Llibret Falla Barri La Vila 2018 by Federació Falles de Burriana

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del Valencià.

EDITA: COORDINACIÓ: PORTADA: PUBLICITAT: IMPRESSIÓ: DEPÒSIT LEGAL:

Associació Cultural Falla Barri La Vila Julián Arribas Pérez María Piqueres Blasco José Caballero García, Toni Gil Trilles Gráﬁcas Castañ CS 17-2012

ÍNDEX 75 anys de Juntes Locals Falleres.

Pregó del 75é aniversari de la JLF.

El President saluda.

La Fallera Major de 2017 s’acomiada.

La Presidenta Infantil saluda.

Cort d’Honor.

Comissió.

Cort d’Honor Infantil.

Comissió infantil.

Exaltació.

Contalla d’homenatge a la Reina Fallera.

Poema d’homenatge a la Reina Infantil.

Imatge.

Esbós de la falla.

Crítica de la falla.

Esbós de la falla infantil.

Crítica de la falla infantil.

Coses de l’any passat.

Un honor per a La Vila.

Un agraïment molt especial.

Més teatre.

Exposició de pregons.

Els pregons.

Bonretorn, crònica en clarobscur.

Col·laboradors.

75 ANYS JUNTES LOCALS FALLERES Enguany estem d’aniversari. Celebrem 75 anys de Juntes Locals Falleres a la ciutat de Borriana. La primera Junta Local Fallera va nàixer el dia 9 de desembre del 1943, atés que eixa és la data d’aprovació que figura en la carta signada per Francisco Martínez, President acabat d’elegir de la Junta Central Fallera (València), i escrita el 22 del mateix mes on es reconeix la institució borrianenca. A.G.F.V. Junta Central Fallera SECRETARÍA “Tengo el honor de comunicarle a V. Que en la junta celebrada por esta Central Fallera el día 9 de los corrientes bajo la Presidencia de D. Luis Martí Alegre, fue presentada una instancia-solicitud para la Formación de una Junta Local Fallera en esa población, habiéndose aprobado la admisión en esta Junta Central Fallera y el reconocimiento para esa Junta Local. Lo que comunico para su conocimiento y efectos”. La JLF es va formar a partir de la Comissió de Festes i el primer President va ser Salvador Dosdá Vernia, qui ja havia sigut membre de l’antiga comissió. Era la primera vegada que a Borriana s’encarregava de l’organització general de Les Falles una institució específica i tot el món faller estava tan il·lusionat com expectant. Per això, els projectes festius i les actuacions de la junta liderada per Dosdá havien de ser dignes de l’acollida dels fallers, impulsors de noves idees i amb garantia d’èxit. El moment era tan important que suposava un punt d’inflexió crucial i comprometedor del qual hauria d’arrancar tota la grandesa de la festa futura. La Junta Local Fallera de Borriana no va defraudar. No hi ha dubte que la JLF va complir les expectatives. Es va recuperar la figura de la dona amb Vicentita Miró Guerola, qui fou la primera Reina Fallera de la ciutat, tot i que al 1936 també hi hagué màxima representant, Milagros López Juan, però com a Fallera Major de Borriana, atés que eren temps de república. Es va celebrar un bateig faller, es va publicar un programa de festes comú i complet, es va celebrar la Cavalcada del Ninot i es van instaurar els premis de les Creus de Maig. I així, amb aquest esperit il·lusionat, continuaria durant els anys següents la JLF innovant i impulsant noves idees, com la publicació de El Fallero (1945), el concurs de cartells anunciadors (1945) o actes diversos que encara quedaven lluny en el temps, com ara els tapissos (1960) o la Batalla de Flors (1960), entre altres coses. Celebrem, doncs, l’aniversari de la Junta Local Fallera. Julián Arribas

PREGÓ 75é ANIVERSARI DE JLF

Autoritats, dirigents de la festa de la ﬂama, regines i cavallers que ompliu el Payà amb folgança, forans, veïns i forasters congregats en magna plaça, amigues i amics presents aﬁns al món de la falla. Escolteu el pregoner que emocionat ara us parla, doncs per encàrrec faller de Junta Local de Borriana tinc la vènia que em permet, m’ompli de goig, m’afalaga, el vindre a fer-vos saber de l’acte faller que exalta d’esta festa el naixement de l’ens que l’organitzava. Fou en l’any quaranta tres, i en fa setanta cinc ara, uns entusiastes fallers amb Salvador Dosdá Vernia al front, sent el president de la Junta que es formava, volgueren potenciar més la tradició novençana que feia quinze anys només naixia amb la veterana, i fent un esforç tremend per millor organitzar-la, desinteressadament ja en aquells temps, i encara ara, aproparen a la gent festa tan extraordinària.

Festa del foc que ens encén, festa efímera i eterna festa que ens trastoca el seny festa que ens arriba a l’ànima. Conste el reconeixement, que ho mereixen per prestància, als membres, elles i ells, de “Les Locals” de la història. I grat esdeveniment tenim també enguany en dansa que ací hui commemorem que Reines Falleres, Borriana, ja setanta cinc en té, i a quina d’elles més guapa. Molt bona nit tots tingueu en aquest acte que emana emoció, caliu, sentiment, per tradició ja tan nostra i enalteix, al mateix temps, a qui ha sigut sobirana per mèrits d’arrelament a festa tan emblemàtica. Quinze lustres ja de temps des que la Junta iniciava, amb el desig manifest d’engrandir festa tan magna, un repte: el complir-ne cent continuant magniﬁcant-la. Visquen les falles de ple, i... és clar, que visca Borriana. Toni Gil

EL PRESIDENT

Javi Plasencia Borillo

PRESIDENT 2018 6

SALUDA

És un immens plaer dirigir-me a vosaltres per segon any consecutiu com a President d’aquesta comissió. Comissió de la que estic ben orgullós, ja que és el motor que impulsa la Falla la Vila, any rere any, perquè destaque en molts aspectes de la nostra festa, i a la que li done les gràcies per haver conﬁat en mi per a dur endavant el projecte d’este any. Com no, done el meu més sincer agraïment a les empreses col·laboradores que, amb les seues aportacions, ens ajuden a dur endavant el nostre destí, que no és altre que engrandir la nostra festa de les falles. També agrair al barri pel seu recolzament i reconeixement de la nostra feina. Enguany m’acompanya en les tasques de President Alicia, nostra Presidenta Infantil, complidora, formal, sempre amb un somriure en la boca. I que dir de les falleres i fallerets, elles, quatre joves molt alegres, a les que se’ls il·lumina el rostre tan bon punt es posen el trage de valenciana i de les que em sent molt orgullós de compartir aquest any faller. Els xiquets, riallers i jovials, sempre disposats a gaudir de la nostra festa, gràcies per compartir un any més. Us esperem a tots, vilers i vileres, resta de comissions falleres, Borrianencs i forasters amb el braços ben oberts perquè gaudim tots junts de les nostres festes de Sant Josep. Visquen les falles, visca Borriana i visca la Falla La Vila.

LA FALLERA MAJOR DE 2017

CÃ¨lia Vicent Borja

FALLERA MAJOR 2017 8

S’ACOMIADA

Benvolguda comissió, vilers, amics, La primera volta que em dirigia a vosaltres ho feia agafant la meua banda, per tal de posar-me-la, i ara, un any després ho faig guardant-la al calaix on, a més, hi són tots els records d’aquest meravellós regnat. Però no puc tancar aquest calaix sola, ja que heu sigut molts els que enguany us heu desviscut per omplir-ho junt amb mi, i començaré pels meus pares, els quals, amb el seu esforç, han fet que hui puga acomiadar-me de vosaltres com a Fallera Major 2017, fent d’aquest, un autèntic conte de fades. I com qualsevol Reina, de qualsevol contalla, cinc joves van voler escriure junt amb mi aquest meravellós capítol, on totes i cadascuna de les pàgines estan plenes de riures, secrets i nits meravelloses. Per tal motiu he d’agrair-los la seua companyia durant aquest any de somni. Gràcies xiques! I gràcies com no al nostre president, Javi Plasencia, per acompanyar-me a cada acte amb un somriure. També a qui ho ha sigut dels infantils de la falla, Paula Vilarroig, que amb la seua innocència i saber estar ha sabut aplegar al meu cor. Tots dos m’han ajudat a regnar en aquesta meravellosa comissió a la qual li estic molt agraïda pel seu esforç i dedicació en cadascun dels projectes, i quins millors exemples que el primer premi de comparsa major i el primer de sainet! I com cada any, em sume a les falleres majors que mitjançant aquestes línies s’acomiaden del seu conte, però no per tal de tancar-lo, sinó de deixar-lo obert per a seguir escrivint més i més pàgines. Una volta més, gràcies a tots per engrandir aquesta, la nostra festa de la falla. Visquen les falles, un patrimoni en comú. Visca la Vila!

LA PRESIDENTA INFANTIL

Alicia Giménez Poles

PRESIDENTA 2018 10

SALUDA

Hola a tots! El meu nom és Alícia, i per primera vegada tinc el gran honor de dirigir-me a vosaltres com la presidenta infantil de la falla la Vila 2018. Vull agafar aquest any com un objectiu; un bon objectiu. Serà complir tots els desitjos i necessitats dels meus fallerets María i Claudio, fer tot el que em toque el millor possible i sobretot disfrutar d’aquest any tan bonic de festa. Tot açò és nou per a mi, mai havia sigut Presidenta, així que ho faré el millor que puga. El meu inici en la falla crec que el podria descriure com l’obra de teatre: «Mare, jo vull ser fallera!», a dia de hui, sense cap dubte seria: «Pare, jo vull ser presidenta!», i dins d’uns temps no sé quin serà el títol de la meua obra, però m’agradaria que fora: «Pares, jo vull ser reina!». No m’oblide de donar-li les gràcies a aquesta espectacular comissió que tenim, ja que, tant adults, jóvens o xiquets ens ajuden en qualsevol cosa. Com no, compte amb el recolzament de Javi, que sense cap dubte serà molt important per a mi aquest any, de segur que em guiarà en el que faja falta. Per últim voldria també donar-li les gracies als meus iaios i als meus pares per fer real aquest somni que tenia des de ben menuda. Sols tinc una cosa més que dir, VISCA LA VILA! VISQUEN LES FALLES! I VISCA BORRIANA!

CORT D’HONOR AIDA Plasencia Ferrada

SANDRA Martínez Gil

IRIS Moreno Guerola

MARร A Escribรก Paricio

COMISSIÓ

President: Vicepresident 1r: Vicepresident 2n: Vicepresident 3r: Vicepresident 4t: Comptadora: Tresorera: Secretaria: Vicesecretària:

Javier Plasencia Borillo Toni Gil Trilles José Plasencia Borillo Amadeo Antonino Fuentes Loles Suárez López Meritxell Navarro López María Isabel Bernal López Gema Ferrada Rubio Amparo Poles Gimeno

Delegat de Loteria: Delegada de Rifes: Delegat de Recompenses: Delegats de Creus:

Javier Plasencia Borillo Mónica Masiá Granell Javier Plasencia Borillo José Vicente Ferrada Rubio, Maria Piqueras Blasco, Diego Palomo Llidó Julián Arribas Pérez Alexis Valls Giménez, Adrián Plasencia Masiá María José Montoya Tormo, Verónica Millán Martínez Amadeo Antonino Fuentes Jose Angel López Girona José Vicente Ferrada Rubio, Pedro Molina Cabrera Celia Borja Arnandis José Plasencia Borillo, Celedonio Lloret Marín, Amparo Poles Gimeno Julián Arribas Pérez, Toni Gil Trilles. José Caballero García Reyes Blasco Muñoz, Julián Piqueras Rubio Gema Ferrada Rubio, Sayo Godos Moliner, Mónica Masiá Granell, Asun Blasco Muñoz, Meritxell Navarro López, Reyes Blasco Muñoz Loles Suárez López Gema Ferrada Rubio Mariola Aguilera Sanchis Ana García Crespo Amadeo Antonino Fuentes, Celedonio Lloret Marin, Jose Angel López Girona Julián Piqueras Rubio Francisco Hinojal Martín, Marco Antonio Muñoz Culebras

Delegat de Teatre: Delegats de Falleres: Delegades d’Infantils: Delegat de Truc: Delegat de Futbolí: Pirotècnics: Delegada de Cartilles: Delegats de Casal: Delegats de Llibret: Delegat de Propagandes: Delegats de Carrosses: Delegats de Comparses: Delegada de Flors: Delegada de Fotos: Delegada de Cens: Delegada de Estendard: Delegats de Música: Delegat de Troquel: Delegats de Taller:

Vocals José Ignacio Monferrer Daudí Ramón José Ibáñez Badal Joaquin Miguel Vicent Centelles María Luisa Aguilella Llueca Carmen Isabel Guerola Font María Elisa Pina Muñoz David Felis Peris Feli Gimeno Musoles Bárbara Molina Cabrera Maria Del Pilar Paricio Mechó Pilar Esteve Escobedo Marimé Canut Sancho Jozef Edward Gilewicz Mari Luz Vicente Alvarez Marian Martínez Vico Pilar Polo Santos-Olmos Miguel Bagán Guillamón Juan Francisco Giménez Gómez, Sandra Martínez Gil Jordi Gimeno Godos Neus Gil Blasco David López Dolz Paola Muñoz Martínez Cèlia Vicent Borja Iris Moreno Guerola Aida Plasencia Ferrada Àfrica Arribas Gimeno Irene Archelós Girona

Sara Jiménez Oliver Pablo Ojeda Ruiz Carlos Gimeno Godos Mercè Pérez Martínez Elena Hinojal Vicente Jorge Navarro López Balma Ballester Saborit Ana Palmer Vivas Ana Armario Miranzo Ferran Felis Canut Lluís Eixerés Ros Irene Malonda Martínez Marc Ferriols Martí Laura Edo Mingarro Maria Martín Vicent Aroa Ruiz Sánchez Alejandro Diago Espí Eric Julve Diago Jordi Pérez Diago Manuel Bueno Gozalbo María Escribà Paricio Marc Eixerés Moros Marc Gómez Godos Luis López Dolz Pablo Plasencia Masiá Lara Monferrer Aguilella Carla Rubert Escrig Adrià Sanmarti Polo

José Montoro Fernández Carlos Feliu Usó Carlos Terrés Ferrer Maria Ventura Usó Paloma Sánchez Cabezas Edith Navarrete Maciàn Maria Antonino Navarro Cristina Conde Castillejo Coral Barres Sanz Andrea Muñoz Martínez Iris Ochando Gascó Iria Blasco Llop Adriana Amiguet Gual Naiara Perez Rubio Laia Molina Suárez Andrea Cabedo Muñoz Rosa Garcia Llobat Carla Granell Monserrat Paula Juan Ortiz

CORT D’HONOR INFANTIL

MARÍA Ardouni Montoya CLAUDIO López Millán 16

COMISSIÓ INFANTIL

Presidenta: Vicepresidenta: Comptador: Tresorer: Secretària:

Alicia Giménez Poles Raquel Bagan Bernal Claudio López Millán César López Millán Marina Hinojal Vicente

Vocals:

Paula Vilarroig Aguilera, Ainhoa Sanmartín Polo, Alba Vilarroig Aguilera, Judith Felis Canut, Marta Pascual García, Ivanna Puziy, Carolina Gil García, Blanca de la Torre Piña, Cristina Borja Chabrera, Elena García Garí, Paula Beltrán López, Isabel Tormo García, Marta Saborit Mundina, Mar Tormo Vernia, Mireia Oliver Hernando, María Ardouni Montoya, Rubén García Martínez, Jose Aranda Paricio

EXALTACIÓ

Exaltació de la falla Bona nit gent de La Vila ací em trobe, un any més, perquè no puc dir que no si la falla em requereix. Per un grat oferiment directe del president i d’algun que altre amic que segur tots coneixeu, tinc la vènia que em permet fer aquest manteniment. Després de molts i molts anys, tenim situació especial, ens falten en 2018, màximes representants. Ni reines ni aniversari és un any de transició, però no podem deixar que s’oblide en el record, doncs cada exercici faller és especial per molts fets, i aquest ho serà també per molts motius, ja ho veureu. No poder lloar a Reines va fer que algú es plantejara que en la nostra exaltació s’exaltara a LA FALLA, a la comissió fallera que amb enorme il·lusió any rere any sempre busca engrandir la tradició.

Enguany la falla major fa el número... un més. La nostra setanta cinquena serà la de l’any que ve. Però totes per igual tenen vida meritòria i per això les d’enguany formaran part de la història. No som la vila una falla d’espectaculars monuments, però sempre estem ahí, amb monuments molt decents. Ni tampoc som comissió de pressupostos exagerats, però bé els gestionem, per a estar en totes parts. Participem als concursos, sí, en tots els que podem i intentem guanyar un premi allà on participem. Això fa que en cada any faller tinguem la satisfacció del recolzament sincer de tota la comissió. I això ens sembla suﬁcient, que a poc a poc anem fent que la nostra comissió tinga reconeixement. I és que ja la nostra falla és per tots reconeguda com de les capdavanteres de la festa tan volguda. En Activitat fallera sempre estem als primers llocs, i en la resta de conteses, lluitem per ser dels millors.

Però lloar a La Falla i a tota la comissió em semblava un poc forçat no m’agradava del tot, que qui ha de rebre lloances en l’acte d’exaltació són, clar, les nostres falleres que ho mereixen, de debò. I havien pensat en mi!, perquè jo, el mantenidor? i sense adonar-me com, si pots fer açò o allò, ja em trobava embolicat en agradable “marrón”, perquè al digne oferiment no vaig poder dir que “no”.

Exaltació de les corts d’honor de la falla Els nostres representants, la nostra cort de falleres, fallereta i falleret, són joves emocionades i ells entusiasmats xiquets per viure amb intensitat la festa de Sant Josep. María i Claudio de nou són la nostra parelleta que en desﬁlar pel carrer són l’orgull d’aquesta festa. Per ells tenim fallerets, i és per això que la Vila, ja des de fa uns pocs anys, els està tan agraïda. Ell, despert i boniquet, alegre i servicial, fa que ella estiga a gust en tot acte al seu costat. Ella, viva i molt festera bonica i ditxaraxera, és el millor complement d’una parella perfecta.

I què dir de les majors, les falleres de la cort, que són la passió i l’orgull de la nostra comissió.

Quan en els actes desﬁla, sa presència es fa notar i els membres de La Vila l’aplaudeixen a rabiar.

María és una jove de mirada angelical, sempre amb un somriure dolç que ressalta el seu encant.

Sandra, torna a ser també representant de la falla, bonica, alegre, jovial, i incansable en tota gala.

Enguany ha volgut provar i ser fallera oﬁcial i després del ja viscut segur serà un any genial.

Amb somriure permanent, sempre contenta i festiva, contagia a tots pel deler amb què ho viu en La Vila.

En desﬁlar, l’elegància que desprén en tot moment, deixa a tots bocabadats, estupenda i esplendent.

Amant de la nostra festa i de tot el que això implica és fallera exemplar, per majestuosa i digna.

També Iris és enguany fallera de comissió, posa el cor per disfrutar de cada instant a muntó.

Aida, ja duu molts anys de fallera doncs ho és des de ben menuda; viu plenament tots els actes i es fa sentir molt volguda.

Amb la seua joventut i una bellesa serena la falla està orgullosíssima de tan excelsa fallera.

Festera de cap a peus, torna també a ser fallera per poder enguany gaudir amb intensitat la festa.

Graciosa, activa i festiva, té a la comissió encisada per l’emoció amb què viu tots els actes de la falla. Falleres i fallerets, enguany ens falten dues reines i acompanyant cavaller, però amb presències tan dignes ben orgullosos estem. Enguany no tenim regines, ni infantil ni major, però les nostres falleres, duen la falla en el cor, i això és el més important, sentir la festa ben dins, i gaudir-la, fruir-la al màxim, amb els ben desperts sentits.

Exaltació dels sentits A tots altera els sentits festa tan extraordinària, festa del foc que ens encén, festa efímera i eterna, festa que ens trastoca el seny festa que ens arriba a l’ànima. La vista se’ns obnubila amb la dona i sa bellesa, la falla i el seus colors i la màgia de l’ofrena, i amb la vistositat dels castells artiﬁcials, l’etèria i volàtil ﬂama i el seu impacte visual. L’oïda sens desbarata en escoltar melodies que en falles són al carrer, en tot moment, tots els dies. I per si no és prou l’escoltar el suau encant de la música, qui en escoltar una traca no sent soroll que l’embruixa?

El tacte, amb la ﬁna seda dels vestits de les falleres i la suavitat velluda de les ﬂors primaverenques, se’ns altera gratament en els actes de les festes, i ens abasta l’emoció si intentem tocar la verge. L’olfacte ens desperta l’ànima quan passejant pel carrer gaudim de l’intens olor d’una traca o un masclet, o en el passeig matinal el dia de Sant Josep quan el perfum d’una rosa ens fa sentir-nos al cel. El gust en dies de falles, sempre està ben pertorbat, amb els bunyols i altres dolços que desitgem degustar. En festes de germanor o en els àpats al casal, en grata delectació el gust frueix alterat. El gust... el gust és meu us puc dir, i espere us haja agradat.

Toni Gil 21

CONTALLA D’HOMENATGE A LA REINA FALLERA Majestat, Quin gran goig per a un viler ser un record preciós de la més màgica nit, d’un instant tan valuós. T’oferisc hui la paraula, t’ofrene el goig d’escoltar-la i et convide a compartir el plaer de pronunciar-la.

Et jure que de sobtada de nou vaig voler pactar amb el diable que fóra per uns versos, un grapat de mots que parlen d’amor mes no me’n va escoltar cap. Cap diable, ni cap àngel, i em vaig dir: “I ara què faig?” I en eixa desesperança és així com vaig pensar:

Podria escriure un poema, vaig pensar una vegada quan al cel, entre els estels, vaig creure veure una cara de somrís encisador i de tan bella mirada que, corprès, vaig desitjar homenatjar-la, besar-la amb eixes paraules que sols es poden dir a Borriana.

Allà vaig.

Podria escriure un poema a la vora de la mar si trobara una sirena d’amagat entre els coralls que amb paraules de l’abisme, eixes que ningú no sap i que, ves per on, són dolces a pesar de ser de sal... podria escriure un poema si me l’anara dictant.

Aleshores vaig saber que aquell boig, el mariner que anava, a la deriva, entre les crestes del vent i buscant entre les aigües, aquell boig, era un faller, de ma casa, de Borriana, de la Vila, un viler; i allò que l’enlluernava, de la falla, era el seny.

Tot començà no fa molt, quin il·lús, tot començà quan tan sols jo era un esbós, una imatge sens trellat, i vaig oir que esta nit, veterans i novençans et dirien uns poemes. “Quina enveja”, vaig pensar, “Jo també en diria un si tinguera veu d’humà”.

I sembla que al lluny, les ones arrosseguen un secret, unes veus entre l’onatge... potser siga un mariner, potser un boig que naufraga i és només la seua veu que crida en veure la platja entre les crestes del vent com qui veu en la foscor que una guspira s’encén.

I aquella cara entre estels que des del lluny el mirava no era sinó d’una reina que governava una plaça on uns bojos cada any planten al mig una falla, perquè tu, en desitjar-ho, la transformes tota en ﬂama i es puriﬁque el pecat que puga haver-hi a Borriana.

No era enveja. Eren zels! Ho reconec, Majestat. En saber que en eixe tron estaries tu enguany vaig vendre l’ànima al diable i la veu em va donar. Era el diable del foc i al foc em va condemnar. Però no tenia els versos ni qui els anara dictant.

Mes potser siga un miratge, el deliri, la il·lusió, potser és sols bogeria, la quimèrica passió d’un poeta que no troba ni un sol vers de la cançó, ni un sol mot, ni sols un símil, ni l’esperit trobador amb què escriure eixe poema que ha de ser una oració.

Eres, doncs, una alquimista que troba el sentit de la festa i conjures l’equinocci de la més bella manera, tot encenent la guspira i enlairant nostra senyera perquè brolle un any més aqueixa singular gesta on tot es transforma en passió, en alegria i bellesa.

I et demane que perdones, dels versos, l’atreviment. Potser siguen disbarats d’este faller inconscient. Però és que per un moment he cregut, reina Judith... he cregut que tu i jo som dos llampecs de l’inﬁnit. Mes potser siga un deliri el camí que ací m’ha dut. Tu ho jutges, Majestat; jo et conte com ha sigut.

T’espera el foc al carrer, eixe foc que a tu no et crema perquè el foc és bon alumne d’una encara millor mestra. A mi m’espera... no sé, només sé que em desespera un sentiment que en les ones s’està engolint la bromera. Si ho permets, per caritat, te’l confese a cau d’orella.

Perdona l’atreviment, però dis-me, el salvaràs? Si no és així, no et preocupes, que el ninot... Ell ho entendrà. No t’ofengues, reina meua, puix que m’he desbaratat, al cap i a la ﬁ el ninot quan naix, ja està condemnat i si no et ﬁxes en ell, el ninot... Ell ho entendrà.

Escriuria tants poemes que caldria fer un PAI més gran que el de Sant Gregori, un PAI vertaderament gran per a alçar la biblioteca i allí poder custodiar milers de llibres d’amor per a tu tots dedicats. Si tu ho ordenes, ma Reina, l’alcaldessa el construirà.

Prompte veuràs els ninots al foc etern condemnats i entre ells en veuràs un mirant-te bocabadat. Al pit durà un pardalet, un viler que està volant; al cor durà tot Borriana; més dins, a tu et durà. I et demanarà clemència... Majestat, l’indultaràs?

Podria escriure un poema d’una reina i un ninot, d’una reina enamorada d’un ninot fet de cartó. Escriuria que l’indultes i, que entre els dos, un amor els uneix per sempre més, més enllà de la raó, més enllà de les estreles i de tota comprensió.

I els poemes contarien que la Reina va indultar aquell ninot de la Vila que tant li havia agradat. I a poqueta nit, un dia, al brancal del campanar, quan els núvols ocultaren, de la lluna, el bell esguard, tu tancares els teus ulls i el ninot et va besar.

Ho entendrà, si no l’indultes, ho entendrà i morirà si tu així li ho desitges, per tu es deixarà cremar. Però si tens algun dubte, si no saps a quin triar, si la més mínima opció llavors se’t passa pel cap, tin clemència i tria’l, salva’l d’eixe foc desbaratat.

Escriuria que l’estimes, que del foc el vas salvar i amb un bes de seda ﬁna la vida li vas donar, i ell passejava pel poble sense amollar-te la mà i cridava, com un boig: “Sóc un home enamorat, que la Reina està per mi”. I aplaudia el veïnat.

Però si això no pot ser perquè en trobes de millors i deixes que entre les ﬂames ell viatge a l’altre món, no et preocupes de res, que ho entendrà, t’ho dic jo, que ell et seguirà estimant amb la major devoció, i ho sé, perquè el ninot eixe, Majestat, eixe sóc jo.

L’any 2012 vaig escriure un poema d’homenatge a la Reina Fallera del poble perquè Toni Gil i la seua dona Asun Blasco, aleshores Fallera Major de La Vila, el recitaren en l’acte que anomenem de pleitesia. N’havia escrit uns quants, de poemes d’esta classe, amb més o menys encert. Molts d’ells els va recitar Toni Gil i un, Amadeo Antonio. Jo em vaig atrevir a dir-ne un l’any 2006, l’únic any que vaig participar en el concurs, i amb aquell recull titulat Cançó em van atorgar el primer premi. Jo sé quant vaig practicar per a poder competir amb els admirables poetes fallers del moment, per això eixe va ser un dels guardons fallers que més satisfacció em dóna. El 2009, quan ja no hi havia concurs, també vaig recitar el poema La fecunditat del fang, per compartir el moment amb la meua dona, Feli Gimeno, que va ser la Fallera Major de La Vila. Tot açò, junt amb alguns poemes infantils, com Pacte, recitat el 2007 per la meua filla Àfrica, Fallera Major Infantil de La Vila d’eixe any, i el seu Cavaller Acompanyant Adrián Molina, que també va obtindre el primer premi, o altres poemes escrits per a altres falles que també han rebut primers premis, constitueix la meua participació en l’acte de pleitesia. Parlava al principi d’un poema d’homenatge. Un poema de 2012. Era un poema que guanyava moltíssim en ser recitat, un poema que, en dir-lo en la intimitat de ma casa, m’emocionava tant que moltes vegades vaig pensar que tant de bo l’haguera recitat en un acte tan emotiu com el que ens ocupa. És per això que enguany, aprofitant que la meua filla Àfrica és Dama de la Ciutat i, per tant, estarà en l’escenari en l’acte de pleitesia, he demanat a la falla de ser jo qui la represente eixa nit a fi de dir eixe poema. Els de La Vila sempre hem escrit un poema nou per a cada ocasió, però les ganes de dir aquell poema són tan intenses que, enguany, l’usaré. Tot i això, he afegit 50 versos nous al principi. ‟

ulián Arribas

POEMA D’HOMENATGE A LA REINA FALLERA INFANTIL

Decret Reial Hola Ana, majestat, Reina Infantil de les falles, de bíblic i bonic nom que, en mirar-te, ens afalagues, perquè la teua presència ens fa pensar en les fades, les princeses i sirenes dels contes de les xicalles. Un regal és el permetre’m estar hui en aquest acte, representant a la falla fent-te a tu, Reina, homenatge, per això volguera ací oferir-te ara un tracte que no requerisca ﬁrma i que la paraula ens baste, compromís entre xiquets amb unes poques paraules, que perdure en el temps i siga ferm, que siga un pacte. Què nosaltres què oferim?, quina és nostra part del tracte?, que gaudisques plenament de la festa de les ﬂames i els menuts, les falleretes i fallerets, tots nosaltres, en cadascun dels teus actes estarem al teu costat sempre amb tu, acompanyant-te.

I el que a mi m’agradaria i així ho sol·licite al tracte que en falles, ja l’últim dia, un poc abans de cremar-les, quan la festa estiga a punt de començar a acabar-se, dictes un decret reial que diga: Visquen les falles! i així, perduraran sempre, renaixeran de les cendres. Sols una Reina ho pot fer i així humilment t’ho demane perquè esta festa és tan gran que... que acabe, és impensable. Que el sortilegi del fum, el conjur de foc i ﬂames, abaste nostra ciutat i òmpliga d’embruix les falles, que viuran sempre, per tu, renascudes de les brases. I això sols tu pots fer-ho i és la teua part del tracte, que tu eres la nostra Reina i no et requerirà contracte. I és que d’això les xiquetes i els xiquets en tenim ganes, que nostra festa del foc perdure, que no s’acabe. Per tu serà, reina Ana, i per això et diem: gràcies, pel teu designi reial demanat per tots nosaltres. Que es complisca, majestat!, que mai s’acaben les falles! Toni Gil

IMATGE1

Isqué de la nit més fosca, la de l’ànima callada, la de lluna segrestada, segrestat també el record. Isqué de la nit més densa, del cos negre del misteri i acceptí el meu captiveri cec i mut, sumís i sord.

Mai no havia vist la imatge del meu cos, tot de cartó, i en les llàgrimes que el so arrancà dels teus bells ulls, com la imatge en un miratge, el so de la ﬂama en dansa, em viu nu, i l’esperança, en la pira, fou el bull.

El cos sense cos de l’ésser, el concepte fet d’idea que cisella un llamp de dea, obrí la mà en la foscor, i jo, amerat de tenebres, veié una espurna d’argent, la cara d’un astre absent del que sols queda el rumor.

L’esclat en la nit més negra fou una oda al part del cel i la llum, oculta al vel on l’alquímia pinta el dia, amb un raig de boira nova, em ﬁu viure en ta memòria i fon un trosset de glòria i el renom de l’elegia.

Les llengües del vent, carícies, el bes d’aire, missatger, la ﬂaire de sal, mariner a la vora de l’abisme, veig al lluny enllà l’esguard, el far del fat primigeni, que augureix el bell misteri i em revela l’aforisme.

El sol, el foc de la vida, de la tenebra gemat, t’abasta amb un raig daurat i et vist de llum i de blau. I els teus ulls són els meus ulls, els teus llavis son la veu, la memòria, el museu i el museu serà el meu cau.

A ulls clucs, ﬁns aleshores, a passes immòbils, carasses, perdut en un món de brases, buscava la pinta d’or, i el cos, que buit em pesava, s’omplí del foc d’una imatge, en les aigües del miratge: el meu cos en el teu plor.

Et veié en la nit més fosca, astre d’or, i en tu, miratge, em feres vida de foc, i eterna la meua imatge. Julián Arribas 1. Oferim el poema Imatge, guanyador dels I Jocs Florals “Sant Vicent Ferrer” de La Vall d’Uixó 2006 com a homenatge a les falleres.

ESBÃ&#x201C;S DE LA FALLA

Paco Fuentes 26

CRÍTICA DE LA FALLA LEMA

LA POLÍTICA EN AQUELLS TEMPS

“Invents de la prehistòria que ens vénen a la memòria, vists amb sorna irrisòria”

Ser polític, condició inherent al ser humà: ocupar-se d’afers públics pel bé de tot ciutadà. Des de temps immemorials que hi ha polítics al món: els d’abans eren prou francs, els d’ara ben cínics són.

L’ARRIBADA DE LA RODA Quan no existia la roda i tot era més quadrat els desplaçaments pel terme eren a peu o a cavall. Allà pels temps tan llunyans, ja descoberta la roda, els viatges amb vehicles eren a base de força. La que feien amb els peus els “Picapedra” al seu cotxe que amb la inèrcia agafada sembla que anaven amb Porsche. Però si un dels avantatges era la velocitat una pega dels vehicles és que són contaminants.

El president del govern toreja les situacions i per sa poca memòria dels judicis surt airós. I si no us agrada la dreta, i tireu més a l’esquerra, tingueu compte en l’altre líder el que sempre du coleta. Quin dels dos és més sincer i honest amb el ciutadà? Sols fan el que a ells els convé per tindre el poder a mà. I sols parle d’aquests dos amb ninots representats, però és que els dels altres partits són calcats, aproﬁtats. EL DESITJAT MUSEU FALLER

Ara és tot molt ecològic, això ens diuen, però és fals, perquè hi ha molts interessos que acaben contaminant.

Qui tinga bona memòria potser sàpia quant de temps fa que ja estava ideat el tindre un museu faller.

Com les empreses de cotxes que amb les mentides per vici, contaminen d’allò més per tindre més beneﬁci.

Sembla que ara va de veres que ja està tot aprovat i que en uns dies o uns mesos serà el museu, realitat. 27

Caldrà ara investigar i explorar i fer memòria amb l’objectiu de plasmar ben bé la fallera història.

I és que aquell gran invent que aparegué de sobte donà lloc al sorgiment d’aquest embruix que és tan nostre.

Ací hi ha dos arqueòlegs que buscaran baix les pedres per a trobar els orígens del que són les nostres festes.

Potser diguen que estem bojos per cremar les nostres falles, però el faller és au fènix: renaix gloriós de les cendres.

Aquest esquelet prehistòric simbolitza el que hem perdut. Quants dels ninots indultats la deixadesa s’ha endut! Ja no recuperarem als ninots que per desgràcia el foc no els pogué cremar però sí la ineﬁcàcia.

LA CAÇA I EL MENJAR Un invent que s’etiqueta als habitants prehistòrics és el tema de la caça amb els seus rituals histriònics.

L’ADVENIMENT DEL FOC

Llances, destrals, ganivets arcs i altres ferramentes, inventaren per poder matar fàcilment les feres.

Aquells primers troglodites habitants de temps gelats buscaven unes espurnes per mantindre’s ben calfats.

Però la supervivència que obligà l’home a la caça donà pas, per diversió, a la cacera a mansalva.

Potser un raig fortuït induí en ells la idea de preservar l’element per tindre la llar calenta.

Amb un garrot a la mà i satisfet de la feina aquest lleig i bast barbut ha perpetuat la cacera.

En grat i temperat rogle aquest dos, que són parella, se senten ben protegits junt a la seua moneta.

Pel seu instint caçador pensa en menjar i res més, no com ara, que amb deler fem malbé tants aliments.

Fou aquell primer piròman amb una espurna atzarosa qui va obrir el sortilegi del foc que al faller trastorna.

La cuixa que ací veieu amb l’ós i una poca carn representa les disbauxes que fem tots amb el menjar.

LES FORCES DEL PODER Assumpte molt espinós des dels principis dels temps és el ser ben poderós i manar sobre els demés. És l’essència del polític: dir que tot està mal fet, i així ser un manegueta canviant per collons les lleis. De l’època prehistòrica, quan dinosaures hi havia, al temps actual, hui mateix, el poder, ens desvaria. I així passa al nostre poble, amb el tema de les falles on Federació i Local no tenen les coses clares. Perquè és incompatible que en siguen dos els que manen, ell i ella, ella i ell, acabaran besbarrant-se.

Fou un quants segles després quan amb curioses graﬁes apareixia el llenguatge de símbols, marques i signes. I el futur de l’escriptura que ha passat per temps gloriosos està ara en uns moments d’evolució un poc dolosos. Perquè la diversitat que va fer perdre a Babel és al llenguatge comú manifesta en tot moment. Sols cal que mireu el whatsapp que l’individu ha rebut: quina és la llengua amb què escriuen? Fan mil faltes per minut.

Toni Gil

La lluita per l’estendard de ser de la festa, el cap, esperem no represente que s’acabe amb tot cremat. LA PINTURA I L’ESCRIPTURA Un dels arts més primerencs que l’home va practicar va ser el de la pintura amb els rupestres gravats. Un dels llocs més importants són les coves d’Altamira però és molt complicat poder fer-hi una visita.

ESBÃ&#x201C;S DE LA FALLA INFANTIL

Paco Fuentes 30

CRÍTICA DE LA FALLA INFANTIL LEMA “De paper o digital, un llibre sempre és genial”

Els llibres, si són de contes i els llegim amb il·lusió, a fantàstics mons ens porten sols amb la imaginació. Hi ha llibres ben diferents de variades temàtiques, i a mi, sé que ja ho sabeu, m’agraden de matemàtiques. Però no sols els tan tècnics, adequats per als docents, que m’encisen les novel·les i els de viatges també. I és que en una novel.la reblida de personatges t’identiﬁques amb ells i vius moltes peripècies. És ben fàcil rescatar amb la ploma i un tinter a la princesa raptada que està presa en un castell.

Res com gaudir d’un bon llibre que et transporta a altres indrets i et fa viure grans històries reflectides al paper. I els més interessants per a gaudi dels xiquets són els dels contes més clàssics que tots, segur, coneixem. El menut soldat de plom encara que està un poc coix passa les mil aventures convertit en un heroi. Estima una ballarina que li arrabassa el cor, i al final acaben junts la seua història d’amor. Un flautista amb un toc màgic captivà els rosegadors que eren plaga a Hamelín i molestaven a tots. El poble, ja sense rates, es quedà sense xiquets per l’avarícia malsana d’estalviar-se uns diners.

O fer que el transport nocturn d’una ventafocs molt guapa que ha perdut una sabata siga una gran carabassa.

Per ser un poc descreguda, la caputxeta vermella es posà ella en perill i a la seua àvia velleta.

I es pot fer que el trobador, captivat per una fada, en cantar-li una cançó l’enamore amb la paraula.

L’ajuda d’un llenyataire que era amic de la xiqueta, és suﬁcient per a vèncer al llop que vol fer-se amb ella.

El conte del Petit Princep, poètic i ﬁlosòﬁc, és el retrat de la vida amb un llenguatge al·legòric.

Aquest geni de la làmpada que és del conte d’Aladin, sorgirà envoltat de fums i et concedirà un desig.

En els viatges a uns astres amb l’amic aviador, plasma els pensaments absurds i els defectes dels majors.

Com en les mil i una nits del clàssic conte oriental, el jove lladre farà que el bé triomfe sobre el mal.

David és un graciós gnom, viu en un bolet al bosc i ajuda a aquells que coneix a protegir-se dels trols.

També contes més moderns amb format televisiu encisen la menudalla amb uns colorits molt vius.

És metge de professió i té una amiga guineu, i muntat en el seu llom viatja per tot arreu.

Com Patricio i Bob Esponja que amb aventures marines salven peixos i crustacis amb les amigues gavines.

Hi ha molts contes amb bruixes i totes solen ser lletges i ben plenes de berrugues, com la de Hansel i Gretel.

Ara els jocs electrònics, el mòbil o els llocs web, han canviat l’hàbit social de lectura en els més nens.

El xiquet i la xiqueta per ser els dos molt golosos reben un bon escarment i mai més voldran més dolços.

Amb els versos d’esta crítica vull jo reivindicar; que a la lectura de llibres cap joc es pot comparar, que la paraula escrita la nostra ment fa volar, que en paper o digital un llibre sempre és genial.

Presonera en el castell d’una bruixa molt perversa, la jove Rapuntzel fuig amb sa crescuda melena. Amb trenes llargues i rosses que utilitza com liana vol reunir-se amb el príncep de qui està enamorada.

Toni Gil

COSES DE L’ANY PASSAT La festa de Les Falles és un dels principals motors econòmics a la ciutat de Borriana i, a més, és una activitat dinamitzadora de les relacions socials, lúdiques i culturals on tenen cabuda tots els sectors de la societat. Des del 1928, quan es plantà la primera falla a Borriana, la festa ha crescut en tots els aspectes que la nodreixen i ha esdevingut un factor clau de la nostra societat. Per tot açò, és fonamental que tota la ciutadania conega este festeig, atés que no s’estima allò que es desconeix i, en este cas, hom no pot adonar-se de la importància de Les Falles ni del sacriﬁci que fan els fallers. No hi ha dubte que la grandesa d’esta festa cal atribuir-la als fallers. Ells, amb molta il·lusió, però sobretot amb molts diners i amb moltes hores de treball totalment altruista han aconseguit que la festa siga patrimoni de la humanitat i que es mantinga, repetim, entre les principals activitats econòmiques, socials, lúdiques i culturals. Des de les institucions governatives, sempre s’ha promogut i reconegut l’esforç faller i una de les maneres de fer-ho ha estat el lliurament de premis a les distintes activitats que realitza una falla. Els premis, doncs, que de vegades també poden ser un incentiu, manifesten el grau d’implicació, l’activitat i la capacitat de treball de les comissions, tot i que tenen un component de competitivitat que afavoreix les comissions més nombroses. Siga com siga, són una manera de mostrar a la societat el grau d’implicació d’una comissió, per això oferim al lector els guardons aconseguits l’any passat i algunes imatges barrejades de les activitats del 2017. Premis corresponents a l’exercici faller 2016-2017 1r premi 1r premi 1r premi 1r premi 1r premi 1r premi 3r premi 5è premi 6è premi 6è premi 66è premi Diploma

Comparsa Major Millor Obra Teatre Millor Direcció Teatre Millor Actor Teatre Millor Actor de Repartiment Teatre Millor Escenari Teatre Activitat Fallera Llibret Comparsa Infantil Falla Major (de la 1a. Categoria) Llibret Conselleria Campionat de Truc de Junta Central Fallera

Premis corresponents a l’exercici faller 2017-2018 6è premi 8è premi

Creu Major Creu Infantil

UN HONOR PER A LA VILA

` Àfrica Arribas Gimeno DAMA DE LA CIUTAT

Lara Monferrer Aguilella CORT D’HONOR DE LA REINA

Enguany, La Vila encara pot estar més orgullosa, perquè enguany, 75é aniversari de la Junta Local Fallera, hi ha dues falleres vileres en la Cort de la Reina Fallera de Borriana. Àfrica Arribas Gimeno, fallera vilera de sempre, és enguany Dama de la Ciutat. Tot un privilegi i tot un honor. La ﬁgura de la Dama de la Ciutat, formant part de la Cort de la Reina, va aparéixer a Borriana el 1947, any en què ostentaren el càrrec Finita Marín Piqueres i Lolita Ricart Tejedo. Malauradament, l’any següent no hi va haver esta ﬁgura en la Cort, però tornà a aparéixer al 1949 amb el nom de Dama d’Honor. D’altra banda, Lara Monferrer Aguilella és enguany fallera de la Cort d’Honor de la Reina del poble. A més, la seua germana, Regidora de Festes, és la Presidenta de la JLF. Tot un privilegi i tot un honor. Tradicionalment, la màxima representant de la festa ha tingut una cort amb qui compartir un any de goig, atés que l’alegria és òptima quan es comparteix, i, enguany, les nostres Àfrica i Lara seran unes de les que facen que això siga així. Felicitats a les dues!

UN AGRAÏMENT MOLT ESPECIAL

per a Celia, per a Ximo i per a Cèlia Vicent Borja, FALLERA MAJOR DE LA VILA, 2017 No és tradició publicar un agraïment com aquest en la nostra falla, però enguany, aprofitant la coordinació d’este llibret, he volgut fer alguna variació en el llibret de La Vila i he dit a tota la comissió que aquell que vullga que alguna cosa hi aparega, encara que siga una novetat, me la pot lliurar abans de Nadal. Vés per on, eixe he sigut jo i aprofite el cas per a agrair-li a Cèlia i als seus pares el regnat viler del qual hem gaudit. Gràcies per haver-ho fet tot de la millor manera, per la generositat i per la il·lusió que heu transmet. Jo m’he sentit un privilegiat per haver pogut participat en alguna coseta i he vist com altres també ho han fet. Tot allò que recorde de La Vila són coses ben fetes, però enguany la Reina era Cèlia i, els pares, Celia i Ximo, els qual no sols s’han esforçat en fer les coses magnífiques, sinó que a més ho han fet amb una gana envejable. Però sobretot, heu fet allò que us demanàvem: disfrutar. Cèlia, Fallera Major de La Vila 2017, PER SEMPRE!

´ TEATRE MES

L’any passat va ser fantàstic. Políticament incorrecte ens va donar tantes satisfaccio-

ns com les altres obres que hem representat i, clar, això i el que disfrutem ens motiva per a continuar amb més teatre.

De les obres representades en el marc del concurs, la nostra va ser la millor. Això va dir el jurat amb les puntuacions corresponents. El primer premi, ens van atorgar. També ens va tocar el premi a la millor direcció, el premi al millor escenari, el premi al millor actor de repartiment i el premi al millor protagonista. I si afegim que estàvem nominats a la resta de premis, llevat del text inèdit perquè l’obra era una adaptació, s’entendrà fàcilment que sentim una responsabilitat màxima enguany, que també durem a escena una altra obra de Ray Cooney, Taxi.

En esta foto corresponent al lliurament de premis de teatre de 2017 veiem, d’esquerra a dreta, José Plasencia (Premi al millor actor de repartiment), Julián Arribas (Premi a la millor direcció), Cèlia Borja (Fallera Major de La Vila) i Javi Plasencia (Premi al millor actor protagonista). Cèlia mostra els banderins corresponents al premi a la millor obra i al premi al millor escenari. L’escenari va estar a càrrec de Marco Muñoz.

El fet d’haver guanyat el concurs de teatre ens va donar l’oportunitat de representar l’obra en la mostra de teatre que va tindre lloc a Sagunt, on totes les companyies teatrals falleres de la Comunitat que havien guanyat els concursos a les ciutats corresponents van representar les obres. Ens vam sentir artistes de primera línia. Ja són onze anys de teatre viler sense parar. Onze anys de disfrutar d’estes coses de la faràndula i d’uns amics que són vertaders artistes. Per tant, si tot és tan bonic i gratiﬁcant, no se’ns passa pel cap parar cap any per a dedicar-nos a altres coses com l’aprenentatge de la pandereta. A més, encara tenim coses pendents, com ara una escala gegant perquè una de les nostres artistes la baixe cantant una cançó d’època.

Després de l’acte de lliuraments de premis teatrals de 2016, molts membres de La Vila van voler retratar-se junts per a celebrar l’èxit aconseguit. El teatre és per als de La Vila una de les activitats més representatives del moviment cultural faller, que ha de ser un dels pilars fonamentals de la cultureta borrianenca. A més, és una activitat perfecta per a la socialització de tots els membres de la comissió que ho desitgen.

L’obra d’enguany és un vodevil anglés divertidíssim que hem adaptat a l’actualitat i al nostre territori. Resumit amb quatre línies, podem contar que Joan Feliu, taxista de professió, està casat amb dues dones i viu amb una a Borriana i amb l’altra a Vila-real. Això l’obliga a dur una planiﬁcació d’horaris molt estricta i a fer vertaders jocs de malabars per a tindre contentes a les dues, però tot es complica quan, per posar-se en una baralla entre uns jòvens i una dona major, acaba en l’hospital de La Plana, on el seu nom apareix dues vegades i amb dues adreces distintes. La policia, doncs, intentarà descobrir quin és el misteri de tanta coincidència.

Tot açò ho duran a escena artistes vilers consagrats: José Plasencia, Feli Gimeno, Toni Gil, Javi Plasencia, Diego Palomo, Meri Navarro i Eli Pina. Jo mateix m’encarregaré de la direcció; Amadeo Antonino, dels efectes sonors i Marco Muñoz, Miguel Bagán i Paco Hinojal ens tiraran una mà amb l’escenari. Dit açò tan pedant, intrèpid lector, no tens més remei que vindre a veure’ns cada any i disfrutar amb la Vila de... Més teatre! Julián Arribas.

Cartell anunciador de l’obra que representarà la Vila en el marc del XII concurs de teatre en valencià.

EXPOSICIÓ DE PREGONS CONVERSA AMB DIEGO

L’Associació Cultural Falla Barri La Vila va organitzar una exposició de pregons al Saló d’Actes Centre Social de la Caixa Rural que va estar oberta al públic des del 17 de novembre fins al 26 d’eixe mes. La vesprada del primer dia, Javi Plasencia, com a President de la falla, i Diego Palomo, qui havia parit la idea, van oferir una breu xarrada sobre els pregons davant d’un nombrós grup de gent entre el qual hi havia algunes autoritats, representants de la Caixa Rural, les Reines Falleres de la ciutat i representants de quasi totes les comissions, a banda d’amics i familiars. En l’exposició vam veure quasi totes les transcripcions dels pregons des de 1945, a banda d’alguns pregons originals de Joan Gumbau, Piqueres, Toni Gil, Julián Arribas i Vicent Blasco que van fer les delícies del públic. També vam poder contemplar la indumentària que havia usat Diego en les tres intervencions com a pregoner oficial, fotografies i vídeos. Una mostra, sens dubte, que va fascinar a molta gent. De fet, més d’una persona va preguntar. “Ai, que no es llig el mateix pregó tots els anys?”. No, senyora. Això és a Castelló, on sempre lligen el text de Bernat Artola. Ací n’escrivim un cada any. Feia falta esta exposició... I tant que sí! Els de La Vila estem molt contents del resultat. A més, les falles han d’organitzar mostres i activitats lúdiques, socials o culturals dirigides a tot aquell que se n’interesse, tal com fan algunes comissions. Pregó 2009 dissenyat per J. M. Juan

Pregó 2010 dissenyat per J. M. Juan

L’impulsor, com ja hem apuntat, va ser Diego Palomo, un viler que des de ben menut ens ha sorprès a tots per la implicació en l’activitat fallera. Diego va nàixer al si d’una família fallera, quan els pares militaven al Barri València. Després, van ser membres del Club 53 i posteriorment es van desvincular del món faller. Però eixa desvinculació no va poder ser real del tot si sabem que sa mare, Eva, va ser la primera Fallera Major de l’Axiamo (1981), fallera de l’Escorredor, del Centre Espanya i de l’Axiamo, les seves ties Inma i Susana també van ser reines de l’Axiamo, sa tia Paulín, germana de l’àvia Manolita, va ser Fallera Major de Sant Blai, la seua germana Maria va ser Dama de la Ciutat de la reina infantil María Lina el 2001 i fallera de la Cort d’Honor Infantil de la reina Laura el 2003. A més, son pare participava en totes les activitats falleres amb moltes ganes. Afegim a tot açò que la seua àvia Manolita li parlava de falles cada vegada que es veien, li ensenyava fotos, li contava històries i, un dia, li va traure una banda de Fallera Major. La seua àvia, em conta emocionat, va ser Fallera Major de La Vila el 1960. Dèiem abans que la desvinculació no podia ser real. Diego ja no pertanyia a cap falla, però eixe foc equinoccial romania viu dins d’ell, així que Loles Suárez li va proposar que es fera de La Vila, la falla de la seua àvia Manolita, i que, a més, ella se’n faria responsable, així que, al novembre del 2012, Diego es va fer viler. Conta Diego que ja el primer dia va fer grans amistats en la comissió vilera i que de seguida, el 2013, va ser el presentador de l’acte d’exaltació de La Vila amb Maria Antonino. Des d’aleshores, es va implicar profundament en les activitats de la nostra comissió, de les quals cal destacar la carrossa de la Batalla de Flors de 2015, la carrossa de la Cavalcada del Ninot del 2016 i les creus infantils de 2015, 2016 i 2017. Grans gestes, totes elles, si pensem que Diego era sols un adolescent. Recorda amb orgull que es va passar l’estiu dels 15 anys tancat al casal dissenyant una carrossa i dirigint els comissionats que hi col·laboraven.

Pregó 2011 dissenyat per J. M. Juan

Cartell anunciador de l’exposició de pregons dissenyat per Maria Piqueras. A banda de tot açò, Diego també ha passat a la historia de les falles de Borriana per ser el pregoner oficial de 2015, 2016 i 2017. Conta que tot va començar bromejant sobre esta figura tan important, xarrant amb José Ramón Calpe i Carlos Solà, Alcalde i Regidor de Festes, que tenien amistat amb la família. Però un dia el van citar a l’Ajuntament per a dir-li que s’havien acabat les bromes, que seria el pregoner. Bé ho faria quan, en canviar el govern de la ciutat, Lluïsa Monferrer, Regidora de Festes, va continuar confiant amb ell per a este càrrec. L’últim esdeveniment en el que s’ha ficat, com dèiem, ha estat l’exposició de pregons. Un acte necessari perquè, tal con diu Diego, el pregoner no ha estat una persona a qui se li reconega res, segurament, per desconeixement. Per això cal donar a conéixer tots els detalls que l’envolten. Pel que fa al material de l’exposició cal agrair les aportacions de Fede Gumbau, que va deixar pregons, fotos i una placa; les de Carlos Ventura, que va participar amb un pregó, una placa i una foto, i les de María José Piqueres, qui ens va deixar alguns pregons originals del seu oncle Joan Piqueres. No hi ha dubte que l’exposició va anar bé. Afirma Diego que, si haguera durat més dies, el saló d’exposicions hauria continuat ple. Els de La Vila estem molt contents amb el resultat. Ha estat una manera magnífica de concloure l’etapa de Diego com a Pregoner. Ara, però, en vindran altres, de pregoners, als quals Diego els deixa un testament. Tal com li deia sa mare, el pregoner ha de donar una imatge durant tot l’any. Ha de ser educat, cordial amb tots i, abans d’acceptar el càrrec, ha de tindre clar que passarà a la història de la ciutat. El pregoner, doncs, ha de ser un vertader apassionat de la festa. Recorde perfectament les paraules que Diego va dir en la presentació de l’exposició: “El pregoner deixa de ser ell per a ser tot Borriana”. Julián Arribas

Pregó 2012 dissenyat per J. M. Juan

Javi Plasencia i Diego en la xarrada sobre els pregons

Pregó 2014

Julián Arribas amb el pregó 2017

Pregó 2013 dissenyat per J. M. Juan

Toni Gil i Diego Palomo

Diego Palomo

Indumentària del pregoner Diego Palomo

HISTÒRIA DEL PREGÓ I DEL PREGONER Començarem fent una breu introducció de què és el pregó i el Pregoner, per arribar fins a la seua faceta mes coneguda en l’actualitat, que és el Pregoner que, abans de començar les festes pregona, preconitza, l’adveniment de les festes, habitualment les patronals, per centrar-nos, finalment, en els Pregons de Falles i en particular del nostre poble, Burriana. Però, no es pot començar a parlar d’un ofici –que això ha sigut el Pregoner en l’esdeveniment de l’historia- sense donar, al menys, una definició de l’esmentat ofici. Així doncs, Pregó (que proveeix del llatí “praeconium”) es defineix com la promulgació o publicació que es fa en veu alta d’un assumpte d’interès general; i més particularment com a Pregó de festes, és pot definir com el discurs públic amb el que s’anuncia la celebració d’una festivitat i es convida a participar en ella. Malgrat que la imatge que tenim del Pregoner, quan volem fer una representació mental d’eixa figura històrica, es remunta a l’edat mitjana, desenrotllant el full i al mig de la plaça del poble llegar les ordres de l’autoritat (el monarca o el senyor feudal), la veritat és que dit ofici és molt més antic. Ja en la Grècia clàssica existia la figura del “Kérux”, l’Herald, que feia funcions de vehicle de missatges públics (polítics, religiosos, jurídics o econòmics), encara que moltes voltes –i cada vegada més- acceptava encàrrecs de tot tipus, per fer publicitat dels productes que oferien mercaders i comerciants, per exemple. Però on la figura del Pregoner té una empremta important és a l’antiga Roma. Degut a una intensa activitat comercial, a Roma sorgeixen tendes d’artesans, venedors ambulants i un número important de comerciants (inclòs els primers centres comercials), i perdonar a conèixer els seus productes necessitaven publicar-los, que la gent els coneguera, per a la qual cosa encarregaven al “praeco” la difusió dels missatges comercials. Podem afirmar, doncs, que tant l’ofici com la pròpia paraula s’originen en la Roma clàssica. Ens detenim ací per a analitzar l’etimologia de la paraula, seguint l’estudi publicat per Mariano Arnal en la revista “El Almanaque”. Ens diu, doncs, que Pregoner esdevé del terme llatí “Praeco” (gen. “Praeconis”); tractant-se d’una contracció de “praecino”, “praecinui”, “praecentum”, composta de “prae”, més “cant”, és a dir, anar davant cantant, feres escoltar, encantar, pronosticar; i la raó per la que el vocable està compost per la paraula “cant” és perquè en aquella època (i després, arribant en molts aspectes fins a hui), tot allò que se recitava, que no fos col·loquial, es cantava, amb uns ritmes predeterminats, depenent de l’assumpte de què es tractava. Pregoner és, doncs, en els seus inicis, el que va davant cantant, el que va davant d’una persona o cosa anunciant les seues excel·lències, amb l’entonació salmodiada que li és pròpia. Com hem dit abans, es pot considerar el mètode més antic de publicitat. Segons l’estudi de Mariano Arnal, que compendiem, és pot apreciar que pregonar, entre els antics romans no significava un anunci purament informatiu i objectiu, puix implicava la ponderació i exaltació de la persona o del producte que s’anunciava. La funció publicitària del pregoner consistia en exalçar, lloar públicament a una persona o una cosa; i així, podríem dir que Pregó vol dir l’anunci d’alguna mercaderia o servei que es difonia a crits pel carrer. D’ací passarà a convertir-se en l’anunci que es fa de viva veu pel carrer dels pobles, generalment per un funcionari de l’Ajuntament, per a difondre una notícia o avís, siga oficial o no, que interessa a l’autoritat que siga conegut per tots. Hui, els pregoners de les festes reben el nom de l’antic ofici de pregoner. Tornant al pregoner de l’antiga Roma, té, com hem dit, una funció primordialment publicitària, convertint-se en la forma més antiga de publicitat; per la qual cosa que hem de partir de la premissa o punt de vista que s’entenia que tot allò que es pregonava era d’interès general, és a dir, que el pregoner, autèntic anunciant, quan anunciava que havia arribat un venedor (de carn o de verdures, per exemple) i la mercaderia que venia i la seua qualitat; així com si promulgava edictes de l’autoritat (del Senat, o del Pretor, per anomenar alguns), ho feia des del convenciment íntim que estava prestant un servei públic necessari. I, en segon lloc, que l’art del pregó estava en el cant, no únicament des del punt de vista de la potència de la veu i l’entonació, que per suposat, eren molt importants, sinó des del punt de vista de l’encantament, és a dir, el contingut del pregó havia de seduir, atraure l’atenció del públic.

El pregoner de Roma es converteix en un càrrec públic molt regulat. Els pregoners arriben a organitzar-se fins i tot segons les seues especialitats, i disposen de representants que cuiden que no s’exercirà la professió sense permís i que es complisquen les condicions exigides. Eixa funció fonamentalment publicitària del pregó decau amb la caiguda de l’imperi romà, passant Europa (i no es lliura Espanya ni el Regne de València amb la Reconquesta) a una economia autosuficient, amb la decadència del mercat –podríem dir- internacional i al comerç que havia mantingut Roma, per a ser un mercat com a molt, comarcal, per la qual cosa no es necessitava anunciar els productes de l’altre; cadascú canviava el que tenia pel que necessitava. Al voltant de mil anys després, renaixerà el pregoner a Espanya. La primera referència al vocable “pregó” es troba en el “Poema del Mío Cid”. Però el seu derivat “pregoner” apareix, de manera significativa, no en referències ni textos literaris, sinó al jurídic, al reglamentar-se d’alguna manera les qüestions relatives a dita professió. Trobem, doncs, que en el “Fuero de Avilés”, concedit l’any 1085 y confirmat por Alfons VII al 1155, malgrat que anomena el pregoner, res ens aclareix respecte a les seues funcions i característiques. Més il·lustratiu és el “Fuero Viejo”, donat al Regne de Castella en 1212 por Alfons VIII “El Noble”, doncs especifica el lloc en el que havia de publicar-se el pregó, així com el caràcter obligatori del seu contingut. Les “Siete Partidas” (realitzades entre 1256 i 1265) contenen informació de relleu. Als pregoners els corresponia nomenar en veu alta els individus que eren requerits pels jutges quan era desconegut el domicili en el que s’havia de donar la notificació judicial, o quan no es coneixia on localitzar-los. També cridaven els parents o amics de la persona buscada perquè l’avisaren que se’l estava buscant o per si volien assumir la defensa de l’inculpat (Tercera Partida). El pregoner tanmateix proclamava la confiscació dels béns de l’acusat. I no podia ser emplaçat el pregoner mentre anava pregonant per les viles. Sense ordre judicial, als pregoners, porters, escrivans i altres oficials que tingueren l’encàrrec d’emplaçar, els estava prohibit requerir a ningú a sol·licitud de les parts. En la “Séptima Partida” s’especifica com feina del pregoner la de anunciar el delicte pel que es castigava un processat, sempre que la pena imposada fos la pena “Medievalia” de mort. La finalitat d’eixa proclamació era la d’intimidar i alliçonar els veïns. Per aquestes funcions, l’ofici del pregoner judicial es considerava com un ofici indigne. D’altra banda, l’església contava també amb pregoner, així el de “rendes”, que publicava en “alta veu” les postures i puixances que es feien pel lloguer de les rendes i dècimes de l’església. Aquest ofici era considerat decent, i no indigne. Veiem, doncs, que a l’edat mitjana, els pregoners deixen eixa funció publicitària que havien tingut en l’imperi romà, i compleixen una funció informativa, al servei del Rei o del senyor; i malgrat eixa funció eminentment judicial i jurídica, recuperen, encara que en mesura inferior, aquella tasca publicitària encarregada per particulars. La proclamació publica es feia mitjançant un ban, amb les seus formalitats d’estil i llegint en veu alta el ban o anunci, en llocs públics i que estaven fixats per a la proclama del pregoner. En una societat en la que la immensa majoria era analfabeta, és a dir, que no sabia llegir ni escriure, no es podien proclamar les ordres de l’autoritat mitjançant cartells pegats a les parets (com es feia a Roma, per donar publicitat a les ordres i decrets), per això el Pregoner passa a convertir-se en un personatge essencial i típic en la societat espanyola de l’edat mitjana; i els Pregons eren les instruccions, anuncis i noticies que de manera oral, rebia la comunitat. En paraules de Manuel Torres Stinga, pregoners i pregons estan enraigats en la sociologia popular de l’Espanya mitjana. En el Pregó que l’esmentat Manuel Torres Stinga va proclamar per anunciar l’inici de les festes patronals de Lanzarote, feia una ressenya històrica de la figura del pregoner amb una oratòria rica, referint que el pregoner actuava com difusor de notícies, transmetia ordres i era l’encarregat que el poble coneguera les decisions de l’autoritat. Podem dir que el pregoner, en l’edat mitjana, era la veu pública que feia saber què havia ocorregut i què s’havia decidit, convocava a la gent i, per damunt de tot, passa a ser el missatger del poder, per la qual cosa podrem dir que el pregoner era un Agent de l’Autoritat. Però no es limitava a comunicar les ordres de l’autoritat, puix també era el “noticiari” del poble, el personatge que es feia oir fins als racons més apartats de cada poble, vila i ciutat, donant a conèixer a la gent les últimes noticies, la “buena nueva” o la “mala nueva”, al temps que recitava davant de la concurrència del poble, els assumptes d’interès per als veïns. També varen existir pregoners en assumptes judicials, treballant en audiències i alcaldies majors, i que tenien com a funció la d’acompanyar al condemnat, pregonant el delicte pel que havia sigut condemnat, en les penes a mort o previs als fustigaments públics, per a coneixement dels veïns i vergonya dels implicats.

En el segle XVIII la figura del pregoner segueix mantenint-se pràcticament igual, però més bé mal vist pels “il·lustrats” que la veuen com una figura arcaica, pròpia de l’època mitjana. Malgrat la visió menyspreant, el poble continuava sent, en la seua gran majoria, analfabet; per la qual cosa, la funció del pregoner continua sent la de promulgar i donar a conèixer les noticies que és convenient que siguen conegudes per tots. Com que era la manera que el poble s’assabentara de les notícies, productes que s’oferien, ordres, bans, i demés, era un càrrec que la generalitat de la gent apreciava i respectava. Prova de la importància del càrrec de pregoner és que es va debatre la dotació, no sols econòmica, sinó de mitjans per a desenvolupar les funcions i apropar el càrrec de pregoner als principis de la Il·lustració, celebrant-se una sessió monogràfica en “Justicia y Regimiento”, el 6 de desembre de 1735. És al segle XIX quan es popularitza el pregoner-trompeter. Es tracta del pregoner que anuncia el seu missatge tocant previ al parlament, una trompeta, o bé va acompanyat d’un trompeter. És en aquestes dates quan el pregoner, després del toc de trompeta per aconseguir l’atenció del públic, dóna a conèixer el ban de l’alcaldia amb la cèlebre frase de “Per ordre del senyor alcalde, es fa saber…”, que s’ha mantingut fins als nostres dies. Com que molta gent encara no sabia llegir, la corporació municipal cuidava que fos nomenat pregoner la persona –home, per suposat, puix les dones no podien desenvolupar este ofici- més idònia i hàbil per tocar la trompeta, per suposat que havia de saber llegir i escriure, a més de tindre una veu forta i vocalitzara bé, per a transmetre de manera clara i que s’entengueren, tots els missatges. Entre els missatges que s’acostumava a proclamar pel pregoner, destaquen la prevenció d’epidèmies, els costums ciutadans per a la seguretat i tranquil·litat dels habitants de la població, s’insistia en el manteniment dels bons modals, advertint als amants excessius de les tavernes, i als amants de la nit, que serien sancionats si no complien les normes de bons costums. En resum, i en l’era moderna, podem concloure afirmant que el pregoner era antigament, a Espanya i les seues colònies, el oficial públic que en veu alta donava a conèixer els pregons, amb la finalitat de fer públic i notori tot el que es volia que sapiera la població. Han existit amb les seues funcions fins a ben entrat el segle XX, quan la generalització del bans impresos (que s’han pogut generalitzar gràcies a l’augment de la població alfabetitzada) i el desenvolupament de la premsa –i no digam ja de la ràdio i la televisió- els han fet pràcticament inútils. No obstant això, en els Ajuntaments, especialment als hàbitats rurals o pobles xicotets, es manté eixe empleat per a donar a conèixer aquells acords de caràcter general i urgent que interessen a tots els veïns. I mantenen aquella funció publicitària, puix que també es dediquen a proclamar anuncis comercials (“se venen melons”, ”el allero”) de caràcter particular, així com avisos circumstancials, com la pèrdua d’objectes. Hui en dia el pregoner és un residu del passat. Actualment la societat està imbuïda por una informació instantània i efímera, que arriba amb la mateixa velocitat a tots els racons, siga una gran ciutat o una xicoteta aldea. La televisió i el telèfon havien arraconat a la figura del pregoner. No tenia cap funció un mitjà de comunicació tan lent, que donava la informació massa tard i limitada, quan tot el món ho podia conèixer quasi en el mateix instant en què ocorria. Si la premsa escrita, acompanyada d’un major grau de alfabetització de la població, i després el telèfon i la televisió, havien fet inútil la figura del pregoner, els moderns mitjans de comunicació (el telèfon mòbil, internet) li han donat la “puntilla” definitiva. Però eixa figura entranyable del pregoner no ha pogut desaparèixer de les nostres vides. Es conserva, per tradició, en les festes i celebracions locals. Hui no és un ofici permanent, però s’oficia circumstancialment i de manera molt honrosa de pregoner per encàrrec de l’Ajuntament d’un poble, per anunciar el començament de les festes. Com deia Manuel Torres Stinga, “la paraula del pregoner, la glosa que fa del poble, de la seua història, de les tradicions i de les seues gents, serveixen any darrere any, com a solemne pòrtic d’una celebració festiva. El pregó, en la seua concepció actual, no té res a veure amb anuncis i declaracions oficials; per al ciutadà de hui, el pregó és record afectiu i testimoni històric, emoció personal i catarsis col·lectiva”. El pregó es converteix en un relat en el que es barregen molts ingredients, tots imbuïts de subjectivitat i de records, personals i comunitaris, una crònica sentimental, contada any darrere d’any, per les mateixes dates, per a donar inici a les festes de la població i animar la gent a gaudir amb respecte i convivència.

José Plasencia 48

ELS PREGONS DE LES FALLES DE BORRIANA

NOTA PRELIMINAR El lector trobarà a continuació una bona col·lecció dels pregons de Borriana. Les transcripcions han estat a càrrec de Javi Plasencia, Toni Gil, Meri Navarro i Julián Arribas. S’ha volgut ser ﬁdel als textos originals i qualsevol variació caldria atribuir-la a un error del coordinador d’este llibret. La informació que ens ha arribat no és completa i no podem garantir l’autoria de molts pregons ni el nom de tots els pregoners. Deixem ací els noms que hi ha als documents, que a bon segur corresponen als autors, i en alguns casos indicarem qui va pregonar el text. José Aymerich: S. B. M.: Joan Gumbau: Joaquín Aymerich González: Joan Piqueres Monsonís: Vicente Borja Valls: Ismael Beltran Esteve: Toni Gil Trilles: Vicent Blasco: Julián Arribas:

Pregó de 1958 Pregó de 1959 Pregons de 1975, 1976, 1977, 1978, 1979 i 1980 Pregons de 1982 i 1983 Pregons de 1984, 1987 i 1988 Pregons de 1986, 1989, 1991, 1992, 1993, 1994, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005 i 2007 Pregó de 1990 Pregons de 2006 (pregoner, Vicente Borja), 2015 i 2016 (pregoner, Diego Palmo). Pregó de 2014 (pregoner, Carlos Ventura) Pregons de 2008, 2009, 2010, 2011, 2012, 2013 (pregoner, Fede Gumbau) i 2017 (pregoner, Diego Palomo)

1945 Se fa saber... als del póble y forasters qu’el dichous d’esta semana, s’escomensen en Burriana de les grans Falles les festes, qu’enguany deixarán ralles fetes per el seu art i esplendor, per sa grasia y bon humor mes per aixó no digam que per ahí no hi hauran algún que atre buñol y churro y que vorem més d’un peturro. Per lo que queden empeltaes i sinó tres astellaes qu’es val a gochar i divertirse, a criticar i a riures, pero p’al que s’empase d’animal, hi haurá un home molt alt qu’en ﬁnura y sentiment se l’emportará al retén, i al que se caiga de borracho li donarán debaes l’amoniaco. També es recomana a grans i chiquets, que compren tots els llibrets.

1947 Se fá saber als vehins i forasters si n’hián, qe desde este moment ván a sonar nostres clarins d’alegria bullanguera de les Falles de Burriana que serán esta semana unes festes de primera. Hiá permís pa divertirse pera beure ú alabarse, pero que ningú s’empase de la ralla, per sentirse més campechano qu’el Guerra perque si s’el veu caigut per l’aiguardent o l’eixut, fará cap a la “perrera”.

Que no se cometen faltes que fasen roches les galtes i en tota plasa i carrer se demostre al foraster, com persones educaes que no pensem en chelaes i que s’ha de pendre a pit, mentes n’hiachen buñolaes, i estiguen les Falles plantaes, a tot lo poble reunit queda terminantment prohibit fer morros i males cares.

1948 L’Autoritat competent de la Ciutat de Burriana, en l’alegria més sana i en expresió de content, avisa a tota la gent del poblé, terme i alqueries, que ja han arribat les dies de riure i de disfrutar i les festes contemplar de les falles joseﬁnes Recomana en gran manera que s’adornen els balcóns, en cobertors i mantóns, i en les teles de bandera. I en la semana fallera, l’atensió siga un honor qu’en piñora de valor oferim al foraster, pera que vecha sinser, nostra alegria i sabor. Tocant a les diversións, hiaurá serta toleransa, pero, prohibint la chansa de males educacións; puix totes les ocasións, que ofenguen al personal, se fallarán per igual. Perque en les festes de falles, sóls devem tindre rialles, i... bunyols, que no fan mal. I que totes les quimeres, i motius de discusió, s’acaben en la explosió de nostres traques falleres, puix en festes tan sinceres i de tanta trascendencia, sóls fará bona presencia, el que sapia divertirse i, tranquil, puga sentirse en Burriana o en Valencia.

1949 Com heraldo anunsiaor de nostres festes de falles, que apleguen entre rialles, i acaben en esplendor; donantli fama i honor, a la nóstra poblasió, es este bando, explosió, de la primera carcasa pa poder eixir de casa i anar a la diversió.

Que nostre Sant Patriarca siga per tots festechat pero en gran solemnitat lluint lo millor del arca I rascantse la bolchaca comprant bunyols i llibrets quedarán ben satisfets. i els que de fora vindrán bon halago trobarán en fadrins i chicotets.

Si motius de discisió, origina l’aiguardent, que sápia tóta la gent, qu’en mida la “libasió”, no produix explosió, ni molesta al semejant, perdonantse, per lo tant, si alguna broma s’en pasa, i que siguen d’alabansa, l’humor i el festeig al Sant.

Per este bando s’avisa que ningú pase la ralla si l’aixut o la cassalla li fan pedre la camisa ni siga motiu de risa. Hia que procurar recato i no fer un desacato pera que nostra alegria en la machor armonía siga de tots un retrato.

I mostrant als forasters, lo bó del nostre “folklor”, será pinyora de honor, el que no queden sansers, ni bunyols, ni “romansers”. durant tota la semana, alabarem a Burriana, que viurá la diversió, de sa gran satisfacció com REGINA DE LA PLANA.

I nóstres guapes falleres bonico adorno serán qu’els chutes completarán i musiques bullangueres com a glorioses senyeres de la festa soberana. Puix les falles de Burriana son de trassendensia tal que no tenen parigual del Cabañal a la Plana.

1951

1950

Com a exaltasió fervient de l’alegre Primavera, será este Pregó manera de fer compendre a la jent, que la festa ﬂoresient, envetja del mon sanser, com ramell de rosicler, inisia de bona gana els actes, qu’esta semana celebra el poble faller.

De orde la la Autoritat, fem saber, al poblé en pés, i, siga per tots entés, que la festa ha comensat, en bullisi i amistat. Perque les festes falleres, han de ser molt rialleres; i nostres falles boniques junt ab les hermoses chiques serán “sonaes” de veres.

D’orde de la Autoritat i, sense excusa ninguna, estará la jent dijuna, de “cazalla” i “vi tasat”, i si algún destarifat vol fer el grasiós, a conter qu’es ﬁje bé, per si pronte no trova el seu mal, remei, i caiga sobre ell, la llei, deixantlo com a Belmonte.

Que nostre espirit festiu, se vecha ben bullidor, d’alegria i esplendor, buscant en tots el caliu, de la festa com motiu, qu’els actes a celebrar, no son pera molestar, sino de gran lluiment, ﬁlls del noble sentiment, que anima nostre pensar.

La nostra Reina Fallera, i la seua Cort d’Honor, serán la ofrena millor, mes castisa i salamera, qu’esta festa riallera pot mostrar als forasters, que abandonant so que-fers tindrán bunyols i cuhets, i no podrán estar quets, per les plasses i els carrers.

I com carcassa brilliant i fent gala d’alegria, en la Ciutat i l’alcría, la festa seguirá avant en valer y progres tant, que divulgant per la Plana, son aire de Soberana, no’s trobe cósa millor, ni pareguda en valor, a les Falles de Burriana.

“El pregoner es va crear precisament per a avisar, anunciar al poble que anaven a mamprendre la festa i un dels elements que més el feia viure, el feia vibrar era Enrique Badimón, “Xona”, i escriure el pregó... Hi ha hagut molts que l’han escrit, ﬁns i tot jo mateix n’he escrit, de pregons. Un altre que també ho ha fet molt bé ha sigut Paco Villanova, que també l’ha fet més d’una vegada, i últimament hi va haver u, que era Ramon de Granet, que també ha sigut un dels grans pregoners.” Santiago Izquierdo

1952 Se fá saber: Que desde este momento, hasta el día 19, después de la “CREMA”, queda prohibit, als veins de la Ciutat i als forasters que vinguen, el dedicarse a ninguna activitat que no siga propia de les festes falleres, a les que tots están invitats, en la obligasió de contribuir al seu lluiment. En quant a les diversions, hia completa llibertat, salvent la excepció de aquells que molesten, que serán retirats de la sirculasió. Se tendrá present el adorno de balcóns i la iluminació exterior en els carrers i places, la iluminació interior, es convenient ferla en mesura, lo mateix que la menchusa de bunyols i pastes, pera evitar molesties als meches y boticaris, que com a bons siudadans tenen dret a divertirse. I per últim, que se vecha patent en tóts, el entusiasme propi de la festa, alabant a les músiques i a les falleres, sempre en les mires de fer mes gran a Burriana i a les falles de San Chusep.

CONSIDERACIONS SOBTADES SOBRE EL PREGÓ El pregó enceta Les Falles. El pregó és un dels textos fallers més significatius de la nostra festa i, com la resta de literatura fallera a Borriana, està bastant ancorat en la tradició, de manera que el pas dels anys no n’ha influït excesivament en la confecció. És cert que, després dels primers pregons, es pot apreciar un intent de millora dels textos, però en massa ocasions se manifesta la presa per escriure’ls, en uns casos, i la falta d’habilitat en altres, si volem considerar-los documents literaris de pes. Tant és així que hi ha pregons repetits fins i tot durant tres anys consecutius i altres copiats de pregons antics. No obstant això, dubte que els autors, almenys els primers, pretengueren fer literatura, atés que el que manifesten és gràcia i, fins i tot, sàtira sense altres preocupacions. De fet, destaquen dels primers anys les simpàtiques advertències als que s’emborratxen, les qual es fan amb tota classe de sinònims i d’enginy. Tanmateix, hi ha paraules i idees que es repeteixen, com la paraula “bunyols” i la atenció que cal tindre amb el foraster. Són, per tant, una repetició de idees i de paraules usades sense coneixements ortogràfics i sense habilitat per a confeccionar versos. Fins i tot hi ha alguns en prosa i algun tros en castellà, tot i que res d’açò és cap motiu que puga llevar categoria a cap text. Al cap dels anys, van aparèixer autors amb altres pretensions que van intentar, i aconseguir en molts casos, millorar esta classe de textos. Parlem de lletraferits com Aymerich o Gumbau, entre altres, que es van preocupar de combinar el missatge del pregó amb un estil literari acurat. Durant els últims anys, tal volta haja perdut la gràcia que tenien els primers pregons, però la millora literària i els encarregats de proclamar-lo li han afegit una bona dosi d’emoció. Tant de bo continuem millorant la combinació perfecta entre la simpatia, l’habilitat literària i l’emoció. Julián Arribas

1953

1954

Se fá saber a la gent, que al oir este pregó, no fasen exclamació que no es d’Ajuntament.

Fem saber al vehinat, i es de bando el avís, que en este moment presís, la festa ja ha comensat. I ordenen l’Autoritat del poble i Reina Fallera qu’en expresió bullanguera, se divertixca la gent, acatant el cumpliment, de la tradisió festera.

Es de la Chunta Local que avisa al póble sanser, per mig de este pregoner, que hia festa cheneral. Sapia pues el veinat, que ya pot eixir de casa; que deixe del fóc la brasa, pues San Chusep hi’aplegat. La primavera se sént; se palpa ya el bon orage; la taronja es va traent, i no hi a rosat auiage. Les falls van a plantarse; La Reina ya coroná, convida a tots a mencharse una bóna bunyolá. La traca espera la ﬂama; la ﬂama se busca llóc pa donarli un bes de fóc a la falla, la seu ama. Queda prohibit, desde ara, que el fallero dorga un tan; que deprenga d’Alaman; la llisó no será cara. En el cas de que s’escalde algú que se bufe prou, el deixará com a nou la vareta de l’Alcalde. Divertirvos, pero en mida; guardant bona correcsió pues la festa es divertida si no es pasa en la presó.

Durant tota la semana, es obligasió presisa, el brindar una sonrisa o, un saludo en bona gana, als forasters que vindrán; i així la impresió traurán, qu’entre música i chutes, xiques guapes i llibrets, esta festa es la mes gran.

Tot el mon té obligació de divertirse de veres, peró en molta educació, de olvidar tota aﬂicsió i aplaudir a les falleres. Amb piropos i rialla ompliu de goig el carrer, que per encendre la falla ja vos donará bromballa Sant Joseph, que era fuster. Vingau que pa tots n’hi ha lloc, i sense aturar-se en palles, gogem i no poc a poc, ﬁns que haja fet el foc cendra de les nostres falles.

1957 Per orde del Senyor Alcalde SE FA SABER:

S’han de vore concurrits tots els actes que se fasen; pero que no se propasen, ni que se xafen els dits, menchant bunyols o bescuits, ni’l xicon, ni’l fadrinot, puix pareixerá un “parót”, si s’empina molt el colse, i antes de tocar les dotse al retén anirá al trot.

Que com va anunciar Dualde en el cartell de festetjos allá p’el mes de Febrer, escomensen els maretjos en este poble faller. Llogat iá el dolçainer; a punt burrero i burret, presten atenció un poquet a la veu del pregoner:

Que nostra sana alegría, siga el machor exponent, del bullisi i el content, qu’han de tindre nit i día, festechant en armonía, nostres falles, sense pero, que fent gala del salero qu’ a Burriana, correspón, divulguen per tot el món, l’orgull de ser Burrianero.

¡Que escomence en foc la còsa! Solte cuhets el cuheter, i la gent com la morulla sapia del “Sedre” a “Sorrulla” i de Llevant a Ponent, que arribat es el momento de no aparerse en palles: ¡Que vinguen tots a les falles! ¡Que se farten de calent De bunyols i d’aiguardent!

1956

Mes… si algú xafa les ralles del degut coneiximent, dret com un ﬁl fara cap a l’armari del retén.

Comboyeu al foraster i quant a un Pep encontreu, gorrecheulo tot arreu i el deixen sense un diner.

Als de fora i als de dins, als majors i a la morralla, als casats com als fadrins, s’anunsia, amb bombo i clarins, la gran festa de la falla.

No vos apareu en palles i a fer ruido s’ha dit; siga senpre nostre crit: VIXCA BURRIANA I LES FALLES!

Este temps, l’autoritat fa la vista grossa i calla, donant-vos gran llibertat; peró per si algo ha quedat, no vos passeu de la ratlla.

S’autoriça que se cante per Varea o per Molina. ¡Qu’es divertixca la gent! Ara que si els focs de dins se tornen en un fandango, la “Guardia Negra”, senyores, tiene la sartén “pol” mango.

Les Falles son alegría, cuhets, música, expansió de una raça que demana apartarse un poc del tall i cremar en un muntó tota pena, tot treball,

Com capolls novells que esclaten fogosos en el roser al implus del bon orage… Cuant les oronetes filen hebres de nit en l’espai. Cuant de blanc el taronger se vist esperant la cita dels rosinyols… Cuant pareix que celós de les estreles el sol mes pronte amaneix, i els geranios s’ensenen i reventen els clavells, el poble, florís en falls. Capolls de foc, els cuhets, esclaten en el ambient. Redobla el tambor del eco ritme de traques… Se sent com repunta el dolçainer el motiu d’un pasodoble, cosin de festa ‘ls carrers. Portaor d’un gran cartel, a cavall va d’un burret enfatic el pregoner exclamant: “Se fá saber”… La primavera se sent, Sant Josep está damunt; i com va florir sa vara, el poble floris en falla, com capolls novells que esclaten fogosos en el roser al impuls del bon orage.

des més vistoses, colorides i plenes d’entusiasme, com són, les nostres grans festes falleres..! ¡Un any més! Sí, un any més, però, un any més de glòria, d’esplendor, d’alegría, de traques, de cabalgates, de desfiles, de concerts, de focs d’artifici, de dones boniques, de… ¡FALLES! ¡Qui puguera, donar tot l’or del món per a contemplar, encara que fora tant sòl pel forat d’un pany, la gran nit de la Crema! –exclamava un paissá nostre, cuant al aplegar la nit de Sant Josep, la distancia el tenia separat de la nostra Borriana. ¡Festes de Sant Josep! ¡Nostres festes! Per fi, tota eixa silenciosa i callada labor d’un any de fadigues i desvels va a tindre culminació externa. Des del més gran al més xicotet, van a vore realisades les seues ambicions de tindre la seua FALLA i unes diez d’expansió bulliciosa. A tots, puix, en el preludi de la primavera, cuant les flors comencen a obrir els seus pétals i inunden en el seu perfum nostres camps, carrers i places, cuant nostra taronja, s’ha fet valdré ja en el país extranger; cuant sentim que la “temporada” ha segut “bona”, aleshores, ve eixe verger incomparable, trasparent, jovial i melodiós ramell de xiques boniques, ataviades en el traje típic de valenciana, i als sòns de múltiples bandes de música, a dirnos a tots: ¡ACÍ TENIU, EN COMPLICATS I VARIATS COLORS, LA BELLESA, LA SATIRA, EL SACRIFICI I LA CONSTANCIA, DE NOSTRES INCOMPARABLES FESTES FALLERES!

1959

1963

¡A tú, borrianenc invicte de la ciutat de les tres corones, a tú, foraster que t’ampares a la sombra dels nostres tarongers, a tú, que els atzars de la vida te distanciaren del nostre costat, a tú, que véns com en peregrinació a ésser partícip dels nostres festejos; a tú, que em lliges, amic o extrany, van dirigides estes paraules, per a que sigues tú, “porta-veu”, exaltat si cap, de les jorna

Als de fora i als de dins, als majors i a la morralla, als casats com als fadrins, s’anuncia, amb bombo i clarins, la gran festa de la falla. Este temps, l’autoritat fa la vista grossa i calla, donant-vos gran llibertat; peró per si algo ha quedat, no vos passeu de la ratlla. Tot el mon té obligació de divertirse de veres

¡Vixca pues pronte Burriana Eixe goig sá que proclama Lo dit en este PREGÓ!

1958

però en molta educació, de olvidar tota aﬂicció i aplaudir a les falleres. Amb piropos i rialla ompliu de goig el carrer, que per encendre la falla ja vos donará bromballa Sant Josep, que era fuster. Vingau que pa tots n’hi ha lloc, i sense aturar-se en palles gogem i no poc a poc, ﬁns que haja fet el foc cendra de les nostres falles.

1968 Burriana, llegado el mes de marzo, prepara su mayor fiesta, “LAS FALLAS”, las cuales reflejan nuestro carácter alegre y hospitalario al considerar a todos cuantos nos visitan como unos burrianeros más. Repetir lo que son estas FIESTAS sería el querer darnos a nosotros mismos un autobombo que no merecemos; es de todos bien conocida la fiesta y el trato para con todos los que pasan estos días entre nosotros. A todos cuantos han colaborado para que sea realidad un año más las FALLAS, nuestras gracias. A todos cuantos nos visiten, nuestra amistad; a aquellos que no conocen la fiesta, les esperamos, pues en Burriana nadie es forastero. A MARIA VICTORIA CAPELLA VILAR i MARIA MERCEDES GIL MAÑEZ, la confianza de que permanecen en nuestro corazón, ya que su Reinado no les permite continuar en el Trono, y a MARIA TERESA GABRIEL PASCUAL y a DORITA OÑATE DE MORA, Reinas de nuestra Fiesta, reciban la admiración cariñosa de esta ciudad, que tan honrada se siente por la designación de las mismas en la representación máxima de la mujer valenciana.

1969, 1970 i 1971 Estos tres anys es va repetir el text del 1948.

1972 D’ordre de l’Autoritat se fa saber... a tots els veïns de Borriana i també als que viuen prop d’ací, que les festes de Sant Joseph han arribat. Se mana als borrianeros que, per uns dies, s’obliden de l’aigua moll, de les taronges que cauen i dels maldecaps del Mercat Comú. Des d’este moment hi ha que viure per la festa. Molts forasters vindran a Falles; que siguen tots rebuts com ací sabem fer-ho. Divertiu-vos sense perdre l’enteniment i l’educació. La festa de les Falles és un espill on ens mirem els borrianeros... i els de fora. Que els que ens visiten troben que cada vegada és millor la festa i més acollidora la ciutat. Ajudeu tot el que pugau als fallers, s’ho mereixen per la seua dedicació desinteresada. Que els vostres aplaudiments acompanyen cada comitiva fallera; la Fallera Major, Cort d’Honor i totes les falleres dels barris vos ho agrairan amb els millors somriures. ¡VIXCA SANT JOSEP! ¡VIXQUEN LES FALLES!

1975 Escolteu-me, borrianencs, Gent d’elpople i gent de fora, perquè arribada és l’hora de donar-nos compliment. L’autoritat competent, que regeix a la ciutat, en sesió plena ha acordat que mos viscam tots de festa, i que seguim la gran gesta de nostres avant-passats. El mes de marçens convida, entre música i rialles carcasses i pasacalles´ a la festamés complida.

I les xiques molt ufanes, Lluiran trages, mantons, teles, joies a montons, es sentiran més galanes, i adornaran tan bledanes nostres festes d’il.lusions. Que tot lo món sàpia avui que la setmana fallera, de Borriana tan festera, s’encomença des d’aci. I qu’els joves, xicotets, Hòmens vells i gent madura, de la raigambre més pura, festeros al mil per cent, demostrem ser una gent fallera des de la cuna. Que sent festa d’il·lusió, d’esperit de fantasia, tot se torne poesía en qualsevol expresió. I qu’el xiste socarró de la crítica fallera, amb expresió bullanguera, motiu de risa será; i aixina es demostrarà la noblesa borrianera.

1976 Manat per l’autoritat d’estaciutat de La Plana que s’anomena Borriana les festes han començat I d’avui, ﬁns al di-nou dia gran en nostrafesta; el Alcaldemanifesta, en bon jui i gran visió, que es temps de divertissió padesemboirar la testa. Aixís, puix, tot-hommudat, eixcaalscarrers i les places, i entre música i carcasses, se troberepresentat per eixepomell de xiques joves, plenesd’alegria, qu’envestits de fantasia i risesmulticolors mosallunten les tristors i borren la melangia.

Elsguàrdies i autoritats, mosfaran la vista grossa; divertimos sensenosa ambgoig i felicitat. Qu’elsveins i elsforasters, i la gent que mos visita en les dies que se cita, en esta festa fallera troben en tots la noblea que de Borriana està escrita.

1977 A Mr. I Mme. PORTELAS, Gérard D’ordre d’el Senyor Alcalde, a tot lo món, faig saber i anúncie en veu clara i forta, prequè sóc el pregoner, que la festa de les falles està ja per el carrer. Des s’avui, tots participen, ningú es senca foraster, qu’esta festa a tots germana, i a gala tenim de ser amics de tot el que vinga, siga espanyol o estranger. Com tots els anys, nostres filles, en lluit passacarrer, desfilaran per el poble al compàs d’el donçainer, desparramant per on passen perfums de brollatroser. S’oiran fortes carcasses, músiques, traques, coets, se beurà, fins on s’aguante, se menjaran bunyolets, i allunyant la melangia, es ficarem contentets. I quan la Regina ens cride, apinyats acudirem, i expresant-li nostra estima, li rendirem acatament, puix per dona i per Regina se mereix l’aplaudiment. Entre tots, farem la festa bonica com ha d’ésser, plena de goig i armonía, vos ho diu el pregoner, que d’ordre d’elSenyor Alcalde a tot lo mon fa saber.

Joan Gumbau Palmer va nàixer el 23 de juliol del 1940. Estudià als Salesians i, després, Magisteri a Castelló. Professionalment, dedicà la vida a l’ensenyament en distints centres educatius. Com a faller, de xiquet va ser de La Mercé; de jove, del Barri d’Onda i, més tard, de la falla Don Bosco. També va ser integrant de la Junta Local Fallera. Ha sigut una de les veus que ha col·laborat en tots els actes literaris de les Falles, on ha destacat per ser impulsor de la llengua valenciana en el món de la festa i per l’habilitat en la confecció de versos brillants. Pel que fa als pregons, n’ha escrit dels millors.

1978 A MARIA JOSE. Reina Fallera Vinc a fer-vos el Pregó, com tots el anys el vaigfent, i aquest any el faig en gana, puix les Falles a Borriana en anys tenen, mig de cent. Cinquentenari tenim: les festes seran sonades, puix tots devem celebrar, i tothom participar en estes bodes d’aurades. Tenim Reina, i també Dames, tenim Falleres Majors, i unes Comissions Falleres honrades, bones, festeres; he dit bones?, són millors.

Que tot lo món participe, acullim al foraster, i que troben en Borriana eixa germanor bledana, l’espanyol i l’estranger.

En timbalet i donçaina entonem nostres cançons, en melòdica armonia, de conviure en alegria, qu’expresen nostres raons.

Que la gent, menje bunyols, tothom bega misteleta, i si algú es troba entoﬂat, que ho remedie fent un tast en la primera boteta.

Atmireu este ramell, són ﬁlles d’esta ciutat; contempleu el seu somriure, què ganes donen de viure, i el cor somou en esclat.

Donarem a les falleres, el mmés gran aplaudiment; i en professió borrianera de tots expresió sincera, les rendrem acatament.

Aclameu a la Regina, junt a vostre pregoner, per bonica i borrianera: ¡Visca la Reina Fallera, Que aquest any és Isabel!

Estes festes duraran des d’avui, ﬁns al di-nou; tot lo poble, part pendrà i així se divertirà, tant si està ras com si plou.

1980

I com me diuen Batiste, i ací sóc el pregoner, en veu potent vos parle: “D’ordre del Senyor Alcalde, a tot lo món, faig saber.”

Sàpia tot el veïnat que sóc el nou pregoner de les Falles de Borriana, i eixa misió tan galana estic molt pagat de fer.

1979

Anúncie jo a tot el poble, de part de l’autoritat, que les festes més sonades, i de tots tan esperades, des de ara ja han començat.

Borrianencs, ací estic jo, com tots els anys, pregoner; de part de l’autoritat, anonciant a la ciutat, a Espanya i al món sancer,

Deixem, puix, tots la faena, vestim el traje millor, engalanem a Borriana, que perquè es sent valenciana entra en sa festa major.

que les falles son ací; les festes més importants que celebrem a Borriana, ciutat que se sent galana, des d’avui ja han començat.

Que vinga la gent de on vullga, a tots donarem les mans; si tenen intenció sana, de divertir-se a Borriana, els rebrem com a germans.

Vistam els balcons de festa, encengam el poble en foc, en atronadors coets, carcasses i mascletets; tot lo que fem serà poc.

Tot el poble participe, donant els aplaudiments al pomell de joves sanes, vestides de valencianes, que orgull són dels borrianencs.

Tothom que vinga, serà en un abraç acullit, en la major germanor, perquè senca que d’amor, tenim replet l’esperit.

I a la Reina, crideu ¡visca!, puix mereix l’honor primer; vos ho dic en veu templada, i per la emoció velada, jo, Batiste, el pregoner.

1981 El pregoner ja està ací; vinc a fer-vos el Pregó de les Falles de Borriana, i el cantaré en bona gana, perquè me sobra raó. L’Alcalde i Corporació d’Esta ciutat de La Plana tots d’acord, han decidit que vos anoncie, en un crit, les Falles esta setmana. I en veu potenta i ufana convidaré al món sancer a que visca en alegria, germanor i en armonia, les festes, com bon faller. Llance al cel crits la dulçaina, que redoble el tabaler; engalanem els balcons i, entre música i cançons, tire trons el coheter. Els forasters i els del poble donaran aplaudiment a estes joies borrianeres, valencianes i falleres, que mereixen compliment. I a la Reina de les Falles, Maria Dolores Escrig, tota la glòria i l’honor, farem ofrena d’amor, des de el més gran al més xic.

1982 De part de l’Autoritat, a tots els se fa saber, tant si son del veinat com si hi ha algun foraster, que la Festa hi ha arribat i les Falles seran plantaes en el seu temps programat, que estan llestes i acabaes. Els Falleros animats, les traques a cabassaes, els músics tots avisats i nostres guapes Falleres totes molt il.lusionaes. Siga la Festa sancera, alegre i ben nomena,

diverida, bullanguera, però sempre controlà, ja que si algú s’asmarra, l’Autoritat competent a bon camí el tornarà. Que són Festes roidoses, evitar-ho no podem, i als que puguen afectar perdó ara els demanem. Però estarem orgullosos de que eixos dies la gent trobe els bunyolets gustosos i dolcet el aiguardent. Podeuvindre gent forana, açò serà cosa ﬁna, puix vos convida Borriana, ¡I, ademés, nostra Regina!

1983 Se fa memòria al veïnat, puix per tots és ben sabut que s’acosta SANT JOSEP, que la FESTA ja ha vingut. Seran les FALLES, com sempre, criticones, molt certeres i alegraran els carrers nostra REGINA i FALLERES. En eixes cares boniques, alegres i sicateres, que saben lluir les xiques aseaes i rusqueres. Mos faran bollir la sang les traques i pasodobles, i serem en els visitants campetxanos i molt nobles. Que sempre deguen de dir, els vinga o no els vinga en gana, que se ho han passat molt bé en les FALLES de BORRIANA. Si gastant tots bon humor, modos i campetxania, se disfruta de la festa en salut i en alegria. Sense que ningú “s’ascalde”, aurem conseguit aixina cumplir l’intent del ALCALDE i el desitg de la REGINA.

Joan Piqueres Monsonís llegint el pregó de 1988.

1984 En permis del Senyor Alcalde, i per segon vegà ser el pregoner, vos anúncie jo estes festes, al burrianero i al foraster. Sàpia el poble de Borriana que les Falles ja han començat, i la gran algarabia ha sonat per a que s’en “tere” tota Espanya. Anúncie jo a tot el món, que la Local i les Comisions estan ací; per a recibir-vos com tots mereixeu, sigau de Borriana o altre poble veí. Puix en nom de estos Presidents, vos demanem un toc de atenció; canteu, metgeu, divertiu-vos, balleu, però tot en la major correcció. Puix estes festes que comencen volem que perduren i a muntó; i ajudad-mos vosatros, burrianeros, continuarem nostra gran Tradició. Nostres dones burrianeres ací presents les tenim ja; boniques i vestides de valencianes, com lo millor que n’hi ha. Guapes totes son masa, i venen de troncs molt fallers, com nostra reina, Araceli, per a adornar-mos tots els carrers. I per a ﬁnalitzar, vos demane un aplauso molt Fallero: ¡Visquen nostres dones! ¡Visquen nostres Falles! I este Poble Burrianero.

1985 Siñores i cavallers: En molt senzilla paraula, soc este añ el pregoner que va a anunciar-vos la falla. Después d’un hivern gelat, com a mal temps, bona cara, les falles demostrarán que hi ha calíu en Burriana, qu’els reve-sos no abatixen la forsa de nostra casta, i que sempre revivim, igual que reviu la falla. Per aixó, vos cride a tots, als forasters i als de casa, per a que, en el cor content i al futur auberta l’ánima, disfrutéu de la gran festa de les falles de Burriana, que, com sempre, vos espera i, com sempre, vos abraça.

1986 Forasters i burrianencs: Oïu la meua paraula, perquè vos vinc a anunciar la gran festa de la falla, eixa festa que és un símbol de la terra valenciana. Aplega el moment d’alçar lo que un any de fer costara: eixos monuments grandiosos d’art, de sàtira i de gràcia, que ja naixen condemnats a morir en foc i ﬂama, puix el seu destí és ser víctimes en l’altar de nostra raça. Acudiu, el cor content, a vore morir la falla; que ella també mor contenta, perquè sap que n’hi haurà un atra. A tots els que vullguen vore com en foc i en joia esclata un gran poble, que sap riure en la bona i en la mala, amb els braços ben oberts està esperant-los Borriana.

1987 Per voluntat del Senyor Alcalde, President i Junta Local Fallera Per voluntat dels Presidents de Falla De esta Ciutat Borrianera

ES FA SABER Que la festa de les Falles Des de hui, està al Carrer

El desig nostre serà Que siga un any de prosperitat, Unint-nos tots en germanor A estes quintze falles de la Ciutat.

En este Pregó se recomana Que tot el Poble ajude en ple Per a fer la Festa més bonica I que tot ens eixca Bè.

Obriu les portes, borrianeros, Abraceu al veí i al foraster, Demostreu-li que nostres Falles Són lo millor del món sancer.

Demostreu Fanfarria de Borrianeros Tenint atencions amb el Foraster Que vecha què festes com les nostres No n’hi han en el Món sencer.

Aclameu a la dona fallera De tot Barri i Societat, Puix totes elles li donen Gràcia i salero a nostra Ciutat.

Perquè tenim presentacions Falleres Cavalgades de Ninots... Plantà de les falles de Barrio Músiques, Ballotejos y Cuetots.

I pa nostres dos Reines Falleres, Guapes com a Rosa Bledana, Un VIVA molt sonat De tots els ﬁlls de BORRIANA.

I quan les Falles estiguen plantades Us engalaneu amb el millor traje 1989 Per anar tots a l’ofrena Demostrant a la Verge eixe Pundhonor. BORRIANENCS: Perquè en els quatre dies de Falles La música no déu de parar Tocant eixe passodoble Fallero Que més bonico no es pot trobar. I per a ﬁnalitzar este Pregó Quatre Visques com un gran boletó.

i el soroll de l’alegria la veda s’alça i de traques i bunyols de joventut i bullanga. Sols el respecte als demes esta festa ens demana festa que mor i reviu cada any perque de l’anima del poble naix, i este poble es creaitu i no es cansa.

Visca les nostres Reines tan Guapes Visca les nostres Falles Borrianeres Visca les nostres Comissions de Falla I Visca les nostres Boniques Falleres. I de nou la festa arriba plena d’art, plena de gracia 1988 abraçant per un igual al foraster i al de casa. La nova Junta Local Fallera, Dirigida per el nou President, Ha vingut el temps d’alçar En acord del Señor Alcalde eixos monuments de satira I el Ple del Ajuntament, i humor socarro, que naixen per a morir en la ﬂama. ES FA SABER I el meu prego fa saber al poble i a la comarca Que Vós anuncie jo en persona que les falleres ja porten En este Pregó tan sonat... la primavera en la cara Que nostra festa de les Falles perque comença la festa Esta és la hora que ha començat. de les falles de borriana. Puix un cant a Borriana Fallera Es este Pregó volem fer, Pa que alegre el cor de nostre Poble I també del que siga foraster.

Gràcies a una entrevista que es pot trobar a www.elperiodic.com hem pogut conéixer la figura de Vicent Borja Valls, un dels grans pregoners de la ciutat. A banda de l’extensa biografia fallera, ens interessa ací la seua visió del pregó, i a això anem. Conta Vicente que fou l’any 1985 quan el President de la Junta Local Fallera li va demanar que fóra el pregoner després de comprovar el seu do en un poema d’homenatge a la Reina. Vicent va quedar impactat per la petició i va demanar consell a algun poeta, qui li va suggerir: “ Tu, què li diries al poble?”. També li va recomanar que no el fera massa llarg i que el llegira amb veu ferma i pausada. A partir d’aquell any va exprimir el contingut d’un pregó amb l’ajuda, al principi, d’alguns poetes locals. Partia d’un tema central, com ara els artistes, fallers, la primavera o les xarangues, entre altres, per a centrar-se després en la festa de Les Falles, tot buscant un principi i un final contundents i sense oblidar-se de les Reines. Diu Vicente que eixe és el guió d’un pregó i que és realment complicat variar el tema. Tot i això, el component determinant d’un pregó és el sentiment que hi poses, la manera de dir-lo, assegura Vicente. Vicente, que encara s’emociona cada vegada que escolta un pregó, també reivindica la figura del pregoner. Diu que ha de ser un element molt important de la festa, més que un personatge de la Cavalcada del Ninot. Que el poble ho tinga en compte. Julián Arribas

1990

Vicente Borja Valls

Convilatans que m’escolteu...vos se fa saber: Es tan gran l’estimació. Que per la festa sentim. Que n’esta salutació. A tots quants la deregim... Salut i alegria plena... Demana...qui fa el pregò. El meu ruc, i jo a cavall, ben borratxos d’alegria estem aci, en aquest dia, pregonant amunt i avall als naixcuts aci o en Lavall, cassolans o forasters, bé Nacionals o Extrangers, que, com prop tenim les falles, vos pregonem les rialles que ompliràn nostres carrers. Pampols, cal considerar que llarg s’ha fet el pregó. Desde ací en veig a muntó fartan-se de badallar. Ens haurem d’acomiadar: Forasters, que us divertiu, casolans, xaleu al niu, però en bon enteniment, no resulte que al reten siga, al remat, on dormiu. I quan mireu la cendra amb melangia que hui,

com ja sabeu, tothom conﬁa, no deixeu l’esclat de l’alegria, i comptant sempre amb la vostra companyia alçarem un crit de la nostra Burrianeria.

I en nom de tota Burriana vos demana el pregoner, que olvidant tota quimera i motiu de discussió, començe en una explossió “Nostra setmana Fallera”

1991

1992

La Junta Local Fallera, i l’autoritat en ple de la ciutat de Burriana, com a pregoner me mana que anuncie a tota la gent del poble i rodalies, que ya estan damunt els dies de la festa començar, i en bon ambient disfrutar nostres festes JOSEFINES.

Ple de goig el pregoner quan arriba el mes de Març, aﬁna i templa la veu volent que arribe ben llunt, per a poder-vos cantar que l’esforç del nostre poble a lo llarc de tot un any, està com sempre ganós de que al ﬁ puga esclatar i pugau ser tots testics d’unes renovades falles, fetes de crítica, d’art i de lo millor d’un poble: de la gent agermanà. Que la liusió siga plena, que esl enfados siguen blancs, que els ulls de les chiques siguen un foc que no acabe mai. Falleres i fallers junts faran que nostra Burriana siga centre de amistat. A tots els nostres veïns els oferim nostres mans i el calor dels cors d’un poble tan obert com nostra mar.

Es costum del mon faller anunciar al foraster que serà per a Burriana un acte molt cavaller recibirlo en germanor, oferintli nostra festa i del poble el seu calor. També hiaurà tolerança referida a diversions. Però debem tindre clar les bones educacions, i admitir sols les rialles i els bunyols..en ocasions.

1993 Escolteu-me, borrianences, que vos parla el pregoner. L’Alcalde de la Ciutat, anuncia a la seua gent, que a partir d’aquest pregó. Des d’aquest precís moment, han començat a Borriana, les festes de Sant Josep. Deixem veïns la faena, els maldecaps i el que fer, allunyem la melangia, lluim el vestit fester, cobertors en els balcons, garlandes en el carrer, i al compàs de la dolçaina, tots junts cantem i ballem. Amb la millor cortesia, rebrem a toit foraster, que vinga a viure la festa, nostres cases obrirem, demostrant a tot el món, la bermanor del faller.

Se faràn les “BUNYOLADES” en el CASSAL i al carrer i els bunyols de “ﬁga” o “aire” seràn duts al foraster per a que visca la festa ¡COM LA VIU UN BURRIANER! I a tot acó la carcaça i el soroll del dolçainer, mantindran viva la festa que hui anuncia el PREGONER, qui per orde de l’alcalde a tot lo mon fa saber... qu’en nostre POBLE les FALLES

¡JA HAN DUT LA FESTA AL CARRER!

1995

A la Reina i les Falleres, donarem aplaudiments, elles donaran somriures, ornant places i carres, omplint el poble de músiques, traques, carcasse, coets.

Veïns del poble i alcries de la mar i forasters hui per ordre de l’Alcalde vos parla açi el pregoner per anunciar que les falles un any més son al carrer.

Feu-me cas, viscam alegres, les falles de Sant Josep, que l’Alcalde vos ho mana, aquest anyu noranta-tres, I en veu ferma i ben timbrada, ho pregona el pregoner.

Donarà la benvinguda la fruta el taronger, perquè és llengua coneguda en el poble i l’estranger.

1994 ¡BURRIANERS! Per manament de l’alcalde hui vos parla el PREGONER per a dir-vos que LES FALLES ja han dut la festa al carrer. L’esclat de la carcaça i el repic del tabaler, faràn que la festa siga anunciada com mereix. S’adornaràn nostres cases en cobertors i mantóns i en “BANDERETES” del barri ben nugades als balcóns.

Tamé les nostres FALLERES -en lluit passacarrerdeixaràn per allà on pasen la gaubança del FALLER, i al seu pas la gent del poble demostrarà el seu content, recibint a les FALLERES en un fort aplaudiment.

I en bunyols de ﬁga o aire, trons de bac i mil coets farem viure a tots la festa com la viu el burrianer, per conseguir que en el poble ningú és senta foraster.

També tots a la Regina li farem acatament oferint-li nostra estima i eixe cor gran del faller, que també nostra Reineta plens de goig li oferirem. Tocant a les diversions de la setmana fallera tot soroll serà permés i se podràn tirar traques; trons de bac i ﬁns masclets, però al carrer, no en les cases ¡ni dins de l’Ajuntament! Tot això es farà posible si feu cas al pregoner que per ordre del Alcalde a tot lo mon fa saber qué en este poble les falles ¡UN ANY MES SON AL CARRER!

1996 Amics de tota Burriana dones, homens i xiquets: permitiu-me que aquesta nit jo, Vicente el Pregoner, més que un Pregó vos confese lo que porte en el meu cor, cor burrianero i faller. Al arribar estos dies que les falles prenen cos, i les llums fan molt més goig engalanant els carrers, els meus sentimens se’n fugen con volen fer els cohets, escampant al esclaﬁr il.lusions, pau i alegria, comprenssió en tota la gent i voluntat de que el poble es faça encara més gran, per albergar l’amistat que tindrà vida dins d’ell.

Com tots els anys les carcasses, esclaﬁnt al ﬁrmament, anunciaràn tots el actes desde llevant a ponent i podrem vore en llumins palmeres i mil clavells.

Si esteu disposats per lo tant a fer gran les nostres Falles, a abraçar als bons veïns, a tremolar en l’ofrena i a sentir el foc per dins, haureu compés el Pregó d’este pregoner amic.

Els fallers de les barriades; Societats i Agrupaments, duran les seues falleres en lluit pasacarrer, omplint el lloc per on pasen de perfum de gesmiler.

Els braços de Sant Josep molt més grans en estes fetxes, son braços d’una Burriana oberta al món de les festes, i ansiosa de ser la mare que en Falles ha segut sempre.

Visca Sant Josep! Visca Burriana! Visquen les Falles!

1997 Falleres, autoritats, senyores i cavallers. Com tots sabeu són molts anys els que faig de pregoner per a renovar el crit de convidar a la gent de que Burriana sencera està a punt de prendres foc per les traques i coets. Perquè este poble es un altre quan el vestim de faller. Però jo vulguera enguany, perquè la sang m’ho demana, perquè aixina és com ho senc i ben fort i dir molt clar que qui sostenta la falla qui ompli de goig el poble, son les dones i els chiquets. Per la llum que ells ens donen, per la gracia de tots ells, els homes estem disposts a fer més dolça la vida a que la amistat impere a omplir d’art tots els carrers. Si esteu d’acord tots amb mi, digem-li al món que estes festes tot el poble és una veu quan diem ¡Visca les falles! ¡Visca Burriana! ¡Visca el Sant Josep “fuster”!

1998 Acaba un any de treball voluntari i sense paga perquè s’ha fet un servici de la festa de la falla. Eixe monument que creix sols en terra valenciana perquè sols asi hi ha sobra D’art, de poema i de gracia. Un any de calfar-se el cap buscant arguments en garra i elejint les xiques guapes que vestiràn D’or i Plata.

Any de loteria i rifes i captar casa per casa per a poder replegar tots els diners que fan falta que son molts, perque la vida cada dia està mes cara. I que demana esta gent anonima i artesana com a premits del esfors que eixisis tan dura tasca?..., ho diré en poques paraules perque es poc lo que demana. Les falles son per a tots son del poble que les alça manifestació D’Historia i de raça. Toca als fallers fer la festa toca al poble disfrutar-la i per aixó, l’unica paga, es que tots, el cor content els d’ací i tota la plana. Vingau en goig, en pasió, desbordant exuberancia pera viure en nosatros viscau mentres nostra falla, que a l’any que ve Sant Josep farà que’n alseu un altra. Veniu tots agermanats fort el cor i plena l’anima i estareu en primavera en les falles de Burriana.

1999 Ens ha aplegat el mes de Març, Tot el món ix al carrer, Han vingut les nostres falles Vos ho diu el pregoner. Nostres Reines del poble Com també les corts d’honor, Falleres, dames i xiquets De les FALLES, lo millor. Desﬁlaran pel poble En lluits “passa-carrers”, Desbordant pau i alegria Viuren la festa un any més. Falta poc per a plantar-les, Les Falles en els tallers Comencen a pendre vida Per a eixir a places i carrers. Tindrem nostres “cavalgades”, Comparses d’humor i fantasia, Les majors seran per la nit, I les dels xiquets es faran de dia.

Pleitesies i homenatges I el gran, pa-i-porta faller, I en la màgica nit de la plantà Burriana s’omplirà de monuments. Aplegaran de pobles veins, També algun estranger. I amb els braços bén oberts Rebrem a tot foraster. Viurem tot faller l’ofrena En motiu de gran emosió, Es mereix la nostra VERGE, Una gran admiració. Aplegarà un poc de tristor En la nit de la cremà, Pensant tots els fallers Que l’any que ve es tornarà a plantar. Ens diuen els nostres veïns, Que som “els fanfarrons de la Plana”, “Mosatros” els diem a tots BENVINGUTS, A les falles de BURRIANA.

2000 La Junta Local Fallera i l’Autoritat en plé de la ciutat de Burriana com a pregoner me mana que anuncie a tota la gent el pregó del 2000. Forasters i burrianencs oiu la meua paraula perque vos vinc a anunciar la gran festa de la falla, eixa festa que es un simbol de la terra valenciana. Aplega el moment d’alçar lo que un any de fer costara eixos monuments grandiosos d’art de sàtira i de gràcia, que ja naixen condemnats a morir en foc i ﬂama, puix el seu destí és ser víctimes en l’altar de nostra raça. Acudiu, el cor content, a vore morir la falla, que ella també mor contenta, perquè sap que n’hi haurà un altra. A tots els que vullguen vore com en foc i en joia esclata un gran poble que sap riure en la bona i en la mala, amb els braços ben oberts està esperant-los Burriana.

2001 Tenim el nou centenari les falles asomen al carrer vixcam amb il·lusió, pau i alegria vos demana a tots el pregoner. Amics de tota Burriana dones, homes i xiquets permitiu-me que aquest dia jo, Vicent el pregoner més que un pregó, vos confesse lo que porte en el meu cor com a burrianero i faller. Al arribar estes dies que les falles prenen cos i les llums fan molt més goig engalanant els carrers els meus sentiments s’en pugen com volen fer els coets escampant al esclaﬁr il·lusions, festa i color comprensió en tota la gent. Per a que aquest nou mil·leni estes falles siguen més grans si estem disposats per tant a fer més grans les nostres falles a abraçar als bons veins a tremolar en l’ofrena i a sentir el foc per dins, haureu comprés el pregó d’este pregoner amic. Els braços de Sant Josep molt més grans en estes dates son braços d’una Burriana oberts al món de les festes i ansiosa de ser la mare que en les falles ha segut sempre.

2002 Gent del món de les falles sempre ens agrada contar les coses que més volem les que tan sols pronunciar-les sens ompli de goig la cara i de somrises la veu. La meva, podeu notar que un any més, i ja en van molts, s’ompli de satisfacció al recordar-vos que ja tenim ací el mes de març en el que Burriana es creix ﬁns arribar si puguera als pobles de molta gent

perque per veins ens tenen i com a germans els volem. Una altra volta les traques, la bellea de les dones i l’art dels nostres fallers, farà que admirem de nou les festes de Sant Josep i bé en pessetes o en euros l’abraç serà el mateix. La Junta en pes els convida, l’Ajuntament ho manté i la Burriana fallera vestint-se ja està de festa per eixir-se’n al carrer. Que l’embit siga ben alt que per ganes no ha de ser. ¡Visca el nostre Sant Josep...! ¡Visquen Burriana i les falles...! (I si tots m’ho permitixen...) ¡Que vixquen tots els xiquets...!

75 anys d’història que la Mercé començava 16 falles han nascut per omplir de festa Burriana.

2004 De nou apleguen les falles gent del poble i rodalies vos anuncia el pregoner nostres festes de Sant Josep. Quan aplega el mes de març s’apropa la primavera s’engalana i es vist de festa nostra Burriana fallera. Donem-li la benvinguda amb il·lusió i molta gana viscam les falles amb caliu tot el poble ho demana.

2003

Les nostres reines del poble falleres xiquets i comissions ompliran de música i traques del poble tots els racons.

Burrianencs, veïns i gent de falles aquest any vos diu el pregoner per celebrar l’aniversari tindrem més festa al carrer.

Plantarem els monuments plens d’art, sàtira i gràcia fets pels nostres artistes amb la seua tasca artesana.

Des d’aquell any 28 que’s plantà la primera falla hem seguit sempre endavant per demostrar nostra casta.

Amb els braços ben oberts rebrem a tota la Plana els donarem la germanor a la gran festa de la falla.

Aquest any serà anomenat el poble així ho demana en falles mascletades i castells engrandin el món de la falla.

Els barris València i la Vila jà hem cumplit 75 anys que les falles prenguen vida tenim que seguir endavant.

Tindrem els nostres passacarrers amb falleres, xiquets i comissions plenant de música trons i traques del poble tots els racons.

Fem tots un crit a viva veu visca Burriana i Sant Josep.

Es plantaran més monuments dels artistes de Burriana pintors, fusters i artesans que faran tan dura tasca naixeran tots condemnats a morir de foc i ﬂama. Viscam un any d’il·lusions d’alegries i pocs enfados demanem a Sant Josep pau, amistat i bon futur.

2005 Al so de tabals i dolçaines el poble il·lumina els carrers han aplegat de nou les falles vos anuncia, el pregoner. Dels balcons de l’Ajuntament es farà com sempre la criad de la mà de nostres regines que la festa és declarà.

Dels tallers dels nostres artistes preparen els monuments els ninots obrint els ulls mirant cosos i remats en ganes d’eixir al carrer en la nit de la plantà.

Olor a pólvora enlaire, ens recorda el foc que encén. El soroll d’alguna traca, i tremolem amb deler. Una melodia fallera, se’ns eriça a tots la pell.

Anem a viure un any més les falles amb molta il·lusió música, traques i bunyols falleres, xiquets i comissions.

Excepcionals monuments segur que enguany en tindrem. Feina i orgull en plantar-los. Llàgrimes quan els cremem.

Les falles es passes els anys seguixen fent-se majors dos més cumpliesen aniversari Barri d’Onda i l’Escorredor.

Gaudim, compartim-ho junts. Disfrutem d’estos moments amb el que ens uneix a tots: nostre sentiment faller.

Benvinguts als bons veïns els rebrem de bona gana per visitar i gaudir la gran festa de la falla.

Ja engalanada Burriana quan s’acosta Sant Josep, sols em queda fer un crit i que arribe a tot arreu: Gaudim les falles, falleres! Visquem les falles, fallers!

Que este any siga millor, aixins o demanem la gent pau i amistat per a tots al poble i al món faller. Visca Sant Josep.

2006 (T. Gil) Borrianeres, borrianers, prepareu-vos, comencem! La nostra festa més gran la tenim ací, un any més. I vosaltres, forasters, convidats tots també esteu, acosteu-vos cap ací i escolteu-me uns moments. Jo us anuncie ara ben fort: Les falles són al carrer. Pagat, content, orgullós, que sóc humil missatger, m’honore en comunicar-vos que si us parla el pregoner, és la veu de nostres reines, que ens acompanyen també, la que anuncia ja les falles i a tots us ho fan saber. Pleitesies, homenatges, exaltacions i demés, carrosses i cavalcades, llums de gala en els carrers, música, foc, llum i traques que esperem tots amb anhel.

2007 Amb les ganes d’un any més tornen de nou les falles les rebrem amb molta gana són per tots desitjades. Nostres falles prenen vida quan aplega el mes de març el poble s’ompli de llums i els carrers engalanats. Les nostres reines falleres serán com els dos fanals portant el vaixell faller de la mà d’elles, tripulant. Omplirem de monuments nostres places i carrers lluint el treball dels artesans vos ho diu el pregoner. Entre música i sorolls l’esclat de les traques i masclets aniran pels carrers del poble comissions, falleres i xiquets. Rebrem als bons veïns de tots els pobles dels voltants donant-los la benvinguda amb els braços ben oberts. Viurem de ple les falles intensament perquè esta festa és de tots, del faller i del borrianenc.

2008 (J. Arribas) Escolteu tots els veïns, borrianencs i forasters, els vents que hui, pregoners, omplin places i camins. A Borriana, ben a dins, de nou la flama ha nascut. Filla del foc impol·lut, ens duu la festa més pura i l’equinocci conjura perquè siga benvingut. Les falles ja han arribat a la Perla de la Plana i l’esperit de Borriana màgicament ha esclatat. Ja hi ha festa a la ciutat, mil colors omplin el cel i es compleix de grat l’anhel de plasmar els sentiments en bellíssims monuments sota el vel de Sant Josep. A tots, plens de goig i festa, la sàtira ens purifica i el Templat al dalt repica perquè la falla està llesta. Només queda dur la gesta amb germanor, amistat, humor i cordialitat que mai no falta a Borriana quan el foc ens agermana amb tota la intensitat. Les places engalanades seran l’idíl·lic paratge on la bellíssima imatge que rebrà nostres mirades serà el conjunt de les fades que formen nostres falleres, boniques com primaveres que fan de la poesia la més bella melodia i el desig de les quimeres. Borrianencs, jo us anuncie que la festa ha començat! Tothom està convidat, puix la veu que vos envie, desitjant que ella vos guie, vol confirmar tota ufana que de festa tenim gana. Visca el foc de la ciutat, els barris, les societats i visca sempre Borriana.

Seguim les falles endavant!! Visca Borriana i Sant Josep!!

2009 (J. Arribas)

PLENA D’ORGULL Jo duc la fusta al fornal de la Plana, fallers de l’ànima encesa i sonora, veïns i amics que heu vingut a l’aurora on naix la festa d’un brot que agermana les comissions del rellamp a Borriana. Sóc pregoner que anuncia amb un crit, nascut al si on roman l’esperit, que enguany les falles també han renascut. És el Templat el blasó concebut d’un equinocci de ﬂames ferit.

Pregó de 2008.

En la foto es veu el pregoner Batiste Guerola Blasco. L’altre faller és Santiago Izquierdo, qui també va ser pregoner. Document cedit pel Grup d’Estudis Històrics Fallers de Borriana.

Carrers i places, essències i vents, sou els bressols que imponents contindreu l’art valencià que roman en la veu i en el cartró dels subtils monuments. Siguen les sàtires sons eficients que purifiquen del foc la sentència, siga el botxí de major competència l’esguard del poble que unit en les flames vol ser, de l’acte de fe, les proclames i dictar crema o lliurar la indulgència. Nostra ciutat esdevé poesia exuberant en les nostres falleres, filles de terra i de mar borrianeres, el seu desig ha de ser nostre guia com un penell que assenyala el nou dia. Traques i música, danses i esclats, castells de foc i bunyols preparats amb l’amistat del faller tot joiós és el present que oferim amistós als nostres pobles de festa empeltats. Borriana plena d’orgull vos convida, que un exercici comença de nou des del respecte i el goig que ens somou ben dins del seny, que és el premi i la mida. La falla és cant, l’alegria i la vida que ha obert els ulls com els pètals la flor i tot l’amor contingut en son cor crida ben fort un nou visca Borriana, visquen les pires, que encenguen la Plana, visquen les falles, el nostre tresor.

2010 (J. Arribas) A tots els fills de Borriana, hui vos parla el pregoner que proclama el món faller amb la veu de la ciutat. Sapieu tots que ara i ací, sota els plecs de la senyera i encetant la primavera, les falles ja han arribat. Hui Borriana obri sa terra perquè brolle la bellesa d’una festa compromesa amb la nostra tradició. Tot el poble encés en flama, ha fet acte de presència i amerat de nostra essència ha de rebre aquest pregó. Que forts sonen nostres himnes, que renasca l’alegria, i tot junts, en harmonia, de la festa gaudirem. Les falleres més boniques a Borriana trobareu i en vindran de tot arreu per sentir el foc suprem. El millor de cada casa s’oferirà al visitant amb l’altruisme incessant dels majors i dels xiquets. Els monuments lluiran com les joies més preades i en el cor de les mirades hi haurà versos i coets. Els veïns, els dolçainers, els artistes i els poetes tenen ja les tasques fetes, que el seu art ja han enllestit, i entre el foc sonen les glòries de la grata germanor que ens fa viure amb tot l’honor de tindre en flames el pit. La ciutat està de festa, que el pregó així ens ho mana Cridem tots: visquen les falles! i més fort: visca Borriana!

2011 (J. Arribas)

2012 (J. Arribas)

Gent de Borriana i del món, em mana l’autoritat que anuncie a la ciutat, de les falles, l’esclaﬁt. A partir d’este moment, la festa assetja el carrer i el sentiment més faller ens ha irromput en el pit.

Borrianencs i forasters, el pregoner hui us saluda i us dona la benvinguda al si dels nostres carrers. Preparats tots els fallers i enllestida nostra festa, la ciutat es manifesta en forma de foc i alegria perquè ja ha arribat el dia d’anunciar una gran gesta.

AMICS MEUS!

A cada carrer de Borriana hi haurà festa, hi haurà foc, i tots units en un bloc farem del poble un esclat. Hi haurà música i coets, i sàtira que no ofén perquè només es pretén purificar el pecat. Veureu dones, les més belles, que són dones borrianeres i a més són nostres falleres, les més boniques del món. I ofrenareu vostres flames a la maga de la festa que mana sense requesta asseguda en el seu tron. I veureu uns monuments esculpits amb il·lusió, cisellats amb devoció, que engalanen la ciutat, tal com els nostres poemes engalanaran les dones, puix que són les amfitriones del festeig més admirat. Al si de la primavera roman el treball d’un any i per fi, el nostre afany lluirà per ser cremat. No hi ha, doncs, gesta més pura, ni festa més compromesa que la bella fortalesa per la qual tots hem lluitat. Per fi, arriba el moment d’alçar la veu tots units perquè els nostres esclafits abasten tota La Plana. Els barris, les societats, joves, majors i xicalla, cridem tots: Visca la falla, amics meus, Visca Borriana!

Les falles ja són ací, ja ha arribat la primavera i nostra festa fallera de nou troba el seu destí. Nostre esperit llevantí ple de treball i il·lusió ha forjat amb devoció l’acte de fe equinoccial que no és sinó un arsenal d’art i de transmutació. Envoltats de germanor plantarem els monuments perquè siguen l’aliment del foc puriﬁcador. Amb sàtira i bon humor, guiats per versos i esclats, cremarem tots els pecats que en les falles sentenciem i de nou renaixerem enfortits i esperançats. Sota les ﬂames primeres i al ritme dels boletons, de poemes i emocions lloarem nostres falleres. Eixes són nostres deleres, que les dones de La Plana, vestides de valenciana, són les més guapes del món, i d’elles les millors són, sobretot, les de Borriana. Borrianencs, amics, fallers, les Falles ja han començat i ja està tot preparat a les places i als carrers. Pregonem a l’Univers, que la tradició ens ho mana, i que retrone en La Plana més enllà de les muralles, nostre crit: visquen les Falles i, més fort, visca Borriana!

2014 (V. Blasco)

Fede Gumbau

2013 (J. Arribas) FILLES DEL FOC SUPREM Vilatans, forans, amics escolteu el pregoner que anuncia al món sencer la nova de la ciutat. Orgullós del nostre poble, em complau comunicar que un any més, en nostra llar, les falles ja han arribat. Envoltats de foc i música omplirem tots els carrers amb la il·lusió dels fallers i de tot el veïnat. Les cercaviles, les traques, el respecte i l’alegria seran la bella harmonia que sempre ens ha acompanyat. Lluirem nostres falleres, les ﬁlles del foc suprem, i a la Reina lloarem mentre ens regeix des del tron. Per elles farem la festa, a elles l’oferirem i per elles cremarem les millors falles del món. Ninots grotescos i versos plens de sàtira i humor lluiran amb esplendor el que es vol puriﬁcar mitjançant els monuments de bellíssimes presències, tot contenint les sentències que el poble ha de proclamar. La festa queda encetada i amb nostra veu valenciana cridem tots: visca les falles i, amb orgull, visca Borriana.

Ciutadans tots de Borriana: escolteu el pregoner! Hui vos anuncia cridaner que ja és arribada l’hora del nostre festeig primer. Ja la llum de primavera que en el sol es manifesta, a tots ens crida a la festa i al seu caliu ens arrecera per gaudir de la gran gesta. La falla el cor ens segresta omplint la ciutat d’emoció, per reviure la tradició de cremar com a protesta tot allò que és perdició. El cadafat que en el carrer s’erigeix amb il·lusió expressa amb satisfacció que la feina s’ha pogut fer amb l’esforç de la comissió. La música i la pólvora ens faran acompanyament anunciant en tot momento que és arribada l’hora del goig i el divertiment. Demanem coneixement, harmonia i felicitat, per poder fer realitat davant de tota la gent, la festa gran de la ciutat. Les xiques ben abillades, amb el vestit de valenciana, enlluernaran tota Borriana i seran molt aclamades per sa gràcia sobirana. Ben orgullosos els fallers, tenint el deute complot, arribarem junts a la nit on els somnis i els delers s’enlairen fins l’infinit. I quan fort prenga la flama del dolç foc purificador, no hi haurà lloc per tristor, puix de les cendres d’una falla en naixerà una altra millor. Ciutadans i forasters, la festa que ens agermana per acabar un crit demana: Visca per sempre les falles! Visca per sempre Borriana.

Toni Gil

2015 (T. Gil) Ja l’hivern s’esmorteeix, i en el seu últim alè el gens gelat temps nival sap que se li acaba el temps, que el ﬁnal del fred període dóna pas, sense remei, al sorgir primaveral que a tots el cor ens encén. I en l’ocàs del gèlid mes que coneixem per febrer, la nostra festa ancestral del foc i del goig faller se’ns posarà a tots ben dins, se sentirà a tot arreu, i amb impuls poc racional ens furtarà un poc el seny. Perquè els sons que omplin carrers, siguen música o masclets, formen l’aura musical que ens acarona on anem, ens manté amb deler faller des del pregó, hui mateix, i no ens deixa respirar ﬁns el dia de Sant Josep. Que ningú perda un moment, gaudim de falles, ja és temps, envoltem-nos del ritual que ens enardeix als fallers i que la festa de falles amb tal passió la visquem que esdevinga vital per a tots els borrianencs. Gaudim les falles, Borriana. Visquem-les de ple, fallers.

2016 (T. Gil) Una invitació molt especial, jo, us lliure ara a tots, comissions, veïns,... que ja, sense espera, la festa fallera del foc i la ﬂama, la fruïm ben dins. D’ací o forasters, amics i fallers, gaudiu plenament del que se’ns arrima, del goig ben intens, el plaer immens i l’ambient faller que a tot déu anima. Al clam, prests, veniu, ràpid, acudiu, veureu els fallers, quan contents estan, veniu als casals, paradors o llars i viureu les falles, la festa més gran! Petards i coets, traques i masclets i l’olor a pólvora ens vessa en deler. Música en xarangues i cançons de bandes, rebleixen de goig els sons al carrer. Eufòria, passió, fervor, emoció, sentits que ens commouen i ens omplin el cor. Disfruteu la festa, gaudiu-la com gesta que any rere any renaix i mai mor. Servisca aquest crit de falla farcit per anunciar-vos que ja la ciutat, la nostra Borriana, de foc s’engalana i us desitja a tots, disfruteu de grat.

UN PREGÓ ESPECIAL L’encàrrec d’escriure un pregó oficial de la festa de les falles per a la nostra ciutat és un fet d’especial importància per a un faller. Per la transcendència històrica que té, implica per a mi un cert nerviosisme inicial pel fet que pense si el text final serà considerat suficientment impactant i vàlid per a l’esdeveniment, al temps que també és un privilegi i una personal distinció, sobre tot quan no sóc jo una persona massa versada en el món de les lletres. Dels tres pregons de les festes de falles de Borriana que he escrit, el primer d’ells, de l’any 2006, me’l van sol·licitar directament des de la Junta Local Fallera, per part de qui era el seu president en aquell exercici faller, Pedro Sancerni Oliván. Potser siga l’únic pregó declamat per Vicent Borja Valls, durant els 18 anys en què va ser el pregoner oficial, que no se l’haja escrit ell mateix. Els altres dos, en els anys 2015 i 2016, me’ls va demanar personalment qui havia de declamar-los, Diego Palomo Llidó. En el present exercici faller, i per a l’acte del 75è aniversari de la Junta Local Fallera de Borriana, de nou des de la seua presidència, que recau en Lluïsa Monferrer, se m’ofereix la possibilitat no sols d’escriure’l sinó també de declamar el pregó que donarà inici a les celebracions. Escriure el pregó m’ha resultat sempre un quefer intensament satisfactori, que m’he agafat amb molt d’entusiasme i seriositat, per la responsabilitat que representa. El contingut del text, la cadència dels versos, un cridaner inici, la correcció ortogràfica, l’entusiàstic final... són alguns dels aspectes a considerar en el text escrit. Ara, he de preocupar-me a més a més de la declamació, de la modulació i ús harmoniós de la veu, de la memòria, de la gesticulació,... Espere estar a l’altura de les circumstàncies. No puc deixar de donar les gràcies a qui m’ha donat l’oportunitat de poder fer públic l’honor de dir: sóc Pregoner! Toni Gil

Les falles, visqueu-les fallers, gogeu-les. Que visca la falla! Que visca Borriana!

2017 (J. Arribas) Atenció! Hui es fa saber que Borriana està de festa i el pregó així ho manifesta pels racons de la ciutat. Esta és doncs la bona nova que anuncia el pregoner i tot el poble faller n’ha quedat assabentat. S’acosta la primavera farcida de poesia, reblideta d’alegria, d’il·lusió i d’amistat. La pólvora està amanida; mimadets, els monuments; aﬁnats, els instruments i l’enginy, ben preparat. Prenyat el poble de goig augmenta seua contalla en plantar eixa gran falla que tots hui representem. Falleres, fallers, amics, menuts, jòvens i forans sentiu-vos els artesans del festeig que celebrem.

Diego Palomo CONSIDERACIONS FINALS L’any 2008, Fede Gumbau va contactar amb mi, aconsellat per la meua cunyada Fina, perquè li donara alguna indicació per a escriure el pregó. Jo el coneixia de vista, però mai havia parlat amb ell. Vam quedar per a fer-nos un café i xarrar. Jo li vaig exposar el meu punt de vista i li vaig ensenyar un pregó de mostra, bastant sobtat. Cal confessar que jo no sabia res de pregons. El va llegir i em va demanar d’usar-lo. Posteriorment, li vaig escriure ﬁns a sis pregons, acceptades les seues peticions. A partir d’ací, vaig considerar que em repetia amb les idees i que era convenient que continuara una altra persona amb eixa tasca. I així va ser ﬁns que, l’any passat, Diego Palomo em va demanar que li escriguera un pregó. I això vaig fer. Per a mi han sigut unes experiències boniques, però amb algunes connotacions un tant incòmodes, per això faig les consideracions següents. 1. El pregó hauria d’eixir a concurs, tal com es fa amb el cartell anunciador, per exemple, i hauria de tindre una dotació econòmica per al guanyador, encara que fóra testimonial. 2. Quan l’autor i el pregoner no coincideixen, l’autoritat competent hauria de tindre alguna deferència amb l’autor, encara que l’haja buscat el pregoner i este sí que la tinga. 3. Autor i pregoner haurien de ser la mateixa persona. 4. Si l’autoritat competent té alguna deferència amb el pregoner, com és el cas, hauria d’avisar-lo! Julián Arribas

Disfruteu tots aquest any d’eixe anunci colpidor que ens ompli als fallers d’honor, d’eixe crit tan desitjat. Disfruteu la bona nova perquè tots sou testimoni que la festa és patrimoni de tota la humanitat. La ciutat ja està amanida, ja està tot ben enllestit i hui, tot el poble unit, de seua festa fa ufana. Cridem tots: Visquen les falles, i amb la veu de l’esperit fem més fort el nostre crit, borrianencs, visca Borriana!

Bonretorn, crònica en clarobscur

Rosabel Gumbau González

ROSABEL GUMBAU GONZÁLEZ

Rosabel Gumbau González és professora d’educació secundària i batxillerat al col·legi salesià Sant Joan Baptista de Borriana. Ha treballat també en l’àmbit de la traducció i la correcció de textos i en la gestió de recursos culturals. Comença a publicar poemes i relats breus el 2007 al web literari www.relatsencatala.cat amb diversos pseudònims, on guanya diversos reptes literaris tant en poesia com en narrativa breu. Del 2008 al 2012 administra els blocs literaris Esdrúixola ﬂor (poesia) i Les quatre pors (relats), al temps que participa en diverses obres col·lectives d’autoedició a Internet, com ara el recull de relats fantàstics Contes de fantasmes (publicat amb Bubok). És membre de l’associació El pont cooperativa de lletres. Amb alguns autors d’aquest col·lectiu participa en el recull Un pont sobre el meridià amb el relat intitulat Acords de família (Onada edicions, 2012). Un any després, coordina la publicació del llibre Ponts suspensius, on col·labora amb el relat Sota el pont de Lió, relat que inclou un poema del poeta castellonenc Josep Porcar. Ha participat en diverses edicions del llibret de la colla castellonenca Rebombori amb poemes i relats breus. També ha estat l’autora de la crítica de la falleta del CEIP Penyagolosa de Borriana des del 2014. El cantautor castellonenc Artur Álvarez va musicar el seu poema intitulat Caus al disc Entre versos i pinzells contemporanis (Audiovisuals de Sarrià, 2013). També el grup de música tradicional Urbàlia Rurana ha inclòs una lletra de l’autora, les Seguidilles de la brisa, al seu darrer disc De tornada a les ribes (Mésdemil, 2017).

PRÒLEG

Des de sempre m’han fascinat els relats i poemes inspirats en pobles i ciutats reals com ara Mahalta, Josafat, Sinera, Vetusta o Macondo. Quan fa uns anys em vaig proposar escriure relats, -la major part dels quals a més de costumistes eren negres perquè aquest és un gènere molt divertit d’escriure-, ja feia temps que tenia clar que el nom del «meu» poble fictici seria Bonretorn, i que el seu trassumpte real, al menys el principal, seria Borriana. Però clar, ja podeu suposar que el fet de dur a terme aquesta transmutació havia d’implicar la llibertat de jugar amb l’espai, els noms i les anècdotes, i per això cal no oblidar durant la lectura que aquesta és la crònica de Bonretorn, no la de Borriana ni d’altres pobles propers com ara Alqueries o La Vall d’Uixó, que també m’han valgut puntualment per a imaginar més d’un indret. Així, us propose que imagineu que convertim en vidres de colors les anècdotes, els llocs i els personatges i que els col·loquem en un caleidoscopi de manera que en cada relat fem un xicoteta rotació. I en aquesta combinació de colors entre l’atzar i la geometria, obtindrem una imatge diferent a les precedents i a les successives, però sense deixar de ser similar. Perquè el que vaig intentar inventant aquestes històries va ser dibuixar les diferents cares d’un Bonretorn i d’uns bonretornaires iguals i alhora diferents i sospitosament semblants -i alhora diferents- als de la Borriana antiga, profunda, rural i una miqueta salvatge heretada de les històries dels meus majors. Per què Bonretorn? Perquè és un nom molt bonic. Quan la meua iaia materna, alqueriera d’origen, em va dir per primera vegada aquest topònim, em va captivar no sols la positivitat del que significava, sinó també la sonoritat de la seua pronúncia. D’altra banda, el fet de fundar un poble en la ficció també m’atorgava, com vinc d’assenyalar, la llibertat que necessitava per a cobrir argumentalment les llacunes que tenien algunes anècdotes reals per part dels reportadors. He de dir que he pogut comptar amb una família de grans contadors d’històries i això és una gran sort. Alguns dels fets que han constituït el germen de determinats relats els he coneguts gràcies al meu pare (L’estranger i l’oret, La sireneta del mar, El sacrifici...). D’altres parteixen d’algun record infantil (la xiqueta que porta flors a l’altaret de la Mare de Déu a El miracle, per exemple) o d’un lloc (la tenda de La tendeta del senyor Peris o la ferreria de Justícia divina). Espere que ho passeu tan bé com jo ho vaig passar escrivint aquesta crònica en clarobscur d’un Bonretorn on hi trobareu molta nit, més d’un cadàver llarg estés, un grapat de personatges propensos a fer justícia pel seu compte i també alguna picadeta d’ull a eixe humor tan nostre sense el qual no seria possible, per exemple, haver inventat les falles.

EL MAUSER És perillós aquell qui no té res a perdre. Goethe

Paco Vidal i Montoya, de malnom el de Pixagorres, ho tenia tot calculat al detall, excepte la impressió que li produiria l’esquitx del núvol rosat i la consegüent taca rogenca que, en qüestió d’un segon, s’ha escampat sobre el blanquíssim organdí del vestit de Carmina Feliu i Reig, la reina de les festes de la Misericòrdia, i que competeix en vivesa amb la rosa de seda cosida al bell mig de l’escot paraula d’honor de la jove. Asseguda al cim de la carrossa en forma de cigne, el seu semblant ha canviat en un instant: s’ha mirat el pit, ha adreçat un esguard interrogant a les seues dames d’honor, i tot seguit se li ha apagat l’expressió dels ulls com quan un cérvol és abatut per sorpresa. Tres metres a la dreta de la carrossa de conte de fades, Blai Feliu i Ferrandis, don Blas, alcalde de Bonretorn i avi patern de la jove reina, jau a l’empedrat amb el cercle d’un orifici de bala cisellat enmig del front i el lòbul occipital destrossat. Els crits dels vilatans no es fan d’esperar. Per quan uns i altres, tot incloent els quatre policies locals que acompanyen el seguici, recórreguen amb la vista tant els balcons i terrats com la mitja lluna que formen les restes de l’encara imponent muralla medieval que flanqueja la meitat de la plaça per tal d’esbrinar l’origen dels trets, el caçador ja haurà amagat el vell Mauser en una funda d’escopeta de caça, haurà baixat de la seua talaia pel costat de muralla oposat i abandonarà l’escenari dels fets al volant d’una furgoneta a punt de desballestar-se. I ho durà a terme sense precipitació, fins i tot amb una certa parsimònia, com si un cop executada l’acció, tot el que s’esdevinga després resulte trivial. A la seua impunitat han contribuït de manera decisiva els esclats de la traca enfilada al campanar, que tradicionalment s’encén quan la carrossa de la reina es deté davant del cadafal de la corporació municipal, i que el de Pixagorres, tal com tenia previst, ha aprofitat per a disparar amb temps sobrat les dues bales de punta roma, que han eixit de l’ànima del fusell confoses amb el rast d’esclafits de la pólvora.

A Paco Vidal i Montoya li déien de malnom el de Pixagorres perquè així s’anomenaven tant el molí maquiler propietat dels Vidal des que la memòria es perdia en el curs de les aigües de la séquia Subirana com l’ull1 del qual l’enginy mecànic prenia la força motriu per a la molturació del blat. Si bé els plets i discusions entre moliners i clients eren ben freqüents, atesa la propensió dels primers a omplir més vegades del compte el maquilador2 i a adulterar la farina amb grans d’inferior qualitat als originaris, -de moliner mudaràs i de lladre no eixiràs-, els de Pixagorres s’havien guanyat una merescuda fama de moliners honestos. Des de ben xiquet, Paco Vidal havia aprés tot el que calia de l’oﬁci familiar: acompanyava el seu pare a traginar el blat des de les cases i alqueries ﬁns al molí, distingia el blat rojal de la xeixa i del fartó, ajudava en la “limpia” del gra i manejava amb destresa el cutjol de la gronça al maquilador quan son pare li ho permetia.

La guerra, però, tot ho va capgirar. Els molins es van quedar sense a penes blat per a moldre i l’escàs cereal del racionament, o bé arribava ja transformat en farina, o bé es molia al Control de Serreries Mecàniques per intentar evitar els abusos del mercat negre. Aleshores els de Pixagorres, de tarannà noble, van contribuir com van poder amb ofici i bona voluntat al bon funcionament de la maquinària del Control, des d’on es distribuïa la farina als forns del poble, atès que Paco el pare tenia una coixesa que li va impedir anar al front. Quant a Conxeta, la mare, va acollir a la casa del molí més d’una família a qui els bombardejos havien deixat sense llar. Van ser aquestes circumstàncies motius suficients per tot el que els va caure acabada la guerra o hi havia vells comptes per saldar? Avui Paco Vidal i Montoya el de Pixagorres ha deixat de formular-se aquesta pregunta per al que li reste de vida. Han hagut de passar trenta anys perquè les veus dels seus difunts callen: els crits Foto: Agustí Centelles del pare i de tants com ell quan el torturaven rere les portes de l’església de la Sang; els de la mare en ser vexada i apallissada fins a la mort a la presó de La Mercé. Paco Vidal i Montoya no havia complit encara els dotze anys la matinada que Blai Feliu i Ferrandis es va presentar al molí per a detenir els seus pares acusant-los de “rebelión” en nom del “Glorioso Movimiento Nacional” al temps que els incautava el molí i les terres. Dos mesos després, amagat rere un carro, presenciava també de matinada l’afusellament del seu pare, a qui van arrenglerar contra la muralla junt amb dos jornalers i un músic. Blai Feliu, amb un gest condescendent, va deixar el seu fusell Mauser a un dels qui conformaven l’escamot mentre li explicava que les bales de punta roma “feien patir menys” a les víctimes. La mateixa nit de l’execució, el xiquet dels Vidal forçava la porta del corral de la casa dels Feliu i furtava el fusell amb la mateixa parsimònia amb què trenta anys després l’acaba de fer servir per cobrar-se les dues vides que Blai Feliu i Ferrandis, don Blas, li devia, enfilat a dalt de la vella muralla.

1. Molí inspirat en el molí de l’Hospital, conegut també com el de Paco León o La Farinera. El nom de l’ull de Pixagorres és el d’un dels ulls de la séquia Subirana. 2. Recipient on el moliner transvasava, mitjanaçant el cutjol, la seua part de la mòlta des de la tolva o gronça on hi havia el producte total de la molturació. Vg. Mesado Oliver, N., Molinos en Burriana, Burriana en su historia, I, 275-299.

EL MIRACLE1

Benvolgut diari: Em dic Anna i tinc nou anys. Aquesta és la primera vegada que t’escric i he pensat que si t’he de contar la meua vida, millor si comence pel principi. El principi és com vaig nàixer, ja que sóc una xiqueta molt coneguda al meu poble, Bonretorn. I és que jo sóc filla d’un miracle. Bé, en veritat sóc filla de la meua mama, però tots diuen que el meu papa hi va intervenir miraculosament, encara que don Vicent, el rector, afirma que és pecat parlar de miracles i que segur que el meu pare no n’havia fet cap perquè era un roig. Mai ningú m’ha volgut explicar això del color. Jo no sabia per què tothom creia que jo venia d’un miracle fins que la mama m’ho va explicar: el papa va morir en una batalla que s’anomenava de l’Ebre. I als dos anys d’haver passat això, quan ella anava a portar flors a l’altaret de la Mare de Déu que hi ha al camí de Nules, se li va aparéixer el papa encerclat per una gran llum que la va envoltar, i llavors ella va sentir una cosa que crec que la va anomenar èxtasi, o síntesi, ja no em recorde. I al cap de nou mesos d’allò vaig nàixer jo. I la gent del poble no s’ho creia fins que van veure que jo era igualeta, igualeta que el meu pare i se’n feien creus. Li vaig preguntar a la mama que després d’això on devia haver anat el papa i ella em va contestar que al cel. Però jo sé que no, que el papa viu darrere de l’armari, perquè algunes nits em faig la dormida i des de la meua alcova el veig eixir a passejar pel pati.

1. Microrelat inspirat en la història de Manuel Cortes Quero, alcalde republicà de Mijas, qui va passar tres dècades vivint en una habitació camuflada rere un armari fins l’amnistia del 69 i en un record d’infantesa: quan de xiqueta anava amb el meu iaio Emilio González Gracià a dur flors a un altaret de la mare de Déu fet amb taulellets, hui dia ja desaparegut, situat a la façana d’una alqueria del Camí de Nules.

EL FANTASMA DEL CARRER DE LA SOLEDAT1

Estés de bocaterrosa, al bell mig del carrer de la Soledat, jeia el fantasma. Se li havia posat un color violat a la ferida mortal de la templa2 esquerra que li atorgava una expressió de solemnitat al blanc extremat del rostre que aguaitava pel llençol. L’havia occit3 Blai Bort, traginer d’ofici, la matinada de la nit de Sant Blai, patró de Bonretorn. Que fóra dia festiu va augmentar el rogle de mirades encuriosides al voltant del finat i de la patrulla dels carrabiners. Des de dins de casa el traginer, se sentien els crits espaordits de la seua dona Dolors. El fantasma havia estat espantant intermitentment des de feia més de sis mesos tot aquell que s’aventurara a passar pel carrer de la Soledat més enllà de la mitjanit. I si les autoritats no hi havien pres part abans, era perquè el jutge del poble considerava que allò no eren més que supersticions de beates i de llauradors. Blai el traginer, però, mai se l’havia topat fins la vespra, per bé que era veí del carrer. - Era un fantasma. - Repetia un i altre cop, assegut encara a la vorera, emmanillat i custodiat per dos guàrdies. – No em poden fer res per haver estossinat4 un fantasma. Dues nits abans havien tancat el port de Morella a causa de la nevada. Blai, com tants altres comerciants i gent de pas, havia hagut de recular cap a Castelló quan ja es trobava a l’alçada de la Vallivana amb les atzembles5 atapeïdes de ferramenta per a abastir les dues ferreries morellanes. Fins a aquell indret no arribava tan forta la tempesta, però només a dues llegües, el mantell d’una boirina blanquinosa inundava la vista i impedia albirar6 roques i savines. De manera que va haver de desfer el viatge i regressar cap a la plana de Bonretorn sense negoci. La nit de la vespra del seu sant, Blai el traginer arribava a l’Escorredor7 , cantoner amb el carrer de la Soledat, on tenia el corral per guardar les atzembles i els estris. Va descarregar les bèsties, els va escampar un sac de garrofes, les va abeurar i va tancar el doble portell. 75

Just quan tombava pel seu carrer, va besllumar8 una mena d’ombra vaporosa esgrogueïda per la llum sèpia de la minúscula bombeta que penjava al bell mig del carrer, sota la imatge de la Mare de Déu. Li va semblar que l’ombra entrava a sa casa. Llavors va recular cap al corral, hi va agafar un dels malls de fusta de la càrrega malaguanyada i es va dirigir de nou cap a la llar. La porta que donava a l’escaleta era entreoberta. Sigil•losament, la va enﬁlar mentre li semblava escoltar els crits ofegats de la Dolors provinents de la cambra de matrimoni. Quan va aguaitar-hi contenint la respiració, Dolors era al llit de quatre grapes i el fantasma, ara ja despullat i desllençolat, la muntava entre panteixos i frases obscenes. Blai no va arribar a entrar a l’habitació. Amb el mateix posat calm amb què havia perdut el negoci un dia abans, va baixar per l’escaleta per fer cap de nou al carrer. Poc després, quan el fantasma eixia de la casa cobert de nou amb el llençol, li va etzibar9 un colp de mall i el va deixar estés de bocaterrosa, al bell mig del carrer de la Soledat, amb una ferida mortal a la templa esquerra. Dolors es va desorientar de per vida. A Blai el van absoldre. I mai, mai, es va arribar a conéixer la identitat del fantasma.

1. Anècdota real: sembla que en un carreró proper a l’Escorredor, un pretenent visitava de nit la seua nòvia disfressat amb un llençol, per tal d’espantar la gent i així evitar mirades i comentaris indiscrets. Informador: Juan José González Ros. 2. Part del costat del cap, situada entre el front, , l’orella i la galta. 3. Sinònim de matar. 4. Matar a colps. 5. Matxo, bèstia de càrrega. 6. Veure de lluny alguna cosa, sense distingir-la bé. 7. Compte, lector! Si has tingut la temptació de pensar que el carrer de la Soledat no és perpendicular al de l’Escorredor, et recorde que ara ets a Bonretorn. 8. Veure a través d’un cos translúcid. 9. Donar o pegar un colp.

JUSTÍCIA DIVINA

Quan no hi havia carbó en quantitat suficient per a la farga, Josep Ros, el ferrer del carrer Sorolla1 , el barrejava amb llenya seca de taronger. Encenia el primer foc amb el brancam i, quan ja s’havia format una bona estesa de brases, escampava un llit de carbó. Així aguantava les existències fins que tornava a passar Clavell, l’únic carboner de Bonretorn i de la contornada, amb el carro ennegrit arrossegat pel Boc i la Leocadieta, dues enormes haques de tir. De tant en tant, el carboner aprofitava la visita per a ferrar-les. Aleshores, quan cobrava la tramesa de carbó, descomptava vuit pessetes del preu, una per cada pota ferrada. A Barbareta l’encisaven aquells dos animals gegantins, sobretot quan trascamaven cap arrere per tal d’acostar el carro a la carbonera perquè Clavell i el seu iaio la rebliren de bell nou amb l’ajut de sengles pales, i de vegades les obsequiava amb remolatxa o safanòries. Barbareta s’havia criat amb Josep Ros d’ençà que un trimotor alemany passara un matí per damunt de la casa de la filla i del gendre i destrossara tot el pany de cases de la Vieta. Cap dels dos, ni cap altre veí del carrer que quedara a casa en aquell moment, va sobreviure al bombardeig, i si Barbareta es va salvar va ser perquè mitja hora abans se l’havia enduta la mare dida per a alletar-la. D’una revolada havien passat ja dotze anys d’allò. De tant en tant, la xiqueta escoltava el iaio, a qui s’havia avesat a anomenar pare, maleir els feixistes amb veu molt baixa entre cop i cop de mall al ferro roent d’aixades i corbelles, i dir alguna cosa així com que tard o d’hora la justícia divina els passaria els comptes. El carrer Sorolla era just als afores del poble. La porta de darrere de la ferreria s’acarava al terme, que en aquella part era una foia abancalada i de secà, contràriament a la resta de camp, que era de regadiu, horta i tarongerars. Tres bancals avall s’aixecava el mas on vivien, comunicat amb la ferreria per un camí de terra dividit al bell mig per una franja d’espígol i herba feréstec. Aquell matí de divendres, Josep Ros havia hagut de marxar d’hora a una masada veïna per tal de reparar unes tanques metàl·liques. Barbareta feinejava al safareig del pati, tot remullant amb blavet la roba blanca. Després va encendre el foguer de serradura i, amb l’olla al foc, es va adreçar a la ferreria amb la intenció d’encendre també la farga amb fusta per quan el iaio tornara. Just quan arrossegava mitja soca cap a la porta de darrere de la ferreria, es va adonar que Clavell el carboner, per una sendera adjacent al mas, s’acostava amb el carro i les haques. - Bon dia tingues, Barbareta. - L’avi no hi és. 77

- Llàstima! Ja que passava per ací, volia que fera un cop d’ull a les ferradures i desar el carbó a la carbonera. Vols que t’ajude? - I en això que ja baixava del pescant del carro per a agafar-li la mitja soca. Barbareta el va deixar fer, tot mirant embadalida el Boc i la Leocadieta. De sobte, del ventre del Boc va emergir una protuberància obscura que anava allargassant-se fins gairebé tocar terra. El carboner va fer un somriure tort. - Ja saps el que és això, Barbareta? Que vols que t’ho explique? T’has fet molt fadrina, tu... Qualsevol dia t’eixirà un noviet i voldrà fer com el Boc... Barbareta no va contestar-li i va apressar el pas cap a la ferreria. Quan Josep Ros va tornar al mas era ja l’hora de dinar. A taula hi havia uns talls de pernil, una molla d’abadejo, mitja fogassa de pa, dues tomates de penjar amanides amb un raig d’oli i el barral de vi. Feia olor de menjar cremat. Va trobar la Barbareta al safareig, amb les galtes enrojolades, rentant rabiosament amb sabó de sosa una roba menuda, maleint entre dents i dient alguna cosa de la justícia divina. Va deduir que se li havia socarrat el menjar i, sense dir res, va seure a taula i va començar a dinar. L’endemà a mitjan matí va tornar Clavell el carboner per tal de ferrar les dues haques i desar el carbó a la carbonera. Una vegada descarregada la mercaderia van deslligar les haques i les van desferrar. Mentre el ferrer escalfava les ferradures a la farga, Clavell rebaixava la peülla de la pota esquerra de darrere del Boc, assegut en un tamboret. Barbareta va passar pel costat del carboner sense dir ni piu. Clavell va esbossar el somriure tort del dia d’abans mentre fitava de reüll la xiqueta, que obsequiava l’haca amb una garbeta de remolatxa. De sobte, l’animal va esbufegar amb força , i tot reguitnant violentament amb les potes de darrere, va llançar dos cops de guitza al carboner, que va caure llarg estés metre i mig enllà amb l’estèrnum enfonsat. L’astorat ferrer va llançar les tenalles i el martell i es va precipitar sobre el carboner, que agonitzava a terra entre ofecs i ranera. - Déu meu! Què li has donat a l’haca, filla meua? Barbareta va mirar el iaio de fit a fit: - Una garbeta de remolatxa, pare. I un parell de vitets2 . De vegades, cal ajudar la justícia divina.

1. Evocació de la ferreria del meu iaio Emilio González Gracià, situada al carrer Pintor Sorolla. 2. Pebreretes coentes.

LA SIRENETA DEL MAR

Per a pescar anguiles al borinot, cal passar les llambruixes1 o cucs de terra per un fil llarg que s’ha de rematar amb un nuc, com un collar. Un cop fet açò, cal entortolligar-lo de manera que es quede com un cabdell mal cabdellat. Finalment, es nuga l’esquer a l’extrem del fil de la canya i se submergeix a l’aigua de la séquia. L’anguila mossega les llambruixes enfilades, s’hi embolica amb les dents i, en notar el moviment, el pescador trau la captura cap a fora. Prèviament haurà enllestit un paraigua obert que haurà desat al terra, en sentit invers a la seua funció habitual, on dipositarà l’anguila per tal que no s’arribe a esmunyir en alliberar-la. I del paraigua l’aboca en un cabàs d’espart ben fondo. Aqueferat en aquesta art es trobava Lluís de Bava2 el capvespre del primer dissabte d’octubre a la séquia de l’Ull de la Vila, als afores de Bonretorn. S’havia acomodat just al final de la llarga trapa de fustes que tapava el curs de la séquia al llarg d’un centenar de metres, on havia disposat una cadireta de corda per si l’espera s’allargava o per si la pesca era profitosa. A sobre del parament, penjava l’única pereta de llum elèctrica del camí d’Onda, que destacava la figura del pescador des de lluny en forma d’un breu redolí groguenc. Just acabava de llançar el borinot a l’aigua quan, ja ben caiguda la nit, una colla de divertits, que tornaven de rodar el bou amb corda d’un llogarret veí en festes, el van albirar des del revolt del camí. Eren Bana, Batistet el de Soleta, Blai l’Estellador i dos dolçainers que havien acabat la tocada i se’ls havien acoblat per tornar cap a casa en companyia. Bana era conegut per la contornada per la facilitat i l’èxit amb què maquinava bromes enginyoses que després se celebraven durant setmanes en les converses de la taverna de Martines i arreu del poble. -Shhhht! Calleu un moment si voleu riure de valent. Xiuxiuejà el bromista al temps que es treia les espardenyes de careta i s’arromangava els camals dels pantalons. 79

El de Soleta i l’Estellador, avesats a les sobtades ocurrències de l’amic, van prémer els llavis per a aguantar la riallada de diversió garantida amb què ja comptaven i els van fer un senyal als dolçainers perquè s’aturaren sense fer soroll. Aleshores Bana, des de l’extrem oposat de la trapa, es va enfilar a les palpentes séquia amunt, amb el toll d’aigua pels genolls, en direcció a Lluís, guiat en la foscor pel besllum que s’albirava a l’acabament del tram cobert. Els altres van avançar sigil·losament entre els tarongers de la vora fins que es van apostar a uns vint metres de l’escena, rere les rajoles d’un cremador de llenya. Quan Bana va arribar a l’objectiu, es va atansar3 la massa de llambruixes, va cloure fermament el puny al voltant del fil de pescar, i va estirar intermitentment un parell de cops, com feien les anguiles quan picaven. - Clic-clic! - Fotre! - exclamà Lluís -. Si sembla que han picat! Aleshores va treure cap a fora el borinot, que Bana recent havia amollat, i va comprovar que romania buit. -Com és possible...? Ho hauré somiat? -. Monologava al temps que tornava a submergir el borinot a les negres aigües de la séquia. Una segona estirada del fil el va posar de nou en alerta, amb l’inequívoc sorollet del borinot enfonsat per la mossegada, amb el característic moviment del fil en sacsar-lo l’animal. -Clic-clic! Res. En tornar a treure l’aparell, l’esquer era buit i les llambruixes del borinot intactes. I així durant tres vegades més. -Per la mare que m’ha parit que t’he de traure, filla de la grandíssima puta! I llavors Bana, imitant una aflautada veu femenina, li contestà des de l’interior de la séquia: - No m’atraparàs, no, que sóc la sireneta del mar! Al temps que soltava canya i borinot, deixant cadira, cabàs i paraigua, Lluís de Bava va fugir cames ajudeu-me en direcció al poble mentre Bana emergia de la séquia amb un somriure triomfal. Els altres amb prou faenes podien reprimir la riallada quan eixien de l’amagatall. L’endemà de bon matí, Lluís de Bava aparegué pel de Martines per a fer-se el gotet de barreja. No li va resultar estrany trobar-se Bana, Batistet el de Soleta i Blai l’Estellador recolzats al taulell perquè tots tres sovintejaven la taverna. -Què, Lluís, com anem? -Mira, anar fent i avant... 80

I en això que Batistet, acariciant paròdicament els cabells de raspall de Bana, li mussità melosament: -Com et vull, sireneta del mar! Lluís de Bava, amb ulls de no entendre res, llançà un esguard atònit cap a la còmica parella de festejadors al temps que Bana, amb l’afectada veu de soprano de la nit, li etzibà: -Ai, maricon, així que volies pescar la sireneta del mar? I entretant, l’Estellador va mig apartar una cortina rere la qual hi havia la cadira, el cabàs, el paraigua, la canya i els dos dolçainers recent amistats, que bufaren a l’uníson una nota aguda i sostinguda amb les xirimites, imitant les trompetes del circ després d’una proesa aconseguida. El de Bava va envermellir de còlera en copsar la passada i va emprendre la persecució Pla avall dels divertits, mentre a crits no els abaixava de cabrons, de ﬁlls de puta i de malparits. I quan els va enxampar a l’alçada del baret de Tàfol no va córrer la sang, però sí algun litre de cassalla per a rebaixar l’acalorada de l’afrontat i celebrar, tots plegats, tan redona facècia.

1. Llombrius. 2. Uns informadors donaven aquest nom com el de la víctima de la broma, mentre que altres deien que ell va ser el qui la va ordir. En aquesta ﬁcció li hem atorgat el primer paper. 3. Apropar.

LA TENDETA DEL SENYOR PERIS

No es pot dir que el senyor Peris siga un home ansiós. Com cada matí abans d’obrir la tendeta1 ha arranjat amb parsimònia la gàbia de la cadernera, ha encés calmosament uns tronquets al braser per a gaudir de bona brasa al migdia, s’ha pres un perolet de sopes de pa amb malt, ha glopejat al safareig del pati de llums i ha obert la porta de la rebotiga just quan el rellotge del campanar de l’església major tocava les sis i el dringeig de les campanetes del convent dels frares avisava de la missa de l’hora prima. Prompte podré obrir a les set, ja es veu que la faena amaina, es diu. D’ençà que va acabar el racionament, el senyor Peris sempre obri a les sis mentre dura la temporada forta de la taronja i les dones fan hores al magatzem. Durant aquest període, tampoc tanca a migdia: dina qualsevol cosa assegut vora l’escalfor del petit tendur2 i, si no apareix cap dona que vol comprar, entela els ulls mitja horeta abans de tornar al taulell. Quan les dones han d’anar a vetlar, toquen a la porta de sa casa a qualsevol hora de la nit i les atén. - Bon dia, Vicent, que tens cansalada viadeta? Sí...? Posa-me’n dos quilos i després de missa passaré, que ja faig tard. I també un saquet d’arròs. I un de llenties. I un de creïlles. I sal... I una garrafeta d’oli. I fes el compte que passaré cap a les tres per a emprovar-te els jerseis. També t’he sargit les flassades. Fina la de les llanes està feta d’una altra pasta. Sol anar d’ací cap allà amb pressa, com si a cada minut haguera posat al foguer un perol d’olla i tinguera por que es quedara sense caldo. Les agulles de fer calça les mou igual de pressa. Amb la primera claror del dia, el senyor Peris ja ha tret a la vorera de la tendeta els caixons de creïlles i cebes, els rasts d’alls, les faves i les bledes. - Bon dia, sinyo Peris... Que diu ma mare que ja enviarà més tard mon pare amb les revistes que li va encarregar, que ja han arribat. Ara és Amparín, la filla d’Empar, la de les novel·les. Amparín sembla que viu enmig d’aquest món i d’un altre que només ella coneix, perquè quan li parla a algú sol mirar cap al cel, com qui està sota una figuera esperant que li caiguen les figues. 82

Mentre arrenglera els pots de mel de romer i de tomata en conserva, aguaita per la porta una dona de mitjana edat, grandota i mamelluda. - Vicent, bonico, que no tindràs un parell de marraixetes d’aiguardent? El vinater té tancat i ja saps com colen alguns dels qui vénen a la casa. Abans de poqueta nit passe a replegarles... Cinteta, la palanganera de la casa de les dones, sempre tracta el senyor Peris amb una barreja de confiança i respecte, igual que feia amb la seua difunta dona. - Periiiiis? Que ets a la rebotiga, fent la becadeta? Et deixe al taulell les benes i les medecines. Com que em venia de pas... Amanix-me per a després unes molles d’abadejo per a l’esmorzar de demà. I recorda’t que demà hi ha partida de truc! Pere el boticari va enviudar quasi al mateix temps que el senyor Peris. La seua dona patia del cor. No així la dona del senyor Peris, que va morir destrossada quan la bomba d’un caça alemany va caure sobre la pallissa de casa, amb ella a dins. Amb la foscor primerenca del capvespre, el senyor Peris tanca la botiga i s’adreça pel pati de llums cap a la part de darrere de la casa, a l’estable que dóna a uns bancals. Allà, confós amb les ombres que van alçant-se, l’espera en silenci un home. Tots dos carreguen les alforges de dos matxos joves amb la cansalada viadeta, el sac d’arròs, el de llenties, la sal, la garrafeta d’oli, les creïlles, les revistes, els jerseis, tres flassades de llana, les benes i els medicaments, tret de dos sobrets amb somnífers que han anat a parar dins de les marraixetes d’aiguardent que Cinteta deu estar mesurant amb diligència tant als guàrdies civils com a Roc Mata, de qui tothom sospita que els fa de confident, junt amb el servei de tovalloles i l’aigua calenta. El senyor Peris ha completat la càrrega amb mistos, tabac, xicoira, dues llanternes de mà i un bon afegitó de queviures per compte propi, per compensar les contribucions absents de tots aquells que ajudarien, però que no poden perquè passen fam. La lluna ja camina pels contraforts de la serra. El senyor Peris i l’home silenciós enfilen la carretereta dels llavadors, on els tarongers donen pas als ametlers i aquests, a poc a poc, a les carrasques, els pins i les garroferes. Ja fa una bona estona que la superfície ha deixat de ser planura per a esdevenir un camí costerut. Un cop passen de llarg pel Mas de Riera i el d’Isaïes, es deixen a l’esquerra un petit boixar que naix paral·lel al barranc i s’aturen. Aleshores, els dos homes descarreguen les alforges al peu d’una carrasca. És hora d’acomiadarse. El senyor Peris agafa les regnes de les bèsties de càrrega i se’n va sense a penes dir adéu. L’home silenciós resta a l’espera dels fills del poble, -pastors, llauradors, ferrers i melers- a qui les circumstàncies han convertit en guerrillers. Avui cap dona trucarà a qualsevol hora de la nit a la porta de casa del senyor Peris, de qui no es pot dir que siga un home ansiós.

1. Tendeta inspirada en la tendeta de la Llanos, que després va passar a ser la de Rosita (Rosa Tomás Collado), al carrer Alcalde Vicente Moliner. 2. Taula braser, taula camilla.

SUPÈRBIA

- Ave Maria Puríssima. - Sin pecado consebida. - Pare, m’acuse d’haver pecat. - De nou pecats de la carn, filla meua? - No pare... Jo crec que açò ha de ser supèrbia. Però és vosté qui en nom de Déu ho ha de jutjar. - Tu ho has dit, filla. Conta’m el que t’acuita. - Vorà, ja li vaig confessar la setmana passada que des que havia començat la temporada del magatzem, que Vicent Roca, l’encarregat, no deixava de perseguir-me i buscar ocasions per a... - Cometre pecats impurs que tu consenties. - Consentir? A què li diu vosté consentir? Potser que ens amenace amb deixar-nos sense jornal si no ens deixem magrejar? - Deixem? Has dit deixem? És que potser hi ha altres dones en pecat mortal? - I tant, pare, i tant! I què vol que li diga, amb tantes vídues i dones soles com hi ha... No estem per a anar dient que no, nosaltres, hem de menjar. Dolors i Conxeta van perdre els marits a l’Ebre, de Cisco el de Fina no se sap res, jo mateixa ja em veu com m’he quedat, amb una mà davant i l’altra darrere... I Remeiet té l’home al maquis, és un secret a veus, a vosté li ho puc dir perquè no és com don Batiste, que només li falta dormir embolicat amb el feix i el jou i la foto de... - Prou, filla, prou, no afegisques la calúmnia a les teues càrregues morals, fes el favor... - Té raó, pare. El cas és que cap de les encaixadores podem dir res. No tenim amb qui comptar, és terrible l’abandó en què ens hem quedat. Cada quinzet que guanyem és vital per als nostres pobres fills. Amb el racionament no tenim per a res i... - Assumpta, conta’m alguna cosa que jo no sàpia! 84

- Bé, el cas és que anit, pare, ja no vam poder més. Roca ens va enviar les avisadores perquè acudírem a vetllar al magatzem. Van avisar també les augmentades, com Carmeta la de Lola, que té tretze anys i ve quan la faena va de valent. Com que ens feia por enfilar a peu la carretera de les Alqueries, havíem quedat totes al camí d’Onda per a anar-hi amb el carro de Remeiet, excepte la Carmeta i sa mare, que viuen a la vora del magatzem. Quan hi vam arribar, ens va estranyar que Roca no ens estiguera esperant a la porta. A dins, el silenci era aclaparador. Aleshores, Conxeta va escoltar uns ploriquejos que venien de l’oficina. Quan hi vam entrar, Carmeta jeia sanglotant a terra al costat del cos desmaiat de Roca. Com va poder, ens va contar que havia acudit sola al magatzem perquè sa mare s’havia posat malalta. Quan aquell va intentar forçar-la, Carmeta es va defensar; amb les forcejades, Roca va entropessar i es va colpejar al cap amb el carret de la màquina d’escriure. - Mare de Déu Santíssima! I aleshores el vau auxiliar? - No pare. No ho vam fer. Per a mi, que la joventut de la pobra Carmeta en mans d’aquest salvatge ens va deixondir1 . Quan Roca es va despertar amb la mirada esmaperduda, la primera puntada de peu va ser la meua, i després la de Dolors, i després la de Conxeta. Totes, excepte la jove Carmeta, ens vam encegar en veure indefens en les nostres mans l’home que ens havia humiliat. No vam deixar de colpejar-lo fins que va quedar com un sac de creïlles. - Senyor! I encara és allà? - No, pare, no. El vam carregar al carro, el vam dur fins a la séquia de la Tanda i el vam llançar allà. Com que anava ben plena, potser haja fet cap a la mar. Després vam jurar que cap de les presents diria res excepte en secret de confessió. Pare, tenim molta por, ara en fred les coses no es veuen igual, jo espere que cap de les dones trontolle i parle més del compte. Quan ens han preguntat, hem dit que quan vam acudir per a vetllar, Roca ja no hi era. - I tu dius, desgraciada, que el teu pecat és la supèrbia? Si has comés un assassinat! - Sí, pare, i tem que em descobrisquen, i més encara condemnar-me als inferns si vosté no m’absol en nom de Déu. Però no deixe de pensar que hem fet justícia... És supèrbia, això?

1. Despertar, espavilar.

L’ESTRANGER I L’ORET1

Els matins de maig, fill meu, ja no són el que eren. Quan jo era jove, agafava l’esmorzar i el cabàs, muntava a la bicicleta i mamprenia el camí cap al tros, a la marjal, a la Senda de l’Ullal: en un matí segava un sequiol, o tallava una fanecada de tarongers, o plantava sis cavallons de faves... I tot perquè no feia aquesta basca, més pròpia de la calor que precedeix les tronades de Sant Roc i la Mare de Déu d’agost que del naixement de la primavera. Aleshores no t’ofegaves, feies mig jornal abans de l’esmorzar i l’altre mig abans del dinar. Les matinades eren fresques i olien a magreta i a garrofes. El teu iaio m’esperonava des de la seua bicicleta contant-me històries de joventut perquè, guiat per la curiositat, hi mantinguera el ritme i no m’encantara pel camí. Com aquella contalla de l’estranger, els quinzets i la casa de les putes. Es coneix que al camí Llombai hi havia una taverna on a més de vendre vi i cacau torrat hi havia algunes dones que es dedicaven a la prostitució. La majoria havien vingut del sud o de l’interior amb la idea de posar-se a servir en alguna casa benestant, com altres jovenetes que treballaven de minyones o de passejadores per a les dones dels comerciants de la taronja. En no trobar cap feina, s’havien hagut de prostituir de pura fam. L’amo de la taverna cobrava dues pessetes per cada servei, de les quals a elles només els arribava un quinzet, és a dir, vint-i-cinc cèntims. S’havien de rentar a vora séquia i vivien totes amuntegades en un antic corral on havien desat mitja dotzena de màrfegues perquè dormiren. Ja et pots figurar que en aquella època els homes tenien les mateixes necessitats que ara però infinitament menys diners i poquíssimes ocasions per a desofegar-se, tu ja m’entens... Per això hi havia una colla de parroquians que havien ideat el que van venir a anomenar el joc de l’oret. Tots els dissabtes, de bon matí, quedaven un rotgle d’homes sota el parany d’una alqueria propera. L’ideal era que hi haguera un mínim de vuit perquè d’aquesta manera, si tots posaven un quinzet, hi havia el mínim de dues pessetes per tal que un d’ells poguera accedir a la companyia d’una de les dones que s’oferien a la taverna. El joc era senzill: un dels jugadors, el qui havia tret la carta més alta en una primera ronda, anava donant-ne una a cadascun dels participants fins que un d’ells treia l’as d’ors. Llavors cridava: “L’oret!” I replegant les dues pessetes, se n’anava cap a la taverna per a gaudir del seu triomf. Ja hi va haver que acudia al parany amb les dues pessetes a la butxaca i acabava perdent-les per la pura dèria del joc. 86

Un dia va aparéixer per l’establiment un estranger. Uns deien que era un mariner anglés i altres deien que era alemany. El cas és que el tipet en qüestió es va aficionar al joc de l’oret. Sembla que s’havia enamorat d’una jove que anomenaven la Murcianeta i que, entretant la convencia perquè es deixara la vida, com se sol dir, i se n’anara amb ell, procurava jaure tants cops com podia amb ella de pura gelosia que la tocara un altre. No es va arribar a saber si feia trampes o si havia nascut amb una flor al cul; el cas és que sempre guanyava. Un matí de dissabte en què el joc havia començat més d’hora del que era habitual, l’estranger va arribar a traure l’oret per tres cops consecutius. I vet ací que durant la tercera visita, l’amo de la taverna va haver de pujar corre que te cagues a la planta de dalt, on era el bordell, en escoltar els crits espaordits de la Murcianeta. L’amant en qüestió havia llençat tres esbufegades i s’havia quedat difunt, estés a sobre d’ella com un sac de creïlles, en ple intent de complir-hi. Com que no van saber el credo del finat i a més el pobre havia deixat la vida cometent un pecat tan mortal i tan gros, el retor no va voler enterrar-lo al cementeri cristià, per la qual cosa els seus ossos van anar a parar a la part del cementeri reservada als protestants, als jueus i als suïcides. I què t’estava jo dient? Ah, sí, que els matins de maig ja no són el que eren. Però el teu automòbil, fill, és molt més còmode que la bicicleta per a anar a raure a la marjal.

1. Situació real de partida reportada per mon pare, Joan Baptista Gumbau Palmer.

OLOR DE MARIALLUÏSA1 L’inspector Ibáñez preferia l’olor de les ametlles amargues al de la sang. Era per això que aquest cas, tot i ser cridaner per a l’opinió pública, resultava policialment còmode. Les monges dominiques jeien disperses per la sala de costura amb expressions que denotaven haver patit una dolorosa agonia prèvia al son etern. Sobre la còmoda d’imitació a l’estil Lluís XV, restaven esparsos uns trossos de coca de la reina en una safata de plata alemanya. Una sola ensumada2 li va bastar al forense per determinar que aquesta era l’arma del crim: ou, farina, rent, corfa de llima, oli, sucre i un polset de cianur barrejat amb una picada de llavors de datura3 , això és, estramoni. La nit de noces, la Rosa desitjava tant el seu marit que no va patir ni goteta de temor. A penes va experimentar dolor en ser estrenada, no de bades duia tota la vida esperant. La Rosa i el Salvador es coneixien de sempre: ella, filla del boticari i ell, fill del ferrer, vivien porta amb porta i s’havien criat junts, tant, que la Rosa no tenia cap record d’infantesa on ell no apareguera. Aquella nit, però, va fer un descobriment: en acabar el coit, exhausta per la nova intimitat, li va semblar que tant la seua pell com la del marit emanaven una perceptible olor a marialluïsa que es renovaria cada ocasió que complien amb el dèbit conjugal. Quan la feina augmentava per comunions i casaments, la Rosa solia anar a donar un cop de mà a les monges com a antiga deixebla de brodat. Un cop enllestit l’aixovar, havia seguit anant al convent quan la requerien, i atesa la confiança, havia convençut el Salvador perquè hi ajudara amb els treballs més pesats de l’horteta. Fou precisament una vesprada que acudia al convent per dur-li uns planters d’encisam, que una forta sentor4 de marialluïsa provinent de la sala de costura la va trasbalsar. A dins, les monges brodaven plàcidament i res no semblava alterar el ritme silenciós del seu quefer. A l’horteta, Salvador i la seua pell cítrica i fragant feinejaven amb aixades i llegons. La Rosa es va mantenir impertorbable. En arribar a casa, va preparar dues coques de la reina amb ous, farina, rent, corfa de llima, oli, sucre i els ingredients de gràcia que uns minuts abans havia agafat de la botica del pare. L’endemà es va presentar al convent per obsequiar les germanes amb un berenar. Entre llàgrimes i sanglots, una setmana després de la convidada, la Rosa es lliurava voluntàriament a la justícia per confessar el seu crim. A l’inspector Ibáñez també li agradaven els casos que, a més de no mitjançar-hi la sang, es resolien amb una eficient rapidesa.

1. Relat presentat a un repte literari on calia començar in media res, és a dir, a meitat de l’acció. 2. Acció d’olorar. 3. Planta amb efectes neurotòxics. Fa unes campanes blanques que solen penjar de murs i teles metàliques a les alqueries. 4. Olor.

EL RABEQUET1

Les busques del rellotge eren un enigma per a la iaia Generosa. Tocava, això sí, un rabequet heretat no se sap de qui, probablement del seu avi, un pastor de qui ella no parlava mai. La iaia Generosa no sabia interpretar les hores ni coneixia tampoc el valor de la moneda. S’havia criat en un poblet del Pallars Jussà. En sa vida havia trepitjat una escola. Va fer cap a Bonretorn perquè el iaio es va estar al seu poble durant la guerra. Allà es van fer nòvios i se’n van vindre recent casats. Es posava a tocar el rabequet sota el rellotge de paret del rebedor, just entre la porta de casa i les portes mitgeres. A sobre del rellotge hi havia una enorme closca de tortuga que un amic del pare havia furtat del bar Versalles una nit de comiat de solter, quan era jove. Just quan tots els de la colla s’acomiadaven després del sarau, el pare, que llavors conduïa una Vespa, li va fotre una estirada a la closca de tortuga a l’amic que la duia sota el braç i va arrancar a córrer amb la moto mentre l’altre es quedava palplantat al bell mig del carrer, maleint i escridassant, mig en broma. Evidentment, aquest és un record prestat que, tot i això, jo solc visualitzar com a propi2. El que no és un record prestat és el de les visions de la iaia Generosa quan tocava el rabequet amb aquella cadència desafinada que em feia evocar muntanyes que mai havia visitat. Quan hi havia tronades no cantava: feia sonar set, vuit compassos, i es detenia mirant fixament les sanefes recargolades de les manises de la paret d’enfront. Aleshores encetava una giragonsa d’oracions a Santa Bàrbara i Sant Bartomeu i amb cada “Amén Jesús”, tornava amb la tonada malenconiosa... Així podia estar-se ben bé tres quarts d’hora entre músiques i lletanies. Un dia que li vaig preguntar per què mirava cap a la paret com si hi haguera algú, em va dir: “Nena, tu ets massa petita. Encara no saps distingir el generós del lladre, el dèspota del compassiu... Però si de gran fas com jo faig ara, ajudaràs el Nostre Senyor a guanyar la batalla contra l’Anticrist. I la teua vista s’esclarirà fins que pugues mirar a l’interior de les persones com qui mira dins d’un gibrell d’aigua clara”. 89

Molt temps després d’aquella conversa, amb la iaia ja morta, vaig vindre a Bonretorn per passar l’estiu després de tres anys d’absència, atès que havia obtingut una beca per continuar amb els estudis de violí a París. La mare, per ser jo l’única concertista de la família, va determinar que el rabequet havia de quedar-me’l en herència. En la seua opinió, la inﬂuència de la iaia havia estat cabdal en la meua tirada cap a la música de corda, més encara tenint en compte que havia triat el violí com a instrument. Vaig somriure en sentir el primer tro, de camí cap a la casa de la iaia, tot recordant aquella conversa que havia eriçat la meua pell infantil pels misteris implícits que semblava comportar. La mare havia desat el rabequet damunt la cadira que feia servir la iaia, junt al rellotge de paret... Aleshores hi vaig seure, vaig agafar l’instrument i vaig començar a fregar el petit arc contra les cordes, mirant ﬁxament les manises de la paret. Esperant atènyer aquella clarividència que em va pronosticar la iaia. 1. Violí fet amb una carabassa vinera i pell de pergamí que solien construir i tocar els pastors del Pirineu. El músic i musicòleg Artur Blasco i Giné n’ha impulsat la recuperació. El personatge de Generosa està basat en una informadora que Blasco va citar en una actuació al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona. 2. Prestat i autèntic. No diré més per no comprometre els lladres de la closca de tortuga, tot i que d’açò fa més de cinquanta anys.

EL SACRIFICI1

Provinent del portal de la casa, es va precipitar raval avall escopetada com la pólvora. Ultrapassà l’arc romà de benvinguda, es va enfilar cap al barranquet, travessà el vell pont de fusta del riu Sec i va fer cap al cementeri. Era la sang de Batiste Andreu després que el Tort i el Primalet2 el degollaren damunt la pedra de sacrificar porcs per encàrrec d’Amàlia Bou. Batiste Andreu era un dels cinc enllustradors3 que exercien el seu ofici al Bonretorn de principis de segle. Cada matí, a les set, s’instal·lava entre la fàbrica de llum i l’Enginy, que era com la gent anomenava la fàbrica de gel, ben concorreguda si atenem al fet que no feia ni trenta anys que havien inventat el congelador i en faltaven trenta més perquè aquests aparells es comercialitzaren al poble. Des de les set fins que tocava al Pla la sirena de la una, Batiste Andreu netejava les sabates de tot aquell regidor, bancari, comerciant o prohome que passara per allà de camí cap a l’ateneu de la Caixa Rural. Vicent Safont era el conductor de la diligència des de feia cinc anys. Com cada matí, a les vuit en punt passava amb el seu vehicle de camí cap a les Alqueries. Si trobava Batiste Andreu desprevingut o inclinat sobre un client mentre li netejava el calcer, agitava el fuet d’arriar els cavalls i al temps que cridava en castellà: «Limpiaaaaaaa....!4», li llançava fuetejada mentre s’escapava amb el carruatge entre riallades. Batiste Andreu era gras i poc àgil com tots els membres de la seua família paterna ho havien estat. Per més que intentara evitar la fuetejada de Safont, aquest sempre li encertava encara que fóra de repèl, per la qual cosa havia optat per romandre passiu i com a molt no rebre-la excessivament forta o de ple. Dia rere dia era el mateix, per a mofa de la concurrència, que lluny d’apaivagar els ímpetus del xofer, l’animaven amb rialles i celebraven l’acció com un lleu acte de plasenteria. Un matí de desembre, però, la diligència va passar quan Batiste Andreu no tenia feina. Romania dret al costat de la sella i de la capsa de netejar sabates, les mans a les butxaques i l’esguard fix en la punta del peu dret, com si observara l’estat de les seues espardenyes d’espart. Llavors la diligència, com cada matí, va girar el cantó del carrer l’Aigua i, just en el moment que Safont agitava el fuet i obria la boca per increpar-lo com solia fer, l’enllustrador es va treure la navalla d’empeltar i li la va clavar al costat esquerre. El xofer va caure sobre les descontrolades haques, i la paraula quotidiana morta just abans de nàixer als seus llavis es va tornar una ganyota de sorpresa ja buida... 91

Amàlia Bou no va pair que absolgueren Batiste Andreu per falta de testimonis. Ni quedarse vídua sense temps d’haver tingut fills. Per això, quan el dol li va permetre eixir de casa, buscar el Tort i el Primalet va ser el primer que va fer. Els va contractar comprometent-se a pagar-los la meitat del que havien convingut abans de l’execució i l’altra meitat després, i els va fer portar l’enllustrador a la força a la seua carnisseria. Un cop allà, el van nugar, el van gitar sobre la pedra de sacrificar i esquarterar els porcs i li van tapar la boca amb un drap de clau. Amàlia Bou, carnissera de tradició familiar, va posar calmosament el llibrell sota la pedra, va esmolar el ganivet de les matances, i sense dir ni piu va efectuar una incisió al coll de Batiste Andreu sense retornar-li la mirada als espantats ulls. Aleshores la sang, brollant a doll, va emplenar el llibrell fins que el va vessar, es va precipitar raval avall escopetada com la pólvora, utrapassà l’arc romà de benvinguda, es va enfilar cap al barranquet, travessà el vell pont de fusta del riu Sec i va fer cap al cementeri.

1. L’anècdota de base d’aquesta ficció me la va reportar mon pare, Joan Bta. Gumbau Palmer. 2. Els noms dels sicaris i de la resta de personatges són inventats excepte el del Primalet. 3. Ofici del qui enllustra o neteja les sabates. 4. Barbarisme amb el qual s’anomenava l’ofici d’enllustrador de sabates.

L’Associació Cultural Falla La Vila agraeix a

Rosabel Gumbau González

la seua col·laboració en este llibret.

COL·LABORADORS

L’Associació Cultural Falla Barri La Vila agraeix l’esforç al barri, a les empreses col·laboradores i a tots els que d’una manera o d’una altra s’han implicat en el projecte faller d’enguany.

Víctor Marín Puig, 3 - B Teléfono 964 51 68 76 • BURRIANA

· Tratamientos en materias jurídicas: - Civil - Penal - Mercantil - Laboral - Familia - Administraciones públicas · Concursos de acreedores · Asesoramiento y gestión de empresas y particulares - Fiscal - Contable - Auditoría socio-laboral y de prevención de riesgos laborales - Financiera - Tratamiento fiscal e informes de operaciones vinculadas · Administradores de fincas y gestión de comunidades · Seguros en general · Agencia de la propiedad inmobiliaria - Compraventa y arrendamiento de inmuebles - Pre-tasación y tasación de inmuebles

Av. Transporte, 2 Bajo · Apdo. Correos 383 · 12530 Burriana (Castellón) Tel. 964 592 770 · Fax 964 592 795 www.asejurid.com

www.centeco.es

Cuente con nosotros Más de 60 años dando respuestas y ofreciendo ventajas BURRIANA: CASTELLÓN: ALCORA: VILLARREAL: LES ALQUERIES: BENICASSIM: VALENCIA:

Camí d’Onda, 5-1º Tel.: 964 592 222 C/. Navarra, 118 964 214 055 C/. País Valencià, 11 964 361 061 Avda. del Cedre, 24 964 524 112 C/. Mayor, 27 964 516 412 Avda. Castellón, 66 964 214 055 Avda. Barón de Cárcer, 24-2º 963 156 615

Fax: 964 515 153 964 207 591 964 360 225 964 522 595 964 510 102 964 207 591 963 910 030

aire acondicionado conductos splits calefacción instalaciones eléctricas preinstalación mantenimiento reparación calle roberto rosello nº 9 bajo 3 12530 burriana (castellón) tel. 687 459 253 fax 964 052 497 nouclima@nouclima.es

Carnicería

Juan Carlos C/ Valencia, 31 • Teléfono 964 51 89 53 • BURRIANA

Plaça La Merced, 10 12530 BURRIANA Teléfono: 964 518 072

Camí Cabeçol, 37 • 12539 Les Alqueries • Tel. 964 534 208 www.toldosmarenostrum.es

C/ Artur Perucho i Badia, 7 Tel. 964 571 329 Mรณbils: Juanvi 667 722 393 Rafa 600 414 191 www.juviraf.com 12530 BURRIANA (Castellรณn)

Manolo | 663 937 975 Oﬁcina | 663 937 976 Roberto Roselló Gasch, 3 baix | 12530 Borriana (Castelló) jarditec@ono.com | www.jarditec.es

SUMINISTROS HOSTELEROS EXTINTORES

SANZ

VENTA DE PRODUCTOS DE LIMPIEZA Y HOSTELERÍA Tel. 639 913 660 • 12530 BURRIANA Almacén: Camí Fondo, 36 • Tel. y Fax 964 513 559 suministrosanz@hotmail.com

Cubitos de Hielo para casales falleros de Burriana TODO EN HIELO PRECIOS ESPECIALES PARA FALLAS PEDIDOS: 676 276 030 INES icalvera@gel-lap.es Camí d’Onda, 19 - 2º - 4ª

BAR LA PANDEROLA Especialidad Carnes a la Brasa Ronda Panderola, 37 (esquina Juan de Austria) Teléfono 954 51 60 21 12530 BURRIANA (Castellón)

Yebra Seguridad Tu empresa de seguridad en Castellón Avenida Almazora, 6 12005 Castellón de la Plana 964 21 66 47 - 608 569 891 info@yebraseguridad.com www.yebraseguridad.com

Nuestro principal objetivo: Aportar soluciones globales de seguridad y vigilancia adaptadas a su negocio o vivienda, de manera comprometida, innovadora y eficaz. Yebra Seguridad cuenta con un equipo de profesionales cualificados y comprometidos con el cliente, cercanos y con formación específica.

C/ Canalejas, 10 Teléfono 964 51 42 93

La Admón. n.º 1 de Burriana les desea felices fiestas

Plaça de la Mercé, 5 baix • Telèfon 964 51 01 20

TORNILLERIA • ACCESORIOS FONTANERÍA RODAMIENTOS • SOPORTES • CADENAS • PIÑOS HERRAMIENTAS • TODO INOXIDABLE Ctra. Almazora, 13 • Burriana • Tel. 964 510 888

www.suministrostomasbeltran.es info@suministrostomas.com

C/ Federico García Lorca, 21 bajo 12530 BURRIANA (Castellón) Teléfono 964 83 93 23

Venda i Taller de joieria i rellotgeria C/ Ausiàs March, 41 baix • Telèfon 964 51 28 51 • Borriana

Fábrica de muebles para cocina y baño C/ D’Osca, 6 Teléfono/Fax 964 51 16 22 12530 BURRIANA

C/ Escollera de Ponent, 1

Telf. 964 58 65 13 12530 BURRIANA