Gorg Revista Bibliogràfica. Número 3. Setembre-Octubre 1969

NUM. 3

ANO I

OBSERVACIONS IMPORTANTS

SEPTIEMBRE-OCTUBRE 1969 Director y editor: Juan J. Senent Anaya Domicilio: Colón, 58 (bajo) - Tel. 22 00 01 Precio del ejemplar: 10 ptas.

Periodicidad: mensual Depósito legal: V. 2.233-1969 Impreso por Tall. Gràf. Vda. de J. Pérez Alarcón. Avda. J. Benavente, 7 Valencia-5 (1969)

SUMARI

1." Així com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides pel Butlletí pel fet de publicar-s'hl, exactament Igual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants.

2.i Les cartes rebudes seran publicadas si, a jui de la direcció del Butlletí, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit.

3.a No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles.

4.a. Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1} els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temas bibliografies; 3) els comentaris sobre determinades publicacions: 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte del Butlletí; i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques.

Pàg.

Cartes al Director

1

Editorial

3

Socialisme utòpic i socialisme científic, F. Engels Llibertat, poder i planificació

4

democràtica, K. Mannheim.

4

L'evolució de !a física, A. Einstein i L. Infeld

13

La torre del vicis capitals, R. Terenci Moix

19

El conflicte àrab-israelita, J. P. Sartre i altres

23

L'Església Valentina i l'ús de la liengua vernacla, de V. Miquel í Diego

29

Millorem el llenguatge, E. Valor

35

Taula de Novetats

37

Noticiari

45

Portada d'Equip Crònica

ORDO ivliSSAE (text valencià) NOTA Db LA R. — Donada la importància de la publicació de l'Ordinari de la Missa en llengua valenciana i de l'interés que ha despertat en el nostre poble, tant entre seglars com entre la clerecia, tot seguit reproduïm dues de les opinions rebudes en fornia de carta, mereixedores, com d'altres, del major respecte.

Els nostres lectors, amb açò, tindran al seu abast expressions d'orientació distinta, filles totes tanmateix d'un gran amor i zel envers l'Església i el país.

Distingit, senyor: Li pregue que tinga la bondat de publicar en la revista de la seua direcció, les següents consideracions sobre el tema que encapçala aquesta carta: «El suplement del Butlletí Oficial de l'Arquebisbat de València, núm- 2866. conté la publicació de la Comissió Diocesana de Sagrada Litúrgia, en la col·lecció Ad l-'cmles. de l'Ordinari de la Missa en llengua valenciana.

Aquest és el text de la Comissió Interprovincial Valentino-Tarraconense confirmat pel Cousilium de Roma, amb adaptacions per a l'ús de les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, autoritzades pels bisbes respectius.

«Trobem en aquesta publicació, Ordinari de la Missa, Prefacis, Aclamacions per a després de la Consagració, Anàfores, Ritu de la Comunió i Conclusió.

A

»Si cridar donem aostre gemec bisbes quatre

no fos per Ics circumstàncies, podríem plens de goig: Te Deuin laudamus, us gràcies. Déu; però, si reflexionem, el cant. en lloc d'acció de gràcies, serà un d'angoixa. Podrien dir-nos els nostres per quina causa el text valencià apareix anys després que el castellà?

»En la presentació d'aquest Ordinari, diu el hisbe capitular de València: Per això és molt convenient que tots els qui utilitzen el text posen la major atenció en l'experiència i aporten així nous elements de juí, a fi d'aplicar-los a l'hora de procedir a la versió al valencià del nou Ordinari de la Missa, el qual haurà d'entrar en vigor el primer diumenge d'Advent d'enguany. Tot sembla indicar que la versió del nou Ordinari serà cosa d'anys... puix que quan ja està distribuïda la versió castellana del nou, a nosaltres eOs donen a experimentar la versió valenciana de l'Ordinari que prescriurà el mes de novembre.

Qui ha d'adquirir una edició que tindrà una vigència de quatre mesos? I qui començarà a eüsenyar-la al poble si s'ha de canviar tot seguit?

Però no està en això tota la ironia d'aquesta condescendent permissió de la nostra llengua; el cas és que no es pot emprar, perquè nosaltres encara no tenim els textos de les oracions i lectures i no anem a dir la Missa en dues llengües. »Si comparem aquesta palesa apatia amb l'interés per la Pastoral turística i la preocupad a que en els pobles d'afluència estrangera les lectures es facen en francès o angles, podrem dir àrab tota raó: "De fora vindran i de casa ens trauran". »Aquesta edició de l'Ordinari de la Missa. digna, seriosa, ben presentada, arriba un poc tard. Tanmateix, agraïm l'esforç i esperem que quan arribarà l'Advent tindrem l'Ordinari nou, els: propis i el ritual dels sagraments. Aleshores, si tenim tot això, podrem dir que hi ha bona voluntat i que posseïm el mateix que els altres pobles. Crec que no és massa demanar, i espere que aquest no siga una altra vegada el miracle impossible del pare Sant Vicent Ferrer.»

Tot i donant-lí gràcies per la seua atenció, quede ben seu FAUS I BELTRAN Sacerdot Escolapi

VICENT

do Sagrada Litúrgia, i esperar que Sant Vicent ens faca el gran miracle d'una novella Pentecosta.

Sempre vostra afectíssima, 1

BEATRIU CIVERA

València, 24 d'agost de 1969.

:,

^

\ *

CRITERI D'UN LECTOR Senyor Director, Després d'haver llegit el Butlletí núm. 1 de la seua direcció i a fi d'aportar-hi la meua modesta ajuda i segons el meu entendre, li comunicaré allò que no m'agrada i allò que considere que li manca. És clar que m'adone de les dificultats existents i comprenc plenament que no es pot fer el que es vol sinó allò que es pot; malgrat això. heus ací la meua crítica: No m'agrada la portada ni el nom. Per a la portada caldria imaginar quelcom que cridarà l'atenció: no sé com, però... un dibuix, una estampa, una fotografia que produirà un xoc, un interrogant, una furgada en ki consciència... El nom tampoc no em diu res.

Quant al contingut, trobe que falta el tema teatral. I el noticiari caldria que fos més ampli: cercar notícies que ens facen VEURE que hi pràctica, les vivències de la nostra parla creixen i que tenen un pervindre i que comercialment, econòmicament ja va essent interessant saber llegir i escriure la nostra llengua perquè pot ésser rendable, utilitari. És a dir. cal anar convencent mitjançant estadístiques o com siga (basant-se en fets reals, clar) que cada volta el públic consumidor és més gran i que per tant és necessari que un sector de la intel·lectualitat valenciana, catalana i balear pense i crega que val la pena, a part les raons culturals, socials i polítiques, SABER escriure, dominar el nostre idioma perquè cada volta el «mercat» serà més ample i més necessaris els «productes» en la llengua autòctona. ; Amb la voluntat d'ajudar a l'èxit de tot allò que puga servir per a l'engrandiment de les nostres peculiaritats de poble, de país, el saluda respectuosament i cordialment,

Castelló, 14 d'agost de 1969.

= Sr. Director: Em plau comunicar.vos que he fullejat el text modern de l'Ordinari de la Missa, en llengua valenciana. Vol dir que els nostres rectors no posaran cap entrebanc, per tal d'inhibir-se?

Pel que a mi fa, vinc dialogant-la en la nostra llengua, des que Mn. Sorribes va tindré l'encert de publicar l'Eucologi. No obstant això, considere que cal felicitar la Comissió diocesana — 2

EUGENI BOSCÀ

València, 13 de juliol de 1969.

,

.

.-.,?

;

Resp. — El canvi de portada en el present número, contesta jn part de la crítica amable i constructiva del Sr. Boscà. Sobre el nom del Butlletí i el seu significat, esperem que haja llegit l'Editorial del núm 2. El tema teatral (com el de la cançó, etc.) no s'ha tractat fins ara por manca d'espai. Quant a la realitat de l'evident expansió de la nostra cultura, tindrà oportunament cl seu comentari informatiu.

EDITORIAL En els números 1 i 2 del Butlletí, el lector s'haurà adonat que no hem publicat Cartes al Director —secció que inaugurem en el present. La raó n'és òbvia: no hi havia hagut temps a rebre'n en quantitat apreciable.

Després, i fins avui, n'hem rebudes moltes, la major part de felicitació i encoratjament per la nostra modesta tasca a favor de la cultura de València, el Principat i Balears. Donem les gràcies públicament a tots els qui ens han escrit paraules d'estímul i orientació, als qui ens han confiat les seues subscripcions, als qui ens han passat peticions de llibres del servei corresponent; en fi, a tots els qui ens han ajudat i ens ajuden materialment i moralment, sense oblidar aquells que propaguen la nostra publicació entre les seues amistats per assegurar-li una llarga pervivència.

També —i és ben natural— entre les cartes rebudes n'hi ha una —una només—, d'un valencià de la ciutat, que no està d'acord amb les nostres directrius i ens censura. Per a ell, així mateix, el nostre agraïment, puix que el sol fet d'escriure'ns en pla constructiu, encara que no estiga conforme en certs aspectes de l'obra del Butlletí, assenyala el seu interès pels problemes de la nostra cultura i indica que abandona la còmoda positura de criticar sense concedir-nos l'honor de la bel·ligerància. Per altra banda, algunes de les objeccions que presenta —com ara, sobre les denominacions modernes de les terres valencianes— responen a una mentalitat compartida en part per molts dels nostres conciutadans, fruit aquella, en la majoria dels casos —com la desconeixença de l'arrel de molts dels problemes que ens afecten i condicionen—, d'uns ambients culturals més o menys justificadament equivocats, que van lentament superant-se com un llast difícil

de deixar. Parlem d'aquest tipus de mentalitat, per exemple, que ha fet que trobem com la cosa més natural del món en el nostre sistema educatiu, estudiar la llengua i civilització francesa (i no diem que això no és útil i important) tot i deixant de banda l'estudi de la llengua i civilització nostra.

Altrament, aquest amable contradictor ens vol decantar a un localisme anacrònic; ens aconsella de preocupar-nos únicament de la nostra terra valenciana, i això implicaria no fer cas, antinaturalment, de la realitat històrica i cultural que ens lliga estretament a Catalunya, Balears, el Rosselló, i àdhuc a la italiana ciutat de l'Alguer. Nosaltres refusem aqueix localisme, impossible en el món actual, que ens faria desentendre'ns no sols dels entranyables trossos de territori on la nostra llengua és parlada i estimada, sinó també dels altres pobles lligats a nosaltres per una convivència i osmosi mil·lenàries en una superior germanor hispànica.

Així, el Butlletí GORG, dins el context històric i cultural on s'insereix, es pren especialment com a missió la d'introduir el lector en la profunda coneixença de les nostres coses: tant en l'estudi de les nostres realitats com en el gaudi de les pròpies belleses literàries, artístiques i naturals.

Però no pot desconèixer la consideració acurada, des del nostre punt de vista, dels esdeveniments, progressos i problemes del nostre món i del nostre temps en general.

— 3—

GRÀCIES Fem públic el nostre agraïment a totes aquelles publicacions periòdiques que han donat compte de l'aparició del nostre Butlletí en les seues columnes, i especialment als col·legues VALENCIA-FRUITS, SERRA D'OR i REVISTA DEL CENTRE DE LECTURA DE REUS que l'han comentada àmpliament i elogiosament.

SOCIALISME UTÒPIC I SOCIALISME CIENTÍFIC de Friedrich Engels L'ESCORPI Edicions 62. Barcelona, 1968.

117 pàgs.

Preu: 50 ptes.

LLIBERTAT, PODER I PLANIFICACIÓ DEMOCRÀTICA de Karl Mannheim BIBLIOTECA BÀSICA DE CULTURA CONTEMPORÀNIA Edicions 62. Barcelona, 1965. 440 pàgs. Preu: 340 ptes.

Els aguts problemes que l'era industrial ha suscitat dins les societats occidentals i també arreu del món, amb la polarització de classes i encara de grups humans més extensos desenvolupats o subdesenvolupats, sabem que han estat i són objecte apassionat de les recerques dels historiadors, dels sociòlegs i dels economistes.

Molts de treballs crítics, de síntesi, anàlisi o investigació, com els de Friedrich Engels i altres igualment famosos, ens han arribat des de les darreries del passat segle amb tota la frescor de les obres clàssiques, i uns altres estudis, com els de Karl Mannheim, fruit de les experiències i observacions dels dos primers quarts de segle actual, contenen una riquesa que els farà _

4

_

útils i interessants durant molt de temps, a despit dels canvis profunds que la tecnologia imposa a gran ritme dins el nostre món.

Avui, doncs, donem, conjuntament, notícia de dos llibrss excepcionals —SOCIALISME UTÒPIC I SOCIALISME CIENTÍFIC, d'Engels, i LLIBERTAT, PODER I PLANIFICACIÓ DEMOCRÀTICA, de Mannheim— en traduccions acurades a càrrec del professor de Dret Polític de la Universitat de Barcelona, Jordi Solé-Tura. En el primer, Engels ens dóna, des de finals del XIX, una elegant síntesi del pensament, la història i l'economia moderna en l'Occident europeu, amb agudes observacions sobre la filosofia i els moviments polítics i socials de l'època i la seua repercussió sobre la producció i distribució de la riquesa.

Karl Mannheim, al seu torn, en la segona obra, col·locat, ja en ple segle XX, al bell mig dels dos grans corrents ideològics —el feixista o nazi i el marxista-stalinista— s'esforça a fer una tria colossal dels que ell creu els millors avantatges del capitalisme per una part i del socialisme per una altra, a fi de poder ofrenar a la humanitat una tercera solució on la llibertat democràtica i la planificació no s'exclouen sinó que es complementen en un sistema meticulosament pensat i articulat.

Tot seguit i en primer lloc, reproduïm uns fragments representatius de l'obra SOCIALISME UTÒPIC I SOCIALISME CIENTÍFIC

Utopia i eclecticisme El pensament dels utopistes ha dominat durante molt de temps les idees socialistes del segle xix i en part encara continuen dominant actualment. Fins fa molt poc temps, tots els socialistes francesos i anglesos hi retien culte. A la mateixa escola s'inscrivia el primer comunista alemany incloent el de Weitling. Per a tots ells, el socialisme és l'expressió de la veritat absoluta, de la raó i de la justicia i n'hi ha prou de descobrir-lo perquè conquisti el món en virtut del seu propi poder. I puix que la veritat absoluta és independent del temps, de l'espai i del desenvolupament històric de l'home, el moment i el lloc de la seva descoberta són purament accidentals. Afegim que la veritat absoluta, la raó i la justícia difereixen segons el fundador de cada escola. I puix que el caràcter específic de la veritat absoluta, de la raó i de la justícia és condicionat, al seu torn, en cadascun d'ells, per la intel·ligència personal, les condicions d'existència, l'abast dels coneixements i la disciplina intel·lectual, l'únic final possible d'aquest conflicte de veritats absolutes és que cadascuna d'elles exclogui les altres. D'això, no en podia sortir res més que un socialisme eclèctic, de terme mitjà, el qual ha dominat fins als nostres dies les ments de la majoria dels treballadors socialistes de

França i Anglaterra. D'aquí provenia la mescla heterogènia dels més diversos matisos d'opinió, la barreja de formulacions crítiques, de teories econòmiques, d'imatges de la societat futura exposades pels fundadors de les diferents sectes i menys susceptibles de topar amb una oposició decidida; una mescla tant més fàcil de compondre com més s'han anat esmussant els talls aguts dels ingredients individuals en el corrent del debat, com els còdols que s'emporta l'aigua, riu avall. Per a convertir el socialisme en una ciència calia, en primer lloc, situar-lo sobre una base real.

Reaparició de la dialèctica Mentrestant, juntament amb 1 a filosofia francesa del segle xvm i darrera d'ella havia sorgit la nova filosofia alemanya, culminada en Hegel.

El principal mèrit d'aquesta filosofia és la reposició de la dialèctica en el seu lloc de forma suprema del raonament. Els antics filòsofs grecs eren tots dialèctics naturals innats, i el més enciclopèdic de tots ells, Aristòtil, havia analitzat ja les formes més essencials del pensament dialèctic. En canvi, la nova filosofia, tot i tenir alguns brillants exponents de la dialèctica (Descartes i Spinoza, per exemple), s'havia anat reduint cada vegada més, sota la influència dels anglesos, sobre-

— 5 —

tot, a l'anomenat raonament metafísic, el qual dominava també, gairebé del tot, els francesos del segle XVIII, si més no en llurs obres especialment filosòfiques. Fora de la filosofia, en sentit estricte, els francesos van produir tanmateix obres mestres de la dialèctica.

Només cal recordar Le Neveu de Rameau, de Diderot, i el Discours sur l'origine et les fondements de l'inégagalité parmi les hommes, de Rousseau.

Resumirem a continuació el caràcter essencial d'aquests dos modes de pensament.

Quan reflexionem sobre la natura en general, o sobre la història de la humanitat o sobre la nostra pròpia activitat intel·lectual, la primera imatge que veiem és la d'un entrellaçament infinit de relacions i reaccions, de permutacions i combinacions, en la qual res no roman allò que era, ni allí on era, ni com era; tot es mou, tot canvia, tot neix, tot passa. De primer, doncs, veiem el quadre com un tot, amb les seves parts individuals a un segon pla; observem els moviments, les transicions, les connexions més que no pas les coses que es mouen, es combinen i es connecten. Aquesta concepció primitiva, ingènua, però intrínsecament correcta del món és la de l'antiga filosofia grega; Heràclit va ésser el primer que la va formular clarament: tot és i no és, perquè tot és fluid, tot canvia constantment, tot neix i tot mor.

materials per a crear-les. Cal acumular una certa quantitat de material natural i històric abans de poder fer una anàlisi crítica, una comparació i una ordenació en categories, ordres i espècies. Els fonaments de les ciències naturals exactes van ésser elaborats, doncs, de primer pels grecs del període alexandrí i, més tard, a l'Edat Mitjana, pels àrabs. Les veritables ciències naturals daten de la segona meitat del segle xv, i d'aleshores ençà han progressat amb una rapidesa cada vegada més gran. L'anàlisi de la natura en les seves parts individuals, l'agrupament dels diferents processos i objectes naturals en determinades categories, l'estudi de l'anatomia interna dels cossos organitzats, en llurs múltiples formes: aquestes han estat les condicions fonamentals dels gegantins progressos del nostre coneixement de la natura durant els últims quatre-cents anys. Però aquest mètode de treball ens ha deixat també, com a llegat, l'habitud d'observar els objectes i els processos naturals aïlladament, al marge de llur connexió amb el tot; observar-los en repòs, no en moviment; com a constants i no com a essencialment variables; en llur mort, no en llur vida. I quan aquest mode d'observar les coses va ésser transferit per Bacon i Locke de la ciència natural a la filosofia, va engendrar el mode de pensament estret i metafísic que ha caracteritzat el segle passat.

En canvi, la dialèctica comprèn les Però aquesta concepció, malgrat coses i llurs representacions, les idees, l'exactitud amb què expressa el caràcen llur connexió, concatenació, moviter general del quadre global de les ment, origen i caducitat essencials. aparences, no basta per a explicar els Els processos que acabem d'esmentar detalls de què es compon el quadre, i són, doncs, altres corroboracions del mentre no comprenguem aquests deseu propi mètode de procedir. talls, els hem de separar de llur connexió natural o històrica i examinar-los La natura és la prova de la dialècun per un, separadament, per a desco- tica i cal dir que la ciència moderna brir llur natura, llurs causes especials, ha subministrat aquesta prova amb llurs efectes, etc. Aquesta és la tasca materials molt rics, que s'incrementen primordial de la ciència natural i de la cada dia; la ciència ha demostrat, investigació històrica; branques de doncs, que, en darrera anàlisi, la natula ciència que els grecs de l'època ra opera dialècticament i no metafísiclàssica, per raons ben justificades, cament; que no es mou en l'eterna van relegar a una posició subordinada unitat d'un cercle perpètuament recuperquè de primer havien de recollir els rrent, sinó que passa per una veritable — 6 —

evolució històrica. En relació amb tot això cal citar, en primer lloc, el nom de Darwin. Va assestar un cop duríssim a la concepció metafísica de la natura amb la seva demostració que tots els éssers orgànics, les plantes, els animals i l'home mateix, són els productes d'un procés evolutiu que dura des de fa milions d'anys. Però els naturalistes que han après a pensar dialècticament són molt pocs i estan desvinculats entre ells, i aquest conflicte dels resultats de la descoberta amb els modes de pensament preconcebuts explica la incessant confusió que regna en la ciència natural teòrica, la desesperació de professors i alumnes, dels autors i dels lectors.

interna que converteix aquest moviment i aquest desenvolupament en un tot continu. Des d'aquest punt de vista, la història de la humanitat no apareix ja com un remolí de fets violents i absurds, tots igualment condemnables pel tribunal de la raó filosòfica madura i que cal oblidar com més aviat millor, sinó com el procés de l'evolució de l'home. La tasca de l'intellectual és, doncs, seguir la marxa gradual d'aquest procés a través dels seus camins i dreceres i trobar la llei interna que guia tots els fenòmens aparentment accidentals.

Una nova concepció de la història

La representació exacta de l'univers, de la seva evolució, del desenvolupament de la humanitat i del reflex d'aquesta evolució en les ments dels homes només es pot obtenir, doncs, amb el mètode de la dialèctica, amb la seva constant consideració de les innombrables accions i reaccions de la vida i la mort, dels canvis progressius o regressius. Amb aquest esperit ha operat la nova filosofia alemanya.

Kant va començar la seva carrera dissolent l'estable sistema solar de Newton i la seva duració eterna, després del famós impuls inicial, en el resultat d'un procés històric, la formació del Sol i tots els planetes a partir d'una massa nebulosa en rotació. D'això, en va treure la conclusió que aquest origen del sistema solar implicava necessàriament la seva mort futura. Mig segle després, la seva teoria va ésser confirmada matemàticament per Laplace i al cap de mig segle més l'espectroscopi va demostrar l'existència en l'espai de masses incandescents de gas en diverses fases de condensació.

Llavors es va veure que tota la història anterior, llevat de les seves fases primitives, era la història de les lluites de classes; que les classes de la societat en lluita són sempre el producte dels modes de producció i d'intercanvi —en una paraula, de les condicions econòmiques de cada època—; que l'estructura econòmica de la societat forneix sempre la base real, i que només sobre aquesta base

La nova filosofia alemanya va culminar en el sistema de Hegel. En aquest sistema —i això constitueix el seu gran mèrit— tot el món natural, històric, intel·lectual és representat per primera vegada- com un procés, és a dir, en constant moviment, canvi, transformació i desenvolupament, i s'intenta establir la connexió 7—

Un llibre indispensable

es pot explicar en darrera anàlisi tota la suprastructura de les institucions jurídiques i polítiques i les idees religioses, filosòfiques, etc, de cada període històric concret. Hegel havia deslliurat la història de la metafísica, l'havia convertida en dialèctica, però la seva concepció de la història era essencialment idealista. Ara, en canvi, l'idealisme era foragitat del seu últim refugi, la filosofia de la història; ara es proposava un tractament materialista de la història i un mètode per a explicar la «consciència» de l'home pel seu «ésser» i no, com abans, el seu «ésser» per la seva «consciència».

El socialisme modern Ara, el socialisme anterior era tan incompatible amb aquesta concepció materialista com ho era la concepció de la natura dels materialistes francesos amb la dialèctica i la moderna ciència natural. El socialisme anterior criticava, certament, el mode de producció capitalista i les seves conseqüències. Però no podia explicar-los ni, per tant, dominar-los. L'únic que podia fer era rebutjar-los, per dolents.

Com més violentament denunciava aquell socialisme l'explotació de la classe obrera, inevitable sota el capitalisme, menys capaç era de mostrar

clarament en què consistia l'explotació i a què es devia. Per a això calia: a) presentar el mètode de producció capitalista en la seva connexió històrica i en la seva inevitabilitat durant un període històric particular i, per tant, presentar també la seva inevitable desaparició; b) revelar el seu caràcter essencial, el qual constituïa encara un secret. Això es va aconseguir amb la descoberta de la plus-vàlua. Es va demostrar que l'apropiació del treball no retribuït és la base del mode de producció capitalista i de l'explotació de l'obrer que comporta; que encara que el capitalista compri la força de treball del seu obrer d'acord amb el valor que té com a mercaderia, n'extreu molt més valor que no ha pagat; i que. en darrera anàlisi, aquesta plus-vàlua constitueix les sumes de valor d'on prové la massa creixent de capital en mans de les classes posseïdores. Així eren explicades la gènesi de la producció capitalista i la producció del capital.

Aquestes dues grans descobertes, la concepció materialista de la història i la revelació del secret de la producció capitalista a través de la plusvàlua, les devem a Marx. Amb aquestes descobertes, el socialisme es va convertir en una ciència.

I a continuació, ens plau d'inserir de la segona obra comentada PRÒLEG A L'EDICIÓ CATALANA (Karl Mannheim o el drama de la Tercera Via)

Les etapes del pensament de Mannheim Una Biblioteca Bàsica de Cultura Contemporània ha de proposar-se, fonamentalment, de presentar un panorama de les tendències i dels autors més significatius d'una època de crisi com la que vivim. Mannheim és. indubtablement, un d'aquests autors.

No ha creat ni una metodologia revolucionària ni una escola de pensament esdevinguda aliment quotidià de les masses ni una col·lecció de tècniques instrumentals per a resoldre els problemes econòmics de les classes domi-

nants. Ha estat, si més no. un testimoni de la nostra època, l'intèrpret i definidor d'una de les utopies més dramàtiques del segle XX : la Tercera Via (així. en majúscula).

La trajectòria intel·lectual de Mannheim passà per dues etapes ben definides: l'etapa alemanya fins al 1933 i l'anglesa, de 1933 fins a la seva mort prematura, el 1947. Durant la primera etapa, la idea dominant del seu pensament fou el concepte d'«estructura», estructura de la realitat social que determinava l'acció i el pensament dels

individus en funció dels grups als eixida amb penes i treballs del terraquals pertanyien. L'obra més repre- trèmol de la Primera Guerra Mundial, sentativa d'aquest període —i segura- amb el triomf de 1'((humanisme» wilment l'obra més important de Mann- sonià i l'assaig d'una república demoheim, l'obra que «restarà»— és cràtica burgesa a Alemanya —la reIdeology and Utopia, qualificada per pública de Weimar. El bolxevisme semun dels seus deixebles d'obra «realis- blava definitivament reduït al clos sota». L'adveniment del nazisme, l'expul- viètic, pobre i endarrerit. L'escomesa sió de Mannheim d'Alemanya i el seu revolucionària havia estat vençuda a trasllat a Anglaterra influïren decisi- l'Europa capitalista —assassinat i dervament en la nova orientació del seu rota dels espartaquistes a Berlín, despensament i en la dedicació definitiva trucció de les repúbliques soviètiques a la causa de la Tercera Via. Un altre de Baviera i Hongria, etcètera. Manndels seus deixebles, Paul Kecskemeti, heim podia creure, encara, en la forha explicat amb molta lucidesa aquest ça creadora de la història. canvi: «En la base del concepte d'esEl seu error fou, però, gravíssim. tructura —diu— hi havia la creença No s'adonà que els valors i les estrucmetafísica, gairebé religiosa, en la funtures que ell considerava encara plens ció creadora de la història (...) Fàcilde potencialitats presentaven ja terriment es comprèn que aquesta actitud bles esquerdes.

A Itàlia, per exemple, envers la història només podia ésser el feixisme era ja una realitat. A Esmantinguda intacta mentre la històpanya, el capital monopolista intentaria del nostre temps fos un procés al qual hom pogués dir «sí». (...) El seu exuberant i esperançat «sí» [el de Mannheim] hagué de limitar-se a mesura que l'horitzó històric s'enfosquia sobre Alemanya. Hagué de convertirse, no en un «no» absolut, ans en un «sí. malgrat tot» o en un «sí, encara, si és possible». No tota la realitat històrica era acceptable. No ho eren, certament, el nazisme, el feixisme i el comunisme (...) En els seus escrits anteriors, Mannheim havia ja arribat a la conclusió que el «sentit estrucAUTO.ESCOLÀ tural» de la realitat històrica no era I PUBLICACIONS mai exhaurit per un corrent predominant. Una classe i l'estil de pensament que li és propi poden haver triomfat C o I o n , 5 8 en un moment determinat, però coexis- T. 2 1 2 3 45 V A L È N C I A - 4 teixen amb contracorrents dirigits cap al passat o invocadors d'un futur visionari, «utòpic». Un cop comprès això, era possible una actitud tolerant i àm- va una experiència semblant amb la plia envers tots aquests corrents re- dictadura de Primo de Rivera. A l'Eupresentats en l'«estructura». P e r ò ropa central, la reacció s'imposava aquest punt de vista serè i «sintètic» arreu. El bolxevisme no era, per altra no podia ésser adoptat en relació a la banda, una experiència transitòria i tendència totalitària encarnada pel aïllada.

La crisi dels anys trenta enderronazisme i el stalinisme...». cà tots els valors i pressupòsits de la concepció de Mannheim. La burgesia Ès a dir, l'estructuralisme de Mann- intentà de sortir-se'n com fos i evitar heim ho era d'unes estructures con- l'esllavissament definitiu cap a l'escretes: les de la societat capitalista querra. El capital monopolista donà el — t —

poder a Hitler a Alemanya, el consolidà a Itàlia, establí un feixisme més 0 menys clar a tota l'Europa central.

En alguns països —Espanya, França— estigué a punt de perdre la contesa.

En d'altres se'n sortí, de moment, amb un recurs a les tècniques fins aleshores avorrides de la intervenció estatal, «socialitzant» —vg. el New Deal rooseveltià. En definitiva, l'ensulsiada aclarí el terreny: la integració del capital monopolista amb l'Estat esdevingué plena i fins i tot brutal, i l'enemic real —el bolxevisme, no atès per la crisi— començà a ésser considerat en la seva veritable dimensió i, per tant, a ésser realment temut.

Mannheim també naufragà en la crisi. L'etapa anglesa li permeté, però. de retrobar, amb precaucions, les velles esperances. Amb un matís important, tanmateix, la vella confiança en la força de la història havia estat substituïda per una certa desconfiança. La polèmica contra les forces ideològiques que entrebancaven el seu avanç —contra l'idealisme, per exemple— esdevenia ara, per necessitat, lluita militant contra les forces polítiques, socials i ideològiques que en torçaven el rumb: «L'observador crític desengatjat ha esdevingut un estrateg polític 1 social que intenta de comprendre els fets perquè d'altres puguin actuar».

Mannheim, l'estrateg polític, s'enfronta alhora amb el capitalisme monopolista incontrolat capaç de produir el nazisme i amb el bolxevisme, sense comprendre la fonamental diferència de natura entre l'un i l'altre. Això li permet de creure que enfront del totalitarisme, així en bloc, és possible de crear un règim social que tingui, alhora, els avantatges del capitalisme i cap dels seus inconvenients, els avantatges de la societat planificada i cap dels seus intolerables defectes.

Aquest règim social és el de la Tercera Via. Mannheim creu trobar-ne la possibilitat històrica a l'Anglaterra que l'ha acollit —l'Anglaterra democràtica però colonialista— i als E. U. -els E. U. que produiran en endavant fenòmens tan semblants als que ell rebutja, com el racisme i el maccarthysme.

No veu que capitalisme no vol dir. únicament, capitalisme competitiu, liberal o, més exactament, no veu que el capitalisme ha esdevingut ja el capitalisme dels monopolis de manera irretroactiva. Polemitza brillantment amb el laissez-faire, però no és l'únic a fer-ho i molts dels seus arguments es retroben en la propaganda i la ideologia del feixisme i més modernament, en la del neocapitalisme. El laissezfaire és mort i ben mort i el combat polític de Mannheim és, doncs, inútil.

Esquema de planificació, segons Enrique Padilla

L'alternativa

vertadera

Car l'alternativa real no és aquesta, la de laissez-faire o planificació totalitària. Entre la societat liberal i la feixista no hi ha una diferència de natura com ho demostrà el cas d'Alemanya. La classe dominant ha romàs la mateixa a través de la República de Weimar. el III Reich i l'actual República Federal. Els mitjans fonamentals de producció segueixen en les mateixes mans. I qui diu mitjans de producció diu, en definitiva, poder real. Dic «en definitiva», o sigui, en darrera anàlisi, car tampoc no seria just de pretendre que la societat alemanya de Weimar, del III Reich i de la República Federal, ha estat sempre sotmesa a unes mateixes constants mentals i sociològiques. Però això no invalida el fet de la continuïtat del poder.

-'--• Un cop acabada la guerra, l'ensorrament del nazisme permeté de desfer els equívocs i l'alternativa real s'institucionalitzà en la guerra freda. El drama de la Tercera Via esdevingué evident: era el drama de la impotència.

Mannheim no arribà a viure'l plenament, per la seva mort prematura, i no sabem quines conclusions n'hauria tret, tot i que les endevinem. La seva obra, però, no aconseguí de restar al marge de la contesa: la Tercera Via esdevingué un apèndix d'una de les vies reals en la lluita contra l'altra, una mena de bona consciència i un estendard per a voluntats i forces reticents.

D'aleshores ençà, les coses han canviat una mica i els termes de la guerra freda no són, estrictament parlant, els mateixos. Amb tot, l'alternativa real no ha canviat. La societat neocapitalista és neo però, essencialment, capitalista. La planificació indicativa, presentada com a democràtica en termes molt semblants als de Mannheim, és pràctica corrent a gairebé tot el món capitalista. Però els defectes individualitzats per Mannheim no han desaparegut, ans al contrari: les noves tècniques de comunicació de masses i de formació de l'opinió han posat

en mans de la classe dominant un poder literalment fabulós. La tecnocràcia administrativa i la tecnocràcia industrial han esdevingut, en molts aspectes, indestriables. La concentració monopolista ha augmentat i augmenta. L'estructura i la dinàmica de les classes ha esdevingut més complicada i subtil, però els problemes d'hegemonia segueixen plantejats si fa no fa en els termes clàssics. I el racionalisme econòmic —conquesta fonamental de la planificació— no ha ultrapassat els límits de l'eficàcia tècnica d'alguns instruments i de l'acord intermonopolista; a nivell macroeconòmic, a nivell de sistema, l'irracionalisme és viu i ben viu: la societat opulenta coexisteix amb la misèria, la democràcia parlamentària amb les romanalles del colonialisme, la llibertat amb la dictadura, l'automació amb el malbaratament de recursos i possibilitats, el progrés científic amb el militarisme, la igualtat amb el racisme, la Declaració de Drets de l'Home amb el menyspreu dels drets de l'home.

La part vivent de l'obra Què resta, doncs, de l'obra de Mannheim? Per què presentar-lo ara al públic català? Resta el testimoni d'una època recent. Resta l'expressió de la impotència històrica d'una intel·lectualitat perduda en el pas accidentat d'un capitalisme més o menys liberal al capitalisme monopolista d'Estat Però resta, també, quelcom més.

La Tercera Via no és únicament una il·lusió de dreta, ans també d'esquerra. Durant molt de temps, l'esquerra mundial s'ha trobat embarcada en la violència de la guerra freda i sovint hi ha perdut el sentit de l'orientació. Una part centrava la seva acció política i ideològica en la defensa incondicionada del socialisme soviètic d'aleshores, és a dir, del stalinisme.

Una altra part queia, purament i simplement, en el bàndol contrari. Una altra, encara, surava entre dues aigües i s'il·lusionava en una Tercera Via socialista que acabava com la resta de Terceres Vies: en la impotència.

— 11 —

-•'• Les coses que han passat, sobretot de 1956 ençà, han permès de desfer alguns malentesos, però no tots. El moviment comunista mundial es troba, per exemple, en plena crisi de superació del stalinisme i la veritat és que no sempre troba la via adequada.

Lentament, gradualment, al si del moviment socialista i comunista mundial s'obren pas alguns corrents de renovació que topen amb els vells hàbits i amb els vells mites i perden en la topada una part de llur empenta inicial.

La temptació d'una altra Tercera Via és molt gran.

D'altra banda, els grups que s'alliberen amb fatiga —els que realment s'alliberen— de l'estèril ortodòxia stalinista difícilment arriben a trobar un punt d'equilibri. En el temor d'anar massa endavant o de restar massa endarrera es deturen, vacil·len, recomencen, cauen i, en definitiva, romanen en una mena de confusió que, paradoxalment, els duu a una forma específica de Tercera Via. Els problemes bàsics que té plantejats l'esquerra mundial —i amb més urgència la dels països neocapitalistes— són: d Hi ha o no un estadi social intermedi entre la societat neocapitalista i la socialista? ÓCom ha d'ésser realitzada la transició en les condicions d'una societat neocapitalista, en la qual les velles tàctiques revolucionàries han deixat d'ésser estrictament aplicables?

El destí històric de la Tercera Via de Mannheim pot ésser, fins a un cert punt, il·lustratiu per a aquestes forces. Els pot demostrar, si més no, que entre una societat i l'altra no hi ha estadis intermedis, que del neocapitalisme o no se'n surt o se'n surt cap al socialisme.

Per a la teorització d'aquesta sortida, l'obra de Mannheim conté elements crítics valuosos si, tanmateix, són considerats críticament.

En principi, l'esquerra mundial no ha de prescindir a priori de cap element que li pugui aclarir la tasca.

El problema consisteix a no perdre's en l'acceptació de suggeriments i acabar en una síntesi incoherent.

Però és obvi —ho hauria d'ésser— que la unitat exigida per a la comesa no pot ésser •—com ha estat tradicionalment— una simple unitat tàctica, formal, sinó una unitat orgànica, funcional, viva, integradora eficaç de les diversitats.

Els ferments es manife:Len pertot arreu. Assistim a un procés general d'aggiornamento. De vegades és difícil de destriar-ne els aspectes purament tàctics i oportunistes. Però la inquietud és real i corre el perill de desviarse o d'esvanir-se en la gesticulació desesperada, si les ortodòxies que encarnen les esperances no saben trencar a temps llur rigidesa.

En aquest context, l'obra de Mannheim és, alhora, un testimoni històric, un advertiment contra les temptacions utòpiques i una possible font de suggeriments creadors. És hora de superar del tot les coordenades de fa alguns anys i de parar atenció —humil i enèrgica— en el món real que ens envolta i en tot allò que pot dir-nos honestament quelcom d'aquest món.

Amb totes les reserves que vulgueu, ens ha semblat que l'obra de Mannheim deia honestament quelcom i per això ens hem decidit a posar-la al vostre abast. Que cada llegidor s'encarregui, ara, de treure'n el possible fruit i d'amuntegar les deixalles.

L'evolució de la física d'Albert Einstein i Leopold Infeld BIBLIOTECA BÀSICA DE CULTURA CONTEMPORÀNIA Edicions 62.

Barcelona, 1968.

244 pàgines.

Preu: 250 ptes.

Segons el comentari editorial mateix, el lector profà no té sovint l'oportunitat de llegir una exposició simple i clara del pensament científic modern escrita per dos dels homes que més han contribuït al seu desenvolupament: Albert Einstein i Leopold Infeld. Aquest llibre, que és el resultat de la col·laboració entre l'autor de la teoria de la relativitat i un dels seus propis col·laboradors de recerca, constitueix una síntesi del panorama de les idees sobre la física, des dels primers conceptes fins a les més recents teories. Amb un llenguatge planer, i evitant tots els conceptes tècnics i les fórmules matemàtiques, els autors van assenyalant les diferents etapes, que van des del punt de vista mecànic de l'univers, inventat pels físics clàssics, fins a les teories desenvolupades per la ciència moderna.

•

y

. .

Il·lustren els punts més difícils amb gràfics detallats i utilitzen comparacions amb les experiències de la vida de cada dia. Fan comprensible al lector mitjà el desenvolupament del pensament evolutiu de la ciència física, i expliquen la significació de les més importants contribucions a partir de Newton: l'avanç de les idees en el camp magnètic, la relativitat i el «quantum».

Aquesta és la història de la lluita de l'home per millor comprendre les lleis que governen l'univers on ell viu: llegir-la és participar en una de les més grans aventures de tots els temps —la d'estendre l'horitzó de les coneixences més enllà de la possibilitat quotidiana.

Ara és interessant de transcriure les observacions que fa Infeld en la

INTRODUCCIÓ

La primera edició d'aquest llibre aparegué fa més de vint anys. Des de llavors s'ha produït la mort d'Einstein, el seu autor principal, potser el més eminent dels cientiflcs i el millor home del món. D'altra banda, d'aleshores ençà, s'ha produït també un desenvolupament de la física sense parió, Només cal mencionar el progrés de la ciència nuclear i de la teoria de les partícules elementals, o l'exploració de l'espai còsmic. Tanmateix, hi ha poca cosa que es pugui canviar en aquest llibre, puix que tracta solament de les principals idees de la física, les quals continuen essent essencialment les mateixes. Al meu entendre, solament són necessàries algunes esmenes menors.

Primera: aquest llibre tracta de l'evolució de les idees, de manera que

no és cap registre històric. Per això les dates que hi vénen són en general aproximades i donades en la forma «...fa diversos anys». Per exemple, a la quarta part, ELS QUANTA, a la secció Espectres lluminosos (p. 223), escrivíem a propòsit de Bohr: «La seva teoria, formulada fa vint-i-cinc anys».

Ara bé, com que el llibre s'imprimí per primera vegada l'any 1938, el «fa vint-i-cinc anys» en qüestió significa que la comunicació de Bohr data del 1913. Així, doncs, el lector només haurà de recordar que totes les dades cronològiques d'aquest tipus es refereixen a l'any 1938.

Segona: a la tercera part, EL CAMP RELATIVITAT, a la secció Èter i moviment (p. 146), escrivíem: «No hi ha res d'absurd en aquests dos exemples si no fos que en ambdós casos hauríem

I LA

de córrer a una velocitat d'uns 350 metres per segon, i podem molt bé imaginar que el progrés tècnic arribarà a fer possible una tal velocitat.» Avui tothom sap que l'avió de reacció ha aconseguit ja velocitats supersòniques.

Tercera: en la mateixa part, a la secció Relativitat i mecànica (p. 169), escriviem: «...des de l'hidrogen, el més lleuger, fins a l'urani, el més pesat...» Això ha deixat d'ésser una classificació exacta, car l'urani ja no és l'element més pesat.

Quarta: en la tercera part encara, a la secció La relativitat general i la seva verificació (p. 201), escriviem sobre el moviment perihèlic de Mercuri: «Ens adonem de com és de petit l'efecte, i de com fóra impossible de comprovar-lo en el cas de planetes més allunyats del sol.» Mesuraments més recents han revelat que aquest efecte no solament és exacte quant a Mercuri, sinó també quant als altres planetes. Resulta molt petit, però sembla concordar amb la teoria. Qui sap si

ben aviat aquest efecte podrà registrar-se per als satèl·lits artificials.

A la quarta part, ELS QUANTA, a la secció Les ones de probabilitat (p. 232). escrivíem sobre la difracció dels electrons simples: «No cal dir que es tracta d'un experiment ideal i que de fet no es pot dur a terme, però que hom pot imaginar perfectament.» Quant a això. s'escau d'esmentar que, l'any 1949, el físic soviètic professor V. Fabrikant i els seus col·legues realitzaren un experiment que els permeté d'observar la difracció dels electrons simples.

Amb aquests petits canvis el llibre esdevé plenament actual. No he volgut introduir aquestes esmenes en el cos del text perquè considero que un llibre escrit amb Einstein ha de quedar tal com l'escrivírem junts. És una joia per a mi que aquest llibre continuï vivent després de la seva mort. com són vivents tots els seus treballs.

LEOPOLD INFELD

Varsòvia, octubre de 1960

I ara, nosaltres, espectadors com el lector mitjà, que no actors, d'insospitales aventures científiques de la Humanitat, ens complaem a oferir un fragment del llibre que descriu magistralment el camí de descobertes que les ha fetes possibles:

UNA GRAN NOVEL·LA DE MISTERI En el terreny de la imaginació existeix la novel·la de misteri perfecta.

Aquesta mena de novel·la presenta tots el fils essencials i ens obliga a construir-nos nosaltres mateixos la teoria del cas en qüestió. Si en seguim curosament la trama, arribem a la solució completa nosaltres mateixos abans que l'autor ens la reveli al final del llibre La mateixa solució, al contrari de les dels misteris d'un gènere inferior, no ens decep; d'altra banda, apareix en el precís moment en què l'esperàvem. (.Podríem assimilar el lector d'un llibre d'aquesta mena als homes de ciència que, a través de successives generacions, continuen cercant les solucions del misteris que conté el llibre

de la natura? La comparació és falsa, i caldrà abandonar-la més tard. Tanmateix, presenta un mínim de jusíesa. el qual es podria ampliar i modificar per tal de fer-lo més apropiat a l'esforç que fa la ciència per aclarir el misteri de l'univers.

Aquesta gran novella de misteri encara no ha trobat el seu desenllaç.

Fins i tot no estem segurs que tingui una solució final i definitiva La lectura ens ha donat ja molt: ens ha ensenyat els rudiments del llenguatge de la natura, ens ha fet capaços de descobrir molts fils conductors, i ha estat una deu de joia i d'emoció en la marxa, sovint penosa, de la ciència.

Però ens adonem que. malgrat els volums llegits i compresos, encara som

lluny de la solució completa, si és que existeix. A cada etapa procurem de trobar una explicació concordant amb les dades ja descobertes. Certes teories acceptades provisionalment han explicat una munió de fets, però encara no s'ha desenvolupat cap solució compatible amb les troques desembolicades. Molt sovint, a la llum d'una nova lectura, una teoria aparentment perfecta s'ha demostrat inadequada. Apareixen nous fets que contradiuen la teoria, o que aquesta no arriba a explicar. Com més llegim, més plenament apreciem la perfecta construcció del llibre, encara que a mesura que avancem sembli recular la solució completa.

Gairebé a totes le novel·les detectivesques, des de les tan admirades de Conan Doyle, arriba un moment en què l'investigador ha recollit totes les dades que necessita per a atènyer almenys una fase del problema. Aquestes dades sovint semblen estranyes, incoherents i completament deslligades. El gran detectiu, però, s'adona que, de moment, no cal continuar investigant i que la pura reflexió basta per a establir una correlació entre les dades recollides. De manera que es posa a tocar el violí o s'instal·la còmodament en una butaca tot fumant amb la pipa; i, de sobte, vet aquí que se li acudeix la solució. No solament ha tret l'entrellat de les dades que té a mà, sinó que ha arribat a la conclusió que s'han d'haver produït uns altres esdeveniments determinats. Com que ara ja sap quin camí cal agafar, ja pot sortir si li plau a recollir noves confirmacions a la seva teoria.

repetir aquest tòpic, ha de trobar la solució tot sol, perquè no pot saltar a llegir el final del llibre, com fan molt sovint certs lectors impacients d'altres històries. En el nostre cas, el lector resulta ésser també l'investigador a la recerca d'una explicació, almenys parcial, de la relación existent entre els esdeveniments i llur ric context.

Per tal d'obtenir una solució, encara que sigui parcial, l'home de ciència ha de recollir tots els fets desordenats disponibles i donar-los una ordenació coherent i intel·ligible per al pensament creador.

A les pàgines següents ens proposem d'esbossar a grans línies el treball dels físics que correspon a la reflexió pura de l'investigador. Ens dedicarem sobretot al paper que han jugat els pensaments i les idees en la persecució atzarosa del coneixement del món físic.

L'home de ciència que llegeix el llibre de la natura, si se'ns permet de EL PRIMER FIL CONDUCTOR Les temptatives per a llegir aquesta gran novel·la de misteri són tan velles com el mateix pensament humà. Tanmateix, no fa gaire més de tres segles que els savis començaren a comprende el llenguatge d'aquesta novel·la. Des

d'aleshores, des de l'època de Galilei i de Newton, la seva lectura ha progressat ràpidament. S'han anat descabdellant tècniques d'investigació i mètodes sistemàtics per a trobar i seguir els fils conductors. S'han solucionat al-

— 15 —

guns dels enigmes de la natura, encara que moltes de les solucions hagin resultat ésser temporals i superficials a la llum de recerques ulteriors.

Un dels problemes fonamentals que ha romàs obscur a causa de les seves complicacions és el del moviment. Tots els moviments que observem a la natura, el d'una pedra tirada enlaire, el d'un vaixell solcant el mar, el d'un carret empès carrer enllà, són molt complicats, en realitat. Per tal de comprende aquests fenòmens és assenyat de començar pels casos més simples possibles i procedir gradualment cap als més complicats. Considerem un cos en repòs, sense cap mena de moviment. Per canviar-lo de posició cal exercir-hi una influència o altra, cal empènyer-lo o aixecar-lo, o fer que altres cossos, com cavalls o màquines de vapor, actuïn damunt d'ell. Intuïtivament tenim la idea que el moviment té relació amb l'acció d'empènyer, o amb la d'aixecar, o amb la d'estirar. Experiments repetits ens durien a concebre que si volem que el cos es mogui més de pressa, hem d'empènyer amb més força. Sembla natural de concloure que com més forta sigui l'acció exercida sobre un cos, més forta serà la seva velocitat.

Un carruatge arrossegat per quatre cavalls va més de pressa que un d'arrossegat només per dos. La intuïció ens diu, doncs, que la velocitat va lligada essencialment amb l'acció. És un fet ben conegut pels lectors de novel·les de detectius que una pista falsa embulla el descabdellament dels fets i retarda el desenllaç. El mètode de raonament dictat per la intuïció era erroni i conduïa a idees falses sobre el moviment, les quals foren sostingudes durant segles. La gran autoritat d'Aristòtil arreu d'Europa constitui potser la raó principal de creure tant de temps en aquesta idea intuïtiva. En les Mecàniques, obra que se li atribuí durant dos mil anys, podem llegir el que segueix : "El cos en moviment s'atura quan la força que l'impulsa deixa d'exercir la seva acció.»

La descoberta i l'emprament del — 16

raonament científic per Galilei fou una. de les conquestes més importants de la història del pensament humà i assenyala la veritable naixença de la física, Aquest descobriment ens ha ensenyat que no sempre s'ha de confiar en les conclusions intuïtives basades en l'observació immediata, ja que algunes vegades menen per pistes falses.

Però, en quin cas s'equivoca, la intuïció? d, És possible que hom s'equivoqui en dir que un carruatge arrossegat per quatre cavalls s'ha de desplaçar més de pressa que un d'arrossegat només per dos?

Examinem de més a prop els fets fonamentals del moviment, començant per la simple experiència quotidiana, ben familiar de la humanitat des del començament de la civilització i adquirida en la dura lluita per la vida.

Imaginem que un home que empeny un carretó per un camí pla, de sobte, deixa d'empènyer. El carretó es desplaçarà encara una certa distància abans de parar-se. Ara nosaltres preguntem: com es podria augmentar, aquesta distància? Hi ha diverses maneres d'aconseguir-ho, com, per exemple, untar les rodes i allisar bé el camí.

Com més fàcilment girin les rodes i com més llis sigui el camí, més tros continuarà corrent el carretó. I què s'ha fet untant les rodes i allisant el camí? Senzillament això: s'han reduït les influències exteriors- L'efecte d'allò que coneixem amb el nom de fricció ha disminuït, tant a les rodes com entre aquestes i el camí. Això constitueix ja una interpretació teòrica d'una evidència, interpretació, però. que de fet resulta arbitrària. Si fem un altre pas significatiu, abastarem el fil conductor.

Imaginem-nos un camí perfectament llis i unes rodes sense gens de fricció.

Llavors no hi hauria res que parés el carretó, de manera que continuaria corrent sempre més. Hom arriba a aquesta conclusió només imaginant un experiment ideal, que de fet no es podrà realitzar mai, puix que és impossible d'eliminar totes les influències exteriors. L'experiment ideal mostra el fil conductor que constituí realment el

fonament de la mecànica del moviment.

Comparant els dos mètodes d'enfocar el problema, podem dir que, segons la concepció intuïtiva, com més gran és l'acció, més gran és la velocitat. Així, doncs, la velocitat demostra si hi ha o no forces exteriors que actuïn sobre el cos. El nou fil conductor trobat per Galilei és el següent: si un cos no és empès ni estirat, ni accionat de cap altra manera, o, altrament dit, si sobre un cos no s'exerceix cap força exterior, es mou uniformement, és a dir, sempre a la mateixa velocitat i en línia recta.

Així, la velocitat no demostra si s'han exercit o no influències exteriors. La conclusió de Galilei, que és exacta, fou formulada una generació més tard per Newton amb la llei d'inèrcia. Aquesta sol ésser la primera llei física que aprenem de memòria a l'escola i que potser recordeu encara: .

«Tots els cossos romanen en estat de repòs o de moviment uniforme en línia recta, llevat que certes forces exteriors no els obliguin a canviar.»

Hem vist que aquesta llei d'inèrcia no es pot deduir directament de l'experiència, sinó per la reflexió especulativa concordant amb l'observació. L'exriment ideal no es pot realitzar, de fet, encara que condueixi a un profund coneixement dels experiments reals.

Dels diversos moviments complexos que es produeixen en el món que ens envolta, escollim com a primer exemple el moviment uniforme. És el més simple, perquè no hi ha cap força exterior en acció. Això no obstant, el moviment uniforme és la realització impossible : la pedra deixada anar des de dalt d'una torre o el carretó empès per un camí no podran mai moure's d'una manera absolutament uniforme, perquè no podem eliminar la influència de les forces exteriors.

En una bona novel·la de misteri les pistes més aparents menen sovint a sospites injustificades. En intentar de comprendre les lleis de la natura, ens trobem igualment que l'explicació in-

tuïtiva més evident resulta sovint equivocada.

El pensament humà crea una imatge proteïforme de l'univers. La contribució de Galilei consistí a destruir la concepció intuïtiva i substituir-la per una altra de nova. Aquesta és la significació del descobriment de Galilei.

Però ara sorgeix una altra qüestió relacionada amb el moviment. Si la velocitat no és cap indicació de les forces exteriors que actuen damunt un cos, què és, doncs? La resposta a aquesta pregunta fonamental fou donada per Galilei, i encara amb més precisió per Newton, i forneix un altre fil conductor a la nostra recerca.

Si volem trobar la resposta correcta, hem de reflexionar una mica més profundament sobre el carret que circula per un camí perfectament llis. En el nostre experiment ideal la uniformitat del moviment era deguda a l'absència de tota força exterior. Imaginem ara que el carretó en moviment

— 17 —

uniforme rep una empenta en la mateixa direcció en què es mou. Què es produeix? La seva velocitat evidentment augmenta. És igualment evident que una empenta en direcció contrària a la del moviment disminuiria la velocitat. En el primer cas el carret és accelerat per l'empenta; en el segon cas és alentit. Immediatament s'imposa la conclusió següent: l'acció de les forces exteriors modifica la velocitat. Així, doncs, no és la velocitat en si, sinó la seva modificació, que és conseqüència d'empènyer o d'estirar. Aquesta força augmenta o disminueix la velocitat segons si actua en direcció del moviment o en direcció contrària. Galilei ho veié clarament i ho escriví a les seves Dues noves ciències: «...qualsevol velocitat donada a un cos es mantindrà rigorosament mentre s'eliminin les causes externes d'acceleració o de retardament, condició que només apareix en els plans horitzontals, car en els plans costa avall ja es dona una causa d'acceleració, mentre que en els plans costa amunt se'n dóna una de retardament, de la qual cosa es dedueix que el moviment en un pla horitzontal és perpetu; si la velocitat és uniforme, no pot ésser alentida ni disminuïda, i encara menys eliminada.»

Seguint la bona pista, aconseguim una coneixença més aprofundida del moviment. La relació entre la força i la modificació de la velocitat, i no la connexió entre la força i la velocitat, com estaríem temptats de creure guiats per la intuïció, constitueix la base de la mecànica clàssica formulada per Newton.

Hem emprat dos conceptes que tenen un paper capital en la mecànica clàssica: força i modificació de la velocitat. En el desenvolupament ulterior de la ciència, aquests dos conceptes s'han estès i s'han generalitzat, per la qual cosa cal examinar-los de més a prop.

Què és la força? Intuïtivament entenem què es vol significar amb aquest terme. Aquest concepte va néixer de l'esforç d'empènyer, de tirar o d'esti-

rar, és a dir, de la sensació muscular que acompanya cadascun d'aquests actes. Però la seva generalització va molt més enllà d'aquests simples exemples.

Podem concebre la força fins i tot sense imaginar-nos un cavall estirant un carruatge. Parlem de la força d'atracció entre el sol i la terra, entre aquesta i la lluna, i de les forces que produeixen les marees. Parlem de la força en virtut de la qual la terra ens obliga a nosaltres i tots els objectes que ens envolten a romandre dins la seva esfera d'influència. Parlem de la força amb què el vent arrissa la mar o fa moure les fulles dels arbres. Sempre i arreu que constatem una modificació de la velocitat, podem fer-ne responsable una força exterior, en el sentit general. Newton escriví en els seus Principis: «Una forca aplicada equival a una acció exercida sobre un cos per canviar-lo d'estat, sigui de repòs, sigui de moviment uniforme en línia recta. »Aquesta força consisteix únicament en l'acció, i deixa de trobar-se en el cos quan l'acció ha acabat. Car el cos conserva qualsevol nou estat que adquireix per la seva vis inertiae solament. Les forces aplicades poden ésser d'orígens diversos: per percussió, per pressió o per acció centrípeta.»

Quan es deixa anar una pedra des de dalt d'una torre, el seu moviment no és en absolut uniforme: la seva velocitat augmenta a mesura que cau.

D'això deduïm que hi ha una força exterior que actua en direcció del moviment, o, en altres termes, que la terra atreu la pedra. Prenguem un altre exemple. Què passa quan hom tira la pedra verticalment de baix a dalt? La velocitat decreix fins que la pedra ateny un punt culminant, i llavors comença a caure. Aquesta disminució de la velocitat és causada per la mateixa força que determina l'acceleració d'un cos que cau. En un cas la força actua en la direcció del moviment, i en l'altre en sentit contrari. La força és la mateixa, però determina l'acceleració o el retardament, segons si la pedra cau de dalt a baix o hom la tira de baix a dalt.

18 —

la torre dels vicis capitals... de Ramon-Terenci Moix Premi VÍCTOR CATALÀ "Editorial Selecta.

Barcelona, 1968.

238 pàgines.

Preu: 150 pres-

Ramon-Terenci Moix, un nom relativament nou en la literatura nostra, nasqué a Barcelona el 5 de gener de 1943. Començà a escriure als 17 anys, encara en castellà, una novel·la de 800 fulls de la qual prefereix no recordarse, però on figuraven ja alguns temes que han predominat en tota la seua narrativa posterior, entre els quals destaquen el moment històric que li ha tocat viure, el destí de la seua generació i la forma en què ha estat pujada, així com l'erotisme i la solitud com a preocupacions personals. El 1965 quedà cinquè finalista del premi NADAL amb una novel·la que, reescrita dà nou i en la nostra llengua, ha quedat finalista al SANT JORDI de 1967. Moix ha residit a Londres, París i Madrid i ha viatjat per Suïssa, França, Itàlia ï Egipte. A partir de 1964 féu col·laboracions de crítica cinematogràfica, teatral, literària i reportatges diversos a les revistes FILM-IDEAL, TELE-ESTEL, DESTINO, PRIMER ACTO, PRESÈNCIA, SERRA D'OR i d'altres. Com a novel·lista ha escrit SADÍSTIC ESPERPÈNTIC I FINS METAFÍSIC, i en té dues més d'inèdites i està treballant en la redacció d'altres: EL TEMPS ÉS UN SOMNI POP i DESCORT, en forma epistolar. i En la seva obra LA TORRE DELS VICIS CAPITALS que avui presentem, cada conte pot contenir un vici o bé una virtut, segons proposa l'autor en l'endevinalla inicial, però cal creure que és en el capgirament que es fa de la idea burgesa d'aquests dos conceptes, que el lector perspicaç trobarà la solució. Preocupat l'autor pels problemes polítics, socials, eròtics i humans, ha impregnat les seues històries d'aquestes preocupacions constants, i no és difícil endevinar en el seu conjunt una gran pietat per l'ànima humana i la seua solitud.

Essent totes d'una alta qualitat literària, reproduïm una narració del llibre guiant-nos solament de la seua extensió i l'espai de què disposem. Llegiu, doncs,

PASTITX Aquell any, en el poblet d'estiueig, es distanciaren del grup, car acabaven de descobrir que només en la solitud eren feliços. S'estimaven, ell i ella, amb una voluntat de permanència que foragitava el flirteig i la por a la sinceritat. Havien nascut a dues bandes de l'any i amb dos anys •de diferència a favor del noi, però tots clos eren alts, i gentil ell i bella la noia —a parer, si més no, d'aquella iaieta anglesa que residí tres setmanes a l'Hostal Azul i els solia convidar a la teaceremony de moltes tardes. A tots dos els agradava d'estimar-se a soles, sota la pineda, quan el sol fugia. El romanticisme que l'amor els havia •deixondit flanquejà de vegades la cursileria, però ^no en traspassava el llindar. Ell, traïdor als nos-

D'ESTIU Ires costums materialistes, demanava una actitud de decadència sublim (capvespres amarats de tristor, Monteverdi, Robert Browning, l'amic Suthney), ni que fos per tal de perdre tota la por que l'amor li inspirava i guarnir la seva veritat pregona —aquell «t'estimo» etzibat porugament a l'amada— amb el vernís seductor (una certa disfressa de cahotinagé) que protegia llurs companys d'adolescència. Per bé que esdevinguda, la tal disfressa, un joc solitari. Car aquest mateix vernís —o disfressa, si voleu que hi tornem— li havia fet concebre la poètica hipòtesi que l'amor és per a dues persones i no pas per a més. Després, els altres companys de la colla començaren a sobrar-li; sobretot a partir del moment que

— 19 —

s'assabentà de la certesa d'aquest amor (que li era el primer). Ella, d'altra banda, pertanyia a una classe social antany pròcer que s'havia ensenyorit del romanticisme —en féu un joc e.xclusivista— i encara vivia de la imatge herbolària d'un Rousseau convertit en cuplet de la Raquel. És a dir, que ella havia heretat no pas el romanticisme de debò, ans la malaltia social que havia minvat a la seva classe en començar el segle. Ell, romàntic menestral, convers^ de feia poc i potser per això vocacional de debò, i ella, romàntica per tradició privilegiada, passejaven per les ruïnes de la necròpolis romana, als afores del poble, tocant a la carretera de la costa. Es besaven sota l'ombra de columnes amb estries mig exhaurides, al costat de les cisternes eixutes, sobre els mosaics amb rovell de pluja. També es banyaven, car la necròpolis era a frec de mar, quasi hi entrava.

Es banyaven tots silents i desitjaven que la colla no descobrís el seu redòs forjat per tants de segles. Solia ser una hora intermèdia de la tarda, llavors que l'aigua agafa un color metàllic i té un ròssec dolç i càlid. Es banyaven en un aldarull engrescat, tot fent sortidors amb el xipolleig dels peus, tot capbussant-se a la recerca de vaixells enfonsats feia molts anys; després, pujaven per l'espigó grec (l'espigó que començaren a construir els marxants fenicis i que finiren els grecs per tal que el fessin servir els romans) i corrien entre les pedres de cantell ratat, habitacle de crancs. En algun moment de la cursa enriolada, s'abraçaven i es feien vols d'amor, i és probable que mai no s'haurien oblidat si el joc del temps no hi arriba a intervenir.

Durant una d'aquelles curses decidiren de jugar a fet. Heus aquí el joc excitant per definició, el més feliç de tots els «jo et dono, tu no em dones pas». L'escenari cadavèric i de llum fonedissa no podia ser més escaient. Per les columnes emmudides, giragonsejaven lligaboscos salvatges; en alguna cornisamenta escampada per terra botaven flors inconegudes; la ciutat vella, vençud-a per la Història i la mort, traspuava una processó de focs follets, una sentor de cadàvers que potser havien decidit voluntàriament de barrejar el seu ossam amb la sal del mar.

Ella s'amagà darrera unes escales que antany degueren menar a un grandiós altar de Pal.las.

Panteixava i el vestit de bany, encara humit, se li enganxava a la pell. Restà a l'aguait del crit de Tonyo per tal de començar a buscar-lo. Esperava el «valen». Però el temps començà a escolar-se i ell no cridava. Entre el silenci de les ruïnes, brollava el remugueig d'un rierol pro vinent de les muntanyes i que anava a morir en el mar. Grinyolaven ocellots negres, i un seguici de formigues escalava la paret del temple, a la recerca de l'altar dels sacrificis, com si fossin conscients que llurs formigues avantpassades s'havien anat nodrint allí mateix. Venia a ser com un heretatge de despulles.

El silenci espaordia l'amada. La presència de les coses mortes, inertes al seu entorn, la feia tremolar. Féu un crit, però no obtingué resposta.

Ningú no contestà tampoc a cap dels crits que — 20

anà fent tot seguit, i aleshores sentí com si cl món esdevingués una gegantina nit de Valpurgis. les bruixes de la qual només estaven esperant de posseir-la.

Arrencà a córrer entre les ruïnes, tot mirant de defugir els pous i secs profunds que amagava el matollam. Les clavegueres romanes pudien com en temps de gran resplendor. Saltà sobre les columnes caigudes del fòrum, traspassà la palestra i, assolides les muralles de la ciutat, esbufegà i comprengué que estava ben sola.

Perquè l'amant no contestava a la crida i enllà de les muntanyes s'acabava el dia. El fons de les cisternes prenia tonalitats insòlites. Eren molt fondes. Goles obertes, eren, que contribuïen a la permanència d'un desig necrofíüc, una voluntat de possessió que ultrapassa les fronteres de la vida i arriba a erotitzar àdhuc la mort. El dolor del capvespre s'havia emparat de la noia; la por dels fantasmes arraulits darrera tot aquell temps mort li impedia de caminar. Restava enfonsada entre l'herba, paralitzada entre columnes i envoltada de pous. I entremig de la por de la nit i els espectres hi havia l'esglai de pressentir que ell ja no existia.

Els crits de la colla la tornaren a una realitat que la va veure venir amb el rostre ple de llàgrimes. Els dos cotxes amb què la colla recorria les nits de festa de la colònia estiuenca feren dues frenades tan polsegoses com espectaculars.

Els amics la reclamaven entre riallades amables i al·lusions grolleres tocant a aquell endarreriment. Corrien cap a elJa, agafats de la mà, saltironejant, vestits a dretes per a la gresca del brogit de totes les nits... aquelles nits que anaven atorgant al seu estiu jovenívol una aparença formidable d'íntima òpera fantasmal.

No van trigar gaire a comprendre que, a la noia, li passava alguna cosa de greu: quelcom mai experimentat. L'envoltaren, tots manyacs, i li feren un munt de preguntes sobre el «què ha passat?», i el «óper què plores?» i «on és Tonyo?». Però la veritat era molt senzilla i no pas feixuga de suportar. Ell havia desaparegut amb la tarda, al bell mig del joc amorós; fet fonedís en una mesura misteriosa, segons la qual ni tan sols no es podia determinar si era mort o viu.

Havia desaparegut entre els matolls, sota alguna ruïna, potser dins algun d'aquells pous enfosquits per la nit i la malesa.

No podia haver sortit de les ruïnes, car la seva roba i la màquina de retratar i el llibre de Camus encara eren a la platja, rebent l'alè de la brisa.

Van anar en cerca de llanternes i torxes, i amb l'ajut dels probletans cercaren Tonyo a partir dels fonaments de la palestra grega fins a l'espigó fenici que entrava en el niar. Aquell seguici de llums feia com una mena de processó adscrita a algun ritu antic, potser eretenc. Feia un ventijol calent, prenunci cie qui sap què, i la multitud d'homes i doncs i nens i els components de la colla saltaven entre els arbres, com si ballesssin alguna cosa de Grieg, i fins crida-

ven el nom del desaparegut. Però cap crit no trobà altra resposta que l'escuma del mar. Així •doncs, trencà l'alba i fou creat un nou dia.

La grandesa veritable d'aquells que moren joves és llur refús absolut de la senilitat, projectat •en la ment d'aquells que resten vius. Un mort adolescent romandrà sempre pur i incontaminat •en la memòria d'aquells que han anat envellint •en morir ell. Hom serva d'aquella existència una flaire de flor incontaminada, la mateixa sentor necrofílica que ens inspiren les cisternes de les moltes ciutats que s'esfondraren. Estimem el mort jove per allò que té de prometença d'un plaer que mai no morirà. Continuem dcsitjant-lo fins enllà de la tomba, i quan nosaltres hem envellit ens mirem en qualsevol mirall i cl record de la seva bellesa, preservada en la mort, es rifa de .nosaltres i ens esglaia.

Però Tonyo no havia mort totalment, aquell

estiu dels amors primerencs. Desaparèixer, perdre's, equival a deixar una possibilitat no solament de tornada, sinó també de vellesa. Per això, doncs, en el record de tothom Tonyo era un noiet que s'havia perdut una nit però que podríem trobar qualsevol dia en qualsevol carrer d'una ciutat qualsevol. I aquest intent de servar viva l'esperança que tenien d'ell, aquesta resistència d'altri a anar-se sentint indcfugiblcmcnt cn-

vellits amb la seva mort, anul·là per a Tonyo aquella avinentesa sublim de no envellir mai que cl temps li havia atorgat. En lliscar d'altres estius, la colla continuà fent veure que Tonyo, en realitat, vivia en alguna part del món, en la qual s'anava fent gran com ells aquí. Que manegava tot rabent envers la maduresa a la qual tots estaven empesos sense remei. És a dir: que algun dia retrobarien Tonyo i que també ell hauria sofert les vexacions i els ultratges del temps.

Els dies van ser una mena de rosari molt gros, punt i creu d'una labor malenconiosa, baules d'una cadena al capdavall de la qual penjava la calavera de la mort. Els jocs d'aquell estiu tan engrescador com prometedor van raure en partides més serioses, que semblaven establertes de primer antuvi per un ordre molt menys superficial. Clara es maridà, una tarda de qualsevol mes

primaveral, en una església à la page. Tingué molts regals i un àpat ben luxós i estava enamorada del marit.

Ningú no comptà el temps que va tornar a cseolar-se. Sobre les ruïnes i sobre el mar, sobre la població d'aquell estiu famós, encara es feia fosc amb una certa dignitat. Natura impertorbable! Un Museu Arqueològic es recordà del tresor artístic que dormia, d'oblit, prop de l'espigó 21 —

fenici, i un grup de científics estrangers van anar a fer-li excavacions fins a aconseguir que la terra tornés al sol allò que en altre temps havien compartit plegats.

Un mati assolellat, tot just quan s'anunciava un altre estiu, Clara portà el fill gran al museu, car era ben conscient que calia inculcar cultura en l'ànima de la xicalla. A ella, els museus l'avorrien. L'agombolament humà li impedia d'emocionar-s'hi i anul·lava, d'altra banda, la seva capacitat d'anàlisi i concentració. Les inscripcions i dades eixutes que volien conduir mecànicament el visitant cap a èpoques i fets passats l'anorreaven. Tot passava com una marea d'abstractesa, un cementiri de records; el testimoniatge de tants segles s'anava perdent a mesura que ella caminava, astorada i estrafeta com aquella vegada que Tonyo desaparegué.

No havia oblidat aquella tarda, però tampoc no hi havia pensat més. Va caldre que els objectes sostrets de les excavacions comencessin a bategar per a ella perquè el temps reculés i pogués retrobar aquell estiu de la seva noiesa, les ruïnes i el misteri de Tonyo, amb el qual havia jugat a l'amor i amb el qual s'havia perdut.

Val a dir que la cosa més neguitosa era l'escultura d'un efebus romà el rostre del qual li era ben familiar: una escultura trobada en les ruïnes de L., tres anys després d'haver desaparegut Tonyo.

L'escultura la fitava de valent, tot i que no tenia ulls. Era com un amuntegament melodiós de turgències que el fang havia preservat fins a endurir-les. En els seus dintres, no hi bategava res i, segons els saviassos, els segles havien estat molt pietosos amb els trets del rostre, que estaven admirablement conservats. No pas, però, els ulls. Les conques buides permeteren a Clara de sentir-se projectada devers un gran calidoscopi molt íntim, que comprenia molts éssers oblidats, amics perduts, paisatges que el temps havia deformat en la memòria.

Era com si hagués estimat aquest cos nu, com si hagués corregut amb ell sobre l'espigó, entre els lligaboscos i les lianes de la ciutat oblidada. Com si la processó de torxes no hagués buscat tot el que calia en la crosta del món per tal d'alliberar aquell cos de l'abraçada implacable del fang.

Llegí el catàleg: ESCULTURA ROMANA. Probablemente del siglo 11 a. de J. Representa un joven atleta. Ejecutada en barro. Inacabada.

Encontrada en un pozo de L. Ella s'estremí. Una veu sonava al seu costat.

•—Ah, Maria, quina conservació! Mira, com si l'haguessin feta abans-d'ahir.

—Oh, sí! Llàstima que el maese no arribés a temps de fer-hi els ulls...

Ella, és clar, estava grossa i tenia trenta anys i ara s'avergonyia enfront del cos preservat, exhibit per sempre més a l'admiració de tots els esdevenidors. Tenia les cames encongides, com si estigués lluitant contra alguna cosa subterrània; la mà, enlairada, semblava cercar el cel; la boca volia engegar un crit de triomf, que ningú no va sentir. I Clara, amb llàgrimes i desesperació amuntegades arran de gola, va pensar que havia conegut aquell rostre; però era impossible de recordar on.

En sortir del museu va tornar a sentir —era un pressentiment que tenia fix d'ençà que féu trenta anys —com si la ciutat canviés molt. com si cap fesomia no romangués inalterada. 1 era una impressió de basarda, allò de pensar que el temps se'ls emportava a tots. I recordà Tonyo, un mort prematur. Perquè potser havia conegut l'efebus romà i tal vegada en coneixia el nom i. al cap i a la fi, li feia molta por de recordar que en altres temps, quan la ciutat encara no era així, havien estiuejat en una contrada molt propera a les ruïnes de L. en la qual tots els joves feliços jugaven a l'amor. Però ja feia molt de temps.

El recull consta dels següents contes:

Pauet Els màrtirs Eixampla Lilí Barcelona Màrius Bayron Somniatruitcs Lc-Fay Pastitx d'estiu La gala

— 22 —

EL CONFLICTE Tercer fragment reproduït del llibre EL CONFLICTE ÀRAB-ISRAELITA, «Les Temps Modernes», de J. P. Sartre i altres (1).

ARAB·ISARAE

Amb aquest treball (extractat) de Robert Misrahi, que segueix, donem per acabada la nostra informació sobre una de les obres més importants que s'han escrit per a l'estudi objectiu de les tensions intensíssimes que cobreixen sovint de foc i de sang la més neuràlgica regió de l'Orient Mitjà.

Si el primer fragment que reproduírem, d'Ibrahim Shabath, representava una posició moderada i conciliadora, i el segon, d'Issa Nakla, un to combatiu a favor del punt de vista àrab-palestí, ara, el de Misrahi, jueu, gira la fulla amb una certa duresa recolzant la posició intransigent dei nou Estat israelita.

Robert Misrahi és francès de naixença, nat a París el 1926. Catedràtic1 de filoso'ia, professor adjunt a la Sorbona, participà, des de França, en la lluita d'alliberació dels jueus de Palestina el 1946-1947. Escriu a «Les Temps Modernes» des de 1945. Ha publicat «La Condition Réflexive de l'Home Juif» en la col·lecció «Les Temps Modernes». Oïm-lo:

-

COEXISTÈNCIA O GUERRA LA NACIÓ ISRAELITA I EL DRET L'Estat d'Israel no pot ésser definit per cap criteri tradicional. Certament, tot el que és nou estranya i escandalitza, però hom ha de poder integrar aquest fet original a la cultura del segle XX si recorda que la història de la humanitat no es redueix simplement als determinismes objectius (econòmics), sinó que suposa un reassumir contínuament les societats per elles mateixes, i, finalment, una lliure creació de l'home per l'home.

Negar aquesta llibertat creadora és negar el mateix valor de la idea d'independència nacional que inspira i justifica per ella mateixa el combat del Viet-Cong o de les nacions africanes i àrabs.

Una de les formes institucionals d'aquesta creació de l'home per ell mateix és precisament l'existència nacional.

Existeixen en el món moltes nacions, sia com a fets consumats, sia com a processos en formació; però les nacions ja consolidades foren primer nacionalitats en formació, processos d'unificació, d'alliberament o d'estatalització (U.S.A., U.R.S.S., Polònia, França, Jordània, Síria, Egipte, Iugoslàvia, Israel). En altres paraules: una nació no és una essència, sinó una història; i aquesta és una veritat que es pot atribuir a totes les nacions, sense excepció de cap mena.

La Unió Soviètica i els Estats Units reconeixen a Israel aquest dret universal a l'existència nacional tant de fet com de dret.

La primera sosté, però, que l'Estat d'Israel posseeixi un règimen completament socialista, i els segons insisteixen en el fet que Israel sigui un règimen lliure de tota mena d'empresa col·lectivista. És a dir, hom discuteix en el món el valor del règim de tal o tal nació, o bé la política de tal o tal govern, però hom no pot negar ah pobles el dret a existir.

De totes les nacions, només els àrabs neguen a Israel el dret a existir.

Són també els únics a apel·lar públicament (al Caire o a París) a la guerra antiisraelita, és a dir, novament al pogrom i al genocidi. Són també els únics entre totes les nacions (tret dels americans) a desencadenar accions militars sobre el territori d'una nació independent o que lluita per a la independència. Les diferències quantitatives no canvie?i l'assumpte.

Si, als ulls de les nacions com als ulls dels intel·lectuals, ah ulls dels homes de cultura, a la Premsa o a l'Assemblea de les Nacions Unides, la petita nació israelita no té mai raó (com els

(1) Col·lecció HISTORIA IMMEDIATA, Edició de Materials. S. A amb fotos i mapes. Preu: 350 ptes.

— 23 —

Barcelona. I967. Un volum de 552 pàgines.

jueus), els àrabs són, però, els únics a franquejar el pas que separa la difamació moral i política de l'apel·lació a l'homicidi, fa que Israel, faci cl que faci, està rodejada per i'antisemitisme latent, només topa amb la violència de l'antisemitisme obert davant el món àrab. Israel és com el jueu entre les nacions, i els àrabs esperen el moment oportú per donar-li el cop fatal: aquesta seria la veritable solució final.

Són precisament els véins fronterers d'Israel els qui odien la seva mateixa existència. Israel viu, doncs, sota una amenaça constant, fins al punt que enmig de les nacions és com el jueu enmig dels homes i la seva essència és precisament la d'ésser amenaçada perpètuament a mort.

La discussió àrab sobre l'existència d'Israel reposa en quatre arguments que agruparem de dos en dos, i els diferents projectes de solucions preseniats pels àrabs es nuen al voltant d'un tema que definirem més endavant.

EL PUNT DE VISTA ÀRAB Heus aqui els quatre arguments àrabs esquematitzats al màxim: A) Crítica feta a partir de la consideració dels àrabs i des del punt de vista de la política interior dels àrabs. l. er Els israelites haurien causat als àrabs un "perjudici" essencial, manifestat sota els aspectes empírics següents: —' Desplaçaments de pobles àrabs establerts a Palestina de molt temps ençà.

— Apropiació d'un territori, els propietaris legítims del qual foren exiliats per violència.

2.°n El sionisme fóra, fonamentalment, un colonialisme, i Israel un cap de pont de l'imperialisme en el si del món àrab.

B) Crítica àrab feta a partir de la consideració d'Israel mateix i des del punt de vista de la política israelita.

3. er Israel, pel fet d'ésser colonialista, és en ella mateixa una societat de classes i un règim d'economia capitalista.

4.* Israel, pel fet d'ésser capitalista, és una societat racista que oprimeix les seves minories, particularment la minoria àrab.

C) La idea central de les solucions àrabs és el retorn dels àrabs a llur pàtria perduda, i el retorn de la terra àrab al si del patrimoni àrab.

D'aquesta manera foren resolts el punt 4 (la minoria àrab deixaria d'ésser oprimida i esdevindria majoria); el punt 3 (un estat capitalista fóra destruït); el punt 2 (l'imperialisme fóra foragitat del seu últim blindatge a l'Orient mitjà); el punt 1 (el perjudici causat als àrabs fóra reparat amb el retorn dels refugiats, la restitució de terres, la partença dels jueus afincats a Israel des de 1948 i el respecte a aquests nous ciutadans palestins de religió jueva que constituirien els 600.000 habitants jueus de la Palestina britànica) .

ante, sense els jueus. Israel no hauria existit mai, i els jueus no haurien estat mai ciutadants d'un estat jueu independent; l'Islam no hauria tingut, com abans la cristiandat, aquesta espina clavada en la carn: els Jueus.

Com que aquesta hipòtesi és purament mítica, antihistòrica i feta perquè sí, si hom vol retrobar el món real d'avui, convé de reprendre d'un a un els quatre arguments àrabs i la forma general de la solució final àrab.

RESPOSTA A L'ARGUMENTACIÓ

ÀRAB

A. 1. — D'un tort que hauria estat fet als àrabs.

En realitat, l'interlocutor reprodueix la història tot atribuint als fets purs unes causes i un sentit discutibles: el desplaçament de les poblacions no és el resultat d'una agressió israelita, sinó d'una agressió àrab realitzada el 1948 per tots els veïns d'Israel contra Israel, el mateix dia del seu naixement, l'endemà del reembarcament de les tropes britàniques, aconseguit pels combatents jueus tots sols; per justificar aquesta agressió de 1948 contra un estat jurídicament constituït en dret internacional, els àrabs neguen aquesta llei internacional que, de tota manca, saben invocar tan bé, i àdhuc es fan solidaris d'antics règims àrabs feudals d'aquell temps: la monarquia egípcia de Faruk, la Transjordània d'Abdallah, l'Iralc de Nouri Said. En una paraula: tots els règims anteriors als gran esforços (tan confosos, certament) del món àrab d'avui. Més concretament: si les poblacions àrabs abandonaren Israel, fou perquè els responsables àrabs eís ho demanaren i amb l'esperança de tornar amb totes llur forces a assassinar els vençuts: si hom rebutja aquesta interpretació (que és la nostra), hom ha de reconèixer, doncs, que els àrjhs fugiren dels vencedors jueus, dels quals temien les represàlies: hom torna a raure en el fet de la guerra israelo-àrab, que, cal recordar-ho bé, fou desencadenada no pels jueus, sinó pels àrabs, amb la finalitat de llançar els jueus al mar.

Així, atribuir als jueus la culpabilitat de la fugida àrab és atribuir a la víctima la responsabilitat de l'agressió; és retreure a la víctima el fet de no haver sucumbit sota els cops de l'agressor; és retreure als jueus d'haver emprat la guerra per sobreviure...

Hom admetrà, doncs, que la responsabilitat material de la fugida àrab incumbeix als mateixos àrabs. Més enllà del fet, però, £no hi ha un dret dels àrabs que, en fugir dels vencedors (per altra banda, prometent una revenja no massa llunyana), abandonaren alhora unes terres i una pàtria on s'havien instal·lat feia uns milers d'anys?

Responguem clarament: de dues coses, una: hom nega el fet o hom nega el dret. El dret àrab dimanariu d'una llarga estada a Palestina: aleshores, això mateix podem dir dels jueus,. amb l'avantatge de l'anterioritat històrica, atès que els jueus han viscut a Palestina des de l'antic reialme dels hebreus. Hom no pot fer començar arbitràriament la història a partir de la data de La sivella quedaria fermada així: Israel seria l'Egir; considerem, doncs, o la història en la seva esborrat del mapa i hom arribaria a un statu quo totalitat, o només la història contemporània a — 24 —

partir de l'esfondrament l'imperi britànic.

de l'imperi iure o de

Caldrà, doncs, negligir el dret fundat sobre la història més antiga o la presència del primer ocupant, o del segon, o del tercer.

Considerem, doncs, el fet jurídic i polític: consisteix en la pura agressió àrab de 1948 amb el menyspreu del dret internacional. Anteriorment a aquesta data, hom presencia la venda voluntària i avantatjosa de terres feudals àrabs als compradors jueus, delegats dels jueus del món. Més endavant en tornarem a parlar, del sionisme (A. 2.).

En el pla quotidià, és cert que els camps de refugiats àrabs són escàndol i vergonya, el mateix segell de violència feta a les poblacions civils: però és una vergonya no pas per als jueus, sinó per als àrabs. És una "violència indeguda" que s'arrossega fa vint anys, però és imposada als àrabs pels àrabs, no pels jueus.

En efecte:

a) Les nacions àrabs (veritables germans i germanes en els discursos) refusen d'integrar dins llur economia els refugiats àrabs: fan falta màrtirs. b) Les potències esmentades (Estats àrabs i Estat d'Israel) són potències sobiranes que han de solucionar el litigi dels refugiats per negociacions regulars; però els àrabs han decidit de no mantenir relacions amb Israel, i de no conèixer.ne la legitimitat ni l'existència: amb aquestes condicions, com podríem parlar dels refugiats? ^JVo és el món àrab que, manté des — 25

d'aleshores el statu quo en els camps, en nom d'una concepció arcaica de l'honor / sense mirar el preu que hauran de pagar les poblacions?

D'altra banda, hi ha una altra contradicció: 0 reclamen a Israel (fins i tot indirectament) quelcom a propòsit dels refugiats i han de reconèixer des d'aleshores la seva existència de fet (és el mateix fet que si hom considera Israel responsable de la desgràcia dels refugiats: és reconèixer de fet que cal comptar amb Israel per a resoldre aquest problema, i és reconèixer que per a ésser responsable, cal ésser. "Qui és el senyor Txu En-lai?", preguntava temps enrera Foster Dulles...).

O bé, al contrari, refusen de reconèixer Israel, de negociar amb ell, o de dialogar, tot 1 esperant la seva fi pròxima o llunyana i s'encarreguen, tots sols, amb coratge, dignitat i eficàcia, de la sort dels refugiats. Els àrabs, ben al contrari, neguen l'existència d'Israel bo i desitjant enviar-li de nou els milions de refugiats a fi de fer-lo esclatar sota el pes del nombre.

La resposta àrab és única i contradictòria: els jueus existeixen per a reparar, però no pas per a ésser lliures. I és que l'assumpte dels refugiats és una querella amb totes les de perdre o un cavall de batalla: l'argument fonamental (manifest, però no pas forçosament verídic ni exacte) és l'acusació global oposada al sionisme.

A. 2. — El sionisme fóra un colonialisme. És la més falsa de les acusacions.

Examinem

"l'argument".

Si el colonialisme és un sistema, suposa un lligam de certes estructures i de certes pràctiques: quant a Israel, hom no les hi troba pas. En efecte, els jueus han format Israel per les seves institucions, per la seva existència, pel seu combat i pel seu treball; eren ciutadans palestins sota el mandat britànic, i no pas ciutadans d'una metròpoli estrangera que s'haurien instal·lat als posts de comandament del pais. Cal recordar aquesta evidència: el colonitzador era, de primer, l'imperi turc, i després, l'imperi britànic: jueus i àrabs de Palestina eren, igualment, uns colonitzats.

L'Estat d'Israel es va alliberar (després d'una guerra d •alliberació antibritànica, cal recordarho?) d'un mandat britànic i no pas d'un estat àrab.

Per altra part, en una colònia, l'indígena treballa i no posseeix res mentre que els colons són posseïdors i no produeixen: a l'Estat d'Israel els jueus posseeixen la terra i ells mateixos la treballen, tot i que els àrabs posseeixen també llurs terres i ells mateixos les treballen.

Més ben dit. durant el mandat britànic, els Kibboutzim. tothom ho sap, foren les pedres principals del futur edifici israelita. Consisteixen en la propietat comuna d'un sòl, treball comú i igual consumició: va néixer aleshores una societat real i utopista, més avançada socialment que qualsevol altra pagesia del món; icom és possible d'ignorar la condició real d'aquells homes, llur nova llibertat, llur igualtat que causa estupor, al capdavall per retreure'ls de no entrar a l'esquema ordinari del socialisme i, no obstant això, fer-los entrar per força a l'esquema colonialista? A més: els colons creen un sots-proletariat agrícola, però rarament un proletariat industrial: els habitants dels kibboutzim, quant a ells mateixos, han suprimit iota mena de proletariat, atès que han suprimit l'assalariament; hom oblida massa sovint el principi purista dels vells peoners kibboutznians: no servir-se mai de cap assalariat exterior al kibboutz, a fi de no explotar cap treballador i de respectar absolutament el principi de l'autogestió d'un kibboutz pels mateixos kibboutznians, no assalariats i propietaris col·lectius de llurs terres, de llurs màquines i de llurs rendes.

Però, {.aquestes terres, direu, no han estat "preses als àrabs"? És fals: han estat comprades i venudes regularment.

No sabien el que es feien els àrabs?

I els jueus no s'ho amagaven pas, d'ésser sionistes, és a dir, patriotes.

A part d'això, el veritable problema és més concret: idc quines terres es tracta? a) De grans propietats, ja que havien de constituir els kibboutzim: <]cls petits camperols àrabs, posseïen grans propietats? <,No seran més aviat els feudals sirians o turcs els que varen vendre llurs terres als jueus? Anem a aprofitar— 26

nos ara de l'antic feudalisme àrab, o a deplorar que no sigui la revolució àrab, sinó la revolució jueva la que ha destruït pacíficament el feudalisme? b) De petites terres que han estat venudes, malgrat tot. És ben cert, però a quin preu?

La terra ancestral no té preu: evident, però Iper què l'han venuda els àrabs? I si la terra ancestral no té preu, això és igualment vàlid per als jueus.

L'altra veritat és que els petits camperols àrabs enfonsats per l'ambient feudal, les condicions arcaiques de treball, la partició de les terres, la complexitat dels costums tribals heretats, veien un interès més gran en la venda de llur terra al fons nacional jueu. Adoptar una actitud demagògica, sense pietat i paternalista allà on no té. veritablement, raó d'ésser, no és pas servir el progrés i el socialisme: iper què considerar sempre el camperol àrab com enganyat, innocent i simple? cÉs Joha (un enze) el seu arquetipus?

Que els capitals són americans?

Però i,és que els capitals que fan existir Jordània no són occidentals? Egipte sobreviuria sense el blat americà? Iugoslàvia no rep préstecs capitalistes? iL'ïndia, Iugoslàvia són caps de pont imperialistes? Si Amèrica és un perill per a l'Orient mitjà, iper què no reconeixen Israel per a oposar un front comú a l'imperialisme?

La veritat és que, com la del Japó, l'economia d'Israel (a petita escala i segons el seu estil) és moderna i que Israel no ha de viure en una misèria arcaica: això no fóra útil ni per a ell mateix ni per als seus veïns.

D'altra banda, Israel és un país d'economia mixta i els seus adversaris s'adonen només de la meitat del que combaten. Però els fets: l'agricultura israelita no és solament la més moderna i la més socialista del món (ho dic tranquil·lament), ans el nivell de vida dels camperols israelites és entre els més elevats del món. <;£s que hom desitja que el socialisme sigui només una política per als pobres? iNo és, potser, necessari, al contrari, tal com ho mantenia Max Stirner, superar "el comunisme de pidolaires" vers el comunisme de la riquesa? £Som culpables perquè creem un socialisme ric, col·lectiu i limitat, però real? i,O potser preferireu una Polònia insospitada... però que suprimeix a poc a poc els koJkhozos / que veu reflorir (amb tot el dret) el catolicisme?

Certament, el sector col·lectiu sofreix d'ésser rodejat i cenyit pel sector privat. El que hom proposa, però, en contra d'això és ben sovint graciós: ^Israel no és la perfecció completa? Suprimim-lo. iQue cl seu camí vers el socialisme no ha estat portat a la fi? Acabem amb Israel.

13. 5. — Israel fóra una societat de classes, que descansaria sobre una economia capitalista.

SÍ Israel, país econòmicament dependent però també actiu, productor i treballador, no podria ésser anomenat colonialista, atès que no explota

el treball de cap altre poble, per les mateixes raons no podria tampoc ésser designat brutalment país capitalista.

Tanmateix, aquests mots bastarien per a crear la realitat que designen i hom es trobaria llavors en el regne de la màgia i de l'encanteri; puix que si el sector privat és extremament important a Israel, i rigorosament indispensable per al desenvolupament del país, nogensmenys l'agricultura és constituïda, en la seva part més important, per un sector col.lectivista. Les discussions erudites, bizantines o escolàstiques amb la finalitat de saber si les cooperatives de producció agrícola a Israel pertanyen a un autèntic socialis-

me o no hi pertanyen, semblaran una bufonada o un crim a tots aquells qui recorden que la "llei és feta per a l'home, no l'home per a la llei" (Franz Kafka).

El socialisme és fet per a l'home i tot cl món coincideix a reconèixer la necessitat de "vies nacionals", és a dir, originals, vers el socialisme (l'arquetipus del qual, d'altra part, encara no ha estat definit). /.Per què aquest principi esdevé caduc pel que fa a Israel? A dos pesos, dues mesures?

Però el sector privat, ino és un perill per al sector col·lectivista? Evident: Aleshores, però, correspon als treballadors israelites i a llurs organitzacions de defensar i d'eixamplar les conquestes socialistes; els retrets àrabs sobre aquest punt són fora de to atès que cl "socialisme àrab" tampoc no ha assolit pas el final del seu curs, que sapiguem, i atès que el nivell de vida efectiu de la població egípcia i jordana és de bon tros inferior al nivell de vida israelita: si socialisme — 27

equival a un cert nivell de vida igualitària i elevada al qual afegim la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, i de manera especial de la terra, estem temptats de dir que el socialisme és un projecte entre els àrabs i una realitat a Israel.

Si comparem el socialisme modern d'Israel i el socialisme en vies de desenvolupament en els pa'isos àrabs, no ho fem pas per un sentit de superioritat o per un desig de propaganda: Ito fem perquè les exigències lògiques de l'argumentació són en aquest punt imperioses: si els àrabs neguen Israel, perquè no és socialista, cal lògicament tenir present, primer, que Israel és precisa-

ment socialista (i capitalista), i després que l'interlocutor àrab és el menys indicat per a presentar la seva crítica, atès que, en la pràctica, no és pas més socialista ni menys capitalista que Israel.

Estem a punt. hom pot veure-ho, d'abordar l'última qüestió: el nucli central de les solucions presentades pels àrabs no israelites és el retorn de tots els àrabs a llur pàtria perduda i la restitució de la terra ïirab al si del món àrab.

Fem algunes breus advertències formals.

1. Com que no és ni just de dret, ni possible de fet, de fer abstracció de la voluntat nacional dels israelites que no admeten que Israel o les seves fronteres siguin sotmeses a discussió, tota solució ha de passar per la negociació. Si la negociació és als ulls dels àrabs un reconeixement, vol dir que en això hi ha una profunda lògica històrica que els àrabs entreveuen, de la qual, però, haurien de treure les conseqüències: tota solució del conflicte judeo-àrab passa i comença pel reconeixement de l'Estat d'Israel.

2. El vocabulari dels palestins àrabs (retorn dels exiliats, reconstitució de la pàtria perduda) és el simple capgiramcnt de la doctrina sionista: és un sionisrae invertit.

Quan els terroristes àrabs que actuen a Israel s'anomenen els "herois del retorn", donen la raó, indirectament, als sionistes, que són, efectivament, partidaris del retorn dels jueus exiliats i dispersats pel món per la violència imperialista (babilònica, romana, o nazi) a llur antiga pàtria perduda, tan anterior a l'existència mateixa de l'Islam, que sortí d'Israel cap a la conquesta del món.

CONCLUSIÓ

GENERAL

Davant el problema que ens ocupa (com en altres qüestions), hi ha tres actituds possibles: el realisme, l'idealisme i la reflexió dialèctica.

El que més sovinteja és que hom no les distingeix clarament i que oposi a l'adversari una altra actitud diferent a la seva, bo i fent impossible el naixement d'un diàleg i el progrés de les solucions. Si l'adversari invoca el dret, hom li oposa la força i la història; si invoca la realitat històrica, hom li oposa el dret; si desitja el diàleg, hom li respon d'una manera dilatòria.

Convé, ben al contrari, de distingir clarament els tres plans, d'escollir-ne un i mantenir-s'hi. l. er Si els àrabs invoquen com argument la propera guerra contra Israel, han de reconèixer que es col·loquen en el pla del realisme polític: aleshores, convé de saber: si les relacions entre nacions són com les dels llops entre ells, Israel és perfectament capaç de mantenir-se en aquest pla, i de respondre a la guerra amb la guerra.

La seva existència és aleshores purament un fet, però aquest fet és irreversible, i Israel pot, com qualsevol altre, refusar la discussió sobre aquest fet d'origen des del moment que és la seva pròpia existència.

2.on Si els àrabs invoquen el dret, també per a Israel és convenient de fer-ho: té nombroses propietats en dret, té el mateix dret a l'existència i a la independència que qualsevol altra nació, té un passat històric tan llarg com tota altra nació àrab i contribueix, tant com tota altra nació àrab, al desenvolupament del socialisme i al progrés de la llibertat.

Si hom refusa d'invocar ja sia el dret, ja sia el fet, si hom no es troba en condicions de mantenir-se exclusivament en un d'aquests dos plans,

0 si hom reconeix que ambdós són abstractes, aleshores resta una tercera actitud: la reflexió dialèctica. Concretament, i per abreujar, això significa que la maduresa intel·lectual i política exigeix que hom vegi i reconegui els lligams de dependència recíproca entre ambdues existències (la dels àrabs i la dels israelites) i els dos esdevenidors d'aquests pa'ísos. La qual cosa vol dir que convé d'anar més enllà del simple fet vers un dret històricament fonamentat, és a dir, vers un dret eixit de la pràctica comuna d'ambdós protagonistes en presència. Aquest dret és el contracte que serà estipulat entre ambdues potències de fet; abandonaran d'aquesta manera "l'estat natural", el de la violència material i verbal, pur regne de la necessitat (veritable forma de l'imperialisme) i entraran al regne de la llibertat, és a dir, a l'estat del dret, a l'estat institucional comú, decidit lliurement de comú acord per ambdues potències iguals. En aquest moment, les relacions internacionals, en deixar d'ésser fonamentades sobre la força i el fet, seran fonamentades sobre convencions comunes, sobre una història i una pràctica comunes. Aquest regne pràctic de la llibertat concreta no és pas una hipòtesi idealista sinó l'eixida a l'hora raonable i pràctica de la situació de conflicte.

Del conflicte (que hom anomena contradiccions o competència) poden néixer tant la guerra com la pau: pretenem que l'escolliment pertany als homes i no pas a potències cegues i obscures.

Pertany als israelites i als àrabs de passar del regne del terror al de la llibertat. Creiem, també, en una última anàlisi, que l'escolliment depèn dels àrabs: però és ben clar que els israelites d'Israel i els jueus de tot el món són alhora partidaris de la llibertat recíproca i institucional, 1 prestos a la guerra sigui quina sigui la forma.

Caldrà invocar Spinoza, Rousseau i Marx per recordar veritats simples: si la llibertat no té preu, la llibertat solitària de la guerra resta inferior tanmateix a la llibertat concreta provinent de l'existència comuna i de la reciprocitat pràctica.

D'aquest pacte (reconeixement i tractat de pau, seguits de canvis econòmics) fluirà l'amistat exemplar que antany els jueus i els àrabs d'Espanya van demostrar que no era una utopia sinó l'exacta realitat: n'hi havia prou amb voler-la plegats, sense passió, de cara al bé comú.

•

28 —

•

.

ROBERT

MISRAHI

L'Església Valentina i l'ús de la llengua vernacla {]] Vicent de Miquel i Diego Conforme anunciàrem en el nostre número de jultol-agost i amb objecte de donar més completa informació als nostres lectors sobre el to i importància del llibre de Miquel i Diego, en donem tot seguit el segon capítol (2):

ACTUALITAT DEL PROBLEMA DE LES LLENGÜES VERNACLES EN LA LITÚRGIA 7

(Capítol II de l'obra)

El problema hi és des de sempre, però avui ha cobrat actualitat. En la nostra època diverses llengües no oficials van morint en el món (per exemple: el lituà, el letó, el bretó i l'occità) victimes dels genocidis de certs Estats, que per a tal fi despleguen una campanya de desprestigi, silenci i desvirtuació dels fets, acompanyats de la prohibició de l'ús dels mitjans necessaris perquè qualsvol llengua es mantinga, com l'ensenyament en les escoles, conreu en la premsa, ràdio, espectacles, etc. En aquesta època de genocidi, com diem, l'Església, comprometent-se amb el món del seu temps, «clavant-se en política» com diran farisaicament els adoradors del Minotaure estatal, fa una defensa valenta dels drets de les minories, entre ells el de la llengua. I així Pius XI, a l'Encíclica Mit brennender Sorge, ens digué l'any 1937: «L'Església, fundada pel Salvador, és única per a tots els pobles i per a totes les nacions, i sota la seua volta troben lloc tots els pobles i totes les llengües». I el Sant Pare Pius XII ens

diu: ((En el camp d'un nou ordre fundat sobre els principis morals no hi ha lloc per a oprimir ni obertament ni dissimuladavient les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories».

«Siga quin siga el seu origen o llengua, tots tenen el mateix dret de fills en la Casa del Senyor». «Ningú no està més convençut que Nós, que qualsevol que estiga cridat a exercir un ofici de responsabilitat (i el sacerdoci ho és), qualsevol que vulga escriure o parlar, deu posseir perfectament i en tota la seua puresa, exempta d'inútils i rebutjables barbarismes, la pròpia llengua nativa».

«La literatura vernacla mostra el fons comú de la consciència d'un poble».

Aquestes paraules, dirigides als governants en èpoques de tràgics genocidis (assassinats de pobles), expressen ben clar que l'Església reconeix aquests drets i els aplica.

Però la formulació més clara d'aquests drets ens la dóna el papa Joan XXIII a l'Encíclica Facem in terris, en què recorda el precepte de la

(1) Editorial l'Estel. València, 1965. Amb censura eclesiàstica. 154 pàgines. Preu: 70 ptos.

(2) El tema tractat, les raons de l'escriptor, cobren una major vigència com a explicació o glossa de les que ha tingut l'Església Valentina per a donar oficialment el text valencià de la missa. Vegeu NOTICIARI i CARTES AL DIRECTOR en aquest mateix número.

— 29 —

llei natural amb aquestes paraules: «Cal afirmar de la manera més explícita, que una acció adreçada a reprimir i a sufocar la vitalitat i el desenrotllament d'aquestes minories és una gran violació de la justícia; i ho és encara molt més si es practica amb el propòsit de fer-les desaparèixer.» «Respon, en canvi, a una exigència de justícia, que els Poders públics aporten la seua contribució a promoure el desenvolupament humà de les minories amb mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums...».

Però l'Església, en definir la veritat, no podia restar al marge de les pròpies admonicions. Ja hem vist que Pius XI diu que «baix de la volta de l'Església troben lloc totes les llengües», o siga que abans d'assenyalar als poders temporals la necessitat de respectar-les,

reconeix que ella les empara totes sota la seua volta, convertint-se així inclús en cultivadora amorosa de totes les llengües, grans o petites. I és per això, per aquestes raons, que Pius XII diu que «el qui vulga exercir un ofici de responsabilitat (com és el del sacerdoci) deu posseir perfectament i en tota la seua puresa la llengua nativa».

— 30

Encara que l'actitud dels papes era ja ben clara, ha estat el Concili Vaticà II. el qui, en reí'orçar-la, ha marcat una fita importantissima en la defensa de les cultures minoritàries, puix l'Església no vol ser responsable del fet que certes cultures —o millor dit, els Estats que les protegeixen— intenten eliminar-ne unes altres, i surt a la seua defensa, almenys en el camp religiós.

I no sols es limità a la defensa de les llengües «no oficials», sinó que seguint la tradició cristiana, l'Església, que considera la llengua com la més lliure i espontània creació dels homes, les incorpora a la seua estructura íntima. No podia ser altra cosa, ja que la seua universal doctrina de salvació va ser predicada pel Diví Mestre, no en la llengua cuita i digna d'aleshores, el grec, ni tampoc en llatí, la «llengua oficial» de l'Estat romà, del qual Israel

era una «província» —no major que el País Valencià—, sinó en la materna, en l'arameu, un pobre dialecte de l'hebreu.

En la primera sessió del Concili Vaticà II es discutiren els diversos esquemes de la futura «Constitució sobre Sagrada Litúrgia», i entre ells, el

referent a l'ús de les llengües vernacles en la Litúrgia. Fruit d'aquestes discussions ha estat l'aprovació de la sobredita «(Constitució» donada per S. S. Pau VI el 30 de novembre de 1963, i entrada en vigor el 16 de febrer de 1964. Com que remarca la importància didàctico-pastoral de la, Litúrgia i és conseqüent amb els principis informadors del Concili, la susdita Constitució propugna l'adaptació de la Litúrgia a la mentalitat i a les tradicions dels pobles, i un d'aquests aspectes és la introducció en l'Església de les llengües vernacles.

participació del poble, i a fer que aquest es trobe incorporat a la pregària usant la seua llengua materna.

Un poble —en aquest cas concret, el valencià— no pot ser bandejat de l'Assemblea dels pobles que acull l'Església, oblidant la seua llengua.

A fi i efecte que la versió dels llibres litúrgics a la llengua vernacla siga acomodada a la realitat ètnicolingüística, l'article 38 preceptua que ha de fer-se «salvant les adaptacions legítimes als diversos grups, regions i pobles», i que es prepare la nova edició del Ritual romà «en quant a les necessitats de cada regió, i en quant a la llengua», tot i advertint a les autoritats eclesiàstiques territorials les degudes consultes «als bisbes de les regions limítrofes de la mateixa llengua», que en el nostre cas són Catalunya i les Illes Balears.

Clar i coherent amb el seu contingut total, l'article 36 afirma: «Com l'ús de la llengua vulgar és molt útil per al poble en no poques ocasions, tant en la Missa com en l'administració dels Sagraments i en altres parts de la Litúrgia se li podrà donar major cabuda, abans de tot en les lectures i monide la Constitució suscions, en algunes oracions i càntics, ditaLaésclaredat contundent. com sempre segons les normes que en aquesta ma- hi ha gent obstinadaPerò en els pretèria s'establiran per a cada cas en els judicis regalistes i amant deseus buscar capítols següents;). Aquest precepte ve peus al gat, alguns s'afanyaren especificat al capítol referent al «Sa- acinc afirmar que per «llengua vernacla» crosant Misteri de l'Eucaristia», a l'ar- devia entendre's «llengua nacional o ticle 54, que diu: «A les misses cele- llengua oficial». Tot i que no podia brades amb l'assistència del poble, pot oferir cap dubte la interpretació la donar-se la cabuda deguda a la llengua paraula «vernacla», per les raonsde severnacla, principalment en les lectures i en l'Oració comuna, i segons les güents : circumstàncies del lloc, també en les a) La Constitució parla de llengua parts que corresponen al poble.» De la «vernacla» o «vulgar», però a posta no mateixa manera, a l'article 63, en el diu «oficial», a fi i efecte de no donar capítol referent als altres Sagraments lloc a interpretacions tan acomodatíi Sagramentals, estableix: «...Com cer- cies com les que un temps es van fer tament l'ús de la llengua vernacla pot del capítol VII del Decret de Reforser molt útil per al poble en l'adminis- ma de la Sessió XXIV del Concili de tació de Sagraments i Sagramentals, Trento. deu donar-se-li major cabuda.» A més £>) Com hem dit abans, l'article 38 a més, en la mateixa Constitució trobem articles que ens ajuden a inter- preceptua que la versió dels llibres lipretar millor encara aquestes normes. túrgics es farà «salvant» les adaptaAixí, l'article 37: «...l'Església no pre- cions legítimes als diversos grups, tén d'imposar una rígida uniformitat regions i pobles», i efectuant les deguen tot allò que no afecte la Fe.. ; ben des consultes «als bisbes de les regions al contrari, respecta i promou el geni limítrofes de la mateixa llengua». i les qualitats peculiars dels diversos c) Al no precisar la Constitució pobles i races». conciliar sobre el sentit que s'ha de El moviment de renovació litúrgi- donar a l'expressió de «llengua vernaca ha estat ordenat cap a una major cla» hem d'entendre aquesta en el — 31 —

segona sessió del Concili i encara no ha estat decidida, el papa Pau VI en el Motu proprio Sacram Liturgiam del 25 de gener del 1964, va determinar que aquestes conferències episcoguint el Diccionario de la Real Acadèpals territorials «interirn», o siga «de mia Espanola que diu: «Vernaculo ----Domestico, nativo, de nuestra casa o moment», fossen «nacionals)). I tot país. Dícese especialmente del idioma fa suposar que s'espera la decisió de la o lengua.» I la més alta institució quarta sessió del Concili per a detercultural del món, la UNESCO, la defi- minar definitivament com es constineix: uLlengua vernacla és la mater- tuiran aquestes conferències episcona d'un grup dominat socialment o pals territorials, terme conciliar que políticament per un altre que parla es manté precisament quan es diu que la interpretació («nacional)) és interiuna llengua diferent». na. I és clar que, si per «territorial» d) Així ho entengué també la no s'entén el criteri «nacional-estaConferència Episcopal de Bisbes fran- tal», segurament (i així ens consta que cesos, reunida a març de 1964, la qual va a proposar-se) triomfarà la interdesprés de llarga discussió va especifi- pretació «territorial lingüística», molt car que per llengua vernacla deuria més natural que no l'artificiosa de entendre's, no la llengua oficial sinó «nacional-estatal». la parlada. I a Espanya, en la Conferència Episcopal Nacional que el 19 Però qualsevol dubte que pogués d'abril de 1964 es va celebrar a Ma- haver-hi, ha estat dissipat en la tercedrid, després d'intenses discussions, ra sessió del Concili per la publicació triomfant l'esperit del Concili, es va de la Instrucció per a la deguda apliinterpretar la paraula «llengua ver- cació de la Constitució sobre Sagrada nacla» com a llengua parlada, per la Litúrgia, i per l'aprovació pel «Consiqual cosa caldria aprovar, a més dels lium» nomenat per S. S. Pau VI a fi textos en castellà, els textos en valen- d'aplicar les reformes litúrgiques elacià, basc i gallec. Lògicament, el text borades per l'Episcopat espanyol. Veen valencià aprovat ho serà perquè gem-les: s'aplique a València, no a Badajoz, per exemple. En aquest sentit s'exEl dia 18 de setembre de 1964, al pressava a la premsa el cardenal —ar- Concili, en tractar del capítol II de quebisbe de Sevilla, doctor Bueno Mon- l'Esquema «Dels bisbes», es recordava real, a l'acabament de la dita confe- amb l'aplaudiment general que: «Els rència. Més tard, el 14 d'octubre a la bisbes deuen exposar la doctrina de nit, en TVE, el bisbe de Girona, doc- l'Església sobre la persona humana, tor Jubany, sobre si per llengua ver- sobre la seua llibertat... (dper què, nacla s'hauria d'interpretar sols llen- doncs, oblidar la doctrina de l'Esglégua castellana o també el català (que sia sobre els drets de les minories?).» nosaltes anomenem «valencià»)' o el I el mateix dia es recordava així magallec, el bisbe contestà que també teix que «en el seu paper sanctificaaquests. dor, el bisbe deu començar amb el seu exemple».

I encara quedaven més raons per a interpretar la paraula llengua verEn el que es refereix als «límits nacla en el sentit que li donem. La territorials», els dos criteris a seguir Constitució conciliar parla de les con- són: ferències episcopals territorials legítimament constituïdes, en l'art. 22, s 1) Continuïtat física i homogeneï2, però no diu com s'han de constituir tat moral del territori, que permeta jurídicament. Com que aquesta qües- la unitat orgànica i l'activitat sense tió està lligada a la de les conferèn- tensions internes. Per això, sempre cies episcopals, que fon discutida a la que siga possible, s'atendrà als aspecsentit més obvi i exacte de la paraula, perquè al ser la dita Constitució fruit d'un estudi seriós, no hi deuen caber interpretacions inexactes. I així, se-

— 32 —

tes demogràfics, socials, psicològics, ecojiòmics, geogràfics i històrics que puguen delinear una diòcesi.

2) L'esquema preveu que l'homogeneïtat —de no poder-se fer la divisió diocesana d'acord amb les característiques assenyalades— degà, en aquestes circumstàncies, estar atenuada per la diversitat de ritus o llengües parlades. En eixes condicions, diu l'Esquema «es proveirà als fidels de divers idioma o llengua, bé amb sa-

tra, 22, i nuls, 2. Aquest capítol fou aprovat, junt amb els altres de l'Esquema, el dia 18 de novembre de 1964.

La consagració legal definitiva del sentit que donem a la paraula «llengua vernacla» l'ha feta la Instrucción para aplicar debidamente la Constitución sobre Litúrgia, publicada per Ecclesia, on diu textualment: «En las naciones donde existan diversas lenguas (el cas espanyol) se haràn traducciones a cada una de ellas». Per a.

cerdots o amb parròquies de la mateixa llengua, bé amb un vicari episcopal que domine perfectament l'idioma, i si cal, que estiga dotat de caràcter episcopal, o per qualsevol altre procediment».

més exactitud en el núm. 40, d. En. el núm. 37 senyala les parts de la Missa en què es pot permetre l'ús de la llengua vulgar. I així mateix en el Baptisme, Confirmació, Penitència, Unció de malalts i Matrimoni, sense exceptuar la fórmula essencial. També en la distribució de la Comunió, els Sagramentals i les exèquies.

Això deixa triomfant plenament la nostra tesi. La votació referent a aquest capítol tingué lloc el dia 6 de novembre de 1964, i donà com a resultat : En allò referent als límits de les diòcesis, votants 1.993; a favor, 1.979; en contra, 12; nuls, 2 vots; i en allò referent a bisbes auxiliars i coadjutors votaren 2.005: a favor, 1.982; en con— 33

Per si fóra poc, el «Consilium» nomenat per S. S. Pau VI, i presidit pel cardenal Lercaro, ha aprovat el 20 de novembre de 1964 les decisions acordades pel Ple de l'Episcopat espanyol en la reunió del 15 d'abril i 22 d'oc-

tubre del mateix any, referents a l'ús de les llengües vernacles a la Litúrgia, En aquestes decisions, després de parlar de les traduccions en llengua castellana diu: «Por lo que se refiere a otras lenguas vernàculas habladas en nuestra pàtria, las traducciones han

sido confiadas a los obispos de las regiones interesadas».

P e r ò s i noS aItres volem que l'Esglés i a e n s p a r l e e n l a nostra llengua és no solament pel dret que ens reconeix l'Església al seu respecte, sinó també per una necessitat de tipus pastoral.

L'estudi que constitueix aquesta obra és molt complet, segons es pot veure en l'Index de matèries, que reproduïm així mateix:

índ ex —Llengües parlades a les diòcesis valencianes.

—Actualitat del problema de les llengües vernacles en la litúrgia.

—Raons de tipus humà a favor de la llengua vernacla.

—Raons de la doctrina cristiana i les normes de l'Església.

—Raons de tipus històric.

--Consideració dels arguments contra l'ús de la llengua vernacla a l'Església.

—Conclusions.

PENSAMENT

(

Cadascú en la seua òrbita i segons les seues forces, intenta procurar-se això: una vanitat satisfeta.

Hi ha qui s'ho procura pel camí de la humilitat i tot.

Es tracta de ser important: a l'oficina, a l'acadèmia, entre el veïnat, sobre el paper dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera que ha trobat l'home —l'individu, potser l'individu individualista— de passar l'estona agradablement. L'estona o —si voleu— la vida. Que tot és una mateixa cosa.

ï 1 \

{ ]

JOAN FUSTER

!

«Diccionari per a Ociosos»

I

— 34 —

MILLOREM EL

Edició en preparació a l'editorial GORG. Un volum de 350 pàgs. aproximadament. Preu: 200 ptes. Descompte del 25 % als subscriptors que el demanen abans de la seua publicació.

En l'actual número reproduïm, seguint el pla informatiu que anunciàrem, una lliçó del capítol III i una altra del IV.

(Del capítol III) EL GÈNERE DE CERTS SUBSTANTIUS La major part dels substantius acabats en —UM són masculins. Exemples: l'alum, el betum, el brum, el carnum, el consum, EL COSTUM, el fum, el greixum, el grum, EL LLEGUM, el perfum, el resum, el tendrum, el volum.

Tanmateix, n'hi ha alguns de femenins, com LA LLUM, LA BESLLUM (1) i LA FERUM ( 2 ) .

En la llengua antiga n'hi havia dos de sinònims: EL COSTUM i LA COSTUMA, amb els respectius plurals ELS COSTUMS i LES COSTUMES. El seu significat era exactament el mateix. Com a exemples, vegem les següents cites, tretes del DCVB, pertanyents a la Crònica del Rei Jaume I: 'Per les senyories nostres que no eren d'un fur ni d'un costum...'; 'De les altres bones costumes que ell havia, no volem parlar'.

La forma 'costuma' caigué en desús, i COSTUM es va mantenir, com a masculí, fins als nostres dies, en tot el territori de la llengua. Aquesta darrera forma i gènere estan d'acord amb l'etimologia del mot, que deriva del llatí 'costúmen'. De manera que l'ús correcte serà: —Jo tinc e! costum de matinar.

—Cal tenir bons costums.

—Aquell antic poble tenia mals costums.

—Els costums són llei.

Sobre el mot LLUM, en la llengua antiga també hi havia vacil·lació, puix que s'hi troben nombrosos exemples com 'La lluna lo seu llum nos darà', 'La llàntia fa llum esmortida', etc. Per evolució semàntica, modernament LA LLUM quedà per a designar 'la forma d'energia que per la seua acció sobre els ulls ens fa veure les coses', i EL LLUM, masculí, (3) per a anomenar els 'instruments o aparells destinats a fer claror', com un cresol, una llanterna, una llàntia, una bombeta elèctrica, un tub fluorescent, etc.

Exemples: —És alegre la llum del dia.

—Estem a mitja llum.

—Ves i encén el llum.

—El llum que has dut no fa bona llum.

Per fi, observem que el mot LLEGUM, com hem citat en un principi, és també masculí (derivat del llatí 'legumen'). Exemples: —El fesol és un llegum.

•—Els llegums que has dut són molt cuitosos.

Notem que tant EL COSTUM com EL LLEGUM són sempre femenins en castellà ('la costumbre', 'las legumbres'). Hem de procurar que això no ens cause confusió.

(Del capítol IV) ELS PERFETS SIMPLE I PERIFRÀSTIC Per a expressar una acció acabada, feta dins un temps passat, tenim un temps simple: el 'pretèrit perfet d'indicatiu'. Exemples: —Jo aní a França l'any 1918.

—Ell estigué tres mesos a casa de ma tia.

(1) (2) o del seu (3)

— Nosaltres anàrem al teatre passada.

— Ahir no isqueren de casa.

la

setmana

Quan es tracta de temps 'no acaba!' o d'una acció feia de poc, ja no podem usar el perfet

El derivat de llum, EL CONTRALLUM, és masculí.

En moltes comarques meridionals valencianes, LA FERUM (olor característica de certs animals salvatges cau-castellà 'husmo') es diu en gènere masculí: el ferum. L'ús literari és en femení.

No en tot el domini lingüístic.

— 35 —

simple, sinó un temps compost: el 'pretèrit indefinit': —Enguany ha nevat poc.

—Ell no ha estat esta vesprada a casa.

—Nosaltres hem anat al camp ara mateix. . —Des de fa una hora, no hem eixit d'ací.

El temps 'perfet simple d'indicatiu' que hem •citat més amunt i que s'empra per a expressar una acció acabada en un temps també acabat, pot enunciar-se d'una altra manera: per mitjà del 'pretèrit perfet perifràstic'.

El significat d'aquests dos temps és exactament igual. Heus-los ací comparats en el verb arribar.

Perfet simple

Perfet perifràstic

jo arribí tu arribares ell arribà nosaltres arribàrem vosaltres arribàreu ells arribaren

jo vaig arribar tu vas arribar ell va arribar nosaltres vam arribar vosaltres vau arribar ells van arribar

No cal dir, amb tots els verbs es pot formar •el 'perfet perifràstic': jo vaig eixir tu vas tornar ell va voler, etc.

cètera, dita 'perifràstica', durant els temps antics quasi no s'usava; però ja apareix, esporàdicament, en la Crònica del Rei en Jaume (segle XIII) i en la posterior de Ramon Muntaner.

Modernament, la forma 'perifràstica' ha anat adquirint major vitalitat i domini i ha arribat a desplaçar el 'perfet simple' en quasi tot el territori de la nostra llengua, puix, cie la parlada, ha desaparegut en el Rosselló, a tot el Principat de Catalunya, en la major part del Regne de València i quasi per complet en les Balears, excepció feta de l'illa d'Eivissa. On s'ha conservat especialment és a València capital, en la zona central del País Valencià i en el Camp d'Elx o extrem sud: llocs tots en els quals coexisteix amb la forma perifràstica.

Tanmateix, en la literatura de tofes les regions s'usa normalment el 'perfet simple' alternat amb el 'perifràstic'. Els barcelonins, que no el diuen mai parlant (el simple), l'empren molt quan escriuen.

Exemples d'obres de les tres regions: 'Tónio Kroger s'estremí dolorosament amb aquests pensaments... Més d'una vegada es trobà amb el rostre encès, en els llocs apartats on arribava dolçament la música... I que vingué el temps en què Tònio Kroger ja no estava tan dispost com abans a morir... I va enrevoltar amb cura...'.—D'una traducció de Thomas Mann, feta per Guillem Nadal, mallorquí.

'En Pere Jordana descansà la mà plana sobre la taula i intentà, durant uns segons, no pensar en res. Immediatament sentí com un pessic a dins de l'estómac...'.—De la novel·la 'Tots som iguals', de Josep Maria Espinàs, català.

De manera que igual serà dir: —Jo aní a França... que Jo vaig anar a França.

•—Ell estigué ací tres mesos... que Ell va estar ací tres mesos.

—Nosaltres anàrem al teatre... que Nosaltres vam anar al teatre.

Etc, etc.

La forma simple era la que usaven amb regularitat els nostres escriptors clàssics. Heus ací, com a mostra, un passatge de «Tirant lo Blanc», del valencià Joanot Martorell (segle XV): 'L'endemà gran matí, Tirant féu refrescar tota la gent e donar civada als cavalls... e féu capità de la davantguarda lo bon cavaller mossèn Rocafort. De la segona batalla féu capità Almedíxer, lo virtuós cavaller, e donà-li uit milia hòmens d'armes... E així ordenadament estigueren tots aparellats...'

La forma composta del 'pretèrit perfet', o siga, la formada amb els auxiliars vaig, vas, va, et-

'Quan Llorenç arribà a sa casa, no li semblà la mateixa. En el primer graó de l'escala li digueren que sa mare havia mort en un bombardeig. Una càrrega més que afegir als seus dolors.

La notícia no li va commoure gens ni mica el cos.'—Del llibre 'Quan les aranyes filen', de Bernat Garcia Aparici, valencià.

L'auxiliar amb què es forma el 'pretèrit perfet perifràstic', procedeix del llatí 'vàdere' i és vaig, vas, va, per al singular, i vam, vau, van, per al plural.

Al costat d'aquestes formes, que són les regulars, se n'han produït altres de dialectals. Les que es toleren també en literatura són: tu vares nosaltres vàrem vosaltres vàreu ells varen Sempre, però, és preferible en literatura usar les anteriors

— 36 —

Novetats SEXE I REPRESSIÓ EN LES SOCIETATS PRIMITIVES De Bronislaw Malinowski, etnòleg i antropòleg americà d'origen polonès (1884-1942). LLIBRES A L'ABAST. Barcelona, 1969.

226 pàgines.

Preu: 180 ptes.

Des de la primera aparició, el 1927, aquest llibre ha esdevingut una obra revolucionària sobre la psicologia del sexe, ja que Bronislaw Malinowski fou el primer antropòleg que aplicà el mètode psicoanalític a l'observació de les races primitives. Gràcies al coneixement de la llengua dels nadius, Bronislaw Malinowski havia pogut estudiar les comunitats insulars melanèsies amb gran profunditat i comprensió, i el resultat és aquesta brillant anàlisi i descripció de la vida d'una societat matriarcal típica, comparada amb la nostra societat patriarcal.

Avui, Malinoswki és considerat un clàssic innovador, que en el seu camp adquireix una significació tan rellevant com puga adquirir-la Freud en el camp de la psicoanàlisi.

L'ESTRUCTURALISME De Jean Piaget, psicòleg suís, director del Bureau International d'Education, a Ginebra. LLIBRES A L'ABAST. Barcelona, 1969.

137 pàgines.

Preu: 120 ptes.

L'estructuralisme —aquest corrent del pensament que, els darrers anys, està centrant l'atenció de tots els intel·lectuals— té en realitat una llarga història en el pensament científic, encara que la seua formulació siga relativament recent. Això vol dir que l'estructuraiisme científic no és una doctrina o una filosofia —ja que, si ho fos. hauria estat ultrapassada ben de pressa—, sinó, essencialment, un mètode amb tot allò que aquest terme implica de tecnicitat, d'obligacions, d'honestedat intel·lectual i de progrés en els aprofundiments successius. Igualment, qualsevol que siga el nostre esperit d'obertura a nous problemes, no podem sinó inquietar-nos en veure la moda emparar-se d'un model per donar-ne rèpliques afeblides o deformades. Caldrà, doncs, un cert allunyament, a fi de poder permetre a l'estructuralisme autèntic, és a dir, metòdic, de judicar sobre allò que hauran dit i fet en nom seu. Ningú millor que Jean Piaget per a donar una visió introductòria a l'estructuralisme científic, sense por, evidentment, que en resulte una rèplica afeblida o deformada.

— 37 —

PER UNA TEORIA DE LA NACIÓ

De Robert lafonf, professor de la Universitat de Montpe/fer i President de l'Institut d'Estudis Occitans. LLIBRES A L'ABAST Barcelona, 1969.

225 pàgines.

Preu: 190 pfes

En aquest assaig, publicat a França recentment, el conegut occitanista Robert Lafont intenta, a través d'una aprofundida anàlisi del desenvolupament històric d'Occitània, desmitificar el naciona lisme francès posant en evidència el seu caràcter alienador. Lafont denuncia el colonialisme interior practicat pel nacionalisme francès, la naturalesa de l'Estat francès construït sobre la conquesta i la reducció a l'estat de províncies de ies nacions "primàries", i invita a reflexionar sobre el concepte d'alienació nacional entès com "el procés pel qual un existent nacional veu interdít el seu destí autònom i és convidat a esposar el destí d'aquell que el sotmet". El llibre és, doncs, una anàlisi històrica amb un contingut netament polític, a través del qual l'autor propugna una nova estructura de l'Estat francès basada no en arguments mítics, estàtics i anhistòrics, en altres paraules, en un nacionalisme abstracte i opressor, sinó sobre el dinamisme "d'unes realitats en moviment d'història". Només és amb aquesta concepció que té sentit un plantejament europeista, realment democràtic i progressiu.

LA LLENGUA DELS BARCELONINS Vol. I., d'Antoni M. Badia i Margarit, professor de la Universitat de Barcelona. COL LECIÓ ESTUDIS I DOCUMENTS. Barcelona, 1969.

684 pàgines.

Preu: 700 ptes.

Per primera vegada comptem amb dades estadístiques vàlides sobre la situació lingüística de Barcelona. Des del segle passat. escriptors i lingüistes s'han referit a la qüestió de la llengua basantse en dades apriorístiques o, a tot estirar, en l'experiència personal. Mentrestant, les onades immigratòries de començament de segle, dels anys 20 i, sobretot, del període que s'obre pels volts del 45, han modificat sensiblement la composició demogràfica del Principat, i amb això la situació lingüística s'ha vist trasbalsada. De fet, però, ningú no sabia en quin punt ens trobàvem. Ha calgut esperar l'estudi del professor Badia per a saber la situació exacta del català a Barcelona. És cert que Barcelona només representa una part de Catalunya, però tenint en compte que a Barcelona resideix gairebé la meitat de la població del Principat i que és en aquesta capital on el percentatge d'immigrants és més elevat, podem con~ 38 —

cloure que les dades ï conclusions del present estudi són, sovint, generalitzables.

En aquest primer volum hi ha dues parts essencials: en la primera és presentada l'enquesta que serví de base a l'estudi, amb tots els detalls referents a la seva posta en pràctica; la segona part és dedicada a examinar els condicionaments previs en l'ús del català i del castellà a Barcelona (la llengua habitual, la procedència geogràfica, la família); la tercera part és estrictament documental i recull 230 quadres estadístics en què recolza l'examen precedent. El llibre acaba amb algunes mostres de les respostes enviades, escollides per llur interès il·lustratiu.

L'enquesta del professor Badia ofereix totes les garanties científiques exigibles. Una sola dada revela el seu altíssim interès: de 21.772 barcelonins consultats, n'hi hagué 3.485 que respongueren a l'enquesta; és a dir, el 16 %. Aquest percentatge és considerat pels tècnics en estadístiques com altament satisfactori, ja que en països més favorables el percentatge vàlid se situa en el 10 %: tota xifra superior significa, doncs, una major consistència per a les dades recollides en l'enquesta.

EL DOSSIER DEL CATECISME HOLANDÈS

Textos recollits per Aido Chïaruttine. introduccions, notes històriques i teològiques, per Leo Alting von Guesau i Fernando Vittorino Joannes. BIBLIOTECA DE PENSAMENT CRISTIÀ.

Barcelona, 1969.

263 pàgines.

Preu: 225 ptes.

Aquest llibre vol ésser una història del "Nou Catecisme Holandès", començada el 1956 i avui, al cap de dotze anys, no clausurada encara. Amb el pas dels anys, i amb independència de la voluntat dels autors, aquest Catecisme s'ha convertit en símbol de contradicció i de manca de prejudicis en el món cristià. La seua història no és la història d'un llibre, ans la història d'una comunitat viva de cristians que han treballat intensament per expressar, a ells mateixos i als altres, l'antiga fe d'una manera nova i alhora exigent. I les mateixes crítiques, si són honestes, només poden servir per a purificar aquesta nova expressió de la fe de sempre, que han de viure, però, els homes del nostre temps. El "dossier" que oferim avui al lector català és un recull dels documents més importants i significatius d'aquest debat i alhora la història més completa d'aquest moment interessant i explosiu en la vida de l'Església catòlica.

Els autors reïxen a lliurar-nos un text realment apassionant, amb llur encertada selecció de documents i articles i, sobretot, amb les notes històriques i teològiques que l'emmarquen, fins al punt que no solament ens faciliten la comprensió del "Catecisme Holandès", ans responen, ben segur, als interrogants de molts cristians, de molts homes del nostre temps.

— 39 —

CONFLICTE LINGÜÍSTIC VALENCIÀ

De Rafael LL. Ninyoles, nascut a València el 1943, llicenciat en Dret, especialitzat en sociologia del coneixement, col·laborador sobre temes psicològics i sociològics a la premsa diària de Madrid. COL·LECCIÓ TRES I QUATRE. Sèrie «la unitat».

Valencià, 1969.

184 pàgines.

Preu: 100 ptes.

"Conflicte lingüístic valencià" de Rafael Lluís Ninyoles —autor que ha sorprès els lectors de "Serra d'Or" (juny 1968) amb unes agudes notes sociològiques sobre la literatura al País Valencià— té... l'interés d'enfocar el problema del conflicte lingüístic en les seues arrels. És un estudi important de cara als valencians, els quals podran comprendre millor el funcionament real de llur grup en ordre a la llengua. Però també és important per a la resta de lectors catalans, perquè si bé els casos no són exactament iguals, com hem vist, il·lustra una situació que es pot reproduir en altres zones o nuclis de la societat catalana. Finalment, i a despit de tractar-se d'un treball destinat a àmplia difusió, el llibre de Ninyoles aporta una valuosa bibliografia, que el fa especialment indicat com a font d'ulteriors reflexions. En definitiva, aquest és un llibre apassionant que no defraudarà cap lector preocupat pel futur de la nostra comunitat." (Francesc Vallverdú, en el pròleg de l'obra).

UN MILIÓ PELAT

Novel·la de Nathanael West, famós escriptor nord-americà mort el 1940 en accident automobilístic. EL BALANCÍ. Barcelona, 1969. 141 pàgines. Preu: 120 ptes. (El títol de l'edició original en anglès, llançada per l'editora de Nova-York «Fairar, Straus and Giroux», és «A Cool Milion»).

UN MILIÓ PELAT, escrit en forma burlesca, com de paròdia melodramàtica, descriu les aventures d'un pobre noi de setze anys, Lemuel Pitkin, que, obligat per circumstàncies familiars, decideix de marxar de casa per fer fortuna. Pitkin va de desgràcia en desgràcia: és enganyat, robat i empresonat sense culpa. Després de passar un temps a la presó, on perd tota la dentadura, es fa membre d'un nou partit polític —el Partit Nacional Revolucionari—.

Més tard és víctima d'una sèrie d'aventures equívoques en mans de diverses organitzacions, unes comunistes i d'altres feixistes, i acaba per perdre un ull i una cama. Finalment, és mort d'un tret durant un míting polític. Arran d'això esdevé un heroi nacional i un màrtir de la pàtria. L'epíleg descriu una futura festa nacional, amb nois americans desfilant per la Cinquena Avinguda en honor de Pitkin i cantant un himne a la seua memòria.

Brillant sàtira política de la vida dels Estats Units, UN MILIÓ PELAT és una veritable anàlisi del món capitalista i una mostra d'una política nord-americana que es decanta cap a una possible forma de feixisme.

— 41 —

DON QUIXOT DE LA MANXA De Miguel de Cervantes Saavedra. Editorial TARRACO. Barcelona, 1969. 724 pàgines. Preo: 600 ptes.

Conforme anunciàrem en el Noticiari del nostre núm. 2 (juliolagost), ja es troba a la venda l'edició en versió catalana de l'obra cabdal de la literatura clàssica del poble castellà. Magníficament enquadernada, d'impressió i paper impecables i profusament il·lustrada a planes senceres per Núria Bordas, no s'explicaria el seu preu sorprenent a hores d'ara si no es tenia en compte la intenció de l'editora, que ha volgut retre un homanatge al gran escriptor castellà, tan admirador de València i de Catalunya i de la seua llengua.

El traductor, Joaquim Civera i Sormani, entre altres coses, ens diu sobre el Quixot i la seua traducció: "Heus ací una obra que, quan fou publicada, ia gent incuíta i àdhuc la culta va considerar, simplement, com una obra divertida i de folgança. No van capir el seu simbolisme, ni van veure l'originalitat dels dos personatges centrals. Quan tenim una flama massa prop dels ulls, no podem precisar amb exactitud si és gran o petita, perquè estem enlluernats. El mateix passa amD el geni: no ens adonem de la seua alçada intel·lectual fins que han caigut molts d'anys damunt ell i és lluny de nosaltres...

"En traduir aquesta obra maravellosa, no hem tingut la pretensió —diu modestament— de mantenir intactes totes !es belleses —de llenguatge, especialment— que conté l'original. Com fem constar més amunt, aquesta traducció no té altre objectiu que retre un homenatge al príncep dels escriptors de llengua castellana. No hem fet una traducció literal, sinó que hem intentat produir la sensació... que l'obra ha estat escrita en llengua catalana. Hem procurat que el castellà no tingués cap ressonància en la traducció. El llenguatge és modern, tal com ho seria si Cervantes l'hagués escrita en els nostres temps."

Doncs certament, aquesta intenció manifestada del traductor, és el que ha donat un mèrit rellevant a la versió que ens ofereix.

La redacció és molt acurada, l'estil inimitable cervantí no és pas traït, la seua modernitat de llenguatge acosta l'obra a la nostra sensibilitat i així podem millor gaudir de les moltes belleses que enclou aquest llibre de fama universal. Fets que inclinen el nostre Butlletí, tot i adherint-se a l'homenatge de TARRACO per la llengua germana, a recomanar aquesta magnífica edició als seus lectors.

42

DISSABTE A LA NIT I DIUMENGE AL MATÍ Novella de Alan Sillitoe, nat el 1928 a Anglaterra, viatger infatigable per Europa i resident durant anys al Sud de França i a Mallorca. EL BALANCÍ. Barcelona, 1969. 236 pàgine*.

Preu: 190 ptes. (El títol de l'edició original en anglès, llançada per W. H. Alien Ltd., Londres, és «Saturday night and Sunday morning»-.

Allan Sillitoe

(Foto DESTINO)

Per a Arthur Seaton, treballador d'una fàbrica de bicicletes de Nottingham, la vida és una llarga batalla per a sobreviure dia a dia. No costa gens de convéncer-lo que cal lluitar cada dia contra tot: contra el burgès, contra la dona, contra el govern, que només fan que enredar-lo. El dissabte a la nit, però, quan surt de la fàbrica, Arthur es llança a l'aventura del carrer i dels "pubs". Els seus millors amics són l'ampolla i el llit fàcil, perquè el seu lema és: "Enganya el món abans que el món t'enganye a tu". Ara, el diumenge al matí, mentre està pescant tranquil·lament a Grantham Cut, és el moment de reflexionar seriosament sobre la vida que porta, i és el moment també de córrer el risc d'ésser pescat! Arthur Seaton no és una excepció.

— 43 —

OBRES QUE NO FIGUREN EN LA TARGETA DE COMANDA I QUE TENIM TAMBÉ A DISPOSICIÓ DELS SUBSCRIPTORS

Un lloc entre els morts, de Maria A. Capmany L'altre geperut i alguns contes més, da J. E. Martínez Ferrando

140 ptes.

80

Els fonaments del País Valencià modern, de S. García Martínez

125

Tirant lo Blanc, de J. Martorell (edició Seix i Barral).

150

La personalitat neuròtica del nostre temps, de Karen Horney

210

Sexe i repressió en les societats primitives, de Bronislaw Maünowski

180

L'estructuralisme, de Jean Piaget

120

Per una teoria de la nació, de Robert Lafont

190

La llengua dels barcelonins, d'A. M. Badia i Margarit.

700

El dossier del Catecisme Holandès, d'Aldo Chiaruttine i altres

225

Conflicte lingüístic valencià, de Rafae! LL. Ninyoles.

100

Un milió pelat, de Nathanael West

120

Dissabte a la nit i diumenge al matí, d'Alan Sillitoe.

190

Don Quixot de la Manxa, de Miguel de Cervantes ...

600

»

NOTICIARI «ELS CREMIS I ^ I S CONCURSOS Un Premi JOAN SENENT IBAKES de 100.000 ptes.

Pietat de València, carrer del General Tovar, 3, en dies hàbils i hores d'oficina, fins el dia 15 de març de 1971.

El tribunal que entén en la concessió del Premi extraordinari per a Investigació Històrico-Jurídica 1971, segons ens comunica la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, ha acordat convocar-la per XIV vegada i assenyalar-ne el tema, que serà:

7.a El veredicte del Tribunal es donarà a conèixer en el mes de maig següent.

EL DRET PÚBLIC EN EL SISTEMA FORAL VALENCIÀ aixf com publicar les bases que regiran aquest concurs, que s'indiquen seguidament: 1." Donades les especials característiques •d'aquest Premi extraordinari, podran concórrer-hi autors tant de nacionalitat espanyola com estrangers.

2.a Per cada treball s'hauran de presentar quatre exemplars, escrits a màquina, a dos espais, per una sola cara, en fulla holandesa, amb un mínim de 200 (dues-centes) fulles. Un exemplar estarà escrit directament a màquina, i tots quatre cosits de manera que les fulles puguen manejarse juntes i fàcilment.

3.a Les obres hauran de ser inèdites i escrites en llengua valenciana.

Els treballs es presentaran acabats i aptes per a la seua publicació, i duran, al principi, dues f u lles en blanc, i en l'avant-portada un lema pel qual seran coneguts en totes les mencions d'aquest concurs. Cap lema no contindrà nom propi, siga o no de l'autor o autors. Els treballs sense lema, o que estiga format per noms de persones, seran refusats.

4. a Cada treball durà una plica, amb el mateix lema del treball, que contindrà al seu interior el lema i l'adreça o senyes o un altre mitjà d'identificació de qui haja d'arreplegar el Premi en cas que li siga concedit. També durà una plica amb el mateix lema, la qual contindrà el nom de l'autor o autors del treball, la seua adreça o senyes i el justificant de les circumstàncies exigides.

8.a El Tribunal tindrà cura d'elevar i mantenir el prestigi del Premi que s'institueix, de tal forma que no s'adjudicarà aquest si no figuren treballs amb mèrits suficients en el concurs.

Podrà àdhuc declarar-se desert i destinar-se el seu import a incrementar el capital i que l'augment de renda servesca per a incrementar els premis successius.

9.a Els treballs no premiats seran tornats als seus autors.

1O.a El concursant a qui hagués correspost el Premi, queda obligat a editar en llengua valenciana el treball premiat, amb una tirada mínima de 250 exemplars, dels quals posarà a disposició del Tribunal 50 exemplars, per a la seua distribució entre totes les entitats que hi estiguen representades.

L'import del Premi s'abonarà a l'autor o autors contra el lliurament dels 50 exemplars citats en el paràgraf anterior.

11. a El treball premiat queda propietat de l'autor, que en podrà disposar lliurement.

12.a Si es donava el cas que el treball premiat s'editàs en castellà o en alguna altra llengua, haurà de constar, en dita edició, que és traducció directa de l'original en llengua valenciana.

Les decisions del Tribunal hauran de ser acatades per tots els concursants i contra els acords del Tribuna] no cabrà cap recurs.

La Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, vigilarà el fidel compliment dels fins a què es dirigeix la creació del Premi JOAN SENENT I B A N E S .

CRIDA ALS ESCRIPTORS JOVES

Tenim el gust de reproduir per a coneixença de la joventut lectora de GORG, la interessant crida que insereix la revista SERRA D'OR, de Barcelona, en el número del passat agost:

5.a En el cas que siguen diversos els autors, es farà constar en la plica interior, així com la quantia de les parts en què s'haja de distribuir el Premi, posat que l'obtinguen, amb la firma de cadascú, sense el qual requisit no podrà ser rebut l'import del Premi.

SERRA D'OR fa una crida als escriptors que no tinguen més de trenta anys i els invita a col·laborar a la revista amb reportatges de tema lliure.

6.* Els treballs es presentaran en la Secretaria General de la Caixa d'Estalvis i Mont de

Els originals (d'una extensió de 6 a 10 fulls holandesos mecanografiats a doble espai) hau-

— 45 —

ran d'ésser enviats amb tres còpies signades, amb el nom i l'adreça de l'autor a cadascuna, a SERRA D'OR, Apartat 121, Barcelona, abans del 15 d'octubre.

Manuel Ibàfiez-Escofet, Josep Faulí, Albert Manent, Baltasar Porcel i Jordi Sarsanedas escolliran, entre els originals presentats, tres reportatges, que SERRA D'OR publicarà i pagarà a raó de 10.000 pessetes el primer, 5.000 el segon i 3.000 el tercer. També podran aconsellar la publicació d'altres originals. Llur tria serà feta conèixer dins el número de novembre de SERRA D'OR. Els autors fotografies a nient. Si, amb rien pagades

dels reportatges poden adjuntar llur escrit, si ho creuen convellur escrit, fossen publicades, sea 1.000 pessetes, en conjunt.

El resultat del concurs serà publicat el 31 de desembre d'enguany.

Els interessats poden sol·licitar d'aquest But llefí GORG informació completa sobre documentació a presentar, condicions d'adjudicació de les borses, treballs a realitzar, etc, o bé dirigir-se a l'esmentada Secretaria de l'Institut.

PREMI FIDEL DE MORAGAS, D'ESTUDIS VALLENCS (Convocatòria)

Veredictes diversos Encara que amb retard, però per creure-ho d'interés malgrat això, heus ací els darrers premis concedits en diferents concursos per a obres en la nostra llengua: 1. Concurs «Blanquerna», de Manacor. Narració: LA NÚVIA DELS ULLS BLAUS, d'Oleguer Sarsanedas, de Barcelona: MUTILACIONS (accèssit), d'Anna M. Planas, de Palma. Poesia: COM FULLES ARRENCADES D'UN CALENDARI, de Jaume Pomar, de Barcelona; HOME DE PRIMERA MA, de Damià Huguet, de Campos; CONSIDERANT-LOS (accèssit), de Frederic Suau, de Palma.

Foren presentats vint-i-set originals de poesia i vint de narrativa, de València, Catalunya i Balears.

2. Premis «Pompeu Fabra», de Castelló de la Plana. Assaig: POMPEU FABRA: LA LLENGUA D'UN POBLE, de Tomàs Ribera, de Castelló. Pedagogia: NECESSITAT DE LA NOSTRA LLENGUA A L'ESCOLA, d'Andreu Murillo, de Maó. Narració o novel·la curta: EL VELLET, d'Oleguer Sarsanedas.

Poesia: NOCTURN A LA GRAN CIUTAT, de Salvador Bruna, de Barcelona.

BORSES D'ESTUDI «MARIA MACIÀ» L'Institut d'Estudis Catalans obre concurs entre els joves graduats dels Països de Llengua Catalana, per a l'adjudicació de quatre borses d'estudi dotades amb 125.000 pessetes cadascuna, a fi d'estimular i possibilitar la preparació de treballs d'investigació científica, en les següents seccions: a) Històrico-arqueològica: història, arqueologia, història de l'art, història literària, història del dret, etc.

L'Institut d'Estudis Vallencs convoca aquest premi per a un treball monogràfic sobre la història de Valls —en qualsevol dels seus aspectes, compresa la bibliografia de personatges— dotat amb 25.000 ptes. Els originals —d'un mínim de 150 holandeses a doble espai— hauran de ser presentats o tramesos a l'esmentat Institut de l'Ajuntament de Valls, Apartat 58, abans del dia 1 de desembre d'enguany.

LO RAT PENAT - JOCS FLORALS 1969 La Flor Natural en aquest famós certamen, fou guanyada pel poeta alcoià Sr. Joan Valls Jordà; la Viola d'Or s'atorgà al Sr. Isidre Julià Avellanera, de Mataró, i l'Englatina a la Sra. Rebeca Mezquita Alguer, de Tenerife.

Obtingueren altres premis els poetes, prosis1es i investigadors següents: Rafael Villar, Anfós Ramon i García, Gabriel Mora i Arana, Ernest Peris-Celda Puchades, Pere Delmonte Hurtado, Eduard Soler i Estruch, Godofred Hernàndez Barreda, Vicent Monçó, Amèlia Comba, Vicent Gascó Pelegrí, Adrià Espí Vallés, Lluís Gascó Pasqual, Francesc A. Roca Traver, Pasqual Barrachina Guaita, Beatriu Civera, Francesc Giner Perepérez, Rafael Alventosa Garcia, Francesc de P. Garcia Sabater, Josep Cervera Grífol, Víctor Garriga Osías, Vicent de Miquel i Diego, Joan Soriano Esteve.

La Reina dels Jocs Florals fou la Srta. Paloma Navarro - Rubio i Serret, i el Matenidor, Don Ramon Llidó.

EL PREMI «CIUTAT DE PALMA»

b) Ciències: física, química, matemàtiques, biologia, geologia, etc. c)

riors entre els anys 1958 i 1969 inclusivament, i llurs sol·licituds, trameses per correu certicat e la «Secretaria General de l'instituí d'Estudis Catalans» —Apartat 1.146, Barcelona— o presentades al «Palau Dalmases», carrer de Montcada, núm. 20, Barcelona, abans del 15 d'octubre de l'any 1969.

El darrer guanyador ha estat el jove de 23 anys Guillem Frontera, qüe el 1965 publicà un bell llibre de poesies. La novel la premiada —ELS CARNISSERS— és elogiada discretament per la crítica, porta un interessant pròleg del gran novel·lista balear Llorenç Villalonga, i ha estat publicada recentment pel CLUB DELS NOVEL LISTES, de Barcelona.

Filològica: lingüística i filologia.

d) Filosofia i ciències socials: filosofia, dret, economia, sociologia, geografia humatia, pedagogia, etc.

Els aspirants hauran d'ésser llicenciats o graduats en facultats universitàries o escoles supe-

46

DIVERSES LA MISSA, EN LLENGUA

PRÒPIA

LA NOSTRA LITERATURA EN EL ROSSELLÓ

El Butlletí GORG es complau a comentar l'entrada del nostre idioma, amb plena dignitat, en la Litúrgia, amb l'aprovació, per la Comissió Diocesana corresponent, del text de la Missa en llengua vernacla, a usar en les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant.

La seua publicació al Butlletí Oficial de l'Arquebisbat de València en el seu número 2.866, de 13 de Juny de 1969 i la consegüent difusió en llibre entre els sacerdots, és una fita remarcable en la presa de consciència de la nostra societat per a la recuperació d'un dels seus més alts valors, com és el de l'ús digne de l'idioma propi en tots els sectors de la vida comunitària dels valencians.

Ens plau també comunicar que, contínuament, hem anat rebent notícies de diverses poblacions del País donant-nos compte de la incorporació de l'Ordinari valencià en la celebració de les misses a les distintes parròquies, amb caràcter de continuïtat normal i amb la gojosa participació dels fidels. Són moltes ies parròquies, properes o llunyanes a la capital, que podem comptar com a capdavanteres d'aquesta incorporació —Llombai, Albal i tantes altres—.

Per comunicació expressa, que agraïm, del seu Rector, sabem també que a l'església del Col·legi de les Escoles Pies, de la ciutat de Castelló de ia Plana, des de la primeria del present setembre, s'usa l'ordinari en llengua valenciana per a la celebració de la missa, cada dia a les 7 del matí i cada diumenge a les 8.

ACTIVITATS PRO-ART, EN LA CAIXA D'ESTALVIS La benmereixent entitat valenciana CAIXA D'ESTALVIS I MONT DE PIETAT DE VALENCIÀ, en el seu manifest desig d'elevar la consideració i el conreu del valencianíssim art de la Ceràmica, té instituïda una Beca per a l'Escola pràctica de Ceràmica de Manises, amb una pensió de cinquanta mil pessetes, per un any, prorrogabíe per un any i, excepcionalment, per un altre.

La Beca d'enguany ha estat concedida a l'alumna Dolors Miralles Martí, de Tomàs.

També seguint en aquesta mateixa línia de protecció a l'art que ens ocupa, ha celebrat recentment una exposició de les 24 obres presentades, aprofitant l'avinentesa de les festes de Paterna, i també en celebra o en celebrarà successivament a d'altres poblacions del País Valencià, entre les quals podem citar Quart de Poblet, Carcaixent, Oliva, Gandia, etc.

— 47

(1)

Curs d'e6tiu Pel Grup Rossellonès d'Estudis Catalans i el Grup Cultural de la Joventut Catalana, ha estat organitzada una Universitat d'Estiu, hostatjada al liceu nou de la carretera de Catllà, que funcionà del 20 al 30 del darrer agost.

Hi ha hagut cursos d'iniciació, nombroses conferències i debats sobre temes literaris, històrics, geogràfics, etc, amb intervenció de diverses personalitats de la nostra cultura, entre les quals podem esmentar Francesc de B. Moll, Joaquim Maluquer, J. Ainaud de Lasarte, Antoni Comas i d'altres. El programa ha comprés així mateix excursions, exposicions, cançó, cinema i teatre.

No cal dir, hi ha intervingut l'esperit dinàmic i organitzador de Jordi Cota.

Publicacions L'any 1960 és una fita important en l'expansió de la cultura nostra en aquella part important de terres catalanes que pertanyen a l'Estat francès des de fa tres segles. Tal any fou el de la creació del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans (GREC). L'any 1965, aquesta entitat començà a publicar una circular mensual —Sant Joan i Barres—, portaveu seu, de vuit fulls i la portada, en ciclostil. Avui és una revista impresa de 48 pàgines, en català i francès (aquest en curta proporció), que tracta temes literaris, polítics, socials i culturals de marcat interès. La dirigeix el Sr. Jordi Cota, i disposa d'un bon cos de redactors. La seua distribució es redueix al Rosselló.

Enguany ha aparegut també la Revista Catalana, periòdic trimestral de l'Institut Rossellonès d'Estudis Catalans. Es redacta íntegrament en la nostra llengua..

Ensenyament Ei Grup Rossellonès d'Estudis Catalans va crear un equip de professors de llengua catalana des dels primers temps de la seua activitat, i el 1965 aparegué la Société des Professeurs de Catalan, que dóna classes als lycées i altres centres docents. La seua tasca es fa sentir en el redreçament visible de la cultura pròpia al conjunt de terres catalanes d'enllà la frontera.

(1) Amb el nom inexacte de Rosselló, te nim costum de referir-nos a les terres del Conflent, Vallespir, Capcir, Rosselló i Cerdanya «francesa», que constitueixen el que l'Estat francès anomena «Departament dels Pirineus Orientals».

L'AJUDA A LA INVESTIGACIÓ, DE LA

DIFUSIÓ DE LA NOSTRA LITERATURA

DIPUTACIÓ ALACANTINA

Segons la nostra informació, la TVE a Catalunya dedica dues hores mensuals, en diversos espais en llengua catalana, a teatre, recensions de llibres, reportatges, entrevistes, actuacions, discs, etc. Amb el mateix caràcter, hi ha espais importants a «Ràdio Juventud», «La Voz de Cataluna», «Centro Emisor del Nordeste», Ràdio Popular de Vila-real (Castelló) i potser en algunes altres emissores de què encara no tenim notícia i que procurarem saber per informar els nostres lectors.

«L'ajuda a la Investigació», a adjudicar per concurs i instituïda per «l'Insti tu to de Estudiós Alicantinos» de la Diputació Provincial d'Alacant, i dotada amb 200.000 pessetas, ha estat atorgada a l'investigador valencià Professor Manuel Sanchis Guarner, en competència amb dos altres concursants.

El tema consisteix en un ESTUDI MONOGRÀFIC DELS PARLARS POPULARS DE LA PROVÍNCIA D'ALACANT, superior a 200 pàgines i a presentar en el terme d'un any.

ALS SENYORS SACERDOTS

Mn. VICENT SORRIBES, Rector de Rocafort, Mn. FREDERIC MOSCARDÓ, Prevere, Trinitaris, 8, València, i Mn. LLUÍS ALCON, Oficial de l'Administració Mutual del Clergat, Palau Arquebisbal, València, tots tres Professors diplomats de Llengua Valenciana, s'ofereixen als seus companys en el ministeri pastoral, per tal d'ajudar-los a aprendre de llegir i escriure correctament el nostre idioma.

Amb tal finalitat, organitzen un Curset de Valencià, per correspondència, gratuïtament. També, i amb el bon desig d'adquirir un coneixement més profund de la llengua —molt útil i necessari per a la missió pastoral del Clergat valencià—, poden els inscrits fer els Cursos de Gramàtica i obtindré el Títol de Professor.

Els textos a utilizar seran: «Gramàtica Valenciana», de Carles Salvador, «El Valencià en 20 lliçons», de Montsià, i el «Curso de Lengua Valenciana», d'Enric Valor.

Poden dirigir-se als esmentats Professors.

Subscripció a 12 números, en pessetes Correu

Per

Fornia de

Països

normal

avió

pagament

Espanya i Andorra

120

Resta d'Europa

160

210

Amèrica i Àfrica

180

420

Àsia i Oceania

180

564

A reembossament

— 48 —

Anticipat, per gir o transferència