Revista Safareig Poètic, núm. 1, 2016 by Franz Appa

c i t è o ig P

e r a Saf

Núm. 1

Any 2016

gener—maig 2016

Jam Latitud Sud Taller de Fotopoemes Jam en femení Jam HomeDona Dia Mundial de la Poesia Jam Tots som melodia RESUM DE LES ACTIVITATS DE L’ANY

L’estenedor de poemes Jam Poesia en terra de conflicte

SAFAREIG POÈTIC

L’ANY DE LA CONSOLIDACIÓ DEL SAFAREIG POÈTIC DE REUS

016 va ser un any de consolidació dins del projecte que amb més il·lusió que coneixements vam iniciar a principis de 2015: la creació d’una trobada estable, bé que informal i espontània, d’intercanvi de declamacions de poesia a la ciutat de Reus.

El projecte va néixer de la celebració de l’Any Vinyoli, el 2014, en què un dels seus principals organitzadors, el biògraf i gran expert en l’obra del gran poeta barceloní, Pep Solà, va impulsar la celebració de jams sobre la poesia vinyoliana a cafeteries, bars i altres llocs similars. Jam és un terme habitual del jazz que implica una participació fins a cert punt improvisada i un format de realització lleuger i no rígid, que s’adiu perfectament amb l’atmosfera dels indrets on es va posar en marxa. A les nostres contrades es van organitzar a Reus –ciutat amb la que Solà té moltes afinitats i amistats, i de la qual és natural una altra de les grans animadores de les jams, la poeta Mònica de Dalmau -, Tarragona i Cambrils. Endut per la bona acollida de les jams, i per la consecució de nombroses complicitats, Eduard López Mercadé, escriptor i agitador cultural, fonamentalment de la xarxa i la blogosfera en particular, va impulsar aquesta plataforma estable de jams mensuals que, sota un tema variable, s’anà realitzant durant tots el 2015. En principi a l’espai on s’havia efectuat la jazz vinyoliana a Reus, el Teïna, local de la plaça de la Farinera , aviat es va traslladar a El Portal de Catalunya, botiga també al nucli antic de la ciutat que disposa d’un espai interior molt suggestiu, on domina la presència d’uns bellíssims safareigs d’aire neoclàssic. –dels quals va sorgir la denominació del grup-. Durant tot el 2016 es van realitzar jams mensuals –i en cada un dels mesos, llevat de l’agost-, a més d’altres activitats extraordinàries que van anar consolidant la tasca d’un grup de persones que han estès la projecció del Safareig Poètic atota la ciutat. Aquest és un recull de les activitats habituals i de les extraordinàries que s’han realitzat el 2016 fins al mes de maig –aviat publicarem el de la resta de l’any- i que té la seva base en les informacions que van poblant el timeline de la pàgina de Facebook del Safareig Poètic, https://www.facebook.com/ Safareig-Poetic-487845501372470/

Sota el risc d’incórrer en alguna omissió, seria injust no destacar i agrair la feina d’un grup de persones que han format el nucli organitzador fonamental de la tasca del Safareig Poètic:

Eduard López Mercadé Carme Andrade Antònia Farré Carme Masip Elena Giménez Fina Masdéu Pep Macaya

A tots ells, i a tots el qui d’alguna o altra manera han particpat en el projecte i han ajudat a tirar -lo endavant, moltes gràcies! I, naturalment, a Pep Solà i Mònica de Dalmau, font d’inspiració permanent

2016 –GENER-MAIG

ÍNDEX Pàg. 4

Gener Jam Latitud Sud

Pàg.12

Taller de Fotopoemes

Pàg. 14 Febrer Jam en femení Pàg. 22 Març Jam HomeDona Pàg. 30 Dia Mundial de la Poesia Pàg. 38 Abril Jam Tots som melodia Pàg. 45 L’estenedor de poemes Pàg. 51 Maig Jam Poesia en terra de conflicte

SAFAREIG POÈTIC

GENER

atitud Sud, poesia iberoamericana. Amb aquest tema vam abordar l'aniversari de les nostres jams, que es van iniciar el gener del 2015 al Teïna i ara es desenvolupen a l'acollidor ambient del Safareig Poètic del Portal de Catalunya. Va començar la sessió Eduard López, fent esment d'un llibre editat per la Generalitat de Catalunya amb motiu del Vè Centenari del "Descobriment" d'Amèrica, el 1992. Es tracta d'un volum de traduccions d'obres americanes amb la llengua original, a càrrec de Francesc Ligorred i Ramon Torrents, que conté una introducció molt oportuna que recorda el veritable genocidi cultural que va suposar aquest pretès descobriment. Elena Giménez i José Eduardo Maccarone van llegir fragments del gran monument de la literatura gaucha, el "Martín Fierro" de José Hernández. Montse Aloy "Cantireta" va llegir un conte de l'Antologia de microcuentos d'Augusto Monterroso. Antònia Farré va fer una lectura impecable, tot i haver-la d'improvisar, de Mario Benedetti, "Cada ciudad puede ser otra", que ens havia demanat Josep Huguet, que va haver d'excusar la seva presència. Del gran autor uruguaià també vam escoltar "Por qué cantamos", a càrrec de Mònica de Dalmau, i "Un Padrenuestro latinoamericano", a càrrec d'Aleida López. Ramon Salvat va llegir "Cultivo una rosa blanca" de José Martí. Carme Simó va recitar Fabián Casas, "Sin llaves y a oscuras". Dolors Vallverdú ens va regalar un poema escrit expressament per a l'ocasió, "América". Un luxe. Fina Masdéu va llegir "No me arrepiento de nada",de Gioconda Belli. Xifré Santos va llegir "La verdad es la única realidad" de Francisco Urondo, i "Condecoraciones" de Juan Gelman. Aleida López va llegir el text de la cançó del grup valencià "La raíz", "Donde duerme el chamán". Antònia Farré, un poema de Raúl González Tu

ñón, "Si quiere ver la vida de color de rosa". Montse "Cantireta" va llegir també "Los nadies" d'Eduardo Galeano. Eduard López, diversos poemes d'Alejandra Pizarnik, un dels quals va donar peu a un poema propi, inspirat en un vers de la gran i malaurada poeta argentina. També va llegir poemes propis Carme Andrade, inspirats en la seva recent estada a la Patagònia, i un també propi Conxita Jiménez ("El veig a una cantonada"). José Eduardo va llegir la "Milonga del peón de campo" del gran cantautor argentí Atahualpa Yupanqui. Entre Carme Andrade i Fina Masdéu van obsequiar-nos amb deliciosos jocs verbals de Pablo Neruda. I la Cantireta ens va oferir dues noves joies dels seus autors de capçalera, Wislawa Szymborska ("Plano como la mesa") i Gianni Rodari ("En fila índia") que va acomiadar la sessió.⧠

2016 –GENER-MAIG

Eduard López a punt de començar la sessió Les fotografies són d'Elena Giménez i Fina Masdéu.

Mònica de Dalmau en plena actuació

Xifré Ramos llegint

SAFAREIG POÈTIC

Cada ciudad puede ser otra cuando el amor se transfigura cada ciudad puede ser tantas como amorosos la recorren el amor pasa por los parques casi sin verlos pero amándolos entre la fiesta de los pájaros y la homilía de los pinos cada ciudad puede ser otra cuando el amor pinta los muros y de los rostros que atardecen uno es el rostro del amor el amor viene y va y regresa y la ciudad es el testigo de sus abrazos y crepúsculos de sus bonanzas y aguaceros

y si el amor se va y no vuelve la ciudad carga con su otoño ya que le quedan sólo el duelo y las estatuas del amor.

Mario Benedetti

2016 â&#x20AC;&#x201C;GENER-MAIG

SAFAREIG POÈTIC

La delicada urgència ...mi cuerpo mudo se abre a la delicada urgencia del rocío Alejandra Pizarnik Què queda després de tanta pluja, després de tanta set, amor meu? Què queda rere el nostre batec, tant d’espai entre les mans que es tocaven fins al deliri? Què queda, del crit i del silenci, de l’ofesa pau dels dies exhaurits, de la tenebra de la llum vessada? Què queda, en el fred i el plany, la delicada urgència dels fronts febrils en la gebra que es dissolia amb cada mot, en cada carícia? Què ha estat dit que tu no escoltis, què ha estat tocat que tu no abastis, què ha estat vist sense el teu calfred, la certitud sense recer del pur oblit? O queda la petjada, si bé tan tènue del camí que obrírem sobre la rosada encara tendra, quan trencà l’albada? Eduard López Mercadé

2016 –GENER-MAIG

A dalt, Fina Masdéu i Ramon Salvat. Sobre aquestes línies, Aleida López. A la dreta, José Eduardo Maccarone

SAFAREIG POÈTIC

La verdad es la única realidad Del otro lado de la reja está la realidad, de este lado de la reja también está la realidad; la única irreal es la reja; la libertad es real aunque no se sabe bien si pertenece al mundo de los vivos, al mundo de los muertos, al mundo de las fantasías o al mundo de la vigilia, al de la explotación o de la producción. Los sueños, sueños son; los recuerdos, aquel cuerpo, ese vaso de vino, el amor y las flaquezas del amor, por supuesto, forman parte de la realidad; un disparo en la noche, en la frente de estos hermanos, de estos hijos, aquellos gritos irreales de dolor real de los torturados en el angelus eterno y siniestro en una brigada de policía cualquiera son parte de la memoria, no suponen necesariamente el presente, pero pertenecen a la realidad. La única aparente es la reja cuadriculando el cielo, el canto perdido de un preso, ladrón o combatiente, la voz fusilada, resucitada al tercer día en un vuelo inmenso cubriendo la Patagonia porque las masacres, las redenciones, pertenecen a la realidad, como la esperanza rescatada de la pólvora, de la inocencia estival: son la realidad, como el coraje y la convalecencia del miedo, ese aire que se resiste a volver después del peligro como los designios de todo un pueblo que marcha hacia la victoria o hacia la muerte, que tropieza, que aprende a defenderse, a rescatar lo suyo, su realidad. Sin llaves y a oscuras Aunque parezca a veces una mentira, la única mentira no es siquiera la traición, es simplemente una reja que no pertenece a la realidad. Era uno de esos días en que todo sale bien. Había limpiado la casa y escrito Francisco Urondo dos o tres poemas que me gustaban. (Cárcel de Villa Devoto, abril de 1973). No pedía más.

Fabián Casas

Entonces salí al pasillo para tirar la basura y detrás de mí, por una correntada, la puerta se cerró. Quedé sin llaves y a oscuras sintiendo las voces de mis vecinos a través de sus puertas. Es transitorio, me dije; pero así también podría ser la muerte: un pasillo oscuro, una puerta cerrada con la llave adentro la basura en la mano.

2016 –GENER-MAIG

Eche veinte centavos en la ranura A pesar de la sala sucia y oscura de gentes, y de lámparas luminosas, si quiere ver la vida color de rosa eche veinte centavos en la ranura. Y no ponga los ojos en esa hermosa que frunce de promesas la boca impura. Eche veinte centavos en la ranura si quiere ver la vida color de rosa. El dolor mata, amigo, la vida es dura, y ya que usted no tiene ni hogar ni esposa eche veinte centavos en la ranura si quiere ver la vida color de rosa. Cien lucecitas. Maravilla de reflejos funambulescos. ¡Aquí hay mujer y manzanilla! Aquí hay olvido, aquí hay refresco. Pero sobre todo mujeres para los hombres de los puertos que prenden como alfileres sus ojos en los ojos muertos. No debe tener esqueleto el enano de Sarrasani que bien parece un amuleto de la joyería Escasany. Salta la cuerda, sáltala, ojos de rata, cara de clown y el trala-trala-trálala, rima en tu viejo corazón.

Estampas, luces, musiquillas, misterios de los reservados donde entrarán a hurtadillas los marinos alucinados. Y fiesta, fiesta casi idiota y tragicómica y grotesca. Pero otra esperanza remota de vida miliunanochesca. ¡Qué lindo es ir a ver la mujer, la mujer más gorda del mundo! Entrar con un miedo profundo pensando en la giganta de Baudelaire… Nos engañaremos, no hay duda, si desnuda nunca muy desnuda, si barbuda nunca muy barbuda será la mujer. Pero ese momento de miedo profundo... ¡Qué lindo es ir a ver la mujer, la mujer más gorda del mundo! Y no se inmute, amigo, la vida es dura, con la filosofía poco se goza. Eche veinte centavos en la ranura si quiere ver la vida color de rosa. Raúl González Tuñón ... tuvo su auge en los años veinte - y hasta 1932- la más extraña e intensa actividad diurna y nocturna. En los insólitos comercios de toda índole abundaban los llamados "salones de novedades" en cuyo hall había máquinas con ranuras. Mediante veinte centavos y girando una manivela podían verse paisajes fantásticos de lejanos países, fotogra-fías de artistas, postales más o menos pornográficas, etc. En el interior se ofrecían espectáculos de variedades, toda clase de números trucados, y se exhibían fenómenos: la mujer barbuda o la más gorda del mundo, el tipo más enano, el más alto entre otras "atracciones". Ese clima alucinante inspiró este poema de adolescencia.

SAFAREIG POÈTIC

TALLER FOTOPOEMES

l Taller de Poemes que enganxen, dirigit per la Núria Miramelsmots, va omplir dissabte dia 31 de gener el nostre Safareig Poètic d'essències, de màgia i de poesia. Gràcies a tots els assistents, als nostres amfitrions Sol i Àlfred, i molt especialment, com no, a la Núria Pujolàs, Núria Miramelsmots, a la xarxa, que el va dirigir amb elseu encantador art i ofici. I gràcies a Fina Veciana i Antònia Farré per les fotos.

2016 â&#x20AC;&#x201C;GENER-MAIG

SAFAREIG POÃ&#x2C6;TIC

FEBRER

2016 –GENER-MAIG

a jam En Femení, dijous 11 de febrer, va resultar especialment vibrant, no solament per l'alta assistència d'amants de la poesia -que lamentem que va desbordar un bon tros la cabuda del local-, sinó per la intensitat de la vibració lírica que va unir totes les intervencions, un magnífic entrellat de poemes llegits amb passió des de veus femenines o masculines que es posaven en la pell de les dones autores -també alguns homes-, que va culminar amb l'actuació de Carme Andrade i Mònica de Dalmau, amb una extraordinària posada en escena del diàleg poètic que havien establert via email, i que han titulat "CEPSA REPSOL" -amb la col·laboració de Francesc CerroFerran-. Va començar la sessió amb l'audició d'una interpretació del poema "El despertar" d'Alejandra Pizarnik, extreta del canal de Youtube de Malditas Lilas (https://www.youtube.com/watch? v=00fACM_HKgw) -amb permís de l'autora-. Acte seguit Eduard López va llegir "Lady Lazarus", de Sylvia Plath, en traducció de Montserrat Abelló. Una destacada representació d'una generació molt jove, a suggeriment de la Carme Andrade, va prendre la paraula i van oferir aquestes lectures: Alba Boladeres va fer una introducció en prosa i va llegir un poema propi,"Flor de loto". Rubén Giménez va llegir una poema de Maria Benito, "Ciutat bombardejada". Aleida López va llegir un poema de la joveníssima poeta de Riudoms Alba Ruiz, "Ens hem tornat guapos".Es tracta de la guanyadora de l’última edició del premi Joves.lit, que convoca des de fa nou anys l’Associació de professionals i estudiosos en llengua i literatura catalanes (Apellc).No es pot passar per alt l'extraordinària coincidència que l'Aleida hagués triat aquest poema el dia que debutava entre nosaltres la poeta de Riudoms, sense previ acord entre elles. Xifré Ramos va donar lectura al poema "Risc" de Kirmen Uribe. La mateixa Alba Ruiz va recitar Mireia Calafell, una de les més destacades representants de la nova poesia catalana, que afortunadament està donant una extraordinària fornada de dones poetes. El poema va ser "Muda", del seu llibre "Tantes mudes". I també va oferir-nos un poema propi, "Jo sóc fidel al gest. Vam cloure així el torn "jove". Josep Maria Forcadell va seleccionar fragments de la novel·la de Maria Mercè Marçal "La passió segons Renée Vivien", que donaven una visió precisa de la concepció poètica de la nostra malaurada gran poeta.

Núria Naval ens va llegir una emotiva prosa poètica dedicada al seu "Pare poeta". Francesc Cerro-Ferran va llegir un preciós monòleg de Sarah Kane, "Ánsia" (Crave) -afegim un vídeo de la versió original-. Mariona Pico va llegir una altra traducció de Montserrat Abelló, de May Sarton, "Ara esdevinc jo mateixa". Helena Martínez-Ferreruela va recitar-nos un breu poema propi, "Terra erma". Mercè Bessó va recitar dos poemes d'Auda Mar, "Pàgina" i "Al meu món hi ha catedrals". Montserrat Aloy va oferir-nos una traducció pròpia d'un poema de Julia Álvarez, un intel·ligent al·legat contra el mite de la Ventafocs. Dolors Vallverdú ens va regalar una lectura del seu poema premiat a Tolosa de Llenguadoc, "La mar de Tetis". Conxita Jiménez, un poema propi, "Fa molt de fred..." Andreu Loncà va recitar un poema de Pere Gimferrer de gran emotivitat, "Nènia". Carme Andrade, per encàrrec de Josep Huguet, va llegir dos poemes, un d'Anaïs Nin, "El somni de cent anys", i un de la poeta reusenca Teresa Pous, "No deixo de sentir mai el meu amic". Pep Macaya va llegir una selecció dels poemes d' "Els cercles obstinats", de Carme Andrade. Alba Boladeres va repetir, amb un text molt personal, "Soy Alba, mujer..." Xavi Saladrigas va recitar Elizabeth Bishop en traducció de Joan Margarit, "Un arte". Ramon Salvat, llançant el repte als presents que endevinessin l'autor del poema, d'un dels poetes catalans que potser més profundament s'han atansat al món femení, en les seves paraules, va llegir "La cortesia", de Joan Salvat-Papasseit, del seu poemari "Les conspiracions" (1922). Mònica de Dalmau i Carme Andrade van interpretar la seva performance com a singular colofó que va mantenir l'audiència en una expectant tensió. Es tracta, en efecte, d'una peça de fort dinamisme i d'un treball molt acurat del llenguatge. ⧠

Un resum en vídeo de la sessió es pot trobar a la nostra pàgina de facebook. https://www.facebook.com/Safareig-Poetic487845501372470/

SAFAREIG POÈTIC

Les fotografies són d'Elena Giménez , Fina Masdéu i Eduard López

A dalt, Rubén Giménez. A sota, les intervencions de l’Aleida López i de l’Alba Boladeres

2016 –GENER-MAIG

Les intervencions de Josep Maria Forcadell i Núria Naval

SAFAREIG POÈTIC

El despertar a León Ostrov Señor La jaula se ha vuelto pájaro y se ha volado y mi corazón está loco porque aúlla a la muerte y sonríe detrás del viento a mis delirios Qué haré con el miedo Qué haré con el miedo Ya no baila la luz en mi sonrisa ni las estaciones queman palomas en mis ideas Mis manos se han desnudado y se han ido donde la muerte enseña a vivir a los muertos Señor El aire me castiga el ser Detrás del aire hay mounstros que beben de mi sangre Es el desastre Es la hora del vacío no vacío Es el instante de poner cerrojo a los labios oír a los condenados gritar contemplar a cada uno de mis nombres ahorcados en la nada. Señor Tengo veinte años También mis ojos tienen veinte años y sin embargo no dicen nada Señor He consumado mi vida en un instante La última inocencia estalló Ahora es nunca o jamás o simplemente fue ¿Còmo no me suicido frente a un espejo y desaparezco para reaparecer en el mar donde un gran barco me esperaría con las luces encendidas?

2016 –GENER-MAIG

Cómo no me extraigo las venas y hago con ellas una escala para huir al otro lado de la noche? El principio ha dado a luz el final Todo continuará igual Las sonrisas gastadas El interés interesado Las preguntas de piedra en piedra Las gesticulaciones que remedan amor Todo continuará igual Pero mis brazos insisten en abrazar al mundo porque aún no les enseñaron que ya es demasiado tarde

Señor Arroja los féretros de mi sangre Recuerdo mi niñez cuando yo era una anciana Las flores morían en mis manos porque la danza salvaje de la alegría les destruía el corazón Recuerdo las negras mañanas de sol cuando era niña es decir ayer es decir hace siglos Señor La jaula se ha vuelto pájaro y ha devorado mis esperanzas Señor La jaula se ha vuelto pájaro Qué haré con el miedo

Alejandra Pizarnik

SAFAREIG POÈTIC

La Mar de Tetis Quan l’argentada llum solcava les onades en un blanc moviment de grapades de sal i l’aire mariner desfeia nuvolades per anunciar l’assot d’un intens temporal. Tremolava el silenci fent ressons de fondària i les simes del mar obriren a l’ instant un colossal abisme, immens com la pregària que la mateixa Tetis anava desgranant. Era reina de l’aigua que abastava la terra com únic continent, de nord a sud tallat, no acceptava la fi contemplant la desferra de l’antic oceà que s’havia enfonsat. Era el plor dels seus ulls una amarga tonada, com un doll impregnat de la veu dels dofins, sirena de l’escuma, figura nacarada, arpegi celestial que marcava els camins. Tant cridava el seu plany que la força primera aturà l’univers fent un mar més petit on semblava que tot havia estat quimera, on només bategava la foscor de la nit.

I torna el bell inici, refet en les muntanyes que un dia van sorgir al crit d’algun atzar i guarden en silenci al fons de ses entranyes les immortals onades, llavor del nostre mar. I aquella que plorava al so de notes tristes i cridava la pau en els cants de la nit, ara és pedra de pedres, com flama d’ametistes, oreig impertorbable vingut de l’infinit. I diuen que la primera llum reflectia el projecte d’un ésser no engendrat. I aquella criatura, feta de terra i aire, no pogué suportar el jou que la lligava a un domini imposat. Amb un clam paorós emprengué la volada.

Dolors Vallverdú

I en aquell tremolor de malson i enyorança la divina princesa reclamava el seu món que s’havien endut, entre udols de venjança, allunyades esferes de penombra i afront. Mentrestant l’argentada claror que fluïa del setí del seu cos més brillant que un estel es fixava per sempre al port i a la badia i torna cada tarda l’august càntic al cel.

La cortesia Es alterosa i ferma, la dona castellana: n'he vist d'aquestes serres que semblen un xiprer, i és així com la nostra, d'honesta i recatada. Amb un esguard de mora, però amb un sever deix. Té el somris de puel·la de tota catalana i el posat de claustrada que viu sense verger: és ufana, a Castella! pro en tota s'encontrada no obira tarongina, ni d'un clavell l'esqueix.

Tampoc cap mar la gronxa, però el cel hi és tant blau que diríeu que el porta quan els ulls s'hi emmiralla; tingués una pomera i un cirerê al costat ja ni ens fora estrangera, la bruna Maria Ana. Tot el paisatge és d'Ella que Ella hi dóna la pau —i neix la farigola on Ella passa i calla— que el moraduix s'hi bressa sols per sa magestat: quin greuge que no ens sigui d'una parla germana.

Joan Salvat-Papasseit

2016 –GENER-MAIG

Ara esdevinc jo mateixa Ara esdevinc jo mateixa. M’ha calgut temps, molts anys i llocs; He estat dissolta i trasbalsada, he dut la cara d’altra gent, he corregut embogida, com si el Temps hi fos, terrible i vell, i m’avisés a crits: “Afanya’t, o et moriràs abans de…” (Què? Abans no arribi el matí? O el final del poema sigui clar? O l’amor segur dins la ciutat closa?) Ara, ben quieta, ser aquí, sentir el meu propi pes i densitat! L’ombra negra sobre el paper és la meva mà; l’ombra d’un mot, mentre el pensament forma a qui el conforma, cau pesant sobre la pàgina, se sent. Tot es fusiona ara, s’amalgama del desig a l’acció, de paraula a silenci, la feina, l’amor, el temps i la cara recollits en un sol gest intens de créixer, com les plantes. Tan lent com la fruita que madura, fèrtil, despresa, i com sempre consumida cau però no exhaureix l’arrel, perquè tot el poema sigui i doni, creixi en mi per esdevenir cançó; fet així i així arrelat per amor. Ara hi ha temps i el Temps és jove. Oh, en aquesta hora única visc tota jo i no me’n moc. Jo, la perseguida que embogida corria, Para't, para't i atura el sol! (trad. Montserrat Abelló)

Now I Become Myself Now I become myself. It's taken Time, many years and places; I have been dissolved and shaken, Worn other people's faces, Run madly, as if Time were there, Terribly old, crying a warning, "Hurry, you will be dead before--" (What? Before you reach the morning? Or the end of the poem is clear? Or love safe in the walled city?) Now to stand still, to be here, Feel my own weight and density! The black shadow on the paper Is my hand; the shadow of a word As thought shapes the shaper Falls heavy on the page, is heard. All fuses now, falls into place From wish to action, word to silence, My work, my love, my time, my face Gathered into one intense Gesture of growing like a plant. As slowly as the ripening fruit Fertile, detached, and always spent, Falls but does not exhaust the root, So all the poem is, can give, Grows in me to become the song; Made so and rooted so by love. Now there is time and Time is young. O, in this single hour I live All of myself and do not move. I, the pursued, who madly ran, Stand still, stand still, and stop the sun!

May Sarton

SAFAREIG POÈTIC

MARÇ

a jam de març tenia com a tema les visions de les dones envers els homes i, a l'inrevés, dels homes envers de la dona, dins l'immens cabal de la poesia universal. Hi va haver de tot, de fet, incloent visions d'una dona sobre les dones, i com sempre, entre tots, ens vam enriquir una mica més aprenent dels punts de vista expressats per una gran diversitat de poetes. Des d'E.E. Cummings a Dolors Miquel, passant per Ted Hugues, Pablo Neruda, Idea Vilariño o altres, i també poetes presents -Dolors Vallverdú, Montse Aloy o Eduard López Mercadé-.

Andreu Loncà va legir un poema de Ted Hugues, del seu poem a r i "Cartes d' a ni ve rs a r i " :

"Epifania" (traducció de Josep M. Fulquet). Eduard va llegir, del mateix autor, un fragment del seu esfereïdor poema "L'última carta", que havia quedat inèdit (en traducció pròpia). El va situar en el context que marca en relació al poemari anterior, que gira al voltant del seu matrimoni amb Sylvia Plath, una autora assíduament reportada al Safareig. Aquest poema se centra precisament en l'últim dia de vida de la seva dona, de la qual tot just s'havia separat. Elena Giménez va recitar una altra poeta suïcida, Alfonsina Storni: "Dolor". Josep Maria va tornar amb Idea Vilariño, amb el seu poema "Tal ves no era pensar". Fina Masdéu va recuperar una Dolors Miquel més lírica: "M'agrada acaronar-te". Montse Aloy ens va obsequiar amb una lectura de versos seus del projecte que duu a terme amb l'excel·lent fotògraf Josep Gatnau, "Segarra i poesia". Andreu Loncà va recitar-nos un poema del seu amic i compatrici, gran vinyolià, Xavier Macià. Elena va recitar Pablo Neruda, el bellíssim "La infinita".

Aquí teniu un resum dels poemes i textos que van formar part de la jam de març: Antònia Farré va llegir "Esmorzar de matí" de Jacques Prévert. Eduard López, "En algun lloc on no he viatjat mai", d'E.E. Cummings (en traducció pròpia). Josep Huguet va llegir un fragment del "Tròpic de Capricorn" d'Henry Miller. Josep M. Forcadell va triar la poeta uruguaiana Idea Vilariño, "Ya no serà". Antònia va llegir un fragment d'"Els amants" de Vicent Andrés Estellés, i "Podries", de Joana Raspall. Fina Masdéu va llegir una part del "Llibre dels homes" de Dolors Miquel. Dolors Vallverdú va recitar diversos poemes seus: "Il Paradiso de Dante Alighieri" i uns quants, breus, que es van integrar al muntatge "Que demà me'n recordi", de poemes d'autors reusencs preparat per Fina Masdéu. Pilar López va llegir un punyent poema de DoI Eduard va acabar recitant un poema propi, rothy Parker: "Odio a las mujeres". precisament dedicat a Elena.⧠ Montse Aloy, Cantireta, un poema molt divertidament irònic de Denise Duhamel, "Per a l'únic home a qui agraden els meus malucs", en traducció pròpia. Fotografies d'Eduard López , Fina Masdéu i Elena Giménez

2016 –GENER-MAIG

Antònia Farré

Eduard López Mercadé

Josep Maria Forcadell

SAFAREIG POÈTIC

Ya no será Ya no será ya no no viviré contigo no criaré a tu hijo no coseré tu ropa no te tendré de noche no te besaré al irme nunca sabrás quién fui por qué me amaron otros. No llegaré a saber por qué ni cómo nunca ni si era de verdad lo que dijiste que era ni quién fuiste ni qué fui para ti ni cómo hubiera sido vivir juntos querernos esperarnos estar. Ya no soy más que yo para siempre y tú ya no serás para mí más que tú. Ya no estás en un día futuro no sabré dónde vives con quién ni si te acuerdas. No me abrazarás nunca como esa noche nunca. No volveré a tocarte. No te veré morir.

Idea Vilariño

M’agraden els matins d’estiu amb sol Perquè la teva pell fa olor de platja, I no cal despertar-se corrents I estovar els somnis amb aigua calenta. M’agrada la teva pell salada i colrada, Potser perquè va ser vora el mar d’Eïvissa Que ens vam explorar, ferotges, l’un a l’altre. Curiosament evoco aquell primer viatge, L’habitació reblerta de llum mediterrània, Les hores guanyades i les recuperades, Les que havia de recrear, el sol a les fotos, El teu cos jove corrents cap a l’ombra, Imatges que ara són tan vives com si Realment jo mateix les hagués viscudes. Misteris de la memòria, selectiva en diem, I imaginativa, omplint els forats de dies Que han quedat atrapats en la xarxa Impenetrable dels records falsos. M’agraden els matins d’hivern amb sol, Amb la neu que ha caigut a les muntanyes I ens du petits ninots de gel com a caramulls Del temps que va degotejant sota el foc De les llars que cremen la llenya congelada, Les hores que descansen pacífiques al rebost. A Elena,28 de febrer de 2016

Eduard López Mercadé

2016 –GENER-MAIG

Dolor Quisiera esta tarde divina de octubre pasear por la orilla lejana del mar; que la arena de oro, y las aguas verdes, y los cielos puros me vieran pasar. Ser alta, soberbia, perfecta, quisiera, como una romana, para concordar con las grandes olas, y las rocas muertas y las anchas playas que ciñen el mar. Con el paso lento, y los ojos fríos y la boca muda, dejarme llevar; ver cómo se rompen las olas azules contra los granitos y no parpadear; ver cómo las aves rapaces se comen los peces pequeños y no despertar; pensar que pudieran las frágiles barcas hundirse en las aguas y no suspirar; ver que se adelanta, la garganta al aire, el hombre más bello, no desear amar... Perder la mirada, distraídamente, perderla y que nunca la vuelva a encontrar: y, figura erguida, entre cielo y playa, sentirme el olvido perenne del mar.

Alfonsina Storni

M'agrada acaronar-te quan absent, dorms i no em saps i el teu cos llunyà com deixats entre llençols records de seda, seda blava i fresca, memòria per al tacte, es commou, bella flor esparpellant-se a l'albada de la meva tendresa. Hi ha les corbes i els racons del teu cos, la meva geografia, Jaume. Hi ha viatges solitaris.

Dolors Miquel

La infinita Ves estas manos? Han medido la tierra, han separado los minerales y los cereales, han hecho la paz y la guerra, han derribado las distancias de todos los mares y ríos, y sin embargo cuando te recorren a ti, pequeña, grano de trigo, alondra, no alcanzan a abarcarle, se cansan alcanzando las palomas gemelas que reposan o vuelan en tu pecho, recorren las distancias de tus piernas, se enrollan en la luz de tu cintura. Para mí eres tesoro más cargado de inmensidad que el mar y sus racimos y eres blanca y azul y extensa como la tierra en la vendimia. En ese territorio, de tus pies a tu frente, andando, andando, andando, me pasaré la vida

Pablo Neruda.

SAFAREIG POÈTIC

Josep Huguet Elena Giménez

Andreu Loncà recitant en presència de Vicenç Sanahuja, Montse Aloy i Fina Alonso

2016 –GENER-MAIG

en algun lloc on mai he viatjat, feliçment més enllà en algun lloc on mai he viatjat, feliçment més enllà de cap experiència, els teus ulls serven el seu silenci: al teu gest més fràgil hi ha coses que m’encerclen, coses que no puc tocar perquè són massa a prop, la teva més mínima mirada fàcilment em desclou encara que m’he tancat en mi com si fos un puny. M’obres pètal a pètal com fa la primavera (tocant hàbilment, misteriosament) la seva primera rosa o si el teu desig fos tancar-me, jo i la meva vida es clourien harmònics, de sobte, com quan el cor d'aquesta flor imagina la neu descendint acuradament per tot arreu; res del que hem de percebre en aquest món iguala el poder de la teva intensa fragilitat: la seva textura m’impulsa amb el color dels seus països, desarticula la mort per sempre amb cada respiració (No sé el que hi ha en tu que es tanca i s'obre, i només una part de mi entén que la veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses) ningú, ni tan sols la pluja, té mans tan petites

e.e. cummings (Traducció Eduard López Mercadé)

SAFAREIG POÈTIC

L’última carta El que va passar aquella nit, dins les teves hores, És tan desconegut com si mai hagués passat. Quina acumulació de tota la teva vida, Com un esforç inconscient, com el naixement Que empeny a través de la membrana de cada lent segon Fins al següent, va passar Només com si no pogués haver passat. Com si no estigués succeint. Cada quan Va sonar el telèfon allà a la meva habitació buida, Mentre escoltaves el timbre al receptor-En ambdós extrems el record fonedís D'una trucada de telèfon, en un cervell Que ja fos mort. Compto Les vegades que vas anar fins a la cabina telefònica Al capdavall de la terrassa de Saint George. Ets allà cada vegada que miro, tombant per Fitzroy Road, creuant Entre els munts de sucre brut. Amb el teu llarg abric negre, Amb la cua penjant a la teva esquena Camines sense poder-te moure, o despertar, I ningú es veu caminant Caminant vora les reixes de Primrose Hill Cap a la cabina telefònica que mai pots atènyer. Abans de la mitjanit. Desprès de mitja nit. Un cop més. Un cop més. Un cop més. I, gairebé a l'alba, un cop més. En quina posició de les manetes del meu rellotge Vas fer l’ últim intent, Ja molt més tard Que jo pogués escoltar-lo, i vas sacsar el coixí D'aquell llit buit? Una última vegada Vas tocar suaument els meus llibres i els meus papers? Quan vaig arribar el meu telèfon estava adormit. El coixí innocent. La meva habitació dormia, Ja plena amb la llum nívia del matí. Vaig encendre el foc. Vaig treure els meus papers. I havia començat a escriure quan el telèfon Es va despertar de cop, amb un quequeig d'alarma, Recordant-ho tot. Es va revifar a la meva mà.

Llavors una veu com una arma ben triada O una injecció mesurada, Fredament va lliurar les seves cinc paraules Endins de la meva oïda: "La seva dona és morta.

Ted Hugues (Traducció Eduard LópezMercadé)

2016 –GENER-MAIG

Els amants La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs. Vicent Andrés Estellés

SAFAREIG POÈTIC

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

a celebració del Dia Mundial de la Poesia, ahir a la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus, va estar organitzada pel nostre col·lectiu. Gràcies a la invitació dels responsables de la Biblioteca, amb Cristina Garreta, la seva directora, al capdavant. I també gràcies al seu personal tècnic, que ens va donar un suport impecable. Vam articular l'acte al voltant del poema triat enguany per la Institució de les Lletres Catalanes per adherir-se a aquesta gran iniciativa de la UNESCO. El poema, "Preneu les roses", és de la gran escriptora tarragonina Olga Xirinacs. Vam fer-ne una lectura, tant de l'original en català com de diverses de les traduccions que facilita la mateixa ILC. I tot emmarcat per la reproducció de música pertanyent al darrer i molt premiat àlbum del jove artista reusenc Néstor Giménez ("Why Not?") i l'acció de la nostra companya i gran artista Fina Veciana, que va anar elaborant un dels elements constituents del poema, l'arbre que cita en alguns dels seus versos. La lectura la va obrir un convidat molt especial: el joveníssim Marcel Tardiu (9 anys!), que va llegir els primers quatre versos: Carme Simó, Carme Masip i Elena Giménez van completar el recitat: Acte seguit, es va fer la lectura en aquestes llengües (fragments de cada traducció): italià (José E. Maccarone), alemany (Montse Aloy, francès (Andreu Loncà) i anglès (Aleida López). Per acabar, i gràcies a la col·laboració d'Òmnium Cultural (moltes gràcies, Úrsula i Carolina!), vam poder escoltar versions en portuguès (Lucivane Ferreira), amazic (Youssef el Mouloudi), àrab (Younes Mouaqit i Mahir Abdelatif) i castellà (la mateixa Úrsula Subirà). També vam poder sentir una bella lectura de Nicoleta Moje (romanès). Va venir acte seguit una transició, amb la lectura de l'altre element artístic que cita Olga Xirinacs al seu poema, la pàgina inicial de la

21 DE MARÇ

novel·la "Resurrecció" de Lev Tolstoi, mentre Fina Veciana, amb el seu ajudant de luxe Marcel, retallava en forma de flors els fulls on estaven impresos els fragments de poema i els enganxava al mural pintat. La lectura del text, a càrrec d'Eduard López, va donar peu a diversos poemes "dessacralitzadors": Pare Nostre de Miquel Martí i Pol (Montse Aloy) “Pater Noster” de Jacques Prévert, amb traducció de Miquel Desclot (Andreu Loncà) “Pare-esparver” de M. Mercè Marçal (Carme Masip) “Padre Nuestro” de Nicanor Parra (José E. Maccarone) Pare Nostre d’Eduard López Mercadé (ell mateix) “Mare Nostra” de Dolors Miquel (Carme Simó). Aquesta última lectura era un homenatge i acte de suport a la gran poeta que ha estat tan injustament desqualificada i perseguida per la seva intervenció en la recent cerimònia de lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona. Per acabar, i conduïda per Xifé Ramos i Aleida López, es va fer una presentació de les novetats de la poesia local d'aquest darrer any. També va ser bastant sui generis:es van distribuir entre el públic exemplars d'aquests i altres llibres d'autors locals i es va convidar a llegir-ne alguns versos a l'atzar. Molts dels membres de la nombrosa concurrència s'hi van animar i van ajudar-nos a complir amb un dels nostres grans objectius: fer de la participació un acte poètic, tant com fer de la poesia una eina de participació. Moltes gràcies als nostres amfitrions de la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus, als seus responsables i al seu personal tècnic, als nostres col·laboradors de luxe d' Òmmnium Baix Camp, i en particular a Úrsula Subirà. Gràcies també a Carme Andrade, Fina Masdéu, Antònia Farré i Pep Macaya, pel seu suport i per aportar idees.⧠

2016 –GENER-MAIG

Preneu les roses Mireu, és tan sols un moment. Contempleu com entra la primavera de sang verda. Preparo el meu quadern per escriure una estona sobre aquest fenomen que arriba en silenci. Potser un vent lleu, potser un mestral mourà les fulles de les mèlies, de les moreres i dels avellaners, portarà el perfum dels jacints a les places, sobre tombes recents, sobre les oblidades, i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia. Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada a la força del viure i a l’ambició dels homes, tot en una sola pàgina, la primera. Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes lluiten contra tota natura. Contempleu, també, La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin: la dona rosa i nua sota l’arbre immens, i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març. L’he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera, mentre els llorers creixien i oferien corones victorioses. Preneu les roses abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre s’abandonen a la fràgil esperança del poeta.

Olga Xirinacs

SAFAREIG POÈTIC

En aquessta doble página, diversos moments de les lectures del poema que va centrar l’acte, “Preneu les roses” d’Olga Xirinacs, en la llengua original i diverses de les traduccions ques’han publicat. A l’última foto es pot apreciar un momento del final participatiu que van dirigir Aleida López i Xifré Ramos, que va incitar a la lectura per part del públic.

2016 â&#x20AC;&#x201C;GENER-MAIG

SAFAREIG POÈTIC

Diversos moments de la lectura de poemes per part del públic, amb el jove Marcel Tardiu entre d’altres. A la página següent, denou Marcel, amb la Fina Veciana, amb l’arbre ja construït.

(Fotografies de Fina Masdéui Elena Giménez)

2016 â&#x20AC;&#x201C;GENER-MAIG

SAFAREIG POÈTIC

El textos dels pare nostres dessacralitzadors que van ser llegits acte seguit de l’inici de la novel·la “Resurrecció” de Tòlstoi

Pare nostre que esteu en el cel, Sia augmentat sovint el nostre sou, vingui a nosaltres la jornada de set hores, faci’s un xic la nostra voluntat així com la d’aquells que sempre manen. El nostre pa de cada dia doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui, perdoneu els nostres pecats així com nosaltres perdonem els dels nostres encarregats i no ens deixeu caure a les mans del director, ans advertiu-nos si s’apropa. Amén. Miquel Martí i Pol

Pare Nostre que estàs al trespol, sigui humanitzat el teu nom, fem que sigui nostre el teu poder. Faci's la nostra voluntat de crear a la terra el que vam projectar cap al cel. El nostre pa de cada dia, pastem-lo avui amb el blat de l’ahir. I alliberem-nos de les nostres culpes amb l’amor. I no deixem passar cap més temptació Sota l’amenaça d’un futur mal. Som-hi! Eduard López Mercadé

Pater noster Notre Père qui êtes aux cieux Restez-y Et nous nous resterons sur la terrre Qui est quelquefois si jolie Avec ses mystères de New York

Et puis ses mystères de Paris Qui valent bien celui de la Trinité Avec son petit canal de l'Ourcq Sa grande muraille de Chine Sa rivière de Morlaix Ses bêtises de Cambrai Avec son Océan Pacifique Et ses deux bassins aux Tuilleries Avec ses bons enfants et ses mauvais sujets Avec toutes les merveilles du monde Qui sont là Simplement sur la terre Offertes à tout le monde Éparpillées Émerveillées elles-même d'être de telles merveilles Et qui n'osent se l'avouer Comme une jolie fille nue qui n'ose se montrer Avec les épouvantables malheurs du monde Qui sont légion Avec leurs légionnaires Aves leur tortionnaires Avec les maîtres de ce monde Les maîtres avec leurs prêtres leurs traîtres et leurs reîtres Avec les saisons Avec les années Avec les jolies filles et avec les vieux cons Avec la paille de la misère pourrissant dans l'acier des canons.

Jacques Prevert (traducció: Miquel Desclot) Pare Nostre que esteu en el cel quedeu-vos-hi i nosaltres ens quedarem a la terra que de vegades és tan bonica amb els misteris de Nova York i també els misteris de París que bé valen el de la Trinitat amb el petit canal de l’Ourcq la gran muralla Xina el riu de Morlaix els caramels de menta de Cambrai amb l’oceà Pacífic i els dos estanyols de les Tuileries amb els nens bons i els tipus dolents amb totes les meravelles del món

2016 –GENER-MAIG

que són aquí simplement damunt la terra ofertes a tothom en escampall meravellades elles mateixes de ser tals me [ravelles i sense gosar confessar-s’ho com una bonica noia nua que no gosa deixar-se veure amb les esgarrifoses desgràcies del món que són legió amb els seus legionaris amb els seus torturadors amb els amos d’aquest món els amos amb els seus sacerdots els seus traïdors i els seus militarots amb les quatre estacions amb els anys amb les noies maques i amb els vells cretins amb la palla de la misèria podrint-se dins l’acer [dels canons.

Pare-esparver Pare-esparver que em sotges des del cel i em cites en el regne del teu nom, em petrifica la teva voluntat que es fa en la terra com es fa en el cel. La meva sang de cada dia s’escola enllà de tu en el dia d’avui però no sé desfer-me de les velles culpes i m’emmirallo en els més cecs deutors. I em deixo caure en la temptació de perseguir-te en l’ombra del meu mal. Maria-Mercè Marçal

Padre nuestro Padre nuestro que estás en el cielo Lleno de toda clase de problemas Con el ceño fruncido Como si fueras un hombre vulgar y corriente No pienses más en nosotros. Comprendemos que sufres

Porque no puedes arreglar las cosas. Sabemos que el Demonio no te deja tranquilo Desconstruyendo lo que tú construyes. El se ríe de ti Pero nosotros lloramos contigo: No te preocupes de sus risas diabólicas. Padre nuestro que estás donde estás Rodeado de ángeles desleales Sinceramente: no sufras más por nosotros Tienes que darte cuenta De que los dioses no son infalibles Y que nosotros perdonamos todo. Nicanor Parra

Mare nostra Mare meva, que no ni sé on ets, de qui només en tinc el nom… Mare nostra que esteu en el zel sigui santificat el vostre cony l’epidural, la llevadora, vingui a nosaltres el vostre crit el vostre amor, la vostra força. Faci’s la vostra voluntat al nostre úter sobre la terra. El nostre dia de cada dia doneu-nos avui. I no permeteu que els fills de puta avortin l’amor, facin la guerra, ans deslliureu-nos d’ells pels segles dels segles, Vagina. Anem…

Dolors Miquel

SAFAREIG POÈTIC

ABRIL

a jam d'abril, celebrada el dia 14, es va dedicar a les lletres de cançons. La vam titular"Tots som melodia", manllevant la frase d’un fotopoema de Núria Miramelsmots que va servir de cartell. Es va encetar amb la lectura i el comentari d'Eduard López sobre "The Ballad of Lucy Jordan", la cançó de Shel Silverstein justament popularitzada per Marianne Faithful. Reproduïm del Facebook de Franz Appa el post que feia referència a aquesta cançó i a la crítica que també va llegir: Diu Claire Dederer en un assaig sobre "The Ballad of Lucy Jordan" que "Les lletres de les cançons són una bona imitació de la poesia, però no són exactament el mateix. Les lletres són un vaixell dissenyat per sostenir la veu del cantant. La poesia és el seu propi objecte sòlid". Ho deia a propòsit de la visió del film de Dusan Makevejev, "Montenegro", on la seqüència inicial explicita tota una història amb la simple inclusió de la cançó -en la versió de Marianne Faithfull-. La cançó s'inclou també a la més coneguda "Thelma & Louise", i "Tarnation", un curiós documental de Jonathan Caouette sobre si mateix. Dederer es mostra molt molesta amb la cançó de Shel Silverstein -amb la lletra, vaja-. Opina que està plena d'un menyspreu condescendent, a to amb una època (els 70) en què " Ser mestressa de casa no molava. I no només no molava, sinó que a més no tenia ànima, com la lírica de Silverstein va a deixar en clar ...". En particular, es mostra furiosa amb el fet que l'única sortida per a una frustrada mestressa de casa sigui el suïcidi. El que ve a recollir l'aclamada "Thelma & Louise", per cert. Finalment, opina que el tractament de Marianne Faithfull aconsegueix fer d'un mal poema una gran cançó. Bé, jo crec que la melodia hi té molt a veure, però per ser justos amb Dederer, la primera versió dels Dr. Hook és certament oblidable (us facilito una versió, perquè ho jutgeu vosaltres

mateixos comparant amb la de Faithfull que he penjat abans:https://www.youtube.com/ watch?v=6dUXvnVo4mM ). Sigui com sigui, us transcric aquest "mal poema", amb traducció pròpia. The Ballad of Lucy Jordan The morning sun touched lightly on The eyes of Lucy Jordan In a white suburban bedroom In a white suburban town And she lay there 'neath the covers Dreaming of a thousand lovers 'Til the world turned to orange And the room went spinning round At the age of 37 She realized she'd never ride Through Paris in a sports car With the warm wind in her hair So she let the phone keep ringing As she sat there softly singing Pretty nursery rhymes she'd memorized In her Daddy's easy chair Her husband he's off to work And the kids are off to school And there were oh so many ways For her to spend her days She could clean the house for hours Or rearrange the flowers Or run naked through the shady street Screaming all the way At the age of 37 She realized she'd never ride Through Paris in a sports car With the warm wind in her hair So she let the phone keep ringing As she sat there softly singing Pretty nursery rhymes she'd memorized In her Daddy's easy chair The evening sun touched gently on The eyes of Lucy Jordan On the rooftop where she climbed When all the laughter grew too loud And she bowed and curtsied to the man Who reached and offered her his hand And he led her down to the long white car that waited past the crowd At the age of 37 She knew she'd found forever As she rode along through Paris With the warm wind in her hair

Shel Silverstein

2016 â&#x20AC;&#x201C;GENER-MAIG

SAFAREIG POÈTIC

La balada de Lucy Jordan El sol del matí va tocar lleugerament Els ulls de Lucy Jordan A un dormitori suburbà blanc A una ciutat suburbana blanca I ella jeia sota el cobrellit Somniant amb un miler d'amants Fins que el món es va tornar taronja I l'habitació va començar a girar A l'edat de 37 Es va adonar que mai havia creuat París en un cotxe esportiu Amb el vent càlid al cabell Així que va deixar sonar el telèfon Mentre seia cantant suaument Cançons de bressol que havia après De cor a la butaca del seu pare El seu marit era fora treballant I els nens eren a l'escola I hi havia oh moltes maneres En què podia gastar els seus dies Podia netejar la casa durant hores O tornar a arreglar les flors O córrer nua pel carrer ombrívol Cridant tot el camí A l'edat de 37 Es va adonar que mai havia creuat París en un cotxe esportiu Amb el vent càlid al cabell Així que va deixar sonar el telèfon Mentre seia cantant suaument cançons de bressol que havia après De cor a la butaca del seu pare El sol de la tarda va tocar suaument Els ulls de Lucy Jordan Al terrat, on va pujar quan el riure Va pujar massa de to I es va inclinar fent una reverència A l’home que vingué i li oferí la mà I la va conduir fins al gran cotxe blanc Que l’esperava més enllà de la multitud A l'edat de 37 Va saber què havia trobat per sempre Mentre avançava per París Amb el vent càlid al cabell

La jam coincidia amb el Dia de la República. Josep Huguet li va retre un homenatge llegint l'Himne de la República i la cançó popular "General Bum Bum". Antònia Farré va recitar una traducció al català de la molt cèlebre "Je ne regrette rien", que va popularitzar l'icona de la cançó francesa, Edith Piaf. Composta l'any 1956 per Charles Dumont, amb lletra de Michel Vaucaire, la va enregistrar Piaf l'any 1960. Montse Aloy, Cantireta, ens va portar una adaptació al català de "The language ot the kiss" de les Indigo Girls.

Elena Giménez va llegir "Me sobren paraules", la cançó dels mallorquins Antònia Font del seu àlbum "Lamparetes" (2011). Me sobren paraules (agulla, fil de cosir, tisores, estufa), me sobren paraules (vermut, patates, olives), paraules molt curtes (pi), paraules molt llargues (esternoclestmastoideu), paraules molt fàcils (mamà), paraules difícils (obliqüitat)... i jo què sé. Me falten paraules per explicar què significa per jo. me falten paraules ... es diccionaris són plens de paraules gratis i certes. paraules d'amor senzilles i tendres. (Ella tenia dues llunes en tota sa cara, les obria i les tancava. i tenia ses dues cares de sa lluna. una blanca i s'altra obscura). Me sobren paraules però no tenc res a dir (cadàver, pitufo), me sobren paraules, d'aquí a dos anys me retir. paraules molt lletges (nyu). paraules molt guapes (lapislàtzuli) paraules provisionals amb es accents girats.

2016 –GENER-MAIG

Josep M. Forcadell va aportar una doble versió del famós i immortal poema de Gabriel Celaya, "La poesía es una arma cargada de futuro": en l'adaptació de Paco Ibáñez, que el mateix Josep Maria va cantar acompanyant-se a la guitarra, i recitant la versió original del poema. Un interessant exercici comparatiu. Aquí teniu el text original:

La poesía es un arma cargada de futuro Cuando ya nada se espera personalmente exaltante, mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia, fieramente existiendo, ciegamente afirmado, como un pulso que golpea las tinieblas, cuando se miran de frente los vertiginosos ojos claros de la muerte, se dicen las verdades: las bárbaras, terribles, amorosas crueldades. Se dicen los poemas que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados, piden ser, piden ritmo, piden ley para aquello que sienten excesivo. Con la velocidad del instinto, con el rayo del prodigio, como mágica evidencia, lo real se nos convierte en lo idéntico a sí mismo. Poesía para el pobre, poesía necesaria como el pan de cada día, como el aire que exigimos trece veces por minuto, para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica. Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan decir que somos quien somos, nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno. Estamos tocando el fondo. Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse. Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren y canto respirando. Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas personales, me ensancho. Quisiera daros vida, provocar nuevos actos, y calculo por eso con técnica qué puedo. Me siento un ingeniero del verso y un obrero que trabaja con otros a España en sus aceros. Tal es mi poesía: poesía-herramienta a la vez que latido de lo unánime y ciego. Tal es, arma cargada de futuro expansivo con que te apunto al pecho. No es una poesía gota a gota pensada. No es un bello producto. No es un fruto perfecto. Es algo como el aire que todos respiramos y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos. Son palabras que todos repetimos sintiendo como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado. Son lo más necesario: lo que no tiene nombre. Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos. Gabriel Celaya

Mercè Bessó va dur-nos una bonica cançó de la Rosa M. Bessó, "La vall", que vam poder escoltar en versió enregistrada per l'autora. Rubén Giménez va llegir-nos una traducció pròpia del tema "Tutto l'universo obbedisce all'amore" , una curiosa col·laboració de FrancoBattiato amb Antony Hegarty (més conegut per Antony and the Johnsons), de l'àlbum " Del suo veloce volo" (2013). Andreu Loncà va recitar un clàssic de Charles Trenet, "Que reste-t-il de nos amours". Ho va fer en la versió original en francès. Ce soir le vent qui frappe à ma porte Me parle des amours mortes Devant le feu qui s' éteint Ce soir c'est une chanson d' automne Dans la maison qui frissonne Et je pense aux jours lointains Que reste-t-il de nos amours Que reste-t-il de ces beaux jours Une photo, vieille photo De ma jeunesse Que reste-t-il des billets doux Des mois d' avril, des rendez-vous Un souvenir qui me poursuit Sans cesse Bonheur fané, cheveux au vent Baisers volés, rêves mouvants Que reste-t-il de tout cela Dites-le-moi Les mots les mots tendres qu'on murmure Les caresses les plus pures Les serments au fond des bois Les fleurs qu'on retrouve dans un livre Dont le parfum vous enivre Se sont envolés pourquoi? Que reste-t-il de nos amours Que reste-t-il de ces beaux jours Une photo, vieille photo De ma jeunesse Que reste-t-il des billets doux Des mois d' avril, des rendez-vous Un souvenir qui me poursuit Sans cesse Bonheur fané, cheveux au vent Baisers volés, rêves mouvants Que reste-t-il de tout cela Dites-le-moi Un petit village, un vieux clocher Un paysage si bien caché Et dans un nuage le cher visage De mon passé

SAFAREIG POÈTIC

Núria Naval va llegir a la jam de dijous 14 d'abril la lletra de la cançó "Em dius que el nostre amor", del poeta tortosí Joan Vergés, amb música de Toti Soler,el qual va fer-ne el primer enregistrament. Després hi ha la versió potser més reconeguda, de M. del Mar Bonet. Però posteriorment hi ha hagut noves versions de Quimi Portet i Marc Parrot, entre d'altres. Em dius que el nostre amor va ser com un infant que dóna al teu cor els dies que vindran. Perdut i sense nau, mirall de coses belles, em dius que el nostre amor s'acaba a les estrelles. Em dius que el nostre amor només era el primer, que un altre braç més fort t'abraçarà més bé. A punt de ser record, claror de flor collida, em dius que el nostre amor no sap trobar la vida. Em dius que plori, si vull plorar, em dius que mori fins a demà, no pots comprendre com el dolor dura per sempre si es fa cançó. Em dius que el nostre amor era un ocell ferit tremolant al teu cor, somniant al meu pit. Amiga de la mort, camí de vela blanca, la llum del nostre amor és una flor que es tanca. Fina Masdéu va recitar la lletra de "L'àguila negra", la cançó que entre nosaltres va popularitzar M. del Mar Bonet, de la qual és autora Barbara, la cantautora francesa. Un bon dia, o potser una nit, prop del mar jo m'havia adormit quan, de cop, el cel s'omple de llum i un ocell negre surt sense venir d'enlloc. Lentament, les ales bategant, lentament, ell anava girant. Prop de mi, el batec s'acabà i, com caigut del cel, l'ocell es va aturar. Els ulls eren de color robí

i les plomes de color de nit. I al seu front, mil raigs de to suau, l'ocell, rei coronat, portava un diamant blau. Amb el bec la cara em va tocar, el seu coll em vaig trobar a la mà. Fou llavors que jo vaig saber qui, imatge del passat, volia tornar amb mi. Bon ocell, porta'm amb tu al país d'altres temps, sigues el meu amic. Com abans, en somnis clars d'infant, estels i més estels collirem tremolant. Com abans, en somnis clars d'infant, com abans, damunt d'un núvol blanc, com abans, tu i jo el sol encendrem i a l'illa del record la pluja llançarem... L'ocell negre tombà els ulls al sol, cap al cel tot d'una emprengué el vol. La terrible història que amaga aquesta lletra va ser comentada per Fina Masdéu i altres intervinents. Antònia Farré va recitar Apel·les Mestres, "El cuc de terra", en l'adaptació de Xavier Ribalta. No he pogut trobar aquest tema, però sí un altre, preciós, de l'àlbum que el gran cantant de Tàrrega va dedicar al gran poeta i polifacètic artista de la nostra Renaixença. Un cuc de terra, un pobre cuc, va enamorar-se d’una estrella. Ell era un cuc farut faixut, ella era tota meravella. El miserable, per l’atzar, va aixecar els ulls una vesprada, a baix la terra era un fangar, a dalt la volta era estrellada. Ai larió, ai larió riu-te’n si vols de la cançó, que a mi no em fa riure, no. Entre tant d’astre pampalluc, entre el lluir de tanta estrella, n’hi havia una que al pobre cuc, va ja semblar-li la més bella. Ai larió, ai larió, riu-te’n si vols de la cançó, que a mi no em fa riure, no. Tota joiosa i resplendent va seguir el curs l’hermosa estrella ignorant sempre, eternament, que hi hagués un cuc que ha mort per ella.

2016 –GENER-MAIG

Eduard López va recitar una de les precioses lletres del nostre Fito Luri. "T'escric", una rodona cançó d'amor, o més precisament, la nostàlgia de l'amor perdut. T'escric sobre dies i nits del cantó buit esquerre del llit t'escric sobre núvols ferits de mort sobre bruixes que porten dol t'escric des de abril, fins el març sobre un jorn de juliol per oblidar t'escric de dimecres a dimarts sobre els teus ulls de mare plorant t'escric sobre el vals d'un setze d'agost sobre vos sense mi, sobre mi sense vos t'escric mentre invento paraules quan no puc dormir t'escric odiant el setze de febrer sense pròtesis al cor, a cada llàgrima el teu nom i et dic que quan m'alço, em llevo no sé a on sóc t'escric començant pel final d'un racó de la tasca sopant t'escric sobre en Pablo saltant pels terrats sobre un quadre de Frida plorant t'escric amb els mots que he trobat en els contes que no li he explicat t'escric que no hi ha dia que no et trobo a faltar i que busco el camí de tornar t'escric sobre el vals d'un setze d'agost sobre vos sense mi, sobre mi sense vos t'escric mentre invento paraules quan no puc dormir t'escric odiant el setze de febrer sense pròtesis al cor, a cada llàgrima el teu nom i et dic que quan m'alço, em llevo no sé a on sóc. Carme Andrade va llegir-nos l'adaptació catalana,

que van realitzar els Dracs, de l'èxit de The Animals, "The House of the Rising Sun", alhora una versió d’un tema tradicional nordamericà,l'origen del qual és foça obscur. Hi ha un casalot a Nova Orleans se’n diu el Sol Naixent i ha estat de molts xicots la perdició, jo en sóc un cas vivent. La mare era modista tenia bones mans mon pare era un jugador allà a Nova Orleans. Maleta, i bagul i no res més, li cal a un jugador i només se sent cofoi del tot quan li diuen borratxó. Oh, Mare als fills avisa que no facin com jo he fet: viure sempre en pecat i en el vici a la casa del Sol Naixent. Lourdes va fer-nos un impressionant recitat de "Ronda amb fantasmes", el poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que va musicar de manera sublim M. del Mar Bonet Les filles del silenci present i vigilant em porten sempre a la perversa llunyania, saben el meu espant, el meu instant d'espant, d'isolament, malenconia i agonia. Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes estèrils - arbres lívids de la tardor! - viuré l'hora impura de les aspres angúnies mudes, amb la por de morir tot sol en el carrer. Terror entre les sales buides, quan veig el llit amb el mort, viu entre els llençols, i serenades a la plaça, i remor de ganivets, enfora, més terrible per tantes coses endevinades durant la fuga, per les fosques, allà on plora l'esquelet mossegat pels gossos de la nit.

Montse Aloy ens va obsequiar amb una traducció molt personal del "Life is a lemon (and I want my money back)" de Meat Loaf, que va esdevenir en la seva veu "La vida és una merda (i vull que em torneu els meus diners)". I la van ajudar en la seva sempre divertida exposició Andreu Loncà i Carme Andrade.

SAFAREIG POÈTIC

Antònia Farré va fer una veritable recreació de "Te recuerdo, Amanda", de l'inoblidable Víctor Jara. Carme Andrade va associar Jara a un altre clàssic xilè, el "Gracias a la vida" de Violeta Parra. Una de les cançons pop catalanes modernes més rodones, "Si véns", dels menorquins Ja t'ho diré, o del seu líder Cris Juanico, vaja. A suggeriment de Fina Masdéu la va recitar amb accent balear l'Aina Estarellas. Elena Giménez va recitar un tango, l'immortal "Melodía de arrabal" de Carlos Gardel, de la pel·lícula homònima que va protagonitzar ell mateix, amb guió del lletrista Alfredo Le Pera. Barrio plateado por la Luna rumores de milonga es toda mi fortuna. Hay un fuelle que rezonga en la cortada mistonga, mientras que una pebeta linda como una flor, espera coqueta bajo la inquieta luz de un farol. Barrio, barrio, que tenés el alma inquieta de un gorrión sentimental. Pena, ruego, es todo el barrio malevo melodías de arrabal. Viejo barrio perdoná si al evocarte se me planta un lagrimón. Que al rodar en tu empedrao es un beso prolongao que te da mi corazón. Cuna de tauras y cantores, de broncas y entreveros de todos mis amores. En tus muros con mi acero yo grabé el nombre que quiero. Rosa "La Milonguita", era rubia Margot en la primera cita la paica Rita me dió su amor. Barrio, barrio, que tenés el alma inquieta de un gorrión sentimental. Pena, ruego, es todo el barrio malevo melodías de arrabal. Viejo barrio perdoná si al evocarte se me planta un lagrimón. Que al rodar en tu empedrao es un beso prolongao que te da mi corazón.

La jam "Tots som melodia",va acabar amb el recitat de Mercè Bessó de "Piedra y camino", d'un dels grans del folklore sud-americà, l'argentí Atahualpa Yupanqui. Així es va rematar una jam, de tango (la gran urbs bonaerense) a zamba (el gran camp, la pampa), dos grans elements de la música argentina. Piedra y camino Del cerro vengo bajando Camino y piedra Traigo enredada en el alma, viday Una tristeza. Me acusas de no quererte No digas eso Tal vez no comprendas nunca, viday Porque me alejo. Es mi destino Piedra y camino De un sueño lejano y bello, viday Soy peregrino. Por más que la dicha busco, Vivo penando Y cuando debo quedarme, viday Me voy andando. A veces soy como el río Llego cantando Y sin que nadie lo sepa, viday Me voy llorando. Es mi destino, Piedra y camino De un sueño lejano y bello, viday Soy peregrino.

2016 –GENER-MAIG

L’ESTENEDOR DE POEMES L'Estenedor de Poemes, que vam organitzar el 16 d'abril de 2016 al teatre Bravium de Reus, va ser un espectacle on la poesia va traçar mestissatges amb la música i la dansa, sota el tema dels quatre elements: Terra, foc, aire i aigua Van intervenir: Introducció amb projecció d'imatges de diversos autors sobre textos d’Helena Bonals, Conxita Jiménez, Carme Andrade, Mònica de Dalmau, Montse Aloy, Sílvia Castelló i Eduard López Mercadé. Veus de: Pep Macaya, Conxita Jiménez, Carme Simó, Eduard López, Antònia Farré Creació àudiovisual d’Antònia Farré Poemes terra, foc, aire i aigua de Dolors Vallverdú , amb veus de: Carme Simó, Carme Masip, Aleida López i Marta López Paraules en remull, amb Fito Luri, Marta Garcia, Pep Macaya i Dolors Quintana, sobre textos de Jaume Mariné, Pep Macaya i Eduard López Mercadé Lluna mensis. Espectacle de dansa de Magda Borrull, ballarina i coreògrafa, amb un poema de Nâzim Hikmet Miquel Vilella. Cançons pròpies amb Andrés Ferreira recitant un poema propi. Cor Mestral, dirigit per Núria Francino. Interpretació de les cançons: La cançó del pescador de llunes(Miquel Desclot/ Francesc Vila ) Diàleg (Marià Manent / Joaquim Maideu ) Dóna’m la mà (Joan Salvat-Papaseit / Josep Crivillé ) Textos recitats per Dolors Quintana, amb uns contrapunts poètics en poemes de Dolors Vallverdú, Conxita Jiménez i Eduard López Mer-

cadé, en les veus de Carme Masip, Conxita Jiménez i Carme Simó. Poemes des del terrat, escrits i recitats per Carme Andrade i Mònica de Dalmau Cloenda a càrrec d’Aleida López i Marta López, amb la participació del públic llegint els fotopoemes de Núria Miramelsmots.⧠

(El fantàstic cartell de Maijo Ginovart)

SAFAREIG POร TIC

Arme Simรณ, Carme Masip, Aleida Lรณpez i Marta Lรณpez

Magda Borrull

2016 â&#x20AC;&#x201C;GENER-MAIG

Fito Luri, Maria Garcia, Pep Macaya i Dolors Quintana

SAFAREIG POÈTIC

Miquel Vilella i Andrés Ferreria

Cor Mestral

2016 –GENER-MAIG

Carme Andrade va actuar amb Mònica de Dalmau

Aleida López introduint la part final

SAFAREIG POÈTIC

Eduard López Mercadé va escriure això a la seva pàgina personal: L’Estenedor de Poemes ha vingut a culminar una idea una mica boja que vaig tenir ara fa més d'un any, a finals del del 2014. Una mica boja només, ja que venia de l'impuls de les jams poètiques organitzades per Pep Solà i Mònica de Dalmau dins de l'Any Vinyoli. La idea era consolidar una trobada estable de jams de poesia a Reus. I després del temps, sembla ser que ho està, i que a més ha tingut una repercussió i un eco molt més enllà del que jo mateix havia somiat. La prova és el resultat d'una altra idea que vaig tenir ara fa un any justet, que era ampliar la jam tradicional d'un dijous de cada mes a un dissabte a un local més gran, el coquetó Teatre Bravium que tan actiu i inquiet és gràcies a la seva impagable directiva, comandada ara per Ferran Figuerola, que ha succeït el gran i recordat Jaume Amenós. Bé, la idea no solament es va materialitzar el passat dia 16 d'abril, sinó que també la realització la va superar amb escreix. D'una simple jam ampliada va passar a ser un gran espectacle on vam integrar poesia amb música i dansa. Ho dec a la col·laboració entusiasta i generosa dels

grans artistes locals Fito Luri -amb el grup que forma amb l'incansable amic Pep Macaya, la incombustible Dolors Quintana i la gran promesa Marta Garcia-, Miquel Vilella, que va venir acompanyat del poeta André Ferreira, Magda Borrull, la gran coreògrafa, i el Cor Mestral. I sobretot li dec al suport, col·laboració, empenta i ànim infatigable de Carme Andrade, tot una font inesgotable d'idees creatives, a la presència sempre serena de les altres duescarmes, Masip i Simó, a l'Antònia Farré, la veu feta somriure, al Pep Macaya, una ànima inquieta on n'hi hagi, i a molts altres que hi van ser quan calia i van aportar el seu talent sense demanar res a canvi. I li devem a Òmnium Cultural, amb el seu president Emili Argilaga, a Vermut Miró, i evidentment a la gent de Bravium Teatre i el seu equip tècnic. I, com no, al Portal de Catalunya, i a la Sol i l'Àlfred, els nostres amfitrions a la casa de cada dia, on vam gestar aquesta idea boja i on continuem trobantnos.⧠

Hem pogut reflectir l'acte en un enregistrament complet, gràcies a la bona mà de l'amic Pere Líndez. (https://youtu.be/hgVbRQtXJoI)

2016 –GENER-MAIG

MAIG

a jam de Poesia en terra de conflicte va començar inevitablement referintse a la dramàtica situació dels anomenats refugiats que ha provocat la guerra a Síria (entre d'altres que avui semblen més oblidades, Iraq i Afganistan). Xifré Ramos va reproduir un missatge d'una de les voluntàries que treballen en els camps que hi ha a la frontera entre Grècia i Macedònia, on es concentres milers de refugiats (hauríem de dir aspirants a refugiats) en penosíssimes circumstàncies. I el mateix Xifré va explicar la seva proposat d'unir-se a la mobilització del proper dissabte 14, que es fa a Barcelona, amb una aquí a Reus. Carme Andrade va llegir també un missatge d'un voluntari reusenc a la zona. Aleida López va llegir un poema de Halà Mohammad, poeta siriana, que podeu trobar aquí: https://actualidadkurda.wordpress.com/…/ poema-en-damasco-h…/ Inclou una lectura de la mateixa poeta. Maribel Serra va intervenir explicant la seva experiència pròpia que constata com són marginades o silenciades en els mitjans occidentals

moltes de les notícies de la tragèdia quotidiana que està assolant aquelles terres. La jam del dijous 5 de maig va continuar amb distintes aportacions, com sempre, al ritme que decidien els assistents que demanaven la paraula, i el vers. Josep Huguet va recitar un poema propi, inclòs al seu poemari "Les hores del silenci". Es tracta del poema "Un obush", que estava inspirat en la guerra de l'Iraq de 2003, que com tots recordareu havia capitanejat el president George Bush Jr. El reproduïm adjunt. Montse Aloy ens va recitar també Mahmoud Darwish, en traducció de Margarida Castells, "L'eternitat a la figuera de moro". Poema que va extraure del projecte a la xarxa viulapoesia.org. Del mateix lloc recitaria més tard un poema de la poeta polonesa Ewa Lipska, "L'oposició". Josep M. Forcadell va recitar dos poemes breus d'Abdulah Sidran, poeta de Sarajevo, i més endavant uns quants també d'un poeta de la mateixa capital bosniana, Izet Sarajlic.

SAFAREIG POÈTIC

Ramon Salvat va aportar un poema de Joan Oliver, Pere Quart, emès en plena Guerra Civil per Ràdio Associació de Catalunya, i poc després publicat a "L'esquella de la torratxa" que també reproduïm en facsímil-. Carme Andrade i Antònia Farré van llegir conjuntament un esfereïdor poema del poeta armeni Paruyr Sevak, que reprodueix les experiències del famós compositor armeni Komitas en el terrible etnocidi perpetrat per l'Estat turc ara fa justament cent anys. Dolors Vallverdú va llegir "Sonet de guerra" de Mercè Rodoreda. Rubén Giménez llegiria "A voltes, una tarda qualsevol" de Miquel Martí i Pol. Pilar López va donar lectura a tres breus poemes del poeta israelià Yehuda Amikhai, del llibre "Clavats a la carn del món" (Proa,2001), amb traducció de Manuel Forcano: "Poemes de Jerusalem", "Laments per als caiguts a la guerra" i "El pati de l'escola" -els reproduïm-. Elena Giménez va llegir un poema de la poeta siriana exiliada Maram Al-Masri , del seu poemari "Señales del cuerpo", en traducció de Pilar Garri. Fina Masdéu ens va oferir una lectura d'un fragment de l'"In memoriam" de Gabriel Ferrater, i més endavant "Una closa felicitat és ben bé del meu món" de Salvador Espriu.. Eduard López, "Pasqua de 1916", de W.B. Yeats, en la traducció de Josep M. Jaumà, amb les notes del mateix gran traductor reusenc recentment guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or per aquest treball, que ajudaren a situar el poema en el context històric de la lluita irlandesa per la in-

dependència. Aquest poema havia format part del muntatge esplèndid de Francesc Cerro-Ferran del dimarts anterior al cicle Grans Mestres a Escena al Teatre Fortuny, on es va projectar en lectura del gran actor irlandès Liam Neeson. Aleida López va recitar un famós poema de Federico Garcia Lorca, un dels seus tractaments de cançons populars, "Anda jaleo", que ha estat adaptat per Skalariak. I per acabar Josep Huguet va protagonitzar un dels moments més emotius de la nit, cantant a capella "Abril del 74" de Lluís Llach, que vam acabar corejant la majoria dels presents. A tall de conclusió, va sonar aquesta quarteta, Rubbaiait, de Manel Forcano: “Rubbaiat” (fragment): “És bandera negra en plena nit el poema, però així mai no serà silenci el cant ni la paraula muda.” ⧠

2016 –GENER-MAIG

Señal 19 no llega el fragor de las almas a oídos del guardián del fuego se rompe en el cristal que nos separa encarcelándonos en lo visible el sollozo de las palomas no llega hasta las grutas sino desaparece en un espacio mudo no tiene color el sufrimiento la esperanza no tiene color como un útero de mujer el cielo traga los rezos como un teléfono público en un barrio ruidoso hay una voz que gime balanceándose

sobre una cuerda floja no la oyen ni los santos ni los ángeles ni los perros que duermen a la entrada del cercado y de la carne de los corderos protegen a los lobos quema el mediodía y la mañana duele como la hinchazón sufre como el pastor de cumbres en su altitud perdidas las nubes no albergan la esperanza de cambiar la dirección del viento.

Maram Al-Masri

SAFAREIG POÈTIC

Aleida López

Rubén Giménez

Xifré Ramos

2016 –GENER-MAIG

Pilar López llegint Fina Masdéu

Josep Huguet Dolors Vallverdú

Fotografies de Fina Masdéu i Elena Giménez

SAFAREIG POÈTIC

Eduard López Mercadé va efectuar la seva introducció a la jam de Poesia en terra de conflicte sobre la base d’un article aparegut a la revista The Atlantic (http://www.theatlantic.com/ international/archive/2014/07/syria-war-poets -refugees/375195/), en què s’entrevistava dos joves poetes sirians exiliats a la ciutat turca de Gaziantep, que just uns dies abans havia patit un cruel atac terrorista dins la seva comunitat kurda. Un d’ells, Ammar Tabbab, de Damasc, duia al braç tatuat un poema del gran poeta palestí Mahmoud Darwish, que l’article havia traduït a l’anglès: “No time for tomorrow” (no hi ha temps per al demà). De Mahmoud Darwish, Eduard López va recitar un poema en traducció pròpia: a partir de la versió a l’anglès de Fady Joudah:

El cavall va caure del poema El cavall va caure del poema i les dones de Galilea estaven humides amb papallones i rosada, ballant sobre crisantems Els dos absents: tu i jo tu i jo som els dos absents Un parell de coloms blancs xerrant a les branques d'una alzina Sense amor, però estimo antics poemes d'amor que resguarden del fum la lluna malalta Jo ataco i em retiro, com el violí en quartetes M’allunyo del meu temps quan estic a prop de la topografia del lloc ... No hi ha marge al llenguatge modern per celebrar el que ens agrada, perquè tot el que serà ... era

2016 –GENER-MAIG

Safareig Poètic número 1 gener-maig 2016 Coordinació i maquetació: Eduard López Mercadé Fotografies: Pinterest, Flickr, Photopin Fina Masdéu, Elena Giménez

Safareig Poètic

La jam del dia 14 d'abril coincidia amb el Dia de la República. Josep Huguet li va retre un homenatge llegint l'Himne de la República i la cançó popular "General Bum Bum". Aquí teniu la versió de la Trinca d'aquesta última. https://www.youtube.com/watch? v=lSOypfWZcXg

Pie de imagen o gráfico.

Antònia Farré va recitar una traducció al català de la molt cèlebre "Je ne regrette rien", que va popularitzar l'icona de la cançó francesa, Edith Piaf. Composta l'any 1956 per Charles Dumont, amb lletra de Michel Vaucaire, la va enregistrar Piaf l'any 1960. https://www.youtube.com/watch? v=Q3Kvu6Kgp88