CULTURA POPULAR & MÚSIQUES DEL MÓN del 15 al 18 d’octubre de 2015
música d’arrel, desenvolupament d’una carrera artística Taula de pensament · FIRA MEDITERRÀNIA DE MANRESA · 14 de maig de 2015, Barcelona
música d’arrel, desenvolupament d’una carrera artística Taula de pensament FIRA MEDITERRÀNIA DE MANRESA 14 de maig de 2015 Barcelona Moderador: Lluís Gendrau, periodista Relator: Jordi Urpí
TAULA INTEGRADA PER: Marçal Lladó – Brankrobber Pol Ducable – Serraïma Música Carol Duran – Música Yacine Belahcene – Yacine & the Oriental Groove Rusó Sala – Música Dani Ortiz – Els berros de la Cort Nore – Chesapik Jordi Freixes – ARC/Batall
Segona edició de les taules de pensament organitzades des de Fira Mediterrània de Manresa, aquest cop fora muralles. El Teatre de Sarrià, un d’aquells equipaments de la ciutat de Barcelona que viuen amb un ritme propi, diferent de l’habitual, va ser l’espai d’acollida per una trobada interessant dedicada als possibles itineraris que els nostres músics d’arrel poden seguir quan es plantegen construir una trajectòria professional. Una dotzena d’agents del sector cultural va realitzar les seves aportacions durant la conversa, aportacions que ens permeten analitzar i entendre millor els diferents elements que poden entrar en joc. La música d’arrel és un ecosistema tan necessari, definidor i definitiu per a la cultura d’un país com fràgil davant les mutacions de l’economia de mercat i les indústries culturals. Fora de casos molt concrets, tant se val si parlem de músics o d’estils, és una escena (farem servir aquesta expressió, malgrat tot) que arrossega certes mancances: poca o nul·la presència en els mitjans de comunicació més habituals, una valoració relativa per part del públic comparada amb la d’altres propostes musicals, una particular naturalesa pròpia que genera certes confusions quan se la intenta definir... Ho va assenyalar el periodista Lluís Gendrau, moderador de la conversa, en la seva presentació: “Què passa amb la música d’arrel, amb la música popular? Viu en una contradicció constant perquè és la que ens pertany i, al mateix temps, és la més invisible. Si parem atenció al calendari, podem dir que pràcticament cada dia hi ha activitat d’una mena o d’una altra. Però és una activitat pràcticament invisible per al públic mig, que no transcendeix el públic iniciat. Un dels problemes pot ser que no existeix una marca pròpia, com sí existeix per al flamenc o la música celta”. Ningú gosaria dir que aquesta és una perspectiva molt engrescadora. Tanmateix, hi ha una jove generació d’artistes, mànagers i gestors que busca innovar en les formes en què els músics del país poden dibuixar els seus itineraris, tot combinant elements artístics, comunicatius i d’internacionalització. Entre les problemàtiques més habituals i algunes propostes que se n’han sortit amb prou èxit, el debat proposat per Fira Mediterrània de Manresa va reflexionar sobre els temes bàsics que cal tenir en compte.
una escena folk a catalunya Per començar, Gendrau va llençar damunt la taula la possibilitat d’aplicar models del pop a la música d’arrel. I va escollir un dels capítols de “Cómo funciona la música” (Random House, 2014), l’assaig en què David Byrne explica, entre d’altres coses, com la tecnologia i el negoci han canviat la forma de crear i escoltar cançons, per traçar possibles elements que haurien de permetre la creació d’una escena: una sala de referència que no tingui un lloguer molt car, material propi creat pels grups que traslladi la sensació que ens alliberem de l’escena anterior, transparència social per contribuir i col·laborar amb els diferents projectes, la possibilitat per als músics d’entrar sense pagar el dia que no tenen concert... No sembla, però, que aquesta sigui la situació o el concepte que, quan treballa, té al cap algú com en Dani Ortiz, el mànager d’una formació tan activa, dins i fora del país, com Els Berros de la Cort: “La promoció del grup la treballo de forma artesanal. Nosaltres tenim un format de carrer, que es mou bàsicament en l’entorn de fires medievals, i un format de concert per a escenari. Entrar en un estudi i fer un disc arriba pel rendiment que ens ofereix l’activitat de carrer. Però he de reconèixer que no diferencio estratègies, entenc tot el projecte com una sola aventura musical”. Va afegir un altre element de distància entre el pop i el folk en Pol Ducable, músic, mànager i responsable del festival Cornamusam: “Als músics d’arrel ens caracteritza, d’entrada, el fet que la nostra presència cal perquè la cultura popular genera una necessitat, som allà per fer una música funcional. En el cas dels grallers, per exemple, vivim del nostre
vincle amb les colles de geganters, de castellers... A partir d’aquí, rebre la ‘inevitable’ etiqueta de ‘folkie’ o ‘tradi’ sovint condiciona molt la perspectiva que des de fora es pot tenir de tu com artista, sobretot quan la gent no et coneix”. Dues primeres intervencions que van situar damunt la taula elements importants que els diferents agents implicats en l’escena del folk han de saber gestionar per ser capaços de crear, a casa nostra, una escena sòlida i comparable a la del pop. La Carol Duran, del grup La Carrau, va afegir un altre aspecte als traslladats pels seus companys: “D’altra banda, hem perdut alguns espais pel camí. Fins no fa gaire, tothom tenia molt clara la presència del ball folk en un festival de músiques d’arrel o en una festa major. Però sembla que, també en aquesta escena, les modes ho condicionen tot. I ara ens trobem que no tenim un circuit que ens permeti viure”. En Jordi Freixes, de Batall Produccions, va replicar, en part, aquesta afirmació i va aportar una altra perspectiva de l’assumpte: “El cert és que, a mida que avancen els anys, els músics troben el seu lloc. N’hi ha que tenen molt clar quin camí volen fer i n’hi ha que, en un moment de la seva vida, decideixen treure’s la pressió de ser un professional de la música i s’agafen una altra feina que sigui compatible amb la seva passió. I en aquest punt vital són capaços de crear, igualment, obres excel·lents”.
© Xavi Mercadé
© Noemí Elias
tocar o no tocar Arribat aquest moment del partit, el més fàcil seria guardar els instruments, deixar el local d’assaig i tornar cap a casa. Però en Yacine Belahcene (Cheb Balowski, Nour, The Oriental Groove) va obrir una petita escletxa d’esperança: “No es toca perquè no es vol. Els músics hem de canviar la nostra actitud, hem d’adaptar-nos a les circumstàncies. I hem d’aprendre a connectar amb la gent, cada concert és diferent”. A tomb d’aquesta afirmació, Gendrau va recollir l’experiència d’en Paul Fuster i la seva gira de fa un parell d’anys, quan va recórrer bona part del país damunt una bicicleta per oferir cinquantanou concerts en dos mesos.
sempre ha estat, és i serà música primer de tot. Però ara cal canviar massa sovint de direcció i perdem llençols en cada bugada. Caldria fixar-se en l’exemple dels músics gallecs, quan van passar de la tarima a l’escenari. Ells van decidir que volien ser considerats músics professionals, van comportar-se com a tals, important, i tothom així ho entén des d’aleshores”. En Yacine Belhacene aposta també per aquesta línia do it yourself: “Jo ara no tinc discogràfica ni oficina de management. Quan tinc un tema enregistrat, en faig un vídeo-clip i el promociono a través de les xarxes socials. És un altre ritme, genera una dinàmica diferent, però em funciona”.
Nore, de la promotora Chesapik, va ser el responsable d’aquella experiència: “Hi ha molts pobles de Catalunya on trobarem gent disposada a organitzar concerts. Els músics s’han de plantejar com arribar a aquests espais, com relacionar-se amb aquesta realitat. Vivim en un país molt petit, si comparem el nostre espai cultural amb el de països veïns, i dividir-nos en escenes no hauria de ser el camí. Ara, també és cert que molta gent viu al voltant de la música, però que pocs músics aconsegueixen fer-ho”. La cantautora Rusó Sala també es va adscriure a aquest concepte de flexibilitat: “Jo treballo des d’un format reduït que em permet anar on vull de forma ràpida i barata. I és així com he pogut crear xarxes, no tant des d’una estratègia, com des de les relacions establertes i consolidades en el temps”.
Cal aleshores, en aquestes condicions de mínims en què ens trobem, una estratègia per tirar endavant una carrera musical? per desenvolupar un projecte artístic? A banda de talent i bones cançons, cal l’acompanyament d’una oficina? treballar la presència escènica? activar els canals de promoció? Jordi Freixes va llençar una impactant sentència: “L’estratègia no és garantia de res, però la planificació és necessària. Ara, cadascú la gestionem com podem”. Marçal Lladó, de la discogràfica Bankrobber, va aportar la seva experiència: “La meva sensació, després de tots aquests anys de feina, és que tot resulta molt intuïtiu. Sí, traces estratègies, però també improvises molt. Poca relació tenen les coses que vam imaginar d’inici amb les que hem fet després. A nivell d’escena, han de confluir moltes coses que són necessàries: idees, grups, públic, mitjans de comunicació”.
En Jordi Freixes hi va tornar amb la feina artesanal: “D’entrada, treballem com podem. Cert, tot és música,
ens cal una estratègia d’avui Aleshores podem pensar que una escena és la suma d’un grapat d’elements que construeixen un imaginari? Per Marçal Lladó, “l’element principal és la naturalitat, no ho pots crear de forma artificial, d’on no n’hi ha res”. Per en Yacine Belhacene, “sempre m’han semblat més interessants les coses que apareixen des de la gent, des de la societat, com el moviment que s’ha generat i consolidat al voltant de les trobades de glossa”. Però quan parlem de jazz, per exemple, ho entenem com un tot: músics, escoles, sales, festivals... Per què no hem aconseguit que les músiques d’arrel s’entenguin com un “mercat”? Potser perquè el folk, amb el seu vincle funcional citat per en Pol Ducable, ha quedat circumscrit a uns espais concrets, sovint gratuïts? Potser perquè quan parlem de folk pensem més en una mena de pop amb un toc acústic que en una proposta vinculada a la tradició? En Yacine Belahcene reprèn el tema de les etiquetes: “Jo em considero un rocker, no sé si tinc molt clar aquest vincle meu amb la tradició. Sí que el vaig veure molt clar a Grècia, per exemple. Vaig estar en un festival que no era pas de música tradicional, ni tan sols de músiques del món. Però un cop acabats els concerts, el públic, bàsicament jove, es reunia per cantar temes populars”. “Aquí entra en joc aquesta vergonya que tenim per cantar allò que és nostre”, va afegir en Jordi Freixas, “i que comporta certa dificultat per acceptar segons quines propostes dels nostres artistes, massa encotillats per una part del públic en un estil
concret”. En Pol Ducable va citar, com a possible punt d’inflexió, la presència de la música tradicional en els estudis superiors de música: “Ara tenim les primeres generacions de grallers, de sacaires i de flabiolaires sorgits de l’Esmuc. Aquests joves han forçat els luthiers per desenvolupar nous models d’instruments, han cercat compositors per generar un repertori més complex i treballat, més actual. Ara, com a Galícia, el següent pas ha de ser creure-s’ho i trobar projectes que permetin superar els espais endogàmics de la cultura popular, que es presentin en escenaris adequats”. Per arribar a aquest nou estadi, però, cal tenir sempre present un apunt molt important i que, sovint, oblidem en aquests debats. El va esmentar la Rusó Sala: “Hi ha d’haver un discurs darrera de cada projecte, no podem presentar propostes buides, sigui en la forma o en el contingut. D’altra banda, crec que, a la llarga, a la gent l’emociona molt més aquella música que li és propera, aquella música amb la que té un vincle”. En Yacine Belahcene va reblar el clau: “És cert que és important la forma com et veus tu mateix. Però, si pensem en l’intercanvi d’idees i d’emocions que mantenim amb el públic, el més important és fer bones cançons. Aquest ha de ser, sempre, el punt de partida”.
cultura popular i m煤siques del m贸n