Gorg Revista Bibliogràfica. Número 22. Agost 1971 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

Les cartes a publicar en aquest espai hauran de versar precisament sobre els temes objecte de la revista. No es publicara cap carta que continga conceptes injuriosos per a persones, institucions o països, ni aquelles que manquen de signant amb nom i els dos cognoms i la indicació clara del seu domicili. GORG prega als seus amables comunicants que procuren condensar les cartes a fi que puguen cabre en l'espai limitat de què disposem. No es mantindrà correspondència sobre aquestes comunicacions.

INTERPRETACIONS ERRÒNIES Sr. Director: Amb molta pena per la meua part m'he assabentat que persones més o menys importants han dit que nosaltres el que busquem és la separació cultural de la resta d'Espanya. Nosaltres el que d e m a n e m és l'ensenyament del nostre idioma a les escoles com fan altres països més avançats que t a m b é t e n e n més d'un idioma dins el seu territori- En fi, ens pengen la creu de separatistes: això sembla mentida, que encara hi ha ja gent així. També m'agradaria saber què pensaran del llibre «L'Estructura Econòmica del País Valencià». Quan podrà e n t r a r - l o s al cap que nosaltres no volem més que allò que és nostre i que Espanya és pel a tots i de tots? També m'ha sabut molt malament el que una revista no castellana, sinó

que dels Països Catalans, haja dit que molts fan política amb l'idioma o la llengua, que és el mateix. La dita revista diu que ellj mai no han t i n g u t cap problema amb res de l'idioma. Quina sort, xiquets, que tenen alguns, i nosaltres tan poca! També m'agradaria saber com s'ho fan, perquè si demanar de salvar una llengua que ja estava més que perduda (i això és una pèrdua molt greu per a la cultura d'una nació), si el demanar el respecte per a una llengua... en fi, si això és fer política, que baixe Déu i ho diga, perquè jo no m'ho crec. El que passa és que nosaltres hem bregat molt i breguem encara molt. El nostre idioma l'hem salvat de moment, però encara està malalt i greu, encara té manca de molta mede-, eina, no està encara de bona salut. Cordialment, BELL-PUJG (Barcelona)

LA PUBLICACIÓ DE LLIBRES VALENCIANS Sr. Director: Els editors de llibres valencians no t e n e n en compte aquest axioma (comprovat des de fa 50 anys per tots els qui han editat llibres valencians): «els llibres valencians es venen tots, amb una p a r t i c u l a r i t a t : "molt lentament"». És a dir, que se'n poden fer edicions de cinc mil exemplars, per exemple, però cal comptar anys per a vendre'ls tots. El problema és que calen capitals i paciència. Els editors volen emprar capital reduït i recobrar ràpidament el capital: això no és possible en l'edició de Hibres valencians. Marqués diu: «Fa la impressió que ací no ha arriscat quasi ningú una pesseta. Pretendre que amb escassos durets va a aconseguir-se és un error». La gent no llegirà fins que no hi haurà una abundància contínua de llibres en la nostra llengua a l'abast de tothom. Però això no és possible sense dedicar-hi grossos capitals i esperar uns anys per a la venda de les edicions. El problema és clar: per fer llegir el país, cal editar molt, i per a això cal emprar grossos capitals sense presses per a recobrar-los. D'ací la conveniència d'interessar en l'assumpte el capitalisme (banca, financers, caixes d'estalvi, o dels editors capitalistes): això de voler editar i pretendre immediatament vendreho tot per recobrar el capital, per altra part petit, no és possible en el llibre valencià. Cal insistir: el llibre valencià és de venda «molt lenta»; és sempre qüestió d'anys per a vendre'l. És aquesta la seua característica pròpia. Pérez Casado no m'ha convençut: l'estructura del país sí que dóna per a elevar-ne el to cultural i fer-li llegir llibres. És qüestió de capitals. Blasco. — «El fet de publicar llibres en català al nostre país és un fet polític». Caldria replicar a Blasco: ¿és que llegir el diari no és un fet polític?, ¿és que menjar no és un fet polític, viure no és un fet polític, morir no és un fet polític? Vejam: ¿morir-se una determinada persona no és un fet polític (posem-hi un Salazar, un

ners per a comprar llibres, per la qual cosa estan acostumats a no comprar-ne: d'ací la necessitat de preus assequibles als qui no volen gastar massa diners en llibres, als qui no compren llibres cars però comprarien llibres barats. Una cosa comprovada és la següent: la pobresa de factura i presentació material dels llibres a països com Síria, Egipte, Algèria, Romania, B u l g à r i a , Iugoslàvia, A l b à n i a , Hongria, Txecoslovàquia, Grècia, Turquia, etc. i el luxe dels llibres catalans: ací tots sembla que tirem amb pólvora de rei. Els preus dels nostres llibres són, ¡o diria que quatre vegades més cars que en un país com Romania, on una cervesa costa tant com un llibre. Els editors de llibres valencians h a u r i e n d'evitar les despeses de confecció supèrflues, luxoses, a fi de reduir el preu de venda al mínim possible: només interessa el contingut de lectura del llibre. Evidentment calen tiratges elevats i per tant grossos capitals editorials. I curar més la distribució i propaganda: hi ha molts pobles als llocs de venda dels quals no es veu mai un llibre en la nostra llengua.

rei, etc.: doncs igual, en menor grau si voleu, un escriptor, un patriota, un obrer). Si es moren tots els argelins, o irlandesos, o flamencs, o bretons, això no és un fet polític? ¿I si en lloc de tots són només una part, no és un fet polític també? Si vivim els valencians, no és un fet polític? Si un hom menja i beu, es manté i viu, no és un fet polític? Menjar, beure, viure, etc. són fets polítics en el sentit que Blasco usa el mot. Altre aspecte del problema del llibre valencià és al meu parer la qüestió del preu: en un país desenvolupat i ric els llibres poden ésser luxosos, cars, com s'esdevé a Anglaterra, França o Alemanya, on els lectors disposen de bons diners. Això no és possible als països pobres com són els països àrabs 0 els petits (Albània, Grècia, etcètera): els llibres en aquests països són fets amb modèstia, amb paper barat, sense cobertes cares, ni gravats, ni res que puga encarir la impressió. A València cal seguir la norma que emprava Ferrer Vercher, l'editor de la col·lecció Tyris: paper el més barat, tot en rústega 1 venia els llibres a sis quinzets: mai no hi perdé diners. Salvades les proporcions, es podien fer edicions de 5.000 exemplars amb paper barat i relligadura rústega la més econòmica possible, a fi de posar un preu de venda econòmic. El problema del llibre valencià és fer-lo llegir. Això obliga a considerar que allò més important no és la presentació (cf. el llibre d'Alfons Cucó «El valencianisme p o l í t i c » —750 pessetes— quan hauria d'haver estat un llibre no pas per a banquers, professors i bibliòfils, sinó un llibre per a poderse vendre a 100 pessetes en paper el més econòmic, en rústega, per a vendre en els quioscos de llibres, revistes i diaris) sinó la divulgació a preu el més econòmic possible. El País Valencià, econòmicament, sembla un país quasi d e s e n v o l u p a t , però el fet és que la gent valenciana no és gent de diners, en general. Els qui disposen de diners per a comprar llibres són només una minoria. Cal fer llegir la nostra llengua a una gran massa de v a l e n c i a n s que no disposen d'abundància de di-

JOSEP GINER (València) SOBRE VALÈNCIA CIUTAT Sr. Director: Voldria plantejar aquí un problema que fins ara no he vist tractat a la nostra revista. ¿És V a l è n c i a capital una autèntica força rectora del nostre pais? Acompleix les seues funcions de capital? Jo diria que no. Només el fet del canvi de llengua recolza l'afirmació de la forta desvinculació entre capital i país. Fins a tal punt, que u, quan ve ací, es troba marginat i com en terra estranya, la qual cosa imposa a la gent del país un sentiment d'inferioritat respecte dels capitalencs. Per altra part, hem de dir que la reacció, i la salvació, han de sorgir del país, del poble del nostre país, però si no hi ha una forta consciència rectora, estiga on estiga, el nostre país va a la deriva, i, llavors, en qui emparar-nos? Crec urgentíssim l'afermament de la capital com a força

rectora, com a despertadora de la consciència de poble en la resta del País Valencià. Vet aquí, per exemple, com a Barcelona eixa desvinculació no s'ha dut a terme, ans s'ha fet ferma. Jo estudie a la Universitat, a la Facultat de Lletres, i dic que no m'hi sentiré gens identificat, mentre no esdevinga una Universitat del País Valencià, no una Universitat qualsevol, on s'aprenga qualsevol cosa i en una llengua diferent a la de la gent del país. Cal, doncs, r e f e r m a r eixa consciència rectora que ara només una mica comença a albirar-se, i augmentar eixa vinculació a la Universitat, a l'Església, i a tots els sectors econòmics i socials dels nostre país. M'adheresc, per altra part, a la proposició feta per en Vicent Puig de retolar la «Plaça del Pais Valencià» en l'actual plaça de Saragossa. Amb una gran felicitació per a vostè i tot l'equip de la nostra revista, s'acomiada

SALVADOR CHAFER (València)

UN PROJECTE DELS CARLINS Sr. Director: Acabe de llegir un resum del «Projecte d'Estatut de Catalunya» (revista «Montejurra», número 59, secc. «Guia política del carlismo»), elaborat pels carlins catalans el 1930, i no puc resistir-me a escriure-li. Resumint el resum, queda així: En la declaració I, es diu: «El territori de Catalunya s'entendrà constituït pel que formen ara les dites províncies catalanes, sense renunciar a la revisió de fronteres que limitaven l'antiga Catalunya estricta». Com veem, avançant-se al seu temps, deixa oberta la possibilitat que en un futur, els altres pobles de nissaga catalana —avui dits «Països Catalans»— puguen integrar-se en una unitat de llengua i estirp. La declaració III parla dels «Drets de Catalunya i dels catalans», que, segons els autors de l'article, podria ésser subscrita, en termes generals, per qualsevol sistema democràtic;

l'apartat c) es refereix a la «llibertat d'impremta» sotmesa solament a les limitacions generals «i sense altra sanció que la que puguen imposar els tribunals ordinaris». IV.— «Relacions Església-Estat»: «Seran les que resolga el Poder Confederal, segons el p r i n c i p i d'independència de l'Església i de l'Estat en els assumptes que els són privatius; Concordat en els assumptes mixti-fori». V. — «De la llengua» diu que el català serà l'oficial en tot el territori de Catalunya i a tots els efectes i que en «la comunicació amb els Poders Confederáis i Interfederals es farà mitjançant la llengua castellana, mentre voluntàriament no se'n pacte una altra». V I . — El Govern de Catg lunya serà exercit amb caràcter autònom i exclusiu per la Generalitat, que tindrà poder legislatiu absolut «en totes les matèries no reservades al Poder Confederal». VII. — «Facultats del Poder de Catalunya» diu que l'ensenyament, en tots els graus, dependrà en absolut del Govern Català; els municipis seran autònoms fins de la Generalitat; l'Administració de Justicia seria també independent de la general de la C o n f e d e r a c i ó «sense recurs fora de la nostra terra»; i així mateix serien de règim autònom els serveis d'Obres Públiques, Agronomies, Sanitat, Ordre Públic... IX. — «L'Estat Confederal no podrà imposar contribucions ni imposts, directes ni indirectes, als ciutadans i persones jurídiques de Catalunya. Mitjançant un pacte o concert econòmic, s'assenyalarà la proporció amb què Catalunya haja de contribuir a les despeses generals de la Confederació». X. — «Virtualitat dels acords de la Generalitat»: «... serien executats una vegada sancionats pel President de Catalunya». «Pel contrari, les lleis dictades pel Poder C o n f e d e r a l , com aplicables als pobles federats, seran executives a Catalunya, mentre la Generalitat no les declare atemptatòries a la personalitat, drets i llibertats de la nostra terra».

XI.— «De la provisió de soldats a l'Estat»: «A Catalunya el servei militar serà voluntari». XII. — Parla de les Corts Catalanes i de les Confederáis, i, referint-se a aquestes, diu, «Els diputats de Catalunya en les Corts Confederáis no podran representar en aquestes cap partit ni facció política ni altres interessos que els de Catalunya». I la declaració final, la XIV, diu que els conflictes amb la Confederació i Interfederals, serien resolts per «un Tribunal Arbitral o Suprem determinat per l'Estatut de la Confederació». Els autors de la «Guia política», Olcina i Clemente, diuen que aquest Projecte solament s'ha vist superat, fins ara, per la «Constitució Provisional de la República Catalana» (Projecte de l'Havana) que era plenament independista. Llegint aquest Projecte d'Estatut de 1930, que avui per llei de vida ens hauria de semblar anacrònic, ens adonem millor de la nostra situació actual. Atentament,

J. ROIG (Albalat de la Ribera)

PROBLEMES D'ORTOGRAFIA Sr. Director: Un fet al qual no es dóna la importància que requereix és aquest que expose. Hom diu que a l'escola s'ensenya a llegir i a escriure, però jo pregunte: És açò de veres? Molt sovint es veuen pertot arreu gran quantitat de faltes d'ortografia, a les quals hom no fa el menor cas, perquè creu que està ben escrit. Hem de tindré en compte que escriure bé no és sols escriure correctament el castellà, sinó que hi ha coses que no es poden escriure utilitzant les regles de l'ortografia castellana. La primera cosa que s'ha de tindré present quan s'escriu és que cada idioma té la seua pròpia ortografia i que les regles d'un idioma no s e r v e i x e n per als altres. Aixi, veiem els topònims i els cognoms escrits amb una

ortografia deplorable i que a una persona que té més coneixença del tema, veure açò li fereix la vista. I la causa d'açò, opine, és que a les escoles no s'ensenya a llegir i a escriure com devia fer-se. Jo d e s i t j a r i a que els mestres ensenyassen tot açò, i així, quan una persona escrigués Quart de Poblet, la paraula Quart l'escriuria amb «q» i no amb «c»; escriuria Tavernes en lloc de «Tabernes», i Banyeres en compte de «Bañeres». Igualment faria amb els cognoms: Company i no «Compañ», Pujades i no «Puchades», Codonyer i no «Codoñer», etc. Del mateix mode, en llegir Alemany, no diria «Alemani» ni en llegir Julià, no donaria a la jota el so que aquesta lletra té en castellà. Però resulta que també es cometen aquestes faltes a les guies de la ciutat i les guies telefòniques i molts altres documents públics. Per exemple, a V a l è n c i a hi ha una plaça anomenada «dels Porxets»; doncs bé, a la guia de telèfons, ¿per quin motiu l'han de posar amb «eh»? Igualment succeeix amb Albalat dels Tarongers, escrit també amb «eh». Ací, la falta és més greu, puix que el so que en la nostra llengua té la «g» és diferent al de la «eh» castellana. ¿És possible que els senyors que redacten aquestes guies no sàpiguen escriure? Ja és hora que aprenguen. Si quan s'escriuen mots francesos, se'ls dóna ortografia francesa, quan s'escriuen paraules catalanes, ¿per què no emprar la correcta ortografia nostra? Crec que cal reflexionar tot açò que he exposat. Moltes gràcies, senyor Director. Espere que no siga massa l'extensió de la carta. Aprofitant l'avinentesa, cordialment,

ALBERT PÉREZ I MARCO (Rocafort)

RÈPLICA Sr. Director: Només quatre ratlles per a contestar al Sr. Pedrós i puntualitzar una mica, de manera que els lectors no resten enganyats

per la lectura de la carta d'aquest darrer. 1. És fals que haja emprat textos sencers de L'ESTRUCTURA ECONÒMICA DEL PAÍS VALENCIÀ, sense indicar-ne la procedència. El Sr. Pedrós es guarda bé d'indicar quins són eixos textos que m'atribueix. 2. Pérez i Casado és un dels millors especialistes amb què compta el País Valencià. N'hi ha prou amb recordar la seua valuosa col·laboració a la GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, junt amb Max Cahner. Però pretendre que en col·laborar a L'ESTRUCTURA E C O N Ò M I C A DEL PAÍS VALENCIÀ no ha tingut de limitar forçosament el contingut d'aquesta col·laboració és senzillament una «tontería». Si Pérez i Casado sap de Demografia valenciana només el contingut de les escasses cinquanta planes a què es redueix la seua col·laboració ja no seria tan bon especialista, deixant de banda l'aspecte qualitatiu. Si més no, estic convençut que Pérez i Casado, per a tractar amb suficient extensió la Demografia valenciana, hauria hagut de fer una monografia tant o més extensa que tota L'ESTRUCTURA ECONÒMICA, cosa amb la qual, i donat que tots els especialistes que hi col·laboren són d'un prestigi ben guanyat, resultaria que per comptes de dos volums, se n'haurien d'haver editat divuit o vint, circumstància impossible per infinitat de raons que no són del cas. No hi ha dubte que la limitació de l'espai ha coartat tots els especialistes, entre ells Pérez i Casado, que ha hagut de fer un gran esforç de condensació en una cinquantena de pàgines. 3. El Sr. Pedrós està totalment equivocat respecte a l'aportació personal de Pérez i Casado. Si s'hagués molestat a llegir-lo, hauria vist que a la pàgina 106 parla extensament sobre la desqualificació progressiva de la mà d'obra valenciana i en torna a parlar en altres llocs. Si més no, dóna la casualitat que aquesta consideració és una de les aportacions personals de Pérez i Casado més interessants i més rotundes, estadística en mà. 4. Totes les altres consideracions finals del Sr. Pedrós són meres hipòtesis, suposicions i «clars intents» no gens de clars

per al mateix autor de l'article. No val la pena contestar-les. Però calia fer aquesta punfualització, per si algun altre lector havia interpretat malament el contingut del meu article. Cordialment, s'acomiada,

DOMÈNEC VALLS I MASSIP (València) CORALS INFANTILS Sr. Director: Aprofito la lletra de GUZMAN, de València, publicada en el núm. 20, per ampliar la notícia donada sobre l'audició de les seccions i n f a n t i l s de l'Orfeó Laúdate al Palau de la Música Catalana. No em penso abusar si, per la meva part afegeixo que bon nombre d'entitats corals del Principat han ensinistrat nuclis de petits cantaires que, a part els recitals particulars, fan una «trobada anual on conviuen en la música i l'esplai»; el lloc de la celebració, per norma és en ciutat o vila diferent. La celebrada el 9 de maig d'enguany, per dificultat a procurar-se un local prou ampli que els a p l e g u i , tots, s'ha partit en quatre focus distints: Cervera, Esparreguera, Girona i Tarragona. La V Trobada de Corals Infantils de Catalunya, a la qual acudiren 36 agrupacions, es componia, com sempre, d'un programa comú, amb una sola ¡dea i forma de realització. No pretenc amb aquesta notícia de causar un efecte depriment, en relació al poc que es pot fer al País Valencià; en realitat a la Península no es fa res que li sigui comparable en xifra de cantaires, de mestres i de concepte de didàctica musical especialitzada per a infants. És un moviment particular en el seu origen, sense subvenció ni concomitància oficial, i a nivell de les t e n d è n c i e s actuals a Europa. Però sí que em sembla útil de posar-hi l'accent, perquè fora del Principat no es coneix gaire, i dol que els països germans no estiguin al corrent d'un esperit i d'unes realitzacions no sols confortables, si no també estimulants. Estimulants perquè, a fi que es reprodueixi a qualsevol lloc de la nostra geografia, no cal e s p e r a r - l a

graciosament que caigui de dalt, si no procurar de posar les mans a l'obra, atents a les més petites de les possibilitats. Em faig carree que GORG està especialitzat en la cultura literària i a la critica de llibres —per això sols ja mereix la lloança i l'ajut de tots—. Però conegut l'interès i l'afany de GUZMAN, i d'altres corresponsals, pel problema de la cultura en els diferents estrats, m'he decidit a ampliar la notícia, amb el retret propòsit que un dia em sigui permès d'exposar en poques ratlles els propòsits i realitzacions que per la seva part duu a terme l'Obra del Ballet Popular quant a la sardana i la seva projecció social. Entitat representativa i coordinadora de més de dues-centes agrupacions a Catalunya, sense comptar d'algunes d'Espanya i altres de l'estranger.

JOSEP MAINAR (Barcelona) LA FRONTERA LINGÜÍSTICA Sr. Director: Em referesc a l'article «Rectificacions de la frontera lingüística» signat per Josep LI. Fos que insereix el núm. 21 de la seua estimada revista. Salvant la meua simpatia a l'autor pel tema escollit, he de fer alguns aclariments: 1) El barranc de Carraixet res no tingué a veure en l'ensorrament de cases i pallers esdevinguts l'any 1957 i que determinà el trasllat del poble a la Maimona. L'aigua caigué per les torrenteres de la muntanya al peu de la qual seia el poble, s'enfilà vers l'eixida natural anomenada Vallejo, que travessa el poble per un cantó, i arrossegà pedres i fang i enderrocà tot quant trobà al seu pas. 2) Si és cert que per conseqüència del trasllat del poble al Pla de Llíria, cal alterar la geo-lingüística valenciana, és cert, així mateix, que el nucli antic ha estat ocupat per gent de parla valenciana; cal rectificar el mapeta que insereix a la pàgina 39 en el sentit d'incloure Marines vell en la zona valenciana. I en aquest punt crec que el valencià ha guanyat en extensió. Si l'autor de l'esmentat article s'endinsa

per Marines vell veurà que tots hi parlen valencià. Però és més: si assisteix a Junta de la Colònia Marínense tindrà ocasió de comprovar com es fa en valencià la vida comunitària. Inclús les actes es redacten en valencià. Com en valencià s'han fet els Estatuts de la Colònia. I si ha estat i n a u g u r a d a alguna obra a càrrec de la Colònia (cas del dipòsit d'aigua potable), en valencià s'ha fet la fita corresponent. 3) M a r i n e s nou s'alça en terme de Marines per conseqüència de les segregacions de terme que se n'han fet. No hi ha solució de continuïtat respecte a l'antic nucli, és a dir. Marines nou i Marines vell formen un sol terme. I a M a r i n e s nou radica l'Ajuntament. Altrament vull fer una objecció a la Carta al Director signada per Jaume Ruiz sobre la missa en valencià: no és precís anar-hi a Rocafort: més propet, a València capital, a Sant Roc de Benicalap, diumenges i festius a les 8'30 tenim missa en valencià, gràcies a la magnífica disposició del clergat parroquial, que inclús ha permès articlets en valencià en la Fulla Parroquial. Ben atentament us saluda i fa vots per la Nova Renaixença.

VICENT BADIA I MARÍN (València)

INTEGRACIÓ I DESINTEGRACIÓ Sr. Director: Aquí a Catalunya estem registrant fa temps un veritable esforç per part de la comunitat castellano-parlant per integrarse en el nostre país, i si aquest esforç no és encara més reexit és per allò que ja sabem tots i no cal repetir. Un dels signes més importants d'integració al país és el signe lingüístic, perquè sol venir quan ja s'hi ha aconseguit la integració psicològica. Ha arribat a ésser un fet gairebé normal que els fills dels immigrants o els seus néts s'expressin en català. A les barriades amb més proporció d'immigrats de les ciutats industrials, és precisament on els pares mos-

tren més interès perquè els seus fills aprenguin català. No és gens estrany trobar pares castellans demanant l'ensenyament del català amb més insistència que els mateixos catalans perquè saben que així els seus fills no quedaran marginats en les converses i seran un català més en comptes d'un estrany. De vegades hi ha castellans que demanen als catalans que els parlin en català perquè per a ells és una satisfacció personal demostrar que ja entenen el català. Fins i tot s'ha arribat al cas extrem de castellans parlant-se en català entre ells perquè «això fa distingit» (cosa que no aprovo, però ho cito com a anècdota dedicada als amics del País Valencià que facin exactament el contrari). I jo em demano ara per què quan aquí a Catalunya tenim una gent que s'esforça per entendre'ns, per formar part del nostre país i per forjar així una col·lectivitat per e m p r e n d r e nous camins com a poble, al País Valencià hi hagi gent que s'esforci precisament per fugir d'aquesta col·lectivitat i tracti d'estroncar totes les coses que els recorden d'on procedeixen. M'atreviria a dir que moltes de les diferències de desenvolupament econòmic i cultural que hi ha entre Catalunya i el País Valencià provenen del fet que aquí a Catalunya ens estem esforçant a ser un poble digne d' aquest nom, mentre que al País Valencià hi ha massa gent que se sent satisfeta amb el qualificatiu de «provincia». És molt d i f e r e n t l'actuació dels quadres dirigents quan se senten capdavanters d'un país que quan veuen que darrera seu només hi ha una província de la qual cal fugir si és que es vol aconseguir quelcom important. Suposo que per a un valencià és molt més fàcil ser valencià que qualsevol altra cosa. Doncs, per què aquest esforç inútil i, endemés, perniciós per alienar-se?. Si pensem que el nostre país no és prou important, treballem per aconseguir que ho sigui. Però no anem a pidolar a la taula dels altres. Atentament,

JOAN-Mª

SERRA

(Manresa)

SALA

SOBRE EL TERME «CATALUNYA ESTRICTA» Sr. Director: Una sèrie encadenada de malentesos, diguem-ne històrics, els q u a l s maquiavèlicament molt ben manegats, varen dur al concepte «in mente» de «Catalunya estricta» referit a una part dels Països Catalans. S'ha anat despatxant un «donar a entendre» a l'existència d'una idea dins els móns catalans, d'un centralisme per part del Principat, a fi de crear vers ell un sentiment d'odiosa hostilitat i així dividir-nos. Aquest acusament intencionat de centralisme (em referesc a la cosa cultural) no té prou base, puix, per exemple, a la zona valenciana dels Països Catalans correspon en no poques voltes quasi bé una supremacia al llarg de la nostra conjunta història. Quan es parla del conjunt Barcelona - Girona - Lleida-Tarragona com a «Catalunya estricta», es parla falsament. No són Catalunya, són països catalans i integren el Principat. A on vull jo arribar a parar arrb a'xò? Vull arribar a parar al següent: Catalunya està formada per Andorra, el Rosselló, Girona, Barcelona, Lleida, Tarragona, Castelló, València, Alacant, Ics Illes... Tots, països catalans! ¿Heu observat com no hi ha cap p r o v í n c i a que s'anomeni Catalunya i que en despersonalitzi cap de les altres? En el cas de València, en canvi, queden quelcom difuminades Castelló i A l a c a n t pel nom de la capital del Regne. Crec que s'hauria de començar a fer un estudi damunt d'aquesta qüestió, en vistes a un futur, i a fi de no ferir cap susceptibilitat, anar generosament renunciant al centralisme de nomenclatura i fer entre tots ben patent un mosaic meravellós i vital. No hi ha pas cap ciutat, ni cap província que rebi el nom concret de Catalunya; per tant aquest nom és ben idoni per a encloure'ns tots i fins i tot ajudaria a l'aplanament del problema que la divisió (fruit d'intrigues) va originar en el nom del nostre idioma. Desterrem, doncs, d'una vegada i per sempre més l'abomi-

nable mot o terme de «Catalunya e s t r i c t a » , fals i inadequadament imposat a les quatre províncies del Principat, que formen inexplicablement la Catalunya oficial del moment.

ANDREU JAILE (La Algaba. Sevilla)

MÉS ENCARA SOBRE LA INQUISICIÓ Sr. Director: És de lamentar que tot l'enfoc que el senyor Valls i Massip dóna al problema inquisitorial siga el de les seues ¡dees sobre la democràcia, idees molt pròpies del nostre món, impròpies per a tractar d'història. Això és e l e m e n t a l . Veja, senyor Valls, les opinions de la legislació, l'esperit governatiu de llavors pertot arreu del món, la seua concepció de la societat que, per ells, era lògica, tant per a catòlics com per a d i s s i d e n t s . Per altra banda, molts autors protestants contemporanis, detractors de la Inquisició, no eixirien molt bé de les vostres mans si coneguésseu les seues opinions sobre la llibertat de consciència. No sé per què s'ha molestat a escriure els paràgrafs irònics que em propina. En realitat respon a una actitud certament molt «española», senyor Valls. La de posar els qui no són de les seues opinions als extrems més oposats, i no poques voltes ridículs, a la seua ideologia, ÉS clar que potser és aquesta reacció la que està menys necessitada de rèplica. Si no li vaig donar noms d'autors que van tractar amb un m í n i m de s e r i e t a t tots aquests afers, fou perquè vaig creure malament que vostè que escriu sobre el Sant Ofici coneixeria els llibres de Romeu de Armas, Tarsicio de Azcona, Valbuena Prat, La Pinta Llorente, Menéndez Pelayo... però no li vénen al cap... Pareix mentida que no haja apreciat HISTÒRICAMENT allò que va suposar la p r o h i b i c i ó d'atacar Erasme i que l'únic que li vinga al cap siga dir que «tan idiota és condemnar un escriptor com condemnar qui escriga en contra d'ell». Vertaderament la sensibilitat històrica no és pas una

de les seues millors qualitats. Al cap i a la fi Erasme era massa amic de certa mena de «bufonades»: A propòsit de l'aparició d'un libre contra ell, va escriure des de Friburg el 3 de març de 1530: «Ad vestrae tamen Hispaniae tranquillitatem pertineret si clancurarius ¡Me typographus daret poenas, ne subinde peccet graviora, expertus felicem audaciam». La carta era per a l'Inquisidor General d'Espanya. No crec que Joan Lluís Vives, deixeble del conseller (i pensionat) reial Desideri Erasme de Rotterdam, hagués passada ací molt mala nit; és clar que sempre dins de les limitacions dels llits dels millors palaus espanyols de l'època, on va comptar amb deixebles seus i no precisament en molt mala posició: El Cardenal-Arquebisbe de Toledo, Guillermo de Croy, Honorato Juan, preceptor del Príncep Carles, fill del Rei Felip, Fernando Ruiz de Villegas, corregidor de Burgos... Ni un sol llibre original de Vives fou prohibit a Espanya. Ah! i el nostre magnífic filòsof no va fugir d'Espanya, senyor Valls. ¿On apareixen als llibres cervantins bandolers catalans condemnats a mort per la Inquisició entre altres coses per no saber resar el Pare Nostre? Encara que no li parega veritat, el no saber dir el Pare Nostre mai no fou motiu de la Inquisició per a condemnar a mort un home. Molt peregrina la xifra dels morts per la Inquisició..., i això que encara no s'ha pogut precisar un nombre. El mateix que el 45 % de les propietats de l'Església procedien dels béns de condemnats pel Sant Ofici. Dóna la casualitat que els dits béns passaven a la Corona, senyor Valls, no pas a l'Església... «Petits» errors d'estadística... Molt graciós allò del Purgatori... Finalment, faça el favor de llegir història i no pas «novel·letes» tremendistes. Tinc molt gust de saludar-lo amb el meu més sincer afecte, estimat senyor Valls i Massip. Sense més, senyor Director, atentament,

JESÚS PERE MILLAN (Oriola)

ACLARIMENTS Sr. Director: Conteste al Sr. Bell-Puig: «Villafranca del Cid», com «Lucena del Cid» i fins «Valencia del Cid» no sols són castellanitza cions idiomàtiques, sinó també una castellanització político-històrica. Ignore qui deu haver estat l'inventor d'eixos «del Cid», però és ben clar que no hem inventat nosaltres, el poble valencià. Caldria, doncs, bandejar totalment a q u e i x o s genitius que algú es tragué de la mànega per a fer-nos creure que el tal castellà conquerí el nostre pais per a Castella. El nostre conqueridor fou En Jaume I; llavors més just seria dir «Vilafranca d'En Jaume». El «Maestrazgo» és una traducció al castellà, com tantes altres, més o menys arbitrària, del català «Maestrat». Heus aci les meues contestacions a les tres preguntes que En Josep Mestre féu: 1. És clar que Jaume I no incorporà València «a Espanya», sinó a la Corona catalanoaragonesa. «A Espanya» fou incorporada en el segle XVIII pel matador de la nostra corona, Felipe V. 2. Al País Valencià hom diu «Miquel», però el seu diminutiu vulgar té una pronúncia incorrecta: «Micalet». 3. La Generalitat era per a tot el Regne Valencià. Llegí la carta del Sr. Albert Pérez titulada «La llengua dels filis» i hi estic totalment d'acord. I és que la principal amenaça per a la supervivència de la nostra llengua són eixos pares ignorants que parlen valencià però que es traïxen a si mateixos ensenyant a parlar llurs fills en castellà- Creen una separació lingüística que els allunya de llurs fills: pensen en llengües diferents. Igual que es féu la campanya «Valencià a l'escola», podríem fer-ne una altra de «Valencià als fills». Seria, potser, una solució. Aprofitaré la present per a condemnar l'atemptat contra la llibreria «Tres i Quatre». Ara, en aquests moments difícils és quan més units hem d'estar tots els qui ens sentim catalans com a un sol poble. La «Tres i Quatre» és la nostra ajuda material

i moral; doncs a ajudar-la com a una part necessària de la nostra vida cultural que és. Des d'ací llance un crit: a ajudar la «Tres i Quatre», que és una forma d'ajudar-nos a nosaltres mateixos. Endavant, catalans!

RICARD COLOM I ORTIZ (Castelló de la Plana) N- de la D. — La informació que dóna el Sr. Colom sobre la pronúncia del diminutiu de «Miquel», és exacta només en part. La deformació «Micalet» (confusió curiosa d'e i a que també es produeix en el diminutiu Vicentet, pronunciat «Viçantet») afecta principalment la zona central del País Valencià i part de les comarques castellonenques, però no inclou l'extensa zona del valencià meridional, on es diu clarament Miquelet i Vicentent.

EL CABANYAL EN L'OBLIT? Sr. Director: I del Cabanyal? És que ningú no es preocupa del pervindre d'aquest districte marítim? Per moltes revistes ca talano-valencianes que he fullejat, no hi he vist mai una anomenada d'aquest barri tan important de la nostra capital. Hi he vist anomenar Corbera (R. Baixa), Rocafort, Alzira, Alginet, Algemesí, Xirivella, però res del Cabanyal. Fins quan? ¿Quan es preocuparan «els qui poden» de promoure i inquietar la gent d'ací pels temes del nostre regne? Molt agraït,

V. L. G. (València) N. de la D. — La nostra revista, en aquesta i altres seccions, queda gustosament oberta a aqueixa part tan important de la nostra ciutat (cartes, notícies, suggerències, sempre que siguen adients al nostre caire cultural en defensa del país).

L'IDIOMA I LES LLEIS Sr. Director: Jo crec molt interessant una bona defensa jurídica del valencianisme, i que tots hauríem de tindré un fitxeret xicotet de les disposicions oficials envers l'ús social de la nostra llengua. Comencem: 1. a RÈTOLS DE ESTABLIMENTS. L'article 12, número 2, del Decret de 14 de gener de 1965, del Ministeri d'Informació i Turisme, diu: «en los rótulos de los establecimientos se utilizará el idioma español O CUALQUIERA DE LAS LENGUAS DE LAS DISTINTAS REGIONES PATRIAS». 2.a PLURALISME DE LLENGÜES ESPANYOLES. Ordre de 19 de desembre de 1968, butlletí de l'Estat de 13 de gener de 1969. Article primer, 2.a, «... a partir de los veinte días siguientes a la publicación de esta Orden, la música cantada EN LENGUAS ESPAÑOLAS deberá llegar al 65 por 100..., etc.». És a dir, que l'Adminisració Pública reconeix que hi ha diverses «Mengües espanyoles». Doncs, no és admissible l'ús del concepte en singular. 3 a TELEGRAMES. — La llengua catalana està autoritzada per al servei interior de telègrafs per l'Ordre de 21 de febrer de 1961, que reformà l'article 730 del Reglament de Telègrafs. 4.a NOMS DE PERSONES. L'article 192 del Reglament de 1928 de la Llei del Registre Civil disposa: «SE PERMITEN LOS NOMBRES REGIONALES o extranjeros». En la Llei de 1870 es deia: «Tratándose de españoles, los nombres deberán consignarse en castellano». A poquet a poquet, si Déu vol, anirem completant aquest fitxeret, que tot valencianista hauria de fer-se per a en cas de necessitat al·legar els seus drets amb la justa cita legal. I ara un prec: ¿Quin lector ens podria donar la data de la disposició autoritzant la nostra llengua en les lletres de canvi i en els xecs?

M1SSER L'ADVOCAT (València)

EDITORIAL

LA CATALANITAT DEL VALENCIÀ He llegit alguns escrits sobre la qüestió de si la llengua que parlem els valencians fou portada al Regne de València a partir de la conquesta cristiana al segle XIII o si ja es parlava en terres valencianes abans de la conquesta de Jaume I. Es tracta, doncs, d'una pura qüestió de cronologia històrica, que no afecta gens a la qüestió essencial que més interessa, a saber, que la llengua dels valencians i catalans és la mateixa llengua. Açò darrer es pot demostrar i comprovar tenint només una miqueta de cultura lingüística, deixant a part els ignorants de mala voluntat. En canvi, cal reconèixer que la qüestió citada en primer lloc, de si el valencià, tal com ara el parlem, llengua catalanesca de València, es podria haver parlat en terres valencianes abans de la conquesta cristiana —tal com pretenen alguns insolvents—, necessita una demostració una mica més complexa i amb majors coneixements lingüístics. Voldria poder-ne aportar alguns, d'un ordre distint als citats per l'escriptor valencià senyor Valor dins les seues «Puntualitzacions» ( G O R G número 17). La lingüística científica és una ciència c o m p a r a t i s t a . Es poden comparar dues llengües o dos estats de llengua atenent-

ne exclusivament l ' e s t r u c t u r a interna, prescindint totalment dels fets històrics i culturals. Al capdavall això és el que feren els primers comparatistes, fundadors de la Lingüística o Sprachwissenschafr, quan demostraren que el sànscrit era una llengua indo-europea de la mateixa família que el persa, l'armeni, l'eslau, l'alemany, l'anglés, el grec i el llatí: no utilitzaven proves històriques, sinó purament lingüístiques, les mateixes que són utilitzades per a demostrar que l'anglés és una llengua germànica (malgrat el vocabulari) o que el romanès de la Valàquia, la Moldavia i la Bessaràbia (ara en diuen Romania) és una llengua romanç (o romànica) malgrat que el vocabulari és un mosaic de mots d'origen divers (romanç en primer lloc, però té considerables quantitats de mots d'origen divers: turcs, eslaus, grecs, germànics, francesos, àrabs, dacis, etcètera). Malgrat tot, ningú no posa en dubte fets tan sòlidament establits com són que l'anglés és una llengua germànica del tipus del frisó, l'holandés, el danés, l'islandés, el suec i l'alemany, i que el romanès és una llengua romanç del tipus de l'italià, el sard, el català, etc. Per a comprovar això cal tenir en compte la morfologia i les lleis fonètiques, que són lleis comparables a les de la física i la mecànica, puix que les articulacions són fets materials que en llurs evolucions (les

lleis fonètiques) són independents de la voluntat dels parlants. ¿Com és el valencià que ara parlem?; ¿quines coses del nostre valencià són possibles d'explicar, comparant-les a altres estats de llengua, com a originàries d'altres terres, i quines altres coses no tenen valor comparatiu? Dit altrament, ¿què cal esguardar en el nostre valencià per a demostrar que fou dut a terres valencianes a l'època de la Conquesta? Certament això és la qüestió d'un estudi de gramàtica comparada. Ara caldria només citar un punt esencial, com fem a continuació. Tota llengua té una estructura gramatical i un vocabulari. Els mots lexicogràfics (vocabulari) són els noms, els adjectius i verbs regulars, en quantitat variable segons els temps. Els mots gramaticals poden també modificar-se, però l'estructura de la conjugació és com l'esquelet del cos d'un idioma: els verbs més irregulars, els temps més «forts», són difícilment enganyadors als ulls del filòleg. Notem en el nostre valencià: La desinencia a la primera persona en verbs com «puc, conec, bec, moc, crec, trac, visc», etc., prové segurament del radical dels pretèrits velaritzats: «poguí, conegui, beguí, moguí», etc. Evidentment, els pretèrits febles són analògics dels pretèrits febles de la segona persona i del plural, però les formes dels pretèrits forts originàries (que engendraren els presents actuals velaritzats) eren precisament en valencià antic velaritzades: «hac» (hagué), «poc» (pogué), «bec» (begué), «visc» (visqué), etc., que en valencià mo-

dern esdevingueren accentuats en la desinencia. ¿Com es formaren el pretèrits velaritzats, que no existien en llatí ni existeixen en castellà, portugués, aragonés, italià? Tais pretèrits velaritzats només es pogueren formar en una zona on el llatí es pronunciava d'una manera especial, durant segles, que oferia el sil labeig «habuit» (hab-uit) transformat en «habgüit» i romancejat en hac. Et coetera. En el llatí d'Hispània això no s'operà; en terres de l'Edetània o del Regne moro de València això era impossible: no hi ha res d'això ni en castellà, ni en aragonés, ni en mossàrab, ni en portugués ni enlloc peninsular fora del català de la Marca Hispànica. Tal pronunciació del llatí vulgar era normal en tota Occitània, des dels Alps provençals al gascó, de l'Auvèrnia i Llemosí als Pirineus orientals. Es comprèn que la Marca Hispànica (Catalunya vella), que des del V.é al VIII.* segle estava estretament relacionada amb el Llenguadoc, va seguir la mateixa pronúncia del llatí vulgar que, en formar-se les llengües romàniques, originà els pretèrits velaritzats de l'occità i el català. Si després el català es diferencià clarament de l'occità, formant-se dues llengües independents, ja per això eren llengües bessones, com ho són el castellà i el portugués. Que el valencià fou el català dut a València al segle XIII és ben palés: ni el mossàrab ni l'aragonés no deriven del llatí del sud de la Gàllia: el valencià actual sí. ¿És que els mossàrabs o els moros valencians parlaven el llatí vulgar del Sud de la Gàllia? A penes hi ha trets morfològics del valencià actual que no estiguen virtual-

NOSALTRES I LA TELEVISIÓ

ment continguts en l'occità dels segles XI i XII: no cal dir més. Si, efectivament, el català presenta ja en els seus orígens diferències notadores amb l'occità que permeten dir que són llengües distintes des dels orígens, l'evol lució paral·lela és un fet, però llur paral·lelisme és evident que comporta profundes afinitats que diferencien molt el grup català-occità del francés, del castellà, de l'aragonés i del portugués. A propòsit d'açò, cal dir les coses clares: el castellà i el portugués (com el gallec, l'asturià, l'aragonès) són llengües quasi iguals, bessones; llurs diferències són poc importants, llur gramàtica és similar en el fons; és més que res qüestió de vocabulari i petites diferències fonètiques, però el valencià-català és més diferent del castellà, que el portugués o l'italià per exemple. Qui vulga pot fer-ne la prova: comparar la conjugació dels verbs en portugués, castellà, català, occità i italià. N'hi ha prou amb això per convéncer-se. Al capdavall, la conjugació és la base diferencial important d'una llengua. Resumint: la idea que el valencià actual es parlava ja en terres valencianes abans de Jaume I, no té cap base científica lingüística sòlida: és pura xarrameca dels desficiosos. El valencià actual és del mateix origen que el català de la Marca Hispànica carolíngia i aquest només es pogué formar a Catalunya, és a dir, en una zona veïna a l'occità, no pas en paral·lels peninsulars massa allunyats de la Gàl·lia, com eren les terres valencianes, situades al sud de l'Aragó.

S'ha demanat per diversos conductes i diverses vegades que els programes en la nostra llengua que s'emeten per al Principat i les Illes, ens arriben també als homes del País Valencià. Ara s'acaba d'inaugurar un Centre Regional de Televisió a València i jo em demane : ¿ Podrem per fi veure i sentir la nostra cultura reflectida a la televisió ? Serà possible que ens facen obres en la nostra llengua com les de Gil Albors i Rafael Villar i sentir els nostres cantants com són E n r i c O r t e g a , Ovidi Montllor, Josep Ricós i d'altres ? ¿ És que aquests homes no formen part de la cultura del País Valencià, en la qual ens ha tocat viure ? Per què quan a «Estudio Abierto» varen traure la «Región Catalana» cantaren cantants en català i al programa emès des de València, fins i tot la Salomé, varen cantar tots en castellà, i àdhuc portaren un cert percentatge de cantants estrangers ? ¿ És que als nostres pobles no es parla ja la nostra llengua ? ¿ No varen trobar cantants autènticament representatius del poble valencià o és que els varen ignorar ? Crec que aquell que per qualsevol motiu intentas destruir l'Apollo de Belvedere o el David de Miquel Àngel, seria un bàrbar i un degenerat mental. Crec que aquell que intentas destruir un monument per ser d'un altra religió, a aquestes altures, seria un fanàtic reprovable. Per últim, pense que seria terrible que totes les dones i homes fossen uniformes i exactament iguals. En la varietat de matisos, de color d'ulls, de postures, de tons de veus, de cultures, de llengües, està la riquesa i la bellesa de la naturalesa i la immensitat de l'obra de Déu en fer als humans. La uniformitat absoluta no és més que un contranatura propi de mentalitats esquifides i de pobles sense capacitat creadora. Per tot açò pense que la nostra aportació, la dels valencians, amb la nostra llengua, els nostres costums i les nostres matisacions de bondats i defectes, és la que ens dóna personalitat com a país i pregue que es reflectesquen als programes que s'han de fer des d'aquest nou Centre d'irradiació d'informacions sobre l'autèntica personalitat del nostre país. JOAN-ANTONI MICO

JOSEP GINER

AMOR A ELX I A LA CULTURA Hi ha una actitud, ben coneguda, de determinats estaments socials del país, burgesia, fins i tot la petita, i sectors més aburgesats de la classe obrera, que comporta un alt grau de despersonalitzada i automenyspreu i és tristament i peladament imitativa. És una actitud provinciana (tota amb motivacions d'autoignoràncies) de sucursal que prova d'estrafer, més bé o més malament, els modelets que ha vist a la central. I d'aquesta visió tan limitada i d'aquest contradiment de la naturalesa universal, que és vària, en diuen universalisme, sense adonar-se que és fort el seu ridícul. Açò és més aferrissat i palés en certes generacions ja grans (les de la guerra i immediata postguerra) que no pas en els joves (sobretot si hom tracta de gents lletraferides, bé que només ho siguen una mica) i més vistent encara en aquestes contrades que Joan Fuster en diu, tan expressivament, el "Corredor de Madrid", que val com si diguéssem Z'hinterland de la via del "Tren Botijo". De tant en tant, aquesta mentalitat dóna un esplet. Ara com ara, a Elx, uns senyors convoquen, o es proposen de convocar, un premi literari que anomenen "Café Marfil" (és on es reuneixen) i, tot pensant que fan un gran servei a la cultura del seu poble, n'esclouen la llengua del seu poble. I el més curiós és l'argumentació amb què han provat de justificar-se'n quan els ha fitonat un periodista. Li han dit que admetre el nostre idioma crearia problemes al jurat, que el compondran ells mateixos: val

a dir que mai no han tingut cap interés, ni cap respecte, per l'idioma i per la cultura del seu poble, perquè si se n'haguessen preocupat no tindrien a hores d'ara aquests problemes tan fumuts. I quant als forasters que hi haja, no voldríem pas pensar que pateixen aquell prejudici pel qual la "bona educació" no els obliga a tenir-nos a nosaltres, en la nostra casa, les consideracions que a nosaltres ens obliga a tenir-los a ells a casa nostra: valdria a dir que, com a cosa inferior, allò que és nostre no els importa. L'altre argument de què s'han valgut és que si hi haguessen admès el valencià també hi haurien d'haver admès el basc, el gallec i el... català. Bon i sòlid argument... I si un dia entràrem a la Comunitat Europea ja veurien quants d'idiomes s'haurien d'admetre al concurset... I a Vilna hom no podria pas admetre a cap concurs literari el lituà, perquè, amb aquest sòlid argument, haurien de ser-hi admesos tots els idiomes que es parlen a l'U. R. S. S.... i en són unes poques de dotzenes... Però el més bo de tot és que ara el català és un idioma diferent del valencià. I bé, què farem ara amb la major part dels clàssics catalans, que van ser valencians i que com a tais valencians elevaren a la seua categoria clàssica el català? I què farem amb el Misteri d'Elx, peça gloriosa de la cultura general dels Països Catalans? Si els demanàvem, als senyors del "Premio Café Marfil", que entenguessen la lletra del Misteri d'Elx, vol dir que els crearíem un problema?

ANTONI

BRU

comentaris i fragments EL DICCIONARI BIOGRÀFIC DE JAUME ALBERTI Comencem a estar bé de diccionaris. A estudi i a casa, a grans i a xics, que no ens faça peresa de cercar un mot al diccionari. El diccionari Fabra és meravellós de precisió i conté una gran riquesa de frases i maneres de dir usuals. Mistral deia «Tresor» del seu diccionari provençal. També podríem dir. tresor del Diccionari Alcover-Moll, on hi ha de col·laborador de primer rengle el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner. Tenim els diccionaris i vocabularis Arimany, tan útils. El seu català-castellà (i la inversa) fa parella amb un de Jaume Albertí. I Arimany té, a més, els vocabularis pràctics de llengua francesa. I ara, quasi a punt de publicar, el vocabulari catalàanglés (i la inversa). Recordem que per a apendre bé una llengua, cal partir de la materna. I, fins on es puga, cal llegir els llibres en les llengües originals. Traduttore, traditore, diuen els italians. I, a despit de tenir algunes bones versions, per poc que puguem, hem de beure a la mateixa font. Esperem amb deler el diccionari etimològic de Joan Coromines. Una veu d'alerta a la m i n y o n i a estudiosa. Veiem massa sovint a les revistes i sentim en les converses una confiança massa exclusiva en les escoles. Com si allò que no fos après a l'es-

cola ja fos fallit, i allò que s'hi aprèn ja fos victoriós. No ens tancàssem pas mai dins unes parets escolars! La feina individual acomplida a casa, val tant o més que la col·lectiva de l'escola amb uns mestres i companys que ben sovint no són pas aquells que ens servirien. L'escola només ha de donar la iniciativa. Cal que la feina individual tinga la part més gran en els estudis. Cal aprendre a redactar, a saber-nos corregir les coses que hem redactades. I això s'aprén posant-s'hi decididament amb cura i paciència. Tinc publicat a l'editorial Barcino un manualet de correspondència. Són alguns consells de bon seny i uns formularis per a esvanir les dificultats imaginàries de certa gent a escriure lletres. Llegiu les Hores angleses, de Ferran Soldevila, on parla de la cura posada en els països més cultes a respondre les lletres. És una grosseria deixar una lletra sense resposta. La resposta no cal que siga llarga, però cal escriure-la. Tenim el diccionari Pallas d'Emili Vallés, tret del diccionari Fabra, amb la correspondència castellana, anglesa i francesa i amb apèndixs de vocabularis castellà, francés i anglès. Molt útils també són a l'escriptor els diccionaris de sinònims. A vegades un mot no ens satisfà ben bé,

COMENTARIS I FRAGMENTS EL DICCIONARI BIOGRÀFIC DE JAUME ALBERTÍ

i entre els sinònims trobem la paraula justa que expressa exactament allò que volíem dir. Tenim el diccionari de sinònims de S. Pey i Estrany i el de Manuel Franquesa. Avui tenim un Albertí d'una altra mena. El que romandrà amb el nom del seu autor, i sempre més se'n dirà VAlbertí. És un diccionari biogràfic. Amb el temps, sense perdre el nom d'Albertí, esdevindrà una obra col·lectiva. És un acompliment modern del vell diccionari d'Autors catalans del bisbe Fèlix Torres Amat, sortit el 1836. Sinó que el de Jaume Albertí compren, a més, els personatges de la història. De la història gran i de la menuda. Gairebé podríem dir que aquesta història menuda, encara que siga només complementària, és la que interessa més en un diccionari d'aqueixa mena. La història granada ja la trobem en llibres, ja li sabem el niu. És la menuda la dificultosa. Per una banda, no podem donar gaire temps a les menuderies, i per altra banda són escondides i no es troben. Aleshores acudim a VAlbertí. Posaré un exemple. Llegint les saboroses memòries Els meus primers trenta anys, de Francesc de Borja Moll, hi trobem la seua volta amb mossèn Antoni Maria Alcover per bona partida de Catalunya, i en el pas per la vila d'Olot, esmenta dos noms dels guiadors en aquells verals per l'afer del diccionari : el nom de Josep Maria de Garganta i el de Josep Saderra. Del primer, la col·lecció de La Revista en té publicades unes poesies amb un prefaci que n'informa a qui no el coneixia. Mes, qui seria aquell Josep Saderra? 1,'Albertí ens ho diu: «SADERRA I MATA, Josep. — Escriptor nat a Olot en 1850 i mort a Barcelona en 1924. Pertanyia a la Reial Acadèmia de la Història de Madrid. Publicà Ressenya històrica del santuari de Nostra Senyora del Tura (1905), El Prat de les Indianes, sobre la producció d'indianes a Olot f 1910), El rei Martí d'Aragó i la vila d'Olot (1912), i el recull poètic Casolanes (1918).» Ta veiem com era. Era un d'aquells intel·lectuals de vila, que escrivien a vegades, en romanç sü.fric de bona jeia, coses i cosetes del poblet, ; eren ensems erudits sobre algun tema històric de l'indret nadiu. Les indianes oíotinp.e En Saderra historià, no es poden nf«' ; " : r dins la història de 'a indústria

catalana. Les obretes d'En Saderra es troben segurament a la Biblioteca municipal olotina on Joaquim Danés mirava que no hi manqués cap autor olotí. Aquestes menuderies també poden donar el seu fruit. Ara caldria que tothom qui fos poc o molt lletraferit, es fes un deure de trametre a Jaume Albertí les dades que tingués de biografies i bibliografia que no constassen en el diccionari. Amb el temps, el diccionari Albertí ha de passar a una Secció de l'Institut d'Estudis com un servei de bibliografia permanent, i se n'aniran publicant els suplements i les edicions posades al dia. Serà el diccionari complet de títols i dates, d'autors i de bibliografia. La d'alguns autors, com Llull o Verdaguer, anirà creixent enormement, la d'altres

romandrà petita, però unes i altres completarien aquest instrument d'erudició. Montaigne parlava de fer-se una memòria de paper que descansés la memòria viva. L'Albertí fóra una gran memòria de paper imprès que ens estalviaria moltes estones de fadiga. I, a més, facilitaria molts estudis que altrament foren impossibles. JOSEP MARIA CAPDEVILA

WITOLD GOMBROWICZ, METAFÍSIC-ERÒTIC «FERDYDURKE» Ed. 62. Col·lecció «El Balancí». 237 pàgines. 190 pessetes.

SANT WITOLD, ESCRIPTOR I «OUTSIDER»

Parlar de Gombrowicz fa por. Hom creu caure en la paradoxa d'analitzar allò que es vol a si mateix expressió de la Immaduresa, la Immaduresa mateixa. Tot i això, Gombrowicz ho és de madur i aquí rau precisament l'origen de la seua obra : el continu defugiment de la Forma i l'aspiració eterna de l'Inacabat. Witold Gombrowicz, polac emigrat l'any 1939 a l'Argentina, on el sorprengué la Segona Gran Guerra, geni enfonsat al bell mig de la mediocritat envoltant, compartint el temps entre els afers d'una oficina bancària i la marginació dels medis literaris oficials, que, tot i sense assimilar la seua subversió personal, mai no l'acceptaren. Gombrowicz morí l'any 1969. L'obra bàsica de l'autor queda constituïda per un Diari autobiogràfic i tres novelles, Ferdydurke, Pornografia (La Seducción, en castellà) i Kosmos. Aquesta última li valgué el Prix Internationel de Litterature, així com la consagració definitiva. FUGA DESESPERADA ENVERS LA IMMADURESA

*La seva joventut no necessitava cap ideal perquè per si sola era un ideah. Tota l'obra de Gombrowicz discorre en aquest sentit. Enfront de la tendència a VAbsolut-Definitiu col·loca la necessitat indefugible del Jovenivol-Imperfecte. D'allò que, per Inacabat, no ha desenvolupat en la seua inconsciència els valors i les formes que, en ésser acomplerts, ens acosten a la Maduresa. Gombrowicz defuig qualsevol categoria ètico-formal provinent dels estadis adults. La jerarquització suposa una mesura, un model, una consideració globalitzant. L'home, al món de Gombrowicz, conquereix l'autenticitat mitjançant el subdesenvolupament. La Immaduresa és present sota la Màscara imposada i mantinguda pel rol de cadascú, pel poder integrador d'una cultura quantitativament monstruosa. L'autor reivindica el dret a la interiorització, a la decisió personal. Lluita constantment contra les formes configurades per l'erudició de museu i la manca de frescor i creativitat. L'Adolescència viu en el món del pre-valor i de la quasi-forma,

i és com a sistema obert de possibilitats, pura indeterminació. «Ero semblava que la joventut era el valor més alt de la vida. Però aqueix valor té una peculiaritat, inventada sens dubte pel dimoni: en tant que joventut, el seu valor no assoleix el nivell de cap valor.*

DE L'EXISTENCIALISME DOCTRINAL A LA LLUITA CONTRA LA FORMA

Gombrowicz ho és, d'existencialista. Un existencialisme marginat de tota sistematització doctrinal on els temes clàssics de l'absurd, el no-res i l'angoixa resten dominats per la tendència gairebé còsmica envers la Immaduresa. Si a la filosofia existencial la plenitud d'autenticitat esdevé factor dependent de la força de la consciència, en Gombrowicz s'inverteix el plantejament. La consciència hi és la Màscara. L'home, en la seua íntima quotidianeïtat, manifiesta un bàsic ludisme on roman la veritable personalitat de l'individu. En aquest racó es construeix un altre món, fet d'inclinacions i tendències soterrades. Un desvergonyiment alliberador fa esclat fora de l'esfera pudibunda i diumengera de l'alta cultura repressora. Enfront del Caos, la Forma. La Forma (és a dir, la Maduresa) és la bèstia negra de la novel·lística de Gombrowicz. Rebem la Forma i la produïm ; lluitem d'altra banda amb ella, la qual cosa no és sinó la lluita amb la nostra pròpia expressivitat. Amb allò que constituint la Màscara ens conforma com a persona classificada per als altres. L'artista anti-Forma rau, però, en la contradicció ; en crear quelcom, crea Forma, obra Acabada. La dialèctica s'establirà aleshores entre l'autor i el producte artístic mitjançant una superació continua que coHoque l'artista més enllà de l'obra, com a subjecte possibilitador de noves exterioritzacions. Gombrowicz exigeix una dinàmica, de tal mode que qualsevol grau de definició quede en l'home excedit pel seu Caos. Forma i Existència —fossilització i esdevinença— són els termes d'una dialèctica que bé podria configurar-se com la tensió establerta entre VApollini i el Dionisíac.

MIREM I SOM MIRATS

I/erotisme, a l'obra de Gombrowicz, es nodreix d'un voyeurisme predominant establert entre el món adult i el jovenívol-modern. Bl tema coincideix en part amb el plantejament sartrià de "le regará d'autrui". Gombrowicz, però, desenvolupa aquesta qüestió molt abans de la seua formulació teòrica. Bl mecanisme es guardar-ésser esguardat manifesta la seua capacitat objectualitzant. Els comportaments jovenívols van conquerint progressiva consciència sota la mirada cosificadora dels adults. Tanmateix, la Immaduresa-Adolescent provoca fascinació en la Maduresa. Aquesta reciprocitat establirà una dependència alhora que en condicionarà les actituds. L'erotisme triomfa a la mirada. Portat als límits de la subtilesa, esdevé un joc de signes i de relacions referencials. ÏCs l'erotisme voyeurista del tercer, de les connexions impensades. Un erotisme eixamplador no concebut com a velament o disfressa de modes eròtiques tradicionals, sinó com a una altra dimensió que sensibilitza trets i accions abans asèptics. Bl món eròtic de Gombrowicz coincideix gairebé amb la totalitat de les coses. Tot és trama, relació, malla. Tot remet a tot, i esdevé una gran connexió. Ara bé : els signes amb contingut eròtic, i tanmateix llur construcció sintàctica, reconstrueixen de vegades una simbologia eròtica de ressonàncies clarament fisiològiques, d'un abast i d'una grolleria impensats. Massa perverses i refinades per al nostre poc imaginatiu context, la comprensió assimilativa d'aquestes heterodòxies no roman a l'abast de tothom.

A Ferdydurke serà l'adult collocat de sobte al bell mig de la modernitat. En aquesta obra es dóna sovint la ridiculització i crítica d'uns costums socials. Ara bé : el lèxic originador d'aquesta crítica evoluciona contínuament envers l'absurd, de tal mode que la intencionalitat dels mots queda diluïda en purs sons, i esdevé signes, el significat dels quals és llur pròpia estructura física. Gombrowicz, fugint de qualsevol esquema acabat, parodiarà la seua pròpia crítica. En aquest sentit, l'obra és, ben palesament, premonició de desenvolupaments literaris posteriors. Ferdydurke fou publicada l'any 1938 a Polònia. Gombrowicz va rebre llavors el qualificatiu de sospitós. Passada la Segona Guerra va ésser prohibida per la censura polaca fins que, sota el règim de Gomulka, l'any 1957, tornà a reeditar-se. El paisatge, en la novella, és descrit en termes d'un geometrisme ple de fondàries, de camps airejats per grisos vents, d'amples horitzons tanmateix lirnitadors. Sota línies i espirals s'endevina una Polònia Immadura de la qual és indestriable Gombrowicz. Si Kosmos finalitza amb una masturbació còsmica, a Ferdydurke els intents de defugir la Forma anihiladora conclouen amb la presència universal de l'Adolescent, mena de "pantocrator" d'una nova teologia que informa la crida entre absurda i patètica del protagonista : «Perquè no

hi ha fugida davant la carota sinó en un altra carota, i davant l'home només podem refugiar-nos en un altre home... Perseguiu-me, si ho voleu! Jo fujo, amb la carota en les mans-». Ferdydurke és una joia acurada i corrosiva. AMADEU

«FERDYDURKE», U N A SUBVERSIÓ PERMESA

«Ferdydurke és circ, no filosofia». Emparentada amb la resta de la novel·lística de l'autor, trobem en general quatre constants argumentáis a la narrativa de Gombrowicz : a) ristes bient ment

La Maduresa adulta amb tendències voyeui passió pel jovenívol, penetra dins un amfamiliar alié i hi desencadena progressivauna descomposició.

b) Relacions mútuament petrificadores entre adults i adolescents. L'erotisme metafísic en un sentit obert. c) h'Adolescència taclisme.

originant el darrer gran ca-

d) ha fuga desesperada de la Maduresa, representada pels intrusos. El narrador-protagonista és el mateix Witold.

FABREGAT

NOTICIES DEL SUD (I) AMB UNA SABATA I UNA ESPARDENYA El dia 6 d'abril era al cim del Carxe, muntanya de 1.371 m. ¿ On és el Carxe? Al límit sud-oest de la nostra llengua, ja dins de la provincia de Murcia, terme de Jumella. Des del cim albirava un gran extensió de terreny murcià i valencià. Cap a l'oest, Jumella ; al nord, Iecla ; devers al sud-est, el Pinós, poble de mon pare. A l'est, sense poder ataüllar-lo per trobar-se arrecessat al darrere d'una serra, Monòver, el meu poble. Petrer, Elda, Monòver i Novelda, arrenglerades de nord a sud al damunt de la Vall del Vinalopó, encapçalen una comarca que estenent-se d'est a oest, unes vegades rep el nom de la Vall de Novelda, i altres, pel meu gust més encertat, de les Valls del Vinalopó. El paisatge dels altiplans, una vegada travessada la ben dibuixada —i relativament baixa— Vall de Vinalopó, torna a assemblar-se al de la Foia de Castalla, però oferint a l'espectador uns horitzonts molt més amples, deguts a la major extensió de les planes o foies encerclades per les muntanyes. I/escassedat d'aigua —extreta de pous artesians— i un clima fred, limita les possibilitats de l'horta en aquests llocs enlairats, que assoleixen, per terme mitjà, uns 500 m. Els conreus car a c t e r í s t i c s són el sembrat —cada vegada menys—, molta vinya, plantacions de pomeres i algun oliverar. Els almetlers, malgrat trobar-s'hi sotmesos al perill de les gelades tardanes, s'enfilen, potser per fugir-hi d'un fenomen conegut amb el nom d'inversió de temperatures, pels turons i tossals isolats enmig de les planes, i també pels faldars solejats d'aquelles serres que les limiten.

UN GARBULL DE NOMS

Si Petrer, Elda, Monòver i Novelda són els quatre pobles que encapçalen la comarca, el Pinós n'és la cua, les desfiles de la qual es mouen, ja ben endisades, en terrenys murcians. A saber : El Raspai, conegut pels naturals de la comarca amb el mateix nom mossàrab de la muntanya esmentada al començament, el Carxe, però així com la muntanya cau dins el terme de Jumella (Jumilla), el poble depèn del de Iecla (Yecla). La Torre del Rico i la Canyada del Trigo, que cauen, aquests sí, dins del de Jumella, i la Sarsa i la

Canyada de l'Alenya, que pertanyen al terme de Favanella (Abanilla). No cal dir que per qüestions de distància geogràfica i de llengua aquests llogarets se senten tan propers dels seus respectius caps de partit, Iecla, Jumella i Favanella, com jo de la lluna, posem per cas i tirant pel baix. Es decanten devers el Pinós, que és mercat d'altres pobles, però aquests ja dins el seu terme, com són l'AIguenva, el Rodriguillo, Úbeda, el Culebrón, entre altres de menor importància. Les Cases del Senyor, el Xinorlet, el Pla del Manyà i la Romana de Dalt, pertanyen a Monòver, mentre Novelda acapara la part sud de les Valls : la Romana de Baix, el Fondo de les Neus i el Fondo dels Frares. Aquest garbull de noms àrabs, mossàrabs, castellans i catalans, són coneguts per la gent del país tal com els escric, sense que els de clar origen castellà hagen estat catalanitzats per la gent valenciana que viu als pobles que els porten. Cal dir, en principi, que la major part de les Valls del Vinalopó fou la darrera conquista territorial portada a terme per gent de parla catalana. Segle XVIII i XIX. Fou una conquista d'aladre, no d'espasa. Avui en dia i, des d'un punt de vista estrictament econòmic, pot dir-se que el Pinós i Novelda, amb els seus respectius rodáis, per viure encara de l'agricultura, calcen espardenya ; de Monòver ja podem dir que camina amb una sabata i una espardenya, però d'Elda i Petrer, direm que, situats un pòc més al nord, i ja ben calçats, trepitgen el terreny de la seua única i característica indústria : la sabata. Les Valls del Vinalopó (Petrer, Elda i Monòver) i més al sud, Elx, fabriquen quasi bé tota la producció de sabates de dona —i bona part de les d'home— d'Espanya, i n'exporten moltes a l'estranger (Estats-Units en primer i quasi bé únic terme). La indústria, per aquest motiu, camina coixa. I parlant de sabates, la cosa no deixa d'ésser greu. Una indústria relativament nova muntada al damunt d'una altra de molt més vella : l'espardenyera. Dic nova, perquè l'ofici artesanal de sabater començà a industrialitzar-se a partir de la Primera Guerra Europea, però pujà com la bromera, i, abans de la Guerra Civil, a Elda, concretament, ja hi havia un grapat de fàbriques altament mecanitzades que comptaven (cadascuna d'elles) amb més de cinc-cents obrers

COMENTARIS I FRAGMENTS NOTICIES DEL SUD ( I )

de plantilla. Molts obrers de Monòver i Petrer hi anaven a treballar, els més a peu, altres, en bicicleta. ELDA, CAP DE LA COMARCA

Acabe de llegir l'Estructura Econòmica del País Valencià i m'ha sorprès moltíssim trobar en un llibre de caire econòmic una divisió comarcal —la de les Valls del Vinalopó— que respon més a uns criteris lingüístics que no pas econòmics, on fins i tot es bandeja el particular caràcter històric d'Elda, la qual s'inclou dins la comarca de l'Alt Vinalopó, ajuntant-la amb les sobrevingudes Saix i Villena, poblacions que, amb els seus respectius rodáis, foren incorporades a la província d'Alacant a mitjan segle passat. Elda, població de parla castellana, o millor dit, fins fa poc, panotxa, des de la Guerra dels dos Peres en què fou declarada feu dels Colomers, sempre ha format part de l'antic Regne de València. No són «alacantins» de fa poc sinó altres «valencians» de fa molt. Ens agradarà o no, però Elda, ni per caràcter ni per economia té res de semblant a Saix, ni molt menys a Villena. Sempre s'ha trobat molt més vinculada a Petrer i Monòver. Això, ja ho sé, embolica la madeixa, però cal tenir-ho en compte si volem ben cabdellar-la. Elda és un illot de gent de parla castellana enmig d'una comarca valenciana, si fa o no fa, com Asp i Monfort. Si fa cinquanta anys la comarca de la Vall de Novelda o les Valls del Vinalopó era bicèfala, ja que les seues dues poblacions més importants eren Novelda i Monòver, ara, mentre Novelda, a tret de fona d'Alacant, continua hortelana i es desentén de la problemàtica industrial de la comarca, tota la resta de les Valls, si exceptuem també el Pinós, que roman vinater, giravolta a l'entorn de la població castellano-valenciana d'Elda, que, des dels anys vint ha anat arrabassant les possibles ascendències administratives i econòmiques que ha tingut Monòver al damunt d'ella, i s'ha convertit a 6 km. del meu poble en el cap indiscutible de la comarca. I Petrer ? Petrer, que fa vint anys es trobava a 3 km. d'Elda, ara n'és una prolongació valenciana, un raval i ben poca cosa més : Elda s'ha engolit Petrer. I ho ha fet pels peus, i trobant per part de la víctima, naturalment, aspres i sonades resistències a nivell de campanar de poble. Petrer encara té Ajuntament i pels seus carrers pot sentir-se parlar el català, però els valencians s'hi troben en franca minoria. Fa quinze anys Petrer tenia sis mil habitants, avui en té quinze mil. Elda, en acabar-se la Guerra, en tenia uns tretze mil, avui en té prop de

quaranta mil. Les diferències són molt remarcables, sense dubtar-ho un moment, de les més fortes que s'han produït a nivell comarcal dins dels moviments migratoris peninsulars. La major part dels forasters són manxecs, els quals no solament han trastocat la genuïna població valenciana de Petrer, sinó que tanmateix han fet cosa semblant —però amb menor grau i per l'afinitat idiomàtica— amb l'eldenca. EL CAS DE LA FADRINA

Però el problema que podria semblar-nos circumscrit a Elda i Petrer, afecta de retruc tota la comarca. Elda s'ha fet tan gran, la seua atracció industrial i comercial tan poderosa, que no tan sols s'ha constituït per dret propi en el cap de la comarca, sinó que al mateix temps, i sense proposar-s'ho, ha esdevingut tap i embós que incomunica la resta dels pobles valencians, Monòver, el Pinós i Novelda, amb aquells altres pobles valencians del marge dret del Vinalopó. La valencianitat dels pobles de les Valls del Vinalopó encara corre més perill que la dels del Baix Vinalopó : Elx i els pocs pobles que l'envolten. Elx, després d'acollir i no poder assimilar la gran quantitat de manxecs i murcians que pro-

COMENTARIS I FRAGMENTS NOTÍCIES DEL SUD (I)

porcionen força i nervi a la seua empenta industrial, com només s'encante un poc, pel que fa a la llengua, se'ns tornarà una nova Oriola. I llavors si que podrem parlar del Misteri d'Elx per partida doble. Però a Elx, si més no, encara hi ha petits nuclis que s'esforcen a conservar la seua valencianitat bàsica, aprenent fins i tot a llegir i escriure en català. Elx no és Elda, però Elda és l'Elx industrial de les Valls del Vinalopó. Cal tenir-ho en compte des d'un punt de vista social, econòmic i cultural. Estic segur que dels 45.000 habitants valencians de les Valls (no comptabilitzem aquí per descomptat els eldencs) no n'hi ha un de sol que sàpia escriure correctament, no ja un paràgraf, sinó una línia de la llengua que habitualment parla. El cas de la província d'Alacant és desconcertant. A on no hi ha cap tot són cues. La gent d'Alcoi, d'Elx, fins i tot la d'Elda, es recorda d'Alacant, la capital, quan té ganes de remullarse amb aigua de mar. I per fruir de la mar cal dir que hi ha altres platges, lluny del rebombori de l'Esplanada i el Postiguet, per a les quals ja tenen més tirada. A Alacant li ha passat el mateix que a aquelles fadrines molt belles però de la mànega ampla. Tothom les cobeja i vol festejar-les, però ningú s'hi casa. Mentre la fadrina dorm, les cues pensen. Però Elx, Monòver, Crevillent... (deixem de banda Alcoi, que sempre s'ha mirat de gairó la fadrina) ho fan a nivell de regnes de taifes, de la qual cosa s'aprofiten certs plagiadors del més tronat «jacobinisme francés». Si els valencians del nord i centre són «levantinos», nosaltres, els del sud, serem, súpose, «suresteños». Sota la denominació quasibé oficial del «Sureste», s'intenta desbatejar —i aquí empre el verb amb doble sentit, ja que al meu poble desbatejar també vol dir desficiar— de bell nou tots els alacantins, però d'una forma especial aquells que han comès l'heretgia de nàixer al sud de la línea Biar-Busot.

A I X Ò DEL «SURESTE»

Vicenç Ventura deia en un «Serra d'Or» de fa ara exactament tres anys, arran d'un viatge que va fer al Migjorn Valencià, que els pobles valencians que s'hi troben —Monòver, Crevillent, Petrer— ja no saben el que són ni a on mirar, el que demostra que el mot «Sureste» no és solament «flato» com deia al mateix periodista un personatge de València. De fet cal pensar que les Caixes d'Estalvis d'aquests pobles ostenten quasi invariablement el nom del «Sureste», que molts actes culturals i biblioteques populars estan subvencionats per les al·ludides Caixes, que el diari que llig molta gent ja no és ni el

d'Alacant —que pel cas seria igual o pitjor— sinó la «Verdad» de Múrcia, que les emissores nacionals d'Alacant i Múrcia s'auto-referencien com centres emissors del «Sureste», i que de llarg eu llarg, i com qui sent campanes, sentim parlar d'una entelèquia com el «Consejo Económico del Sureste», i que engloba, assenteu-vos bé!, Albacete, Murcia, Almería i Alacant. Com per a caure de tos! Diu la cançó popular, convenienment polida de barbarismes : A Dénia fins a Oriola / és el terreny un jardí. / Cada poble un capoll / i Alacant la rosa enmig». I afegim nosaltres amb ànim ben poc poètic : Ni rosa ni clavell : margarida, que desfullen quatre senyors ben repapats des de fora. Jo no dic que no hi ha pobles de parla castellana a les comarques de l'Alt Vinalopó, Vinalopó Central, i sobretot al Baix Segura, com per exemple Oriola, que no se senten mig murcians o murcians del tot, pobles als quals la política del «Sureste» no els fa ni nosa ni servei; es més, admetré que puguen fins i tot interessar-s'hi, però pel que fa als pobles valencians situats al sud de la línia Biar-Busot, aquesta política, en lloc d'aquiescències a nous horitzons (cal imaginar-se un home de Monòver pensant en Almeria) ha produït un compartiment tancat on esforços i «cultura» no vénen ni van a parar a València ni a Alacant, ni molt menys a Múrcia, ni per descomptat a Albacete o Almeria. De fet totes aquestes coses s'han dit a cents de vegades i per plomes molt més autoritzades que la meua, però cal insistir-hi una volta més, perquè de cara a la nova «regionalització», si és que arriba a fer-se algun dia, jo ja em veig agermanat —és un dir— amb els habitants de les esmentades províncies —murcians, manxecs i andalusos—, que, per altra banda, i dins de les seues particulars característiques —i potser per això— em són força simpàtics. El temps ho dirà, però posats a escollir entre la «regionalització francesa» o l'aitaliana» —des dels temps de Felip V sempre hem estat fent còpies—, els tecnòcrates escolliran la francesa. I el «Sureste» continuarà sent per als pobles valencians d'Alacant una fórmula despersonalitzadora i eixerrida, una problemàtica de noms que només comportarà atarantament i desori. Jo (tornem al cim del Carxe) comtemplava Jumella. Mirar-me-la i pensar, no en el seu bon vi, sinó en Josevicente Mateo va ésser tot una. 1 és clar, estirant del fil i per associació d'idees, em vingueren al cap els noms de Fuster, Sanchis Guarner, Gaziel, Azorín, i el d'un fabricant de joguets d'Ibi que no cal mencionar però que amb quatre paraules ens va ben qualificar tots els alacantins... Però ja les diré en el proper article.

ANTONI

RODENAS

TAULA de Novetats NIFADES

Josep Maria Sonntag

Premi Sant Jordi. Col-lecció "El balancí". Edicions 62. Barcelona, 1971. 190 pàgines. Preu: 160 pessetes.

En la novel·la passa un poc com en el cine ; per a conèixer l'obra d'un director cal veure-la en el seu moment històric, amb les circumstàncies a m b i e n t a l s que fan possible la interpretació tant de l ' e n t o r n com de les mateixes vivències del seu autor. Les evolucions, els canvis d'actitud així com les possibles continuïtats inalterades, possibiliten una major comprensió de l'obra, del que representa i d'allò que el seu realitzador hi ha volgut expressar. Per això és important l'ordre cronològic de visió o de lectura. En la novel·la pot ocórrer alguna cosa de semblant. El cas és que això m'ho r e c o r d a la lectura del darrer premi Sant Jordi. En la contraportada del llibre, es parla del s i m b o l i s m e de l'obra. C e r t a m e n t deu haver-hi quelcom, però no acabe d'entendreho ben bé. Potser perquè ens cal la primera part d'una possible trilogia no publicada encara i finalista del premi B e r t r a n a . Pot ser que, si el lector hagués tingut accés a aquesta primera obra de Sonntag, els elements d'interpretació del simbolisme haguessen estat més evidents. També pot ocórrer que el simbolisme buscat siga de posar en evidència la corrupció absoluta d'un cert poder. De tota manera no cal c a l f a r - s e massa el cap; no és absolutament imprescindible per a la comprensió de la novel·la, els valors estètics que comporta i les troballes temàtiques i literàries que conté. Cal posar en evidència el fet que tractant-se d'un autor jove (Sonntag va nàixer el 44

—quina enveja, quina enveja, com diria Pau Riba) i sent NIFADES la primera obra publicada, no continga absolutament cap referència autobiogràfica, cosa que posa en evidència, per altra part les totals possibilitats creadores de Josep Maria Sonntag. Hi ha autèntica capacitat de fabulació. Ho demostra plenament. NIFADES està narrada en primera persona, però són moltes primeres persones, Je manera que cada personatge, per capítols, conta les seues impressions. En NIFADES (novel·la que jo m'atreviria a qualificar d 'erótico -intimista, però intimista no en sentit psicològic, sinó més bé com a contraposició a un c e r t t i p u s de novel·lística è p i c a , que capta l'atenció del lector des de les primeres ratlles) hi ha tres moments o escenes autènticament fabulosos, temes per altra part a penes tocats en la novel·lística catalana. La primera, quan Nifades, la protagonista, que sofreix una mena de furor uterí, s ' i n s i n u a , després de moltes temptatives, al germà del seu marit, militar de carrera, d'aspecte i m p o n e n t , exemplar de mascle ben acabat, per aconseguir fer l'amor amb ell :

«I de sobte es va posar a braolar : Ja n'hi ha prou de porcades, puta!» A tot això cal afegir que Nifades tenia un cos sensacional. Però és que el ben plantat, l'endemà, declara a Nifades : «Per tant suposo que estaràs ben satisfeta si et mostro la dona que la gent diu que tinc a una casa de camp. Mira, em va dir —assenyalant el soldat d ' a s p e c t e afemellat—, aquest jove és el meu únic amor, jo me l'estimo, com mai no he pogut e s t i m a r cap dona. Ha quedat tot ben clar ?» Un altra situació molt ben narrada, que colpeix per la si-

tuació una mica estranya que es planteja, és la de la joveputa-verge. Iosef, el protagonista que ara viu amb Nifades després d'haver enverinat aquesta el seu marit, Tareh, amb el qual no va consumar mai el matrimoni perquè Nifades s'hi n e g a v a sistemàticament, però que es casaren per tal que un «Menestre de Sicònia» pogués enllitar-se tranquil·lament amb Nifades. Les relacions de Iosef amb Nifades es posen un mica t e n s e s i Iosef perllonga les seues estades fora de casa, fins que un dia, acompanyat per un amic va a una casa de prostitució clandestina (en les autoritzades, les xicotes havien d'anar pintades de blanc amb un cercle vermell al baix ventre), on li presenten una jove verge que, pels diners que demana la mestressa, encara no ha estat posseïda. «Ha estat educada amb molta cura. Jo mateixa m'he pres la molèstia de ensenyar-li tot el que ha de fer. És verge del tot, però no us amoïneu, senyor, no tindreu cap disgust. Em va portar per la casa fins a una cambra. Quan hi vam entrar, tot feia olor de flors. Hi havia flors pertot arreu. Vam passar a dins i ella va tancar la porta. L'olor era tan forta que gairebé es podia agafar amb les mans. Aziba es va ajeure al llit...» I aquesta la tercera : Iosef que era protegit del «Menestre de Justícia» pels favors que feia a la seua dona, va caure en desgràcia en companyia del «Menestre». Així que Iosef, Nifades i Aziba no van tenir més remei que fugir a una caseta en mig del bosc per no caure en mans dels seus perseguidors. Allí vivien en una cambra tots tres i, al poc de temps, quatre : el fill d'Aziba i Iosef. Nifades, que també havia desitjat amb totes les seues forces tenir un fill de

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

Iosef, decideix venjar-se, en un moment que Iosef i Aziba havien eixit : «Vaig anar a la cuina i agafant el pot de vidre on hi havia l'escurçó, vaig anar al lloc on hi havia l'infant sota la finestra. L'infant em mirava i em somreia... I pot i tot ho vaig llençar damunt el llit prop de la criatura. La serp es bellugava i fou precisament el nen qui va allargar la mà cap a la serp quan la va veure... L'escurçó li va clavar les dents a la maneta. El nen, de sobte, va deixar de somriure estúpidament i va estirar la mà sense plorar; em va fer l'efecte d'un animalet que es punxa en un roser... Aleshores la serp li va clavar les dents emmetzinades al clatell, al coll i a la cara. Ja no plorava; x i s c l a v a horrorosament.» Encara que aquesta petita mostra de la temàtica de la novella puga aparèixer una mica caricaturesca, sols es deu al meu maldestrament a resumir i donar una visió coherent de l'obra de Sonntag. Perquè ell sí que ha sabut fer-nos un retrat absolutament humà d'uns personatges amb uns hàbits morals poc corrents ; però no són figures caricaturesques ni maniquees, són personatges de carn amb tota la complexitat i contradiccions de qualsevol. VALERIÀ MIRALLES

L'ECONOMIA DEL BAIX MAESTRAT Ricard Pérez Casado i Manuel Pérez Montiel

Servei d'Estudis de Banca Catalana: Estudis comarcals. Barcelona, 1971. 53 pàgines. Fora de comerç. Si no ens equivoquem, aquest breu estudi comarcal és el primer realitzat per economistes al País i que ve a sumar-se als ja publicats per geògrafs. Aquesta tradició anterior ha pesat en els a u t o r s , cosa per la qual s'han endinsat en els aspectes més pròpiament e c o n ò m i c s i han deixat de costat els més geogràfics o, si es vol, de geografia econòmica. Degut segurament a aquest plantejament, és el fet que bona part del treball està influït pel desig d'estudiar on va el capital excedent de l'agricultura (i de la indústria), amb l'objecte de poder establir quin pot ésser el camí futur que, comptant amb les forces comarcals, serà seguit. L'opinió dels autors sembla decantar-se per creure que al sector estalviador més important, l'agricultura, no li cal ja més r e i n v e r s i ó , o almenys en la quantia actual. En tot cas, crec que és amb paraules dels mateixos Pérez que es pot resumir la seua tesi : «El finançament de les empreses industrials del Baix Maestrat ha estat, en gran mesura, un procés d'autofinançament, i només quan ha arribat a assolir unes dimensions importants s'han fet efectives les aportacions i les participacions que excedien l'àmbit familiar, o quasi f a m i l i a r . En aquest a s p e c t e cal assenyalar que la comarca origina uns volums d'estalvi elevats i molt repartits, però que només una part petita n'arriba a la indústria local. Sembla que la major part s'inverteix en terres —cosa que, de fet, és una transferència dels benicarlandos als vinarossencs—, o bé en dipòsits a la Banca, i amb això entren en el circuit financer espanyol» (pàg. 41).

Amb tot, semblen opinar que el desenvolupament industrial, tot i ésser encara poc important, està molt lluny de l'estagnameut. En l'examen de les inversions a la indústria entre 1966 i 1969 —un dels aspectes més positius del treball— arriben a la conclusió que «l'expansió que ha experimentat els darrers quatre anys demostra una bona posició en el mercat, i, en definitiva, una maduresa i una potència econòmiques notables» (pàg. 44). L'afermament d'aquest creixement el veuen lligat en bona part als efectes induïts que pot originar la construcció de l'autopista País Valencià-Principat-Europa: «la situació del Baix Maestrat dins el context econòmic dels Països Catalans, fa que el seu èxit condicione en una mida molt gran la realització d'un vertader sistema econòmic de dimensions e u r o p e e s . Que el Baix Maestrat assolesca o no una posició sòlida, depèn que entre Elx i Girona hi haja una continuació d'Europa, o que aquest llarguíssim i entranyable carrer major siga més aviat una carretera per a anar-se'n a aquella Europa de més enllà dels Pirineus» (pàg. 51). Entre els aspectes menys estudiats, podem a s s e n y a l a r la comercialització dels productes agrícoles, la finançació exterior del turisme i els lligams amb el Baix Ebre. El balanç ens sembla totalment positiu i de la seua lectura hom pot traure lliçons generals sobre el conjunt del País. La publicació és molt correcta i les fotografies de Jarque connectades amb el text. El fet que estiga fora de c o m e r ç ha dificultat la seua circulació ; però és de suposar que qui la desitge la pot demanar per escrit a la sucursal del banc editor, a la seua sucursal de Peníscola.

Ei. LL.

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

ENCARA NO SÉ COM SÓC

QUIM/QUIMA Maria Aurèlia Capmany

Maria dels Àngels Vayreda

Per la seva novella «Encara no sé com sóc», Maria dels Àngels Vayreda acaba d'ésser guardonada amb el premi «Fastenrath», als «Jocs Florals» de Barcelona. La notícia, com calia suposar, ha causat la natural satisfacció, particularment a Figueres, on Maria dels Àngels resideix des de fa alguns anys. Maria dels Àngels Vayreda i Trullol nasqué al poble de Lledó. És a dir, el primer de la comarca gironina de La Garrotxa, per bé que situat de cara a l'Empordà, com ella sempre «puntualitza». I va estudiar a la Ciutat Comtal. Els seus cognoms són, sens dubte, il·lustres. Perquè tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol, han donat al país grans figures de l'art, de la literatura i de la ciència. Maria dels Àngels i la seva germana Montserrat, malgrat llur modèstia (sovint inexplicable) , són —i així estan considerades, en realitat— unes de les més prestigioses poetesses catalanes del moment. Ambdues han brillat en aquest camp... i s e g u e i x e n encara brillant-hi d'una manera intensa... Aquesta darrera, o siga, Montserrat Vayreda i Trullol ha publicat dos llibres de poemes : «Entre el temps i l'eternitat» i «Ofrena de Nadal». M o n t s e r r a t , així mateix, ha col·laborat i col·labora tot sovint a la premsa amb articles d i v e r s o s , molts relacionats amb temes artístico-pictòrics. Enguany, prepara una obra sobre les personalitats més sobressortínts de l'Empordà, on, a través de la seua fina i formosa prosa, farà el «retrat» de cada un dels tipus més característics d'aquesta comarca. En síntesi, aquesta és la diguem-ne biografia de Montserrat Vayreda i Trullol, «padrina», per cert, d'un llibre nostre, «L'Hora de Catalunya» (Indústries Litogràfiques. Girona, 1968), puix que ens honorà e s c r i v i n t el seu pròleg. Quant a la guanyadora del

«Fastenrath», es pot dir que Maria dels Àngels ha publicat «El testament d'Amèlia», un poema en tretze cants, basat en la cançó popular, que constitueix, no hi ha dubte, una veritable joia poètica. És «Mestre en Gai Saber» per Perpinyà. I ha escrit teatre i diverses novel·les que romanen inèdites, encara que creiem que per molt poc temps. Una d'aquestes, precisament, la titulada «Entre boires», guanyà fa alguns anys el primer premi de prosa als «Jocs Florals» de la capital del Rosselló. A Mèxic, a més a més, on residí durant un temps, escriví (naturalment, en castellà) importants guions cinematogràfics, i publicà molts contes catalans a les pàgines de «La Nostra Revista», que dirigia Avelí Artís, i poesies i articles en diversos periòdics i revistes mexicans. Carles Fages de Climent, autor del pròleg d'«Encara no sé com sóc», compara Maria dels Àngels amb «Víctor Català». I aquesta, l'enyorada escriptora de «Solitud», en certa ocasió, la qualificà, per la seua part, de «predestinada»... Els vaticinis que es feien que Maria dels Àngels Vayreda entraria com a professional de les lletres catalanes per la porta gran, han esdevingut realitat. Amb la seua novel·la Encara no sé com sóc (obra que portava un grapat d'anys escrita i oblidada...), ho ha aconseguit. Maria dels Àngels, àvia —àvia jove encara, concretem—, ja és avui una gran figura de la nostra literatura. I quan nosaltres la felicitàrem i li donàrem la nostra més cordial e n h o r a b o n a pel triomf, se'ns mostrà emocionada i confosa. Creia que somniava. Però no : era una bella realitat. Havia guanyat el «Fastenrath». Caterina Albert i Paradís, «Víctor Català», tenia un bon cop d'ull... EMILI CASADEMOT I COMAS

Editorial Estela. Barcelona. 226 pàgines. Preu: 120 pessetes. «Li diuen Xim. Potser és el que més li agrada, de tot el que ara posseeix, el seu nom.» Quim I Quima és una novella que triomfa precisament per la seua manca de pretensions, per tot l'encís de l'obra intranscendent escrita amb cura i tanmateix amb tendresa. Mitjançant una tècnica narrativa lineal, amb la introducció freqüent d ' e l i p s i s temporals, ens en assabentem de la vida i aventures de Quim/Quima a travers de la llarga vida del personatge. Val a dir que Maria Aurèlia ha emprat un tema prou en voga. Quim (o Xim) comença com a xicot al primer dels curts episodis de què consta la novel·la. És en aquestes primeres pàgines on la prosa conquereix la m à x i m a subtilesa poètica. Xim, desil·lusionat per les malifetes de la seua condició de cavaller de l'any 1000, renuncia a la dignitat del sexe m a s c u l í per tal d'esdevenir Xima. A partir d'aleshores el personatge (Xim o Xima, tan se val) viurà els cims fonamentals de la nostra Història. Home o dona, lluitarà contra el moro, conversarà amb Ramon Llull o entaularà ferma a m i s t a t amb En Jaume I. Xim/Xima anirà descobrint s u c c e s s i v a m e n t el món i la condició humana. La seva actitud enfront de l'entorn serà la imposada pel seu desig de justícia. A través de la Història coneix, com a constant ben p a l e s a , l'enfrontament arnocriat. Una dialèctica disfressada amb els trets socials propis de les c l a s s e s de cada època. En aquest a s p e c t e hi ha a Quim I Quima la consabuda ironia sobre els esdeveniments històrics traslladables a hores d'ara, manifestant com alguns mecanismes h i s t ò r i c s transcedeixen el temps concret d'una circumstància.

TAULA DE NOVETATS DISCOS

Hom troba a Quim/Quima un homenatge evident a la nostra Història. Es tracta, doncs, d'una novel·la catalaníssima. Tot i això cal dir que M.a Aurèlia no s'aprofita g e n s ni mica d e l t e m a . La novella vessa correcció i finesa. No fa cap concessió a l'erotisme i ni tan sols arriba a manipular els motius als quals dóna lloc el travestí total i repetit del personatge c e n t r a l (i no puc de menys que recordar, a mode de data contrastadora, la famosa Myra Breckinridge de Gore Vidal). Xim esdevé Xima amb tota naturalitat i, diria jo, per explicar-nos la H i s t ò r i a des d'un altre vessant. Xima, cansada d'ésser dona, esdevindrà Xim per les mateixes literàries raons. Però m a l g r a t la contínua mutació al llarg de la seua vida, Xim i Xima seran dues màscares d'un sol personatge, desitjós sempre de r e t o r n a r a l'home les antigues dignitats, ple de humanitarisme i simpatia. Sense carregar les tintes en l'aspecte sociològic i amb un humor gens estrident, Maria Aurèlia s'ocupa sovint de la dona a través de Xima, la qual romandrà sempre a l'avantguarda del femení gènere. Quelcom hi ha d'autobiogràfic per part de l'autora. Quim/Quima és plena d'una sensibilitat alegre i jovenívola i l'autora hi dóna una lliçó de simplesa i elegància fins i tot en la carta-dedicatòria amb que finalitza l'obra. A Virgínia Woolf, anglesa : Em permetràs, doncs, que et dediqui el meu llibre: "Quim I Quima", les aventures d'un xicot —xicota— que trobava el món bell i mal fet i que per tant es creia amb el deure de seguir vivint per tal d'endreçar-lo una mica. AMADEU

FABREGAT

MÚSICA PROGRESSIVA A CATALUNYA Concèntric 5719 - SUL Stereo. El maig de l'any 70 vam publicar la nostra primera crítica musical a les pàgines de GORG. Aleshores vam parlar d'un disc que se n'eixia completament de tot allò que en cançó catalana s'havia fet: era aquell disc petit dels nostres "pops" que es deia "Miniatura". Ara Concèntric ha volgut recollir part de la feina feta per una determinada classe de cantants i oferir-la al públic en un L. P. amb el títol de "Música Progressiva a Catalunya". Què és la música progressiva? Es tracta, no d'una etiqueta més, si no més bé d'un dels fenòmens musicals de més arrelat èxit popular dels darrers mesos; per arreu s'ha escampat tota una allau de conjunts que interpreten una música que trenca completament tot allò que fins ara s'ha fet dins els motles tradicionals de la cançó i la melodia. En un principi, es va tractar de no etiquetar aquest fenomen que arrelava fortament entre la joventut, però finalment s'ha batejat aquesta classe de música amb el nom de "Progressiva", per allò que té de pas endavant, tractant de remoure tots els antics esquemes musicals que per ací teníem. Barcelona va ser la capital de la música progressiva, i català va ser el primer conjunt que en els àmbits musicals peninsulars es va dedicar plenament a fer-ne. Foren els components de "Màquina" els qui van començar a donar a conèixer l'etiqueta progressiva adaptada a la seua música, i ara en aquest L. P. tenim aquells primers components de "Màquina" interpretant "Blues en fa (fragment)" i "Fragment del primer temps de la Simfonia núm. 1 d'Enric Herrera". La interpretació que fan d'aquestes dues melodies és francament fabulosa. Continuant amb les versions

instrumentals, tenim el conjunt "Música Dispersa", que interpreten "Eco", d'un gran avantguardisme i actualitat, i el conjunt que va acompanyar Pau Riba al seu primer Diòptria, o siga "OM", que ofereixen la base musical de "There's Gonna be a Change" i també Jordi Sabates interpreta "Retorn a...". Ja dins les interpretacions a on la veu acompanya la música, podem destacar Maria del Mar Bonet, que, acompanyada per "OM", canta "Jo em donaria a qui em volgués", cançó que ja fa temps va obtenir un gran èxit en ser editada en un disc E. P. L'Albert Batiste ens canta "Noia", que ja van comentar en fer la ressenya del disc "Miniatura", el mateix que les cançons de Sisa que són "El trist i desconsolat enterrament de la meua esposa" i "Sisa comiendo pollo". (Ens agrada molt més el Sisa de la primera cançó que el de la segona.) I finalment tenim el Pau Riba cantant "Kithou" del seu primer Diòptria i "Al matí just a trenc d'alba". Estan bé totes dues cançons del nostre "enfant terrible", però pensem que no són allò millor que ell ha fet. El L. P. que ací comentem porta el núm. 1, cosa que ens fa pensar que, a aquest primer, en seguiran uns altres, i així a poc a poc tindrem una visió més ampla del que ha estat el fenomen "progressiu" al nostre País. R. ESTEVE-CASANOVA Juny 71

ENQUESTA Continuem amb la sèrie d'enquestes iniciades en el número de GORG del mes de març darrer. Repetim que la seua finalitat és de donar a conèixer la realitat sòcio-cultural de les Arts Plàstiques en el País Valencià. La tria dels artistes entrevistats no obeeix a un criteri de qualitat, el qual hem bandejat, sinó a motius de representativitat de diversos tipus definits i diferenciats de professionalitat artística. Fins ara, hi han estat entrevistats J. M. Yturralde, P. Cámara, Genaro Lahuerta, Andreu Alfaro i Eusebi Sempere.

TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS

GRUP ALCOIART

Grup compost actualment per Alexandre, Antoni Miró i Sento Masia. Col·laboren també estretament amb Vicent Vidal, futur arquitecte. Molts dels treballs tenen plantejaments a nivell comunitari. D'extraordinària vitalitat, representa la pintura alcoiana de major interés ; interés quant a obra realitzada, i interés quant a plantejament teòric. El Grup, la pintura del qual representa l'avantguarda pictòrica alcoiana, es troba en aquest moment en contínua cerca de llenguatges i tècniques nous : Sento s'expressa sobretot en una tendència «Pop», manipulant imatges d'actualitat periodística i es dedica últimament a fer investigacions amb xapa metàl·lica ; Alexandre es belluga entre el surrealisme i la pintura matèrica, i Antoni Miró, la pintura del qual ha estat treballada tant en abstracte com en figuratiu, en l'actualitat posa especial interés en l'experimentació de materials i tècniques nous : empra sovint la pistola en compte del pinzell, el trepat per a realitzar imatges en sèrie, i el poliester com a material operatiu. Tots tres viuen a Alcoi. Absent Sento Masia en el moment de l'entrevista arnb GORG, l'enquesta fou contestada per Alexandre i Antoni Miró, estant-hi present Vicent Vidal. A)

NIVELL I TIPUS DE PROFESSIONALITAT

GORG.—Us dediqueu completament a la professió artística? A. MIRÓ.—Alexandre i jo, des de fa poc, ens hi dediquem exclusivament. Sento Masia, tanmateix, exerceix també en l'ensenyament. —Quins són els vostres habituals canals de venda? ALCOIART.—En general, ens donem a conèixer per mitjà d'exposicions i venem directament, sense intermediaris. Però la veritat és que hem venut molt poc. —Però us arriba, això no obstant, per a poder viure'n ? A. MIRÓ.—Ens defensem. Encara que tot és molt difícil. Pensa que estem començant. Anteriorment jo vaig haver de treballar també fent

liantes de carro. És des de fa molt poc que puc dedicar-me a l'art amb exclusivitat, i açò em sorprèn tant que encara no me'n puc avenir... Aconseguesc de fer sis o set exposicions individuals l'any... En una d'aquestes vaig aconseguir vendre una o dues obres. Però, en realitat, ha estat sols en la darrera on he guanyat alguna cosa. Altrament, també he tingut fa poc temps tres o quatre encàrrecs. —/ tu, Alexandre, ¿has assolit un relatiu nivell d'estabilitat f ALEXANDRE.—La meua situació és diferent. «Ha estat» diferent, sobretot. És a dir : fins data molt recent, he hagut de treballar a sou en tallers especialitzats en un tipus de pintura estrictament comercial. S'hi fa allò que la clientela demana i allò que li agrada ; no hi existeix el treball de creació. Ja te'n pots imaginar els temes : flors, retrats «emboniquits», gitanes, paisatges convencionals, erotisme de cromo, etc. Allò ho recordé com una època negra ; per a mi era una mena de treball denigrant en el qual jo em sentia completament m a r g i n a t . Tanmateix, això em permetia m e n j a r . Últimament, amb una sèrie de comandes, sembla que puc independitzar-me d'aquesta mena de pintura, almenys durant un cert temps, posat que, a més, treballe també com a escenògraf en el grup de teatre «La Cazuela», d'Alcoi. Tinc fetes dues exposicions individuals a Alcoi i he participat en algunes altres de col·lectives. Quant a Sento Masia, és catedràtic de dibuix a l'Institut i això li permet una major tranquil·litat econòmica. —A quin tipus de comprador veneu? ALCOIART.—La nostra pintura no té una eixida fluida, fis difícil de vendre aquest tipus d'obra a la burgesia, que és, per altra banda, qui podria comprar-nos els quadres. La situació no és còmoda. En definitiva, a Alcoi aquesta classe social, especialment la petita burgesia, està vinculada a una pintura fàcil, una pintura del tipus que Alexandre t'ha descrit abans... de la mateixa manera que en música s'ha quedat amb la sarsuela. El nostre camp es veu, doncs, reduït a gent jove pertanyent a les professions liberals, i als industrials.

A L E J A N D R O , pintura. A N T O N I M I R Ó , « l ' h o m e - 7 1 » . M u r a l , Airea, 2 x 3 metre». M A S I A , pintura.

MARC DE REFERÈNCIES CULTURALS

—Parlem del panorama artístic. Quines tendències considereu més importants dins els darrers anysf A. MIRÓ.—La pregunta és complexa... Hi ha tants artistes importants! En general, jo trobe interessant tot allò que tinga qualitat. Últimament m'interessa de manera particular Lucio Fontana. A L E X A N D R E . — A mi m'agrada particularment Francis Bacon, i, a pesar de l'oposat respecte de la meua obra, m'interessen molt les tendències constructives. —I en relació amb el panorama espanyol? A. MIRÓ.—L'escola catalana, la conceptué extraordinàriament interessant : Subirach, Guixart, Tàpies, Sòria, Genovés, Gabino... —En relació amb aquest panorama general, ¿podríeu adscriure la vostra pintura a alguna tendència ? A. MIRÓ.—No, ningú de tots dos som partidaris de fer-ho. En realitat, hi ha tendències, distintes i canviants, en tots tres. —Parlem de la funció social i cultural de l'art. ¿Quin paper considereu que cal tenir en aquesta Societat? ALCOIART.—En realitat, per a nosaltres l'art és fonamentalment testimoni. Testimoni i, per tant, també denúncia. —A l'hora de fer aqueixa denúncia, ¿ amb quina classe social us identifiqueut ALCOIART.—En general, per bé que a l'hora de pintar ens sentim més units amb la classe popular perquè aquí és on més al viu trobem els problemes, al capdavall no ens podem identificar amb cap grup social determinat des del moment que intentem que la nostra cultura siga testimoni. Per altra part, ens cal recalcar que no hi ha una correspondència entre nosaltres i el proletariat. Formem una espècie d'illa a part. Els treballadors ens ignoren : no hi existeix el diàleg. —A què atribuïu aquest aïllament? ALCOIART.—Quin dubte cap que són les circumstàncies que existeixen en l'actualitat, circumstàncies que nosaltres ens atrevim a anomenar anticulturals, les que impedeixen que s'hi produesca el diàleg. La pintura de tipus estrictament comercial és la que ha ocupat el lloc de l'art, i, alhora, ha alçat una barrera que impedeix l'acostament a aquest. Al capdavall fóra millor en lloc que la gent reba una cultura dolenta, que en mancas completament. —-¿ I no hi ha entitats culturals que actualment s'ocupen de proporcionar major informació sobre l'Art? Què opineu dels concursos internacionals, dels certàmens, etc?

ALCOIART.—No aprofiten per a res. Podria ser interessant si s'eliminassen els premis i la competència, i sobretot si es muntàs fonamentalment com a labor pedagògica i didàctica per donar a conèixer les obres artístiques. D'aquesta manera serien autèntics intermediaris culturals entre el públic i l'artista. —I veeu alguna solució a tot açò? ALCOIART.—Canviar les estructures de dalt a baix... Canviar l'enfocament cultural que ens envolta, fer que l'art fos quelcom de popular i necessari... Però el canvi hauria de ser radical; no hi ha solucions intermèdies.

SOCIETAT I CULTURA ALCOIANA

—¿Hi ha alguna tradició cultural a Alcoi en el camp de les arts plàstiques f ALCOIART.—Tradició ? Sí. La vinculació i el sometiment a Madrid i Barcelona. A Alcoi, els fills dels burgesos van a estudiar fora d'ací, generalment a Madrid. D'ençà de la segona meitat del xix, hi ha hagut una important escola de retratistes i de pintors de quadres d'Història encapçalada per Gisbert. Actualment té una certa continuació, encara que, sens dubte, és menys vigorosa, i amb fonamentals matisos de supervivència : els Llorens, els Castanyer, podrien ser representatius d'aquesta tendència que podria resumir-se com a tradicional i «culta». —Algun corrent més d'importància? ALCOIART.—Generalment hi ha una gran quantitat de gent que viu de la pintura. L'activitat a nivell quantitatiu és important, sobretot dins la línia de pintura comercial de què abans t'ha parlat Alexandre. Aquesta especialització sorgí fa uns quinze o vint anys. No és broma : Alcoi arribà a ser la primera productora espanyola de quadres d'aquest gènere. El negoci n'és fabulós. Aquests quadres no sols tenen acceptació en el mercat local, sinó que se'n fa una exportació bastant important. No oblides que juntament amb Venècia i Florència, Alcoi és un dels focus mediterranis més important en obres d'aquest tipus. —¿I dins tot aquest panorama, quines tendèn cies jutgeu més interessants? ALCOIART.—La nostra. —De quin tipus són les galeries a Alcoi? ALCOIART.—-Amb fins exclusivament comercials. L'accent és local, colorista i sense renovació. Hi ha alguna que altra temptativa per a ajudar a les tendències pictòriques més vives que volen renovar-se, però en realitat les e x p o s i c i o n s d'aquest tipus, no són més que molt esporàdiques, i es perd d'aquesta manera el seu possible i real coneixement. —La premsa alcoiana? ALCOIART.—Falta totalment. La vertadera crítica hi és inexistent. Allò que s'escriu no té cap interés, i no és pas que no existesquen crítics, sinó que aquests no es senten gens ni mica identificats amb la premsa local i per tant no hi escriuen. —Algun tipus d'Associació que protegesca l'art, beques, etct ALCOIART.—No en sabem res. Nosaltres, almenys, no ens sentim gens ni mica protegits. —I els centres de preparació artística? ALCOIART.—Fins els anys 1955 poc més o menys, va funcionar l'«Escuela Elemental de Trabajo», instal·lada aproximadament en la dècada dels anys trentes. Allí ens hem conegut alguns de nosaltres. Era una Escola d'Arts i Oficis on anava bàsicament el proletariat, aprenents d'indústria, gent tota que treballava, i aquella escola oferia unes autèntiques oportunitats d'aprenentatge d'algun ofici artístic : S'hi podia traure el títol de Mestre de Taller. En l'actualitat allò ha desaparegut, i ara, al seu lloc, tenim l'Escola d'Arts i Oficis. El canvi ha estat radical : l'ensenyament és més heterogeni i s'orienta més vers

una espècie de cultura general artística (on àdhuc és dóna dansa i modelat en fang, etc.), que vers un real aprenentatge d'ofici. En definitiva, és una preparació, un vernís per a l'ingrés a l'Escola de Belles Arts de València. Com et pots imaginar, no cal dir que l'extracció social d'alumnat és ara molt diferent. Allò, doncs, es va acabar. I açò s'ha convertit en una espècie de vernís artístic inconcret i ineficaç.

NOTICIARI — Litografies originals de Chillida, Millares, Tàpies i de diversos altres artistes en la Galeria Galanis, durant el present mes. — El valencià Cecili Pla, a Madrid. — En la Galeria Frontera, durant el mes de juny amb diversos dibuixos d'aquest artista. Nascut el ¡860, representà junt a Gimeno, Vinazo, Sorolla, la generació de l'impressionisme valencià. — Xerigrafies d'A. Heras a Eivissa, en la Galeria Cari van der Voort. — Solsona en la botiga de joguines "Don Pió".— Il·lustrador conegut de contes, que des de fa poc temps treballa també en el camp del «còmic» col·laborant amb E. Sió i Maroto en la revista especialitzada Dràcula, exposà una deliciosa col·lecció de dibuixos infantils. — "L'exposició més important del mes a Barcelona", segons el crític d'art Alexandre Cirici Pellicer, ha estat la dels valencians Armengol, Heras i Boix, realitzada en el Col·legi d'Arquitectes i anunciada ja a GORG.

Rafael Armengol, Preneu i mengeu.

LA PRÀCTICA DE L'ART Antoni Tàpies

Editorial Ariel. Col. "Cinc d'Oros' Barcelona, 1970. 173 pàgines. Preu: 170 pessetes. "La pràctica de l'art" es compon de 16 capítols fets d'articles publicats en revistes, i de notes inèdites, escrits des de 1935 fins el 1970. El llibre està escrit amb un cert sabor amarg, a vegades moralitzador, apassionat, sincer i extraordinàriament lúcid sempre, i tot ell sadollat d'una autèntica poesia (qualitats totes elles que fan que el lector es remunte tantes vegades, d'una manera instintiva, al paral·lelisme que pot trobar en el seu llenguatge pictòric). Des del primer moment, A. Tàpies afirma que no és una teoria de l'Art allò que hi exposa: mhereu i encara protagonista d'uns moments en què tot està en crisi, continuo creent que el més acceptable del sistema no és tenir-ne per principi cap. Així que una teoria de l'Art, a les meves mans, l'acabaríem molt aviat, i insisteix que els articles, escrits tots ells com a "improvisacions circumstancials", han estat recopilats i editats com a defensa de l'obra d'art en els seus dos vessants: per a poder practicar-la, per part de l'artista, i, per a, de cara al públic, ajudar a saber llegir-la. El contingut essencial del llibre, malgrat abraçar tota una època històrica i important, és a dir des del reconeixement de l'existència de l'avantguarda espanyola fins a l'actualitat, no és una narració de fets, d'esdeveniments o d'anècdotes. El lector que hi busque açò, pot trobar-se defraudat. El llibre recull la problemàtica que té plantejada tot l'art actual, i per això mateix el to n'és sempre polèmic i candent. Arreplega, discuteix, exposa, defensa tota una sèrie de problemes amb una insistència apassionada: El recent i hipòcrita intent de l'actual política cultural espanyola de suposada assimilació de l'avantguarda, trampa en què Tàpies no es deixa agafar i intenta eficaçment desemmascarar, les simplificacions de la societat de. consum en el mercat artístic que du a l'adulterament de la realitat artística i al dirigisme comercial de l'art, el distanciament progressiu entre la cultura dels mass-media i l'avantguarda, degut, segons ell, a una manca total de planificació d'una autèntica cultura viva, el rebuig a les solucions tipus Marcuse, als qui diuen "sociòlegs de l'art dirigit" per a integrar totalment l'art en una Societat utòpica futura, els problemes del realisme entesos o bé com a cultura crítica popular o bé com a obediència literal miop a les aparences, la integració de l'artista en la societat, la seua necessària dependència envers aquella com a part integrant i la seua insubornable independència quant al procés creatiu, punt aquest darrer en el qual Tàpies més insistenment defensa, etc.

dora, i també perquè crec que encara que no d'una manera sistemàtica, a la manera d'un treball teòric, el contingut del llibre descriu fonamentalment el seu pensament i la seua poètica), n'hi ha hagudes algunes des que l'artista cobra una certa autonomia enfront dels seus patrons, és a dir, des del Renaixement, i s'ha multiplicat el seu nombre des de la darreria del segle XIX: en tots els moviments d'avantguarda europeus hi ha hagut un o més artistes que han recollit i exposat les idees estètiques, personals o de grup, el perquè, el com, i la finalitat de la seua pintura, i aquestes han quedat com a document bàsic per al coneixement de la cultura artística del moment. Però a Espanya, els exemples en aquest sentit són inexistents, si doncs no es tracta de les cartes familiars, esporàdics articles, etc. És indubtable que a fi que sorgesca l'artista-teòric, cal un cert nivell cultural, tant de part del qui racionalitza com del receptor. És per això que aquest llibre és un document important, no sols per a conèixer el pensament i l'obra de Tàpies (tot Tàpies, el seu pensament, la seua pintura s'hi defineix, i àdhuc ell tracta d'explicar-ho en el darrer capítol amb aquell llenguatge entre poètic i aspre, entre imaginatiu i raonador, entre místic i real), sinó també per a l'historiador de l'Art, que intente ara o en èpoques futures aproximar-se a un coneixement d'una mentalitat o d'una sensibilitat d'un determinat moment històric.

Si les idees de Tàpies són de per sí interessants, tant per la seua actualitat com per la força i lucidesa amb què són exposades, encara ho són més per ser de moment l'única obra d'aquest gènere dins el panorama artístic espanyol. I açò és potser un dels punts clau de l'interés d'aquest llibre. És a dir, teories de l'Art (use aquesta denominació en contra del pensament de Tàpies mateix per raons de claredat una mica simplifica-

PEDAGÒGIQUES UN ESPERIT, UNA ESCOLA La nostra societat està necessitada d'una escola renovada. D'una escola que, dit en poques paraules, respecte els xiquets i responga a les característiques del País on es troba. Una institució que forme sers lliures, responsables i creadors. Açò s'aconseguiria, entre altres coses, amb la plena conscienciació dels educadors, amb el seu treball continu, amb la decidida voluntat de transformar unes estructures escolars caduques. Però cal que aquest treball siga cooperatiu, que els educadors coordinen un continuat intercanvi d'experiències i realitzacions, una posada en comú de problemes. Sense aquesta coordinació, els intents de renovació que puguen fer-se no poden assolir tota la seua efectivitat. Perquè, d'intents, n'hi ha hagut i n'hi ha: mestres que, aïllats, en la seua tasca diària es plantegen contínuament la seua problemàtica d'educadors del poble. Grups que volen trobar nous camins en educació. Per tal de parlar d'un d'aquests intents, ens hem trobat amb Adela i Enric, mestres de l'escola "Tramuntana"; Tarin, pare d'alumnes de l'escola, i Valerià, pare d'alumnes i gestor econòmic d'aquesta.

L'ESCOLA TRAMUNTANA ADELA. — L'escola Tramuntana va sorgir de l'interés d'uns mestres i uns pares per fer un tipus d'ensenyament amb unes característiques determinades com ara són : respecte a la llengua que parla l'infant, i ensenyament del valencià, integració dins del propi medi i la pròpia cultura, renovació pedagògica de cara a una escola activa. Nosaltres formaven part de la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat. Allí, uns pocs mestres, ens plantejàvem la problemàtica de l'escola. Treballàvem temes de Pedagogia. Fèiem pel nostre compte cursets i estatges. La Tramuntana és una escola privada, però la major part d'aquells companys són mestres nacionals. ENRIC.— La Tramuntana va començar el curs 68-69 amb 24 xiquets. Aquell any vam acabar amb 40. El lloc on estàvem, era un xalet en el Vedat. Les condicions materials no n'eren massa bones, però vam triar aquell lloc perquè era barat. El curs següent vam haver de passar a un altre local més ample perquè començàrem amb 80 xiquets. Aquest curs n'hem tingut un centenar. On estem, poden cabre'n 125. Quan superarem aquesta xifra, potser caldrà pensar en noves escoles, no en ampliacions d'aquesta, perquè no volem que s'hi produesca una massificació. FUTUR?

ADELA. — Si es feien noves escoles, caldria

pensar que haurien de tenir unes altres característiques, és a dir, que estiguessen enclavades a barris o a pobles. Si la Tramuntana aconseguia guanyar diners, es dedicarien a subvencionar aquestes escoles. VALERIÀ. — Sí, cal dir que l'objectiu de la Tramuntana no és el lucre. Però, per ara, som deficitaris. L'any que ve, encara no cobrirem totes les despeses. ENRIC. — Nosaltres, amb aquestes o amb altres escoles que tinguen característiques semblants, volem una coordinació a nivell pedagògic. CARACTERÍSTIQUES I MÈTODE

ADELA. — Les característiques són les que hem dit abans, d'integració en el medi i ensenyament de la nostra llengua. I de cara al nen, respecte a la seua personalitat, ajudar-lo a ser ric en possibilitats i creador. De cara als mestres, direcció conjunta del professorat. Treball cooperatiu. ENRIC. —• Respecte a mètodes, nosaltres en principi ens inspirem en Freinet. Però és clar que açò comporta problemes quant a la seua adequació, quant al material, etc. Alguns diuen que aquesta és una pedagogia desfasada. Però per a nosaltres és evident que la participació del xiquet en la gestió de la classe i la seua llibertat per a investigar i crear, tenen plena validesa.

ADELA. — Sí, respecte a la instrucció, hi ha dos aspectes : cal que sàpien allò que mana el programa, i cal que aprenguen de manera lliure i creadora. Per a açò realitzen una sèrie d'activitats com la del text lliure (redaccions en què cadascú escriu el que vol sense limitacions de tema), Matemàtica lliure (busquen i estudien estructures o situacions matemàtiques que hi ha en la vida mateixa), Investigació en la Natura, etcètera. Aquestes investigacions les fan per petits grups i els resultats els exposen a la classe. Les activitats artístiques pròpiament dites com dibuix, modelat, música, dansa, són completament lliures. ESCOLA I PARES

ADELA. — Els nens, els tenim distribuïts per edats Des de menuts, reflexionen sobre allò que volen fer en classe i sobre allò que han fet, jutgen el que hi passa i prenen decisions entre tots. Com a criteri últim, tenen el del benestar del grup. Quan són més grans, als sis anys, aquests raonaments els sistematitzen i donen lloc a un Consell. El Consell està format per consellers, triats en votació per la classe. Es reuneixen tots i exposen allò que va bé o malament. Els consellers dictaminen el que cal fer, en vista a allò que ha estat bé.o malament. Els mestres, en principi, hem de fer de moderadors, perquè tots els nens volen parlar alhora. Després, som u més del Consell. Proposem i opinem com u més de la classe. ENRIC. — El problema està a conjugar l'autonomia de cada infant i la seua submissió a l'autoritat del Consell. ADELA. — Amb els nens de 8 a 10 anys, no hi ha problema. Accepten plenament l'autoritat del Consell. ENRIC. —• Els petits, a voltes, acudeixen a mi per tal que en rectifique algunes de les decisions. Nosaltres hi tractem principalment de jutjar el compliment dels càrrecs, i de nomenar nous encarregats. ADELA. — Es clar que, en començar el curs, hem d'explicar clarament la funció del Consell com a regulador de la marxa de la classe. Respecte al treball de la classe pròpiament dit, hi ha el que diríem d'instrucció i el lliure. ENRIC. — En el d'instrucció també hi ha creació.

VALERIÀ. — Caldria que diguésseu com reaccionen els pares dels xiquets davant d'aquest ensenyament. ADELA. — De diverses maneres. Hi ha un grup minoritari que ajuda de manera activa. Una majoria d'indiferents. Alguns no hi estan d'acord. TARIN.—Jo no diria que hi ha una majoria d'indiferents. El que passa és que no hi estem preparats. Nosaltres hem viscut una altra escola i ens és difícil comprendre. VALERIÀ. — A més, aquest tipus d'ensenyament desenvolupa la personalitat del nen, però quant a l'aprenentatge, entès de manera tradicional, el retarda. Jo us puc dir que hi ha pares que s'han barallat amb tota la família perquè aquesta els criticava que els seus fills no sabien, per exemple, dividir, quan els fills del veí, de la mateixa edat, feia unes divisions ben llargues (que no aprofiten per a res). A la Tramuntana, l'ensenyament no és competitiu, i açò, a molta gent, crea problemes. TARIN. — Sí, però els pares açò ja ho hem superat. ADELA.—És v e r i t a t . Respecte a aquesta qüestió, ara tenim menys problemes que abans. TARÍN. — És que caldria fer cursets per als pares i mares. ENRIC. — La tasca de contacte l'hem feta una mica els mateixos mestres. Caldria que la fessen també els mateixos pares. TARIN. — Sí, uns pares podrien mentalitzar els altres. Però és que no hi tenim a penes relació ; només ens veem en les reunions que hem fet. A més, nosaltres eduquem els fills de manera tradicional, com sabem. Caldria que vosaltres ens informàsseu d'aquells llibres o revistes que seria bo que Uegíssem. Jo ara m'he comprat tots els llibres de Freinet que han eixit.

ENRIC. — Evidentment cal que en casa eduquen els fills en el mateix sentit que l'escola, per tal que hi haja continuïtat. ADMINISTRACIÓ

VALERIA. — El que cal també és una conscienciació dels pares respecte a la qüestió econòmica de l'escola. ADELA. — En un principi vam començar sense establir una quota fixa, de manera que cadascú pagava el que volia, segons llurs possibilitats i segons les necessitats de l'escola. Però vam dur un dèficit tan gran, que hem hagut d'establir un preu general amb la concessió de beques i mitges beques. VALERIA. — Hi ha una junta econòmica formada per uns pares i els mestres. A cada pare s'ha enviat un full amb el pressupost de l'escola, és a dir, amb els ingressos amb què comptem i mostrant de quina manera es distribueixen. ADELA. — Evidentment, el fet que els pares hagen de pagar l'escola és ja una limitació. ENRIC. — Sí, per això és clar que l'escola que cal transformar, allà cap a on hem de mirar, és l'escola pública. Però mentrestant, escoks com la nostra poden ajudar a conscienciar i a fer camí cap a la normalització lingüística del País. CONCLUSIONS

TARÍN. — Jo veig que la Tramuntana ha de tenir una doble funció : educar els pares i educar els fills. Nosaltres vivim en una situació en què tot se'ns dóna fet i que no ens deixa pensar, i ens sorprèn que els nostres fills tinguen iniciativa. Jo he vist molts xiquets que no en tenen, perquè l'escola tradicional no els en deixa. En la meua filla he observat que «pensa» i «fa», i això em posa content.

BIBLIOGRAFIA LA MAR, LA PLANA I LA MUNTANYA Artur Martorell

Editorial TEIDE. 175 pàgines. Preu: 80 pessetes. El mar, la plana, la muntanya és un recull de textos en prosa i en poesia, de diferents escriptors del Principat. El recull ha estat fet pel pedagog, mort fa tres anys, Artur Martorell. Sota aquests temes, mar, plana, muntanya, Artur Martorell ha agrupat uns selectes i senzills escrits d'autors catalans moderns. Després de cada text hi ha unes «notes i vocabulari», en les quals s'ajuda al lector a la comprensió i interpretació del text, el qual s'utilitza també per a fomentar llur sensibilitat.

El mateix Artur Martorell diu al pròleg del llibre : «Aquests llibres (es refereix, a més, a "Les plantes, els animals, els elements" i a "Els pobles, les ciutats i els homes") són concebuts com a elements de treball individual perquè el noi comenci a gustar la nostra literatura amb un esforç personal i intenti d'interpretar-la segons la seua emotivitat i la seua comprensió... I quan cada alumne cregui que entén la intenció de la composició i comprèn el sentit dels. mots i les imatges, és a dir, quan cregui que posseeix tots els elements que el poden conduir a la bona lectura, llavors el llegirà posant-ne tot el seu saber per fer-ne una lectura expressiva, personal, no reproducció d'una lectura modèlica, sinó donant a cada mot i cada frase la força i modalitat que ell n'hagi copsat». Aquest llibre pot servir per al perfeccionament de l'idioma igualment als adults valencians. C. M.

CONCURS INFANTIL «JOANOT MARTORELL» El Concurs Infantil Joanot Martorell, celebrat dues vegades a València, té unes finalitats ben concretes : — Desvetlar en nens i mestres l'interés pel coneixement de la pròpia cultura. — Ajudar en el camí de normalització lingüística al nostre País. Els mitjans per tal d'aconseguir-ho són diversos : a) Convocar concurs de redacció per als nens ; i b) Repartir com a premis, entre nens i mestres, gran quantitat de llibres en la nostra llengua. Ara, i de cara ja al nou curs, els organitzadors voldrien que la seua tasca fos al més eficaç possible. És per això que s'ha pensat que el Curset siga continuat per un altre, mínim, de llengua per correspondència per als xiquets. A tal fi desitjarien una coordinació amb aquells mestres que hi estan interessats. La plasmació en realitat dels objectius del Concurs, s'ha realitzat els anys proppassats gràcies a l'aportació material de diverses entitats i particulars. Els objectius d'enguany són més ambiciosos, i és per això que calen més aportacions i ajuts econòmics. Així, doncs, tots aquells que puguen proporcionar ajut d'algun tipus, poden dirigir-se a : Societat Coral EL MICALET Per al Concurs JOANOT MARTORELL Guillem de Castro, 75 - VALÈNCIA

Terres i Gents VIDES D'AHIR I D'AVUI:

CARLES SALVADOR Il·lustre escriptor nat a València en 1893 i mort en 1955. Estudià a l'Escola de Magisteri de la seva ciutat natal. Dedicà la seva vida a l'ensenyament. Aquesta dedicació es manifestà no sols en la seva esfera estrictament professional, sinó també en un esforç tenacíssim per restaurar els drets i la bona pràctica de la llengua del país. Féu, en aquest sentit, una labor extraordinària que, unida a les seves virtuts personals, li féu merèixer la profunda a d m i r a c i ó dels cercles valencians més preparats. Seguidor de l'obra empresa per Fabra al Principat, treballà intensament per introduir-la a València. Mostrà un criteri lúcid sobre allò que eren veritables peculiaritats de la parla valenciana, distingint-les del que no eren sinó barbarismes i corrupcions vulgars. A ell es deu, principalment, l'admissió per part dels escriptors valencians de les normes ortogràfiques p r e c o n i t z a d e s per l'Institut d'Estudis Catalans, no pas sense haver de persuadir, amb temps i paciència, petits nuclis locals aferrats a ortografies arbitràries, fortament influïdes per l'oficialitat de l'espanyol o per la imitació poc discriminada d ' e x e m p l e s arcaics. El seu esforç resultà eficacíssim i es veié, a la fi, coronat per un èxit rotund. Aquest se significà totalment als acords presos per la reunió d'escriptors valencians celebrada a Castelló de la Plana en 1932, als dinou anys de la publicació de les n o r m e s ortogràfiques de l'Institut. En aquells temps, en tot cas, l'única oposició que es mantenia al seu criteri era la sustentada pel pare Fullana. Fou director de número del Centre de Cultura Valenciana.

Organitzà un gran nombre de cursets per a la difusió de la llengua m a t e r n a . Poc temps abans de la seva mort fundà encara els de Llengua i Literatura patrocinats per Lo Rat Penat. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques, especialment a La República de les Lletres, Foc i Flama (1912-13), Pàtria Nova (1915), ¡Vixca València!, número únic aparegut en 1915, La Coronació de Nostra Patrona (1922-23), Taula de Lletres Valencianes (1927-28), Libertad i Avant (1930-31). La seva producció com a escriptor és bastant extensa. Com a assagista oferí dos l l i b r e s , Elogi del xiprer (1929) i Elogi de la vagància i una cua. Poeta fecund, publicà els reculls Plàstic (1923), Llibret eucarístic (1928), Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930), El bes als llavis (1934), Nadal, flor cordial (1944), Nupcial (1946), i El fang i l'esperit (1951), que li valgué el premi «València» de literatura en 1951. Aconseguí la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat en 1930. També és autor d'algunes novel·les curtes i dels estudis Benassal (1945) i Les festes de Benassal (1952). En el camp didàctic publicà una notable Gramàtica valenciana, Lliçons de gramàtica valenciana amb exercicis pràctics (1951), Vocabulari ortogràfic valencià. Precedit d'una declaració i normes ortogràfiques, Qüestions de llenguatge i Parleu bé! Notes lingüístiques, en edició pòstuma. Morí a Benimaclet (València), on exercia de mestre, en 1955. («Diccionari Biogràfic», V. IV, pàgines 205-6.)

RECTIF DE LA (li)

Hi ha un mite —un de tants— que a hores d'ara resulta ja incomprensiblement rebregat, escandalós: el mite de la Ribera de Xúquer rica, sensual, exuberant pel riu, els arrossars, les taronges, el sol, la mar... I no ara que les veus ja han entonat absoltes de tanta mentida sinó encara quan el clixé lluïa tots els colors de l'eufòria, aquesta ribera —La Ribera, per antonomàsia—, paradisíaca, solament comprenia una porció insignificant de la seua àrea geogràfica estricta —en boca de la imaginació dels seus joglars. Vol dir: que, la "Ribera", l'entenien com una part "ideal" de la veritable, exacta, geogràfica —"real"— Ribera. És clar que, comparant-la amb unes altres comarques, pot semblar un indret típicament de reguiu, ric. I d'ací la seua fama. Però, tots sabem que no. 0 podria fer creure que li sobra l'aigua, per exemple. I tampoc. Per això, quan hom ha dit que la presa de Tous significaria per a la Ribera, sinó políticament sí econòmicament —almenys—, el mateix que la d'Assuan per a l'Egipte, la seua frase s'ha acostat més a la realitat dels problemes. I, a més, ha accentuat la dualitat —la de la Ribera i la de tot el País, en definitiva— del litoral i l'interior. La presa de Tous, que a les Perspectivas de desarrollo económico de la provincia de Valencia (en los próximos cinco años) del Consejo Económico Sindical, març de ¡962, podria haver tingut una "posible terminación dentro del quinquenio 1962-1968", encara no l'han enllestida. El volum d'embassament de la presa, quan siga construïda, serà un dels més importants en construccions d'aquesta mena al País. La xarxa de canals corresponents, a més a més, faran possible el reg d*una ampla zona sense conreu ara —o amb pobres i típics productes de secà— per manca

ICACIONS FRONTERA LINGÜÍSTICA d'aigua. Perquè, diguem-ho tot, ací no tenim aigua per donar i vendre com equivocadament se'ns ha volgut fer creure... De moment, no s'hi veu un acabament a curt terme de les obres de la presa esmentada, encara que els habitants del poble que negaran les aigües del Xúquer han estat traslladats a llur nou emplaçament; més de quinze quilòmetres distant de l'antic. Aquell —TOUS Vell—, a la riba esquerra del riu, en un sot i en una raconada abans de rebre l'afluència de l'Escalona que ha vingut des d'Aiora a morir-hi, a redós d'una muntanya —el Montot—, amb carrers tristíssims però rectilinis i empinats en grans desnivells, de cases elementals —o no encara—-, i configuració urbana sense mèrits. Aquest —Tous Nou—, en un pla ben a prop d'Alberic i la general de València a Madrid per Albacete, carrers amplíssims, cases netes i alegres, serveis municipals de línia moderna i funcional, si més no, quant a llur arquitectura, situat sobre terrenys més sans que no aquells ensorrats i incomunicats de tota civilització —no debades els homes de Tous gaudien fama de traginers: el cami des de Tous Vell a Alberic, itinerari obligatori perquè allà s'acabava tota via de comunicació terrestre, 20 quilòmetres, deuria ser tota una epopeia carretera anys enrere.

típicament castellà quant a... tot. És Tous —1.500 habitants. Segurament que Tous Vell ja hauria de tenir els més elementals lligams de relació amb Alberic. Per diverses raons: perquè la ruta normal i única, obligatòria, els comunicava —no s'hi traslladarien com en altres temps travessant el riu Xúquer a la Canal de Navar* rés—; perquè el desenvolupament econòmic si està en algun lloc és cap a Alberic —recordem que la "Canal de Navarrés és una de les comarques més depauperades del País Valencià", amb renda anual per càpita de 15.904 pessetes, i Tous hi pertany a totes passades (veg. L'estructura econòmica, etcètera, L ' e s t e l , València 1970)—, i cap a Alberic o Alzira o València marxava la gent de Tous. I cap a l'estranger, clar, per suposat! Però, ara els problemes geogràfics, sociològics,

lingüístics, s'hi han complicat per aquest indret. I, evidentment, la solució era difícil. Tous Vell a la riba del Xúquer, com a principi i fita de tota una terra i gent que el riu no trencava: el riu, la serra de Tous, la gran plataforma del Caroig estenent-hi vetes de muntanyes, tot un terreny àrid i selvàtic, despoblat. Tous Nou, potser a l'altre costat de la muntanya i el riu no s'hauria trobat tan aillat, tan com a mostra d'una vella i estratègica repoblació castellana d'Alfons el Savi gendre del bonàs Jaume I. Frontera des del principi, doncs. S'hi hauria pogut conservar la unitat de dues comarques —La Canal i La Ribera— emplaçant-hi Tous cap a l'oest, perquè de totes maneres un poblat no sol construirse cada dia.

Però hem vingut a parlar de tot açò perquè, en traslladar Tous d'emplaçament, la línia de la frontera lingüística històrica de la llengua catalana dins el País Valencià ha sofert una variació de bastant importància pel que respecta al seu territori —15 quilòmetres de retrocés—, i crea un altre problema, aquest dins l'àmbit de la problemàtica comarcal i conseqüència d'aquell: una subcomarca de personalitat pròpia tan definida com és la Ribera Alta amb la capitalitat d'Alzira, veu ara agregarse-li un poble

JOSEP-LLUÍS FOS

DIVULGACIÓ LINGÜÍSTICA:

EL LLATÍ I ELS IDIOMES IBÈRICS Quan els romans arribaren Í. les terres ibèriques, els indígenes parlaven un idioma més o menys unificat, usual en tota la zona costera hispànica mediterrània oriental i meridional. Aquesta llengua del grup de les preindoeuropees a què hom dóna el q u a l i f i c a t i u general dVibèrica», tindria com la major part de les llengües parlades d'aleshores i de sempre, unes varietats dialectals, les formes més conegudes de les quals estan representades pels a l f a b e t s oriental o valencià —que s ' e s t e n i a aproximadament des del Xúquer cap amunt— i el sud-oriental, ibèric andalús o tartèssic, alfabets que coneixem per les inscripcions sobre pedra i plom i per les monedes. Els llocs de les troballes epigràfiques —Esglesiola, Benassal, Cabanes, Alcalà de Xivert, Castelló, Sinarques, Llíria, Sagunt, Xàtiva, Albaida, Moixent, Alcoi— ens mostren l'àrea d'extensió de la llengua, encara que als dos últims llocs citats les inscripcions sobre plom pertanyen als alfabets tartèssic i jònic, respectivament. Els romans portaren el llatí, llengua derivada de l'itàlic de la família indoeuropea, parlada en el Latium —d'on ve el nom de sermó latinus—, la qual anà estenent-se a poc a poc per tota la Península Itàlica i després per totes les terres conquistades per Roma. No hi cap ningún dubte que entre els factors principals de la romanització de les nostres terres —i de les altres del món romà— fou el llatí un dels més poderosos. Roma enviava pertot arreu gent que parlava l'idioma de la metròpolis. Funcionaris, soldats, comerciants, gramàtics, arquitectes, escultors, sacerdots, colons, etc., anaven escampant aquell sermó latinus que, millor o pitjor parlat, servia per a comunicar-se amb totes les regions de la romanitat. Malgrat açò, és una cosa reconeguda la persistència de les llengües indígenes a les nostres terres fins ben avançada la romanització, no obstant ser les terres valencianes —integrades

en la província Citerior i més tard repartides entre la Tarraconense i la Cartaginense, com ja s'ha dit— de les més ràpidament i intensament romanitzades. En temps de Cicero, que morí per l'any 43 a. C , encara calia emprar intèrprets al Senat romà, en certa ocasió que hi arribaren llegats cartaginesos i hispans, segons el mateix ora dor ens diu en un dels seus discursos, fet que demostra que els idiomes ibèrics encara es mantenien ben vius. Però el llatí parlat des dels primers moments pels agents de la romanització, principals propagadors de l'idioma, acabà per imposar-se a les terres valencianes, tant per ser-hi la llengua oficial com la de la cultura. Un dels trets remarcables del llatí hispànic és la seua correcció, producte natural en unes terres que foren susceptibles d'arreplegar tot el llegat de Roma, encara que donant-li un segell particular, sobretot a la Bètica i a la Tarraconense. El substrat pre-romà va influir en la llengua parlada durant la romanització, com hem dit, sobretot en el vocabulari relatiu a l'agricultura, ramaderia, mineria, etc., substrat que a més estaria influenciat en part per altres llengües de tipus mediterrani que contribuïren igualment a la formació del llatí. També actuarien en l'evolució posterior del llatí, els contactes de tota la part oriental d'Hispània, incloent-hi les terres valencianes, tant amb el nord d'Àfrica com amb el sud de la GàHia, relacions que influïren sobre l'art en general i, sobretot, en els corrents cristians. Als moderns estudis lingüístics del llatí hispànic, hi ha la tendència a buscar la diferenciació entre les dues àrees costeres, Bètica i Tarraconense, basant-se en el diferent grau cultural i econòmic dels colonitzadors, més cultes i acomodáis els de la Bètica. D'ací que la romanització de la Bètica fos més literària, i hi produís un esplet de grans escriptors lla-

tins, que manquen en altres regions hispano-romanes, com la nostra LA INSTRUCCIÓ PÚBLICA

La veritable llatinització començà quan els indígenes prengueren la decisió d'acceptar de bon grat damunt d'ells la cultura, i damunt dels seus fills l'educació romanes ; quan s'inicià l'afluència dels nobles ibers a les escoles romanes, i fou definitiva quan el caràcter superior de la llengua llatina com a llengua de cultura, mogué els qui havien après a servir-se'n, a usar-la com instrument de comunicació mútua. Si l'epigrafia i la numismàtica ens han deixat nombrosíssimes mostres d'inscripcions sobre pedra, terracuita, plom o coure, és molt lògic suposar en el poble que així ho feia un grau d'instrucció i un bon coneixement de la llengua escrita. I aquesta instrucció no podia obtenir-se més que a les escoles. Els fills de les classes riques solien tenir un pedagogus que quasi sempre era esclau o llibert, la majoria de les vegades d'origen grec. Les classes mitjanes enviaven els seus fills a les escoles, regentades molt sovint per gents d'humil extracció social que, mitjançant un petit estipendi, ensenyaven lectura, escriptura i nocions elementals de càlcul matemàtic. A les escoles superiors el Grammaticus i el Rethor ensenyaven gramàtica, literatura, i el difícil art de l'eloqüència, tant la grega com la llatina. Les ciències pròpiament dites, com la medicina, agricultura, enginyeria, arquitectura, etcètera, no s'aprenien en escoles, sinó pràcticament, al costat del professionals, alguns dels quals arribaren a escriure tractats sobre les matèries a què es consagraven. (Condensat de l'obra de S. Bru i Vidal Les terres valencianes durant l'època romana, págs. 111-14.)

la veu fiel

altres • la veu dels altres

ELS XIQUETS DE BIAR PARLEM Sí c/5 xiquets de Biar parlassen... Si els xiquets de Biar parlassen ens dirien que estan mancats d'ensenyament propi en la seua llengua. La que parlen tots els dies amb pares i amics. La dels seus avis. Que a mes a més hi ha un LLIBRE BLANC i una LLEI D'EDUCACIÓ GENERAL BÀSICA —a banda de la tan esmentada DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS— que reconeixen eix dret del xiquet a ensenyar-lo, a ser educat en la seua pròpia llengua. I bé, què hi fem els grans? La tasca que nosaltres deixem de fer no la farà ningú. Ells són petits i febles. No es poden queixar. Però són ací enmig de nosaltres. Pateixen la injustícia de la discriminació. Si els xiquets de Biar parlassen... Si els xiquets de Biar parlassen ens dirien com suporten, per exemple, unes classes sense condicions per a ells. Sense sol. Sense llum. Sense aire. Finestres altes i molt sovint tancades. Mobiliari inadequat. Tracte enutjos: "Habla en cristiano" (?) Mai no es poden saber quines sorpreses ens reserva la vida. Ara resulta que el valencià no és cristià (!). No ho trobeu fins i tot divertit, amics? —"Habla bien", etc., etc. Açò és violència que hom fa al xiquet.

I els únics culpables som els grans, els grans, que no els defensem davant eixos fets vergonyosos. Si els xiquets de Biar parlassen... Si els xiquets de Biar parlassen ens dirien: Com la pols és companya assídua dels seus jocs. Es veuen oblidats a no jugar —i axí no aspiren pols— o a jugar al preu —alt preu— de folrarse de la pols de la Plaça del Convent els seus delicats pulmons. Una altra injustícia. Aquesta visible per a tot el qui ho vulga veure. Per a tot aquell qui no tinga el cervell rovellat i no es pose una bena als ulls. No cal ser un perit en Medicina i Higiene per adonar-se que els pulmons dels xiquets no es beneficien precisament amb la catifa de pols que cobreix la Plaça del Convent i que ells multipliquen fins a l'infinit amb els seus jocs. Perquè tenen una altra alternativa, ja ho hem dit: no jugar. Ser uns xiquets "fins i educats" Com cal. Estar-se quiets. Com diem i fem els grans. Però gràcies a Déu els nostres xiquets són ben desperts i eixerits i estan ben vius. Per tant, juguen, es belluguen... i s'ataquen de pols en quantitats considerables i nocives. "Senyors grans, ens estimeu de bona veritat? Fins a quan "gaudirem" d'aquesta situació? Demostreu-nos el vostre amor..." Açò dirien els xiquets de Biar... sí poguessen parlar. (Regina Morante. Revista de Festes. Biar.)

la veu dels altres • la veu dels altres

LLUÍS ALPERA: LA LLUITA PER L'EXPRESSIÓ Es pressent l'estiu a l'ambient. Fa una calor blana, apegalosa, que obliga la roba a apegarse al cos i dificulta de caminar per aquestes silencioses voreres del Centre d'Estudis Universitaris alacantí, on acudesc cercant un professor i poeta, Lluís Alpera. Haig de confessar que vaig quedar sorprès el dia que llegí a la premsa que una de les assignatures opcionals que podien ser cursades al Centre era la llengua valenciana. Fou el fet de trobar-me amb una cosa totalment insòlita que mai, sabent en la ciutat en què estic, m'haguera atrevit a pensar... Però era cert: el valencià s'acceptava oficialment en un Centre universitari d'Alacant. Deu ser veritat que la nostra ciutat canvia ? —Quan vaig acabar els estudis de filologia romànica, allà pel 64, torní a València disposat a fer-ne el doctorat. Fou un moment oportú, puix que vaig tenir la sort de treballar vora el professor Sanchis Guarner en una obra de certa envergadura : l'Atlas Lingüístic de la Península Ibèrica. Açò, per a mi, va ser molt important de cara a la meua formació lingüística, en especial en determinats aspectes dialectologies. Sí, vaig fer el doctorat amb un comentari de crítica etimològica sobre uns termes de botànica valenciana i fou per aquesta època quan rebi una oferta de l'Emory University, a Atlanta, per a anar-hi a ensenyar literatura medieval i filologia espanyola. Acceptí, i allà vaig romandre durant quatre anys, i des d'Atlanta, a St. Louis, a la Washington University. Dos anys de permanència i, rere aquests, el regrés a Espanya. Ací, directament a Alacant, al CEU, on ensenye com a professor titular de Llengua Espanyola i, alhora, assignatures que entren dins la meua especialitat, tais com gramàtica històrica i un curs de llengua valenciana. No, mira, crec que és encara massa prompte per a demanar resultats a aquest curs de llengua valenciana. Pensa que és una assignatura opcional que és dóna a tercer de lingüística i caldrà esperar el futur per a veure quins efectes pot tenir açò. De qualsevol manera, el que sí que puc dirte'n és que hi ha hagut un gran interés per part de la gent que escollí aquesta assignatura.

Però, a més de professor, Lluís Alpera és poeta, i un poeta que, cosa estranya per aquestes terres del País Valencià, utilitza en el seus versos la llengua nativa. Pense que els esforços per a aconseguir unes formes d'expressió pròpies, hauran hagut de ser grans i assumits pacientment. Alpera diu que sí amb el cap abans d'iniciar la seua resposta. —És cert : és un problema la resolució del qual exigeix molt esforç i molta paciència. A més, el fet d'estar fora del país ensenyant unes assignatures distintes a les de la llengua i cultura pròpies, és un llast que un hom va arrossegant. A mi m'estranya la positura dels homes que, sense una tradició immediata, es llançaren un bon dia a escriure poesia en valencià. Crec que la poesia, la poesia moderna, té com a fonament el llenguatge, i crec també que la formació —el fixament— del món es va realitzar en aquests homes —parle de la generació d'Alpera—• a través del castellà, encara que els pese i ens pese a tots... Aleshores, dic a Lluís, l'escriure en valencià no és conseqüència d'una necessitat d'expressió, sinó d'una necessitat de reivindicar l'ús d'una llengua. —Doncs sí, tens raó. La meua fou una positura de decidida r e i v i n d i c a c i ó de la llengua. A més, el meu cas no fou únic. Més bé crec que una cosa comuna a tota la gent de la meua generació. I els passarà igual a les generacions que ens succeeixen, fins que s'aconseguesca una normalització o una consciència col·lectiva com la que existeix a Barcelona. Jo hi sóc optimista. Avui en dia ja és possible de dir que són escassos els intel·lectuals que escriuen en llengua castellana i que resideixen n València. Trobe que es va avançant terreny. La vesprada oi a estiu. A través de la finestra de la cambra on ens trobem, percebem un sol reverberant sobre el blanc colonial dels edificis. La vista d'una palmera, escarransida i delicada, destrueix o augmenta la meua imatge africana. Però Lluís Alpera segueix parlant, intentant explicar el pont que el condueix des d'un Madrid —companyies de Brines i Sahagún— en plena efersvescència de la poesia social, fins a València, on els mitjans intel·lectuals acaben de prendre

la veu dels altres • la veu dels altres

consciència històrica amb la celebració del Centenari d'Ausias March, en el 59. —Jo hi torne el 60, un any després del Centenari i puc dir que no sabia res, bo, quasi res, de la cultura autòctona i de tota aquella sèrie de reivindicacions congriades a l'entorn d'allò d'Ausias. A més, els meus primers versos són, lògicament, donada l'educació rebuda, en castellà. Però la meua arribada a València i el trobament amb tot açò que t'he dit, me'n porta a una presa de consciència. Fins aleshores, el valencià que jo coneixia era el del parlar familiar. Em faig el propòsit d'aprendre seriosament la llengua. D'ací naixeran els primers intents de versificar en valencià. Intents poc reeixits —ho haig de confessar. En realitat no podia ser d'una altra manera, puix que tot allò es trobava ple de traduccions. Això no obstant, seguesc treballant i cercant una superació del llenguatge. Fins que apareix un fet decisiu en la meua formació poètica : «La pell de brau» de Salvador Espriu. Aquesta obra crec que era —per a mi ho fou—, el punt d'accés cap a una veu poètica molt més d'acord amb les meues pròpies idees, amb el que jo perseguia. Perquè sí, llegia, però tot allò de Casp, Sagarra, Riba, estava escrit en una llengua difícil, que t'obligava a anar sempre amb el diccinonari a la mà. Ara bé : l'Espriu era molt diferent, era l'oportunitat d'una alternativa a la qual em vaig acollir de seguida. A partir d'aquest moment, les coses ja foren més fàcils. El meu llenguatge es va fer més fluid i, acceptant la influència d'Espriu, nasqué «El magre menjar». Però, de qualsevol manera, reconec que escriure em costa, em costa molt. Ara he estat tots aqueixos anys fora i he escrit molt poc, sols uns quants poemes. Encara que crec que he aconseguit avançar; aquests poemes que et dic són més densos, més condensats, més renovadors respecte d'allò que era la meua otra anterior. A pesar de tot, jo em seguesc interrogant sobre la poesia d'Alpera, sobre la poesia d'uns homes que van partir pràcticament de zero quant a tradició. No crec que valga dir que hi havia els catalans; Catalunya ja era alguna cosa amb per-

sonalitat pròpia i definida, amb una tradició poètica molt rica. Avui mateix crec que açò resulta bastant apreciable per a qui es pren la molèstia d'apropar-se i mirar a veure què passa: Espriu, Pere Quart, Foix, Brossa, Coromines, Ferrater i un etcètera que ens portaria fins a Gimferrer. Per contra, cal reconèixer que València, el País Valencià, no pot oferir altre tant. Els seus intents són més tímids, més aïllats, sense un recolzament editorial. —Jo crec, sense que açò siga una cosa taxativa, que ha existit un menyspreu, dins la cultura valenciana, envers la poesia. La prova la podries tenir en el fet mateix de tota la gent que començà a escriure per les dates que abans t'he comentat i que, això no obstant, avui en dia se n'han passat quasi massivament al camp de l'assaig. La poesia sempre ha estat aqueixa cosa que hi és, aquí davant, a la qual ningú no li feia gaire cas. La poesia no era «pràctica», no «aprofitava». Alpera té raó en tot quant diu. Fins, crec, és una cosa lògica que quan es troben pel mig reivindicacions com les que expressava i expressa el País Valencià, la poesia siga, en tot cas, permesa com un mal menor, com un gest inútil però no nociu de l'individu envers la seua comunitat. És just açò ? Personalment opine que no, i crec que l'existència d'aquesta injustícia no fa sinó deixar traure el pic de la gran estovalla de les contradiccions que hi ha darrere de tanta positura pretesament oberta i reivindicatoría. Per altra banda, ignorar-ne l'existència o pensar en la possibilitat que queden abolides tais contradiccions, no és més que una utopia. Millor serà oblidar ací les coses.

Quan eixim ja quasi no queda sol. Hi ha una vesprada luxuriosa i bella que convida a viure. Encara anem parlant. Demane a Alpera que em done la seua opinió sobre aquesta ciutat de la llum mediterrània, pero refusa. Encara no en té prou informació. "Fa molt poc de temps que estic ací. Quasi no conec ningú i ni molt menys puc tenir-ne formada una opinió clara i conseqüent. Tal volta més avant". (J.-R. GINER. Primera página)

la veu dels altres • la veu dels altres lar del despotisme il·lustrat parisenc que, amb l'histèric narcissisme d'una «cocotte» de calibre, no podia tolerar en el seu moll llit hexagonal les competències perifèriques, basques o bretones, Malgrat tot, França és un Estat que no es provençals o catalanes. caracteritza precisament per la modèstia en la Es tractava, simplement, de reorganitzar l'eformulació dels seus plans de desenvolupament i conomia del país sobre unes bases més racionals. en les seues projeccions vers el futur més o menys Hom anava a la creació de regions econòmiques allunyat. Una revista econòmica vaticinava recent- ben estructurades, dotades amb el mínim d'iniment per a l'any 2000, que França, amb els seus ciativa indispensable per a un funcionament ben 100 milions d'habitants, tornaria a ser allò que rodat a la major glòria de la nació. Una corona era el 1789 : la Xina (sic) d'Europa. Per a dur a de metròpolis d'equilibri completava el panorama. terme objectius d'aquest calibre, es multipliquen (Josep M. Muntaner. Destino) en el país veí les oficines de prospectiva, les administracions elaboren plans a mitjà i a llarg termini, els buròcrates es replantegen alguns dels EL REGIONALISME dogmes gals que, com el centralisme a ultrança, I EL CONSELL NACIONAL han sabut sobreviure amb perfecta indecència en una Europa cada vegada més propícia a confiar Considere rarament afortunada la conclusió del en l'eficàcia del «genius loci». Consell Nacional sobre regionalisme i descentra La descentralització s'hi va convertir, doncs, lització. Ara allò que urgeix és que el Govern en una expressió permissible i el fenomen tenta- assumesca aquesta preocupació, ja que al llarg cular de París començà a inspirar una certa dels sis darrers lustres s'ha fet mal sovint a les aprensió. Un país que, com el nostre, viu tan al cultures perifèriques peninsulars. (Encara recordé dia la cultura francesa i que ha sabut aplicar que el fet de ballar unes sardanes va arribar i amb major energia si cap alguns aspectes de la considerar-se, els anys 40, un sospitós símptoma «grandeur» governativa, s'ha plantejat també im- de secessionisme.) En aquest país hem estat de mediatament els seus problemes de congestió : sempre afeccionats a la caça de bruixes. Totes Guadalajara, Alcalà d'Henares, Aranjuez, Toledo, aquestes cultures cal que gaudesquen sense més Talavera de la Reina, etc. en el contrapès a Ma- gran demora no ja d'una absoluta llibertat (fins i tot en els seus himnes, emblemes i estendards, drid que tota Espanya delerava. per què no?), sinó d'ajut oficial. Una cosa és la El cert és, tornant a França, que fins ara no unitat i una altra de diferent la manera d'articus'ha inventat cap descentralització digna d'aquest lar-la. Simultàniament, als castellans ens cal ser nom que puga prescindir d'un pas previ un poc educats en el concepte que Espanya és una i vària més compromès : la regionalització. Promoure la i soterrar per sempre aquelles frases feridores i província francesa com un bloc massís, com una fanfarrones d'«a mí hábleme usted en cristiano», espècie de dilatat extramurs de la capital, hauria tan en voga en la dècada es m e n t a d a . Esxocat brutalment contra les normes més elemenforços com el de Polígrafa, S. A., que presenta tals i humils de l'economia que parlen d'espais els seus llibres en edicions bilingües —catalana econòmics polaritzats en centres de desenvolupai castellana— han de multiplicar-se amb objecte ment i de regions econòmiques delimitades per que els espanyols ens familiaritzem amb les difactors físics i humans, normes que constaten ferents llengües que, gràcies a Déu, conviuen en unes dimensions favorables a la planificació dels el nostre soler. I encara que en un altre terreny, recursos i al joc de les complementarietats proaltre tant cabria dir del problema de la descentraductives. En fi, França va haver de descobrir les lització. La nostra tradicional miopia ens va conseues regions, unes regions una mica més basduir quasi quasi a la ceguesa respecte a aquests tonejades que les espanyoles perquè el rigor carextrems durant els darrers anys, però no és mai tessià dels funcionaris transpirinencs aconseguí tard per a obrir els ulls. d'aplatar millor les vel·leïtats locals i arraconar (Miguel Delibes. Destino) en el registre del «patois» les respectives cultures. Després de la corresponent anàlisi sòcio-econòmica, París parí, per decret, les seues regions. EL VITAL «SILENCI» DE XAVIER CASP La jugada tenia uns objectius ben clars : els EsSi des de fa uns treta anys el nom de València tats solen expressar-se en aquest terreny amb una deliciosa sinceritat. Ningú no s'hi sentiria començà a tenir un pes específic cultural, i predefraudat : no es tracta d'invertir el rumb secu- cisament durant l'època difícil, dins el conjunt EL REGIONALISME DEL DESPOTISME IL·LUSTRAT

la veu dels altre* • la veu dels altres dels Països Catalans, no posarà ningú en dubte que la nova etapa s'inaugurava amb un nom concret : el de Xavier Casp. ¿ Ho han oblidat alguns més tard, en explotar els seus recursos ? Pitjor per a ells. No es pretén, òbviament, amb aquesta afirmació oblidar o minimitzar els esforços, els mitjans i els aconseguiments de les generacions anteriors, que van desbrossar la senda més o menys sàviament. Però amb Xavier Casp es va tenir consciència d'una nova dimensió en l'àrea cultural : i precisament allò que podria antullarse'ns més discutible, des del rigorós nivell de la poesia. Els seus llibres de poesia formen ja un llegat capaç de donar, per ell sol, sentit i ritme al desvetlament d'un poble. Xavier Casp ha estat present durant aquest tres decennis en els nostres papers literaris... Contra corrent, a vegades, o al marge de discutibles modes, ha romàs en el camí de l'esperança. Ens trobem sovint amb estranys jocs de coincidències. «Silenci» és, precisament, el títol del

seu darrer llibre de poesia, guardonat fa dos anys amb el premi «València» de Literatura (Poesia) i publicat per la Diputació Provincial de la ciutat del Túria. El sol títol, n'és una lliçó d'honestedat, serietat i independència. Però cal determinar, abans de tot, el vertader abast dels mots : és a dir, afrontar l'operació més incòmoda en el terreny dels judicis. ¿És el «Silenci» de Xavier Casp la negativa, tancada al seu mateix nucli creatiu, a tota preocupació estètica o moral ? ¿ Cal que se'l compare, al contrari, quasi físicament, amb el bé que sap proporcionar el «silenci d'un horitzó en fer-se de nit», delerat pel poeta italià? D'ambdues característiques pot participar, fins un cert punt, aquest «silenci del cor» de Xavier Casp : el «silenzio d'un orizzonte quando anotta» o el silenci a què arriba per a escoltar «tots els meus morts que m'han fet ser». Ens trobaríem, de totes maneres, sempre en un estat positiu d'ànsia, vida i moviment : davant el gran espectacle de «la flor abans del fruit». Ha estat quasi sempre la poesia de Xavier Casp un producte íntim, introspectiu, misteriós.Tanmateix, com ja observava Joan Fuster en jutjar la seua poesia a la meitat

la veu dels altres • la veu dels altres de l'itinerari, «la predilecció conceptual, la perpetua fuga cap a l'abstracte, no arriba a desplaçar-hi el fervor emotiu, i troba una eficaç versió en la paraula brillant i la forma escrupolosa». (Miquel Dolç. La Vanguardia Española)

obres originals, possibilitats de desplaçaments obligats, etc., són coses que pertanyen ja a una segona fase d'aquest possible diàleg. Obres, n'hi ha, i una València, com una segona Alcoi, per a començar aquesta experiència, també.

(TELE/expres) COORDINACIÓ DEL DESENROTLLAMENT REGIONAL: REUNIÓ DE TOTS QUATRE PRESIDENTS DE DIPUTACIÓ Continuant la sèrie de reunions que, per a tractar els problemes del desenrotllament regional es vénen celebrant, tots quatre presidents de les Diputacions de Catalunya es varen reunir a Tortosa els dies 2 i 3 de juliol per a estudiar qüestions referents a sanitat, habitatges, ensenyament, comunicacions, abastiment d'aigua i sanejament a escala regional. Les conclusions que hi varen ser adoptades, foren elevades a la consideració de la Comissaria del Pla de Desenvolupament per tal que siguen incorporades al III Pla.

CARTA DE PROTESTA PER L'ATEMPTAT DE LA LLIBRERIA «TRES I QUATRE»

Excm. Sr. Governador Civil de la Província de València. Els a abaix signants, a S. E. respectuosament exposen : Els fets delictius de què ve estant objecte la llibreria «Tres i Quatre» situada al carrer Pérez Bayer, 7, de València, i que han culminat la nit del 25 de març amb un atemptat, en el qual, després de trencar el cristall de l'aparador principal foren llançades a l'interior ampolles de tinta negra en la qual hi havia una barreja d'algun (TELE/expres) tipus de producte inflamable, i causaren danys quantiosos segons va informar la premsa, han LA «CAZUELA» I ELS MIL SOCIS motivat en els firmants no sols la natural indigLa veritat és que ja no es tracta del «Tirant», nació, sinó una més pregona alarma respecte a sinó de la llengua de Joanot Martorell. Segura- les possibilitats de desenvolupament de la cultura ment vindrà un parèntesi i la «Cazuela» seguirà valenciana. El mes de desembre, en efecte, van aparèixer la seua trajectòria anterior. La «Cazuela» seguirà oferint «el que el teatre ha estat, el que intenta en la façana de dita llibreria, a més de frases d'inque siga, i el que, tal volta, pot arribar a ser», tenció política, uns insultants dibuixos de caràcter com deia el seu president, però sense acabar de obscè signats amb una creu gamada. Als pocs veure, a més —i cal subratllar l'adverbi— la trans- dies, després d'esborrats, n'aparegueren altres del cendència, ací i ara, de la vinculació total que mateix caràcter i una amenaça en el cristall de exigeix un fet cultural, com ho és el teatre, amb la llibreria que deia : «A la próxima, ladrillazos». la societat on es produeix o s'ofereix : una so- Per fi, la nit del 25 de març, van esdevenir-se els cietat que té una llengua determinada, llengua fets primerament citats, que evidencien el comque requereix una promoció cultural per a l'autèn- pliment de l'amenaça esmentada. El caràcter seqüencial dels fets, sembla palesar tica promoció del poble que la parla. que no es tracta d'accions aïllades, sinó d'un pla Amb tot, caldria preguntar-se si no existeix algun punt de diàleg que permeta trobar aquest de violència creixent del qual ignorem quina pocamí cap a un vincle més estret i transcendent en- drà ser la pròxima etapa i a quins danys haurà tre la «Cazuela» i Alcoi, entre la «Cazuela» i el d'arribar, no sols contra les coses sinó també País Valencià. Reiterant, en part, el que ha estat contra les persones. Altament, tais fets, donada dit, potser caldria prendre en compte dos fets : l'especialitat de la llibreria, no sembla que es un, que justament amb el «Tirant», amb la utilit- puguen interpretar d'un altre mode que com a manifestacions d'un grup, l'hostilitat salvatge zació de la llengua del poble i servint un obra de qualitat, la «Cazuela» ha trobat una resposta mas- del qual a la llengua, cultura i personalitat del siva i entusiasta d'aqueix mateix poble ; en se- poble valencià els duu a trepitjar les més elemengon lloc, que si la «Cazuela» té ara dos-cents tals normes de convivència. En conseqüència, sol·licitem de V. E. manifessocis que paguen al mes 15 pessetes i en necessita un miler per a una «ampla supervivència tacions que ens permeten albergar l'esperança econòmica» —com deia el president—, tal volta que successos com els que avui ens omplen d'inserà possible trobar-los comptant amb l'exigència dignació i angoixa, no tornaran a repetir-se per a del públic que tant fervorosament ha aplaudit benefici de tots i seguretat de la cultura valenen sentir la llengua emprada des de l'escenari ciana. (Serra D'Or) amb una dignitat nova. Parlar de traduccions,

A TOTS ELS CRISTIANS QUE TENEN RESPONSABILITATS EDUCATIVES En una circular amb data 1 d'abril d'aquest any, la nostra Junta Diocesana, feia present a totes les comunitats cristianes de València la seua preocupació, com a laics cristians, que una prescripció tan clara del Concili d'usar la llengua vernacla a la litúrgia, i que respon a un dret natural, no haguera estat suficientment tinguda en consideració. Bastants esglésies han respost i van responent afirmativament a aquest esperit de Pentecostés quant a acceptar totes les cultures i del qual no tenim dret a excloure el nostre poble valencià. Mentre hem estat realitzant aquesta tasca sobre la litúrgia, ens hem adonat d'una necessitat: Cal que la llengua de la litúrgia siga coneguda en el seu aspecte literari, que és precisament la forma lingüística que usen totes les traduccions litúrgiques del món; la Veritat de la Paraula Divina que arriba als hòmens a través de la litúrgia requereix un coneixement lingüístic adient, si no, no hi hauria recta i completa comprensió d'aquest missatge cristià, que ens portà la mateixa Paraula del Pare. Hem vist, al mateix temps, que, com a laics cristians, la nostra cultura demana una atenció per si mateixa: la nostra llengua va desapareixent, és despreciada inconscientment pel poble; constatem, amb una paraula, entre nosaltres, la situació que l'encíclica "Pacem in Terris" qualifica de «greu violació de la justícia», en el capítol que tracta de les minories. La institució de la societat que s'encarrega de transmetre els valors de la cultura a les noves generacions és l'escola. Ens sentim en l'obligació de dir com a persones i com a cristians, que és una «exigència de justícia» ("Pacem in Terris", part III), el que la nostra llengua tinga el seu lloc en l'escola. La nova llei d'Educació de l'Estat espanyol, article 17, reconeix per al nostre poble el dret de l'ensenyament a l'escola de la llengua vernacla o nativa; però després hem vist amb tristesa que hi ha hagut silenci total a l'hora de donar les orientacions pedagògiques concretes, corresponents al B. O. del E. núm. 293, d'immediata aplicació en el pròxim curs. S'ha de dir, això no obstant, que en la mateixa introducció de l'esmentat document, s'afirma que no hi ha normes que s'han de seguir imperativament, sinó directrius i suggerències per a l'acció i experimentació. Creiem vàlids per a la nostra llengua els principis pedagògics que en els capítols d'àrees d'expressió i llenguatge s'apliquen exclusivament per al castellà i la llengua estrangera. Per això, en nom d'una sana Pedagogia, de la mateixa llei d'Educacó, i sobretot d'un dret natural irrenunciable, recordem, que d'acord a la repetidíssima doctrina de l'Església, és un deure de consciència que a totes les escoles del País Valencià es done el corresponent lloc a la llengua vernacla per als naturals del País i per als vinguts de fora, indistintament. Assessorats per persones dedicades a l'ensenyament i mirant d'arribar a una meta concreta i realitzable, proposem : conseguir que totes les escoles, en tots els graus, tinguen dins l'horari escolar i amb caràcter obligatori per a tots, una hora setmanal d'alfabetització, recta pronunciació de l'idioma, enriquiment de vocabulari, etc. Agrairem que comuniquen a la Comissió de Litúrgia d'aquesta Junta Diocesana d'Acció Católica, els noms dels centres que des del pròxim curs s'unesquen a la consecució d'aquesta mínima meta de la nostra cultura. La, finalitat és per a posar-se en comunicació respecte a l'ordenament didàctic de la matèria i formar un equip de personal tècnic. D'una manera especial dins dels "cristians que tenen responsabilitats educatives", hi considerem els religiosos i religioses que tenen els anomenats CoUegis de l'Església. Hem de confessar amb tristesa, que, per a molta de gent, resulta fins i tot escandalós conèixer la doctrina de l'Església respecte a la cultura, i que a l'hora de tenir un compromís cristià envers d'ella, aquests CoUegis de l'Església la ignoren o la menyspreen. Els centres eclesiàstics han tingut part de la culpa de la situació actual de la nostra cultura. No oblidem que la nostra cultura està en situació de pobresa, i com a tal ha d'ésser ajudada. Cal no oblidar que la "Gaudium et Spes" dedica cinc capítols a situacions preocupants del món actual; un d'ells, el segon, fa referència a la cultura, no precisament estatal o oficial, sinó de poble històric. Cordialment vos saluden en Crist, COMISSIÓ DE LA J. D. D'A. C. "LITÚRGIA EN LLENGUA Vist i plau: BENJAMÍ Cl VERA MIRALLES Consiliari

VERNACLA"

Vice-president de la Junta D. D'A. C. FRANCESC FAYOS VIDAL

ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES 113 JOCS FLORALS DE LA LLENGUA CATALANA ANY 1971 - BRUSELLES

El Cartell d'aquest important certamen, que enguany es celebrarà a la capital de Bèlgica, és com segueix : Premis ordinaris

Flor natural, a la millor poesia sobre l'amor. Premi d'Honor, dotat amb 10.000 pessetes. Englantina d'or, a la millor poesia de caràcter patriòtic. Dotat amb 2.000 pesos mexicans. Viola d'or i d'argent, a la millor poesia que enaltesca la fidelitat als valors espirituals. Dotat amb 10.000 pessetes. Premis extraordinaris

Premi Josep Carner. 1. Al millor treball filològic sobre el conjunt de l'obra de Carner, dotat amb 10.000 pessetes ; i 2. Al millor recull de «Cent poesies triades de Josep Carner», dotat amb 100 dòlars. Premi Prat de la Riba, al millor treball sobre la vida econòmica o jurídica de Catalunya, dotat amb 2.000 pesos mexicans. Premi Pompen Fabra, al millor treball sobre un tema relatiu a l'idioma català, dotat amb 100 dòlars. Premi President Companys, al millor treball de caràcter històric que estudie els moviments liberals i democràtics als Països Catalans, dotat amb 100 dòlars. Premi Jaume Serra Hunter, al millor estudi relatiu a la història de la cultura catalana, dotat amb 100 dòlars. Premi Pau Casals, al millor treball sobre música o dansa catalana, dotat amb 100 dòlars. Premi President Macià, al millor treball o composició, en prosa o en vers, sobre tema lliure, dotat amb 200 dòlars. Divisible en dos. Premi Antoni Rovira i Virgili, al millor treball sobre un tema històric del catalanisme, dotat amb 100 dòlars. Premi August Pi i Sunyer, al millor treball d'investigació o divulgació científica, dotat amb 100 dòlars. Premi Ignasi Iglesias, al millor drama o comèdia catalana, dotat amb 100 dòlars. Premi Montepío de Montserrat, al millor treball d'estudi crític, tècnic, històric, etc., sobre qualsevol de les diferents formes d'acció mutual, dotat amb 10.000 pesos argentins. Premi Pau Claris, al millor treball sobre un tema històrico-sociològic dels Països Catalans, dotat amb 100 dòlars. Premi Salvador Albert, al millor estudi sobre la personalitat humana i literària de l'escriptor Gaziel (Agustí Calvet), dotat amb 6.000 pessetes. Premis Consell Nacional Català. 1. Al millor treball que, dins el marc general de la qüestió

«Què deu Catalunya a Espanya?», estudie en particular la funció, en la història i en l'actual desenvolupament nacional vers el futur, de cadascuna de les tres fronteres del triangle català : Mediterrània, Espanya, Occident d'Europa. Dotat amb 10.000 pessetes ; i 2. A la millor Memòria presentada en els transcurs dels Jocs Florals celebrats a l'estranger. Dotat amb 5.000 pessetes. Premi Anglo-Catalan Society, a la millor traducció al català d'un poema anglès, dotat amb 12 lliures esterlines. Premi Fastenrath, a la millor traducció inèdita en flamenc de narracions, teatre o selecció de poesies d'autors catalans contemporanis, dotat amb 100 dòlars. Premi "Europa Unida", al millor treball sobre «Catalunya i la unitat política d'Europa», dotat amb 100 dòlars. Premi "La Sardana", a la millor narració sobre un tema relatiu a la dansa nacional de Catalunya, dotat amb una medalla folklòrica. Observacions

Tots els treballs, a excepció dels que ho especifiquen altrament, han d'ésser rigorosament originals, inèdits i escrits en català. Es presentaran escrits a màquina amb un mínim de tres exemplars, sense signatura, amb un lema, i acompanyats d'un plec clos que con tinga el nom i l'adreça de l'autor i porte damunt del sobre només escrits el títol i el lema de la composició. S'han de trametre a M. R. OLLER Rosselló, 319 - 1-3 BARCELONA (9). El termini d'admissió és el 15 de setembre del 1971. Els autors hauran d'indicar en l'original els premis a què opten. Els concursants podran delegar la seua representació. Els set mantenidors del certamen són : Antoni M.a Badia i Margarit, president; Marià Manent, Maurici Serrahima, Joan Colominas, Josep Maria Castellet i Elsa Dehennin, membres, i Josep Faulí, secretari. Qualsevol sol·licitud d'aclariment sobre les condicions del certamen (drets de publicació, lliurament de premis, etc.), així com tota la correspondència que s'hi referesca, han d'ésser adreçats al vice-president : JOSEP SANS, Avenue des Nerviens, 109 1040 BRUXELLES (Bèlgica) BASES DEL PREMI JOSEP PLA 1971 CONVOCAT PER EDICIONS DESTINO

1. Poden optar al Premi Josep Pla, que convoca Edicions Destino, obres de prosa escrites en llengua catalana, rigorosament inèdites. S'entén

com a prosa un text de caràcter predominantment literari, sense limitació en el gènere : novel·la, conte, relat, llibre de viatges, memòries, biografia, diari, etc. 2. Els originals hauran d'ésser d'una extensió mínima de 200 folis, mecanografiats a doble espai i a una sola cara. 3. La quantia del premi per a aquesta quarta convocatòria, corresponent a l'any 1971, serà de 200.000 (dues-centes mil) pessetes, que s'adjudicarà a l'autor en concepte a la vegada de premi i de preu de la propietat i de drets d'autor d'una primera edició de deu mil exemplars a càrrec d'Edicions Destino, la qual serà feta en el curs de l'any de la concessió del premi. Per a les successives edicions, l'autor percebrà un deu per cent sobre el preu de venda dels exemplars. 4. El premi serà atorgat per votació per un jurat de cinc membres designat per Edicions Destino. Per a la convocatòria corresponent al Premi Josep Pla 1971 aquest jurat estarà format pels senyors següents : Josep M.a Espinas, Maurici Serrahima, Joan Perucho, Joan Teixidor i Baltasar Porcel, el qual actuarà de secretari. 5. Per a la concessió del Premi Josep Pla será utilitzat el procediment d'eliminació a base de cinc votacions successives. Cada un dels membres del jurat elegirà, en la primera votació, cinc obres. En la segona, cada un dels membres elegirà quatre obres entre les cinc que hagen obtingut més vots en la primera. I així, successivament, eliminant una obra en cada votació, s'arribarà en la cinquena a l'adjudicació del premi. Si cal, es faran votacions complementàries en el cas d'empat entre dues o més obres. A l'acta de concessió constaran tots aquests detalls. 6. El premi no podrà ésser repartit entre dues o més obres, però podrà declarar-se desert si el jurat estimas que cap de les obres presentades no posseís suficient qualitat literària. 7. Edicions Destino tindrà una opció preferent per a l'adjudicació dels drets d'alguna de les obres presentades que no hagen obtingut el premi però que el jurat considere d'interés. 8. Els originals hauran d'ésser presentats per duplicat, perfectament legibles, firmats per l'autoc amb expressió clara del seu nom, cognom i domicili. S'admetrà solament l'ús de pseudònims consagrats pel costum i coneguts en els medis literaris. 9. El terme d'admissió d'originals finalitzarà el dia 30 de setembre de cada any i el premi serà atorgat el dia 6 de gener següent a la convocatòria. Els originals s'hauran de trametre a Edicions Destino, carrer Balmes, 4, baixos, Barcelona-2, amb la indicació «Per al Premi Josep Pla». Si l'autor ho sol·licita li serà lliurat el rebut corresponent. LLIBRES NOVELLS HISTÒRIA Joaquim Ferrer: Layret (1880-1920). Col·lecció Actituds. Editorial Nova Terra. Barcelona, 1971. 233 pàgs., 1S0 ptes. PEDAGOGIA Lena Pougatch-Z alemán: Els in-

10. Adjudicat el Premi, els autors que no siguen premiats podran recollir els originals a Edicions Destino, prèvia la presentació del rebut, a partir del 15 de febrer següent i durant el terme d'un any. No es respon de la pèrdua fortuïta d'algun original. D'acord amb les bases anteriors, el Premi Josep Pla 1971 serà adjudicat la nit del dia 6 de gener de 1972.

VEREDICTES PREMIS DIA DE LA SARDANA 1971

Instituïts per l'Obra del Ballet Popular, enguany han correspost a les obres i persones següents : — Premi a l'Estudi Històric, Literari o Social : «La Sardana», llibre original de Josep Mainar i Pons i col·laboradors. — Premi al Guió Radiofònic : «La Sardana», radiat per Ràdio Miramar. Guionista : Sra. Angelina Ruiz d'Urrea. — Premi al Disc de Música per a Cobla 1971 : «Sardanes a Lloret», gravació de la Casa Edigsa. PREMIS A LA SARDANA : Premi Enric Morera 1971, desert. Premi Vicenç Bou 1971 : «El Tarlà de l'Argenteria», original de Ricard Viladesau i Carner. I CONCURS JUVENIL DE TREBALLS PERIODÍSTICS SOBRE L'ALT EMPORDÀ

En aquest interessant certamen organitzat per la Revista Canigó, han recaigut els següents veredictes : Primer premi. — Ha estat declarat desert. Segon premi.—S'atorga, repartit a parts iguals entre dos treballs de qualitat equivalenta : «Sant Pere de Roda : Art i Paisatge» de M. Mercè Torrent Ferran, de 17 anys, Figueres ; i «L'Alt Empordà, terra d'història i llegendes», de Maria Dolors Pey Vilanova, de 17 anys, Figueres. Tercer premi. — S'atorga així mateix repartit a parts iguals entre dos treballs de qualitat equivalent a : «El Ampurdán : excursión geológica», de M. Àngels Donat Rigau, 17 anys, Figueres ; i «Quan hom no ha estat mai a l'Empordà», de Josep Franco Martínez, 16 anys, Sueca (Ribera Baixa-València).

fants de Vilna. Col·lecció Nadal. Editorial Nova Terra. Barcelona, 1971. 183 pàgs. 175 ptes.

Manuel de Pedrolo: Si són roses floriran. Col·lecció J. M. Editorial Nova Terra. B a r c e l o n a , 1971. 342 pàgs., 150 ptes.

NARRATIVA POESIA Jaume Vidal Alcover: Sophie o els mals de la discreció. Col·lecció J. M. Editorial -Nova Terra. Barcelona, 1971. 235 pàgs., 160 ptes.

Josep Lozano Lerma: Poemes Ho-

me-Terra. Alginet (València), 1971. 81 pàgs., 60 ptes.

NOTICIARI • NOTICIARI RAFAEL SENA • ANTONI BRU • RICARD CERRADA • MOSSÈN SORRIBES • AMAND PICÓ . RAFAEL ESTEVE • J. ROIG • M.a DOLORS CORTEY • JESÚS HUGUET ELX Nou president de la Junta del Misteri

A Madrid el Ministre d'Educació i Ciència mitjançant la Direcció General de Belles Arts, ha aprovat el nomenament d'En Josep Ferrández Cruz com a president de la Junta Local Gestora del Patronat del Misteri d'Elx.

ALCOI I Assemblea Comarcal d'Escriptors

A la fi i després dels ajornaments hi haguts en aquesta Assemblea, ha estat realitzada el diumenge 4 de juliol, amb una assistència que podríem qualificar de bona, donades les circumstàncies de la data, que no creem molt bona, per ser tan avançat l'estiu, i per l'escassa propaganda feta. Cal fer notar, que aquest acte té indiscutiblement un valor molt determinat, pel que representa de manifestació cultural. Ben organitzada l'Assemblea en termes generals, gràcies en part a l'ajut de la Diputació Provincial per mitjà de l'IDEA i de l'Ajuntament d'Alcoi a través de l'Institut de Cultura «Andrés Sempere», i tan sols alguns falliments, lògics d'una primera experiència d'aquest tipus. Pel matí, va ser celebrada la ponència i comunicacions de poesia. Hi actuà de ponent En Joan Valls i Jordà, el qual, de forma fluida i agradable va versar sobre els poetes alcoians inclosos en el segle comprés de 1850 a 1950, i es detingué particularment en els seus començos i en els poetes Juli Puig, Maria Miracle Jordà i Puig Moltó, Gonçal Cantó Vilaplana, etc. A continuació van ser presentades les c o m u n i c a c i o n s orals, entre les quals destaquem

la del jove poeta alcoià Francesc Bernàcer i Valor, que va tractar sobre l'obra «Auto-retrat d'Adrià Miró», la de N'Adrià Espí i Valdés que ho va fer sobre el poeta mossèn Enric Abad i Vilaplana en el centenari del seu naixement i la d'En Manuel Molina, sobre el poeta Josep Payà Nicolau. Posteriorment, va haver-hi un col·loqui sobre les comunicacions p r e s e n t a d e s i a conseqüència del qual va sorgir una intervenció e s p o n t à n i a d'En Leopold Pérez i Reig de Concentaina, que va ésser aplaudida. A la vesprada i després d'un dinar ofert per l'Ajuntament d'Alcoi als assembleistes, es va realitzar la ponència i comunicacions sobre narrativa i teatre. Va actuar de ponent N'Antoni Revert i Cortés, el qual i dintre del primer apartat, va fer un resum en tres parts : la primera sobre escriptors alcoians i residents a fora, la segona sobre els no alcoians i residents a Alcoi i la tercera sobre escriptors aborígens i r e s i d e n t s a Alcoi. Després va parlar sobre els autors teatrals, aquests en la majoria desconeguts per no haver-se representat. Entre les c o m u n i c a c i o n s orals, cal destacar la d'En Miquel Signes sobre l'escriptor Rafael Pérez i Pérez de Quatretondeta (on encara viu), tan famós per les seues novel·les «rosa», i del qual s'han publicat unes 160 obres. A banda de la temàtica d'aquest autor, que considerem molt discutible ja que el podem enfilar en una espècie de sub-literatura, és destacable la feina del comunicant en presentar un treball completíssim sobre dit autor. Una altra comunicació que ens va a g r a daa r , va ésser la d'En Josep M. Mompó, la qual va versar sobre un autor i obra banyerencs i que va presentar de forma breu i brillant. També la comunicació feta per En Màrius Silvestre, que va ser de tipus biogràfic i refe-

rent als 16 anys de vida de l'Agrupació de Teatre «La Cazuela», i que presentà en forma de sub-comunicacions dels directors que ha tingut aquesta. Va haver-hi per últim en aquesta sessió, una suggerència aprovada per tots els presents de fer m e m b r e d ' h o n o r de l'Institut d'Estudis Alacantins (IDEA) l'escriptor Rafael Pérez i Pérez. Rés més d'aquesta Assemblea Comarcal d'Escriptors i sols felicitar els organitzadors per la seua tasca. D'ara en avant, es celebraran cada any fins completar la «Província», i en tot cas recomanem en les vinents una propaganda més efectiva a tots els nivells i la suggerència que en les comarques designades en el futur, es tinguen en compte els moderns estudis publicats i s'obliden de les ratlles divisòries provincials, ja que si bé comprenem la seua existència a efectes administratius, no ens entra en el cap que en aquestes manifestacions culturals siguen limitades zones que, essent de fora de la «Província», tenen en realitat un lligam natural i «indissoluble» amb c o m a r q u e s d'aquesta.

Notes d'art

De nou l'inquiet i actiu pintor-escultor Antoni Miró, és notícia. Aquesta vegada per dues e x p o s i c i o n s que celebra en aquest juliol, una a Benidorm i l'altra en l'Albufereta d'Alacant, totes dues en les sales d'exposicions de la Caixa d'Estalvis del Sud-est d'Espanya i sota els títols d'Alcoiart-48 i Alcoiart-49. Es componen fonamentalment de pintura, escultura, dibuix i gravats i ha editat en aquesta ocasió uns catàlegs molt ben presentats en què figura una biografia artística en companyia d'unes mostres fotografiades d'algunes obres seues. Al mateix temps i en un desdoblament difícilment explica-

ble, participarà en la Biennalc Internationale 1971 que es celebrarà en la B. H. Comer Gallery de Londres del 16 de juliol al 12 d'agost, com a únic participant espanyol. Bs admirable la labor que desenvolupa Antoni Miró dins del camp artístic, i no sols pel nombre d'obres fetes sinó per la temàtica d'aquestes, sempre en lluita oberta per la nostra cultura.

NOVA CANÇÓ BARCELONA ÈXIT D'OVIDI MOXTLLOR A teatre ple, concretament cu la sala Vilarroel de la capital del Principat, es varen donar dos recitals del magnífic Ovidi amb qui col·laboraren un grup interessant. El Tricicle, els quals no trigarem massa a sentir personalment en alguns locals del País Valencià.

XIXONA BORRIANA

MÉS SOBRE L'ACTUACIÓ DE L'ESBART ELX-FOLK

Missa i democràcia

En l'actuació de què donàrem compte en números passats, contribuí a aquell èxit tan esclatant que van tenir, el complet programa que oferiren, puix que, a més d'una vintena de cançons a què restaren unides les darreres creacions de l'Esbart —«La història de la corbata» i «La serenata de Jordi»—, davant els insistents aplaudiments del públic, hagueren de cantar, per afegitó, dues altres cançons del seu extens repertori. Aquesta actuació a Xixona fou gravada quasi íntegrament pels equips de l'emissora Ràdio Alacant, de la SER, la qual emissora va transmetre la gravació en la seua emissió «Panorama», juntament amb unes entrevistes amb membres de l'Esbart i amb directius dels Clubs de Joventut de Xixona i Petrer.

La missa en la nostra llengua s'estén a la parròquia de Maria Auxiliadora de Borriana. Degut a les peticions de la gent jove, el rector, d e m o c r à t i c a ment, demanà el parer dels feligresos mitjançant fulls-vot ; les votacions donaren uns resultats favorables que oscil·laren del 70 al 80 per cent. tís curiós de dir que el diari «Tele-exprés», en comentar la notícia, digué que havien aparegut vots en què posava : «No, porque soy español». Què s'ha a c o n s e g u i t amb aqueixos resultats tan espectaculars ? Doncs una missa a les 8 del matí dels dies de festa. El fet de demanar l'opinió del poble és un bon camí ; comencem a fer bé les coses. Però els resultats són de l'antiga escola. Una missa a les 8 del matí i solament els dies de festa no arriba al 10 per cent de les misses setmanals, cosa en flagrant contradicció amb el percentatge de parlants del nostre idioma que, a Borriana, naturalment, són quasi la totalitat. A més, l'hora no és la més adient. Ja que s'ha fet tot democràticament, c a l d r i a s e r conseqüents amb el resultat democràtic i les normes conciliars al respecte.

SOLLANA ACTUACIÓ DELS «AMICS DE LA CANÇÓ» Precedit d'una bona propaganda, base primordial de l'èxit d'aquestes audicions personals dels cantants que estan duent a tenue tan meritosa labor en pro de les nostres essències culturals, el proppasat dia 26 de juliol una gran massa de públic en la seua majoria joves, va acudir al magnífic escenari muntat al Pati de la Sèquia, Reial del Xúquer d'aquesta vila arrossera, fent-se partíceps de l'estupenda actuació dels intèrprets tan coneguts dels nostres lectors Joan Bosch, Nous Brots i Josep Laguarda. El grup organitzador que porta per nom "El nostre món", durant tota una setmana va deixar patent les seues inquietuds pel nostre País en programar magnífics actes, amb una conferència del nostre col·laborador Sr. Lluís Font de Mora.

SOLLANA Segons llegim en el núm. 7 de la publicació «A. G.», en aquesta població ha estat constituït un club de la joventut denominat «Nostre Món» (millor hauria estat «El nostre món», conforme és en llengua moderna). Està, naturalment, constituït per gent jove que, en

Joan Bosch, do V il' m . i, durant la seua actuació al í Premí Revelació.

formar la directiva amb president, vice-president, etc., han trobat a mancar la creació de seccions com premsa i llibres, teatre, història local. En l'acte de c o n s t i t u c i ó s'emprà la nostra llengua àdhuc per l'alcalde local, cosa molt encomiable, puix que palesa un autèntic «desig d'autoformació».

POLINYÀ DE LA RIBERA

Com a iniciació d'una setmana cultural, un grup de joves va tenir l'encert d'incloure un recital de cançó catalana, el primer que s'organitzava en aquesta vila de la Ribera Baixa, amb l'actuació de Joan Bosch de València, Els Sols de Sueca i el grup de Folk de Corbera de la Ribera que feia el seu «debut». Dintre dels molts defectes d'aquestos festivals primerencs és d'aplaudir aquest intent d'organitzar actes de cara al gran públic, completament en la llengua del nostre poble.

NOVELDA

VILAMARXANT El passat 18 de juliol, el Cor Parroquial Juvenil d'Albalat de la Ribera, integrat per més de quaranta xics i xiques, vingué a aquesta població de Vilamarxant per a cantar la missa que el diaca d'Albalat, que fou ordenat sacerdot el dia 8 de dit mes, celebrava per primera vegada. Aquesta missa, no cal dirho, fou en la nostra llengua, i era la primera que en vernacle es deia a Vilamarxant. És força interessant i fa pensar una mica el fet que un capellà jove i acabat d'ordenar, accepte de primer antuvi i amb col·laboració i entusiasme que la 1.a missa, i en el seu poble, siga dita en valencià accedint a la petició que li'n va fer el dit Cor Parroquial.

ACTUACIÓ DE L'ESBART

ELX-FOLK

Al local del Club Joventut Noveldera, amb el seu gran saló atapeït de gent on predominava l'element jove, va actuar l'Esbart Elx-Folk amb un èxit que és molt de remarcar per ser la primera volta que aquells joves novelders sentien cantar i parlar el seu idioma en públic i com a manifestació conscient de valencianitat. Tot i havent estat molt bona l'actuació de l'Esbart, el lliurament i participació del públic, que aplaudí i corejà amb força entusiasme, hi foren allò més rellevant. L'Esbart hi va estrenar dues noves cançons: "Pregària de Gener (ritus occidental)" sobre un poema de Pere Quart, amb melodia del membre de l'Esbart Andreu Salazar, i "Però els morts no usen el cap", lletra i música de Josep Perelló, també membre de l'Esbart. Al final hi afegiren de propina la cançó "Allà en Matarredona", corejada per tot el públic, perquè és una cançó de la comarca, si bé l'Esbart li ha canviat la lletra per fer-la encara més burleta i socialment intencionada.

ELX EL GRUP IL·LÍCITA DE FOLK CELEBRA EL SEU PRIMER ANIVERSARI. ALTRES SEUES ACTIVITATS

XIXONA Activitats del Club Joventut

Les IV Justes Poètiques que dins els actes del Vé. Aniversari de la fundació celebrà aquest club jovenívol durant el proppassat mes de juny, obertes tant per a treballs en llengua castellana com en català, tingueren com a brillant guanyador el jove d'aquesta localitat Lluís Garrigós, amb l'obra «Paraules de camí». Sembla, això no o b s t a n t , que no va ser molt nombrosa la participació de poesies en la nostra llengua, si bé bo és que les manifestacions d'aquest tipus o semblant facen acte de presència en una població com la nostra on fins ara havien estat gairebé nul·les. Teatre

L'incansable i ja veterà Grup de Teatre del Club Joventut,

Amb una gran assistència de públic i arreplegant ben forts aplaudiments per la seua benastruga actuació, el Grup Il·lícita de Folk celebrà la primera anyada de la seua existència tan laboriosa i reeixida. Els del Grup aprofitaren l'avinentesa per tal de retre-li una mostra d'agraïment i simpatia al Sr. Antoni Sansano, el qual, al bell començament del Grup, els va ajudar fins i tot proporcionant-los alguns dels instruments musicals que posseeixen. Convidat per ells, el Sr. Sansano va intervenir-hi amb unes sinceres i emocionades paraules que foren fortament aplaudides. També hi intervingué el Sr. A. Martínez Macià per dir uns mots al·lusius a l'acte i lliurar uns diplomes commemoratius a cadascun dels membres del Grup. Ko gens menys compta entre els èxits que el Grup Il·licità de Folk ha vingut sovintejant, el que van obtenir dissabte 17

INTERESSANT PER ALS SACERDOTS I RECTORS Des del proppassat mes de juny, es troben a la venda els rituals del «Matrimoni» i del «Bateig», ciclostilats i als preus respectius de 30 i de 35 pessetes. Venda en aquesta administració de GORG - Colom, 58 ; a la Llibreria de Sant Pau - Plaça de Saragossa (abans de la Reina), i Manantial - Carrer de la Pau, 7. VALÈNCIA

que ja va posar en escena en els mesos de novembre i desembre passats l'obra de Gil Albors, «Barracó 62», ha estat seleccionat, entre altres agrupacions de la província, per la Secció de Filologia i Literatura de l'Institut d'Estudis Alacantins per tal que puga beneficiar-se de l'ajut que concedeix la citada institució amb motiu de la celebració del III Cicle de Teatre Alacantí, amb l'obra «Retorn a la nit», també de Gil Albors.

CRÒNICA DE MALLORCA La implantació de la Universitat a Mallorca és el tema del dia. Col·loquis, enquestes i diàlegs amb tota mena de gent que, més o menys, hi tinga alguna vinculació. Professorat, alumnes, gent de ploma, comerciants, etc. La premsa local hi dedica pàgines i s'ha recordat, una vegada més, el milió de nens sense escolaritzar i que només els fills de treballadors estudien a les universitats en un percentatge del 6. Fins i tot es projecten recaptaments populars.

El conegut poeta Llorenç Moya ha obtingut el Premi de Poesia «Miquel Sòcies» de Campanet (Mallorca). L'obra guardonada és «Faules i Antifaules» i es tracta de poemes inspirats en les faules, però a l'inrevés, o siga que es posa al costat de la cigala i en contra de les formigues, del llop que és víctima de la bona organització d'atac del ramat, etc. A més de l'originalitat, la qualitat de la poesia de Moya és indiscutible.

Potser el més nou dels poetes mallorquins és Josep Albertí amb el seu llibre «Modus Vivendi» amb pròleg de Guillem Frontera. L'autor té vint-i-un anys i una gran maduresa, demostrada en les declaracions a un periodista local. Un nou valor i una esperança per a les lletres mallorquines.

de juliol al Club Parroquial de Sant Joan del Raval, on tan bona acollença han tingut sempre totes les manifestacions de la cançó dels nostres Països Catalans ; recordem, si més no, les anteriors actuacions de l'Esbart i de Francesc Pi de la Serra. Però, comptat i debatut, el que més ens anima del Grup IHicità de Folk és el bon estol de cançons originals d'ells mateixos que sabem que estan assajant i de les quals tenim les més esperançadores notícies.

LLÍRIA ENRIC ORTEGA I L'ESBART ELX-FOLK A la capitalitat de la comarca del Camp de Túria es va organitzar un festival, al qual intervingueren el cantant-autor Premi Revelació País Valencià, Enric Ortega, i el ja famós Esbart. L'Esbart interpretà munió de cançons, compostes pels membres del grup la major part. Grans ovacions premiaren totes llurs interpretacions, bé que les majors ens sembla que les assoliren amb "Elogi dels diners" (sobre el conegudíssim text poètic d'Anselm Turmeda, que ells havien musicat abans que en Raimon),"Els robots", "El comerciant", "La història de la corbata" i "Allà en Matarredona". També hi fou apoteòsic l'èxit d'Enric Ortega, sobretot amb les senes cançons "Francesc és home compromès", "El meu poble i jo" (homenatge a Pompen Fabra) i "De cara als núvols". La vetlada, de ben llarga durada, es va acabar enmig de l'entusiasme sobreixent de tot cl públic que hi era, i hom vol que es respesca aviat.

ÈXITS EN LA TEMPORADA TEATRAL BARCELONINA Ara que soni a l'estiu i que per motiu de vacances i altes temperatures també es paralitzen tots els moviments artístics, mentre que es preparen noves coses per a quan baixe una mica el termòmetre, informem els lectors de GORG dels èxits populars (i econòmics per tant) que hi ha hagut la passada temporada a Barcelona. Primerament destaquem la formació de la companyia «Àngel Guimerà» dirigida per Ricard Salvat, que es presentà amb la reposició de la meravellosa tragèdia d'Àngel Guimerà «La filla del mar», que al públic barceloní i també els visitants, ens va complaure força. Després d'uns quants lustres, ha tornat al «Paralelo» (el «Picadilly» de Catalunya), la comèdia musical arrevistada, per boca del grup de La Trinca, un espectacle molt a nivell europeu, bastant revolucionari de tècniques dius el teatre frívol : el seu títol era «Trincar i riure». Les lletres són de J. Picas i S. Melo ; la música, és clar, de La Trinca, molt agafadissa i gravada en disc de la casa EDIGSA. Tot el món que hi anava a veure'ls s'ho passava bé : aqueixa era la meta. Per últim, i al teatre Capsa, una sorpresa, una magnífica obra, un crit i una crítica, el que es diu un nou teatre amb una forma de representar innovadora : «El retaule del flautista» de Jordi Teixidor. La interpretació de Pau Garsaball i la seua companyia, molt reeixida i, el resultat, la permanència de l'obra en cartell durant quasi tota la temporada.

L 'escriptor mallorquí Gabriel Janer Manila va quedar finalista del premi literari «Prudenci Bertrana» de Girona. El guanyador fou Terenci Moix. Gabriel Janer M a n i l a és autor d'«El silenci» i de «I/Abisme» que fou Premi de Novella Ciutat de Palma 1967.

«Versos de la ceba» és el títol d'un deliciós llibret editat per Francesc de B. Moll i que en feu obsequi als amics amb ocasió de l'homenatge que li ofrenaren amb motiu d'haver obtingut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És un recull de glosses d'un interés L varietat excepcionals i presentat en una impecable edició.

Una vetlada d'importància cultural fou la concessió dels «Premis Ciutat de Manacor» al Club Nàutic de Porto-Cristo. Gent coneguda com l'acadèmic Cela, Ulbrich, Mestre, G. Sabater, A. Serra, A. Von Nevvman, B. Huguet, M. A. Capmany, J. Vidal Alcover, P. Fornés, J. Albertí ; Blai Bonet i Josep Melià (aquests, membres del jurat) i molts d'altres, es barrejaven amb els badocs i els concursants. L'animació fou extraordinària. El Premi de Novella fou per a Gustavo Àlvarez Gardeazàbal, de Colombia, amb «Cóndores no entierran todos los días». El Premi de Poesia fou per «Elegies», d'un manacorí, Bernat Nadal, un jove de vint anys, funcionari de banca, que diu haver llegit poc, que té estudis de batxillerat i que fa només dos anys que es dedica a escriure poesia. El públic rebé el nom del guanyador amb una gran ovació. Aquest any a més de la importància dels «Premis Ciutat de Manacor», la festa tingué el seu personatge. El Premi Nobel de Literatura i Premi Lenin de la Pau, Miguel Àngel Asturias. La seva conferència —un assaig dels aspectes bàsics de la literatura sudamericana— fou un èxit més de la vetlada de Porto-Cristo i un orgull per a la segona ciutat de l'illa : Manacor.

NOTES AL PRIMER ES SOBRE PROBLEMES DE Ja he parlat en diferents ocasions, des d'aquestes mateixes pàgines, dels problemes de l'ensenyament de la nostra llengua ara i ací. Hi havíem fet constar la necessitat imperiosa de sistematitzar i coordinar els esforços de tots aquells que, dins la nostra àrea idiomàtica, es dediquen a l'ensenyament. És per això que la celebració d'aquest primer Estatge de mestres valencians cal considerar-la com un pas important per a plantejar-nos la problemàtica de la nostra llengua, la llengua que parlem al País Valencià i de la qual ni l'escola ni els educadors no podem prescindir si la nostra acció s'ha de desenvolupar en un marc autèntic de cultura popular. I el plantejament ha estat fet en forma ben seriosa i documentada, amb un desenrotllamet articulat en tres ponències i diverses sessions de treball. El Col·legi Universitari de Castelló de la Plana ha resultat un adequat marc per als treballs d'aquest Estatge, que s'han succeït des de les 2 de la tarda del dia 26 a les 5 de la vesprada del 27 del passat mes de juny. Sota el patrocini dels Cursos de Llengua i Cultura Valenciana de la Facultat de Filosofia i Lletres de València, s'han aplegat més d'un centenar de mestres provinents de diferents comarques valencianes; exactament han estat 144 els assistents la procedència dels quals és: Per cent

Comarques castellonenques Comarques centrals valencianes Comarques d'AlcoiGandia Comarques alacantines.

18'5 60'5

El temps ha resultat curt per a un programa tan dens com s'havia previst, i això ha forçat una dràstica reducció en les intervencions personals i col·loquis. Seguint cronològicament els treballs, la primera sessió, després d'unes breus paraules de salutació, va tractar dels aspectes sociològics i legals de l'ensenyament de l'idioma i s'hi determinà, com a factors negatius, la subvalorado de l'idioma, els condicionaments castellanitzants, l'ambient comunitari i el sistema educatiu i s'hi van assenyalar, com a principals mitjans correctors, la introducció de valors positius basats en l'autenticitat d'una llengua autènticament popular i els recursos ideológico - valoratius que es poden aplicar directament a l'escola. En l'aspecte legal, es va tractar de les possibilitats i realizacions concretes en funció de la nova Llei General d'Educació. La segona sessió va estar dedicada íntegrament a l'estudi dels problemes de doctrina gramatical. S'hi va exposar una visió conjunta del català i de les deficiències de "llengua literària" a tot el nostre domini lingüístic, amb esment de les conseqüències que se'n deriven i de les aportacions vàlides que s'hi poden fer. Va finalitzar aquesta sessió amb un projecte de col·loqui que, en la pràctica, es va reduir a un parell d'intervencions massa dilatades en favor i en contra, respectivament, de la real importància del fet dialectal i la seua influència en la unificació de la llengua. Amb això i l'actuació del Grup Pasta de música experimental, va finalitzar la primera mitja diada de l'Estatge.

11'4 9'6

La 3. a sessió presentà una

TATGE L'IDIOMA AL PAÍS VALENCIÀ interessant ponència sobre "mètodes didàctis per a l'ensenyament de l'idioma a nivells primari, mitjà i universitari". Cal advertir que, després de cada sessió, els participants ens dividíem en grups especialitzats, per tal de procedir a l'estudi dels temes i redactar les conclusions corresponents. Finalitzada la 3. a sessió i després de celebrada la missa i clausurada l'exposició de llibres i material didàctic, va tenir lloc la sessió plenària, on es va fer tina breu recapitulació de tots els temes tractats i de les conclusions adoptades, de les quals remarquem les següents: — Cal una gramàtica mínima essencial. — Fer una relació de revistes infantils i adreces per a demanar exemplars de propaganda. — Cartells de propaganda de cursos de llengua. — Fer una relació de professors. — Fixar una doctrina gramatical a tots els nivells. — Estudiar gics.

mètodes

— Organitzar nous com cl present.

pedagòEstatges

— Editar lletres i gravar cançoners infantils. — Coordinar l'intercanvi entre les escoles. — Promoure la premsa escolar. — Estudi exhaustiu dels pobles en els aspectes econòmic, sociològic i geogràfic. — Preparar enquestes per a obtenir dades. — Accions de cara als ajuntaments per a la correcció de

El Dr. Sanchis Guarner en una intervenció. (Foto V. Forcada.)

la toponímia, rotulado dels carrers, creació de museus, edistes bilingües i campanyes contra mots com "Levante", "Sureste", etc. • Redactar una petició al ministre d'Educació i Ciència per tal que siga inclosa obligatòriament l'assignatura de llengua catalana, amb atenció a les varietats valencianes, en iots els cursos de Batxillerat. Recomanar als professors d'Instituts i Universitats, que tncloguen Vensenyament de les qüestions valencianes dins el pla d'ensenyament de llurs respectives assignatures. Crear un Secretariat d'Ensenyament, amb seu a Castelló de la Plana, per coordinar i promoure el compliment de les conclusions dites.

Han actuat com a presentadors de les diferents ponències els professors Joan Mira, Vicent de Miquel, Vicent Pitarch, Carme Miquel, Lluís Alpera i Manuel Sanchis Guarner. En resum, considere que aquest "Primer Estatge sobre problemes de l'Idioma al País Valencià" ha respost a les esperances que s'hi havien posat, i que constitueix un punt de partida perfectament vàlid, al qual caldrà fer referència en el procés de normalització del nostre idioma a tots els nivells de l'ensenyament. És plausible esperar que futurs Estatges donaran configuració definitiva a tines directrius que, ara, tot just hem encetat, i del treball conscient i voluntat ferma en la realització d'aquestes directrius cal esperar els millors fruits. Albert SÀNCHEZ-PANTOJA

CANTS DEL POBLE Comencem amb aquestes cançons infantils apropiades per a xics de quatre a vuit anys, la nostra secció «Cants del poble», molt adients per a escoles, centres excursionistes, etc. Els dos «cassettes» en què estan gravades tenen 26 títols diferents ; també hi ha gravació d'aquestes cançons d'avui en discos de «Concèntric». Els autors en són : de la lletra, l'escriptor Josep M.a Espinas ; de la música, el compositor Francesc Borrull. Desitgem publicar totes les lletres de què disposen el nostres Països (que en són moltes i generalment d'una gran bellesa i inspiració), encara que a vegades no puga ser en mesos successius. Les recomanem especialment als educadors, pel seu valor formatiu. Per a qualsevol correspondència, dirigiu-vos a «Equip Cants del Poble», Revista GORG, Colom, 58. València-4. Partitura : Cançons per a encarrilar criatures. Edicions Quiroga. Canuda, 45. Barcelona-2. 75 pessetes.

CANÇONS INFANTILS 1.

Upa-li, upa-li, és hora ja d'alçar-se, s'ha acabat dormir. Upa-li, upa-li, és hora ja d'alçar-se, ja som al matí. Bon dia a la família, bon dia a tot el món. Qui serà el primer, qui serà el segon. Upa-li, upa-li, és hora ja d'alçar-se, ja som al matí. S'ha acabat dormir, ja som al matí. Upa-li, upa-li, upa-li. 2.

Cançó de llavar-se

Ui!, llavar-se és divertit, mira l'aigua, l'aigua, l'aigua, regallar pel coll i el pit. Però encara és molt millor quan a l'aigua, l'aigua, l'aigua hi afegeixes el sabó. Es llaven les foques es llaven els gats, es llaven els tigres, lleons i elefants que són ben educats. Es llava el canari tot just surt de 1 ou ; les plantes i els arbres es llaven quan plou. 3.

Que ningú no es deixe la cartera, que ningú no es deixe l'esmorzar. Cap a l'escola, laralà. Adéu, mare ! Tres besets. Tots serem molt bons xiquets quan la mestra, quan la mestra ens explique les lliçons. Tots serem molt bons companys en la vila i en l'escola, tots serem molt bons companys. Cap a l'escola...

Cançó d'alçar-se

Cançó d'anar a l'escola

Cançó de menjar bé

Nyam, nyam ! Cada dent és com una eina mastegant fa molta feina amb la truita i amb la fruita, amb la carn, la confitura, la verdura i l'encisam. Nyam, nyam! Mengem! La xicalla que no calla, que es belluga i es baralla, que de tot un poc en deixen, és senyal que no vol créixer... Però nosaltres creixerem : Mengem, creixerem cada any un pam... Nyam, nyam ! Si callats mengem seguit Tsit, tsit! Nyam, nyam ¡ Tsit, tsit! Nyam, nyam ! Tsit, tsit.

Cap a l'escola falta gent, anem-hi tots corrent, corrent.

Discoteca «Cavall Fort». Concèntric CC 6.055 VI

ÂŠ faximil edicions digitals 2006