Mònica Planes
Alejandro Palacín
Fundació Arranz-Bravo PATRONAT
EXPOSICIÓ
Presidenta
Jugar com una fruita no és jugar, Alejandro Palacín, Mònica Planes
Núria Marín i Martínez Vicepresident
Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones
Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Sonia Esplugues González Jordi Garcés i Brusés Jorge García Muñoz Franklin George Bowles Ana Maria González Montes Jaume Graells Veguin Jesús Amadeo Martín González David Quirós Brito
del 26 de setembre al 25 de novembre de 2018 Comissariat i coordinació
Albert Mercadé Muntatge
Fundació Arranz-Bravo
CATÀLEG
Secretari
Edita
David Quirós Brito
Fundació Arranz-Bravo
Director artístic
Coordinació
Albert Mercadé Coordinació administrativa
Rosa Inglés
Fundació Arranz-Bravo Textos
Albert Mercadé, David Armengol Correcció i traduccions
AMICS DE LA FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO Amics patrocinadors
Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Joseph F. Best III Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall Mark Getty Pia Sandstrom Dennis Paustenbach Karen Kenison
Alan William Moore Glòria Trias Monforte Disseny i maquetació
Estudi NaA Impressió
Actual, imprès a The Folio Club
Dipòsit Legal: B-2889-2018 ISBN: 978-84-09-06334-5
Octubre de 2018 Amb el suport de:
Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat
© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors
Jugar
no és
com una fruita jugar
Alejandro Palacín Mònica Planes
“Jugar com una fruita és jugar”. Aquest és el nom de la interessant proposta artística que hem pogut gaudir a la seu de la Fundació Arranz-Bravo de la mà de dos joves artistes residents al Districte Cultural de L’Hospitalet, la Mònica Planes i l’Alejandro Palacín. A partir d’objectes domèstics, Planes i Palacín ens proposen un joc creatiu des de dos llenguatges artístics molt personals que s’enriqueixen i es complementen. Com a alcaldessa de L’Hospitalet i presidenta de la Fundació Arranz-Bravo, em fa molt feliç comprovar com els murs de les galeries i els centres d’art de la ciutat s’omplen ja amb el talent de noves fornades d’artistes instal·lats al Districte Cultural de L’H. Tant la Mònica Planes com l’Alejandro Palacín han establert la seva residència creativa al Local Fenomenal, un taller del carrer de Leonardo da Vinci convertit avui en un autèntic viver creatiu. L’exposició “Jugar com una fruita no és jugar” es va inaugurar en el marc del Barcelona Gallery Weekend (BGW), una cita artística anual i de referència a Barcelona i L’Hospitalet per als amants de l’art, col·leccionistes, professionals i artistes, i que situa la nostra ciutat dintre del circuit de les arts visuals. A L’Hospitalet apostem per la cultura i pel coneixement com a motors de ciutat. Des del seu inici, la Fundació Arranz-Bravo ha treballat per acollir, produir i donar a conèixer les creacions d’artistes joves o encara novells, vinculats a L’Hospitalet. Ara, amb l’embranzida que agafa el Districte Cultural de L’H, aquesta tasca es consolida i es potencia amb l’arribada de nou talent jove a la ciutat.
Núria Marín i Martínez Alcaldessa de la ciutat
Parc de la Creueta del Coll, Barcelona
Skatepark Legazpi RĂo, Madrid Amfiteatre Tierno GalvĂĄn, Madrid
Alejandro Palacín, Mònica Planes.
Lliscar entre volums i fruites. Albert Mercadè
“Un vas va ser, amb tota seguretat, la primera obra feta per un home exercint d’escultor” Àngel Ferrant
Des dels seus inicis, la Fundació Arranz-Bravo té la vocació d’acollir, produir i difondre les propostes dels artistes arribats a L’Hospitalet de Llobregat. Mònica Planes (Barcelona, 1992) i Alejandro Palacín (Barcelona, 1989) es troben entre els darrers nouvinguts, residents al taller del carrer Leonardo da Vinci (Local Fenomenal), el qual comparteixen amb altres artistes que ja han exposat en aquesta casa, com l’Aïda Andrés Rodrigálvarez o el Francesc Ruiz Abad. Malgrat la seva joventut, Planes i Palacín han engegat en els darrers anys una trajectòria molt consistent: la Mònica Planes va exposar l’any passat a la Fundació Suñol i a la Galeria dels Àngels; mentre que l’Alejandro Palacín ha sigut finalista de les últimes edicions de la Biennal d’Art Contemporani de Sant Cugat i de la Biennal de la Jove Creació Europea de Figueres.
junt de piscines del parc de la Creueta del Coll de Barcelona es fusionen amb les concavitats d’una pica o d’un safareig casolà. Les estructures sorgides es reactiven a través del joc i l’element disruptiu del fruït: raïms, préssecs en almívar, pinyols i olives, llisquen i circulen entre els volums i concavitats, desactivant, des de l’enginy surreal, la finalitat utilitària intrínseca dels objectes.
Després de visitar les esmentades exposicions, vam detectar que a tots dos artistes, malgrat expressar-se en llenguatges ben diferents, fins i tot antagònics, els unia una obsessió comuna: els objectes quotidians de l’espai domèstic i la seva recontextualització, resignificació i redefinició. La Mònica s’apropa a l’objecte des de l’anàlisi, la síntesi de volums, la neutralitat cromàtica, la depuració i la recerca de nous materials. L’Àlex, des de la fantasia, l’humor, l’exaltació de colors, el sarcasme, conseqüència en part del seu interès pel videojoc, el dibuix animat o el còmic. La nostra intuïció d’origen anava encaminada a treballar en un projecte d’escultura domèstica on totes dues actituds davant l’art, que ens semblen complementàries, es poguessin enllaçar en una intervenció nova i vibrant com la que ens han presentat finalment.
Les propostes de Planes i Palacín són filles d’una tradició postescultòrica, especialment sòlida a Catalunya. Entenem com a postescultura totes aquelles iniciatives objectuals que, des dels anys setanta, fugen de la forma escultòrica com a principal destinació de l’expressió subjectiva de l’artista. La postescultura, contràriament, utilitza l’objecte escultòric com a punt de partida, com una plataforma oberta de coneixement. Així, la inquietud intel·lectual, el procés de treball, l’empatia relacional, l’objet trouvé o el flirteig amb altres pràctiques d’art -el vídeo, la poesia, la dansa- tenen una presència decisiva en la definició de les obres resultants. En aquest marc, hi ha dos grans referents en l’escultura contemporània catalana. D’una banda, Patricia Dauder, que duu a terme un treball de destil·lació objectual, sovint com a conseqüència de l’estudi i interacció amb recintes industrials, a partir del que s’endinsa en un profund treball d’investigació de materials que realitza en paral·lel a l’acció fotogràfica o fílmica; de l’altra, David Bestué, qui aborda l’escultura des d’una mirada desconstructiva i irònica: la quotidianitat, la vida, l’arquitectura, el disseny, tot és susceptible de contenir una base escultural que l’artista selecciona i dissecciona, des de l’humor i la mirada poètica.
A Jugar com una fruita no és jugar, Planes i Palacín han redimensionat l’objecte tridimensional tot cercant un llenguatge híbrid que han trobat en el punt d’encreuament entre els volums dels objectes quotidians i els sorgits dels grans recintes d’oci a gran escala. Així, una banyera infantil es confon amb l’estructura d’un skatepark; les Termes de Caracalla, amb un tauler de joc romà (Tabula Lusoria); i el con-
Ordre i aventura, investigació i fantasia, estructura i ironia, són els dos pols que vehiculen Jugar com una fruita és jugar. Agraïm profundament la implicació de tots dos artistes per assolir el repte de síntesi entre actituds dispars, així com la col·laboració inestimable del crític d’art David Armengol, tant en el seguiment del projecte com en la confecció del text crític que acompanya les següents pàgines.
Ollie’s d’oliva (Skatepark Legazpi), 2018 _Porcellana colada, ferro i olives
Desguàs espectacular (Amfiteatre Tierno Galván), 2018 _Porcellana colada, ferro i aigua
Elogi de l’aigua i el sabó (Parc de la Creueta del Coll), 2018 _Porcellana colada, ferro, aigua i sabó
Els banyistes, 2018 _Ciment, aigua i raĂŻm
Els patinadors, 2018 _Ciment i prĂŠssecs
L’alliberament lúdic David Armengol El buit arquitectònic conté un ple biològic on s’escenifica el moviment, és a dir, la realitat del jardí. Gilles Clément
Existeix una cosa molt misteriosa, però molt quotidiana. Tot el món en participa, tot el món la coneix, però molt pocs es paren a pensar en ella. Quasi tots es limiten a prendre-la tal com ve, sense fer preguntes. Aquesta cosa és el temps. Momo
Aquest estiu, uns amics ens van convidar a passar uns dies a la seva casa de les muntanyes. La casa era enorme, amb un gran jardí descuidat i preciós. Gairebé al final d’un recinte ja mig feréstec, abaixant unes escales en forma de tronc, hi havia, mig amagada per les males herbes, una piscina buida. Era rectangular, d’uns deu metres de llarg, amb una part fonda plena de branques i fulles seques. Era evident que feia força temps que no s’utilitzava, tot i que he de dir que el seu aspecte era magnífic. Els raigs del sol de tarda brillaven sobre els petits mosaics blaus celeste del fons. Recordo passejar en silenci per la vora, amb l’Olivia ben agafada de la meva mà. Òbviament, m’hagués agradat que la piscina hagués estat plena, i gaudir així d’un bon bany amb la meva filla de poc menys de dos anys. Poc a poc, aquella primera desil·lusió va anar transitant cap a una forta atracció per aquell espai buit, oblidat i disfuncional. De fet, no vaig ser jo l’instigador aventurer, sinó l’Olivia, que de seguida va sentir la pulsió eufòrica d’abaixar a la piscina. No semblava perillós, així que vaig acceptar el repte. Un cop a baix, veure com ella es relacionava amb aquell espai inesperat i fantasiós va ser molt maco. No hi havia cap norma, cap directriu a seguir. L’Olivia va recórrer de banda a banda la part menys fonda; tocava la paret i sortia feliç cap a l’altra banda. Després va ensenyar-me alguns petits mosaics desenganxats i, com si fossin petites pedres, els va llençar en direcció a la part fonda. Calia baixar més, i ho vam fer de la mà. Vam agafar branquetes, vam veure un gripau mort, mig momificat. Vam tornar a pujar, ens vam estirar al terra i vam mirar el cel. Tot i que no hi havia ni gota d’aigua acumulada, suposo que havia plogut feia relativament poc, perquè la part Fer el préssec (en un bowl), 2018 _Vídeo 3’10’’
menys fonda estava realment molt neta. Més enllà de la càrrega emocional d’aquella estona íntima a la piscina, no vaig donar massa més importància a aquell petit episodi. No obstant, i ja al setembre, aquell moment a la piscina se’m va aparèixer vàries vegades a l’estudi de la Mònica i l’Àlex. Potser no era massa just; mentre ells, entusiasmats, em parlaven del procés de treball que tenien entre mans per a aquesta exposició, jo pensava en l’Olivia i en aquella piscina buida. O potser sí que ho era. De fet, aquella petita experiència personal, allunyada de qualsevol tipus de pretensió discursiva, em va fer entendre, de cop, i des de la vivència, l’alliberament lúdic que destil·la la seva pràctica artística. Un alliberament lúdic que, al cap i a la fi, sintetitza tant la seva relació amb els materials com la càrrega performativa que defineix la seva manera d’entendre l’art. Per mi, allò va ser una petita revelació, així que vaig decidir que els hi tenia que explicar. Em feia cert pudor, certa vergonya, però sabia que allà hi havia una essència molt afí a Jugar com una fruita no és jugar. En definitiva, aquells jocs i descobriments intuïtius de l’Olivia a la piscina connectaven amb la seva recerca sobre els usos de l’espai públic i la seva posterior traducció escultòrica. Potser sona agosarat, però l’actitud és molt similar. Quan els hi vaig comentar, diria que els dos es van sentir mot còmplices d’aquella aventura. I això els hi va portar a explicar-me una experiència prèvia que els dos artistes van tenir en una piscina buida a les muntanyes. Aquell projecte el van fer l’any 2015, i el van anomenar Places o piscines. Va ser un projecte sense públic, fet només per a ells. Tres anys després, és maco veure els nexes que existeixen entre Places o piscines i Jugar com una fruita no és jugar. El primer no tenia pretensió; el segon sí. I tot i que les peces escultòriques d’aquest segon projecte conviden a un canvi d’escala – on petits objectes orgànics són susceptibles d’activar un espai de dimensió domèstica – aquell retorn a l’escala humana d’uns cossos movent-se per un espai buit sense normes preestablertes, sense acotacions, marca realment l’eix vertebrador de la seva manera de fer. En certa manera, diria que aquesta exposició suposa una actualització redimensionada i expandida d’aquell petit moment fundacional a la piscina buida. Per cert, si algú té ganes de veure el que l’Àlex i la Mònica van fer en aquella piscina, ho trobareu al web de la Mònica. No hi ha cap text. No cal. Dit això, i deixant enrere aquestes dues piscines (la de l’Olivia i la meva; la de la Mònica i l’Àlex), voldria referir-me al suggeridor títol escollit pels artistes per a la seva exposició individual a la Fundació Arranz-Bravo. De fet, aquest títol avança ja algunes de les
seves principals preocupacions en l’àmbit de l’art. En primer lloc tenim l’acció, el jugar; però tenim també la seva negació. Tenim l’objecte, el cos, però en aquest cas en forma de fruita. I, potser, el més rellevant és que tenim una conjunció insòlita: el joc no és amb una fruita, sinó com una fruita. Aquest matís genera un canvi d’escala fonamental tant pels seus processos de treball com per les seves formalitzacions en sala. Un canvi de significació que condensa, en una frase més enigmàtica que comprensible, un llarg procés d’investigació centrat en l’espai públic, l’escultura i la performativitat dels materials. Per tant, l’Àlex i la Mònica es marquen aquí un difícil repte: traslladar a l’espai expositiu diferents experiències pròpies lligades a determinats usos de l’espai públic. I ho fan mantenint-se fidels a aquest canvi d’escala que anunciàvem. El material escultòric es converteix en l’espai de joc, i la fruita – o per extensió altres elements similars – esdevé cos, i per tant presència, moviment i temps. Seguint aquestes premisses, Jugar com una fruita no és jugar s’expandeix per l’espai expositiu a partir de deu capítols autònoms i complementaris. Deu propostes interconnectades entre si on la manipulació física dels materials (fer porcellana, fer ciment...) conviu amb l’apropiació d’altres elements (marbres, plats ceràmics...) tot evocant una sèrie d’ubicacions geogràfiques especialment fascinants per els dos artistes o, per extensió, construint un imaginari lúdic derivat de l’àmbit domèstic. Així, l’espai públic i l’espai privat s’unifiquen aquí a través del joc. Ara bé, es tracta d’un joc més insinuat que interactiu; més psíquic que físic; un joc que, al cap i a la fi, s’inicia a la sala per culminar de manera lliure en la nostra imaginació. Alguns d’aquests indrets són l’amfiteatre Tierno Galván de Madrid, el Skatepark del barri de Legazpi (també a Madrid), la font del Parc de la Creueta del Coll a Barcelona o les termes de Caracalla a Roma; espais viscuts en primera persona pels artistes i ara reconvertits en terrenys de joc ocupats per aquests objectes imprevistos. Lluny de voler ser una cosa diferent al que són, aquests objectes es reivindiquen a ells mateixos com a part essencial d’uns ritmes vitals i intranscendents: uns préssecs, un grapat de raïm o unes olives són ara els protagonistes d’una peculiar pràctica de reconeixement de l’espai urbà. Per altre banda, alguns dels utensilis domèstics que trobem manipulats són per exemple una petita banyera, un safareig o unes safates per menjar. En aquest cas, models preestablerts que els hi
serveixen per a transitar – mitjançant motllos de guix i moltes hores de dedicació - cap a variacions matèriques i formals capaces de transformar els objectes sense perdre del tot la seva referència. Ens trobem doncs amb una exposició que ofereix un seguit d’escenaris susceptibles d’activar un temps de relació íntima - gairebé afectiva - entre el lloc-matèria i el cos-objecte que, al cap i a la fi, assaja una altre manera d’entendre les coordenades d’espai-temps que determinen la vivència. I és precisament això el que dona peu a tota una sèrie de trobades fortuïtes, inusuals i fantasioses. Una banyera de ciment on patinen uns préssecs (Els patinadors), unes olives que proven de fer un ollie, el salt bàsic en la pràctica del skate (Ollie’s d’oliva. Skatepark Legazpi), uns grans de raïm banyant-se en una pica (Els banyistes), la circulació d’aigua com a públic d’un amfiteatre (Desguàs espectacular. Amfiteatre Tierno Galván), una extensió sabonosa com a zona d’esbarjo (Elogi de l’aigua i el sabó. Parc de la Creueta del Coll), unes safates enteses com a zones de patinatge (Skateplats) o unes termes romanes convertides en taulell de jocs de perícia (Tabula Lusoria. Termes de Caracalla). A més, Jugar com a fuita no és jugar incorpora altres registres de presentació que acaben de consolidar la seva naturalesa performativa. Es tracta de la fotografia L’Àlex fotografiant a la Mònica dins un test i el vídeo Fer el préssec (dins un bowl), dues peces de caire documental que recuperen l’escala humana i, al cap i a la fi, ens conviden a jugar com una fruita. És a dir, a moure’ns lliurement per un espai potencialment divertit. Per últim, i a mode de benvinguda o cloenda, l’exposició incorpora una instal·lació de plats ceràmics que els artistes han anat recopilant al llarg del seu procés de treball. En un primer o darrer gir paròdic, Col·lecció de plats especula amb les possibilitats decoratives de la seva matèria primera. Em ve ara al cap aquella cita tan maca de Roger Caillois referida a la pedra. “És qüestió d’escala. Tota pedra és muntanya en potència”. Em fa gràcia readaptar-la al treball de l’Àlex Palacín i la Mònica Planas. Només cal substituir pedra per fruita, i muntanya per cos. I llavors penso en Fer el préssec, aquest meravellós vídeo on la Mònica i l’Àlex recorren i reconeixen, cadascú a la seva manera, cadascú amb el seu estil, un espai públic dissenyat per patinar. I aquí es troben tant el buit arquitectònic i el ple biològic que apunta Gilles Clément a la cita inicial d’aquest text; i també el temps misteriós del que ens parla Momo. I és clar, torno a pensar en l’Olivia descobrint, per primer cop, una piscina buida.
Skateplats, 2018. _Porcellana colada
Tabula lusoria (Termes de Caracalla), 2018_Escaiola i pinyols de prĂŠssec i alvocat
Col·lecció de plats, 2018
Jugar como una fruta no es jugar. Este es el nombre de la interesante propuesta artística que hemos podido disfrutar en la sede de la Fundación Arranz-Bravo de la mano de dos jóvenes artistas, Mònica Planas y Alejandro Palacín, residentes en el Distrito Cultural de L’Hospitalet. A partir de objetos domésticos, Planas y Palacín nos proponen un juego creativo desde dos lenguajes artísticos muy personales que se enriquecen y se complementan. Como alcaldesa de L’Hospitalet y presidenta de la Fundación Arranz-Bravo, me hace muy feliz comprobar como los muros de las galerías y los centros de arte de la ciudad se llenan ya con el talento de nuevas hornadas de artistas instalados en el Distrito Cultural de L’Hospitalet. Tanto Mònica Planas como Alejandro Palacín han establecido su residencia creativa en el Local Fenomenal, un taller de la calle de Leonardo da Vinci convertido hoy en un auténtico vivero creativo. La exposición Jugar como una fruta no es jugar se inauguró en el marco del Barcelona Gallery Weekend (BGW), una cita artística anual y de referencia en Barcelona y L’Hospitalet para los amantes del arte, coleccionistas, profesionales y artistas, y que sitúa nuestra ciudad dentro del circuito de las artes visuales. En L’Hospitalet apostamos por la cultura y por el conocimiento como motores de ciudad. Desde su inicio, la Fundación Arranz-Bravo ha trabajado para acoger, producir y dar a conocer las creaciones de artistas jóvenes o aún noveles vinculados a L’Hospitalet. Ahora, con el empuje que coge el Distrito Cultural de L’Hospitalet, esta tarea se consolida y se potencia con la llegada de nuevo talento joven a la ciudad. Núria Marín i Martínez Alcaldesa de la ciudad
Alejandro Palacín, Mònica Planes. Deslizar entre volúmenes y frutas “Un vaso fue, con toda seguridad, la primera obra hecha por un hombre ejerciendo de escultor” Àngel Ferrant Desde sus inicios, la Fundación Arranz-Bravo tiene la vocación de acoger, producir y difundir las propuestas de los artistas llegados a L’Hospitalet de Llobregat. Mònica Planas (Barcelona, 1992) y Alejandro Palacín (Barcelona, 1989) se encuentran entre los últimos recién llegados, residentes en el taller de la calle Leonardo da Vinci (Local Fenomenal), el cual comparten con otros artistas que ya han expuesto en esta casa, Aïda Andrés Rodrigálvarez o Francisco
Ruiz Abad. A pesar de su juventud, Planes y Palacín han emprendido en los últimos años una trayectoria muy consistente: Mònica Planas expuso el año pasado en la Fundación Suñol y en la Galeria dels Àngels; mientras que Alejandro Palacín ha sido finalista de las últimas ediciones de la Bienal de Arte Contemporáneo en Sant Cugat y la Bienal de Joven Creación Europea en Figueres.
se adentra en un profundo trabajo de investigación de materiales que realiza en paralelo a la acción fotográfica o fílmica; por otro, David Bestué, que aborda la escultura desde una mirada deconstructiva e irónica: la cotidianidad, la vida, la arquitectura, el diseño, todo es susceptible de contener una base escultural que el artista selecciona y disecciona desde el humor y la mirada poética.
Tras visitar las mencionadas exposiciones, detectamos que ambos artistas, a pesar de expresarse en lenguajes muy diferentes, incluso antagónicos, los unía una obsesión común: los objetos cotidianos del espacio doméstico y su recontextualización, resignificación y redefinición. Mònica se acerca al objeto desde el análisis, la síntesis de volúmenes, la neutralidad cromática, la depuración y la búsqueda de nuevos materiales. Àlex, desde la fantasía, el humor, la exaltación de colores, el sarcasmo, consecuencia en parte de su interés por el videojuego, el dibujo animado o el cómic. Nuestra intuición original iba encaminada a trabajar en un proyecto de escultura doméstica donde ambas actitudes ante el arte, que nos parecen complementarias, se pudieran enlazar en una intervención nueva y vibrante como la que nos han presentado finalmente.
Orden y aventura, investigación y fantasía, estructura e ironía, son los dos polos que vehiculan Jugar como una fruita no és jugar. Agradecemos profundamente la implicación de ambos artistas para alcanzar el reto de síntesis entre actitudes dispares, así como la colaboración inestimable del crítico de arte David Armengol, tanto en el seguimiento del proyecto como en la confección del texto crítico que acompaña las páginas que le siguen. Albert Mercadé Director de la Fundación Arranz-Bravo
A Jugar com una fruita no és jugar [Jugar como una fruta no es jugar], Planes y Palacín han redimensionado el objeto tridimensional buscando un lenguaje híbrido que han encontrado en el punto de cruce entre los volúmenes de los objetos cotidianos y los surgidos de los grandes recintos de ocio a gran escala. Así, una bañera infantil se confunde con la estructura de un skatepark; las Termas de Caracalla, con un tablero de juego romano (Tabula Lusoria); y el conjunto de piscinas del parque de la Creueta del Coll de Barcelona se fusionan con las concavidades de un lavabo o de un lavadero casero. Las estructuras surgidas se reactivan a través del juego y el elemento disruptivo del fruto: uvas, melocotones en almíbar, huesos y aceitunas, se deslizan y circulan entre los volúmenes y concavidades, desactivando, desde el ingenio surreal, la finalidad utilitaria intrínseca de los objetos.
La liberación lúdica
Las propuestas de Planes y Palacín son fruto de una tradición postescultòrica, especialmente sólida en Cataluña. Entendemos como postescultura todas aquellas iniciativas objetuales que desde los años setenta huyen de la forma escultórica como principal destino de la expresión subjetiva del artista. La postescultura, contrariamente, utiliza el objeto escultórico como punto de partida, como una plataforma abierta de conocimiento. Así, la inquietud intelectual, el proceso de trabajo, la empatía relacional, el objet trouvé o el flirteo con otras prácticas de arte -el vídeo, la poesía, la danzatienen una presencia decisiva en la definición de las obras resultantes. En este marco, hay dos grandes referentes en la escultura contemporánea catalana. Por un lado, Patricia Dauder, que lleva a cabo un trabajo de destilación objetual, a menudo consecuencia del estudio e interacción con recintos industriales, a partir del que
El vacío arquitectónico contiene un lleno biológico donde se escenifica el movimiento, es decir, la realidad del jardín. Gilles Clément Existe una cosa muy misteriosa, pero muy cotidiana. Todo el mundo participa de ella, todo el mundo la conoce, pero muy pocos se paran a pensar en ella. Casi todos se limitan a tomarla como viene, sin hacer preguntas. Esta cosa es el tiempo Momo Este verano, unos amigos nos invitaron a pasar unos días en su casa de las montaña. La casa era enorme, con un gran jardín descuidado y precioso. Casi al final de un recinto ya medio salvaje, bajando unas escaleras en forma de tronco, había, medio escondida por las malas hierbas, una piscina vacía. Era rectangular, de unos diez metros de largo, con una parte honda llena de ramas y hojas secas. Era evidente que hacía bastante tiempo que no se utilizaba, aunque debo decir que su aspecto era magnífico. Los rayos del sol de la tarde brillaban sobre los pequeños mosaicos azules celeste del fondo. Recuerdo pasear en silencio por el borde, con Olivia bien cogida de mi mano. Obviamente, me hubiera gustado que la piscina hubiera estado llena y disfrutar así de un buen baño con mi hija de poco menos de dos años. Poco a poco, aquella primera desilusión fue transitando hacia una fuerte atracción por aquel espacio vacío, olvidado y disfuncional. De hecho, no fui yo el instigador aventurero, sino Olivia, que enseguida sintió la pulsión eufórica de bajar a la piscina. No parecía peligroso, así que acepté el reto. Una vez abajo, ver como ella se relacionaba con aquel espa-
cio inesperado y fantasioso fue muy bonito. No había ninguna norma, ninguna directriz a seguir. Olivia recorrió de lado a lado la parte menos profunda; tocaba la pared y salía feliz hacia el otro lado. Luego me mostró algunos pequeños mosaicos despegados y, como si fueran pequeñas piedras, los tiró en dirección a la parte honda. Había que bajar más, y lo hicimos de la mano. Cogimos ramitas, vimos un sapo muerto, medio momificado. Volvimos a subir, nos tumbamos en el suelo y miramos el cielo. Aunque no había ni gota de agua acumulada, supongo que había llovido hacía relativamente poco, porque la parte menos profunda estaba realmente muy limpia. Más allá de la carga emocional de aquel momento íntimo en la piscina, no di mucha más importancia a aquel pequeño episodio. Sin embargo, ya en septiembre, ese momento en la piscina me apareció en varias ocasiones en el estudio de Mònica y Àlex. Quizás no era demasiado justo; mientras ellos, entusiasmados, me hablaban del proceso de trabajo que tenían entre manos para esta exposición, yo pensaba en Olivia y en aquella piscina vacía. O quizás sí que lo era. De hecho, esa pequeña experiencia personal, alejada de cualquier tipo de pretensión discursiva, me hizo entender de golpe y desde la vivencia, la liberación lúdica que destila su práctica artística. Una liberación lúdica que, al fin y al cabo, sintetiza tanto su relación con los materiales como la carga performativa que define su manera de entender el arte. Para mí, aquello fue una pequeña revelación, así que decidí que les tenía que explicar. Me daba cierto pudor, cierta vergüenza, pero sabía que allí había una esencia muy afín a Jugar com una fruita no és jugar [Jugar como una fruta no es jugar]. En definitiva, aquellos juegos y descubrimientos intuitivos de Olivia en la piscina conectaban con su investigación sobre los usos del espacio público y su posterior traducción escultórica. Quizás suene atrevido, pero la actitud es muy similar. Cuando les comenté, diría que los dos se sintieron muy cómplices de aquella aventura. Y eso los llevó a contarme una experiencia previa que los dos artistas tuvieron en una piscina vacía en las montañas. Aquel proyecto lo hicieron en el año 2015, y lo llamaron Places i piscines [Plazas i piscinas]. Fue un proyecto sin público, hecho sólo para ellos. Tres años después, es bonito ver los nexos que existen entre Places i piscines y Jugar como una fruita no és jugar. El primero no tenía pretensión; el segundo sí. Y aunque las piezas escultóricas de este segundo proyecto invitan a un cambio de escala - donde pequeños objetos orgánicos son susceptibles de activar un espacio de dimensión doméstica - aquel regreso a la escala humana de unos cuerpos moviéndose por un espacio vacío sin normas preestablecidas, sin acotaciones, marca realmente el eje vertebrador de su manera de hacer. En cierto modo, diría que esta exposición supone una actualización redimensionada y expandida de aquel pequeño momento fundacional en la piscina vacía. Por cierto, si alguien tiene ganas de ver lo que Àlex y Mònica hicieron en aquella piscina, lo encontrará
en la web de Mònica. No hay ningún texto. No es necesario. Dicho esto, y dejando atrás estas dos piscinas (la de Olivia y la mía; la de Mònica y Àlex), quisiera referirme al sugerente título elegido por los artistas para su exposición individual en la Fundación Arranz-Bravo. De hecho, este título avanza ya algunas de sus principales preocupaciones en el ámbito del arte. En primer lugar tenemos la acción, el jugar; pero tenemos también su negación. Tenemos el objeto, el cuerpo, pero en este caso en forma de fruta. Y quizás lo más relevante es que tenemos una conjunción insólita: el juego no es con una fruta, sino como una fruta. Este matiz genera un cambio de escala fundamental tanto por sus procesos de trabajo como por sus formalizaciones en sala. Un cambio de significación que condensa en una frase más enigmática que comprensible un largo proceso de investigación centrado en el espacio público, la escultura y la performatividad de los materiales. Por lo tanto, Àlex y Mònica se marcan aquí un difícil reto: trasladar al espacio expositivo diferentes experiencias propias ligadas a determinados usos del espacio público. Y lo hacen manteniéndose fieles a este cambio de escala que anunciábamos. El material escultórico se convierte en el espacio de juego, y la fruta o por extensión otros elementos similares – se convierte en cuerpo, y por tanto presencia, movimiento y tiempo. Siguiendo estas premisas, Jugar como una fruta no es jugar se expande por el espacio expositivo a partir de diez capítulos autónomos y complementarios. Diez propuestas interconectadas entre sí donde la manipulación física de los materiales (hacer porcelana, hacer cemento ...) convive con la apropiación de otros elementos (mármoles, platos cerámicos ...) evocando una serie de ubicaciones geográficas especialmente fascinantes para los dos artistas o, por extensión, construyendo un imaginario lúdico derivado del ámbito doméstico. Así, el espacio público y el espacio privado se unifican aquí a través del juego. Ahora bien, se trata de un juego más insinuado que interactivo; más psíquico que físico; un juego que, al fin y al cabo, se inicia en la sala para culminar de manera libre en nuestra imaginación. Algunos de estos lugares son el anfiteatro Tierno Galván de Madrid, el Skatepark del barrio de Legazpi (también en Madrid), la fuente del Parque de la Creueta del Coll en Barcelona o las termas de Caracalla en Roma; espacios vividos en primera persona por los artistas y ahora reconvertidos en terrenos de juego ocupados por estos objetos imprevistos. Lejos de querer ser algo diferente a lo que son, estos objetos se reivindican a sí mismos como parte esencial de unos ritmos vitales e intrascendentes: unos melocotones, un puñado de uvas o unas aceitunas son ahora los protagonistas de una peculiar práctica de reconocimiento del espacio urbano. Por otro lado, algunos de los utensilios domésticos que encontramos manipulados son por
ejemplo una pequeña bañera, un lavadero o unas bandejas para comer. En este caso, modelos preestablecidos que les sirven para transitar - mediante moldes de yeso y muchas horas dedicación - hacia variaciones matéricas y formales capaces de transformar los objetos sin perder del todo su referencia. Nos encontramos por consiguiente con una exposición que ofrece una serie de escenarios susceptibles de activar un tiempo de relación íntima - casi afectiva - entre el lugar-materia y el cuerpo-objeto que, al fin y al cabo, ensaya otra manera de entender las coordenadas de espacio-tiempo que determinan la vivencia. Y es precisamente esto lo que da pie a toda una serie de encuentros fortuitos, inusuales y fantasiosos. Una bañera de cemento donde patinan unos melocotones (Los patinadores), unas aceitunas que intentan hacer un ollie, el salto básico en la práctica del skate (Ollie ‘s de oliva. Skatepark Legazpi), granos de uva bañándose en un lavabo (Los bañistas), la circulación de agua como público de un anfiteatro (Desguàs espectacular. Anfiteatro Tierno Galván), una extensión jabonosa como zona de recreo (Elogio del agua y el jabón. Parque de la Creueta del Coll), unas bandejas entendidas como zonas de patinaje (Skateplats) o unas termas romanas convertidas en mostrador de juegos de pericia (Tabula luso. Termas de Caracalla). Además, Jugar como una fruta no es jugar incorpora otros registros de presentación que acaban de consolidar su naturaleza performativa. Se trata de la fotografía L’Àlex fotografiant la Mònica dins un test [Àlex fotografiando a Mònica en una maceta] y el vídeo Fer el préssec (dins un bowl) [Hacer el ridículo], dos piezas de tipo documental que recuperan la escala humana y, al fin y al cabo, nos invitan a jugar como una fruta. Es decir, a movernos libremente por un espacio potencialmente divertido. Por último, y a modo de bienvenida o clausura, la exposición incorpora una instalación de platos cerámicos que los artistas han ido recopilando a lo largo de su proceso de trabajo. En un primer o último giro paródico, Col·lecció de plats [Colección de platos] especula con las posibilidades decorativas de su materia prima. Me viene ahora a la cabeza aquella cita tan bonita de Roger Caillois referida a la piedra. “Es cuestión de escala. Toda piedra es montaña en potencia “. Me hace gracia readaptarla al trabajo de Àlex Palacín y Mònica Planas. Basta sustituir piedra por fruta, y montaña por cuerpo. Y entonces pienso en Fer el préssec [Hacer el ridículo], este maravilloso vídeo donde Mònica y Àlex recorren y reconocen, cada uno a su manera, cada uno con su estilo, un espacio público diseñado para patinar. Y aquí se encuentran tanto el vacío arquitectónico y el pleno biológico que apunta Gilles Clément en la cita inicial de este texto; y también el tiempo misterioso del que nos habla Momo. Y claro, vuelvo a pensar en Olivia descubriendo, por primera vez, una piscina vacía. David Armengol
Playing Like a Fruit is Not Playing. That is the title of the interesting art exhibition presented at the Arranz-Bravo Foundation. The show is by two young artists, residents of L’Hospitalet’s Cultural District: Mònica Planes and Alejandro Palacín. Taking domestic objects, Planes and Palacín suggest a creative game through two highly personal artistic languages, languages that enrich and complement one another. As mayor of L’Hospitalet and president of the Arranz-Bravo Foundation, I am delighted to see how the walls of our city’s art galleries and centres are filled with the talent of new generations of artists resident in L’H’s Cultural District. Both Mònica Planes and Alejandro Palacín have set up shop in Local Fenomenal, a studio in Carrer de Leonardo da Vinci that has become a veritable art factory. The exhibition Playing Like a Fruit is Not Playing opened during Barcelona Gallery Weekend (BGW), a major annual art event in Barcelona and L’Hospitalet. Aimed at art lovers, collectors, professionals and artists, BGW serves to boost our city’s position in the visual art circuit. L’Hospitalet is committed to fostering culture and knowledge as drivers of the city. From the first, the Arranz-Bravo Foundation has worked to encourage, produce and promote the work of young and emerging artists linked to L’Hospitalet. Now, as L’H’s Cultural District reveals its enormous potential, this work is consolidated and strengthened with the arrival of new young talent to our city. Núria Marín i Martínez Mayor of L’Hospitalet
Alejandro Palacín, Mònica Planes. Sliding among volumes and fruits. “A glass was, not doubt, the first object made by someone working as a sculptor” Àngel Ferrant Since its very origins, the Arranz-Bravo Foundation has sought to host, produce and promote work by artists who have taken up their residence in L’Hospitalet de Llobregat. Mònica Planes (Barcelona, 1992) and Alejandro Palacín (Barcelona, 1989) are among the latest newcomers, residents of Carrer Leonardo da Vinci (“Local Fenomenal”), like other artists who have given shows at the Foundation, such as Aïda Andrés Rodrigálvarez and Francesc Ruiz Abad. Despite their youth, Planes and Palacín have forged an impressive trajectory in recent years: Mònica Planes held exhibi-
tions at the Suñol Foundation and the Galeria dels Àngels gallery last year, while Alejandro Palacín has been shortlisted in recent editions of both the Sant Cugat Contemporary Art Biennial and the Biennale of Young European Art in Figueres. Visiting these exhibitions, we noted that both artists, though expressing themselves through very different, even opposing, languages, they were united by a shared obsession: everyday objects from the domestic space and their recontextualisation, resignification, redefinition. Mònica approaches the object through analysis, volume synthesis, chromatic neutrality, refinement and the search for new materials. Àlex does so through fantasy, humour, the exaltation of colour, sarcasm, the result, in part, of his interest in videogames, cartoons and comics. From the first, our intuition was for them to work on a domestic sculpture project in which these two attitudes to art – which seem to us to be complementary – could link up in a vibrant new intervention like the one they finally unveiled to us. In Jugar com una fruita no és jugar [Playing like a fruit is not playing], Planes and Palacín redimension the three-dimensional object, seeking a hybrid language in which they find a point of convergence between the volumes of everyday objects and those found at large leisure sites. Accordingly, a baby’s bath can be confused with the structure of a skatepark; the Baths of Caracalla, with the board for a Roman game (Tabula Lusoria); and the swimming pools at Creueta del Coll Park in Barcelona are fused with the concave forms of a domestic sink or washtub. The resulting structures are reactivated through play and the and the disruptive element of fruit: grapes, peaches in syrup, pine nuts and olives slide and circulate between the volumes and concavities, deactivating, through surreal ingenuity, the intrinsically utilitarian purpose of the objects. The works that Planes and Palacín have produced are the children of a post-sculptural tradition, one that has taken particularly solid shape in Catalonia. By “post-sculpture”, we understand all objectual works that, since the seventies, have eschewed the sculptural form as the main destination of the artist’s subjective expression. On the contrary, post-sculpture uses the sculptural object as a starting point, as an open platform for knowledge. In this way, intellectual restlessness, the work process, relational empathy, the objet trouvé and flirtation with other art practices – video, poetry, dance and so on – play a decisive role in defining the resulting works. In this context, there are two great references in Catalan contemporary sculpture. These are, firstly, Patricia Dauder, engaged in the distillation of objects, often as a result of studying and interacting with industrial sites, which leads to in-depth research into materials, conducted parallel to photographic or film work; and, secondly, David Bestué, who creates sculpture through a deconstructive, ironic approach: the everyday, life, architecture, design, everything may
contain a sculptural base, which the artist selects and dissects through humour and a poetic gaze. Order and adventure, research and fantasy, structure and irony: these are the two poles that provide Jugar com una fruita és jugar with its architecture. We are deeply grateful to both artists for their engagement in meeting the challenge of finding synthesis between disparate attitudes, and we should also like to thank the art critic David Armengol for his invaluable collaboration, both in following the project and in producing the critical text which accompanies the pages that follow. Albert Mercadé Director of the Arranz-Bravo Foundation
On Ludic Liberation The architectural void contains a biological filling where movement, that is, the reality of the garden, is staged. Gilles Clément Life holds one great but quite commonplace mystery. Though shared by each of us and known to all, it seldom rates a second thought. That mystery, which most of us take for granted and never think twice about, is time. Momo This summer, some friends invited us to spend a few days in their house in the mountains. The house was huge, with a large, overrun but beautiful garden. Almost at the end of this practically wild plot of land, down some steps lay, half hidden by weeds, an empty pool. This pool was rectangular, about ten metres long, its deep end filled with branches and dried leaves. It was obvious that it had not been used for years, although I must say it looked magnificent. The afternoon sunlight shone down on the tiny blue sky tiles that lined its floor and walls. I remember walking silently along the side of the pool, holding Olivia firmly by the hand. Obviously, I would have loved the pool to have been full and to have enjoyed a nice swim with my daughter, who was just under two years old. Little by little, that initial disappointment changed into a strong feeling of attraction for that empty, forgotten, abandoned place. In fact, it was not me who proposed the adventure, but Olivia, who immediately felt the joyous urge to climb down into the pool. It did not seem dangerous, so I accepted the challenge. Once down there, it was lovely to see how my little daughter interrelated with that surprising, magical space. There were no rules, no guidelines to follow. Olivia ran from side to side of the shallow end, touching one wall be-
fore dashing off happily to the other. Then she showed me some small mosaics that had fallen off and, as if they were small stones, threw them towards the deep end. We needed to go further down, hand in hand. We moved some twigs and found a dead toad, half mummified. We climbed up again, lay on ground and looked up at the sky. Although the pool was quite dry, not a drop of water in it, I guessed it had rained relatively recently, because the shallow end was really very clean. Apart from the emotional thrill of that intimate moment in the pool, I did not attach much importance to this short episode. Nevertheless, later on, in September, that moment at the pool returned to me several times in Mònica and Àlex’s studio. Maybe it was not really fair of me; while they talked to me excitedly about their work process as they built up the material for this exhibition, I was thinking about Olivia and that empty pool. Or maybe it was fair enough. In fact, that brief personal episode, far from suggesting any type of discursive pretentiousness, helped me to understand, suddenly and through experience, the ludic liberation that enriches Mònica and Àlex’s artistic practice. This is a ludic liberation that, in the final analysis, synthesises both their relations with their materials and the performative charge that characterises their vision of art. That was, to me, a small revelation, so I decided I had to tell them the story. I was a bit embarrassed to do so, but I knew that it contained an essence that bore great affinity to Playing with a Fruit is Not Playing. In short, Olivia’s intuitive discoveries and games in the pool linked up to their research into the uses of public space and their subsequent translation of this research into sculpture. Maybe I am going too far, but the attitude is very similar. When I described that experience to them, I realised that they both felt a deep understanding of that adventure. Indeed, it led the two artists to tell me about an earlier experience that they had in an empty pool in the mountains. This resulted in a project they created in 2015, and which they entitled Squares or Pools. The project was unpublished, they did it just for themselves. Three years later, it’s fascinating to see the links between Squares or Pools and Playing Like a Fruit is Not Playing. There were no great ambitions behind the first project, but the second was different. And although the sculptural pieces in this second project suggest a change in scale – one in which small organic objects can activate a space of domestic dimension – that return to human scale of bodies moving in an empty space with no predefined rules, without boundaries, really characterises their way of doing art. In a way, I would say that this exhibition represents an enlarged, expanded update of that small foundational moment at the empty pool. And, by the way, if you want to see what Àlex and Mònica did in that pool, you’ll find it on Mònica’s website. There is no text. There is no need for text. Having said all this, and leaving the two swimming pools behind (Olivia and mine,
and Mònica and Àlex’s), I would like to discuss the suggestive title chosen by the artists for their solo exhibition at the Arranz-Bravo Foundation. In fact, this title in itself hints at some of their main concerns in the field of art. First of all we have the action, playing; but we also have its negation. We have the object, the body, although, in this case, it takes the form of a fruit. And, perhaps the most important thing, we have an unusual conjunction: the game is not to play with a fruit, but like a fruit. This subtle difference generates a basic change in scale, as regards both the artists’ work processes and their formalisations in the exhibition room. This is a change in signification that condenses, in a phrase that is more enigmatic than comprehensible, a long process of research focused on the public space, sculpture and the performativity of materials. So, Àlex and Mònica set themselves a difficult challenge: that of transferring to the exhibition space different experiences linked to certain uses of the public space. This they achieve while remaining loyal to the change in scale that we mentioned previously. The sculptural material becomes the space of play, while the fruit – and, by extension, other similar elements – becomes body and, therefore, presence, movement and time. In obedience to these premises, Playing Like a Fruit is Not Playing expands around the exhibition space in ten separate but complementary “chapters”. These are ten proposals, interconnected with each other, in which the physical manipulation of materials (making porcelain, making cement and so on) is accompanied by the appropriation of other elements (marble, china plates, etc) to evoke a series of geographical locations that the two artists find particularly fascinating or, by extension, construct a ludic imaginary inspired by the domestic sphere. As a result, public and private space are unified through play. However, the game is more hinted at than interactive; it is more mental than physical. This is a game that, in the final reckoning, starts out in the exhibition room to culminate freely in our imagination. These spaces include the Tierno Galván amphitheatre in Madrid; the skatepark in the Legazpi neighbourhood (also in Madrid); the fountain in Creueta del Coll Park in Barcelona; and the Baths of Caracalla in Rome. They are all sites that the artists saw at first hand and now turn into spaces for games, occupied by unexpected objects. Far from seeking to be something different from what they really are, these objects assert themselves as essential elements in insignificant vital rhythms: some peaches, a handful of grapes or a few olives become the protagonists of a peculiar practice that focuses on recognising the urban space. Some of these manipulated household utensils include, for example, a small bathtub, a sink and some dinner trays. Here, the artists take pre-fabricated models to convert their objects, using plaster moulds and after many hours of hard work, into formal and material variations
capable of transforming these objects without completely losing their identity. This is, then, an exhibition that presents a series of scenarios capable of generating a period of intimate, almost affective relations between the place-material and the body-object. In the final analysis, this is just another way of understanding the space-time coordinates that determine experience. And it is this, precisely, that gives rise to a number of unusual, fantastical fortuitous encounters. A cement bathtub where peaches skate (The Skaters); some olives trying to do an ollie, one of the basic skateboarding tricks (Olive Ollies. Legazpi Skatepark); grapes bathing in a sink (The Bathers); water circulating to become the audience in an amphitheatre (Spectacular Drain. Tierno Galván Amphitheatre); a soapy area that becomes a leisure space (In Praise of Soap and Water. Creueta del Coll Park); some dinner trays that are converted into skate zones (Skateplates); Roman baths turned into a board for games of skill (Tabula Lusoria. The Baths of Caracalla); and so on. Playing Like a Fruit is Not Playing also includes other types of presentation that consolidate the performative nature of the show. These different registers are a photograph, entitled Àlex Photographing Mònica in a Test, and the video Playing the Fool (In a Bowl), two documentary pieces that restore the human scale and, in the final outcome, invite us to play like a fruit, that is to say, to move freely around a potentially enjoyable space. Finally, as a welcoming or closing work, the exhibition includes an installation of pottery plates that the artists collected over the course of the work process. In a first – or last –parodic work, Collection of Plates explores the decorative possibilities of this raw material. I am now reminded of a lovely quotation by Roger Caillois about stone: “It’s a matter of scale. Each stone is a potential mountain”. And it is fun to adapt this phrase to the work of Àlex Palacín and Mònica Planes. You just need to replace “stone” with “fruit”, and “mountain” with “body”. And then I think of Playing the Fool, the wonderful video in which Mònica and Àlex move around and reconnoitre, each in their own way, each in their own style, a public space designed for skating. And this is where we find both the architectural void and the biological filling that Gilles Clément cites in the quotation that prefaces this text. And it is where we find the mysterious time that Momo mentions. And, of course, I think once more about Olivia discovering an empty pool for the first time. David Armengol
Mònica Planes www.monicaplanes.com Alejandro Palacín http://alexporfavor.wixsite.com/alejandro-palacin
Agraïments: Aïda Andrés (que ens ha deixat el forn), David Armengol (que ha compartit amb nosaltres tot el projecte des del principi fins al final), Òscar Carbonell (que ens va acompanyar d’excursió a Arenys de Munt), Rosa Cortiella (que ens ha ensenyat a treballar la porcellana), Jordi Garrido (que ens va fer veure que fèiem el préssec), Cristian Herrera (per les seves estructures), Albert Mercadé (que ens ha donat aquesta oportunitat), Manel Palacín (que ens ha dut a tot arreu), Marc Paso (que ens va ajudar amb el muntatge), Laura Ventura (que ens va ajudar a fer el cartell), Local Fenomenal (que han tingut molta paciència amb nosaltres i amb tota la pols que fèiem), galeria àngels barcelona (que ens ha deixat el projector), Fundació Arranz-Bravo (que ha acollit aquesta exposició).
