LLIBRET FALLA DON BOSCO 2019

Núm de dipòsit legal: CS 140 - 2019 El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l'ús del valencià Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres

Llibret Falla Don Bosco 2019

Pregรณ de festa per Juane Gumbau

Atenció, amigues i amics, gent de casa i forasters, puix en breu començaran tots els festejos fallers.

Estem tots d'enhorabona, doncs enguany duem vint anys, caminant per les ermites de Borriana amb gran afany.

Ja es respira tradició, i el poble tot s'engalana; arribat el mes de març, les falles omplin Borriana.

Un camí que, com les falles, va nàixer d'una humorada, i que hui és pels borrianenc en gener, cita obligada.

Els carrers atrafegats bullen al so del masclet, i les cançons de xaranga, apleguen grans i xiquets.

Per si és poc, nostre llibret compta, i paga la pena, amb un article que ens parla de la crítica fallera

A més, en la nostra falla, tindrem més festa, si cal, puix celebrem un gran fet d'una importància cabdal.

Així doncs, amics i amigues, gent de casa i forasters, sentiu-vos tots convidats al nostre casal faller.

VISCA la nostra festa i VISCA el pare fuster, i VISCA també Don Bosco, a qui estimem amd deler.

Saluda

Director de la Comunitat Salesiana

Estimades i estimats fallers:

Rebeu la meua salutació en nom de la Comunitat Salesiana de Borriana. Junt a esta salutació, voldríem desitjar-vos unes Festes on la joia, l'amistat i la fraternitat siguen signes d'identitat de la Falla, Falla que porta el nom de Don Bosco, i no podem oblidar que este sant tant arrelat a la nostra ciutat és u dels exponents màxims d'estos tres valors.

Amb satisfacció vam viure l'any passat el 30é aniversari de la nostra Falla, amb un monument excepcional, que va crear expectació i admiració tant a Borriana com a la resta del mon salesià, i amb una Cremà carregada de símbols, que va aconseguir emocionar-nos a un bon grapat de persones. Enguany, a bon segur que gaudirem d'un altre monument espectacular, fruit de la creativitat i l'enginy de fallers i artista.

Vos convide a viure les Falles de 2019 amb una actitud d'agraïment. Ens pot passar que la rutina, any rere any, ens relaxe i no ens permeta adonar-nos de tants detalls bonics; que puguem arribar a pensar que la Falla funciona “automàticament”.

Des d'estes línies vull llançar un agraïment especial a totes les persones que “feu Falla”, aquelles que regaleu moltes hores per a fer realitat el somni de plantar la Falla cada mes de març.

Agrair a Clara, Fallera Major, i a Ana, Fallera Major Infantil, a les seus respectives famílies i a les Corts, la seua implicació i disponibilitat.

I vull agrair a Déu el regal de poder gaudir junt a vosaltres, un any mes, d'estes festes que la ciutat de Borriana, li dedica a Sant Josep, un personatge senzill, que passa quasi desapercebut, però que és clau per a poder entendre el missatge d'amor que ens porta Jesús de part de Déu.

Avant amb la Festa. Tots junts farem de la setmana fallera un temps inoblidable de joia, amistat i fraternitat, tal i com li agradaria a Don Bosco.

Amb afecte cordial i salesià

Veri Picó i Comunitat salesiana Director de l'obra salesiana

Saluda

President 2019

Mai vaig imaginar que arribara este moment d'escriure unes paraules com a president d'esta gran falla. Per a mi, hui és un somni que s'ha complit. Un any que estic vivint amb gran il.lusió i moltes ganes de treballar.

El camí que recorre una falla durant tot un any faller no és gens fàcil. Són moltes hores de dedicació i molt d'esforç per part de tots.

Per això, vull començar agraint la cooperació diària i la inestimable ajuda de la meua junta directiva, sense ells açò no haguera sigut possible.

També donar les gràcies a tots els fallers i falleres per la seua col. laboració i participació en les activitats que la nostra falla organitza Playbacks, Volta a les Ermites, cavalcades, carrosses, llibret i un munt d'actes fallers.

Enguany em sent orgullós i satisfet perquè estic acompanyat per les meues filles, Alejandra com a presidenta infantil, i Maria, membre de la Cort d'Honor Infantil. Què més puc demanar si a més tinc el plaer de compartir cadascun dels actes del calendari faller amb les falleres més boniques i divertides de les falles de Borriana, i amb les Falleres Majors que representen de tot cor la nostra falla. Clara, la nostra Fallera Major, i Ana, Fallera Major Infantil, vos desitge un regnat meravellós i que el seu record perdure per sempre.

Fallers i falleres de la Falla Don Bosco per fi arriba la setmana de l'any més esperada per a tots els que compartim el sentiment per la nostra festa, disfruteu de les falles 2019 al màxim!!!

Tampoc vull oblidar el suport de la meua família que fou decisiva per prendre la decisió d'acceptar el càrrec. Gràcies per estar sempre al meu costat, per la vostra paciència i comprensió.

Emilio Morcillo Ortega El vostre president

Saluda

Presidenta Infantil 2019

Hola, fallers i falleres:

Sóc Alejandra i enguany tinc l'honor de ser la presidenta infantil de la nostra Falla Don Bosco.

Estic feliç i orgullosa d'acompanyar la cort d'honor formada per 1es xiquetes que per a mi són les falleres més gracioses i simpàtiques de tota la festa fallera: Ángela, Balma, Ángela, Claudia, Luna, Claudia, Emma, Maria, Blanca, Marta, Sofia, Pilu, Alex, i la meua germana María. I clar tampoc puc amagar la satisfacció de tindre al meu costat una Fallera Major Infantil com Ana, fallera de cap a peus i d'una gran família fallera.

Que ben acompanya estic, veritat? A més cada acte faller tinc la sort de compartir-lo també amb mon pare Emilio, President de la Falla, que m'ajuda i aconsella fent que siga tot més senzill, i amb la nostra delegada Isabel sempre atenta i preocupada per totes nosaltres en cada moment.

La setmana fallera s'apropa i vull convidar a tots els xiquets i xiquetes a viure les Falles com mai abans i a compartir amb tots nosaltres esta festa. Vos esperem perquè ens ho passarem genial!!

Visca la Falla Don Bosco Visquen les Falles 2019

I què dir de Clara, la nostra Fallera Major, carinyosa i dolceta, ens representa amb elegància i saber estar, va acompanyada també per una bonica fallera, Andrea. Vull desitjar a totes elles que tinguen unes falles inoblidables, amb molta festa i diversió i que disfruten en cadascun dels actes fallers.

Alejandra Morcillo Ballester Presidenta Infantil

Saluda

Fallera Major 2019

Fallers i amics de la falla Don Bosco, la meua benvolguda falla, no us podeu imaginar el que significa per a mi poder ocupar aquest any el càrrec de Fallera Major d'aquesta falla. Des de fa ja molts anys que la meua il.lusió era poder formar part de la cort d'honor, i l'any 2017 vaig tindre l'oportunitat que tant esperava. Mai imaginava que algun any anava a poder ser la màxima representant d'aquesta falla, per això, aquest any és per a mi com un somni, un somni que mai oblidaré i que guardaré per sempre al meu cor.

Seguidament, agrair al meu president Emilio per acompanyarme sempre i estar sempre al meu costat, i agrair a la Junta tot el treball que fan, que no és poc. També agrair d'una forma més especial a Isabel, la meua delegada, una persona de la qual tinc moltes coses a aprendre.

Gràcies per estar sempre al meu costat.

Ana, la meua reineta. Sense tu, aquest any no haguera sigut el mateix. Anem a gaudir d'un any 2019 màgic les dos juntes, estic segura.

Com és costum, és el torn de fer la crida, i vull desitjar-vos que gaudiu amb mi d'aquesta meravellosa festa que són les falles des del primer fins l'últim moment, amb la música, el soroll i la pólvora.

Per últim, vull donar gràcies a ma mare, que sempre està a primera fila cuidant-me i encarregant-se que tot vaja bé, als meus abuelitos pel seu afecte i a Conchín pel seu gran suport.

El millor de tot, és que tinc l'oportunitat de viure aquest any amb 1es xiquetes més rialleres, però sobretot, falleres de cor. Luna, Claudia, Marta, Ángela, Claudia, Emma, Balma, Maria, Blanca, Ángela, Sofía, María, Pilu i Alex, sé que amb elles no tindré ocasió d'avorrir-me, ja que elles són realment l'ànima d'aquesta falla. Gràcies per formar part d'aquest any. També vull donar les gràcies a Andrea, la meua cort d'honor, sense ella estic segura que aquest any no haguera sigut el mateix.

¡¡¡VISCA LA FALLA DON BOSCO, MÉS QUE FESTA, UN SENTIMENT!!!

Clara Segarra Arnau Fallera Major

Saluda

Fallera Major Infantil 2019

Hola fallers i falleres de la Falla Don Bosco.

Estic molt contenta de ser enguany la vostra Fallera Major Infantil, ja que per a mi és un somni fet realitat. Un somni que tinc des de menudeta, quan vaig entrar en aquesta falla i del que no m'agradaria despertar mai.

Per això, estic segura que serà un any inoblidable que sempre guardaré en el meu cor.

També, com no, a Alejandra, la presidenta infantil; a Emilio, el president; i a Isabel, la delegada, que sempre estan pendents que tot estiga bé, donar-me algun que altre consell sempre amb un gran somriure.

Moltes gràcies a tota la comissió.

A gaudir de les falles 2019, que ja estan ací!

Ara voldria dirigir-me a les catorze xiquetes de la meua cort, totes elles molt falleres. Estic segura que ens ho passarem molt bé.

A Clara, la meua Reina, a qui considere com de la família i a la seua cort, que sempre està al seu costat per a acompanyar-la.

Ana Molina Dualde Fallera Major Infantil

Saluda

Fallera Major Infantil 2018

Estimada família fallera, com vos vaig dir, ara fa un any, he vist complit el somni tan anhelat que tenia des de feia molt de temps de representar a la nostra benvolguda falla, sent la seua fallera major infantil.

Ha segut un any meravellós, m´heu fet sentir molt estimada per tots, gràcies.

Com ja sabeu aquest any l'he viscut como si fóra un conte, el conte on aquella xiqueta tenia tanta il.lusió pel món faller que la feia gaudir tantíssim fins al punt de confondre la realitat amb el somni.

Moltes gràcies a la Junta per tota la feina que han fet durant tot l´any per a que tot estiguera perfecte en cada moment.

Em queda desitjar de tot cor a Clara i a Ana que visquen aquest any amb passió i que disfruten al màxim d´aquesta experiència inoblidable junt a la Cort Infantil, de la qual em sent molt orgullosa de formar part i la Cort Major.

Per últim ja, donar les gràcies a tots els membres que formen part d´aquesta gran falla per fer-me sentir la xiqueta mes feliç del món.

VISCA LES FALLES I VISCA LA FALLA DON BOSCO!!!

Tot açò no haguera segut possible sense elles, les falleres de la meua Cort, a les quals tinc en tanta estima. Gràcies per ser part del meu conte.

He també d'agraïr infinitament tota l'estima rebuda per part de les Presidentes Infantils, Carmen i Lucía, gràcies per ser como sou, vos vull .

Claudia Rodríguez Alemany Fallera Major Infantil 2018

Cort d’ Honor Infantil 2019

Ríos Medina

Ángela

Arnandis Usó

Cort d’ Honor Infantil

Alejandra

Ă ngela Ribes Daza

Balma

Blasco Sanmiguel

Mallol Saborit

Claudia

Monferrer DevĂ­s

Cort d’ Honor Infantil

Blanca

Claudia

RodrĂ­guez Alemany

Emma

Membrado Gargallo

Carabantes Herrero

Maria

DomĂŠnech Clausell

Cort d’ Honor Infantil

Luna

MarĂ­a

Morcillo Ballester

Marta

Bou Arnandis

Ríos Medina

Sofía

Fuentes Portalés

Cort d’ Honor Infantil

Pilu

Cort d’ Honor 2019

Cort d’ Honor Andrea Galán Sorlí

Fallera Major Infantil 2019

Fallera Major Infantil

Ana Molina Dualde

Fallera Major 2019

Fallera Major

Clara Segarra Arnau

Entrevista

Amb puntualitat i molta complicitat arriben les reines a la cita acordada per tal de respondre a les meues preguntes i així poder conèixer més a les màximes representants de la nostra Comissió Fallera durant l’exercici 2019.

Encara que les dos mostren timidesa, de seguida es fa notar la seua passió per les falles comentant entre elles algunes de les seues experiències dels actes als que ja han acudit. Inicialment em conten que és en la Falla on més temps comparteixen però que les dos també tenen en comú altres aficions durant el seu temps lliure com el ball i la música i ambdues són part activa del Centre Juvenil Salesià Porta Oberta, Clara com a monitora i Ana com a destinatària.

Abans d’aventurar-nos en les preguntes relacionades amb el món faller, m’agradaria que em contestàreu de manera breu aquestes preguntes per tal de conèixer-vos més.

- Data de naixement: 19 de novembre de 1998 - Estudis: 3r grau en Fisioteràpia en la Universitat de València - Color preferit: verd - Dia de la setmana preferit: divendres - Mes preferit: març - Menjar preferit: sushi - Estació de l’any: tardor - Fruita favorita: fresa - ¿Platja o muntanya?: muntanya - ¿Dia o nit?: nit - Lloc on t’agradaria viure: València - Nom per a xic: Joan - Nom per a xica: Laura - Flor preferida: gira-sol o tulipa - Sèrie preferida: “Cómo conocí a vuestra madre” - Esport preferit? Practiques algun esport? la dansa sens dubte ja que m’ha acompanyat al llarg de la meua vida

- Grup de música o cantant preferit: Imagine Dragons - Tipus de música que més escoltes: m’agrada escolar de tot una miqueta - La teua cançó favorita: “I’m yours” de Jason Mraz - Principals aficions: fer esport i passar temps amb els meus amics - A què voldries dedicar-te en un futur? a la fisioteràpia que és el que estic estudiant. Però encara no he decidit en quina especialitat exactament - Com pots descriure’t? Quines són les teues qualitats? I els teus defectes? em considere molt responsable i molt familiar. I quant als defectes, que a voltes sóc molt perfeccionista - Quines són les coses més importants de la teua vida? la meua família especialment, i a més els meus amics.

Entrevista

Clara Segarra Arnau

Ana Molina Dualde - Data de naixement: 25 d’abril de 2008 - Curs/Estudis: 5é de Primària al col·legi Villa Fátima - Color preferit: rosa claret i groc - Dia de la setmana preferit: dissabte - Mes preferit: agost - Menjar preferit: paella - Estació de l’any: estiu - Fruita favorita: cireres i freses - ¿Platja o muntanya?: platja - ¿Dia o nit?: dia - Lloc on t’agradaria viure: Nueva York - Actor o actriu que t’agrada: Julia Roberts - Nom per a xic: Marcos - Nom per a xica: Andrea i Mar - Llibre preferit: El diario de Greg - Flor preferida: roses - Pel·lícula o sèrie preferida: Wonder i Gossip Girl - Esport preferit? Practiques algun esport? pàdel

- Assignatura que més t’agrada: llengua - Grup de música o cantant preferit: Shaw Mendes - Tipus de música que més escoltes: pop - La teua cançó favorita: Merci - Principals aficions: cantar, ballar i jugar a pàdel - A què voldries dedicar-te en un futur? m’agradaria ser mestra - Com pots descriure’t? Quines són les teues qualitats? I els teus defectes? Simpàtica, amable i generosa. Defecte: que sóc massa puntual - Quines són les coses més importants de la teua vida? Els meus amics i la meua família

Vestir-se de fallera és una cosa fonamental per a una Reina d’una Comissió de la Ciutat de Borriana donat que hi ha molts actes al llarg de l’any faller. Per a vosaltres, de tot el que implica la indumentària tradicional de valenciana, ¿quina és la teua peça de roba favorita?

Clara: La banda ja que per a mi és el més especial i personal de tot. És el complement que t’acompanyarà durant tot un any, tant si eres de la cort com si eres fallera major. És una peça fonamental, plena de sentiments, de records i d’emocions.

Ana: Per a mi el gipó ja que és una part on podem vore totes les coses de la indumentària. Tenim la tela que triem, part de l’adreç, les manteletes i a més, va recolzada la banda.

Si et demanaren que aguantares tot el dia amb una part del que implica vestir-se de fallera, ¿amb que ho faries amb menys problema?

Clara: amb la falda, no em resulta gens incòmoda i considere que és una de les parts més boniques de tota la indumentària.

Ana: jo igual que Clara, la falda també. No em molesta gens!

Com bé sabeu, ser la Fallera Major de la Falla no sols és estar la Setmana Fallera sinó que des de l’estiu amb la traca fins les Creus de Maig i la Batalla de Flors, hi ha nombrosos actes al llarg de l’any. De tots els actes en els que participeu, quin és el que més vos agrada? Quin espereu amb més ganes?

Clara: per a mi el dia de la cremà ja que implica moltes emocions. Encara que siga l’últim dia de l’any faller, és un dia que tots esperem. Un dia en que tots els sentiments estan a flor de pell i on es pot vore bé l’emoció i el sentiment faller. Per tant, espere amb moltes ganes eixa nit.

Ana: a mi em va agradar molt la setmana del manifest dels vestits regionals amb el seu dia principal, l’exaltació. Em va parèixer tot molt emocionant, i és per això que la presentació de la nostra Falla també espere que siga molt emocionant. I també tinc moltíssimes ganes de que arribe la cavalcada del ninot. Els altres anys quan he sigut fallera, és un dels actes en els que més he gaudit i que guarde amb més estima.

Està clar que vosaltres formeu part de la Comissió des de fa molts anys, especialment Ana des de ben menuda. Però, si no poguéreu ser de la Falla Don Bosco de quina altra falla vos agradaria ser?

Clara: A dia de hui no pense en ser d’altra falla ja que la nostra falla és la que més em representa com a persona i on he trobat a la gent amb qui realment estic molt a gust.

Ana: encara que estic molt a gust amb la meua Comissió, si no fora de Don Bosco, tal volta seria de la Falla Chicharro ja que tinc moltes amigues i família en eixa falla.

Entrevista

Ara sí, és el moment de saber què és el que penseu d’algunes de les coses més importants del món faller.

Recordeu el dia en que vau pendre la decisió o vos van dir que anàveu a ser reines de la falla? Com va ser? A qui li ho vau contar primer?

Clara: a mi em feia moltíssima il·lusió poder ser la màxima representat de la Falla Don Bosco, i encara que és una cosa que no veia massa possible per moltes raons, jo seguia insistint en casa per a poder aconseguir-ho. Recorde un dia, que estant jo a la meua facultat em va telefonar Emilio, el nostre president, i em va proposar si volia ser la representant de la Comissió per a l’any 2019. Tot seguit vaig telefonar a ma mare per a confirmar la notícia i recorde que vaig tindre moltes emocions que em van constar unes setmanes poder assimilar-ho ja que un dels meus somnis es podia vore complit.

Ana: jo sempre he estat en la Falla Don Bosco i he sigut de la cort de molt bones amigues i, encara que jo volia, els meus pares no em feien molt de cas. Vaig parlar en les meues germanes, i especialment Maria em va ajudar a convèncer als meus pares. Va ser molt emocionant quan em van dir que si. ¿Què és per a vosaltres ser les màximes representants de la Falla Don Bosco?

Clara: la Falla Don Bosco per a mi no és una falla com qualsevol altra, si no que tinc sentiments especials ja que va ser fundada pensant en Don Bosco, el sant que m’ha acompanyat durant tota la meua vida, tant en el col·legi com en el Centre Juvenil. És per això que ser la màxima representat de la falla és una gran oportunitat que no pense desaprofitar ja que per a mi significa molt poder representar part d’aquest nom que tant significa per ami.

Ana: jo seré molt breu, per a mi és un somni fet realitat.

Quines són les xiquetes i senyoretes que vos acompanyen durant aquest any tant especial per a vosaltres? ¿Ja les coneixíeu? ¿Què penseu d’elles?

Ana: moltes són les característiques però jo crec que una part fonamental és l’actitud. Quan estem en la falla ens agrada gaudir i passar-ho bé.

Clara: Andrea és la meua fidel acompanyant en aquest camí amb tanta il·lusió com la que tinc jo. No la coneixia abans d’aquest any, però l’amistat que hem anat formant durant aquests mesos és per a sempre. No em puc oblidar de les 14 xiquetes que acompanyen a Ana en la seua cort ja que per a mi també són una peça fonamental i formen part de la meua família fallera. I molt més m’oblide d’Ana, la xicoteta amb la que vaig de la mà.

És el moment de manar un missatge a tots els fallers (menuts i grans) de la nostra Comissió:

Ana: com ha dit Clara jo estic acompanyada per 14 xiquets: Luna, Claudia, Marta, Ángela, Emma, Balma, María, Claudia, Blanca, Ángela, Sofía, María, Pilu i Alex. Crec que les coneixia a totes, amb algunes he sigut fallera abans, altres les coneixia perquè ja eren de la Comissió, i altres són amigues meues i companyes de classe.

Estic molt contenta de poder comptar amb elles aquest any ja que estan fet que siga el més especial possible. Tampoc em puc oblidar de Clara i Andrea, ja que són també part d’aquest any, i ens cuiden moltíssim.

Ana: principalment que vinguen a gaudir amb nosaltres el que queda de l’any faller, que encara ens queda molt!

Clara: òbviament, és importantíssima la part de la festa, però considere molt important l’equilibri entre la festa i la tradició. La falla no és sols ganes de passar-ho bé, també hi ha que treballar i esforçar-se per a dur les coses endavant. De menuda no et dónes compte d’aquestes coses, però després veus el gran treball que hi ha darrere d’una Comissió.

Entrevista

¿Quines són les principals característiques que ha de tindre una comissió per a ser una bona Falla?

Clara: jo els demane als comissionats d’aquesta falla que no deixen de lluitar per què la festa continue endavant. Aquesta és una falla molt familiar i tots hem de treballar dur per a cuidar-la amb molta estima, i per suposat gaudint-la.

Gràcies pel vostre temps.

Ens veiem la setmana fallera!

Gent de falla

Vocals: Ángela Arnándis Usó, Yago Arnándis Usó, María Arrufat Pastor, Sara Arrufat Pastor, Neus Balaguer Sales, Ferran Balaguer Sales, Julia Blanch Ríos, Pau Blanch Ríos, Salva Blanch Ríos, Balma Blasco Sanmiguel, Álvaro Blasco Sanmiguel, Natalia Blasco Segarra, Adriana Bodí Francisco, Lucía Bodí Francisco, Marta Bou Arnándis, María Broch Monraval, Mar Carabantes Herrero, Luna Carabantes Herrero, Joana Corro Hidalgo, Andrea Crespo Rueda, María Domenech Clausell, Sofía Fuentes Portalés, Lucía Gallego Fort, Natalia Gil Ibañez, Sara Gil Ibañez, Paula Gimeno Ríos, Santi Gimeno Rios, Pau Hernández Balaguer, Maria Hernández Balaguer, Carmen Mallol Saborit, Blanca Mallol Saborit, Emma Membrado Gargallo, Anna Miró Cabrera, Marta Molina Dualde, Ana Molina Dualde, Claudia Monferrer Devís, María Morcillo Ballester, Laura Ortells Marqués, Irene Ortells Marqués, Jose Pascual Pedro, Ángela Ribes Daza, Sofía Ribes Daza, Marina Ríos Granell, Amèlia Ríos Granell, Alejandra Ríos Medina, Celia Ríos Medina, Pilu Ríos Medina, Claudia Rodríguez Alemany, Arnau Torres Mingarro, Robert Torres Mingarro, Adriana Ventura Moreno, Cesc Ventura Moreno, Francisco Javier Perelló Crespo, Rubén Ferrer Perelló, Lucas Ferrer Perelló i Carmen Doménech León.

Comissió infantil

Presidenta: Alejandra Morcillo Ballester Vice-President: Nacho Monferrer Devis Vice-President: Jordi Doménech León Secretari: Pepe Broch Monraval Tresorer: Ferran Corro Hidalgo Comptador: Vicent Ríos Granell

Comissió Infantil Falla Don Bosco

Comissió Falla Don Bosco President: Emilio Morcillo Ortega Vicepresidents: Paloma Boix Bort, Manuel Ríos Sarmiento, Juan Granell Ferré, Salvador Doménech Montoliu Secretària: Mª Carmen León Domingo Vicesecretària: Mª Rosario Planelles Ramos Tresorer: Javier Pi Saborit Comptador: Javier Perelló Oliver Delegat de loteries: Jose R. Broch Mesado Delegat de casal: Juan Carlos Hernández García Delegat de pa i portes: Juan Fran Pedro Delegada de falleres: Isabel Lozano Poyatos Assesor artístic: Juan Dualde Molés Delegat d´activitats artístiques: Vicente Ribes Caballer Delegada de Play Backs: Raquel Climent Silla Delegat de carrosses: Luis J. Bernat Rubert Delegada de comparsa infantil: Cristina Saborit Dosdá Delegada de comparsa: Mª Ángeles Daza Lobón Delegats d´activitats diverses: Carlos Cano Heras, Jorge Penalba Delegats de Llibret: Juan Emilio Gumbau González, Paloma Boix Bort Delegat de “La Volta”: José Juan Nebot Albero Delegats pirotècnics: Mauro Llopis Martí, Javier Arrufat Vicent Delegats de truc: Salvador Doménech Montoliu, Luis J. Bernat Rubert Delegades de parxís: Cinta Escobedo Molés, Mª Isabel Tortosa Julián, Mª Carmen Gascó Murciano

Comissió

VOCALS: Jéssica Agudo Serrano, Sofía Alonso García, Juan José Archelós Picazo, Francisco José Arnandis Ibáñez, Natalia Usó Sánchis, Rosa Arnau Fandos, Clara Segarra Arnau, Gloria Pastor Aymerich, Mª José Badimón Sanz, Isaac Balaguer Lizaran, Nuria Sales Pérez, Mª Dolores Girona Llácer, Salvador Blanch Saera, María Ríos Torres, Juan José Blasco Granell, Mercedes Payá Gil, Sara Blasco Payá, Alberto Blasco Monfort, Rosa Mª Segarra Ribes, José Antonio Blasco Pérez, Sara Sanmiguel Gómez, Jorge Bodí Ortells, Sandrina Francisco Muñoz, Silvia Bono, Mª Carmen Bort del Río, Salvador Bou Tomás, Marisol Arnándis, Lorena Monraval Peris, Maite López Atienzar, Paloma Cano López, Carlos Cano López, María Carbonell Ruíz, Adrián Chiva Saez, Carolina Mataix Ferrer, Joaquín Chiva Ventura, Mariló Saez Alonso, Ángela Chiva Saez, Julio Climent Vieco, Adelaida Herrero Calvé, Gerard Climent Silla, Víctor Manuel Pesudo Villarreal, Silvia Comes Palomero, Jose Manuel Crespo Romero, Marisa Rueda Martín, Emilio Dávila Velasco, Santiago Doménech Montoliu, Silvia Clausell Hidalgo, Josefa Ballester Enguídanos, Alejandro Forcano Llácer, Carmen Melchor Borja, Claudia Fornet Ventura, Adrián Francisco Clausell, Venancio Fuentes Guerola, Mª Isabel Portalés Galí, Isabel Mª Fuentes Portalés, Jose Vicente Gallego Porras, Inmaculada Fort Porcar, Carlos Garí Aguilella, Jose Manuel Gil Fonfría, Elsa Ibañez Palau, Laura Barrué Ibañez, Laia Gil Monraval, Santiago Gimeno Piquer, Cristina Ríos Ripollés, Rocío Gómez Tichell, Vicente Granell Estiguin, Mª José Fortea Rubert, Marta Guillamón Salom, Marilar Rosell Diago, Maria Gumbau Rosell, Roser Gumbau Rosell, Mª Dolores Heredia Quirós, Isabel Andreu Heredia, Gloria Balaguer Moscardó, Bibiana Hidalgo Sanchis, Verónica Jarque Diago, Marta Latorre Poveda, Juan León Amiguet, Carmen Domingo Jarque, Julio López Guillén, Marta Marqués Martí, Pedro Lozano Centelles, Isabel Poyatos Mora, Jordi Mallol Escura, Juan Miguel Membrado Trilles, Mª Isabel Gargallo Porcar, Juan Carlos Miguel Monfort, Vicente Miró Gutierrez, Maite Cabrera Vicent, Miguel Molina Saera, Mª José Dualde Ballester, Nacho Monferrer Daudí, Cristina Devís Diago, Joaquín Monfort Peña, Anna Ballester Grimaltos, Patricia Oliver Granell, Vicent Ortells Gil, Lucía Marqués Martí, Gloria Monfort Manzano, Clara Pedro Monfort, Cristina Mingarro Amiguet, Claudia Pérez Martínez, Jero Cano Martínez, Anna Poveda Manrique, Javier Ribelles Marqués, Pilar Medina Badenes, Vicent Ríos Torres, Gloria Granell Doñate, Manuel Roca Vicent, Isabel Gimeno Rodríguez, Rebeca Gimeno Salafranca, Pedro Rodríguez Ruiz, Alejandra Alemany Ribes, María Ruiz Capdevila, Paloma Saborit Dosdá, María Safont Ros, Marta Salas Simó, Marieta Santos Palau, Marta Silvestre Cepeda, Ana Sorlí Garrido, Pascual Teixeira Bernardo, Paloma Torrent Gómez, Ángel Torres Soria, Tamara Mingarro Molés, Frans Ventura Aguilella, Ibana Moreno Llácer i Mª Pilar Ventura Salvador.

Esbós Falla Infantil i crítica Artesans: Germans Fuentes Crítics: Salvador Doménech i Juane Gumbau

El somni d’Ana

Lema

El somni d’Ana Crítica Falla Infantil Falla Don Bosco 2019 Atenció, pares i mares, acosteu a la xicalla, que els farem, ben acomplida, l'explicació d'esta falla.

Doncs enguany ací en Don Bosco us mostrem un monument ben reblit de fantasia, ben reblit de sentiment.

D'esta colla tan graciosa al davant va Peter Pan, i uns xiquets que amb pols de fades de segur que volaran.

Fent-li tot el rendibú, podrem veure a un dolç xiquet,

Per descomptat que no falta un malèvol capità,

que pel seu abillament, deu de ser son falleret.

a qui un dia un cocodril se li va menjar la mà.

Tots dos, amb molta sorpresa, admiren bocabadats com un munt de personatges d'un llibre s'han escapat.

Completen aquesta colla un cabàs de ninotets que van a fer les delícies de xiquetes i xiquets.

Són personatges de conte, de màgia i de fantasia, que als xiquet i als majorets omplin de molta alegria.

I amb estos versos acaba la crítica, de moment, si voleu saber més coses estaran al monument.

El somni d’Ana

És el cos de nostra falla una xiqueta fallera que asseguda en el seu tron es mostra ben riallera.

Esbós Falla Major i crítica Artista: Paco Jiménez Rodero Crítics: Salvador Doménech i Juane Gumbau

MĂ ster xef a Borriana

Lema

Màster xef a Borriana Crítica Falla Major Falla Don Bosco 2019 Un any més, ja entrats en març, volíem, amb il.lusió, oferir de nostra falla la crítica-explicació.

I un any més ens dirigim als fallers més avesats, mes també als lectors novells, que no estan acostumats.

Així doncs, obriu els ulls i pareu bé l'atenció, perquè enguany la nostra falla causarà gran sensació.

I és que tracta d'un assumpte que a tots més o menys agrada, puix el menjar i la cuina és el tema d'esta falla.

I com ara estan de moda programes com Màster Xef, segur que us és familiar tot allò que us contarem.

Per al cos del monument, el nostre artista ha triat a un cuiner presumptuós, d'aspecte voluminós, i de si mateix pagat.

Aquest xef de tres estrelles en la cuina fa i desfà, i cap dels seus ajudants, als qui no creu importants, s'oposa a sa voluntat. És, si més no, com Borriana, on el nostres dirigents han posat un porc al forn, que enllestiran ben enjorn per a tots els borrianencs.

Màster xef a Borriana

COS DE LA FALLA

REMAT Sembla que és 'recotxineo' que els cuiners haja triat l'animal que ens representa; és normal que la gent senta que a tots ens ha enfornat.

Rematant la nostra falla tenim a un xef mexicà, que sembla que està cuinant menjar amb molt de picant i fotuts ens deixarà.

Ells manen i tots nosaltres, amb el cap catxo obeïm sense poder ni piular, però no ens podem queixar: hem triat el que tenim.

I és que cada decisió dels que ostenten el poder afecta, quina putada, a la gent malhumorada que està pagant el servei.

Com que som un poble d'horta hem plantat al mig del Pla, un planter de carabasses que el mes de maig florirà.

I seguint la tradició que mana l'agricultura, també plantem moniatos per a fer-ne confitura.

I és que abans que la calor vinga i amb ella l'estiu, collirem les plantacions per fer unes eleccions de les quals tothom es riu.

ESCENA SEGONA Des de sempre el nostre món ha estat molt mal repartit, mentre alguns moren de fam, de greix altres van farcits.

En la falla podreu veure a un home un tant rovellat, amb més fam que un regiment, mentre el nostre Ajuntament empapussa al que està fart.

Ens recorda aquests extrems a les dispars subvencions que van donant els polítics per tocar-nos els collons.

Màster xef a Borriana

ESCENA PRIMERA: CARABASSES I MONIATOS

ESCENA TERCERA

ESCENA QUARTA

No feu cas de l'Arguiñano, de l'Arzak o el Jose Andrés, en el nostre consistori trobareu al millor xef.

A esta bonica xinesa, la van dur ben enganyada, prometent-li bona vida en la terra valenciana.

És un home de gran pes en política local, amb la llengua compromés i que aspira a 'lo més alt'.

No us sona açò a algun partit que ha promès al ciutadà mil promeses que tothom sabem que no complirà? que està pagant el servei.

Damunt, com és 'periodista', escolta'l, t'il.lustrarà; tots saben que al consistori quan ell parla puja el pa.

Borriana ha estat distingida amb una flamant estrella, un gran reconeixement a la cuina del moment per nostra indústria hostalera.

Serà aquesta lluent estrella la de tantes subvencions que en Europa ens han donat, però que no ens hem gastat perquè som estalviadors?

O serà la lluïssor d'eixos premis tan ansiats, els que espera cada falla i que en no rebre'l no es calla allò de: 'mo l'han robat'?

I amb açò, amigues i amics, acabament l'explicació d'aquest monument que enguany preparem amb Il.lusió.

Veniu en festes a veure'ns, sentiu-vos tots convidats que en la falla de Don Bosco ens sentirem molt pagats.

Màster xef a Borriana

ESCENA CINQUENA

MonogrĂ fic

La veu dels ninots

MonogrĂ fic

MONUMENT

M3- LES PRIMERES FALLES, PRIMERS LLIBRETS-EXPLICACIÓ, primeres crítiques

3.1. PRIMERS LLIBRETS DE FALLA

3.2. PRIMERS LLIBRETS DE FALLA A BORRIANA, primeres crítiques

M4- ASPECTES TÈCNICS DE LA CRÍTICA

4.1. CONFECCIÓ I ESTRUCTURA D’UNA CRÍTICA 4.2. PLASMACIÓ DE LA CRÍTICA 4.3. ESCENOGRAFIA/CARTELLERIA 4.4. LA LLENGUA EMPRADA 4.5. VERSIFICACIÓ FALLERA. Versos, rimes i estrofes.

4.6. TEMÀTICA 4.7. ENGINY I GRÀCIA. LA RELACIÓ DE LA CRÍTICA I EL MONUMENT:

escenografia, guió (enginy i gràcia), originalitat.

M5- LA FIGURA DEL CRÍTIC M6- RECOMANACIONS PER A FER UNA CRÍTICA M7- CONSIDERACIONS FINALS M8- BIBLIOGRAFIA

La veu dels ninots

Index

M0- JUSTIFICACIÓ. La falla ens parla a través de la crítica.

M1- LA SÀTIRA VALENCIANA. Origen de la crítica fallera?

M2- LA CRÍTICA COM A CONSEQÜÈNCIA DE L’EVOLUCIÓ DEL

M0- JUSTIFICACIÓ La falla ens parla a través de la crítica.

L'objectiu que ens marquem en iniciar aquest treball és donar una visió més concreta -tot i que no exhaustiva- dels diferents aspectes que giren al voltant de la crítica fallera i que a voltes són obviats quan es parla d'ella. La nostra intenció és que aquest article puga ser llegit per tots aquells que gaudeixen de la lectura dels versos que acompanyen el monument faller. Així doncs, no hem volgut abundar tant en els detalls com en donar una visió més general de l'assumpte.

Els nostres esforços 'han centrat en la ciutat de València, per motius evidents, i en Borriana, ja que la tenim a l'abast. Haguérem volgut ampliar el nostre estudi a altres localitats, però ho hem deixat per a posteriors incursions en la matèria.

Més endavant intentarem desentranyar els elements tècnics i emotius que vénen aparellats a la crítica.

Ara, per iniciar aquest acostament a la crítica fallera, potser és millor posar-nos a parlar de l'origen d'aquesta afecció tan nostrada a fer paleses les errades i defectes dels nostres conciutadans.

La veu dels ninots

“La crítica és la veu dels ninots”. Així de contundent, de certer, sonava Pepe Aymerich quan li preguntaven què era per a ell la crítica d'una falla. I nosaltres partim d'aquesta sentència. La veu dels ninots, la veu de la falla…

Perquè la falla ens parla, sempre ens parla, i les seues paraules donen sentit a aquesta festa. En la crítica o, per ser més exactes, en l'acció de les flames quan devoren la crítica, trobem l'essència del fet constitutiu de la falla: el foc purificador que sendurà totes les iniquitats i les malvestats puntuals que s'hagen produït al llarg de lany. La crítica, entesa com a tal, és l'expressió fallera d'eixa sàtira tan arrelada al poble valencià.

M1-

LA SÀTIRA VALENCIANA. Origen de la crítica fallera?

Quasi des dels inicis de la nostra literatura, molts autors, bé poetes, bé narradors, incloïen en les seues produccions alguns fragments d'estil satíric o burlesc. Posem com a exemple la codolada (una composició burlesca en vers equivalent a les noves rimades), que desenvolupà aquesta vessant satírica ja durant els segles XIII-XV. Una de les codolades més acurades va ser Llibre de Fra Bernat, de Francesc de la Via. Es tracta d'una narració desvergonyida i crítica de més de dos mil versos contra els mal frares. En aquestes obres primerenques es criticaven les actuacions quotidianes o defectes dels conciutadans. No cal dir que la influença dels fabliaux francesos es fa palesa en moltes d'aquestes obres.

A l'Edat Mitjana no era difícil trobar-se amb obres paròdiques d'autors considerats “cultes”. Casos molt significatius poden ser el d'Anselm Turmeda, Bernat Metge o Jaume Roig. Açò ens dóna idea de l'afecció que en algun o altre moment de la seua vida tingueren alguns autors per les obres d'aquest caire. Efectivament, l'humor i la ironia foren una constant en una època tan florida per a la nostra cultura com fou el segle XV. Bernat Fenollar o Jaume Gasull (pertanyents al grup de sis autors que formaren Lo procés de les olives) són altres exemples de lletraferits que d'alguna manera participaren en aquest tipus de literatura.

La veu dels ninots

Entenem per sàtira aquella composició literària -en vers o en prosa- que censura una conducta o tracta de ridiculitzar un fet, un col.lectiu o a una persona concreta.

El gust per aquesta literatura, si fa no fa, continuà durant el segle XVI i el XVII. Al segle XVII, per exemple, fou molt celebrada l'obra del frare dominicà Francesc Mulet Tractat del pet, una divertida obra escatològica. Les peces dramàtiques curtes, a criteri d'alguns estudiosos, eren prou habituals durant el segle XVIII. Es tractaria de peces que a voltes eren únicament monòlegs, altres diàlegs, que tractaven temes jocosos i del gust d'un públic, entre els quals no mancarien els analfabets. Entrarien ací els raonaments o col.loquis -si es poden considerar el mateix tipus d'obra-, peces curtes d'estil humorístic, dialogades i destinades a la representació. No sabem realment si foren representades moltes d'elles, perquè no ens han arribat, però no és estrany que els primers llibrets de falla es basaren en aquests tipus de composicions com després exposarem.

Certament l'humor és un recurs utilitzat en moltes literatures i la nostra no és una excepció. I en són molts els autors que ens deixaren obres satíriques, humorístiques o simplement esquitxades d'ironia. Però no es tracta de fer un elenc d'autors satírics o que empraren la sàtira o l'humor en la seua obra, sinó de fer palesa la presència d'aquesta tendència literària en la nostra història.

La veu dels ninots

M2-

LA CRÍTICA COM A CONSEQÜÈNCIA DE L’EVOLUCIÓ DEL MONUMENT

La veu dels ninots

El costum de fer falles, enteses com piles de vegetació que s'encenien en diferents èpoques de l'any al camp o a les ciutats, sembla que no era un monopoli valencià i que tampoc s'inicià al segle XVIII. Aquesta pràctica fou, això sí, popularitzada a terres valencianes durant el darrer dels segles de l'edat moderna. Hauríem ací de distingir, com bé s'apunta a Historia de la fallas d'El mercantil valenciano, entre les falles que s'encenien al camp, les que consistien en l'aplec d'andròmines velles i les falles monumental (algunes que sols mostraven figures sense intenció crítica i altres que tenien una intenció satírica). En aquestes darreres és on hem de situar l'origen de la crítica.

En un primer moment, les falles no passaven de dos o tres ninots que sols tenien una cara, o siga, un lloc des d'on llegir i un únic tema a criticar. L'any 1866 es documenta una falla, la de la plaça de bous, amb 9 personatges; i l'any següent, una altra amb 14. Els ninots, que es posaven dalt d'un cadafal, satiritzaven algun aspecte social o polític i precisament aquest fet és el principi de la crítica, açò és, d'una falla que parla, i que la gent ha d'interpretar. Suposem que, davant la dificultat d'entendre l'assumpte per a alguns lectors, començarien a posar-se cartells en la cara visible del cadafal o les parets pròximes. El Diari de València recull el 8 de maig de 1796 com la vespra de Sant Josep es cremaven a la vergonya pública les efígies de persones que havien tingut mala conducta. És evident que en fer-se ressò la premsa, la celebració estava molt estesa. En ampliar-se el número de ninots, el monument necessità representar diferents escenes i es feu quadrada, donant l'opció de rodar-la. Antonio Ariño ens explica que el guió de falla naix quan les escenes comencen a tindre un fil argumental i una seqüència narrativa. Aquest tipus de falla, segueix Ariño, representava un “fet social censurable”, motiu diferenciador de la falla satírica de les altres.

CENSURA

En estendre's la pràctica de parar falles monumentals, la sàtira es popularitzà i les autoritats donaren inici a la censura. La meitat dels segle XIX suposà l'augment de les mesures de control de les falles. Molt coneguda fou la censura al llibret de Blai Bellver (Xàtiva) que es recollí en el diari Las provincias el 16 de març de 1863. Els motius de la censura que recollia el rotatiu ens els aporta el mateix Ariño en el seu llibre: herético, impío, escandaloso, injurioso al matrimonio, al estado eclesiáctico, al celibato, y a las persones piadoses y timoratas.

També fou una pràctica habitual la censura d'esbossos, com el de la falla Aragón-Espartero de 1892.

Després d'aportar un segon esbós, la censura continuà, tot i que sols parcialment a algun dels elements del nou esbós.

Esbós de la falla Aragón-Espartero de 1982.

Censurat parcialment

A Borriana, tot i haver existit alguns malestars en polítics per les crítiques aparegudes en els monuments, tampoc sembla que existirà una censura prèvia. Potser sí paga la pena comentar el cas més cridaner a la ciutat que es produí quan es desqualificaren els llibrets fallers de l'any 1931 i que ocasionà el famós text del Manifest fallero. Recorrem ara als comentaris que Pepe Aymerich ens deixa en el llibre Burriana, en sus fallas (1928-1936).

Segons sembla, el jurat constituït per Manuel Peris, José María Cantavella, José González Falomir i Juan Bautista Tejedo desqualificaren els llibrets de l'any 1931 adduint que foren irrespectuosos i s'apreciava en ells una clara absència de qualitat literària. És evident que, com a poc, la segona raó era totalment falsa, ja que els versos i l'agudesa d'Echevarría, un dels autors dels llibrets, estava fora de tot debat. Aymerich apunta més a certa rivalitat entre Peris Fuentes i Echevarría que a altra possible qüestió. El fet és que Echevarría, al capdavant dels anomenats “poetes fallers” (probablement les paraules foren sols d'ell), contestà en el susdit Manifest fallero sense mossegar-se la llengua. “s'escomença per saber medir versos; pos com vostè ignora i nosatros li ensenyem, el segon vers te una síl.laba mes de lo que li pertoca. La persona que no sab medir vèrsos, que's la cosa més elemental de la Mètrica, lo primer que deu fer es no ferlos per a evitar que se burlen d'éll”.

Fragment del Manifest Fallero.

La veu dels ninots

De tota manera, la censura de les falles al segle XX no s'ha fet notar tant per temes polítics com per temes de decor. Fins i tot durant els anys on s'aplicava la censura a rotatius o produccions literàries, en les falles sembla que anava més encaminat a censurar les escenes relacionades amb l'erotisme.

DE LA FALLA SATÍRICA A LA FALLA ESTÈTICA

Però, i tornant a la València del segle XIX després de l'incís de censura a Borriana, la pitjor estava per arribar. Els impostos que s'infligiren a les comissions durant els darrers trenta anys d'aquesta centúria havien aconseguit reduir les falles, però no aturar-les (excepte potser algun any). Tampoc la censura, que les castigà, però no les eliminà. Aleshores, arribaren els premis. I amb aquests, el pas de la falla satírica a la falla estètica. Parlem evidentment de fa més d'un segle, però hores d'ara s'ha de reconèixer que moltes voltes l'esteticisme prima front al primerenc objectiu del monument: la sàtira. No val parlar de temps diferents, de més modernitat. Si perdem l'essència, estarem fent festa, fins i tot monuments, però no seran falles; no en el sentit estricte i primigeni. L'exageració, l'esperpent, la sàtira, la “mala llet” com diu algun crític; són aspectes inseparables de la falla.

Esbossos de la falla Aragón-Espartero de 1982.

Censurat en la seua totalitat

La veu dels ninots EsbĂłs de la falla dels carrers Caballeros-San BartolomĂŠ-Calatrava.

Any 1888.

Censurat en la seua totalitat

M3- LES PRIMERES FALLES,

PRIMERS LLIBRETS-EXPLICACIÓ I PRIMERES CRÍTIQUES

Bernat i Baldoví

La veu dels ninots

Són molts els que apunten que des dels inicis les falles comptaven amb rètols que, probablement, a raja ploma, s'escriurien o bé en cartells que es disposarien al voltant de la falla, o bé directament sobre els cadafals.

Posteriorment, la feina passà a ser tasca d'algun poeta que, la mateixa matinada de la Plantà (en aquells temps solia fer-se en la matinada del 18 de març), improvisava les estrofes que anaven a ser l'explicació de la falla. Els versos, retolats en cartells, es fixaven als cadafals de la falla o a les parets pròximes i facilitaven a la gent la perfecta comprensió del monument i d'allò que volia criticar. Ja des dels inicis, el blanc de les crítiques eren els costums, els governants o diverses actuacions dels conciutadans, que eren dignes de titllar.

3.1. ELS PRIMERS LLIBRETS DE FALLA,

CRÍTICA EN ESTAT PUR

Segons apunta Julián Arribas en el seu treball Llibrets de falla de lany 2012, sembla que un dels primers llibrets dataria de 1751, signat per l'editor i poeta Carles Rois. Tot i això, segueix Arribas, no hi ha constància d'aquest i sí d'altres. De fet, segons explica Josep Lluís Marín en l'article Sobre els primers versos fallers: un manuscrit del 1850, el document registrat més antic és els d'uns versos de 1850 que es col.locaren en la falla del carrer Sant Narcís de València. Marín justifica la seua afirmació basant-se en estudis com l'aplec bibliogràfic de Josep Ribelles Comín, on es parla del susdit llibret. Però en el mateix recull bibliogràfic es poden trobar unes quartilles manuscrites anònimes amb el títol Història de les víctimes de la Falla de Sen Chusep en lo carrer de les Abellanes en l'añ de 1850. Durant molts anys però, s'havia considerat que el primer llibret de falla fou el de la Placeta de l'Almodí de l'any 1855, signat per Bernat i Baldoví.

La veu dels ninots

Tot i existir la crítica des d'un primer moment, aquesta tardaria uns anys en escriure's en uns fulls aplegats que es repartien per a gaudi dels lectors interessats. Naixien així els llibrets de falla, on els poetes ampliaven, potser, els versos que es podien llegir a peu de falla. En aquells temps primerencs, els llibrets de falla eren ben diferents. Hores d'ara un llibret inclou una gran varietat de continguts: salutacions, fotografies de les falleres i de la comissió, reportatges sobre diversos actes i activitats interns de la falla, monogràfics que tracten temes d'allò més divers, la crítica dels monuments...En els inicis, era aquesta darrera part el més important i, a voltes, quasi únic contingut del llibret. Perquè el llibret de falla naix amb eixa intenció: ser el suport ideal per plasmar les explicacions del poeta-crític sobre el monument. Normalment comptava amb una explicació inicial en prosa, seguida de les estrofes típiques de la crítica d'aquell temps. Una crítica que es mantenia en secret fins el mateix dia de la Plantà, no com ara que, encara que siga a grans trets, ja se sap el tema que cada falla criticarà.

El seu autor fou una persona pública de renom. Josep Bernat i Baldoví fou un home culte, ben considerat i amb una especial habilitat per a la sàtira. Va escriure com a poc cinc llibrets de falla, alguns amplien aquesta xifra (Marín). En aquest primer llibret la crítica consta d'una introducció en prosa seguida d'una narració en vers titulada El conill, Vicenteta i don Facundo, on es conta com la jove Vicenteta tracta de vendre el seu conill a un “lechugino” -com el mateix Bernat i Baldoví escriurà- a la ciutat de València. Evidentment, l'autor juga amb molt d'enginy amb la doble interpretació de la paraula conill: l'animal, i el sexe femení. Però Marín, en el mateix article, ens diu que els dos llibrets coincideixen en el tema, la història i un elevat nombre de versos, la qual cosa -com ja havia avançat l'erudit i periodista Josep Navarro Cabanes- podria assegurar l'autoria de Bernat i Baldoví en el llibret de 1850.

Insistim en el tema del llibret de 1850 perquè açò suposaria que Bernat i Baldoví i l'altre autor desconegut del llibret de la falla Sen Chusep serien els primers crítics dels quals posseïm els versos de la crítica.

Portada de la Plaça de l'Almodí, 1855

Fragments d'El conill, Vicenteta i Don Facundo, de Bernat i Baldoví.

La veu dels ninots

“Està en este quadernet la història de Vicenteta i del pobre conillet.

Val lo manco una pesseta però es ven... per un quinzet”. (...)

“Epitafi: En lo mig d'esta placeta al costat de l'Almodí, ha cremat el poble hui el conill de VIcenteta; Que en este món de Caifàs sempre ho paga qui no deu...

-no sé si m'entendràsperò al vendre, filla, el teu, pensa un poquet lo que fas”.

Tenien aquests primers llibrets una explicació en prosa seguida dels versos típics de la crítica. Molts d'ells tenien una estructura narrativa que ens fa pensar que aquestes primeres crítiques no diferirien en molt amb els col.loquis dels quals hem parlat al principi d'aquest article, ja que tant en la forma, com en la temàtica i els personatges, són molt semblants.

Amb el pas dels anys la part en prosa anà fent-se cada volta més extensa en detriments dels versets, com apunta Josep Palomero en el treball sobre la sàtira de la col.lecció Panorama de les lletres, de l'editorial Tabarca. Per il.lustrar aquest costum, Palomero aporta el cas del llibret de l'any 1866 de la falla de la plaça de la Trinitat titulat La creu del matrimoni, l'impressor del qual fou Blai Bellver i Tomàs.

La veu dels ninots Portada de la crĂ­tica de 1855 de l'autor Bernat i BaldovĂ­

3.2. PRIMERS LLIBRETS DE FALLA A BORRIANA,

primeres crítiques-explicació

El primer llibret, i la primera de les nostres crítiques per tant, fou el d'aquella única falla de l'any 1928, la que es plantava en la plaça de l'antic convent mercedari, la crítica de la qual anà al càrrec d'un mestre nacional afeccionat a la poesia, Pedro Ferrer. El llibret s'imprimí en la impremta de José Chordá García.

No deixa de ser significatiu que els “artistes” del monument, els plàstics i el literari, figuren en la portada.

Amb els anys, l'anonimat va ser la tònica general en els autors de les crítiques dels llibrets. La portada també ens ofereix la condició de la crítica que ve a ser una “esplicació”, com bé podem llegir. És a dir, que l'única finalitat del llibret ve a ser que l'assumpte que es satiritza siga entesa per tothom.

La veu dels ninots

Si parlem del cas de Borriana, on les falles comencen l'any 1928, cal dir que des d'un primer moment les falles compten amb llibret-explicació i, per tant, de crítica. Era aquest l'únic contingut, tot i que, en molt breu, començaren a aparèixer en els llibrets algunes publicitats amb les quals es recaptaven certs diners per sufragar la festa. Més tard vindrien fotografies de falleres o el nom dels comissionats.

En la plaça del Conven ya tots la notisia saben y de diro no s'amaguen ¡que parlaora es la chen!

Ya està la falla plantà Y hasta's sap qué representa; tota la chen u comenta y es que... ¡por algo serà! la notisia resibida, s'en ixqueren els falleros a donar la bienvenida a uns comersians y un inglés pues aplega así'n el exprés no duent altra missió que fermos explicació que la falla du'n mistéri,

Fragment de la primera crítica a Borriana, de la Plaça del Convent (hui falla La Mercé)

Pedro Ferrer, primer crític a Borriana

Si la crítica de la primera falla anava sobre el comerç de la taronja, un tema ben actual d'aquells moments, les crítiques de 1929 també versaren sobre temes d'actualitat. El Mercat, el clavegueram o el pavimentat foren els temes de les dues primeres. La falla de la Plaça Major però, trià el tema del curanderisme. Tot i això, en la crítica del llibret, Manuel Peris Fuentes, el crític, inclogué altres temes com l'electricitat, la modernitat o alguna puntada que altra a l'alcalde Bautista Soler (Burriana en sus fallas).

L'any següent Borriana ja tenia una nova falla, la de la Plaça San José. Quatre crítiques, per tant, que il.lustraren les quatre falles. 1930 dugué, a més, el primer concurs de llibret. No cal recordar que aquest seria doncs, el primer premi de crítica que es donara a la ciutat. El jurat estava format per Manuel Peris Fuentes, Batiste Tejedo el poeta i pel sacerdot Joaquín Balaguer. Els premis atorgats aparegueren en març en premsa -Heraldo de Castellón i Diario de Castellón- i quedaren de la següent manera:

1r premi: Falla de la Plaça Major (dotat amb 750 pessetes).

2n premi: Falla la Mercé -de la Plaça Mestre Selma- (dotat amb 500 pessetes).

3r premi: Falla de la Plaça de San José (dotat amb 250 pessetes).

4t premi: Plaça de la Plaça Benavente (dotat amb 150 pessetes).

La veu dels ninots

L'any 1929 Borriana comptà amb 3 falles, la festa arrelava amb força. Cada falla tenia, per descomptat, la seua crítica del monument. La plaça de la Mercé comptà de cap nou amb Pedro Ferrer; la nova falla Plaça Benavente, amb un altre mestre nacional, Vicente Nadal Gargallo; la tercera falla fou la de la Plaça Major el llibret de la qual va ser escrit per Manuel Peris Fuentes.

La temàtica dels monuments al.ludia a assumptes diversos. La de la Mercé al.ludia a la “controvèrsia”, com deixà escrit Manuel Martí, de l'emplaçament del nou Mercat, un tema que despertà el més esmolat enginy en Pedro Ferrer Bonet, de nou el crític de la falla. Altres temes foren les diferències socials o el transport de la ciutat. Paga la pena fer notar la introducció d'un nou concepte en els oficis relacionats amb el monument: l'encarregat de l'argument. Sembla que el mateix Manuel Martí Felis es donà a si mateix aquest càrrec, a la qual cosa hui li trobem molt de sentit, com després comentarem. Està clar que els fallers començaven a estar orgullosos de la seua tasca relacionada amb el monument. Sense anar més lluny, l'autor de la crítica de la falla de la Plaça Benavente, Vicente Nadal Gargallo, tot i aparèixer el llibret com anònim, s'autoanomena en uns versos del llibret citant el seu malnom.

“Yo qui soc? Pues vach a diro: No puc per més tems callaro.

Me coneixeu?. Sí, home, sí. ¿Qui no coneix al Bellano?”

Portada del primer llibret a Borriana.

Falla de la plaça del Convent, 1928

La veu dels ninots

Per descomptat, no anem a comentar any per any les crítiques que ens brinda la història de les falles ni la temàtica de les mateixes. Llibres vindran que facen d'aquest, motiu principal d'estudi. El nostre propòsit és únicament deixar uns apunts del que foren les primeres crítiques de les falles i que coneixem pels seus llibrets, però sí voldríem recordar el fet notable que ja hem comentat en l'apartat de la censura i que durant molts anys fou la xafarderia del món faller: la totalitat dels llibrets “amb les seues crítiques” foren desqualificats. Els temes escollits foren la moda femenina, la llum elèctrica, la novetat del futbol, entre altres. La contestació, ja s'ha explicat, va vindre inclosa en el famós Manifest fallero. Segurament a aquestos “poetes falleros” no els faltava raó, ja que entre altres autors dels llibrets de 1931 estaven Pedro Ferrer, que estava molt foguejat en aquests temes, i el mateix Pere Echevarría qui, tot siga dit, no va ser massa prolífic, però qualitat literària no li'n faltava.

M4- ASPECTES TÈCNICS

DE LA CRÍTICA

4.1. CONFECCIÓ I ESTRUCTURACIÓ

D’UNA CRÍTICA

També a Borriana, en els albors de les seues crítiques, eren senzilles. Si posem com a exemple la primera, la de Pedro Ferrer, consta d'un preàmbul i pròpiament l'explicació de l'assumpte. Un poc més d'un centenar de versos.

Tot i que cada crític gaudeix d'absoluta llibertat per desenvolupar la seua feina (Peris Fuentes a Borriana usa diversos noms per a les diferents blocs d'estrofes del llibret-explicació: salutació, esplicació, buñolaes, masclets, chispes, boletons, despedida), anem a intentar oferir una estructura més o menys acceptada pels crítics i que ens pot servir per fer-nos una idea de les parts de la mateixa.

En general, la crítica-explicació d'una falla s'inicia amb una explicació general del motiu central que desenvolupa el monument. Aquesta explicació (en vers, les més acurades) dóna pas als versos que descriuen el cos de la falla. El cos (o base i ninots centrals) ha de representar el tema central, per ser entés per hom amb un sol cop d'ull. A continuació, els versos ens parlen del remat o remats que coronen la falla (es tracta d'uns ninots que van damunt del cos). La crítica continua amb l'explicació de les diferents escenes. Els versos han de ser fidels als ninots que volen representar. La crítica pot acabar més abruptament o tancar-la amb uns versos finals a mode de comiat o conclusió.

La veu dels ninots

Com ja s'ha comentat en els primers compassos del present article, les crítiques inicials comptaven amb una primera explicació en prosa que donava una idea general al voltant del tema de la crítica. A continuació venien els versos. Aquests versos seguien una seqüència narrativa, açò és, sense abandonar l'estructura en vers, contaven una història o, com a poc, es llegien d'una tirada. Abundaven en un primer moment les crítiques monotemàtiques, tot i que en breu la sàtira versaria sobre diferents temes.

Però un guió de falla va més enllà d'una simple estructuració. És un treball molt complex i no es fa de hui per a demà. Pensar que la crítica d'una falla es redueix a fer uns versos, que podrien fins i tot fer-se la mateixa nit de la Plantà, és poc més que innocent. Un guió de falla comença quasi a l'hora que la idea general de la mateixa o, podríem dir, quan aquesta darrera apareix. Per explicar la seua complexitat partirem dunes idees, la majoria de les quals compartim, que trobem en l'article de Quino Puig titulat El guió de falla.

De fet, en el seu article, Puig entén el guió de falla com el monument faller en si mateix i el defineix de la següent manera: “El guió de falla és el conjunt d'idees necessàries per a realitzar una falla, ordenades i explicades des de l'inici fins al final”. Qui coneix a fons el món de la falla sap que, massa vegades, la crítica de la falla (la que va en el llibret i es plasmarà en els cartellets de peu de falla) no es fa sinó quan el monument està quasi acabat. Açò obliga, en ocasions, a forçar les estrofes per quadrar la lletra a les figures. Per això és tan important que el crític tinga una relació fluïda i contínua amb l'artesà del monument. Per il.lustrar el treball que Quino Puig du a terme en l'elaboració d'una crítica, reproduïm un fragment del seu article:

Passos per a escriure un guió: • Escriu l'argument des de l'inici fins al final en cinc o sis línies (el concepte o idea base).

• Desenrotlla eixe argument fins un màxim de dos o tres pàgines (sinopsi).

• Partint de la sinopsi, ampliem posant més detalls i escrivint el text narratiu (desenrotllament).

• Amb tot l'anterior, podem començar a construir les escenes o seqüències amb més detall, posant al principi les informacions necessàries per a situar l'acció: on, quan, què ocorre... açò és, l'encapçalament.

• Després descriu el que succeeix en cada escena incloent els personatges que intervenen, la raó perquè estan i el més important, el missatge que volen enviar.

En les idees suara esmentades falta una cosa molt important: el picant, l'humor, el sarcasme... Com Puig cita en el seu article: “la mala llet”. Això sí, coincidim amb ell en què la vida privada ha de quedar al marge. Podem criticar les actuacions polítiques, els temes socials, econòmics de la ciutat i les seues associacions, però no s'ha de ser irrespectuós. Ja ho advertia Juan Eugenio Hartzenbusch en un dels seus famosos epigrames: Si al prójimo ha de ofender tilde poniendo en su fama sólo es bueno el epigrama que se queda por hacer.

La veu dels ninots

Certament açò és una feina que no fan la majoria de crítics. Es pensa la idea, això sí, i fins i tot s'agafen algunes notes, però aquest procés tan ardu no es duu a terme. Independentment a la manera de treballar, el que està clar és que una crítica ha de ser copsada en un sol cop d'ull i entesa per la majoria del poble. Si una crítica i la seua plasmació en el monument és incomprensible per a la gent, està incomplint la seua finalitat primordial: la sàtira sobre un fet concret. Es trencaria així la comunicació tan especial que s'estableix entre el monument, ja adobat amb els cartellets, i el públic lector. En sentit estricte, si tenim en compte la màxima de la lingüística que ens diu que si no es transmet informació no existeix comunicació, donarem eixa crítica com no vàlida. Per tant, la crítica duna falla -eixe lligam tan especial entre la idea, els versos i els ninots— tindrà èxit si, en un percentatge elevat, el seu significat arriba a ser comprés pel públic.

4.2. PLASMACIÓ DE LA CRÍTICA

Fa unes dècades, les crítiques-explicacions -sobretot aquelles que apareixien en el llibret faller de l'any i amb comptades excepcions- s'havien “descuidat”, amb menys versos que explicaren les escenes. Això no implicava que les crítiques que es posaven al monument mateix estigueren menys treballades. Probablement un dels motius ha estat la data en què s'elaborava el llibret, que s'ha anat avançant per motius d'impressió, presentació a concursos... de fet, en els deu darrers anys abunden les crítiques-explicació en prosa en el llibret faller (a Borriana en el conegut popularment com “fallero”) o amb pocs versos i fets a cuita-corrents per poder incloure'ls. Sembla que l'elaboració de versos per a les crítiques es deixa sovint per a última hora, tal com en aquells primers anys en què es feien en els dies previs a la Plantà o, fins i tot, eixa mateixa nit, això sí, incloent solament la crítica-explicació del monument. Els llibres de hui en dia, per contra, inclouen un munt d'apartats com ara salutacions, el llistat dels comissionats, fotos de les falleres, fotos de les diverses activitats que duu a terme la falla durant l'exercici faller, poemes laudatoris, alguns articles monogràfics sobre temes fallers o costumistes, publicitats... per descomptat, les crítiques dels monuments (tant el major com l'infantil).

És aquesta una àrdua tasca que massa voltes ha recaigut en un grup molt reduït de persones de la comissió. Això sí, tal dedicació fa que alguns llibrets siguen autèntiques joies, dignes de col.leccionar, i una font d'informació sobre tradicions, costums, personatges emblemàtics i altres temes. Algunes falles, les menys, -la falla don Bosco ho fa des de fa més d'una dècada- ofereixen uns fulls doblegats amb la crítica del monument gran perquè la gent que no té el llibret de la falla puga, almenys, tenir la crítica i endur-se-la a casa.

La veu dels ninots

Ja hem comentat que la crítica dels primers anys de falla venia a coincidir amb el llibret-explicació que editaven les falles, doncs, era aquesta la finalitat que els pocs fulls lliurats als àvids lectors tenia. Un llibret que era una explicació àmplia dels cartellets que figuraven a peu de falla. En aquesta explicació, amb el pas dels anys, el poeta s'esplaiava molt per extens sobre l'assumpte que figurava en el monument. L'estructura narrativa sovintejava en els llibrets. Es llegia, doncs, tot seguit, com si d'una història única es tractara. Amb els anys, el monument s'amplià i, amb ell, les escenes i els temes tractats. Aquesta ha sigut la dinàmica emprada pels fallers des del principi, i poc havia variat fins fa uns anys.

4.3. CARTELLERIA, RETOLACIÓ I ALTRES TÈCNIQUES

Hores d'ara, la majoria de crítiques compten amb cartells maquetats digitalment, amb tramats, dibuixos i lletres d'allò més variat. També s'usen, com apunta Quino Puig, programes de retoc fotogràfic que permeten representar a gent coneguda del poble (normalment polítics) de manera fidedigna.

Molts crítics donen aquesta feina a fer, tot i que hi ha alguns que dominen els programes de disseny i són ells mateixos qui donen l'acabat als cartells a falta de posar-los en algun suport (faristol o semblant) que prepara l'artesà. De tota manera, l'abús de cartells pot produir un efecte contrari al desitjat, ja que pot dificultar la lectura i comprensió de la crítica. Perquè, no hem d'oblidar-ho, una cosa són els versos de la crítica-explicació i una altra diferent és la de posar els versos epigramàtics en els cartells a peu de falla. Ací rau un dels gran encerts d'alguns crítics: saber concretar en una quarteta o un quintet molts més versos i idees que apareixeran més extensament en l'explicació que hi ha al llibret.

La veu dels ninots

Una volta redactat el text, el crític es veu en la problemàtica de com plasmar la crítica a peu de falla.

Ve aleshores un treball tan necessari com, de vegades, poc apreciat. Es tracta de la maquetació, de la tria del cartell adequat, la tipografia més adient... Depenent de les eleccions, els cartells quedaran més o menys clars, més o menys “lluïdors”. El crític experimentat sap que un bon cartell és aquell que deixa llegir bé la crítica, per tant, fuig del disseny recarregat. Antigament, la crítica es retolava la mateixa nit de la Plantà. Posteriorment es preparava amb un poc d'antelació, tot i que no massa. Però la tècnica, si fa no fa, era semblant. Solament amb l'aparició dels mitjans digitals s'ha revolucionat la cartelleria. Com a anècdota podem recordar un fet que succeí a Borriana. El fet és que Juan Dualde, artesà que en aquell temps feia la falla del barri de Sant Blai, anà a pel sopar a sa casa el dia de la Plantà. Es trobà que la falla del Camí d'Onda no tenia fets els cartells de la crítica. Dualde s'oferí a ajudar-los quan acabara ell de muntar Sant Blai, i així ho feu. Tota ajuda era ben rebuda. En presentar-se ja ben entrada la nit, i com era i és un retolista consumat, demanà la crítica per fer els cartellets, però la crítica no estava. Sense pensar-s'ho, se n'anà a casa el seu amic Joan Gumbau, que estava dormint. Sobra dir que el despertà i se l'endugué a l'oficina que Salvador Payà tenia en els baixos del cine. I allí, Gumbau anà fent els versos i Dualde retolant-los. A l'endemà, la plaça del camí d'Onda va clarejar amb una falla; per descomptat, tenia la seua crítica.

4.4. LA LLENGUA EMPRADA

Però no és el cas de les falles, ja que sembla que no hi hagué voluntat des d'un principi d'utilitzar una llengua acurada per a aquesta festa. Com a diversió popular, les falles s'adscrigueren a la literatura dirigida a al poble, amb una llengua sense normalitzar i recursos adequats al públic que tenien. En l'article Fallas i literatura en el siglo XIX, Ricardo Rodrigo ens explica com el món de la falla es decantà per la tendència populista de la literatura. En l'ambient literari, doncs, la llengua autòctona s'utilitzava en els gèneres dramàtics i narratius menors. Consegüentment, es relacionava el valencià, per exemple, amb peces de teatre populars, que ridiculitzaven costums d'aquell mateix poble que anava a veure les obres. De fet, el corrent populista d'autors no considerava necessari l'estudi de la norma i no ho potencià. D'aquesta manera, el valencià fou considerat com una llengua de segona, literàriament parlant. El castellà era, diguérem, la llengua prestigiosa, seriosa. En usar les falles aquest registre popular de la llengua, la literatura fallera de les crítiques fou menystenida, al cap i a la fi, es feia en “valencià”. Aquesta postura és una greu errada des del punt de vista lingüístic, ja que la llengua que abandona el registre literari culte està condemnada a ser sotmesa o, la que és pitjor, a desaparèixer.

La veu dels ninots

Des dels inicis els poetes de les crítiques han emprat la llengua que parlava la gent (el valencià que ara es parla). Les grafies, això sí, eren emprades al castellà, doncs era la llengua que els poetes, alguns d'ells gent lletrada, coneixien. Recordem que la normativització no es donaria fins als inicis del segle XX, amb la reforma fabriana i l'adaptació que es feu a Castelló en el 32. La gent del segle XIX parlava valencià, però els estudis eren en castellà. També les lectures, la majoria de la premsa i, en definitiva, la part cultural de la vida (o gran part d'ella) eren en castellà. Amb la Renaixença, l'inici de la qual ha vingut fixant-se en 1833, amb la publicació en la revista El Vapor de l'Oda a la Pàtria d'Aribau, la recuperació de la llengua vernacla culta anava fent-se realitat.

No falten els exemples d”autors de renom (posem per cas a Bernat i Baldoví o Josep Maria Bonilla) que defensaven la idea del -valencià com se parla en lo dia-, com bé ens diu Rodrigo en el seu treball. De tota manera, la Renaixença no anava a permetre que la llengua literària desapareguera. Autors com Teodor Llorente, Constantí Llombart o Marià Aguiló conrearen un registre literari que anava a ser essencial per a la llengua del segle següent. Malauradament, València i les falles quedaren relegades a l”última fila.

A Borriana, si fa o no fa, trobem un panorama semblant, tot i que amb certes diferències. Per una altra banda, com apunta Teresa Esteve en el seu pròleg al llibre En busca del poeta perdido, de Roberto Roselló (i parlant del cas de Borriana), alguns poetes de renom no signaren les seues intervencions en els llibrets de falla.

“Endemés el caràcter festiu (poc seriós, dirien alguns) augmenta els marges que els apropen a la subliteratura; per això s'accepten elements, com ara la crítica agosarada i ¿per què no? Grollera, que ora d'aquest mar, percudirien com una autèntica bomba i possiblement frenarien els ànims dels mateixos autors que, emparats per la festa que els engendra i la hipotètica protecció que proporciona l'ocultament de la paternitat de les invectives, amb pseudònims o sense signar, donen carta blanca a aquesta mena de peces”.

ESTEVE, TERESA, Pròleg a En busca del poeta perdido, de Roberto Roselló.

Malgrat aquest panorama, sí existí certa qualitat en la llengua utilitzada a les falles, ja que una cosa és la llengua emprada a les crítiques -evidentment amb incorreccions ortogràfiques des del nostre punt de vista de parlants normalitzats- i una altra, la tècnica poètica. Una tècnica apresa de la poesia castellana tradicional, isosil.làbica i de rima perfecta. Com a mostra, la coneguda crítica del primer llibret de Bernat i Baldoví, d'acurada isometria, rima perfecta i amb l'ús d'estrofes (quartetes heptasíl.labes de rima encadenada, quintetes i dècimes) de qualitat.

Portada del llibret de la falla La Ravalera.

Any 1945

La veu dels ninots

La raó d'aquest anonimat, segueix Esteve, rau en la constatació que s'adonaren de la falta de projecció de l'obra fora del poble i la consideració d'aquesta literatura com a menor. No obstant, és prou evident que els autors dels llibrets serien ben aviat coneguts pels lectors.

EL CAS DE BORRIANA

En les crítiques que es poden llegir a Borriana hui en dia s'ha notat una certa preocupació per la llengua. Les primeres crítiques venien marcades per la presència del grafisme castellà, així com d'abundants barbarismes que reflectien la parla quotidiana de la gent (impregnada de castellanismes). Com s'ha comentat, la regulació ortogràfica no havia arribat, ni a l'escola, ni a les falles. Tot i això, es nota una voluntat literària en els primers crítics, molts d'ells gent de lletres. A Borriana concretament la normalització ortogràfica a les falles sembla que no ha sigut una prioritat fins fa uns anys. De fet, hi havia qui es vanejava d'escriure com parlava. Al nostre entendre, no perquè seguiren les normes del Puig, cosa que es feia al Cap i Casal, sinó perquè no es valorava la normativització i no es veia la normalització com una cosa necessària. Sempre ha hagut excepcions, gent que ha buscat documentar-se, aprendre les normes i aplicar-les en la mesura de les seues possibilitats i estudis. De tota manera, el segle XXI ha suposat una preocupació per la llengua a les falles en general. En potenciar-se des de les institucions amb premis com els de la Promoció a l'ús del valencià, el llenguatge dels llibrets posat per cas ha patit un procés de dignificació. Tot i això, encara falta molt de camí per abastar la normalització de la llengua a les crítiques, ja que es poden trobar en elles una gran quantitat d'incorreccions gramaticals. No volem amb açò enlletgir la tasca dels crítics actuals, res més lluny de la nostra intenció. Al capdavall, la crítica és més que l'acompliment de la normativa, i valorem els esforços que molts fallers fan per aprendre les normes ortogràfiques i aplicar-les. L'enginy i la gràcia, matisem, queden fora d'aquest apartat. A més, s'ha de comptar també amb els lectors d'aquestes crítiques. Perquè la gent més gran no està acostumada a llegir el valencià normatiu (entenem el que marca la AVL o la Universitat), tot i que els agrada llegir-se totes les crítiques. Solament per açò s'ha de buscar la manera de fer la crítica entenedora per a tots.

Com ens diu Julián Arribas en el seu treball Les formes poètiques en la literatura fallera de Borriana:

“Una de les coses que ha de tenir clara un escriptor és el tipus de lector a qui s'adreça.

L'acceptació d'una obra no sempre depèn de la qualitat en termes absoluts, d'aquesta; la qualitat s'ha de mesurar amb l'escala graduada de l'edat, del nivell cultural i dels interessos del lector, és a dir, amb l'acceptació del client”.

La veu dels ninots

4.5. VERSIFICACIÓ FALLERA

Les estrofes més utilitzades (no cal que aportem exemples) en els cartellets i, majoritàriament en les crítiques als llibrets, són les quartetes (de rima creuada, encadenada o amb rima consonant o assonant en els versos parells quedant solts els imparells) i la quinteta (podem trobar també el fals quintet d'art menor on el primer vers queda lliure, llicència no massa ortodoxa però que permet una certa llibertat a l'autor, que pot aportar més informació que en una quarteta). En menor mesura trobem altres estructures com l'octava italiana o la dècima. Aquestes estrofes són menys utilitzades per la complexitat mètrica que impliquen. En llibretsexplicació antics, escrits per escriptors de cert nivell, els podem trobar. Hores d'ara en podem trobar de tant en tant a les crítiques dels llibrets, no així als cartells que es posen als monuments on són més una excepció que una norma.

La veu dels ninots

Un altre dels aspectes polèmics d'una crítica és la versificació. Aportem aquest punt perquè hi ha defensors a ultrança (els puristes) de la perfecció formal en els textos poètics que s'usen a les falles. És evident que per a açò no tot el món està preparat, ja que el domini de la mètrica i els recursos literaris requereix d'uns estudis i una pràctica que no tothom té. Una altra tendència advoca, però, que la perfecció mètrica no és tan necessària com l'enginy i la gràcia, i que no s'ha de tenir massa en compte l'isosil.labisme, la rima o l'ús d'estrofes perfectament construïdes. Un altre problema que trobem a l'hora de parlar de la versificació és el model que tenen els crítics com a referència. Aclarirem aquest tema. Ben és cert que la mètrica i la retòrica és heretada dels clàssics, i que compartim aquests llegat amb la llengua castellana. Però no podem ignorar que existeixen unes mínimes diferències entre la manera de versificar de la nostra llengua autòctona i el castellà. Una d'aquestes diferències és la mesura dels versos. Mentre el castellà compta les síl.labes segons acaben els versos en paraula aguda, plana o esdrúixola, el valencià els compta segons l'última síl.laba accentuada. De tal manera que, un vers paroxíton (pla) en castellà tindrà una síl.laba més que en valencià. No obstant això, per fer una estrofa la diferent manera de comptar les síl.labes no afecta massa.

Com a mostra citarem les paraules de Vicent Blasco l'Olivero, crític a la ciutat de Borriana.

“Pel que respecta als versos últimament estic utilitzant com a estrofa la quinteta, per la seua sonoritat i la tradició fallera que porta arrelada. M'agrada que el vers tinga “música” i un, podríem dir, boletó final i a més procure fer la rima consonant. Va haver un temps que em vaig decantar per la dècima, encara que també he utilitzat la quarteta i la sexteta i algun que altre romanç per a introduccions. En infantils m'agrada molt intentar sintetitzar amb l'apariat”.

La veu dels ninots Versos inicial del libret-explicaciรณ de la falla de la Plaรงa Benavente Autor: Vicente Nadal Gargallo Any 1930

4.6. TEMÀTICA

Antonio Ariño ens conta en Historia de las Fallas que no és gens fàcil concretar els temes de totes les falles primerenques. Atenent a les falles dels inicis de la segona meitat del segle XIX, apunta que, segons la temàtica, les falles es dividien en crítiques o satíriques, humorístiques i apologètiques. És evident que relacionem falla amb sàtira, però alguns monument perderen la funció crítica en benefici de l'humor. Els temes d'aquestes falles del segle dènou criticaven la política, els costums socials, el progrés, les actituds de la classe mitjana, les relacions matrimonials... Eren temes de moda, d'actualitat. Per exemple, el 1860 es satiritzava sobre la guerra del Marroc, el 1865, sobre Hisenda. Paga la pena destacar la crítica moral sobre actituds o pràctiques socialment mal vistes.

Però un fet crida l'atenció quan arribem a finals de segle i que ja hem comentat abans: la censura. Açò feu que els temes anaren reconduint-se i la sàtira, donà pas a l'esteticisme.

La veu dels ninots

Sobre la temàtica de les falles es podria parlar de manera molt extensa, però no és l'objectiu d'aquest treball fer un estudi al detall de la mateixa. No obstant això, no volíem deixar passar l'ocasió de fer referència a alguns aspectes al voltant dels temes de falla que creiem molt interessants.

4.7. ENGINY I GRÀCIA. LA RELACIÓ DE LA CRÍTICA I

EL MONUMENT: escenografia, guió (enginy i

gràcia), originalitat.

L'enginy i la gràcia, tot i ser inherent a la mateixa festa de la falla, és un dels elements que hui en dia més es desconeix. Per a Quino Puig, l'enginy és la coherència entre els cartells i les figures. Ambdues ens donen el significat de la falla i l'habilitat de posar-los en relació vindria a ser l'enginy i la gràcia. En el cas de Borriana, a criteri del propi Puig, els guardons que premien l'enginy i la gràcia dels monuments es dóna per inèrcia. Amb açò, el reconegut crític vol exposar el fet que aquests guardons es donen en relació als premis dels monuments, probablement pel desconeixement de com valorar aquest punt. Sense entrar en més consideracions, sí volíem deixar constància de la importància que té aquest apartat en el resultat final que observarem en el monument i que li confereix eixa idiosincràsia tan pròpia de les falles, sense la qual aquestes no tenen cap sentit.

Per concloure aquest punt direm que l'escriptura d'una crítica, d'una crítica com cal, és un fet laboriós i extremadament complicat. I si és complicada l'escriptura dels versos que faran l'explicació de la falla, encara ho és més traslladar-los als cartellets que es disposaran a peu de falla.

La veu dels ninots

Si una cosa caracteritza als monuments fallers és la sàtira. I aquesta ens ve donada per la relació que s'estableix entre les figures del monument i el significat que vol donar-se a les mateixes. Aquesta intenció hauria de partir de la perfecta interacció entre l'artista faller i el crític. D'aquesta manera, els ninots i el significat de la crítica aniran en la mateixa direcció. La ferramenta que tots dos ha d'utilitzar és la de l'enginy, açò és, la gràcia que es necessita per fer arribar la crítica que subjau en el monument al públic lector.

L'epigrama faller ha de ser com la idea que ens trasllada el poeta castellà Juan de Iriarte.

A la abeja semejante, para que cause placer, el epigrama ha de ser pequeño, dulce y punzante.

Una feina d'artesania que busca el somrís, la rialla, el gest astorat, la mirada esbalaïda... I no tothom està preparat. En una conversa amb Santiago Ríos, en tocar el punt de la crítica, ell comentà que s'havia perdut l'epigrama faller, o com a poc, que era complicat veure'l en les falles. Comprenem perfectament a què es referia, tot i que hi ha molts crítics que treballen perquè no es perda l'essència epigramàtica de la crítica fallera. És un treball ardu, que requereix un gran esforç, però que paga la pena quan el lector llig crítica i queda ben satisfet. Acabem amb unes paraules de Julián Arribas:

“A bon segur, l'epigrama faller és la composició més difícil que trobem en la literatura fallera i no qualsevol poeta té eixe do exclusiu d'uns pocs que arranca la rialla del lector amb quatre paraules.“

Prefaci

La veu dels ninots

M5- LA FIGURA DEL CRÍTIC

A Borriana, si fa o no fa, succeí la mateixa. Però evitarem comentar per extens aquests poetes primerencs doncs preferim remetre al lector al treball d'Aymerich o d'Arribas, o tal volta algun nou estudi contemporani al present treball. Potser sí ens concedim el privilegi de merament nomenar alguns d'aquests pioners de la lletra satírica de les falles: Pere Ferrer, Manuel Peris Fuentes, Vicent Nadal “el Bellano”, Juan Bautista Tejedo Beltrán “el Bessó”, Sellés, el recordat i estimat Pepe Aymerich (les paraules del qual donen nom a aquest treball), Vicente Monsonís Moros, Roberto Roselló i tants i tants altres, a qui hauríem de demanar disculpes per no citar.

Altres crítics coneguts a Borriana, que succeïren als anteriors, poden ser: Ximo Aymerich, Tomàs Martínez, Vicent Cardet, Roberto Rosselló, Manzano, Joan Gumbau, Paco Ventura o Santiago Ríos. I més actualment, per citar-ne alguns: Quino Puig, Pepe Esteban, Toni Gil, Julián Arribas, Josep Nos, Vicent Blasco, Salvador Doménech o Juane Gumbau.

No és el nostre objectiu, i per tant no insistirem en el tema, parlar dels crítics fallers de manera individual.

Malgrat aquesta ferma posició, no volíem deixar de comentar un parell d'exemples per il.lustrar dos aspectes que sí creiem necessaris matisar.

La veu dels ninots

Parlar de crítics fallers és entrar en un terreny delicat. En els albors de les falles el poeta (nom magnificat i amb connotacions quasi deífiques) era l'encarregat de fer els versos que bé a través del llibret o llegits a peu de falla constituïen la crítica. Probablement aquell “poeta” no participara en el guió de la falla, qui ho sap! Entre aquells crítics hi havia poetes consagrats que, amorosits per la festa, realitzaren aquells primers llibrets (no oblidem que els considerem les primeres crítiques). Alguns d'aquests eren autèntiques joies literàries, amb quasi més literatura que crítica, podríem dir. Però junt als lletraferits de renom també hi hauria fallers de peu, versats això sí, en major o menor mesura, en l'art de la poètica.

EL CAS DE PERE ECHEVARRIA

El primer cas és el de Pere Echevarría. Per conèixer un poc més sobre aquest lletraferit que ens deixà una excel.lent tot i que exigua producció fallera, us instem a llegir el llibre En busca del poeta perdido, de Roberto Rosselló.

Hom coincidiria a definir a aquest poeta faller amb dos adjectius: brillant i mandrós a l'hora d'escriure.

No falten en les seues composicions estrofes de gran qualitat i complex artifici, com ara les dècimes. Si més no, fem una ullada al versos finals de la crítica explicació del llibret de la falla l'Escorredor de 1932, que duen l'epígraf de “Ripio final” i podrem contemplar la seua qualitat en l'ús de la paronomàsia, una figura de dicció que juga amb paraules de semblants grafies i diferents significats.

Ripio final U que lo que farta furta i si escric de broma brama, m'ha escrit una carta curta que la meua flema flama.

Sé que quan ma rima rema I al saltar la pulla pilla, Ningú de la trama trema sóls que no té cholla chilla.

Pere Echevarría

Posem com a exemple el cas del Llibret explicació de la falla l'Escorredor de 1931. En ell podem trobar un bon grapat de noms (pensem que reals) de veïns que són el blanc del nostre sorneguer personatge. Ja en la portada (diguérem la introducció de la crítica) nomena a Modesto Monsonís; més endavant, Chimo Ribes, Candau, Ríos, Corell, Pepe Miralles... Podem imaginar els somriures dels veïns en veure com trobaven a la crítica de la falla gent coneguda en el poble. Açò, com dir-ho, la feia un poc més de tots.

En avant, més poetes han seguit en aquesta línia de crítica. Hores d'ara, la crítica local es centra sobretot en els regidors i membres destacats de les comissions falleres o de la Federació de Falles. També es toquen temes que afecten al municipi com l'Arenals Show, la taronja, els pai's... La crítica individualitzada de gent de peu, de persones concretes que són titllades d'una cosa o altra, pràcticament s'ha extingit.

La veu dels ninots

A part de la qualitat literària, d'Echevarría volíem destacar que amb ell es passa de la crítica general a la crítica individualitzada. Van ser molts els veïns del poble que serviren de diana per als seus dards enverinats de sàtira i sornegueria. Açò fou grandíssim pas per a la crítica fallera: ja no era una crítica a un assumpte com ara el del comerç de la taronja, la sàtira buscava la concreció, anava al fet i a la persona.

EL CAS DE BERNAT ARTOLA

El segon cas digne de comentar de manera singular és el de Bernat Artola, poeta castellonenc de primeríssima línia que exercí de crític faller a Borriana des de l'any 1944 fins a 1949 (excepte l'any 46), concretament a la falla La Ravalera. El motiu que ens mou és el de remarcar l'interés de lletraferits de renom per la literatura fallera, una vessant considerada com populista i, potser, de segona línia.

Com bé diu Julián Arribas en el llibre Crónica de los hechos falleros acontecidos en Burriana en la década de los años 40, i matisa Quino Puig en el seu article inclòs al llibret de la comissió El mocador de Sagunt l'any 2016 sobre l'autor castellonenc, l'aportació de Bernat Artola a la poesia fallera, en especial a la crítica, és senzillament excel.lent. En la seua primera participació al llibret de 1944 dóna mostres d'una qualitat literària sublim en usar l'estructura estròfica de l'espinel.la, una combinació de versos heptasíl.labs amb una combinació fixa (abbaaccddc), estructura complexa i més encara per a fer crítiques de falla. Artola estructura el seu text en tres parts: Brancal (5 dècimes), Monòleg (4 dècimes) i Diàleg (20 dècimes). De tota manera, no és la nostra intenció centrar-nos més enllà del necessari en l'aportació que fa Artola a les falles de Borriana, concretament als llibrets i, per ende, a la crítica. Per llegir més del tema, remetem al llibre d'Arribas i a l'article de Puig.

La veu dels ninots Versos finals de la crĂ­tica de la falla de La Ravalera.

Autor: Bernat Artola

Puix senyor… com està el món i a quin extrem ha vingut!

Està tot ja tan perdut que un pecat més, no compon!

Ni aquelles coses que són l'esperança que'l manté poden dir lo que està bé i lo que és pecat mortal, puix l'home coneix el mal… si creu que no li convé!

Aixina, baix el pecat que duc damunt la conciència, la ploma prenc amb prudència per no dir un disbarat.

I amb l'erta solemnitat pròpia de qui fa el pregó, vinc a fer la relació i explicació de la falla: Una bomba de metralla que ha llançat la Comissió!

Les dues primeres dècimes del llibret de 1944. Autor: Bernat Artola

LA VEU DELS CRÍTICS

Hem pensat que era interessant incloure alguns pensaments d'un grapat de crítics-guionistes de renom, representants de la gran quantitat d'aquests artistes de la ploma i de l'enginy tan indispensables per a una falla.

Recomanem extraure l'essència de les seues paraules; ens donarà una idea encertada del sentir d'un crític.

Manuel Andrés Zarapico ha treballat com a crític per a molts artesans fallers: Alejandro Santaeulalia, Vicente Llácer, Pere Baenas, Paco Torres, Sergio Musoles, Carlos Carsí i Fer Març: Diu que per relacionar-se amb l'artista s'ha de tindre un contacte fluïd, perlant per telèfon, whatsapp o cara a cara (amb esmorzar o sense esmorzar, comenta), i contínues visites al taller. El crític s'ha d'ajustar a l'artista per anar creant la crítica. Pensa que la crítica ha de tindre certa mala llet i criticar usos i costums socials . A més, ha de tenir contingut mollar, que el mos siga de fàcil digestió i que l'espectador es divertisca amb la sàtira fallera.

A Miguel Prim -qui ha treballat també amb molts autors com ara Xavi Herrero, Paco López, Vicent Llácer Vicent Martínez , Alejandro Santaeulalia , Pedro Santaeulalia , Sergio Musoles , Sergio Edo , José Lafarga, Armengol y Cimas , Carlos Carsí , Julio Monterrubio o Manolo Algarra entre altres- per la seua banda, li agrada formar part de l'equip de l'artista i asumir la dinámica que marque. Diu que la sinergia sempre dóna fruits dolços.

Pensa que l'artista ha de sentir-se còmode amb el tema tractat, per això accepta el que li diga. Tot i això, accepta que a voltes els artistas demanen suggerències i s'ha de col.laborar. De fet, creu que els millors guions ixen quan les diferents parts implicades es reuneixen i participen en el projecte. Considera que els crítics creen històries i que són els joglars del segle XXI.

La veu dels ninots

Ferrán Martínez Gómez és Faller de la Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve de Torrent i de la Falla Borrull – Socors de València. Les seues col.laboracions s'han centrat en el taller de Miguel Balaguer y en comissions falleres de Torrent (Falla Camí Reial, Falla Barri Sant Gregori, Falla Avinguda, Falla Lope de Rueda).

A més, ha aportat el toc de crítica local de Torrent a guions realitzats per a falles plantades a Torrent de grans guionistes com Quino Puig, Manuel Andrés Zarapico o José Miguel Aparicio “Makoki”.

A Ferrán Martínez li preguntem quina dinàmica o procés segueixes per dur a terme la teua tasca de crític. La seua contestació és la següent:

“La primera cosa és sempre veure la idea que porta l'artista amb l'esbós a desenvolupar. Es poden donar dues situacions. Que hages de desenvolupar la falla de 0, per la qual cosa s'ha de crear cos central i escenes, una situació que aparentment és més còmode. En aquest cas m'agrada seure amb tot l'equip del taller com a pluja d'idees, i que l'artista esculla la que entenga que s'adapta més al projecte i al pressupost. El segon cas és partir d'una ja creada a la qual s'han d'adaptar noves escenes i figures. En aquest cas m'agrada veure les fihures, ja siga en viu o en imatges de falles anteriors, i tractar que no queden malament dins de la història que ha de contar la falla”.

És un altre dels artistes que viu el contacte amb l'artesà com a indispensable. En les seues paraules “el crític” ha d'embrutar-se les sabates de la pols del taller. Reproduïm ara el fragment d'una conversa amb ell que és molt significativa:

“La falla evoluciona quasi sempre paral.lela a l'estat d'ànim de l'artista i això tu ho has de viure. Has d'assumir el teu lloc en l'equip de treball, que és el de col.laborar en la faceta literària i irònica del grup, que l'artista necessita de la teua ajuda i que la col.laboració ha de ser directa i sincera. Sempre mantenint que el verdader responsable del treball és l'artesà i que tu eres només un cooperant. Quan trobes eixe equilibri és quan vius la falla com a cosa pròpia, una cosa essencial per al bon final del projecte”.

Quino sempre s'implica en el projecte des del principi. En l'actualitat, diu, la majoria de les falles noves s'inicien de les propostes de diverses persones, i és normal veure l'artista analitzar la idea amb el dibuixant. És en eixe moment quan ha d'estar el guionista, diu, encara que és lògic que la primera concepció o esbós isca del cap de l'artista. Però el crític ha de saber desenvolupar-lo d'una forma coherent al plantejament inicial.

La veu dels ninots

Si parlem de Quino Puig, és obligatori parlar de prolixitat. La seua capacitat per a treballar és proverbial, tot i que ara, per motius de salut, haja parat la màquina. En el seu currículum trobem la barbaritat de cinc-cents cinquanta guions de falla repartits en vint-i-set ciutats diferents i entre seixanta-tres artistes fallers. Com és normal la majoria d'estos treballs van ser realitzats a València, el “Cap i casal” on va fer la primera crítica l'any 1991, a la qual van seguir aproximadament uns tres-cents guions (33 a la secció especial i 3 per a la plaça de l'Ajuntament).

A Julián Arribas, gran estudiós de la festa, li fem una pregunta: Com vius el contacte directe amb l'artista? La seua contestació és la següent:

“La major part de les crítiques que he fet han sigut escrites a partir d'alguna idea de l'artista. He partir d'un concepte inicial, representat normalment en la falla pel cos principal, i he ampliat amb les escenes. Diríem que he escrit la lletra després de la música. En canvi, hi ha hagut algunes ocasions en què sí que he treballat junt amb l'artista. Fou en la falla de La Vila de 2009, quan va ser Fallera Major la meua dona, que va fer Xavi Ribes i en algunes falles infantils de Paco Ferrandis, el meu amic “el Carameler”. De fet, a Xavi li vaig lliurar la crítica abans que tinguera ell les escenes, de manera que en molts trossos de la falla vam fer la lletra abans que la música. Ell mateix, que va adaptar les escenes al meu text, va dir que havia estat una manera de treballar nova i gratificant, fins i tot, més fàcil per a ell. Cal dir, també, que no m'agrada seguir les directrius dels artistes, sobretot, perquè quan estic escrivint no puc estar esperant al mateix temps que l'artista em done indicacions. Tire avant amb el text i, si li sembla bé, guai; si no, tant s'hi val”.

Quant a l'estructura, Julián ens diu:

“M'agrada fer una introducció i un acabament clars. Intente que al final hi haja algun ensenyament moral. I en conjunt, pretenc contar una història completa. Una altra cosa són els epigrames. Els textos no poden ser clars i intente adaptar, amb poca traça, a una extensió de quatre o cinc versos”.

“Jo no sóc cap entès en crítica fallera, però sí que puc dir que m'agraden molt els llibrets antics.

Tots tenien un tema clar que desenvolupaven satíricament molt bé, en general. Val que aleshores no hi havia claredat pel que fa a l'ortografia, però aquells autors eren uns mestres de la versificació, de la bellesa, de l'enginy i d'un fum de coses més. Les crítiques d'ara, en general, no valen un pet.

El! Cert és que sóc fan de les crítiques de Juane Gumbau i Salva Doménech i que respecte moltíssim autors com Quino, que es un cavall de càrrega fallera. Però, com he dit, no sóc entès en estes coses”.

Per la seua banda, Vicent Blasco ens diu que la seua relació amb els artistes sols ser fluïda, ja que, com a la resta dels nostres entrevistats, li agrada xafar el taller i seguir l'evolució del projecte de la falla. Ens parla de dos tipus de col.laboradors en la crítica: el guionista i el poeta. Ell s'ubica dins dels segons, i es dedica a crear els versos d'unes escenes que ja li vénen donades, encara que reconeix que hi ha crítics que desenvolupen les dues tasques. Vicent també ens parla de l'estructura i els versos que empra en les seues composicions. Us remetem a l'apartat de la versificació d'aquest mateix article per saber-ne més.

La veu dels ninots

Finalment li demanem l'opinió sobre les crítiques d'ara en relació amb les d'abans. Ens contesta el següent:

M6- RECOMANACIONS PER A UNA CRÍTICA

Quant a les característiques de la crítica del llibret podríem parlar d'algunes normes no escrites o recomanacions que alguns fallers entesos del tema formulen.

• No nomenar al criticat de manera literal. Els antics crítics tenien molt en compte evitar dir el nom de la persona o persones que eren l'objecte de la crítica. Per un costat, alguns apunten que era vist de mal gust; per un altre, l'evitació del nom mostra la destresa del crític que ha de recórrer a diferents recursos literaris per dur a terme la seua tasca. Efectivament, el crític versat en poètica disposa de recursos com el circumloqui, la metàfora o metonímia, el joc de paraules o tantes altres que, a més d'aconseguir l'ocultació del nom literal, li donen als versos qualitat i bellesa.

• No ofendre al criticat. Amb la ironia, el sarcasme i l'humor podem aconseguir traure un somrís a la persona o entitat criticades. Aquesta pràctica está prou desvirtuada hui en dia, però els crítics han de fer un esforç en aquesta línea.

• Ser enginyós. És una de les màximes de la crítica. L'enginy i la gràcia no poden faltar en una falla. I açò s'aconsegueix en l'harmònica relació entre els versos de la crítica i els propis ninots.

Per això és tan important la relació entre els artistas i els crítics,que han de conjugar els seus sabers per abastar un fi comú.

La veu dels ninots

Abans d'iniciar-nos en aquest apartat, caldria diferenciar el que seria la crítica-explicació del llibret i els cartells o rètols que posarem a peu de text. La crítica-explicació serveix per criticar molt per extens l'assumpte o assumptes del monument. Els cartellets, per contra, han de ser més directes, seguint el model epigramàtic.

• Relacionada amb l'anterior està l'agudesa, la perspicàcia per trobar l'errada en els assumptes més destacables de la vida política, social o fallera de la ciutat. El fet, clar, haurà de ser suficientment notable per què una gran part dels ciutadans el coneguen, ja que si no és així, no el podran reconéixer en la crítica.

• Dir molt en poc espai. Ens referim ara als cartells de la crítica que lluiran al monument, que necessiten no ser massa llarg (sovint quartetes o quintets) i molt significatius. Açò no és gens fácil, ja que moltes voltes s'ha d'incloure molta información en uns pocs versos, tots ells ben lligats i ben mesurats. Ací és on es distingeix el bon crític del mediocre.

La veu dels ninots

M7- CONSIDERACIONS FINALS

VALE

La veu dels ninots

Per acabar aquest article volíem fer unes breus consideracions finals al voltant d'aquest apassionant tema de la crítica fallera. En primer lloc, pensem que en veritat és un element indispensable en les falles i que un monument faller no podria ni hauria d'existir sense ella. La sàtira que implica una crítica fallera, bé siga en el llibret-explicació o en els cartellets de peu del monument, no pot ser obviada i mereixeria un major reconeixement en el món de les falles. Certament hi ha guardons que premien la qualitat de les crítiques, però encara hauria d'exalçar-se més i ser considerada com un dels elements fonamentals de la nostra festa. Finalment, volem animar a tots els crítics a seguir treballant en superar-se, a seguir sent la punta de llança de la sàtira de hui en dia, a traure punta al llapis del seu enginy i ser certers a l'hora de criticar. No oblidem que, tot i que siga simbòlicament, els defectes i actuacions que es cremen a la falla amb el foc purificador de sant Josep suposen que aquests s'enlairaran i deixaran una societat un poquet millor de cara al nou any faller que comença. La veu dels ninots, doncs, ha de ser escoltada i venerada com a un fet purificador i renovador i com a un tresor dins del món faller.

M8- BIBLIOGRAFÍA

ARRIBAS, J. (2009): Crónica de los hechos falleros acontecidos en Burriana durante la dècada de los años 40.

Borriana, Grup d'Estudis Històrics Fallers.

ARRIBAS, J. i GIL, A. (2012): <<Llibrets de falla>>, dins de Llibret de la falla La Vila 2012. Foc, pólvora i art. Borriana, Falla La Vila.

ARIÑO, A.: <<El origen de las fallas>>, dins de Historia de las fallas, Valencia, Levante EMV. ARIÑO, A.: <<La represión de la fiesta popular>>, dins de Historia de las fallas, Valencia, Levante EMV. RODRIGO MANCHO, R.: <<Fallas y literatura en el siglo xX>>, dins de Historia de las fallas, Valencia, Levante EMV. ARIÑO, A.: <<La falla política (1890-1900)>>, dins de Historia de las fallas, Valencia, Levante EMV. MARÍN I GARCÍA, J. L.: <<Sobre els primers versos fallers: un manuscrit del 1850>>, dins de Revista d'Estudis Fallers, estudis 69.

PALOMERO, J.: De les noves rimades al llibret de falla, el relat, la sàtira i la narració en vers, València, Ed. Tabarca Llibres.

ARRIBAS, J.: Les formes poètiques en la literatura fallera de Borriana.

PUIG, Q.: <<El guió de falla>>.

La veu dels ninots

AYMERICH, J. (1996): Burriana en su historia, I. Borriana, Magnífic Ajuntament de Borriana.

20 anys fent camĂ­

Sant Blai La Sagrada Família

Santa Bàrbara

L’ Axiamo

Sant Gregori La Misericòrdia

Les ermites de Borriana 20 anys fent camĂ­

20 anys fent camĂ­

E1 HOMENATGE A MANOLO GASCÓN ALFARO E2 EL CAMÍ DE LES ERMITES DE BORRIANA. La materialització d’un somni E3 COM VA NÀIXER LA VOLTA A LES ERMITES? E4 ITINERARI VOLTA A LES ERMITES

4.1. Ermita de Sant Blai 4.2. Ermita de Santa Bàrbara 4.3. Ermita de Sant Gregori 4.4. Ermita de la Misericòrdia 4.5. Ermita de L’Axiamo 4.6. Ermita de la Sagrada Família.

E5 LA VOLTA A LES ERMITES PER TRAMS

5.1. Casal de la falla - Ermita de Sant Blai 5.2. Ermita de Sant Blai - Ermita de Santa Bàrbara 5.3. Ermita de Santa Bàrbara - Ermita de Sant Gregori 5.4. Ermita de Sant Gregori - Ermita de la Misericòrdia 5.5. Ermita de la Misericòrdia - Ermita de L’ Axiamo 5.6. Ermita de L’ Axiamo - Ermita de la Sagrada Família 5.7. Ermita de la Sagrada Família - Casal de la falla

20 anys fent camí

Index

E0 JUSTIFICACIÓ

E0 JUSTIFICACIÃ&#x201C;

La Volta a peu a les ermites de Burriana, com es batejà, començà a agafar solidesa i en un tres i nores, ja era una fita obligatòria quan s’acostaven les festes de sant Blai (es fixà la data en el darrer diumenge de gener).

Hores d’ara, després de Vint anys fent camí, la Volta s’ha consolidat i, a més de ser l’orgull de la falla Don Bosco, és, com hem dit, patrimoni de la ciutat.

En aquest 20é aniversari hem volgut fer una síntesi del camí -a partir del l ibre de Carda i Gumbau- i el que en ell ens podem trobar. Començarem, això sí, amb unes impressions d’alguns dels autors, tant de la Volta en sí com del l ibre. Pensem que tenen molt a dir-nos. Esperem que aquest article siga del gust d’aquells que alguna volta han participat en la Volta i esperone a participar a aquells que encara no la coneixen.

Vint anys fent camí! I per molts anys més.

20 anys fent camí

Fa vint anys s’iniciava a Borriana una ruta -mig festiva, mig de pelegrinatge- que estava predestinada a ser patrimoni del poble (entès com la gent, entès com la ciutat). Dos comissionats, el recordat Manolo Gascón i José Juan Nebot, proposaven, estudiaven i duien a terme aquest camí. Arran d’aquesta proposta, Héctor Carda Navarro, borrianenc de soca-rel, i Juane Gumbau es plantejaven la possibilitat de fer una guia sobre les ermites de Borriana. Modificant el projecte inicial, s’adaptaren a la proposta de Gascón i Nebot i feren una guia que incloïa una descripció de les ermites del terme de Borriana. Demanaren ajut al seu amic Josep Nos per a la descripció de cada ermita i el resultat fou el que hui en dia es pot l egir en el l ibre El camí de les ermites de Burriana.

E1 HOMENATGE A MANOLO GASCÃ&#x201C;N ALFARO

M'agradaria narrar com va ser el començament d'aquesta il·lusió, que juntament amb el meu gran amic Manolo i que amb el pas del temps i després de molts quilòmetres en els peus ens vam agermanar en el camí durant tres setmanes fins arribar a Santiago de Compostel·la. Durant els l args dies de pelegrinatge vam tenir temps de visitar ermites, esglésies, monestirs, capelles, descobrint tota la cultura que atresora el camí.

Tot això ens va portar a pensar i a desenvolupar una peregrinació a través dels centres culturals i històrics que es podien trobar a Borriana i que era va ser quan pensàrem en les ermites que podien existir en tot el terme.

Ja de tornada a casa en una vesprada d'estiu, amb diversos Fallers reunits a la porta del Casal de la falla prenent la fresca, vam proposar la idea que teníem en el cap i a tots els agradava. Així, vam començar a desenvolupar una ruta que ens permetés vincular tot els centres religiosos. Amb diverses iniciatives vam arribar a l'any 1999, en què vam decidir eixir tots els membres de la falla, com una avançada del que seria el pelegrinatge i que el govern municipal incorporaria en els dies de celebració a la festa del patró, fixant-se com a data oficial l'últim diumenge de gener, donant inici a la setmana de festes en honor a Sant Blai.

Per fi teníem una guia totalment desenvolupada, teníem data, gran entusiasme i ganes de compartir aquesta quimera amb més gent i què millor data que un començament de segle per a l'inici de la primera edició.

20 anys fent camí

Arribem a aquestes festes de Sant Blai per celebrar la XXa edició d’un recorregut pel terme municipal, que aprofitant les diferents ermites que venerem a la ciutat, vam decidir organitzar des de la falla Don Bosco, per crear una jornada festiva i de convivència veïnal.

Els temps canvien i vam decidir modificar la denominació inicial de ‘pelegrinatge’ per la de ‘volta’, per fer-la més participativa i ampliar la visió no només religiosa. El 30 de gener de 2000, coincidint amb la vigília de la festivitat de Sant Joan Bosco, patró del col·legi salesià i titular de la falla, a les 08,30h, es disparà la primera carcassa, anunciant a tota la ciutat l'inici d'una realitat. En aquesta primera edició vam comptar amb la participació d'un nombrós grup d'afeccionats als cavalls que donaven més recorregut a la ruta, amb els seus cotxes, remolcs, vestits i genets que compartien amb nosaltres aquest dia festiu. A continuació, els resultats ens van fer veure que aquesta barreja de cavalls i caminants no era compatibles, així que va ser descartada la seua participació en els propers anys. Va arribar als anys 2001 i 2002, la volta cada any després de les festes de Nadal, començava la seua preparació i la gent ja es posava les piles pensant en la distància de vint-i-cinc quilòmetres que havia de recórrer l'últim diumenge del mes. Aquest últim any va arribar un fatídic 14 de juliol a Benicasim, com un dia més dels molts que van passar a les curses de muntanya i just a la porta de l'església de Sant Tomàs en la línia de sortida i sense dir adéu al nostre amic Manolo va marxar per recórrer nous camins... La volta es va quedar òrfena, el pare de la criatura no tenia temps per preparar la tercera edició i va deixar un buit que el temps no pot fer-nos oblidar i una premissa: que la volta no mor.

Any rere any hem vingut complint amb la promesa de recórrer les ermites i hui tenim la gran satisfacció d'haver celebrat la XXa volta a les ermites de Burriana. Durant tots aquests anys hem tingut gran diversitat d'esdeveniments, Voltes amb fred, amb sol, amb vent, amb pluja, amb gel; hem tingut paelles gegantines per a 1500 persones, entrepà monumental de 200 metres, globus, regals per a tots els amics que participaren, rial es, cansament, alguna lesió i molta convivència entre veïns, veïns i gent d’altres pobles encara més l unyans de València. Manolo espere que des del cel pugues estar satisfet amb el teu treball i cada any, quan Sant Blai arribe, inclina’t per veure totes les persones que volem caminar a la teua manera.

Ajudeu-nos a no perdre la il·lusió de seguir caminant cada any i així la seua memòria perdurarà. Tots els amics de la falla Don Bosco, no podríem passar aquesta edició sense recordar la seua persona i d'aquesta manera ho vam reflectir el dia 27 de gener, minuts abans de la sortida, amb xicotet homenatge que es va fer davant del monòlit que representa el quilòmetre zero del seu l arg camí.

¡ULTREIA!

JOSÉ JUAN NEBOT ALBERO

Jose Juan Nebot i Manolo Gascón

20 anys fent camí

E2 EL CAMÍ DE LES ERMITES DE BURRIANA LA MATERIALITZACIÓ D’UN SOMNI

Sense ser-ne massa conscient de la tasca escomesa, començarem a recórrer el camí per sectors amb un bloc de notes, un bolígraf i un cronòmetre. Anotàvem els temps entre els diferents punts, el quilometratge.. Des d’EL Pla fins a l’ermita de Sant Blai, des d’al í fins l’entrada al camí Sant Pau, i d’al í a la Torre de Tadeo i així fins completar tot el camí. Agafàvem apunts i fotografies de tot el que véiem: séquies, pous, alqueries.. després, com la tecnologia era la que era, vam fer en cotxe tot el recorregut unes quantes voltes per ajustar el quilometratge. Finalment, amb totes les dades en la coctelera, van aparèixer els plànols dibuixats i els esquemes del recorreguts intentant que foren el més clars possible per evitar confusions innecessàries a futurs caminants i usuaris de la guia.

Però no sols volíem fer una guia que recorreguera el meravellós terme municipal de Borriana a la recerca de les ermites, volíem donar a conèixer la història d’aquests singulars edificis, alguns d’el s amagats entre tarongerars i desconeguts per a molta gent. Per això vam contactar amb el nostre amic Josep Nos, home versat en història, que s’apuntà sense dubtar-ho i que va confeccionar l’apartat històric de la guia, aportant una història detalladíssima de les ermites, alguna, com per exemple la de la Sagrada Família, que és possiblement un dels textos més complets que s’han escrit sobre ella.

20 anys fent camí

Allà per l’any 2002, Juane i jo vam peregrinar a Santiago des d’Oviedo amb una guia a les nostres motxilles de l’anomenat ‘Camí primitiu a Santiago’. Després d’aquell enriquidor viatge a la ciutat del sant, en una vesprada de cerveses, vam fantasiejar sobre la creació d’una guia de les ermites de Borriana, un camí que recentment havia creat amb un gran èxit la falla Don Bosco.

Juane va treballar els text amb cura i jo vaig dibuixar els plànols i vaig maquetar la guia, deixantho tot preparat per a la seua publicació. Però clar, faltava qui ho editara. Ahí aparegué la inestimable ajuda de l’Ajuntament, que sufragà les despeses.

I en l’edició de la Volta de l’any 2003 el l ibre va ser regalat als assistents a la marxa d’aquell any.

Aquest 2019 s’acompleixen vint anys de la primera Volta. Algunes parts han sigut modificades, altres han desaparegut i en altres, tristament s’ha perdut el patrimoni rural de gran valor. No obstant això, espere que el Camí de les Ermites continue vigent com a poc vint anys més, amb el mateix èxit que ara, i si s’ha de refer la guia, es refà.

HÉCTOR CARDA NAVARRO

20 anys fent camí RETALLS DE PREMSA

E3 COM VA NÃ&#x20AC;IXER LA VOLTA A LES ERMITES?

El camí de les ermites ens dóna la possibilitat de retrobar-nos amb eixa persona que som, moltes voltes obscurida per les circumstàncies. No és necessàriament un camí de fe, tot i que sense dubte per a alguns pot arribar a ser-ho, però si que és alguna cosa més que un pur exercici físic.

El camí ens ensenya que el valor del viatge no està en arribar a la fi, sinó en el mateix camí.

Cal que gaudim de tot l’itinerari: del paisatge, de la companyia, de les dificultats, de la conversa, del silenci. Tot i ser un camí abastable per hom, el camí de les ermites comporta les seues dificultats. En vèncer aquetes pas a pas està l’autèntic camí. Un camí físic, exterior, però també íntim i personal.

20 anys fent camí

Quilòmetre rere quilòmetre el/la caminant fa camí. Al principi ho veiem com una bogeria, una idea de dos fallers, que no sabíem fins on arribaria. I hui en dia, és tota una tradició a la nostra localitat, Borriana. Els ciutadans i amics/amigues caminants, ja saben que l’últim diumenge de gener, sempre i quan la climatologia ho permet, tenen una cita, la nostra falla tornarà a organitzar la Volta a les ermites. XX anys són sols uns quants de tots els que queden a aquesta magnífica iniciativa.

Com ja sabeu, la idea va ser de dos fallers de la nostra falla, la Falla Don Bosco. Qui una vesprada d’estiu, comentaven quantes ermites podien quedar a Borriana i que seria d’al ò més bonic, fer un itinerari per visitar-les.

Afeccionats a caminar, poc els va costar als dos fallers, Manolo Gascón i Jose Juan Nebot, realitzar el primer assaig del que seria en un futur la Volta a peu a les ermites de Borriana.

Després d’aquesta primera prova, un grup més nodrit de fallers tornaren a recórrer el camí ja fet.

Tot fou una “humorà” d’anar per casa, però es pensà en oferir aquell camí a la resta de Borriana.

Aquella idea sorgida en una vesprada estiuenca deixava de ser una utopia i es tornava realitat. Es feren les gestions oportunes i, comptant amb el recolzament de l’Ajuntament, es l ançà la proposta no sols a la gent de Borriana, sinó a la de les rodalies, a tota aquella gent que li interessés.

La primera Volta a les ermites de Borriana es va realitzar el 30 de gener de l’any 2000. La data no va ser coincidència, es va buscar eixa data per a celebrar la festivitat del sant que dóna nom a la falla, San Juan Bosco – 31 de gener- i alhora celebrar també el 3 de febrer o dia de Sant Blai, patró de Borriana.

Al voltant de 500 persones es congregaren davant del casal de la falla Don Bosco aquell dia a les huit del matí. La infraestructura havia sigut preparada amb minuciositat: una acreditació que era segellada en arribar a cada ermita, una unitat mòbil, assistència sanitària, avituallament en punts estratègics, certificació d’assistència… i una bona paella en finalitzar la caminada.

La conversa a la fresca d’aquella vesprada d’estiu s’havia materialitzat en un esdeveniment que deixava de ser una curiositat per convertir-se en una tradició.

Des d’aquell any 2000, tenim mil anècdotes a contar, canvis a l’itinerari, quantitat de participants, ajornament per pluja i després no cau gota, i totes les que ens queden per a seguir recordant. Perquè la historia sembla que continua…

20 anys fent camí

Aquella primera edició, foren mig miler de persones les qui caminaren agermanades per tot el terme de Borriana, però açò no anava a quedar en un dia. L’any següent es va repetir i ja n’érem 800 les persones participants. L’any 2002, quasi s’arribava al miler i es varen ampliar a 25 els quilòmetres.

E4 ITINERARI VOLTA A LES ERMITES

Primer farem una breu explicació de les ermites que te la ciutat de Borriana, per les quals passa la marxa preparada. I a continuació, explicarem, breument, els camins que seguim per anar d’una ermita a altra, per si algun dia vos animeu a fer-la pel vostre compte, a veure si vos serveix d’ajuda.

Ermites que conformen La Volta: 1. Ermita de Sant Blai 2. Ermita de Santa Bàrbara 3. Ermita de Sant Gregori 4. Ermita de la Verge de la Misericòrdia 5. Ermita de l’Axiamo 6. Ermita de la Sagrada família.

De segur que les coneixeu totes, o vos sona el seu nom, per a que pugueu saber un poquet més de cadascuna d’el es, les anem a conèixer en profunditat.

20 anys fent camí

ERMITA DE SANT BLAI

L’ església de Sant Blai posseeix una l arga història que ha anat conformant la imatge actual que el caminant pot contemplar.

En opinió de Francesc Roca i Alcaide és, ni més ni menys, el temple cristià més antic de Borriana, construït a època preislàmica, amb l’arribada dels visigodes convertits ja a les creences dels seguidors de Crist. Cap resta monumental ni documental pot recolzar aquesta tesi un poc aventurada del conegut historiador i mestre.

Trobem dues hipòtesis sobre el motiu de l’edificació de l’ermita de Sant Blai, una és la mera narració, sense ànim de ninguna credibilitat per la seua part, de la l egenda popular: segons aquesta contalla, els primers repobladors de Borriana hagueren de patir unes fortes pluges i tronades que amenaçaven amb desbordar el riu i arribar fins a les cases. Atemorits, resaren tota la nit, i a l’endemà de matí foren recompensats amb un l uent sol. Inspeccionant els danys produïts per la riuada, tingué l oc la troballa d’una magnífica taula pintada que representava a Sant Blai en actitud de beneir el poble, que havia sigut arrossegada fins all í per l’aigua i arraconada per les brosses. Els ciutadans de seguida atribuïren al sant el miracle d’haver cessat les pluges i, en agraïment, decidiren edificar-li una ermita al mateix l oc, just on havien trobat la imatge, a vora riu.

Però, l’única hipòtesi reforçada documentalment sobre l’origen de l’antiga ermita és la que l iga la seua construcció a la de l’Hospital de Pobres de Borriana. Costum dels nous poders cristians era la

L’obra és tant de pedra com de rajola, en planta de creu l atina amb una sola nau amb capelles laterals i la zona del creuer es remata amb una cúpula molt visible des de l’exterior. L’estil és un historicisme neoclassicista, el que a la seua època s’anomenava “renaixement”, estil que es veu clarament des de l’exterior a la porta principal, rematada per un frontó triangular. El retaule major està presidit per la imatge del Sant titular i la part baixa del carrer central del mateix guarda, l’obra més valuosa all í conservada durant segles: la taula policroma del segle XIV.

Ermita de Sant Blai

20 anys fent camí

fundació d’una institució d’eixa mena a cada nucli de població que s’anava conquerint.

L’ermita seria dedicada a Sant Blai des d’un primer moment (com demostra l’antiguitat de la taula policromada all í conservada) i poc a poc aniria creixent la devoció popular fins convertir al Sant en patró de la ciutat.

ERMITA DE SANTA BÀRBARA Vinarragell és actualment una partida del terme on es localitzen, entre altres coses, unes importants restes arqueològiques d’època ibèrica. Just a eixe punt, és on es trobava a l’Edat mitjana el poblat que es coneixia amb el mateix nom, un topònim clarament àrab amb l’arrel “Vina-” que al igual que “Beni” indica un domini clànic del l oc.

Amb la Conquesta, Jaume I va fer donació del poblat a l’Orde de Sant Joan de l’Hospital, en persona del seu Mestre Nuc de Fullanquer el 25 de juliol de 1233. Fou aquesta orde l’encarregada de poblar amb cristians Vinarragell.

Vinarragell fou abandonat i l’antiga església, es suposa un menut temple per a donar servei a aquelles 25 cases, esdevingué en una ermita més solitària, encara que amb gran quantitat de fidels a aquella zona, aquesta era l’ermita de Santa Bárbara la Vella.

La devoció a Santa Bàrbara es mantenia en augment però l’abandó del l oc era cada vegada més ruïnós, van ser els propis fidels els qui prengueren la decisió d’enderrocar l’ermita vella a finals del segle XIX, i edificar-ne una nova però no al mateix l oc sinó a un altre a menor distància dels centres l avors poblats. El cost de les obres, va ser assumit totalment pels fidels.

Actualment ha passat d’església a ermita, a l’igual que li passà a la seua antecessora, la menuda església de Vinarragell. Les restes d’aquella, encara es troben molt prop d’al í, amb el seu cementeri, amb el seu alter, amb el seu camí.

Ermita de Santa Bàrbara

20 anys fent camí

De l’antiga ermita, només es conservà la imatge de Santa Bàrbara per a ser venerada al nou temple.

Aquest, va començar a construir-se l’any 1886 però l astimosament les obres no pogueren arribar a la seua conclusió ja que les recaptacions eren insuficients. El resultat d’aquesta obra inacabada és el temple de santa Bàrbara la Nova, temple amb un important volum, de molt grans aspiracions inicials però de bella finalització encara que incompleta.

ERMITA DE SANT GREGORI

La zona de Sant Gregori, com altres de les terres de Borriana, alberga vestigis d’ocupació molt

antiga.

Tant per als nous conqueridors com abans per als àrabs, l’hàbitat rural acomplia una important missió del poblament d’extens territoris per a fer patent el domini polític de les seues institucions.

A la construcció de Sant Gregori observem, que coincideix plenament amb els moments d’eclosió del comerç taronger i eixa nova estètica donada a l’alqueria. L’edifici data de Mitjans de segle XIX, i mostra una tipologia arquitectònica clarament d’arrel popular.

L’ oratori és una menuda estança rectangular que no presenta cap tipus de decoració. Senzilla i familiar compta només amb un menut altar, sobre el que presideix la imatge de Sant Gregori. A la Guerra Civil va quedar buida, només com una cambra més de l’alqueria, però els darrers propietaris han anar reposant tots els elements per retornar a la capella la seua antiga dignitat. Dignitat que va fer que donara nom a un l oc, a un camí i a tota una partida del nostre terme.

20 anys fent camĂ­ Ermita de Sant Gregori

ERMITA DE LA VERGE DE LA MISERICÒRDIA

Conta la l egenda, que uns pastorets, estant vigilant els seus ramats prop d’un dels estanys que hi havia al terme de Borriana, sentiren repetides vegades com tocava una campana sota les aigües, coincidint sempre amb el moment que tocava a la l unyania la de l’església del Salvador quan a la celebració de l’Eucaristia es procedia a alçar a Déu. Aquell esdeveniment tan fantàstic va fer que els pastors un dia es decidiren a entrar a l’estany per a buscar allò que produïa tal soroll. Al bell mig de les aigües trobaren la campana, i quan procediren a alçar-la per a traure-la aparegué, com custodiada sota d’el a, una imatge de la Mere de Déu. Ràpidament, els afortunats joves la tragueren de l’aigua i la dipositaren a una alqueria propera. Posteriorment la imatge seria portada a la ciutat i, sota l’advocació de Mare de Déu de la Misericòrdia, nomenada Santa Patrona. Alhora, aquella alqueria que l’havia albergada, la seua primera morada, quedà convertida en modesta ermita que recordaria per sempre el l oc del miracle.

Cap document de l’Orde de Calatrava, propietària dels terrenys, ni de les autoritats fan menció a la troballa de la Mare de Déu, cosa que hauria sigut mencionada per la seua importància, i més a aquells moments de refermament de la identitat cristiana, i la mateixa denominació de l’Estany com “de la Vila” i no com a Clot de la Mare de Déu indica que cap troballa tingué l oc als primers temps després de la Conquesta.

No obstant, a Borriana existia culte a una Mare de Déu sota l’advocació de la Misericòrdia, des de temps antic, dedicant-se-li una capella lateral a l’Església del Salvador, la primera de la part esquerra.

L’antiga talla gòtica del Salvador segurament va ser substituïda per un altra al segle XVII, i aquesta destruïda a la Guerra Civil, però el seu esperit ha arribat fins hui inspirant la imatge que hui en dia coneixem i reconeixem com la nostra patrona, com fa temps inspirà la construcció de l’ermita, la denominació del nostre paratge natural més bell, i sobretot, una l egenda.

Ermita de la Verge de la Misericòrdia

20 anys fent camí

Un dels documents que refereix la l egenda com vertadera són els goigs de la Mare de Déu. A ells es canta que la imatge va ser trobada en un estany del caixer del Riu Anna.

ERMITA DE L’ AXIAMO La història del culte a l’Ecce-Homo a Borriana, ens ensenya a defugir el mite, però també ens ensenya la força de la Fe. És una història sense esdeveniments fantàstics, sense preteses troballes miraculoses acompanyades d’elements quasi màgics, com passa a les l egendes de la Misericòrdia o de Sant Blai. És una història sincera que mostra com tot un poble es pot moure en torn a un culte sincer, senzill, commovedor.

El relat comença a la Borriana de finals del segle XVIII, qui tenia a sis bracers treballant i un d’el descobrí mentre removia la terra, un objecte que no podia identificar com una pedra corrent. En examinar-la i netejar-la, descobrí a aquella pedra, una imatge treballada en relleu representant a Jesucrist rebutjat i condemnat per Pilatos, coronat d’espines i amb una falsa vara de rei a les mans l igades, el que popularment es coneix més per les paraules que el governant romà pronuncià l avors en l atí: “Ecce Homo”, i que la nostra parla local ha derivat a la forma “Axiamo”.

La casualitat, i la seua Fe, feren de Mayner el farmacèutic, propietari de les terres, un vertader portaveu de la devoció popular posada en marxa com una maquinària al voltant d’aquella imatge. La seua vivenda va ser, en un primer moment, la casa de l’Ecce Homo.

Davant d’aquell fervor sense mesura, Mayner demanà al Bisbe de Tortosa, la benedicció de la imatge i la l icència per a la seua exposició i veneració públiques. Al 1792 es féu petició per a alçar una ermita, elegint-se com a l oc aquell on havia aparegut la troballa cinc anys abans. El resultat és l’actual temple on encara es conserva la troballa.

Ermita de l' Axiamo

20 anys fent camí

S’instaurà la tradició d’obrir l’ermita tots els divendres (en record del dia de la setmana que tingué l oc el descobriment) i el dia dotze d’octubre (en record de la data) que acabà instaurant-se, i fins hui perdura, com el dia de la festa dedicada especialment pels borrianencs a l’Ecce Homo. Molta gent acudia els divendres a visitar l’ermita i sobretot, el dia 12 d’octubre l’afluència de fidels es tornava desbordant. Fins all í acudia gent de totes les poblacions properes. Molts d’el s ho feien a peu, en peregrinació, per als qui, com a mostra de pietat popular, es cuinaven, per part de la gent que vivia a prop de l’ermitori, grans calderes amb arròs, carn i verdures. Aquestes són costums que han perdurat fins a hui amb tota la seua força, igual que la popular fira, que s’anà formant de manera espontània cada any, per aprofitar la gran afluència de gent que acudia a l’ermita en eixa data.

ERMITA DE LA SAGRADA FAMÍLIA L’ermita de la Sagrada Família és el vèrtex d’unió d’un dels indrets més interessants que, paisatgísticament, podem trobar encara a Borriana. S’alça a la vora del Caminàs, quan aquest ja ha oblidat la nostra ciutat i es dirigeix cap al Sud, per l’antiga ruta romana de Sagunt i València, presidint un replà ben cobert per l’ombra d’uns grans pins i arropada per un bon nombre d’edificacions, algunes de gran tamany, que conformen una vertadera Plaça Major al mig del terme. El l oc és conegut amb el nom d’Alqueries de Ferrer i, encara que ara són deshabitades quasi per complet, han conegut durant segles i fins fa poc una ocupació continuada i estable que les convertia en un dels hàbitats rurals més importants del nostre camp.

Aquelles terres pertanyien, en gran part, al monestir de carmelites del Desert de Les Palmes fins la Desamortització de 1835, podria ser l avors quan un nombre més gran de nous propietaris accediren a la propietat. Fins l avors, aquella zona havia sigut administrada pels frares del Desert, i és lògic que all í residira un (o més d’un) administrador pertanyent a l’orde, que romandria a una de les alqueries per a controlar el treball i el pagament de rendes.

L’ermita s’edificà al mateix l oc que hui la coneixem i, segurament, amb unes línies paregudes a les actuals que daten de la reedificació. Aquest origen més antic no és improbable, és més que lògic pensar que aquell administrador o administradors carmelites que residien all í pogueren haver tingut un oratori o capella, i segurament aquell seria contigu a l’alqueria que habitaven. Efectivament, l’ermita es troba encara adosada a una casa, encara que l’original que existia va ser enderrocada i reedificada el 1950.

Si mai haveu tingut l’oportunitat de fer La Volta a les ermites de Borriana, vos convidem a fer-ho en pròximes edicions, perquè estem segurs que en queden i no poques. Tots recorrem el mateixos quilòmetres, passem pels mateixos indrets... però el camí és diferent per a cadascú. Al final de tots els quilòmetres que recorrem, cada viatger fa el seu propi camí, i sols un mateix és capaç d’entendre l’autèntic viatge que ha realitzat.

A la sagrada família, es rendeix culte al Ferrer, quan la calor ja s’acaba, i amb la tardor quasi entrada pelegrina amb fe la gent.

I jugant en la subhasta, després d’un plat de caldera, enyorarà al l arg d’un any, al d’ací com a l’estrany, reviure la festa amb ella.

Joan Gumbau Ermita de la Sagrada Família

20 anys fent camí

All í podien haver residit els frares i usar aquell primitiu i pobre espai com un oratori.

E5 VOLTA A LES ERMITES PER TRAMS Quan ja cueja gener, com mana la tradició, Borriana amb gran devoció al seu patró s’encomana.

I encetant la festa gran de fervor, el cor farcit, visitarà el poble unit, les ermites de Borriana.

Juane Gumbau

Iniciem el camí des de la porta de l’actual casal de la falla, abans podíem dir que era des de la porta del col·legi salesià de Borriana, situat just en front.

Des de bon mati els fallers han estat preparant entrepans, carregant furgonetes, repassant l’organització per a que tot isca perfecte. A més, des de ja fa uns anys, tenim desdejuni, es prepara xocolate amb fartons, per a tots aquells que vulguin calfar-se un poquet el cos i agafar forces abans de començar.

Són les 08:30h del matí, es talla la cinta, sona el coet i comencem La Volta pel Passeig Sant Joan Bosco cap al riu, Ronda Músic Ibáñez, on anirem bordejant aquest per la seua part dreta, fins que arribem al “Pla de Sant Blai”, menuda plaça que té a la dreta en primer termini el carrer de la Misericòrdia i, en segon l oc, el carrer de Sant Blai. És aquest el carrer que haurem de prendre per arribar en poc menys d’un minut a l’ermita de Sant Blai, encara dins del poble.

20 anys fent camí

CASAL DE LA FALLA - ERMITA DE SANT BLAI

ERMITA DE SANT BLAI - ERMITA DE SANTA BÀRBARA

Passem per davant de l’ermita de Sant Blai i de seguida entrem en el carrer del Calvari, que agafa el nom de l’antic calvari de Borriana. Girem a la dreta i continuem avall per aquest carrer anomenat de Juan Bautista Martín. Després de recórrer 100 metres, ens trobem amb el pont del “Camí la cossa”, el qual ens permet creuar el riu Sec i accedir a una mena de circumval·lació. A la nostra dreta podrem entreveure, quasi tapada pel fullatge, la imposant Torre de Calatrava. Una vegada creuat el pont, girem a l’esquerra, continuem per la vorera fins que arribem a l’entrada del camí Santa Pau. Poc a poc deixem enrere els sorolls de la ciutat i parem l’oït al silenci que ens ofereix el tarongerar.

Sempre continuant pel camí Santa Pau, arriba un moment que el camí fa un tomb a la dreta i ens trobem amb el pou-alqueria de Santa Bàrbara. Un taulel commemoratiu amb l’any 1916 sembla indicar-nos la data de la construcció. Un altre taulel ens mostra l’efígie de la santa. El camí Santa Pau continua. Al fons, a la nostra dreta, es divisa ja la majestuosa ermita de Santa Bàrbara. Capteu la panoràmica, és magnífica!

Deixant ja el camí Santa Pau, agafant un caminet d’asfalt a mà dreta, ens condueix directament a l’ermita.

Les seus dimensions, arquitectura i el silenci regnant sorprenent gratament al caminant.

Abandonem l’ermita de Santa Bàrbara seguint el camí asfaltat, fins que girarà a l’esquerra, on el camí deixa d’estar asfaltat. Els nostres peus agrairan el canvi de l’asfalt per la terra. Seguim pel camí de terra fins al camí La Cossa, on hi trobem les Alqueries de Santa Bàrbara, antigament un minúscul poble que en el seu dia tingué fins i tot una escola.

Abandonem el Camí la Cossa, agafant ara el Camí La Mar de Vila-real. El camí farà una suau zigazaga, a dreta i esquerra, per continuar en línia recta cap a la mar. A la fi, arribem a la mar. A la dreta, les esculleres del port criden la nostra atenció; a l’esquerra, el delta del riu Millars. El paisatge a hores d’ara és sublim i ens convida, una vegada més, a immortalitzar-lo.

Estem en un dels trams més bonics de la nostra marxa, ja que anem caminant parells a la mar.

Amb la blavor sempre a la nostra esquerra, l’asfalt es torna en terra i grava que fa, si cap, més autèntica la nostra marxa. A la fi, apareix a la nostra dreta un caminet de terra, quasi ocult pel fullatge. Agafant aquest camí anomenat de Sant Gregori, deixem la mar enrere i ens endinsem en horts de tarongers esquitxats per vàries Alqueries, arribarem a l’ermita de Sant Gregori, l’ombra i la pau de la qual ens espera per donar-nos el merescut descans.

20 anys fent camí

ERMITA DE SANTA BÀRBARA - ERMITA DE SANT GREGORI

ERMITA DE SANT GREGORI - ERMITA DE LA MISERICÒRDIA

Eixim de l’ermita de Sant Gregori, continuant el camí de terra que ens ha conduït fins a ella. En passar l’edifici la nostra senda gira cap a l’esquerra, on arribem al camí del Marjalet. Agafem la nostra esquerra i seguim tot dret cap a la mar. El camí fa una revolta en ziga-zaga, a dreta i esquerra, on arribem a un nou camí, que seguim en direcció al “Clot de la Mare de Déu”. Quan som arribats al Clot, observem que un camí de terra a la nostra dreta que el voreja i, un poc més enllà, la passarel·la que condueix a l’altra vora així com al Grau. Ens dirigim, doncs, a la desembocadura del Clot a la mar. En arribar, creuem la passarel·la fins a l’altra vora del Clot. Girem a la nostra dreta i seguim aquesta vora del Clot que condueix al seu naixement i a l’ermita de la Verge de la Misericòrdia. En iniciar el camí d’aquesta vora, ens captivarà la construcció de la Torre de la Mar.

Després de visitar, com és de l ei, l’ermita de la Verge de la Misericòrdia, hem de desfer els 50 metres del camí asfaltat que ens conduïa des del Clot fins a l’ermita. Retrobant-nos amb el camí de terra que corre parell del Clot, sempre cap al seu naixement i d’esquenes a la mar, caminarem uns 900 metres fins arribar a un l oc que hom anomena ‘Les fonts’. És el naixement del Clot. Hem de creuar el l it del riu deixant a la nostra dreta el camí que voreja el riu. De seguida ens trobarem amb una empit que haurem de pujar per agafar el ‘Camí de la Mar’ i seguir el nostre camí que serpeja uns metres i gira cap a la nostra esquerra. Seguirem entre corrals i alqueries fins trobar-nos amb la carretera del Grau. Creuem amb molta atenció i continuem tot dret pel ‘Camí dels Quarts de Calatrava’. Accedim a ell a través d’unes menudes alqueries conegudes com ‘El Panyet’. Continuem la nostra marxa per aquest camí al voltant d’1 quilòmetre. Al l arg d’aquest tram pràcticament no perdem de vista Borriana, a la nostra dreta. El camí Quarts de Calatrava desemboca en el Camí Fondo. Hem de girar a la nostra dreta i creuar el camí per poder circular per l’esquerra de la carretera.

Aproximadament a 100 metres es troba la redona que uneix la carretera del Port amb el Camí Fondo. Hem de creuar-la amb molt de compte per continuar per la perllongació del Camí Fondo, a l’altre costat de la redona.

Aquesta perllongació discorre paral·lela a la carretera del Port entre fàbriques i xalets. 250 metres més enllà de la redona, trobem a la nostra esquerra un camí: el Camí de Xamussa. L’agafem i el seguim. Passarem pel costat d’unes fàbriques, d’una alqueria coneguda com de Ballester i l’antic escorxador fins arribar al camí de l’Axiamo. En arribar a l’escorxador seguim per la nostra esquerra aquest nou camí, un dels més transitats a peu per motius devots, i en poc menys de 250 metres de camí i successives recolzades arribem a l’ermita de l’Axiamo. Lloc molt estimat per la gent de Borriana que, els divendres com està manat, visita l’ermita per donar testimoni de la seua fe.

20 anys fent camí

ERMITA DE LA MISERICÒRDIA - ERMITA DE L’ AXIAMO

ERMITA DE L’ AXIAMO - ERMITA DE LA SAGRADA FAMÍLIA

Per continuar el camí hem de desfer 50 metres i agafar, a la nostra esquerra, el camí de la Grandona. Tornem a caminar en silenci i tranquil·litat. El camí és ara recte fins arribar a un canvi de direcció cap a l’esquerra. Després, torna a ser recte fins que ens trobem amb el camí de Cabeçol. Seguim nosaltres pel camí de Grandona que gira cap a la nostra dreta i serpeja al voltant de 600 metres fins arribar al camí de Baix. Agafarem aquest camí a la nostra esquerra. Després de recórrer 700 metres ens trobem amb el camí les Tancaes. En aquest punt deixem el camí de Baix i continuem a la dreta pel camí les Tancaes.

Són 700 metres més els que ens conduiran al Pou- alqueria de Caramit. Apareix aquest pou a la nostra esquerra, tot just a la vora del camí. No perdam detall del taulel de la Sagrada Família que hi ha a la façana del pou. Pocs metres ens separen ja de la nostra última ermita. Una vegada passat el pou de Caramit, recorrem 150 metres fins arribar al camí Llombai. Girem a l’esquerra i enfilem el camí Llombai. A una 450 metres d’aquesta intersecció del de Llombai i les Tancaes, es troba a mà dreta el caminet que ens conduirà fins l’ermita de la Sagrada Família. Abans d’arribar al caminet, veurem a la nostra esquerra l’eixida del camí de Ballester al de Llombai. Cal posar atenció en aquest punt de l’itinerari ja que aquest caminet sembla l’entrada, com tantes altres, a un hort. En cas de no adonar-nos d’el ens trobaríem de seguida a la nostra dreta amb una gran finca de tarongers al mig de la qual hi ha una gran alqueria. El caminet de terra fa un tomb a l’esquerra i ens duu, després d’uns 800 metres en línia recta, fins un grup d’Alqueries que hom coneix com les Alqueries del Ferrer. All í es troba l’ermita de la Sagrada Família. Són aquestes unes alqueries que ofereixen una bona ombra i algun seient per poder donar descans a un cos, que a la fi del camí ja es troba cansat. També podem trobar una zona habilitada per cuinar paelles o fer torrades de carn. Des de ja fa molts anys, la festa gran d’aquestes alqueries és una festa sonada com poques.

Des de les Alqueries del Ferrer ens resten a penes 2 km per arribar a Borriana. Agafem el camí asfaltat que ix des de la mateixa ermita i va a buscar el famós ‘Caminàs’. En arribar a aquest camí fem un tomb a la dreta i seguim fins arribar en breu a la rotonda de la carretera que comunica Nules i Borriana. Agafem la circumval·lació que giravolta Borriana i haurem d’arribar fins el camí Artana i girar a la dreta cap a la ciutat o arribar a la carretera de les Alqueries, a una nova rotonda des de la qual ja veiem Borriana, ja estem prop dels salesians, d’on hem començat.

Arribem al casal, ens signen l’última parada i podem recollir el nostre diploma acreditatiu com que hem aconseguit acabar La Volta. Tindrem unes cervesetes, uns cacaus, papes, i potser, una cata d’oli, per agafar forces, després d’un matí més que productiu.

Depèn la crisi d’eixe any i la quantitat de patrocinadors que s’han pogut aconseguir hem tingut paella per a dinar o no, motxilles, saquets, pins, . . . però per a nosaltres és el menys important, el que ens importa de veres és que la gent acabe contenta La Volta, amb ganes de l’any següent de superar-se poc a poc, d’agafar-la com una tradició, de gaudir del nostre terme, de la companyia i de la satisfacció d’haver-la aconseguit.

20 anys fent camí

ERMITA DE LA SAGRADA FAMÍLIA - CASAL DE LA FALLA

AgraĂŻments

a Veri i la Comunitat Salesiana, a Alejandra Morcillo i Emilio Morcillo, a Claudia Rodríguez, a Raquel Climent, a Paloma Boix, Juane Gumbau i Salva Doménech, a Jose Juan Nebot i Héctor Carda a Quino Puig, Julián Arribas, Vicent Blasco, Ferran Martínez, Miguel Prim i Manuel Andrés Zarapico, a OPG, a Conmove, als nostres col·laboradors i col·laboradores.

A tots aqueslls i aquelles que fan possible aquest llibret

Agraïments

A les nostres Falleres Majors i les seues Corts d’Honor

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Vinos, cebadero y elaboraciรณn propia Jamones Comidas cocinadas Servicio a domicilio

Col.laboradors

NĂ&#x161;RIA SALES PĂ&#x2030;REZ

 Â?Â? Â?Â? Â? Â?  Â?­Â&#x20AC;  Â?Â?  ­  Â?­ ­ ­Â&#x20AC; Â&#x201A;Â

651 475 303 centredestudisdidactica@gmail.com C/ Sant Pere Pasqual 3 - Burriana

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors

Col.laboradors