Gorg Revista Bibliogràfica. Número 23. Setembre 1971 by Faximil Edicions Digitals

ÂŠ faximil edicions digitals 2006

OBSERVACIONS IMPORTANTS

Les cartes a publicar en aquest espai hauran de versar precisament sobre els temes objecte de la revista. No es publicara cap carta que continga conceptes injuriosos per a persones, institucions o països, ni aquelles que manquen de signant amb nom i els dos cognoms i la indicació clara del seu domicili. GORG prega als seus amables comunicants que procuren condensar les cartes a fi que puguen cabre en l'espai limitat de què disposem. No es mantindrà correspondència sobre aquestes comunicacions.

LA LLENGUA MENYSPREADA Sr. Director: Si escric aquestes lletres és per desfogar la meva indignació per un fet que em va ocórrer l'altre dia. Sóc estudiant, i estant en el col·legi vaig mantindré una conversació, i en aquesta em van dir que si jo parlava als professors en valencià, era de mala educació (per supost, els professors són valencians), així com a les persones de cultura elevada, i que els havíem de parlar en castellà, que és la llengua oficial i que la nostra llengua vernacla sols s'ha de parlar en casa o amb els amics i mai no s'ha d'usar per a coses importants o culturals. ¿A cas la nostra llengua vernacla no és important i de cultura, com de persones cultes? I el bo és que els qui em van dir

això són valencians i del meu poble. Jo crec que aquestes persones, que no donen la importància que té a la nostra volguda llengua, així com altres que ens donen l'esquena quan es tracta de fer alguna cosa per la nostra cultura, haurien d'haver nascut a Castella. Pregue que m'excusen si he ofès algú. Però m'ho causa la meva indignació de v a l e n c i à que sóc en veure tan menyspreada i maltractada la nostra volguda llengua, l'única que ens corre per la sang de les venes a tots els nascuts entre Morella i Santa Pola, l'única en què jo m'expresse bé, la meva que vull parlar, parle i parlaré sempre i amb qui es presente. Adéu siau. Un valencià que estima la seva llengua (Calp)

PRESÈNCIA VALENCIANA A LA T. V. E. Sr. Director: Molt em plauria que, la revista en català publicada a la nostra ciutat, tingués a bé inserir la següent carta, a la qual espere que, altres companys lectors de GORG em facen costat amb el fi de veure si podrem a la fi aconseguir que, el programa en català que la T. V. espanyola, i en circuit clos, està donant per a les províncies germanes, de Catalunya i Balears, es faça extensiu fins a tota la Regió Valenciana ( V a l è n c i a , Castelló i Alacant amb les seues corresponents províncies) per tal que d'aquesta manera el públic valencià pugui comprovar la Unitat de nostra expressió, tan espanyola com ho pugui ésser el castellà, però encara que aquest sigui l'oficial, no hi ha el perquè que Nostra Veu parlada per homes il·lustres des de temps molt allunyats es perda, puix el nostre Idioma parlat correctament enalteix qualsevol persona que el parle amb correcció i gust. Senyor, per quin motiu no l'hem de conrear, polir, millorar i enaltir com una cosa que ens ve de mans del Creador i per tant no coneix, ni vol, separatisme de cap classe. No som valencians? ¿No tenim les falles, que des que començaren a plantar-se van ésser escrites en català? Per favor, si alguna persona il·lustrada poguera dir-me, el perquè no tenim el gaudi de veure amb completa normalitat el conreu del Nostre Idioma, que deu ser orgull de tot bon e s p a n y o l . Tingui's present que els Idiomes castellà i català no es fan nosa entre ells, sinó que entre els dos fan que la riquesa del nostre País, de Nostra Espanya, sigui molt rica i variada. ¿Què representen els vestits regionals, si no duen junt a la persona que el vesteix, el crit, el segell del poble on pertanyen, en el cas nostre la llengua CATALANA? Per a mi, és com si mengessin una PAELLA on, per una errada del cuiner, s'hagués posat sucre a l'arròs, en compte del punt de sal que li correspon. D'una vegada i per a sempre. Som una nació lliure, i com a lliure i tots germans que devem ésser, el nostre deure

és ajudar-nos tots com a bons germans, i agafats de la mà, tots els espanyols, amb les nostres gales de vestits i veus diferents enaltim el nom d'ESPANYA, que per això aquesta deu ser Nostra (o Nuestra), de tots aquells que vam tenir la sort de néixer en aquesta meravellosa pell de toro, nom amb que alguns escriptors anomenen LA NOSTRA V O L G U D A ESPANYA. Per a finir. No volem ésser «Separatistes», però, per Déu, no volem ésser «Separats». Som tots espanyols.

JOSEP

CASTED-TÀRREGA (València)

Sr. Director: (I amics lectors de GORG). Fa poc que s'ha posat en funcionament a València un Centre Regional de Televisió Espanyola, per la qual cosa vull exposar a la vostra consideració, perquè ho recolzeu, així com a les Entitats representatives del País, açò que segueix: Crec que ara, més que mai, és el moment que les susdites Entitats s'adrecen a l'organisme pertinent en sol·licitud que el programa en català que totes les setmanes emet Televisió en circuit tancat per al Principat i les Illes, siga ampliat incloent-hi el País Valencià, fins ara injustament discriminat, essent la nostra la mateixa llengua i pertanyent a la mateixa comunitat cultural. A més, les dites Entitats haurien de pressionar, recolzades per tots els valencians, per tal que als locutors que isquen informant sobre el nostre País, els siga exigida una coneixença clara i real del País i eliminen en les seues intervencions davant la cambra termes com «Levante» i tots altres tòpics creats fins arribar a la desmembració del territori històric i polític del País. Per supost es dóna, que també se'ls haurà d'exigir parlar correctament el català, puix que ja que demostren molt sovint c o n è i x e r altres llengües europees, cal exigir-los «amb molta més raó» que coneguen

la llengua del País que representen: la llengua catalana. Esperant que les Entitats culturals i polítiques del País, prenguen a les seues mans les regnes per batallar pel propi País, com sempre haurien d'haver fet, aprofito l'avinentesa per saludar-vos molt atentament.

SALVADOR ALCÀSSER TOMÀS (Aldaia)

EL N O M OFICIAL DELS FILLS Sr. Director: Vull fer-li una consulta, per veure si pot ajudar-me, a mi, o a d'altres lectors que tinguen el mateix problema. Es tracta del que segueix: He anat a inscriure el meu fill al Registre Civil, i no han volgut inscriure'l pel nom de «Jordi» que és com jo vull, sinó per «Jorge», al·legant que tots els noms han d'inscriure's en «castellano». ¿Com és, Sr. Director, que jo vaig llegir a la revista «Serra d'Or» (no en recordé el número) que sí que podien inscriure's en la nostra llengua insistint-hi els pares, i al Registre Civil de València m'han dit taxativament que la llei no ho autoritza? A l'Església, per contra, sí que l'inscriuen per «Jordi». Vol dir açò que el meu fill tindrà en uns papers «Jordi» i en altres «Jorge». Té alguna solució tot açò? Res més pel moment; aprofite l'ocasió per saludar-vos atentament.

JOSEP ALONSO ( València) Nota de la D. — L'article 54 de la Llei Reguladora de 8 de juny de 1957, diu que en el Registre Civil s'expressarà el nom que es done al nou-nat, que haurà de ser el que se li impose en el baptisme, i afegeix que, tractanf-se d'espanyols, els noms hauran de consignar-se en castellà. És aquest cas, al nostre entendre, un clar exemple de disposicions contradictòries, puix si l'Església el registrà com a «Jordi», així se li ha de posar

al Registre Civil, d'acord amb la norma primerament esmentada, i de «Jorge» d'acord amb la segona. Estimem que cal que prevalga la primera norma, puix que la segona es pot interpretar que infringeix l'article 3.er del Fur dels Espanyols, ratificat pel Principi V. é del Moviment, que diuen que la Llei empara per ¡gual el dret de tots els espanyols sense preferències de classes i l'article VI amb relació al II Principi, que diuen que la religió de l'Estat és la Catòlica.

Si jo anés lluny no sé on me detindria; en cada cim faria el cap enrere; de dalt estant voria ma València i el món restant em semblaria pobre. Ni aquell carrer de gratacels immensos ni aquell saló de dansarines belles ni aquell brogit de màquines i màquines... Sols esta pau, este cel i esta terra... També, esta mar. SI jo anés lluny, la proa del meu vaixell sabria •—cada dia— tota l'enyor d'un únic meridià. Solament de nit resseguint les estrelles mon esperit tornaria's seré en esguardar el banderí de l'Óssa.

HOMENATGE A CARLES SALVADOR

CARLES SALVADOR

Sr. Director: Al número de juliol hi publiqueu la ressenya de l'homenatge retut a Benassal a aquell gran valencià que fou Carles Salvador. Ell va ésser qui promogué el meu valencianisme, fa ja un bon grapat d'anys. No cal dir com la lectura d'aqueixa ressenya m'ha commogut i, espiritualment, m'ha fet s e n t i r - m e present a l'acte. Només trobe a mancar una fotografia que ens donés una idea del monument d'Octavi Vicent. Mancança que, probablement, ja haveu pensat a remeiar. Ara, voldria, amb el vostre permís, a f e g i r una modesta aportació al merescut homenatge, recordant uns versos de Carles Salvador que encara que deuen ser coneguts per molts que els llegiren quan varen publicar-se («El bes als llavis», 1934, pàg. 39), d'altres potser no els coneguen. I val la pena, perquè palesen un patriotisme pregon, tal com ell el concebia (i no pas tan sols líricament, és clar; qui vulga saber més, que cerque i llija les seues declaracions amb motiu del Centenari de la Renaixença, aparegudes dins «La Revista», de Barcelona, número de generjuny, 1933, pàg. 210). Gràcies, senyor Director, per encabir la poesia dins un pròxim número de la nostra benvolguda revista. Us saluda,

RICARD BLASCO (Madrid)

ELOGI DE LA MEUA TERRA

MISSES EN VERNACLE Sr. Director: Com vull fer un cartellet, de les misses en la nostra llengua que es fan en el País Valencià, a l'estil dels que s'han fet de les misses en la nostra llengua a València-ciutat, agrairia als lectors de GORG m'escriguessen donant-me les dades d'aqueixes misses. Vull saber: primer, en les poblacions a on hí ha algunes parròquies, quina és la que diu la missa en valencià; i segon, a quina hora. Segons la i n f o r m a c i ó que em donà mossèn Sorribes hi ha misses en valencià a Albalat de la Ribera, Algemesí (en dues parròquies), a Alfarràs!, Alberic, A l g i n e t , A l z i r a , Beniparrell, Bellreguard, Benissuera, Benim us I em. Campanar (jesuïtes), L'Eliana, Fontanars, Gandia (en dues esglésies), Llaurí, Montserrat, Massalavés, Massanassa, Piles, Sueca, Vallada, Xàtiva i Xeraco. I a Alacant: a Alcoi, Benilloba i Vall d'Ebo. I de Castelló no en tinc notícies, encara que m'han dit que n'hi ha. Com veuen, falta concretar molt. Per exemple, a Alcoi ¿a on?, i en totes ¿a quina hora? La informació la vull segura. Preferisc posar-ne dues de menys, que una de més. Agrairia que no em diguessen noms i hores d'esglésies a on en alguna festa han dft la

missa en valencià, com «valencians d'una diada l'any» i en pla folklòric. Només vull les que es diuen en pla normal, amb regularitat, tots els diumenges, festius, i les seus vespres. Escrigueu a «GUZMAN» a GORG. Agraït.

GUZMAN (Cella - Alacant) PER UN DIARI CATALÀ Sr. Director: Darrerament es parla molt sobre la necessitat que aparega un diari català (conste que dic «català» i no «en català», puix que crec que aquest diari deuria tenir com a tasca principal, informar sobre l'actualitat dels Països Catalans) a casa nostra. Però, malgrat l'actualitat del tema, encara no ha aparegut ningú (ni persona ni empresa) dispost a fer-ho realitat. No sé si les causes que han impedit, fins ara, l'aparició d'un diari català són de tipus administratiu (és a dir, referents a l'Administració C e n t r a l ) . Però si no són d'aquest tipus no comprenc per què encara no ha sortit (¿és que no hi ha als Països Catalans gent disposta a fer realitat aquesta aspiració nostra com a poble?); i si sí que ho són, la cosa ja és més complicada, i cabria pensar que dintre l'Estat Espanyol són més importants els a n g l e s o s , alemanys, etc., que els catalans,

puix que jo sàpiga dintre el nostre territori estatal, es publiquen diaris anglesos, alemanys, etcètera. Com deia abans, si les causes són de tipus administratiu la cosa és més complicada, i no em correspon a mi («simple castellonenc») de solucionar-la. Què, com i qui pot solucionarla, llavors? Ai!, això podria contestar-ho de moltes maneres, però com que no tinc temps (millor dit, «ganes») i crec que hi ha persones a casa nostra que ho poden fer millor, ho deixe per a elles. Per últim demanaria a la revista GORG que fera una enquesta sobre aquest tema (UN DIARI CATALÀ) dintre el País Valencià. Crec que la cosa no és difícil, donat les distintes modalitats que l'enquesta podria adoptar (entre el poble, entre els lectors de la revista, entre personalitats culturals, administratives i populars, etc.), segons les circumstàncies que ia limitaren (diners, persones que la portaren a terme, etc.). Ben cordialment

JOSEP L·L. ARTOLA PERIS (Castelló de la Plana) LES CASES REGIONALS Sr. Director: No m'agraden les polèmiques per carta, perquè són massa llargues i no hi queden les coses mai clares. Ara estic al País V a l e n c i à i pense anar, quan tornaré a Barcelona, a la Casa València; però com que fins que no ho faça no puc restar callada, sóc jo qui vaig a aclarir moltes coses. Tinc 22 anys i sols en fa mig que estic a Barcelona. Tota la resta els he viscuts a Quartell, petit poble del Camp de Morvedre, on vaig nàixer. He «mamat» eix «valencià popular del carrer» com diu el senyor Ricard i també m'he hagut d'engolir infinitat de vegades allò que el valencià era una llengua grollera i lletja, que sols servia per a la xala. Per a les coses cultes quedava el castellà. I ara dic: si voler que nasca un teatre culte i nou, que reflectesca la nostra vida d'ara, un teatre digne d'una cultura que s'està rehabilitant —no existeix ja el Principat?— és ser anti-valen-

cianista, que em diga qui ho sàpia què és ser el contrari. Què farien els de llengua castellana, que tan orgullosos se'n senten («La lengua de Cervantes», com diuen), si junt amb aquest no haguessen tingut en el camp teatral un Tirso de Molina, un Lope de Vega, un Calderón de la Barca, etc., i després un Alejandro Casona, un Jacinto Benavente, etc., etc? Nosaltres també havem tingut un Joanot Martorell, l'obra del qual, «Tirant lo Blanc», va ésser considerada per Cervantes com «el mejor libro del mundo»; t i n g u é r e m també un Ausias March i tants d'altres; i dic «tinguérem» perquè els havem oblidat. La majoria dels valencians d'ara ignoren la seua existència i ja no dic la seua obra. Sóc valenciana i em sembla que conec la meua gent; sé que són «fàcils de dur» i això m'indigna. Una prova d'açò és que el programa «Mare Nostrum» de TVE ens estiga vedat. Si és en circuit tancat per al Principat i Balears —prova evident de la seua unió cultural—, per què València no hi té cabuda? No dubte de la bona voluntat dels qui, dins la Casa València, treballen per sentir-se valencians; jo sols els demanaria que adreçassen la seua tasca cap a objectius més profitosos per a la nostra cultura. ¿Coneixeu allò de «Cap nació pot dir-se pobra si per les lletres reneix; poble que sa llengua cobra es recobra a si mateix». Ser valencianista per a mi no consisteix a seguir un equip de futbol amb traques i pancartes escrites en valencià —valencià que després s'oblida—; ni pegar-se amb tot qui diga que la paella no és el millor plat d'Espanya, etc., etc. Jo crec que és ben bé una altra cosa; és analitzar amb els ulls ben oberts la nostra realitat d'ara, analitzar el perquè de tot el que ens passa; gratar en el nostre caràcter, en la nostra història fins veure clar el perquè havem arribat a ser el que ara som. Després lluitar i ficar-se de nou en peus. Deixem els sentimentalismes —sé què és estar lluny de la «terreta»— i siguem objectius. Ja només aclarir els altres

punts de la carta del senyor Ricard. Conec el teatre v a l e n c i à , puix al meu poble també hi ha un grup de xics i xiques que Bense cap interés econòmic fa de tant en tant alguna representació. O b r e t e s com «Nelo Bacora», «Sempre la sogra», «En un vagó de tercera», etc., etc., les he vistes moltes vegades i m'ho he passat molt bé. També he llegit Escalante: «Les xiques de l'entresuelo», «Dos forasters de Madrid», etc. Per això podia dir el que vaig dir en la meua carta. Quant a l'himne, ¿ignoren que té una versió valenciana? Repetisc: no era demanar massa que haguessen s u b s t i t u ï t la castellana. Tampoc no ignore que hi ha valencians de llengua castellana, però... ¿cal oblidar per això que en som, i majoria, els de llengua catalana? Gràcies per haver-me convidat a participar en el seus afers a la Casa València; pense acceptar; crec que parlant ens entendrem. Fins ben aviat

EMÍLIA QUERALT (Quartell)

Sr. Director: Amb la mateixa atenció que ha llegit el senyor Blasco Romero la carta de N'Emília Queralt puc dir que he llegit jo la seua. El senyor Blasco Romero es limita a exposar una sèrie de raonaments citant per exemple Utiel, Requena, etc., com a pobles de parla castellana inclosos a la nostra província. Bo és que tingam diferències, però em pense que és molt més lògic que siguen ells els qui tracten d'adaptar-se a nosaltres que no pas al contrari. I si en fem un acte nostre, de les tres províncies del Regne de València, cal fer-lo en la parla del poble: el valencià. Això per a mi no té retop. Quant al teatre popular, del carrer, etc., estic d'acord que vertaderament és així. Això ningú no ho pot negar. Admetent la seua realitat, és una vertadera desgràcia que

l'enginy dels comediògrafs valencians d'aleshores no més servixca per a... fer riure. D'altra banda, no veig la seua cabuda en un acte «seriós». Pel que he vist, la senyoreta Queralt es limita a relatar uns fets, i el senyor Blasco Romero a tractar de justificar-los. Cordialment

JOSEP V. BERGON (València)

Benvolgut Sr. Director: Encara que ningú m'ha preguntat res, i la controvèrsia no m'afecta personalment, voldria ficar cullerada a la polèmica entaulada sobre el tema a què es refereix el senyor Ricard Blasco Romero a la seua lletra apareguda a l'últim número de la nostra benvolguda revista. Com a «Manifasser» de la Colla Tirant lo Blanc de Madrid voldria aclarir simplement: A) Hi ha, que jo sàpiga, dos Ricards Blasco que escriuen a GORG. En Ricard Blasco Laguna, valencià que viu a Madrid i En Ricard Blasco Romero, també valencià i que viu a Barcelona. Pel que jo conec personalment, em referiré primerament a En Ricard Blasco Laguna. Aquest amic meu i conegut des de fa temps, viu a Madrid molts anys; és escriptor, poeta, assagista, director de cine i TV, membre de l'ASDREC, força conegut —en té moltes de pellícules realitzades a la seua esquena—, a més a més historiador i erudit, guanyador fa poc del premi Alòs-Moner, de l'Institut. Va tindré una intervenció i m p o r t a n t a l'últim Congrés d'Història del País Valencià. Especialista del teatre valencià al segle X I X , actualment té en preparació un treball sobre l'escriptor i periodista Bonilla, desconegut quasi, per la seua importància al romanticisme del País Valencià. L'altre senyor, En Ricard Blasco Romero. He vist la seua lletra a G O R G defensant els actes de la Casa de València a Barcelona i tinc a la meua biblioteca un llibret de divulgació, escrit en castellà, de l'esmentat

senyor Blasco Romero, titulat «Las aberraciones sexuales» de la col·lecció «Telstar» —tinc la dèria de comprar quasi tot el que es publica a Espanya. No sé si el senyor Blasco Romero és llicenciat en medicina o té un títol universitari que avale la seua dedicació al tema sexual, però sembla que és un especialista de tot això del «priapisme, satirisme, masoquisme» i tots els «ismes» sobre tant «interessant» assumpte de les desviacions sexuals. A banda és un activista, pel que es veu, dels actes culturals-folklòrics en la Casa de València a Barcelona. B) Respecte a la lletra del senyor Blasco Romero, he de dir que no conec la Casa Regional valenciana a Barcelona, però he estat una vegada en un acte semblant organitzat per la Casa de València a Madrid. Pel que hi vaig veure, em pareix que totes dues estan tallades pel mateix patró. Tot això de l'himne regional, el «Valencia» de Padilla, gracietes o brofegades en vernacle i parlar en castellà, no m'estranya ni gens ni mica. A Madrid, per exemple, la vegada que vaig anar al teatre Capítol abans del 19 de març i per a proclamar les «tres Regines» de les folklòriques festes de «les falles, bellea del fot, i gaiatera», es va fer un «actet» a base de discursets «típics i tòpics», sobre el «país del arte», el «miguelete», el «buñol de oro», les albaes i el nostre himne, amb la intervenció musical de la banda de les forces americanes de Torrejón, de la USAF. Per a sucar-hi pa i deixar el plat com una patena. Lamentable. Espere pel to de la lletra del senyor Blasco Romero de Barcelona, que aprofitarà l'entusiasme que hi ha entre els socis per planteiar-se la problemàtica seria del nostre esdevenidor com a poble, i, com a cosa p r i m e r a , alfabetitzar en català eix estol d'amics seus valencians d'Utiel, Requena i Ademús a més dels catalano-parlants del País que tampoc no deuen estar molt bé de lletra, i, a més de fer teatre i sainets d'Escalante, sembla que avui hi ha autors de teatre català ïmoortants i dignes, per exemple li recomane una teatralifzacfó de « l a barraca» de Blasco

Ibáñez, feta i molt bé per cert, per l'autor v a l e n c i à Francesc de P. Burguera. Molt agraït senyor Director, resta ben seu i amic per La Colla Tirant lo Blanc.

GONÇAL CASTELLÓ (Madrid) VOSALTRES ELS VALENCIANS Sr. Director: L'altre dia va arribar a les meves mans la vostra, i que considero també meva ja, revista GORG. La vaig veure d'una mica lluny en una llibreria que venen també periòdics i em va cridar l'atenció el nom i també les nostres quatre barres que hi havia en la portada, era el número de juny; la vaig demanar de seguida, i vaig pensar que seria una revista editada a Barcelona o algun lloc de Catalunya, però me'n vaig endur una molt agradable sorpresa al veure després que era una revista editada a València. Jo havia sentit parlar que al Pais Valencià es perdia molt la seva llengua vernacla i no m'haguera pensat mai que encara hi hagués una revista (o potser n'hi ha moltes més d'una) escrita en la nostra llengua; per això i només per això, escric aquesta missiva i vull que serveixi, encara que humilment, per a donar ànims als qui l'editen i què més voldria jo, si fos possible, empènyer tots els valencians i, per què no, també als de les Illes i catalans (que a tots ens convé) a parlar, perfeccionar i d e f e n d r e la seva a u t è n t i c a i bonica parla. Si aquesta es publica potser farà quelcom de les meves il·lusions. Ànims,

/ . M. i S. (Rubí - Barcelona)

Sr. Director: Si ho considera oportú, m'agradaria que publiqués aquesta carta. Ans que tot felicite a vosté i a tot el personal que fan possible que G O R G segueixi endevant i de cara al vent en especialment els valencians, als quals va dirigida, aquesta carta.

Vosaltres els valencians de nom i de fet. Els ferms, els qui porteu el pes d'eixa guerra lingüística, els patriotes i alguna vegada els màrtirs. Els guerrers de primera fila. Els qui lluiteu en la frontera de la nostra cultura i de les nostres terres. Vosaltres sou dignes d'admiració i jo com català us admire i us dic que continueu lluitant amb fermesa i amb l'esperança que un dia o altre el vostre anhel de catalanitat o valencianltat es complirà; això sí, cal lluitar, cadascú amb els mitjans que tingui al seu abast: escrivint, llegint, cantant, parlant, etc., i respectant els xarnecs o forasters que encara no han tingut temps o ocasió d'integrar-se a la nostra cultura. Tampoc no hem de creure que tots els fills del país que rebutgen la pròpia llengua són uns traïdors a la pàtria i uns renegats de casa seua, no. Jo més bé diria que són uns inconscients, i que és precís fer que agafin consciència de la seua personalitat.

l'ocasió els posa a les mans una poesia o una cançó catalana, amb interés intenten llegir-la i la llegeixen, és clar, a la seua manera. Ací és on està el meu lloc en eixa nostra guerra lingüística. Els he escrit poesies quan me'n demanen pel sant d'alguna d'elles o quan alguna se'n casa. Procure que siguin senzilles i els hi faig els aclariments necessaris. Per desgràcia jo no sé recitar ni cantar, però faig el que puc; altres també fan pàtria simplement parlant. Dic tot açò per demostrar que molta gent a simple vista indiferent a les nostres coses, no està en contra nostra, i si sabem tractar-la estan al nostre costat.

És convenient que els xiquets llegeixin patufets (revistes Infantils) escrits en la llengua vernacla. Que aprenguin la doctrina en la llengua del país. Ja sabem que el millor fóra que la nostra amadíssima llengua s'ensenyés en les escoles, i que tinguéssim un canal de televisió en català, i que les pel·lícules estiguessin doblades en la llengua nostra. Tot açò arribarà, però mentrestant hem de lluitar, com he dit més amunt, cadascú amb les armes que pugui.

LA TELEFÒNICA I L'ÚS DE LA LLENGUA

Hi ha una majoria d'immigrants per tota la geografia de les terres catalanes, que són indiferents a la nostra cultura, no contraris ni amics, simplement indiferents. Si tenen contacte amb catalans es catalanitzen la majoria. Cal posar atenció en eixos immigrants, especialment els seus fills, ja que al cap i a la fi són els nous catalans, o els altres catalans, com diu Candel. Jo treballe en una fàbrica on treballen un setanta per cent (aproximadament) de noies de parla castellana a casa seua, però ací al treball sols n'hi ha de deu a vint per cent que parlin «ois castellà. Totes és de suposar que llegeixen bé el castellà, i potser cap sap llegir en català. Doncs bé: jo he comprovat p e r s o n a l m e n t que, si

Amics valencians: res més que dir-vos. Endavant i de cara al vent amb la senyera barrada.

CAMIL MAS I OLIVÉ (Constantí - Tarragona)

Sr. Director: El dia 7 de juliol de 1971, a les 10 h. vaig telefonar a Quart de Poblet per un assumpte professional, i com que és semiautomàtic, vaig marcar el 585858. Quan em respongué la telefonista, demaní el 518, i quina no seria la meua sorpresa quan, en fer-ho en la nostra llengua, em respongué que ho fera «en castellano y clarito». Li vaig dir que no demanava un número de Sevilla, ni Orense, ni Madrid, que demanava un poble de València, i em tornà a respondre que si no ho feia en castellà no em marcaria cap n ú m e r o . (Tingam en compte que tota aquesta conversa es feia en valencià per la meua part i en castellà per la seua, però entenent-m'ho tot. A r r i b a t aquest punt, vaig demanar per la «Jefa»; però aquesta em va fer les mateixes reconvención*. Jo li vaig dir que I! parlava en una de les quatre llengües nacionals, i a més local, i em respongué que molt bé, però que «comunicava» i que la propera vegada, que ho demanarà en castellà. Cavallers, açò ja és massa: no sols no assolim que es realitze l'Ordre ministerial d'en-

senyar les llengües nadiues a l'escola, sinó que no podem utilitzar-les en la vida corrent. No sóc lletrat; per tant no em pertoca dir si açò és correcte o no, però sóc home del poble i crec que algun dret al respecte tindré, i si no recordé malament, existeix certa Ordre ministerial que parla de la llibertat d'elecció de llengua en les propagandes o als mitjans de relació o semblant. M'agradaria de debò que si algú més assabentat de tot açò que jo, volguera, que em fera llum en aquest problema, sota el punt de vista legal, perquè si és el moral-sensitiu no cal que m'aclarisquen res. Si la raó estigués de la meua part (és a dir, de la nostra), crec que seria un motiu perquè la Telefònica rebera una bona quantitat de «salutacions» per la seua equivocada interpretació del segon mot de la seua raó social. Atentament

V. IÑÜRRIA (València)

ENCARA AL SR. MILLAN Sr. Director: No és la meva intenció continuar la controvèrsia i voldria donar-la aquí per acabada. Solament vull a c l a r i r - l i alguns punts que no s'han comprés de la meva última. Vostè, senyor M i l la n, diu que no ha volgut «afavorir els actes i n q u i s i t i u s » , quan més avall manifesta, que mirat amb la mentalitat de llavors era raonable. Qualsevol instrument de repressió no deixa de ser-ho perquè s'esdevingui en una època o altra, per tant, no es poden justificar uns crims pel sol fet d'estar comesos en un altre temps. Demés, si no hi hagués un e s p e r i t crític, les idees no evolucionarien. No crec que vostè hagi entès gaire bé, això de la lluita de classes. Una persona no s'identifica per portar «llenya al foc» com vostè deixa entreveure al citar les paraules de Felip II, sinó que una lluita de classes s'esdevé sempre i quan existeixen uns opressors (amb bé de la nostra cultura. També felicite els lectors de GORG,

totes les seves característiques: imposició de creences, de sistemes, etc.) i uns oprimits, subjectes a uns tribunals compostos per les classes dominants. Una classe dominant, en fi, es caracteritza per voler destruir tota obra científica i el progrés en general, quan veu que aquest pot ésser un puntal de partida per a la seva caiguda i per a la desfeta de totes les estructures que l'acompanyen. Suposo que no ignorarà senyor Millan, la devastació de Carles V i el Cardenal Cisneros, destruint obres d'art i cremant més d'un milió de manuscrits àrabs, amb l'intent que no quedés ni un vestigi de la cultura d'una civilització que perdurà vuit segles. Dèbilment també em menciona la descoberta d'Amèrica. Quin punt hem anat a tocar, senyor Millan! Quantes falsetats s'han escrit d'aquell continent, on les seves civilitzacions es perden a través de la nit del t e m p s . . . ! On els latifundistes d'avui han r e e m p l a ç a t els d'ahir...! Heus ací un altre exemple de la lluita de classes! Volguem o no, la història és la gran polèmica del temps i per més que es distorsionin els fets, la veritat sempre eixirà. Salutacions.

ANNA M.» ROSELLÓ DE TRAVESSET (Barcelona)

PROBLEMÀTICA VALENCIANA Sr. Director: Una de les coses que més m'agraden de GORG és que ¡a palpitant ànima del lector, n'és la problemàtica. El voler, la decisió, la voluntat ferma de lluitar per resoldre la problemàtica de la llengua. Açò m'agrada. Ja no és el costum de la propaganda il·lusòria i confiada. Ja no és la tàctica ni l'actitud del «TVB» (el «tot va bé»), com encertadíssimament va escriure el senyor Fuster Belles en la seua carta «L'ús públic del nostre idioma» al número 16 de GORG. Lluny de nosaltres totes dues actituds: una, tot va bé; i l'altra, tot està perdut! Perquè totes dues condueixen a un resultat: no fer res. Ni tot està guanyat, ni tot està perdut. Serà allò que la nostra voluntat diga.

El no voler saber res de problemàtica —cas del Rat Penat—, la renúncia a fer anàlisi, la murrieria de no tractar els problemes, serveix per a encobrir moltes coses mal fetes, com per exemple eixes revistes, vicentines o de les altres, a on, una volta l'any, figuren firmes ben conegudes d'uns quants personatges, ja bastant ve 11 ets, que escriuen unes poesies ben boniques, i que tots sabem que saben valencià perquè tingueren una mare valenciana, però que els seus fills i els seus néts no han rebut eixes lliçons de valencianitat de tan «ilustres valencianos». L' apartament de la problemàtica serveix per a fer «mestre en gai saber» a alguns que no són valenciana com a pares de família. I finalment serveix, per no dir-ne més exemples, per tal que quan parlà en el Rat Penat un il·lustre personatge, alguns assistents parlassen a la seua muller en llengua distinta a la valenciana «en senyal de respecte» Dintre l'anàlisi d'eixa problemàtica, anava a tractar de' problema femení, però com que la carta se m'ha fet massa llarga ho deixarem, si Déu vol, per a un altre dia.

COMPARACIONS INEVITABLES Sr. Director: Fa molts anys que residesc en la regió catalana, ara a Barcelona, cosa que em fa possible de poder parlar de la regió i dir que els catalans tenen molt d'amor al que és seu, ja siga el mode d'expressar-se, els seus balls o esports, els seus costums als pobles, ciutats i capitals, i això em sembla molt bé. El que no em pareix tan bé és la poca estimació que tenim els valencians a les nostres coses, i sobretot al nostre llenguatge a València capital, on la majoria parla el castellà, sobretot als seus fills i als forasters, perquè diuen que fa més fi. Per tot això em pareix molt natural que en les escoles parlen el castellà i no diguen misses encara en la nostra dolça llengua vernacla. No és així en la regió catalana, a on fa molts anys que en diuen. És bastant vergonyós que els pares parlen als fills en diferent idioma al seu. La dolça llengua vernacla no es deu perdre mai. No és així? Atentament,

/ . NADAL LLORENS (Barcelona)

PEP (València)

ESCLAFAMUNTANYES • JOAN-ANTONI I ELS TORPALLS • L'ALB ARDER DE COCENTAINA • EL JUGADOR DE PETRER • DON JOAN DE LA PANARRA i altres personatges mítics de les muntanyes meridionals valencianes, dins els seu marc poètic i les seues aventures meravelloses, podeu trobar-los al

II volum de

MERAVELLES I PICARDIES d'Enric Valor Pròleg de M. Sanchis Guarner EDICIONS L'ESTEL, València, 1970. Demaneu-lo a G O R G , vostre llibreter.

Colom, 58, València-4, o al

EDITORIAL

LLETRES DE CONVIT: UN PÚBLIC PER A UN TEATRE En poc de temps, se n'ha parlat llarg, de teatre, a GORG. Rodolf Sirera (n.° 15, gener), Rafael Villar (n° 17, març) i jo mateix (n.° 20, juny), hem fet circular uns papers respecte al tema que, encarant-lo des de diferents angles, vénen al capdavall a rematar-se, segons pense, amb una idèntica passió. És clar per a tots que necessitem un teatre valencià i que la necessitat és urgent. Però ja és un poquet més fosc, em sembla, saber què és allò que cadascun de nosaltres creu que haurà d'ésser aqueix teatre, i com podríem arribar a tenir-lo. Potser caldrà continuar el debat, i que GORG ens aguante les expansions amb paciència. Òbviament, no podem entendre el teatre sense l'existència prèvia d'un públic. Res més estèril que un escriptor sense lectors o un autor que no és representat. Doncs la primera tasca serà anar a l'encontre del públic. Ara bé (com crec que ja ha estat remarcat per algú): si aquesta reflexió se la feia un escriptor francés, posem per cas, la qüestió no passaria d'ésser merament personal. Per a ell es tractaria de trobar el «seu» públic, en tant que autor. O siga, la parcel·la d'auditori a la qual adreçar-se amb les seues idees. La cercaria al bulevard, als «Ambassadeurs» o potser a la riba esquerra. Colliria aplaudiments o xiulets, segons fos l'obra. El públic «seu», però, seria allí. L'hauria trobat. L'autor francés estaria operant dins una cultura «normal» com és la francesa. Un àmbit cultural on sí que hi podrien cabre les reflexions de S i r e r a . Quan una cultura funciona amb normalitat és rigorosament

perfecte plantejar-s'hi allò: «la cultura» és sempre la cultura de la classe dominadora. ¿També en una cultura «anormal», com és ara la nostra? Caldrà matisar-ho molt. Primer que res, un autor valencià a la recerca d'un públic estarà condicionat per un aspecte del problema que no es planteja pas l'autor francés. (I que, si bé ho mirem, tampoc no deu ésser el mateix que es planteja un autor del Principat.) Existeix, el públic a trobar? No tinguem por de dir-ne una bajanada: l'autor valencià necessita d'un públic valencià. Un públic que parle i escolte una llengua que, culturalment, és una llengua «underground» entre Sénia i Segura. Vet ací una grossa diferència entre el francés i el valencià. Aquell disposa al seu abast d'una massa global d'on podrà triar el propi grup d'espectadors. Aquest, topa davant seu amb un gran buit. (L'autor català del Principat, probablement, no ha patit mai, com el del nostre País, l'absència de públic. Mireu per a on les «anormalitats» no són pas les mateixes a totes les contrades del nostre perímetre cultural.) Sirera es fa unes reflexions absolutament correctes. El ver teatre popular fóra el teatre de tota la societat, una vegada desaparegudes les classes. Jo afegiria: una vegada desapareguda la «anormalitat». Vull dir: em fa l'efecte que Sirera cavil·la prematurament. Quan els valencians són analfabets de la pròpia llengua i encara està per aclarir si el teatre valencià té un públic o bé ha de renunciar-hi, crec que haurien d'ésser més profitoses altra mena

de reflexions. Per exemple: on és el públic? què vol? com conquerir-lo? No és que Sirera no s'hi formule —indirectament— aquests interrogants. Però com que la seua meditació naix de la lectura d'un llibre publicat dins del sector més «normal» de la cultura catalana, tot allò que ens diu resta com al defora del rotle neuràlgic del teatre valencià, i sonen una mica a raonaments en veu alta de professional capficat per problemes respectables, si bé generats per objectius ben diferents. O jo m'ho pense, si més no. No tot allò que diu, tanmateix, té aqueix caràcter. Quan Sirera parla del teatre «possible» o del teatre d'«urgència», albirem alguna cosa que hauria pogut dir-nos. I que ens dirà, probablement. Referit a la tasca teatral per fer al País, s'entén. Com que allò que determinarà el públic de l'autor valencià o del teatre valencià serà, abans que tota altra cosa, la llengua, estime que fóra més just si consideràvem que la societat valenciana —pel que fa a la nostra cultura— no podem dividir-la des del punt de vista de la llengua com ho faríem des del punt de vista econòmic. Per a mi, que l'esquema és tot un altre. És clar que una classe dominant imposa mòduls culturals que comencen ja per l'idioma. D'acord també que el seu domini ve definit per la posició socioeconómica de privilegi dels seus membres. Però, a l'hora de fer una dissecció de la nostra societat de cara al tema que ens preocupa, ¿no hi trobarem que els talls a donar no són horizontals i classistes, sinó verticals i irregulars? ¿No descobrirem que les divisions socials resultants han estat obligades per la consciència civil de cada individu? Aquesta hipòtesi ens situaria davant d'un auditori heterogeni, fet de proletaris

i de botiguers, de manobres i d'oficinistes, d'estudiants, de camperols i —per què no?— també de burgesos. Tots plegats. Al capdavall, allò que els agruparia davant del cadafal no seria, com és el cas dels espectadors francesos, per exemple, una pre-determinació de classe reunida per consumir un producte cultural de la seua classe. Crec que la nostra evolució cultural, ara, no donaria per a tant. A tot estirar, si aconseguim aplegar un grapat d'espectadors, l'aplec vindrà motivat per una fam de llengua, per una afirmació cívica, per una comunió ideal, o per qualque cosa de semblant. I això, si més no, «també» és el teatre. Tornem-hi, però, a l'interrogant obsessiu: ¿hi ha un públic, per al teatre valencià? No sabria dir-ho. No estic en condicions de respondre. I no hi voldria especular. Ara bé: per poc que en puga haver-hi, cal anar al seu encontre. Cercar-lo allà on estiga, allà on es trobe. Com? Crec que tots convindrem que aqueix públic —si existeix— té un denominador comú, un denominador supra-classista: la llengua. Serà, doncs, partint de la llengua com caldrà anar al seu encontre. Villar ha puntualitzat algunes coses respecte al llenguatge teatral, considerat en el seu aspecte literari. Ara mateix, a «Serra d'Or», Sarsanedas, Valor i Fuster n'estan parlant, del tema. Tema apassionant, del qual pareix que hi ha punts ben clars als quals tots podem estar d'acord. Quan els alcoians de «La Cassola» representaren el «Tirant», donaren un exemple idiomàtic ben vàlid. La resposta del públic palesà l'encert. Jo voldria insistir en la llengua com a factor sociològic d'aproximació a aqueix —possible— públic. Si encara hi ha espectadors que, com he sentit dir, riuen i

L'INCENDI DEL MICALET: UN MOMENT DOLORÓS PER A LA CULTURA VALENCIANA

aplaudeixen els sainets de l'Escalante, crec que és un fet que ens obliga a reflexionar seriosament. Són rescatables? Són redimibles? Convide Sirera a meditar-hi. Potser aquestes meditacions coincidiran amb les seues cavil·lacions anteriors. També hi convide Villar. Perquè trobe discutible allò que diu: «si el poble ha trobat altres espectacles més assequibles, ha deixat d'anar al teatre». En primer lloc, el cinema —i la televisió—, més «assequibles», no els donen espectacles, sinó «ersatzs». D'altra banda, admetent que fossen espectacles, malament s'hi reconeixerà el poble: ni són en la llengua seua ni li expliquem l'entrellat de la seua existència quotidiana. Si és de veres que, de tant en tant, hi ha qui va a veure i sentir les peces de l'Escalante, ¿no deu raure el problema a disposar d'Escalantes d'avui per atraure aqueix públic amb més freqüència? Perquè ¿no deu haver deixat d'anar el poble al teatre tot simplement perquè no hi ha teatre? És un cercle viciós: què ens ha mancat primer, el teatre o el públic? Açò ens fa arribar per fi a un altre interrogant: ¿és que hi ha un teatre valencià? Té raó Villar quan diu que els autors hem estat anti-literaris —jo afegiria també: anti-socials—, sense tenir res a dir. Perquè el nostre públic (si és que hi ha un públic) seguirà anant al teatre si veu damunt del cadafal no pas «obres de qualitat» com escriu Villar, sinó problemes que l'interessen, problemes «seus» dits en la llengua «seua». I aquest sí que serà un «espectacle-literatura» irreemplaçable. Un ver teatre «popular». Vet ací com, al capdavall, puga donarse que tots tres, al meu modest parer, ens hi trobem d'acord.

Teníem ja en màquines el número del mes passat, quan ens va arribar la trista notícia de l'incendi que, iniciat en els edificis adjacents, va destrossar el saló d'actes de la Societat Coral «El Micalet». No vàrem poder, en aquells moments més immediats, testimoniar la nostra condolença per tan dissortat incident i ho fem ara, des d'aquesta columna editorial, amb la serenitat esperançada a què obliguen les tres setmanes transcorregudes. Juntament amb l'Ateneu Mercantil, la Societat Coral «El Micalet» s'havia distingit als darrers anys com una de les entitats de la ciutat més seriosament i arriscadament implicades en el desvetlament cultural del poble valencià. Ningú no pot oblidar, a més de la seua tasca de promoció musical, la benvolença i l'entusiasme amb què els seus directius han fet desfilar per l'escenari —ara desaparegut— de la Societat, els cantants més representatius de la «nova cançó», els grups de teatre experimental necessitats d'un acolliment societari, o aquells espectacles escènics —ara com ara el «Tirant» de la Cassola, o el Café Teatre de Rafa Gallart— que van marcant el to i el nivell de la cultura d'un poble. Cap valencià conscient de la trajectòria en què es veu situada la seua cultura, no pot en aquests moments deixar de sentir com a seus el dolor i l'angúnia que assisteixen als directius i als socis de la Societat. Vulguem o no, és aquest un colp desgraciat que deixarà, en un futur immediat, molt afectada la nostra cultura. Des d'ací, des d'aquestes pàgines de revista bibliogràfica amatent a totes les manifestacions culturals del poble valencià, convidem tothom a l'actitud de condol i d'ajut econòmic. Els directius de la Societat Coral «El Micalet», afortunadament, han decidit tirar avant i afrontar totes les dificultats, i és de suposar que no els faltarà l'estimul econòmic i moral de tots els valencians de debò.

RICARD BLASCO

SOBRE LA CELEBRACIÓ D'UNES TRADICIONS D'ORIGEN RELIGIÓS I ALTRES AMENITATS... L'Església és regionalista perquè és eterna. La saviesa de l'Església assistida sempre per l'Esperit de Déu, sap interessar el cor de l'home i en finíssima penetració es val de tots els elements que d'una forma o d'altra poden influir sobre el cor de la persona humana i açò no sols en la vida íntima i religiosa sinó que també en els sentiments i altres mitjans externs i poderosos per a aconseguir sa fecunda acció. A l'home li interessa l'home en general, però d'una manera especial, l'home del seu País, perquè tal volta és consanguini seu, nascut al mateix poble, que ha parlat 0 parla la seua llengua i la vida del qual es troba unida als mateixos llocs, paisatges, caminets i sendes, i objectes que els són coneguts i familiars. Per això, si nosaltres sentim devoció i admiració pels sants, herois de la virtut i de la nostra religió, emperò, aquests mateixos sants tenen un atractiu particular, si són sants de la nostra terra, els estimem amb un amor de germans, ens gloriem de la seua santedat i del seu prestigi; basta recordar els nostres Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Beltran, etc., etc. I és per això que he dit abans que l'Església és regionalista, puix Ella sap que els Estats es fan i es desfan segons les circumstàncies de «temps i espai» però, sempre en defer-se aquests, bé siga per eleccions, per canvis socials, etc., etc., reapareixen les antigues «unitats socials i naturals». Nacions formades no pels homes d'Estat sinó pels eternals designis de la Providència divina. I és per això mateix que la predicació de l'Evangeli es va fer no als súbdits de l'Imperi Romà, sinó als fills de Corint, dels Gàlates, dels Romans o dels de Tesalònica, 1 és que la Religió és divinament naturalista. Ara i ací, serà bo recordar als oblidadissos del nostre País i a aquells que és diuen «conreadors de les nostres Tradicions» que la Festa dels Enamorats és el dia de Sant Donis, festa que es celebra a València i arreu del País o Regne Valencià el 9 d'octubre ; que es fundà aquesta Festa dels Enamorats en l'any 1338, i que assolí gran preponderància al segle xv.é La Vigília de Sant

Donis, com diem nosaltres o de Sant Dionís, com devem dir, els llauradors i també, com no? els ciutadans, obsequiaven llurs promeses i mullers amb la mocadorada; Uepolies i dolços «que porten en un embolic» i que el feien amb el típic mocador del cap. Aquests dolços consisteixen principalment en les piuletes i els tronadors, la forma dels quals recorda la dels coets que es disparaven en aquest dia des del Miquelet de la Catedral i es recorda la diada gloriosa en què el Rei en Jaume I entrà triomfalment a la nostra ciutat. Doncs bé : no sé per què ni a sant de què, ara són molts els valencians que celebren el dia de Sant Valentí com a festa dels enamorats ; potser és per la influència de la televisió o també per la propaganda que en fa la societat de consum, que «en els anuncis ja no s'acontenta que regalen Piuletes i Tronadors». També vosaltres valencians podeu regalar, a més dels dolços tradicionals, rellotges, braçalets, arracades..., però el dia 9 d'octubre, Festa de Sant Dionís. «Suum quique». Altre tant ocorre amb la Festa dels «Sants Abdò i Senent», patrons dels Hortalans i Llauradors. A quasi la totalitat dels Països Catalans aquests sants, anomenats pel poble els «Sants de la Pedra», esdevingueren patrons de les Confraries dels Gremis o Cooperatives dels Llauradors. I en la literatura nostrada, Sant Abdò i Sant Senent han donat tema a moltíssimes obres literàries o gojos i a narracions en prosa i vers (vide en prosa, la de Joan Baptista Anyes, València any 1591). A Sueca, a Cullera existeixen o existien —no ho sé—• dos santuaris d'aquests dos sants, que invoquen contra les pedregades; també a Albalat dels Sorells he vist a corre-cuita el dia que prediquí a Sant Gil, un magatzem o cosa semblant dedicat als sants Abdò i Senent, puix també, ara i ací, moltes entitats de llauradors es troben davall el Patronatge de «San Isidro Labrador». Què hi farem ? ¿ També les devocions i advocacions han de venir de fora? No ho crec, però cal donar-ne a temps l'avís. VICENT

SORRIBES

comentaris i fragments LES MUSES VIOLADES Sí, amics meus, les set muses han estat violades. Les set clàssiques donzelles i les que vingueren després, la del cinema, la del còmic, la del-que-siga. I fins i tot les que han de venir, totes han de ser violades. O, si em permeteu l'expressió, «s'han tirat a l'art». Això sí, pagant... Tanmateix, no passa res. Els artistes continuaran produint obres (per a la posteritat?) i la gent, certa gent, comprant-les. Malgrat l'ofensa que han hagut de suportar les avantdites muses, malgrat les profecies de Nietzsche i altres, l'art té assegurada una llarga vida, tan llarga com siga rendable el negoci de la compra i venda... Teniu dos o tres milions de pessetes? Aleshores, no els invertiu en pisos, ni els porteu a un banc (els interessos són baixos). Compreu un Picasso, o un Miró, o dos Tàpies, o tres Sorolles. És el negoci més rendable i segur que podeu fer. A més, lluíreu de cultes. Un gran negoci: pregunteu, si no, a aquells jueus que, no sabent on invertir la immensa fortuna feta durant la guerra del catorze, descobriren Picasso, Modigliani, Chagall... Un gran camp d'inversions que l'Estat no controlava encara. Tal vegada l'únic que en aquella crítica post-guerra no havia encara arribat a controlar. Si la vostra fortuna no arriba per a tant, si no disposeu més que d'uns quants milers de pessetes i us agrada l'art, també podeu tenir un bon quadre, com els que pinten el Grup d'Elx, o com les ceràmiques de Safont, etc. Hi ha, però, si sou negociants, un inconvenient notable : aquestes obres

d'art no són, pel moment, una inversió massa clara. Qüestions de mercat... EL MERCAT AL PAÍS

Ho diu Herbert Read : «L,es condicions de la seua obra (de l'artista) són tais que ha de demanar un preu per la seua mercaderia que sols el ric pot pagar... Com a norma general (els rics) són en tot allò relatiu a la sensibilitat i gust, vulgars i estúpids...». Aquestes paraules, escrites per un anglès, a Anglaterra, fa trenta anys, semblen escrites ara, al País Valencià, després d'haver-se passejat per la majoria de les sales d'exposicions de les nostres ciutats. Més que «vulgars» i «estúpids» (que tampoc n'hi ha per a tant), els nostres «rics» són gent que a l'hora d'omplir un tros de paret no es planteja problemes estètics. Tot al més que arriba és a pensar en termes de «bon gust» i «prestigi». Es tracta doncs de comprar un quadret que, almenys, ha de complir aquestes dues condicions : Ser d'autor conegut (la qual cosa vol dir que ha d'haver guanyat algun premi) i, qüestió aquesta tal vegada fonamental, que el quadre estiga luxosament emmarcat. Són molt apreciats els marcs daurats. Respecte a l'escultura, tots sabem que el mercat és més reduït. Hom troba sempre problemes per a col·locar-les a casa. Destorben. Els nostres rics, rics d'horta, conservadors i contraris a amollar la pesseta, volen un art sense problemes, que s'entenga fàcilment, i que «faça bonic». La resta, per a ells, és pura bestiesa. I les sales d'exposicions, es preocupen d'oferir al seu distingit públic el que demana.

L'art, el seu mercat, es troba al País més o menys com la taronja. O com la indústria. O com... qualsevol cosa : fotut i arrimat al marge. I la crítica, què diu, la crítica? Hélas...! O N LA CRÍTICA ESDEVÉ OBJECTE DE CRÍTICA

Tal vegada caldria parlar, no de crítica d'art, però de «lloança d'art». Ens referim a les crítiques de diaris, ràdio, etc., és a dir, a aquelles que gaudeixen d'una gran audiència de públic i, per tant, almenys en hipòtesi, poden influir en gran quantitat de gent. Enfront d'un escrit d'aquest tipus, hom pensa, en efecte, que es troba davant una lloança, ben bé sempre la mateixa, i no pas enfront d'un estudi mínimament seriós del fenomen artístic. Lloança al color, a l'harmonia, a la composició, a la perspectiva, a «esos clarísimos blancos», a «esos oscuros tonos negros», etc. Si es tracta d'escultura, Pautoanomenat crític es veurà obligat a parlar de «volums» i «proporcions» que, no cal dir-ho, han estat emprats amb una perfecció quasi divina^ Si llegiu les crítiques d'art de la premsa valenciana observareu que més del noranta per cent dels que exposen són uns autèntics protegits de les malparades muses. I els altres? Són els que comencen, els que no tenen (encara) padrins, aquells dels quals el crític dirà : «...le aconsejaríamos a nuestro joven pintor que refrenase su impulso, etc.». O també : «...su preocupación por lo social va en detrimento de unos valores estéticos, por otro lado no exentos de...». Amb tot això el sofert lector pensa que un quadre és quelcom d'inefable o quasi: quelcom d'abstracte, extraterrenal, més propi per a ser penjat a qualsevol estança celestial que en un barroc menjador de «casa bona» o en un asèptic despatx de registrador de la propietat. La crítica oficial s'esforça a fer-nos creure que una obra d'art no és més que això : color, proporcions, volums, harmonia, quelcom absolutament deslligat de tot el que no siga «La Bellesa». L'artista queda aleshores convertit en una divinitat. Una divinitat a la qual les sales d'exposicions (que s'anuncien, i paguen l'anunci al diari on es fa la crítica de les seues activitats) li cobraran un bon grapat de diners per penjar-hi els quadres, i un vint, trenta, i fins setanta per cent de les vendes. Vendes assegurades pel que ha dit el crític, que,

lloant l'artista, la divinitat, ¿no està divinitzant-se ell mateix...? ELS HETERODOXOS

Però, de tant en tant, apareix gent que no pinta bodegones, ni paisatges, ni senyores vestides de lagarterana. O, si ho fa, és d'una altra manera : els colors no estan entonats, ni les figures «proporcionades». Els «volums», les «proporcions» no «s'identifiquen» clarament. L'artista, es nega a acceptar allò que el sentit comú ha consagrat com «bonic». Considera que l'art, des del moment que està fet per homes, per als homes, des del moment que té un preu, és quelcom de normal, no metafísic, però físic. En una paraula, l'artista s'encabota a mostrar-nos una visió critica del món que l'envolta, el món del carrer, dels dèficits que produeixen les lletres protestades, les vacances pagades, o l'esquifida renda per càpita. Ens mostra una visió del món on, en compte de cérvols bevent en puríssimes fonts, hom troba gossos famolencs en mig de tolls pudents. Què passa aleshores amb aquesta gent? Pel general, exposa en sales de segona fila, sense «prestigi», on la crítica rarament s'acosta, i quan ho fa, en nom del bon gust, del gust comú, o bé calla, o bé dóna una visió dels fets que sembla més ciència ficció que crítica d'art. Perquè, afortunadament, tots els «mecenes», marxants, crítics i altres negociants de l'art que prosperen arreu del món, no són com els de casa nostra. N'hi ha, a Nova York, a Londres, a Milà, a París, a Amsterdam, a Barcelona, que són intel·ligents i atrevits, amb sentit del negoci. Parafrasejant Lukács, quan el capital va descobrir que l'art de l'oposició podia també esdevenir objecte d'especulació, es va convertir en el seu «mecenes» i, naturalment, en el seu marxant. Per això, si no us arriba per a més, cal que compreu un Safont, o una pintura de Crònica, de Realitat, del Grup d'Elx, d'Alcoiart, de... Tal vegada algun dia s'hi fixe un marxant atrevit, i aleshores també vosaltres haureu fet un bon negoci. L'art de l'esquerra és, no cal dir-ho, tan negociable com el de la dreta. I cal ser optimistes. L'art, al País, no sempre ha d'estar com ara: Fotut i arrimat al marge... TOMÀS RIBERA

S'HA GELAT U DE LA TARONJA A UNA RECONSIDERAC UN LLIBRE SOBRE EL TEMA, DE LLUÍS FO Emprar avui el vell llenguatge que embolicava la mítica taronja, seria un risc. El mite és caigut. Les velles paraules ja no poden atraure el prestigi del mite sobre qui les fa seues. Estem, però, en un moment de transició, de crisi. No és encara arribat que tothom faça llenya de l'arbre tombat. El mite no ha esdevingut per ara la negació seua objectivada en tòpic nou. Com que els canvis són avui d'una acusada amplitud i precipitació, pot ser que les greus dificultats de la taronja exemplifiquen les del primer sector, a poc a poc ultrapassat pel segon i, encara, pel tercer. La taronja pot passar de donar prestigi a fer nosa. Ho veurem. De moment, ara i ací, la crisi de la taronja ens planteja un problema d'una certa complexitat, perquè la taronja era —i és— important, fonamental, dins l'economia del País Valencià, dins la nostra societat, a les principals comarques. Caldrà, però, no confondre el País amb la taronja, ni amb els interessos dels propietaris importants. La qüestió té un acusat interés general, malgrat tot, de cara al futur del País com a tal. Hi ha conseqüències a traure: sens dubte. Des d'ara, podem recomanar com a font documental el llibre de la col·lecció "Tres i quatre" a punt d'aparèixer "Taronja i caos econòmic", de Lluís Font de Mora, enginyer agrònom, a qui no cal presentació ni de cara al gran públic ni de cara als especialistes. A Lluís Font de Mora li demanem la seua opinió respecte a certs punts, interessants com a plantejament inicial per a una àmplia reconsiderado posterior. —Fins a les darreries del segle XVIII —ens diu— el taronger no significa res al País Valencià. S'ha citat moltes vegades el pnnt d'arrancada d'aquest cultiu, al marge de presentar-se d'una manera aïllada a les hortes, la creació del primer hort de tarongers a Carcaixent. En realitat, l'hort que plantaren a la Bassa del Rei, de 18 fanecades, el rector Monzó, el notari Maseres i l'apotecari Bodí, es dedicà a tarongers i magraners. L'exemple de Monzó fou molt imitat per una raó de pes que cita Cavanilles : perquè la renda de la parcel·la ascendí de 30 «pesos» a més de 700. Bo, amb aquest exemple, o amb el tan conegut, així mateix, de l'hort de Mascaros, a la Plana, no conteste la teua pregunta. Com és natural, fou necessari el pas d'algunes dècades fins que el taronger adquirís vertadera importància al País Valencià. Una importància que fou el resultat de diverses causes. Una fonamental, l'ensulsida de la indústria de la seda. El taronger vingué a substituir l'activitat sedera. Els horts de taron-

gers s'establiren, en un principi, en aquells dedicats al conreu de la morera. Una altra causa cal cercar-la als estralls que suposà la «gomosi» en els tarongerars mallorquins i en la vinguda dels comerciants mallorquins a la nostra Ribera, amb la finalitat de prosseguir llur lucrativa activitat. Un tercer impuls a la polarització valenciana en el taronger significà la navegació a vapor. Ara bé, fins a finals del segle passat no pot parlar-se que el taronger adquireix una gran importància a nivell de País. En la campanya 19001901, el País Valencià exportà vora 155.000 tones de cítrics, el doble de l'exportat deu anys enrere i quasi quatre vegades el que exportà trenta campanyes abans. —La taronja, j qui ha beneficiat fonamentalment? —La pregunta em sembla molt difícil de contestar. És clar que existeix sempre un grup que

N MITE IÓ GENERAL NT DE MORA, A PUNT D'APARÈIXER

rep, dins la nostra organització capitalista, els majors beneficis : el grup que posseeix o controla el capital. Però caldria matisar-ho convenientment. El conreu del taronger ha presentat certs riscs i en la seua curta història ha passat per diverses crisis. Açò, que és típic del camp en general, ha impedit que s'hagen establit grans empreses agràries capaces de monopolitzar el ne. goci. Si observem l'aspecte purament agrícola, el d-el repartiment de la propietat, ens adonarem que no existeixen grans latifundis, eu el sentit clàssic de la paraula. Tanmateix, sí que existeixen grans propietaris. Entre aquests grans propietaris destaquen els hereus dels qui es beneficiaren de la desamortització, els descendents dels qui practicaren la usura, cert sector de l'aristocràcia i alta burgesia que, generalment, viu :i Madrid, i, per últim, els principals exportadors. T'he citat abans les professions dels organitzadors del primer hort de tarongers a Carcaixent. Ho he fet amb intenció. Per organitzar un hort cal capital, i el capital solament l'ha posseït la classe mitjana benestant i la classe alta. Entre la classe mitjana benestant es donen molts propietaris. Són els profesionals i els homes de negocis que han pogut disposar d'uns estalvis per a invertir en transformacions. Cert que també podria posar-se l'exemple del treballador modest que, a costa d'enormes esforços, ha arribat a ser propietari d'una petita parcel·la de tarongers. Pot dir-se que fins 1960, aproximadament, els qui se n'han beneficiat d'una manera més directa han estat els comerciants de fruita i els propietaris, deixant a banda tots els casos particulars que vulguen posar-se d'aperduaments econòmics soferts per uns i per altres. Sens dubte, el taronger no ha beneficiat la classe treballadora, per més que alguns tinguen

el cinisme de dir que ells mantenen una activitat taronjaire per donar jornals. —¿Quines han estat les conseqüències polítiques d'aquest benefici? —En veig, fonamentalment, dues. El benefici, quan ho ha estat de una forma material, ha servit per a identificar el País Valencià amb la taronja. El taronjaire que rebia els beneficis, n'ha fet normalment ostentació, s'ha ufanejat i encara ha exagerat, com als contes de caçadors, sobre la rendabilitat de l'activitat seua. A més a més, l'arbre, el taronger, és ja de per si ostentós i destaca dins el dramàtic secà valencià. Unes accions de la Telefònica, per exemple, no serveixen per a qualificar d'algun mode el seu propietari. El taronjaire, encara que ho

volgués, no pot ocultar la seua «aparent» riquesa. Desgraciadament, com t'ho dic, el normal és que el taronjaire haja gallejat amb les seues propietats. Però no s'ha d'oblidar que en anys d'absència de desenvolupament, en els anys quarantes i encara cinquantes, la taronja significà molt per a l'economia espanyola. La taronja era una font de benestar. ¿Com explicar o fer comprendre als polítics que la taronja tenia un revers lleig ? No ; era molt més còmode parlar de la nostra privilegiada regió i, com a molt, adular un poc l'emprenedor valencià que es sacrificava per la resta de la nació. La veritat és que el gran sacrificat ha estat el valencià mitjà. D'una manera absurda i irracional, l'Administració, a través de l'Institut Nacional de Colonització, ha estat molt generosa en llurs préstecs per al valencià que s'ha dedicat a transformar a preus escandalosos el secà en regadiu. Aqueix esforç de l'Administració s'ex. plica per l'obsessió que hi havia a nivell nacional per les divises. El valencià era, a banda de la

seua inclinació natural, seduït a convertir-se en taronjaire per a conveniència d'una economia espanyola àvida de divises. El que passa és que l'Administració segueix pensant que el valencià és, generalment, taronjaire i, per tant, un home afortunat que no mereix consideració d'altre tipus. —¿ Quines han estat les conseqüències socials del conreu taronjaire ? —Socialment, l'excés del cultiu del taronger —t'insistesc en la paraula excés— ha estat nefast. Existeixen moltes implicacions socials. Per una banda, l'arbre, el taronger, ha estat un signe de distinció social. Tantes fanecades en tens, tant vals. Això ha ajudat a l'especulació del terreny agrícola. Es tractava de posseir, al preu que fos, alguna propietat citrícola, puix tal possessió servia per a elevar el concepte del taronjaire entre els seus paisans i veïns. Però existeix un altre aspecte més important. El taronger, diguen el que vulguen, constitueix

EL CENTRE EXPERIMENTAL DE TEATRE DE VALENCIA necessita, amb molta urgència, la inscripció d'aquelles persones que es consideren interessades en la creació d'un nou i compromès teatre valencià. És una tasca difícil, però no impossible. No s'exigeix altra cosa que l'acceptació dels Estatuts del Grup, i dels seus reglaments de treball: Horari d'assaigs, classes i seminaris, de 19 en avant. Tots hi poden tenir lloc: obrers, estudiants, professionals del comerç, l'administració, etc., malgrat que manquen de tot tipus de coneixements teatrals. La formació correrà a càrrec del Grup. Edad mínima: 16 anys. Fa • • • • • •

falta gent interessada e n : Administració (econòmica, secretaria, contratacions, biblioteca, etc.). Investigació (seminaris). Escenografia, figurins, vestuari, maquillatges. Elements fotogràfics i cinematogràfics. Direcció. Interpretació.

Adreceu-vos, per carta, abans del 1. e r d'octubre a Rodolf Sirera, Centre Experimental de Teatre carrer de Quart, 40, 2. n , València-1 o telefoneu al 23 59 51, a Joana Gago.

en moltes comarques valencianes un autèntic monocultiu. Les conseqüències socials són, doncs, negatives. Només han pogut emmascarar-se en èpoques passades, en què el nivell sòcio-econòmic peninsular era molt deficient i els jornals pagats en les poblacions taronjaires pareixien elevats. No sembla just parlar del monocultiu de l'arròs 0 de la vinya sense parlar del monocultiu del taronger. Les comarques taronjaires estan en l'actualitat socialment deprimides com a conseqüència d'un monocultiu imposat per aquells qui han detentat el poder econòmic, unes persones mancades d'imaginació emprenedora, malgrat el tòpic. —¿Quines han estat les conseqüències econòmiques ? —Les conseqüències econòmiques són lamentables. Ens hem afonat per culpa de l'excés de conreu i de canalització de l'estalvi cap a una font tan inestable, en una mediocritat de la qual ens costarà molt d'eixir. Aqueix soterrament dels diners de molts homes d'empresa en absurdes transformacions, que per desgràcia hom utilitza per tractar d'enlluernar els ministres, que s'emportaran una imatge falsa del nostre País, s'està pagant econòmicament de forma inexorable. —A quin punt hem arribat? —Al punt d'haver estat superats en renda provincial «per capità» per Saragossa o Valladolid, per exemple. Dins l'actual classificació per províncies, València es veu ultrapassada constantment per altres províncies. Ja hi estem al lloc 16 espanyol. La renda «per capità» del País Valencià és menor que la renda «per capità» de l'espanyol mitjà.

que nosaltres forcem que se'ns tinga. Però altres moltes solucions depenen de nosaltres sense que necessàriament signifiquen moure la inèrcia enorme de Madrid. Una solució, suma de moltes solucions i ac. cions, podria provenir de la creació d'un Centre, despolititzat per cert, investigador i orientador dels problemes i de les accions econòmiques, que promoga el desenvolupament autèntic del valencià. —Per a qui en seria el benefici? —El benefici n'ha de ser sempre per al poble. Tot benefici per a qui ostenta el poder econòmic és un frau al vertader protagonista del treball, ja que trascola les plusvàlues generades per aquell en benefici del paràsit. És clar que, en la nostra situació actual, és impensable d'escometre qualsevulla acció sense que la classe privilegiada se'n porte la part del lleó. Açò ens desvia aparentment del tema. —Com abordes el problema al teu llibre? —La intenció del llibre és desmitificar el taronger —l'arbre— i llur identificació amb el País Valencià. Es tracta de presentar un problema més que d'abordar-lo. Si hom té en compte que molts no desitgen, ni molt ni poc, que hom plantege el problema, el meu assaig hi és ja una aportació. Però si el lector vol o pretén que en el meu llibre es donen les solucions del problema, es sentirà defraudat. El meu treball pretén encendre una metxa i conscienciar. Hi mancarà molts treballs aliens i algun més de propi. —I amb els treballs, la solució política...

—Açò té solució? —Sí, però és molt difícil. La solució no cap plantejar-la sols a un nivell econòmic. La solució ha de venir després de la presa de consciència del valencià de la seua situació, de les seues possibilitats i de la meta a què pot aspirar. Una meta a què és impossible arribar sense que el valencià recupere la personalitat perduda. Cal anar a la recerca de la personalitat perduda. Una solució es pot plantejar de moltes de les maneres. Depèn de quin tipus d'aventura vulguem córrer tots els interessats. En primer lloc —insistesc— és indispensable adquirir la nostra personalitat. El valencià no pinta ni molt ni poc a Madrid. Malgrat que certs prohoms candorosos 1 simpaticots s'hagen instal·lat al centre peninsular i ens dignen que podem comptar amb ells Existeix, doncs, una solució que depèn de Madrid ; per bé que, aquesta solució, depèn de nosaltres en cert sentit, és a dir, de l'estima

—Certament, és indispensable una solució política. El valencià ha mancat de polítics. Encara no en posseeix, amb l'excepció d'algun de nivell local. El valencià ha de polititzar-se en el noble sentit de la paraula. Ha de comprendre que pot ser ell qui dirigesca el seu destí. Caldrà un major nivell de cultura i un major lliurament, qne solament poden fer els joves, els qui pertanyen a unes generacions no descoratjades, diguem-ne generacions que encara mantenen íntegra llur esperança. No crec en els de més de trenta anys, com a regla general. Puc dir-ho, perquè jo en tinc més de trenta.

Així pensa Lluís Font de Mora, enginyer agrònom, autor del llibre "Taronja i caos econòmic".

FERRAN VIDAL

NOTICIES DEL SUD (II) ELS EXTREMS ES TOQUEN L'article passat vaig acabar-lo quan des del cim del Carxe mirava Jumella, i en mirar-la vaig pensar amb Josevicente Mateo. Mateo és de Jumella, però viu —o vivia— a Alacant. Arran de «Nosaltres els valencians» de Fuster, Mateo va contestar-li, pel que respecta al Sud alacantí, amb un llibre titulat «Alacant a part», traduït al català i publicat per Edicions d'Aportació Catalana l'any 1966. El llibre el prologava el mateix Fuster amb una honradesa intel·lectual i «política» que l'honora, perquè si bé «Alacant a part» està ple de consideracions i matisos sociològics, pel que fa a les opcions, la seua lectura no dóna peu a les mitges tonalitats : o te'n vas a dormir i l'endemà et despertes parlant el castellà com aquell personatge (citat per Fuster) de 1'«Herència del rei Bonet», d'Escalante, o et tires per terra de panxa enlaire i mostrant les ungles i els ullals com els gats acorralats. Fuster, en «Nosaltres els valencians» ve a dir «... o els alacantins —i els valencians en general— defensem la nostra catalanitat bàsica, o deixem d'existir com a poble diferenciat». Mateo contesta, sempre mantenint-se en un to distant, ja que com a murcià no s'hi juga res, encapçalant aquella part de la província que hi ha al Sud de la línia Biar-Busot, sota un radical diferent a aquell altre que inclou la resta dels Països Catalans, el Principat en primer terme. Però cal dir que, de la «crema», no se n'escapa tampoc aquella altra part de la província situada al nord de l'esmentada línia. En definitiva : jo em vaig prendre «Alacant a part» com un clar advertiment que ens oferia el mateix Mateo de cara a aquells altres «Alacants» que dins del conjunt dels Països Catalans es troben. Fuster diu al pròleg : «Jo m'hauria estimat més que, aquest llibre, l'hagués escrit un alacantí. Un alacantí —un alacantí conscient—- hi hauria posat un ingredient que li és impossible a Mateo : la confessió. L'home del país que hagués tingut el coratge i la voluntat d'emprendre una revisió del cas "d'Alacant" hauria parlat amb paraules extremides, fetes d'ansietat i de dol, de por i d'ambició, en una barreja caòtica i aspra. L'he buscat i no l'he trobat Els joves són massa joves i els altres no hi tenen pràctica... Ell (en Mateo) ho fa com a foraster... integrat però no assimilat». Joan Fuster acaba dient —per resumirho en poques paraules— que ell no subscriu ni de bon tros els arguments de Mateo (ignore com deu haver acabat en la intimitat l'amistosa discrepància entre tots dos escriptors), però que ens convenen els enfrontaments dialèctics amb homes com Mateo, que si bé escriu en castellà —i molt bé per cert—, s'ha llegit a Pla i Gaziel i coneix a fons la nostra literatura. Això, i per part d'un-

murcià resident a Alacant, ja és un símptoma d'interés i d'equilibri intel·lectual que predisposa al diàleg civilitzat. Un diàleg a mitja veu, en un país tan donat als crits i les barafustades. A l'article anterior vaig parlar no de la totalitat de la província d'Alacant, sinó de les Valls del Vinalopó, que de totes les comarques em sembla la més representativa d'aqueix maldecap que constitueix el Migjorn Valencià. Cal advertir que jo no sóc l'home que busca Fuster. Sóc dels qui no hi tenen pràctica. Ahir mateix, com qui diu, vaig comprar-me una gramàtica i un diccionari, i a estones perdudes —millor dit, guanyades— vaig avesar-me a escriure la meua llengua. Cal dir també, que encara que parle el dialecte de les Valls, fa molts anys que visc a Barcelona. Això fa, sense cap dubte, que encara que sovintege els meus viatges a la comarca (Monòver, el Pinós) i conec Elx i Alcoi —i per acabar abans : quasibé tota la província— i que el meu català bàsic és el que vaig aprendre de boca dels meus avis i pares, això fa, com deia, que les meues apreciacions estiguen condicionades per una catalanitat bàsica, que no té res a veure amb cap mena d'imperialismes ni nacionalismes de vella escola, espantalls que solament existeixen en la ment dels quatre toca-campanes dels regnes de taifes als que són tan aficionats certs valencians i mallorquins. Perquè, en definitiva, ¿què sap un català, fins i tot un catalanista, d'Alacant? Ben poca cosa. A tot estirar, algun lletraferit coneixerà Enric Valor, l'escriptor de Castalla. També, és cert, hi ha editors, com ara Casacuberta, que s'han passejat el Migjorn Valencià, i escriptors com Maria Aurèlia Capmany i Vidal Alcover que esporàdicament han aparegut per Alcoi; fins i tot Xavier Fàbregues, l'historiador i crític de teatre, l'any passat va fer un viatge d'exploració per la meua comarca, però aquí s'acaba i no dóna per a més el comentari. Tot queda tancat i barrat dins un món literari més aviat magre. Ara, si hi ha gent que hi veu política, i de caire imperialista !, en el fet de defensar i interessar-se per una llengua comuna, què direm d'aquells altres homes que en volen imposar com a únic mitjà cultural una altra ?

UNA CATALANITAT BÀSICA

Quina és aquesta catalanitat bàsica? Ben senzill. Les Obres Completes de Josep Pla les presenta amb un extens pròleg, vertader assaig, Fuster. No crec que en la nostra literatura hi haja un anàlisi més penetrant des d'un punt de vista sociològic que el que fa l'escriptor de Sueca

COMENTARIS I FRAGMENTS NOTICIES DEL SUD (II)

al de Palafrugell. Fuster ens conta el que entén Pla pel seu país. «El meu país —diu Pla— és aquell que en arribar a un lloc dic, Bon dia!, i em contesten Bon dia, i deixa de ser-ho quan em contesten amb altra llengua.» Ben cert és, que dins d'aquest mateix país al que es refereix Pla, degut a la immigració i a la ramblada de turistes, pots dir bon dia i poden contestar-te amb qualsevol altra llengua, però això ja són figues d'un altre paner que no alteren essencialment el concepte anterior. Dir bon dia i, amb la mateixa llengua, emprendre una conversa, vol dir que et trobes al teu país. Ara, una cosa és dir país, i una altra dir nació o estat. Un país és una ètnia. Les altres coses ja són més complicades d'explicar i entendre. La meua visió del problema —i perdonareu que particularitze— és la d'un home nascut a Monòver, però que viu a Barcelona, i que ha estat a Salses i Maó, a Sort i a Elx, sense que en cap d'aquests llocs s'haja sentit «foraster». A tot estirar, hauré estranyat la fonètica. Perquè les possibles diferències entre el català oriental, el català occidental, el valencià i el balear, queden reduïdes a un assumpte de fonètica i a una dotzena de formes verbals més o menys alterades. Si algú isqué guanyant de la normalització ortogràfica portada a terme per Fabra, com molt bé diu Vallverdú, foren els catalans occidentals i els valencians. Fabra unificà la llengua, no inspirantse en la fonètica del català oriental, sinó en la del català occidental, que acull Lleida, part de Tarragona i tot el País Valencià, excepte la zona de la capital i comarca, on es parla l'apitxat. Tant Fuster com Mateo, parlen —i sense contradir-se— del mateix en les seues respectives obres, ja esmentades al començament. Qui vulga traure-li l'entrellat del tot no ha de fer més que llegir-se «La llengua dels valencians» de l'historiador i filòleg Manuel Sanchis Guarner. Tirant al dret • el català escrit per als nascuts a Barcelona, Girona, la major part de Tarragona i les Illes, és pura gramàtica, com també ho és, però amb menor grau, per als catalans occidentals i els valencians. El fenomen, per altra banda, és internacional. ¿Que no són pura gramàtica l'anglés i el francés escrits per als seus parlants? Com també és pura gramàtica, i espere que aquí m'entenga tothom, el castellà per als andalusos.

sols Alacant? ¿Per què Mateo, quan l'analitza i la diagnostica, posa només en quarantena el Migjorn Valencià? Nosaltres creem que la malaltia no es troba localitzada a Alacant, sinó que s'estén, en major o menor grau, a la resta dels Països Catalans. ¿ Per quin motiu hem de diferenciar un home nascut a la Matarranya d'un altre que ha vist la llum a Salses o Elx, posem per cas i per allò que els extrems es toquen : el «departament» i la «província» ? El que ara ens preocupa, el que ens interessa saber, és ¿què ha de tenir més importància, l'Infant Juan Manuel, que aparegué —si es que aparegué— i va desaparèixer de les comarques de les Valls del Vinalopó com una exhalado, o el parlar quotidià —amb la psicologia concreta que això comporta— dels 45.000 valencians que hi viuen? Aquest interrogant tanca i obre una problemàtica que per extensió podríem fer comuna a moltes altres comarques de parla catalana situades tant al País Valencià, les Illes, o el Principat, aquest darrer partit en dues zones, «l'espanyola» i «la francesa». Però anem al gra i situem-nos dins unes coordenades metodològiques, tal com fan Fuster i Mateo en les seues respectives obres, «Nosaltres els valencians» i «Alacant a part». «Tota nació és una comunitat d'homes que s'ha estabilitzat i que s'ha format històricament al damunt de quatre elements principals : comunitat de llengua, comunitat de territori, comunitat de

Després d'aquest petit circumloqui tornem a Alacant. Mateo ens ve a dir : La catalanitat d'Alacant, o el que encara és més greu, la seua valencianitat, agonitza. Alacant, és veritat, està malalta, però no precisament donant les darreres boquejades. Posant-nos en el pitjor, la malaltia d'Alacant comportarà una lenta agonia, una agonia d'aquelles que farà dir a la gent : ni sopem ni el pare es mor. De fet ja fa quatre-cents anys que ens estem morint, i és quan estaven a punt de donar-nos les absoltes, quan s'observa una revifalla, pobreta a Elx, de més envergadura, com sempre, a Alcoi. Fins i tot Alacant, la capital, gràcies a Pesbellussat Alpera, hi participa... Però tornem al pessimisme. ¿ La malaltia la pateix tan

COMENTARIS I FRAGMENTS NOTÍCIES DEL SUD (II)

vida econòmica i comunitat d'hàbits psicològics, reflectits en una comunitat específica que constitueix la cultura nacional (1).» L'esquema esmentat no és de Fuster ni d'en Mateo, és de Stalin, del Stalin «teòric» del Comissariat de les Nacionalitats, s'entén.

Per altra banda, Gaziel, a «Portugal enfora» (pàg. 935 de les seues obres completes) ens £a assistir a una reunió on Mr. Key li conta fil per randa les mateixes coses que cinquanta anys enrere va dir Reclús, i on Gaziel es mostra interessadíssim i sorprès en escoltar-les. Gaziel no llegia Lorenzo : Gaziel, de «dretes», Lorenzo, «anarquista». Avui en dia les coses no han millorat molt més. Hi ha qui anomenar-li Gaziel i arrufar el nas, és tot una. Gaziel és un dels millors prosistes en llengua catalana i pel que respecta al problema català hi tocava, encara que el sentit de la revolució d'octubre del 34 no arribe a copsar-lo del tot i per raons que ara no vénen al cas.

Però l'esquema és vàlid, si més no, com a punt de partida per a analitzar el «fracàs nacional» català. De tots els trets anunciats abans, podem dir que l'únic vincle comunitari que tenim els Països Catalans són la llengua i els hàbits psicològics. Els altres queden englobats dins l'Estat espanyol —i parcialment, també del francés— que a la vegada són estats que giren i graviten al voltant d'un altre espai molt més ample, que, per Gaziel ens consta —o si voleu, Mr. Key— que a entendre'ns, anomenarem supranacional capi- quan els catalans perderen la batalla de Muret, talista. perderen la possibilitat de constituir-se posterior¿On vam perdre el carro del futur «naciona- ment en un «Estat Nacional», un estat que ara lisme» ? ¿ A Muret ? Eliseu Reclús, Mr. Key i Ga- aliant-se amb França, ara aliant-se amb Castella, ziel, diuen que sí. Reclús era un geògraf i his- hauria fet la viu-viu com han fet tants altres toriador francés, seguidor de l'escola de Ratzel estats europeus fins ara amb els seus respectius i un anarquista convençut. Va escriure, entre al- veïns. tres llibres, «L'Home et la Terre» trobant-se exiL'anihilació del Migdia de França per part lat a Brussel·les, després d'haver participat a l'alçament de la Comuna. Diu Eliseu Reclús (pàg. 56 dels francesos del nord i l'Església estretament del vol. IV de l'edició castellana d'aquesta obra, aliats fou un genocidi on justos i pecadors van deguda a Anselmo Lorenzo i editada per Mauri rebre igual i sagnant tracte. Però de la derrota al començament dels anys vints : «Cataluña y de Muret va nàixer la ràpida conquesta de les Aragón no perdieron menos que Provenza y Lan- Illes i València. Des del nostre punt de vista guedoc en el rebajamiento del Mediodía francés, actual, i no pot ser d'altre, fou una victòria en que fue consecuencia de la Guerra de los Albi- la derrota. La poca visió de Jaume I consistí en genses. Hasta el presente los historiadores no han el repartiment de les seues conquistes entre els fills. Des de llavors, tot és una «qüestió de noms». contado con este hecho, sin embargo tan impor tante, de que en el siglo x u , antes de la primera Gaziel, en un dels seus escrits, qualifica els catainvasión de los franceses del norte, los Pirineos lans del Principat com «ànimes en pena». Uns no eran considerados un obstáculo tan formidable amics meus, barcelonins, que anaren farà un parell como lo es, aún en nuestros días, en pleno siglo d'anys en viatge de negocis a Ibi, em contaven de los ferrocarriles. En aquella época eran mucho que trobant-s'hi reunits amb uns quants fabricants más frecuentes las relaciones de una a otra parte de joguines, els amics parlant el dialecte barceloní de los Pirineos... en ambos lados la civilización se i els altres el de la Foia de Castalla, sorgiren a desarrollaba paralelamente, bajo las mismas in- la conversa les similituds idiomàtiques i de caràcfluencias, y se realizaban alianzas íntimas entre ter emprenedor •—de caire industrial— que hi ha las poblaciones de las cuencas del Garona y del entre catalans i valencians del sud. Enmig de la Ebro... Cuando la terrible jornada de Muret, en conversa, un dels fabricants, viu com una centella 1213... uno de los cronistas que refieren la ma- però d'esperit cartaginés, és a dir, de poques i tanza de «tolosanos» y «aragoneses», dice que des- exactes paraules, un home d'aquells que a ben pués del desgraciado choque el «mundo valió segur havia tingut el pare enganxat a Taladre, menos». La expresión es exacta. Cuando quedó un home que no deuria saber un borrall d'història sólidamente establecido el dominio feudal de los però que la intuïa, va dir aquelles paraules a què franceses en las llanuras meridionales, y el centro em referia a l'acabament de l'article passat i que de gravedad de toda la comarca... se halló brus- vaig prometre dir en aquest, paraules que des camente desplazado hacia el Loira y el Sena, el d'un punt de vista històric ens ben qualifiquen, Valle del Ebro quedó privado de la fuerza de a tots els alacantins : «Mosatros, els alacantins, gravitación que lo unía a los campos del otro lado som uns setmesons dels catalans». ¿Us imagineu de los Pirineos ; la ruptura de las relaciones y com deu de ser el setmesó d'una «ànima en pena» ? cambios se hizo por ambas partes, de modo que ¿ Però haveu notat el matís ? Va dir un setmesó catalanes y aragoneses permanecieron muy empe- dels catalans, no encara d'un altre poble. queñecidos en su resistencia contra los castellanos de las mesetas. Desde entonces los Pirineos se Fins el proper article. han elevado virtualmente mucho más entre los dos pueblos». Reclús no menciona les posteriors ANTONI RODENAS retallades portades a terme per França a costa del Principat : el Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i la Cerdanya. (1) «El marxismo en la Unión Soviética», de Henry Chambre. Edit. Tecnos.

TAULA de Novetats

LA CORDA FLUIXA Manuel Ibáñez Escofet

Ed. Pòrtic. Barcelona, 1971. Col·lecció "Llibre de butxaca". 179 pàgines. Preu: 75 pessetes. Sens dubte, són coses diferents allò d'anar amb peus de plom i caminar sobre la corda fluixa. Qui es posa plom als peus, difícilment alça la cama. Per contra, caminar per la corda fluixa ens obliga, potser, a fer equilibris, però, també, a no deixar de caminar. La intenció conservadora, de no moure's, del primer, es veu substituïda per la voluntat de passar la corda del segon. Ibáñez Escofet és d'aquesta segona mena d'homes. Amb ferma voluntat, dia a dia, ha anat passant la corda fluixa del compromís de parlar. Fins en anys d'equilibrisme. «Això vol dir que el periodista preocupat per ésser quelcom més que l'escrivà del fait divers, ha d'afinar els sentits per aconseguir de transmetre el que passa per sota de l'esdeveniment pur i simple... D'aquest joc n'ha sortit el títol del llibre.» Perquè aquest llibre de butxaca d'Editorial Pòrtic, que ens ofereix un testimoni d'uns anys de transició de l'expressió periodística, és ja interessant ; és un document d'una manera de dir. Però aquest aspecte formal, gens menyspreable —seria interessant i divertit un estudi amb exemples de les tècniques de s u b t e r f u g i emprades pels professionals de la ploma en general—, potser té un interés minoritari. Cal d e s t a c a r , per tant, que Ibáñez Escofet, en fer aquest recull d'articles publicats a «El Correo Catalán» cada dimarts, allà a les primeries dels anys seixantes, ha considerat que hi ha quelcom de viu, un pensament encara transmissible i actual.

Ibáñez Escofet dirigeix avui el diari «Tele-exprés» i en sap bastant, sobre això que cal dir «actual». Perquè «al marge de l'actualitat dels fets hi ha una a c t u a l i t a t moral, uns estats d'esperit col·lectius que el periodisme reflecteix. I aquests no passen perquè els dies sempre s'assemblen i els homes no canvien». I encara hi ha més en aquest sentit. Així, a les esmentades paraules del pròleg del llibre, afegiria les que avui mateix —1 de setembre— poden llegir-se a la secció «A punta seca» de «Tele-ex.prés», comentant una frase del poeta grec Georges Seferis. El periodista diu : *Al joc de la vida i la tnort hi ha coses que s'aguanten —les substancials— i coses que desapareixen —les contingents— i, malgrat tot, les presents són les vives que anuncien la tnort, mentre les mortes segueixen essent la vida. Açò no és una paradoxa». Afegiria jo que és l'esperit d'un mode de pensar. Important en periodisme, on tot mor cada vint-iquatre hores. I no ho dic pas sense intenció. Si féssem la prova de foc amb molts autors d'articles i comentaris de l'actualitat diària d'aquests últims anys, és a dir, llegir de seguit un recull de llurs escrits, potser trobaríem la corda del temps i, potser també, la mort i reencarnació per etapes d'una personalitat i n c o n s i s t e n t : la de l'autor. N'hem vist adaptacions temporals ben divertides. Mirades les coses a distància, se'ns presenten com el pas per la corda fluixa del pallasso, qui substitueix l'equilibri per la cabriola. A Ibáñez Escofet el trobareu, ahir com avui, passant ell mateix i retrobant-se a cada pas sobre la corda del temps. Després de tot, aquest món nostre, que canvia —diuen— d'un mode

fins ara mai no vist, ens ofereix, però, una evolució gairebé geològica per a una sèrie de trets fonamentals. Quelcom prou natural, és clar. Un e x e r c i c i com aquest —passar la corda f l u i x a del temps sense assemblar-se a un pallasso— és, potser, la pràctica general i corrent de l'evolució i l'afirmació p e r s o n a l . Però el fet, objectivat professionalment a les pàgines d'un diari, ens permet de seguir un curiós diàleg d'un home amb el temps. I passen tantes coses! ¡ Són tantes les coses que posen a prova un home obligat a parlar per professió d'escriure per als altres! Aquesta és una altra incitació que trobe per a llegir el llibre d'Ibáñez Escofet. Finalment, cent cinc temes en cent setanta-nou pàgines i un assagista que diu «tot allò que els altres no comprenen, no val la pena d'ésser dit» són altres incitacions a possibles lectors d'un llibre fàcil de llegir. I de què tracta? Com ho diria...? De tot. R M EL PENSAMENT SALVATGE Claude Lévi-Strauss

Ed. 62. Barcelona. 270 pàgines. Preu: 250 pessetes. «El pensament salvatge» forma part d'una sèrie d'obres capitals situades dins un context cultural prou coherent. Tot plegat, allò que Lacan anomena el "desplaçament dels fets" dels darrers quinze anys. Intrínsecament complexa, connectada amb l'obra total de l'autor, seria força ingenu de pretendre en unes línies una aproximació que anàs més enllà de la nota vulgaritzadora imposada per la mercantilització cultural. Claude L é v i - S t r a u s s , nat l'any 1908, i de procedència

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

burgesa, es dedica primerament a l'ensenyament en escoles de províncies, fins que el 1935 li fou oferta la càtedra de Sociologia de la Universitat de Sao Paulo. Allí comença la tasca de Lévi-Strauss com a etnòleg, realitzant diverses expedicions a l'interior del Brasil. L'inici de la segona Gran Guerra el mobilitza, però la derrota francesa l'obliga a emigrar als EE. UU., on seguirà els cursos de lingüística de R o m a n Jacobson, d'influència d e f i n i t i v a en les posteriors formulacions metodològiques de Lévi-Strauss. El 1959 passa a ocupar la càtedra d'Antropologia del Col·legi de França. Lévi-Strauss formula la teoria del mètode estructural el 1945, a l'assaig L'analyse structurale en linguistique et en antropologie. Cerca un model capaç d'englobar els fets culturals aparentment discontinus, adonant-se de la forta semblança existent entre els mecanisme? inconscients de la cultura i els mecanismes propis del llenguatge, i aplica aleshores els mètodes que la lingüística utilitza per a l'estudi del llenguatge en els fenòmens culturals. Cerca així mateix les connexions i propugna la interdependència de ciències com l'economia, la lineüística i l'antropologia, com a disciplines amb el comú distintiu de la comunicació a diversos nivells. En «El pensament salvatge» Levi d i r i g e i x la investigació envers la recuperació d'una estructura subjacent en l'home, el pensament en estat salvatge. ara encobert per posteriors estratificacions culturals. Aquest pensament salvatge se'ns configura com una lògica natural i és una dada contrastadora amb l'esperit occidental, i cobreix així mateix les condicions essencials requerides per qualsevol e s f o r ç intel·lectual : el pensament del primitiu cerca l'ordre al bell mig de la natura 5 la societat. Quelcom proporcionalment equivalent s'esdevé en la conducta intel·lectual de l'occidental c i v i l i t z a t . Hi ha també en el pensament del primitiu una decidida voluntat de

sistematitzar, de forma tal que els sistemes d'oposició afavoreixen la comprensió per construir a partir d'ells complicades mitologies que desemboquen en simetries definitòries. La determinació del pensament s a l v a t g e , pensament en l'estat originari, comporta una nova crítica de la raó, i un estudi comparatiu d'ambdós pensaments (salvatge i domesticat) que pretengués analitzar llur relació per desplaçament intern d'elements comuns, difícilment restituiria la distància que els separa. El mateix Levi declara: el camí del pensament salvatge és «aquell la base del qual ha estat proporcionada per una teoria del sensible-» mentre qut* el pensament científic-domesticat mes situa, d'un colp, en el pla de l'intelligíblei,. La ideologia estructuralista destrona l'home i el converteix en un ésser més de la natura. L'home hi resta envoltat per l'objectivitat de l'estructura: mel fi darrer de les ciències humanes no és constituir l'home, sinó dissoldre'h. Descartes queda molt enrere per a L é v i : «aquell que pretén installar-se en les preteses evidències del jo en surt més-a. I la consciència, tema central de bona part del p e n s a m e n t contemporani, esdevé cosa entre les coses. «L'ésser conscient de l'ésser, Planteja un problema la solució del qual no posseeix». AMADEU

FABREGAT

LAYRET (1880-1920) Joaquim Ferrer

Editorial Nova Terra. /.» edició abril 1971. Barcelona. 233 pàgines. Preu: 150 pessetes. «Biografia essencial de Fran cese Layret i Foix, advocat i polític assassinat l'any 1920i>. Això es diu al pròleg del llibre que he llegit fa ben poc. La figura d'un advocat sempre interessa; si aquest advocat va morir per defensar els seus clients i les seues idees, l'interés puja de grau sobretot per als qui, com jo, fem un treball diari al costat de la Jus-

tícia. Fer d'advocat, exercir la professió als jutjats i tribunals, es diu que és una vocació. Exactament, en el seu sentit estricte és una pregona crida a una activitat i actitud davant la vida que conforma el nostre pensament, i sempre s'actua considerant els dos aspectes contradictoris, la cara i la creu de tot fet 0 esdeveniment, de tota posició d'un ésser responsable. En la defensa de la Justícia i la Llei en un Estat de Dret —del qual ara tan sovint es parla— l'advocat té modelat el seu pensament a atenir-se que tota actitud té un caire positiu i un altre de negatiu. Dialogar, discutir, tractar de convèncer, respectar el punt de vista contrari, saber que a les nostres posicions que defensem, sempre hi ha un altra perspectiva adversa. Per això és singularment inconcebible trobar avui gent de formació jurídica, advocats en exercici, que defensen actituds 1 conductes de constant monòleg, sempre entestats a considerar l'opinió dels altres com a cosa execrable. Treballar l'advocacia és una professió sublim, excelsa, procedir, accionar al costat de la Justícia, defensar homes el delicte dels quals de vegades és lluitar per unes idees, un món més just. «Hòmens plens de raó» —que canta Raimon. Francesc Layret, fou un advocat, en el sentit perfecte del mot. Ardent, entusiasta, apassionat, honest, probe. Cercant la Veritat i la Tustícia dels desposseïts, dels febles, en un lloc i un moment històric carregat d'injustícies, odis, v i o l è n c i a , tancament d'esperit, d'immobilisme social. Quan Catalunva marxava vers una industrialització plena. La nova classe dominant —a l'igual que a la resta del món— lluitava aferrissadament per defensar les seues posicions econòmiques dominants. Per contra, a l'altre costat, els obrers, «las clases jornaleras», com es deia, menaven una vida duríssima, sota condicions de viure i d'injustícia que avui s'anomenen de poble del tercer món subdesenvolupat.

TAULA DE NOVETATS LLIBRES

Layret fou un advocat que portava la toga p r o f e s s i o n a l amb orgull, com també a l'hora d'ara hi ha companys que diàriament donen fe de la vocació llur i les seues activitats als tribunals són conegudes per la premsa de cada dia. L'exemple d'en Layret no s'ha perdut; el jovent professional d'avui actua postulant J u s t í c i a , de forma alliçonadora. A més d'advocat, Layret era un polític. El mot polític és avui mirat amb certa desconfiança. És un mot b l a s m a t , avorrit pels mateixos que no volen dialogar, que tenen una por cerval del pensament de l'altre expressat lliurement. Al contraopinant se'l titla correntment amb la frase esfereïdora, apocalíptica de «S'està polititzant la qüestió». Bé, L a y r e t era polític, un home que feia una política hon e s t a , desinteressada, noble. Lluitador infatigable d'una moralitat exemplar. Es diu al llibre, per afirmació de Ramon Noguer : «Crec oportú afirmar que Layret vivia amb veritable modèstia, va morir gairebé pobre. Si bé era el fill gran d'una família de certa posició econòmica, disposava tots els guanys del seu despatx en obligacions polítiques». El seu pas per la Unió Federal Nacionalista Republicana, UFNR, així com la fundació del diari «La Lucha», que tan important paper jugà en la conscienciació política del poble i els treballadors de Catalunya dels anys de la primera guerra mundial. La creació del nou Partit Republicà Català, amb unes línies programàtiques ben clares, d'ideal federal, república i laïcisme amb profundes reformes socials, assenyalen la seua trajectòria vers una major participació, al costat dels problemes laborals del proletariat català, en la seua lluita defensant les condicions mínimes de supervivència i per assolir objectius que avui semblen ridículs. Pensem que es demanava la jornada de vuit hores! Layret, més lligat que mai a les organitzacions obreres, fou gran amic de Salvador Seguí,

«Noi del Sucre», també assassinat poc temps després. I amb la mort de tots dos amics, es frustrà l'ocasió de fer entrar al terreny legal els grups que se'n marginaven a poc a poc, en pujar l'escalada de violència, odi i brutal guerra declarada entre la patronal i els sindicats revolucionaris. La vaga de la Canadenca marcà el punt màxim d'aqueixa corba ascendent. La vaga s'inicià el gener de 1919, i és curiós veure ara amb perspectiva històrica, com el govern d'aleshores va protegir els interessos dels grups estrangers de l'empresa «Barcelona Traction Ligth and Power» contra els obrers espanyols que entre altres coses demanaven, ja ho hem dit, jornada de vuit hores! Avui, el fet és prou il·lustratiu. L a y r e t , que, com sempre, treballava per traure les lluites socials del camp de la violència, que volia fer caure de les mans les pistoles de la coacció i del crim, va caure assassinat ell mateix, quan més mancava el seu mestratge. Vegem el que diu el llibre que comentem : «Finalment, el 8 de novembre de 1920, aconseguiren (la patronal) un dels seus somnis daurats, la dimissió de Bas i el nomenament per a aquest lloc de Martínez Anido, que fins aleshores ja feia anys que ocupava el lloc de governador militar de la ciutat». El ponderat historiador Jesús Pabón, al seu llibre Cambó, en la pàg. 204, vol. II, Ed. Alpha 1969, diu : «El primer element amb qui Martínez Anido confià per a la batalla amb el Sindicat Ünic fou el Sindicat Lliure. El 17 de juliol de 1927, essent ministre de Governació, Martínez Anido parlà a Zamora, en un homenatge que li tributà el Col·legi Mèdic. L'extracte del discurs publicat per la premsa havia estat revisat per ell. Digué que ell no era un polític, i que era injusta la fama de sanguinari que se li atribuïa. Jo vaig resoldre els conflictes socials de Barcelona —afirmà— sense fer ús de la Policia i de la Guàrdia Civil. El que vaig

procurar fou que s'aixequés l'esperit ciutadà fent que desaparegués la covardia, i recomanant als obrers lliures que per cadascun (dels seus) que caigués haurien de matar deu sindicalistes. Continua dient el llibre comentat. «En sortir de l'escala i disposar-se a pujar en un cotxe, fou agredit pels dispars que !i feren dos individus que estaven esperant-lo ; Layret era ferit de mort...» La biografia e s s e n c i a l de Francesc Layret i Foix és un llibre recomanable per tots els sentits; el seu autor Joaquim Ferrer, ens porta a poc a poc al remolí de la vida d'en Layret ; hi vivim una època tèrbola, agitada, terrible, de lluita, activitat, esperances. Narra els fets i deixa que parlen els contemporanis ; les notes a peu de pàgina són nombroses i el seu treball és objectiu i sincer ; en dues-centes trenta pàgines de lectura fàcil, encabeix el més essencial de la vida d'un home que marcà un temps i una actitud davant problemes molt difícils de resoldre. Un idealista que portava aqueixa llum interior de fe i entusiasme per un futur cert d'un món més just. La Història, Mestra de la vida, en aquest llibre no desmenteix el seu mestratge. G. C.

DIAGNÒSTIC DELS VERTÍGENS Pere Abelló, Josep M. Aragonés, August Garcia Piris, Joan Obach i Jordi Pinart.

Monografies Mèdiques, 4. Edicions 62. Barcelona, 1971. 120 pàgines. Preu: 150 pessetes. Un nou llibre de la col·lecció mèdica que E d i c i o n s 62 va inaugurar l'any 1969 amb la monografia «El Metge davant l'hipertens», de Josep Alsina. Aquest és el número quatre de la sèrie. Els autors formen un equip ben compenetrat i llur treball ha germinat en aquest estudi, didàctic per als metges generals, i àdhuc als especialistes en la matèria els diu coses que són bastant noves i inte-

TAULA DE NOVETATS DISCOS

ressants. Josep M. Aragonés i Joan Obach són neuròlegs, formen part del departament de Neurologia de la Clínica Mèdica A de la Facultat de Medicina de Barcelona, i són els pioners de l'electronistagmografia al nostre País. Pere Abelló, August Garcia Piris i Jordi Pinart són otòlegs i treballen a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Després d'una nota editorial d'Oriol Casassas, recordant-nos els treballs dels primers otòlegs catalans i els principis de l'especialitat, una introducció ens explica el perquè de la monografia. Comença el llibre amb la terminologia (no s'ha de dir «vèrtig» sinó «vertigen», «rodament de cap» (í), «mareig», encara que cal afinar ben bé en cada un dels mots) ; l'anatomia i fisiologia del laberint posterior; anatomia i fisiologia de les vies i c e n t r e s nerviosos ; exploració neurològica, exploració coclear: audiómetria, exploració vestibular, t r a c t a n t - s e en aquest apartat sobre l'electronistagmografia, explicant-nos els fonaments, material de r e g i s t r e , tècnica, convencions internacionals, paràmetres a valorar, interpretació i criteris de normalitat. En el capítol tercer, s'expliquen les diferents i abundants malalties vertiginoses esquemàticament, però sense deixar en l'aire cap de llurs característiques principals i fonamentals. En el diagnòstic diferencial segueixen tres camins : diferenciació dels v e r t a d e r s i falsos vertígens vestibulars, diagnòstic topogràfic i diagnòstic etiològic. F i n a l m e n t unes brens orientacions t e r a p è u t i q u e s clouen el llibre. No es pot dir res més sobre els vertígens; es pot allargar el contingut, això sí, dir-ho més explicat, però aleshores deixa-

LLIBRES

NOVELLS

NARRATIVA Mercè Linyan: L'Eros de Piccadilly Circus. — El Club dels Novel·listes. Club E d i t o r . Barcelona, 1971. 193 pàgs., 150 ptes.

ria d'ésser un llibre per als metges no especialistes, i ¿s transformaria en un tractat dels vertígens per als ultraespecialistes. Gràcies a aquestes monografies, els metges catalans i els pocs valencians (que esperem que augmenten de pressa) que les lligen amplien, a més de llurs coneixements científics, el seu vocabulari ; perquè un metge, un enginyer, un advocat, etcètera, pot parlar en diferents idiomes, però usant-los perfectament, a cada un d'ells la seua sintaxi, el seu peculiar vocabulari. Els metges v a l e n c i a n s , quan parlem de medicina hem de dir «vertígens», «de sobines», «nervis cranials», «medulla», «gangli», «laringoscopi», etcètera. ; així demostrarem que som universitaris, que som homes del nostre temps, ajudarem a estabilitzar el nostre idioma, a transformar-lo en un idioma normal de saber, i a l'ensems a «ser» entre tots els pobles del món, per tal de viure completament, amb tots els òrgans que Déu ens ha donat per fer de nosaltres éssers humans ; no volem viure coixos, torts o amb una insuficiència cardíaca crònica. Volem estar i ser sans de cor i d'esperit. BERNAT, METGE (1) Cal tenir en compte el mot ((torba», de tan gran ús en el País Valencià, com a sinònim de! grup «rodament de cap».

LA BARRILA Disc Ariola-Stereo. Preu: 270 pessetes. *No es tracta, ni molt menys, d'un grup que naix al món de la cançó d'una manera improvisada o casual, puix en la seua forma d'ideal, ja fa molt de Lluís Capdevila: L'art de fumar en pifa. — B i b l i o t e c a popular catalana Vell i Nou. Editorial Millà. Barcelona, 1970. 222 pàgines, 100 ptes.

Vicent Monló: Contes d'un cabanyaler. — València, 1970. 102 pàgines, 80 pessetes.

temps que vivia i se'n parlava, de "La Barrila"...» Bé, amb aquestes paraules comença la presentació que del primer disc d'aquest conjunt desconegut per a tothom (els seus mateixos components amaguen la seua identitat sota les fosques ulleres), paraules de presentació que corren a càrrec dels senyors productors del disc, que al mateix temps en són els autors de la lletra i la música de les cançons, cosa per a la qual no hauran hagut de pensar massa, ja que mai no havíem sentit gravades tantes ximpleries. En realitat, el grup "La Barrila", no naix al món de la cançó casualment; "La Barrila" entrà al món de la cançó catalana, gràcies a un altre grup superior a ells totalment; "La Barrila" existeix perquè existeix "La Trinca". S'ha volgut fer una còpia calcada d'aquest grup que tants èxits està aconseguint darrerament; però els ha eixit malament la jugada, i o canvien d'estil o mai no arribaran enlloc per moltes "peles" que tinguen. Pensem que en fan falta moltes per a traure com a primer disc un L. P. al mercat; cap conjunt o cantant dels que estan començant, poden fer quelcom de semblant. De les dotze cançons del disc tan sols se'n salven, i fent un gran esforç, "Tu, que marxes a peu" pel contingut de la seua lletra, i "Sang i fetge", pel seu viu ritme. Les altres ni amb temps sobrat val la pena escoltar-les; són intrascendents, però sense gràcia. Perquè se'n poden fer i cal fer-ne de cançons intrascendents en la nostra llengua, però amb una mica de sentit del que s'està fent. Allò que mai no es pot fer es tractar de copiar la feina feta per altres. R. ESTEVE-CASANOVA POESIA J. Giné-Masdeu, M.» D. Congost, Josep M.a Figueras i Emília Oliveras: Poemes ara. Manifest 70. — Barcelona, 1971, 113 pàgines, 110 pessetes.

DE LA CANÇO I DE LLUÍS LLACH —Dones a l'altra vegada ens entendrem. De l'hotel al cine dVArte y Ensayo» anem tots dos meditant les seues paraules, pretesa reflexió i conclusió sobre el que ha estat la interviu. Me'l mire entrar a veure «To be or not to be» i me'n vaig plaça del Caudillo amunt fins al Mercat Central, carrer dels Canvis. Decidit a escoltar els discos de Lluís Llach una estona en la v e s p r a d a enfosquida del diumenge. Mentrestant pense les dificultats d'apropiar-se d'una manera de p e n s a r i d'actuar d'una persona, de saber valorar sense distorsions pel que valen en el seu concret context les seues paraules i accions, els vicis de forma que té el que es diu jutjar a l'altre, part indefugible del d e s c o b r i m e n t de l'altre. I tot alhora els problemes tècnics d'una transcripció escrita com a part i fi de l'acció de comprendre, pensant en Lluís Llach i també, d'afegitó, en el públic de la revista. Per un moment els diversos nivells es confonen per a mi en un tot tèrbol. Tota l'operació complexa de fer el subjectiu en part objectiu i objectivable se'm fa arbitrària i arriscada. Pense en el context mínim d'una interviu donada en un moment donat ; pense en tantes paraules que poden donar lloc a falsos conceptes enmig del vertigen d'interessos contradictoris econòmics i de la seua conjuntura! relació amb la ideologia i l'art,

el treball i els diners. Pense en aqueixa porta oberta a les lectures símptomals, lectura del lapsus i equivocacions, descobriment dels meus errors i de les raons pregones per les quals jo no podia veure-ho si no era així. No puc menysprear tot el que pressuposa la meua possibilitat de fer una interviu a un cantautore de la Cançó Catalana, els termes de lluita en què va sorgir i persisteix, els nivells tècnics del desenvolupament després de la postguerra i el d e s c o b r i m e n t del públic jove com a públic que consumeix, els nous productes, la seua difusió entre nosaltres i —com no dir-los?— els mitjans de comunicació social massiva, tot el que mostra i amaga la lletania de paraules : societat, llengua, l l e n g u a t g e , música, veu, instruments, sales, públic, conservatoris, cases discogràfiques, hits, discoteques, emissores, r e v i s t e s , pel·lícules, ball, festivals, d i s s a b t e s i festius, temps lliure i oci, estils i modes, pop, folk, bines, rock, jazz, soul... La llengua ha estat pro-

duïda al mateix temps que es produïa tots els diversos productes. I ben pensat sembla com si haguéssem triat la v e r g o n y a mansa dels lladrucs. REQUESTA PRÒPIAMENT DITA

Després de dinar cap problema no té massa importància, almenys si, asseguts en la gran sala buida d'un hotel de primera d'allò més confortable ment, s'espera la baixada del cantautore. No tardà. Tot i que feia la necessària i suficient xafogor, l'home baixava amb un pull tirat al damunt dels muscles, d'allò més senzill i un punt e s p o r t i u . Semblava que anàvem a fer quelcom d'important en la soledat i el silenci, però l'aparell de TV. trencà l'encantament amb la seua retransmissió e s p l e n d o r o s a del partit de futbol del diumenge en la vesprada. En canvi, el meu costum era més vulgar i es tractava sols de mantenir la comunicació amb els productes

exòtics gràcies a la tassa de café. Saludats, parlàrem. —Jo, saps, preferiria de bon tros que paríasses tu tot sol i sense que jo et fes preguntes, sense intervenir ni manipular la cosa ni mostrar les meues particulars dèries que mai no podrien interessar el públic. Per un moment em creguí salvat i a una vora, però com que no prosperava, no vaig tenir més remei que no fer cas del que acabava de dir i, desbarrant irremeiablement, li fiu preguntats, a espai i bé, encara que més que no en volia fer i menys potser dels que calia. —Malgrat que té aparences de pregunta tòpica, segur que necessitaria més bé un informe e c o n ò m i c detallat per veure d'aclarir la situació real; voldria demanar-te encara que siga només una notícia sobre el moment present de la nova cançó de cara a l'estiu i després a la nova temporada. Com que crec que en els comentaris s'ha desbarrat prou i sospite que tu saps de què va, ¿em faries la misericòrdia ? L·lach. — Una mica assabentat sí que n'estic... Però per 3 mi la cançó es redueix a set o vuit noms només. Parle dels set o vuit que responen a una sèrie de principis que alguns han seguit i d'altres deixat tot preferint canviar. Com que la cançó ha estat i és una mica guerrillera, no tots hi tenen aguant. Per als qui han resistit, sembla que ara la cosa va a millorar car els darrers discos s'han venut bé; per als altres, el problema és més petit, és sols qüestió de qualitat i publicitat. Des del punt de vista de les actuacions, la cosa és diferent, no es veu el dia que s'aclarirà. —¿Creus que a p a r e i x e r a n encara noves figures d'importància ? —Mira, gent disposada n'hi ha, però és difícil sortir i acarar el públic, almenys mentre que els guanys no siguen gaire sucosos. I com que no tots tenen la dèria d'arribar a cantant, els altres negocis i les noves professions els cridaran, car així faran més diners, donat que, d'altra banda i pel que

sembla, el negoci dels discos no és atractiu fins que aconseguei xes vendre'n al damunt de les ¡00.000 unitats-disc. —Parlem de f o r m a l i s m e s . Com que la cançó naix i creix p e r m a n t e n i r - s e al s e r v e i d'aquest poble i com a viarany privilegiat de la llengua, tot carregant-se per aquests i d'altres motius ideològicament, ¿ no creus tu que ha estat sempre 0 gairebé sempre en perjudici de la seua forma i estructura musicals que l'atenció fos obligadament dirigida cap a les lletres i les paraules, on d'altra banda ningú no d i s c u t i r à la seua repercusió i la seua primacia dins el panorama eixorc de les lletres a l'ús ? —Hi ha part de raó en això que dius tu, puix la cançó a primeries, i sembla inevitable, ha estat duta pels compositorsautors sovint cantants de les seues cançons, amb tots els entrebancs que sempre ha tingut aquest mètode. En aquell moment fou considerada un instrument propici per la gent que eren més poetes que músics, i de qualsevol manera, si comparem amb la producció espanyola 1 alguna estrangera, no feien cap mal paper i fins i tot l'evolució, apreciable en tants casos, els ha portats cap a una maduresa i una mestria que ningú no negaria i on, no hi ha cap dubte, les músiques tenen aquell mèrit desitjable. —M'agradaria que parlàssem de la tena manera de fer les coses. És que tu treballes cada dia de l'any ? —No, res d'això. De vegades se'm passen dos mesos sense tenir-ne cap disposició, i després, de sobte, prepare unes quantes cançons. —I Aqueixos lapses són deguts a la caiguda de la demanda tot simplement o també a la influència del context, de la conjuntura ambient? —Sense cap mena de dubte, el que passa al voltant m'influeix i, bé prou, la producció de discos, la venda, l'èxit, encara que estic comprovant que puc estar temps i temps sense traure ni un sol disc i en canvi tenir un munt de cançons noves.

—Les l l e t r e s de les tenes cançons, ¿són majorment subjectives o responen a una contestació dels fets més comuns al país ? ¿ Has fet alguna vegada una cançó contra una altra cançó ? —D'una o d'altra manera, sí; algunes de les meues cançons són el reflex del que passa pel carrer, encara que jo sóc menys permeable i transparent que ho és, per exemple, M.a del Mar Bonet. I d'altra banda, no crec haver fet mai ni que faré cap cançó contra una altra. Es pot dir que tota cançó està feta contra altres cançons, però en general. Les raons particulars de fer una o altra cançó són molt complexes. Un dels meus problemes és el de les lletres, puix puc estar fent i desfent un mes per culpa d'una sola cançó. El que en veritat em provoca és una de tantes melodies que he anat acumulant amb el temps; llavors recerque la lletra adient, puix en mi sempre és primer la música, i la lletra ve després, afegida; per això la condició sine qua non n'és la musicalitat de la lletra. Tot es deu que, en mi, domina la sensibilitat musical, tinc una mena de psique musical i associe melodies amb temes. També és molt important per a mi el títol de la cançó, molt important. Rebutjaria una cançó només pel títol. —La teua darrera actuació sembla constituir un èxit personal i indiscutible de debò, perquè has hagut de fer front a la competència que suposava la presència de la Massiel amb l'espectacle Brecht, i, a més, aconseguir que el públic isqués content com mai i dient que la teua actuació en directe era millor que s e n t i r - t e en disc, cosa bastant rara en aquests temps de gales decepcionants. Que jo sàpia, sols tu i l'Ovidi Montllor guanyeu en directe. ¿Hi ha també alguna altra relació? l'És a dir, també tn pretens provocar el teu públic? —No, no intente ésser una provocació, només que les cançons siguen reals i intel·ligibles. La tneua cançó pot ser el mitjà d'expressió d'un ambient, d'un clímax. I afegesc que nosaltres, com tota bestiola vivent, creiem que tenim dret d'expressar-nos.

—I això coincidint amb la crisi de producció discogràfica que no ha vingut a ésser superada fins a primeries d'any... —Justament. Jo he canviat ara de p r o d u c t o r a , perquè, comptat i debatut, la tneua producció és d'una irregularitat impressionant. Sóc, dins les anomalies generals, el més irregular de tots, i, és clar, no per la tneua voluntat. —Quina formació tens? Què has estudiat? Què llegeixes? —Vaig fer la carrera de piano al Conservatori i també podria viure d'això. No llegesc tant; el percentatge aproximat pot ser del 50 % de novella sud-americana. —Tu has estat a Cuba... Què en pots dir? —Ei meu viatge no justifica res, saps!, i més anant com he anat al festival que fou organitzat per a divertir a tot el món al final de la Zafra del sucre. Fou duta una colla de gent de tot el món, arreu. No té doncs cap valor especial. No poguí capficar-me en els problemes cubans, per manca de temps i de formació. Em serví per a poder prestar la deguda atenció als fenòmens musicals cubans, perquè allí has de saber que tenen un moviment musical formidable. —¿T'has interessat especialment per Vafro-cubaT —No, per coses més modernes. D'altra banda jo sempre he posat molta atenció al blues i al spiritual. —Tornem al solc casolà. Quin públic prefereixes? —Un públic que m'entenga, puix jo sempre faig els possibles per veure de fer-me d'entendre pels que no m'entenen En raó de la meua naixença empordanesa, la meua pronunciació no és la més escaient per a la gent que no té l'orella acostumada al català. Tracte de vocalitzar per tal que s'adonen de les lletres perfectament. —Particularment, crec que els discos afavoriran l'intercanvi de formes comarcals de la parla, el coneixement de les variants parlades del c a t a l à ;

perquè no anem a caure en la simplificació reductora de pensar la llengua després de la gramàtica o així, caram I La gramàtica no és el tot, i cas d'ésser, és un mètode d'estudi. On actuaràs ara? On buscaràs el públic que necessites? •—Aniré a Montpeller, Perpinyà, Toulouse, París. Aqueixes són les cotes del meu bloc de notes, del meu itinerari. —A les Universitats sols ? També a França és així? —No, als teatres. Jo sempre actué a teatres, llevat aquí que actué a Studio. —¿És que teniu algun representant allà que us busca feina ? —No, cadascú va a la seua, i és llàstima. Faríem més feina en menys temps i tindríem més guanys. —Ara que sou emigrants i tot, «temporers», ¿us exploten molt, per part de les productores i representants, és clar? —Res d'això! Al contrari. Nosaltres som els explotadors i, en primer lloc, ens explotem a nosaltres mateixos. I d'altra banda, sospite que potser la

gent que ens ve a escoltar la podríem considerar com explotada si bé es vol..., no sé, en fi!

Aquí fou interrompuda definitivament l'entrevista, perquè Lluís Llach tenia una cita: se'n anava al cine. Ara, pensant endarrere, sembla que he perdut algun full i recordé coses tèrbolament, sobre un proletariat que va eixir en el conte jo no sé per què, coses sobre la pretesa sofisticació de les meues preguntes. Això em fa renunciar a la interviu ideal i perfecta ; acabat. Segons la seua voluntat deixemla oberta. —Ens entendrem la vegada següent. Podem mentrestant oir les seues cançons, i fer una mica nostre per a cada dia i moltes vegades cada dia : Colps, colps de destral, des de el matí fins al final. Fort! Fort! Colps de destral des del matí fins al final! La fusta vella tallar-la cal! R. VENTURA

MELIÀ

la veu dels altres • la veu dels altres

GONÇAL CASTELLÓ:

de Filosofia i

i Lletres, té professors eminents com Marià Gómez, Rodríguez Muñoz, V a l e n z u e l a , Gozalvo, • «Les futures asso- Deleito Piñuela, P e r i c o t . Via els anys de les Missions Pedaciacions no se- gògiques i la B a r r a c a arriba també a V a l è n c i a . Cursetista anys 33, és professor enran partits polítics dels carregat de curs en els Instituts de Cervera i Felanitx. Enencoberts». cara no té dret de vot en les eleccions de 1936. Parèntesi de la guerra í postguerra. En total, nou anys en blanc. Vinguda a per començar des de • «Es necessària Madrid zero. Per dificultats administratives no pot exercir lliurement una càtedra de d'advocat. Empleat en una companyia d'assegurances i passant llengua i lítera- d'advocat en un despatx professional eminent, fins aconsedesprés de la desaparició t u r a v e r n a c l a guir, de la dificultat administrativa, poder col·legiar-se, ho fa i exerper a la Facultat ceix de Procurador dels Tribunals sense més complicacions. Aquest és, en breu pinzellaLletres de València». da biogràfica, Gonçal Castelló. Vejam ara què opina sobre temes que H incumbeixen í viu directament :

* «La llei d'administració local podria ser una mostra de la sinceritat d'aqueixa regionalització tan proclamada».

•—¿Com veu vostè cl futur polític espanyol? —És compromès i difícil predir tot futur, tal volta impossible ; la professió d'aruspex i l'atent exament de les entraUn home arriba LI Madrid actual. El grup s'anà eixamamb una gran càrrega d'il·lunyes d'un bou sacrificat no ens plant, gràcies a la tenacitat i sions, pei"ò es troba sol. La cabons oficis d'en Castelló. diu res, i tot el que podem fer pital d'Espanya és una gran és recordar Í examinar él pasGonçal Castelló, nat a Ganilla. Bis papers que u hi escriu dia, País Valencià, té 58 anys sat i, com a nous Janos, endeinteressen al principi a poca i és casat amb l'actriu de tea- vinar el futur, i, encara així, gent. Però hom comença a putre Lola Gaos. Té dues filles i es produeixen tremendes equiblicar. De sobte, un dia, una dues nétes. Passà la infància a vocacions. Tots els dies sentim cridada telefònica a casa i un Gandia i estudià Batxillerat en la mateixa cantarella : Europa ; senyor, que diu anomenar - se l'Institut N a c i o n a l de Segon som a Europa, som Europa, la Gonçal Castelló, vol saludar-te, Ensenyament del vell edifici de nostra missió és a E u r o p a . conéixer-te i presentar-te a d'alSan Pau, a València. Doncs bé : hi ha en el passat tres col·legues i artistes catalaEn la Universitat valenciana p r ò x i m dues dades clau que ïio-parlants. Així, de broma en a l g u n e s organitzacions convé recordar, Í són : el 7 de broma, s'anà formant a poc a funda estudiantils i assisteix el 1931 maig de 1945, cman les forces poc la colla «Tirant lo Blanc», al primer Congrés de la UFEH alemanyes en lluita es rendeiuna de les penyes culturals més a Madrid. En la Facultat de xen i a la ciutat de Reïms el serioses i profundes del Madrid Dret, í també en la de Filosofia general Jold signa la capítula-

la veu dels altres « la veu dels altres

UN PEU A MADRID I L'ALTRE A VALÈNCIA ció incondicional de l'exèrcit del III Reich nazista ; i el 25 de març de 1957, signatura del tractat de Roma, més conegut pel Mercat Comú Europeu, organització econòmica europea de caràcter supranacional que camina a bon pas cap a la unitat política. A l'entorn d'aquestes dues dades i per la nostra condició d'europeus, s'ha de veure el futur polític del nostre país ; els fets històrics indicats són irreversibles i la marxa dels pobles de l'occident europeu va en aquesta adreça, cap a la significació política d'aqueixos dos esdeveniments del passat immediat. Ara bé : determinar i precisar més quant al futur pròxim, ningú no pot fer-ho. Cal pensar que la marxa de la història, quant als pobles i les nacions, és rapidíssima : cent anys en la vida d'un país no és res, solament fa uns dies que s'han complit els cent anys de la «Comune» de París, esdeveniment ben conegut i recordat que passà com qui diu ahir, i les estructures socials i polítiques d'aquells dies comparades amb les d'avui són ben diferents. Veure el futur polític espanyol crec que ningú no pot fer-ho a una data més o menys pròxima. Com ja li he dit abans, no som augurs.

lítica amb la resta dels socis, i és lògic que en tal sentit es facen certs acondicionaments formals i la nostra democràcia orgànica degà adobar-se amb aquestes Associacions, que seran una versió «celtibérica» d'aquells nefands partits nascuts a redós de la gran Revolució i la presa de la Bastilla el 1789; b) en l'ordre intern cal articular tal «pluralisme» o «pluriformisme» existent sense dubte en el dia d'avui, enfront de l'antic monolitisme i que correspon a la gran varietat d'opinions, a voltes tan dissemblant, entre els qui es consideren partíceps actius del Moviment. —Es va celebrar al País Valencià un Congrés que ha tingut una gran ressonància dins i fora de les nostres fronteres. Vostè, com a assistent, ¿quines impressions positives va traure d'aquella celebració? —Doncs sí : vaig assistir al I Congrés d'Història del País Valencià per la meua antiga condició d'alumne de la vella Universitat Valentina, ja que vaig passar els meus millors anys en el claustre presidit per l'estàtua de Lluís Vives. La importància del Congrés ha estat enorme i definitiva. Des del 14 al 18 d'abril pròxim passat, —¿Què opina de la polèmica suscitada, i en- dades en què es va celebrar aquest primer Congrés, les estadístiques parlen per elles mateixes : cara calenta, de l'associacionisme polític? set-cents congressistes, amb prop de quatre-centes —Es diu que de la discussió surt la llum, però comunicacions desenrotllades en dinou sessions en aquest la discussió afecta sols uns quants. Jo simultànies i amb l'adhesió de tres-centes insticrec que tots els ciutadans espanyols tenim el tucions científiques i culturals de tota Espanya dret d'unir-nos i associar-nos lliurement per a i de l'estranger. Tot arrancà del III Congrés fins lícits. En aquest punt coincidesc i estic Nacional d'Història de la Medicina. La nombrosa d'acord plenament amb el Títol I, article 1.°, del participació valenciana l'any 1969 féu pensar que avantprojecte de l'Estatut d'Associacions d'Acció existia la possibilitat d'organitzar un Congrés, el Política. Però si continuem endavant, en assa- primer, de la Història del País Valencià, però bentar-nos de les normes que articulen i desen- no sols circumscrit a la tradicional ciència hisrotllen aquest dret, ens trobem que és una mera tòrica, sinó a la història del conjunt d'Economia, declaració programàtica. Les Associacions d'Acció Dret, Literatura, Art, Filosofia, etc. Artífexs Política naixen, creixen i moren dins el Moviment d'aquesta important organització foren, juntament i, com és natural, els qui per una raó o altra no hi pertanyen, estan marginats d'aquest dret de amb el degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, senyor San Valero, els catedràtics Ubieto, Joaa participació. Regla, Miquel Tarradell, Rosselló, López Pinero, —¿Pensa vostè que les futures Associacions Arche, Pérez Puchalt; però sobretot, el treball constant i esgotador de la secretaria, presidida seran en realitat partits politics amagats ? per Emili Giralt, i la col·laboració d'Alfons Cucó —No, no ho crec. Els partits polítics nasqueren i d'altres més entre catedràtics i professors... durant la Revolució francesa. Els principis proclamats en aquell ahir, informen tota la filosofia La cosa més positiva fou que a la darrera sessió política dels moderns Estats europeus occidentals. s'aprovaren, per unanimitat clamorosa, unes conEn realitat el projecte tendeix, al meu parer, a clussions veritablement importants. Entre elles acomplir dos objectius : a) posar-nos a la moda cal assenyalar la constitució d'una Societat Vaamb les democràcies occidentals europees, ja que lenciana d'Estudis Històrics, amb el fi de proel que s'exigeix en aqueix club privat que s'ano- moure els treballs d'història a tots els nivells i mena Mercat Comú és tenir una coincidència po- fomentar les relacions entre la Universitat de

la veu delís altre* • la veu delís altres

València i la Societat en què es troba inserida. I també en aquest ordre d'importància, fou acordat elevar a l'Excm. Sr. Ministre d'Educació i Ciència la petició de la urgent creació d'una càtedra de llengua i literatura vernácula, a la Facultat de Filosofia i Lletres, i que represente la culminació de l'ensenyament oficial de la nostra llengua a tots els nivells educatius, com ha estat reiteradament sol·licitat per nombroses corporacions i entitats del país. Sobre aquesta darrera petició fa poc he llegit a la premsa que, en aquest moment, encara no s'havia pres, per part del ministeri del ram, cap resolució a aquesta petició unànime del Congrés, i que és una reiteració d'una altra petició més antiga, feta per la Universitat i sense que ningú no estiga informat sobre els motius i dificultats burocràtics que iinpideixen la creació d'aquesta càtedra, que tot siga dit no és avui cap novetat, ja que funcionen a nombroses Universitats d'Alemanya, Estats Units, Anglaterra, Suïssa, Canadà, i altres països, dins la secció de llengües romàniques, les càtedres de llengua i literatura catalanes en tots aquests països interessats per la nostra cultura.

no des de les covartxes d'abans, sinó des d'un rutilant despatx de tecnòcrata modern. —¿ Quins són els problemes que, actualment, té plantejats el País Valencià a tots els nivells? Enumere'ls segons el seu criteri, per ordre d'importància. —Problemes, tots els pobles en tenen. Al País Valencià, els problemes li vénen de molt lluny. Ja Fuster, en el seu llibre «Nosaltres els valencians», ens explica com les Germanies, l'expulsió dels moriscos i la guerra de Successió, amb l'abolició dels furs el 1707 i la lluita de maulets i botiflers, ens deixaren sense alé i ens dificultaren l'assoliment ple d'un País. Les coses han anat a pitjor. Així tenim el problema més greu : la pròpia conscienciació. Les classes dirigents, en tota la nostra història, la noblesa primer i la burgesia després, no han estat a l'altura del que el poble valencià es mereixia

En l'ordre cultural, anem marxant; no hi ha avanços sensacionals, però la preocupació per la nostra cultura i llengua guanya dia a dia extensió i profunditat. Tot i que la premsa local ignora —La llei d'Administració Local, actualment en totalment tot el que és a favor de la cultura verestudi, ¿ creu vostè que va a ser un pas positiu nacla. Per exemple, Raimon no hi nasqué, ni en el reconeixement del que s'ha vingut anome- existeix, ni per a bé ni per mal. Tots sabem que nant "les peculiaritats regionals" f és un cantant excepcional, d'originalitat indub—No conec el projecte d'aquesta nova llei, i table, expressió del seu poble i que s'ha projectat no sé si s'ha publicat. Però crec que aqueixa llei, a tot el món amb la seua guitarra i les seues referida a la nova organització dels municipis, composicions ; doncs bé, per als diaris de Vacomarques i regions, serà una mostra de la sin- lència, la sena existència és ignorada, i s'ha ceritat d'una regionalització tan proclamada... arribat fins a no inserir una foto de propaganda per a un disc, previ el seu corresponent pagaAquesta organització provincial estranya a la ment, és clar, en una promoció comercial de la nostra tradició, trencà l'entitat històrica dels reg- seua editora. Es volen ignorar les realitzacions nes, i per exemple, el regne de València es va culturals importants del propi país. El Congrés dividir en tres províncies, Castelló, València i d'Història ha demostrat l'existència d'una jovenAlacant, i es separà administrativament un poble tut prometedora i que forma un grup de qualitat que sempre s'ha considerat un, i s'ha utilitzat entre escriptors, assagistes, economistes i histomés tard, malèvolament, els termes de Levante riadors, amb un gran rigor científic. Ha passat i levantino per a substituir l'antic regne de Va- ja, afortunadament, l'època de les glòries munilència i valencià, en un intent de despersonalit- cipals, sentimentals i folklòriques. zar la nostra entitat econòmica, social i històrica. —Madrid té actualment una població de 70.000 Més tard, s'inventà aqueixa ridícula marca comercial, anomenada Sureste, que no deixa de ser una catalans. La colla "Tirant lo Blanc", de la que entelèquia en els propòsits del seu inventor. és vostè president o Gran Manifasser, tinc entès Aquesta nova llei d'Administració Local, hauria que intenta agrupar tots els intel·lectuals deU de complementar-se amb una nova estructuració Països Catalans. ¿Podria explicar-me per damunt regional en la seua antiga forma, tornant de nou damunt, les actuals activitats de la colla? a les regions històriques. És curiós que ara que —Jo crec que n'hi ha més d'aqueixos 70.000 només es parla de les nostres coses, de les nos- si comptem els de Balears i els valencians, ditres peculiaritats polítiques, s'obliden de la tra- guem catalano-parlants. Tal volta més de 100.000, dició secular en ordre als pobles i es vaja nova- és molt difícil de calcular i gairebé impossible ment als invents de regions estranyes, manegant d'establir xifres. Són molts els qui per una raó

la veu dels altres • la veu dels altres

0 altra vivim en aquesta escullera de totes les Espanyes. A mi, personalment, Tirant lo Blanc sempre em va parèixer una novella meravellosa ; era aquesta molt poc coneguda —tots sabíem allò que diu Cervantes en el Quixot—, i, a part de l'edició de la Barcino de l'any 1928, no hi havia res. Joanot Martorell era el gran desconegut. Recentment, gràcies a les dues magnífiques edicions de Seix i Barral en català, i la d'Alianza Editorial en castellà, s'ha popularitzat aquesta, la nostra primera novel·la. A més, de Martorell s'ha arribat a saber que era de Gandia, i el seu heroi Tirant el virtuós cavaller ha estat més conegut; 1 per tot el que representa aquesta obra com a exemple de la unitat idiomàtica, va servir el seu nom per a constituir la penya a Madrid. La «Colla Tirant lo Blanc» és una penya d'amics, un grup informal sense organització estatuària, format per valencians, catalans i mallorquins que ens reunim quan ens sembla, i sopem o mengem junts sense més complicacions. Està format per professions ben diverses : advocats, arquitectes, pintors, escriptors, periodistes, etc., i, tots ells, els uneix la comunitat de llengua. Com alga ha de fer les cridades telefòniques i triar el dia i l'hora, se'm va deixar a mi tal funció diguem-ne organitzativa o de Gran Manifasser, o manegant de tot l'assumpte. Durant aquestes reunions, es va idear la creació d'un distintiu, un taulellet valencià, «Rajola», que s'encarregà a Onda sobre un dibuix de Zamorano. Tots tenim la nostra «Rajola» i se n'han anat lliurant més a tot catalano-parlant que ha passat per Madrid i hem aconseguit localitzar. En la Colla en som uns quaranta, i que jo recordé hi ha Josep Melià, Paco Burguera, Lluís Carandell, Evarist Olcina, Ramon Pi, Blasco, Nàssio, Genovés, Zamorano, Vicent, Bernabeu, Mangada i més que farien ara la llista inacabable. Tot va començar durant la projecció privada d'un curiós film dels anys trentes titulat «El fava de Ramonet», pel·lícula totalment parlada en valencià, un sainet ni més bo ni més roín que les pel·lícules que llavors es feien a Espanya ; i d'allí va nàixer la idea de reunir-nos amb certa freqüència. Darrerament oferirem «Rajoles» a dos periodistes madrilenys del diari «Informaciones» de Madrid, senyors Barrenechea i Lluís de la Calle, en reconeixement als seus articles i reportatges sobre el País Valencià, apareguts al seu diari. La idea que ens anima és, no cal dir-ho, continuar amb la penya i intentar reunir-hi tots aquells catalano-parlants que ací viuen i que tenen una preocupació artística i literària. Però, això sí, fugint de tot folklorisme, tan a l'ús dels anomenats centres regionals. La nostra preocupació és donar a conèixer al castellà, què és la

nostra cultura, la nostra llengua, els nostres pobles. D'aquesta colla nasqué i després va desenrotllar magistralment Josep Melià, el seu llibre «Informe sobre la lengua catalana», que tant d'èxit ha tingut, puix ja se n'han esgotat dues edicions —Podria definir-se vostè

políticament?

—Més que una definició política, seria en tot cas saber en quina ideologia està u comprés. A despit d'aqueixa nova ideologia que consisteix a negar totes les ideologies, i emprant termes que avui són confusos, jo diria que estime la llibertat, que sóc demòcrata i crec en la democràcia com a forma política i donant a aqueix concepte el sentit tradicional, sense adjectivar. I econòmicament, socialista, també sense adjectius, com ara està de moda entre certs ambients. I tot això dins una consciència de pertànyer a una comunitat i a un poble —el País Valencià— amb la seua cultura i els seus problemes sòcio-econòmics específics, que crec que ens correspon a nosaltres els valencians manejar i solucionar. Crec en el meu país, i faig meu com a norma de conducta política L'eximpli de la mata de jonc de Muntaner. In unitate virtus. —I per acabar, senyor Castelló, ¿ quin missatge dirigiria a l'actual joventut valenciana t —La joventut d'ara, com la de sempre, creu poc en els missatges i consells dels grans, i que conste que no em considere vell; jo repetiria allò d'Antonio Machado: cDoy consejo, a fuer de viejo: / nunca sigas mi consejo». Però de tota manera, tant si el segueixen, com si no, els diria que cal tornar a l'arrel i origen ; està bé estudiar els nous corrents filosòfics, econòmics i socials que s'imposen a les Universitats americanes, alemanyes i angleses. Però considerant la nostra situació especial, abans tenim un compromís amb el nostre poble ; cal tornar, a ell, a aqueixa gent entranyable que ens dóna un exemple de tenacitat, conservant com la custòdia, a peu i cavall, aqueixa llengua familiar, corrompuda a voltes, però guardada com l'esperit que ens uneix i ens dóna una personalitat, la nostra, per a bé o per a mal, però que ens fa sentir-nos més sincers, més autèntics, saber que som un país, potser que marginat i vell, però al qual, com diu Espriu «estimo, a més, amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria». (José Carlos Clemente. Diario de Barcelona)

la veu dels altres • la veu dels altres ASSOCIACIONS I POLÍTICA LOCAL L'equip de Cantarero del Castillo, en un editorial de «Criba», el seu òrgan d'expressió, demana la ràpida posta en marxa de l'associacionisme polític. Urgència que es justifica —en la seua opinió—- per la necessitat de crear les bases que permeten «una diferenciació sectorial dins el Moviment Nacional» que desfaça 1'«equívoc de la decisiva influència falangista en els resultats a què l'Espanya de 1970 ha arribat». «De cap manera —diu l'editorial—• no es pot, en consciència, en una estricta valoració històrica, atribuir-li (a la Falange) tant l'etiqueta de fracàs històric com en el seu més oposat contrari, la de modelador únic i inspirador decisiu del règim. De l'equívoc de tal pretensiosa atribució naixen les rebel·lies de grups i sectors falangistes.»

El poder local

teris». ¿Com i quan es produirà aqueix obriment «a la totalitat dels espanyols» i en quina forma promourà la vida política «en règim d'ordenada concurrència de criteris» ? Preocupa, a qui açò escriu, la vida local, i els lectors d'aquesta columna sabatina en tenen sobrades proves. La participació del ciutadà en les labors públiques, és a dir, en l'ordre polític de què parla la llei, comença i té la seua manifestació més immediata en l'àmbit local, en el municipi, o siga, en allò que té més prop. «Tots els espanyols —proclama l'article deu del seu Fur— tenen dret a participar en les funcions públiques de caràcter representatiu». Si aquest dret existeix, la cosa lògica és que es donen les majors facilitats per tal que puga ser exercitat. I molt especialment en l'esfera local. Avui als nostres pobles i ciutats hi ha molts homes capaços que no han fet la seua aparició en la vida pública perquè no hi han trobat l'al·licient que cal. I aquest al·licient se'ls ha de donar posant els mitjans necessaris perquè, efectivament, l'ordre polític quede «obert a la totalitat dels espanyols» en igualtat de condicions i oportunitats. A mi em sembla molt bé que siga un sector falangista el que demane, com ho fa «Criba», que el «cas dels falangistes es faça extensiu a altres, també vàlids, sectors polítics del país». Allò que em preocupa és saber si, a les ciutats i pobles d'Espanya, els qui avui controlen la vida local van a estar disposats a posar-se al nivell dels altres «sectors vàlids» de la localitat i que siguen els electors, en confrontació democràtica, els qui decidesquen qui són els que han de portar la direcció i control de la vida local a través dels Ajuntaments i Consells. En qualsevol cas, les associacions han de ser no sols vàlides per a animar grups més o menys cortesans, sinó per a promoure, al llarg de tota la geografia nacional, la participació ciutadana en ordenada concurrència de criteris i en adequat contrast de parers. Del contrari, de poc ens aprofitarà. (Paco Burguera. Madrid)

Açò de si la Falange ha monopolitzat o no el poder, ha estat, sovint, motiu de diàlegs i polèmiques. S'ha dit, sempre que ha sorgit el tema, que els Governs que s'han esdevingut des del 39 han estat de coalició i no f a l a n g i s t e s en la seua totalitat. D'acord. Però s'ha oblidat, tanmateix, introduir en la polèmica una dada que ha tingut bastant a veure en la configuració d'aqueixa imatge —o equívoc— de la decisiva influència falangista : em referesc al poder local. Aquesta parcel·la del poder ha tingut sempre un marcat color blau i el segueix tenint. Els homes dels pobles i de les terres d'Espanya, la imatge més pròxima que han tingut del poder ha estat i és la local. I aqueixa sempre ha tingut el mateix color. Des del governador civil —cap provincial del Moviment— fins els alcaldes —caps locals—, passant pels Consells, inspectors provincials, etc., la província ha estat dirigida pel mateix sector. I En quina mesura aqueix associacionisme que amb tanta insistència es demana, va a permetre que en l'esfera local puguen participar, en igualtat de condicions, euns altres, també vàlids, sectors polítics del país» ? Aquesta és la pregunta que jo em faig aquesta vesprada. LES PRÒXIMES ELECCIONS DE PROCURADORS FAMILIARS

Les quatre-centes disset pàgines impreses que compten, segons diuen, els dos milers de modificaDiu l'article primer de la Llei Orgànica del cions propostes al projecte de nou Reglament de Moviment, que aquest, el Moviment, «informa les Corts Espanyoles, mostren a les clares l'inl'ordre polític, obert a la totalitat dels espanyols, terés que els procuradors n'han mostrat pel text, i per al millor servei de la pàtria promou la vida llargament esperat. Palesen també, segons sempolítica en règim d'ordenada concurrència de cri- bla, que el text proposat no acaba de satisfer, Dret a participar

la veu dels altres • la veu dels altres especialment les dues representacions de què procedeix la gran majoria d'esmenes : la representació familiar i la sindical. Res no pot dir-se, pròpiament parlant, de l'acollida del poble espanyol —l'òrgan de participació superior del qual en les tasques de l'Estat són les Corts—•, ja que aquest n'ignora el projecte, el text del qual fins ara encara no s'havia fet públic. Ara bé, cal dir que l'opinió no ha rebut amb sorpresa la reacció d'alguns procuradors, com la del senyor Navarro Velasco : «Amb un reglament tan restrictiu i tan poc adequat a les exigències de la nostra evolució política, debilitaríem la continuïtat del nostre Règim». Com s ' a s s e g u r a la continuïtat del Règim? Amb el recolzament popular. No hi ha cap altra recepta. ¿ Com s'aconsegueix el recolzament popular ? Guanyant-se la confiança dels ciutadans. I com es guanya la confiança dels ciutadans? Prestant oïdes als seus interessos, a les seues aspiracions, als seus desitjós. ¿ I qui expressa tot això? Els representants del poble, elegits directament o indirecta per ell, sobretot quan la gent reconeix en allò que sent dir en els alts debats, les seues pròpies necessitats, el seu propi parer. Unes Corts en les quals l'espanyol reconega els seus interessos, desitjós, actituds, i, diguem-ho de pas, diversitats, han de ser columna ferma d'un ordenament polític.

Més encara. En un règim parlamentari de majories i minories, el Govern, recolzat per la majoria parlamentària —o eixit d'ella—, té el contrast i la crítica, la fiscalització —saludable i necessària funció, segons general consentiment— d'una oposició, minoritària, sí, però també popular i igualment sortida de les urnes. Entre nosaltres podria donar-se el cas que, si els membres pròxims a l'actual equip de Govern es llancen, com ha dit algun procurador, a la «copada» de la representació familiar, única directa en !a nostra Cambra, els membres menys dòcils i propicis resulten aquells que procedeixen de representacions indirectes o, en general, no eixides d'elecció popular. Amb la qual cosa, el mecanisme de les nostres Corts resultaria ben estrany, i V oposició, «ultra» en aquest cas, hostigaría el Govern des del passat, si val dir-ho així, amb independència de qualsevol correspondència amb l'opinió real i actual, contrastada en les urnes. (La Vanguardia Española)

TOCANT AL «CAFÉ MARFIL»

He vist publicats en el seu periòdic els poc convincents arguments amb què un dels senyors que han constituït a Elx el premi literari que han denominat «Café Marfil», pel que sembla parlant per tots ells, pretén justificar l'exclusió ¿Serà la pròxima legislatura una legislatura del nostre idioma vernacle dels concursos per la que anime el Govern a marxar cap avant ? ¿ O concessió de dit premi. Cert és que en aquest pel contrari, tindrem una legislatura que el frene? país estem acostumats a tais exclusions de la En plantejar aquests interrogants en un editorial nostra llengua i menyspreu del nostre esperit recent, dèiem que moltes coses depenen d'això («Iva sangre de mi espíritu es mi lengua», escrimateix. Ara bé, els indicis, en aquests moments, gué Unamuno, i sois cal citar senyors que van apunten cap a una tercera possibilitat : una legis- escriure en castellà, no és això?). I cert que unes latura que simplement el seguesca, l'obeesca, el altres voltes els arguments han estat bastant més secunde. Ni un pas més, ni un pas menys. aspres i humiliants, com quan, als dos mesos i Alguns candidats a procuradors que ocupen en pocs dies de la batalla d'Almansa, se'ns llevaren aquest moment càrrecs en l'Administració, han totes les nostres històriques llibertats de poble invocat l'exemple dels països de democràcia par- i amb aquestes l'ús oficial del nostre idioma «en lamentària per a justificar que siguen molts els virtud de legítimo derecho de conquista», com es membres dels actuals equips de Govern que es va dir en el Decret de 29 de juny de 1707, també presenten a elecció per a representants en Corts conegut amb el nom de Decret de Nova Planta. per les famílies espanyoles. I tal volta no estiga No és possible que es diga que l'admissió del de més una distinció clarificadora. Puix si tot el nostre idioma (principal atribut de la nostra perGovern aspira a comptar amb una majoria, i si sonalitat de poble diferenciat en la complexitat és possible còmoda, en el Parlament, el cas no és d'Espanya i en la d'Europa) crearia problemes exactament el mateix. Una cosa és que un equip al jurat. ¿ Però és que aqueixos senyors, essent governe perquè el grup polític que el sustenta d'Elx, ignoren l'idioma del seu poble? ¿És possihaja obtingut majoria en unes eleccions directes, ble que allò propi ho tinguen en tan poca estima ? i un altra que aspire a obtenir majoria en unes Jo no puc explicar-me que uns senyors amb eleccions directes com a mode de facilitar i tal títols oficials i una respectable posició social, no volta referendar la seua labor de govern. siguen capaços de llegir el nostre idioma i d'apre-

la veu dels altres • la veu dels altres ciar la nostra literatura, quan tais coses queden mida higiènica, el contrapunt de l'alegria, fis el a l'abast de mi, que sóc solament un obrer, ni mateix que ocorria amb el Carnaval, una altra que voluntàriament queden marginats de la cultu- llicència en crisi. ra d'un poble que no és un poble alié, sinó d'ells, Però sí que vull destacar quelcom que em i que amb la seua actitud i mode d'actuar coope- preocupa, i és que la desaparició de la Festa ren al fet que el poble, ignorant-se a si mateix, Major —torne a parlar de Gràcia— atempta a la menyspree allò que ignora... i menys en uns solidaritat del veïnat. No ignorem que l'home temps en què tot el món abomina de l'imperia- d'avui és insolidari i que es va aïllant cada lisme, almenys de dents enfora. volta més, però existien certs esdeveniments que I l'argument és que si s'admet el nostre idio- l'obligaven a unir-se als altres, a treballar en ma, caldrà admetre també, entre altres, el català, comú, i un d'ells era la festa del carrer. Aquelles és com si diguessen que a més d'admetre el cas- inefables comissions de veïns i les, a voltes, tutellà haurien d'admetre l'argentí, l'uruguaià i el multuoses reunions, constituïen una bona escola de convivència. Un assaig vàlid i efectiu per a manxec. I u acaba torbant-se i acaba per no saber amb d'altres solidaritats. L'home s'acostumava a detota certesa si juguen a crear confusió, o si li cidir amb la comunitat, a participar, a sentir-se estan prenent el pèl, o si de veritat no saben compromès. Més d'un regidor popular havia eixit que català i valencià són dues paraules distintes del seu entrenament en les comissions de veïns d'un carrer. i un sol idioma vertader. ¿Deu ser que no saben que clàssics de l'idioma Avui l'home es va quedant sol, cada dia més. català tan importants com Ausias March o Joanot (TELE/expres) Martorell eren de Gandia o siga valencians, i també eren valencians Sant Vicent Ferrer i Jaume Roig i Misser Mascó i Bernat Fenollar i Jaume Gaçull entre altres de la llarga llista que s'in- EL MESTRE ENRIC GARCÉS DIRECTOR DE cloïa en certa instància del Club d'Amics de la LA BANDA MUNICIPAL DE BARCELONA UNESCO, local, que publicà íntegra algun diari d'Alacant (i també el setmanari «Elche» de data —Vostè, per l'allunyament de l'ambient del 30 de maig de 1970) dirigida al Ministeri d'Edu- famós «certamen» de bandes de la nostra capital, cació i Ciència ? A aquella, unes societats locals ¿com veu i quin és el seu parer de l'actual mas'adheriren i unes altres no volgueren adherir-se. nera de desenvolupar-se ? Mai no digueren per què, puix, tractant-se de la —Jo voldria trobar les paraules més justes, defensa del nostre idioma, és menys comprome- exactes i i n s p i r a d e s per a contestar la seua tedora donar callada per resposta. qüestió. Puc parlar d'aquest «certamen» amb tant Però les raons, senyor director, en són molt de coneixement de causa com el qui més. No sabudes. Hi ha una ciència, la sòcio-lingüística, crec que haja caigut en l'oblit el meu pas per molt moderna i, pel que en diuen, molt ben ell al front d'una banda de música que jo vaig conreada en la nostra terra (jo no hi jutge : ja formar en un noranta per cent i amb la qual he dit que sóc un modest treballador i no res vaig assolir els més alts premis. Tanmateix, ¿és més) ; i hi ha un professor de la Universitat de escaient ara parlar d'un «certamen» o d'un miniValència, Rafael Lluís Ninyoles, que ha escrit certamen amb el migrat nombre de bandes que sobre açò un parell de llibres molt reveladors, concursen d'uns anys ençà? Hom me'n dirà que, «Conflicte lingüístic valencià» i «Idioma i pre- encara, la secció especial llueix molt; però jo judici». La seua lectura convé molt a aqueixos dic a aquest respecte : ¿És això una veritable senyors del «Premio Marfil» per a aprendre certes competició de bandes de música «amateur» o un coses, per a meditar i per a adquirir sentit de festival de circumstàncias, ostentoses i desmesuresponsabilitat quant a certes importantíssimes i rades composicions instrumentístiques, que no són respectabilíssimes qüestions. Els ho diu un obrer més que flor d'un dia, i en què la real essència, que vol estimar a tothom i que es diu RUBEN raó d'ésser i tradició d'aquest concurs queda radicalment desvirtuada? Jo m'adheresc al criteri SEMPERB I COVES. sustentat per la Federació de Bandes Regional (Primera pàgina) (a la qual aprofite la conjuntura per a desitjar-li el major èxit en els propòsits que l'animen i A PUNTA SECA: GRÀCIA pels que fou creada) que aquest certamen, en la La festa major correspon a una època de mor- seua actual estructura, ha passat de moda, està tal ensopiment, que necessitava com a elemental anquilosat, s'ha fet ja vell. Cal injectar-li nova

la Teu dels altres • la ven dels altres saba, noves formes, moderns mètodes per tal que la seua actual i mínima concurrència es veja incrementada amb la mateixa facilitat amb què són constituïdes aqueixes bandes de cent... i escaig; un escaig, sí, molt llarg de places. —A propòsit, ¿de quantes places està constituïda, oficialment, la Banda Municipal de Barcelona ? —De noranta-tres places. I ens acomiadem d'aquest il·lustre director, deixant-lo immers en el seu mar... de papers pautats, no sense abans confessar-nos que sense desprendre's gens ni mica del seu espiritual sentiment v a l e n c i à , viu, actualment, joiosament vinculat a l'ambient català, on en la capital del Principat troba, per al seu treball, un camp adobat i fèrtil amb què obtenir els millors fruits per a les seues més estimades ambicions artístiques.

L'OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA Però no hi ha sols raons en l'experiència internacional i nacional, sinó que els qui aludeixen temors de descatolització —pel fet que en el projecte per una part es tanca l'objecció als catòlics, cosa que tampoc hi és molt clara, i per una altra es canalitza cap a confessions no catòliques degudament inscrites— podrien recordar les paraules del Concili Vaticà II, en la constitució «Gandium et Spes», que vàrem portar igualment a reflexió en aquest espai editorial fa ara un any : «Sembla equitatiu que les lleis proveesquen amb sentit d'humanitat en el cas d'aquells qui, per motius de consciència, es neguen a emprar armes, sempre que, d'una altra forma, accepten servir la comunitat» . (La Vanguardia Española)

(Las Provincias) POSICIÓ ARRELADAMENT REGIONAL DEL BANC DE VALÈNCIA No creem exagerar en dir que un dels més saborosos moments de les manifestacions i respostes que va anar oferint en Joaquim Reig ho fou el que dedica a puntualitzar l'actitud tan clara com lògica adoptada unànimament pel Consell del Banc de València en tot aquest procés. El Banc, en la seua dimensió regional, no pot comparar-se en potencialitat amb els grans bancs nacionals. Ara bé, el seu nom i la seua significació li conferien en aquest assumpte un lloc d'especial qualificació. La primera cosa en què de manera unànime decidiren els homes del Banc de València és ajudar en tot allò possible per tal que l'autopista tinga la més prompta efectivitat; és a dir, en primer lloc a haver-hi licitadors amb les majors garanties d'èxit, ajudant-los en aquesta primera fase del concurs ; i participant després, en la mesura de llur possibilitats, formant part de la societat concessionària, de la qual no havia ni podia estar absent el Banc, en una obra que, com aquesta autopista, enllaç de les tres províncies, foment de llur industrialització, comerç i turisme, enllaç amb Catalunya, via envers la frontera i Europa, tant representa per al País el nom del qual du el Banc. Ara col·laborarà amb el grup i la societat que ha obtingut la concessió, com ho hauria fet amb l'altre grup, coneixent en cada cas els drets i obligacions amb els quals es comprometia.

TERRASSA: L'ÚS DEL CATALÀ EN ELS PLENS CONSTARÀ EN ACTA Ignorem si existeix cap altre Ajuntament on els plens poden fer-se en català, encara que només fos ocasionalment. És probable que en viles i petites poblacions rurals la cosa ha de ser bastant habitual i àdhuc perfectament lògica. De tota manera, és difícil que en cap ciutat o poble, la qüestió haja presentat tan complexa problemàtica i discussió com a Terrassa. El darrer ple fou motiu a una de les polèmiques més llargues i aspres que el nostre consistori ha viscut en els darrers anys, i en fou la causa, precisament, el tema que ens ocupa. Avui intentem aportar al tema la claredat deguda, ja que se n'ha parlat amb una certa confusió de dades, que han pogut crear una imatge equívoca de la veritat dels fets. Al ple precedent, el senyor Fresnadillo, que sempre parla en castellà, va prendre la paraula per a fer una defensa exhaustiva, minuciosa i escalfada del dret a l'ús del català. D'açò ja vam informar en el seu moment. La qüestió que ja va motivar aleshores les discussions, sobretot pel que respecta al fet de la transcripció de les actes en l'idioma utilitzat —fos català o castellà—, va finir en un acord, segons el qual, tot quant fos pronunciat per un regidor o pel batlle en català, hauria de fer-se constar així entre parèntesi, i s'afegí que així restava aprovat, llevat que no es trobàs impediment legal sobre el detall.

C Valencia-Fruits)

(TELE/expres)

ENQUESTA Continuem amb la sèrie d'enquestes començades al n.° 17 de GORG per donar a conèixer la vida artística valenciana. El tema d'avui és allò que, amb un cert eufemisme, hom anomena "art comercial". Molts lectors potser trobaran sorprenent la inclusió d'un tema com aquest dins la secció d'art de la nostra revista; però ja hem anunciat repetidament la nostra intenció d'eliminar tota mena de prejudicis pel que fa a l'ús de la paraula "art". Qualsevol criteri "restrictiu" hauria portat evidentment a eliminar una gran part de les enquestes que hem fet. TRINITAT SIMÓ TOMÀS LLORENS

«CREACIONES ARTÍSTICAS CERDA»

Alcoi és probablement el centre més important de la Península quant a la producció d'aquest «art comercial». Hi ha un edifici de cinc plantes a la porta del qual una placa indica «Cerda. Creaciones artísticas». El senyor Cerdà, un home d'uns quaranta anys, fundador, propietari i director de l'empresa, ens rep en un despatx que consisteix en una sala gairebé plena amb unes taules enormes, que vagament fan pensar en els taulells de dibuix que fan servir els artistes; en aquesta hora només una mecanógrafa i un comptable es troben treballant en els munts de paper que l'administració de l'empresa exigeix. Les parets estan cobertes completament de quadres de totes les dimensions imaginables. —És aquest el mostrari de la seua producció? —N'és una part. Ací tenim les coses que més es demanen. —/ com funciona aquest mostrari? ¿Els clients us encomanen, per exemple, una determinada quantitat de còpies de les mostres que trien f —No són mai còpies, literalment parlant. Cada exemplar és, en certa manera, únic. Com que els costaria més treball fer còpies literals, els artistes s'estimen més, generalment, fer coses diferents cada vegada. —I els clients ? En fer l'encàrrec es troben amb preus fixats d'antuvi; per tant, la mercaderia que reben ha de correspondre d'alguna manera a les mostres. —Els clients tenen confiança en mi. Per exemple, hi ha clients que em demanen vint mil miniatures, indicant-me només la distribució de la comanda per formats i preus, i em deixen a mi la tria dels temes. Generalment estan contents amb el que jo els he triat; dec ser una de les poques empreses espanyoles d'exportació que rep sempre felicitacions dels clients per la qualitat de la seua mercaderia. —Les mostres, així, no serveixen per a resf —Sí. No tots els clients són així; a mi, en realitat, tampoc no m'agradaria molt ; és una manera de treballar massa compromesa. El que fan la majoria dels clients es triar ells les mostres. —I les còpies, no són similars f —En varien els petits detalls, però el tema es conserva. Unes flors d'avellaner són unes flors d'avellaner, i un paisatge fluvial és un paisatge

fluvial. És clar que no seran exactament les mateixes flors ni els mateixos arbres a cada còpia. (Poc més o menys, pense jo, passa amb la pintura de Tàpies, de Saura o de Mathieu. "Un" Mathieu, sempre serà un Mathieu i "un" Tàpies sempre serà un Tàpies. És clar que mai no seran exactament el mateix quadre de Mathieu ni el mateix quadre de Tàpies; però malgrat això, el marxant pot contractar d'antuvi, sobre segur, per a una temporada, vint Tàpies d'un cert format; sempre seran vint Tàpies del format contractat i que valdran una quantitat de diners perfectament previsible abans d'existir els quadres.) —Però a un client podria agradar-li una determinada mostra, sense que li agradassen les còpies. Allò que agrada és un quadre determinat. —Els meus clients són comerciants d'articles de regal o de mobles. Generalment estan adscrits o són ells mateixos una cadena de grans magatzems. D'art no en saben res ; això ho deixen a les meues mans ; ells el que volen són coses fàcils de vendre. L'únic en poder apreciar les qualitats artístiques d'una pintura, sóc jo. Al cap i a la fi, jo mateix sóc pintor. Aquestes flors, per exemple ; pertot arreu se'n diuen «Flors Cerdà» : jo en sóc el creador. —Les fa vostè mateix f —No, home. Fa vint-i-dos anys, quan vaig començar, sí que les pintava jo personalment. Ara ja no. No en tindria temps. Però jo en sóc el creador, i, després de tants anys, continuen venent-se. —Sí, però en no fer-les vostè, ¿als clients no els importa la signatura? —Gairebé és l'única cosa que els importa. Sempre m'ho diuen : que totes les pintures cal que els arriben signades. És una estupidesa. Si jo hagués de comprar una obra d'art, no m'importaria la signatura, m'importaria l'obra mateixa. Però la major part del públic no té un criteri propi i llavors la signatura significa quelcom per a ell, que algú, un artista, es fa «responsable» d'allò que veuen. Per això exigeixen la signatura. —¿De manera que tots els artistes de la casa signen f —Cal distingir-hi. Per una part, hi ha les obres fetes per un artista i signades per ell, amb nom vertader o amb pseudònim ; per una altra part,

hi ha les coses fetes més a la lleugera, per nn equip de producció... podríem dir-ne artesans... aquestes obres porten també, generalment, qualsevol mena de nom escrit a la tela, però és per seguir el costum, ningú no s'enganya... —¿1 per què els artistes signen amb pseudònim? —Alguns signen amb el seu nom vertader... Els motius són prou clars... Hi ha artistes, artistes molt bons, que, podríem dir-ho així, estan desenganyats de la fama, de l'esperança de fer-se un nom... o que ja el tenen aquest nom, però no els importa massa, perquè saben que ja no han d'arribar més enllà ni fer més diners dels que fan. Aquests pintors signen amb el seu nom de veritat. Com per exemple l'autor d'aquell quadre (el senyor Cerdà m'ensenya un paisatge folklòric, de casetes de poble) que va signat amb el nom vertader de l'artista... i és un artista molt bo : ara fa poc va exposar al Cercle de Belles Arts a València i hi va assolir un gran èxit. Però, és clar, els artistes d'aquesta mena són pocs. Els altres pensen que els perjudicaria si es sabia que fan aquestes coses ; per això signen amb pseudònim. I aquests en són la majoria : els artistes conserven gairebé sempre l'esperança de la fama. —I treballen ací, en aquest edifici f —No, home, no. Ací no més fem els marcs... I les miniatures, les que fan les xiques. Els artistes treballen a casa seua. —A Alcoi? —Uns quants. Però també hi ha artistes que treballen per a mi a Alacant, València, Múrcia, Cartagena, Barcelona, Madrid... Jo pose anuncis als periòdics i m'arriben ofertes d'artistes de tota Espanya. —I les pintures les signen amb pseudònim? —La majoria, és clar. No volen que aquesta activitat els perjudique el nom artístic. Pense vostè que, per exemple, gairebé tots els professors de l'Escola de Belles Arts de València pinten o han pintat per a mi... Però no ho pose això a la seua entrevista, que els sabria greu. (El senyor Cerdà pot quedar tranquil; coses pitjors s'han dit en aquestes mateixes pàgines de l'Escola de Belles Arts de València.) Allí hi ha un quadre d'un d'aquests professors : és un retrat del seu fill. —¿I si un client demanava a vostè uns quants exemplars d'aquest retrat? —ja me'ls demanen els clients. I l'artista els lliura : no són còpies idèntiques, però en conserven el format i el tema (el retrat del fill assegut a una cadira) : poden canviar un poc la perspectiva, la il·luminació, el color... —¿Sempre fan els mateixos artistes les mateixes còpies ? —En aquest tipus de pintura, sí. En l'altra, més corrent, no. Un artista fa el model i, després, una mà d'obra més barata en fa les còpies. Xiques generalment. Treballen en equip i a sou fix. La majoria de les miniatures i de les pintures sobre porcellana estan fetes d'aquesta manera. —¿I no és més productiva, des d'un punt de vista econòmic, aquesta segona manera de treballar? —Sí, és clar. Els italians, per exemple, treballen així. Són els nostres competidors més directes, i en quantitat ens superen (no en qualitat: les produccions de la meua casa tenen un segell

de qualitat que les fa inconfusibles a qualsevol tenda del món : és la manera d'emmarcar, petits detalls... consells que jo done als artistes...). A Milà hi ha nna empresa que té cinc mil operaris. Els italians ho tenen més mecanitzat : hi ha un professor que és el creador de temes, un artista especialitzat, que guanya un munt de diners pel seu treball... el treball, a més de la creació, consisteix a explicar minuciosament la manera de repetir el tema a la mà d'obra... xiques, generalment, que guanyen un sou normal i que es limiten a repetir allò que els ensenyen. —¿Així, els italians són els nostres competidors més directes? —Gairebé els únics. Produeixen més que nosaltres. Després de nosaltres venen els japonesos. I després, pel que fa a Europa, hi ha encara alguns altres països que fan aquest tipus de producció, per més que en molta menys quantitat : Iugoslàvia, Hongria... —Tornem al sistema de producció. ¿Per què no adopten els espanyols el sistema italià? —Ens caldrien unes facilitats que no trobem. Per a començar, les despeses d'exportació són molt elevades ; quasi hem de pagar imposts per exportar. Ens calen uns certificats de la Direcció General del Patrimoni Artístic, i, per aquests certificats, hem de pagar un set per cent del preu de venda : el mateix percentatge que hauria de pagar si volgués exportar obres de Picasso o de Vázquez Díaz. Fins i tot aquestes pinturetes, que costen 22 pessetes, marc i tot, l'han de pagar, aquest set per cent. —Vint-i-dues pessetes? —Sí, home. Pel mateix preu que un altre li vendria el marc sol, jo venc la pintura que en va dins i tot. Vinga, vinga vostè i comprove-ho. (Darrere de cada quadre del mostrari hi ha una etiqueta amb el format, la referència i el preu en dòlars. La miniatura que tinc a les mans és de 5 x 7 cms. i marca 0'327 $. Les altres miniatures porten preus més o menys del mateix ordre, proporcionats als formats.) La meua és l'empresa espanyola més important en aquest ram, i el meu secret és aquest : mantenir els mateixos preus per a la exportació que per al consum interior. Els americans generalment desconfien de nosaltres, els llatins. Per això jo mai discútese els preus amb els clients, per evitar-los la desconfiança que potser estic temptant d'aprofitar-me del dòlar. Els preus estan marcats d'antuvi i no es modifiquen per res del món : cada mostra té la seua etiqueta darrere. —¿ Els americans del Nord són els únics clients estrangers ? —Són dels més importants, però no els únics. També exportem a Canadà, Veneçuela, Mèxic... A Europa, exportem a Anglaterra, Holanda (on tinc un representant), Bèlgica... Fins i tot al Japó. —Al Japó? —Sí. Els venem fins i tot pintures japoneses... com aquella d'allà baix. —Tornem al tema de l'organització de la producció. Allò del set per cent no sembla una cosa decisiva... —No. Només era un exemple. El que jo volia dir és que no trobem l'ajut necessari per part de l'Estat. Jo, per exemple, podria exportar molt més

del que ara exporte. Però per a fer-ho, m'hauria de jugar a cada moment tot el que tinc, tot el que he guanyat en més de 20 anys de treball. ¿ Qui em garantitzaria si el mercat exterior arribava a fallar? Ara mateix, els meus cobraments en dòlars me'ls han suspesos... fis clar que no els deixaré de cobrar, però hauré d'esperar. Bé. Imagine vostè ara que jo tinc una empresa amb cinc o deu mil operaris... Haurien de seguir cobrant els sous... em caldria seguir pagant-ne els segurs... —Ja, ja me'n faig càrrec. ¿Fa molt de temps que la seua empresa es dedica sistemàticament a l'exportació ? —Exactament... Potser set o vuit anys...? (El senyor Cerdà li ho pregunta al comptable: cinc anys, U diu aquest.) Ja ho veu : cinc o sis anys. (Les meues preguntes estan fent-se llargues; quasi tot el personal se n'ha anat ja i, el senyor Cerdà, està esperant-lo la seua família, segons em diu, per acompanyar-lo a visitar les obres d'un xalet que està acabant-se de construir als afores d'Alcoi.) —Sols dues preguntes més. Un poc indiscretes, potser. ¿Quants quadres produeix la seua empresa a l'any, aproximadament? ¿I què és el que cobren els artistes? —La primera pregunta no puc contestar-la... Aquestes coses es publiquen i després mai no se sap quin ús se'n farà. La segona pregunta és molt fàcil de contestar : Els artistes cobren allò que demanen. Jo no discútese : afig el meu percentatge i el client decideix. És clar que els artistes habituals ja en tenen, poc més o menys, una idea. Jo els aconselle, també. Al cap i a la fi, a ells el que els interessa, comercialment parlant, és rebre encàrrecs de còpies en quantitat. En ser més elevada la quantitat, més ràpidament poden fer les còpies.

El senyor Cerdà continua l'explicació dient-me els preus que jo li pregunte sobre el mostrari : Un paisatge fluvial, de 30 x 70 aproximadament, val unes 700 ptes. ; un bodegó de 70 x 60, poc més de 2.000 ptes. ; una còpia (o millor dit, pseudo-còpia) d'un interior holandés, del mateix format aproximadament, unes 5.000 ptes. ; una batalla de gran format, amb molts cavalls, unes 10.000 pessetes... Però d'aquests preus (que són per al client) no sé exactament quin percentatge pertoca a l'artista. L'única cosa que puc traure'n en clar és que, segons el senyor Cerdà, un artista amb una habilitat professional suficient, pot arribar a guanyar de 700 a 1.000 pessetes per cada jornada de treball efectiu).

NOTICIARI ANTONI MIRÓ A ALTEA Marlyse Schmid, una artista holandesa que treballa fent joieria moderna, instal·lada, al Poble Antic d'Altea des de fa dos anys, ha obert el 15 d'agost proppassat una sala dedicada a pintura, que porta el nom de GALERIA 3. L'exposició inicial ha estat l'Exposició Alcoiart 50, amb obra d'Antoni Miró. Amb les seues cases blanques, els carreronets sense cotxes i els artistes exòtics dedicats a treballs d'artesania moderna, el Poble Antic d'Altea està prenent, a una escala més reduïda, l'aspecte que tenia Eivissa fa uns quants anys. • «Estiu d'Art» a Santa Pola (Baix VinalopóAlacant), amb Lastres, Manzanaro, Miró, Sempere, Sento, Rubio, Tariña, en el restaurant Sempere

BARCELONA PAM A PAM A. Cirici Pellicer

Ed. Teide. Barcelona, 1971. 382 pàgines, 122 dibuixos i fotografies en blanc i negre. Preu: 300 pessetes. (Dibuixos d'A. Cirici i fotografies d'Oriol Maspon) Segons paraules del seu autor, «aquest llibre té per origen una vocació de passejant tafaner, de tota la vida, i una estimació no menys continuada per Barcelona, en tant que motor de Catalunya». I és cert que el llibre, que recopila una esbalaïdora quantitat de coneixements sobre Barcelona, no pot ser més que el resultat de viure i d'interessar-se durant molts anys per una ciutat; fins i tot n'és un vertader homenatge. Evidentment, la intenció del llibre ha volgut apartar-se del perill de regir-se per a la selecció dels itineraris, per criteris purament monumentalistes, culturalistes i àdhuc estètics. Vol també que es coneguen «les realitats més modestes», és a dir, tot allò que ha anat configurant la ciutat i té un sentit. L'ordenació del llibre, la seua extraordinària documentació, la clara i minuciosa presentació dels recorreguts, l'encert d'aquests i la intenció general de l'obra, aquella manera de voler evadirse d'una descripció monumentalista convencional i, a fi de comptes, aristocràtica, perquè, segons ell, ala nostra Barcelona és tan filla dels comtes francs com dels manobres de Jaén», fa que siga un llibre útil no sols per a aquell que venint de fora vulga conèixer la ciutat, sinó sobretot, i jo crec que especialment, per a tot aquell ciutadà que vulga en detall, literalment «pam a pam», comprendre la seua història i el significat dels seus edificis, places, racons, jardins i carrers. Conté en total 27 itineraris incloent-hi algun que altre poble pròxim d'interés especial com Sant Cugat, Terrassa, Horta, Montserrat i Sitges. Per a la seua selecció, Cirici té en compte la proximitat dels llocs que els componen i, en general, les arrels històriques i econòmiques dels barris. Estan sempre encapçalats per la indicació de la longitud en quilòmetres del recorregut i per petits plans realitzats per l'autor mateix; les referències històriques tenen una fonamental importància. En general, el llibre presta més atenció a l'etapa històrica que a la pròpiament actual, encara que no hi manquen tampoc referències en aquest sentit. I si vertaderament s'hagués detingut en aquesta època amb la minuciositat que ho fa en l'anterior, açò ja hauria suposat un altre llibre que, per haver de recolzar-se fonamentalment en la selecció d'uns criteris personals, hauria estat sobretot un llibre de crítica urbanística i arquitectònica. Reproduesc finalment uns paràgrafs que em semblen clarificadors per a comprendre el llibre, i extraordinaris com a descripció d'unes realitats viscudes. L'autor parla del barri de la Barceloneta, dels «beranadors» o petits restaurants... «construïts amb materials efímers, les terrasses dels quals, durant l'estiu, s'endinsen sobre la

platja. Durant les nits d'estiu i les tardes dels dies de festa, constitueixen una de les notes més acolorides i sorprenents de Barcelona»... El barri... «cal recórrer una mica per respirar-ne l'ambient, alegre i senzill, tan mariner, de les casetes, amb les fustes pintades amb pintura de vaixell i els balcons guarnits amb flors, cortines de colors i gàbies amb canaris i caderneres». «A l'estiu tot està obert, tant, que les converses dels interiors i la música de les ràdios o de la televisió envaeixen el carrer amb singular bullícia.» Llegint paràgrafs com aquests, i comprenent la lloable intenció totalitzadora respecte a la descripció d'una ciutat que ha tingut Cirici, u es pregunta com o per què no s'ha pegat el salt que faltava : la descripció dels barris populosos i àdhuc mísers, però que no contenen «monuments» ni tan sols «història», aquells precisament «dels obradors de Jaén» que l'autor citava, aquells que, encara que no hagen arribat a aconseguir aquell sabor típic o turístic, vertaderament conformen tant la ciutat com el passeig de Gràcia i que, a la fi, són indispensables per a conèixer la ciutat «pam a pam». T. 5.

PEDAGÒGIQUES QÜESTIONS A DEBATRE ELS XIQUETS I LES VACANCES En el B. O. M. E. C. del 15-7-71, apareix la referència sobre «Despeses per a Centres de Vacances escolars». Es refereix a la quantitat destinada a subvencionar les d e s p e s e s de viatges dels nens assistents als Centres de Vacances escolars, als quals s'ha c o n c e d i t beca d'assistència als esmentats centres. La quantitat a distribuir entre les diferents províncies espanyoles és de 1.500.000 pessetes, de les quals, 25.000 en corresponen a la província de València, 15.000 a la d'Alacant i 15.000 a la de Castelló. Davant d ' a q u e s t a nota em pregunte : quins criteris s'han seguit per a adjudicar les beques? Quina notícia tenen els pares de tots els escolars de l'existència d' aquests Centres de Vacances ? Quantes places hi ha? No em sembla aventurat de dir que la immensa m a j o r i a d'escolars valencians desconeixen l'existència d'aqueixos Centres i, sobretot, de tais beques, i que el nombre de Centres de Vacances és tan reduït que sols pot acollir una petita minoria. Se m'acudeix de reflexionar pel que fa al cas, per què ara, en tornar a l'escola després de dos mesos llargs de vacances, els xiquets mostren un retrocés, no sols quant a coneixements (que han oblidat), sinó quant a hàbits de convivència i quant a creativitat. I és que, aquestes vacances llargues, són un motiu més de discriminació entre els xiquets. Mentre que aquells nens que han pogut estiuejar a les platges o a les muntanyes, han viatjat i conegut gent nova, tornaran a l'escola enriquits, sans

físicament i intel·lectualment; els altres, els qui han restat al seu poble o al seu barri fent algun treball per a ajudar la família o passant el dia al carrer mig perduts, tornen empobrits, sense experiències noves que aportar al seu propi desenvolupament o amb la trista experiència de s e n t i r - s e adults abans d'hora. És per això que una planificació educativa no pot deixar de banda les vacances. Cal preveure l'organització de Centres, Colònies o Campaments que, si no obligatòriament, almenys a l'abast de tothom i sense cap pretensió d'adoctrinament, posen tots els nens en contacte amb noves realitats, els facen descobrir nous medis i viure noves experiències. En una Colònia de vacances, la vivència educativa és distinta ; les possibilitats immenses i suggestives. Concretament, al nostre País, seria interessant que hi haguessen Colònies on els xiquets poguessen fer un estudi del medi, conèixer la geografia, els treballs de la gent, les festes, la llengua que el poble parla. Organitzar-ne, fóra una tasca important. C. MIQUEL

GRATUÏTAT DE L'ENSENYAMENT I IGUALTAT D'OPORTUNITATS Els mestres sempre ens hem interessat per les coses que ens feien referència. Però ara, és amb una curiositat ansiosa, com esperem les noves disposicions oficials i les notes que apareixen sovint en alguns periòdics i revistes, i ens deixen estranyats.

Fa poc temps he llegit en la secció «Cartas a Sábado Gráfico» de l'esmentada revista (24 de juliol de 1971) una noticia curiosa i que resulta més estranya encara si la comparem amb el títola II, capítol III, article 94, 4. de la Nova Llei d'Educació. Aquest article de la Llei diu: «En el més breu terme i com a màxim en acabar el període previst per a l'aplicació de la present Llei, l'Educació General Bàsica, així com la Formació Professional de primer grau, seran gratuïtes en tots els centres estatals i no estatals.» Notícia que hem llegit a Sábado Gráfico i que es refereix a una carta enviada pels germans «Guillem Tatay» als pares dels seus alumnes per tal de solucionar les penúries econòmiques dels seus centres : «l.er Sol·licitar de l'autoritat corresponent permís per tal d'incrementar els honoraris d'ensenyament en un 20 % (ja s'ha sol·licitat). 2.on Sol·licitar als pares l'aportació de 20.000 pessetes per alumne, quantitat que seria reintegrada en deixar l'alumne el Col·legi.* Segueix l'article de la citada Llei d'Educació : «... Aquests darrers (centres no estatals) seran subvencionats per l'Estat en la mateixa quantia que representa el cost de sosteniment per alumne en l'ensenyament dels centres estatals, més la quota d'amortització i interessos de les inversions requerides.* Seguim llegint a Sábado Gráfico: «La quantitat a aportar (20.000 ptes.) pot aconseguir-se per crèdit bancari a 18 mesos... d'altra banda, la no aplicació de l'augment (20 %) a qui

aportas la quantitat sol·licitada (20.000 ptes.) compensaria amb creixents, els interessos i la seguretat d'una economia ferma en les nostres entitats docents.» Resulta que a banda que l'Bstat repartirà el pressupost dedicat a ensenyament, entre l'Escola estatal i la no estatal, aquesta darrera (o part d'ella) es cura en salut i vol traure el m à x i m profit mentre que puga... ¿És açò realment i g u a l t a t d'oportunitats o simplement és una accentuació de la divisió ja existent en classes mai barrejables ? Els mestres estatals, ¿ a qui hem de demanar les 20.000 pessetes per alumne, per tal d ' i g u a l a r - n o s amb l'ensenyament privat? ¿Als pares dels nostres x i q u e t s (que no cobren això ni en sis mesos) ?, ¿o demanem a aquestes mateixes escoles privades 10.000 pessetes per alumne, per tal de igualarnos amb elles? És possible que quan aquest número de GORG isca de la impremta, el Butlletí Oficial de l'Estat, haurà ja publicat les disposicions per les quals es regulen els preus de l'ensenyament en els centres no estatals. I els mestres estatals, esperem, esperem i pensem: «¿ Apareixerà alguna disposició per la qual se'ns augmenten les 377 pessetes netes que ens donen en tot un any per a material escolar?».

aquests anys per tal d'estudiar la problemàtica de l'escola en tots els seus aspectes : didàctic i metodològic, social i cívic. Enguany s'han celebrat Escoles d'Estiu a Girona, Granollers, Igualada, Lleida, Mallorca, Reus, Vic i Barcelona. Aquest any, l'Escola de Barcelona, en els cursos referents a l'E. G. B., 1.» etapa, ha estat patrocinada per l'I. C. E. de la Universitat Autònoma de Barcelona i s'han realitzat amb la seua col·laboració.

CERCLES INFANTILS Amb aquest nom s'anomena a Cuba allò que nosaltres diríem Guarderies Infantils, i són creats per tal que les mares pnguen sortir a treballar. N'existeixen per tot el país, i el pers o n a l encarregat d'atendre'ls, ha hagut de seguir un curs de quatre anys per a rebre una preparació equivalent a la d'un tècnic de nivell mitjà. El pla d'estudis comprèn assignatures com ara són : gimnàstica, psicologia infantil, nocions de pediatria, cultura general, dansa, música, t e a t r e , arts domèstiques i un idioma estranger.

la Sardenya de l'època immediatament posterior a Mussolini. En el seu pas per diferents pobles, es va trobar sempre amb un infraproletariat c a m p e r o l , entre el qual a b u n d a v e n els nens desnodrits, la gent gran recelosa i aferrada a antigues formes de vida, els bandolers perseguits per la justícia i protegits per la gent del poble. A Oliena, un dels seus llocs de treball, va fer classe als adults, homes que després d'una jornada llarga de treball, havien d'agenollar-se a terra per poder escriure en les taules de l'escola i que malgrat això i d'altres sacrificis «... en aquesta escola tenen la sensació de pertànyer a una societat civil en la qual els homes es diferencien de les bèsties, no solament perquè són capaços de defensar-se contra la intempèrie una mica més que no pas elles, sinó per la capacitat que tenen d'entendre i d'expressar l'essència de les coses.»

És a Orgasolo, la «Universitat del crim», on exerceix per més temps, intentant comprendre primer : «Una de les coses de la gent d'Orgasolo que colpeixen més, és p r e c i s a m e n t aquest s e n t i m e n t d'incertesa que genera tant de descuit tocant al propi destí. Però, ¿com són del cert aquesta gent i qui és el que pot explicar alguna cosa que siga certa de debò?». BIBLIOCWBFIA TERESA PICHER I d'integrar-se després: «Els seus problemes són els meus En aquesta secció hem inproblemes, perquè aquesta és la clòs, fins ara, títols de llibres meua gent». Els joves li ofereiper a infants, principalment xen la candidatura en la llista aquells que podien servir-los de pastors, pagesos i obrers que NOTÍCIES en l'aprenentatge de Ja nostra volen presentar per a les elecllengua. cions municipals, tot dient-li : Per bé que la llista de lli«Tu ets dels nostres i tu ens bres de Llenguatge no és esgoESCOLES D'ESTIU entens, i a més a més saps estada, ens sembla ara interessant criure. Sense tu, què serà la Al més de juliol i agost, a de ressenyar llibres de Pedagonostra llista ? Un cos sense cap». diferents indrets del Principat gia o d'altres referents a la i de Mallorca s'han celebrat les problemàtica escolar. És d ' a q u e s t a manera que anomenades Escoles d'Estiu. Maria Giacobbe ens presenta la Comencem avui per: seua doble tasca : la de l'enseAquestes E s c o l e s , l'anteceEL DIARI D'UNA MESTRA nyament i la de la dedicació al dent de les quals podem trobarPOPULAR. Autora: Maria Giapoble. lo en els anys d'abans de la cobbe. Editorial "Nova Terra" guerra, van ressorgir una altra I planteja així el paper i la vegada farà uns cinc anys. Al Recull aquest llibre les extasca del mestre. seu voltant, uns quants milers periències com a e n s e n y a n t de m e s t r e s s'han aplegat en d'una jove mestra italiana, en C. M.

Terres i Gents

RECTIF DE LA (i

VIDES D'AHIR I D'AVUI:

SOR ISABEL DE VILLENA Escriptora i monja clarissa nascuda en 1430 i morta a València en 1490. El lloc del seu naixement és desconegut, encara que molts hagin volgut suposar que fos la ciutat de València. Era filla natural d'Enric de Villena. La identitat de la mare és ignorada. El seu nom en el segle era el d'Elionor Manuel de Villena. El seu pare, que sens dubte la legitimà, morí en 1434. La petita Elionor Manuel fou criada aleshores a València, a la cort de la reina lloctinent Maria, muller d'Alfons IV el Magnànim. A l'edat de quinze anys entrà al monestir de monges clarisses de la Trinitat, fundació valenciana recent, feta per la reina, i esdevingué així sor Isabel. En 1463 fou elegida abadessa del monestir. Hi moriria en 1490. Degué tenir un considerable prestigi fora de la comunitat. Fenollar i Martines la lloaven a Lo Passi en cobles. Miquel Pérez li dedicà la seva traducció de la Imitació de Jesucrist, de Kempis. Sembla que la seva única obra coneguda, la Vita Christi, fou escrita per a edificació de les seves monges. La nova de l'existència del llibre s'estengué en tot cas. Morta sor Isabel, el manuscrit restà en poder de l'abadessa successora, Aldonça de M o n t s o r i u . Aquesta, en interessar-se per

l'obra la reina Isabel la Catòlica, decidí donar-la a la impremta. La primera edició és de 1497. En seguirien d'altres en 1513 i 1527. La Vita Christi, malgrat el títol llatí, és una vida de Crist escrita en llengua catalana. Com és natural, la font principal foren els Evangelis, inclosos els apòcrifs. En tot cas, sor Isabel hi afegí molts comentaris pietosos i cites nombroses que revelen la seva cultura. A més de l'explicació biogràfica de Crist hi ha referències sovinteres a una mena de pla d'acció sobrenatural, on apareixen Déu Pare i els Àngels, i fins personatges al·legòrics, com a tall de contrapunt narratiu. L'estil de l'obra és viu i popular, amb detalls de tendresa femenina i d'ironia amable que la fan agradable i simpàtica. El lèxic és bastant ric, en tot cas, i s'enlaira quan convé en algunes descripcions complicades i reeixides. El conjunt forma una obra digna i sensible, doblement remarcable per l'extrema infreqüència de dones escriptores a l'Edat Mitjana. («Diccionari Biogràfic», V. IV, pàg. 492. Obra en 4 v. Preu : 3.600 pessetes.)

III)

El cas de Benaixeve i Loriguilla difereix totalment dels esmentats en anteriors capítols dedicats a les rectificacions actuals de la frontera lingüistica. Evidentment: si en aquells —Marines, Tous— hi havia hagut uns retocs de la Unia fronterera perceptibles, tot i mantenint —conservant— la ratlla secular de pobles i llengües, en aquests l'enfocament ha de ser diferent. Perquè, tant a Benaixeve com a Loriguilla el trasllat ha estat total, definitiu; i la frontera ha restat on era. O, en últim cas, podem parlar d'un reforçament de la línia de pobles castellanòfons al voltant del "cinturó de València". I, a més a més —almenys sobre un poble: Loriguilla—, la reacció de les localitats veïnes "afectades" s'ha mostrat ostensible, amb repercussions i tot... En aquests dos exemples podem plantejar el problema més bé com un canvi de l'equilibri demogràfic en la situació urbana de les ètnies al País —i concretat a la ciutat de València— que no com una realineació fronterera idiomàtica. O, sinó "d'un canvi", sí que, almenys, de "dades i elements per a un canvi"; perquè, ¿ què passaria si en comptes de ser dos els pobles serrans traslladats, en fossen deu o dotze T Pensem el problema de Barcelona —repoblada d'andalusos—, al qual, solament una massiva assimilació catalana mantindrà en l'estat actual de la normalitat lingüística. I sinó, quèt ¿Quins papers, castellanitzats o/í castellanitzant-s'hi, poden fer els caps í casals davant el paíst I etcètera...? Això sense eixirnos-en dels problemes idioma-

ICACIONS FRONTERA LINGÜÍSTICA tics inserits en l'àmbit comarcal com ara enfoquem ací el cas. Benaixeve i Loriguilla han estat dos poblets situats a l'àm_ plia comarca dels Serrans, valenciana per la història i castellana d'idioma per la repoblació aragonesa després d'uns segles de moriscos. La Serranía és una comarca al sud de la comarca de Sogorb, que comprèn un perímetre des d'Ares d'Alpont —al límit occidental del País; el primer poble del Túria valencià—•, per Andilla —en la conca de la rambla de la Castellarda o d'Artax, afluent del Túria—, Xera, Xulilla, Bugarra i el Villar del Arzobispo. Solament als seus límits orientals, a la comarca del Camp de Túria, té veïns d'idioma català aquesta comarca. I, aquests dos poblets, situats més exactament a la històrica subcomarca de Xelva, pertanyien en una de les comarques castellanes del País amb més tradició pròpia. Ara, per la construcció del Pantà de Benaixeve —l'oficialment anomenat Pantano del Generalísimo—, van ser traslladats els seus habitants al terme de

Paterna i Montcada: precisament, desglossats en dos poblats o barris de nova planta anomenats Sant Antoni i Sant Isidre de Benaixeve, respectivament. Sanchis Guarner ("Els pobles valencians parlen els uns dels altres, vol. III - Sector central litoral", L'ESTEL, València, 1968) hi cita 297 habitants per a Sant Isidre de Benaixeve. En total es poden calcular uns 2.000 habitants entre tots dos barris. El cas de Loriguilla, més recent, és exactament el mateix: un pantà so_ bre el Túria —el Pantà de Loriguilla— dins les obres del Pla Sud de València, i uns poblets traslladats en massa a un nou emplaçament, però a la vora de la ciutat de València: un miler de castellanoparlants sobre la descolorida i folklorista societat valenciana. Loriguilla, al Pla de Quart, a 500 metres de l'estació ferroviària de la línia ValènciaMadrid per Utiel. I bé. En una situació lingüística normal, rebre tres o quatre-mil, o dos-cents mil!, emigrats de distint idioma no significaria

res per a la societat valenciana mirant-ho des d'un punt de vista sòcio-lingüístic: fóra una bona prova que la societat receptora els assimilàs. Però en les circumstàncies actuals d'indefensió, i de la manera que s'hi han esdevingut els fets —trasllats de poblacions a medis totalment diferents en tots els aspectes de la ciència geogràfica, tot i conservant llurs noms d'origen, si més no...—, és un llast més per al raquític idioma dels habitants del centre del País. Marines Nou, Tous Nou, Sant Antoni de Benaixeve, Sant Isidre de Benaixeve, Loriguilla del Pla —if és que vol portar algún "determinatiu"—, per ara, són uns exemples de problemàtica geogràfica resolta amb I i per desconeixença dels valencians. En totes les circumstàncies, uns canvis de poblacions tan sense respectar les característiques pròpies ni copsar els problemes de tota mena que en aquests es representen, són uns fets que tots els valencians hauríem de meditar. JOSEP-LLÜÍS FOS

EL NOM DELS POBLES:

ONTINYENT Sobre el nom d'aquesta pròspera i bella ciutat de la Vall d'Albaida, massa coneguda perquè tinguem necessitat de «descobrir-la» als nostres lectors, ja fa molts anys que es va discutir, en certs casos apel·lant a criteris desorientadors i pseudocientífics. Avui tenim el gust de publicar tot seguit un article del professor Giner Marco, especialitzat en filologia romànica, en què posa en clar la procedència d'aquest topònim major tan important en el País Valencià. ETIMOLOGIA D'ONTINYENT

Del llatí Pagus Untinianus, del nom propi personal romà Untinius, com a propietari. La forma romànica més antiga documentada que posseïm apareix dins la crònica llatina del Cid del segle XII, Ontignano. Les formes més antigues en romanç són: Ontinyén i Untinyén, totes dues variants als més antics documents del segle XIII: a la Crònica de Jaume I, a les Ra-

tiones decimarum (manuscrit

del Vaticà sobre percepció dels delmes pontificis imposats al Concili de Viana de França, acceptats per Jaume I, vers 1265;

per cert que l'edició de la relació publicada pel C. S. I. conté força de males lectures paleogràfiques o errades de transcripció: hom hi transcriu Otiyen i Utyen per no haver comprés bé l'omissió de les titles en les còpies —hi cal llegir bé Ontinyén i Untinyén), als diplomataris de Jaume I i Pere el Gran. Al segle XIV, a la primera meitat Ontinyén, i després Ontinyent, que ens apareix per primera vegada en un document de 1362 del Patrimoni Reial de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Quant a la vacil·lació en Ontinyén i Untinyén al segle XIII, Menéndez Pidal em comunicà, aprovant l'ètim Untinius, que curiosament el topònim italià Ontignano, que té el mateix origen i conté el mateix nom romà que el nostre Ontinyent i l'aragonés Ontiñena, que presenta també en l'origen les mateixes dues variants Ontignano i Untignano. La castellanització Ontinyente, inicialment era llegida Ontiñente, i més tard, per mala lectura, Ontiniente, que al segle XIX, per influència de teniente, fou modificada en Ont e n i e n t e . . . Hauria estat més idoni en castellà Ontiñén, com

els aragonesos Granen, Lupiñén, Crevillén, etc., que no foren castellanitzats en Gránente, Lupiñente, etc. L'etimologia Fontinyent (adoptada com a nom d'una penya excursionista local per influx de l'autor de tal etimologia, que pretenia que Onda ve de fonda i Quatretonda de Quart fonda) és absolutament insolvent. A l'article Ontinyent del Diccionari Català - Valencià - Balear és assenyalat el nom Antonius, que fonèticament no és possible. Untinius és documentat com a nom romà, si bé rar, a Itàlia i fins en topònims. Menéndez Pidal dóna resolta la qüestió, tres mesos abans de faltar, a favor d'Untinianus com a ètim d ' O n t i n y e n t , indicant que l'opinió que li atribueix el DCVB no interpreta bé la seua idea: ell es referia al topònim F o n t i ñ e n a , en la zona aragonesa de parla catalana, i d'altra part havia estat enganyat pel nom de la penya ontinyentina Fontinyent que suposava nom local antic ignorant la creació recent dels inventors. La suposició de la possible caiguda d'una F- inicial en un topònim valencià en zona no castellana, resumia Menéndez Pidal, era fonèticament impossible, ^suposiciones de ignorantes majaderos, que quieren hacer etimologías sin conocer la fonética histórica». J. GINER

SOCIETAT CORAL «EL MICALET.» Ajudes econòmiques

A més de poder lliurar les aportacions econòmiques com a ajuda per l'incendi del Saló d'Actes, en la consergeria d'aquesta Societat —com fins ara es ve efectuant des de les 10 del matí a les 12 de la nit—, amb el fi d'evitar les possibles molèsties que el pas per aquests locals puga ocasionar, s'ha obert un compte corrent PRO-INCENDI «EL MICALET» en l'AUTOBANC VALÈNCIA, carrer de Jesús, 73, en el qual poden fer-se els ingressos directament o per qualsevol dels procediments bancaris existents.

«ELS PREMIS I ELS CONCURSOS CONVOCATÒRIES FESTES POPULARS DE CULTURA POMPEU FABRA A N Y 1971 - GRANOLLERS Concurs Literari

PREMIS Premi Granollers, dotat amb 25.000 pessetes per l'Excel·lentíssim Ajuntament, destinat a l'autor d'una obra de teatre, de tema lliure, inèdita i no representada. Premi Pinya de rosa, dotat amb 10.000 pessetes i destinat a l'autor d'un conte o recull breu de contes, inèdits i de tema lliure. Premi Salvat-Papasseit, dotat amb 10.000 pessetes, destinat a l'autor d'un llibre o recull de poemes, de tema lliure i inèdit. Premi Amador Carrell i Alsina, dotat amb 5.000 pessetes, pels seus fills, al treball que millor reflectesca algun aspecte de la Vila de Granollers. Premi Joventut, dotat amb 5.000 pessetes, destinat a un reportatge de tema lliure, l'autor del qual no tinga més de vint-i-cinc anys. Premi Cavall fort, dotat amb 5.000 pessetes, destinat al millor recull de cinc narracions o articles de divulgació, per a lectors d' 11 a 15 anys, d'una extensió aproximada als que hom publica a l'esmentada revista. BASES I. Els treballs cal que siguen tramesos, abans del 30 de setembre, a la Casa de Cultura Sant Francesc, de la Fundació Pere Maspons i Camarasa, carrer Espí i Grau - Granollers. II. Cal presentar els originals, escrits a màquina, per triplicat, anònims i amb un lema. Cal adjuntar també una plica closa que contindrà el nom i l'adreça de l'autor i a l'exterior de la qual es farà constar el lema i el premi al qual l'obra opta.

III. Els autors podran recollir llurs originals a la Secretaria à'Òmnium Cultural, durant tot el mes de novembre següent a la celebració de la festa. IV. Els premis poden ésser declarats deserts per decisió del Jurat, el qual podrà concedir un o diversos accèssits a obres presentades a qualsevol dels premis.

PRIMERA FESTA DE LES LLETRES A CAMPOS (BALEARS)

L'Ajuntament de Campos, en col·laboració amb el «Club L'Estel», convoca un Certamen literari amb els següents premis : a) Premi Francesc Tallades, per a un assaig o investigació de tema històric, relacionat amb les Illes Balears. b) Premi Joan Ballester, per a contes i narracions. c) Premi Cosme M.a Oliver, per a una obra de tema sòcio-econòmic. d) Premi Andreu Roig, per a poesia. e) Premi Joan Alou, per a una obra de tema local, siga poesia, narració, estudi crític, històric, econòmic, etc. Els treballs podran ser redactats indistintament en català o en castellà. L'extensió mínima de les obres (rigorosament originals i inèdites) que opten als premis a), c) i e), serà de 15 folis mecanografiats a doble espai i a una sola cara. Les que opten al premi d) (poesia) poden consistir en un conjunt de poemes o un de sol, originals i inèdits, d'una extensió mínima de 100 versos. Al premi de narració (obres inèdites i originals) podran optar obres amb extensió màxima de 40 folis mecanografiats a doble espai i a una sola cara. La presentació de les obres es farà a l'Ajuntament de Campos (Balears) i finalitzarà el 2 d'octubre de 1971. Cada premi estarà dotat amb 5.000 pessetes, i els jurats podran establir accèssits.

NOTICIARI t NOTICIARI poesies, totes elles en valencià. Autor de la lletra de l'Himne a Rocafort, de l'Himne al SanEl País Valencià és un dels que més festes celebra. El seu tíssim Crist de la Providència, dels Gojos al Santíssim Crist de fi, potser estrictament econòla Providència i coautor, juntamic, arriba a tenir també finament amb el nostre rector moslitats humanes dels qui porten sèn Vicent Sorribes, de la «Hisles regnes de l'economia. tòria de Rocafort», demostra en A P e g o podem comptar-ne totes aquestes obres l'immens de festes, com a quasi totes les amor que brollava del seu cor viles valencianes, almenys una de valencià i rocafortà. dotzena l'any. L'acte va estar presidit per Les festes del poble, les fesles primeres autoritats del potes patronals, són les més arrelades al pegolí. ¿Qui ha fet les ble i pronunciaren discursos en memòria del nostre poeta ja f e s t e s ? Ha estat, és clar, la gent qui les ha creades per a desaparegut, l'alcalde, N'Antoni B o s c h ; el rector, mossèn tenir una setmana de vacances S o r r i b e s , i d'altres, els quals després de la recol·lecció dels elogiaren la personalitat d'afruits (perquè encara el País quest fill del poble. V a l e n c i à és agricultor) ; però Malgrat tot, creem que l'hoara el poble, la gent, que les menatge no hi és complet i per ha fetes no pot oir musica folk a fer-lo més gran, ens agradaria —o siga, la seua música— i sí que fos publicada la «Història que pot amb bona cadira oir de Rocafort» per l'Ajuntament sarsuela en un cinema magnífic. mateix o alguna persona intePodem imaginar qui anirà a ressada perquè tots els rocaescoltar la sarsuela. fortans puguem c o n è i x e r els Al present mes els dos clubs orígens i costums del poble on culturals recreatius de Pego covivim. mençaran les seues activitats generals. Projectes a realitzar : TURIS — I n i c i a c i ó d'uns cursos del Ha tingut un gran relleu la nostre idioma. primera missa del turissà mos— Conferències - d i à l e g s prosèn Vicent Ribes i Palmero, ceblemàtica del nostre País. lebrada en aquesta població re— Recitals a càrrec dels nostres centment. La solemne missa fou Josep Ricós, El Gènit, Els oficiada per vuit sacerdots, enSols, etc. tre els quals cap destacar mos— Concursos per a nens. sèn Vicent Sorribes de Rocafort — Cine-forum. i mossèn Vicent Agut. — Concurs l i t e r a r i per a les Tant la missa com tots els pròximes festes a Pego. càntics, foren dits en valencià, llengua vernacla d'aquesta vila de Turís, enmig de l'emoció i ROCAFORT la complaença del poble assistent. El passat dia 31 d'agost, tingué lloc a Rocafort l'acte de la dedicació d'un carrer del nostre VINARÒS poble a qui durant un grapat d'anys fou cronista oficial de la La joventut d'aquesta imporlocalitat i deliciós poeta i estant població v a l e n c i a n a , per criptor en valencià, en Francesc mitjà del «Cine Club Vinaròs» Marco i Valero. ha organitzat entre els dies 15 i 22 del passat agost una sèAquest fill de Rocafort es rie d'actes titulats «I Setmana féu mereixedor en vida de l'hoCultural». menatge que se li va retre, per les seues virtuts literàries, les En primer lloc, una exposiquals posà sempre al servei de ció de pintura, amb obres de la nostra llengua i del poble Xavier Lacort, Joan Sala, Imma de Rocafort, puix que ens deixà Jiménez, Carles Ametller i Josep diverses comèdies i nombroses Ricart, tots del Principat. TamPEGO

bé, una exposició d'escultura, on exposaren Josep Ricart, de Vic, i Sebastià Miralles, de Vinaròs. I per fi una exposició de dibuix, exclusivament amb obres de Sebastià Miralles. Molt interessant també ha estat el cicle de conferències, que fou com segueix : El dia 16, «Problemàtica de l'idioma al País Valencià», pel senyor Sanchis Guarner. El 17, «Temes d'arquitectura», pel senyor Pere Cortacans Borrell ; el 18, «El País Valencià, una societat en crisi», pel senyor Josep Vicent Marqués ; el 19, «Aspectes econòmics al País Valencià», a càrrec del senyor Vicent Ventura, i el dia 20, «El cine i les seues possibilitats», pel senyor Germà Lorente. ELX Ja s'ha passat «La Festa», la nostra festa per antonomàsia, amb tot allò que té de nostre autèntic, de personalíssim i valencianíssim, de diferenciat i corprenedor... La famosa «Festa d'Elx»!... I més famosa encara que seria, si es propagas com és degut, per tal que fos, com cal que ho siga, orgull ben motivat i conscient de tot el poble d'arreu de tots els Països Catalans, símbol gloriós d'una cultura amb una voluntat indomable de viure, bandera d'agermanament. A l e s h o r e s sí que hauríem assegurat la projecció universal d'aquest tresor inavaluable que és «La Festa d'Elx». Per universalitzar, cal humanitzar autènticament. I és autènticament humà només allò que està autènticament arrelat en la vida autèntica d'un poble autèntic. A «La Festa» cal agranar-li, doncs, totes les escombraries que s'hi han anexat, netejar-li ço que està brut, traure-li totes les pobletanes festes que li ha enganxat l'aprovincianament sobrevingut i que reste tota sola la popularíssima «Festa» ; perquè no ens és lícit, amb el pretext de popularitzar allò que ja ho és, de ben popular, desvirtuar-ho, omplir-ho de mascara i esmorteir-ho pel sol motiu que hom ha confós la popularitat amb la vulgaritat.

Mal camí per a assolir l'assimilació de les gentades forasteres i bo per a dur al cementen la personalitat del poble d'Elx i per a dur a l'anorreament allò que sempre ha tingut de més entranyable i de més gloriós ensems. I per damunt de tot, adonem-nos a temps que, allí on menys devíem fer-ho, estem actuant a contrapoble. Qui seguirà llegint aquest noticiari, en veurà en unes poques mostres, que això és de debò. Però en són m o l t e s més, moltíssimes més ; ho són gairebé tots els actes que hom hi organitza.

NOVA CANÇÓ NOVETATS

La Guillermina ha tret un disc petit amb la cançó «Jo sóc barcelonista» ; més tard, en unes declaracions a la revista M. J., ha dit : «El grabar esta canción ha sido una vacilada». També tenim un grupet de xiquets que canten tota mena de cançons en la nostra llengua ; es diuen «Els xipis». Ja en parlarem. ACTUACIÓ DE L'tESBART ELX-FOLK), Amb motiu de l'elecció de la reina de la joventut del barri d'Altabix, d'Elx, hi va actuar l'Esbart Elx-Folk, i, malgrat la dolenta instal·lació de micròfons i d'amplificadors, la seua actuació fou seguida amb molt d'interés i fortament aplattdida, fins i tot amb entusiasme en acabar d'interpretar algunes cançons.

Sant Pere diu missa... en castellà

A la diòcesi d'Alacant-Oriok no sabem ni creem que hi ha ja cap poble ni cap parròquia on hom puga oir missa en valencià com a fet quotidià, normal i regularitzat. Si en algun poble de la «provincia de Alicante», com ara Alcoi, hom pot oir, amb certa regularitat, la missa en el nostre idioma, pots estar segur que no pertany al bisbat d'Alacant i etc. Però voldríem saber per què la missa tampoc no la diuen en valencià en casos excepcionals en què no fer-ho així és... ¿com diríem que és ? Diguem que és incomprensible ; i bé és de veres que el corresponsal no en troba la possible justificació. Entre un acte i altre del Misteri d'Elx, en el matí del dia 15 d'agost, els apòstols, les Maries, els àngels de coixí... trauen de l'església la Mare de Déu i el seguici forma la processó de l ' e n t e r r a m e n t . Els apòstols canten el mateix salm, quan passen pels carrers, que després, en la vesprada, cantaran al cadafal en representar l'enterrament de M a r i a . Els presideix, molt solemnial, Sant Pere, el qual paper necessàriament l'ha de representar un sacerdot, i tots van vestits i caracteritzats com en la representació, perquè en realitat marxen representant pel mig dels carrers de la «roà» (= la «rodada»). I quan arriben de tornada en la Basílica, Sant Pere puja al cadafal, on un altar ha estat aparellat, i vestit i caracteritzat, com està, per a una representació que és feta en el nostre idioma, que és una glòria

LA «CAPELLA INFANTIL DEL MISTERI D'ELX»

Aquests xiquets tan exemplars i entusiastes, alguns dels quals ja fa temps que estan també actuant a 1'«Esbart Elx Folk», com si encara no feren prou amb la seua excel·lent i important actuació al «Misteri», unint-se amb altres, de la seua edat poc més o menys, i algunes xiquetes que també volen formar part de la colla, treballen afanyadament per crear i engegar el primer Grup Infantil de Folk que tindrem al País Valencià. I^a seua agrupació pensen anomenar-la «Grup Calendureta (Esbart Elx-Folk Infantil)». El desig de tots ells és de poder presentar-se i actuar per la primera vegada, a l'«Aplec de la Ribera», a Alberic. Amunt, xiquets!

de la nostra cultura i que el poble d'Elx ha defensada conservada durant set segles i escaig, diu la missa... en castellà. Ell bé voldria dir-la en la llengua del seu poble, en la del seu amadfssim Misteri d'Elx..., però no hi té poder : ell ha d'obeir.

CATALANS A L'ARGENTINA Obra Cultural Catalana de l'Argentina, en el seu cinquè aniversari, ha organitzat tot un seguit d'actes culturals, entre els quals es compten conferències, exposicions de llibres, recitals de cançons catalanes, etc. Des de GORG, animem el Grup de Joventut Catalana de Buenos Aires per tal que continuen la tasca de difondre la nostra cultura per aquelles terres a on tants catalans queden encara. JOAN BAPTISTA HUMET TRIOMFA

Teatre a dolls

A tall de números dels «(festejos», que escauen a aLa Festa» com a un Crist un parell de pistoles, figuren nombroses representacions teatrals. En la nostra llengua no n'hi ha altra que el Misteri, que és l'única que hi ve a tomb. Hom hi estableix jerarquies i distincions: als carrers i places dels barris, el Cicle de Teatre Local (que de local només té que els actors viuen a Elx), i a la Rotonda del Parc la companyia de «Teatro de la Zarzuela», de Madrid (que ens va oferir una «Antología de la Zarzuela»), el «Teatro Nacional Maria Guerrero», de Madrid, els «Festivales de España», i àdhuc la «Coral Illicitana» amb les senes inevitables sarsueles. Fa mesos, havien corregut rum-rums que hi podríem veure el «Tirant lo Blanc» en la versió que ha fet la M.a Aurèlia Capmany, però, al que és vist, aquesta «obreta» només és bona per a «poblets» com Hamburg, Barcelona o València. Ací, en canvi, hem pogut veure «Qué listo es Calixto», «Molinos de Viento» i «Gigantes y Cabezudos». «Radio Elche» no deixa oir allò que retransmet

«Radio Elche, E. A. J. 53» fa cada any, el dia 13 d'agost, el que en gosa a dir retransmissió de l'assaig del Misteri d'Elx. El locutor, més vegades que caldria, podríem bé dir que seguit seguit, ens deixa només oir com una música de fons el que canten els actors, mentrimentres ell s'entesta a explicarnos l'argument, o la xafarderia, del M i s t e r i , adobat tot amb aquells versets tan esquifits de la traducció al castellà que en féu aquell bon Jan que es deia Don Claudiano Phelipe Perpiñán. El qui vnlga conèixer el Misteri mitjançant «Radio Elche» se'n quedarà amb la gana.

Humet, que va estar entre nosaltres a finals del passat juny per actuar al festival de I/a Pobla de Farnals (a on va quedar finalista), ha guanyat un festival de cançons celebrat a la ciutat de Vigo. S'hi va donar la circumstància que en eixir Humet a cantar, el públic va rebre'1 amb forts aplaudiments, però en començar a cantar i fer-ho en català, la gent va començar a xiular i a fer soroll. Humet ha guanyat el festival lluitant contra un públic que, per desgràcia, no accepta que els cantants canten en la seua llengua quan és diferent de l'oficial, i sí que facen els seus cants en anglès o francés sense entendre el que diuen. Mai no havíem pensat que a Galícia, terra amb un idioma propi, podrien donar-se casos com aquest. LA LEGIÓ D'HONOR DE RÀDIO RELLOTGE A les votacions efectuades durant el mes de juny, ha quedat guanyador Lluís Llach amb la seua cançó "Somni", seguit de Raimon amb "Societat de consum", Joan Manuel Serrat amb "Cançó a Joan Salvat-Papasseit" i Joan Baptista Humet amb "Gema", i així fins 40 classificats.

UN NÚMERO DE «TRIBUNA MÉDICA» EN CATALÀ Amb motiu del IX Congrés Nacional de Cirurgia, «Tribuna Médica», periòdic setmanal destinat a tots els metges d'Espanya, ha editat un número extraordinari en català amb una tirada de nou mil dos-cents exemplars. Avalen la revista articles del professor Lluís S. Granjel, Àlvar Cunqueiro, Baltasar Porcel, Pere Crespo, Emili Alvarez, un resum de les ponències i un petit conjunt de biografies de grans mestres desapareguts per Gómez-Santos. Hem de destacar la biografia del Dr. Manuel Corachan, valencià de Xiva, catedràtic en la Facultat de Medicina de Barcelona, autor del primer tractat de cirurgia de l'aparell digestiu editat a Espanya i del Diccionari de Medicina. Morí a Barcelona en 1942.

UNA HISTORIADORA VALENCIANA DE LA MEDICINA, PREMIADA El primer premi «Història de la Medicina», patrocinat pels laboratoris Biohorm, recaigué sobre Amparo Estellés Cortés, estudiant de medicina en la nostra Facultat. El treball és un assaig sobre «La medicina en las novelas sociales y valencianas de Blasco Ibáñez» i ha estat publicat en «Medicina e Historia», núm. 2, maig de 1971. Amparo Estellés hi fa un estudi sobre la societat i les seues relacions amb els metges i la medicina seguint els escrits de Blasco principalment en les novel·les «El Intruso», «La Bodega», «La Horda» i el cicle de novelles valencianes. Éís una llàstima que use a voltes la paraula «levantino» per a designar un lloc geogràfic tan caracteritzat com és el País Valencià, l'antic Regne de València. Amparo Estellés forma part del grup de joves universitaris que, al voltant de! catedràtic d'Història de la Medicina Dr. López Pinero, treballen apassionadament en la Història de la Medicina valenciana, com bé ho han demostrat en el I Congrés d'Història del País Valencià.

ÂŠ faximil edicions digitals 2006