En aquest primer de maig de l’any 2017 des de la COS mirem 100 anys enrere perquè el nostre passat són experiències pel nostre present i lliçons pel nostre futur. Fa ara només 100 anys, l’any 1917, milions de treballadors i de treballadores es van organitzar per prendre el poder a Rússia. El capitalisme i la seva cara amable, la socialdemocràcia, van observar com en 40 anys els treballadors i les treballadores van passar de la seva posició de serfs de la gleva d’un règim polític de configuració feudal a organitzar-se per dur a terme una revolució social, tecnològica i humana com no s’ha vist mai en tota la història de la humanitat, essencial per vèncer el nazifeixisme a la segona guerra mundial i esdevenir una alternativa real al capitalisme mundial. La revolució russa d’octubre de l’any 1917 i la consolidació d’un sistema polític, econòmic i productiu socialista després de la segona guerra mundial va ésser el detonant de la necessitat d’implantar el concepte d’estat del benestar als països d’òrbita capitalista. La cessió de determinats drets socials i laborals als països de l’Europa occidental no va ésser per pròpia voluntat de la burgesia, sinó per la necessitat d’apuntalar la seva supervivència davant la por que la classe treballadora ho volgués i ho pogués tot. Les evidències en sentit contrari són evidents: si avui parlem de l’aniversari dels 100 anys de la revolució d’octubre, hem de parlar dels 40 anys dels Pactes de la Moncloa i del diàleg i la concertació social, un passat amb conseqüències al nostre present, el producte de la seva transacció en el món del treball ha comportat una sagnia constant de drets laborals i socials sense cap mena de contrapartida. El fracàs del sindicalisme de concertació és d’una evidència empírica i el correlatiu èxit de les burocràcies sindicals corruptes de CCOO i UGT una tragèdia per la classe treballadora: baixades salarials, temporalitat, precarietat, feminització de la pobresa, destrucció de serveis públics, desnonaments, saqueig i privatització de pensions públiques i perpetuació de la discriminació per raó de sexe i de gènere. Parlem del passat com a eina clarivident per explicar el nostre present, i també el nostre futur. La lluita que fem avui determinarà el nostre demà. El capitalisme no es conforma en fer precari el nostre present sinó que vol colonitzar el nostre futur privatitzant les pensions i sotmeten la nostra vida als dictats del capital. La canalització per vies institucionals de les legítimes reclamacions de la classe treballadora ha tingut i continua tenint uns efectes demolidors. En escassos 5 anys hem passat d’organitzar i participar en dues vagues generals als Països Catalans a presenciar una evident desmobilització, un retrocés en la nostra presència als carrers i en la visualització del conflicte laboral i social. Hem cregut que es pot delegar allò que és indelegable: la nostra responsabilitat com a subjectes de lluita per a subver-
tir i revertir la precarietat i les agressions que estem patint com a treballadores i treballadors com a conseqüència de la consolidació i expansió del capitalisme i del patriarcat, dues cares de la mateixa moneda. És clar que l’obsessió de l’esquerra per institucionalitzar la vida política de la classe treballadora no està donant els fruits esperats. Mentre la burgesia catalana distreu la nostra atenció amb falses promeses de referèndum per la independència d’una part de la nació catalana, des de les institucions no s’estan abordant les conseqüències d’un veritable estat permanent d’emergència social als Països Catalans. I el millor que pot passar quan l’esquerra no puguem estar als carrers, és que no l’omplin els altres amb el discurs de l’odi. Tanmateix, veiem com dia rere dia sorgeixen o tornen nous espais d’organització i de creació de contrapoder obrer en una lògica de classe, horitzontal, de base, participativa i de confrontació antagonista amb el patriarcat i el capital: la Paicam, les Kellys, els estibadors les treballadores i treballadors de la indústria càrnia i de les falses cooperatives i els sindicats de classe germans d’arreu del món són representatives de totes aquelles organitzacions sindicals i treballadores a les quals saludem fraternalment i encoratgem a continuar en la seva tasca. En breus haurem de fer front a la Reforma de les pensions, que ens afecta a totes hipotecant el nostre futur i el de les properes generacions. Mentre el mercat es desfà de les persones que no considera productives i condemna al jovent a la precarietat, ens venen que ja no tenim el dret a una vellesa digna després d’haver estat explotades durant una vida sencera. Seguint l’experiència acumulada de les lluites que ens representen i els seus èxits, el fracàs del sindicalisme de concertació i de la lluita institucional, entenem que l’únic camí, com ara fa cent anys, és organitzar-nos com a classe i prendre els carrers amb una vaga general, demostrant que sense nosaltres els seus privilegis no són possibles. Finalment, ho podem dir més alt, però no més clar. La COS no claudicarem i no participarem de la liquidació de les legítimes aspiracions de la classe treballadora catalana caient al xantatge d’aquells que pretenen instrumentalitzar les legítimes aspiracions nacionals del nostre poble per aniquilar la dissidència política. Per acabar, des de la COS fem una crida a totes les organitzacions polítiques i sindicals feministes i anticapitalistes per la unitat d’acció i la unió de totes les nostres forces. Organitzar-nos és un pas inequívoc cap a la victòria i per vèncer cal prendre els carrers.