DE LA SEVA VIDA... Imma Monsó i Fornell neix a Lleida el 1959. Cursa estudis de Filologia Francesa a la Universitat de Barcelona i, més tard, s'especialitza en lingüística aplicada a les universitats d'Estrasburg i Caen. Durant un temps exerceix com a professora d'institut, però després substitueix aquesta feina per la de l'ensenyament de llengües estrangeres. Com a narradora enceta la seva trajectòria guanyant el premi Ribera d'Ebre del 1996 amb el llibre de contes Si és no és, publicat el 1997 per l'editorial El Mèdol. El mateix any s'estrena amb la novel·la No se sap mai (1996), un llibre que la situa de seguida entre les millors escriptores de la seva generació, un fet que confirmarien publicacions posteriors.
Ctra. de Balenyà, 101 08552 Taradell Tel. 938 801 056
El 1998 veu la llum la novel·la Com unes vacances. L'obra s'havia fet mereixedora del prestigiós premi Prudenci Bertrana dels Premis Literaris de Girona i conquereix l'opinió favorable de crítica i públic. La història de Glenda i Poltern, que viuen en una granja a Normandia, té elements tràgics i còmics alhora, una ironia subtil que suposa un altre pas de gegant en la valoració de la seva obra narrativa. La primera novel·la ja havia sortit en versió castellana a l'editorial Tusquets, i Com unes vacances segueix el mateix camí l'any 1999.
c/e. b.taradell@diba.cat bibliotecadetaradell.blogspot.com bibliosenderisme.taradell.cat/
Horari d’hivern Matins: dimecres, divendres i dissabte de 10 a 13.30 h Tardes: de dilluns a divendres de 16 a 20.30 h
Horari d’estiu (del 16 de juny al 15 de setembre) Matins: dimecres i divendres de 10 a 13.30 h Tardes: de dilluns a divendres de 16 a 21 h Dissabte tancat
Dijous 27 de març a 2/4 8 del vespre
La seva tercera novel·la es fa esperar fins al 2001, però els resultats de Tot un caràcter, publicat per Edicions de la Magrana, són la confirmació de l'excel·lent narradora que la literatura catalana havia descobert en l'espai de pocs anys. Aquesta vegada, la traducció castellana va a càrrec de l'editorial Alfaguara. Segueix el 2003 amb els llibres de narracions Millor que no m'ho expliquis, contes sobre la parella, la felicitat, les relacions familiars i la malaltia, i el 2004, Marxem, papà. Aquí no ens hi volen, històries sobre personatges que observen i que, a la vegada, també són observats. També ha publicat un estudi en clau irònica sobre els japonesos i les semblances que s'hi ha volgut veure entre el poble català i el nipó, sobretot en quant a la seva capacitat i estima vers el treball, titulat Hi són però no els veus (2003). Paral·lelament Imma Monsó comença les col·laboracions a les pàgines del diari El País, i més tard de manera regular a nombrosos mitjans de premsa escrita, com La Vanguardia, L'Avenç, El Periódico de Catalunya i Catalan Writing, entre més. A partir d'aquest moment la gran acceptació de les seves obres tant entre els lectors en llengua catalana com en llengua castellana propicia la publicació simultània de les seves obres en els dos idiomes. Apareixen Un home de paraula (2006), novel·la guardonada amb el Premi de narrativa Maria Àngels Anglada, Una tempesta (2009), i La dona veloç (2012) que rep el Premi Ramon Llull que atorga l'Editorial Planeta i la Fundació Ramon Llull. A aquestes alçades la seva obra també fa el salt a Europa, amb traduccions al francès, l'hongarès, l'italià i el neerlandès.
Imma Monsó també ha cultivat les narratives infantil, amb L'escola estrambota (2005) i juvenil, amb La nit porpra (2011).
“Cada novel·la d'Imma Monsó tracta la família des d'una òptica diferent: Tot un caràcter és la novel·la de la mare; Un home de paraula, la del marit.
El 2013 Imma Monsó és reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura, per "una obra literària personal, d'una consistència i d'una ambició exemplars, que configura un món rigorós i a la vegada d'un humor paradoxal".
La dona veloç es pot entendre com la novel·la del pare. Cada una dibuixa una constel·lació de parents i amics, però hi predomina una figura, que en el cas del pare és la més enigmàtica, la més subjecta a malentesos.
*************************************************************
La filla considera que la vida es divideix en «coses que fan perdre el temps» i «coses que, malgrat que fan perdre el temps, s'han de fer». Com a personatge, se situa als antípodes del zen, ja que en comptes de viure amb intensitat el moment, sempre està pendent del que li succeirà: no fa les coses per fer-les, sinó per haver-les fet. Potser per això està convençuda que «el diàleg fa perdre un temps preciós que el monòleg estalvia». Amb aquest punt de vista més aviat umbilical, no és estrany que es formi idees errònies sobre la gent que l'envolta.
DE LA SEVA OBRA ... “Imma Monsó recupera a La dona veloç els personatges neuròtics, obsessius, interessants i diferents de No se sap mai, de Com unes vacances o de Tot un caràcter. És la millor Monsó. Ha estat gràcies a aquestes seves primeres novel·les que l'hem coneguda. Ha seguit amb un recull de contes, amb Un home de paraula, que ve a ser una biografia novel·lada d'un home que va estimar, i amb Una tempesta. Vist en conjunt, podríem pensar que Una tempesta és una obra menor perquè no és tan excessiva com les altres. No és així, però: a Una tempesta hi ha el mateix fons que a La dona veloç, si bé més ben condensat. Si la rellegíssim distretament, podríem pensar que atès el pretext –l'anada de Sara Surp, una escriptora de mitjana edat, a Malmercat, un poble del Pirineu, a presentar un llibre– és més una novel·la de gènere. Hi ha una tempesta, un mort, la tertúlia literària acaba convertint-se en una mena de teràpia de grup on cadascú expressa les seves pors. El món és desordenat i caòtic i irreal; la tempesta que està caient ho palesa amb claredat. Estranyada per tot el que diuen els seus lectors dels seus llibres, Surp –que, com Agnès Bach, va perdre un germà o que ja no en té cap– diu que escriu en un estat de «somnolència profunda», tal com em va explicar Imma Monsó que feia. Però es que la ficció ajuda a fugir de la irrealitat i no de la realitat, tal com diu tot sovint. Aquella dona veloç que és Agnès Bach també hi haurà de recórrer. Fa l'efecte que no hauria arribat en aquest punt extrem d'haver volgut tenir un fill o una relació estable com la d'Antoni Undabeytia i Élòdie. Però no ho sabem del cert. Escriure ens permet fugir de la irrealitat, però no ens permet tenir totes les respostes”. (Xavier Cortadellas. "Ficcions que ens fan la vida real", El Punt Avui. Presència, núm. 2096, abril de 2012, p. 70-71)
I, amb tot, La dona veloç és més una novel·la de converses que no pas d'accions. Quan es mor un personatge, no importen tant el moment ni la causa, ni encara menys la cerimònia de l'enterrament, sinó les consideracions que suscita en altres personatges. Així, el penúltim capítol –que podem entendre com el clímax de la novel·la– està format per un diàleg de 50 pàgines a l'entorn del passat. Assumim que aquesta organització respon als interessos de l'autora, que dóna més importància a la xarxa de relacions que no pas a la successió de fets. Les entrevistes i les informacions sobre aquesta novel·la posen l'èmfasi en els usos socials del temps, en la feminització de la pressa, en tot de qüestions sociològiques sovint tractades per presumptes novel·listes que en realitat són filòsofs de cap de setmana, gestors d'estereotips, moralistes amb pell de xai. Sobretot que ningú es pensi que La dona veloç pertany al sinistre subgènere de l'autoajuda. Rotundament no: és una novel·la, i per tant no dóna respostes, ni tan sols planteja preguntes capcioses ni dicotomies, sinó que fa desfilar una petita part del món davant dels nostres ulls, que ja és molt, sobretot quan es fa d'una manera convincent. Com les novel·les anteriors d'Imma Monsó, La dona veloç és un desplegament harmònic de capacitat d'observació, humor i geni de la llengua. Els personatges, com és habitual, mostren una elevada concentració de neurastènies, manies i trastorns –en aquest cas, relacionats amb el temps–, que pot acabar convertintlos en caricatures. En realitat, no és una novel·la estrictament realista (si és que aquest gènere existeix), sinó una comèdia agredolça, un guió de Woody Allen sense acudits fàcils però amb psiquiatres contradictoris i rèpliques memorables”. (Vicenç Pagès. "La dona sense vacances", El Periódico de Catalunya. Icult, 21 de març de 2012)
*********************************************************