Gorg Revista Bibliogràfica. Número 15. Gener 1971 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

1.» Així com les opinions i teories que els escriptors mantenen o expressen en els llibres comentats o anunciats, no són forçosament compartides per la Revista pel fet de publicar-s'hi, exactament ¡gual s'esdevé per quant es refereix a les cartes que ens adrecen i publiquem dels nostres comunicants. 2.& Les cartes rebudes seran publicades si, a juí de la direcció de la Revista, tracten temes d'interés general per als nostres lectors. Cas de ser excessivament llargues, ens reservem la facultat d'extractar-les de manera que no se n'altere en absolut el sentit. 3.a No seran objecte de publicació les cartes que continguen conceptes injuriosos o que menyspreen directament persones, institucions o pobles. 4.* Les matèries preferentment objecte de consulta epistolar per part dels nostres comunicants, seran: 1) els comentaris que afecten la nostra publicació; 2) el consultori sobre temes bibliogràfics; 3) els comentaris sobre determinades publicacions; 4) comunicacions entre els subscriptors sobre temes objecte de la Revista, i 5) notícies d'interés literari, artístic o científic que els nostres subscriptors o lectors en general consideren dignes de divulgar-se i que puguen relacionar-se d'alguna manera amb activitats bibliogràfiques. 5.»

No mantenim correspondència sobre aquestes comunicacions.

SOBRE RAIMON Sr. Director de GORG: Per tal que els lectors de GORG, aquesta magnífica revista del País Valencià que a tots ens honora, en tinguin notícia, és amb goig que els faig saber que la setmana del recital Raimon —juntament amb en Pi de la Serra al teatre Poliorama de Barcelona— va ser un èxit tan total que les tres vegades que vam intentar d'aconseguir entrades ens fou completament impossible, a causa de l'enorme demanda que n'hi hagué, i haver-

se esgotat ja el dimecres les localitats per a la resta de la setmana. La conclusió que es pot deduir d'aquest fet és òbvia i palesa una vegada més, si és que calia, l'estima i l'altíssima consideració que ens mereix en Raimon a tota la gent del Principat per la seva qualitat intrínseca i inequívoca actitud, de gran valor cívic. Amb un entusiasta crit de GORG, endavant!, el saluda atentament, Teresa Aimeric i Padrós

Barcelona, desembre 1970.

PELS NOSTRES POETES Sr. Director: Em complau escriure-li uns mots, per dir-li, que a la seua revista, que tant està fent per la nostra cultura, li falta un gran tema, alhora universal i suprem, car no dedica cap ratlla a la nostra poesia i això que ací no manquem de grans poetes, que necessiten la nostra ajuda, per tal de propagar-los als quatre vents i enorgullir-nos d'ells; del contrari malmetrem el nostre esperit, i àdhuc arribarà un dia que sense sospitar-ho el farem esquifit i depauperat. Encara que siga a destemps, faré una cita poètica, de la paraula xanglot, sense la necessitat de remuntar-me a Llorente. Parle del nostre més gran poeta després d'Ausias March, car em referesc a Xavier Casp. Així tothom podrà tastar-la i traure-li la seua frescor tan redemptora. Heus-la ací: També recolliré el silenci tes on l'inconclús procés de cada mot ha restablert la gràcia de brot tornant finalitat el sol procés Trontoll de pudicicia i excés, el silenci em diu prou al crit de tot i el desig s'acontenta amb un xanglot que espera al pàmpol alt del teu des[prés I seguiré callant ben contra mi en l'homenenc respecte que me vals, sense adduir-me més que el perquè si No m'importa esperar-te pels verals segur que no bi vindràs mai de camí. Em cals ja tant, amor, que ja no em

[cals. Li pregue, per a bé de ta nostra esllanguida cultura, que des d'ara, no li negue el seu esperit i dedique almenys un full a la seua revista, per tal que no semble un afegitó. Amistosament, BAPTISTA PERIS

València, desembre 1970.

VALENCIANITAT MERIDIONAL Sr. Director: Al Sr. Josep Vidal i Otero («Sobre la valencianitat meridional». GORG, n.° 12, 1970) li cou un problema, la catalanitat de les terres del «Bajo Segura»,

Baix Vinalopó i Alacantí, que hom es proposa ja fa segles. De l'un costat i de l'altre. Els historiadors murcians parlen d'un «Reino de Murcia» que inclou fins al paral·lel de Busot; els historiadors catalans donen per descomptada la validesa del Regne de València amb la seua frontera definitiva establerta a l'Horadada i no solen capficarse gaire a recordar que la conquesta catalana arribà fins a Múrcia i Lorca. El rerafons català que hi ha a la població murciana ve d'aquestes arrels; nogensmenys foren implantats catalans per Alfonso X, fins i tot abans de la sublevació mudéixar. Al Repartiment de Múrcia figuren un 45 % de catalans (del Principat 3 9 % ) . Les terres meridionals del País Valencià passaren les mateixes vicissituds de repoblament des del Nord; l'equiparació dels ports d'Alacant i Cartagena és reiterada al segle Xlllè, i Alacant és donada més d'un colp com a ciutat castellana, «fet diferencial» del qual hi ha qui han volgut fer bandera. Ramon M u n t a n e r uneix, per contra, Múrcia, Oriola, Elx, Alacant, Guardamar i Cartagena, com a localitats catalanes, i dels seus habitadors en fa referència com a catalanòfons. Tanmateix els oriolans «ara» parlen castellà. (Vegeu el meu article: «Oriola/Orihuela. Punt de meditació civil». «Lluc», número 587 [1970], pp. 45-47). O murcià. Sembla que el cardenal Belluga en té bona part de culpa i el canvi es consuma a finals del segle XVIII.è Resta intacta una rica toponímia (Ravalete, Rabaloche, Esculls, Golas, Tollos, Gorgo, Raiguero, Rinconada...) mig castellanitzada. Els autors murcians —el fenomen és comú a la «Vega» baixa i mitjana— es decantaren per l'aragonès. D'això, n'escriuré un altre dia. Gerónimo Borao confegí un «Diccionario de voces aragonesas» ( 1 8 5 9 ) , que deu ser la base «científica» d'aquestes afirmacions: no cal dir que hi trobem prou més mots catalans que aragonesos. Més recent i seriosa és l'obra de Justo García Soriano: «Vocabulario del dialecto murciano». Madrid, Bermejo, 1932; cxviii + 1 9 6 pp., que s'estén a la parla oriolana. Aquest autor

fa curt en dir que «gairebé la meitat del lèxic peculiar de la regió és d'origen català». Hom pot consultar sobre l'assumpte el llibre de Ginés García Martínez: «El habla de Cartagena». «Murcia, Diputación Provincial», 1960; 520 pp. Tenim notícies de la tesi recentíssima del doctor Guillem sobre la parla d'Oriola, on fa esment dels trets diferencials del «murcià» del «Bajo Segura».

VICENÇ M. ROSSELLÓ València, desembre 1970. ACTIVITATS DEL CLUB «UNAM» Sr. Director: Li escric per manifestar-li que ací al club «UNAM» d'Algemesí hem organitzat un recital de «nova cançó» per al dia 15 de gener pròxim amb l'actuació, entre altres, d ' O v i d i Montllor. També pensem portar els propers mesos els següents cantants: Febrer: el premi Revelació. Març: Xavier Ribalta. Abril: Fèlix Estop. Maig: Raimon. Juny: Maria del Mar Bonet. Juliol: Lluís Llach. Agost: Francesc Pi de la Serra. Un soci del club «UNAM». JOAQUIM NAVAL

Algemesí, desembre 1970.

EL PAPER MONEDA CATALÀ N. de la R. — En la carta del nostre subscriptor Antoni Turró, carrer Villarroel, 68, 5.è, 1. a , de BARCELONA ( X I ) , publicada en el núm. 13 de novembre proppassat i en la qual demanava correspondència i aportació per als seus estudis sobre els bitllets de guerra 1936/39 emesos pels Ajuntaments i Corporacions dels Països Catalans, oblidàrem de donar la seua adreça. Preguem, doncs, a tots els qui puguen satisfer la demanda del nostre amic, que prenguen nota del seu indicat domicili. Gràcies.

SOBRE CARLES SALVADOR Sr. Director: El dia 27 de setembre de 1968 va veure la llum la primera carta demanant que En Caries Salvador i Gimeno tinga un monument a Benassal (Castelló), poble de l'Alt Maestrat molt lligat a la vida d'En Carles. S'ha corregut molt de camí per arribar al lloc que ara tenim el monument i amb all l'homenatge que En Carles es mereix. Jo he fet el que he pogut, he conegut molta gent i gràcies a ells s'ha pogut fer tot el que s'ha fet. Hi cal destacar don Josep M. a de Casacuberta, també el Sr. Adolf Pizcueta. Gràcies en nom de tots els qui estimem la nostra cultura, en especial pel seu entusiasme i per ser ells els primers que van col·laborar amb el seu entusiasme d'homes cridats i grans empreses. El «Grup Castellonenc d'Estudis» es van fer càrrec de dur a terme l'homenatge quan tot era més fosc que una gola de llop, quan no teniem una pesseta per a fer res: només una gran il·lusió amor per a treballar per la cultura valenciana. Ara s'ha nomenat una comissió per dur a terme el monument a En Carles. En aquesta comissió, en un principi em van posar a mi també com a iniciador de la ¡dea; però jo ara no puc continuar-hi perquè res puc ja fer, si no és donar les gràcies a tots els qui he molestat demanant la seua col·laboració, i, des d'aci, en aquesta carta pública, donar entusiasme per a continuar. Amics de la comissió organitzadora: jo no vos conec personalment, i vos dic amics perquè tenim el País Valencià que ens uneix tots en una sola cosa. Jo només vos demane que el meu lloc siga ocupat —si ell ho vol— pel Sr. Albert Sànchez-Pantoja i Domínguez, del «Grup Castellonenc d'Estudis», que, com he dit, s'encarregaren de fer homenatge i monument i ara han creat el «I Premi Carles Salvador». Si aquest desig meu és acceptat, crec que tot anirà molt millor. Jo al meu lloc d'un valencià més entre tants milers que tant esperem perquè la nostra cultura tinga el seu lloc dins les altres cultu-

res germanes espanyoles, lloc d'igualtat i respecte. Però per a això cal treballar molt. Ara esperar també que el premi Carles Salvador siga un èxit i que les cartes al Director de GORG augmenten en benefici de tots. Una salutació d'un valencià de l'Alt Maestret. / . P. i B. L'Hospitalet, desembre 1970.

CRIDA Sr. Director: Llegeixo la seua revista tots els mesos, i m'atrau molt especialment la seua secció de «Cartes al Director» on molts valencians hi exposen molt bones i diverses opinions. Especial atenció em causà la carta d'En Josep M a n u e l Sanz, titulada «Unió» i publicada en aquesta secció al número 14 de la seua revista del passat mes de desembre. La carta d'aquest noi denota la comuna preocupació que te-

nim molts valencians per l'endarreriment que pateix el País V a l e n c i à en la seua cultura autòctona; també manifesta les seues nobles, bones i elevades intencions perquè tots aquells joves valencians, conscients de la seua personalitat valenciana, ens unim. Si és com un dir: «Entre tots ho farem tot». En la joventut d'avui està el demà de VALÈNCIA; units tindríem prou força. V a l è n c i a necessita de nosaltres i bé ho sabem. En nosaltres està que, en un demà, tingam el que per tots els drets ens pertany: l'ús p ú b l i c i oficial de la nostra llengua i la lliure expansió de la nostra cultura per les terres del nostre domini lingüístic; « el que és mes greu: que ciutats tan nostres, com per exemple la nostra volguda València, no siguen mai ciutats «castellanes». Jo, com bé diu l'amic Josep en la seua carta, sóc un d'aquests xics aïllats que senten València; a casa meua tots parlem la seua llengua, però en sortir al carrer, la majoria de les meues amistats em parlen en castellà, si bé molts saben

NOTA DE LA REDACCIÓN El articulo 24 de la Ley 14/1966, de 18 de marzo, de Prensa e Imprenta, dispone que anualmente debe darse a conocer, para información de los lectores, los nombres de las personas que constituyen los órganos rectores de cada una de las publicaciones periódicas, así como de los accionistas, en su caso, y una nota informativa de su situación financiera. De acuerdo con el mencionado artículo, esta revista hace constar : Primero. Que el editor, propietario y gerente de la misma es don Juan J. Senent Anaya. Segundo. Que el director de la publicación es el mismo propietario. Tercero. Que la situación financiera de la empresa se desenvuelve con toda normalidad contando con los medios precisos para llevar adelante los planes de expansión y desarrollo que tiene previstos.

parlar valencià; i eixes coses més aviat em donen fàstic que altra cosa. A tal fi, m'agradaria formar una colla, no importa el nombre, en la qual tots pensàrem igual per València i aixi, almenys, no ens veuríem tan aïllats. Els qui així ho desitgen, poden escriure a: N' Eduard Belenguer Mengual. Lluís Peixó, 44, 1.er, 2.a. VALÈNCIA-11. Moltes gràcies per la publicació d'aquestes lletres, i, amb un fervorós i entusiasta ijVISCA VALÈNCIA!!, queda molt atent, E. BELENGUER MENGUAL València, desembre 1970.

MORELLA I EL MORELLA Sr. Director: Arran de la declaració de la «Real Academia de la Lengua Española» que el valencià és una variant del català, parlada a la major part de l'antic Regne de València, voldria aprofitar l'avinentesa per a plantejar un cas curiós amb què m'he trobat. Resulta que fins ara mateix hi ha qui manté la teoria que el català i el valencià són dues llengües distintes, contra teta evidència. Es dóna el cas que, dut per la meua aficció per la història, he comprat un llibre en castellà sobre Morella, que creia que seria un estudi seriós basat en documentació i menat científicament a tots els terrenys. Aquest l l i b r e del senyor Francisco Ortí Miralles m'ha sorprès. En primer lloc el vaig trobar bé fins arribar a una part en què es diu (pàg. 43) referint-se als documents de l'arxiu eclesiàstic: «existia en nuestro archivo un códice del siglo XIV. Era un libro de rezos escrito en " m o r e l l a n o " por los frailes del convento de San Francisco». Afegeix més avant (página 438) que «los catalanes, si bien reconocen que está escrito en Morella y en "morellano", más amantes que nosotros del idioma vernáculo, se vanaglorian de estar escrito en catalán antiguo». Diu que el senyor Germà Colon es penedeix que «no s'hi troben diversos noms de sants típics de la Catalunya oriental», i don

Francisco Ortí diu que «tanto es así de que muchas palabras existentes en el referido libro son totalmente desconocidas en el idioma catalán, que el dicho autor, Colon, se ve obligado a incluir en sus doctos comentarios un "glossari" de palabras que no corresponden al catalán, si bien recurre al consabido recurso de arcaísmos». En primer lloc, poden veure vostès que no és tan sois que els valencians no parlem en català sinó que a Morella es parla el «idioma morellano». Així resultarà que a Gandia, sense saber-ho, estan parlant «gandiense» i a Alcoi «alcoyano» (a part dels consabuts alacantí, mallorquí, menorquí, eivissenc, tortosí, lleidatà, etc.). Una altra cosa curiosa és que aquest senyor addueix com a prova del «morellano» el fet que hi ha un glossari al final del llibre «amb paraules inexistents en català i que Colon, precisament un eminent filòleg valencià, professor de llengües romàniques actualment a la Universitat de Basilea, dissimula dient que són arcaiques. ¿Haurà llegit el senyor Ortí per casualitat el llibre de l'«Spill» de Jaume Roig, editat per Barcino i que porta un glossari d'Almela i Vives? És que els idiomes no tenen arcaismes? És que el Quixot, posem per cas, no té paraules que avui no existeixen en el castellà o que hi són en desús? ¿És que Ausias March i Joanot Martorell serien catalans i no escriurien en valencià, o el que és igual en català de València, puix que tenen tant d'arcaismes que necessiten glossari? I finalment: ¿és que aquest senyor que tant pareix estimar-se el «morellano» no sap escriure ni morella, ni valencià, ni català, entre els quals distingeix, per la qual cosa ha de teoritzar sobre un problema que desconeix i posar-se enfront de filòlegs i catedràtics en romàniques com Joan Coromines, Sanchis Guarner, Germà Colon, o d'entitats tan respectables com la «Real Academia de la Lengua Española»? Fins quan ha d'haver-hi persones que per ignorància escriguen coses incorrectes i no científiques que duguen a la confusió el nostre poble?

manifestacions que em crec obligat a fer en defensa de la nostra llengua i molt agraït a la revista GORG per publicarme la carta, els saluda atentament JOAN ANTONI M1CÓ València, gener 1971.

ELS TOPÒNIMS Sr. Director: He l l e g i t al número 12 d'aquesta magnífica revista, l'editorial titulada «Els topònims genuïns», en la qual es va contra la traducció, capriciosa bastants vegades, dels noms dels nostres indrets geogràfics i poblacions. Evidentment, ens trobem davant un problema que ja devia estar resolt, però desgraciadament no és així. Estime que la premsa local en llengua castellana podria donar un pas molt important per a resoldre amb promptitud aquest problema que tenim plantejat i és que en escriure sobre els nostres pobles, els noms d'aquests figuraren en valencià. Així, posar Alzira i no «Alcira»; Ontinyent i no «Onteniente»; Xàbia en lloc de «Jávea», etc. D'aquest mode el públic lector habitual d'aquestes publicacions s'acostumaria al fet i en tot lloc i moment empraria els autèntics topònims nostres. També demà ne des d'ací que tanmateix respecten l'ortografia originària en aquells topònims que no han sofrit traducció fonètica. Així que quan s'escriga en castellà s'empre Bunyol en lloc de «Buñol»; Tavernes i no «Tabernes», etc. Si lluitem units, anirem avant, valencians. Moltes gràcies, senyor Director i una cordial felicitació per aquesta magnífica revista de què tant necessitada estava la cultura valenciana. Atentament,

Pregant d'antuvi a l'autor que em disculpe per aquestes

ALBERT PÉREZ 1 MARCO Rocafort, gener 1971.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

EDITORIAL

UN PROFESSOR TORNA A CASA.. No fa gaire, en un senzill acte, hem acomiadat Miquel Tarradell. El bon amic, l'arqueòleg distingit, l'home de les arrels, torna a casa. A l'acte, no hi faltà gairebé ningú; hi érem els que hi haviíem de ser. En nom del País parlà, solament, qui podia fer-ho : paraules de Joan Fuster, sentides, ajustades com a seues, potser en excés emocionades tractant-se d'un «escèptic» com ell diu que és. Després, un delicat obsequi, esculpit per Andreu Alfaro; i, finalment, Miquel Tarradell, que, amb sentits mots, fonèticament valencians, ens vingué a dir que sempre més portaria al cor aquesta terra... Deia que, en aquest senzill acte, que més que de comiat ho era d'agraïment, havia tan sols parlat, en nom del País, qui més dret tenia a fer-ho. I tant... Però jo, que era allí prop del Miquel i de la Matilde, hauria volgut, aquella nit i per excepció, dir alguna cosa. Si més no, fent ús d'una representació que, en definitiva, potser ostentava en aquells moments: la de la gent que, nascuda més amunt de l'Ebre, en aquest País vivim. Hauria volgut dir, senzillament, que també teníem molt que agrair a Miquel Tarradell. Car ell, com abans Joan Reglà, com després Emili Giralt, com ara Ernest Lluch, ens han marcat el ((recte camí» de com podem exercir plenament de valencians. No és pas un joc de paraules. Ja sé que la clientela de GORG té necessàriament superats aquests «problemes» ; però és ben

cert, i jo voldria que ho mediteu, que ser català del Principat «conscient» a València, comporta una problemàtica especial. Ja no em refereixo a les «animetes» que procuren mantenir sempre viu el recel i la suspicàcia, com prova recentment l'assumpte de la fàbrica de paper de Terol, a on s'ha remarcat que es tractava d'una empresa catalana de la plaça d'Urquinaona, si bé no s'ha dit la cosa més divertida, com és el nom del primer accionista, que no viu habitualment en aquella plaça, sinó a la de Sant Jaume ; sinó que àdhuc entre la gent «nostra» persisteixen encara els fantasmes. El mateix Rafael Esteve, en el darrer número de GORG, sortia al pas de la possible qualificació d'imperialisme barceloní o català —tant se val— al fet que l'inacabat festival de la cançó valenciana s'hagués celebrat a la Casa de Catalunya. No ens hem pas d'enganyar; són molts els del Principat que a València viuen, que, com «tutti quanti», pensen que la Moreneta potser és més lletja que la Maredeueta, però que és més antiga i, per tant, té més valor; i, com això, centren l'enyor de \r terra en tot el que constitueix el patufetisme folklòric. No és a aquests ciutadans a qui em vull referir, sinó a tots els que, precisament per tenir plena consciència de catalanitat, senten com a seues les coses d'aquest País. En una paraula, es senten plenament i autènticament valencians. I és curiós que, quan això es produeix, sentim el temor que el fet de ser nascuts a Tarragona o a

L'APORTACIÓ VALENCIANA A LA LLENGUA LITERÀRIA Ja diguérem en algun article editorial (vegeu GORG núm. 10), que la formació de la llengua literària moderna recolza, especialment en la nostra àrea lingüística, en l'aportació de totes les grans variants de l ' i d i o m a . Aquesta aportació és i cal que siga constant, i no ha acabat, ni molt menys ; i per quant es refereix a la que pot fer el País Valencià, d'una densitat de producció bibliogràfica molt inferior a la del Principat, resta molt a fer : tenim grans reserves de vocabulari que, a Barcelona per exemple, sols es coneixen per la lectura dels clàssics ; posseïm un tresor d'expressions magnífiques creades a través dels segles per la gent de la ciutat i de les nostres comarques ; conservem girs sintàctics d'una gran

Sabadell siga nociu per aquesta tasca col·leciva. Perquè, diguem-ho una vegada més, ;i sentim aquestes pedres, aquestes terres, iquests homes, com a nostres, no és pas ;n tant que país català, sinó, senzillament, :om a País Valencià. Per tant, encara avui, «rebus sic stanibus», hem d'anar amb peus de plom. Ja :s curiós, però és així. I Miquel Tarradell ha estat per a tots ïosaltres, un exemple. En aquesta procesió cívica en què tots anem —com deia Jo;ep Pla—, uns hi van amb un ciri, altres imb una espelma (i jo hi vaig amb un miïúscul llumí), Tarradell hi ha anat i encara ïi va amb un ciri molt gran. I en els anys le la seua estada a València, le seua llum ;ns ha ajudat a veure clar dins la foscor le la nit. Com a home del Principat resident a /alència, és aquesta la raó del nostre agraïnent i el que jo hauria volgut dir en aquell noment del comiat. Comiat que serà sem)re un esperançador «a reveure». SANTIAGO

puresa... I el nostre deure és preservar-ho, fer-ho valdré i, en una paraula, «aportar-ho» a la llengua general. No hi té res a veure que en determinades àrees del P a í s V a l e n c i à s'observe la presència, creixent o continguda, de barbarismes i solecismes que caiga desterrar : el tresor existeix per bé que s'hi barregen impureses. Assentada aquesta important premissa, hem de referir-nos al fet, ben comprensible altrament, que m o l t s dels nostres escriptors joves, a l'hora d'escriure en llengua p r ò p i a , segueixen —excessivament diríem— els m o d e l s l i n g ü í s t i c s dels certament magnífics escriptors b a r c e l o n i n s . La intenció —cercar la unitat— no és gens ni mica blasmable ; però sí que ho és deixar de banda el nostre propi cabal lèxic i no fer-lo present en les nostres obres, cosa que, al capdavall, resulta un migrat servei a l'esplendor i riquesa d'aqueixa llengua comuna que a tots ens interessa unificar, enfortir i perfeccionar. És molt possible també que, en certs casos, aquest fet es dega a una manca d'informació sobre la legitimitat dels termes i les formes sintàctiques que usa el nostre poble, generalment poc conegut i poc observat pels habitants de ciutat. L'estudi d'obres lingüístiques tais com les gramàtiques històriques de Moll o de Badia Margarit, el repàs de l'obra monumental del Diccionari Català-Valencià-Balear, la lectura sovintejada dels clàssics, poden donar molt grates sorpreses al nostres escriptors joves, i, a banda, ho trobem indispensable per a una bona formació. Aleshores trobarien que no és un servei a la unitat, per exemple, substituir constantmet eixir per sortir, o seua per seva, o sàpia per sàpiga, o deixar d'usar vesprada, tan nostre, pel suspecte, per bé que molt difós, tarda, o el correcte encollir vivíssim a tot el País Valencià per l'inexplicable encongir (si no és calcat del castellà). Com tampoc no és un bon servei —ho hem de reconèixer així mateix (el cas contrari)— deixar d'emprar termes correctíssims de l'idioma usats diàriament a Barcelona o a Mallorca pel fet d'haver caigut en desús al País Valencià en les passades èpoques de negligència i descuit. ENRIC

NINET

VALOR

CULTURA DE MASSES LA TELEVISIÓ I EL SEU PÚBLIC La televisió forma part del món modern. Potser el reconeixement d'aquesta realitat haja de subvertir algunes de les nostres conviccions especulatives ; puix que l'adveniment de la petita pantalla, a l'igual que d'altres perniciosos enginys de l'home, ha estat acollit pels esperits més selectes amb reticències molt severes. Parlant en termes generals, tot avenç que reporta la civilització s'ha pogut veure, i ésser denunciat, com alguna cosa moralment o intel·lectualment perillosa, si més no quan el progrés era recent i el seu gaudi es reservava a uns pocs. Pensem en el llibre. Durant un llarg període, les dones, degut sens dubte al fet que sempre han estat objecte d'una forta devoció, estigueren emparades de la lectura per llurs pares, marits i confessors, els quals vetlaren perquè el natural encís femení no fos corromput pel contagi destructiu de «les idees». Era una bella actitud per part dels homes el desig d'alleugerir el sexe feble de l'àrida feina de discórrer per compte propi. Amb el cinema va venir el «cine-club», que faria possible la restricció, en un cercle selecte, de certes idees i imatges del coneixement de les quals calia protegir la «massa». Aquesta restaria condemnada, així, a l'eterna innocència —pour son bien. I així successivament. Tot assumint l'airós paper d'élite selecta i orientadora d'una massa popular indefensa i apàtica, les gents educades vindrien a instaurar un saludable proteccionisme intel·lectual. Però sembla prou clar que aqueix proteccionisme ha estat més aviat inestable i transitori: esforçant-se a lliurar una ba-

talla contra el progrés cultural en nom de la moralitat o l'ortodòxia social, es lliurava una batalla perduda. En dir ara que la petita pantalla forma part de la nostra època, l'única cosa que diem és que —agrade o no— aquella acabarà imposant-se amb igual significació en tots els sectors de la societat. Però ¿què pensen els telespectadors rics i cultivats, el públic «d'élite», sobre aquest fet? ¿Quins són els seus judicis sobre la televisió en general, els seus programes i els seus efectes sobre la resta de la gent? No pretenem pas d'aventurar cap hipòtesi, puix existeix ja una gran quantitat de dades, enquestes i estadístiques sobre aquest tema. Algunes de les conclusions a què han arribat els investigadors de diversos països, poden resultar del major interés.

DESCONFIANÇA POLÍTICA

En primer lloc, és un fet que les persones que posseeixen estudis superios mostren, per regla general, un esperit més critic davant la petita pantalla que els altres, i emeten llurs judicis i preferències de forma més resolta en allò concernent a la programació. Una part d'aquest públic, a despit de gaudir d'un elevat niveU de renda, ha adquirit relativament tard llur aparell. Al contrari, aquells sectors de la societat que posseeixen un nivell d'educació (i de renda) més baix són, generalment, els primers qui adquireixen el televisor. Llur desig només és frenat per les despeses que representa de satisfer-lo. Els percentatges més elevats se situen

a nivell d'educació (i renda) mitjana, és a dir, en aquells sectors que, posseint més mitjans econòmics que els de nivell primari, senten una menor «repugnància intel·lectual» vers el televisor que el públic d'élite. LLEURE Alguna cosa similar s'esdevé respecte al temps que s'usa davant el televisor. Les capes menys educades passen més temps davant la petita pantalla. I això és lògic, puix que, a diferència de les més riques, aquelles no poden pagar-se un altre gènere més costós de diversió : els week-ends, el teatre, la caça o la vida sociogastronòmica. Una reflexió addicional: preguntar si a les famílies més pobres els «agrada» més contemplar «El Virginiano» que passar una hora en la hípica, no és més que un sofisma. Algú objectarà que muntar un cavall propi no «aliena» tant com veure'l muntar al cèlebre cow-boy de Malboro. L'objecció és capciosa. Tant, sembla, com afirmar que aqueixos mateixos estrats poden usar major part de llurs lleures en la lectura. Almenys mentre el nivell d'educació bàsic que deu estimular l'interés per la lectura, tinga encara a veure amb el nivell econòmic de l'individu. QUE S'EDUQUEN ELLS Un darrer punt, que pot ésser el fonamental. Quan es demana al públic si se sent satisfet o no dels programes emesos

per televisió, la gent «d'élite» sol respondre negativament. I sense dubte no li falta raó. La gent menys instruïda se senten, al contrari, més conformes. Ara : és un fet fermament establert que el públic «d'élite» demana al televisor distraccions (programes musicals, esportius, projeccions cinematogràfiques), alhora que declara que caldria restringir aquests mateixos espais en favor d'emissions més culturals i informatives. A partir d'aquesta realitat, cap percebre l'actitud elitística sota el seu aspecte ambivalent. La paradoxa, l'ambigüitat fonamental, consisteix que el telespectador d'élite desitja, generalment, una televisió més instructiva per a la massa —i no pas per a ell mateix. Ell es queixa pensant en «els altres». El seu judici especulatiu és recte, però el seu comportament real difereix del seu judici. Perquè bona part d'aqueix públic que emet amb gran severitat les seues opinions veu i exigeix (temptat i, a la fi, seduït) els mateixos programes que el públic general, encara que sovint experimente en fer-ho un cert sentiment de culpabilitat. Voregem l'espinós problema de la «cultura popular», de la «participació» o de la «segregació» cultural. Tampoc no és ara el moment de traçar el balanç, positiu o negatiu, del que la televisió representa al nostre país en el pla cultural i polític. El problema no és pas alabar o condemnar la petita pantalla, sinó aconseguir posar aqueix instrument al nostre servei. Al servei d'una cultura i d'una política «sense rombes». RAFAEL LL.

NINYOLES

comentaris i fragments ESPERONS PER A LA CRÍTICA DELS LECTORS D'UN LLIBRE SOBRE BLASCO IBÀÑEZ Des de l'òptica present, des d'un cert redacta el manifest que l'esmentada Jovenpunt de vista que compártese, resulta tot un tut adreça, en 1885, a l'opinió republicana testimoni l'article crític de Ninyoles sobre de València, primer document polític que el recent llibre de Leon Roca «Blasco Ibà- escrigué el futur novel·lista. El primer disñez: política i periodisme». Però hi ha curs polític de certa transcendència el proaspectes de Blasco inserits en un conjunt nuncià també en 1885, en el banquet-hoalié al blasquisme polític —no hi podria menatge que la Joventut Republicana Feasseverar si al blasquisme de llegenda—, deral va donar a don José Cristóbal Sorní, que constitueixen també elements de judici ministre que fou de la. República Espanyola necessaris per a la comprensió d'aquell fet de 1873. En aquells anys de la seva jovenque podríem denominar —per emprar el tut, Blasco es dedicà a la propaganda rellenguatge de l'autor del llibre esmentat—• publicana i federal. L'any 1892, el valent «Blasco Ibànez i les reivindicacions autòc- setmanari "La República Federal" va fer tones». Són, aquests elements, les opinions un tiratge de 30.000 exemplars del "Catedels valencianistes —d'algun grup de va- cismo del Buen Republicano Federal", eslencianistes d'avant-guerra, especialment crit per Blasco.» (Hom recorda unes paraurepresentatiu—. El temps és factor que no les de Blasco : «En 1895 España estaba en cal oblidar a l'hora de la refecció històrica. guerra con los naturales de Cuba. Yo era El temps ens mostra una varietat de crite- partidario de la indendencia de Cuba, como ris respecte d'uns mateixos fets, els quals mi maestro y jefe político, Pí y Margall».) criteris poden ésser tanmateix interessants «Heus ací el Blasco Ibàñez de la Joventut, per a precisar opinions respecte dels fets republicà federal, revolucionari, partidari en qüestió i d'aquells que sustentaren cri- decidit i actiu de les autonomies de Cuba teris diferents dels nostres d'ara. Vull refe- i Filipines, de les autonomies ibèriques i de rir-me al grup d'escriptors periodistes que, la llibertat. L'ideal polític de Blasco Ibàcom Adolf Pizcueta, Miquel Duran de nez, el seu amor a la terra nadiua, la deValència, Almela i Vives, Eduard Martí- fensa del concepte d'autonomia i federació, nez Ferrando, escrivien «La República de el seu respecte per les pàtries naturals, les Lletres». Arreplegant d'ací i d'allà, he s'insinua o resplandeix en moltes de les intentat de refer llur semblança de Blasco. seues novelles, malgrat ésser obres literàries, d'imaginació i no obres polítiques. «Blasco s'inicia en la política quan sols Cal remarcar la freqüència amb què Blasco tenia uns divuit anys, en la Joventut Repu- Ibàñez, en els s.eus llibres publicats o reblicana Federal, i, segons Gustau A. Sorní,

COMENTARIS I FRAGMENTS BLASCO IBAÑEZ: POLÍTICA I PERIODISME

editats des de la Gran Guerra i precisament en aquells que tenen un caràcter més universal, defensa els drets de les petites nacionalitats o es complau a recordar la seua època de republicà federal i les seus coratjoses campanyes i les seues lluites per la República i l'Autonomia. En els últims anys de la seua vida, Blasco Ibañez realitzà des de França aquella intensa, valenta, formidable campanya contra la Dictadura, contra Primo de Rivera i els seus col·laboradors, contra Alfons XIII i la monarquia i a favor de la República... i en un deis capítols del fascicle "Lo que será la República española"... diu: "L'Espanya republicana, una vegada resolts els primers problemes de la seua vida, quan siga oportú realitzar noves reformes, podrà constituirse seguint les mateixes normes deis Estats Units i altres repúbliques federatives. Existiran en ella, a un mateix temps Estats regionals amb govern autònom, i províncies que dependiran del govern central de la República. Catalunya i altres regions, si n'hi ha, que desitgen unànimement un govern autonòmic, podran constituir-se en Estats regionals, dins de la gran República espanyola. I la majoria de les antigues regions, en les quals l'absolutisme d'Àustries i Borbons esborraren a sang i foc l'esperit autonòmic representat pels Furs, Podran fer, a poc a poc, dins la República, llur educació federalista, llur aprenentatge de vida autònoma, fins que una vegada abolit l'antic caciquisme i havent adquirit cada grup provincial o regional una nova vida orgànica, reclame l'autonomia, constituint-se en Estat. ¡ Tant de bo si en el futur tota la Península, des dels Pirineus a l'Estret, de la Mediterrània a l'Atlàntic, és una confederació d'Estats autònoms amb vida Pròpia, un conjunt d'organismes robusts, en admirable equilibri, sense que es sobreposen uns a altres, que uneixquen a la glòria d'una pàtria comuna, les diverses

llengües, els múltiples caràcters, les variades cròniques de llur riquesa històrica i ostenten amb noble orgull el títol d'Estats Units Hispano-Lusitans, gran República Federal d'Ibèria!». (L,a traducció pertany

al mateix autor del fragment, qui el comenta així) : a Aquest és el pensament polític de Blasco Ibàñez en els últims anys de la seua vida i en les vigílies de l'adveniment de la República; aquesta és la clara visió de la constitució futura de l'Espanya diversa. República federalista, autonomia política, reconeixement i llibertat de les llengües vernacles, confederació d'Estats Autònoms d'Ibèria. Si Blasco Ibàñez fos viu, treballaria per implantar el seu pensament polític, per constituir la nova Espanya, la segona República, a base d'una confederació d'Estats autònoms. I els monàrquics i monarquitzants, els amics de la Dictadura, els feixistes i els unitaristes, representants de la monarquia borbònica i l'Espanya retrògrada i funesta, adversaris de la República i el federalisme, cridarien, gesticularien, insultarien, com ho fan ara, davant d'aquestes idees regeneradores i de caràcter universal. I com és gent obtusa i aferrada als vells tòpics, que ni sap o no vol saber moltes coses que són al món realitats exemplars i admirables, en assabentar-se que Blasco Ibàñez propugna la constitució de la Confederació Ibèrica, potser demanaran el processament del seu cadàver i la confiscació dels seus béns, que són avui la glòria i la immortalitat. Però els republicans autèntics i els partidaris de les autonomies d'Ibèria, amb el més recent pensament polític de Blasco Ibàñez, el qual representa la natural evolució i la concreció de les idees de la seua joventut i de tota la seua vida, tremolem al vent de les llibertats i volem portar a la victòria una nova i lluminosa bandera de combat». (Miquel Duran de València. «La República de

COMENTARIS I FRAGMENTS BLASCO IBÁÑEZ: POLÍTICA I PERIODISME

les Lletres», n.° 3, pàgines 3-7. GenerMarç de 1935. Número dedicat a l'aniversari de Blasco Ibàñez.)

«Cal dedicar un record a certes produccions que Blasco Ibáñez va escriure en llengua valenciana durant la seua joventut. Aleshores, una de les personalitats literàries de la ciutat de València era Constantí Llombart. Llombart fón periodista, poeta, investigador; va escriure en molts periòdics, va guanyar premis en certàmens periodístics, va editar algun llibre antic i en va redactar de nous. Llombart, home del poble, home popular, va tindré dues preocupacions polítiques: el valencianisme i el republicanisme. Per tot això no haurà d'estranyar que Blasco Ibàñez fóra amic d'ell i acceptarà el seu mestratge. Probablement en virtut d'açò, Blasco Ibàñez, que llavors tenia uns setze anys, escrigué una narració en valencià, que es va publicar en el número corresponent a 1883 d'una revista anual, "Lo Rat Penat", que editava i dirigia Llombart. Aquella narració, titulada "La torre de la Boatella'"... En el número de "Lo Rat Penat" corresponent a 1884 es va publicar una altra narració de Blasco Ibàñez en valencià, "Fatimah"... Per la mateixa època, va escriure Blasco Ibàñez poesies en llengua valenciana, entre elles una titulada "La copa d'argent", premiada amb accèssit a la flor natural en els Jocs Florals de 1883. Anys després, en 1891, fón mantenidor de la festa, pronunciant un gran discurs, en llengua valenciana, i en defensa de la llengua valenciana, com a substituí de Pi i Margall... (Almela i Vives. «República de les Lletres», n.° 3, pàgines 8-11.)

tragèdia, sentida o no, però una tragèdia. Perquè l'escriptor té el problema de la llen_ gua, el qual representa un problema de tria, de l'encert de la qual depèn moltes vegades que reïxi o no; en alguns casos, una dificultat de comunicació amb un públic vast, i sempre la manca de possibilitats de seguidors de la seua obra literària. El bilingüisme, que iant encanta molts valencians eclèctics per comoditat o per error, és un greu mal. Si poguéssim, ens valdria més ésser castellans, enrolar-nos en les activitats de l'esperit castellà. Així almenys podríem esdevenir quelcom o sentir-nos dins una comunitat més coherent i méí, apta. Però aqueix intent no crec que ningú gosi assajar-lo, car ja ho ha estat i l'ab-

«Blasco Ibàñez era un escriptor, i això en la nostra terra vol dir simplement una

COMENTARIS I FRAGMENTS BLASCO IBAÑEZ: POLÍTICA I PERIODISME

sorció, per insuficiència de l'element encarregat de realitzar-la, no s'ha produït, i per contracop el fracàs ens ha condemnat a l'esterilitat. Els homes, àdhuc quan han tingut la força, l'empenta de Blasco Ibàñez, han estat ells sols, no han establit continuïtat (artística —parlava abans de Sorolla i el sorollisme). Ara bé, en Blasco Ibàñez el llenguatge és una cosa accessòria. El judici de Clarín i d'altres comentadors, així com la lectura de les seues obres de l'etapa anomenada valenciana, que són les que tothom considera més característiques i duradores, no es salven ni s'imposen per les seues virtuts estilístiques, per un treball pacient de l'idioma, sinó per la força descriptiva. A més, en la seua prosa hi ha el regust d'una llengua que no és la que empra l'escriptor, sinó la dels protagonistes i personatges de la novella, i aquesta preocupació es manifesta també en el propi autor a través de les transcripcions de diàlegs en llengua pròpia. En definitiva, Blasco Ibàñez reflecteix en la seua producció valenciana aqueixa enorme aberració comuna a gairebé tots els valencians, de no ésser sincers, de no ésser fidels a la pròpia espiritualitatn. «Per això mateix que les seues obres donen la impressió de traduccions, perquè la llengua pròpia guaita i està latent en totes elles, no es pot creure que Blasco estiga com a escriptor desplaçat del nostre moviment. Ans al contrari, amb un amorós acostament —perxò ja iniciat per Miquel Duran— li podríem donar tota l'eficàcia que no ha tingut)). (Adof Pizcueta. «La República de les Lletres», n.° 3, pàgina 16). aL'examen d'aquestes derreres novelles (de la seua vida) fa veure que Blasco mai no va oblidar la seua terra. I això ho fa veure també els detalls que la seua residència a Mentón estiguera plena de reminiscències pairals; que la seua última biblioteca abundara en llibres valencians; i que,

poc abans de morir, manifestara que, a l'hora de la mort, cobriren el seu cos amb el groc d'or, el roig de sang seca i el blau cel de la joiosa bandera valenciana.)) (Almela i Vives. — «La República de les Lletres», n.° 3, pàg. 12.) Blasco Ibàñez... «el més il·lustre fill de Valèncian. (Eduard Martínez Ferrando. — «La República de les Lletres», n.° 3, pàgina 22.) «Partint del fet del seu enorme prestigi, gairebé fabulós, fóra imperdonable, gustos a part, no extreure d'ell, en l'aspecte literari i en l'ideològic, llindant en el polític, tots els exemples, totes les conclusions que afavoreixin el nostre moviment. Literàriament, un Blasco Ibàñez en castellà, sentit com a tal, significa als ulls de la massa una dualitat i pot determinar que ens podria ésser de moment adversa. És tanmateix tan lògic lligar el seu començament en llengua valenciana, alliçonat per escriptors i poetes de la renaixença amb aquella revalencianització que indiquem! Ideològicament, el número passat d'aquesta revista i un escorcoll dels seus escrits, dels primers i dels últims, on cal posar el punt màxim de sinceritat, són la prova que contenen raonaments decidits a favor de les nostres idees autonomistes. Blasco Ibàñez no "és" un element estrany al nostre moviment, en l'aspecte espiritual i de l'idioma i en l'aspecte ideològic i polític. Pot "ésser", si ens ho proposem, un factor coadjuvant, d'una força de persuasió enorme per als qui no pensen sinó per reflex d'aquells homes que consideren superiors i al servei dels quals es consagren.)) (A. Pizcueta. — «La República de les Lletres», n. c 3, pàgina 16.) I encara n'hi ha més. Però, per ara, n'hi ha prou.

ROURES MARÇÀ

EXPLORACIÓ A L'INTERIOR DE DÉU de JOHN A. T. ROBINSON Col·lecció LLIBRES DEL NOPAL. Edicions Ariel, S. A. Barcelona, 1969. 244 pàgines. Preu: 170 pessetes.

"L'escultura de Rodin reproduïda en la coberta, "La Cathédrale", mostra dues mans dretes, l'una d'home i l'altra de dona, que suggereixen la col·laboració recíproca de l'artesà i de l'artista en la plasmació del culte. Sembla que es palpin i explorin l'una a l'altra, i que al mateix temps assoleixen entre totes dues quelcom que les sobrepassa. En certa manera, és així com intento esbossar en aquest llibre tant les aspiracions seculars com els anhels místics de l'home, i com m'esforço a descobrir, en aquest tempteig mutu, vers on podem projectar-nos.» En aquest premut dibuix, a un temps airós i suggeridor, ens mostra J. A. T. Robinson allò que serà el començament, camí i meta de la seua exploració. Viatge que realitza no a la lleugera, sinó amb molta serietat, de la qual dóna un testimoni evident la bibliografia i els índexs d'autors i de matèries que trobem en les últimes pàgines del llibre. L'opció de l'autor és tota una aventura. Aventura que en la seua acció no estigué limitada a un sector de la història teològico-filosòfico-mística, els exponents del qual coneixem. Si així fos, el llibre que comentem passaria a engrossir les biblioteques especialitzades en aquesta temàtica. Molt al contrari, el Dr. Robinson posa de manifest com la realitat del nostre món fa que allò que abans eren especulacions marginals d'iniciats passen avui a ser problemes molt reals a l'abast de tots. L'intent d'una resposta positiva a aquests problemes, heus ací la seua aventura. No oblidem que el Dr. Robinson és sempre part integrant de John Woolwich i fa referència a la seua missió de bisbe de Woolwich, i és precisament en el dinamisme de la seua acció pastoral on descobreix els interrogants de l'home secular i on bus-

ca les respostes més valentes i valuoses. El testimoni del seu llibre més conegut, «Sincers envers Déu», i el seu influx universal, ho patentitzen. És, doncs, un viatge no projectat sota el sostre d'una biblioteca, sinó a cel obert, amb el contacte de les persones concretes a les quals convida, anuncia i mostra Déu i amb les quals realitza la seua missió de pastor. El mèrit d'aquesta obra —diari d'una exploració— consisteix primerament a posar a punt els preparatius, és a dir, en un desemmascarament de la imatge de Déu presentada pel Teisme, i no cal dir el Panteisme, com a plans falsos, com a camins equivocats per a assolir la realitat de Déu, i intentar després una superació del dualisme amagat en els dits esquemes, realitzada taxativament a l'últim capítol. És interessant observar l'anàlisi que fa del Teisme: no sols la imatge d'un Déu estratosfèric i planificador invisible (Teisme) sinó també la imatge teista d'un Déu personal amb tots els atributs personals (imatge standard de la nostra fe) falseja la realitat de Déu. En tal imatge hi ha, resta, el mateix error que existeix en la projecció cartogràfica realitzada pels geògrafs per a representar la terra (l'analogia és empra-

COMENTARIS I FRAGMENTS EXPLORACIÓ A L'INTERIOR DE DÉU

da per l'autor) : la projecció cartogràfica és sols projecció, útil i significativa certament, però amb el risc que domine la realitat fins enfosquir-la totalment als nostres ulls. Risc no sols possible sinó plenament realitzat en els nostres temps. Per això cal superar aqueixa imatge que separa Déu de la realitat. I és en aquest moment quan el Dr_. Robinson comença la seua aventura cap a un «més enllà» que no és un «darrere» sinó un «en», no «un a la vora de», sinó un «cap a dins», no un «al costat» sinó un «en el fons» de la realitat concreta i secular que vivim històricament a través del seu camp immens d'interrelacions i implicacions. Cal afegir també que en el sentit d'aquest viatge s'ha realitzat una giravolta completa (copernicana), puix si tradicionalment era per ascensió partint de la terra bruta fins al buit de l'altura més sublim, ara és per immersió en el camp del concret, procés en definitiva d'encarnació. Es curiós, i així apareix en l'obra, que aquesta sembla ser la visió que apunta el Nou Testament per boca de Sant Pau quan escriu als Corintis : «Déu ho serà tot en tot». Cosa que no significa solament una realitat puntual i última, puix segons el context paulí s'ha verificat ja en el nostre procés històric, o, potser millor, procés còsmic, en la persona de Crist com a fons i garantia de tot. A l'interrogant de sincers envers Déu, el Dr. Robinson ha intentat en aquesta nova obra una resposta no sorgida d'una especulació exquisida sinó de la més vulgar realitat. A aquesta torna constantment amb noves projeccions, entre les quals podem comptar aquesta que reproduïm treta del capítol titulat «El viatge cap a dins». Dintre l'Església, aquest fenomen va unit a un fort sentit de culpabilitat, generalment inconfessada. Estic segur que són, molt nombrosos els clergues i els laics que, senzillament, han deixat de pregar en la forma que creuen que els van ensenyar de fer-ho. Conscientment o inconscientment s'adonen que haurien de trobar la realitat allí on ara no la troben. De la mateixa manera, pel que fa al culte públic, continuen

essent fidels a certes formes cultuals i a certes invocacions al Totpoderós que, en gran part, han quedat buides de realitat, però que, segons la tradició, constitueixen el culte. Com la gent corrent que és interrogada, en les enquestes i els sondeigs de l'opinió pública,, també aquests homes s'arrapen a una determinada realitat i no volen abandonar-la del tot. Però jo em pregunte fins a quin punt, fora de l'Església, la paraula "pregària" té una veritable connexió amb el que és més real, o se la considera com allò que hauria d'ésser el més real de tot. Així com un increïble percentatge de persones diuen que encara creuen en Déu, també un nombre esbalaïdorament elevat de gent encara pretén pregar "regularment". Una vegada més aquesta actitud no és sinó el testimoniatge de quelcom que aquests homes no volen abandonar, encara que només ho consideren com una corda salvavides. Però si partim de l'altre extrem, d'allò que per a ells és el més real, ens trobarem amb una perspectiva força diferent.

COMENTARIS I FRAGMENTS EXPLORACIÓ A L'INTERIOR DE DÉU

projecció emprada. El mot pregària, en el seu ús popular, s'associa immediatament amb el fet de pregar "a" un Ésser, el qual, baldament no poguem dir que no té res a veure amb el problema real, sembla almenys que n'està al marge, excepte potser "in extremis". És un Ésser que sembla foraster al problema de viure la vida en la seua màxima plenitud, ha pregària és exalçada com una gran "ventura", o àdhuc una "aventura", però, a causa de la projecció amb què es troba associada, molts homes no la veuen capaç d'orientar-los en la direcció en què creuen que s'acompleix l'exploració de la realitat. La invitació a pregar sembla que els aparte de la vida en lloc d'introduir-los més fondament en ella. Com aconseguirem capgirar aquesta situació? Estic convençut que el punt de partida és el reconeixement, admès per tothom, que la pregària està vinculada a la vida en Els resultats d'aquest experiment van induir-me a repetir-lo amb un altre grup. allò que aquesta té de més personal —és En la darrera sessió em vaig atrevir a indi- a dir , no sols a les nostres relacions intercar que cap de les preguntes no s'havia re- personals, sinó a la resposta que donem a tota la realitat en tant que "tu"—. La ferit a la pregària o a l'espiritualitat, i que aquests temes ni tan sols els havíem ence- pregària és el moment en què tota vida (i tats en les nostres converses. La reacció la Bíblia no vacil·la a estendre aquesta acque se'n seguí fou molt interessant, pertitud de "culte" a la totalitat de la creació) què va posar de manifest que el mateix respon a la crida de la Veu, del Crit, del procés de profunditzar en les coses que més "Tu", que ens invita a viure al nivell de els interessaven (i la descoberta que, en la l'esperit, a no acontentar-nos amb els llibertat d'una reunió com la nostra, era determinismes superficials del món de possible exposar llur necessitat de comuni"l'això", sinó a obrir-nos al "més enllà", cació realment profunda) representava per a "l'interior" creador de l'amor que és en a ells un camí d'accés a la vida espiritual, el centre de tota cosa. El culte és la reso a la vida al nivell de l'esperit, i es nega- posta a Aquell que és "damunt de tots, ven a creure que aquest camí no fos una per tots i en tots". És veure-ho tot en Déu pregària. i Déu en tot. Tota cosa que desclou o penetra fins aquest nivell de la realitat, ja Si jo hagués formulat la invitació dientsiga en comunitat o en la solitud, mitjanlos: "Com podem aprendre a pregar?", en çant la paraula, l'acció o el silenci, és una lloc de: "Quina és la vostra necessitat més pregària. Pregar és obrir-nos a la crida de profunda?", em ben crec que no se'ls hauria l'incondicional que ens surt a l'encontre ocorregut que aprendre a pregar fos una en totes les relacions de la vida. És la vida necessitat de la mateixa manera que, per en la seua forma més íntima i més intensa, a ells, "necessitat més profunda" no tenia la que demana i exigeix la resposta de la res a veure amb la "pregària". Senzillapersona sencera. "Car el jo de l'expressió ment, aquests dos termes pertanyien a dos primària jo-tu és un jo diferent del de l'exmóns diferents. pressió primària jo-això" (Buber, Iand Com podem restablir un lligam que els Thou, p. 3). puga unir? Crec que, també en aquest punt, VICENT FAUS el problema ve determinat sobretot per la Vaig adonar-me d'aquest fet amb motiu d'una experiència concreta, de la qual no seria gens científic voler deduir unes conclusions generals, però que ens pot servir d'exemple indicador. M' havien encomanat la direcció d'un recés "especial" per a uns seminaristes a punt d'ordenar-se, i no vaig iniciar-lo amb unes quantes predicacions meues, sinó amb la petició que els assistents m'escrivissin en un full de paper quina era llur necessitat personal més profunda. Atesa la formació de tots ells i el context del recés, era natural que moltes encara que no totes les qüestions plantejades incidissin en el camp que podríem anomenar de "l'espiritualitat", Però, en començar d'aquella manera, jo volia descobrir quines eren en realitat les qüestions sobre la pregària que els preocupaven, en lloc d'imposar-los allò que jo considerava edificant.

LA INQUISICIÓ ESPANYOLA AL PAÍS VALENCIA de MANUEL J. ARDIT Col·lecció 3 ¡ 4. Sèrie «La unitat». València, 1970. 165 pàgines. Preu: 125 ptes.

De fet, no sé com retolar aquest treball. LA INQUISICIÓ ESPANYOLA? LA INQUISICIÓ ESPANYOLA AL PAÍS VALENCIÀ? LA INQUISICIÓ, BRAÇ ARMAT? De veritat, que se'm fa una mica difícil. Potser, LA INQUISICIÓ i prou. Potser, la referència al País Valencià tampoc no hi sobra. Potser, la referència al seu caràcter francament repressiu i de vigilància, tampoc. No ho sé. El cert és que acaba d'aparèixer un llibre que m'ha agradat. És un llibre de recerca històrica. I, per tant, ens parla del passat; no d'ara. No és exhaustiu, i ací radica una de les seues virtuts. No és dogmàtic, i ací, una altra. Però sí que és extraordinàriament senzill i docte al mateix temps. L'autor no es trenca massa el cap. Ni ens diu què era la Inquisició ni l'anatematitza ni tan sols intenta de filosofar al seu entorn. És un llibre d'Història, simplement ; cerca l'objectivitat, sense adjectivar, sense qualificar. Parla i exposa; només això. Ordenadament, en un prefaci i set parts compendiades al màxim, ens fa fer un viatge per uns quants processos inquisitorials, extrets del rònecs arxius de la història d'aquesta ja vella Península. Pàgines fosques d'una fosca successió d'esdeveniments surten a la llum, transcrites amb fidelitat i coratge. Amb coratge, perquè llegir els documents que l'autor ens ofereix (ell afirma que el seu llibre no és altra cosa que una antologia de textos) aviva en el lector un sentiment de fàstic. Cada part és una temàtica diferent i així desfila l'actuació inquisitorial sobre els jueus, sobre els erasmistes, sobre els moriscos, sobre els lliurepensadors dels segles

XVIII i XIX. Una altra part és dedicada al seu establiment al País Valencià, i la darrera, a la seua abolició. D'aquesta manera, l'obra constitueix un cercle complet. La constant referència, gairebé exclusiva, al Pas Valencià, situa perfectament aquesta institució entre nosaltres, si bé no és un problema d'actualitat. I quan disposicions legals i fets concrets procedents o produïts fora del País Valencià tenen una especial influència sobre la Inquisició local, són justament valorats per l'autor, sense sortir-se'n per a res del marc geogràfic prefixat. No parla mai en termes vagues i generals. Concreta sempre, i quan es refereix a l'actuació inquisitorial sobre cada grup humà, diferent segons l'època, ho fa a través de casos concrets. UN BON LLIBRE D'HISTÒRIA El lector es troba amb la transcripció literal de textos dels processos, fonamentalment dels de més transcendència ocorreguts al País Valencià. Declaracions de testimonis, sentències, referències a tortures, crema de condemnats, actes de fe, multes, empresonaments públics o secrets, i totes les altres galindaines es llegeixen en el procés de Joana Desfar, Blanquina March (mare de Joan Lluís Vives), Jeroni Conqués, Gaspar Centelles, Francesc Llàcer i alguns documents no judicials aportats per l'autor a títol de curiositat, com la carta de Mayans, el discurs de Joaquim Llorenç Villanueva i el Decret d'extinció del Sant Ofici. Per això deia que el lector sent el seu esperit profundament ferit a mesura que va llegint, i un sentiment de fàstic li és inevi-

COMENTARIS I FRAGMENTS LA INQUISICIÓ AL PAÍS VALENCIA

table. Els motius són fútils: una discussió entre clergues; la negació de l'infern per un ignorant jornaler agrícola; inconfessables desitjós egoistes dels béns del processat ; conveniència clerical o política enfront de les minories jueva i morisca o enfront de l'enemic extern turc o protestant; afany de domini de l'oligarquia latifundista castellana, aleshores amb extraordinària empenta expansionista, segons l'opinió de Pierre Vilar; por eclesiàstica a les innovacions científiques i incapacitat del cos social i religiós espanyol de pair-les, etc. Qualsevol cosa posa en marxa, amb raó i sense, l'aparell inquisitorial. Com a bon llibre d'Història, ens parla d'una institució passada. Però no del tot oblidada. Per això, desperta l'interés i la curiositat; la seua brevetat es fa de fàcil païr; és el lector qui en treu les conseqüències, no l'autor. I quan s'ha acabat la darrera plana, el lector no pot més que posar-se detingudament a reflexionar. Ferran el Catòlic substitueix la Inquisició catalano-aragonesa per la castellana, molt més dura, molt més inflexible, molt més ben organitzada, molt més compromesa. Ni la resistència dels pobles peninsulars ni la de les Corts podran impedir-ho. Castella penetra en la Confederació catalano - aragonesa per un ram de considerable importància, per un ram —diríem ara— clau. La Inquisició, completament autònoma envers el poder civil en l'aspecte jeràrquic, esdevé la força repressiva més temuda deia societat peninsular. Actua a través de les delacions i desconeix absolutament la llibertat d'expressió i de culte, a l'aguait del monolitisme. La Inquisició es fa portantveus dels interessos estatals, monàrquics i eclesiàstics; i, fins i tot, no poques vegades, personals. Lluita com una mena de policia religiosa contra els cultes no cristians, contra les minories racials, contra els cultes cristians no catòlics, contra els corrents intel·lectuals, contra l'Enciclopèdia. La seua finalitat, preservar 1'Imperio Español catòlic, apostòlic i romà a la força; la seua actuació, delictiva no poques vegades i, en la majoria,

inhumana. Efectivament, els monolitismes religiós i polític —àdhuc racial— s'aconsegueixen amplament, sobretot el primer. Els intel·lectuals que propugnen nous corrents de pensament són aïllats o s'exilien; llurs llibres, condemnats. Ni Erasme ni Luter passen els Pirineus, entre altres raons perquè llurs deixebles són cremats allí on se'ls troba. La Inquisició aconsegueix, sens dubte, èxits espectaculars en aquest camí: aïlla intel·lectualment la Península, l'endarrereix, soluciona els problemes morisc i jueu i deixa el camp adobat per al posterior unitarisme polític, puix que, com direm després, s'ha convertit aviat en la primera institució uniformista espanyola.

UNA ACTUACIÓ POLÍTICA La Inquisició, tràgicament i còmica al mateix temps, aconsegueix que quan Cristòfol Colom diu que la terra és redona, estiga a punt de perdre la vida. Es un braç armat, és un instrument de repressió religiosa, social i política. En altres països, no ha mancat un instrument de repressió; gairebé diria que no ha mancat mai en cap lloc, ni en cap temps. Però la Inquisició és extraordinàriament complicada, perquè obeeix a una complexitat d'interessos: polítics i eclesiàstics; la seua actuació marca perfectament els altibaixos de la política espanyola de l'època, interior i exterior i, per bé que dispar (els elements més heterogenis van ésser jutjats sota el comú terme d'heretges), exercí la funció de salvaguarda política de l'Estat espanyol. Com a institució unitària, va lluitar contra la diversitat en profit del monolitisme castellà. Com a institució unitària al servei de l'Estat espanyol i de l'Església espanyola, fins i tot va propugnar el primer centralisme institucionalitzat de la Península ibèrica. Els seus membres eren independents de les autoritats regionals, desconeixien els furs, eren castellans els més destacats, gaudien de privilegis i van emprar, gairebé des del començ, almenys al País Valencià, la

COMENTARIS I FRAGMENTS LA INQUISICIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

llengua castellana. El seu monolitísme la compromet en la lluita contra les ètnies peninsulars. La seua vida s'extingeix definitivament el 1834, en plena època isabelina. Curiosament, els més furiosos unitaristes de l'Espanya contemporània aboleixen la primera i més furibunda institució unitària. Per altres motius, és clar. Els isabelins creuen que l'unitarisme ja no deu ésser enfortit per una institució que servesca alhora l'Església, sinó pel mateix Estat Unitari, aparegut un segle abans amb els Decretos de Nueva Planta. La Inquisició, doncs, desapareix. Però la maníaca persecució contra les nacionalitats peninsulars, no. Un any abans, el 1833, un tal Javier de Burgos, afrancesat, il·lustrat, liberal, isabelí, havia creat les províncies, i la policia «liberal» havia substituit ja la Inquisició en la seua escomesa política. La Inquisició era un arbre sense

arrels, que no va aguantar els embats dels anticlericals. Per una d'aquestes paradoxes irracionals que la Història ens ofereix sovint, els seus defensors seran els fueristas, els carlins, i solament amb motiu del seu caràcter clerical. El món de bojos de Rus-sell. UN INTERROGANT CLAU Com a institució eclesiàstica, doncs, la Inquisició va desaparèixer. Com a institució política unitarista al servei de l'Estat espanyol solament va ésser substituïda. Hi ha qui culpa la Inquisició del col·lapse intel·lectual espanyol i peninsular en general. Potser hi contribuí d'una manera efectiva amb les seues persecucions, cremes i anatemes. Però, com diu Manuel J. Ardit, ¿qui és mes vell, l'ou o la gallina? Qui té la culpa, la Inquisició, al cap i a la fi producte d'una mentalitat i d'una estructura sociopolítica que la va crear o la massa humana que la va suportar ? Hauria estat possible la Inquisició en altres països ? O hauria estat possible una mentalitat més oberta sense la Inquisició ? La veritat és que la mentalitat no va canviar gens arran de l'abolició del Sant Ofici el 1834. La Península espanyola continuava endarrerida un segle després, quan les generacions d'homes peninsulars ja estaven cansats de no conéixer-la. La discriminació per motius religiosos, econòmics, racials i polítics continuava essent un fet, perquè la mentalitat castellana imperant no havia canviat gens ni mica i, si més no, el poder oligàrquic, amb el soterrament de Peslesiàstic, no va fer altra cosa que augmentar. El caciquisme, per exemple, substituí amplament la Inquisició i els processos inquisitorials no van fer altra cosa que canviar de mans. Benvingut siga el llibre de Manuel J. Ardit, no teoritzant, no polèmic, però si aportador d'una mica de llum a un bocí ben fosc de la fosca història moderna de la pell de brau. DOMÉNEC VALLS I MASSIP

REFLEXIONS DAVANT UN LLIBRE DE «TEATRE POPULAR» «Teatre popular». Cara i Creu n.° 11. Edicions 62. Barcelona, 1968. Comprèn: L'encens i la carn, La diada boja o Les noces de Fígaro, i Els baixos fons. 284 pàgines. Preu: 225 ptes.

Per als qui treballem el teatre l'aparició d'un llibre qualsevol sobre aquest particular constitueix sempre un motiu d'alegria moderada, malgrat que no ho siga sempre de madurada reflexió. Per aquest motiu, quan algunes paraules apareixen estampades a les cobertes d'un llibre, i a més a més d'un llibre en la nostra llengua, hom ha d'ésser capaç, o s'ha d'imposar l'obligació, de reflexionar, amb tota l'objectivitat possible, sobre llur sentit exacte. Perquè una cosa és el que poden significar aquestes paraules, amb independència d'un context històric, i una altra, moltes vegades molt diferent, el que, posades en relació amb el context, signifiquen. Així, parlar de «teatre popular», en aquest cas, és un risc que cal afrontar només després d'una meditació profunda sobre el contingut de realitat a què la denominació ens fa referència. Quan Edicions 62 ens ofereixen un llibre que, sota el títol genèric de «teatre popular», agrupa tres espectacles tan diferents com són : «I/encens i la carn» —collage de Feliu Formosa (que a més a més n'és el prologuista), fet amb cinc farses i altres textos dels segles XVé i XVIé fonamentalment—, «La diada boja 0 Les noces de Fígaro» de Beaumarchais, i «Els baixos fons» de Gorki, cal pensar que, ja que no hi ha pas una unitat formal entre tots tres espectacles que componen aquesta mostra de «teatre popular», n'hi haurà en allò que al fons 1 intenció d'aquells es refereix. D'una altra manera, que la presentació d'aquestes tres obres, sota l'advocació de «teatre popular», implica: a) una concepció no antagònica sobre quina cosa és el teatre popular; b) uns objectius comuns ; c) uns coneixements profunds de la societat a la qual aquests espectacles es dirigeixen; d) un mateix tipus de públic receptor. Al pròleg del llibre llegim (pàgina 19) : "Cal repetir-ho: el teatre és un arma cultural de primer ordre per a les masses. Arma vol dir mitjà, instrument; el teatre no és, doncs, un fi. Les altres arts poden patir una crisi estructural o funcional, o poden permetre's una investigació estètica al marge de les masses (que també és una forma d'estar en crisi). El problema del teatre, com a espectacle, és diferent. A través del teatre, hem d'aconseguir que les capes més progressives de la població s'adonen que han de conquerir, junta-

ment amb altres coses, el mateix teatre; una tasca bastant complexa, perquè si encara no l'han conquerit, això vol dir que no l'han posat al seu servei.» Escoltem ara Jordi Teixidor, al seu article «Brecht, hoy» (Yorick, revista de Teatro, n.° 43, pàg. 55) : «..Ja segona és de tipus ideològic, concretament el didactisme. Per una banda em pregunte fins a quin punt el teatre gaudeix d'eficàcia com a arma pedagògica. Què pot enfront de la massiva i totpoderosa televisió? Tornem al nostre assumpte. Hi ha un mal teatre

COMENTARIS I FRAGMENTS TEATRE POPULAR

dolent (vull dir burgès i ensopit) al qual, malgrat tots els obstacles, es van infiltrant coses noves. Coses digeribles, i que, naturalment, s'hi integren. Quina obra, quin muntatge, contràriament a l'opinió dels escrupulosos censors —convençuts de la importància de la seua tasca—, quina obra, quin muntatge pot fer un avanç de tan sols un centímetre? Tinguem la humilitat de reconèixer que ningú. Per altra banda, i això volia, ¿no hi ha un cert regust paternalista en la pretensió d'ensenyar al poble el que li convé, des d'una posició culturalment privilegiada?)) Pense, doncs, com Jordi Teixidor, que el problema no és aqueix. El problema no és sols que seguim pensant en el teatre com en una arma taumatúrgica, de conscienciació per a les masses, oblidant que la cultura no és més que una conseqüència d'unes determinades estructures econòmiques i socials, i que, en una societat dividida en classes, la cultura és sempre la cultura de la classe dominadora, sinó àdhuc, i sobretot, que parlem de conquerir —«perquè si encara no l'han conquerit...»— un teatre, una cultura... burgesa per a les masses, per a integrar-Íes així dins el nostre món de privilegis. El problema no és aqueix. Pense, doncs, que no es tracta de «redimir» culturalment les classes desposseïdes. No es tracta d'abaratir les localitats, ni de donar representacions als pobles, o de fer un teatre èpic o artaudià... El problema és, simplement, un problema de paraules. La clau és en aquelles simples, gairebé desapercebudes paraules del text de Feliu Formosa : ajuntament amb altres coses...» Sols que l'oració gramatical hi està mal construïda. Sols que hauria d'ésser «que han de conquerir (...) una de les conseqüències de la qual conquesta serà, entre altres, la d'un teatre, una cultura, veritablement populars, és a dir, de tota la societat, d'una societat ja mai més no dividida en classes, i de la qual societat ells són avui l'avantguarda...»

I és que, com diu Copferman («Le théatre populaire, pourquoi?»), la nostra societat, amb el seu progrés tècnic, amb la seua automatització i la seua elevació del nivell de vida «contribueix a forjar una nova ideologia de l'acceptació: pretén associar a l'standing material l'slanding espiritual, la cultura, repetint tothora que es tracta d'una esfera reservada, "autònoma". Marcat per aquestes concepcions, el teatre popular, en lloc de fer-se crític, actua com a element d'adaptació social, d'aquiescència als valors de la societat repressiva.)) En aquestes circumstàncies, un teatre vertaderament compromès amb la realitat, ha de treballar sobre tot cap a dins, investigant i experimentant aquesta realitat, i preparant-se per a actuar-ne al voltant. Perquè, dissortadament, no basta sols amb qualificar-se de «teatre popular», cal ésser conscient que aquest teatre popular no existeix, i que el fet que existesca no depèn de la nostra voluntat. Teatre popular, entès com a teatre de tota la societat, sols podrà existir quan la divisió en classes que lluiten desaparega. Mentrestant, hi haurà un teatre burgès, un teatre petit-burgés, un teatre proletari, un teatre camperol, un teatre pseudo-popular, un teatre alienant... etc., etc. Pot ésser que hi haja un teatre progressiu, revolucionari, i un teatre immobilista, conservador, reaccionari i negatiu. Pot ésser que hi haja un teatre literari, anti-literari, ben fet, poètic, didàctic, psicològic, èpic... Pot ésser que hi haja un teatre «popular», entenent com a tal el dirigit al major nombre d'audiències, sense atendre el seu component social, o pot ésser que hi haja un teatre «popular», si apellem així el que es projecta sobre un públic pertanyent a les classes populars majoritàries —proletariat i camperolat—, o un teatre «popular», que rep aquest nom per actuar als pobles —donant ja per suposat que ambdós termes són sinònims, sense pensar que, per exemple, en una ciutat pot haver-hi majoria de classes «populars» (proletariat industrial), mentre que en un po-

COMENTARIS I FRAGMENTS TEATRE POPULAR

«PERQUÈ UN NOU TEATRE VOL NO SOLS UNA NOVA MANERA D'INTERPRETAR. VOL, SOBRETOT, I PER DAMUNT DE TOT, UNA NOVA CONCEPCIÓ» ble poden predominar elements petit-burgesos (comperols propietaris, botiguers, petit artesanat, etc..) —totes les quals positures són independents del seu contingut progressiu o reaccionari, del seu valor estètic, de la seua efectivitat, etc.. És a dir, que el problema terminològic és més complex del què sembla. Per una banda, parlem de direccionalitat social, és a dir, de públic destinatari d'aquest teatre. Per l'altra, d'intencionalitat, el per a què d'aquest espectacle. I, finalment, parlem de teatralitat —categories de les coses teatrals : fons, forma, text, ritme, etc..— i d'estètica.

Recapitulant sobre les coses dites, crec que hem deixat prou assentada l'ambigüitat del terme «teatre popular», i la conveniància d'emprar-lo amb precaució i, sobretot, de determinar el seu sentit en cadascun dels casos. El qui vulga embarcar-se en la difícil tasca de treballar per un teatre «popular» , en el sentit que més amunt assenyalàvem, això és, de teatre de les classes majoritàries de la societat, sàpia que aquest teatre és un teatre possible, cap al qual es camina, al mateix ritme que es puga caminar, vers un canvi de la nostra societat; que aquest teatre requereix un profund estudi de la realitat, i més concretament de la realitat propera, això és, la del nostre País, la nostra història, la nostra economia i la nostra cultura ; i, per últim, la consideració que les fórmules a aplicar en cadascun dels casos no han d'ésser forçosament les mateixes, i que, per exemple, el que puga valdré per al Principat pot no tenir valor per a València-país, i a la inversa. Pel que respecta al llenguatge i a la tècnica a emprar-hi, i fent referència de nou al llibre que comentem, veem noves contradiccions plantejades. Perquè un teatre que vulga apropar-se al poble ha de partir, almenys, d'una profunda crítica interna del que el fet teatral significa, del llenguatge que hi empra, i del mode en què aquest llenguatge es transmet. I heus ací que, ni a «I^es Noces de Fígaro» ni a «Els baixos fons» no trobem res d'això. I,es adaptacions curen, sobretot, la forma externa... però no res més. Indubtablement són bones «traduccions», bons arranjaments... Però pertanyen tots dos a una literatura convencional, a un mode ja caduc d'entendre el teatre. Un teatre pretesament popular no pot permetre's el luxe de «fer literatures» ; no és pas un joc de saló. Un teatre

COMENTARIS I FRAGMENTS TEATRE POPULAR

per al poble és un teatre à'urgència, on sobren totes les retòriques; i per això mateix les obres de Beaumarchais, i de Gorki, malgrat les bones intencions dels seus adaptadors, malgrat que es puguen considerar progressives —la qual cosa, per altra banda, és força discutible— ens vénen estretes quant a llenguatge, ens ofeguen dins uns motles feixucs. Perquè un nou teatre vol no sols una nova manera d'interpretar. Vol, sobretot, i per damunt de tot, una nova concepció del que és teatre i les seues formes. El nou teatre ha d'ésser anti-teatre per contraposició, per contradicció, ha d'oposar-se no ja sols ideològicament al teatre burgès i peti t-burgés, sinó també lingüísticament, formal i narrativa. Enfront de la «pièce bien faite», l'obra urgent, necessària, encara que no siga perfecta. Enfront de la mecànica reiterativa, la investigació i l'experiència. Enfront de la metafísica de les paraules, la història dels fets. Si el teatre s na d'acostar al poble, ha de recordar que aquest mateix poble n'ha format una imatge determinada, i ha unit el fet teatral, amb tota justícia, a l'activitat «pensant» de certs grups sacrals. Conseqüentment, o bé emprem noves formes no contaminades, o bé, i això podria ésser una solució al nostre cas, emprem fórmules donades, per a procedir, des del seu interior, a una profunda tasca de destrucció crítica. El que no podem és pretendre, a partir de fórmules literàries establides i anquilosades, exercir aquesta crítica, o aquesta provocació, sols a nivells d'ideologia.

Volen dir totes les coses exposades, que considerem rebutjable el llibre comentat? No per força. El llibre ens pareix interesant, sobretot a nivell de document demostratiu d'aquesta mateixa confusió conceptual, de la qual anteriorment hem parlat, i a nivell d'experiència concreta, avalada per uns quants anys de traball, dels grups

responsables dels espectacles. Em sembla interessant àdhuc pel primer, el de Feliu Formosa, «L'encens i la carn», perquè és el que veem més proper a les intencions primitives del treball, i per ésser el que, a nivells de llenguatge, arriba una mica més enllà, encara que pense que no supera l'estadi arqueològico-culturalista. (No basta amb el que es diu al programa de mà, pàgines 275-77.) Dissortadament l'espectacle ha d'explicar-se per ell mateix, i més quan tenim relativament recent l'experiència Goliardos - Juan de Buenalma, i a un nivell de públic més específicament determinat el polèmic Tábano-Madres del CorderoCastañuela 70 ; i, sense eixir de casa nostra, Jordi Teixidor i el seu «Retaule del Flautista», per exemple, ens assenyalen un camí ple d'interessants possibilitats. Tanmateix, el fet de subscriure aquest treball, com a membre del Centre Experimental de Teatre de València, pot fer pensar que, en realitat, estic defensant, o exposant, positures de grup. No considere que en siga aquesta la millor ocasió, ni que els nostres espectacles siguen, al present, element suficientment important, ni suficientment clar o definit, com per a aportarlos com a proves de convicció. La línia d'un grup, i a més a més d'un grup de les nostres característiques, està sotmesa a constants avançaments i retrocessos, a vacil·lacions i errors. Caminem a ulls clucs, molt sovint sobre terreny bellugadís, la qual cosa no vol dir que no siguem capaços d'autocriticar-nos i d'acceptar les crítiques que, fonamentadament, se'ns facen. Però la qüestió principal que ha de preocupar-nos és, per damunt de tot, el fet de prendre consciència, tots els qui fem el teatre, de la nostra responsabilitat social, i de les exigències que el País i el moment històric ens requereixen, i de respondre adequadament a aquestes exigències. RODOLF SIRERA (Centre Experimental de Teatre de València.)

RAIMON, LA DUES ACTUACIONS RECENTS AL PAÍS VALENCIÀ «Ens alcem tots dos en encesa espera el meu poble i jo» Amb aquestes paraules de Salvador Espriu, a què ha posat música Raimon, volem començar aquest reportatge-entrevista, que voldríem que fos com una mena d'homenatge a tres gran homes de la nostra, cultura: Pompeu Fabra, Salvador Espriu i Raimon. Fa ara un any que Raimon no havia cantat al País Valencià; la seua darrera actuació entre nosaltres va ser aquella sèrie de recitals fets amb gran èxit, durant tota una setmana, a Studio. D'aleshores ençà han passat moltes coses: Raimon ha triomfat als Estats Units, ha fet noves cançons, sobretot musicant poemes dels nostres clàssics (un d'ells «Veles e vents»), ha arribat als primers llocs d'aqueix engraellat anomenat «Hit parade», i darrerament va actuar, junt amb Pi de la Serra, al Poliorama de Barcelona durant una setmana, possant-hi tots els dies el cartell d'«esgotades les localitats». Per tot açò, Raimon era esperat fervorosament per aquell seu primer públic i també per molts joves que només el coneixien a través del disc. I així va ser com la seua primera actuació al País Valencià, després d'un any d'absència, actuació que va tenir lloc a Montserrat, resultà un gran èxit. Encara que hi havia molta gent forastera, la majoria del públic era veí del poble, públic que en una gran majoria desconeixia totalment Raimon, i ell els va captivar aviat

amb el seu crit, el crit d'un poble. Perquè Raimon és això : un poble que canta per boca d'ell; Raimon diu el que tots voldríem dir i ens parla de vivències ben nostres. Es calcula en unes cinc-centes o siscentes persones el públic que hi havia aquell 15 de desembre a Montserrat i que van aplaudir Raimon en totes les seues cançons, tant als poemes medievals com a les cançons cíviques, i corejà finalment els versos del «Diguem no». Quelcom semblant va passar l'endemà a l'Alcúdia de Carlet. Ací el públic ja era un públic més fidel a Raimon, un públic que ja coneixia les seues antigues cançons i àdhuc la lletra d'alguna de les noves; també era un públic més nombrós que a Montserrat, sobre un miler de persones, i també ací es van esgotar les localitats. El recital va seguir la mateixa tònica que a Montserrat. Allí va començar amb «Al vent» i ací amb «La nit» ; aquest és l'únic canvi que va fer al repertori. I,es cançons més aplaudides foren aquella que ens parla de «tots els colors del verd sota un cel de plom», «L'any 40», «Societat de consum»,

i d'altres, i com bar a una total públic i cantant, trar acabant el r< plegats aquell c un món que no i que es veu sira raules del «Digu En acabar ai l'Alcúdia, vam amb Raimon, qui sament que port ens va atendre m versar-hi d'algun són ací). Podríeu de moltes més, pe per a millor ocas fer ressaltar és

EU D'UN POBLE

sempre es va arnidentificació entre que es va demos;cital cantant tots rit de refús vers hem fet nosaltres bolitzat a les paem no». juest recital de passar a parlar 2, malgrat el can:ava al damunt, tolt bé. Vam cones coses (no totes ti haver-ne parlat ;rò ho vam deixar ¿ó. El que volem el fet que, com

sempre, la nostra —nostra? — premsa no s'ha fet ressò d'aquest èxit del cantant valencià. —Molts joves del nostre País s'han adonat que ser valencians vol dir pertànyer plenament a una comunitat amb una pròpia i original cultura, i que pertànyer vol dir participar dels esdeveniments del seu poble amb una plenitud de drets i deures, gràcies a la veu i les paraules de Raimon. Per això, el primer que demanem al cantant és el seu parer sobre aquest fet. —Jo crec que les meues cançons són dins d'un marc de moi-

tes coses i que han ajudat en certa manera a p r e n d r e consciència, que és una de les funcions que qualsevol activitat artística pot tenir. Ara: no crec que s'haja donat aquesta presa de consciència a través de les meues cançons. Aquestes hi han contribuït, com he dit abans, juntament amb moltes altres coses, com llibres, obres de teatre, conferències, converses i mil coses més.

—Moltes vegades ens hem demanat què és Raimon en realitat: Un cantant ? Un poeta ? O un home que té necessitat de dir unes determinades coses i les diu cantant ?

RAIMON, LA VEU D'UN POBLE DUES ACTUACIONS RECENTS AL PAÍS VALENCIÀ —És evident que cante, és evident que faig uns versets als quals pose música i és evident que tinc una necessitat, diguem-ne biològica, de comunicació amb els altres, més o menys com tots. Crec que, a través de la cançó, s'aconsegueix un tipus de comunicació diferent del de la conversa, i crec que compleix una funció, i jo vertaderament no em pare a considerar-ho: el meu és anar fent. —Raimon, vas estar als Estats Units fent una sèrie de recitals íntegrament en la nostra llengua. Com s'ho prenen els americans, això que els cantes en una llengua que no és l'oficial de l'Estat espanyol? Comprenen el nostre problema actual ? —Mira, per a un senyor americà normal, des del moment que no cantes en anglès igual té. Ara: si tu li expliques quina és la situació, que véns de la Península Ibèrica i que allà hi ha tres o quatre llengües, doncs s'interessen, ja que és una informació que els dones. El que és evident és que, en un principi, el que els interessa de mi, és com cante, o siga, la forma artística de la cançó; després, i a través d'aquesta forma artística, els ha arribat alguna notícia del fet que, a Espanya, hi ha cultures diferents; molts se'n fan solidaris, d'altres es queden una mica sorpresos perquè ho ignoraven. Jo crec que faig una funció de publicitat d'un problema, però és secundària; el que més els interessa en tant en quant je sóc un senyor que canta, és com cante. —Queda clar que el servei que Raimon fa a la nostra cultura fent-li publicitat arreu del món, és molt gran i per tant hem de quedar-li agraïts. Una altra cosa que queda també clara és que des d'aquests primers crits metafísics d'«al vent, la cara al vent» fins arribar a la ironia de «Societat de consum», Raimon i les seues cançons han sofert una gran evolució. Com ha estat aquesta evolució?

—Hi ha una evolució diguem-ne simultània entre el públic que en certa manera no és sols receptor sinó que també actua com a indicador, i allò que jo estic fent. Crec que, per altra banda, quasi tot el que jo he fet posteriorment ha estat una concreció sobre una realitat, és a dir, mentre que els primers poemes, amagats sota la forma del «nosaltres», parlaven més d'una situació subjectiva d'adolescent, les últimes cançons intenten ser més col·lectives, més objectives. No és una evolució lineal, ja que les etapes no són etapes closes, tancades en elles mateixes; és tracta d'etapes obertes. El «Diguem no» portava en si ja el «Sobre la pau» que és fa en el 68 com a homenatge al Comandant Ernesto «Che» Guevara; el «13 de Març» portava ja en certa manera el «18 de Maig a la vila». Sí que hi ha temàtiques diferents dins la meua producció, perquè crec que la vida és múltiple i jo vaig reflectint en certa manera les meues experiències. —Aquest estiu, tots, inclòs el mateix Raimon, ens vam quedar una mica sorpresos en veure el poema d'Ausias March «Veles e vents» incorporat als «hits» peninsulars. Encara que el poema és molt bo i la música molt encertada, pensem que hi ha altres cançons de Raimon que s'han venut tant o més que aquesta i malgrat açò no han estat incorporades als «hits parades». —Dades exactes de la venda no en tinc, però crec que un mínim de deu mil sí que se n'han venut. No sóc tampoc massa optimista: el mercat espanyol és reduït; no tots tenen tocadiscos i els discos es venen poc comparat amb d'altres països. Sí; també hi ha d'altres cançons meues que s'han venut tant o potser més que aquesta i ningú no les posa a la ràdio ni als «hits», per exemple el «Diguem no». Ara, és clar, el poema d'Ausias March és molt bo i no fa cap mal; de

l'altra cançó que va al mateix disc i que és «De nit a casa» ningú no en parla. —Raimon fa temps que no grava cap I,. P. ací. Amb les cançons inèdites es podria fer un L. P. ? —Sí, i potser dos. Per ara, si no passa res, n'eixirà al mercat un amb els poemes medievals i allò de la «Societat de consum». —Aquest L. P., la portada del qual ha fet el pintor Tàpies, pot fer que tots els qui parlen de crisi a la cançó catalana tanquen les seues boques. Raimon, en sentir parlar de la crisi, ha llençat un renec i ens ha dit: —Crisi?... A mí no m'han faltat mai actuacions; a d'altres, tampoc; a uns sí, a d'altres no. La cosa delicada és quan es parla de la cançó catalana com un bloc. Hi ha diferents elements, diferents personalitats i cadascú està vivint des de situacions diferents. Per altra banda, sí que ha semblat en un moment determinat que hi havia crisi; jo he estat dos anys sense cantar a Barcelona, tampoc podia fer discos L. P., els havia de fer a França. Aleshores es deia que no es cantava, i això no és pas veritat. Almenys, en el meu cas concret, no hi ha hagut tal crisi; hi ha hagut uns entrebancs posats per allò que en diuen «la adminis-

Diccionari

tración», i conste que s'han fet moltes més cançons del 63 ençà que del 63 enllà. —Raimon, que és un home que diu les coses amb música, fa algun temps les deia amb lletra impresa totes les setmanes des del setmanari «Destino». Allò ho va deixar córrer. Tornarà Raimon al món de les lletres? —No per ara. Potser més avant sí, però mentre jo puga anar dient les coses a través de les cançons, continuaré cantant; després, si puc, voldria publicar un llibre de poemes i cançons i alguns escrits que tinc, però tot açò és boirós. —Feia un any que no havies fet actuacions al País Valencià. Com hi has trobat el públic? —Home, jo l'he trobat molt bé, tant a Montserrat com ací a l'Alcúdia. Crec que recitar és difícil, ja que hi ha uns poemes medievals; però també crec que la comunicació és directa i el que m'agradaria és poder cantar més pel País. I a nosaltres també ens agradaria que tot el poble valencià pogués fer sentir la seua veu a tot arreu del País, per mitjà de Raimon, la veu d'un poble. R.

ESTEVE-CASANOVA

Biogràfic

Albertí, editor Ja en el seu tercer volum, que conté la ressenya de 3.700 personalitats del País Valencià, Catalunya i Balears. Informació completa i venda: G O R G - Colom, 58 - València-4

PEDAGÒGIQUES QÜESTIONS A DEBATRE ELS MESTRES I LA N O V A LLEI D'EDUCACIÓ A la revista El Magisterio Español del 7 de novembre de 1970, en la secció «Cita semanal», es publiquen els comentaris de premsa següents : «Els Mestres no seran, per ara, Professors d'Educació General Bàsica. El Ministeri de Educació i Ciència, davant la publicació per diversos mitjans informatius de la pròxima oposició a ingrés en el Magisteri N a c i o n a l , al·ludint al títol de Professors d'Educació General Bàsica, ha p u n t u a l i t z a t que l'atribució amb la categoria de Professors d'Educació General Bàsica haurà de resoldre's a través de les normes que es dicten pel Govern per a reglamentar la vigent Llei d'Educació del 4 d'agost» («Logos»). Després de fer referència a un comentari del diari Ya sobre l'augment de sous als mestres, en el qual es posa en evidència la manca de puntualitzacions respecte d'aquest assumpte, acaba el comentarista d'Ei Magisterio Español dient: —Què som ? Què cobrarem ? Per favor, amics, acompanyenme en les meues meditacions. I sí. Una vegada més, els m e s t r e s meditem i ens dediquem a la vida contemplativa.

CLASSES PARTICULARS O PERMANÈNCIES En el número 9.982 d' "El Magisterio Español" (14 de novembre de 1970), i en la secció "Ecos y opiniones", apareix una carta que, pel seu contingut, ens sembla interessant de traduir en part: «...Fa uns anys varen nàixer les permanències per a posar un pedaç a l'apurada situació

econòmica del magisteri. Les classes particulars impartides als xiquets en edat escolar, en els locals dels centres de E. G. B., també han pres increment. Aquestes classes particulars, autoritzades pels Directors dels Centres, cal que desapareguen perquè son injustes i condueixen una altra vegada a una discriminació classista dins l'escola. Si és necessari aquest augment de la jornada escolar (sembla que no, tal com es desprèn de les recomanacions de la U. N. E. S. C. O.), cal que ho siga per a tots, no només per a aquells qui poden pagar. L'establiment de les permanències implica una divisió entre els alumnes, i el mestre pot sentir-se inclinat a prestar més atenció a aquells que hi assisteixen en perjudici dels altres. D'aquesta manera aconseguirà que progressen més i justificarà els diners que cobra, davant dels pares; o descuidarà la seua tasca en la classe normal, per a intensificar-la en la particular. Molts mestres intenten de resoldre llur problema econòmic, que no és petit, per mitjà d'aquest procediment, però estan equivocats. D'aquesta manera sols aconsegueixen desprestigiar l'Escola. Els camins en són uns altres, entre ells el d'aconseguir un Magisteri millor i més unit. En aquest curs s'ha implantat la primera etapa de la E. G. B. Esperem per al bé de tots, que s'acaben les discriminacions i que la igualtat d'oportunitats educatives hi siga un fet.» N. de la R. — Quan aquest número de GORG era ja a la impremta, en la premsa local vam llegir una informació sobre la gratuïtat de l'ensenyament: Segons resolució de la Direcció

General d'Ensenyament Primari, publicada al "Butlletí Oficial de l'Estat" el dia 1 de gener, queda terminantment prohibit cobrar quotes, per qualsevol concepte, als alumnes dels quatre primers cursos d'educació general bàsica en els centres estatals de règim general de provisió i de Consell Escolar Primari, així com als centres no estatals que venien funcionant amb caràcter gratuït. Vol açò dir, doncs, que desapareixen les permanències, però només en els quatre primers cursos. ¿I en els altres quatre? ¿Per què aquesta distinció ? Ens alegra aquesta resolució, però desitgem que la total gratuïtat de l'ensenyament, començant per les escoles estatals, siga aviat un fet.

NOTÍCIES EL DIBUIX AL CARRER A la revista francesa "L'educateur», en el seu número del 15 de desembre apareix un article intitulat «Sur une place un d i m a n c h e » . Fa referència aquest article a un fet simpàtic: el diumenge 7 de juny passat, a Vancluse (França), de 10 a 12 del matí, 130 xiquets de 2 a 15 anys varen anar a dibuixar a la plaça del «Pontet», invitats pel grup d'educadors del moviment Escola Moderna, amb l'ajut de la municipalitat i diverses societats i cases comercials. Sobre el paviment de la plaça, amb guix de molts colors, els nens van dibuixar allò que van voler. No es tractava d'un c o n c u r s , ni de cap tipus de c o m p e t i c i ó . Senzillament, els nens tenien la possibilitat d'expressar-se i crear. La plaça era

per a ells, no hi havia normes especials, ni jutges ni res que pogués coartar la seua llibertat de creació. De places, on puguen veure 's els dibuixos senzills i originals dels nens, no en queden gaires. Els cotxes són els qui les omplen, mentre els xiquets resten dins les cases asseguts, sempre a s s e g u t s davant els aparells de televisió. I mentrestant, què fan de la seua capacitat creadora ? ¿ Com plasmen la seua sensibilitat i imaginació? És de témer que dins l'escola tampoc no en tenen massa possibilitats. Per això no està gens malament la idea del grap d'educadors francesos (que potser dins les seues escoles els nens sí que creen), de deixar als nens un diumenge al de matí una plaça, i d'aconsegair de la gent gran un respecte, un respecte per a ells i la seua obra, encara que, com diu l'autora de l'article : «—Són hippies —dirà vostè, estimat senyor escèptic... Pitjor encara! Són homes arrelats dins la seua terra, que sabran fer florir en les parets de les seues cases de demà les primícies d'un art popular, mai no trobat. B r a v o , estimats companys del Pontet! Vosaltres haveu fet descendir el dibuix al carrer, i el carrer us diu : gràcies».

UN BON FESTIVAL INFANTIL PER A XIQUETS DE LES ESCOLES El 13 de desembre es va fer Tacte de repartiment dels premis del II C o n c u r s I n f a n t i l «Joanot Martorell». Aquest acte va ser animat pel grup «Putxinel·lis Claca». La primera part va consistir en la representació de rondalles i cançons populars, en les quals participaven força els xiquets, bé responent les preguntes que els animadors els feien, bé cantant les cançons que els ensenyaven o pujant a l'escenari per tal d'acompanyar el conte amb els instruments que els animadors els donaven. En la segona part es va representar, per mitjà de titelles, una adaptació del «Tirant lo blanc», de Joanot Martorell. El local on es va realitzar

era ple de gom a gom. Hi havia infants d'escoles de València, Torrent, Gandia, Simat de Valldigna. Tots ells van sentir-se ben a gust amb l'espectacle. Aquest festival fa reflexionar tots aquells qui senten interés per l'obra educativa en tots els seus aspectes : —Era un festival de participació ; els xiquets no hi assistien d'una manera passiva. —Les rondalles tenien un valor autèntic de literatura popular. —Una obra de la nostra literatura clàssica, el «Tirant lo blanc» fou mostrada als nens amb una originalitat i poesia extraordinàries. Açò, una recreació educati-

va (instructiva i alliberadora), que desvetla la sensibilitat del nen, sembla un petit parèntesi davant el cúmul d'espectacles buits, esllavassats i bròfecs que omplen les estones lliures dels nostres xiquets. És per açò que té una gran i m p o r t à n c i a la formació de grups d'animació d'infants, que sàpien contar i representar rondalles, ensenyar-los cançons o fer titelles, que puguen fer-los viure durant alguns moments un món més seu i que no tinga res a veure amb aquell món d ' e s q u e m e s prefabricats que fins ara els donem a l'escola. Aquests grups d ' a n i m a c i ó podrien anar per les escoles, pels pobles. Lògicament hi cal preparació i dedicació. Però... uo s'animarà ningú?.

ALS MESTRES DEL PAÍS VALENCIÀ

L,a revista GORG pretén ser un òrgan difusor de la cultura del nostre País. Però som conscients que la institució veritable transmissora de cultura, aquella que en gran part té a les seues mans la formació dels homes, és l'Escola. Es per açò que a partir del número 14 inserim en la nostra revista una nova secció, PEDAGÒGIQUES, on voldríem que quedaren exposades les inquietuds, les realitzacions, la problemàtica escolar d'avui. Ens agradaria que els mestres, part viva de la institució Escola, trobassen en PEDAGÒGIQUES la seua veu, i per això mateix acceptem opinions i suggerències. L'Escola ha de respondre a una realitat social i inserir-se en el món que l'envolta. GORG pot ajudar els mestres valencians a descobrir la pròpia realitat, a conèixer millor la cultura pròpia, dins el marc de la cultura universal. Per això, amic mestre, GORG està desitjós de servir-te, a l'ensems que et demana col·laboració. La teua subscripció, la d'un company teu, ens serà molt valuosa. Tots tenim encomanada una tasca educativa i cal que l'acomplim. GORG

BIBLIOGRAFIA EL FARISTOL És aquest un llibret de Llenguatge i Gramàtica per a nens. Consisteix en 30 lliçons, cada una de les quals conté una regla gramatical, una petita lectura, vocabulari sobre la lectura i diversos exercicis de gramàtica i vocabulari. A la fi del llibre hi ha la clau d'exercicis per tal que el nen puga corregir-se ell mateix.

Ens trobem veritablement amb un llibre de gran utilitat per a l'ensenyament d la nostra llengua en el moment actual: proporciona treball individual als nens i orienta els mestres.

CITES I NOTES

nLes famílies i els educadors prefereixen sovint prohibir les males lectures, el cinema o la televisió, en lloc de buscar, en els seus propis mètodes educatius, les causes de les crueltats que descobreixen en alguns infants.» ESPRIT, abril 1970 «.La democràcia del demà es prepara per la democràcia a l'escola. Un règim autoritari dins l'escola no pot ser formador de ciutadans demòcrates.»

Ens sembla interessant reproduir algunes de les indicacions que en el mateix llibre es donen per als instructors:

«....Hi ha professors que fan FREINET, «Les invariants pedagògiques» el repàs cobrant. En comptes de remoure els obstacles, treballen per a augmentar les diferències. «...l'educació és una tasca de «.El llibre que teniu a les Al matí cobren de nosaltres relació entre "infant" i "medi", mans no intenta sinó omplir un per fer escola igual per a tots. entenent aquest darrer com un buit essencial dins l'ensenyaA la vesprada cobren dels rics compost indissociable de l'element de la nostra llengua. Pensat i fet en un moment que no per fer escola diversa als se- ment natural i de l'artificial nyorets. Al juny, a compte noshumà.-» es preveia encara la possibilitat tre, seuen al tribunal i judiquen d'estudiar-la a les escoles, fou les diferències. «.Una educació realista, efienfocat amb vista a un treball ...No és que el pare d'en cient i integral ha de posar en individual, el qual no havia de Gianni no sàpia que hi ha el contacte l'educand amb el "metenir cap més altra guia que repàs. Allò que passa és que di" cultural que li és propi; el llibre mateix. Per això hi heu creat una atmosfera on el seu pretèrit li exigeix un trobareu que els exercicis han ningú no gosa dir res. Sembleu present que, en certa manera, estat limitats a aquells temes homes de bé. és ell.» que presenten solucions concreSi un trist empleat de l'Ajuntes i exactes, a fi de poder-les tament, a casa seua, cobrant posar a la clau que va darrere... «.L'idioma no és només "inscar, fes els certificats de pressa trument", no és simple "exi bé, i a la finestreta els fes pressió"; és a més llenguatge ...L'enfocament del Faristol, amb melsa i malament, el taninterior, és llei de pensament totalment pràctic, d'acord amb carien de seguida a la presó. quant a sintaxi —cada llengua el que hem cregut necessitats Però no anà a la presó un té les seues modalitats sintàcmés peremptòries, apunta a professor que digué a una mare: tiques— i quant a conjunt de acompanyar els primers passos "No aprovarà. Porteu-me'l a refenòmens —materialitat de les pels camins del llenguatge, del pàs". Ho va dir exactament paraules— és encarnació d'una vocabulari i de la norma gramaaixí. En tinc els testimonis. El afectivitat, d'una manera pecutical. Haurem de considerar, podrien portar a judici. liar d'interpretar el món, d'una doncs, un èxit si, en enllestir A judici? Amb un jutge que manera especial de passar-hi.» la darrera lliçó, l'alumne ha té la dona fent repassosf I a millorat un poc la pròpia llenmés, al Codi Penal aquest deOCTAVI FULLAT, gua, ha perdut la por d'escriulicte no està previst, qui sap «Reflexions sobre l'educació» re-hi i, sobretot, si se li ha per què.» desvetllat el desig de continuarla perfeccionant. Extret de «.Els exercicis de llenguatge CARTA A UNA MESTRA a l'escola comencen empalmant Finalment, aquesta, nova edila vida familiar de l'infant a ció (augmentada i reestructum...Abans de donar-li una resbase de converses sobre coses rada) presenta la novetat del posta, cal que el jove hagi visque ocupen la seua existència. seu text, unificat, que el fa vàcut la pregunta. Viure una prelid, a un nivell d'iniciació, per gunta ja és ésser home, ja és El que necessiten els infants com a continuació del seu aprea les quatre variants de la nos- ésser "educat". Després viurà nentatge domèstic de l'idioma, tra llengua (català oriental, cala resposta. No hi ha resposta és seguir conversant a l'escola talà occidental, valencià i basense pregunta. No es pot viure leàric). És, doncs, la primera la resposta si abans no s'ha tan lliurement i espontàniament com ho feien a casa.» obra didàctica d'aquest tema viscut la pregunta.-» eixida entre nosaltres que té en compte la totalitat de la nostra JOSÉ DE CASTRO, OCTAVI FULLAT, comunitat lingüística.)» aReflexions sobre l'educació» «La enseñanza del idioma»

TAULA de Novetats

JOC DE XOCS

Vicenç Riera Llorca

ALFAGUARA. Col·lecció "Ara i ací". Madrid-Barcelona, 1970. 250 pàgines. Preu: 200 ptes. Uns refugiats a Mèxic, en la postguerra de la civil espanyola. Uns refugiats vists de prop o de lluny, amb claredat bategant o difuminats rere al·lusions 0 referències de tercers; uns refugiats, sobretot g e n t jove, catalans els més, carregats amb els seus desenganys, il·lusions, fidelitats, refredaments, i, en tots, la vida, una vida nova, quasi sempre estranya, més o menys refeta, endegada o dubtosa... Heus ací la temàtica de la notable novel·la de R i e r a Llorca. Emprant-hi un estil directe 1 realista, amb una tècnica moderna —una veu en off, en cursiva, que ho relliga tot (la d'nn personatge mitjà, J u l i à Boix, ben representatiu), i una sèrie d ' e s t a m p e s o escenes soltes, curtes, sense preparació, gairebé suggerint els ambients més que descrivint-los— aconsegueix un mosaic vivaç i força interessant que introdueix plenament el lector en l'entramat d'aquelles vides grises, dins les quals aleja sovint el fantasma d'una definitiva frustració. La gran ciutat, la i m m e n s a ciutat de Mèxic, envolta com una xarxa e n o r m e i inconeguda aquells homes i aquelles dones : una xarxa que, amb la seua grandària i complexitat protegeix la llibertat dels refugiats, el fruïment de les seues passions, precisament perquè els brinda f à c i l m e n t les avinenteses de

v i u r e s e m p r e com aliens al medi, despreocupadament, malgrat els canviables desigs d'integració d'alguns... La desfilada és b i g a r r a d a dins la grisor general : la nimfòmana i els seus eixelebrats amics ; el sindicalista immergit contra mar i vent en els seus ideals de redempció ; els egoistes, de tornada de la seua potser inconscient comèdia revolucionària en la guerra d'Espanya ; els ambiciosos, molts a m b i c i o s o s , que malden per «situar-se» o que ja ho han aconseguit... Uns en relació i altres no, com s'esdevé en la vida de cada dia. Molt bona la pinzellada sobre la justícia mexicana, la que toca la gent humil : interrogatoris en l'assassinat misteriós d'un refugiat madrileny amic de la nimfòmana lleidatana —que no s'aclareix com tants i tants homicidis que presenten greus i treballoses dificultats d'investigació—; el xocant i sovint poc seriós comportament del baix personal de la policia ; el relat d'un petit però repugnant cas de xantatge fet per un policia a un immigrat honorable, acusant-lo d'un intent de sodomia, ajudat per un j o v e n ç o l desaprensiu... «Joc de xocs» ho és de debò i resta ben aconseguit; ens fa meditar sobre el drama dels pobles d'Espanya, llançats el 36, de colp i barrada, en plena i m m a d u r i t a t social, dins un afer revolucionari sense nord i amb massa guies. Riera Llorca no insisteix en aquest aspecte, però les converses d'alguns dels seus més ben dibuixats agonistes ho suggereixen, i això ens deixa un regust trist i alliçonador. El sindicalista Reixac,

el sindicalista callat, el lluitador resignat, pacient i sense grans il·lusions immediates, contrasta fortament amb el capteniment de molts dels seus companys : «Boix respon que no ho sap, i Quirgó diu que admira l'entusiasme, la bona fe i l'honestedat de Reixac, però que ell està fet d'una altra pasta. Bis anys passen de pressa, ja en fa més de tres ens van fotre a fora, això de l'exili va per llarg i si seguim l'exemple de Reixac ens passarem el temps predicant un canvi social que cap de nosaltres no veurà i que vés a saber si és possible. Els qui se'n beneficiaran en són partidaris mentre estan malament, però així que aquesta odiosa societat burgesa els dóna l'oportunitat de guanyar diners, sovint de canviar de classe, ja no volen sentir-ne parlar més. «—Jo faig el mateix —conclou Quirgó—. El que hagi de ser serà i no vull sacrificar-me per uns milions de persones que no ens agrairan res.» Tanmateix, més avant, s'inicia una lleu esperança amb uns mots de Boix : «—No crec que el Reixac esperi que ningú li agraeixi res (...). Però com ell n'hi ha molts al món i és amb l'esforç seu i de cadascun dels altres que són com ell, que el món canviarà... I amb altres factors, és clar, perquè fins ara em penso que és el progrés de la tècnica el que ha fet canviar les c o n d i c i o n s de vida dels homes més que no pas la bona voluntat en la protesta i l'abnegació d'uns quants.» Així és.

ENRIC

VALOR

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

CARTES DEL PAPA CELESTÍ VI ALS HOMES Giovanni Papini

Col·lecció ISARD. Editorial Ver gara. Barcelona, 1963. 218 pàgines. Preu: 60 ptes.

bé allò que es c o n e i x amb el cor». B o n a v e n t u r a Vallespinosa, traductor d'aquesta obra a la nostra llengua, és un altre cas de metge dedicat amb èxit al cultiu de les lletres. Traductor sobretot d'obres de teatre, ha deixat palesa la força col·loquial de la nostra llengua. VICENT FAUS

Joan Bernard Papini, filòsof i escriptor italià, nascut a Florència el 9 de gener de 1881 i mort en 1956, és l'autor d'aquesta obra. Sense estudis oficials, autod i d a c t a format en la lectura dels grans pensadors i escriptors, anticonformista i polèmic, adoptà una p o s t u r a idealista dins del pragmatisme. Preparà edicions de Galileu, Maquiavelo, Rosmini, Sarpi i Verri. Traduí obres de Berkeley, Bergson, B o u t r o u x , J a m e s i Shopenhauer. En la seua obra «La Religione sta da sè», considera la religió com una transició a la filosofia. Convertit al catolicisme, es mostra sempre espiritualment inquiet. En l'adversitat de la malaltia, als últims anys de la seua vida, demostrà una gran força de voluntat. Papini, un convertit al catolicisme, tenia molt a dir a l'Església ; ell l'havia vista de lluny, en perspectiva, i de ben a prop, des de dins. Papini ho diu amb el pseudònim de Celestí VI, un Papa que ell inventa, fingint traduir del llatí unes cartes que el seu personatge imaginari hauria deixat escrites en un còdex desconegut de tothom. Les virtuts de Celestí VI, que les cartes revelen, són, en certa manera, un espill del cor de P a p i n i , un cor ardent i fogós, però ple de sinceritat. Celestí VI és més que un Vicari de Crist : un pare, un germà, que vol salvar-los tots. L'apologètica de Celestí VI és la de l'amor i el dolor. Ciència al capdavall de tot, puix com diu Saint Exupery «Sols es coneix

JOAN

BAPTISTA

HUMET

Disc Colúmbia MO 1032

Preu: 80 ptes. Amb dues cançons totalment diferents entre si, irromp al món de la cançó catalana aquest jove de Navarrés, poble de l'interior del País Valencià. Humet viu molts anys a Catalunya, com ho demostra amb la seua fonètica, totalment identificable amb la de la ciutat a on viu des de fa temps, Terrassa, població a on es va traslladar amb els seus pares de ben petit. Tot açò, i a més a més el seu pas per la Universitat, ha condicionat les seues primeres cançons, que són com una mena d'autobiografia (Humet ens hi mostra la seua forma de pensar i sentir). Al seu llançament s'ha utilitzat com a ressort publicitari la frase que ell és "l'estil que mancava a la cançó catalana"; ara bé, sentint el disc, ens adonem que no és així en realitat. Humet ens presenta dos estils en aquestes seues primerenques cançons; però són dos estils ja coneguts dins el món de la nostra cançó. Veritablement les dues cançons s'assemblen tant als dos estils que tracten d'imitar que una persona que no conega molt bé els dos cantants imitats, pot arribar a confondre Humet amb ells. La cara A ens porta la cançó "Busco una flor" i Humet,

recolzat pels arranjaments musicals del mestre Burrull, ens hi parla de tot el que va buscant per la vida, des de l'oblit de tants moments plens de desig, fins a un indret a on per a tots hi haja el mateix dret. Creem que és una cançó que pot esdevenir popular si la casa gravadora en fa una bona promoció i aconsegueix que siga radiada per les emissores de ràdio a tot arreu del País, ja que aquesta sí que es "radiable", i no creem que puga tenir problemes com algunes d'altres dels nostres grans cantants. L'altra cançó d'Humet es diu "Tonades". També són del mestre Burrull els arranjaments musicals. Malgrat anar a la segona cara del disc, és superior musicalment i poèticament a la anterior. Al final de la cançó duu uns cors d'acompanyament, als quals, fins avui, no ens havien acostumat els nostres cantants, i ens han agradat força. A la seua cançó Humet ens diu tot el que pot ser una tonada i de què, fins ara, no ens hem adonat. També ens parla de la veu d'un poble que es perd... Serà la del nostre f... Per si ho és, cal que fem tot el que puguem perquè la nostra veu collectiva no es perda. Com diu Raimon. "Cantarem la vida, cantarem la nostra vida de poble que no vol morir, lluitarem amb força i guanyarem l'esperança de viure lliures i en pau". A propòsit de les primeres notícies aparegudes a la premsa referents a Joan Baptista Humet, hi ha una anècdota molt divertida, i és que, al diari barceloní Tele/Expres, hi va aparèixer una entrevista amb ell i l'entrevistador deia que Humet "aunque valenciano, canta en catalán". Què vol dir açò? Cadascú que pense el que vulga, però es veu que a Barcelona també hi ha qui veu el "fet diferencial".

ESTEVE-CASANOVA Desembre 1970

TAULA DE NOVETATS DISCOS

RAIMON, PER DESTRUIR AQUELL QUI L'HA DESERT Discophon, sèrie INICI. Preu: 300 ptes. Fa uns mesos, en comentar el disc de "Veles e vents", acabàvem el nostre comentari amb aquestes paraules: "Sobretot ens agradaria veure gravat en disc el poema d'Anselm Turmeda que té música (Raimon) i que ofrenà al públic en la seua darrera actuació a València". Doncs bé: ara em trobe oint, no sols aquest poema, sinó que també puc sentir, al mateix disc, "Desert d'amics" de Jordi de Sant Jordi i tres poemes d'Ausias March, que són els titulats "Quins tan segurs consells", "Així com celi" i "Si com lo taur". Les altres cançons inèdites del L. P. són "Societat de consum" i "Quan creus que ja s'acaba". També trobem en aquest disc la ja fa temps famosa "Veles e vents" i les conegudes "T'ho devia", "De nit a casa", "Indesidenter" i "Sobre la pau". Feia quatre anys que Raimon no havia tret al mercat peninsular un L. P., i no per culpa d'ell, i aquest ens ha omplit plenament, començant per la portada, que és una magnífica pintura de Tàpies, passant per la fotografia del suposat retrat d'Ausias March degut al pinzell de Jaume Jacomart Bacó i que es conserva a la col·legiata de Xàtiva, i acabant per la fotografia de la contraportada, que ens presenta un Raimon tal "comme il est", allunyat de tot fals vedettisme. Ja hem parlat de l'embolcall de les cançons; anem, doncs, ara a parlar d'aquestes i de la interpretació que en fa Raimon, ja que açò és, tot plegat, el que en realitat ens interessa del disc. La cara A és totalment dedicada als clàssics i Raimon hi arriba, com abans ho havia fet amb Espriu, a donar vida a uns poemes, que potser mai

foren escrits amb la idea de convertir-los en cançons. Però les cançons que Raimon fa musicant poemes de Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda i Ausias March, mai no són un producte híbrid, ja que ell, amb el seu toc personal, fa que el poema es recree, dóna a alguns dels versos una importància que no tenien al text primitiu i, el que és més important, els dóna a conèixer a una gran majoria de gent, que fins ara només tenia notícia del nom dels autors, però no de l'obra. D'entre els poemes-cançons d'aquesta primera cara del disc, podem destacar, per la seua interpretació, "Veles e vents", que ja ha estat als primers llocs dels "hits", "Desert d'amics" i "Així com celi". L'orquestra, dirigida per Lleó Borrell, ha ajudat molt Raimon a dir els poemes, i així explica Raimon la funció de la música en aquests poemes: "Més d'una vegada l'estrofa ha quedat trencada i alguna que altra rima ha quedat enlairada. Jo he volgut que la música suplís aquestes mutilacions, que fos com una mena de pont que evités el trencament del ritme intern del poema". A la cara B, tenim les altres sis cançons que manquen per a completar les dotze que forma V L. P. De tais només dues són inèdites: la rítmica i irònica "Societat de consum" i la dramàtica "Quan creus que ja s'acaba". Les altres quatre ja són conegudes per anteriors discos. "Societat de consum" és una cançó que se n'ix totalment de la línia seguida fins ara per Raimon; és una cançó, com hem dit abans, irònica, però d'una ironia totalment diferent a la de Pi de la Serra; diguem-ne que podria ser una cançó de les de l'Ovidi Montllor; es tracta d'una ironia molt valenciana. És aquesta l'única cançó de totes les que formen el disc que la critica no ha acceptat, i algú l'ha qualificada de "falta de garra, malicia y origi-

nalidad". Potser "garra" li'n falte, però crec que de "malícia i originalitat" en té prou. De totes maneres la interpretació de la cançó és bona i millora tot el que de dolenta puga tenir la lletra. "Quan creus que ja s'acaba" és una cançó que es troba dins la mateixa línia que "De nit a casa"; són cançons fetes en un temps concret i en una circumstància especial; potser una estrofa de la cançó dirà més del que jo puc dir: Potser una nit, l'ascensor que sempre puja es pararà al teu pis, i tu i jo haurem d'obrir i jo i tu impotents, enfront la —haurem d'obrir—. \_nit, En definitiva, un disc important, per tot i per a tots; i, ja per acabar aquest comentari, tornarem a agafar un altra frase de la introducció que Raimon fa a la carpeta del disc: "Sigui com sigui, aquí està la feina feta, millor dit, part de la feina feta en aquests quatre últims anys, que han estat difícils i en els quals ha estat impossible editar un L. P. ací, a casa. Res més. Espero poder-ne fer un altre i un altre i un altre". R.

ESTEVE-CASANOVA Gener 71

LA PROCESSÓ DEL CORPUS VISTA PER JARQUE La sala és estreta i petita. A ambdós costats, a les parets i en primer terme, uns requadres on hi posades unes fotografies sobre el tema de la processó del Corpus a València. Immediatament hom nota una falta d'ordenament en la seua col·locació, una certa manca de sàvia ordenació que ens relacione i dirigesca una mica l'assumpte. Però l ' e x p o s i c i ó no acaba ací, sinó que ací comença : En el mur del fons comencen a projectar-se unes diapositives sempre sobre el mateix tema, acompanyades per ana música de fons que aplega els cants religiosos i les músiques militars de la processó. I ací és on vertaderament s'inicia l'exposició de Jarque sobre el Corpus. Tot seguit, un hom s'adona del seu o b j e c t i u . Hi ha una sistemàtica falta d'intent esteticista que, en el primer moment, sorprèn. Servint-se d'una excel·lent tècnica que domina, no se n'ha deixat encloure, sinó que l'ha posada al servei de poder oferir-nos una informació gràfica de la nostra processó. Hls «esteticismes» tampoc no li han aprofitat : no s'ho val, de donar bellesa a allò que ja de per si té una categoria pròpia.

trist i alegre, vital, còmic i entranyable món de la processó del Corpus se'ns hi va desplegant. Per una banda, els actors : l'Església, les autoritats, els s o l d a t s , els xiquets u n i f o r m a t s i seriosos, i tot aquell món que sembla pres de la picaresca : els gegants, els p r o f e t e s , la Moma, els seus acompanyants... Per una altra banda, els espectadors, a qui Jarque reserva la mateixa importància : vells, dones, hortolans, xiquets que juguen i emboliquen, x i q u e t e s , amb °ls seus inconfusibles v e s t i t s de diumenge, fascinades, una filera

de dones possiblement del Cottolengo o de qualsevol asil, monges de somriures infantils i tranquils... I tot açò amb la realitat «audible» de la processó : música, cants, trompetes i tambors. Després de veure-la, u n'ix impressionat i pensant en les imatges tan pròximes que desconeix i en la riquesa del nostre folklore tan oblidat. I, en definitiva, u s'alegra que haja estat tan magníficament respectada aquella vehemència de realitat que ens aclapara.

Abans he parlat d'informació gràfica. Informació i documentació. Tot el món, tot el

T. S.

BIBLIOGRAFIA «ARQUITECTURA ESPAÑOLA DE LA SEGUNDA REPÚBLICA» Oriol Bohigas

Tusquets Editor. Barcelona, 1970. 116 pagines. Preu: 75 ptes. El curt període de la Segona República té, per a la història de l'arquitectura espanyola del nostre segle, una importancia fonamental : representa la introducció del Moviment Modern (en l'accepció més àmplia del terme), és a dir, la introducció d'un sistema de llenguatge urbà i arquitectònic a l'interior del qual ens movem encara. D ' a q u e s t s i s t e m a , els anys trenta no en foren solament el període introductori; en foren també el període de més intensitat i radicalitat. Malgrat la seua importància, hi havia sobre el tema una notable carència bibliogràfica. A l'abast del lector no especialitzat, no hi havia fins ara més que el llibre general de C. Flores («Arquitectura española contemporánea», 1961). El l l i b r e d'O. B o h i g a s (segurament el més important publicista català d'arquitectura als nostres dies) té doncs la importància d'iniciar la tasca urgent de cobrir aquest buit bibliogràfic. Pense que és aquesta funció de començament la característica més significativa del llibre. Els resultats en són : a) ü n resum i una visió ordenada del conjunt de n o t í c i e s disperses fins ara en publicacions aïllades, articles de revista, etc. ; b) l'aportació d'una certa quantitat de notícies no conegudes, fruit d'un treball d'investigació directa sobre les fonts documentals, i c) el més important, el plantejament del tema dins un marc de referències a la història social i política, indispensables per a comprendre la

significació dels fenòmens purament estilístics. És especialment en aquest sentit com el llibre pot orientar i influir positivament sobre les (necessàries) investigacions posteriors. La seua tesi bàsica és la correlació dels fenòmens de renovació arquitectònica i urbanística amb la instauració de la Generalitat a Catalunya i les vicissituds del règim republicà a la resta de l'Estat espanyol. L'aspecte millor estudiat per B o h i g a s és naturalment el de l'arquitectura catalana del GATCPAC, moviment que per la seua projecció internacional (les senes relacions amb el grup de « l ' E s p r i t Nouveau», els CIAM i la ulterior promoció de la figura de Sert) és el més important i el més conegut del període. En la mena opinió, per més que la importància d'aquest moviment siga indiscutible, caldria evitar-ne el perill d'una visió massa s i m p l i s t a . Malgrat el paper de primera figura que va jugar Le Corbusier en el moment de la difusió internacional del Moviment Modern, caldria avui esbrinar i establir la importància de les altres components internacionals de la renovació arquitectònica espanyola al temps de la República. Els t e m e s més importants serien els següents : a) La influència del futurisme en dos nivells, 1) les relacions doctrinals (d'una importància incerta) amb el grup d'arquitectes madrilenys de la «generación del 25» i 2) la difusió d'elements

estilístics futuristes; b) la influència estilística de l'expressionisme holandés; c) la influència i l'evolució del llenguatge «Arts-Deco», i d) la influencia temàtica i la difusió estilística d e l post-expressionisme alemany. Bohigas, d'una manera més o menys informal, inclou aquests temes al seu plantejament; però les seues ràpides al·lusions nec e s s i t e n el desenvolupament que només podrien aportar unes investigacions directes que caldria fer. Per a veure més clarament la importància d'aquests problemes, cal partir d'una concepció de la història de l'arquitectura que considere, com la seua tasca més urgent, l'explicació científica (sociològica) de l'evolució del gust, en lloc de parar atenció principalment en les actituds doctrinals dels arquitectes «culturalitzats» —ja la distinció entre l'arquitectura «culta» i «l'altra» és prou discutible com a categoria conceptual de la investigació històrica—. El fet que el punt de partida usual entre els historiadors més prestigiosos de l'arquitectura del segle x x siga aquest segon, els mena generalment a unes interpretacions m a n i q u e e s , que cada vegada semblen més estèrils. El llibre de Bohigas, cal dir-ho, tempta de resistir al maniqueisme, però les seues assumpcions epistemològiques « t r a d i c i o n a l s » li imposen unes limitacions molt clares en aquest sentit.

T. LL.

NOTICIARI SEVILLA Interés per l'art contemporani ¡ en especial per la pintura valenciana actual

—Els sevillans han assolit de la Direcció General de Belles A r t s la creació d'un Museu d'Art Contemporani que s'ha inaugurat a finals del mes de n o v e m b r e . Al costat d'obres d'Alberto, Picasso, etc., hi figuren les d'alguns pintors valencians actuals, S e m p e r e , Hernández Mompó, etc. —A Sevilla hi havia ja una galeria d'art contemporani, "La Pasarela", a la qual havien fet exposicions personals alguns pintors valencians. A finals de novembre se n'ha obert una altra, "Juana de Aizpuru", inaugurada amb una col·lectiva a la qual figuraven obres de l'Equip Crònica, d'Hernàndez Mompó, etc. —La segona exposició de «Juana de Aizpuru», inaugurada el 10 de desembre, ha estat una personal del pintor v a l e n c i à Artur Heras. —El diari "El Correo de Andalucia" publica cada dissabte unes pàgines especials dedicades a la divulgació de l'art contemporani. Els dies 5 i 12 de desembre, la secció ha estat dedicada a la pintura valenciana actual, amb articles sobre Genovés, Teixidor i Iturralde. El crític Antonio Bonet Correa (sota el títol "Presencia de Valencia en el arte contemporáneo") hi escriu "Tres exposiciones en distintas ciudades,

de pintores valencianos, son las que motivan que estas páginas especiales tengan un carácter casi exclusivo de homenaje a la ciudad levantina... (1). La presencia de Valencia en el arte contemporáneo español es trascendental. ..". (1) N. de la R. —Lamentable aquest adjectiu, que refusem.

VALÈNCIA —La més interessant del mes de desembre (dies 4 al 30) na estat, sense dubte, la de S. Sòría a la galeria «Val i 30». Sòria és un dels clàssics importants de la pintura no figurativa espanyola. —La galería "Villana & Galanis" de Paris ha obert una filial que porta el mateix nom i es troba al carrer de la Nau, número 25. La inaugurado (25 de novembre) s'ha fet amb una exposició de litografies originals. N'hi ha d'alguns pintors francesos històrics i de pintors espanyols relacionats amb l'Escola de Paris, F. Bores, A. Clavé, S. Dalí i P. Picasso. —A la galeria «Estil» s'ha inaugurat, al mes de desembre, una exposició de Pedro de València. Fa quaranta anys, aquest p i n t o r representava quelcom que podia ser considerat com avantguarda valenciana. —A partir del 23 de desembre proppassat, interessant exposició de fotografies sobre temes del País a la sala "Cite". Hi

exposa F. Jarque, un dels més segurs i prometedors valors nostres en el camp de la fotografia.

ELX —S'ha constituït un nou grup d'artistes sota el nom «Grup art jove illicità». Exposen al Club d'amics de la Unesco del 23 de desembre al 7 de gener. Hi figuren Manuel Blasco, Alexandre Franco, Garcia Hernández, Joan Llorens, Garcia Poveda, Victor Serna i Josep Soto.

MADRID —L'Ajuntament de Madrid ha decidit la c r e a c i ó d'un parc d ' e s c u l t u r a contemporània a l'aire lliure. Aprofitant les obres de reforma del traçat viari a la zona de la Castellana-Martínez de la Rosa-Juan Bravo, ha reservat una zona de 5.200 m2 per a exposició permanent d'escultures d'artistes e s p a n y o l s contemporanis. L'Ajuntament ha destinat més de dos milions de pessetes per a l'adquisició de les obres ; el restant fins a cobrir l'import total de l'adquisició, serà costejat per donacions particulars. Hi han estat invitats els artistes valencians Alfaro, Gabino i Sempere. Els altres artistes que hi seran representats són : Alberto, Berrocal, Chillida, Chirino, Julio Hernández, Martí, Oteiza, Gerardo Rueda, Pablo S e r r a n o , Sobrino, Soto i Torner. A València no hi ha, exposada a l'aire lliure, cap obra dels artistes valencians esmentats. TOMÀS

LLORENS

la veu dels altres • la veu dels altres

BÈLGICA: REVISIÓ CONSTITUCIONAL

comptes de compensar, aquell desequilibri inicial.

El Parlament belga ha aprovat un projecte de llei de revisió constitucional que altera l'estructura del país, i el converteix en «un estat comunitari i regional», integrat per tres regions —Valònia, Flandes i Brussel·les—, i tres comunitats culturals —francesa, holandesa i alemanya—. La nova constitució reconeix l'existència, en règim de paritat de drets, de quatre regions lingüístiques: francófona, flamenca, germanòfona i bilingüe (Brussel·les). La constitució belga és originària de 1830 i ha estat modificada en diverses ocasions, però mai no ho ha fet cedint a les pressions de les minories lingüístiques. I,a revisió recentment aprovada fou proposada per primera volta el 1954.

És important advertir que la situació lingüística i social de Flandes ha estat, en un principi, notablement similar a la que han travessat altres paisos europeus Dinamarca, Rússia, Occitània —per citarne tres casos—. Les classes propietàries rurals, d'expressió francesa, constituïen una oligarquia amant de V«ordre» i submisa al Poder, enfront de la resta de la població camperola de llengua neerlandesa. La capciosa jerarquització funcional del francés, com a llengua «de cultura» i d'alt status, i el neerlandés, adscrit a l'àmbit d'expressió popular, encobria, tanmateix, una greu desigualtat social que l'extensió de l'educació i el progrés econòmic i polític de les classes inferiors hauria de posar en descobert.

{Mundo.)

ANTECEDENTS DEL PROBLEMA. EL DESEQUILIBRI INICIAL

Sens dubte, podem localitzar el punt de partida del conflicte belga dins el primer terç del segle passat. Sostinguda per una de les burgesies industrials més potents d'Europa, Bèlgica naix com a Estat independent en la revolució del 1830. El desequilibri econòmic, demogràfic i cultural existent entre la Bèlgica francesa (Valònia) i la neerlandesa (Flandes) —país, aquest darrer, de menor població i amb una economia rural poc evolucionada— hauria d'aconseguir carta de naturalesa en la Constitució del 1831, de caràcter oberiament antineerlandés. Observem que quatre anys més tard obrí les seues portes la Universitat de Lovaina. Tanmateix, les repercussions d'aqueixa desigualtat política tardarien a ferse dolorosament evidents. De fet, les classes superiors flamenques suportarien, en

El ritme de recuperació de la societat flamenca ha estat lent i tortuós. És fàcil de constatar que, a partir de la Constitució de 1831, la organització política, des del parlament i el govern fins als sindicats, corroboraria sota el signe francés la diferència existent a nivell social i econòmic. La sèrie de mesures adoptades pel govern foren tradicionalment insuficients i sectàries. El 1920 va dictar-se una llei que proclamava. Bèlgica com a Estat «bilingüe», i s'hi reconeixia el neerlandés com a llengua administrativa en el territori flamenc i en els districtes de Brusseües i Lovaina. Dotze anys després, una altra disposició administrativa va venir a regular el règim lingüístic dels municipis segons el cens. Però el ubiligüisme» és de dret quan una llengua és usada pel 30 per cent de la població. Brussel·les fou legalment definida com a zona bilingüe. Amb tot i això, immediatament després de la segona guerra mundial, els conservadors flamencs començaren a denunciar la incongruent situació política. La

la veu dels altres • la veu dels altres

nar el timbre d'alarma entre els sectors francòfons belgues. Així, doncs, en el transcurs d'unes poques dècades —quasi sobtadament— Valònia s'ha trobat en una posició paradoxal: encara en ple usdefruit del predomini cultural i polític sobre la resta de l'Estat (circumstàncies que ha encoratjat la seua benefactora veïna, França) i, alhora, ja en clara inferioritat social i econòmica. CANVIS PROFUNDS Diguem, en fi, que l'actitud sustentada Aquest estat d'obert antagonisme no fa Per la major part dels partits sembla revesinó expressar el començament d'un nou lar que hom està arribant a un punt d'adesequilibri estructural que ultrapassa els cord: la càrrega de mantenir el desequilibri vells motles legals. Fonamentalment: entre els dos sectors ètnics i lingüístics s'ha fet ja massa pesada per a l'actual Estat • L'esclat demogràfic produït en la belga. zona flamenca. població neerlandesa, ja majoritària, era encara considerada com una «minoria» per la legislació del país. El 1962 es va traçar una «frontera lingüística» i, d'acord amb aquesta, foren declarades llengües oficials el francés i el neerlandés.

J. M.

Una transformació radical de la seua organització econòmica. En el primer aspecte cal que subratllem que el fort descens demogràfic que experimenta la regió francesa, contrasta amb l'augment correlatiu de la població de la zona flamenca, abans minoritària. El 58 per cent de la població belga és d'idioma neerlandés, enfront d'un 42 per cent de llengua francesa. A questa és també, aproximadament, la proporció registrada en la Universitat de Lovaina, on la influència d'estudiants de parla neerlandesa va en augment.

COM ÉS AVUI LA PREMSA ESPANYOLA?

La prensa espanyola —afirma Josep Melià—, tècnicament, és molt acceptable. Però amb molta freqüència manca de vertader interés per al poble per circumstàncies alienes als qui fem els periòdics. En la premsa espanyola és impossible de seguir el desenvolupament dels problemes. S'hi poden llançar suggerències i crítiques. S'hi poden trobar, també, solucions i decisions. Però l'Administració, feta a la tàctica militar de la sorpresa, nega al país la salsa de tota vertadera informació política : els informes Frenar el descens demogràfic de Valò- d'un altre sector, les alteracions que pania requiriria, segons Sauvy, reforçar l'ac- teixen els projectes, les opinions que el taul xifra de naixements amb la quantitat van configurant i emmotlant, les discussions addicional de 12.000 anyals, al mateix que genera. Això interessa el poble molt temps que la xifra d'immigració hauria més que no el triomfalisme dels resultats, d'augmentar a 30.000 en el mateix període per la senzilla raó que el poble vol particide temps. par, perquè vol que l'opinió pública pese En el segon aspecte: enfront del crei- sobre la decisió final i per a això necessita xent impuls econòmic de la zona flamenca, de conèixer les distintes alternatives i opValònia —tradicionalment pròspera—, ha cions abans que s'haja consumat res. A entrat en un lent però substancial declivi. això s'oposa l'autosuficiència tecnocràtica, El punt d'inflexió s'assenyala el 1960. El i això frena les possibilitats de comptar tancament de les mines de Borgine féu so- amb una premsa a nivell europeu.

la veu dels altres • la veu dels altres

Estem, en una paraula, davant el risc de confondre informació i propaganda. Aquest «handicap» coarta moltes possibilitats. (Mundo.)

LA CULTURA VALENCIANA, AL DIARI -MADRID»

El diari vespertí «Madrid» va dedicar abans de Nadal un extraordinari al País Valencià, que comprenia una gran diversitat d'articles sobre diferents aspectes de la vida actual valenciana. D'entre tots, volem L'AJUT D'INVESTIGACIÓ DE retreure alguns paràgrafs del titulat «Mo«L'INSTITUT D'ESTUDIS ALACANTINS» mento actual de las letras valencianas», del que era autor l'il·lustre filòleg Sanchis GuarL'Institut d'Estudis Alacantins, de la ner: Diputació Provincial, ha llançat una con«Encara que des del punt de vista filovocatòria a fi que els estudiosos realitzen lògic el valencià no és més que una variant uns treballs d'investigació a l'entorn del regional de L· llengua catalana, els valennostre «misteri d'Elig», amb motiu del cians tenen una acusada consciència regioVI Centenari de la Vinguda, a celebrar nal, i donen el nom de valenciana a la seua dins uns dies. llengua autòctona i a la literatura que en El tema obligat serà «Bibliografia crí- ella s'expressa; a aquesta literatura em refetica sobre la "Festa" o "Misteri d'Elig"», riré en el present article. i es dota amb cinquanta mil pessetes, desTal delimitació no significa, ni molt tinades al millor treball. menys, que els bons escriptors valencians Fins ací tot va bé, perquè no tenim res deixen de publicar i ser llegits al Principat a oposar a les clàusules, si n'exceptuem i a les Illes, ni tampoc que els lectors vauna part de la primera, precisament de la lencians no consumeixen els llibres publiprimera, que diu així: «Podrán optar a cats allí. El públic lector té perfecta consésta (convocatòria) todos los investigadores ciència de l'idioma; els despistats que la de cualquier país. El trabajo será presen- discuteixen, són els qui no lligen. tado en lengua castellana». Diversos comentaristes han lamentat que Senzillament incomprensible. ¿Es que el nivell de l'activitat intel·lectual de Val'Institut d'Estudis Alacantins té alguna lència no es troba a l'altura que la potèncosa contra la nostra llengua d'Alacant? cia material del país permetria assolir. ¿ 0 potser l'Institut no s'ha assabentat en- No val ací el consol babau que a altres incara de quin és el nostre idioma ? A mi em drets de condicions socio-econòmiques sisorprèn molt això perquè jo parle amb el milars, siga encara més baixa i escassa seu director, don Joan Orts Serrano, en l'activitat cultural. El vertader servei a la valencià (...). comunitat cal que es base en un sentiment I després ens queixem de com es troben d'insatisfacció, en una aspiració a millode mal considerats els idiomes espanyols rar. Si hi ha conformisme pot haver-hi orno oficials. Però ¿ fem nosaltres alguna cosa gull nacional triomfalista, però no patrioperquè canvie llur sort? tisme. Per a formular sintèticament la siMentre mostrem tan olímpica indiferèn- tuació actual de les lletres autòctones a cia a defensar allò nostre, ¿qui ens ho ha València, potser n'hi haja prou amb quatre de defensar? paraules, dos noms i dos adjetius: capaciV. PASTOR CHILAR tat relativa i incoherència absoluta.» (Primera. Pàgina.)

(Madrid.)

Terres i Gents VIDES D'AHIR I D'AVUI:

JOANOT MARTORELL Escriptor destacat, nat probablement a Gandia devers el 1413. Pertanyia a una família de la petita noblesa valenciana. Era fill de Francesc Martorell, jurat de València i cambrer del rei M a r t í , i de D a m i a t a de Montpalau. El seu avi patern Guillem també fou servidor i conseller del monarca esmentat, i tenia la senyoria de Xaló. Germans de Joanot foren Galceran, senyor de Llíber ; Jofre, Jaume, Isabel, Aldonça i Damiata. Quasi tots ells destacaren en algun aspecte i formaren un clan familiar molt unit. A l'expedició d'Alfons IV a Sardenya i Còrsega, en 1420, participaren tres Martorell, que podien ser el pare i els germans Jofre i Galceran. J o a n o t apareix documentat des del 1433. Sembla que aleshores ja era major d'edat. Dos anys després es casava la seva germana Isabel amb el famós poeta Ausias March. En 1437 desafià a mort el seu cosí Joan de M o n t p a l a u , tot acusant-lo d'haver violat Damiata Martorell amb promesa de casament. El cosí negà la promesa, però callà sobre la violació. Aquest cas fou molt fecund en lletres tractant del desafiament, que adquirí un ressò desacostumat. Potser es relaciona amb el cas el viatge que féu Joanot Martorell a A n g l a t e r r a , on fou almenys del març de 1438 al febrer de 1439. Diverses incidències del desafiament es produïren aleshores. M a r t o r e l l aconseguí que el rei Enric IV s'oferís com a jutge de la lluita i cità a Londres el seu rival. Joan de Montpalau mogué aleshores la intervenció de la reina lloctinent Maria, muller d'Alfons IV, la qual destorbà el projecte i fins envià un emissari a Anglaterra. A notar que la predisposició b r e g o sa dels

Martorell era ben forta. Durant l'absència de J o a n o t , el seu germà gran G a l c e r a n desafià Ausias March. Quan Joanot tornà d'Anglaterra i volgué insistir a desafiar-se amb el seu cosí, es produí una nova intervenció de la reina Maria per resoldre l'afer sense efusió de sang. Joan de M o n t p a l a u fou condemnat a pagar 4.000 florins a l'ofesa Damiata Martorell. De tota manera els Martorell continuarien a fer parlar. En 1439-1442 Joanot, ajudat pel seu germà Galceran, sostingué amb les autoritats valencianes una qüestió bastant violenta sobre la jurisdicció dels llocs de M u r l a i Benibràfim, a la Vall de Xaló, que eren reclamats com de vassallatge reial. En 1444 vengué la Vall de Xaló a Agnès de P o r t u g a l , muller de G o n ç a l v o d'Híxar, cavaller de Santiago i comanador de Montalbà, el qual havia de pagar la compra. Sembla que aquest pagament fou molt irregular i es c o m p l i c à retraient d e u t e s antics. Així sorgí una nova disputa, en què J o a n o t també fou ajudat pels seus germans. El d ' H í x a r , molt influent, aconseguí de fer empresonar un dels Martorell, Galceran, i aleshores Joanot i Jofre el desafiaren. L'afer es complicà molt i fou durador. En 1450 es produí encara un nou desafiament de J o a n o t contra el d'Híxar, que aquest no acceptà al·legant diferències de rang i les limitacions que suposava la regla dels cavallers de Santiago a les pràctiques cavalleresques. En 1454 anà a Nàpols, on visqué almenys un any. Sembla possible que hi hagués estat ja dotze anys a b a n s , quan rebé d'Alfons IV el Magnànim uns encàrrecs que no han estat definits. L'acompanyava el seu

germà G a l c e r a n . Després reaparegué en terres valencianes. Morí en 1468, s o l t e r i sense fills coneguts. L'heretaren els g e r m a n s supervivents, Galceran, Aldonça i Damiata. Només han a r r i b a t fins a nosaltres dues obres de Joanot Martorell, totes dues de caràcter novel·lesc i responent, en realitat, a la mateixa línia temàtica. L'una és el treball inacabat, sense títol, que ha rebut per part dels crítics moderns el nom del personatge protagonista : Guillem de Vàroic. Aquest no és altre que Guy Warwick, h e r o i d'un p o e m a anglonormand del segle x n i divulgat encara en prosa francesa. L'altra obra és la importantíssima novel·la Tirant lo Blanc. La segona obra recollia encara la figura de Guillem de Vàroic i les seves aventures, però aquestes no són sinó una història marginal que posa en situació el lector perquè aparegui, com a figura principal, el cavaller bretó Tirant lo Blanc, que acudeix a unes grans festes celebrades a Londres amb motiu del casament del rei d'Anglaterra. Tirant és adoctrinat per Guillem, que llavors fa vida d'ermità, ja retirat del món. E'. jove cavaller triomfa als torneigs de Londres, on és proclamat el m i l l o r l l u i t a d o r . Qüestions amoroses l'obliguen encara a un altre encontre molt perillós, i té d'altres desafiaments més o menys accidentats. L'autor mostra el seu coneixement directe de la vida anglesa, caracteritzat per aspectes tan curiosos com el de facilitar la versió més antiga entre les conegudes sobre l'origen de l'ordre de la Garrotera o de la Jarretera. L'estada de Tirant a Anglaterra acaba el capítol 97. Del 98 al 114 és narrat el seu sojorn a Sicília i a Rodes, així

TERRES I GENTS

com les lluites contra els genovesos i els turcs. Per a aquesta part, Martorell s'inspirà en el setge real de Rodes del 1444. Els afers bèl·lics, més o menys polititzats, hi tenen gran importància. També són descrites les incidències cortesanes viscudes a Sicília. Tirant fa també un viatge ràpid a Terra Santa. Els capítols 115-296 descriuen les complexes p e r i p è c i e s de Tirant a l'imperi grec, on va com a gran defensor de Bizanci contra els turcs, i amb invitació expressa. La idea és probablement suggerida pel viatge a Orient de la Companyia Catalana. Aquesta part és plena de lluites contra els turcs, d'intrigues palatines i dels amors de Tirant amb la princesa Carmesina, paral·lels als del seu fidel escuder Diafebus amb Estefania. Els sentiments de Tirant són p r o t e g i t s per la dama Plaerdemavida i destorbats per ifc Vídua Reposada, que pretén casar-se amb el cavaller. Finalment Tirant i Carmesina contreuen m a t r i m o n i secret. El cavaller passa al nord d'Àfrica, on corre un seguit d'aventures m i l i t a r s , també amb contrapunts a m o r o s o s , encara que aquesta vegada a compte de Plaerdemavida, bona amiga de Tirant, i el senyor Agramunt. La part africana arriba al capítol 407. Després s'esdevé la tornada a l'Imperi, que Tirant deslliura del perill turc. El protagonista emmalalteix i mor, sempre fidel a la seva unió amb Carmesina. Aquesta i l'emperador moren del disgust. Tirant lo Blanc fou començat en 1460 i dedicat a l'infant Ferran de Portugal. En 1468, a la mort de l'autor, la novella no era encara ben enllestida, ja que l'acció restava a cloure. L'acabà el valencià Martí Joan de Galba. La novel·la posseeix una sèrie de valors que la fan de qualitat excepcional en la literatura de cavalleria. És conegut l'elogi que en faria Cervantes a Quixot, salvant-la amb lloança de la condemna general que fulmina sobre les novelles cavalleresques. La frescor descrip-

EL NOM DE LES CIUTATS:

DÉNIA No ha estat provada suficientment la tesi del gran historiador, denier de naixença, mossèn Roc Chabàs i Llorens, que semblava relacionar directament el nom actual de Dénia amb el temple de la deessa Diana Efèsia. Tanmateix, Chabàs, en la sena cHistòria de la ciutat de Dénia» ens parla de la devoció mediterrània a tal divinitat pagana, dita Artemis en grec, devoció que féu que se li erigiren diversos temples en les c o s t e s d'aquesta dolça mar ; sembla decantar-se per la h i p ò t e s i fnndadíssima que la colònia grega Artemision fon fundada on és l'actual Dénia, i, malgrat les contràries opinions d'alguns historiadors qne la situen a Xàbia i àdhuc a Calp, les troballes arqueològiques (escultures, utensilis i inscripcions) semblen donar la raó a Chabàs. Tampoc no ha estat provat a bastament que Hemeroscopeion o «Talaia del dia» siga el castell de D é n i a , tan modest al costat del pròxim Montgó. Sembla més probable que l'observatori (talaia) fos aquesta enlairada m u n t a n y a vorera de la mar. El nom de Dénia (amb «e» tancada en la fonètica local) és indubtablement d'una fosca

tiva, la f r e q ü è n c i a d'inspiracions sobre fets reals, l'alternança de lluites i amors tan ben dosificada, la ironia sovintejada, la naturalitat dels aspectes amorosos, la vivesa de l'estil, són els principals encerts de l'extensa obra, que posseeix encara un fort atractiu per al llegidor actual. Existeix la possibilitat que Joanot Martorell sigui l'autor de l'obra breu i fragmentària titulada Flor de cavalleria. (Condensat de «Diccionari Biogràfic», V. III, pàgs. 112/114.)

antiguitat. Pujant l'escala de l'antigor, el primer graó, l'imm e d i a t antecessor etimològic, és la forma aràbiga «Dàniya». Però d'on l ' h a v i e n presa els à r a b s ? Indiscutiblement del nom llatí «Dianium» amb què l'anomenaren els romans i que resta àmpliament documentat. «Dianium» certament vol dir igual com «Artemision», o siga «pertanyent a Diana». Ara bé : la d e n o m i n a c i ó de la ciutat ibèrica predecessora de la grega, era sens dubte «Dinium» i, com intueix lògicament l'historiador G a r c i a B e l l i d o i cita Figueras P a c h e c o , «de Diniu derivà el nom romà de Dianium, amb la qual cosa es feia unir en un sol concepte lògic la similitud de Diniu amb Dianium i el fet que la divinitat venerada a la c o l ò n i a grega veïna fos precisament Diana, l'Artemis efesina del santuari. Estrabó cregué sens dubte que Dianium era traducció d'Artemision». Aquesta és l'opinió per què es decanta també F. de B. Moll, recolzant-se en Steiger. La variant v a l e n c i a n a de l'arabisme sénia, també porta «e» tancada, enfront de la mallorquina «sínia», o de la «sènia» del P r i n c i p a t , amb «e» oberta. La b o n d a t del clima denier, càlid i plovedor, i la f e c u n d i t a t de la seua plana, d'una claríssima bellesa, desvetlaren una enveja suau, sorneguera i sense arestes, dels pobles veïns, que plasmaren la seua animositat en dues dites : «Com el terme de Dénia, que promet molt i dóna poc», i «No et fies de Dénia ni de terra que es regue amb sénia» (aquest segon, afavorit per la facilitat del verset). Però el nom de Dénia, deixant a part la seua bella ressonància, té p r e s t i g i per la vàlua de la pròspera població actual i per l'evocació d'un passat gloriós. E. V.

NOTICIARI * NOTICIARI RAFAEL SENA VICENT SOLER

• RAFAEL ESTEVE . ANTONI BRU • JESÚS HUGUET • MARIA DOLORES CORTEY • JOSEP ALBERT1 • VICENT VILA

CRÒNICA DE LES ILLES Són nombrosos els llibres en català editats a Mallorca. Recordem «El silenci» de Gabriel J a n e r , «Els descendents dels jueus conversos a Mallorca» de Miquel Forteza, «Torre de Canyamel» de Llorenç L l i t e r a s , «Literatura i societat a la Mallorca de postguerra» de Gori Mir, «Ahir» de Jaume Serra, el volum III del «Cançoner Popular de Mallorca», «Resum de la història de Felanitx», i altres, tots l'any 1970.

El diari MENORCA publica en fulletó l'obra guanyadora del «Premi Borne» de Ciutadella, de tema menorquí, « R e t a u l e menorquí en quaranta figures». El seu autor és Ferran Martí Camps.

NOVA CANÇÓ SILLA També en aquesta bonica ciutat arrossera es va celebrar per primera vegada un cicle Cultural, en què tingué lloc, el passat dia 13 de desembre, un recital completament de música folk, o siga la cançó del i per al poble. Els intèrprets van ser l'equip de folk "Aigües Blaves", constituït per onze components, tots molt ben conjuntáis; "Els Sols", el tan popular conjunt de Sueca, i el "Sargantana", format per dos joves que porten la veu cantant: un d'ells que té la particularitat de ser natural del País Basc, i l'altre que toca el típic instrument del fagot amb originalitat prou graciosa. El repertori d'aquests dos xicots té una força que, sens dubte, ben prompte els col·locarà a molt bona altura entre els actuals intèrprets de la nostra cançó. També hi intervingué una parella de joves —Rosa Mari i Joan— que adelitaren el públic amb unes boniques cançons; els dinàmics "Nous Brots", que, dia a dia, afiancen les seues cançons que són autèntics missatges. Es deixà per a l'últim el debut del "Grup de Folk" de la mateixa vila de Silla, compost per unes cinquanta veus, als quals desitgem que continuen la labor empresa i en traguen bons resultats.

RECITALS AL CERCLE «APARICI I GUIJARRO» DE VALÈNCIA-CIUTAT

L'escriptor Guillem Frontera va presentar el seu nou llibre «Rera els turons del record». El local escollit fou una coneguda sala de festes de Palma.

La ciutat de Palma és plena de llum en aquestes diades nadalenques. P o d e m llegir amb agradable profusió «Bon Nadal», «Bones Festes», «Molts anys». També hem observat l'augment de felicitacions escrites en català. El tema d'actualitat pel desembre a Mallorca ciutat són les declaracions del pintor català Joan Miró referents a la seua anada a Montserrat per recloure's-hi a m b c o n e g u d e s p e r s o n a l i t a t s artístiques, intel·lectuals, etc. Primerament digué al diari «Baleares» que l'havien enganyat, perquè ell es pensava que es tractava de quelcom exclusivament cultural. L'endemà el «Diario de Mallorca» portava unes declaracions de l ' e s m e n t a t pintor

Com havien programat en el bulleti d'aquesta societat cultural i propagat pels carrers de la ciutat, van tenir lloc al saló d'actes durant les matinals dels diumenges 29 de novembre i 6 de desembre, dos recitals a càrrec, el primer, de Josep A. Ibarra, d'Elx, Manuel Miralles, de Xàtiva, Ximet i Monjo i L'Equip València-Folk. El segon recital va ser interpretat per Enric Ortega, d'Alberic, i els «Nous Brots», de Picassent. L'èxit obtingut per totes dues parts, la del públic i l'artístic, han animat els directius d'aquesta societat a continuar donant audicions als seus socis i simpatitzants així com en les delegacions de la societat en altres poblacions del País Valencià.

BEN

IMAM

Organitzat pel naixent "Club Joventut" d'aquesta localitat, es va celebrar un recital de cançó i folk a l'esplèndid saló del Cine LUX, en què actuaren l'equip "València-Folk", Josep Ricós i Enric Ortega, els quals demostraren una vegada més la qualitat de les seues interpretacions, puix són autèntics paladins de l'actual moviment de la "nova cançó" per les nostres comarques, que canten en llocs on mai no s'havien donat recitals seriosos en la nostra llengua. RECITAL A L'ESCOLA DEL MAGISTERI DE VALÈNCIA-CIUTAT

Els estudiants de magisteri, desitjosos d'oir els populars cantants components del grup «Amics de la cançó», Joan Bosch, Gènit, Josep Ricós i L'Equip València-Folk, van organitzar un recital el dia 1 de desembre, i assoliren la satisfacció de tots els assistents.

NOTICIARI que deien textualment : «Vull fer constar que el significat de la meva presència a Montserrat, cal interpretar-lo com un desig d'expressar i confirmar els sentiments que he sostingut tota la meva vida». Ss de suposar que el tema encara farà córrer molta tinta.

Una magnífica tradició mallorquina és «Es cant de Sa Sibil-la». A gairebé totes les esglésies de M a l l o r c a , des del púlpit, per un noi d'uns deu a dotze anys vestit amb túnica, capa i gorra de tipus armeni o a la manera dels antics levites. Canta sense acompanyament de cap mena; només l'orgue es deixa sentir enmig de cada estrofa. Els orígens d'aquest costum nadalenc cal anar a cercarlos al «Breviari Mayoricense», imprès a Venècia l'any 1506. Una veritable competència per qui tindrà millor Sibil·la per la nit de Nadal, existeix pertot. A la catedral, al palau de la Moreneta de Mallorca (la Verge de Lluch) les parròquies i convents de pobles i de ciutat, intenten lluir-se de debò Molta de gent de Palma va a Missa del Gall a pobles petits (Galilea, Orient, etc.) per tal de sentir el «Sibil·ler» local, i segons els entesos, s'hi troben veritables prodigis. La lletra té l'encís de la ingenuïtat veritable :

GODELLA

El diumenge passat, dia 20 de desembre, en aquesta simpàtica localitat, es va donar un nou recital a càrrec d'un jove natural de Burjassot, Gabi, amb unes facultats prou interessants dins d'una bona línia de cançó-testimoni. Hi actuaren també, com a col·laboració extraordinària, els «Nous Brots», que obtingueren un franc èxit en aquesta la seua segona presentació al públic de Godella. I PREMI REVELACIÓ ENCARA NO EN SABEM EL GUANYADOR Els dies 21 i 28 de novembre van tenir lloc a la Casa de Catalunya les vetlades de preselecció del I Premi Revelació. Si la del dia 21 va representar un èxit de públic, la vetlada del 28 va arribar a fer que molta gent restas al carrer per no poder entrar més persones al local a on es celebrava l'acte. Vins eren plenes totes les localitats i, a més a més, hi havia gent asseguda a terra i gent de peus als corredors i a l'escala que donava accés al local; fins i tot l'escenari va haver de ser habilitat per a acollir la gran massa de públic, que va respondre magníficament a la crida feta pels organitzadors del festival. El que hem vist fins ara del recital, ens ha agradat; potser a alguns dels participants els falte millorar una mica el seu repertori; potser a alguns els fa falta preparar una mica més les cançons; potser algú ha equivocat el camí i caldria que es dedicas a la música "pop"; però, en fi, tots hi han posat bona voluntat i a poc a poc arribaran a una major perfecció. En finalitzar la segona vetlada de preselecció, es van donar a conèixer els noms dels finalistes, que van ser els següents: Josep Ricós, Nous Brots, Josep Laguarda, Conjunt Sargantana, Araceli Banyuls i Enric Ortega. Aquests sis eren els que el dia 12 de desembre haurien d'haver actuat a la gran final; però ens vam quedar amb la mel a la boca, tot esperant la seua actuació i la d'en Lluís Llach, ja que, per orde de la superioritat, es va suspendre el recital quan quasi totes les localitats eren venudes. Les darreres notícies que tenim, indiquen que segurament i si no hi ha cas de força major, la gran final tindrà lloc el dia 30 de gener.

«Gran foc del cel devallarà. Mar, fonts i rius, tot cremarà. Los peixos donaran grans crits perdent los naturals delits». I clou amb una deliciosa pregària : «Oh humil Verge, Vós que heu [parit Jesús Infant aquesta Nit : A vostro Fill Vullau pregar que dels inferns nos vulla [guardar».

PALMA DE MALLORCA I ELS SEUS PREMIS

El dia 31 d'octubre passat acabà el t e r m i n i d'admissió d'originals als Premis Ciutat de

NOTICIARI Palma. L'Ajuntament ho havia decidit així; per Sant Sebastià, l'atorgació dels premis. Un any darrere l'altre, els premis Ciutat de Palma cobren més difusió, i és trampolí el veredicte, sobretot en el de novel·la, per a una mena de Uançameut de nous e s c r i p t o r s : vull dir joves. L'any 67 obtingué el premi de novel·la G a b r i e l Janer Manila amb «L'abisme» ; l'any següent en Guillem Frontera el guanyava amb «Els Carnissers». I, encara, no hi ha dubte que els concursos literaris tenen el que en diuen els crítics, provincians o no, unes estructures plenament escadusseres : reaccionàries, ens atrevim a dir. I no ve tot d'aquí. ¿Quants d'escriptors, més bons o més dolents, que no han guanyat cap premi han pogut ésser reconeguts en la seua tasca? No, no senyors, no ve dels premis el fenomen —diguem-ho d'una vegada— del no reconeixement de l'escriptor com a home dedicat a un treball normal i no « s i b a r i t a » , d'aficionat. Sens dubte és perquè mai no s'ha vist prou bé a Palma el concepte d'home de lletres, perquè fins se n'ha fet befa d'aquell escriptor que es presenta a tot premi que se li p r e s e n t a : «... aquest només escriu per a premis...». Cal escriure i treballar lurant tot el dia; o escriure i passar fam o escriure i ten'r diners. Emperò les frases ideològiques de carrer passen al cap de molts pocs dies. Els premis tornen cada any, mostrant molt sovint la paradoxa (potser també tan literària) del poeta o novel·lista, guanyador d'un premi i llançat per aquest, que es manifestarà ideològicament contrari als premis i a les seues arrels burgeses. JOSEP

ALBERT1

VALÈNCIA La llengua en l'Església La parròquia de Sant Jaume, de Marjalenes, té una celebració diària de missa en llengua valenciana, a les 8'30 del matí, i,

ALZIRA El cantant de l'Alcúdia de Carlet, Gènit, va donar ell sol un recital a l'Institut d'Ensenyança Mitjana d'aquesta ciutat, i obtingué un èxit extraordinari davant d'un públic nombrós i entusiasta. ROCAFORT: UN ASSAIG D'APROPAMENT AL POBLE El Centre Cultural de Rocafort, en un intent de donar contingut als seus propòsits primaris, va dur el passat 7 de desembre el Centre Experimental de Teatre de València al poble. En aquest cas, es tractava de presentar «La pau retorna a Atenes», de Rodolf Sirera, basada en l'obra d'Aristòfanes «La pau». Fou molt reeixida la «mise en scene». El públic, no tot del poble —pensem que València ciutat queda molt a prop—, va aplaudir amb ganes al llarg de tot l'espectacle. Era, sens dubte, una nova concepció del teatre, diguem-ne que restava molt lluny del que el públic estaba acostumat de veure. Això, doncs, va polaritzar el mateix públic. Un dels fins cercats fou, almenys, assolit : els comentaris al carrer els dies següents han estat centrats fonamentalment en l'afer que assenyalem. Fins i tot, la polèmica és en l'aire : teatreevasió enfront del teatre-crítica. Tant de bo si l'impacte que lia produït s'allarga en el temps. Cal trencar, principalment, aquest cercle viciós de la necessitat d'evasió i consegüent no assimilació de les innovacions artístiques... que fa que tot reste com abans. La tasca és difícil per aquestes contrades. La influència alienant de la capital com a centre d'atracció despersonalitzadora és insospitada. Aquests pobles de la banda nord de l'Horta han esdevingut literalment petites ciutats-dormitoris per als qui treballen o estudien a València. I aquesta gent queda desarrelada de les activitats del poble per definició. L'estratègia dels qai porten avant alguna mena d'activitat està condicionada i desdibuixada per aquest fet. Ss ben clar que l'esperança de redreçament socio-cultural d'aquesta contrada vindrà de la mà d'una proliferació de centres culturals als pobles mateixos i de grups especialitzats com aquest de teatre que, sota el nom de Centre Experimental de Teatre, està fent una labor immillorable. D'això, en pot dir quelcom l'experiència mateixa del Centre Cultural de Rocafort. RECITALS PER A GENER Durant el mes actual de gener es donaran recitals, entre altres, en les poblacions de Borriana i Nules (Plana Baixa), Foios, Puçol i Picassent (L'Horta), l'Olleria (La Vall d'Albaida), Crevillent (Baix Vinalopó), Alzira i Carcaixent (Ribera Alta), etc., dels quals oferirem les cròniques. POEMES D'ANTON CARRERA Aviat tindrem un disc L. P. a preus populars, editat per ¡a casa Concèntric amb poemes d'Anton Carrera; serà aquest el segon disc d'aquest poeta, que és l'únic que es preocupa de fer arribar la seua obra a tothom per mitjà tan eficaç com és el disc. "LA TRINCA" DESPRÉS D'UN VIATGE "La Trinca" ha fet molta feina darrerament; els nois de Canet han fet un viatge per Anglaterra, Holanda i Alemanya, i, al seu retorn, s'han presentat al Poliorama de Barcelona amb un espectacle que en un principi s'hauria d'haver dit "Cuplets i pebrots", ja que Guillermina Motta hi posava la seua, cantant uns vells cuplets catalans. Però finalment, per diverses dificultats, ens vam quedar sense cuplets, però no sense pebrots. "La Trinca", que en aquest "show" va fer les delícies dels espectadors, va ser acompanyada per un nou conjunt anomenat "Els Trincaires del Maresme". De l'èxit obtingut per l'espectacle pot donar idea el fet que es va haver de prorrogar per uns dies més.

NOTICIARI segons el nostre corresponsal, s'hi ha notat una major assistència de fidels, cosa que palesa una vegada més l'encert indiscutible de les disposicions conciliars i la lloabilitat del seu compliment per part dels sacerdots de les nostres diòcesis, La nostra felicitació al rector mossèn Vicent Ruix.

ALZIRA Al darrer número publicàvem la notícia del programa radiofònic en català, emès per Ràdio Alzira ; dèiem que el programa es titulava «Al vent» i es transmetia cada dissabte a les tres i mitja de la vesprada. Després, quan la revista era ja en màquines, ens comunicaren que l'hora havia estat canviada a les onze i mitja de cada diumenge, i així ho fem saber als nostres lectors.

LLUÍS LLACH TRIOMFA A MADRID

Aprofitant l'avinentesa de trobar-se a València Lluís Llach per participar com a cantant invitat a la final del I Premi Revelació de la Nova Cançó al País Valencià, final que tingué que ser ajornada per causes alienes a la voluntat dels organitzadors, vam entrevistar-nos amb ell i ens va parlar de les seues actuacions a Cuba amb motiu del festival «Varadero 70». A més d'actuar en aquest festival, va fer-ho també al teatre «El Salto», de Matanzas, i a la «Casa de las Américas», de l'Havana. Tota la premsa cubana ha fet grans elogis del cantant català i el destaca com a un dels principals autors-intèrpretes del moment. En arribar de Cuba, Llach es va dirigir a Madrid per tal de preparar el seu recital de presentació a «la vila de l'ós i l'arboç», recital que tingué lloc el dilluns 7 de desembre amb un gran èxit de públic (tres dies abans ja s'havien esgotat les localitats del teatre «Español»). Aquest era el primer recital fet íntegrament en català en un local comercial de Madrid, i malgrat la dificultat que podia significar l'idioma, el públic es va identificar plenament amb el cantant, que durant la primera part anava explicant el significat de cada cançó abans de cantar-la, i així les mil cinc-centes persones que omplien el local es quedaven assabentades del que volia dir el cantant. Això no ho va poder fer a la segona part, degut als entrebancs de sempre ; així i tot, l'èxit fou total i va repetir dues cançons. Llàstima que a València, a on estava a punt de repetir-se aquest èxit, ens hàgem hagut d'acontentar amb els seus discos. RAIMON, AL PAÍS VALENCIÀ

ALBERIC El passat dia 30 de desembre, va tenir lloc al Teatre Sant Pius V d'Algemesí, organitzat pel CLUB UNAM, un recital de cançó a càrrec del GRUP DE FOLK D'ALBERIC. Començà, el per ara capdavanter dels grups de folk del País, amb una versió molt personal de «La mestressa», a la qual seguiren cançons ben conegudes com «Les pometes», «Cançó de l'alcalde»..., i altres pròpies del Grup com ho són «La Troneta», «El Comte d'Espanya», «El confrare de Sant Nicet»... El GRUP DE FOLK D'ALBERIC, en eixa magnífica tasca de promoure la cançó tradicional valenciana, ha demostrat, d'Algemesí estant, una qualitat i entusiasme dignes de relleu, així com una agradable presència. El públic que va acudir al teatre S. Pius V, en va eixir ben satisfet del grup d'Alberic i amb moltes ganes de tornar a sentir-lo. JESÚS HUGUET

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES UN LLOABLE PROPÒSIT DE LA «JUNTA CENTRAL FALLERA» CERTAMEN DE POESIA VALENCIANA INFANTIL

fantil» d'enguany, i les mencions honorífiques quedaran per a ser seleccionades i recitades pels concursants com a obra de lliure elecció. El veredicte serà publicat el dia 31 del present gener i les poesies guardonades, tant amb premis com amb mencions honorífiques, seran immediatament impreses per a la seua ràpida distribució entre els participants de l'esmentat «Concurs de declamació infantil».

Es convoca a tots els poetes valencians a un concurs de poesia en la nostra llengua, d'acord amb les bases següents : 1. La dimensió màxima dels treballs s'haurà de subjectar a la següent escala : Secció A, per a xiquets fins de 6 anys. Duració màxima : vint versos. — Secció B, per a xiquets de 7 a, 10 anys. Duració màxima : trenta versos. — Secció C, per a xiquets d' 11 a 15 anys. Duració màxima : quaranta versos. 2. Els temes a desenrotllar hauran de tenir un caràcter alegre i festiu, i s'hi haurà de glossar qualsevol dels múltiples matisos que ofereix el nostre poble. A més tindran la senzillesa i adequació que demana l'edat dels petits rapsodes en les distintes seccions. 3. Les poesies caldrà que estiguen escrites en llengua valenciana, però fugint curosament de l'afectació i cercant un llenguatge senzill i assequible a la mentalitat infantil. És recomanable la inclusió de paraules i modismes vius en qualsevol de les variades modalitats comarcals del nostre regne. 4. Els treballs seran presentats per triplicat, en folis a doble espai, per una sola cara i dins sobre tancat, amb un lema que es repetirà en l'exterior de la plica igualment tancada, que contindrà al seu interior el nom, domicili i, si fos cas, el telèfon de l'autor. 5. El termini d'admissió finalitzarà el dia 25 del mes corrent, a les nou de la nit, i els originals hauran de ser presentats en la «Junta Central Fallera», Delegació de Falles Infantils (baixos de l'Ajuntament). 6. El jurat designat a l'efecte, les decisions del qual seran inapel·lables, atorgarà tres premis en diners, de la manera següent : Secció A : 1.000 pessetes. Secció B : 2.000 pessetes. Secció C : 3.000 pessetes. A més dels quals premis, concedirà també mencions honorífiques com meresca la qualitat de les restants poesies presentades. Els premis no podran ser declarats deserts. 7. Els treballs premiats en diners seran d'interpretació obligada per a cada una de les distintes seccions en el cConcurs de declamació in-

VEREDICTES ELS PREMIS «DE SANTA LLÚCIA»

En la ja famosa nit literària de les lletres catalanes, i responent al «20.é Cartell de Premis a Obres C a t a l a n e s » , es van reunir els jurats corresponents a les cinc convocatòries, integrats per diverses personalitats del món de la nostra cultura com són : Josep M.a Castellet, Josep Faulí, Joan Fuster, Domènec Guansé, Joan Oliver, Albert Manent, Blai Bonet, Francesc Vallverdú, Jordi Sarsanedas, Josep Pedreira, Maurici Serrahima, Marià Manent, Rossend Llates, Pere Ribot, Jordi Ventura, Leandre Amigó, Maria Aurèlia Capmany, Josep M.a Espinàs, Robert Saladrigas, Teresa Rovira, Josep Tremoleda, Maria Martorell, Eulàlia Valeri i Martí Olaya. Entre tots ells constituïen els cinc jurats per als premis • «Sant Jordi», de novel·la, dotat amb 200.000 pessetes i convocat per «Edicions 62». La novel·la guanyadora fou «Nifades», de Josep M. Sonntag, i quedà finalista «Sophie o els mals de la discreció», de Jaume Vidal Alcover. • «Víctor Català», de narració, dotat amb 25.000 pessetes i convocat per «Editorial Selecta». S'hi va premiar l'obra «Molta roba i poc sabó», de Montserrat Roig. Finalista : «La mort en punt», de Xavier Rumeu-Juvé. • «Josep Yxart», d'assaig, dotat amb 25.000 pessetes i convocat per «Editorial Selecta». S'hi va premiar «L'obra poètica de Maragall», d'Osvald Cardona. Finalista : «L'obra de Josep Sebastià Pont», d'Esteve Albert. • «Carles Riba», de poesia (llibres), dotat amb 25.000 pessetes i convocat per Edicions Proa. Resultà premiat el llibre «Per a un duc Bach escriví música d'orgue», de Josep Elias. Finalista : «Temps de manobre», de Josep Espunyes i Esteve. • «Josep M.a Folch i Torres, de literatura infantil», convocat per «La G a l e r a » , dotat amb 25.000 pessetes. Obra premiada : «En Roc drapaire», de Josep Vallverdú. Finalista : «L'ocell de foc», d'Emili Teixidor.

amenitats HUMOR • HUMOR • HUMOR • HUMOR L'EQUIVALÈNCIA D'UN MARIT

—Certament. —Així, mire'l bé, perquè l'únic motor de l'avió està fallant.

Totes les amigues d'una garrida viudeta que està a la ratlla dels quaranta, l'animen a tornar-se a casar. EN UN SOTERRAR —Però per qnè insisteixen tant que torne a —Era vostè amic del difunt? casar-me? —replica la viuda—. Ja tinc un gos, —No ; ni tan sols el coneixia. un lloro i nn gat. No n'hi ha prou? —I què fa ací? —Però això no snbstitueix un home— protes—És que el metge m'ha manat que faça asten les amigues. —Desenganyen-se vostès. Ve a ser igual : el trici, i he pensat d'anar a tots els soterrars per estirar les cames. gos gruny tothora, el lloro es passa el dia soltant paraulades, i, pel que fa al gat, passa les nits fora de casa. F E DE QUÀQUER Un propagandista dels quàquers pronunciava un discurs exaltat per fer propaganda de la seua NO N'HI HA PER A TANT secta, i, entre altres coses, va dir per acabar : L'enginyer visita el dipòsit d'una fàbrica d'ex—Una vegada la tempestat sorprengué mar plosius i hi troba el guarda encenent tranquil·la- endins dos joves que navegaven en una llanxa. ment ua cigarret. Un d'ells era quàquer i l'altre no. Doncs bé : el —Desgraciat! —li diu—. Esteu boig ? No sabeu que no ho era va morir negat. que per una imprudència així va haver-hi l'any Va callar uns moments tot contemplant l'efecpassat vuitanta morts ? te produït per les seues paraules, i afegí després: —Sí... Però ara no hi ha ací més que vostè i jo ! —Bo : per ser fidel a la veritat, em cal dir que l'altre també es va ofegar. A BONA HORA! El xiquet : —Papà, vull que em compres un JEROGLÍFIC, per Mercer tambor. El pare : —Això fa molta remor i no em deixaràs treballar. El xiquet : —Sí que te'n deixaré, papà ; et promet que no el tocaré més que quan estigues dormint. UN CAMÍ DE FER-SE RIC —Jo vaig arribar a Amèrica amb sols cinc pesos a la butxaca, i poguí obrir un bon negoci de robes. —Doncs jo en conec un altre que hi va arribar amb un martell i una llima i va obrir una joieria. A la mitjanit, és clar! IRONIA Viatjaven en avió el pilot i un únic passatger. Volaven per damunt la bella badia de Nàpols. Diu el pilot : —Coneix vostè aquella frase de «Veure Nàpols i després morir» ?

—Xica, què has trencat?

AMENITATS EL REFRANY COMENTAT Qui no parla, Déu no l'ou ¿ Quants es queixen de no estar atesos els seus drets o els seus legítims interessos, i en canvi, per negligència, no han eixit a la palestra en el moment que calia defensar-los o reclamar-los ?

Casa assolada una altra n'assola Es refereix a les desgràcies que molt sovint són origen d'unes altres. Efectivament, una casa que s'assola —en l'aspecte purament material— pot fer assolar la casa del costat que en aquella es refermava, o assola la que li és prop, per pegar-li al damunt.

Una flor no fa estiu La constant experiència ens ensenya que no sempre d'un cas particular es pot extraure una regla general. Sovint hem de combatre la nostra inclinació a generalitzar.

Llengua muda, mai no fón batuda Aquest refrany, breument, alaba el valor immens de la discreció i el silenci.

Bram d'ase no arriba al cel Expressa el menyspreu de les intrigues i calúmnies dels incapaços, que s'esforcen debades a fer-les arribar al lloc on puguen perjudicar els homes íntegres i esforçats.

ENDEVINALLES

CREUAMOTS núm. 2, per Mercer

Pere puja, Pere baixa, Pere el tanquen dins la caixa. Solució : -Bnja;sp Bf ap ¡Bod jg * * * Un convent ple de gent... Toc i toc i ningú em sent. Solució : -paínaraao JJJ Sóc molt fort quan em refrede i molt fluix si estic calent. Em prova molt que em colpegen i em desfaig si em va plovent. Solució : -OX19J 13 Ben ros, quan estic sencer; ben blanc, quan ja m'han desfet. Solució : ':}Bjq xJj En el camp verdeja i en casa negreja.

Horizontals:

Verticals:

1. Xifra romana. 2. Número. 3. (del revés) Mesurat amb certa mida. 4. Closa. 5. Planta d'on trauen cert oli. Menys que ciutat, més que lloc. 6. Cura del b e s t i a r (femení). 7. Un dels c i n c elements de l'alquímia. 8. Possessiu (femení, plural). 9. Punt cardinal.

1. Consonant. 2. Fart. 3. Senyalat d ' o l i , de tinta, etc.. 4. Poble valencià. 5. Número. Número. 6. En aquell temps. 7. A c c e p t a r à herència.

Solució : •oq.reo xa •V '6 '• VTV '8 '• Y'SiaV 'L ¡ S T O A V n '9 ÍSHtfX 'ONID 'S '• S3SIN -VW 'i '• XVOVX 'e '• dlX 'Z '•*& '\ • sieop.»A

•s '6 '• sas '8 '• v^aax 'L

ÍVSOXSVd '9 ¡VlIA 'IOIH 'S ;VaVDNVX 'f:V^KVX 'E ; 1 I W 'Z '0 'I • siBinoziuoH : siouivndjíj

una

8. Extremitat. 9. Vocal.

•Bjanbix BJOSSBD Bnfl :

sNonmos

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

En aquest número:

CARTES

DIRECTOR

EDITORIAL - Un professor torna a casa..., de S. N i n e t ; L'aportació valenciana a la llengua literària, d'E. Valor

CULTURA DE MASSES, de R. LI. Ninyoles

COMENTARIS I FRAGMENTS sobre Blasco Ibànez, política i periodisme, de J. L. R., per Roures Marçà Exploració a l'interior de Déu, de J. A. T. R., per Vicent Faus La inquisició espanyola al País Valencià, de M. J. Ardit, per Domènec Valls. Teatre popular, comentari per Rodolf Sirera RAIMON, la veu d'un poble, de R. Esteve-Casanova

10 14 17 20 24

PEDAGÒGIQUES - Qüestions a debatre: Els mestres I la nova llei d'Educació Classes particulars o permanències NOTÍCIES: El dibuix al carrer; Un bon festival infantil Als mestres del País Valencià BIBLIOGRAFIA: El Faristol Cites i notes

28 28 28 29 30 30

TAULA DE NOVETATS - Recensions sobre Joc de xocs, de V. Riera, per E. Valor Cartes del papa Celestí VI als homes, de Giovanni Papini, per V. Faus ... Joan Baptista Humet, disc de Colúmbia, comentari de R. Esteve-Casanova ... Raimon, per destruir aquell qui l'ha desert, disc de Discophon, comentari de R. Esteve-Casanova

31 32 32 33

ART La processó del Corpus vista per Jarque, comentari de T. S BIBLIOGRAFIA: «Arquitectura Española de la Segunda República», d'O. Bohigas, per T. LI NOTICIARI LA VEU DELS ALTRES - Retalls de premsa: Mundo, Primera pàgina, Madrid

34 35 36 37

TERRES I GENTS Vides d'ahir i d'avui: Joanot Martorell El nom de les ciutats: Dénia, d'E. Valor NOTICIARI - Notícies diverses d'interés cultural

40 41 42

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS

Convocatòries i Veredictes AMENITATS Humor - Passatemps

46 47

Autoadhesiu per a cotxes - 5 ptes. - Demaneu-lo a llibreries o a GORG - Colom, 58 - València-4