Editorial Ara sí: toca fer vacances. La temporada castellera ha estat molt llarga. Amb les Decennals, vam arrencar els assajos al gener (de fet, pràcticament no vam parar d’assajar), i fins fa unes setmanes no hem arribat al cap del carrer. Les hem vistes de tots colors, però aquest final de temporada ens ha donat, com a mínim, un parell de lliçons. La primera la destaquem en portada. I és que les nenes, noies i dones de la Colla Joves Xiquets de Valls ens han demostrat que la il·lusió, l’esforç i les ganes poden moure muntanyes. La segona és que malgrat les adversitats som capaços de descarregar castells de nou, i és en aquests moments difícils on una colla es diferencia d’una gran colla. Som la colla que fa més anys que ho fa ininterrompudament, des de la temporada 1988, i n’hem d’estar molt orgullosos. Si comencem la temporada que ve treballant fort i tots a una podrem fer encara molt més. Ara, com dèiem, és el moment de passar pàgina i de passar-nos-ho bé tots plegats amb les festes de la Colla. La comissió de festes hi ha dedicat moltes hores i esforços perquè tots puguem trobar-hi el que esperem. I el que és més important, tenim deu dies per estar en companyia de la nostra família vermella. A gaudir-ne!
Sumari n. 82
04 No ha estat un any fàcil. Ha estat fàcil
Valls , desembre 2011
05 Tot està a les nostres mans
Edita: Colla Joves Xiquets de Valls C/ Gassó, 20 http://www.collajoves.com
06 Amunt!!!
Equip de redacció: Roser Llagostera, Montse Solé, Salvador Magre, Josep Ramon Marquès
10 Sortides
Publicitat: Josep M. Urquia
18 Mallorca, 1935
Foto portada: Arxiu Colla Joves
20 Manacor
Fotografies: Arxiu Colla Joves Imprimeix: AG Edicions, S.L.U. Dipòsit Legal T-1233-83 Amb la col·laboració de:
08 L'entrevista
14 40 - 30 - 25 -10
21 Sortides a la muntanya 23 La Canalla de la Colla 24 L’actualitat a la Coordinadora 25 Biblioteca castellera 26 20è aniversari del pilar de 4 a l ‘Aneto
L’equip de redacció de la revista no comparteix necessàriament les opinions expressades pels autors dels articles.
28 Més que castells 29 This is Anfield 30 Orgullosos de ser de la Joves... al món
No ha estat un any fàcil. Ha estat fàcil Sembla un títol contradictori, però us puc assegurar que, si em sé explicar en aquestes línies, ho entendreu. Que no ha estat un any fàcil, tots ho sabem. Massa caigudes arrosseguen una manca de confiança que, com és lògic, es transmet inicialment als pisos superiors i, de retruc, a cadascú de nosaltres. Els castells no han anat bé, però, si més no, hem pogut mantenir els nostres galons de nou. Podem vantar-nos de ser l’única colla que des de l’any 1988 hem anat descarregant, com a mínim, un castell de nou en cada temporada. Gràcies a Déu, tots els accidents han acabat en ensurts, però el patiment inicial no ens l’estalvia ningú. Permeteu-me aquí significar una persona molt especial, la Maite. Hem passat junts moltes hores a serveis d’urgències d’alguns hospitals i, sincerament, m’agradaria que hi hagués més persones amb la mateixa sensibilitat que ella. L’altre moment difícil de la temporada va ser haver de renunciar a l’actuació de Santa Tecla a Tarragona. Havíem lluitat molt per aconseguir de ser-hi presents i prendre la determinació de no assistir-hi va ser molt complicada. Hem rebut mostres d’adhesió a la nostra decisió felicitantnos per una actitud lloable, però no podem oblidar que, en definitiva, no estàvem en condicions d’oferir al públic assistent i a nosaltres mateixos el nivell d’actuació per a la qual se’ns contractava. Aquí també voldria afegir un parèntesi per evitar lectures equívoques. Hi ha altres actuacions rellevants al llarg de la temporada i en les quals no hem pogut oferir tot el que s’espera de la nostra colla. Dono les gràcies personalment a les persones que han continuat confiant en nosaltres i ens han contractat. Vull pensar que l’historial de la Colla Joves Xiquets de Valls en aquestes places ha estat un dels motius principals per comptar amb la nostra entitat, malgrat els moments que vivíem aleshores. D’altra banda, l’actuació de Tarragona l’havíem anat a cercar nosaltres convençuts que podríem competir a un gran nivell. També ha resultat molt colpidora la desaparició de companys molt estimats. Desitjo que les seves famílies es vagin refent i que nosaltres no els oblidem mai. Ara a la segona part. Ha estat fàcil. Mireu, ser president de la Colla Joves Xiquets de Valls ha estat millor del que esperava. El meu més sincer agraïment a l’expresident Josep M. Cortès i al nostre president d’honor Ramon Barrufet i la seva família. Gràcies també per l’actitud positiva de la junta que encapçalo i per les mostres de suport cap a mi i cap a les persones que m’acompanyen. Hem fet dos viatges, Grenoble i Manacor, fantàstics. Els qui hi hem anat ens ho hem passat molt bé i això és gràcies al bon comportament i a les facilitats que va posar tothom.
4
Quins grans companys i companyes que tenim! M’agradaria també que veiéssiu l’ambient de la junta; són unes persones molt capaces i cadascuna d’elles ha volgut destinar part del seu temps a intentar engrandir la Colla Joves. És un orgull estar amb ells. I hem recuperat la revista Foc Nou, amb una gran qualitat i un gran equip de redacció. I sense oblidar la nostra Escola de Grallers, gaudiu-la. Són fantàstics. I, especialment, vull remarcar la nostra canalla. Moltes gràcies per tractar-me tan bé. Sense ells i elles els castells no són possibles; són el present i són el futur de la colla. En saben moltíssim i la seva resposta sempre és l’adequada. I per a la propera temporada, il·lusió i ganes no ens faltaran, us ho garanteixo. Continuarem demanant-vos molta complicitat, implicació i estimació a la Colla Joves Xiquets de Valls. A veure si també som capaços que us sentiu estimats i respectats per tots nosaltres. Per acabar, deixeu-me demanar disculpes si alguna cosa no s’ha fet prou bé. No sempre tot surt com un voldria. Ho sento. Una abraçada. Josep A. Fernández President
Tot està a les nostres mans
Un cop acabada la temporada, a partir d’ara, serà l’hora de passar comptes de les nostres virtuts i defectes com a colla, les mateixes i els mateixos, per cert, que en altres ocasions ens han fet aixecar grans castells, grans il·lusions i grans esperances. Enguany no. Enguany no ha estat així. En tot cas, en parlarem en el lloc i el moment oportuns, és a dir, a l’assemblea ordinària anual, aquella que atorga responsabilitat i potestat al cap de colla, president, i llurs juntes, i que és o hauria de ser l’inici i gènesi d’una unió complerta com a col·lectiu, tant socialment com castellera, on es fixés la responsabilitat que hem de tenir cadascun de nosaltres, en tant que formem part de la Colla, un col·lectiu amb uns objectius comuns. Tot això ja es veurà, i estic segur que la Colla escollirà el millor camí per encarar el seu futur. El que m’agradaria explicar aquí, però, per alguns seran només paraules més o menys ben escrites, i per d’altres –confio que la majoria– espero que sapigueu entendre el que us vull comunicar en aquest espai on tinc la oportunitat d’escriure, i que pertany a la meva vivència com a cap de colla, en aquest primer any de la meva etapa com a responsable tècnic. Cap de colla no s’hi neix, és més, se n’aprèn gràcies a tots vosaltres, i creieu-me que sense el vostre ajut seria una tasca molt difícil. Fa un any, em vau donar la responsabilitat de treballar intensament per la colla, i us asseguro que no he parat de fer-ho en cap moment. La dedicació que he tingut com a cap de colla ha estat intensa i satisfactòria, encara que molts cops ha estat en detriment de la meva pròpia família. Portar la responsabilitat tècnica d’un col·lectiu com el nostre és sens dubte un repte de grans dimensions, on l’aspecte humà té una importància cabdal, i on hi ha marge fins i tot perquè les relacions entre les persones es puguin malinterpretar, en perjudici dels nostres interessos comuns. El rancor no serveix absolutament de res, el que importa és acceptar els errors i que els altres també els acceptin, i deixar enrere males interpretacions i mals rotllos, que no només no serveixen per a res, sinó que són obstacle important per tirar endavant. Ser cap de colla m’ha servit per poder-me relacionar i interactuar molt més amb tots vosaltres, m’ha permès conèixer-vos millor, i conèixer també moltes opinions, totes però amb un objectiu comú. És realment difícil poder acontentar tothom, per no dir que és impossible. Però sempre que heu volgut, he estat atent a les vostres paraules. Tot això m’ha enriquit molt com a casteller, persona i cap de colla, i si algunes vegades no he pogut estar a l’alçada de les vostres expectatives, voldria que entenguéssiu que he de prendre decisions, encertades a voltes, i d’altres menys. Estic orgullós de molts de vosaltres, perquè us he vist patir amb mi, i disfrutar amb mi la temporada, fins a l’últim alè, i estic orgullós sobretot perquè la gran majoria sempre heu demostrat una entrega imparcial cap a la colla, mani qui mani, peti qui peti, i en les dificultats heu sabut acostar-vos per donar ànims i solucions en moltes ocasions en què el cap de
colla necessitava un cop de mà, i no una mirada intransigent, o un comentari desafortunat. Però el que m’ha omplert més ha estat veure evolucionar castellerament la nostra canalla, dia a dia, assaig rere assaig, i aixecant-se després de les caigudes, moltes per cert on la canalla es va portar de manera excel·lent, carregant castells on altres colles no ho haguessin fet, amb decisió i valentia. Enguany ha estat molt difícil ser casteller i canalla a la vegada, i jo com a cap de colla tinc la responsabilitat de dir-vos que enguany la nostra canalla sí que ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Sant Fèlix i Santa Úrsula han estat un exemple del que estic dient. Repasseu i memoritzeu tots aquests castells, i veureu que gràcies a la canalla vam sortir de plaça amb la cara ben alta. Les persones ens equivoquem; l’experiència, sortosament, s’adquireix amb el temps, però sempre, sempre, queden les relacions humanes, el respecte, l’actitud positiva, la d’aixecar la cara i parlar, i tirar endavant, i ser prou responsable per opinar però sense fer mal amb les teves opinions, pensant que la persona que va al davant i la seva junta són els primers de voler el millor per a la Colla. Com deia aquell, la glòria més gran no consisteix a no haver caigut mai, sinó a haver-se aixecat després de cada caiguda. I “aixecar-se després de cada caiguda” depèn de tots, absolutament de tots nosaltres. Recordeu qui som i on volem anar, i decidiu el camí que voleu agafar. Gràcies companys i companyes, castellers i castelleres, fins a la pròxima temporada, i recordeu: tot està a les nostres mans, fins i tot els nostres errors Visca la Colla Joves, i que visquin els seus castellers!!! Joan Barquet i Colomer Cap de Colla
5
Amunt!!! Diumenge 23 d’octubre. Meteorologia incerta. Les previsions no són gaire positives. S’han pronosticat pluges i el cel enfosquit del trajecte fa témer el pitjor. La cita és important. Tant per Valls com pel món casteller. No ho pot ser menys, doncs, per qui va acceptar d’apadrinar per primera vegada la temporada! En la memòria, un acte en la mateixa Plaça del Blat que avui m’espera. Però si llavors va ser acompanyant les dues colles que havien tingut l’amabilitat i la gentilesa de superar els seus recels per coincidir en el nomenament, avui les trobaré orgullosament enfrontades en la sana competició que tanca el cicle. Principi i final d’una temporada a la que em sento vinculat per la satisfacció de saber-me elegit per un munt de persones engrescades i participatives, emprenedores i fraternalment unides que han posat els castells en el mapa i Valls en la geografia. Els estic, encara avui, profundament agraït per la confiança atorgada i l’orgull renovat. Per l’amabilitat mostrada l’amistat oferta. Tenen la meva reciprocitat. Avui però, es tanca el cercle i s’acaba el cicle. I així, com aquell que no vol la cosa i no s’adona de la rapidesa del pas del temps, el record del dia del tret de sortida abans de Sant Joan s’uneix al de l’arribada a la meta per Santa Úrsula. La cursa s’ha acabat. La competició espera la darrera demostració de la temporada, tot un pols, en un indret que ha vist les millors torres humanes, en una ciutat que ha empès les més importants demostracions solidaries i en un país que ha vist augmentar l’afició i el seguiment d’aquesta dèria popular a una velocitat de vertigen i amb una intensitat de proesa. La convocatòria va unida a l’efemèride. Fa 30 anys que el món casteller va entrar a una nova època. La que va iniciar els pilars de 9. Era el 25 d’octubre de 1981. Des de llavors ha plogut molt i els esforços per trencar motlles i superar fites no s’han detingut. És clar que encara havia plogut més durant tot el segle anterior en el que aquesta tradició es va mantenir viva però sense el ritme evolutiu i el risc afegit d’aquestes tres dècades. Per això, tot ha canviat malgrat que tot sembli igual. Per això, poder ser present en una cita tan important no pot produir cap altra sensació que no sigui de gran honor i profunda emoció. I fins aquí he arribat. Fins una plaça que es va omplint de mica en mica i que em permet d’observar el seu moviment previ des d’un observatori preeminent. El balcó de l’Ajuntament que tantes trobades castelleres ha vist i presidit, transmet el neguit de les grans diades i les emocions de les grans convocatòries. Les vibracions d’una diada especial. A baix, la gran marea vermella es va arraulint segons la tonalitat de la camisa.
6
I de sobte, els dos grups es van reunint mirant-se de reüll i fent veure que l’altre no hi és. Només acompanyats pels aficionats, els amics, els familiars i els veïns que amplien el cercle, encara irregular, que anirà tancant-se a benefici de la causa. La de construir un ideal, la de fomentar un objectiu, la de promoure una obsessió. Pujar sobre les espatlles dels altres per tocar el cel efímer de la gloria humana. Fer pinya a l’entorn d’una columna que demostrarà la força imbatible de la voluntat. Donar pit a l’esquena de qui confon el seu cos amb el del company per què la base dels castells és comunió carnal, suor compartida, pressió generosa, força controlada, equilibri que motiva, tècnica apresa, braços entrellaçats i mans premudes. Braços i mans que, vistos des del balcó, harmonitzen una estampa diferent i descriuen una imatge idíl·lica. La que reflecteix que la unió fa la força, la que descriu la fraternitat universal, la que emociona la retina i esponja el cor. Per un aficionat de circumstància, com he estat fins ara, i allunyat dels focus de la tradició per raons de procedència, la sensibilitat es situa a flor de pell i l’observació supera la barrera de la indiferència. Ets a dalt però voldries ser a baix.
Ets públic però voldries ser actor. Ets testimoni però voldries ser artífex. I mentrestant, els cossos van pujant, el tremolor es va controlant, l’intent es va consolidant i l’esforç et va embolicant. És clar que algun projecte fa llenya, però la tossuderia fruit del repte marcat pot més que els entrebancs puntuals i les friccions corporals. Tornem-hi que no ha estat res! I en el segon intent, o en el tercer, la capacitat de concentració, la distància precisa, l’escalf de l’entorn, els ànims del món enlairen un pilar que és únic en ell mateix i mai més tornarà a ser igual. Per què aquesta és la gran meravella. La peça única, irrepetible que cada castell és per si sol. Sí, tindrà la mateixa composició, potser fins i tot els mateixos noms i idèntiques cares que el construiran un cop i un altre, però l’art efímer que suposa mantenir la superposició d’uns cossos donats als altres serà irrepetible. Per això una trobada com la de Santa Úrsula. Per què és com seure davant d’un paisatge canviant, d’un mar de mirades concentrades, de cares circumspectes, de silencis còmplices, de veus correctores, de crits provocadors, de gralles identitàries, d’aplaudiments orientatius i de felicitacions còmplices. Pots anar a Valls qualsevol dia de l’any i percebràs una ciutat activa i una societat motivada però si t’endinses en el món casteller, si comparteixes la seva entrega i t’empeltes de la seva gosadia, et sentiràs picat per un virus positiu contra el que no hi ha vacuna possible. Afortunadament. El virus que transmet la satisfacció de veure i palpar que quan la força de les persones suma, tot és millor. I que quan un poble vibra, tot és possible.
Josep Cuní Padrí dels Xiquets de Valls Temporada 2011
7
L'entrevista - Josep Rodon El Josep Rodon és un jove casteller que resideix a Molins de Rei però que sempre té Valls en el seu punt de mira. L’any 2004 va començar la seva aventura a la Colla Joves Xiquets de Valls i des de llavors, setmana rere setmana, trepitja la ciutat per contagiar-se de la seva gran passió: els castells. S’acosta fins a la capital de l’Alt Camp tres dies a la setmana per participar en els assajos i, a més a més, no es perd cap actuació. En Josep no prové de tradició castellera però viu cada diada i cada assaig al màxim. Aquesta temporada 2011 ha assumit la responsabilitat de ser el cap de pinyes de la Colla Joves.
Recordes la primera vegada que vas veure o vas sentir a parlar de castells? De petit recordo que alguna colla castellera va venir a actuar al poble, i ser a plaça amb la família.
Tenies alguna relació amb Valls abans de venir a fer-hi castells? Cap ni una, ni familiar ni professional.
Quin dia vas decidir formar part de la família vermella? I per què una persona que no és de Valls va escollir la Joves? No hi ha un dia exacte en què digués “vull ser de la Joves”. En el meu cas, la Joves sempre ha despertat una admiració fora de Valls; una colla valenta, amb història, la petita (quant a volum de gent) de les quatre grans, capaç de sorprendre... Així que a poc a poc, mentre la meva afició pels castells anava creixent, també ho anava fent l’afició per la colla, i si en alguna actuació coincidia que hi actuava la Joves em posava a les pinyes. Paral·lelament, en l’ambient universitari vaig conèixer castellers de la Joves. Més tard, finalment, un divendres vaig decidir venir pel meu compte a un assaig al local i integrar-me definitivament a la colla.
Què signifiquen per tu els castells? Els castells són moltes coses però sobretot són una pluja d’emocions constants; de risc, competició, alegria, calma, ràbia, cansament, esforç... que empaquetades en dosis setmanals fan que amb el temps els castells t’atrapin de tal manera que sigui la manera de viure la vida; el fet de pensar en castells, d’assumir el calendari casteller com el propi, d’escoltar una cançó o llegir una frase i pensar en la Colla, etc.
Aquesta temporada has estat el cap de pinyes. Tot un repte agafar aquest càrrec? Sí, al principi fa una mica de respecte. Això de ser cap d’alguna cosa ja ho té i en una colla gran com la nostra amb tanta gent pendent, s’accentua més. Però també tens un equip de pinyes amb el qual ens hem entès molt bé, i que han treballat de valent, cosa que ha permès que la feina i la responsabilitat quedi més repartida. I després, a la colla sempre hi ha persones disposades a donar-te un cop de mà en algun moment concret, fet que sempre és d’agrair. 8
Què ha significat per a tu assumir aquest repte? Una descoberta en molts sentits. Des del punt de vist tècnic he après molts detalls més enllà dels coneixements generals d’una pinya, que has de tenir present i als quals has de donar solució sigui en una actuació o en un assaig. Des del punt de vista social, m’ha permès conèixer en amplitud la colla i ampliar el contacte amb la gent que la forma; la gent del nucli dur, gent que no pot implicar-se tant, les noves incorporacions, els joves, els no tant joves...
Quines qualitats s’han de tenir per ser cap de pinyes? Més enllà de ser una persona responsable crec que el primer que ha de tenir és paciència; paciència per aprendre i no volerho fer tot el primer dia, paciència perquè hi haurà situacions de tot tipus en un assaig o actuació. Després ha de saber treballar en equip, sobretot amb l’equip de pinyes però també per saber buscar ajuda quan calgui fora d’aquest. Finalment ser una persona activa per prendre decisions, per saber escoltar i parlar amb la gent de la colla, per detectar i resoldre problemes en una pinya, etc.
Què ha estat el més fàcil en el teu càrrec? I el més complicat? El càrrec comporta responsabilitat, de manera que de coses fàcils molt poques. Ara bé, no hi ha res realment complicat, sobretot si hi ha la voluntat i esforç. A més els castellers que integren la pinya són gent molt soferta i n’han viscut de tots colors: acostumen a ser comprensius i a posar les coses fàcils. El que de veritat és difícil és que les rengles de mans i daus quedin alineades en una pinya de castell amb folre (he, he, he). Per molt que ho haguem intentat no hi ha manera.
Quins aspectes aplaudeixes de la gent amb qui aquest any has tingut contacte? Els castellers han respost de manera positiva? Canviaries alguna cosa de la seva actitud? Els castells són una activitat amateur i voluntària. Però sí que hauríem de saber transmetre la importància de venir a l’assaig, i venir-hi amb una actitud activa. Segurament m’heu vist a mi o algú del meu equip de pinyes amunt i avall de la plaça o el local buscant gent. Si en lloc d’estar desperdigats esperant que algú els vingui a dir alguna cosa o esperant a l’últim moment de tancar la pinya per anar al lloc on li han dit que ha d’anar, estiguéssim més atents i actius, tot aniria més lleuger i l’equip de pinyes més descansat i podria dedicar temps a solucionar altres detalls de la pinya. Sobre el tema de venir a l’assaig, el món casteller ens mostra cada dia que amb compromís i perseverància s’arriben a assolir els grans objectius.
Com viu un cap de pinyes cada actuació? L’actuació es viu amb tensió i concentrat en la feina de lligar una bona pinya pel castell que sigui. Amb l’equip de pinyes es viu pendent de la gent de la pinya; del company que arriba, del que està tocat, de dir on han d’anar i què han de fer, dels canvis que s’hagin de produir, etc. Atent a les decisions que pren el cap de colla, o del que necessiti l’equip de folres. I quan s’acaba un castell, toca el següent, i així fins als pilars, després dels quals et pots deixar anar i pensar en com han anat les pinyes, si es pot millorar alguna cosa o pensar ja en la següent actuació.
Tens alguna mania, alguna superstició en temes castellers? No.
Els resultats de les actuacions aquest any no ens han acompanyat, què creus que ha fallat? No hi ha una causa única. Personalment crec que en moments clau de la temporada no hem sabut transmetre la confiança i seguretat a la canalla que hagués fet canviar el signe o desenllaç d’algun castell i de retruc potser reconduir una mica la temporada. Tampoc hi ha ajudat que no haguem consolidat una alineació en estructures com el tres o el cinc, sobretot en els pisos superiors.
Seguiràs la temporada vinent com a membre de la junta tècnica? No ho sé, ja ho veurem. Tampoc és una decisió que depengui únicament de la meva voluntat.
Si poguessis demanar un desig, quin seria? Guanyar el Concurs.
9
Sortides
Reus 3/10/2011 3 de 8 4 de 8 5 de 8 (carregat) pilar de 5
Manacor 8/10/2011 3 de 7 4 de 8 4 de 7 amb el pilar vano de 5
El Vendrell 16/10/2011 3 de 8 2 de 8 amb folre 4 de 8 pilar de 5 (carregat)
10
Santa Úrsula
Ara sí: quatre de nou descarregat 23 d’octubre 2011 4d9f, 3d9f (c), 2d8f, 2 pilars de 5. La diada de Santa Úrsula, el moment més important de la temporada, ens va deixar el primer castell de nou descarregat aquest 2011, el quatre. La Colla aconseguia així mantenir-se com la que porta més temporades consecutives descarregant castells de nou: ja en són vint-i-quatre, des de l’any 1988. El quatre de nou amb folre va ser el castell triat per obrir plaça. Va pujar impecable, amb el folre treballant amb una comoditat que costa d’aconseguir en aquest castell. Amb molta serenor a tots els pisos, es va aconseguir descarregar, cosa que va desfermar l’alegria de la colla.Continuant amb el programa previst, a segona ronda vam aixecar el tres de nou. Aquesta vegada el castell es va anar obrint de terços i tancant als pisos superiors, i tot just quan l’enxaneta feia l’aleta es va acabar trencant. Castell carregat, doncs, i la feina que havia quedat malauradament a mitges. Encara quedava una ronda per arrodonir la millor actuació de la temporada, i el castell triat va ser un dos de vuit que sí que es va poder descarregar. Per acabar, dos pilars del cinc, un dels quals caminant fins al balcó com és tradició.
11
2on Memorial Natividad Yarza - Bellprat
Quatre de set femení a Bellprat Les dones de la colla realitzen una magnífica actuació en el segon Memorial Natividad Yarza Per segon any consecutiu les dones de la Colla Joves Xiquets de Valls van participar a la segona diada castellera de Bellprat ‘Memorial Natividad Yarza’. Una actuació en honor a aquesta dona, nascuda a Valladolid, que va ser mestra de Bellprat, poble d’on va ser alcaldessa l’any 1934 per ERC. De fet, Yarza va ser la primera alcaldessa de Catalunya i de l’estat espanyol, durant la República. En el marc d’aquesta diada, apadrinada per la dissenyadora Sita Murt, les castelleres de la Joves van obrir plaça amb un fantàstic set de sis. La primera estructura de set que enlaira la nostra colla. Aquesta construcció va servir per fer pujar castelleres poc habituals en els troncs de la colla i que van demostrar un alt nivell. El plat fort, però, es va reservar per la segona ronda quan les dones de la colla van enlairar la seva primera estructura de set pisos que es fa amb un tronc exclusivament femení. Les vermelles van bastir un quatre de set que no va tenir cap complicació. El castell va servir tant per fer debutar algunes castelleres com perquè d’altres s’estrenessin en noves posicions. I el resultat va ser immillorable: quatre de set descarregat i crits simpàtics de: ‘dos pisos més’. Ja en la tercera ronda el castell escollit va ser un dos de sis, també de molta dificultat tècnica, que va comptar a més amb una figuereta marca de la casa. Les vermelles van cloure l’actuació enlairant dos pilars de quatre i dos de tres, evidenciant l’ampli potencial femení de la colla. L’ambient distès i relaxat va caracteritzar una jornada en què les castelleres van ‘fer ballar la mulassa’ la seva cap de colla, Maite Sánchez. L’objectiu de cara l’any vinent és poder acompanyar aquest quatre d’un tres de set i, a més, realitzar-lo amb dones també al pis de ‘baixos’. L’actuació que va comptar també amb la participació de les Castelleres de Sants i les de Vilafranca, que van tenir en els castells de sis el seu sostre, va acabar amb una arrossada popular. Amb aquesta diada es posa de manifest un cop més la importància de la figura femenina en l’única de les colles de l’anomenat G5 que han tingut una dona com a màxim responsable tècnic. Raquel Sans
12
Sortides
Vila-rodona 6/11/2011 4 de 8 3 de 8 4 de 7 amb el pilar Vano de 5
13
40 - 30 - 25 - 10 Dissabte 15 d’octubre de 2011 va ser el dia escollit per la Colla Joves per celebrar uns aniversaris molt especials. En un mateix acte celebrat al vespre al local de l’entitat, es van commemorar els quaranta anys de la represa de l’activitat castellera amb el nom de Colla Joves Xiquets de Valls; els trenta anys del primer cinc de vuit descarregat el segle XX, que obria la segona època d’or dels castells; els vint-i-cinc anys del primer tres de nou descarregat en aquesta segona època i els deu anys del darrer quatre de nou net descarregat per la Joves, a Vilafranca del Penedès, per Sant Fèlix del 2001. L’acte va comptar amb la presència de tres ponents que van encarregar-se de recordar aquests instants, fent esment de la importància històrica que van tenir i alhora explicant records personals relacionats: Joan Climent, component de la colla, va parlar de la represa; Josep Bargalló, casteller torrenc i exconseller en cap de la Generalitat, va parlar del cinc de vuit i el tres de nou, i el vilafranquí Eloi Miralles ho va fer del quatre de nou net. La xerrada va anar acompanyada d’imatges de diversos cinc de vuit, tres de nou i quatre de nou nets que la Colla Joves ha plantat en nombroses places al llarg d’aquests anys, de la retransmissió d’aquests castells històrics i fins i tot de música en directe a càrrec dels grallers de la Colla. Tot plegat va convertir l’acte en un aniversari molt emotiu, que va omplir el local i que va comptar amb la presència de diverses autoritats, com ara el subdelegat del Govern a Tarragona, Ramon Inglès, i el director dels serveis territorials de Cultura, Jordi Agràs. També hi va ser l’alcalde de Valls, Albert Batet, que va clausurar l’acte amb unes paraules, juntament amb el president i el cap de colla de la Joves, Josep Fernàndez i Joan Barquet. L’acte es va acabar amb l’entrega d’un record per als ponents, i una foto amb els caps de colla que van fer possibles aquells tres castells: Jordi Crusells (traspassat recentment, va recollir el record el seu fill), Julià Bascuñana i Tomàs Gormaz (que va excusar l’assistència). Finalment, hi va haver un piscolabis per a tothom.
14
Acte d’homenatge de la ciutat als seus Xiquets amb motiu dels 30 anys de l’inici de l’actual època d’or dels castells La Colla Joves va participar en l’acte d’Homenatge de la ciutat als Xiquets de Valls amb motiu dels 30 anys de l’inici de l’actual època d’or dels castells. Divendres 21 d’octubre, castellers de la nostra colla, entre ells Anton Guasch i Jordi Crusells acompanyats per el cap de colla, Joan Barquet i el president, Josep Fernández van assistir a l’acte commemoratiu al Saló de Plens de l’Ajuntament de Valls on se’ls va fer entrega d’una placa. Seguidament, castellers, aficionats i autoritats locals van presenciar la gesta, trenta anys després, que es va projectar a la façana del consistori d’aquella històrica diada de Santa Úrsula de 1981, trenta anys després. La Colla Joves aconseguia descarregar per primer cop al segle XX el 5 de 8.
15
Mallorca, 1935
La Colla Joves Xiquets de Valls és la primera agrupació castellera a traspassar la Mediterrània Efectivament, la Colla Nova dels Xiquets de Valls, coneguda actualment amb el nom de Colla Joves Xiquets de Valls, seria la primera agrupació en traspassar la Mediterrània. Ho va fer de la mà del torrenc Esteve Huguet, comerciant de vins, i gran aficionat i seguidor de la Colla Nova. El Sr. Huguet, sabent que a Palma s’estaven preparant les festes pel dia 7, 8 i 9 d’agost, es posaria en contacte amb l’entitat organitzadora, Unió Protectora Mercantil, per tal de dur a terme la participació de la mencionada colla. La Colla Nova sortiria del seu estatge social, el Bar Bota, situat al Portal Nou, on actualment hi ha una farmàcia, en direcció cap a Tarragona per tal d’agafar el vaixell-correu en direcció a Mallorca. Seria el dia 7 d’agost i marxarien una cinquantena de castellers capitanejats pel seu cap de colla, en Ramon Barrufet Fàbregas (a) el Blanco, i amb els grallers del Vendrell, Els Astons.
Quatre de Set amb el pilar de 5 al mig. Col·lecció Huguet, dins Món Casteller
A l’arribada a Palma, el dia 8 es desplaçarien a l’Ajuntament per tal de complimentar l’alcalde. Tot seguit, davant de l’ajuntament i a la plaça de Cort, la Colla Nova dels Xiquets de Valls aixecaria els seus primers castells. Aquests serien el 2 de 7 carregat, el 5 de 7, el 4 de 7 amb el pilar de 5 al mig i el pilar de 5. L’endemà, dia 9, hi hagué cercavila pels carrers de la població, on s’aixecaren castells de set en el seu recorregut fins a la finalització, a la plaça de Cort, davant de l’ajuntament, on bastirien un pilar de cinc portat al balcó amb la senyera. Aquí acabaria la seva actuació a les festes. Durant aquests dos dies la Colla rebria moltíssimes atencions per part dels mallorquins.
18
3de7 a dalt del barco. Foto autor desconegut. Món Casteller.
A la nit sortirien de Palma en direcció al port de Barcelona. Arribat el vaixell a Barcelona, abans de desembarcar, la Colla Nova dels Xiquets de Valls bastiria un 3 de 7 de bellíssima execució. La Colla, satisfeta i agraint la col·laboració del Sr. Esteve Huguet, com a premi per les seves gestions per aconseguir anar a Mallorca, li feu entrega de la camisa vermella de la colla amb les seves inicials brodades, ‘A’ i ‘U’, que volen dir Asteve Uguet. Com haurà notat el lector mal escrites, ja que haurien d’haver estat una ‘E’ i una ‘H’. La família torrenca encara guarda la camisa vermella rivetejada per fer-la més bonica. Els seus tres fills formen part dels Nois de la Torre. Aquesta hauria estat, doncs, la primera actuació que una colla castellera hauria fet creuant la Mediterrània. Font documental: -La Nostra Terra (Mallorca),revista mensual, juliol i setembre 1935 -Diari de Tarragona, 27.7.1935 i 8.8.1935 -Món Casteller, pàg. 459 Vol.I Rafael Dalmau Edicions 1981 -Foc Nou, núm.6, del 1984, Temps de Castells VI, per L’Escolà. -Fem Pinya pàg. 38, per Eloi Miralles. -La Crònica de Valls, 17.8.1935 -La Cruz, 11.8.1935 -La Vanguardia, 18.8.1935 Joan Climent
Dos de Set, carregat. Col.lecció Pau Mercadé.
Els castellers que viatjaren a Mallorca. Col·lecció Pau Mercadé “Salvet”.
19
Manacor
Fotos: Abigail RevertĂŠ
20
El Pedraforca
Sortides a la muntanya
El dia 31 d´octubre, la Colla Joves va fer una sortida al Pedraforca. Es tractava de posar el cim del ‘Pedra’ del color vermell de les nostres camises, i ho vàrem aconseguir. El grup de muntanyencs que té la nostra colla va fer una crida per aconseguir el màxim de gent possible, a fi de poder fer un pilar al cim d´aquesta muntanya tan emblemàtica, i ho va aconseguir. A les sis del matí a l’estació d´autobusos ja es veia que faríem ple, ja que hi havia una gentada. Dues hores després, del cotxe estant ja vèiem la silueta impactant del Pedraforca, i a fe que ho és, d´impactant! Els que el veien per primera vegada no es creien que s´hi pogués pujar. Arribats al mirador del Gresolet deixem els cotxes i ens posem a caminar; a partir d´ara i fins que arribem al cim la pujada és constant. Vint minuts després arribem al refugi, hi esmorzem i fem recompte: som 49 persones entre grans i petits. Pujarem per la ruta de la canal del Verdet, que és una forta pujada fins a arribar a les parets que formen el pollegó superior. A partir d´aquí cal fer servir les mans i el peus tot posant molt de compte per no relliscar. És una forta ‘grimpada’ fins a arribar al primer coll, i a partir d´aquí ja es veu el cim però caldrà que pugem i baixem dos avantcims, i que passem tres collets més. En total, gairebé una altra hora d´anar aferrats per aquestes roques. Per fi hem fet el cim. Tots plegats estem eufòrics. Fa molt d´aire i bastant de fred, mengem una mica i anem a fer els pilars. Sí, dic els pilars perquè en fem dos a la vegada, dos pilars de quatre en un lloc únic, a dalt de la part més alta del ‘Pedra’, a 2.506 metres. La veritat és que feia bastanta por, sobretot per la part nord , ja que el ‘pati’ és de set o vuit-cents metres. Per una estona podem dir que el cim del Pedraforca era de color vermell. La tornada és una davallada força dreta fins a arribar a l’enforcadura, però a partir d´allí campi qui pugui, ja que la tartera per uns pot ser molt fàcil però per altres és molt difícil. Finalment, tres hores després d’haver fet el cim, de bell nou som tots i totes al refugi, fem la foto de comiat i tornem als vehicles que tenim aparcats una mica més avall. Joan Roig
21
Sortides a la muntanya
Via ferrada de la Bastille Quan la colla va anar a Grenoble, aquest agost passat, a part de fer castells també es van fer d´altres coses, com anar a visitar el monestir i la bodega on es fa el famós licor Chartreuse, o també uns quants ens en vàrem anar a fer la ferrada de la Bastille. Grenoble, com tots vàrem poder veure, es troba rodejat de dos grans massissos muntanyosos, que estan separats pel riu Isère, força cabalós. A un costat del riu hi ha el massís del Vercors, i al altre costat el massís de Chartreuse, tots dos força alts i espectaculars. Al costat est hi ha el massís dels Dos Alps i la Barre des Ecrins, on hi ha cims de més de 4.000 metres. És el paradís dels escaladors i esquiadors. La gent de la colla a la qual ens agraden les muntanyes no podíem anar a aquest lloc sense fer alguna cosa a muntanya. Com que no disposem de gaire temps, doncs, ens n’anem a fer la via ferrada que hi ha a l’altre costat del riu Isère. Des de Grenoble estant veiem la mola imponent de la fortalesa de la Bastille, que avui en dia és només una atracció turística (segur que molts inclús hi vàreu pujar encara que només fos en funicular). Els muntanyencs vàrem pujar per les parets on els escaladors de Grenoble muntaren una via ferrada força difícil, ja que guanya els gairebé 300 metres que separen les cases de la ciutat fins a la Bastille, buscant la part més espectacular i complicada de les parets. Va ser tot un repte que ens va deixar un agradable sabor i ganes de tornar per aquests paratges tan espectacular. Joan Roig
22
La Canalla de la Colla
L’últim tram de temporada, la canalla de la colla ha realitzat diferents sortides. La primera, com ja comença a ser habitual, va ser a la bolera, el dia abans de Santa Úrsula. Allí ens ho vam passar molt bé i vam riure molt amb els més petits. Són activitats que van orientades a fer que els nens i nenes deixin de banda per una estona els castells i gaudeixin entre ells. L’endemà era Santa Úrsula, una diada molt importat per la nostra colla. Volíem demostrar que podíem descarregar tots els castells que el cap de colla s’havia proposat. Va començar molt bé amb un 4 de 9 amb folre que es va descarregar amb força seguretat. En la segona ronda, les coses es van torçar una mica. El 3 de 9 semblava que pujava força bé, però just després de fer l’aleta es trencà i només quedà en carregat. Això va deixar una mica tocada la colla, que en la tercera ronda es decantà per un 2 de 8 amb folre, un castell que aquesta temporada s’havia descarregat en diverses ocasions. Tot el castell va pujar ferm i no va perillar quasi en cap moment. La diada s’acabava pels de la camisa vermella, i també una temporada no gens bona on només s’ha descarregat un castell de nou. Una altra sortida on va participar part de la canalla va ser la que es va fer al Pedraforca. Van aconseguir arribar al cim, on s’hi van fer dos pilars de 4. També cal remarcar que les nenes, noies i dones de la colla van aconseguir descarregar el 4 de 7 a l’actuació de dones que se celebra des de l’any passat al petit poble de Bellprat. En acabar-se totes les actuacions, la canalla va anar a Port Aventura. Vam gaudir de totes les atraccions, i els espectacles que cada any se celebren per aquestes dates. Ens hi vam estar tot el dia. L’última activitat extra que ha fet la canalla abans de les festes de la colla ha estat una sortida al cinema. Vam anar a veure la pel·lícula Enxaneta en 3D. Hi vam anar amb els més petits, als quals els va encantar de veure els castells en 3D. Ens hauria agradat que la nostra colla hi aparegués una mica més, però està molt ben feta en general. Aquestes han estat les últimes sortides de la canalla aquest any. Ara a passar-s’ho bé amb les festes de la colla, que tenen molt bona pinta. Fins sempre. L’equip de la canalla
23
L'actualitat a la Coordinadora
Els castells estem de moda Aquest final de temporada, sumat al primer aniversari de la declaració per la UNESCO als Castells com Patrimoni Immaterial de la Humanitat, ha provocat que tornem estar en boca de tothom. A més, s’han sumat altres actes paral·lels, que feia temps que s’estaven treballant com la presentació d’un llibre (‘de prestigi’) i la primera pel·lícula en 3D sobre els castells. Però també han sorgit ‘taques negres’. La Coordinadora ha hagut d’enviar un avís a totes les colles de Catalunya, informant que ha aparegut una empresa que fa tallers a les escoles pel ‘mòdic’ preu de 400 € per tres hores de taller. En el món dels castells, hi ha gent que té ingressos, el que es podria dir ‘l’entorn’: qui serveix un àpat a una colla, fa el transports, els periodistes, etc. Tots aquests tenen en comú que poden cobrar gràcies als castells, però realitzen activitats externes a les colles, al seva pròpia activitat habitual. En el cas del taller a les escoles, és molt greu!!! La majoria de colles fem tallers a escoles, parcs de Nadal, etc. L’objectiu no és econòmic (ja que amb sort a vegades et paguen les despeses), sinó que és fomentar l’activitat castellera i intentar despertar l’interès de possibles enxanetes. En el món dels castells, tothom hi entra d’una manera o d’una altra. També hi ha gent que va d’una colla a una altra. Cal diferenciar els adults de la canalla. Una adult entra per molts motius, i si canvia de colla, també tindrà els seus. El que no és ètic és que algú d’alguna colla vagi temptant adults... Però són grans, i ja saben el que es fan. El que encara és menys ètic i és deslleial, és que algú d’una colla vagi a fer tallers a les escoles de municipis on ja hi ha colles locals que ho fan. Aquesta gent, evidentment, parlaran de la seva colla, i en cas d’engrescar algun nen/a, pot ser que hi faci cap. A Valls, les coses estan molt clares. Però fora de Valls no tant. La Coordinadora ha treballat i continuarà treballant per evitar intrusions externes a les colles, que les puguin perjudicar. Per sort, a casa nostra, crec que això no pot passar.
Josep Maria Cortès
24
Biblioteca castellera
Seguim apuntant llibres de temàtica castellera. Aquest cop n’hem triat dos de clàssics, un de recopilatori i, finalment, un volum dedicat a la nostra colla.
Francesc Blasi i Vallespinosa: Els castells dels Xiquets de Valls. Cossetània Edicions. Valls, 1997. Aquest llibre tingué una primera edició l’any 1934 i una segona ampliada l’any 1948. L’editorial Cossetània el va reeditar el 1997. L’autor, Francesc Blasi i Vallespinosa, vallenc, excursionista i autor de llibres de divulgació i viatges, publicà una obra pionera en la bibliografia castellera, tot un clàssic. L’obra és un recull històric de la tradició castellera a la ciutat de Valls. Parla dels orígens, de les colles vallenques i les seves proeses, dels grallers, i en recull testimonis amb noms i cognoms. Francesc Blasi i Vallespinosa fou membre del Patronat dels Castells dels Xiquets de Valls, que donà peu a la fundació de la Colla de la Muixerra el 1947, amb el Ramon Barrufet Fàbregas, el Blanco, de cap de colla. Del Patronat i de la Muixerra en parla amb detall a la part final del llibre i, fins i tot, apunta la Cançó de la Muixerra: ‘Xiquets de La Muxerra, tocant de peus a terra, pugem als infinits. Al cim va l’enxaneta, a dalt farà l’aleta per ésser aplaudits: Amunt i Crits!’ Eloi Miralles i Figueres: Fem pinya! Els castells, símbol i expressió del nostre poble. Diàfora, S.A. Barcelona, 1981. L’autor vilafranquí Eloi Miralles és un conegut cronista casteller. Ha participat en diverses publicacions sobre cultura popular com la revista Castells o Terra de Gegants i ha rebut diversos reconeixements per la seva tasca difusora. El passat mes d’octubre va participar com a conferenciant en l’acte de la nostra Colla 40-30-25-10. El llibre Fem pinya! és un altre clàssic de la biblioteca castellera. Molts tenim el llibre a casa perquè en el seu moment el va distribuir una caixa d’estalvis. Curiosament, es va editar el llibre l’abril de 1981, és a dir, mesos abans de la diada de Santa Úrsula que va iniciar la Segona Època d’Or. Del llibre cal destacar l’apartat dedicat als precedents i orígens dels castells, on aporta uns bons coneixements del fet casteller, l’inventari de colles castelleres del moment amb la seva història i els màxims castells aconseguits i un apartat didàctic i de vocabulari. També en destaca un poema introductori de Salvador Espriu.
Santi Terraza: 50 actuacions castelleres del segle XX. Diades que han fet història. Edicions el Mèdol. Tarragona, 2000. El periodista Santi Terraza és el director de la revista Castells. Ell mateix va recollir el passat mes de juny el premi Joan Ventura Solé que la Colla Joves va concedir a la revista. El Santi Terraza recopila en aquest llibre 50 actuacions castelleres que van marcar la història castellera. L’autor fa una detallada crònica de cadascuna de les 50 actuacions, amb foto inclosa. Comença la recopilació amb la renaixença castellera, seguint amb els primers castells de vuit dels anys 30, les actuacions amb folres dels Nens del Vendrell i acabant amb els gammes extres de la Segona Època d’Or. De la Colla Joves en destaca actuacions com les de Santa Úrsula del 1981 i del 1986, el concurs de 1992, o el cinc de nou amb folre carregat el 1998. Un llibre on tenim resumida la gran història castellera del segle XX. Màrius Martín Caballero: Història gràfica de la Colla Joves Xiquets de Valls. Cossetània Edicions. Valls, 1996. Aquest volum, editat amb motiu del 25è aniversari de la Colla Joves Xiquets de Valls, repassa el període de la Colla del 1971 fins al 1996. L’autor, casteller de la nostra Colla, aporta una bona documentació gràfica, amb un relat, d’any rere any, del que succeeix social i castellísticament a la Colla Joves. Incorpora dos annexos, l’un amb els castells aixecats per la Colla i l’altre amb les localitats i anys on hem plantat castells. És un bon testimoni de la nostra història que ens permet constatar l’evolució de la Colla i dels seus castellers –i també d’algunes calvícies, és clar. I tal com diu el Màrius: ‘Recordeu que mai, mai de la vida no podem oblidar qui som, què som i d’on venim’. Jordi Rius 25
20è aniversari del pilar de 4 a l'Aneto El mes de setembre passat va fer vint anys (vint !!!) del pilar de quatre que la Colla Joves va fer al cim més alt dels Pirineus: l’Aneto (3.404 m) Vam sortir de Valls un dissabte a la tarda entaforats en sis cotxes carregats de gom a gom. A les sis arribàvem a Benasc. Després d’estirar una mica les cames, ens vam dirigir a los Llanos del Hospital de Benasc. Aquest va ser el punt de partida. Des d’aquí vam anar caminat fins a la Renclusa (2.140 m), un refugi propietat del Centre Excursionista de Catalunya, des del qual arrenquen la majoria d’expedicions a l’Aneto. Els 45 minuts de pujada cap al refugi ja es van fer llargs. Per als fumadors, no excursionistes i gent normal en general, aquella ascensió fins a la Renclusa no va ser un passeig. Allò només va ser un tastet del que ens esperava l’endemà. Tot i la duresa inesperada del recorregut, vam arribar a la Renclusa al voltant de les vuit del vespre. Després d’un sopar contundent a base d’estofat i patata, calia agafar forces per a l’endemà, i d’un cigarret al carrer, vam enfilar el camí de la llitera. L’Aneto ens esperava. A quarts de cinc ja érem a terra. Ben esmorzats i amb ulls lleganyosos, ens vam reunir fora del refugi. Amb molta il·lusió i molt mal calçats amb sabates de seguretat, vambes, xiruques i botes del Dr.Martens, vam iniciar, fosc i negre, l’ascensió a l’Aneto. Des del primer minut ja ens vam adonar que no seria una pujada fàcil. Amb el Toni Vallès al capdavant de l’expedició, vam iniciar la ruta clàssica passant primer pel Portilló inferior i després pel Portilló superior.
26
Des d’aquest punt i sense boira, vam poder contemplar l’espectacular paisatge que teníem als peus. L’Aneto es començava a divisar molt llunyà a l’horitzó. El punt crític encara havia d’arribar. Esbufegant, vam aconseguir arribar a la glacera, però allí ens vam haver d’aturar. La precarietat de l’equip i la manca de calçat adequat complicaven, i molt, la travessia. Amb el Toni Vallès un cop més al davant estirant el grup, ens vam lligar tots amb una corda i vam reprendre la marxa. Més que un grup d’excursionistes semblàvem actors d’una pel·lícula de Charlot, però va ser l’única forma de travessar la glacera amb seguretat fins al coll de Corones (3.198 m). L’Aneto era cada vegada més a prop. Només quedava un últim obstacle: el pas de Mahoma. Una aresta de roca suficientment ampla per travessar-la caminant, però amb dos barrancs a banda i banda que acolloneixen bastant. Finalment vam conquerir el cim després de set hores llarguíssimes d’ascensió. Per immortalitzar aquell moment històric vam descarregar un pilar de quatre amb l’alineació següent: Adolfo Garcia (baix), Toni Vallès (segon), Miquel de Haro (aixecador) i Pere Rico (enxaneta). Amb molt poc temps per descansar, tot just vam poder fer tres queixalades a l’entrepà de tres pams que portàvem, vam iniciar el descens. Si la pujada va ser dura, la baixada no es va quedar curta. Amb els genolls molt carregats, saltar per damunt dels blocs enormes de pedra que hi ha a la falda de l’Aneto cada vegada es feia més difícil. Tot i l’esforç i el cansament, l’expedició va arribar a les cinc de la tarda a la Renclusa dotze hores després d’haver iniciat l’ascens (nou hores segons el Rico i el Miquel). Rebentats però satisfets, vam carregar els cotxes i ens vam encaminar cap a Valls amb la satisfacció d’haver deixat, un cop més, la Colla Joves dalt de tot. Els membres de la colla que van formar part de l’expedició van ser (i perdoneu si oblido algú): Andreu Montserrat, Quico Fabra, Roselló, Miquel de Haro, Pere Rico, Joan Fàbregas, Adolfo Garcia, Aida Garcia, Fede Gormaz, Jordi Prats, Toni Vallès, Montserrat Ramon Anglada, Francina Cortès, Jordi Urquia, Gerard Marimon, Ernest Farré, Xavi Casado, Jordi Garcia, Raül de Bràfim, Òscar Peris, Gerard Peris, Carles Dalmau, Lluís Dalmau, Joan Inglès i Francesc Inglès.
Francesc Inglès
27
Més que castells
La colla enlaira un pilar de cinc en l’acte de canvi de nom del pavelló del Fornàs El desaparegut ciclista vallenc Xavi Tondo i Volpini dóna nom des del passat 5 de novembre al pavelló del Fornàs. D’aquesta manera la ciutat ha volgut homenatjar un dels esportistes de més nivell que ha tingut Valls. I la Colla Joves Xiquets de Valls també hi va voler ser present enlairant un pilar de cinc en el moment en què es va descobrir la placa amb el nou nom de la instal·lació esportiva. Posteriorment, a l’interior del pavelló, va tenir lloc un acte en què es va recordar la figura de Tondo i la seva trajectòria esportiva. Entre altres moments es va recordar el seu pas per Valls en el marc de la Vuelta Ciclista España, moment en el qual la nostra colla també hi va ser present, donant la benvinguda al ciclista amb un pilar de cinc. Foto: Marc Lladó
1er Aniversari dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat Coincidint amb el primer aniversari de la declaració dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco, s’ha col·locat una placa al terra de la Plaça del Blat que indica que Valls és el quilòmetre 0 del món casteller. La descoberta d’aquesta peça es va fer coincidir amb la mateixa hora que la Unesco va pronunciar la històrica declaració, a les 15:50h. En representació de la Colla Joves hi van assistir el president, Josep Fernández; el cap de colla, Joan Barquet; com també diferents castellers. L’obra, feta en bronze, és del joier i escultor tarragoní Joan Serramià. Fotos: Marta Arjona
28
Quan es parla de l’èpica del futbol ens imaginem tot allò que va més enllà del simple resultat. És la suma d’aquells factors emocionals que ens fan vibrar i que fan d’aquest joc alguna cosa més que un esport. Entrenadors carismàtics, jugadors increïbles, partits memorables, remuntades històriques, estadis màgics... Si existeix un club que, per damunt dels altres, reuneix tots aquests ingredients és el Liverpool FC.
El Liverpool FC és un dels equips amb més títols del continent. I pot presumir de lluir cinc copes d’Europa i divuit premiers. A la seva banqueta s’hi han assegut entrenadors revolucionaris com Bill Shankly, un visionari del futbol que va introduir tàctiques als anys seixanta que encara es practiquen avui en dia, i Bob Paisley, l’entrenador que, fins a dia d’avui, ha guanyat més copes d’Europa (3). Tots dos tenien en comú una manera d’entendre el futbol simple però d’una eficàcia demolidora. Quan preguntaven a B. Shankly com jugaria el seu equip, ell sempre responia que els seus jugadors només havien de passar la pilota al jugador de vermell que tinguessin més a prop. B.Paisley recordava als seus davanters: ‘Quan estigui a l’interior de l’àrea rival amb la pilota, abans de res, pensi com entrar-la dins de la porteria. Després ja valorarem altres opcions.’ Però no han estat solament aquests grans entrenadors o jugadors de la talla de Kevin Keegan, Kenny Dalglish o Ian Rusch els que han fet del Liverpool un gran equip, sinó la combinació màgica del trinomi estadi – afició – himne, que l’ha covertit en un club mític. Construït l’any 1884, l’estadi d’Anfield (situat a Anfield Road) és un d’aquells temples del futbol amb una atmosfera irrepetible en què els partits que s’hi juguen es converteixen en llegendes. Aquest típic camp anglès de quatre costats sense còrners ha esdevingut l’estadi amb la graderia més famosa de tots els camps de futbol: la graderia Kop. Anomenada The Spion Kop (el turó Kop) o The Kop en honor de la muntanya de Sudàfrica on l’any 1900 tres mil liverpolesos van perdre la vida lluitant a les files dels fusellers de Lancashire contra els colons bòers, es va construir l’any 1906 amb capacitat per a 28.000 seguidors. Amuntegats i gairebé sense aire per respirar els seguidors de
This is Anfield
la grada Kop (o kopites) han guiat el Liverpool cap a la victòria des de fa més de cent anys. Quan un seguidor es desmaiava, els altres el treien per damunt dels caps fins a la part baixa de la graderia. El seguidor arribava sa i estalvi, però amb les butxaques buides. Era el peatge que s’havia de pagar. “Qui es desmaia paga la ronda”, deien els kopites. Incombustibles i fanàtics, els aficionats de la grada Kop sempre es van desmarcar dels hooligans, que van protagonitzar la història negra del Liverpool a la segona meitat dels anys vuitanta. Actualment, i amb la col·locació obligatòria de seients a totes les graderies de tots els camps de futbol, a la grada Kop “només” hi caben dotze mil kopites. Un cartell al túnel de vestidors just abans d’entrar al camp amb la frase “This is Anfield” recorda a l’equip visitant que està a punt de jugar en un estadi únic. Un dels cants més famosos de la grada Kop es elYou’ll never walk alone (mai no caminaràs sol). L’himne oficial actual del Liverpool formava part del musical Carrusell estrenat a Broadway l’any 1945. El musical, i aquesta cançó concretament, van adquirir molta popularitat amb motiu de la Segona Guerra Mundial. Moltes dones tenien els marits o els fills lluitant a Europa i el missatge de la lletra era un punt de consol i d’esperança per a tota aquesta gent. La cançó va traspassar l’Atlàntic i va arribar a Liverpool, on un grup del barri de Merseybeat (Gerry and the Pacemakers) en va fer una versió l’any 1963 que va arribar a ser número 1 de les llistes d’èxits britàniques. Aquesta versió sempre sonava a l’inici dels partits a Anfield. Un dia la cinta es va espatllar i tota la grada Kop la va cantar tot just abans que l’equip saltés el camp i va adoptar el You’ll never walk olone com a himne oficial del Liverpool FC. El nom de l’himne és a l’escut de l’equip, al braçalet del capità i a la llinda d’una de les portes d’accés a lestadi (la You’ll never walk alone gate). Els morts són també una part molt important de la càrrega simbòlica i emocional del club. D’una banda, els 39 aficionats de la Juventus aixafats en una allau humana a l’estadi de Heysel l’any 1985 per culpa de la mala organització i d’una minoria de seguidors del Liverpool. De l’altra, els 96 seguidors del Liverpool morts al camp del Sheffield United (entre ells un cosí de l’actual capità Steven Gerrard), també en una allau humana l’any 1988 en una semifinal de la Cup entre el Liverpool i el Nottingham Forest. Aquestes dues tragèdies van significar la fi de les tanques i de les grades de peu als estadis. Tots aquests aficionats tenen el seu particular i sentit homenatge en una petita capella que hi ha a l’exterior d’Anfield. Potser la part menys èpica de la història del Liverpool és el seu origen. L’any 1892 el propietari d’Anfield, cansat que el llogater del camp, l’Everton (l’altre club de la ciutat), no pagués el lloguer, va decidir de fer-lo fora i, com que tenia un camp en propietat, va fundar un club de futbol: el Liverpool FC. Francesc Inglès
29
Orgullosos de ser de la Joves... pel món
El Miquel i la Montse van estar de vancances a l’India i ens van enviar aquesta foto desde el Taj Majal
El Xavi, l’Edu i el Jose van fer una pilar de 3 net al cim Puigmal aquest estiu.
Aquí tenim el Josep Maria al mur de les lamentacions de Jerusalem.
L’Oscar i el Carles al Golden Gate de San Francisco
Si voleu col·laborar amb la revista Foc Nou, us hi voleu anunciar, voleu publicar les vostres fotografies o bé voleu aportar-hi els vostres comentaris i/o suggeriments, us podeu adreçar a: revistafocnou@gmail.com El Roger ballant a Cuba amb la samarreta de la Colla. 30