Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres. (www.lletresfalleres.info/) L’article: “La tirania del simulacre” de Ricardo Romero ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2014” (www.lletresfalleres.info/) El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.
Llibret
LA FALSEDAT Falla Castielfabib - MarquĂŠs de Sant Joan
2014
Res és el que sembla, o millor dit, ningú vol semblar allò que és. Ens recobrim de capes exteriors, d’adorns superf lus, parenceries sense trellat i acumulem coses que no necessitem. Al mateix temps, el nostre interior està desordenat, és caòtic, està descurat. I eixe caos no ens importa, perquè està ocult als altres. Perquè allò que realment ens interessa és la percepció que els altres tenen sobre nosaltres. I no estic parlant de persones, que podria, estic parlant de la Falla, eixa construcció que ha anat perdent la seua ètica constructiva, la seua essència de materials, a la qual el què diran està per davant del que es vol dir. A la qual el fi justifica els
mitjans. A la qual preval la quantitat a la qualitat. La nostra producció i els nostres actes com a societat ens defineixen. Les Falles s’han convertit en una celebració del Fals, del buit, de la manida expressió “de cartró pedra”. Però les Falles no són el problema, sinò la conseqüència del que busquem i pretenem, del que com col·lectiu ens proposem. Necessitem recuperar l’esperit crític, i tenim l’oportunitat davant nostre. Només cal donar-li al foc allò que li pertany, la nostra veritat i les nostres ganes de crèixer com col·lectiu. La Falsedat ha de cremar any rere any a les nostres fogueres de celebració.
Miguel Arraiz
PRÒLEG
CRÈDITS Edita Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan Coordinació Jose Francisco Carsí Navarro Roberto Heredia del Rey Disseny de l’edició Retales Estudio Creativo [Jose Francisco Carsí Navarro Roberto Heredia del Rey] Fotografia Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan, Jose Francisco Carsí Navarro, María Oliver Noel Arraiz, Xavier Serra il·lustracions Carlos Corredera, Rafa Rivera, Javier Molinero Col·laboradors Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan, Miguel Arraiz, Maria Miralles, Nohemí Rodriguez, Xavier Serra, Vicent Àlvarez, Jose Miguel Mulet, Alberto Adsuara, Rafa Rivera, Alejandro Lagarda, María Oliver, Javier Molinero, Ricardo Romero Assesor lingüístic Xavier Serra Impressió LaImprenta Paper Arcoprint Milk Portada 300 gr, Interior 100 gr Tipografies utilitzades Peleguer, Brandon Grotesque Depòsit Legal V - 3343 - 2013
12
18
IDENTITAT, LLENGUA I POLÈMIQUES INTERESSADES
DAVID BYRNE: LA VERTADERA CARA DEL PUNK
Vicent Àlvarez
Jose Francisco Carsí
26
34
FOTOGRAFIA I VERITAT
Alberto Adsuara
LA MENTIDA DEL “BUEN ROLLO” I LES ONGS
40
48
Jose Miguel Mulet
MENTIDA, L’ALTRA VERITAT
FALSE - 1, TRUE - 0
Rafael Rivera
María Oliver i Javier Molinero
52
62
POSA’T LA MÀSCARA
LA TIRANIA DEL SIMULACRE
Alejandro Lagarda
Ricardo Romero ‘Nega’
69
75
FALLA GRAN
FALLA INFANTIL
María Oliver i Javier Molinero
Miguel i Beatriz Arraiz
81
107
COMISSIÓ
COMERÇ
ARTICLES
Identitat, llengua i polèmiques interessades
IDENTITAT, LLENGUA I POLÈMIQUES INTERESSADES
12 Llibret Castielfabib
Vicent Àlvarez
Em demanen un paper al voltant del tema de la llengua, un tema sobre el qual s’ha escrit molt, puix hi ha gent que pot aportar molt, tant des de la vessant de la filologia com de la sociologia, la meua modesta contribució pot situar-se més en la vivència personal, especialment, pel meu compromís amb aquest país i la seua cultura, i també perquè, en alguns moments de la nostra història recent, he viscut la problemàtica, o m’he trobat davant en la tessitura d’intervenir de forma activa davant d’un conflicte, o d’un esdeveniment especial que afecta a la qüestió de la llengua. D’aquells anys seixanta
El meu pas per la Universitat està marcat per la meua vinculació amb el nou valencianisme que va emergir a partir del finals dels anys 50 i el principi de l’any 1960. Em vaig aproximar i, tanmateix, integrar en el grupet d’estudiants que empraven la llengua i la reivindicava, ens trobàvem en plena dictadura, i ens convertiren en un moviment valencianista, d’esquerres i antifranquista actiu.
La falsedat 13
Identitat, llengua i polèmiques interessades
Llavors no hi havia polèmica, els únics que reivindicàvem la llengua partíem de la seua unitat amb la resta de variants, com havia demostrat el professor Manuel Sanchis Guarner al llibre “La llengua dels valencians”. Criteri indiscutible, fins i tot, al cercle literari de Xavier Casp o Lo Rat Penat, malgrat que després el canviarien. Fèiem antifranquisme en valencià, tal i com les nostres revistes ho demostren: Diàleg, Concret. A nivell polític, la creació del Partit Socialista Valencià seria una concreció d’eixe valencianisme; a nivell de pensament, el llibre de Joan Fuster ”Nosaltres els valencians” marcaria un punt de partença, i fou precisament, amb l’aparició d’aquest llibre, com es va obrir la polèmica, amb una campanya en contra dirigida des del franquisme i la seua premsa, centrada en la ciutat de València. Resultava cridaner veure com tots els atacs a Fuster es feien en castellà al que acusaven de “antivalenciano”. Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia
Durant els anys finals de la dictadura el sentiment valencianista va impregnar la tasca de les opcions democràtiques i d’esquerres, la transició va estar presidida pel crit de “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!”, la manifestació del 1977, malgrat les seues ambigüitats, va ser una expressió unitària que aspirava a l’autogovern; la controvèrsia sobre la llengua i els símbols va aparèixer, quan es va produir a principis dels vuitanta, una majoria d’esquerra al Consell Pre-autonòmic i a molts ajuntaments. L´anomenada Batalla de València fou una gran manipulació, una eina contra una alternativa valenciana que volia quant més autogovern i senyes d’identitat. En eixe context, a la Universitat, ja cap el 1985, es va intentar obrir un nou front en contra de la presència d’un valencianisme coherent amb la
14 Llibret Castielfabib
Vicent Àlvarez
unitat de la llengua, així l’equip rectoral de Ramón Lapiedra es va veure amb problemes al introduir la docència en valencià, i al emprar al seus estatuts la denominació de la nostra llengua com variant de la llengua catalana. Resulta significatiu que tal empresa va ser encapçalada per un personatge de la dreta extrema, Juan Garcia Santandreu, aleshores, en tant que responsable dels serveis jurídics de la Universitat de València (Estudi General), la meu intervenció es va moure en el camp del dret, ja que algunes qüestions es van dirimir davant dels tribunals de justícia i em va tocar fer de defensor. La veritat va prevaldre, la justícia acabaria per avalar la correcció de les decisions de la Universitat, amb algun canvi o matís. Una vegada més la raó va quedar clara, malgrat que avui en dia continuen pronunciant-se els tribunals, ja que el distints governs de la Generalitat conservadors volen ignorar la validesa acadèmica de la unitat lingüística. El dictamen del Consell Valencià de Cultura
Essent President de la Generalitat Zaplana, els conservadors van buscar una forma de “pacificar” el tema de la llengua, ja no els convenia continuar donant joc a opcions que feien de l’anticatalanisme bandera, allò del “blaverisme polític”. El cas és que de nou em vaig trobar enmig de la qüestió lingüística, ja que se li feia l’encàrrec al CVC d’elaborar un dictamen sobre la naturalesa de la nostra llengua. El procés d’elaboració del dictamen durà uns vuit mesos. Durant aquest temps es van recavar informes i van comparèixer diverses entitats culturals o acadèmiques, els tres membres del CVC secessionistes, Casp, Boronat i Peñarroja, es van situar en la postura de que el valencià no tenia res a veure amb el català; per la seua banda, els consellers que
La falsedat 15
Identitat, llengua i polèmiques interessades
havien estat proposats pel PP no tenien postura única, Calomarde i Bas admetien la unitat, la resta estaven a l’espera d’ordres de dalt. Els altres, les persones que veníem de l’esquerra elaborarem un esborrany que considerava que el valencià era una variant de la llengua que es parlava en Catalunya, Balears, el Rosselló i altre indrets menors, tanmateix, es demanava la creació d’entitat normativa amb criteris acadèmics i el foment de l’ús social. Al final, es va produir un acord entre la gent proposada pel PP i la majoria del PSOE, aquest acord eludia afirmar obertament la unitat de la llengua, i acceptava l’elecció del membres de l’òrgan normatiu, avui l’Acadèmia, per via de consens parlamentari. Al moment de la votació al Plenari es presentaren tres opcions, la pactada entre els grups majoritaris, la secessionista, i altra minoritària, que la defensarem Carme Morenilla i jo, a la qual es van afegir quatre persones més de l’esquerra. Era una postura coherent al text que inicialment havíem redactat. Crec que el resultat final mostra una manca de coherència, puix, va prevaldre un pacte que ocultava una veritat, i per tant en certa mesura l’equívoc i l’ambigüitat guanyaren. I ara com estem?
La controvèrsia ha minvat, el govern valencià, però, continua essent bel ·ligerant, hi ha mostres evidents, com són el recolzament a entitats secessionistes, o el no reconèixer els títols de filologia catalana a les
16 Llibret Castielfabib
Vicent Àlvarez
oposicions, la qual cosa ha estat objecte de processos continus judicials, o, tanmateix, la negativa a introduir el perfil lingüístic com requisit a la funció pública, al darrer cas seguir els criteris de la jurisprudència a la matèria, puix segons el Tribunal Constitucional als territoris amb llengua autonòmica cal garantir l’assistència als ciutadans en la seua llengua. A més a més ens trobem ara, quan escrit aquest paper amb un projecte de Llei que cerca minorar la capacitat de l’Acadèmia Valenciana de la llengua i del Consell Valencià de Cultura, tot amb el pretext de la crisi econòmica i l’austeritat. És manifest el desinterès del govern valencià i les seues institucions per incrementar l’ús social de la llengua. Sols cal escoltar els discursos d’Alberto Fabra que mai son en valencià. Les seus ínfules “valencianistes” són pura farsa. Som precisament els defensors de la unitat lingüística el que més emprem la nostra llengua; en certa mesura en ocasions se’ns vol situar com si fórem un gueto. En síntesi, hi ha molt de silenci, de marginació, d’engany en tota aquesta història. Vicent Àlvarez i Rubio Xàtiva, 1941. Advocat, activista en el moviment estudiantil, fundador del Partit Socialista Valencià (1962), laboralista, defensor en el Tribunal d’Ordre Públic, empresonat, detès en varies ocasions durant la dictadura, cap dels serveis jurídics de la Universitat de València, ex-membre del Consell Valencià de Cultura i col·laborador en diverses publicacions.
La falsedat 17
David Byrne: La vertadera cara del Punk
18 Llibret Castielfabib
Jose Francisco Carsí
DAVID BYRNE La vertadera cara del punk Finals dels anys 70. A Europa i els Estats Units, es respirava una atmosfera político-social convulsa. Escàndols, canvis polítics radicals i un règim que començava a dominar el món, i no era un govern, era el capitalisme energètic. Aquesta dècada estava sent l’explosió creativa de la música moderna. El llegat dels Beatles, els Who o els Moody Blues entre d’altres havia donat pas a l’època daurada del Rock britànic: 1969 - 1975. Un període on el Rock es va convertir en allò superior, amb múltiples influències que l’aproparien a l’art. Rock Progressiu li deien.
La falsedat 19
David Byrne: La vertadera cara del Punk
Però, no tardarien en aparèixer els detractors. El Rock, en la seua concepció, havia segut una eina lúdico-festiva d’expressió dels joves i ara es veia convertit en un grandilocuent mecanisme de mercat. Grups com Yes, Genesis o Pink Floyd utilitzaven costosos equips de producció, de senes d’instruments i gires amb megalòmanes posades en escena. La joventut creia que el Rock havia perdut el seu esperit primigeni en front a les pomposes i filosòfiques propostes progressives, allò que unit al context socio-polític de l’epoca va afavorir la aparició del Punk. Encara que als Estats Units els Ramones ja havien debutat amb el seu primer treball (RAMONES, Ramones: 1976), es pot dir que la primera pedrada del Punk va ser el single de la banda Britànica Sex Pistols (SEX PISTOLS, Anarchy in the U.K. / I Wanna Be Me: 1976). Amb només el títol de la primera cançó es podria definir el moviment punk: Anarquia. Amb els principis musicals del Garage Rock, del Underground o de grups com Iggy & The Stooges, els líders d’aquesta nova tendència recuperarien l’essència del rock. Tot i la crítica al sistema, a la societat i a la pretensió del rock anterior, el Punk va nàixer, de manera hipòcrita, amb un interés comercial. Malcom McLaren, músic, productor i mànager, va incitar la creació dels Sex Pistols, a la vegada que junt amb la seua parella, la dissenyadora Viviene Westwood, propulsava la seua tenda de roba “SEX” a Londres. Tots ells van crear una estètica provocativa, antisocial i polèmica, que ajudada amb les lletres dels Pistols i les cobertes de Jamie Reid (SEX PISTOLS, God Save the Queen / No Feeling: 1977), aconseguia una notorietat només visual i comercial. Però, parlem de música no? Directe, curt, i tècnicament res virtuós o acadèmic, així era l’estil Punk. Cançons de no més de 2 minuts, enfront de les llargues composicions dels dinosaures progressius. Vomitar de
20 Llibret Castielfabib
Jose Francisco Carsí
“...altres grups començaven a comprendre el vertader esperit Punk, tornar la música a la gent, fent música, allò que no hi havia sota la falsa i buida façana d’aquest estil.”
manera urgent imatges polèmiques de ràpida i massiva difussió, tot allò amb un embolcall fet a mida. Impacte visual més que musical, violència verbal gratuïta i un codi estètic que repressentara la provocació i la llibertat d’expresió. El Punk, com McLaren i Westwood volien, va tindre una ràpida i massiva acceptació, però tan curta com la seua explosió i la duració dels seus temes. Els Pistols es van separar en 1978 amb només un àlbum d’estudi (SEX PISTOLS, Never Mind the Bollocks Here’s the Sex Pistols: 1977) i altres com els Ramones o The Clash (d’allò més tècnics) només allargaren els seus anys d’èxit fins a 1979. La New Wave estava molt a prop i altres grups començaven a comprendre el vertader esperit Punk, tornar la música a la gent, fent música, allò que no hi havia sota la falsa i buida façana de l’artefacte comercial de McLaren. “Durant molt de temps sentia ‘bé, a fotre tots’. Ara, vull ser acceptat”. Així es sincerava David Byrne al Punk Magazine en 1976. Byrne, líder dels Talking Heads (grup nordamericà que va telonejar als Ramones)
La falsedat 21
David Byrne: La vertadera cara del Punk
sabia de la importància de la música en front a l’estètica i així ho va posar en pràctica al seu grup. Al seu primer treball de llarga duració (TALKING HEADS, Talking Heads: 77: 1977) el grup parlava de situacions quotidianes, el pressent i les emocions, d’una manera directa, simple, però intel ·ligent, complementada per un so net, ritmes nerviosos i una veu que recordava a David Bowie o Bryan Ferry. Açò es podia escoltar en temes com “Uh-Oh, Love Comes to Town”, “Happy Day” o “The Book I Read”, però és “Psycho Killer” el seu primer èxit i el reflex de que tot havia canviat al rock. “I can’t seem to face up to the facts / I’m tense and nervous, and I can’t relax / I can’t sleep ‘cause my bed’s on fire / Don’t touch me I’m a real live wire.”, “Sembla que no sóc capaç d’encarar els fets / Estic tens i nerviós i no em puc relaxar / No puc dormir perquè el meu llit està en flames / No em toques, sóc un cable pelat.” Per fi el rock parlava de les situacions juvenils sense pensaments filòsofico-trascendentals o metàfores intrincades. Simple i directe. La peculiaritat, lleugera bogeria i histrionisme de la veu de Byrne, allunyada de la teatralitat de Peter Gabriel (Genesis) o de l’angelical timbre de Jon Anderson (Yes), sorprenia al personal, que veia com qualsevol pot cantar sense harmonia aparent. Açò apropava a l’oïent a la seua música, a la vegada que mantenia una unitat artística que no tenien els crits de Johnny Rotten (Sex Pistols). L’originalitat de les seues composicions anava creixent al temps que apareixien a les llistes d’èxits. Amb els seus dos següents àlbums (TALKING HEADS, More Songs About Buildings and Food: 1978 y Fear of Music: 1979), el grup confirmà el seu excepcional debut i es va fer amb llocs d’honor als charts britànics i nordamericans. A Europa, especialment a Anglaterra, la repercussió va ser immediata, qui sap si per les reminiscències al Bryan Ferry de Roxy
22 Llibret Castielfabib
Jose Francisco Carsí
Music, però la música de Byrne i companyia va calar, i va provocar l’admiració del productor Brian Eno (original dels propis Roxy Music). Eno depurà la caòtica producció del grup novaiorquès mantenint el monopolitzat so de Byrne. Amb ell, la música dels Talking Heads, cínica i irònica, preceptes del Punk, es fa, cada vegada, més intel ·ligent. Com si d’Art Punk es tractara, es fan més patents els ritmes funk, fent de cada tema una succesió de bojos canvis. La prova es va fer als àlbums abans mencionats, i el resultat va ser molt satisfactori. L’interés del grup en ritmes africans, el funk i el afrobeat, va donar joies com “I Zimbra” (TALKING HEADS, Fear of Music: 1979), que serien el pròleg de la seua obra mestra (TALKING HEADS, Remain in Light: 1980). Boig, histriònic, delirant, esquizofrènic, dement, autòmatic… Així sonava David Byrne en “Born Under Punches (The Heat Goes On)”, cançò que obri el disc. Amb dislocades seccions polirítmiques, Byrne i els seus envaeixen el teu cervell provocant una necessitat de moure’t de manera automàtica al ritme de caòtics i repetitius puntejos de guitarra i baix i la seua percussió tribal. La inclusió de les guitarres de Adrien Belew (de Frank Zappa) i Robert Fripp (de King Crimson), curiosament de bandes calificades com dinosaures pel Punk, va donar altra dimensió al grup. I fins i tot va provocar, que un any més tard, el propi Fripp reclutara Adrien Belew para reflotar King Crimson amb una proposta que part d’aquest Remain In Light. Les lletres, a vegades existencialistes i a vegades dadaistes ens mostraven un grup cult, intel ·ligent i de vertadera avanguarda. Ara bé, i la seua posada en escena? McLaren havia fet del punk una imatge urbana i provocadora amb una actitud violenta. Els Talking Heads trencaven amb la grandiloqüència i les estrafalàries vestimentes
La falsedat 23
David Byrne: La vertadera cara del Punk
Els Talking Heads en els huitanta. A l’esquerra, David Byrne
24 Llibret Castielfabib
Jose Francisco Carsí
dels grans grups del Rock dels 70, però ho feien despullats de qualsevol posse absurda o disfressa de Westwood. Xics universitaris, aspirants a artistes, hipsters que diríem hui en dia. Amb camises, polos, pantalons de tela… Byrne i els seus eren com tu i com jo. Com els joves de l’època. Res de cuir negre, imperdibles, borratxeres i demés espectacles dantescos damunt l’escenari. La seua imatge era reflex del que eren. Una conseqüència de la seua música. La seua estètica i la seua posada en escena sí trencava amb tot l’anterior. Ells, junt amb altres com Television i XTC foren els vertaders Punk. Més Punk que les pròpies marionetes de Malcom McLaren. Per damunt de tot els Talking Heads crearen música amb els preceptes del Punk, trencar amb allò anterior, una música que ha trascendit en el temps i ha influenciat a bandes posteriors (com Radiohead i Arcade Fire) molt més que la falsedat d’aquell estil. No és suficient amb mostrar l’exterior d’allò que es crea, és també important mostrar les partes interiors ja que són elles les que donen prestigi i distinció a les modes. Música per damunt d’estètica, perquè com va dir Byrne: “Punk és la definició d’una actitud, més que un estil musical”. Jose Francisco Carsí i Navarro València. 1987. Arquitecte i Dissenyador Gràfic. Apassionat de la música i aspirant a crític en la matèria. @jotaefe1987
La falsedat 25
Fotografia i veritat
Mulholland Drive
26 Llibret Castielfabib
Alberto Adsuara
FOTOGRAFIA I VERITAT Del gra al píxel
La invenció de la fotografia va trastocar de manera considerable la forma en la qual els individus podien no tant percebre la realitat com representar-la. Fins quasi mitjans del segle XIX la pintura no havia pogut més que ser una representació de segon grau en la mesura en què la iconicitat dels objectes representats depenia massa de certes facultats tècnico-artesanals que per altra banda es trobaven inevitablement carregades de subjectivisme.
La falsedat 27
Fotografia i veritat
Dos són els aspectes fonaments que caracteritzaren aquest artefacte, el fotogràfic, per oposició al pictòric: l’aspecte icònic, pel qual sabem que una fotografia és un signe analògic (“este armari de la fotografia és –com– eixe armari de l’habitació”) i de l’aspecte indicial, pel qual sabem que la fotografia és un signe causal (“este armari de la fotografia ha quedat reproduït en la mesura en què eixe armari real estava ahí quan el vaig fotografiar”). Dos aspectes que donen conte de la inevitable figuració de tota representació fotogràfica. Fins ací, el gra amb tot el que el diferencia del pixel. Podria dir-se que fins fa uns dies la visualització d’una fotografia implicava l’existència d’un referent real amb independència de que siguérem capaços d’associar-lo a algo reconeixible. Açò va donar lloc al que fins fa uns dies cridàvem “saber fotogràfic”, que no és altra cosa que eixe saber que es desprèn de l’assumpció dels dos aspectes definitoris del mitjà, el de l’analogia i el de la causalitat. Aquest saber fotogràfic VA SER, precisament, el motiu que convertia la fotografia en un mitjà de representació associat a la veritat, com de fet ha constatat l’ús que d’ell ha fet la ciència pura (la física, la química) així com l’astronomia, l’etnografia, la geografia, l’antropologia, la botànica, la criminologia, etc. Fins i tot el periodisme fins fa dos dies. Espectadors anonadats: Mulholland Drive
“No hi ha banda!”, escridassava aquell mestre de cerimònies a Mulholland Drive per convéncer-nos de que darrere d’una cantant que ens commou no hi ha realment res. La dona que canta i que amb la seua cançó logra emocionar a les protagonistes es desmaia a meitat de cançó i tanmateix la música i la veu continuen. Darrere de la cantant es trobava,
28 Llibret Castielfabib
Alberto Adsuara
doncs, allò que sostenia el simulacre, un simulacre del que ella és partícep. Un play back que no feia altra cosa que substituir a una Realitat desprestigiada per la seua obsocelescència anunciada. Però no hi ha banda! no significa que no hi haja realmen RES, sinò senzillament que és la banda el que manca (a l’experiència de l’espectacle en viu). En qualsevol cas, és cert, sense banda es desmorona la possibilitat raonable del sentiment profund. Com demostra la perplexitat de les protagonistes, que no saben què sentir una vegada queda al descobert la trampa… l’engany, el frau. Era l’experiència d’una realitat vertadera el que unia en el sentiment a les protagonistes; no l’experiència d’una realitat versemblant. Allò que queda una vegada desvetllada la farsa és, precisament, un buit que posa en qüestió la pròpia experiència. Just abans del descobriment de la farsa les emocions experimentades per les protagonistes tenien inclús una lògica. Estaven emocionades davant la interpretació de la cantant. Però com sabem no era la dona qui cantava amb eixe sentiment que provocava l’emoció de les protagonistes. El que hi havia era una banda sonora que substituia a la banda… que no havia. Davant el shock que suposa el desvetllament de la veritat que les nega l’autenticitat (lògica) del sentiment, què fer?, com respondre davant l’estrany res que els queda?, com reaccionar després de conèixer la falsetat de la causa que ha provocat les seues emocions? Eixa és la qüestió: què fer. Pot sostindre’s el sentiment profund? O millor, pot ser profund el sentiment una vegada descoberta la falsetat del que l’ha provocat? O anant més lluny encara, pot haver ja distinció entre causes nobles i causes subsidiàries quan parlem de sentiments provocats per eixes causes? Són les subsidiàries menys legítimes? Suposant que no es tracte d’una qüestió de legitimitat, podrien denominar-se i entendre’s com
La falsedat 29
Fotografia i veritat
emocions de segon grau aquelles que provingueres de certa virtualitat (simulacre)? No existeix un component frustant en despertar d’un somni en el que estàvem vivint una experiència ideal? Si la cantant es desmaia, manca de sentit seguir vivint –res– i escoltant –la banda sonora–, doncs era l’associació de Realitat i Veritat el que provava el sentiment profund. Res s’ha de sentir quan l’efecte en elles produït JA NO es correspon amb una causa coherent; res és el que pot sustentar ja el sentiment profund –per elles expressat–, doncs va ser provocat per un simulacre, un engany. Un engany, doncs, que no l’és tant com a conseqüència de la causa en sí mateixa –el play back–, com la desconnexió entre ella i el seu efecte. És a dir, allò que converteix el desconcert en engany no se situa tant en el fet de descobrir la falsetat de la causa quant en fer emergir el dubte respecte a les emocions esdevingudes d’eixa falsedat. “No hi ha banda!”, com enèrgica interjecció, amb el cert empipament necessari que constata allò que tothom hauria de saber: que no hi ha banda. “No hi ha banda!”, els diu als espectadors el mestre de cerimònies amb un to d’advertència, però també amonestador i recriminatori. Així, la interjecció preventiva es converteix en una reganyina imperativa dirigida als ingenus (que confonen la realitat amb el somni) i als prepotents (que asseguren que la realitat només és una construcció lingüística i cultural). En efecte: als ingenus els diu que “no hi ha banda!” (enfadat), que certament la realitat els enganya amb els seus trucs, eixos trucs que indueixen a la debilitat i a la confusió desestabilitzadora. I el mestre de cerimònies du raó al enfadar-se amb els ingenus, doncs la confusió que produeix la indiferenciació de realitats (vertadera / virtual) és la que du a
30 Llibret Castielfabib
Alberto Adsuara
la protagonista al desastre. I als prepotents els diu que “no hi ha banda!” (en to recriminatori), açò és, que el que no hi ha és, només, una banda, alguna cosa que no desdiu l’existència de la dona, un escenari, un micro i la música. Així, el mestre de cerimònies du raó en mostrar-se categòric i enfadat a la seua asserció, doncs el fet de senyalar el simulacre no elimina la realitat en sí mateixa, la que a més acaba sempre per imposar-se a qualsevol il ·lusió. La realitat pot ser, en efecte, el producte d’una construcció lingüística, però si no mesures bé les distàncies pots obrir-te el cap amb una cornisa o amb qualsevol altre element sortint. Què fer, aleshores? De fet, l’emergència d’allò real –en aquest cas el shock imprevisible produït per la desconnexió entre causa i efecte– curtcircuita l’estat emocional de les protagonistes i condueix a una d’elles al suicidi. Em preguntava més amunt, podrien denominar-se i entendre’s com emocions de segon gran aquelles que proveniren de certa virtualitat (simulacre)? No existeix un component frustrant en despertar d’un somni al que estàvem vivint una experiència ideal? No és la frustració un estat vital inconvenient? Espectadors anonadats davant fotografies sospitoses
Encara que semble mentida la fotografia digital va nàixer despús-ahir. I encara que poca gent jove siga conscient del que ha suposat aquest descobriment la veritat és que allò digital fotogràfic no ha només substituït a la fotografia analògica. No, la importància de la fotografia digital no es troba amb el perfeccionament del medi tecnològic (que s’imposa) des d’un punt de vista evolutiu; la importància de la fotografia digital consiteix en què el seu descobriment i ús ha acabat amb la mateixa fotografia. Així, la fotografia digital no és tant una continuació (evolucionada) del
La falsedat 31
Fotografia i veritat
concepte fotogràfic quant una destrucció del mateix. Per dir-ho de manera més directa: la fotografia ja no existeix. Un eufemisme de “la fotografia ha mort”. La fotografia no existeix en la mesura en la qual ja és impossible associar, ni de manera automàtica, la imatge fotogràfica a la Veritat d’una Realitat Objectiva. I no existeix en la mesura en la qual la unitat mínima d’una fotografia digital és una unitat “contranatural”, el píxel. En efecte, la unitat mínima d’una fotografia analògica era el punt (halogenur d’argent), un puntet de contorns difusos la manipulació dels quals resultava complicada, no obstant això la unitat mínima d’una fotografia digital és el píxel, una figura perfectament ortogonal que permet la manipulació del conjunt de pixels fins al punt de poder variar la imatge completament. Algo que inevitablement converteix tota imatge digital en sospitosa (amb independència de la seua versemblança i de la seua mateixa relació amb la realitat). Així, no hi ha forma d’eliminar la sospita que du implícita tota imatge fotografia contemporània Resulta curiós comprovar com la majoria dels assajos que analitzen la fotografia digital se centren en el fet tecnològic i passen per alt cert factor. És a dir, els analistes tendeixen a reflexionar sobre el dispositiu tecnològic (des del costat sociològic, filosòfic i ideològic) i sobre el producte esdevingut d’eixe dispositiu, però tendeixen a passar per alt les condicions reals que operen en la percepció de l’artefacte produït per eixa nova tecnologia. Possiblement les tecnologies de la comunicació hagen sempre servit per modificar i transformar els modes individuals
32 Llibret Castielfabib
Alberto Adsuara
de relació social, però precisament per això no podem ignorar el que en darrera instància condiciona una “nova forma de mirar”. Respecte a esta diferència diu el professor Peter Osborne (Filosofia Europea Moderna), “Malgrat tot, els artistes –i altres– han estat intervenint als mecanismes dels processos fotogràfics des dels seus inicis sense generar l’ansietat ontològica sobre allò real que ha acompanyat l’adveniment de la fotografia digital. Seria possible pensar, aleshores: serà que alguna cosa més ha esdevindut?”. En efecte, es tracta d’una ansietat ontològica la que genera la fotografia digital, i com resposta a la seua pregunta: sí, alguna cosa està esdevenint davant la impossibilitat d’obtindre certes certeses (tan se vol dèbils) davant dels nous productes fotogràfics. Que TOTA imatge fotogràfic siga susceptible de ser falsa és alguna cosa que ens aboca a una nova forma de percepció. La sospita com forma de vida. Alberto Adsuara i Vehí Professor de fotografia a l’Escola Superior d’Art i Tecnologia (ESAT) des de 2004. Realitzador de nombroses exposicions individuals i col·lectives des de 1975 i participant en en vàries Fires Internacionals d’Art. Col·laborador de la revista Archipiélago 1996-2008 amb més de trenta articles, i autor de 5 assajos [El cuerpo y la Fotografía: entre lo obsceno y lo artístico. De un espectador expectante. De un espectador cansado, El lacónico, un hombre de cine y De otro(s) mundo(s). Una aproximación al paisaje sintético]. 4 llibres monogràfics publicats sobre la seua obra. Director artístic de la Galeria Railowsky 2000-2005 i propietari de la Galeria CICLORAMA des de 2006 a 2012.
La falsedat 33
La mentida del “buen rollo� i les ONGs
34 Llibret Castielfabib
Jose Miguel Mulet
LA MENTIDA DEL “BUEN ROLLO” I LES ONGS Qui no s’ha trobat mai pel carrer a un grup de joves amb una armilla d’un color cridaner que amb amables paraules ens recomana que ens afiliem a tal o qual ONG. Si anem bé de temps ens pot acabar convencent de la importància que té la seua organització i com per un donatiu mensual podem salvar al planeta de totes les catàstrofes presents i futures. Pots arribar a pensar que l’interés que fica el jove és degut a que creu en allò que està fent, però més aviat és degut al poder d’un contracte “basura” ja que no són voluntaris, sinò treballadors, però amb unes condicions laborals del pitjor que hi ha al mercat i la seua remuneració o permanència depèn del nombre de nous afiliats que aconseguisquen.
La falsedat 35
La mentida del “buen rollo” i les ONGs
“Si hi ha una ONG que es pot considerar la campiona de la falsetat aquesta és Greenpeace. Va nàixer amb la noble finalitat de protegir el medi ambient, però, al fer-se gran, ha acabat esdevenint una gran multinacional.”
La veritat és que si veiem tot els diners que hem invertit en solidaritat tant a nivell individual com a nivell d’estat i el que s’ha aconseguit, el balanç és decebedor. Amb tots els diners que s’han gastat les ONG en Àfrica es podria haver acabat amb la fam, però què ha passat? Per què continua essent el continent més pobre? Molt fàcil. Si tens uns diners limitats i uns recursos limitats has de tenir molt clar que vols fer per aconseguir traure el màxim profit i efectivitat als teus recursos. El problema és que les ONG no gasten els seus diners amb criteris tècnics o científics. Moltes vegades el seu model de solidaritat no anteposa el benestar o desenvolupament de la gent dels països on s’han establert, sinò que el que volen és imposar el seu model religiós o filosòfic. Una ONG catòlica no repartirà preservatius per frenar la SIDA, una evangèlica abans repartirà bíblies que llibres de ciència i una ecologista s’interessarà per l’agricultura ecològica tot i que es menys eficient que la convencional i que sols està a l’abast de gent amb elevat poder adquisitiu.
36 Llibret Castielfabib
Jose Miguel Mulet
I tampoc podem oblidar que la falsedat està al mateix nom. ONG vol dir Organització No Governamental ja que se suposa que per ser independents no reben diners de cap govern. Doncs bé, pràcticament totes les ONG que hi ha a Espanya es financen amb fons públics, ja siga de l’estat, autonomies o ajuntaments. De fet l’única cosa que et demanen moltes quan vols ser voluntari es que sàpigues cercar subvencions públiques. No, no exagere, això és el que demana “Veterinaris sense fronteres” als seus voluntaris, aconseguir diners públics. I en què els inverteixen? Doncs han invertit 37.000 euros en un projecte de títelles per la soberania alimentaria... no sabia jo que això fóra tan car. Per cert, realment darrere dels seus projectes hi ha una massa social? Doncs no, ja que sols el 2% del seu pressupost prové de les donacions dels socis i això també és cert per a altres com “amics de la terra”, per cert, que estava rebent finançament de bancs i de caixes d’estalvis, o siga que ja saps. Cada vegada que executaven un desnonament, era solidari, ja que col ·labores amb amics de la terra. Per cert, que també és interessant llegir les xifres d’auditoria que presenten aquestes organitzacions, així es pot veure que la solidaritat està professionalitzada, és a dir, gran part de la teua donació solidària va a salaris de la gent que treballa a l’organització i quina és la feina de molts dels ONGistes professionals? Doncs cercar finançament, i així tanquem el cercle. Si hi ha una ONG que es pot considerar la campiona de la falsedat aquesta és, sens dubte, Greenpeace. Aquesta organització va nàixer amb la noble finalitat de protegir el medi ambient, quelcom amb el que tots estaríem d’acord, però que al fer-se gran ha acabat esdevenint una gran multinacional. Per començar, és sorprenent que la salvació del planeta siga diferent en cada país. A Europa veurem que una de les campanyes
La falsedat 37
La mentida del “buen rollo” i les ONGs
prioritaries es la dels transgènics, en canvi, al Estats Units, la pàtria de Monsanto, aquesta campanya és irrellevant i no mereix ni una menció en la portada de la pàgina web americana. Greenpeace Gran Bretanya va fer una campanya contra la flota pesquera espanyola, però a Greenpeace Espanya el problema sembla que no li preocupava. A què és deguda aquesta disparitat? Doncs a que Greenpeace ja fa anys que va deixar de ser una ONG i funciona com una empresa. Si un mira l’informe d’auditoria de Greenpeace Espanya veurà que hi ha una aportació anual de 1,5 milions d’euros a Greenpeace International, de la qual no se’n donen més dades. La realitat és que eixa donació és pràcticament un pagament per l’ús de la marca, és a dir, Greenpeace es una marca que es lloga a cada país ja que ser solidari és molt rendible. Per detalls con aquests la majoria dels fundadors originals de Greenpeace han sortit esparverats de l’organització, i alguns com Patrick Moore es dediquen a denunciar la deriva empresarial i antitecnològica que ha pres. Altra cosa és que ens volen fer creure que és una organització independent políticament i que no accepta donacions d’empreses. Doncs ja tenim un altra falsedat. Greenpeace, en tots els països està dividida en dos marques. Una és la ONG que és la que recapta les donacions de les persones físiques, i una altra és l’empresa, generalment una SL, que s’encarrega de rebre donacions, d’empreses, moltes vegades molt grans. Per exemple un del patrons més generosos de Greenpeace es la Rockefeller Brothers fund. Sols així s’entén que fiquen tant d’interés en denunciar les
38 Llibret Castielfabib
Jose Miguel Mulet
explotacions de petroli russes a l’àrtic, però que no denuncien les nordamericanes a Alaska. Per la resta, allò de la independència política tampoc se sosté de cap manera, no sols pels molts manifests i les moltes vegades que han desfilat junt amb partits polítics, sinò perquè Juantxo de Uralde, el promotor de la fallida operació Equo, va ser a la vegada representant de Greenpeace, SL (l’organització, no l’empresa) i candidat a diputat, o siga que Equo era la branca política de Greenpeace, o Greenpeace la branca solidària d’Equo. De fet, després del fracàs de les eleccions, molts dels candidats han tornat a Greenpeace, com l’actual director Mario Rodríguez Vargas. Per la qual cosa, compte amb la falsedat, encara que siga solidària. Amb les bones intencions també ens enganyen. José Miguel Mulet Dénia, 1973. Llicenciat en química i doctor en bioquímica i biologia molecular per la Universitat de València. Professor de biotecnologia a la Universitat Politècnica de València i director d’una línia de recerca a l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes, centre mixt del CSCI i la UPV, tractant de desenvolupar plantes tolerants a la sequera o al fred, amb nombroses publicacions científiques i algun premi. Director del Màster en Biotecnologia Molecular i Celular de Plantes. En paral·lel a la seua tasca acadèmica desenvolupa una ampla activitat com divulgador científic. Autor dels llibres “Comer sin miedo” i “Los productos naturales ¡vaya timo!”, del blog “Tomates con genes” i a més piulador compulsiu a Twitter. blog: http://jmmulet.naukas.com / twitter: @jmmulet
La falsedat 39
Mentida, l’altra veritat
40 Llibret Castielfabib
Rafael Rivera
MENTIDA L’ALTRA VERITAT La veritat està sobrevalorada, i la mentida, consentida. Ens movem en la cultura de la veritat excesiva, mil vegades predicada, però no practicada. La hipocresia sembla ser una condició intrínsecament humana. A qui diga la veritat, regaleu-li un cavall, diu un proverbi xinés, perquè isca galopant, galopant… I és que la societat que hem muntat no resisteix la veritat, fins i tot tinc dubtes raonables de que la veritat existisca. Ja coneixen el refraner, cap cosa és veritat o mentida, tot depén. No hi ha mentides ni veritats, només versions. Però no creuen, no és només una condició h mana. En la natura també governa la mentida, el camuflatge, el dissimulo, totes maneres diferents de mentir. El gripau s’unfla com un globus per
La falsedat 41
Mentida, l’altra veritat
aparentar poder, el titot extendeix les seues plomes per enamorar, la cobra amb la seua dingadissa i el camaleó, que ja saben vostés el que fa. Tot això són trucs que maquillen la realitat per obtindre beneficis propis i així alimentar-se, sobreviure o aparellar-se amb la millor parella possible, el mateix que els humans. Nosaltres mentim per tots els costats, com si fóra el pa de cada dia. També quan ens relacionem amb la pròpia natura. La ramaderia vol dir que li fem creure als animals que estan en el seu medi natural. El zoològic seria el màxim exponent d’açò i les gallines, estretes i sempre amb la llum encesa, el vessant més cruel. Tampoc no se salven els vegetals, els immigrem i diem que s’adapten. Regar, al cap i a la fi, només és fer creure a les plantes que plou. I els hivernacles, palaus de la mentida. Mentixen els governs, ja ho saben vostés, encara que ho fan pel nostre bé, diuen. Mentixen els escriptors, que ens emocionen fent-nos creure que és veritat el que relaten. Els cineastes conten històries, fins a arribar a la llàgrima, que no són veritat. Els actors imiten i fins i tot, la policia utilitza la mentida per obtindre una suposada veritat. “El teu company ja ha confessat, és inútil que et resistisques” i coses així. Els futbolistes mentixen quan es deixen caure en l’àrea contrària a la vegada que els directius mentixen quan ratifiquen a l’entrenador en el seu lloc i el destituïxen al minut. No em parlen de xarxes socials. Amb indentitats ocultes, les possibilitats de mentir creixen; de sobte som més grans, més jóvens, més llestos i els nostres ulls més blaus per l’art de màgia de la mentida. Bonics per un dia. I en les ofertes de treball, mentix l’aspirant, mentix el currículum, am nivell mitjà d’anglés, i mentix l’ofertant, qui amaga un contracte lleoní que espantaria al més necessitat. La tecnologia també té el seu
42 Llibret Castielfabib
Rafael Rivera
“Nosaltres enganyem per aparentar. Diguem coses com que bonic està el nóvio o la nòvia, t’acompanye el sentiment i demés protocols falsos.”
aquell, i ésser manyós amb el Photoshop obri moltes portes, elimina panxes i il ·lumina la pell. Si parlem de publicitat, açò s’agreuja perquè l’objectiu de captar clients justifica qualsevol mitjà mentider. Cada producte és el millor i els personatges mediàtics trauen el cap a la tele per cantar mil meravelles d’un xampú que mai han utilitzat. També diem mentides quotidianes. Excuses per arribar tard, infidelitats, despeses injustificades, copiar en un exàmen per aparentar que saps el que no saps, anar a missa sense creure, el maquillatge enfront de l’espill, la cirurgia estètica, les dentadures postisses, les perruques, les alces en les sabates, les muscleres i altres pròtesis més íntimes (La moda sap molt de mentides). Tot resumit en altre refrany, les apariències enganyen, o millor, nosaltres enganyem per aparentar (O hauria de dir mentim?). Altres coses com que bonic està el nóvio o la nòvia, t’acompanye el sentiment i demés protocols falsos. Són mentides oficials que fins i tot escrivim: Benvolgut director, estimat company i altres encapçalaments de carta que tenen prou
La falsedat 43
Mentida, l’altra veritat
d’hipocresia. Fins i tot, què els vaig a explicar, amb freqüència els programes electorals no responen a la veritat, per dir-ho amb suavitat i sense cap acritud. Són totes mentides acceptades. Per no parlar de l’arquitectura. Perque, no creuen, existeix molta arquitectura-mentida. Em referisc a que les vigues de formigó pareixen de fusta, el gres imite el marbre, l’aplacat simule un mur de pedra, la ximenera siga elèctrica amb eixa llumeneta intermitent que aparenta un foc coent i, sobretot, a la arquitectura feta hui com si fora d’ahir. O els parcs temàtics, que representen el que no és i, segurament, confondran als arqueòlegs que, quan excaven dins d’uns segles en Terra Mítica, creuran que Egipte estava al costat a Benidorm. A la fi, la veritat està tan amagada que comencem a dubtar que existisca. Qui creu parlar en nom de la veritat, acaba abraçant princips sectaris que exclouen als altres. Els déus mai parlen (siga el déu que siga), parlen els seus intèrprets, i ací, amics meus, ací apareix la intenció i, en quant ens descuidem, la mentida. La religió sap molt d’açò, i sol recòrrer a la fe quan la mentida és de tal calibre que no hi ha tragaderes possibles que l’engolisquen sense pestanyejar. La fe, la infal ·libilitat, parlar en nom de déu, són receptes molt socorregudes per evitar la explicació impossible de les veritats dubtoses. Fins i tot cap la mentida piadosa, que qualsevol sap el que significa. Amb tot aquest al ·luvió de mentides-veritats, només tracte de comentar, així per damunt, sense que ningú em senta (guarde’m el secret), que la mentida no camina tan lluny de la nostra vida quotidiana, i segons com, tampoc no està tan malament. Preserva la nostra intimitat davant interrogatoris incòmodes, i ens fa un poquet més nostres, perque únicament nosaltres podem conèixer les nostres veritats, i aixó és un tresor.
44 Llibret Castielfabib
Rafael Rivera
Fins i tot ens permet somiar; si dic que sóc metge, per un moment ho sóc. Tot això encara que als xiquets els repetim, una vegada i una altra que no es menteix, quan en realitat volem dir que només poden mentir els adults, per a deixar a les pobres criatures indefenses amb el pes de la culpa perquè confessen els seus secrets. Finalment açò ocorre perquè som diferents, i això és una riquesa, no un drama. Alguns s’encaboten en que som idèntics, per a manejar-nos millor, pero no és així. Som iguals davant la llei, o hauriem de ser, però diferents en la vida. Dones, hòmens, infantes, jóvens, vells, blans, negres, rojos, blaus, sans, malalts, rics, més rics, pobres, més pobres, llestos, llestets i tots amb les seues veritats i les seues mentides damunt. Enmig d’aquesta amanida entre allò cert i allò fals, està la ciutat. Paraules majors. La ciutat com escenari permanent de les nostres vides, que són sempre veritat. I la ciutat per a tots, on eixos estereotips descrits per races, per gènere, per edat o per idees, tots tenen cabuda i es mouen. Açò si, es mouen entre dues veritats, l’espai públic i el privat. Dues taulells enormes del nostre sòl. És quan apareix la festa com a peça que estira des de l’espai públic i obliga a la participació col ·lectiva en el moment en què posem el peu en el carrer. En la batalla entre allò públic i allò privat, la festa és un arma poderosa que afegeix a la balança valors en el platet d’allò col ·lectiu. I ací estan les Falles, un fet festiu que, com no podia ser d’altra manera, també menteix, simula, emmascara. I ho fa buscant el premi amb el mimetisme com un as en la mànega, perquè els espectadors diguen la frasse màgica: “qué bonic, sembla de veritat”. No és veritat, però ho pareix i per això enlluerna a la gent, als jurats, al poder. Encara que això supose una certa renúncia al seu temps, a la veritat del calendari; una altra forma
La falsedat 45
Mentida, l’altra veritat
“La falla actual és igual a la de fa una dècada, per això té una mica de mentida, ancorada al passat, fotocopiadora de l’ahir, impermeable a la innovació”
de mentir. És una falla igual a la de fa una dècada, per això té una mica de mentida, ancorada al passat, fotocopiadora de l’ahir, impermeable a la innovació. Dins de l’anomenat monument està la veritat constructiva, la bastida que resulta bella encara que invisible. Ningú ho veu però és necessari per a que tot existisca i siga miraculosament estable. No sé si m’atrevisc a destriar si la veritat és el de fora o el de dins. Ambdós són mentida sense l’altra mitat. Només quan d’una manera inevitable el foc nua la falla, aleshores l’estructura arriba a ser tan important perquè és l’última a cedir, entre flames, cendres i el sospir del públic. Hi és quan la ciutat somriu, perquè en la festa, les gents recòrren d’altra manera els seus carrers, i açò és tot un luxe per a ella. Ací les falles són exemplars perquè es recolzen en els quatre cantons. I la ciutat s’alegra perquè és més ciutat. I segueix el festeig (en el carrer), la comitiva (en el carrer), la música (en el carrer), els passejos (en el carrer), les representacions (en el carrer), així fins al foc (en el carrer) com a final,
46 Llibret Castielfabib
Rafael Rivera
per a tornar a començar. El carrer es transforma en la veritat urbana. La voluntat manifesta que té la ciutat de ser-ho, de convertir-se de veres en ciutat, passa per la seua gent i les seues festes, passa per recuperar els referents col ·lectius i convertir-los en la icona dels dos principis urbans més urbans, la diferència i allò compartit. Ciutat mestissa, ciutat solidària, ciutat verdadera. En quant s’inventen paraules com cavalcada, revetla, cercavila, vinculades a la diferència compartida i per això mateix, a la ciutat. Vivim amb les nostres mentides damunt, és veritat, pero n’hi ha prou amb reconèixer-ho, n’hi ha prou amb combatre l’engany malvat que manipula, i permetre el dissimular, el secret, allò íntim que ens guardem per als brindis reservats. La ciutat és vida, vida contradictòria, com la festa, com la veritat, que no és el que sembla i no sembla el que és. En el fons, qualsevol veritat necessita al costat una mentida, com en un espill, per explicar la realitat. Rafael Rivera Arquitecte per l’antiga Escola d’Arquitectura de València. “Vam crèixer junts, l’escola i jo”. Fou professional en els ajuntaments de Godella i València, “els meus dos pobles de l’ànima”. Professor d’Urbanisme, des de 2003, en l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de València, dins de la Universitat Politècnica de València. Diu que “en realitat les meues classes són de vida col·lectiva, i aprenc molt amb l’alumnat”. Escriptor d’articles d’opinió en el diari Levante, al voltant de la ciutat i “altres trapisondes” des dels anys 90. Molt vinculat a les associacions veïnals, moviments populars i a la cultura; gaudeix treballant amb la gent i fent de la participació l’eix central. “En realitat he tingut moltes escoles, no sabria triar una. M’agrada la meua professió, especialment el vessant públic. Pot ser un bon instrument per a canviar el món, almenys el meu xicotet món”.
La falsedat 47
False - 1, True - 0
Sense tĂtol I
48 Llibret Castielfabib
María Oliver i Javier Molinero
FALSE - 1 TRUE - 0 Hi ha pensaments humans que són totalment entendridors, no per la seua bondat, sinó per la seua absoluta ingenuïtat. Quan un té, per exemple, un smartphone en les seues mans tendeix a sentir-se intel ·ligent, com si eixe sorprenent objecte fóra un invent seu. Hauria un de sentir-se aclaparat i reconèixer el mèrit de l’equip de persones que li han brindat eixe meravellós instrument, no obstant això, moltes persones senten que eixa tecnologia és seua per dret, sense entendre res del seu funcionament. L’objecte intel ·ligent aconsegueix d’aquesta manera el seu objectiu: generar una falsa sensació d’intel ·ligència que fa a l’individu depenent d’aquest apèndix tecnològic y per consegüent un comprador incondicional. Paradoxalment, en un moment en què sembla que ja no creiem en ningú, quan pensem que no queden persones ni idees autèntiques, és quan més fe mostrem per aquests objectes. No obstant això,
La falsedat 49
False - 1, True - 0
sent comunicar-vos, que ningú posseeix un valor afegit per tindre un smartphone, ningú és especial per aquest motiu. També les ciutats busquen ser “smart cities” i s’encaboten a fomentar les eines interactives omplint els carrers de pantalletes, sensors, cambres, etc., al servici dels seus “smart citizens”. Tots pareixen estar satisfets amb aquesta intel ·ligència recentment comprada. Però no tot va a ser tan fàcil. La tecnologia actua d’una manera cruel, sigues individu o ciutat, amplificant el contingut que difon. Si el contingut és bo, ho farà sublim, però si és mediocre ho convertirà en insuportable. I si bé, el contingut dels individus està en el seu cervell, el contingut de les ciutats està en els seus ciutadans, ací és on radica la vertadera intel ·ligència d’una ciutat, allò que la fa especial, allò que li dóna el valor afegit. No té sentit invertir en tecnologia mentre es desactiven sectors com l’art, la cultura, l’educació o la ciència. Sense aquests sectors les nostres ciutats estan buides, són només falses imatges, això sí, les podem veure en les millors pantalles. La tecnologia en les ciutats intel ·ligents fa fluir les idees, les accions, les trobades. Necessitem l’art, la cultura, l’educació i la ciència, però les necessitem amb ganes de barrejar-se entre si i mimetitzar-se amb la ciutat i les persones que l’habiten. Les ciutats, com les persones, no es viuen a través de pantalles de plasma, es viuen al carrer, així que, alça’t del sofà i participa. María Oliver i Sanz / Javier Molinero i Domingo Arquitectes fundadors de l’estudi Mixuro. Guanyadors de diversos concursos nacionals i internacionals. Han participat en projectes com “Cabanyal Arxiu Viu” i comissariat de l’exposició “POP UP València”. El seu treball es focalitza en la recuperació del ciutadà com a part activa dels seus projectes d’arquitectura.
50 Llibret Castielfabib
MarĂa Oliver i Javier Molinero
Sense tĂtol II
La falsedat 51
Posa’t la màscara
Detall de la façana principal del Palau del Marquès de Dosaigües
52 Llibret Castielfabib
Alejandro Lagarda
POSA’T LA MÀSCARA “Els temors, les sospites, la fredor, la reserva, l'odi, la traïció, s'amaguen freqüentment sota eixe vel uniforme i pèrfid de la cortesia.” J.J. Rousseau La societat valenciana en general i la comunitat fallera en particular, són com el món rococó. Tenen la capacitat de creure’s les seues pròpies mentides i els seus deliris de grandesa. Més d’una volta. El gust per una aparença social encartonada és el nexe comú. Una màscara que amaga, en moltes ocasions, una pobresa –a molts nivells– més profunda. El moment rococó –com el Palau del Marquès de Dosaigües– amb les seues motlures, marbre, guixos… és ostentós i atractiu per a la vista. Però és símbol d’una societat profundament desigual, amb una minoria privilegiada que controla la falta d’oportunitats i de drets de la majoria.
La falsedat 53
Posa’t la màscara
I és aplicable al segle XVIII i al XXI. És tot aparença. Aparença d’una grandesa tan falsa com els seus materials. El mateix succeeix, sovint, amb el propi urbanisme, ja en el segle XIX. El carrer de la Pau i el seu entorn –seguint el model a nivell provincià de la colossal reforma de Haussmann a París– es ven únicament com un exemple del desenvolupament de les ciutats, les necessitats higièniques i la voluntat d’embellir la nova urbs sorgida després de la caiguda de les muralles. Però ningú ens explica la cara B de tots aquells plans. D’una banda, desplaçar a les classes amb menys recursos del centre urbà, que passava a estar ocupat per magnífics edificis de traça modernista i eclèctica només assumibles per la burgesia i l’aristocràcia local. En segon lloc, facilitar la repressió –en un moment històric plagat d’alçaments i de revolucions, el canvi entre els segles XIX i XX– amb un urbanisme molt més còmode per a les càrregues policials. El complex urbanisme medieval, desenvolupat en moltes ocasions sense un pla previ, permetia la fàcil fugida dels exaltats durant qualsevol alçament pels carrers estrets i sense ordre. La facilitat de muntar una barricada i detindre el pas de l’autoritat ho permetia. L’amplitud i rectitud de les avingudes i carrers derivats del model urbanístic parisenc proporcionaven un espai en el qual la policia a cavall carregava amb facilitat sense cap lloc per amagar-se. A vegades, en l’urbanisme i l’arquitectura només veiem una intenció funcional, higiénica o de bellesa. Però darrere sol haver-hi sempre una higiene o neteja molt més terrible. La ideològica. Igualment, mantindre les aparences ha sigut una de les funcions bàsiques de l’art. Allò tan manit de “l’art per amor a l’art” és una noció massa recent i massa escasa. Tota obra ha estat al servei d’un poder, d’una
54 Llibret Castielfabib
Alejandro Lagarda
intenció o d’uns valors. Moltes vegades com a maquillatge de certes febleses o veritats incòmodes –infinits són els casos de retrats manipulats per a falsejar una aparença desagradable o un moment històric inconvenient– o com a màscara davant els complexos. O fins i tot davant el que més por ha provocat a les societats i al poder: el canvi o la pèrdua de l’estatus que s’ostentava. La Llotja de València, obra impecable del gòtic civil mediterrani, es segueix venent com la major expressió d’un Segle d’Or que frega quasi la mitologia i que va ser fonamental a nivell artístic, cultural i literari. La Llotja s’explica moltes vegades com la mostra de la bonança econòmica de València, quan els negocis passaven de Barcelona a la nostra ciutat. El Cap i casal gaudia d’una activitat financera i comercial frenètica. No obstant açò, el dinamisme econòmic valencià s’estava esgotant en el moment de la seua construcció, donat que el gran tràfic comercial per mar es dirigia en aquell moment a l’Atlàntic després del canvi que va suposar l’arribada a Amèrica i la importància assolida per Sevilla. La Llotja s’entén en aquest context com un esforç de la ciutat per mostrar una façana atractiva de les finances i de l’activitat comercial a València, que iniciava un declivi que es veurà confirmat definitivament amb les Germanies. L’edifici havia de ser espectacular per a atraure a tots els mercaders que fóra possible; “veniu, que si ens hem pogut gastar aquests diners és perquè les coses van bé”. Es volia crear un edifici emblemàtic, com diríem hui. En les actes per a la construcció, de fet, es manifesta el desig de tindre un edifici que fóra gran i espectacular per atraure a la classe comercial a la capital del Regne. Per tant, més que una mostra d’una esplendor ferma i duradera, es tractava d’un “cant de cigne”. Una inversió que creara, novament, l’aparença de l’esplendor que
La falsedat 55
Posa’t la màscara
Façana principal de La Llotja de València
56 Llibret Castielfabib
Alejandro Lagarda
començava a flaquejar. Molt més interès es va haver de posar en considerar que la pèrdua del privilegi econòmic suposaria el declivi de la ciutat. Com efectivament va succeir. Per sort, lliure de les seues intencions originals, siguen les que siguen, l’art roman. I la Llotja és una obra mestra. Però a voltes l’arquitectura i l’art –pretès i pretensiós– que roman és un desastre i es converteix en una llosa vergonyosa per a qui ho ha de viure o explicar. La Ciutat de les Arts i les Ciències és el paradigma. No negaré que aquest espai ha sigut fonamental per a atraure a molts turistes a la nostra ciutat. Una gran majoria ve a València per l’espectacle que suposa semblant complex arquitectònic, a més, situat al llit d’un antic riu transformat en jardí. El lloc agrada. Però agrada des de fora i des de lluny. Vista amb atenció, la part dissenyada per Calatrava –casualment, o no, la part que millor funciona és l’Oceanogràfic que no va dependre del seu equip– s’ha convertit en una autèntica ruïna. Un cant a l’aparença, però sense una cura interior. A més dels problemes tècnics i materials, té poc a oferir a banda d’algunes representacions operístiques privatives per al sou mitjà que ja és directament baix. Cultura per a tots, una altra gran mentida. El problema de la Ciutat de les Arts i les Ciències és que no es va fer pensant en el bé de la ciutat. Es va fer pensant en el “jo”. Jo construïsc, jo cree, jo deixe, jo pose la ciutat en el mapa… “Açò ho pague jo”. La necessitat de deixar petjada, d’haver marcat una época. Que tot el que es fera fóra gran i que lluïra. Gairebé a qualsevol preu. Però sense pensar en si era adequat, necessari o viable. És cert que una ciutat tan depenent del turisme com València ha de construir i ha d’invertir. I ben portat, sense l’estupidesa de l’àgora i de l’Assut d’Or, el projecte haguera sigut fins i tot interessant. Però el major ridícul aplega quan, una vegada arribats a
La falsedat 57
Posa’t la màscara
València, els turistes veuen que la coberta exterior del Palau dels Arts es cau a trossos. Per exemple. L’esclavitud o el baix salari van ser la mà d’obra ensangonada dels grans edificis del passat que hui admirem. Qui ha manat construir la Ciutat de les Arts i les Ciències –com a ruïnosa rúbrica d’una gestió que es va creure gloriosa i que molts ciutadans també van creure i creuen que va ser així– ho va fer amb els diners i el conseqüent esforç de tots els valencians. És molt fàcil jugar a ser l’emperador si els diners no són els teus. L’arquitectura i l’art com a símbol de poder; real, fictici o atribuït. No hem canviat tant, pel que sembla. Ho van fer els emperadors, ho van fer els Papes. I ho segueixen fent els seus succedanis polítics. El gust per la façana i per posar el nom. L’única forma de sobreviure d’alguna manera a la inevitable mort. El desig de permanència dels poders es trasllada a les seues obres però també a la infinitat de plaques que recorden quan, qui ho va fer i qui era el que manava. Però mai qui ho va pagar: el poble. Llàstima que no se’ls puga aplicar aquell genial concepte dels antics: la damnatio memorie. I el gust per l’aparença i la falsedat, ens agrade o no ens agrade, no és alié a les Falles. Una festa que no s’aprecia de la manera adequada perquè moltes vegades es converteix en una baralla de galls no solament provinciana, també molt cateta. En lloc d’estar centrades en la validesa de l’art de les Falles que donen sentit a la festa, s’han convertit en moltes ocasions en una plataforma de lluïment personal. A través de les pròpies filles transformades en maniquís d’espolí o de les ànsies de protagonisme d’una pseudoburgesia –quan no de persones amb recursos més limitats– que veuen en el “falleramajorcentrisme” el seu particular “vull i no puc”. Aquest principi d’aparença explica moltes coses, entre elles el perquè
58 Llibret Castielfabib
Alejandro Lagarda
l’ofrena s’ha convertit en l’interminable acte central de les Falles: és el moment de lluir “palmito”. El seguiment d’unes convencions socials falleres falses, però necessàries per a la tranquil ·litat de molts, ha portat llargues guerres internes. Guerres que des de fora no es coneixen i que s’escenifiquen amb una foto i un cant a la “germanor”, però que per darrere suposen el llançament de punyals –moltes vegades dins d’una mateixa comissió– i un joc de poder i de protagonisme que té poc de fraternal. El gust pels primers premis no és conseqüència moltes vegades d’una voluntat per reconèixer a l’artista que ha lluitat per un guardó. És conseqüència del desig que la fallera, “filla de” o “neboda de tal”, puga fer-se la foto lluint palet en la plataforma de la recollida en l’Ajuntament. Per esmentar un únic exemple. Mentrestant, els artistes segueixen sent esclaus d’un món que moltes vegades no els reconeix la seua vàlua. Però no tot el món, per sort, actua i pensa de la mateixa manera. Si no seria impossible seguir avant. I en les Falles, com en tants altres espais, hi ha molt lloc per a l’esperança. Encara que difuminada pel gust per la màscara. De la mateixa manera, la política ha aprofitat la plataforma fallera com a suport del seu ego i de la seua falsedat, doncs el que manipula una cosa no pot admetre al mateix temps que l’ama. És incompatible. Tal ha sigut l’ús i l’abús que s’ha exercit amb les Falles, que han fet creure a molts que aquestes són únicament de dretes. O, pitjor, que aquestes només poden ser enteses d’una manera. La màscara habitual “estimem la festa” quan l’única cosa que s’ha fet és doblegar-les a un ús clarament partidista. Les Falles s’han convertit per a molts en un vehicle social d’una falsedat acceptada per tot el que té de beneficiosa, en la cerca una vegada més que el nom aparega en qualsevol lloc. Açò entorpeix de manera
La falsedat 59
Posa’t la màscara
60 Llibret Castielfabib
Alejandro Lagarda
angoixant l’evolució de les Falles com a art i com a festa popular que, amb el seu “estat natural” més que perdut, està al servei de portar una màscara. Una màscara que ens evite i ens excuse de ser el que més por ens dóna: nosaltres mateixos. Com a éssers humans. Com a valencians. Com a fallers. La necessitat de les aparences és la necessitat de mantenir una pose encara que aquesta siga inviable. I ens ha eixit massa cara. Una pose que per definició és buida i afectada, freda i imposada però socialment acceptada. El món és un teatre i cadascun cerca el seu paper. O la seua falsedat més còmoda. L’ús de l’art i de la cultura com una closca que en realitat no cerca cap benefici per al poble al que se suposa que va dirigit, ha sigut una constant entre els valencians. La repetida actitud de “bufar en caldo gelat”, l’exemple clar de la qual –i aplicable als nostres dies– és la donya Manuela d’Arroz y tartana de Vicente Blasco Ibáñez. Una familia endeutada però que és incapaç de renunciar al seu tren de vida i d’admetre que ja no són el que havien sigut. Eixa necessitat de mantenir les aparences és conseqüència d’un buit moral que és incapaç de trobar una eixida vital més enllà de l’acceptació social, que ve dels que et veuen com a rival. Molt clar en aquest sentit és la mort del cavall a la novel ·la. La familia plora apesarada no perquè haja mort el seu benvolgut animal, sinó perquè els tocarà anar a peu a l’albereda. Tothom descobrirà que si no han reposat el cavall és perquè estan arruïnats: “Lo que atraía la atención de todos, en el desfile incesante de coches, símbolo de felicidad y bienestar en un país donde el afán de enriquecerse no tiene más deseo que no ir a pie como los demás mortales.” Alejandro Lagarda
Blogmaster d’Un Nou Parot, llicenciat en Història de L’Art i Guia de Turisme.
La falsedat 61
La tirania del simulacre
62 Llibret Castielfabib
Ricardo Romero ‘Nega’
LA TIRANIA DEL SIMULACRE Deia Walter Benjamin que l’obra d’art és un objecte singular, autèntic. “L’ací i l’ara de l’original constitueix el concepte de la seua autenticitat.” (Benjamin, 1982a: 21). Per allò una falla és una manifestació artística tan especial i única. El seu caràcter efímer és fonamental a l’hora de imprimir-li autenticitat, eixe “ací i ara” de Benjamin es converteix en paradigma quan observem una falla, de fet només podem gaudir de l’obra quatre dies a l’any. La mateixa falla pot ser fotografiada o gravada en vídeo, però com resulta obvi, l’experiència estètica mai serà la mateixa. Una falla fotografiada, una obra de teatre en televisió o una orquestra filharmònica sonant en un cd, són sens dubte obres d’art però –en paraules de Benjamin– faltats d’aura. Una falla fotografiada i no vista en directe no és la falla en sí mateixa, és la falla que ens ha volgut mostrar el fotògraf.
La falsedat 63
La tirania del simulacre
Per la seua banda, una obra de teatre vista en televisió és l’obra de teatre que el realitzador vol mostrar-nos i finalment una orquestra simfònica sonant mitjançant una cadena de so via cd compacte és una interpretació concreta de determinada obra: ni la més simple melodia es pot executar sempre de la mateixa manera, una peça tocada en directe mai sona dues vegades igual. Per tant, quan l’art es pot reproduir d’una manera mecànica (i li donem al play o al click) perd la seua aura, la seua autenticitat, és a dir, perd allò que la fa única. Extrapolant eixe raonament a la societat en què vivim, el sistema capitalista es caracteritza (a més de per l’explotació i el desigual repartiment de les riqueses) per una absència completa d’aura, d’autenticitat. Vivim temps convulsos, estranys, malalts. Vivim sotmesos per la dictadura del succedani, del simulacre, de la vulgar còpia, de la falsedat. L’existència mateixa es desnaturalitza: cafè sense cafeïna, cervesa sense alcohol, xocolata que no engreixa. Cigarrets que no maten, cotxes que aparquen per nosaltres, bicicletes estàtiques que no et desplacen i en les quals no pots admirar paisatge algú. Cibersexe, cibermilitancia, ciberamistats. Mamelles de plàstic, llavis de plàstic, relacions afectives de plàstic. Rajos UVA, bíceps plens d’anabolitzants, llibres digitals i tatuatges que desapareixen a les poques setmanes. Gossos mecànics que no cal baixar-los al parc ni vacunar-los. Bebès de joguet que es fan pipí i eructen. La recollida de signatures Change.org aplega al mig milió, la manifestació, a penes uns cents. La foto del cadell de gos abandonat que busca una llar té milers de “m’agrada”, però després al cadell cal sacrificar-ho. L’esdeveniment en Facebook per a detindre el desnonament promet milers de persones, però mentre desallotgen a la família a penes hi ha un grapat de valents enfront de la injustícia.
64 Llibret Castielfabib
Ricardo Romero ‘Nega’
“Vivim temps convulsos, estranys, malalts. Vivim sotmesos per la dictadura del succedani, del simulacre, de la vulgar còpia, de la falsedat.”
La línia que separa allò real de la realitat virtual o mediàtica és cada vegada més difusa i com Deckard en Blade Runner, ens preguntem si de cas no serem també replicants. Vivim la vida a través d’una pantalla: la pantalla del mòbil, la pantalla del MP3, la pantalla de la tabletes, la pantalla de l’ordinador de sobretaula, la pantalla del portàtil. I trobem pantalles en el metro, en el bus, en el tren, en el treball, en el centre comercial. Sense oblidar-nos de la pantalla més important de totes: la televisió. Aquesta pantalla omnipresent que governa les nostres vides des que naixem, organitza i condiciona l’espai al que vivim i ens diu com vestir, com viure i el més horrible, com pensar. La simbiosi completa amb la pantalla ens situa en un estat d’entreteniment permanent, sense temps per a detindre’s, per a ser crítics, per a analitzar. Bufons en el regne de la immediatesa. Llavors aplega el dia en què el president del govern ni tan sols compareix físicament en la roda de premsa: ho fa a través d’una pantalla de plasma. Un succedani de president, un simulacre, una còpia. Un president fictici.
La falsedat 65
La tirania del simulacre
“L’única certesa en aquesta jungla de falsetat i simulacre és que els roïns sempre obtenen beneficis, tant si et va bé com si et va malament.”
No és (com deia Baudrillard) que preferim la còpia a l’original, senzillament ens obliguen a acontentar-nos amb la còpia de la còpia en un oceà de simulacres i mitges veritats en què ja no distingim la realitat de la falsetat, l’autèntic de la imitació. Rólex de plàstic que es venen a preus desorbitats, pàgines web xineses que venen sabatilles Nike i Adidas a meitat de preu i que són tècnicament impossibles de diferenciar de les sabatilles originals, videojocs que imiten la guerra amb un realisme es glaiador i Tamagotchis que simulen una paternitat còmoda i molt acord per a aquests temps en els quals cada vegada es treballa més per molt menys: no passa res si se’t mor un fill, és un succedani de fill, un fill fals, un fill que viu en una pantalla. El problema d’aquesta espiral de simulacre és que, encara que visquem sota el jou d’infinitat de còpies i segones versions, l’original roman ací. Amagada, quieta, oblidada: El president pot aparèixer per una pantalla de plasma però tu et vas a quedar sense beca i a la teua mare li van a llevar la dependència. El que es compra un Rolex autèntic és amo de
66 Llibret Castielfabib
Ricardo Romero ‘Nega’
la mateixa constructora que paga amb sobres al govern (i gestiona l’hospital recentment privatitzat). Les Nike de Rafa Nadal (i les teues) les fabrica una xiqueta de 14 anys del sud-est asiàtic que treballa 14 hores al dia i que ha de demanar permís per anar al lavabo, tot per un dòlar diari. Mentre juguem a la guerra en el Call of Duty, les bombes de raïm cauen a la Franja de Gaza i destrueixen escoles i hospitals i espedacen xiquets (i si ens maten no podem tornar a començar la partida). De la mateixa manera, mentre adolescents de classe alta juguen a ser pares i es deprimeixen perquè se’ls ha mort el Tamagotchi, pares de classe obrera es lleven la vida instants abans de ser desnonats. És insultant. És un sistema de dominació en el qual està prohibit avorrir-se, un entramat criminal amb sous ficticis, presidents ficticis, banquers ficticis... que ens condueix a la por paralitzant, desprès a l’esquizofrènia. No patisques, el mateix banc que et desnona té accions en la mateixa farmacèutica que t’atibaca a antidepressius: l’única certesa en aquesta jungla de falsetat i simulacre és que els roïns sempre obtenen beneficis, tant si et va bé com si et va malament. Deia el poeta que si t’avorreixes, mira una flor (és millor que atabacar-se a Prozak). En aquestos temps absurd i criminals, mirar una flor no només serveix per escapar de l’avorriment: parar-se a contemplar una flor es converteix hui en un acte profundament revolucionari. Ricardo Romero i Laullón ‘Nega’ Estudiant de Comunicació Audiovisual en la Universidat de València i vocalista en el grup de hip hop, Los Chikos del Maíz. Col·laborador en diversos projectes audiovisuals i articulista habitual en el portal Kaosenlared. Participant en xerrades, trobades i fòrums de l’esquerra extraparlamentària.
La falsedat 67
PROJECTE GRAN
Projecte Gran
CIUTAT ENCALLADA María Oliver i Javier Molinero La balena es troba encallada, incapaç de moure la complexitat que acumula en la seua llarga història. Només fa un moment nadava en l’aigua, lliscant amb elegància el seu enorme cos, fent piruetes en l’aire, comunicant-se, totalment viva. Ningú sap ben per què s’ha quedat encallada a la vora del mar, majestuosa i immòbil. La balena està envoltada de xiquets que espenten als seus pares perquè facen alguna cosa, que no la deixen morir. Mentre els adults estudien com retornar-la al mar, els xiquets l’acaricien, juguen en i amb ella. La balena tornarà al mar, gràcies als veïns, de forma suau.
70 Llibret Castielfabib
MarĂa Oliver i Javier Molinero
La falsedat 71
Ciutat encallada
Com desencallar una ciutat Propostes ciutadanes per aconseguir que la nostra ciutat torne a nadar. Què podríem fer? La nostra ciutat es troba encallada. No pot tornar a la mar. Tenim la teoria que es tracta d’una “fartà”. En els últims anys hem vist com aquesta balena es menjava l’horta amb projectes bulímics d’urbanització, hem vist com es menjava la mar fent un port quasi més gran que la mateixa ciutat, hem vist com es menjava els seus barris fent grans avingudes i túnels (on va tant de cotxe?). Hem vist com es menjava qualsevol contingut crític en els nostres museus, teatres, ràdios i televisions. Hem vist com es menjava la sàtira de les nostres falles. I ara què fem? Tenim una gran balena que s’ha unflat i ara tira a moure i se n’adona de que s’ha fet massa gran, de que ha abandonat el seu medi natural. Per saber per on tirar us demanem que opineu al voltant del camí que penseu és el millor per a tornar a nadar com feiem abans. Per canviar les coses, tots hem de fer un xicotet esforç, per això et demanem que, abans de decidir la teua resposta, penses si estaries disposat a canviar els teus hàbits per aconseguir els objectius que es plantegen, com ara fer la compra en la botiga del barri, deixar el cotxe a casa, participar activament en les associacions veïnals, participar activament en els esdeveniments culturals, etc.
La falsedat 73
PROJECTE INFANTIL
Projecte Infantil
Lema
Autors
76 Llibret Castielfabib
Miguel i Beatriz Arraiz
Solaris
Miguel i Beatriz Arraiz
La falsedat 77
Projecte Infantil
78 Llibret Castielfabib
Miguel i Beatriz Arraiz
Anestèsia València. Falles. Falles infantils. Què han tingut els nostres xiquets els darrers 20 anys? Una autèntica desconexió del seu món en favor d’una buida competició. Arraconats fins que una nova generació d’artistes ha tractat d’apropar-se al seu pensament. Anys darrere d’anys se’ls ha ocultat la veritat, la llibertat del joc. I és que les falles infantils naixqueren com un joc amb el que divertir-se ocupant la ciutat de manera lúdica i creativa. Del joc naix la creativitat del xiquet, deia Froebel. La creativitat, amb els seus diferents i personals camins, fomenta l’exercitació dels sentits i del talent. El joc és la millor manera de trobar una línia personal, única, sense alienació de cap tendència. I en la seua ciutat, els xiquets han vist com l’anestèsia de la forma els ha dirigit fins a una actitud passiva. Les falles infantils necessiten els xiquets, i els xiquets necessiten les seues falles infantils. No volem que els nostres fills cresquen anestesiats amb aquestos límits, i hem de donar-los les ferramentes lúdiques per aconseguir trencar-los.
Jose Francisco Carsí i Navarro
La falsedat 79
COMISSIÓ
Falla Castielfabib - MarquĂŠs de Sant Joan
82 Llibret Castielfabib
Comissió
PRESIDÈNCIA Nohemí Rodríguez i Camps Benvolguts fallers, veïns i amics!! Aquest ha sigut un any dur, complicat i ple de pedres que hem tingut que anar botant a cada passet que donàvem. Per això vull aprofitar aquestes línies per donar les gràcies a tots els que fan possible que any rere any fem falla, a tots els que creuen en aquesta comissió i col·laboren amb ella i en especial a Laura que amb la seua energia ha fet que un raig ens il·luminara en la foscor. Dir-vos que tot el que aquesta directiva ha organitzat, ha fet o ha decidit ha sigut amb la millor voluntat i amb les millors intencions. Ara sols queda gaudir d’aquests dies de festa que tant desitgem, gaudir de la companyia dels nostres amics i com va dir un gran escriptor anomenat Vicent Andrés Estellés al seu poema Primavera Popular:
... Banderes en els balcons i llançols en els terrats. Estem en la Primavera, València és la capital. és l’obert balcó d’Espanya sobre l’horta i sobre el mar. Alegria, valencians! Alegria de València, que és oberta i popular. l’anís i el bunyol fan lliga, i el matí i els trons de bac. Alegria, valencians! Ha arribat març a València, i sempre que arriba març tots sentim com un glop en el cor l’alegria de ser valencians! ...
La falsedat 83
FALLERA MAJOR Laura Luján i Parra Tem vist creixer Laura enchisadora en eixa cadencia suau del día a día lluint tan grácil bellea, candor i simpatía en que nos cegues com a llum d’aurora. La teua Falla per tu, ni riu ni plora, simplement viu moments de fantasía per les virtuts que irradies..eixa poesía. que nos te subjugats, qu’ens enamora…. Valencianeta gentil, compendi, essència. de treballs, soltura, saber estar i d’alegries que fan gojar d’un Cel en ta preséncia. La festa que viurás serán uns díes i en el cor durás l’esperit de València per despertar en tots sinceres pleitesies.
Enric Sáez i Daroca
Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan
COMISSIÓ Majors Fina Albert i Ivars Rebeca Andrés i Cifo Toni Aramendía i Polo Félix Arenas i Martínez Miguel Arraiz i García José María Belenguer i Camps Laura Bertolí i Colilla Marta Bertolín i Colilla Marisa Blasco i Payá Mª Vicenta Camps i Merenciano Paula Castan i Arias Sara Costa i Ferrer Susana Cuquerella i Garrigós Ana De Castro i Calvo Isa Dengra i Rodríguez Carolina Entreaigües i Chust Alicia Escudero i Belenguer Mª José Estors i Garrigós Andrés Fayos i Ramirez Iván Ferreiro i Rodríguez Cristian Ferrer i Huercano Joan Josep García i Rosell
88 Llibret Castielfabib
Comissió
Noelia Garrigós i Romo David Garrigós i Romo Vicente Gil i Orero Ángela Guerrero i Marqués Roberto Heredia i Del Rey Ignacio Laguarda i Portal Domingo Llopis i Ardid Antonio Llopis i Ardid Daniel Lluch i Marco Laura Luján i Parra Lorena Luján i Parra Cristina Martínez i Chicote Paula Martínez i Chicote Belén Más i Castañer Marta Melis i Aracil María Miralles i Molina Lorena Miralles i Molina David Mollá i Galbis Joaquin Muñoz i Gómez Roberto Muñoz i Romero Javier Ortí i García Eli Palma i Ortiz Alba Paya i Crespo Ana Mª Pérez i Blasco Joan Piera i Simó David Quixal i Santos
Membre de la directiva La falsedat 89
Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan
Paco Raga i Francés Nohemí Rodríguez i Camps Oscar Rodriguez i Molina Paqui Romero i Lozano Pepita Rosell i Martínez Enrique Saez i Daroca Daniel Sala i Madrid Javier Vidal i Martínez Sandra Villanueva i Merino Infantils Laura Aguilar i Mares Izan Cebrián i Más Neus Dengra i Crespo Carla Domínguez i Chueca Andrés Fayos i Andrés Nicolás Ferreiro i De Castro Asier Fuertes i Collado Sergio Fuertes i Collado Marta Gallur i Sánchez Nicolás Gallur i Sánchez Aitor Gil i Dengra Ariane Lluch i Blasco Pau Lluch i Melis Iván Lorente i Ortí
90 Llibret Castielfabib
Comissió
Sergio Lorente i Ortí Pedro Javier Lorente i Ortí Sofía Muñoz i Duran Ricardo Muñoz i Duran Paula Naharros i Valiente Lucia Naharros i Valiente Adrián Peñas i Rodríguez Marta Rodríguez i Alegre Mario Rodríguez i Alegre Vega Romero i Más Belén Saez i Alapont Raquel Saez i Alapont Alejandro Santolaria i Saez Toni Villar i Ortí Jorge Villar i Ortí Col·laboradors José Belenguer i Pastor Maite Calvo i Sobrino José Francisco Carsí i Navarro Carmen Maicas i Ruiz Isabel Martínez i Cerdán José Antonio Rodríguez i Gil Javier Serra i Escrich
La falsedat 91
Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan
RECOMPENSES Comissió Infantil
Comissió Major
Distintiu de Coure + Insígnia Falla Neus Dengra i Rodríguez Asier Fuertes i Collado Sergio Fuertes i Collado Vega Romero i Más
Insígnia Falla Antonio Aramendía i Polo Elisabeth Palma i Ortiz Alba Payá i Crespo Sandra Villanueva i Merino Cristian Ferrer Paco Raga i Francés Roberto Heredia i Del Rey
Distintiu d’Argent Mario Rodríguez i Alegre Sofía Muñoz i Durán
10 anys Paula Castán i Arias Susana Cuquerella i Garrigós Fina Albert i Ibars
92 Llibret Castielfabib
Comissió
Bunyol de Coure Paula Castán i Arias Marisa Blasco i Payá David Quixal i Santos Bunyol d’Argent Carolina Entreaigües i Chust Daniel Sala i Madrid Vicente Gil i Orero 25 anys Jose María Belenguer i Camps Maria Miralles i Molina
Bunyol d’Or Ana María Pérez i Blasco Laura Luján i Parra Lorena Miralles i Molina Marta Bertolín i Colilla Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer Ana De Castro i Calvo Joan Josep García i Rosell Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants Pepita Rosell i Martínez
La falsedat 93
RECORDS DE L’EXERCICI
Falla Castielfabib - MarquĂŠs de Sant Joan
NOMENAMENT Laura Luján i Parra Feia uns anys que no teníem representant major de la nostra comissió i un divendres de Junta General sense esperar-ho… una emocionada i feble veu es va escoltar entre la gent, dient: “M’agradaria ser la Fallera Major del 2014”. Aquesta Senyoreta era i és Laura Luján Parra, la qual es va proclamar oficialment el passat 23 de Novembre com la nostra Fallera Major per al present exercici. Va ser un dia estressant, els fallers estàvem nerviosos i volíem que tot estiguera perfecte per a quan arribara Laura i, a les 21.30h en punt va aparèixer pel carrer Castielfabib amb un somriure que il·luminava tot el barri. El casal estava ple de gom a gom, es feia complicat entrar i gaudir de la decoració que amb molta estima havíem preparat la seua comissió: flors de paper, menjar dolç de color, piruletes de formatge… i al fons una pantalla on podíem vore i conèixer un poquet més a la nostra representant. A poc a poc la nit va anar passant i el somni de Laura començava a marxar. Ara sols ens queda desitjar-li de tot cor que visca cada minut amb la màxima intensitat i amb eixa energia i ganes de fer que tant li caracteritza perquè aquest 2014 és el motor que meneja la falla; ella és la nostra Fallera Major.
Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan
PROGRAMA D’ACTES Febrer
Març
15. Dissabte
1. Dissabte
17h. Presentació en la Casa de la Cultura de Rafelbunyol.
11h. Arreplegà (continuació) pels comerços i cases del nostre barri.
22. Dissabte
2. Diumenge
10h. Taller de falla Com aquest any volem que la falla siga participativa i que els veïns del barri ens ajuden farem un taller explicatiu de la falla al Café–Taller “Qué viene el Lobo”. (c/Rascanya,26)
11h. Arreplegà (últim dia) per la nostra demarcació. Confiarem en la bona disposició dels nostres veïns.
23. Diumenge
21,30h. Sopar dels Amics. Els fallers, 6€, els Amics, la voluntat. Apuntar-se al llistat del casa. Després, discomòbil.
11h. Arreplegà pel nostre barri i després dinarot al casal. Qui vulga quedar-se ha d’apuntar‑se a la llista penjada al casal. 18h. La Crida. Concentració de tots els fallers i falleres de la comissió, per anar a les Torres de Serrans, i estar presents en un acte tan emotiu.
28. Divendres 22h. Sopar al casal, com tots els divendres. Prepararem la decoració dels carres del nostre barri.
17h. Jocs populars per als xiquets i per als majors.
8. Dissabte
9. Diumenge 13h. IXXX Concurs de Paelles. La falla donarà la llenya, l’arròs, l’aigua i el lloc per a fer-les. Deixarem 1 taula i 4 cadires per inscripció (fins a fi d’existències i per rigorós ordre de inscripció). Preu de la inscripció 10 €. Prèviament s’haurà de passar pel casal a inscriure’s i pagar al moment de recollir els ingredients.
102 Llibret Castielfabib
Programa d’actes
14. Divendres
15. Dissabte
10h. Començarà la plantà de la falla gran.
8h. Plantà de la falla infantil. Artistes: Miguel i Beatriz Arraiz. Lema: Solaris
18,30h. Concentració al casal per arreplegar el nostre ninot infantil. 21h. Sopar de la plantà infanti oferit per la comissió (McDonald’s). Acte d’entrega de recompenses de JCF. 22h. Sopar (de pa i porta) de la comissió major.
9h. Xocolatà per als matiners. 10h. Continua la plantà de la falla gran al temps que els xiquets faran el taller “Pinta la teua Falla”. 14h. Dinar al casal. Apuntar‑se a la llista del tauló. 16h. Castells inflables per a tots els xiquets de la comissió i del barri. 20h. Concentració al casal per anar a arreplegar el nostre ninot. Aquest any, cadascú ha de dur un barret temàtic per animar l’acte. 21h. Sopar de la comissió infantil. 22h. Sopar de la comissió major oferit per la nostra Fallera Major, Laura Luján Parra. 23,30h. Discomòbil. 0h. Plantà falla gran. Artistes: María Oliver i Javier Molinero. Lema: Ciutat Encallada
La falsedat 103
Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan
Març 16. Diumenge
17. Dilluns
10h. Xocolatà i esmorzar per als majors de la comissió.
9h. Xocolatà per als matiners
12h. Taller de manualitats per al dia del pare. 14h. Dinar al casal. Apuntar‑se a la llista del tauló. 16h. En cas de premi, concentració de tota la comissió per arreplegar el guardó de la nostra falla infantil. 19h. Concurs “La teua cara em sona” versió Infantil. 20,30h. Sopar de la comissió infantil oferit per la presidenta, Nohemí Rodriguez Camps i la Fallera Major, Laura Luján Parra. 22h. Sopar temàtic i nit temàtica “Aquells meravellosos 50”. Tots els fallers anirem disfressats de l’època i les disfresses més originals, gracioses, elaborades rebran uns suculents premis. Tot acompanyats per la nostra discomòbil. 4h. Ressopar.
9,30h. En cas de premi, concentració de tota la comissió per arreplegar el guardó de la nostra falla gran, acompanyats per la nostra xaranga. Al tornar, ens farem un refrigeri per a prendre noves energies. 14,45h. Ofrena. Concentració al casal, per a que tots els membres de la comissió, desfilem ordenadament fins a la Plaça de la Verge i fer l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats. 20,30h. Sopar de la comissió infantil de pa i porta. 22h. Sopar de la comissió major oferit per la nostra presidenta, Nohemí Rodríguez Camps. Entrega de recompenses de JCF. 0h. Nit de Rock. Aquest any gaudirem d’una nit molt Rockera amb les actuacions de ``Perkal´´ i grups convidats.
104 Llibret Castielfabib
Programa d’actes
18. Dimarts
19. Dimecres
9,30h. Xocolatà per als matiners.
8h. Superdespertà.
11,30h. Cercavila de germanor. Anirem al casal dels nostres amics de la Falla Tamarindos i farem una cercavila amb les falles veïnes de la Federació Benicalap‑Campanar. Demostrem que som pocs però molt units!
9h. Xocolatà. Última de l’exercici.
14h. Globotà. 18,30h. Concurs Pares i Fills. 20h. Vi d’honor per als col·laboradors, anunciants i pares dels nostres xiquets. 21,30h. Paella Gegant. Tiquets al casal. Preus populars per a tots els veïns i amics que ens vulguen acompanyar. 23h. Discomòbil.
10h. Esmorzar. 11,30h. Concentració al nostre casal, per fer una cercavila per tota la demarcació. 13h. Missa de Sant Josep a la nostra parròquia “Sant Ignasi de Loiola”. Després la nostra Fallera Major farà entrega dels corbatins per a la banda i l’estendard. 14h. Mascletà de la pirotècnia Pirofantasia (Carlos Caballer). 18,30h. Concurs de disfresses infantil. Desfilada per la nostra demarcació acompanyats per la nostra xaranga. 21h. Sopar d’entrepà infantil. 22h. Cremà de la falla infantil. 22,30h. Sopar d’entrepà major. 0h. Cremà falla gran.
Nota 1. Durant tots els dies de falles aquell que vulga podrà baixar a dinar al casal i passar una bona estona amb la resta de fallers. Preguntar preus al casal.
Nota 2. Tots els canvis d’actes i horaris que puguen produir-se seran degudament comunicats al tauló d’anuncis, com també i en la mida del possible, seran anunciats pel circuit de megafonia instal·lat a la demarcació de la Falla.
La falsedat 105
EL COMERÇ
El comerรง
Ceremonia www.ceremoniatiendas.com t. 961 566 113 - 962 690 605
El comerç
VEN A CONOCER TU NUEVO CENTRO DE FRUTAS Y VERDURAS La mejor calidad en frutas y verduras, calabaza asada, boniato asado, olivas, aceites, pan... HAZ TU PEDIDO TELEFONICO O VEN A ELEGIRLO Y TE LO LLEVAREMOS A CASA (compra mínima de 15€)
Horario: Lunes a Viernes de 09:00 a 14.30h. y de 17:30 a 20:30h. Sábados de 09:30 a 14:30h. (aceptamos tarjeta de crédito)
Frutería Tu Fresco C/ Valle de La Ballestera, 36 - 46015 Valencia t. 963 383 082
El comerç
Escuela Infantil El Valle C/ Valle de La Ballestera, frente nĂşm. 33 - 46015 Valencia t. 963 499 581 - www.escuelainfantilelvalle.com
El comerç
VEN Y PREPARA TU FIESTA CON NOSOTROS GOLOSINAS – REGALOS – CARAMELOS DETALLES PARA CELEBRACIONES OBLEAS PERSONALIZADAS Y TARTAS DE GOLOSINAS GOLMINOLANDIA Zona Campanar C/ Castielfabib, 7 t. 961 142 748 GOLMINOLANDIA Zona Benicalap Avda. Burjassot, 120 t. 960 645 359 GOLMINOLANDIA Zona Torrefiel C/ Gallano Lluch, 15 t. 961 139 377 GOLMINOLANDIA Zona Trinitat C/ Pintor Vilar, 1
ABRIMOS TODOS LOS DIAS Golminolandia www.golminolandia.com
El comerรง
Concesionario Jaguar C/ Albacete, 13 - 46007 Valencia t. 963 370 381 - www.escuelainfantilelvalle.com
El comerç
· Cursos de inglés de todos los niveles desde los 4 años · Cursos bonificados por la fundación tripartita para empresas en la propia empresa o en nuestros centros · Preparación para los exámenes de la universidad de cambridge: YLE starters, movers, flyers, PET (b1), FCE (b2), advanced, proficiency · Cursos intensivos de todos los niveles · Campamentos multiaventura: en la Comunidad Valenciana y Escocia · Clases de conversación · 5€ / hora intensivos / parados / estudiantes
ENGLISH TOWER C/ Ciudad de Bolonia, 6 t. 963 478 927 - administracion@englishtower.com ENGLISH TOWER YES C/ Terrateig, 1 b 16 t. 963 479 728 - yes@englishtower.com ENGLISH TOWER BUSINESS CENTER Avda. Músico Maestro Rodrigo, 37 t. 961 935 068 - business.centre@englishtower.com ENGLISH TOWER INTERNATIONAL LANGUAGE CENTRE Avda. Tirso de Molina 6b der. t. 963 115 454 - ilc@englishtower.com English Tower Valencia www.englishtower.com
El comerç
Bowling Center “La Bolera” Avda. de Campanar, 126 - 46015 Valencia t. 963 471 011 - 963 496 333 - www.labolera.es
El comerç
Mª del Carmen Sanz Martínez. AVON Valencia t. 679 831 885 - transcoria_s.l@hotmail.com
El comerﾃｧ
RESTAURANTE FELIX
31 Aﾃ前S A TU SERVICIO ESPECIALIDADES EN: CARNES A LA PIEDRA, PESCADOS Y MARISCOS FRESCOS DEL DIA
Bar - Restaurante Fﾃｩlix Avda. Maestro Rodrigo, 14 - 46015 Valencia t. 963 474 933 - t. 963 471 245 - www.restaurantefelix.es
El comerç
UNA NUEVA CERVECERÍA EN EL BARRIO DE CAMPANAR · Degustar una auténtica cerveza Cruzcampo, tirada por el exclusivo sistema Glacial o una fabulosa Pinta de Paulaner de Trigo, y una gran variedad de cervezas Nacionales e Internacionales. · Disfrutar, junto con tu cerveza, de una grandiosa Hamburguesa de Ternera, Caballo o Pollo, con nuestra exclusiva Salsa Burguer. · Saborear nuestra personal, única y variada carta de bocadillos y sandwiches. · Dipear nuestro Humus de Garbanzo, Berenjena o Guacamole. · Probar distintas y variadas tapas. · Tomar una Copa o Gintonic. · Organizar cenas y comidas para grupos, con menús adaptados a tu presupuesto. · Desayunos, Almuerzos, Comidas, Menú diario. DISFRUTA DE NUESTRO ACOGEDOR AMBIENTE Y DE LA TERRAZA Taberna del Sur C/ Poeta Antonino Chocomeli, 5 - 46015 Valencia t. 963 384 998
El comerรง
Marco Aldany Campanar Avda. Tirso de Molina, 14 - 46015 Valencia t. 963 001 224 - www.marcoaldany.com
El comerç
- Inyección de Gasolina - Inyección Diesel - Electricidad/Electrónica - Encendido - Adaptación a vehículos minusválidos - Frenos, ABS, ESP - Mecánica de mantenimiento - Mecánica de motos - Neumáticos y alineación dirección - Aire Acondicionado
C.O.D.A. Centro Operativo y Diagnosis del Automóvil C/ Marqúes de San Juan, 8 - 46015 Valencia www.tallerescoda.com
El comerรง
PANNU, Frutas y Verduras C/ Valle de La Ballestera - 46015 Valencia t. 602 164 717
Herbolario Navarro www.herbolarionavarro.es
El comerรง
QUE VIENE EL LOBO! C/ Rascanya, 26 - 46035 Valencia t. 961 934 144 - info@quevienelobo.com
Aqua Doggy C/ Valdelinares, 5 - 46015 Valencia t. 963 400 182 - www.aquadoggy.com
El comerรง
Pick Up Express Valencia C/ Valle de La Basllestera, 15 - 46015 Valencia t. 961 145 486 - www.pickupexpressvalencia.es
Desde 1978 PELETERIA Y PRENDAS DE PIEL VENTA DIRECTA AL DETALL Arreglos y composturas BARTON Avda. Campanar, 122 Izq - 46015 Valencia t. 963 493 649
El comer莽
Carmen G贸mez Peluqueros y Belleza C/ Valle de La Ballestera, 21 - 46015 Valencia t. 963 404 949 - www.peluquerosybellezacarmengomez.es
Restaurante Levante Avda. Maestro Rodrigo, esq. C/ Manuel de Falla t. 960 651 152
El comerç
140 CLASES DE CERVEZA COMIDA ALEMANA Abierto todos los días Horario: de 13:00 a 02:00h.
Bierwinkel C/ Valle de La Ballestera, 11 - Paseo de Las Facultades, 1 - Valencia t. 963 499 371 - 963 691 958 - www.bierwinkelcampanar.com
FotografiArte C/ Castan Tobeñas, 26 - 46018 Valencia t. 963 380 600 - www.fotografiartestudio.com
El comerç
El cafenet C/ Castielfabib, 10 - 46015 Valencia t. 678 674 438
¡¡Infórmate de NUESTRAS OFERTAS con PRÁCTICAS INCLUIDAS!! Autoescuela Ademuz C/ Rascaña, 9 - 46015 Valencia t. 963 463 164
El comerç
ESPECIALIDAD EN CROISSANTS Y TORTA DE PASA Y NUECES Riu-Blanch C/ Castielfabib, 9 - 46015 Valencia t. 963 406 131 - www.pickupexpressvalencia.es
DR. FERNANDO RIUS
Farmacia Dr. Fernando Rius C/ Marqués de San Juan, 10 - 46015 Valencia t. 963 492 080
El comerç
La Paella Valenciana C/ Marqués de San Juan, 27 - 46015 Valencia t. 962 054 415 - 634 531 927
MENÚ PARA 2 PERS. MENÚ PARA 3 PERS. MENÚ PARA 4 PERS. MENÚ PARA 6 PERS.
13,95€ 20,95€ 27,95€ 41,95€
KANGDA Avda. Maestro Rodrigo, 6 - 46015 Valencia t. 963 482 830 - 963 498 478 - 635 925 530
El comerç
Colla “Els Bessons” C/ Valle de La Ballestera, 33 - 9ª - 46015 Valencia t. 679 841 051 - 627 256 951 - dolsaina.galeon.com - anto_music@hotmail.com
Lorno Avda. Campanar - esq. C/ Marqués de San Juan - 46015 Valencia t. 600 431 387
El comerç
Per un somni C/ Marqués de San Juan, 3 - 46015 Valencia t. 963 490 523 - info@perunsomni.com - www.perunsomni.com
himovil C/ Marqués de San Juan, 3 - 46015 Valencia t. 963 490 523 - info@himovil.com - www.himovil.com
El comerç
TU TIENDA ONLINE DE TODO TIPO DE CORTINAS ESTORES ENRROLLABLES SCREEN, PANELES JAPONESES CORTINAS DE LAMA VERTICAL, ESTORES NOCHE-DIA, MECANISMOS DE PANEL JAPONES, MECANISMOS PARA ESTARES PAQUETO O PLEGABLE
CortiColors www.comprarcortinas.net t. 963 286 565 - 630 086 030
EDUCARE
CENTRO DE OPOSICIONES A CUERPOS DOCENTES E. Primaria - E. Infantil - E. Especial (P.T.) - Audición y lenguaje Música - E. Física - Inglés Preparación a distancia - Aula virtual Educare C/ Grabador Enguídanos, 49 b - 46015 Valencia t. 961 373 689 - 606 700 252 - www.educareoposiciones.com
El comerรง
Pineapple C/ Valle de La Ballestera, 37 - 46015 Valencia t. 962 059 578 - 657 997 471
Marcos - Fotos Mas C/ Valle de La Ballestera, 36 - 46015 Valencia t. 963 407 212
El comerç
El Gos de Pancho C/ Marqués de San Juan, 3 b - 46015 Valencia t. 963 296 993
FOTOCOPIAS EN B/N - COLOR IMPRESIONES DESDE USB ENCUADERNACIONES PLASTIFICACIONES SERVICIOS DE IMPRENTA LIBROS DE TEXTO
Papelería Campanar C/ Gaudencia Torres, 7 b - 46015 Valencia t. 963 489 443 - papeleria-campanar@msn.com
El comerç
ARTE FLORAL - DECORACION PRODUCTOS ECOLOGICOS Y NATURALES - FORMACION Comparte con nosotros tu día más especial. Más de 25 años de experiencia en Bodas y Comuniones nos avalan. Floristería Amparo Jordá C/ San José de La Montaña, 2 - 46008 Valencia t. 963 820 895 - www.facebook.com/ajordafloristastitulados
La Tabernita de Vane C/ Castielfabib, 18 b - 46015 Valencia t. 963 385 373
El comerç
Óptica Campanar Avda. Médico Vicent Torrent, 15 - 46015 Valencia t. 963 475 047
Ges Seguros. Agencia: E. Saez C/ Castielfabib, 12-4º - 46015 Valencia t. 963 263 297
El comerç
Cínica Dental Campanar Pl. Diputado Luis Lucía, 16 b - 46015 Valencia t. 963 497 089 - www.clinicadentalcampanar.com
Forn de Manuela C/ Benidorm, 12 - C/ Aparicio Albiñana, 13 - 46015 Valencia t. 963 493 520 - 963 490 481
El comerç
Talleres Álvarez Avda. Campanar, 120 - 46015 Valencia t. 963 491 933 - talleresalvarez@hotmail.com
Avda. General Aviles, 42 - t. 962 055 366 Avda. Fernando El Católico, 10 - t. 963 524 809 Avda. del Cid, 1 - t. 963 859 363 Avda. Giorgeta, 14 - t. 963 415 453 Avda. Manuel Candela, 57 - t. 963 811 660 Avda. Maestro Rodrigo - t. 670 577 014
Maletas Luis Enrique. Artículos de viaje www.maletasvalencia.com
El comerç
Café Piccolo C/ Marqués de San Juan, 19 - 46015 Valencia t. 963 409 562
BAR SERRANIA
ESPECIALIDAD EN COMIDAS CASERAS - TAPAS VARIADAS – JAMÓN DE ARAGÓN - BRAVAS Y EMBUTIDOS Bar Serranía C/ Rascaña (junto parada Bus 61) - 46015 Valencia t. 963 407 201
El comerç
Administraciones “Bolufer S.L.” C/ Carlos Dinnbier, 12b izq. - 46015 Valencia t. 963 407 313
Viadel. Carnicería - Charcutería www.carnesviadel.com / info@carnesviadel.com m. 626 172 224
El comerç
Tapas variadas, sandwich, bocadillos, hamburguesas y platos combinados. Especialidad en tortillas variadas. Bocatería Moka C/ Marqués de San Juan, 7 - 46015 Valencia
Bar - Restaurante Jose’s C/ Valle de La Ballestera, 34 - 46015 Valencia t. 963 493 053
El comerç
Pizzería da Antonella C/ Marqués de San Juan, 19b t. 963 491 791
PAPILLON - Centro de peluquería y estética C/ Valle de La Ballestera, 13 - 46015 Valencia t. 963 463 431
El comer莽
Impermeabilizantes Mapsa www.impermeabilizantesmapsa.com mapsa@impermapsa.com
Rafael Cervera. Climatizaci贸n t. 661 244 046
Llibrets de Falla, diseño, coordinación e impresión Diseño Gráfico + Fotografía+ Arquitectura + Restauración + Interiorismo
retales estudio creativo retalesestudiocreativo.wordpress.com / retalesdearquitectura@gmail.com t. 650 524 765 / 686 869 650
agraïments A Roberto Heredia i a Jose Francisco Carsí per la seua dedicació quasi exclusiva del seu temps. A Miguel Arraiz per aguantar les nostres bogeries. A Nohemí Rodriguez per permetre les nostres bogeries. A Maria Miralles per l’enllaç comissió-dissenyadors.
@FCastielfabib #llibretcastielfabib14 #lafalsedat
Escaneja aquest codi amb el teu mòvil i gaudeix del nostre llibret en format digital