La Rosa de Paper - XXI Edición by Florida Universitaria

LA ROSA DE PAPER Col·lecció So dE LlETreS

Edita:

C/ Rei en Jaume I, núm. 2 46470 Catarroja València Tel. 961 220 390 Fax: 961 269 933 E-mail: info.edicions@florida-uni.es www.rosadepaper.florida.es ISBN: 978-84-939057-6-7 Disseny: Daniel Roselló Assessorament lingüistic: U i DOS Serveis lingüístics Organitza:

Patrocina:

Col·labora:

Andana Editorial C/ València, 56 B 46680 Algemesí / València andana@andana.net www.andana.net

Col·lecció So dE LlETreS · 18

LA ROSA DE PAPER

XXI

Índex EDICIÓ XXI ............................................................................................................................................... 7 Viaje al reino de lo desconocido ...................................................... 21 Una guerra más una persona menos ........................................ 23 Desigualtats ................................................................................................................................ 25 Retorn a casa ........................................................................................................................ 27 Poemes en temps de guerra .................................................................... 37 Una travesia amb destinació París ............................................... 45 Miserables ...................................................................................................................................... 53 Una cançò de bressol ............................................................................................. 65 Tierra y vida ............................................................................................................................. 69

EDICIÃ&#x201C; xXI

ACTA DE LA XXI EDICIÓ DELS PREMIS LITERARIS «LA ROSA DE PAPER»

Es reuneix el jurat de la XXI edició dels Premis Literaris «La Rosa de Paper», convocats per Florida Centre de Formació i Andana Editorial, format per les persones següents: Pilar Zamora, professora de Llengua i Literatura de Florida Secundària Abraham Cerveró, professor de Florida Universitària Sales Campillo, secretària de Direcció de Florida Susana Díaz, CRAI Florida Maite Fuster, coordinadora de l’escola infantil NINOS Picanya Ricard Peris, d’Andana Editorial Anna Chover, professora de Florida Universitària, Jaume Jordà, docent de la Universitat CEU i veterinari, Jeroni Méndez, professor de Florida Universitària, Antonio Martínez, professor d’Infantil i Primària i consultor Mavi Corell, professora de Florida Universitària, Marcos Montero, responsable d’Abacus València, Ana Montrull, assessora de les escoles infantils NINOS, Carlos Gómez Ferragud, professor de Florida Universitària, Patricia Moraga, bibliotecària de Florida Secundària, Jesús Ruiz de la Hermosa, GESCOSA, Monica Galán, educadora de NINOS Albal, Marc Delcan, graduat en Història i Periodisme, periodista independent i coeditor al projecte Pensaré Cartoneras, Paco Alos, mk de Caixa Popular, Míriam Tapia, docent de Florida Secundària, Israel Pedrós, CRAI Florida Actua com a secretària del jurat Mercedes Albors Orengo, i com a president Paco Rodrigo, professor de Florida. Després de les deliberacions, decideix atorgar els premis següents:

MODALITAT DE MICRORELATS Enguany només que s’hi han presentat tres treballs. El jurat declara desert el primer premi i declara finalista el poemari Ma terra, de Max Martí Tormo, que estudia primer d’ESO a l’escola Gavina de Picanya. CATEGORIA A (primer cicle d’ESO) Enguany s’hi han presentat un total de cinquanta-huit microrelats. El jurat declara finalistes els treballs següents: «La herencia del rey Arturo» d’Alfredo Abad Peris, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Nuestro amor será inmortal» d’Ana Royo Sánchez, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Puede que sí o puede que no» d’Andrea Mena Jorge, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Soy una rosa» de Clara Llorca Pérez, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «El espejo» d’Elena Subías Romero, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Último lamento» de Joan Vivas Escorihuela, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Banshee» de Laura Peñarrubia Zamora, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Dos facetas» de María Baena Calvo, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Duda» de Nahuel Iván Vega Peralta, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «El enfermo y el enfermero» de Raúl Chuliá, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja.

«Amor y muerte» de Kayla Marie Wainsztein, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. I, finalment, el jurat dels premis literaris declara guanyador en la modalitat de microrelat en la categoria A el relat: «Viaje al reino de lo desconocido» de Pablo Herranz Martínez, que estudia segon d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. CATEGORIA B (segon cicle d’ESO) Enguany s’hi han presentat un total de huitanta-sis treballs. El jurat declara finalistes els microrelats següents: «Lo siento» d’Emma Roshan Haghighat, que estudia quart d’ESO a IALE Internacional de l’Eliana. «Mayoría absoluta y viceversa» d’Adrián Martínez Sánchez, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Mi familia» d’Alba Navarro, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Lección de vida» de Belén Burguet Hernández, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «El cambio» de Clara Polit Muñoz, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «¿Vivir o sobrevivir?» d’Estela Andreu Lobato, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Una amistat inoblidable» d’Eva Navalón Alabort, que estudia tercer d’ESO a l’IES Massanassa de Massanassa. «Ellos son como nosotros» de Francesc Serrano Soler, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Acéptate tú mismo» de Mar Tos Ventura, que estudia tercer d’ESO a Florida Universitària de Catarroja.

«Boom» de Mónica Martínez Vázquez, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Al infierno sin estar muerto» d’Oscar Vizcaíno Corcoles, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Mis peores años» de Raquel Ruiz Martínez, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Recuerda, todos somos iguales» de Tatiana Cañadas Morillas, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Gritos» de Victoria Jorge Monzó, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. «Dos de febrer» de Sofia Clare Daley Sevilla, que estudia quart d’ESO a IALE Internacional de l’Eliana. Finalment, el relat guanyador de la modalitat de microrelats en la categoria B per a estudiants de segon cicle de l’ESO és «Una guerra más, una persona menos» d’Erick Espinosa León, que estudia quart d’ESO a Florida Universitària de Catarroja. CATEGORIA C (batxillerats i cicles formatius de grau mitjà) S’hi han presentat un total de quaranta-cinc microrelats. Davant la gran quantitat de treballs presentats i la qualitat, el jurat ha establit com a finalistes els següents: «A mitges» de Cristina Bastida Molina, que estudia primer de Batxillerat al Colegio Esclavas de María de València. «In fraganti» d’Andrea Ajenjo Rodríguez, que estudia segon de Batxillerat a Florida Universitària de Catarroja. «Miedo» de Jordi Ferrandis Gil, que estudia primer de Batxillerat a Florida Universitària de Catarroja.

«Viviendo ocho infiernos» de María Gómez Amaro, que estudia primer de Batxillerat a Florida Universitària de Catarroja. «Així se sent bé» de Guang Xu, que estudia primer de Batxillerat al Colegio Esclavas de María de València. «El encanto de la vida» de Vicente Juan Iniesta Ramón, que estudia segon de Batxillerat a Florida Universitària de Catarroja. «No tot ha sigut un malson» de Jennifer Garrido Bayona, que estudia primer de Batxillerat a l’IES Massanassa de Massanassa. Finalment, el guanyador de la modalitat de microrelat en la categoria C ha sigut el relat «Desigualtats», d’Ana Alfonso Pérez, que estudia segon de Batxillerat a Florida Universitària de Catarroja.

MODALITAT DE NARRATIVA CATEGORIA A (primer cicle d’ESO) Enguany s’hi han presentat un total d’onze treballs. El jurat declara finalista el relat «El tresor de l’illa Tortuga» de Pedro Ortega del Valle, que estudia segon d’ESO a l’IES Massanassa de Massanassa. I, finalment, el jurat dels premis literaris declara guanyador en la modalitat de narrativa en la categoria A el relat: «Retorn a casa» de Max Martí Tormo, que estudia segon d’ESO a l’Escola Gavina de Picanya.

CATEGORIA B (segon cicle d’ESO) Enguany s’hi han presentat un total de díhuit treballs. El jurat declara finalistes els relats següents: «Els iaios també ploren» de Lucía Pascual Perales, que estudia quart d’ESO a l’Escola Gavina de Picanya. «Espérame en la cima» de Carlos Calpe Moncholí, que estudia tercer d’ESO a Florida Secundària. «Projecte Seraph» de Carmen Casañ Parra, que estudia tercer d’ESO a l’IES Massanassa de Massanassa. «Flors» de Gal·la Martí Tormo, que estudia quart d’ESO a l’Escola Gavina de Picanya. «Bessones de laboratori» de Maria Aznar Rico, que estudia tercer d’ESO a l’IES Massanassa de Massanassa. Finalment, el relat guanyador de la modalitat de narrativa en la categoria B per a estudiants de segon cicle de l’ESO és «Poemes en temps de guerra» de Clàudia Sebastian i Estela, que estudia quart d’ESO a l’Escola Gavina de Picanya.

CATEGORIA C (batxillerats i cicles formatius de grau mitjà) Enguany s’hi han presentat un total de trenta-quatre treballs. Davant la gran quantitat de treballs presentats i la qualitat, el jurat ha establit com a finalistes cinc relats: «El secret de les papallones» de Beatriz Gutiérrez López, que estudia segon de Batxillerat a l’IES Massanassa de Massanassa. «Laberint» de Carlos Estellés Díaz, que estudia segon de Batxillerat a l’IES Massanassa.

«Al meu jo d’ahir» de Carmen Martínez Castillo, que estudia segon de Batxillerat a l’IES Massanassa. «Un reloj Casio dorado» d’Azucena Moreno Navarro, que estudia primer de Batxillerat a Florida Universitària. «Yarsagumba» de Ferran Sánchez Benito, que estudia segon de Batxillerat a l’IES Massanassa. «Connexió Turnav» de Mihai Robert Ignat, que estudia segon de Batxillerat a l’IES Massanassa. «Lucha por lo que quieres, muere por lo que amas» de Álvaro Martínez Ferrer, que estudia primer de Batxillerat al Colegio Santa Ana de València. Finalment, el guanyador de la modalitat de narrativa en la categoria C ha sigut el relat «Una travessia amb destinació París» d’Alba Medrano Blasco, que estudia segon de Batxillerat a l’IES Massanassa.

CATEGORIA D (estudiants d’universitat i cicles formatius de grau superior) Enguany s’hi han presentat un total de cinc treballs. El jurat declara finalistes, i no hi ha guanyador, els relats: «Mirar atrás», d’Estefania Ruiz Llopis, que estudia el Màster d’Innovació i Desenvolupament de Projectes de Negoci (MIDPN) a Florida Universitària. «Escriure a fosques», de Miquel Àngel Monedero Garcia, estudiant de tercer curs a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de l’Edificació.

CATEGORIA E (universitats dels majors, universitats populars i escoles d’adults)

Enguany hi optaven huit treballs. El jurat declara finalista el relat «En busca de la felicidad» de Moisés Coronado Fernández, que estudia Escriptura Creativa al Centre Municipal de Formació de Persones Adultes Miguel Hernández del Port de Sagunt. I el guanyador de la modalitat de narrativa en la categoria E és el relat «Miserables» de Manuel Argudo Álvarez, que estudia a la 5 UNI MAJORS de Florida de Catarroja. CATEGORIA CONTE INFANTIL DE 0 A 8 ANYS (sols titulacions de cicle formatiu de grau superior d’Educació Infantil i graus universitaris d’Educació Primària i Educació Infantil) Enguany hi optaven set contes. El jurat declara finalista el conte «Les granotes volen i els peixos pugen muntanyes», d’Alba García-Robledo Barreda, que estudia segon grau de Magisteri de Primària i primer de Magisteri Infantil a Florida Universitària a Catarroja. I el guanyador de la modalitat de conte infantil és el conte «Una cançó de bressol per al petit gira-sol» de Judith González Ferrando, que estudia segon grau d’EDI a Florida Universitària de Catarroja.

MODALITAT DE POESIA En les bases d’enguany hi ha un canvi en agrupar les categories, per tant hi ha sols dos premis de poesia.

CATEGORIA A i B

Hi optaven sis poemaris. El jurat declara finalista el poemari «Poemes per a la xica més bonica del món» de Felipe León Landete, que estudia tercer d’ESO a l’IES Massanassa de Massanassa. I declarem desert el primer premi. CATEGORIA C, D i E Hi optaven vint-i-sis poemaris. El jurat declara finalistes els poemaris següents: «Per un món versificat» d’Alicia Luz Ayuste, que estudia Batxillerat al Colegio Esclavas de María de València. «Trigonometria aplicada» de Miguel Arche López, que estudia primer de Batxillerat al Colegio Esclavas de María de València. «Memorias del corazón» de José Pérez López, que estudia Escriptura Creativa al Centre Municipal de Formació de Persones Adultes Miguel Hernández del Port de Sagunt. I el guanyador en la modalitat de poesia del la categoria C, D i E és el poemari: «Tierra y vida» de Mariano Jurado Arcos, que estudia 5 UNI MAJORS de Florida de Catarroja.

Catarroja, 2 de juny del 2016 Mercedes Albors Orengo Secretària dels premis

Francesc Rodrigo President del jurat

LA ROSA DE PAPER XxI

Guanyadors

Pablo Herranz Martínez Guanyador de la Categoria A de la Modalitat de Microrelat

Viaje al reino de lo desconocido Mike fue corriendo a casa de su amigo Lucas. No estaba solo. Allí estaba la amiga de ambos, Sara. Les contó que había encontrado un portal morado en un callejón, cerca de su casa. Cuando sus amigos lo escucharon no se lo creyeron y fueron con Mike al callejón para verlo. Cuando llegaron, el portal seguía ahí, como él había dicho. Lucas, muy intrigado por el descubrimiento de su amigo, les empujó al interior del portal, yendo tras ellos. Sus amigos, enfadados y asustados, intentaron salir del portal morado, pero éste desapareció. De repente, todos se pusieron a gritar del miedo. Estaban en otra dimensión y empezaba a oscurecer. Hicieron fuego y un refugio con palos y hojas. Más tarde, Sara escuchó un ruido muy extraño fuera del refugio. Se asomó a ver y vio a un enorme dinosaurio. Sara no pudo conciliar el sueño en toda la noche. Al amanecer se lo contó a sus amigos y se atemorizaron. De repente se oyeron grandes pisadas, Lucas gritó: «¡Un dinosaurio!». Todos corrieron, pero solo se salvó Mike. Más tarde, Mike llorando escuchó una voz muy enfadada que decía: «Mike, si no me respondes, te expulso de clase». Mike abrió los ojos y sus compañeros de clase lo miraban sonriendo.

Erik Espinosa Leonque Guanyador de la Categoria B de la Modalitat de Microrelat

Una guerra más, una persona menos Nunca más volví a ser el de siempre, nunca más puede volver a enamorarme tanto como lo hice de ella, con su sonrisa tierna, sus labios finos, sus ojos cafés, su mirada profunda, su sencillez, su ternura. Un trozo de mi ser se hundió con ella al fondo del mar. Nunca debí soltarla, nunca debí dejarla ni un solo instante que se separara de mi lado, pero no pude, éramos muchos en la balsa y todos ansiábamos llegar a la orilla, donde un futuro mejor nos esperaba. La guerra me quitó a mis padres, a mi hermana y a mi amigo de la infancia. Me arrebató mi hogar y ahora era turno de mi esposa, de la madre de mi hijo, de la mujer a la que más amaba. Nunca encontraron sus restos, pero, cada vez que miro al cielo, la veo entre estrellas, porque en el universo infinito, hay infinitas posibilidades de que ella siga viva, o de que yo esté muerto. Ante tanta aflicción a la vida, al amor, a la realidad, callé. Durante veintiséis días, callé. Y al vigésimo séptimo, morí.

MorĂ de sentimientos y ahora vagabundeo por este mundo sin rumbo fijo, con un solo destino, reunirme con los mĂos y morir en un mundo feliz, lleno de vida y sin conflictos. ÂżEs tanto pedir?

Ana Alfonso Pérez Guanyadora de la Categoria C de la Modalitat de Microrelat

Desigualtats Arregla’t, no et poses pantalons, millor amb falda o vestit; arreplega’t el pèl, bé, no, millor amb el pèl solt. Pinta’t, posa’t tacons, deuries ser més alta; no et vull veure amb cap tatuatge i molt menys amb un pírcing; vas massa escotada, ara pareixes una monja, la falda massa curta, però tampoc te la poses tan llarga. No t’apuntaré a futbol, millor fes ball; no jugues amb els xics, vés amb xiques; deixa el baló i posa’t a jugar amb les nines, no pots triar les cortines de color blau, han de ser de color rosa, o com a molt morades; no digues paraules grosses, això és de xicons. Vine a casa abans de les dos de la matinada, no ho faces sola; vés en compte amb el que beus a la discoteca. No et pots quedar a dormir a casa del teu nóvio. Per cert, amb quants xicons has eixit ja? Això es de ser una puta, no tens coneixement. Així ja estàs bé, perfecte, amb pantalons i esportives sempre vas bé, tampoc fa falta que et mudes tant, ni que fores una xica; fes-te un tatuatge en tot el braç, queda molt bé xaval, i un pírcing a la llengua, això ara s’estila; apunta’t a futbol, és un esport d’homes; l’habitació de color blau; pots dir paraules grosses, això a les xiques els encanta. Te’n vas de festa? Vine quan vullgues, com si véns sol, té igual. Ah, que et quedes a dormir a casa de la nóvia? Doncs aprofita, xaval. Per cert, amb quantes xicones has eixit ja? Estàs fet tot un gigoló, ensenya’m com jugues les teues cartes.

Max Martí Tormo Guanyador de la Categoria A de la Modalitat de Narrativa

RETORN A CASA –Vegem, escolte’m, ja li ho he dit. No recorde res, està clar? Res de res! –Doncs si vosté no hi vol participar, em sembla que l’hauré de detindre. –Vegem! Com que no hi vull participar! Que no recorde res! Posa’m una màquina d’eixes que teniu els polis per a saber quan algú menteix. –Ha! Ha! Ha! Quantes pel·lícules policíaques has vist tu? Ha, ha, ha, ha... Agent Ramírez, trasllada el sospitós a una cel·la i llig-li els drets. –Ei, ei, ei! que no podeu fer això, que és il·legal! Ei, cap de suro, que no, que no... A partir d’aquell moment no vaig tornar a ser el mateix, però no va ser pels antecedents que vaig crear o per la cremada que tenia al cul de la pistola tranquil·litzadora. Eixe dia em va canviar la vida. Quan em van retindre, ja fa quasi dos mesos, en aquella caserna vaig conéixer una persona. Tenia la mateixa edat que jo, compartíem gustos, als dos ens agradava Eliot Ness, o altres inspectors. Encara que, a l’hora de la veritat, eren ells la raó per la qual preníem pastilles antiestrés...

Parle del meu amic X. En realitat no en sé el nom autèntic, encara que ell diu que eixe és el verdader. Tots en la residència el veuen com un boig... però com que la majoria d’ells tenen Alzheimer, l’endemà no se’n recorden. Però jo no el veig com un boig, sinó que el veig distint, el veig com un catedràtic de llengües romàniques en un debat de físics nuclears discutint sobre el futur de la ciència. Ara deveu preguntar-vos com aquella nit vaig arribar a comissaria… Quan les monges van acabar el seu torn en la residència, vaig seguir-ne una. Volia saber on vivien. No havia vist mai un convent per dins i em matava la curiositat… Però la sor «Cabroneta» es va clavar en un carreró, la vaig perdre de vista i de sobte els ulls em van començar a picar molt. La monja em va atacar amb un esprai antivioladors. Vaig pegar un bac i ja no recorde res més. Després a comissaria, vaig llegir que en el full de declaracions em va denunciar per assetjador. Després fou quan vaig conéixer a X, el vaig convéncer perquè vinguera a la meua residència, ja que jo m’avorria molt. I tots allí no feien altra cosa que tirar baves i mirar la televisió. I a més, els panolis dels meus fills m’obligaven a estar allí tancat, pensant que feien el millor per mi. Malgrat això, jo m’escapava, ja que era facilíssim. Ara potser vos deveu preguntar per què escric ací la meua vida. Doncs molt clar: perquè tinc molta por de perdre la memòria; bé, en realitat no tinc por. El que tinc és mandra, mandra que quan perda la memòria, haja d’intentar de recordar-ho tot una altra vegada. A vegades pense: si ho oblide deu ser per alguna cosa, no? Per què hauré de recordar-ho de nou?

Però en realitat no he de preocupar-me, encara tinc setanta-tres anys. Estic en la flor de la tercera edat. I la pròstata encara no m’afecta, només m’alce una vegada mentres dine. Comparat amb Ernest, que s’alça dotze viatges... I a més, si apliquem la regla principal de la residència (multiplicar la teua edat per dos i després dividir-la entre quatre), tinc trenta-sis anys, en realitat trenta-sis i mig (és el costum de llevar-me’n...). Així doncs, he decidit canviar la meua vida, ja que estic en la flor de la vida. Vull fer tot el que no vaig poder fer quan era més jove. En definitiva, vull fer-ne una de grossa! I la faré amb el meu amic X. L’única cosa que busquem de tot açò és no avorrir-nos i passar el dia bambant pels passadissos de la residència. –Primer de tot, hem de preparar el nostre estudi –va dir X. –Molt fàcil, Romeu, el que comparteix habitació amb mi està a punt de morir. Quan ho faça hem de canviar els papers del llit i posar els teus –li vaig contestar. –D’acord, perfecte. Eixa serà la nostra primera missió oficial. Quan Romeu va morir (que per cert, va tardar més del previst), vam canviar els papers, però no va ser tan fàcil. Ens vam adonar que a la nit hi havia guàrdies de vigilància i la cosa es va complicar... Primer de tot vaig fingir un infart, per tal d’atraure l’atenció dels zeladors. Mentres em traslladaven a la saleta d’urgències, X va aprofitar per clavar els seus papers al suro del llit. Després vaig dir al metge que em trobava més bé i, cametes ajudeu-me, me’n vaig tornar a l’habitació. Allí ja hi havia X. –Bé, ara què hem de fer? –li vaig dir a X. –Jo dormir, que he de descansar, si no el meu cor esclata –em va dir X en un to sufocat. L’endemà ens vam alçar un poc abans del desdejuni i X

em va explicar com havíem de fer el nostre estudi. Després de cinc minuts intensos de debat ho vam decidir. –Aleshores, en l’armari hi haurà el suro de planificació i davall dels llits, el material –digué X. –Correcte. Si em recorde del que em van ensenyar en la mili, també podrem utilitzar el vàter per a guardar el que ens vinga de gust –li vaig contestar. –Sergi, ja sé que vols que sàpia que has fet la mili. Però el vàter està per a cagar –em digué amb un to burleta. –OK –li vaig contestar. Encara que no sé molt bé què vol dir. «Okey», ho vaig sentir dir a la nova zeladora, a la joveneta, que li ho va dir a la sor «Cabroneta», que no parava de manar-li. A poc a poc, X i jo començàvem a guanyar-nos l’atenció dels vigilants de la residència. Però també començàvem a guanyar-nos fama dins la residència, ja que a part de fer-la ben grossa pel nostre compte, facilitàvem la vida als altres. Els facilitàvem els elements principals de l’eutanàsia, els regalàvem pegament del bo, els recomanàvem streappers... Nosaltres érem com els Soprano de la residència. Així i tot volíem fer-ne una de ben grossa, una perquè se’n recordaren, de nosaltres. Una nit de conspiració, vam saber què volíem fer. Volíem segrestar la presidenta del govern i el ministre de sanitat. Volíem segrestar-los per una raó clara: tots dos estàvem en contra de les seues decisions polítiques. A més, els medicaments que compràvem a la farmàcia de Dolores cada vegada eren més cars. I passàvem de gastar la pensió en medicaments. Però teníem un petit problema: no teníem ni puta idea de com segrestar dos càrrecs polítics que pertanyien al govern. –Xsss, saps com ho farem? –li vaig preguntar xiuxiuejant a mitja nit. –No, però tu confia en mi.

–Com ho esbrinaràs? –li vaig dir amb un to molt dubtós. –Molt senzill: ara hi ha una cosa que es diu goegle o googleo, o una cosa així, on tu busques una cosa i t’ho diu i et troba coses. –Ah –encara que no em va convéncer del tot, confiava en X. L’endemà, X em va explicar que necessitàvem un ordinador. També em va explicar això de google més detingudament. Vaig arribar a la conclusió que hauria d’haver fet el curset gratis d’informàtica per a persones de la tercera edat. A l’hora de la migdiada, X i jo ens vam clavar en la sala d’informàtica, on hi havia vint-i-quatre ordinadors. Quasi sempre estaven ocupats, però a l’hora de la migdiada estaven lliures. Ja havíem fet el més difícil, però quan el dúiem a l’habitació... una mongeta ens va veure i ens va dir que avisava els de seguretat... Jo vaig actuar ràpidament. «Sense voler» la pobra mongeta va caure per les escales. «Òbviament», jo «NO VAIG FER RES». Sense aturar-nos vam anar corrents a l’habitació i vam intentar muntar l’equip informàtic. Després de dues hores seguides intentant muntar l’ordinador i llegint les instruccions en italià, perquè no hi havia cap altre idioma que s’entenguera, ho vam aconseguir. L’ordinador estava entre el llit i la finestra. El vam enganxar a l’endoll, on hi havia la botella d’oxigen per a respirar. Encara que no sabíem com fer-lo funcionar, n’estàvem orgullosos. Però ara no era eixe el nostre problema, ho era la monja de les escales. Vam eixir corrents, per sort tots encara feien la migdiada, excepte uns quants que veien un programa en la tele, on la gent cridava i parlava de bajanades... Vam anar a les escales i allí estava. Crec que eixa va ser l’única vegada que em vaig alegrar de veure una monja. –I ara què fem, tio? L’hem feta bona, que no respira! –em va dir X molt angoixat.

–El que hem de fer és... Abans d’acabar la frase, la mongeta va soltar un sospir i es va moure, X i jo ens en vam alegrar, però també ens vam espantar. I si sap que hem sigut nosaltres? I si ens denuncia? I si anem a l’infern? Durant un segon se’m van vindre totes eixes preguntes al cap i mil més. De sobte, sense pensar-m’ho més li vaig pegar un colp fort i net al cap. La monja es va quedar KO, però per sort respirava. –Què fas!? Està boig o què? –Tranquil X, està bé, em van ensenyar en la mili a pegar així. –Peròòòòòò, eh... –No et queixes i ajuda’m, la sor pesa el que no està escrit! Amb molta cura vam traslladar la monja a la nostra habitació. Una vegada allí vam pensar i vam pensar molt. Després de pensar en molts finals horribles vam decidir amagar-la en l’habitació de la neteja, amb una bossa de marihuana a la mà i un porro a la boca. No va ser la nostra millor idea, però s’acabava el temps i havíem d’actuar. Tot confiant que la monja no se’n recordara, del que havia passat, nosaltres vam seguir a la nostra. Vam cridar a Paco, el meu antic company d’habitació. El vam cridar perquè ens ajudara a encendre l’ordinador i perquè ens ensenyara un poc com anava el tema. Però Paco ens va demanar que l’havíem d’ajudar a escapar-se de la residència, a canvi de la classe. –Eixe és el tracte, si no, no! –va dir Paco. X i jo ens vam mirar a la cara, ens vam fer un gest telepàtic i vaig dir: «Acceptem». Paco ens va ensenyar tot el que va aprendre, encara que no vam entendre res, ens va donar un llibret on estava tot ben explicat. També ens va ensenyar a posar com una mena de vídeos que explicaven com fer-ho. Si no recorde malament, es deien videotutorials o una cosa així.

Quan Paco ens ho va explicar, després vam haver d’ajudar-lo a fugir. Ens va dir que volia anar-se’n a Cuba i morir allà, ja que hi vivia la família. Va ser bastant fàcil, no ens vam complicar gens. Un poc abans de l’hora de dormir, ens vam amagar als banys; vam posar uns coixins als llits, perquè semblara que hi dormíem. Després vam esperar un poc i vam eixir; per a fer-ho vam utilitzar la targeta de la monja. I després Paco se n’anà. Després de dues setmanes intenses d’aprenentatge en l’ordinador, ja sabíem més o menys com funcionava. –D’acord, X, segur, estàs segur que fem el segrest? –Sí; si no ho fem nosaltres qui ho farà? Au, tio, amb un parell! –Avant! Vam començar a planificar el segrest. Teníem molta informació dels dos polítics: on s’allotjaven, quins eren els horaris de treball, on hi havia el despatx, quants fills tenien (fins i tot en sabíem les edats). Després d’haver fet tota la recerca d’informació, vam passar a la planificació. –Com ho fem? –em va dir X. –No en tinc ni idea... –li vaig contestar. –No creus que el que fem és innecessari, no fa falta fer-la tan grossa –li vaig tornar a contestar. –A vore, ara no m’abandones, sé que ara ve la part difícil, però no hem fet res important en la nostra vida... Quan tinguem noranta anys i estiguem tot el dia asseguts en una cadira i recordem el que vam fer, no tindrem res a recordar... –em digué X amb un to convençut. –Ja... De sobte no podia parlar, no notava l’aire. No m’hi veia amb claredat. No sentia les cames, directament no sentia res. Crec que vaig caure a terra i vaig tancar els ulls... –Més fort, una altra vegada. Un, dos, tres, descàrrega!

–No respon, doctor. –Una altra vegada! –Un, dos, tres, descàrrega! No sé com, però sentia eixes veus. Pel que vaig intuir, era en meitat d’una operació. Però no comprenia per què hi era allí... –Ei! Moniatos, aneu-vos-en, que tinc faena a fer! Ràpidament vaig entendre que no podien sentir-me. També vaig intuir que jo no hi era, allà, perquè sí, sinó que em tractaven a mi (cosa que no comprenia). De sobte vaig obrir els ulls. Vaig notar que estava gitat, també vaig notar un sorollet d’una màquina condemnada que no parava de fer pip-pip... Vaig alçar el cap lleugerament i vaig veure que hi eren la meua filla i el meu fill, que dormien. De seguida que els vaig veure, vaig intentar alçar-me, però se’m va fer impossible. Més tard es van despertar: –Pare, com estàs? Tranquil, ja som ací, no et preocupes – només sentir això, em feia taaaaanta mandra parlar-los que em vaig adormir. Prompte em vaig adonar que va ser una mala elecció, ja que en un tres i no res, la petita sala d’hospital es va omplir de metges. Vaig fer un esforç i vaig dir molt forçat: –Estic bé. Només m’abellia dormir un poc. Va semblar que això els va convéncer i van parar. Quan estaven a punt d’anar-se’n, vaig aprofitar per a preguntar-los: –Què m’ha passat? –Senyor, ha tingut una parada cardiorespiratòria i li ha afectat bastant el cor. Ara només necessita estar en repòs i prendre’s la medicació –em va respondre un jovenet amb bata blanca. –I què m’heu fet? –li vaig preguntar per pur interés. –Li hem posat una bypass.

Després d’això vaig callar, vaig mirar cap amunt i vaig passar uns minuts reflexionant. Vaig parlar durant un bona estona amb els meus fills. Jo només volia tornar a la residència per continuar amb la missió. Però això no va poder ser. –Que no, que no i que no! No vull anar a viure amb vosaltres! –els vaig dir. –Pare, a tothora et queixes de la residència i ara vols quedar-t’hi? –Sí! Després d’una conversa llarga i tensa, vam callar tots alhora, perquè la maquineta que tenia al meu costat va començar a xiular molt. Tot va quedar en un ensurt. Però no me’n vaig poder eixir amb la meua. Vaig fer tot el possible per a tornar a la residència a veure X. Els vaig posar moltes excuses també. Però al final no va poder ser. No vaig tornar a veure X mai més. Ara tinc huitanta-set anys. Visc amb els meus fills al mas del molí. M’han operat tres vegades del cor i estic bastant fotut... Encara que el meu desig de veure de nou a X no s’ha complit, en tinc una esperança. Confie que el meu gran amic vinga al meu soterrament. I també confie que l’haja feta ben grossa.

Claudia Sebastià Guanyadora de la Categoria B de la Modalitat de Narrativa

POEMES EN TEMPS DE GUERRA València rosada. Carrers buits a l’alba. Passa el temps. Xiquets. Xiquets que corren darrere d’un baló de cuir. Converses. Quatre parets que amaguen idees, records, vides. Una mestra, una guerra. Felicitat il·lusa de qui no sap què els havia de passar. València, gener del 1937. Any nou, però no vida nova. «No m’agrada la mestra nova, mare. Ens obliga a anar amb camisa blava i pregar. Mare, per què em té mania només a mi?» Era la frase de cada dia. Els meus amics deien d’ella meravelles, però no sabien el que era que aquella bruixa t’observara cada dia a cada hora. Vivíem la mare i jo amb Clara i Miguel. El meu germà tenia dèsset anys quan començà a militar a les files del Front Popular. D’això ja en fa uns quants mesos, des que el pare marxà. No en sabíem res, d’ell. Miguel era un gran entés de la causa i feia molts anys que imaginava el dia en què ell militaria igual que el pare. Però fa tant d’allò... Dormíem junts i era interessant observar les parets de la seva part de l’habitació: plenes de fotos i cites; de prestatges i llibres, llibres que llegia una vegada i altra. Lorca. Federico García Lorca, el gran ídol del meu germà. Llegia i rellegia cadascuna de les seues obres. I més des que el mataren. Recorde com plorava i com no creia que haguera mort d’un tret per ser ell mateix. Tenia por. Clara, en canvi, no era així. Tenia la mateixa edat, però solament pensava en els xics, sobretot en els amics de Miguel. Era una dona molt com la iaia Vicenta, de la vella

escola. I no m’agradava gens això. Jo, en tinc catorze i no sé què passa amb la mestra. La meua mestra sempre havia sigut Maria, però ara ens n’han posat una que es diu Pilar. Passa el dia dient-me què he de fer, sols a mi. A ningú més. I mirant-me com si fóra un impertinent. La mestra Pilar parla constantment de la meua germana Clara. Segons ella és el model de dona que totes han de seguir: educada, preocupada per la llar i els xiquets... Que rara que és Clara! És tant diferent a la mare i a tots nosaltres…! –Treballar? Votar? Ser ateu? Què són tots aquests principis? –cridava exasperada la mestra mentre alguns companys reien, altres es miraven amb cares d’indiferència... Però ningú no deia res. –Llibertat és el que ens falta a tots nosaltres! –fou l’únic que s’escoltà com a rèplica a la mestra. Silenci. Massa silenci. Repressió amagada. Una taca viva que trenca la monotonia. Un senyal que indica l’intrús. Ningú em deia res. Ni aquell dia ni a partir d’aquell moment. Remor. Xafardeig constant. Mirades fixes. Cares llargues amb mirades amenaçadores. Por i soledat. València rosada. Carrers buits a l’alba. Un riu de sang travessa la plaça de Sant Jaume. Galán, aquell que veia eixir i pondre’s el Sol a casa meua, jau ara immòbil. Amb la mirada perduda i el rostre pàl·lid. Xafardeig i més xafardeig als carrers del Carme. «Un roig marica menys», «Més morts així hi hauria d’haver», «Quant de bé que ens fan amb estes accions!», eren alguns dels comentaris que escoltava al passar Miguel. No és agradable, no ho és gens. No m’agrada viure en un lloc on fem el que fem algú ens critique. Em sent observat, menyspreat… Això no és vida! Almenys els meus amics no em deixen sol, però tinc por. Por del rebuig, perquè són l’únic que em queda. Veig a Miguel plorar de nit mentre em faig l’adormit i, fotre!, no puc veure el meu

germà així, m’entren sentiments confusos i temorosos. Tots trobem a faltar el pare, però i la mare? Mai pensem en ella. Clara és una estúpida! No m’agrada entrar a la seva habitació perquè m’entren ganes de vomitar. I ho amaga, però jo sé que al calaix dels calcetins té el seu tresor més preuat: la bandera de la Falange. La vaig trobar fa unes setmanes i en aquell moment vaig sentir la major ràbia i impotència que mai algú sentiria. Com després de tot podia sentir gràcia, interés o simplement creure en totes eixes idees? No l’entenc, és una traïdora. No m’ha traït a mi o a Miguel, ha traït la memòria del nostre pare i això no li ho podem perdonar ningú. Però és lliure de pensar. Però també és trist que s’haja d’amagar de nosaltres com si l’anàrem a tirar de casa per pensar diferent. Perquè nosaltres l’estimem per sobre de qualsevol ideologia. Vam anar al soterrat de Galán. Fou una cerimònia laica i preciosa. Plena de poemes d’Alberti i Machado, de llàgrimes d’amor i enyorança; paraules indignades i esperançadores. Escoltava al meu germà amb la veu trencada i les llàgrimes amagades, amb la mirada al front. –El dia que el meu pare faltà, Galán em féu veure la realitat com és, i no com la percebem. «La vida no sempre ens dóna tot el que mereixem, però hem d’estar agraïts de viure. Demanem la Lluna sense veure que tenim l’Univers sencer al nostre costat», són les paraules més sàvies que he escoltat, i són seues, teues. Perquè no elegim la nostra vida, ens toca. I no mereixia açò. No mereixia que uns feixistes l’assassinaren enmig del carrer. Sense raons legítimes. A sang freda. Galán, com diria el gran Federico: ¡Qué haré si tienes tus ojos / muertos a las luces claras / y no ha de sentir mi carne / el calor de tus miradas! / ¿Por qué te perdí por siempre / en aquella tarde clara? / Hoy mi pecho está reseco / como una estrella apagada.

És de matí. Un matí com qualsevol altre del mes de març. La motxilla pesa. Fa temps que no sent res sobre Galán. Miguel té una foto seua a la tauleta. Em transmet felicitat i sé que a ell li fa els dies més fàcils. Però per a mi, dia rere dia, són més difícils. Ja no vaig amb ningú a l’escola. Fernando ja no ve amb mi, s’estima més anar amb Francesc... No ho entenc. Sempre hem sigut els millors amics, i ara, per què ja no? Cada vegada tots són més distants i no sé com fer que pare. M’aterra la solitud. És festiu i dinem tots junts. Fa uns anys que no hi ha falles. És el que té la guerra: que no podem fer res que ens pose en perill, més del que ja estem. Dinem tots junts i procurem que tot estiga tranquil, que parega que la vida no és tan complicada com ho és. Hui tenim dinar de calent... feia molt que no en menjàvem. Però ens el mereixem. Al cap i a la fi, continuem treballant dia i nit per sobreviure. Després de dinar baixe a la plaça per veure si hi juguen, com tots els dissabtes. I no m’enganye. Fernando, amb els seus pantalons nous i la camisa blava, xutava el baló amb ànsia. I ràpidament vaig jo també, amb una sensació estranya que em recorre l’ànima. Francesc, el nou millor amic de Fernando em féu fora del seu equip. Sí, ell juga millor que jo. És molt competitiu i es pren els partits de cada dia com si foren l’últim. La pilota roda de nou camp avall i jo còrrec com mai abans. Però una cama s’interposa en el meu camí. I sense veure-ho, la sang comença a córrer cama avall. I riuen. I jo, em sent culpable. I de nou, la vergonya és part de mi. Sempre m’acaben guanyant. «Mira, la cama cada vegada és més com tu: roja», fou l’únic que vaig poder escoltar. Cada dia em desperte. Observe la nostra foto. M’òmplic de coratge. Agafe el poemari que tinc a la tauleta de nit. Mire al meu germà menut, Bruno. I continue el meu camí. Se’m fa difícil imaginar la vida quan ja no estiga ací, quan tinga

els díhuit i els camises blaves entren a casa per a empresonar-me. Com feren amb el pare. Molts sentirien pena i vergonya. Altres creurien que eixe castic em toca. Però jo no. Crec en la llibertat i estic orgullós de ser republicà. Però no vull que Bruno acabe igual que jo. La mare no podria suportar que ens mataren a tots. Cada dia baixe a buscar el pa, enfosquit, negre, i em miren malament. Escolte com m’insulten. I hi ha dies en què he de córrer per a evitar que em peguen una palissa. Eixa és la meua vida. Vaig a l’antiga seu del partit i faig cartells entre glops de vi i rialles. Germanor. Camaraderia. Sentint la calor d’una llar, d’una família. Arreplegue a Bruno de l’escola. Encara que no li fa massa gràcia. I alguna cosa ha canviat. Cada dia somreia, em demanava que el deixara jugar una estona més, eixia corrents per fer una carrera... Era feliç, però ja no. Ja no estudia com abans, es queixa sense parar de la mestra i de com el tracten. Si foren més majors diria que el discriminen per ser de la família que és. Però són xiquets. Com han de fer eixes coses? I quan el sol anuncia la vesprada més fosca camine pels carrerons de la ciutat en busca de l’essència i la vida que tenia. Prenc el tramvia a la plaça d’Emilio Castelar. Arribe a la platja i passege fins que la nit comença a caure. I m’assec a la sorra per a prosseguir llegint Bodas de sangre. I amb la nostra fotografia a les mans, observe el cel ataronjat de València. Mentre la brisa marina mou les pàgines de la tragèdia i em fa oblidar el que vindrà. València, juliol de 1937. La ciutat és plena de gent culta amb ganes per menjar-se el món. La capital de la República acull l’acte que feia tant que desitjava. I amb la mirada d’un xiquet que aconsegueix el caramel més preuat, la vida em somreia. I caminava expectant per la porta de l’ajuntament. Esperant veure tot escriptor que poguera.

He sentit més amb les paraules que amb la realitat. He viscut por durant els dies més foscos, però ja no. Ja no queda rastre d’aquelles intenses emocions que recorrien cada mil·límetre del meu ésser. I els poemes ho fan. Qui més em podria fer veure què és viure sense un camí a seguir, sent anomenat tonto si no fóra per Alberti? Qui més em faria viure en la meua carn què és l’oblit si no estiguera Cernuda? I la mort, qui em recordaria el que és morir per ser qui eres, qui em contaria com va morir Federico quan el sol eixia a la seua Granada, si no existira Machado? Qui m’enganxaria a la poesia, eixa que m’allunya i em fa viure la realitat de tots els qui m’encantaria haver conegut, si no fóra per Lorca? Amb els seus versos màgics i elegants. Amb les paraules que emocionaran generacions senceres. Perquè, si no fóra per la poesia, jo no podria somriure i trobar un lloc on oblidar la pena i obrir la ment. Vivim sumits en la misèria, sense un pa segur que clavar-nos a la boca. Però seguim avant. I tot i la penúria, sóc feliç de poder viure. Perquè al capdavall tot és memòria per a mi. No m’agrada viure el present, m’agrada el passat. M’agradava anar amb el pare fins a la seu del partit abans de l’esclat de la guerra, i intentar colar-me per la porta abans que algú em trobara i em tirara al carrer. M’agradaven les vesprades de primavera vora mar llegint a Góngora, Quevedo… M’agradaven les nits pel carrer de Salamanca cridant quan teníem més alcohol que sang al cos. M’agradaven les nits al terrat intentant veure estreles amb Bruno, aquelles que fa tant que no veiem. Però el que més trobe a faltar és l’estima. La seua estima. El nostre amor secret i tendre. Cada nit recorde. Recorde els abraços més càlids que he rebut, els besos que tenien de fons el Sol al capvespre. I les paraules i versos que retractaven la clandestinitat en la qual sempre he viscut.

Novembre de 1937. Mai he sentit tant de fred com aquestes nits. La finestra està trencada i les ràfegues fortes de vent gelat entren com mai abans ho havien fet. L’hivern més fred que pugues imaginar arriba. I em fa pena Bruno. Porta pantalons curts sempre. Tots van així, però passa fred. L’he vist últimament a l’escola i no m’agrada el que hi veig. Està sol. Però no conta res a casa. I m’entren ganes de plorar. Avui he vist a Miguel mirant-me quan estava al patí. I m’he quedat immòbil sentint vergonya com mai abans n’he sentit. I solitud. Perquè ningú estava amb mi. Ja no es volen asseure amb mi a les classes, ni volen jugar al futbol amb mi al pati ni després de l’escola. Sols m’insulten i el dolor cada vegada és més cap a dintre. Però ningú els diu res perquè «són coses de xiquets», com diu tothom. I m’espentegen. I se m’han trencat els pantalons. Però a casa la mare no sap com realment passà. No vull preocupar-la més. Però les llàgrimes tornen a viure a les meues galtes cada nit. I sóc massa estúpid per a no contar res i sols engolir. Però ells sempre han sigut més forts que jo i cada dia em fan més por. No vull que la mare torne a viure el que va passar a casa quan al pare li enviaven amenaces anònimes. No vull que tinga por i plore de nit. He sentit a Pilar parlar de mi. I cada dia l’odie més. Bruixa! Odi, rancor, ràbia… Són tants els sentiments que acumule cap a ella… La mestra Pilar digué que «mereixia que aquells xiquets em feren tot això, al cap i a la fi, sols era un comunista de merda més». València rosada. Carrers buits a l’alba. Passa el temps. Xiquets. Converses. Quatre parets que amaguen idees, opressió, vides. Una escola, una guerra. Felicitat il·lusa de qui no sap què els passarà. València, gener de 1938. Any nou, però la vida no és nova. Bruno i jo ens hem alçat de

bon matí. He eixit a la porta a agafar el correu amb la por de l’espera. I ara és l’únic moment en què agafe aire i recorde la il·lusió que tenia per ser major d’edat. Però ja no. No vull ser major d’edat. Tinc por. I em cauen les llàgrimes en sentir-me res quan ho he volgut ser tot. Però moriré lliure i orgullós. Bruno ve amb els diners que tant ens han costat de guanyar per a baixar a buscar el pa. Al forn no n’hi ha massa i per això hem d’anar prompte, per no passar fam. Mire a cada costat del carrer, sent bots i crits. Xiquets. Francesc, el fill del militar, es creua amb el meu germà i l’odi és present. I a l’eixida del forn veig el meu destí: feixistes. Vénen cap a mi i córrec com no ho he fet mai abans, sense alé i el cor més veloç del país. Els edificis comencen a vibrar i caiem al mig del carrer quan la primera bomba assalta València. Un tret sec. La vida davant meu. I Bruno amb un tret al pit.

Alba Medrano Blasco Guanyadora de la Categoria C de la Modalitat de Narrativa

Una travessia amb destinació París –Conta’m més coses iaia, com es va viure aquella època? Com vau passar aquells moments? –Veus aquell moble de la dreta? Obri l’últim calaix i trau uns sobres que hi ha al fons. –Està bé. Ací els tens, iaia. Què són? –Són totes les cartes que vaig començar a escriure als meus pares mentre intentava escapar d’aquell país en guerra. Amb sols dotze anys els contava tot el que ens anava passant, en quin país ens trobàvem, quants en quedàvem, dels que havíem començat aquella fugida... pensant que algun dia les enviaria per correu i arribarien a París, el lloc on m’havien dit que vivien els meus pares. –Però... ni ells eren a París ni tu les vas poder enviar mai, veritat? –No els vaig tornar a veure, i eixes cartes són l’únic record que em queda. Llegim-les! –D’acord, iaia. 20 de gener de 1948 Estimats pare i mare, La tia, el meu germà Joan i jo i Jordi i Anna amb el seu pare, una família de rics antipàtics, hem eixit del país pel bosc, perquè ningú ens puga veure. Jordi té quinze anys i Anna és de la meua edat, però no en suporte cap. A la

ciutat eren rics propietaris i vivien amb tots els luxes i els capritxos que volien. Ara l’exèrcit enemic els ho ha llevat tot, però encara que ja no viuen com a reis, ningú els lleva el caràcter de rics irritants que tenen. Sempre parlant de les coses que tenien, les coses que la guerra els ha llevat... Ah! No puc amb ells. Diuen els majors que prompte estarem a París amb vosaltres, que ja heu arribat allí i que ara viviu en una casa molt bonica, on podrem viure també nosaltres quan hi arribem. La tia i el «senyoret» sempre ens donen alguna cosa de menjar quan tenim fam, però ells sempre diuen que no tenen gana. Fa bastant fred, però als quatre ens agrada caminar per la neu i ens cuiden molt. Espere estar molt prompte amb vosaltres. La vostra filla que us estima, Carme. –Aquesta va ser la primera carta. Acabàvem d’eixir, segurament feia dos o tres dies que caminàvem pel bosc. Els adults renunciaven a tot perquè a nosaltres no ens faltara res. Mira, la carta següent és del mes següent. Moltes cartes, les vaig perdre durant el viatge. 24 de febrer de 1948 Estimats pare i mare, Ja hem recorregut prou de camí, però hem d’anar amb cura que ningú ens trobe. Cada cert temps veiem pel bosc grups de soldats enemics plens d’armes que van de camí a la guerra, per això ens costa un poc més avançar, és molt perillós. Però ara hem trobat un bon camí, una espècie de gruta prou més amagada per on és més fàcil caminar, la capa de neu és més fina, els arbres dificulten la visibilitat i

ens podem amagar amb més facilitat. Jo odie cada vegada més aquest parell de xiquets mimats i malcriats. També he de contar-vos que ja fa uns dies que la tia està malalta. El fred li fa molt de mal i hem de parar perquè es recupere. El «senyoret» ha trobat una cavitat a la roca, obscura i freda, però al cap i a la fi és un lloc on refugiar-nos per uns dies per a poder dormir, fer foc per a calfar-nos i cuinar el dinar i esperar que la tia es recupere un poc. Jo no vull que li passe res, l’estime molt. Us estime molt, Carme. 18 de març de 1948 Estimats pares, No sé com dir-vos açò. Després de passar prou de temps a la cova, protegint-nos del fred, aquest ha pogut amb la tia. Ni el foc, ni la cura dels qui érem amb ella han aconseguit véncer la hipotèrmia i la congelació que va patir. Ara ja hem eixit a fer camí altra vegada. Ha sigut una pèrdua molt gran per a Joan i per a mi, no em crec que no arribe a París amb nosaltres... La veritat és que després de la mort de la tia, Rafel, sí, «el senyoret», es porta molt bé amb nosaltres, pareix que davall d’aquella façana de bitllets, joies i luxe, hi ha una bona persona. Això sí, els seus fills són insuportables! Us estime molt, Carme. –Es vàreu quedar els quatre xiquets a càrrec de Rafel? –Sí, ell ens va cuidar, ens va protegir. Com que havíem eixit junts fugint d’un mateix enemic, la guerra i la mort, ens va prometre després de la mort de la tia que arribaríem junts a la nostra destinació. Aleshores vaig passar uns dies molt

roïns, ajudant també Joan, que amb tan sols deu anys es feia gran massa ràpidament. La guerra va acostar el sofriment, la fam, la por i la mort a les nostres curtes vides, i perdre la tia fou el pitjor que ens podia haver passat. »Falten moltes cartes que vaig escriure en aquest període, però vam anar sobrevivint com podíem. Fixa’t, la carta següent ja és bastant posterior: 29 de maig de 1948 Estimats pares, Ja som prou lluny de la guerra, o això diu Rafel, però encara veiem passar soldats enemics que van a unir-se a la batalla. Durant tot el viatge ens hem creuat amb grups de soldats, però sempre des d’algun amagatall que buscàvem ràpidament quan els escoltàvem vindre de lluny... No sé per què ens passa açò a nosaltres, no li hem fet res roí a cap persona. Aquesta vegada no va ser igual. Un grup de cinc soldats, que tal volta s’havien quedat arrere, van trobar Rafel quan havia baixat a collir uns fruits que tenien bon aspecte per a menjar. Nosaltres estàvem dalt, amagats entre arbustos i roques, i no ens veren, però a Rafel no li va donar temps a amagar-se, el van agafar i el van executar al moment. Els soldats es reien, pareixien contents d’haver-se carregat un enemic més. Jordi va estar a un pèl de botar per a anar amb son pare, però el vaig haver d’agafar i retindre’l fins que el camí va estar lliure de nou. Ens hem quedat a soles, què farem ara quatre xiquets enmig d’un bosc sense menjar ni un camí marcat? Com podré suportar aquest parell de mimats? Necessite vore-vos molt prompte. Us estime, Carme.

16 de juliol de 1948 Pare i mare, Des que ens hem quedat els quatre, ens hem d’apanyar per menjar, protegir-nos dels enemics... Ens trobem bé, ara al bosc trobem plantes que donen fruits comestibles, però no són molt per als quatre. Ens hem quedat amb una navalla que duia Rafel, l’única ferramenta que tenim. No us ho creureu, jo mateixa no m’ho crec encara, però estic suportant Jordi i Anna prou bé, de fet, col·laborem tots junts per a aconseguir el necessari per a continuar el viatge. Perdre el seu pare els ha tornat a la realitat. Ha sigut molt dur per a ells i s’han adonat que tot el que tenien ja no ho tenen i que, ara, són iguals que Joan i jo, uns xiquets que fugen de la guerra, perduts enmig d’un bosc, amb la roba bruta i mig trencada, sense menjar ni aigua. Somie cada nit estar de nou amb vosaltres. Carme. 20 de juliol de 1948 Estimats pares, Tinc una cosa important a contar-vos. No he pogut escriure la carta abans. Ahir, durant el dia anàvem pel camí, ja una mica cansats, però intentant animar-nos els uns als altres. Era com un dia de viatge més, sense cap novetat, res més que muntanyes i arbres, muntanyes i arbres. Però, de colp, va baixar d’un dels costats del camí un home, que, al principi, ni tan sols s’havia adonat de la nostra presència. Quan va girar el cap i ens va veure als quatre, automàticament va traure l’arma i ens hi va apuntar. Nosaltres també tardàrem a reaccionar, però aquell uniforme era inconfusible, era un soldat enemic. Jordi, com que és el més major, duia la na-

valla de son pare, i davant l’amenaça del soldat, la va traure ràpidament. Crec que tots ens quedàrem immòbils durant uns segons, ningú feia res. Poc després, el soldat va baixar l’arma a poc a poc, mirant-nos amb cara de penediment. No ens va voler disparar, no s’atreví a matar quatre pobres xiquets. Jordi encara no es fiava del soldat i no acabà de guardar la navalla. Aleshores, Joan li demanà amb la seua veueta que no ens fera res, que érem bons xiquets i que nosaltres ens havíem portat sempre bé. Al soldat se li va escapar un lleuger somriure davant les paraules de Joan, el més xicotet de tots. I aleshores, pares, es va llevar el que portava damunt, i ho va deixar a terra mentres ens tranquil·litzava i ens deia que no ens faria cap mal! Va obrir la bossa i en va traure un poc de menjar i aigua i ens ho va donar. Ens va preguntar cap on anàvem i ràpidament li vaig contestar que a París per a estar amb vosaltres. Joan, que tenia fam, es va acostar a la bossa del soldat per veure si tenia més menjar. El vaig agafar del muscle per allunyar-lo i el soldat entre rialles em va dir que ja estàvem molt prop de Bèlgica, a tan sols dos dies més de camí a peu, que el millor era que anàrem allí primer i eixírem d’aquell bosc. Ens va donar instruccions de com arribar-hi i ens va explicar que podíem anar a buscar l’ambaixada del nostre país a Bèlgica per demanar ajuda. Es va acomiadar de nosaltres i amb una palmadeta a l’esquena de Joan se’n va anar corrents. No em puc creure que un soldat enemic ens ajudara. Ara, tots tenim pressa d’arribar a Bèlgica, després de tant de temps de viatge, problemes, fam, set, fred, sofriment, la il·lusió de pensar que la salvació és tan prop ens fa anar quasi corrent pel camí. Ara sí que pense que ens queda molt poc per a veure’ns. Us estime molt! Carme.

22 de juliol de 1948 Mare, pare! Aquesta carta ja us l’escric des de Bèlgica. Per fi ha acabat aquell sofriment. Hem anat a buscar l’ambaixada i ens han ajudat. Jo ja els he dit que he d’anar a París perquè hi sou vosaltres. De moment ens han dit que ens hem que quedar ací uns dies, però ens han donat roba neta, menjar i tot el que podríem necessitar. S’estan portant molt bé amb nosaltres. A més, Anna, Jordi i jo ja som amics, uns amics que mai oblidaré. En pocs dies ens veiem. Molts besets, Carme. –És increïble iaia. Ho vàreu passar molt malament, però finalment aconseguíreu el vostre objectiu, fugíreu de la guerra. Què saps ara de Jordi i Anna? –No sé on deuen estar ara. Vam perdre el contacte ja fa uns quants anys. Sols sé que sempre estan amb mi, al meu cor tenen un lloc per a tota la vida. –I, una cosa més, iaia, com et vas assabentar que els teus pares no eren a París? –No va ser fins a anys després quan vaig descobrir el que realment havia passat. A l’ambaixada no trobaven cap coincidència a París, ningú responia a les característiques personals dels meus pares. I van fer un gran esforç per trobar-los, però finalment vaig vindre a València de nou, ací tenia familiars que em van acollir molt bé. A més, jo coneixia el valencià, els pares em parlaven la llengua de la seua infantesa sempre que podien perquè jo també la coneguera. Quan van passar uns pocs anys, jo em vaig fer més major, entenia millor les coses i ja havia passat l’impacte del viatge. Aleshores vaig conéixer tota la veritat.

Des de València la família tractà de trobar els pares a París, perquè ells no sabien el que havia passat, però finalment ho descobrírem tot. –Iaia, no sabia que aquella guerra va ser tan dolenta per a la nostra família i en especial per a tu... Va ser increïble com, amb sols dotze anys, vas superar tot allò. –Sí, em va obligar a fer-me gran molt prompte. Mira, ja estic sentint ta mare cridant-nos per a dinar, val més que hi anem. –Sí, ja tinc fam.

Manuel Argudo Guanyador de la Categoria E de la Modalitat de Narrativa

MISERABLES Será porque hoy se cumplen veinticinco años que estoy en Alaquàs, o será porque mi herida está ahí sin curar, lo cierto es que esta mañana sentada aquí en la mecedora, contemplando como la luz de la primavera llena el salón de nuestra casa, siento deseos de recordar mi propia vida y de contársela a mi hija, antes de que llegue al mundo. Soy una mujer feliz. Tengo 33 años y siempre me acompañará la sombra de mi desgracia. Me siento huérfana, mutilada de lo que más quería, mi madre, mi hermano, mis familiares, mis amigas, mi ciudad. ¡La maldita guerra me lo robó todo! Aun así soy afortunada. A dos meses de ser madre, hemos decidido llamarle a nuestra hija Esperanza. La ilusión del futuro no borra el dolor del pasado. MIS PRIMEROS RECUERDOS Puedo cerrar los ojos y transportarme a mi ciudad de nacimiento, Hanns, y a mi país, Siria. Veo mi colegio, estoy jugando con mis amigas. A los siete años ya sabía qué quería ser de mayor, maestra. Mi madre Sara me llevaba y me recogía. Recuerdo la ternura y calidez de sus besos. En casa todo estaba en orden. Recuerdo a mis padres leyendo los dos en sus tiempos libres. En casa había libros por todas partes. Salíamos a pasear los fines de sema-

na que mi padre no trabajaba en el autobús. Los cuatro juntos, cantando y riendo. Recuerdo a Mazen en su carro llorando por bajarse. La desaparición de mi hermano en aquella noche infernal no la puedo borrar de mi mente. ¡Cuántas veces escuché a mi madre decirme: «Rane, no molestes más a tu hermano»! No es lógico que una niña con ocho años guarde tantos recuerdos. Yo puedo hacer un relato de mi vida completo, desde las bombas malditas. LA NOCHE QUE MARCÓ MI VIDA Quien no haya vivido algo parecido, no podrá entenderlo. Ni siquiera yo entiendo como sobrevivimos aquella noche. Mi madre y Mazen no sobrevivieron. Desaparecieron en la oscuridad, un monstruo se los tragó. Tiempo después, mi padre me contó los detalles de nuestra desgracia. Todo empezó con la guerra. ¡Maldita guerra! ¡Malditos miserables que la provocaron! Teníamos todo lo que debe tener una familia para vivir y ser felices, algo tan lógico como lo que tiene hoy una familia normal en Alaquàs: casa, colegio, familia, ropa, comida, libros, amigos… pero llegó el día del bombardeo. Desde aquella mañana, ya no teníamos nada, ni siquiera familia. Murieron mis abuelos, mis tíos, mis primos. Solo quedamos nosotros, en la calle, abandonados. Todos lloraban y temblaban de miedo, querían salir de aquel infierno. Mis padres decidieron huir de la guerra para salvar nuestras vidas, a donde fuese. Con los ahorros que tenían y con dos mochilas de ropa y comida, nos subimos a una barca de goma, en una noche de invierno, rumbo a no se sabía

dónde. Mi padre me contó que pagó la cantidad de cuatro mil euros por sacar de allí a su familia. Las mafias hacían negocio con las gentes destrozadas. ¡Indignos y miserables! Gentuza. Apretujados en la lancha de goma, no cabía un alfiler. Todos en silencio. Solo se escuchada el ruido del motor y el romper de las olas del mar. El cielo estaba oscuro. La temperatura fría, el salpicar de las gotas de agua nos mojaban, a pesar de los impermeables. El miedo se veía en los ojos desesperados de todos. En cualquier momento la lancha podría volcar y ahogarnos. Cristianos, chiitas y sunitas, cada cual rezando para poder llegar a tierra. Llegan todavía hoy a mi cabeza aquellos gritos potentes de mi padre: «¡Sara, Sara, Sara! ¿Dónde estás?». Mi madre ya no estaba, aquella ola maldita golpeó la lancha, casi vuelca. Había desaparecido mi madre y mi hermano, el mar se los tragó. Mi padre le gritaba al tipo que manejaba la lancha: «¡Pare, pare! Mi mujer y mi hijo se han caído, se van a ahogar. ¡Pare!». Pero aquel miserable no hizo ni caso. Todos guardaban silencio, agacharon la cabeza. Mi padre quiso tirarse al agua, pero un hombre grande y fuerte se lo impidió. Cayó de rodillas en medio de la lancha, me cogió, me apretó contra su pecho y no dejaba de llorar. ¡Qué miedo! La oscuridad, el ruido del agua asesina, el frio, la inmensidad del mar, hacían presagiar que todos moriríamos solos y abandonados. La imagen de mi madre y mi hermano siendo tragados por el mar, me acompaña. Es un fantasma que ronda por mi vida. Odio el mar, el silencio, el miedo, todo ello me persigue. Esa noche marcó mi vida.

TIERRA Y VIDA Amanecía cuando alguien gritó «¡Tierra!». Todos se quisieron mover, casi se hunde la lancha. ¿Dónde estábamos? Ni idea. Había esperanza. Ya no moriríamos ahogados. No llevábamos nada, solo queríamos vivir. Al acercarnos a la orilla vi a un grupo de hombres que venían hacia a nosotros, jóvenes y fuertes. Nos sonrieron, no eran policías, estaban para ayudarnos. Nos cogieron en brazos a los niños y nos sacaron sin mojarnos. Me cogió un hombre joven y guapo, me miró a los ojos y me dijo: «¡No tengas miedo, ya estás a salvo!», creo que lo dijo en mi idioma. Aquellos ojos, aquel abrazo, aquel ser humano me transmitió un rayo de luz. Sentí que yo le importaba a alguien. Aquello fue como pasar de la muerte a la vida. Después me contó mi padre que aquel grupo de hombres eran voluntarios catalanes, que estaban ayudando a gente como nosotros, sin apoyo de ninguna administración, corriendo con sus propios gastos. ¡Que gratitud siento por aquellos hombres buenos! EL ACUERDO DE LA VERGÜENZA El mismo día que llegamos al campo de refugiados de Idomeni, en Grecia, se firmó el «Acuerdo de la Vergüenza» por parte de todos los presidentes europeos, con el presidente de Turquía. ¡Miserables y mil veces miserables! La solución para no molestar a los europeos fue no dejar pasar de Turquía a los que huían de la guerra. Trueque de dinero por vidas humanas. Como animales. Dinero manchado de sangre. Nunca entendí, ni ahora 25 años después puedo entender, cómo se llegó a ese holocausto real, a la vista de todos.

Sociedades democráticas, con ciudadanos responsables e instituciones que velaban por los derechos humanos cerraron los ojos y dejaron morir a miles y miles de pobres gentes, ahogadas en las entrañas de los mares, sin hacer nada y después los metieron en campos de concentración de un país que no respetaba los derechos humanos. ¡Qué falta de humanidad! Siempre me he preguntado con dolor: ¿Dónde estaban los buenos políticos? ¿Dónde la justicia universal? ¿Dónde las monarquías y realezas? ¿Dónde las iglesias y sus misericordias? ¿Dónde los partidos de izquierdas? ¿Dónde Naciones Unidas?... ¡Cuantos silencios cómplices! Había que estar allí, en el campo de refugiados de Idomeni para saber lo que podía sentir una niña de ocho años y un padre que había perdido a su esposa, a su hijo, a sus familiares, a su ciudad, su país y todas sus pertenencias. Ahora estaba siendo tratado como un apestado. Unos meses antes éramos una familia normal, como hoy en Alaquàs. Guardo en casa un buen álbum de fotos, que me regaló un amigo de Aldaia, donde están las imágenes más vergonzosas, indignas, dolorosas, increíbles e inhumanas de aquel premeditado holocausto, que solo se diferencia del anterior, porque ahora las fotos están en color. Las cámaras de gas fueron el fondo del mar. Aquellos daban las órdenes de exterminio con correajes y botas de cuero y estos con trajes de Armani y zapatos Martinelli. ¡Miserables los unos y los otros! Cuanto lloraba mi padre y todos los que estaban en aquel campo de concentración, sin saber qué futuro les esperaba. Alambradas, barro, frio, lluvia e indiferencia estaban presentes cada día, sin nadie que informase de nada. La comida poca y mala. Dormíamos en el suelo húme-

do. Solo teníamos nuestro lo que cabía en la mochila. Yo jugaba con las niñas en medio de aquellos barrizales. Nos reíamos a veces. Éramos tan solo unas niñas. Hoy sabemos que miserables fueron quienes nos trataron con aquel desprecio. ¿Qué mal habíamos cometido nosotras? ¿Qué peligro suponíamos para la convivencia entre los europeos? LA BUENA GENTE EXISTE Mi padre nunca lo supo. Él siempre pensó que el destino ya no se quiso ensañar más con él, le tuvo compasión. Que nos incluyeran a nosotros en el grupo que iría a Valencia fue lo mejor que nos pudo pasar y es por ello que estaré agradecida toda mi vida. Me contó mi padre que tan solo le preguntaron un día que a qué país y ciudad le gustaría marchar si llegase la ocasión. Él todavía ni se lo había planteado, porque la vida en el campo de concentración presagiaba lo peor, ser devuelto a Turquía, o quizás a Siria. Pero contestó con unas imágenes que llevaba en la cabeza. Recordó a una guía española, con la que realizó varios circuitos y con la que entabló una relación agradable. Ella era valenciana y le hablaba muy bien de Valencia, del buen clima, la paella, la Albufera, la ciudad moderna de las artes y las ciencias, el casco viejo de la ciudad. Mi padre contestó sin pensarlo: «¡A España! ¡A Valencia!». Cuando nos confirmaron que nos embarcábamos hacia Valencia, mi padre volvió a llorar de alegría. Se acordó de la guía y pensó que el destino, para bien y para mal, siempre es un misterio que tiene un punto de partida y nunca sabremos el porqué.

Ya estaba bien entrado el verano, cuando el precioso ferri de la empresa Transmediterránea nos recogió en Grecia para llevarnos a Valencia. Nunca podré olvidar aquella tarde luminosa y festiva. Digna de ser conservada con letras de oro en el libro de la vida, donde un pueblo hizo más grandes las palabras: dignidad y humanidad. Siento ganas de llorar cuando recuerdo como salieron a recibirnos barcos, barcas de pescadores, yates, motos de agua, embarcaciones de Cruz Roja que, rodeando nuestro ferri, nos aplaudían. Sonaba la música, porque en muchos barcos había bandas de música. Aquello era una fiesta. Al llegar al muelle, no podíamos creer lo que veíamos. Allí había miles y miles de persona aplaudiendo y sacando pañuelos blancos. Nos estaban esperando, nos querían, se alegraban de vernos llegar. Éramos importantes los que horas antes estábamos desahuciados en un campo de concentración. Aquello parecía un sueño. No había prisa por bajar. Llegamos con una mochila. Allí cabían todas nuestras pertenencias para comenzar una nueva vida. Cientos de falleras y falleros vestidos con sus mejores galas esperándonos. Vi llorar de alegría a los que había visto llorar de tristeza y desesperación en Idomeni. Quinientos seres humanos acogidos como tales. Los responsables políticos de esta gran aventura estaban en primera fila. El gobierno valenciano con su presidente y vicepresidenta saludaron a una representación en nombre de todos. Eligieron entre ellos a mi padre. Allí estábamos los dos saludando a personas que no sabíamos quienes eran. Mi padre se había puesto una camisa blanca, la única que conservaba, un pantalón vaquero y los zapatos relucientes, como le gustaba llevarlos. Mi padre estaba guapo. Yo

vestía casi a juego con mi padre, pantalón vaquero y una blusa amarilla. Mi padre saludó a una señora joven y guapa, estaba sonriente, se la veía feliz. Acercándose a mí, se puso de cuclillas, me miró a los ojos. Ella llevaba gafas, se las quitó y me dijo en mi idioma «¡Hola! ¿Cómo te llamas? ¿Cuántos años tienes?». Yo le contesté: «Me llamo Rane, tengo ocho años». Ella me dijo: «¿Te puedo dar un abrazo?». Le dije que sí con la cabeza. Y me abrazó tan fuerte como lo hacía mi madre, y me besó como lo hacía mi madre, sus labios eran dulces y tiernos, como los de mi madre. La vi llorar, miré a mi padre y también lloraba. Vi llorar a mucha gente, también al presidente, pero sabía que lloraban porque nos querían. La música no dejaba de tocar, ni la gente de aplaudir. Después supe que aquella señora se llamaba Mónica y fue la que más empeño puso para acogernos, para sacarnos de aquel infierno, dicen que se peleó con el gobierno de la nación. Ella inundó de fortaleza mi niñez cuando más lo necesitaba, las bombas y la maldad humana me habían sumido en la desesperanza. La ausencia de mi madre me había dejado un vacío de afectos que necesitaba llenar. UN PUEBLO PARA ESTIMAR Como tenían organizado, nosotros seríamos acogidos en el pueblo de Alaquàs. Allí estaba un grupo de personas, que nos saludaron y nos llevaron en coche hasta la puerta de la casa, la que sería nuestro futuro hogar. No podíamos creerlo, mi padre volvía a llorar de emoción y agradecimiento. Una mujer joven que hablaba nuestro idioma nos dijo que estas personas representaban a todo el pueblo, querían ayudarnos en lo que necesitásemos. El ayunta-

miento buscó la casa. Ellos habían comprado comida y recogido un dinero para poder empezar a vivir. Se despidieron de nosotros. Nos dejaron la nevera llena. La casa tenía todo lo necesario para vivir. La mujer que hablaba nuestro idioma se acercó a mí, es-taba sonriente, era guapa y cariñosa, me preguntó: «¿Cómo te llamas?». «Rane», le contesté. «¿Y tu padre?». «Samer». Me cogió de las manos y luego me dio un abrazo bien fuerte. Yo estaba agotada. Hubiera deseado que me cogiese como mi madre y me llevase a la cama, pero solo me dio dos besos, parecidos a los de mi madre. Después de cenar un poco, nos fuimos a dormir. ¡Dos camas preciosas! Mi padre me abrazó, me besó, me tapó con la sabana y sentado en su cama me dijo: «Rane, hija mía. No olvides el día de hoy nunca. La buena gente hace cosas buenas y la gente mala solo hace que maldades. Hoy hemos vuelto a la vida, porque personas buenas nos han ayudado». ECHANDO RAICES Vivíamos en el casco viejo, en la calle de Valencia, junto a la plaza de Sant Roc, nuestros vecinos y la gente de la parroquia del Olivar nos ayudaron mucho. Mi padre encontró trabajo de su oficio, conductor de autobuses, en la empresa Martínez, con un buen salario. Realicé mis estudios de primaria en el colegio de la parroquia, a los pocos meses ya tenía amigas, aprendí pronto los dos idiomas, castellano y valenciano, sin perder el mío, que lo hablaba con mi padre. No practiqué ninguna religión, ni la musulmana con la que viví mis primeros años, ni con la cristiana a la que nunca

me obligaron. Tampoco mi padre me obligó a profesar ninguna, él tampoco lo hacía. Viví una juventud feliz, cómoda y sencilla, siempre marcada por nuestra propia historia. Mi padre nunca quiso tener relación con mujer alguna. Sara, mi madre, fue su único amor y creo que siempre se sintió responsable de aquella noche dramática, cuando el mar se tragó a ella y a mi hermano. La vida de mi padre la destrozó la guerra, él fue lo que los miserables llaman «daños colaterales de las guerras». Su infarto tan repentino y temprano me dejo sola y desamparada. Me dolió que no pudiera disfrutar de su jubilación recién estrenada. El no dejó de sentirse un inmigrante lleno de heridas imposibles de curar, con ellas se fue y a mí me dejó con las mías. EL AMOR Acabé la carrera. Mi sueño de niña con siete años. Soy maestra. Tengo la suerte de dar clases en la escuela de adultos, en las instalaciones del castillo de Alaquàs. Algunas noches todavía me despiertan los fantasmas de aquel tiempo y me veo gritando. ¡Mamá, Mamá! ¡Bombas, guerra! ¡Agua asesina! ¡Papá, papá! ¿Vamos a morir ahora? Pero tengo a mi lado a Pau, que me abraza, me besa en silencio y me dice «Tranquila, es solo un sueño». El amor de Pau llena mis vacíos, sombras y miedos. Junto a él soy más fuerte, me siento más segura. Pau vive de su pintura y para su pintura, es un artista que necesita su tiempo y su espacio de creación. Es un hombre de su tierra, de su pueblo. Vivimos en esta casa familiar donde huele al azahar de los naranjos del jardín y desde

mi ventana tengo de frente el castillo de Alaquàs, la plaza de la Constitució, el ateneo, la calle mayor… Por las tardes paseamos por el casco viejo, bordeamos el cuadrilátero del castillo, hermoseamos nuestro amor y ahora el fruto de ese amor. A punto de ser madre, enamorada del hombre que me ama, querida por la gente de este pueblo, que es mi pueblo y será el de mi hija, no puedo evitar revivir la historia de mi vida. Yo no me siento inmigrante como mi padre, pero no tengo ni tendré todas las heridas de la guerra y la maldad humana curadas. No olvido, y tampoco sé si perdono a quienes mutilaron mi vida y la de mi familia. Hay días que maldigo una y mil veces a los estados, las fronteras, las banderas, las religiones, los ejércitos, los políticos y los contrabandistas. ¡Maldigo a los que crearon la guerra en mi país! Americanos, rusos, europeos, suníes, chiís, islamistas. Todos miserables. Indignos seres humanos, faltos de dignidad. Maldigo a los que firmaron el Acuerdo de la Vergüenza, a los que pusieron alambradas para coartarnos la vida, a los que crearon el nuevo holocausto por puro egoísmo. ¡Políticos miserables sin entrañas! No quiero revivir con amargura aquel exterminio que me tocó vivir. Pero no puedo vivir ignorando como si nada hubiese pasado. Soy la niña Rane que vi morir a mi madre en el Mediterráneo y soy la Rane adulta que va a ser madre de Esperanza. Soy un ser lleno de lágrimas amargas por el país que me expulsó con aquella guerra. Soy la mujer feliz y llena de gratitud a la gente que me acogió, como un ser humano. Mi razón dice: ¡Miserables! Y mi corazón dice: ¡Esperanza!

Judith Ferrando Guanyadora de la Categoria Conte Infantil de la Modalitat de Narrativa

Cançó de bressol per al petit gira-sol Vet aquí que en un poblet poblàs on tothom tenia nas... en aquell temps en què les bèsties parlaven, els arbres cantaven i les persones callaven... hi havia, just a la vora d’un camp de blat, una família d’eixerits gira-sols. Una matinada de primavera, quan els gira-sols romanien fent becaines a l’espera que l’alba portés amb ella els primers rajos del dia, una cosa diferent hi havia. Què era allò que amb prou feines es podia veure? Era una floreta escarransida, com poc feta, fràgil i dèbil. Es tractava d’un petit gira-sol de tan sols unes hores de vida. Quan per fi el Sol il·luminà el camp de blat, el nounat despertà i obrí per primera vegada els seus ulls dirigint-los cap aquella llum tan càlida que acaronava la seva tendra careta. El nostre amic estava feliç, es sentia meravellosament bé amb aquella tèbia sensació. Mentrestant, un ocell avisat que anava en busca d’alguna llavor per a menjar s’acostà als gira-sols que, de bona gana, sempre li donaven unes pipes compartint així allò que tenien. L’au, en veure el nou membre d’aquella família s’acostà a ell amb molta curiositat. La flor i l’animal es somrigueren i, de seguida, es feren bons amics.

El petit gira-sol passava els dies observant aquell Sol del qual estava plenament enamorat. Com gaudia de la seva temperada presencia! Però dia després de dia, durant una estona, l’au visitava a la jove planta i li explicava allò que podia veure cada vegada que sobrevolava els camps, els boscs, les muntanyes, els rius, els llacs... Al petit gira-sol l’encisava escoltar al seu benvolgut amic. «Que savi que és!», pensava mentre atenia les seves històries. Quan aquest se n’anava la floreta seguia observant el seu amor el Sol fins que es feia fosc i s’adormia, somiant trobar de nou el seu amat l’endemà. Un dia, estava tan absort escoltant les aventures de l’au que no es fixà en els núvols tan grisos que havien cobert el cel. De sobte, mentre gaudia d’un dels relats de l’ocellet, li caigué una gota sobre uns dels seus pètals. Llavors se n’adonà. Aixecà la vista i allí hi havia aquells núvols obscurs i espessos que tapaven el seu estimat Sol. «Aparteu-vos» va cridar enfadat en veure que s’interposaven entre ell i el seu Sol. Però els núvols, lluny d’apartar-se, respongueren amb un tro fort, seguit d’una pluja densa que el banyà de dalt a baix. El petit gira-sol, espantat, intentà amagar-se, però no va poder moure’s d’on estava arrelat. «Qui tingués ales per poder marxar i volar tan alt que arribés al costat del meu benvolgut Sol...» pensava la floreta que restava atemorida. S’entristí en imaginar que tal vegada ja no tornaria a veure el Sol i començà a plorar.

Quan la tempesta per fi va passar i la pluja quasi no hi era, l’ocell va anar a visitar el seu amic. El va trobar remullat, esporuguit i trist. El gira-sol estava desconsolat. Llavors l’au, amb molta dolçor i tendresa, li cantà una cançó de bressol que sa mare li entonava a ell quan era xicotet i també tenia por de la pluja:

Cançó de pluja1 No sents, cor meu, quina pluja més fina? Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son… Hi ha dues perles a la teranyina, quina conversa la pluja i la font! No sents, cor meu, quina pau més divina, Amb la música dels núvols desfets? Pluja de nit, delicada veïna, dentetes d’aigua en els vidres quiets… [...] No sents, cor meu, quina pluja més fina? No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? No sents, cor meu, quina pau més divina? No sents, cor meu, que la pena se’n va? No sents, cor meu, quina pluja més fina?

«Cançó de pluja», poema de Josep Maria Sagarra. Hi ha una versió cantada per Celdoni Fonoll inclosa en Antologia 1974-1998 i disponible en: www.youtube.com/watch?v=snevhH8PnXc

La flor començà a sentir-se cada vegada millor, aquella melodia la bressolava i la reconfortava. A més, l’aigua de la pluja havia calat dins de la terra, nodrint així la flor. «Ara podràs seguir creixent forta i sana» li digué el savi ocell. «Demà eixirà de nou el Sol i veuràs com torna a brillar». Des de llavors el gira-sol no tingué més por dels núvols, els trons i la pluja. Sabia que era necessari que plogués perquè ell i tots els éssers vius creixeren ferms i saludables. A més, encara que taparen el Sol, seria per un curt període de temps i després tornaria a resplendir. I... sabia que vindria el seu amic alat a cantar-li aquella cançó tan bonica. Deu ser per això que sentim els ocells cantar quan acaba de ploure? A la cric-cric, el conte ja està dit; a la cric-crac, el conte està acabat i qui no s’alce té el cul foradat.

Mariano Jurado Guanyador de la Categoria E de la Modalitat de Poesia

Tiempo y vida El tiempo es circular, empieza con la primera flor y en la última nevada termina. Circular, sobre una línea infinita... Es arena que cae o cuarzo que vibra. Son campanadas, suma de sol y lunas. La vida es sierra, valles y montañas. Noches y días, lluvia y brisa... Es ternura, lágrimas y todas las caricias. Vida, atardeceres y albas en mil lunas seguidas... Dolor y risas sin medida, un mismo instante empieza y termina. Tiempo y vida enlazados, trenzados en dos líneas... tejen esfuerzo y madurez, sangre, heridas, alegría y risas. Tapiz sin tiempo... Cada día es nueva vida.

Ă ngelus Lejos, en el pueblo, suenan las campanas. Tocan a oraciĂłn... es la hora del misterio. El sol clava la sombra en los pies del jornalero que erguido seca su frente y mira al cielo. Siente escalofrĂos. Por su espalda bajan hilillos blancos de sudor que riegan el suelo. Descansan azada y jornalero. El olivo se retuerce quieto de amor, de profundo respeto... En sus ramas, canta un jilguero.

Bajo el sol Tú te escribes en la tierra de que vives. Otros sueñan versos en noches blancas... se labran en versos y páginas. Ahora, tierra y verso se funden en una misma esperanza. Gritos del pueblo, pena desgarrada escrita con sudor, juntas las dos almas. Justicia y libertad trabajada por todos... única causa.

Juntos No quiero ocultarme entre letras y versos. Quiero gritar, decir lo que pienso. En cada poema mostrar lo que siento. Escribir contigo, andar caminos de justicia y juntos buscar la paz... la belleza, lo bueno. Quiero que mis versos arranquen sonrisas, que remuevan las tripas, que afloren sentimientos. Solo entonces mi poema tendrรก sentido, el poema serรก poema. Entonces serรก nuestro.

Mecánica (piñón y rueda) Para Gemma y Salva: en continuo agradecimiento...

Juntos rodamos por la vida. Diente a diente con fuerza empujamos, nos agarramos a ella. No importa que tú gires a derechas y yo a izquierdas. No importa quién de los dos da más vueltas. Importa, sí, que juntos rodemos hacia una misma meta.

Vergüenza «Solo le pido a Dios que lo justo no me sea indiferente, que la muerte no me encuentre sin haber dicho lo suficiente...» Mercedes Sosa

Siento vergüenza cuando muere un niño indefenso y yo estoy vivo, o eso creo. Vergüenza, de vivir entre injusticias y no hacer nada serio. A veces... junto al débil no me veo. No me veo, ¡no me veo! Vergüenza, por abandonarme a la comodidad... por no luchar más por lo que creo.

Estoy vivo SĂŠ que estoy vivo cuando voy al mĂŠdico... cuando me duelen las injusticias dentro. Vivo, cuando escribo, veo, siento... Feliz cuando vuelo entre pajarillos y viento. Y me siento vivo, violento entre moscas de muertos, entre rapaces humanos, entre carroĂąeros. Vivo, ante la injusticia... vivo al desaliento. Por un mundo mejor, quiero seguir viviendo.