'ho, io us clam mercè, e no em vullau amagar res que de vós sia.

—No vullau més turmentar la mia persona —dix Tirant—, que jamés sentí tan greu mal com lo que ara sent, que em farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m'és contrària.— E girà's de l'altre part de vergonya, que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir altra paraula de la boca sinó que dix: —lo ame.— Acabant-ho de dir, dels seus ulls destil·laren vives llàgremes, mesclades ab senglots e sospirs. Diafebus, veent lo vergonyós comport que Tirant feia, conegué la causa, perquè Tirant reprenia a tots los de son llinatge e encara a aquells ab qui tenia amistat; com venia cas que parlaven d'amors ell los deia: —Bé sóu folls tots aquells qui amau. Ï,NO teniu vergonya de llevar-vos la llibertat e de posar-la en mans de vostre enemic, qui us lleixa ans perir que haver-vos mercè faent de tots una gran burla?—. —Emperò io veig que ell és vengut a caure en lo llaç en lo qual humana força no basta a resistir.— 37

EI Conflicte húIsraeliía J. P. Sarlre, M. Rodínson, R. Misrahi i altres.

Segon fragment reproduït del llibre EL CONFLICTE ÀRAB-ISRAELITA, "Les Temps Moderns", de J. P. Sartre i altres (1).

Conforme anunciàrem en el número precedent del nostre Butlletí, seguim informant els nostres lectors sobre els antecedents i arrels del problema àrab-israelita, en el qual, si diàriament es produeixen com tothom sap, nous esdeveniments de repercussió internacional, sempre caldrà, per a la seua comprensió pregona i complexa, una informació prèvia com la que ofereix el llibre comentat.

Avui, segons el nostre pla, correspon el torn al treball d'Issa Nakla "No acceptarem mai", plenament significatiu d'aquell punt de vista àrab que refusa enèrgicament i definitivament l'existència mateixa de l'Estat d'Israel. Issa Nakla és àrab palestí i cap de la Delegació palestina prop de les Nacions Unides. Sentim-lo: (1) Col·lecció HISTÒRIA IMMEDIATA, Edició de Materials, S. A., Barcelona, 1967. Un volum de 552 pàgs,, amb fotos í mapes. Preu: 350 pts.

38

NO ACCEPTAREM MAI PER UNA FALSA PAU Després de la fundació de l'anomenat Estat d'Israel, el 1948, ens hem demanat moltes de. vegades per què no s'ha acordat la pau entre els Estats àrabs i "Israel". Els sionistes i colonialistes han jet passos a favor de la pau.

A les mans d'aquests darrers, d'aquestes proposicions de pau romanen esteses talment fos un vel que amaga les finalitats reals i les ambicions dels sionistes i dels colonialistes. Per diverses raons essencials, els àrabs no hi poden consentir de cap de les maneres, ha crida a la negociació i les proposicions de pau no són ni sinceres ni honestes. No pretenen sinó legalitzar la situació il·legal instaurada a Palestina.

Els sionistes i els imperialistes multipliquen els raonaments fal·laços i els enganys per tal d'assolir llur finalitat suprema: la d'imposar la pau, als àrabs. Llur presumpció i llurs al·legats són destinats a fer-los passar, als ulls de l'opinió mundial, com els vertaders amics de la pau i els campions d'una harmonia estable entre els pobles.

Tot i així, no arriben a impressionar les nacions democràtiques i amigues de la pau.

L'enrenou que envolta llurs negociacions amb els àrabs, llur pretès entusiasme pacífic amaguen en realitat un pla preestablert per dissimular a l'opinió mundial la complexitat de la qüestió palestina i les conclusions que s'imposen. En tot això no hi ha sinó un esforç per desviar l'atenció de les Nacions Unides dels sofriments dels àrabs i una temptativa per esgarriar i enganyar els nous estats afroasiàtics independents.

La simple aquiescència a les preteses temptatives "de pau" i l'acceptació de negociacions amb Israel són infraccions serioses, violacions flagrants de la Carta i les resolucions de les Nacions Unides; de la Declaració dels drets de l'Home i de les Nacions Unides sobre l'abolició del colonialisme; i de la llei de les Nacions.

UNA

QÜESTIÓ

COLONIALISTA

El problema de Palestina depèn del problema del colonialisme. Aquest país continua patint la dominació colonialista basada en una ocupació il·legal. Mentre aquest colonialisme a Palestina no serà del tot abolit, no es farà cap progrés cap a l'estabilitat i la pau.

Les nacions d'Àsia, d'Àfrica i d'Amèrica llatina, que representen plegades un 85 % dels països membres de les Nacions Unides, coneixen plena-

ment la significació del colonialisme, car totes elles estigueren molt de temps subjectes a la dominació estrangera, oprimides, asservides i explotades. Els estats novellament independents d'Àfrica i d'Àsia van contribuir a elevar el nivell del combat contra el colonialisme. A les Nacions Unides és on tenen a les mans la torxa de l'emancipació dels pobles.

Gràcies a llurs esforços i als dels Estats democràtics, partidaris de la pau, el sentiment anticolonialista de totes les nacions va atènyer el seu grau més alt durant la XVII sessió de l'assemblea general.

El 14 de desembre de 1961, l'assemblea general de les Nacions Unides adoptà (amb vuitantanou vots a favor i nou abstencions) la resolució número 1514 (XV) prou coneguda, que comportava especialment la "Declaració sobre la concessió de la independència als països i als pobles colonials". Aquesta resolució "proclama solemnement la necessitat de posar un terme immediat i incondicional al colonialisme, en totes les seves formes i manifestacions".

EL PROBLEMA DE FETS I REALITATS

PALESTINA:

De fa quaranta-vuit anys, el problema de Palestina és el problema principal de l'Orient mitjà. Els pretesos oferiments de pau i les negociacions àrabo-israelites que emanen del desig que tenen els sionistes i els colonialistes de liquidar l'afer palestí a benefici únicament d'Israel, fan que convingui d'examinar, des de tots els angles, en tota la seva complexitat, aquest problema essencial.

L'examen dels fets següents, innegables, hi ajudarà sens dubte.

1. Palestina el 1918: És una pàtria àrab de temps immemorial. Àrabs, musulmans i cristians en són els indígenes, propietaris legítims de la terra. Quan els anglesos ocuparen Palestina, el 1918, el país era completament àrab. Els àrabs, en nombre de. 708.000, constituïen aleshores un 93 % de la població total; els 57.000 jueus que hi havia comprenien quasi un 7 % de la població.

Els àrabs posseïen i ocupaven un 95,5 % de la superfície de la terra, mentre que els jueus només posseïen el 2,5 %.

2. La "Declaració Balfour": El 2 de novembre de 1917, el govern britànic, sense cap justificació legal, tot i abans d'haver ocupat el país, va prometre als jueus, per mitjà de la "Decla-

39

ració Balfour", de fer tots els possibles per tal de "facilitar l'establiment a Palestina d'una pàtria per al poble jueu". La Declaració Balfour s'esdevenia quan el govern anglès havia promès als àrabs de l'Orient mitjà d'acudir a ajudar-los a fi d'assegurar a llur país —comprenent-hi Palestina— la llibertat i la independència.

3, El sistema del mandat: Anglaterra i els seus aliats, burlant-se de les promeses fetes als àrabs, inventaren el sistema del mandat per amagar llurs intencions de colonitzar els països àrabs.

Tanmateix, l'article 22 de les bases de la. Societat de les Nacions, que havia ideat el sistema del mandat, afirmava en el seu paràgraf 1 que "el benestar i la prosperitat dels pobles col·locats sota mandat és la finalitat sagrada de la civilització".

L'apartat 4 del mateix article afirmava: "algunes comunitats que fins ara havien pertangut a l'Imperi turc han assolit un grau de desenvolupament tal que llur existència com a nacions independents pot ésser provisionalment reconeguda, en esguard que siguin dotades d'un consell administratiu i rebin l'ajut d'un mandatari fins al dia que se'n podran passar. Caldrà tenir en compte el desig de les mateixes comunitats en l'elecció del mandatari".

Palestina era un d'aquests territoris. Tot i l'oposició dels àrabs, que formaven la quasi totalitat de la població i expressaren llur descontentament unànime en veure llur país col·locat tota mandat, el consell de la Societat de les

Nacions designà Anglaterra com a mandatària a Palestina. Més encara: quan la redacció del text del mandat, la "Declaració Balfour" va ésser incorporada en el preàmbul. Aquesta inserció canviava el caràcter, l'esperit i l'objecte del mandat.

4. Palestina sota mandat: En qualitat de mandatari, Anglaterra governà Palestina durant trenta anys, no de conformitat amb l'esperit i els termes del mandat, sinó talment fos una colònia de la Corona britànica (Crown colony).

Anglaterra inquieta perquè havia de practicar la política definida en la declaració Balfour i d'assolir-ne els fins colonialistes, plantà les files per tal de fer de Palestina un estat jueu. El mecanisme governamental, la legislació i la força foren utilitzats per les autoritats mandatàries per facilitar la immigració jueva cap al país, i permetre als sionistes d'adquirir terres a Palestina.

Aquestes autoritats promulgaren lleis i feren aparèixer ordenances que afavorien el desenvolupament, el progrés i la protecció dels projectes i de les activitats sionistes tant en el domini econòmic com en el cultural i social. Durant aquest temps, el mandatari perseguia i oprimia els àrabs, sotmetent-los a lleis severes, a mesures d'emergència i d'excepció. Les "lleis de defensa" tenien com a fi suprimir tota resistència per part dels àrabs. L'autoritat mandatària els desarmava i els feia impossible tota defensa contra l'assalt atroç dels sionistes que atacaven l'entitat àrab. Durant tot el període del mandat palestí, els anglesos van autorizar i fins i tot van encoratjar l'arma-

Campament da refugiats

ment dels jueus. Els ajudaren a fundar i a formar llurs organitzacions militars i paramilitars terroristes.

5. Palestina el 1948: La col·laboració directa •— mes ben dit la col·lusió— d'Anglaterra i dels sionistes, els actes acomplerts i les mesures adoptades pels anglesos durant el mandat tingueren com a resultat l'augment del nombre de jueus a Palestina. De 57.000 el 1918, s'elevaren a 650.000 cap al 1948. En aquesta data, posseïen prop de un 7,5 % de la superfície de la terra contra un 2,5 % el 1918. La força militar jueva creixé considerablement i esdevingué una amenaça per als àrabs.

LES RESOLUCIONS DE LES NACIONS UNIDES SOBRE LA PARTICIÓ DE PALESTINA Aquesta era la situació de Palestina quan, el novembre de 1947, l'assemblea general de les Nacions Unides, cedint a pressions, adoptà una resolució tendent a la partició de Palestina i a la creació d'un estat àrab, d'un estat jueu i d'una zona internacional; la de la ciutat santa de Jerusalem. Aquesta resolució fou adoptada malgrat la voluntat de la majoria de la població i contràriament als ideals de la Carta de les Nacions Unides sobre el principi d'autodeterminació i del dret internacional. . El resultat fou una tragèdia humana sense precedents a la història. Els agressors sionistes, ajudats i sostinguts per les forces britàniques a Palestina, per més de 5.000 mercenaris arribats d'Anglaterra, de França, dels Estats Units, per capitans de marina, experts en guerrilles, oficials superiors, organitzaren el terror, assassinaren la població àrab civil —vells, dones, infants— i aconseguiren d'expulsar més d'un milió d'àrabs musulmans i efistians. Els foragitaren de prop de 12 ciutats, de 500 pobles, els ocuparen les cases, se'ls apoderaren de les terres i de tots els béns mobles.

Per la força, l'agressió, el terror, i amb l'encoratjament de les autoritats oficials, els sionistes aconseguiren d'ocupar així un 80 % de la superfície de Palestina, de la qual no posseïen més que un 8 % de bon principi. Llavors proclamaren ''l'Estat d'Israel". Sota la influència i les pressions exercides per les potències ocaidentaL·, aquest "Estat d'Israel" fou admès il·legalment com a membre de les Nacions Unides, el 1949.

L'OCUPACIÓ IL.LEGAL

SION1STA

A PALESTINA

ÉS

L'agressió dels jueus europeus a Palestina és una negació dels drets fonamentals de l'home. És contrària a la Carta de les Nacions Unides.

Constitueix a més un obstacle per a Vestabliment de la pau mundial i la cooperació.

Aquesta ocupació és il·legal. Els sionistes no tenen ni dret ni sobirania. Totes les autoritats de Dret internacional estan d'acord a afirmar "que una ocupació militar no atorga dret ni pot ofegar una nació; l'ocupant no adquireix de cup manera un dret de sobirania sobre el territori ocupat".

L'admissió del pretès Estat d'Israel a les Nacions Unides, el 1949, fou obtinguda per una sèrie de tractats i gràcies a la pressió exercida per les potències colonialistes i els Estats Units d'Amèrica. Israel, de fet, no ha existit mai i no té existència legal. Nascut d'una proclamació il·legal i fundat sobre una ocupació il·legítima, aquest pretès estat no tenia cap dret a ésser admès a les Nacions Unides.

M. Dag Hammarksjold va resumir la posició legal dins el preàmbul del seu report el 1960 (supl. I, vol. A — 400, add. i) com segueix: "Si fos possible a les nacions d'aconseguir amb l'ús de la força militar finalitats contràries als principis de justícia i a l'esperit de la Carta, aquests mateixos principis es veurien orfes de tota substància i de tota significació. En conseqüència, els òrgans de les Nacions Unides han mantingut que l'ús de la força, contrari a la interpretació de la Carta, no podria produir resultats vàlids als ulls de l'Organització per a l'establiment de nous drets".

La Palestina fou una excepció, tanmateix.

Tots els països membres <ie les Nacions Unides —fossin d'Àsia, d'Àfrica o d'Amèrica del Sud, foren un dia colònies. Llur sobirania nacional era usurpada i llurs economies explotades; el poble, però, continuava a la seva pàtria; i quan cessà la dominació estrangera, aquests països recobraren la sobirania nacional.

Si això que s'esdevingué a Palestina hagués passat a Àfrica o Àsia, ^hauria estat possible a tina nació africana o asiàtica d'acceptar el fet consumat i de demanar als pobles expulsats de llur pàtria d'oblidar el passat, d'acceptar d'eslablir-se en els països veïns, de reconèixer la sobirania dels agressors i d'acordar la pau amb ells?

Això és exactament el que hom demana ah

41

àrabs. Tota nació que demanés als àrabs de fer la pau amb els invasors de Palestina, de reconèixer l'ocupació sionista il·legal, hauria d'ésser considerada com a ratificadora del colonialisme i de l'agressió en la seva forma més atroç, en menyspreu de tots els principis de! dret internacional.

El 1943-1944, ^hauríem pogut demanar als jueus de fer la pau amb liitler, d'excusar els crims nazis i d'oblidar el passat? ^Podíem esperar deix països d'Europa occidental ocupa/s pels nazis que reconeguessin la dominació alemanya i acceptessin de viure sota aquesta dominació bo i oblidant tranquil·lament el passat?

Si aquestes eventualitats són rebutjades pel món civilitzat, ide quina manera aquest món civilitzat, que va combatre els nazis i va alliberar Europa, pot demanar als àrabs d'acceptar allò que ells han rebutjat? Les nacions que han estat sotmeses a la dominació estrangera i al jou han d'ésser les primeres a sostenir la lluita dels àrabs per l'alliberació de llur país. No poden acceptar un fet il·legal, injust i inhumà.

Els sionistes i llurs partidaris proclamen llur desig de pau. Es tracta, però, d'una pau basada en el reconeixement del fet consumat, i no en el dret i la justícia. Pretenen que el procés de la història és irreversible i que no pot succeir res als jueus instal·lats actualment a "Israel". Però un mal no pot ésser guarit bo i perpetuant-ne un altre.

Si admetíem els arguments fal·laços dels sionistes i de llurs partidaris, si acceptàvem el fet consumat, l'ús de la força, la invasió estrangera, l'agressió, l'ocupació total d'un país per una minoria d'immigrants i l'expulsió d'una nació sencera, més valdria que el món civilitzat esquincés la Carta de les Nacions Unides, la Declaració dels Drets de l'Home i la de l'abolició del colonialisme.

mitjà d'obtenir una pau real i l'estabilitat de l'Orient mitjà. Tota altra cosa és pura follia. Els àrabs de Palestina s'estimen d'allò més la pàtria de llurs pares. Ells van defensar llur llibertat i van lluitar contra forces molt superiors. Mai no acceptaran que es perpetuï l'ocupació sionista i mai no reconeixeran la sobirania sionista de Palestina, Les autoritats sionistes compten encara avui amb la força i l'ajut de les potències colonialistes que després d'haver suscitat l'agressió, continuen .sostenint econòmicament Israel i servint-li armament modern. En aquesta lluita contra el colonialisme i la dominació estrangera, els àrabs de Palestina haurien de rebre l'ajut dels països democràtics, dels Estats partidaris de la pau i de la llibertat.

EL COLONIALISME JUEU PREPARÀ NOVA AGRESSIÓ I UNA EXPANSIÓ

UNA

PAU I JUSTÍCIA

El programa colonialista sionista amb l'ocupació d'un 80 % de la superfície de Palestina no ha pas acabat. Els sionistes aspiren a Vestabliment del "Gran Israel", que inclourà tot Palestina, Jordània, Síria, el Líban, Vlrak, la península del Sinaí i la ciutat santa islàmica de La Meca. Aleshores, /\com una persona sensata pot esperar de veure els 2.500.000 àrabs —musulmans i cristians— que viuen a la Palestina ocupada negociar amb els agressors de llur pàtria?

Per a justificar la prossecució de la guerra contra l'eix nazi-feixista, les potències occidentals i l'U.R.S.S. van al·legar que cap compromís no podia ésser acceptat, cap pau acordada amb els agressors ambiciosos d'expansió i de la dominació dels pobles: amb els criminals de guerra. Aquesta és la mateixa actitud que els àrabs adopten actualment davant llurs agressors sionistes. La Terra santa és la terra de la pau; però aquesta no hi regnarà pas fins i tant el colonialisme no n'haurà estat extirpat per sempre.

A Palestina i a l'Orient mitjà, la pau només pot ésser establerta sobre la justícia. Els 2.500.000 àrabs —cristians i musulmans— han de poder exercir en pau llur sobirania nacional en la pàtria de llurs pares amb els jueus indígenes, havent-hi els mateixos privilegis per a tots. Aquest és l'únic

En el proper Butlletí, o siga, al del pròxim setembre reproduírem com a últim fragment d'aquesta obra, una opinió israelita representativa del pensament més ferm en la defensa de la supervivència de la nació jueva.

42

MÍLLOHEM El i'Emic nm Edició en preparació a l'Editorial GORG. Un volum de 350 pàgs. aproximadament. Preu: 200 pessetes. Descompte del 25 % als subscriptors que el demanen durant els mesos de juliol, agost o setembre actuals.

Aquest llibre, que oferim als nostres lectors i subscriptors en pre-publicació, és una obra indispensable als qui, no podent fer per diverses raons estudis profunds de l'idioma, tenen tanmateix la necessitat de parlar-lo amb pulcritud, soltesa i facilitat. Es dirigeix especialment a corregir les faltes més freqüents que es solen cometre parlant o escrivint la nostra llengua, a precisar el significat i correcte ús de molts termes que emprem correntment sense una absoluta seguretat, i també a augmentar el nostre lèxic (ampliació de vocabulari); per fi, ens ajuda a depurar l'idioma bandejant-ne els mots mal dits o mal pronunciats i substituint els barbarismes per paraules pròpies i plenament significatives, amb la qual depuració restablim l'harmonia de sons i impedim que la nostra manera d'expressar-nos siga inadequada, deficient o vulgar.

Enric Valor, que ha editat amb èxit un "Curso de Lengua Valenciana" de grau mitjà i un breu opuscle titulat "Lea valenciano en diez días", no presenta ara en MILLOREM EL LLENGUATGE un estudi gramatical sistemàtic per a estudiants o especialistes, sinó que hi aborda amb amenitat i rigor científic, però amb clar designi de divulgació, centenars de qüestions concretes i popularíssimes referides a la llengua. Valor ha pres com a base de l'obra les lliçons que va publicar durant anys a la premsa diària, ara reelaborades, classificades i redactades de bell nou.

43

MfLLOREM EL LLENGUATGE consta de 162 temes o lliçons, agrupats en 8 capítols, segons la Taula següent: Capítol

" " "

I II III IV V VI VII VIII

— — — — — — — —

Algunes normes de lectura Notes sobre ortografia Notes morfològiques Sobre els verbs Temes morfològico-sintàctics Ampliació de vocabulari Paraules mal dites Els barbarismes

Butlletí GORG, amb objecte de fer conèixer als lectors l'estil, amplitud i perfecció amb què estan redactades les lliçons, en reproduirà dues de cada capítol a partir d'avui.

(Del capítol I) EL PRONOM "HO" El nostre idioma posseeix un pronom de gran precisió, dit pronom febie neutre, que és escrit en totes posicions HO. Ho representa un complement directe neutre (1), tot substituint un concepte que puga ser indicat pels demostratius, açò, això o alio. Vejam: Si damunt la taula hi ha 'una ploma estilogràfica' i 'un llibre', és clar que podem anomenar-ho tot plegat 'això que hi ha damunt la taula' o simplement 'això'. Amb tal frase o amb tal demostratiu, podem construir l'oració transitiva corresponent:

A on ho pot significar, verbi gratia, la frase 'si vénen ja': 'Veges tu si vénen ja' = Veges-ho tu.

Ho serveix també per a representar un terme predicatiu dels verbs ser, estar, semblar i altres de significació pareguda. Exemples: Es creu molt sabut i no ho és Ahir estava malalt, però avui ja no ho està Unes vegades em sembla bonic i unes altres no m'ho sembla.

Porta això que hi ha damunt la taula.

L'ENLLAÇ FÒNIC DE "HO"

0 bé Porta això.

.,-,,. r

Però si ja s'estava parlant de tals objectes (la ploma i el llibre), no es recorre a una frase tan llarga ni tampoc al demostratiu, sinó a un pronom complement dels que s'adjunten al verb —en aquest cas ho—. Direm:

Ho és un pronom sense accent. Com a tal, quan va davant del verb actua com a proclític, i quan va darrere com a enclític; és a dir, que, es pronuncia lligat al verb: si aquest comença en vocal, com a U consonant, i si acaba en vocal, com a U semivocal. Exemples:

Porta-ho.

Si s'havia tractat solament de la ploma estilogràfica, hauria estat el pronom complement 'la' qui la representaria: 'Porta-la'.

I si era el llibre, el pronom complement 'el': 'Porta'l'. •: Però com que es tracta d'un objecte femení 1 un de masculí alhora, la llengua apel·la a un terme neutre = ho: Porta-ho.

Moltes vegades, ho representa un concepte o un pensament que realment és neutre (per no referir-se concretament a cap element masculí ni femení). Exemple: Veges-ho tu,

44

-,

•:.•,

No ho havem vist pronunciat 'no uavém vist' Sí que ho entenc " 'si que uenténc' Ho instal·larem ací " 'uinstaHarém ací' Porta-ho corrents " 'pòrtau corrents' Trenque-ho tot " 'trenqueu tot' Obri-ho bé " 'obriu bé' No ho està •• 'no uestà' Davant consonant o darrere consonant o U, ho manté el seu so normal de O tancada: Ho veus?, Estic deixant-ho, Trau-ho.

Noteu també: No ho sé (pronunciat 'nóu sé').

(1) Recordem que complement directe és aquell on recau "directament" l'acció del verb transitiu.

:

*'

• .'••

; l

••

:

(Del

capítol

II)

RAONS CIENTÍFIQUES DE L'ORTOGRAFIA ACTUAL ÉS un error molt freqüent creure que tots els sons d'una llengua —com la nostra o com el castellà o el francès— poden representar-se un per un amb les lletres de l'alfabet llatí. No: la transcripció de l'enorme gama de sons d'un idioma, amb tan reduït nombre de lletres, sols pot fer-se d'una manera aproximativa i convencional. Açò es pot constatar repassant l'alfabet fonètic d'una llengua moderna qualsevol, per mitjà del qual es representen 'tots' els fonemes amb gran precisió: un alfabet fonètic elemental ja té dues o tres vegades més signes que lletres emprem nosaltres; un alfabet fonètic

complet té tal quantitat de signes gràfics, que és inaplicable en la pràctica de l'escriptura i la lectura normals, per la seua evident complexitat.

Per això, ens hem de limitar forçosament a fer combinacions amb el nostre alfabet llatí, tan senzill i reduït, però que resulta suficient en la pràctica amb auxili de les regles prosòdiques.

El conjunt de preceptes que regeixen aquest darrer i comú sistema de representació convencional, es diu 'ortografia', i en la nostra llengua es basa en l'etimologia dels mots i en la tradició gràfica.

L'ETIMOLOGIA DELS MOTS L'origen de la nostra llengua està en la lenta transformació del llatí vulgar importat en les nostres terres durant la seua inclusió en l'Imperi Romà. És el mateix cas del francès, del provençal, del castellà, del galaico-portugués, dels dialectes italians (unificats modernament per les acadèmies quant a llengua literària), del romanès i del romanx.

Derivats del llatí, tots els idiomes moderns del nostre grup, resultants de la fragmentació lingüística de l'Imperi, és natural que en la seua ortografia reflectesquen la base llatina (o llatinitzada) dels mots. El criteri general ha estat mantenir dins certs límits la 'fisonomia' llatina

de les paraules, tot i fent-la compatible amb el resultat final de l'evolució fonètica que cada llengua romànica representa.

Per exemple, el mot del llatí vulgar 'civitate' dóna lloc a l'italià 'cità', al francès 'cité', al nostre CIUTAT i al castellà 'ciudad', tots amb C inicial, on trobem quatre interpretacions fonètiques diferents i la persistència dels trets principals de la 'fisonomia' del mot originari.

Igual ocorre amb l'ètim llatí 'caelu': italià 'celo', francès 'ciel', el nostre CEL i el castellà 'cielo'. I amb 'jocus': italià 'jocco', francès 'jeu', el nostre JOC i castellà 'juego'. I així en tants de milers de mots com s'hi podrien adduir.

LA TRADICIÓ GRÀFICA 'Una llengua escrita no és sols la reproducció de les paraules, sinó també el vehicle amb què es transmet i perpetua l'obra cultural d'un poble... Els textos clàssics i les obres mestres sobreviuen a llur època i són llegits per generacions molt posteriors'.

Aquesta cita, del filòleg valencià Dr. Sanchis Guarner (1), és exacta i alliçonadora. No podem, doncs, trencar la tradició gràfica de la nostra llengua; només ens podem permetre modificar prudentment certes grafies per a una major sistematització. És el que han fet també el francès i el castellà i, en menor grau, l'italià dels nostres dies.

Referint-nos exclusivament al domini lingüístic català-valencià-balear, hem de remarcar que els textos dels segles XIV i XV no presenten una ortografia sistemàtica a la moderna, però sí que ofereixen una sèrie de solucions fixes als problemes de representació gràfica que

plantejà en els segles anteriors la consolidació del nostre romanç. 'Hi ha la persistència de pràctiques' que, arreplegades per la llengua moderna, donen lloc a l'actual normalització.

Uns exemples:

'

1. El grup consonàntic llatí SC, davant de la E o la I, es resol en el so de xeix o CH francesa, i es va escriure amb X: 'nàscere' > 'nàxer' (modernament nàixer), 'créscere' > 'créxer' (modernament créixer), 'pisce' > 'pex' (modernament peix), 'fasce' > 'fex' (modernament feix).

2. El grup medial DY, precedit de vocal, donà el so palatal sonor que representàrem I representem per J : 'podiare' > pujar, 'videamus' > vejam, 3. El grup TY, precedit de certes consonants, es convertí en Ç (pronunciat S sorda):

45

•catteone' > caço, 'lectione' > lliçó, 'fortia' > força, 'martiu1 > març.

4. En els cultismes queda més pròxima la forma llatina; 'judiciu' > judici (al costat de juí), 'officiu' > ofici, 'concilíu' > concili, 'àngelu' > àngel, Màcrima' > llàgrima, 'qüestione' > qüestió.

Crec que, amb açò, el lector té prou e!ements de judici per a comprendre les raons que han inclinat els acadèmics, escriptors, filòlegs i gramàtics per a fixar l'ortografia actual, solemnement acceptada per totes les institucions culturals de Catalunya, València (2) i Balears i emprada avui en la llengua literària de totes fes regions.

(1) Vegeu Gramàtica Valenciana. Ed. Torre, Valenig50

(Centre de Cultura, Lo Rat Penat, Societat Castellonenca de Cultura), per les tres Diputacions i pels Ajuntaments,

cia

(2) En el Pals Valencià foren acceptades les normes d'unificació ortogràfica per totes les entitats culturals

en assemblea l'any 1932.

que es celebrà

a Castelló

PETITES JOIES DE LES OBRES GRANS

"Germans meus..., l'amor de Déu és un amor difícil. Implica l'abandó total de si mateix i el menyspreu de la pròpia persona. Però només Déu pot esborrar el sofriment i la mort dels infants. En tot cas, només Ell la fa necessària, ja que és impossible de comprendre-la i no podem sinó acceptar-la. Heus aquí la difícil lliçó que jo voiia compartir amb vosaltres. Heus aquí la fe, cruel als ulls dels homes, decisiva als ulls de Déu, al qual hem d'acostar-nos.

Cal que ens igualem a aquesta imatge terrible. En aquest cim, tot es confondrà i s'igualarà, i la veritat brollarà de la injustícia aparent. Per això, en moltes esglésies del Migdia de França, els empestats dormen des de fa segles sota les lloses del cor, i els capellans parlen sobre les seves tombes, i l'esperit que ells propaguen raja d'aquelles cendres en les quals també els infants han posat la seva part".

ALBERT CAMUS, en "La Pesta". (Fragment del sermó del Pare Paneloux.)

46

de

la Plana

NOTICIARI DE

L'HOMENATGE

A JOANOT

MARTORELL

Reunida la Comissió de Cultura de l'Ateneu Mercantil de València, constituïda en Jurat dels premis instituïts en homenatge a l'autor del TIRANT (1) el dia 28 de maig darrer, féu públics tot seguit els seus acords, que copiem: Primer: Concedir el Premi "Martorell" de Poesia a la presentada pel poeta Vicent Andrés Estellés, titulada "Lletres de batalla".

Segon: Concedir el Premi "Tirant lo Blanc" a la poesia "El Cavaller", de la poetessa Roser Pérez Moragón.

Tercer: Concedir el Premi d'articles periodístics publicats en la premsa, al treball aparegut a "Levante", titulat "Remembrança de Tirant lo Blanc", de Carmelina Sànchez Cutillas.

(1) Vegeu el Noticiari del nostre número de Juny.

NOVETATS Una bona notícia per a tots els amants de la nostra literatura clàssica, és l'anunci de la gran editora Seix y Barral d'haver posat a la venda una edició de TIRANT LO BLANC, text íntegre, segons l'edició prínceps de València, amb ortografia moderna. L'obra es presenta en 2 volums, a cura del professor Martí de Riquer, de la Universitat de Barcelona, i el seu import total és de 150 ptes.

ELS FURS DE VALÈNCIA Una altra notícia de quelcom entranyablement nostre ens arriba de Barcelona. Es tracta de la pròxima edició, per la benmereixent Editorial Barcino i en la seua Col·lecció Els Nostres Clàssics, dels Furs de València. Comprendrà el text complet en la nostra llengua, des dels de Jaume I, en el segle XIII, fins als de l'Emperador Carles V. S'hi han tingut en compte tots els manuscrits publicats i així mateix l'edició del 1500.

Dos especialistes valencians de gran prestigi en els mitjans intel·lectuals tenen a cura la investigació, estudi i redacció de l'obra: són Arcadi Garcia, especialitzat en Història del Dret, i Germà Colon, filòleg i lingüista eminent, els quals han fet la recerca acuradíssima i completa de les fonts i el corpus del Dret Valencià.

Segons ens assabenten, l'edició constarà de diversos volums i amb el primer s'iniciarà el segon centenar de la Col·lecció.

Sortirà cap al setembre o l'octubre del present any, i, abans d'aqueixa data, tindrem el gust de donar-ne nova informació als nostres lectors (com nombre de volums, característiques materials de la impressió, preus, etc).

=ELS TREMIS I^LS CONCURSOS PREMI "VALENCIÀ" S'ha concedit el premi "València" de poesia 1969, al ja diverses vegades llorejat poeta Xavier Casp, pel seu llibre de poemes titulat "Silenci".

N'ha quedat finalista l'escriptora Carmelina Sànchez-Cutillas, pel seu recull de poemes "Conjugació en primera persona".

Ambdues obres, segons les nostres notícies, són d'una alta qualitat i palesen una vegada més la fertilitat ooètica de les terres de València.

PREMI "JOSEP PLA" /1969, PER A OBRES EN PROSA Aquest premi, convocat per Edicions Destino, és força interessant per als nostres prosistes, puix que, dins del caràcter predominantment literari de les obres que h! poden concórrer, presenta una gran amplitud quant al gènere: així, pot ser novel·la, conte, relat, llibre de viatges, memòries, biografia, diari, etc.

Les bases estipulen una extensió mínima de 200 folis, mecanografiats a doble espai i a una

47

cara, i l'import del premi és de 200.000 pessetes.

L'admissió d'originals finalitzarà el 30 del pròxim setembre.

Més informació d'aquest concurs pot demanar-se a Edicions Destino, Balmes, 4, Barcelona, o a la direcció del nostre Butlletí.

Els premis JOAN SENENT IBAKES XI, d'investigació històrico-juridica

Convocat amb caràcter extraordinari aquest premi, corresponent al present any de 1969 i dotat amb 100.000 pessetes, per a un treball en llengua valenciana sobre el tema DRET PÚBLIC EN EL SISTEMA FORAL VALENCIÀ i una extensió mínima de 500 fulls holandesa, fou declarat desert, per no reunir mèrits suficients els treballs presentats. El seu import s'acumularà a una futura convocatòria.

"Retorn", que resultà ser LA CRIDA INDEFUGIBLE, obra original de la coneguda escriptora Beatriu Civera.

Tot seguit de ser-li comunicat el triomf, la guardonada novel·lista anà a ofrenar un ramell de flors sobre la tomba de l'il·lustre patrici En Joan Senent Ibarïes, fundador d'aquests certàmens literaris i artístics.

XII, de teatre i de novella

El premi de teatre fou concedit al lema "Olivera", corresponent a la comèdia en prosa, original del poeta Rafael Villar, titulada LA PLUJA MOR A LES TEULADES.

Reunit el jurat qualificador en els darrers dies del passat mes de maig, acordà, per majoria de vots, atorgar el premi de novel·la al lema

Foren presentades, en aquesta XII convocatòria del premi de literatura, tres novel·les i set peces teatrals.

DIVERSES L'Ateneu Mercantil de València tributà a mitjants del passat juny uns actes d'homenatge als literats valencians Xavier Casp, Beatriu Civera i Rafael Villar, pels triomfs literaris de què donem compte en aquest Noticiari.

Els actes van consistir, per quant fa a Xavier Casp, en unes paraules de presentació i estudi de la seua obra poètica pel Sr. Robert Moròder, secretari de l'entitat. Després, l'autor mateix donà lectura a uns fragments del llibre premiat, "Silenci", i, tot seguit, el periodista Sr. Carles Sentí li féu una interessant interviu.

En el dedicat a Beatriu Civera, després de ser presentada com a guanyadora del premi de novel·la "Joan Senent", respongué a interessants qüestions sobre la novel·la i altres aspectes de l'actualitat literària en el País Valencià.

48

L'homenatge al poeta Villar consistí en la seua presentació com a premi de teatre "Joan Senent", unes encertades paraules sobre la seua obra poètica i teatral, i la lectura d'unes escenes de la comèdia "La pluja mor a les teulades" per un grup dramàtic valencià.

"Don Quixot de la Manxa" en la nostra llengua

Traduïda per Joaquim Civera i Sormani, i amb il·lustracions de Núria Bordas, ha estat editada per "Editorial Tarraco, S. A.", de Barcelona, aquesta immarcescible joia de la literatura universal.

Enquadernada en pell i or i en un volum de 724 pàgines, pràcticament no s'hi ha superat un nivell de preu relativament popular: 600 pessetes.

Curso de Lengua Valenciana d'Enric Valor Un volum de 291 pàgs. Preu: 100 pts.

Entre USAR simplement un idioma i SABER usar-lo amb competència i correcció, hi ha una distància: la gramàtica. Però la gramàtica es pot aprendre, com tantes altres coses. Aquest llibre és precisament una gramàtica clara i fàcil —però seriosa i ben construïda— que serà per igual útil a tots els catalans, valencians i balears, així com a aquells castellans que s'interessen per la nostra llengua.

Conté taules de verbs irregulars i uns indispensables vocabularis.

Demaneu-la a aquest Butlletí, en la "Hoja de Pedido", per a obtenir el descompte de subscriptor, o al vostre llibreter.