Safareig Poètic
SAFAREIG POÈTIC
1
Núm. 4 Any 2017
juny—desembre 201
“La boira incessant” de Montse Aloy “A punt”, de Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig Música per a la Llibertat
2017–JUNY-DESEMBRE
2
2017. L’ANY DE LA LLIBERTAT Aquest és un recull de les activitats habituals i de les extraordinàries que s’han realitzat el 2017 des del mes de maig fins a desembre. Un semestre molt marcat per l’activitat política que ha sacsejat el nostre país, i que va tenir el seu punt culminant el mes d’octubre amb la jornada del referèndum del dia 1, prohibit i perseguit salvatgement per l’Estat espanyol, i els dies posteriors que van dur a la proclamació de la República catalana per part del Parlament.
El Safareig Poètic no podia ser aliè al clima que ens envoltava, com mai pot ser-ho la cultura i la poesia en concret. Ultra els comentaris que inevitablement es vessaven al voltant dels recitals de les jams, on sempre apostem escrupolosament per la llibertat i l’espontaneïtat, vam intervenir als carrers, al mes de desembre en unes accions amb els Músics per la Llibertat que trobareu detallades en les pàgines següents.
Més informació al timeline de la pàgina de Facebook del Safareig Poètic.
Han format el nucli organitzador fonamental de la tasca del Safareig Poètic: Eduard López Mercadé Carme Andrade Antònia Farré Carme Masip Carme Simó Elena Giménez
juny—desembre 2017
ÍNDEX Juny Pàg. 4
Jam “La boira incessant”, de Montse Aloy
Pàg. 9
Juliol Jam Poesia Gòtica Setembre
Pàg. 14 Jam “A punt” de Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig Octubre Pàg. 22 Jam Màrius Torres Novembre Pàg. 25 Jam Els morts Desembre Pàg. 30 Jam El riu Pàg.36
Música per la Llibertat
ww.twentix.com
SAFAREIG POÈTIC
4
JUNY
L
a jam de juny de 2017, efectuada el dia 8, la vam dedicar a les boires, al voltant del llibre recentment publicat per Montserrat Aloy, Cantireta, "La boira incessant", amb fotografies de David Marí, fotògraf de Gandia. Per iniciar la sessió vam començar escoltant la versió musicada d'Arturo Gaya de "La puta boira", poema d'Enric Casasses. Acte seguit, Eduard López va fer aquesta breu introducció al llibre de Montse Aloy: "Que dues persones que no es coneixen físicament produeixin un llibre, l’infantin i li donin escalforeta i aliments, és ja sorprenent. Que sorgís la idea a partir de l’ús de les fotografies del David per al bloc Cantireta de la M o n t s e r r a t A l o y , c o m a il·lustració d’alguns dels seus poemes, més. Si estan a quatre-cents kilòmetres, també. I si a més toquen arts diferents i treballen en la distància un projecte ambiciós, intens, acurat, commovedor i d’alta qualitat, ratlla ja el Miracle. I aquí el teniu, embolcallat de boira, d’aquella que mulla, com la del país urgellenc de la Montserrat Aloy, però que no us deixarà gens freds ni distants, perquè són proses que us humitejaran. I us deixaran amb ganes, o avisareu algú, o us estimareu sols, sense pautes." No és segurament la intenció del llibre humitejar el lector, així directament i planerament dit al pròleg per Albert Carrasco,però la confrontació entre les imatges tènuement contrastades, d'ombres no del tot perfilades, difuminades sovint, de vegades amb colors que també juguen a fugir entre la fosca, i les paraules directes, contundents i,encara que emparades d'una exuberant riquesa de metàfores , descaradament materials, eròtiques, carnals, certament aquesta confrontació té molts punts per crear un subterrani corrent líquid en el lector/espectador. Perquè aquest és un llibre coral com pocs,
segons ens adverteix de nou el prologuista, i aquesta essència coral, oculta des de la trama principal d'oposició text/imatge que van desgranant les pàgines, és un cor líquid que viatja des de la veu que recorre la boira incessant en un estremiment amorós, profundament sexual, cap a la veu absent -tot i que endevinada o fins i tot escoltada en algun poema-, un tercer que va més enllà del diàleg entre poeta i fotògraf i que se'ns revela en els mots de l'una i se'ns amaga en les imatges de l'altre. D'aquesta manera: "Assajo el cos per a trobar-te: parpelles closes, mans obertes, genolls doblegats.Vine, si t’has tret la màscara, si et saps humil per a la meua feblesa, per a les meues paraules de l’Urgell". Acte seguit l'autora va parlar a bastament del procés creatiu del llibre, i es van donar un seguit de lectures dels poemes, a càrrec d'ella mateixa, de l'autor del pròleg i dels assistents. Algunes lectures, com a contrapunt, van acudir a altres autors que han tractat la boira com a objecte o metàfora: "En la niebla", poema de Hermann Hesse llegit per Clara Rivas. Versos propis de Mercè Bessó. "En l'etern ara", poema propi d'Eduard López. "Una dona i home" de Joan Margarit, recitat per Josep M. Forcadell. Va haver interessant comentaris sobre els poemes d'Elisabet Márquez, Josep M.Forcadell i Albert Carrasco, a més òbviament de la Montse Aloy. La Isabel Fornos ens va oferir, per acabar, un veritable poema visual, una boira artificial que va crear una atmosfera màgica.⧠
2017–JUNY-DESEMBRE
Pep Macaya
Fito Luri
5
SAFAREIG POÈTIC
6
D’esquerra a dreta, Pilar de los Hielos, Isabel Fornos, Clara Rivas, Fina Masdéu, Elisabet Márquez i Mercè Bessó
Josep Maria Forcadell en plena lectura
2017–JUNY-DESEMBRE
Diversos moments de la intervenciĂł de laprotagonista de la jam, la Montse Aloy, Cantireta.
7
SAFAREIG POÈTIC
8
Isabel Fornosva crear una boira artificial
2017–JUNY-DESEMBRE
9
JULIOL
L
a jam de juliol de 2017 va tenir lloc a Riudoms, responent a l'amable invitació de la Marisol Virgili del Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar. A la terrassa de les seves instal.lacions al bell mig del nucli antic de la vila vam gaudir de les lectures de poemes clàssics d'autors com Baudelaire o Poe, i molt moderns com la Sílvia Armangué també autora del cartell-, o d'algunes dels presents com Josep M. Forcadell o Eduard López, o les narracions de la Carme Andrade o la Carme Simó dites per elles mateixes, totes sota l'ambient del romanticisme extrem o el fosc dramatisme que requeria el tema de la literatura gòtica que era el leit motiv en a q u e s t a o c a s i ó . Una vetllada terroríficament agradable que agraïm molt sincerament als nous amics del CERAP
La jam de juliol de 2017, que cloïa la temporada fins a setembre, la vam dedicar a la poesia gòtica. Era una tarda magnífica, al terrat del Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, al bell mig del nucli antic de la vila veïna de Riudoms, on vam fer-hi cap una nodrit grup de bugaders del Safareig de la mà de la molt amable invitació de la Marisol Virgili, i on vam poder connectar amb molts amables oients de la vila. La jam va començar amb la petita introducció habitual de l'Eduard López, i la lectura d'un dels poemes enviats per la convidada especial de la sessió, si bé desgraciadament absent, la Sílvia Armangué -autora del dibuix del cartell de la mateixa jam-, una poeta i narradora manresana de moltes influències del romanticisme i un molt peculiar aire gòtic en tot el seu treball, tant com a il·lustradora com a escriptora. El poema es titula "Ciutat vella" i el va llegir l'Elena Giménez. Carme Masip va continuar, i ens va transportar al cor del romanticisme, amb Emily Brontë i el seu poema "Remembrança" (en traducció de Francesc Parcerisas). Montse Aloy va fer una tria de microcontes o nanocontes cruents pertanyent al volum "La bona confitura", amb autors com Maurici Capdet, Joan Pinyol o Marta Pérez Sierra. Carme Andrade ens va obsequiar amb una magnífica interpretació del seu fantàstic relat "Ocellots", recollit al seu darrer llibre "Gosadies". Antònia Farré va llegir-nos un poema d'Òscar Palazón, "Autoretrat", del seu poemari "Atlas de la memòria". Carme Simó va aportar-nos també una lectura amb la seva impecable dicció del conte propi "Sense solta ni volta". Vicenç Sanahuja va recitar John Donne, amb el poema "La aparición" . Josep Maria Forcadell va situarnos en els orígens del romanticisme amb el poema de Goëthe "La trilogia de la passió a Werther", un curiós retorn a aquest heroi fundacional per part del seu mateix creador. (Continua a la pàg següent)
SAFAREIG POÈTIC
(ve dela pàg. Anterior)
Albert Carrasco va presentar-nos un collage propi i un poema propi -que en part va improvisar-, q u e v a t i t u l a r " M e v a " . Marisol Virgili va acudir al clàssic de Baudelaire, "El vampir". Eduard López va recitar un altre clàssic del XIX, E.A. Poe, amb "Annabel Lee". Antònia Farré va tornar a Sílvia Armangué, amb "M'he cosit les parpelles". Josep Maria Forcadell, un poema propi, "Solstici". Quim Besora va fer una improvisació completa al voltant del tema d'un campanar. Antònia Farré va llegir un tercer poema de la Sílvia Armangué, "Quan era una dona insomne". Carme Andrade va recitar un poema propi, "Cor d'un temps salvatge". Albert Carrasco va recuperar Baudelaire, amb "El posseït", en la versió de Xavier Benguerel. Eduard López, després de fer escoltar un fragment de "Ruixa Mantells", la cançó de M. del Mar Bonet sobre el poema de Miquel Costa i Llobera, va llegir el seu poema propi "El lament de la dissortada", "un exercici de poema romàntic". Després va llegir "Sol", de nou de Poe, i Elena va cloure la sessió llegint la lletra de la terrorífica cançó dels Manel "Imagina't un nen".⧠
10
2017–JUNY-DESEMBRE
11
M’he cosit les parpelles trinxat l’estèrnum estrellat liquat les bosses dels pulmons i tinc el cor fixat en alcohol en una capsa de titani en un circ innombrableentre bèsties de malson i gegants tolits de melangia que no poden tornar a casa. ::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
S
iEls tres poemes de la Sílvia Armangué que van ser llegits a la jam de juliol per Elena Giménez i Antònia Farré:
Ciutat vella Ens hem quedat aquí, a ciutat, derivats a carrerons de pedres velles esmolant les foguerades de juliol pensant en estius maragdes i en aigua - on són ara aquells estiusvells i nens infortunats ocupen bancs i esca les sense son i sense somnis, colpejats per palmeres de prospectes de viatges. És hora de fer un santuari tot endins, ple de llibres i d’amics imaginaris a la sorra blanca d’un llac de joguina a on els monstres mutables -silurs i altra infrafaunano han tingut temps d’arribar.
Quan era una dona insomne Quan era una dona insomne sabia coses que vaig comprendre en la lucidesa esmolada de les hores. Eren certeses de temps i dels canvis de la vida. Som fills dels traïdors, dels que van malmetre per manar als altres. Som fills de l’oblit de la bondat. Els fills dels ingenus i els amables van minvar, van empobrir-se, i les ventades de guerra i de pesta van arrasar el què en quedava. Jo no voldria usar el joc de perviure, però la vida m’empeny i em trastoca, i sóc còmplice de tot abocador a mar, de tots els escorxadors i zoos, de permetre el què és execrable. No conec, però, l’origen, de l’ invisible que em lliga a l’ombrívola cambra de la casa abandonada: només sé que voldria encastar-me en la vella paret dessagnada i fer-me una ombra, una olor esvaïda, i en soledat redimir-me de tant de dolor infligit. n llaves y a os-
SAFAREIG POÈTIC
12
El lament de la dissortada,un poema romàntic d'Eduard López Mercadé que va llegir ell mateix a la jam de la poesia gòtica: EL LAMENT DE LA DISSORTADA He sentit, oh, mar, tota la nit el bram constant de la teva fúria. Desfeta en plors he anat a trobar-te malgrat l’oratge que em glaçava. I he cridat el meu nom a la tempesta, però l ‘ eco ha ofegat la meva veu. Era el deler sorgint des del meu somni? Arrels podrides entre els meus peus, fruita que cercava la boca assedegada. He trobat redós entre els mots d’altres, Cobejant les vides que imaginaren. Pueril vanitat, la del meu somni. Ningú no ha sadollat el meu anhel.
©Mathieu Stemmelen
Escolta, mar, el meu darrer lament, Engoleix-me el clam amb el retruny. Sé que ets mirall de la meva ànsia, Que, igual que jo, sota el turment tens intacta una serena ànima. Potser la pell batuda per l’onada Oferirà per mi el que restà immers. Així tu parlaràs de mi, la dissortada Que es va fondre amb el teu fosc bes. (Lectura precedida de l’escolta de la versió musical de M. del Mar Bonet de “Cançó de Na Ruixa Mantells”: https://www.youtube.com/watch?v=Fa4vZ8h-PQI )
2017–JUNY-DESEMBRE
Poema improvisat a la jam per Quim Besora
13
Era uno de esos
SAFAREIG POÈTIC
14
2017–JUNY-DESEMBRE
15
SETEMBRE
L
a represa de les jams després de la pausa d'agost va tenir lloc en una marc excepcional, Cal Massó, i amb un motiu també extraordinari, la presentació del llibre conjunt de Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig, "A punt". La presentació va anar a càrrec d'Eduard López Mercadé, i va comptar amb una breu introducció de record als atemptats de Barcelona i Cambrils del passat dia 17 d'agost, amb lectures de poemes de la justament i malauradament desapareguda el mateix dia poeta siriana Fadwa Suleimane i d'Anna
Gual, a càrrec d’Antònia Farré. Posteriorment va tenir lloc l'espectacular recitat/interpretació a càrrec dels tres autors, que, com no, va culminar amb un apartat participatiu en què els nombrosos assistents van poder llegir alguns dels textos extrets en punts de llibre que suposen un magnífic recordatori d'una vetllada plena de poesia i màgia.⧠
SAFAREIG POÈTIC
16
La presentació del llibre "A punt", a càrrec d'Eduard López Mercadé:
VERSOS SOBRE EL FANG Un llibre de poesia viatja a la velocitat del seu lector. Einstein va fixar la llei de la relativitat pensant en les distàncies del cosmos, però un petit llibre carregat de poemes conserva l'essència d'aquesta relativitat que la involuntària (?) poesia del genial físic va trobar per a l'univers La velocitat amb què el llegim, amb què el lector que a la fi li dóna vida i llum i energia, depèn de factors que tenen a veure amb qui el va escriure, sí, però també amb el propi receptor, el lector. Si l'autor hi ha esmerçat energia creativa per ordenar els mots en un insòlit i sovint sorprenent conjunt de sentit més o menys interpretable, és el destinatari final, el lector, qui ha de refer els tortuosos camins desfets per l'autor per fer d'aquest conjunt un missatge, una proposta d'ordre en el caos del món
I si l'autor és, no ja un, sinó tres, sis mans, tres caps, sis ulls, aquesta relativitat es multiplica -si Einstein no s'escandalitza-. Tot això se m'acut passant i repassant sota els meus ulls el petit volum de poemes escrit per Núria Pujolàs - Núria Miramelsmots- ,Lali Ribera i Jordi Roig i publicat per Voliac Poesia sota l'enigmàtic títol "A.". "A", la primera lletra, "com si ens juguéssim l'abecedari sencer" -diuen els autors a la solapa- i el punt que fem servir per definir una discontinuïtat. Llegits els dos caràcters per separat ens indiquen la predisposició a avançar, a iniciar una experiència que necessita, certament, prendre l’oxigen necessari per capbussar-se en una aventura incerta.una aventura en la qual el poeta, que normalment
2017–JUNY-DESEMBRE
ha de jugar-se-la sol, sol contra –dic bé, contra- ell mateix, en una obra com aquesta té per un costat la facilitat de la bona companyia ,ni que sigui una companyia virtual, o així podem pensar-ho a menys que imaginem els tres poetes reunits al voltant d’una taula amb cerveses a les mans, imatge no del tot desdeñable però que ell ens haurien de confirmar-. Però per un altre costat això, aquest fer a tres ments i sis mans, no ha d’ésser senzill, a ningú se’ns escapa, per molt que la cervesa hi pugui ajudar. Llegits junts els dos caràcters del títol, el llibre seria un mer apunt. Apunt, que en la segona accepció del diccionari de l’IEC –la primera es refereix a l’art pictòric- significa: “Notes més o menys sumàries preses en llegir un llibre, un document, etc., en escoltar una explicació, un discurs, etc., per ajudar-ne la recordança o aprofitar-les a qualsevol altre fi”. El llibre que tenim entre mans seria així, si en féssim cas del títol, només unes notes preliminars. De fet, tot plegat, el títol ens situa ja en una característica essencial de la literatura que cultiven aquests autors: el caràcter lúdic amb què s’enfronten a una tasca que, sovint, i molt remarcadament en el món de creació poètica, s’acostuma a relacionar amb una càrrega d’un cert dramatisme. Molt de joc té aquest poemari, però, tornant a Einstein -i que ell em perdoni-, si Deu no juga als daus, els deus d'aquest llibre, el trio autor, tampoc juguen per pur atzar. O sí, si volem creure que l'atzar no és més que l'ordre del destí reduït a la mida humana, a les nostres pobres eines de mesurar. "A punt" consta de tres parts, una amb haikus que -llegeixo el preàmbul -clava la mirada -triple-en el món que ens envolta, els colors, el pas del temps i la natura. Temàtiques molt pròpies dels haikus. Una segona que reprodueix una trama d'aforismes i relats curts, on els seguidors de la Núria Miramelsmots trobaran el seu estil curiosament repetit com si haguéssim entrat en una galeria de miralls. I una tercera part, "el plom del llibre",
17
amb el títol "l'endemà", és un enfilall de poemes que van de mà en mà -o de parell de mans en parell de mans- enllaçats per un mot que viatja d'un poema al següent. En aquesta part -podem jugar a descobrir quin autor hi ha en cada poema, però ja us avanço que no és fàcil ni els seus autors ens han facilitat la tasca-, trobem el nus d'una temàtica que també té un recorregut pendular, a cops de temps, entre el passat i el futur, entre la nostàlgia o la recança de l'ahir, entre l'esperança o la basarda del demà. Versos que indaguen i s'esbatussen en els mots, que cerquen significats on la paraula quotidiana no els trobaria, que busquen "dubtes als diccionaris" per trobar només "llàgrimes i ocells" i "els teus ulls entre parèntesis"... Els nostres ulls, també? Mirades que cauen en els versos escrits sobre el fang metafòric o potser no tant-. El poemari avança, si nosaltres avancem, i la nostra mirada, al ritme que ens imposa el vers però que nosaltres hem de pautar. Els poemes finals semblen tota una declaració de la nostàlgia anticipada del final, que també és -naturalment- el de la vida: "Morirse deu ser com aquesta música". Encara hi ha un apèndix, "una escletxa que deixa entrar la llum i alhora convida a sortir a viure la màgia del món". "Trasllado síl•labes al cos dels altres / i se m'inflen les hores/ quan m'encaixen les paraules". La relativitat que ens atrapa de ple, quan un autor amb coratge no s'amaga cap paraula a les mànigues. I acaba/acabo: "És l'hora d'acatar/ l'ordre vital dels versos./ Compartir la màgia no té límits". Deixeu-vos il•limitar-vos, submergiu-vos en aquest llibre, caieu en el seu fang.⧠
SAFAREIG POÈTIC
La traducció d'Eduard López Mercadé del poema de Fadwa Souleimane que va llegir a la jam d'ahir Antònia Farré: A tu Que m’has mort en aquell temps I al que jo he mort en aquell temps Temps de matar Aquell temps Vindrà aquest instant on Els ulls dins els ulls Veurem que no som sinó el reflex del nostre esguard Que diu: perdó No res més Perdó Mira aquest perdó dins els meus ulls I seguim La llum que s’obre camí davant nostre Fadwa Souleimane (À la pleine lune)
18
2017–JUNY-DESEMBRE
19
.
“Superlitoral”, l’extraordinari poema d'Anna Gual també llegit per Antònia Farré. És un poema compartit per l'autora en el seu compte de twitter pocs dies després dels atemptats, amb aquestes suggestives paraules, dedicades a una de les víctimes, Pau Pérez: "Quan s'escriu poesia allò dit escapa allò comprensible. Amb el temps tot pren sentit. Va per tu, Pau."
SAFAREIG POÈTIC
Diversos moments del les interpretacions dels tres autors del poemari, i de la participació del públic conduïda per la inimitable Núria Pujolàs Fotografies d’Eduard López i Jordi Roig
20
2017–JUNY-DESEMBRE
21
SAFAREIG POÈTIC
OCTUBRE
E
n ocasió del 75è aniversari de la seva mort, vam dedicar la jam d'entrada de la tardor -aquesta tardor tan calenta!al gran poeta lleidatà traspassat tan p r e m a t u r a m e n t . En un ambient íntim i reposat, vam repassar alguns dels seus poemes -els més coneguts i els no tant-, on senyoreja la presència de la mort i els obscurs presagis dels temps durs que li van tocar viure. Ara que és temps de revolta, de pors i esperances barrejades, de sentiments a flor de pell, la seva poesia trista, però cristal·lina i pura, va oficiar de bàlsam per a les nafres obertes el passat diumenge al nostre país. El resum de la sessió:els poemes de Màrius Torres, que es van anar esquitxant entre comentaris que van anar dels seus terribles dies als agitats dies del present que tots estem vivint. Títol i entre parèntesi el o la rapsoda: "El combat dels poetes" (Eduard López) "La galerna i el llamp..." (Clara Rivas) "La ciutat llunyana" i "Molt lluny d'aquí" (Dolors Vallverdú) Fragment del seu dietari, dins les memòries de Víctor Torres (Fina Masdéu) "Balada de la Reina Elisenda" (Albert Carrasco) "Dolç àngel de la mort" (Montse Aloy) "Entre l'herba i els núvols" (Josep M. Forcadell) "Cançons a Mahalta (I)" (Elena Giménez) "Mozart" (Pilar López) "Cançó a Mahalta (II)" (Montse Aloy) "El salze i el xiprer" (Eduard López) "El tirà burlat" (Albert Carrasco" "Isabel II d'Espanya" (Eduard López) "Això és la joia" (Fina Masdéu) "La meva Lleida" (Montse Aloy) "La torre" (Albert Carrasco" "La ciutat llunyana" (Carme Simó" Antònia Farré ens va fer escoltar les versions musicals de Mertxell Gené ("Presència") i Xavier Ribalta ("Bon dia d'octubre").⧠
22
2017–JUNY-DESEMBRE
LA CIUTAT LLUNYANA Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara. Ara no temo gens el teu bes glacial, i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual. Dels sofriments passats tinc l’ànima madura per ben morir. Tot allò que he estimat únicament perdura en el meu cor, com una despulla de l’ahir, freda, de tan pura. Del llim d’aquesta terra amarada de plors el meu anhel es desarrela. Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç en una nau sense timó, ni rems, ni vela, ni llast de records! I tot el meu futur està sembrat de sal! Tinc peresa de viure demà encara... Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, el dolor que m’espera em fa mal... I gairebé donaria, per morir ara —morir per sempre—, una ànima inmortal.
23
SAFAREIG POÈTIC
Carme Simó va llegar “La ciutat llunyana”
24
2017–JUNY-DESEMBRE
25
NOVEMBRE
L
a jam del dia 2 de novembre coincidia amb el dis dels difunts, i a ells anava dedicada. Després d'una introducció a càrrec d'Eduard López, amb la lectura del passatge final del conte de James Joyce "Els morts", amb traducció de Joaquim Mallafrè, van seguir les següents lectures: Josep Huguet va llegir "A punt", de Miquel Martí Pol. Pilar de los Hielos, "La mort" de Josep Palau i Fabre. Clara Rivas, "Sólo la muerte" de Pablo Neruda. Pilar López, "Castanyada amb lectura de poemes i un mort d'accident", de Joan Vinyoli. Josep M. Forcadell, una selecció de "Cementiri de Sinera" de Salvador Espriu. Antònia Farré, "Oda a Espanya", de Joan Maragall. Eulàlia Sabater, poema propi dedicat a la memòria del seu pare -recentment desaparegut -: "Imperible et voldrà". Elena Giménez, la Rima LXXIII de Gustavo Adolfo Bécquer. Elisabet Márquez, "El silenci dels morts", de Joan Vinyoli. Aleida López, la lletra de la cançó dels Manel "La mort de l'heroi romàntic". Isabel Fornos, "Por qué morir", de Ramon Sampedro. Eduard López, un poema del seu poemari "Besllums". Carme Andrade, "Si he de morir lejos de mi tierra", del poeta bolivià Gabriel Chávez Casazola. Josep M. Forcadell, "Pietat" i "Cambra de bany" de Joan Margarit. Eulàlia Sabater, "Silenci i flors", de la seva germana Dolors Sabater. Pilar López, "Que la vida iba en serio" de Jaime Gil de Biedma i "Les meves vacances" d'Ovidi Montllor. Pilar de los Hielos, "Elegía a Ramon Sijé", de Miguel Hernández. Carme Andrade, "Pero los muertos son tramposos", també de G. Chávez Casazola. Eulàlia Sabater, "Camí del cementiri", de Magí Morera i Galícia. Isabel Fornos, "Vivo sin viviren mí", de Teresa de Jesús.
Eduard López, "De matinada", de Sylvia Plath amb traducció de Montserrat Abelló. I va cloure el recitat Pilar López llegint l'epitafi del Quixot de Cervantes.⧠
SAFAREIG POÈTIC
Uns copets tous al vidre el van fer girar cap a la finestra. Havia començat a nevar una altra vegada. Va mirar amb ulls de son els flocs, plata i ombra, que queien oblicus sota la llum del fanal. Li havia arribat l'hora d'emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia a tot arreu de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, a tot arreu del fossar solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvania a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en tranquil·la caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts. “Els morts”, James Joyce. Trad. Joaquim Mallafrè.
26
2017–JUNY-DESEMBRE
27
LA MORT Ens hem anat trobant tantes vegades, que no ens ha de sorprendre a cap dels dos aquest darrer intercanvi de mirades en un espai de temps misteriós: ella, reabsorbint les intricades cavernes del meu ésser rogallós, i jo, perdut, amb les arrels alçades, vers un temps de l’espai sense colors. Ella amb destresa tota femenina em mostrarà, plena de llum, la sina on hauré de reprendre el son letal. I amb la pupil•la encesa i dilatada, de ben a prop, i sense fer-me mal, m’esfilarà sencer per la mirada. Josep Palau i Fabre
SAFAREIG POÈTIC
EL SILENCI DELS MORTS
La terra cobra el delme. No parlem, però, dels morts i fem-nos lentament al pensament que alguna cosa d’ells és molt a prop. Visquem-ne acompanyats com si només ens departís una paret de fum que priva sols de veure’ns. Llur silenci se’ns fa sensible, de vegades, intensament, en un record. No deixis de voltar-te de les seves imatges. Cada dia posa’ls flors al costat, per si poguessin sentir la flaire de les roses. Què sabem de cert de llur manera d’ésser? Preservem les coses que van tocar, deixem-les allà on eren, quietament. I potser un dia se’t manifestaran. I si no ho fan, espera pacientment, contemplativament, tota la vida. Viu la teva vida mesclada amb ells. Usa dels morts així.
Joan Vinyoli
28
2017–JUNY-DESEMBRE
29
SAFAREIG POÈTIC
30
DESEMBRE
L
a jam de desembre, que va tenir lloc el dia 14, va tractar sobre el riu com a tema poètic. Va revelar la seva poderosa capacitat suggestiva i la seva potència com a metàfora de molt diversos significats a través dels recitats aportats pels presents. I també per la música: la jam va començar amb l'audició d'una versió en directe de la cèlebre balada rock "The river" de Bruce Springsteen, del propi autor, i la lectura d'una versió al català a càrrec d'Eduard López. I va concloure amb una versió del mateix tema en directe, per l'Aleida López, acompanyada a la guitarra per Roberto Andrade. Entremig vam veure desfilar versos de tota mena d'autors, coneguts, no tan coneguts i pràcticament inèdits a càrrec dels propis autors. Heus aquí el llistat: Gardènia Ratés va recitar de memòria dos poemes: "A un enemic del poble", del poeta de la Renaixença Josep Burgas, i un de propi titulat "La vida". Dolors Vallverdú ens va obsequiar -el dia del seu aniversari!-, amb tres poemes seus que conformen un tríptic dedicat al riu Ebre. Josep M. Forcadell va insistir en aquest riu, el nostre riu per excel·lència, amb Gerard Vergés i el seu "Parlo d'un riu mític i remorós". També va recitar "El riu" de M. Josep Escrivà. Clara Rivas va llegir un poema de la poeta equatoguineana Raquel Ilonbé, "Los ríos hablan", i poemes d'autors monumentals de la llengua castellana com Pablo Neruda ("El río") i Federico García Lorca ("Corriente lenta" i "Agua dónde vas").
També de l'autor granadí va llegir Elena Giménez "Baladilla de los tres ríos". Carme Masip va aportar "Llarga com la carrera vora el riu" de Marià Manent. Eduard López va llegir un poema propi del seu poemari "Besllums". Fina Masdéu va llegir un poema del recull de poesia inèdita de Xavier Amorós, també titulat "El riu" .Conxita Jiménez va recitar-nos dos un poema del seu llibre "Terres i vents", dedicat a "L'Ebre", i un d'inèdit, "A la vora del riu" I vam cloure, com ja hem dit, amb una fantàstica versió en viu del "The river".⧠
2017–JUNY-DESEMBRE
31
Dalt, d’esquerra a dreta: Dolors Vallverdú, Clara Rivas, Carme Masip, Pilar López, Vucenç Sanahuja i Roberto Andrade. A sota, Conxita Jiménez llegint en presencia de la Gardència.
SAFAREIG POÈTIC
La traducció de "The river" d'Eduard López que també va escoltar-se a la jam: BRUCE SPRINGSTEEN - EL RIU Vinc d’allà baix, de la vall On, amics, quan ets jove Et fan fer el que el teu pare ha fet Mary i jo ens vam conèixer a l’institut Quan ella tenia just disset anys Vam sortir fora d'aquesta vall Buscant els camps verds I vam baixar cap al riu I al riu ens vam capbussar Ah, fins al riu vam fer-hi cap. La Mary va quedar embarassada I, noi, això és tot el que va escriure I per al meu dinovè aniversari tenia el carnet d’afiliat i una jaqueta de boda. Vam anar fins al jutjat I el jutge va fer la resta. Sense somriures de casament Ni desfilada pel corredor. Ni flors, ni vestit de núvia. I vam baixar cap al riu I al riu ens vam capbussar Ah, fins al riu vam fer cap. Em vaig col•locar a la construcció Però ara no hi ha gaire feina A causa de l'economia I tot allò que semblava tan important Bé, amics, s’ha esvaït en l'aire Jo faig com si no ho recordés I la Mary com si no li importés Però me’n recordo de tots dos Dalt del cotxe de mon germà El seu cos bru i mullat a l'embassament De nit, a la riba, em quedava despert I l’atreia ben a prop Només per sentir cada alè seu Avui aquells records tornen a mi I m’empaiten com una maledicció És un somni una mentida si no es fa realitat? O és alguna cosa pitjor? Alguna cosa que em retorna al riu Encara que sé que el riu està sec Baixo al riu aquesta nit Baixem al riu la meva nena i jo Ah, fins al riu hi fem cap. La gran versió de Bruce Springsteen del seu ja immortal "The river" va ser aquesta enregistrada en directe durant la gira de presentació del mític àlbum doble homònim de 1980. https://www.youtube.com/watch?v=lc6F47Z6PI4
32
2017–JUNY-DESEMBRE
33
SAFAREIG POÈTIC
34
El poema original d'Eduard López que va llegir, tot explicant que, recuperat després de la recerca de la paraula "riu" entre les carpetes dels seus poemes, va resultar tenir unes sorprenents correspondències amb la història del "The River" de Bruce Springsteen. Forma part del poemari "Besllums", de lliure accés al seu web personal: http://antiartistes.wixsite.com/ eduardlopezmer…/desc-rregues
Besllums.28 Crec que era nit encara, a l’hora aquella en què la llum sembla tremolar, emperesida, transitant des de la gran fosca cap a les primeres escletxes del dia. Tu parlaves, de tant en tant rient amb un inarticulat so semblant a esquelles de vidre, sobre el riu fresc i estret, l’herba molla, les restes de la nit en què ens devoràrem. Els teus llavis, tebis i humits, tenien el regust de la rosada. I recordo amb precisió que els teus genolls tenien el reflex verd de la gespa. No sé per què tot era callat llevat del rierol i tu, llevat dels teus ulls que esclataven com els estels que lentament es dissipaven en la naixent albada. Crec que el vent de la nit bufava lleuger i fresc com els nostres cossos. S’aniria apagant i la brisa potser s’enduia la flaire del teu cabell sobre la meva espatlla. Parlaves de vagues plans de futur però el temps era lluny encara, en la forest quieta poblada de misteriosos rastres de vida. Els dies que ens esperaven amb el sever fuet de la seva marxa, ordenats polidament al calendari, encara no ens havien atrapat en la seva teranyina de deures i oblits necessaris.
Els dies i les nits de la inútil espera de les veus de l’un i l’altre, com ones de programes de matinada en què éssers solitaris es busquen tossudament com si els somnis fossin sòl solcat per desigs i esperances. Els dies en què vas faltar, els dies en què et trobava només en l’interval entre dues pluges de records com agulles clavades dintre un cervell tan fràgil. I així i tot, que clara la memòria, com de certs els tactes i sabors del teu cos, la teva pell, el teu crit d’èxtasi semblant a una mort petita aquella nit sota estrelles que encara veig avui. Suposo que són les mateixes que aquella nit t’i·luminaven.
2017–JUNY-DESEMBRE
35
Aleida López cantant “The river” acompanyada a la guitarra per Roberto Andrade. A sota, Josep M. Forcadell finalitzant la seva lectura.
SAFAREIG POÈTIC
36
Safareig Poètic va col·laborar al llarg del mes de desembre amb l’experiència de Música per la llibertat: durant set dies joves músics de Reus van tocar a les places i carrers de la ciutat per reivindicar la llibertat,la llibertat de tots, la llibertat dels pobles, i la dels ciutadans, amb l'arma de la cultura, la música i la poesia -les armes més invencibles-. Ho van organitzar Reus per la Independència i els CDR de la ciutat. El Safareig Poètic hi va col·laborar llegint poemes de tota mena d'autors (de Brecht a Martí i Pol o alguns propis), per donar paraules també a aquest clam. Vam quedar molt contents de la nostra experiència .La nostra aportació , evidentment, es va fer des de l’aproximació a la poesia, però vam fer palès que va estretament entrellaçada amb la música. Ho vam fer especialment a l'actuació d'ahir diumenge a la plaça de Prim,on vam declamar lletres de cançons famoses d'autors com Llach, Raimon, Ovidi Montllor i Moustaki, entre d'altres. Vam poder teixir aliances amb músics de tota mena -com Fito Luri-, vam descobrir sorprenents grans artistes joveníssims com els germans Jordi i Pol Simó o la Cori Pàmies, i vam poder sintonitzar amb un públic entès, respectuós i molt càlid. Possiblement podrem renovar aquesta experiència molt properament. Moltes gràcies a Reus per la Independència i els CDR per l'oportunitat de compartir aquestes bones hores de treball, i a tots els músics i rapsodes que van contribuir als distints recitals. Agraïemtns especials per a a totes les persones que des de les dues associacions esmentades van treballar perquè tot sortís perfectament. Fóra massa llarg nomenar-les a tots i segur que incorreríem en la injustícia dels oblits, però volem ressaltar la tasca d’Antoni Vila per la seva feina de coordinació i per les fotografies de la plaça de la Farinera (diumenge dia 17). I també moltes gràcies al nombrós públic que ens va acompanyar.⧠
2017–JUNY-DESEMBRE
37
Antònia Farré, Carme Simó i Jordi Salvadó van recitar el primer dia, a la placeta de Sant Pere
Jordi Simó fill va participar i sorprendre tothom amb les seves dots de rapsode
SAFAREIG POÈTIC
Pol Simó i Cori Pàmies, dos dels joveníssims intèprets a la plaça de la Pastoreta
La Isabel Fornos recitant en una de les jornades més populoses, al Mercadal
38
2017–JUNY-DESEMBRE
39
Carme Simó al Mercadal
Carme Andrade al passeig de Prim
Elena Giménez i Eduard López durant l’última jornada, a la plaça de Prim
SAFAREIG POÈTIC
Diverses vistes de l’actuació de la plaça de la Farinera. A sota, Carme Simó llegint amb la formació de músics al seu darrere. A l’altra página, Gardènia recitant.
40
2017–JUNY-DESEMBRE
41
EL MEU POBLE I JO A la memòria de Pompeu Fabra. Mestre de tots.
Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo.
Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo.
Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo.
Tenim la raó
Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo.
Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo Una tal lliçó hem hagut d’entendre el meu poble i jo La mateixa sort ens uní per sempre: el meu poble i jo.
contra bords i lladres el meu poble i jo. Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo.
Salvador Espriu
SAFAREIG POÈTIC
Traducció pròpia d’Eduard López Mercadé de “Chimes of Freedom”, cançó de Bob Dylan, que va recitar el mateix traductor a un dels recitals. ELS REPICS DE LA LLIBERTAT Entre la posta de sol i el peatge obert de la mitjanit Ens vam ajupir sota la porta, mentre trencava el tro I com majestuoses campanes els forrellats colpejaven les ombres amb sons com de repics de llibertat llampegant Il·luminant guerrers que són forts quan no lluiten, Il·luminant refugiats dins el desarmat camí de fugida I cadascun dels desvalguts soldats dins la nit I contemplàvem els repics de llibertat llampegant A través del fos forn de la ciutat, inesperadament vèiem Amb cares ocultes com les parets es reforçaven Com el ressò de les campanes de boda abans que el vent i la pluja els dissolguessin en les campanes dels llampecs Tocant per al rebel, tocant per al llibertí Tocant per l'infortunat, l'abandonat i el repudiat Tocant per al marginat, cremant-se sempre a la pira Contemplàvem els repics de llibertat llampegant A través del foll martelleig místic de la salvatge calamarsa El cel va trencar els seus poemes en una nua pregunta Que el toc de les campanes de l'església va espargir en la brisa Deixant només les campanes dels llampecs i els seus trons Ressonant per al gentil, ressonant per a l'amable Ressonant per als guardians i els protectors de la ment I el poeta i el pintor molt per darrere del seu temps Contemplàvem els repics de llibertat llampegant A la nocturna catedral salvatge la pluja desfeia contes Per a les despullades formes sense rostre ni posició Tocant per a les llengües sense un lloc per dur pensaments En aquelles situacions en què tot es dóna per fet Tocant per al sord i el cec, tocant per al mut Per al maltractat, la mare soltera, la prostituta sense títol Per al proscrit per delictes menors, en falsa recerca Contemplàvem els repics de llibertat llampegant Tot i que la cortina blanca d'un núvol lluïa a una cantonada llunyana i l'esquitxada boira hipnòtica s'aixecava lentament La llum elèctrica encara emetia raigs com fletxes per als Condemnats a la deriva o els que n'eren preservats Tocant per als que busquen, en la seva ruta sense paraules Per als amants de cors solitaris, amb una història massa personal I per a cada tendra ànima innòcua empresonada injustament Contemplàvem els repics de llibertat llampegant amb ulls brillants i rient, recordant quan vam ser atrapats per l'inexistent registre de les hores, ja que el temps estava suspès Mentre escoltàvem un últim cop i fèiem una última mirada Encisats i engolits fins que la crida va acabar Tocant per als damnats, amb ferides que no es poden guarir Per als innombrables confosos, acusats, abusats, forçats … I per a cada persona perduda en tot l'ample univers Contemplàvem els repics de llibertat llampegant
42
2017–JUNY-DESEMBRE
43
Poema de Dolors Vallverdú que va recitar en diverses ocasions Jordi Salvadó
Dolors Vallverdú
LA PARAULA ÉS UN VENT Necessito parlar sense focs d’artifici, lluny del buit i l’oblit quan s’ofega la llum i s’adorm l’esperança. La paraula és un vent, llibertat inflamada del clamor que penetra com rierol de sang els secrets de la terra. És el vent d’un amor renovat per l’arrel que ens manté i ens alerta.
SAFAREIG POÈTIC
Poema que va recitar diverses vegades Jordi Salvadó:
GENERAL, EL TEU TANC
General, el teu tanc és un vehicle poderós. Pot abatre un bosc i masegar cent homes. Però té un defecte: Necessita un conductor.
44
General, el teu bombarder és potent. Vola més que la tempesta i aguanta més que un elefant. Però té un defecte: Necessita un mecànic. General, l´home és molt útil. Pot volar i pot matar. Però té un defecte: Pot pensar. Bertold Brecht
2017–JUNY-DESEMBRE
Safareig Poètic número 4 juny-desembre 2017 Coordinació i maquetació: Eduard López Mercadé Fotografies: Fina Masdéu, Elena Giménez, Eduard López twentix.com (portada) Gener 2018
Safareig Poètic