Malgrat els intents de l’ONU i el feminisme que no coneix la pobresa ni l’atur per fer del 8 de març la diada “de la dona”, les treballadores dels Països Catalans hem de recordar que des del 1911 sortim als carrers tenint present la lluita de les dones del tèxtil dels Estats Units. Una diada de reivindicació d’elles, però també de les treballadores ofegades sota les runes de Rana Plaza (Bangladesh) l’any 2013. Treballadores tèxtils precàries, combatives i assassinades mentre fabricaven la roba que no respecta la diversitat dels nostres cossos, com van denunciar les companyes de Tarragona del cas Bershka. Salaris miserables, terrorisme patronal, opressió estètica, però també lluita i internacionalisme. Enguany ha estat l’any en què polítics de tot tipus s’han omplert la boca dient que estem sortint de la crisi, mentrestant les dones hem continuat essent les protagonistes d’allò que s’ha anomenat feminització de la pobresa. Atur, treball en negre i sense drets, ‘minijobs’ i la implacable bretxa salarial. Encara el 2017 caldria que treballéssim 109 dies més l’any per poder cobrar el mateix salari que els nostres companys homes. La bretxa salarial no només és violència econòmica, és la clau de l’abandonament del mercat de treball per fer front a les tasques de cures, de la reducció de jornada (i del salari) per cobrir allò que les retallades dels serveis públics ens neguen: el dret a gaudir de l’autonomia necessària per a una vida plena i el dret de les persones dependents de ser ateses amb qualitat. Així, ens veiem obligades a atendre les necessitats socials de cures i criança i treballar amb un contracte a temps parcial amb un salari que “complementa” l’economia de la llar. Una violència estructural que dificulta, encara més, la possibilitat de fugir de la violència masclista.
També hem comprovat que la doble jornada encara és cosa nostra, que les tasques domèstiques i de cura no s’han assumit com una necessitat social, ni s’han repartit ni compartit. El manteniment de la vida quotidiana es sosté sobre el sacrifici del nostre ple desenvolupament com a persones creatives i amb desitjos més enllà de les quatre parets d’una llar i una feina mal pagada, mai reconeguda. La Llei de Dependència és una broma macabra i els plans de conciliació un unicorn inaccessible pel gruix de la classe treballadora. Quan qui cobra mil euros s’ha de sentir “afortunat” i les dones som les que tenim els salaris més baixos, la conciliació amb reducció salarial és un xantatge social contra nosaltres. Ens han venut com el gran avenç l’allargament del permís de paternitat fins a un mes, això seria una bona notícia si no fos perquè en no ser d’obligat compliment, a la pràctica és paper mullat. En un país on treballem milions d’hores extraordinàries de franc, fer-lo optatiu és la millor garantia que la patronal pressionarà per evitar el seu gaudi i torpedinarà la corresponsabilitat en la criança, la lactància i la cura de les criatures. A més, continuem a la cua d’Europa en la durada del permís de maternitat i ningú es planteja l’equiparació a l’alça dels dos permisos. La crisi econòmica (que no dels guanys de la patronal) ha estat un mecanisme exemplar de retrocés en drets laborals del present i del futur. L’amenaça sobre les pensions n’és un exemple, sent les dones les més perjudicades per les nostres entrades i sortides del mercat laboral, i pels contractes a temps parcial o temporals sotmesos a la lògica de la divisió sexual del treball. Davant d’això, la ferotge lluita de les companyes de telemàrqueting, d’educació, de sanitat, l’organització de les cambreres d’hotel, de les treballadores domèstiques i de les estibadores
ens recorda: lluitar serveix, estar organitzada és l’esperança d’un futur millor per totes. Sabem que no és fàcil, que la persecució de l’activitat sindical és un fet, que el treball irregular a vegades és una necessitat i què les que carreguem amb les tasques de la llar, la criança, amb el cost de la vida, amb salaris miserables i que a més a més, hem de treballar assalariadament, ho tenim molt difícil. Però també sabem que si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà. La pobresa té nom de dona, però vaga també s’escriu en femení. Al món del treball assalariat i del treball domèstic ens assalten problemes que tenim pel sol fet de ser dones: assetjament moral, sexual i menysteniment de les nostres capacitats. Prendre conscièn-
cia i organitzar-nos és la millor garantia per sentir que no estem soles. La solidaritat de classe i internacionalista és la nostra millor arma. Volem rebre les nostres companyes dels camps de refugiats, volem tancar els CIES, volem trencar des de l’arrel amb un sistema que ens redueix a força de treball de baix preu, a cuidadores innates, a objectes sexuals i que vol mercantilitzar cada centímetre del nostre cos, que ens castiga quan som, desitgem, parlem, denunciem i lluitem. No volem les urpes del mercat, ni l’església, ni l’Estat sobre els nostres cossos, refermem la nostra solidaritat amb les companyes encausades a Palma per defensar el dret a l’avortament lliure i gratuït. Igual que les companyes de principis de segle, que les companyes d’Esfosa en la seva lluita per la l
k dignitat més bàsica; les dones que es van mobilitzar dies previs a la revolució bolxevic, les que cada dia combaten l’apartheid sionista d’Israel i les que lluiten per la seva existència com a poble i com a dones de ple dret al Kurdistan. Perquè la nostra història, la de les dones de la classe treballadora, és també una història de lluita i de victòries. Als Països Catalans que estem construint les dones volem ocupar el mateix lloc que els nostres companys en la lluita pels nostres drets i el seu gaudi. No lluitem per ser directives, ni lluitem per tenir igualtat d’oportunitats per ser explotades pel
capital. Lluitem per una vida digna lliure de la misèria del treball temporal, de l’assetjament sexual a la feina, al carrer i a la llar, lluitem per una sexualitat lliure, plaent i escollida, per aconseguir la igualtat i la corresponsabilitat en el món laboral, social, personal i familiar, i la socialització dels mitjans de producció però també de les tasques de reproductives de cura. Contra el patriarcat i el capital, mai més volem ser invisibles, fem-nos fortes! Ens volem vives, amb vides dignes i la millor garantia és lluitar organitzades! Organitzem la ràbia!